Xarxa senders 2 a. part equipaments

Idees i Assessorament Turístic. C/ Mare de Déu del Remei, 43 17005 Girona T. 092 40 60 29 [email protected]

DOCUMENT 2: LA XARXA DE SENDERS 2a. Part

Criteris en la valoració del senderisme

Marta Rotllan i de Palol.

S’ha de considerar el sender (camí, corriol) com la infraestructura que actua de suport per a la pràctica del senderisme. En aquest cas, la senyalització –tant vertical com horitzontal- forma part de l’equipament associat.

Un itinerari, és el producte turístic que nosaltres proposem per a ser consumit.

Quan a l’itinerari hi afegim serveis, globalment posem un preu, haurem creat una oferta turística.

El camí: infraestructura i recurs alhora

Un vegada acceptat el principi que el camí és la infraestructura bàsica a partir de la qual podem practicar el senderisme, és indiscutible que la qualitat, les característiques d’aquest camí influirà notablement en la qualitat del producte que volem oferir.

Senderisme, en definitiva vol dir caminar i per caminar, necessitem camins. Ara bé, senderisme –entès com a producte turístic- no fa referència exclusivament l’activitat física de caminar. En aquest cas, caminar no és l’objectiu final sinó és el mitjà escollit per arribar a altres objectius més importants: conèixer el territori, els seus recursos, la seva cultura1.

L’estructura del camí. El seu recorregut, el paviment, la seva amplada, tot això i més configurarà el seu interès. És a partir d’aquí, quan aquesta infraestructura pot esdevenir a més, recurs per a ell mateix (natural, cultural, etc.), dotat d’un alt atractiu turístic.

Es per això que tot plegat es fa més complex, en tant que intervenen més ingredients; tot i això, el camí pot ser, i en realitat és, un dels ingredients més importants.

Cal tenir en compte que en el territori existeixen molts camins. No tots els camins han de ser validats per formar part de la xarxa de senders. Només seleccionarem aquells que millor s’adeqüin als nostres interessos. Son els que formaran la xarxa de senders.

1 Tot i que hi poden haver altres motius per a la pràctica del senderisme, la motivació lligada al coneixement del territori i de la cultura, és avui la que –com s’ha demostrat en l’estudi de mercat- ofereix majors oportunitats de negoci a la comarca de la Garrotxa.


▪ El camí com a infraestructura

Per a formar part d’una xarxa de senders, el camí com a infraestructura ha de complir unes característiques:

1. Que tingui continuïtat o el que és el mateix, no pot tenir interrupcions.

Un aspecte clau que intervé alhora d’assegurar aquesta condició és la titolaritat del camí. Sens dubte el caràcter públic del camí esdevé quasi imprescindible.

Cal tenir en compte, que determinades circumstàncies poden interrompre la continuïtat del camí bé sigui temporalment o definitiva. En aquest sentit són molts els elements que poden actuar d’impediment: des d’un accident físic (per exemple un riu) fins a una esllavissada a causa del mal temps.

És en aquests casos quan haurem d’avaluar la necessitat d’intervenir per tal d’assegurar la continuïtat del camí. Per exemple, construint un pont per salvar un riu, unes escales per tal de facilitar un ascens o simplement reparant l’esllavissada ocorreguda degut a unes pluges recents. Al nostre entendre, d’aquesta decisió , en dependrà bona part de l’èxit de la xarxa de senders.

Si reflexionem mínimament en els exemples posats podrem veure que, tot i que quan parlem de continuïtat del camí ens sembla una evidència clara, no és tant clar quan baixem a peu de terreny i analitzem en quina mesura es compleix aquesta condició en els senders que avui programen les nostres destinacions turístiques.


2. Un camí s’ha de poder seguir, sense perdre’s. S’ha de tenir en compte que per definir la xarxa de senders haurem seleccionat uns pocs entre els molts camins que hi pot haver en el territori. Una correcte senyalització horitzontal ens ajudarà a transcórrer entre la xarxa, sense que ens en sortim equivocadament. D’aquesta manera hem d’evitar que un es perdi per camins no senyalitzats.

Cal tenir en compte que l’usuari del sender (el senderista), pot no ser un expert en senderisme, és un gran desconeixedor del nostre territori, i en un moment determinat, li pot fallar la orientació. A més, en moltes ocasions, el seu idioma diferirà del nostre la qual cosa no li permetrà preguntar al primer que passa, si és que troba algú. Tot això ens obliga a garantir encara més aquesta seguretat que ha d’oferir el sender de no perdre’s.

3. Hem assegurat ja que el camí és transitable i que es pot seguir al llarg del camí, sense perdre’s. Ara falta garantir que un pren la direcció que vol prendre, que un pren la direcció correcte (conèixer en tot moment cap a on es dirigeix el camí).

