A la deriva  

Hi havia una vegada, un noi que es deia Iker, tenia 23 anys i una de les seves aficions era                                       el surf. Tenia una novia que es deia Sara que tenia 20 anys, les seves aficions eren tocar                                   instruments. Un dia l’Iker estava fent surt quan una ona molt gran el va fer giravoltar i es va quedar                                     inconscient al xocar amb una roca. Quan es va despertar, estava perdut en una illa deserta                               o això creia ell. El primer que va fer l’Iker va ser buscar aigua i                     menjar. Quan va aconseguir trobar­ho, va veure             en la llunyania una cova on passar la nit. Mentre que dormia, recordava les vacances de             l’estiu passat, amb la Sara. La trobava molt a                 faltar i  va pensar que havia de sortir d’aquella illa. L’endemà al matí va anar a una muntanya molt                 alta per poder veure com era l’illa, i si veia rastre                     d’algun ésser humà. Quan va arribar al cim de la                   muntanya va mirar a veure si veia alguna cosa                 més a part d’arbres, però no va veure res que el pogués ajudar. Després de pensar, pensar i pensar, se li va ocórrer que podia rodejar l’illa, encara que                               s’arriscava de perdre’s més del que ja ho estava o trobar alguna cosa estranya que li                               pogués fer mal, però potser podia trobar el camí a casa. Ell, l’únic que volia era tornar a                                   veure la Sara, així que sense pensar­s’ho dues vegades va agafar el que pogués                           necessitar i va començar a rodejar l’illa.  

  Va començar a rodejar l’illa cap a             l’esquerra.Portava ja dues setmanes       caminant, només parava per dormir i           menjar el que trobés. L’Iker no sabia que en aquella illa vivien               persones i que era una illa turística,             però ell estava anant en direcció           contrària de la civilització, però com           que era una illa, anés cap a la direcció                 que anés trobaria la civilització segur           

però molt més tard per la banda que anava. Però com que ell no ho sabia va seguir per on                                       anava, al cap de dos mesos va sentir una música molt forta i familiar, es va dirigir cap a                                     on sonava. Va veure un munt de gent               ballant i cantant, la música era d’un hotel,               de l ‘hotel que treballava la seva dona. I el                   primer que va fer va ser entrar­hi i               preguntar per ella. I quan va anar a               recepció que era on treballava , va anar               corrents a abraçar­la, no s’ho podia creure,             havia tornat. Al cap d’un temps es va donar compta que                 no s’havia anat tan lluny, que estava a la                 mateixa illa, que només va donar la volta a                 l’ illa, pels corrents d’aigua. 

Nit fosca com l’oblit   

A Witmster mai feia un dia que se’n diu preciós, era bastant avorrit. Els habitants mai                               

havien vist el sol. 

En John havia acabat la universitat i per tant buscava treball. Les seves habilitats no les                               

coneixia, no li agradava res en concret. Es va presentar com                     

a metge, com a botiguer, guia, periodista… però sempre                 

massa introvertit. A un punt de la desesperació, se’n va anar a                       

fer una volta per la ciutat. Va ser la millor decisió que va                         

prendre. Al moment en què va girar una cantonada, la va                     

veure: pell rosada, ulls de color poma, cabellera castanya                 

amb rius daurats, dents blanques de neu. Per un moment va                     

perdre els sentits. Quan es va recuperar, va sentir com si una                       

pila de llibres i carpetes caiguessin a terra. Va ser un reflex. Va començar a recollir el que                                   

havia caigut. Mentre recollia, va notar alguna cosa freda, i al mateix temps calenta. Era                             

ella. Van parlar, amb timidesa, però van parlar. Van començar a sortir i a quedar tots els                                 

dies. Al cap del temps va descobrir que es deia Diana. 

Fins que va arribar el dia que va destrossar la seva vida. 

És tan difícil d’explicar que, no podia, no pot ni podrà. 

Una nit van decidir sortir amb el cotxe a fer un volt. Anaven ràpid, contents d’estar junts,                                 

fins que… Prou, un moment! 

