EL TEATRE GREC

Origen del teatre: ritus religiós consistent en una processó i un sacrifici en honor a Dionís

El seguici de Dionís estava format per...

...mènades o bacants, sàtirs...

...silens...

A l’època de la sega i de la verema, a l’Hèl·lada, se celebraven festes on joves simulant ser sàtirs i mènades cantaven ditirambes fins aconseguir l’èxtasi dionisíac, un estat d’exaltació, de “gràcia” que permetia el distanciament de la realitat i l’entrada a una altra dimensió.

Els balls, cants i precs en honor a Dionís, acompanyats amb instruments com timbals i címbals, tot i el seu caràcter orgiàstic, sempre eren solemnes i respectuosos envers el déu. Aquí tenim l’altar on el sacerdot sacrificava el boc.

De fet, els ditirambes no eren altra cosa que himnes en honor del déu on es cantava el seu naixement, el seu viatge pel món per aconseguir adeptes, etc

La sang del boc sacrificat fecundava els camps d’una manera simbòlica. La carn era repartida entre el públic i es ballava. Els que ballaven són els trasgos (representants dels sàtirs). De fet, trasgos signi-fica boc (“macho cabrío” en grec) Mentre ballen, canten alguns textos, els ditirambes. De "trasgos" derivarà el terme tragèdia.

Mènades en ple ritus ogiàstic. La primera duu a la mà esquerra la meitat de l’animal que ha sacrificat amb l’espasa que branda a la dreta. La segona duu l’altra meitat de l’animal. La tercera bat amb fúria un gran pandero

En un moment donat, el seguici dionisíac, el cor, que cantava conjuntament el ditirambe es va dividir en dues parts que alternaven el cant. El ditirambe encara no tenia caràcter dramàtic.

Després hi hagué un personatge diferent dels cantors del cor que anunciava el tema abans de començar i que contestava els coreutes entre les estrofes cantades. En aquest fet potser es troba l’origen de la tragèdia.

La tradició diu que Tespis va inventar l’art d’actuar en assumir la figura de Dionís. Tespis encarnava el déu i els que participaven del ritus també ho creien. Hi ajudaven els cants, les invocacions, la carn consumida i el vi que provocava l’embriaguesa i el deliri.

Quan es van introduir parts recitades entremig de les cantades i es van eliminar els elements còmics, el ditirambe es va convertir gairebé en una tragèdia. El següent pas fonamental, i últim, seria la incorporació al ditirambe del diàleg, l’aparició d’un segon actor que dialogués amb Tespis

Jàson i el drac – els Argonautes

La mort d’Hèctor – cicle troià

Èdip i l’esfinx – el cicle tebà

Dionís, déu del vi, encarna el vessant irracional del món grec. En el seu honor es van instaurar els festivals dramàtics a Atenes:

-les Grans Dionisíaques: celebrades a l’inici de la primavera era un espectacle panhel·lènic

-les Lenees celebrades al gener-febrer eren de caràcter local

Les Grans Dionisíaques duraven sis dies: després de la presentació dels poetes i dels artistes es portava l’estàtua de Dionís en processó des del seu temple al centre del teatre; els dos dies següents es dedicaven a un concurs de ditirambes; després durant tres dies se celebraven les representacions teatrals: al matí, tres tragèdies i un drama satíric d’un mateix autor dels tres que s’admetien a concurs. A la tarda es representava una comèdia. En acabar es proclamava el vencedor.

Els tres cicles èpics i també tràgics: argonàutic, troià i tebà.

Melpòmene, musa de la tràgedia

Cal·líope, musa de

poesia èpica

Soló va ser arcont al s VII-VI aC. Els arconts organitzaven els concursos dramàtics i triaven els tres poetes que havien de representar les obres

El corega triava un dels tres poetes triats per l’arcont i finançava el cost de les representacions de les quatre obres d’aquest poeta

Els tres autors seleccionats presentaven, un per dia, una tetralogia, és a dir, tres obres que podien ser independents entre elles o bé relacionades i un drama satíric que tractava un tema mític sense gaire aprofundiment.

Èsquil preferia lligar les tres tragèdies, per ex., L'Orestíada és el nom genèric de les tres tragèdies: Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides

Ni Sòfocles ni Eurípides van seguir

la moda imposada per Èsquil i les seves

tragèdies eren independents les unes de les altres

Òbols atenesos

Teatre grec

d’Epidaure

Teatre grec amb públic

Estructura d’una tragèdiaPel seu origen una tragèdia té parts cantades i parts recita-des. Així que va evolucionant, les parts cantades van disminu-int. Parts: - pròleg - paròde - episodis - estàsims - èxodeTota tragèdia grega segueix les denominades "normes clàssiques": unitat de temps, d’acció i d’espai.

