View
258
Download
1
Category
Preview:
DESCRIPTION
Lllibret de la Mossén Sorell-Corona 2008. "Els camins de la innovació". Realiza un estudio sobre los caminos de la innovación fallera, y un estudio mas intenso sobre Alfredo Ruiz, icono de la innnovacion fallera, y que planta ese año Concepte, Percepte i Afecte para la falla Corona
Citation preview
els camins de la innovació
falla mossén sorell corona 2008
El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de
la Generalitat Valenciana per la promoció de l’ús del valencià.
falla mossén sorell corona 2008els camins de la innovació
LA NIT (ABANS) DE SANT JOSEP
Traginàvem la por de mascles i femelles
o només el traüll de mans volent encendretraques com els xics grans, o disparar castells,
anar a despertar el veïnat amb trons.Volíem dormir poc, trastejar al casal,
ajudar a les dones que feien xocolate,
llevar del mig cadires i taules per al ball,
embastar els ninots i estovar bé l’arena.No teníem cap pressa de veure-los cremar,
car molava molt més vetlar tota la nitincandescent del díhuit, embriacs de cohets.
Anàvem alterats amb cafeïna amb gas
escolant temps abans de l’hora de l’arròs
nebulós que cuinaven abans d’eixir el sol.
Furtàvem a grapats cacaus que rossegàvem
insistentment desperts fi ns que l’ombra materna
aplacava l’espit i oblidàvem el foc.Maleíem esclats en sentir-los al llit,eixíem al carrer amb la brusa i la son,saquejàvem els trons, conqueríem el foc. Pau Sif
els camins de la innovacióLlibre Falla Mossén Sorell-Corona 2008
© D’esta edició Associació Cultural Falla Mossén Sorell-Corona
Edita Falla Mossén Sorell-Corona
Coordinació Fernando Morales Checa i Rubén Tello Sánchez
Assessorament Carlos Tomás Fortea i Miguel Ángel Pérez Olmos
Disseny de l’edició Fernando Morales Checa
Correcció lingüística Rubén Tello Sánchez
Col·laboradors Alfredo Ruiz, Anna Ruiz, Pau Sif, Verónica Noguera, Raül
Hernàndez, J.Martínez, Jesús Peris, Albert Poveda, Tono
Herrero, Josep Vicent Bergón, Armando Serra, Alícia
Cerveró, Ramón Andújar, Salvador Chorro, Ignasi Núñez,
Manolo Martín Huguet, Daniel Jiménez Zafrilla, Alberto
Ferrer García, Rafael Ferrando Lucas, Manuela Trasobares,
Federico Felici, José L. García Nadal, Marisa Falcó.
Publicitat David Chisbert Tarazona
Impressió: itres S.L.
ISBN:
La Falla Mossén Sorell-Corona
presenta Els Camins de la In-
novació. El títol exacte hauria
estat, no obstant, Els Camins.
Perquè caminar és l’única cosa clara
que deixa patent qualsevol expressió
artística. Cada persona amb inquietud,
des de la seua individualitat, inicia un
camí. Bé perquè troba que és necessa-
ri, bé perquè és convenient, bé perquè li
naix de l’ànima. I el camí sempre l’obri
portes a l’experiment, a l’exploració i al
descobriment. A totes eixes possibili-
tats creatives alguns els agradà en un
moment determinat de la història de les
Falles —com en molts altres camps de
conreu artístic— anomenar “innovació”.
I el terme es quedà ahí. Amb el pas del
temps guanyà consistència i adeptes.
Dins el món de les falles algú es va
adonar que d’entre la multitud d’arte-
sans, hi havia alguns que caminaven en
direccions diferents a les de la majoria,
que preferien continuar en comptes de
parar-se, que front a la comoditat i la
relaxació es mantenien vius, lluitadors i
fi dels a la seua pròpia manera d’enten-
dre el món. Eixe estil de falles va estar
en auge i creix al llarg de les últimes
dècades. Falles personals, falles d’au-
tor, falles d’estil nou i caràcter, falles
compromeses amb la societat que les
contempla, falles diferents. S’establix i
es crea, fi ns i tot, un concurs de falles
innovadores i experimentals, per trac-
tar d’incentivar l’actitud artística.
La comissió Mossén Sorell-Corona
du tres anys consecutius guanyant el
Primer Premi del Concurs de Falles In-
novadores. I el cas és que cadascuna
de les tres falles guardonares han sigut
absolutament diferents. Diferents i per-
sonals. Projectes amb hàlit renovador
i caràcter particular. En 2008 contem
amb l’autor, l’artista, més esperat del
panorama de l’art efímer. S’acomiadà
temporalment i hui participa de la nos-
tra manera d’entendre l’art faller. Alfre-
do Ruiz proposa un projecte per obrir
portes, no tancar-les, permetre l’en-
trada d’aires renovats; amb sentiment
i actitud. Idea exempta de crítica, però
no d’intenció. Alfredo Ruiz, acompanyat
de la seua fi lla Anna, l’artista de la falla
infantil, ens presenten la falca roja que
ens motivarà a continuar refl exionant.
Al llarg del present llibre incitem a
la divagació sobre l’expressió plàstica
concebuda com a “falla”, sobre la inno-
vació a les falles i sobre la innovació a
l’art. I ho fem acompanyats per decla-
racions de persones que, sens dubte,
fi caren al seu moment una xicoteta fal-
ca perquè no es tancara la porta i poder
respirar de l’aire fresc.
introducció
La innovació indeturable »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 10
Quan la innovació és ser normals (la literatura) »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 12
La innovació teatral als corrents actuals »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 15
Desautomatitzar-se o morir »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 21
Entre la innovació i el desànim (les Fogueres) »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 25
Falles. La necessària i lenta renovació »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 28
Sendes cap a la ‘innovació’ »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 30
Falles sense ninots »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 33
Falles i Art. 40 anys transitant per la frontera »»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 35
Converses amb caminants »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 43
L’evolució de l’artista »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 77
L’evolució de l’obra »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 85
Alfredo Ruiz. Biografi a »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 94
Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig »»»»»»»»»»» Pàgina 98
Alfredo Ruiz i el meu interés per les falles »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 102
Motivacions »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 109
Comissió Mossén Sorell-Corona 2008 »»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»»» Pàgina 111
índex de continguts
/ 10 /
VERÓNICA NOGUERA*
La innovació indeturableAl voltant dels avanços en l’art
L’art és llibertat. L’art és crea-
ció. Partim d’eixes idees. Són
dos afi rmacions innegables
que es poden consentir en
una conversa al voltant del fenomen ar-
tístic, de l’art concebut com a objecte
d’estudi en si mateix. El que diferencia
l’art a l’artesania només és la capaci-
tat de creació. L’artesà crea a partir de
paràmetres establerts, rutinaris i tra-
dicionals, diguem-ne que ‘crea’ en el
sentit de ‘fabrica’. L’artista crea a partir
de la seua imaginació, de l’interés per
endinsar-se en el coneixement i en els
llenguatges aliens als que es coneixen.
L’art, la necessitat de crear, naix per
voluntat i actitud. L’artesania naix per
demanda del mercat. L’art ha vist al
llarg de la seua història com s’ha hagut
d’adaptar als temps. El retrat pictòric
es devaluà amb la invenció de la foto-
grafi a, i va haver d’optar per nous for-
mats, per un expressionisme que con-
tara alguna cosa més d’allò purament
testimonial. Els paisatges bucòlics per-
deren el seu sentit amb el desenvolupa-
ment dels nuclis industrials i començà
una recerca de la bellesa en el marc de
la ciutat. Els gravats deixaren de repro-
duir-se quan milloraren les tècniques
d’impremta. Hui en dia, la tecnologia
informàtica i internet s’han convertit
també en plataforma artística. Perquè
qualsevol mitjà és apte per servir de
plataforma a la lliure creació artística.
El fi lòsof Walter Benjamin (1892-
1940) fou un dels grans defensors de
la innovació artística. Deia que les re-
produccions pictòriques de les coses
eren millors que les fotografi es, perquè
la pintura guardava una característica
que denominà “aura”. Però, així i tot, vol-
gué defensar l’aparició de la tècnica fo-
togràfi ca, recolzant-se en què la pèrdua
d’eixe “aura” no era negativa. Argumen-
tava que la fotografi a i el cinema fóren
nous sistemes per fer art de manera
més democràtica, perquè tothom po-
dria reconéixer (llegir) la realitat ajusta-
da a la seua percepció (llenguatge).
Com va pronosticar Benjamin, l’ex-
pansió de la tècnica i l’aparició d’artis-
tes que feien ús de la fotografi a com a
ferramenta prioritària esdevingué una
reaparició de l’aura emocional del que
parlava el fi lòsof. Doncs va ser a les
primeres dècades del segle XX quan al-
guns fotògrafs donaren un enfocament Espectadora observant un quadre minimalista al centre MoMA de Nova York.
\ 11 \
més creatiu al tractament de les obres
fotogràfi ques. Amb el pas del temps ha-
via deixat de ser només un utensili per
passar a confi gurar un llenguatge més.
I així ha passat progressivament
amb l’art. Front als detractors de la tec-
nologia l’art a furtat la concepció utili-
tària del desenvolupament tecnològic
per convertir-lo en plataformes d’ex-
pressió plàstica. Avui en dia és conegut
el valor de la imatge en moviment com
a video-art, la capacitat d’interacció de
l’espectador i la ciutat amb l’obra en
els performances i les instal·lacions.
També la xarxa d’internet ha guanyat
un protagonisme cultural com a àmbit
d’experimentació creativa; són moltes
les intervencions que s’estan fent per
convertir el www en una autèntica ga-
leria d’art. És més, este sistema ha po-
tenciat que tant en l’art plàstic com en
la música, per exemple, la capacitat de
l’artista més pobre es done a conéixer
a tot el món.
Perquè també al llarg de la història
ha hagut qui ha pensat que l’art és no-
més un mercat on tot es compra i es
ven. Que l’èxit de la creació depén no-
més del preu que l’espectador-compra-
dor d’art està dispost a pagar per ella.
Però eixa idea s’afonà ja fa un segle. Se-
gurament quan Duchamp, mitjançant
el procés que els teòrics anomenaren
ready-made (o objet trouvé) seleccio-
nà un urinari i el fi cà en una exposició
amb el títol Font. Els mecanismes de
fer art perdien valor, i guanyava la capa-
citat lliure de l’artista per seccionar la
realitat i convertir-la en objecte artístic.
Molt més evident va ser el cas del ma-
trimoni Christo i Jeanne-Claude, que
feren art primordialment efímer i que
de cap manera podria vendre’s.
Dins el context en què es col·loca
esta refl exió, les falles de València, és
també exemplifi catiu de com esta ti-
pologia d’art, efímer i públic, planteja
similituds amb l’art de l’escultura públi-
ca o dels happenings artístics. Així com
també recorda les instal·lacions de l’ar-
tista búlgar Christo.
Totes les possibilitats artístiques
s’han constituït fonamentant-se en un
avanç tècnic, per tant innovant. Sola-
ment innovant, experimentant, s’han
pogut establir els cànons que han mar-
cat les èpoques, escoles i moviments. I,
queda clar, tan sols innovant, recercant
allò nou i original, l’art dóna passos
cap avant. Aturar-se en un estil, en un
criteri, en una metodologia inventada i
convencional, és deixar de fer art, i pas-
sar a l’àmbit de l’artesania. Esta teoria
pot ser revocada al nomenar centenars
d’artistes, com Mondrian, Van Gogh o
Picasso, que després de descobrir un
llenguatge continuaren conreant-lo al
llarg la seua trajectòria. Però clar, ells
tingueren la llum d’inventar una estèti-
ca original, diferent, identifi cable i ober-
ta a la comunicació i l’evolució. Al meu
parer, eixe és principal requisit que es
pot demanar a un geni.
Instal·lació de l’artista Christo. The Umbrellas, ubicada en terres de California i al Japó en l’any 1991.
*Verónica Noguera és llicenciada en Belles Arts i prepara una tesi doctoral sobre vídeo-art.
\ 11 \
/ 12 /
RAÜL HERNÁNDEZ*
Quan la novetat és ser normalsApunts sobre la innovació literària
Hi ha qui opina, no sense
raó, que la novetat, entesa
com a fenomen no vist i no
registrat abans pels sentits
humans, és metafísicament impossible
en literatura. Potser l’encertava el ma-
ximalista quan va sentenciar que entre
Homer i la Bíblia ja havia quedat tot es-
crit. És una percepció que els prurits ro-
màntics van transformar en angoixa, bo
i deixant-la a la posteritat sota aquesta
espècie: els lletraferits conscients m’en-
tendran i em perdonaran la pedanteria.
D’altres, abusius, s’obstinen a identifi -
car innovació amb una estreta nòmina
de tècniques o estratègies aportades
per les avantguardes del segle passat:
galdosa novetat, si es repeteix des de fa
vuitanta anys. Nosaltres els valencians,
però, ens hem de conformar a conside-
rar el cas des de perspectives menys
transcendents i sempre urgentíssimes.
Aculturats en tots els sentits, i en-
cara amb inquina, fi ns i tot podríem
sospitar que l’activitat literària (o sim-
plement lectora) ha estat durant se-
gles una extravagància puntual entre
els aborígens d’aquestes terres. Com a
símptoma revelador, l’adjectiu “sabut”
ha acabat esdevenint un insult i una
burla en la nostra parla popular.
Per tant, no estranya gens que l’es-
clat creatiu dels 70 a València, acom-
panyant les darreries del franquisme
i els anys de la campanya terrorista
patrocinada que fou la infame Batalla,
resultàs una novetat fascinadora: per
primera volta des de feia segles, els
escriptors valencians es reintegraven
amb força considerable a la pròpia llen-
gua i reconstruïen l’espai cultural que
els pertocava al costat dels escriptors
balears i catalans. Doble –o triple- no-
vetat, doncs: els valencians escrivien, i
ho feien amb una producció moderna,
amb les mateixes tècniques i estils que
s’havien consagrat a les literatures nor-
mals, coincidint amb les generacions
coetànies de fora de l’espai regnícola
estricte.
No sabríem encara descriure amb
precisió fi ns a quin punt la societat va-
lenciana ha aconseguit resistir victori-
osa aquest impuls cultural, o de quines
maneres concretes la institucionalit-
zació parcial del fet literari l’ha ajudat
o perjudicat. El cas, no obstant, no és
aquest. Érem i som tan pobrets que ens
basta de tenir una línia ininterrompuda
d’autors normals, encara que el perso-
nal ni els llegesca ni els intuesca. Fet i
fet, insistim, això fou i en això consistí la
vera novetat dels versos de Piera, Pérez
Muntaner, Navarro, Jàfer… O les pràc-
« En la literatura valenciana, tota la innovació del segle XX no es mesura en quantitats de vers lliure, sinó en normalitats »
\ 13 \
tiques narratives de Lozano, Fabregat
o l’Isa Tròlec. O l’esclat dels seniores:
del venerable Estellés, de Valor, de Car-
melina Sánchez Cutillas. O l’èxit dels
Pavesos i d’Al Tall, en una generació on
haurien d’haver triomfat els epígons de
Bowie: tanta i tan gran novetat era el fet
de retrobar-nos!
Fixem, per tant, un acord: en la lite-
ratura valenciana, tota la innovació del
segle XX no es mesura en quantitats de
vers lliure, de paraules en llibertat, de
cal·ligrames, de sextines brossianes, de
realismes bruts, de nouveauromanis-
mes, de collages, d’imatges oníriques.
Es mesura en normalitats. I el fi l de
normalitats, a pesar de fi gures indivi-
duals tan admirables com Carles Sal-
vador, tan sols comença després de la
guerra civil. Els primers a recuperar-se
i observar la necessitat d’aggiornamen-
to i actuació sistemàtica pertanyen a
la generació perduda i sacrifi cada que
s’inicià en la immediata postguerra. No
cal repetir la nòmina: Casp, Adlert, Fus-
ter, Sanchis Guarner, Iborra… etc etc.
Des de Torre fi ns a Gorg o les antologi-
es poètiques universitàries, és aquesta
generació, en tots els fronts, la dels ve-
ritables novatores del segle. De forma
directa o indirecta, fan possible amb el
seu exemple, la seua guia o simplement
amb el fet d’existir en tant que refe-
rències, que avui el País Valencià puga
ser, si més no en precari, un país amb
un “món cultural”. Considerem el cas
de Josep Iborra (per no haver de reite-
rar exemples potser massa coneguts)
creador de notable volada en els anys
més durs (l’únic amb una obra narra-
tiva “moderna”, al dia) i després crític
militant, sens dubte l’analista més lúcid
del panorama literari valencià: també
inspirador, guia, fi ns i tot conspirador
en benefi ci sempre de la cultura.
Al País Valencià, doncs, aquests són
els nostres pares. I no per raons d’im-
mediatesa i prou. Comparat amb Ca-
talunya i les Balears, les lletres valen-
cianes no han tingut una Renaixença ni
uns moviments literaris contemporanis
de volada. Hi ha, ací o allà, alguna fi -
gura aïllada; que en reduir-les lingüís-
ticament a penes són uns quants ver-
sets de Lorente i quatre ratlles més. La
guerra afonà les esperances d’un inici,
no tant les realitats.
Som un poble, en resum, acabat de
nàixer o nét d’una morta-viva. Reconéi-
xer-nos i reconéixer el nostre llinatge
continua sent l’acte màxim de provo-
cació que es pot somiar a València;
una actitud avantguardista i agosara-
da, digna fi ns i tot del millor dadá. Més
encara, quan hom accepta, observa,
admira, segueix, s’inclou en la línia dels
precedents: això ja és sumar traïció
a la traïció, arrogància a l’arrogància
de ser conscients del pecat original i
a pesar d’això esdevenir contumaços.
D’aquests contumaços, per sort, en te-
nim uns quants. Hui ja se senten les pa-
raules dels nostres “novíssims”, a tres
generacions de distància, com l’Àngels
Gregori, Pau Sif, Rubén Luzón, Isabel
Garcia-Canet. S’entesten en aquesta
novetat nostra. Només ens queda es-
perar que, aquesta volta si més no, no-
víssim no sia sinònim de darrer o post
mortem.
L’home que plantava arbres, Serrans, 2007. Les falles s’han ajudat de la literatura des de sempre.
*Raül Hernàndez és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València.
/ 14 /
Falla Elegia, Alfredo Ruiz en 1998. Plantada a la Plaça de Santa Úrsula, (comissió Quart-Palomar).
\ 15 \
J.MARTÍNEZ*
La innovació teatral als corrents actuals
S’han cremat ja molts tea-
tres! La societat, el món...
són diferents. No som el ma-
teix que a aquella Grècia de
Sófocles, ni el mateix que al segle XVI i
XVII, l’arximitifi cat Segle d’Or Espanyol,
com tampoc estem al mateix punt que
al segle XX. El temps no s’atura, els hu-
mans no s’aturen. Anem evolucionant,
canviant, s’estableixen noves formes,
es trenquen i se’n creen de noves, es
prenen nous prismes... L’home és un
ser que aprèn, investiga i prova per sa-
ber cada cop més. Per eixa virtud som
el que som (i qui sap si això ens duu al-
gun dia a la destrucció).
Les formes teatrals també han anat
evolucionant paral·lelament amb la so-
cietat. S’han anat introduint noves con-
cepcions, nous codis, nous recursos. I
així continuarà fi ns que el teatre deixe
d’existir (i pot arribar!, recordem la hi-
vernació de l’època romana fi ns els Au-
tos Sacramentales). Però mentrestant
se seguiran cremant teatres! Tot i que
ara sembla que això de cremar teatres
està obsolet; ara, alguns, s’innunden!
Potser forme part d’algun tipus d’in-
novació teatral. Per descomptat s’ha
de reconèixer la part original que con-
té este corrent iniciat des de València,
canviar el foc per l’aigua (dos elements
molt arrelats a la tradició valenciana).
Com he apuntat, no es pot deslli-
gar l’art del context social i humà que
envolta els creadors. I ara ja estem al
segle XXI. També a València. La socie-
tat actual, la nostra, l’ occidental (i dei-
xem-ho ací per no fi car-nos dins una
madeixa de llana), podríem dir que es
caracteritza per:
VIURE UN MOMENT DE BENESTAR, per re-
gla general, prou alt, estable, pacífi c
i passiu, en comparació a altres èpo-
ques. Això provoca que els mateixos
creadors, molts cops estan alienats i
no saben ni contra qui lluiten ni contra
què. Normalment, els sectors despla-
çats, els individus marginats, resulten
el blanc perfecte per les temàtiques ar-
tístiques i acaben convertint-se en pro-
tagonistes que, sense afany de traure’ls
el valor reivindicatiu i de denúncia de
desigualtat que tenen, en molts casos,
eixos individus marginats, esdevenen
l’element exòtic i atractiu que l’art posa
de manifest.
TINDRE A L’ABAST UNA TECNOLOGIA que
permet desenvolupar una immediatesa
i una perfecció i millora dels productes
i processos immensament útil. D’allò
més ressenyable podríem exposar com
l’àmbit de la comunicació fa possible la
« La innovació ha fet que la societat, el govern i la justícia s’hagen sentit maltractats, fi ns i tot, amenaçats »
/ 16 /
interrelació mundial constant (de fet,
cada peça que es mou a un racó del món,
infl uix sobre la del costat, provocant un
efecte dominó permanent). També cal
ressenyar les tecnologies audiovisuals
(dos sentits que han pres molta impor-
tància darrerament, en especial el que
afecta a la imatge, en detriment, sobre-
tot, de l’olfacte i del tacte; en el gust no
entrarem, que encara caurem en la pa-
ella). I també és ressenyable el disseny
espacial d’ambients i objectes, possible
gràcies a la tecnologia industrial i a l’en-
giny creatiu, i vinculat, una volta més, a
la percepció visual.
EXPERIMENTAR UNA BARREJA ÈTNICA, lin-
güística i cultural, a tot el món, sense
precedents. Als països occidentals, a
través del turisme i els negocis per un
costat, i per la recerca d’oportunitats
per sobreviure per un altre, barreja in-
dividus de totes les arrels imaginables,
tant a capitals com a pobles menuts.
Sens dubte a l’Occident, el collage ètnic
se’ns escapa de les mans a tots. És evi-
dent que anem cap a una nova societat,
que d’ací a dos-cents anys estarà, segu-
rament, estabilitzada. Per descomptat
que l’impacte social i cultural ha assolit
una magnitud que trobe enriquidora en
molts aspectes, però també perillosa
en altres, com la preservació dels valors
autòctons.
Estos tres aspectes, així com molts
d’altres col·laterals, ens dibuixa una so-
cietat i ens col·loca, davant de tots i ca-
dascú de nosaltres, un prisma que ens
fa veure i percebre tot el que se’ns pre-
senta d’una manera concreta, la mane-
ra amb què percebem el nostre entorn,
l’entorn de cadascú, el nostre món.
Com vestim, en què treballem i perquè,
com pensem, què fem del nostre temps,
com anem fent la nostra vida, perquè
lluitem, de què ens alegrem, què ens
dol... Tot passa pel que l’entorn social
ens marca. La nostra mare ens parix i
l’entorn social ens redissenya (i més en
una societat com la d’ara).
D’ON ES VE
Per saber el “cap on es va” és necessari
saber el “d’on es ve” i el “on s’està. La
innovació, en molts casos, ha suposat
un trencament radical de formes i/o
continguts del teatre que es venia fent
fi ns aleshores. I en alguns casos, eixe
trencament, ha provocat que la socie-
tat, el govern i la justícia s’hagen sentit
maltractats, menyspreats i, fi ns i tot,
amenaçats. Potser siga bo posar alguns
“trencadors” damunt la taula com Schi-
ller, Strindberg o Beckett (amb el seu
gran Tot esperant Godot). Recordem
també les anecdotes de Beaumarchais
i l’aldarull que va provocar Les noces
de Fígaro, poc abans de la pressa de la
Bastille, així com la creació de Nijinski,
en el terreny de la dansa, amb L’apres-
midi d’un faune (amb el seu bot mític),
que va produir un dels rebomboris més
grans que s’han vist mai als escenaris
de Paris.
L’aportació dels grans creadors de
l’Art Dramàtic no es redueix només a
parir obres innovadores, sinó que molts
d’ells anaven més lluny. Tractaven
d’aportar noves teories de la interpre-
tació i la posada en escena, apostaven
per noves maneres de fer teatre.
Va ser Aristòtil qui, d’alguna manera,
va iniciar la teoria dramàtica, en classi-
fi car com s’havien de fer les comèdies
(llibre desgraciadament perdut) i les
tragèdies (per sort este sí que el tenim),
perquè resultaren perfectes.
També, un cop arrancat de nou el
teatre, després de l’Edat Mitjana, la
manera de fer de la Commedia dell’arte
va infl uenciar molt en tot el teatre oc-
cidental. De fet es poden trobar molts
pararl·lelismes amb la Commedia dins
« Aristòtil va iniciar la teoria dramàtica classifi cant com s’havien de fer les comèdies i tragèdies »
\ 17 \
de Goldoni, Lope de Vega, Moliere o,
inclús, evidentment, Dario Fo, així com
també en molts muntatges actuals.
Molts tenen trets d’aquella interpreta-
ció, personatges, situacions, ritme...
Diderot va proposar un salt impor-
tant en la interpretació (tot i que no
estava lluny de cap dels teòrics –en de-
fi nitiva tots apel·len a la versemblança-,
també Shakespeare en la seua incurs-
sió en la teoria dramàtica que va fer
dins “Hamlet”).
Entre els grans teòrics, al segle XX,
trobem a Meyerhold (un autèntic geni
del cos i de l’espai, assassinat massa
prematurament, com Lorca –qui sap
on hagueren arribat i què ens hague-
ren regalat estos dos mestres-); Sta-
nislavski (cal ressenyar que poc abans
de morir va contradir gran part de tota
la seua obra i va redefi nir la seua teo-
ria teatral, cosa que, sembla, no saben
moltes escoles d’actors, que prenen
indiscriminadament el batejat “mètode
Stanislavski”, se’l fan a la seua manera,
passant-se pel “forro” la teoria última
i, per a ell, defi nitiva, del mateix Sta-
nislavski); Brecht (amb el seu tremen-
dament interessant teatre èpic, en el
que s’endisnava dins la psicologia de
l’espectador i tractava de manipular els
seus estats d’atenció i alerta durant la
representació per tal que refl exionara
sobre l’home i la societat en que vivia);
o el recent Peter Brook (amb la concep-
ció d’un espai nu i el protagonisme ab-
solut de l’actor).
I ja que he tret el tema de l’espai
escènic, també és important observar
l’evolució de la “sala teatral”. Ho comen-
te perquè dóna la sensació que el teatre
a la italiana és el que s’està imposant en
les noves construccions d’edifi cis tea-
trals, perquè és bonic i fa patxoca. I, en
canvi, està totalment obsolet. Una cosa
és que preservem The Globe a Londres,
o aquells teatres tipus trinquet a Fran-
ça, o els Corrales de Comedias a Espa-
nya, o el mateix teatre de Sagunt, com
a memòria històrica, com a patrimoni,
i que se’n facen activitats, representa-
cions...
