1. El CLIMA I LA VEGETACIÓ:

1.1. El Clima oceànic o atlàntic

El nord i l’oest d’Espanya pertanyen al domini del clima temperat oceànic o atlàntic. Les seves característiques més importants són:

- Les temperatures són suaus al llarg de tot l’any per la proximitat al mar, només a l’interior muntanyós trobem valors més freds. Els hiverns són temperats i els estius frescos i breus.

- Les precipitacions es distribueixen regularment al llarg de tot l’any, amb més de 100 dies de pluja. Entre els 800 i 1000 mm anuals. L’abundància de les precipitacions es deu a que a la banda nord de la península és la més afectada per les pertorbacions del front polar i perquè la proximitat al mar de les muntanyes potencia les borrasques. Les precipitacions varien molt entre unes zones i altres. Les conques de l’interior de Galícia són les àrees més seques de l’Espanya atlàntica, mentre que les muntanyes són les zones més humides.

1.1.1 La vegetació atlàntica

L’abundant humitat i les temperatures suaus afavoreixen que l’Espanya atlàntica tingui una coberta vegetal molt rica, però ha patit canvis per la intensa activitat humana. La vegetació també depèn dels tipus de sòls (desenvolupats, no desenvolupats i fèrtils).

L’Espanya atlàntica és l’àrea pròpia del bosc caducifoli. En unes ocasions poden formar boscos tancats de més de 20 metres d’alt, on entra poca llum, cosa que dificulta el creixement de matolls. És característic el roure pènol, el faig, el castanyer i el grèvol. A les proximitats dels rius hi ha altres espècies com el vern i el salze.

A més, també hi ha repoblacions d’algunes espècies forasteres com ara els eucaliptus de les zones costaneres i alguns pinars. La progressiva destrucció del bosc ha afavorit l’expansió d’àmplies zones de landes (matoll molt dens). També trobem prats que s’usen per a la pastura dels ramats.

2.1 El clima mediterrani continentalitzat

L’interior peninsular pertany al domini del clima mediterrani. La gran altitud mitjana i les escasses influències marítimes que rep fan que tingui un caràcter de continentalitat que s’aprecia tant en les temperatures com en les precipitacions. Les característiques climàtiques més destacades són les següents:

És una àrea on predominen les masses d’aire estables: per la presència de l’anticicló de les Açores o per les altes pressions tèrmiques. Les borrasques del front polar aconsegueixen penetrar poques vegades perquè les detenen les muntanyes perifèriques. Se poden plantejar dues situacions d’inestabilitat: en algunes ocasions entra aire humit des de l’oest que deixen precipitacions; altres vegades es produeixen baixes pressions durant l’estiu amb fortes tempestes.

- Les temperatures són molt contrastades. Hi ha una gran amplitud tèrmica entre els mesos d’estiu i els d’hivern. En general les temperatures són un poc més baixes a la Submeseta Nord i a les àrees de muntanya on els hiverns són molt llargs.

- Les precipitacions són escasses i irregulars al llarg de l’any, concentrant-se a la primavera i la tardor.

2.1.1 La vegetació del clima mediterrani continentalitzat

Les activitats humanes han reduït la vegetació natural de l’interior de la Península a causa de les grans extensions de camps conreats. El clima sec tampoc ha permès la formació de sòls rics en nutrients. Predominen els sòls poc fèrtils i sense desenvolupar per l’abundància de roques calcàries dures. Els sòls més rics es concentren a les valls dels rius perquè solen estar formats pels sediments que arrossega l’aigua corrent.

La vegetació és de tipus xeròfil, és a dir, espècies (com la carrasca) que són resistents a la sequera estival i a les glaçades de l’hivern. Els escassos boscos de l’interior solen localitzar-se a les àrees de muntanya. Són característics els de roure reboll a les faldes de les muntanyes i pinars. També hi ha boscos de ribera junt als rius. A les zones on s’ha perdut el bosc original apareixen els arbusts i els matolls.

3.1 El clima mediterrani típic

És un clima temperat, amb temperatures mitjanes anuals que oscil·len entre 14 i 18ºC. Els seus hiverns són suaus i els estius càlids. Les precipitacions són escasses i molt irregulars, es concentren durant la tardor i la primavera. Malgrat això hi ha zones més humides al nord i en algunes muntanyes litorals. Això és degut per les següents causes:

- La façana oriental de la Península es troba protegida de les depressions del front polar (oest) i quasi no tenen influència en l’àrea mediterrània.

