[MILL I ARISTÒTIL, EL DESCENS A LA MATRIU COMUNITARISTA] [Manuel Villar Pujol 13/06/2006.]

[IES GUILLEM CATA]

1

Introducció Coneixem a John Stuart Mill com el filòsof defensor de les llibertats individuals, de la necessitat que cadascú disposi d´un espai propi on posar a prova la seva espontaneïtat sense les interferències dels altres i que el paper de l´estat ha delimitar-se a vetllar que aquest espai sigui “religiosament” respectat. Aquest és el John Stuart Mill de On liberty (1859) militant d´una doctrina, la liberal, causant de l´anòmia social que viuen les societats occidentals, segons la filosofia comunitarista. Alguns representants d´aquest corrent com l´americà Etzioni veu que la maximització de la llibertat individual és difícilment sostenible, que no sempre més llibertats significa més llibertat. Els recels comunitaristes s´activen cada vegada que per justificar una reivindicació social s´hi apel·la als drets individuals. L´èmfasi en els drets, sosté el comunitarisme, va en detriment de l´altra cara de la moneda, els deures socials, produint de mica en mica fissures que afecten el fràgil entramat comunitari. Ignoro l´opinió que a la filosofia comunitarista li mereix l´altra de les obres cabdals de Mill, Utilitarianism (1861), però imagino que podria no ser tan negativa com la que li ha suscitat On liberty. Aquesta conjectura sense cap base documental se sosté en les afinitats que adverteixo entre moltes afirmacions de Stuart Mill en Utilitarianism i algunes de les idees que Aristòtil, un dels filòsofs clàssics reivindicats pel comunitarisme juntament amb Hegel, defensa en l´Ètica a Nicòmac. El pas de On liberty a Utilitarianism Mill no canvia la temàtica entre una obra i una altra: la conflictiva relació entre l´individu i la societat. Però mentre en On liberty justificava el dret de cavar trinxeres per protegir-se de les amenaces del col·lectiu, en Utilitarianism ens instrueix sobre com hem de preparar la sortida futura de la trinxera i com transformar la desconfiança inicial en fe en els altres. En un món en què l´estat restringeix la seva acció al repartiment de pales i a evitar que ningú envaeixi la trinxera de l´altre (curiosa guerra, aquesta), és vàlida la màxima segons la qual un sap millor que altre què és el que més l´interessa fer amb la seva vida. Quan s´hi arriba a una treva i a continuació es signa la pau definitiva, empesos per la curiositat, al principi, i posteriorment perquè de mica en mica es va perdent la vergonya, els habitants de les trinxeres acaben per abandonar els seus caus. D´entre aquests antics habitants de les trinxeres, els que semblen haver superat abans el titubeig inicial observen que l´aïllament viscut al recés de les

