4

EXPOSICIÓ I CATÀLEG

Enric Valor. El valor de les paraules

València, Sala Thesaurus de la Nau, Centre Cultural de la Universitat de ValènciaDel 23 de novembre del 2010 al 23 de gener del 2011

Alacant, Sala d’Exposicions de l’Aula de Cultura de la CAMDel 28 de gener al 27 de març del 2011

OrganitzaAcadèmia Valenciana de la Llengua

Comissió de l’Escriptor de l’Any 2010, Enric ValorPresidenta: Verònica Cantó DoménechSecretària: M. Soledat González FelipVocals: Emili Casanova HerreroJosep Lluís Doménech ZornozaJoan Alfons Gil AlborsHonorat Ros i Pardo

ComissàriaVerònica Cantó Doménech

Comissaris adjuntsVicent Brotons RicoÒscar Pérez Silvestre

Disseny gràficPepe Gimeno – Proyecto Gráfico

Projecte expositiuEspais d’Art – Vicent Carda

FotografiesArxiu de la família Valor HernándezArxiu d’Àngel Sàez Pedrero – Santi CortésBiblioteca ValencianaEmili CasanovaCEFIRE d’EldaCentre Cultural CastallutJosep Daniel ClimentEditorial BarcinoEditorial MollEl PaísFundació Ferrer PastorGrup Cultural Exeo de PetrerLevante-EMVMaque FalgásRevista SaóTàndem EdicionsFrancesc Vera

Transport i assegurança d’obresJM Trans

Muntatge expositiuEspais d’Art – Vicent Carda

AudiovisualRadiotelevisió Valenciana

Visites guiadesFernado López UhdenLourdes Tamborero

Taller didàctic narratiuVicent Camps

PrestadorsBiblioteca de l’Acadèmia Valenciana de la LlenguaBiblioteca ValencianaFamília Valor HernándezHemeroteca Municipal d’AlacantHemeroteca Municipal de ValènciaArxiu General de la Universitat d’Alacant Fons documental de l’Escola de ComerçErnest Brotons MartínezVicent Brotons RicoÒscar Pérez SilvestreRosa Serrano Llàcer

Textos de la introduccióAscensió Figueres Górriz, presiden-ta de l’Acadèmia Valenciana de la LlenguaEsteban Morcillo Sánchez, rector de la Universitat de ValènciaJosep Lluís Sirera, vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni de la Universitat de ValènciaVerònica Cantó DoménechVicent Brotons RicoÒscar Pérez Silvestre

EstudisJaume Albero PovedaJoan Borja i SanzVicent Brotons RicoVerònica Cantó DoménechEmili Casanova HerreroJosep Daniel ClimentJordi Colomina i CastanyerVicent Escrivà PeiróJoaquim Espinós FelipeGemma Lluch CrespoFrancisco Moreno SáezBrauli Montoya AbatFrancesc Pérez MoragonManuel Pérez SaldanyaÒscar Pérez SilvestreAbelard Saragossà AlbaRosa Serrano Llàcer

Fitxes tècniquesLluís Aguiló i LúciaEnric Balaguer PasqualJoan Borja i Sanz Joan-Ramon Borràs HernandisJordi Botella MiróVicent Brotons Rico

Verònica Cantó DoménechAdrià Carbonell Roque Josep Daniel ClimentAgustí Colomer FerràndizSanti Cortés Josep Lluís Doménech ZornozaDari Escandell MaestreDiego Gómez GarciaVíctor Gómez LabradoGlòria Gómez MonllorM. Soledat González FelipRamon Haro EspluguesGemma Lluch CrespoJosep Martines Peres Sandra Montserrat BuendiaJoan PellicerÒscar Pérez SilvestreHonorat Ros i PardoVicent SalvadorVicent SantamariaNúria SendraRosa Serrano LlàcerSanti Vallés CasanovesRafael Ventura MeliàJordi Raül Verdú PonsAlfons Vila Moreno

Revisió i correccióAcadèmia Valenciana de la Llengua, Unitat de Recursos Lingüisticotècnics

ImpressióArtes Gráficas Alcoy

AgraïmentsFamília Valor HernándezAjuntament de CastallaBiblioteca Gabriel Miró d’AlacantBiblioteca Pública Municipal de CocentainaCEFIRE d’EldaCentre Cultural CastallutEl PaísEditorial AlamborEditorial BarcinoEdicions del BullentEditorial Club UniversitarioEditorial DenesEditorial MollFamília Sanchis CavanillesFundació Carles SalvadorFundació CorominesFundació Ferrer PastorGrup Cultural Exeo de PetrerInstitut de Cultura Juan Gil-AlbertIES Pare Vitòria d’Alcoi

Levante-EMVPlaza & JanésPublicacions de l’Abadia de MontserratRevista SaóTàndem EdicionsLluís Aguiló i LúciaAndreu AlfaroEnric BanyulsFrancesc BeltranErnest Brotons MartínezEmili CasanovaJosep Daniel ClimentAgustí Colomer FerràndizSanti CortésMaque FalgásMaría FalgásSusanna Francés TomàsPepe GimenoManuel GranellJosep HortolàVicent Luna SireraCarmela MayorÒscar Pérez SilvestreEmili Sáez ArandaRosa Serrano LlàcerAlfons Vila Moreno

© de l’edició: Acadèmia Valenciana de la Llengua© dels textos: els autors© de les imatges: els autors o els propietaris

ISBN: 978-84-482-5444-5Depòsit Legal: A-1032-2010

Amb la col·laboració de

_Índex

Enric Valor, Escriptor de l’Any 2010 7

Ascensió Figueres Górriz, Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Esteban Morcillo Sánchez, Rector de la Universitat de València Josep Lluís Sirera Turó, Vicerector d’Arts, Cultura i Patrimoni

Presentació 10

Verònica Cantó Doménech · Vicent Brotons Rico · Òscar Pérez Silvestre

Estudis 13

L’ambient polític, social i cultural de la joventut d’Enric Valor 14Francisco Moreno Sáez

Enric Valor i la cultura en valencià en l’Alacant de la Segona República 29Òscar Pérez Silvestre

L’obra rondallística: la literaturització dels relats tradicionals orals 46Joan Borja i Sanz

Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor 61Gemma Lluch Crespo

Velles històries, biografies de la memòria: les rondalles valorianes a través dels seus personatges 71Jaume Albero i Poveda

La novel·lística d’Enric Valor: el Cicle de Cassana 83Vicent Escrivà Peiró

La narrativa de Valor: L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant i els relats curts 98Joaquim Espinós Felipe

Enric Valor des de la lingüística i des de la normativa 114Abelard Saragossà Alba

La flexió verbal: un bestseller valencià 128Manuel Pérez Saldanya

El valencià d’Enric Valor: una llengua oral viva i culta per al segle xxi 141Brauli Montoya Abat

Enric Valor i el lèxic normatiu 152Jordi Colomina i Castanyer

La contribució d’Enric Valor a la lexicografia catalanovalenciana 168Emili Casanova Herrero

