60
i

Llibre recull tots microrelats 2015

Embed Size (px)

Citation preview

Page 1: Llibre recull tots microrelats 2015

i

Page 2: Llibre recull tots microrelats 2015

PRESENTACIÓ

Teniu a les mans el recull de tots els relats que s’han presentat al «III Concurs de Microrelats de tema marítim del MuseuMarítim de Barcelona» en les tres categories establertes. Amb aquesta tercera edició, dedicada al món dels Pirates, hemconsolidat un projecte que varem encetar fa dos anys amb la primera edició d’aquest concurs, projecte que té dos objectiusprincipals: obrir una nova via de diàleg amb persones que no havien participat abans dels serveis del museu, i obrir també unanova via d’apropament a la cultura marítima des de la vessant narrativa.

L’èxit d’aquesta tercera edició, amb 705 microrelats presentats, ens anima a mantenir el projecte amb futures edicions.

La qualitat dels relats presentats a les tres categories ha estat altíssima i, tot i que se n’havien d’escollir només nou per repartirels premis, el cert és que el jurat ha hagut de fer un gran esforç per triar els guanyadors d’aquesta edició.

Des del Museu Marítim de Barcelona volem agrair l’esforç de tots els autors i totes les autores que ens han enviat els seusescrits des de tota la geografia del país i que han propiciat l’èxit del concurs.

Us animem a llegir aquestes obres, breus però fantàstiques mostres de la passió que desperten el mar i els pirates entre elsamants de l’escriptura.

Gràcies a tothom qui ha fet possible aquest «III Concurs de Microrelats de tema marítim del Museu Marítim deBarcelona»

PRESENTACIÓN

Tienes en tus manos la recopilación de todos los relatos que se han presentado del «III Concurso de Microrelatos de temamarítimo del Museu Marítim de Barcelona» en las tres categorías establecidas. Con esta tercera edición, dedicada almundo de los Piratas, hemos pretendido comenzar a consolidar un proyecto que arrancamos hace dos años con la primeraedición de este concurso, proyecto que plantea dos objectivos principales: abrir una nueva vía de diálogo con personas que nohabían participado con anterioridad de los servicios del museo, y abrir al mismo tiempo una vía nueva de acercamiento a lacultura marítima desde la vertiente narrativa.

El éxito de esta tercera edición, con 705 relatos presentados anima a intentar mantener el proyecto con futuras ediciones.

La calidad de los relatos presentados en las tres categorías ha sido altísima y, aunque solamente nueve de ellos podíanrepartirse los premios, lo cierto es que el jurado ha tenido que hacer un gran esfuerzo para escoger a los ganadores de estaedición.

Desde el Museu Marítim de Barcelona queremos agradecer el esfuerzo de todos los autores y todas las autoras que noshan enviado sus obras desde toda la geografía del país, y que han propiciado el éxito del concurso.

Os animamos a leer estas obras, breves pero fantásticas muestras de la pasión que despiertan el mar y los piratas entre losamantes de la escritura.

Gracias a todos los que han heco posible este «III Concurso de Microrelatos de tema marítimo del Museu Marítim deBarcelona»

Page 3: Llibre recull tots microrelats 2015

Categoria A

2002-2004

(10/12anys-

10/12 años)

1. «L’ESCLAFADOR»«L’Esclafador», valent, surava enmig de la mar,les veles bufaven pel traïdor vent. Tot vacomençar a desaparèixer i en un tres i no res,res. La tripulació anava fent-se fum, d’un en un,em vaig quedar sol.A la bodega, espantat, amagat en un racó. Lanau va xocar, vaig perdre el món de vista. Endespertar i sortir a coberta l’Esclafador era decostat damunt la sorra negra.Carregat de rom, pistola, espasa i ganivet vaigabandonar la nau. Perdut i desorientat vaig cauredins d’un forat a la sorra:- Qui ha estat el repugnant indesitjable!!!!El tros d’ase del caníbal em va llençar amb undard enmig del pit, i més mort que viu al foratvaig quedar.

Heroclub

2. ELS PIRATES DEL PASSATHi havia una vegada una nena que va anard’excursió al Museu Marítim. En un dels vaixellsque hi havia, van aparèixer uns pirates delpassat. Un tenia una cama de fusta, un altre unlloro, l’altre un garfi i l’altre un barret de capitàpirata. Aquella nena es va espantar i va sortircorrents, però els pirates la seguien. Finalmentla van atrapar i li van explicar de manerasimpàtica que s’havia deixat la motxilla. Quan esvan començar a conèixer, la nena va dir que sivolien ser amics i els pirates ho van acceptar,però un va recordar que havien de tornar alpassat per no provocar una paradoxa temporal.Finalment, tots van dir que es volien quedarperquè era més divertit. Li van explicar com erala vida en un bergantí... I es van fer tots amics.

Òria

3. LA VALENTIA D’UN PIRATANo sabia per què navegava, ni on anava, l’únicaraó per la qual el mar l’admirava, era per la sevavalentia com a pirata. La seva tripulació i el seuvaixell l’animaven com a capità, i l’or guardat alvaixell tan llampant i desitjat, atreia als seusenemics tots més horrorosos i perillosos que elsaltres. I quan van sentir:- A l’abordatge!Una gran batalla va esclatar, plena de dificultats ide dolor.Quan la seva tripulació el van avisar que noguanyarien, ell va caure a l’aigua amb unaespasa clavada al pit desitjant un final feliç a totsaquells que l’estimaven...

Windy

4. EL PIRATA MALDESTREHi havia una vegada un pirata que es deiaRastafú, que no feia res bé. Un dia es vaassabentar que hi havia un tresor amagat a l’illaTrèvola i decidí anar-lo a buscar.Mentre navegava pel mar, trobà un altre pirataque també volia aquell tresor i començà adisparar-li bombes. En Rastafú no sabia comanava el mecanisme i no podia disparar. Però alfinal en va poder disparar una, va tocar el vaixellenemic i el va enfonsar. En Rastafú, content, vacontinuar el seu camí. Li va entrar gana i vadecidir pescar una mica encara que no en sabésgaire. Va pescar un peix molt gran però no vapoder aguantar l’equilibri i va caure a l’aigua. Esva ofegar i no va poder anar a buscar el tresor al’illa. Encara hi ha gent que diu que el tresorcontinua enterrat a l’illa Trèvola.

Mestral

5. BLAUVeia el mar, sempre veia el mar, al matí, a latarda i a la nit. Sobre un tauló de fusta del seu«Calamar» ja naufragat, no es podia veure grancosa.El mateix paisatge, sempre el mateix color: elblau. El blau del cel i el blau del mar. Tenia ganai set. L’aigua del mar estava salada i no licalmava la set. Estava cansat.«PER FI!!!» exclamà el pirata. Havia vist terra. Laterra més fèrtil que una persona es poguésimaginar. Tenia arbres amb fruits deliciosos. I allàdalt, a la muntanya... un rierol! Era tot o més delque el pirata podia demanar.Deixà anar el tros de fusta i començà a nedar.Pensava que així aniria més ràpid. No es podiaesperar. Va arribar i... era una il·lusió! Començà adesesperar-se: havia deixat el tros de fusta icomençava a enfonsar-se...S’havia ofegat.

Atlàntida

6. LA PESADILLAPombo era una antigua aldea. Allí vivía una niñaaficionada a los piratas. Esa misma noche,estaba leyendo un libro de los «Piratas delCaribe»: «La Perla Negra». Cuando se durmió,soñó con una carabela fantasma. Ella seencontraba en el camarote del capitán JackSparrow.Entonces empezó una lucha contra la flotabritánica. Enseguida se asustó, e intentó huir dela cruel batalla. Durante su intento, un marinerobarbudo y feo, la secuestró. La llevó al camarotedel general británico. En ese mismo instanteperdió el conocimiento. Cuando volvió en sí, seencontró en medio de una isla repleta de plantasexóticas, pero estaba sola. Enseguida empezó apensar cómo escapar. Entonces se viosorprendida por una tribu de indígenas. Se lallevaron al poblado y la ahorcaron. En eseinstante se despertó de la pesadilla. Así fue lanoche de la pobre muchacha.

Varón

7. NIRATUVeía borroso por las lágrimas.Siempre había pensado que la felicidad noexistía, que era una sensación que uno sentíacuando le pasaba algo bueno y cuando empecéa estar convencida de que así era, llegó él. Eraun pirata pero, no como los otros. Él eradiferente a los demás: galante, cariñoso y pese aque todos los piratas robaran, él nunca cogeríanada que no le perteneciese. Niratu, se dedicabaa surcar los mares y a matar a todo aquel quequisiera hacerles daño a los demás.Una semana antes de nuestra boda, se enteróde que había un malvado pirata surcando losmares y fue a buscarlo. Era demasiado fuertepara él...Encendí la cerilla, me tumbé en el suelo, cerrélos ojos y dejé que las llamas me envolvieran,sumiéndome en un sueño eterno que me llevasejunto a él.Acasheri

8. YO Y EL NAVÍO INGLÉSEra una noche de luna llena, yo estabanavegando en el Florense, mi navío.Entonces vi un barco inglés, con un gran botíndentro.- ¡Despertad, grumetes de agua dulce, nosespera un gran tesoro!- exclamé. Todos sedespertaron y se pusieron a sus sitios.

- ¡Al abordaje!Cogí mi espada y un saco, entramos todos en elbarco y le dije a un fiel amigo que fuera a cogerel tesoro con el saco; entonces luché contra elcapitán del barco inglés. Luchamos mucho ratohasta que me cansé, y concentré toda la energíaen la espada. En aquel momento descubrí quemi espada era mágica porque las cuerdas de mibarco cogieron al capitán del otro barco y yo lecorté la cabeza. Después fuimos hacia mi navíoy les disparamos con los cañones.Todo salió bien hasta que apareció el animal másmortal, «el Kraken».

Jerry

9. LA TROPA DE LOSMAGNÍFICOSHace mucho tiempo, había cuatro piratasllamados Julio Verne, Ulises, Jack y Leonardo,era conocida como la tropa de los magníficos.Aunque solo Jack tenía espada, cada uno deellos, utilizaba sus mejores estrategias.Leonardo les atacaba con sus pinceles, porquetodo lo que dibujaba les atacaba; Ulises con suarco y flecha y con su gran puntería, donde poníael ojo, ponía la flecha, y Julio Verne con suimaginación y su pluma, cualquier cosa quepensaba se transformaba en real.Todos querían conseguir el gran tesoro, que eran300 libros.Entonces entró un avión de papel por la ventanay Leonardo lo abrió... ¡¡¡Era el mapa del tesoro!!!Y dijo emocionado: ¡Vamos a por él!Superaron pruebas difíciles hasta que llegaron altesoro, también llegaron piratas de otras partes,pero fue la tropa de piratas de los magníficosquien se llevo el tesoro...

Ianchu

10. LA GRAN TEMPESTAExplica la llegenda que fa molts anys existienels pirates. Hi havia un pirata anomenatBarbaroja. En Barbaroja estava navegant per lesaigües del Mediterrani, de tornada a casa,després d’haver aconseguit un gran tresor. El cels’anava posant gris i aleshores va començar unagran tempesta. No parava de ploure. Cadavegada les onades s’anaven fent més grans. Elsforts vents van anar empenyent el vaixell que esva apropar molt a les pedres rocoses deMontjuïc. De sobte una gran onada va trencar asobre del vaixell i el va fer xocar contra lespedres. Es va enfonsar tot, el vaixell, el tresor i elcapità amb tota la seva tripulació. Diuen que eltresor segueix allà enfonsat en algun lloc del portde Barcelona.

La pirata de Coll Favà

11. SOMNI DE PIRATESUn capità, una tripulació, un vaixell, això és elque en Jack pensava que es necessitava per serun pirata, pero no era així, i n’era ben conscient.Era a la presó del vaixell plorant, estaven matantla seva mare i després li tocaria a ell. En Terri elva treure de la presó per portar-lo a la coberta pertirar-lo als taurons. En Jack no tenia por, sabiaque moriria, però va passar una altra cosa...Abans de caure algú el va agafar, era una noia,després es va desmaiar.Quan es va despertar era a l’hospital l’any 2015.Resulta que havia estat en coma durant 11 anys,justament els anys que tenia.Ja no volia ser pirata, els odiava, llavors va veureuna noia, la que l’havia salvat.I es va fer una pregunta que no va poderrespondre mai...La noia havia entrat en el seu somni?

Capitana Dolça

Page 4: Llibre recull tots microrelats 2015

12. EL GRAN PROBLEMAS’ha acabat la batalla. Molts morts i molts feritssón al vaixell que ha guanyat aquesta guerra. Hiha un problema! Tres ferits necessiten cames defusta.- Capità!- Què passa?- Hi ha tres pacients amb una cama i només duescames de fusta!- Que se les reparteixin!Així doncs, una altra vegada hi ha baralla.Ara és entre tres ferits i dues cames de fusta.

Problemes marins

13. GABRIELA I ELS SOMNISGabriela era una de les poques nenes de l’Illadels Peixos que volien ser pirata. Ella no voliabuscar tresors ni res de l’altre món. L’únic quevolia era veure el mar blau, transparent. Anar ambun vaixell acompanyada de la seva tripulació,navegar i navegar, veure passar les ones, veuretotes les menes de peixos que hi havia a la zona iveure volar les gavines.Va pensar i pensar com aconseguir una tripulaciói un vaixell.Fins que un dia va decidir que era massa petitaper a ser pirata, però que en els seus somnissempre ho podria ser.Va somiar i somiar fins que es va fer gran. Ialeshores, allò ja no era un somni: era la realitat.S’havia convertit en la Pirata Sensebarba, la millorpirata de l’Illa dels Peixos. I l’única.

Giravoltes

14. EL CALAMAR TERRORÍFICOÉrase una vez Jac, un pirata muy valiente quenavegaba con su tripulación: Alfonso el cocinero,Crabi el experto navegante y otros piratas de sutripulación. Un día terrorífico se fueron a navegar.Estaban en medio del océano cuando de repenteCrabi llamó a Jac: «¡Jac, creo que he visto alcalamar terrorífico!» Jac fue corriendo hacia laborda, cuando le cogió el calamar con una pata.Jac sabía que no podía hacer nada, cuando derepente Alfonso vino y tiró un cuchillo a la pata delcalamar. Jac se salvó, pero al ver que le habíasoltado el calamar, vio que le salían dos patasnuevas. Jac le dijo a toda la tripulación que setiraran al agua y que lo mataran. Se tiraron, lointentaron y al final le clavaron el cuchillo en elcorazón. Crabi era el salvador, y lo hicieron jefe.

Bruno

15. KLARA Y SUS TESOROSÉrase una vez una niña llamada Klara que sequería ir a una isla llamada Fingi. Un día lepreguntó a su padre y le respondió: «mañana porla mañana a las ocho nos vamos». Al llegar a laisla se encontraron a un anciano y le preguntaronsi les podía enseñar la isla. El anciano dijo:«Claro, venid conmigo». Después de diez minutoscaminando por la isla encontraron una cueva.Vieron un barco pirata y el anciano dijo quellevaba por lo menos un año allí. Klara le preguntóa su padre si podía entrar en el barco. Su padredijo: «¡Claro, mi pirata!» La niña entró y derepente gritó: «¡Está lleno de tesoros, venid!» Supadre, llorando de alegría, le dijo: «Vespasándome los baúles de tesoros». Metierontodos los baúles en el barco y muy contentos sefueron a casa.

Gabriela

16. COM EM VAIG FER PIRATANo sabia què fer: si sortia del meu amagatall elspirates em matarien però, si em quedava on era,em moriria de gana. Què podia fer?De cop i volta, un pirata em va veure i vaexclamar:- Mireu aquest vailet. Què fas aquí, nano?I jo vaig sentir una por que no havia sentit mai,una por que m’impedia moure, m’impedia parlar, inomés em deixava respirar.El pirata va proposar als seus companys de tirar-me al mar i que se’m mengessin els taurons,

però, de sobte, un home amb un barret estrafolarii un pegat a l’ull dret va dir:- No! No li feu res a aquest nen, si vol viure, viurà,però viurà com un pirata!Van passar els anys i em vaig fer amic de tota latripulació, em vaig acostumar a aquella vida piratai, finalment, vaig sobreviure quaranta anys més.

Polespuma

17. L’HEROI ANÒNIMUn dia, passejant per l’illa on visc, vaig veure unaampolla flotant al mar. Vaig recordar històries depirates i no vaig dubtar a nedar per agafar-la.Vaig destapar-la i vaig trobar-hi un pergamí en elque hi havia unes instruccions màgiques perpoder viatjar en el temps. Vaig seguir-les i de copem vaig trobar en ple segle XVIII. Davant meu unaembarcació de pirates s’acostava perillosamentper atacar l’illa.Vaig pensar que podia defensar amb trampesaquella platja que segles més tard es convertiriaen la meva ciutat.Amb els meus paranys estratègics vaigaconseguir atemorir-los i van fugir. Una vegadacomplerta la meva missió, vaig aparèixer de nou acasa.Fullejant el llibre de llegendes de l’illa, vaig trobarun apartat que tractava sobre pirates i explicava lagran gesta d’una persona anònima que els haviaexpulsat segles enrere.Llegint això, em vaig sentir com un heroi.

Gerarditu

18. ELS PIRATES DELS PEUSPUDENTSUna vegada, en una illa mai habitada, un vaixell vaarribar a la vora de la sorra.D’ell van sortir uns homes que feien pudor a peixpodrit, eren els pirates peus de pallasso, els«NO» més temuts dels set mars.El capità volia enterrar un cofre buit, tenia lesjoies i monedes d’or amagades a un lloc secretdel vaixell per quedar-se amb tot, enganyant a laseva tripulació.Un dels pirates, el més llest, es va quedaramagat, esperant que tots baixessin a terra i vainspeccionar a fons, fins que va trobar el tresoramagat al despatx del capità.Corrents va anar a informar a la tripulació, elcapità d’un tret de trabuc el va matar, però no vaevitar que es sabés, el grumet ho va dir.La història és bona, la riquesa no ho és tant.

GatetaMiau

19. NO PUC DORMIRAquesta nit no puc dormir. Cada vegada que veigla finestra amb les ones esclatant contra lesroques penso en el somni que he tingut. Aquellsomni tan meravellós en el que era pirata.Navegava en una caravel·la, lleugera com el plom,amb la meva tripulació de mariners. Aquella nitfeia núvol, i del cel començaven a caure quatregotes. Al cap de poc diluviava. L’almirall va avisarque s’acostava un vaixell, negre i imponent. Quanja era a prop ens vam poder adonar de quintripulant es tractava: el temorós Barbanegre.Armant-nos de valor, ens vam situar als nostresllocs per a l’abordatge. Per fi, la lluita va tenir llocentre els trons i els llamps que il·luminaven el cel.I tot es va tornar fosc. És per això pel que no pucdormir.

Tea Stilton

20. ULLS BRILLANTSEns acabàvem de mudar, vaig anar corrents al’habitació i em vaig adonar que hi havia un cofrebaldat. Hi vaig trobar uns plans... «ulls brillants».Què deu ser? Hi havia uns dibuixos de cascades id’un vaixell... deia que tenia poders!!! Allà vaigdecidir que partiria per trobar-lo.Va estar fàcil reunir la tripulació, el problema vaésser quan degut a una tempesta, vaig aparèixernàufrag a una illa remota i perduda als mapes. Enaquell moment, vaig desitjar amb totes les mevesforces, que al menys trobés el vaixell per tornar acasa.

Llavors, va ser quan vam trobar les cascades i elvaixell amb una sirena a la popa. Els seus ullsvan començar a brillar i una veu va ressonar dient:el teu cor és pur així doncs el vaixell és teu.Els poders del vaixell són condedir els desitjos alqui el posseeix.

Lamarsalada

22. DIARI D’UN LLOROEstimat diari, aquest és el 2on dia des de queBarbatan va embarcar, i si haig de ser sincer, elveig molt esverat (més del normal, que ja és a dir)el veig molt i molt esverat i no és per què noméstingui un ull sense pegat.D’acord ja és oficial, i acabo de descobrir per quèestà així, resulta, que el rei li va dir que si en 5dies no trobava el tresor de «l’illa Power» el fariasaltar per la borda.Avui hem arribat a «l’illa Power» i no hi ha rastrede cap tresor, i Barbatan cada cop està mésdesesperat. Si et sóc sincer em dona unamiqueta de llàstima, no sé si podrà aconseguir-ho.Quan per fi hem trobat el tresor, Barbatan l’haentregat al rei i tot ha tornat a la normalitat.Bueno... normal entre cometes... com si Barbatanfos normal!!

Pipalabarbacoa

23. HE DE PLANXAR LABANDERA PERQUÈ LACALAVERA TÉ MOLTESARRUGUESQuan estava a alta mar... vaig mirar al cel i vaigveure que la bandera estava arrugada.Després de l’última batalla s’havia quedat com unmocador. Em vaig preocupar molt i la vaig baixarper planxar-la.Per ser famós necessitava que la calavera noestigués malament en onejar, per fer por als altresvaixells. Però aleshores em vaig adonar de que noteníem planxa.Vam anar al port més proper, i després vam anara tots els ports que coneixíem, però no n’hi haviaa cap. Vaig dir:- Com és que no n’hi ha?Llavors em vaig adonar... encara no s’havieninventat!!!

El Temible Pipita

24. L’INFILTRAT SENSE CAPEl capità va cridar:- Pirates a babord, i jo, que ja estava preparat perla meva feina de saquejador d’Espanyols, sentí elprimer canyonàs i vaig cridar:- És una trampa - però ja era massa tard: joestava a la presó i els meus companys al fons delmar.A la presó de Kirrin vaig pensar que, ja quel’endemà estaria mort, doncs els hi anava aexplicar perquè estava allà. Jo m’infiltrava en elsvaixells dels Espanyols i esperava que els meuscompanys pirates vinguessin, llavors, jo matava alcapità i me n’anava al vaixell dels pirates.Després saquejàvem els vaixells.

21. MANCA ESTRATÈGIAPrimer premi categoria ACorro, agitant l’espasa a la mà dreta. Passo d’unvaixell a l’altre per un tauló de fusta, i reparteixoinsults i cops a tort i a dret. Aconsegueixo arribara proa, a les escales que baixen al camarot delcapità. Obro la porta d’un cop de peu. Començael duel. Ara ve el més difícil.Esquivo, calculador, però el capità enemic tremolade fúria, perquè he arribat lluny. Pitjor per ell. Enun descuit, li enfonso l’espasa al cor.Busco el cofre. Està al fons d’un armari, i l’obro.Allà veig la raó per la qual m’he arriscat: un garfid’or, símbol del capità.Però, al duel, jo també m’he equivocat... Què enfaig, si no m’ha tallat la mà?

Nuriduli

Page 5: Llibre recull tots microrelats 2015

Però un dia amb el capità d’un vaixell, vaig fallar eltret i em van atrapar. L’endemà a la matinada, vansonar els tambors dels degollaments i elspenjaments, i vaig veure que era la meva fi. Abansque em donés compte, ja estava a l’altre barri.

Hobbit

25. EN BUSCA DEL TRESORUna vegada hi havia un pirata rocker. Tenia un goscom a mascota que l’ajudava a buscar tresors.Un dia, passejant per la ciutat, el gos va olorar uncofre en una casa. En entrar per la porta, els hi vacaure una síndria al cap, era una trampa. Vanobrir el cofre i era ple d’espàrrecs, quinadecepció.Com el que volia el pirata eren monedes, vancontinuar buscant.El gos el va portar a una altra casa. En aquestano hi havia trampes, però només van trobar alcofre taps de suro.Fet una fúria, van continuar buscant fins que elgos es va aturar en una mansió. En entrar, el terradel passadís es va començar a anar cap enrere.Van arrencar a córrer i amb molt esforç van arribarfins a la caixa forta. Era plena de monedes.Estava molt feliç, havia trobat el tresor.

Pirata de riu

26. HENRRY EL PIRATASoy Henrry. 8 años atrás robé en la tienda másconocida de USA. Creí que la mejor idea para queno me encontraran era volviéndome pirata, y así lohice. Fui un pirata poco conocido y sin amigos,navegué sin saber a donde ir, perdido por elocéano. Un buen día descansé en una isla yencontré un tesoro. En ese momento fui lapersona más feliz del mundo. Pensaba que conoro tendría todos los problemas solucionados. Sinpensarlo mucho decidí volver a mi casa. Al llegara la ciudad, de repente unos policías me pusieronunas esposas y se llevaron todo el oro, y a mí mellevaron a la cárcel. Un fallo que tuve era pensarque el dinero lo soluciona todo. Si estas leyendoesto, no hagas como yo. Piensa antes de actuar.Henrry el pirata

Águila real

27 BARBA BLANCAPirataHabía una vez un pirata que se llamaba BarbaBlanca, queréis saber porque se llama así:Una noche muy oscura en Inglaterra, había unpirata que se llamaba Alfredo, se fue a dormir, sepuso su pijama, ya que venía de pelear con laarmada española en los mares del Sur, en unmomento de la noche oyó un ruido muy fuerte,eran los soldados de la armada española quevenían a apresarlo, saltó y salió por la ventana ala vez que oía:- Maldito pirata detente no tienes por dondeescapar.Al saltar por la ventana fue a caer encima detodos los sacos de harina del panadero, comopodéis imaginar salió con toda su barba blanca.Fue detenido y llevado a prisión y al pirata Alfredoempezaron a llamarle todos los presos piratas,Barba Blanca.

Aitanuchi

28. UN SUEÑO MUY CONFUSOAyer me desperté en un barco pirata, y metrataron como si llevase toda la vida allí, pero yono entendía nada porque ayer me dormí en micama, en mi casa, en Suecia.A mí siempre me han gustado los piratas pero, nosé qué hacía allí. Todo el mundo aplaudía,mientras iba a la habitación del Capitán Leonidas.Me dijo: Arrasa con lo que veas, y generoso, noseas. El miedo me recorría el cuerpo, estabaindeciso, me empujó, y alguien me cogió pordetrás, me dormí. Me levanté llorando, pensandoen mis padres, mi hermana, mi familia... Yalguien me dice: Tu familia, somos nosotros. Mequedé anonadado, abrí los ojos y me encontrécon otro pirata, ese pirata parecía ser bueno, o almenos mejor que el otro. Me llevó a su

habitación, otra vez, pero esta vez no me empujó,me durmió, pero para siempre.

Tentáculo

29. UNA FIESTA, ME TIRAUn día de verano, paseaba por la playa. Me pusecrema, y empecé a tomar el sol. Cuando melevanté para bañarme en el mar, vi un barco muygrande lleno de chicas. Se escuchaba música,gritos y olía a fuego. Me tiré a la mar y meacerqué al barco para ver lo que pasaba.Eran como 50 chicas que estaban celebrando unafiesta. Todo iba bien hasta que de repentecogieron a una de las chicas y una gritó:¡Tirarla por la tabla!La chica empezó a gritar.¡A sus órdenes mi capitana!Me asusté mucho, pensé que tendría que haceralguna cosa, pero me quedé en «SHOCK». Me fuial otro lado de la barca... ¡era una broma!¡Jajajajaja, una gritó, feliz cumpleaños!¡Uf! Yo dije, que susto me había dado. Me fuihacia la orilla de la playa.Cuando llegué volví a tomar el sol.

Lupita

30. EL ANCLA MÁGICAHace mucho tiempo había un pirata al que todasu tripulación temía mucho. Le llamaban el pirataBarba Negra. Él era el capitán. Un día les dijo:¡todos firmes...! Un pirata dijo: Capitán soy OjoSaltón, necesito ir al baño.Al haber roto el silencio de la formación el capitándijo: ¡A tirar a Ojo Saltón al mar!: al poco rato enel agua, Ojo Saltón se encontró una pequeñaancla, en forma de collar y se la puso. BarbaNegro le dijo si quería volver a subir al barco, yOjo Saltón subió a bordo otra vez. Días despuésascendieron a Ojo Saltón a segundo capitán y aligual que Barba Negra, también tenía un camarotepara él solo. Notó un gran cambio; ya no lellamaban Ojo Saltón, le decían Carlitos.Descubrió que su buena suerte venía del anclaque había encontrado y que resultó ser mágica.

Nicole barba negra

31. SIMPLEMENTE SONPIRATAS...Yo conozco a una persona, una persona peculiarque tiene barba larga y corazón marinero perorastrero. Esa persona solo aparece en missueños, en mis sueños de piratas, piratas quesurcan mares y gritan a la mar. No les importa elfrío y viajan con las nubes. Pocos de ellos tienensueños, pocos de ellos tienen corazón apenastienen razón. Quieren ir más allá de las nubes,pero no pueden... no pueden, son piratas. Quierenir más allá del sol, pero no pueden... no pueden,son piratas... No muchas historias se puedencontar, simplemente son piratas... y los conozco,los he oído hablar créeme, simplemente sonpiratas... nada más... PIRATAS

Inés García Zamora

32. EL VIAJE DE LA PIRATAMODERNAEste es el viaje de una pirata muy moderna quetenía una mascota que era un lororobot, su barcono era el típico barco de pirata, sino que era unagrande y muy moderna lancha.Un día decidió ir a hacer un viaje, pero un viajemuy especial para ella, porque no iba a ir enlancha, sino que iba a navegar en un viejo y típicobarco pirata.En este viaje le pasaron muchas cosas pero osvoy a explicar las más importantes. Una muydivertida es que el lororobot se escapó volando yse lo encontraron en la isla de al lado. Otra esque ella está acostumbrada a ir súper rápido, peroclaro, en este barco no se puede ir rápido. Ellame dijo que se lo había pasado muy bien, peroque todo fue un poco lento.

Laiuchi

33. CORAZÓN NEGROEra un hermoso día en el Océano Pacífico, habíaunas olas impactantes. Mi tripulación y yodecidimos ir a dar un bonito paseo por elalrededor de la buena isla pirata, y digo buenaporque nosotros éramos piratas, pero piratasbuenos porque secuestrábamos a delincuentespara convertirlos en gente buena, y... ¡que seunieran a nuestra tripulación! En ese paseo nosencontramos un extraño caso, él era tan sólo unjoven, pero un joven muy rebelde, y en su fondo,aunque buscásemos con lupa, sóloencontrábamos un negro corazón. Yo creía quesería una misión fallida, porque era imposible queese niño cambiara... ¡pero no! Luego delsecuestro, con su esfuerzo y nuestra ayuda, eseniño dio un cambiazo: se convirtió en un buenlíder de la tripulación, y en memoria de supasado, aún con cariño le llamamos «Corazónnegro».

Águila Roja

34. SECRETO PIRATA- Yo quiero dormir... - Le repliqué a mi madre.Eran las 8:00 am, y hacía un día espectacular. yotenía mucho sueño, pero no tenía más opción quelevantarme y prepararme. Salimos y empezamosa caminar por la orilla, el agua estaba muy fría, yhacía mucho frío. Mientras yo caminaba, vi algoque brillaba y lo tapaba la tierra. Empecé asacarla, y cogí lo que había. Era una sencillaespada, no sabía si era de metal, plástico muyfuerte... Porque de oro seguro que no era. Lo tiréotra vez, estaba muy retrasada de mi familia. Oíun ruido, me giré, y era un pirata cogiendo laespada. Pensé que era un señor disfrazado, perode la nada apareció un barco pirata volando, élsubió, me guiñó el ojo, y me dijo que guardara elsecreto, era un secreto de pirata.

Alexabet 2

35. UN VERANO NO MUYBUENOYa había llegado el verano, ¡por fin había llegado!No dudamos en ir a la playa, yo lo estabadeseando. Sabía que hacía un calor irresistible,pero daba igual, yo quería ir.Llegamos, con el bañador ya puesto me tiré alagua... no podía resistirme.¿Pero?, ¿qué era eso? De repente me di cuentade que algo iba mal. Simplemente noté que elagua estaba infectada, no sé de qué, pero estabainfectada. En el horizonte vi un bote más grandede los normal, pero es que tampoco era un bote...Me fijé, lo vi, era algo diferente, era un barcopirata.No sólo lo vi yo, lo vio toda la playa. Se ibaacercando, cada vez más cerca. Me di cuenta deque no iba en broma, era verdadero, era real.Pero, por suerte, no estaba viniendo hacianosotros... sino hacia nuestra alma.Marcusssss

36. EL PIRATA MÁS TEMIDO«Viento en popa a toda vela no surca el mar sinovuela un velero bergatín»Este pirata buscaba un mapa ansioso,escribiendo un poema en lámina arrugada.Ansioso por riquezas, oro, diamantes y perlas. Elpirata y su tripulación pararon en una isla, yempezaron a caminar sin pausa pero sin prisa.Encontraron un escrito que decía: en las IslasBaleares el oro aguarda. Empezó a navegar elpirata entusiasmado, pero al llegar vio que otrosya lo habían encontrado.Su furia y depresión fueabsoluta, y tan enfadado estaba que rompió subarco a fuerza bruta. El Pegaso se llamaba, unbarco precioso hecho con hojas de espada. Y alver que no tenía nada, se dedicó a escribir conletra fea y amargada.El pirata no volvió a navegar pero por siempre mássoñó en volver a los mares surcar.Arggggg siempre gritaba y volvía a gritar.

Quiquesm20

Page 6: Llibre recull tots microrelats 2015

37. PIRATA PERDIDOHace mucho tiempo existió un pirata llamadoTransmapi, que era el capitán de la cadena debarcos Transmapi.Un día se fue a navegar para ir a buscar untesoro, se hundió en un naufragio. Entonces llegóhasta una isla donde vivían los trogloditas.Transmapi, fue por la isla para encontrar comida.Hasta que encontró un ¡jabalí! ¡Pum! ¡Zas! ¡Wash!¡Glu! ¡Muerto! Gritó Transmapi, ya había matado aljabalí.Por la noche Transmapi se puso a dormir encimade un árbol, y de repente: ¡crash! El árbol se caía,había trogloditas rompiendo el árbol, ¡ayuda!¡Ayuda! Gritó Transmapi. Entonces al no tenerninguna idea, decidió saltar desde el árbol alsuelo e irse corriendo a la playa. Cuando llegó ala playa, buscó cosas para hacerse una barca yencontró una canoa antigua. De los trogloditas.Cogió plátanos y cocos, y se fue a Inglaterra.

Buscador de libros

38. EL MAYOR DESASTRE DEUN PIRATAHace miles de años... una niña llamadaCatherine, que le parecía tener muchos defectosy sólo una cualidad. Ella pensaba que sólo sabíanavegar, pasar aventuras y buscar tesoros. Demayor quería ser pirata. No sabía si visitar la tierrao quedarse en el mar. Si pescar una luna o unsol. Nunca sabía que hacer. ¡Era un DESASTRE!Era una niña que no tenía muy bien la vista, perotampoco llevaba gafas, así que un día igual queotros quiso hundir a un barco ligero de vela que lepareció ver de lejos. Empezó a tirar bombas ymás bombas, hasta que se fue acercando cadavez más. Cuando ya estaba al lado se dio cuentade que no era un barco, si no una roca muygrande a la que volvió pequeña.

Helen Wine

39. LLISTA DE LA COMPRAAquell grumet s’hi havia ajuntat amb els piratessomiant aventures plenes de risc i tresors, peraixò es va enfadar tant quan el capità li va donaraquell paper que semblava un mapa:- Menjar per a lloros- Flotadors per abordatges fallits- Pot de vernís per potes de fusta- Neteja vidres pels llarga vistes- Mistos pels canons- Abrillantador d’or- Tres o quatre garfis de recanvi- Tint negre per banderes- Jocs de cartes pels temps morts- Oli per les frontisses dels cofres- Alcohol i tiretes per les ferides- Pic i pala per enterrar tresors

Somiatruites

40. EL SUEÑO IRREALEra de noche, luna llena. El barco fondeabadelante de la isla. Delante nuestro se situaba laplaya. Unas antorchas iluminaban la orilla, y derepente nos dimos cuenta de que eran piratas.Cogían los botes y se acercaban hacia nosotros.El capitán empezó a recoger el ancla para huir.Pero estaba atascado por un alga submarina. Elplan b era saltar al agua desde la proa, pero elagua estaba llena de medusas y tiburones. Lospiratas ya estaban subiendo al barco, se nosacercaron y nos preguntaron: ¿Queréis buscar eltesoro de la isla con nosotros? Antes decontestar me desperté, todo había sido un sueño.

Minipoeta

41. EL GIRO RADICAL DE MIVIDADe repente, noté una mano cogerme yarrastrarme hacia aquella singular furgoneta. Unavez dentro pude ver la cara a la persona que mehabía «raptado». Iba vestida de una forma curiosa:una camisa blanca y por encima una chaquetaroja. Pero... que llevaba en la cara, ¿era unparche? Nos desplazamos en aquella furgoneta

hasta llegar al puerto. Me metieron en un barco,aquel barco no era normal, tenía en el mástil unabandera pirata. La tripulación iba vestida igual queel hombre que me había llevado en la furgoneta.Estuve meses allí, tenía mi propio camarote. Noentiendo muy bien porque me secuestraron deaquella forma, pero me gustaba más que caminarpor las calles en busca de la propina de algúnturista.Poco a poco me fueron tratando como si fuese suhijo. Ya que yo era un niño huérfano me sentíamuy afortunado de estar allí.

Don Pelayo

42. SUEÑO PIRATAUna mañana en la que el sol brillaba. Mitripulación y yo, un apuesto caballero de 7 años,navegábamos por el cielo en busca del «tesoroque vuela». Sí, sí por el cielo como te digo. Yoconducía el barco y mis tripulantes lo limpiaban.De repente sin más ni menos, algo muy grandechocó contra nosotros, era el temido albatros.Todo el mundo ya sabía quien era así queatemorizados se fueron lo más atrás posible, yohaciendo ver que no tenía miedo avancé hastaestar a su alcance, pero me cogió con su enormepico y me hizo subirme encima. En ese momentoestaba temblando de temor. Justamente se paródelante de un precioso arco iris que en vez detemor sentí agrado de estar ahí. El albatros metiró de encima suyo y caí al vacío. Abrí los ojos ytodo esto fue un sueño que soñé.

Sandy

43. EN AQUELLOS VIEJOSTIEMPOSEn aquellos viejos tiempos, no parábamos deencontrar tesoros. ¡Ah! Lo siento, todavía no mehe presentado, soy el Capitán Marino.Ya soy viejo, pero todavía tengo espíritu de pirata,pero estoy solo, sin tripulación.Porque la última noche de luna llena, el capitáncolmillo de oro me tomó todo lo que yo tenía,hasta la última moneda, la vida de mis piratas,aquella noche nunca la olvidaré.Bueno, no me hagáis pensar más en aquellanoche, sé que no me acostumbra a pasar, peropensar en aquella noche, hace que me caiganunas lágrimas.Bueno, la verdad es que también he tenido otrasaventuras, como el golpe que el barco estuvo apunto de naufragar en un remolino de agua negra,o aquel día que toda el agua del mar desapareció.La verdad es que he pasado muchas aventuras.Nada más puedo decir sobre mí, hasta prontocamarada.

Piratilla

44. BARBA FLAMENCOÉrase un padre, que cada noche contaba uncuento a su hijo. Pero siempre tenía prisa por irsea dormir. Así que siempre recortaba algunapalabra de su libro. Una noche se dejó unapalabra muy importante FIN. Después se fue a lacama, pero se sentía raro. Fue a mirarse alespejo, tenía una barba roja con lunares blancosy un sombrero de pirata. Era como la historia quehabía leído. Rápidamente fue a la habitación desu hijo. Solo abrir la puerta, un muro de aguacayó y navegaba en un barco pirata en el quetoda la tripulación le estaba atacando. Almomento vio un libro y se le ocurrió una idea.Leer todo el libro entero, sin dejarse una palabra.Fue leyendo hasta que fueron desapareciendo lascosas. Tres minutos después estaba en la camade su hijo leyéndole hasta que dijo FIN.

Barba Flamenco

45. MUCHO MÁS QUE UN DÍAEN LA SELVASeguro que no os imagináis un día en la selva.Pues el pirata Zanahoria, tampoco. Yo fui con él,el verano pasado. Fue increíble. Nos pusimos enmarcha a las 5:00 de la madrugada, y nospusimos a caminar hacia el barco. Era de losmejores barcos de aquella época. Recuerdo que

había un cartel donde ponía: Nauta 360. Mequedé alucinada. Cuando entramos dentro,estaban todos los tripulantes trabajando... Ycuando digo todos, es todos. Algunos gritaban: ¡Aestribor! otros, ¡no! ¡a babor! ¡a proa! ¡a popa! y asíiban discutiendo. Yo, no tenía ni idea, peroempecé a gritar: ¡a babor! ¡a babor! y no sé porqué, pero todos se dirigieron hacia allá. Seempezaron a tirarse encima mío. Y una grave vozexclamó: ¡Tres tripulantes, que vayan hacia lacofa! Los que quisieron, fueron hacia allí, y derepente se empezó a hundir el barco...

Princesilla

46. NO TE FÍES DE LOSEXTRAÑOSEsto ocurrió en un sueño. Estaba jugando.Mientras jugaba escuché un ruido en mi balcón, yyo salí a ver lo que era. Estaba mirando y no veíanada. Cuando estaba a punto de entrar en casa...¡PUM! Alguien me tapó los ojos y me llevó a algúnlugar. Yo estaba con los ojos vendados. Jack medestapó los ojos. (Ah, por cierto, Jack es unpirata). Y me dijo:- Soy Jack el pirata. ¿Quieres ser pirata por unanoche? - Dijo Jack.- Claro - Dije yo.- ¡Tripulación! Os presento a la capitana por un díaque se llama... - Dijo Jack.- Candela, me llamo Candela. Pero puedenllamarme Cande -De repente el barco empezó a moverse, eran lospiratas que querían matarme, me habían tendidouna trampa.Jack sacó la espada y dijo:- Te mataremos -Y yo empecé a luchar contra él.Y justo cuando fue a matarme... Desperté. Fue unsueño horrible.

Inesota

47. EL CAPITÁN TORMENTAEl capitán Tormenta era un pirata de los cielosque cazaba rayos.Se hacía pasar por malo porque su tripulación lerespetaba así, pero tenía un gran corazón. Un día,mientras cazaba rayos para venderlos, un intrusointentó robar, pero le cazaron entre todos. Latripulación empezó a animar a Tormenta. Unosdecían:- ¡Hazlo trizas con la espada! - Y los otros:- ¡Hazlo pasar por la tabla!El pobre Tormenta no sabía que hacer, si perdonaro torturar. Al final, el prisionero escapó y latripulación, decepcionada, se preguntó quépasaba. Tormenta, avergonzado, lo explicó todo.Cuando acabó, el segundo de a bordo, un gigantede piedra del tamaño de un humano, le dijo:- Yo era el raro del pueblo hasta que meencontraste. No importa, ¿verdad, chicos?- ¡Verdad! - gritaron.- Gracias - dijo Tormenta. Y siguieron su camino.

Green Orange

48. L’AÏNESL’Aïnes, des de ben petita, deia que de gran seriapirata. Però una vegada, li va dir al seu germàgran i aquest li digué: tu pirata? Au va, no emfacis riure!!!! L’Aïnes emprenyada se’n va anar alport i es va amagar en un vaixell.Una vegada al mar, va sentir que algú deia: hisseula vela!! L’Aïnes sense contenir l’emoció, correntsva anar a hissar-la. Pobreta, ella també voliaparticipar! Els pirates, quan la varen veure vancomençar a cridar com si l’Aïnes fos un monstre.Si només sóc una nena! Va dir, exacte, les donesporten mala sort a la mar! Queee? I just quan esdecidiren a llençar-la per la borda el contramestreva dir: Terra a la vistaaaaa. Els pirates contentsper la seva sort van deixar estar la nena i va seraixí com l’Aïnes des de llavors es va convertir enpirata.

Cerealsamblet

Page 7: Llibre recull tots microrelats 2015

49. AQUEST MAPA EM PREN ELPÈL!Capità ja hem atracat a l’illa Melilla, la somiadora,la illa rau-rau... podem atracar ja l’illa brocol·li?D’acord Forga, però para d’insistir! A veure, on heposat el mapa... Aquí! va dir assenyalant un calaixdel camarot. El va treure junt a una figureta d’unvaixell i un llapis.Va posar la figura del vaixell, va fer una línia querodejava un dibuix d’un monstre llegendari i anavaa parar a l’illa. Senyor, permeti’m que li digui, elvaixell està sobre el monstre... Calla! va fer elcapità entre dents, col·locant bé el vaixell.Senyor, de veritat que no em ric, però la línia noha de passar per sobre del monstre. La línias’havia posat sobre el monstre. No m’agraden lesbrometes Forga!, però si jo no sóc... I així elvaixell es va anar desviant cap el monstre i...

Mapamundi

50. EL PIRATA IMPOSTORFa molts anys, quan els pirates eren els reis detots els mars, regnava la colla Impostors.Aquella tropa tenia un capità que era valent,intrèpid, més del que us pugueu imaginar...Ell, un dia d’alta mar, va anar a navegar i va trobarel mapa del tresor. Llavors va enganyar els seuscompanys perquè el portessin al lloc assenyalat.Un cop van ser allà, aprofitant que els seus amicsdormien, es va posar a desenterrar-lo. Aleshoreses va fer de dia i estava a punt d’obrir-lo quan desobte la seva tropa va cridar: FELICITATSCAPITÀ.L’home va quedar sense paraules. I és que elscompanys de batalla li havien preparat aquestasorpresa agradable per al seu aniversari. I miraque ell ja pensava com gastar-se la fortuna delmisteriós tresor.El pirata va aprendre que l’amistat dels companysés més important que cap altra cosa.

Esquirolet

51. UN PEQUEÑO HÉROEMe llamo Thomas Carter, pero me llaman elSurcamares. Mi tripulación me acompaña a bordodel Albatros. Mi loro, Repe, (abreviación del verbo«repetir»), lo repite todo. ¡No calla ni bajo el agua,habla por los codos, no calla nunca! Pero es unhéroe.La última vez que hundí una carabela enemiga fuegracias a él. Esta es la historia:Estaba navegando y en el horizonte divisé unacarabela, miré con el catalejo. ¡Era enemiga!Cargué contra ella y di el grito de guerra: -¡¡¡¡ADELANTEEEEEE!!!!Mi tripulación fue a la cabina de los cañones ydispararon. Estábamos a punto de ser derrotados.Cuando todo estaba perdido, Repe voló hasta lacarabela enemiga, los piratas estaban luchando yRepe cogió el timón. Lo dirigió hacia un iceberg ynaufragó, mi loro emprendió el vuelo y se salvó.Cada loro es especial, cada loro es un pequeñohéroe.

Fernando

52. EL PIRATA BARBAMOLLAEl pirata Barbamolla sortia de la seva cabina migendormiscat, i en veure tot el vaixell ple d’aranyeses va posar a xisclar com una nena petita, tota latripulació feia veure que no el veia, però en el fonstothom reia per sota el nas. De sobte el pirataBarbamolla es va despertar: un somni horrorós! -va dir.

Bigotis

53. L’ÚLTIM DUELEn el fragor de la terrible batalla contra el capitàTeech veia els rostres dels meus valerososmariners, alguns d’ells morts i els altres lluitantcontra els seus homes. Em dirigia cap a la mevafi. M’apropava a l’ombra del capità per disputar elmeu últim duel. Fou un enfrontament realmentaferrissat però llavors, quan gairebé defallia, ell

em va clavar la punta del sabre al pit... la dolorosaferida sagnava sense parar... pensava que el podiavèncer... la meva gosadia em va portar a la mort.

Williams

54. LA TRIPULACIÓ D’ENBARBAROJA SURTGUANYADORAEl paisatge era ple de boira, se sentia el sorolldels canons des de les muntanyes tenebrosesque es veien al darrere, i més morts no podiahaver. Les dues tripulacions lluitaven pel tresor. Lanit era fosca. Al cap d’unes hores la guerrafinalitzà i la tripulació d’en Barbaroja sortíguanyadora i van aconseguir el tresor. Els pirates,ben satisfets, desembarcaren en una illa perrepartir les joies, però resulta que en aquella illavivien els espectres de la calavera negra i deseguida es van apoderar del tresor. Estava a puntde començar una altra guerra entre pirates iespectres. Els pirates d’en Barbaroja uns ambpegats a l’ull esquerre, altres amb cama de fusta ialtres amb ganxo per mà, es van preparar per a laguerra. La lluita començà i anaven morint pirates iespectres. Quan aquesta guerra es va aturar elmón es va acabar.

Faramir

55. EL PIRATA FRICANDÓ I LASEVA TRIPULACIÓTercer premi de la categoria AEl pirata Fricandó era molt baixet i enormementgras. Quan abordava un vaixell saltava sobre elsseus rivals i els esclafava amb la panxa.Els seus canons, en comptes de disparar balesdisparaven hamburgueses, mandonguilles,melons i síndries.Les veles del seu vaixell semblaven estampadesperò en realitat eren taques de menjar perquè elcapità les feia servir com a estovalles per alsbanquets que organitzava. De fet, s’havia arruïnatde tant comprar menjar i per això s’havia fetpirata.Cada any organitzaven un concurs per veure quipodia aixecar al capità Fricandó i qui guanyavas’emportava el botí de tot un any. Només unapersona va aconseguir-ho un cop, el grumetFortatus, però aquell any no hi havia botí perquèen Fricandó se l’havia gastat tot en menjar.Vigileu quan navegueu de no xocar amb cap ósdel capità Fricandó, podríeu naufragar.

Ronald Weasley

56. ELS PIRATES NO TENENLLUMEn una nit de les més nuvolades, hi havia unacolla de pirates que no es podien guiar perquè elsnúvols els hi tapaven les estrelles. I estavensense menjar ni aigua.Els pirates estaven molt preocupats i no se’lsacudia res. Però van sentir un ocell, una gavina,i... on hi ha ocells hi ha terra!!! I van començar acridar la gavina. La gavina els va sentir i els vavoler ajudar.La gavina els va portar a una illa deserta i els hi vaagradar tant que s’hi van quedar. Van construir unfar i així ni ells ni cap més pirata es podrà perdremai més.

Xiuaka

57. PESADILLASMientras yo, hija de un noble perturbado por elpoder y esposa de un idealista que apoyaba a laRepública, me vestía a toda prisa, Pompeyoorganizaba la defensa, luchando ya en lasmurallas de Siracusa, evitando que unosdespreciables piratas se apoderaran de las pocasriquezas que le quedaban al pueblo. Por ser mujerno querían dejarme ir a luchar contra aquellosvándalos sin escrúpulos, pero, a pesar de todo,decidí acudir a la escaramuza, como en su fui aver rendir las armas a Ariovisto.

Llegando al puerto observé aterrada como unasnaves extranjeras se acercaban a la orilla, antesde que uno de los proyectiles me alcanzara,volviéndose de repente todo negro.Esta mañana al despertar ya sé cómo acabó todogracias al documental de History Channel.- Julia, esta noche irás pronto a la cama sin ver latele. Has vuelto a tener pesadillas.- Sí mamá - respondí.

Titania

58. AI, EL POP!Em vaig despertar. Era un matí de diumenge. Totsemblava tranquil.Vaig sortir de la meva habitació plenad’andròmines, mapes, cofres... Em vaig dirigir capa fora per observar l’ambient i...Un pop gegant, enorme, immens estava allípalplantat, menjant-se la meva tripulacióesporuguida, com si res.- Aaaaaaaaa! - vaig cridarEm vaig despertar tot suat, amb la cara vermellade por, d’horror. Tot havia estat un somni.

Camacurta

59. UNA HISTÒRIA DE PIRATESPER ANAR A DORMIR- Mama! Expliquem un conte per anar a dormir...- Un conte de prínceps i princeses?- No mama... no! Una història de pirates!- De pirates que naveguen pels mars amb vaixellsde fusta i banderes negres amb calaveres? Depirates mariners amb barba d’una setmana quepunxen en fer petons, mocadors al cap queestiren de les cordes per apujar les veles? Depirates capitans amb vestits de lluents colors,barret d’ala ample, un ganxo al braç i l’ull devidre? De pirates joves i vells que fan viatgesfantàstics mar endins cavalcant sobre les onadessentint la brisa del mar sobre la pell? De piratesriallers que canten i beuen rom i que tenen mapesdel tresor amb creus sota les palmeres de lesilles paradisíaques on amaguen cofres plens dejoies i diners?Vols que t’expliqui una història de pirates?- Sí, sí mare... de pirates!

Ikeriano

60. PASSANT PEL CAPD’HORNOSEntre la terrible tempesta que queia es veia unvaixell pirata. La boira envoltava el vaixell i noveien res. Mentre, el capità Camadefusta miravael mapa del tresor amb el seu ull de vidre, esgratava la seva barba roja i es tocava les tresanelles que tenia a l’orella. Per tres vegades haviasuperat aquell lloc infernal. Sabia que de nous’apropaven al Cap d’Hornos. Es preguntava: i siel mapa és fals?Quan passaven pel Cap d’Hornos van veure queun vaixell naufragava; si ells passaven per allàpotser també moririen tots!!!Tot queia per la borda. Els barrils de rom i dequevieures es trencaven i s’escampaven per lacoberta i tota la tripulació relliscava. Però valia lapena si aconseguien aquell tresor!

ÍTRAM7

61. EL DOBLÓN MALDITOÉrase una vez en un museo de Barcelona dondehabía un doblón maldito.Ese doblón no era normal y corriente, era de oro ytenía dibujada una calavera, si se la frotaba salíaun fantasma que daba tanto miedo que la genteya no iba al museo.Hasta que un día a unos marineros se les ocurrióvolver al museo para ver si el doblón seguíamaldito. ¿Os preguntaréis si seguía maldito?Pues sí aún seguía maldito, y de verdadverdadera. Lo frotaron y de repente salió elfantasma.El fantasma muy enfadado dijo: ya están otra vezesos malditos turistas, que no paran de molestartendré que echarles del museo para que me dejendormir tranquilo.

Page 8: Llibre recull tots microrelats 2015

El fantasma se escondió y les dio un susto demuerte y el museo volvió a quedar vacío y elfantasma pudo dormir tranquilo.

Princesa Pirata

62. PIRATA LLICORELLAUn dia de tempesta el rei dels pirates el Llicorellava decidir:Fer un viatge amb els seus tripulants, pel mar deles vinyes del Priorat. Entre onada i onada depàmpols de ceps, es van trobar tota menad’adversitats (carros amb mules, tractors...)Era temps de pescar raïm. Se’n pescava de totamena (ull de llebre, garnatxa, pica poll...).Al fer tants dies que navegaven estaven morts degana i van decidir pescar alguna cosa.- EEEPPP!!!!!!!!!! Que no te amo això!!Senten una veu que ve d’una altra embarcació.Llicorella els va dir als seus tripulants:- Prepareu-se i estigueu atents!- Un moment, però... si és el meu amic pirataTerrós!!!!- Valguem Deu, quan temps sense veure’tLlicorella!!!Després d’una llarga conversa, van decidir formaruna cooperativa, on aportarien el seu granet deraïm per aconseguir el tresor més preuat del mardel Priorat.

Petita Tao

63. EN CALAVERAEl mar està enfadat i les tempestes hancomençat perquè entre la boira surten els piratescap a alta mar. El Sr. Glifers estava a la punta dela popa i a la proa hi havia el timó amb la sirenaclavada al vaixell. Aquella nit esgarrapava l’airecom un lleó i la lluna blanca es reflectia en elscabells foscos del mar. Els canons disparavenboles de foc cremant els altres vaixells.En Calavera és un lloro d’allò més pesat, quesempre clava les urpes al Sr. Glifers i diu «El Sr.Glifers és tonto, ja, ja».Les sirenes canten per enamorar els pirates ipoder-se’ls menjar. Els pirates sempre estan aalta mar i mai se n’aniran, però no saben que, enel futur, no existiran i no podran navegar mai mésper alta mar.

Sra. Smifers

64. DE VUELTA A CASANo se lo podía creer. Después de veinte añosfuera, volvía a estar en casa, a su querido yacogedor hogar. Pero, ¿lo aceptaría su mujerhabiendo saqueado millones de aldeas?¿Querrían sus hijos volver a verlo luego de invadirpaíses enteros? Al fin y al cabo, ese es el trabajode un buen pirata. Aun así, él dudaba. Respiróhondo para tranquilizarse, y con mucho coraje,abrió la puerta, esperando una bienvenidaespectacular. Entonces se dio cuenta de que nohabía nadie.

Nitdelluna

65. LA BIBLIO-NAU DE LACHARLOTTEVet aquí una vegada, una nau pirata va abordar elvaixell d’un rei. No van aconseguir res perquè nohi van trobar ni diners ni tresors. Enrabiats peraixò, es van endur el fill del rei al seu vaixell piratai el van tenir segrestat durant molts mesos.En aquest temps, el fill del rei i la filla del capitàpirata es van fer molt amics. El príncep li vaensenyar a llegir, escriure, fer música... A canvi, laCharlotte li portava menjar, li feia companyia... Iun dia, agraïda per tot el que havia après, el vadeixar escapar.Al cap de pocs anys, va morir el pare de laCharlotte i ella va heretar el seu vaixell. Llavors, elva convertir en una biblio-nau i la va omplir dellibres. Així ensenyava a llegir als fills dels pirates.

Flauta de bec

66. L’ILLA PIRATAFa poc vaig viatjar a una illa molt interessant onvaig trobar restes de pirates. El paisatge ésextraordinari, hi ha dunes molt altes de sorra i en

una d’elles, mig amagada, s’entreveu una banderapirata esgarrada. A la sorra pots trobar pedresprecioses i petxines fantàstiques que maiimaginaries que poguessin existir, semblen partd’un tresor pirata. La barreja de colors fan quel’aigua cristal·lina agafi un turquesa molt especiali si mires cap a l’horitzó es va difuminant itransformant en un blau clar intens. Hi ha unentrant de terra al mar, en forma de penya-segat, ide la vora de la mar hi surten unes roques ambformes molt curioses on es veuen atrapades lesrestes d’un vaixell enfonsat. Ben segur que hi vannaufragar pirates, en aquesta illa!

PFGSTAR

67. APRENDICES EXPERTOSEn una de las islas del Caribe se halla una calaque tiene una historia muy interesante, se cuentaque un grupo de aprendices de pirata estabanrevisando su goleta en alta mar, mientras secelebraba una competición de barcos, en la queellos no podían participar por no haber superadola prueba final para navegantes. Uno de losintegrantes de la pandilla, jugando con su nuevopuñal, cortó sin querer la cuerda del ancla. Derepente, se mezclaron entre las expertastripulaciones. Los chicos fueron recordando cadauna de las lecciones que habían aprendido, yaplicando todas ellas consiguieron tomar elcontrol de la complicada situación, aunque nolograron salir de la carrera. Adelantaron a todaslas embarcaciones, y se presentaron en primerlugar en la meta. Sorprendentemente lespremiaron con el título oficial de navegantes ypusieron en su honor el nombre de «AprendicesExpertos» a la cala.

Aluap

68. L’ILLA BALENAFa molts i molts anys una tribu de piratesanomenada «buscatresors» va poder arribar a l’illaBalena.Cap d’aquells pirates no sabia perquè es deia l’IllaBalena però aviat ho descobririen...Quan van arribar-hi, es van dividir en tres grupsper anar a buscar un tresor i van quedar de trobar-se quan es pongués el sol. Va arribar l’hora inomés un grup havia trobat una pista que deia:«si el tresor vols trobar, el cul t’hauràs de mullar».Així que tot el grup de pirates van anar cap al mar.Mentre buscaven el tresor van tenir un bon ensurt,se’ls va menjar una balena!Aleshores van descobrir perquè es deia l’IllaBalena: perquè el tresor era dins la balena, llavorses va tirar un pet i els pirates van sortir disparats.Finalment els pirates van parlar amb la balena i livan regalar una part del tresor.

Sabates Pudents

69. LA GRAN SORPRESAAquella nit, una nit de llamps i trons, la boiracobria el vaixell. Dos pirates creuaven el Capd’Hornos. Els seus amulets de la sort eren elsmocadors al cap i les arracades a l’orella...Per no acabar naufragant al mar, Badalop i Bornibuscaven el cofre d’un tresor ple de riqueses, dedoblers d’or, joies... Ja quasi estaven arribant al’illa abandonada on estava enterrat el tresor quande sobte, en mig de l’horitzó, es difuminava unaltre vaixell. Va anar acostant-se, fins arribar al’altura del vaixell de Badalop i Borni. Totes duesesquadres es van embrancar en una terrible lluita.Després de barallar-se, Badalop i Borni,aconsegueixen enfonsar el vaixell enemic. Totsdos pirates van arribar a l’illa. Nerviosos, van obrirel tresor. Allà hi havia un pergamí. Deia que haviensabut orientar-se. «Moltes gràcies per participaren el joc de pistes gran pirata. Segueix buscant».

Capità

70. LA NOIA ESCLAVA«Un altre dia igual, d’esclava amb pirates. Tot eldia netejant, fent el menjar, tallant-los les ungles atots... El que es defineix com esclau. Mai podrésortir d’aquí, si salto del vaixell em quedaré al’aigua ofegada, no tinc escapatòria. L’únicaescapatòria és agafar el vaixell a mitjanit i fer-lo

navegar jo, però seria molt perillós. I si ho intento?Ho faré!»I així va ser, va agafar el vaixell a mitjanit i se’n vaanar, solcant els mars. Però ella no sabia queaquella nit hi havia pluja. Desitjava que no passésres. Es va despertar el capità, ella es va espantarmolt. El capità va cridar a tots els pirates i vadecidir tirar la dona per la borda.Es va ofegar, va morir al mar, però ella preferia seresclava de pirates abans de morir ofegada al’aigua.

Dona Pirata

71. L’ILLA INFERNQuan la guerra al poble havia finalitzat, el pirataBarbanegra, va trobar un mapa on posava que hihavia un tresor a l’illa Infern on, com el seu nomindica, qui entra mai en surt, però Barbanegra vadecidir anar-hi amb la seva tripulació, el seu lloroanomenat Jack i navegant amb el seu vaixellGalió, que portava una bandera de calavera.Van arribar a l’illa i el pirata va decidir anar abuscar el tresor. Però després de 4 dies buscant,van veure que a l’illa no hi havia cap tresor, itampoc va morir cap membre de la tripulació, iaixò li va semblar molt estrany i per això vadecidir tornar a casa.Quan van arribar al poble, tot estava destruït i peralguna raó, algú volia que el pirata i la sevatripulació no hi haguessin estat. Tothom haviamort, i tenia molta set de venjança.

Sara Lance

72. EL GRAN PIRATA DONCRISTOFELS’havia finalitzat el gran concurs dels millorspirates del món: consistia en trobar 150 tresors.Els millors eren el grup dels taurons que vanguanyar i d’aquest grup, el millor era el DonCristofel, que portava el bergantí i era el més ràpidde tots. Tenia quatre motors i era molt gran.També tenia un lloro que era un llenguallarg i queels deia per on havien d’anar. Però un gran diaDon Cristofel va caure per les escales i va morir.

Dofí fins al fi

73. EL TRESOR MALEÏTHi havia set pirates morts per culpa del tresor,maleït tresor! La tripulació seguia buscant però nosabien la veritat: el tresor estava maleït perquè elcapità amb el seu bucaner va fer un pacte amb eldimoni, utilitzant el tresor i la sang del bucaner idel capità. Així doncs, tot el qui robés el tresormoriria. El capità de la Perla Negra que era unvaixell goleta, va anar a buscar el tresor i es vatrobar amb els esperits del capità i el bucaner queeren els guardians del tresor i van matar el capità.La tripulació estava esperant el capità peròl’esperit els va matar a tots. Diuen que el tresorsegueix a l’illa de Les Bermudes i que si trobes eltresor moriràs amb un terrible patiment i escoltantcrits de dolor.

El bucaner mort i el pirata mort

74. LA LLEGENDA DEL DOFÍVaig anar a la platja de nit. La lluna plena esreflectia al mar i les onades es trencaven amb laplatja. Em vaig acostar a l’aigua i les ones em vanarrossegar. Em van enfonsar i al sortir de l’aiguaentre la boira, vaig veure un vaixell. Em vaig enfilard’una corda però, una ona em va tirar. Vaig sentiruna veueta que em deia que trobés un tresor.L’animal em va ajudar a enfilar-me. Vaig arribar adalt de tot però, em vaig amagar perquè hi haviapirates. El capità va dir, on estava el tresor, a lesbodegues. A la nit vaig anar a les bodegues i elvaig trobar. Era un anell d’or. Vaig sortir ràpid deles bodegues i va venir l’animal. Era un dofí! Livaig donar l’anell i al tancar els ulls estava a casa.

Lluna

Page 9: Llibre recull tots microrelats 2015

75. ELS PIRATES DOLENTS ONO?El Capità Negre, amb el seu lloro a l’espatlla,contemplava el vaixell enemic per robar-li lesmonedes d’or. De cop i volta es va aixecar unatempesta que va estripar les veles i va fer cauretots els mariners al mar. Van arribar a una illaabandonada i van haver de suportar una nit molttenebrosa. Quan es van despertar es trobavenmolt malament i el Capità Negre va haver d’anar al’hospital perquè li posessin una cama de fusta.A partir d’aquell dia els mariners i el Capità Negrevan canviar. Amb un mocador verd i vermell, ambuna bola del món estampada, que volia dir «pau»,en l’idioma d’aquells pirates, van començar arescatar persones. Ells, que van començarabordant vaixells i fent presoners, van acabarajudant-los!Això vol dir que tothom pot canviar i de ser dolentpassar a ser una persona que ajuda els altres.

Doraemon

76. HAS DE SER BONAPERSONAQuan aquella boira espessa es va obrir es vaveure una proa molt tenebrosa. No! Era el capitàEscanyadits i el seu ull de vidre era desafiant.Estava buscant un tresor. El seu mapa estavamolt trencat. Haurien de creuar el Cap d’Hornos?Seria bona la recompensa?El pirata navegava i navegava. A la seva orella,l’anella de plata que li feia d’arracada ja no estariasola. Tots sabíem què anava a fer. Es disposava acreuar el Cap d’Hornos.Després de lluitar amb tempestes i onadesgegantines el vaixell va creuar el Cap d’Hornosperò només quedava el capità. Tots van morir enl’intent. Aquelles veles blanques ja no erenblanques. Els barrils de rom ja estaven buits.Havia arribat a l’illa. Segons el mapa el tresorestava allà però... No! Estava buit!Això demostra que les males persones maiguanyen, per això has de ser bona persona.

CHIKEN XD

77. EL DIARI DEL LLORODissabte 18 d’octubre: Era una nit tempestuosa imolt tenebrosa; mitja tripulació va caure del vaixelli tots cridaven: Ah!!!!! Socors!!!! Ajuda!!!!... Fins quedel mar va sortir un kraken i se’ls va menjar a totsmenys a mi, el lloro del capità. Quan la nit es vaaclarir una mica em vaig refugiar en un illotdeshabitat.Diumenge 19 d’octubre: Em van trobar uns piratesi vaig anar amb ells; tenien només un objectiu,matar al kraken amb un arpó esmoladíssim iclavar-li: nyac! Algun tret rebria que fos mortal.Dilluns 20 d’octubre: Anàvem rere el kraken enmigd’una tempesta que ves a saber quants dies feiaque durava.Dimarts 21 d’octubre: La tempesta empitjoravaper minuts, van haver cinc homes morts ofegats.Dimecres 22 d’octubre: La tempesta havia parat ihavíem vist al kraken, vam tirar l’arpó i el vammatar.

3dsi

78. EL PIRATA RONDINAIREHi havia una vegada un pirata que sempre estavadescontent. Anaven a una illa a buscar tresorsamb moltes monedes d’or i de plata i tampocestava content, anaven a atracar un vaixell itampoc estava content, li feien un regal i mai peròmai estava content. Un dia li vam fer una festad’aniversari sorpresa i... tampoc hi va haver sort,però entre tots li vam regalar un garfi perquè elseu era molt vell perquè feia 48 anys que el tenia.Llavors li va sortir un somriure d’orella a orella itots però tots vam saltar d’alegria i encara avui, lagent diu que aquest vaixell es diu el piratarondinaire.

La estrella de mar

79. EL PIRATA SANGUINARI

Van pujar una altra vegada al galió. El piratasanguinari portava mesos navegant. S’estavenquedant sense menjar i la seva tripulació teniaganes de menjar. Quan es va acabar el menjar...cada dia havia de matar les balenes que hi haviaal voltant. Al final es van acabar les balenes i vadecidir menjar-se cada dia un dels tripulants. Eltripulants morts de por, uns es tiraven per la popai uns altres per la proa. Però el pirata estava mortde set i no tenia un altre remei que beure aiguadel mar, tot i que no era bona i portava infeccions,microbis i caques d’animals marins. Finalment elpirata sanguinari va morir i els tripulants esdevoraven els uns als altres.

La sirena

80. DIARI DEL PIRATA MÉSAVENTURERNo veia res estava tot molt fosc, de sobte vaigveure una llum, al fons, molt llunyana. No sabiaquè fer, sortir d’allà, no sortir... Després de dubtarem vaig decidir, sortiria d’aquell manicomi deratpenats on m’havien tancat. Havia arribat alvaixell que era el que volia fer des de que no teniallibertat. Quan vaig arribar les coses haviancanviat i tota la tripulació em va reconèixer:- Senyor!- Has tornat!- Senyor!- La meva tripulació!- Com esteu?- Bé, senyor, bé.Jo vaig tornar i la meva tripulació es posà moltcontenta com jo. Havia passat molt temps tancat,el meu vaixell, la meva tripulació... De sobte emvan tremolar les cames i em vaig paralitzar...... Vaig morir.

La capitana

81. EL PIRATA FAMÓSUn dia meravellós, viatjant pels set mars es vantopar contra un vaixell pirata, un bergantí.Hi va haver una batalla que no hi havia maneraacabar. Així que es van fer amics. Però un dia vanatacar un vaixell, es van barallar pel tresor i vantornar a fer enemics.Va tornar a esclatar la guerra i va guanyar elBarba gris, el pirata bo. El Barba gris havia matatel pirata dolent.Tot content es va quedar amb el tresor i al final vaderrotar tots els altres vaixells pirates dolents ivan descobrir molts països nous i va ser el piratamés famós del món.

Príncep Pirata

82. LA BATALLA DEFINITIVALa batalla havia començat, capità contra capità.Els dos ordenaven el mateix- Dispareu els canons! - Deien.La tripulació del capità Pota de pal va abordar elvaixell del capità Barbalila i van passar una estonalluitant fins que només van quedar els doscapitans. Aleshores van decidir anar a una illa perlluitar. Els dos lluitaven la batalla definitiva per untresor que hi havia en aquella illa, qui guanyés se’lquedaria, però van lluitar i van seguir lluitant finsque van morir els dos. Així que ningú es va quedarel tresor.

Wuate

83. EL TRESOR PERDUTTot va començar en una illa abandonada.Tres vaixells que es deien: el galió, la goleta iel bergantí es van trobar al mateix lloc: a l’illade tortuga. Tots volien trobar el mateix tresor,així que van lluitar i només van acabar viusels capitans. El pirata del vaixell goleta manàal seu ajudant que fes un mapa fals perintercanviar-lo per un altre mapa amb elcapità del vaixell bergantí. Però el vaixellbergantí també va fer un altre mapa fals. Méstard, el capità del galió va trobar un mapaque era un dibuix d’un nen petit i es van riured’ell i cada vaixell va anar a buscar el tresorpel seu compte. I va resultar que finalment, el

vaixell galió va trobar el tresor mentre que elbergantí i la goleta es van perdre.

Dofí

84. EL TRESOR DE L’ILLAMARAVILLALa batalla estava a punt de començar. El Garfi i elBarba Vermella estaven enfrontats. Els dos volienel tresor de l’illa Meravella així que van decidirlluitar. El Garfi estava preparant-se per la lluita imentre estava despistat Barba Vermella vaaprofitar i va disparar-li amb el canó. Tota latripulació va morir menys el capità, que va trobarun altre vaixell mentre estava nedant a la deriva.El vaixell el va rescatar, i el Garfi va dir a tota latripulació d’aquell vaixell que anessin a l’illaMeravella.El Barba Vermella creia que el seu rival haviamort. Mentre els vaixells anaven cap a l’illa, elGarfi i el Barba Vermella es van trobar i van lluitar,però aquesta vegada, va guanyar el vaixell delGarfi.Una vegada van haver trobat el tresor, la tripulaciói el capità, van matar al Garfi i es van emportar eltresor.