Una vegada hem assegurat la circulació per entre els camins que conformen la xarxa, per evitar la “Situació de Laberint” hem d’assegurar la direcció que un vol prendre. Fer senderisme no vol dir “caminar sin rumbo fijo”. Quan un camina ho fa cap a una direcció concreta. Igual que arribat a un encreuament entre carreteres un decideix quina direcció ha de prendre, també haurem de decidir quina direcció prendre en un encreuament entre senders. La senyalització vertical ens ajudarà a prendre la direcció correcte.


Per tant, si es vol oferir una infraestructura de qualitat, serà necessari, a més de garantir la continuïtat del camí assegurar també la qualitat del seu equipament associat (senyalització horitzontal i vertical).

▪ El camí com a recurs

En el senderisme2, el camí és (o hauria de ser) a més de la infraestructura bàsica un recurs turístic de primer ordre. Per tant, serà necessari que l’atractiu del camí sigui un aspecte clau en la selecció dels camins que conformaran la xarxa ja que condicionarà sens dubte l’atractiu final dels productes turístics que ofertem.

L’atractiu del camí s’ha de valorar des de dues perspectives diferents, però ambdues importants: internament i externament.

1. Internament. Fa referència a les característiques pròpies del camí: el seu traçat, la seva amplitud, el possible referent històric, etc. D’aquesta manera, tot i que sembla que és prou evident que un camí ral té més atractiu que una pista asfaltada, que un corriol pot

2 Sempre que es fa referència a Senderisme, s’entén com a producte turístic.


tenir més atractiu que una pista forestal, una via romana més que una carretera, no sempre la selecció ha anat en aquest sentit.

Succeeix a vegades que trobar el millor camí, el més històric, el més atractiu suposa molta feina: de documentar-se, d’assegurar el seu traçat, fins i tot a vegades, vol dir recuperar camins perduts. Ningú ha dit que fos fàcil! Tot el contrari, quan millor i més competitiu volem fer el producte, més difícil es fa tot.

Al meu entendre, un dels errors que més hem comès és pensar el camí no és prou important sempre i que en porti a un lloc privilegiat o ens mostri unes vistes formidables. Es tracta potser, que en lloc de sumar potser el que estem fent és restar!, tot i que potser sigui, inconscientment.

2. Externament. Probablement aquest sempre ha estat l’atractiu que més hem valorat. Fa referència al paisatge que atravessa, les vistes sobre el territori, l’encreuament (o apropament) amb recursos naturals, culturals, etc.

És important doncs que en la mesura que es pugui, tinguem en compte els dos aspecte alhora de seleccionar el camí, ja que també del seu atractiu dependrà l’atractiu final dels productes ofertats.

El patrimoni natural, cultural, etc. un recurs a aprofitar.

Fins a aquest punt s’ha analitzat de quina manera intervenia el camí en l’oferta del senderisme com a producte turístic. Es pretén analitzar ara, l’objectiu que persegueix el senderisme: el coneixement de la destinació turística, de la seva cultura, del seu patrimoni.

En general, qualsevol territori té la seva cultura, el seu patrimoni. De quina manera s’ha d’establir doncs aquest vincle entre les persones que volen conèixer (els “turistes”) i les nostres pedres (el patrimoni)?

La major dificultat que hi ha, al menys al nostre entendre, és que les pedres no puguin parlar, que no ens puguin explicar quines històries han viscut, què les ha portat fins aquests indrets. En definitiva, és aquesta història que no ens poden explicar, la que ens configura com som avui i la que ens fa diferents dels nostres veïns. I és precisament això, el que volen conèixer els nostres turistes.


Si les pedres, els arbres, és a dir, el nostre patrimoni natural i cultural no pot parlar, algú haurà de parlar per ell. Podríem dir que parlar per boca de les pedres és el que els professionals que ens dediquem al turisme en diem posta en valor dels recursos. Es a dir, donar valor al recurs. Es tractaria doncs d’aconseguir la comunicació entre el turista i la pedra. Donat que la pedra per molt que ens hi esforcem no parlarà, nosaltres, els responsables de la gestió turística, haurem d’interpretar el seu significat (el de la pedra), la seva història, el seu motiu de ser i cercar la forma per a comunicar-la al turista.

Evidentment existiran diferents formes de portar a terme aquesta explicació: a través de guies, a través de plafons informatius que ens expliquin la seva història, etc. Podrà ser en la mateixa ubicació del recurs (un plafó interpretatiu davant de l’església) o allunyada del recurs (és el cas dels museus), podrà fer referència a un recurs específic (els volcans) o més àmpliament, a un recurs social (per exemple la vida entorn les mines). En tot cas, sempre serà el mitjà pel qual es produirà un procés de comunicació entre el recurs (església) i el consumidor (turista). En la mesura que no efectuem aquest procés d’interpretació dificultarem el procés de comunicació, fins arribar a la possibilitat que aquesta no es produeixi.

