Documentació general

CatalogacióAutor: Piet Mondrian(1872-1944)Títol: Tableau IICronologia: 1921-1925Localització: col·leccióMax Bill (Zuric)Estil: neoplasticisme

Anàlisi material:Dimensions: Suport: telaTècnica: oli

Tableau II

http://www.xtec.es/~fmolina6/42mondrian.htm

Portà l'art abstracte fins a les últimes conseqüències. Per mitjà d'una simplificació radical, tant en la composició com en el color.

Estil:Neoplasticisme Moviment artístic holandès que, partint de la raó i de models teòrico-pràctics concrets, proposa una nova ordenació geomètrica del món en contraposició a la irracionalitat destructora de la primera guerra mundial

Característiques:- Elimina tot el que és superflu, quedant-se amb el que és elemental. Aquest és el poder espiritual i universal del plasticisme pur, principal objectiu del neoplasticisme.- Treballa amb formes geomètriques regulars i d’angles rectes. Predomini de formes verticals i horitzontals, i de la línia recta.- Ús de colors primaris (groc, vermell i blau) i els neutres o no colors (blanc i negre)- Composicions sense simetria. Però amb marcat sentit de l’equilibri aconseguit per la compensació de formes i colors.

Colors primaris (vermell, groc, blau)També blanc i negre.

El color blanc simbolitza la llum.

Busca en tot moment l’equilibri. El color la forma i la seva disposició estan estudiats segons un perfecte ordre mental.

Seqüència d’un univers infinit. Els colors i les formes dels límits del quadre no queden emmarcades.

Anàlisi formalElements Plàstics purs

Retícula de línies horitzontals i verticals. Les línies negres serveixen per aïllat els colors i fa que destaquin més cada un d’aquests. Si es toquessin s’influirien mútuament i es matisarien sensorialment

Trama de quadrats, rectangles i angles rectes

Omet qualsevol referència al moviment No a la línia corba i diagonal..

Bidimensionalitat Evita crear il·lusió de profunditat.

Composició

- Parts: cada un dels quadrats i rectangles, delimitats per línies rectes, negres, que formen una retícula adaptada al tamany i forma de cada color. Fusiona l’estructura de línies amb el color. La combinació de forma i espai, fons i color, coincideix amb la superfície de la tela. No hi ha una forma central a la qual es pot dirigir la vista.

- És com una part, una seqüència, d’un univers infinit, ja que el quadre no té cap límit ni emmarcament.

- Els rectangles blancs, col·locats estratègicament, suggereixen una estructura helicoide i un moviment circular.

El rectangle prim i groc inferior estira la composició i li dona un punt de fuga, que accentua el moviment centrífug.

L’angle recte significa equilibri. Observant un sol requadre de l’obra es produeix sensació d’immobilitat.

Ritme: El conjunt de la composició té moviment que surt del seu interior

Mondrian recerca l’interior dels objectes, limita els seus elements plàstics als més purs:

-Rectangles i quadrats-Colors primaris i neutres-Línies verticals i horitzontals

Interpretació

Mondrian tornà als colors primaris en la seva evolució.

Organitza racionalment l’espai, amb la línia i el color, des de la seva pròpia força, i contribueix a crear moviment des de l'interior.

Buscà els colors simbòlics de colors i línies. Vertical = home = espai = estàtica = harmonia Horitzontal = dona = temps = dinàmica melodia

Lluità contra el materialisme: deia que la pintura era un punt de partida cap a una nova forma de vida.

La línia és un fet racional, el color un fet sensorial. Per això és més important la línia que el color, que remet a referències externes.

Les línies en negre que formen una retícula de verticals i horitzontals, tallades en angle recte responen a les dues dimensions bàsiques que expliquen el món segons les teories del neoplasticime: la vertical de la llum del sol sobre la terra i l’ horitzontal del moviment de la Terra entorn del Sol; Mondrian suprimí les diagonals i les línies corbes perquè considerava que eren massa naturalistes, massa properes a les percepcions visuals, en canvi la línia recta pura no existeix com a tal en la natura.

Vol un art pur, sense tema o argument ni contaminacions de cap mena, amb evocacions del que és universal.

Fou molt receptiu a les teories teosòfiques, per a ell l’oposició entre verticals i horitzontals representa la quinta essència del ritme de la vida.

