Natura i modernisme

Manresana de Serveis amb Bicicleta

Minutatge•Plaça de Sant Domènec 10•Fàbrica dels Panyos 10.15•Font de Neptú- Pont Nou 10.30•Suanya 11.15•Gorg Blau 11.45

Parada de fruita•Pi Panxut 12•Auroneda 12.15•Font de la Girada 12.45

Parada de fruïts secs•Roure gran del camp de la Teula 13•Molí de l’aigua del Gallifa 13.30•Dipòsit d’aigua 13.45•Mas Noguera 14•Mas Morera 14.30•Cal Cuques 15

Parada de Dinar•Torre Lluvià 16.30•Bruc 59 17.15

1. Plaça de Sant Domènec• La petjada del modernisme a Manresa.

A finals del segle XIX i principis del XX, Catalunya viu un ressorgiment industrial i econòmic. Manresa en aquest període es configurava com la capital de la Catalunya central, consolidant les serves infrastructures i comunicacions. El modernisme representa l’estètica de la burgesia que triomfa i que aconsegueix singularitzar les construccions particulars i també els equipaments públics. Ignasi Oms i Pons és un dels exponents de l’arquitectura modernista a Manresa (1863-1914). Va ser un manresà vinculat a la vida cultural, social i política de la seva ciutat.

2. Fàbrica dels Panyos• La fàbrica Miralda, coneguda popularment com els Panyos, és

el primer exemple d’arquitectura industrial moderna de la península ibèrica i un dels edificis industrials més antics de l’Europa mediterrània que s’ha conservat pràcticament en el seu estat original. El seu únic element decoratiu és la sanefa geomètrica que ressegueix la cornisa per sota. L’edifici té una planta baixa semisoterrada i tres pisos d’altura.

• Va ser cedida el 1999 en el marc del pla especial dels Panyos. Ha estat declarada Bé Cultural d’Interès Nacional per la Generalitat.

• El 1828, quan Manresa començava a viure la revolució industrial (deixem els talers manufacturers per les fàbriques amb la força de l’aigua) ja funciona la fàbrica de Pau Miralda i Cia.

• Durant la Guerra Civil va ser magatzem militar i caserna però els primers anys de la postguerrra s’hi va tornar a fer filatura de llana. El 1976 es van acabar gairebé 150 anys de producció.

• Entre el pont del Congost i el pont Nou, a banda i banda de riu, s’han fet intervencions de neteja, retirada d’horts i replantació de bosc de ribera. Tot aquest àmbit rep el nom de Parc del Cardener. Forma part del conjunt d’espais públics de la ciutat i és un punt d’accés a la xarxa de camins de l’Anella Verda .

3. Font de Neptú i Pont Nou• La Font de Neptú és un font monumental d'estil neoclàssic, situada just al davant del Pont

Nou de Manresa. Va ser inaugurada el 13 de març de 1802. Es va construir perquè s'hi abeuressin les cavalleries que arribaven a la ciutat i, també, les que iniciaven el seu camí.

• Amb el temps s'havia anat degradant fins a arribar a un extrem gairebé ruïnós. L'any 2007 es va restaurar i es va traslladar per apartar-la de la carretera de Cardona i integrar-la en l’espai públic més baix del tossal dels Cigalons.

• El Pont Nou és un dels ponts medievals millor conservats de Catalunya, construït a principis del segle XIV sota la direcció de l'arquitecte Berenguer de Montagut, que també projectà les esglésies de la Seu i del Carme. Té una llargària considerable, inicialment tenia nou arcs i posteriorment s'escurçà als vuit actuals. Donava pas al camí ral de Manresa a Lleida.

• Està pendent d’un projecte de rehabilitació per consolidar-lo. Abans de fer la recuperació del parc del Cardener dos dels ulls del pont estaven submergits per una muntanya de residus que històricament s’utilitzava com a abocador.

