INSTITUTO ALICANTINO DE CULTURA JUAN GIL-ALBERTD I P U T A C I Ă N P R O V I N C I A L D E A L I C A N T E
CANELOBRE es una publicación del Instituto Alicantino de Cultura «Juan Gil-Albert», Organismo Autónomo de la
DiputaciĂłn Provincial de Alicante
NĂșmero 52Verano 2007
21 euros
DepĂłsito Legal: A-227-1984I.S.S.N. 0213-0467
Imprime: INGRA Impresores
CANELOBRE
DirecciĂłnRosalĂa Mayor RodrĂguez
SubdirecciĂłnElvira RodrĂguez FernĂĄndez
Consejo AsesorJosé Bauzå Llorca
Rosa MarĂa Castells GonzĂĄlezAna Melis Maynar
Rosa MÂȘ MonzĂł SevaRafael Poveda BernabĂ©
Ăngel Luis Prieto de PaulaMagdalena Rigual Bonastre
Fernando Rodes Lloret
Diseño
NĂșmero monogrĂĄfico de CANELOBRE:VIVIR EN EL ALICANTE MEDIEVAL
Coordinado por:José Hinojosa Montalvo
El Consejo Asesor de CANELOBRE agradece especialmente el trabajo de supervisiĂłn desarrollado por Juan Leonardo Soler Milla
Agradecimientos:
Espagrafic
A. BazzanaArchivo FotogrĂĄfico de la DiputaciĂłn
Provincial de AlicanteArchivo General de SimancasArpa PatrimonioBayerisches Staatsbibliothek, de MunichBiblioteca de El Escorial, de MadridBiblioteca de Orihuela, de AlicanteBiblioteca Laurenciana de FlorenciaBibliothÚque Municipale, de AmiensBibliothÚque Municipale, de BourgesBibliotÚque Municipale, de ChambéryBibliothÚque Municipale, de DijonBibliothÚque Municipale, de TroyesBibliotÚque Municipale, de ValenciennesBiblioteca Nacional, de Madrid
BibliothĂšque Nationale de France, de ParĂsC. AraneguiC. PomaresC. SanzCatedral de AlbiCatedral de OrihuelaE. Abad MerinoEduardo LĂłpez SeguĂJ. A. Gisbert J. F. JimĂ©nez AlcĂĄzarJ. PastorJ. TorrĂłM. SepĂșlvedaM. OrtolĂ Pierpont Morgan Library, de Nueva YorkReal Academia de la Historia, de Madrid
La reconstrucciĂł del passat Ă©s un vell anhel humĂ . Sigaâm permĂ©s dâinvocar una vegada mĂ©s aquella dita redona del marquĂ©s
de Sant Jordi en el Tirant lo Blanc: «Qui obli-da lo passat oblida a si mateix». I Ă©s que hi ha molt (si no tot) de recerca dels orĂgens i de la prĂČpia identitat en aqueix esforç, so-vint titĂ nic, de saber les dreceres del passat. No podem oblidar que ara som perquĂš hem estat, perquĂš venim dâalgun lloc. La memĂČ-ria dels grans fets i dels petits, dels dies so-lemnes i dels faeners, esdevĂ© un mitjĂ per a entendreâns com a individus i com a mem-bres dâuna col·lectivitat. AixĂČ pren un valor particular en temps de canvi i de neguit amb lâactual: temps governat per lâaddicciĂł a la novetat constant, en quĂš els llocs, els noms dels llocs i els pobles que els habiten, els costums, els records compartits... sĂłn flor dâun sol dia. Ara que el paĂs dels valencians viu un moment de transformacions accele-rades i pregones, ara Ă©s (mĂ©s que mai?) un temps per a reconstruir la memĂČria.
Deu haver-hi pocs llocs de tant dâinterĂ©s per a la histĂČria com les comarques meri-dionals de lâantic Regne de ValĂšncia. SĂłn terres de frontera i, a mĂ©s, dâuna frontera permeable i dibuixada moltes voltes. La pri-mera fita dâaquell regne, la lĂnia Biar-Busot, fou ultrapassada pel mateix rei Conqueri-dor (1266) per ajudar Alfons x de Castella a sufocar la rebel·liĂł dels sarraĂŻns murcians. Jaume i tornĂ aquelles terres al rei castellĂ , perĂČ prĂšviament les poblĂ amb catalans.
La llengua catalana, si llegim el cronista Ramon Muntaner, tantes vegades invocat i tantes dâaltres gens escoltat, havia arrelat fondament en la mateixa ciutat de MĂșrcia. DesprĂ©s el regne de MĂșrcia va romandre durant uns anys (1296-1304) sota sobi-rania catalanoaragonesa amb Jaume ii fins que, amb el tractat de Torrelles, la frontera amb Castella sâestablĂ de manera que les ac-tuals comarques de lâAlacantĂ, les Valls de VinalopĂł, el Baix VinalopĂł i el Baix Segura romangueren definitivament dins el Regne de ValĂšncia.
Notes lĂšxiques sobre el bell catalanesc del migjorn extrem del Regne de ValĂšncia a lâEdat Mitjana
j o s e p m a rt i n e s
Josep Martines pp. 14-27
Jaume II va incorporar les terres al sud de la lĂnia Biar-Busot a la Corona dâAragĂł.