Això és molt positiu des del punt de
vista de la gestió cultural. Però d’ahí a
que els arquitectes i governs no vegen
que els espais teatrals polivalents són
ja una realitat i una necessitat per les
arts escèniques, demostra que encara
estan pensant amb el “truco de la alace-
na”. Com a models més propers tenim
la Sala Petita del Teatre Nacional de Ca-
talunya, el Teatre Lliure (les dues sales)
de Barcelona, o el Teatre El Micalet que,
tot i ser menut, és l’espai més modern
de València (llàstima que les seues pro-
postes no estiguen al mateix nivell).
Llance un clam per no caure en errors
garrafals arquitectònics i tècnics que
s’han comés i es seguixen cometent en
els edifi cis destinats a representacions
d’espectacles, i ací ben a prop en tenim
de grans exemples, que a banda de ser
obstinadament cars (i això ho paguem
entre tots), a banda són fi ascos tècnics.
Els teatres són per fer teatre (com tam-
bé dansa i altres espectacles escènics),
no per fer bonic i fardar.
ON S’ESTÀ
En trobem d’altres teòrics del teatre al
segle XX, com Artaud, Grotowski, Bar-
ba, Kantor, Marceau, Ducroix, Lecocq...
però amb la intenció de sintetitzar po-
dríem extraure una sèrie de caracte-
rístiques del teatre que s’ha fet i s’està
fent, és a dir el “on s’està” (torne a repe-
tir que a València palpem molt de refi ló
tot açò, i només trobem xicotets indicis
d’un teatre actual i modern):
El primer tret important és que es
partix de la vivència pròpia, d’una vivèn-
cia en primera persona, directa. Això
« Al mateix temps que evoluciona el teatre, ho fa l’espai escènic. El teatre a la italiana ha quedat obsolet »
/ 18 /
en altres camps artítics també es pal-
pa (en música el Hip Hop, en literatura
Bukowski...). Podem encumbrar Alfred
Jarry, l’Odin Teatret, el Living Theater...
(actualment, Teatro dell ariette segui-
xen un estil de vida artística semblant).
Es este sentit, els actuals monòlegs de
show resulten molt avantguardistes!!
La participació del públic, la impro-
visació, la implicació de l’atzar... Este
tret gira en torn a l’ací i l’ara del teatre,
l’art irrepetible, únic i efímer. Exponents
clars n’eren els dadaístes, com tam-
bé Bertold Brecht, en un altre plànol.
El Living Theater potser la companyia
que més projecció i trascendència li va
donar. I les performances i happenings
són altres formes artístiques que es
recolzen en la participació i provocació
directa (dic es recolzen perquè se’n se-
guixen presentant sota una aureola de
modernitat, quan van nàixer pels anys
50!).
La barreja de diferents disciplines ar-
tístiques com la dansa, el teatre, el circ,
la música, la tecnologia audiovisual, les
arts plàstiques. Trobem com el senyor
Diaghilev i Les ballets ruses, a princi-
pis de segle XX, van donar un impuls
abismal a la dansa connectant totes les
arts al voltant d’ella. Els millors músics,
pintors, escenògrafs, coreògrafs, direc-
tors i ballarins participaren activament
en els seus muntatges; és possible
que haja sigut un dels productors més
grans de la història.
Incorporació de codis de diferents
ètinies. Això és molt visible al món de
la dansa contemporània, on s’ha inves-
tigat molt més en este camp, barrejant
ètnies i cultures als nostres escenaris..
Peter Brook, per exemple, en el seu
repartiment d’actors té el segell d’un
elenc multiètnic. En altres arts obser-
vem la barreja d’estils de diferents pro-
cedències i arrels, com en la música.
La implicació del cos i la gestualitat
en les propostes és un distintiu in cres-
cendo en el teatre que es ve fent des de
principis del segle XX. Potser ens sonen
més els noms de Chaplin o Keaton, que
van traspassar a la pantalla, però els
Lecocq, Ducroix i Marceau han estat els
motors de tot un seguit de tècniques i
formes de fer teatre molt particulars.
Amb el temps, els creadors han
anat incorporant l’aspecte corporal als
muntatges i cada cop té una presència
més clara. I tant és així, que en alguns
espectacles arriscats, la frontera en-
tre dansa, teatre, dansa-teatre i teatre
gestual es difumina de tal manera que
s’arriba a confondre la disciplina artísti-
ca de l’espectacle. Però malgrat que les
obres més comercials sempre tenen un
espai o alguna escena més corporal i
gestual, com hem pogut veure fa poc a
“Gosses” d’Albena, sens dubte el teatre
gestual més pur encara no ha trobat el
seu espai comercial i, en canvi, és un
camp molt atractiu i que quasi sempre
té una factura molt agraïda. Només
companyies de caire còmic com Vol-
Ras, Yllana o Tricicle han pogut creuar
la línea d’allò desconegut i situar-se en
els circuits de masses.
Tant de bo estes masses tingueren
accés a muntatges de Marcel·lí Antúnez
(dels números ú en quant a treball amb
tecnologia teatral), la companyia Flöz-
Teatro Delusio (amb un treball de màs-
cares excepcional), o l’últim treball de
Peter Handke, L’hora en que no sabíem
res els uns dels altres (una obra que si-
tua l’acció a una plaça on, simplement,
passa i passeja gent, persones).
Tractament de la forma estètica de
forma que resulte visualment molt cap-
tivadora als ulls, tot aportant una visió
límit i cruel de la realitat. Per la nostra
zona destaquen les propostes d’Els
Joglars (sens dubte la companyia que
« La companyia The Living Theater, amb prou projecció, realitza happenings provocatius i participatius »
\ 19 \
tenim més a la vora que més aporta-
cions ha fet al teatre i que més paral-
lelament ha caminat juntament amb el
Living Theater i l’Odin Teatret); així com
també Calixto Bieito (més o menys en-
certat, més venerat o més odiat, però
sempre arriscat, sempre provocador i
mai indiferent). A fora hauríem d’anar
cap a França o Alemanya, on gran part
de les companyies hi posen als seus
muntatges una dosi d’estètica personal
considerable. Si algun cop voleu veure
teatre estèticament diferent viatgeu
a Alemanya a veure el festival Euro-
Scene de Leipzig, on podreu trobar les
compayies i propostes més arriscades
d’Europa.
CAP ON ES VA
Però si ens endinsem en el “cap on
anem”, la cosa es complica més per dos
motius. El primer perquè els prestidigi-
tadors normalment no en saben massa
de teatre, es dediquen més a partici-
par en programes cutres, fent el freak,
o programes de tarot a les tantes del
matí. I el segon per l’ampli ventall de re-
cursos, experiències, infl uències, con-
fl uències que tots els creadors tenen
a l’abast actualment. Amb tot, podem
parlar d’autors de teatre de present i
futur, que trenquen, en molts casos,
el sentit d’argument i de personatge, i
apareix una nova forma de concebre el
teatre i la posada en escena, donant-li
força a la forma interdisciplinar.
Però el que encara escapa fi ns i tot
a estos autors són dos grans trets ex-
posats per l’actual teòric Patrice Pavis.
Segons ell, el teatre del present cap al
futur, es caracteritza per:
La incorporació de les noves i últi-
mes tecnologies dins els escenaris. No
només a nivell de la posada en escena,
sinó també en l’escriptura. “El telèfon,
el cinema, el video, la fotografi a, l’ordi-
nador...”, com també els sistemes d’ori-
entació moderns, noves maneres de
comunicació, nous aparells... “fa que
percebem la realitat d’una altra mane-
ra”. Els recursos tecnològics obrin un
camp d’innovació i investigació escè-
nica molt important. I no es limita a la
típica pantalla de projecció d’imatges ni
als tracks de so (això ja fa anys que ho
tenim apamat). Ara podem anar molt
més lluny. Infi nitament més.
I per la implicació de l’espectador fi ns
a tal punt que matissa les noves obres
de teatre en 2 seccions: la partitura (la
que pertany a la notació) i la subparti-
tura (que és la part que més implica a
l’espectador). Les últimes innovacions
dramatúrgiques en el terreny teatral
plantegen el públic com espectadors
transformats en “inter-actors”, amb una
interactivitat que implica diàleg i una
transformació material produïda per
ells, com a subjectes actius que propo-
sen, confi guren i reconfi guren simbòl-
lica i materialment l’escena. Es desafi a
la passivitat i estatisme de l’espectador.
El món actual està ple d’interactivitat,
recolzat, en gran mesura, pels avanços
informàtics. La clau: la comunicació, el
diàleg. L’objectiu: la personalització ar-
títica de cada individu, convertir-lo en
protagonista, en partícep del que viu.
I per últim, cal fer esment d’un
corrent dramatúrgic que està desen-
volupant amb gran efi càcia Roland
Schimmelpfennig (a València, que jo
en sàpiga, només se n’ha fet d’ell una
lectura dramatitzada). Este autor de-
senvolupa històries subtils, fugint de
l’espectacularitat, i apropant-se a les
possibilitats creatives i imaginatives
que té el teatre (ens hem plantejat algu-
na volta com dibuixava Shakespeare les
múltiples escenes de la seua obra a un
teatret com The Globe i sense diners?).
« El món actual està ple d’interactivitat, recolzat pels avanços informàtics. La clau: la comunicació, el diàleg »
/ 20 /
Schimmelpfennig introduix noves for-
mes de narrar, noves formes d’interpre-
tar. Els actors instal·len, juguen el seu
rol, però també els dels altres. Les ca-
racteritzacions es traspasen d’un actor
a un altre, de manera que els actors, a
més d’actuar entre sí, personifi quen els
mateixos rols i també els pensaments
dels demés. L’actor s’endinsa en les di-
ferents accions i actituds per a narrar
una història en la que els trencaments
d’acció, de temps, d’espai, de personat-
ge… suponen punts essencials d’eixe
tipus de teatre.
EL PANORAMA VALENCIÀ ACTUAL
S’aposta per un teatre que siga, o bé
divertit i simple, o bé sostingut per les
formes clàssiques de teatre de text, i si
l’obra té un bon vestuari, una bona es-
cenografi a i quatre cançons o sons que
encaixen, perfecte! El més preocupant
és que la majoria de produccions pati-
xen d’una carència de bons directors
que sàpiguen crear, dirigir i muntar, a
més de patir d’una manca d’actors i ac-
trius autèntics i ben formats amb una
base sòlida.
Hi ha una divisió molt marcada
entre la qualitat de les produccions
valencianes. Les companyies valencia-
nes grans, i amb prestigi, generalment
t’asseguren una qualitat mínima (i no
dic de contingut, sinó d’interpretació i
posada en escena).
Però la gran majoria de companyi-
es deixen molt que desitjar, en certa
manera perquè moltes arranquen de
l’amateurisme i cursets, i això es nota.
Però, és clar, l’única escola que podria
ser bona, l’ofi cial, l’ESAD, està dividi-
da per dins amb confl ictes polítics in-
terns… Com podem fer eixir bons ac-
tors i actrius valencians?
És una llàstima que MOMA, rovell de
grans artistes i agents teatrals, desa-
pareixera, i més llàstima em dóna que
Carles Alfaro, un creador valencià ex-
traordinari, estiga a Madrid. Com també
és una llàstima que a Joaquin Candeias,
director valencià format a Berlín, no se
li oferisca carta blanca per muntar i di-
rigir el que ell crega, i s’haja de guanyar
el pa muntant produccions que venen. I
és penós anar al Teatre Principal i veure
que, a les produccions pròpies, tret de
les estrelles, la qualitat actoral és molt
limitada per ser actors professionals.
Els artistes bons no es queden a Va-
lència, i això és un mal símptoma. Tenim
a Pau Bachero, actor i creador valencià,
i un exponent clar de cara al futur del
teatre, al Canadà; a l’actor Nel·lo Nebot
a Barcelona, com també l’actor i poeta
Elies Barberà; per sort ja ha tornat una
actriu valenciana per descobrir, Estel·la
Martínez.
Confi em que el tandem valencià Ja-
cob Roger i Xavier Gilabert puga dur a
terme les seues propostes i, poc a poc,
anar fent-se un camí dins les arts escè-
niques de València, són dos valors per
potenciar. I confi em, també, que Pau
Pons no es perda per un camí comer-
cial i El pont fl otant puga aprofundir en
un teatre més innovador, com també la
Companyia Ferroviaria, ara que tenen a
la gran Isabel Úbeda entre ells.
I per últim, confi em que el creador
Juli Disla i l’actor i director Sergio Ca-
ballero, a banda de guanyar-se la vida
a la pantalla i participar en muntatges
de tall més fàcil, els isca la vena més
artística i creativa i puguen compaginar
la professió amb propostes escèniques
d’avantguarda, o que aporten a la nos-
tra societat alguna cosa amb substàn-
cia i que traspasse el que ja està fet.
Perquè la frase “està tot inventat” no-
més la diuen persones sense creativitat
ni idees.
*J. Martínez és llicenciat en Art Dramàtic i gestor cultural d’arts escèniques.
\ 21 \
Desautomatitzar-se o morirJESÚS PERIS*
Fa més o menys un segle, un
crític literari rus, anomenat
Viktor Sklovski, es va pregun-
tar com funcionava la litera-
tura, perquè ens emocionava, i també
perquè canviava al llarg del temps. És a
dir, perquè no sempre emocionava de
la mateixa manera. Pensant en aques-
tes coses se li va ocórrer una paraula
bastant útil, “desautomatització”. Dita
així sóna una miqueta extranya, a pa-
raulota de crític literari, però en realitat
és un concepte molt clar que el nostre
amic Víktor va explicar molt bé.
Quan parlem uns als altres utilitzem
paraules i expressions que han segut
utilitzades milers de vegades abans de
nosaltres, milions potser. Fins i tot per
tractar de comunicar els nostres senti-
ments més íntims utilitzem frases que
no són nostres, que estaven per ahí
circulant abans. Inclús si se posem ro-
màntics i utilitzem metàfores, normal-
ment copiem sense voler als clàssics,
a les telenovel·les, o a les pel·lícules
que hem vist al llarg de la nostra vida.
Normalment és prou. El llenguatge és
transparent aleshores, i sembla ser
simplement un mitjà, un canal a través
del qual passen les nostres idees, i les
nostres emocions, aparentment –no-
més aparentment– deslligades de les
paraules que els dónen cos. És a dir, el
Ninot menjat per una planta carnívora. De Rafa Ferrando per a la falla Plaça de Les Dies de 2002, Carcaixent.
/ 22 /
llenguatge corrent surt de manera gai-
rebé automàtica, o per a ser exactes,
automatitzada, donat que aquest es-
tat és el resultat d’un procés anterior.
LA DESAUTOMATITZACIÓ
Doncs bé, un escriptor, un artista, no es
pot limitar a aquest incesant manlleu,
perquè ell vol aconseguir transmetre la
irrepetibilitat d’una expressió individu-
al. És a dir, necesita desautomatitzar el
llenguatge, fer-nos sentir com si fos la
primera vegada que el sentim. Això té
una doble conseqüència. D’una banda
l’artista aconsegueix individualitzar el
seu enunciat. D’altra, crida l’atenció
sobre el llenguatge, que es converteix
de fet en la veritable matèria prima de
l’artista, que deixa de ser canal i es
converteix, no ja en objecte en si ma-
teix, sinó en l’únic objecte possible de
la literatura.
Aquest funcionament així descrit,
fa al mateix temps que l’art no puga
sinó canviar amb el temps. I no només
és una qüestió de modes, o de proce-
sos històrics, que també –sobre açò el
nostre amic Víktor tindria interessants
converses amb els seus col·legues–,
sinó sobre tot una necesitat estructu-
ral interna. O siga, per a dir-ho més clar.
La primera vegada que un escriptor va
comparar els llavis d’una xicona a una
rosa, per posar un exemple evident, els
seus lectors quedarien absolutament
trasbalsats per la novetat de la imat-
ge, però molt possiblement d’això fa
literalment milers d’anys. Hui, aquesta
metàfora resulta tan automatitzada
com dir que té uns llavis sensuals, ni
més ni menys, amb la qual cosa un es-
criptor no l’utilitzarà mai, o si ho fa serà
amb un propòsit deliberadament cursi
–pastitxe autoconscient post-modern,
Manuel Puig, per posar un exemple
ben conegut- o perquè li està fent un
poema a una Fallera Major i no li han
arribat massa notícies dels últims se-
gles de literatura universal.
És a dir. El que hui és absolutament
desautomatitzat, demà, indefectible-
ment s’haurà integrat en l’oceà d’allò
automatitzat, i els escriptors de la ge-
neració següent es veuran en l’obliga-
ció de cercar per ells mateixos noves
maneres de desautomatitzar el llen-
guatge literari.
Clar, d’açò que vos estic contant fa
cent anys. Les idees de Víktor Slovs-
ki i els seus amics, que han passat a
la història de la literatura amb el nom
de “formalistes russos” són entre al-
tres, les que serveixen per explicar les
avantguardes històriques en literatura
i en art en general, ja sabeu, Picas-
so, Miró, Mondrian, Deschamps, Ma-
« Les falles com a llenguatge han estat obligades a automatitzar-se, a ser exactament iguals »
Figura a l’obrador d’Alfredo Ruiz per a la falla Cuba-Buenos Aires de 1991, L’home anunci.
\ 23 \
iakovski, Tzara, Breton i companyia.
Des d’aleshores ha passat molta aigua
per baix del pont de la literatura, i el
que els escriptors i els artistes anirien
descobrint al llarg del segle XX és, per
una banda, que no hi havia només una
manera de desautomatizar l’expressió
adient per a cada moment històric, i,
d’altra, que arribaria un moment que
es tindria la sensació de que les mane-
res de desautomatitzar estaven exac-
tament igual que el petroli o els espais
naturals a la Comunitat Valenciana, és
a dir, en vies d’exhaurir-se.
Per això la literatura i l’art de fi nals
dels segle XX i principis del XXI, són,
d’una banda, plurals i heterogènies, i
d’altra, perceben la història sencera
de l’art com una mena de catàleg de
recursos formals –en el fons tots els
creadors actuals, fi ns els més fi gura-
tius i per suposta els més retro, son
formalistes– que es poden utilitzar o
barrejar. No és el mateix Juan José Mi-
llás que Boris Izaguirre, per posar dos
exemples d’actualitat, ni Almudena
Grandes que Manuel Rivas, ni Javier
Cercas que Jonathan Littell, ni Emili
Teixidor que Ferran Torrent.
Fins ara, hem estat parlant d’art i
de literatura. Què passa amb les falles,
que són art, que cada vegada ho són
més, que estan plenes de discursos
literaris o paraliteraris? Doncs bé, em
dóna la sensació que al camp cultural
que confi guren les falles ha passat
molta menys aigua per baix del pont.
En bona part per les especials caracte-
rístiques de la seua producció, és a dir,
pel seu problemàtic punt d’enunciaciò,
i per la seua especial interrelació amb
la societat valenciana per tractar-se
d’un discurs tradicional.
És a dir, les falles com a llenguatge
han estat obligades, quasi com a im-
peratiu moral, a automatitzar-se fèrre-
ament, a ser exactament igual a elles
mateixes, i han condemnat a la perifè-
ria –o a l’expulsió del camp cultural– a
aquelles expresions percebudes com a
heterodoxes (el cas tan estudiat i signi-
fi cativament valorat avui en dia Ricar-
do Rubert). És clar que malgrat això
han patit una evolució formal –la famo-
sa incorporació del cartró-pedra– però
molt selectiva i sempre amb la capaci-
tat de generar la il·lusió retrospectiva
de la seua tradicionalitat. Les falles “de
tota la vida”, en expressió ben fallera,
son de cartró-pedra, malgrat que açò
és històricament cert des de fa unes
quantes dècades. A més, aquestes in-
novacions permetien de fet aprofundir
en les regles formals cap a les que es-
taven tendint les falles especialment
des dels anys 40.
A Alfredo Ruíz especialment, però
també a altres artistes de la seua gene-
ració com ara Manolo Martín, crec que
se’ls pot atribuir el mèrit d’haver reeixit
en la desautomatització del llenguatge
estètic faller. És a dir, encara que amb
setanta o vuitanta anys de retard res-
pecte a la resta de les arts, a ells, i par-
ticularment a Ruiz, correspon el mateix
lloc a l’interior del camp cultural faller, Les falles de Ricardo Rubert, a la dècada dels cinquanta, se n’isqueren de la tònica general.
/ 24 /
que als avantguardistes històrics de
les primeres dècades del segle XX a
la resta de l’art: aconseguiren renovar
els seus mitjans d’expressió, fer-los
sentir com a nous als seus receptors,
i al mateix temps cridar l’atenció sobre
el vertader objecte del seu treball, és
a dir la materialitat de l’obra, de la fa-
lla en aquest cas, la seua composició
formal. A partir de l’existència, i la con-
solidació d’aquestos discursos, encara
que condemnats per les institucions
acadèmiques del camp –açò és la JCF
mitjançant els seus premis– a una po-
sició marginal, també les altres falles,
les que continuen o aprofundeixen els
llenguatges anteriors són percebudes
com una opció estètica, i no com una
necesitat.
Ara bé. Cal no oblidar les ensenyan-
ces dels vells formalistes russos. El que
avui es percep com a desautomatitzat
estarà automatitzat demà. I a més cal
aprendre de la tendència canonitzado-
ra del camp cultural faller, que va ser
capaç històricament de desplaçar el
concepte d’ortodòxia. I també s’hau-
ria de mirar als altres discursos ar-
tístics contemporanis, per veure què
passà després de les avantguardes
artístiques. Perquè no cal oblidar que
l’avantguarda allà és antiga, és el prin-
cipi de l’actual llibertat creativa, de la
pluralitat de les respostes, del goig ar-
tístic d’explorar i barrejar les enormes
possibilitats històricament produides
–i també noves– de la forma, entesa
com a mitjà i com a fi nalitat, i, per cert,
no només en qualitat d’hermètica i au-
torreferent, sinó també, un pas més
enllà, –o més cap ací, que en aquest
cas ve a ser el mateix–, en qualitat de
referent cultural.
De fet, dóna la sensació que el con-
cepte actual, utilitzat de vegades de
manera abusiva, o poc rigorosa, o fi ns
i tot altres vegades de manera massa
restringida, de falla d’autor apunta en
aquesta direcció, és a dir, a la necesi-
tat d’alguns artistes d’aprofundir en la
seua formació artística, de construir la
seua pròpia marca estilística, la seua
signatura, el seu propi llenguatge estè-
tic, construit, perquè no, a partir d’ele-
ments procedents d’altres disciplines
artístiques, o també d’altres moments
històrics del propi llenguatge estètic
faller. Hui, en aquest moment concret
del segle XXI no crec que tinga sentit
parlar d’innovació en altre sentit de la
paraula.
En realitat no té massa sentit dir
això, innovació, en singular, perquè
sembla privilegiar determinades opci-
ons estètiques sobre unes altres, és a
dir, perquè implica una evolució lineal
de l’ortodòxia, i també la necesitat
d’una jerarquització del públic, que le-
gitime a una èlit per establir quina és la
vertadera innovació. I és que com diria
aquell, és molt senzill, digueu-li inno-
vacions, així, en plural, com a la resta
de disciplines artístiques. Només així
es podrà produir la seua posada al dia,
només així podrà aspirar a dialogar
amb elles en una autèntica situació
d’igualtat.
« Els formalistes russos ensenyaren que el que avui es percep com a desautomatitzat, demà estarà automatitzat »
*Jesús Peris és professor de Literatura a la Universitat de València i membre de l’ADEF.
\ 25 \
Entre innovació i desànimTeoria general de ‘l’estil alacantí’
ALBERT POVEDA*
Malgrat el to ressonant i
altiu que poguera indi-
car el títol d’este article,
res més allunyat de la re-
alitat que la senzillesa amb què pretenc
tractar un tema delicat i un tant ab-
surd, i dic delicat perquè toca els senti-
ments i pot resultar algú ferit. A Alacant
plantem fogueres, això ho saben tots,
menys algunes persones majors que
les continuen denominant falles. I són
fogueres per dos motius, primer perquè
es planten a Alacant i segon perquè són
diferents de les falles valencianes.
I per què són diferents? Es pregun-
tarà algun lector; perquè per diversos
motius al seu torn: primer pels colors,
i segon per les formes. La foguera és
innovació i estilització, la falla és barro-
quisme i excés. A més per si amb estes
breus simplifi cacions no quedava prou
clar, les falles les planten al març i els
fogueres al juny, i això d’alguna manera
ja marca.
Han sigut tants els esforços i les ho-
res dedicades a defendre les peculia-
ritats d’una festa diferent d’aquella de
què s’inspira que els fogueres han per-
dut massa oportunitats de promoció i
consolidació. I per a refl ectir m’agrada
posar un exemple, que per senzilla no
deixa de ser revelador. L’arxiconeguda
marca de refrescos, el color corporatiu
del qual és el roig i al mateix temps tots
sabem que és la purna de la vida, va
editar fa uns anys una guia de “Festes,
Costes i Rutes Turístiques de la Penín-
sula Ibèrica”, en la que es desgranava
amb major o menor encert actes i fes-
tejos de qualsevol tipus i condició, el
folklorisme o atractiu turístic i cultural
de la qual els convertixen en cita i para-
da obligada per al turista.
Així i reproduint textualment “Las
Hogueras de San Juan o Fogueres de
Sant Joan són les festes més populars
i amb major projecció de la ciutat. Es
tracta en realitat d’unes Falles a l’estil
de les de València, que es convertixen
en past de les fl ames precisament en la
nit del solstici d’estiu. Els festejos es de-
senrotllen entre els dies 20 i 24 de juny
i compten amb tots els ingredients ca-
racterístics de les Falles: mascletades,
castells de focs artifi cials, trages típics,
música en abundància i una espectacu-
lar ofrena de fl ors”. En fi , huitanta anys
de treball en pro de la diferenciació i
estos de la Coca-Cola se’l carreguen en Foguera Reflexió, que feia una crítica a la pèrdua de l’estil alacantí. Pedro Soriano, 2002.
/ 26 /
un minut i es queden tan amples, estos
maleïts yankis!
No sóc especialista en art, ni pretenc
ser-ho, puc tindre i de fet les tinc les
meues opinions o les meues preferèn-
cies sobre l’estètica dels monuments
foguerers, però crec que serà molt més
interessant i enriquidor analitzar d’una
forma més social el fet en si. Què porta
a bona part del col·lectiu fester alacantí
a buscar eixe fet diferenciador en la ce-
lebració dels seus festejos? Espere po-
der acostar-me a algunes de les claus
per a entendre-ho, i si els vents bufen
al meu favor, inclús poder traçar la que
seria sens dubte la “Teoria General de
l’estil alacantí”.
DESTRUINT EL MITE
Recomane la lectura del llibre L’art po-
pular en la festa dels Fogueres de Sant
Joan, de la professora i crítica d’art, Isa-
bel Tejeda Martín. Un llibre magnífi c, en
el que d’una forma metodològica pre-
tén analitzar i abordar els orígens de la
festa i el seu refl ex en l’art popular.
