UNITAT 11.LA CIUTAT I EL MÓN URBÀ

EL CONCEPTE DE CIUTAT.

Els assentament humans estan formats per zones rurals (pobles) i zones urbanes (ciutats). La qüestió és com diferenciar-les. D'entrada és difícil i ara, a més, cal considerar la rururbanització

No hi ha una única definició de ciutat, car podem considerar diversos criteris (quantitatius o qualitatius).

- Criteri numèric. Ara bé, no és el mateix arreu (Espanya, 10.000 / EUA, 2.500). A Espanya més de 10.000, és població urbana; entre 2.000 i 10.000, semiurbana; menys de 2.000 rural (tot i que de vegades es parla de les agrociutats).

- La influència territorial (sobre el territori dels voltants). Es relaciona amb la concentració de funcions del nucli habitat.

- La concentració de funcions. La ciutat concentra fluxos, institucions, serveis… les activitats més importants de gestió i administració.

- L'activitat econòmica. L'activitat professional de la població. La ciutat presenta una gran diversitat, tot i que destaca el secundari i terciari. En un poble hi ha menys diversitat, destacant sobretot el primari.

- Creixement, densitat urbana. Les ciutats tenen més densitat de població (habitants per km2). A més, experimenten més creixement, una clara zonificació, una xarxa de carrers més atapeïda...

- L'arquitectura i l'urbanisme.

- L'estil de vida i la cultura urbana.

Tots els criteris són vàlids però relatius car depenen del país, de l’època ... D'altra banda alguns municipis són considerats ciutats pel nombre d’habitants, i podrien ser rurals pels criteris qualitatius, i en d’altres municipis ens passaria el contrari.

Les ciutats són grans concentracions humanes, que viuen de la indústria i dels serveis, que no cultiven pràcticament res del que consumeixen, per això s’ha de garantir el proveïment d’aliments, aigua, energia, el transport ..

XARXA I JERARQUIA URBANES.

La xarxa urbana és la distribució de les ciutats en l'espai. Pot ser concentrada (en un àmbit limitat), regular (homogèniament) i aleatòria (a l’atzar).

La xarxa urbana es basa en el conjunt de relacions (econòmiques, socials, culturals, polítiques,...) que fa que les ciutats d’un territori adquireixin una complementarietat i una diferenciació de funcions i que formin un conjunt jerarquitzat de centres.

Els nuclis urbans més rellevants organitzen i influeixen en l’espai i exerceixen una forta atracció sobre el territori circumdant.

Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics on els intercanvis entre els diversos nuclis esdevenen elements principals del seu desenvolupament, per això s’utilitza el concepte de SISTEMA URBÀ.

La xarxa urbana es troba formada per un conjunt molt nombrós de ciutats petites, que ofereixen serveis inferiors (diaris). Existeix un conjunt menor de ciutats mitjanes, que ofereixen més serveis i de major nivell. Per últim, hi ha poques grans ciutats. Aquestes tenen totes les funcions i estructuren espai.

Els països rics, molt urbanitzats, segueixen aquest esquema típic. En canvi, els països pobres, menys urbanitzats, presenten importants desequilibris, com la macrocefàlia urbana.

Les xarxes urbanes més denses formen regions urbanes, on zones urbanes i zones rurals formen un continu.

Les seves característiques bàsiques són:• Especialització dels nuclis urbans (residencials, industrials, comercials o de serveis).• La dependència entre uns nuclis i altres que augmenta amb el grau de desenvolupament.

Ara existeixen ciutats globals, capitals internacionals, gràcies a la interconnexió i internacionalització. Són les polis amb més nivells d'especialització, més atribucions... Són les més importants.

La geografia urbana estudia la jerarquia urbana. Quines ciutats són més importants? Per què? Quina és l’àrea d’influència urbana?..