Josep Martines16
Atesa la situaciĂł actual del catalĂ , es-pecialment en aquestes contrades del mi-gjorn valenciĂ , pot sobtar que aquest fos el vehicle dâexpressiĂł de la documentaciĂł medieval i fins al s. xviii en localitats com ara Alacant o Elx i, encara mĂ©s, a Oriola, a Callosa de Segura o a Elda. ÂżCom Ă©s i com era en temps passat el valenciĂ que es parlava al sud de la lĂnia Biar-Busot, tant allĂ on ha perdurat com allĂ on ha estat substituĂŻt? Quina antiguitat tenen els trets que ara caracteritzen el parlar dâAlacant, dâElx o de Santa Pola? Com i per quĂš es va produir la substituciĂł del catalĂ a llocs com ara Oriola o Elda? QuĂš va restar del catalĂ en el parlar del Baix Segura i de MĂșrcia?... QĂŒestions com aquestes han mobilitzat els esforços dâun bon grapat
dâinvestigador, grĂ cies als quals ara ja dis-posem de descripcions molt aprofundides de la llengua dâaquestes terres meridionals de lâEdat Moderna ençà .
No Ă©s tant rica la informaciĂł sobre el perĂode medieval (ss. xiii-xv). Cal la cons-tituciĂł dâun corpus documental, prou re-presentatiu quant a la variaciĂł (diatĂČpica, diafĂ sica, diastrĂ tica i diacrĂČnica) i fidel quant a lâediciĂł, que permeta una caracte-ritzaciĂł lingĂŒĂstica del perĂode i del territo-ri. LâinterĂ©s dâun tal projecte Ă©s indubtable atesos els condicionants sociolingĂŒĂstics i histĂČrics a quĂš hem al·ludit i lâexistĂšncia dâestudis lingĂŒĂstics molt fonamentats de lâedat moderna i la contemporĂ nia. La col·laboraciĂł entre els professionals de la histĂČria i de la lingĂŒĂstica Ă©s imprescindible en un tal projecte.
Ăs diversa la documentaciĂł dâaquest es-pai geogrĂ fic a quĂš ja podem accedir, ni que siga parcialment: cartes, llibres de consell, privilegis reials, inventaris notarials, llistes de comptes, lleis i normes jurĂdiques di-verses, delimitacions de termes, memorials de greuges, etc. Hi descobrim un model de llengua variat en la tipologia documental i en el grau de formalitat: des de textos sot-mesos a usos molt estandarditzats fins a tex-tos que devien reproduir mĂ©s directament la parla viva. AixĂ, per exemple, en un mateix corpus documental ensopeguem amb privi-legis reials, de llenguatge elegant i solem-ne, i amb inventaris com ara el segĂŒent que inclou lĂšxic corrent probablement, com es deia en la parla corrent:
Ătem, hun orĂł gran./ Ătem, hun puchero de ferre./ Ătem, hun caldero./ Ătem, onze exades e legons [...]./ Ătem, dos portadores desgavellades./ Ătem, hun porronet./ Ătem, tres pisons./ Ătem, una ci-vera./ Ătem, moltes aynes menudes qui no sĂłn en inventari (Oriola, inventari de bĂ©ns de lâobrer dels murs de la vila dâOriola, 1416).
Tot i aixĂ, els tipus textuals no sĂłn sempre purs i, dins un document dâestil, en prin-cipi, elevat, hi podem descobrir fragments que volen reproduir mots literals, a vol-tes de molta vivesa. Vegem-ne un exemple
Llibre del repartiment dâOriola
Notes lĂšxiques sobre el bell catalanesc del migjorn extrem del Regne de ValĂšncia a lâEdat Mitjana 17
extret del Memorial de greuges presentat al rei per la ciutat dâOriola.
e que creya que·ls jurats de la dita ciutat per observaciĂł dels dits privilegis no permetrien que·l dit sotsalcayt traguĂ©s lo dit presoner de la dita ciutat, puix era vehĂ de aquella, lo dit don LoĂs dix al dit missatger: «si los jurats me impedexen que·l dit sotsalcayt no porte lo dit Tortosa al dit senyor, jo·ls pendrĂ© e·ls cusirĂ© en una sĂ rria e·ls lançarĂ© en lo riu» [...] Ătem mĂ©s, senyor, en aquests dies passats la gent del adelantat del regne de MĂșrcia, axĂ de cavall com de peu, contĂnuament entrave en la Go-vernaciĂł del dit don LoĂs per matar, cativar e robar los vassalls de vostra senyoria, e staven en los tĂ©rmens dels lochs del dit LoĂs e de aquĂ exian als camins reals e robavan e cativaven los dits vassalls de vĂłs, senyor, entre los quals foren pres e robat FarnĂłs, vehĂ de la dita ciutat, e molts altres, e diu lo dit FarnĂłs que, tenint pres a ell e altres prop lo castell de la Mola del dit don LoĂs, que Ă©s dins la dita GovernaciĂł, lo dit FarnĂłs dix: «som prop la Mola, que Ă©s terra de nostre governador, e los qui sĂłn en aquella ve-uen que·ns tenen presos e no·ns vĂ©nen ajudar», e los dits castellans digueren: «andar diablos,
los de la Mola nos acogen e nos dan provisión e lo que havemos menester, e han de venir por vos ayudar» (Memorial de greuges, Oriola, 1455, 4-5 i 8-9).
En general, hi ha en la documentaciĂł un estat de coses, diguem-ne, normal, normalit-zat, equiparable quant a lâĂșs de la llengua i, en general, quant als trets lingĂŒĂstics al que podem trobar al nord de la ja mĂtica lĂnia Biar-Busot. SĂ que constatem com traspu-en en els textos la consciĂšncia de frontera i notĂcies freqĂŒents sobre el contacte amb al regne de MĂșrcia (anades i tornades de per-sones i de mercaderies, captiveri de moros, conflictes de fites, etc...), tot reflex dâuna realitat humana, geogrĂ fica, polĂtica i eco-nĂČmica innegable. Un dels vessants de mĂ©s interĂ©s dâuna futura recerca centrada en el perĂode medieval Ă©s esclarir el grau dâaqueix contacte, les lĂnies de penetraciĂł, en els dos sentits de la frontera, de les mercaderies, dels camins, dels ramats, de les persones i, Ă©s clar, lâestatus de les llengĂŒes en contacte a les dues bandes de la ratlla.