L’autora analitza i descriu com des
del principi, des de les primeres fogue-
res oferixen “una màscara moderna
adaptada als nous temps que, d’altra
banda, marcarà distàncies respecte a la
versió valenciana d’esta manifestació”.
El decó era l’estil amb que l’elit social
decorava en els anys vint els seus uten-
silis quotidians com a símbol d’elegàn-
cia. Esta imatge de distinció i gust, lliga-
da a la vocació que de fi nor té l’alacantí,
comportava la consideració de progrés
artístic que va ajudar a l’estatització de
la festa…”
Fins ací podríem compartir més o
menys el dit raonament, però al mateix
temps em sorgixen una sèrie d’interro-
gants davant dels quals busque respos-
ta…és l’art decó una adopció per con-
vicció o per necessitat?
M’explique, si l’any 1928 la ciutat
d’Alacant va haver de convéncer/utilit-
zar per a la realització dels primers mo-
numents, als seus artistes locals (pin-
tors i escultors, principalment) i estos
estaven al corrent de les avantguardes
estètiques tan en voga a principis del
segle i no tant de la capacitat artesa-
nal de creació d’un monument efímer
tradicional (falla valenciana), amb una
forma de fer i iconografi a popular, mo-
delada al llarg dels anys de celebració
del festeig, és casual l’adopció de l’art-
decó? I de formes cubistes en algun
monument com “barraca de fi ra”? O al
contrari va ser la forma més senzilla de
posar-se a construir les fogueres?
Va haver-hi molta casualitat i prou
d’oportunitat en la utilització del dit es-
til (considerat com propi), i de fet el seu
fi coincidix en la dècada dels cinquan-
ta amb l’aparició de constructors que
s’havien format als tallers valencians
assumint les formes barroques i fi gu-
ratives de la falla valenciana. S’observà
el seu màxim exponent en la fi gura del
mestre Ramón Marco.
I una pregunta més, si em permeten.
Si l’art decó prové de Paris i de les expo-
sicions artístiques de principi de segle,
igual que altres avantguardes d’aquells
anys, l’estil alacantí no té ja nom? Tal
volta no és tan alacantí, passaria a ano-
menar-se estil decó, sense més.
Però potser el fet que dita proble-
màtica identitària no haja cessat i que
de forma més o menys cíclica i cons-
tant reaparega en l’imaginari fester és
la cerca, de nou, de l’estil alacantí en
l’obra en democràcia del constructor
Pedro Soriano i dels seus deixebles.
Són tantes les divergències que no-
més puc trobar una explicació lògica i
coherent a tot el debat: a Alacant el pú-
blic està acostumat a la llibertat creati-
va absoluta, ja que no hi ha un referent
popular tradicional sobre el qual evo-
lucionar de forma constant. A Alacant
hi ha la llibertat estilística que crec ha
diferenciat la línia que separa perfecta-
ment a l’artista de l’artesà, al creador
del copista, i això és l’única cosa que ha
afl orat de tant en tant, brots de geniali-
\ 27 \
tat, tan efímers com els propis monu-
ments en un panorama gris i mediocre.
Però tampoc açò és del tot propi, ja que
en la pròpia València succeïx alguna
cosa semblant. I és que al fi nal de tot, el
que subjau, clarament, és un mestissat-
ge entre dos ciutats que compartixen el
mateix “ethos” cultural.
IDENTITAT I ECONOMIA
Crec que arribats a este punt és bon
moment per a fi tar i defi nir d’alguna
manera els dos eixos principals sobre
els quals se sustenta tota la xarxa de
la diferència entre “ells i nosaltres”. Les
festes clarament són un bon termòme-
tre per a mesurar la realitat social del
grup o col·lectiu que les celebra, encara
que també poden ser un espill convex
en què es deforma eixa realitat de ma-
nera quasi irrecognoscible. El cas és
que Alacant és una ciutat postmoderna,
una ciutat que ha patit la despersonalit-
zació i la pèrdua de senyes d’identitat
d’una forma molt major i molt més rà-
pida que la pròpia València. El desenvo-
lupisme immobiliari dels seixanta, junt
amb els fl uxos migratoris a l’albor del
mannà turístic van fer que aquella vella
Alacant es transformara ràpidament en
un nou lloc on la peculiar idea de pro-
grés propulsada pels poders franquis-
tes va pretendre fer tabula rasa del pas-
sat més recent.
Ningú discutix que les Fogueres, im-
portades per Jose María Py, foren una
còpia del festeig valencià, però fi ns ací,
perquè a partir d’eixe moment l’apari-
ció de Gastón i l’estil alacantí han teixit
tota una sèrie de mites que han servit
per a arrelar en la creença col·lectiva
que els fogueres són quelcom diferent
de les falles. I este pensament ha sigut
permeable tant al comú de la ciuta-
dania com a certs sectors de les elits
polítiques i inclús intel·lectuals. De fet
són les elits moltes vegades les més
interessades a fomentar i propiciar la
diferenciació i encoratjar la creació de
l’”estil alacantí”.
Però en els últims anys pense que és
un altre l’eix que s’ha erigit com a factor
principal del rebuig del valencià i la cer-
ca d’un estil amb denominació d’origen.
Un polític americà va dir allò de “it’s the
economy, stupid”, i supose que sent po-
lític i nord-americà tindria part de raó.
El cas és que darrere de la defensa a
ultrança per part del Gremi d’Artistes
Foguerers d’Alacant de l’estil alacan-
tí, incloent com últim assalt la creació
d’una vocalia especialitzada en defi nir-
ho i potenciar-ho, no s’amaga més que
una defensa del seu propi suport eco-
nòmic. Els artistes alacantins senten
clarament una espècie d’amenaça en la
proliferació de contractes fi rmats amb
artistes valencians.
Tal vegada l’”estil alacantí”, no és que
no existisca sinó que estiga mal defi nit
o explicat. Pot ser que tanta ràbia con-
tinguda i tanta discussió acalorada so-
bre este tema no emmascaren més que
el desànim d’un col·lectiu humà que fan
de l’art efímer no sols la seua professió
si no també la seua vida.
Tant de bo eixe desànim s’esvaïsca i
torne a donar pas a la innovació estilís-
tica i estètica, una innovació tan neces-
sària a Alacant com a València, i que va
molt més enllà dels estils propis.
Les fogueres d’Alacant busquen el seu propi estil. Adéu, de Paco Gisbert Picó, en l’any 1999.
*Albert Poveda és sociòleg i estudiós de la festa de les Fogueres de Sant Joan.
/ 28 /
Falles. La necessària i lenta renovació
JOSEP VICENT BERGÓN*
Encara que tèbiament ofegada
per l’aclaparadora i nombro-
sa quantitat de monuments,
diguem-ne tradicionals i amb
escasses diferències entre sí, haja pas-
sat quasi despercebuda, no seria ago-
sarat per la nostra banda afermar que
la renovació pel que fa al caramull faller,
amb major o menor intensitat, ha existit
quasi des de sempre.
El progrés i la lògica evolució del nos-
tre viure qüotidià, per més que d’agrair,
han propiciat també nombrosos condi-
cionaments a la vida els barris.
L’increment aclaparador del tràfi c,
l’apressament actual, les altes i constre-
tes edifi cacions i moltes altres circums-
tàncies que es desprenen d’aquells, han
trencat en certa mesura la convivència
als barris, on abans tots els veïns es
coneixien i es saludaven pel seu nom
i la majoria de les places acomplien la
funció de l’antiga plaça mediterrània
—l’àgora dels grecs— on la gent es reu-
nia senzillament per a xerrar i raonar.
De fet i després de superar al segle
XIX les fortes càrregues impositives i
els entrebancs que imposava l’Ajunta-
ment en el seu afany per reduir la seua
crítica, sovint feroç —cal recordar que
fi ns i tot a l’any 1885 un grup de regidors
arribà a demanar la supresió de la festa
titllant-la de “fi esta inculta, impropia de
una capital seria y de primer orden”—
els començaments del propassat segle
XX contemplen ja, espentats per allò
del progrés, uns canvis signifi catius.
Desapareixen així els ninots de palla
amb draps i vestits vells, així com el re-
peu constituït per quatre bastidors de
paper i arpillera, característics del segle
anterior, i s’engega i desenvolupa alho-
ra el nou concepte de “falla artística”,
propiciat en bona mesura per la incor-
poració a la festa d’artistes procedents
de l’Escola de Belles Arts de València,
els quals arribaren a gaudir d’una certa
infl uència a la festa.
I no cap dubte en aquest sentit, que
és la falla dels “Set pecats capitals”, de
Vicent Benedito —més coneguda com
la Falla de “La Tortà”— plantada al car-
rer de Comte Salvatierra al 1931 i gua-
nyadora del primer premi de totes les
categories, qui ve a marcar una fi ta en
el lent camí renovador a recòrrer en la
construcció del monument.
A hores d’ara i després de passar per
sucessives etapes, la substitució molt
generalitzada en aquest de l’antic mo-
delat i el cartró pel poliutereno expan-
dit, més conegut com a “suro blanc”,
acompanyat per les noves tècniques de
disseny per mor dels ordinadors i de-
més, ha vingut a abaratar considerable-
ment el treball dels artistes, els quals és
ben cert que no ésser així, no hi podrien
plantar molts dels grans monuments
actuals.
I al marge de la polèmica establida
sobre la contaminació i el seu possible
perjudici sobre el medi ambient, amb
diverses opinions enfrontades, fi ns i tot
per part dels tècnics experts en la ma-
tèria i sobre el qual no es pronunciem,
el que sí podem dir, a nivell personal, és
que amb la utilització del “suro” s’han
carregat l’espectacle de la “crema”. Ja
\ 29 \
sabeu, quan entre les llagrimetes de les
Falleres Majors i el so de la música, les
fl ames rojes de la falla cremant-se i les
seues guspires suraven per l’aire. Un es-
pectacle ben diferent de la fumaguera
negra que hui ens ofereixen.
Descomptat, però, aquest breu pa-
rentesi sobre la incorporació d’aquest
nou material, la primerenca renovació
del monument faller, com ja implícita-
ment hem assenyalat més amunt, ens
va arribar als començaments del segle
XX de la mà dels nous corrents i tendèn-
cies artístiques que aleshores afl oraven:
cubisme, art decó, surrealisme, pop…
les quals trobaren el seu refl exe als mo-
numents fallers. Tot i que cal reconèixer
que no massa nombrosament, atesa la
reconeguda aversió als canvis del món
de la festa i la seua tradicció conser-
vadora que pensem encara s’aguditza
més a hores d’ara.
Breument, no obstant, hi podriem
citar com a exemples d’aqueix tipus de
monuments artístics i renovadors, la
falla que Vicent Benedito va plantar al
Mercat Central l’any 1935, “Lo estran-
ger tot ho invadix”, amb clares infl uènci-
es cubistes, o la d’Octavi Vicent al 1954,
“La Festa Nacional”, a partir d’un esbós
de Salvador Dalí que Regino Más hi ha-
via rebutjat amb anterioritat.
Ja en temps més propers, l’arribada
de la democràcia va animar alguns ar-
tistes, com ara Manolo Martín o Miquel
Santaeulalia, a experimentar als seus
treballs una certa renovació estètica.
Sobretot als monuments plantats a la
plaça del País Valencià, on comptaven
amb el vist-i-plau municipal i assumien
per tant menys riscs.
I en aquesta mena de renovació inno-
vadora, per més que a alguns els semble
que a la fi les falles sempre hi són iguals,
caldria afegir la col·laboració d’artistes
de diferents àmbits del món de la cul-
tura, fi ns aleshores aliens a la festa o
almenys escassament interessats en
ella. Escriptors com ara Manuel Vicent,
modistos com Francis Montesinos o
Malen, dibuixants de còmics com Sen-
to Llobell o Ortifus, acreditats fotògrafs
com Francesc Jarque, etcètera.
El més clar exemple, però, d’artista
renovador en contínua evolució, és el
d’Alfred Ruiz, tot i que ell no es conside-
ra així. Per contra l’hem escoltat dir al-
guna vegada que “sense voler molestar
a ningú, hi són els altres els que han res-
tat endarrerits”, i al meu entendre amb
una certa dosi de raó, tot i que cal dir en
el descàrrec general d’aqueixos artistes
que en general és a la fi la comissió la
que impossa el seus criteris a l’hora de
contractar i ells, també és cert, estan en
el seu dret d’acceptar-ho o no.
“Artesà del foc” al capdavall, com el
va defi nir en una ocasió García Ariño, i
absent dissortadament de la nostra fes-
ta des del 2002, Alfred Ruiz ha tornat
enguany al tall a una comissió certa-
ment innovadora com és la de Corona,
per a alegria i satisfacció de tots aquells
que admirem el seu art.
Amb tot, el fet és que a hores d’ara
comptem a més a més amb un bon
grapat d’artistes, seguidors d’Alfred
en certa mesura i els quals no esmen-
tem perquè lamentaríem oblidar-nos
d’alguns d’ells, que tot i trobar-hi més
entrebancs a l’hora de signar contrac-
te per la seua forma d’entendre la falla
—també en el seu vessant crític—, no
en renuncien per això a la seua concep-
ció del monument.
I tant de bó al capdavall per a l’enriqui-
ment plural de la festa, que tant ells com
les comissions que els contracten, es
mantinguen fi dels a les seues idees.
« La democràcia va animar alguns artistes fallers a experimentar als seus tallers certa renovació estètica »
*Josep Vicent Bergón és faller i impulsor del concurs de Falles Innovadores i Experimentals.
/ 30 /
RUBÉN TELLO*
Sendes cap a la ‘ innovació’
“El nostre corrent artístic no es pot
defi nir perquè canvia i es multiplica
constantment”. Tristan Tzara
El concepte falla innovadora
és complex i en alguns as-
pectes contradictori. Amb
esta etiqueta s’engloben ca-
dafals d’infl uències diverses que tenen
en comú la intenció de pretendre trans-
formar la inèrcia que han assolit els
monuments fallers durant les darreres
dècades.
El fet de denominar estos cadafals
amb el terme d’innovadors i no amb al-
tres, igual o més discutibles, com, per
exemple falles modernistes o falles ex-
perimentals es deu, essencialment, a
la creació, i posterior consolidació als
darrers anys, dels premis d’innovació
que la Junta Central Fallera atorga al
cadafal que jutja més trencador. Ara bé,
este premi ens ha dut dos problemes.
El primer la marginació d’este tipus
de falles. El taló d’Aquil·les d’aquells
artistes i comissions que han decidit
apostar per anar més enllà d’allò con-
vencional sempre ha estat la no obten-
ció de premi o, en els millors del casos,
arreplegar un dels palets més baixets.
Per tant, l’existència d’este premi crea
l’excusa perfecta per deixar fora del
circuit més prestigiós, el dels premis
a les millors falles, estes falles i crea,
per tant, una categoria del tot marginal,
on, com una mena d’almoina, s’atorga
palet a algunes falles que han apostat
pel canvi.
Són, doncs, uns premis falsos, més
bé un càstig, que el que fan es perpe-
tuar l’èxit de les falles convencionals i
alhora poden crear la convencionalitat
dins la innovació, es a dir: Què és allò
més innovador? El que guanya el premi.
Doncs, elaborem una falla que seguis-
ca els paràmetres de la que ha guanyat
este concurs i d’aquesta manera aspi-
rarem a obtenir el primer premi.
I és que els premis, d’innovació o
no, són un perill ja que l’èxit marca, per
desgràcia, el gust de la gent, i a la vega-
da ens porta a la involució i l’estatisme.
El segon problema és l’expansió
d’una etiqueta, la de falles innovadores,
que en molts casos no s’ajusta del tot a
la proposta que ens ha plantat l’artista.
Els fallers són molt donats a copiar
les etiquetes de l’art com si els monu-
ments fallers algun cop s’hagueren in-
serit com una disciplina artística més
dins de l’ expressió del moviment artís-
tic en voga. D’aquesta manera amb una
innocent ignorància diem que una falla
és clàssica i resulta que aquesta ni por-Falla Marketing, d’Alfredo Ruiz (1996). El canvi a les falles és possible.
\ 31 \
ta columnes dòriques, ni jòniques, ni
corínties i ni de lluny fa referència a cap
tema mitològic o denominem com a
barroc un cadafal per destacar pel seu
detallisme o, fi ns i tot, el que és pitjor
igualem les falles clàssiques i les falles
barroques.
I pel que fa als cadafals innovadors (
per no embolicar la troca empraré este
terme encara que no el trobe adequat)
la nostra ignorància encara va a més i
ens atrevim a confondre, per exemple,
modern amb modernisme i assegurar
amb convicció que una falla és mo-
dernista perquè se n’ix del que estem
acostumats a veure, sense caure que el
modernisme és un moviment que nas-
qué a Catalunya fa poc més d’un segle,
que un cop triomfà allà s’expandí amb
timidesa a València.
Pot ser siga el modernisme qui ens
done la clau per arreglar este calaix
desastre que és la innovació, qui ens
ajude, no a etiquetar, perquè cauria en
l’error que crítique, sinó més bé a fer un
classifi cació dels camins que ens por-
ten cap a estes falles, a encabir-les dins
de diferents tendències cap a la trans-
gressió.
El modernisme, més que un movi-
ment artístic que pretenia trencar amb
el passat, fou un procés global de re-
novació d’una cultura en tots els seus
vessants. Els modernistes eren, ma-
joritàriament, joves fi lls de la burgesia
industrial i comercial catalana, que, una
volta acabada l’etapa d’acumulació de
capital després del triomf de la revolu-
ció industrial, produeix la primera for-
nada d’intel·lectuals i artistes i comen-
ça a consumir. Estos joves havien triat
l’art com a ocupació.
Mentre els joves veien l’art com una
ocupació professional, per a la burge-
sia, només era lleure i diversió, perquè
el fi ll havia, temps a venir, de fer-se càr-
rec del seu lloc dins l’empresa familiar.
D’aquí naix l’enfrontament entre el jove
artista i la societat burgesa capitalista
que li resulta tan poc agradable. Davant
este confl icte amb la societat hi ha tres
postures que deriven en tres tendènci-
es artístiques. En primer lloc la tendèn-
cia esteticista, en un segon la tendència
regeneracionista i per últim la tendèn-
cia naturalista.
Estes tres tendències podrien ser les
utilitzades per alguns artistes fallers
que intenten trencar amb els canons
fallers establerts. Són els tres camins
que ens podrien, perfectament, apro-
par cap a la cacarejada innovació:
TENDÈNCIA ESTETICISTA:
Dins d’aquest grup englobaren els ca-
dafals que es presenten com a refugi i
esperança dels esperits sensibles, ofe-
sos per una societat fallera insensible
a la bellesa i materialista. Contemplar
estes falles suposa l’evasió i els seus
artistes els considerem una mena de
sacerdots de la religió de l’art faller.
Una de les proclames dels seguidors
de les falles d’aquest bloc és, davant el
rebuig que reben estes falles per la gran
massa i pel sector ofi cial de la Festa Fa-
llera, el reconeixement social de la tas-
ca de l’artista, de la defensa de la seua
activitat creadora. Ninots de Federico Felici, un dels exponents de la tendència esteticista a les falles actuals.
/ 32 /
L’artista, doncs, produeix el més no-
ble producte de tots: el producte artís-
tic, de valor incalculable, infi nit. El pro-
ducte artístic es veu com un producte
de primera necessitat. La societat fa-
llera, normalment, bruta i capitalista,
no reconeix el treball d’este tipus d’ar-
tistes, però, estos artistes, realment,
s’han convertit en sacerdots que poden
convertir el món faller, mercantil i fenici,
en un món cultivat i sensible. Des d’este
punt de vista, l’artista no és un paràsit,
és el guia espiritual que ens condueix a
la veritat absoluta: l’art.
TENDÈNCIA REGENERACIONISTA:
Els artistes d’este tipus de falles par-
teixen de la idea de la mobilització, és
a dir, pensen que cal la participació de
l’intel·lectual per a contribuir al des-
vetllament ideològic necessari per a la
renovació de la societat fallera. L’artista
no s’ha d’aïllar sinó que ha de lluitar des
de dins com a guia i revulsiu de l’estat de
les coses. Esta tendència és secundada,
en general, per aquells que simpatitzen
amb moviments polítics d’esquerra: les
propostes d’Arrancapins o les de García
Nadal són un parell d’exemples.
TENDÈNCIA NATURALISTA:
Este bloc de cadafals es caracteritza
per un acostament de l’artista faller al
poble, este fet desemboca una espècie
de contradicció: estos artistes intenten
renovar però pouen les aigües de l’àni-
ma valenciana, per trobar l’autèntic ca-
ràcter, és a dir, s’acostaran a l’estètica
més o menys convencional i establerta.
No obstant, la visió estètica tradicional
no serà ara idíl·lica o folklòrica sinó amb
força crítica i amb pretensions d’uni-
versalitat.
De manera difícil a la història de l’art
ens podem trobar amb un moviment
artístic que haja trencat amb l’anterior
d’una forma radical i violenta sinó que
s’han succeït, un darrere de l’altre, com
una harmònica successió d’isoglosses.
El triomf del canvi estètic als cada-
fals, no obstant, s’ha de reconèixer que
es veu lluny. Hem de tenir en compte
que any darrere any són menys les pro-
postes de tarannà innovador que veiem
plantades al carrer. Als últims anys han
estat comissions de seccions baixes
les que han apostat per esta fórmula.
Algunes, potser, sense creure’s el que
han plantat a la seua demarcació, amb
la intenció d’eixir de l’anonimat i de
convertir-se en meca d’un públic que
representa una immensa minoria.
Els monuments milionaris de la sec-
ció especial, tot i que des de l’aparició
de Nou Campanar no lluiten, aferrissa-
dament, pel primer premi, no deixen de
plantar any rere d’any el mateix tipus de
falla ignorant altres possibilitats estèti-
ques. Fins i tot les comissions falleres
que participen amb els pressupost més
baixos d’esta secció, demarcacions que
malgrat competir a la màxima catego-
ria no atrauen en massa al públic.
Per tant el camí cap a un canvi d’es-
tètica al món de les Falles tan sols pot
iniciar-se amb la tendència naturalis-
ta, cal convèncer al públic emprant
allò que li agrada, allò que entén, del
fet que altres fórmules són possibles.
Una vegada assolit este objectiu, es pot
virar amb èxit cap a les altres dos ten-
dències. Es pot, perquè no, aplegar al
triomf de la innovació. Ara bé, cal tenir
en compte que un cop açò es donarà,
si és que es dona, estes falles deixari-
en d’esser innovadores i es convertirien
en convencionals. La innovació no ha
d’aturar-se, ha de convertir-se en con-
tinua evolució.
« El triomf del canvi estètic als cadafals es veu lluny, cada any són menys les propostes de tarannà innovador »
*Rubén Tello és fi lòleg i membre de l’ADEF.
\ 33 \
Falles sense ninotsRUBÉN TELLO/FERNANDO MORALES
En un espai tan divergent com
és el de les Falles, on hi ha mil
i un gustos i opinions, la crí-
tica és freqüent. Mai el pots
agradar a tothom, això ho tenim més
que assimilat. En alguns casos trobem
critiques lloables, en altres, però, una
crítica negativa resulta positiva perquè
et fa veure el teu error i et rellança cap a
la senda adequada. Però, hi ha vegades
que la crítica és inacceptable perquè no
està sostinguda per uns arguments jus-
tifi cats, sorgeix del mer esport de des-
truir per destruir, del vil vici humà de fer
mal per fer mal. Este tipus de crítica no
ajuda. Este tipus de crítica t’enrabia, no
la toleres i t’incita a una resposta que,
gairebé sempre, du a una discussió
gens amigable.
Després de les Falles de 2007, a la
cartellera Falla Crítica, publicació que
ens sembla una de les idees editorials
més encertades dels darrers anys i en
la que col·laborem amb entusiasme els
autors de l’escrit que teniu entre mans,
trobàrem una mostra d’este tipus de
crítica enderrocadora. Així podíem lle-
gir l’opinió d’un crític col·laborador que
assegurava que la nostra proposta de
la mamella de Berlanga semblava un
contenidor de fem pel fet de no exhibir
cap ninot.
Davant opinions d’este tipus, no et
queda un altra sortida que la defensa
de la llibertat d’expressió i estètica en
l’art de les falles. Defensa que no cal
portar molt lluny per cercar el primer
argument que la sostinga.
Si busquem en un diccionari l’eti-
mologia del terme “falla”, troba-
rem la paraula “foguera”. És
a dir, i no cal més que re-
córrer al tòpic, una falla
és qualsevol cosa que
es planta per ser cre-
mada la nit de Sant
Josep. Fet que que-
dà ben demostrat
al nostre cas i que
resta lluny d’un
contenidor que,
si no anem er-
rats, és un recipient on es llença el fem i
que, malgrat les continues bretolades a
les que estem, desgraciadament, acos-
tumats, mai es crema.
Per altra banda, si fem una tímida
aproximació als origens de les falles,
descobrirem que la forma primitiva
d’estes són els parots que els fusters
cremaven per celebrar la festivitat del
seu gremi. Estructures que no presen-
taven ninots i que sempre han estat
considerades falles, sinó no es poden
sostenir, per exemple, teories com
la de Soler Carnicero que li atri-
bueix una antiguitat de més
de cinc-cents anys a la nos-
tra festa.
Les falles eren parots
que, en un moment inde-
terminat de la història,
evolucionaren cap a
composicions on apa-
reixia, per fi , un ninot
penjat i suspés a l’aire
o, bé, plantat al mig
del carrer sobre un
nim més
trobem
erò, una
a perquè
ça cap a
vegades
erquè no
ents jus-
de des-
mà de fer
rítica no
rabia, no
sta que,
iscussió
007, a la
ació que
ditorials
nys i en
asme els
re mans,
tipus de
contenidor de fem pel fet de no exhibir
cap ninot.
Davant opinions d’este tipus, no et
queda un altra sortida que la defensa
de la llibertat d’expressió i estètica en
l’art de les falles. Defensa que no cal
portar molt lluny per cercar el primer
argument que la sostinga.
Si busquem en un diccionari l’eti-
mologia del terme “falla”, troba-
rem la paraula “foguera”. És
a dir, i no cal més que re-
córrer al tòpic, una falla
és qualsevol cosa que
es planta per ser cre-
mada la nit de Sant
Josep. Fet que que-
dà ben demostrat
al nostre cas i que
resta lluny d’un
contenidor que,
si no anem er-
Per altra banda, si fem una
aproximació als origens de le
descobrirem que la forma p
d’estes són els parots que elss
cremaven per celebrar la festiv
seu gremi. Estructures que no
taven ninots i que sempre ha
considerades falles, sinó no es
sostenir, per exemple, teor
la de Soler Carnicero qu
bueix una antiguitat
de cinc-cents anys a
tra festa.
Les falles eren
que, en un mome
terminat de la
evolucionaren
composicions o
reixia, per fi , u
penjat i suspés
o, bé, plantat
del carrer s
\ 33 \
/ 34 /
munt de trastos vells. Emballestat, que
al seu torn, evolucionà a mitjans del
segle XIX cap a la falla artística, model
amb el que aparegueren les escenes de
ninots.
