LES ORACIONS COMPOSTES

PROPORICIONS COORDINADES:

- COPULATIVES: les proposicions se succeeixen les unes a les altres. Conjuncions habituals: et, atque, ac, -que (i); nec, neque (i no, ni); non solum..sed etiam (no tan sols ... sinó també); et... et (d’una banda...d’altra banda); etiam, quoque (també).

- ADVERSATIVES: Expressen idea de contrast entre les proposicions. Conjuncions habituals: sed, autem, verum, vero (però); at (al contrari), tamen (tanmateix, en canvi).

- DISJUNTIVES: Solen expressar judicis i opinions contradictòries que no poden donar-se alhora. Conjuncions habituals: aut, vel, -ve (o); seu, sive (o bé,ja sigui).

- CAUSALS: una proposició justifica l’altra. Conjuncions habituals: nam, enim, etenim (ja que).- IL·LATIVES: Una proposició indica l’efecte o la conseqüència de l’altre. Conjuncions habituals: ergo, igitur (per tant,així doncs); quare (per la qual

cosa); itaque (en conseqüència).

(llatí II. Pàg 85)

FORMES NOMINALS DEL VERB: l’infinitiu, el participi, el gerundi, el gerundiu i el supí.

ORACIONS SUBORDINADES D’INFINITIU: Formació de l’infinitiu actiu i passiu:

VEU ACTIVA

PRESENT PASSAT FUTUR

Arrel de present + -are (1a): amare

-ere (2a/3a): habere/legere

-ire (4a): audire

Arrel de perfet + -isse

(amavisse, habuisse, legisse, audivisse)

Arrel de supí + -urum-am-um/-uros-as-a esse

(amaturum-a-um/amaturos-as-a esse; habiturum-am-um/habituros-as-a esse; lecturum-a—um/lecturos-as-a esse; auditurum-am-um/audituros-as-a esse)

Estimar Haver estimat Haver d’estimar

VEU PASSIVA

PRESENT PASSAT FUTUR

Arrel de present + -ari (1a): amari

-eri (2a): haberi

-i (3a): legi

-iri (4a): audiri

Arrel de supí + -um-am-um/-os-as-a + esse

(amatum-am-um/amatos-as-a esse; habitum-am-um/habitos-as-a esse; lectum-am-um/lectos-as-a esse; auditum-am-um/auditos-as-a esse)

Amandum-am-um/amandos-as-a esse

Habendum-am-um/habendos-as-a esse

Legendum-am-um/legendos-as-a esse

Audiendum-am-um/audiendos-as-a esse

Ser estimat Haver estat estimat Haver de ser estimat

ORACIONS D’INFINITU CONCERTADES

L’infinitiu pot funcionar com a nom i com a verb:

- Com a nom: té gènere neutre. Pot exercir les funcions d’un nom.

o Errare humanum est: equivocar-se és humà (subjecte).

o Poetae volunt delectare: Els poetes volen delectar (CD).

o Vivere est cogitare. Viure és pensar (CAtribut).

- Com a verb: pot portar els complements propis del verb:

o Caesar iussit rescindere pontem: Cèsar ordenà tallar el pont (pontem fa de CD de l’infinitiu).

ORACIONS D’INFINITU NO CONCERTADES

En aquest cas l’infinitiu funciona com a verb. Són, doncs, proposicions subordinades substantives que tenen el verb en infinitiu. El subjecte de l’infinitiu és un substantiu o pronom en acusatiu. La proposició subordinada fa de CD o de subjecte* de la frase principal: Scio agricolam laborare. Sé que el pagès treballa. Quan l’acusatiu que fa de subjecte és el pronom se, el subjecte de l’oració d’infinitiu representa el mateix subjecte que el de l’oració principal:

- Servus dicit se laborare: l’esclau diu que ELL treballa.

- Serva dicit se laborare: l’esclava diu que ELLA treballa.

- Servi dicunt se laborare: els esclaus diuen que ELLS treballen.

