Hèrcules Perot,lo Lladre

YABAL SULAYRRelació dels fets succeïts a

dos errants rodamonsen terres de llegenda

lluisdetaradell.net

2

lluisdetaradell.net

Email: lluisdetaradell@gmail.comhttp: www.lluismauri,net

Codi d’autoria: 0812262291979 by www.safecreative.org/work

Taradell, 26 de desembre de 2008

3

Ajudes a la lectura

:: Banda sonora recomanada:Radio Darvish <http://207.200.96.228:8078/listen.pls>

:: Enciclopèdia per seguir les referències històriques i geogràfiques:Wikipedia.org <http://www.wikipedia.org/>

4

“Veig que dirigeixes la teva mirada cap aquells cims brillants que rivalitzen ambels cels. Orgull i delícia d’aquestes terres, origen de la fresca brisa i de laperpetua verdor que les amara, de les seves regalades fonts i dels seusperennes corrents.”

Washington Irving (1832) La Alhambra. Una corrua de llegendes iapunts sobre moros i espanyols

5

Pròleg?

Quan em va arribar el manuscrit que tens a les mans vaig sentir com un cop al’autoria.

A l’autoria d’unes ratlles llençades fa temps en un d’aquests blogs que homcomença a escriure sense saber ben bé per què, però que, un cop posats,s’apodera de la voluntat d’un i s’ocupa d’allunyar l’autor de les amistats físiquesper endinsar-lo en l’emboirat món de les lletres virtualitzades.

El manuscrit que tens a les mans em va arribar a la bústia del correu electrònicdes d’una adreça remota que m’era totalment desconeguda.

L’assumpte feia així: “Podeu donar-me’n la vostra opinió?”

I, al cos del missatge, hi deia:

“Estimat Senyor,

Malgrat no em conegueu, sóc un fervent lector del seu bloc personal.Tot i que m’agradava més, li ho haig de confessar, quan era El Caude l’Ós Bru. Ara el segueixo amb cert interès, però no acabo detrobar-me bé amb el nou nom. Se’m fa estrany, li ho haig deconfessar.

Per cert: d’on heu tret això de Lluisdetaradell.net? Torneu a posar-liel vell nom, home! Que no veieu que era més poètic i més adient a laseva manera de fer i de ser?

Encara avui, els relats que més m’agraden són aquells que parlend’excursions, sortides i viatges. Renoi! Déu n’hi do dels quilòmetresque camineu en acabar l’any, no? Quan us gasteu en sabates? Deuser una fortuna!

De totes elles, però, n’hi va haver una que em va enganxar des del’inici. Ho recordo com si fos avui mateix! Les paraules d’aquell escritm’han quedat ben vives en la memòria. Era un 19 d’octubre del 2007i vau començar de la següent manera:

Escolta els càntics que enyoren les terres que els teuspeus estan trepitjant i segueix les passes de dosrodamons errants pels viaranys on reposa Mulei BenHassen, estel lluent dels amors no correspostos.

I tant que els vaig seguir!

6

Els vaig seguir de nit i de dia! Els vaig seguir fins la ratlla de labogeria! Carai si els vaig seguir! Però... per què vau trigar tant enpresentar el segon escrit?

Vaig perdre hores i més hores de son... Voltes i més voltes al llit...Esperant. Amatent. Obrint i tancant l’ordinador. Obrint i tancant-lo itornant al llit per, allà, tot estirat, imaginar la continuació del viatgedels dos rodamons errants per terres morisques.

El pensament volava i s’enfilava per damunt planes i muntanyes.Volava com els aucells fins aterrar, ell també, a les faldes d’enFederico Garcia Lorca, “immortal ànima lliure” que n’hi vau dirllavors. Enfilava tantes possibilitats, tants camins... Nits sensedormir, dies somniant despert en la continuació del relat ... Queirracional que és la lectura! Mare de Déu, Senyor! Que irracional ipoca-solta!

I la veritat és, que encara ara, me’n faig creus. Perquè, entre vos i unservidor, mireu que n’arriveu a escriure de malament! Quin estil mésbarroer! Quin llenguatge més pobre! Però és que no heu après delletra, encara? Que no heu llegit els clàssics?

T’adjunto, i permete’m que et tutegi a aquestes alçades de missatge,un present: una narracció més acurada d’allò que aquellesparaulotes semblaven dir, però no hi reeixien gaire.

Eps! No te’n riguis que lo de narracció no és una errada, no. Estracta d’una forma més nostrada del mafumetià rilha o del seuderivat català relat. Que la llengua, si no evoluciona, és ben morta...ben morta.

Apa! Espero que t’agradi i que tinguis la suficient intel·ligència comper no llençar-la directament a la paperera.

Esperant una prompta publicació, el teu admirador,

Hèrcules Perot, a.k.a lo Lladre”

De primer, vaig pensar que era una broma. Una broma de mal gust. I fou, ambaquesta idea en ment, que vaig desar el correu a la paperera. I és que tincforça amics que són de la broma i un, quan rep un correu amb aquest tarannà,pensa sempre en les amistats.

La curiositat em va fer recuperar-lo, però. Aixó sí, sense llegir l’adjunt, que un téun punt d’honor, encara!

Donant-li voltes a la cosa, vaig creure que potser era obra d’un lector burleta od’un amargat perepunyetes que s’amaga totensolats darrere d’un ordinador perno haver de donar la cara a un món que se li fa gran. Un pet savi d’aquests que

7

ho corregeix tot i a tota hora, però que no s’atreveix a sortir al carrer per fornir-ne l’opinió publicada i donar la cara. Ho tornava a la paperera?

No ho vaig fer, no. No ho vaig fer i encara no sé ben bé per què.

Una setmana més tard, vaig començar a tenir un atac de propietat intel·lectual.Ja se sap, els drets d’autoria són cosa sagrada i, quan a un els hi toquen...quan a un els hi toquen... envesteix com un Miura! Però no ho havia pas venut,oi? Ho havia deixat sota una llicència Creative Commons als embats de laxarxa d’abast mundial. Doncs, on era la lessió?

Finalment, la curiositat va guanyar la batalla a l’honor i el dit va teclejar lamalaïda icona de l’adjunt ...

En acabar la lectura, només pensava en trobar l’indret on publicar-ho. Encaraque fos a la menuda, encara que fos en un format digital i de baix cost, encaraque... valia la pena donar-li embranzida a la teixida filada d’aquest tal Perot!

I el resultat d’aquesta reflexió és aquest escrit que tens a les mans.

Et presento, doncs, n’Hèrcules, N’Hèrcules Perot, el furtador de lletres per afer-ne les seves versions que, tot s’ha de dir, són força més curoses que lesdels seus autors reals.

