Si la senyora Caterina era coneguda per tothom al poble, la comarca i, segurament, al món

sencer, no era pas per les castanyetes embolicades amb

cucurutxos de paper de diari que venia durant tot el mes d’octubre

a la plaça del Mussol.

Ni pels pastissos de castanya, moniato i aglà que enfornava

els mesos de novembre i desembre. Ni tampoc pels

marrons glacés que confitava per la fira de Sant Ponç

Si la castanyera corria de boca en boca de tots els habitants del planeta era per les

“castanyes”que repartia a tort i a dret, un dia sí i l’altre també, a tothom qui la feia posar nerviosa. I no us penseu que costava gaire fer-la posar nerviosa… De fet, gens ni mica. Qualsevol

que s’hi acostés per comprar-li una paperina o uns quants moniatos, la hi feia posar. Si t’acostaves per la dreta, la bona

senyora et clavava una castanya a l’esquena que et deixava ben baldat.

-Coi de gamarús! M’has ben espantat! Que ho fas expressament o què?

Si t’hi acostaves per l’esquerra, castanyot al cul.

-Tros d’ase! Quin ensurt que he tingut!Agafa el teu paquet i fum el camp!

Si ho feies ben bé de cara, pensant que aquesta vegada no t’enxamparia. Te

n’estampava dues, una a la galta dreta i l’altra a l’esquerra:

-Ruc, més que ruc! Que potser et penses que no t’he vist venir de lluny?

Em volies robar la feina de tota la tarda, eh?

No hi havia manera. Ni el millor somriure ni els tres euros de la

paperina per avançat et servien de res; sempre t’emportaves una “ castanya “ de regal: ella era així.

Ningú no sabia el perquè. I realment era una murga..., però el

cas era que feia les millors castanyes del món!

Feia tant de temps que durava aquella situació que, un diumenge, els veïns, farts de tanta bufetada, van decidir

organitzar una assemblea extraordinària, urgent i secreta, al

teatre del poble. No hi va faltar ni una sola persona. Excepte la castanyera, és

clar.L’alcaldessa i els consellers van pujar a l’escenari per exposar el resultat de les seves deliberacions i procedir a la

votació popular.

-Estimats veïns i veïnes de Sant Panellet de la Plana, després de la reunió que hem tingut aquest

matí per decidir la millor manera d’evitar el “ tic “ de la

castanyera, hem decidit buscar-li un ajudant que li tregui les

castanyes del foc i ens estalviï el rebre. Demà mateix publicarem

un anunci.

“ Es busca ajudant o ajudanta de castanyera,

amb caràcter, experiència demostrada en l’art de la

torrada de castanyes artesanal, habilitats

manuals amb paper de diari i sentit de l’orientació en l’alta muntanya. I rapidesa

de reflexos “

Va passar el dilluns, van passar el dimarts i el dimecres, i no va ser fins el dijous que va aparèixer un únic candidat. Els panelletencs no es podien creure el que veien els seus ulls: aquell personatge era

d’allò m és estrafolari!

Era baixet com un tap de bassa, anava tot vestit de negre, lluïa un mocador de fer farcells a front i portava un salabret lligat a l’esquena. Amb els

seus ullets enganxats al mapa i seguint les indicacions d’una brúixola, va

arribar a l’ajuntament sense necessitat de preguntar res a ningú, i amb quatre bots de gat , es va plantar al davant de

la porta del saló de plens.

Va fer una reverència a tots els assistents i un petó a la mà de l’alcaldessa, abans de presentar-se.

-Benvolguts representants del poble: em diuen Petit Saltamartí i vinc de Kumamoto, al sud del Japó.

Sóc especialista en “origami” i en orientació en alta muntanya i en baixa muntanya. També sóc

rastrejador de bolets, de trufa blanca i de perdiu salvatge. Tinc el nivell C de català, rus parlat i

escrit. Sóc mestre en arts marcials i... les castanyes de tota mena són la meva passió!

I, fent una reverència, es va agenollar al bell mig del terra de la sala a esperar.

Els representants del poble van trigar uns quants minuts a recuperar-se de la

impressió i posar-se a deliberar en rotllana, fent xiu-xiu.

En acabat, l’alcaldessa va parlar:-Petit Saltamartí estàs contractat!

Seràs l’ajudant de la castanyera i la teva feina consistirà a salvar-nos de les seves “ castanyes “. Has de saber que la senyora

Caterina...Bé, ja l’aniràs coneixent.

Pots començar ara mateix si vols. Ara li farem un truc perquè sàpiga que hi vas.

La trobaràs a la plaça del Mussol.

El que va passar a partir d’aquell moment, s’escapava de tot pronòstic. Va

superar les expectatives, fins i tot dels més optimistes.

En Petit Saltamartí va fer la seva reverència característica a la castanyera i va esquivar el

primer cop! Era tan ràpid de moviments, que no li costava gens ni mica evitar totes les “ castanyes “ que li provava d’etzibar la

mestressa. Després d’una setmana, no n’havia rebut ni

mitja! Va demostrar ser l’home que buscaven.

La seva feina consistia a llevar-se de matinada, collir les castanyes del bosc guiant-se per la brúixola i baixar-les a la paradeta. Rentar els moniatos i les

fruites boscanes o els bolets, tot depenent de la temporada. Tallar la

llenya i preparar les brases i les paperines, mentre deixava a la

castanyera la feina de coure tot el que s’hagués de coure.

Quan li sobrava temps, entre treure les castanyes del foc i, repartir-les,

retallava i plegava figuretes d’animals i les regalava amb cada mitja dotzena

de castanyes o cada tres moniatos. No hi havia dia que els clients no

s’amunteguessin a la paradeta, tot fent rotllana, per gaudir de les arts de

l’ajudant. I la senyora Caterina?

Embadalida amb els moviments de mans d’en Petit Saltamartí fent figuretes de paper, mentre ella

s’encarregava del foc, es va anar relaxant.

Tothom es va oblidar de les seves “ castanyes “.

És clar que segurament, les classes d’arts marcials que li feia el seu

ajudant cada matí a la sortida del sol hi tenien a veure alguna cosa...

FI