c12 aracriatures DISSABTE, 21 DE MAIG DEL 2011 ara

Lleure/Escola

Ser monitorUna filosofia de vida

XAVIER TEDÓ

En Marc anava perbiòleg o químic i haacabat sent profes-sor d’educació

especial. No ha patit capfenomen paranormal.Tampoc ho ha fet per asse-gurar-se una sortida labo-ral veient que Catalunyaencara no és cap potènciaen innovació. Ho va deci-dir tan bon punt es va con-vertir en monitor d’esplai.La seva ha estat una vidavinculada a l’EsplaiEspurnes d’Esplugues deLlobregat. Va començarquan tenia cinc anys i ja noho ha deixat. Va ser pre-monitor, des de fa deuanys és monitor i ara és undels responsables del’esplai. “Ets nen, despréspasses al grup de joves i alfinal sembla que tot plegatet porti a fer de monitor–assenyala–. He passatmés hores a l’esplai que al’escola o amb la família”.Quan va començar a fer depremonitor, amb 16 i 17anys, va ser quan va tenirclar que es volia dedicar ala docència: “El contacteamb els nens va fer que emdecantés per la carrera demagisteri”. I això que elseu debut com a premoni-tor no va ser ni moltmenys plàcid. Eren en unalberg juvenil de Coma-ruga quan es va produir unavís de bomba. En cincminuts es van presentarnombroses dotacions delsMossos i dels Bombers,que van desallotjar la casa.En Marc i l’altra monitoraes van endur la canalla alcentre del poble i van tru-car a les famílies perquèels vinguessin a buscar.“Tot i que era un bromad’algun jove del poble emvaig estressar molt perquèningú no t’ensenya a gesti-onar aquestes situacions–explica en Marc–. Aquelldia em vaig adonar de laresponsabilitat que tenscom a monitor”. Aquestprimer ensurt no el va ferdefallir. Ni tan sols quanuns anys més tard es vaperdre amb un grup perMontserrat. Les hores

passaven i es feia fosc .“Als nois no els vam dir resperquè no s’espantessin”.Tampoc feia falta, ja que“estaven molt contentsperquè caminar de nit pera ells era una aventura”.La millor experiència la vaviure l’estiu passat quan vaanar de ruta per la CostaBrava amb un grup dejoves en què hi havia unnoi amb síndrome deDown. “Cada dia caminà-vem uns quinze quilòme-tres i veure que ell, mal-grat els problemes que téper caminar, ho aconse-guia va ser un exemple desuperació que ens va emo-cionar a tots”. Especial-ment el dia que van anarde Cadaqués a Roses i mésd’un ja delirava per lacalor: “I sobretot perquèvèiem la ciutat però no hiarribàvem mai”. Els seuscompanys l’ajudavenconstantment, tot i que devegades els costava.

Després de deu anysfent de monitor, en Marc téclara una cosa: “No tothomserveix per fer de moni-tor”. L’empatia és un factoressencial. “Costa de definirqui és el monitor perquè téun paper únic, els nensdiuen que som com elsmestres però més diver-tits”. Sí que considera quela relació és molt més pro-pera que la que té un pro-fessor perquè “els esplaissón com petites famílies onfas un seguiment dels nensdes de ben petits, els veuscréixer i t’expliquen cosesque no dirien mai als pares

o als mestres”. Asseguraque el més complicat ésgestionar el temps: “Hi hasde dedicar moltes hores demanera voluntària, cadadissabte tens activitats it’has de saber organitzar”.Amb tot, deixa clar que “sihi poses passió tot va rodatperquè qui ho fa és perganes”. Parla també d’ell:“La filosofia de vida quetinc va molt lligada al’esplai”.