Lluís Mauri i Sellés, a.k.a. Lluisdetaradell.net

8

1ª etapa

escolta els cànticsqu’enyoren les terresqu’els teus peus trepitgen

segueix lespasses de doserrants rodamonsen un relat pels estranysi feréstecs viaranyson reposamulei ben hassenestel lluentd’amorsno correspostos

9

L’aeroport de Barcelona és una gernació en continu moviment. Turistes,negociants, emigrants, rodamons, persones, bèsties, maletes, juganeraquitxalla, ... El bullici d’un aeroport, que es vol intercontinental, és el soukpostmodern on descansen les noves caravanes que solquen els cels a la caçadels seus negocis, de les seves il·lusions, dels seus somnis mundans, ...

Les portes es baden, modestament, per encabir-hi una parella de nouvinguts.Un duet que, amb pesats fardells a les espatlles, cerquen el taulell de facturaciódel vol que els ha d’apropar a la seva fita.

Avui tenen feina. Feina i ganes d'exercitar les cames. Inicien un camí que, delnivell del mar on són ara, els portarà 800 quilòmetres enllà per elevar-los, totxino-xano, a la ratlla que separa la terra dels humans del paradís gloriejat pertres tradicions maridades en les suaus i dòcils aigües de la mare mediterrània.

I és així com, al capvespre d’aquest dijous de tardor, els nostres rodamonsflanquejen les portes del Federico Garcia Lorca, immortal ànima lliure queompla de poètiques i trencadores aromes la pista de l’aeroport batejat enmemòria seva.

L’auto de línia els escup vora la llar de la Virgen de les Angustias, rica catedralmorisca en honor de la femenina patrona d’una ciutat rica i bella com poquesen aquest món. Fardell a l’esquena, els nostres cargols prenen el camí delPaseo del Salón, a les vores del gran Genil. Riu d’aigües nacudes allà on lesseves botes perdran bona part del cautxú en una llarga i màgica caminada.

Abans d’iniciar el seu iniciàtic relat però, els nostres rodamons s’aturen en unafont pública. S’hi aturen per omplir les cantimplores amb aigua nova i jove,l’aigua pública davallada del Sulayr per la llera del riu més gentil. Sopen.

Sopen quatre mossegades nervioses, mengen rodejats d’una ciutat que se’ls faamiga i propera. Ho fan com sense sostre que són per uns instants. Ho fanmentre esperen el carruatge que els endinsarà en la serralada que serva elspics més alts de la pell de brau. En un parc públic com aquest, se senten comforasters en terra estranya.

Em presentaré:El meu nom és Cid Hamet Benengeli, trover morisc i cronista immortal de rilhasconegudes en l’avior d’una tradició diversa que, alguns, utilitzen a llaor d’ununiformisme totalment aliè a les tradicions que ens agermanen.

Mentres ells sopen, em podeu veure arraulit en un racó del passeig,improvisant aquest fals trovo, aquesta mescla de tradicions morisques icristianes d’una terra molt granada, aquest relat que es vol senzill, però es dolde complicitats.

10

2ª etapa

on cid hamet benengeli,immortal cronista dellarga trajectòria ihàbil ploma,segueixamb elrelat

relatde doserrantsrodamons iel seu viatge alsud, a la saviesad’antics pobladors

11

Hi ho fa, a la manera moderna, per assenyalar com un simpàtic autobuseroofereix passatge als dos errants i les seves farcides motxilles: 15 quilos debenestar occidental per viure, en les millors condicions, un viatge que,tradicionalment, es feia sense tan pesada càrrega i amb moltes menysmolèsties.

Dins l’auto se’ls fa fosc. Els estels, guia d’antics pobladors i companys del seusímbol més preuat, comencen a farcir el cel d’indicadors de camins curullsd’història i fervorós passat.

Són en terra càlida, en camins de nit, en país de lluna. Envoltats de gent quetorna a casa, els errants, encara no admiren la volta que se’ls posa damunt delcap. Potser més tard, quan comencin a fer furtives passes de vellscontrabandistes o d’antics pelegrins, fixaran els ulls en la volta del cel. Elsfixaran per intuir les seves mudes indicacions, tot i ser-ne llecs en llurcomprensió. Ara, el neguit pel demà no els deixa veure el món que els envolta.No els deixa veure’l amb la claredat que voldrien. ¿Què s’hi pot fer si són gentpost-moderna? ¿Què s’hi pot fer si no atenen a eternes tranquil·litatsduradores?

Els nostres errants rodamons baixen al rovell de l’ou del Sulayr, allà on lafresca de la nit és el terreny de joc de la riallera quitxalla, allà on els homess’entaforen en bars i tavernes per compartir vida social i eflubis terraquis. Soma Güéjar Sierra: cases blanques i carrers costeruts, fonts d’aigua clara i barscurulls de parroquians. En aquestes hores foscanes, el poble porta un farcimentd'alegria i joia de viure que encomana als visitants.

I és així, com l'errant panxut, es troba temptat, com un Obelix modern, acompartir unes hores amb els vilatans d'aquest indret. Però l'errant fibrat, comun Astèrix rampant, va per feina i vol córrer. I és que el camí és llarg i, tot i queel poble sembla voler-los embruixar amb el seu gavadal de vida, els seus ullscerquen una sortida. Una sortida que sembla desapareguda.

Les parets es tanquen arreu i alguna força desconeguda els vol retenir enl’acollidora vila veguera. No sembla que hi hagi carretera. Ni carretera ni camíper sortir de l’indret. Sembla que allà s’acabi el món. Sembla que la únicasortida sigui, de nou, cap a la plana d’on venen. Per moments... un dubte.

Un dubte que esdevé certesa. Si hem de pujar, prenguem un carrer que facipujada, no?

Els dos errants rodamons es decideixen a prendre un costerut carrer que, benaviat, es bifurca. Un núvol de dubte torna a enterbolir-los el cervell.

Però un xicot de pell bruna i cabells trenats -aparició, sens dubte, de l’ancianamoreria que habitava aquest indret en temps del gran Mafumet o, per dir-ho enparaules entenedores, un servidor de vostès i narrador d’aquest relat- els ajuda

12

a escatir el camí per on, ben guiats per la mà amiga, perden la lluminosa vida ies veuen engolits per la freda fosca d’extramurs.

Amb les llumetes aquestes que es posen els pelegrins moderns al front, elsnostres amics caminen per una carretera buida i deserta. Una carretera de laqual tant sols n’escateixen fragments d’asfalt. De cop, un cartell: A losLavaderos de la Reina.

