� de �1 13Bous, cavalls, coloms. Realitat valenciana i respostes necessàries. Jesús Frare. Fira Vegana València - Capital Animal. Centre del Carme Cultura Contemporània.Dissabte, 2 de desembre de 2017, 19:15h.

Introducció. El País Valencià té una forma estranyament trist d’unir conceptes com el d’afició, arrels, tradició i festa amb l’explotació animal. Tant, que de vegades he pensat que no ens sabem divertir ni fer festa sense que es faça mal a un animal. Les diverses formes de fer-ho ens envolten constantment, son molt valencianes i s’han fet sempre. Ens fan creure que són coses molt boniques i que els animals no pateixen. Les fa el veí, el nostre millor amic i gent de la família. Bona gent que ens estimem. Cal subratllar que no tenim “res a envejar” a cap altre territori. No cal pensar en les coses que passen a Andalusia o en la caça, els llebrers i els bous a Castella. Ací tenim tot el que passa allà i tenim diverses formes de maltractament animal per diversió completament autòctones, amb un gran volum de víctimes i amb esperit d’arribar a altres territoris. Desenvoluparé aquesta idea

� de �2 13amb els exemples més paradigmàtics de les formes autòctones de tortura animal: els bous al carrer, el tir i arrossegament, la colombicultura i la caça amb parany i enfilat.

Tenim també pràctiques més locals que poden estar resistint actualment amb discreció i gràcies al desconeixement general, com ha passat fins fa tan poquet amb la batalla de rates del Puig, la solta d’ànecs de Sagunt o les becerrades cadafaleres d’Algemesí. Tenim les benediccions de Sant Antoni, les fires medievals i altres espectacles i festes amb animals; els seguicis dels moros i cristians amb animals de totes les classes o les cavalcades de reis; la cagà del manso, del burro i fins i tot del camell; coses com el tron de la Confraria de l’Oració de l’Hort a la Setmana Santa d’Elx amb tords lligats a la palmera, el trencament d’un

Festa realacionada amb els linxaments de bous al carrer.

� de �3 13càntir ple de hàmsters al ball dels Espies dels moros i cristians de Biar… Ni tan sols en falta gent que intenta trobar escletxes per a legalitzar les baralles de galls, que ho són amb limitacions a Andalusia i Canàries. Davant d’aquesta realitat, les persones responsables polítiques solen posar-se de costat com si la cosa no anara amb elles, o s’espolsen les responsabilitats parlant de problemes més importants que cal solucionar, de conflictes que no poden fer esclatar i de realitats que cal assumir.

A nivell local, la resposta preferida és que no poder fer-hi res, que això ha de ser cosa de la Generalitat o de Madrid, i que ja ho canviaran allà quan es donen les condicions i es manifesten les sensibilitats necessàries. A nivell de la Generalitat, encara s’esperen les reformes promeses i anunciades periòdicament a la premsa, sobre tot abans d’eleccions.Ara tenim nous governs amb gent que reivindicava millores animalistes quan no governava, però la majoria de les vegades sense una consciència clara del que estava fent i, massa sovint, sense una intenció real d’anar més enllà de les paraules. A l’hora de la veritat, tot això ha generat nyaps i fiascos difícils de comprendre. Tenim, fins i tot, nous governs d’esquerra que ens expliquen l’animalisme, amb famosos alcaldes que adopten llebrers abandonats mentre ens expliquen que els bous al carrer no pateixen i regidors que ens expliquen el que és ser animalista mentre contracten gosseres en lloca de protectores que porten més de 20 anys salvant animals. I també tenim propostes animalistes que ens diuen que no podem combatre tot això perquè parlem de governs que no són del PP, de gent que ha impulsat alguns canvis de reals i prou de merament estètics en el terreny de l’animalisme. Parlarem de acrituds desgraciadament inevitables davant la inacció, la indiferència i fins i tot el menyspreu de realitats molt doloroses, i parlarem recuperar un optimisme constructiu i a la vegada combatiu que genera passos endavant i que no pose en qüestió la nostra credibilitat com a moviment. Començarem amb els quatre exemples principals de què fems als animals i com ho fem.