2

trinxeres ha produït comportaments d´allò més dispars. En aquest període en què cadascú ha fet lliurament la seva, uns quants, la minoria, s´ho han muntat millor que altres, la majoria; la qualitat i refinament dels seus amagatalls contrasta amb la lletjor grollera dels amagatalls dels altres. El que vol dir és que més no sempre significa millor. Ara que tothom ja s´ha aventurat a sortir fora del seu cau, bo seria que tothom prengués nota d´aquells que amb la seva vida marquen estil, dels que saben gaudir més plenament dels plaers. Aquesta mena de faula només pretén il·lustrar la variació de perspectiva entre les dues obres; no hi ha prou amb l´àmbit privat per ser feliç, la plenitud vital s´ha d´aconseguir també en la dimensió pública, en la relació amb els altres. Per això en Utilitarianism el paper de l´estat sofreix una modificació respecte a l´assenyalat en On liberty: és més intervencionista, més positiu. En la primera obra l´estat simplement marcava les línies generals i les regles de joc a partir de les quals cadascú pot fer el que vulgui per ser feliç, en la segona li preocupa aconseguir un objectiu social concret i amb contingut, la felicitat general dels ciutadans, no un espai de normes abstractes i formals. La conciliació de la màxima llibertat individual amb la necessitat de normativitzar i ordenar la convivència d´una comunitat és el repte al que s´ha d´enfrontar Mill. El propi interès individual és el punt d´arrencada i d´on ha de poder extraure el germen a partir del qual fer possible construir un ordre social. Sota quina excusa podem fer sortir l´individu de l´autisme moral que havia estat la base del seu règim social a dintre de la trinxera? La resposta és que la preocupació pels altres pot revertir en el propi interès. És possible un egoisme solidari? La gran qüestió a resoldre és la següent: per què he de preferir la felicitat dels altres a la meva pròpia felicitat? En cap moment Mill respon a la pregunta. No es planteja els beneficis que podria plantejar per l´individu escollir la segona opció perquè de bon principi està convençut que la primera és moralment superior a l´altra. La moral per Mill consisteix a eixamplar l´àrea del nostre interès personal a l´interès pels altres. L´heroi podria exemplificar l´aspiració moral de l´utilitarisme: renuncia al seu interès particular en benefici del col·lectiu. Els motius de l´heroi, malgrat li pesi al deontologista, són plenament interessats. Però això no vol dir, subratlla Mill, que l´heroisme hagi de ser el prototip d´acció virtuosa, un bé en si mateix; és una resposta excepcional a una situació excepcional. Lluny està Mill d´exhortar a ningú al martiri per pur amor al

3

martiri i menys si no redunda en benefici de tots. Creu que la seva doctrina és fidel al màxim a la regla d´or evangèlica: estima als altres com

a tu mateix, ni més ni menys. L´altruisme sorgeix d´un fons egoista. L´amor als altres comença per l´amor propi. Hedonisme qualificat i educació Mill com els seu antecessor Bentham està convençut que vivim sota el govern de dos sobirans: el plaer i el dolor. Aristòtil afirmava que la virtut moral té a veure amb els plaers i els dolors. Tot dos, Mill i Aristòtil, prenen l´hedonisme com la concepció antropològica bàsica a partir de la qual constituiran la seva proposta ètica. Mill obertament, Aristòtil emmascarant-lo, tal vegada perquè mai va poder alliberar-se del tot de l´ombra de Plató. Les semblances entre l´anglès i el macedoni no acaben aquí. A banda del seu hedonisme comparteixen altres “ismes”, l´eudemonisme i el teleologisme. I coincideixen a més en el paper rellevant assignat a l´educació. La intervenció educativa en el cas de Mill busca que la preferència altruista sigui la preferència habitual i per això cal vèncer la preferència oposada. La proposta aristotèlica és força similar, l´objectiu és imposar-se a la incontinència passional, l´akrasia, o el que és el mateix, la debilitat de la voluntat. A diferència dels seus antecessors, Sòcrates i Plató, desconfia de l´educació com a simple adquisició d´informació, prefereix en l´àmbit de la moral aquella educació basada en la formació de l´hàbit. Mill i Aristòtil participen de la mateixa concepció aristocràtica de la virtut; la virtut és conseqüència de la persecució de l´excel·lència. No tots els plaers són iguals. Tampoc es tracta de gaudir de qualsevol manera, sinó de “gaudir com cal”. Ambdós busquen desmarcar-se del l´hedonisme vulgar distingint entre plaers intel·lectuals, moralment superiors, i plaers corporals, de categoria inferior. La frase que millor exemplifica aquest hedonisme qualificat és una coneguda sentència milliana: “és preferible

ser un home satisfet que un porc satisfet, és preferible ser Sòcrates

insatisfet, que un boig satisfet”. En Mill l´excel·lència hedonista de la minoria serveix de model a la majoria. La formació del gust moral ha de ser un dels objectius de l´educació. Sense models externs no és possible l´aprenentatge moral. La creació de la consciència moral Mill per conduir la conducta distingeix entre sancions internes i sancions externes. Les sancions internes depenen de l´acció de la consciència que a través del sentiment moral descoratja qualsevol temptació de fer el mal.