Ensenyar valencià durant el franquisme: els cursos de llengua d’Enric Valor en la premsa valenciana (1960-1965) 185Josep Daniel Climent

Enric Valor i l’aventura editorial de Gorg 200Francesc Pérez i Moragón

Enric Valor per a l’escola 208Vicent Brotons Rico

Conéixer i publicar Enric Valor, un escrit des de la proximitat 224Rosa Serrano Llàcer

El nostre homenatge a un valencià il·lustre: Enric Valor i Vives 234Verònica Cantó Doménech

Bibliografia sobre Enric Valor 247Òscar Pérez Silvestre

Obra lingüística i literària d’Enric Valor (1933-2010) 264Òscar Pérez Silvestre

Fitxes tècniques 271

Enric Valor. El valor de les paraules { 61

_Les lectures de les Rondalles d’Enric Valor

Gemma Lluch Crespo / Universitat de València

El 1950 Enric Valor acaba d’escriure L’ambició d’Aleix i, com en aquell moment era prescriptiu, envia la novel·la a la censu-ra per poder publicar-la. Però el permís no va arribar, ja que l’obra va ser considerada amoral per un adulteri que apareixia en la trama. Com a conseqüència, naix l’obra més coneguda d’Enric Valor, les Rondalles valencianes. L’autor sempre recorda la conversa que va tenir amb Sanchis Guarner després que la censura prohibira la novel·la: «Per què no escrius aquelles ron-dalles que et contaven de menut a Castalla? Segur que passaran la censura i podrem publicar-les».

Afortunadament per a nosaltres, Valor s’hi va animar. En el pròleg a la primera edició, Sanchis afirma: «Els valencians ac-tuals no s’han adonat del gran servei que Enric Valor ret al País, salvant d’una pèrdua segura un dels seus béns espirituals més significatius, més bells i més desconeguts». Enric Valor reco-pila un corpus de trenta-sis rondalles de gran valor folklòric i narratiu que aparentment proposa dues lectures diferents però complementàries: la primera va ser publicada en diferents edi-cions (Valor 1951, 1952, 1964, 1975, 1976, 1984), la segona és una adaptació de les anteriors realitzada pel mateix autor i Rosa Serrano (Valor 1985 i 1992).

Tradicionalment, hem afirmat que ambdues versions s’adrecen a lectors diferents: a l’adult, membre d’una cultura escrita, i al nen que no havia tingut contacte amb el valencià escrit per la prohibició d’aprendre’l fins a èpoques recents. Però els darrers estudis i investigacions ens qüestionen aquesta afirmació: al llarg d’aquestes pàgines ho revisarem i veurem com les lectu-res que proposen les rondalles de Valor tenen més complexitat que la derivada de l’edat del lector.

La lectura de rondalles en el marc de la cultura popular

Les manifestacions orals de la cultura popular han arribat al públic com «alguna cosa més» que la simple lectura d’un text. La incorporació a l’escola a través de la lectura recomanada, l’edició en col·leccions específiques o la consideració del text com a reducte de paraules i expressions del passat les han si-tuades en un espai diferenciat alhora que han proposat «altres» lectures. En aquesta primera part analitzem breument algunes causes d’aquest tractament.

Sobre el concepte de cultura popular

Els estudis tradicionals consideren que les rondalles són ma-nifestacions orals de l’anomenada cultura del poble. Però ja fa un temps que es posa en dubte alguns dels llocs comuns que acompanyen la investigació d’aquest tipus de relat com, per exemple, el concepte de poble, de tradicional, de manifestació oral o de narració del passat.

Investigadors com Luis Díaz (1999) consideren que el concep-te «popular» és una invenció situada en el romanticisme quan els il·lustrats comencen a mirar el poble com un lloc on buscar elements que han de ser salvats, recollits, estudiats i valorats com a populars. Però la consideració de «popular» l’estableix l’investigador, no el camp d’estudi, i és una idea que el roman-ticisme associa a una època utòpica, enyorada, en harmonia i unitat perfecta; sempre des de les dicotomies de tradició en-front de progrés, local enfront d’universal, popular enfront de culte o passat enfront de futur.

62

Dolors Llopart, Joan Prat i Llorenç Prats (1985: 9) parlen de tres tipus d’investigacions. Primer, els investigadors que situen l’eix explicatiu en polaritats temporals com passat/present, tra-dicional/modern, abans/ara, i espacials com rural/urbà o camp/ciutat. El segon tipus el formen els que identifiquen cultura popular amb nacional i la consideren com la manera de pensar, de sentir i d’actuar compartida per una col·lectivitat distintiva a partir de dicotomies com ara estat únic/pluralitat de nacions, cultura pròpia enfront d’estranya, cultura colonitzada enfront de la cultura colonitzadora. Els autors d’aquesta línia de treball utilitzen elements com història, territori, memòria col·lectiva, patrimoni col·lectiu, etc. I el tercer tipus considera la cultura popular com a cultura de classe, més concretament, la cultu-ra de les classes subalternes que ocupen espais marginals i de subordinació respecte de les estructures dominants, hegemò-niques o burgeses.

És interessant la reflexió que fa Díaz (2005: 36) quan afirma que el terme de cultura popular és «una etiqueta que se pone a lo que parece sobrar, una definición por exclusión, un espa-cio indefinido en que aparcar la cultura que queda fuera de la Gran Cultura. Se denomina así, “folklore” a las expresiones que quedarían al margen de la Cultura con mayúsculas, tam-bién “alta”, “hegemónica” o “Gran Tradición”, la cultura de los cultos, de las más excelsas obras de arte, de los grandes libros y monumentos. La otra cultura que sería la de lo modesto, la de las cosas y formas de vida que van sobrando, en parte la de la gente corriente, también la de los miembros de una comu-nidad concreta en cuanto a recipiendarios de lo que hacían y sólo sabían hacer o decir sus padres».

Cultura popular i folklore

Associat al terme de cultura popular habitualment apareix el de folklore per a designar tant una disciplina com l’objecte que estudia. La professora Oriol i Carazo (2002: 17) recorda que el terme és molt recent: va ser utilitzat per primera vegada per l’anglés William J. Thoms en una carta al director de la revista The Athenaeum publicada el 22 d’agost de 1846 on proposava usar-lo per a referir-se a les maneres, els costums, les pràctiques, les supersticions, les produccions literàries del temps passat. Aquesta és la concepció tradicional del terme.

A continuació, resumim el recorregut que Carme Oriol (2002: 17-54) fa de l’àrea d’investigació destacant-ne els canvis pro-funds. La investigadora diferencia dues tradicions: i) la que entén el folklore en un sentit estricte és majoritàriament la dels filòlegs i només considera la literatura produïda pel poble i no corrompuda per la civilització; ii) la segona, la dels antropòlegs, entén el folklore en un sentit ampli associat a cultura.