- Servae dicuntse laborare: les esclaves diuen que ELLES treballen.

*Quan fa de CD:

ORACIONS D’INFINITIU SUBSTANTIVES DE CD

Solen dependre de verbs que expressen les idees d’enteniment (saber), llengua (dir), percepció (sentir), sentiment (alegrar-se) i voluntat (voler). Subjecte en acusatiu. Cal tenir en compte que l’infinitiu present representa una acció simultània a la del verb principal, l’infinitiu passat una acció anterior i l’infinitiu futur una acció posterior.

. Exemples:

- Scimus Augustum urbem excolere: Sabem que August embelleix la ciutat.

- Scimus Augustum urbem excoluisse: Sabem que August va embellir la ciutat.

- Scimus Augustum urbem exculturum esse: Sabem que August embellirà la ciutat.

- Sciebamus Augustum urbem excolere: Sabíem que August embellia la ciutat.

- Sciebamus Augustum urbem excoluisse: Sabíem que August havia embellit la ciutat.

- Sciebamus Augustum urbem exculturum esse: Sabíem que August embelliria la ciutat.

*Quan fa de subjecte:

ORACIONS D’INFINITIU SUBSTANTIVES DE SUBJECTE

En aquestes subordinades, la proposició és el subjecte de la frase principal.

El subjecte de l’infinitiu, i per tant de la proposició subordinada substantiva, és també un nom en acusatiu. El verb de la frase principal indica normalment:

- conveniència o necessitat: Oportet legem brevem esse: Cal que la llei sigui breu.

- llengua, percepció, sentiment o voluntat (però conjugant el verb en passiva ja que en activa, aquests tipus de verbs solien formar part de subordinades en funció de CD): Dicit militem venire: Dicitur militem venire: es diu que el soldat ve.

TRADUCCIÓ D’UNA ORACIÓ D’INFINITIU:

Per traduir una oració d’infinitiu fem els següents passos:

- Comencem amb la conjunció que.

- Agafem l’acusatiu llatí com a subjecte de la frase catalana.

- Traduïm l’infinitiu en el temps personal que calgui, sigui indicatiu (verbs de llengua, percepció...) o sigui subjuntiu (verbs de voluntat, sentiment...).

DOS TIPUS DIFERENTS D’INFINITIU:

INFINITIU HISTÒRIC: REP AQUEST NOM UN ÚS DE L’INFINITIU DE PRESENT USAT EN NARRACIÓ D’ESDEVENIMENTS HISTÒRICS PER DONAR MÉS VIVOR AL RELAT. ES TRADUEIX PEL PRETÈRIT IIMPERFET D’INDICATIU. EL SUBJECTE DE L’INFINITIU VA EN NOMINATIU: Cotidie Caesar sacrificium facere (Cèsar feia un sacrifici cada dia). FUNCIONEN COM A VERB PRINCIPAL D’UNA FRASE INDEPENDENT, COM SI ESTÉS REALMENT CONJUGAT EN IMPERFET.

CONSTRUCCIÓ PERSONAL D’INFINITIU: SÓN PROPOSICIONS AMB SUBJECTE EN NOMINATIU PERQUÈ EL VERB DE LA FRASE PRINCIPAL TAMBÉ ÉS EL VERB DE LA PROPOSICIÓ D’INFINITIU. HABITUALMENT DEPENEN DE VERBS DE PARLA O PENSAMENT. SOLEM TRADUIR-HO PER UNA PASSIVA REFLEXA: GERMANI DICUNTUR TRANSISSE RHENUM: Es diu que els germànics han travessat tel Rin. (literalment seria “Els germànics són dits haver travessat el Rin).

VERBS QUE PODEM TROBAR AMB AQUESTA CONSTRUCCIÓ: dicuntur (es diu), existimatur (es considera), iubetur (es mana), fertur/feruntur (es diu), traditur/traduntur (s’explica/diu la tradició)...