Saben, per les cartes de navegació, que, abans d’arribar en aquest llegendariindret, s’han de trobar l’acollidor refugi on passaran la nit. No saben guiar-sepels estels i, de tant en tant, han d’aturar-se per buscar-se en el planelld’estantisa i falsa tela. I és que... ha passat tant de temps des que els seusavantpassats ho feien que n’han perdut el costum i la saviesa.

Orientats doncs per fòtils moderns, comencen a menjar-se la vintena dequilòmetres de pista forestal i els 1.400 metres de desnivell que els han depermetre gaudir de la son reparadora, de la llar dels misteris, de la porta delparadís, de la cabana dels sentits.

La nit és fresca i el silenci ... sepulcral.

Se’ls fa estrany i feixuc aquest silenci tant diferent a la remor que tenen en lesnits de les seves terres nadiues. Tant sols en superar el pont sobre el Maitena,senten alguna salvatgina. Escadussera bèstia que aprofita la fosca nit percercar l’aliment que els humans, de dia, li espanten. La nit és per elles iremuguen en sentir passes humanes. De seguit, el silenci.

El fred es fa més pregon en deixar les ziga-zagues de la pista i atènyer lapelada Loma de la Cuna de los Cuartos. En la llunyania, fogonades de llumcapten l’atenció de les errants figures: És l’esbufeg encès de dracsemprenyats? Són espectres en dansa? Són les llums d’una antiga batalla?Són...? No! Tant sols són les visions que, des del damunt, es tenen de lestempestes que inunden la costa llevantina. Allà, hi haurà inundacions. Aquí dalt,pur espectacle!

Vorejant el Papeles, els rodamons ja cerquen el refugi. Un tel de boira elsamaga la plana erma, els feixos de llum van d’un costat a l’altre a la recercad’un indici. Són a la Loma de Peña Partida i se saben a prop del resguard queels ha de facilitar la nit. El camí se’ls fa feixuc i llarg. La matinada se’ls hallençat al damunt i ells trenquen el silenci tot assenyalant roques i altells.Volums que se’ls mostren com l’anhelada llar: “És aquí!” “No”. “Aquí!” “Tampoc”“Hi hem de ser a prop, no?”

Un mur. Una finestra. Un cartell. Porticons verdosos. Una porta. Empenyen...Empenyen amb força... La porta és tancada. Caldrà dormir al ras? A les portesd’un resguard tant acollidor?

Una veu endormiscada s’alça a l’interior del Refugi. Xerric de frontisses. Laporta s’obra. Un individu alt i espigat, ros i amb ulleres de son és l’encarregatde mostrar-los el menut paradís de parets blanques i aire fred.

13

A la sala principal, dos joves hi han parat una tenda força atrotinada. Darrera latenda una xemeneia amagada. En un racó, un fogonet malda per escalfarl’aigua d’un pot rovellat i amb restes de verdet.

Els nostres herois cerquen lloc per dormir. Una menuda i erma habitació deparets blanques i finestra estreta els deixa un formós terra, dur com un roc, pera encabir-hi les màrfegues. El sac és un bon invent, un estri que els permetdormir la son dels vencedors, d’aquells que, després de cinc hores de marxa,serven el neguit de la propera batalla.

14

3ª etapa

on cid hamet benengeliconta comel matí vamostrar-los l'entornen tota llur feréstegagrandesa

paísermpelatressec

paísque s'estén cims enllàlluny de la verdorlluny de l’enfonsada planaqu’als seus peus descansa

15

Un borrissol de gespa seca al barranc de Peña Partida, i un minúscul boscd’arbres replantats i porucs, són els únics senyals de vida en aquest sequeral,en aquest roquissar que s’eleva per damunt de fondes afraus i d’un minúscul idistant fil de plata que llueix entre la calitja que anuncia les portes de l’avern.

Els nostres anònims herois comencen a caminar, alçant-se encara un xic mésper, des d’allà, exercir de funàmbuls sense perxa per la carena, per la cuerdamés alta de la pell de brau.

Flanquegen, doncs, la pelada Loma de los Cuartos. I sorprenen un grup decabres salvatges que, com cortesanes, s’estatgen als Lavaderos de la Reina.Dues minúscules llacunes a la tardor, els rentadors es mostren secs i menutscom dues piques de qualsevol dels moderns lavabos del món asèptic i civilitzat.En plena primavera, els tolls són curulls de dolça aigua cristallina, aigua quebaixa Maitena enllà per enriquir camps i prats en les fondalades d’aquest paísque sorprèn els caminants i sembla escopir-los amunt, més amunt encara.

Seguint una cabra salvatge arriben a les envistes del menut Cerro de PocoTrigo, protuberància que, amb mirada d’innocent infantesa, sembla ben bé unpaié dels que hi havia, fa anys, als masos i masies d’aquelles terres que handeixat enrere, d’aquell país que han abandonat per alçar-se a la recercad’aquest paradís aixecat damunt cortijos i alquerías.

Darrera d’aquest turó s’inicia la costeruda i continua pujada al primer granobjectiu d’aquest relat: el Picón de Jerez. Després d’una breu becainanocturna, aquesta primera pendent es dibuixa descomunal i altiva, demanad’un pas repossat i monòton, de glops i més glops d’aigua, de paciència i capserè...

En vèncer el cim, la cara s’il·lumina: Les vistes s’eixamplen i es mostrengeneroses. La verdor del Marquesado del Zenete contrasta amb els torratscolors de les vessants orientals del Sulayr. Contrastos de colors, de textures,de matèries, d’ànimes.

Vers el torrat dirigeixen llurs passes. Unes passes cap al no-res, cap aldesconegut, cap uns immensos erms on la vida hi és aparentment forastera.

En aquest tros de món, caldrà dormir al ras. I parar les maltempsades a pitdescobert. No hi ha refugi. Ni refugi ni bauma ni pedra. Al ras, com abans. Ésaixò, és tot això, el que els atura les mundanes cames i els atrau la peregrinaànima.

L’angoixa d’un futur incert els fa desistir de voltar pels arrodonits promontorisdel Puntal de Jumillas i el Cerro Pelao (¡quin nom tan encertat per la calbamuntanya!). Es convencen que no tenen gaire mèrit, s’enganyen dient que la nitse’ls pot tirar al damunt massa d’hora. Flanquegen, doncs, el Puntal i saltendirectament a la corda per sentir-se inestables. Inestables en una carena que,

16

cada cop més crestosa, els demana de mans per progressar, per progressar encontinua grimpada: Los Tajos Negros de Cobatillas, el Contadero, el Puntal delos Cuartos, la Mojonera, el Pico de la Justicia, las Buitreras de Juntillas, el Picodel Cuervo, el Collado i el Puntal de Vacares, el Puntal de las Calderetas, elPeñón Gordo ... Noms i més noms, cims i més cims, cansament i méscansament que s'acumula a les cames. Exploten les extremitats dels errantscaminadors en una voràgine sense fí per un futur que ha esdevingut presentmassa d’hora potser, per un futur que els va convertint, cada cop més, enpaisatge, en roca erma, en comunió amb la terra, la comunió d’altres rodamonsque, aventurats per aquestes contrades, xiuxiuegen en les roques i l’aire.S’aturen.

