PINTURA DEL SEGLE XX. 1

Primera meitat del S. XX

FauvismeCubisme

Noucentisme

PRIMERES AVANTGUARDES ARTÍSTIQUES

CONTEXT HISTÒRIC (1905-1939:• Belle Epoque (anys previs a la 1a GM)• Feliços anys 20: fins Crac 29• Aparició del feixisme italià (Mussolini) i del nazisme alemany (Hitler)• Triomf de la revolució bolxevic a Rússia (1917) i naixement de la URSS (1922)• Crisi internacional consegüent al crac econòmic• Guerra civil espanyola, precursora de la 2a conflagració mundial

CONTEXT CULTURALUn conjunt de teories es configuren com l’eix del pensament contemporani:• La mort de K. Marx i els debats al voltant de les seves propostes revolucionàries• F. Nietzsche amb el seu vitalisme renovador i crític• S. Freud amb el descrèdit de la raó i de la realitat a partir de les seves exploracions sobre el subconscient i la irracionalitat

La ciència i la tecnologia compensen, però, tanta inquietud i conflictivitat:• Descobriment dels raigs X, les vitamines, els antibiòtics, la radioactivitat, la teoria general de la relativitat,...• Proliferació de les màquines i del treball en cadena, sistemes de producció en massa que disparen el consum, velocitat, concentracions urbanes, desenvolupament dels mitjans de transport, dels mitjans de comunicació i propaganda• Difusió de noves modes i estils musicals (jazz), del cinema, a l’abast de quasi tothom.

Significació de l’art d'avantguardaEn el món de l’art apareixen grups d’artistes que, de manera conscient, es plantegen desenvolupar experiències comunes que publiquen en forma de MANIFESTOS i altres publicacions.Aquests moviments artístics reben el nom d’avantguardes o ”ismes” i neixen de la necessitat d’anar més enllà, de cercar nous camins per un art que no es pot basar només en imitar la realitat, ja que la fotografia i el cinema ho aconsegueixen més fidelment, i amb moviment.L’essència de les avantguardes és la innovació, la modernitat, el trencament amb el que s’havia fet fins aleshores, i això mateix explica la rapidesa amb què es succeeixen els moviments: la novetat deixa de ser-ho quan és acceptada i reconeguda per una gran part del públic.Les avantguardes del XX es divideixen en dos grans períodes:•Les primeres avantguardes que es desenvolupen fins el 1945 i parteixen de les experiències del POSTIMPRESSIONISME. Són, en general, grups de plantejaments molt definits , per bé que els grans genis (Picasso o Miró) costen de classificar en algun moviment concret, ja que tendeixen a allunyar-se dels plantejaments inicials i elaboren llenguatges propis.• Les segones avantguardes, de 1945 a 1980, són menys definides, menys estructurades, i sovint parteixen de moviments avantguardistes anteriors. El centre es trasllada a Nova York, on s’havien refugiat durant la 2a GM artistes que fugien de les persecucions nazis i feixistes contràries a jueus, però també a intel·lectuals crítics.•Finalment, no es pot entendre l’art actual sense la mercantilització de l’art: la influència que crítics i galeries exerceixen sobre la cotització de l’art ( art inversió).

EL FAUVISME

Segons el crític Jean Cassou:

“Després de l’Impressionisme es pot considerar que la pintura es bifurca per dues vies: una està

marcada bàsicament per >Cézanne i per la seva voluntat de construcció intel·lectual, per la seva

voluntat de reordenar la naturalesa; l’altra és la que parteix de Van Gogh i amb ell la pintura

esdevindrà un mitjà per expressar-se, no una imitació de la natura”.

El Fauvisme és fill de Van Gogh si seguim aquesta interpretació. És el primer dels “ismes” i neix al Saló

de Tardor de l’any 1905 a París, segons l’exclamació del crític d’art Louis Vauxcelles (Donatello parmi

les fauves!)

La característica formal més important del fauvisme és l’autonomia del color respecte la forma, el

color és el veritable protagonista de l’obra, el que marca l’expressivitat, el sentit vitalista.

Utilitzen principalment els colors primaris i complementaris, i prescindeixen del negre.

