UNITAT XIII. LES ORGANITZACIONS
SUPRANACIONALS
Una organització internacional és la que inclou membres de dos països o més que busquen una cooperació política, econòmica o d'un altre tipus.
La globalització ha fet evolucionar molt aquestes organitzacions. Així, ara podem distingir:
- Organitzacions internacionals públiques (o intergovernamentals), en les que els membres són Estats sobirans (ONU).
- Organitzacions internacionals privades (o no governamentals, ONG), que tendeixen a enfocar-se més cap a qüestions mundials però en els àmbits particulars.
Organitzacions internacionals de cooperació política i militar.
A més de l'ONU, al món hi ha moltes altres organitzacions supranacionals públiques.
D'àmbit continental destaquen l'Organització d'Estats Americans (OEA), la Unió Africana (UA), la Lliga Àrab...
També existeixen altres referides a aspectes polítics específics, com la defensa dels drets humans (Consell d'Europa) o la seguretat i la cooperació militar (Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa -OSCE-, Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord -OTAN-).
Organitzacions internacionals globalitzadores i antiglobalitzadores.
El BM, FMI, l'OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) i el G7 (G7+1) són organitzacions que els països del nord utilitzen per pressionar i defensar els seus interessos econòmics i polítics. Són titllades de lobbies o d'organitzacions neoimperialistes i neocolonialistes, car els acords acostumen a beneficiar als països més forts. En aquest grup darrerament també es situa a l'OMC.
Al marge d'aquestes organitzacions, n'hi ha d'altres anomenades antiglobalitzadores o altermundistes. Sovint són integrades per ONG. El Fòrum Social Mundial o el Fòrum Social Europeu són reunions de persones i col·lectius que volen plantejar alternatives a l'actual sistema globalitzat.
El G7 és un grup de països industrialitzats amb gran importància política, econòmica i militar a escala global. Està conformat per Alemanya, Canadà, EUA, França, Itàlia, Japó i el Regne Unit. Pertànyer al grup no es basa en un criteri únic, ja que no són ni els set països més industrialitzats, ni els de major renda per càpita, ni els de major PIB.
Amb la integració de Rússia, passà a denominar-se G7+1 o G8.
Els representants d'aquests països es reuneixen anualment en la Cimera del G7. Aquestes reunions analitzen l'estat de la política i les economies internacionals i intentar unir posicions respecte a les decisions sobre el sistema econòmic i polític mundial.
Al llarg de l'any els ministres d'economia, comerç, afers exteriors, treball... es reuneixen per tal de preparar la Cimera anual, apropant posicions i negociant acords.
El G20 es formà el 1999 amb els set països més industrialitzats del món (G7), Rússia (G7+1 o G8) i onze països recentment industrialitzats de totes les regions del món (Argentina, Austràlia, Brasil, Xina, Índia, Indonèsia, Corea del Sud, Mèxic, Rússia, Aràbia Saudita, Àfrica del Sud, i Turquia), i la UE com a bloc.
Vol ser un forum de cooperació i consultes entre els països en temes relacionats amb el sistema financer internacional. Vol mantenir l'estabilitat financera internacional.
UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL:L'ORGANITZCIÓ DE LES NACIONS UNIDES
El 25 d'abril, 1945 va començar la Conferència Internacional de San Francisco amb la intenció de crear l'organització internacional de les Nacions Unides.
Finalment, el 24 d'octubre de 1945 l'ONU va néixer amb la ratificació de la Carta de les Nacions Unides pels cinc membres permanents dels Consell de Seguretat: República de la Xina, França, Unió Soviètica, Regne Unit i els Estats Units, i per la majoria dels altres membres (46).
Actualment es troba integrada per 192 Estats. L'afiliació a l'ONU és oberta a tots els "estats que estimen la pau" i que accepten les obligacions de la carta de les Nacions Unides. L'Assemblea General determina l'admissió sobre la base de les recomanacions del Consell de Seguretat.
