Embed Size (px)
Citation preview
Potser tot aquest món té menys consistència que el zèfir suau que bufa de nit ran de mar.
La Coma
La primera casa de la vall és la Coma,
que té una humil masoveria al costat.
Els SorsBon tros enllà, dues cases ben properes separades per la riera: els Sors, més al solei…
El Xei
… i el Xei, cap a l’obaga.
… pasturava vora el Xei, assegut a terra i amb l’esquena estintolada a la soca d’una servera a la punta del marge d’un olivar…
La Datzira
Més enllà, s’obre l’esplanada de la Datzira i, una mica a la punta, el nostre corral.
L’indret de la Datzira, on tancàvem el ramat, era força gerd encara, tot i ser a finals d’estiu.
El Saiolic
Marfà Més enllà, encara, hi ha el gran casal de
Marfà damunt un espadat.
Els vorals del camí cap a la vall de Marfà es reblien de la tendra verdor dels margalls, les festuques, els trèvols i les cugules que
ja començaven a créixer i, esquitxats a l’entremig, lluïen els primers i bellíssims botons d’or, les flors blavisses de les
borraines peludetes, les fumàries del delicat to vermellenc de la terra, algunes veces color de grana i la filamaria amb les
floretes de cinc pètals ben oberts.
fumària
botó d’or
veça
filamariaborraina
festuca
trèvol
cugula
Riera Golarda
Vaig cloure els ulls enmig de la travessa per tal que aquella mica de mareig que feia el corrent incessant no robés força i plenitud a aquells instants meravellosos…
La Golarda semblava una grossa serpent mudada amb anells de princesa i escates d’argent que s’esmunyia, mansa, entre el verdejar
de l’alta pollancreda i el rem de joncs i canyissars florits.
… vaig trobar aquells caçadors del matí que acabaven de matar uns quants ànecs del coll
blau entre els canyissos de la riera…
Era la distància d’aquell que es mira el món i els homes des d’una munió d’anys a l’esquena i ja s’ha avesat als torts i revessos sobre el
comportament dels homes i l’obstinació de les lleis de l’univers.
1920
Un pensament de lluna tendra i l’estel bover indicaven que en ben pocs minuts quedaria la vall òrfena de llum.
Font de la Tosca
…l’origen aigualós de la parla i jo, assedegat com un nòmada del desert, bevia i bevia d’aquella aigua portadora del misteri inacabable,
el qual m’embolcallava i me n’oferia un tast d’aquella remor persistent, esdevinguda la cançó més bella del món.
Potser algun dia llunyà, molt llunyà, pensava, algun nen el trobarà i, encuriosit, l’ensumarà i hi endevinarà les mil olors d’un món natural i ple de vida que va
existir en un temps ja molt reculat.
Ermita de la Tosca
T’he vist, absort, contemplant la bellesa de la vall; sentint la silenciosa veu del misteri amb què t’embolcallaren les delicades trompetetes de les
flors de cucut a tocar del camí de la Tosca.
flor de cucut
… els pagesos i pastors, dotze segles enrere, havien guardat la talla de fusta de la Verge bruna de la vall.
1920
De lluny estant sentia l’esquellada, calmosa, escampant-se bon tros per la vall…
… aquí un pinetell, allà unes cames d’ovella, més enllà una corrua de cuagres que el ramat no va pas trigar a fer fonedisses.
Endinsava els dits, amb delicadesa, a la terra humida i les treia, amb tota la cura, apartant la
brossa enganxadissa pel vesc suau i aigualit que recobria cada barret.
pinetells cames d’ovella cuagres llenegues
Molí d’en Brotons
El salt que hi ha entre el somni i la realitat té menys gruix que un delicat i fràgil paper de fumar.
1920
No hi havia cap camí que menés al molí rònec, tan sols un corriol voltat d’esgardissos que, amb molta cura, anava apartant, mentre el
gotineig de diverses esquerdes a la roca del sostre de la bauma m’anava mullant l’esquena.
A mesura que em vaig aclimatar a la poca llum d’aquella cofurna, vaig poder veure el batan i la pedra de molí que devia haver giravoltat qui-sap-los anys fins a la nit de la desgràcia. Vaig mirar pel finestral voltat d’heures, i m’afigurava com el
moliner guaitava, potser solament amb la imaginació, aquella dona nua que es capbussava a l’aigua, platejada pel clar de lluna…
1913
En aquella fressa hi balbucejava la veu del moliner ofegat i
l’espinguet enjogassat de la seva canalla… i el cant del
rossinyol que durant milers de primaveres reclamaven a les
fosques, una companya de nit.
rossinyol
Gorgs Blaus
Vaig caminar cercant colors al cel, a les arbredes i a les mates de terra, cercant olors subtils per aquell aire pur i fresc, cercant imatges dolces en el
joguineig de les aigües lliscants de la riera.
L’Andreu va clavar el magall i va descolgar un tros d’arrel plena d’una mena de pugons alats que pellucaven la part
més tendra i deixaven la fusta pelada.
La vinya
Però les ovelles, avesades al clima i a aquells pastius, anaven marxant cap a l’obaga i, més
entenimentades que no pas jo, cercaven la frescor en aquella hora de migdia.
…les merles brunzien l’aire com sagetes lleugeres a través de la brancada; els tords i els estornells alçaven el vol per damunt
l’arbreda espessa; els gaigs, fent esgarips d’endimoniat, batien de pressa les ales…
…era el porc senglar, un verro gros que devia pesar més de
dues-centes carnisseres…
gaig
estornell
merla
gos d’atura
porc senglar
llop
El bosc
Els tonedors d’ovelles
… peçolaven l’animal i omplien aquell redós amb cançons de ritme alegre i, a cada cop de veu, hi corresponia el cisar de les tisores.
El segar i el batre
Solament se sentia per arreu el cant enfadós de les cigales –sega-sega, lliga-lliga– que tornava monòtons i rutinaris els moviments per ajaçar una mica el blat amb la mà de l’esclopet i els cops seguits del volant,
tan arran de terra com sabíem.
Els carboners i els bosquerols
… demà al matí comencem a ensarriar el carbó i aquí solament hi voràs fagell i terregada.
Cuba
L’Havana
Baracoa
la Roca del Morro
Centre Català de l’Havana
río Miel
Tamariu
pájaro mosca
¡Rico dulce de guayaba!destilador d’aiguardent
tamariu
aiguader
bohio
guajiros collint canya de sucre
canya de sucre
¡El buen tamalito!
Un estol de garses blanques varen nevar el cimall d’un flamboiant enrogit de flors.
garsa blanca
flamboiant
La Guerra de Cuba
Valeriano WeylerMartínez Campos
Maceo
Calixto García
El Maine
Cortarle la cabeza a todo el que se encuentre por el campo.
Mentre hi ha hagut homes i dones lligats a la terra, a l’aire, a la llum del sol i a la fosca de la nit, encara he pogut viure, ni que fos oculta
en la solitud d’aquesta bauma o en altres foranques de la vall.
Després de llegir Canigó moltes vegades, he vist que ens uneixen també les paraules; són les mateixes amb què els pagesos, els pastors, els traginers, els
menestrals… intimen amb la terra i amb els homes i les dones…
L’ànima de la vall de L.Cerarols
MES-2010