Deixant darrere els orígens dels ca-
dafals, hem pogut vore com les propos-
tes de Mossén Sorell-Corona de l’any
2006 i 2007 no presentaven cap ninot,
però este fet no és insòlit al món dels
cadafals. Ja durant l’època de la irrup-
ció i consolidació de la falla artística te-
nim notícies de cadafals sense ninots.
Així a Las Fallas d’Enric Soler i Godes
es pot observar un gravat d’una falla de
l’any 1860 en la que no s’aprecia cap ni-
not o la fotografi a del cadafal de la Pla-
ça de la Pilota al 1898 on l’únic element
fi guratiu és el remat, fet que també es
dona a la instantània del monument fa-
ller que es plantà tres anys abans a la
mateixa demarcació. Sense eixir d’esta
publicació, tampoc se’ns notifi ca, cosa
que sí passa amb l’explicació de la resta
de les falles, l’aparició de cap ninot als
cadafals que es plantaren al carrer del
Repés als anys 1871 i 1872.
Fins i tot, no cal anar tan lluny en el
temps per trobar falles sense ninots,
dos cadafals commemoratius com
són els que es plantaren amb motiu de
les Olimpíades de Barcelona i la Copa
Amèrica de Vela de València, realitzats
per Manolo Martín, pare i fi ll respecti-
vament, són bona mostra. Un altre dels
Martín, Ferran, ha plantat dues vegades
dos propostes absentes de ninots a la
Plaça d’Espanya. “Sacrilegi” que també,
entre d’altres, ha perpetrat Carlos Orts
al monument que construí per a la co-
missió del Pes de la Fulla de Carcaixent
a l’any 2006 o que, de volta en quant,
violen els fallers d’Arrancapins amb els
seus muntatges i els de Cadis-Retor
Femenia amb la seua visió ninotaire bi-
dimensional. Inclús, podem afegir que
l’arribada de la megafalla milionària
ha reduït la proporció de ninots, en lloc
d’augmentar-la, envers l’acumulació
d’un munt de contraremats que asse-
guraran, anys a venir, força contractes
de falles de poble i de secció baixa.
L’eliminació del ninot, per altra ban-
da, és un comportament que s’argu-
menta per si mateix quan els ninots
perden la seua funció. Se suposa que el
ninot hauria de contar coses, hauria de
comunicar. En canvi estem veient com,
progressivament, sobretot a alguns
macroprojectes d’art efímer, el ninot es
queda mut davant un públic que només
busca l’espectacle. Presentar uns ni-
nots mutilats de sentiment, censurats,
apolítics i que només conten allò de la
societat més banal i ximple, en el con-
text de la societat actual, de vegades
sembla tot un despropòsit. Renunciar
al ninot per comunicar coses és una
opció tan vàlida com quan els poetes
decidixen prescindir de la mètrica i llan-
çar-se al vers lliure.
La societat evoluciona. Les falles i els
ninots, com a produccions d’una socie-
tat, també ho fan. El ninot que trobem
hui, de suro i realitzat, cada cop en més
casos, mitjançant l’ajuda de programes
informàtics és el resultat d’una conti-
nua mutació. És peça d’una industria
en cadena. És reproducció fi del de la
porcellana decorativa. En molts casos,
però, no és ni tan sols ninot i es queda
en maniquí comercial.
Tot canvia, tot evoluciona. Fins i tot
aquells que criticaven amb veu forta i
alta l’aplegada dels cavalls blancs a les
Falles i hui s’han erigit com a orgullosos
xòfers que tiren de majestuosos carru-
atges plens de superbs corsers blancs.
Primer so, després arre.
« L’eliminació del ninot és un comportament que s’explica quan els ninots perden la seua funció: comunicar »
Foto pàgina anterior: falla Història d’una Mamella, basada en una idea del director Luis G. Berlanga.
\ 35 \
Falles i Art40 anys transitant per la frontera
TONO HERRERO*
L’Associació d’Estudis Fallers
va rebre l’encàrrec de comis-
sariar un exposició sobre Fa-
lles dins de la celebració del
40 aniversari de la Universitat Politècni-
ca de València. L’exposició, organitzada
pel Vicerectorat de Cultura, tenia com a
premissa fi car en relació el món de les
Falles amb aspectes identifi catius dels
estudis de la Universitat Politècnica.
Va ser evident que des d’un primer
moment coincidíem tant l’ADEF com el
Vicerectorat que la relació de les Falles
amb les Belles Arts era el tema que
havíem de desenrotllar. L’exposició es
complementaria amb la proposta de
realitzar una instal·lació per a cremar,
que es comportara com una falla, o que
directament ho fóra, i que nosaltres
hem donat a batejar com a Instal·lació
Efímera Combustible.
A l’hora de plantejar un marc teòric
sorgia la disquisició sobre si el disseny
i construcció de falles poden ser o no
considerats un art, i com a tal, motiu
per a un projecte d’exposició en què
artistes fallers puguen dialogar sense
complexos amb artistes plàstics con-
temporanis. Perquè sense més decisió
que la nostra arbitrària actuació com a
comissaris, podríem realitzar una bona
exposició, però sense discurs en què
poguera recolzar-se i, per força, més
incompleta del que ara és.
No bastava, en termes fallers,
d’apuntar-nos al concurs de falles inno-
vadores i anar soltant noms ni, d’altra
banda, justifi car-la de forma clàssica.
Haguera sigut entrar en les eternes di-
cotomies d’art popular o art culte, d’art
o artesania, de la seua existència com
a categories taxonòmiques prèvies o de
la seua inexistència, com a producte de
l’aplicació d’una teoria de l’art apropi-
ada a cada cas. Triant una opció, està-
vem sempre abocats al fracàs.
El nostre objectiu va ser buscar unes
pautes recognoscibles sobre les quals
construir un discurs de relació entre les
Belles Arts i les falles en què no neces-
sitàrem una dissertació nascuda des
del punt de vista de la teoria de l’art a
debat. Havíem de partir d’una anàlisi
en què fóra necessària la intervenció
d’ambdós mons.
Va sorgir la metàfora de la frontera
i les seues porositats com un punt de
partida extret dels escrits de Vicente
Aguilera Cerni sobre els canvis succeïts
en l’art espanyol de la dècada dels sei-
xanta, en els que afi rmava que la dèca-
da dels seixanta representa, per a l’Art,
El Vicerectorat de Cultura de la UPV plantejà una exposició de diàleg entre art i falles
/ 36 /
la ruptura de les fronteres imposades
pel franquisme.
Si resultava innecessari el debat so-
bre l’“artisticitat” de l’art, era necessari,
no obstant això, demostrar en les falles
una vocació artística que es justifi que
des d’una perspectiva tant històrica
com funcional. I així, fi nalment, en igual-
tat de condicions entorn de la voluntat
artística d’ambdós mons –un museístic
(etern i sacre) i un altre del carrer (efí-
mer i festiu)– veure si hi ha una frontera
que òbviament no és una defi nició tan-
cada, sinó que servix de marc teòric.
Una observació quasi-empírica que els
constructors i dissenyadors de Falles es
comporten a vegades, quant a concep-
tes i formes, com el món artístic que els
rodeja, i que apel·len voluntàriament, –I
s’acosten conscientment– A una cate-
goria de “artisticidad” i de proximitat
als supòsits creatius de les Belles Arts.
Cabia per tant el contrari, l’altre costat
d’esta frontera que es defi niria com la
intervenció des de la part intel·lectual
de l’art en el món de les falles, i l’as-
sumpció pels quals així procedixen de
supòsits estètics o funcionals de les
mateixes.
PERSPECTIVA TEMPORAL
El seu punt cronològic ens situava a
més en el moment històric en què la
nostra frontera i la creació de la Univer-
sitat Politècnica de València convergi-
en; en un temps de “desenvolupisme” i
tant educatiu com econòmic. Per a les
falles, els anys 60 és l’època del relleu
generacional dels artistes punters de
la postguerra. Els fi lls de Regino Mas.
Però el seu lloc en els llibres d’història
ve assenyalat més per la revolució ma-
terial que va signifi car la utilització del
cartó que pel qüestionament per part
d’esta nova generació dels supòsits es-
tètics impostos.
Esta època de desenvolupisme és
també el germen del gegantisme i l’ex-
pansió per la ciutat del fenomen festiu, Planificació de l’exposició a les sales del Vicerectorat de Cultura de la UPV.
\ 37 \
circumstància que, lluny d’afavorir el
desenrotllament d’un cert gust per l’ar-
tisticitat i l’exclusivitat, va obligar al ta-
ller de l’artista faller a haver de comen-
çar a utilitzar recursos constructius,
organitzatius i econòmics més propis
de la indústria que de l’art.
El fet és que, siga per imposició del
sistema, per la distorsió a què porta,
o siga per devoció estètica (eixa és un
altra anàlisi), pràcticament tots els
artistes punters d’estos anys continu-
en reproduint els mateixos esquemes
constructius que els mestres de la ge-
neració anterior.
Han crescut de la mà de la institució
gremial, instaurada des de 1945, i són
en gran manera alumnes avantatjats
que han aprés l’ofi ci a l’ombra d’aquells
que en els anys 40 i 50 havien encunyat
la denominada per alguns teòrics “falla
monumental” (alguns teòrics parlen
de “falla barroca”, i tal vegada siga esta
l’opció més forta). Potser una anàlisi
més acurada permeta parlar d’una cer-
ta “sofi sticació”, però la continuïtat en
esta generació en referència als seus
resultats academitzants i classicistes
és indiscutible.
Al contrari, en el camp de les arts
plàstiques, és el moment d’una revo-
lució en què sorgixen les personalitats
que suposaran un impuls a la conside-
ració internacional de l’art realitzat a
Espanya. És el moment de l’eixida de
l’art espanyol a aparadors internacio-
nals com les Biennals de Venècia i São
Paulo en els anys 57 i 59. A València, és
temps de Vicente Aguilera Cerni, del
sorgiment de grups com Parpalló, de
les experiències encunyades entorn de
la denominada “Crònica de la Realitat”
amb Genovés, Canogar, Equipo Reali-
dad i Equipo Crónica com a ariets.
CORRELACIÓ ENTRE ART I FALLES
El desenrotllament de la contempora-
neïtat artística espanyola contrasta en
esta època amb el paradigma estètic
historicista i caduc de l’imaginari col-
lectiu de les falles. Mentres que l’art
espanyol “aconseguix la normalitat”, el
sistema de producció industrialitzat, la
rígida estructura professional, l’estan-
dardització del gust impulsat des de
les institucions per mitjà dels premis i
les condicions del mercat que articulen
l’activitat plàstica de les Falles són al-
guns dels múltiples elements que van
contribuir a un divorci gradual entre
l’univers dels estudis tècnics ofi cials i el
món faller.
Una generació després, s’ha fet evi-
dent una certa incomprensió mútua i
un allunyament institucional, que van
separar encara més el món de la cre-
ació i construcció de falles i l’àmbit de Les obres del col·lectiu Equipo Crónica, exemple de l’art espanyol que s’exportava a principis dels 60.
/ 38 /
les Belles Arts, i va obligar els seus ac-
tors a prendre partit.
El perquè és opinable. Per l’abast
d’una normalitat, segons els crítics
d’art, o per la degeneració de l’art
contemporani, segons els amants del
classicisme. Però per a nosaltres era
evident l’existència d’una llunyania ge-
neral de les estructures de producció i
de l’ambició estètica que separa el món
de les arts plàstiques enteses en el seu
sentit més benjaminià, cultual i sacre, i
el de la creació i construcció de falles.
Localitzada la frontera i el seu inici,
venia llavors la recerca d’aquells actors
que van intentar unir ambdós mons,
que van negar l’existència de la frontera
o que, perceptors de la mateixa, van vo-
ler estar pròxims a ella allí on van pen-
sar que estaven. Els que “van transitar
per la frontera de les falles i l’art” i que
establixen, en realitat, un nou territori.
Aquell en què la cultura específi cament
fallera i la cultura genèricament artísti-
ca, se superposen parcialment.
Qualsevol límit net que establim so-
bre eixe territori serà arbitrari, encara
que la diferència existisca. La riquesa,
al contrari, d’eixe territori cultural de
superposició consistix en el fet que per-
met l’intercanvi i la permeabilitat entre
ambdós mons.
Un territori fronterer i permeable,
boirós, amb artistes tant fallers com
plàstics que aspiren i intenten reivindi-
car el potencial artístic de la construc-
ció de falles, que “viatgen” als marges
dels seus respectius sistemes i que,
sens dubte, enriquixen la diversitat de
la festa de les falles. Les conegudes, en
general, falles innovadores.
REIVINDICAR ALLÒ MINORITARI
És esta sempre una història menor i
quasi marginal tant per al paradigma
estètic de les falles de València, on els
artistes fallers moltes vegades han de
suportar l’etiqueta de malditisme, com
per als artistes plàstics, que intervenen
en elles de forma ocasional quan no aca-
ben per renegar de la seua intervenció
en un àmbit com el de les comissions
falleres, institucions amb pautes molt
diferents de les dels agents culturals
(museus, col·leccionistes, galeries).La maqueta del tòtem que dissenyà Miquel Navarro forma part de l’inventari de l’exposició.
L’exposició recerca els límits entre la cultura de l’art i la cultura de les falles i s’endinsa en el territori que compartixen
\ 39 \
Però per això mateix podem reivin-
dicar la importància d’allò minoritari.
La intrahistòria de les Falles afi g ma-
tisos i canvis en la forma de construir
falles de les generacions posteriors a la
de Regino Mas, però dóna per assen-
tat un paradigma estètic (verticalitat,
grandiositat, virtuosisme formal, aca-
demicisme kitsch) que qualsevol crític
d’art amb un ventall d’estils major en la
cartera, a males penes percep.
Però els individus, amb tot, no ro-
manen tan rígids com les estructures.
Res més establida esta frontera, sorgix
la fi gura singular de Ricardo Rubert.
Rubert i els seus mínims suports tenen
clar que tant la nova generació d’artis-
tes com la imponent presència crepus-
cular dels “grans mestres” com Regino
Mas acosten la situació bàsicament a la
repetició de recursos formals anteriors.
I, per descomptat, tenen molt clar que
les Falles estan perdent el tren de la
modernitat estètica. Un document de
vital importància per a explicar açò, i re-
cuperat per a la mostra, és la carta que
el president de la Falla Mercat Central
va escriure en 1962 a un Ricardo Rubert
abatut pel fet de ser contínuament un
rebutjat dels premis.
Rubert és l’exemple que des del ma-
teix moment en què podem establir
l’existència d’una frontera, sempre hi
ha un avançat que la fa porosa, i que
la història de les falles està esguitada
d’artistes que prenen consciència de
la seua existència com a creadors es-
tètics i violenten eixe paradigma: bus-
quen el límit.
Els graus de radicalitat són varia-
bles. Uns, conscients de la seua neces-
sària relació comercial amb l’estatus
quo però coherents amb les seues ide-
es, com Daniel Jimenez Zafrilla; i altres,
de forma innegociable des de supòsits
plenament ideològics i estètics com
Alfredo Ruiz. Alguns van experimen-
tar des de la creació col·lectiva i baix
fonaments postmoderns, com Manolo
Martín López; i diversos més, com Ig-
nacio Ferrando, fan de la defi nició d’un
llenguatge propi i personalíssim la seua
forma de reivindicar-se. Manolo Martín
Huguet o Víctor Valero veuen en el pop
o el còmic un llenguatge que pot con-
ciliar l’aparent necessitat fi gurativa de
les falles amb la modernitat. Hi hau-
rà opcions, com la de Vicente Almela,
que s’establiran en pressupostos eco-
nòmics i mediàtics més modestos per
a desenrotllar un llenguatge propi en
condicions controlades i sense exces-
La mostra recull un inventari de raons i formes de violentar el paradigma faller clàssic
Falla ...I la gent passa, d’Alfredo Ruiz, en 1993 per a la comissió Esparter-G.V.Ramón y Cajal.
/ 40 /
sives ingerències. En defi nitiva, exposar
un inventari de raons i formes de violen-
tar el paradigma clàssic, academicista
i tradicional de les falles de València.
Plantejar per tant, no una exposició de
persones, sinó una exposició de fenò-
mens al voltant de la innovació.
A l’altre costat, agents de la cultura
contemporània, artistes plàstics, es-
criptors, dibuixants o pintors percebran
el valor creatiu i cultural de les falles i
participaran d’elles inclús a costa de sa-
ber-se en un ambient que no els és pro-
pi. Manuel Vicent farà un guió escrutat,
com a autoritat, per vaporosos literats
ratpenatistes. Miquel Navarro exposa-
rà les seues formes al juí d’un jurat de
falles per a “entrar” en concurs. Óscar
Mora plasmarà el radicalisme formal i
conceptual de l’art contemporani sense
cap tipus de complexos davant de “con-
sumats sorollistes”. I gent com Ortifus
participarà, sense complexos, de la idea
que açò és bàsicament una festa i que
els seus nassuts personatges de còmic
tenen, per dret propi, un lloc en ella.
Donada per impossible l’exhaustivi-
tat, el contingut del nostre projecte va
xocar fi nalment amb dos problemes
que mesclen el tècnic amb el teòric.
El primer assumix que en l’exposició
tenen cabuda molts més artistes fallers,
escultors i dibuixants, que lamentable-
ment queden fora en la nostra idea de
“explicitar” amb objectes este inventari
d’efectes –parafrasejant McLuhan–, ja
que l’espai de les sales del Vicerectorat
de Cultura és limitat i solapen o repro-
duïxen formes d’intervindre al voltant
de la frontera semblants a les d’altres.
Per això hem de reconéixer ja indefecti-
blement que, quant a noms, l’exposició
és necessàriament incompleta, perquè
són tots els que estan, però ni de bon
tros estan tots els que són. Queda per a
l’anàlisi més profund del catàleg la jus-
tícia de la seua referència i la seua pre-
sència testimonial en els audiovisuals.
L’altre problema ha sorgit de la prò-
pia essència de les falles com un mate-
rial documental eminentment efímer
d’arrel. Si accedir a la materialitat de
l’esbós és complex, el fet que la falla
siga un artefacte que es crema invalida
la possibilitat de “triar” aquelles peces
dels últims 40 anys que poguérem con-
siderar més interessants per al nostre
discurs. Senzillament ja no existixen. Escultura d’Alfredo Ruiz per a la falla Ditirambe en roig, Quart-Palomar, 2001.
\ 41 \
Presentar estes obres com a avant-
guarda d’una certa idea de fer falles és
una possibilitat, i presentar-les com a
exemple d’algunes de les més radicals
també, però pretendre que en ella esti-
guen totes seria enganyar a l’especta-
dor. Simplement, és impossible.
EL CONCEPTE DE L’EXPOSICIÓ
Per això, el contingut expositiu de “Fa-
lles i Art: 40 anys transitant per la fron-
tera” ha de ser eminentment discursiu,
lluny d’una típica exposició d’art. Els
objectes, d’indubtable valor artístic per
a nosaltres, se supediten més al discurs
global que al valor intrínsec dels matei-
xos. I la necessària adaptació a esta re-
alitat (no podem fer una exposició dels
objectes artístics més importants de
les falles si estos no existixen ja majori-
tàriament) ens va obrir la possibilitat de
realitzar una Instal·lació Efímera Com-
bustible (IEC) que lluny de comportar-
se com un element estrany s’emmarca
en la mateixa exposició i servix per a
augmentar este inventari.
La nostra IEC no és una proposta
abstracta, ni revolucionària. Si en el
carrer es comporta com una falla, des
de dins és una part de l’exposició que
intenta arreplegar de forma senzilla
alguna de les característiques que pa-
reixen separar ambdós mons. Per això
l’IEC està partida en dos per una línia
fronterera.
En defi nitiva, un projecte de les dife-
rents formes, conceptes i intents dels
actors de l’una i l’altra part per a apro-
ximar-se a un món, que donada l’espe-
cialització existent hui en dia, els sol ser
desconegut, si no hostil. Gent que, des
de la ruptura de fronteres artístiques
dels anys seixanta, volgué transitar per
una frontera.
Frontera que es percep nítidament
quan els supòsits d’ambdós mons es-
tan més allunyats (ningú equipararia
un Velázquez a una falla de “Tercera B”
realitzada amb criteris de fabricació en
sèrie), però que, quasi caricaturitzant
Walter Benjamin, es difumina confor-
me intuïm la seua pròxima presència,
per llunyana que puga estar.
*Tono Herrero és historiador d’art, llicenciat en Belles Arts i membre de l’ADEF.
Projecte de planificació museogràfica de l’exposició “Falles i Art: 40 anys
transitant per la frontera”.
/ 42 /
\ 43 \
Converses amb caminantsEntrevistes realitzades per Fernando Morales i Rubén Tello
/ 44 /
Manolo Martín Huguet
El taller que obrí portes a l’art
Falla Tota pedra fa paret de Manolo Martín Huguet, inspirada en una obra d’Equipo Crónica. Bisbe Amigó-Conca, 2005
Manolo Martín, el funda-
dor del taller, va faltar
després de les Falles de
2005. Deixa per a les
pàgines de la història de la festa una
llarga trajectòria (des de 1971) d’art efí-
mer amb enriquidores col·laboracions
d’artistes i il·lustradors de renom.
Sento Llobell, Ortifus, Luis García Ber-
langa, Miquel Navarro, Manolo Valdés,
Sigfrido Martín, Chema Cobos o Fran-
cis Montesinos van ser algunes de les
persones que s’acostaren al seu taller
i, amb Martín, idearen projectes fallers
conjunts. Alguns es van fer realitat a la
Plaça de l’Ajuntament o per a la comis-
sió Na Jordana. D’altres es quedaren en
projecte. I alguns projectes extraordi-
naris, com l’escultura de La Dama Ibera,
han pres forma plàstica sense el sentit
efímer tan especial que caracteritza les
expressions falleres.
Manolo Martín Huguet, fi ll i alumne
avantatjat, va heretar la nau i també la
mentalitat de plantejar falles obertes
/ 44 /
\ 45 \
a l’art, obertes a gent aliena a la repe-
titiva estètica fallera. Debutà en 2004,
amb la comissió de Bisbe Amigó-Con-
ca. Ja ha plantat quatre treballs, tots
ells inspirats en el món de còmic, de la
il·lustració contemporània i inclús ha
construït una falla arran d’una inspira-
ció d’Equipo Crónica. I és que, per a ell,
les falles també poden ser pop-art.
“Les idees naixen —perquè així ho
hem respirat des de sempre— pensant
en aportar alguna cosa diferent. Habi-
tualment les falles redunden molt en
els mateixos temes. Nosaltres intentem
que la crítica tinga un contingut social,
perquè el carrer és un fòrum per a la
gent i és necessari parlar de la societat.
A nivell d’estètica, l’art modern és una
cosa que no és gens usual dins les fa-
lles, per a mi és com una obligació trac-
tar de fer allò que no es fa”, assegura
Manolo Martín, des del seu despatx.
Manolo conta amb tres germans que
també es dediquen a l’art faller; Ferran,
José Luis y Marcos. Tots ells independit-
zats del taller, també han intentat plan-
tejar falles pròpies amb un estil fresc i
molt crític amb els temes socials.
Per a ells fer falles diferents a la res-
ta, falles que beguen de l’art contempo-
rani, no és tan difícil ni tan arriscat com
pensa la gent. “A mi em resulta una acti-
tud més còmoda del que puga semblar.
He tingut la sort que les comissions per
a les que he treballat no s’agobien pel
premi. L’entorn sempre intenta presio-
nar, però jo intente agradar a mi mateix
i fer el que em naix”, declara Manolo
Martín, que és el que més lluny (d’entre
els germans) ha aplegat a nivell de pre-
mis: en 2007 aconseguí un tercer pre-
mi de la categoria Primera A, i dos anys
abans aconseguí plantar una proposta
polèmica i políticament incorrecta dins
la secció Especial, per a la falla Avingu-
da de la Malva-rosa-Ponz-Cavite.
“Quan vaig plantar la falla de Bisbe
Amigó-Conca de 2004 va ser tot un
èxit, vaig rebre cridades de moltes co-
missions, fi ns i tot de la secció Especial.
Per tant, fer el que faig no provoca re-
buig en les comissions falleres”, explica
Martín, que no ha perdut clients per
oferir una producció artística amb se-
gell de la casa.
No obstant, els mèrits no són només
d’ell. Ell pensa i dissenya des de la tau-
la, però baix, al taller, un ample equip
« Per a mi és una obligació tractar de fer allò que no es fa, així em sent més còmode »
Coronament de la falla El joc de la vida, en 2007 per a la falla de la plaça Bisbe Amigó.
Depredadors al Marítim, la falla sobre la política de la construcció que plantà Manolo Martín a la Malva-rosa (2005).
/ 46 /
de professionals treballen en la manu-
factura de cada peça. Art i artesania,
una vegada més, van de la mà. “Per a mi
les falles són art. Una altra cosa és que
tots els artistes siguem artistes. Jo em
considere més artesà que artista. Però
el món de les falles no hauria de mirar
d’esquenes al món de les Belles Arts,
l’arquitectura, el disseny, etcétera. Mon
pare va ser qui va permetre que molta
gent de la cultura i de l’art no donaren
l’esquena a les falles, sinó que partici-
paren d’elles. Els projectes amb Chema
Cobos, Sigfrido Martín o Sento Llobell
són una mostra”.
Els ninots de Manolo Martín Huguet
esclaten al carrer amb jocs visuals que
permeten fer crítica de temes de políti-
ca internacional, cultura o societat. Es
tracta de ninots actuals. Per a Mano-
lo el ninot encara té molta vida, però
tampoc és imprescindible per a contar
coses. “Jo conte moltes coses amb ni-
nots. El etern problema de les falles és
que estem sempre qüestionant el que
es pot fer i el que no, el que s’ha de fer
i el que no s’ha de fer. En el moment en
que desapareix el jurat guanya impor-
tància l’expressió individual en l’espai
públic, i ahí té cabuda tot. En el cinema
una pel·lícula deixa de ser vàlida quan
prescindix dels actors? I una falla? Per
què les falles sense ninots no poden ser
falles? Per què les falles del meu germà,
Ferran Martín —alguna d’elles sense ni-
nots— no poden ser falles? Clar que po-
den”. Així demostra que està convençut
del treball que presenta.
“El ninot s’ha relaxat. Les falles no
passen pel seu millor moment de con-
tingut social. A nivell d’estètica hi ha
molta gent que s’està atrevint amb co-
ses, però a nivell de contingut és com
si tingueren altres preocupacions. Clar,
que s’ha de dir que tampoc és un mo-
ment de massa compromís social.” Ma-
nolo Martín explica així que la majoria
dels ninots ja no siguen tan polèmics
com ho foren en altres temps. Els seus
ninots, però, mantenen viva l’esperit de
denúncia i el compromís amb els movi-
ments socials.
DEL CARRER A LA GALERIA
Durant l’estiu de 2007 la Fundació Xi-
rivella presentà una exposició mono-
gràfi ca sobre l’obra de Manolo Martín
López, el pare de la saga. Els treballs
per a falles es conjuminaven perfecta-
ment amb maquetes i instal·lacions per
a projectes de fora de l’àmbit faller. La
La Dama Ibera, una escultura pública dissenyada per Manolo Valdés i executada per Manolo Martín.
