SANGUINA

ELS CLARIONS I LA SANGUINA

Clarions naturals, artificials i crayons

És corrent utilitzar termes com clarió, pastel, sanguina, creta, Conté, crayon o cera per a referi r-se a aquest tipus de tècniques gràfiques seques de dibuix colorejat.

En alguns casos la semblança del producte és tanta que és molt fàcil confondre o utilitzar una paraula per l’altra. Tot i que no és fàcil classificar inequívocament cadascun, serà més senzill si es defineixen les seues característiques principals. Seguint açò es poden fer tres apartats: clarions naturals,clarions artificials i crayons.

clarions naturals

Estoig amb clarions naturals (negre,blanc i sanguina) més el clarió sèpia

Els clarions naturals són substàncies minerals tallades en la forma desitjada

i emprades per a dibuixar.

clarions fabricats

Clarions fabricats

Els clarions fabricats i els pastels es fan amb pigments secs, polvoritzats i mesclats amb un medi aglutinant soluble en aigua amb els quals es

forma una pas ta

crayons

crayons de cera

ELs crayons són una subcategoria:els pigments en pols es mesclen

amb un medi que conté un aglutinantgreixós.

ELS CLARIONS NATURALS

Els tres clarions naturals més comuns eren el roig o sanguina (varietat d’òxid de ferro), el negre (pissarra carbonífera) i el blanc (guix). El roig i el negre no eren materials purs, sinó composicions on l’argila era un element important. Açò contribuïa a la seua suavitat i textura

Mineral d’òxid de ferro Pedra de carbó mineral

Pedres de guix natural Pedra de guix calcinat

Composició del material

Depenent del grau de cocció, dels percentatges d’argila que continga i fins i tot del jaciment del qual s’extraga, el seu color pot variar ostensiblement, amb tons que van des del roig anglés fins el marró fosc. Per tant, el color sanguina no existeix com a tal, tot i que es denomina així a tota esta gamma parda rogenca.

La seua estructura està composta per argila i òxid fèrric que li confereix un característic

color rogenc.

Estil, época i artistes destacats

Breu història

La utilització dels clarions

naturals com a material de

dibuix és antiquíssima puix

els pintors prehistòrics de

les cavernes arribaren a

usar en les seues pintures

algunes formes de clarió

natural.Pintura rupestre d’un cavall a

Altamira (Cantàbria) realitzada a

base d’òxid fèrric i carbó

Origens del terme

Antigament s’anomenava sinopia -per la ciutat turca de Sinope, d'on procedia la hematites- .Va ser utilitzada en principi per a dibuixos preparatoris de la tècnica del fresc: el traçat de sanguina era aplicat directament sobre el revestiment del mur que s'anava a pintar.

Dibuix a la sanguina preparatori per un fresc

Ús dels clarions al Renaiximent

Encara que s’han conservat alguns dibuixos medievals amb clarió negre, l’ús de clarions naturals per a dibuixar no es popularitzà fins a finals del segle XV.

Cap a 1540 s’empraven clarions rojos, blancs i negres –sols o combinats–, sovint sobre papers colorejats.

Els clarions podien usar-se d’una manera lineal o estenent-se per a produir tons.

La sanguina es va convertir en tècnica de dibuix pròpiament dita a la fi del segle XIV: va ser emprada llavors sobre un suport de paper, bé sota la forma sòlida -traço deixat per la barra de sanguinaris , bé sota la forma líquida -aigua aplicada amb el pincel- , i barrejada sovint amb altres tècniques : ploma, pedra negra o guix blanc . Les qualitats essencials d'aquest material són la lluminositat i el poder il·lusionista en l'acabat de les encarnacions, que fan d'aquesta tècnica la ideal per a dos tipus d'estudi : el retrat i el nu.

Autorretrat de Leonardo da Vinci

(c. 1512) realitzat en sanguina

Estudi de plantes de Leonardo da

Vinci (c. 1505), sanguina realçada

amb negre

Leonardo da Vinci, estudis de figura humana

Els clarions rojos o sanguines, de variats colors,

combinats amb el negre produïen una rica gamma de

marrons.

Banyant el clarió immediatament abans d’usar-lo s’

aconseguia una línia més fosca i sòlida.

La funció del clarió blanc era accentuar els volums en

els dibuixos.

Ús dels clarions al Renaiximent

Miguel Angel, dibuix

Estudi per a un nu, Michelangelo Buonarroti, sanguina amb tocs de blanc de plom (cerussa), Viena,Museu Albertina

Rafael SanzioLeonardo da Vinci

Ús dels clarions al Barroc

Els clarions naturals foren el material de dibuix més típic fins al segle XVIII, quan començaren a escassejar els clarions de qualitat i, en conseqüència, s’inicià el declivi de la seua popularitat.

Tres caps de negre, Jean AntoineWatteau (segle XVIII) clarió negre, sanguina i il·luminacions amb clarió blanc

Cap d’home dolent, sanguina, anònim francés, segle XVII Bisbe, anònim, dibuix a sanguina

Dibuixos de dones, Jean AntoineWatteau (segle XVIII), clarió negre, sanguina i il·luminacions amb clarió blanc

Ús dels clarions al segle XIX

En el segle XIX es començaren a elaborar barres de dibuix de característiques similars a les dels clarions naturals. Pel contrari, amb la majoria dels pigments secs existents es podenconfeccionar els denominats clarions fabricats amb els que s’obté una enorme gamma de tints i tons, cosa que és impossible de realitzar amb els clarions naturals.

Fragonard, Mujer joven de píe. 1775-1785. Sanguina. 38 x 24.2 cm. Rijksmuseum. Amsterdam. Holanda

ARTISTES DESTACATS

La sanguina ha estat utilitzada per nombrosos pintors, especialment Leonardo, Miguel Àngel, Pontormo, Claude Lorrain, Charles Le Brun, Jean-Honoré Fragonard i els impressionistes francesos -Manet, Renoir, Morisot, etc.

Leonardo da Vinci

Giacomo Pontormo

Giacomo Pontormo, 1517

Claude Lorrain, 1640

Charles le Brun, 1619-90

Murillo 1665

Giuseppe Maria Crepi, 1720

Jean Honore Fragonard, 1775

François Boucher, 1703-70

 Estudi de xic, Edouard Manet , 1862-63

Grans banyistes, 1885Pierre Auguste Renoir  

Colecció particular,  108 x 162 cm.  

John William Waterhouse, 1900

DESCRIPCIÓ DE LA TÈCNICA, ÚS, UTILS I SUPORTS

John Wilson

Franco Fusari

Andrey Kartashov