Disposa de diversos òrgans principals:
₋ L'Assemblea General que es reuneix una vegada a l'any o quan sorgeix un conflicte; cada estat hi té un representant. És un lloc de debat que pretén organitzar un arbitratge internacional. Presenta recomanacions, aprovades com a mínim per dos terços del total de membres.
₋ El Consell de Seguretat, format per quinze membres: 10 s'elegeixen cada 2 anys i 5 són permanents (els cinc grans, amb dret de veto). S'encarrega de vetllar pel manteniment de la pau i la seguretat mundial. Ha d'aplicar les recomanacions de l'Assemblea General (pot imposar sancions econòmiques, ordenar un embargament d'armes i, fins i tot, autoritzar mesures militars col·lectives).
₋ El Consell Econòmic i Social, format per 54 membres elegits per a 3 anys; s'encarrega de la cooperació econòmica, social i cultural.
₋ La Cort Internacional de Justícia (CIJ). Amb seu a l'Haia.
₋ El Secretariat de l'ONU, instal·lada a Nova York. Actualment és el coreà Ban Ki-moon. La seva principal funció, a banda de representar l'ONU, és fomentar el diàleg i evitar els conflictes.
₋ El Consell d'Administració Fiduciària (actualment les seves activitats es troben en suspens).
L'ONU utilitza 6 llengües oficials: anglès, àrab, xinès, castellà, francès i rus.
Aquests són alguns dels objectius de l'ONU:
Fomentar el desarmament. El propòsit original de les Nacions Unides era crear un sistema de regulació i/o limitació de la fabricació d'armament, especialment de les armes atòmiques i "altres armes de destrucció massiva".
Manteniment de la pau: promouen la pau per mitjà d'un exèrcit enviat a les regions que han tingut un conflicte armat recent per a facilitar els acords de pau i per a dissuadir als combatents d'aixecar-se novament. Les forces provenen dels diferents estats membres; és a dir, l'ONU no té un cos militar independent. Totes les operacions de les forces de pau (cascos blaus) han de ser aprovades pel Consell de Seguretat.
Proporcionar assistència Humanitària: amb altres organitzacions com la Creu Roja, l'ONU proveeix aliments, aigua i altres serveis humanitaris a la població que pateix de fam, que ha estat desplaçada per causa de la guerra, o que ha estat afectada per algun desastre natural.
Promoure el respecte als Drets Humans. Aquest va ser un dels objectius principals de la creació de les Nacions Unides després del genocidi i les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, per prevenir tragèdies similars en el futur; l'objectiu principal va ser crear un marc legal per considerar i actuar en contra de les violacions als drets humans.
Fomentar el Desenvolupament Sostenible de tots els pobles del món.
L'any 2000, a la Cimera del Mil·lenni, s'establiren els anomenats Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.
Els objectius del mil·lenni són:
- Reduir la pobresa extrema i la fam.- Aconseguir l'ensenyament primari universal.- Aconseguir la igualtat de gène.- Reduir en dos terços la mortalitat infantil.- Reduir en tres quartes parts la mortalitat materna.- Reduir la propagació de malalties, especialment el paludisme i la SIDA.- Garantir la sostenibilitat ambiental.- Crear una associació mundial per al desenvolupament.
L'ONU va sorgir per garantir la pau al món. Caldria però tornar a definir el seu funcionament i acabar amb el poder de vet que tenen alguns estats membres. Països com Japó, Índia, Alemanya o Brasil demanen un seient permanent al Consell de Seguretat.
Igualment, caldria acabar amb la reduïda capacitat d'implementar les seves decisions.
El 1957, amb la signatura del Tractat de Roma, es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE) formada per Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg.
Malgrat la diversitat, els països de la CEE es regeixen per uns mateixos valors fonamentals: la pau, la democràcia, l’Estat de dret i el respecte dels drets humans. De fet, per ser membre cal respectar aquests valors i tenir una economia consolidada de base capitalista.
