Download pdf - Capítol 1 música amagada

© 2011, Joan Bustos. © 2011 Editorial Barcanova, SA.

1

1 QUAN LLEGIU AIXÒ SABREU ON VISC, QUI SÓC I QUÈ FAIG AIXÍ QUE

EM LLEVO

La meva habitació és un raconet encaixat entre parets molt primes. No hi ha

cap porta i per una escletxa hi entra la llum de l’alba i també el vent de les

muntanyes del nord, que segur que de matinada va apagar el foc de la llar.

Quin fred! Fa setmanes que puc dormir d’una tirada, malgrat tot. M’he fet gran,

sense saber com, i ja tinc dotze anys. Ja no cal que la mare em xopi el front

amb un drap perquè em baixi la febre, com cada hivern.

Així puc somiar tota la nit. Acabo de somiar que vaig cap a un bosc que no

conec a dalt d’un cavall enorme. Jo diria que és l’Orgull, amb qui estic aprenent

a muntar amb l’ajuda de n’Agnès, ma germana gran. La llum del sol no hi entra,

dins del bosc, de tan junts que estan els faigs, els castanyers i els roures. Hi ha

ombres i silenci, tot i ser de dia.

Però jo no tinc por, sinó curiositat. Encara que sóc esquifit, no sóc gens poruc.

Aleshores m’aturo a la vora d’un rierol i descavalco perquè l’Orgull pugui beure.

Jo també m’ajupo per mullar-me la cara. I en comptes de veure-hi la meva

reflectida damunt l’aigua, hi veig la de mon pare. Tots dos ens diem igual: Hug

de Vallplana.

Quines coses més estranyes em passen pel cap! El que més em sorprèn és

una música que apareix sovint en els meus somnis. No sabria explicar-la amb

paraules. Només sé dir que és bonica i que em fa sentir tranquil. La llàstima és

que sempre desapareix quan obro els ulls, com ara mateix, i no puc repetir-la

perquè els altres la sentin.

Que bé que he dormit! I ves, tinc una gana de llop!

La mare es diu Elionor de Vallplana. Ara mateix deu pujar a poc a poc les

escales que la duran a la torre. Fa set anys que espera que torni el pare, i faci


2

el temps que faci, a l’alba i quan el sol es pon,mira cap a l’horitzó esperant que

els camins ens tornin qui se’n va anar.

N’Hug de Vallplana, noble cavaller, va marxar cap a Terra Santa amb les tropes

del bon comte, el nostre senyor Guerau de Ponts. I des d’aleshores és com si

se l’hagués empassat el camí, llarg i ple de perills.

Hi havia una multitud d’armadures que resplendien al sol de l’alba. A dins de

cadascuna, un cavaller. Ni cavalls ni banderes no es van moure fins que el bon

comte va deixar anar un crit que volia dir «En marxa!».

El pare no es va tombar en cap moment. Això és el que crec que va passar. Ho

sé perquè m’ho han explicat mil vegades, i a còpia de sentir-ho, he acabant

veient-ho i recordant-ho.

També sé que viatjar és cansat i avorrit, que has d’anar amb els ulls ben

oberts, i com diria ma germana Agnès, amb la mà al pom de l’espasa.

Quan era petit em van dur a visitar uns parents. Anàvem amb una carreta, amb

mes germanes i ma mare. Era a començament de la tardor. Havia plogut la

setmana abans i els camins, estrets i costeruts, eren plens de fang. Els soldats

que ens acompanyaven havien d’empènyer la carreta de tant en tant per treure

les rodes dels bassals espessos. Recordo com fuetejaven els cavalls i deien

paraulotes, com si les pobres bèsties entenguessin les amenaces. Tant els era,

als soldats, que la mare els renyés per aquella manera de parlar. De tant en

tant plovia, i l’aigua regalimava pertot arreu. Sort de les històries que na Laura

ens anava explicant. Quan parla quedes bocabadat. És com si fossis ben bé

enmig del que està passant. Si descriu el mar, encara que cap de nosaltres no

el conegui, sents l’olor de la sal i la remor suau de les onades que deixen

l’escuma damunt la sorra. I l’escalfor del sol. Quan vam arribar, jo tenia febre.

No hem sabut res del pare en tot aquest temps. Algú ens va dir que els

cavallers del comte s’havien ajuntat amb d’altres vinguts de l’Aragó, de Navarra

i de Castella, de França i fins i tot de la Llombardia. Per què tanta gent i tan

diversa?


3

La mare ens va aclarir que feien falta molts braços per reconquerir els llocs on

havia viscut nostre Senyor Jesucrist. Ara hi viuen els sarraïns, amb els seus

costums diferents, va afegir, i els cristians no hi podem anar de pelegrins. Per

això cal la guerra, encara que no ens agradi.