Alan Dundes de la Universitat d’Indiana és el modernitzador del concepte en considerar-lo com el saber, no simplement de la gent de camp, sinó d’un grup de persones que almenys té una característica comuna. El canvi és molt important perquè a partir d’aquesta proposta, assumida per les investigacions

posteriors, la disciplina incorporarà les produccions urbanes.

Però per a Oriol el canvi més decisiu el proposa Ben Amos que, en la sessió anual de la Folklore Society (Toronto, 1967), presenta una ponència on redefineix el terme de manera més revolucionària: folklore és una forma de comunicació que es produeix al si d’un grup petit. És a dir, ja no parla d’un text sinó d’un acte comunicatiu, per tant, cada producció de fol-klore serà única i estarà situada en un context irrepetible: el canal i el codi comunicatiu ja no seran un criteri de distinció.

A partir de Ben Amos, el folklore té un caràcter eminentment comunicatiu, produït per un grup de persones que estan en contacte en un moment determinat i disposen d’un conjunt de recursos per a resoldre determinades situacions comunica-tives.

En l’actualitat, altres folkloristes van més enllà i proposen re-nunciar al terme de tradicional. Així ho defensa Pujol (2002: 35): «no hi ha relats intrínsecament tradicionals o folklòrics en oposició a uns altres que no ho són […]. Les històries només es creen quan hi ha demanda social: davant de determinades realitats problemàtiques que resulta delicat plantejar oberta-ment o respecte a les quals és difícil assolir el consens, i només perduren mentre aquesta demanda subsisteix o mentre poden continuar sent temes de conversa; mentre coincideixen amb alguna zona ruïnosa de l’edifici social que necessita ser reforça-da o amb alguna fricció dels mecanismes de les relacions hu-manes que convinga endolcir».

En resum, des de 1846 fins a l’actualitat, els investigadors del folklore han canviat de paradigma de treball: de l’estudi res-tringit del text, passen al de l’acte comunicatiu; de l’estudi dels textos orals, amplien a qualsevol tipus de text, i dels conside-rats tradicionals, als creats en qualsevol moment.

Situats en aquest paradigma, els folkloristes analitzen actes comunicatius tan actuals com les llegendes urbanes perquè el folklore (Díaz 2005: 39): «es también la manera en que los grupos construyen y preservan una cultura que hacen suya […], el folklore no sólo se conserva, sino se perpetúa y se rein-venta. De su capacidad no sólo para sobrevivir desde el pasado, sino para incorporarse al presente e incluso preludiar el futuro. […] Aquí se sitúan los rumores que causan pérdidas a las mul-tinacionales, contribuyen a articular una acción política, de las leyendas urbanas sobre los peligros que nos acechan. […] Un folklore que sigue sirviendo socialmente tanto de expresión de tensiones profundas como de válvula de escape que ayude a librarnos de ellas o, al menos, conjurarlas en el terreno de lo poético». En aquest nou paradigma, Díaz situa i analitza els correus electrònics que arribaven a Espanya sobre la catàstro-fe de l’enfonsament del vaixell de càrrega Prestige, la Guerra d’Iraq o l’atemptat d’Atocha el 11-M de 2003 i els missatges de mòbil fins al 14-M.

Enric Valor. El valor de les paraules { 63

Folklore versus folklorisme

Més enllà de la producció oral, cal revisar també la relació que la societat té i ha tingut amb aquestes manifestacions culturals. És evident que determinats grups han sentit un interés especial per la cultura tradicional; Martí (1996) utilitza el terme folklo-risme per a referir-se a l’interés que sent la societat actual per la denominada cultura popular o tradicional, un interés que es pot produir de manera passiva, com a espectador, o de ma-nera activa, amb accions o actituds que volen reproduir parts del món tradicional fora del context original d’espai, temps i funció.

Martí (1996), entre altres investigadors, considera que qualse-vol reproducció de la cultura tradicional implica una manipu-lació que produeix confrontació entre el món tradicional (el que convoquen les accions) i el món actual (el que produeix l’al·lusió). De vegades, l’existència simultània de les dues reali-tats pot resultar grotesca.

Per a interpretar la manifestació del folklorisme cal entendre que es tracta d’un joc entre dues realitats diferents: la realitat actual en la qual reproduïm una actitud o una acció i la del moment històric en el qual l’acció o l’actitud eren una forma de vida. Martí (1996) diferencia entre folklore, que és una vi-vència, i folklorisme que és vivència d’una vivència perquè els que el practiquen simplement imiten el que es feia en una altra època. El folklorisme implica discontinuïtat perquè la cadena ja s’ha trencat.

Díaz (1999: 17) és més rotund: «los profesionales del folklo-rismo son profesionales de la cultura (de un tipo de cultura inventada por ellos mismos), pero no profesionales del estudio de la cultura […]. En esa actitud de defender lo propio y lo de “antes”, el folklore se ha visto arrastrado por el folkloris-mo hacia posiciones que no sólo potencian lo autóctono y lo tradicional, sino que, implícitamente o a veces explícitamente, pretenden excluir lo extraño y lo moderno. Y ha derivado, así, hacia manipulaciones y reductos claramente reaccionarios».

Des d’aquesta concepció, apareix la vida rural i tradicional com a més desitjable, més sana i veritable que la urbana: vida, costums i manifestacions culturals que cal salvar de la desapa-rició. Com hem dit al principi, són idees heretades del roman-ticisme i traslladades a les noves generacions.

La lectura de l’obra de Valor en el marc de la cultura popular

La descripció dels estudis anteriors permet revisar més que l’obra de Valor, el tipus de lectura que proposen determinades activitats didàctiques o textos programàtics. És a dir, reflexio-nar sobre les propostes de lectura de les rondalles que van més enllà del text; són propostes que parlen de preservar paraules en procés de desaparició, d’aprendre parts de la història o de la vida i d’admirar el paisatge valencià descrit en l’obra de Valor.

Gemma Lluch, De princeses i herois: la rondallística meravellosa d’Enric Valor (València: Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1988)

Gemma Lluch i Rosa Serrano, Noves lectures de les Rondalles d’Enric Valor (València: Gregal Llibres, 1989)

64

A partir de les anàlisis descrites en els apartats anteriors, in-terpretem que determinades propostes situen les rondalles en l’enfrontament passat i present, rural i urbà, tradicional i mo-dern; associen el món possible creat per les rondalles a una època utòpica, d’harmonia perfecta amb la terra, la paraula i la mateixa història, en un moment on el patrimoni cultural enca-ra no era colonitzat. Determinades declaracions, propostes di-dàctiques i estudis sobre l’obra rondallística la situen en aquest paradigma romàntic: textos que són presentats a la comunitat lectora com a reducte de paraules i expressions valorades i dig-nes de ser salvades.

