Fauna DE Fauna DE LLAGOSTERALLAGOSTERAXon Vilahur i GodoyXon Vilahur i Godoy

Els AmfibisEls Amfibis

Els amfibis a LlagosteraEls amfibis a Llagostera

--La presència, al terme municipal de Llagostera, de fins --La presència, al terme municipal de Llagostera, de fins a 11 espècies d’amfibis és una mostra de la gran a 11 espècies d’amfibis és una mostra de la gran importància d’aquest territori per a aquest grup. En importància d’aquest territori per a aquest grup. En efecte, a banda d’algunes espècies noves identificades efecte, a banda d’algunes espècies noves identificades en els darrers anys als Pirineus, a Catalunya s’han en els darrers anys als Pirineus, a Catalunya s’han catalogat 14 espècies d’amfibis (Llorente i altres, 1995), catalogat 14 espècies d’amfibis (Llorente i altres, 1995), cosa que implica que a Llagostera hi trobem gairebé el cosa que implica que a Llagostera hi trobem gairebé el 80% de les espècies catalanes. Solament hi manquen 80% de les espècies catalanes. Solament hi manquen les espècies pròpies de muntanya, com el tritó pirinenc les espècies pròpies de muntanya, com el tritó pirinenc (Euproctus asper) i la granota roja (Rana temporaria) i (Euproctus asper) i la granota roja (Rana temporaria) i les de caire més termòfil, com l’ofegabous (Pleurodeles les de caire més termòfil, com l’ofegabous (Pleurodeles waltl); mentre que destaca la presència de tritó palmat waltl); mentre que destaca la presència de tritó palmat (Triturus helveticus) i tritó marbrat (Triturus (Triturus helveticus) i tritó marbrat (Triturus marmoratus). De nou, el manteniment de zones amb marmoratus). De nou, el manteniment de zones amb aigua de qualitat (tant cursos fluvials com basses i fonts) aigua de qualitat (tant cursos fluvials com basses i fonts) és necessari per a la conservació d’aquestes espècies. és necessari per a la conservació d’aquestes espècies.

QUÈ ÉS UN AMFIBI?

Vertebrats poiquiloterms Hàbitat aigua- terra Respiració cutània Ous i larves aquàtiques, cua per nedar Metamorfosi: adults terrestres, potes per

caminar i saltar

poiquilotèrmia

La incapacitat per regular i mantenir constant la temperatura corporal s’anomena poiquilotèrmia.

Els amfibis han d’hivernar quan fa molt fred i amb les primeres calors (febrer-març) surten dels seus refugis i comencen a mostrar una activitat moderada.

Cap a finals de tardor tornen als seus caus o moren, tot i que si l’hivern és humit i no gela se’n poden veure fins a finals de desembre.

Vida amfíbia

En ser els primers vertebrats que colonitzen el medi terrestre es troben amb una sèrie de limitacions: de respiració, reproducció, desplaçament, etc.)

Els més primitius queden relegats al medi aquàtic (tritons).

Altres poden desplaçar-se i respirar a la terra, però depenen del medi aquàtic per a pondre els ous i desenvolupar les larves (granotes i gripaus)

Respiració cutània

Els amfibis són els primers vertebrats que conquereixen el medi terrestre, però presenten encara moltes limitacions. El seu sistema respiratori consisteix en un pulmó tan poc eficaç que l’adult recórrer a la pell per a poder absorbir l’oxigen de l’aire, per això els amfibis han de mantenir sempre la pell humida.

Ous i larves: els cap-grossos

Com que els ous dels amfibis no tenen una closca dura han d’estar sempre submergits. Cada espècie pon paquets d’ous de formes diferents.

Les larves, anomenades cap-grossos, tenen respiració per brànquies, no tenen potes i es desplacen nedant amb la cua, per això també viuen només dins l’aigua.

També són característiques de cada espècie.

La metamorfosi

L’abraçada del mascle indueix la femella a posar de 500 a 5000 ous, que són ruixats amb espermatozoides en surtir a l’exterior.

Les larves surten de l’ou al cap d’uns 10 dies.

En el cap-gros surten primer les potes del darrera i després les de davant.

Cap al dia 75 apareixen els pulmons. Mentrestant la cua es va reabsorbint i al

cap d’uns 90 dies ja hi ha un amfibi juvenil.

Ordre urodels (amb cua)

Són els amfibis més primitius i més lligats a l’aigua

Tenen el cos allargat, la pell nua amb glàndules a cops verinoses, 4 potes i cua en l’estat adult.

Larves i adults s’assemblen molt. Pertanyen a aquest ordre salamandres i

tritons.

La Salamandra (Salamandra salamandra)

Mesura uns 20 cm. Té el cos i la cua cilíndrics. Inconfusible pel seu aspecte

brillant negre amb taques grogues o amb ratlles.

Ës ovovivípara (els ous s’incuben dins el cos de la mare i neixen directament les larves).

Hàbits nocturns, viu prop de boscos i és més activa després de la pluja.

Mal nedadora, només neda en aigües molt someres.

Salamandres

Són molt desconegudes i els amfibis que tenen pitjor fama, ja que sent inofensives es consideren perilloses .

La civilització cristiana sempre l’ha considerat un animal infecte i proper al diable i a l’Edat Mitjana s’utilitzava en pòcimes de mags i bruixes. Avui en dia encara la gent la considera perillosa i és aplastada o trepitjada sense pietat.

