Donatello: David

Títol: David.Autor: Donatello (Florència,

1386–1466).Cronologia: 1444-1446. Tipologia: escultura

exempta.Materials: bronze.Mides: 1,58 m (alt). Estil: renaixentista.Tema: bíblic.Localització: Museu

Nazionale del Bargello (Florència).

Fitxa tècnica

Obra del mateix autor

Sant Jordi (1415-1417).

Cantoria de la catedral de Florència (1433-1438).

Biografia de l’autorDonato di Nicolò di Betto Bardi, anomenat

Donatello, va ser l’escultor més famós del segle XV europeu. El seu aprenentatge es va produir sota les ordres de Ghiberti, a Florència, però el seu estil va ser molt diferent de l’estil del seu mestre.

Va fer obres importants per a la catedral de Florència –segurament amb Brunelleschi- i després va marxar cap a Roma (1430 i 1432) on va quedar molt impressionat pel models de l’antiguitat clàssica.

Entre el 1443 i el 1453 Donatello va viure a Pàdua, on va anar per fer-hi treballs importants, i l’any 1454 va tornar a Florència.

Ghiberti: Porta Nord. Baptisteri de Florència (1403-

1424).

Profetes. Porta de la Màndorla. Santa Maria dei

Fiori (1406-1408).

Estàtua eqüestre del Condotiere Gattamelata (1447-

1450).

Descripció formalEn aquesta figura de bronze, Donatello representa

un jove nu, dret amb els cabells llargs, amb barret, i calçat amb unes botes fins al genoll. A la mà esquerra porta la pedra amb la qual ha estabornit el seu enemic i aguanta amb la mà dreta l’espasa amb què li ha tallat el cap. La cama dreta suposa fermament tot el pes del cos tes, mentre que l’esquerra descansa sobre el cap de Goliat, l’adalid dels filisteus. La nuesa permet apreciar amb més claredat el modelatge suau del cos i el joc de corbes compositives que dibuixen una anatomia perfecta. Per aconseguir-ho, Donatello va establir una hàbil compensació de volums a partir d’un contrapposto, que recrea la famosa corba praxiteliana. Així, manté dret el tors alhora que eleva el maluc dret i flexiona l’altra cama.

La sinuositat dels contorns delicats es veu reforçada per la perfecció anatòmica de la musculatura, que alhora dóna ambigüitat a la sexualitat del personatge. Aquesta actitud gràcil de repòs és corresposta magníficament pel rostre, que transmet una sensació de serenitat gràcies a les proporcions molt estudiades de les faccions.

TemàticaSegons la Bíblia, el jove David, que més endavant

va esdevenir rei d’Israel i que aleshores pasturava un ramat d’ovelles, es va oferir al rei d’Israel, Saül, per acceptar el desafiament del gegant filisteu Goliat, que volia decidir en una lluita personal el vencedor de la guerra que mantenien els dos pobles.

Amb una simple fona, David va aconseguir estabornir el seu adversari i vèncer-lo. Probablement està present en la recreació que Donatello fa d’aquest tema bíblic la interpretació teològica, que veu, en l’enfrontament de David i Goliat, una prefiguració de la victòria de Jesús sobre Satanàs, del bé sobre el mal.

Donatello: David (1409).

Històricament, s’ha interpretat l’elm amb visera i ales de Goliat com una al·lusió als ducs de Milà que en aquella època amenaçaven la ciutat de Florència, representada per David, que du al cap el barret típic dels pagesos florentins.D’altra banda, no hi ha unanimitat en la lectura iconogràfica d’aquesta obra, i alguns crítics argumenten que no es tracta de la victòria del rei David, sinó de la representació del déu pagà Mercuri amb el cap del gegant Argos.

Rubens: Mercuri i Argos (1636-1637).

Models i influènciesMalgrat que pugui tractar-se d’un tema bíblic,

Donatello va agafar com a referència els models de l’estatuària grega clàssica. La influència d’aquests models s’aprecia no només en l’atreviment de mostrar un cos nu, sinó també en la composició –imitant la corba de Praxíteles i amb un lleuger contrapposto-, en la suavitat i la delicadesa dels contorns i en les faccions del personatge.

Aquesta escultura està considerada el primer nu en bronze des de l’antiguitat clàssica. L’escultor italià va trencar amb aquesta obra els estereotips tradicionals gòtics i va alliberar l’escultura de les limitacions del marc arquitectònic. A més, es considera que l’artista florentí fou el primer a inaugurar els nous cànons de bellesa renaixentista i a recuperar l’estudi de la perfecció del cos humà.

Praxíteles: Apol.lo Sauròcton (segle IV a. C.).

Cellini: Perseu (1545-1554).