EL NOUCENTISME Moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya

el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana (Enric Prat de la Riba), es desenvolupa amb els treballs de la Mancomunitat i es trunca el 1923 amb l’abolició d’aquesta amb el cop d’estat de Primo de Rivera. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme.

L’evolució de la vida política marca un canvi en la manera d’entendre l’obra estètica. L' ideòleg del moviment va ser Eugeni d’Ors.

El Noucentisme va servir a la burgesia catalana per refermar-se com a classe hegemònica i exportar el seu programa de millora a la resta d’Espanya.

MANCOMUNITAT DE CATALUNYA La Mancomunitat de Catalunya va ser una institució activa entre 1914 i 1925 que

agrupà les quatre diputacions catalanes: Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives, i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.

Va ser presidida per Enric Prat de la Riba (1914-1917) i un cop mort aquest, per Josep Puig i Cadafalch (1917 - 1923), militants tots dos de la Lliga Regionalista, i es va convertir en un ens bàsic que va contribuir a modernitzar un país. Una de les màximes de Prat de la Riba fou: «Que no hi hagi un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera». Després del cop d'Estat de Primo de Rivera, Alfons Sala va presidir-la entre 1923 i 1925.

En general, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat. També va emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores tecnològiques, de serveis i educatives i va potenciar els ensenyaments tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

MODERNISME VS NOUCENTISME Ambdós conviuen en aquesta època. Coincidien en la idea de

modernitzar la cultura catalana amb l’objectiu que aquesta servís de base per transformar la societat.

Els noucentistes arriben a materialitzar la conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest. Els modernistes, en canvi, s’enfronten a la classe política i no van rebre suport.

Aquesta intenció de transformar la societat a través de la cultura, es va materialitzar de dues maneres:

Creació d’infraestructures: Per modernitzar la cultura catalana era necessari crear un model vàlid

de llengua, cosa que s’aconseguí gràcies a la creació, el 1907, de l’Institut d’Estudis Catalans, promogut per la Mancomunitat, el qual afavorí el procés de normativització de la llengua.

Va ser important la creació de la secció Filològica del IEC (1912). Aquesta va ser crucial en l’elaboració de la nova normativa del català, sobretot amb la creació de la càtedra de Pompeu Fabra (1912), perquè això va afavorir la promulgació de les Normes ortogràfiques (1913), la publicació del Diccionari ortogràfic (1917) i la Gramàtica (1918) i més endavant el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

Escola catalana d’art dramàtic, el 1913. Actualment és l’Institut del Teatre.

Biblioteca de Catalunya, el 1914.

Escola de bibliotecàries, 1915.

Xarxa de biblioteques populars.

Implicació de l’artista: Aquest s’implica en la creació d’aquesta nova societat.

Els gestors culturals donen la possibilitat als artistes d’expressar les seves propostes en espais públics, com ara parcs i jardins.

Els noucentistes van defensar una arquitectura i un estil urbanístic que no només tenia en compte els valors estètics, sinó també els socials. Durant aquesta etapa, la política urbanística va fer un gir molt important i es van crear grans infraestructures, equipaments i habitatges per a les classes socials més desfavorides. Els modernistes tenien més la idea de l’art per l’art, centrant-se en la part estètica i no tant en la pràctica.

PRINCIPIS IDEOLÒGICS

Inspirats en el món clàssic: raó, serenitat, ordre, claretat… que serveixen de referència tant per a la creació d’un poema com per a la normativa de la llengua. El classicisme s’entén com una idealització de la realitat. Eugeni d’Ors parlaria d‘arbitrarisme.

El Mediterrani, com a origen i espai comú.

La ciutat com a lloc ideal per dur a terme els canvis que plantegen. Barcelona es converteix en font d’inspiració, com a símbol de progrés, col·lectivitat i cultura en contraposició al camp (esperit salvatge, individualitat i ignorància).

ELS GÈNERES

Els més conreats pels noucentistes són:

POESIA: Josep Carner i Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost).

ASSAIG, com a eina per transmetre tot el programa renovador noucentista. Eugeni d’Ors.

Fou un poeta, periodista, autor de teatre i traductor català.

És també conegut com el príncep dels poetes catalans i el màxim representant de la poesia del Noucentisme.

Guanyà els Jocs Florals en diverses ocasions. Va ser un innovador lingüístic. Incorporà

neologismes (mots inventats per ell), arcaismes, dialectalismes i expressions populars. Col·laborà amb Pompeu Fabra.

Col·laborà en diverses revistes i a La Veu de Catalunya com a periodista polític.

A causa de les seves idees es veu forçat a marxar de Catalunya el 1939 i no hi tornà.

El nom de Noucentisme va aparèixer per primera vegada en les gloses d’Eugeni d’Ors. Ell n’és el creador i el principal ideòleg. D’Ors justifica el nom amb diversos motius: per una banda trobem el referent directe del Quattrocento (1400) i el Cinquecento (1500) italians. Noucentisme ve de 1900. D’Ors diu que noucentista és un adjectiu cronològic. Per altra banda, nou és el contrari de vell. S’inicia un segle nou, amb propostes de canvi noves que trenquen amb el que era vell.

Elabora lesa bases de l’ideari noucentista a través de col·laboracions periòdiques al diari La Veu de Catalunya.

Emprà el pseudònim Xènius per escriure a la secció Glosari de La Veu de Catalunya i allà posà en circulació el concepte de Noucentisme.

Nomenat secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1911, el 1913 es va doctorar en Filosofia i Lletres a Madrid. El 1915 fundà l'Escola de Bibliotecàries, que dirigí i fou professor fins al 1920,[3] i, el 1917, es convertí en el màxim responsable d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya.

D'Ors estudià Dret a Barcelona i es doctorà a Madrid el 1905 amb Genealogía ideal del imperialismo. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, impulsà el primer Manifest dels Amics de la Unitat Moral d'Europa i interpretà el conflicte bèl·lic com una guerra civil europea. Després de la mort d'Enric Prat de la Riba, el seu més ferm protector i promotor, es produí un distanciament progressiu entre ell i el programa de la Lliga Regionalista, causat per la seva incompatibilitat temperamental i ideològica amb Puig i Cadafalch que acabà amb la defenestració de què fou víctima el 1920 i que el dugué a la desafecció del seu país i a dimitir del càrrec, cessant també de secretari de l'Institut d'Estudis Catalans.

El 1923 s'establí a Madrid, on fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola el 1926, però on no va ingressar fins al 1938. Durant la Guerra Civil fou nomenat Cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos i es convertí en un dels més destacats intel·lectuals del règim dictatorial del general Franco. El 1946 -en un intent d'aproximar-se a la cultura catalana- fundà La Academia del Faro de San Cristobal a què pertanyeren diversos escriptors i periodistes, entre ells Maria Luz Morales. El 1953 li fou atorgada la càtedra de Ciència de la Cultura de la Universitat de Madrid. Afeccionat al dibuix i la pintura, feia servir sovint el sobrenom d'Octavi de Romeu per a signar les seves obres. Es conserven dos dels seus dibuixos, Caricatura i Acadèmia de Ciències, als fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya, provinents de la col·lecció de Raimon Casellas. Morí el 1954 a Vilanova i la Geltrú a l'edat de 72 anys.