Tron de la Confraria de l’Oració de l’Hort a la Setmana Santa d’Elx, amb tords lligats a la palmera.

� de �4 131. Bous, cavalls, coloms i paranys. 2.1. Els bous al carrer.

Probablement, siga el més conegut de tots els exemples. Parlem d’una forma de linxar bous que es presenta com a “tradicional”, malgrat que, com sol passar amb aquesta etiqueta, és molt poc realista. En definitiva, es tracta de córrer o retallar bous com a divertiment, com a una forma més de la festa molt relacionada amb l’excepcionalitat, les “identitats de poble”, el “nosaltres” i “els altres”, les expressions de la masculinitat, etc.A partir d’això, es converteix en un negoci que es vol expandir. Hem de tindre en compte que és una realitat molt concentrada al nord del país i amb una clara barrera al sud de la ciutat de València, on trobem certes zones aïllades que el negoci taurí i els governs del PP sempre han volgut expandir. Els bous al carrer són una forma de moure diners que necessita lògiques de justificació davant del masclisme que el domina, els accidents amb éssers humans ferits i morts que genera i, sobre tot, el linxament d’animals en el qual es fonamenta.Els bous al carrer són totes aquelles modalitats “tradicionals” de córrer bous, encara que es facen a un recinte taurí portàtil o a la mateixa plaça de bous de València. Aquestes modalitats són:- Els bous i vaques de vila: l’animal solt al carrer i empaitat pels humans, sense més. - Els bous i vaques en corda (“ensogados” o “enmaromados”). L’animal corre amb una corda lligada al cap, per les banyes, portada a l’altre extrem per una sèrie de gent que han d’aturar en sec les envestides de l’animal, per a impedir que enganxe un corredor. Aquesta pràctica li provoca cremades a la pell per la fricció de la corda, moltes lesions musculars a causa de les estirades, caigudes, etc. Com que la corda limita els moviments de l’animal, es considera que les barreres de protecció no són obligatòries per a aquesta modalitat.- Els correbous (“encierros”). Consisteix en soltar els animals en grup, des dels corrals principals, i empaitar-los per un recorregut tancat fins a la plaça de bous o el recinte on patiran altres modalitats de tortura o linxament. Els animals corren junts, moguts per la por, però és habitual que es despengen en intentar llevar-se de damunt als corredors i, aleshores, es troben desprotegits. Les caigudes i els colps forts contra barreres, cantons i parets són habituals.En aquesta modalitat, el recorregut es pot tancar amb les barreres que s’utilitzen per a les altres modalitats o amb unes barreres específiques, que només es poden utilitzar per a aquesta modalitat.

� de �5 13- Els bous i vaques a la mar. Es fan a una platja i, més sovint, a un port. El recinte està obert per al mar per una de les seues bandes i la diversió principal consisteix en fer caure l’animal a l’aigua, des d’on no troba la forma de tornar a terra si no és agafat amb una corda pel coll o l e s b a n y e s d e s d ’ u n a embarcac ió . També són habituals les lesions a les extremitats i al cap, els atacs de cor i els ofegaments.- Els bous i, també, vaques embolades. De nit, amb boles de foc a les banyes mitjançant uns ferros. Als mateixos patiments d e l e s a l t r e s m o d a l i t a t s , s’afegeixen els que genera el pànic al foc i, per suposat, el de les cremades que ens diuen que no es poden produir, però que es produeixen a diversos exemples que els propis taurins pengen a les xarxes. Tenim el cas, a més, dels correbous d’embolats. La normativa valenciana no els ha contemplat fins ara i, pel que fa als embolats, pràcticament no regula altra cosa que l’ús de la corda i el piló d’embolar i les mides dels ferros, que són les que evitarien les cremades segons els taurins.

