Unitat 6. La Gran Guerra (1914-1918)

C.Aranda & J.Manero

La Gran Guerra El 1914 esclatà la Gran Guerra, després anomenada Primera Guerra Mundial. Primer va ser un conflicte europeu, després mundial. Fins aleshores només s’havien donat guerres locals, ara el conflicte era mundial. Participa gairebé tota Europa (amb les excepcions d’Espanya, Suïssa, Holanda, Dinamarca, Noruega i Suècia). També hi participen les colònies (Canadà, Austràlia, africans…) i el teatre d’operacions és molt ampli (Europa, Àfrica, Proper Orient, mar…).

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

A l’Europa d’inicis del segle XX destacaven dues potències democràtiques: França i Gran Bretanya.

Gran Bretanya era una monarquia liberal, l’imperi més destacat del món i una potència econòmica.

A França hi havia la Tercera República. Es tractava d’una democràcia que impulsà la laïcització de l’Estat. Tenia relacions tenses amb Alemanya per la qüestió d’Alsàcia i Lorena.

La situació a Europa

C.Aranda & J.Manero

El Segon Reich alemany era un estat federal. Molt autoritari, no era una veritable democràcia (encara hi havia sufragi censatari).

Era una potència industrial que inicialment aspirava a ser la potència hegemònica a Europa. Més endavant Guillem II aspirava a convertir Alemanya en una potència mundial. Destacaven els ideals pangermanistes.

L’Imperi Rus era un estat autocràtic dirigit per Alexandre II Romanov. Es tractava d’un imperi endarrerit, de base agrícola i amb una industrialització molt localitzada.

L’Imperi Austrohongarès tampoc era una democràcia. L’emperador Francesc Josep tenia un poder gairebé absolut. El seu gran problema eren les pretensions nacionalistes dels territoris.

C.Aranda & J.Manero

L’Imperi Turc Otomà era un règim autocràtic en franca decadència. Havia anat perdent territoris en la zona dels Balcans (Sèrbia, Romania, Bulgària, Montenegro...).

Fora d’Europa destacaven com a potències els EUA i el Japó.

Les causes de la guerra La Pau Armada (1870-1914)

Hi ha crisis diplomàtiques constants en relació a les rivalitats econòmiques, territorials, colonials, “psicològiques”... 1905-1906, crisi del Marroc; 1908-1909, crisi de Bòsnia- Herzegovina; 1912-1913, I i II guerres balcàniques; 1914, assassinat de Sarajevo, causa directa de la I Guerra Mundial.

Es tracta d’un període de tensió diplomàtica i rivalitat entre les potències europees. És el moment de la creació i consolidació de les aliances.

C.Aranda & J.Manero

La formació de les aliances internacionals

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX a Europa es va anant teixint un complex sistema d’aliances internacionals, iniciat per Bismarck.

D’una banda hi havia la Triple Aliança (1882) entre Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia. El 1907 es creà la Triple Entesa entre Gran Bretanya, França i Rússia.

Trobada dels emperadors Francesc Josep d’Àustria i el Kaiser Guillem II d’Alemanya

Trobada entre el Kaiser i el Tsar

C.Aranda & J.Manero

La rivalitat entre les grans potències L’Imperialisme significa la unió d’economia i política. Per això hi ha l’aflorament de rivalitats econòmiques. Especialment França i GB tenen por de la potència industrial d’Alemanya. D’altra banda, Alemanya amenaça el domini del mar de GB, am la política mundial de Guillem II (Weltpolitik).

Tot plegat incrementa la tensió, desenvolupant-se polítiques armamentístiques (PAU ARMADA). La guerra es comença a veure com quelcom inevitable.

Per això augmenta el pressupost en defensa i el tamany dels exèrcits, que milloren l’equipament. Els governs crearen un clima de por i tensió, i així justifiquen el futur conflicte (just, necessari). Aquestes polítiques ultranacionalistes defensen que en la hipotètica guerra cal cercar la victòria total, la destrucció definitiva de l’enemic.

