Interior holandès I

Joan Miró

Interior holandès IDocumentació general

Catalogació:Autor: Joan MiróTítol: Interior holandès ICronologia: 1928Localització: Museu d’Art

Modern, Nova YorkEstil: surrealisme

Anàlisi material:Dimensions: 92 x 73 cmSuport: TelaTècnica: oli

http://www.bcn.fjmiro.es/

SURREALISME

El Surrealisme apareix el 1924 amb el primer manifest surrealista elaborat per André Breton (escriptor i ideòleg del grup). Aquest donà la definició:

“Surrealisme, nom masculí, pur automatisme psíquic pel qual s’intenta expressar verbalment o per escrit l’autèntica funció del pensament. Pensament dictat en absència de tot control exercit per la raó i al marge de tota preocupació moral o estètica”

El 1930 Bretón elaborà un segon manifest. Aquest moviment també s’anomenà Superrealisme, ja que Bretón va dir:

“Crec en l’encontre futur d’aquells dos estats, tan contradictoris en aparença, com són el somni i la realitat, en una espècie de realitat absoluta, de superrealitat”

Context històric:

Neix al període d’entreguerres, a partir de les teories de Freud: una persona té el món del conscient que el controla, però el món del subconscient existeix sense el control de la persona. Els surrealistes intenten pintar aquest món dels somnis. Per als surrealistes la paraula discorre tant de pressa com les imaginacions i les associacions verbals automàtiques, idea que podia servir per a la creació artística.

Teories de BretonAUTOMATISME

• Coneixement de la Psicoanàlisi de Sigmund Freud. El 10 octubre de 1921 visita a Freud a casa seva.

• La teoria psicoanalítica es basa en l’associació lliure d’idees i defensa l’AUTOMATISME.

• Breton ja havia tingut ocasió d’experimentar amb tècniques derivades de les investigacions de Freud quan treballava

d’auxiliar en un hospital, durant la Primera Guerra Mundial. • Practica a partir de 1921 l’AUTOMATISME (sessions d’escriptura automàtica) i escriu “ELS CAMPS MAGNÈTICS”.

SOMNI

• Coneixement de “La interpretació dels somnis” de Freud, publicat l’any 1900

• Importància del somni per evadir-se de la raó.

El gust estètic de Sigmund Freud era molt tradicional: Freud mai no acceptà l’obra dels artistes surrealistes, només li interessà una mica la pintura de Salvador Dalí, que el visità a Londres durant la Segona Guerra Mundial.

Característiques dels Surrealisme

-Influència de les teories psdicoanalítiques de Freud: importància de l’inconscient, rebuig de la omnipotència de la raó, cert nihilisme. Es produeix un cert conreu del tema eròtic en les dimensions del sexe.

-Propugnaven un esteticisme involuntari basat en l’automatisme, en el grafisme instintiu, en el qual la mà no es deixa conduir per cap dictat del pensament. Es busca representar el fet psíquic elemental i pur.

-Trenquen amb les convencions socials, fan grans excentricitats... Les típiques dites de Dalí són exemple de l’automatisme irracional.

-Pinten formes allargades, espais buits i opressius, metamorfosis, etc. Trets que es troben molt clars en certes obres de Dalí.

-Principals pintors: Dalí, Miró, René Magritte, André Masson, Max Ernst, Yves Tanguy, Marc Chagall.

Automatisme: Tècnica d’escriptura i de pintura surrealista. Es deixa la ment en blanc i que la mà traci gargots i línies espontànies, sense guiar-la, cercant després formes que suggereixin elements reconeixibles. Se suprimeix el control conscient de la ment i tota preocupació estètica i moral, fent aflorar l’inconscient i els elements psíquics que constitueixen la realitat més profunda de l’ésser humà.

El tocador de llaüt, 1661. Rijksmuseum, Amsterdam El punt de partida d’aquesta pintura va ser una postal acolorida d’aquest quadre del pintor holandès del s. XVII, Hendrick Sorgh, que Joan Miró havia adquirit durant un viatge a Holanda l’any 1928.

Anàlisi formalElements plàstics

Colors vius, brillants, purs i plans. Destaquen els primaris.

Formes que es distorsionen, molt imaginatives. S’estenen pel quadre de manera molt particular (forma d’ameba).

Tres grans bandes de color configuren l’habitació

Elements propis de la seva obra posterior: - línies de relació entre els personatges i objectes, - vigorosos traços negres que travessen les taques de color, - elements naturals i rurals (animals, sol...)

