En la classe del dia 11 de març de 2015, abans de començar-la, el professor ens ha realitzat una
prova amb la qual ell ha pogut avaluar els nostres coneixements previs al voltant dels clàssics
literaris, perquè el tema principal de la sessió han sigut aquests. Així, ens ha comentat uns
recursos didàctics molt útils com les adaptacions i les versions literàries d’obres clàssiques per
tal d’apropar la literatura als xiquets i xiquetes, des d’un enfocament metodològic basat en
l’educació literària. Però, aquests recursos didàctics no es poden considerar moderns, ja que
des de l’Antiguitat es reescrivien textos per aconseguir divulgar la literatura i per això alguns
autors i autores continuen realitzant aquesta tasca per complir el següent desig: que els
coneixements, les històries i les experiències arriben al major nombre de persones possible.
Seguint amb aquesta línia, la reescriptura és tornar a escriure un text, una carta, un document,
etc. No obstant això, hi ha diverses formes de reescriure, és a dir, de transformar un text en un
altre. Abans, cal exposar que, segons Méndez1, la relació d’un text (B) amb un altre anterior del
qual deriva (A) implica sempre un procés de transformació que fa de l’hipertext B una
construcció nova amb la seua identitat pròpia, distint de l’hipotext A, original i font de la nova
creació.
Com ja s’ha exposat anteriorment, hi ha diverses formes de reescriure, de transformar.
Concretament, podem trobar dues: en primer lloc, una transformació simple o directa que
consisteix a dir el mateix d’una altra manera, per simplificar el llenguatge o reduir l’extensió de
l’obra, però el contingut d’aquesta i la manera d’expressar-la és més o menys la mateixa. I en
segon lloc, una transformació indirecta, la qual denomina Genette com imitació, i consisteix en
dir una cosa distinta de manera pareguda. Açò és possible observar-ho a les parodies, els
contes, la imitació satírica, etc.
Pel que fa a les adaptacions, és necessari exposar que aquestes són productes literaris que
apareixen d’una relació d’un text A en un text B pensat per arribar a un públic determinat, el
qual no pot aplegar al text original. Per aquest motiu, cal destacar que la majoria d’obres
considerades clàssiques les hem llegit en una adaptació com “Alicia en el país de les
meravelles” o les obres de Shakespeare.
Així mateix, aquestes són molt útils per als lectors i lectores en període de formació, és a dir,
aquells xiquets/es que es troben en la fase inicial de la seua educació literària. Per aquesta raó,
són necessaris mecanismes de transformació com la simplificació, la reducció o estímuls que
1 Jeroni Méndez professor de l’assignatura “La planificació de la llengua i la literatura en l’educació primària” del Grau d’Educació Primària.
desenvolupen una resposta afectiva per millorar la competència literària i gaudir amb les
històries, sent alguns exemples els que passem a nomenar a continuació: “Lazarrillo de
Tormes”, el qual s’ha adaptat per als més menuts amb un àlbum il·lustrat o “Érase una vez Don
Quijote” per a xiquets i xiquetes de primària. És important aclarir que les adaptacions ens
afecten directament com a futures docents, ja que mitjançant aquestes podem fomentar els
hàbits lectors i, al mateix temps, aproximar al més menuts al nostre patrimoni literari i cultural.
També, podem trobar diferents tipus d’adaptacions com les adaptacions formals i les
adaptacions de contingut. Inclús, existeixen traduccions o ampliacions d’obres per afegir
personatges, motius o episodis.
Seguint amb les adaptacions, per apropar als infants a la lectura podem trobar diferents tipus:
algunes com la supressió d’episodis o històries secundaries, per disminuir la grossor del llibre o
per a centrar l’atenció en la història principal tal com ocorre a les pel·lícules
cinematogràfiques; l’eliminació de frases i adequació del llenguatge per a una compressió
correcta; la substitució de narració per diàleg per apropar més al lector/a i agilitzar la lectura;
la introducció d’elements familiars i propers al lector com personatges, llocs o situacions; la
creació d’un resum de la història a partir dels moments principals; la transformació de la forma
narrativa en dramàtica amb diàleg o poètica amb musicalitat i ritme i, per últim, reescriure la
història de forma burlesca o desmitificada.
Altra transformació habitual en la literatura són les versions i, per aquest motiu, diferenciarem
aquestes amb les adaptacions. En primer lloc, les versions impliquen una transformació que
afecta el seu codi genèric, per exemple, transformar una novel·la com és “El Quixot” en un
còmic, trastocant alguns aspectes de la història com canviar els rols o canviar una història
d’amor a una de terror. Per aquesta raó, Postigo proposa anomenar «versió» a les
reelaboracions que no tenen en compte el destinatari i arriben a crear un text més lliure. En
segon lloc, les adaptacions, com s’ha exposat anteriorment, suposen una transformació
directa; o en altres paraules, contar el mateix d’una altra manera però amb una finalitat
necessària: facilitar la lectura a un públic determinat.