Això és el que diu el ramader i veterinari Daniel Machancoses al seu famós vídeo “l’art d’embolar” : “veiem perfectament que de la punta de la banya a la bola de foc, el bou no es 1

crema”. Però fan correbous d’embolats, malgrat la normativa vigent, i diuen que ja no permetran embolar-los junts per a evitar que es cremen entre ells en eixe moment. Després, els solten junts i es poden cremar els una als altres tot el que volen, i sembla que no cal evitar res.Amb la reforma del reglament vigent, que des de la Generalitat volen en vigor el proper 1 de gener, eliminarà qualsevol dubte sobre la legalitat d’aquesta pràctica i, també, sobre la d’embolar femelles. I ho farà perquè si, confirmant la tradicionalitat del fet i res més. Això si, ens parlen de la cura que tindran pel benestar animal.També varien els tipus d’animals utilitzats. Encara que la fama la tenen els mascles, les més utilitzades són les femelles, ja que la solta de vaquetes és la pràctica més comuna (la més barata). Pel que fa a les edats, tenim animals que encara no han complert un any i altres com el famós Ratón, que morí amb 13 anys i pocs dies després que l’utilitzaren per última vegada. Allò més habitual és que siguen animals d’entre 2 i 4 anys. Altra diferència important és la dels animals llogats (si són bous els anomenen de rogle o “de corro”, en referència als corrals on tornen) i els comprats, que normalment són presentats com a utilitzats per primera vegada i, en aquest cas, són coneguts com a salvatges (“cerrils”).

https://www.youtube.com/watch?v=PuDcrkIVW30 1

Vaca morta pel colp contra una barrera a Catadau.

� de �6 13Els bous i vaques llogades pertanyen a ramaderies especialitzades i són els que poden complir molts anys si són rendibles, cosa que passa poc sovint. Els solen utilitzar unes quantes vegades o un parell d’anys fins que els substitueixen per animals més joves. En el cas dels salvatges, els compren a ramaderies que solen treballar per a la tortura taurina a les places. Sovint són el que es coneix com a “desechos de tienta”, i sempre són els que es consideren menys aptes pel negoci més rendible de les places quan es fan els “lots”. Costen prou diners valencians, privats i molts de públics, que canvien de mà en mà i generen diversos interessos. Mai poden tindre més de 7 anys complerts, com passa amb els bous torturats a les places (la legislació estatal obliga a matar-los si arriben a eixa edat). Durant el dia en que els linxen, els exploten de manera intensiva fins i tot de matí, segur de vesprada i quasi sempre de nit, embolats. I sempre moren: després de ser utilitzats, van a l’escorxador (si és que es compleixen les normatives). Quan diuen que als bous al carrer no maten els bous, menteixen. Cada any, generen la mort segura d’uns 800 salvatges, molts més dels que maten a les places de bous valencianes. I s’han de sumar tots els animals “de rogle” que s’eliminen per interessos del negoci, ja siguen perquè ja no són rendibles o, senzillament, perquè es consideren excedents i s’envien directament a la carn.

2.2. El tir i arrossegament. Juntament amb la colombicultura, és una de les pràctiques que es beneficia d’una bona imatge social sustentada en la seua “valencianitat”, en la idealització del món rural, etc. Eixa bona imatge es recolza en l’especisme dominant i en el desconeixement de les realitats que s’amaguen darrere del tir. El desconeixement és una característica fonamental de l’explotació animal al si de societats com la nostra, on creixen les sensibilitats cap al patiment animal.A la modalitat principal, els animals arrosseguen carros amb una càrrega de sacs d’entre dues i tres vegades el seu pes, per una pista de sorra de platja d’uns 60 metres de llarg i fent tres parades obligatòries i amb un temps màxim de 5 minuts. El pes del carro fa que la roda s’estaque a l’arena, i les aturades ho agreugen en fer perdre l’energia acumulada. Guanya la

Bou que es crema a l’esquena amb els ferros suposadament dissenyats per a no cremar-se.

� de �7 13cavalleria de cada modalitat que fa el recorregut en menys temps, o la que arriba més lluny en 5 minuts.