EL GERUNDI

Substantiu verbal de gènere NEUTRE que només es declina en SINGULAR (SEGONA DECLINACIÓ), per tant, com templum-i i només en els casos següents:

CAS FORMA: arrel del tema de present + and/end: amandum, habendum, discendum, capiendum, audiendum.

TRADUCCIÓ

Acusatiu Ad amandum (L’acusatiu del gerundi llatí va introduït per la preposició ad).

Per a + infinitiu (significat de finalitat): haec epistula est ad legendum. Aquesta carta és per a llegir .

Genitiu Amandi De + infinitiu. Tu es cupidus videndi urbem. Tu estàs desitjós de veure la ciutat.

Datiu Amando Per a + infinitiu (significat de finalitat): Nos sumus apti discendo. Som aptes per a aprendre.

Ablatiu Amando Gerundi català. Proficere discendo. Treure profit aprenent.

EL GERUNDIU

1. GERUNDIU REFERIT A UN SUBSTANTIU

Adjectiu verbal de tres terminacions (amandus-a-um) que acompanya a un substantiu (normalment en funció d’acusatiu, però possible també en genitiu o datiu) i concorda amb ell en gènere, nombre i cas. El requadre anterior del gerundi és igualment vàlid per a traduir el gerundiu (tot i que normalment en ablatiu no el trobarem).

Igual que el gerundi, es forma amb l’arrel del tema de present + and/end, però amb la diferència que en aquest cas, el gerundiu té tres terminacions mentre que el gerundi sols es declina en neutre singular i en la segona declinació. Gerundius: amandus-a-um, habendus-a-um, discendus-a-um, capiendus-a-um, audiendus-a-um.

- Vivis non deponendam, sed confirmandam audaciam: Vius no per a renunciar a, sinó per a enfortir (el teu) atreviment.

2. GERUNDIU D’OBLIGATORIETAT AMB EL VERB SUM.

Es tradueix per una perífrasi passiva d’obligatorietat. Si a la frase es cita la persona sobre qui recau l’obligació (=complement agent), aquesta s’expressa generalment en datiu:

- Cum hostibus erat pugnandum: s’havia de lluitar amb els enemics.

- Caesari(DAT) omnia (SUBJ) uno tempore (CCT) erant agenda. Tot havia de ser dut a terme al mateix temps per Cèsar.

EL SUPÍ

Substantiu verbal que té només dues desinències: -um i –u: amatum, amatu.

El supí en –um se sol usar amb verbs de moviment i que introdueixen proposicions subordinades de finalitat que soldran traduir-se per una preposició + infinitiu: Caesar mittit legionem frumentum quaesitum. Cèsar envia una legió per a buscar blat.

El supí en –u sol dependre d’alguns adjectius de finalitat, sorpresa, facilitat... Haec res est iucunda visu. Aquest objecte és agradable de veure.

Resum final:

GERUNDI: ad amandum, amandi, amando, amando

GERUNDIU: amandus-a-um SUPÍ: amatum, amatu

Substantiu verbal. Adjectiu verbal (concordant amb un nom en Substantiu verbal.

nombre, gènere i cas).

Gènere neutre i nombre singular. Gènere masculí, femení i neutre i nombre singular i plural (segons el nom al qual acompanyi).

Segons la gramàtica i el significat té només dues desinències: -um i –u.

Es declina només en acusatiu, genitiu, datiu i ablatiu com templum-i.

Es declina com bonus-a-um i està en acusatiu, genitiu o datiu.

No declinable.

En català equival a un infintiu precedit per preposició, tret de l’ablatiu que es pot traduir per un gerundi.

En català es pot traduir per un infinitiu precedit de preposició o per una perífrasi d’obligatorietat.

En català es pot traduir per un infinitiu precedit de preposició.

Exercicis pàg. 151 llatí II. Exercicis 1-4 pàg 161.

EL PARTICIPI

Forma nominal del verb que pot actuar com a verb i com a adjectiu.