Però la cadena que unia l’autor amb els informants i amb el context que genera cadascuna de les històries s’ha trencat. Moltes de les paraules que hi apareixen designen contextos que ni perviuen ni es necessiten; les formes de vida lentes i pausades que s’associen a pobles com Penàguila, Ontinyent o Castalla a nuclis familiars i allunyats són desconegudes per al lector actual i la natura verge que presenta el món possible creat per Valor a través de les paraules escollides ha quedat soterrada sota el ciment.

Com a conseqüència, la lectura entesa com a corrector de ten-dències relacionades, per exemple, amb les formes de vida o de comunicació actuals és justament una forma de folklorisme aliena a la intenció de l’autor. Paradoxalment, Valor s’allunya d’aquesta orientació, en primer lloc, perquè l’autor reprodueix literàriament el món que viu ell o els seus personatges, descriu el paisatge que coneix com a caçador i utilitza el llenguatge que empra; en segon lloc, perquè la seua actitud cap a les for-mes de vida i les manifestacions culturals no tenen a veure amb l’actitud romàntica explicada anteriorment, com veurem al llarg d’aquestes pàgines.

La narració oral i escrita popular

La narració de transmissió oral (Ong 1987: 39) forma part d’una societat que entén la paraula com un model d’acció i no només com una contrasenya del pensament, és a dir, forma part d’una societat que confereix a les paraules el poder de fer coses i el poder sobre les coses. A més, és una societat que desconeix la lletra impresa, el recurs potent de retenir en paper, de reproduir gràficament per a poder recordar una narració més enllà de la capacitat memorística del narrador. Per a resol-dre eficaçment el problema de la retenció i la recuperació del pensament articulat, la societat dota les narracions de fórmules que possibiliten la repetició oral; bàsicament, parlem de pautes narratives equilibrades i intensament rítmiques, de repeticions, antítesis, alteracions, assonàncies, etc. Són fórmules que tota la comunitat coneix i mecanismes que l’ajuden a memoritzar i retenir per a poder tornar a contar, a repetir a un altre auditori. La narració perviu, torna a narrar-se i es manté com a part de la tradició que la repeteix.

Aquest procés de comunicació és viu bàsicament fins al segle

xviii quan les narracions comencen a ser recollides i escrites en paper. En aquests moments, moltes coses canvien perquè l’acte de transcripció és alhora creatiu i destructiu. Les histò-ries que formaven part de l’oralitat i d’una cultura reduïda i pròxima, entren a formar part de l’escriptura i, amb ella, d’una literatura, d’una cultura i d’una civilització que havia crescut paral·lelament, i sovint de manera aliena, a l’anterior. Dues formes literàries d’entendre l’univers que encara que existien en el mateix temps, sovint creixien ignorant-se, sense pràcti-cament barrejar-se. A continuació, revisem les característiques d’ambdues per analitzar de quina manera són presents en les rondalles de Valor.

La narració oral popular

Si la narració ha sobreviscut al llarg dels segles ha estat fona-mentalment per una sèrie de característiques discursives que ajuden a memoritzar-la. Les revisem a partir dels estudis de Camarena (1995), Leino (1989), Moreno (2003), Ong (1982) i Pisanty (1995).

Context comunicatiu i elements no verbals

La comunicació té lloc en un context on es dóna una participa-ció simultània de les persones que intervenen i que interactuen. Aquesta presència és activa, construeix i negocia les caracterís-tiques de la narració que fixa els temes i les fórmules, el resultat del procés depén de les característiques psicosocials del grup, és a dir, del seu estatus o la seua imatge perquè la interacció en viu interfereix dinàmicament en l’estabilitat verbal: les expec-tatives del públic seran les que finalment fixen el text.

En aquest context, el narrador usa una àmplia gamma d’ele-ments no verbals com el moviment del cos o la qualitat de la veu o l’organització de l’espai social per a crear un clímax de-terminat, una relació amb l’auditori o per a substituir, canviar o jugar irònicament amb determinats elements lingüístics del relat. Per exemple, usa gestos per a assenyalar un fet que ha tingut lloc en el passat o una persona del públic, per a comple-tar una descripció o restablir el contacte amb el públic a través d’una carícia.

Mark Knapp (2001) agrupa els factors no verbals d’interés per a l’estudi de la comunicació humana en set grups: els mo-viments del cos, les característiques físiques com l’aspecte, la conducta tàctil com la carícia, el parallenguatge com la qua-litat de la veu, l’espai social i personal, els artefactes com el perfum o els factors de l’entorn com els mobles, la llum o els sorolls.

Els més importants són els elements proxèmics, és a dir, la manera de concebre l’espai, la forma d’apropiar-se del lloc on es desenvolupa l’intercanvi comunicatiu, el valor que se li atribueix i la distància que es manté entre el públic i el nar-rador. Aspectes fonamentals en el resultat final de la narració. O els elements cinètics, és a dir, els moviments corporals que

Enric Valor. El valor de les paraules { 65

adquireixen significat intencionat quan es combinen amb les estructures verbals i les paralingüístiques. Fernando Poyatos (1994) destaca els moviments de les mans per a marcar fets del futur o per acompanyar una descripció d’un personatge amb la forma visual que creen els moviments de les mans o les imitacions d’una manera de caminar, els moviments de la vista com complicitat, etc.

S’utilitzen també uns altres elements situats en la frontera del gest i de la paraula: els elements vocals però no lingüístics que enriqueixen o estableixen significats. Per exemple, la qualitat, la intensitat o el timbre d’una veu però també els sons com les aspiracions, les xiulades o els plors i badalls. En l’altre extrem, se situen els silencis en forma de pauses que poden adoptar diferents tipus de significats. Per exemple, hi ha pauses que in-diquen una vacil·lació, altres s’utilitzen per a callar una paraula i crear un espai d’intimitat amb el públic, altres pauses impli-quen autocontrol quan, per exemple, el narrador substitueix un insult per un silenci acompanyat d’una mirada de com-plicitat. Altres vegades, la pausa vol la retroalimentació per a cercar o recordar la paraula o idea adequada. Parlem també de pausa manipulativa quan el silenci vol aconseguir determinats efectes en l’interlocutor o de pausa emocional provocada per una reacció emocional, real o fictícia, que impedeix continuar el fil narratiu. En definitiva, són silencis complexos amb una càrrega comunicativa tan forta o més que algunes paraules.

Elements lingüístics

La tria del tipus de varietat dialectal (geogràfica o social) o fins i tot de la llengua per al narrador i per als personatges té, de vegades, una clara intencionalitat comunicativa. Per exemple, hem observat com narradors monolingües en valencià fan par-lar en castellà els personatges màgics com el dimoni o Jesucrist perquè com a llengua aliena, la fan màgica i distant, com els personatges que la utilitzen.

Fonèticament, el narrador fa ús de l’entonació per a organitzar la informació, marcar el focus temàtic o destacar determinats elements estructurals. El ritme interpreta una determinada ac-titud o ajuda a memoritzar fragments essencials en la narració. Lèxicament, la narració oral conté un grau baix de densitat lèxica i alt de redundància, és a dir, és habitual la presència de repeticions, paràfrasis, comodins o díctics, solucions lèxiques habituals en un discurs on emissor i receptor comparteixen un mateix context.