- Existeix un front mediterrani que comporta fortes borrasques. És més actiu durant la tardor, quan la diferència de temperatura entre les masses d’aire és major i és més fàcil l’aparició de la gota freda. Altres factors són l’anticicló de les Açores, les baixes pressions tèrmiques del nord d’Àfrica i el relleu pròxim a la costa que pot produir l’efecte barrera i l’efecte Föhn: la topografia obliga la massa d'aire a ascendir, condensant el vapor d'aigua i donant lloc a pluges; l'aire -ja sec- descendeix ràpidament augmentant la pressió atmosfèrica i la temperatura.

3.1.1 La vegetació típica mediterrània

La formació característica és el bosc perennifoli amb espècies com el matollar i el pi mediterrani perenne i l’alzina. També trobem sureres en llocs on la humitat i el sòl són més propicis. L’escassa coberta vegetal caracteritza el sud-est amb regions molt àrides i quasi desèrtiques. Trobem plantes xeròfiles com ara el margalló, el romaní, etc. També trobem plantes relaciones per la intervenció de l’ésser humà com les palmeres, oliverars, els ametllers i les extenses plantacions de cítrics d’Andalusia i València. La destrucció d’aquests paisatges ha deixat grans àrees de garriga.

4.1 El clima de muntanya

El clima de muntanya presenta diferències estacionals: els estius són més curts i els hiverns més llargs. Les temperatures són fredes al llarg de l’any i baixen un grau per cada 180 m d’altitud: gradient adiabàtic. De vegades es produeix una inversió tèrmica de matinada i al fons de les valls, per la pèrdua de calor del sòl: boires.

Les precipitacions són molt abundants i es reparteixen durant tot l’any i s’incrementen amb l’altura. Solen associar-se a les depressions o borrasques del front polar. Als cims més elevats, les neus es produeixen durant molt mesos a l’any. La muntanya ofereix microclimes segons l’altura, l’orientació del relleu i la direcció dels vents.

4.1.1 La vegetació del clima de muntanya

La vegetació es distribueix segons l’altitud ja que canvien les condicions de temperatura i humitat. De dalt a baix podem distingir quatre nivells:

1) En els cims més alts trobem roques nues.2) Trobem prats que amb un estiu càlid es transformen en plantes espinoses.3) Trobem landes (matollars molt densos).4) Trobem espècies arbòries tant atlàntiques com mediterrànies. Cal destacar l’existència d’alguns boscos d’avets i pi negre als Pirineus.

5.1 El clima subtropical de les Canàries

Té un caràcter quasi subtropical a causa de la seva latitud baixa i la influència dels vents alisis. A les illes de més altitud, aquests vents aporten una humitat que, en contacte amb l’aire fred de les Canàries, origina el característic «mar de núvols» que pot provocar plugims.

Les temperatures són suaus al llar de l’any. Els estius són càlids i els hiverns molt suaus. En les illes més pròximes a la costa africana tenen lloc a l’estiu algunes «onades de calor».

Les precipitacions estan molt condicionades per l’altitud. Així, a les zones més baixes són molt escasses, mentre que cap als 600 m d’altitud es poden superar els 1.000 mm anuals. La muntanya ofereix microclimes segons la direcció dels vents i l’alçada.

• La vegetació canària

La vegetació presenta abundants endemismes: des de les plantes xeròfiles, adaptades a la sequera, passant per arbres com ara les palmeres i els dragos, fins els densos boscos de laurisilva a les valls més humides i de pi canari a les zones més elevades, ja que a més altitud apareixen espècies subalpines endèmiques. L’aridesa estival contrasta amb el règim de precipitacions. Així, les illes orientals, molt més àrides, de menys altitud i constituïdes per un material volcànic, tenen una vegetació de caràcter xeròfil.

5.2. LES REGIONS BIOGRÀFIQUES

5.2.1 La regió biogeogràfica eurosiberiana: Veure vegetació atlàntica o oceànica

5.2.2 La regió biogeogràfica mediterrània: Veure vegetació mediterrània

5.2.3 La regió biogeogràfica macaronèsica: Veure vegetació de les illes Canàries

2. EL RELLEU

• La Submeseta Nord

Aquest altiplà és ocupat per la conca del Duero. Està format per roques sedimentàries formades a l’era terciària. S’hi localitzen plataformes de cims plans coronats per un estrat calcari resistent a l’erosió, conegudes com a erms; en els llocs on apareixen sediments tous dominen els turons amb cims arrodonits. A la part més occidental (Zamora i Salamanca) trobem pissarres i granits; els rius hi han creat valls profundes: Arribes del Duero.