Pot anar acompanyat Concorda en gènere, nombre i cas

de complements verbals. amb el substantiu que acompanya.

FORMES DEL PARTICIPI

Veu activa PRESENT. Arrel del tema de present + ans/ens – antis/entis. Es declina com la tercera, com l’adjectiu prudens-ntis.

Veu activa FUTUR. Arrel del tema de supí + -urus-ura-urum. Es declina segons el model de bonus-a-um.

Amans-amantis

Habens-habentis

Legens-legentis

Capiens-capientis

Audiens-audientis

Amaturus-amatura-amaturum

Habiturus-habitura-habiturum

Lecturus-lectura-lecturum

Capturu-captura-capturum

Auditurus-auditura-auditurum

Veu passiva PERFET. Arrel del tema de supí + us-a-um. Es declina segons el model de bonus-a-um.

Veu passiva FUTUR. Arrel del tema de present +ndus-nda-ndum. Es declina segons el model de bonus-a-um.

Amatus-amata-amatum Amandus-amanda-amandum

Habitus-habita-habitum

Lectus-lecta-lectum

Captus-capta-captum

Auditus-audita-auditum

Habendus-habenda-habendum

Legendus-legenda-legendum

Capiendus-capienda-capiendum

Audiendus-audienda-audiendum

Igual que en l’infinitiu, l’acció pot ser simultània, anterior o posterior a la del verb principal:

a) Simultània: participi de present: Legati veniunt/venerunt/venient pacem petentes: els legats arriben/van arribar/arribaran demanant la pau.

b) Anterior: l’acció del participi succeeix abans que la del verb principal. S’usa el participi perfet: Hostes urbem captam exspoliant/exspoliaverunt/exspoliabunt. Els enemics saquegen/van saquejar/saquejaran la ciutat conquerida.

c) Posterior: l’acció del participi succeeix després de la del verb principal. S’usa el participi de futur: Gladiatores dicunt/dixerunt/dicent: morituri te salutant. Els gladiadors diuen/van dir/diran: els que moriran et saluden.

TRADUCCIÓ DELS PARTICIPIS

Habitualment tenim tres possibilitats de traducció. Per exemple, en la frase Video arborem florentem:

- Per un adjectiu/participi: veig un arbre florit.

- Per un gerundi: veig un arbre florint.

- Per una frase subordinada de relatiu: veig un arbre que floreix.

TIPUS DE CONSTRUCCIONS DE PARTICIPI

EL PARTICIPI CONCERTAT

El participi funciona com a adjectiu i acompleix la funció de CN d’un substantiu amb qui concorda en gènere, nombre i cas.

A més, el participi funciona com a verb i pot portar complements verbals.

Equival a una proposició subordinada adjectiva (amb la funció de CN).

Si traiem el participi i el nom a qui complementa, l’oració queda incompleta.

Exemple: Hostes urbem altis moenibus munitam ceperunt. Els enemics van prendre la ciutat fortificada amb altes muralles. (en aquest cas, el participi té un sol complement verbal en forma de CC: altis moenibus).

EL PARTICIPI ABSOLUT

El participi també concorda en gènere, nombre i cas amb un substantiu. Tots dos van en ABLATIU.

Equival normalment a una proposició subordinada adverbial (de temps, causal, condicional, concessiva...).

Si traiem el participi i el substantiu, el significat de l’oració no queda alterat.

Exemple amb el participi en passat (respectant la idea d’anterioritat): Urbe condita, hostes urbem ceperunt. Un cop fundada la ciutat, els enemics van prendre la ciutat./Havent estat fundada la ciutat, els enemics.../ Després d’haver fundat la ciutat, els enemics...

Exemple amb el participi en present (respectant la idea de simultaneïtat): sole oriente, hostes urbem ceperunt. Mentre sortia el sol, els enemics van prendre la ciutat./Quan sortia el sol, els enemics.../A la sortida del sol, els enemics...