L’aplicació del color es sol fer amb pinzellades gruixudes i amb abundància de pasta, que ajuda a

donar expressivitat a les creacions.

LA RATLLA VERDA. 41 x 32 cm 1905. H. MatisseMatisse (Cateau-Cambrésis, 1869-Niça, 1954) és el pintor que va aglutinar el grup fauvista. Tot i això, la seva obra transcendeix aquest corrent i, en el transcurs de la seva llarga vida, evoluciona constantment cap a posicions i tècniques molt diverses, sempre de gran qualitat i amb una innegable influència posterior en la pintura del segle XX. La seva enorme producció pictòrica es pot dividir en unes quantes etapes, les més importants de les quals són aquestes:1. Etapa puntillista. És representada per l'obra Luxe, calma i voluptuositat (1904). 2. Etapa fauvista. Obres significatives d'aquest període: La ratlla verda i Finestra oberta a Cotlliure (1905). 3. Etapa ornamental. Sense perdre l'exaltació del color, continua emprant el tema de la finestra com en l'etapa anterior; però hi afegeix una novetat: el gran interès per les formes en arabescos, conseqüència de l'atracció que sentia envers l'art islàmic. 4. Etapa geomètrica. Abandona les espirals i línies corbes de l'arabesc, redueix la intensitat cromàtica i s'inclina per una geometria rectilínia propera al cubisme. Una de les obres més característiques d'aquesta etapa és Banyistes a la vora del riu (1916). 5. Etapa clàssica. Torna a modelar les figures i desenvolupa un extraordinari decorativisme en el color i en les línies que acompanyen el tema, un sentit decoratiu que influirà decisivament en el disseny del segle XX. Obra representativa: Odalisca amb pantalons grisos (1927). 6. Etapa de pintura plana. Simplifica les formes i torna al planisme. Obres importants d'aquest període: La brusa romana (1940) i Nu blau (1952).

Altres obres i autors

Etapa puntillista. Luxe, calma i voluptuositat (1904) André Derain: El pont de Westminster La dansa (1910) Vlaminck: Casa a Chatou (1904)

Altres obres d’H. Matisse

Etapa fauvista. Finestra oberta a Cotlliure (1905)

Les tovalles: harmonia en vermell

Etapa geomètrica Banyistes a la voradel riu (1916).

Violinista a la finestra

Altres obres d’H. Matisse

Etapa clàssica: Odalisca amb pantalons grisos (1927)

Etapa de pintura plana:

La brusa romana (1940) Nu blau

(1952)

EL CUBISMEMoviment o estil pictòric pertanyent a les denominades primeres avantguardes, i en aquesta òrbita, al llenguatge racional i normatiu, en oposició a altres moviments també avantguardistes que, com l'expressionisme, van optar per la intuïció i l'expressivitat com a llenguatge característic. Els seus principis estètics van ser descrits i teoritzats pel poeta Guillaume Apollinaire. El sentit marcadament revolucionari i rupturista de les seves consecucions convertirà el cubisme en una veritable revolució de les arts plàstiques. En el seu desenvolupament, cal assenyalar diverses fases:1- Cubisme analític (1907-1912). Descomposició dels elements plasmats en el quadre en diferents formes geomètriques o bé a través d'estructures cúbiques que se superposen, amb la qual cosa s'elimina tota mena de sensació volumètrica fins que no queda més que una mera trama reticular de línies sobre un fons, el color del qual es reduirà a les dues gammes cubistes. Dues obres ben significatives del cubisme analític són Dona amb mandolina (1910), de Braque, i La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909), de Picasso. Els temes represen-tats amb més freqüència en aquesta fase seran les natures mortes, en les quals instruments musicals, partitures, pipes, taules, cadires, gots o ampolles ofereixen angles de visió nous.