4. Suanya

És un lloc tradicional d'arribada o de pas per les caminades dels manresans. Ha estat un punt important de la tradició del lleure dels manresans per fer-hi petites trobades o passar-hi el dia. Per arribar-hi des de el nucli urbà de Manresa es fa servir l'anomenat camí del Suanya, que s’agafa pel camí de Rajadell o des de Bellavista.El bosc és un espai de pas per anar a altres indrets com el nucli de Salelles o la urbanització de Can Servitja. La riera de Rajadell també travessa el bosc del Suanya. El bosc compta amb un espai d'aigua que, generalment, romàn estancada convertin el bosc en una ribera.

5. Gorg BlauUn gorg és un clot profund en el llit d’un corrent d’aigua, on aquesta s’entolla o alenteix el seu curs. A les rieres de règim hídric mediterrani com la de Rajadell, que sovint s’assequen parcialment a l’estiu, els gorgs tenen una gran importància com a refugi de la fauna aquàtica. El gorg Blau, com molts altres, s’ha format per erosió diferencial: perquè els estrats de la part superior són més difícils d’erosionar que els estrats inferiors més argilosos. A l’entorn del gorg Blau hi ha un paisatge rocós de tonalitats vermelloses esculpit per la riera. Les capes de roca que el formen es van originar fa uns 35 milions d’anys, sobretot de sorra i grava, i també de l’argila amb òxids de ferro.

6. Pi panxutPi pinyer. Enorme i

tort.

7. Auroneda• L’auró negre (Acer monspessalanum) és un arbre caducifoli de la família

de les aceràcies que normalment no superen els 12 metres d’altura. És fàcil de reconèixer per la forma del limbe de les seves fulles, que consta de tres lòbuls ovals, i pels fruits formats per dues nous alades. Necessita sòls rics, tolera bé l’ombra i el fred intens, i és una de les espècies de gèneres acer més ben adaptades a la sequedat. A gran part del Bages és freqüent a les obagues i fondalades però també en llocs no tan humits.

• Els aurons europeus, a diferència dels nord-americans, no acostumen a formar boscos, sinó que es troben escampats enmig de masses forestals dominades per altres caducifolis, però alguns bosquets del Bages són autèntiques auronedes d’aurons negres. Aquestes auronedes són boscos ombrívols, de gran belles a la tardor, perquè llavors el fullatge dels aurons adquireix colors intensos que van del groc al granat. Les auronedes, com la del balç del Suanya i la de la font de la Girada, i les rouredes amb abundància d’auró negre, com la de la font de l’Arrel són les joies botàniques de l’itinerari.

8. Font de la GiradaLa Font de la Girada data de 1923. Ubicada ja a Monistrolet (terme de Rajadell), en un eixamplament artificial del camí en un espai configurat a aprtir de la mateixa font i de petits murets de pedra que ressegueixen el pefil lateral de l’àmbit.

La font està formada per un cos semisoterrat emmarcat per un gran arc que crea una petita capella, al punt mig de la qual hi ha la font d’on brolla l’aigua amb un sol raig sobre una pica circular. Es va fer amb maçoneria. Hi ha una gran peça de pedra amb la inscripció “Girada 1923”.

9. Roure monumental• Situat a 250

metres de la Font.

10. Molí de l’aigua del GallifaEl molí d’aigua és obra de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa i data de 1910.

És d’estil neoàrab, de planta octogonal, molt semblant a la torre d’aigua de la vil·la Emília, construït en maçoneria de pedres regulars i elements ceràmics al perímetre de les obertures i a la cornisa. Malauradament, arran de les ventades del desembre del 2008, va perdre les pales.

Són d’interès l’escala helicoïdal interior i els elements exteriors, així com les finestres en fals arc de ferradura, la cornisa i un acabat de merlets. Fins fa ben poc, el molí encara bombava l’aigua cap als dipòsits i per efecte dels vasos comunicants, cobria el subministrament de la masia Noguera. El molí funcionava aprofitant l’energia eòlica per fer pujar l’aigua de la part baixa cap als dipòsits, situats en una cota més alta. Es conserva en molt bon estat i esdevé un element de referència en el paisatge, alhora que preserva la memòria dels usos que ha tingut el territori i la tecnologia dels molins.