Elements discursius

Ong (1982: 41) afirma que en una cultura oral «el pensa- miento debe originarse según unas pautas equilibradas e in-tensamente rítmicas, con repeticiones o antítesis, alteraciones y asonancias, expresiones calificativas y de tipo formulario, marcos temáticos comunes, proverbios que todo el mundo escuche constantemente, de manera que vengan a la mente con facilidad». Els elements que es repeteixen en els diferents

nivells discursius tenen la funció d’afavorir-ne la transmissió perquè, recordem, en la cultura oral el coneixement que no es repeteix en veu alta desapareix. Així, les manifestacions orals heretades comparteixen característiques discursives que les han salvades de l’oblit com, per exemple, ser pròximes al món vital de la societat que les transmet o utilitzar emocions i sentiments que provoquen la identificació amb el grup i la participació en les trames que són agonístiques.

En un nivell formal, Pisanty (1995: 36) parla d’altres caracte-rístiques com l’absència de descripcions, l’ús de fórmules rí-gides i repetides, la manca de caracterització dels personatges, l’ús d’un narrador omniscient o la indeterminació espacial i temporal.

Òbviament, com a conseqüència de la caracterització anteri-or, el concepte d’originalitat és diferent en aquestes manifes-tacions perquè l’originalitat no rau a inventar històries sinó a adaptar-les, és a dir, aconseguir la reciprocitat particular amb aquell públic i en aquell moment (Ong 1982: 42-48). Per tant, la creació de material nou no significa introduir-hi nous ele-ments sinó adaptar els tradicionals a cada públic o situació comunicativa. De fet, el text mai no queda fixat sinó que es manté sempre obert per a les «noves» transformacions verbals (que diferencien cada versió) i d’argument (que permeten variants d’un mateix conte en funció de les circumstàncies histori- cosocials de cada comunitat o de cada narrador).

Les estructures textuals i les lleis èpiques

El relat popular presenta una estructura narrativa hipercodi-ficada aconseguida per segles d’estabilitat i l’organització in-formativa només varia en els subgèneres. Diferenciem entre narracions amb una seqüència narrativa i amb estructures més complexes. Les més conegudes són les rondalles meravelloses estudiades per Vladimir Propp (1972) que les defineix com uns petits drames integrats per set actants i trenta-una fun-cions mediatitzades per les relacions causals i estètiques.

Axel Olrik (1992) estudia els elements que formaven els contes i publica el 1909 en The Epic Laws of Folk Narrative els resul-tats de les seues investigacions. Bàsicament, observa com les narracions orals tenien tendència a seguir unes «lleis èpiques» com la claredat de la narració, una dualitat escènica, l’esque-matització dels personatges i les accions, la caracterització per l’acció, la simplicitat de la trama o el contrast entre els ele-ments simples (a Lluch 2007 resumim Olrik 1992: 41-53).

Les narracions amb una sola seqüència narrativa segueixen l’esquema quinari que organitza els fets en cinc moments o seqüències (Adam 1999) i les més senzilles segueixen una es-tructura repetitiva compartida amb cançons populars (Cerrillo 2005: 134-136) creada per enumeració d’elements com perso-natges, accions o llocs; per encadenament, en el qual el final d’una oració apareix repetit al principi de la següent o el final d’una acció que es reprodueix en l’inici de la següent, i estruc-

66

tures binàries, bé a través de diàlegs amb preguntes i respostes en les quals dues veus desenvolupen l’acció o bé per la repeti-ció de dues accions similars relacionades per causalitat.

Gèneres

La forta codificació del relat popular presenta algunes variaci-ons que permeten la diferenciació en subgèneres. A partir dels treballs de Bassols (1990), Cerrillo (2000), Oriol (1996, 1997), Pujol (1989) i Violant (1990) podem diferenciar els següents:

NARRACIONS D’ESTRUCTURA SIMPLE (una seqüència)

Nom Característiques

ACUDIT Forma sintètica i elaborada de narració on la importància rau en el desenllaç breu que dóna la nota d’humor.

ENDEVINALLA Composició lírica que conté elements (des)orientadors que fan referència a aspectes, qualitats, conjectures o imatges d’allò que ha de ser descobert.

ANÈCDOTA Història divertida referida a una persona concreta del grup on es conta la història. Els personatges són propers a la comunitat que la crea.

CONTE FORMULÍSTIC Nucli narratiu molt breu que conté una fórmula prefixada que es repeteix. La característica comuna no es dóna pel tema o els personatges sinó per la repetició rígida de sons, estructures oracionals o d’organització textual caracte-ritzada. Les diferències entre narracions orals i escrites d’una mateixa versió són mínimes perquè es memoritza el producte final. Ritme paregut al d’una cançó provocat per la repetició de paraules que de vegades s’acompanya de rima. Els personatges poden ser humans, animals, objectes o elements de la natura personificats. Sovint, la repetició apareix en el diàleg.

CONTES RELIGIOSOS Els éssers humans es relacionen amb personatges característics del cristianisme amb una relació antagònica provo-cada per la virtut.

CONTE HUMORÍSTIC Narració realista de temática ficcional i que sovint es presenta en clau humorística. La diferència la marca el tipus de personatge: un personatge, conte de beneits, o tota una col·lectivitat, bertranada, ignoren les lleis més elemen-tals del funcionament de la realitat; dos personatges enfrontats per la beneiteria d’un que és aprofitada per l’altre.

CONTES DEL GEGANT L’heroi s’enfronta amb un gran i el supera gràcies a la seua astúcia i a la beneiteria del gegant.

FAULA Narració en vers que desenvolupa una lliçó de moral pràctica.

NARRACIONS D’ANIMALS Forma narrativa molt breu i en prosa que desenvolupa un nus argumental provocat per la fam i la necessitat d’aconseguir menjar. No s’hi planteja la col·laboració entre els animals sinó l’engany i el profit del fort sobre el feble. De fet, la narració acaba com s’inicia: un personatge té fam, aquell que té menys possibilitats d’imposar-s’hi. Les bèsties que hi apareixen més sovint són la rabosa, el llop, el corb, etc.

TRADICIÓ No existeix com a forma narrativa específica. Podria aplicar-se a aquells elements mítics que s’atribueixen a deter-minats fenòmens, a determinats llocs, sense que aquests elements s’hagen d’estructurar en forma narrativa.

NARRACIONS D’ESTRUCTURA COMPLEXA (més d’una seqüència)

Nom, característiques i tipus

NARRACIÓ ORAL GENERAL -Trama purament imaginària: narrador i públic són conscients que s’explica una història inventada.

-Té una doble funció: distraure i alliçonar.

-Utilitza fórmules fixes que inicien i tanquen el relat.

-Situades en un temps passat imprecís i en un lloc d’accés difícil entre boscos, coves i pobles llunyans.

-Segueix un ritme binari o ternari.