Ja el 1933 Walter Christaller demostrà que hi ha sistema jerarquitzat de ciutats, considerant les activitats terciàries que ofereixen i el rang d’aquestes. Així, les ciutats amb més serveis i de més rang tenen majors àrees d’influència.

La jerarquia urbana ens mostra que hi ha ciutats més importants que altres. Aquesta jerarquia és evident a escala regional, nacional i mundial. La major importància de les funcions i serveis que ofereixen els nuclis urbans marquen la seva posició dins la jerarquia (generen fluxos).

Els fluxos són desplaçaments de persones, mercaderies i capitals … Aquests, en bona mesura es troben controlats per les ciutats, ja que concentren bona part de les activitats productives, població … La procedència dels fluxos ens indica l'àrea d’influència de la ciutat (camp urbà / hinterland).

Bàsicament, la importància urbana depèn:- Volum de població- Presència de centres de decisió política- Presència de centres de decisió econòmica- Presència de vies i mitjans de transport

En el desenvolupament urbà són bàsiques les infraestructures. Són la base sobre la qual descansa una determinada activitat o estructura. Poden ser naturals o artificials (anomenades tècniques, que són les més destacades).

Són essencials per al desenvolupament econòmic, sobretot les relacionades amb el transport i energia. De fet, existeix una clara relació entre infraestructura i desenvolupament econòmic. Ara bé, no només infraestructures, calen altres factors.

No sempre són rendibles, per això moltes necessiten finançament públic.

Poden ser socials o tècniques.

Les socials són els equipaments, relacionats amb la qualitat de vida i el benestar social.

Les tècniques incideixen en la producció i la productivitat. Poden ser d’impulsió o d’acompanyament. Les d’impulsió han de ser motor del desenvolupament; en canvi, les d’acompanyament responen a l'existència d'una demanda prèvia. Ara bé, la majoria són en part d’impulsió i d’acompanyament

Són l’instrument més important per planificar i ordenar el territori, sobretot el transport (afavoreix la connexió). Per això, el poder pot afavorir centralisme, transport col·lectiu …

Sempre generen impacte, variació ocasionada per la seva realització o posada en funcionament.

Sòria

Àrea urbana: Nucli urbà envoltat per terres de conreu, amb poca influència territorial.

Aplicant els estudis de geografia urbana cal distingir diferents tipus de ciutats i agrupacions urbanes, com l'àrea urbana, la ciutat central, l'àrea metropolitana, la conurbació, la megalòpoli i la metaciutat.

Ciutat central: nucli urbà amb gran influència en l’entorn.

Sevilla

Àrea metropolitana: Espai molt urbanitzat format per un nucli principal (ciutat central, metròpoli) i una successió d’anells (que corresponen a altres municipis, les ciutats petites i mitjanes que envolten la gran ciutat).

És un sistema ben integrat. Entre els diferents municipis de l'àrea metropolitana s’estableixen interrelacions econòmiques i socials (gràcies a les contínues millores dels sistemes de transport i comunicació). Per això cal una planificació conjunta. Les interrelacions són inversamen t proporcionals a la distància a l’anell central.

El nucli central tendeix a l’especialització del sector terciari i els nuclis urbans en usos residencials i usos industrials.

Els principals exemples: àrea metropolitana de Barcelona i la de València.

La conurbació és la unió o coalescència de dos o més assentaments. Cada ciutat manté certa independència (pe.: administrativa).

Per això té un estructura polinuclear, caracteritzada per l’abundància de les activitats secundàries i terciàries i per un gran intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part.

Exemples serien la regió urbana holandesa formada per Rotterdam, l’Haia, Amsterdam i Utrecht, que formen Randstat. A Espanya, Tarragona – Constantí – Vila Seca, o Cadis – San Fernando – El Puerto de Santa Maria.

Les megalòpolis són superconurbacions metropolitanes (poden haver espais rururbans intercalats), formats per diverses metròpolis amb les seves àrees d’influència. Així es conforma un gran teixit urbanitzat, amb diversos usos sòl. Reben aquest nom quan superen els 10 milions d'habitants. Si superen els 20, aleshores parlem de metaciutats.