2- Cubisme sintètic (1912-1915). Les composicions d'aquests anys, malgrat que presenten una geometritz-ció evident, permeten que l'espectador pugui captar fàcilment les formes globals que hi són representades. El tret que més clarament caracteritza aquesta etapa és la incorporació d'una tècnica que serà àmpliament utilitzada en la pintura posterior: el collage. En un primer moment, es tractava d'enganxar papers retallats i integrar-los a la superfície del quadre; més endavant, però, es van emprar tota mena d'elements de la vida quotidiana, com ara etiquetes, retalls de roba, cartes de joc o trossos d'hule. Les obres es van anar treballant amb plans més amples i la gamma de colors es va enriquir com veiem, per exemple, en les dues obres de Picasso Vive la France i Els tres músics.

3- Cubisme òrfic (a partir del 1913). Els cubistes òrfics van incloure en el seu llenguatge pictòric el color i les línies corbes. El representant més característic d'aquesta tendència és Robert Delaunay, i una de les seves obres més significatives és La torre Eiffel.

4- Corrents derivats del cubisme. La influència del cubisme es fa palesa en tres corrents avantguardistes posteriors: el futurisme italià, el suprematisme rus i el neoplasticisme holandès, en el qual excel·leix la gran figura de Piet Mondrian.

Georges Braque. De Cézanne al cubisme passant pel fauvismehttp://museothyssen.org/thyssen/exposiciones/WebExposiciones/2002/Braque/braque_intro.swf

Georges Braque; 1906. Paisatges de l’Estaque

P. Cézanne. El mar a l'Estaque, 1883-1886 i 1885

PAISATGE DE L’ESTAQUE. G. Braque va néixer a Argenteuil l'any 1882,

va passar la infantesa i la primera joventut

a la ciutat de L'Havre, on va començar a

treballar en el taller del seu pare, que era

pintor de cases. L'any 1900 es va traslladar

a París, on va poder estudiar pintura i veure

les exposicions que s'hi feien. Els fets més

decisius en la seva trajectòria van ser, sens dubte, la trobada amb Picasso i la posterior

amistat que va néixer entre els dos artistes. Van treballar plegats amb una gran harmonia i

amb una entesa total. La Primera Guerra Mundial, tanmateix, va trencar aquesta dinàmica

de treball conjunt: Braque va ser militaritzat i ferit greument en el front de guerra. L'any

1917 va tornar a París, on va continuar treballant primer en cubisme sintètic, si bé més tard

la seva obra va anar evolucionant cap a posicions més conservadores. Va morir a París,

l'any 1963, després d'haver assolit un prestigi extraordinari.

81X65 cm. i 73x59’5 cm. 1908 G. Braque

P. Picasso, 1908

Variacions en la representació de l’espai

En un paisatge de tipus tradicional l'espai se suggereix mitjançant línies en diagonal que coincideixen en un punt de fuga:

A Cases a l'Estaque l'espai se suggereix amb una trama de plans perpendiculars

La France est un pays de géomètres et Georges Braque fut l'un des meilleurs d'entre eux

Cubisme analític. 1907-1912

El guitarrista (1910)de Picasso

El Portuguès (1911) de Braque

Ma Jolie, Dona amb cítara o guitarra, (1912) de P. Picasso

Dona amb mandolina (1910), de Braque,

Aria de Bach,(1912-13), de Braque

Cubisme sintètic. 1912-1914

Braque-violon et pipe, le quotidien-1913 Picasso- bouteille,verre, violon -1913

Cubisme sintètic (1912-1915) i Cubisme òrfic (des del 1913)

Picasso: Els tres músics. Robert Delaunay La torre Eiffel

PAU GARGALLO. DECORACIÓ DE L’INTERIOR DEL PALAU

Gargallo, modernista convençut els anys del seu inici

artístic, va donar una nova dimensió a l’escultura

simbolista en aquella època, de la qual destaquen les

escultures decoratives de l’interior del Palau de la

Música Catalana.

Molt aviat va evolucionar cap a altres formes

escultòriques, per exemple, el noucentisme, com es

pot veure en els genets i l’auriga de l’Estadi de

Montjuïc. Les estades que va fer a París el van

decantar, posteriorment, cap a formes més

avantguardistes com ara el cubisme i

l’expressionisme amb les quals ara l’identifiquen.

BEETHOVEN I

LES VALQUÍRIES

A la dreta de

l’hemicicle hi ha

el bust de

Beethoven i la

plasmació

wagneriana de

les valquíries.