Fins que es van veure unes llums davant d’ells. No van tenir temps de parar. Ella va girar el                                     

volant perquè el cop li toqués a ella, per                 

salvar­lo. 

I si penseu que ha de ser sempre el noi                   

qui ha de salvar la noia esteu molt               

equivocats. 

S’havia acabat la vida de la flor que li                 

havia regalat el seu amor. 

La seva culpa era igual que la nit, fosca,                 

horrorosa, sense sentit. Igual que la seva             

vida 

  JUNTS PER SEMPRE   

Era un dissabte, em vaig posar el millor vestit d’home, vaig agafar el cotxe, rumb a casa                                 

teva. Jo t’estimo, i sé que tu també, vull estar amb tu tota la meva vida.  

Arribo a casa teva amb el cor al puny, li he de fer una pregunta al teu pare:  

­ Puc tenir la teva filla el que queda de la meva vida? – Digues que sí – pensava.  

­ Ho sento però la resposta és no – va dir. 

 

Després d’insistir, em vaig haver de retirar i vaig estar tot el camí de tornada a casa                                 

pensant en el tema: “ Per què has de ser tan groller? No sap que de totes maneres em                                     

casaré amb ella? Ell sap que ella m’estima, no em deixa elecció! No puc viure sense                               

ella! “ 

 

Vam fer un pla per escapar­nos junts i casar­nos, el seu pare no va acceptar el casament.  

 

Al cap d’unes setmanes ens vam escapar junts, fora d’aquella maleïda ciutat, no                         

suportàvem la idea de no estar junts. Vam deixar una nota informant de la situació, tot i així                                   

el seu pare no parava de trucar­nos, per sort no ens va trobar.  

 

Vam llogar un pis per passar uns dies, i vam                   

anar fent petites feines per guanyar uns             

diners, quan en vam tenir prou vam organitzar               

el casament.  

Vam enviar una carta als pares, dient que ens                 

casàvem, finalment el seu pare ho va             

acceptar i va venir al casament, tot i que no                   

estava gaire content. M’havia agafat mania,           

cosa normal. Va ser un casament senzill però               

inoblidable i meravellós. Vam estar junts per sempre. 

   

“FINS QUE LA MORT ENS SEPARI” 

 

L’amor mai es va sentir tan bé   

Hi havia una vegada un jove que és deia Sphere i                     

que sempre anava en bicicleta, tots els dies feia la                   

mateixa ruta. Fins que un dia va veure una noia                   

preciosa i li va demanar si volia sortir amb bicicleta                   

amb ell, ella li va dir que sí. És deia Marry. 

Al cap d’uns dies sortint en bicicleta, en Sphere li                   

va donar un petó, ella sorpresa i callada, li va tornar                     

el petó. Al cap del temps, Marry se’n va anar a viure a casa del Sphere. Un dia Sphere li                                       

va dedicar una cançó escrita per ell. A la Marry li va encantar i li va donar un petó molt                                       

llarg. Un dia quan la Marry va sortir en bicicleta sola, va xocar contra un camió de coca­                                   

cola i va acabar a l’ hospital. L’Sphere va anar a buscar la                         

Marry a l’hospital però es va trobar que la Marry no el                       

recordava. No s’ho podia creure que la Marry no                 

s’enrecordes d’ell. 

La Marry va quedar­se uns dies per recuperar­se dels cops                     

i el Sphere anava a veure­la cada dia, fins que un dia, quan                         

hi va anar  no era a l’habitació. 

Va preguntar on estava la Marry, la secretària li va dir que                       

estava en coma, perquè l’amnèsia li havia empitjorat. 

El Sphere,trist, li va cantar la cançó que li havia escrit quan havien començat a sortir, de                                 

repent un dit de la noia es va moure, a continuació va obrir els ulls, se’l va mirar, la noia li                                         

va preguntar qui era. L’ Sphere creia que havia funcionat, però no, va donar la volta i se’n                                   

va anar. 

Al cap dels mesos, Sphere va conèixer una altra noia                   

que també anava en bicicleta, aquesta noia li sonava                 

molt, era com si ja la conegués, li va preguntar com es                       

deia, Marry…