S’aturen un moment i, com si sortissin d’un somni, es miren el món que elsenvolta, es fixen en les ombres que fan les muntanyes. Sens’un mot, es donenun respir tot baixant per la Raspa de los Acucaderos.

La motxilla comença a pesar i les hores s’han escolat com els grans de sorraen la inexperta mà d'un infantó. Travessen el barranco del Goterón i, encomençar a remuntar la Loma de la Alcazaba, s'aturen.

S’aturen allà on una mà amiga ha deixat les restes d’una minúscula paret debivac, d’un enfilall de roques en semicercle per a parar-los la gelada. Serà aquí,als peus de la fortalesa natural que serva encara els secrets de dolçaZorahaida, on faran un mos, escadussera mossegada prèvia a una nit, una nitde misteri, de misteri i dolça llegenda.

17

4ª etapa

ahir vaig pujar perles empedrades carenesde la teva talaia

quan el vel de la vespradadeixa de cremar igranadas'enfosqueixen els ulls d'unagasela prenyadaprenyada de brases

et vaig rondar a mitjanitper senderes i terrassesempolsegades de lluna

carregant els meussomnisa cel obert

amb el vertigend'estartan a prop itan llunyencara

Shakîr Wa'el

18

El fosc cel d’una nit tardoral és farcit de birbillejants estels, esplendentsplanetes, flamejants constel·lacions, fugissers satèl·lits... imatges d’un misterióspassat que parla de germanor i bonhomia. De bonhomia i saviesa. La saviesaque tant sols el mestissatge dels doctes confereix a una terra diversa comaquesta. El cel parla: parla de llegendes. De llegendes compartides, de màgicstresors oblidats, de belles princeses i valerosos cavallers. I és la impenetrableAlcazaba, la llar que les atrau i les congria.

Llegendes que, al Sulayr, tenen moros com a protagonistes. Moros demisteriosa nissaga com la dels teixidors pirinencs. Mons d’alta cultura, mons demàxima puresa. mons que congriaren la dramàtica enveja de bàrbars forasters.Forasters que, davant la lluminositat de la perfecta ciència, van respondre ambla violenta i fosca fredor de l’espasa. Una espasa que va acabar amb dominisde pau i germanor, amb el futur perdut qu’aquests mons construïen.

Als peus de l’Alcazaba, l’ànima oberta, rep visites bessones a les del Prat delsCremats. En aquests indrets, el fred intens demana de l’escalfor d’un bonresguard. Lluny de les aigües del barranc i de les ermositats de la carena, uncercle de pedres i dues grans roques són l’habitacle on descansen els dosendormiscats i cansats errants.

Conta, el sempre gran Cid Hamet Benengeli, cronista immortal, que, en lesfosques i fredes nits de tardor, Zorahaida, la sempre bella Zorahaida, esdespenja de la seva qasaba natural. Diu que ho fa embolcallada en el seuvaporós vel irisat. Diu que ho fa amb el suau mocador daurat cobrint-li el rostre.Diu que ho fa deixant voleiar les vores dels seus cabells. Uns cabells d’unnegre intens, d’una foscor tant pregona que ressalta encara més, si éspossible, les dues maragdes que vesteix com a mirada.

La seva sola presència és, com tantes altres vegades, la perdició dels mortalsvaixells que ancoren als peus de la seva estança.

Ella, d’immortal bellesa, fou tancada en aquesta natural ciutadella per un paregasiu i possessiu, per un ésser gelós que la volia allunyar dels homes,d’aquesta perversa nissaga farcida de pensaments impurs. I, ara, en el seuetern presidi, és ella qui escull a qui mostrar-se. És ella qui tria de qui amagar-se. És ella qui s’amaga d’aquell que ha perdut la raó dels somnis, dels misteris ide la imaginació. No hi ha lloc pels fills de la ciència i de la creu en aquestindret. Només la infantil i tendra mirada d'aquells que han perdut les ganes decréixer, té badada la porta al seu món, al seu llaüt, a la seva dolçor, a la sevacançó. Sap que no n'ha de témer res. Només amor pur, pur i suau amorcelestial, aquell sentiment que no dol, com les agradoses metzines.

Ella se sap eterna i ell...

El babau errant se sent menut davant l’immortal grandesa. Tantes i tantesvegades ha esperat trobar-la que, en renunciar a visitar la seva altiva llar, el cor

19

se li ha fet menut com una nou. Però ella, la immortal, l’ha vingut a rebre. L’havingut a veure i n’ha acaronat el rostre amb un bes de càlida fredor.

Ell, garratibat, es reclou de nou, dins del sac. Quan torna a cercar la sevagèlida presència, ja no hi ha fred, ja no hi ha nit, ja no hi ha llaüt, ja no hi hacançó, ja no hi ha princesa, ja no hi ha bellesa, ...

Tant sols el Sulayr, reflex del sol sense que el sol hi sigui, fenómen natural quedóna nom ancestral a aquesta contrada. Només el Sulayr, diu el gran poeta,mostra l’altiva màgia d'una immortal natura afaiçonada per cultures germanes.

Morta la nit, ella ha fugit. Ha fugit i els rodamons errants pleguen veles perseguir el relat. Un relat que els ha de portar allà, al cim on descansen les restesdel més gran de tots els creients d’Al·là i Mafumet el seu profeta: Muleí BenHassen, la pau sia amb ell.

20

5ª etapa

elsols’aixecatardenaquestaamagadaraconada

elsdoserrantsrodamonstambé

pocapoclallumdelbrillantastre

guanyaterrenyalesombresdelanit

ellsofereixenelllitalsol

éstotblanc

blancdeglaç

deglaçidegebre

Els rodamons fan un mos a redós de les roques amarades de rosada. Feta lamenjada, segueixin camí vers l’allargassada Loma de la Alcazaba, un terrenytan erm i ressec com el que han viscut en la darrera jornada.

