“Perquè en la molta saviesa hi ha molta angoixa, i qui augmenta el coneixement augmenta el dolor” (Eclesiastés 1:18; La Bíblia)

En recórrer el llarg camí vital ens adonem que, des de que érem petits fins el present, cada coneixement après ha vingut acompanyat d’una pèrdua d’il·lusió i esperança. Mica en mica, el món màgic on tot infant es troba immers s’esmarceix en la foscor d’un context dominat pel dolor, la pena, l’odi i el temor. En aparença, saber comporta deixar enrere l’atrevida i satisfactòria innocència del jove ignorant; saber ens obliga a condemnar a l’etern oblit l’utòpic món construït sota el bel protector de la família; però, podem afirmar amb absoluta certesa que el coneixement és la font del dolor?

És fet consumat que la felicitat no es busca, sinó que es troba. Està clarament contrastat que aquesta no es troba a l’exterior, sinó en un mateix. És precepte inqüestionat que la felicitat no sorgeix de l’ambició, sinó de la voluntat. I ja se sap que no és feliç aquell que és ovacionat, sinó el que se sent estimat. Així doncs, de tot plegat se’n extreu un dictat que cal no deixar-lo per descomptat: la felicitat no és pecat, sinó el llegat d’aquell que davant l’adversitat s’adona que de res serveix abaixar el cap i decideix, amb tota dignitat, fer un pas endavant cap a la sobirania de la voluntat tot acceptant l’anonimat.

Pels amants del mètode numèric, la felicitat no escapa al reduccionisme que dia a dia ens plantegen les fórmules matemàtiques, car el plantejament és tant simple com el següent:

Felicitat = MIN(esperar) + MAX(valorar)

O el què és el mateix:

Reduir al mínim les expectatives i augmentar al màxim la capacitat de valorar

D’aquí s’extreu que el principal impediment per assolir l’etern objectiu és l’obsessió que motiva les nostres accions. Aquest fet ens ubica en un dels habituals dilemes èpics que conformen el funcionament humà: l’única forma d’escapar de la rutina determinista que ens envolta i sentir-nos amos del nostre propi destí (lluitar en base a un fi que ens obsessiona, somniar en un futur més pròsper, deixar-se portar per la passió que envolta un amor impossible...), és, a la vegada, el principal fre a la felicitat.

Concloem, per tant, que, tal i com s’ha vaticinat des dels temps més remots, la felicitat és subjecte a un inapreciable sorteig on tan sols uns pocs són agraciats per la voluntat de l’atzar?

NO!

Respondre afirmativament seria cometre l’error de desestimar la segona part de la formula. Cal no oblidar que, malgrat no tenir a les nostres mans la solució més òptima al dilema entre rutina i felicitat, sí que som responsables del grau de valoració que som capaços d’assolir. L’art de valorar, admirar i, a l’hora de la veritat, de gaudir, va estretament relacionat al grau de coneixements del qual es disposa. Així, serem més propensos a saber aprofitar cada moment i saber gaudir de cada regal que el nostre opulent entorn ens ofereix, com més habilitats i mecanismes disposem per poder interpretar cada factor. Cada objecte és diferent depenent dels ulls en què es mira i, per aquest motiu, els ulls del savi sempre captaran més formes que els ulls de l’ignorant.

Tot i així, el coneixement no és aliè al sentiment, car no s’aprèn cap dada que no vagi acompanyada d’una emoció. Els coneixements són la unió de tots dos elements, i amb el condicionant de ser modificable en afegir-hi el factor temps. Això és el què limita al gran memoritzador exempt de capacitat sensitiva, així com al sensible sens capacitat de retenció.

En definitiva, la varietat de formes observades a primera vista enriqueixen el món subjectiu en el qual vivim i, conseqüentment, el fan més plausible.

En aquest punt, no obstant, resulta necessari alertar que la felicitat no és exclusiva dels que s’autoanomenen intel·lectuals, sinó que es restringeix a aquells que tenen la voluntat d’adquirir noves percepcions. No és feliç el que creu que ho sap tot, sinó el que sap que encara li queda molt per aprendre, car la felicitat real es troba en la il·lusió de poder aprendre coses noves. El mateix cas ens ajuda entendre que no és més feliç l’infant pel fet de ser ignorant, sinó que ho és pel fet de tenir major voluntat d’aprendre. Al nounat se li presenta davant seu un món ple de sorpreses i noves emocions les quals es mor per conèixer. Aquest sentiment és el què l’impulsa a no sentir-se infeliç malgrat els entrebancs que es troba en el camí, ja que té la certesa que més endavant experimentarà una nova situació que li permetrà oblidar l’anterior. L’error humà s’ubica en la creença que aquesta sensació es concentra a la infància, car ningú pot qüestionar que l’àmbit del coneixement té unes fronteres molt per sobre de les possibilitats del món racional de les persones. Així, tenim un ampli ventall de coneixements adaptats a les limitacions del cervell humà per ser apresos i tan sols es requereix la voluntat de l’individu per adquirir-los. Aquesta voluntat és el què determinarà, a la llarga, el grau de desenvolupament humà, el qual es troba actualment estancat en un pou infestat de passivitat i indiferència. Trobem doncs el motiu que esclavitza a l’home a usar tan sols una minsa part del seu cervell i coneixem, possiblement, la solució a tal esdeveniment.

Analitzant en el seu conjunt tot lo vist fins el moment, fàcilment descobrim el sedant que ens permetrà afrontar la vellesa amb menor temor. Aquest analgèsic sorgeix de la senzilla deducció que estableix que com més vells, més probabilitat de retenir major grau de coneixements i, a aquest fet cal afegir quelcom que el gran Goya ens il·lustrava anys enrere: la capacitat d’aprendre coses noves roman en les persones fins a la fi dels seus dies (Aún aprendo). En conclusió, la vellesa pot ser l’etapa de major felicitat sempre i quan es mantingui el requisit essencial que s’ha repetit al llarg de l’assaig: la voluntat.

Ara és el moment de d’afrontar aquesta realitat. Cal que plegats ens adonem d’això, car al no creure que podem ser feliços l’única via que se’ns presenta és la de l’esclavatge de lo superficial, la passivitat i la indiferència en una societat fatalista. El creure que el ser feliços és aliè a les nostres aptituds, ens obliga a buscar el gaudir en una esfera superficial i materialista. Llavors, caiem en l’error de creure que el que més té és el més feliç i això perjudica principalment a aquell sector amb més potencial: la gent gran. La joventut que també té dificultats econòmiques per subsistir, es veuen alleujats perquè són conscients que els queda molt per aprendre, però pitjor és la situació dels components de la tercera edat que han perdut la il·lusió per culpa del desconeixement del seu potencial i l’oblit de les campanyes publicitàries. Descobrir aquest potencial és la clau que alliberarà a la humanitat de l’esclavatge del consumisme i ens facilitarà a tots crear un nou i millor món. Cal fugir doncs de la passivitat tal i com ja avisava el Mahatma en el seu temps: “prefereixo una persona violenta a una conformista i indiferent” (Gandhi). Cal que no girem l’esquena al canvi, un canvi que ens portarà a saber aprofitar i gaudir de les petites coses que ens succeeixen a la vida i saber valorar cada moment i cada element que se’ns creui en el nostre camí.

En definitiva, lluny queden les emmetzinades paraules del profeta que condemnaven a la població a la dependència d’una estructura oligàrquica i catastrofista. Avui estem cada vegada més a prop del canvi, estem cada vegada més a prop de la felicitat.