Embed Size (px)
Citation preview
UNITAT 15.
L'ORGANITZACIÓ POLÍTICA I
TERRITORIAL D'ESPANYA I
CATALUNYA
IPM / Geografia Batxillerat Jordi Manero
Les societats s'organitzen segons diversos criteris tant a
a nivell territorial i administratiu com polític.
El model d’Estat actual està constituït
per tres pilars bàsics:
Els estats constitueixen les unitats bàsiques de
l’organització política del món.
L'Estat és una “unitat político-administrativa
independent, establerta en un territori delimitat, habitada
per una població, i amb un poder jurídic
institucionalitzat”.
el territori. la població el sistema
legal i jurídic.
El territori, delimitat per unes fronteres estatals, és on
l'Estat exerceix la seva sobirania.
Bàsicament parlem de sistemes
polítics democràtics o dictatorials.
La població és formada pels ciutadans de l’estat.
El sistema legal jurídic i polític regula la forma de govern,
així com els drets i les obligacions dels ciutadans.
En els sistemes democràtics, cal fer
referència a la separació de poders
(legislatiu, executiu i judicial), i a les
institucions que els encarnen:
Parlaments, Governs i Tribunals de
justícia.
Els estats s’atribueixen el dret exclusiu per desenvolupar
unes funcions relacionades amb la sobirania com:
la defensa
del territori
l’ús de
la força
la recaptació de
tributs i impostos
l’administració de
justícia
la representació
internacional
l’ordenació interior
de l’economia
ensenyament
públic
la sanitat
pública
l’ordenació
territorial
la construcció de
grans infraestructures
La Nació és un “conjunt de persones (poble) amb
fonaments ètnics comuns, que parlen la mateixa llengua,
amb el mateix context cultural, amb el mateix sistema de
vida i història comuna”.
Als elements de l’Estat la nació hi afegeix la consciència
de pertànyer a (l'orgull nacional, identitat nacional,
sentiment nacional).
El nacionalisme té com a projecte polític un Estat
per a una nació.
Relacionant Estat i nació obtenim:
Estat nacional (identificació total entre estat i
nació) Islàndia.
Estat plurinacional (amb minories nacionals
identificables) RFRussa
Nacions sense Estat. Kurds.
La Frontera és el “límit entre dues formacions político –
territorials o dos estats”.
Sempre són productes
històrics, tot i relacionar-se
amb accidents geogràfics.
Són essencials.
El món és un món d’Estats, és un món
de fronteres.
La frontera, en limitar el territori permet l'existència de la
base física de l’Estat (identifica on exerceix la sobirania, el
seu àmbit administratiu i jurídic).
Són el resultat d’un acord
o d’una imposició.
La tipologia morfològica varia depenent dels criteris de la
seva delimitació.
La frontera natural és aquella marcada
o recolzada en un accident físic, com
ara un riu (Miño) o una montanya
(Pirineus).
La frontera contractual és aquella en la
qual la voluntat de l’home és l’element
determinant (tot i que sempre ho és).
Això origina, de vegades, formes
arbitràries (geomètriques).
Són les fronteres artificials, en
base a latitud i longitud.
Es troben sobretot a la perifèria del sistema
(Àfrica), i generen grans problemes.
La funcionalitat considera la frontera
com a element organitzador de
l’espai.
Frontier
Parlem d'un
element
segregador o
integrador.
Boundary La frontera és un element segregador, que
separa, és un obstacle. És la frontera límit
(frontera EUA-Mèxic).
Frontera com a element
integrador, que afavoreix
les relacions a tots els
nivells (frontera entre
EUA i Canadà).
Evidencia conflictes fronterers (frontera
Corea del N i del S).
L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL I POLÍTICA DELS
ESTATS
Estat unitari (França, Portugal, Txèquia,
Finlàndia).
La seva forma d’organització és el
centralisme.
L'acció política / administrativa rau
en un govern únic (central).
Existeix un únic centre de poder, que
actua sobre el territori amb els
funcionaris.
Una
sobirania
Estat descentralitzat (Espanya,
Itàlia, Irlanda).
Model intermig entre el federal i
l’unitari.
