“El que jo voldria”. De gàbies i de capacitat per decidir. !Ángel Padilla(1), el poeta dels animals, ha alliberat un ocell engabiat. Ho anuncià de la següent forma(2): !Demà dissabte alliberaré un esclau, la llibertat del qual val 8€!!!!! (…) Ja he alliberat diverses aus així. L’alliberaré al camp. Vull saber la vostra opinió, perquè sé que molta gent opina que no s’han d’alliberar aus engabiades. Jo pense que una gàbia, per ella mateixa, és ja la MORT. No és cap forma de vida, és la inanitat absoluta (…). I jo em pregunte: si tu estigueres a una gàbia i t’avisaren que una persona va a comprar la teua llibertat, però que en eixa llibertat pots morir en pocs dies perquè tal vegada no sàpigues com fer per a sobreviure, i que la teua llibertat pot procurar danys al món al que ixes, danys a la cadena tròfica, tu demanaries continuar a dins de la gàbia? Estàs segura? Pensa-ho bé. M’agradaria que opinareu perquè així prenem la temperatura de les nostres idees sobre la Llibertat, sobre la Dignitat, sobre si realment ens posem adequadament en el lloc dels éssers que defensem. El que ocorra quan s’òbriga una gàbia és culpa de qui la tancà. La Llibertat és un dret inalienable. El tancament és sempre la mort. La Llibertat és la Dignitat. En molts casos, la primera sensació de Dignitat d’alguns éssers que mai han sabut què és això. Dignitat que pot durar uns pocs dies, però, al menys, saberen que era la Llibertat i per a que vingueren a aquest món.

24é (14é internacional) Concurs-Exposició ornitològica de l’Associació ornitològica nazarena El Canario, de Dos Hermanas (àrea metropolitana de Sevilla, Andalusia). Només pel concurs hi hagueren més de 4.000 individus engabiats, que s’afegiren als prop de 10.000 de la sala de compra i venda d’esclaus i esclaves.!!Des de l’estima, jo no estiguí d’acord amb la seua decisió. Aprofite aquest repte per a aprofundir al voltant de la domesticació, per una banda, i de aquest argument que comença amb allò de “el que jo voldria per a mi”. Com es va fer constar a través de diverses opinions, aquests individus juguen amb les cartes marcades per la seua genètica. Carreguen amb la domesticació, la selecció artificial de característiques desitjades pels éssers humans en funció de les seues necessitats, usos o gusts. En aquest cas, ha estat eixe malaltís desig d’engabiar el vol lliure dels ocells, de segrestar la seua

bellesa i convertir-la en un entreteniment banal. Han estat generacions i generacions, fruit d’encreuaments controlats dels individus que millor canten o que tenen els colors més cridaners.Com sempre passa amb la domesticació, la genètica és l’autèntica gàbia de les seues víctimes. És una perversa cadena invisible que les condemna a perpetuïtat. Lliga als gossos que alguna gent abandona a la seua sort. Lliga als gats de carrer, amb una esperança de vida, pels pocs que superen les primeres setmanes de vida, no superior als 2 o 3 anys, quasi sempre tallada pels atropellaments i malalties contagioses com la immunodeficiència, el calicivirus, etc. Lliga tots els animals rescatats als santuaris i molt especialment alguns com els pollastres broiler. La seua condemna genètica és la selecció per a engreixar el més prompte possible: una vegada salvats del ganivet a l’escorxador, continuen engreixant i engreixant fins que les seues potes es trenquen per no poder aguantar el seu pes, o fins que moren d’un atac cardíac. Pel que fa a aquests ocells, cada individu carrega també amb l’ empremta de la relació constant amb éssers humans. El menjar sempre ha estat a un dispensador de la gàbia, i l’aigua sempre ha estat al dispensador de l’altra banda. No han aprés a volar, no han aprés a cercar el menjar i l’aigua, no han aprés a fer el niu. Tenien eixes capacitats adaptatives que la gent anomena instint, però els éssers humans mai els permeteren que les desenvoluparen. “Alliberats”, han de trobar la forma de sobreviure com a robinsons a una illa deserta.

És cert que alguns individus ho aconsegueixen. Hem sentit parlar de les espècies “invasores”(3), de l’amenaça de la “hibridació” o dels atacs de gossos salvatges. Sabem el que li passa a les tortugues abandonades(4), als coipús i a les rates gegants(5), als llops(6) o als porcs híbrids(7). Sempre són pocs els individus “escollits” i, per a segons quina espècie, no n’hi ha cap de supervivent amb èxit. I ací és on apareix la balança, l’elecció entre una vida curta en llibertat o una de llarga a la gàbia. Apareix “el que tu i jo voldríem”. Qui allibera sol utilitzar arguments com que els éssers humans esclaus o dominats sempre han preferit la llibertat a qualsevol preu. Mai ha estat així: hi ha hagut molts éssers humans que han preferit la mort a l’esclavitud, però l’instint de supervivència ha pogut més per a la majoria, especialment pels que han estat “institucionalitzats” (qui no recorda al Brooks Hatlen, el bibliotecari de Cadena Perpètua(8) que es suïcidà quan l’alliberaren…). Els individus esclaus preferits sempre han estat les cries i, encara més les nascudes ja en captivitat, perquè la institucionalització és la seua única referència. Ens agrada pensar en personatges com l’Espartac o el Sebastián Lemba, el cimarró de Santo Domingo que mai es rendí, però la història de l’esclavitud també és la de l’oncle Tom. És la d’eixa famosa