4

És una acció que es manifesta preferentment en les “naturaleses educades”. Mill és partidari d´aquestes sancions per damunt de les externes, suposo perquè el seu efecte dissuasiu acompanya a diferència de les altres sancions permanentment l´individu. A diferència de Mill, Aristòtil no atorga cap paper a les sancions internes perquè la noció de consciència moral li era totalment desconeguda. En canvi deixa en mans d´una voluntat disciplinada i de l´ús de les sancions externes la tasca d´encaminar correctament les conductes extraviades. La reflexió de Mill sobre la creació de la consciència moral confirma la direcció seguida per la civilització, que apunta cap a la interiorització de les coaccions i la disminució de l´espontaneïtat. En la cultura individualista actual la vergonya no es deriva tant del temor al que pensin els altres, vigent en Aristòtil, com de l´enfrontament amb la nostra pròpia consciència. Els humans de la “societat íntima” modelen les seves vides mitjançant l´educació de la seva subjectivitat, assenyala Helena Béjar (“La formación de los placeres, article recollit en el llibre Los placeres de

Enrique Gil Calvo). La preocupació pels altres va associada a un enduriment de la consciència moral, del “superjo” en paraules de Freud. Mill confessa que en la seva època és minoritària encara la pràctica d´un comportament altruista sense l´amenaça de la sanció externa. Només està limitada a un escàs grup de gent on la preocupació pel benestar dels altres és viscuda com un fet natural, en absolut com una imposició externa i arbitrària. Curiosament de l´existència d´aquesta exigua mostra Mill extreu la prova de què existeix un sentiment moral natural en l´interior dels membres de l´espècie humana. Mill creu que la humanitat abandonarà la fase heterònoma per arribar a la fase autònoma quan els estats intervinguin aplicant polítiques educatives que estimulin aquest sentiment i lleis que compensin a aquells que han estat els més desafavorits per la loteria genètica o social. Disciplinar una voluntat Aristòtil està d´acord amb Mill en què existeix una tendència natural cap a la virtut. Igual que Mill, afirma que tot i que les virtuts no són innates tenim una predisposició natural a adquirir-les. L´ésser humà espontàniament pot no actuar virtuosament, però si l´eduquem és possible que arribi a ser virtuós. L´adquisició de la virtut només pot realitzar-se en societats que tinguin una preocupació decidida per formar ciutadans virtuosos, afirma Aristòtil. L´interès perquè els ciutadans tinguin en compta la felicitat dels altres és pròpia de les societats civilitzades, afirma Mill. La plenitud humana, en