« El etern problema de les falles és que estem qüestionant el que es pot fer i el que no »
\ 47 \
gent que visitava l’exposició i desconei-
xia l’art efímer de les falles eixia amb
una imatge molt millorada d’este ves-
sant artístic tan menyspreuat pel món
de la cultura.
Manolo Martín pensa que la situació
que es donava era peculiar. “Es curiós
que es valore més com a art el treball
de mon pare quan està a una exposició,
en una fundació d’art, que quan està al
carrer. Mon pare era un artesà al servei
de l’art, però ell feia les seues coses
com les fa un artista. I es donava una
contradicció. Ell deia que era un artista
quan aplegava a sa casa, però quan tre-
ballava al taller era un artesà, treballant
amb col·laboradors que ell considerava
artistes amb majúscules.”
I és que pare de la família va treballar
colze amb colze en projectes de Manolo
Valdés, Xavier Mariscal i Miquel Navar-
ro, tres dels més reconeguts escultors
contemporanis que València ha expor-
tat a la cultura internacional.
Altres treballs destacats de Manolo
Martín López van ser les falles planta-
des a la Plaça de l’Ajuntament de Va-
lència. En 1986, Una estoreta velleta,
va aportar a la plaça la frescura dels ni-
nots dissenyats per Sento Llobell. Des-
prés, en Projecte per a una falla (1987)
va contar amb la participació del guio-
nista Manuel Vicent, el dissenyador de
moda Francis Montesinos i, de nou, el
dibuixant Llobell. L’última incursió en
la falla municipal va ser en 1988, amb
la falla Lo tenemos todo debajo, on el
dibuixant Ortifus aplicà la seua sàtira
mordaç a les troballes que apareixien al
subsòl de la ciutat.
El fi ll de l’autor d’eixes obres hui pen-
sa que la situació de la falla de la Plaça
de l’Ajuntament hauria de canviar. “Si
n’hi ha alguna falla que, amb tots els
condicionants, hauria d’apostar per
la cultura i obrir-se al món que està
d’esquenes a les falles és la de l’Ajun-
tament. Ara aquesta falla és una opció
més, com si competira en secció Espe-
cial amb poc de pressupost. I és una
llàstima, perquè podria aportar frescu-
ra”. Sens dubte, el taller de Manolo Mar-
tín estaria capacitat per a fer-lo.Esbós de la falla municipal de 1987, Projecte per a una falla, amb guió de Manuel Vicent.
Manolo Martín Huguet va nàixer en 1966. Des de ben xicotet va passar pel taller del pare, on va aprendre les tècniques de l’ofi ci. Però, una vegada va haver de triar estudis, optà per la carrera d’Enginyeria Industrial. Paradoxalment no va exercir mai. Des de 2005 és el responsable de la fi rma El Taller de Manolo Martín, que produïx falles, però també nombrosos encàrrecs artístics. Forma part del col·lectiu Caballo de Troya.
dades biogràfiquesEl taller de Manolo Martín va plantar pels anys 80 les falles municipals més polèmiques i avançades
/ 48 /
Els artistes falles solen tindre una personalitat ben defi nida.
Però molts d’ells es veuen limitats a plantar només per a
un tipus concret de comissions falleres. No és el cas de Daniel
Jiménez Zafrilla. El seu estil ca-maleònic l’ha permés plantar
en comissions amb arrelada trajectòria sense eixir-se’n de les formes tradicionals,
però també a les places millor valorades pels que defenen
les falles amb estil propi, com-promeses amb els problemes
socials i partidàries d’altra visió de la festa de les falles.
CAMALEÓNIC
Grup de camaleons de la falla plantada en 2006 a l’encreuada de Ripalda-Beneficència.
\ 49 \
Daniel Jiménez Zafrilla té l’obra-
dor en un polígon industrial de
Benaguasil, envoltat de fàbri-
ques i magatzems. A l’aplegar ens dóna
la benvinguda al carrer i demana discul-
pes. “Perdoneu, però ara quan entrem
al taller voreu que està ple d’enderrocs”.
Però no es referix a obres i enderrocs,
sinó a unes quantes falles desmuntades
que va confeccionar en estiu per a dife-
rents poblacions: fi gures amb un mar-
cat sabor ranci, passat de moda, molt
diferent als seus treballs que presenta
en València. Després ho justifi ca: “grà-
cies a esta sèrie de treballs puc mantin-
dre el taller obert durant tot l’any”.
Durant els últims anys (coincidint
amb els anys d’absència d’Alfredo Ruiz)
ha sigut molt respectat per les publica-
cions de falles i pels jurats del concurs
de falles innovadores i experimentals,
que li han concedit rellevants guar-
dons als seus treballs per a la comissió
Lepant-Guillem de Castro. “Últimament
m’estan dient que m’estic repetint, però
pense que si tinc unes inquietuds, unes
preocupacions, i m’agrada repetir amb
freqüència temes, estic anant pel bon
camí”, declara Zafrilla, mentres repassa
un àlbum amb les fotos de les primeres
falles que va plantar.
L’home que domina el món, una de
les seues últimes falles (Joaquín Costa-
Borriana, 2007) és per a ell una de les
pitjors falles que ha fet, però en canvi
en els seus seguidors provocà opinions
molt diferents. “És inevitable, de vega-
des agraden les falles que plantes i de
vegades no, però jo no ho tinc en comp-
te”. Per a l’any que bé ha decidit jugar a
desagradar: “em digueren que era una
falla manca d’idees i enguany vaig a
plantar de veritat una falla sense idees
i, a més a més, sense acabar”.
EL PREMI D’INNOVACIÓ
Zafrilla ha participat en més d’una
ocasió en el concurs d’innovació, i el
va guanyar en 2003 amb la falla Què
ens depara el futur?, rematada per una
dona embarassada de trets estilístics
molt sintètics. Un concepte similar al
que va dissenyar Alfredo Ruiz en 1999,
Elegia II, que també va ser recompen-
sat amb primer premi d’innovació.
« Si repetisc temes i preocupacions amb freqüència, pense que vaig per bon camí »
Daniel Jiménez Zafrilla
Entre enderrocs i modernitat
El naixement de l’home, primera proposta de línia personal de Zafrilla, plantada en l’any 2000.
/ 50 /
“Per a mi el premi d’innovació no sig-
nifi ca massa; són uns diners que venen
molt bé. Però... què és una falla innova-
dora? Crec que ningú ho té clar; uns di-
uen que és l’estil, altres el signifi cat. En
la meua opinió una falla innovadora és
més o menys el que està fent Corona,
falles fresques, però per exemple esta
última [referint-se a Història d’una Ma-
mella] no pense que puga considerar-se
innovadora, perquè la vareta ja s’ha vist
molt en la història de les falles. Per tant,
tal volta innovar siga canviar materials.
Estèticament no es pot valorar, seria
molt difícil dir quina falla és innovadora
pel seu modelatge”. Per a Zafrilla mol-
tes vegades es confón la innovació amb
la pròpia personalitat de l’autor. “Tot és
nou, tots els anys, i tots els anys s’intro-
duïx alguna cosa, però d’ahi a dir que es
fan falles innovadores hi ha diferència;
més bé són falles d’autor”.
“Ens han separat, han inventat un
altre concurs i ens han clavat a tots
els que tenim una altra visió, però no
podem competir”, afegix l’artista al
respecte del concurs de falles experi-
ments. Referint-se al jurat és molt cla-
rifi cador: “moltes vegades tenen por a
donar un premi a una falla amb estes
característiques, per davant d’una falla
tradicional”. Afortunadament, per a Za-
frilla mai l’ha suposat un impediment
fer falles amb estil propi. “És més, m’ha
obert portes. Però si ho faig així no és
perquè m’ho plantege, sinó perquè m’ix
d’esta manera”.
ES PRODUÍ UN CANVI
No obstant, Daniel Jiménez Zafrilla és
un dels pocs artistes, per no dir l’únic,
que mostra dos orientacions de treballs
clarament diferenciats: els de tall tradi-
cional i els de tall personal (depenent de
la comissió per a la que treballa). Asse-
gura que li fi ca “exactament la mateixa
implicació als dos tipus d’orientacions”.
“El que passa és que en els treballs
personals m’exhibisc i conte coses que
realment m’inquieten, me preocupen”,
afegix. “Perquè... de què es pot parlar
en una falla tradicional? De què els go-
vernants es barallen, de què els preus
pugen i dels romanços d’Isabel Panto-
ja. Però des de l’altre punt de vista es
poden denunciar temes globals, com el
poder, per exemple”.
Conta que el canvi el va forçar ell.
Durant l’època en que habitualment
prepara els projectes, un any va decidir
canviar l’estètica i els continguts amb
què alimentava a les falles. Assegut al
sofà veient la pel·lícula 2001: Odisea en
el Espacio va passar-se’l pel cap la pos-
sibilitat de traslladar eixe món futurista
que veia als cadafals fallers, i aixì va nài-
Falla Insomni, dissenyada per Jiménez Zafrilla per a la falla Ripalda-Beneficència en 2007.
Escultura femenívola, per a la falla Joaquín Costa-Borriana, de l’any 2006.
\ 51 \
xer la seua primera proposta amb per-
sonalitat: El naixement de l’home, en
l’any 2000 a l’encreuada dels carrers
Lepant-Guillem de Castro. La falla ex-
plicava l’evolució de l’espècie humana
baix un gegantesc monòlit blanc. Va ser
el primer pas d’una trajectòria de tre-
balls que es prolonga fi ns l’actualitat.
“En esta feina hi ha coses molt ruti-
nàries; per exemple si has de fer quinze
ninots saps quant de temps has de de-
dicar a cadascú. Però així i tot sempre
hi ha coses que les fas amb més esti-
ma, amb devoció”, així explica Zafrilla
el seu gust especial per tractar temes
amb compromís social: la immigració,
el feminisme, el poder. “He llegit mol-
tes vegades que diuen que represente
un ‘univers optimista’, i no ho pense
així, perquè em considere una perso-
na optimista, però hi ha coses que em
preocupen. Quan pense en la mort, per
exemple, m’inquiete”.
ELS CRÍTICS DE FALLES
Zafrilla ha sigut objectiu clar de la ano-
menada crítica de falles, des que fa uns
anys es publica la cartellera Falla Crítica.
Ell, ho té assumit: “a mi m’agrada molt
l’estil dels Santaeulalia, però les coses
que estan plantant hui són les mateixes
que fa 40 anys; sí, amb molts avanços
tècnics de digitalització i uns equips
de professionals increïbles però l’apor-
tació que s’ha fet quina és? Volum, res
més”. Lamenta que l’any passat va rebre
crítiques molt negatives pel monument
que va plantar en Ripalda-Benefi cència
(Insomni), considerant que és un dels
millors que ha dissenyat.
Potser la dualitat de caràcters artís-
tics de Zafrilla està motivada per eixa
crítica, que moltes vegades aplaudix o
qüestiona els seus treballs. També per
les comissions, que sempre volen fer
constar el seu criteri, diferenciant-se
dins la paritat de classicisme i moder-
nitat. En qualsevol cas, l’artesà sempre
ha demostrat honestitat amb els seus
propis plantejaments i perfecta adap-
tació al caràcter que vol vore refl ectit el
—sempre exigent—, públic faller.
L’altre vessant de l’artista, més comercial. Treball per a la comissió Comte de Salvatierra, en l’any 2006.
« Les falles que es planten hui són iguals a les que es plantaven fa quaranta anys »
Daniel Jiménez Zafrilla va nàixer a València en 1973. Acabà els estudis de Informàtica, però prompte s’inicià en l’art de les falles de la mà del seu ger-mà. Els cadafals més coneguts els ha construït per a les demarcacions de Lepant-Guillem de Castro, Ripalda-Be-nefi cència, Comte de Salvatierra-Ciril Amorós o Borrull-Túria. Des de 2005 també planta fogueres alacantines.
dades biogràfiques
/ 52 /
Només va plantar una falla. Només tenia setze anys. No
tenia gairebé pressupost, ni havia posat en pràctica les tèc-niques amb les que es treballa
als tallers. Però la seua falla plantada a la plaça de Rojas Clemente va fer-se ressò en
la premsa festiva, tant per la joventut del seu creador, com
per l’heterodòxia que suposava un plantejament faller gairebé
amateur. I és que qualsevol idea nova i fresca que apareix en l’estètica fallera, malaura-
dament, continua sent notícia de primera plana.
JOVENTUT
Falla 401 anys del Quixot, del jove Alberto Ferrer, plantada a la plaça de Rojas Clemente.
\ 53 \
Amb tan sols setze anys
d’edat, Alberto Ferrer va
aplegar al món dels tallers
de falles presentant el pro-
jecte de la comissió Plaça Rojas Cle-
mente de 2006. 401 anys del Quixot va
ser una falla feta amb tècniques poc or-
todoxes, amb plàstica molt trencadora
i sobretot amb caràcter i voluntat. Fer-
rer, que defén la innovació dins les fa-
lles, no ha pogut tornar a plantar ninots
efímers, tot i que sempre té projectes
pel cap. Com ell diu, “els fallers volien
una altra cosa”. Sol ser així.
L’any següent a l’impacte mediàtic
de la seua modesta falla, la comissió va
rebutjar la opció de tornar-lo a contrac-
tar. Va optar, en canvi, per un artesà fa-
ller de línia completament arquetípica
de l’estètica tradicional. Alberto Ferrer,
resignat, presentà diferents projectes
per a altres comissions falleres, on l’exi-
gien metres d’alçària, ninots i possibi-
litat de premi. Finalment, ningú va fer
una proposta formal de plantar falla. I
hui Alberto ja s’ha oblidat de la idea de
tornar a plantar alguna falla; s’ha cen-
trat en la seua carrera universitària i en
un mode de vida diferent al que hauria
tingut dedicant-se a elaborar falles.
Es declara un absolut defensor de la
falla avantguardista, en especial de les
obres de Alfredo Ruiz, a qui considera
“un geni”. Aplicar a la seua obra el ter-
me ‘innovació’ no troba que s’ajuste bé
a la realitat. “Molta gent anomena inno-
vador a tot allò estrany, que se n’ix dels
esquemes habituals”.
“Falles innovadores es premien i es
nomenen tots els anys, però no tots els
anys es planten”, afi rma Alberto, analit-
zant el panorama de monuments fallers
actual. “Una falla innovadora pot ser
barroca, cubista o minimalista perquè
l’estètica no és un factor determinant.
Això sí: una falla minimalista no sem-
pre té per què ser innovadora, al meu
parer. Per posar un exemple: qui copia
a Alfredo Ruiz no és innovador, perquè
l’innovador és Alfredo”.
Alberto Ferrer García
Benjamí reivindicatiu de l’art
Ninot presentat a l’exposició per Alberto Ferrer en 2006. Un Quixot parodiava la Junta Central Fallera.
/ 54 /
INNOVAR, DIFÍCIL COMESA
Ell plantà una falla sobre el Quixot, i és
conscient que és un tema molt tractat
a les falles, però també ho considera in-
evitable; “fer alguna cosa que no s’haja
fet mai és molt difícil, quasi impossible,
perquè tot té referents”. I també té clar
que en l’actualitat molts dels fallers que
aposten per la innovació ho fan sense
creure realment en allò que estan con-
tractant. “Molts fallers diuen: ‘anem
a fer alguna cosa estranya’ per poder
cridar l’atenció”. Eixa actitud és molt
comú i al llarg dels últims anys hem vist
com comissions que durant un període
de temps han apostat per les falles dife-
rents, a la mínima de canvi han retroce-
dit als cànons més clàssics.
A Alberto Ferrer, com a molts altres
creadors que han plantat falles, l’acu-
saren de plantar un monument que “no
era una falla”. Ell respón. “En el moment
en que algú diu que una falla no és una
falla sempre caldria mirar el rerefons,
perquè probablement siga una verita-
ble falla innovadora”.
“La falla que vaig plantar, pense que
sí que era innovadora, encara que dir-ho
jo seria molt subjectiu. Era una falla que
trencava amb els mètodes tradicionals
d’elaboració, i també amb l’estètica ha-
bitual. Jo no buscava el detall i el bon
acabat, només volia que provocara un
colp, que impactara”. Alberto ho té molt
clar: “jo només volia plantar una falla
diferent, i he de dir que no vaig vore cap
falla semblant a la meua”.
I és que les falles que denominem in-
novadores també solen caure en repe-
tir uns esquemes ja establits, fi ns i tot
es podria dir que amb el pas del temps
s’ha creat un ‘canon’ de la falla innova-
dora. “Això passa perquè no es plante-
gen el que volen dir amb la falla. Qui fa
una falla el primer que hauria de fer és
pensar, i això no ho solen fer. Caldria
plantejar-se coses com: Què s’ha fet ja?
Qui ho ha fet? Abans que tot haurien de
pensar en el tema i en la forma de plas-
mar-ho”. I és que per al jove estudiant
de fi losofi a la falla ha de contar coses.
En canvi, assegura que “la majoria de
temàtiques que es toquen que no tenen
Les tècniques poc ortodoxes, com compondre ni-nots amb boles de suro, van sorprendre als fallers.
« De què parlaven les falles d’Especial de l’any passat? Estaven buides de contingut »
\ 55 \
Dulcinea, apareixia a la falla 401 anys del Quixot, folrada d’embolcalls de caramel
una mínima trascendència, veus falles
amb ninots que no conten res i cartells
explicatius que no es comprenen, o es-
tan mal escrits”.
Alberto opina que la temàtica, el
concepte, està molt per damunt
del pressupost del cadafal. “Al-
gunes falles xicotetes que he
vist m’han marcat moltíssim,
i se m’han quedat en el record; en
canvi… de què parlaven les falles d’Es-
pecial de l’any passat? Sincerament, no
ho sé, no em van marcar, estaven bui-
des de contingut.”
FALLES TINTADES DE NEGRE
Habitualment els que escriuen críti-
ques i els que opinen de les falles
amb un marcat compromís soci-
al o amb un tractament més
líric s’escolta el terme de
“falles pesimistes”. Alber-
to ho comprén, perquè
“no tot és alegria”. I ho
explica. “El món de hui
no és precissament
molt alegre, no tot és
diversió, humor i mo-
tiu de riure; a les falles
haurien de tenir cabu-
da també eixos plan-
tejaments més profunds”. Afegix, però,
que “el gran problema és que el món de
les falles no beu de la cultura, beu de la
festa i del folklore; la fi losofi a es queda a
banda”. Des del punt de mira d’Alberto,
“la societat fallera de hui es centra en
la festa, l’acohol, l’enveja, la hipocresia
i la vanitat; per tant, què es pot esperar
d’eixa societat?”
Malgrat la seua joventut, Alberto ja
té clares moltes coses: li agrada llegir
contínuament i aprendre, de fet la lectu-
ra s’ha convertit en la seua única afi ció.
De quan en quan, no obstant, imagina
alguna falla que li agradaria plantar i
la dibuixa en un full. Ahí es queden. La
seua aportació a les falles per ara ha
quedat en una espenta d’originalitat
que provocà diferents opinions i en un
bon grapat d’idees per a falles dibuixa-
des sobre paper.
Alberto Ferrer García és un jove va-lencià nascut en 1989, que fa dos anys plantà una falla gran. Volia viure de l’art faller. Però ha decidit emprendre un altre camí. El constant rebuig de les comissions el va dur a abandonar la idea de fer falles. Ara estudia Filoso-fi a a la Universitat de València.
dades biogràfiques
/ 56 /
Rafa Ferrando
El ‘ dinosaure’ avantguadista
Encetà el seu viatge iniciàtic
pel món de la producció de
falles a fi nals dels anys 80. Va
treballar per al taller del mes-
tre Josep Pascual, “Pepet”, i allà quedà
encisat per les seues estructures de
fusta nua que es sustentaven miraculo-
sament en l’aire. Anys més tard decidí
montar el seu propi taller, que ara aca-
ba de tancar.
Després del seu passeig per les fa-
lles, Rafa Ferrando pensa que als tallers
de falles no es produix art, “és tracta
d’un curiós joc entre les belles i les bès-
ties”. I parla de dos vessants d’una ma-
teixa forma d’expressió.
En la seua joventut havia iniciat els
estudis de Belles Arts a la Facultat de
Sant Carles de València, però mai va
concloure’ls. Optà per llançar-se direc-
tament al treball de taller i després de
molts anys, a principis dels 90, tornà a
la facultat però en aqueixa ocasió com
a professor d’un curs d’aprenentatge
de les tècniques de l’artesania fallera.
Donà classes a joves, però molts pocs
d’ells han acabat involucrant-se en tre-
balls fallers. “Les Falles és un circuit
molt tancat, és difícil per a qualsevol
estudiant de Belles Arts accedir-hi”, in-
dica Ferrando, al parlar de la problemà-
tica que impedix plantar falles als artis-
tes nodrits a la universitat. “Hi ha una
falla a la Politècnica, però no mostra
interés per comptar amb ells”, afegix. I
és que la jove comissió que planta falla
a la Universitat Politècnica de València
només ha plantat una falla dissenyada
pels propis estudiants, la resta d’anys
ha optat pel continuisme i la repetició
dels paràmetres establerts.
Rafa Ferrando, no obstant, sí que
ha tingut l’oportunitat de plantar falles
per a comissions com Serrans-Plaça
dels Furs, Plaça del Patriarca o Lepant-
Guillem de Castro. Una torre de teleco-
municacions, una olla que esclata, una
« Es pot revolucionar durant la joventut, però ara ja no; em considere un dinosaure »
Papallones per a la falla Metamorfosi, l’última falla plantada per Ferrando en Lepant-Guillem de Castro.
\ 57 \
Ferrando tal volta no siga un artista innovador. No es podria classifi car així. Però ha aportat a l’art efímer la seua indomable personalitat creadora. Els ninots, les
escenografi es, els coronaments de falla i les estructures de fusta, han refl ectit una inspiració lírica. Falles enteses
com a poesia amb llenguatge i caràcter inconfusible.
FALLES LÍRIQUES
No a todos engaña la telaraña va ser una de les falles més particulars de l’any 2002. Rafa Ferrando la va crear per a la falla Serrans-Plaça dels Furs.
La plantà és el procés del treball que més goig li proporciona a Ferrando. Els cabirons de fusta guanyen alçària i sentit. Declara gran admiració per les estructu-res que enlairava el seu mestre, José Pascual Ibáñez, “Pepet”.
aranya penjant de la teranyina han si-
gut icones visuals dels seus treballs, re-
ferent de creativitat i d’una personalitat
artística que traduix sentiments a ma-
terials amb una plasticitat extraordinà-
ria. Uns treballs que barregen escultura
i pintura mural, amb resultats de tant en
tant experimentals dins l’àmbit faller.
Però Ferrando, al contrari del que puga
pensar la societat fallera, no considera
que el seu treball siga revolucionari.
“Ara ja no tinc forces per a revoluci-
onar; això es pot fer amb 22 o 25 anys,
però amb 53, com ja he dit en alguna
entrevista, em considere un dinosaure”.
\ 57 \
/ 58 /
Així es defi nix Ferrando, que despuntà
en l’any 2000 amb la seua primera falla
(La Telecomunicació) per a la comissio
Serrans-Plaça dels Furs, des d’on va
aportar una visió diferent del monu-
ment faller. No considera que el seu tre-
ball siga innovador. És més: assegura
que el terme innovador “pot prestar-se
a confusió, tal volta seria millor parlar
de modernitat, avantguarda, o el que
Josep Lluís Sirera qualifi ca de ‘falles
amb autor’”.
L’OLIMP DE LES FALLES?
“Normalment en qualsevol vessant ar-
tística hi ha un Olimp, però en les falles
no està defi nit, no podem determinar
quins són els artistes i quins els arte-
sans, perquè existix una contínua llui-
ta entre les belles i les bèsties”, indica
Ferrando, deixant patent que no està
clara la frontera entre art i artesania.
“Ens hem acostumat a etiquetar, no cal
etiquetar; quan a una persona se li ca-
lifi ca d’innovadora se li està automàti-
cament marginant”, sentència. Així, per
a Rafa Ferrando tan importants són les
aportacions dels que el col·lectiu faller
considera ‘innovadors’ com dels que no
ho són. Per a exemplifi car-ho conta la
dualitat de l’obra del seu mestre, José
Pascual Ibáñez, Pepet: “és el cas de fa-
lles que des d’un punt de vista poden
resultar bastes, però després d’ana-
litzar la seua estructura de fusta nua
amaguen molta bellesa”.
Rafa Ferrando, durant la seua curta
trajectòria plantant falles ha aconseguit
imposar-se com a un element de divisió.
Generalment, les comissions han mos-
trat rebuig de cara a contractar-lo per
les característiques de les seues obres,
i per altra, ha generat admiració entre
els fallers amb inquietut i interés d’una
evolució ferma del cadafal faller. “El pú-
blic detractor sempre m’ha mantingut
fresc i lluitador”, diu Ferrando amb con-
tundència; “es podria dir que m’agrada
desagradar, de fet quan m’han aplaudit
o m’han dit que he fet una falla bonica
he aplegat a sentir vergonya”, afegix.
EL VALOR DELS PREMIS
Guanyà el Primer Premi de Falles In-
novadores en 2004, amb Tinc una es-
pineta clavada, una falla rematada per
uns eriçons de mar que parlava de com
agredixen els espais als éssers humans.
Va ser un èxit sonat entre les comissi-
ons amb esperit renovador.
En canvi, en la categoria general de
premis les seues falles mai han estat
considerades. Ferrando té clar que “qui
defi nix l’estil de les falles que es planten
cada any és el jurat, al donar els premis”.
Serien possibles unes falles sense pre-
mis? És una de les preguntes més repe-
tides en qualsevol col·loqui sobre falles
Tinc una espineta clavada, falla amb la que Ferran-do va aconseguir el primer premi d’innovació.
« Estem en una etapa transcendent, perquè l’estímul és la guerra. Sense premis les falles serien diferents »
\ 59 \
que s’organitza últimament. Al voltant
d’esta inquietud, és mostra rotund: “es-
tem en una etapa transcendent perquè
la gent diu que l’estímul és la guerra, si
no existiren els premis està clar que les
falles serien molt diferents”.
Ferrando és un enamorat de la pin-
tura, per a ell és el major exponent de
l’espressió artística, això es nota en la
majoria dels seus treballs, que conte-
nen murals. L’explicació la basa en què
“mitjançant la pintura tot és possible, la
escultura és l’essència de les coses, del
volum, però amb la pintura es pot re-
presentar altres
d i m e n s i o n s
molt més llu-
nyanes d’allò
material”. No
obstant, a l’hora
de traslladar les obres d’art
pictòriques o escultòriques
a les falles, Ferrando fi ca límits
i postil·la; “preferisc que no es
faça art a les falles”.
Entre els artistes que
Ferrando admira des-
taca la fi gura d’Alfre-
do Ruiz. “És el maleït
de la seua generació,
és genial”. Sap
perfectament
que les seues obres podrien conside-
rar-se art en majúscules, malgrat ser
falles. “Tot allò que uns destruïxen, al-
tres immortalitzen”, indica al voltant de
la importància de la seua trajectòria ar-
tística dins el món de les falles.