11. Dipòsits d’aiguaEls dipòsits són un treball del mestre d’obres Josep Blanc i van ser edificats entre 1919 i 1929. És una construcció semisoterrada destinada a emmagatzemar l’aigua potable bombada des del molí, ubicat a uns 300 metres, pers ser utilitzada al mas Noguera.

Destaca la seva forma, amb un cos central d’accés amb una curiosa coberta de mitja volta d’aresta i dos cossos laterals amb les agulles metàl·liques que indiquen el nivell d’aigua emmagatzemat a l’interior, des del nivell 0 al 4. Les agulles podien ser vistes des del mas quan el dipòsit no estava envoltat de bosc. Tant en el cos central com en els laterals hi ha reixes de ventilació del recinte per garantir unes mínimes condicions per la conservació de l’aigua. És remarcable la dimensió i l’estat de conservació de l’espai interior. Les cisternes són quatre cambres connectades de dues en dues i cobertes amb volta de punt rodó, d’un quatre metres d’amplada, revestides amb un arrebossat lliscant.

En planta, el conjunt mesura aproximadament uns 22 x 26 metres i fa uns 5,5 metres d’altura. La construcció es va fer amb murs de pedra i contraforts als extrems. Coronant el conjunt hi ha una pedra amb inscripció “1929”.

És una d’una època en què tant les grans obres com les petites edificacions es tractaven amb el mateix detall. La seva bona conservació permet preservar la memòria d’aquest tipus de construccions i del funcionament d’una tecnologia i unes tècniques constructives actualment en desús.

12. Mas NogueraÉs obra d’Ignasi Oms i Ponsa i Marcel·lí Coquillat i Llofriu. Es va construir en dues fases: de 1898-1901 i 1914-1915. És interessant la seva posició en el territori, les dimensions de la finca i els elements que formaven el conjunt inicial. El passeig arbrat que hi accedeix comença on originàriament hi havia la casa del guarda, amb camps de conreu en banda i banda, i la casa i l’església queden enlairades sobre un altiplà vorejat per un mur de contenció atalussat, amb miradors de baranes de ferro forjat en punt determinats.

El mas original és una construcció del segle XVI que per endeutament de la família Noguera va passar a mans del capítol de la Seu de Manresa, que l’any 1862 el va vendre a l’industrial Francesc Gallifa i Parera, el qual l’any 1901 va encarregar-ne la reforma a l’arquitecte Ignasi Oms. L’exterior és ple d’elements ceràmics, relleus de pedra, baranes calades i esgrafiats amb motius florals, tot i que presenta una façana íntegrament de revestiment continu, amb l’emmarcat de la porta principal de pedra, com també ho és la font ubicada al punt mig del cos sota la galeria corredor. Les obertures estan tancades amb persianes de fusta de llibret. L’any 1914, arran de la mort d’Ignasi Oms, l’arquitecte Marcel·lí Coquilat (Elx 1865 – Buston 1924) es va fer càrrec de les obres. Ignasi Oms va plantejar la reforma de la casa parial, a la qual també va adossar una nova edificació de planta baixa i dos pisos, amb secció basilical, amb grans finestres i una torre circular de dues alçades a l’extrem dret de la façana sud, coberta per una cúpula cònica. Marcel·lí Coquillat va assumir-ne les obres per l’ampliació feta els anys 1915-1915, va modificar el projecte original d’Ignasi Oms i va aixecar una planta més a la casa senyorial, va projectar la galeria corredor, la casa del masover, la casa del guarda i, darrerament, la capella, però sempre mantenint, en bona part, l’estil i la funcionalitat marcats per Oms, cercant la voluntat de fondre l’arquitectura amb el paisatge i d’aprofitar la llum natural i la ventilació.

13. Mas Morera• Aquest mas és també obra d’Ignasi Oms i Ponsa i va ser construït entre 1903 i

1905. Pertanyia originàriament a la comunitat dels pares dominics del convent de Sant Domènec de Marnesa, però en la desamortització va ser venut a particulars. Al final del segle XIX era propietat de Josep Portabella i Cots, important industrial tèxtil, que el 1903 va encarregar a Ignasi Oms l’ampliació del mas original per convertir-lo en una residència senyorial.