• La Submeseta Sud

Aquest altiplà està ocupat per les conques dels rius Tajo i Guadiana, separades pels Montes de Toledo. És menys elevada que l’anterior i s’hi localitza la planes de la Manxa i l’altiplà d’Extremadura. El Campo de Calatrava presenta restes de vulcanisme de l’era terciària.

• El Sistema Central

Aquest sistema, que divideix tots dos altiplans, apareix a causa de l’orogènia alpina. Trobem petits passos que travessen el sistema i separen les serres de Somosierra, Guadarrama i Gredos. Hi predominen els materials granítics amb formes suaus i arrodonides.

• Montes de Toledo

Els Montes de Toledo (sud de la Meseta i separa la Submeseta sud) és una important zona per la presencià de l’elevada serra de Guadalupe.

2.2 La perifèria nord-oest, nord i sud

• La serralada Cantàbrica

La serralada Cantàbrica està situada entre el massís Galaic i les muntanyes Basques, al nord de la conca del riu Duero. Al nord-oest peninsular trobem el Massís Galaic que culmina amb la muntanya de Cabeza de Manzaneda. Els moviments orogènics han estat els responsables de fractures a la costa, aprofitades per valls fluvials originant les ries actuals (costa molt retallada) l’única a la península Ibérica. El seu modelat actual està relacionat a l’acció fluvial formant valls profundes amb alguns nivells de terrasses.

• Les muntanyes Basques

Es localitzen entre la serralada Cantàbrica i els Pirineus amb una estructura plegada. L’acció fluvial (Nerbion) durant l’era quaternària que ha originat estuaris a la zona costanera.

• Els Pirineus

Se situen a la frontera amb França, entre les depressions de l’Ebre a Espanya i d’Aquitània a França. Culminen al cim d’Aneto. S’estructura amb el Pirineu axial i els Prepirineus, dividits en serres interiors i exteriors separades per una depressió longitudinal. Hi dominen les valls transversals, ocupades per rius pertanyents a la conca hidrogràfica de l’Ebre.

• La depressió de l’Ebre

Se situa al sud dels Pirineus. Té una altitud mitjana molt baixa que oscil·la entre els 200-500 m, i unes formes del relleu (altiplans amb valls amples i turons) que s’han llaurat a partir de l’erosió fluvial. La xarxa hidrogràfica de l’Ebre ha estat la responsable de l’erosió actual d’importants formes d’acumulació: les terrasses.

• La serralada Litoral Catalana

Es localitza a l’est peninsular: tanca la depressió de l’Ebre i enllaça el Sistema Ibèric i els Pirineus. Culmina al turó de l’Home (el Montseny). És formada per dues serralades paral·leles d’escassa altitud, la serralada Litoral, al costat de la costa, i la serralada Prelitoral, a l’interior, separades per una fossa tectònica localitzada entre Girona i Tarragona. Els rius han definit les formes actuals del relleu i format valls amples i planures al·luvials.

• Les serralades Bètiques

Es localitza al sud peninsular: constitueixen un sistema de serres i depressions. El modelat de l’actualitat correspon a l’acció fluvial i el glacialisme de les zones més elevades. Tenen una extensió de més de 600 km i culminen al cim del Mulhacén, a Sierra Nevada: punt de màxima altitud de la península. S’hi poden diferenciar les unitats següents:

La zona meridional: la serralada Penibètica. S’hi localitza Sierra Nevada. La depressió intrabètica formada per un conjunt de depressions d’origen tectònic. Les serralades Subbètiques tenen una altitud mitjana més moderada.

• La depressió del Guadalquivir

Aquesta depressió s’associa a l’aixecament de les serralades Bètiques. Aquesta zona és sotmesa amb freqüència a inundacions tant fluvials com marines, origen de les anomenades maresmes, que tenen un gran valor ecològic, per exemple, el Coto de Doñana. Ha estat molt sotmesa a l’erosió fluvial donant origen a valls i turons.

2.5 L’arxipèlag de les Balears

L’arxipèlag de les Balears (excepte Menorca) és una continuació de les serralades Bètiques, i és constituït per les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera. A l’illa de Mallorca, la d'extensió més gran, es localitza cap a ponent la serra de Tramuntana, on se situa el cim més alt (el puig Major). A l’est, les serres de Llevant són més baixes però trobem fenòmens càrstics importants com les coves del Drac. La plana central, el Pla, baixa suaument fins a acabar a les badies d’Alcúdia, al nord, i de Palma, al sud, i és la regió més fèrtil de l’illa.