DETALL DEL FULLATGE

Un grup de donzelles amb garlandes de flors sobre les quals destaca el bust d’Anselm Clavé. Del costat arrenca un frondosíssim arbre

les fulles del qual penetren al sostre de la boca de l’escenari gairebé fins a abastar la cavalcada de les valquíries. És evident l’al·lusió a

Les flors de maig, famosa cançó de Clavé que arrelà profundament en el sentiment popular. És una de les manifestacions principals

de l’etapa modernista i simbolista de Gargallo.

LA BÈSTIA DE L’HOME

Relleu pla de bronze del 1904.

Mostra la brutalitat i la força de

l’home amb gran

expressionisme. S’hi nota la

influència de l’escultura

francesa de Meunier i Rodin,

que tant va incidir en la

producció escultòrica dels

artistes del segle XX. És també

un reflex del simbolisme

compromès amb la lluita social,

present en altres obres com ara

la sèrie de vicis i virtuts capitals.

RETRAT DE PICASSO

Aquest retrat de pedra del 1913 ha

esdevingut un dels més populars del geni

malagueny, segurament per

l’extraordinària captació psicològica que

transmet del personatge. És també un

homenatge a l’amic i col·laborador amb qui

Gargallo compartia l’interès per la recerca

constant de noves formes artístiques.

EL PROFETA. PABLO GARGALLO

(1933). Bronze, 2’35 m. Centro de Arte Reina Sofia, Madrid

Gargallo va ser el primer a descobrir la configuració geomètrica de les planxes de ferro però

aviat va començar a aprofitar-ne els espais buits i a dotar-los de força que va aplicar també

a les arestes. Corba les plaques metàl·liques per donar-hi forma expressiva, les retalla i

n’aprofita el buit que deixen. Des d’un punt de vista estilístic presenta formes que permeten

de parlar d’escultura cubista però es mou dins dels plantejaments espirituals de

l’expressionisme. La potència suggeridora de l’obra és admirable.

El Profeta és l'obra mestra de P. Gargallo en la qual va treballar tota la vida: en resten

dibuixos previs des de 1904 i del 1926 és el Cap de profeta, que ve a ser l'immediat

precedent de la gran peça. Quan se li presenta l'oportunitat d'organitzar una gran exposició

a Nova York per a l'any 1934, trobarà el moment de culminar la seva gran obra.

El profeta simbolitza el crit de l'ésser humà al desert; es tracta d'un personatge solitari amb

el que tracta de reflectir la soledat de l'ésser humà ("vociferant predicció del profeta").

També es considera que presagia la guerra i els desastres de la humanitat. En tot cas,

sembla ser una visió simbòlicament apocalíptica on mostra l'essència de l'ésser humà, que

en el fons està sol. Aquesta obra presenta un poder suggestiu que sembla que anunciï grans

possibilitats creatives que van quedar truncades en morir l'escultor al 1934. No s’ha

d'oblidar que existeixen diversos exemplars de la mateixa obra, a partir d'un mateix motlle,

clar reflex de la societat industrial que permet la producció d'objectes en massa (actualment

només es permeten legalment 5 còpies).

Violinista, 1920 Cap de profeta, 1926 Gran ballarina, 1929

Bacant, 1930 Greta Garbo, 1930

CAP DE LA MONTSERRAT CRIDANT. JULI GONZÁLEZ

Escultura avantguardista catalana (1937-1942).

Bronze, 32,5 x 30 x 20 cm. Museu d’Art Modern, BarcelonaCap de la Montserrat cridant està inspirada en l’escultura La

Montserrat que representa la commovedora imatge d’una

pagesa catalana. La Montserrat és una obra mestra que es va

exposar al pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de

París del 1937.