Quan ve de nouEl cas de la Graci és com-pletament diferent. “Nohavia estat mai nenad’esplai”. Una amiga queera a l’Esplai La Gresca deCerdanyola la va animar aentrar-hi: “Al final ella vamarxar i jo m’he quedat”.Va començar com a volun-tària i ara ja fa dotze anysque és monitora. Es mos-tra taxativa quan afirma:“És la millor experiènciaque he tingut mai, és unestil de vida, sóc com sócper l’esplai”. Recorda queabans de fer el pas era unapersona més reservada,amb menys iniciativa:“Durant aquests anys hecanviat molt, ara sempretinc ganes de fer coses”. Laformació que ha rebut i larelació que s’estableix ambles famílies i els nens sóndos dels factors que des-taca. Ella també ha creat laseva pròpia família: “Elsmonitors acaben sent elsteus amics, la teva colla”.Avenir-se amb la resta demonitors és, a parer seu,clau perquè si no “l’esplaino funciona”. Si pogués fermarxa enrere demanariaals seus pares que l’apun-tessin a un esplai. “És unespai dinamitzador quedura molt perquè quan elsnens creixen veus elsresultats, afloren totsaquells valors que hastransmès”.

Esplais i agrupamentsQui també es va estrenardirectament sense passar-hi de nen va ser en Manel.En el seu cas, però, com acap de l’AgrupamentEscolta i Guia (AEiG)Xaloc de Tarragona. Tam-

Monitors d’esplai i caps d’agrupament coincideixen: un esplai és unapetita gran família d’on és difícil sortir perquè t’atrapa

“Els esplais sóncom petitesfamílies on fasun seguimentdels nens des deben petits”

“És la millorexperiència quehe tingut mai,és un estil devida, sóc com sócper l’esplai”

LLEURE EDUCATIU. Un cap d’agrupament d’un esplaid’escoltes i guies amb un grup de nens. AEIG

13caracriaturesara DISSABTE, 21 DE MAIG DEL 2011

La setena hora

La bellísima narració d’Emmaús que trobem a l’Evangeli segonsLluc ens fa pensar en les relacions entre mestre i deixebles. Elsdos homes que fan camí es troben amb Jesús i ell s’afegeix a la

ruta. Després d’una bona estona de caminar junts, que Jesús apro-fita per anar desplegant un coneixement que sembla que han obli-dat, arriben al seu destí i, com que el dia declina, el conviden a repo-sar. S’asseuen a taula, llavors Jesús repeteix el misteri de l’eucaristiai aleshores “se’ls obriren els ulls i el van reconèixer”. Després, uncop Jesús ha fet el gest que l’identifica, ja pot desaparèixer. Repro-duïm les paraules que es diuen els dos homes perquè tenen caràc-ter didàctic: “No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostrementre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”El més sorprenent del relat és que saben qui és aquell estrany com-pany de viatge per un gest. Això ens fa pensar que als que ens dedi-quem a educar se’ns coneix, més que per les paraules, que en diemmoltes cada dia, pel gest, un gest que el deixeble reconeix i li dónasentit, un gest que intuïa molt abans que arribés qualsevol altra for-ma de coneixement. El mestre converteix el més profund de la re-lació educativa en un gest que obra i emociona. Un cop el gest s’hafet viu i s’ha convertit en memòria, el mestre pot desaparèixer sa-bent que alguna cosa d’ell perdurarà fins a la fi dels temps.

Aquesta narració també ens pot ajudar a entendre aquella acti-vitat que coneixem en l’argot de les escoles com “fer informes”, unamena de càstig bíblic justament per la dificultat que té reduir lapersona a qui estem avaluant a un comentari, a unes quantes pa-raules que sovint no fan gaire cosa més que descriure un instantd’un procés, d’un anar junts caminant com els deixebles d’Emma-

ús. Potser hauríem de mirar de fer informes on féssimvisibles els gestos que permeten que el deixeble ensreconegui com els seus mestres.

El camí d’Emmaús

Jaume Cela & Juli Palou

Gregorio Luri és doctor en filosofia i educador

La cua de Quiró

Gregori Luri

Estem assistim en les últimes dècades a un vertiginós desenvo-lupament de les neurociències i, com sembla inevitable, la pe-dagogia intenta deduir-ne aplicacions immediates a l’aula, do-

nant per suposat que la connexió entre el funcionament del cervelli el comportament és obvi. Però el cervell és una unitat funcionali, per tant, les conseqüències del canvi en una zona concreta no esmanifesten directament en un comportament específic.