En els presents papers nomĂ©s pretenem de mostrar alguns elements lĂšxics dâinterĂ©s
Vista de la ciutat dâOriola
Josep Martines18
que hem percaçat en la documentaciĂł de lâantiga GovernaciĂł dâOriola que hem po-gut despullar; afegim a aquests materials al-gun comentari, de llargĂ ria i de profunditat variables, que il·lustren el valor de cada mot. SĂłn nomĂ©s una tria ajustada als criteris que especifiquem en cada epĂgraf. Confiem que serviran per a fer una mica de llum sobre la histĂČria del nostre lĂšxic (sobretot en terres de migjorn), per a esperonar la col·laboraciĂł entre historiadors i filĂČlegs, i per a suggerir lâinterĂ©s dâuna futura recerca centrada en aquesta etapa histĂČrica i en aquest marc geogrĂ fic.
Tenen un interĂ©s especial aquells mots mĂ©s o menys caracterĂstics del valenciĂ contem-porani dâaquestes contrades i que ja trobem en textos medievals. Segons els casos, aques-ta documentaciĂł ens pot oferir atestacions mĂ©s antigues de les que tenĂem fins ara dâal-guns mots o ens en pot fornir accepcions no conegudes; ens pot ampliar lâĂ mbit geogrĂ -fic dâalguna paraula fins a terres de lâantiga GovernaciĂł dâOriola, ara dâexpressiĂł caste-llana, o a localitats valencianoparlants que ara desconeixen aqueixos mots, etc. Aquest Ă©s el cas de vocables com ara els segĂŒents: assarb, fincar, follador, llevar âportar, durâ, monda [ne], pisar i tempirĂłs [ne].
assarb
1. Que cascĂș pusca pendre lo front qui serĂ entre la sua heretat e lo riu o açar per [?] no tocant emperĂČ a cosa pĂșbli-ca (LP dâOriola, sense datar, 142).
2. al mĂșgol que sia del açarp e del almarjal de Goçalbo Garcia.
3. qĂŒestions e debats qui heren en e so-bre lo fet de certs acarps e scorredors, rechs, cĂ©quies, tandes e particions de aygua que sĂłn ja partides per a regar en lo loch de la Daya (LP dâOriola, 1425, 338).
4. axĂ de justĂcies criminal e cevil, com de jurats, sobrecequier, mustaçaf, obrer, clavari e administrador de la taula de les mondes de les cĂ©quies, açarps e es-corredors (Oriola, capĂtols electorals, 1a meitat del s. xv).
5. discorre[n] per lo marche e vora de dit asarp de Moncada fins allĂ a hon entra la cĂšquia eo escorredor nomentat de en SimĂł, en lo dit asarp o sĂšquia, y de ahĂ discorre lo dit terme y lĂmits (Ca-llosa de Segura, sentĂšncia de la parti-ciĂł del terme de Callosa de Segura del dâOriola, 1582).
El DCVB donava com a primera atestaciĂł de assarb (s.v. assarp) f. ârec o sĂ©quiaâ, en cata-lĂ un text del 1467: «Per rahĂł de una porta de fust que ha fet per a la gola de la açarp de la Reyna»; lâhavia aplegat abans el DA-guiĂł, que el situava a Elx. El document que hem reproduĂŻt en [1] (dâOriola) o el de [2] (dâElx) deuen ser, fins ara, les atestacions mĂ©s antigues en catalĂ dâassarb. Ăs mĂ©s pri-merenca, fins ara, la documentaciĂł dâaquest mot en textos castellans; el trobem en un privilegi que atorgĂ Alfons x de Castella a Oriola datat el 1271 a MĂșrcia, durant el perĂode de domini castellĂ (abans, doncs, de la incorporaciĂł definitiva dâaquesta ciu-tat al Regne de ValĂšncia):
6. todo mejoramiento o acrecimiento [que] qualquier dâellos podiere façer en su heredamiento o en frontera del, assi como en açarbes, o en almarjales, o
Camperols despenyant feines
agrĂ ries
Notes lĂšxiques sobre el bell catalanesc del migjorn extrem del Regne de ValĂšncia a lâEdat Mitjana 19
alvar, o cerca de ryo [...] (LP dâOriola, 1271, 146)
Aquesta atestaciĂł Ă©s quasi coetĂ nia a lâapor-tada per GarcĂa Soriano:
7. fagan a todos los herederos de oriue-la tambien a los que an los donadios como a los otros uecinos a limpiar et adobar las azarues et todas las azequias maiores et menores del termino de oriola (Oriola, Libro becerro o de Reparti-mientos, 1272).
i a la del llibre del Repartimiento de Murcia (1273), citats tots els dos per ColĂłn en lâestudi monogrĂ fic que dedica a aquest arabisme.
8. sinon un amarjal que era fincada de todas las particiones, que es entre la quadriella de Godiaçibit et el açarue de Montagut et del termino de la Rey-na, fasta la açarue mayor (Repartimiento de MĂșrcia).
I encara podem afegir a aquestes notĂcies documentals primerenques en castellĂ el nomenament del sobresequier per Alfons x, signat a Valladolid el 1275, text en el qual llegim:
9. Et faga alinpiar las çequias et las fi-las et arrouas et los açarbes cada anyo de aquella acequia do fuere acequiero (Llibre de privilegis dâOriola).