Tampoc no sabem si el pare i els seus companys van embarcar per fer més

via. I si haguessin naufragat en la mar fosca on dormen serps de set caps? I si

els pirates grecs o sarraïns els han fet presoners? Potser mon pare ha deixat

de ser cavaller i ara fa d’esclau per a un senyor cruel que el fueteja cada

vegada que li ve de gust. Per això mateix, perquè tot són imaginacions, mes

germanes i jo no en parlem, perquè la mare somia cada nit coses terribles del

viatge del pare. I com que no pot dormir, es lleva cada matí abans que surti el

sol, com si així pogués aconseguir que els malsons es quedessin per sempre

més allà on són.

Al peu del llit hi tinc una arqueta de fusta on guardo el que anomeno «els meus

tresors». Però no vull que penseu que hi ha or i joies. Molt millor: hi ha

andròmines meravelloses, curioses de mirar, de tocar, d’olorar. Hi tinc dos

trossos de vidre en forma de llàgrima, la ploma d’un ocell que crec que

anomenen au fènix, un clau sarraí que no es rovella, un pot petit amb perfum,

un llaüt…

Quan m’avorreixo, obro l’arca, en trec les coses, les desembolico, les miro, les

endreço i les desendreço, i les hi torno a desar. El temps passa sense adonar-

me’n.

Sovint agafo el llaüt i toco les cançons que m’ensenya el meu amic Ismaïl.

Algun dia sabré tocar la música que somio. Algun dia…

Ara deu ser gairebé l’hora d’esmorzar. Corro descalç cap a l’habitació del

davant. Allà hi trobo na Laura, dos anys més gran que jo, que cus davant la

finestra des que surt el sol.


4

—Bon dia, bon dia! —crido com un boig, i començo a botar perquè estic

content, perquè l’hivern m’agrada, perquè he dormit i he somiat, perquè tinc

gana…

I em poso a udolar a quatre grapes, alçant el cap,mentre miro de reüll ma

germana. Sembla que està a punt de renyar-me. Que pesat, ser el petit i que

tothom tingui el dret a estirar-me les orelles!

Però la cara que fa és per una altra cosa. A poc a poc aixeca el llençol i

m’ensenya un llibre. Ho fa d’aquesta manera perquè a la mare no li agraden les

lletres. Diu que no són cosa de dones, sinó de monjos.

—Com es diu, Laura?

Ma germana no respon i em convida a obrir-lo. Va ser ella qui em va ensenyar

a llegir.

Quan les lletres són petites, barrejo les cues d’unes amb els braços de les

altres i em costa d’entendre-les perquè no m’hi veig gaire bé.

Però l’esforç val la pena, perquè amaguen tot d’històries fantàstiques, com per

exemple la d’un home que es converteix en llop.

Quina història per explicar havent sopat, a la vora del foc, mentre torrem

castanyes!

La veritat és que em fa una mica de por i, tot i que m’agrada, em fa venir

esgarrifances. Per això el tanco de cop.

—Un home que es converteix en llop? Quina bestiesa! Això no s’ho creu ningú!

—crido.

—Que n’ets, de ximple, nen! —em retreu ma germana mentre fa el senyal de la


5

creu per allunyar el perill—. Doncs que sàpigues que va passar de veritat. No

sé si t’hi has fixat, però el món és ple de meravelles que no entenem. Com l’arc

de Sant Martí, els llamps i l’eco. I com totes les coses que amagues dins la teva

arqueta. Em sembla que tens por, oi? —afegeix després d’una pausa, i

m’abraça.

Una altra cosa que m’empipa de ser el petit és que m’abracin quan creuen que

tinc por. Tothom hi està obligat: mes germanes, els criats, el cuiner… Tothom

menys la mare, és clar.

—Que jo no tinc por! Com t’ho he de dir? —crido mentre em desempallego dels

braços de na Laura—. Sóc petit i prim, però algun dia em convertiré en cavaller.

Com el pare, saps? És el que toca. És el meu destí.

Això últim, ho afegeixo amb la boca petita.

El monjo Heribert, que m’ensenya llatí, matemàtiques i música, en diu «destí»,

de les coses que s’han de fer, tant si vols com si no.

Na Laura es disculpa. Potser per primera vegada m’ha vist decidit, segur de mi

mateix. Potser és perquè en el meu somni jo mirava la meva cara i hi veia la de

mon pare.

—On és n’Agnès? —pregunto mentre torno a amagar el llibre on era.

—On vols que sigui, Plançó? —diu sacsejant el cap.

Una rialleta múrria se li escapa. Sovint, per copiar el posat seriós de la mare,

sembla molt més gran. Però ja hi tornem a ser! Mes germanes em diuen Plançó

per empipar-me.

—No em diguis així! Ja no sóc una criatura, sinó gairebé el senyor de

Vallplana. Em deus un respecte, saps? Perquè sóc l’home de la casa…


6

I abans que pugui continuar em clava un cop de coixí que em fa trontollar però

no caure.

És la guerra!