ComposicióL’escala és jerarquitzada:

Engrandeix considerablement la figura del músic i també el llaüt, de manera que les cames del protagonista, en comptes d’aguantar-lo, sembla que surtin del instrument musical.

Pel que fa a la forma oval que envolta el cap, es diria que el cap s’allarga a través de la blancor de la taula, on amb prou feines s’endevina una noia asseguda mirant una partitura. Un gat juga amb un cabdell de llana sota la taula.

A l’esquerra i a primer terme un gos va rosegant un os.

A la part oposada veiem una petjada a terra, un rat-penat volant i, penjat a la paret, un quadre que representa un paisatge. No perspectiva tradicional, però formes,

línies i colors es refereixen a un espai.

llaüt

home

gos gat

finestra i paisatge

taula

dona

quadre

Miró traduí al seu propi llenguatge el quadre de Sorgh, que com altres pintors holandesos, l’havia impressionat per la seva precisió i el realisme.

El cap del músic s'estén per l’espai com una forma orgànica blanca i té la cara d’un sol enfurismat.

La dona és una silueta també blanca, situada damunt la taula, més difícil d’apreciar.

El gat sota la taula

Un peu en negre

Triangles en negre i en groc

Rectangles de colors Filaments en negre

Multitud de signes i animals

Formes biomòrfiques

El centre de la composició és el tocador de llaüt.

Al seu voltant s’hi forma una espècie de remolí que crea un gran dinamisme (moviment).

Totes les formes segueixen un ritme molt dinàmic, i ocupen un lloc concret per mantenir-lo.

El resultat és una invasió de personatges, distorsionats, del món rural, que han ocupat tota l’habitació.Aquests eren molt familiars a Miró, des de la seva infància.

Els detalls del quadre original foren transformats per Miró en formes fantàstiques.

La Masia, 1920-21. Adquirida per Ernest Hemingway National Gallery of Art, Washington

"Té tot el que es pot captar d’Espanya quan hi ets i tot el que en recordes quan

no hi pots ser“

Comentari de Hemingway sobre La Masia.

EstilEn les obres de Miró, anteriors a la que analitzem, basades en paisatges catalans, es detecta per primera vegada un llenguatge molt personal, en què els objectes no tenen un valor pel que són, sinó com a signe de les projeccions personals de l’artista.

El canvi sobre tot comença amb l’obra Paisatge català (El caçador), de 1923. En aquesta Miró ja havia trobat el seu llenguatge particular.

L’any 1923, a Montroig comença a pintar La terra llaurada i Paisatge català (el caçador), que marcaran una nova trajectòria en la seva obra.

En aquestes obres aconseguí trobar el seu llenguatge propi. Els objectes i figures són reduïts a la seva essència i apareixen configurats com formes orgàniques de colors plans.

Terra llaurada, 1923-24. Solomon R. Guggenheim Museum,

Nova York

Paisatge català (El caçador) 1923-24. Museu d’Art Modern, Nova YorkMontroig, vinyes i oliveres, 1919

“Per Miró els animals eren taques, ulls i orelles; les persones eren caps, mans, peus, llengües, dents, pits i sexes: la terra era la mare nodridora, i per això a vegades tenia mugrons; les muntanyes llançaven els seus secrets en forma de foc o d’animals com serps que sorgien de les seves entranyes i que simbolitzaven rius; els arbres eren presències verticals amb alguna fulla que envaïa l’espai. Eren formes vagament orgàniques que semblaven adquirir vida pròpia. Reduí objectes i figures a la seva essència, cercant una aproximació a la innocència dels nens i a la manera d’expressar-se d’aquests” (Visualart)

Interpretació

Les figures de Miró sempre feien referència a alguna cosa, persona o animal concret. El realisme de Miró elimina elements del quadre, com ell mateix explica. El llenguatge de Miró que es configura als anys 20 és una fusió de somni i realitat. Mai no es va deixar influir del tot per l’automatisme exposat pels surrealistes.

1928. Interior

Miró recrea una realitat (quadre de Sorgh) amb un nou llenguatge, proper a una certa innocència infantil, allunyada del món de l’inconscient i dels somnis. El que relaciona a Miró amb el moviment surrealista és el caràcter al·lucinador de la seva obra , a través de formes d’estil naïf o ingenu.