Hi ha un poder d’àmbit nacional.
A la vegada existeixen poders d’àmbit regional (amb
certes competències atorgades).
Hi ha unitats territorials autònomes, però una única
sobirania (de l’Estat).
Estat Federal (R.F.Russa, RFA, EUA).
El poder es divideix en dos nivells de
govern, el de la federació (govern
federal) i els dels estats.
Cada autoritat, dins el seu àmbit té
plena sobirania.
Govern federal Àmbit internacional (política exterior,
defensa, comerç internacional).
Temes d’interès comú (política
monetària).
Dues
sobiranies
Confederació (Confederació Helvètica).
Pacte internacional entre Estats,
creant una unió permanent.
S'estableixen lligams per regular i coordinar afers comuns.
El principi bàsic és la igualtat de cadascun dels Estats.
Cada Estat manté la seva sobirania i independència.
LA JERARQUIA ENTRE ESTATS
Hi ha Estats més poderosos que altres, i la geopolítica
intenta explicar el per què. Igualment, analitza les relacions
entre els diferents estats.
Cal considerar una combinació d’elements, com ara:
Recursos
naturals
Grau de
desenvolupament tecnològic
Població, quantitat i grau de qualificació
Posició
geogràfica
Absoluta, coordenades geogràfiques
Relativa, context socio-econòmic de la zona
on es troba
Al món, actualment, es
donen diversos conflictes
geopolítics.
- A causa de la diversitat cultural.
Aquests conflictes tenen
diverses causes:
Per exemple a Europa podem
analitzar conflictes nacionals com
el belga entre Flandes i Valònia.
A nivell mundial esmentar els xocs
entre israelites i palestins o el
problema del poble kurd.
- A causa dels desequilibris de
recursos.
- A causa de qüestions religioses
(conflicte a Nigèria entre cristians i
musulmans).
- A causa del problemes
fronterers (mala delimitació
fronterera, per exemple entre
Índia i Paquistan).
- A causa de repressions
polítiques (Síria).
L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA D'ESPANYA
L'ORGANITZACIÓ POLÍTICO - TERRITORIAL
D'ESPANYA I CATALUNYA
Amb la mort de Franco (1975) s’inicia el
procés de transició política de la
dictadura a la democracia que culmina
amb l’aprovació de la Constitució el 1978.
Aquesta defineix Espanya com un estat social i
democràtic de dret, i la forma de govern és la monarquia
parlamentària (el rei arbitra, modera i representa).
El sistema
polític espanyol
La Constitució és
la llei fonamental
del país.
Com a
democràctica,
estableix la
sobirania nacional
i la separació de
poders.
La democràcia espanyola no és directa sinó representativa.
Els majors de 18 anys voten i deleguen en uns representants.
Convocatòries
electorals:
Eleccions generals (Congrés -President
del govern, Govern- i Senat).
Eleccions autonòmiques (Parlament -
President, Govern-).
Eleccions municipals (Ajuntament -
Alcalde, Govern municipal-).
Eleccions europees (Parlament europeu).
A Espanya s'aplica per repartir els escons un sistema de
representació proporcional.
S'usa el que s'anomena la regla D'Hondt modificada.
Només s'atorguen escons als partits que han
superat un determinat percentatge de vots (3%),
denominat barrera electoral.
Es divideix el nombre de vots obtinguts per cada
candidatura per 1, 2, 3, etcètera, fins a un nombre
igual al d'escons assignats a la circumscripció.
S'atribueixen els escons a les candidatures que
obtinguin els més grans quocients per ordre
decreixent.
Com a exemple, assignarem en una circumscripció
electroral 8 diputats.
Partits eliminats.
No superen la
barrera electoral.
Repartiment dels
escons.
En cas d’empat,
obté l’escó la llista més votada.
En els Estats democràtics
el Parlament és la seu del
poder legislatiu.
A Espanya el Parlament
són les Corts Generals.
Formades pel
Congrés dels Diputats
i el Senat.
El Congrés
(cambra baixa).
Està format per 350 diputats.
La província és la circumscripció electoral.
Un cop triats, el rei (prèvia consulta amb els
diversos partits parlamentaris) proposa un candidat
a la Presidència del Govern.