I és que entre Rafa Ferrando i Alfredo
Ruiz es podrien trobar alguns paralel-
lismes, tal volta en la concepció sen-
timental i particularment personal de
la seua forma d’expressió plàstica. Es
podria dir que tant l’un com l’altre fan
poesia alhora que falla, alhora que es-
cultura. “Potser el que ens unisca siga
el desfi ci i la malenconia”.
ADMIRACIÓ PER RUIZ
Tant Ferrando com Ruiz, en qualsevol
cas, són dos exemples d’interés per
l’expressió artística dins el llenguatge
de la falla. Una iniciativa perduda en un
maremàgnum de tallers que s’han con-
vertit en una autèntica indústria i que
en contades ocasions fan art. Ferrando
està convençut que “hauriem de crear
entre tots un Olimp en les falles, i en
eixe Olimp estaria Alfredo Ruiz, perquè
és capaç de connectar l’avantguarda Ninot de Tinc una espineta clavada, que feia al·lusió als bol·lards del centre urbà.
Escena de la falla plantada per a la comissió Plaça de Les Dies, al municipi de Carcaixent.
/ 60 /
amb les falles. I és una llàstima que no
haja deixat escola”. A més a més, fi cant
el dit en la nafra del problema, assegu-
ra que “en els tallers de falles no hi ha
criteri, no hi ha cultura; el taller d’un ar-
tista faller hauria de ser el centre de la
seua actitud vital”.
« Tot allò que uns destruïxen, altres immortalitzen » diu en referència a la fi gura d’Alfredo Ruiz
Rafael Ferrando Lucas és un artista plàstic valencià nascut en 1954. Co-mençà els estudis de Belles Arts en la Facultat de Sant Carles, però mai els va concloure. S’endinsà en els tallers de falles i va aprendre la professió. En la dècada de 1980 va plantar un parell de falles, sense gaire repercussió dins la seua trajectòria. Treballà durant una llarga etapa al taller de José Pascual Ibáñez, “Pepet”. A partir de l’any 2000 (a la falla Serrans) i fi ns l’any 2007 (Lepant-Guillem de Castro i Plaça del Patriarca), va plantar una desena de falles de marcada personalitat.
dades biogràfiques
Una estruç gegant de Ferrando amagava el coll en l’asfalt de la demarcació Doctor García Brustenga-Vicente Barrera en l’any 2005.
\ 61 \
Manuela Trasobares
L ’ art de la provocació
Manuela Trasobares és una
artista lírica i plàstica
nascuda a l’Alt Empordà
(Girona). Un any, men-
tres passejava per València en Falles
quedà impregnada de l’espèrit “romàn-
tic i teatral” del monument. I va decidir
involucrar-se en el món de l’art efímer
de les falles grans i infantils, aportant
la seua visió de dona lluitadora, trans-
gressora, defensora de la polèmica i la
provocació.
Els fallers, però, no aplegaren a ac-
ceptar mai tal elogi a les rebel·lions per-
sonals. Ara, agremiada al col·lectiu d’ar-
tistes de Borriana, ensenya als joves les
tècniques falleres dins una escola que
es va formar a Sogorb (L’Alt Palància).
“Primer de tot vaig entrar en contac-
te amb les ‘pires’ que es planten a Tar-
ragona”, comenta l’artista, que va acce-
dir d’eixa manera a conéixer la tècnica i
la plàstica dels ninots. “Vaig fer una pira
sense conéixer en profunditat els ma-
terials, la vaig fer amb amb una carcas-
sa de tela metàl·lica”. Aquest va ser el
primer contacte amb les festes de foc,
un fenomen que considera “purament
mediterrani”.
EL BARROC DE LES FALLES
Aplegà a València sense conéixer la
tècnica amb la que es construixen els
cadafals, començà a treballar en un
baix amb un projecte presentat per a la
comissió Hort de Sant Valer-Avinguda
de la Plata, amb via lliure per a realitzar
el que vullguera. Va començar, llavors,
un procés de confecció de falles plena-
ment autodidàctic que esdevingué amb
molta personalitat plàstica.
Manuela Trasobares, en canvi, no
es considera una artista innovadora.
« Jo no em considere en absolut innovadora, sóc coherent amb mi mateixa i tinc el meu propi estil » Falla al·legòrica de les festes de bous,
plantada en 2007 a Sogorb.
/ 62 /
“En absolut: jo sóc jo, coherent amb mi
mateixa i amb el meu propi estil”, afi r-
ma convençuda. Afegix que en la seua
opinió “tota falla hauria de ser creativa,
perquè la falla és art; siga amb la tècni-
ca que siga el que importa per és que
siga una obra d’autor”.
Habitualment es parla de falles bar-
roques referint-se a l’estil faller estan-
daritzat, convertit en cànon amb el pas
del temps. Però Trasobares, analitzant
la situació des de la seua perspectiva,
ho té ben clar: “el barroc faller no té res
a vore amb el barroc, jo sóc barroca”.
APLEGÀ LA POLÈMICA
Setmanes abans de plantar la falla De
València a Brasil només hi ha un fi l, l’ar-
tista es disposà a dur el ninot de mostra
a l’exposició i amb ell aplegà la polèmi-
ca. “La comissió era plenament conei-
xedora del que volia fer, de les escenes i
d’eixa fi gura en concret. I els fallers em
van donar el vist-i-plau però una vegada
allà tot canvià”, diu l’artista.
Una fi gura caricaturitzant a l’alcal-
dessa amb un plàtan entre les cames,
motiu bròfec habitual en la iconografi a
fallera, va ser rebutjat pels encarregats
de l’exposició per tractar-se de la man-
datària política de la ciutat. “El trague-
ren, el trencaren a patades i el tiraren al
fem; en ma vida he sentit tanta humi-
llació com vaig sentir en eixe moment”,
diu Manuela, que va ocupar durant una
setmana pàgines de la premsa pel polè-
mic cas de censura”.
Eixa va ser la seua primera falla
d’examen. Una prova que, després del
maremàgnum mediàtic, tenia poques
possibilitats d’aprovar. “Em van suspen-
dre; no vaig fer la prova teòrica perquè
els coneixements ja els tenia de Belles
Arts, però si que vaig sotmetre’m a la
part pràctica i em digueren que això no
era una falla, que era hortera, estram-
bòtica, i que estava mal feta”.
Ella, no obstant, pensava que el prin-
cipal motiu no havia estat eixe, sinó la
provocació dels seus ninots. “Sí, de fet
em digueren que si retirava la denúncia
que havia fi cat a per la inadmissió i pos-
terior destrossa del ninot, m’aprovarien
l’examen”. Amb la millor voluntat, Ma-
nuela Trasobares retirà la querella, però
l’examen no el va aprovar.
“Me tornaren a dir que el que feia no
eren falles, que em fi xara en els treballs
Falla titulada Globalització, plantada en 2003 a l’encreuada de Joaquín Costa-Borriana.
« Deien que el que feia no eren falles, que estaven mal fetes i resultaven estrambòtiques »
\ 63 \
dels seus companys”. Però ella no va
estar disposta a renunciar al seu estil
i les seues idees. “Quan em digueren
que allò que jo plantava no eren falles
els vaig respondre ‘doncs escolteu, cre-
men molt bé’”, comenta amb el sentit
de l’humor que la caracteritza”.
L’OBSTACLE DEL MÓN FALLER
Per tant, per a Manuela Trasobares el
principal obstacle que li ha impedit de-
senvolupar l’expressió artística mitjan-
çant els cadafals fallers no ha sigut la
tècnica ni les limitacions econòmiques,
sinó el propi món festiu: els fallers i els
companys de professió. “Al món de les
falles n’hi ha molts fanatismes i molta
intolerància”, declara l’artista que va
patir una autèntica agressió cap a la lli-
bertat d’expressió.
ALTRA VISIÓ DE LES FALLES
El ben cert, és que Manuela Trasobares
aplegà a València amb una visió idealit-
zada i romàntica de la festa; pensava
que era una porta oberta per a expres-
sar la seua personalitat artística, la seua
desgarrada crítica i poder transmetre
coses. Es va trobar en un panorama cer-
tament diferent. Trasobares està con-
vençuda que “per fer art d’avantguarda
avui en dia és absolutament necessari
provocar, impactar a la gent, parlar de
les passions i dels sentiments.”
El que Manuela Trasobares no sabia
és que es falles, en canvi, poques ve-
gades provoquen, perquè la correcció
política ha fet que gradualment perden
el seu tarannà polèmic i reivindicatiu.
Ara la majoria de ninots són d’una salsa
agradable de digerir per a tots els pú-
blics i molt allunyats del esperit crític.
“És increïble com el món de les falles
demostra veneració per alguns perso-
natges de la vida política valenciana,
fent que siga impossible parodiar-los,
Ninots de l’obra de Manuela Trasobares per a la falla infantil de Plaça d’Espanya, 2003.
« Vaig descobrir que al món de les falles n’hi ha molts fanatismes i molta intolerància »
Els ninots de tècnica trasobariana mostraven trets estilístics realistes i inspiració en el món infantil.
/ 64 /
els han convertit en un tòtem”.
Després de l’experiència amb la seua
primera falla, Manuela Trasobares es va
bolcar de ple en altres treballs: confec-
cionà les falles infantils de la demar-
cació Gran Via Ramón y Cajal-Pintor
Benedito (Plaça d’Espanya) en 2002 i
2003, on deixà constància novament
de la seua particular estètica, tendent
al realisme. I també mostrà la seua
tècnica autodidacta, que recordava
les albors del ninot; màscares de cera
amb afegitons de teles, perruques, ulls
de plàstic i tot tipus de complements.
També isqué del cap-i-casal; plantà una
falla infantil a La Ribera, per a la falla
Plaça de Les Dies de Carcaixent.
Manuela Trasobares Haro, nascuda a Figueres en 1962 va cursar estudis de Belles Arts a la Facultat de Sant Jordi (Barcelona) i de Música i Cant. Actuà a òperes de Sòfi a i Bratislava. En 2001 debuta al món de les falles, amb tècnica autodidacta i monuments grans i infantils per a comissions com Plaça d’Espanya o Joaquín Costa-Bor-riana. En l’actualitat dóna cursets de tècniques artesanals als joves d’una escola-taller muntada a Sogorb.
dades biogràfiques
Manuela Trasobares és una dona lluitadora, que s’enfrontà al rebuig
per haver generat polèmica. Li agrada batallar en defensa de les seues idees
i comprén l’art com a una constant provocació. A més a més es defi nix “barroca”; el seu art, la seua forma de vestir i la seua forma de vida és
barroca. Clar que amb ella els clixés no van. Quelcom pot ser barroc i al
mateix temps fresc, jove, satíric i compromés; com les seues falles.
TRASOBARISME
Escena eròtica confeccionada per al cadafal de Hort de Sant Valer-Avinguda de la Plata en 2001.
\ 65 \
José Luis García Nadal
Falles que són pamflets
La cabra Antiglobalització, una falla plantada en 2003 a la demarcació de la Plaça d’Espanya.
Hem de confessar que de
tots els artistes que anà-
rem a entrevistar, sens
dubte, fou Garcia Nadal
qui ens presentava més misteri. No és
que desconeguérem la seua obra, en-
cara que després ens adonàrem que sí,
ja que va més enllà dels cadafals que
plantà a la Plaça d’Espanya, el que no
coneixíem era el personatge.
Mai havien llegit cap entrevista d’es-
te artista a cap publicació relacionada
amb les Falles, tampoc teníem massa
notícies d’ell per boca dels seus com-
panys de gremi ni, molt menys, per
part del món de les comissions falleres.
Mentiríem si escrivírem que no hi havia
intenció de contactar amb ell perquè,
encara que tímidament, el seu nom
apareixia a la nostra selecció, però fou,
sense cap mena de dubte, la recoma-
nació encesa de Rafael Ferrando, que
considerava l’aparició de Garcia Nadal
imprescindible si volíem fer un dossier
complet d’entrevistes sobre artistes de
\ 65 \
/ 66 /
tarannà no convencional, l’espurna que
ens encoratjà a contactar amb ell.
D’aquesta manera, després de per-
dre’ns amb el cotxe un i altre cop, ens
plantarem al seu obrador del polígon in-
dustrial de Rafelbunyol. Allí no ens tro-
barem, com pensaven, a un fi lòsof que,
ocasionalment, havia fet alguna incur-
sió en el món de les falles sinó a un ar-
tista en majúscules.
“Sóc Alcoià, però una mica roda-
móns; he viscut a Zamora, Madrid, Múr-
cia... llocs on vaig realitzar muntatges
d’art de carrer. En Zamora es va caure
una fi gura del muntatge que havia ela-
borat que quasi em costa un disgust en
forma d’accident greu, aquest fet em
féu veure que no sabia muntar estàtues
ja que aquella no l’havia pogut mante-
nir dreta durant tot el temps que havia
programat. No era una estàtua, doncs,
les estàtues no cauen. Este fet em va
encoratjar a venir a València a aprendre
a fer estructures i quin millor lloc que
un taller faller”.
UN FILÒSOF ENTRE NINOTS
D’esta manera, Garcia Nadal, entrà a
aprendre els trucs dels artistes fallers a
un obrador de Manises, també reconeix
el mestratge de gent com Pepe Car-
rasco i altres que havien treballat amb
Azpeitia. Ara bé, malgrat este temps de
formació, Garcia Nadal reconeix que es
troba un poc lluny dels artistes fallers
arquetípics.
“La meua formació cultural i plàstica no
és la mateixa que tenen la majoria dels
artistes del Gremi. Bec molt dels meus
arrels en els muntatges de l’art de car-
rer que construïa a les ciutats que he
anomenat abans. D’ahí que empre ma-
terials com el paper arrugat, les canyes
o la gamma de colors molt forts, crida-
ners. Elements que no es solen utilitzar
a la major part dels cadafals”.
Si no convergeix amb les tècniques
de la major part dels artistes alhora de
realitzar monuments tampoc ho fa amb
la festa fallera, un món que no l’encisa
massa. “No sóc ni em sent faller, estic
agremiat però si descomptem alguna
excepció no estic molt implicat dins el
Gremi, ans això no vol dir que no apro-Escultura de García Nadal de trets estilístics tribals, estètica de les falles-pamflet.
« Faig els cadafals per esport, considere els monuments fallers com pamfl ets a partir dels quals puc expressar les meues inquietuds »
\ 67 \
fi te la possibilitat d’art de carrer que
m’ofereixen les Falles. Faig els cadafals
per esport, considere els monuments
fallers com pamfl ets a partir dels quals
puc expressar les meues idees i inquie-
tuds. Les Falles, fi ns i tot, van més enllà
d’alguns tipus d’art de carrer com pot
ser el teatre o altres espectacles que no
són més que modes. Les Falles estan
consolidades i, si llevem les horterades
franquistes, em de reconéixer que han
permès acostar al públic a noves idees
socials i estètiques. És un art que no
està tancat al museu, està obert a tot-
hom i ens ha ofert autèntiques mera-
velles culturals i socials. Impliquen una
gestió molt viva com ho demostra, per
exemple, la falla que Delegido i Felici
plantaren a Lepant-Guillem de Castro
fa un parell d’anys”.
A més afegeix tres trets que admira
de les Falles: “La capacitat de riure’s de
si mateix, com ha passat de ser món ar-
tesanal a convertir-se en un d’industrial
i que s’aconseguisca el miracle de para-
litzar, encara que siga per uns dies, una
gran urbe com València”.
La innovació al món dels cadafals fa-
llers és el leit-
motiv del nostre
llibre i no deixarem
escapar l’ocasió per
preguntar-li que pensava
sobre aquest tema. “És un
tema complex, per una banda
tenim artistes que pensen que si
no fas una cosa innovadora no eres
tu i per l’altra altres, que desitgen fer-
ne, però que no s’atreveixen car no
tenen una formació cultural sòlida.
No s’ha de caure en cap dels dos
paranys, per això admire l’actitud
de Manolo Martín que malgrat
les seues mancances culturals
s’esforçà i ens oferí cadafals
com el del sis-cents a la Plaça
del País Valencià”.
« Allò important és comunicar, és l’obra la que mana i no l’artista, però el que no has de fer és autocensurar-te »
ers és el leit-
motiv del nostre v
ibre i no deixarem
escapar l’ocasió per
preguntar-li que pensava
sobre aquest tema. “És un
ema complex, per una banda
enim artistes que pensen que si
no fas una cosa innovadora no eres
u i per l’altra altres, que desitgen fer-
ne, però que no s’atreveixen car no
enen una formació cultural sòlida.
No s’ha de caure en cap dels dos
paranys, per això admire l’actitud
de Manolo Martín que malgrat
es seues mancances culturals
s’esforçà i ens oferí cadafals
com el del sis-cents a la Plaça
del País Valencià”.
« Allò important éscomunicar, és l’obra laque mana i no l’artista,però el que no has de ferés autocensurar-te »
\ 67 \
Ninot del dictador Franco per a la falla Gran Via Ramón y Cajal-Pintor Benedito, presentat a l’exposició del ninot en 2006.
/ 68 /
José Luis García Nadal va nàixer a Alcoi, però se n’anà a viure a Madrid a començar els seus estudis en Psicologia. Actualment treballa en una tesi doctoral sobre fi losofi a i estètica. Viatjà a València a conéixer el procés de construcció dels cadafals fallers, amb intenció de poder aplicar-ho a les seues escultures de grans dimensions. I per mantindre el taller, començà a fer falles. La seua tècnica, poc fallera, va provocar que en l’any 1983 tinguera problemes d’admissió dins l’exposició del ninot la seua fi gura, construïda només amb fustes. Pensa que en l’art totes les coses ja estan inventades. Declara que li agrada considerar-se un “artista menor”.
ARTISTA MENOR
/ 68 /
Imatge artística amb ninots característics de García Nadal; destaca la construcció d’anatomies partint de fusta. El resultat, tendent a l’abstracció, ha sigut l’habitual al llarg de la seua trajectòria.
\ 69 \
MARCANT LA DIFERÈNCIA
Garcia Nadal és conscient que no està
considerat un artista convencional,
com ja hem dit, no empra, per exemple,
materials tradicionals. Ara bé no entra
en etiquetatges i es veu com “un artista
que vol comunicar, no necessariament
amb l’intel·lecte, moure a la gent, des-
pertar la consciència. Allò important és
comunicar, és l’obra la que mana i no
l’artista com feia, per exemple, Renau o,
inclús, Regino Mas al cadafal crític amb
el feixisme que féu a l’any 1937 i que no
pogué plantar-se per la guerra”.
I recorda que “el que mai has de fer
és autocensurar-te, un cop ho vaig fer
perquè em donava la sensació que la
pintura que anava a emprar al cada-
fal era massa forta per allò al que està
acostumat el públic faller i el resultat va
ser insatisfactori”, afi rma García Nadal.
Tampoc desaprofi ta l’ocasió i de-
nuncia la marginació d’estes falles dins
el món ofi cial faller: “Els pressuposts
que et donen són ínfi ms, encara que
tot i este entrebanc he plantat falles de
catorze metres, com ocorregué un any
en la demarcació de la Plaça de Jesús.
També et castiguen amb els premis, el
jurat que s’ha establert no valora, gaire-
bé mai, la idea.
Inclús, recorda una vegada cap a
l’any 1980 que els responsables de la
Junta Central Fallera no em deixaven
entrar a la Llotja la meua proposta per
a ninot indultat car no estava fet de car-
tró, al fi nal el presentí i va resultar dels
tres o quatre més votats”.
LES FALLES I LES COMISSIONS
Per altra banda pensa que “la majoria
de comissions no li presten la més mí-
nima atenció a estes històries, tan sols
estan per la paella, la fallera... Hi ha al-
guns que et contracten i no es creuen la
proposta que li has ha plantat, et diuen
enguany planta una cosa més conven-
cional, per favor”.
Molts coneixem Garcia Nadal per
aquestes falles que plantà des de l’any
2002 fi ns el 2006 a la demarcació de
la Plaça d’Espanya, sobretot la de la ca-
breta antiglobalitzadora de l’any 2003 i
la republicana del 2006.
Però la trajectòria d’artista faller de
Garcia Nadal abasta més. Durant els
anys huitanta plantà diverses falles als
Poblats Marítims, repetí durant anys a
la comissió de Manuel Candela-Beatriu
Tortosa, des de l’any 1997 fi ns el 2006
signa els cadafals de la Plaça de Jesús,
també ha fet falles fora de la capital del
Túria, concretament, als municipis de
Museros i Rafelbunyol.
A l’eixir de l’obrador ens sorprén una
forta tromba d’aigua, Garcia Nadal ens
apropa al cotxe, l’havíem aparcat mas-
sa lluny, durant el curt trajecte ens co-
menta que està a prop de llegir la seua
tesi doctoral a la Facultat de Filosofi a,
L’estètica de la metàfora, es titula. I ens
apunta una mena de sentència: “A les
falles, la majoria de vegades, l’estètica
està mal entesa”.
« Et castiguen amb els premis, el jurat establert no valora, gairebé mai, la idea »
« Alguns fallers contracten i no es creuen el que plantes, demanen altres coses »
/ 70 /
Federico Felici
Falles nascudes a l’Argentina
Federico Felici és un jove escul-
tor de Buenos Aires, Argentina.
Un dia es trobà sense treball,
sense compromissos que el
lligaren a la seua terra i viatjà a València
buscant un futur millor. Es trobà, sor-
prés, amb la festa de les Falles, que des-
coneixia. I tardà poc de temps en entrar
a col·laborar a un taller de falles com a
empleat. Va ser Miguel Delegido qui li
obrí les portes. I no s’haurà penedit, per-
què en pocs anys ha plasmat a les falles
una vena de força crítica i conceptual,
d’idees i sentiments. També una estètica
defi nida, d’autor, fàcilment identifi cable i
que ha aconseguit convéncer i conquerir
a la majoria d’espectadors que busquen
als cadafals fallers alguna cosa més enllà
del que es pot vore tots els anys.
Va ser en 2002, quan tenia 26 anys,
quan s’inicià al taller de Delegido. Venia
d’estudiar Belles Arts i Disseny al seu
país. I en pocs mesos es va fer amb el
domini de la tècnica del modelatge en Falla dissenyada per Fede Felici. Sense papers, Lepant-Guillem de Castro (2005).
\ 71 \
suro blanc. De fet, en 2004 es llançà
amb la seua primera falla en solitari, i
obrí les portes del seu propi obrador.
Els seus ninots donaven la benvinguda
a una nova manera de concebre la falla:
crítica, esteticisme i espectacle, tot junt,
per tal de fer polsar al públic l’interruptor
de la lliure interpretació. “No em veig en
el graó d’una escala, sinó junt a una sèrie
d’artistes que oferixen unes propostes
especials”, així es veu el mateix Felici. I
així el veu el món de les falles: com a un
autor amb identitat pròpia.
Pensa que les seues falles no són in-
novadores. “Innovar és molt simple i molt
difícil de fer: simplement es tracta de fer
alguna cosa que no haja fet ningú abans”,
explica l’artista. “Però ha de quedar clar
que això no és un valor en sí mateix”,
afegix. “Realment cada artista, inclús els
que treballen dins un estil conservador,
han de reinventar-se i reinterpretar-se”.
Federico Felici no només ha fet fa-
lles. Els seus treballs inicials exploraven
diferents terrenys de l’àmbit escultòric.
Les seues falles, de fet, estan caracte-
ritzades per una cura molt notable de
les estructures anatòmiques, simplifi ca-
des i sintetitzades fi ns obtindre una línia
corba que defi nix la majoria dels seus
treballs. Els ninots, de vegades, semblen
polps. I els ninots, en tots els casos, són
anònims, repetits i comuns, com qualse-
vol espectador que pot quedar-se parat
admirant-los.
També s’inspira molt en el món de la
fantasia. El seu disseny per a la falla de
la Plaça de la Mercé de 2004, de la cate-
goria Especial, sorprengué per les seues
formes que recordaven les pel·lícules i
els còmics de terror i ciència fi cció. Que-
dà demostrat des d’eixe moment que
les seues escultures es podien conver-
tir perfectament en falles, hi havia una
mimesi perfecta entre els llenguatges
per a representar les mateixes coses i
dotar-les d’un signifi cat complet i molt
desenvolupat. Molt crític i compromés
amb la societat, també. Els seus tòtems
en contra de la globalització, a favor de
la individualitat, en contra de la massa, Escena de la falla Somnia amb nosaltres, Nord-Doctor Zamenhoff, 2007.
« Jo no em considere innovador. Innovar és tan simple con fer coses que no s’hagen fet abans. I no és un valor en si mateix »
/ 72 /
ens fan pensar que Felici és un artista
que sap perfectament en quina classe
de món viu, i té molt clar quines coses
vol transmetre amb la seua aportació al
món de les falles.
“Cada disciplina artística té el seu pro-
pi llenguatge. No es pot pensar de la ma-
teixa manera a l’hora de crear una falla,
una pintura o una escultura. No obstant
això, també hi ha parentius i contagis en-
tre elles.” Felici reconeix que l’art efímer
de les falles passa per ser un tipus més
d’art, no es col·loca en una situació d’in-
ferioritat ni oferix menys avantatges.
Felici se n’anà a Buenos Aires passa-
des les Falles de 2007, però no volgué
desvinclar-se de l’activitat artística. És
per això que va fi rmar contracte amb la
comissió Vall de Laguar-Padre Ferris. Vin-
drà, plantarà la falla, i segurament se’n
tornarà a la seua ciutat. Però deixarà clar
que el seu interés per les falles a la seua
trajectòria artística li ha fet endinsar-se
fi ns al punt de no poder abandonar.
La falla que ha preparat enguany par-
la de l’esforç. L’esforç que du a les per-
sones a fer coses. Paradoxalment, per
a ell no ha suposat cap esforç en estos
sis anys aprendre la tècnica de fer falles
i desenvolupar la seua fi losofi a amb uns
procediments nous. Fent falles es sent
còmode. Felici ha descobert un nou llen-
guatge. I es nota que té il·lusió per estu-
diar-lo durant molt de temps.
Coronament de la falla Somnia amb nosaltres; un muntatge efectista construit amb teles.
\ 73 \
Marisa Falcó, del col·lectiu No t’Espantex
Barrejant identitats
Del taller de Fet d’Encàrrec
(el pseudònim del duet Ma-
risa Falcó i Paco Pellicer)
ixen durant tot l’any tre-
balls plàstics. Essencialment realitzen
escenografi es teatrals i comandes de
diferent caràcter, però sempre nodrits
amb bona dosi de creativitat i d’esperit
espontani, fresc. Treballen amb pressu-
postos molt baixos i es refugien en pe-
tits projectes que els oferixen la possi-
bilitat d’estar contínuament fent coses
diferents.
Marisa Falcó és fallera de Castelló-
Sogorb. Es formà a la universitat com
a artista i, quasi per afi ció, es llançà a
plantar falles amb el seu amic —i ac-
tual marit—, Paco. “Jo era una fallera
de monyo i pinta”, assegura. Fins que,
casualment, un any es va trobar amb
la falla d’Alfredo Ruiz, Il·lusions que no
li falten, l’il·lusionista que es va plantar
en 1994 a la Plaça del Pilar, i començà
a plantejar-se les falles com una plata-
forma més per a desenvolupar la seua
tasca creativa. Ara, consolidat el taller
de Fet d’Encàrrec, continuen treballant
junts aportant falques de diversió i no-
vetat a les falles infantils, i també acti-
tud de denúncia i crítica de barri a les
falles grans.