Durant mig segle, la UE ha augmentat el nivell de vida dels seus ciutadans fins a nivells sense precedents. Ha creat un mercat comú sense fronteres interiors i una moneda única, l’euro.
UNA INSTITUCIÓ SUPRANACIONAL:LA UNIÓ EUROPEA
El Tractat de Roma preveia que la prosperitat de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) dependria d’un mercat interior únic (Mercat Comú).
Per aconseguir-ho, la CEE establí una sèrie de polítiques concretes sobre la lliure circulació de béns, serveis, persones i capitals (unió duanera).
La CEE també fomentà la llibertat de competència i el desenvolupament d’unes lleis comunes per les quals es governarien els Estats membres.
Amb el temps, la CEE es va anar ampliant i consolidant.
Actualment, té 27 membres i arriba als 493 milions d’habitants. Són candidats a ingressar Turquia, Croàcia i Macedònia.
11
11
1957, França, Itàlia , Alemanya, Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg.
1973, Dinamarca, R. Unit i Irlanda.
1981, Grècia.
1986, Espanya i Portugal.
1995, Finlàndia, Suècia i Àustria.
2004, Estònia, Lituània, Letònia, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Xipre, Malta i Hongria.
2007, Romania i Bulgària.
11
L’Acta Única Europea de 1987 va incorporar el principi de cohesió econòmica i social per tal que fos possible un desenvolupament equilibrat de tots els membres
El 1992, amb el Tractat de la Unió Europea (Maastricht), l’espai de lliure circulació va començar a ser una realitat. Aquest Tractat decidí la unió monetària, creà mecanismes de participació ciutadana a través de les eleccions al Parlament Europeu, establí nous drets per als ciutadans, etc. Una de les iniciatives amb efectes més importants ha estat l’aprovació de la Unió Econòmica i Monetària (UEM).
El Conveni de Schengen, 1995, preveu la supressió dels controls a les fronteres interiors i una intensificació dels controls exteriors per a un major control de les migracions.
El Tractat d’Amsterdam, 1997, modificava el de Maastricht. S’hi ratifica el calendari previst de la unió econòmica i monetària i se’n va fixar el funcionament en qüestions polítiques i econòmiques.
En el Tractat de Niça, 2001, s’hi acordà la reforma de les institucions de la Unió amb vista a la seva futura ampliació cap a l’Europa de l’Est.
Per arranjar l’estructura i el funcionament d’una unió d’Estats cada vegada més nombrosa es va desenvolupat el 2004 el projecte de la Constitució Europea (volia aconseguir una major integració política). Un altre cop a de Roma, el 2004, es va redactar un Tractat Constitucional que havia de substituir tots els anteriors. Calia que els estats el ratifiquessin. Alguns estats van optar per referèndums. El rebuig de França i Països Baixos va provocar una greu crisi.
Davant el fracàs del projecte de Constitució Europea, i el 2009 es signà el Tractat de Lisboa. Modernitzà les institucions i el funcionament de la UE.
La Unió Europea és un conjunt heterogeni d’Estats. L’heterogeneïtat es manifesta tant en els seus nivells de desenvolupament com en la seva diversitat cultural.
Amb l’entrada en vigor del Tractat de la Unió Europea es va fer més urgent la necessitat de reduir les diferències regionals. Les darreres ampliacions de la UE han remarcat l’existència de desequilibris entre els nous i els antics membres.
Per corregir els desequilibris dintre dels països de la UE, actualment existeix una política econòmica regional. Aquesta política econòmica es basa en el desenvolupament dels fons estructurals i els fons de cohesió, partides del pressupost europeu que es destinen a diferents fins.
11
Les noves incorporacions a la UE són països amb un grau de desenvolupament molt diferent, tant social, com polític, econòmic, etc. Per això i per poder reduir diferències, una par t important dels fons comunitaris es destinaran als nous països membres.