SpeedPepon

85. EL VIATGE INESPERATEm vaig despertar a alta mar, tot era com unsomni. Vaig veure fàcilment altres tipus de piratacom ara el corsari, el bucaner i el filibuster, lagent tenia por perquè era el pirata més perillós delmar, jo no sabia què era un pirata fins que em vaigveure al reflex de l’aigua, com que era pirata emvaig decidir a anar a la guerra... i em van dispararal cap. Vaig caure al mar i els taurons em vanmenjar. Els pirates es van enfadar tant que vanprovocar una guerra contra els animals marins,els taurons es van menjar les cames de la granmajoria de la tripulació. Els pirates van matar totsels peixos i dofins del mar. Finalment els piratesvan guanyar la guerra i amb les espines delsanimals van fer una estàtua meva.Em vaig llevar, era tot un somni...

Avatar

86. LA DONA I EL PIRATAEnmig de la batalla la dona pirata va saltar al’altre vaixell on hi havia un home pirata. Els doses van enamorar. Ella era molt bonica: tenia elcabell ros i els ulls blaus. Ell també era moltatractiu, tenia el cabell llarg i de color marró i elsulls blaus com ella. Es van casar i van viurefeliços.

Saraymà

87. EL GARFI PERDUTUna nit molt estranya el pirata Barbantic voliaanar a buscar el tresor de l’illa Fantasma, peròquan va anar a posar-se el seu garfi, no el vatrobar, HAVIA DESAPAREGUT! Barbantic es vaposar histèric. De sobte va recordar que al tresorque buscava hi havia un garfi, un garfi d’or, aixídoncs va agafar el seu vaixell i va anar marendins.Aleshores va veure un altre vaixell:- Un altre vaixell! Ràpid, ràpid, que s’emporten eltresor! Hem d’arribar a l’illa! - Una vegada a l’illa vaveure que es tractava d’una dona pirata.Tots dos van lluitar durant setmanes i setmanes.Però un dia en Barbantic es va oblidar del tresorperquè s’havia enamorat de la pirata, i ella tambées va enamorar d’ell. Així doncs, els dos vanagafar el tresor, en Barbantic es va posar el garfid’or i se’n van anar junts per sempre.Barba Antic

88. LLADRES DE ROBAVam acabar de robar el vaixell però només hihavia roba, així que vam tenir una idea.MODELS! És una tonteria però...- Hola senyors i cuinera, ara surt Barba Roja.Tots: bravo, bravo, bravo.

Page 10: Llibre recull tots microrelats 2015

Barba Roja: AAAAAAHHHH. Se m’ha trencat laroba, cosidoooor!- El veu tirar per la borda.Barba Roja: Jo mateix et tiraré si no em cusesaixò.BUUUUUUM! Van llençar una bomba.Tac, tac, tac, tac, nyeeeeeeec pa!Tots: AAAAAAAAAAHHHHH.Barba Roja: - És Barba Negra! Agafeu el pa secper llençar-li.Barba Negra: Hola.Tots: A la cargaaaaaaaa!Barba Negra - Oh, no! Pa amb cucs, correu!Xas xas xas xas.Barba Roja: I on ha caigut la bomba del canó?Tots: O, o o o o o.Blup, blup, blup.Barba Roja: Ens ofeguem.

Barba Roja

89. LA BATALLAEs va acabar la batalla, una batalla que teniaconseqüències, però que en realitat era entre elFuster i el Bucaner. Molts morts i poques vides,ningú va guanyar, però hi havia un problema: elsmillors tripulants havien mort.- Capità, capità?- Què vols?- Hi ha un problema.- Quin problema?- Els millors tripulants del vaixell han mort...- Oh no!- Què fem, capità?- Anirem a bucar-ne uns altres.Van pujar a una barca xicoteta però quedava untripulant d’un altre vaixell i els va atacar.Aleshores la barca i el vaixell enemic es vanenfonsar i tots es van ofegar.

Batalla Negra

90. UN VIATGE INESPERATEra un viatge inesperat. Jo formava part de latripulació d’un pirata anomenat Ull Verd. Diuenque un dia li van clavar una espasa a l’ull i es vacol·locar un diamant verd al buit.Els homes d’Ull Verd teníem moltes ganes desaquejar el tresor de l’illa de la Calavera, però elsamericans se’ns avançaven. Vam travessarl’Atlàntic i el Pacífic fins trobar-nos-els. Els vamabordar i la lluita va ser aferrissada. Els homesd’Ull Verd estàvem guanyant, fins que de sobte,un tripulant americà va llançar una bomba perenfonsar el vaixell. Ull Verd va recular i vadesembarcar en una illa desconeguda on vamtrobar un tresor inesperat en una cova.A partir d’aquí, seguiu imaginant...

Dodonpà

91. LA GRAN ESTRATÈGIATot era fosc. No es veia ni un raig de resplendord’aquella lluna de plata. Només escoltava unesquantes veus. Em vaig aixecar i vaig descobrirque era al mar. Em va entrar aquella sensacióespecial. Sensació com si algú m’estiguésdonant cops de puny a la planxa. Era por. Haviade sortir d’aquell vaixell. De sobte les veus vancallar. Es van esfumar. Vaig sentir unes passesque cada vegada eren més fortes. Quan lespasses ja eren sobre meu, vaig descobrir la granestratègia. Em vaig ficar al camarot del capità.Vaig obrir la finestra. En obrir-la una ventadaferotge em va esgarrapar la cara. Em vaigespantar. Vaig picar a la porta amb totes lesforces. D’una revolada em vaig amagar a l’armari.Els pirates es van tirar al mar per buscar-me. Lagran estratègia havia estat un èxit...

Pallonari

92. CAIXETASentia la brisa fresca rosar-me la cara i lasuperfície on em trobava es balancejava fràgil ilentament...Estimat diari, encara no sé si et puc dir diari. T’hetrobat al cambrot d’aquest veler. No sé quantsdies porto a la mar, m’he despertat enmig del nores, només veig aigua...

Al mateix cambrot també he trobat un mapa quecobria tota una taula on hi havia senyalada unailla. He decidit embarcar-me rumb a l’illa...No et creuràs el que he trobat... una caixeta, ambun cadenat en forma de cor. Era perfumada d’unaaroma d’espígol i romaní...Avui és el gran dia, he embarcat a l’illa i només hihavia una trista palmera... després de fer 123forats he topat amb una clau...Em dirigia a obrir la caixa, però una veu m’hasobresaltat, i la caixeta ha caigut a lesprofunditats, i amb ella els seus secrets.

Unmomentquehaigdanarallavabo

93. EL PIRATA DESPISTATHi havia una vegada un pirata despistat i la sevatripulació maldestre. Sempre ficaven tots la pota.- Hola! Sóc el lloro del pirata, i la veritat és que nosé què li passa. Està obsessionat amb elstresors.- Que algú em serveixi un got de vi, ja!!! - va dir elpirata despistat.- D’acord senyor, ara mateix - contestà el Max.- Ah!!!! Cocodril a la vista !!!- Agafeu el mapa! Hem d’anar a buscar el tresor -va contestar el pirata despistat.- No hi podem anar perqué el cocodril no ensdeixa, pum!!!!!- Aixequeu-vos, senyor, on està el seu barret? - vacontestar el Max.- El meu barret està al meu cap - va contestar elpirata despistat.- No senyor, no el tens al cap. Se l’està menjantel cocodril - contesta el Max.- Mireu!!!! El tresor està al mar - va contestar elpirata.- Nooo!!!!

Ninagateta

94. UNA AVENTURAINESPERADADavant meu es veia un vaixell que trencava lesonades. Tenia tota la bandera estripada. Latripulació, portava un barret, un pegat a l’ull ialguns un lloro a l’espatlla.Més tard, mentre jo estava fascinada amb aquellvaixell, entre la boira en va aparèixer un altre. Joestava molt emocionada, però a la vegada moltespantada. Van començar a disparar-semútuament. Les bales dels canons, quan erendisparades, tornaven al vaixell, perquè el vent lesesgarrapava amb ràbia. Aquella boira fosca quedeixaven les bombes no deixaven veure res. Méstard tot es va esbandir davant dels meus ulls quebrillaven.De sobte va acabar tot.Tot era un somni.

Xoco

95. LA LLEGENDA D’UNCONTRAMESTREEl capità havia mort. Després d’una sagnant lluitael capità va morir. Ara jo era el capità i estavadecidit a complir els seus somnis: Conquistar elsset mars i ser el rei dels pirates.La meva primera ordre va ser venjar el capitàmatant a Barba Sang. Després del nostre segonenfrontament ens vam emportar la victòria. Araque el nostre capità descansava en pau vaig anara conquistar el mar de l’est, el mar de l’oest, elmar del sud i el mar del nord. Després d’això lameva recompensa va arribar als 675 milions i vaigconquistar dos mars més: el mar Vermell i el marMonstruós. La fama de la meva tripulació era tangran que la recompensa total va arribar als 5 milmilions.Però quan vaig conquistar l’últim mar em vantrair... Vaig morir.

Rei Pirata

96. EL PIRATA ESPIANERJa eran allà, a l’illa, els pirates amb la roba bruta,robada i plena de sang, que estaven buscant elmeu tresor, que vaig trobar l’any passat. Em van

veure. Ara tenen la meva dona i duen que si no elsdono el tresor la mataran.Com creus que acabarà?...

Cap gros

97. HISTÒRIA D’AMOR DELSSET MARS- Vaixell a la vista! - exclamà el capità BarbaVerda tot enfurismat.Entraren amb compte al vaixell, amb fúria, però, ellloro de Barba Verda, en veure el lloro femella dela tripulació contrincant, va sentir com l’amor feiaefecte.Es van llençar els dos a sentir els seus becs delloro a la boca, però, els pirates els van separar ino aprovaven la relació. Tot i això, els lloros nofeien cas i es van entregar a l’amor a la cambradel capità... tot d’una, però, el papir del terra, vacomençar a cremar-se. No es van poder salvar.I aquesta va ser la història d’amor més conegudadels set mars.

Olivasconanchoa

98. FORTALESA NEGRAQuan era petita el meu avi, que era el capità delspirates Negres, tenia un mapa. Em va portar abuscar-lo. Tots els del vaixell van morir perquè novan poder creuar el cap d’Hornos. Vaig ser l’únicaque va sobreviure.Ara ja tinc 28 anys, tothom em coneix pel nom deFortalesa Negra; me’l van posar els nois delvaixell. Sóc la pirata més ferotge del país. Tinc elmapa, ja estic llesta per buscar el tresor. Helluitat amb altres pirates, he estat en tempestesterribles, he sentit que em feien mal, però mai hetrobat un tresor. Tornaré a creuar el cap d’Hornos.Passats deu dies, passem pel costat d’unes illesabandonades. Aconseguim arribar tot i elscorrents contraris. Hem trobat un altre mapa, peròcap tresor. Continuem buscant i... sorpresa!, hemtrobat el tresor dins d’una roca!Tornem a casa. Prova superada!

Fortalesa Negra

100. JERRY: TOTA UNAHISTÒRIALa foscor s’ha apoderat del vaixell i surto correntsde l’habitació. Em dirigeixo cap a la bodega pervisitar al Jerry. Tinc por de ser descoberta.Instantàniament, dubto si retrocedir. Acaboentrant i fent-li costat. Se sent sol i és injust ques’hagi de quedar allà pel seu passat. Tothom esmereix una segona oportunitat, fins i tot un pirata.Encara recordo l’atac. Els canons van aparèixer ijo tan sols tenia quatre anys. Malauradament, joera un objectiu visible. La mare va córrer a cercar-me. Arribà, i em salvà d’una mort assegurada, dela qual ella sigué la víctima. Recordo tant a lamare...

99. EXCUSESSegon premi de la categoria A- Que sí, que t’ho prometo, no t’ho creus?- No gaire - respongué la mare.- De debò, jo era al meu vaixell, de sobte se m’haempassat un huracà colossal, he viatjat a unaaltra dimensió i, fins i tot, he conegut a unspirates! I també...- Ja, i com eren aquests «pirates»?- Doncs tenien un aspecte estrany, uns erenprims i els altres amb una panxa gran com unavaca. Portaven una cama de fusta, o un garfi, ouna espasa... I ens hem fet molt amics! M’hauriaencantat quedar-me allà jugant amb ells, peròmàgicament he aparegut a la cuina. Què, ara jaem creus?- No cal que diguis mentides, m’he assabentatque no has anat a comprar el pa.- Qui t’ho ha dit?- Un pirata.- I què feia un pirata per aquí?- Fingir que feia la compra per la seva dona.

Melonysandía

Page 11: Llibre recull tots microrelats 2015

En Jerry em mira i veig la tristesa reflectida alsseus ulls. La seva mirada està plena de sinceritat.És la que em fa decidir.M’escapo amb ell perquè ara sé que algunesdecisions s’han de prendre amb el cor i no amb elcap.

Vesper

101. EL TRESOR AMAGATUn pirata que estava caminant pel seu vaixell vaveure una illa que coincidia amb la del seu mapa.Segur que hi havia el tresor que buscaven!El capità va ordenar acostar-s’hi per tirar lesàncores i arribar a l’illa amb els bots. Van ancorarprop de terra quan ja era fosc per buscar.L’illa era molt gran i el mapa no indicava on hihavia el tresor. Així que van decidir que la meitataniria amb el capità i la resta es quedarien alvaixell vigilant.L’endemà van amarrar els bots a la platja i mentreexploraven l’illa van descobrir-hi un home, aviat elvaren reconèixer, era un vell pirata amic seu queel seu capità havia abandonat a la illa.Ell els hi va explicar on era el tresor i tots juntsse’n van anar de l’illa contentíssims imultimilionaris.

Estrella de mar

102. ELS 12 PIRATESEn temps de pirates, hi havien aproximadamentuns 12 pirates, amb màscares perquè no se’lsdescobrís, també eren propietaris d’un vaixell nogaire gran tot cobert d’un metall que el defensava iamb uns quants canons grans que deixen anarles bombes amb força.Aquells pirates no tenien moltes armes, però lesdominaven com experts, ningú els podia vèncereren indomables tothom els temia, d’altres deienque era una llegenda.Un dia al intentar atracar un vaixell de les forcesitalianes una noia amb una daga que ajudava ales forces italianes, va agafar la daga i per darrereva matar a un dels 12 i una gran explosió es vasentir i tothom va parar.Al cap d’uns 11 segons els 11 pirates quequedaven van desaparèixer, però tenien el cosd’un del pirata que van matar les forces italianes.

Biel

103. LA DESFETAMentre la tripulació de l’Ull Pelut s’omplia lapanxa de rom, el vaixell del Dent d’Or s’obria pasentre la boira per arravatar-los el cofre onguardaven el mapa del tresor.Tots dos es dirigien cap al Cap d’Hornos. Elstripulants de l’Ull Pelut ni se n’adonaven que enDent d’Or cada vegada se’ls apropava més.- Els atraparem abans de dues hores i elsabordarem - va dir en Dent d’Or.L’intent d’abordatge començà. Al cap d’unaestona els de l’Ull Pelut van veure que seria difíciltreure’s de sobre en Dent d’Or, així que van fer unpla: arribar abans que els seus perseguidors alCap d’Hornos.- Allà, serem nosaltres els qui els abordarem -digué l’Ull Pelut.Però la mar del Cap d’Hornos és molt senyora itots dos vaixells van naufragar. Tots aquellspirates estaven tan embadalits amb l’or que el seudesig els va portar a la mort.

Lleona dels 24 sols

104. INTENTEM-HODavant meu, davant de la meva petita barca ambla meva petita tripulació, va aparèixer una grantripulació de pirates i la seva enorme barca.Estàvem aterrats, tenien pensat atacar la nostrailla, però nosaltres no ens vam donar per vençuts.Com si era una tripulació gran, petita o un exèrcit.Nosaltres sempre protegirem la nostra terra i lanostra gent. Vam recollir tripulants que ens volienajudar, eren pocs però forts. Es van acostar i vam

començar a lluitar, al cap de poc temps l’altretripulació es va rendir. Sempre hem de lluitar perlo que volem, i mai donar-nos per vençuts. Almenys ho hem d’intentar!El vostre capità.

Aigua Turquesa

105. LA CARTAEra una nit fosca, des dins de la profunditat del’aigua vaig veure una llum brillant, era or i més or,tot envoltat de mar. Tot seguit vaig ordenar quepreparessin els bots i es dirigissin cap a l’or. Desobte van aparèixer unes nimfes i no sé pas quèmés va passar perquè només recordo la carad’aquella bonica sirena. Sé que no podia parar demirar-la, era preciosa. Em va agafar de la mà i emva enfonsar cap dins del mar, fins que els meussentits es van envoltar de foscor. Em vaigdespertar en una illa; un lloc ple de vegetació. Araenvio aquesta carta i la llenço al mar per si algú latroba i em pot venir a rescatar.

Mr. Egland

106. ATACANT A L’ENEMICJo era un jove pirata que lluitava pel que volia.Vaig cridar la meva tripulació perquè agafessin lesseves espases i saltessin a l’altre vaixell illuitessin pel cofre del tresor que tenia el meuenemic, Barba Negra.En un tres i no res estava al vaixell del meuenemic, Barba Negra, vaig lluitar contra ellsegons, minuts, fins i tot hores. Quan BarbaNegra i la seva tripulació estaven sobre cobertaamb les nostres espases clavades al cor, vaigordenar que agafessin el cofre del tresor i elposessin a la meva cabina.En la fosca tempesta tot eren trons i llamps, peròa la meva cabina estàvem celebrant la victòria.Estàvem festejant la mort del meu enemic BarbaNegra i el nou tresor que omplia les nostresbodegues.

Marina 23

107. FUGIDA DEL VAIXELLPIRATAEstic lligat al pal major del vaixell i sóc presoner.I ara què faig? - Em pregunto.Abans a un dels pirates se li ha caigut l’espasaperò si l’agafo, em veuran, de cop em ve una ideaal cap, m’esperaré que s’adormin i l’agafaré.Ja és de nit i tots dormen, és el millor momentper escapar, ràpidament agafo l’espasa i tallo lacorda.Recordo que a la bodega hi ha provisions ipólvora, vaig silenciosament i recullo provisons, depuntetes aconsegueixo portar-les fins a unabarca, torno a la bodega i llavors encenc unametxa.En menys de 30 segons explotaran 20 barrils depólvora, sense fer soroll, torno a la coberta, pujo ala barca i fujo d’aquell vaixell, de cop em giro iveig com explota.De sobte, algú em crida:- Va Tom, preparat per anar a l’escola - em diu lamare.

Mike

108. ELS PIRATES ESPACIALSHi havia una vegada un vaixell que tenia 9 pirates+ 1 capità. Un dia mentre navegaven enmig d’unatempesta caigué un llampec màgic i el vaixellcomençà a volar. El vaixell arribà a un planetadesconegut i aterrà. Quan aterraren van veurehabitants molt estranys: tenien 4 ulls, 1 nas, 2boques, 6 braços, 8 dits per cada braç, 3 cames i3 peus. Llavors els habitants van parlar.- Som la raça dels Plasti, i us donem labenvinguda al nostre planeta.I els pirates van contestar:- Gràcies.I van parlar una bona estona.I els Plasti van preguntar:- Teniu plàstic??- Ara no però al nostre planeta n’hi ha molt - vancontestar els pirates.

- Fem un acord, per cada tona que porteu cadaany us donarem poders - van dir els Plasti.- D’acord - van dir els pirates.I, des d’aquell dia, cada any els pirates portenplàstic als Plasti.Fi.

Reisa

109. BETTY, CAPITANAL’Elisabeth va sortir de la seva cabina delReptasirenes, vestida de dol.Va fer el discurs sobre com el seu pare, ex-capitàdel vaixell, havia mort en combat, i que ella eraara la capitana. Després va tornar a la cabina.Els següents dies va intentar que la tripulació lifes cas, però li feien la guitza constantment.L’ocellot que li havia deixat el seu pare tampocajudava dient «La Betty és una bleda, ah, no li feucas, ah».Només el seu pare li deia Betty, va pensar laElisabeth. Per tant, el seu pare li deia bleda.Va passar uns quants dies tancada a la cabina.«Xof!»Es va sentir per tot el Reptasirenes.L’Elisabeth es va anar enfonsant lentament,mentre els taurons se li acostaven. L’últim que vapensar va ser en la veu del seu pare: «Betty».

Nuriduli

110. EL TRIANGLE DE LESBERMUDESÉrem la meva amiga i jo que ens dirigíem aFlorida per fer un article. De sobte el nostre vaixellva començar a donar voltes i més voltes. Alhoraque ens estàvem enfonsant, al nostre voltant hi vaaparèixer remarcat amb fum vermell, un trianglegegant...La meva amiga va dir, que era el triangle de lesbermudes i la veritat, tenia totes les cartes al seufavor.D’entre el fum, va sorgir la silueta d’un piratallegendari que s’havia enfonsat en aquell mateixlloc feia moltíssims anys i que va fer que ensenfonséssim més encara. Ens va allargar unabranca, per donar-nos una segona oportunitat.Naturalment, no la varem acceptar, perquè... erael fantasma d’un pirata!!!!! Se’n va anar rebotat,oblidant-nos. Després d’això, nosaltres vàremmarxar i finalment publicar l’article. La gent enllegir-ho i adonar-se de la nostra valia ens deienLES PIRATES!

Quadradito

111. EL CAPITÀ STAX, EL MÉSTENEBRÓSSobre el mar profund s’alçava el capità Stax. Elcapità volia tenir el tresor que estava en una illadeserta. Per arribar-hi hauria de passar pelperillós i tenebrós Cap d’Hornos.Entre les nits del dimarts i del divendres 13 dejuny es van formar fortes tempestes, fins i tot alcapità Stax li costava maniobrar per sortird’aquella mala mar terrible. Entre l’espessa boiranomés es veia la bandera del capità Stax, unabandera negra amb una creu de sang. Només sesentien els crits del vell Fermí, el lloro del capità,que cridava de por amagat entre els barrils derom.El seu terrible enemic, el capità Barbarroja, elseguia de prop, però el capità Stax va aconseguirsortir de la tempesta i arribar a l’illa, un tresor queell volia sempre i és: el seu cap.

Slenderman

Page 12: Llibre recull tots microrelats 2015

Categoria B

2000-2002

(13/15 anys

13/15 años)

1. LA LLUITALa lluita ha estat ferotge. El vaixell gairebédestrossat navega ara sense rumb. No sabem sipodrem arribar, sense queviures ni forces, sensecap altre desig que descansar. Hem perduthomes, els nostres amics, companys de cada dial’absència dels quals mai podrem pair. I tot perquè? Per què atacar, colpejar, trencar, pegar,destruir... i finalment morir? Mai no he entès laraó, però vaig néixer en un vaixell pirata, fill d’unasirena capturada una nit de lluna plena. Ella vamarxar i em va deixar aquí, en un món ple derancúnies i odis, un món que no entenc, que novull... Mare sirena, quan em vindràs a buscar?

Evans

2. EL PATOSO CEJAS NEGRASUna vez al pirata Cejas Negras le pasó una cosamuy extraña y no muy normal en su vida, porprimera vez le habían robado su barco llamadoSanta María con toda su tripulación dentro. Muyenfadado el temido pirata buscó por todas partesy todos los rincones que se le ocurrieron, pero notuvo suerte. En medio de todo el lío se le presentóotro problema, las facturas del puerto por haberaparcado su gran barco:- Serán inútiles, cómo pueden cobrarme por algoque no estoy utilizando - dijo el pirata.Pasaron unos meses y descubrió qué habíapasado, se había olvidado de atar las cuerdas delbarco y por eso se lo habían robado. Nunca volvióa encontrarlo a pesar de que se pasó añosbuscándolo.Desde entonces se le conoce como el piratapatoso que le robaron el barco.

MCA

3. LA PIRATERÍA DE HOY ENDÍAEstaban a punto de pasar la tormenta, los piratassabían que si pasaban la tormenta podrían llegara conseguir el tesoro que tanto tiempo han estadoesperando. Sabían que como mucho podríantardar un día para llegar a la isla donde seencontraba el tesoro. Pasadas unas horas seescuchó:- ¡Tierra a la vista! - exclamó el vigía. Todosquedaron asombrados, incluido el capitán.- ¡No os quedéis parados, seguid trabajando parallegar! - ordenó el capitán.Todos siguieron haciendo su trabajo para poderllegar más rápido, se notaba que la tormenta yase estaba tranquilizando y que todo volvería a lacalma. Llegaron a la isla y sólo los piratas conmás rango pudieron ir a buscar el tesoro. Minutosdespués lo encontraron.- ¡La X marca el lugar! - dijo el capitán.Cavaron hasta dar con el tesoro. El botín fueexcelente para los piratas: la contraseña de KatyPerry en Twitter.

Jafeth

4. UN VIAJE INESPERADO- ¡Por qué a mí, por qué me queréis a mí! Quétengo para que sea tan importante! - dijo aquellachica histérica, que estaba atada por las manosen una silla, mientras toda la tripulación depiratas descarados la observaban fijamente. Ellasabía perfectamente que por mucho que chillase,nadie la oiría en aquel lugar, estaba en medio delmar, en un barco de piratas ¡secuestrada!Sus gritos de salvación eran completamentemudos en aquel lugar.- ¡Porque tú sabes dónde está el gran tesoro! ¡Elgran tesoro que puede cambiar este mundo! - dijo

alzando las manos el capitán eufórico. - Tú eresquien sabe dónde está. Sabes todo, y si no nosayudas...- ¿Si no os ayudo qué? - dijo la chica mirandofijamente al capitán con una mirada desafiante. -¿Seré comida para los tiburones?- ¡Cállate! - dijo alzando la voz - Esa cosa puedecambiar el mundo. No soy tan...- Estúpido - interrumpió la chica - ¿o sí?

Anónimo

5. LA PIRATERIA NO ÉS FÀCILEra el nouvingut, havia entrat en un vaixell piratagràcies al meu pare. Això aportaria, creia, emocióa la meva vida.Tot el viatge esperant l’abordatge, per demostrarels meus companys que jo també podia, peròsobretot per demostrar-me a mi mateix que serviaper alguna cosa, que no era un inútil. Quan vandonar l’avís de vaixell a la vista, se’m va regirarl’estòmac.Al agafar la corda per tirar-me a l’altre vaixell, vaignotar la meva mà suosa. Vaig agafar embranzida ivaig saltar. Vaig estampar-me contra el terra. Totseguit, al aixercar-me em va venir un home. Eraqüestió de supervivència l’havia de matar. Vaigdesenfundar l’espasa i vam entrar en la lluita.No vaig durar més de tres segons, quan em vatallar el cap amb un cop perfecte, imprevisible.L’últim que vaig pensar va ser: «Doncs sí, sí quesóc un inútil».

John

6. MEMÒRIES D’UN LLOP DEMARAjagut al llit i abraçat a la mort, he deciditescriure, per dir-ho així, unes memòries delsmoments més feliços viscuts, més aviat breus, jaque si els hagués de descriure amb tots elsdetalls no tindria pas temps.Aquesta història es remunta a quan cavalcava a lamar Mediterrània, a bord del magnífic vaixell«Tempesta», temut pels vaixells de mercaderia oels transportadors de riqueses, ja que la tripulacióens caracterizàvem per ser uns «pirates honrats»,com ens anomenava la gent humil, perquè tot elque robàvem els ho oferíem a ells. Tot i que, perals de dalt i els més rics, continuàvem sent unscriminals, i volien el nostre cos penjat d’una forca.Era una vida de risc constant, però també d’intrigai aventura, i això és el que em feia feliç: no saberel que podria passar l’endemà, ni l’altre.

Emmm Arya

7. EL MAPA PERDIDO- ¡Ron, ron, ron, con una botella de ron! ¡En la islamisteriosa... hay un gran tesoro! - Esta es una delas estrofas de la canción que tanto les gustabaal Capitán y a su fiel amigo Penny.Estos dos intrépidos piratas deseaban tantasriquezas como su cabeza pudiese imaginar.Cuenta una leyenda que en esa isla misteriosadel Pacífico, donde se hallaban los dos piratas,en una inverosímil guarida se escondía el mayortesoro de los Vikingos.En un prodigioso amanecer, el Capitán se dispusoa ir en busca del magnífico tesoro. Fue entoncescuando se percató que no tenía un objetoprimordial para su búsqueda: el mapa.Decidieron ir a su encuentro por lo que tuvieronque ascender por un peligroso acantilado hastallegar a su cima. Allí se hallaba la CiudadProhibida de los Vikingos, que fue abandonadamuchos siglos atrás y actualmente custodiadapor los temibles Chankors.

Flora Infraganti

8. EL PIRATA QUE DESEABASER BUENOEn un colosal barco de piratas, el Surcamares, nomuy lejos de aquí se encontraba una malvadatripulación y su aún más malvado Capitán querobaba y atemorizaba a cualquiera que se cruzaraen su ruta. Era el más temido en los Mares delSur.Últimamente el Capitán había estado pensandomucho, cosa rara en él, que ser malo no era lomejor para él ya que tenía una avanzada edad.Quería pasarse al lado de los buenos y nocombatir con los piratas.Él nunca quiso ser pirata pero ya desde muypequeño su padre lo embarcaba para queaprendiera el oficio pirata.Aún tenía la posibilidad de ser buena persona ydejar de ser un villano cruel. A lo mejor a partir deahora dejaría de robar y asustar para convertirseen un pacífico aldeano. Era una vida con la quesoñaba desde la infancia.Aún podía cambiar...

Barbaroja

9. SALADAQuin coratge! Quina audàcia! Afronta els perillssense por com ningú! Calen dones valentes comella! Brusca i descarada o refinada i distingidasegons el moment! Temerària i valerosa! Granfilibustera! I salada, molt salada!Desmesuradament salada! Això és una piratacom cal!

Salada

10. MI ADMIRADO CAPITÁNPIRATA¡Oh capitán, mi capitán! Usted que siempre haestado a nuestro lado, que nos ha protegido consu machete. No hay más sabio lobo de mar comousted, nadie que mejor conozca los azules queusted, y los rayos de sol al caer. Usted, valiente,que amaga sus sentimientos bajo el sombrero,para no preocuparnos; que su nombre es lealtad ysu apellido valentía.No conozco amor más grande que el suyo por elmar y el de su sombrero. ¿Sus colores favoritos?Los de su pluma. Usted navega sin miedo a labusca de un nuevo amanecer, y nosotros sutripulación le ayudaremos. ¡Allá vamos «Eldorado»! turquesas y esmeraldas en bruto, sedasde variadas procedencias y licores nunca vistosen Europa y las américas, además de aves ypequeños mamíferos exóticos de los cualescontaban prodigios.Oh capitán, mi capitán, sepa que mi vida ahora essuya.

Grumete azul

11. PIRATASY desapareció. El alma de los piratas quedótotalmente destruida y todo el esfuerzo quehabían hecho para conseguirla resultó ser envano. No se lo creían, ¿cómo podía haberdesaparecido sin más?, nadie lo sabía.Todo aquello que antes había sido el lugar deensueño de alguien se convirtió en tristeza. Asíque decidieron coger las carabelas e irse a otrolugar donde poder vivir felices.El mar se convirtió en su hogar y desconfiaban detodos, cualquiera les podía haber robado lafelicidad.Así que si algún día ves a un pirata, no piensesque son unos ladrones despiadado, sino que sonpersonas que van en busca de la felicidad, porqueun día la perdieron y aún no se han rendido y lasiguen buscando.

Laura

Page 13: Llibre recull tots microrelats 2015

12. EL NAUFRAGIOEl viento era muy intenso y se llevaba todo cuantoencontraba a su paso, incluido el barco.Empezaban a faltar partes importantes del barco,como por ejemplo el timón y la mitad del palomayor. La mayoría se tiraron por el agua y seagarraron a parte de la madera que se habíadesprendido del barco. El resto pereció, y elcapitán, ajeno a la tragedia, se fue a buscarcomida y el botín para ponerlo a salvo en unapequeña barca y así huir. Cuando acabó depreparar la barca se fue navegando pensando quese había salvado. Claro que el avaricioso capitánno había pensado en que si el viento podía con unbarco tan grande como el que tenían, tambiénpodría con su pequeña barca. Y cuando se quisodar cuenta, se había quedado en medio delocéano perdido, sin comida y sin su preciadobotín.

Alvarosg

13. ESTOS PIRATAS TANVAGOS...Una familia de 4 hermanos se fue de vacaciones auna isla privada. La familia estaba muy tranquiladesayunando cerca de la orilla. Al hermano máspequeño se le cayó un juguete al mar eintentándolo atrapar se tropezó con un barco. Elhermano, muy interesado en ese barco, subió. Alsubir a cubierta, no encontró a nadie, entoncesdecidió ir a mirar a los camarotes. Al entrar, vio atodos los piratas intentando piratear las cuentasbancarias de famosos ricos, pues les dabamucha pereza levantarse de la silla.El niño que desde siempre le habían explicadohistorias de piratas que asaltaban otros barcos,se quedó decepcionado al ver piratas gordos ybarrigudos, que no levantaban el culo de la silla.Tan grande fue su decepción, que decidió tirarsepor la borda e irse nadando lo más rápido posiblede esos vagos piratas.¡FIN!

Júlia

14. LAS LLAVES DE LALIBERTADEstaba apoyado en la pared mohosa de la celda,observando cómo dormía el guardia. El capitán ysu tripulación habían desembarcado en las islasEspañolas y sólo se había quedado a vigilarme unpirata dormilón. Ahora era el momento perfectopara escapar.Cogí mi navaja y la estiré todo cuanto pude, hastala cintura del vigilante. Intenté encajarla en lasllaves, estiré y estiré haciendo crujidos. De prontoel guardia se movió.- ¡No!Sin darme cuenta había soltado la navaja y lasllaves cayeron. Lamentándome de lo que habíahecho miré al guardia, otra vez dormido.¡Qué suerte! Las llaves aterrizaron un poco máscerca de la celda. Así que volví a intentar cogerlasy con todas mis fuerzas pude alcanzarlas.Lo había conseguido.Lloros, hambre, sueño... lo había pasado tan malpreso de aquellos malditos piratas. Ahora era elmomento de salir corriendo y no volver nuncajamás.

La letra A

15. PERICOPerico era un pirata soñador... cada vez que seemborrachaba.Le gustaba la sensación de tranquilidad que ledaba el sopor del vino, le gustaba sentirse felizconsigo mismo y le gustaba aquel grado deconfraternidad que existía con el resto de latripulación pirata.El mundo real era demasiado cruel para repetirlotambién en sus sueños de borrachera. En ellos,Perico tenía una familia que le esperaba en casa,los vecinos tenían siempre la sonrisa en loslabios, dispuestos a ayudarse mutuamente, nohabía gobernantes ineptos, ni hombres de armasdispuestos a imponer sus órdenes.

Como siempre, la dura realidad se imponía junto ala neblina matinal. El raciocinio ganaba la partidaa los efluvios del vino: él era un simple pirata, enun simple barco y con un simple objetivo: lasupervivencia. ¡Qué triste destino el de las almassencillas que no pueden volar!

Piratas en el mar

16. EL PIRATA PATA PALOEl pirata Pata Paloiba en busca de un tesoro,con ayuda de su tripulaciónque valía su peso en oro.Pusieron rumbo a la islacon la ilusión de poderlo encontrar,desembarcaron enseguiday se pusieron a buscar.La cruz estaba a la vistadebajo de una palmera,decían que estaba escondidapero todos podían verla.Volvieron al barcoy se repartieron el botín,volvieron a casacon una alegría sin fin.

Emma

17. A L’ATACJa havia començat. El capità pirata Gangplaf eltroll havia esperat aquest moment ambimpaciència. Al seu voltant veia els seuscompanys corrent cap a l’atac. L’enemic teniaavantatge, però per poc temps. L’estratègia erainfal·lible a l’hora de...- Gangplaf, necessitem ajuda! - cridà Matorçada.- Ja vaig - contestà Gangplaf.Acte seguit, va començar a córrer. Veia tots elsseus companys que perseguien el preuat objecte.En aconseguir-lo, el van passar al capità, ell haviade protegir-lo i portar-lo cap a l’enemic.De sobte, mirant al seu voltant, va veure queestava sol i li venia tota l’altra tripulació a sobre.Però, amb la seva pota de pal, va regatejarcadascun d’ells i, finalment, quan va ser davant del’altre capità... va xutar l’objecte amb la pota depal i... GOL!!! La pota d’en Gangplaf va enganyarcompletament el capità enemic. Aquell partit eraemocionantíssim, i acabaven d’avançar-se almarcador.

Jomateix

18. SUEÑA«¡Agacharos!» Me paré un segundo y vi que deesta no saldríamos. El segundo de a bordo, elCapitán Broox, me miró y sin pensar saqué laespada, le dejé el timón y dije: «¡Al abordaje!» Ycuando nuestros barcos estaban a punto dechocar, salté. Vi que mi tripulación me seguía, enese mismo instante empezó una batalla quedecidiría nuestro futuro. Perdíamos, y si nohacíamos algo, moriríamos. Vi a Broox y señalóla cubierta. Con problemas llegué, estaba tirado,observé que tenía una grave herida y con suúltimo aliento me dijo: «Abajo hay...»Corriendo fui y encontré hombres dispuestos aluchar. Les abrí las puertas, y todos juntossalimos a luchar. La batalla se equilibró a favor.Minutos después, el capitán del barco enemigose rendía a mis pies.«¡Martí, despierta! ¡Llegaremos tarde!»

4352

19. DIARI D’UN NÀUFRAGPerdut, miro a l’horitzó. Les meves esperances esvan polvoritzar com un vaixell a frec de canó totjust fa setze anys. Jo anava en una caravel·la depirates, que m’havien raptat perquè m’havia negata lliurar-los un pergamí que portava segles a lameva família. Quan es van assabentar que no elposseïa em van abandonar en aquesta illa.Perdut, escric una carta que posteriorment seràllançada al mar dins d’una botella. Espero que quila rebi sigui una persona assenyada i puguiajudar-me. Quinze anys en aquesta illa, i a bandade resar a Déu cada dia, no se m’acut altramanera que hagi sobreviscut. Necessito ajuda.(Lluny de l’illa):

Camino per la platja, i els meus dits quejuguetegen amb l’aigua, de sobte topen amb unabotella. No em crec el que llegeixo. Corro cap a lamare. Entre sanglots, aconsegueixo pronunciar:- El pare encara és viu.-

Caravel·la

20. ILLA DE LES ESPERANCESAllà el vaig veure. Un simple i elegant vaixell.Després de deu anys en aquella illa, em vaigsentir com si a un nen petit li donessin el caramelmés bo del món.Vaig començar a fer senyes perquè em traguessind’aquell infern, per desgràcia, casa meva.Aleshores passà l’inesperat. Sense saber-ho, jo,en aquell dia calorós de juny acabava de cometrel’error més gran de la meva vida, després de pujaren aquell vaixell que em va separar per sempredels meus pares en aquella nit fatídica.Quan els primers homes ja arribaven a la costa del’illa amb els seus respectius bots salvavides, emvaig estranyar de veure’ls armats.Aleshores un calfred em va recórrer l’esquena iem va semblar entendre-ho tot. Vaig alçar el capper veure la bandera negra lluent amb la calaverablanca impactant. Vaig començar a córrer, però jaera tard, potser massa tard.

Caravel·la

21. MI ANTEPASADO PIRATAHace muchos años en el Mediterráneo,navegaban ladrones de mar, los piratas. Cuandoatacaban un barco, secuestraban a mujeres yniños para venderlos como esclavos. Si el barcoque atacaban aún se conservaba en buen estadose lo quedaban. Principalmente atacaban pararobar joyas, dinero y oro.Mi madre me contó que mi abuelo era uno deellos, el capitán. Comandaba a la tripulación. Unavez se encontró un puñal de oro, con una carta allado. Se sorprendió al leer que el puñal eramágico. El puñal le protegería de cualquier cosamientras lo llevase en la mano. Es verdad, leprotegió durante mucho tiempo, pero llegó un díaque se despertó sin él. Y desde aquel día fue laprimera y última vez que atacó sin su puñal,perdió sus dos manos.

Anne Lentzer

22. LA INESPERADASORPRESAFanny, la mujer pirata más joven delMediterráneo, intrépida y descarada, navegabapor la isla de Sicilia, con su tripulacióncompuesta de mujeres, algunos hombres y susmascotas: Marla que era una perrita encantadoray su mono Pepe.Se disponían a apresar un cargamento de pizzasy vino que habían estado siguiendo desde maradentro hasta la isla de Sicilia, cuando el barcoatracó en el puerto, ella y su tripulaciónesperaban que anocheciera para asaltar el barcopor sorpresa. Cuando se disponían a hacerlo a laluz de la luna, se encontraron con que fueronellos sorprendidos ya que les estaban esperandoen cubierta con armas en las manos. Qué chascose llevó Fanny y su tripulación al ver que fueronellos las víctimas y se quedaron sin la cena.

Maya

23. LA BRÚJULA MÁGICAUn pirata llamado Barbagrande, había naufragadobuscando un tesoro perdido en una isla. Llevabamucho tiempo allí cuando se le apareció un hadaque le dio una brújula. El hada le dijo: «la brújulate hará ser rico». Él, durante dos años estuvopensando: ¿la brújula es mágica? ¿Tienepoderes? No lo sabía. Un buen día decidió queharía lo que la brújula le indicara. Se puso abuscar. Recorrió la isla pero nada. La brújula derepente indicó hacia el mar, el pirata se ibaacercando hacia la orilla y la brújula empezó atemblar hasta que cayó de sus manos a la arena.Al fin encontró el tesoro. ¡Era rico! La brújula leindicó donde estaba su barco perdido. Cuandollegó al puerto de Barcelona vio a un niño llorando

Page 14: Llibre recull tots microrelats 2015

y sin poder comer. El pirata le dio su tesoro.Entendió que el mayor tesoro era ayudar.

Aligot

24. LA VALIOSA APLICACIÓNHabíamos atracado un barco con gran cantidadde botellas de alcohol. Todos estaban borrachos.Gracias a ello, habíamos podido encontrar elvalioso mapa del tesoro, que nos habíancomentado nuestros malvados jefes. Cuando locogí con mis sudorosas manos, me di cuenta queen él se encontraba el camino para llegar a unimportante cofre. Mientras escalábamos por lamontaña, empezó a caer una lluvia torrencial, quenos anulaba la vista. A pesar de lo ocurrido,nuestro esfuerzo le ganó a la dura tormenta. En elcofre se hallaba una tarjeta extraña para instalarcualquier aplicación gratis, la utilizábamos paraencontrar más rápido los mapas. En mi viejamemoria, lo sigo recordando aún.

Natacha

25. TIEMPOS DIFÍCILESEran aquellos hombres descarados, bestias comoanimales, ladrones y asesinos que su tarea decada día era hacer el mal y atacar a las familiasaterrorizadas inocentes que no tenían nada quever con los piratas. ¿Por un momento te hasparado a pensar en aquellas épocas? No hacetanto como te imaginas. Cada semana estar enguerra, despertándote a las cinco de las mañanacon unas enormes ojeras por la sirena de laciudad. Ver con tus ojos cómo arrancaban loshijos de las familias. Y por último piensa: esostiempos no eran fáciles para nadie.

Sanguinari

26. EL SUEÑO DE JACKAño 3.000; la tripulación de Jack Jones se dirigea la Galaxia vecina para recuperar el tesoro que elmalvado Capitán Edward Drummonds les habíarobado: el tesoro consistía en las instruccionesde un prototipo de Smartphone cuyas APPSpodían solucionar los problemas de falta deenergía de las ciudades en esta época, ya que elmalo Edward Drummonds producía energía quevendía a un precio abusivo, y por eso no queríaque estas APPS tuvieran éxito.Cuando entraron en combate, el equipo de Jackrealizó su plan: distraer al equipo contrario pararecuperar el prototipo, mientras todos estaban enla empresa donde trabajaba Edward peleándosecon las espadas láser Jack salió de su escondite,se volvió invisible y en el centro de interpretaciónde la empresa recuperó el prototipo. Aunque todoesto solo era el sueño de Jack Jones, quizás susueño se pueda hacer realidad.

Mireiajm02

27. L’ORDRE UNIVERSALSegon premi de la categoria BBoom, boom... alllò era l’infern. No es podiarespirar i no es podia veure.Els dos vaixells pirates s’estaven enfrontant desde feia dues hores en un mar tranquil; un n’haviaabordat l’altre. Ningú sabia qui era amic de qui.Era impossible mantenir les esquenes cobertes.Les cares estaven ennegrides del foc ivermelloses de la sang.Si els pirates tenien por o no, no es van aturar apensar-ho. Tampoc ningú els va preguntar si valiala pena lluitar per un grapat de joies i armes ideixar la vida en l’intent. Eren homes acostumatsa obeir i a no qüestionar l’ordre establert. Enaquest món, uns quants vivien molt bé a costa dela misèria d’un centenar de desgraciats. Així haviaestat sempre.Era l’ordre de l’Univers on els homes eren simplestitelles.

Piratas en el mar

28. NO TODOS LOS PIRATASSON MALOSSiempre me había imaginado como sería unpirata. Pasó mucho tiempo pero pude ver uno yno era como me imaginaba. Llevaban ropa negrapero no atacaban y parecían de lo más amablesal bajar del barco saludaron, luego les vi yendohacia el palacio y ahí me empecé a preocupar,pero resultó que eran piratas al servicio deInglaterra o sea que para mí son buenos piratas.

Júlia

29. LOS PIRATAS CÍVICOSEste grupo de piratas que veis aquí son niños quequitan los tapones de las ruedas de los cochespara que se les deshinchen y luego no puedanmoverse ni marcharse. Son muy sigilosos, lohacen sin que nadie los vea por un mar lleno debarcos con ruedas, vigilan todas las esquinas,quitan todos los tapones que pueden.Dos quitan los tapones, otros tantos entre«WhatsApps y perdis» se avisan por si vienealguien o no. Después de haber «trabajado» unashoras, con un botín en la mochila, vierten todaslas joyas conseguidas en el primer contenedor dereciclaje de plástico que localizan y el mejortesoro conseguido es saber que aquellos cochesque han obstaculizado calles delante de lasescuelas, panaderías, estancos... se lo pensaránantes de dejar los vehículos de esa forma tanpoco cívica. Y gracias a ellos queda el mar máslimpio.

Mayonesa

30. YO PIRATA ¿Y TÚ?... Navegando... buscando... lo tengo... botínencontrado... a por ello... ya es casi mío... cierrolos ojos... mientras pasan los pocos minutos queme separan de mi nueva posesión... voy adisfrutarla... soy pirata... ésta ni siquiera la hanestrenado aún... no me juzgues... quien sabe loque tienes en tu ordenador... o lo que hascomprado en el top manta... antes destruíannavíos, ahora nos descargamos y nos cargamos,el cine, la música, las series, los libros... tú erescomo yo... pirata... ¿o no?

X-Pander

31. PIRATA EN ZAPATILLASPrimer premi de la categoria B- Quitaos esas mugrientas botas y poneos laszapatillas, acaban de fregar.- ¡Mujer! ¿Es éste el recibimiento que merece unesposo?- ... Poneos las zapatillas...- Señora, debo recordaros que además de espososoy Alonso Pérez de Guzmán, Grande deEspaña, al mando de la Grande y FelicísimaArmada. ¡La Armada Invencible!, así nos apodanlos ingleses, después de haber probado nuestroacero...- Mi señor, si emplearais la misma energía quegastáis en daros rebombo, en satisfacer misdeseos, habríamos zanjado hace rato esteenojoso asunto- ... Ciento veintisiete barcos partirán bajo misórdenes desde Lisboa hasta el Canal de laMancha...- Alonso, ¿cuál es vuestro problema? ¿Deentendimiento o de logopedia? Solo lo diré unavez más... ¡¡PONEOS LAS ZAPATILLAS!!

X-Pander

32. HASTA EL FONDO DEL MAREstábamos resistiendo el ataque enemigo cuandovino un velero amigo, el mejor de la marina, nosalegramos mucho pensando que estábamossalvados, pero cuando vimos que los que iban enel barco eran piratas, decidimos tirar la toalla.Un esclavo nos animó a seguir luchando, aún sepodía ganar la batalla. Yo pensé que, aunque todoestaba acabado y ya no se podía hacer nada, eramejor luchar hasta el final.Mandé que cargaran los cañones, que cogieranlas espadas, que fueran a abordar al otro barco y

que mataran al mayor número de enemigos hastaque ya no pudieran más, hasta que llenasen sualma de sangre, hasta la muerte. El agua denuestro amado mar ya limpiaría nuestras almas.Nadie podría abordar nuestro barco, o bien, nadiequedaría vivo en él.

Davicico

33. PIRATAS EN EL INFIERNO-¿Sir Francis? ¿Sir Francis Drake?-¡John Hawkins! ¡Querido primo! ¿Cómo vos aquí?-¿Y dónde si no, querido Francis? La piratería envida solo podía llevarnos al infierno después demuertos...-Razón no os falta John... pero decidme¿imaginabais esto así?-Imaginaba lo clásico: fuego, dolor, torturas...-Todo menos esto ¿eh? Preparar muffins durantetoda la eternidad... un quehacer insulso, propio dedamas. Solo el Maléfico podía ser tan retorcido.Condenados entre fogones y harinas ¡quedespropósito! ¡Con lo que fuimos John! ¡Piratas!-¡Y de los grandes! Dicen que aún se habla denosotros, después de tanto tiempo... por ciertoSir Francis esas muffins de chocolate tienen unaspecto muy apetecible...-Estas nos las hice yo. Armado con un tenedor hebatallado con ese incauto y ¡éste es mi botín!-Sir Francis... no quiero llevarme a engaño perocreo que aún haremos grandes cosas por aquí...

X-Pander

34. EL PODER DE UN LIBROHace casi una hora que no puedo dormir.Media hora más tarde. Estoy rodeado de silencioy mi mente viaja hacia una playa desierta en elmar del Caribe, donde soy testigo de un auténticoabordaje.La una de la madrugada.Me han secuestrado. Allí, rodeado de sus botines,me dan dos opciones: morir, o someterme en unduelo por mi vida, si gano, formaré parte de sutripulación.Estoy herido tras el choque de espadas, peroahora soy un pirata más y bebo un trago de ronpara celebrarlo.Las dos en punto.Es hora de cerrar «La isla del tesoro». Intentarédormir otra vez.

Divergente

35. EL PARCHE DEL PIRATASMITHEl pirata Smith, cuando lo conocí, era un pirataque tenía pata de palo, garfio, catalejo, espada,sombrero... lo único que le faltaba era el parche,ya que él tenía dos ojos. Un mal día, el pirata mellamó y le tuve que acompañar a su dormitorio,que estaba arriba. Ese barco era tan moderno,que tenía ascensor, ¡hasta tenía piscina! Él y yoentramos en el ascensor. El pirata, de golpe, medijo una frase de esas que te hacen pensar, yposteriormente, respiró profundamente y vi comosu loro Manolo le daba un picotazo en el ojo,otro... le dio más de cuatro picotazos, elascensor se llenó de sangre, él no se inmutó. Deeste modo, llegó a ser un pirata verdadero porqueperdió el ojo y se tuvo que poner parche.

Oneta

36. LA PIRATERÍAMientras John descargaba entusiasmado el juegode Piratas del Caribe, una nueva edición quehabía salido a la venta, estaba dando saltos deemoción ya que no había pagado. Después decinco minutos de descargar, extrajo los archivos auna carpeta llamada «mygames2». Así que loabrió, le entró un troyano en el ordenador y se leperdió todo. Desde ese día John recordó que lapiratería no es buena ni legal y a partir de ese díase compra los juegos.

Alex Obregón

37. EL CORSARIO NEGROComo buen pirata que era tenía una pierna depalo y un parche que le tapaba el ojo izquierdo.

Page 15: Llibre recull tots microrelats 2015

Su voz resonó tan profunda sobre la cubierta delbarco como un trueno sobre el cielo en una nochede tormenta.- ¡Taringa, perro viejo! ¿Dónde te has metido?Jacques le Cler, conocido como el «Malditofrancés» gobernaba a la tripulación del CorsarioNegro con mano férrea. Se había propuesto llegara Roses antes del amanecer para no seravistados por los guardias desde el Castillo de laTrinitat, la fortaleza que coronaba Punta Poncellay desde la cual se dominaba el puerto de Roses.- ¡Remad con fuerza! Vuestra recompensa seránespecias, vinos, cerámicas y espléndidasmujeres.Sobre Roses se iba extendiendo una dobleoscuridad: la noche y los piratas...

Estrella00

38. LA VIDA I L’HONOR D’UNPIRATAEm vaig apropar lentament fins que vaig tenir almeu davant el seu rostre. Era el primer cop queveia una de la seva espècie: una dona peix, unasirena. Bella, dolça i inquietant. Se m’acostà i emdigué: - Fa temps que tinc un desig: deixar de serpeix, però desgraciadament no tinc cames. Tuque en tens dos, no et faria res donar-me-les acanvi de joies i riqueses? - no m’ho vaig pensardos cops i ho vaig intercanviar. - Necessites unanau nova i esvelta - va dir referint-se al meu vaixell- et regalaré una com a agraïment. Tot d’una emvaig aixecar i enfadat vaig esclatar: - Em potsdonar tot l’or del món però et juro que res éscomparable amb la vida i l’honor d’un pirata, elseu vaixell. Sense ell no sóc més que un simplehome d’entre molts.

Navegant sense rumb

39. ¡VIRA A BABOR!El capitán Albert era un pirata temido por toda lamarina Inglesa porque era un hombre sin piedadque mataba a quien se interponía en su camino.Un día, su loro casi le deja fuera de combateporque un marinero le enseñó a decir: «¡Vira ababor!», y el loro lo aprendió.Entonces, cada 20 minutos aproximadamente,repetía: ¡Vira a babor!El timonero, que era muy tonto siempre le hacíacaso. Cuando el capitán Albert se dio cuenta yquiso actuar ya era demasiado tarde. Iban achocar contra una roca. El loro volvió a gritar:«Vira a babor!» y Albert enfadado le pegó un tiro.Gracias al loro ahora morirían todos, pero eseúltimo grito les salvó de lo que sería su muerte.Al llegar al puerto el capitán se compró un loro,esta vez mudo.

Buitantabuit88

40. UN DESPISTE MUY CAROTras seis meses y tres semanas navegando, latripulación del capitán Barba Pocha, llegó a la isladel tesoro. Un paso a estribor, cinco a babor... ¡Eltesoro estaba enterrado en aquel punto bajo suspies!Después de cavar horas y horas, encontraron eltesoro pero... ¡No tenían la llave!

Mario

41. MEMORIAS PIRATACuando era pequeño, mi abuelo solía explicarmehistorias de piratas. Cada noche, antes deacostarme, me contaba grandes aventuras debarcos pirata navegando mar adentro. A mí mefascinaba la precisión y el entusiasmo quemostraba en cada palabra. A medida que pasabael tiempo, me iba convenciendo de que, de mayor,sería pirata. Siempre que en el colegio nospreguntaban qué queríamos ser de mayor, miscompañeros decían oficios como médico, policía,maestra... Excepto yo. Yo quería ser pirata. Alcrecer, mi abuelo y yo emprendimos un viaje.Alquilamos un barco y con los mapas de miabuelo nos dispusimos a descubrir nuevoslugares entre los misterios del mar. Recorrimoslas aguas más profundas y exploramos las islasmás lejanas. Pero de eso hace ya mucho

tiempo... Si estás leyendo esto, seguramentetodo ha cambiado... Ya nada es como antes.Memorias de Henry Silver24 de julio, 1734

Bapaa

42. PERDUTM’he despertat en una illa deserta.És hivern, i és un dia gris. Miro al mar i emxiuxiueja, miro la sorra i no em diu res, miro alvoltant no hi ha ningú, estic sol. Estic perdut, peròno tinc por.No sé què faig aquí, però sé que m’agrada el mar,vull el mar, vull viure al mar.Sóc un pirata. Un pirata que té ales per vigilar iprotegir el mar, té aletes per nedar dins seu iestar amb ell, és com un tauró per ser valent i notenir por, té un cor per estimar el mar. Sí, aquestsóc jo. M’he perdut però conec el mar, i sé queem guiarà per retrobar-me amb els meuscompanys pirates.

Jack L.

43. CARIBDISLa sang em regalima esquena avall, però alçol’espasa impertèrrita. L’aire vibra al nostre voltant iel mar udola. És un bàlsam per a les ferides. Ellsomriu. No esperava trobar una bèstia quan ensha abordat. Incansable, llança una altra estocadai segueix la ferotge lluita, un ball mortífer ihipnotizant. M’acaricia el poder que emanem, elssegons que fugen del temps i l’inevitabledesenllaç. Estic ferida, sí, però no cauré senseprotegir Caribdis. Sóc pirata i moriré pel meuvaixell. Indòmita, redueixo la distància que enssepara. El mar em crida... No. Encara no. Lliurouna bona estocada, però ell l’esquiva i emtravessa amb el seu sabre. La plata s’enriqueixamb els meus robins. Tremolo i em recolzo al palmajor. Aquella fusta, el so de les veles, el timó...- Així s’acaba tot? - murmuro.

Burya Dark

44. PIRATAS DE PELÍCULAEn aguas pacíficas, un barco navegaba rumbo aunas islas misteriosas. Durante el viaje con otrose encontró y «¡¡al abordaje!!», gritaron los dos.Entre sangre fría y agua salada, los dos capitanesse acercaban más y más, hasta que terminaroncara a cara en una vela de las embarcaciones.Los dos con espada en mano, iban a hacer elmovimiento definitivo y...- ¡¡Corten!! - Era la voz del director, que volvía paradar nuevas indicaciones sobre el rodaje de laescena.

Lukepomp

45. MIEDO EN UN BARCOPIRATAUna suave brisa que venía de mar adentro calabafrío y temor indomable entre mis huesos. Eltemible pirata Aguilar asaltaba pequeños pueblosy secuestraba a todos los niños para despuéspedir un gran rescate a sus padres y cogerjóvenes y adultos para venderlos en la plaza comoesclavos. Un día asaltó un pequeño pueblollamado Roiana y me secuestró. Lana, mi mujerestaba en la bodega y gracias a sus rasgosfísicos enamoró al guardia y el guardia le iba a darun beso pero en ese momento le cogió el cuchillode la cintura y le asesinó. Subió silenciosamentea popa, donde estaba atado yo. El pirata y sutripulación se estaban echando una siesta. Ellausó el cuchillo para matar al capitán y cogimos elbote salvavidas y nos largamosFin

Aferrat

46. LOS CAÑONES DELSILVERBOATEra la tarde cuando avistamos la isla de Chutek,la isla donde debíamos fondear y llevarnos todoaquello que fuese oro, plata y los indígenas paravenderlos al mercado de esclavos.Cuando ya nos acercábamos al estrecho quellevaba al fondeadero, Jonh Tak avistó desde la

copa del palo mayor un barco con la banderainglesa izada, Jonh avisó al capitán y este cogiósu catalejo y pudo contemplar como en el barcose levantaba la bandera pirata, entonces ordenóposiciones de guerra y virar hacia el barcoenemigo.A medida que nos acercábamos nos armábamoscon espadas y pistola y armados de valorcargábamos los cañones. Cuando ya estuvimosal alcance uno del otro, se levantaron lascompuertas y dejaron a la vista los 34 cañonesdel Silverboat, el barco pirata más majestuoso detodos, entonces la batalla empezó, los cañonesrugieron hasta que solo quedó uno, el nuestro.

Firefox

47. LA FIESTA PIRATAEn una casa de un lugar muy pequeño de laTierra, unos piratas que se hacen llamar «LosSangreazul» están celebrando su victoria despuésde haber luchado día y noche durante cinco díascontra los piratas de Sudamérica han conseguidoencontrar el tesoro que contiene dos piedraspreciosas únicas e inigualables.Mientras lo celebran el capitán entra por la puertay grita: ¿Pero qué hacéis? ¡Mirad la hora! ¡Paradde beber y a dormir! Todos los piratas se van a lacama, pero como era de esperar, allí, en lahabitación montan otra fiesta, pero lo que nosaben es que el capitán está chantajeando a unpirata para que envenene a los otros. Él se niegay les cuenta a los otros lo que está pasando ytodos van a por el capitán. Lo arrojan al mar y seburlan de él haciéndole muecas.

Pirata Barba Perlroja

48. UN ALTRE TIPUS DE PIRATAL’or, el poder, la fama, el somni de qualsevol pirataque tots els que es dediquen a aquesta vidaintenten assolir. Jo, en canvi, cerco una altracosa. Busco viatjar, veure món, fer amics. Aramateix treballo en la tripulació «del Capità». Emveig obligat a fer coses que a ningú li agrada ferexcepte a ells. Ara hauré de jugular a un traïdor,pobre home, no ha fet res dolent. Ja m’ho esticimaginant, el meu sabre es cobrirà de la sangd’una persona amb dos fills.No el puc matar, ja m’estic acostant a ell, ja hosé, li tallaré les cordes que l’agafen perquè puguifugir. M’apropo a ell i l’allibero, ell pot fugir però jono.He salvat una vida però, el meu pobre sabre hauràde viure mil batalles més amb sang innocent a laseva fulla, la meva.

O.P.

49. UN PIRATA ENTRE COIXINSL’altre dia, quan caminava per la famosa platja deles roques vaig sentir un crit, i em vaig amagar. Al’instant vaig veure com en unes roques davantmeu un pirata enterrava un cofre ple de monedesmentre reia i cridava tot content. Se’m vail·luminar un somriure a la cara i vaig continuaramagat. Una estona més tard el pirata va marxar ino vaig poder pensar en altra cosa que en obrir elcofre i emportar-me les monedes. Mentredesenterrava el cofre vaig tornar a sentir un soroll,però aquest cop no em va donar temps d’amagar-me, i quan em vaig girar, em vaig trobar el pirataque amb les seves mans brutes de terraaguantava un ganivet. I de sobte... RIIING RIIINGva sonar el despertador, tot havia estat un somniperò em vaig girar i vaig abraçar el meu peluixpreferit, el d’un pirata.

Gagavi

50. UNA INESPERADAAVENTURATot va començar una nit, quan em vaig despertar iem vaig adonar que estava estirada en una platja.Em vaig aixecar i vaig veure un vaixell pirata i unmunt de tripulants. Al meu costat tenia un homeque em va preguntar d’on venia i què feia allà i jo livaig contestar que m’havia caigut d’un vaixell perculpa d’unes envejoses sirenes. Em va preguntar

Page 16: Llibre recull tots microrelats 2015

si sabia alguna cosa del tresor de Kunif i jo li vaigdir que sí. Al final em van fer de la seva tripulació ivam acabar trobant el tresor, que estava en unacova, on hi havia moltíssimes monedes d’or i joes.Ara ja sóc gran i sóc el capitá de la mevatripulació, estic pensant en jubilar-me, peròm’agrada massa l’ofici i crec que estaré en altamar fins que em mori.

Salamandra

51. EL CORSARI DE LA MORTEl sol queia directe sobre els nostres caps, latripulació, cansada remava lentament mentrel’onatge els hi tirava aigua salada a les pellsresseques.De cop, aparegué un punt negre a l’horitzó, vaigordenar a la tripulació dirigir el SilverGold cap aaquella ombra semblant a una illa. Al acostar-nos-hi varem veure com el punt es movia i de cop ivolta una canonada va fer retrunyir tot el vaixell, almoment intuírem que estàvem davant del «TheDeath», el vaixell pirata més temut de tots elsoceans. Era una nau majestuosa, 60 canonspreparats per disparar, ornaments d’or i plata i lafusta polida i pintada amb símbols pirates.No teníem prou temps com per escapar i ens vamhaver d’enfrontar a aquella monstruositat, labatalla va ser intensa, la nostra nau va serenfonsada i jo, el capità Burshod, vaig ser l’únicsupervivent.

Firefox

52. UN VAIXELL PIRATAEls vaixells pirates eren increïbles, corsaris,galions, caravel·les. Navilis plens d’ornaments,amb els pals majors que es poden veurequilòmetres enllà, la millor tripulació, els millorsvigies.Naus fetes amb els millors materials, les fustesde coberta amb una fina capa d’or.Plens de canons, amb veles teixides amb seda idibuixos estampats, però sobretot la bandera dela mort, dos ossos i una calavera, penjada del palmajor. Navilis fets per la guerra.

Firefox

53. BANDERA NEGRA, PIRATES,ALERTA!Onejant al fons del mar, es veu bandera negra,calavera, dos ossos, espases amunt companys,obriu les comportes, tothom a l’atac, enfonseuaquell vaixell i a tots els hostatges que trobeu, elsagafeu, hisseu la bandera pirata i acosteu-vos al’enemic.Aquestes van ser les paraules del capità Tannerabans d’entrar en batalla amb el corsari Goldser,una batalla sagnant i que semblava sense fi, tresdies i tres nits de bales xiulant i canons rugint.Una batalla a mort, que fins que el pal major al’aigua no toqués no s’acabaria.34 canons d’un i 28 de l’altre sonavenconstantment, sense descans.A l’abordatge companys, derroteu aquellsmariners d’aigua dolça, demostreu que el nostresobrenom ens fa respecte, demostreu quenosaltres som els llops de mar.Al final el Goldser es va enfonsar, nosaltres varemreparar el vaixell, després cavalcava les onesmillor que mai.

Firefox

54. ABANDONADOSDos piratas abandonados a su suerte en una isladesierta. Así las gasta Morgan con la tripulaciónrebelde. Ven al barco alejarse en el horizonte. Sehan sentado en la arena de la playa.- Bonito día, emm... parece que vamos a morir...- Sí, eso parece...- ¿Nunca te has preguntado qué habrá en el másallá? Yo creo que el cielo de los piratas debeestar lleno de ron, mujeres hermosas, pastel decarne, manzanas, y una mesa de manjares quenunca se acaba... ¿Y tú qué crees?El pirata gira la cabeza y lo mira fijamentealzando una ceja.

- Yo de ti, dejaría de pensar en el más allá y mepreocuparía del más aquí...

Xpander

55. EL MEJOR AMIGO DELHOMBRO- La pregunta es muy fácil ¿Dónde tienes el mapadel tesoro? Una sencilla elección o el mapa o lavida.El mapa, el mapa rrrrrrrrrr el mapa del tesoro- ¡Si no se calla, voy a arrancar hasta la últimapluma de ese maldito loro!Maldito loro rrrrrrrrr maldito loro rrrrrrrr- ¡El mapa o te abro en canal!- ¡Que ya te he dicho que no tengo el mapa!Maldito loro rrrr el mapa rrrr el mapa del tesoro rrrr- ¡Dime dónde lo tienes escondido y salva la vida!¡Majadero!Majadero rrrrrrrrr majadero rrrrrrrrr esos majaderosno lo encontrarán nunca rrrrrrrrr nunca rrrrrrr nuncaen mis botas rrrrrrrr majadero rrrrrrrrr- Vaya... vaya... Morgan, parece que para seguiresta amena conversación va a estar máscómodo... sin botas...

X-Pander

56. COSES DE SIRENESFa uns quants anys, la meva tripulació i jo vamanar a buscar un tresor. El Tresor de l’Illa de laMort. Era un recorregut llarg i ningú haviaaconseguit trobar el tresor fins aquell moment.Vam arribar amb pocs problemes, només ens vamhaver d’enfrontar a un petit vaixell pirata que noens deixava passar. El problema va ser al tornar.Quan vam recollir el tresor feia un sol espatarrant,però al cap d’unes hores va començar a bufar elvent amb força i la pluja i els llamps van aparèixer.Ningú va poder fer res, alguns es queien al mar,altres es donaven cops i a un li va caure un llampa sobre. Vaig intentar refugiar-me i quan vaig obrirels ulls la tempesta havia passat, però noquedava ningú.Ara sóc ric, però no tinc cap company detripulació i viatjo sempre sol.

Salamandra

57. EN BUSCA DE UN SUEÑOÉrase una vez, ni dos ni tres, una chica llamadaCeléstia con una imaginación inimaginable y conunos sueños indomables decidió cumplir uno deellos, ser pirata. Tenía de todo: una espada, unloro, una banda con una calavera, un barco,incluso un mapa para no perderse. Se encaminóa esta increíble aventura y aunque puede parecerextraño, volvió decepcionada.Entonces se dio cuenta, lo que le hacía falta noera una espada, ni un loro, ni un barco, ni siquieraun mapa, lo que de verdad necesitaba erancamaradas, compañeros para completar estagran aventura.Fue a buscarlos uno por uno y se fue al puerto aesperarlos. Su felicidad no se podía definir concifras cuando vio que todos venían con ella.Ahora sí, encaminó esta gran aventura, junto susamigos y os puedo asegurar que fue inolvidable,porque, no sé si me entenderéis pero Celéstiasomos todos.

Maria Alcomar

58. «SIR PIRATE»Fa temps un noble, sir James, tenia una granhisenda on vivia amb els seus fills i esposa.La felicitat li duraria poc, una gran desgràcial’esperava. Un dia que el senyor no hi era, elshabitants, cansats dels abusos de l’amo vanirrompre a la casa, i van assassinar tot el servei ia la família. Per por a morir va decidir fer-se a lamar i intentar oblidar. Va adquirir una goleta queva nombrar-la «Holy Wickedness». El vaixell eraferotge, cada abordatge que lliurava el guanyava,fins que va intentar abordar una fragata del’armada espanyola, era massa poderosa.El van capturar, jutjar i penjar.Us deveu preguntar com és que jo sé tot això,doncs perquè jo sóc fill de la minyona. Em va

amagar entre els llençols, i el senyor, commogut,em va fer de pare i se’m va portar a la mar.

J2000

59. PERSPECTIVANunca imaginé que fuera a tener tan buenasvistas. Ahí tranquilo, observándolo todo desde miatalaya. Sin inmutarme. Soy un mero espectador,vivo a través de otro. ¡Y cómo me lo paso!Tampoco creí que fuera a ver tanto mundo en tanpoco tiempo. Yo, que crecí en una pequeña aldeadel Caribe y pensé que nunca cruzaría el océano.Y he surcado sus aguas infinitas veces, hecruzado tempestades, he estado en mil batallasrecogiendo botines de barcos amigos yenemigos. Siempre entre la vida y la muerte, allímite y sin patria. Mi barco y el mar.La vida se ve de otra manera desde el hombro deun pirata.

Praguense

60. UN FIN RADICALEl capitán mantuvo su arma en alto, apuntándosehacia su cabeza, pensando que él ya nopertenecía a este mundo, pero, antes de que untrozo de metal lleno de pólvora atravesara sucabeza dijo: - Dios mío, perdona mis pecados -.Bajó el arma y disparó a unos explosivos al finalde la sala. Cuando el agua le llegaba hasta lostobillos, apretó el gatillo, dejando la madera roja,roja por la sangre de un impuro arrastrado por laavaricia y la locura, acabando con su vida y la desu tripulación.Muchos dicen que su sed de sangre eraindomable, y otros, que quería castigar a la razahumana. Pero los lobos de mar afirman quequería convertir a sus corsarios en espíritusmalignos. Pero, la respuesta, se halla escondidabajo el mar, junto a ellos.

Mateobam2002

61. LA CRUZ DE LA LIBERTADEl pirata trata de escribir. Lo intenta y lo intenta,pero no puede con su garfio. Se lamenta y susaullidos, como buen lobo de mar que es,retumban sobre las aguas:- ¿Oh, dulces olas, salvajes y encrespadas, porqué me quitasteis la mano buena?Después de años, al fin está a punto de acabarsu mapa. Solo le falta una cruz.- Oh, sirenas que cantáis al anochecer, convuestras escamas brillando como plata, ¡debocompletar mi mapa!El pirata sigue intentándolo duramente, a pesarde que sus fuerzas ya escasean. Toda su vidahabía luchado por él. Y ahora se pregunta si habíavalido la pena todo el esfuerzo, el peligro, laaventura y la desventura. ¿Todo por la libertad?Finalmente dibuja la cruz en el mapa ¡lo habíahecho él solo! Sonríe y se llena de júbilo, como sitodavía fuera el grumete de antaño.Sí, había valido la pena.

La chica con alas

62. TODOS CONTRA ELCAPITÁNEn el barco, el capitán y cuatro tripulantes nosmaltrataban a ostiazos con látigos y pequeñascuchilladas, pero ellos no sabían que lesestábamos creando una emboscada, nuestro planera: antes de pararnos guardamos algunasespadas y trabucos, cuando vayamos a investigarla isla intentaremos ir por detrás suyo y para queno nos vean al apuntarles y dispararles,seguidamente después de matarlos coger elbarco y marcharnos, era un plan difícil pero comolo he contado es como pasó.

Cod

63. NO HA POGUT SERCENDRA, PERÒ ARA ÉSMENJARSóc prudent, però, la ràbia corre per les mevesvenes, unes venes que es marquen d’un colorblau lilòs en el fi teixit de la meva pell. L’espasa

Page 17: Llibre recull tots microrelats 2015

segueix guardada al forat de cuir enganxat alsmeus pantalons, que arriben fins a mig turmell,això m’estranya, quan veig el seu rostre amb doso tres ferides cicatritzades, m’estranya que lameva espasa no sigui clavada al seu estomac.Com pirata, vaig jurar donar la vida pel meucapità, però ara a Déu poso com testimoni queacabarà fent companyia als peixos del fons marí.Ell es va tacar les mans de sang per vostè, però,vos no teniu la decència d’ancorar el seu vaixell aterra ferma i enterrar la seva carn i ossos,preferiria veure com se’l mengen els carronyersabans de que vostè els tirés al mar, amb elstaurons, i els demés corsaris.