En 2001, però, es llançaren a un vi-
atge iniciàtic del que els surrealistes
anomenaven cadàvers exquisits: obres
en grup, on diferents artistes de dife-
rents estils aportaven la seua visió a un
tema determinat. Es fundà el Col·lectiu
No t’Espantex. “La idea era fer coses en
grup per a obtindre resultats diferents,
la gent sempre espera de tu un resul-
tat i ací teníem l’oportunitat de mostrar
una altra cosa, quelcom completament
distint”, comenta Marisa. El grup no ha
plantat falles des de 2006, però això no
signifi ca que s’haja dissolt; “podríem
tornar a ajuntar-nos si es donara la si-
tuació”.
Al grup no era requisit innovar. “No
ens plantejàvem fer coses revolucionà-
ries, sinó fer cadascú el que ens abellira
i que no hauríem pogut fer individual-
ment. No hi havia obsessió per innovar,
sinó per fer el que els feia il·lusió i mai
havíem pogut vendre al client; junts era
més fàcil”. Marisa, no obstant, dins del Falla 2.002 Desitjos, Primer Premi d’Innovació aconseguit pel Col·lectiu No t’Espantex.
/ 74 /
grup va mantindre el seu estil habitual
de treball. Però hi hagué d’altres que
canviaren. “Alguns tingueren l’oportu-
nitat d’oferir una altra cara, diferent a la
que es coneixien encasquetats”. Per a
Marisa divertir-se fent falles és un dels
principals al·licients per continuar amb
la professió. “A No t’Espantex ens diver-
tíem tots junts, quedàvem i plantejà-
vem els projectes en grup d’amics”.
RESULTATS UN TANT ESTRANYS
Les falles de Fet d’Encàrrec, així com
les de No t’Espantex, no han passat in-
advertides pel panorama de vessants
plàstics fallers. Feien muntatges sor-
prenents, cridaners i molt diferents a
la concepció del cadafal que tenen la
majoria de tallers. “Paco té la formació
d’un aparellador i d’art dramàtic. Jo
vinc dels estudis acadèmics de Belles
Arts i no tenia coneixement algú de la
tècnica que s’empra per a construir fa-
lles; per tant els resultats havien de ser
diferents. El concepte seu d’estructura
és diferent, i el dels guions per a desen-
volupar els temes també, és més tea-
tral. Si això ho mesclem amb la meua
tècnica, ho fi quem tot en un pot i ho
removem… ix el producte de Fet d’En-
càrrec”, diu Marisa, tractant d’explicar
l’origen dels resultats tan personals.
Als Fet d’Encàrrec, per damunt de
tot, els agrada treballar en equip. “Sí,
ens agrada molt treballar en grup, i que
entre gent de fora i aporte la seua idea,
la seua mirada, el seu treball”. En No
t’Espantex, de fet, alguna vegada han
jugat a què un modele una fi gura, altre
la pinte, i observar el resultat: sempre
seria inesperat.
Els ninots no sempre han sigut pro-
tagonistes als treballs de Fet d’Encàr-
rec. El cos central de les seues falles
quasi sempre ha sigut una estructura.
En 2001 fou un fanal. En 2004, una ge-
gantesca bombona de butà. En 2005,
una discoteca dels anys 70. “El ninot
conta moltes coses i està ahí als nos-
tres treballs, però als centres de vega-
des preferim treballar com si es tractara
del teatre, una gran escenografi a”. Per
a Marisa Falcó una falla sense ninots
també tindria sentit; “absolutament, si
el ninot no fa falta per a contar alguna
Marisa Falcó al taller de Fet d’Encàrrec. De quan en quan és visitat per col·laboradors espontanis.
\ 75 \
cosa, es pot prescindir d’ell, el que és
més important és que la falla tinga co-
ses que contar, i que sàpiga com ho ha
de contar perquè aplegue a l’especta-
dor, l’habilitat de l’artista és connectar
amb l’espectador”.
Fet d’Encàrrec, a l’igual que el col-
lectiu No t’Espantex, dediquen prou de
temps a plantejar cada projecte, a di-
buixar bé una idea i intentar millorar-la
sobre el paper. “I és un treball que ni es
reconeix, ni la gent sap que es fa”, apun-
ta Marisa. Fer un treball molt planifi cat
amb uns resultats poc ortodoxos no els
ha afectat per a guanyar clients dins el
mercat. “Sé que no em contractarien
totes les falles de València, però n’hi ha
moltes que sí, hi ha un xicotet sector de
comissions interessat per estes falles. I
el que està clar és que no es pot preten-
dre agradar a tots”. Al taller tenen clar
que el treball és com és, amb personali-
tat pròpia, i no estan disposats a renun-
ciar a les seues particularitats per les
valoracions d’un jurat o per la voluntat
de les comissions.
“El jurat és cada any com és, i ho veu
sempre amb altres ulls; ulls de jutjar,
examinar, i punt. Però no sap si la fa-
lla conté coses que no veu, o com s’ha
plantejat la idea”. L’artista pensa que les
falles no es poden valorar a simple vis-
ta, necessiten d’un procés d’anàlisi en
profunditat, el mateix que porten avant
cada vegada que s’il·luminen amb una
idea i volen convertir-la en falla. No obs-
tant, Marisa respecta molt a la fi gura
del jurat de falles: “alçar-se a les huit
del matí i vore vint falles en un dia me-
reix molt de respecte, suposa molt d’es-
forç mental i és una idea que a mi, sols
de pensar-ho, m’esgota”.
Què és la innovació per a Marisa Fal-
có? “Una etiqueta, res més”. Fet d’En-
càrrec el que produix dins el context
del propi taller no queda innovador;
“quan traus les falles al taller és quan
queden estranyes i innovadores, per-
què les compares amb la resta i trobes
que l’estètica i el tractament és actual”.
Amb tot, el pressupost mai determina
que una falla haja de ser d’una mane-
ra o d’altra. Marisa assegura que amb
molt més de pressupost plantejaria una
falla igual. “Tal volta gastaria diners en
coses que no són el propi monument,
sinó en tindre cura amb la part didàcti-
ca, l’educativa; en tractar d’aconseguir
la falla continue i no es creme. Es podria
fer un treball del procés de concepció
de la falla, les explicacions i les imatges
del procés”. Quan es crema la falla no
queda res més que cendra. I la idea de
fer falles que perduren, com la que pro-
posa del taller de Fet d’Encàrrec, sí que
resulta nova en algun sentit.
A l’eixida del taller, a la plaça de l’Àn-
gel del barri del Carme, ens adonem
d’unes pegatines que decoren les faça-
nes dels baixos col·lineals. Mostren el
lema “Fins ací aplegà la riuà”. Són part
del projecte de 2007 de l’equip d’artis-
tes, que les passades falles va dedicar
la proposta efímera d’eixa plaça a par-
lar de la brutícia, en forma d’inconveni-
ents, que va representar per a València
la riuada de 1957. En este cas, la falla
sobrevisqué a les fl ames i encara que-
da en el record.
« Hi ha un xicotet sector de falles interessades pel treball que fem, però mai es pot pretendre que agrade a tots »
Ninots de Fet d’Encàrrec per a una falla infantil sobre les activitats aquàtiques.
L’ evolució de l’ artista
/ 78 /
Alfredo Ruiz,a porta oberta
F. MORALES
L’estudi d’Alfredo Ruiz és el refl ex de la seua personalitat creativa. L’obra naix acompa-
nyada per una prestatgeria de llibres que l’han fet pensar al llarg d’estos últims anys. És de suposar que els artistes que pensen i senten, creen obres que fan pensar i sentir. Qui no s’esforça en esta tasca cau en la imitació i es deixa dur pel corrent de la comoditat i el vici. A Alfredo Ruiz li agrada molt caminar. Al llarg de la seua trajectòria sempre ha caminat contracorrent, marcant amb cada pas l’evolució del concepte ‘falla’. Després de parlar amb ell sobre la fi losofi a del projecte Conceptes, perceptes i afectes queda evidenci-at que l’art té cabuda a les Falles.
—Enguany prepare una falca, perquè
amb les falques es poden introduir
coses i també anivellar-les. Comences
a pensar que al llarg de la vida tot són
falques que es van introduint—, explica
Alfredo mentres mostra una maqueta
roja de la primera idea per a la peça es-
cultòrica. I assegura que aquesta falla
és per a profans, no per a entesos.
L’obra que has ideat per a 2008 és
el resultat d’un llarg procés d’evolu-
ció. Com sorgixen els primers passos
evolutius a les teues obres, Alfredo?
—És una evolució que es troba pel
camí. He sentit que havia de comunicar
coses i possiblement, sense adonar-me
jo mateix, he canviat el llenguatge. A
nivell d’estètica segurament es guanya
destresa amb el temps, i ara m’agrada
deixar les coses més netes, senzilles.
Eres admirat al món de les falles per
eixa evolució que altres no han fet.
Penses que a dia de hui eres l’únic
que ha evolucionat?
—Cadascú ha evolucionat fi ns que s’ha
aturat, perquè s’ha trobat més còmode.
Hi ha artistes que des de fa alguns anys
s’estan repetint. Segurament estan
atrapats al seu llenguatge, al seu estil,
perquè pensen que és allò convenient.
Aplegà un dia en què tancares el ta-
ller. Va ser Alfredo Ruiz qui es despen-
jà de les falles, o el món de les falles
es despenjà d’intentar comprendre la
seua obra?
—Quan comencí a treballar a les falles
no pensava que serien així per a tota la
vida. Al meu treball pense que les me-
ues obres estan al mateix nivell que el
millor quadre del món, pense que l’ac-
titud ha de ser eixa. Tinc una actitud de
creure’m el que estic fent. Gràcies a les
obres és com puc comunicar coses. Jo
faig la meua obra per al carrer, i sé que
la gent la veu, i espere que qui la veja
comprenga coses i així evolucione, com
jo estic evolucionant. Es tracta de fer
del meu treball alguna cosa útil; però no
útil per a cremar-la només, sinó útil cul-
\ 79 \
turalment. Per què les meues falles han
de ser grotesques, si jo no sóc grotesc?
No es pot pensar que encara que la
gent no les puga entendre, jo no les he
de fer. Això seria burlar-me, menyspear
el nivell cultural de la gent.
I per què deixares les falles?
—Em vaig sentir enganyat. Després de
set anys no hi hagué delicadesa. No em
respectaren com a persona, això em va
molestar molt. No va ser un cabreig, fou
qüestió de dignitat, que això és el que
no hi ha que perdre. Al seu moment no
es va entendre bé: això no és tirar la to-
valla, això és dignitat.
Suposem que estarà superat amb
el pas del temps, però, al principi de
l’evolució, què pensaves al no rebre
premis? Fa ràbia?
—No fa ràbia perquè jo sempre pense
que els altres també estan fent falla i
també es poden dur premi. I de vegades
no obtindre el premi m’ha servit per a
descobrir errades del propi treball. Però
la competició és una cosa en la que jo
no entre.
T’has sentit respectat?
—A mi se m’ha respectat sempre, sóc
molt reconegut, el més reconegut (i ho
solta amb expressió irònica), i no em
puc queixar. Inclús hi ha gent a la que
no agraden les meues falles i sempre
han dit que sóc un artista.
Amb un pressupost molt superior,
pensem en un milió d’euros, estaries
dispost a plantar una falla?
—Amb un milió d’euros faria exacta-
ment el mateix. Faria el meu discurs
sense haver de justifi car el seu cost. Al
sentiment no se li pot dir “escolta, que
ho volem més gran i així, que per això et
paguem”. Això seria una neciesa. El sen-
timent és el que mana. Millor dit, l’obra
te mou; ella i la voluntat, clar.
Què et semblen les falles premiades
dels últims anys?
—Bo, algunes les veig, però no m’asom-
bren. Abans recorde que les falles co-
municaven, es parlava d’elles. Ara es
queden amb el premi i el celebren, però
no transmeten res. Saps per què? Per-
què no hi ha ànim ni profunditat. Són
d’un equip, però que no té la intenció
de contar una cosa, sinó l’esperit com-
petitiu d’“anem a desbancar-los”. Ja no
hi ha subtileses, hi ha espectacle. Una
vegada vaig llegir que “cadascun és allò
que fa”, i jo també ho pense així.
Els pensaments d’Alfredo Ruiz resulten
coherents amb la seua manera de tre-
ballar i d’expressar-se. Dit d’una altra
manera, les falles d’Alfredo són un espill
d’ell mateix. Tal volta, eixa siga l’única
cosa que haja romàs impertèrrita i fer-
ma amb el pas del temps. La resta: les
idees, les estètiques, les visions, van
canviant. Van entrant amb el corrent
d’aire del que respira Alfredo any rere
any, gràcies a què —segurament— algu-
na porta està oberta. La seua cunya, la
seua refl exió, incitarà a obrir la porta a
tots els que s’acosten a conéixer la seua
obra que s’instal·larà al carrer de la Co-
rona de la ciutat de València.
Alfredo Ruiz al seu obrador en l’any 2001, preparant la falla Ditirambe en roig.
/ 80 /
La seua obra, en contínua evolució
\ 81 \
/ 82 /
\ 83 \
L’ evolució de l’ obra
/ 86 /
\ 87 \
« Parlarem de la falca, d’eixa forma senzilla però útil, perquè de vegades allò útil és senzill »
/ 88 /
\ 89 \
« La tasca de la falca és introduir-se, penetrar, obrir camí, trencar si és precís per tal d’avançar »
/ 90 /
\ 91 \
« Les falques mantenen les portes obertes perquè puga renovarse de continu l’aire viciat, per un aire net, fresc, nou i natural »
/ 92 /
\ 93 \
« Falques que han obert camins, menejat costums, nivellat pensaments, produït canvis més enllà del moralisme establit; les que asombren, emocionen i alegren »
/ 94 /
Alfredo Ruiz
ALFREDO RUIZ FERRER (València,
1944) pertany a la primera generació
d’artistes fallers nascuts després de la
Guerra Civil Espanyola.
Aquesta fornada d’artistes, entre els
que a banda d’Alfredo Ruiz podem no-
menar, entre d’altres, a Alberto Rajadell,
José Puche, Miguel Santaeulàlia Nuñez,
José Luís Ferrer Vicent o Manuel Martín
López fou batejada per Vicent Borrego,
investigador de la festa fallera, com a
Generació dels Setanta. Segons Borre-
go aquest grup d’artistes, que assoliren
un primer pla faller durant aquella dè-
cada, renovà, amb èxit de crítica, jurat
i públic, els canons plàstics del vessant
caricaturesc de l’estètica fallera impe-
rant fi ns aleshores.
Com la major part dels seus com-
panys generacionals, Alfredo Ruiz
s’educà en una societat autoritària i
repressiva que tancava totes les portes
a la coneixença de qualsevol referent
cultural que no fos el que imposava el
Movimiento. D’ahí que Ruiz, com la ma-
jor part d’artistes de la seua generació,
es veié obligat a omplir les seues man-
cances culturals i buits d’una manera
plenament autodidacta.
Amb la il·lusió de ser escultor, dit
artista deixà els estudis als tretze anys
i s’apropà al món de les falles. Des de
1958 a 1969 treballà en diversos tallers
de diferents mestres artesans que li en-
senyaren la base de la tasca d’artista
faller. Així, en primer lloc, formà part del
taller de Blas Soler Rodríguez on treba-
llà en l’elaboració dels cadafals que fo-
ren plantats a les demarcacions d’Expo-
sició-Misser Mascó i Pelayo-Matemàtic
Marzal a l’any 1958, d’aquesta manera
aprengué el procés de realització de
monuments de gran envergadura. De
1959 a 1962 el trobarem al taller d’An-
tonio Ferrer Jorge i Alberto Muñoz Orts,
artistes que el posen en contacte amb
el que té que ser un dels seus grans
mestres, Juan Huerta i Gasset. Aquest
artista manté en nomina a Alfredo Ruiz
fi ns la retirada del primer a l’any 1966, i
és qui li ensenya la tècnica del modelat.
D’aquesta forma, Alfredo Ruiz té l’opo-
tunitat de jugar un paper important en
la construcció de cadafals importants
com els plantats a Convent Jerusalem-
Matèmatic Marzal entre 1963 i 1965
(Tunos, Noé i el segle XX i La televisió) i
a la Plaça del Pilar (Pirateries).
Un cop Huerta es jubilà, Alfredo
Ruiz continuà la seua formació al taller
de Manuel Giménez Monfort on, entre
1967 i 1969, participà en projectes com
els que amb els lemes Mantinga neta...
i Contandeta es plantaren a la demar-
cació de Convent Jerusalem-Matemà-
tic Marzal als anys 1967 i 1968, respec-
tivament, o el que amb el lema La vida
encarregà la comissió de la Plaça de la
Mercé per a les Falles de l’any 1969.
Amb açò queda closa l’etapa del
nostre artista en tallers aliens (no de
formació ja que mai deixa d’investigar i
formar-se), a partir de 1970 amb Salvat-
jades, cadafal construït per a la comis-
sió de Trinitat-Alboraia (secció Primera
A) amb el que s’examinà per a entrar a
formar part del Gremi d’Artistes Fallers
i li reportà el seu primer indult del foc i
el seu primer premi, començà a signar
falles pel seu compte.
Ara bé, val a dir que abans de co-
mençar la seua trajectòria particular
en cadafals grans, ja ho féu en infan-
tils a l’any 1968 plantant amb el lema
\ 95 \
Somnis un cadafalet que li reportarà a
la comissió Salvador-Trinitaris el primer
premi de falla infantil de totes les ca-
tegories, èxit que també repetirà l’any
1969 al mateix encreuament i als anys
1972 i 1973 al del Peu de la Creu.
A banda dels primers premis, la
seua incursió al món de les infantils,
sobretot, serà recordada per donar a
conéixer una nova concepció de falla ja
que deixa enrere el tòpic repertori dels
cadafals infantils (temes de contes o
personatges d’animació) per passar a
abordar temàtiques de compromís so-
cial i de clara intenció pedagògica.
Tornant als cadafals grans podem
parlar, com sosté Vicent Borrego, de
dos etapes ben diferenciades en l’obra
d’Alfredo Ruiz.
El primer període aniria de 1970 fi ns
1982. Durant aquests anys Alfredo Ruiz
plantaria els cadafals característics de
la Generació dels 70 que ja hem co-
mentat més amunt. Ara bé, partint com
a referència de l’essència del grotesc
de Juan Huerta, afi ança al llarg de tots
aquests anys un estil propi i defi nitori
on destaca la gran estilització i l’elimi-
nació de qualsevol aspecte superfl u en
el procés de modelat i dels colorits es-
tridents i impactants propis de la falla
caricaturesca envers una policromia
suau o perfectament combinada amb
altres colors de la mateixa gamma que
respecta sempre el modelatge.
El seu debut a la secció Especial
aplega a l’any 1973 amb Progrés per a
la Plaça del Pilar, no sense abans haver
guanyat el primer premi de secció pri-
mera A en dos ocasions, el ja esmentat
de l’any 1970 i el de 1972 amb El mundo
perro per la comissió de Marqués de
Montortal-Josep Esteve i haver indultat
durant tres anys seguits tres ninots del
foc, al 1970 Vell pescador amb reclam
verd (Trinitat-Alboraia), al 1971 Parella
de hippies (Peu de la Creu–En Joan de
Vilarrasa) i a l’any 1972 Rodamón amb
gos (Marqués de Montortal–Josep Es-
teve). Amb aquesta línia, doncs, el pri-
mer premi de secció Especial no es pot
fer esperar i l’aconsegueix a l’any 1974
amb el projecte Temptacions per a la
comissió de la Plaça del Pilar.
Però l’obra d’Alfredo Ruiz no s’atura,
per sort, amb els primers premis i dins
d’aquesta primera etapa podem desta-
car, cadafals com Tirant fum (Marqués
de Montortal–Josep Esteve, secció Pri-
mera A, 1976), Fes l’amor i no la guerra
(Plaça del Pilar, secció Especial, 1976),
El gran teatro del mundo (Avinguda
José Antonio–Mestre Serrano, secció
Especial, 1977), La fama (Avinguda
José Antonio–Mestre Serrano, secció
Especial, 1978) i Els bateigs (Plaça de la
Mercé, secció especial 1979).
Ara bé, la seua obra té un punt d’in-
fl exió a l’any 1982 amb Natura morta,
el cadafal que crea per a la demarcació
de la Plaça del Pilar. Aquest monument
constitueix un abans i un després dins
la trajectòria d’Alfredo Ruiz. A partir
d’ací els seus cadafals estaran marcats
per la refl exió i per la importància dels
criteris empírics dintre del procés de
realització. Ruiz pren consciència que
les falles poden constituir un mitjà per
a plasmar les inquietuds personals.
Després d’un any de silenci artístic i
d’autoaprenentatge, comença a treba-
llar com a dissenyador en l’empresa de
porcellanes Lladró. Ara inicia la segona
etapa de la seua obra que Vicent Borre-
go emmarca entre 1984 i 1994.
És aquesta una època de gran crea-
tivitat on, segons Vicent Borrego “l’ar-
tista s’aïlla de col·laboradors per tal
de madurar les seues pròpies idees a
partir de la seua personal concepció de
l’art. El mètode experimental que em-
pra, basat en la repetició sistemàtica
d’esbossos, fi gures, motius i detalls fi ns
a trobar allò desitjat, l’obligà, en raó del
temps i de les despeses econòmiques
que exigeix, a reduir al màxim la seua
/ 96 /
plantilla de treball, que queda reduïda a
un àmbit estrictament familiar.
Alberto Giacometti, Kandinsky, Mon-
drian, les Venus adiposes del Paleolític
i el llenguatge icònic característic del
discurs de la historieta constitueixen
alguns dels antecedents a partir dels
quals Ruiz fonamenta la seua pròpia
iconografi a integrada per un conjunt de
senyals i arquetipus que l’autor reprén,
refon i renova de forma constant.
Les notes més comunes d’aquesta
darrera producció poden resumir-se
en les següents: un avanç en el procés
autorefl exiu que emfasitza la superació
del ninot tradicional, però sense caure
en l’abstracció a ultrança; una actitud
eclèctica de gran impacte visual i de
clares connotacions iconològiques, que
s’aconsegueix mitjançant l’antinònimia
estètica que resulta de disposar conjun-
tament ninots de gran naturalisme junt
a altres de gran síntesi formal, reduïts
a línies purament estilitzades i geomè-
triques; un ús subjectiu del color, gene-
ralment pla i neutre, que se supedita a
la temàtica del cadafal, i el predomini
de lemes i arguments de rerefons ètic,
estètic moral i social.”
Durant aquesta etapa els seus cada-
fals són un aparador enriquidor d’idees
per a aquell que els contempla. L’espec-
tador pot refl exionar arran del cadafal
sobre temes com la utopia, el consu-
misme, l’aparença, la fam, la misèria, la
civilització o la igualtat dels sexes.
Aquesta etapa també clou amb un
cadafal plantat per a la comissió de la
Plaça del Pilar de lema Il·lusions, que no
li falten (1994) que signifi ca la tornada,
dotze anys després, d’Alfredo Ruiz a la
secció Especial. Retrobament efímer
ja que des d’aleshores no ha tornat a
plantar en categoria Especial.
Un altre cop després d’un any de si-
lenci artístic, el nostre artista inicia una
tercera etapa que cal afegir a les dos
esbossades per Vicent Borrego. Aques-
ta nova etapa comprendria entre 1996
i 2002 i té com a eix principal el vincle
amb la falla Quart-Palomar.
Aplegats a aquest punt és inevitable
no pensar, els que coneguem l’obra de
Joan Fuster, en eixa defi nició que l’au-
tor de Sueca feia del gènere literari de
l’assaig: “l’assaig és no cansar-se d’es-
perar”. És a dir, l’assaig és una continua
provatura, preguntar-se una i altra ve-
gada el perquè de les coses, formular
un i un altre cop, en defi nitiva assajar
sense fi , sense cansar-se d’esperar a
l’ideal. A partir d’aquesta defi nició és
fàcil pensar que les falles d’Alfredo Ruiz
són, realment, rics assajos artístics i
que la seua fi gura al món de les Falles
equival a la de Montaigne o a la del ma-
teix Fuster al món de la literatura.
Aquesta darrera etapa és un exem-
ple del que estem dient ja que Alfredo
Ruiz va més enllà. Cada cop que planta
un cadafal dóna una nova tornada de
cargol. S’enforteix amb el rerefons d’un
elaborat marc fi losòfi c infl uït per Nietz-
sche i els pensadors greco-llatins. Així,
l’artista troba el camí que el porta cap
a la puresa de formes, cap a la simple
conceptualitat, cap a la perfecta abs-
tracció, en defi nitiva cap a l’ideal.
A banda d’aquests cadafals, Ruiz col-
labora aportant una escena al cadafal
municipal de 1997, obra dels germans
Ferrer que, amb el lema El guerrer de
Moixent, comptà amb la col·laboració
de diferents autors i on, concretament,
el nostre artista confeccionà l’escena
que versava sobre les falles del futur.
Després del pas per Quart-Palomar,
passades les Falles de l’any 2002, Alfre-
do Ruiz s’acomiada temporalment i ini-
cia un silenci artístic que trencarà amb
el cadafal de Mossén Sorell-Corona de
2008, Concepte, percepte i afecte en
rectangle horitzontal roig.
Pàgina següent: Alfredo Ruiz vist per l’artista Emilio Vázquez.
\ 97 \
Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roigFalla Mossén Sorell-Corona 2008
/ 100 /
\ 101 \
RuizomaConcepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig, perquè no se’ns tanque la porta.
Actitud
Rectangle horitzontal roig és una idea que exposa, mitjançant l’impacte visual estètic, l’estranyesa que pot causar l’actitud original.
Alfredo Ruiz
/ 102 /
Alfredo Ruiz i el meuinterés per les Falles
Josep Lluís Sirera*
Els veïns de la falla Mossén
Sorell-Corona em demanen
un article sobre l’artista que
enguany els plantarà la falla.
Ho fan perquè es pensen que jo sóc,
d’alguna forma, un expert en falles o,
com a mínim, en la trajectòria artística
d’Alfredo Ruiz. És cert que amb Remei
Miralles he tingut el plaer d’escriure els
llibrets de les dos últimes falles que,
fi ns ara, ha plantat Alfredo (les dels
anys 2001 i 2002 a la demarcació de
Quart-Palomar). És cert, igualment, que
tant Remei com jo mateix vam iniciar la
nostra trajectòria com a articulistes de
tema faller refl exionant sobre l’art d’Al-
fredo Ruiz.
És cert, ja ho dic. Però… També és
cert que és massa generós pensar que
per tot l’anterior sóc capaç de refl exio-
nar amb profunditat sobre l’obra d’este
artista; tampoc no sóc historiador de
les falles ni de l’art i per tant és inútil
esperar de les ratlles que seguiran una
anàlisi detallada de l’evolució de la falla
com a fet estètic i el que han signifi cat
les aportacions d’Afredo.