La competició estrella és amb un sol a n i m a l , p e r ò t a m b é e s f a n competicions amb dos i tres cavalls i exhibicions de carros tirats per 5 o 6 animals. Altres especialitats són:- El tir al barquet, basada en el treball als camps d’arrós. El barquet no té rodes, i l’animal l’ha de fer avançar per un circuït circular amb diverses estacions on s’incrementa la càrrega gradualment. Totes les cavalleries han de completar un temps prefixat, i guanya la que fa més recorregut.- El tir al piló. Senzillament, l’animal és obligat a tirar d’un piló o lloc fixe que mai podrà moure. Es demostra el temps que és capaç de fer força sense defallir.- El tir de gat a gat. S’enganxen

animals que estiren l’un contra l’antre. Normalment són dos, però també es pot fer amb una creu de quatre animals. Vist de prop, com ens l’ha mostrat la recent investigació feta pública per Pacma, és un espectacle prou lamentable. Els animals estan sotmesos per una por que és absolutament evident i els insults i les amenaces són un fet “normal”. Els xiquets i xiquetes i senten permanent coses com “me cague en la mare que t’ha parit!”, “Mira-la, gandula!”, “Perra!” “Filla de puta!” “M’estic enfadant!”…I els maltractaments formen part constant de la competició, mentre et diuen que el que es fa no és maltractament o que l’animal no pateix (estem acostumats a aquests arguments). Per una banda, tenim les varades “reglamentàries” i permeses a moltes competicions, entre 3 i 5 per animal. Poden fer servir unes vares de material plàstic més lleugeres i altres de fusta que provoquen un soroll terrible. El comentarista de la competició ho pot justificar amb frases com que s’estan espantant mosques, que tothom ha de patir una miqueta quan treballa i que els carreters estan en contra del maltractament animal.I també tenim puntades de peu, colps amb la mà oberta i amb el puny tancat al cap, al morro, al llom, al cul, a la panxa… Fins i tot, els arriben a estrènyer els testicles. Tot està justificat amb la suposada “excepcionalitat” del fet, ja que és presentat com un moment de nerviosisme dels carreters. La competició és un espai on, amb aquesta suposada violència incontinent, es fa evident tot el que s’arriba a fer a aquests animals mentre ningú mira. Quan parlem de cavalls, hem de recordar el que sembla una evidència, i és que cap es deixa muntar o vol tirar un carro amb el triple del seu pes per gust. Tot requereix entrenament, ensinistrament, i l’ensinistrament consisteix en obligar els animals a fer aquestes coses que no volen fer, que els donen por i els generen molt d’estrès. L’actitud d’indefensió apresa dels animals del tir, el seu estat d’alerta quan s’apropen humans, ens diuen el que passa. Les víctimes d’aquesta pràctica són els cavalls de races de tir, seleccionades des de fa molt per a potenciar la seua força. Són de distintes mides i pesos, des d’haques de poc més de 200kg a rossins que arriben a superar els 700. Les haques (en castellà “jaca”, es caracteritzen per no superar el metre i mig del terra al llom, i el seu nom deriva de la raça anglesa Hacney). Sempre que parlem de selecció, parlem d’altre fet sempre ocult: el descart. Sempre hi ha animals que no compleixen amb les expectatives. Potser que tinguen el pes, la planta, la musculatura i les condicions aparentment adequades, i que senzillament no tinguen l’actitud i el caràcter necessari. Potser que, simplement, no vulguen tirar d’un carro.

� de �8 13El destí de tots aquests animals és l’escorxador. En paraules dels aficionats, és gràcies a ells que els cavalls se n’escapen. Mentre són a les seues mans, no són carn als mostradors, i això requereix contrapartides. 2.3. Colombicultura.

