PLATERO I JO

PAULA ROMERO VIDAL

• PLATERO ÉS PETIT, SUAU; TAN TOVET PER FORA, QUE SEMBLA QUE ESTÀ FET DE COTÓ FLUIX, QUE NO TÉ ÓSSOS. TAN SOLS ELS MIRALLS D’ATZABEJA DELS SEUS ULLS SÓN DURS COM DOS ESCARBATS DE CRISTALL NEGRE.

• EL DEIXO SOL I SE’N VA AL PRAT, I ACARICIA TÈVIAMENT AMB EL SEU MORRET, FREGANT-LES, LES FLORETES ROSES BLAVES, GROGUES… EL CRIDO DOLÇAMENT: “PLATERO!” I VE CAP A MI AMB UN TROT ALEGRE QUE SEMBLA QUE SE’N RIGUI, EN UN NO SÉ QIUN CASCABELLEIG IDEAL.

• PLATERO MENJA DE TOT EL QUE LI DONO. LI AGRADEN LES TARONGES, LES MANDARINES, ELS RAïMS DE MOSCATELL, LES FIGUES MORADES, AMB LA SEVA CRISTAL·LINA GOTETA DE MEL...

• ÉS TENDRE I MIMÓS IGUAL QUE UN NEN O UNA NENA…, PERÒ FORT I SEC PER DINS, COM DE PEDRA…

• QUAN PASSEGO SOBRE ELL, ELS DIUMENGES, PELS CARRERS DEL CAP DEL POBLE, ELS HOMES PAGESOS, VESTITS DE MUDAR I TRANQUILS, ES QUEDEN MIRANT-NOS:

- ÉS D’ACER… ÉS D’ACER. ACER I PLATA DE LLUNA AL MATEIX TEMPS.