frase atribuïda Harriet Tubman, la conductora Black Moses del ferrocarril subterrani: “he alliberat milers de persones esclaves, i hauria alliberat milers més tan sols si hagueren sabut que ho eren”. La d’aquelles persones que es quedaven on eren quan els exèrcits de la Unió els alliberaven, que es convertiren en víctimes de la segregació racial. La de les que acabaren mendicant a les grans ciutats o fent les faenes més dures i perilloses. Quan, el 1866, la AIT fixà la jornada de 8 hores diàries com a la seua reivindicació central, només feia 18 anys que s’havia conquerit la de 12 hores a França, i un any més que s’havia establert en un màxim de 10 per a dones, xiquetes i xiquets d’Anglaterra. L’accés a la universitat, el vot o el divorci han estat lluites de dones que vivien “condemnades” a la minorització i a l’exclusió, sota un model de matrimoni que era una apropiació de la seua vida per part dels homes. Moltíssimes persones que han patit o pateixen la dominació no prefereixen la mort. Moltes, dins de la seua lluita, no arrisquen la vida sinó el grau de llibertat que tenen.

Híbrids assassinats a l'oest de la Península Ibèrica (2011).

En resum, potser que sense voler, aquestes valoracions “del que voldríem” les fem des del privilegi, perquè no estem fora dels marges i és a fora dels marges on és qui pateix la situació injusta i assumir les conseqüències de la decisió. El que podem percebre com a pèrdues o passos enrere inacceptables, des d’altres perspectives poden ser millores o passos endavant. Certament, no és la millor resposta del món quan parlem de drets com la Llibertat, que ha de ser igual per a tothom, però el tot o res no és la postura de qui somnia amb el tot però que primer, vol deixar de patir el res, el quasi res o el molt poc. El gran problema “del que voldríem” és que sempre són els éssers humans els que decideixen. Qui esclavitza i qui allibera s’acaben fent a “allò que voldrien”. Els animals esclaus no parlen, no diuen el que voldrien. Alguna cosa podem intuir si obrim la porta d’una gàbia i l’au presonera busca refugi al racó més allunyat de la seua caverna, com si aquella porta oberta fóra una amenaça en lloc d’una proposta de llibertat. O, en el meu cas, quan haguí de frenar el cotxe per a no esclafar un canari immòbil sobre l’asfalt, que agafí sense cap problema. Fins i tot aquestes experiències i intuïcions són les nostres, no les de les aus.

Estem constantment obligades i obligats a prendre la menys roïna de les decisions, perquè totes les opcions dins del sistema especista són roïnes. És el que fem quan donem refugi i menjar a un gos o un gat. Els fem de casa i els considerem la nostra gent, però això significa que es quedaran a casa tancats quan nosaltres marxem, que eixiran i entraran en funció dels nostres horaris. O quan els esterilitzem per a evitar més naixements i un patiment s u p e r i o r, s i c o m p a r e m l a esterilització amb la permanent frustració dels seus impulsos i desitjos.Pense que, per tot això, hem de fer allò menys agressiu. Per la seua espècie, es podria tractar d’un

individu lliure que ha estat capturat per aficionats al “silvestrisme” i, en eixe cas, l’alliberament seria la solució. Però, si els venen per 8€, és molt probable que siguen criats en captivitat. La millor solució per a eixe ocell esclau és una gàbia reduïda a la seua mínima expressió. Una gàbia tan gran com siga possible i que, com a mínim, li permeta volar. Per a qui tinga espai podria ser una gran gàbia integrada a l’entorn, un simulacre de llibertat. Seria millor alternativa que l’amenaça d’una probable mort per la seua incapacitat per a adaptar-se a la llibertat, per a trobar menjar i aixopluc i per a fugir o enfrontar-se dels animals depredadors, només a canvi d’uns dies fora de la gàbia. La plena Llibertat només pot arribar pel trencament definitiu de la cadena invisible de la domesticació.——— (1) Wikipedia, Ángel Padilla. http://es.wikipedia.org/wiki/Ángel_Padilla_(poeta)

(2) Facebook d’Ángel Padilla. https://www.facebook.com/photo.php?fbid=10154687266975227&set=a.10150328582020227.573438.720305226&type=1&theater

(3) Animalisme CAT, 04/01/2011, Responsabil i tat, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/01/responsabilitat_04.html?q=Responsabilitat

(4) Animalisme CAT, 02/06/2014, Tortugues congelades. Defensa de les poblacions “autòctones”. http://animalismecat.blogspot.com.es/2014/06/tortugues-congelades-defensa-de-les.html

(5) Animalisme CAT, 02/09/2013, Rates gegants, justes per pecadores, http://animalismecat.blogspot.com.es/2013/09/rates-gegants-justes-per-pecadores.html

Femelles de gos amb barreres per a la "munta" accidental durant el cel.

(6) Animalisme CAT, 02/12/2011, Mowgli i els neandertals front l’ecobiologia, http://animalismecat.blogspot.com.es/2011/12/mowgli-i-els-neandertals-front.html

(7) Animalisme CAT, 15/07/2013, Dotze cimarrons i 35.000 “pura raça”, http://animalismecat.blogspot.com.es/2014/07/dotze-cimarrons-i-35000-pura-raca.html

(8) Títol original: Shawshank Redemption (EUA, 1994, 142m), amb Tim Robbins i Morgan Freeman. La gran interpretació de Brooks Hatlen és del James Withmore.