Per a molta gent, fins i tot quan tenen els coloms i els colomars a tocar de casa, només parlem de coloms de bonics colors i de gent que mira com volen. És quelcom molt i molt distint. Bàsicament, és una competició que representa una violació en grup. Les pràctiques naturals de festeig i aparellament dels animals són forçades i manipulades per a que s’ajusten a les estranyes idees que els humans tenen al cap mitjançant paraules com “galanteria”, “empenta” o “masculinitat”. En aquesta competició es solta una sola femella, que ha de ser jove i, generalment, no ha de conèixer el terreny. Les femelles que ja han volat per la zona de competició només s’utilitzen quan l’orografia o altres condicionants fan aconsellable que calguen incentius pel vol de l’animal, que sempre voldrà anar cap a llocs que considera segurs. I, en eixe cas, ha de tindre tancat l’accés al seu colomar i la seua gàbia ha d’estar amagada. Ella no pot trobar fàcilment un refugi segur, i ha d’anar cap a arbres o teulades on també poden anar els mascles que la persegueixen.Per a que siga reconeguda pels jutges i la gent que mira la competició, està marcada amb una ploma blanca lligada a la seua cua i que s’anomena pica. Ella és coneguda com la solta o la pica, i a la competició també se li pot dir coloms de pica. També porta un transmissor lligat a la cua, amb el que els jutges poden seguir els seus moviment i localitzar-la si aconsegueix amagar-se, amb la intenció de delatar-la al pilot de coloms que la persegueix. Ha de fugir de molts mascles a l’hora, que formen la pinya o pilot. Són un mínim de 25, i poden superar els 75. El festeig dels coloms no representa cap problema, quan és un sol mascle i una femella. És molt diferent quan parlem d’aquest pilot contra una femella que no troba on amagar-se i que ha de patir que l’envolten, se li tiren a sobre i, sobre tot, que li piquen el cap. No hi ha moltes imatges de les femelles després de les competicions. Per a intentar tapar aquesta qüestió, ara ja ens parlen de suposades aturades quan apareix sang i de caputxes de cartró que pegades amb pegament…Altre gran problema és que els mascles han estat programats per a la competició. Des de xicotets, els preparen per a que l’aparellament siga el seu únic objectiu i la seua única forma d’entendre el contacte amb una femella. Per a això serveixen, per exemple, les caixes de coloms

Pilot de mascles sobre una femella.

� de �9 13que veiem a molts parcs públics dels pobles, on tanquen coloms joves amb una femella per a forçar les primeres muntes.Després d’això, arriben els entrenaments en vol. Primer sols amb una femella i, després, competint amb el primer colom mascle un contra un. Després contra dos, contra tres, contra quatre… Fins que s’acaba la programació i els converteixen en animals molt agressius que persegueixen sense descans una femella sola i espantada. Com parlaven abans, la cria sempre comporta selecció i descart. Molts mascles, senzillament, no volen fer això, només volen volar lliures i deixen les femelles en pau. Quan es cansen, volen al que consideren el seu refugi, a les mans del colombaire que no els vol per a res si no van a ser campions, “els més galants”. Una vegada em contaren la història del xiquet colom. Son pare colombaire l’obligava a observar el que feia amb els animals i, al seu cap de xiquet, quedaren gravats els moments en el que retorçava el coll dels que no servien, dels que no feien el que havien de fer. Els coloms es deixaven agafar sense resistència i restaven pràcticament immòbils mentre morien lentament. Mentre es sentia el soroll dels xicotets ossos trencant-se, l’home mirava fixament els ulls del xiquet i, amb ràbia, anava repetint: “maricons, ni els coloms!”. Aquell home gran, homosexual, somniava repetidament que son pare anava fins al seu llit i li torçava el coll lentament, i mentre ell restava immòbil, el mirava amb odi i repetia: “maricons, ni els coloms!”.Les femelles són només objectes de competició, d’entrenament i de cria. No es necessiten totes les que naixen, i moltes de les que ja han estat utilitzades ja no serveixen per a res. Si no moren abans, poden acabar de blanc al tir al colom. 2.4. Parany i enfilat.

És una forma de caça no selectiva nascuda a uns temps en que calia garantir-se alguna cosa que menjar, i qualsevol mitjà era vàlid. Les víctimes són fr ingíl · l ids migratoris que moren cada any p e r m i l i o n s , fi n s i t o t e l s d’espècies que estan en perill d’extinció.El parany és una construcció-trampa que simula ser un arbre, protecció i descans de les aus. Les suposades branques amaguen les perxes que porten clavades les vares impregnades de vesc, la lliga. Quan els animals s’aturen a les perxes, les vares es peguen a les seues ales, al cos, a les potes… Les construccions tenen rateres, unes caixes on els animals són capturats quan, arrossegant-se i atrets per la llum, intenten fugir.