ConvĂ© no oblidar la histĂČria demogrĂ fica i polĂtica dâaquestes contrades a lâhora de bi-ografiar aquest i altres mots en cada idioma. Jaume i havia conquerit i havia poblat fins a la ciutat de MĂșrcia inicialment. Aquestes terres passen a domini castellĂ fins que el 1304 la part que va dâOriola ençà retorna a la corona dâAragĂł. El mot Ă©s un manlleu de lâĂ rab als romĂ nics catalĂ i castellĂ . Dins lâĂ mbit catalĂ no ens consta fins ara que vaja mĂ©s enllĂ de les terres meridionals: Ă©s mot apel·latiu a Elx i a Guardamar (âsĂ©quia on van a parar les aigĂŒes mortesâ), amb les
variants assarb, sarb i assarbeta, sarbeta, sarpeta o sarbĂł i a Santa Pola; i tĂ© presĂšncia impor-tant en la toponĂmia des dâantic. Ăs ben viu encara al Baix Segura: sarbe âacueducto de aguas muertasâ, sarbeta âcauce que recoge de los escorriores las aguas sobrantes del riego, y las conduce a las escorratas» i sarbĂłn âsarbe de mayor caudalâ; a lâHorta de MĂșrcia i, mĂ©s enllĂ , a la regiĂł del nord-oest murciĂ , que fita amb Albacete, Granada i Almeria. Colomina va adduir exarbe en navarrĂ©s me-dieval en un text del s. xiii; lâeditor del text, GonzĂĄlez OllĂ©, defineix el vocable com a âparte alĂcuota de una fila de aguaâ. Potser sĂ que tĂ© a veure aquest exarbe navarrĂ©s amb el nostre assarb i, a mĂ©s, sembla que ha tingut continuĂŻtat dins lâĂ mbit navarroaragonĂ©s
Les marjals ocupaven grans espais del litoral i alguns de lâinterior
Paisatge de lâhorta
Josep Martines20
fins ara: cf. en el Vocabulario navarro dâIribar-ren, jarba âasĂ llaman al turno de tres dĂas que para Valtierra y Arguedas rige en el uso de las aguas de riego procedentes de la presa de Milagroâ, jarbe âtiempo de riego que corresponde en un campoâ, âturno de riego [Valtierra y Ablitas]â, jarve âturno de riego o agua [Ribera]â i jarbar âdistribuir el agua de riego entre las heredades [Valtierra, Arguedas]â. I dins AragĂł, ajarbe âador [turno de riego]. Ribera del JalĂłnâ i âvez. Ariza y su comarcaâ, segons el Vocabulario de AragĂłn de Juan Moneva; jarbar âdistribuir el agua por horas para el riegoâ (Ayerbe, AgĂŒero, Ejea, Valpalmas, Sos del Rey CatĂłlico), segons el DAndolz; i jarbe âel tiempo de riego que toca a un campoâ a Oseja y Trasobares, se-gons PĂ©rez Gil.
fincar
10. Manant encara a aquelles que di-lluns primervinent de maytĂ sien ab ell ensemps per quĂš en llur presĂšncia finque e faça fincar una stacha [...] en cascun dels lochs on Ă©s manat Ă©sser feyts e posats los dits mollons [...] E primerament a la rambla desĂșs dita e en la loma sobre les dites roquetes fon ficada una fita de tres pedres [...] E partint dâaquĂ e essent en lo pla e en lo camĂ qui va de Nompot a la Mola a prop lo dit camĂ fon ficada una fita de pedra e una estaca [...] on fon trobada una fita de pedra fon ficada una stacha [...] Ătem, avant en lo pi-nar avant fon atrobada una altra fita de pedra e aquĂ fon fincada una stacha (Oriola, 1382, delimitaciĂł del terme dâOriola).
Com veiem, aquest text oriolĂ de les dar-reries del s. xiv ens presenta ficar en varia-ciĂł amb fincar. Fincar o (afincar) es diu ara a Elx, sobretot amb el matĂs en quĂš el mostra aquest document de: âintroduir amb força (un clau, una punxa)â. Joan Coromines ha posat en dubte lâexistĂšncia de fincar en ca-talĂ antic i considera els exemples aportats pel DCVB i el «fincant lo genoll» del Curial e GĂŒelfa com a producte dâ«edicions defici-ents». Les dades documentals i dâĂșs popu-lar prenen, doncs, un interĂ©s particular en aquest cas.
follador
11. Ătem, en la casa dels cubs foren atro-bats quatre cups, dos grans e dos migans ab dos folladors [...] (Alacant, inventari de bĂ©ns, 1483).
Vol dir âlloc on es calciga el raĂŻm per fer-ne viâ; Ă©s vocable antic i es diu encara a Elx (afollador), tot i que nomĂ©s ens constava mo-dernament de Mallorca.
llevar âportar, durâ
12. mostraren et al·legaren moltes rahons per les quales me requeriren que yo no degĂ©s llevar la dita carta a execuçiĂł [...] et altres rahons justes, que dien que an per quĂš la dita carta no deu Ă©sser menada a execuçiĂł. Et per es-tes rahons ssenyor e yo sobreseyt de llevar la dita carta a execuçiĂł (Elx, carta adreçada a Jaume ii pel noble Berenguer de PuigmoltĂł, alcaid del castell dâOriola, 1305).
13. vos feem saber que En Gerau Vidal, vehĂn nostre, [...] havia carregat en un leyn dâen Anthoni ComĂ, vehĂn de PanĂscola, doents e quatre caffiz dâor-di de Guardamar per portar a la ciutat de Barchinona [...]/ requerim e de la vostra pregam que al dit en Gerau Vidal, vehĂn nostre donets e deliurets lo dit seu ordi, bĂ© e entegrament, e
Castell de Guardamar
Notes lĂšxiques sobre el bell catalanesc del migjorn extrem del Regne de ValĂšncia a lâEdat Mitjana 21
aquell li lexets levar e navegar a la dita ciuta de Barchinona (Oriola, «Lletres missives», 1335).