Dalt del llom, el camí es perd entre un imperceptible borrissol de famèlica herbatorrada. Un ramat de cabres furguen tossudament l’infructuós terrós. Davantpresència humana, alcen la testa enlaire i fugen, tot sorprenent el pas dubitatiudels dos errants cavallers. Extasiats, contemplen l’exèrcit sarraï que voladamunt la terra seca.

La realitat els colpeja de nou l’enteniment, i els dos errants cavallers s'aturenper estudiar un terreny que se’ls fa desconegut. Amb els ulls al mapa, fixen labrúixola i recuperen el nord. El desnivell els ajuda a trobar el pedregós CuloPerro. És vorejant aquest curiós llom que el poden salvar i seguir navegantdamunt la mar eixuta.

Tot creuant un menut rierol, clapejat de minses senyals de vida, avancen entrecims i valls. És un altre món! Tant diferent! Tant contrastat amb els daurats irogencs colors de les muntanyes que els han vist néixer!

Com astronautes en un llunyà planeta, es mouen a les palpentes. Es belluguengansonerament fins descobrir traces de sendera. Una sendera que guanyapresència i els deixa a les envistes d’un immens oasi. Un oasi on senten veus.Un oasi on troben persones. Bèsties de dues potes! Éssers humans! Gent de laseva espècie!

És així com es descobreixen a la Laguna Hondera i retroben un caliu que elssobta. Els sobta perquè els fa més present encara la soledat viscuda.

La parla morellana es combina amb la saïmada veu d’un mallorquí. Prop de lallar se senten i no poden estar-se de canviar paraules amb els seus germansmoriscos. Són els colors d’una rica i variada llengua el que els transporta a unllunyà paradís nostrat. La soledat, si es trenca entre germans, sembla menyssolitària encara.

L’aigua que raja de la llacuna és manà dels déus pel rodamón més robust.Amorrat a un petit saltant, sadolla la set que porta acumulada durant unajornada de gola seca i mal de cap. Amb la motxilla a resguard, donen un tombper l’indret, visiten el malmès bivac on havien pensat que passaríen la nit,segueixen les passes d’alguns dels personatges que fan camí per aquestescontrades i tafanegen les veus d’altres que s’hi aturen en momentània estada.

L’ascens de la paret que els deixa a la Cuerda del Resuello se’ls presentafeixuga. Feixuga de pujar amb la càrrega a l’esquena. No hi ha opció, però. Nohi ha remei. No hi ha alternativa possible. Es carreguen els fardells a lesespatlles i, dòcilment, afronten la pendent, la pendent que els apropa a la llardel Mulei Ben Hassen, la pau sigui amb ell.

22

Embrancats en la batalla, el camí, farcit de giragonses, no se’ls fa tantcomplicat com semblava des de les llacunes. Quan se n’adonen, ja naveguenentre l’espessa boira que s’arrapa a les parets del gegant més altiu del’espriuana pell de brau. Entre cortines de cotó fluix, ara un pas, ara un altre,van avançant. Ho fan sense presses. Ho fan sense pauses. Ara s’avança un.Ara s’avança l’altra. Ara ...

La boira s’aixeca un xic. El cim és davant mateix del nas. Podríen tocar-lo ambla mà i posen un polsim de vida al ritme. Ja hi són... Ja hi arriben...

Però no. És un mentider avantcim. Encara resta un xic de camí. El Muleis’amaga. Potser encara té vida. Potser encara és senyor de les contrades. UnMulei ben viu... Té vida... Té vida! El cim!

Al cim del Mulhacén, una Mare de Déu ocupa l’entrada de l’ancestral tomba delMulei Ben Hassen, rei dels enamorats, rei dels difunts d’amor, rei de totsnosaltres...

I és que fa molts i més anys, quan aquests cims eren cau de pastors, depastors i de llegendes, els governava amb bona mà un assenyat manaire denom Abü-I-Hassan Alí, però a qui tots anomenaven Mulei Hassen.

L’ordre i el seny es perden, però, quan l’amor nia en el cor dels homes. Iaquest, l’amor, va ser la fi d’un dels millors governants del Regne de Granada.

Vet aquí que un dia que Abü-I-Hassan va anar a visitar la seva esposa Haixa,els seus ulls es van creuar amb els de la dolça i bella Isabel de Solís, esclavacristiana del seguici d’Haixa. Pobre rei! Havia caigut en les males arts d’unaprincesa cristiana! Com oblidar aquells ulls? Com vèncer l’embruix de la perladiamantada?

Mulei Hassen no va poder dormir cap més nit des d’aleshores. Sempre,l’albada el trobava despert i amb els ulls fits al primer estel de la jornada,aquella estrella del matí que tant li recordava la seva estimada. Resolt iseductor com ha de ser un monarca, Mulei Hassen va aconseguir els favors dela jove cristiana. Qui, convertida a l’Islam, prengué el nom de l’estel de l’albada:Zoraida. Zoraida, estel de l’albada!

Content com un ver enamorat, el monarca la feu la seva favorita i la farcíd’atencions, d’atencions i de presents, de presents i de carícies! Però...

... que en són de maldestres les arts de l’amor! Abstret amb la seva jove perla,no va veure com el país començava a anar de mal borràs. D’anar-hi de la màde la gelosa Haixa!

L’astuta mestressa va aixecar la cort en contra seu i els enfrontaments i lesdisputes van acabar en una acarnissada guerra civil que els més vells encararecorden per aquell regne de Granada.

23

Derrotat, Mulei Hassen va fugir cap a les muntanyes. ¡I que trist que és per unrei deixar Granada! Que trist abandonar la més bella de les ciutats! Que tristfugir de l’Alhambra!

Lluny del seu palau, lluny dels seus jardins, lluny de les seves aigües, allunyatd’urbanes belleses, el mandatari es corsecà de melangia i morí d’enyorança.

Zoraida, la seva estimada, en darrera mostra d’amor etern, va pujar lesdespulles al cim més alt de la serralada que al seu palau recordava. I, allà, enaquella privilegiada talaia, a la vista de tots els seus antics súbdits, encara avuireposa el cos i l’ànima del més gran de tots els monarques, del senyor que hadonat nom al cim alt de la pell de brau: Mulei Hassén Mulei Hassen MuleiHasen Mulei Hacén. Mulhacén, inesborrable penyora a qui renuncia al seureialme per l’amor veritable!

24

6ª etapa

oncid hamet benengelitorna a regnaren la curiosanarracció

25

Havia jo arribat al Refugi de la Caldera quan el rodamón gros va seure ben aprop meu i, sense ni fixar-se en les companyies, va treure una bossa ambcastanyes cuites i es va posar a menjar.