11
Les institucions de la Unió Europea
11
El triangle en la presa de decisions correspon a:
- El Consell de Ministres de la Unió Europea, que representa als Estats Membres. És el principal òrgan decisori de la Unió. Quan es reuneixen a nivell de Caps d’Estat o de Govern, es converteix en el Consell Europeu, que la seva funció és dotar a la UE d’impuls polític en qüestions fonamentals. - El Parlament Europeu, que representa als ciutadans, es reparteix les competències legislatives i pressupostàries amb el Consell de la Unió Europea. - La Comissió Europea, que representa l’interès comú de la UE, és el principal òrgan executiu. Té dret a proposar legislació i es preocupa per que les polítiques de la UE s’apliquin adequadament.
El Consell Europeu i El Consell de Ministres
El Consell Europeu està format pels caps d’Estat o de Govern dels estats membres, acompanyats dels seus ministres d’Afers Exteriors.
És el màxim organisme polític de la UE i s’encarrega de definir les orientacions generals d’actuació i de desenvolupament.
11
El Consell de Ministres està format per representants dels Estats que integren la UE. Generalment, es reuneixen a Brussel·les els ministres d’Afers Exteriors dels països membres. Quan l'afer ho requereix, assisteixen a la reunió altres ministres.
Al Consell de Ministres es prenen les decisions més importants i es coordinen les actuacions dels diferents estats de la UE.
Les decisions es prenen per unanimitat o per majoria. El nombre de vots de cada Estat depèn de la quantitat de població de cada país.
11
Té poder legislatiu, compartit amb el Parlament en el marc del procés de codecisió. També comparteix la responsabilitat de l’adopció del pressupost.Els acords poden ser per majoria simple, majoria qualificada (la majoria de les vegades; no hi ha ca decisió del Consell que pugui adaptar-se si no rep el número mínim de vots especificats) o per unanimitat (Modificació Tractats. Noves adhesions,...)
Número de votos correspondientes a cada país en el Consejo (en función de los habitantes)Alemania, Francia, Itàlia y Reino Unido: 29España y Polonia: 27Rumanía: 14Países Bajos: 13Bélgica, República Checa, Grecia, Hungría y Portugal: 12Austria, Bulgaria y Suecia: 10Dinamarca, Irlanda, Lituania, Eslovaquia y Finlandia: 7Chipre, Estonia, Letonia, Luxemburgo y Eslovenia: 4Malta: 3TOTAL 345 votos
• Para alcanzar la mayoría cualificada, se requiere un mínimo de 255 votos de los 345 (el 73,9%). Además:
• Cualquier decisión debe ser aprobada por la mayoría de los Estados miembros (en algunos casos dos tercios) y
• Cualquier Estado miembro puede solicitar que se compruebe que los votos a favor representan como mínimo al 62% de la población total de la Unión
El Parlament Europeu
El Parlament Europeu, situat a Estrasburg, és elegit per sufragi universal. Cada Estat tria els seus eurodiputats, és a dir, als seus representants al Parlament Europeu. Per exemple, sobre un total de 751, Espanya en tria 54.
La circumscripció electoral per cada país és única.
Els parlamentaris s'organitzen per ideologia, no per país.
El Parlament exerceix la funció legislativa, és a dir, pot fer i reformar lleis i aprova els pressupostos de la UE. S’organitza en comissions per treballar temes concrets.
11
La Comissió Europea
11
És el tercer element del triangle institucional que gestiona i dirigeix la UE. Té la seva seu a Brusel·les.Els seus membres són escollits pels Estats membres de comú acord i el seu nomenament (per 5 anys) sotmès a l’aprovació del Parlament europeu.La Comissió ha de presentar la dimissió col·lectiva si el Parlament aprova moció de censura en contra. Des del 2004, hi ha 1 comissari per a cada Estat membre.Té plena independència, i és la “garant” de l’interés comú (no pot sotmetre’s a cap govern nacional).Ha de vetllar per l’aplicació en els Estats membre dels Tractats, Directives, Reglaments,....La no aplicació pot implicar el fet de portar el país al Tribunal de Justícia per incompliment del Dret Comunitari.