C.Aranda & J.Manero

Fàbrica de canons alemanys

Fàbrica d’avions britànica

La cursa d’armaments: La pau armada

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

Els enfrontaments colonials Les rivalitats estratègiques i colonials van augmentant la tensió. Sobretot destaquen les crisis marroquines i balcàniques. Les hostilitats entre imperis es centraren a inicis del segle XX en el nord d’Àfrica, enfrontant especialment a alemanys i francesos. Primera crisi marroquina (1905-1906). França i Espanya cobegen el Marroc, tot i la desconfiança de GB. Alemanya protesta i ofereix ajuda al soldà. El kàiser arriba a Tanger. Per solucionar la tensió es celebrà la Conferència d'Algesires, 1906. Així, França i Espanya obtindran un protectorat sobre el Marroc. Hi haurà la supervisió d’un inspector general suís. Es respectarà l’autoritat del soldà.

Visita de Guillem II a Tànger C.Aranda & J.Manero

Segona crisi marroquina (1911) o crisi d’Agadir. Es produí una insurrecció al sud Marroc. Alemanya aprofità el moment per acusar a França d’excedir-se i envia un vaixell de guerra a Agadir. Alemanya vol colònies, per això demana o el sud del Marroc o el Congo. Finalment obtindrà l’ampliació del Camerun. El desig de revenja per part de França s’incrementa (Alsàcia, Lorena, el Congo).

Caricatura francesa que mostra les rivalitats amb Alemanya.

Vaixell de guerra alemany al port d’Agadir (1911)

C.Aranda & J.Manero

Els Balcans Turquia (el gran malalt) és un imperi en crisi. Així Grècia, Montenegro, Sèrbia, Bulgària, aconsegueixen territoris. La debilitat turca incrementa la tensió als Balcans. Són un punt calent, car hi ha una gran confluència d’interessos. Àustria vol una sortida a la Mediterrània, per això el 1908 s’annexiona Bòsnia-Herzegobina. Rússia vol també una sortida al mar, per això signarà una aliança amb Sèrbia. Itàlia vol controlar Albània.

La primera guerra balcànica esclatà el 1912. La Lliga Balcànica (Grècia, Montenegro, Sèrbia i Bulgària) ataca Turquia, que és derrotada. Perd territoris i ha de reconèixer la independència d’Albània. La segona guerra balcànica (1913) enfrontà els serbis amb els búlgars. Sèrbia aconseguí la victòria i importants concessions territorials.

C.Aranda & J.Manero

L’esclat del conflicte

L’Atemptat de Sarajevo El 28 de juny de 1914 va ser assassinat a Sarajevo l’arxiduc Francesc Ferran, hereu d’Àustria. L’assassí és Gavrilo Príncep (serbi anarquista). Aquest fet va fer entrar en funcionament el sistema de les aliances militars [Àustria dóna un ultimàtum a Sèrbia, 23/VII; Àustria declara la guerra a Sèrbia, 28/VII; Rússia decreta la mobilització general, 30/VII; Alemanya dóna un ultimàtum a Rússia i França...]. En realitat, l’atemptat de Sarajevo és només una excusa, i l’agost del 1914 s’inicià la Gran Guerra. Arreu es crearen les Unions Sagrades. Totes les forces polítiques s’unien a cada país per afrontar la guerra. Els qui s’oposaven eren perseguits. Abans de l’atemptat de Sarajevo,

l’atemptat i la detenció de Prinzip C.Aranda & J.Manero

Alemanya Imperi Austríac Bulgària Imperi Turc

Gran Bretanya França Rússia Itàlia Sèrbia Grècia Romania EE.UU. Japó

C.Aranda & J.Manero

Soldats austríacs

Soldats alemanys desfilant

C.Aranda & J.Manero

Agost de 1914. Soldats francesos camí del front.

“Unions sagrades”. Onada de patriotisme.

Propaganda

C.Aranda & J.Manero

Les fases de la guerra Tradicionalment, es divideix la Gran Guerra en quatre etapes: Guerra de moviments (1914-1915), Guerra de posicions (1915-1916), Crisi de 1917, i Any de les grans ofensives (1918). La Guerra de moviments (1914-1915). Els imperis centrals formaven un bloc més homogeni i tenien més força militar. El seu gran problema era haver de lluitar en dos fronts simultàniament. Per aquesta raó el pla era aconseguir una ràpida victòria al front occidental per després acabar amb Rússia. Alemanya comença a posar en marxa el Pla Schlieffen. Moltke ataca a través de la neutral Bèlgica i ràpidament arriba prop de París. Joffre atura els alemanys en la batalla del Marne. Alemanya queda atrapada entre dos fronts i Moltke és substituït per Falkenhayn. La guerra de moviments s’atura. El conflicte ara serà diferent, una guerra de posicions. C.Aranda & J.Manero