Considerava la seva pintura com una expressió metafòrica de l’harmonia universal encaminada a aconseguir ideals de bellesa perfecta. La realitat és contrària a l’espiritualitat.

http://www.edu365.cat/batxillerat/art/abstrac/l_autor_abs.htm

Mondrian va néixer a Amersfoort (Holanda) el 1872.

Va estudiar Belles Arts d’Amsterdam, malgrat l'oposició familiar. Les seves primeres obres representen paisatges, pintats amb colors neutres: grisos, malves, verds foscos i més endavant va començar a treballar amb colors més brillants. El 1911 es va traslladar a París, i allà el seu estil s'aproximà al cubisme. D'aquesta època són els quadres Arbres (1912) i Andanes (1912-1913).

1908. Molí al sol

De mica en mica les seves obres van anar cap a l'abstracció Allunyant-se del seminaturalisme, arribant a pintar en moltes d'elles simplement línies verticals i horitzontals, o afegint blocs de colors primaris molt ben equilibrats i impactants. A aquesta forma artística la denominà “neoplasticisme”. Opinava que sobre una superfície plana, com és la tela, només hi podien haver elements planers. Una obra representativa d'aquesta època és la Composició en vermell, groc i blau (1921).Es va traslladar a Nova York en 1940, quan ja tenia molta fama. Va publicà nombrosos assajos teòrics (L’Art i la vida, 1930. Art plàstic i Art plàstic pur, de 1937). El seu estil va anar evolucionant cap a un ritme més viu, les línies van canviar el color negre per colors brillants com en Broadway Boogie-Woogie (1943-1944). Les seves teories sobre l'abstracció han influït en l‘arquitecturs i el disseny del segle XX. Mondrian va morir a Nova York el 1944. L’any següent el Museu d’Art Modern d’aquesta ciutat va fer una gran exposició retrospectiva de la seva obra, mostrant la gran influència que arribà a exercir Mondrian sobre l’art contemporani.

1913.Tableau No.

1914.Composition VIII

1915.Ocean 5 1916. Composició

Durant la I Guerra Mundial es va veure obligat a viure a Holanda, i és llavors quan començà a elaborar les bases de la seva obra de maduresa. Ara abandona definitivament el cubisme.

1920.Composition

1921.Blue plane

1918.Gray lines

Mondian donà prioritat a l’ortogonalitat i als tres colors primaris. A partir de 1917 començà el procés de simplificació formal que el dugué a fer les típiques trames de línies ortogonals que emmarquen rectangles de colors primaris. És el neoplasticisme.

Enfront de la irracionalitat del Dada, proposen exaltar la racionalitat. Sostenia que l'art no ha d'implicar-se en la reproducció d'imatges d'objectes reals, sinó expressar únicament l'absolut i universal que s'amaga darrera la veritat. Refusava les qualitats sensorials de textura, superfície i color, i reduí la seva paleta als colors primaris. La seva creença era que una tela, és a dir, una superfície plana, només ha de contenir elements plans. Implicava l'eliminació de tota línia corba i admet únicament les línies rectes i els angles rectes.

Ha influït notablement en el disseny i l’arquitectura del segle XX. La influència del moviment neoplàstic es va fer sentir en la Bauhaus. De fet, l’etapa berlinesa de Mies van der Rohe està fortament impregnada per el neoplasticisme.

De Stijl = l’estil El 1917 es funda la revista De Stijl, en la que Mondrian desenvolupà la seva teoria sobre les noves formes artístiques que denominà neoplasticisme.

1936.Composició amb blanc, negre i vermell

1939-43.Trafalgar Square

1940-42.No.11

El Boogie-Woogie (bugui-bugui) es una música de ritme molt ràpid que es caracteritza per la repetició constant i forta de la part greu contrarestada per la melodia de la part aguda. Aquesta música, originària de la música negra nord-americana, estava de moda en la boja Amèrica d'aquells anys, i de la qual Mondrian s'enamorà. Petits blocs de color - la tríade dels primaris groc, blau i vermell - reboten uns contra els altres, creant una pulsació vitalista que, com el bugui-bugui, és pur ritme. Creen una espècie de vibració òptica, saltant d'una intersecció cap a una altra com els carrers de Nova York. Al mateix temps, però, quan ens fixem atentament, ens adonem amb quina harmonia i extraordinari equilibri estan disposats els colors.

Broadway Boogie-Woogie (1942-43) Metropolitat Museum of Art, New York