Regula i controla el Govern (fins i tot
pot provocar una moció de censura).
Aprova les lleis.
Aprova els pressupostos de l'Estat.
Tria el president del govern.
El Congrés tria el President del Govern. Aquest nomena els
seus ministres, configurant així el poder executiu.
Aquest governa, però és
controlat per les Corts
Generals.
Ara bé, el President del Govern
està facultat per dissoldre les
Corts i convocar noves
eleccions.
El Senat (cambra alta)
teòricament és una cambra
de representació territorial.
El Senat pot revisar les propostes legislatives que
prèviament han passat pel Congrés dels Diputats. Ara bé,
és el Congrés qui aprova els textos definitivament.
En política exterior, el
Senat pot autoritzar o
denegar la ratificació de
tractats internacionals.
A la pràctica duplica
pràcticament les
funcions del Congrés.
El Consell General del Poder Judicial és l'òrgan de
govern dels jutges i magistrats encarregats d'administrar
justícia segons la legislació del país.
L'integren el president del Tribunal Suprem i
vints membres designats per les Corts Generals
i nomenats pel rei per a un període de cinc anys
Els tribunals
més importants
a Espanya són:
Tribunal
Suprem.
Audiència
Nacional.
Tribunal
Constitucional.
L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL D'ESPANYA
Tots els estats tenen divisions més petites dins els seus
territoris.
Les divisions administratives són eines de
l’Administració a l’hora d’impulsar un model
concret d’organització territorial, per això varien
al llarg de la història.
A Espanya al segle XIX, amb la creació de l'Estat liberal,
continuà la tendència centralista.
El 1833 es creà la divisió provincial de J. de Burgos, base
de l'actual. Volia afavorir el centalisme i l'administració,
uniformitzant.
La divisió provincial
de Javier de Burgos
de 1833, basada en
criteris topogràfics i
d’extensió i població
homogènia.
Aquesta divisió s’ha
mantés pràcticament
sense canvis fins
l’actualitat.
A finals del segle XIX
apareixen demandes
descentralitzadores.
Primer federalistes (primera
República).
Després autonomistes
(catalanistes).
Ja al segle XX, els moviments
polítics i culturals nacionalistes
qüestionen l’Estat centralista.
Amb la II República arribà un
intent de descentralització.
Es parlava d'un Estat
integral, que oferí la
possibilitat d'aconseguir
l'autonomia.
Va ser atorgada a
Catalunya, País Basc i
Galícia.
CCAA històriques.
Divisió provincial franquista El Franquisme significà la
tornada del centralisme
(“una, grande y libre”).
La Dictadura franquista
ignorà la realitat regional i
practicà un exaltat
nacionalisme espanyol,
unitarista i excloent.
L’estat dictatorial, unitari i centralista, reprimí durament
qualsevol forma de nacionalisme i regionalisme i l’ús de
llengües pròpies distintes del castellà.
La tornada de la Democràcia possibilità un nou intent de
descentralització.
Es reconeix la
plurinacionalitat de l'Estat,
que quedà dividit en 17
autonomies (17+2).
La Constitució de 1978 estableix una via intermitja entre
l'estat unitari i el descentralitzat.
Espanya és un
“Estat unitari, amb
autonomia de les
nacionalitats i les
regions”.
L'Estat és:
Unitari, car la unitat nacional és un principi
suprem de la constitució.
Descentralitzat, ja que el principi d’autonomia
s’aplica a tots els nivells (autonòmic, provincial i
municipal).
El títol VIII de la Constitució, “sobre l’organització
territorial d’Espanya”, estableix que Espanya s’organitza
territorialment en municipis, províncies i CCAA.
Així, a Espanya conviuen 3 tipus d’administració pública,
la local, l'autonòmica i la central .
Els municipis són “l'ens menor territorial primari”.
La constitució garanteix l’autonomia dels municipis,
que tenen personalitat jurídica plena.
Els ajuntaments governen i administren els municipis.
Són formats per alcaldes i regidors (varien en
funció dels habitants) triats per tots els
empadronats en el municipi, majors d’edat.