La Guerra de posicions (1915-1916) El fracàs de la guerra de moviments dóna pas a la guerra de posicions o de trinxeres (símbol de la guerra). Es demostra que el conflicte serà molt llarg, i que és una nova forma de fer la guerra: - Mobilització massiva de recursos i efectius. Economia de guerra (subordinació total a la guerra, planificació per part dels governs). - Guerra econòmica per entorpir les actuacions dels enemics (guerra submarina). - Utilització de la propaganda com a arma de guerra (guerra psicològica). - Desenvolupament de noves i poderoses armes: armes químiques, tancs, avions, metralladores ... La combinació de mentalitat del XIX i armes del XX donarà una dimensió terrible a la guerra, autèntica carnisseria (milions de morts) mai vista. C.Aranda & J.Manero

Trinxera al front rus. Ciutat d’Ypres, Bèlgica, el 1915

- La guerra afectà a la població de manera generalitzada (economia de guerra, lleves massives de la població masculina, bombardejos de ciutats...). D’altra banda, s’iniciaren els grans moviments de refugiats que fugen dels conflictes. Malauradament, la gran guerra inicià la tendència actual a incrementar de manera brutal les víctimes civils en les conflagracions actuals.

C.Aranda & J.Manero

Hospital alemany a Berlín Treball femení a la reraguarda

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

El front occidental era el més estable. Es va mantenir pràcticament inalterable durant gairebé 3 anys. Aquesta situació fa que sigui necessària una gran capacitat de resistència (econòmica, psicològica). Les potències centrals es troben envoltades i GB domina el mar, per això Alemanya inicià la guerra submarina. Per trencar aquesta dinàmica, es donaren grans batalles i ofensives (Verdún, Somne, 1916) que no aconsegueixen però trencar l’equilibri de forces. Al front oriental Alemanya es va veure sorpresa inicialment per l’ofensiva russa. Després però, es donaren grans victòries alemanyes (Tannenber, febrer 1917). Rússia es trobava paralitzada pels problemes interns. També es donaren victòries dels aliats alemanys als Balcans. Ara bé, la victòria definitiva dependrà del front occidental.

C.Aranda & J.Manero

Canvis en l’armament

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

Durant la segona etapa del conflicte es produí la mundialització d’aquest. Els aliats demanaren prèstecs als EUA. Les colònies (tropes i voluntaris) participaren amb les seves respectives metròpolis, estenent-se el conflicte a l’Àfrica, el Pròxim Orient i l’Extrem Orient. L’entrada d’Itàlia obre un nou front per Àustria-Hongria (1915), que el novembre de 1917 aconseguí la victòria de Caporetto. L’entrada de l’Imperi otomà (1914) i Bulgària (1915), al costat de les potències centrals, traslladà el conflicte als Balcans. Japó entrà al costat dels aliats portant la lluita al Pacífic. La guerra s’estengué al mar. Batalles navals (Jutlàndia, 1916) i guerra submarina.

Cavalleria Índia

Soldats colonials francesos

C.Aranda & J.Manero

La Crisi de 1917 L’any 1917 és l’any clau de la guerra. Arreu es manifesta clarament el cansament, la qual cosa provoca problemes interns a diferents països. A França les tropes es revolten, no volen anar al front. Petain substitueix Neville, imposant 600 penes de mort (60 execucions). Alemanya pateix una gran desmoralització, en gran part provocada pels problemes de subministrament. A més, a la desfeta turca cal afegir la revolució que viu Rússia. Inicialment, el nou govern al febrer afirma que continuarà en la guerra. L’octubre però, el nou govern de Lenin anuncia la decisió de sortir del conflicte (març 1918, Pau de Brest-Litovsk).

C.Aranda & J.Manero

Revolució russa (octubre 1917) i sortida de la guerra (Pau de Brest-Litovsk)

Kerenski amb les tropes russes.