14. preseren lo dit leyn e los hĂČmens dâaquell e levaren-los-en, la qual cosa dehien los de la dita cocha e barques, que fahien per manament vostre, perquĂš no eren anats ab lo dit leyn a donar fermançes en poder vostre, que si levasen blat dâesta terra que·l levassen a la dita ciutat, [...] embargar a aquells qui levaran blat dâesta par-tida, que·l pusquen levar a qualsque lochs e parts se volran en senyoria del senyor rey (Oriola, Lletres missives, 1335).
15. aquells qui·l traurà sien correguts e cayguts en pena de lx sous e de perdre lo blat, sia gra o farina, e les bÚsties e vexells en quÚ·l llevaren (Elx, Manual de Consells, 1400).
16. Ătem, hordena lo dit Consell per çer-tes seguretats e per certes rahons que neguna dona o fembre no puxa anar a neguns bots seguint aquells, axĂ al llevar del cors [âquan duen el cos del mortâ] a misa com al llevar a enterrar ne a novena ni a les mises de negun finat, e açĂČ en pena de deu sous a cas-cuna fembra o dona (Elx, Manual de Consells, 1451).
Un dels trets lĂšxics mĂ©s caracterĂstics del valenciĂ del VinalopĂł Ă©s lâĂșs de llevar com a portar o dur, els verbs habituals en la res-ta de la llengua. Havia estat observat en la parla viva contemporĂ nia, i en el s. xix i en lâedat moderna. Els materials que hem aplegat en ens el presenten, amb matisos semĂ ntics diferents, en textos dels ss. xiv i xv dâOriola i dâElx. Aquests exemples nomĂ©s poden ser indicis de lâantiguitat del fenomen; cal complementar-los amb un es-tudi estadĂstic, que acĂ no podem fer, i amb lâanĂ lisi de tots els valors que pren llevar en els textos dâaquest Ă mbit geogrĂ fic i de la variaciĂł amb altres verbs. NomĂ©s llavors podrem concloure definitivament si som davant un arcaisme o dâun Ășs condicionat pel castellĂ veĂ.
monda [ne]
17. axĂ de justĂcies criminal e cevil, com de jurats, sobrecequier, mustaçaf, obrer, clavari e administrador de la taula de les mondes de les cĂ©quies, açarps e escorredors (Oriola, capĂ-tols electorals, 1a meitat del s. xv).
Mondar (o mundar), escurar i escombrar sĂłn verbs que trobem freqĂŒentment en la docu-mentaciĂł medieval amb el sentit de ânetejar [sĂ©quies, canals]â. El primer havia estat vist com a mossarabisme; Ă©s, perĂČ, mot molt antic i sovinteja en textos dâarreu del do-mini lingĂŒĂstic des de Ramon Llull. Mondar perviu a Elx amb aquest sentit (a la vora de escurar). Aquest text oriolĂ ofereix el derivat postverbal monda [ne] ânetejaâ.
pisar
18. Ătem ordena lo Consell que neguna persona stranya o privada no sia gosada lançar ne pisar o fer posar o lançar basures ne fems [...] en la pla-ça qui sta prob los banys de la dita vila [dâElx] (Elx, Manual de Consells, 1414).
Segons sembla, pisar ja al s. xv era un verb que havia entrat en decadĂšncia davant sinĂČ-nims com ara calcigar, paltrigar, trepitjar. Com bĂ© il·lustra lâAtles lingĂŒĂstic del domini catalĂ ,
Premsant raĂŻm
Josep Martines22
sobretot, xafar, xapar, i, molt minoritĂ ri-ament, calcigar sĂłn els mots mĂ©s corrents en terres valencianes i bona part del catalĂ nord-occidental, a les hores dâara; pisar Ă©s la resposta dâElx i de Guardamar (els punts enquestats del Baix VinalopĂł) i dâalguns llocs de la Franja dâAragĂł. En general, Ă©s el que es diu al sud de la ciutat dâAlacant (Ă mbit en quĂš pot conviure amb xafar, xapar, xafigar, xapigar o calcigar).
tempirĂłs [ne]
19. Ătem, que no entren en los plantats ne en les vinyes ne en regats ne en guarets que sien tempiroses de pluja ne en vinyes exuberants (Elx, Manual de Consells, 1382).
Vet acĂ un derivat no enregistrat de tempir, un mot de molt dâinterĂ©s per a la histĂČria del nostre lĂšxic. El primitiu tempir consta com a vocable del catalĂ oriental (fonamen-talment, «terres de Girona, latissimo sen-su»). Ăs mot viu a Elx (i en menor grau a Santa Pola i partides meridionals dâAlacant) amb el sentit de âgrau dâhumitat dâuna terra, abundant o suficient perquĂš produĂŻsca fruit, especialment desprĂ©s dâuna pluja, saĂłâ: cf. el sentit que pren tempirĂłs en [19].
SĂłn tambĂ© dâinterĂ©s els testimonis docu-mentals de mots que ara no sĂłn corrents en aquest espai geogrĂ fic i que, en canvi, sĂłn presents en els textos medievals. En posem nomĂ©s dos exemples, remarcables a parer nostre.
llata
20. venema, figa, azebib, [...] astores de junch e dâespart, e blat [...] e llata (Elx, 1383, Arxiu Municipal dâElx, transcrit per Pedro Ibarra).
El castellĂ pleita (presumpte mossarabisme valenciĂ ) ha fet recular força llata âteixit dâes-part per a fer estoresâ al Baix VinalopĂł. Cf. aquest testimoni il·licitĂ del s. xiv.
ordi
21. vos feem saber que En Gerau Vidal, vehĂn nostre, [...] havia carregat en un leyn dâen Anthoni ComĂ, vehĂn de PanĂscola, doents e quatre caffiz dâor-di de Guardamar per portar a la ciu-tat de Barchinona [...]/ requerim e de la vostra pregam que al dit en Gerau Vidal, vehĂn nostre donets e deliurets lo dit seu ordi, bĂ© e entegrament (Ori-ola, «Lletres missives», 1335).