Tot això, per cert, ho vaig exposar
quan em vingueren amb l’encàrrec. No
vaig tindre, pel que es veu, poder de
convicció sufi cient per a fer-los, als fa-
llers de Mossén Sorell-Corona, canviar
de parer. Per això em trobe ara escrivint
un article sobre Alfredo Ruiz i el seu
art, però fent-lo només des de la meua
experiència d’espectador faller. Ni més
ni menys. Espere que els responsables
sabran perdonar-me… i que a ells no
se’ls demane responsabilitats per cul-
pa meua, que també podria ser.
UN ABANS I UN DESPRÉS
Nascut al carrer de Quart, en la frontera
entre el Barri del Carme i el de Velluters,
tot m’inclinava a fer de mi un amant de
les falles des de ben menut. Entre altres
raons perquè la falla de Quart-Palomar
es cremava just enfront dels balcons
\ 103 \
de ma casa, i els bombers s’aplicaven
a ruixar-nos a consciència, en un ritual
de foc i aigua que em captivava. A més,
aquells carrers, allà pels anys cinquan-
ta-seixanta, tenien molt de poble i les
falles eren viscudes com una autènti-
ca festa major on s’implicaven en cos
i ànima pràcticament tots els veïns i
comerços.
Quan el teatre va començar a apassi-
onar-me, no vaig fer res sinó trobar més
raons per interessar-me pel món faller;
no calia ser un gran teòric per adonar-
me de les connexions entre el monu-
ment faller i un gènere que per aquells
temps ja m’atreia: el sainet. A més, a
principis dels setanta em vaig veure
embolicat (en el millor sentit del terme)
en l’aventura del Concurs de teatre per
a falles que va promoure Joan Monleón
i la Falla Corretgeria-Bany dels Pave-
sos. Així, durant un parell de tempora-
des vaig responsabilitzar-me d’adaptar
alguns textos del patrimoni teatral uni-
versal per a que pogueren ser represen-
tats per les comissions concursants.
L’experiència, ja se’n recordaran els
més veterans, va acabar com el rosari
de l’aurora per la malícia dels uns i les
ingenuïtats d’uns altres… Indepen-
dentment de les seues conseqüències
socials, per a mi el desenllaç va tindre
un valor afegit de gran trascendència:
comprovar que el món de les falles era
tremendament complex, i que a les
discrepàncies ideològiques, polítiques
i socials existents al conjunt de la so-
cietat valenciana, calia afegir-ne unes
altres: estètiques, de convivència o ve-
ïnatge, de logística fallera inclús… Com
a conseqüència del meu descobriment,
el meu interès per les falles va anar de-
sapareixent, fi ns a convertir-me si no
en un antifaller (no ho he sigut mai), sí
almenys en un indiferent.
Passaren els anys, i vaig tornar al
meu barri, millor dit: al meu carrer.
Casualitats de la vida. I les falles tor-
naren de seguida a fer-se de notar: és
impossible viure al centre i passar de
les falles. I se’m va tornar a despertar
l’interès per elles, és clar. Al comença-
ment d’una forma del tot anecdòtica:
/ 104 /
veges tu, ara la falla de Quart-Palomar
la planten a la Plaça de Santa Úrsula, no
davant de ma casa… Tenen més espai,
però no tindré més remei que baixar al
carrer si vull vore-la cremar. Per cert, i
qui serà l’artista que haurà plantat unes
Menines tan especials? M’agraden més
que les falles que es plantaven a la Pla-
ça de l’Ajuntament als anys huitanta…
Alfredo Ruiz li diuen? Ah, molt bé. I qui
serà el tal Alfredo Ruiz? Vaja, si apareix
a la Historia de las Fallas que regalava el
diari Levante. I jo que em pensava que
era un jovenet… me n’alegre, ja que jo
tampoc ho sóc…
La cosa no hauria passat d’ací, sens
dubte, si un dia una bona amiga, l’an-
tropòloga teatral Maryse Badiou, no ha-
guera vingut a València a vore què eren
exactament les falles. Tant Remei com
jo vam fer de guies experts (quina go-
sadia la meua) en el tema. Li vam ense-
nyar, orgullosos, la falla que aquell any
havia plantat Alfredo Ruiz en la nostra
demarcació i assistírem a la seua cre-
mà. A la fi , mentre tornàvem a casa,
Maryse ens va preguntar com qui no
vol: però vosaltres de segur que s’impli-
careu en una festa tan interessant i en
unes falles tan extraordinàries com la
que acabem de veure cremar. Veritat?
Em vaig quedar sense resposta.
DESCOBRIR ALFREDO RUIZ
En efecte, el que la nostra amiga ha-
via fet era posar davant els meus ulls
la incongruència de tants i tants intel-
lectuals valencians que hui, com fa cent
anys, continuen menyspreant el món
faller i perpetuant tòpics al respecte.
Uns tòpics que les falles plantades per
Alfredo llançaven per terra.
Va passar un any, i de la mà de Pepe
Rodríguez (“Rodri”), un antic amic dels
meus pares, i faller de Quart-Palomar,
vam començar a acostar-nos al fe-
nomen faller. I tinguérem la sort de
conéixer Alfredo quan plantà la seua
Maternitat. Un monument que a mi
encara m’emociona. A Alfredo i a Ana,
la seua dona, els agradava passar-se
hores prop de la falla per vore com re-
accionava la gent que la veia. Nosaltres
compartírem amb ells alguns d’aquells
moments, i Remei fi ns i tot no va dub-
\ 105 \
tar a explicar la falla a més d’un dels
qui passaven pel costat i deia que no
l’entenia. Descobrírem també que les
falles d’Alfredo eren buscades amb
expectació pels entesos, i que —a dife-
rència del que passa amb la immensa
majoria d’elles— els seus monuments
no morien després de la cremà perquè
continuaven ben vius en la memòria de
molts: les falles al carrer d’Espartero de
l’any 92 o la del 95; la del Pilar del 82…
Va passar el temps i pel febrer de
2001, Rodri es va deixar caure per casa
amb una petició desesperada: l’autor
que fi ns aquell moment havia posat
versos als monuments plantats per
Alfredo havia llençat la tovalla: calia es-
criure una explicació i relació de la falla
en quatre dies justos.
Vam acceptar el repte, sense saber
ben bé perquè. I això ens va dur al ta-
ller de l’artista, a xerrar amb ell unes
quantes hores, per tal de tractar de
posar paraules a una falla que anava
a ser esplèndida: el Ditirambe en roig.
Quedàrem satisfets i, el més important,
Alfredo també. I nosaltres, a més, vam
aprendre moltíssim d’aquella experièn-
cia, d’aquelles converses. Ara sí podíem
dir que havíem descobert Alfredo Ruiz,
la seua trajectòria i la seua persona.
UNA ESTÈTICA SENSE CONCESSIONS
Set anys després d’aquell llibret, si ha-
guera de defi nir la característica fona-
mental de l’estètica d’Alfredo, parlaria
d’una estètica sense concessions. En
efecte, si comparem les seues primeres
falles amb les que va plantar el 2002
(el seu darrer any en actiu fi ns al pre-
sent) a Quart-Palomar i a Blanqueries,
trobarem una evolució ininterrompuda,
una exploració constant amb els límits
del llenguatge faller, fi ns a forçar-los,
dilatar-los i, si cal, transgredir-los. Però,
sens dubte, a partir d’un gran coneixe-
ment de la història fallera i la tècnica
constructiva dels monuments. No de-
bades, Remei Miralles va parlar, en un
article, de forma ben encertada d’“art-
esà” per a qualifi car la seua tasca tre-
mendament creativa i, alhora, arrelada
en la tradició de l’ofi ci. I en un altre ar-
ticle, va destacar la seua gran profes-
sionalitat a l’hora de cremar les falles,
tasca tan difícil i que posa al descobert
les carències constructives i —si se’m
permet el joc de paraules— destructi-
/ 106 /
ves de més d’un artista faller o d’algun
que altre artista plàstic fi cat a faller.
Ara bé, esta exploració la fa Alfredo
no sols a partir del seu coneixement
de l’ofi ci, sinó també des del seu in-
saciable interés pels corrents de l’art
contemporani, per la seua inacabable
curiositat pels nous llenguatges estè-
tics. Això comença a ser visible quan
els seus ninots (¿he dit ja que és un
grandíssim modelador de fi gures?) van
més enllà de l’estilització i de la defor-
mació, més o menys grotesca, i s’en-
dinsen per un camí d’essencialització,
que no d’abstracció. Els ninots de Ma-
ternitat són una esplèndida mostra del
que dic: hi ha fi guritativat, sens dubte,
però essencialitzada. Més encara: mal-
grat que algun observador poc atent
puga pensar (i afi rmar irrefl exivament)
que ens trobem davant clons, la reali-
tat és que cada ninot té una essència
diferenciada, com diferenciades són les
corresponents gammes de colors, purs
i vibrants (treball en què compta amb
l’efi caç ajuda de la seua dona, Ana) i els
gestos i tensió corporal de les seues,
torne a dir-ho, essencialitzades creaci-
ons, siga un ninot, una branca d’arbre,
una taula o una poma.
Arribats ací, podríem pensar que
Alfredo Ruiz havia creat un llenguatge
Escena de xiquets per a la falla Elegia II, plantada en 1999 a la Plaça de Santa Úrsula (Quart-Palomar).
\ 107 \
propi i exclusiu; un llenguatge que ne-
cessitava d’uns quants anys per a con-
solidar-se. Però la realitat és que esta
essencialització no va signifi car més
que una etapa en un camí que volia que
el duguera molt més lluny. Així, el pas
següent serà la refl exió sobre els valors
dinàmics i constructius de les formes
geomètriques, amb les que alça el me-
morable Ditirambe del 2001. Falla que
té el mèrit afegit de conjugar este inte-
rés tan constructivista amb el mante-
niment de l’essència del que ha de ser
un ninot: el ritme, la ironia, les actituds
corporals (si es pot parlar de corporali-
tat en el cas d’una combinatòria de fi -
gures geomètriques) i la interelació, tan
teatral, entre uns ninots i altres.
¿Què hi ha darrere d’esta investi-
gació constant, i constantment acce-
lerada? L’interés per posar a prova la
capacitat expressiva dels llenguatges
artístics contemporanis en un marc tan
peculiar com el de les falles. I també
una constant introspecció sobre el que
les falles poden dir, i han de dir. En efec-
te: ¿per què circumscriure les possibili-
tats expressives de les falles a la crítica
humorística i la ironia? O, ¿quin sentit
té continuar considerant la falla com un
fenomen localista (de barri, o de car-
rer), abocada als problemes de l’entorn
immediat o a contemplar els confl ictes
d’un món cada volta més globalitzat
amb la lent del localisme més conser-
vador? Cap, sens dubte, en uns mo-
ments en què els llenguatges artístics i
els mitjans de comunicació tradicionals
es troben en crisi; en uns moments, a
més, en què la societat valenciana es
troba immersa en un procés de canvi
accelerat i a tots els nivells: estructura
econòmica, composició i objectius so-
cials…
En correspondència amb el que aca-
be de dir, Alfredo orientarà la seua estè-
tica cap al que podríem qualifi car de fa-
lla conceptual. Per a sorpresa de molts,
l’artista s’interessa molt més per allò
que la falla pot representar: enfront de
les falles narratives (la immensa majo-
ria, al remat) que desenrotllen un argu-
ment amb més o menys gràcia i força
dramàtica, les falles d’Alfredo Ruiz en el
seu últim període tracten de dotar de
forma a una idea, a un concepte si ho
preferiu, que neix al seu torn d’una re-
fl exió prèvia plasmada en termes plàs-
tics més que no verbals. Una refl exió no
tan lògica (en el seu sentit etimològic:
de paraula) com sensorial i visual.
De falla conceptual, en efecte, pot
ser qualifi cada la darrera que va plan-
tar a Quart-Palomar (amb el signifi ca-
tiu lema de “Subjectiva-ment lliure”)¸ i
que Remei i jo mateix vam posar també
en vers. Una falla on, a més, l’essencia-
lització el durà a una estètica del des-
pullament que queda ben glossada en
l’expressió menys és més, consigna de
tants grans artistes contemporanis. És
clar que arribar ací no haguera sigut
possible si Alfredo Ruiz haguera trans-
igit o s’haguera deixat convéncer pels
qui li demanaven que frenara la seua
inesgotable voluntat d’experimentació
i de progressió estètica.
Una altra cosa és el preu que ha ha-
gut de pagar per la seua coherència
personal. Un preu altíssim, sens dubte.
Un preu que ja és hora que la societat
valenciana, i el món faller molt en parti-
cular, li retorne i li agraïsca.
*JOSEP LLUÍS SIRERA és profesor de Litera-tura a la Universitat de València.
/ 108 /
separata última falla
MotivacionsFalla Infantil Mossén Sorell-Corona 2008
MotivacionsDespertar la curiositat, les ganes d’aprendre, l’interés per alguna cosa, el que es sol dir “picar el gusanillo”.
Una projecte per als xiquets i els grans que gaudixen tant de fer coses com d’aquelles regalades per altres. Per això hem representat aquest ‘donar i rebre’ com el cicle de la pluja.
Un núvol carregat d’idees ja realitzades, de pensaments, de sentiments, de màgia… que quan descarrega la seua pluja particuar ens banya de joia, ens motiva i ens anima a fer.
Enxopant-nos de tot allò que rebem es desperten passions i emocions que desconeixem provocant-nos més idees que ajudaran a continuar el cicle, el de fer i regalar perquè altres facen i regalen.
Anna Ruiz
/ 110 /
\ 111 \
/ 112 /
\ 113 \
/ 114 /
fem Corona...
(*) Presidents de l’exerci faller 2007/2008
Aldrea Albiñana Sabater, Ramón Andújar Cervera, Mó-nica Baixauli Ros, Manuel Barberá Valera, Juan Bárce-nas Prieto, Carlos Bucho Paes, Carmen Calero Pérez, Mª Amparo Carbonell Esteve, Mª Dolores Castelló Onrubia, Maruja Celda Vera, Pepita Celda Vera, Alícia Cerveró Fornés, Juan Vicente Cerveró Navarro, David Chisbert Tarazona, Silvia Chulio Celda, Verónica Chulio Celda, Enrique Chulio Mengual, Manolo Chust Codoñer, Ramón Císcar Serna, Andrea Climen Ibáñez, José Francisco Cli-men Navarro, Inmaculada Climen Navarro, Ascensión Crespo García, Paquita Delhom Ferrandis, Saturnino Espinosa Fayos, Laura Fernández Celda, Vicente Ferrer Cuevas, Mª Carmen Fornés Muñoz, José Luis Galcera Martínez, Alberto Gallego Fernández, Susana Gallego Villalba, Vicente Garay Cabo, Alberto Garay Cabo, Yolan-da Garay Cabo, Laura Garay Lage, Carmen Garay Lage, Vicente García Guimerá, Conchín García Samper, Ange-lita García Sanchis, Ramón Garro Gil, Silvia Garro Otra, Javier Gómez, Marga Gómez Espinosa, Raquel Gómez Gómez, Mª Carmen González Cruz, Iván Ibáñez Berlan-ga, Juan Luis Ibáñez García, Mª Carmen Ibáñez García, José Ibáñez García, Desamparados Jareño Pérez, Mª Luisa Juan Mestre, Yolanda Juan Mestre, Miguel Juan Sabater, Puri Lage Colmenero, Corona Lage Colmenero, Francisco Liern Bigorra, Ernesto Liern García, Héctor Liern García, Laura Marcos, Federico Martínez Martí-nez, Nieves Martínez Vila, Antonio Mas Garrigós, Ruth Mas Gómez, Grettel Mas Gómez, Rosa Maupoey García, José Luis Meri, Marina Meri Abad, Luisa Mestre Martí-nez, Lourdes Montero Buedo, Fernando Morales Checa, Vanesa Muñoz López, Paula Navarro Ferrer, Patricia Na-
varro Peiró, Miguel Ángel Oltra Catalá, Mª Josefa Oltra Cortell, Mª Vicenta Pascual Aguar, Miguel Ángel Pérez Olmos*, Marta Revueltas Montero, José Manuel Ribes García, Néstor Ribes Jareño, María Ródenas Carbonell, Marta Ródenas Carbonell, Pedro Ródenas Fuentes, Ós-car Rodríguez Atanes, Ascensión Rubio Crespo, Víctor Sánchez Alepuz, Luis Francisco Serrate Ibáñez, Rubén Tello Sánchez, Carlos Tomás Fortea*, Pedro Antonio Vi-llar Montañés i Milagros Zanón Zanón.
I els xiquets…Daphne Bárcenas Fernández, Lucas Carrión, Desampa-rados Cerveró Fornés, Alejandra Chisvert Climent, Na-talia Chisvert Climent, Ariadna Chust Salcedo, Helena Chust Salcedo, Ramón Císcar Delhom, Francisco Císcar Delhom, Diego Espinosa Civera, Patricia Espinosa Ci-vera, Paula Xinting Galcera Juan, Adrián Raistlin Garay Lucero, Carla Garay Navarro, José Luis Garay Navarro, Alejandro Gómez Chulio, Germán Gómez Chulio, Andrea Gómez Zanón, Javier Gómez Zanón, Ignacio Homedes Sabater, Ismael Homedes Sabater, Ana María Ibáñez Berlanga, Celia La Roda Gómez, Paula La Roda Gómez, Carles Lluesma Salvador, Isabel Meri Abad, Pablo Mon-tero Liern, Alberto Navarro Segura, David Navarro Segu-ra, Amparo Oltra Garro, Miguel Oltra Garro, Arantxa Da-ocai Ortega Juan, Nerea Parra Liern, Marcos Parra Liern, Ester Ribes Jareño, Alejandro Roso Espinosa, Carla Sa-bater Martínez, Jorge Sabater Martínez, Carlos Sánchez Marco, Miguel Ángel Villar González, Mª Carmen Villar González.
\ 115 \
La Regidoria de Cultura de l’Ajuntamentde València presentà “Berlanga: Fallas de celuloide”LA FALLA MOSSÉN SORELL-CORONA PUBLICÀ, DE FORMA INÈDITA, UN LLIBRE SOBRE LA FALLA DE BERLANGA
[DISCURS DE PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “BERLANGA:
FALLAS DE CELULOIDE”, PER LA REGIDORA DE CULTU-
RA, Mª JOSÉ ALCÓN.]
Senyores i senyors:
València pot enorgullir-se de mol-
tes coses. Però una de les més
signifi catives és el nivell que al
llarg de la història han alcançat
la cultura i les arts. Des dels temps més an-
tics, si pensem en la ceràmica ibèrica, fi ns
els més jovens creadors amb propostes
trencadores, tenim la fortuna de pertànyer
a un poble actiu i innovador que tant a les
aportacions al besant més popular, com a
l’alta cultura més cosmopolita, ha donat
noms imprescindibles al món, noms que
són una targeta de visita quan algú uneix
les paraules d’“art” i de “València”.
Un d’aquests noms bàsics al segle XX
és el del cineasta a qui fem homenatge hui:
el nostre entranyable i fabulós Luis Gar-
cía Berlanga. La publicació del llibre que
presentem, Berlanga: fallas de celuloide,
coordinat per Miguel Ángel Pérez Olmos, i
on han participat un bon nombre d’especi-
alistes i amants del cinema berlanguià, és
un recorregut amé i més que instructiu per
la seua producció fílmica i per la forma en
què, determinades manifestacions popu-
lars o del seu temps, li van infl uir en la seua
obra.
Perquè Berlanga: fallas de celuloide
és un llibre sobre Berlanga, però també ho
és sobre un esdeveniment que ha tingut
lloc este any. Gràcies a ell, nostre director,
membre del Comité de Cinema de l’Ajunta-
ment de València, i antic membre del Con-
sell Valencià de Cultura, va poder complir
un dels seus somnis; així mateix, les festes
de les Falles es van honorar amb una apor-
tació vertaderament inesperada i excepci-
onal: una falla realitzada segons una idea
de Luis García Berlanga.
En aquest sentit, cab reconèixer ací, i
amb tot l’honor, la iniciativa i la trajectòria
de la falla Mossén Sorell-Corona, que ca-
racteritzant-se per les seues propostes
més arrelades de renovació fallera, va as-
sumir este any la posada en marxa d’eixa
idea original de Luis García Berlanga, de
1987 i que, fi ns vint anys més tard, no ha
pogut vore la llum: la falla “Història d’una
mamella”. Va ser un projecte vertadera-
ment enriquidor, com dic, per a aquells
que sempre desitgen obrir a nous vents
l’univers faller, i per a aquells que veuen en
allò pluridisciplinar un dels cavalls de toc
de l’art contemporani.
Este volum és, per tant, la fe de vida
d’aquella actuació, adornada amb un con-
junt d’articles que ens apropen més al sen-
tir i al viure d’un artista nat amb qui ens ha-
gués agradat comptar aquesta vesprada
entre nosaltres, cosa que ha fet impossible
el seu delicat estat de salut. Des d’ací de-
« Història d’una Mamella va ser un projecte enriquidor per a aquells que desitgen obrir a nous vents l’univers faller »
/ 116 /
sitge transmetre-li, de nou, la meua admi-
ració i el meu afecte.
Perquè Luis García Berlanga és gui-
onista, director, artista, i també creador
de quasi una saga. Així ho demostra, per
exemple, el seu fi ll Jorge García-Berlanga,
amb qui hem tingut la satisfacció de treba-
llar durant la seua època de director de la
Mostra de València i, posteriorment, en al-
gun dels volums publicats per la Regidoria
de Cultura, amb textos sempre moderns
que ens apropen a les noves tendències
i ens transmeten una imatge urbana de
quant succeeix al món de l’art.
És el meu desig que s’apropen a aquest
llibre, Berlanga: fallas de celuloide, com
amants de València, com amants del cine,
i com amants de les falles. Les tres coses
solen donar-se, entre els valencians, en
una mateixa persona. Si el llibre du a més
el nom de Berlanga, del genial autor de
¡Bienvenido, Mister Marshall!, Calabuch,
El verdugo, La escopeta nacional o La
vaquilla, és inclous major garantia d’alta
qualitat.
La meua enhorabona, per tant, a Miguel
Ángel Pérez Olmos, i a aquells que han col.
laborat en este volum: Annabella Martínez,
Gil-Manuel Hernández, Jesús Peris, Lluís
Mesa, Vicent Borrego i Paqui Saurí. Mai
està de més apropar-nos i aprendre sobre
la vida, els gustos i l’obra d’un dels nostres
directors més reconeguts, un home que
ha sabut captar l’essència d’allò espanyol
i tornar-nos-la en forma d’art.
Portada del llibre Berlanga: fallas de celu-loide publicat per l’Ajuntament de València i la falla Mossén Sorell-Corona el dia 10 de maig de 2007.
Baix, esquerra: L’equip de col·laboradors amb José Luis Berlanga, Miguel Ángel Pérez i els regidors municipals Mª José Alcón i Félix Crespo. / Baix, dreta: José Luis García Berlanga visitant la falla amb el regidor Alfonso Grau.
\ 117 \
1415
1617
1819
la setmana faller
a
Plantà de Motivacions, la falla infantil de la comissió. A boqueta nit, hi haurà so-par per a tots els xiquets.
Naixement de la falla Concepte, percepte i afecte en rectangle horitzontal roig. Després de replegar el ninot, el sopar de Plantà; pri-mera nit en què es reunix tota la comissió.
Per la nit, revetla festiva per a tots els fallers, veïns i amics. Una sessió de música molt divertida, multicultural i eclèctica.
A última hora de la nit, les falle-res majors ens acompanyaran a recórrer a l’Ofrena de Flors a la Mare de Déu dels Desamparats.
De bon matí, passeig fotogràfi c amb la indu-mentària valenciana. De vesprada, jocs per a la comissió infantil
Les falle
s es
prendra
n foc.
/ 118 /
Als Fallers d’HonorArmando Serra
\ 119 \
Corona inaugura l’espai d’avantguarda falleraEL PRIMER CASAL DE DISSENY DEL MÓN DE LES FALLES DÓNA LA BENVINGUDA ALS AMICS DE LA COMISSIÓ
Primer va canviar la concep-ció del monument faller, des-prés les publicacions, els fes-
tejos del programa ofi cial de festes i ara la revolució d’idees ha arribat a la seu social, el casal de la comissió, ubicat a l’històric barri del Carme de València (carrer Corona, 33).
L’ESCLAFIT
La recta fi nal de l’exercici cap a les Fa-
lles 2008 s’emprén amb una reinuagura-
ción que presenta un disseny únic i molt
particular, dividit en diferents àrees. Així,
la porta d’entrada dóna pas a un recinte
dedicat a la pirotècnia, a l’esclat. En l’inte-
rior, una paret-mural servix de recordatori
històric a través d’emblemes i guardons
que han marcat la història d’esta falla, els
seus símbols i records.
Una altra de les novetats és un gran
mural dedicat a totes les les falleres ma-
jors, mitjançant una instal·lació de fi gures
d’estil naïf realitzades en cartó pedra. Els
serveis no es queden al marge; represen-
ten un homenatge a l’acte més sonat dels
que ha organitzat esta comissió: la macro-
despertà a la ciutat de València.
Agraïm la presència en el llibre a totes les entitats i empreses col·laboradores que han fet possible la seua edició.
A continuació, les recomanacions publicitàries.
thaine
anto del cobre
la galeria
pastelería conchín
paquetería pilar
la cadena
PAQUETERIA PILARMª PILAR TORNERO PIQUERAS
Plaza de Mosén Sorell, 11Teléfono: 96 391 28 45
46003 Valencia
fl ores antonia
farmacia maría barrios
belenguer 2.a.
altura 5 sl
hierros navarro s. l
Tel . 665 952 303
cerrajería gómez
star movil
C/ Serranos, 19 - 46003 VALENCIA - teléfono: 96 391 51 42
chaural asesores
talleres parma
antonio más
tot en art
Carnes SelectasEspecialidad en Terneras y Embutidos
POR ENCARGO: Canelones y LasañaLomo, Jamón y Corderos RellenosTernera Mechada
Mercado Mosén Sorell: Ptos 39-49. - Tel.663004952Mercado Central: Puesto 98. Tel. 963829167Mercado Castilla: Puesto 56. Tel. 663044947
Luisa y Fanny les desean Felices Fiestas
PESCADERÍAENCARNITAMercado de Mossén Sorell, puesto 51-53
Teléfono 96 391 88 78
euroconstrucciones 2006
mari pili bar café
papelería papiros
creamos acontecimientos
Avda. España, 137 - Bloque 1, Bajo 628230 Las Rozas (Madrid)Telf: 916 345 542
www.miradacreativa.com
corona 15
la maslatina
óscar rodriguez
veterval
cortinas císcar
pedro soriano s.a.
pinturas falomir
café bar teodio
tasca corona 7
víctor sánchez
la caixa
el manya la fuente
benefi cencia
2008
rafael prats gomez
prefab campanero
precamp s.l.
carmelo garcia llorca
inleval
lluna estilisme
roig. s.l.
mercado mossen sorell
administracion 54
amstel
Recommended