Mateobam2002

64. L’ABORDATGEPirates rere pirates, sables rere sables, sang imort...L’abordatge comença, els cables es tensen i totcomença:La primera línia de pistolers dispara i aborden, elscorsaris aborden els dos vaixells, tai i això noméshi ha un vaixell, ja que s’han acoblat els dosformant un camp de mort, una autèntica matança.De sobte tot s’enfosqueix, i s’obliden de guardarpartida.

Litri Tango

65. LA SATISFACCIÓN DE SERPIRATATirado en el suelo, amarrado como un perrosarnoso, a punto de ser vencido por una mujer.- Vuestras últimas palabras - dijo ella,acariciándome el cuello con una espada tanreluciente que el sol, junto a ésta, parecíaoscuridad infinita.- Espero que Dios os acoja en el cielo - le dije.- ¿Cómo decís? - Preguntó confusa esperandoque la maldijera a vivir en el infierno.- ¡Que viváis en el cielo para no compartir elinfierno con tal rata miserable como vos! -Al hacerle tal burla, se dispuso a triturarme lasentrañas y, al instante, sangre se derramó.Contemplé cómo la hermosa damisela sedesplomaba sobre la madera de mi barco.Asesinada por un abordaje inesperado, viendocómo mi hija, mi única hija, moría ante mis ojos.¡Me encanta ser pirata!

Shakespeare

66. LA MÉTHODE ELUCHANSEl barco flotaba sobre un mar pesimista ymisterioso, cuyas aguas parecían guardar unsecreto, el cielo era sombrío y a lo lejos se podíaadvertir la llegada de unas nubes grisáceas. Nohabía rastro de vida humana, quizá fuera así deverdad.Se vieron obligados a partir para poder sobrevivir,y ahora eran unos tristes piratas que seaprovechaban de los solitarios barcos que podíanencontrar en el camino. La tripulación constabade no más de 30 personas, las únicas quepudieron conseguir reunir que estuvieranmínimamente cuerdos. Dejaron mucha gente entierra, que quizá, ni siquiera se dieron cuenta desu partida. La mayoría de ellos ocupadosmatando a otras personas o ya muertos por suspropios remordimientos. Los últimos años, laguerra había ido a peor, y en el momento deembarcar, se conformaban con el triste hecho devivir un día más.

-A

67. EL GRAN TRESOR DE LABARCELONETAUn dia uns pirates van arribar a una platjadesconeguda per ells fins aleshores. L’araconeguda com Barceloneta.En un buc pirata enorme. El capità d’aquell vaixellera el conegut Bocanegra, tenia en la sevatripulació trenta grumets.Allà van guardar un dels més grans tresors del’època i se’n van anar cap a un altre destí.

Al cap de tres anys el buc d’en Boca Negra va serenfonsat i amb ell, els mapes dels seus tresorsinclòs el de la Barceloneta.A l’any 1936 es va construir a sobre del tresor elMuseu Marítim, abans que es conegués aquestmisteri. Ara la gent es preguntarà on estarà aquelltresor... si l’haurà robat algú, si seguirà al mateixlloc o si és una falsa història. No se sap, però ésclar que en aquell lloc hi ha un tresor per a lespersones.

Barón Rojo

68. EL PLAN DE BARCELONAHace mucho tiempo, en los pueblos de la costamediterránea, cada uno tenía una bandera la cualidentificaba su pacífica relación. El grupo depiratas llamados «Los Flag», que se dedicaban alsaqueo de banderas, iban de pueblo en pueblorobándolas y enfrentando a su gente natal,provocando así guerras y más guerras en todoslos poblados de costa. Los habitantes deBarcelona se imaginaron que ellos serían lossiguientes e idearon un plan el cual les salvó deesa horrible enemistad. Cuando «Los Flag»llegaron a Barcelona, robaron una bandera falsa ycuando se dirigían a su barco, los habitanteslucharon contra ellos hasta vencerles en este robode banderas. La gente de Barcelona devolvió lasbanderas a los demás, y a «Los Flag» losencerraron en un calabozo que llamaron «cárcel»protegida para que no salieran jamás.

Atleta15

69. EL BUQUE NEGROLo vi tan lúgubre vagando por nuestras costas. Mevinieron a la cabeza las historias que contaban enel pueblo. Mi reacción era la contraria a la de losdemás niños. Yo deseaba con todas mis fuerzasunirme a su banda. Los lugareños se engañaban,pero todos los habían visto. Esperaba su llegada,sin embargo, solo los había visto un par de veces.¡Por fin estaban allí!La gente decía que el capitán era demoníaco,hablaban de hipnosis y pactos con el demonio,parecía obsesionado con querer vengarse dealguien.Ahora, tres años después, estoy aquí, en unescritorio de este barco en el cual he vividomuchas aventuras. Todo parece feliz.La vida aquí es feliz y simple.O eso os hacen creer, porque una vez que tetienen en sus manos, hasta que el capitán nologre su ansiada venganza, no escaparás de lospiratas del buque negro.

Lua

70. BARBABLAU IBARBAGRANAEls pirates Barbablau i Barbagrana eren germans.Barbagrana tenia enveja de Barbablau perquè eraqui tenia el vaixell més gran.Una nit, Barbagrana va sostreure el vaixell deBarbablau. I es va amagar a una illa, que estavaplena de coves amb tresors.Barbablau, molt enfadat va enfonsar el vaixell deBarbagrana i el seu pare, Barbablaugrana, li vadeixar el seu vaixell per trobar al seu germà.Barbablau, portava una espasa per matar al seugermà, però Barbagrana li va dir que a les covesde l’illa hi havia molts tresors i que es podriacomprar un vaixell més gran que el que tenia.Barbablau va veure tots els tresors i va pensar queestimava molt al seu germà, i que no podia matar-lo. Va enfonsar el vaixell seu i el del seu pare iamb els tresors va comprar un vaixell per totstres.

Universo

71. FIESTA SORPRESAEra una noche oscura, parecía que iba a llover.Noté un golpe en la espalda, me di la vuelta y lovi, ¡Un pirata! me cogieron y me pusieron unacinta en los ojos para que no los pudiera ver. Nosabía dónde me llevaban, estaba muy nerviosa ychillé. Me dijeron que me callara, entonces notéalgo en mi cabeza, supuse que era una pistola,

¡Que mala suerte! Pensé, justo el día de micumpleaños. Todos los piratas empezaron a reír,y yo sin entender nada, les pregunté. ¿De qué osreís? Me quité la cinta y entonces vi que lospiratas eran mis amigos disfrazados. Parahacerme una fiesta sorpresa, fue el mejorcumpleaños de mi vida.

Butterfly

72. LOS DEMONIOS DEL MARDespués de unos días de navegación los piratasse encontraron con un hermoso barco español,cargado de riquezas. Era un gran barco, conpotentes cañones, y con las mejores armas de laépoca.Los españoles vieron el pequeño barco pirata peroel Capitán no le dio importancia.Sin embargo, el barco pirata los siguió, día trasdía, hasta que los españoles, se acostumbraron asu presencia.Una oscura noche, mientras los españolesdormían, los piratas remaron desesperadamente yconsiguieron acercarse a su barco.Se subieron a él y encontraron el lugar dondeguardaban las armas.Grande fue la sorpresa de la tripulación, ante suentrada repentina e inesperada. Su aparienciasalvaje hizo que los tomaran por una aparición deDemonios en medio del Mar y no opusieronresistencia. De esta manera, se apoderaron delbarco, y de sus fabulosos tesoros.

D10S

73. LOS PIRATASEXTRATERRESTRESEn la galaxia había un barco, tenía su banderaque indicaba que eran piratas. Ellos estaban tancontentos cantando que no se percataron de queun asteroide se dirigía hacia ellos, de repenteempezaron a tener calor, mucho calor, se girarony vieron el asteroide. Intentaron hacer unamaniobra evasiva pero el asteroide se los llevó degolpe. Fue tan brusco que no se dieron cuenta deque habían aterrizado en la Tierra.El primero en darse cuenta fue el capitán, y losdemás de la tripulación fueron levantándose pocoa poco.El capitán dijo: Grumetes, no os asustéis - y viocómo los perseguía una tormenta - corrección,grumetes, os doy permiso para que os asustéis -.Pero se dieron cuenta de que por mucho que seasustaran de la tormenta no volverían a su casa.

rusher_45

74. AMOR AL PRIMER SABLAZOHabía una vez un pirata loco a causa de unaccidente que tuvo en una batalla, el pirata perdiólos sentimientos en aquella batalla y ya no sentíanada por nadie, ni siquiera se enamoraba... Peroun día en una nueva pelea entre piratas vio a unapirata preciosa a la cual le comenzó a gustar y lapirata le miraba con unos ojitos de enamorada deforma que se fue a pelear con él y de un golpe depuño en la cabeza el pirata volvió a ser comoantes de forma que los dos se escaparon enmedio de la pelea y vivieron felices hasta sumuerte...

Rokito

75. JO TAMBÉ PUCL’Amanda té vint-i-dos anys, s’ha criat entrepirates. El seu pare era el pirata més vell delvaixell i a ella li tocava succeir-lo. Però... El seucosí Pere juntament amb altres treballadors delvaixell es van oposar que l’Amanda fos pirata. Ellaho veu injust i es va haver d’aguantar. El vaixell«Punta afilada» va ser atacat pel seu contrincant.Els navegants del vaixell «Punta afilada» vanhaver de llençar-se al mar per no morir. Van arribara una illa deserta on van haver de treballar latripulació i l’Amanda i per fi va aconseguir el seusomni de ser pirata.

La pirata tancada

76. UNA PARTIDA DE PIRATASDos barcos piratas habían atracado en una isladesierta para emprender una gran batalla por eltesoro que residía en la isla. Los dos capitanes

Page 18: Llibre recull tots microrelats 2015

dirigieron a su tripulación a la batalla. Cañones,pistolas, espadas y furiosos ataques mortales.Los piratas más inofensivos iban primero (aunqueeran mayoría), después los valientes conespadas, dos de cada bando iban a caballo, loscapitanes con sus esposas luchaban codo concodo, otros se movían en diagonal para despistara la multitud. Salía mucho humo de aquel sueloblanco y negro. Sin duda fue una gran partida deajedrez.

Claudesol

77. PIRATES DEL FUTURAl 2344 es va inventar la màquina del temps. Unhome es va parar a pensar sobre els vaixells i seli va acudir una cosa. Si anés al passat perensenyar als pirates plànols de vaixells modernsara tot això dels vaixells hauria evolucionat. I és elque va fer, va anar a l’època dels pirates i els hi vaentregar els plànols. Ells al principi no estavenconvençuts però amb uns bons trucs que els hi vaexplicar i al rom que els va convidar es vanconvèncer. Ell es va quedar ajudant en laconstrucció. Tots els pirates i ell estaven moltorgullosos de la seva feina. L’home va decidirretornar al futur. Però hi va haver un problema,l’home no podia retornar. Era perquè en alterar elpassat, el futur havia canviat i s’havia quedatatrapat en aquella dimensió.

Alwold

78. EN BUSCA DEL TRESORUn pirata no parava de robar als vaixells que hihavia al moll del port.Ara volia robar el tresor més important de l’illa.Aquest tresor ja l’havia buscat per tots els vaixellsi res, no sabia on era i com era, però hi havien ditque era per l’illa n’hi havia un sarcòfag moltimportant, amb un bagul d’un tresor. Valia 900milions d’euros...Però el tresor era el mateix vaixell. El va obrir i eltrobà. L’emoció era indeterminant...

Minitolo

79. ATRAPADOUna dulce brisa en mi cara, mientras las olasimpactan contra la salada mar.A lo lejos, veo un barco gobernado por unabandera. Cierro los ojos por un instante, y derepente aparezco en el barco, un pirata gritadesde la proa:- ¡Al abordaje!Estoy atrapado aquí.Simplemente SOS.

Blue Sky

80. EL NIÑO INFILTRADOUn niño está infiltrado en la popa de un barcopirata; intentando fastidiar sus planes.El barco se dirigía a un pueblo. El niño lanzó elancla para frenarlo y llamó al ayuntamiento paraavisar. Cuando el barco se quedó quieto, llegaronal pueblo con la canoa. El pueblo ya estabapreparado apuntando a los piratas con armas ylos mataron.Finalmente, el niño y su familia fue premiado conmucho oro.

Mariete

81. ENERGÍA TROPICALEl pirata feroz que surcaba los mares se fue auna isla desierta y aprovechó para desayunar frutatropical. De regreso a su barco pirata tenía tantafuerza y energía que izó las velas en sólo dosminutos.

Fuego

82. L’ABORDATGE AL VAIXELLMÉS TEMIBLE DEL MÓNUn noi anomenat Jimmy volia ser pirata. Com quela seva mare era vella, necessitava l’ajuda del seufill. Per això no el deixava anar-se’n al mar. Unanit, Jimmy va anar al port on estaven tots elsvaixells i així poder convertir-se en un pirata. Vapreguntar a tots els capitans pirates, però, ningúel volia per a la seva tripulació. Llavors, va decidir

marxar cap a casa, però es va trobar a un pirataque volia un noi que sabés netejar, planxar...Jimmy va dir que ell sabia i el pirata el va acceptara la seva tripulació.Després de tres anys, Jimmy, es va convertir encapità.Ara el seu objectiu era destruir un vaixell que allàper on passava ho arrassava tot.El va buscar durant molts anys i quan el va trobar,el va destruir. Ara, tots els pirates volien destruirel vaixell d’en Jimmy.

Em46

83. ELS PIRATES A CASA MEVADe sobte van trucar al timbre de casa. Per lacàmera vaig veure com vint homes grassos ibarbuts. Vaig obrir per veure que volien, però vancomençar a menjar com bojos. Vaig intentarparlar amb ells, i em van explicar quin apartattenia cadascun. Un era capità, cinc erentimoners, tres eren armadors i divuit erentripulants. Per la finestra vaig veure el cotxe de lamare, i si ella no estava no volia que pugés gent acasa. Estava molt espantat, i quan anava a trucaral timbre m’he llevat amb el so del despertador.No sé si déu m’ha ajudat o que estava somiant.

Tapunumu

84. ELS PIRATES BUSQUENL’ILLAEls pirates anaven rumb a una illa, però res total’estona veien aigua i ja estaven desesperats. Alcap de dues setmanes res, al cap d’un mes res ija no sabien què fer fins que van veure una llumdes de la seva nau, van posar rumb aquella illa iquan van arribar van veure que la llum era ampolla,una vegada arribat a l’illa quan van baixar de lanau estaven molt feliços. Quan van voler tornar ala nau ja no hi era, l’havien robat.

Marinera

85. EL PIRATA HONRADOÉrase un príncipe malo, una bruja hermosa y unpirata honrado...El pirata se llamaba Marco. Él era de estaturamedia, tenía el pelo rubio y los ojos azules. A élnunca le gustó la idea de ser un pirata pero lotuvo que ser porque lo obligaron. Todos pensabanque nunca sería un pirata de verdad, porque no leatraía robar.Un día salieron en busca de un tesoro y loencontraron en el fondo del mar. Su padre le dijoque se quedara con su parte, pero Marcorenunció. Tuvieron una discusión tan larga que elpirata Marco finalmente cogió su parte y larepartió entre los más pobres. Luego se fue ydesapareció. A sus hijos nunca les obligó a hacerlo que ellos no quisieran.De golpe se despertó. Era el sueño de MarkTwain, padre de la literatura norteamericana y eldefensor de los pobres.

Arsadu

86. ELS PIRATESUns pirates estaven buscant un tresor. Van estar18 setmanes navegant quan van trobar una illadeserta. Després de dues setmanes d’esforç vantrobar un cofre amb monedes d’or, van tornar a laseva ciutat per repartir els diners amb elsciutadans.

Alejo

87. PIRATES GALÀCTICSBummmm!Es va escoltar una explosió a la proa del vaixell.Tots els pirates del «Dark Nebula» estavenabordant un vaixell de l’armada Galàctica. Tot vaacabar en un tres i no res. En el vaixell del’armada només s’avistava la mort per tota la nau.Era un altre dia acabat amb una nau més i un botímolt gran que se’l van gastar en cerveses i noies.

Leonidas

88. ELS TRESORS D’UN PIRATAHola, sóc en Jack Rackham, un dels pirates méstemibles de tots els temps. Ja sóc molt vell i vullque algú es quedi amb els meus tresors. Us diréon vaig amagar l’or i les joies que vaig aconseguirdurant el meu temps de joventut i glòria. Hoexplicaré tot des del principi.La meva tripulació i jo vam estar gairebé més detres anys a bord del meu vaixell i vam aconseguirmolts tresors. Volia amagar-los en una de les illesdel Carib, i així ho vaig fer. Quan ja teníem elvaixell carregat vam posar rumb a una d’elles. Ensvam endinsar dins de l’illa i els vam amagar dinsd’una cova. Espero que qui estigui llegint aixòtingui l’altre paper amb les coordenades i el mapaen la creu. Endinseu-vos a la aventura!4 de gener, 1723

El contacontes

89. AVENTURES D’EN BARBA-ROJAEn pirata Barba-roja estava en el seu vaixell ambla seva tripulació quan de cop i volta un gran sorollva aterroritzar tota la gent, un altre vaixell elsestava atacant amb canons. El pirata va intentarenfonsar l’altre vaixell amb la mateixa tècnicaperò va sortir malament i el seu propi vaixell vaacabar enfonsant-se. Dins del vaixell hi havia elstres tresors més importants de l’època. En unbagul hi havia or, en un altre gemes i en l’últimdiamants. Barba-roja va sortir del vaixell a lasuperfície on es va trobar tot sol ja que tots elsseus tripulants havien estat morts. El pirata vaarribar arrossegat per les ones a una illaparadisíaca on va conèixer Manjula una dona moltbonica i sincera amb qui el pirata Barba-roja vaacabar casant-se i tenint un fill que va trobar elstres grans tresors.

Barba-roja15

90. NAVEGANDONavegando voy, con botines vengo.Soy un pirata, ¡la vida me sale barata!

NiggaDelaGhetto

91. EL MEU SOMNI DE PIRATESVA SER COM UN CONTE DEFADESEncara recordo aquell magnífic dia de platja. Jo,caminant tranquil·lament a la vora de l’aigua, quanuna gran onada em va llançar a terra i em vaportar mar endins.Quan vaig despertar-me, estava en un vaixellrodejada d’homes amb mocadors al cap, potes depal, etc. Eren pirates! Tots eren molt alts iintimidaven molt. Jo estava espantadíssima finsque va arribar el capità. Era un home no gaire altni espectacularment maco, però les sevesparaules inspiraven confiança, el capità Hugo. Ellem va acollir al seu preciós vaixell. Amb el pas deltemps vaig anar enamorant-me d’aquell magníficcapità tan romàntic, per les paraules del qual emdesfeia.Un dia vaig llevar-me i al sortir a la coberta vaigllegir a les veles del vaixell: «Vols casar-te ambmi?» Em vaig desmaiar i al despertar-me estavasola a la platja, tot havia estat un somni.

Corazonada

92. EL VAIXELL PIRATA DELSEGLE XVIEra un dia molt clar i net. Feia molta calor. Amb lameva família vam llogar un vaixell per donar unavolta al mar. Se’ns acostava una nau immensaamb banderes negres i tres canyons per banda oalmenys això semblava... Semblava un vaixellpirata del segle XVI. Aleshores va ser quan emvaig despertar d’una aburridíssima classe desocials i em vaig adonar que m’havia adormit...

Segle XVI

Page 19: Llibre recull tots microrelats 2015

93. VACANCES A UNA ILLAHi havia una vegada, una família de Barcelonase’n va anar a de vacances a una illa.Quan van arribar, no hi havia ningú. Van explorarl’arxipèlag i van trobar una caixa bastant gran, vanintentar-la obrir però no tenien la clau. Més tard vaarribar un vaixell ple de pirates i van agafar lacaixa i també a ells. Tots els pirates els estavenmirant malament llavors el fill va anar al soterrani iva veure uns quants pirates obrint la caixa quehavien trobat ells, era un tresor amb molt or,d’alegria van beure fins que van perdre elconeixement i el fill va aprofitar a agafar una micad’or per tornar a Barcelona perquè no els agradavaaquest lloc. Quan va veure els seus pares, els hiva explicar tot i van decidir anar-se’n per la nitperquè ningú s’adonés que havien desaparegut.

Gasper

94. EL PIRATA BARBA AZULPol estaba muy contento. Empezaron lasvacaciones y solo tenía un trabajo. Mati, suprofesora de castellano, les retó a descubrir unsecreto de su aldea. Sorprendidos, los alumnosmarcharon a su casa, pero Pol, el enigmáticoencargo le llevó hasta la biblioteca municipal.Seguro que allí podría leer sobre la historia de suisla. Tras aburridas horas de lectura, pensó enleer algo más divertido y escogió un libro depiratas. La historia hablaba del famoso pirataBarba Azul que, tras innumerables batallas,enterró su tesoro en una pequeña isla, de grandesacantilados y llena de cuevas. Pensó, ¡ahí va!¡Como mi isla! El dibujo del mapa indicaba unsendero con un gran árbol torcido. Quécasualidad, ¡Él conocía ese lugar! Cuando llegó alfinal del camino, se encontró en el jardín deMatilde, profesora y autora del libro que estabaleyendo.

Turquesa

95. EL MAREncara recordo com si fos ahir del meu primer diacom a pirata, era una nit amb tempesta i elsnúvols tapaven la magnífica Lluna plena. I avui,tres anys després d’aquest importantesdeveniment, segueixo sentint-me com unaestranya en aquest món ple de guerres, botins iaigua... molta aigua! No és gens fàcil per unadona passar desapercebuda entremig de tantshomes i conviure amb ells 365 dies a l’any en unespai de mida reduïda. Però aguantes perquèsaps que si t’enxampen el teu destí és realmentdesagradable.Provinc d’una família pescadora, d’origen humil,que viu al Port d’Hamburg. Els meus germansamb prou feines poden menjar una ració demenjar al dia. Així que per molt que no m’agradi,és el que hi ha. Ells em necessiten i jo elsnecessito a ells. Són tot el que tinc en aquestmón salvatge i injust. El mar.

Atlanta

96. LOS TEMIBLES PIRATASÉrase una vez unos malvados y temibles piratasque cabalgaban sobre las olas. Iban en busca deuna isla desierta con tesoros. Después derecorrer medio mundo, los piratas llegaron a unaisla desierta. Cuando se instalaron exploraron laisla, pero ¡Se habían quedado sin provisiones!Intentaron conseguir comida y agua por todos losmedios, pero cuando encontraron unos míseroscocos, del hambre que tenían se los zamparon enun minuto. Todos los piratas se desmayaron, peroun mono los vio y les dejó comida y agua al lado.Cuando despertaron se racionaron el agua y lacomida y pudieron seguir explorando. Después deunos días sin dejar de caminar, encontraron unacruz en el suelo y excavaron. ¡Había un tesoro! Elpirata jefe les dio las gracias por haber ido con ély mientras escuchaban sus palabras seemocionó y los mató a todos.

Estrellitas

97. ELS ALTRES PIRATESLa gent diu que temps enrere, els piratessolcaven per les mars de la terra buscant tresorsper enriquir-se. Diuen que anaven amb vaixellsvisitant totes les terres i que podien estar diessense veure terra ferma.Però el que jo sé és que tot això va acabar fins itot abans que es pogués anar més ràpid que lallum, fins i tot abans de que la Terras’autodestruís i s’evacués a la població cap aplanetes habitables en qüestió d’hores. Però ara,al segle LV, tornem a ressorgir, els pirates tornemdesprés de segles sense que se sabés res denosaltres, tornem a ser els més temuts de lestravessies, pero no les travessies marines sinóles espacials.

Corpin

98. LA HISTÒRIA D’EN DAVYJONESHi havia una vegada un noi i una noia que erenpirates. Quan es van conèixer, van saber queestaven fets l’un per a l’altre. El noi era alt i morè ies deia Jack. Tenia el cabell llarg i els ulls blaus.Era prim i fort. La noia era morena amb els ullsblaus. Era prima i guapa.Al cap del temps, els dos nois es van enamorar ivan començar a sortir junts. Van ser feliços ambla seva tripulació durant molts anys. Però unsanys més tard, la noia li va posar les banyes a enJack i es va quedar embarassada d’un altre noi.Ho van deixar i la noia se’n va anar del vaixell.

Finalment la noia va tenir el fill i, ara el seu fill ésDavy Jones, l’enemic d’en Jack Sparrow.

Rugy

99. EL CAPITÁNEra un día cálido, sonaba el ruido que hacían lasolas cuando chocaban contra las rocas y defondo una suave brisa. A un extremo del barcopirata estaba el capitán peinando su larga ymorena barba, nervioso y observando a toda sutripulación presente cuando le contestó a unhombre vestido con sotana:- Sí, quiero.

Jacka Sparrow

100. EL REY DE LOS PIRATASEsta historia se remonta a 1736 en Berlín,Alemania. Un joven adolescente llamado Nick,con el pelo rubio como el oro y los ojos azulescomo el cielo, quería ser el rey de los piratas.Aunque para él era una estupidez enfrentarse porun tesoro, tuvo que hacerlo para ser el rey de lospiratas. Reunió a sus amigos y se compraron unbarco. Al cabo de 3 semanas se hicieron rumbo almar. Se encontraron un mapa dentro del barco ylo siguieron. Pasaron por los siete mares y seenfrentaron a más de 30 monstruos marinos ytambién a piratas.Cuando llegaron a una isla desierta excavarondonde se ubicaba la X, y desenterraron el que eralegendario. Se repartieron el tesoro y Nick seconvirtió en el rey de los piratas pero al cabo deuna semana lo mataron por encontrar tal tesorolegendario.

NPI 12

101. EL CUINER DESGRACIATFins llavors la vida m’havia tractat bé. El meurestaurant a Amèrica m’havia anat tan bé que eltraspassava a França, on podria servirexquisideses més ben valorades. Però el vaixellen què viatjava va ser atacat pels pirates, que emvan segrestar, i ara formo part de la tripulació.Primer pensava que no era tan dolent, que totsels altres havien mort mentre que jo era viu. Peròel que passava i la raó per la qual no m’havienmatat era que no tenen cuiner. El primer dia, elsvaig fer un soufflé deliciós, però van dir que no entenien prou, i que era fastigós. Aquí ningú emcomprèn. La cuina és un art, no un acte desupervivència. Avui em llançaran per la borda.S’ha acabat el termini que em van donar per fer un

menjar boníssim. Al final seré jo el menjarexquisit, però dels taurons.

La piga de la formiga

102. ON ÉS EL LLORO?- On és el meu lloro? - va preguntar-me el capità.Vaig aixecar les espatlles, i el vaig resseguir ambla mirada - Que on és el meu lloro? - va repetir.- No ho sé capità, l’he vist per última vegadavoleiant per les nostres veles, acompanyat d’unacigonya.- Una cigonya? D’on ho has tret això? Ja sapsque ell les odia.- Doncs no semblava gaire molest per la sevapresència.- Vés a pastar fang - em va dir malhumorat. -Millor vés a rentar plats, així faràs alguna cosaútil.Llavors, vaig sentir que cridava tota la tripulació iels feia buscar el maleït lloro. Només jom’imaginava on podia ser, i era l’únic a qui no feiabuscar-lo. Cap al capvespre, no n’havien trobat nirastre, així que el vaig anar a buscar. Era entre elsbarrils d’aiguardent, bevent amb la seva amiga, lacigonya Carlota.

La cigonya Carlota

103. LA HISTORIA DE LOSPIRATASLos piratas, no siempre fueron ladrones, hubo unaépoca en la que eran felices, ellos se encargabande los niños de los habitantes de Teknic en 1949.Pero un día a los habitantes de aquel lugar lesrobaron cierta cantidad de dinero, se dieroncuenta de que aquellos señores poseían un granbotín, fue pues cuando se lo quitaron todo, losdejaron sin nada, privándoles el derecho de viviren aquel lugar, desde aquel momento decidieronvengarse de tales personas.Esta batalla ha perdurado desde entonces.Durante todos estos años los niños eran losúnicos que sinceramente sabían que ellos eraninocentes.

An311218

104. VIDA MARINAHellen va ser el millor pirata de tots els temps,però la seva mort és encara avui un misteri.Tot va començar en la recerca d’un tresor, Hellen iels seus mariners es dirigien cap a l’illa Mizzo.Tot rutllava bé, fins que el vaixell es va aturar ensec. Tots els mariners intentaven que el vaixell estornés a moure, però era impossible.I va ser llavors quan es va començar a sentir uncant preciós, el cant de les sirenes.Tots els pirates van quedar hipnotitzats i lessirenes els van ofegar. Però dos pirates es vanresistir a aquella dolça veu, en Hellen i la Went.Es van tirar del vaixell i van nedar fins a una illa,però la Went es va morir a mig camí.Un dia un pescador va trobar el cos de Hellenmort, penjat en una corda dalt d’una palmera.

Cruixit de galeta

105. ¡PIRATAS!Unos piratas saquearon un barco del rey deFrancia.El rey francés se enfadó y mandó que losatacaran.Acabaron hundiendo el barco de los piratas yrecuperandoel oro y la plata que les habían hurtado.Tened mucho cuidado cuando salgáis a navegarcargados con oro y plata.

PixelHD

106. ELS PIRATESFarà uns quants anys, mentre anava amb elsmeus companys pirates de navegació per altamar, vam descobrir una illa que ningú dels quetripulàvem mai hi havia sentit a parlar.Al desembarcar, vam trobar unes petjades alterra, i les vam començar a perseguir. Pensàvemque aniríem a parar a una cova amb un cofre, peròno va ser així, aquelles eren d’una noia. Licomençarem a fer preguntes, però no en responia

Page 20: Llibre recull tots microrelats 2015

111. MICRORELAT.Hi havia una vegada una bona família treballadoraque no tenia molts diners però que eren feliçosamb el que tenien. Vivien a la costa i per viure onvivien havien de pagar-li una taxa a uns piratesque desembarcaven 1 vegada al mes.Tots els mesos li pagaven però va haver un mesque no hi van poder, no hi tenien prou diners. Acanvi els pirates es van emportar a tots els fills dela seva família. El pare va perseguir als piratesamb el seu vaixell i va lluitar amb ells, va matar atots els tripulants però amb el capità no va poder,estava a punt de matar al pare quan els fills vanempentar al capità i s’ho van menjar els cocodrils

Alex

112. INVADIENDO MI MENTENos estaban invadiendo. Cuando me di cuenta deese pequeño detalle, me asomé al balcón consigilo. Nada más y nada menos que «piratas».Eran los que nos invadían.Escuché un estruendo muy fuerte, que proveníade la planta baja, oía pasos rápidos subiendo lasescaleras, después una puerta tras otra de lasdemás habitaciones de la planta de arriba.Sin darme cuenta, ya estaban en mi habitaciónapuntándome con sus armas de fuego antiguas.Uno se dirigió a mí diciendo:«¡Di tus últimas palabras, humano asqueroso!»Me echó una mirada asesina y me señaló con suarcabuz.«¡No por favor!» solo pude decir eso, y sinremordimiento alguno el pirata disparó su arma,lanzando una bola de plomo envuelta por una finacapa de pólvora.Me desperté de golpe asustando a mi hermana yme di cuenta que estábamos mirando unapelícula: «Piratas del Caribe», me había quedadodormida.

Asanchez02

113. BALLENAAún me acuerdo de mi padre, el mejor pirata, elGran Nicolás y mi madre, la reina de los mares,Isabel III. De ahí nací yo, el Príncipe Rajoy. Miniñez la pasé con ellos. Mi madre me enseñabamodales y ser un buen pirata, pero mi padre meenseñaba a pescar y a luchar, hasta me dejóluchar junto a él contra los piratas más temidos,los Políticos. Pero la ballena llegó, se tragó atoda la tripulación excepto a mí, que, me tiré porla borda. Me desperté en una isla donde conocí aTimmy el mejor pirata de la isla, ellos mecuidaron un tiempo, les expliqué lo ocurrido paraque me ayudaran a encontrar la ballena y lesconvencí. Habíamos tardado unas horas enencontrarla, la ballena nos devoró, y vimos quedentro de la ballena, mis padres estabanhaciendo una fiesta.

Man labe

114. L’ÚLTIM SOSPIRCaic, m’enfonso i només puc divisar el cul del’ampolla mentre m’ofego. Rere seu veig uncollage de colors vermellosos, veles que esdesfan, la meva vida que es crema. Els pulmonsem demanen aire però no puc respondre a lesseves necessitats.Un missatge escrit amb zel i unes paraulessenzilles són l’única part de mi que perdurarà persempre, amb altres parts del meu amor, que jeuen dins el gran cor d’un bell pirata.Deixo anar el meu últim sospir, dues bombollessurten de dins meu giravolten entre si, l’esperançai l’amor. L’esperança arriba a la superfície on lescendres l’exploten i l’altra arriba al cul del’ampolla on l’amor viu, com visc jo.Les cendres cauen sobre meu, una lllàgrimaregalima però estic feliç no moro, continuo vivint.La foscor m ‘envaeix, me’n vaig.Moro però visc.

Llàgrima de cristall

115. LA ISLA DORADAEn alta mar, viajaban un grupo de piratas enbusca de un tesoro que se encontraba escondido

a cap. Al veure que era una pobra noia indefensa,la vam deixar marxar. Vam buscar algun cofreamb joies, però no el vam trobar, ja que la noiaque ens vam trobar, era un pirata, aquesta portavatants anys en aquella illa, que li va créixer tant elcabell que semblava una noia. I aquest pirata, ensva deixar en aquella illa, fins ara, ja que ens varobar el vaixell.

Àguila

107. PIRATES AL SEGLE XXISempre s’ha parlat de pirates com a mites anticsi avui dia ja inexistents. Però quina és la veritabledefinició de pirates?Tot i que la gent digui que ja no existeixen, en elmón actual, jo no hi estic d’acord, és més, senseanar més lluny, l’altre dia em vaig creuar amb unque anava bastant modern. Portava corbata itratge, anava molt ben mudat comparat amb elstradicionals pirates. Fins i tot semblava un polític.

Somiadora

108. MICRORELATFa ja un mes que sóc aquí amb ells. Esticobservant les noies segrestades pels meuscompanys pirates. Encara no em puc creure quehagi de portar jo una noia aquí. No sóc capaç deportar cap noia per satisfer sexualment els meuscompanys, però és el que toca... Jo vaig volerviure noves experiències i vaig decidir ser unpirata més. El meu amic m’ho va dir. Em va avisarque hauria de fer coses que no em farien gràciapero que hauria de fer per poder sortir viu d’aquestlloc. Encara no sé per què vaig voler ser un piratamés. Realment no és agradable fer les cosessense cap opció més que la de morir. Una veu emdistreu dels meus pensaments. L’avís per anar asegrestar alguna noia. La diferència és que araem toca anar a complir a mi...

Judit

109. LES BÈSTIES DE LA MAREm vaig despertar. Vaig seguir les ordres de lameva bèstia. Només complia el que em deia. Vaigagafar tota la meva fúria, vaig mirar i vaig atracar.Jo pensava que no era culpa meva. Jo mai haguésfet això si no fos per la meva Bèstia. Però ho vaigfer vaig matar la meva família, però m’ho vaordenar ella.Estava en un vaixell amb aquells piratesrepugnants i ignorants la meva Bèstia deia queels matés però al matar-los vaig començar a morirper dins la meva Bèstia va desaparèixer, no hoacabava de comprendre, va marxar va morir juntamb les Bèsties de tots aquells pirates. Tant ellscom jo érem immortals portaven una bèstia comjo, però teníem alguna cosa en comú totsmoriríem per ser al mar, tots som mariners. Totssom pirates!

Estrella

110. LA SOBTADA CAPTURAFa milers d’anys, la princesa Alexandra estava apunt de casar-se obligada pel seu pare, amb elpríncep Artur. Encara que ella no volia casar-seamb ell perquè era un cregut infidel, els paresl’obligaven.Dies abans del casament, els escorçons rojos,uns pirates, van capturar la princesa.Aquests, eren molt temuts pels habitants i espodien reconèixer ja que tots duien uncaracterístic tatuatge d’un escurçó roig en algunapart del cos.Aquesta notícia inesperada va fer que el rei Lars I,el pare d’Alexandra, enviés cavallers a buscar-la.Dia rere dia, buscaven fins que van trobar-la enmans del Capità Gargarot.Mentre els cavallers s’encarregaven dels pirates,el rei la desencadenava quan de sobte, es vacaure desmaiat sense explicació. Espera, si quehi havia una explicació... Endevineu que duia laprincesa en el turmell dret?... Un escurçó roig.

Sine Nomine

en La Isla Dorada. Cuando llegaron a tierra, sequedaron sorprendidos al ver que todo lo quehabía en la isla era de color dorado. Sacaron elmapa del tesoro y siguieron los pasos para llegara él. Cuando llegaron y abrieron el baúl,recogieron todas las riquezas, cargaron las joyasen el barco y se marcharon. Después, haciendoel recuento del tesoro encontrado, los piratas seconvirtieron en oro.La avaricia rompe el saco.

ARNER

116. EL AMOR LO SUPERATODONunca imaginé que el amor pudiera ser tan fuerte.Una batalla había empezado para que él y yopudiéramos estar juntos. Piratas contra piratasluchaban con fuerza y valentía. Parecía unapesadilla, una pesadilla sin fin. El tiempo parecíahaberse detenido, hasta que al final, sentí unospasos rápidos y fuertes detrás de mí. ¡Era él!Corrí rápido hacia él para besarle y abrazarle,pero estaba débil y tenía la piel fría, hinchada yllena de heridas. Yo sentí esperanza. Me besólentamente, hasta que sus ojos se cerraron.Entonces me puse a gritar y a llorar condesánimo y mucha tristeza. No podía ser, nopodía morir ahora. Sabía que nos amábamos, ypor este motivo habíamos luchado, pero sin él,¿qué sentido tenía vivir? Cogí una de las armasque él llevaba encima, y me quité la vida.Sabíamos que nos amábamos, y que nosamaríamos para siempre.

Alegria

117. L’ASSASSÍ- Capità, Capità! Ha mort!- Qui?- El tauró! Però falten molts companys i jo esticmalferit perquè m’ha mossegat.- Ha de venir el corsari amb el metge. Espera’t,només serà un moment.- Però capità he fet una investigació i el tauró queens ha atacat era una cria.- Ui, doncs els pares del tauró encara són vius!Haurem d’anar en compte...

Donal-li a like

118. EL CRUEL DESTINOEs un pobre hombre atrapado por unas cadenasque le impiden vivir en libertad. Está cansado eindignado con su destino. Las cadenas marcan elritmo de su vida, constante, frágil y dura... Enmomentos parece que lo liberan ¡pero no! Levuelven a coger. Todo empezó así...Hace veinte años se despertó en una habitaciónpequeña y oscura, un poco desorientado selevantó, quiso andar, pero cayó. Las cadenas levencieron. No entendía qué había ocurrido paraestar en esas condiciones. Recordaba tener unafamilia, y vivir en una preciosa casa al lado delmar, observaba a los barcos llegar al puerto, solíaescribir cuentos sobre piratas... ¡tenía una vidaperfecta!, pero la cosa se torció. Daría lo quefuera para volver a ser el de antes. No obstante, élnunca se rinde, sigue luchando para llegar a serlibre y gozar plenamente de la vida.

Dansa12

119. VAIG SER UN PIRATA O NOVAIG SER UN PIRATA?Em vaig despertar en un vaixell. No sabia què eraperò tenia una lleugera idea. Estava descalç, ambla roba esparracada, mig marejat. No emreconeixia. Vaig pujar per unes escales i tots elstripulants dormien com soques, xops de rom. Ésnormal per uns pirates, la sorpresa és que jo nosabia què hi feia allà. Com hi havia anat a parar?Si he de dir la veritat, no me’n recordava de res nidel meu nom. Estava sol, sense que ningúm’ajudés. De cop vaig sentir algú gemegar.Ràpidament em vaig amagar darrere d’una bótagrossa, vella i de fusta, per por que em llencessinals taurons. Vaig estar una bona estona alllà, emvaig adormir perquè estava molt esgotat i vaigsentir unes passes que s’acostaven cada cop

Page 21: Llibre recull tots microrelats 2015

més. Hi havia un silenci massa sospitós. Desobte, una esgarrifança em va recórrer per tot elcos. I...

Charlie

120. UN VIATGE MOGUT A ALTAMARDe petit sempre m’havien agradat les històries depirates que assaltaven a altres embarcacions,però ja no em va fer tanta gràcia quan...Era el 20 de juny del 1998, estava en plenatravessada pel Mar del Nord. En veure un altrevaixell, no em vaig estranyar, però a mesura ques’acostava el veia estrany. Vaig mirar per l’ullerallargavista i primer em vaig alegrar al veure lacaracterística bandera negra amb una calaverablanca, però en veure que havien tret els canons iens apuntaven la cosa canviava. Em vaigdesmaiar, i en despertar-me estava a la nauenemiga, lligat al pal major i gairebé sense roba.De cop, el vaixell va començar a trontollar.Estàvem en mig d’una batalla. Entre trets icanonades, un va tocar el pal on jo estava lligat.Abans que caigués vaig lliurar-me de la corda itirar-me al mar sense resultar ferit.

Mardefons

121. QUIN GOLAFRE DEGRUMET!Quin dia més clar que fa avui, des de la cofa espot observar un mar tranquil. La brúixola marcabon rumb. A aquest pas arribarem abans del queestava previst!Em presento a la cabina del capità i li dic que a labodega hi falta menjar, que ahir a la nit vaig sentiruns passos, passos de pirata traïdor. El capità nos’imagina pas que el grumet amb qui està parlantés qui ha pispat el menjar. Sí, jo mateix. Què? Nopassa res per donar-se un caprici de tant en tant:una llesca de pa de pagès amb arengades, quatreametlles i una copeta de rom!Si em descobreix, no sé pas que és capaç de fer-me: potser em penja amb els pernils o em tira almar per ser el sopar d’un banc de peixos afamats.En tot cas, no n’expliquis res al capità, secret degrumets!

Acukis

122. FALSO REFRÁN- Ojos que no ven corazón que no siente. ¿No esasí Jace? - inquirió el pirata burlándose del ciegotripulante.Tras escuchar esas palabras, el pobre ciego sederrumbó moralmente.- ¿A qué te refieres? - preguntó al fin.El pirata lanzó por la borda a la hija menor de esepobre tripulante.- ¿Qué sientes? - preguntó convencido de queJace no había sentido la muerte de su pobre hija,ya que desconocía lo sucedido.El ciego agarró al pirata y le pidió que cerrara losojos. El pirata, confundido, accedió sin saber loque le esperaba. Jace le clavó un puñal en elcorazón.- No lo has visto, pero el dolor lo has sentido - dijoJace.- Tú no lo sabes pero vas a morir. Y el ciegotripulante murió.Y en esa nave yacían los cuerpos inertes de lavíctima y el asesino, pero, ¿Cuál es la víctima ycuál el asesino?

Paloma402

123. EL SECRETOTercer premi de la categoria B- Necesito saberlo - exigió aquel joven muchacho.- El secreto lleva en mi tripulación años, no seréel que saque a la luz el origen de esta nave, ymucho menos el de sus tripulantes - discutió elpirata con voz tajante.- Confía en mí, mi lealtad hacia ti y los tuyos esinmensa. Sabes que tu secreto estará a salvoconmigo - suplicó el joven arrodillándose junto alpirata. - Dímelo y haré lo que desees.

El pirata le susurró algo en el oído y le entregó almuchacho un papel donde había escrito elsecreto.Dos horas después, en la bodega de esa amplianave, yacía el cuerpo inerte del joven muchacho.Con la boca cosida y un mensaje que decía:Tu secreto está a salvo conmigo Daniel, jurélealtad, y leal seré. El secreto va conmigo a latumba. Tu deseo era que lo guardara, y bienguardado está.

Paloma402

124. LA GUERRA DELSPIRATESJa érem a l’illa, estàvem fent una guerra. Tothomhavia arribat a l’illa amb diferents vaixells que esdeien galió, goleta i el nostre era el bergantí.Tots estàvem fent la guerra per aconseguir eltresor ple d’or, roba i material. Al cap d’unes horesva acabar la guerra, vam guanyar i ens vam enduror, roba i molt material.Després vam anar a buscar una altra guerra, peròens vam donar compte de que era molt aviat iestàvem cansats, així que vam anar a descansar.EEQuè creus que podia ser?

Lima Llimona

125. LOS PIRATASEn la popa del barco pirata el capitán observabacómo sus tripulantes asaltaban la ciudad conarmas de fuego y espadas afiladas. Observócómo un pirata incendiaba una taberna de la queel propietario huía corriendo por la calle hasta queotro pirata lo atravesó con su espada. El capitánsaltó del barco hasta el muelle y desenvainó laespada, vio a su primer enemigo, se puso firme ylanzó una estocada a su adversario que la parócon su espada; el capitán empujó con fuerza paraque el soldado se desequilibrase, el soldado secayó y el pirata aprovechó para clavarle suespada. Sacó la espada del cadáver y miróalrededor, se sorprendió al ver que su tripulaciónya había acabado con el pueblo; entonces sedirigió hacia el barco y sus compañeros lesiguieron. Cuando se marchaban del muelle elcapitán observó satisfecho el pueblo deshabitadoen llamas.

Betri

126. AIGUA, ESCUMA I CANONS«La tempesta amenaçava amb tombar les duesnaus.Apart del so dels trons i la pluja en coberta, nos’escoltava res més que els crits dels homes i elsrugits dels canons, escopetes i pistoles.Era una batalla de pirates.Dos llops de mar s’enfrontaven per aconseguir eldomini d’un monstruós drac marí, el qual eracapaç de controlar les marees, les tempestes...Era difícil saber qui seria el guanyador; tots doscontrincants eren molt coneguts per la sevatemible reputació: el poderós capità Mals Fums iel veterà capità Puny de Ferro.Quan semblava que el veterà anava a guanyar, esva escoltar un estrèpit: l’aigua va començar adesaparèixer!»El tap de la banyera s’havia sortir i l’aigua s’anavapel desguàs.L’Arnau va sospirar...L’aventura prosseguiria el proper dia, ara tocavaanar-se’n a dormir.Però primer s’havien d’esbandir les joguinesd’escuma i guadar-les al seu lloc.

Roborowski

127. PIRATA POR PRINCIPIOSHacía tiempo que era pirata, pero aquella ocasióncambió mi vida. Los niños me miraban con terrory asombro, y eso me hizo pensar: no robaba porgusto, ni mucho menos... lo hacía por principios.No creía que robar a los pobres las pocasriquezas que tenían estuviera bien. Por esorobaba en barcos donde navegaba la clase alta.Otra razón era mi hermano. Estaba furiosa con él.Siempre había sido el hombre de la familia. Me

daba rabia. Quería demostrarle a él y a mispadres que yo era igual de fuerte y valerosa. Y loconseguí: LA PRIMERA MUJER PIRATA.Estaba orgullosa, pero ellos no. No quisieronvolver a verme.Aquellos niños me hicieron ver que podíareivindicarme de otra manera. Me di la vuelta paraabandonar el barco, y de repente, sin previo aviso,me clavaron un cuchillo en el corazón.

Parnell04

128. EL DESCOBRIMENT DEL’ALTRE CAPITÀHi havia una vegada, un capità que era moltavariciós, sempre estava cap ficat en trobar eltresor.Aquest capità, Carlemany, era alt i gran, quasicom un gegant, amb una pota de pal i un pegatcom els pirates dels contes. La tripulació estavaatemorida i al mateix temps cansada d’ell i deltresor, però el capità els hi imposava molt i nogosaven dir-li res. Finalment, després de buscardurant anys, el van trobar a l’Illa de lesFormigues.El capità es va treure el pegat i va començar aplorar, ningú no ho entenia, per què estariaplorant?, per què havia amagat el seu ull?Amb les veles desplegades, cap a Calella dePalafrugell, el seu poble natal, van trobar laresposta. Per fi havia aconseguit reunir els dinersnecessaris per curar la malaltia de la seva mare itots van redescobrir el capità.

Nesi

129. LA DARRERA ONADAAra tot està en silenci, no se sent res, com si lagran massa d’aigua s’hagués aturat, com sihagués deixat de lluitar per sobreviure en laimmensitat. Observant la negror del cel però labrillantor de milions d’estrelles, et sentsinsignificant. Tan sols un home més soc, estirat abord d’un vaixell, mirant com passa el temps,esperant quelcom que em desperti de l’etern son.Porto una brúixola a la mà, indicant el nord delmeu maliciós destí. Incoscients del perquè de lanostra presència en aquesta missió, ens hanordenat fer volar explosions en terra de ningú, enshan encomanat la mort d’innocents, ens handemanat fer malbé una història per acabar. Peròla meva conclusió és que el mal no hi té cabudaen aquest planeta i per tant, en tan sols uninstant, mil records s’han perdut, pequè unaonada ens ha vençut.

Iona

130. LA DECISIÓEll es considerava el millor pirata de tot el món,sempre havia aconseguit escapar-se de la marinaanglesa, la francesa i la espanyola. Aquest cop lifeia falta molta preparació per l’aventura que anavaa emprendre, volia saquejar un galió entrant alpropi port. Enlloc d’arriscar-se abordant el vaixellen alta mar amb el perill de ser enfonsats. Haviapensat en fer servir una goleta i un galió.Seguirien el vaixell de lluny i un cop l’escortahagués deixat al galió al port, la goleta carregadad’armament avançaria el galió desprevingut fent-sepassar per un vaixell mercant. Un cop l’haguessinavançat es creuaria al davant i batrien el port fentsaltar les defenses. Mentrestant el seu galióabordaria a l’altre i descarregaria l’or ambrapidesa.Després fugirien a tota vela abans que la marinapogués reaccionar.

El timoner

131. L’AVENTURA D’EN JIMMYJimmy un noi de poca edat, orfe, decideix unir-sea una missió d’uns pirates els quals hauran dederrotar dos vaixells anglosaxons, un dels qualstenia un Tresor al seu interior. Varen partir, amb latripulació cap on havien vist feia poc, als vaixells.Jimmy estava espantat, clar era el seu viatgepirata de veritat, ell sol hauria de fer que el canódisparés. Quan ja havien navegat bastant per lesaigües terbies, varen trobar el primer vaixell

Page 22: Llibre recull tots microrelats 2015

aquest sense cap tresor, així doncs Jimmy vadisparar. El vaixell es va enfonsar com si res nohagués passat.Varen navegar uns quants dies més i quanestaven desesperats, el van trobar. El gran vaixellanglosaxó. Varen estar una estona planejant elque farien, es van decidir per que es dividissin unapart de la tripulació es quedaria al vaixell i l’altresabotejaria el tresor. El pla va surtir de perles.

G3

132. L’AVARÍCIA SUPERA LAREALITATMar endins, les coses no són fàcils, tempestes,abordatges, saquejos, morts, traïcions... i totestenen una cosa en comú, el desig d’un tresor.Fins que un dia, vaig aprendre, que l’avarícia no etfa veure la realitat, més bé, és una il·lusió sensefutur.Tot començà quan la posta de sol sortí, la nit esfeia cada cop més fosca, més freda i sens dubte,més humida. Les ones eren infinites, cada copmés fortes. Arribava una tempesta. L’aigua de lapluja era abundant i l’aigua del mar començava aentrar per les esquerdes. Així, que el vaixells’anava enfonsant. No hi havia res a fer. Latripulació, agafà els vaixells salvavides i preferirensalvar-se. Jo, en canvi, no pensava deixar el tresorde les cinc pedres marines enfonsat al mar sensecap motiu. Vaig intentar salvar el gran botí de setmilions, però aquest va ser el meu fi...

Afluixa Maduixa

133. TRAICIONADOSMi capitán quería dejar la profesión de pirata, porlo que llegó a un acuerdo con los franceses:entregaríamos nuestras riquezas y hundiríamosnuestro preciado bergantín a cambio de unaresidencia en Francia, donde ni españoles niingleses nos encontrarían.En el viaje a Francia, divisamos a barlovento unacorbeta de corsarios. No nos preocupó ya quetambién se acercaba un barco mercante, por loque dedujimos que nosotros no éramos suobjetivo. Pasadas cinco horas se alzó una densaniebla que no nos permitía ver más de 5 piesalrededor nuestro.Media hora más tarde, 20 proyectiles impactaroncontra nuestro casco, eran los corsarios.Nosotros respondimos de la misma manera y notardamos en enviarlos al fondo del mar. Peronuestra felicidad duró poco ya que, al disiparse laniebla, cinco fragatas de la Marina Inglesa nosrodeaban. Los franceses nos habían traicionado yahora nos esperaba la horca.

Torcuato

134. LA ISLA DEL PACÍFICOEn aquel entonces era un famoso y reputadocartógrafo. Al escribir este relato mi misión eratrazar el mapa de una isla del Pacíficodescubierta por una embarcación de pescadores.Éstos aseguraban haber visto una flora y faunacompletamente distinta a la que conocemos.- ¡Tierra a estribor! - gritó el vigía desde la cofa.Al comparar las coordenadas en las que noshallábamos con las que presumiblemente estabanuestro destino, nos dimos cuenta que habíamosllegado.Fondeamos a unas 5 yardas de la costa de dichaínsula y, repartidos en dos botes, nos dirigimos ala costa.Al arribar a la playa, un ruido estruendoso fueseguido de una lluvia de balas de cañón quedestrozaron nuestro bergantín. De repente veintepiratas nos acorralaron. Entonces me fijé en unode ellos, el que parecía su capitán.- ¿George? ¡Te creía muerto! - dije patidifuso.- Lamento defraudarte, Arthur.

Torcuato

135. EL GRAN PIRATAAquesta és la història d’un pirata molt conegutpels seus robatoris, abordatges i descobriments.L’anomenaven Miquel el Temible. Era alt i robust,amb uns ulls que et perforaven quan et mirava. Va

ser el més gran de tots els pirates, fins que vadesaparèixer. Va ser en un dia asolellat, en elqual en Miquel va partir d’illa Tortuga amb elsseus homes, per anar en busca del tran tresor deThor. Tot semblava que anava bé, fins que vancomençar les complicacions al passar pel marNegre. Primer van ser les serps marines, despréses va enfrontar a les balenes... Aquests van seruns dels molts reptes que va haver de superar.Però va haver un que ni el mismíssim Miquelpodia vèncer. Va ser aquell que el va ferdesaparèixer. Encara avui és un misteri el malque va matar al pirata Miquel el Temible.

Nagini

136. LA INVENCIBLE KATEKate escuchaba el silencio, cuando se dio cuentade una respiración que hacía unos minutos noestaba ahí. Tal fue su turbación que casi cae a lamar. Jerry estaba allí. No es que fuera mal pirata,pero Kate era mejor y Jerry la envidiaba.Jerry agarró a Kate con mucha violencia por elbrazo y la condujo al camarote. La ató a una sillay la apuntó con un arma.- Dame lo que ando buscando- ¿De qué hablas? - Preguntó Kate- Lo sabes perfectamente. Dame el botecito quete transforma en invisible.Kate no respondió, intentaba idear algún plan.- ¡Dámelo ahora!- De acuerdo, déjame irlo a buscar.Jerry la soltó y Kate se dirigió a un cajón, cogióun pequeño botecito con un líquido verde, lo abriórápidamente, se lo bebió y desapareció.Jerry se sintió estúpido, y entonces se dio cuentade que nunca podría vencer a Kate.

Clau de sol

Page 23: Llibre recull tots microrelats 2015

Categoria CMajors de 16 anys

Mayores de 16

años

1. ILLA TORTUGAD’esquena i desprotegida, com mai acostumava aestar, a la meva illa, amb l’oreig de l’horitzó,robant per pocs moments una mica de pau al’alba.Tenia però i sense saber-ho, l’esquena vigilada,sense cuirassa, amb el cos nu, encara fred,sense protecció. Avançaven, apropant-se ensilenci, amb un contraatac segur, despietat, fàcil,inesperat de traïció.S’acostaven amb la força de l’onada que s’alçaamb el vent i se’n torna ressentida sorprenent-sedel dolor que porta, de l’abandó que arrossega, dela seva solitud, potser desmesurada.I, densament, començaven pacients i constantsun furiós i ingenu atac, ignorant del seu poder,començant ja a plànyer la seva victòria.Arribaven quasi innocents, una mica infants, iamb una braçada mortal, m’embolcallaven, sensemesura, entre crits i sang, enmig de moltsesglais, fent de cop, de la remor, un silenci infinit.Anne Bonny, 20º 04' 00" N, 72º 49' 00" O

3GAM

2. REGAL DE REISUn crit: «Mama, pirates!» Tinc por. Intento moureel cos, allunyar-me de l’amenaça. No puc obrir elsulls. Estic atrapada. I no puc defensar el meupetit. És ell qui crida.Em sacsegen. Sento l’aire fred a la cara i elbalanceig sota els meus peus. De sobte, esticcaminant, descalça sobre la llisor d’una cobertasetinada. Al meu voltant veig l’estructuraimpressionant d’un vaixell. Els pals, les veles, lessogues. Barrils, cofres i espases. Però no hi hacolors. Ni blau de cel i mar, ni daurat de doblers,ni blanc de tíbies creuades. I no hi ha sorolls.Només una veu vençuda: «Papa, per què no diures? No li agrada el meu regal de Reis? Li he fettocar tota la Perla Negra».I una remor càlida, com d’onada que acarona:«Potser demà es desperti, fill. Tanca la finestra ino moguis més el llit. Potser demà».

Maresga

3. EMÈRITS’allunyava de terra la bandera pirata finsconvertir-se en un punt negre. Des de terra,Nicolàs Samsó, dit el «Professor», hi tenia lamirada clavada i el bastó fortament agafat. Maleintva fer mitja volta i va enfilar cap a casa. La sevavida al mar s’havia acabat.

Helena de Troya

4. TERRA A LA VISTA!Ajudeu-me, bufeu aquí! Maleït siga el vent que haempès aquest bri al meu ull tan lluny de terra.

Helena de Troya

5. HOMBRES DE MAR (Espíritudel Aire)«If of life you keep a care,Shake off slumber, and beware:Awake! Awake!»Shakespeare, W. (1611): «The Tempest»Almirante ¿permiso? Su Majestad el Rey DonFelipe II ofrece 20.000 ducados por la vida de«Draque» el pirata capitán de la «Judith». Ahoranavega rumbo a San Juan de Ulúa con la flotaHawkins.¡Quiero su cadáver! Avisa a nuestros hombres.Tomad un Galeón del Rey y no te olvides de lapatente de corso antes de zarpar.(...)

Tempestad en el océano. ¡Mierda! Se hanacabado las provisiones.¡Izad velas! ¡Atención a popa! ¡Gonzalo, a babor!Espíritu del Aire: agua, tierra para nosotros.¡Abren fuego mi comandante!Heridos, agónicos y casi sin alientodesembarcamos en la coordenada latitud Sur 55ºsegún las cartas de navegación robadas.Encontramos un tesoro enterrado en tierra y aguadulce.Comandante don Pedro Téllez de GuzmánSic parvis magna**Nota Bene: «Lo grande comienza pequeño»

Artwen

6. TRAS LOS PASOS DEPONCE DE LEÓNCorría el año de nuestro Señor de 1692 cuandonos encontramos un rostro esculpido en la rocaen mitad de la jungla siendo la boca la entrada ala gruta.Muchos fueron los peligros y aventuras querecorrimos desde que el capitán le arrancara desus manos el mapa a aquel jesuita antes derebanarle el cuello con su alfanje; el abordaje deaquel galeón español, la tormenta que nos hizoembarrancar, los manglares y pantanosinfestados de caimanes, serpientes y mosquitos,el hostigamiento de feroces indígenas...En algún lugar recóndito de la Florida, lossupervivientes del Seahammer, el capitán BlackBones, el artillero Jones, el mulato Tom y unservidor nos internamos en las entrañas de latierra y descubrimos que la leyenda era cierta...Ante nosotros apareció un hombre con morrión,coraza y espada a la manera que vestían losconquistadores.Phillique Ladocque3 de mayo de 2014

Rackham el rojo

7. PIRATA- De debò? De debò?! - el taverner esclafeix ariure clavant-se cops de puny al pit.- Pareu de riure!- Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines ambxarop de grosella a les venes... És que no hoveus?! En aquesta taverna nauseabunda esperestrobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!- Pareu de riure i digueu-me a on és!- Hahahahaha!- O em dieu d’immediat a on l’heu amagat o... -amenaça encanonant-lo amb el trabuc.- O què? Mata el teu pare a sang freda si t’hiatreveixes!- Digueu-me a on és!- Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaigtancar! No ets més que un...!L’explosió ressona com una bomba atòmica. Elsvidres s’omplen d’esquerdes. El somriure deltaverner queda congelat en el temps i el seu coscau a terra, mort. Uns passos baixen des delprimer pis.- Mama?

Tere SM

8. PAREU! PAREU MÀQUINES!- Pareu! Pareu màquines!- No val la pena que pugeu, aquest vaixell és petiti no portem cap tresor, no portem diners, nomésquatre coses, quatre papers.- Però si no us ho creieu, passeu, passeu, ja hoveieu, andròmines, cartons i pergamins vells, resque mereixi el vostre temps.

- Més us val anar buscant iots més grans, algunsporten ordinadors, telèfons mòbils i aparellselectrònics que de segur us faran guanyar dinersa cabassos, molts.- Xerres molt, però d’acord, tens raó, marxem, noveiem res per treure’n profit.- Adéu adéu.- Anem anem, no sigui que s’ho repensin. Per sortaquests no saben que molta gent pirateja lesnostres andròmines, els nostres papers i elsnostres pergamins. No portem diners, nomésunes quantes joies per llegir.

Aprenent

9. LA PLAGAEl pirata moderno, no surca los mares conmajestuosos veleros invencibles, no va cojo, nitiene la pata de palo, ni el parche en el ojo, ni labandera negra con un par de tibias y unacalavera, pero dedicación sí y mucha. Se alzacomo héroe nacional con oficio, tiene seguidoresque lo imitan en sus expediciones, invade portierra, mar y aire, saquea, roba, exige rescate,recluta esclavos prisioneros de su vileza. Es mástemible que el Capitán Garfio o Sandokan.Su navío en la proa luce el nombre de «El buitrede la Banca». Ni te acerques a él porque te irás apique.

Libertatia

10. SED EN ALTAMARHace meses que el barco del capitán Thompsonzarpó del puerto de Cartagena de Indias con todoel oro robado a los indígenas. Desde que están enalta mar no ha caído lluvia alguna. Ya se acabó ellicor, al igual que la sangre de los animales con lacual satisfacían la sed... todos se miran.

Charles

11. LAS ÓRDENES SECUMPLEN AL PIE DE LA LETRAEn una taberna de Sevilla la había conocido. Leprometió perlas, paisajes inverosímiles, yaventuras a bordo de su navío. Al despuntar elalba el Capitán Smith - el que ordena una orden yse cumple al pie de la letra - se embarcó con todasu tripulación, entre aquellos iba Saura con sucabello negro chorreado por los hombrosdesnudos. Al asomar la tarde, Smith seencontraba con ella en sus aposentos. Saura,con una parsimonia, se desprende de suspendientes y luego deja caer a sus pies suvestido blanco. Smith la contemplabaestupefacto, maravillado, ni todo el oro que habíanvisto sus ojos se comparaba con tal brillo. Ella sele acerca. Hazme perder la cabeza mujer - dijo elCapitán Smith. Ella lo malinterpretó. El entierro eshoy.

Charles

12. SANGRE DE SU SANGREFrancis Drake era el pirata que más amaba laspiedras preciosas. Las cuidaba como hace elpastor con sus ovejas. Dormía con ellas. Lasacariciaba. Las besaba. Eran como su propio ser.Su familia. Los historiadores siempre se hanpreguntado: ¿por qué él tenía esa afición? ¿Porqué tal cariño por estas piedras? 419 añosdespués de su muerte, su tumba fue encontradapor un arqueólogo en un pueblecito de Panamá.Lo único que se halló en la fosa, fue su corazónde piedra.

Charles

Page 24: Llibre recull tots microrelats 2015

13. EL MAR¿Qué hacen los piratas más allá de la costa? -Pregunta el niño-Los piratas son personas que nunca hanencontrado el amor correspondido. Se marchan aalta mar a llorar, llorar y llorar. - Responde elPadre-Ya me preguntaba yo por el aumento del nivel delmar. - dijo el niño.

Charles

14. LOS PIRATAS¿Los piratas eran ladrones? - Pregunta el niño-Sí, hijo. Tomaban todo lo que les cabía en lasmanos. Bueno, y lo que no también - Responde elPadre-Papá, ¿Dónde parquean los políticos sus navíos?

Charles

15. LITIGIO- Ella me acusa de pirata. No lo soy - le dijo él aljuez-- ¿Por qué lo dice señorita? - preguntó el juez- Ha entrado a mi casa, a mi habitación, saltó porla ventana y se marchó hacia un barco - Dijo ella-- Y ¿ha robado algo que le pertenece? - Preguntóel juez.- Pues, no más el corazón.

Charles

16. ELLOS SABEN DÓNDE ESTÁEntonces todos los piratas del mundo sereunieron en Singapur, y decidieron guardar todoel oro conseguido en un solo lugar... no sé cómo,pero los niños saben dónde está.

Charles

17. EL TESOROLa pregunta no es por qué está usted justo en elmismo lugar en dónde la cruz roja de este mapaapunta, si no, ¿Cómo hicieron para guardar eltesoro dentro de sus ojos? - le dijo el pirataCarvajal a la doncella que todos los días sesentaba a leer en aquella playa.

Charles

18. SIMETRIAEl primer dia que ens vam veure ens vam quedarmirant-nos de fit a fit. Tot i la diferència en l’alçadai el color dels cabells, tot i que la roba fosdiferent, vam reconèixer dins del fons dels ullsque miràvem la pròpia força desbocada de cavallsalvatge que no admet fre ni regnes.També vam descobrir en una ràpida ullada elssenyals de la impostura pròpia en el cos queteníem al davant. No és estrany que quan vanatacar la nau de Rackham només tu i jo lluitéssima coberta mentre els altres s’emborratxavenveient-se perduts. Potser si ells també haguessinlluitat com homes s’haurien salvat de morirpenjats com a gossos. A nosaltres però va seruna altra cosa la que ens va evitar la temudaforca. Una cosa que ens unia més enllà de serpirates. Érem dones i estàvem prenyades.

MaryAnne

19. PIRATASSi me pica el ojo derecho no puedo rascarme conla mano derecha del garfio; no puedo sentir nadaen el ojo izquierdo porque es una cuenca vacíaoculta bajo un parche; si quiero correr no consigoalcanzar a mi nieto en sus juegos con esta patade palo; si quiero acordarme dónde enterré elcofre del tesoro que traía aquel galeón con el orode las Indias ya no consigo recordarlo; si quierohuir de esta residencia de ancianos en Maracaiboy volver a mis días felices en la Isla de la Tortugaya no puedo hacerlo porque la pensión dejubilación no me alcanza; los gobernadores deBarbados y Martinica ya no ofrecen ningunarecompensa por mi cabeza; una cabeza que haempezado a olvidar las cosas y que el sarracenoque me atiende (Al Zeihmer) cree que es un malaugurio.

Marcus Goldman

20. AZUL OTOMANOMe lamí las marcas de los grilletes. Me habíansoltado en las fétidas entrañas del barco para quetomara mi ración de agua corrompida y panmohoso, festín que asqueaba hasta a las ratas.Junto a mí, pobre muchacho morisco apresado atraición, se hacinaban otros malhadados yalgunos criminales. Unos íbamos a ser vendidoscomo esclavos, el resto, condenado a galeras.Para todos, la bodega era una tumba flotante,negra como nuestra suerte. Una voz estridentellamó a cubierta al vigilante, señor del látigo y lasllaves. Dieron la alerta y un cañonazo impactó,destripando la nave cristiana. La fuerte sacudidame lanzó junto a una brecha en el maderamen. Ya la añorada luz del día, la vi. ¡Alá esMisericordioso! La bandera de mis hermanos enla Fe; para nuestros captores, piratas, para mí,libertadores de la Medialuna, azul como el mar ymi nazar.

Nassir

21. EL BARCO DE JACKTenía una buena cantidad de mapas. Ostentabagran conocimiento sobre navegación, y poseíauna vieja brújula que no podía fallar. Debido aesto, el pirata Jack no hallaba las razones del porqué no encontraba sus destinos. Seimpacientaba. Parece que damos vueltas encírculos, dijo.¿De qué sirve eso cuando se está dentro debotella de cristal? - le reveló el dueño de la tiendade antigüedades.

Charles

22. YO LE TENGO MIEDO A LAMUERTEYo le tengo miedo a la muerte - dijo el pirata - nolo niego, pero en tu mirada quién no quierenaufragar, mujer... destapó un champán.

Charles

23. FINTierna brisa surca la arena. Arena en la quedescansan miles de palmeras. En lo alto, verdesmontañas coronadas con nubecitas blancas.Blancas como las gaviotas que recorren deextremo a extremo la isla. La isla de intensasolas que llegan a morir en la orilla. En la orilla endonde está ella, la de ojos azules intensos, ypiernas largas. Piernas en donde reposa lacabeza del pirata que no sabe andar sin mapas.Él agoniza. Ella traza un mapa y se lo da, ahíyacen las instrucciones de cómo llegar al otromundo sin perderse.

Alex

24. LA ETERNIDAD DEL PIRATA¿De dónde vienes? - preguntó la sirena.De la tierra - contestó el humano. Soy pirata.La joven sirena quedó maravillada, pues todossabían que cuando un hombre y una sirenacruzan palabras ya nunca dejarán de buscarse.Eternamente no se alejó del mar, sabía que nuncaestaba solo, aullaba a la luna, sus lágrimas semezclaban en el mar, se entregaba a laensoñación de estar juntos. Mas sabía que nuncasería posible. Ese pequeño instante solo dospalabras cortas fueron, unas miradas, en unanoche cualquiera pequeño encuentro les unió todala existencia.Conoció el amor mas nunca a su amada.Kumpenla

25. EL SUEÑO DEL CORSARIOZarpamos de noche con el faro iluminando elPireo. El cojo, el tuerto y el sardinita detripulación. Con viento en popa cotejamos labrújula con las cartas de navegación: ¡Rumbo alSur!Nuestro objetivo era alcanzar «el vellocino deoro». El sueño de todo pirata, corsario obucanero.A 500 millas de la costa, divisé una sirena de ojosverdes con su melena rizada, color escarlata.La fascinación de ese instante me cautivó.

Kapi

26. SENTIRNo pas per ser el que sóc tinc els sentimentsadormits. Enyoro la terra trepitjada un dia, ploroamb ràbia a qui em falta i estimo amb delit a quitinc al meu costat. Sóc pirata de mar i de cor. Elmeu món és immens durant la travessia però elmeu entorn són quatre veles i un tresor per trobar.La llegenda diu que tenim fam de posseir, però elcert és que amb ben poc ja fem. El mar ens dónael que ens cal i quan no ho fa ens ajaiem asomniar sota les estrelles. La pluja ens banya, elcel ens acotxa i el blau del mar ens somriu quanestem tristos. Mai voldré deixar de ser el que sóc,mai voldré que els sentiments m’adormin.

EM

27. VÓS, MAR EMBOGITVeniu a mi, sense por, covard, preneu-me, lligueu-me de mans i peus, banyeu-me en sang i deixeu-me morir. Podeu cridar, bramar, podeu prendre’mles paraules, però mai em podreu prendre elpensament. I amb ell us venceré, perquè sócpirata, de sang i pell. I odio aquell qui pretén fer-me callar. Vós mateix sou testimoni dels meusactes. Venjaré tots aquells que us heu endut almés enllà, ànimes innocents, rostres plorososque us suplicaven el perdó. No m’heu vençutencara, no, sóc l’últim pirata, mar embogit, imentre una gota de seny m’acompanyi, els meusmots us faran front. I el dia que mori, recordeuque el meu pensament us perseguirà per sempremés, fins a l’última platja...