En aquest apartat ens agradaria destacar, al menys, un aspecte que considerem important: perquè s’estableixi un procés comunicatiu és necessari l’existència de tres elements: l’emissor, el receptor i el canal. La simbologia, l’idioma, el llenguatge ofert per l’emissor haurà de tenir canal i haurà d’adequar-se al receptor que va destinat. Aquesta llei de la comunicació que ens explicaven quan anàvem a escola, no hem estat capaços d’aplicar-la a la gestió turística, o al menys així ens ho demostra quan, per exemple en destinacions turístiques, veiem museus en una sola llengua local.


Perquè les vistes ens diguin alguna cosa hem de saber quina és la platja que estem veient, que aquesta muntanya que veiem és un volcà, perquè en aquest poble tenen l’estranya mania de posar pedres sobre els teulats, o que el camí pel que estem passant és una antiga via de tren per la qual les vagonetes transportaven el gel des de la glacera que hi ha al final del camí cap a tot el mon. És aquesta comunicació la que provocarà una apropament entre el patrimoni i les persones, és aquesta comunicació la que tindrà capacitat d’impactar, d’oferir sensacions, emocions al turista. Si aquesta vista no ens diu res, si això només és un camí, si només ens acosta a un paisatge bonic, pot passar que no sigui suficient per impressionar-nos, per provocar-nos emocions.

Al nostre entendre, per una correcta delimitació de la xarxa cal tenir en compte:

1. la ubicació i interès del recurs. En aquest sentit és necessari:

a. ubicar el recurs físicament en el territori (geogràficament)

b. determinar el seu interès. Per això serà necessari ajudar-nos d’experts, de documentació, etc. cal tenir en compte aquí la universalitat d’aquest interès a causa, potser, de la seva singularitat, de la seva antiguitat, de la seva exclusivitat, etc.

c. conèixer el grau d’interès que pot tenir el recurs, tant pels públics interns (ciutadans del territori) com pels públics externs (turistes)

2. documentar la informació que es vol transmetre.


3. assegurar les tècniques de comunicació tant per la seva eficàcia com pel propi atractiu.

Els serveis

Entenem el senderisme com a producte turístic, i la seva capacitat de generar negoci turístic. És per tant necessari que la xarxa estigui connectada amb els serveis turístics d’allotjament, restauració, comerç, informació, etc. D’aquesta connexió dependrà la capacitat futura de generar negoci turístic.

L’equipament

En l’apartat d’infraestructura, establíem la senyalització horitzontal i vertical com a equipament, ens atreviriem a dir indispensable. Hi ha però, un altre equipament que serà el responsable de donar valor competitiu a la xarxa. Estaria en aquest apartat:

1. Aparcaments. Tot i que pot passar que un sender o un itinerari tingui el seu inici/final prop d’un determinat lloc, no serà sempre aquest cas el més idoni. Haurem de preveure doncs el desplaçament de les persones fins a aqu


2. est punt. El cotxe propi com a mitjà de desplaçament individual o l’autobús com a mitjà de desplaçament col.lectiu són dels més habituals. Per tal de facilitar el desplaçament és interessant tenir en compte la reserva d’un espai destinat a aparcament.

3. Àrees de descans. És difícil pensar en la seva dimensió, ubicació i idionitat alhora. En funció però de la seva ubicació haurem de dotar la seva dimensió, i la seva integració al medi. Un sender o un itinerari més de caràcter peri-urbà pot tenir una àrea de descans més àmplia que la existent en un espai allunyat dels nuclis

poblacionals (amb un banc situat estratègicament i adaptat al medi pot ser més que suficient). L’aparcament pot estar també combinat amb una àrea de descans.

4. Mobiliari urbà. És el cas de les papereres. En aquest sentit cal tenir cura del seu manteniment i efectuar només aquelles inversions que es puguin mantenir.

En la seva definició, l’equipament s’haurà d’efectuar tenint clares dues condicions:

1. Invertir en allò que es pugui mantenir

2. Analitzar la funcionalitat i el servei

3. Integració al medi

El senderisme és sens dubte, un producte turístic en creixement. Amb els 10 anys d’experiència en el coneixement d’aquest producte s’ha vist multiplicat espectacularment el seu volum d’inversió, i encara que en menor proporció, el seu rendiment com a negoci turístic. I no és que el negoci turístic no hagi augmentat. Més aviat podriem dir, que encara desconeixem de quina manera ho hem de fer per obtenir negoci.

Una pregunta habitual, és quina mida ha de fer la xarxa? La resposta és senzilla: dependrà del pressupost disponible3

Marta Rotllan, Girona desembre 2005.

3 Quan un empresari inverteix per fer un hotel, també la dimensió dependrà dels recursos disponibles. No penso que mai hi hagi hagut cap hotel que obri habitacions sense llits. Més aviat comenten “... la primera fase obrirem 12 habitacions, i més endavant, quan les coses vagin bé, tenim previst obrir 10 habitacions més.”

Documents

Xarxa senders 2 a. part equipaments