El pont entre neurociència i comportament és molt subtil. JohnBruer va demostrar-ho al seu llibre A bridge too far (1997). Cal,doncs, ser prudents, perquè per haver construït ponts fantasmeshem donat forma a mites molt estesos a les escoles que trigaremmolt de temps a desmuntar. Penso ara en el mite de la lateralitatcreuada o en el que afirma que hi ha diferències significatives enel funcionament dels hemisferis. Sabem des de fa trenta anys queaixò que un hemisferi és lògic i analític i l’altre emocional i crea-tiu és, tot plegat, una ofensa a la ciència. Tampoc no hi ha cap fo-nament, al meu parer, en les teories dels estils d’aprenentatge ode les intel·ligències múltiples, i el fet que li donin el príncep d’As-túries d’humanitats a Howard Gardner no les fa més científiques,encara que alguna cosa aporta sobre la concepció que alguns te-nen de la ciència.

Si de veritat es volen aprofitar les aportacions de les neuro-ciències, cal prendre’s al peu de la lletra la necessitat d’evitar ele-ments tòxics al cervell. L’element tòxic més habitual delsnostres alumnes no és ni el tabac ni l’alcohol, ni cap al-tra droga, sinó la falta d’hores de son.

Pedagogia, neurologia i toxicologia

Jaume Cela és mestre i escriptori Juli Palou és doctor en

filosofia i educador

Què cal fer perser monitor?eLa titulació de base quees demana per treballaren el sector del lleure ésla de monitor d’activitatsde lleure infantil i juve-nil, que permet obtenir eldiploma homologat ator-gat per la secretaria deJoventut de la Generali-tat. Aquesta titulaciópermet treballar com amonitors en entitatsd’esplai, casals d’estiu,menjadors escolars ocolònies. La formacióconsta de 108 hores teo-ricotècniques, on es tre-ballen continguts relaci-onats amb la pedagogiadel lleure, el desenvolu-pament psicològic en lainfància i l’adolescència,metodologies educatives,recursos tècnics perdinamitzar els grups,expressió plàstica,expressió musical, pri-mers auxilis i educacióper a la salut i educacióambiental. Després calfer 150 hores de pràcti-ques en un projecte delliure elecció que es fina-litza lliurant una memò-ria amb el recull del’experiència pràctica.

UN REFERENT. Per fer de monitor cal tenirempatia amb els nens. Ells el veuen com una

referència, com un mestre però més divertit. FCE

poc la seva iniciació com acap va ser bufar i fer ampo-lles. En els segons campa-ments d’estiu que va fer aÀger volien fer bivac peròva començar a ploure i esvan ficar en un refugi. Nohi havia llits i van haverd’encabir vint-i-quatrenens en una sala ben petita.

Tret d’aquell incidentinicial, en els vuit anys quefa que és cap d’agrupamentha viscut un munt d’expe-riències inoblidables. Elmés important és el com-promís que els joves adqui-reixen amb l’agrupament isobretot amb la societat:“Fomentem que siguin crí-tics per transformar imillorar la realitat”. EnManel lamenta que, com liva passar a ell quan era uninfant, no se’ls acabi deconèixer ni es reconegui laseva tasca. En Sergi, moni-tor de l’AEiG Sant Miquelde Girona, sí que ha viscuttot el procés. “M’ho vaigpassar bé en els deu anysque hi vaig passar com anen i per això he seguit”.Ara és cap de joves de 14 a17 anys i tot i que remarcaque “és una edat compli-cada, se’ls pot treure moltsuc”. “No hi ha la separacióque existeix entre mestre inen, aquí la relació ésd’amics”. La millor recom-pensa és veure “com vancreixent com a persones ies fan més ciutadans”.e