-Absència de la primera persona.

-El personatges són descrits de forma impersonal, ambigua; poques vegades s’explicita el nom o detalls de la indumentària, i sovint són caracteritzats per la referència a l’edat (un xic), a l’ofici que exerceixen (el forner) o als atributs físics (geperut).

Tipus

Rondalles meravelloses: les més complexes, ja que desenvolupen un tema central i tota una sèrie de motius secundaris o funcions, entre les més importants el combat i la victòria.

Rondalles humanes: poden desenvolupar un tema central amb diferents seqüències narratives, de manera semblant a les meravelloses; o bé desenvolupar un tema simple, reduït a una única seqüència narrativa. Els personatges són habitualment gent de poble i no hi ha cap element fantàstic. Les trames versen sobre qualitats o virtuts o defectes i vicis.

Enric Valor. El valor de les paraules { 67

La narració oral escrita o l’escriptura com a filtre ideològic

Si el context oral es caracteritza per la diversitat descrita, el pro-cés de l’escriptura iniciat al segle xviii imposa la uniformitat i com a resultat moltes narracions no passen a la lletra impresa. En aquest context, escriptura i filtre ideològic funcionen com a sinònims. Els motius són diferents, però les cites següents són una bona mostra de la ideologia que compartien els trans-criptors.

Un primer exemple el trobem en el pròleg de l’edició catalana de Les mil i una nits (Cinta 1995: xviii): «Les polèmiques més enceses en l’entorn de Les mil i una nits les ha provocat el con-tingut eròtic d’algunes històries. Aquestes polèmiques s’han aguditzat al llarg del nostre segle i l’existència i la proliferació d’edicions censurades de l’obra ha estat fruit de l’opinió que fa mancada expurgar els passatges més escabrosos». Un altre en el treball de Bertran i Bros (Pujol 1989: lvi): «És cert que Bertran, com a catòlic que era, es queixa de l’ús irreverent que podia fer-se del folklore, però no és menys cert també —i és de justícia reconéixer-ho— que admet que la “grosseria” té tot el dret de veure’s recollida, i no nega aquest dret ni a la “brutícia” ni àdhuc a la tan avorrida per ell “obscenitat”: l’única restricció per a aquestes darreres és que cal publicar els materials “a col-leccions reservades exclusivament a la coneixença dels savis”».

Per contra, el folklorista Alcover que arreplega, estudia i classi-fica la literatura popular de les Illes Balears opera de la manera següent (Grimalt 1996: 15): «Hem vist que tenia per norma arreplegar tot el material que poguera haver però amb una ex-cepció important: els materials que li semblaven indecents, es-catològics, irreverents o anticlericals eren en principi rebutjats. La seua consciència li impedia arreplegar i divulgar allò que trobava nociu […] quan li contaven una rondalla verdosa o irreverent, ell ja no la considerava ni en els esborranys, segura-ment per a eliminar tota possibilitat d’utilitzar-se públicament aquells materials considerats pecaminosos».

En general, amb el pas al paper escrit, es formalitza una ver-sió que és la que coneix l’auditori i el tipus de comunicació literària canvia radicalment perquè es produeix un pas a la

lectura privada i s’exclou el públic que no sabia llegir. Com a conseqüència es produeix un canvi de classe social i un canvi d’ideologia, de forma de veure el món, perquè els nombrosos narradors són substituïts per escriptors amb una qualitat com-partida: ser adults, homes i d’una classe social diferent de la que crea les rondalles en l’etapa oral.

No és estrany aquest fenomen de canvis, reducció i de recon-versió ideològica. És un fet habitual quan la cultura escrita, l’acadèmica, es fixa en aquestes narracions. Dolors Llopart (1985: 7-8) caracteritza la cultura europea com a monolítica, homogènia, estandarditzada i excloent. Com a conseqüència, no permet la presència d’altres formes de cultura perquè ne-cessita mantenir-se com l’única cultura. Per a aconseguir-ho, Llopart es refereix a tres tipus de mecanismes que utilitza per a excloure altres formes culturals. El primer és el mecanisme de l’agressió, per exemple, l’agressió econòmica a través de la penetració de l’economia capitalista que ha liquidat qualsevol altre tipus d’estructura econòmica, l’agressió política a través del control de tot tipus de procés o la social a través de la dominació de classe. Però sovint el mecanisme de l’agressió és substituït per un segon tipus de mecanisme més subtil, el de la fagocitosi: pensem en la gran capacitat de la cultura dominant per a assumir i assimilar els contramodels. Per exemple, la cul-tura punk que en un inici es planteja com a contracultura de clara oposició a la cultura dominant és assumida o assimilada fins al punt que inspira les col·leccions de roba d’alta costura. El tercer mecanisme és el de la censura que consisteix a silen-ciar, desprestigiar o ridiculitzar altres formes culturals. Els tres mecanismes s’han utilitzat per a relacionar-se amb la cultura popular encara que el més rendible ha estat el de la fagocitosi que s’ha usat quan, per exemple, transforma les narracions de tradició en literatura infantil despullant-les de tot tipus d’ele-ments subversius i contraris a les normes de conducta domi-nant que pogueren contenir.

L’elecció de Valor: una lectura literària

Enric Valor forma part de la cultura oral i de la il·lustrada: com a nen de Castalla, d’una cultura oral en la qual Elionor i Isa-bel Doménec, de Penàguila; Vicenta-Maria Soler Borredà, de

LLEGENDA -Els fets tenen lloc en el món real i són versemblants, és a dir, el relat crea una il·lusió de realitat. Aquesta base real projecta les característiques socials, culturals, geogràfiques o religioses de l’entorn que les explica.

-Narren fets extraordinaris que s’insereixen en el sistema de creences d’una comunitat.

-Funció: donar pautes de conducta a les persones d’una determinada comunitat i expressar el temor al desconegut.

Tipus

Llegenda del passat: explica l’existència d’éssers relacionats amb les creences, donen lliçons d’acord amb un sistema de valors i de creences preindustrials.

Llegenda etiològica: explica l’origen d’un element del món.

Llegenda urbana: l’informant és una persona jove, il·lustrada i urbana que dóna forma a les angoixes i tensions.Els temes tenen a veure amb les pors provocades pel segrest de persones per a l’extracció d’òrgans, la manipula-ció genètica, el medi ambient, la sida, les eixides nocturnes... Tenen aparença de versemblança i una voluntat de realisme perquè crea fonts reals (un amic diu que li ha passat a un conegut).