22. qui Ă©s dret que tot moro que aja bĂšs-tia de laurada paga per cascun parell de bĂšsties una barçella dâordi, e per una bĂšstia dos almuts [...] (Elx, Mes-tre Racional, 1339).
23. puxen tenir, vendre e comprar for-ment, ordi, paniç adacça o alcandia e qualsevol altres blats e legums (Orio-la, privilegi de Martà i, 1403).
Civada ha reemplaçat ordi com a denomi-naciĂł del cereal del gĂšnere Hordeum, es-pecialment en lâĂ mbit del valenciĂ mĂ©s meridional. Sâhavia suggerit que aquesta substituciĂł potser no era nomĂ©s per influ-Ăšncia del castellĂ . Com veiem, els exemples podrien mostrar lâĂșs de ordi a lâOriola i a
Paisatge de secà , el més estés per les
nostres comarques.
Notes lĂšxiques sobre el bell catalanesc del migjorn extrem del Regne de ValĂšncia a lâEdat Mitjana 23
lâElx medievals. En canvi al Llibre del Mos-tassaf dâElx, ja del s. xvii, nomĂ©s hi ha re-ferĂšncies a la farina de civada; afegim que, en un text oriolĂ del 1603, civada (catalĂ ) i ce-bada (castellĂ ) apareixen usats en paral·lel: es tracta dâun procĂ©s sobre el furt de dotze arriots carregats «de forment y civada»; un testimoni declara: «I com ves que tots los desusdits y que·ls arriers se portaven a Ori-ola dit forment y civada, dix:/ âÂżQuĂ© hazen?, Âżno saben que este trigo y cevada es mĂo?»; i un altre testimoni diu en catalĂ : «âNo ha de llevar lo forment y civada».
El nostre espelluc en documentaciĂł medi-eval del migjorn valenciĂ ens ofereix a) re-trodatacions de mots del vocabulari bĂ sic de lâidioma (afondar), de termes dâespecia-litat (esquerda âbocins de pedra emprats en la construcciĂłâ) o de vocables localitzats en Ăšpoques posteriors precisament en aquest Ă mbit geogrĂ fic meridional (alcandia); b) accepcions no enregistrades fins ara (arrova âcanal de reg [ne]â); o c) mots poc docu-mentats (agarrotxar).
afondar
24. E com [...] la aygua sia crescuda e la çÚquia tant com en la vila sia enruna-da e estĂ en perill la vila, per tal lo dit Consell ordena e tench per bĂ© que sia scurada la çÚquia de la dobla que pasa per les eres per quĂš [...] la çÚquia de la vila se enxugue e s·afonde per quĂš en aprĂ©s cĂ pia de la aygua per la çÚquia dins la vila. E a lâafondar e scurar dita çÚquia sien donats un hom de cascu-na de les dites quadrelles ab diners per a fer la dita obra (Elx, Manual de Consells, 1380).
El DCVB dĂłna com a primera atestaciĂł de afondar i amb el sentit dââamagarâ la traduc-ciĂł que va fer Andreu Febrer de la Comme-dia de Dante: «Mirats be la doctrina qui sâa-fonda/ sotaâl velam dâaquests versos strans» (Inf. ix, 62); el DECat (s.v. fons, n. 13) con-
sidera italianisme aqueix afondar primerenc. Tot i aixĂ, i segurament sense gaire pressiĂł italiana, el trobem quasi mig segle abans en aquest bell text il·licitĂ del 1380 (cf. [24]) sobre lâescurada de la sĂ©quia major. Com pot suggerir aquest text i les variants que apleguem mĂ©s avall, deguĂ© (o deu) tenir una extensiĂł mĂ©s gran. El mateix DCVB el presenta com a propi del Maestrat i de ValĂšncia; nâaporta alguna atestaciĂł del Lli-bre dels secrets dâagricultura (1617) del gironĂ Miquel AgustĂ.
Aquesta afondar, amb ândâ, deguĂ© ser el punt de partida de afonar, avui la variant mĂ©s corrent en el valenciĂ general, tambĂ© cone-guda en catalĂ occidental i a les Illes; fins ara tenĂem documentat afonar mĂ©s tardana-ment a mitjan s. xv.
Lâespart era un producte molt treballat en aquestes durant el periode medieval
Camperols segant blat
Josep Martines24
Modernament hi ha, a mĂ©s, variants morfolĂČgiques de afondar. Ăs el cas de al-fondar, incorporat pel DAguilĂł com a âesfon-drar-seâ (ValĂšncia); nâhem aplegat alguna mostra anterior i posterior amb matisos diversos: «tullit per les bastonades/ que em varen descarregar,/ sis costelles alfondades,/ catorce boñs en lo cap» («Coloqui nou dels carafals», s. xviii); «AllĂĄ crida una vella,/ Que en un colse li ha alfondat/ una coste-lla»; «Si el mĂłn sanser sâalfondĂĄra/ yo ya dalt dâun pilonet»; «(Yo en ouir eixes tocates,/ me coje una soneguera./ Ey, la pancha ya sâalfonda: ÂżvostĂ©s ne volen? (Sacando una bresqui-lla y comiĂ©ndosela)» i «Li alfondarem una chu-lla...», «pero es quâallĂ [en un fangar],/ per moments, la burra y yo sâalfondabem» i «Li alfondarĂa gustĂłs/ en seguida una costella»; o en La carretera, versiĂł valenciana dâun con-te de Joan Oller i Rabassa, fill de NarcĂs Oller, publicada en El Cuento del Dumenche en 1908: «El formidable carro [...] permanei-xia inmĂłvil, clavat ĂĄ la tĂ©rra, un pĂłch chi-rat y alfondĂĄ dos pams una rĂłda en el fangĂłs camĂ [...]. Estaba encallat en el mateix llĂłch, un pĂłch entrechirat, en la rĂłda mĂ©s alfondĂĄ encara en el clĂłt fangĂłs».