XP

28. EL DESTINO Y EL MAPABURLÓN¿Y este era el destino que me deparaba aquelviejo navío? No alcanzábamos nunca a divisartierra firme. Era el viaje más extraño quehabíamos hecho en nuestras vidas, en un marque nunca dejaba su calma, su quietud. Latripulación estaba sumida en un estado cercanoal vegetativo, con la piel pálida, y un olornauseabundo a pescado rizaba el rizo delesplendoroso y animado ambiente. Animadoporque hasta yo, un amante del silencio y la paz,había tocado fondo con ese irremediable ydramático aire lleno de violento aburrimiento. Lopeor de todo, era la jugada del mapa. Lollamábamos así, porque era como un chiste, unabroma de mal gusto. Era el único mapa delmundo cuyos trazos se movían de forma burlonay sosegada, produciendo gran confusión. ¿De quéendiablada magia estaba hecho? ¿Es acaso unhechizo al que estamos sometidos? ¡Qué tristenavegar sin rumbo!

Manelosky

29. MASSA TARDEl nàufrag braceja sense esperança. No téaliments ni aigua potable ni un trist esquif.Assegut damunt una llata, els braços li fan derems. Sense rumb, ni forces, ni il·lusió, es fapagues que, després de tantes aventures,s’acosta al destí fatídic. O potser encara no.Retallades a l’horitzó, veu les veles d’un bergantídesplegades al vent. Un miratge? No pot ser unefecte òptic. Els miratges no s’acosten. Reneixl’esperança. Fa senyals amb les mans, i crida.Enmig de l’oceà, el bergantí va de dret cap a lallata. L’han vist? Distingeix braços alçats acoberta. Li fan senyals? Sí, l’han vist. Està salvat.De sobte, el nàufrag s’adona que és un bergantíde la reina. Es treu el pedaç que li tapa l’ull i esdesfà de la cama de fusta. Massa tard. Amb elscrims que duu a l’esquena, quan l’hagin rescatat,el penjaran.

Ronals

30. FERNANDA Y JOSHUAFernanda, esposa de un pirata sevillano, entra auna habitación del navío en donde su maridodescansa. Recogiéndose su cabello rizado, lotoma. Joshua, que escribe una carta sobre lamesa, se coloca de pie. Ella desliza sus palmasen él y comienza a tocarlo lentamente. Luego va

Page 25: Llibre recull tots microrelats 2015

Adults

16 o +subiendo el ritmo. Las manos de ella lo tocan conun afán reprimido. Joshua, la mira, se acomoda,se mueve de acuerdo a lo que ella le propone, vahacia adelante y hacia atrás (suda). Fernandacierra los ojos y continúa tocándolo con unaeuforia anormal. Joshua sigue concentrado en losuyo - de adelante hacia atrás y ahora usando lasmanos-. Así se prolonga toda la noche, Fernandatocando el tambor y Joshua bailando.

Charles

31. A L’ABORDATGE!Bufava gregal i la llum groguenca del sol feiabrillar l’escuma blanca de les ones.Ja feia estona que la bandera negra amb elsossos i la calavera onejava al pal de la galerapirata, mentre s’acostava molt de pressa al galióespanyol.La tensió del moment es veia a totes les cares.Tothom callava...Aleshores, des del castell de popa, el CapitàPirata, el temut Barbarossa, amb la seva veupotent i rogallosa va cridar:- A l’abordatge!L’hora de la guerra havia arribat. Van començarels crits, els espetecs dels arcabussos i desprésel soroll de les espases.Una mica excitat vaig fer un llarg glop de rom.En obrir els ulls, em vaig adonar que encaraestava a la cua de l’INEM.

Narref

32. IMAGINAUna tarda més, com les altres, camino a bon pasen direcció al carrer Boira, per després creuar elpont sobre les vies i, just davant de l’immenscentre comercial, girar a la dreta. Tot recte i unsmetres més enllà paro en sec, a certa distànciade la porta principal. Estic impacient, avui no tincganes de parlar amb ningú. Ja passen 5'. Emmossego l’ungla.Ara sí, m’ha vist. Passa lleugera entre el tumult.Noto el meu propi somriure, inevitable quan elsseus ulls em troben. Em va un petó, té ganes deparlar...... Podria haver estat una esclava romana, unacavernícola, una geisha, també un samurai...Però, saps, mama? Aquest Carnestoltes emdisfressaré de pirata.

Rosa Bonheur

33. PERDUT A L’OCEÀLa gola resseca per una crosta salobre. La pellrecremada per un sol d’infern tropical i elpanorama... un horitzó infinit i esgotador d’aiguade l’Índic. Ni un mal galó d’aigua, ni un tros de paverd. Només resten quatre taulons arreplegats delnaufragi mal lligats per una drissa i un cofre ple demonedes d’argent espanyol. Si em troben, fotut.Mort al patíbul. I si no, carn per aquests famèlicstaurons per als qui de fa dies sóc l’únicadistracció. Maleït siga... Després d’una vidad’arrossegada misèria només em plau morir ric.Immensament ric.

Nexuslexus

34. BELMONTECon los años, su enfermedad había remitido, asíque cogió la lista y embarcó de nuevo.Figuraban en ella los nombres de quienes habíanservido a sus órdenes, los que recordaba, y poralgo sería que eso había sucedido. Y se dedicó avisitar a las familias de cada uno de ellos, paraentregarles lo que un día decidió que era lo justo,que no era más que una parte de lo que nuncaalcanzaría a gastar por mucho que viviera. Cuandohubo completado su tarea se digirió al sur.Finalmente llegó a aquel último confín, dondenada había cambiado. Fue la primera persona queenterraron en la isla, que mi abuela situaba enalgún lugar cerca de Sri Lanka.Todavía hoy, a mi edad, hay días en que abro lapequeña caja, para comprobar que el extrañodiente, la carta ilegible y la pequeña llave oxidadasiguen ahí.

Belmonte

35. LA HIJA DEL REYLa hija del rey llevaba tres días desaparecida.Todos los servidores del palacio la buscaban sindescanso, incluso el propio rey tomaba su caballoy salía a inspeccionar la ciudad portuaria. Undomingo en la mañana, una señora, que volvía delmercado con una canasta llena de verdurascolgándole del antebrazo, le comentó que habíavisto a la princesa adentrarse en el bosque con unhombre a quien no pudo identificar. A efecto, elrey con 90 de sus hombres se dispersó por todoel mar de árboles. Cuando caía la tarde, elmonarca divisó una casita encima de un inmensoárbol. Era casi imperceptible en el follaje.Entonces, se encaminó a subir las escalerascolgantes. Al abrir la puerta, advirtió una escenaespantosa y deshonrosa para la corona (rompióen llanto); su hija - ebria de amor - a un simplepirata harapiento le había entregado el corazón.Literalmente.

Charles

36. L’HARMONIA DE LESESFERES«Ut queant laxis resonare fibris» Guido Aretinus(c. 720-800)Hymnus in loannemVenezia MDCX Anno DóminiL’any 1610 vam salpar del port de la Sereníssimaen una goleta anomenada Isabella. Era el meubateig de mar. Nostra nau em va capgirar el rumbde la vida.- Nilus espavila que fas tard. Deixa al Sender queés gos de terra ferma.Mon germà Guido era vicelamirall d’una flota decorsaris i bucaners que lluitaven contra pirates,mar endins.A mi m’embadalia la música i de nit observar lesconjuncions d’estels, on descobria animalsmarins, aurigues, centaures i l’estrella polar.- Nilus alerta a estribord. Compte amb la velamarrec. No t’encantis cap de trons.- Claudio, has sentit l’harmonia de les esferes?- Tens pardals al cap!Vam naufragar amb l’Isabella en ple hemisferi sud,on els missatgers dels déus s’apareixen comestrelles de mar. Allà on la lluna il·lumina la nit i elcel és prop de la terra.

Bice

37. COM UN PIRATAM’has pres com un pirata: per sorpresa, sensedemanar permís, estant jo desprevinguda i amb laguàrdia baixa.Però...... no has vingut en bergantí amb bandera negra,ja que tot en tu són colors,... les teves armes no han estat els canons ni lesalfanges, sinó la dolçor i les paraules, l’humor i lacomprensió,... i el tresor robat té incalculable valor malgrat noser un cofre amb or i joies: t’has emportat el meucor!

Carme

38. DES-ESPERANÇADéu castiga sens pietat les nostres misèries depirata. Perdó? Ja no n’hi haurà per a nosaltres. Enpocs minuts el vaixell s’enfonsarà, ja sento comel mar ens xucla. Tot just tinc llum, però no hi havida sense un adéu. Si algú troba aquestaampolla, lliureu aquest missatge a la mevaesposa Esperança a l’adreça que us indico.

Helena de Troya

39. LA SIRENA VARADANavegando, pero siempre anclada.En movimiento, pero fija.Odiaba a los piratas por obligarla a sentir lascaricias de la espuma sobre su cuerpo astillado.Aquello que tanto amaba, lo tenía justo en frente,al alcance de los dedos.Oía a los piratas riendo, bebiendo y bailando. Laamaban. ¿A ella? No. En definitiva al navíocargado de aventuras, tesoros y una libertad queella carecía.

Ansiaba poder zambullirse en el agua, libre, comoun pez. Se sentía desesperada, frustrada,incapaz de hacer su sueño realidad.Al ser creada, por esos sucios piratas, fue talladade una belleza sin igual y, al mismo tiempotristemente condenada a observar, desde la proadel barco, aquello que anhelaba incluso hasta elpunto de doler y escocer. Tanto como las heridascubiertas por la sal. Sal marina.

Sica

40. DOBLONES DE ORO- Vamos, vamos, ¡es para hoy!Impelido por la punta de un sable, Roberts seasomó al borde del tablón. Detectó unosmovimientos ondulantes bajo la superficie y segiró lentamente.- ¡Tuerto! Aunque faltéis al Código jurado sobre laBiblia y el ron, ¿no merezco un último deseo?El Tuerto asintió, mostrando su dentaduraputrefacta.- Señores - dijo Roberts abriendo el camafeoprendido a su chorrera -, ¿veis esto? Es elpedacito de mapa que precisáis para encontrarlos doblones.- ¡Lo llevabais encima! ¡Dádmelo, bastardo!- ¡Tendréis que nadar! Prefiero entregarlo al mar.El Tuerto y sus secuaces se lanzaron por laborda tras el pergamino. Ciegos de codicia, novieron aflorar las aletas de los escualos, que losdespedazaron.- Caballeros - concluyó Bartholomew Roberts -,vuelvo a ser el capitán del Royal Rover. ¡Nada haymás valioso para un pirata que su tripulación y subarco!

Bart the Black

41. DESTÍ DE PIRATAÉs la sal del mar que em dóna vida, al vaivé de lafusta sota els peus i la basta corda entre els dits.El món no pot entendre el plaer ocult en témer lateva amant, perquè és a ella, indomable icapritxosa, a qui he entregat el cor i la pobraexistència d’un pirata miserable, que sense fe nifortuna busca un destí incert entre els plecs de laseva infinitat.

Opal

42. THE REVENGEY 100 piratas avanzan, a lomos del viento y supujanza, ¡BUM!, primera andanada en chanza,¡BUM!, la segunda en el casco... en plena panza,«¡al abordaje!» a por el botín se lanzan, cegadospor la promesa de bonanza de sangre inocentesus rostros manchan.Al fin se hunde la presa hastiada, expoliada,acabada, y asesinada, mientras rauda, a la cazade su destino ligera navega ya «La Venganza»,orgullosa la jolly roger muestra, esa misma quepronto el horizonte alcanza...

The Revenge

43. ¡A LOS TIBURONES!- ¡Al ataque mis valientes! ¡Enorgulleceos de estanegra bandera que ondea altiva al viento!- ¡Hacia la victoria siempre! ¡A por ellos!- ¡Estamos contigo, oh Mi Capitán!- ¡Cuidado, muchachos! ¡Olas a babor!¡Cañonazos enemigos a estribor!- ¡El tesoro será nuestro!- ¡El catalejo, mi Grumete! ¡Ya veo que la isla estácerca!- ¡A luchar sin temor! ¡Cuidado con esas olas!- ¡Se aproxima un buque enemigo con malasintenciones!- Pero bueno ¿Qué os tengo dicho? Que los niñosjueguen en el baño un rato, pase, Pero que tú,que eres su padre, les rías la gracia y te unas a lajuerga... y encima me pongáis el baño que pareceque haya pasado un tifón... Tienes delito.- ¡Contramaestre! Aprese al rebelde, átelo,colóquelo en la pasarela y ¡A los tiburones con él!- Menudos marineros de tres al cuarto. Soisimposibles. Me voy a hacer la cena.

Maest

Page 26: Llibre recull tots microrelats 2015

44. ANALEPSI DEL CORSARIDrake, carregat de grillons i envoltat de rates,repassa, mentalment, cada cop de fortuna oadversitat que l’ha dut fins a la cel·la de lafortalesa de Santa Anna on ara jeu sobre un muntde palla podrida. Rumia en el dia en què va rebrede mans de la reina el document amb la patent decors; el primer abordatge a un galió espanyoldavant de les costes de l’istme de Panamà; el vi iles dones de Port Royal; la força d’un tifódesfermant-se damunt del seu bergantí; l’olor apólvora i a sang sobre la coberta dels vaixellsmentre el món s’emplena de crits corferits i cadaunça d’or que l’espera, oblidada, sota la sorrablanca d’una platja deserta.Drake recorda, mentre sent ressonar, al patid’armes, els tambors de Sa Majestat i entreveu,amb un somriure que esdevé rialla, la corda quepenja al patíbul.

Morgan Drake

45. SIN TESORO,ENCERRADOS Y SIN LOROTodas las réplicas estaban al frente en elcalabozo de los piratas, entre ellos sin llegar a lasmanos intentaban averiguar quién había sido elculpable, el bárbaro que había dejado bebercerveza al loro, que declaraba con todas laspalabras hipadas cómo pretendían llevar a cabo elrobo del banco. Los tres mimos intentabanconciliar el sueño mientras que la fanfarriacontinuaba con la fiesta, el civil de turno losobservaba a través de sus viejas lentes con unaexpresión huidiza, echó mano al puñado de llavesque guardaba y miró hacia el pasillo, tras un largosuspiro abrió las tres celdas con la condición deque al salir no hicieran el más mínimo ruido,conformes, salieron muy despacito hacia la calledonde mezclados con el gentío, jugaron con eldespiste que les proporcionó el carnaval, yaquellos disfraces de los chinos, menos elhurtado en la misma comisaría.

Marguerite

46. EL PIRATA CON PATA DEPALOClon, paso, clon, paso.Un tullido pirata, con cara arrugada y marcas deantiguas batallas se acercaba a la popa delbarco. Miraba al infinito.Ese mar infinito, que se abría dejando paso ygenerando una espuma blanquecina a modo dereverencia al buque pirata.El viento acariciaba los rizos plateados del pirata,confiriéndoles de una magia sin igual. Y ahíestaba, pensando en el mar, en lo libre que sesentía.Inspiró profundamente el aroma salado queemanaba su amante en secreto. Sólo para él. Loscolores verde azulados se entremezclaban con lavida submarina, ligeramente coqueta pero a la vezsalvaje.El pirata, no podía dejar de pensar, cómo algoinerte podía haberse convertido en su único amor,su única pasión, en definitiva, su única amante.Clon, paso, clon, paso.El pirata se retira a su camarote a continuarsoñando despierto, o más bien, a vivir su sueño.

Sica

47. CIELO PIRATAEn el viaje por alcanzar lo más profundo delocéano, se entremezclan infinitas tonalidades deazul. Un azul cuya inmensidad relata por milesfascinantes historias de barcos hundidos enguerras jamás encontrados. Es allá abajo, dondese esconden las heridas sin cicatriz de naufragiosenemigos de la voraz furia del viento.Desdibujada entre tiburones sedientos de sangre,calamares de inimaginables tamaños y especiessin catalogar, surge difusa, de la nada, la popa deun navío, corsario valiente, testigo implacable deleyenda bucanera. Aunque sus restos delatan

derrota, se ha convertido a la fecha en escuelapirata.Con su rostro esculpido en arrugas, vestigio de larudeza del mar y, una copa de ron en la mano,presidiendo como buen maestro en lo alto de laembarcación, se halla mi abuelo.Raudo, eleva su mirada y, se observa soñandodespierto estas líneas, «este es mi cielo, el cielodel mar».

Aral

48. EL MEU PETIT PIRATAEn Jan era al capdamunt de la muntanya comcada matí, mentre pasturava el petit ramat propdel penya-segat. De sobte, quelcom l’esglaià.Una gran balena, havia quedat a la sorra, sensepoder tornar al mar. En Jan ràpidament l’ajudà atornar de nou a l’aigua...Des d’aquell dia en Jan i la Balena jugaven cadamatí a la platja, somiant i jugant a ser pirates enun mar sempre en movimient, descobrint noushoritzons... però un dia en Jan ja no va aparèixera la platja. La Balena va preguntar per la contradasi algú sabia el perquè.En Ja havia deixat de ser nen per fer-se un noi, unhome, un avi...La Balena, trista de no poder veure de nou el seuestimat amic, decidí quedar-se per sempre més ala sorra. I encara avui podeu veure la seva silueta,feta roca, vora la platja...

Amor a Mar

49. EL TESORO DE VARIOSEntonces el niño, con espada en mano ydisfrazado de pirata, lucha en el jardín con supadre quien viste de corsario. Robaré tu tesoro -dice el niño - y le propina un golpe en la tibia conla punta de un zapato. El padre cae. Explayandoun mapa, el niño corre hacia la habitación de suspadres. Una vez allí, exhausto, se tiende al sueloy saca un cofre que reposa debajo de la cama.Se le encienden los ojos de placidez. Tengo el oro- dice - es todo mío. Se coloca el baúl en laspiernas y lo abre. ¿Qué? - dice el niño - ¿ahoraatesoran esto? Contraseñas de Facebook.

Charles

50. BARBARROJAEra un adolescente cuando lo llevaron al puertodejándolo en manos de un extraño a cambio deunas monedas...Se despertó sobresaltado, subió raudo a cubiertadonde el contramaestre le esperaba para darle lasprimeras instrucciones; terminado el discurso,sacó una brillante manzana del tonel y se laentregó, en el mismo instante que la acercaba ala boca sintió el estallido de la bofetada que lodejó atónito, incapaz de oír las carcajadas de latripulación ni los gritos que el rudo marinoexhalaba de paso que señalaba el puente, dondeel viejo capitán, ajeno a todo, escrutaba elhorizonte con su bruñido catalejo, oculto a vecespor la negra bandera con calavera blanca. En esemomento se prometió a si mismo que un día élestaría allí arriba y le llevarían una manzana, tanroja, como la incipiente barba que empezaba apoblar su cara rebosante de ambición.

Frangor

51. BRAVOS MARINOSUna enorme espada asoma por la puerta.Después, una pata de palo pintada de muchoscolores. Tras ella llega un pirata-payaso. ¿O unpayaso-pirata? Vestido de mil colores. A juegocon el loro de peluche que descansa en suhombro.Su grumete va detrás. Es bajito, gordito ybarrigón. De nariz colorada y anchos calzonesllenos de coloridos remiendos.Se plantan en medio de la sala blanca y,desafinando mucho, entonan la canción del pirata:- ¡¡Ron, ron, ron, la botella de ron!! ¿Quién quiereun vasito de ron que todo lo cura, mis valientesmarineros?Los habitantes de seis camas blancas lesobservan. Todos con la sonrisa puesta. Con seis

pijamas y seis pañuelos de mil colores que tapanseis cabezas pelonas.Una esperanza en seis menudos cuerpos, queolvidan por un momento que dentro de ellos habitaun mal bicho llamado cáncer. Que no podrá contan bravos marinos.

Maest

52. EL PIRATA VALENTLa nit guarda silenci, els estels ballen al voltantde la lluna i enmig de l’oceà un vaixell, poruc,navega a la deriva... A coberta un pirata jove, brut,desmanegat. Ha guanyat una batalla però ara jeuesgotat. Al seu costat una espasa, una brúixola iuna creu; de front, una tempesta que engoliràvaixell, pirata i somnis. De cop, el pirata despertai veient el que s’atansa, un cop de timó encertattraspassa la tempesta. Al pirata li diuen Biel, Bielintrèpid i valent; navega ara, despert, cap a undestí qui sap a on qui sap perquè...

Papallona

53. ES PIRATAÉl es un pirata moderno, un pirata que ha vividobatallas, que ha sufrido derrotas, que calla yguarda silencio, que habla con sabiduría y poesía,que finge no temer nada, que lucha día a día porvivir una aventura, por vivir la vida. Y que sabe quepoco a poco el tiempo se marcha; él tiene unrecuerdo en su alma; ese barco que fue a laderiva, esa tripulación que perdió por culpa de unatempestad bravía... a él le quedó una «pata depalo», pero él supera todas las dificultades, nadaes barrera, nada es frontera; su corazón late confuerza... es pirata, poeta y profeta...

Papallona

54. OR I SANGSempre m’havia fascinat la brillantor de l’or, desque, de nen, vaig veure arribar a la fonda al notariBernat Tarascó des del Castell de Montpalau lluintel collaret de la Militia Christi i la creu de Malta alseu pit.Jacint Morella i jo veníem de caçar ocells. Llavorsmatàvem ocells, després, de grans, embarcats ja,pirates. Al principi mallorquins, després sards igenovesos i, un cop nomenat capità i somiantamb conèixer a la sense ventura princesa deSalern, sicilians i turcs.Amb quin plaer li hagués ofert la meva màesquerra, a tan formosa dama, per ballarl’estampie a la cort de Parma, però em va sersegada d’un tall de simitarra quan ens van abordarels corsaris davant la Torre Colomera, defensantles naus del meu bon senyor i rei Don Ferran.- Capità. Pirates en l’horitzó!- A tota vela fills meus! Hisseu l’estendard d’or isang!

Fresenius

55. LA DELGADA LÍNEABarrel cavó con sus propias manos. Del hoyoprofundo emanaba un hálito frío y putrefacto.Asió lo que era un cofre quejumbroso y pesado ylo sacó con gran fatiga. Toda una fortuna leesperaba allí. Consiguió arrastrarlo hasta la arenahúmeda y resguardarlo entre las palmeras.Golpeó con una piedra el candado dorado y éstecedió.Cuando por fin abrió el arcón, encontró unmacabro cadáver. Reconoció el colgante quellevaba. Maldijo todos sus seres y se estiróabatido de espaldas, tapándose los ojos con lamanga...«El tesoro de Jack Rackham... ¡Menudo fiasco!»La cuadrilla de este lunático lo había asesinado ydespués robado todo su oro. ¿Y ahora qué?Rumió largo rato... Lo llevaría ante el rey y diríaque lo había matado él mismo.Sonrió orgulloso. Sería, sin duda, otro tipo defortuna.

Arrow

56. EL OJO DEL PIRATA«Por todos los monos de tres cabezas... ¿dóndeestará el ojo del Capitán?», gritan los piratas,

Page 27: Llibre recull tots microrelats 2015

recorriendo el navío de babor a estribor. Tallado encristal de rubí por artesanos de Isla Tortuga, losque se atrevieron a mirarlo de cerca aseguran queera incluso hermoso. Y todos piensan que,muerto el Capitán, es básico conservarlo para noromper la racha afortunada que los acompañabaen los últimos tiempos. Desesperados, noadvertirán un destello inusual en el ojo de bueydel camarote del Capitán. El mejor lugar paraadmirar el perfil de la ninfa de cedro que, a partirde ahora, guiará, erguida en el mascarón de proa,la suerte del navío.Semidesnuda, algunos creen que así apaciguatormentas y seduce monstruos marinos. Perodesconocen que también embrujó, a primeravista, a la brillante esfera que hoy, por fin, la mira,para siempre, desde los ojos del alma.

Miss Bonny

57. LA LLIBERTAT DEL VELLPIRATALa sang li vessava per la boca inundant-la amb elregust òxid del fracàs. Feia temps que sabia queaquella tremolor de les mans li jugaria una malapassada i, ara, mentre lluitava observava els ullsdel mocós que tenia davant. Era la mirada del’arrogància, la supèrbia i també de la jove vanitat.El dolor li traspuava per les temples semblant al’agut penediment d’haver-se embarcat en el galióper un grapat de rals i, ara, turmentat, intentavaguanyar temps al darrer alè. Era el record d’unasuor empastifada de la salabror de l’aigua del marque, de vegades, alternava amb el tuf dedestil·lats o amb la de les secrecions que liprovocaven aquelles meuques que acceptaven elseu lacerat i vell cos.I era, ara, quan aquella veueta li deia: «Deixa’tanar, ja tens allò que tot pirata guarda en el seuesperit: la llibertat de morir».

Elizabeth Swann

58. DUDA RAZONABLE- Todos de pie, preside el honorable juez, JamesHawkins - anunció el ujier.Al cruzar el salón me invadió la misma sensaciónde zozobra, que hacía tantos años, me provocabael trajín de una nave en alta mar.Sabía quién era el acusado, pero éste no parecióreconocerme. Tiempo atrás había empuñado unaespada de acero en su contra, ahora debíaesgrimir la espada de la justicia. Mi empeño noconocería el desistimiento, o al menos, esopensaba: cuando finalizó su declaración todos enla sala, incluyéndome, estábamos convencidosde su inocencia.Días después lo encontré en los alrededores delTribunal. Esta vez le acompaña su viejo loro.- Gracias, Jim - dijo Long John Silver, guiñándomeel ojo.Reí. Por lo visto siempre supo quién era yo. Aúnasí no dudé de su inocencia, no hasta que elmaldito pajarraco sobre su hombro empezó allamarme idiota una y otra vez.

Grim Reaper

59. EL TRESOREl meu únic germà impartia classes d’Història aun institut. Els seus alumnes se l’apreciavenperquè sovint deixava de banda el programa del’assignatura per a narrar-los emocionantshistòries de pirates. En jubilar-se va adquirir unsolar a la costa, a on s’hi va fer construir unacaseta. Aleshores em va revelar: «No he escollitaquest lloc a l’atzar, un mapa dibuixat fa tressegles indica que aquí s’hi amaga un tresor». Jo,que sabia de la seva fèrtil imaginació, evidentmentno me’l vaig creure. Unes setmanes més tard emva trucar molt decebut: hi havia estat excavantsense cap resultat. A la seva mort vaig heretar lacasa i la vaig posar a la venda.Al nou propietari me’l vaig trobar un dia al volantd’un luxós cotxe esportiu. L’home, que em vareconèixer, em va comentar tot cofoi que li haviatocat la loteria.

Akim

60 ¿PIRATAS?Nunca te hizo falta garfio, a Dios gracias, y dejasque los dedos naveguen en la barba despeinadaque llega a tu cintura. El parche, un tantodesgastado, sigue en su lugar y la silueta delsombrero te confiere, con la luz apagada, un airedesafiante. Con el ojo superviviente, miras aBarlovento, tu fiel guacamayo, que pese a susilencio se mantiene rígido sobre el último barrilde ron, vacío, que aún conservas de Port Royal.Sabes qué diría, si pudiese hablarte. «Caaa-piii-tán, cooor-saaa-rio. Piii-raa-ta». Como Raleigh,Morgan o Barba Negra, piensas. Sin embargoellos desaparecieron hace tiempo. Demasiado.«Malandrines de la peor especie», decían devosotros. Pero ahora, en este siglo, ya no lotienes claro. Y tú, que nadaste entre tiburones,sedujiste sirenas y driblaste con la espada ahéroes y rufianes, maldices tu inmortalidad,mientras escuchas, en el salón, la sintonía delfinal del Telediario.

Miss Bonny

61 EL POLISSÓVet aquí que en aquell temps dels catorze vents,que set eren bons i altres set dolents que la mevasort es va capgirar. Ai! Si no hagués estat peraquella fastigosa i famèlica rata que em va ferxisclar, mai no m’haguessin trobat enredat entreles cordes apilades de la càmera de popa.- Què fas aquí capsigrany? - retronava la seva veuarreu de la bodega.Era tant el meu espant que no gosava mirar mésenllà de l’alçada de les seves brutes botes, lesquals transmetien indefectiblement la meva tristaplaneta. Però, com més mirava aquell calçat mésm’atreien aquelles sivelles daurades queassenyalaven quin peu havia d’enfundar-se el seupropietari.- Netejar sivelles - li vaig dir sobtadament. Lesdeixo tan lluentes com si fossin de l’or d’allèn lamar.I així va ser com vaig començar a polir tots elsbotins de l’amo fins que m’han caigut les dents.

James Norrington

62. EL PIRATA LOCOUn pirata fue un día de excursión a la montaña,como tenía muchas ganas de dormir se llevó conél una gran cama, para echarse la siesta una vezsubida la gran montaña, al subir por la ladera dela montaña, empezó a meter su pata de palo porlos agujeros del terreno, renegaba de rabia tras laprimera y monumental caída, a quién se le ocurresubir con una pata de palo a la montaña, perocomo estaba loco se reía de lo loco y tonto queera, y no le importaba caer una y otra vez al suelodándose unos buenos porrazos, cuando estuvoarriba, de la montaña su pata de palo estaba todaastillada y rota, entonces soltó la cama al suelo ydijo, me voy hacer otra pata de palo, cogió lacama la partió en dos y sacó una madera quecolocó en su muñón.

Alfombrasdemahonesa

63. EL MAR TAMBIÉN ESCAMINOComo en cada puesta de sol, me senté en elpequeño banquito de madera que había encubierta y me acurruqué buscando la comodidad.Mis ojos no dejaban tregua alguna a las lágrimasy en consecuencia éstas no dejaban de caermejillas abajo. Un sinfín de sensaciones seapoderaban cada vez más de mí.Aquél, había sido un día duro y había mucho en loque pensar.Miré al horizonte y recordé a Lucas.Lucas era el ejemplo a seguir de cualquieraprendiz de pirata, incluso de los veteranos delbarco. Dominaba cualquier ámbito relacionadocon el mar y no sólo eso, sino que le encantabalo que hacía.Para él no era un oficio, sino una pasión.Un sueño hecho realidad.Era probablemente el mejor pirata de esostiempos.

Y digo era, porque Lucas, mi hermano, mi mejoramigo, mi confidente perdió su vida, para salvar lamía.

Pandora

64. EL SECRET DEL PIRATABARBABLAVASshhh! Us explicaré un secret... El pirataBarbaBlava no tenia barba! Era postissa! Però ésclar, un pirata sense barba era com un jardí senseflors, com un cel sense estels, com un vaixellsense mar on navegar. I sabeu per què no entenia? Perquè al pobre pirata li picava la barba ino parava de gratar-se! Així que sempre s’afaitava.Carai, quin pirata! Tant valent per abordar vaixells ien canvi, no podia suportar la seva barba. És peraixò que, quan en BarbaBlava no dormia tancatamb pany i clau a la seva habitació, es posavauna barba, una barba de mentida, de color blautornassol, feta amb els cabells arrissats d’una deles seves filles i pintada amb pigment deMalcoratge, una planta repugnant i forta amb ungust desagradable, amarg i salat. Vaja, una malaherba, com el pirata BarbaBlava.

Cèdric Català

65. TRESORS DE LA MEMÒRIAEl saqueig va deixar gotes de memòria negra,ancorades sota la popa, lluny de la vista de lacofa. I així, en un acte darrera l’altre,s’amuntegaven a la bodega, cofres de vagueries.Avui dia, ni sobre l’atenció d’un estudiós monocle,es poden albirar els pirates que es movien entre elpresent i la ventura.Irònicament, aquells utensilis que onejavenconstantment entre la vida i la mort, es mostrenestàtics al públic expectant, que imagina des dela comoditat, com seria viure el perill il’adrenalina, entre bales de canons, com si lesparaules es transformessin en línes d’esquitxosbraus, a la ment d’un infant fantasiós.

Corzo

66. QUIEN RÍE ÚLTIMO RÍEMEJORDesperté súbitamente. Arena contra mispárpados, las grietas de mis labios y una tosestentórea que me hizo vomitar una gran cantidadde agua. Cuando al fin pude mirar a mi alrededor,el horror me traspasó como si fuera el cuchilloque aún llevaba al cinto: la playa estaba llena decadáveres. El Capitán Harlock yacía sin vida apocos metros, con ojos vidriosos clavados en elcielo, rabiosamente espléndido y azul. Conté loscuerpos y un peso cayó en mi estómago cuandoadvertí que era el único superviviente de latripulación del Revenge.El tesoro era mío. Me acerqué al cadáver delcapitán pirata muerto y saqué del bolsillo delpecho el mapa que todos habían anheladoposeer; más tarde lo observaría con calma. Elcorazón latía furiosamente en mi pecho mientrasme alejaba de la playa. -¡Púdrete Harlock! -recuerdo pensar petulamente - El grumete prontoserá millonario.

Sid V.

67. EL TRESORXof, Xof, Xof! Ara! A la fi hem trepitjat terra ferma.Ja estem a l’illa de la Balena. On coi estarà eltresor? Aquesta maleïda lletra, com dos palscreuats clavant-se a la sorra, marquen la situaciójust aquí, en aquesta platja. He travessat mars ioceans plens de perills, tempestes i endimoniatscorsaris per arribar fins aquesta illa i fer-me ambaquest tresor, i no m’aturaré fins que no ho trobi.Caveu, caveu! Sé que està aquí, sota els nostrespeus. Els mapes mai enganyen. No pareu finsque no buideu de lletres aquesta platja de sorratan blanca com el més blanc dels papers. He detrobar aquesta lletra creuada, encara que siguil’últim que faci!Agafeu amb la pala lletra per lletra! Vinga!V...i...n...g...a, l...l...e...t...r...a, p...e...r,l...l...e...t...r...a... ja queda menys! P...a...l...a...,a...g...a...f...e..u..., f...a...c...i..., ú...l...t...i...m...

Kike

Page 28: Llibre recull tots microrelats 2015

68. EL MEMBRE FANTASMAJa m’ho deia en Calicó que això em passaria i noli vaig fer gaire cas. Aleshores estavacompletament embriac i exhaust. La meva mentnomés intentava recapitular la nit anterior en quèens va sorprendre aquella desmesuradatempesta. Se’m barrejaven els deliris ebris ambles cruels imatges de la vela messana embolicantels esventrats cossos d’alguns homes, dels critsesfereïdors d’altres i la figura borrosa del pal detrinquet que s’atansava damunt meu per a deixar-me completament estabornit.Dolorosament, em vaig despertar amb l’ossadaincomperta. Un tros de la cama dreta havia estatsubstituït per una pota de pal feta de la mateixafusta que em va deixar tolit. Una paradoxalcoincidència que ara em fa moure per la cobertacom si fos part integrant del mecanisme delsextant i que a l’albada, amb el seu humormacabre, em fa pessigolles per a recordar-me queja no hi és.

Will Turner

69. ES PON EL SOLBevia rom el vell pirata, mentre l’aire, salat i gèlid,li escatava la cara. El beuratge li baixava pel coll,cremant-li l’esòfag i alliberant-li el cap.Feia molts anys que solcava la mar amb la sevatripulació fidel; amb la seva nau atrotinada; amb laseva cacatua de pentinat estrafolari. Però ara,després d’anys d’abordatges salvatges i botinsrepartits pel món, ja no se sentia amb forces perseguir. Es mirava trist el pal de messana. La cofavigilant que tantes troballes havia cantat.Del castell de popa estant va acostar-se a labarana, des d’on veia les ones fent ballarugues alvoltant de la nau. Amb una lentitud solemne vapassar els dos peus a l’altra banda. Les ones elconvidaven a l’útim gran ball del pirata.

La mar l’engolí. La lluna feia brillar la calavera i lestíbies, que vestien de dol.

Rigoletto

70. LA GAVINAEn Samwell va sentir una batzegada. La Gavinade Plata s’escorava a babord. L’aigua entrava adoll i el capità, amarat de pena, subjectava el timóamb força. Els espanyols enfonsaven el seuestimat vaixell després de tants anys de lluita.Les gàbies queien esmicolades pel foc. El capitàSamwell es penedia d’haver abordat la fragata deJoaquín de Torres. El fum li coïa als ulls i la tosmaldava per doblegar-lo. Ell, però, s’esfondrariaamb la seva estimada Gavina. Els marinsadmiraven l’enteresa del seu capità. No haviendecidit si fugirien o l’acompanyarien al fons delmar. Els últims en arribar van ser els primers enfugir. Des del bot varen veure el vaixelldesaparèixer. El capità es va acomiadar ensilenci. Al seu voltant la fidel tripulació de sempresomreia afrontant el seu destí: la vida eterna i lallegenda.

Capità Hugh

71. NOSTALGIASe despertó sobresaltada por el vaivén de lasolas. Tuvo una pesadilla en la que caía al fondodel océano en la oscuridad de la noche, seahogaba. De repente, su abuela la ayudó. Laúnica persona que la había querido de verdad y ala cual ella adoraba.¿Cómo había llegado a ese barco? ¿Cómo sehabía convertido en aquella pirata intrépida ydescarada? ¿Era ese su lugar? ¿O debería volvercon su abuela, casarse y convertirse una en unamujer formal? ¿Por qué iba todo esoligado¿Podría volver con su abuela y ser la mismajoven rebelde? Imposible en aquella sociedad.Dudas y nostalgia.Subió a la cubierta en plena noche. Había unaluna radiante que no podía dejar de mirar. Yentonces lo vio claro. Aquel era su lugar. Amabademasiado al mar y su vida allí.Su abuela siempre estaría en su corazón.Lágrimas.Merylai

72. ELS PIRATES NO NOMÉSVIUEN AL MAREls pirates no només viuen al mar. Mirant al’horitzó el cel i el mar s’uneixen i són els piratesels veritables responsables de les tempestes.Naveguen amb els seus enormes vaixellsimpulsats pel vent, però a vegades canvien lesones del mar pels núvols per tal d’intentaraconseguir el més bonic dels tresors, els estels.Quan topen amb altres pirates que volen aquesttresor, comencen una lluita on els canons estransformen en trons i el xoc de les espasesprovoca llamps de terror. Quan acaba la tempestaun dels dos pirates torna derrotat al mar, mentreque l’altre continua navegant pel cel ambl’esperança d’un dia aconseguir el seu tresor méssomiat.

Gavina

73. ARENA EN LOS OJOSTiré con fuerza, amarrando la agrietada y suciacuerda, y con ella nuestro inesperado destino.La tripulación agachaba la cabeza, insólitos de lagran montaña de arena que taponaba nuestravista. Remota, perdida, lujuriosa, pero habitada.No habíamos descubierto América, a pesar delduro esfuerzo e investigación durante sucolonización.A pie de orilla, entre mar y arena, rostrosperdidos, tambaleándose sobre su propia muerte,sin saborear el dulce olor del mar.Mismo sombrero, mismo parche en el ojo.Atónitos ante aquella botella de ron, insaciablepara ellos.Eran piratas. Nada de lo que preocuparse ya quenosotros también lo éramos.La codicia, y las ansias de ocupar un alma nomaldita, recorría sus malolientes cuerpos. Lamuerte acechaba toda riqueza que aún cotejaban,efímera. Huyendo a golpe de arena.Nosotros en cambio aún teníamos fuerza,esperanza. Nada nos ataba a esa isla y menos acuerpos sin riqueza alguna.

Milu

74. EL PIRATA CARMESÍQuan va perdre l’ull, era el pirata més jove de totl’oceà. Quan van haver-li curat i arribà el momentde tapar-l’hi, ningú trobà un tros de tela negre perfer-ne un pegat. Aleshores, el més setciències detots els tripulants s’hi acostà amb actitudpontificadora i exclamà:- Porteu el botí!Quan li hagueren fet cas agafà un robí, gran comun pinyol de préssec i vermell com la sang, il’introduí en la cavitat, ara buida, del gran pirata.El problema estava resolt.Però en caure la nit la lluna sortí, plena i lluent. Itan bon punt la primera claror pàl·lida li il·luminàl’ull, una resplendor carmesí s’escampà pelsvoltants del vaixell. Quan va veure l’efecte que feiael raig de llum vermella quan tocava l’aigua i esmesclava amb el blau de la mar el pirata exclamà:- Tripulació! Qui té ganes d’un abordatge nocturn?

Rigoletto

75. CIUDADANOS DE ROMADespués de arramblar con el preciadocargamento de garum, vino y aceite de Hispania,los piratas fueron precipitando al mar, entre burlasy risas, a los tripulantes de la embarcaciónromana.El último romano, desde la tabla oscilante,protestó con mucha dignidad:- ¡No podéis hacer esto, somos ciudadanos deRoma!El capitán ordenó que lo devolvieran a cubierta yle contestó:- Muy bien, honorable ciudadano: te encomiendola misión de comunicar en nuestro nombre alSenado y al Pueblo de Roma que aquí suspoderosas legiones no dan miedo a nadie; que suimperio acaba con la tierra y que en el mar reinala libertad. ¡Arriad una barca para nuestromensajero!

El romano, socorrido por Neptuno, acabóalcanzando, moribundo, la costa de Tarraco.Los pormenores de su suplicio llegaron hasta losconfines del imperio, decidiendo por fin aPompeyo a iniciar su labor de limpieza en elMediterráneo.

Arthur Gordon Pym

76. TESORO DESPRECIADOEn el golfo de Rosas, a la altura de Palamós, lagalera cristiana fue capturada por la flotilla decorsarios turcos y, viendo los piratas que algunosde los apresados eran gente principal, decidieronponer rumbo a Argel, donde pedirían un alto preciopor su rescate o los venderían como esclavos.Exultantes de alegría por haber cobrado con tantafacilidad una presa tan formidable, se repartieronel resto del botín antes de llegar a puerto:arcabuces, sacos de pólvora, espadas de Toledo,ricas vestiduras y algunas alhajas. Y aquello quemerecía su desprecio lo arrojaban con rabia por laborda: las repulsivas viandas de cerdo, las tinajasde vino, los crucifijos malditos, las biblias.Ya encadenado, un joven soldado contemplabacon dolor cómo tiraban al mar sus queridosmanuscritos: los sonetos que había escrito entrebatalla y batalla, los primeros versos de unatragedia titulada Numancia...

Arthur Gordon Pym

77. EL VIEJO PIRATAEl viejo pirata extiende sus callosas manos haciael crepitante fuego de la también ajada chimeneadel refugio solitario de su senectud. Recuerda suaún joven memoria los brillantes momentos de laplenitud de sus legendarias aventuras, conocidoen el mundo entero por su bravo coraje y susconquistas sin parangón, el oropel de las batallassin fin aparente, la multitud de tesorosacumulados por años de camaraderíacompartida...Ahora, en la soledad de sus días finales sólolamenta no haber escuchado el latir de uncorazón enamorado y dejar marchar el másgrande tesoro del amor perdido de la juventud.

Ritxard

78. BERNAT, UN PIRATAJUBILATBernat havia navegat pels mars de la Xina, lluitatamb els emperadors més temibles, trobatmeravellosos tresors al Carib, i sovint, vaacompanyar les balenes als gelats mars noruecs.Però tot això ara és història. En Bernat s’haretirat de pirata. Ho diu alleugerit, finalment potdescansar. No enyora la mar, la porta dins; quan limires el fons dels ulls, pots veure les tempestesviscudes, els seus cabells fan onades d’escumablanquíssima, i al matí té un perfum salat. Viuvora el seu estimat vaixell, una goleta quenavegava com si ballés al so de la música d’unviolí. Ara, amb el mar al cor, li agrada pujarmuntanyes. Algunes, havien estat mars fa milionsd’anys, i ell els porta la remor de les onades. Acanvi, les muntanyes, li regalen fòssils d’estrellesmarines que havien viscut allà, en el temps queels dinosaures prenien el sol a les platges.

Ona

79. EL AMO DEL MAR SOY YOA pocas millas del Cabo de Buena Esperanza,sobrevino una calma que impidió a los piratascontinuar su viaje hacia Madagascar. Entonces,cada uno de ellos se dedicó a lo que le vino engana: unos disfrutaron con mayor tranquilidad desu sempiterna borrachera, otros sestearon a lasombra de las fláccidas velas, hubo algunos queaprovecharon aquella paz para jugar tensaspartidas de naipes, y también se dio el casomilagroso de aquel que se puso a fregar laastrosa cubierta.Uno de ellos, no aguantando el calor, se tiró decabeza al mar para darse un baño. Tampocoestaba del todo sobrio y, mientras chapoteaba enel agua, empezó a gritar, eufórico: «¡Que lo sepande una vez los ingleses, españoles y holandeses:

Page 29: Llibre recull tots microrelats 2015

el amo del mar soy yo! ¡Sólo yo!» Y entonces, derepente, apareció un enorme tiburón y se lozampó de dos dentelladas.

Arthur Gordon Pym

80. ICTINIO IIINarcís, arruinado y olvidado, no quiso compartirsu secreto. A escondidas entró en su tercersubmarino Ictinio, y tras una profundaanaerobiosis energética, llegó al fondo del puertode Barcelona. La melancolía no le dejó ver unagran fosa marina reciente. Dejándose llevar enprofundidad y arrastrado por las corrientes entróen un gran túnel, a final del cual se veía un puntode luz, haciéndose de mayor tamaño, hasta quelogró penetrarlo.«¿Qué ha pasado?» - se preguntó buscando lasuperficie en unas aguas muy cristalinas. Saliópor la compuerta para tomar aire, y recibió trescañonazos que casi alcanzan a su navío y cayóal mar.Entró en sí, y en cubierta vio a un viejo corsario,«¡no puede ser, el mismo pirata de las Canarias,retrocedí cien años!» «No Narcís, estás en el Marde Caronte» - respondió amablemente AmaroPargo junto a una bella mujer cubana.

Nickmad

81. EL CAPITÁN AFORTUNADOSe erguía sobre la borda en un desesperadointento por sobrevivir. El celo audaz que los habíallevado a mil y una aventuras parecía habercesado cuando, la capitanía de su principaltripulante, arraigada en un antiguo vicio de decidirarrebatadamente, se elevó más que las olas.Después de aceptar sus últimas palabras, learrojaron al agua con el ímpetu de fieros marinos.El lobo de mar no tardó en ser tragado por lasfauces de un tiburón atraído por el reguero desangre de su pierna.Los que quedaron en el barco viraron rumbo a laisla para continuar con sus despojos. Ignorabanque allí les esperaban unos caníbales cuyainclinación atávica por devorar carne humana diopaso a la venganza. Desde la maleza de la playadonde recalaron días antes aquellos aventureros,los salvajes habían contemplado cómo saqueabansus recursos y raptaban a sus féminas paraviolarlas.

Maquelia

82. ELS POETESS’EQUIVOQUENEls poetes deien que eren lliures, però en realitatels poetes no en tenien ni idea del que era viure aalta mar. Creien que tot era estar-se dret a lapopa, deixant-se esquitxar per la blanca escumaamb el vent inflant les veles i les lloancescridaneres de les gavines acompanyant elsjoiosos salts dels dofins. Un tresor o dosenfonsant vaixells enemics, sempre en nom dereis i reines propis, canons cridant i sabresxiulant.Ni idea, de debó.Ni idea de les tempestes, del salnitre corrosiu, dela set o de la gana. Ni idea de la sang calentacorrent pels taulons de coberta pels diners justosper comprar rom i amor en algun port.Lliures, deien!A ell no li sembla pas ésser tan lliure amb lacorda ben nuada al voltant del coll.

Braen Blaslead

83. EL VAIXELL MALEÏTExpliquen les llegendes marineres, que en lesnits de lluna plena sol aparèixer un vaixellfantasma a les costes de Barcelona. Tot aquellque vulgui veure-ho, només ha d’anar al moll vell ipronunciar el nom maleït del pirata. Però nomésels valents han de pronunciar-ho, perquè és unvaixell maleït i només els covards se’ls portaran al’altre món.

Mago_Eid

84. LA PRINCESA PIRATAL’havien educat per ser una princesa, voler casar-se amb el príncep blau i vestir sempre somriuresfalsos. Però a ella li agradaven més les bruixesaixí que aquella nit que va aparèixer la capitanaMedusa no va dubtar en aixecar-se del llit i seguir-la. A la capitana Medusa li va semblar lògic icaminant segura amb les seves botes de pell lava portar al vaixell.La capitana Medusa era com una bruixa senseescombra ni màgia: els cabells salvatgesemmarcaven un rostre ple de sutge i radiant. A laprincesa li agradava mirar-la quan observava ambulls brillants inquieta l’horitzó.La capitana Medusa va retirar-se del poder quanva sentir-se cansada i la ja experimentadaprincesa va ocupar el seu lloc. Amb mà esquerra isaviesa va dirigir el vaixell durant 10 anys.Temuda i respectada, estimada per la sevatripulació, la van batejar com «La bruixa delsmars».

Cuca de llum

85. EL BARRET DEL PIRATAEl sol s’amagava i començava a girar-se un fortvent.L’Ot, enfilat dalt la vela major, amb una màs’agafava al pal i amb l’altra s’aguantava el barretque portava; no volia perdre el regal que li havia fetla seva germana. «Un pirata sense barret no ésun bon pirata!» li havia dit ella.Les ones cada vegada eren mes grosses i quanmiraves a l’horitzó veies una negror que feiapresagiar una gran tempesta.Tota la tripulació va començar una dansacoordinada per moure el vaixell en la millordirecció per encarar la tempesta. Tots treballavensota les ordres del capità.Però les onades arribaren i el vaixell va ser engolitdins la negra aigua marina. L’Ot s’aferrava onpodia per tal de no caure, però, el que ell teniamolt clar era que no podia perdre el barret, ja quedeixava de ser un bon pirata!!

Carla Falco

86. SUS HUESOSThomas Rowley había conquistado cuantas islashabía ansiado, tenía una inmensa tripulación abordo de su barco, Blue Diamond, todos fieles ydispuestos a morir por él. A pesar de su fama dedesalmado, Rowley siempre era considerado conlos suyos, y conocía el significado de«compasión». Se sentía poderoso, no hay duda,pero siempre que terminaba una aventura, seencerraba en su camarote, pidiéndole a susegundo de a bordo que nadie molestase, y,sentado en su silla, torturaba su mente conpensamientos sobre su amada, aquella que elmar le arrebató, celoso del bello romance queescribían juntos. Y siempre iba a su camarotepara visitar los huesos de ella, sin cabello, sinpiel, sin el encanto humano que una vez ladistinguió.Ahí se encontraba el cadáver, falto de vida perobien guardado para que él pudiese recordarlasumido en su eterna pena.

Judith Vayo

87. BARBANEGRADe repente todo estaba en silencio... el barcoapenas balanceaba... ni un crujido de la madera...ni de las cuerdas de las velas... ni el chasquidodel agua contra el barco... era tan fuerte elsilencio le escalofriaba, a un corsario intrépido ytemido como él... ¿qué pasaba?Se giró y vio como una gaviota le contemplaba.«Ja has creuat tots els mars, has saquejat totsels ports, has venut tot tipus de mercaderies...ara ets un ric burgès però... què et queda... elsilenci i poder demanar un últim desig...»El corsario con la barba blanca, al que llamabanBarbanegra tenía la posibilidad de ser el más ricoy poderoso del país...A los pocos minutos le contestó a la gaviota queinmóvil seguía sin dejar de mirarlo...- ... quiero volver a empezar... -

Notó su mejilla salpicada de agua, un movimientoimparable bajo sus pies y oyó crujir lasmaderas...

La Tanita

88. NADAMe mareo. Veintisiete años. Vomito. Vomito una yotra vez, una más, la última. Veintisiete años y 7meses. El olor y el cielo. Ni el nombre del barco.Ni el capitán. Ni si vino alguien a despedirme oembarqué solo. Sólo el olor agrio y el cielopesado y el frío. Jamás regresé. Veintisiete. Noqueda nada. No sólo estoy vomitando ron.Veintisiete años. Nada. Una mancha de vómito.Eso queda, nada, vómito, nada.- ¡Eh, tú, viejo! ¡Levanta! Ahí no se puede estar...Ni abordajes, ni peleas, ni sangre, ni oro, nibarco. Nada. Malditos ases rojos. No queda nada.Veintisiete años y siete meses sin pisar estamaldita tierra. Viejo. Nada. Malditas cartas.

Okin

89. A L’ABORDATGEEs va estrènyer el cinyell contra el pit per notar béel cuir. En certa manera, aquell pessic era unpetit càstig que s’imposava per sentir-se el traïdord’aquella nau on ell també hi solcava. Atacariades de dins. Va esmolar bé el punxó amb l’ullpredominant. Es va apropar l’acer a arran degalta: era fred com freda seria l’empresa. Amb lesarmes a punt, l’assalt seria més fàcil i menysdolorós. Ràpid i per sorpresa. Ras i curt. Vaapretar fort els queixals per mantenir els nervis alloc i potser, fins i tot, va notar el gust de la sangrovellada a la boca. Va escoltar una remor delluny i va comprendre que tan sols li quedavarestar a l’espera de la senyal. A l’acte, vasubstituir tot escrúpol per una infinita crueltat. Noera pas el pirata. Era el serraller deldesnonament.

Peer Gynt

90. SATAREso de que la vida pirata es la vida mejor no locompartía. No estaba de acuerdo con eso. Enese momento se le pasaban por la cabeza milcosas mejores que ser un pirata. Como porejemplo, no serlo.Había veces que se le olvidaba que lo era, y otras,le parecía bien y aventurado ser uno de ellos.Pero esto solo ocurría cuando se encontraba bajolos efectos del ron. Después, todo volvía a serigual de negro. Tan negro como la mugre queescondía en sus uñas o como la arena de la islaSatar, a la que su tripulación había puesto rumbo.

adafdez16

91. LA MEMÒRIA DELSPIRATESEl vell pirata Ulldevellut jeu a la vora de la platja.L’aigua salada li banya els peus en un anar i venirmonòton però reconfortant com el bressoleigd’una mare. El suau vent de la vesprada li refrescala suor mentre observa la posta de sol rere l’únicamuntanya de la illa. Com cada dia, com cadasetmana, com cada mes... des de fa trenta anys.La tripulació del Bandera Negra era la més ferotgedel Mediterrani, la banda pirata per excel·lència,la que no deixava cap vaixell per assaltar ni captresor per robar. Els pirates van anar acumulantriqueses en un amagatall molt ben camuflat a lailla perduda de Fidelmón.Ara només queda l’Ulldevellut, que es lleva cadadia amb l’esperança de trobar l’amagatall tan bencamuflat on l’esperen tantes riqueses. Avui, comcada dia, com cada setmana, com cada mes...des de fa trenta anys.

Edelweiss

92. MI ÉPOCA DORADAEl viento que infla las velas, para llevar a los 50hombres que me acompañan a destino. ¡Oh!Fuerte, suave y húmedo, que acaricias mis curvasy me haces deslizar por estas bravas aguas conrapidez.

Page 30: Llibre recull tots microrelats 2015

Oteo en el horizonte nuestro destino. Prontoestaré cargado de todo tipo de riquezas, oro,plata, etc.- ¡¡¡Vos, viejo casco pesado y lento!!!- ¡¡¡No huyáis!!!- ¡Ya que os daré alcance en un tris!- ¡Corsarios! ¡¡Mostrad los colores!!- ¡No podéis conmigo ni mis camaradas!- ¡¡¡Ho ho ho!!! la botella de Grog...- ¡Mi nombre es BARQUE! ¡¡¡¡Y os atraparé!!!!FirmadoEL BARCO

Barque

93 EL PIRATA NEGROLlegó la noche por fin, tras un duro día. La batallahabía sido muy cruenta, demasiadas bajas en latripulación. Ya en su camarote el capitán Yegrosterminó de escribir en su cuaderno de bitácoratodo lo acontecido.Por fin podía poner punto y final a aquella etapade su vida.Ese día había honrado el nombre de su padre, elgran almirante de la marina española EufrasioYegros.Le costó años encontrar a los piratas que lohabían matado pero aquella mañana pudo darlemuerte al malvado pirata negro.Cerró su cuaderno, se limpió los ojos, de loscuales resbalaban dos lágrimas y frente al espejose vio y recordó las palabras de su padre, «eresel mejor marino que he conocido en mi vida laúnica pega es que eres mi hija».

Yegros

94. EL RUMBOPor fin me alejaba de la costa, que tantosagravios me había producido. El capitán era unhombre afable, de mucho recorrido y yaacordamos en qué puerto desembarcarme, nimuy lejos ni muy cerca, por si algún día se meocurría regresar.Al cabo de 3 días ya no se divisaba la costa, yentonces ocurrió... lo peor que le puede pasar aalguien en un barco... ¡un motín! Al parecer pocosseguidores tenía nuestro capitán, y un pésimo ojopara enrolar marineros.Es la nueva piratería, como en Troya, es más fácilconquistar desde el interior. La esquelética yoscura bandera no tardó en ondear triunfantedesde el mástil más alto del navío. Y ahora, debíatomar una importante decisión... qué rumbo tomaren mi vida.

Jordig

95. EL PIRATA QUE NUNCA LOFUEPrimer premi de la categoria CSu madre lo parió en Eyl. Mientras su padre,sobre un esquife, abordaba un atunero vasco acincuenta millas del mar de Hafun. El linajecorsario de la estirpe por fin se consolidaba.Con el paso del tiempo, al joven pirata se lenegaron las predilecciones violentas de suscompañeros de juegos. Él prefería recluirse apescar cangrejos en algún rincón discreto de laplaya, perderse caña en ristre entre losacantilados, o construir embarcaciones de pescacon botellas de plástico. Endebles cascaronesque después botaba, para que surcasen lascrestas, recreándose en cómo se perdían rumbohacia alta mar.Cumplidos los doce años, abandonó el grupo quese iniciaba en el manejo del AK-47 y ellanzagranadas.Un año más tarde, su padre le obligó a formarparte de una tripulación de asalto contra unpetrolero alemán. Nunca regresó.En su aldea, nadie advirtió la ausencia. Tampocosus padres.

Jero de Pasamonte

96. EL VETUSTO PIRATAA menudo sentía un picor en la pierna que lefaltaba, que ahora era de madera. Bromeabadiciendo que la carcoma le hacía cosquillas y le

asustaba que la tripulación murmurara cuandorascaba ese trozo de palo.Más viejo que su galeón, atrás dejaba lossaqueos, las eternas travesías, abordajes anavíos... riquezas gastadas en tabernas sucias ypeligrosas.Terminaba su última aventura. Tenía que dejar supuesto antes de que su tripulación lo lanzase porla borda, porque nadie quiere un capitán queolvida las rutas.Algo se le removía por dentro al pensar quedejaría la que había sido su casa flotante duranteaños. El miedo inundaba su alma, esa alma queentregó al infierno para ser capitán y llenar lasbodegas con fantásticos tesoros.Ahora, sin alma, terminaba sus días de pirata sinsaber a dónde iría.

Enterraba riquezas en tierra, pero su mayortesoro era el mar.

Siena

97. VENT DE CARAS’acostaven a una velocitat de vertigen. Ambagilitat es va atansar a l’amura de babord delcatamarà i va tibar amb vehemència, la vela majorva coronar el pal. Un cop fermada la drissa, tornàamb urgència al timó. A través de la finestra de lavela va albirar una costa dibuixada a trencd’onades. L’eixàrcia va fer un grinyol que ell vadesobeir caçant l’escota. El vent va acceptar elrepte, i bufà virulent fent levitar el pati desobrevent. Conscient de que un cop de timó fariaque la quilla es clavés com un ganivet punyentdins l’aigua, va virar provocant una volta decampana aparatosa i alarmant a distància.Sota el vaixell bolcat aparegueren unespampallugues. Les temples li bategaven ambforça, una silueta s’acostava entre les velesflàccides... En veure la insígnia caiguéinconscient. Havia aconseguir fugir dels pirates id’un captiveri que només tenia un fi.

Altair

98. PIRATAS INTRÉPIDASLorena, una entusiasta que irradiaba pasión por lavida y la aventura con mirada despierta ypenetrante. Sus labios dibujaban una sonrisaimborrable al relatar mil anécdotas que hacían reíry entusiasmar.Una mañana, tomaba el tibio sol en la proa de suvelero cuando Julia se le acercó con ánimosapagados buscando un soplo de su energía.Lorena le ofreció sentarse junto a ella paraconversar largamente.Entonces brotaron las lágrimas de Julia. Le confiósu pena al saber que Lorena ya no volvería acaminar.Desde su silla, le extendió los brazos diciendo:«Nuestro cuerpo es un vestido con el quemostrarnos al mundo. Quien fui, sigo siendo.Albergo un traje nuevo con características nuevaspero conservo el mismo corazón. Soy la misma.¡Somos las Piratas Intrépidas! Nada nos haráabandonar nuestro velero. Todo está bien cuandoquieres que lo esté».

Elvira

99. LA HIJA DEL CAPITÁNIvax, el pirata más temido de los últimos tiempos,observaba con detenimiento a la hija del capitándel último barco que había saqueado. Hacíasemanas que la había secuestrado, encerrándolajunto a él en su camarote, atada de pies ymanos. Durante todo ese tiempo no consiguiósacarle una sola palabra, ni la vio llorar. Su corajele tenía desconcertado, y su belleza no le dejabapensar con claridad. Ni siquiera había sido capazde tocarla.Una noche decidió subirla a cubierta cuando todala tripulación dormía. La colocó mirando al mar, ycomenzó a desatar sus cuerdas lentamente. Ella,inmóvil, se dejó hacer. Una vez liberada, la girómuy despacio para ponerla frente a él, apenas aunos centímetros de distancia, y mirándola a losojos susurró: Te quiero. Ella, por primera vez ensu vida, le miró y contestó:

Yo a ti no.Corylus

100. SUPÈRBIA«Amb un peu en tinc prou per conquerir les terresi els mars» cridava el lloro que portava al coll elcapità Barba Blava tot recolzant la pota de pal al’esglaó mentre desembarcava, riera baix, dins laboca del mateix rèptil que, anys enrere li havia fetcanviar bota per pota.

Zurriburrius

101. ULLS BLAUSUlls blaus d’un fill i una mareUn fil tendre que em lliga a la marRecords colpidors d’engoixa i amorPatiment dins la foscorQuan arribi la nit ploraréTants xaix que he escorxata sang freda i ja res em quedaJa res tinc a les mansNomés la tenebra es fica al meu llitLlençols tacats de sangi botins plens d’odiRunzay el pirata em diuenRunzay l’home derrotat sóc

Runzay

102. PORTVa inspirar l’aire fresc de la brisa marina i vatancar els ulls.Recordar com la suor i la humitat li ennuvolaven lavista, com sentia els enfrontaments a prop seu,aquí i allà, el cruixir de la fusta sota els peus il’enfurismat oceà de fons. Era la música de laseva vida i se la sabia de memòria. Ja s’oloravala victòria, una més al sac. La seva tripulació lihavia estat fidel en totes les batalles, sensedubtar del seu lideratge ni un sol instant. Elscompanys perduts, els desafiaments, lestempestes i les llargues travessies no els havienfet minvar la confiança. Eren els més temuts de lamar, sempre vencedors i sense compassió.Va expirar relaxadament i va obrir els ulls. El perfilde la badia, les gavines passejant per la sorra, elsrajos de sol reflectits en les aigües tranquil·les, elsilenci.Per fi.

Nat

103. EL PIRATA DE LAS DOSSOMBRASHook, el pirata de las dos sombras por fin pudodeshacerse del maleficio, liberarse de una de lassombras que siempre le acompañaban fuesedonde fuese. Cuando lo veían caminar parecíaestar poseído por otro ser invisible al ojo humano,pero no a la luz.Tras varios años de búsqueda entre magos,brujos y otros seres conocedores de los secretosmás oscuros del ser humano, por fin dio con lasolución. En un papel escrita su liberaciónestaba:«Quien lea este mensaje, la sombra del pirataposeerá».Y así es como yo me he liberado de la mía...Por cierto, si ves que tienes dos sombras cuandocamines a la luz del Sol no lo dudes, ahora erestú el PIRATA DE LAS DOS SOMBRAS.

Juanju

104. LOS MÁS PIRATASLlegaron a media tarde a la playa, tenían eltiempo justo para instalarse antes del anochecer.No tenía que ser demasiado complicado porquesaldrían al amanecer. De momento, disfrutaríandel cielo azul, del blanco de la arena y de esecolor impreciso que tienen las aguas caribeñas.¡No se dieron cuenta, en el horizonte apareció unbarco, surcando la línea costera atracó lejos de lavisión de los que se creían piratas! Entonces solotuvieron que esperar al amanecer. Atacaron,abordaron el barco, asesinaron a aquellos falsospiratas, y con todo el oro a bordo, continuaron sucamino, buscando a aquellos que decían serpiratas de los mares del sur.

Rafael Parés

Page 31: Llibre recull tots microrelats 2015

105. ¡EL MAR, EL MAR![En la cantina]- Yo ya no estoy para estos trotes, tú. El rolloeste del abordaje, el escorbuto, todo eso... Queno, que no. A mí en la próxima no me ven el pelo.- Venga, beba un poco más, capitán. Que unbuen trago todo lo cura.- Y el puto ron este, qué malo es, por Dios.- Pues el loro no se queja tanto como usted.- Al loro igual le da estar aquí que enTurkmenistán, no te jode. ¿Pues no me estáhaciendo llaga en el hombro el muy cabrón?- Pero la libertad de horarios sí es una ventaja, yademás tiene su propio barco.- Uy, no veas, el barco. Menudo montón demadera putrefacta. Por favor.[Entra marinero agitado]- ¡Capitán, el mar se está envalentonando,tenemos que zarpar!- ¡El mar, el mar!- ¡El mar, el mar![Salen corriendo]

Trotes

106. LA VALENTIAEl més valent, agosarat i altiu pirata conegut mésenllà de Constantinoble. El seu nom navega sobreles onades i arriba amb la llevantada de tardor acada racó de les ribes mediterrànies.Cap vaixell, cap armada, cap almirall estrateg lifan variar el rumb, a ell, el més valent, agosarat ialtiu pirata conegut més enllà de Constantinoble.És en la negror de la nit, però, als torns deguàrdia de matinada quan, a trenc d’alba, aquestpirata brau i temible és vençut per la basardad’aquella emoció desconeguda però persistent,que sempre l’acompanya quans elsp rimers raigsde llum tenyeixen l’horitzó de robí. Sospira i dónagràcies, no sap a qui. I la mar fosca i profundaesdevé de nou la seva llar a la llum d’un nou dia.

Mans fredes

107. LLETRAFERITSobre el mar, els corbs s’enlairen. Una quillafendeix la platja i els mariners (colors virolats,alguna cama de fusta) salten en terra. «Peces devuit!» - esgaripa un ocellot entre esquitxos.Avancen ràpidament cap a la vila. Corredisses,portes que es tanquen i andròmines que lesasseguren. Tres cases refulgeixen sorpresesentre flames. L’Ernest, que no els veu, sap que elbusquen.S’acosten entre juraments i bravates. I ell,amagat, tremola. Un mag ordeix encanteris, peròsón massa pirates per a un sol fetiller. Una balenade nom compost i memòria maleïda els envesteixen va, ignorant que res pot aturar-los. Fins que elspirates el troben, com certifica un coltell que esclava a la seva taula.Llavors sona el timbre, els llibres que es tanquens’empassen pirates, balenes i mags, i l’Ernestsurt indemne de la biblioteca. O no? Perquè haquedat un coltell clavat en una taula.

Ernest

108. MEMORIAS EN LAPORTILLASeptiembre 1872Castigos ejemplares recibieron nuestroscompañeros. Patrañas, trapujos, mentiras. Todocomenzó a desmoronarse, las historiascambiaron, las rutas se desviaron de los objetivosy solo quedamos unos pocos. Bucaneros de altamar que siempre habían sido fieles a sus leyes,esos que confiaron en que la corrupción no lespodía abarcar a todos, y se equivocaron.Antaño, marineros y civiles evitabanenfrentamientos con piratas, y estos intentabanpoco a poco adueñarse de aquello que les erapropicio pero nada dura eternamente.Corsarios compañeros nuestros se aliaron con lasMarinas del Este, y nos fueron vendiendo uno auno. Oro, oí una vez que era la recompensa portales actos, simple oro. Camaradas libres,hombres de mar vistos depravados, seducidos y

enviciados por riquezas que un díadesaparecerán.Actos horribles cometimos en tiempos pasados,pero no todos somos así, pues mis palabras noserán en vano ni nuestro orgullo terminará aquí.

Atenea

109. PATA DE PALOAntaño fue un gran pirata, hoy está acabado,cuando no tropieza, se queda enganchado.Su pata de palo es enorme, gigante.No sin motivo, le apodan Mutante.Nunca llega al tesoro, tampoco a la taberna.La culpa, sin duda, es de la pierna.No tiene amigos, ni joyas, ni oroTiene, aunque feo, un escuálido loro.La tripulación lo soporta por una razón,sin él a bordo, no habría bufón.Atacan la nave terribles piratas.¡Que Dios nos asista, el barco está en llamas!¡Todos al agua!, grita el capitán.Sin nada a que agarrarse, parece un mal plan.El barco se hunde y con él la bandera,dos tibias cruzadas y una vil calavera.El último hombre lo mira agotado,¡quién tuviera ahora mismo una pata de palo!La muerte sonríe, pero él no se altera,tiene un loro de guía y en la pierna, madera.

Ash

110. EL NAUFRAGI DE LAMIRANDAEls pirates no es creien el que estaven veient: alfons de la Miranda hi havia una petita obertura peron anava entrant aigua a poc a poc, fent que elsseus cors i les seves ànimes s’estremissin deterror. El caos va ser absolut: el mariner mésporuc corretejava amunt i avall besant l’amuletque duia penjat al coll, el més romàntic enviavauna gavina amb un missatge d’amor a l’estimada,el més mascle arrencava a plorar com undesesperat, fins que tots van saltar a l’aigua,deixant-se endur per les ones i per la fatalitat dela mar.Mentrestant el capità i el contramestre, units perun fort vincle tant entre ells com amb la Miranda,el seu estimat vaixell, van recordar amb nostàlgiala seva vida com a pirates, plena d’enganys itemor, mentre la vida se’ls escolava entre lesones.

Idris

111. LA MORT DIGNANo era el primer motí on Martí havia lluitat, encaraque sigui en el costat contrari. El primer no hooblidarà: el crit de dolor dels seus oficials altravessar amb els sabres. Eliminats els oficialsmenys un es van apoderar del vaixell per dedicar-lo a tasques menys nobles que la defensa delsinteressos de la corona però molt més lucratius.Els van prometre tot el vi que vulguin almenysmentre duri. El de sempre.Ah!, promeses què fàcils són de fer però difícilsde complir.Va arribar l’hora, doncs un navili de la Coronad’Aragó els havia capturat i abatut. Seria penjatdel pal major previ tallar les seves mans. Peròamb un impuls de desdeny es va llançar per laborda, va ser engolit per l’escuma i la sal que vanrentar una mica de la seva dignitat malgastada,com el seu vi.

Maó

112. EL PIRATA MALEÏTEra un capità galant i seductor, pirata ric i atractiuon dones i homes es rendien als seus peus perl’encís que processava. Però, un dia aldesembarcar a la platja, s’encapritxà d’una gitanaamb el seu ball a la vora del foc. Ella s’enamoràperdudament d’ell i al ser deshonrada la seva tribula rebutjà. S’amagà a la bodega del vaixell piratadel seu enamorat i li demanà que l’honrésacceptant-la.El capità accedí però, l’enganyà abandonant-la ala seva sort a una illa llunyana.

La gitana el maleí per tota l’eternitat, errant senserumb amb l’aspecte cada cop més decrèpit i ambuna lletjor esfereïdora, on ningú mai podria aixecarla mirada per veure el seu terrible rostre horrend.Només el mar i la seva brisa salada podrienacaronar-lo en el seu rumb de soledat perpètuacom a càstig del seu mal amor a una jove gitana.

Suen

113. NUEVOS PIRATASYa no era lo mismo. El cine nos había hechomucho daño. Cuando los otros barcos veíanondear la calavera, en vez de huir, se nosacercaban remando a toda prisa, mientrasvociferaban: Ron, ron, la botella de ron.Ver la calavera y los tripulantes de esasembarcaciones se disfrazaban rápido con el garfiode mentira, con el parche en el ojo, con la pata depalo, con sus falsos tatuajes, con sus falsasheridas de guerra. Todo falso, excepto las ganasde pasárselo bien.Cuando íbamos a asaltarlos, nos enfrentábamos ahermanos. ¿Quién de nosotros éramos losverdaderos piratas? Y las botellas de ron, yendode mano en mano...En lo alto del mástil se veían dos monoscorreteando y, por si eso no fuera suficiente, dosloros filosofando.¿Os imagináis el final? Todos somos ciudadanos,pero no existen calaveras que te prevengan de losmalos Bancos.