68

Bèlgida; Pere Vidal Bravo, Antònia Bernabeu, Maria Sempere, Toneta Xirivia, de Castalla; Eduard Escrihuela, de la Vall de Tavernes, i sa mare, li contaren les rondalles que formaven part d’una cultura popular compartida i caracteritzada pels trets descrits en l’apartat anterior i que podem representar amb el «circuit literari» següent (a partir de Leino 1989):

Alhora, com a intel·lectual, és membre important d’una cul-tura impresa en la qual assumeix una responsabilitat. Valor (Salvador i van Lawick 1999: 23) parla de tres intencions quan escriu les rondalles: i) nacionalitzar-les, a través de la fixació a la realitat, ii) descriure els paisatges per a donar a conéixer plantes amb els noms valencians, iii) utilitzar un llenguatge planer, però correcte i ric de vocabulari com el que va aprendre, per fer-ne literatura i no folklore «a seques». En definitiva, «fer una obra que, tot distraent —i si era possible divertint—, pro-curàs alhora una mica d’ensenyament del nostre català. També, no cal dir, fer paleses moltes particularitats psicològiques i cos-tumistes de la nostra estimada gent de la muntanya i del pla» (Salvador i van Lawick 1999: 24).

Per tant, la seua escriptura manté característiques dels dos mons. De la tradició oral conserva les estructures textuals uti-litzades en la resta del corpus europeu (com demostra l’estudi comparatiu que realitzàrem a Lluch 1988), utilitza l’estructura de Propp en les rondalles meravelloses i conserva les caracterís-tiques prototípiques dels subgèneres a les d’animals, les huma-nes i a les contarelles.

Però les empremtes de l’oralitat van més enllà i moltes de les característiques descrites anteriorment hi són presents. Els es-tudis de Conca (2002) i de Peraire (1999) descriuen l’ús de formes dialectals, locucions i frases fetes, aforismes i refranys en el discurs del narrador; referències a espais físics i a indrets concrets coneguts pel públic lector; ús d’expressions deíctiques, dialogisme, apel·lacions directes al destinatari; inserció en el relat d’expressions modalitzadores; pauses de creació d’expec-tativa, onomatopeies i altres fenòmens fonètics que pretenen

reproduir sorolls, i aspectes paralingüístics, frases inacabades, repetició de paraules, abundància de diminutius i augmenta-tius, inserció de comparacions o l’ús del present d’indicatiu com a temps de la narració.

Però com a proposta literària, Valor singularitza cada relat, com conclou Comes (1999) després de l’anàlisi comparativa de la rondalla de L’amor de les tres taronges amb onze versions més: «les seues versions […] responen al més essencial plaer de l’escriptura, són farciments en què els recursos purament literaris vessen pels cantons de les frases i els paràgrafs. Són adaptacions subversives dels relats que corren per la nostra ora-litat» (Comes 1999: 219).

Òbviament, el món literari des del qual proposa la lectura re-clama un nou context i finalitat. Per tant, Valor no té proble-ma a tractar el material discursiu de què disposa, no com a empremtes d’una tradició oral intocable, sinó com a esquelets narratius vius i factibles de ser canviats o treballats literària-ment. Un bon exemple apareix en una entrevista que li férem Rosa Serrano i jo: «“El pollastre en festes” era un conte horri-ble que em contaren i que es deia “L’agüela golosa” i era una cosa vulgaríssima; a voltes faltava text i jo deia, per què no contar-la a la meua manera? […] també n’hi havia una altra que era brutíssima, que és “La mestra i el manyà”, era bruta i horrible tal com la contaren […] coses grolleres del tot, en lloc de tirar fum, no sé què feia, barbaritats […] algunes me les he deixades perquè no he pogut estar-me de redimir-les, eren massa escatològiques».

Així doncs, les rondalles de Valor es mantenen entre l’oralitat i l’escriptura i les lectures que proposa guanyen en complexitat, com resumim en el quadre següent:

Marc de referència de les comarques alcoianes, etc.

Valencià oral

Intencions lúdiques, didàctiques i il·lustrades

Coneixement del nen i de l’adult

Interacció entre informant i Valor

Tradicióoral de l’Alcoià

Oralit-zació

Esquelet narratiu

Elionor, Isabel, Vicenta, Pere, Antònia, Maria...

Enric ValorNen, adult, escrip-tor

Diferents versions, subgèneres, prota-gonisme d’homes i dones, propostes ideològiques diverses, caracterís-tiques pròpies (veg. apartat 1).

- Intencionalitat literària: tria estètica que opta per una densitat lèxica forta, poca redundància, descripció de pai-satges coneguts i caracterització dels personatges.

- Intencionalitat nacional: inserir-les en un context propi.

- Usos de recursos lingüístics que mantenen els ele-ments no verbals i paraverbals i fan present la figura d’un narrador.

- Manté el caràcter proper a la comunitat, els matisos agonístics i empàtics.

- Conserva l’estructura de la rondalla oral.

Versió oral 1

Versió oral 2

Versió oral n

Escriptura Enric Valor Lectura «tradicional»

Escriptura Enric Valor Lectura literària

Enric Valor. El valor de les paraules { 69

La lectura per a infants que fagocita la tradició

Per a un públic no marcat resulta estranya l’afirmació que els contes de Perrault i de Grimm no naixen com a narracions infantils. És a partir del segle xix, quan una part de les nar-racions que passen a paper escrit es transforma a l’instant en literatura per a infants. I de tots el gèneres descrits anterior-ment és la rondalla meravellosa —amb el terme de contes de fades— l’omnipresent. Contes com La Caputxeta Vermella, La Cendrellosa o La Bella Dorment acompanyen els infants i confi-guren el nostre univers familiar, de manera que la gran varietat genèrica o temàtica que hem revisat es fagocita per a acabar en unes poques històries i personatges.

És fàcil concloure amb una evidència: la narrativa de tradició oral que ha passat a la literatura infantil presenta una reduc-ció de gèneres, de temàtiques, de versions i de propostes ideo- lògiques on la responsabilitat de Disney no és menor (veg. Lluch 2007, 2010). Amb paraules de Josep Maria Pujol (1985: 166): «la rondalla s’encamina també cap a la crisi. L’amenacen el canvi en les relacions familiars, la guarderia, la destrucció de la família extensa, la secularització (que també comporta la desmagificació del món infantil), i la competència amb les formes d’administració de l’oci de la societat de consum infan-til. Per contra, el seu prestigi com a valor cultural i literari pot contribuir a salvar-la descontextualitzant-la (donant-li entrada a l’escola) o immobilitzant-la: passant-la als mitjans de comu-nicació de masses (llibre infantil, dibuixos animats); fent-li perdre, en definitiva, el seu caràcter de folklore».

En aquest context, l’escriptura per a adults i per a infants de Valor no es contagia de la pràctica dominant i manté caracte-rístiques similars en ambdues. La diferència de la lectura pro-posada als infants és mínima, amb paraules de Rosa Serrano (1999) adaptadora de l’obra: «Només vaig acurtar fragments massa llargs i descriptius». Per tant, la lectura que es proposa a l’adult i a l’infant és la mateixa, les diferències les donarà l’ús que el context concret de cada escola propose.