González evocà reiteradament el tema de la Montserrat,

com a símbol de la lluita per la llibertat, en obres que revelen

els horrors de la guerra com a drama comú de tota la

humanitat, de manera que el simbolisme de l’esmentada

obra va esdevenir universal. El patetisme amb què González

va descriure els horrors de la guerra és especialment

punyent en la sèrie de peces que aborden la figura d’una

dona esfereïda. Aquesta obra mestra va ser tractada en

diversos fragments (cap que crida, braços enlaire que clamen

cap al cel i mans obertes) que assoliren un alt grau

d’expressivitat. En aquest fragment de la figura de la dona,

l’artista resumeix tot el dolor i el dramatisme que la guerra

pot imprimir en el rostre humà. S’hi pot veure la imatge

expressionista d’un símbol popular.

LA MONTSERRAT

Representa una pagesa catalana, forta, amb el

mocador al cap i la falç a la mà esquerra; a la dreta

porta un nen petit. És feta de la més humil i

meravellosa ferralla dels suburbis i és plena de força

d’esperit i d’empenta violenta, com un soldat guardià,

indignat, castigada per la generositat de la seva pròpia

vida, amb el pit enfonsat i el ventre potent, armada

amb una obstinada voluntat, barreja impressionant de

tendresa i d’ira, expressió profundíssima de la realitat

de la seva obra. És de bronze (1,65 x 0,47x 0,47m) i es

conserva a l’Stedelijk Museum, a Amsterdam.

HOME CACTUS NÚM. 1

González obté les formes d’aquesta escultura

modelant políedres abruptes i eruptius amb

punxes (cactus). Puntes de ferro fendeixen l’espai

amb agressivitat i fereixen l’espectador perquè

evoquen la tragèdia interior i col·lectiva de la seva

època. Els homes cactus formen una sèrie de

figures completament abstractes, agressives i

punyents, fruit de l’experimentació constant que

caracteritza l’obra de González. Hi transmet la

tragèdia que va viure la seva generació amb la

Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial posterior.

JOAN MIRÓ: ‘AIDEZ L’ESPAGNE’ (1937)

Joan Miró va fer aquest cartell, que marca el preu

d’un franc, com si fos un segell, per ajudar el

govern de la Segona República espanyola durant

la Guerra Civil. És realitzat a partir d’una litografia

original. Cal fixar-se en el puny tancat i enorme de

l’home i el simbolisme cromàtic dels colors

vermell i groc sobre un fons blau.

NOUCENTISMEMoviment cultural, artístic i literari que va néixer a Barcelona al voltant de la figura d'Eugeni d'Ors, i que aplegava escriptors, artistes plàstics i periodistes que van donar a conèixer les seves primeres propostes o aspectes teòrics l'any 1906. Des de La Veu de Catalunya es reivindicaven uns nous ideals basats en la conjunció de classicisme i modernitat, que havien de construir una nova societat catalana. El nom mateix amb què els seus partidaris van batejar el moviment defineix la voluntat que tenien d'apel·lar al classicisme renaixentista: van prendre el nom del 1900, el segle que just començava, amb la qual cosa imitaven la nomenclatura que s'havia emprat per al Renaixement. Quant als aspectes estètics, es tractava d'una reacció contra el modernisme i contra les tendències avantguardistes. Pretenien fer una ordenació dels valors artístics basant-se en la mediterraneïtat i en el classicisme. Oposats a l'abstracció, valoraven el ritme, la proporció i la norma. En pintura, valoraven el dibuix i les composicions tancades. L'any 1911 va tenir lloc la segona fase de la difusió del moviment: D'Ors va publicar Almanac dels noucentistes i la novel·la La ben plantada. Sunyer, d'altra banda, exposava a Barcelona una sèrie d'obres

que li van valer ser classificat com l'artista que millor s'identificava amb el moviment. Paradoxalment,

D'Ors no l'havia inclòs entre els noms dels qui formaven part del grup. Oficialment, el pintor que, en teoria, representava millor el grup era Joaquim Torres-Garcia.

J. Sunyer

La seva vida (1874-1956) va tenir dos centres geogràfics bàsics en la seva obra: Sitges i París. Nascut a

Sitges, fill d'una família liberal que es relacionava amb el grup d'artistes que residien en aquella ciutat,

aviat es va traslladar amb la seva família a Barcelona, on va cursar estudis de pintura i va fer les

primeres obres, imitant les tendències de París. Als 21 anys es va instal·lar a París, on primer va portar

una vida bohèmia i plena de dificultats econòmiques que van començar a millorar a partir del 1903.