L'altra, el fibrat, que s'havia quedat en un punt on podia comunicar-se ambl'exterior, va arribar un xic més tard i va anunciar que les possibles pluges dedissabte s'havien allunyat fins diumenge, el darrer dia de viatge.

Aprofitaré l'avinentesa, i el dinar que ambdós personatges fan en aquest punt,per assenyalar que el Refugi de la Caldera es troba situat al costat d'un llac ique és, com molt bé saben els autòctons, un punt ideal per a fer unes quantesascensions que, com la del mateix Mulhacén, et transporten a muntanyes que,els cristians de vell, consideren massa llunyanes.

Asseguts, doncs, a les portes del refugi, els errants rodamons dubten entrerodejar el llac per la banda alta de l’extint circ glaciar o seguir fent via perl’antiga carretera, ja en desús, que unia les poblacions de Capileira i PinosGenil.

Incapaços de veure el camí més feréstec des de la distància, i amb ganes defer el Veleta per la tarda, opten per la via fàcil.

El camí els depare nous ramats de cabres salvatges, de turistes de robesllampants i d’excursionistes de divers pelatge i condició.

I és que es troben al lloc més planer del país més concorregut de la serralada. Iaixò es nota.

Es nota en l’anglès de calça curta, samarreta sense mànigues, barret decowboi i mitjons blancs que pren el sol com un llangardaix a les vores del camí;o en la seva senyora, vestida amb un mono d’hivern de color rosat, moguda,sens cap mena de dubte, per allunyar el bestiar i ser visible a unes quantesllegues de distància.

Als Vasares del Veleta hi ha una llacuna. Una llacuna i una font natural. Unaremenuda font que esdevé celestial manà pels dos assedegats rodamonserrants i per una parella de princeses que, en plenes pràctiques d’un idioma enaprenentatge, ronden per aquests verals alienes a la llopada que les assetja.

Amb les cantimplores plenes, segueixen camí. I avancen un grupd’excursionistes que ratllen l’extenuació. Mal país per caminar sense un mínimde resistència, potser. Comencen a pujar els darrers revolts i, amb més penesque treballs, guanyen el Refugi de la Carihuela.

Dins el resguard de parets còncaves, es fan el llit per tenir reserva de plaça,deixen els estris, prenen quatre ganyips i un glop d’aigua, i emprenen els 200metres que els separen del cim del Veleta..

26

En arribar-hi, es troben les dues princeses extasiades. Extasiades amb unpaisatge de somni, el paisatge que construeix un lluminós capvespre de tardor:A l’est, s’alça majestuós el Mulhacén de parets vermelloses, el sud-est i el sudsón un mar de núvols densos, blancs i flonjos que, als ulls errants delsrodamons i les princeses, marquen la llinda entre l'espai dels mortals i el delsdéus eterns. A l’oest, els núvols resten retinguts per la mateixa serralada isemblen caure en silenciosa cascada damunt la plana septentrional. Una planafèrtil i immensa, la vega granadina, que viu encimbellada per la majestuositatd’una diminuta i llunyana fortificació vermella, orgull dels que, com un servidor,van haver de deixar les seves terres després de les revoltes de l'Albuixarra.

Sadollades de bellesa, les princeses modernes comencen la baixada, mentreels nostres cavallers encara resten presos d’una natura que, tot i els tocsd’humanitat, manté una esfereïdora i ancestral bellesa.

Xino-xano i sense presses, els errants cavallers emprenen el camí de retorn.Ho fan per la carretera de les modernes pistes d’esquí. No tenen més pressaque la que els pugui donar el punyent aire glaçat que els colpeja la cara i latafaneria de passar una nit en un refugi que els és estrany.

En arribar a resguard, les forces de l’ordre han pujat per endur-se’n unaccidentat. Mentre el caporal es dedica a fer fotografies d’una posta de sol i elsseus reflexes, el seu company fa mans i mànigues per moure un accidentatamb la pota força malmesa i evidents dificultats per agafar-se i progressar.

A recer del món, la vida es vesteix de típiques escenes de la sempre anàrquicapell de brau. Sorolloses i alegres veus en constant xerrameca es desfermendesbocades per gots de vi a balquena, menges carregades de greix i l'aromadel haixix que, tímidament, omple l'espai. Preludi d’unes sessions d’estridentflamenc mal cantat per aprenents de difunts. I és que la falsedat sentimental delqui és més que qui, esfereeix als esgotats cavallers i les intrèpides princeses.¡Que llunyana és la garrinada de l’excelsa veu dels àngels!

En una raconada no tant allunyada, els nostres herois intenten prendre el son.Prop seu, les dues princeses s’atrinxeren dins dels sacs, cercant la tranquil·litatde la nit a muntanya.

27

7ª etapa

el sol ixdamunt l’espatllad’un endormiscati difús mulhacén

el soroll dels matinersdesperta’lsassedegats errants

ja’ls va bé!

avui tenenllarga jornada

traca final delsfocs d'artificiqu’han viscut

daltdels cimaltsde l’espriuanapell del brau

28

Carregats amb el voluminós fardell a les espatlles, vinclen un xic el cos en terraper a remuntar l’angosta carena que, del refugi estant, sembla no tenir passosfranquejables.

L’estret pas, ràpidament, es torna un escull. Un rompent de roques gegantscisellades per la força dels vents de l’Àfrica propera. De salt en salt, de mà enmà, de peu en peu, de relleix en relleix, avancen com funàmbuls còsmics perun tram que, a voltes es presenta infranquejable, a voltes es torna senzill comvia urbana.

De fet, el camí, no fa més que vorejar els Tajos de la Virgen per la forasenyadacapçalera d’un immens barranc de terra bruna...

No en feu cas d’aquest morisc! No és pas tan complicat com us vol fer creure.Els cronistes ja ho tenen això, ràpidament s’enfilen en l’èpica i la fantasia ifugen d’una realitat que, potser, és més interessant que allò que els seus ullsens volen fer veure. I és que les vistes des d’aquestes alçades són tanespectaculars que els escrives místics ja ho fan això de perdre el senderi i alçarpregàries a Déu. Però l'únic pas una mica complicat és el que permet abastar elcreuament de carenes on és ubicat l'impressionant i romàntic Refugio deElorrieta. Això sí que mou l’ànima enfora! Aquest indret si que és pura màgia!Quina gran pèrdua! Irreparable aixopluc manllevat pel temps i la deixadesa!Quin resguard excels pel caminant fantasiós!

Excavat en la mateixa muntanya, aquest indret és farcit de túnnels icanalitzacions protectores i misterioses. Les restes d’un atrotinat ascensoreleva les percepcions per escatir els sons dels éssers marins parits en lafantàstica ment d’en Lovercraft! No sents el glapit dels Profunds? No alvires almateix Azathoth allà baix, en la més pregona fondària?