Hui, aquests paranys que ens venen com a tradicionals són un divertiment, sovint construccions annexes als xalets i cases de camp on els aficionats fan esmorzars amb els amics mentre els animals cauen al seu voltant. Una mort lenta i abans que arriben els caçadors és el millor que els pot passar, perquè l’alternativa és que els arrenquen les vares, amb plomes, ales i potes, quan encara estan vius.L’enfilat és una trampa amb xarxa que els caçadors accionen manualment quan l’esquer ha atret suficients animals. N’hi ha imatges de caçadors trencant ràpidament el coll de les víctimes capturades dins de la xarxa.Ens han venut totes aquestes dues pràctiques com la recuperació i manteniment d’una tradició que permet capturar animals vius pel cant i l’exhibició. El destí real d’aquestes captures és la

Una de les milions de víctimes del parany.

� de �10 13cuina tradicional, ja que aquests xicotets animals són els protagonistes de molts plats i són habituals a les cartes de bars i restaurants del nord del país.2. Intocables. “No sóc Quixot per a aquests molins”.

Aquesta frase és de l’alcalde socialista de Puçol i en el seu cas es refereix als bous al carrer. Resumeix perfectament la dimissió política davant realitats tan crues com els linxaments de bous al carrer que generen tant de patiment i fins i tot morts humanes, com la que es produí a Puçol després que l’alcalde diguera això. És a dir, que totes aquestes formes de maltractament animal, com que tenen una a fi c i ó q u e e s p r e s e n t a falsament com a majoritària, que es molt sorollosa i que sol estar acostumada a recórrer a l ’amenaça, no van a ser a f ron ta t s pe r p ropos tes polítiques que volen calma i

estabilitat per a desenvolupar altres polítiques. Parlem de danys col·laterals i de política del mal menor.Els problemes importants venen quan gent amb aquesta mateixa visió es postula com a animalista, i fins i tot com a única alternativa per desenvolupar avanços reals en favor dels animals. És gent que se proclama sensible davant del tema, i formen part de partits amb programes polítics per a les eleccions, aquells textos redactats amb empentes i redolons, que finalment s’incorporaren algunes propostes de la sectorial o cercle animalista de torn, algunes de valentes i avançades. El problema és encara major quan algunes veus animalistes ens diuen que hem de comprar aquestes promeses, perquè la fi del PP ens obri el camí cap a l’abolició. Ens diuen que aquestes perspectives de futur haurien de ser suficient per a nosaltres, assumint de forma realista que tot no pot ser. Hem d’entendre que si els bous són molins impossibles, això no lleva que es puguen aconseguir altres avanços. I que, poc a poc, també podríem anar cap a avanços parcials en el terreny dels bous. És el que la regidora de benestar animal de València, Glòria Tello, qualifica com treball de conscienciació i avanços possibles, sense pressions ni inestabilitat ni problemes generats per la gent animalista. L’Ajuntament de Tavernes de la Valldigna està en la segona legislatura governada per un alcalde de Compromís, l’actual amb majoria absoluta. Durant 5 anys, assumí el cost íntegre dels linxaments de bous al carrer en festes, cosa que el PP no havia fet mai. Mentre ho feien, votaren mocions per a declarar-se municipi lliure de circs amb animals i municipi amic dels animals! Immediatament després de votar aquesta última moció, ens explicaren que els bous al carrer no pateixen. A una consulta ciutadana que es féu esperar molt, guanyà el no als bous al carrer (inesperadament per a la gent del govern municipal). Des d’aleshores han deixat de pagar el 100% dels linxaments i han tornat al model anterior, el que hi havia amb el PP. Malgrat la consulta, continuen havent bous al carrer amb una plaça portàtil i organitzats per la mateixa penya a la que se li havia pagat la festa. El reglament de bous al carrer permet no fer-ho, perquè dóna als ajuntaments la potestat de no signar una declaració favorable que és requisit indispensable per a que la Conselleria atorgue els permisos per a linxar bous. Aquesta fou una jugada del PP per a posar en evidència els governs del canvi, i ho ha aconseguit. A València, també signen d’amagat les declaracions favorables

Parany amb les troneres visibles.