És el braç executiu de la UE. Té ampli poder sobre la gestió de polítiques comunes (agricultura, investigació, ajut exterior, desenvolupament regional,...IGestiona el pressupost d’aquestes polítiques
El Tribunal de Justícia
El Tribunal de Justícia de Luxemburg exerceix la funció judicial. Garanteix el respecte, la interpretació i el compliment de les lleis comunitàries.
Està format per un jutge de cada país membre, que es renova cada cinc anys. Aquest tribunal atén els ciutadans i institucions comunitaris ho necessiten.
11
El Defensor del Poble
El Defensor del Poble pot ser consultat pels ciutadans dels estats membres si consideren que han estat tractats injustament per alguna institució de la Unió Europea.
El càrrec va ser creat pel Tractat de la Unió (1992).
11
Altres institucions
Altres institucions de la UE són el Banc Central Europeu (Frankfurt), que gestiona l’euro i la política monetària de la UE, i el Tribunal de Comptes (Luxemburg), que controla les despeses de la Unió.
També pertanyen a la UE el Comitè de les Regions, el Banc Europeu d’Inversions i el Consell Econòmic i Social.
11
La Unió econòmica (l'Euro)
La instauració de la Unió Econòmica i Monetària significà l’eliminació d’obstacles duaners, la creació de l’euro com a moneda única, la creació del Banc Central Europeu i la creació del Sistema Europeu de Bancs Centrals (SEBC).
S'establiren els criteris de convergència, que els països havien de complir per tal de poder aconseguir l'euro. Aquests criteris eren:
- Estabilitat de preus: la inflació no pot superar en més d’un 1,5% la mitjana dels tres estats amb la taxa d’inflació més baixa.
- Tipus d’interès. El tipus d’interès a llarg termini no pot superar en més del 2% la mitjana dels tipus d’interès dels tres països amb menys inflació.
- Dèficit públic: no pot excedir el 3% del PIB.
- Deute Públic: no pot excedir el 60% del PIB.
- Estabilitat del tipus de canvi. Els tipus de canvi s’han hagut de mantenir durant els 2 anys previs, dins dels marges de fluctuació autoritzats.
L'1 de gener del 2002, després de 3 anys d'adaptació, l'euro començà a circular en Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, Finlàndia, França, Grècia, Irlanda, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Posteriorment adoptaren l'euro Eslovènia (2007), Xipre i Malta (2008) i Eslovàquia (2009).
Així, l'eurozona està formada per 16 països.
Si bé és cert que l'entrada en vigor de l'euro provocà una forta pujada de preus, també comportà una agilització dels tràmits i una major fluïdesa en les transaccions comercials.
• A Maastricht s’estableix també una Política Exterior i de Seguretat Comuna (PESC)
• Els objectius són la defensa del valors i interessos de la UE i la defensa de la seva independència.
• També es preveu la col·laboració activa en la defensa de la pau i la seguretat mundial.
• Tot i així, la OTAN continua ocupant-se de la defensa europea.
• Al 1995, a la Conferència Euromediterrània es va signar un compromís de col·laboració amb els estats de la ribera mediterrània.
• També al 1995 es signen acords de col·laboració amb Mercosur.
La política exterior i de seguretatLa política exterior i de seguretat
La unificació política i socialLa unificació política i social
• A Maastricht es va establir la ciutadania europea derivada de la llibertat de circulació i residència.
• La ciutadania europea reconeix també el dret a participar de les eleccions municipals i europees en el país de destí.