Som, com molt bé diu el saberut errant poca-solta, a les vores de l'abandonatrefugi d’Elorrieta: un ambiciós conjunt de construccions, les restes de les qualsencendrien les embogides llums de la imaginació d’un Lovercarft, un Poe, unBaudelaire, un Perucho, si es vol!

Són restes que parlen de passadissos subterranis i connexions segures per atemps de tempestes i fortes nevades. Són les restes d’una civilització de gransideals, la dels feliços anys 30 del segle passat, que es volien excursionista illunàtics, però no en reeixiren sota la bota que tot ho lleva.

El temps, les bretolades i la pols, han deixat tant sols l'ombra d'un parelld’edificacions malmeses i solitàries. La grandesa de l’indret, però, parla d’unpassat esplendorós, d'un passat farcit de seguretats, d’un passat farcit devides, d’un futur farcit d’esperances. ¡Que gran que és la imaginació humana! Ique breu que és la realitat que l’impedeix alçar el vol.

29

Els dos fantasmagòrics errants fan un mos a redós de palau. El més gros,assedegat i desganat, fixa els ulls a la crinera del llunyà Cerro del Caballo i escreu incapaç d’abastar-la. Temorenc, alça el vol. S’avança i camina. Caminaper un terreny pedregós i ascendent. Supera un parell de promontoris no genspronunciats i inicia l’ascens del penúltim cim: el Tozal del Cartujo. És tan secaquest país! es diu sense alçar gaire la veu. És tan sec com misteriós! Es tantsèc com curiós! És Àfrica? És Europa? És...? On sóc?

Ara un, ara l’altre, els dos atlètics errants van fent el darrer tram de corda. Aratu t’avances, ara ho faig jo. Ara fem fotos, ara les desfem. Roques i mésroques, esmicolades pedres, tarteres i més tarteres, perilloses i maldestrescementiris de pedres, carenes i collades que menen al darrer dels cims d’unallarga travessa pels cimalts de la sinèrica pell de brau.

Obviant els Tajos Altos, els dos esgotats errants comencen a pujar al preuatdarrer cim del seu viatge: Després d'una nit i tres dies de marxa, emprenen ladarrera tartera de pedra esmicolada. Una pujada que, de tant en tant, se’ls fafeixuga. Ara, però, se saben vencedors d’una proposta, d’un repte compartit,d’una aventura!

Al pic de migdia conquereixen el darrer cim: Una closca que els ofereix vistesdamunt dels pobles orientals de la serralada. Allà, al final de la Loma de losTres Mojones veuen Nigüelas i s’imaginen Durcal. Un polsim més al sud, laboira baixa els impedeix veure Lanjarón, la ciutat de les aigües.

S’ho pensen una estoneta, s’ho parlen, s’ho fan a sorts...S’hi tiren!

S’hi llencen i flanquegen el cim per prendre la Loma del Caballo i guanyar elcamí del Tello. Enrere deixen la llacuna i el refugi on dormen els que tenentemps i hores. Ells no! Ells s’ho tiren a l’esquena i baixen, s’apropen al móndels vius a passes llargues.

30

8ª etapa

On els errantsComencenA sentir-seSomnàmbuls

31

Quatre jornades! Quatre viatges seguits! Quatre enfilalls de passes per unaterra erma, seca, desprotegida, primitiva, brutal.

Les cames dels errants agosarats comencen a sentir el pes del camí.Giragonses dansaires per perdre alçada. Per perdre-la i anar a caure a l’anticcamí de pastors i traginers, dels habitants de sempre d’una feréstega serraladaimpròpia de la raça dels humans.

Trobat el sender, la baixada és una constant siga-saga de pols escombrada.De cop, el pas se suavitza. Se suavitza i travessa un minúscul bosc de pi negrei resistent. La boira, llindar entre la terra dels místics i la dels mortals, és a frecdels rodamons que retornen al món dels vius. Quan la guanyin, tornaran a serals peus de les altes muntanyes, deixaran de volar per prendre mesura humanai restar de nou entre la gent que s’ha decidit a establir-se lluny dels somnis,dels somnis i les tempestes, de les tempestes que els dónen aigua. Lluny deles roques que els protegeixen, lluny dels cims que temperen el seu clima.

El camí mor en un intent de pista no gaire reeixit. El mapa de la Penibéticadibuixa traça allà on el paisatge l’ha esborrat. Un prat d’herba. Un bosc. Pocacosa per escatir la continuació del descens ... Potser el cansament?

Els astorats errants prénen la pista en direcció a ponent: No res! Segueixen ales palpentes com Polifems d’ull burxat pel tió d’Ulisses. I és cecs com topenamb un pilonet de pedres. És una fita? És la seva sortida?

L'errant panxut dubta i veu camins allà on no hi són. Camins i refugis en cadapedra. Però només hi ha un prat. L’errant fibrat furga com una fura i segueixl’esborrada traça bosc endins. Seguint aquest camí, cada cop més evident,passen pel costat del vell Refugi abandonat que encara avui rep el nom, gensescaient, de Ventura. Quina desventura l’ha del recer reclòs en un passat que lifou més venturós!

No gaire més enllà, el camí desemboca en una pista asfaltada on un cartell decolor verd indica el camí pel que ells han davallat en forta baixada.

S’asseuen un instant i fan un mos a l’alçada d’una boira que sembla que nos’acabi mai. Parlen de l’experiència viscuda, aliens a l’esdevenir proper. I ésque, el camí se’ls fon de nou. Allà on el mapa indica sendera, tan sols hi ha unbarranc d’arbres cremats per un incendi recent. Ja s’adonaran, més tard, de laimprudència aliena, de la imprudència d’aquells que, com ells, veuen perdut elcamí, però que, a diferència d’ells, ho volen resoldre fent foc per a ser visibles.

Els dos errants tornen a treure el mapa mentider i tornen a dipositar-hi la sevafe. Les traces de camí no es veuen enlloc, però ells baixen barranc avall per onhi havia d’haver l’antiga ruta. La boira protectora els aïlla de la pluja, peròtambé de la visió d’un horitzó que se’ls faria necessari. Baixen i baixen, tot

32

cercant una via, una guia, un camí! Busquen i rebusquen i topen ambescadusseres passeres de salvatgina. Calla!

No sens veus?

No escoltes els mugits de vaques llunyanes?