Conclusions

Les rondalles valencianes escrites per Valor a partir de les his-tòries orals proposen diferents tipus de lectures, més enllà de la dirigida als infants o als adults. Són escriptures que compar-teixen trets de la tradició oral i de la literària, del treball dels folkoristes però també dels escriptors. A diferència d’altres ini-ciatives similars, Enric Valor és un novel·lista que vol escriure i utilitza uns esquemes argumentals tradicionals i una manera de contar històries. Però, a més, el treball com a gramàtic, la transcendència social i l’activisme polític del personatge acti-ven lectures diferents més enllà de la voluntat de l’escriptor o de la pròpia obra.

Bibliografia citada

Adam, Jean-Michel i Lorda Clara-Ubaldina (1999): Lingüística de los textos narrativos. Barcelona: Ariel Lingüística.

Bassol i Puig, Margarida (): Anàlisi pragmàtica de les endevina-lles catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Bono Palomar, Rut (): «Les edicions de les rondalles de Valor; dos lectors, dues formes de narrar», dins Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’EnricValor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 221-232.

Camarena, Julio (): «El cuento popular», diversos autors: Lite-ratura popular. Conceptos, argumentos y temas. Anthropos 166/167 (maig-agost). Barcelona: Editorial Anthropos.

Cerrillo, Pedro C. (2000): Adivinanzas populares españolas (Estudio y Antología). Cuenca: Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha

Cinta, Dolors i Castells, Margarida (1995): «Nota preliminar a Les mil i una nits». Les mil i una nits, Barcelona: Proa.

Comes, Rosa (): «Fixar una rondalla: La singularitat d’Enric Valor», dins Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valo-riana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 211-219.

Conca, Maria (2002): «De les rondalles a les novel·les: una anàlisi contrastiva en l’obra de Valor», dins Casanova, Emili (ed.) Enric Valor, un home de poble. València: Editorial Denes, pp. 69-82.

Díaz g. Viana, Luis (): Los guardianes de la tradición. Ensayos sobre la «invención» de la cultura popular. Oiartzun: Sendoa Edi-torial.

— (): «Sobre el folklore en la actualidad y la pluralidad en la lectura». Revista Ocnos 1, pp. 35-42.

Grimalt, Josep A. (1996): «Pròleg» dins Alcover, A. M. (1996): Aplec des rondaies mallorquines d’En Jordi des Recó. Edició a cura de Josep A. Grimalt amb la col·laboració de Jaume Guiscafré. Palma de Mallorca: Editorial Moll, pp. 7-41.

Knapp, Mark L. (): La comunicación no verbal: el cuerpo y el entorno. Barcelona: Paidós.

Leino, P. (1989): «The Interpretation of Tales in Folkloristics», dins Siikala, Anna-Leena (ed.): «Studies in oral narrative», Studia Fen-nica. Review of Finnish Linguistics and Ethnology 33. Helsinki, pp. 29-41.

Llopart, Dolors; Joan Prat i Llorenç Prats (): La cultura popu-lar a debat. Barcelona: Editorial Altafulla.

Lluch, Gemma (1988): De princeses i herois. València: Generalitat Valenciana.

— (): «Quin tipus de lector proposen les rondalles d’Enric Va-lor?», Simposi d’estudi i festa. Enric Valor. Castalla.

— (2007): «De los narradores de cuentos folclóricos a Walt Disney: un camino hacia la homogeneización», Invención de una tradición literaria (De la narrativa oral a la literatura para niños). Cuenca: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Castilla-La Manc-ha, pp. 17-52.

Lluch, Gemma (ed.); Gil Calvo, Enrique; Martín Barbero, Je-sús; Morduchowicz, Roxana; Arellano, Antonio i Cerrillo,

70

Pedro (2010): Las lecturas de los jóvenes (un nuevo lector para un nuevo siglo). Madrid: Anthropos.

Lluch, Gemma i Serrano, Rosa (1995): Noves lectures de les ronda-lles d’Enric Valor. València: Editorial Albatros-Tàndem.

Martí, Josep (1996): El folklorismo. Uso y abuso de la tradición. Bar-celona: Editorial Ronsel.

Moreno verdulla, Antonio (): Las estructura del cuento fol-clórico: nueva morfología. Cádiz: Universidad de Cádiz.

Olrik, Axel (): Principles for oral narrative research. Blooming-ton: Indiana University Press.

Ong, Walter (): Oralidad y escritura. Tecnologías de la palabra. Mexico: Fondo de Cultura Económica.

Oriol i Carazo, Carme (): «El model formalista en l’estudi de textos rondallístics», Fernández, J. M. (coor.): Teoría de la lite-ratura y métodos de crítica. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili.

Oriol i Carazo, Carme (1997): Estudi del folclore andorrà en el seu context. «La guerra d’Andorra amb els Estats Units» i altres mostres de folclore. Barcelona: Editorial Altafulla.

Oriol i Carazo, Carme (2002): Introducció a l’etnopoètica. Teoria i formes del folklore en la cultura catalana. Valls: Cossetània Edicions.

Peraire, Joan (1999): «Funcions discursives dels marcadors d’in-tergració lineal en les “Rondalles” d’Enric Valor», dins Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I, pp. 139-161.

Pisanty, Valentina (): Cómo se lee un cuento popular. Barcelona: editorial Paidós.

Poyatos, Fernando (1994): La comunicación no verbal. Madrid: Ist-mo.

Pujol, Josep Maria (1985): «Literatura tradicional i etnopoètica: blanç d’un folklorista», dins La cultura popular a debat. Barcelo-na: Editorial Altafulla.

Pujol, Josep Maria (1989): «Estudi Bertran i Bros (1853-91), una cruïlla del folclore català», dins Bertran i Bros, P. El rondallari català. Barcelona: Altafulla, p. 275.

Pujol, Josep Maria (coord.) (2002): «Benvingut al club de la sida» i altres rumors d’actualitat. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Salvador, Vicent i Van Lawick, Heike (1999): Valoriana. Estudis sobre l’obra d’Enric Valor. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I.

Violant, Rosa (1990): La rondalla i la llegenda. Barcelona: Altafulla.

Bibliografia de treball

Valor, Enric (1950): Rondalles valencianes, València, Editorial Torre (3 volums), 1950-1958.

— (1951): Rondalles gironines i valencianes, Barcelona, Ariel.

— (1952): Narracions de la Foia de Castalla, Barcelona, Barcino.

— (1964): Meravelles i picardies, València, L’Estel (2 volums), 1964-70.

— (1975): Obra literaria completa, (volum i), València, Editorial Gorg.

— (1976): Obra literaria completa, (volum ii), València: Editorial Gorg.

— (1984): Rondalles valencianes,València, Edicions de la Federació d’Entitats Culturals, Editorial Bullent (8 volums), 1984-1988.

— (1985): Rondalles Valencianes, València, Gregal Llibres (Adaptació de Rosa Serrano, 36 volums, 1985-1987.)

— (1992): Rondalles Valencianes, València, Tàndem Edicions (Adap-tació de Rosa Serrano, 8 volums, 1992-1995.).

— (1996): Llibret de contarelles, València, Tàndem Edicions, 1996.