Karmele

114. ESPERANZA¡Arriad las velas, alzad la bandera! ¡No dejéis quela tempestad sacuda nuestras almas puesnuestra bandera así lo indica! Gritaba el CorsarioCortés desde el timón, mientras su largacabellera, empapada, se le pegaba al rostro y sesacudía con violencia.El gran navío, El Colosal, navegaba por los maresmás peligrosos y bramidos del planeta, Cabo deHornos. El oleaje golpeaba en la proa, el vientosacudía en popa, era imposible para el CorsarioCortés poder enderezar ese navío de más de 215varas, pero su orgullo le impedía pedir ayuda a susegundo de a bordo que sujetara el timón junto aél.Pero el mar era más poderoso, el rugir del viento,atronador. El Colosal era imbatible. Nada podíacontra él ni contra sus tripulantes que poseíanmás de 20 décadas de experiencia, aunque estavez todo parecía perdido, todo, hasta que pudoverlas.Las Sirenas.

Cristopher Cassel

115. PIRATES!!El sol càlid ens acariciava els rostres i el marbressolava el vaixell, grinyolant la fusta suaument.Aquella placidesa gairebé irreal contrastava ambl’horror a punt de caure sobre nosaltres. Unmariner havia albirat la bandera pirata a l’horitzó.Sense cap esperança, la tripulació s’emborratxà,les dones ploraven llàgrimes de sang i el capellàpregava agenollat dins d’un foc. Només jo em vaigquedar fred com el gel.- Puc quedar-me el cofre? - vaig demanar al meuamo, en un últim desig.- Per mi com si el tireu al mar - va respondre elduc, eixugant-se les llàgrimes amb un mocadoretbrodat.Vaig acariciar aquell tresor i treia espurnes delsulls embogit.El capità, en una última temptativa, va desviar elrumb durant la nit però a l’alba ja veiem tresquartes parts de la nau pirata.Aquell cop, amb les monedes escorrent-se entreels dits, vaig enfonsar-me plorant com un nen.

John de Dell

116. UN PIRATA ÚNICL’esperança, el valor com a persona, l’orgull,l’exigència i la por a l’amor, és el que m’ha portata ser el que sóc. Un pirata que sempre ambesperança continua la seva badia sobre del seuestimat pailebot i que amb valentia he deixat tot el

Page 32: Llibre recull tots microrelats 2015

que podia ser meu i que ha estat, però que maimés el tornaré a veure, per l’orgull d’aquellmoment. Ara l’exigència és parlada per tothom.No vull el que tothom té, vull allò que mai hetrobat per la por que jo mateix reconec. Una porque voldria estimar no tenir-la, perquè estic sol,sol enmig del mar amb el meu pailebot decompany.

Ancora

117. ADÉU, PIRATAHo ha perdut tot, la seva tripulació ha mort al’última batalla i a ell li espera el mateix destí,capturat pels seus enemics, dedica els seusúltims pensaments als companys caiguts, a ladona i als fills que va deixar al port de Lilla, sapque aviat només seran ell i la mar...És el destí de tot pirata, es diu mentre caminacap a costat de babord. Les seves últimespasses són més curtes, escolta la brisa del ventperò ja no pensa res, agafa aire, tanca els ulls ies deixa caure.Ara se’n penedeix de la vida que ha escollit, lihauria agradat ser un home feliç vivint en pau, noentre guerres de vaixells i homes morint en va.Ningú plorarà la seva mort, tot el que va fer en vidadesapareixerà emportat per les ones d’aquellimmens oceà que tant havia estimat.

Keiser

118. ÍTACAAzul, eterno azul, y en el centro un trapo negrocon tibias al viento. Olas gigantes golpeanmadera, mientras el capitán, otea el horizonteávido de presa. Sus manos son garras firmessobre el timón. En cubierta, parches suciosesconden miradas oscuras. Los cuchillosempiezan a oxidarse, desean un trago de sangre.La impaciencia navega hacia el motín.Abandonado en una isla remota, nadie sabe porqué sonríe hasta que el barco se hace pequeño,una mácula en el agua. El motivo, aquel ajadomapa enterrado en su bota. El brillo dorado de losdoblones robados ilumina sus últimos días. Lasnoches las llena un barril de ron, tan viejo como elpropio tesoro. La luna, en sazón, esa bola blancahundida en el mar, le escucha cantar su felizdesdicha, mientras el viento hace bailar aquellapalmera como lo hacen las furcias caribeñas queahora alimentan sólo sus sueños.

Sandokan

119. VOLUNTAT HERETADAVa observar la tomba amb mirada trista. Encararecordava els dies de felicitat lluitant colze acolze... L’Esteg havia estat el seu millor amic, iara... ja no hi era.No assimilava que els dies de companyonia ambel comandant de la segona flota haguessinacabat... La sensació de buit al pit encara era benpresent.El Pare també havia perdut la vida el mateix dia, ala mateixa batalla. En moments com aquell eraquan trobava a faltar els seus savis consells i lesbromes de l’Esteg.- «Per què li dieu Pare, al capità?» - Li vapreguntar l’Esteg al principi.- «Perquè ens considera els seus fills. Els piratessom considerats escòria de la pitjor, i tot i així elPare ens va donar una llar» -.Va pensar llavors que no els podia decebre, quecompliria per ells els seus més grans somnis dellibertat.

NeverGrowingUpBoy

120. UN MATÍ PIRATA- A tota vela! Que no s’escapi el vaixell. Vacarregat de tresors. A l’atac!- Sí, capità. Ja hi som. Ens acostem ràpidament.- Tothom preparat! Espases a punt i ulls benoberts. Som-hi. A l’abordatge!!!!- Tripulació! Ens assalten uns pirates moltferotges. Tot a estribord. Tothom en posició i alluitar sense por. Ja són aquí!Xix-xas, clac, clec...- Ja hem mort deu homes, capità. El vaixell quasiés nostre.

- Amb coratge, mariners. No baixeu la guàrdia!Pim, pam, bom, bum...- Ha caigut el darrer. Enhorabona, valents! Anem abuscar els tresors. Ens els hem guanyat.- Aquí baix, capità. Hem trobat cofres plens demonedes d’or.- Tot un tresor!Aquell matí va ser el més feliç d’en Jan. Perprimer cop en molt de temps, havia fet un amic,jugant a pirates al pati de l’escola. I ja no estrobava sol.

Corsari blau

121. LA PEDRA DE LLUNAL’Avi de la Júlia havia estat un famós pirata. Liexplica històries dels seus viatges i la que més liagrada és la de la pedra de lluna que té el poderde fer somriure. Malauradament, va desaparèixeren mig d’una tempesta.Avui, poca gent somriu i això a la Júlia, que ésmolt riallera, no li agrada gens.Va posar a punt la nau de l’Avi i es va dirigir cap ales coordenades descrites. Es posà l’equip i essubmergí. Els animals marins, li somreien i aixòla va animar a endinsar-se a la cova que tenia alseu davant. Allí no n’hi havia una de pedra, sinócentenars i la tortuga que les guardava n’hi vadonar un bon grapat. Al tornar a ciutat les varepartir per diferents llocs i gràcies a la Júlia, lagent somriu més.

Campanilla

122. PIRATES DETRAMUNTANAAmb l’ànima moixa, com cada Sant Joan des queen tenia setze, baix a l’amagada cala de SaConcepció. Ja no hi ha pirates que puguininflamar el meu ventre i no podré transmetre elssecrets de les plantes curosament estalviatdurant tants segles.Em dic Blue Tramuntana. Tenc vint-i-sis anys isom d’una raça molt antiga de remeieres quevagaregen per la Serra de Tramuntana guarint lagent. De pare pirata i mare de les nostres, commarca la tradició. Sempre ha estat fàcil saber quisom pel color dels nostres ulls, del mateix que lamar Mediterrània quan llepa les pedrescostaneres un migdia d’estiu xafogós.Mai no n’hem estat moltes ni mai tan poques.Només qued jo.Aquesta nit però, una foguera escalfa la sorra i unhome es concentra en el seu portàtil. Somric. Unpirata del segle XXI i una nina de Tramuntana.

Zalata Lozano

123. EL NIÑO PIRATAMarc Twins era hijo de 2 piratas, aunque parezcaimposible su madre era pirata, tenía unainteligencia tan desarrollada que cuando navegabasabía exactamente donde estaba, el sol, lasestrellas, el viento, las corrientes, los delfines, lasballenas y demás peces le conferían el lugarexacto donde se encontraba, ella solo se locontaba a su hijo Marc, pues sabía que nadieentendería la conexión que mantenía conanimales y elementos.Explicaba a su hijo los secretos de cómoconservar la conexión, era como hablar porteléfono pero sin cables ni aparatos, soloagudizando una antena que hay dentro delcerebro, se puede entablar la conexión, por esoMarc desarrolló el potencial de su madre y de ahíviene el dicho popular «Es hijo de su madre».Y por si no lo sabes Marc Twins creó laprestigiosa escuela internacional de PiratasSabios, muy conocida alrededor del mundo.

Alira

124. EL PIRATA POTABLAVAEn un país on les aigües són molt transparents,hi havia un pirata que li deien Potablava, perquèuna de les seves cames era de fusta i d’un colortan blau com el mar. Però no era l’únic que el feiadiferent, ell també tenia un ull de cada color, l’ulldret de color blau i l’altre verd, li venia d’herència;el seu pare també els hi tenia.

El vaixell anomenat tifó anava carregat de tresors,tant era així que a les bodegues no hi cabia mésque l’aigua, el vi i el pa.Un dia ell va anar mar endins i a una illa se li vaaparèixer una bella dama que li va dir dolçamentque si deixava el seu passat trobaria l’amor de laseva vida, ell fascinat per aquella dona vaacceptar i des d’aleshores viu amb ella viatjant pelmar.

MM

125. EL ORGULLO DE MIPADRENací en medio del Pacífico, en un bonito barcopirata. Mi padre era el capitán del barco y mimadre se encargaba de cocinar y lavar la ropa dela tripulación; eso sí, cuando se cambiaban, queno solía ser muy a menudo. Mi infancia fue feliz,crecí disfrutando de mil aventuras, abordajes,enterramiento de tesoros y todo lo que un buenpirata debe aprender. Mi padre se ocupó deenseñármelo; siempre decía que yo sería elmayor pirata del mundo.Por desgracia, él no ha podido verlo porque fuecapturado y ahorcado sin ni siquiera hacerle unjuicio; pero seguro que desde el infierno se sienteorgulloso de mí: me he convertido en el mayor delos piratas, he conseguido llegar a ser un políticocorrupto y, lo mejor, es que no moriré ahorcadocomo mi padre, ya que la justicia ha mejoradomucho.

Panadero

126. PIRATA TRENCACRANISEl galió rosa del pirata Trencacranis.Companys, col·legues, més de mil ampolles derom, mil monedes d’or... (el capità va fer unapausa)... i continuà parlant però amb la veulibidinosa, més de mil plaers prohibits, mil tresorsamagats, això és el que amaga el meu llibre.L’anirem a agafar?El sí va ser unànime.Desembarcaren en una caleta. Amb centindígenes caníbals varen lluitar, i amb una selvaimpenetrable, més de mil criatures salvatges;inclús cent soldats espanyols perduts que anavenbuscant una ciutat d’or, i per fi en una cova plenade trampes el llibre varen trobar.A la nit mentre tots ho celebren cantant, el capitàen la seva cabina, amb la porta travada, amb unaampolla de rom a la mà i amb el llibre a l’altra vacomençar a llegir.Hi havia una vegada...

Amra

127. PIRATA SENSIBLEMil abordatges, mil tresors. Només un rivalimpossible de vèncer, el més temut per qualsevoltripulació.El capità pirata ho resoldrà amenaçant de mort almés expert mestre d’aixa, li demanarà la millorgoleta que hagi vist mai cap port.Amb gran esforç, armarà un casc i mascaró deproa, com una gran onada, d’avet vermell,finament polit, protegits amb tint i ceres naturals.El camarot fet d’encadellats d’auró tenyit ambfinestres tallades formant filigranes. La cobertad’empostissat d’avet blanc sense rejuntar, i pals itimó de banús amb incrustacions d’ivori. Debedoll, estris i utillatge, l’aparell i carros delscanons. Les cordes de crinera de cavallentrellaçades. Estètic i harmoniós.Amb les veles arquejades, fregant pals i cordes,com un violí de trenta metres d’eslora, lliscaràsuaument amb una nota sostinguda, emmudint alseu pas el cant de qualsevol sirena.Z e n i t

128. PEQUEÑOS PIRATAS- ¡Al abordaje!- ¡Ríndete pirata malandrín!La bandera con las tibias y la calavera ondeabafuriosa, los dos barcos a punto de zozobrar y serengullidos por las burbujeantes aguas debido aque la batalla estaba en pleno auge.

Page 33: Llibre recull tots microrelats 2015

- ¡Te mandaré al infieno!- ¡Serás pasto de los tiburones!- ¡Tripulación a mí!Estaban a punto de enfrentarse cara a cara,espadas en alto, las miradas desafiantes.Se escuchó una voz desde lejos:- Niños, la comida está a punto, venid a la mesa.Y cuatro pares de manitas abandonaroninmediatamente sus juguetes permitiendo que lamayor parte de la tripulación de los clicks deplaymobil se hundiera en el proceloso yburbujeante océano del jacuzzi.

Kaos

129. EL ÚLTIMO ABORDAJELo encontraron junto a un cofre repleto demonedas de oro, sujetando el antiguo mapa deuna isla perdida.- Es extraño - dijo el médico -. No sabría decir lacausa de la muerte. Tiene el cuerpo lleno delatigazos, como un azotado, y agua en lospulmones, como un ahogado. ¡También presentasíntomas de escorbuto! Luego está esa granherida del costado... producida con una especiede sable. Increíble.- Sí, muy raro - afirmó el juez -. Ese rostrodesencajado, esa mirada desafiante, el arete enla oreja, la camisa rasgada... ¡Esta habitaciónparece el camarote de un viejo galeón! Huele apólvora recién quemada.- Vivía en su mundo - aclaró un familiar -. Siempresoñó con ser pirata y surcar los mares buscandoaventuras.Salieron cerrando la puerta tras de sí. Entonces,atónitos, se miraron.Acababan de escuchar el tronar de unoscañones, el lejano eco de un grito de guerra.¡¡Al abordaje!!

El temible burlón

130. ETERNITATAquest vaixell porta la maledicció de Neptú; portala sang que corria per les meves venes. Tots elstripulants som ànimes en pena, solcant mars,eternament. No som morts, però no tenimsalvació alguna. La immortalitat, una tortura, quiho haguera dit?Jo abans era princesa del tro d’Anglaterra. En unviatge amb els meus pares, ens atracà unimmens vaixell negre. El capità d’aquest, unpirata, al veure’m se li il·luminà la cara, i a mi elcor. Marxà jo amb ell, pensant-me que era amorpel que em volia... Però realment, era per passar-me la maledicció del seu vaixell i salvar-se.Covard!Navegarem lluny. Ens «estimarem». I una nit,volcà ell la sang meva en aquesta fusta maleïd imarxà. Ara jo visc de la meva ràbia per ell. Ipassaré tota la eternitat buscant set de venjança,quan tot el que necessito és l’amor d’un pirata.

Nick Blues

131. HACHE, EL PIRATAEra terrible, nieto mío. ¡Cuánto pavor sembraba!Fue el saqueador más temido, y el menostemeroso. Hasta los niños nonatos se retorcíanen el vientre de sus madres, pidiendo clemenciaantes de nacer. En las costas de La Pobreza, lastribus de Paupérrimos se santiguaban entretemblores. «¡Huele las posesiones a distancia, elmaldito!» Así era: esgrimía la espada del decretoy enarbolaba la bandera de la burocracia. Surcabalos mares del bien (no declarado) y del mal (pordeclarar); ninguna barrera de recursos frenaba susacometidas.No había lugar sobre la faz de la Tierra en el quecobijarse. Nadie escapaba a sus acciones mássalvajes, más terribles, más impositivas... Encuanto te descuidabas, nieto mío, un cañonazode maletines negros te reventaba la vida.Lo llamaban pirata, por no decir su verdaderonombre: ¡Ministro de Hacienda! ¡Oh, cuánto pavorsembraba!

Valtcor

132. LA PIRATA ROBACORSDe petita la meva filla em demanava que li escrivísuna història de pirates. Ella la il·lustraria i podríemguanyar un premi!La història de pirates no li vaig escriure mai. Nom’hi veia amb cor, ves: havia de ser una històriade pirates perfecta, la millor història de pirates, lahistòria millor per a la meva filla gran.Els anys han passat l’un rere l’altre i he deciditescriure-li d’una vegada, deixar de posposar-ho iencarar-m’hi ara mateix. Però..., el fet és que nom’agraden les històries de pirates, em fanangúnia les potes de pal, les mans amputades,els garfis... Els mariners beguts, l’escorbut, elsmotins... Els mars plens de taurons, els cofresplens de joies, les bodegues plenes de rates...La història que em sento capaç d’escriure és totauna altra: la d’una noia que deia búluls als núvols ique em té el cor robat.

Judith

133. EL PIRATA, LA NIEBLA YUNA CANCIÓN ENCANTADORAEra una noche tibia, la luna jugaba al esconditecon la niebla, mientras mis hermanas y yo nosbañábamos tranquilamente en la playa.De pronto una brisa cálida golpeó mi rostrohumedecido, tenía aroma a madera de roblebañada en ron, mientras se escuchaba a lo lejosel sigiloso navegar de una embarcación, eraindiscutiblemente el barco pirata que esperaba.Al capitán, lo conocía a la perfección, sus ojosllenos de mar y sus tatuajes de aventuras querecorrían su cuerpo como un mapa de su vida.Decidí cantarle para orientarlo. La luna se asomócuriosa y despejó la niebla, me vio, fue uninstante, mientras el barco se hundía al chocarcontra unas rocas. Me sumergí en su búsqueda,cuando lo encontré, lo besé, su último alientopasaba a mi cuerpo, lo abracé y seguísumergiéndome con él, sabiendo que ahora seríasólo mío.

Mariano

134. DÍAS DE SANGREEscupo en el suelo. Un diente sangrante sale atrompicones y rebota y tintinea por el suelo de lanave.Consigo erguirme e ir hasta el espejo. Me atusomi desmarañado cabello y sacudo mi polvorientoy harapiento vestido. Nada se parece ya al que undía fue. Ansío con vehemencia el intercambio, yatodo es demasiado.Hoy no siento el dolor martillante en las manos,así que podré seguir cosiendo.Oigo el rítmico chocar de las olas, y los voceríoshabituales. Hoy suenan más animados que decostumbre; algo pasa ahí fuera.Logro vislumbrar entre los maderos el exterior.Fuera, la costa de una preciosa ciudad, la mía.Sobre la arena dorada atisbo, decenas deindividuos encadenados, postrados, torturados, ydesalmados.- ¡Traed a la noble! - La voz ronca del Capitánsuena en cubierta.Salto de euforia y caigo al suelo junto el diente,primero extasiada, después, quedo inconsciente.

Taky

135. PROPOSICIÓN DEMATRIMONIO PIRATAEl sol cegador del amanecer caribeño la despertó.Se levantó y su melena pelirroja se incendió conuna llamarada espectacular. Sus ojos verdesrecorrieron la carabela. «¿Dónde está mitripulación?» Observó el infinito y vio toda lacubierta repleta de dorados doblones de oro...Se asomó por la popa y descubrió a todos sushombres inmersos en un pequeño bote,amordazados y maniatados. Le hacían gestoscon los ojos. Se volvió por pura intuición; allíestaba, él, arrogante, guapo medular como unfelino - ¿Quieres casarte conmigo? El oro es turegalo de boda, si aceptas, claro - Miró al capitánHudson y calculó que seguramente tendríamuchos más doblones de oro, los suficientes

para planear un nuevo abordaje a un galeón -¡Vale, acepto! - Le acarició con la mirada, sepreparó para desenvainar su espada...

Orion108

136. DESDE EL CAJÓN DEDAVY JONESEl viento azotaba mi cara y me zarandeaba delmismo modo que un padre reprende a un hijo.Noté algo afilado cerca de mi sien, luego un tirón.De repente, luz blanca como la espuma del marque comenzaba a agitarse y dejaba ver otrasformas. Caía la venda que nublaba mis ojos. Miréa mis manos, mis muñecas atadas y malheridasdejaban correr por la ropa el tinte de losfracasados en la batalla.Miré al frente y allí estaba.- ¡Siguiente! - Rugió el capitán al tiempo quedisparaba gotas de grog como perdigones.Avancé hasta que noté su aliento rancio. Mispiernas temblaban igual que las de una virgenperdiendo su inocencia. Sin mediar palabra,enarboló su espada con un gesto seco y feroz.Medio segundo después su cara estaba teñida derojo.- ¡Al cajón de Davy Jones! - Bramó mientras mearrojó por la borda de un empujón.

Ayaba

137. UN MAR DE SUEÑOSMami, mami, ¿me lees el cuento? ... ¿qué cuentohija? ¡El que me gusta! ... pero, ¡te gustan todos!... ¡¡el del pirata mami!!... ¡ah! ¿el del pirata Valensque tiene un cofre lleeeno de monedas de oro yque cuando te portas bien te trae en su barco,ondeando una bandera negra con una calavera,unas cuantas, y las deja debajo de tu almohadapar que te las encuentres por la mañana cuandodespiertes...? Sira ya está dormida y en sueñosle contesta: ¡¡sí mami ese!! Mamá sonríe cansaday se levanta de la pequeña cama, suelta la manode la pequeña y va a la cocina a buscar dosmonedas de oro de chocolate... cuando vuelve aponerlas debajo de la almohada, se encuentraque ya hay dos esperando a que Sira las recoja...el pirata Valens sonríe y se aleja en su barcosurcando mares de sueños...

The quiet man

138. ¡¡BARCO A LA VISTA!!Teníamos un gran botín. Llevábamos tiemposurcando aquellas costas y asaltando cuantosbergantines se nos cruzaban, ¡los piratas vivimosasí! Ese día, la tormenta nos obligó adesplazarnos unas millas mar adentro. El capitánescudriñaba desde la proa y entre la niebla. No seoía nada. De repente, todo pasó. Unas corrientesnos arrastraron y navegábamos en círculos cadavez más pequeños, más rápidos. Era un granremolino que nos engulló. Qué extraño. Estamosencallados en el fondo del mar, todos los tesorosesparcidos por la cubierta de la que solosobresale el mástil mayor, su bandera negra y sucalavera con dos tibias cruzadas. Algunos díasnos visitan unos pulpos atraídos por los brillantesy de vez en cuando, algunos tiburones merodeanpor aquí. Mientras tanto, solo esperamos quealguien grite «barco a la vista».

Barbanegra

139. LA MUERTE DEL CAPITÁNPor fin divisamos la esperada vela negra pirata, elcapitán gritó el temido grito de guerra, losartilleros empezaron a disparar, el barco piratahizo lo mismo, el capitán observaba por elcatalejo toda la batalla, dispararon e hirieron aTom, el capitán soltó el catalejo y fue corriendodonde estaba muerto, cada vez estaban máscerca, cuando los barcos se juntaron gritó; lovengaré, la batalla duró horas, solo quedamosunos pocos, el capitán herido en el suelo, dijo; tehe vengado amigo.

Cospe

Page 34: Llibre recull tots microrelats 2015

140. ANGORALa meva pirata no s’apiada de vells ni de viudesquan crida a l’abordatge, i és àgil en el salt iimplacable amb el sabre. Què són elsremordiments no ho ha sabut mai. I riu amb unarialla salvatge en acabat, quan al lluny crema lanau atacada i des de la nostra borda es precipitena l’aigua els ostatges i el tauló que els suportava.

I tanmateix ella, que no sent cap recança a feraugmentar els orfes en viles, castells i barraques,jura i perjura com una condemnada si algú gosa,enmig del tumult de la batalla, tocar-me un solpèl. Llavors la veureu, la meva pirata, ques’inflama de fúria i crida venjança i no estalviacops de sabre ni de coltell - mentre jo,acomodant-me dins del cove, espero que facijustícia i m’amoixi, càlida i poderosa, la seda delclatell.

Ernest

141. BARBANEGRAFabio sentado con la espalda bien firme y lacabeza recta mostraba una pícara sonrisa queauguraba una tremenda travesura. No le dejabanponerse su sombrero pirata pero cubría su pelonacabeza con un pañuelo rojo, un parche en el ojo ydebajo de las sábanas escondía todo un arsenalde armas de plástico que durante lasinterminables horas en aquel lugar le ayudaban asoñar que se convertía en el terrible pirataBarbanegra.Pronto le vendrían a buscar para llevarlo aquirófano y Fabio tenía planeado copiar laestrategia de Barbanegra para asustar alenemigo. Disimuladamente había cogido del bolsode su madre una caja de cerillas que clavándolasen el pañuelo encendería en el momento oportunopara que el humo negro le envolviera la cabeza yasí conseguir hacer huir a la enfermedad...Durante años se habló en el hospital del sustoque dio Fabio queriendo ser Barbanegra.

Barbanegra

142. AL ABORDAJE DELSEAWORLDTenía claro su objetivo, por lo que empezó anavegar en dirección a él; el recorrido no estabaexento de dificultades y obstáculos, pero supericia le permitió sortearlos sin demasiadosproblemas.Cuando la cercanía al SeaWorld podía delatar supresencia, su navegación se volvió más sigilosa yse dejó llevar por la corriente.Finalmente allí estaba, solo tenía que dar elúltimo paso para abordar el sistema operativo dela empresa; utilizó el algoritmo que habíadesarrollado para la ocasión y en solo unosminutos se materializó el abordaje.En esta ocasión y a diferencia de los piratasclásicos, su objetivo no era robar sino abrir lascompuertas de la pequeña piscina en la que lasorcas permanecían encerradas durante dieciséishoras diarias. Tecleó las instrucciones adecuadasdesde unos diez mil kilómetros de distancia y lasorcas nadaron libres hacia mar abierto.Lo celebró con un vaso de ron.

Barbazul

143. EL VAIXELL PIRATAS’iniciava un nou viatge, la tripulació preniadisciplinadament el seu lloc a la nau, mentre lasirena alertava que tot començava de nou. Elbalanceig era cada cop més evident, i presagiavaque aquest cop no es tractava d’una empresafàcil. Abans de partir, tots havien estat advertits,però l’esperit aventurer els va fer solcar amb rumbal desconegut. Les batzegades a cobertacomençaven a ser insuportables, la proas’enlairava cap al cel i les embranzidessemblaven no tenir fi. Els més valents amb proufeines aconseguien aferrar-se a alguna cosa, elsmenys experimentats, amb els ulls tancats,resaven perquè tot s’acabés, i de sobte, com si elcel hagués escoltat les seves pregàries, les

envestides es van apaivagar fins a bressolar-los,tots estaven sans i estalvis.Al parc d’atraccions, joves i grans feien cua perconvertir-se per uns instants en els nous intrèpidspirates.

Realme

144. PIRATES DEL SEGLE 21Els pirates eren persones que assaltaven vaixellsper robar-los les mercaderies. Aquells vells llopsde mar han aterrat en el nostre país, en elsparlaments i organismes públics per continuaramb la seva tasca de rapinyaires. N’hem trobat enel cim de l’escala política, com a presidents idiputats. També en qualsevol ajuntament petit ogran, en organismes públics i semi públics, etc.Els que han trobat, només són els que perdeixadesa, falta d’atenció o potser perquè sónbabaus, s’han deixat atrapar. Ara cal pensar, queamb els que no trobaran mai, ja que han sigutmés llestos que els altres, es perdran un munt dediners que mai es retornaran. Antigament alspirates que detenien, se’ls condemnava a mort opresó per tota la vida. Si els que avui pirategen elsposessin a la presó fins que retornessin els dinersestafats, algú s’hi passaria la resta de la sevavida.

Meyu

145. EL ESPÍA DEL REYEl joven entró en la taberna y echó un vistazo portodos los rincones. Buscaba una figurasilenciosa, escurridiza, un personaje que noquisiera hacerse ver y lo encontró. Sin perder devista la sombra humana que proyectaba lachimenea, dio un disimulado rodeo por todas lasmesas hasta llegar a ella.- Me han dicho que buscan piratas, sangre jovenpara embarcar.- No sé nada de eso - contestó la sombra.- Quiero enrolarme en ese barco pirata que estáanclado ahí fuera.- Yo no veo más que un velero a punto dehundirse.- Todos ustedes son piratas, se ve a una milla.- Hijo, por aquí no encontrará un pirata en sieteleguas.- Pero me han dicho...- La gente habla mucho de lo que no sabe. ¿Diríausted que soy uno?- Diría que es usted el capitán.- ¡Que me ahorquen si puede demostrarlo!- A eso había venido.- ¡Pues siéntate y bebe conmigo!

Petenera

146. UN BOTÍN EQUIVOCADOLa llanura se extendía como un mar verde ante mimirada. El viento mecía la hierba y dibujaba olasde vegetal sobre la pradera; yo buscabamontañas altas que me proporcionaran el poderde visión que necesitaba...- ¡Tierra a la vista!Me desperté sobrecogida y miré por la escotillaque se levantaba sobre mi cabeza. Mi cuerpoyacía todavía casi perfecto, el agua que merodeaba desprendía un olor rancio, las escamasiban perdiendo su color, y mi piel oro se teñía deun ocre que empezaba a doler. La existencia sealejaba de mis manos, el contorno de mis ojosaún con vida, un botín equivocado...- ¡Capitana! Ya estamos llegando, el druida ledevolverá su cuerpo de pirata. ¡Aguarde! ¡No serinda!Cierto era, el destino baraja pero soy yo la quejuega, peligros no pueden faltar ni en la tierra nien la mar.

Xana

147. BANDERA NEGRASempre ho he sabut: duies la marca dels pirates.El teu cor és la brúixola que porta a la llibertat,esquivant límits, reptant els sentits. Sentir el venta la cara, proa a la tempesta, que el mar ésimmens i el port tan petit... Que la vida no val, sino és per jugar-se-la, submergint-se de cap en elscants de sirena i tastar sense fre de la mel que

ofereixen, més dolça encara quan coneixes elpreu. No tenir cap lligam, ni lligar cap amarra, nirespectar més codi que el codi dels companys.Per això, quan tornes ebri de sal i de rom, cadacop més amfibi, sé llegir el mapa invisible que dusa la pell i veure dins la teva mirada la bandera,cada cop més negra, que et guia.

Sirena

148. EN PAU PIRATA!Per la mare només sóc un vailet que suca elspeus assegut arran la platja i, despentinat perl’oratge salí, guaita somrient com sura el seuvaixell de joguina dins l’aigua blava i tranquil·la.Però jo, jo sóc en Pau Pirata!, tinc 5 anys i sócun temut lladre de mar capaç de solcar elsoceans més braus. Duc sempre el mocador queem va regalar la iaia Teresa lligat al cap i damuntl’espatlla un amic de plomes verdes. No tinc porde res i amb la bandera hissada, onejant lacalavera negra, penso embutxacar-me el tresor del’illa dels pops de quatre ulls.

Lluna

149. SOMNI PIRATAEl pirata es despertà i el vaixell haviadesaparegut. Tornà a adormir-se i es trobà, denou, en mig de l’abordatge.

Morata

150. AMOR PIRATAEm desperto d’un sobresalt. M’ha semblat sentirtronar els canons, així anunciava el meu amantBarbarroja l’arribada a l’illa. Però no, no ha estataixò, potser els gats del carrer empaitant algunarata sarda, qui sap? Ja fa molt temps, massa,que no sonen els canons per mi.Encara avui sento l’esclat que feia el meu cor.M’aixecava d’un bot del llit, em rentava la cara,davall els braços i sobre tot la figa. Em posava elvestit net que esperava la seva tornada i el collaretque m’havia regalat, dient-me que havia penjat delcoll d’una cristiana de sang blava, - tothom eltemia, però a mi... com em feia riure! - i enfilavacorrent la costa que duia al port.Ja fa temps que no ve, des del coi de tractat depau amb en Carles I. Però jo guardo el vestit net iel collaret penja al coll.

Assian

151. PIRATAS EN FAMILIAHabía un pirata en mi familia o yo así lo creía. Mitío Ramón lucía un parche negro sobre uno desus ojos y a mis cinco años me hablaba de lasaventuras con su barco pirata donde tenía un loroparlanchín, un cocinero chino y una aguerridatripulación.Con el tiempo el ojo de Ramón curó de su heridaen la córnea (verdadero motivo del parche) pero yono curé nunca del virus que sus relatos me habíaninoculado. Además Stevenson, Salgari y otrosmuchos vinieron a agravar mi enfermedad.Lo malo fue que pasaron los años y descubrí laverdad. La historia de la piratería es un cúmulo deatrocidades. Robos, secuestros, muertes,felonías...Pero ¿podemos enterrar a los mitos? Mi nietoArnau dice que es Peter y que yo soy Garfio. Ysiempre me gana porque vuela alto. ¡Para eso esPeter Pan!

Alias Garfio

152. LA NUEVA PATA DE PALOEn la calle de los carpinteros de la pequeñapoblación caribeña reinaba el caos. Se habíacorrido la voz de que el temido pirata CorneliusJol, que en los mentideros aseguraban acababade capturar el Santa Lucía con más de 100.000libras en oro, atracaría en el puerto porquedeseaba comprar una nueva pata de palo.Cada artesano había ingeniado una piezainnovadora con máximo secretismo para evitar sercopiado. Comentaban que había competición enlos tipos de madera, incluso se rumoreaba quehabía alguna con incrustaciones de perlas y

Page 35: Llibre recull tots microrelats 2015

corales. Todos querían venderle al pirata Corneliusporque tenía fama de pagar muy bien.Pasaban los días y no se avistaba ningún barco yempezó el nerviosismo, unos decían que estabapersiguiendo un galeón español, otros aseguraronque había naufragado, pero lo único seguro esque se malgastó mucho ingenio y trabajo en unaspatas de palo que nunca se usaron.

Corneluis

153. OLOR A SALITREUn extraño olor a salitre le empujó. Entró y comouno de tantos visitantes contempló los objetosexpuestos. Figuras de cartón piedra, grabados delsiglo XVII, maromas que colgadas en las paredeslo transportaron a barcos empapados de agua ysal. Tiernos recuerdos infantiles le trajeron suespada de madera y aquel alambre retorcido queera su garfio. Volvió a surcar los mares deensueño convertido en el temible capitán pirataque asaltaba galeones.Cuando salió a la calle el olor a salitre se habíadesvanecido pero sus ojos reflejaban un brilloextraño, mientras su cerebro recitaba el poemade Espronceda.

Vincent

154. SENSACIÓ DE LLIBERTATL’aire feia olor a fum i pólvora cremada. El cel blautenia una llum especial. El vent li movia elscabells i les veles feien volar la nau per sobre lesones.Quina sensació! Quina batalla! Quina jornada!Els ulls li brillaven mentre el rom li queia golaavall. Aferrat a les garfies, i albirant l’horitzó,encara sentia la seva espasa i la sang delsenemics als palmells de les mans. Recordava elscrits de les víctimes, la sensació de poder altreure’ls la vida, el perfum de les dones i la sevapell, el pes de l’or mentre el llençava pelsfinestrals del palau...La sang li brollava tacant camisa, pantalons,botes i terra. La vida se li esmunyia sense remei,però, qui malbarataria els últims instants pensanten això en lloc de gaudint les sensacions quel’havien omplert la vida?Quina olor a pólvora! Quina sensació de llibertat!

Leumas Narauop

155. AL BORDE DEL TIMÓNLa mar ruge con violencia, soy incapaz deescuchar mis pensamientos bajo aquel ruidoatronador.Somos piratas. Toda una tripulación de mujeresdispuestas a saquear sin remordimientos.Excepto yo.Saben de mi incapacidad para la piratería. Soydebilucha, frágil como una niña pequeña.Pero la Capitana... es fuerte, valiente, rebeldecomo el mar en plena tormenta. Durante lasnoches de vigilia soy capaz de imaginarladomando las salvajes olas.La admiro y me siento mal porque sé que jamásllegaré a su nivel.Anuncian una nave, trago saliva mientras mepreparo. La quietud, los nervios son palpablesmientras el enemigo se aproxima, veo a laCapitana saltar sin piedad sobre la proa del barcocontrario.Cegada por la frustración, o quizá por la locura, lasigo.Soy una pirata. Mi familia lo es y lo será. Quierouna nueva yo.La hermana de la Capitana.Y la futura Capitana.

Lexxy-María

156. LA PLANCHALa espera se hace insoportable. Aislado, intentocentrarme en lo que se supone que debo ser y noen lo que soy.Ser empujado al abismo, a un mar oscuro ytenebroso que muestra las aletas de los escualoscomo si de colmillos se tratase. En todas lastabernas he escuchado atento historias demonstruos y seres con nombres de pesadilla.Ocultos e implacables juegan con sus

horrorizadas presas para acabar por deglutirlas,entre gritos ahogados que se perderán entrealgas. Hombres y mujeres que acabantrágicamente al final de la pasarela de un bajelclandestino.Ahora ya no depende de mí, soy el resultado demis actos. Ha llegado el momento de afrontar lasconsecuencias. Ajusto adecuadamente misombrero de tres picos. Cuelgo del cinto mi curvaespada, abro la puerta de mi camarote de popa yescupo con un grito iracundo:- Arrojadlos a todos por la borda.

Espadarota

157. EL CORSARIEn Roger va albirar la Meda Xica, el corsari méstemut de la Mediterrània s’escapolia guiat per lalluna. Remava amb sigil, intentant no fer soroll. Vasaltar a l’illa i va lligar el bot. Tantejant el terra vatrobar un clos, va ficar-hi les mans i comprovà queera prou profund. Escondrinyà al seu voltant.Tragué un farcell que duia amagat al calçó i eldiposità dins. Tot seguit, amb un sac de terra quetenia a la barca el va tapar. Era una nit d’estiuhumida, la suor li rajava pel front. De cop, unadensa boira envoltà.Al matí trobaren la barca a la platja, d’en Roger, nirastre...

Raquel

158. UN LORO FELIZMe llamo Baba y soy un loro muy afortunado.Vivo en un barco y me paso los días viajando deun extremo a otro del Caribe. Mi dueño es unfamoso pirata muy temido por la tripulación peroinofensivo para mí porque me adora..., solo conhacerle cosquillas con el pico en el cuello cuandome poso en su hombro o decir alguna palabra detanto en tanto es suficiente para tenerlo rendido amis patas.Todos le tienen miedo y yo me aprovecho de elloporque para contentarle a él me cuidan y mimanen exceso. Siempre como de la fruta más fresca,siempre limpian con esmero mis coloridas ybellas alas y además una o dos veces porsemana me distraen con una exhibición de luchacuando atacan otro barco mientras yo aplaudodesde lo alto del mástil.¡Qué feliz soy y qué buena vida tengo!

Loro

159. POR LA BORDALa tabla de madera crujía bajo sus pies. Unosmetros por debajo los tiburones se arremolinabanesperando su festín. Notó la punta afilada de unsable en la espalda, era la hora.Había incumplido el código pirata y aunque teníaamigos entre la tripulación ninguno intervendríapara salvarle, el código era estricto y de obligadocumplimiento.Avanzó hasta la punta del tablón, las piernas leflojeaban. ¡Maldito ron! se dijo a sí mismo.Bebedor empedernido había robado un par debotellas a otro de sus compañeros pese aarriesgarse a la pena capital. La música cesó y lamadera se venció hacia delante. Lo último que viofue una gran hilera de dientes blancos.

Al Green

160. SOLOEl sol le quemaba la piel, la sed lo hacía sentirsedébil. Miró la botella de grog que le habían dejadolos piratas antes de irse con su velero. Como unabroma macabra si la consumía aún sedeshidrataría más rápido. La isla, no más que unpredusco, estaba fuera de toda ruta comercial. Yase lo habían avisado en el último puerto, era unaruta peligrosa, pero había hecho caso omiso. Aldía siguiente la falta de agua le mermaba lasfuerzas. Rebuscando entre las cosas que habíanlanzado los corsarios antes de abandonarlo,envuelta en un viejo jersey, encontró su pistola deseñales. De poco le serviría, no tardaría en morirde sed. Por la tarde exhausto se arrastró hasta laplaya, cogió la botella y bebió su contenido degolpe. Antes de que la bebida lo dejarainconsciente cogió la pistola y apretó el gatillo.

Al Green

161. RUMB FINALEl cor em crema corsecat per les vivències, dintremeu se’m remouen les entranyes.Que llunyans els dies en què la terra jeia sotmesaals meus peus i fins i tot el sol m’obeïa, el ventdel sud feia lliscar la goleta solcant les onades ala recerca del botí: Or, maragdes, sedes, perles,robins...Lluites ferotges, sang, barbàrie... Sominvencibles! dèiem, entonant el crit de guerra isembrant la mort al nostre pas.I ara, aquest dolor, aquesta solitud insalvable,aquestes mans deformes, tremoloses, que nopoden agafar la daga. Els ulls ja no veuen elcrepuscle a l’horitzó.El càstig a la meva supèrbia ha estat sobreviure atots vosaltres que heu marxat, un a un, del braçde la gran dama que m’ha deixat a mi per l’últim,per porgar els pecats de l’ànima.Aquí jec vell i acabat solament la remor de la marem calma.

Lur

162. PIRATEJANTQuan premi el Retorn, el joc començaràimmediatament. La propaganda prometsensacions realistes.Ja està!Estels, llamps, trons...He aparegut en un autèntic galió. Sóc un pirata,però un pirata informàtic, què pinto a bord d’unvaixell de guerra del segle XVII?- L’enemic és a tir. Dóna l’ordre, Capità? - Unhome amb armilla, pistola i sabre em demanaordres, a mi!- Foc! - És el primer que m’ha vingut al cap.Alhora, vint canons escupen la seva càrregamortífera. L’altra nau respon amb una andanadasemblant. Sento un terrabastall i plouen estellesarreu. Una terrible coïssor em crema el pit.Estic ferit. Em moro, que algú m’ajudi!Zassss!De nou sóc a casa. La meva mare és al meucostat, amb l’endoll de l’ordinador a la mà- Hora de dinar. Prou jocs!- Gràcies mama, m’has salvat la vida!

Pirata del Laberint

163. EXTRAÑO TESOROTodo está en su cabeza, empieza a contar lospasos, Anne Bonny tiene claro su camino hacia eldeseado tesoro, presiente muy cerca su botín, laarena blanca de las playas caribeñas le ciega lavista, pero el posible oro y joyas que le esperanresplandecen mucho más, luego la espesa selvaformará parte de su recorrido final, no va sola, lohará en los últimos metros, compensando con100 piezas de a ocho a los seis miembroselegidos por orden de la lista para dicha tarea;ese mapa le pertenece desde que lo encontrócasualmente en la Taberna del Indulto, lo que noimagina es que ese mapa tampoco fue dejado alazar.- ¡Alto! - grita Anne a su grupo. - ¡Seguiré sola apartir de aquí!Todos respetan su decisión, con una extrañasonrisa en el rostro, saben que en la cruz delmapa le espera su tesoro... su amado tesoroCalicó Jack.

Daloal

164. A TUS ÓRDENESAunque nos deslicemos bajo el manto de un cieloestrellado, lo que realmente deseamos es exhibirnosa la luz de tus ojos, por eso vamos a presentarnos.Una noche de relámpagos, vendimos a nuestrasfuturas esposas en una sucia taberna, las cambia-mos por un barco maldito con el que ir a buscaraventuras y de paso, a otras. Decididamente vulga-res, bebemos ron, o eso dicen, lo cierto es que nosdopamos con casi cualquier cosa, la cuestión essalir a navegar por los siete mares e inventarnoshistorias pues no soportamos formar parte de unacuerda de esclavos. Artistas, bohemios, sinvergüen-

Page 36: Llibre recull tots microrelats 2015

zas, elige el nombre que quieras y no nos eches másla culpa, no seas niña, recuerda que viniste porvoluntad propia. En definitiva, bienvenida a la isla delos piratas, haremos cuanto esté en nuestros garfiospara evitar que te sientas segura o a salvo.Tus soberbios servidores

Cándida165. DISFRESSESAda va arribar corrent a la porta de l’escola onl’esperava la seva mare.Va fer-li un petó i mentre caminaven, li vapreguntar:- Mama qui són els piratesLa mare li va contestar:- Els pirates eren uns homes que arribaven alspobles i ciutats, escorcollaven les cases is’enduien tot el que tenien els habitants.- Mama, aquest any em disfressaré de pirata, aixíescorcollaré la motxilla d’en Pere i li agafaré elsmeus llapis i retoladors que ell cada dia emdemana i no torna mai.

Miriam

166. LO ESCONDÍ BIENEs fácil despistar a la gente. Di «piratas» y todoshablan de los piratas del Caribe. De su intrepidez,su astucia y su inclemencia... Pero sobre todo delas riquezas que robaron a los españoles: lasbarras de plata de Potosí, el oro y la valiosa salde Cumaná. La gente se vuelve loca por lafortuna. Que siga buscándola en el Caribe. Y quese olvide de mí...¿Quién soy? Klaus Störtebeker. Me temieron. Mecazaron. Pero mi buque era más rápido que suscarabelas. Tuvieron que recurrir a la traición parahacerse conmigo. Dicen que encontraron oro,plata y cobre en los mástiles de mi bajel. ¿Deveras? Quien creerá a unos traidores.Buscaron en vano. Se cansaron. Acabaron porpretender que sólo soy una leyenda, que nuncaexistí. Y se olvidaron de mí.Escondí bien mi tesoro. Hasta el día de hoy nadielo ha encontrado.Mar del Norte

167. MALALTEl pirata estava malalt. Tenia corcs a la pota depal.

Carlets

168. PIRATESÉs l’any 1730 a l’època daurada de la pirateria, lade Henry Morgan, Barbanegra i, com no, la meva.Sóc un pirata, sóc el capità de «L’Unicorn», emdic Rackham i avui he aconseguit un nou botí. Hearrasat la flota anglesa i la meva tripulació hamatat un centenar de soldats.A la caiguda del sol, el segon de bord m’ha avisatque s’apropava un vaixell a la deriva.Segurament s’haurà topat amb un altre vaixellpirata. No té bandera. El més probable és quel’hagin abordat, ja que el pal major està trencat ité les veles foradades... És un galió espanyol,segurament amb un gran botí. Haurà perdut eltimó, però, el més sorprenent és la seva filera desetze canons a babord i a estribord que no hanutilitzat. Tot i el calfred que em produeix el recorddel Vaixell Fantasma, dono ordre d’abordatge...

Nilus Brutus

169. WALKERCobijado en una pequeña embarcación junto adiez de sus hombres,William Walker echó unaúltima mirada al barco que había acompañado sutravesía hasta América central. La nave,consumida por el fuego y la enfermedad, apurabalos minutos finales antes de que el océano laengullese con sus noventa almas.A punto dealcanzar la orilla de Santa Rosa, Walker, antespirata que conquistador, limpió cuidadosamentesu arma. La barquita zozobraba, asustada quizápor la inminente llegada a una isla extranjera. Allí,en mitad de ningún mapa, hasta el último piratade estirpe sentía un incómodo cosquilleo en laespalda ante ese ulular, puramente primitivo, que

expresaba el miedo a lo desconocido. El capitánhincó una de sus rodillas en la arena de la playa,en silencio escuchó los himnos de una isla en laque sabía que iba a morir.Y, por primera vez en el viaje, tembló.

Pierre Walsh

170. PASADO POR LA QUILLARepasaba sus vivencias, sentado en el barril deaquella oscura bodega. Solo el ruido de lascadenas le recordaba el porqué estaba allí; elcapitán, no le había perdonado el quedarsedormido en la guardia.Pero el timonel, el único amigo que le quedaba,no le dejaría en la estacada. Juntos, se habíancolgado el aro en la oreja, presumiendo lajerarquía de sus navegaciones, juntos habíancompartido botines, fechorías y juergas..Reunidos en la proa, una tripulación expectanteno percibió que viraban la popa al viento, pero sí elsilencio de una repentina calma chicha, en eljusto momento en que lo empujaban al agua,atado de manos por una larga cuerda, parapasarlo por aquella quilla repleta deincrustaciones cortantes que iban expiándole detodos sus pecados.Un último objetivo unió a los viejos piratas, unobuscaba aire para respirar mientras el otrobuscaba aire para las velas.

Abebe Bikila

171. L’ÚLTIM SUSPIRLi costava empassar, sentia el batec del coraccelerat, un nus a la gola, la respiracióentretallada, la suor li baixava per l’esquena. Arasabia què era la por. Havia sentit parlar delspirates del segle XXI. D’aquests homes sense resa perdre que segrestaven vaixells europeus.I ara, ell s’amagava d’aquests individus. Haviaescoltat alguns trets, suficients perquè tots elsseus companys de tripulació fossin morts. Ellhavia trobat un bon amagatall, però no sabia comi quan sortir. Després de molts crits d’horror, copsi converses en un idioma desconegut ara ja feiaestona que no sentia res. Lentament va pujar dela bodega, va obrir la porteta, i el va veure, l’estavaesperant. Van ser segons. Pànic, un tret,l’estrèpit, l’impacte, el dolor, molta sang, el silencii res més. L’últim sospir.

Mediterrànea

172. EL POLISSÓAmunt i avall, aigua, escuma i foscor...«No perdis de vista l’horitzó, no el perdis devista», em repetia un cop i un altre, lluitant per novomitar al meu amagatall, sota un vell barril...Em vaig colar just quan embarcaven. Només vullanar a l’altra banda de l’oceà, al Carib, i no podendescobrir-me, aquests pirates tenen molta malallet, qui sap el que em farien...Sentia els homes lluitant contra les forces de lanatura, el soroll del mar desbocat pel vent, i elstrons eren esfereïdors, però encara ho era més laveu del Capità dient: «lligueu-vos al pal major, onsigui... AIXÒ NOMÉS ACABA DE COMENÇAR!!!»

Illa Perduda

173. JUNTOS SE PUEDECada día Paquito jugaba en el parque que habíajunto a la playa, creía ser un gran pirata en esecolumpio con forma de barco que había en elcentro. Paquito miraba al mar y pensaba quealgún día sería un pirata surcador de mares ydescubriría grandes tesoros, por eso no era raroverlo hacer hoyos en la arena.Un día oyó una vocecita que pedía socorro, miró yvio un lorito llorando pues en el mundo de lospiratas se había acabado la ilusión, su capitánMorgan estaba triste.Paquito decidió acompañar al lorito. Tuvo queexcavar un poquito más, pero pronto dio con laentrada de Pirataland.Todos estaban tristes, tenían tesoros pero noilusión, se creían olvidados.«Morgan, hagamos el mayor de los tesoros,llenemos las bibliotecas con vuestras historias».

Todos aportaron su granito de arena y pronto loslamentos fueron sustituidos por ilusión y emoción.

Morega

174. PIRATAS DE SUEÑOLas olas nos pasan por encima, a duras penasnos mantenemos en pie. Mientras tanto,comienza la clase de Historia, hoy creo que tocala Armada Invencible.La última isla de hoy son las mates, toca izar lasvelas para llegar a tierra firme, ya se ve labiblioteca, - esta mochila cada vez pesa más - allíviven los piratas sin tesoros más terribles ysanguinarios, a solo una estantería de Barbaroja yMorgan está Jack Sparrow, ahora, si me acuerdode la contraseña del cofre, buscaré los verbosirregulares para la clase de inglés.Es mi océano, soy capaz de surcarlo cada día,incluye isla del tesoro, me crucé con ella un díaen el patio, con nueve años, solo sé que se llamaMaría.Si un día junto fuerzas para dejar la pirateríapasaré a rescatarla, dejaré los abordajes, lasfechorías y las campanas. Seré su pirata desueños.

Alonso Gijón

175. GRUMETE- ¡Arriad las velas! El enemigo está justo delante yno hay tiempo para la retirada. ¡Piratas! ¡Alerta ala embestida! ¡Achicar achicar!Esto mismo bramaba nuestro capitán estamañana.Todo parecía en calma. Una mañana más en elcamarote junto al resto de mis compañeros.Todos juntos. Apretados como siempre.Aprovechando el espacio al mínimo. Era comonos habían enseñado.Y entonces el asalto. La compuerta se abrió y nohubo mucho tiempo a reacción. La batalla finaltantas veces escuchada, prometida. Esta vez noshabía tocado a nosotros. La mañana anteriorhabía perdido a la mitad de mis hermanos.Y ese mensaje grabado a fuego durante los díasen seco. No podemos ser grumetes.Debemos ser valientes y deshacer todo loaprendido y afrontar nuestro destino. Nuestraidentidad.Nuestro final...Al salir del bote, la leche lo cubrió todo y nofuimos grumetes. Cumplimos nuestra obligacióncomo cacao soluble

Iván Picazo

176. LA MAREEra un dia d’estiu i no acabava de veure comaniria tot allò. Els pares havien marxat i nomésrecordava que tot plegat era molt dolorós. Semprehavíem estat junts. El mar formava part denosaltres i ara no el veuríem mai més... Aixòd’anar a viure tan lluny no entrava al cap de ningú.Sempre havia pensat que viure allà era el millorque ens havia passat mai.Quan érem petits dins l’aigua, jugant a la sorra,estirats al sol, menjant un gelat, les festes... totho fèiem al costat del mar.Però aquells pirates ens ho van treure tot. Lamare ja ho havia dit no sé quantes vegades... hemde fugir, hem de fugir...Però ningú no li va fer cas. I com sempre ellatenia raó.

Sirena

177. DIA DE PLATJAHavia vingut del passat, la seva roba de pirata i ellloro a l’espatlla així ho delataven. En principi,varem pensar que es tractava d’una disfressa, tot iser el mes d’agost. Vaig retirar les tovallolesperquè pogués arrossegar la barca per la sorra.De seguida es va veure envoltat de criatures queel van ajudar a obrir aquell gran cofre. La gentestava encuriosida, i més quan va començar arepartir aquelles peces daurades. Els nanosomplien els banyadors entre empentes i crits. Totera un somni fins que un adult va posar seny, vaestirar aquella barba postissa i va acabar la festa.Era un mosso d’incògnit qui va requisar el

Page 37: Llibre recull tots microrelats 2015

material. Me’n vaig amagar una sota la llengua iaquest matí he passat per l’antiquari del barri. Nome’n sé avenir, és autèntica i val una fortuna. Capdiari no en parla. Qui era aquell paio?

K. Sanellas

178. LUNA NEGRALa luna negra la protegía de ojos acechantes. Selevantó de la hamaca, que colgaba entre dospalmeras, a velocidad de pantera. La empuñadurade su espada era una segunda piel de suestilizada mano, de piel cremosa y firmezaextrema. Olivia se envolvió en una capa deterciopelo negro y se dirigió a la playa. Oteó elhorizonte, olió la salitre y supo que se avecinabauna extraordinaria tormenta. «Mejor, asípillaremos a esos infames bribones porsorpresa». Esa noche vengaría la muerte de supadre. El temido pirata «Brave sin ojos» lo habíaensartado con su espada hacía exactamente unaño...

Orion108

179. QUIN PIRATA!En Roc somia que és un pirata i, una nit,maniobra l’Ocell negre pel Carib. La següent,comanda un galió carregat de tresors. I altres,solca l’oceà desafiant huracans; navega dinsd’una pilota gegant envoltat de taurons o,cavalcant una balena, persegueix una gòrgona pelTrade Center... Aquests somnis, fatalment,sempre s’acaben igual: es desperta pixat fins ales celles. I els seus pares, tips, el porten alpediatre. El metge se’l remira bé, i desprésd’algunes proves, sentencia:- Roc, abans d’eixir de port, brama: GANGWAY,PRIMER A BUIDAR SENTINES!- Si ja ho faig! Però no em surt res, perquè empenso que somio. I després, al llit, se m’escapa.- Et cal un senyal al lavabo, perquè orinis tranquil!- Un senyaaaal! - clamen els pares.- Sí, un plat d’anissos, per transportar-lo a larealitat!- Que bé! - En Roc respira alleugerit. Des d’avui,abans dels abordatges podrà convidar latripulació...

Calico

180. PIRATES A LA VISTA!Lluny, a l’horitzó, veig un punt negre. Es va fentgran. Un vaixell? Sí, acceleradament creix i creix,imponent, no m’ho puc creure, mai havia vist ressemblant. Tres immensos canons en la seva proaapunten directament contra el poble depescadors. Distingeixo a coberta una vintena depirates armats que criden «a la conquesta!» Quèpoden fer el meu far i jo contra aquest atac pirata?Precipitadament pujo els 220 graons de la torre,arribo esbufegant, encenc el far, poso la potènciaal màxim, i l’enfoco directament al vaixell.La potent llum del far els enlluerna i no els deixaveure les roques de la costa, on el seu vaixells’estavella. Els pescadors de la platja, el far i joens hem salvat.

MMC

181. EL CORSARIO ROBERTSEl Corsario Roberts dio orden a su tripulación deabordar el galeón español que su bajel piratahabía acorralado en el arrecife.El marqués De La Torre, rodeado de hombresmalheridos, se sintió impotente, mientras elCorsario Roberts se acercaba a él blandiendo suespada y se despojaba del pañuelo que cubría sucabeza y del antifaz que ocultaba su rostro,dejándole sin habla.El Corsario Roberts era en realidad una bellamujer de largos cabellos, semejante a una sirena.Ella había triunfado y él ya no podría olvidarlajamás.- ¡Julia! ¿Ya estás en la luna como siempre?¿Has hecho las fotocopias que te pedí? InterrogóDiego de la Torre, el guapo directivo de lacompañía.- Perdona Diego - se disculpó Julia tímidamente.

Diego de la Torre nunca se fijaría en una chicagordita y anodina como ella. Sólo en suimaginación, en sus sueños, Julia era la heroína.

Maria Limalderc

182. PIRATASDESORIENTADOS- ¡Tierra a la vistaaa! - gritó el vigía desde la cestadel palo mayor.- ¿Qué vesss? - aulló el capitán mientras se poníael parche en el ojo izquierdo y se ajustaba la patade palo en la pierna derecha.El capitán Malapata subió hasta donde estaba elvigía, se echó el catalejo al ojo bueno y quedópatidifuso.- ¡No puede ser!, ¡quién carajo les habrá avisadode que estamos aquí! Retirad la calavera ypreparad las culebrinas por si acaso.Se acercaron lentamente a un lugar muy extrañodonde había barcos insólitos, y casas que nuncahabían visto, luego supieron que estaban en elpuerto de Barcelona. Un grupo de piratas lesesperaba disparando salvas en su honor, lesabrazaron y les dieron el primer premio dedisfraces del carnaval. Malapata y sus piratas sehabían perdido en el túnel del tiempo. Colón,desde las alturas, les contemplaba sonriente.

El Pirateador

183. MAL HUMOR A BORDOEl mar se agitaba bravía mientras a lo lejos, en elhorizonte, se veía un barco surcando las aguas.Ese día, 14 de enero, la tormenta habíaempezado nada más salir el sol y el capitán Díazno estaba contento, lo que significaba que susmarineros lo iban a pasar mal. El día anteriorhabían sufrido un intento de abordaje que porsuerte habían podido repeler, sin embargo elbarco, el Santa Caterina, la niña bonita delcapitán, había sufrido considerables daños. Eso yla dichosa tormenta no ayudaron a mejorar suhumor.Así que ese 14 de enero hizo que sus marineroslimpiaran el navío hasta dejarlo reluciente, luegocambió el rumbo y se dirigió hacia tierra, que nopisaba desde hacía tres meses ya que se habíanvisto obligados a huir de la marina española,perseguidos por piratería.

Zaisei

184. UNA DE PIRATASTe ríes, te ríes de mí, la jarra está sucia peropuedo ver esa boca llena de dientes. Para ti soysólo una cucaracha a la que no piensas pisar, tecrees tan limpia como el mar por el que navego,haces mal en no intentar aplastarme ahora quepuedes. ¿Pero cómo te atreves siendo tanpequeña como eres? Una mujer, una puta más,todas sois iguales. Y ahora ¿qué haces? ¿te vasde la taberna? No importa, ya cogeré a otra,todas sois la misma, todas sois iguales.

Escarlata

185. QUELOTLa mare em va malparir sobre xarxes pudentes,vaig créixer entre maromes, ormejos i pertrets demarineria. Una tempesta em va deixar orfe depare i abandonat de mare. Sobrevivint del pillatge,vaig enrolar-me de gabier a una nau amb banderamortuòria. M’agradava albirar l’horitzó, però unacalavera i dues tíbies marcaren un destídesafortunat. Saquejos pel Mediterrani,arrabassant vides i tresors, em van conduir dret alrem d’una galera.Vestit amb parracs, vivia empresonat a un bancon dormia, menjava i feia les necessitats. Quanaixò passava, cridava: «Aigües», perquè laimmundícia fos arrossegada fins a la sentina.Marcant el ritme de voga i esplugant-nosmútuament, passaren mil garbís i tramuntanes.Fins avui que els núvols han mostrat la dalla i unmar embravit ha arrencat la bancada. Veigallunyar-se la superfície i m’enfonso arrossegatpels grillons. Finalment, el silenci. Em deiaQuelot, Quelot el pirata.

Tess

186. JE M’APPELLE CLEMENTEste es mi nombre y tengo catorce años. Mipadre regenta una taberna en La Martinica quehuele a mezcla de sudor añejo y a ron. Misantepasados crearon la taberna cuando en el1595 John Hawkins contrató a mi familia paraayudar a los corsarios en la selección detripulantes de sus fragatas. Gracias a susescritos sé que sus pruebas eran tres. La primeraera obligarlos a sentarles en una silla,dependiendo del ángulo de reposo de su cadera yla apertura de sus piernas al sentarse, calibrabael posible tamaño de sus testículos comopresagio de su valentía en el mar. La segunda sisabían mentir jugando a las cartas y la última erasu tardanza en caer tumbados por el ron añejo.Francis Drake nunca conoció a mi antepasado yno pudo saber el motivo de algunas de susderrotas.

La pirata pazza

187. OPAQUES BANDERESAmb les veles plegades i un rovellat sabreembeinat. El pegat desat d’amagat al calaix i elgarfi, ara innecessari, baratat a una botiga desegona mà.Esperà segles que el vent bufés a favor fins trobarla perduda illa del tresor, abans d’iniciar una cursaimparable sense esculls de cap mena.Ara, és ell qui es passeja ferm per la passarel·lade les vanitats, somriure daurat acaronant el cofrecurull d’accions, empenyoraments i títols denoves propietats rapinyades amb elegància.Patrimoni acumulat, amb el que abans eren llarsfamiliars i refugi de prefents desnonats. La usuraha estat far per navegar amb placidesa en aigüesopaques. Res a dir, ha estat un tempsd’abordatges incruents, amb la llei feta a mida perbandera.Això sí, brandant ben amunt l’asta, no ha tingutcap obstacle per a, sense rubor, seguir sent uncalavera.

Rafel d’Abadal

188. SABRES MOLLSM’ofego, empasso aigua, intento respirar... Salaó,humitat, impossible sortir-ne reflexiono, l’aiguatèrbola ho impedeix i ja m’estic ennuegant amb lameva pròpia barba. Procuro no meditar, abstreurela ment, però segueixo amb la necessitat demoure’m, lluitar sense parar entre esbufecs irenecs, o si més no intentar-ho...La roba molla m’empresona, el barret de trespuntes cau lentament a l’abisme, com una llosa,com una àncora que no toca terra.Recordo les aventures, els mars visitats isomiats, els companys, el meu vaixell, ja enyoroel crepitar de la fusta i els seus esgarraps, lacàlida llum del fanal sota el que escrivia lesmeves memòries i gestes.I finalment apareix el seu cant, la seva llum, laseva bellesa implícita...És ella, la meva anhelada sirena...

Guerau X. Casol

189. LA FI DEL PIRATAHo reconec, estava espantat. Havia recorregut elmón sencer en busca d’aventures i havia conegutles més secretes de les arts, però seria derrotatper aquelles onades salvatges que descarregavenla seva ira sobre el meu vaixell. És que la marbrava es reia de mi? Ja havia estat embruixat peròmai d’aquella manera, la fetillera despertà la folliaque dormia dins meu.Imatges i siluetes fantàstiques decoraven tot allòque els meus ulls captaven. L’incoscient esmanifestava i plasmava en deliris de conquesta,de temor i de plaer. Vaig navegar massa confiatfins que vaig perdre’m enmig de la mar, senserumb, acompanyat per una estranya cançó queno aconseguia oblidar.Finalment, el vaixell es va partir en dos. Enmig dela follia vaig agafar el rom i l’espasa rovellada. Alcap i a la fi era un pirata, i el meu destí era morirenmig de les onades.

Oscar August

Page 38: Llibre recull tots microrelats 2015

22

190. CEASG O LA DONZELLADE LES ONADESLa va atrapar juntament amb altres riqueses peròella era el seu tresor més preuat. Davant d’ell, mignua i del tot espantada, notava en el seu fred cosaquella mirada esbalaïda dels homes que fa molttemps que no toquen ni mar, ni dona.- Com us anomeneu? - interrogà amb un to secque amagava qualsevol feblesa impròpia d’unpirata.- Ceasg - contestà tímidament.Aquell nom el va fer trontollar. No era el primercop que l’havia sentit. Tot d’una li varen venir alcap certes llegendes que els malenconiosos ivells mariners explicaven en les pudentestavernes d’Escòcia. Un corrent gelat li va recórrertota l’espina paralitzant la seva temptativa deposseir-la.- No us estareu enamorant de mi? - preguntà ladonzella picardiosament.- Això mai! - increpà - Digueu-me, són tres elsdesitjos que em concediu?Però va silenciar la veritat mentre perseguiaaquella sirena que, ara, desvergonyidament,l’observava des de les profunditats.

Lord Cutler Beckett

191. PRÓXIMO DESTINOLlevo diez días de mar y aún no me acostumbroal constante balanceo del barco. Los piratashablan en un lenguaje que todavía no he podidodescifrar y no sé qué van a hacer conmigo, esedesconcierto me produce terror. Tengo once añosy fui raptado a diez pasos de mi casa, en lascostas de Argelia.Un miembro de la tripulación se acerca a mí, mecoge por el hombro, con fuerza, tiene los brazostatuados y un escalofrío recorre todo mi cuerpo.Cruzamos un pasillo que se me antoja eterno, elbarco no deja de moverse y el pescado que comíesta mañana se balancea por mi estómagoimitando los movimientos del navío. Llegamos auna puerta, mi acompañante la abre y me empujadentro. Allí está él, el lobo de mar más temido detodos los tiempos y ahora el nuevo dueño de midestino...

Estel

192. BANDERA NEGRAEl sabor de sus lágrimas se mezclaba con elresabio de los húmedos tablones del navío. Laimpresión del deslucido óxido y de un filocarcomido por el uso propiciaron que sus tímidoslatidos se confundieran con el monótono rugir deloleaje. Se elevaba, podía sentir como se alejabala cubierta y ya solo advertía el incesante percutirde la feroz tempestad, una tempestad que entretenues luces y esplendorosos truenos parecíapresagiar su inminente hundimiento. El mar,despiadado y gélido, le condujo impertérrito haciasus más hondas tinieblas mientras, haciendo galade un macabro humor grotesco, se divertíarepitiendo incansablemente una única palabra:motín.

Waldo

193. EL FINALUn punt llunyà a ran d’horitzó. La seva nau volaempentada pel vent. El cansament pren alsóssos... Aquell odi de joventut ja s’ha fos. Sentque avui passarà comptes. S’apropen. Una lluitamés, o potser l’última, quasi ho desitja. A vegadesaquells us morts l’observen als somnis.Queda poc. El fred del sabre el crema a la mà i elcor es desboca. La mort el crida? La sent entreels sorolls de les veles i els cops de l’oceà. Laseva mort és per la seva vida. Un bon epitafi, peròno n’hi han tombes a terra per pirates, ni potserningú que el recordi. «Mare, ja vaig, malgrat totsempre et vaig estimar...»

Xadau

194. MORGANMorgan apareció en el navío, cuando el cadáverllevaba escasos segundos tendido en la maderacon una herida de fusil en el pecho...

Reconociéndolo detalladamente, se hace a unlado al escuchar entrar con espada en mano asus sirvientes. Los observa fijamente, al igual queellos, tampoco entiende como pasaron las cosas.Fue muy rápido. Aún no lo cree. Esta realidad nocabe todavía en su cabeza. Ellos toman elcuerpo, lo higienizan, lo visten, lo perfuman, y loacuestan en una cama, para Morgan, parece queduerme. Frío, taciturno, no ha abandonado elbarco en ningún instante, no le hace caso a losque lo abrazan y le comentan que esto en verdadsucedió, que se tome un descanso, jefe. Solo selamenta, llora, se va y es consciente de lasituación, cuando llevan el ataúd y ve su propiocuerpo marchar hacia el cementerio.

Charles

195. LA PERDUDA ANNE BONNY15 de Març de 1715Anne, no hi és. Aquest matí l’han anat a despertari l’únic que n’han trobat han estat els seus cabellsescampats pel terra i un llençol que queia des del’empit de la finestra.En realitat sabia que no trigaria gaire en marxar,cada cop que la veia estava més distreta. Amb elsulls encara humits de discutir amb el seu pare,però per sota el serrell hi esbossava mitja rialla demalícia. No entenc per què em va escollir a mi perconfessar-me el seu secret, però en el fons men’alegro que ho fes. M’agafava per banda im’explicava històries de pirates, homes quesegons ella vivien en plena llibertat.No vaig comprendre què li havia agafat ambaquella gent fins poc abans de desaparèixer. Vaigser l’última persona amb qui va parlar i només livan caldre dues paraules: m’he enamorat.

T. Mavenboss

196. PIRATES D’AIGUA DOLÇAUn dia vaig anar al riu amb la meva família, comés tradició els diumenges d’estiu. Érem moltacolla, de totes les edats. Mentre que els granspreparen el dinar, la resta ens fem un bany en lesgèlides aigües del riu. A la meva gosseta Carla,és un gos Carlí, també li agrada molt el riu.Sempre es fica a l’aigua sense espantar-se de lacorrent. Aquell dia en un descuit se l’endú lacorrent. Demano ajuda a crits, però és massatard. Sortim de l’aigua, havia d’haver estat undiumenge més al riu, però serà el pitjor dia de lameva vida. El meu cosí diu que miri riu a baix, i lameva sorpresa és que veig un vaixell pirata amb laCarla a dins. Un dels tripulants me l’atansaperquè la pugui abraçar. Mai m’havien dit queexistien els pirates d’aigua dolça.

J.L

197. EN AIGÜES TÈRBOLESEl vaixell estava encallat en mig d’aigüescalmades. Un estrany vapor envoltava la nau...Tota la tripulació estava espantada, mai havienvist res semblant. De sobte, van escoltar unsoroll, i unes enormes bombolles van emergir desota el vaixell. Tots els pirates, aterrits, van mirarel seu capità.- Què carai ha estat això?!Un monstre enorme va sorgir de sobte amb unferotge crit de guerra, i de poc que no fa tombar elvaixell!!! Els pirates... tots per terra!!!! La tripulacióamb prou feines s’havia refet, quan van veure unaenorme mà que venia del cel i es submergia enl’aigua. Es va retirar igual com havia vingut, sensecap avís, i allà on havia estat va aparèixer unremolí. Van escoltar una veu, potser era unadivinitat.- Joel au va, ves sortint de la banyera!!- Només una mica més...

A. P. Roig

198. EL VELL SECRETSet, tinc molta set. Les ampolles de rom sónbuides. Tinc la llengua aspra com la sorra quem’envolta. No hi ha ombra. El sol no respecta elsvells llops de mar.M’han deixat abandonat a la meva sort. Massavell per a l’abordatge, massa vell per navegar.

Massa jove per morir, penso jo. No moriré enaquest illot. Tornaran.Sóc un vell pirata, un pirata com cal. Dels quecerquen tresors, i aborden vaixells. Tinc un mapasecret, amagat aquí, a la cama de fusta. On és?M’ha robat la pota!Sóc un vell pirata, tinc un fill que és un pirata comcal.

Aura

199. CRÒNICA DEDESESPERACIÓLa humitat i l’aigua es filtren per totes i cada unade les bretxes que la fusta ha creat després de latempesta. Xocant contra ones salvatges mentrefem cap a noves terres encara per conèixer, elvaixell es deteriora. Sento que el viatge va perdentel seu sentit; val la pena morir sols en mig delmar a canvi de tot aquell or promès que encaraningú ha vist?Com elevo els ànims dels meus si no tinc d’ontreure forces? Els he promès el Sol i les estrellesel dia en què no sóc capaç de veure’n ni un nialtres a través els núvols. Només demano queparin les tempestes i els vents que ens porten unmar de fons no merescut. Vull vent, sí, un que infliles veles per seguir avançant fins al següent port.Reso perquè cap assalt ens interrompi altre copel viatge.