Les seves competències venen recollides en la “Llei de
Bases de Règim Local”.
Mapa termes municipals
de Catalunya (2007)
Així, són competència dels municipis:
- Organitzar l'administració pública municipal
- Recaptar i administrar els ingressos municipals
- Atorgar llicències (en les seves competències)
- L'ordenació territorial i l'urbanisme
- L'enllumenat públic
- La recollida de residus i la neteja
- La gestió dels cementiris
- La gestió dels mercats
- El control del trànsit dins el terme municipal
- El transport públic
- Fomentar les activitats educatives, culturals, sanitàries i
esportives
- ... / ...
Les competències municipals es centren bàsicament en:
L’ordenació territorial.
La seguretat en llocs públics.
El transport d’abast municipal
La salubritat.
Obres i serveis.
La protecció del medi ambient.
Es poden crear mancomunitats de municipis.
A finals del 2013 es promulgà
la Llei de Racionalització I
Sostenibilitat de
l’Adminsitració Local.
Les CCAA assumeixen els
serveis socials i sanitaris
dels Ajuntaments
La província és una “entitat local amb personalitat
jurídica pròpia, determinada per l’agrupació de
municipis”.
Actualment
les
províncies:
- Són la divisió territorial de
l'administració perifèrica de l'Estat.
- Són l'entitat local de rang més alt.
- Són la circumscripció electoral de
l'Estat.
Són la divisió territorial per a que l’Estat pugui
complir les seves activitats.
Són la divisió territorial de l'administració perifèrica de
l'Estat.
L’Estat hi exerceix les competències exclusives sobre 32
matèries, com ara emigració, defensa, hisenda general...
De les quals s’encarrega el subdelegat del govern.
Les Delegacions i Subdelegacions del Govern i dels
diferents Ministeris són òrgans de l’Administració de
l’Estat que tenen un marc d’actuació provincial.
Són l'entitat local de rang més alt.
Del govern de les províncies s'encarreguen les
diputacions provincials o d’altres corporacions de
caràcter representatiu.
La diputació provincial és un òrgan intermedi de
caràcter representatiu i d’elecció indirecta.
És formada pels diputats provincials,
triats pels càrrecs municipals de la
província.
Ha de coordinar els serveis municipals entre si.
Ha de cooperar amb els municipis.
Ha d’assistir als municipis de menor capacitat
econòmica.
Ha de prestar serveis públics supramunicipals.
Per tal de complir
aquestes funcions
municipis i
diputacions es
financien:
Fonamentalment amb tributs
propis i amb la participació en els
de l’Estat i les CCAA.
Sempre són proporcionals a la seva població.
Distribució escons per província, 2012
Són la
circumscripció
electoral de
l'Estat.
A banda de municipis i províncies, també existeixen altres
entitats territorials locals.
- Poden donar-se mancomunitats de municipis i
corporacions metropolitanes.
- A les illes, existeixen els cabildos (Canàries) i els
consells insulars (Balears).
- A Catalunya existeixen les comarques.
Les comunitats autònomes són “ens públics territorials
amb facultats d’autogovern i autonomia legislativa”.
Les CCAA són la principal novetat de la Constitució del
78. Tracta de donar resposta a la qüestió de la
pluralitat nacional de l’Estat.
El principi d'autonomia es va estendre a tot el
territori (“cafè per a tothom”).
Ara tenim les
anomenades
17 + 2:
Catalunya, Aragó, València, Balears,
Navarra, Galícia, Astúries,
Extremadura, Múrcia, País Basc,
Castella-Lleó, Castella-La Manxa,
Andalusia, La Rioja, Cantàbria, Madrid,
Canàries, més Ceuta i Melilla.
Les comunitats autònomes de l’estat espanyol es
poden diferenciar en tres grans grups, considerant com
aconseguiren la seva autonomia.
Comunitats que van accedir a l’Estatut per
l’article 151, que corresponen al que s’anomena
comunitats històriques (via ràpida, aplicada a
Catalunya, País Basc i Galícia).
Comunitats autònomes que van ser assimilades
a aquest article (Andalusia).
Comunitats autònomes a través de l’article 143
(via lenta).