� de �11 13dels linxaments de bous al carrer a la plaça de tortures del carrer de Xàtiva i, si els preguntem, ens diuen que ho han de fer perquè és “un acte degut”, que estan obligats. I no és així.Altre exemple és el de Catarroja, amb alcalde de Compromís i govern de coalició amb el PSPV. Durant els primers mesos de legislatura, també formà part del govern Guanyar Catarroja, i una regidora animalista, Datxu Peris, impulsà mesures com la declaració de municipi lliure de maltractament animal amb la intenció de ser realment efectiva. Una vegada trencat el pacte inicial i amb Datxu ja fora del govern, els nous responsables impulsaren una nova redacció de la declaració per a “aclarir el seu contingut”.La primera moció deixava clar que Catarroja era municipi antitaurí i lliure de circs amb animals, contrari a esports i activitats que utilitzen animals i que els “puguen causar ansietat, por, maltractament, dany físic o psicològic o la mort”. A més, “l’ajuntament de Catarroja s’abstindrà de donar valor als espectacles i esports on es maltracte, s’explote o es lleve la vida als animals, ja siga a través de premis, subvencions, homenatges o uns altres reconeixements públics”. Però això obligava a plantar cara al tir al colom i a pràctiques com la colombicultura, de la qual hem parlat. La nova redacció diu textualment que la colombicultura no implica maltractament animal, i deixa la porta oberta a permetre qualsevol forma de maltractament que convinga, sota l’aparença de ser un municipi lliure de maltractament.A Gandia, la protectora d’animals SPAMA era l’encarregada de rescatar, refugiar i promoure l’adopció dels gossos i gats abandonats durant més de dues dècades. Amb diversos problemes, fins i tot mantingueren el servei durant els quatre anys de govern del PP. Ara, la coalició d’esquerres al govern ha entregat el servei al Corralet, un centre d’extermini amb seu a Vinaròs, que, curiosament, està acaparant un gran nombre de contractes en ajuntaments amb governs del canvi. També hauria esta beneficiària del contracte de la ciutat de València, si el concurs no haguera acabat desert.Allò més curiós és que, a Gandia, els responsables d’aquesta mesura ens expliquen com ha de ser l’animalisme a nosaltres. Ens diuen que els seus animals seran els únics que no mataran al centre d’extermini, i que la seua serà la millor i més transparent de les gestions. Mentre, els animals desapareixen misteriosament de les pàgines de divulgació, els balanços mensuals publicats no s’ajusten a les recollides documentades, s’utilitzen xalets i fins i tot pisos particulars per a recloure animals fins que és rendible que les furguetes de la mort viatgen de Vinaròs a Gandia per a fer càrregues completes. Aldaia i Quart de Poblet s’han declarat amics dels animals. Aldaia, fins i tot, féu una consulta on guanyà el no als bous al carrer. El barri del Crist ocupa terme dels dos municipis, que han constituït una mancomunitat per al seu govern municipal. I fan bous al carrer, amb tots els seus permisos i beneplàcits pels dos ajuntaments. Ens diuen que el barri té identitat pròpia, i que per això Aldaia i Quart de Poblet poden ser “amigues dels animals” a tot arreu menys allà.Finalment, anem a mirar el que fa la Generalitat, amb els seus partits que són l’única esperança per a l’animalisme. Fa pocs dies, hem tingut el cas del circ amb animals d’Alfafar, que ha plantat cara a l’ajuntament (del PP) per a superar la denegació inicial i està instal·lat a un solar privat de la zona comercial. Amb això, hem pogut recordar les vegades que ens han anunciat a través dels mitjans la fi dels circs amb animals, començant per les fotos generades per la aprovació per unanimitat de la PNL de les Corts. Quan arriba l’evidència d’un circ amb animals esclaus muntat i en funcionament, ens arriben noves explicacions que es contradiuen amb les medalletes d’abans: que si la llei d’acompanyament dels pressupostos, que si la futura llei de protecció animal (encara en elaboració, i també anunciada diverses vegades als mitjans)… Tot recorda molt al que ha passat a Madrid amb l’escola taurina: fa dos anys, ens anunciaren a bombo i plateret que li tallaven les subvencions i, quan El País ens anuncia que aquestes continuen, ens venen a explicar que la culpa de tot és del PP.Pel que fa als bous al carrer, estan a punt de posar en marxa el nou reglament, negociat únicament amb la gent del negoci dels linxaments. Ja hem parlat de la sol·lució a mida per als correbous d’embolats i les vaques embolades. També inclourà altres mesures com aquesta, com la que elimina l’obligació de fixar a les parets les barreres verticals. En el cas del parany, com que és una forma de matar no selectiva i perillosa per a espècies en perill d’extinció, ha estat clarament prohibit per legislacions derivades de normes europees i per sentències de totes les instàncies judicials: TSJCV (2002), Tribunal Europeu (2004), Tribunal