Tsar Nicolau II

Pau de Brest-Litovsk, març 1918

Lenin

C.Aranda & J.Manero

Presoners russos

La Pau de Brest-Litovsk implica la sortida de la guerra de Rússia i pot possibilitar la victòria alemanya. A banda de tancar el front oriental obté importants territoris (Ucraïna, Polònia, països bàltics...). El mateix 1917 es produirà l’entrada en el conflicte dels EUA. Aquests eren un aliat clau de l’Entesa (préstecs, material). Inicialment Wilson (gener) es declara neutral. Ara bé, el 2/IV declara la guerra. El canvi es deu a una sèrie de factors. El govern alemany promet la col·laboració a Mèxic amb el telegrama Zimmerman. La guerra submarina entorpeix les exportacions (l’afer del Lusitània és una excusa). Sobretot però, la retirada de Rússia pot fer guanyar Alemanya i, aleshores, qui pagarà els crèdits?

C.Aranda & J.Manero

Les grans ofensives (1918) El 1918 es produí el desenllaç definitiu del conflicte. Els aliats s’imposen al front dels Balcans (desfeta turca, búlgara i austríaca). L’Imperi Otomà i l’Imperi Austrohongarès demanaren armisticis. Per la seva banda Alemanya, debilitada, llença grans ofensives. Vol la victòria abans de l’arribada de tropes dels EUA. De març a juliol es donaren 5 grans ofensives alemanyes, fracassades. Finalment, els exèrcits alemanys patiren la desfeta del Marne. Al fracàs militar cal afegir els greus problemes interns (revoltes militars, vagues). El 9 de novembre de 1918 Guillem II abdicà i el dia 11 es signà un armistici.

C.Aranda & J.Manero

L’any 1918, quan la guerra encara no havia acabat, Wilson publicà el 14 punts. Es tracta d’una declaració de com hauria de ser la pau (rebuig a la diplomàcia secreta, recolzament de la democràcia, principi de les nacionalitats...). En teoria aquests punts es consideraren a l’hora de redactar els tractats de pau.

L’organització de la pau Es signaren diversos tractats de pau, el més destacat dels quals serà el de Versalles. En aquests tractats hi ha dues qüestions claus: les reparacions de guerra i les reivindicacions territorials. Aquests tractats han de considerar la instauració del règim bolxevic rus (por a la seva extensió); la força d’Alemanya (gairebé guanya, pràcticament en solitari); l’esfondrament dels grans imperis (Tur, A-H); la necessitat d’evitar una nova guerra; i la diversitat d’interessos dels guanyadors.

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

El Tractat de Versalles Hi van prendre part Clemenceau (F), Lloyd George (GB), Wilson (EUA) i Orlando (I). És el tractat més destacat, car tracta la qüestió alemanya i la reconstrucció europea. Alemanya ho considerarà una imposició (diktat), car és humiliada, imposant-li duríssimes condicions. A la llarga generà greus problemes (IIGM).

Clemenceau

Lloyd George

Wilson

Orlando

Manifestació a Berlín contra Versalles

Alemanya ha d’acceptar: • Clàusula de la responsabilitat. • No pot entrar en organitzacions internacionals. • Pèrdues territorials (Alsàcia, Lorena, Prússia oriental, Eupen, Malmèdy, Schlesvig, totes les colònies) i la prohibició de l’Anschluss. • Limitació de la seva força militar (desmilitarització marge esquerra del Rin (Renània), pèrdua de la força aèria, limitació de la flota, reducció exèrcit a cent mil homes). • Ocupació del Sarre durant 15 anys. • Pagament de reparacions de guerra (220M marc or; totalment exagerada i impossible de fer front).

Ocupació del Ruhr (1923)

C.Aranda & J.Manero

Les condicions són tan dures que provoquen tensió entre els mateixos guanyadors. GB no vol ser tan dura (vol mantenir el control del mar).Els EUA no volen tanta humiliació (conscients de la seva força). Itàlia no obtindrà totes les seves demandes (protesta). Per la seva banda França vol encara ser més durs (és qui més ha patit la guerra).

C.Aranda & J.Manero

La resta de tractats El tractat de Saint Germain tracta la qüestió Àustria-Hongria. L’Imperi queda esquarterat, car perdrà Hongria, Iugoslàvia, Galitzia, Txecoslovàquia... Ha d’acceptar la prohibició de l’Anschluss i la limitació de l’exèrcit a 30.000 efectius.