LluĂs MartĂ fa servir afondonat [ne] âafo-nat, esclafat, fet malbĂ©, llançat a perdre, envellitâ: «Te sâha fet vella y llecha... EstĂĄ afondonĂĄ. No es la Gostina que coneguĂ pĂČc antes dâembarcar pâAmĂ©rica». Francesc Legua empra enfondat, enregistrada en ca-talĂ oriental i en tortosĂ (DCVB): «âÂżHas
vist? ÂĄTâels ulls enfondats!/ â ÂĄNo tĂ© selles ni pestañes, y pareix que la cara li lâhaixquen rosegĂĄ...!».
Llegim esfondar en CamĂ de soletat de Ra-mĂrez Bordes; el DCVB lâenregistra de Barcelona amb el sentit dââafluixar-se una peça del casc dâun vaixell [...] per haver cedit els perns o claus que la subjectavenâ: «Era ya el sol tan caigut que mig sâesfondava darrere de la serra lluntana i blavenca».
agarrotxar
25. Item ordena lo dit Consell que sia comprat hun bon toro e sia agarrochat per les alegries de la pau [...] e axà matex pague [el clavari] lo dit bou [...] axà del preu com de la mesió que·s faça en fer barreres en la plaça del mercat de la dita vila, en la qual sia garrochat lo dit bou. (Elx, Llibre de Consells, 1464).
Aquest text, a mĂ©s dâinformar sobre les ce-lebracions amb jocs de braus, dâuna banda, mostra la variaciĂł sinonĂmia entre bou i toro, i, de lâaltra, forneix una de les primeres ates-tacions de garrotxar âferir els braus amb una garrotxa o bastĂł llarg amb un punxĂł en cor-regudes amb aquest animalâ. Precisament, la primera documentaciĂł dâaquest mot era de lâEspill de Jaume Roig, coetani dâaquest text il·licitĂ , que al·ludeix metafĂČricament a aqueixa mena de jocs: «Mâescorxava yâm garrochava la carnicera».
alcandia
26. Ătem, per cafĂs de civada o dâalcandia o de panĂs, vi. diners (Elx, 1383, Ar-xiu Municipal dâElx).
Aquest arabisme dĂłna nom a un cereal sem-blant a la dacsa o panĂs; sembla que en ca-talĂ ha tingut, si mĂ©s en terres de lâextrem meridional, una vida no tan curta com es pensava. En Martines ja en vam aportar una altra atestaciĂł oriolana del 1403; ens hi vam
El conreu del blat estava molt estĂšs pel
migjorn valenciĂ
Notes lĂšxiques sobre el bell catalanesc del migjorn extrem del Regne de ValĂšncia a lâEdat Mitjana 25
referir tambĂ© a la continuĂŻtat dâaquest fitĂČ-nim durant el s. xvii: cf. el Llibre del mostassaf dâElx del 1610. Tot i que, segons sembla ha estat vocable mĂ©s arrelat en espanyol, en aqueixa llengua consta des del s. xv (alcan-diga) i del s. xvi (alcandia) (DCECH).
arrova
27. Primo, port en lo dit matrimoni vint e sis thaffulles de terra blanca que yo he, tinch, e posseesch, situades en la orta del dit loch [de Callosa, aldea e terme de la dita ciutat (dâOrio-la)] [...], sots rech de la arrova de Na Durana, franques, quites, e liures, les quals de una part afronten ab ma-llols de Penyalver, arrova en mig, e de la altra part [...]/ Ătem mĂ©s, port en lo dit matrimoni set thaffulles de terra blanca que yo he, tinch e posseesch en la dita partida, sosts rech de la ar-rova del Cortijo, franques, quites, e liures les quals afronten de una part ab terra dâEn MartĂ Crespo, scorre-dor en mig, [...]/ Ătem mĂ©s, port en lo dit matrimoni, cinch thaffulles de terra plantades de vinya, que yo he [...] en la mateixa partida, sots rech de la dita arrova de Na Durana [...] (Elx, carta de matrimoni signada a Elx el 1485 entre un ciutadĂ de Callosa de Segura âque pertanyia llavors al terme dâOriolaâ i una veĂŻ-na dâElx, 1485, protocols de Jaume Liminyana).
Arrova (o, sense lâarticle Ă rab aglutinat, rova) Ă©s mot antic i usual encara com a mesura; ara bĂ©, no el tenĂem enregistrat amb el sentit en quĂš el presenten aquest text i els segĂŒents de âsĂ©quia, canal de regâ. El retrobem en tex-tos en castellĂ de la mateixa regiĂł, fins i tot anteriors; cf. [28].
28. Et faga alinpiar las çequias et las filas et arrouas et los açarbes cada anyo de aquella acequia do fuere acequiero (Llibre de privilegis dâOriola, 1275).
Reapareix en textos en el bell catalanesc dâaquesta regiĂł dels ss. xvi i xvii, com ara en la documentaciĂł vinculada amb la par-ticiĂł del terme de Callosa de Segura del dâOriola:
29. fins arribar al marche de la cĂšquia eo arrova nomenada de la Madriguera, al endret de un Ă lber que estĂ en les terres de Brocal, en la qual marche de dita cĂšquia eo arrova de la Madrigue-ra [...] sia edificat un mollĂł [...] Y del dit mollĂł que serĂ estat edificat en lo dit marche eo vora de la dita arrova o sĂquia de la Madriguera (Callosa de Segura, sentĂšncia de la particiĂł del terme de Callosa de Segura del dâOriola, 1582).