Seguint les velles sirenes de pagès, arriben a unes barraques. Casal deprimenton un parell de marrecs fan de mecànics d’un cotxe atrotinat. A casa seva,potser no els dirigirien la paraula. Aquí són la taula de salvació on s’agafenmapa en mà:

- Estamos aquí, ¿verdad?- Ui! Señor. No me enseñe eso que no sé como se dise.- ¿Para ir a Lanjarón?- ¿Para bajar al pueblo?- Si. Al pueblo.- Uy! Se va en coche. Está mu’lejos. Por esta carretera.

La conversa s’estira, però la ubicació és suficient per encarar la pista que uneixaquest indret amb la vil·la de l’aigua. Una pista d’uns disset quilòmetres, pamamunt pam avall, que, amb certs dubtes, deixen per endinsar-se de nou en lanatura a la recerca del camí del Tello.

Allà, poc abans d’atanyer el casal, descobriran que el seu camí ha estatcanviat. Ara ja no baixa pel barranc que han fet, sinó que neix un bocí decarretera enllà, en un indret que encara no es troba als mapes.

Aquí, però, l’indret és d’un romanticisme baudelerià: La vella Casa Forestal delTello té les traces d’un bon resguard deixat de la mà de Déu, també. És gran iespaiosa, però sense portes ni finestres. I el sostre s’esllavissa en perennedegradació. Quina llàstima! Quin palau! Quin refugi per iniciar o acabar unavolta per la Sierra Nevada.

De la porta mateixa d’aquest casal, surt el camí que s’endinsa a la vall,travessa el Riu Lanjarón per un pontet de pedra, i segueix, per fi, el curs de lesaigües cabaloses. És aquí, mentre van perdent alçada amb l'argentinacantarella de les aigües del riu, quan la tant anunciada pluja es digna a sucardurant uns breus instants als dos remullats errants. Passen barraques, dipòsitsd'aigua, sèquies i camps. Un ramat de cabres negres fugen del camí al pas deles locomotores humanes que tot just tenen temps per saludar el pastor, i sentirl’escridassada del gos que serva per la seguretat del ramat.

El camí es torna mig empedrada via romana i segueix baixant i baixant i baixanten impúdica pendent xopada per l’aigua d’una pluja fina i constant.

Primeres cases. El cansament i les males arts d’un país que no els vol deixar,els fa esgarriar el camí pels carrers d'una barriada de la vila. Quan sen'adonen, han de refer les passes per seguir pel camino del rio. Un camino que,ara sí, baixa entre chumberas carregades de figues fins la primera de les fonts

33

de Lanjarón. Fonts plenes de poesia, de versos i saludable aigua potable quefan les delícies dels errants pelegrins.

34

9ª etapa

Del paradísEt veigAltivaSenyora

Un bocí de corRabiosa entranyaCom immortal tresor

35

L’indomable albuxarrat us abandona amb la mitja lluna de la nostra nissaga. Enla penombra d’una fosca nit de transició, el somriure argentat de Cid HametBenengeli us recorda que, abans de deixar els papers en un lloc perdut de LaManxa, ell fou de la colla trovera, ell fou rebel morisc albuxarrat, fill d’altacultura i àmpla natura.

36

Medina Garnata

Penombra d’ombres que tot ho recorden. Ciutat màgica, discreta. Una pensió.Uns llavis mal pintats. Uns ulls cansats i tatxonats de capes de rimmelescorregut. Antiga corista que viu encara en els seus anys joves. ¿Que no sensla música d’antany? Cos d’avui i ànima d’ahir! Facècies, anècdotes d’un passatgloriós. Cartells dels seus anys d’èxit de taverna i barri vell. La musa es cobreixde la realitat amb capes de ficció i engany, ficció i engany que construeixen laseva pròpia realitat i la fan dolça com la mel al nouvingut que s’atansa al seucau clavat al cor de la medina.

Un xic enllà, els records de la muntanya andalusí s’engalanen amb un vi novell,jove, fort i sec com la muntanya que l’ha parit i la gent que l’ha agençat. El tecdesprés de l’esforç, la ciutat després dels cims, la urbanitat després delspaisatges. És temps de fer memòria, de caminar assegut a la cadira, de menjari delectar-se pel triomf d’una passejada.

Carrers estrets, fortes pendents, un souk farcit de gent, sentors alàrbs,cristianes, jueves. Restes de cultura mediterrània, lluny de la mar mare. Elcansament pot més que les sensacions de la ciutat de ciutats i les lliteres de lapensió són un paradís per un cos atonyinat.

La matinada ens atrapa dormint. I dormint encara de fosc, ens apropempendents amunt vers la mare de tots els secrets. Les torres que fan de fronteraentre l’Albaycin de cases blanques i el Garnat Al-Yahud, jueu i comercial, és lanostra darrera fita en una barroera relació de fets per un bocí de la història i lanatura de la més immortal de les terres: les terres de Granada

Del paradís et veigaltiva i llunyana...Sierra Nevada, aimada!Invencible Sulayrque t’eleves sabent-te damaDama i senyorasenyora i mestressauniversal mestressa,amant discreta ielevada.

Tants indrets per descobrir!Tantes llegendes per obriren ses morisques contrades!

Muntanya qu’agermanesl’Europa i l’Àfrica:Sierra Nevada de contrastos!Sierra Nevada estimada!

Amb ràbia,Amb ardor,Amb la passiódels amors veritables!

Si un dia marxo de casa,busqueu-meentre’ls subjugats alàrbsque la discursegen ila canten

entre’ls rebelsmoriscosque la serveni la guarden.

Busqueu-medins l’encantat palauqu’amaga ses entranyes.

37

38

Aquesta obra està subjecta a una Llicència de Creative Commons

Reconeixement-NoComercial 3.0 Genèrica

Sou lliure de: * copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra * fer-ne obres derivades

Amb les condicions següents:

* Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la maneraespecificada per l'autor o el llicenciador (però no d'una manera que suggereixi que usdonen suport o rebeu suport per l'ús que feu l'obra).

Atribució de l’obra:En utilitzar l’obra cal que en feu la cita de l’autoria a lluisdetaradell, Lluís de Taradelló Lluís Mauri Sellés.

* No comercial. No podeu utilitzar aquesta obra per a finalitats comercials.

* Quan reutilitzeu o distribuïu l'obra, heu de deixar ben clar els termes de la llicènciade l'obra.

* Alguna d'aquestes condicions pot no aplicar-se si obteniu el permís del titular delsdrets d'autor.

* No hi ha res en aquesta llicència que menyscabi o restringeixi els drets morals del'autor.

Per a dubtes sobre l’autoria, per a fer-ne un ús comercial o per contactar amb l'autor,podeu enviar un correu electrònic a lluisdetaradell@gmail.com.

39

40