El tractat de Nevilly tracta la qüestió de Bulgària. Patirà la pèrdua de la Tràcia i la limitació de l’exèrcit a 20.000 efectius. El tractat de Trianon tracta la qüestió d’Hongria. A banda de les pèrdues territorials, es limita l’exèrcit a 35.000 efectius El tractat de Sèvres tracta la qüestió de Turquia. L’Imperi es desmembra i passa a grecs i àrabs (els territoris àrabs sota mandats de França i GB). També s’estableix la limitació de l’exèrcit a 40.000 efectius

C.Aranda & J.Manero

C.Aranda & J.Manero

La creació de la Societat de Nacions La Gran Guerra fou un conflicte sense precedents per la magnitud del desastre. Ja durant la guerra Wilson proposa crear una organització per preservar la pau mundial. Així sorgí la Societat de Nacions. Volia garantir la pau (negociació, transparència) i fomentar la cooperació internacional. La seva seu es trobava a Ginebra. Tenia dos organismes bàsics, l’Assemblea General (45 estats) i el Consell (guanyadors (F, EUA, GB, I, Japó) i 4 estats). No tenia força moral, car els vencedors no hi ingressaren, com tampoc ho va fer l’URSS ni els mateixos EUA. Fracassarà. No evitarà la II GM.

C.Aranda & J.Manero

Les conseqüències de la guerra Els efectes demogràfics

La guerra produí 10M de morts, desapareguts, a més d’uns 6M de ferits i mutilats. Aquest fet provocà un gran dèficit de joves, població activa, la qual cosa incidí en un elevat descens de la natalitat (generacions buides). Paral·lelament, augmentà la mortalitat.

Els efectes econòmics Europa perdrà de manera definitiva l’hegemonia econòmica mundial. Patí una gran devastació, sobretot França. Es donà la subproducció, una gran inflació... Alemanya ho tindrà pitjor (reparacions de guerra). Cal destacar l’endeutament d’Europa respecte els EUA. Els nordamericans són els grans beneficiats del conflicte (atorgaren crèdits, realitzaren grans vendes). El Japó també resultà molt beneficiat econòmicament, car augmentà la serva producció industrial.

C.Aranda & J.Manero

Les conseqüències geopolítiques A Europa, moltes de les dinasties tradicionals (autoritàries) són enderrocades. Hi ha un avenç de la democràcia, s’aplica el sufragi universal i comença la implantació del vot femení. Malgrat això, la crisi d’entreguerres veurà com sorgiran els moviments totalitaris. La Revolució Russa significarà l’aparició de l’URSS. El declinar europeu és molt clar, mentre es produeix l’ascensió dels EUA i el Japó. S’inicia el procés d’emancipació de les colònies. Aparició de les nacionalitats europees que afegida a una política fronterera nefasta, a la llarga ocasionarà multitud de conflictes.

C.Aranda & J.Manero

Els tractats de pau modificaren els límits

territorials i provocaren l’aparició de nous Estats

Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Polònia, Finlàndia, Estònia,

Lituània, Letònia

C.Aranda & J.Manero

Els canvis socials La guerra significarà grans canvis en l’estructura social de molts països. Mentre la misèria afectava a una part de la població, “nous rics” feien ostentació de la seva riquesa. El conflicte trencà el moviment obrer, tot i que la crisi de la postguerra estimularà la tensió social, incrementada per les dificultats d’integració dels excombatents. Augmentarà el racisme, la xenofòbia i el puritanisme. La crisi de consciència europea possibilità l’arribada influències orientals. Hi haurà una clara presa de consciència femenina (sufragisme).

C.Aranda & J.Manero

Les dificultats dels primers anys de postguerra provoquen una crisi política. Alemanya no pot pagar les reparacions de guerra i França ocupa el Ruhr (1923). La tensió augmenta. Per tal de solucionar aquest problema es realitzà el Pacte de Locarno, 1925. Aquest pacte va permetre la teòrica reconciliació francoalemanya, amb l’acceptació de les fronteres occidentals d’Alemanya, així com l’acceptació del Pla Dawes, per afavorir el pagament de les reparacions de guerra. Milloren les relacions diplomàtiques, i això fa possible el Pacte Briand-Kellogg, 1928, sobre seguretat col·lectiva.

C.Aranda & J.Manero