• També es van aprovar algunes polítiques socials comunes:1. Millora de condicions d’ocupació i protecció social2. Cooperació en matèria sanitària3. Cooperació en matèria d’educació4. Protecció del patrimoni cultural europeu5. Desenvolupament d’una xarxa trans-europea de
transports i comunicacions6. Protecció del medi ambient7. Cooperació per al subdesenvolupament
• Alguns problemes encara presents a la Unió Europea:1. Existència d’excedents agrícoles i pesquers2. Deslocalització industrial amb el conseqüent atur3. Manca de modernització d’alguns sectors
industrials i de serveis4. Diferències de nivell de vida i benestar entre
regions S’ha intentat resoldre aquests problemes amb
subvencions i ajuts a empreses i regions El repte continua essent l’Europa social i política.. més
que no pas l’econòmica. Queda pendent també resoldre l’entrada de Turquia. També cal fer front a l’escepticisme de molts ciutadans
respecte el projecte europeu. També cal fer front a l’envelliment de la població.
UE, problemes i perspectivesUE, problemes i perspectives
CATALUNYA I ESPANYA EN UNA EUROPA I EN UN MÓN GLOBALS
Té un territori relativament gran (51è país del món)
És el 27è país del món en població (uns 47 M)
Forma part del món desenvolupat. El PIB per habitant és de 30.520 dòlars, propi d'un país ric.
Ocupa el quinzè lloc en l'IDH. És un país amb un bon nivell de benestar.
Ingressà a l'ONU el 1955. El 1986 s'incorporà a la CEE (UE) i a l'OTAN. Avui en dia és present en nombrosos organismes internacionals.
ESPANYA A ESCALA GLOBAL I EN LA UE
El franquisme no va possibilitar l'ingrés espanyol en la UE. L'arribada de la democràcia va permetre començar les negociacions, que van concloure en la signatura de l'acta d'adhesió el 1985. L'ingrés es va fer efectiu l'1 de gener del 1986.
Es volien assolir els nivells de riquesa i benestar de la resta d'Europa, molt allunyats de la mitjana espanyola.
El desenvolupament econòmic i social del què gaudeix Espanya actualment és degut, en gran part, al mateix procés d'integració europea. La UE ha afavorit la modernització de molts àmbits i ha finançat moltes infraestructures i equipaments.
Espanya s'ha beneficiat d'ajudes econòmiques comunitàries, que han permès incrementar notablement el nivell i la qualitat de vida de la població. La renda per càpita espanyola, el 1986 era el 68% respecte la mitjana europea. Actualment es situa en el 98%.
Espanya està plenament integrada en el mercat europeu. Més del 90% de la inversió que Espanya rep de l'exterior prové de la UE. La UE és la destinació del 70% de les nostres exportacions i l'origen del 60% de les nostres importacions.
L'augment del nivell de vida de la població espanyola situa Espanya com un mercat òptim per a les empreses europees. Nombroses empreses europees s'han instal·lat, sobretot després de la generalització de l'ús de l'euro.
Encara Espanya és lluny d'alguns països de la UE. Ara bé, si la comparem amb els països de recent incorporació, té una posició privilegiada.
S'han rebut ajudes directes i subvencions, les inversions comunitàries han servit per finançar nombrosos projectes a Espanya. Així, s'han construït infraestructures, s'han finançat programes culturals i mediambientals, i s'han desenvolupat polítiques socials (programes ocupació, Erasmus...).
Espanya i els països del nord d’Àfrica
Riba Nord del Mediterrani: europea i cristiana
Riba Sud del Mediterrani: africana i musulmana
Estretes relacions amb Algèria: forta emigració durant el segle XIX i primera meitat del XX.