Les megalòpolis i les metaciutats són nuclis de l’economia global, connectades a les xarxes globals. Així ha aparegut una nova forma urbana, interiorment segmentades i desconnectades, especialment socialment.

Vivim en l'era de les megaciutats o megalòpolis, car són motor del desenvolupament econòmic i tecnològic; centres d’innovació cultural; centres del poder polític; punts de connexió del sistema mundial de comunicacions...

El 1992, 13 ciutats superaven els 10 milions d'habitants. El 2005, 4 ciutats superaven ja els 20 milions.

La previsió per el 2015, ens parla de 25 megaciutat (22 al Tercer Món, 18 a Àsia). La principal, amb més de 30 milions, serà Tokio (Tokio – Yokohama – Nagoya – Kyoto – Osaka - Kobe).

ELS AGENTS SOCIALS PRODUCTORS DE LA CIUTAT.

Els agents socials urbans són les persones físiques o jurídiques que intervenen en la creació i producció de l'espai urbà (morfologia urbana). Són diferents al llarg de la història.

Els agents principals són:- Els propietaris privats del sòl urbà.- Els empresaris.- Els ciutadans.- Els poders públics.

Entre els interessos dels diversos agents urbans hi ha un conflicte latent.

EL VALOR DE L'ESPAI URBÀ.

La ciutat s'ha convertit en una mercaderia més. Es fa, es compra i es ven d'acord amb les lleis del mercat.

El sòl urbà és una mercaderia. El seu valor depèn bàsicament de la situació i l'edificabilitat (la urbanització li afegeix valor afegit).

- La situació es refereix a on és el sòl dins el conjunt urbà. Si es troba en un lloc “desitjat” el preu és superior.

- L'edificabilitat es refereix al tipus d'edificabilitat i la superfície que se'n pot edificar.

Les diferències del preu del sòl es deuen a diversos factors. Per exemple, al centre hi ha menys sòl disponible, millors connexions, més equipaments, s'hi fan més activitats... És més car.

En les ciutats es produeix la segregació social de l’espai, car la població es distribueix en zones diferents segons les característiques econòmiques, socials o culturals.

La segregació social fa que existeixin diferents barris segons la renda. Els més desitjables tenen habitatges de major preu, i per això hi viuen rendes més elevades.

L'URBANISME I L'ORDENACIÓ DEL TERRITORI

En la construcció de la ciutat hi intervenen diversos agents, cadascun amb interessos diferents. Per això cal establir regles i ordenar el territori. Per això cal l'urbanisme.

L'urbanisme és el conjunt de procediments per ordenar i planificar l’estructura urbana i controlar la utilització del sòl urbà. Ha de satisfer les necessitats presents i futures de la ciutat.

Abans el creixement urbà era desordenat. Ara el creixement és programat amb Plans Urbanístics (elaborats pels Ajuntaments). Aquests poden ser generals, si ordenen tota l’àrea urbana o metropolitana, o parcials, si ordenen determinades zones.

A l'hora de programar cal tenir en consideració diversos factors, com ara el preu del sòl, les ordenances municipals (alçada, aspecte...), la previsió del transport i trànsit, la previsió d’infraestructures, la previsió d’equipaments …

Cal diferenciar entre:

- Plans territorials, que afecten a grans territoris i assenyalen les grans línies de transformació del territori o d'alguna de les seves parts.

- Plans urbanístics, d'àmbit municipal o supramunicipal.

Els plans urbanístics han de ser flexibles i oberts, car canvien les prioritats administratives i socials. Per exemple, ara es parla de recuperar els centres històrics o de crear pols tecnològics com l'@22.