Va fer d'il·lustrador, va pintar escenes urbanes parisenques, va participar en les exposicions dels salons

que es celebraven a la capital francesa i es va anar obrint camí en el mercat de l'art.

Hi ha un fet, però, que va ser crucial en l'evolució del seu estil: la visita a l'exposició que, el 1907, es va

celebrar a París sobre l'obra de Cézanne, mort l'any anterior. A partir d'aquesta influència, iniciarà la

creació de les seves obres més característiques, en les quals l'ordenació espacial, els colors o el

tractament del paisatge tenen molt a veure amb l'obra de Cézanne.

L'any 1911 l'artista va presentar una exposició individual a Barcelona amb una seixantena d'obres,

considerades per la crítica i pels intel·lectuals que s'aplega-ven al voltant d'Eugeni d'Ors, la plasmació

dels nous ideals noucentistes, per bé que no figurava en la relació d'artistes de l'Almanac, proclama

del moviment.

Amb la Primera Guerra Mundial fuig de París; torna a Barcelona i hi instal·la el seu taller de Gràcia.

Els viatges pels paisatges mediterranis –Ceret, Mallorca, Sitges...–, juntament amb l'assimilació de les

experiències parisenques, fan que apareguin la iconografia i l'estil més representatius de l'autor, que

l'identifiquen com un dels artistes més emblemàtics del noucentisme. Quant a la iconografia, després

del retorn a Catalunya, s'aniran repetint els paisatges, els nus i les maternitats. Pel que fa a l'estil, es

caracteritzarà pel classicisme, la reacció contra les experiències avantguardistes i el rebuig de

l'abstracció total, interessant-se per l'ordre, la disciplina i la forma. El color és aplicat de manera

restringida, clara influència de Cézanne, i els volums són delimitats per la línia, en composicions de

formes tancades. Com a representant del noucentisme, el pintor suposa la recerca de la claredat, la

raó, la llum del Mediterrani, el paisatge ordenat i dominat per l'home: un nou classicisme.

TRES NUS EN EL BOSC.125x151 cm. 1913.L'obra s'inscriu en l'estètica noucentista i presenta un classicisme argumental i un paganisme implícit que pretén dignificar i reivindicar les formes de la vida primitiva dels pobles de les costes mediterrànies. L'obra significa una exaltació de la dona i del paisatge mediterrani, retratats en plena harmonia, i significa també la plasmació de les idees noucentistes que aspiraven a la construcció d'un país en què els ideals de renovació es basaven en la defensa dels valors d'un classicisme mediterrani.

Obres de referència

Uns anys abans (1907), Sunyer havia pogut contemplar a París algunes obres de Cézanne pertanyents a la sèrie Banyistes (1895), que aparentment presenta connexions amb Tres nus en el bosc. Això no obstant, en l'obra de Cézanne els nus femenins es justifiquen pel tema, mentre que en la de Sunyer l'explicació del nu enmig del paisatge caldria cercar-la en l'àmbit simbòlic de la tradició de l'Arcàdia, que ja havien plasmat anteriorment altres pintors com, per exemple, Ticià en el seu Concert campestre (1510). Pel que fa al tractament dels cossos de les noies, a l'articulació volumètrica, s'ha assenyalat la influència que sobre Sunyer va exercir Luca Signorelli (1445-1523), un autor italià del Renaixement, les obres del qual Sunyer va conèixer durant un viatge que va fer a Itàlia l'any 1913. Aquesta influència es fa palesa, sobretot, en el tractament musculós dels cossos femenins i en la solidesa constructiva dels personatges.

Altres obres de Sunyer

Pastoral, 1911 Mediterrània, 1911

Clot dels Frares, 1913

Els protagonistes de les obres noucentistes de Sunyer són els pastors, els pagesos i els pescadors que feinegen en els paisatges mediterranis. La perfecta simbiosi entre el paisatge i els homes i dones mediterranis la presenta com un exemple de model de vida ideal, com una Arcàdia.