Així doncs, una vegada exposats els recursos que ens poden ser útils per apropar qualsevol
llibre als infants, cal comentar que, segons Laparra, el que fa d’una obra literària una lectura
possible a les aules són les indicacions que nomenem a continuació:
No ha de sobrepassar una extensió determinada pel cicle o el curs.
S’ha de complementar amb il·lustracions.
Aquestes obres han d’haver sigut escrites per un/a autor/a prestigiós.
Han de vincular-se d’alguna manera amb el relat d’aventures.
Incloure personatges amb els quals els lectors i lectores es puguen
reconèixer.
L’obra ha de tindre nombrosos diàlegs.
Ha d’estar narrada per un dels protagonistes.
Ha de proporcionar plaer al lector com a prioritat.
Amb tot l’exposat anteriorment, qualsevol text podria generar un altre. Això si, hi ha alguns
que amb més freqüència s’han adaptat, creant així contes o històries noves al llarg de la
història literària i educativa. En aquest sentit, és possible afirmar que al voltant d’aquests
textos podem assenyalar quatre grups.
En primer lloc, contes populars de naturalesa oral i, per això no podem trobar un com hipotext
(text original). D’aquests textos sorprèn la invariabilitat dels relats, ja que només canvia
l’esquelet, és a dir, l’estructura elemental segons el lloc o la cultura.
El segon grup, correspon als clàssics de la literatura universal, els quals són obres que es
mantenen vives pels seus valors simbòlics, literaris i culturals. Aquestes es solen reescriure
amb dos propòsits, sent aquests els següents: acostar-los als adults poc instruïts per una
finalitat de divulgació cultural i apropar-los als xiquets/es i joves pel tema educatiu.
En tercer lloc, trobem els clàssics del gènere d’aventures, els quals tracten d’augmentar el
plaer per llegir, ja que proporcionen històries només d’aventura i suprimeixen tot allò que
puga detindre el progrés de l’argument i l’acció. Alguns exemples d’obres són Robinson
Crusoe, Robin Hood, o Oliver Twist.
I, en quart lloc, els clàssics de la literatura infantil destinats a un públic infantil poc instruït en la
literatura. Per aquest motiu, aquestes adaptacions ajusten el text al nivell de competència
literària d’uns receptors d’edat i a les circumstàncies distintes d’aquells a qui anava dirigit el
text original.
Però, encara podem trobar altre grup, els clàssics medievals, encara i que d’aquests no n’hi ha
tantes adaptacions, ja que haurien de tindre tant un interès divulgatiu com els coneixements
necessaris per poder llegir un text original d’aquestes característiques. A més a més, aquests
textos es poden agrupar segons la relació que tinguen amb els quatre grups anteriors, perquè
moltes vegades són l’origen de contes populars i estan vinculats intertextualment amb clàssics
de la literatura universal que presenten característiques del relat d’aventures o poden inspirar
clàssics infantils. Així doncs, cal exposar que aquests formen part del cànon literari de les
cultures nacionals.
Per finalitzar, les idees principals que hem extragut al voltant de les adaptacions i l’educació
són les funcions socials que aquestes desenvolupen. La primera, rau en el gaudi per la lectura,
promovent l’hàbit lector i establint les bases de l’educació literària dels més menuts i
menudes. La segona funció consisteix a divulgar els coneixements i valors, permetent l’accés al
currículum escolar mitjançant un element d’alta importància cultural. També donen a conèixer
els clàssics a lectors/es no qualificats o no professionals. I, finalment, les adaptacions permeten
adquirir un sentiment de pertinença a una cultura i gaudir del seu patrimoni cultural.
A continuació, mostrarem una graella on es poden observar diversos clàssics de la literatura
infantil per treballar-los a l’aula.
TÍTOL AUTOR/A RESUM
Les aventures de Vania el
forçut.
Otfried Preussler Vania és un xiquet molt gandul,
però un dia en el bosc coneix a
un home que li diu que si
segueix les seues instruccions
arribarà a ser el tsar d'un poble
llunyà. Per aquest motiu, Vania
es disposa a fer cas a l'ancià i
com a conseqüència viu grans
aventures.
El petit Nicolàs René Goscinny Les històries expliquen la vida
de Nicolàs, un xiquet de 10 anys
que viu a França als anys 1950.
Les aventures de Tom Sawyer Mark Twain Les aventures de Tom Sawyer és
el relat d’un xiquet que viu en
una ciutat xicoteta del sud-oest
d'Estats Units.
Tom contempla el món d'una
manera molt diferent a com ho
fan els adults.
Contra aquell univers de les
persones majors està el seu
inoblidable amic Huckleberry
Finn. Junts viuran aventures
humorístiques i dramàtiques de
les quals podran eixir més
airosos del que haguera pogut
fer-ho qualsevol adult.
Al final, tant Tom com Huck
acabaran sent conduïts a aquell
context de persones que
creixeran i deixaran de ser
xiquets.