Els plans urbanístics qualifiquen el sòl en quatre grans categories:

- Sòl urbà. El sòl ja construït, urbanitzat.- Sòl urbanitzable. Es podrà construir. Esdevindrà sòl urbà.- Sòl no urbanitzable. No podrà ser urbanitzat (protecció ambiental, cultural, zones de risc...).- Sistemes generals. Terrenys destinats al funcionament general del municipi (xarxa viària, zones verdes, equipaments, serveis...).

MORFOLOGIA URBANA

La forma de la ciutat influeix en la seva habitabilitat i en la demanda de recursos naturals.

Per estudiar-la cal considerar els elements (edificis), la disposició dels elements (xarxa de carrers) i els usos del sòl (utilització de l’espai urbà).

La morfologia urbana és molt dificil de canviar (per això en el traçat urbà hi ha formes geomètriques que reflecteixen èpoques històriques pretèrites).

Vista aèria Toledo (casc antic)

PLÀNOLS URBANS

Ens indiquen la disposició dels carrers, ordenada o desordenada.

Els Plànols Irregulars són propis de la ciutat preindustrial, generalment desordenada (amuntegament, carrers irregulars, carrerons sense sortida ...).

A les ciutats del N la ciutat medieval ara és el centre històric. Al S, sobretot en les ciutats àrabs, encara hi ha una disposició irregular en gran part.

Els Plànols Regulars poden ser de diversos tipus.

L'ortogonal (en quadrícula, hipodàmic o colonial). Passà del món hel·lenístic a Roma . Posteriorment s'utilitzà a les colònies espanyoles. Al segle XIX (amb la RI) viví un gran boom en les ampliacions de les ciutats medievals (Eixample de BCN).

Els seus principals avantatges eren la fàcil parcel·lació, la millor higiene i afavorir la repressió del moviment obrer. Ara viu una certa crisi, car dificulta la circulació.

El radiocèntric presenta cercles concèntrics al voltant d’un nucli central (Moscou, París).

El lineal es desenvolupa al llarg d’un eix, una via de comunicació (ciutat lineal de Madrid).

París

Madrid

Al llarg del segle XX, amb grans ampliacions urbanes, moltes ciutats s'han planificat (Brasília).

Dos models bàsics caracteritzen l'urbanisme de la ciutat del segle XX:

- La ciutat jardí.La idea inicial era fer habitatges unifamiliars, amb pati i jardí. A la pràctica són ciutats dormitori, sovint sense serveis bàsics. S'han acabat corvertint en ciutats de baixa densitat problemàtiques.

- La ciutat funcionalista o racionalista.La idea inicial era fer habitatges de blocs de pisos molt alts, alliberant terreny per a equipaments i zones verdes.

A la pràctica, hi ha molts barris que només són concentracions de blocs de pisos (especialment els construïts fins als 80).

Des de fa un parell de dècades es constata una certa millora.

PARTS DE LA CIUTAT

Combinant els plànols, edificis i els usos del sòl, obtenim grans unitats del paisatge urbà. És a dir, observem diverses parts de la ciutat.

En les ciutats disperses, amb edificis monofuncionals, les parts són molt clares. En cavi, en les ciutats compactes, amb molts edificis polifuncionals les parts són poc clares.

Sempre però, hi ha un cert predomini d’una activitat, d’un paisatge, en una zona.

D’alguna manera o d’altra, presents a totes les ciutats del món trobem el centre, els barris residencials, les àrees industrials, els equipaments i les infraestructures.

LES CIUTATS DEL NORD

En les Ciutats del Nord (Europa, Amèrica del Nord, Austràlia, Nova Zelanda …) el Centre pot ser històric o de negocis (CBD). No sempre hi ha coincidència (sí als EUA, no a Europa).