Miró és el representant del primer període surrealista dels anys 20 , juntament amb Max Ernst, André Masson i Ives Tanguy, lligats al primer manifest surrealista de 1924.

http://www.famousartistsgallery.com/gallery/miro-os.html

“Vaig pintar, doncs, aquest "Interior holandès I" amb la postal col·locada al cavallet. No tenia pas la idea de burlar-me de la concepció realista de Sorgh. El que passa és que el resultat respon a la mescla tràgico-humorística que domina el meu caràcter. No hi havia res de preconcebut en la meva manera de pintar aquesta tela, sinó que em sortia així”.

L’any 1928 va a Bèlgica i Holanda.A Mont-roig pinta els

Interiors holandesos.

FuncióL’any 1928 Miró feu una exposició a la Galeria Bernheim, en la qual va vendre totes les obres i rebé molt bones crítiques. Dins del surrealisme Miró va tenir gran autonomia, preferí recuperar la innocència de la seva infantesa a seguir els dictats de l’inconscient profund, com predicaven la majoria dels surrealistes. S’inspirà sovint en l’art dels “no instruïts”, com els nens o els malalts mentals, admirant la seva llibertat.

Juntament amb André Masson es considerat el representant més destacat de l’automatisme surrealista.

Models i influències

Hi ha dos artistes que van ser punt de referència per a Miró: André Masson, amic i company seu, del qual adquirí el concepte de l’automatisme (expressió lliure, ràpida i fluida, lliure del control de la raó). Un altre model de Miró fou Kandinsky, quan utilitzà formes suaument corbades i orgàniques, evocadores d’un món microscòpic.

Miró va fer la més important aportació al surrealisme, ja que sempre va fer prevaler l’inconscient sobre la raó. La seva iconografia particular li donà una personalitat pròpia, inspirada en el primitivisme, així com les innovacions fetes en el camp de l’abstracció.

André Masson, Onada del futur Kandinsky, En gris

• Joan Miró i Ferrà neix a Barcelona l’any 1893.

• L’any 1907 assisteix a l'Escola de Comerç de Barcelona, i al mateix temps a l'Escuela Superior de Artes Industriales y Bellas Artes (la Llotja), on va fins al 1910.

•Exposà per primer cop a les Galeries Dalmau, l’any 1918, unes obres en les que es detecta la influència de l’expressionisme, del fauvisme, del cubisme. En una època en la qual a Catalunya l’estil imperant era el neoclàssic noucentista.

• L’any 1919 viatjà a París on conegué Picasso. • Pot disposar a París, des del 1923 fins al 1925, del taller de Pablo Gargallo a la rue Blomet, 45, durant els mesos lectius. Passa la resta de l'any principalment a Mont-roig on la família tenia una casa.

• Gràcies a la seva relació i amistat amb André Masson, l’any 1925, té el primer encontre amb André Breton, que visita el taller de la rue Blomet.

Carnaval de l’Arlequí

1924-25

"Els meus amics d’aleshores eren els surrealistes. Vaig intentar de plasmar les al·lucinacions que em produïa la fam que passava. No és pas que pintés el que veia en somnis, com propugnaven aleshores Breton i els seus, sinó que la fam em provocava una mena de trànsit semblant al que experimenten els orientals. (...) A la tela apareixen ja elements que es repetiran més endavant en altres obres: l’escala, que és la de la fugida, de l’evasió, però també la de l’elevació; els animals i sobretot els insectes, que sempre m’han interessat molt; l’esfera fosca que apareix a la dreta és una representació del globus terraqui, perquè aleshores ja m’obsessionava una idea: "Haig de conquistar el món!", el gat, que sempre era al meu costat mentre pintava. El triangle negre que apareix a la finestra representa la torre Eiffel."

Interior holandès II 1928 Peggy Guggenheim Collection, Venècia

Jam Steen La

lliçó de ball del gat, 1674. Rijksmuseum, Amsterdam

Interior holandès III 1928 És el més violent de tots tres. Representa una dona en el moment d’infantar una cabra. Miró es recrea en els forts contrastos de colors que accentuen el dramatisme de l’escena.

Pintura, 1933

El circ, 1933

1934.Shallow love

1935.Retrat de Joan Miro. Barcelona

1938.Cap de dona

1940.Traces fosforescents d'ungles

1944.Snob party at thePrincess's

1945. Cursa de braus

1951.Drac volador amb ales vermelles...

1960.Disc vermell

1961.Silenci

1962.Blue I

1965.Pintura III

1966.Lliçó d'esquí

1966.Ubo roi

Dona i ocell

1970.Dona de nit

1973.Les agulles del pastor