Sentinella de paper

200. ABORDATGE D’URGÈNCIALa sala d’espera d’urgències és plena. Emqueden hores. Tanco els ulls i començo anavegar...El mocador al cap, la cama de fusta, el garfi enlloc de mà, i els sorolls de la lluita mesclats ambels olors de la pólvora. Els malalts i feritsesdevenen els meus companys d’armes, i labandera blanca amb la creu roja es torna negra.Sembla la radiografia d’un cap que riu, queanuncia el perill dient «Rendició o Mort!»I ara tot és més fàcil. El botí és a tocar i no farempresoners. La curació és el tresor, i les medicinessón les monedes d’or amb que podrem deixaraquesta vida de batalles amb el dolor.Obro els ulls, l’anestèsia se’n va. «Victòria!» diuel metge del mocador al cap. Tot ha anat bé. I laprincesa m’agafa la mà i somriu al meu costat.

Tinent Ripley

201. ELS TRAÏDORSM’han deixat aquí per morir. «Condemnat pertraïció» va cridar el capità. No hi ha res enaquesta illa, ni per menjar ni per beure. Així quesuposo que no duraré massa dies.Però el capità, més que ningú, sap que no vaigser jo. Només algú que tingués la clau de la santabàrbara podia provocar l’explosió que va matartants homes i que va enfonsar la nau i el botí. Iaquesta clau només la tenen ell i en Rackmann,el seu segon. Un dels dos recuperarà lesmonedes sense tripulació amb qui repartir. I jo séqui.Quan demà vingui a buscar-me el nostre capità, elmeu pare en realitat, traurem el cofre que vamenterrar una nit sota aquesta platja, aconseguiremun altre vaixell i reclutarem una nova tripulació.Després de tot, quan ets pirata només potsconfiar en en la família...

Drake Junior

202. LA RECOMPENSALa història de la mort de Henry Morgan a mansd’un dels seus homes per cobrar la recompensaés prou coneguda arreu del Carib. Quan elgovernador va rebre les proves demanades perdemostrar la mort del pirata, no va dubtar. Morganera l’únic home mai vist amb la pupil·la d’un ull decolor vermell, i amb una cicatriu amb forma de cora la mà dreta. Així que quan va obrir la bossa quecontenia aquelles parts del cos tancaracterístiques, va pagar gustosament les 1.000peces d’or a aquell desgraciat sense preguntarcom s’ho havia fet.

Page 39: Llibre recull tots microrelats 2015

Tampoc va trobar estrany el pegat a l’ull d’aquellhome, ni el garfi a la mà dreta. Ni la caradesfigurada.Després de tot, el capità Morgan podria començaruna altra vida lluny de persecucions, amb proumonedes per compensar haver de fer-ho tot ambla mà esquerra i un sol ull.

Rosebud

203. PER MAR I TERRAHe viatjat molt durant la meva vida. A bord del meuvaixell he conegut indrets excepcionals, peròtambé llocs plens de perills i dificultats. He viscutincomptables aventures i milers d’experiències,he superat obstacles fent-me més forta desprésde cada caiguda i he après a no rendir-me peraconseguir fer realitat els meus somnis.I, després de molts anys, puc dir amb orgull queno em penedeixo de la vida que vaig triar tempsenrere. No la canviaria per res del món. Per ella hihan passat moltes persones, algunes de lesquals ho han significat tot per a mi. Elles són elmeu mapa, la meva brúixola, el meu timó, el meufar. Navegant per mar i terra he trobat el tresoramb què tot pirata somia. Un tresor sense or nijoies però d’un valor incalculable.

vg29

204. EL COFRE DE FERRO- «Només hi ha una manera de salvar-se: el cofrede ferro!», va cridar el capità.La Fancy s’enfonsava. Els tres homes ques’havien amagat a la sentina per fugir del’abordatge final eren pirates veterans, i preferienla mort a caure en mans dels salvatges que elsatacaven.No van dubtar en ficar-se a la caixa metàl·lica quehavien robat mesos enrere i que es deia queanava destinada a fer de taüt de la mateixa Reina.Era tan gran que hi cabien tots ben atapeïts, iestava tan ben fabricada que no hi entrava aiguani sota el mar.Quan el terra va cedir pel pes, es van enfonsaramb les restes de la nau fins a tocar el fonsrocós. Hores després, en la foscor, van descobriraterrits que el fabricant no havia previst haverd’obrir mai el cofre des de dintre...

Black Sails 2015

205. CALYPSOQuè diran dels poetes les velles bruixes de mar?Oh Calypso, no ploris.Dus un nus al coll i el cànem crema, però el marés el mar; vent salva i vent mata. Calypso, quèdiran dels llops cansats?Les banderes calavera fan dol. Oh Calypso, nocridis. Que l’amor és l’amor... Però tu d’això no ensaps, oi...? Les drisses tremolen i les amarress’estiren, però la teranyina és ampla Calypso.Ja la sal em cou la pell de tants anys a la derivaper tu, de mariner a pirata i de tot a res.T’estimava...Ahir un tàlem i avui un llit de crancs. Les gaviness’arremolinen, criden i s’escampen.Ara el foc no està fet ni de sorres ni de platges, nisón rom ni petons... Calypso, què diran de tu lesvelles bruixes de mar?

Ovidi

206. EL CAPITÁN BARBUDOEl Capitán Barbudo, el terror de los siete mares,acostumbraba a retirarse a su camarote a la horade la siesta. Ese día alguien vino a importunarle.- Capitán, el condestable dice que las provisionesse agotan.- ¡Echad al mar a ese bellaco!Algo más tarde.- Capitán, el contramaestre tiene dolor de muelas.- ¡Echad al mar a ese bellaco!Rato después, envuelto aún en los sopores de lasiesta y los vapores del ron, subía a cubierta.La menguada tripulación acostumbrada a seguirsus órdenes al instante y sin rechistar, loobservaba. La pata de palo, el enorme loro verdeen el hombro, el parche negro en su ojo sin luz, labrutal cicatriz cruzándole la mejilla y sobre todo

su poblada barba negra como el carbón, imponíanrespeto.- Capitán, el cocinero no tiene sal.- ¡Echad al mar a ese bellaco! - se oyó laatronadora orden, desde el hombro de Barbudo.

Hache

207. EL PEIX MÉS GRANVeig les seves llàgrimes des d’aquest costat de lacoberta. La tenen lligada amb les mans al darrere.Ara som presoners del pirata Jack «Calico», i ensté reservat el pitjor dels destins a la mevaestimada esposa i a mi.- «No ploris! Vindran a salvar-nos!» crido. «Miralluny a l’horitzó i veuràs un vaixell...»

- «Sí, el veig!» respon ella. «Però... porta banderanegra!» crida desesperada.No li puc explicar que la nostra salvació depèn deltambé pirata Francis Drake. No pot imaginar elpacte secret segellat fa temps amb algú encaramés sanguinari que en «Calico», i a qui vaig oferirfer d’esquer per a que pogués localitzar i destruirel seu principal competidor, a canvi de respectarles nostres vides per sempre.I és que, en el mar, sempre hi ha un peix gran quees menja el petit.

Tintorera

208. DUES NAUS I UNATARONJAEl pobre Sam va desamarrar el llagut penosamentper babord. Aquella barca contenia els meusúltims ànims. Ara, la putrefacte atmosferaromania en un hòrrid silenci que tan sols estrencà amb l’estrepitosa esquitxada del’embarcació. En una de les dues nausm’esperava la mort, o potser a les dues, peròalmenys encara era a les meves mans decidir enquina.A la barqueta hi havien col·locat el llardós cranid’en Mark Roberts, amb els seus efectespersonals, perquè s’allunyés la imprecació.Imbècils, no era una maledicció el que els podriales genives i els obria les ferides, era l’escorbut.Vaig mirar-me’ls detingudament, tots ells estaveninfectats. Tots menys un, Henry el vell tresorer.Les taronges que ocultava municiosament valienmés que tota la hisenda «honradament»recaptada, més que la fragata sencera. Sensepoder evitar-ho, se’m va escapar un somriure trist.El meu destí estava escrit.

El grumet talaier

209. LLEIALS A TRAÏCIÓ1699. Henry Morgan, un vell corsari, va arribar aIlla Tortuga. S’havia acordat la dissolució de laConfraria dels Germans de la Costa, amb laconseqüent repartició del tresor.No hi havia moros a la costa, pero hi trobà enFrancis Drake!!- No havies mort fa un segle? - Li preguntà enMorgan.- He ressorgit de les cendres per la ocasió, iningú em pararà els peus!-Llavors va aparèixer en Barba-Negra, - Morgan? Sijo et vaig matar! - Exclamà. - No, vas ordenar queem matessin, però tot va com va...-En Drake va cridar: - Moros a la costa! - EnBarba-Roja havia arribat amb la seva legió deBarbarescos i començà una disputa entre quatrepirates encegats pel seu honor. La victòria lasentencià en Barba-Roja, però vet aquí que es vaquedar sense el botí... qui l’havia pres?Va ser una ombra tenaç... sabem que es deiaJack Sparrow...

Filibuster

210. FLOR DE MARMe oprime esta calma chicha, parece queestemos parados en el tiempo y que un extrañoespejo refleje la nave, leo su nombre al revés. Surecuerdo me reconforta. El contacto con su pielde sirena, oscura y salada, me transportaba alfondo del mar. Nos imaginaba libres de los

hombres, ella lo sabía y me mostraba su preciosasonrisa intacta y carnosa.No volví a buscarla, se lo prometí, pero el miedo aromper el recuerdo me lo impidió. Tengo lacerteza que siguió buscando en las tabernas ypuede que me diera algún hijo, pero nunca meimportó, siempre he pensado que no valía la penaconocer a alguien que se pudiera parecer a mí.Ahora soy capitán. Muchas vidas han probado mifuria y han perdido, pero ante Flor me rendí.Mi Flor de Mar la llamaba, Flor de Mar llamé a mitemida gran fragata pirata...

Xadau

211. TESORO CON PIRATASe quita la tiara de perlas y las ajorcas de oro delos tobillos; le molestan para subir al cocotero.Golpea con el cetro de esmeraldas los frutosmaduros hasta hacerlos caer. Cocos, cada díacocos. Y gracias.¡Maldita sea su tripulación! Abandonarle aquí, eneste islote perdido, solo porque se negó adecirles donde tenía enterrado su tesoro... Essuyo y le costó mucho ganarlo: tiene el cuerpolleno de costurones y le falta una oreja. Nirecuerda cuántos buques abordó a sangre y fuegopor los siete mares para llenar estos cofres.Tampoco recuerda para qué quería tanta riqueza.Acaricia el oro suave de las monedas, quecontagia brillo a sus viejas pupilas. ¡Solo suyo!Renquea hasta la playa y allí, sobre la arenablanca, se sienta a vigilar el horizonte. Por si vealgún barco. Entonces correría a ocultarse, nofueran a robarle su tesoro.

Sea and sun

212. ELS ULLS DEL PAREEls pirates ja fa anys que no arriben al nostrepoble. Les seves incursions van minvar quan elGovernador va instaurar la pena de mort percastigar els atacs corsaris.Jo estic content perquè, encara que no els he vistmai, els pirates em fan por. La mare no en parla,però moltes tardes la trobo a la finestra mirant elmar amb cara trista, com si vigilés l’arribada deles temudes veles.No m’ha explicat mai què li va passar al pare. Noel vaig conèixer. Quan li pregunto a la marenomés em diu que era un bon home, i que tinc elsseus ulls. Una vegada me’n va fer un dibuix. Elguardo en una capsa i m’agrada molt perquètambé hi surt un vaixell.La mare em parla a vegades de venjança. Jo nosé què és, ni per què hem d’odiar al Governador.

Maremar

213. Y ASÍ EL AMOR DISIPÓ LACRUELDADY entonces pensó que quizás no debería seguircon ese tipo de vida, el mismo que antaño le hizosentirse poseedor de cuanto le rodeaba.Y es que nadie osaba enfrentarse al granBarbarroja, conquistador del peñón de Gibraltar, ylos que tuvieran la mínima decencia de hacerlo,perecerían bajo su espada.Sin embargo, este sentimiento que estabaembriagando su alma lo transportaba al rincónmás insólito de su ser, allí donde habitabansentimientos que creía haber disipado con surudeza y su crueldad. Afloraba, pues, a causa dela inocencia de esa mujer.Sí, estaba decidido, aquel pirata anhelabaconocer la compasión y la bondad, la entrega alos demás. Deseaba con todo su corazón serfeliz, dejarse llevar, encontrar la ternura en cadaamanecer.Imaginaba cómo se sentiría y esto, amigos, es loque cambiaba su parecer.

Jere&Me

214. L’AVENTURA D’EN NINEn Nim era un jovenet inquiet, més aviatesprimatxat i a vegades una mica maldestre.Volia ser explorador.

Page 40: Llibre recull tots microrelats 2015

Un dia, mentre corretejava amb la seva bicicletaper la vora del port, va veure un vaixell immens is’hi va acostar.- Ep, vailet! Busquem grumet! - li va dir algú ambuna veu ronca.Nim es va girar. Va aixecar la mirada i es va trobaramb un home barbut que tenia un ull de vidre.I així va ser com en Nim es va convertir en pirata.

Ena

215. UNA OBSESIÓNCuando despertó, un escalofrío recorrió todo sucuerpo. Tan solo recordaba estar en la oscuridadde esa cueva y oír unos terribles gritos. Esa figuraalzándose delante de él. No podía ver quién era,el terror le superaba. Todo pasó muy rápido. Notócomo le colocaban una mano en el hombro...Matías alzó la vista de aquella apasionante novelaque sujetaba entre las manos regresando denuevo a la realidad. Los compañeros del barco lellamaban. Esos gritos... ¿fueron fruto de la lecturao habían sido reales? Vivía demasiado inmerso enlas novelas y eso llevaba de cabeza a los demás.Esa actitud no les parecía normal, no era propiade un pirata.De repente notó como le arrebataban el libro deentre las manos y se lo lanzaron por la borda.Matías se asomó y lo vio hundirse en el mar. Porfin había terminado todo.

Kaisla

216. PATA DE PALOSoy el pirata más terrible que viaja por losocéanos. Nunca un hombre me miró a los ojosmás de un minuto. El que lo intentó está muerto.Antes de echarme a surcar los océanos fui unseñorito de París. Allí una dama me negó su amory fue tal mi decepción y enfado que fui de barcoen barco hasta que un día en el que iba sehundió. Acabé en una isla muerto de hambre yfrío. Duró poco la estancia en esta isla pues diviséun barco de piratas y enseguida hice señales dehumo y me recogieron.Con mis hombres soy duro pero cuando estoysolo y me siento al lado del timón y veo la lunacon una noche tranquila me transformo. Soy unamante del mar. Rayos y truenos también lospiratas amamos los mares.

Barba Roja

217. LA BERBERÍALos piratas que desde siempre habían asolado lasembarcaciones y las costas españolas eranconocidos por su fama de crueles, malvados ydespiadados.Los Reyes Católicos conocedores del problemaencargaron al cardenal Cisneros la lucha contralos piratas de berbería (Trípoli, Túnez, Argelia,Marruecos).En numerosas incursiones a sus guaridas y villasdonde les protegían, usando entonces la modernacartografía de Juan de la Casa, se aprovisionabande pemmicán (alimentos muy útiles en susexpediciones).Los valientes que luchaban contra los piratas dealgunas expediciones iban bien pertrechados dearmas y vituallas. Los piratas para escapar de lasnaves españolas se ocultaban en la costa arábigadel golfo Pérsico entre Mujan Dan y Qatar.Conocida como costa de los Piratas.Las pocas víctimas supervivientes contabanhistorias espeluznantes que entonces hacía creeren el ánimo de los hidalgos españoles. Lanecesidad de acabar con estos y la leyenda deseres malditos.Corsario

218. OJO DE VIDENCIADoce piratas, con el nombre Ojo de Videnciadivisan un barco a lo lejos. El capitán pirata da laorden de preparación de abordaje, se reúnen ypreparan los cañones, hacen la primera andanadade disparos, disparan una vez más, los bucanerosse salen con la suya y el botín pasa a lasbodegas.Esta vez alguien planteó en volver a la isla secretay así lo celebraron por todo lo alto con mucho ron.

Al día siguiente, después de mucha diversión, elcapitán felicitó a la tripulación.Años más tarde...En una botella, que alguien encontró, asegurabaque en el interior de un barco había todo untesoro.No sé si alguien se lo cree o si no se lo creen.Pues él mismo tampoco.Un señor aseguraba que había descifrado elmensaje de la botella y ponía que: ¡Allí había untesoro escondido en el mar!

12 Piratas

219. EL SECRETA coberta tots dormen, entre efluvis de rom, en lafoscor d’aquesta nit sense lluna ni vent.Fa deu dies de l’abordatge, deu nits d’aquestanova febre que no el deixa dormir.S’esmuny cap a la bodega, més silenciós que lesrates que corretegen entre maromes. Ell, el capitàpirata més temut dels mars de sud, s’escapoleixde la seva tripulació com un covard.Els seus homes li retreuen que mantingui elpresoner en vida, malbaratant les escassesprovisions. Voldrien també haver llençat a marl’inútil i pesat botí, que llasta la nau.Encén la torxa i treu d’entre les seves robes untros de pa sec. El presoner aixeca la vista is’abalança àvid a devorar-lo.Obre el cofre més gran i posa sobre les camesdel reu un exemplar del botí. S’asseu sobre unacaixa i li apropa la flama. Amenaçant-lo ambl’espasa, ordena impacient: «Llegeix!!!»

Bambu

220. AMOR DE PIRATASí, jo sóc molt valent i més poderós que qualsevolrei. I sóc més cruel i més fort que qualsevol delspirates o corsaris que naveguen pels immensosoceans de la terra.En el meu vaixell oneja una bandera negra ambuna calavera i dos ossos creuats a sota; i et pucassegurar que quan els mariners d’una altra naula veuen, ja tremolen. Saben que els atacarem. Ique, encara que es defensin, jo i els meus homesels derrotarem. La victòria sempre és nostra.Això és el que et puc oferir, dolça princesa d’ullsblaus! El meu poder i fortalesa.Veig que és molta la teva gosadia.Que ets fort i res t’espanta.Però el meu amor mai, tu, el tindràs.Jo sols puc estimar qui estima;i tu, d’això, no en saps.

MMC

221. UNA VIDA AL MARJa feia molt temps que no tocaven a sometent perinvasió d’antics corsaris convertits en pirates,gent amb males intencions que no deixaven resde bo per allà on passaven però que al mateixtemps tant m’atreia, m’imaginava compartint nauamb aquella colla de salvatges, envoltat de dones,riqueses volàtils, bon beure, bon menjar... isobretot allunyat de la misèria que es vivia alpoble.Aprofitant la confusió i el rebombori d’una incursióen plena nit vaig arramblar amb les medalles idonacions que guardava el mossèn, serien el meupassaport a una vida dedicada a la pirateria. Noes van adonar de la meva presència fins a l’horade repartir, encara que la força d’un cos jovedemostrat en una baralla a mort va acabar deconvèncer acceptant-me com a un més, encaraque vigilat de prop.Puc assegurar que és dur ser pirata, però sócfeliç.

Sparus

222. LI DEIXEN JACK ELCALICÓEs feia dir Jack el Calicó, i era el pirata méstemut que navegava per la mar del Nord. La sevafigura s’exalçava perquè lluia una vestimenta decalicó, emperò el seu renom el devia al’amotinament del seu capità mentre feia de

contramestre i amb ell s’endugué una dona que lifeia costat, Mary Read.Aquell vaixell es movia i se sentiren crits i trets. Apopa es manifestà una esfinx, no podia ser, no,era en Jack Rackham. Aquest, tot d’una alçà elsabre ben esmolat cap al cel i etzibà: «Al’abordatge!» De sobte, diversos pirates esllançaren des de les veles del pal major del vaixellamb cordes per assaltar aquella embarcació depasseig. En Pere es llevà exaltat. L’havia sorprèsun vell filibuster i ell en pijama. Els seus nassosdistingien el mateix Jack Rackham, per sort,només en somnis!

Jolly Roger

223. ELEVACIÓ 30 GRAUSEspera... Ja falta poc... Les ordres del capità sonclares: «Quan estigui a 50 metres, elevació 30graus, apunta al castell de popa i dispara».«Gun» Jim és el millor artiller de la nau Fancy, idel seu canó surt sempre la primera bala queanuncia a les desprevingudes tripulacionsl’arribada de l’atac pirata.Durant anys ha escampat la mort, i ha enviat al’infern a centenars d’infeliços. Només un oasi a laseva vida, una pausa fa 20 anys a Portobello, elva permetre engendrar una vida en lloc de destruir-la. Té el cabell ros com ell, i l’ha vist de lluny 3 ó4 vegades durant aquest temps.Només sap que s’ha fet mariner, però res més.I de sobte, quan torna a mirar per apuntar, veu lacabellera rossa. I s’adona que avui l’infern seràper la Fancy. No s’ho pensa. 180 graus en lloc de30. Adéu, fill.

Nostromo

224. SOÑAR PIRATAPata-de-palo acercó el ojo bueno al catalejo,apuntó al horizonte, y se dispuso a esperarencajado en la estrechura del puesto de vigía delpalo mayor. Sobre su cabeza la bandera negracon la calavera cruzada por dos tibias languidecíacomo el tiempo embarrancado. La calma chicha yel sol que caía a plomo sobre la planicie delocéano acabaron adormeciéndole.Un estruendo zarandeó el galeón y despertó aPata-de-Palo de su sueño de playas de arenablanca, palmeras cocoteras, chicas en biquini,Ferraris y daiquiris al sol. Los más variopintospersonajes - hadas, elfos, reyes, caballeros,detectives, malhechores, astronautas yvaqueros... - se precipitaban en tumulto y rugíanal abordaje, esgrimiendo como santo y seña lacondena de las copias no autorizadas y elrespeto de los derechos de autor. Pata-de-Palo ahurtadillas se unió a la turba y ahí siguereivindicando regalías: un pirata es un pirata, esun pirata.

Massima

225. ESCENA 15Un cel brut. Llevanteja. El bergantí fa estona queha abandonat la badia. A bord, des del balconet,el capità estreny la mirada i una rialla agosaradase li dibuixa a la boca. Gira la ullera llargavista;ha albirat un llagut viatger a unes milles. Un bonpessic a repartir, segur.- Canalla, espavileu, tot a babord! La tripulacióque feineja a coberta interroga l’horitzó. El timonerha començat a girar amb les dues mans, mentresosté una cigarreta als llavis.Corredisses. Tots saben què fer. La bandera negrahissada i el drac estampat conformen la identatd’en Sao Feng i els seus; pirates al mar de laXina, entrampats en el destí.L’inacabable impacte de les onades fon elspensaments. - Tallin! (Claqueta invertida). - Demàserà un altre dia... i Yun deixa’t créixer la barbeta,seguirem fil per randa el guió.

Mariona

226. PIRATA DE PEGAJa la tenia subjectada a la cama, era unasensació estranya, però molt millor que l’agoniaque l’havia acompanyat les últimes setmanes. Elcapità del vaixell pirata més temut de tot l’Atlàntices va incorporar tot trontollant degut a la cama de

Page 41: Llibre recull tots microrelats 2015

fusta que ara l’acompanyaria de per vida. Enrealitat tenir-ne una era tot un orgull entre pirates,ferides de guerra per aconseguir grans tresors.Però aquest no era el cas del gran «Fúria brava».Fa unes setmanes el rom el va tornar a trair i vacaure a un mart obert infestat de taurons, aquesten va ser el resultat. Hauria d’inventar una altrafarsa plena de coratge i crueltat de com haviaperdut la cama. No seria la primera vegada,tothom es va creure el relat de com havia perdutl’ull dret, quan en realitat sempre l’havia tingut sa.Un capità pirata s’ha de fer respectar.

Shaskilla

227. (DES)IL·LUSIÓ«M’hauria agradat ser pirata», comento. Ell moules mans, diu Hops! i em trobo amb robesvirolades i un lloro per company. «Un bon truc»,admeto, «però què fan dos pirates en terraferma?» Dibuixa en l’aire un vaixell agilíssim i,hops!, ja hi naveguem.Sense ningú al timó la nau escora. No he acabatde comentar-ho que, hops!, tot de marinersferrenys manipulen el velam entre blasfèmies. «Sipoguéssim viure una batalla...» Tot seguit, hops!,una nau al costat i els nostres que criden al’abordatge. Fum i xiscles. Les bales dels canonsreials roden per la nostra coberta i arrenquenextremitats de fusta i cames que encara servien.Pudor de carnisseria i derrota.«Fugim!» crido. Ell mou les mans, diu Hops!... idesapareix. Llavors recordo que mai ens havíemavingut gaire, crido a l’aire que és un malparit im’encaro sol i sense esperança al cercle detrabucs.

Ernest

228. EL DUELO FINAL- ¿Unas últimas palabras? - le espetó con unamirada cargada de odio, clavando la punta delsable en su pecho.El viejo corsario, maniatado y con el rostrocubierto en sangre, le devolvió una sonrisadesafiante.- No, Peter, ya no hay ningún consejo que tepueda dar... Acabarás siendo un magnífico pirata,mucho más cruel y sanguinario de lo que yo fuinunca jamás...Y, con una sonora carcajada, Garfio se lanzó desde el tablón de madera hacia su destino.

JMP

229. L’ESPERADes del pal més alt, havia mirat altre cop com elsol s’amagava darrere l’horitzó.Li quedava encara una bona estona de vigilànciaabans de sobreviure un dia més en alta mar peròtambé un dia menys per tornar a engolir el rom dequalsevol taverna amb una dona asseguda a cadacama. I indubtablement, un dia menys per morir.- Potser serà demà! Si el vent continuaacompanyant-nos, abordarem el galiot espanyolalbirat.Havia lluitat a la coberta de dinou nabius,guanyant cicatrius i perdent dos dits.Sota les estrelles, s’animava en soledat totesbossant un somriure desafiant.- Què diantres! Hissarem la bandera i abans quemaleeixin la seva sort, tastaran el nostre ferro icanons perquè el seu or ens espera. I jo espero elrom i les dones!I la mort, capitana de tots els vaixells, navegava abord del galiot espanyol esperant decidir qui seriael següent...

Esmarfer

230. ENTRE REIXESJa no recordo el temps que porto empresonat enaquest vaixell. No sé per què em mantenen tancatencara. He vist sortir un a un els meus companyspresos, que no sé si són vius o morts, i ara quenomés quedo jo sembla que m’ha arribat l’hora.Per entre els ferros veig el capità com mai l’haviavist. Tremola, i gargoteja en un paper signes iparaules que no entenc. Prega en veu baixa, ijuraria que plora... «Maleïts pirates!» Aixeca el

cap i em clava als ulls una mirada que no sé si ésuna condemna o una súplica.- «Ara tot depèn de tu...», murmura.De sobte, obre la porta i s’abraona sobre mi.M’agafa pel coll mentre lluito desesperat. És mésfort que jo i no puc fer res mentre m’immobilitza iem lliga a una pota el paper doblegat.- «Vola, missatger, porta’ns ajuda!»

Xesc

231. EL PIRATA JOSELITOEl pirata Joselito dirigía su barco con destreza,sujetando el timón con su gancho punzante. Elmar estaba tranquilo.Pero de repente, Joselito observó algo extraño. Aunos 200 metros del barco algo se movía.Advirtió a su tripulación. Cuando se acercaron losuficiente vieron que aquello que se movía era unniño.El niño sostenía a duras penas un trozo demadera. En esta zona abundaban los tiburonespero eso a Joselito le daba igual, él iba a salvar aese chiquillo. Su tripulación le dijo que estabaloco, que no podían hacer nada. Pero Joselito nose lo pensó dos veces y saltó al agua a por esepobre niño. Lo agarró por el brazo y lo trajo hastael barco. La tripulación cogió al chiquillo y losubió al barco. Pero cuando se asomaron otravez, Joselito había desaparecido.Jamás se supo lo que pasó.

Miquel FCB

232. L’ABBASSIAquell diumenge d’abril havíem anat a visitar, perprimera vegada, una de les torres de guaitaexistents a la Costa Brava catalana. Als pares elshi va costar força pujar l’escala de corda quefacilitava l’accés al mirador. En canvi, el meugermà Abbassi Dui i jo, Said Dui, la pujarem ambdesimboltura, talment com si l’haguéssim pujaten anteriors ocasions.Els meus pares, d’origen algerià, ja feia uns anysque residien a Catalunya. S’hi sentien prouintegrats per a voler percebre les sensacionsd’aquells catalans costaners que eren víctimes deles excursions i robatoris dels vaixells pirates.Hi ha moros a la costa!!! És l’embarcació delturc ?Mohet Dui!!! Exclamà l’Abbassi. -La inicial agitació dels pares fou augmentada pelmeu decidit afany d’encendre una foguerada pertal d’advertir a les altres torres de moros veïnes.Després d’uns minuts d’insuperable emoció, totsvam esclafir en una sorollosa rialla.

XOT

233. DE MARINER A PIRATAUn avantpassat d’en Joan, a qui tothomanomenava «el ros», va ser mariner. I despréspirata.Ell ho sap perquè li han dit. No tothom a la famíliaen vol parlar. Li van explicar que el rei d’aquelltemps li volia mal i que l’enviaren com a esclau ales illes, en un vaixell, per a ser venut.A la nit, la por l’aclaparava. Ajagut al terra defusta, la son l’eludia. Durant el viatge, van seratacats per pirates o corsaris, (que no ho hasabut mai del cert), i aquests el van alliberar. Aixíva ser com es va convertir en pirata. De tant entant arribaven a la costa notícies esfereïdores delbergantí de l’anomenat «el ros», contractat peratemorir i robar els vaixells que comerciaven.Aquesta és la història del mariner pirata.

Lena

234. NUESTRO DESTINOParémonos a pensar. ¿Cómo hemos llegadohasta aquí? ¿En qué barco nos hemos subido yhacia dónde vamos? ¿Qué nos deparará estanueva aventura? ¿Cuántas paradas hay en elcamino y cuál será nuestro destino? ¿Con quiéncompartiremos este viaje, nuestro viaje?La respuesta puede ser irónica en nuestrasituación, unos jóvenes inocentes que noconocen nada sobre la vida, pasaremos este viajecon unos pobres piratas que llevan en este oficiotoda la vida y que no han tenido ninguna otraelección.

Y nosotros, que parecía que tendríamos la vidasolucionada para el resto de nuestros días...Aquí estamos en busca de aventuras. Essarcástico, ¿no?, que unas personas esténobligadas a vivir de una manera deplorable,mientras otras, que lo tenían todo, quieran tenerla misma vida.

Magda

235. NUSOSEls nusos que m’estrenyen només els saben ferels homes de mar. He sentit l’aigua fresca alspeus, i immediatament a la resta del cos.Sempre m’havia intrigat què podien pensar quans’enfonsaven els enemics que el capità em feiapassar pel tauló del nostre Negranit.Me’n adono que és la millor fi possible per unpirata que només ha estat un manat. Una vidadura, sempre amb por de l’enemic i sense tastarun sol glop de rom del capità. Només aiguasalada.

N+C+S+N+C

236. ULLS GIRA-SOLNo recordo l’últim cop que em vaig sentirprotegida entre els teus braços, casi he oblidat laforma de la teva esquena, tan ampla, perfecta idefinida, em costa tornar a escoltar la teva rialla isentir el tacte de les teves carícies.Ara només estic envoltada de mar, escoltant lescançons pirates que canta la meva tripulació i elscrits de les gavines que venen en busca del peixque ens sobra dels menjars, l’ambient estàembriagat per la olor a sal i l’únic que m’acariciaara la pell és el tall de l’espasa del meu enemic.Però mai podré oblidar els teus ulls i com eracapaç de perdre’m en ells. Avui penso en tu inomés puc recordar aquella flor de gira-sol quetenen dibuixada al seu interior, marró i verd, quem’atrapa i em recorda que haig de tornar, que nopodré viure sense tu eternament.

Estel

237. PAU I ELS PIRATESJa era la quarta torre de guaita que visitavenaquell estiu i en Pau s’havia tornat a quedarpalplantat davant d’una de les obertures de lafortificació mirant fixament l’immens mantell blauque s’estenia als seus peus. Quin desengany,avui tampoc no havia vist cap vaixell pirata... Ja esdisposava a baixar les escales darrere dels seuspares quan, de cop, un xiuxiueig el va fer aturar.- Escolta’m, maco, et dius Pau, oi? Jo sóc elvigilant d’aquesta torre i et puc assegurar que elspirates encara existeixen. Jo els he vist! Però nosón tan bona gent com et penses. Per sort, nocrec que te’ls trobis mai perquè el teu nom... elsespanta.En Pau va apartar-se d’aquell home senseentendre res. Ja no va poder veure com el vigilantsomreia misteriós mentre mirava una sinistrabandera negra que sobtadament havia aparegut al’horitzó.

JCE

238. ACTUALITAT PIRATA- M’han dit que sou un pirata.- Diuen, diuen, diuen.

Despertaferro

239. RITUAL PAGANOQuebradizas olas impactaban copiosamente elcasco del bote mientras la menguante lunailuminaba la demacrada cara del único tripulantede aquella muescada embarcación.«Amotinado y abandonado a mi suerte» murmuróel hombre recordando cuando el contramaestre yel segundo de abordo lo arrojaron al mar«Expulsado de mi navío... Por culpa de la manchanegra» y se fijó en el enorme manchurrón enmedio de sus curtidas manos.«Maldiciones marinas y otras necedades quejamás he creído, y justamente éste viejo pirataestá viviendo una de ellas» y repentinamenterompió el silencio con hoscas carcajadas. «¡Tintade calamar! ¡Qué fácil ha sido engañar a esos

Page 42: Llibre recull tots microrelats 2015

animales de borda! Cómo lo había planeado, en ellugar y momento oportuno», acto seguido sacó unoxidado puñal y se hizo un corte en el dedodejando que las gotas se perdieran en medio delas negras olas. «El ritual ha comenzado...»

Tauro_96

240. EL MAPA DEL TRESORAmb el preuat botí d’un galió, s’amagarenfondejats en una illa propera.De celebració, no veieren la corbeta acostant-se.Mentre els soldats atacaven per estribord, elcapità envià per babord el segon d’abord cap al’illa amb el botí, per amagar-lo. «Guenyo,emporta’t el meu lloro, t’avisarà si s’acosta algú it’ajudarà a memoritzar el camí de tornada».Guanyaren el combat però amb baixes. El capitàordenà: «Baixem a l’illa. Tres amb mi, buscaremel Guenyo. Tres enterreu els morts. Tres caceuper sopar. La resta us quedeu vigilant.»Es separaren. El capità va trobar el Guenyo aterra atrapat sota una enorme roca despresa, migmort.- «Ho sento capità» va dir agonitzant, «el lloro usguiarà on he enterrat el botí».Van aparèixer els que caçaven, mostrant lespreses abatudes: «Només dues llebres i unocellot».El capità els passà als tres pel sabre...

Carme

241. EL PIRATAEl nap-buf de la casa se’n va anar a dormir amb elcap ple de les rondalles de pirates que li haviaexplicat poc abans l’àvia.Ho tenia clar, volia com els pirates tradicionalstrobar un tresor i és així com es va fer a la mar.El seu únic equipatge era els seus estels depaper, de molts colors, per poder parlar amb lesestrelles.El nap-buf va superar mil obstacles i tempestesamb la única il·lusió de trobar el preuat tresor.Al cap d’un any de buscar i buscar torna aBarcelona cansat i esgotat però amb elconvenciment de que havia trobat un gran tresor:el tresor del seu entusiasme, determinació i lesvivències amb els peixos i les estrelles. Tenial’absoluta convicció de que viure amb intensitat iamb els cinc sentits ben oberts al món és unveritable tresor.

Lulu

242. SUSURROS EN ELMUELLE-... sobretodo, tiene que llegar a Nueva Inglaterracomo se acordó- dijo el almirante Jeffersonmientras le daba una bolsita con disimulo. - Estoes el futuro. Con él podremos negociar conoriente y nos ayudará a pasarle por delante almonopolio hispano. Por Bretaña y Nuestro Rey -y le extendió la mano para despedirse.- Mejor... Por el Código de Brethren.- ¿El código pi...? - y un disparo resonó entre laneblina del muelle dejando al almirante tendido enel adoquinado.- Pirata - acabó de decir Phil sonriente - Buen tirocapitán.- Gracias - respondió Ned apareciendo con susuntuoso sombrero con pluma de faisánenfundando el mosquetón. -Que fácil nos lo haspuesto - y escupió al cadáver del almirante quedejaba un fino reguero de sangre. -Dámelo.- ¿Qué es mi capitán? - preguntó Phil dándole labolsita.- Lo que nos hará ricos - abrió la bolsa y la olió -Opio.

Tauro_96

243. P DE PIRATAPerill! Pirates al port!El poble pateix, prepara pistoles, procuraprovisions, preveu el pitjor...... i passa.Prenen la pubilla, pobra, amb un pit penjant.Premià plora.

Places plenes de pagesos i pescadors polits ipentinats, predisposats a pactar.Parcs plens de pirates poc primmirats amb potesde pal i patilles peludes, preguntat-se: «Hopetem?»... i ho peten.Patapim, patapam, patapum! Polseguera... Por...Plou pólvora!Provocats i provocadors perden els papers ipretenen picar amb peus i punys.Però per parlamentar, els premianencs portenparaules i amb un «Prou!» es proclamen primers.Els pirates parteixen, la pubilla es tapa el pit i lapau passeja per la platja.

Paula Plans

244. YO PATA PALOEl mata-sanos da instrucciones a dos hombres,le sujetan fuertemente, coge el serrucho, le mirala pierna destrozada.Semanas atrás, en una taberna cercana a laplaza del Born de Barcelona, el joven y sus cuatroamigos tiene ganas de aventuras.- He oído que han desembarcado piratas en Gavà,y marchando hacia el interior. Los cinco jóveneshablan animadamente de hacer fortuna uniéndosea los saqueadores, deciden iniciar su aventura, eir en busca de los piratas.Al llegar a Pallejà, oyen disparos y griterío,escondiéndose van avanzando, los corazoneslaten acelerados, de pronto se encuentran entredos fuegos, se asustan y salen con las manos enalto, cuatro son abatidos por los sitiados y lospiratas, él queda herido con la pierna destrozada.Se despierta sobre un catre en cubierta, se mirael muñón, alza la vista y la ve. Una bandera negracon la calavera y dos tibias.

Pol Mar

245. CONCIENCIALa culpa la tiene la pata de PATAPALO, el piratamalo. En su búsqueda navegué por el tiempo yatraqué en el presente. Y al pisar, no tierra,asfalto fui detenido, cacheado y acusado.Detenido por indocumentado... un «sin papeles»dijeron. Y su supuesta Señoría, lo supongo puesno llevaba peluca, me identificó como miembroactivo de una organización criminal dedicada altráfico de animales exóticos y a la evasión deimpuestos a paraísos fiscales. ¿Las pruebas? Mifiel loro y el mapa de la isla donde está el tesoro.Soy John, John Silver, y así me nació laconciencia.

Noa114

246. VA POR TISu padre le había enseñado desde pequeño todoslos nudos marítimos que se podían hacer y él, eraun especialista en navegación.La ilusión de ambos era surcar los mares yconocer aquel maravilloso «Nuevo Mundo»descubierto por Cristóbal Colón y del que tan bienhablaban.La muerte de su padre, 3 años atrás en la travesíahacia las Américas le marcó mucho y por eso sealistó en uno de los barcos pirata más temidosdel momento que tenía como misión cruzar elAtlántico.Tenía que acudir a puerto en 2 días y así lo hizo.Zarparon temprano dispuestos a saquear todoslos barcos que se pusieran en su camino y así lohicieron.Al final del día, todos se fueron a dormir y cuandosolo se oía el ruido del mar el nuevo y novatopirata salió a cubierta y dijo mirando al cielo:«Va por ti papá».

Pincha Uvas

247. EL DUELO DE PIRATASA la salida del Puerto Olímpico, ya en el barco,con capacidad de 100 personas, entre muchospasajeros se encontraban los mejores piratas delmomento. Ramón y Cristóbal se caracterizabanpor su estatura, a estas dos personas lasutilizaban únicamente para controlar la situaciónen el mar. Nada más salir Cristóbal se dio cuentaque en el frente, a 2 millas se encontraba un

barco y leyó el título de ese barco que por lo vistoponía: «Hacemos el bien» , el pirata Cristóbalavisó rápidamente al capitán García de lo quehabía podido ver. García el capitán, gritó: ¡todos apopa cañones listos!, se acercaron al barco, pordesgracia varios tripulantes cogieron la escala deDouglas y dedujeron que había arbolada y así nose podía navegar fácilmente. Por lo tanto seacercaron y se llevaron una sorpresa al ver queeran espantapájaros para proteger especiesmarinas.

Franf

248. LOS ÚLTIMOSMOMENTOSSe acercaba el capitán Smith. Lo sabíamospuesto que todos reconocíamos el sonido de suprótesis de madera acercándose hacia nosotros.Estábamos en la bodega, todos los marinerosesperando sus órdenes. Nadie se atrevía a romperel silencio que reinaba en aquella sala.Entonces se abrió la puerta y se asomó elcapitán Smith. Sus órdenes fueron claras.Teníamos que arrasar con todo lo que nosencontráramos, fueran hombres, mujeres, niños,ancianos, con todo. Un escalofrío recorrió todo micuerpo y, sin darme cuenta, ya estábamosabordando el barco de aquellas personas condestino a América. Estaba desorientado, noestaba acostumbrado a hacer semejantes actos.Lo único que oía era gente llorando y muchosdisparos. Nosotros nos encargábamos de cogertodo lo que tuviera valor. Después de buscar ybuscar durante horas, no encontramos nada.Habíamos masacrado cientos de personasinocentes y entonces desperté en mi casa deTennessee.

C. Rabinovich

249. BARBAAZULUn barco grande, impresionante, se podía ver amillas. La gente se paraba a verlo. La gentecuenta que era de un famoso pirata, muy atento yagresivo. Se ve que atracó más de cien barcos,pero no barquitos de pesca, si no barcos de losmismísimos reyes españoles que eran los barcosmejor protegidos y armados. El gran piratallamado «Barbaazul», tenía un estilo de luchaimplacable que ni los mismos comandantesespañoles podían resistir ni 1 minuto.Muchos de sus tesoros los invirtió en estefantástico barco, pero mucha gente dice quetambién escondió parte de su tesoro en una islaperdida en el Mediterráneo. Nadie ha podidodescribir la isla porque todos los valientes quehan intentado llegar a la isla jamás hanregresado.

D. Gasca

250. AMNESIADesperté al oír un golpe de cañón, estirado enuna habitación oscura y maloliente, tenía unagran contusión en la cabeza, no recordaba nada.Intentando levantarme de aquel frío y mugrientosuelo, encendí un candelabro y me dirigí hacia lapuerta, al abrirla me quedé paralizado, era unanoche de tormenta, en la cubierta de un barcorecubierto por bestias y entre ellas ningún animal.Eran personas, unos salvajes, eran piratascometiendo las mayores atrocidades que jamásalguien pudiese imaginar.Entre la niebla y la lluvia, pude ver cómo sequitaban la vida entre ellos por diversión.Degollados y desangrados, los cadáveres eranarrojados por la borda sin ninguna compasión.Uno, al verme, alertó al resto. Sus gritos ycánticos cesaron de inmediato. Entre el silencioensordecedor, uno de ellos gritó: «¡Viva micapitán!»No entendía nada, y me percaté de que yo era ellíder de esas bestias.

Alcachofa

Page 43: Llibre recull tots microrelats 2015

251. SOMIANT EN UN MÓNREALLa setmana anterior el professor ens haviapromès una classe interpretada per ell sobre elsatacs a les embarcacions, i a les petites ciutatscostaneres pels pirates de l’època. Quan vaarribar no ens ho crèiem. Venia vestit de capità.Vaig tancar els ulls amb l’objectiu que m’arribésmillor la informació de la seva profunda veu.Estava somiant???En un minut em vaig transportar a un món demariners i esclaus, on uns atacaven i altresdefensaven el botí de l’embarcació. Molts delsllegendaris pirates barbarescos passaven pel meucap amb una rapidesa tal que m’era complicatreconèixer ningú. Barbanegre, Morgan, Drake...els enemics del comerç marítim, davant meu!!!Podia sentir la remor de la mar. L’aiguam’esquitxava per tot arreu. Estava tan freda quevaig obrir els ulls i, de cop i volta: ohhhh!!!,realment estava davant d’una batalla. No era capsomni...

Lyudmyla252. ¿MITO O REALIDAD?Antiguamente, se decía que los piratas asaltabanbarcos de la marina, que buscaban tesoros en lasprofundidades del océano, que habían luchadocontra criaturas surrealistas, y que habían estadoen presencia de criaturas mitológicas como lassirenas, pero, ¿cuál de estas cosas es cierta?La verdad no lo sé, pero actualmente es diferente.Les contaré la historia de un pequeño niño deSomalia, que fue raptado a la edad de 3 años ycriado por piratas, quienes lo adiestraron en elarte del robo y las armas. Un día llegó elmomento en el que ese niño tuvo que demostrarsu valía y asaltar un carguero transoceánico,proveniente de Asia lleno de aparatostecnológicos.Por muy increíble que parezca, esto ocurre másde una vez al día. Y esto es una realidad, no unmito.

Nexus

253. EL MÁS TEMIDOEra la tripulación más temida del Caribe. DesdeMaracaibo hasta Florida, pasando por la Españolay las Antillas. Los más sanguinarios ydespiadados. No hacían prisioneros en susabordajes. Sólo mencionar su nombre hacía helarla sangre. Un banco de tiburones viajan siempretras ellos porque sabían que tenían la comidaasegurada. Pero hoy era sábado por la mañana yhacía un sol radiante. La tripulación se agolpabaen la proa, se encaramaba al mástil. En la cestadel vigía ya no se cabía. Los artilleros, sobre loscañones como si fuesen sus cabalgaduras,incluso en el mascarón de proa abrazados comosi fuese el último día de sus vidas, los dosgrumetes temerosos. Desde el castillo de popa,la mujer del capitán les observaba a todosimpasible, levantándose el parche de su ojo vacío.La cubierta estaba recién fregada y aquello, erasagrado.

Módulo 17

254. COBIJADOS POR LANOCHEImito la danza de las partículas de polvo en laluminiscencia de las farolas, deslizando misdedos sutil y desordenadamente por tu espaldapara apresurar en esa piel vestigios de efusiónque nos envuelvan en complacencia al igual quela noche que con toda su autoridad va cayendosobre nosotros. Tu vestido se rinde en un bulto atus pies, y acudo a esos labios surcados queemanarán los suspiros propios de tu alma. Conun ahínco inverosímil este pirata te tiende en lacama, iluminada por una luna que asomórefulgente, y merced del ardor antes agazapado,me deshago en ti con la eterna dinámica de lasolas en la arena, me atenazas con la intención deadherirme a tu ser, quien se regocija al advertir enmi aliento, la brisa que hincha las velas de esenavío que es tu espíritu.

Charles

255. UNA DONA LLIURENo pensava casar-se amb l’home que li havientriat els pares. Donar-li fills i cuidar-li la casa, comhavia fet sempre la mare. El James li proposà defugir junts i fer-se pirates. Res de cosir, cuinar ocuidar criatures. Al cap i a la fi sabia lluitar com elmés ferotge dels homes.El capità de l’Huracà la va mirar amb lascívia. Vavoler sotmetre-la fent-li netejar cada dia lacoberta.Vaja! A la sortida del camarot del capità el terraestava tan polit que era impossible no relliscar,més, si una de les teves dues cames era defusta. I ella el va esperar per a donar-li unaempenteta final cap a un bany de mar. 150 kgd’home abatuts per una baieta i una dona lliure.Ara formava part de l’equip que definia lesestratègies. No li deien capitana per orgull, peròtots sabien qui manava.

Igu

256. NO ES POT FUGIRD’acord, a terra no era feliç. Tenia al·lèrgia a lapalla i al pèl de gairebé tots els animals.No va néixer maco que diguem. Les noies esgiraven quan es treia el barret per a saludar-les.No tenia amics.No sabia fer res. Era tan maldestre que sovintensopegava o trencava alguna cosa al seu pas.I estava rabiós! Necessitava sang!Al vaixell pirata no li van demanar gairesreferències ni mèrits. Tampoc el van acolliramistosament que diguem. Allà tothom semblavaanar a la seva. No li van preguntar ni com es deia.El van batejar Ganyotes i així el cridaven... si elcridaven.Esperava amb delit la primera batalla. Pensavatallar molts colls, omplir de sang el vaixell de laseva revenja.El dia abans va caure tirant al mar l’aigua defregar. No sabia nedar i els altres reien i cridavenMireu com s’ofega el Ganyotes!

Igu

257. LES PARENCESENGANYENEra un brillant soldat de l’exèrcit de sa Majestat.La reina li va ordenar que matés un noble queestava escampant que havien estat amants.Després li va recomanar que s’amagués al regneveí, on un cosí seu l’ajudaria.El cosí estava arruïnat i li va demanar que agafésuns diners que guardava a casa d’un veí.Quan li va lliurar els diners, el cosí vadesaparèixer.Va anar a enrolar-se a l’exèrcit com a voluntari,però va quedar esborronat en veure uns cartellsque posaven preu al seu cap. Se’l cercava perassassí i lladre. Es va lliurar al comandant iaquest li va dir que l’indultaria si portava unsfalsos documents a l’enemic, fent-se passar perespia. El Comandant era un infiltrat. Ara també elbuscaven per traïdor.Des d’aleshores, sense altre remei, navegava comun temut i honest pirata que fugia perseguit per lajustícia. La justícia.

Igu

258. LA TRAICIÓN Y LOSBUENOS MODALESCuando te preguntan qué haces, cuando sólooyes las olas del mar, el silencio de la marea yrespondes con orgullo que eres un pirata conmodales.Cuando hay mañanas que sin colocarte el garfioen el brazo y tienes que dar apoyo moral a unacamarada. Entonces agradeces estar al otro lado,que no es todo siempre tan sencillo, en el lado de«vamos a mejorar esto como sea». Ser capitalpirata de un barco, no es fácil.En ese instante, a punto de morir alcanzado poruna ola gigante en una nave marítima de pocomás de seis metros de eslora, tratando sólo de irhacia el camarote, con la mano de un compañeroclavándose deliberadamente en mi espalda y de

repente despertar de un sueño y recordar estaspalabras: «¡Al abordaje!» ¡Vete a otro barco!, aquíno te vamos a ayudar porque somos malos, ¡ja,ja, ja!»

Zigana

259. L’INFINIT ACOMPANYATDimarts, 23 d’abril de 1661

Hem fondejat el bergantí a uns metres de la costacatalana. Després, a corre-cuita, he ordenatbaixar els bots salvavides. Només falta l’últimsospir per trepitjar terra ferma i emprendrel’esperada incursió. Per si de cas, vaig fortamentarmat: un matxet, dues pistoles i unes granadesde mà amagades entre la vestimenta.A cop de mar, cap seré.Encara em ressonen aquelles paraules que em vapronunciar la pitonissa en Port Royal ja fa massamesos enrere: - Capità, has d’embarcar cap aBarcelona. Allà localitzaràs la teva mitja taronja.La identificaràs pel tatuatge que té en el braçd’una lluna minvant -. Quan la trobi la raptaré. Si es resisteix o exclamaque sóc un salvatge aleshores li donaré un copben fort al cap mentre bramo: «jo sóc un homelliure!»Amb les dones i amb la mar, s’ha de sabernavegar.

DavidE

260. L’ILLA DEL TRESORPIRATA?Avui us heu llevat i heu vist com tots els llibres deRobert Louis Stevenson han desaparegut delnostre planeta. No hi ha cap menció enlloc, ni perinternet ni a les enciclopèdies, i ningú ja no elconeix ni el recorda.Abans d’anar a dormir, maleireu els ossos de quius ha tornat a destralejar un altre tros de la vostrainfància.

Grendel

261. PENEDIMENT PIRATAEstava davant del mascaró de proa, la marinada il’esquitx del mar a la cara. Només un pensament:havia estat l’últim viatge. Travesses interminablespel Mediterrani, batalles cruentes, ciutatsdevastades, botins preuats, decensís total.Recordava la seva infantessa a Tànger i lesterribles històries dels berberiscs, ara ell n’era unmés; el vaixell i el mar li havien portat tragèdia ipor, la nau esdevingué una presó sobre lesonades i les terribles vicissituds viscudes estavenper sempre presents en els seus malsons.Ara ja veia la costa, aviat tocaria terra i aquellcapítol acabaria. S’enyorava del seu poble, córrerpels carrers de pedra, l’olor de pa acabat de fer...Amb l’or que portava a la bodega es podriacomprar una casa gran, als afores, on no espogués veure el mar i viure de renda, volia casar-se i tenir fills, volia esborrar de la seva ment laparaula pirata...

Sagaro

262. UNA DIFÍCIL DECISIÓNEl barco estaba en medio de una brutaltempestad, las olas golpeaban violentamente elcasco de la nave a la que los piratas llamabanDaniela. Los experimentados bucaneros eranincapaces de controlar el barco en el cual cadavez penetraba más agua por culpa de lasgigantescas olas. El capitán Cristobalín, noreaccionaba a causa del ron y el aturdimiento quesuponía tener el cuerpo empapado y estarrodeado de un escenario apocalíptico. Los piratasesperaban órdenes, y solo se les ocurría achicarel agua de forma desesperada. Los piratas seempezaban a preguntar si esto era obra delkarma, los típicos pensamientos de situacionesdesesperadas. Al fin el capitán reaccionó graciasa un increíble relámpago. Propuso perder pesopara evitar que la nave se hundiese eternamentebajo el manto del mar. El dilema del capitán eraque el único peso eliminable era el oro o lacomida.

Page 44: Llibre recull tots microrelats 2015

28

Etnocitnas

263. LA PEQUEÑA AVENTURADE CARLOTADisfruto con el vaivén del velero que mis amigas yyo hemos alquilado. Oigo gritos, ¿a qué estaránjugando?Subo a la cubierta y ¡no puedo creerlo!, nos hanatacado unos piratas. Tengo miedo, se me acercael que debe ser el «capitán pirata», lleva unsombrero viejo y destartalado y un loro en suhombro. ¡Dios, qué sucio está este señor y comohuele a ron! Me pide que le dé los objetos devalor. Me niego rotundamente y le digo: no piensoentregarte mi Ipad ni mi Iphone, ¡antes muerta! Nosé para qué he dicho nada, en cuestión desegundos, me están atando de pies y manos. Memuero de miedo mientras me cogen de pies ymanos para impulsarme. Escucho como cuentanpara tirarme a la vez. Uno, dos y...RINGGGGGGG RINGGGGGGGGRINGGGGGGGGG de repente el despertadorsonó, menos mal que sólo estaba soñando...

Carlota

264. PRÍNCIPES DEL NUEVOMUNDOLa Aquila navega desde hace semanas hacia lascostas de Norteamérica para escapar de la flotabritánica enviada a las Antillas. Viendo la moral desu tripulación baja, el capitán Connor Jackon sealza sobre el puente del navío y pronuncia a susfatigados hombres.- «Se acerca el fin de nuestra era. La civilizaciónestá viniendo, y su único fin es exterminarnos. Seaproxima una guerra entre el mundo y la escoriaque nos consideran. Hemos sido declarados porlo que antes llamábamos país como enemigos detoda la humanidad. Mis valientes, tengo unaproposición que haceros. Os pido una últimabatalla a mi lado. Un combate para asegurarnuestro futuro. Una batalla que os hará ricos ypoderosos. ¡¡¡¡¿Quién quiere saquear al Príncipede Gales conmigo?!!!!- ¡¡¡Yooooooo!!!- Y no solo voy a haceros ricos y poderosos. ¡¡¡Osconvertiré en los príncipes del nuevo mundo!!!

CF2

265. NAU A LA VISTABufa vent de l’oest, la bandera, de color negre ajoc amb les veles, oneja als quatre vents. Elvaixell pirata més temut de tots els temps solcael mar i el seu capità es sent el més valerós detotes les aigües. Tota la tripulació està enfeinada iningú ha reparat en la nau que s’apropa perbabord.De cop el sentinella, que s’enfila a moure lesveles, crida: Vaixell a la vista!Però ja és massa tard, la nau enemiga hadesplegat els canons i juntament amb la primeraexplosió s’escolta: A l’abordatge pirates! Que noquedi cap cos amb cap!

Estel

266. ÉLMe levanté. Seguí mis órdenes. Solo cumplía conmi trabajo. Cogí el arma. Salí. Apunté. Disparé.Nunca fue mi culpa, yo cumplía órdenes. Yonunca lo hubiese hecho. Descansé. Mi vida esaburrida. Mato familias. Solo cumplo órdenes.Hay que hacerlo. Por el bien del funcionamiento.Eso marcan los números. Eso dice el capitán.Salí, y me lo cargué. Otra familia sin dinero. Matétodo lo que tenía ese hombre. Entré. Ese es mitrabajo. Mantener el éxito de nuestro barco,nuestro rumbo. Nadie puede cambiarlo, hemos decompetir.No vivo en un barco, vivo en unas oficinas. Micapitán es mi jefe. Dirijo el barco más grande demi vida, una empresa multinacional. Yo soy el quedespide. Mato familias, Solo cumplo órdenes.Solo cumplo órdenes. Echo a personas, son misórdenes.¡Yo soy el pirata!

TheXaxoMan

267. LA TRAMPALa persecución había durado toda la noche, enoscuridad total, a toda vela, aún a riesgo dequebrar los palos, seguían los tenues farolillos dela galera a una distancia imprudente. Poco antesdel primer albor la tripulación entera se puso atrabajar. Desmontaron el aparejo y los palos,descendieron un bote con doce hombres, atadocon largos cabos a popa y proa. Se hicieronhumeantes fuegos en cubierta y parte de latripulación se escondió tras la borda y bajocubierta, con las armas y cañones dispuestos. Elcontramaestre y cuatro marineros más, vestidoscon ropa elegante se prepararon para hacerseñales de ayuda con espejos.Amanecía.El capitán de la galera mercante mandó virar endirección a la goleta. Parecía haber sido atacaday encontrarse a la deriva.«Algún provecho sacaré - pensaba para sí».

Xavier

268. CAPITÁN RÓDERIC«Buenos días tripulación, soy el capitán Róderic,y voy a ser vuestro Capitán durante los próximosdos meses. Van a ser días duros, en los quemuchos de vosotros sufriréis y querréisabandonar, pero que sepáis que no lo permitiré, yque si alguien intenta huir, será arrojado a lostiburones. Sé que todos vosotros habéis oídohablar de mí y me teméis, como debe ser.Durante estos dos meses veréis que hacíais bienen temerme y os arrepentiréis de seguir con vida.Dicho esto, ¡zarpemos! ¡Iou jou iou jou un buenpirata soy!»Marcos estaba paseando tranquilamente por elpuerto de Barcelona, cuando al oír estos cantosinfernales, fue a ver qué pasaba. Al llegar al origende los cantos, Marcos quedó asombrado al ver unbarco pirata enano hundiéndose, con un hombrehablando con escobas y fregonas como si fuesensu tripulación.

Monica

269. AZULAquella isla se había convertido en un su hogardesde hacía siete años. La última vez que habíaentablado conversación con alguien capaz dearticular palabra fue el día que lo lanzaron por laborda. Ahora yacía asomado, huesudo yensimismado, mirando aquel descubrimiento ensu isla, preguntándose si eso había estado allísiempre, en medio del claro selvático. El pozoque observaba atónito tenía el tamaño suficientepara albergar una carabela portuguesa, y conteníaun agua de un azul océano tan intenso que pormomentos parecía negra. «Un estero», pensó.Pero no era posible, el color denotaba unaprofundidad que no recordaba desde las travesíaspor el Atlántico años atrás. ¿Cómo era posible?Su atrofiada mente, que antaño había sido la deun lúcido pirata, dispuso que tenía que lanzarse.Y así lo hizo, no sin antes vislumbrar durante uninstante que no estaba solo dentro del agua.

Sam

270. CAPITÀ ZÈFIRDalt el patíbul faig equilibris sobre el tamboret perevitar penjar-me abans d’hora. Veig la meva potade pal saltironejar sobre la gentalla. A tribuna elsrics comerciants s’afluixen els colls i s’eixuguenla suor de sota les perruques, aquesta nitdormiran tranquils. L’oficial llegeix els càrrecs,més de la meitat falsos però suficients perestalviar-se el judici. Tot per una pedra: el zèfir,aquest que em dona nom i que amago sota elpegat; el seu blau fulgor ha estat la darrera visióde molts morts. Creuo el meu ull amb els delgovernador que somriu triumfant, per fi em té i elposseirà, pobre imbècil! No sap que en l’últimavisita, el meu fidel Antoine se’l va endur embossatal pap; ara, el lloro em mira entristit balancejant-se dalt de l’asta, no pot xerrar. Quan s’emportin elmeu cos per ser espoliat, tornarà volant cap elvaixell.

Xavier

271. UN PIRATA RAROYo soy un pirata raro. Le tengo miedo al mar, aque mi barco naufrague, a zambullirme en elocéano. No sé por qué, siempre he pensado quemoriré ahogado y por eso miro al mar con muchorespeto, demasiado quizás para mi condición depirata. No tengo parche en el ojo, ni una pañoletaen mi cabeza pero algo sí tengo en común conlos piratas del mundo: esa atracción, tal vez fatal,por el mar, por navegar sobre las olas que mecenla embarcación como una cuna que invita adormir, a soñar, en realidad, soy un soñador ávidode conocer nuevas culturas, de saber por quésomos tan diferentes y tan similares entrenosotros. Hace pocos días la conocí a ella,apenas me sonrió y huyó de mí dando saltos deespuma con su cola de escamas.

Rodrigo Puerta

272. EL PITJOR PIRATASegurament, era el pitjor pirata que havia conegutmai!Tenia les lletres G-A-R-F-I tatuades, una a cadadit de la mà, perfectament sana, li havia ensenyatacudits al lloro, que repetia constantment, i encomptes de dur un pegat, es dedicava a fer l’ullet.Era amable amb tothom, i capitanejava un vaixellagradable, que no portava bandera negra, sinó elbanderí del seu equip, i duia turistes somrients,no homes perillosos i malcarats...No havia entès res de res!Ni tan sols enterrava, introbables sense mapa deltresor, les seves riqueses, sinó que les gastavaamb generositat, i ni ell ni els seus havien demenjar galetes seques ni beure aigua florida, nihavien d’abusar del rom per allunyar la tristesa, iera ben rebut a tots els ports, i......Potser sí que havia entès més del que empensava.Segurament, era el pirata més feliç que haviaconegut mai.

Cranc Gegantí

273. ADÉU, AMORQuan em va fer l’últim petó, jo ja era mort.Sis dies enrere em feia jurar que la llençaria almar abans de caure en mans dels corsaris queens perseguien.Va ser una batalla terrible. Amb l’explosió final lesdues embarcacions van quedar destrossades, iquan vaig recuperar la consciència encara teníemla mà agafada i flotàvem al mar sobre una planxade fusta.Llàgrimes de sal, llavis esquerdats i dos diesassedegats entre onades fins a xocar contra lesroques.No érem els únics nàufrags, i amagats vèiem comanaven arribant els pirates supervivents.Al llarg de les nits següents vaig caçar furtiu cadauna d’aquelles feres salvatges. Pel matí, quantornava al nostre amagatall amb noves ferides, litornava a jurar que mai l’agafarien.Al final, ja sols, m’omplia de petons mentre joagonitzava. Em va tancar els ulls sanglotant unadéu.Quan em va...

Jack Aubrey

274. 14 SACSEls sacs alineats a coberta. Després de labatalla, toca dir adéu als morts. Els pirates nosom solemnes en aquestes coses, després de totés part de l’ofici i els taurons faran un festí, peròcom a capità s’espera que digui algunes paraules.Repasso les cares de la tripulació i recordo labrutalitat del combat. Tots tenen ferides greus. Jomateix tinc algun forat de bala i talls profunds.M’apropo al sac del mig de la fila. Miro al grup iells em miren a mi. Me n’adono que falten moltshomes. Estranyat, conto ràpidament 14 sacs a larenglera. Aixeco el cap i començo a tremolar.

Page 45: Llibre recull tots microrelats 2015

13 homes m’observen. Baixo la vista al sac. Plorode ràbia al veure el meu nom gargotejat ambcarbó a la tela.Els que han sobreviscut només veuen els sacs, inosaltres no els veiem a ells.

Sam Parnia275. LAS PERLAS MÁSPRECIADASCerré los ojos y la suave brisa marina quemeneaba mi abundante cabellera, me invitaba apensar: me sentía el hombre más feliz delmundo... por fin, había conseguido hacerme conel preciado «cofre de las perlas», después devarios intentos fallidos y que eran tan valoradas enel mundo de los piratas... sin embargo, algo en miinterior me inquietaba... se supone que, debía devivir tranquilo... ¡tenía todo lo que anhelaba y más!pero... ¿y si ahora me atacan a mí? ¿y si deseanarrebatarme mi tesoro?Después de un arduo forcejeo conmigo mismo,logré quitarme esa tediosa idea de la cabeza yopté por concederme un buen desayuno, segurode que lo mejor... aún estaba por llegar. Mientrasbajaba decididamente camino hacia la cocina, mesorprendieron los gritos de alarma de uno de mispeones: «¡barco a la vista! ¡parecen Yonkôs!Entonces, decidí recurrir a mi arma máspoderosa...

De Jade y Malaquita

276. UNA HISTORIA DE PIRATASEn mi otra vida yo fui un pirata.Tenía un barco con ocho cañones y treintahombres valientes. Atacábamos galeonesespañoles cargados de oro y plata.Un día, cuando estábamos navegando por el mardel Caribe un barco de la armada española noshundió.Afortunadamente, diez de mis hombres, los quesabían nadar, y yo mismo alcanzamos unapequeña isla deshabitada.Vivimos allí catorce años, hasta que un díamientras hacíamos fuego para cocinar, fuimosvistos por un barco que nos recogió y nos llevó devuelta a la civilización.Desde ese día nos convertimos en hombreshonestos.Ahora, soy feliz contándole una historia de piratasdistinta cada noche a mi hija antes de irse adormir.

Marino

277. LATIDO PIRATALa gente en tierra no piensa en el mar. En tierra,la gente mira por las ventanas de sus casas ypiensan que el mar es algo opcional. Algo a loque puedes elegir si acercarte o no. Unaalternativa secundaria a la vida real.El mar nunca es opcional.El mar corre por las venas de todos nosotros. Elmar controla con sus mareas el flujo de nuestrasvidas. Pum-pum. Mares mansos de gentetrabajadora. Pum-pum. Mares bravos deindividuos melancólicos. Pum-pum. Malestraicioneros de personas valientes...Y luego está el pirata. Que ha perdido su mar.Que navega por todos sin pertenecer a ninguno.Que no otea el horizonte esperando ver tierra.Que busca en cada ola su propio latido. Pum-pum. Pum-pum. Pum-pum.

Fiasco

278. PEQUEÑOS PIRATASConocí las rutas por donde navegaban los piratas,buscando conseguir sus tesoros robados. Conayuda de mis amigos construimos un pequeñobergantín, provisto de todos los enseresnecesarios. Partimos del puerto de Barcelonahacia las costas del mar Adriático. Con micatalejo divisé un barco con una calavera en labandera, entonces grité: ¡pirataaaaas, al abordaje!Saltamos a la embarcación y echamos humaredadejándoles sin visibilidad, aprovechamos lasituación y cogimos unos baúles repletos demonedas y joyas. De repente apareció un hombregigante, de abundantes barbas y con parche enun ojo. Gritó: ¿mocosos, acaso pretendéis

desafiar al capitán? Nos enganchó a los cuatrocon su garfio; yo con una cuerda le enredé la patade palo y cayó al suelo. Le apresamos, pero lostesoros y él pesaban tanto que nos hundíamos.Cuando entró en el garaje mi madre dijo: ¿yaestáis jugando de nuevo a los piratas?

Piedra279. EL PIRATA DE LAS DOSCABEZASPor fin lo había encontrado, después de undecenio de búsqueda, lo había conseguido. Conmis catalejos pude ver su gran barco Pirata, juntoa la isla perdida del antiguo arrecife de laPrincesa Prometida.En la proa, el capitán, o quizás debería decir loscapitanes...Jamás había visto nada igual, no era una leyenda,era real. El pirata de las dos cabezas existía.Condenados a entenderse y a soportarse el restode sus vidas, es el precio que han tenido quepagar por su popularidad. Ternura y crueldad. Uncapricho de la naturaleza.

Una cabeza generosa y bondadosa, con buenasintenciones, la otra despiadada y cruel, con afánde poder y venganza.Un corazón roto y dividido por no sentir lo mismo.Un cuerpo compartido, forzado y obligado apermanecer juntos.Momentos silenciosos de intimidad.Y un gran anhelo de LIBERTAD.

Karmen

280. CLIC- Capità...- Què passa Jack? ja tornes a parlar com sitinguessis una soga al coll!- Hi ha nit estrellada i el nocturlabi no falla mai...hi haurà forta tempesta a la sortida del sol. Elvaixell està tocat, no aguantarà una altratamborinada...- Ja, ja, ja! Et fas vell i el pegat a l’ull t’estreny elcervell!... Diantre... Artilleeeers! Prepareu elscanons! Atacarem aquesta nit.- Sí Capità! A les seves ordres Capità![clac, clac, cloc, clic...]- Marineeeers! Esteneu veles i pugeu bandera!- Sí Capità! Som-hi![sshhfft, sshhfft, bliiic, blaaac...]- Deu graus a estribord! Afanyeu-vos! El tresorserà nostre![cloc, cloc, cloc... clic]- Ahhh! Joan! Quin ensurt! Però què fas a lesfosques? Ja tornes a jugar amb els «clics» delsnostres fills? Vaja... no creixeràs mai...

Siena

281. NEPTUNODel bandido que yo soy,navegando por la mar,que mi alma he vendidoal diablo de la mar.A cambio he obtenidolibertad y tranquilidad,y ya no quiero nada mássolo descansar en paz.

Ós

282. LA MÚSICA AMANSEIX LESFERESEl grup de pirates desembarcaren al lloc habitual,tal com les pioneres generacions anteriors, obrintpas, ho havien fet.Aquest cop eren liderats per una jove il·lustrada,la qual els guiava amb resolució. Tenien una fecega en ella, escoltant la paraula, la seguien coma ramat a seva la pastora. Els conduí a un castellque, il·luminat com una joia, coronava la costa, faren la negra nit.Arribats al pont llevadís, l’entrada es produí sensecap tipus d’oposició. Passadissos, sales,escales, cellers, habitacions, no eren per a ellaobstacle en el camí per aquell laberint de pedresnobles carregades d’història.

L’objectiu el tenien a tocar, la Biblioteca eral’escenari. Entre un gran terrabastall de cadires,la guia turística ubicà el sorollós grupd’escandinaus a les darreres files; abans nocomencés el recital de la soprano a la gran galaestival.

Can Fanga

283. PORT VELL SIEMPRESERÁ TERRITORIO PIRATALo iban a pasar por la quilla, por cobarde. Uncapitán injusto lo había condenado, pero él, ya lohabía decidido. En su último viaje, demostraría suvalentía.La tripulación, ávida de sangre, ató los cabos quehabrían de sostenerle, hasta que el temidocapitán, dio la orden fatídica.Su postrera mirada se perdió entre los destellosde sol, que le brindaba aquel mar tan azul.Mientras caía al mar, su sombra se encaramaba ala borda del viejo pailebot, subía por el trinquete yllegando a la mayor gritaba... ¡¡Al abordaje!!Entre la algarabía de los piratas, nadie la oyó,nadie la vio proclamar su victoria.Pero desde entonces, dicen, que cada vez que secomete una injusticia en Port Vell, puede verse elfantasma del viejo pirata, recorriendo como unasombra la cubierta del Santa Eulàlia, y en el palode mesana enarbolada, aparece ondeando, unabandera pirata.

El Negre de la Riba

284. FILI EMBUSTEROSNo recuerda cuántos años pasaron desde quedejó su tierra natal, escapando mar adentro delhierro de la espada, suerte que muchoscompañeros de credo sí sufrieron. Los pobres notienen derecho ni a la memoria, no se les permiterecordar sus orígenes. Poco imaginaba en esemomento, cuando marchó con lo puesto dejandoatrás familia y amigos, que se le abría un océanolleno de aventuras, sueños y libertad. Con eltiempo acabó convirtiéndose en lo que dio enllamarse un filibustero, que surcaría mares delCaribe, viviendo el presente que los botines lepermitían, escapando a autoridades y corsarios,forjándose una existencia nueva, libre del controlde reyes y señores. Hoy, por azares de lanavegación, vuelve a su ciudad y al darse cuentaque nada en ella ni en sus gentes ha cambiado,ve aún más claro que sólo navegando sin treguani destino morirá feliz.