� de �12 13Suprem (2005) i Tribunal Constitucional (2013). I cada vegada que s’estrenyia més el cercle contra el parany, la Generalitat Valenciana dels temps del PP havia respost donant-li cobertura i cercant formes d’escapolir-se de les prohibicions, com la de donar a les matances aparences d’estudis científics amb la col·laboració de la UPV.

Hui, els paranys continuen sent actius, malgrat que les autoritats diuen que els informes ja no recullen pràcticament denúncies. Com a anècdota, un tècnic de gas que vingué a ma casa recentment i que veié que jo era animalista, m’ensenyà fotos de la quadra de cavalls familiar i del terreny que tenen per a córrer, inclosa la zona “els del parany venen cada any”. També s’ha de destacar el suport al parany des de l’esquerra, amb el de Pasqual Batalla com a nom principal. Aquesta persona fou la cara visible dels paranyers i, a la vegada, el primer tinent d’alcalde a Vila-real per Compromís, on aquesta formació governa en coalició amb el PSOE fa dues legislatures. Batalla, que morí recentment víctima d’un càncer, ha estat la figura clau que ha fet de Vila-real el refugi del parany i parc temàtic del maltractament animal.Aquests exemples serveixen per a mostrar fins a quin calen posicions animalistes crítiques en defensa dels animals, perquè a la situació al País Valencià és molt greu i cal afrontar-la amb molt més que paraules, somriures i anuncis i fotos per a la premsa. No estic dient amb això que els acords amb propostes polítiques i equips de govern siguen inadmissibles, el que dic és que hem d’exigir que aquests acords siguen clars i que es porten a la pràctica.

L’organització dels paranyers i Vila-real, amb rotonda dedicada i tot. 

� de �13 13Si pensem en el cas de Paiporta, les mesures preses han estat clares i han acabat amb la retirada de les sucoses subvencions que l’ajuntament entregava per a linxament de bous al carrer i per a tir i arrossegament, eixe mateix que des de la regidoria de benestar animal de València diuen que “ni es toca” perquè cal conscienciar i anar a poc a poc. Per la meua banda, la gent de Paiporta té tot el meu suport, reconeixement i agraïment per a aquestes mesures, però això no ens pot silenciar per sempre i convertir-nos en “palmeros” del govern municipal de Paiporta o de les formacions polítiques que el formen.Imaginem que, a Paiporta, l’ajuntament donara suport a organitzacions i competicions de colombaires com a molts altres pobles, que s’organitzaren batudes de caça de senglars dins del programa de festes, com passà a Tavernes de la Valldigna, o que hi haguera un centre de tir al colom com el de Catarroja. La bona faena respecte als bous al carrer o el tir ens haurien de silenciar? Per suposat que no.És molt important per a nosaltres que les estratègies d’acció i els discursos tinguen en compte la dura realitat valenciana, per suposat prèvia al canvi de govern de 2015 i necessitada de moltes i diverses respostes. Moltes vegades, sembla que s’imposen discursos i estratègies ajustades a altres realitats com les de Madrid i, sobre tot, de Catalunya, que no són les nostres ni de bon tros. Donada la nostra situació, la crítica frontal a totes eixes polítiques dimissionàries, dilatòries, negacionistes i de suport a l’explotació, de vegades de manera entusiasta, no poden deixar d’estar presents. Nosaltres hem donat mostres clares d’estar obertes a la negociació i a la col·laboració, però, lamentablement, els bous, els cavalls, els coloms i molts altres animals necessiten alguna cosa més que diàleg, i per suposat molt més que fotos per al facebook i llistats d’èxits dels ajuntaments del canvi.