• Amb l’ampliació el cos original es va complementar amb dos cossos més que configuren al conjunt una forma de U i formen una era, des de la qual s’accedeix a les diverses zones de manera independent. L’edifici original de planta baixa i un pis on es van ubicar els cellers , i per l’esquerra, obert a les visuals sobre un magnífic entorn, s’hi va construir un cos que incloïa semisoterrani, baixos i un pis del qual cal destacar la seva riquesa ornamental, tant a l’exterior com a l’interior, i la fantàstica tribuna que s’aboca sobre les feixes de conreu i la vall de la riera de Rajadell.

• La façana té dues franges diferenciades: Una està feta en maçoneria –tal com demostra la pedra extreta en el mateix indret-, que cobreix el semisoterrani i la planta baixa. I l’altra està feta amb material ceràmic revestit amb un estuc acolorit. La part ceràmica combina a les cantonades, llindes, cornises i ràfecs amb elements de pedra i de ceràmica vidriada amb reproducció d’elements florals de color verd.

La testera del cos principal destaca pels esgrafiats que dibuixen la llegenda “Morera 1905”, sota un ram d’elements vegetals i sobre una estrella de sis puntes, i per les dues M d’elements ceràmics sobre les llindes de les obertures de la primera planta. El més característic és la galeria que, amb una tribuna mirador i porxos a banda i banda, s’aboca sobre els camps de conreu damunt la vall de la riera de Rajadell. Aquesta tribuna, amb una volada important, està suportada per tornapuntes de ferro artísticament treballades; la vidriera ocupa tota l’alçada, i amb això s’aconsegueix que des de la sala principal de l’immoble es tingui una visió espectacular de l’entorn. La cúpula de l’e-lement central de la tribuna es-tà recoberta ex-teriorment amb petites peces ce-ràmiques que reprodueixen elements forals.

14. Cal Cuques• Abans d’arribar a Cal Cuques, hem passat per un bosc (afectat per la

construcció de l’eix diagonal) on hi havia pins pinyers molt grans que podien ser centenaris. Un dels pins centenaris que no es va poder salvar es va tallar amb cilindres per fer divulgació de protecció de l’Anella Verda. En aquest indret hi ha restes d’una possible via romana o camí ral. El tros més ben conservat d’aquesta obra de pedra seca és el que hi ha entre el pou vermellós de cal Cuques i el pont de totxo manual que travessa la via del ferrocarril.

15. Torre LluviàLa vil·la Emília, Vil·la Maria o Torre Lluvià és una edificació senyorial situada en un indret de camps de conreu, amb vistes sobre una bona part del pla de Bages i les muntanyes de Montserrat com a teló de fons. El recinte de la torre està orientat de nord a sud i queda perfectament delimitat per la tanca perimetral que dibuixa un ampli interior: una era envoltada per construccions auxiliarsCadascuna de les façanes té elements d’interès, però un dels més potents és la galeria del primer pis, encarada a ponent, configurada per una seqüència d’obertures en forma d’arc, tancades amb persianes de fusta de llibret i decorades a la part superior amb figures geomètriques i vegetals.

Originàriament, el conjunt estava coronat amb una torre octogonal sobre la caixa de l’escala. Aquesta torre es va enderrocar als anys 90 quan hi havia rumors de canviar el planejament urbanístic i convertir la falda del Collbaix en un polígon industrial. L’enderroc d’aquesta part de la coberta de la torre Lluvià podria afavorir la desprotecció d’aquesta edificació i que fos més fàcil la utilització d’aquests espais per a l’activitat econòmica.Són interessants els ràfecs de la coberta, que ressegueixen el perímetre gairebé totalment. Els ràfecs estan sostinguts amb tornapuntes de fusta treballada. La coberta és feta amb teules àrabs.La torre de l’aigua de la Torre Lluvià és també obra d’Ignasi Oms i Ponsa i data de 1896. Està situada a 150 metres de la casa, prop del torrent. La torre presenta una planta octogonal d’estil neoàrab feta d’obra vista sobre sòcol de maçoneria. Cal destacar-ne les obertures, la seva geometria i els coronaments. A l’interior hi ha una escala de cargol.