Arsénico Mata

285. COM CANVIEN ELSTEMPSEl lloro és un tertulià dins d’una capsa d’onestelevisives que comença parlant suís amb accentanglès davant del llac que mira el Montblancimitant una muntanya del Pirineu prop d’una vallde verge trobada mentre esquia al Canadà iAndorra després d’haver deixat la sierra escapantdel foc de les falles agafant un vol en un aeroportsense aparells i fent correr cotxes ràpids quearriben a les oliveres andaluses on els professorsde cursos fantasmes finacen peonades i van abodes de filles de presidents lluent bigotis icabells llargs sempre parlant anglès per que unsjocs olímpics mai es facin no fos cas que hiperdin diners i haguem de prendre ajuts ipensions de dependència al poble que va callantesperant algú que digui que podem canviar elspirates del segle XXI.

Alberto Pagnelli

286. PIRATES IL·LUSTRÍSSIMSDes de fa temps, sobretot a l’estiu, al llarg de lacosta mediterrània molts homes amb vestit gris icorbata vermella es guanyen la confiança delsgrans empresaris i dels petits estalviadors delpaís. I als uns i als altres els prometen importantsbeneficis a curt termini.El patró d’un impressionant iot de nom HSBC duutambé vestit gris amb corbata vermella, de mésqualitat que les dels seus agents, i una agulla d’oramb les inicials de la seva empresa, BB. A la nau

Page 46: Llibre recull tots microrelats 2015

rep contínuament els seus subordinats que hansaquejat amb habilitat els capitals de la gentautòctona.I ells, el cap del «Banc Botí» i els seus sequaços,continuen enviant a Suïssa el que han pillat,malgrat haver sortit a la llista Falciani on se’lsacusa de frau fiscal i blanqueig de diners.

Carles287. PIRATES BURLATSEl paisatge volcànic, una escala de colors grisoscap al negre, conferia a l’illa, des de la distància,la visió d’un indret sobrenatural. Queia la tarda iquatre petrells Gongon creuaren per damuntl’embarcació cridant, com esfereïts, en direcció alpenya-segat. Han transcorregut tres anys des deque amb el capità havíem desembarcat perenterrar, a corre cuita, una partida de diamants enbrut, arrabassats a una nau sud africana. Com ales hores, hi vam tornar sols en el bot,acompanyats d’un mapa que jo mateix haviapreparat. Després de caminar una hora, vamtrobar la coordenada exacta. -Rediantre! -murmurarem plegats - ens mirarem als ulls i enaquell instant s’esfumà el nostre somni; si volíemrecuperar els diamants era precís desmuntar unamuntanya de lava. Durant la nostra absència, elPico do Fogo ens havia jugat una mala passada.

Mariona

288. ¿SER O PARECER?Yacía tomando el sol en la proa mientrasdisfrutaba del vaivén del barco saboreando el olora sal. Alzó un espejo para admirar su belleza. Semiró complacido y se dedicó tiernos besosmientras repasaba su suave tez preocupado porencontrar alguna imperfección. Esbozó unasonrisa complaciente al no encontrar ninguna. Elungüento comprado en el último puerto le daba asu cabello un aspecto muy natural y favorecedor.Todo su porte le confería un aire de adonisperfecto, con su pelo rubio y rizado de querubín, ysus pulcras ropas de los más caros sastres.- ¡Mi capitán, barco a la vista!Se levantó con expresión de fastidio y se encerróen su camarote. Salió con un parche en el ojo, elpelo en una maraña mugrienta y la cara sucia ysalpicada de sangre. Las ropas hechas trizas y,en lugar de espejo, en su mano empuñaba unaespada.

Eloisa Braus

289. QUIN ÉS EL TRESOR?Ell, deixant-la profundament adormida, sortí depressa de la seva estança.La flaire dolça de la seva presència quedaria perpoc temps impregnada.Temia no veure-la mai més després d’aquellahumida i fosca nit.Recordà melancòlicament com li va fer perdre elseny i la vergonya.Era aquest el moment de partir mar enllà icaminar terra endins.Somnis porucs que es marcien pel desig detrobar fortuna.Ombrívols destins buscant tresors ocults enterres llunyanes.Rems amunt i les veles s’inflarien llevant-se el seudarrer adéu.El brogit del vent esborraria les tristors i els recelsde l’absència.Tornaria a port desafiant el seu fràgil atzar per abesar-la novament.Singladures infinites passarien després d’aquestcàlid i assolellat migdia.Tot d’una embolcallat per la tristor va pensar en elseu últim missatge per a ella.Un secret ben amagat en la primera lletra de totsels seus pensaments.

Capità Teague

290. ANNE BONNYRackham s’adreça a l’única casa de l’illa deserta.El primer any, recorda, va manipular llargament labrúixola abans d’acceptar que el mapa indicaval’habitatge. Va empentar la dona i va ordenar alsseus que excavessin l’habitació, just sota la creudel mapa. Tres ovelles van pagar la decepció. Un

any després la dona els oferia una copeta de videl celler habilitat en aquell forat. Rackham vapaladejar el líquid aspre mentre la mirava i vaindicar la cuina als pirates. Res. Deu anys defracassos.I un sobtat propòsit, que avui el fa venir sol. Peròja lluny veu finestres que baten i sent xisclar elvent. Dintre la casa abandonada, Rackham ploraper no haver entès abans que era ella el tresor.Fuig no sap on - només sap que amagarà elmapa entre llibres perquè un altre lector l’interpretimillor que ell, el més idiota dels pirates.

Rackham

291. ISMAELLlamadme Ismael. Sé que no es un comienzomuy original pero... que queréis, me llamo así.Navego en el Bristol Pride, un bergantín pirataveloz como un cormorán. Es una buena nave yuna buena vida... al aire libre, el sol y el viento enla cara, comida sana, un traguito de ron de vez encuando...El mejor lugar de la nave es la cofa del vigía, suboallí muy a menudo. ¡Qué grande se ve el mar!Siempre estoy allí durante los abordajes, sonespantosos... fuego, gritos, sangre, ruido, aquelolor a pólvora... Por suerte, yo no participo nuncaen los combates, no es mi misión. Mi únicotrabajo a bordo es posarme en el hombro delcapitán cuando pasea por cubierta. Lo malo esque le gusta rascarme cariñosamente la cabezacon su garfio.No me duele, pero se me erizan todas lasplumas.

Tonititani

292. VISIONSPirates. Éssers cruels, violents, despietats,lladres, barroers, malvats, deshonests,saquejadors i aprofitats. Corruptes barruts queviuen a costa de la resta de la humanitat.Pirates esquerps, sigueu engolits per la marbrava!Pirates. Ànimes lliures, curioses, lluitadores,sornegueres, inquietes, exploradores. Aventurersa la recerca d’illes paradisíaques i tresorsperduts. Emprenedors il·lusionats que tempten laseva sort a l’aventura.Pirates valents, feu-vos a la mar!

Pirata valenta

293. EL PACTOHoy, 30 años después dejo el mar, mi vida, mipasión y casi mi muerte. Esta relación de amor yodio que tanto me ha dado y tanto me ha quitado.Terminó la aventura. Pero mi legado no serásimplemente este viejo compañero de roídamadera, ni mis ropas usadas, ni el parche quedice convertirme en pirata, ni tantas historiascontadas. Os dejo algo más, mi gran secreto...¿Os acordáis de aquella leyenda deldesaparecido Howell? ¿Y de mi gran naufragio?Pues en aquél momento lo encontré, en los másprofundo del océano. Perdonándome la vida acambio del resto de la tripulación y de mi silencio.Y así lo hice. Siguió alimentándose de cuerposyacentes y a mí también me convirtió en uno, adiferencia que yo respiraba. Mi infierno acaba aquíy con él mi pacto. Al anochecer del día que locontara, yo moriría...

MaríaMC

294. MIEDOSentada, en un muelle del Puerto de Barcelona,balancea sus pies descalzos sobre el tranquilomar Mediterráneo mientras mira sin mirar unbarco que se aleja. De repente lo mira, seestremece, y entiende. Claro, fueron ellos. Fueronlos piratas de aquella nave que ve alejarse, perohabía sido mucho tiempo atrás. Ellos saltaron asu barco, aquel que ella tanto cuidaba, y lerobaron su más preciada joya. Lo entiende al leerel nombre del barco que se aleja. Es el mismonombre, y eso no puede olvidarlo. Una lágrimaolvidada cae de su mejilla y se mezcla con el marde lágrimas pacientes a sus pies. Le robaron su

joya, el Corazón, y se marcharon en un barco quese llamaba Miedo.

Libres de Lectura

295. EL TRIGO SALADOSi cada madero del maldito barco volviera a suforma de árbol... Si el viento, que ahora nosgobierna hacia la fatalidad, volviera a peinaraquéllas vivas hojas, aquéllos frutos... Si, endefinitiva, los capitanes jamás hubieran nacido, noestaríamos en medio del océano a punto de morir.Avariciosos. La primera vez que veíamos unpuerto, un horizonte sin tierra firme. Nos invadió eltemor. Embarcamos borrachos. Nuestros ojossólo habían contemplado los mares de trigo,acariciados por la brisa, desde niños. Éramoshombres de secano. Aunque hace un mes quenavegamos no hemos podido acostumbrarnos. Elcontinuo mareo nos arrastra por la cubierta. Nisiquiera podremos luchar. Todo acaba hoy. Tantoofrecieron que cegados vinimos. Alardearon conlas relucientes monedas de oro, sólo era unailusión. En el fondo de la bolsa estaban el hierro yla sangre. El pedernal hace rugir los cañones,nuestra última noche.

M. Roma

296. COSTA DE LOS PIRATASLos piratas como se conocía a los pordioserosdel mar, robaban y apresaban embarcaciones enlos mares y eran temidos por su fama de crueles,malvados y despiadados. En el siglo XVI fue elpunto culminante del dominio de los piratas en elMediterráneo.A pesar de poseer rudimentarios conocimientosde navegación, se aprovisionaban de pemmicán yperseguían la nave más indefensa apoderándosede vituallas, armas, joyas, metales etc. y pidiendoun rescate por los prisioneros más valiosos.En la batalla de la Goleta mandada por Carlos Vcontra Barbarroja, pirata por un lado, aliado de losturcos y corsario al servicio de los franceses.Trípoli, Túnez, Argelia, Marruecos, Carlos V deAlemania organizó varias expediciones militarescontra los piratas berberiscos con algún éxito.Muchos se ocultaban en la Costa de los Piratasentre Musan dan y Qatar donde escapaban de lajusticia y acrecentaban la leyenda de seresmalditos.

Barbarroja

297. PIRATA PETETEPetete era un pirata que en lucha con loscorsarios perdió un ojo y una pierna paradiferenciarse de los demás llevaba un loro en unode sus hombros. Compartía su vida con Eva, unamujer que se disfrazaba de hombre pirata ycuando saqueaban barcos era tan salvaje comoellos, pero cuando estaban juntos era femenina.Por lo cual tenían una casa llena de oro, teníanhijos y nietos. Contaban historias de piratas conmucha alegría, ella tenía la costumbre de plantarflores y adornar la casa con ellas.Iban a otro enfrentamiento contra los corsarios, élcasi pierde el equilibrio y no cayó al mar porque leayudaron.Cuando regresaron a su casa encontraron que sunieto se había disfrazado de pirata con losatuendos de su abuelo.

Eva

298. LOS PIRATAS DELOCÉANOEra un Pirata y sus bucaneros en busca debarcos mercantes. No tenía suerte y llevaban asíun mes sin divisar un barco, sin ron y víveres, enel medio del océano. De repente un barco alhorizonte con la bandera Inglesa, nada menosque un barco mercante y como caído del cielo.Se levantó un gran viento a favor de los piratas. Yaquí ¡Que vuele su imaginación!

Bucanero

299. BELMONTE MUEREEl mar helado y gris rodeaba a Belmonte, quemovía sus brazos frenéticamente. El agua salada

Page 47: Llibre recull tots microrelats 2015

entraba en su cuerpo sin poder evitarlo. Él,agitándose en el oleaje en medio de la nada, yuna nube de humo negro llegando a su cara y asus ojos, del incendio ya extinguido de su barco,hundido y negro. Y el dolor de sus ojos irritados ehinchados hasta el límite era lo de menos,mientras jadeaba casi gritando una y otra vez. Desus ojos brotaban las lágrimas mientras todavíaluchaba por vivir un instante más. Los sonidos delagua y el aire frío, y el horizonte extrañamenteanaranjado por el sol siguieron allí mientras luchó.El final de sus fuerzas detuvo sus movimientos. Ysu mente, ya totalmente animal, preparó sumuerte, liberándole de todo sufrimiento. Yentonces, Belmonte recordó quien era.

Belmonte

300. TORMENTA PIRATADe la nada apareció una brisa muy fina. Suscabellos acariciaron mi rostro. Una gota fueresbalando atrevida por su mejilla hasta posarseun instante eterno en sus labios.La brisa se transformó en un viento húmedo.Empecé a desnudar la balandra recogiendo raudoaquellas velas. Ella deslizó sus dedos sobre eltimón abarcando todo su grosor, disfrutó sintiendola solidez de la madera, la tersura de sus nudoscomo rígidas venas. El barco temblaba, seestremecía. Los tablones gemían arqueándose yel perfume de la mar era salado como jamás lohabía olido. Mientras, el viento jadeaba incansablerecorriendo cada uno de los rincones de aquellaembarcación ya a la deriva. El agua se tornósalpicada por pedazos de espuma blanca fruto delincesante golpeteo de las olas.Y llegó la calma. Y el viento cesó. Abrazadoscontemplamos la luna sumergida bajo nuestrospies y entonces nos sentimos gigantes.

Xavier K. Sanellas

301. EL SECRETO DEL COFREÉrase una vez, una banda de piratas que entreellos eran muy amigos, se cuidaban y seayudaban. El capitán siempre llevaba en elcamarote un cofre y nunca decía qué había dentrode él. Un día empezó una guerra entre dosbarcos, el de la marina y el de los piratas;pasaron unos días y al final los piratas serindieron ante ellos porque se quedaron sinmunición. El capitán de la marina le preguntó porqué el cofre estaba vacío.El capitán pirata respondió, que el dinero no dabala felicidad, porque allí dentro solo estaba elesfuerzo y la amistad de sus camaradas y elsuyo.El capitán de la marina conmovido por larespuesta dio orden de dejarlos en libertadaunque fueran criminales.

Hibisco

302. ABORDAJE DEL FAMOSOST. JOHNEl bergantín del Capitán St. John se estabapreparando para un abordaje. Su fama eralegendaria y los otros piratas solían huirdespavoridos en cuanto veían a su bergantín,incluso la guardia costera le temía.Su próxima víctima era una pequeña goleta, quesegún la información de St. John, transportabadiez toneladas en lingotes de oro más cincocofres llenos de joyas y piedras preciosas.En el momento en que St. John oteó la goleta enel horizonte mandó a la mitad de sus hombres acargar los doce cañones mientras la otra mitad sepreparaba para el abordaje.Se acercaron por la popa y asaltaron la goletadesde atrás sorprendiendo a la pequeñatripulación. El abordaje fue rápido y efectivo. Lospiratas volvieron al bergantín y luego hundieron lagoleta, matando a los pocos mercantes quequedaban vivos.El bergantín del Capitán St. John viró rumbo haciael horizonte.

Zaisei

303. EL PIRATA QUEENCONTRÓ SU TESORO MÁSPRECIADOHabía un niño que desde pequeño quería serpirata porque su padre era el rey de los piratas.Un día, el niño comió una fruta que es nombradala fruta del diablo, se la comió y se convirtió todosu cuerpo en goma que se podía estirar.Cuando el niño cumplió 16 años zarpó hacia elmar con su tripulación, hacia el mismísimo tesoroque encontró 100 años atrás su padre, que lepuso de sobrenombre el tesoro de Ros. Encontróel tesoro, y de repente encontró a su padre detrásy el niño en vez de coger el tesoro cogió a supadre que era más importante y más valioso queel mismísimo tesoro.

Thezelpa

304. EL PIRATA Y SU SUERTEUn pirata que estaba solo en una isla con sutortuga, un día vio un barco muy grande y de colornegro que había una tripulación de personas altasy fuertes. El capitán pirata se escondió detrás dela palmera. Estaba muy asustado porque sepensaba que eran sus enemigos, pero en la partede atrás había otro barco. El pirata ya no sabíaqué hacer, saltó al agua y en la profundidad habíalo que todos los piratas querían, el tesoro. Elcapitán pirata y su tortuga cogieron el tesoro,comenzaron a nadar todo lo rápido que podíanhasta llegar a la orilla del mar.

El Capo

305. ÉS LA MEVA VIDAUn altre dia aquí, envoltat pel mar al meu naviliamb la millor fusta de roure trobada. Respirem lallibertat i ens alimentem d’unes poques troballes.Poques vegades, atraquem a port i trepitgemterra. Només deixem de costat la nostra llar queflota quan, totalment necessari, és que hiatraquem a terra ferma. La gent no ens comprèn,pensen que en som de perillosos, ens tenen por, ise’n riuen al dir-nos que en som de rucs elspirates. Els meus companys, ganivet i espasa enmà, els amenacen però jo orgullós els hi dic, queen són ells els rucs, que acaten les normes i lesordres, i toleren l’absència de llibertat, quesemblen titelles a les mans d’un titellaire. Isomrient els hi aclareixo:És la meva vida,amb gresques i baralles,perillosa i aventurera,una vida que desitjaries.

Andrea Linde

306. LA BRILLANTOR DEL’ACERLes armes li donaven tot el que podia desitjar: labrillantor de l’acer i la por als ulls de l’enemic.La connexió entre el capità i les armes dels seushomes era tal, que aquestes es transformaven aimatge del líder. Un cop, durant un abordatge, elcapità va ser ferit i va estar mort durant mig minut.Les espases no tallaven, les pistoles s’encallaveni els projectils dels canons rebotaven a lescobertes. Quan va tornar a la vida, les armes vantornar a destrossar carn, lones i fusta.Anys després, ho recordava, mentre netejaval’espasa amb la tendresa d’un amant. Ah,estimada, ha valgut la pena! Haver arriscat la pell,haver mirat la mort als ulls, ser un assassí...L’espasa resplendia. Res no atenuava la sevabrillantor, ni tan sols l’ombra del dubte.

Navegant

307. SEGURETAT SOCIALLa doctora Deulofeu no feia broma.- Però, abans me la pagaven...- No han arribat al Carib les retallades?- «Baixi el cel encès de foc i la terra sigui una ollade pólvora!» Però quina culpa en tinc jo que sem’hagi esquerdat la pota de fusta? Jo he pagatsempre els autònoms! I sempre he declarat elsmeus botins o gairebé sempre!- Vet aquí! Del pegat de l’ull te’n pagaran un 25%.

- Gamarussos!- Tema transplantament de fetge, dues notícies,una bona i una dolenta. Hi ha una llista d’esperade 2 anys.- Caso’n seuna! I la bona?- Aquesta era la bona, avui la mitjana és 5 anys.La dolenta: tens inspecció mèdica per comprovarque no has seguit fotent-li al rom.- Filibusters! Per un rajolinet de tant en quant!- Els pirates rai que podeu pagar! - la doctoraDeulofeu, recordava la paga extra que li devien.

Igu

308. EL SECRETO DELCAPITÁNNadie sabe su nombre. Nadie conoce su historia.Es el insondable misterio lo que forja la leyenda.Y la leyenda del Capitán Terror estaba forjada confuego y sangre.El sol del ocaso arranca rojos destellos de larielante plata de las aguas, hermanándose con lasangre vertida a causa de la feroz batalla.Mantengo la cabeza gacha con la esperanza deque no me reconozca. Después de todo, hanpasado diez años desde aquel fugaz encuentro.La insistencia de su mirada hace que yo levantela mía. El brillo inteligente de su ojo oscuro, lasinuosa curvatura en la comisura de los labiosque me revelan que me ha descubierto.No tengo miedo.Inexplicablemente, el pirata me susurra antes dedarme la espalda definitivamente:- «Nadie está a salvo».Me desconcierta la enigmática dualidad de suspalabras.Nadie conoce su nombre. Nadie sabe su historia.Por cierto; yo soy Nadie.

Zaigrig

309. EL PIRATA HERIBERT BNo me di cuenta de su presencia hasta que unolor a ron añejo hizo levantar mi vista de aquelcuaderno donde entre manchas de café habíannaufragado ilusiones de exámenes perdidos.A mi lado, el viejo profesor, me explicaba fórmulasindescifrables. Siempre recordaré aquel nombreque pude vislumbrar tatuado en su brazo:«Heribert».Algo ebrio, susurrando «Troba el teu mapa deltresor», me guiñó el ojo que le quedabadestapado y se alejó arrastrando su pata de palo.Fue en su funeral, rodeado de políticos deEsquerra, cuando deposité sobre su ataúd,cosidas sobre una bandera pirata cuatribarradaaquellas hojas descoloridas que abrieron mi futurocomo catedrático de Química.Así rendía homenaje al hombre que fueraPresident del Parlament de Catalunya y que undía dejó olvidado entre mis libros las preguntasdel examen de Inorgánica.

Kafka

310. UN DÍA EN LA OFICINAAntonio Saavedra estaba recostado sobre sumesa, en una oficina de la planta doce del edificio«Velas al viento». Éste tenía forma de barco ydisponía de una estructura ligera con amplios ynumerosos ventanales, a través de los cualesobservaba un día tormentoso.Va a comenzar a relacionarlo con una escena dela película «Piratas del Caribe», en la cual elCapitán Sparrow se encaminaba a la Isla Tortugaen busca de esparcimiento. La vida de éste leparecía mucho más emocionante que la suya. Sutrabajo le resultaba predecible y no se sentíarealizado.Súbitamente una idea le vino a la cabeza, igual detempestuosa que la atmósfera en la que sedesarrollaba el día. Tomaría las riendas de supropio barco y haría lo que realmente le motivaba.Sin temor a las consecuencias ni a la censura desu entorno social.Sí: lo haría.

Martika

Page 48: Llibre recull tots microrelats 2015

311. AMAGATSNingú ha de saber-ho encara. Hem trencat lanorma sagrada de tota tripulació pirata, i si elcapità arriba a sospitar el nostre secret notornarem a veure mai més la llum del dia.L’amor prohibit ens obliga a amagar-nos, adissimular i ser forts. Lluitaré per tu, per nosaltresi quan finalment et pugui abraçar mirarem juntsaquest gran blau que ara ens envolta i la lluna queens va unir.Et veuré riure i plorar als meus braços.No sé si pots sentir aquestes paraules. Segur quesents com em batega el cor, i potser també lesvibracions dels trets dels canons i la cridòria del’abordatge quan ataquem algun vaixell.Només espero que arribem aviat a algun port queem permeti abandonar aquesta vida, buscar unlloc on puguis néixer, i revelar per fi que sóc dona,mare i lliure.

El Polissó

312. 1A dalt el penya-segat que flanquejava la badia, lesnits sense lluna, s’encenia un foc per orientar lesbarques que tornaven de calar.En caure la nit, d’aquella nit d’hivern, el foc va serespecialment lluent, amb garbells de sarments, elfarer, un musulmà convers, havia tingut especialcura de fer-ho per orientar a tres xabecs quedesprés de la posta de sol s’acostaven, velesarriades i a cops de rem, vestits els mariners denegre per a no ser vistos.Tingueren cura els arraixs de fondejar a fregar lasorra amb la sabata de la quilla i ben junts elsbastiments, amarrats per colzeres.La campana, tocava a l’oració del capvespre.Aviat, objectes de valor de la capella i trenta-duesdones joves, estaven a bord i virant les ancores,veles hissades, es van fer a la mar, abans de queel crit «moros a la costa» s’estengué pel poble.

Fart de vi

313. 2El seu cunyat, els havia visitat dies enrere, estractava d’un musulmà convers de nou cognom,cognom d’un color, per a diferenciar-los delscristians vells, Verd, va escollir, el color delprofeta.Va explicar-li’s que vindrien uns xabecs de Balan-ciia, per a fer una ràpida incursió i haurien demenester, foc evident, la nit de la lluna nova, i queper tota la costa aquell dia favorable als seusinteressos, arribarien a diferents llocs per tal defer bones captures.Va tenir cura d’encendre el foc amb temps i vaproveir-se de fardells de sarment que fan el focmés viu i es pot veure de més lluny.Quan les barques dels pescadors eren ja a lasorra, va veure els xabecs que fondejaven a tocara la platja.En arribar a casa, dones ploroses, van explicar-li,que uns pirates s’havien emportat a la seva dona,amb d’altres veïnes joves.

Fart de vi

314. 3Havia anat a l’esglèsia per a no provocar el recelde les veïnes, era una dona musulmana fins feiapoc, res l’interessava i a més no entenia ni quedeien ni que feien, però calia fer veure que laconversió era sincera.Es van obrir les portes i un tropell d’homes vanirrompre a la nau, uns quants van anar directes al’altar i van arreplegar tot el que havia de valor.El capellà va rebre un cop de iagatà, que vaarrabassar-li el cap.A les hores la resta de pirates van començar aseleccionar i endur-se a les dones joves.Arrossegant-les van arribar a la platja i tot seguit,les embarcaren els xabecs, malgrat les sevesprotestes de que ella era musulmana, no vanservir de res.Amarrada de mans va veure com els xabecsviraven les àncores i a tota vela abandonaven elllogaret.

Fart de vi

315. 4L’ajut del farer havia estat decisiu, el foc haviapermès situar perfectament el lloc, no haventningú a la platja, no es va escampar l’alarma.Les esglèsies eren bons llocs per a trobarobjectes de valor, sempre tenien peces d’or isobre tot també hi havia dones joves que benvenudes als mercats d’esclaus, donarien bonsbeneficis per a repartir entre les tripulacions, ellcom arraix s’emportaria la part del lleó.Els xabecs, havien fet bona provisió de dones i almercat de Balan-si-ia, les esclaves cristianestenien alt preu.Virar les àncores i tot seguit hissar la pollacra,d’altres s’afanyaven amb els rems per a sortirràpid a la mar i trobant-se en franquia, van posarrumb a garbí.Alà era clement i misericordiós i perdonava que ales hores, un vi dolç de Bataar-na, servís per acelebrar la bona fortuna de la incursió.

Fart de vi

316. 5No podia contenir la ràbia, s’havien emportat laseva dona i ell havia col·laborat, preparant el foc,que seria el senyal per als pirates sarrains.S’havia casat, feia encara no tres mesos, i ara,que seria de Fatma? no la veuria més i quepassaria?No podia posar-se en contacte amb el seucunyat, no sabia com trobar-lo.Que diria la gent del poble, si havien notat ladiferència de llum del foc del penya-segat.S’havien emportat totes les dones joves i lesvendrien a qualsevol mercat d’esclaus i Fatma,seria una més.Desesperat, va anar a la platja, va agafar un gussii va començar a remar, cap a on? Absurd, el focmig consumit sols deixava veure una sinistra líniavermella.Quan va aclarir, la costa era lluny, res a la vista iell, cansat i assedegat no tenia forces per aseguir remant.La mort no trigaria.

Fart de vi

317. 6La campana tocava «moros a la costa», dos picsi tres repics, insistents, sense treva, els homes,amb el que tenien, ganivet, falç, dalla, tot valia, estrobaven a la porta de l’esglèsia, pero era negranit i el foc del penya-segat, ja quasi estavaconsumit.Les veïnes d’Amin, ara cristianitzat, Jaume, vanexplicar que el noi, en saber el que havia passat ique s’havien emportat la Fatma, enfollit havia anatcap a la platja.Efectivament, mancava el gussi de l’amadeu.Ni el més mínim senyal, el terralet havia fet laseva feina i ves a saber a on havien marxat elspirates.L’Amin era estimat del poble, feia de farer senserebre cap sou, havia de buscar-se ell la llenya isempre tenia tribut de les barques, que agraïenamb peix el seu treball.L’endemà, van trobar el gussi a les marques defora i el farer mort...

Fart de vi

318. 7Tàlib al-haixímí, l’arraix major dels tres xabecspirates, que la nit anterior havien fet bona presa alpoble de la vora del gran riu, estava dubtós de quefer, una de les presoneres jurava que eramusulmana i cristiana conversa, per evitar que l’hitallessin la llengua a l’esglèsia, per a que nopronuncies les paraules del profeta, amb ell siguila pregària.A més, explicava que el seu germà havia demanatal seu marit, que fes el foc més lluent possible,com a senyal, per abordar el llogaret.Potser sí que era veritat, però que havia de fer,una esclava valie forces diners.Les altres dones l’escoltaven i murmuraven,traïdors, ella ara com les altres, carnd’esclavatge.

A la nit següent sense que ni els mariners nil’arraix, se n’adonessin, van tapar-li la boca ambun mocador, per que no cridés i van tirar-la al’aigua.Venjança complerta.

Fart de vi

319. UN OFICIO DIFÍCILLe gustaba sentir la nave bascular bajo sus pies.Con las manos apoyadas en la amura de estribor,observaba, a menos de una milla de Port Royal,el titilar de luces de tabernas aún abiertas.La brisa desgajó un mechón negro sobre su frenteque retiró con el dorso de la mano. Subió el cuellode su camisa y escuchó un grito de mujer,ahogado al instante por risotadas etílicas. «Pobrechica» se descubrió diciendo y lanzó una miradafugaz y avergonzada a la cubierta asegurándosede que no había nadie más allí.Jamás bajaba a tierra con sus hombres. Habíaescuchado a demasiadas mujeres gritar primero yresignarse después para el alivio de toda unatripulación. «No es un oficio fácil», pensómientras se ajustaba el parche sobre la cuencavacía del ojo derecho, recuerdo del abordaje algaleón español Catalina. «Y mucho menos parauna mujer», se dijo.

El marino Coy

320. TERRA!Era diumenge... o dissabte... no ho sé... a la marno es compten els dies, hi ha algunes maneresperò encara sóc massa jove per saber comfuncionen. S’escolta cridòria, dels guaites, a daltdel màstil principal del vaixell, es veu terra... latripulació ho celebra i jo, atònit, no sabia comreaccionar, mai ho havia viscut. Portàvem mesoso fins i tot anys navegant per la mar sense rumb,no teníem pàtria i el nostre Déu era qualsevoloceà. Vaig veure com al meu voltant els piratess’abraçaven, reien, cantaven i bevien, semblavenfeliços, fins i tot el borratxo i el lloro del capitàsemblava que s’adonessin de la situació. Tant detemps en aquest vaixell ens havia trastocat unamica! Ara, arribem a una illa, qui sap si deserta,qui sap què ens depararà el futur en aquest noumón...

Verdinegre

321. CALMA CHICHAEs un día siguiente pero también anterior a otrosmuchos iguales. La resaca les ha confinado en labodega y duermen hasta bien entrada la tarde. Notienen prisa. Barrigones, se mueven lentos comovacas marinas fuera del agua. Usan las espadassolo para cortar el pescado y los garfios paracomer. La falta de movimiento y la ausencia deobjetivos les han convertido en seres blandos,flácidos, sin más alicientes que el de laborrachera nocturna. Por el día caminancabizbajos, resignados y aunque a veces es difícilpoder aceptar el propio destino han terminado poradmitir que un barco en una botella tiene muypoca posibilidad de acción.

Ingela

322. DESPERTI, CAPITÀ!- Capità, desperti si us plau! Hem albirat terra! -crida el primer oficial colpejant la porta del’habitació del Capità.- Hem trobat l’illa misteriosa. Desperti! Desperti! -crida un dels tripulants.Després d’uns minuts, el Capità surt del’habitació atabalat, però, molt entusiasmat. Esdirigeix a la proa i diu:- Tripulants, prepareu-vos. Agafeu les barques iles provisions. Avui és el dia! Per fi som lliures! -diu el capità mirant a l’horitzó, observant aquellamisteriosa illa que els portaria al paradís.

Andrea

323. EL KRAKENDespués de navegar tantas leguas por mares yocéanos, por fin ahí estaba. Había perdido la

Page 49: Llibre recull tots microrelats 2015

cuenta de los años transcurridos, pero daba igual.Hoy era el día.- ¡Sr. Smith!, ¡30 grados a estribor!, ¡Arríen lasvelas!, ¡Prepárense para el abordaje! - rugió elCapitán.El Kraken era el Galeón pirata más temido detodos los tiempos, nunca había perdido una presay los tesoros robados eran inconmensurables.- ¡Al abordaje! - gritó.Toda la tripulación saltó como un solo hombre,preparados para la batalla, pero ahí no habíanadie. Era un barco fantasma.Tras una búsqueda infructuosa el Capitán entró enel camarote de su homólogo. De repente, se vioobservado por un anciano que le mirabadirectamente a los ojos. Le resultaba vagamentefamiliar.Sorprendido se dio cuenta que era su propioreflejo.El Kraken había vuelto a ganar, le había robado supropia vida año tras año.

Cion

324. LA VÍCTIMA INNOCENTLa batalla està perduda. Els pirates no han pogutassolir l’objectiu de capturar o matar elGovernador. Només queda una bala i la pistola ésa punt. El capità Drake és el millor tirador delCarib, i per cobrar la recompensa només li quedaintentar un tret desesperat des de la proa on estroba i saltar a l’aigua abans que l’atrapin lestropes que l’envolten.El Governador i la seva filla són a la coberta depopa. Uns 50 metres. Difícil però no impossible.Apunta i dispara.La bala vola, passa pel mig de cordes, esquiva elpal de mitjana i arriba a impactar... a la víctimaequivocada.Una criatura innocent cau al terra.Drake no s’ho pot creure. Els guàrdies delGovernador es giren i apunten mentre ell, en estatde xoc, mira el cos de la gavina que s’ha creuatvolant en la trajectòria de la bala.

First Blood

325. UNA DUDAEl pirata...¿Sabe nadar?

Jin

326. IMAGEN¿Te imaginas al pirata disfrazado de princesa?Pelo oscuro, parche negro...¿No cojea?¿Pata de palo camuflada bajo enaguas yfaldones?¿No te acuerdas del retrato de la Princesa deÉboli?

Jin

327. QUEJA DE UN CORSARIOVicealmirante, caballero, miembro del parlamento,alcalde... ¿Y me llamáis pirata?Sir Francis Drake

Jin

328. PÓLVORA Y RONUna nueva explosión ensordeció a toda la bandapirata agazapada en cubierta de la excitadagoleta sedienta de sangre y oro. La justaproporción de olor a ron y pólvora auguraba eléxito. Una tupida nube de fuego y astillasprecedió a la estruendosa caída del palo mayordel lisiado galeón real, abortando cualquierposibilidad de huida.El único ojo sano del airado capitán pirata seiluminó al tiempo que la ruda cicatriz que cruzabala cara cobró vida al ordenar caer todo a estribor.El puño metálico que coronaba el fuerte mascarónde proa de la goleta apuntó al costado delmoribundo galeón real.Los ojos de la bravía tripulación permanecían fijosen el brazo alzado del capitán, espada en alto.Los chillidos del enajenado tití encaramado alhombro del sanguinario capitán auspiciaban elmás atroz futuro.

Y la orden cargada de ron inundó el espeso aire:¡Al abordaje!

Planetanou

329. EL CAPITÁN HERNANDOEl capitán Hernando, al mando de la nao Victoria,divisaba a través de su catalejo el horizontemarino. De repente, vio un barco que seacercaba, con una bandera negra que se agitabacon el viento. Estaba seguro, era un barco pirata.Enseguida alertó a toda la tripulación. Ordenó alos pasajeros que no salieran de los camarotes ya los marineros que se mantuvieran en suspuestos de vigilancia. El ataque fue inevitable. Losmarineros defendieron la nao como pudieron,algunos cayeron por la borda, pero los piratas noconsiguieron vencerlos.Cuando los piratas se alejaron, los pasajerossalieron de los camarotes y ayudaron a losmarineros heridos a recuperarse. El capitán, muyorgulloso de su tripulación, regresó a su puesto ysiguió contemplando, a través de su catalejo, elhorizonte azul.

Núria Jiménez

330. A TODO TRAPOAvanzaba por la borda con mi pie derecho sobreel trancarril deslizando mi mano por la tapa deregala. Rutinaria superstición marinera.A la altura del arraigo del obenque observé unmercante demorando por sotavento. Ambosnavegábamos de bolina. Fui hacia el alcázar yadvertí al piloto.

Dio la orden de combate y pidió un rumbo dealcance. Voceó los puestos de cada uno.Ocuparon el castillo, la toldilla, los pañoles y lospies de las bombas de las baterías. Para recogerheridos y cadáveres se colocaron los más inútilesen la escotilla apoyados contra la galeota. Unpilotín en el escotillón de la Santa Bárbara para irpasando los cartuchos y los gavieros en suscofas.Junto al mástil, las planchas para taponarbalazos. Estaban alquitranadas y barrenadas y,junto a ellas, las bolas de sebo y carbón molidopara sellar boquetes.Arrancada emocionante rumbo a terriblespadecimientos.

Chacho Paniagua

331. LA MARTINICAOndea la bandera pirata en lo más alto del mástil.El movimiento del viento dibuja una sonrisa irónicaen la calavera.Los piratas a bordo del barco escondido en unadesierta playa de la isla La Martinica, están a laespera de divisar en alta mar alguna nave.De repente el vigía colgado en las cuerdas lanzaun fuerte silbido, a través del largo anteojo hadivisado a lo lejos salir de los acantilados queforman la costa, un magnífico galeón español conlas velas extendidas al viento.El capitán pirata erguido en la proa, grita la ordenque alza a sus hombres en pie de guerra.- ¡Al abordaje!Colgados en las cuerdas unos y saltando por lacubierta otros, con la mirada puesta en el galeóncada vez más cerca, empuñando las armas enalto le contestan al unísono.- ¡Al abordaje!

IBEL

332. LLIBERTAT BLAVAEl balanceig de les onades sacsejava la caixa, elnoi es movia dins d’un extrem a un altre, maleintentre dents els cops que rebia contra les paretsde fusta. Estava convençut de fer-se a la mar, deser lliure. Havia vist la oportunitat perfecte en elport. Un corsari del rei salpava aquell mateix dia.Va decidir fer-se polissó, al mar tant desitjat.De sobte, un embriagant olor de rom va penetrardins la caixa. Es va marejar i es va veure obligat asortir de la bodega a popa. Va alçar la vista ambels ulls aclocats. Va entreveure una banderahissada en el pal major, negra... però també ambblanc... allò era una calavera?

Va mirar rere les veles del pal major. Davant d’ell,s’estenia la llibertat infinita, blava. I cent espasesdirigides feroçment cap al jove infiltrat.

Ruffy Barret de palla

333. EL PREMI DEL PIRATA ALREVÈSLa opmeit euq us opreuc es abamolpsed erbosEL elleum ed Port VELL, us amla PIRATASOMIAVA, odatnes la los, EN CONQUISTAR-HOy es abamaracne a al atreibuc NAVEGANT rop leotreup de anolecraB... PER BARCELONA, ALSANTA EULÀLIA, odnatirg:!!AL ABORDATGE!!!!AL PAILEBOT!!Adot al nóicalupirt led orelev, el abañapmoca neus omitlú ejaiv.MirallPD: ... però torna a llegir el seu breu relat, icomprova que la clau, no reflecteix ben bé el seusomni de pirata... que això del bilingüisme,sempre serà un parany més... que el jurat ara,haurà de perdre molt més temps, a desxifrar elseu mapa del tresor.... i comença a pensar que no rebrà el premi delconcurs.. que això serà un relat més, quequedarà oblidat en un calaix del Museu Marítim.El seu desig quedarà mort, com ell.Als peus del pailebot.

Mirall Frustrat

334. UNA DE PIRATES!Una tarda qualsevol prenent el sol a la platja.Un silenci de cop i volta em desvetlla. M’adonoque la platja és deserta, em frego els ulls i siestic sol, no hi ha ningú, només la remor de lesonades trencar a la vora.Un vaixell relativament a prop, gent que crida dinsde dues barques petites que s’apropen. No m’hopuc creure! hi oneja la bandera pirata.Arriben les barques, baixen unes quantespersones - pirates per la indumentària -, abansque me’n adoni m’agafen, em porten a una de lesbarques, mentre discuteixen si serviré ja sóc daltdel vaixell, esporuguit, davant el capità, que portal’ull tapat, tot dient salpem el més aviat possible!Se’l veu un grumet escarransit! Si no ens serveixel tirarem a l’aigua.Un cop a l’espatlla, Ei!! noi!! què fas?Què em passa, on sóc?No volies que t’expliqués una història de pirates?

BarbaBlanca

335. PATA PALOGritó tan fuerte que Poseidón se estremeció.Vio la pierna tirada en el suelo, inerte, sucia... yano era suya. ¡Maldita cangrena!Acababa de asistir a su propio bautismo. Desdeese mismo momento dejaba de ser un pirataanónimo para convertirse en el pirata Pata Palo.

Xiruca

336. ABORDATGEMentre brama la mar, la lluna plena acarona lafosca nit. Els pirates més intrèpids afilen lesdagues i calcen la pólvora als mosquetons.Llengües de mar sobremunten el casc de la nau,colpejant la cara de atrafegada tripulació,immersa en un frenètic compte enrere cap al’abordatge.Ondejant al capdamunt del pal, la bandera negraamenaça la tripulació del vaixell que, ja molt aprop, tem l’envestida.L’assalt és imminent; el morter prompte perdisparar, les veles enlairades i, en un cop demar... s’obre la porta fent de la meva nit dia. Lamare apaga la meva lluna plena que penja d’un filestratègicament lligat al pany de la porta i treu eltap de la banyera, ficant fi a l’aventura dels meusbraus pirates, que giravolten ara al bell mig d’unremolí que els engoleix i els fa perdre, un copmés, el fragor de la batalla.

Olda

Page 50: Llibre recull tots microrelats 2015

337. EL BOTÍ MÉS PREUATSi no heu navegat mai durant 6 mesos sensetocar port, si no heu compartit cabina amb 23homes al llarg de gairebé 200 nits, no podeuentendre aquesta història.«Filth» Jim és segond de bord, i tota la tripulacióel tenim en gran estima, ja que no és tan estiratcom el capità i comparteix amb nosaltres les nitsa l’atapeït espai en que dormim tota la marineria.Tal és l’efecte que ens produeix la seva presència,que ens hem conjurat entre tots per donar-li elbotí del proper abordatge.I finalment aquí estem, recorrent estàncies delvaixell rendit, buscant la mercaderia més preuada.Primer trobem el menjar, i passem de llarg.Després trobem l’or, i passem de llarg. Finalmenttrobem el que buscàvem, carreguem tot el quepodem i emocionats ho posem a les mans d’enJim que ens mira estranyat dient:- «Sabó?»

O’Brian unchained

338. MI AMIGO CAPITÁNWILSON¿Sabes por qué estoy aquí como una arañaesperando en su tela? Puede que esté tentandoal diablo por demasiado tiempo, pero ya no es mivoluntad. Su fragata no tardará en pasar, y cuandoicemos la bandera negra será demasiado tardepara esa rata. Le arrancaré su falso y asquerosolunar de un mordisco.Maldita noche aquélla. Entró en la tabernapresumiendo de pluma y peluca y no tardó muchoen ponerse nervioso. Estábamos todos borrachosy Capitán Wilson era el centro de atención, noparaba de cantar viejas canciones y gritarimproperios. Todos reíamos como locos. Un ruidometálico y certero cortó su canción, y su cabezadibujó un precioso arco verdirrojo en la caídahacia el suelo. Entre un estallido de carcajadas, vicómo enfundaba el sable con mofa antes dedesmayarme ahíto de ron.La venganza es mi necesidad ahora, mi viejo loroamigo la vale.

Xadau

339. NI ARREPENTIMIENTO NIDUDAMe dirigía a la horca, pero aún así iba con lacabeza en alto, sin arrepentirme ni un segundo delo que había hecho con mi vida. Estabacondenado por piratería y estaba orgulloso dehaber sido un pirata. Había tenido una buena vida,llena de ron, sexo y batallas. Me había hechofamoso por escapar de la Guardia Costera comola niebla.Ahora me enfrentaba a mi destino sinarrepentimiento ni duda, sabiendo que mi amadonavío estaba en buenas manos, las de mi hijo,que seguiría con mi legado.Mi último deseo: un trago de ron para brindar a misalud.

Zaisei

340. L’ÚLTIMA BATALLAEl cel s’estava cobrint d’un color vermelló alhoraque el gran cercle solar s’amagava i tot feiapresagiar que una gran tempesta s’acostava, peròels seus ulls es mantenien ferms en l’infinit. Laseva figureta petita i prima de pell rosada ifaccions delicades no encaixava amb la idea d’unpirata comú però aquells que la coneixíem latemíem més que a qualsevol d’aquests homesbarroers i sense escrúpols amb què enganyavenals nens en els fulletons de a penic. Jove, de malcaràcter i pitjors maneres les seves ordres sónprecises i no admet insubordinació alguna: a laseva veu els mariners treballen amb rapidesa.Deixant-me a càrrec del bergantí i de la meitatdels homes la capitana es retira a la seva cabina,una gran història s’aproxima i no sé si hi hauràsuficient sang al mar per escriure-la.

Gothi

341. LA MALEDICCIÓ XINESATercer premi de la categoria CSi el dia que vam divisar un nàufrag sobre unabalsa de canyes haguéssim donat la volta... Peròsom pirates, curiosos de mena, i no havíem vistmai un xinés al nostres dominis. Per gestosdemanava rescat, però la tripulació cridava sobremals presagis, així que no li vam llençar ni unmiserable tros de pa.Ell, en canvi, quan va veure que el deixaríem allàper morir, va agafar un tub de canya i el va llençaramb força sobre la nostra coberta, on es vatrencar. Alguns homes diuen que van veure caureunes miquetes negres que van associar a pocionsmalèfiques.Ara ha passat gairebé un any, i el soroll que fa elcruixir de les entranyes del vaixell ens anuncia elfinal.Fins i tot el nostre metge, que és home deciència, ha posat nom a aquest malson.Jo en dic«maledicció», ell en diu «tèrmits».

Soulles

342. EL PIRATA BUSCA OROHabía una vez un pirata que navegaba por losmares.Buscaba un tesoro y de repente apareció en unaisla.El pirata, que se llamaba Riore, pero todos loconocían como «ojo de arcón», primero buscabaal primer tripulante para encontrar el tesoro.Lo encontró cuando estaban a punto deasesinarlo.Liberó al pirata que era un pistolero cazarecompensas, así que se fueron los dos a zarparpor los mares.Un año después ya tenían 20 tripulantes listospara zarpar y buscar el oro.Todos los tripulantes estaban atemorizados por latiniebla, de repente salió un monstruo del mar.Riore dijo:- ¡Este monstruo es el Croque, uno de losmonstruos que vigila este mar!Riore lo mató con su espada.Vieron otra isla con forma de carabela. Sabíanque el tesoro estaría dentro de la montaña. Locogieron y la montaña empezó a temblar. Solo sesalvó Riore.

Tiger

343. ELS BONS TEMPSAssegut sota el pal major, mastegant la salabrorde la mar en calma, el dolç bres de les onades il’olor de la brisa marina em fa recordar... temps enels que jo era l’amo del mar, abordantinnumerables vaixells i amuntegant-ne els seusbotins... sense fer presoners... La tripulacióamatent a les meves ordres que acataven senseuna espurna de vacil·lació... Allò eren els bonstemps... com enyoro el mar embravit que ja nopuc veure... doncs un dissortat dia enmig d’unabordatge una inoportuna pólvora encesa em llevàla vista... des de llavors només puc fer més querecordar... els bons temps!!

Nàiade

344. NO HAURIA SORTIT BÉDret al final de la fusta, la cadena embolicada alspeus, miro el blau de les ones que m’esperen isento cridar al darrere la tripulació pirataamotinada:- «Unes paraules de comiat, capitá?»Inspiració... El que digui ara m’ha de salvar lavida. Amb tota la convicció que puc deixo anar lahistòria que he rumiat. Parlo de l’explosió que heanat preparant des que vaig intuir la seva rebel·lió,d’una metxa que crema lentament a un habitaclesecret que només revelaré si em deixen en unabarca a prop d’algun port...La resposta m’arriba en forma de puntada de botaa l’esquena. No s’ho han empassat.- «Saluda als taurons, bocamoll!!»Sota l’aigua, baixant veloç cap a la negror, emsacseja abans de l’últim batec la terrible onaexpansiva i penso: «no hauria sortit bé... la metxaera massa curta...»

El Mallorquí

345. ELS DIES NORMALS. ZQue aquell no era un dia normal ja ho sabia, peròno en va prendre plena consciència quan vaaixecar el cap i va veure el Sol al punt més alt, iell encara no anava borratxo. Va ser llavors quanva pensar en tots els dies normals que haviagaudit.Dies banyats amb sang i rom. Dies d’abordatgesràpids i precisos, ell no feia presoners. Diesfeliços, cadascun acompanyat de nits eternes.Nits farcides de sexe i rom. A vegades, poques, elsexe era consentit, però normalment, i així eracom a ell més li agradava, havia d’obligar aqualsevol pobra desgraciada a sentir-lo dins,esgarrant-li la vida.El botxí va donar un cop de peu al tamboret. Quanla corda es va estrènyer al voltant del seu coll, vasomriure per darrera vegada. Tant de bo tinguésrom a mà, tant de bo anés borratxo.

Ectoplasma

346. PIRATES?El sol acaba de sortir, i sembla que la mar avuiestigui serena, per això marxo de casa decidit.Els meus companys ja són a la platja, així quesortim immediatament a provar sort. No tenimgaires més opcions, nosaltres. Ni les han tingutels nostres pares, ni els avis.Però la mar és seca, i buida. Ja és quasi bémigdia quan decidim d’anar més enllà, marendins, en un últim intent desesperat. La costa esveu llunyana quan de sobte sento un sorollestrident que em rebenta les orelles. Tot tremolaal meu voltant, una llum encegadora en fa perdrel’equilibri, sento veus que criden i pronuncienparaules que no entenc. Quan obro els ulls, veiguns homes que m’apunten amb fusells.Ens ha tornat a passar.Em dic Yusuf Mahdi i visc a Eyl, Somàlia. De tanten tant, em confonen per pirata.

Nu

347. INDECENTE INTELIGENCIAFui pirata en Sicilia. Mi lema: Siempre abarlovento. Tenía patente de Barcelona paraapoderarnos de cereales. Nuestro pabellón era ungallardete rojo con mi apodo: Scamari.Las misiones tenían un aire de noble ayuda. Perolos abordajes sacaban lo peor de nosotros.Hundí naves, hice esclavos, destruí familias y dejéhuérfanos. Pura ambición y violencia sanguinaria.Ahora ya viejo voy de recalada y legaré mi fortuna.Moriré y tendré un hueco allá donde sea que vanlos piratas.Mis descendientes no necesitarán trabajar paravivir y serán respetados.Y este descomunal despropósito no serácompensado.Vivimos en el reino del hombre y su gobierno esimperfecto. Pero llegará un tiempo en el que elhombre será apartado. Las injusticias seránimposibles y las que se cometieron serándesbaratadas y debidamente castigadas. Esacerteza me reconforta.Yo seré castigado y mis agraviados seránreparados. Me voy en paz.

Chacho Paniagua

348. ¡CORRE!Segon premi de la categoria COigo el murmullo del gentío. Han venido todos avernos morir. 73 condenados en un día - una fiestasin precedentes. Pero todos no morirán. Hice untrato con el juez. Que mi tripulación se ponga enfila. Que me decapiten. Y que se salven todos porlos que consigo pasar. Sin cabeza. El juez se rió.Nunca había participado en una batalla. De locontrario sabría que no hay límites para unhombre intrépido.

Page 51: Llibre recull tots microrelats 2015

El verdugo levanta el hacha. Respiro una vez más.La última vez. Mis músculos vibran. Me doy laorden final: «¡CORRE!»«Allí va la cabeza.»«¡Störtebeker sale disparado!»«Ya ha alcanzado a los primeros piratas, hapasado tres - cuatro - CINCO...»«Dios mío, un hombre sin cabeza...»«¡El mismísimo diablo!»«¡Que alguien le pare!»«Le han dado un traspié.»«Se está cayendo...»«Ya no se mueve.»«El juez se levanta. Proclama el veredicto...»«Se salvan ONCE.»

Mar del Norte

349. INTIMIDADES DE UNPIRATA CUALQUIERAY su pata de palo se coló por un agujero de lacubierta...Atrapado y mirando al cielo, recordó cuaninmisericorde es la vida.

Gothi

350. UNA DE PIRATES...Quan hi penso encara m’esgarrifo tota jo. Aquellsullals, aquelles mans que semblaven urpes,aquells ulls encesos en sang. Monstres sensepietat. Era difícil imaginar el que els haviatransformat així. Caure al seu poder era sinònimde penalitats horribles i una mort quasi seguracom a peça dels seus jocs bàrbars... ja us hopodeu imaginar, oi?Però, dispenseu-me, estic divagant, així que tornoa la història...Dins la cambra del capità, dringaven unes copesplenes d’excel·lent Borgonya. Brindaven enBarbanegra i en John «El Llarg» un acord derepartiment de «guanys» i ajuda mútua, inèditentre els pirates. Jo, morta de por, a l’ombra, enun racó de l’habitació, coberta pels quatre drapsque em tapaven les vergonyes, passavainadvertida entre tots els trastos que hi havia...Però, ara, fillets meus, ja és hora d’anar a dormir.Demà, potser us explico més cosas de larebesàvia...

Blackbird

351. DESTINO IRREMEDIABLEDe pie en estribor estaba el Capitán Dawson,descansando las empalidecidas palmas de lasmanos sobre la superficie liza de la balaustradade madera, como quien se dispone a tocar unpiano. Contemplaba su reflejo ondulante enaquellas verdosas aguas. La dinámica del marcomenzaba arrugando sus botas que le cubríanhasta acabar en la parte inferior de la rodilla.Seguía el pantalón amarillento por el desgaste,continuaba por el saco oscuro. Por último, elmovimiento moría en un sombreo negro ytriangular que cobijaba su cabello, el cual seprecipitaba tras las orejas, a excepción de un rizonevado que escapaba cubriéndole la mejilladerecha, quien encontraba su silueta genuinacorrompida, ya que se deprimía hacia los dientes,como un embudo, por la presión que ejercía elmetal helado y esférico del arma que empuñabacon ahínco la mano sudorosa, curtida y lánguidade uno de los piratas amotinados.

Charles

352. EL SECRET DEL CAPITÀFinalment, havia arribat el moment que tant haviasomiat el capità Donovan. En Gerry, com li deienels pocs amics que tenia, era un home molt altper a la seva època, portava barba llarga, i a més,tenia unes mans grans aspres per les nombroseshores davant del timó del Medusa. Amb aquestvaixell, en Gerry i tota la seva tripulació haviennavegat per tots els mars i a la fi, havien arribat ala temible illa Kross. Havent posat un peu a lasorra, en Gerry es va dirigir ràpidament cap a lesmuntanyes, on sospitava que trobaria això quetant desitjava. En trobar-ho, s’ho va posar i va

anar corrents cap al vaixell. Un cop al Medusa, esva mirar al mirall i va pensar que a partir d’araseria el pirata més temut de tots els mars amb elseu nou pegat a l’ull.

Bentejuí

353. I ARA QUÈ?Tota la vida lluitant per aconseguir una vellesasense mancances. I ara, no sé si ha estat Déu oel diable qui m’ha salvat del naufragi, qui m’hapermès arribar a aquest illot perdut, d’on no sé sialgú mai vindrà a rescatar-me. Però, els anys noperdonen. Estic cansat. Em trec la pròtesi defusta que tinc com a cama; em netejo la sal del’ull que encara em queda; i amb la mà bona,ajudada pel garfi de l’altre braç, intentaré obriraquest bagul que he aconseguit salvar amb mi. Iara què? Què en faré de tots aquests doblers,joies i lingots d’or, si potser no sortiré mai d’aquí?Els anhels i la cobdícia de tots aquests anys notindran el seu premi. No podré fer efectiva la mevariquesa. Enterraré el botí, perquè ningú el trobiquan jo falti. Me l’he ben guanyat!

Peixerot

354. OCASODespués de innumerables batallas, trasincontables abordajes, habiendo perdido más deun miembro en la lucha y mirado a los negrosojos de la muerte en más de una ocasión,siempre pensó que su fin le llegaría en alta mar.Ahora, maldice su destino burlón y espera suhora postrado en un lecho tierra adentro, porquela humedad es lo peor que hay para su galopanteartrosis.

Deadman

355. EL MISTERI DELSANTODOMINGOLa sang dels innocents va inundar tota la coberta iva relliscar per la proa del Bonaesperança. Comllàgrimes, va esquitxar de vermell el rostreangelical que coronava el tallamar i rodolà per lesseves galtes dissolent-se a l’aigua només caure.La tripulació del Santodomingo saquejava labodega i recollia el botí. Un cruixit de fusta vaparalitzar l’alegre trafegament sobre la coberta delxabec pirata. La darrera pregària del imberbegrumet havia aconseguit despertar l’ànima delguardià alat que com una torxa encesa, vaascendir pel bauprès i aniquilà tots els impiussaquejadors. En la llunyania, el capità delNigromant posà rumb a la columna de fum. Quanla dotació del bergantí abordà les dues naus, noquedava cap rastre de vida i comprovaren,aterrats, com el cap del mascaró delSantodomingo havia estat arrencat i el venjador defusta policromada el sostenia sobre lestranquil·les aigües.

Corsari

356. ARCABÚS ANIMAL... Terra a la vista! Hissem veles! Llevem àncores!A babord! A estribord! Ens ataquen! El tresor! Quinbon dia que fa! Compte, que ve tempesta! On ésla meva cama de fusta? Algú ha vist el meu ull devidre? Ja s’ha tornat a enfilar al màstil el mico...No se’n recorda que després passa por i l’hem derescatar!? Per les barbes de Neptú! El mapa! Unsubmarí! Dofins! Balenes! Que cantin lessirenes!...- Escolta... Vols dir que no deu estar somiant, ellloro?

Parrot

357. LA NIT I EL PIRATAEra un corsari temible. Capità de la nau mésferotge. Quan hissava la seva bandera; faroners,pescadors i comerciants tremolaven aterrits,incapaços de cap mena de defensa. El saqueigera, aleshores, ben fàcil.Però, arribada la nit, quan sortia la lluna, elterrible pirata, amb els ulls plens de pena,entonava cançons dolces mentre pensava en samare.

Pota Coixa

358. ANÍBAL- Les lectores de la teva última novel·la hanquedat captivades amb l’apassionada històriad’amor. La fugida de l’Aníbal està en boca de tots- digué la senyora Bourmont amb els ullsespurnejants de felicitat - Espero ansiosa, elsegüent relat de la col·lecció. Vull un acabamentespectacular - conclogué oferint-me un saquetamb monedes.Ja en la taberna rellegí el comiat delsprotagonistes. «L’Aníbal marxà amb tot el seucoratge i valor. El distingí en aquelles aigüesenferotgides, mentre aixecava la mà com a símbolde comiat, encara que tenia la certesa que ensretrobaríem. Lluitant contra les onadesdesaparegué en l’horitzó».- Capitana, abandoni el món literari. Recuperem elnostre vaixell de les mans d’en Greiffenstein -m’interrompí el meu timoner.- Ja pot començar a tremolar aquest malparit!L’Aníbal no només és el meu vaixell, sinó la mevallibertat.

Sherezade

359. LES JOIESEl vaixell es veia de lluny però s’aproximavaràpidament.- Amagueu les joies! Prepareu-vos tots a coberta!La cara bruta i seca del capità reflectia la sevapreocupació. De sobte... aquell record una altravegada.Un llit, una dona gran estirada sobre ell, un nenamb la cara pegada a la seva boca: «Mai, mai, fillmeu acceptis un encàrrec que tingui a veure ambjoies. Serà la teva perdició».El nen era ell i la vella, la seva mare. Els primerscanons van disparar... En aquell moment ho vatenir clar. Tot s’havia acabat.

ECM

360. INCOMPRENSIBLEBONDADEn el atardecer hay un momento en el que todavíadistingo el horizonte y ya empiezo a ver algunasestrellas. Como la línea del horizonte es bienvisible puedo medir con facilidad la altura dealgunos astros.Cada día elijo a mis preferidas compañeras deviaje. La estrella del ojo de Tauro, llamadaAldebarán u otras como Antares y Altair. La delhombro derecho de Orión, llamada Betelgeuse, ola del pie izquierdo de Orión, llamada Rigel, o ladeslumbrante estrella del Can Mayor, llamadaSirio.Calculo la altura cuidadosamente con micuadrante y con el compás determino mi Norte ymi meridiano. Busco la estrella cerca de esa líneapara que, cuando pase por ahí me diga la latitud.Somos seres despreciables, violentos, egoístas,dignos de abominación. Sin embargo, lasestrellas nos ayudan en nuestra depredadoranavegación.¿Por qué es el cielo tan amable y generoso?

Chacho Paniagua

361. BLAU MARÍEl capità passeja amb aire tranquil per la coberta,anys d’ofici fan que no se li noti el neguit queporta dintre.El seu gest impassible reparteix por i seguretat aparts iguals. Mirada glacial, inescrutable, letal,entrenada a sang i foc.Els ulls blaus salten d’un canó a un altre, fentcàlculs amb infinites variables: ràpid, metòdic,professional.No perd de vista el drap que s’apropa cada copmés, inexorable, bandera falsa que respecta lesregles pactades del joc de l’engany.Prem amb força la mà sobre l’empunyadora de laseva espasa, els artells blancs per la pressió, nohi ha marxa enrera.El crit se li forma a poc a poc a la gola, en tensiótot el cos, i se li escapa gairebé com un udolanimal:- A l’abordatge!

Sal Marina

Page 52: Llibre recull tots microrelats 2015

362. MUJERES PIRATAAño Mil y Setecientos y VeintePrisión de JamaicaNuevo MundoEl cadalso esperaba. Mientras recorría el pasillo,meneaba la cabeza a diestra y siniestra,negando. Había perdido el olor de la mar, la vozdel viento, la libertad del horizonte.Tras varios días de asedio, con el valor perdido,los hombres se dieron a la bebida; malditoscobardes... pero nosotras no nos rendimos... lasangre caliente, los gritos de Mary, luchandocomo fieras, cuando aquellos bellacos filibusterosabordaban la cubierta del Kingston.Abogamos por nuestros vientres y nos perdonaronla vida; igualmente, Mary murió de fiebre.Los guardas se detuvieron. El olor a heces al abrirel portón del calabozo la devolvió a la realidad. Nole había visto desde entonces. Allí estaba elmiserable...- Lamento verte así, Jack - dijo - pero si hubierasluchado como un hombre, ahora no tendrían quecolgarte como a un perro.Anne Bonny

Catalina Paradís

363. EL CUADRO DE LACOMPARSALas manos de uno de los piratas se posaban enlos hombros de Juan Car, alias J.C, su capitán.Se alejó del lienzo y contempló la escenasatisfecho. Bien representados quedaban alfanjesy arcabuces. El cuadro de la Comparsa LosPiratas con motivo de su Aniversario por finestaba terminado. Hasta aquella mañana no habíapodido darle el toque final pues no habían estadolistos los nuevos pañuelos para la cabeza. Unproblema con el tintado era el culpable. Habíansido semanas de duro trabajo. Las fiestascomenzarían al día siguiente. No quedaba yanadie en la estancia. Un fuerte olor a disolvente loenvolvía todo. Colocó las brochas en su lugar.Cerró la puerta y se fue.

Henry

364. MÉS ROMGrumet! aquesta cicatriu que put i et parteix lacara et portarà a la mort si no la desinfectes ambmés rom! i vosaltres, feu callar el lloro! Fa estonaque el sento imitar el cloc de la pota de fusta deton pare mentre dóna ordres a l’empara de labandera negra.I ara... porta l’ampolla... hehe, saps que si seguimbevent aviat m’afiguraràs la millor de les noies quem’espera a port? Mariners! atureu-lo! Grumet, note’n vagis encara! quasi sento els teus mugronsapuntant-me inflats sota la roba. Va... dius que ésel vent que es cola per la finestra? acosta’t.Deixa’m somiar amb el perfum dels rissos ibaixem després a perdre’ns entre les bótes de labodega. Demà tu mateix me’en reclamaràs latorna.

Stevenson

365. SANGRE CORSARIAEl Fantasma desplegó su bandera negra y todo elhorizonte se vistió del color de la muerte. Aquelbergantín surgió inesperadamente de lasprofundidades del mar y estaba ya pegado a lapopa del galeón español. El almirante desplegósu catalejo, y el capitán corsario, la codicia de suúnico ojo. La Isabela estaba perdida. Virórápidamente a estribor, pero sus cuarentacañones no tuvieron tiempo de levantar las portasde sus troneras. Las culebrinas de aquel demonioescupieron muerte y desarbolaron el palo demesana y el trinquete. Los garfios no tardaron enclavarse con saña en la borda de su presa. Elviento mezclaba gritos, sangre y pólvora en laslonas desgarradas. Los tiburones aguardaban supasto y daban cuenta de algunos playmobil queflotaban a la deriva, cuando su madre se arrodillódelante de la bañera, enarbolando el champú y laesponja.

Patato

366. AÑORANZANavío mecido sobre un susurro adormecedor.Quejumbrosa madera castigada, crepitando conel vaivén. Sobre la borda, ojos cerrados, metransporto lejos, añorado del dulce Mediterráneonativo. Ese dios que me maldice, que bendigaeste Caribe de cálidas aguas y tierra virgen!Libertad ayer desconocida, hoy es mi bandera,negra como mi vida.El tiempo se mide en cicatrices. Regada lacubierta con mi sangre, me hice salvaje.Desprovisto de moral cristiana improvisé algonuevo. Solitario, apátrida y sin ley.Abro los ojos. Exaltación! Mamá? Que será deella? Respiro, suspiro. El Sol calienta mi rosadacara. Pupilas afinadas, atisbo el horizonte; Cielo ymar... lapso de tristeza en el paraíso. Pero, yaquello? Un punto rompe el lienzo azul. Bocallena de saliva. Mano alzada y rostro agrio.«Galeón a la vista!!»Escupo.Un día más, cómo el primero.Quizá sea el último... o no.

Winston Smith

367. UNA DE PIRATES... IROMANSS. II aC. El vaixell romà Odisseus havia sortit dePortus Claudius creuant el Mare Nostrum endirecció a Tarraco amb un carregament d’àmforesd’oli, saladures i vi.A la cala d’Aiguablava la nau romana va seratacada per un vaixell pirata que els esperavarefugiat entre les roques i que va esperar unmoment de temporal i forta tramuntana perabordar la nau romana amb intenció d’apropiar-sede la seva càrrega.L’embarcació pirata de petites mides i carregadaamb només cinc homes, va envestir l’Odisseusper aconseguir el seu botí i en mig de la trifulga iper efecte de les fortes onades, el vaixell romà esva enfonsar quedant a tan sols 3 metres defondària. Regalant el seu carregament al «MarMedi Terraneum» on quedaria a redós delssegles.6/7/2015. Troben al fondejador d’Aiguablava laprimera àmfora romana amb la inscripció «Oleumdulce».

MJ

368. ¡AL ABORDAJE!- ¡Al abordaje! - gritó el capitán pirata, en avistar elbarco que de pronto apareció en el horizonte.El enemigo se acercaba a gran velocidad. Lospiratas izaron las velas, la bandera oscuraondeaba con el viento en el palo mayor. El capitángiró 80 grados a estribor para encararse cara acara con el enemigo. Dispararon los cañones y...el enemigo se hundió de forma vertical en lasprofundidades del océano. Ni siquiera con unagujero en el casquete, solamente se hundió conel ruido de un solo disparo.Los piratas celebraron la victoria con sumaalegría, pese a que no pudieron saquear el barcovencido.De pronto, y sin previo aviso, salió un dinosauriodel mar. El barco se levantó de la superficie y volóhacia él para derivarlo.Y, en medio de esta ficticia batalla, se escuchóuna voz:- ¡Javi, sal de la bañera!

Portgras D. Ace

369. VELLS RECORDS A LAVISTA!Remenant fotos antigues m’hi vaig adonar... Eracert el que m’havia explicat l’àvia; el tatuatge alpit, l’arracada a l’orella i aquella estranya afecciópels lloros. Tot cobrava sentit. Bocabadat igairebé sense respiració vaig guardar-me aquellafotografia en blanc i negre esmicolada pel pas deltemps. Refugiat de qualsevol ànima vaig tornar atreure la fotografia per admirar-la. Quin goig feial’avi, mai l’havia vist tan ben plantat com enaquella instantània; sempre anava coixejant del

peu esquerre i estava ple de cicatrius. Quan li vaigdonar la volta a la imatge, els meus dits tapavenuns mots de cal·ligrafia més aviat dolenta quedeien: «El calaix de la tauleta té un doble fons».Ràpidament vaig suposar que l’autor era l’avi i vaigcórrer cap al que era la seva habitació. Removentel fons del calaix vaig trobar una brúixola.Amb decisió vaig afirmar: - Avi, continuaré la tevahistòria.

Inile

370. MASSA PETIT PER SERPIRATAEl barret vermell li anava un pèl massa gran,gairebé li tapava aquells dos botons negres comel sutge que tenia per ulls. La camisa negra ivermella semblava una bandera sandinista, en plecombat rebel contra tota maldat. Els pantalonsnegres li anaven balders de tot arreu i els portavaarromangats per damunt els turmellsesprimatxats, ossuts i nus com els peus.Jo el podia veure des de la meva habitació, peròell no sabia que l’estava espiant. El cor s’em vagelar en sentir la seva proclama contra l’osset depeluix que tenia per enemic.- No t’acostaràs mai més a ella! Ni se t’acudi! Ohauràs de passar pel damunt del meu cadàver,masclista de merda!Aquests mots van clavar-se’m fins al moll del’ànima retuda i el morat de l’ull dret va coure’mmentre se’m negaven els ulls de ràbia iimpotència.

Puck

371. OFICI IMPOSATMai havia volgut ser pirata, però, fill de CalicóJack i Anne Bonny, al segle XVIII no podia triar unaltre ofici.És un pirata temut, atès que ha tingut bonsmestres: hàbil estratega, sap portar els seushomes que lluitarien per ell fins a la mort sicalgués. Però ell evita haver d’agafar el sabre, lalluita cos a cos no és sant de la seva devoció. Laseva personalitat en la intimitat no es corresponamb l’esperada d’un pirata, tot i que en públic hodissimula força bé. Podríem dir que heretà de sonpare l’elegància i de sa mare... ehem, la feminitat.Només pensa en acumular una bona quantitat dediners i joes, i retirar-se amb el segon d’abord onningú els conegui a dissenyar casaques decolors.

Carme

372. IMBERBEVolia ser pirata. El seu pare sempre havia volgutser manobre, o això li havia dit. Però ell volia serpirata. Només veia el mar uns dies a l’any, elsmés feliços. Als 13 anys estava eufòric. Aviat lisortiria la barba, es posaria un nom adequat imarxaria amb els seus amics a navegar i a fer elque fessin els pirates. La seva mare li deia que nopodia ser pirata, que havia d’estudiar. Als 15començava a preocupar-se perquè encara notenia ni un sol pèl a la cara. La Marina i les altresparlaven de les barbes dels nois grans del’institut. Als 17 anys va entendre que mai tindriabarba i la Marina va ser l’última en dir-li que nopodia ser pirata. Finalment, ell que volia serpirata, va deixar de creure. Ara descansa sotaterra el pirata sense barba, pirata sense vaixell.

Dabheid

373. PESCADORSEl pescador forçut plora quan nota el kalàixnikov.Un company veterà rep un cop de culata. Crida«fucking pirate» amb accent filipí, i tots escalmen.A fora, la pell del cabdill es confon amb la nit. Unaparaula ha sentit clara: «pirata!» tot i que nomésparla el benaadir de la costa on collia llagostes,sap que és la llengua del blancs que buidaven detonyines la mar on pescava el pare, mentre lillençaven aigua bullent sobre la barca perallunyar-lo.

Page 53: Llibre recull tots microrelats 2015

Pirata li diuen; i aquells furtius què eren?«Mariners», li respondrien. «Pescadors». No comell.L’exèrcit vindrà demà, a rescatar els segrestats del’últim pirata de la regió. Mercenaris al servei d’ungovern que no sent seu. Fugirà, si l’enxampenlluitarà; i potser tothom aplaudirà la mort d’un que nopodia viure de la pesca, i que va preferir ser pirata.

Xavisic374. EL BARCO MALDITO- ¡Barco a estribor! ¡Prepárense para el abordaje!Por fin. Llevaban semanas, tal vez meses, sinavistar un solo navío. La tripulación estaba tanaburrida que había empezado a hacer tiro a lagaviota con los cuchillos. Dos tripulantes ya sehabían quedado tuertos.Pero finalmente la suerte ha acabado llamando asus camarotes. Era un barco precioso, con unasimponentes velas negras, y un hermoso dragón amodo de mascarón.Lo querían, lo necesitaban, y nadie les impediríatomarlo.Toda la tripulación, capitán incluido, se lanzó entropel al barco riendo y gritando.- ¡El oro será nuestro! - corearon al unísono.Pero nada más poner un pie en cubierta, losmarineros empezaron a caer. Estaban siendodisparados pero nadie lograba ver desde dónde.Entonces el capitán corrió a cubrirse y descubrióa dos niños escondidos detrás de un barril demanzanas apuntándole directamente al corazón.