El centre té una sèrie de característiques:- Accessible (cal ampliar el transport; són freqüents les aglomeracions).- Elevat preu del sòl (provoca verticalitat, gratacels).- Grans diferències dia-nit (a excepció de les zones de lleure).- Reduïda població permanent al CBD (el sòl és car), més a la zona històrica.- Manca d’activitat industrial (hi predominen els serveis)

Sovint, els centres històrics són lloc de residència de rendes baixes, on viu gent amb pocs recursos. Els habitatges acostimen a ser vells i trobar-se en males condicions.

Ara bé, quan es restauren els barris (centres històrics rehabilitats) o es posen de moda, es donen problemes de “moobing immobiliari”. Es produeix la gentrificació, quan la població habitual del barri és substituïda per població amb rendes més elevades.

Districte central de negocis (CBD).

Els Barris Residencials es troben en diverses parts de la ciutat. A partir del segle XX van sorgir barris perifèrics al voltant de la ciutat, que progressivament s’han anant incorporant.

Existeixen dos grans tipus:

- Les zones residencials, sorgides al s.XX com a lloc de residència de les classes mitjanes i altes que abandonen els Eixamples, cercant més qualitat de vida. Són zones de més nivell de renda, amb blocs de pisos baixos i cases unifamiliars.Es troben ben comunicats per carretera. Sovint a prop dels centres comercials de creació recent. No hi ha problemes de planificació o degradació.

- Els barris dormitori són polígons de blocs geomètrics, uniformes, amb una clara sensació d'amuntegament. Hi ha una mala planificació en la construcció.

Són lloc de residència de rendes baixes, amb pocs recursos econòmics. amb baixa qualitat de materials i poques infraestructures i serveis (en els seus orígens).

L'Extrarradi o Perifèria es troba format per zones immediates a la ciutat, directament vinculades a ella, ocupades per funcions que no poden donar-se dins la ciutat, com ara barris marginals, polígons industrials (que cerquen més espai i millors comunicacions), grans centres comercials, zones residencials de classe alta...

També en formen part antics pobles, camps, vies de comunicació … A mesura que la ciutat creix, l’extrarradi s’incorpora a la ciutat

Actualment, en les ciutats grans del N assistim a la contraurbanització, és a dir, a la sortida de part de la funció residencial vers zones perifèriques.

El creixement en extensió de les ciutats es relaciona amb el concepte de ciutat difusa. La ciutat creix i es fa menys compacta (ocupa més espai però amb menor densitat).

Zona rururbana: zona on coincideixen característiques de zones rurals i de zones urbanes. Si envolta una àrea metropolitana: aurèola rururbana.

Polígons industrials

Són espais a la perifèria urbana, generalment ben comunicats amb la ciutat. S’hi ubiquen indústries, magatzems, grans superfícies comercials.

Històricament hi ha hagut tendència a situar les indústries a les ciutats o a la rodalia (pròxim al mercat).

Les fàbriques, es desplacen cap a la perifèria, per tant, es degraden les zones industrialitzades el que provoca la seva rehabilitació.

Les zones industrials actualment estan en els polígons industrials i en els parcs tecnològics. Els polígons també s’utilitzen com a zones d’oci (exemple, Polígon del Pla d’en Boet de Mataró).

D’altres usos dels barris perifèrics podrien ser facultats, universitats, hospitals, recintes firals, hotels, centres comercials i d’oci...Tots ells necessiten bones comunicacions i bons mitjans públics de transport.

LES CIUTATS DEL SUD

Les Ciutats del Sud (A. Central i del Sud, Àsia, Àfrica...) presenten característiques semblants per la situació social i econòmica.

Són ciutats en expansió (èxode rural, gran creixement vegetatiu). Ara bé, el creixement és desorganitzat: - Manca planificació - Manquen equipaments i infraestructures - Materials pobres - A la perifèria, barris d’autoconstrucció (favelas, ranchitos, bidonvilles...)

Caraques (Veneçuela)

La divisió social de l’espai urbà és molt clara. Hi ha una gran segregació. El centre, històric i de negocis, els barris residencials, la perifèria... són món separats.