Els tritons

A Catalunya es poden trobar diferents espècies de tritons: el tritó jaspiat, el tritó palmat i el tritó pirinenc.

A les Gavarres i prop de Llagostera s’han trobat exemplars de les tres espècies.

El tritó jaspiat (Triturus marmoratus)

Medeix uns 14 cm de longitud, tronc arrodonit i cap tan llarg com ample. Cua comprimida i llarga com la resta del cos.

Color verdós jaspiat. El mascle en període nupcial presenta una cresta ondulada i la femella una ratlla taronja a l’esquena.

Abundant a les basses o gorgs de les zones boscoses de la muntanya baixa mediterrània.

No és gaire aquàtica i adopta costums crepusculars.

Ordre Anurs (sense cua)

Els anurs són amfibis altament especialitzats, tant pel fet de saltar ,com per l’emissió sonora.

Per saltar presenten la columna vertebral molt curta, no tenen cua i les potes posteriors són molt allargades i adaptades al salt.

Els sons produïts sobretot pel mascle en l’època reproductora són emesos en fer circular l’aire dels pulmons cap a les cordes vocals laríngies i reforçat pels sacs vocals de ressonància.

Cada espècie té el seu reclam que en permet la identificació.

Granotes i gripaus

Els anurs adults presenten dues morfologies bàsiques:

Granotes: esveltes, de pell llisa i potes molt llargues adaptades al salt

Gripaus: robusts, berrugosos, potes poc llargues per caminar més que per saltar i d’hàbits més terrestres.

Algunes famílies poden presentar una o altra morfologia.

Per a classificar-los cal veure altres característiques: forma de la pupil.la, membrana interdigital, timpà més o menys marcat, callositats a la mè, etc.

Els discoglòssids. El gripau pintat (Discoglossus pictus)

Família primitiva, amb llengua plana i discoidal, els cal caçar amb les mandíbules, per això tenen dents a la superior.

El GRIPAU PINTAT recorda una granota, amida uns 80 mm de llargada, tenen el musell punxegut i pupil.la arrodonida. Coloració variable. Sense membrana interdigital.

Es força aquàtic i termòfil, diurn en temps humit i càlid, crepuscular en temps eixut.

Poden començar a reproduir-se el febrer i fer fins a 6 postes al llarg de l’any

El tòtil (Alytes obstetricans)

Gripau petit i rabassut d’ons 50 mm de llarg. Musell afilat i ulls sortints de pupil.la vertical.

Potes petites, sense membrana interdigital. 1 tubercle petit a les potes del darrera i 3 a les del davant.

Dors amb nombroses berrugues.

El mascle i la femella s’assemblen molt.

És molt terrestre, només el mascle quan porta els ous va sovint a l’aigua per a mantenir-ne la humitat.

Els pelobàtids.El gripau d’esperons (Pelobates cultripes)

El gripau d’esperons té morfologia típica de gripau, gros (uns 100 mm de llarg), rabassut i de pell llisa. Cap gros, musell arrodonit i pupil.la vertical.

Potes curtes amb un esperó molt desenvolupat a les potes posteriors.

Coloració grisenca, bruna o verdosa.

Es crepuscular i nocturn i només viu en sòls molt tous, ja que és excavador ( a casa nostra es troba als camps de conreu)

El gripauet (Pelodytes punctatus)

Animal petit, com a molt fa 5 cm., i esvelt.

Potes llargues, sense membrana interdigital.

Musell arrodonit i pupil.la vertical.

Esquena coberta de petites berrugues disperses.

Coloració cendrosa amb taques verdes.

Força terrestre, crepuscular i nocturn.

Els bufònids. Gripau comú (Bufo bufo)

El gripau per excel.lència. Molt gros, fins a 15 cm. de llarg. Cap ample i musell arrodonit. Ulls grossos de color daurat o coure.

Pupil.la horitzontal. Pell molt berrugosa, de bruna a gris o

oliva. Potes posteriors curtes. Poc estimat pel seu aspecte i pel fet

que secreta una substància irritant per a les mucoses de l’home, però no per la seva pell.

En ésser amplament distribuït té un efecte beneficiós en l’eliminació de nombrosos insectes nocius per a l’agricultura.

Els hílids.La reineta (Hyla arborea)

Granota petita, esvelta, de fins a 5 cm.

Cap petit, musell fi, ulls daurats amb pupil.la horitzontal.

Potes llargues i primes, amb dits acabats en coixinets adhesius.

Pell llisa i lluent, de color variable, de marronós a verd clar fins a blau cel. Banda lateral curta ( de darrera l’ull fins a les potes anteriors) de color negre.

Viu de 4 a 8 anys en condicions naturals.

Gripau corredor (Bufo calamita)

Molt semblant al gripau comú, però més petit i menys berrugós.

Sol presentar una línia groga sobre la columna vertebral.

Força termòfil, suporta millor l’aridesa que el gripau comú.

De costums excavadors, s’enfila força bé, rarament salta i en lloc de caminar fa peites curses.

La posta la fa en cordons de 3000 a 4000 ous negres.

Els rànids.La granota verda. (Rana perezi)

És la granota típica: musell afilat, pell lisa, membrana interdigital ben desenvolupada i potes posteriors molt llargues, ben adaptades al salt i a la natació.

Coloració i presència de taques molt variades.

Ulls molt propers un de l’altre i pupil.la elipsoidal.

Molt oportunista, tol.lera tota mena d’ambients aquàtics.

Costums tant diürns com nocturns.