Marethyu

375. PUNT DE FUGAPirates! - Criden, i s’imaginen les històries quehan colpit més i que s’han engrandit i engreixatde tinta i romanen espectaculars a la memòriadels homes. Sóc pirata, tot i que no heprotagonitzat violacions ni saqueigs i tota la sangque he vist ha estat la que se’m fa a les mans pelfred del mar i l’efecte de la sal a l’ambient.Navego sobre quatre taulons, que el pes d’un solcanó enfonsaria. Porto anys perseguint el punt defuga, i me’n adono que com més poses a provaels seus límits, més gran es fa l’horitzó. Però, ai!Els límits els posen les persones; diuen que elmar té amo, i per anar més enllà de les fronteresfantasmes és que em persegueixen! Tanmateix,pel que fa a mi, més m’estimo morir abraçat perla fúria humida de l’amo vertader, que fer-ho a lesmans d’un home.

JèssicAyala

376. AMARGA VICTÒRIAAmb un gir brusc del canell desgavellà l’atac delcapità britànic i, sense donar-li temps areaccionar, el traspassà amb la seva espasa.Mentre l’anglès queia abatut per l’estocadamortal, es girà i contemplà des del pont decomandament com els darrers focus deresistència britànics eren neutralitzats pels seushomes.La fragata de 32 canons era seva. Els crits de joiadels seus companys pirates celebraven ja la novavictòria.Enmig del fum que es dissipava entre els raigs delsol sobre la coberta li sembla veure el rostresomrient de Rubí. La seva mort estava sentvenjada. Dos dels tres vaixells britànics quehavien participat a l’atac a l’illa de Tortuga i quehavien causat tants de morts estaven a les sevesmans. Només en quedava un i ara amb la sevapetita flotilla no se li escaparia. Però la trobavatant a faltar.

Samuel Black Bellamy

377. ALAURIN. 1786Vigilando la barca únicamente estaba unmuchacho, que al verme llegar se sorprendió pormi presencia en aquella playa desierta. Trashablar, logré saber que era el hijo del patrón de lasaetía. De seguro que no tendrían ningúninconveniente en llevarme hasta Melilla en labarca.Sentados en la arena, y mientras esperábamosque el padre llegase, de una calabaza con vino,ambos a morro, echamos un largo trago.

Mi siguiente recuerdo fue el golpear de mi cabezacontra los maderos del barco, con mis manos ymis piernas atadas. Lentamente fui tomandoconciencia de mi nueva situación. Había caído enmanos de piratas. El zagal había fingido beber.El viento dejó de soplar. A cada embate de lasolas, la vela flameaba indolentemente. Sentía mispiernas y brazos, adormecidos.Recé y me deslicé hacia el agua. Prefería lamuerte a la esclavitud en Argel.

El que pasaba por aquí el domingo por la tarde

378. UN CAPITÁN PIRATA DENUEVE AÑOS¡Al abordajeeeee!El grito de Pablo atrajo sobre él todas lasmiradas.Con un pie en la silla y otro sobre el pupitre, yenarbolando la regla en un gesto muycinematográfico, Pablo incitaba al resto de laclase a una proeza a la que sus compañerosasistían atónitos.Nunca antes nadie se había atrevido a tal osadíaen el aula, y menos aún delante de sorTribulación, la temida profesora de Historia ydirectora del colegio, quien, igual de sorprendidaque sus alumnos ante tamaño acto deinsubordinación, trataba inútilmente de fulminarlodesde la tarima con la mirada.Y es que desde que esa mañana el oculista lehubiera puesto un parche en el ojo, Pablo no erasino un capitán pirata de un bajel de tres palos ycuarenta cañones por banda que estaba a puntode abordar un galeón español con las bodegasrepletas de oro.

Azul marino

379. QUIN PIRATA ETS TU?Avís a navegantsTots aquells pirates que es desplacin en transportpúblic a Barcelona han de mirar a dreta i esquerrai sobretot, sobretot, al darrera.Un nou pirata desconegut ens ronda. En lloc derobar joies, diners, targes de crèdit, bé el que ésnormal, es dedica a robar gomes d’esborrar,llapisos, bolígrafs i tota mena d’estris escolars.Els pirates petits ja no saben què fer perpresentar els deures a temps. I els gentilstampoc. Els professors de la ciutat no reben elsdeures a l’hora i quan els reben estan plens detatxadures.Per tot això demano a tots els nostres que elfacin parar. Perquè una cosa és robar i l’altracomplicar-nos la vida.SignatAutoritat pirata

Lia Pau

380. ETERNA FEROCIDADEra un día muy esperado. Habían sido capturadosy por fin iba a ver como la justicia hacía su trabajoy ponía recto lo que había estado torcido duranteaños.Había visto como morían mis colegas. Cruelmenteasesinados por las sucias manos de esosdesalmados.En la plaza de armas había corros y los reos, enun rincón, esperaban el veredicto.Teníamos niebla cerrada. De repente, un fogonazoen el horizonte. En pocos segundos el ruido delcañonazo. Nos atacaban. Los grandes muros denuestra fortaleza resistían.Otro fogonazo. Conté. 4 segundos y el ruido delcañón. Estaban a 8 cables de nuestra posición.Calibramos los cañones y lanzamos andanadas.Un cañonazo fue a dar justo en el lugar donde losreos aguardaban. Murieron todos pero unobalbuceó justo antes de expirar.Hoy nos vamos nosotros. Amaina. Pero otrosllegan y todo volverá a rugir. Mientras existanmares, habrá temporales.

Chacho Paniagua

381. LA TRAICIÓN DEL IMPERIO

Edward Smith miraba la espada de su padre, loúnico que le quedaba de su hogar. Le habíaacompañado desde los bajos fondos de Londreshasta ese momento. Levantó la vista, miró a sualrededor y constató su derrota.La primera descarga había quebrado sus trespalos y había dejado el casco de su bricbarcahecho un colador. La segunda, metralla, habíadejado la mitad de sus hombres muertos omalheridos. Era el fin. Edward caminó a pasotranquilo hacia el puente del bricbarca. Miró a sufrente, un navío de línea de Su Majestad, el HMSVictory, representaba el poder del imperiobritánico en esas aguas.Qué ironía, pensó Edward. Ese navío no estaríaahí, si no fuera por hombres como él. Pero lostiempos donde un corsario podía llegar a caballeroeran historia. A fin de cuentas a nuestro parecercualquier tiempo pasado fue mejor.

Eragon382. RETRAT D’UNA FAMÍLIAPIRATASom una família de pirates. L’avi ja té una edatque no pot fer l’indi, vull dir, el pirata. Sordejad’una oïda i ja no se l’entén quan parla. Així que elpare ha decidit jubilar-lo. Aquest matí, abans desalpar, la tripulació li ha retret un homenatge moltemotiu. A partir d’ara el vaixell durà el seu nom.Ha plorat com un nen.És molt divertit sentir-lo discutir amb l’àvia. Ahirvam obligar-lo a banyar-se. Xapotejava com ungos. Crec que no sap nedar. L’àvia li ensabonavael cap i jo li raspallava l’esquena. Després el vamafaitar. Ja no sembla un pirata. L’àvia no és benbé una pirata, però col·labora amb la pirateria: espassa l’estona rentant, planxant i cosint lesnostres casaques. I encara té prou temps perpreparar-nos les carmanyoles. I la mare d’aquí apoc s’haurà d’agafar una excedència perquè estàen camí un piratet.

Alex

383. NI TÍTULO, NI BANDERA- ¿Condenarme por piratería? Mis señores, quepoco os conocéis.Me dijeron hace tiempo que las paredes guardansecretos. Y si hablaran, más de un rey caería conellas. Tal vez sea por eso que todos los grandesdefienden cada piedra, gota y planta que nace yflorece entre sus muros. ¿Tienen miedo a quedifundan lo que es cierto?Lo cual me lleva a pensar que los hombres sonmuy ilusos... Hacéis creer que con oro y piedraspreciosas, lograréis encerrar vuestro oscuromundo.Sin embargo, lo que más me fascina, misseñores, es que prometéis salvaguardar vuestroreino, pero sólo alcanzo ver un teatro detrás devuestras palabras.Mis señores, os vendría bien recordar que al igualque un rey puede volverse pirata, un pirata puededevenir rey.

Ubach

384. SORPRESATodos los piratas permanecen en cubierta,mirando, estupefactos aquel enorme barco sinpalos.Acarician los cañones de bronce para que setranquilicen frente aquella visión inesperada.El capitán Tortuga a través del catalejo nodistingue ni cañones ni escotillas.Silencio. El mar sereno permite que el aire sellene de extraños sonidos y nauseabundos olores.Abordaje. Los bravos piratas colocan las planchasy toman el navío sin resistencia.Pillaje. Ocho tripulantes: cuatro mujeres, cuatrohombres y dos docenas de galaxias de animalesque los reciben a coces y a mordiscos.Sucios de excrementos, los piratas retroceden alas cubiertas del mercante zoológico mediociegos y asustados.Entonces...El capitán Tortuga interroga a su enemigo que,pálido, tiembla de miedo.Su barba está llena de piojos, garrapatas ychinches.

Page 54: Llibre recull tots microrelats 2015

Tortuga se señala con el dedo índice de su manoizquierda el pecho y le pregunta:Yo Tortuga... ¿y tú?Noé.

Lagarto

385. BARBAROSAMai hagués pogut imaginar, ni quan abusava delrom, que ell, el gran capità Barbarosa, el temutpirata conegut per la seva crueltat i violència,acabaria sol en aquella illa deserta i paradisíacaen què l’havien abandonat després de ser traït pertota la tripulació. Ara, però, gaudia de l’illa.Després de tot, tanta farsa sobre la sevapersonalitat era esgotadora. Només li faltava queun nàufrag de bon veure es deixés caure per allíper tenir una mica d’entreteniment. I per si aquestapareixia, es bronzejava per lluir millor cos.Després de tot, només hi ha una primera vegadaper a una primera bona impressió.

JORDIDRAKE

386. EL FILL DE LATRAMONTANAQue se n’ha fet d’aquell nen que bressolava cadanit entre els meus braços seguint el suau so deles onades?Què se n’ha fet d’aquell nen que, tossut, corriaamb la tramuntana de cara, lluitant en un cos acos enriolat contra el vent?Un matí de calma vas marxar, mar enllà. «Elvaixell serà ara casa meva, mare. Quan de nit lesaigües gronxin el vaixell, serà com si encaraesigués al teu costat».T’has convertit en una ferotge bèstia de mar. Lateva lluita ja no és enriolada. La mou la cobdícia,el plaer de la dominació del cos i l’esperit delsaltres navegants. Has ferit i matat. Potser tambét’han ferit a tu... o potser t’han mort.Però cada capvespre m’acosto a la platja iescolto les onades. Potser algun dia la sevaremor es veurà trencada pel teu vaixell que ettorna a casa. Potser...

Tramontana

387. QUE VE EN DRAGUT!- Si no et portes bé vindrà en Dragut!, repetia una ialtra vegada la mare alhora que recordava quan depetita també la renyaven amb la mateixaamenaça.La història d’en Dragut que, està gravada a lallinda de pedra de la porta de l’esglèsia de SantaMaria de Pineda de Mar, roman en la memòriadels pinetencs, que avui, encara restenimpressionats pels fets.Era la matinada del dissabte 1 d’agost de 1545,poc abans de que sortís Sol quan onze galeres deturcs capitanejades per Dragut, el famós corsariotomà, van desembarcar a la platja. Les poquesdefenses i fortaleses de la vila no van servir de resdavant l’embranzida barbaresca i en poca estonaels pirates es van apoderar totalment de lapoblació. Van cremar moltes cases i vanassassinar alguns veïns. D’altres, amb més sort,van ser agafats com a ostatges.

Històriesdemar

388. EL TESORO DE LAFELICIDADHace mucho tiempo en la era de los piratas...Un día en la plaza los piratas salvajes,escucharon a un señor gritando como loco«¡existe el tesoro, existe! y está enterrado en lomás profundo de la isla caribeña».Al instante los piratas empezaron a embarcarpara buscar el tesoro.Superaron pruebas, atravesaron mares y tierrapara poder encontrar la isla. Cuando llegaron a sudestino desembarcaron, aunque lejos de la isla.Allí aparecieron los nativos y los piratas salvajeslucharon contra su enemigo como bestias,finalmente ganaron los piratas.El capitán de la tripulación sacó el mapa para verdonde estaba la X, y comenzaron a excavar.

Sacaron el cofre, había una carta que decía «elmejor tesoro que puede existir es tener paz yalegría».Los piratas se fueron desanimados, porque nohabía oro, pero ahora eran mejores luchadores ymejores personas porque entendieron el mensajedel cofre.

El malegueton

389. EL BOTÍN MÁS PRECIADOSurcaba los mares con una fuerza sobrehumana,difundiendo temor a su paso. Todos quedabancompletamente embelesados al ver navegar tanmajestuoso velero, batallando sin cesar contra lasferoces olas que las divinidades materializaban.En la dirigente de tan magnífico ejemplar marino,iba al mando un sujeto, despojo de la nación,alma del diablo, caracterizado no por subravuconería ni su valor, si no por su grasientaapariencia y humor. El resto de la embarcaciónestaba formado por un par de incompetentessemejantes, provenientes de cualquier lugarrecóndito del mundo, sin misión alguna queresolver.Así te cuento, fiel lector, que a pesar de losconflictos batallados, no hubo tripulación algunaque maniobrara con tanta exquisitez, como laspiezas de un complejo mecanismo. Estoshombres, llegan hasta nuestros oídos hoy,llamándose piratas y saqueando corazones,desde tiempos muy remotos, en busca del botínmás preciado: nuestra alma.

Ladrones de esencias

390. PIRATES CÒSMICSHauríem d’haver intervingut abans. Ja es veia queel planeta terra estava col·lapsat de pirates.Hauríem d’haver imaginat que acabarien per venir,sobretot els pitjors, que es podien permetreadquirir un coet pirata.Entre els antics, els de mar, fins i tot n’hi havia debones persones, amants de la llibertat o fugitiusd’una falsa justícia. Després es van reproduir combolets. El costum de robar i viure del treball delsaltres es va escampar més enllà dels mars. Lapirateria era l’ofici més estès: polítics,empresaris, esportistes, estrelles del cinema,banquers (aquests eren els què ho tenien mésfàcil, perquè la gent els donava els seus estalvis obé els pagaven tota la vida per tal que elsdeixessin diners per a comprar on aixoplugar-se).Molts professionals de la pirateria i poca genthonesta. I aquí els tenim. Ja no es pot circular perl’espai sense por.

Igu

391. SALVACIÓN EN EL FIN DELMUNDO I¡Que me parta un rayo si termino convertido en unPirata! gritó el Capitán de Mar y Guerra sin que leresultara una Odisea como la de los Argonautas,y pensó ¡Alea Jacta Est!, los Piratas del Caribe,¡no vencerán!, aunque no deseaba que su barcoterminara a 20.000 Leguas de Viaje Submarino,pero se dejó de divagues y bebió de las aguas delLeteo, sólo en su mente, ¡porque aún estaba vivo!y elevó sus plegarias a Sant Jordi para que sunao, muy parecida a la Coca de Mataró, nonaufrague y ¡por las barbas de Neptuno que no lopermitiría!, y como si su barco fuera elSkidbladhnir del dios Odín, salieron airosos de labatalla y se salvaron de tener la suerte delHolandés Errante... y como respuesta a lasplegarias del capitán, ¡vio la luz, si, la luz del Farodel Fin del Mundo!

Argos

392. EL PIRATA ALPARGATAEl pirata Alpargata es el típico pirata con subandera de calavera y el parche negro en el ojo,pero tenía una peculiaridad y es que tenía lamano de hojalata ya que perdió la suya luchandocon un tiburón, pero eso a él no le importabademasiado ya estaba acostumbrado.

El pirara Alpargata emprendió su viaje junto a sutripulación hacia la isla Salsipuedes, donde seescondía un tesoro.Durante el viaje, uno de los tripulantes gritó.¡Mujer en peligro!¡A lo que el pirata le lanzó un salvavidas a la mujery ésta se sumó también al viaje!Cuando llegaron se pusieron a buscar el tesoro.¡He encontrado el tesoro! Gritó la mujer.Cuando el pirata lo abrió no encontró dinero, solohabía comida. Éste no se imaginaba que le iba aser tan útil ya que inesperadamente el barcohabía desaparecido y nunca podrán salir de allí.

Sarita

393. BONITOS MOMENTOSSergio de bien pequeño le gustaba ser pirata,porque le gustaba pelear con la espada deplástico e imaginar ir a las islas a robar. Él esrubio, alto, fuerte, siempre confía en la gente desu alrededor. Vive en América.Sus padres no le dejaban ser pirata porqueacabaría muy mal.Su mejor amigo Gustavo también le gustaba serpirata.Acordaron que a los 16 años se irían de casa,para ser piratas como deseaban.En 2 años consiguieron 300 tripulantes.El capitán era Sergio, el comandante eraGustavo. Todos pusieron dinero para comprar unvelero, unos cañones, comida, etc.Zarparon hacia los profundos mares y océanos.Finalmente llegaron a Hispania. Robaron todo loque pudieron.Sergio se enamoró de la reina Sofía y tuvieronmuchos hijos.

Gareth Bale

394. LA FIESTA DE LOSPIRATASDesoyendo el hipnótico canto de una sirena, veloznavega un bajel pirata.Acarician el horizonte del Mediterráneo losprimeros rayos de un sol radiante. El cielo es unespejismo de luz tamizada por nubes de algodón.Plena canícula. Y el mascarón de proa se elevaseñalando al puerto de Palamós...Por esta vez, nuestros piratas no van a saquearninguna aldea ni a expoliar tesoros escondidos enpequeñas iglesias rurales.No desean conseguir botín alguno, fruto de suvoraz rapiña. Tan solo desean divertirse en lataberna portuaria «La Calavera», abierta día ynoche para intrépidos bucaneros.Desde la lejanía, la brisa trae sabor a ron.Aromas a dulce sudor y a sexo se entremezclanjunto al perfume penetrante del salitre.Perfecta combinación que enardece los sentidosen un exultante himno a la sensualidad y a laalegría de vivir.¡¡Días de rosas, jóvenes noches...!!

KUKI

395. UNA MALA JUGADAAsaltan un barco.Roban el cofre.Unos quieren quedarse el barco, los otros no.Discuten entre ellos.Los tripulantes del barco aprovechan la ocasión.Tiran a los piratas al agua.Se quedan el cofre.Y salen a toda vela.

J L

396. EL MALVADO ALZHEIMERLas olas besan el mascarón, abrazan el alcázar,devoran las velas...El desteñido fulgor de la luna ilumina la lenguaensordecedora que engulle al orgulloso bergantín.El quejido de los mástiles al quebrarse anuncianlo inevitable... El cielo se hunde... Alguien grita,resiste las embestidas, cae, ríe... como pidiendomás, y su risa, aunque insignificante ante lasfauces del océano, constata una victoria más dela locura sobre la vida.Locura hecha de valentía.

Page 55: Llibre recull tots microrelats 2015

Locura hecha de ideales.Locura hecha de valentía y de ideales.Decenas de tempestades atesoradas, como la deesta noche en la que el pirata ríe, canta,blasfema...Se enciende una luz... unos pasos avanzan...- Señora Bonny, ¿se encuentra bien?Tranquilícese, Anne, ¡está soñando!Hace tiempo que mi abuelita olvidó... olvidó quefue una mujer... pirata, pero algunas noches, undestello de locura regresa a su cabeza y el piratavuelve, feliz, a surcar los mares.

Piticón

397. PATATIESAEl legendario pirata Patatiesa descendíapeligrosamente por la grieta del enorme sifón. Enla profundidad, el mar subía y bajaba rugiendocomo cien dragones. Se agarraba peligrosamentea las raíces húmedas que se abrían paso entrelas rajas del granito. El sable golpeaba sobre lapierna ortopédica de cuerno de narval.Agotado apoyó el pie en el hueco del mohoso ylóbrego pasadizo: avanzó arrastrándose,apartando los viscosos matorrales de helechos ymusgos malolientes y, en un esfuerzo final, llegóal cofre.Patatiesa esbozó una sonrisa: tras años deespera, puso por fin la mano sobre los miles demonedas de oro que el siniestro pirata Malasalescondió.En ese instante una enorme ola subió por el sifóninundándolo todo. El capitán Patatiesa, casiahogado, vio como su madre, horrorizada, mirabalas monedas de chocolate derretirse mientrasescapaban de la zapatilla al ritmo del programaen caliente de la lavadora.

Ulva lactuca

398. EL TESORO MALDITO DELPIRATATiempo de escasez donde fragatas portuguesasmarchaban rumbo América, llegando a unaremota isla llamada República Dominicana, dondeabundaban el oro y diamantes entre las aguascaribeñas controladas por el llamado pirataAsesino, cuya reputación de malvado y ladrónganó asaltando barcos ingleses. En la isla habíaun cofre escondido en una cueva llamada«agujero del infierno» donde aborígenes hacíanritos espirituales invocando al dios del mal. Unavez los portugueses llegaron a la isla ydescubrieron la cueva los mataron a todos. Elpirata asesino al ver los barcos portugueses semantuvo sigiloso con su flota de ambiciosos,esperando el momento para atacarlos. Losportugueses fueron sorprendidos al salir de lacueva con el lujoso botín y fueron despojados delcofre maldito.Los piratas se dirigían hacia sus barcos y antesde pisar el agua, la isla se hundió, llevándoseconsigo el tesoro maldecido por el dios de mal.

Jade

399. ORGULL BORNINo era com deien. Es va apropar amb moltadificultat, va agafar la botella de rom, pas,inspiració, murmuri de fusta arrossegada. Lamirada orfe, un sol ull per frapar a tota latripulació. Va dir: - La vida és meravellosa. Totsvan rabiar entre el sol, la immundícia, l’alcohol i elseu afortunat desdeny. I es va llençar per la borda.

Labailarinaclandestina

400. EL MAL MENOREl cielo empezó a ennegrecer. En el horizonte,densas cortinas de lluvia.La panza de las nubes latía. El viento silbaba.Tomamos rizos para bajar el trapo.Ese día, en cumplimiento de nuestrasobligaciones como piratas, habíamos abordado alURSA, un galeón Inglés. Muchos inocentesmurieron y algunos quedaron lisiados para toda lavida. Hicimos mucho daño.El viento ganaba fuerza. Ordenaron SILENCIO.

De pronto una gran turbonada. La vela mayor locogió todo y el barco empezó a escorar. Nopodíamos arriar. Todo estaba atrancado. El vientoempujaba ya en las tracas del pantoque.Volcábamos irremediablemente.Todos mirábamos al alcázar. El crujido de losbaos y las cuadernas presagiaba lo peor.Finalmente un grito. DEGOLLAD LA VELA.Con nuestros cuchillos nos lanzamos a la panzade la vela. la descuartizamos, el viento atravesó yla nave se adrizó.Como siempre en la mar, nos salvó el mal menor.

Chacho Paniagua

401. MANUAL DEL BON PIRATA... que vols ser pirata?Doncs sigues un pirata, filla, però un de veritat!Sàpigues que un pirata mai pretén adulacions, nitroba debilitat en l’ofensa. Que els demés no etdefineixin amb les seves paraules. Defineix-te tumateixa amb els teus actes.No tinguis por d’envestir un vaixell més gran queel teu: l’aparença no fa la dificultat; un piratadecidit, valent, no té por d’arriscar-ho tot, per anarlluny, a la recerca del seu tresor, del seu somni...d’ell mateix!No naveguis sola, perquè un pirata semprenecessita la seva gent: per compartir èxits ifracassos.Avui, un pirata solca els mars per abatreprejudicis, intoleràncies, fonamentalismes de totamena, que només esclavitzen i malmeten lallibertat.Sigues un pirata d’aquests temps, filla meva.I que la lluna que et guiï no sigui d’or o plata, sinód’ideals, de justícia, de bondats...

Gavina

402. LIBERTADLlevaba horas con aquella monótona tarea de lacual dependían nuestras vidas. Trabajaba concautela, sigilosamente, pero mi mente volabalejos de aquellas paredes. Una bocanada de aireme transportó al timón del bergantín. Sentía subalanceo, la humedad del mar, su inconfundiblesabor a sal, mientras oía el constante golpeteo delas olas contra el viejo casco, el crujir del palomayor y el leve tintineo de las velas.De pronto, me sobresaltaron unas pisadas que seacercaban. Me detuve. Permanecí sentado,simulando que dormía. El dolor de mis dedosentumecidos se agudizó. Reviví, antiguasreyertas, el estruendo del abordaje a otro navío, elintenso olor a pólvora, a sudor, a sangre. Lospasos se alejaron y continué mi cometido. Unsonido imperceptible, hizo abrir los ojos a miscompañeros de celda. El barrote cedía al fin. Lafuga era una realidad.¡Piratas, somos libres!

Jack

403. MARINER EN TERRAAquesta nit, arran de costa, he vist passar unafilera de velers lliscant silenciosament en un marde plata, orsant un ventijol suau, mar endins a larecerca d’un vent propici.De bon matí, un ressol pàl·lid i fred ha començata banyar-ho tot i jo, he anhelat també fer-me a lamar; vull allunyar-me d’aquests vorals farcits demoderns pirates àvids de saqueig; apartar-med’aquest món atrafegat i sorollós per instal·lar-meen una terra silenciosa. Però el meu pessatvaixell sura lleugerament com si d’una gavinaadormida es tractés. Temo encara més la calmaque la tempesta.Sota un sol de plom, no puc fer res més queesperar que s’aixequi el vent.

En Met

404. SALVATSLa fusta s’esmicolava en mil bocins fent callar lesbales que venien xiulant i espetegaven en unapluja d’estelles. La pólvora avançava àvida deprendre en flames com una serp fugissera. El maren calma rebia impactes sords de tota menamentre sortejaven el seu futur a mercè de l’atzar,maleint el present, entre crits esgargamellats

d’auxili, sang i dolor. L’abordatge va durar eternsescassos minuts i la tripulació va quedar sotmesaamb les mirades foses i les mans a la cara. Unaremor de fons va gelar la sang dels botxins delmar i la cridòria, cada cop més ferma, s’acostavaimparable i contundent.- Si et torno a cridar per sopar agafo tot aquestescampall i el foto a mar!!!Estaven salvats...

Zac de Zilènia

405. CAPITÁN HUNDIDOAtrapado en aquel oscuro navíoque ahora le producía hastíoel mar era su pasiónla brisa y la luna sus compañerascon la llegada del alba,volvía a ser el que siempre había sidoun capitán malcaradosiempre respetado y jamás discutidoatravesando las negras tormentasy desafiando su furia con blasfemias.Con la llegada de la nochevolvía de nuevo a su camarote,vencido y derrotado,jamás hubiese imaginadoque tras aquel sencillo abordajele abandonaran las fuerzasy un desconocido sentimiento menguara sucoraje.Contempló el sol sin mirar el cieloy por fuerza lo encerrócomo parte de un botín, su más bella joya tomó.Tras días de encierro y soledad,arrepentido él,le devuelve la libertad.En su mente torturada sigue clavada aquellaúltima miradael desprecio de una mujerahora ella es del marahora ella es de él.

Clara Valero

406. EL SAQUEO, UNAHISTORIA INTERMINABLEEmergió de entre las olas, el tajamar de aquellafragata imponente: La Atrevida.¡Izad el racamento! -Los piratas de cubierta bracearon las vergas,ahora más altas, para la maniobra. Los gavieroslargaron juanetes, sobres y arrastraderas paraganar velocidad. Y el barlovento.¡Puños de escotas firmes! -El HMS Rapé, gobernado por un corsario, huíacargado con los saqueos de Indias.Un aviso...¡Bum..., bum...!Viento por la aleta.Izad arrastraderas. -¡Artilleros! Cureñas bien trincadas... -La Atrevida, se abarloó a tiro de pistola y loscañones hablaron de guerra sin tregua.¡Bum, bum...!¡Bum, bum, bum...!En el alcázar, la voz de mando. El sonido de laarena al caer. Tiempo perdido: tiempo ganado.¡Bum...! ¡Bum...!Tiros desde las cofas. Griterío. Un crujido.Astillas. Hombres heridos y muertos en cubierta.Palo mayor del contrincante, rendido.Velas en facha... -¡Buque al pairo!... -¡Al abordaje! -¿Quien ganó? ¿Quién perdió?...

Flora Smith

407. SUERTE, O DESGRACIALa resaca engulló a Zeleste. Su cuerpo,desmadejado por los zarandeos que los piratasprovocaban estirando los cabos desde babor aestribor, contra la quilla del jabeque, la herían.Había rechazado a Wicked, el pirata.Intentó zafarse de los prietos nudos con susmanos, moviendo las piernas desesperadamentepara separarse de la obra viva, mientras susansias por una bocanada de aire, colapsaban sulucidez. Agotada, se abandonó al destino...

Page 56: Llibre recull tots microrelats 2015

Cesó la brusquedad. Su cabello y sus ropajes semecieron con la densa cadencia del mar. Abriólos ojos súbitamente. Contuvo el instinto de abrirla boca. Se asfixiaba. Arriba, la sombra de unesquife, desde donde jalaron su cuerpo del abrazode las aguas. Miró de soslayo: tiraban a Wickedpor la batayola, atado a un peso. Entonces mirósorprendida a Frilans, el segundo de a bordo, quese había amotinado. Y su corazón se estremeció.

Flora Smith

408. MI TÍO ES UN PIRATANo sé si debería contarlo, pero mi tío es un pirata.Es alto y lleva barba sin arreglar. Camina congracia y seguridad, y cuando ríe, ríe muy fuerte; acarcajada limpia. Los fines de semana los dedicaa lo suyo: navegar.Tiene un barco de hierro en el que, dice, halidiado mil batallas. Le apasiona el mar, ambosson muy buenos amigos. Ha viajado por todo elmundo, y en cada país, cuenta, tiene a unamuchacha esperándole, suspirando por él.Bebe y resiste el alcohol como el que más: desdeque se levanta hasta su imprescindible chupito deron antes de meterse en la cama. Además fumamucho.Tiene amigos y enemigos, y conoce también auna sirena pelirroja que le canta en la noche.A mi tío le rodea un aura especial y siempre huelea playa.Me crees ahora, ¿no? Mi tío es un pirata.

Lluna

409. TRADICIÓN FAMILIARComo si la emoción de encontrar un baúl en tubuhardilla no fuese suficiente, estaba cerrado concandado. Lo prohibido, ya se sabe, aumenta lacuriosidad y despierta la astucia. Pero no mesirvió: el candado estaba abierto,inexplicablemente.Había infinitas probabilidades de que en ese baúlmisterioso no hubiese nada más que fotografíasantiguas, o ropa usada siglos atrás. Pero no fueasí: encontré una caja muy pequeña. Una cajadorada que me cabía en la palma de la mano. Sinpensarlo la abrí. Y qué había, ¡os preguntareis!Pues lo que hallé ahí dentro fue un parche, ¡unparche de pirata!Instintivamente me giré y ahí estaba mi padre, depie, y me dijo sonriendo: ahora que hasdescubierto el secreto familiar, me toca pasarte eltestigo, pequeño bribón. Bienvenido a una largasaga de piratas de tradición familiar.Y ahora, ¿qué me deparaba el futuro?

Lluna

410. SOLO ANTE POSEIDÓNTras el abandono de toda su tripulación, la cual lehabía acompañado en mil y una aventuras,desafiando y saqueando a otros piratas de linajevil y canalla, emprendía un nuevo desafío, solo,con la única compañía de sus dos barriles de ron,los cuales le hacían olvidar todos aquellos amoresque dejaba puerto tras puerto.A lo lejos, en el horizonte el cielo se tornó negro,cual noche sin luna, preparando una tormenta dela cual no podía escapar. Su venerado Dios,Poseidón quería venganza tras haber mancilladocon sus tropelías el nombre de los siete mares.Solo él y su Dios, enzarzados en una dura batallaépica. Cada ola golpeaba el casco de sudesvencijado navío con la furia de un titán,haciendo tambalear cada viejo tablón. Sabía queera su fin, y tras horas de batalla, se rindió e hizodel mar su tumba, su hogar eterno.

John Phillips

411. LA ÚLTIMA BATALLAMe desperté sobresaltado a causa de un fuertetrueno que hizo vibrar todas las paredes delbarco. Mi hermano y yo salimos a cubierta yvimos cómo todos los corsarios estaban luchandocontra el temporal más poderoso que había vividodesde que formaba parte de la tripulación delSigilus, el barco pirata más temido.Después de horas de lucha y resistencia, un rayoimpactó en el mástil del buque. Sin poder hacer

nada, el Sigilus se hundió lentamente en lasaguas gélidas del océano. Aquel magnífico barcoy su temida tripulación que habían salidovictoriosos de tantas y tantas batallas habían sidovencidos por la fuerza de la naturaleza. La únicafuerza que el hombre no puede controlar.

Sigilus

412. EL TRESOR MAI TROBATDesprés de creuar en solitari tot l’Atlàntic a borddel seu atrotinat vaixell, aquell vell capità irlandèsva arribar a les illes Afortunades. Tenia a les sevesmans el mapa del tresor més preuat de tots elstemps: el rellotge de sorra de la llegendària illamai trobada de Sant Brandan que, segons haviasentit xiuxiuejar per les tavernes d’arreu, permetiaviatjar en el temps aquell que el posseís. Ambaquell tresor a les mans el vell pirata decidí salparcap a l’estret de Gibraltar i solcar per sempre mésles aigües de la Mediterrània. En cada viatge através del temps la tripulació esdevenia mésnombrosa i anacrònica: fenicis, turistes, egipcis,immigrants, romans, moriscos, esclaus, grecs,almogàvers, mercaders, banyistes, surfistes,pescadors, traficants... Uns fent gal·la de lasaviesa, la perseverança, l’audàcia, l’estupidesa ola intel·ligència, i d’altres de la seva gens volgudamisèria, pobresa i infortunada existència.

Galway

413. EL VELL PIRATAEl vell pirata s’asseia cansat a popa. Quinalassitud! I no eren els anys viscuts que elfatigaven, no, sinó els canvis que la nova èpocahavia portat.Malgrat la mala fama dels de la seva mena, ni totera sang i fetge, ni el caos era l’amo i senyor. Alcontrari, uns usatges no escrits atorgaven untracte just a tothom. I paraula donada era llei.D’un temps ençà, però, les paraules es feienservir en benefici propi i ja no servien per garantirla dignitat de qui les pronunciava. Un mal vici quetambé s’escampava entre la seva germandat.Estava fastiguejat de tot allò. Sort que tenia undarrer mapa de l’illa del tresor. Un lloc on hi haviatot el necessari per viure, lluny de la mesquinesahumana.Fitant de nou les ones, va moure l’arjau per ferproa al sud, cap al darrer paradís.

Martí l’Humà

414. CADA NOCHEComo cada noche, Santi, Consol y Fernando secercioraron de que no quedara nadie dentro delMuseu Marítim y conectaron las cámaras deseguridad antes de despedirse para regresar asus casas.Como cada noche, desde las juntas del techo sedeslizó hasta el suelo el espíritu de Barbarroja.Allí le esperaba la sombra de Solimán y ambosmovieron el aire para despertar a los fantasmasde Omar el Cruel y Dragut, los corsariosotomanos famosos por sus rápidos abordajes yporque solían pasar a cuchillo a sus prisioneros.Pronto se les unió el alma de John Stein, elcapitán más temido por los galeones españolesque volvían de América cargados de oro y plata.En un instante saltaron a cubierta de la galeraJuan de Austria y juntos recitaron una vez más«La Canción del Pirata».Y, como cada noche, las cámaras del Museu novieron nada.

Oiram

415. OJO DE CRISTALCuenta la leyenda que en los mares que separanlas Indias del paraíso, navegaba la tripulación delcapitán Ojo De Cristal, que había perdido la visiónen una de sus gloriosas batallas. Los piratas,dotados de todo menos de nobleza y decompasión, arrasaban todo cuanto podían,desarrollando su avaricia y robando hasta el másínfimo trozo de pan. Eran odiados por corsariosde los cinco océanos del planeta, ya que sushazañas arriesgadas agrandaban cada vez máslos botines que los rodeaban.

Sin embargo, un lluvioso día, mientras su genteesperaba su regreso a puerto, un sobrecogedorhuracán bañó las aguas del horizonte, y en sucima se dejaba intuir una pequeña nave. Era laembarcación de Ojo De Cristal. El ciclón nocesaba de girar, provocando cada vez más rayosy truenos, llevándose con él, toda la marinería.Calma. Silencio. Al fin los mares habíansaboreado su venganza.

Pandora

416. EL LORO Y LA PATA DEPALOMe había metido en la cama temprano comosiempre, después de cenar una tortilla de jamón yuna pieza de fruta. Estaba en el barco, un galeóndel siglo XVIII - El Tuerto - que mostraba comoenseña una calavera.La botella de ron y el loro que se había puesto enmi hombro me dieron la certeza de que esta vezno podría escapar a mi destino. A mi ladoreposaba un baúl abierto, lleno de monedas deoro y plata suficientes para vivir en la riqueza yo ymi siguiente generación.Spock, el loro, insistía una y otra vez enpreguntarme:- ¿Y mi pata? ¿Dónde está mi pata de palo,abogadoooooo?Ése era yo, un picapleitos principiantesecuestrado por el pirata apodado JohnPiernavieja. Se la quité cuando peleábamos por elbaúl: ¡quiero ser un pirata!

Nadal Vidanat

417. UN NOM DEL S. XXIEls crits d’alegria del Nil desperten a tota lafamília:- Me l’han portat! Els Reis m’han portat el vaixellpirata!Al menjador hi ha una caixa grossa plena depeces i ninos. El Nil munta els mastils, veles,canyons i bandera. Un cop enllestit el vaixell,posa un papagall a l’espatlla del capità i preparala tripulació.- Laura, vols jugar? - Pregunta el Nil a la sevagermana petita.La Laura examina la joguina uns instants, correcap a la seva habitació, regira les seves joguines ies presenta al menjador amb unes ninespetitones.- Aquest vaixell està defectuós, no té nines. Quanjuguem a pirates al pati i jo faig de capitana sócLaura la Despiatada. - Diu la Laura amb un to queespanta al Nil alhora que es tapa un ull amb lamà.- Ja sé quin nom posaré al vaixell: Igualtat - Cridael Nil.

Llapis blau

418. REMORDIMIENTOSEl capitán Alejandro miró a su alrededor agitado.El barco estaba completamente destrozado, y seescuchaba por doquier los gritos que escapabande las gargantas de los hombres al luchar y elentrechocar de los sables. ¡¿Pero qué hacía allísu hijo pequeño?! Paseaba desesperado por lacubierta pero allá donde la posaba veía sangre ycuerpos sin vida.- ¡¿Carlos, dónde estás?! - gritaba tan alto comopodía -.Los enemigos le atacaban ahora que estabavulnerable, pero se necesitaban más para acabarcon aquel pirata, que con un rápido movimiento desu sable rebanaba cuellos.Entre la gente consiguió ver un cuerpo pequeñotumbado en el suelo. Llevado por el pánico fuecorriendo hasta su lado, y al descubrir que unabala había atravesado la cabeza de su hijo se juróque el mundo entero lo pagaría. Todos temblaríanal escuchar su nombre y nunca nadie volvería aarrebatarle nada.

Trimisu

419. TEMPESTADAlejandro abrió los ojos. ¿Qué hacía tirado en elsuelo? Se incorporó y al mirar a su alrededor se

Page 57: Llibre recull tots microrelats 2015

dio cuenta de que todas las superficies estabancubiertas de musgo. ¿Qué había pasado? Derepente la puerta de su camarote se abrió y entróDiego, uno de sus más leales subordinados.- ¡Capitán! - se le notaba tenso - ¡Nos hanabordado!- Probablemente vayan detrás de nuestro tesoro...- contestó serio mientras empuñaba su sable -.Vamos a darles la bienvenida.Pobres de aquellos desgraciados que habíanosado abordar el Tempestad, el barco pirata másfamoso de todos los tiempos.Fue una batalla rápida. En cuanto los vieron sepusieron pálidos y se echaron a temblar.- ¡No es posible! - gritó uno de los desdichados -.- Caballeros, se han equivocado de barco... -sonrió Alejandro, o eso creía él, ya que lo únicoque quedaba de la persona que había sido era unesqueleto quebradizo y con musgo -.

Trimisu

420. UN PIRATA CAMUFLATEl Pere Gratacós era un pirata camuflat. Lluïa unaanella a cada orella, el borrissol del pit lisobresortia joiós per damunt la camisa migdescordada i portava el nom de la seva estimadagravat al braç: Filomena. La tenia sempre al’escullera del port i, gràcies a ella, algunsdiumenges aconseguia fer el fanfarró davantd’alguna mossa enjogassada.No tenia cap cama de fusta, cap mico Bartomeuni cap lloro Felip, però a la feina, quan escamuflava sota l’uniforme, des del capdavant delcomboi que feia rodar per les entranyes de laciutat, li creixia l’orgull de veure al llarg de la nauestols de tripulants amb el cap cot pendents deles seves cartes de navegació.

Galera

421. LORITO BUENOMi loro perteneció en otro tiempo al capitán de unbarco pirata. Lo sé porque se niega a beberninguna otra cosa que no sea ron añejo. Lo séporque a veces, en mitad de una noche tranquila,agita las alas y grita «¡Al abordaje!». Y lo sé,sobre todo, porque hace unos días lo dejé salir dela jaula y volar libre por mi casa, y él, enagradecimiento, se posó en mi hombro, acercó supico a mi oído y me susurró el nombre de unaisla, y el punto exacto en el que debía cavar paraencontrar este cofre que ahora sostengo entremis manos.

Voynich

422. GUERRA DEESTRATEGIASCuando la embarcación del Capitán Fernándezdiole alcance al navío enemigo, la tripulación almando del mago Katmandú ya había escapado.Sólo encontraron un millar de monedas de orodesparramadas por el suelo. Apoderaronse delbotín los piratas de Fernández, guardaronlo ensacos curtidos que llevaron a su barco paraubicarlos en la bodega. Izaron velas. Caía el sol.Una onda sangrienta manchaba el cielo pororiente.La noche hallábase estrellada. Las aguascubiertas por un manto oscuro se conmovíansutilmente. La brisa realzaba su procesióndesigual levantando las cortinas en la habitacióndonde dormía el Capitán Fernández. Sus hombresyacían tendidos sobre literas en el lugar en quehabíalos envuelto el sueño.De repente, las monedas de oro se mueven,tambalean, resplandecen, se transfiguran enhombres; son el mago Katmandú y suspartidarios. Empuñan sus espadas. Atacan.Producen un genocidio. El sol hiere al cielo por eleste.

Charles

423. RECUERDOSResuenan mis pisadas en la sala. Es curioso quepasados los años, la gente que tanto nos temía,venga a sitios como este a participar de nuestrashazañas.

La sala se encuentra diferente a mi recuerdo,Roger de Lauria, en honor al gran almirante.La galera real se alza majestuosa, tengo lasensación de oír aún los rumores que seconvierten en gritos y luego en celebraciones, AlíPachá ha sucumbido, la gran bandera del califaya nos pertenece.Soy consecuencia de la pasión por la mar y elromanticismo innato que nos define. Quizás esosea lo que nos hace eternos y podamosdeambular entre las salas del museo.Es la hora de ser discretos, escondernos enrincones que solo nosotros conocemos.Se oye bullicio en el exterior, en un momento, lagente entrará y nos dará un poco más de vida enel recuerdo.

Edward Teach

424. LA SORT DEL PIRATAEl mar bramulava enfurismat, el cel s’haviaenfosquit de cop i volta, i només l’escuma blancade les onades com catedrals il·luminava la negrorespessa que ens engolia. El galió, carregat dedoblons, sedes i espècies, brandava a la deriva.El cruixit de la fusta que s’esberlava ens fuetejavales temples. I amb les mans encetades en carnviva ens aferràvem a les cordes que ens feienvoleiar com ninots esbocinats. Els ulls em coïenamb la salabror de les llàgrimes, els vaig tancaramb força i vaig implorar el Senyor dels piratesperquè conjurés el malefici del bruixot de la cortanglesa.Em desperto panxa avall, a la boca sorra i a lacara un manyoc d’algues que puden comcondemnats a galeres. El sol em crema.Assedegat, giro el coll, i veig una colònia detortugues que se m’acosten per niar. De gana, noem moriré.

Massima

425. SECRETOS DE FAMILIACuando era niño, descubrí un secreto en eldesván de casa de mis abuelos. Estabatotalmente prohibido subir allí, pero una tardeconseguí colarme para curiosear. Entre lostrastos polvorientos había una maleta llena dezapatos viejos... ¡todos del pie izquierdo! Unrecibo amarillento de una empresa de Barcelona,dirigido a mi bisabuelo, lo confirmaba: «3 zapatosizquierdos del 46». El misterio se completó con elcontenido de un saco: ¡una pata de palo!Durante años, el hecho de saber que procedía deun linaje de piratas, me acompañó como untalismán. Me ayudó a enfrentarme a matones decolegio y a jefes estúpidos. Es verdad queterminé conociendo que mi bisabuelo fue enrealidad un lisiado de guerra, pero también medijeron que le apodaron «El Corsario» y esosiempre le hizo feliz.

Blue

426. COMPANYS DE TAULAAquest matí he hagut d’anar a fer un cafè sola ihe agafat el llibre.Quan he arribat al bar era molt ple de gent.Després de demanar, m’he assegut a una taulaque casualment s’ha buidat. Només obrir el llibre,un grup d’homes m’han demanat de compartirtaula, jo he assentit, amb resignació. Hancomençat a xerrar de les seves coses, parlantamb veu forta. Primer no els feia cas. Poc a pocles seves anècdotes m’han fascinat i malgrat quefeia veure que no els seguia, la seva conversam’ha captivat.Eren companys de feina. Molt divertits, una micabevedors, força bevedors, faldillers, jugadors i pelque he pogut saber amb una feina il·legal. Potservolien impresionar a la companya de taula quetenien?Quan m’he aixecat per pagar m’he girat peracomiadar-me’n però ja no hi eren: haviendesaparegut.Han quedat tots plegats dins del llibre.

Pirata emmascarada

427. CHAMBERGO PIRATA

- ¡No te escurras, mozuelo imberbe! ¡Esconder eldelicado rostro bajo el ala del sombrero tampocova a salvarte!- ¿Qué yo os rehúyo, viejo? ¡No os tengo ningúnmiedo! ¡Acercaos si os atrevéis!- ¡No me hagas reír! Una chamana criolla mevaticinó que ningún hombre, y mucho menos uncriajo emplumado, me mataría; de ti no temo nique me hagas un arañazo.- Razón tenía la que os lo dijo, pues si me miráisde cerca, ahora que mi alfanje os roza, ¡veréis queno soy varón! ¡Y que una mujer os va a degollar!

Bucanera

428. PIRATA LITERÀRIAL’antic pirata financer es retirà a gaudir de lesvistes sobre la barrera de corall d’Austràlia, benlluny de batusses i aigües remogudes plenes detaurons. S’estimà més guardar-se els records pera si mateix. L’opció de no publicar un llibrememòries per tal de no barrrejar-se amb lesedicions que acostumen a fer alguns polítics,esportistes i personatges mediàtics de tota menafou la més assenyada.Allà, en un discret segon pla, era lluny detempestes. Un dilluns qualsevol, a la granja queadquirí, mentre observava rengleres d’ous decocodril, comprenia que el negoci de la pell per ferbotes, cintures i bosses era força més segur quedeixar-s’hi la pell en entrar al món del best-seller.

Rafel d’Abadal

429. LA PIRATARopa, madera, hierro, y pólvora. Después agua,peces, basura y sal. Cuando descubrieron que noera como ellos, por el mero hecho de que eramujer, la llevaron a la tabla. Una pasarela roja,roja como las gotitas de sangre que le recorríanlas piernas, no de moda, de muerte. Al final de latabla sólo había el extenso mar y al inicio, uncañón apuntando justo debajo del vientre, para nofallar, Cogió aire, un aire cargado de pólvora ytraición que más tarde se desvanecería en formade burbujas y saltó junto a la bola de hierro ligadaa su pie. La caída, fue lo menos doloroso de laescena. Se hundió dejando ir caprichosaspompas de aire. Los peces, más asustados queella, se largaron al instante. Mientras caíadelicadamente, no pudo decir más que dospalabras «Cuanta basura».

Jack Gorrión

430. UN FRUSTRADOSECUESTRODaniel despertó de un fuerte golpe contra su jaula,mientras el capitán se encontraba en la proa delbarco intentando llevar el timón de aquellaoperación. Los piratas habían pedido el rescatede Daniel, aunque su familia había hecho casoomiso a las amenazas y se había negado a pagarsu liberación.Lo que desconocían los secuestradores era queDaniel había contactado con la policía un lunes alas tres, de madrugada. Era el turno de Salomn,un joven pirata de origen israelí que siemprepermanecía sentado jugando al «Candy Crush»con su móvil. Pero ese día se durmió. Elmuchacho estiró el brazo izquierdo para cogerese teléfono y poder enviar así su ubicación a losagentes. Al día siguiente, una flota de la policíaconseguía que regresara a casa.Fueron momentos de angustia y desesperación,pero, finalmente, todo quedó en una anécdota quejamás olvidaría.

Marinero Naranja

433. NO.Un pirata con su garfio, su parche y su loro, esoes lo que uno cree, ¡Pues no! Estáis todosequivocados, ya estoy harto de esosestereotipos, no quiero que me pongáis parches.Me arrebatéis una mano y encima me pongáis aun insoportable loro que lo único que hace esrepetir cada una de mis palabras, quiero serdiferente, quiero surcar el mar a mi manera y

Page 58: Llibre recull tots microrelats 2015

buscar mis propios tesoros. ¡Ya estoy hasta lasnarices de estereotipos!

Seira

432. CANÇONETA DE LA VÍDUAA la vora del port de Barcelona, s’aixeca unavaixell llampant. Veles fosques i fusta ombrejada,envellida pel pas dels anys. És el navili de laVídua Boca-daurada, dona salvatge de terriblescostums; reina de pirates, les genives plenes d’or,els cabells són d’atzabeja, el mar pintat als ulls.La gent del port corre a amagar-se: Bé saben queres s’hi pot fer. Quan la goleta neda a terra, tot defoc queda la nit. I el poble crida i desespera «Jaés aquí la vídua, vol venjar son marit!»El mataren una tarda de pluja, just després delcasament. La vídua, amb el vestit de núvia,plorava davant l’altar i, tot jurant «¡Hi hauràvenjança!» marxà cap alta mar. Desaparegué enun veler robat, dins el port de Barcelona. Lesones, que s’empassaren la noia dolça, l’ànimamorta d’una pirata varen retornar!

Vainhila

433. LIRIOS DE MARNubes de pólvora sobrevolaban mi cabeza. Losolores del sufrimiento de mis hombresimpregnaban mis fosas nasales, recordándome elfunesto destino al que los había condenado. Todopor el olor de flores silvestres en un jardín a mediatarde. Mi vida peligraba atrapado bajo fuegoenemigo y todo lo que era capaz de hacer erarecordarla a ella.Pobres desdichados mis hombres, que en malmomento decidieron confiar sus vidas a este jovendescerebrado, para nada mejor que ellos. Solo unpoco más osado.Cruel broma del destino que al final fuera yo elúnico que se salvara, gracias a que intercedió pormí aquella joven adinerada a la que habíaseducido. Ahora malvivía como noble de segunda,un fantasma inexistente para la sociedad,lamentando mi desdicha.Para el mundo John Smith se estaba pudriendobajo las olas del mar. Y no sería John Smith quienlo desmintiera.

Jack London

434. EL PRECIO A PAGARLas miradas de la plebe lo penetraban llenas deira y desprecio, como si alguna vez les hubieracausado algún perjurio y no fuera simplemente elpobre desgraciado al que los ricos habíandecidido quitarse de encima.Precisamente él, que había contribuido como elque más a la prosperidad de su país y ahora lomandaban ejecutar por seguir órdenes, porincordiar a quién no tocaba. Más ahora ya noimportaba nada de eso.- William Kidd es condenado a ser ahorcado porla práctica de la piratería y por asesinato -.La plaza entera clamaba por su muerte mientrasle escupían improperios que harían desfallecer aun cura. Él seguía sin poderse hacer a la idea deque todo iba a acabarse en unos instantes. Todopor haber abordado el barco equivocado.«Por lo menos nunca encontrarán mi tesoro»,pensó mientras el suelo desaparecía bajo suspies.

Jack London

435. RIQUEZAS MERIDIONALESDensas cortinas de humo velan la vista. Elhiriente olor de la pólvora mezclada con el óxidode la sangre penetra las fosas nasales de todoslos combatientes.Vidas segadas por sorpresa tanto en babor comoestribor. Las ansias de ascender en el escalafónde la sociedad presionan desde la popa; las dedestruirla, por la proa.Lucha eterna entre el caos y el orden por unospalmos de fina arena y las caricias del cruelastro.Meras cifras para los hostigadores allá en sussalones tapizados, sellando destinos a golpe de

talón mientras otras personas realizan batallasajenas.Mientras el cielo se vuelve de un color anaranjadopor encima de las blancas alas de las naves, elmar que surcan se tiñe de rojo.Sangre que atrae más sangre, carmesí sobreceleste en los mares del sur bajo la indiferentemirada del sol.

Jack London

436. LA ISLA DEL TESOROSe encontraron en el segundo piso, dondequedaban resguardados de la furtiva mirada delguardián de la isla.¿Capitán, tiene a mano el botín? - susurróAnderson al capitán Silver, quien asintió ensilencio para no alertar a los habitantes del islote.Estaba entusiasmado por haber encontrado elescondite idóneo para su tesoro.- Este es un lugar perfecto - dijo Andersonseñalando un carro donde estaba escrito «Librosusados» - Ya sabes el dicho, no hay mejorescondite para un árbol que dentro de un bosque.John Silver enterró el libro de «La isla del tesoro»en el montículo junto a los otros libros.Comprobando que nade los observaba huyeroncon sigilo evitando ser descubiertos por labibliotecaria.El capitán Silver se balanceaba de la mano de suabuelo Antonio con una sonrisa de oreja a orejamientras se alejaban de la biblioteca. Quién sabíaqué aventuras lo esperarían en el próximo libro.

Jack London

437. PIRATAPirata proclama a los cuatro vientos su victoria enla batalla más cruenta que ha librado en la vida.Ha surcado siete y otros mil mares en busca delmayor de los tesoros. Ha sufrido derrotasdesgarradoras en tierras hostiles, mas se havuelto a alzar incansable. Ha derramado lágrimasde desesperación cuando se ha visto vencedor,con un gran botín ante sí, y finalmente le ha sidoarrebatado. Ha llegado a odiar profundamente elparche que marca uno de sus ojos, pues haprobado no ser el amuleto que creyó portador debuena fortuna.Sin embargo, Pirata ha demostrado poseer lavalentía que caracteriza a los de su género y sealza por fin victorioso. Iza con orgullo suestandarte, que ondea de un lado a otro al ritmodel viento de la felicidad. Nadie le arrebatará ya lamás preciada de las fortunas: una familia.¡Guau!

Diweeone

438. DIAMANTE EN BRUTOTenía la mirada perdida y la mente en blanco. Eramayor; sus abordajes, travesuras, engaños yjuegos habían terminado. Los 26 años de capitándel «Nostrum», el navío más temido, sedesvanecían mientras escribía:Compañeros, familia, no estoy en buenascondiciones para seguir comandando esta nave.Estoy muy orgulloso de vuestra fidelidad yentrega, tanto la de los veteranos como la de losprincipiantes. Ha sido un largo camino, conbuenos y malos momentos, con tesoros y conpérdidas, con batallas infructuosas y batallasimpecables. Os dejo a cargo del Motero, uncapitán ejemplar. Nunca dejéis de creer envosotros mismos, y hacer que vuestro paso por elmundo no sea en vano.

Capitán DiamanteCogió la pistola, se estiró en la cama y sedisparó. Sus ojos se apagaron para siempre y,después de haber robado cientos de vida, robótambién la suya propia y se fue en paz.

Eagles

439. PIRATERIA 3.0- Bon dia, el truquem de l’empresa Newsolutions,per oferir-li el producte que està revolucionant elmón de la delinqüència marítima. AmbOcean.CAT li asseguro que doblarà el rendimentdel negoci.- Com?

- El que sent, Ocean.CAT optimitza de malamanera les operacions d’abordatge.- Perdoni, crec que...- Tecnologia 3.0 i versió multilingüe!Geolocalització, realitat augmentada. I a més,gestió de proveïments a bord i control delrendiment de la tripulació.- No el voldria interrompre, però jo...- Sí, sí, ja sé per on va. Doncs, agafis fort: aquestmes, i per què és vostè, amb Ocean.CAT liregalem una subscripció anual a la nostra web decites a port. Què li sembla? Més de cinc milcontactes...- Ja n’hi ha prou!En Barbabarrada llençà el telèfon per la borda itustà el cap al lloro que reposava indulgentdamunt l’espatlla. «Ai amic meu, aquests encaraet convertirien en un holograma».

Barbabarrada

440. UN BUCANEROINNOVADORNavega durante horas, días y meses, pero nosurca mares. Desde su sillón accede a lugaresrecónditos para la economía del ciudadano de apie: Isla de Man, Gibraltar, Andorra, Suiza...Se considera un pirata moderno. Su barco es unportátil, su garfio: un ratón, su espada: untroyano, su pata de palo: un teclado, su parchepara el ojo: una pegatina que tapa la cámara webde su ordenador. Las desigualdades, el paro y lacorrupción, unidas a su carácter altruista, lo hanabocado a atacar cuentas secretas decondenados por blanqueo y evasión de capitales.Su propósito: robarles dinero para repartírselo,mediante donaciones en B, a ONGs que trabajanpara erradicar la pobreza y a entidades sin ánimode lucro que invierten en I+D. Algunos lo conocen como el Robin Hood deInternet, pero él prefiere que lo llamen Juan Drake,el hacker social.

Peterpandemolde

441. HACKER D’ALTA MAR- Els codis! Última oportunitat!El capità Sangdegossa empentà l’oficial sobre laplanxa, a escassos metres d’unes aigüescristal·lines infestades de taurons. Després d’unabreu persecució naval i un intercanvi decanonades furibund, els seus dimonis de marhavien degollat la resta de la tripulació, en unabordatge cruent.- Està bé! Us els diré! Però tingueu pietat...Entre crits d’hurra, els corsaris irromperen ebrisd’alegria a la bodega del galió, emplenant-sebutxaques i sarrons de monedes d’or i plata; dejoies vingudes de les Índies que refulgien per totsels racons.El capità els deixà fer, condescendent. A ell no liinteressava pas aquella ferralla, sinó un cofre moltconcret. A l’interior, un tresor resplendent de CDs,DVDs i memòries USB.Somrigué. La reina Isabel d’Anglaterra li pagariauna fortuna inhumana per allò.Dins d’un aquells discs s’ocultava el programaque li permetria «hackejar» els astrolabis de total’Armada Invencible.

David D’Argent

442. DESESPERACIÓN DEARENAY ahí estaba yo, intentando desesperadamenteencontrar algo perdido en el olvido, algo que sehabía ido hace tiempo y que jamás volvería. Juntocon mi fiel amigo de metal, buscaba la ansiadareliquia oculta en alguna parte de ese mar dearena. Escarbando y escarbando, aunquederribara castillos y montañas deseaba encontrarese bien tan preciado para mí, pues siemprehabía sido y siempre será la prueba de mivalentía. Día y noche escarbando, por fin dieronsus frutos al encontrar el cuerpo de ese grumetetraidor que se tragó mi mapa.

Miranda C

Page 59: Llibre recull tots microrelats 2015

443. LEGADO TRAICIONERO- Joven grumete, ¿Qué te trae a cubierta a estashoras tan intempestivas? ¿Acaso hay algunadama dueña de tus pensamientos?- No, mi capitán. Simplemente observaba el bastomar que abre horizontes a su pesar.- No digas más, ya sé lo que te preocupa mi fiellacayo. Te preocupa el legado de tu familia¿verdad?- Oh mi capitán, siempre se las ingenia para leermis pensamientos. Sí, en efecto, me preguntabacuanto queda para llegar al lugar señalado.- No te preocupes joven amigo, queda muy poco.Pronto estaremos observando ese brillanteresplandor dorado.- Cierto, aunque usted no vivirá para verlo. - Dijoclavándole un cuchillo en el pecho. - Ya no me esde ninguna utilidad.

Miranda C

444. CON UNA BOTELLA DERON, RON, RONEran ya las tres de la mañana y estaba tirada enla calle. Me habían dado una paliza de muerte.Creían que yo sabía dónde estaba el malditotesoro. ¡Ja! Si lo tuviera iba a estar aquí en estebarrio lleno de podredumbre. Sólo queríalimpiarme la sangre y marcharme.Cogí a mi loro Spock y recuperé la pata de paloque habían tirado a un contenedor de basurascercano. Eché a andar. De pronto, una voz mellamó: ¡Patavieja! Me giré y allí estaba él con unabotella de ron en la mano y el parche en el ojo.Se acercó a mí y le di una bofetada que noolvidará. Se sorprendió. No lo esperaba.- Pero... ¡cariño! ¿qué te pasa ahora?No me fastidies, amor. Cogí la botella y se laestampé en la cabeza. En el bolsillo de supantalón encontré el mapa que redimiría mi vida.

Nadal Vidanat

445. EL MAR DE LOSDESTERRADOSSentado en la proa de mi maltrecho barco, elvaivén de las olas me acuna, la brisa salada mellena amablemente los pulmones, la puesta de solconvierte el cielo en una inmensa alfombranaranja y el sonido acompasado de las olas meabraza como un fiel compañero. Todo a mialrededor brilla, menos yo, marcado por unosimbatibles sentimientos de incomprensión e ira,que me corroen y oscurecen, hacia aquellos queme expulsaron de la tierra que considerabansuya, la tierra que me ha visto crecer y que creíacompartida, únicamente por ser musulmán.Desde entonces la Santa Inquisición envenenamis sueños, recordándome que fueron ellosquienes me arrebataron mi origen, dejándonosdesamparados en un mundo de miserias, en elcual la única salida era una vida de atrocidades ysinsentidos con vistas al mar, para muchosrepleta de aventuras, para mí, la de un triste piratadesterrado.

Nuni

446. VELAS NEGRASLa tenebrosa bandera negra ondeaba ya en lo altodel mástil. Un día más truncando los destinoshumanos, arrebatando todo aquello que cupieraen las bodegas de su goleta. El capitán desvió sumirada del catalejo e hizo llamar a sus oficiales.Velozmente se presentaron ante él, ansiosos pordemostrar su valía ante su capitán. Tras unasbreves instrucciones todos se colocaron en susposiciones. Avanzaron hacia los pobresdesgraciados que iban a ser sus próximasvíctimas. Sus ojos se llenaron de incredulidad yterror al ver como se cernía la sombra de lamuerte sobre ellos.- ¡Al abordaje! - gritó el capitán e inició la cargasobre el navío enemigo. El elemento sorpresa y ladiferencia entre sus fuerzas fueron decisivos, trasuna breve escaramuza capturaron el barco y latripulación. Así murió la leyenda del pirataBartholomew Roberts, en unos mares donde novolvería a ondear la bandera pirata.

Jack London

447. REBELIÓNBarbanegra subió al puente de mando con sudesgastada casaca guarnecida de salitre y elpeso de su pasado.Un rumor irreverente y canallesco recorrió latripulación.Pertrechado por dos pistolones, una daga y unalfanje, el viejo pirata, apuntando con el sablehacia el palo mayor, recordó que todavía lequedaban arrestos para gobernar con mano dehierro el barco.Frente a un inmenso mosaico verdiazul de brillosacerados y con el sol prendiendo las velas, de laverga de gavia colgaban los cuerpos de los cuatroosados que se habían atrevido a discutirle unaorden. Bajo el peso de los ahorcados, sólo lassogas crujían insubordinadas a la voz del capitánimponiendo silencio.

Calavera

448. TRAVESURALa embarcación del pirata Hoper zozobró y,náufrago, alcanzó isla Tortuga tras un sangrientomotín. Tictac... Wonder, padeció el mismoinfortunio y, desesperado, lanzó un botellín:«Atisbo un árbol del pan y una goleta varada conla Jolly Roger. ¡Rescátenme!» Tictac, tictac...Fuertes ventoleras azotaron la isla e hicieronfluctuar la botella que alcanzó, erráticamente, elextremo opuesto del islote. Hoper, atónito, lo leyóe introdujo una hoja de árbol del pan en ella,lanzándola con vigor. Wonder la recuperó,absolutamente anonadado, a sabiendas de quealguien cerca también se hallaba perdido. Tictac,tictac, tictac...¡CRASHHH! El mar se disipó fugazmente, al igualque la muchedumbre de niños. - ¡Os tenía dichoque no jugaseis a pelota en casa! - dijo mamá,exasperada, mientras recogía los cristales rotos yel agua derramada del pisapapeles hecho añicos.No fue hasta ese momento en que ambosbucaneros quedaron enfrentados a doscentímetros. Tiiiiictaac...

Augusto Monterroso

449. UN AUTÉNTICO PIRATAEs imposible razonar con ellos. Por mucho queintente convencerles de que la prótesis de maderano es imprescindible, las palabras se ahoganentre la algarabía metálica del alfanjeatravesándome el fémur. ¿No basta con habersaqueado mil galeones? Mi protesta naufragaentre el entusiasmo colectivo que despierta lacarrera del loro persiguiendo a picotazos mi ojorecién extirpado. Pero, ¡que me aspen si no estánintentando persuadirme de la imperiosa necesidadde reemplazar con ese garfio la mano que acabande amputarme!Los escucho alejarse entre el regocijo queproduce la satisfacción del deber cumplido. «¡Yasois un auténtico capitán pirata!», exclaman trasla llave que acerroja mi camarote para que nadieinterrumpa mi descanso. Hatajo de percebesignorantes. Se pierden en detalles estéticosolvidando lo fundamental: nadie es un auténticopirata hasta que sufre en sus carnes un buenmotín a bordo.

Juc

450. ORGULLO CRIOLLOEl sol resplandece en el agua y me obliga a llevarlos ojos casi cerrados. Mi paso es firme, mis piesno resbalan a pesar de la humedad; cánticos ychanzas acompañan mi barbilla arrogante. Es elCaribe, sé que sus aguas me abrazarán cálidas,que no debería temer la zambullida.Abandonarme, mecerme entre sus ondas... ¿Porqué no?Lo que es válido para un caballero criollo en laHabana, caminar altivo de calzado caro, tambiénha de serlo para su último paseo por la tabla deun galeón pirata...

Ultralas

451. L’ILLA MÍNIMAEl salnitre que abraça infatigablement aquestminúscul illot, amagat en l’extrem més meridionalde l’arxipèlag del Mar Carib, s’enfila desafiantl’infranquejable penya-segat on es troba lamiserable presó on avui, fa exactament trentaanys, vaig ser condemnat, segons la sentènciadictada sense cap judici, per ser pirata.La fam, els cops, i, sobretot la infinita solitud, hancorcat els meus ossos, però sota aquest cosdestruït, la meva ànima lliure no ha estat maiminvada per l’odi o la rancúnia.Recordo el radiant matí de setembre, quan totsels homes del galió on viatjàvem comandats pelcapità Kidd, vam ser capturats per la flota de SaMajestat.El capità i els seus homes de confiança van serpenjats, i la tripulació portada a l’últim racó delmón, on ens consumim en aquesta illa mínima.Per ser pirates, van dir.

Frida

452. L’ALT COMANDAMENT- D’on vens, fill?- Del port, mare, Estem carregant de provisions alvaixell, preparant-lo per salpar.- Un altre cop te’n vas amb aquella colla deperdularis? Estic farta de dir-te que no m’agradenles teves companyies!- Però mare.- Res, estàs castigat! Puja a la teva habitació, aramateix!En Barbanegra va girar cua sense cor perprotestar.

Zanito

453. EL VELL PIRATAHola, com et dius? Verònica.Per què em mires així? m’agrada el teu aspecte.Um... segur? estàs molt bé, i m’agrada com etpintes els ulls.Su tu vols, te n’ensenyo...Segur? Sí, és clar.Serà amb l’esquerra!No, no, també amb la dreta.Increïble!És la pràctica...D’on has tret aquest barret?També t’agrada? Sí, molt! m’agraden els colors.Doncs aquest ja és més difícil d’aconseguir...Prova-te’l!Em queda bé? Sí, força.Vero, què fas? Fes el favor de deixar el barret alseu lloc...Com ens vegi el guarda del museu...Com se t’acut treure-li!Mama, me l’ha deixat provar ell...La mare mira la filla amb incredulitat, l’agafa de lamà i se l’enduu cap en fora. Una figura de cera lessegueix amb la mirada... és el vell pirata delmuseu.

Miríada

454. EL DESGUACE- ¿Tienen recambios?- De todo tipo. ¿Qué necesita?- Un garfio, una pata de palo y un ojo de cristal.

Zanito

455. FINAL DEL CAMINODesde esta altura puedo sentir la brisa marinaacariciar mi curtida piel. El olor salino del marllena mis pulmones y las aves porteñas graznanmientras vuelan libres sobre mi cabeza. Noto elcálido sol veraniego y en mis ojos se reflejan lasperezosas nubes proyectando su sombre allá pordonde pasan. A lo lejos, surcando las olas veo mifiel navío. Jamás volveré a oír el rugido de suscañones ni el espetar de la vela mayor alhincharse por el viento.Con los pies colgando en el vacío casi puedo oírla canción de mis camaradas, brindando por mialma: «¡Por el Capitán! ¡Aquel temido y maldito!»

Albert Tulon

Page 60: Llibre recull tots microrelats 2015

456. PIR@TESMaleïts pirates, van allà on volen, agafen el quenecessiten i destrueixen la resta. I aquí sóc jo,darrere seu, intentant rastrejar els seusmoviments i atrapar-los, normalment hoaconsegueixo però cada cop són més, la pirateriaés un «ofici» en alça, a l’abast de tothom, ambmolt a guanyar i poc a perdre.Aquestes paraules poden semblar hipòcrites (i hoson) sabent que jo vaig ser pirata, potser el millor.No, no vaig veure la llum i em vaig reformar, vaigser atrapat. És clar que no podien passar per altael meu talent i ara em paguen per atrapar-ned’altres com jo. Es podria dir que sóc un corsarial servei d’aquells a qui solia anomenar enemics.Potser sóc tan bo en el que faig perquè vaig serun d’ells, un jove que sense tenir les coses clareses va veure atret per aquest món i va decidirestudiar informàtica.

Dov

457. EN PIE Y DESAFIANTESe hunde el barco enemigo pero no oigocelebraciones, esta vez no, y alzando la vista alhorizonte se ojean más de cinco navíos. Deseguro moriré. Han caído todos los míos, mismás amados amigos, pero sé que pronto los verépues yo también estoy herido. Se ve al correr lasangre la vida de mi escapar, de este cuerpomalherido que nunca dudó en arriesgar su vida enpos de un sueño, un sueño que ya no voy aalcanzar.Pienso que hacer, me río ante la idea deabandonar el barco y decido atarme al mástiljunto a mi bandera, el más fiel símbolo de mi fe,pues si llega antes la muerte, ellos me hallaránen pie, en pie y desafiante, como yo siempre viví.Que tengan claro en sus mentes que yo jamásme rendí.

Dov

458. EL PARCHEToc, toc, toc. El Pirata se acercaba. Nosotras nosescondíamos muertas de miedo: en los baños,debajo de los pupitres, detrás de las cortinas...Cualquier sitio parecía bueno, aunque siemprenos acababa encontrando. Y, cuando lo hacía,enfurecía, se le salían los ojos de las órbitas y sele hinchaban las venas del cuello. Plantaba supata de palo delante de nosotras y ya nopodíamos escapar. Esta vez me tocó a mí. Meagarró del pelo y me llevó a rastras hasta sudespacho. Cerró la puerta con llave y se bajó lospantalones, dejando a la vista su asquerosomuñón. «Súbete la falda», me dijo. Yo lo hice, mela subí y cogí el lápiz que llevaba escondido en lacinturilla. El Pirata se acercó y yo le dejé hacerpero, cuando hubo casi terminado, me aseguré deque, como buen pirata, tuviera que usar unparche.

Chimpa