30. en lo dit nom y en ex[ecuciĂł] de dita nominaciĂł ensemps ab mi, dit secretari, a la partida apel·lada del Ramblar, prop un vestigi de mollĂł que y ha a la falda de la serra appel-lada de RedovĂ , prop la punta dita de RedovĂ , baix la rova de Migdia que estĂ en dita serra envĂ©s el Ramblar foren atrobats dits justĂcia, jurats y sĂndich de la vil·la (Callosa de Segura i Oriola, acord definitiu de particiĂł
Lâhorta dâElx i les seues sĂšquies
Josep Martines26
del terme de Callosa de Segura del dâOriola, 1660).
Ăs encara mot viu en lâactual castellĂ de lâHorta dâOriola, segons reporta GuillĂ©n: roba âacueducto de menor caudal que la ace-quia y que toma sus aguas de Ă©staâ i, en una descripciĂł mĂ©s precisa, «Hay sequias mayores y sequias menores, segĂșn la importancia de su caudal. De Ă©stas recogen el agua las robas, a travĂ©s de distintas boqueras; cada roba ali-menta varios escorriores, que llevan el agua al bancal a travĂ©s del portillo por donde entra la hila (a veces, entre la roba y los escorriores, existe un acueducto intermedio que es el bracal [sic per brasal (?)]).» Es diu tambĂ© a MĂșrcia.
Per ventura, i atesa aquesta classificaciĂł dels canals de reg pel cabal, hem de con-nectar la gĂšnesi dâaquest Ășs dâarrova amb el sentit originari Ă rab: ar-ruba Ì âquartal, la quarta partâ.
esquerda
31. Item, huna scala en lo dit retret que puge a la dita cambra, de algepç e squerda en forma que sia planera, a voluntat del alcayt [...]./ Item, que sia tengut levar la paret migera, en la qual ha hun portall, e fer-hi huna citara grossa de squerda e algepç [...]/ Item, que sien tenguts a tanquar dâesquerda e algeps dos finestres de la cambra de
la CalĂČquia lexant-hi en la cascuna una finestra chiqua a mirar una per-sona. (Alacant, 1476-1477).
Com Ă©s sabut, actualment esquerda tĂ© dos significats bĂ sics âclevill, escletxa, badallâ i âestella, fragment llarg i prim, sobretot, de fusta, canya o pedraâ. Tots els dos sĂłn cone-guts des dels orĂgens de la llengua (Ramon Llull, el primer; textos del s. xii, el darrer). El primer Ă©s poc usual al PaĂs ValenciĂ ; el darrer hi perviu en contextos com ara «Se mâha ficat una esquerda (de fusta, dâuna ca-nya) a la mà » o «Li va saltar una esquerda de la pedra i li va pegar a lâull». Amb aquest valor lâarrepleguen els diccionaris valenci-ans des del DRos (1764). La col·lecciĂł de Refranes y Sentencias de Joan Antoni Maians recull el refrany «No y ha pitjor squerda que la del mateix fust». Esquerda presenta tambĂ© la variant sonoritzada e[zg]erda (cf. e[zg]olar per escolar, e[zg]itar per esquitar), aplegada pel DPla (mitjan s. xix, manuscrit B) o pel DMartĂGadea (1891) (s.v. esguĂšrda âV esquĂšrdaâ); reapareix habitualment en els escrits de lâes-mentat Joaquim MartĂ Gadea: «[...] feu una guĂšrra ĂĄ mĂČrt als OlcĂnes, tocantli tambĂ© algunes esguĂšrdes al senyor retor Domingo». Casanova recull esgarda âestela petita o es-querda que es desprĂ©n dâuna fusta o canyaâ i esgardar âtallar alguna cosa material fent-la estelles o esquerdes, especialment, el bacallĂ â a Agullent (Vall dâAlbadia): «Xica, esgarda el bacallĂ per a sopar»). Sembla que a Alcoi es diu «E[zg]ardar-se una ungla»; els alcoians tambĂ© «e[zg]arden el bacallà » âesqueixar-lo, espencar-loâ. Hi ha a Benissa el topĂČnim Esquerdeta. Josep Mascarell dĂłna entre els «Mots viciats» de la Safor esquerderar [ne] «per esquerdar: âJa sâha esquerderat la taulaâ».
Vinculat amb aquest sentit, fonamental-ment valenciĂ i balear, hi ha el de âconjunt de bocins de pedra picada amb caires, que serveix per a fer el pis ferm dels camins o per a mesclar amb ciment i fer-ne morterâ, fins ara enregistrat a Mallorca i documentat al s. xx en Flor de cart de Salvador GalmĂ©s i Sanxo. Aquesta documentaciĂł, rica en termi-nologia de la construcciĂł, sobre dels adobs fets els anys 1467-1477 i 1498 al castell de
Vista dâOriola i la seua horta des del
castell
Notes lĂšxiques sobre el bell catalanesc del migjorn extrem del Regne de ValĂšncia a lâEdat Mitjana 27
santa BĂ rbera de la ciutat dâAlacant de quĂš provenen els exemples de [31], ens permet fer recular considerablement aquest sentit i, a mĂ©s, situar-lo en terres valencianes.
Confiem que aquestes notes sobre aspectes lĂšxics hagen servit per a il·lustrar la conveni-Ăšncia dâestudiar la documentaciĂł histĂČrica medieval de lâantiga GovernaciĂł dâOriola.
âĄMapa dels sistemes de rec en lâhorta oriolana