Cal citar també les dues ciutats autònomes de
Ceuta i Melilla.
S’utilitzà en gran mesura
l’organització històrica
existent en l’Edat Moderna.
Fonamentant-se en els
regnes medievals:
Catalunya, País Basc, Galícia, Navarra, Andalucia,
Aragó, P. Valencià, Balears, Astúries…
En el cas d’altres comunitats
s’utilitzaren criteris geogràfics.
Per delimitar les comunitats autònomes:
Cantàbria, La Rioja…
Especial dificultat presentà el disseny autonòmic de la gran
unitat històrica castellana, i s’utilitzaren criteris històrics,
geogràfics o polítics (Madrid)
Les principals institucions de les CCAA són:
Políticament, les CCAA tenen institucions pròpies, fixades
per els seus estatuts.
Parlament o Assemblea, triat per sufragi universal,
legisla en allò que té competències (exclusives,
compartides o executives).
Consell de govern, que executa i administra.
Presidència. És el cap del govern autònom, amb
poder executiu. És la màxima representació de
l’autonomia.
Tribunals superiors de justícia.
Les CCAA desenvolupen
les competències que el
govern central delega en
elles.
Competències
exclusives.
Tant del govern
central com de les
CCAA
Aquests poden
exercir tot el
poder.
Competències
concurrents.
l'Estat pot aprovar
una llei bàsica o de
línies generals.
Les CCAA poden
desenvolupar-la.
Competències
compartides.
Tota la legislació,
reglamentació i
normativa correspon a
l'Estat,
Les CCAA només
apliquen la llei
Una competència és la
potestat (executiva i
legislativa) que s’exerceix en
una matèria.
Després de més de 30 anys de funcionament, a nivell
d’organització territorial hi ha tota una sèrie de qüestions
pendents, que caldria resoldre cercant una organització més
racional.
Caldria
millorar:
La comarcalització
El tema dels enclaus territorials
La qüestió de les àrees metropolitanes
L'excessiu nombre de municipis.
Cal una reducció per aconseguir entitats
viables en relació als seus habitants i a la seva
capacitat econòmica.
Mapa província de Burgos
Condado de Treviño
Dins del territori d’Àlaba
Una altra província i CCAA
En època medieval va ser dividida en vegueries i
sotsvegueries. El veguer era un funcionari reial..
L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE CATALUNYA
El 1716, amb Nova Planta es procedí a l'eliminació de les
vegueries, instaurant-se la divisió en 12 corregiments.
Napoleó dividí el territori en 4 corregiments, per després
annexionar-lo a França i dividir-lo en 4 departaments.
El 1833, arribà la divisió provincial. Catalunya es dividí en
4 províncies, cadascuna amb un governador civil.
Catalunya no es reconeixia com a unitat política.
El 1834 es crearen els partits judicials.
Amb la II República, Pau Vila creà
la divisió comarcal, amb 38
comarques i 9 vegueries.
No va ser
aplicada per la
guerra civil.
La nova divisió territorial i l’assignació de la capital
comarcal considerà:
- El nombre d’habitants (com a mínim, 50.000).
- La tradició administrativa del nucli principal
(pe: cap partit judicial).
- La vinculació tradicional de les poblacions a
una determinada zona.
- La necessitat dels habitants d’anar i tornar en
un dia a la capital comarcal.
L'actual règim autonòmic començà amb la instauració de
la Generalitat provisional, el 1977.
Posteriorment s'aprovà l'Estatut de Sau, el 1979.
Ara està en vigor el nou Estatut del 2006.
L'Estatut de Sau, com l'actual, afirmava que l'organització
territorial de Catalunya es basa en el municipi, la comarca
i la província.
Actualment
a
Catalunya:
El govern central manté la
divisió provincial (manté
les diputacions).
El govern autonòmic
utilitza la divisió comarcal.
Duplicitats
La comarca és una entitat local creada pel Parlament de
Catalunya.
La Llei de 1987, de
comarcalització,
crearà 41
comarques.
S’afegeixen
3 al projecte
de
Pau Vila.
Pla de l’Estany
Pla d’Urgell
Alta Ribagorça
La comarca dóna suport als municipis
(sobretot petits, amb menys capacitat)
en les seves competències.