2.6 L’arxipèlag canari

L’arxipèlag canari està format per set illes agrupades en dues províncies: Lanzarote, Fuerteventura i Gran Canària pertanyen a la província de Las Palmas, i les illes de Tenerife, La Gomera, El Hierro i La Palma, a la de Santa Cruz de Tenerife. Estan localitzades a l’oceà Atlàntic, davant la costa occidental africana, a les proximitats del tròpic de Càncer.

Es tracta d’unes illes de caràcter muntanyós, tret de Lanzarote i Fuerteventura, i d’origen volcànic. Les formes de relleu són les colades volcàniques i les pitons de lava a causa de l’erosió. A més, l’erosió pluvial i eòlica n’ha configurat la fesomia actual. A les Canàries hi ha el cim més alt de l’Estat: el Teide, un volcà de 3.718 m d’altitud.

3. ELS RIUS: ELS VESSANTS HIDROGRÀFICS I EL RÈGIM FLUVIAL

• Rius del vessant cantàbric

Presenta uns rius curts que, llevat del Miño, tenen conques molt reduïdes, ja que naixen a la serralada Cantàbrica. Tenen una gran capacitat d’erosió que dóna lloc a la formació de congostos. Rep precipitacions abundants al llarg de l’any: rius amb un cabal quasi constant, llevat dels que són afectats pel desglaç o per una sequera estival. En general predomina el règim pluvial. Hi destaquen els rius Nalón, Navia, Eo, Tambre, Miño i Sil. El més llarg: Miño.

• Rius del vessant mediterrani

Incloem els rius de la zona de llevant, amb l’excepció de l’Ebre. Pertanyen a una zona amb precipitacions escasses i un important període d’aridesa durant l’estiu originant una gran evaporació. Per això tenen un cabal reduït, i és una característica comuna que quasi tots arribin a la desembocadura quasi secs perquè les seves aigües han estat aprofitades per als regadius. L’escassetat i la irregularitat de les precipitacions, les sequeres i l’aridesa estiuenca fan que la majoria dels rius mediterranis perdin el cabal i es quedin secs: rieres. Les crescudes fortes afecten particularment els rius de la costa mediterrània, ja que en els períodes de tempestes les precipitacions són tan elevades que es desborden i inunden les hortes i els habitatges del voltant. Aquest problema es veu incrementat per la desforestació. En aquest vessant mediterrani destaquen: Ter, Llobregat, Besòs, Xúquer, Segura...

• Rius del vessant atlàntic

A aquest vessant pertanyen els rius més llargs i els més cabalosos de la península: l’Ebre, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir.

3.1 Tipus de règim fluvial dels rius espanyols

L’alimentació d’aigua d’un riu depèn de les precipitacions i del ritme estacional amb què es distribueixen. Segons això, es poden distingir els següents tipus de règims fluvials:

• Glacial. Representa una aportació exclusiva del desglaç. Aquests rius són escassos; només es troba a les capçaleres dels rius que comencen a les glaceres pirinenques.

• Nival. És el règim que tenen els rius que naixen en serralades de 2.000 m. Són rius de fort pendent i de curs ràpid. L’època de més cabal coincideix amb el desglaç de les neus. Experimenten una evaporació escassa perquè a aquestes altituds les temperatures no són elevades. Són les capçaleres dels rius del Pirineu central i alguns de Sierra Nevada.

• Pluvial. És el règim que predomina en els rius que naixen per sota dels 1.000 metres. El seu cabal depèn de les precipitacions i augmenta amb les pluges de la tardor i la primavera.

• Mixt. És el dels rius que circulen per zones climàtiques heterogènies. Dins d’aquest tipus diferenciem els següents:

El règim nivopluvial és el dels rius que es troben entre els 2.000-2.500m d’altitud, perquè hi influeixen les aigües del desglaç i les precipitacions. El volum màxim de cabal es produeix al final de la primavera.

El règim pluvionival és el que tenen els rius que provenen de vessants situats entre els 1.600-1.800m d’altitud. Alimenten el seu cabal amb les precipitacions, però també amb el desglaç a la primavera. A aquest grup pertanyen els rius de la serralada Cantàbrica o del Sistema Central. Aquest règim és el més estès a la península.