Actualitat: forta migració de treballadors africans cap a la península. La UE està preocupada pel continu increment de la immigració africana. La solució a llarg termini està en la promoció del desenvolupament en el Nord d’Àfrica, i en general, en tota l’ÀfricaA curt termini:Programes de cooperació amb el Marroc, Algèria, Tunísia i Egipte
Nou impuls a les relacions diplomàtiques
Recuperació de vincles històrics i culturals amb el món àrab ( p.e.: Universitat Islàmica Internacional de Còrdova)
● 1994: Fòrum del Mediterrani: Espanya, França, Itàlia, Portugal, Grècia, Malta, Turquia, Marroc, Algèria, Tunísia i Egipte.
● 2008. Unió per a la Mediterrània, organisme de 43 països, amb l’objectiu d’aprofundir en la pau a la regió i promoure el desenvolupament dels països riberencs.
Factors que poden ser font de tensions amb aquests països nord-africans:
● La immigració● Les disputes econòmiques (productes agraris,
pesca,...)● Reivindicació de ciutats com Ceuta i Melilla
Espanya i Iberoamèrica
Al llarg del segle XX Iberoamèrica patí un llarg període d’inestabilitat política i recessió econòmica. El seu deute extern es disparà , impossibilitant el desenvolupament de les seves economies, i augmentant la inflació.
Els governs intentaren mesures, com ara afavorir les inversions estrangeres. Aquestes mesures van provocar un cert creixement econòmic, però no van acabar de beneficiar a la població. Al final han provocat més atur i més pobresa, i més diferència social. Igualment, han incrementat el neocolonialisme.
Les actuals polítiques intenten ampliar els mercats nacionals i aconseguir una millor integració econòmica, a més de millorar les relacions amb USA i UE.
El 1991 es produí l'inici de les Cimeres Iberoamericanes. En elles s’estableixen acords institucionals per a la cooperació econòmica, política, cultural, científica,...
L’entrada d’Espanya i Portugal a la UE ha intensificat les relacions amb Iberoamèrica. La UE ha acordat destinar a Iberoamèrica, per tal de fomentar el progrés global d’aquest països, considerant el desenvolupament econòmic, la justícia social i l’estabilitat democràtica :
- Aportacions dels Fons Europeus per al Desenvolupament
- Contribucions a través de la OMS
- Contribucions a través de la FAO
- Crèdits concedits al Banc Interamericà de Desenvolupament.
Espanya actualment manté tractats de col.laboració a través dels Acords Bilaterals amb: Argentina, Nicaragua, Mèxic i Veneçuela.Des dels 90 fins a l’actualitat:
● Fortes inversions d’empreses espanyoles● Privatització dels serveis públics, que en gran part
han estat adquirits per part d’empreses espanyoles● Inversions en el sector financer i turístic● S'han generat, també conflictes (aspectes socials i
aspectes econòmics)
El territori de Catalunya gaudeix de grans potencialitats que es deriven de la seva situació geogràfica i d'una potent estructura urbana.
L'economia catalana s'ha transformat en les darreres dècades. Ha experimentat un procés de modernització i terciarització.
Catalunya representa un 16% de la població espanyola, però representa el 18,8% del PIB i el 26% de les exportacions espanyoles. Un 25% dels turistes que visiten l'Estat visiten Catalunya.
CATALUNYA EN EL CONTEXT ESPANYOL I DE LA UE
Darrerament s'han millorat molt les infraestructures, tot i que encara són insuficients. També s'han donat importants intervencions urbanístiques, sobretot a Barcelona.
Catalunya continua sent una de les zones més desenvolupades d'Espanya, tot i que l'entrada en la CEE (UE) va permetre l'arribada de nombrosos fons europeus, i amb ells es va poder invertir per superar els tradicionals desequilibris i desigualtats regionals.
Catalunya forma part del Comitè de les Regions, de l'Assemblea de Regions d'Europa, de la Comunitat de Treball dels Pirineus, De l'euroregió Pirineus-Mediterrània i dels Quatre Motors d'Europa (Catalunya, Llombardia, Rhône-Alpes i Baden-Württemberg).
Recommended