CICERONE CONSULE

Variant del participi absolut. En aquest cas, s’hi sobreentén el participi (que sol ser el del verb SUM) en ablatiu i sols queden dos noms en ablatiu: un serà el subjecte i l’altre l’atribut: Cicerone consule: essent cònsol Ciseró; Caesare duce: essent cònsul Cèsar.

Exercicis pàg. 137-138

LES FRASES SUBORDINADES DE RELATIU

Els relatius poden unir dues oracions simples per formar-ne una de composta mitjançant algun dels pronoms relatius que es declinaran segons el gènere i nombre del seu antecedent: Arbor alta est. Arobrem sevi. (L’arbre és alt. Vaig plantar l’arbre). : Arbor quam sevi alta est : l’arbre que vaig plantar és alt.

Així doncs:

- El relatiu concorda amb el substantiu a què es refereix en gènere i nombre.

- El relatiu es posa en el cas que li correspon per la seva funció a l’oració subordinada.

La proposició anterior té una funció merament adjectiva. En aquest cas, el verb va en INDICATIU. Quan la proposició subordinada de relatiu té una funció adverbial (causal, final, consecutiva..), el verb va en SUBJUNTIU. Per tant, la traducció d’una mateixa frase pot variar segons el temps del verb:

- INDICATIU: Senatores qui bellum volebant clamabant: Els senadors que volien la guerra cridaven. (només els que volien la guerra, estic especificant en funció adjectiva de quins senadors parlo).

- SUBJUNTIU: Senatores qui bellum vellent clamabant. Els senadors cridaven perquè volien la guerra. (valor causal).

Antecedent i pronom relatiu no necessàriament concordaran en cas, tot i que a vegades es “contagien”. En aquest cas el relatiu es contagia del cas de l’antecedent encara que per funció no li correspongui. En alguns casos, també es contagien al revés de manera que guanya el cas del relatiu: Els pins que vas plantar feien molta ombra: Pinos quas seristi multam umbram dabant; hauria de ser: pini quas seristi multam umbram dabant.

Taula dels pronoms relatius:

CAS MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE

Nominatiu Qui Quae Quod*

Acusatiu Quem Quam Quod*

Genitius Cuius

Datiu Cui

Ablatiu Quo Qua Quo

CAS MASCULÍ FEMENÍ NEUTRE

Nominatiu Qui Quae Quae

Acusatiu Quos Quas Quae

Genitius Quorum Quarum Quorum

Datiu Quibus

Ablatiu Quibus

Cal tenir en compte que, a l’inici de frase o després d’una puntuació forta (punt, dos punts o punt i coma), el relatiu equival a un demostratiu, acompanyat generalment d’una conjunció coordinant. Rep el nom de RELATIU DE COORDINACIÓ: picturas, quae ornabant parietes; et in quibus... pintures que embellien les parets; i en aquestes...

*QUOD

L’ús d’aquest pronom relatiu es va estendre tant que acabà, en ocasions, considerant-se una conjunció que introdueix proposicions subordinades. Segons el mode del verb que segueix la conjunció, la traduirem d’una manera o d’una altra:

- Si està en INDICATIU, el quod es tradueix per “que/ el fet que/ perquè”. Accidit quod milites fugerant. S’esdevingué que els soldats havien fugit. // Quod id cupis, proficiscar. Perquè ho desitges, me n’aniré.

- Si està en SUBJUNTIU, el quod es tradueix per “segons diuen, perquè”. Ambulabat, quod dormire non posset. Passejava, segons el que diuen, perquè no podia dormir.

Fixa’t que en el valor causal que podem traduir per “perquè” hi ha una petita diferència de significat segons si el verb està en indicatiu o en subjuntiu. Si està en indicatiu expressa una causa real. Si està en subjuntiu expressa una causa no comprovada o imaginada per l’emissor.

Exercicis pàg 153-154 llatí II. Exercicis 5,6 i 7 de la pàg 161.