Tots els actors, tant tràgics com còmics, rebien el nom d’hipòcrites. A finals del s V aC els actors eren fins i tot més apreciats que els poetes. Se’ls exigia una veu acceptable, pronunciació exquisida i flexibilitat interpre-tativa, a més de saber cantar.

L’actor sortia a escena amb màscara, vestit i coturns. Les màscares acostumaven a ser de lli.

Els teatres grecs eren construïts en forma d’hemicicle, tot aprofitant el pendent d’un turó on se situaven les grades.

l’orquestra era un espai circular reservat per a moure’s el cor i els ators, al mig hi havia l’altar de Dionís

Els accessos laterals eren anomenats pàrodes i servien per a imitar que un actor acabava d’arribar de l’estranger, del camp...

L’orquestra era un espai circular reservat per a moure’s el cor i els ators, al mig hi havia l’altar de Dionís

Els accessos laterals eren anomenats pàrodes i servien per a imitar que un actor acabava d’arribar de l’estranger, del camp...

La comèdia també va néixer del culte a Dionís. En les festes camperoles en honor de Dionís, els vinyatai-res recorrien els camps entonant cants fàl·lics i lloances a Dionís amb tota mena d’improvisacions bur-lesques. Portaven la cara empastifada del solatge del vi. La desfilada o seguici, s’anomenava comos, mot del qual prové comèdia. Aquests cants simbòlics, a través de representacions més o menys estilitzades del fal·lus, expressaven d'una manera religiosa o màgica el poder de creació de la vida.

Al Peloponès es feien farses grolleres des de temps im-memorials. Al s VI aC foren introduïdes a l’Àtica. També a la Magna Grècia, a principi del s V aC, la comèdia paro-diava intrigues sobre llegen-des de déus. Sigui com sigui, a partir del s V aC, a Atenes, la comèdia acon-seguí dignitat literària, en poder ser presentades ofi-cialment a concurs obres d’aquesta mena per tal de ser representades.

Melpòmene,

musa de la tragèdia

Talia i Terpsícore,

muses de la comèdia i de la dansa respectivament

Èsquil Sòfocles

CÒMIC: Aristòfanes

Eurípides

TRÀGICS

LA COMÈDIA: Aristòfanes (V aC)

Aristòfanes va viure la guerra amb Esparta, Va criticar la situació política d’Atenes amb burla, amb sàtira... amb la rialla. Va criticar la política i els polítics, però també les noves idees educatives de filòsofs com Sòcrates o autors literaris com Eurípides. Va atacar amb la rialla tot el que no li agradava de la seva societat, però també va defensar tot el que li agradava.

LA COMÈDIA: Aristòfanes (V aC)

En totes les obres d’Aristòfanes els personatges són contemporanis, simples ciutadans que es passejaven pels carrers d’Atenes, i que Aristòfanes va fer pujar a un escenari per a parodiar-los sovint. Per això, els poders públics van prohibir fer sortir a escena persones vives amb el seu nom, per tal d’evitar els atacs personals

- Els núvols

- Les Granotes

- Les Vespes

- Les Aus: Es ridiculitza la mitologia per mitjà de la història d’un home que intenta fundar una ciutat en l’aire, a meitat del camí entre les déus i els homes

LA COMÈDIA: Aristòfanes (V aC): obres

Lisístrata: creu que els atenesos són incapaços d’acabar la guerra que mantenen amb Esparta. Per això decideix reunir totes les dones de la ciutat i els proposa de no mantenir relacions sexuals amb els homes fins que no acabin la guerra. D’entrada les dones no estan segures del pla, però se’ls uneix una espartana que també ja n’està cansada de la guerra i els demostra que és possible fer-ho. Mentre les dones velles d’Atenes s’han apoderat de l’Acròpolis on hi ha el tresor públic i retenen els diners per a la guerra.

Lisístrata: El pla de Lísistrata es posa en marxa. Hi ha manifes-tacions, aldarulls... Els homes no poden aguantar més. Signen la pau amb els espartans i davant de Lísistrata. Aristòfanes tracta el tema del pacifisme. Lísitrata és una obra de tema totalment lògic sense presencia de déus. Això la fa moderna, a més del tema. Els episodis són molt còmics i el llenguatge obscè és fresc, viu, sempre còmic.