Les comarques són dirigides pel
Consell Comarcal, triat entre els
regidors de la comarca.
El Consell Comarcal té
competències en els següents
àmbits:
- Cultura
- Esports
- Urbanisme
- Ordenació territorial
- Afers socials
- Ensenyament
- Polítiques ambientals
- I allò que delegin els
municipis
Des de la concessió de l'autonomia a Catalunya, a nivell
territorial s'ha produït alguns canvis.
Destaquen principalment la creació de comarques i la
modificació de certs límits municipals.
Agregar o fusionar municipis (en les zones
deprimides demogràficament).
Segregar-los (en les zones més dinàmiques).
La darrera segregació, aprovada l'abril del
2010 segregà La Canonja, a Tarragona.
Ara a Catalunya hi ha 945 municipis.
El 70% tenen menys de 2000 habitants.
El 40% menys de 500.
Els problemes del que tenen
poca població és proveir de
serveis als seus habitants.
El problema s'accentua en
municipis molt extensos, amb
població envellida...
Cal recordar que el
pressupost es troba
molt condicionat per
la seva població.
L'any 2000 es creà la Comissió
d'experts per a la revisió del model
territorial de Catalunya.
Elaborà
l'Informe Roca.
Aquest informe va ser polèmic, car proposava:
La desaparició dels municipis amb menys de 250 h.
(agregacions de municipis).
La creació de vegueries.
Ampliar el nombre de comarques.
Crear l'àrea metropolitana de Barcelona.
El Parlament ha aprovat la
creació de 7 vegueries.
L’Àrea Metropolitana de Barcelona funcionà del 1974 al
1987.
Ara existeix la corporació metropolitana de Barcelona.
Des del 2006 funciona la Carta Municipal de Barcelona.
Atorga a l'ajuntament de Barcelona un règim
especial, amb més competències (vivenda,
serveis socials....)
L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LA UE
La UE presenta importants desequilibris regionals.
Per tal de corregir-los i afavorir el
desenvolupament de les regions més
desafavorides s'ha creat la política regional i la
política estructural i de cohesió.
La classificació territorial de la UE, amb poques
excepcions, segueix la divisió administrativa de cada Estat.
La UE ha creat els NUTS (Unitats Territorials
Estadístiques), establint-se 3 nivells territorials.
Aprofitant-la
Són el primer nivell de desagregació
territorial dins els Estats.
Són, per tant, grans unitats territorials.
En aquest grup trobem casos molt diferents,
com els Länder alemanys (amb gran poder)
o les agrupacions de CCAA a Espanya (amb
una funció estadística, poc operativa).
Espanya té
7 NUTS 1
Espanya té
18 NUTS 2
Són el segon nivell de desagregació
territorial dins els Estats.
Es tracta d'un nivell més operatiu, base de la
política regional de la UE, car coincideix amb
la veritable divisió regional.
17 CCAA més Ceuta i Melilla.
Espanya té
52 NUTS 3 50 províncies més Ceuta i Melilla.
Els NUTS 3 són els tercer i últim nivell de
desagregació territorial dins Estats.
És l’àmbit més local.
Les regions dins la UE es poden
classificar seguint diversos criteris.
Índex de Perifericitat.
Mesura l’aproximació o
llunyania al centre d’activitat
econòmica, considerant el
PIB regional.
Regions centrals (interiors i exteriors)
Regions intermèdies
Regions perifèriques (interiors i exteriors).
Estableix
El principal problema d'aquestes classificacions és que no
defineixen blocs geogràfics precisos, amb certa solució de
continuïtat.
Les classificacions serveixen
per dissenyar la política
regional europea.
S'agrupen les regions
en nivells semblants de
desenvolupament.
Teòricament tenen una realitat
semblant, amb problemes semblants.
Això planteja problemes
Cal planificar polítiques d’àmbit supranacional, car ja des
del principi (CEE) es plantejà el problema dels grans
desequilibris econòmics regionals.
Aquests suposen un greu perill, ja que poden
dificultar el procés d’integració.
Aquesta situació ara és més clara,
amb l'ampliació a 28 estats.