5

tots dos filòsofs, només és possible a l´interior d´una comunitat compromesa amb l´educació moral dels seus ciutadans. Fora de les muralles de la ciutat l´aspiració de l´individu a la humanitat fracassa, pot encarnar-se en la forma d´una bèstia, d´un bàrbar o fins i tot d´un déu, però mai en un ésser humà íntegre. Aristòtil sosté que la voluntat d´un ciutadà virtuós ha de ser una voluntat disciplinada. Una voluntat sense disciplina no sempre tria el més convenient. Per assegurar una bona elecció cal posseir una disposició permanent a escollir l´opció més adequada. Aquesta disposició s´anomena caràcter moral i és precís que sigui permanent ja que una acció virtuosa aïllada no fa a l´individu virtuós: una oreneta no fa estiu, proclama Aristòtil. La virtut d´un individu no es valora per un sol acte virtuós sinó per tota una vida sencera dedicada a l´exercici d´actes virtuosos. A través de l´exercici ens habituem a fer el bé. El bé no és producte del coneixement del que vol dir el concepte bé, com pretenen els intel.lectualistes morals, sinó de l´hàbit. Som bons, ens diu Aristòtil, perquè fem el bé, no perquè volem fer el bé, com diria un deontologista. Per a l´hedonisme antropològic el plaer és la pastanaga que impulsa l´acció, però també el plaer pot ser un entrebanc per assolir la virtut. “La nostra naturalesa ens condueix més als plaers, per això tendim més a l´excés que a la moderació” (Ética a Nicòmac, II, IX. 1109a, 11-13). Tanmateix, “les accions d´acord amb la virtut són per si mateixes agradables”, afirma en una altre passatge Aristòtil (I, VIII, 1099a, 12-22). Com s´aconsegueix la convergència entre plaer i virtut? Per tractar les voluntats malaltes, aquelles que identifiquen la virtut amb el dolor, el macedoni proposa fer servir el càstig a tall de medicina: “l´home roí ha de ser castigat amb el dolor, com un animal de jou” (X, IX, 1180a, 10-14). Mitjançant la disciplina la voluntat procedirà a fer les associacions adequades, identificarà el plaer amb la virtut i el dolor amb el vici. L´exercici acabarà per consolidar aquestes associacions, assolint el subjecte d´aquesta manera un caràcter virtuós. Aristòtil arribarà equivocadament a dir que “el virtuós és aquell que es deixa guiar per la recta raó” (III, XI, 1119a, 11-21), quan en realitat és el costum el guia de la vida, com diria Hume. Mill tracta el tema de la domesticació de la voluntat al final de la IV part de Utilitarianism. En la seva controvèrsia amb els deontologistes, posarà en qüestió el principi segons el qual la voluntat que actua desinteressadament és producte de la raó pura. El deontologisme sosté que “la voluntat és cosa diferent del desig; una persona virtuosa, o qualsevol persona amb principis ferms, actua sense pensar en el plaer que

6

espera obtenir-ne pel seu compliment”. Mill admet que la voluntat pot ser una cosa diferent del desig, però originàriament és producte del desig (“la voluntat és filla del desig”). La voluntat s´emancipa del desig com a resultat d´un procés en què les seves inclinacions espontànies es transformen per efecte de l´educació. Com en Aristòtil, la missió de l´educació és capgirar les associacions inicials. La pràctica d´accions altruistes associades a reforços positius amb el temps pot generar una voluntat independent del desig, del plaer i del dolor, és a dir, una voluntat aparentment desinteressada. El deontologista oblida que la voluntat quan actua moralment, és a dir, desinteressadament, actua realment sota la direcció de l´hàbit. En les entranyes de la matriu comunitarista Aristòtil i Mill estan a mig camí de l´individualisme de sofistes i contractualistes i de l´organicisme de Plató i Comte. Dels primers critiquen la seva concepció artificialista de les propensions altruistes; dels segons, la naturalitat orgànica que impregna la totalitat de les relacions humanes. Aristòtil està convençut que tan sols la comunitat pot ser autosuficient i que la realització de l´individu depèn de la vida en comú, però també que la inèrcia conductual és el tribut que s´ha de pagar per reduir la voluntat a naturalesa. Mill per la seva banda ha pretès superar el solipsisme moral del qual parteix, però ha acabat reconeixent que és molt costós construir un subjecte moral sobre un fons altruista tan pobre. L´ampliació de les preferències morals si bé és senzilla per a una selecta minoria no ho és tant per a la majoria, s´aconsegueix a força de l´interioritzar les coaccions internes i d´estrènyer el marge de les possibilitats futures d´acció. De la mà d´aquests dos filòsofs penetrem en les entranyes de la matriu comunitarista, coneixem què es cou dintre de la fàbrica de ciutadans, descobrint què hi ha de dolorós i ferotge en l´infantament de subjectes morals i què hi ha darrera de la idea clau del pensament comunitarista: la llibertat individual no és possible sense les limitacions morals d´una comunitat; una voluntat mutilada, un individu a qui se li han tallat les ales, un subjecte que per ser-ho ha sacrificat la seva espontaneïtat. Manuel Villar Pujol Barcelona, 13/09/2006