IIª República:

MANUEL AZAÑA

(President del Govern)

AZAÑA és vist per les esquerres com el paladí de la llibertat. Durant el període 1931-33 es duran a terme un seguit de reformes, entre les quals cal destacar:

Reforma religiosa

Reforma militar

Reforma agrària

Reforma educativa i cultural

Reforma laboral

Reforma autonòmica

“L’Esquella de la Torratxa”, 3 juny 1932

- la no confessionalitat de l’Estat

- la llei del divorci (la primera a Espanya)

- el matrimoni civil

- la secularització dels cementiris

- la supressió del pressupost del culte i clero

- la retirada dels crucifixos de les escoles públiques

- la prohibició d’ensenyament als ordes religiosos

- la dissolució de la Companyia de Jesús i la confiscació dels seus béns

- la frase de Manuel Azaña: “España ha dejado de ser católica”

- el polèmic article 26 de la Constitució (així com el 27)

- la Llei de Congregacions Religioses de 1933

Vigent encara el Concordat de 1851, no tardà a obrir-se un creixent conflicte entre l’Església i la naixent República. Recordem el “cas SEGURA” a les dues setmanes d’haver-se proclamat aquesta. Cal tenir presents també, entre altres motius de tensió, els següents:

- Todas las confesiones religiosas serán consideradas como Asociaciones sometidas a una ley especial.- El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios, no mantendrán, favorecerán, ni auxiliarán económicamente a las Iglesias, Asociaciones e Instituciones religiosas. - Una ley especial regulará la total extinción, en un plazo máximo de dos años, del presupuesto del Clero.- Quedan disueltas aquellas Órdenes religiosas que estatutariamente impongan, además de los tres votos canónicos, otro especial de obediencia a autoridad distinta de la legítima del Estado. Sus bienes serán nacionalizados y afectados a fines benéficos y docentes.- Las demás Órdenes religiosas se someterán a una ley especial votada por estas Cortes Constituyentes y ajustada a las siguientes bases: 1. Disolución de las que, por sus actividades, constituyan un peligro para la seguridad del Estado. 2. Inscripción de las que deban subsistir, en un Registro especial dependiente del Ministerio de justicia. 3. Incapacidad de adquirir y conservar, por sí o por persona interpuesta, más bienes que los que, previa justificación, se destinen a su vivienda o al cumplimiento directo de sus fines privativos. 4. Prohibición de ejercer la industria, el comercio o la enseñanza. 5. Sumisión a todas las leyes tributarias del país. 6. Obligación de rendir anualmente cuentas al Estado de la inversión de sus bienes en relación con los fines de la Asociación.- Los bienes de las Órdenes religiosas podrán ser nacionalizados. 

Heus aquí alguns dels principals articles d’aquesta llei:

Art. 3. El Estado no tiene religión oficial. Todas las Confesiones podrán ejercer libremente el culto dentro de sus templos. Para ejercerlo fuera de los mismos se requerirá autorización especial gubernativa en cada caso.

Art. 10. El Estado, las regiones, las provincias y los Municipios no podrán mantener, favorecer ni auxiliar económicamente a las iglesias, Asociaciones o instituciones religiosas, de acuerdo con lo dispuesto en el artículo 26 de la Constitución. Art. 11. Pertenecen a la propiedad pública nacional los templos de toda clase y sus edificios anexos, los palacios episcopales y casas rectorales, con sus huertas anexas o no, seminarios, monasterios y demás edificaciones destinadas al servicio del culto católico o de sus ministros. La misma condición tendrán los muebles, ornamentos, imágenes, cuadros, vasos, joyas, telas y demás objetos de esta clase instalados en aquéllos y destinados expresa y permanentemente al culto católico, a su esplendor o a las necesidades relacionadas directamente con él. Art. 30. Las Órdenes y Congregaciones religiosas no podrán dedicarse al ejercicio de la enseñanza. No se entenderán comprendidas en esta prohibición las enseñanzas que organice la formación de sus propios miembros.

Palacio de las Cortes, a 17 de mayo de 1933.

“L’Esquella de la Torratxa”, 23 octubre

1931

Sàtira sobre les conseqüències de la separació de l’Església i l’Estat. De què viurà el clero, fins ara

sostingut per l’Estat?

“El Be Negre”, 17 novembre

1931

S’aprova la Llei del divorci.

23 gener 1932: Dissolució de la

Companyia de Jesús i incautació dels seus

béns.

“L’Esquella de la Torratxa”, 5 febrer

1932

Manuel AZAÑA pretenia crear un Exèrcit professional i democràtic. La seva reforma es basà en el següent:

Llei de retir de l’oficialitat, que obligava els militars a jurar fidelitat a la República o bé a retirar-se (cobrant íntegre el sou). Més de 7.000 oficials es retiraren.

Es reduïa a la meitat el nombre d’unitats de l’Exèrcit (de 16 divisions a 8).

Se suprimien els ascensos per mèrits de guerra (això crispà els africanistes).

Se suprimia el Consell Suprem de Justícia Militar.

Es derogava la Llei de Jurisdiccions de 1906.

Desapareixien els càrrecs de tinent general i capità general.

Es tancava l’Acadèmia General Militar de Saragossa (dirigida per F. Franco).

Se suprimien els Tribunals d’Honor.

Es creava la Guàrdia d’Assalt, força pública identificada amb la República.

La dreta qualificà la reforma militar d’Azaña com un intent de “triturar l’Exèrcit”.

El tancament de l’Acadèmia General Militar de Saragossa

enemistà decididament Franco amb Azaña

(responsable de la reforma militar).

En qualitat de director general de l’Acadèmia, el 14

de juny de 1931 FRANCO adreçà les següents paraules als cadets:

‘Caballeros cadetes: Quisiera celebrar este acto de despedida con la solemnidad de los años anteriores, en que, a los acordes del Himno Nacional, sacásemos por última vez nuestra bandera […].

Tres años lleva de vida la Academia General Militar, y su esplendoroso sol se acerca ya al ocaso. […]

Por ello, en estos momentos, cuando las reformas y nuevas orientaciones militares cierran las puertas de este centro, hemos de elevarnos y sobreponernos, acallando el interno dolor por la desaparición de nuestra obra […] […] ¡Disciplina!..., que reviste su verdadero valor cuando el pensamiento aconseja lo contrario de lo que se nos manda, cuando el corazón pugna por levantarse en íntima rebeldía, o cuando la arbitrariedad o el error van unidos a la acción del mando. […] Sintamos hoy al despediros la satisfacción del deber cumplido y unamos nuestros sentimientos y anhelos por la grandeza de la Patria gritando juntos: “¡Viva España!”.’

AZAÑA

FRANCO

GUÀRDIA D’ASSALT

Fou la més ambiciosa de totes les reformes. Pretenia acabar amb el latifundisme i millorar les condicions de vida dels jornalers del camp, doncs quasi el 50% de la població activa era camperola i la majoria sense terres, en un ambient d’atur i misèria. El Govern Provisional havia dictat ja diverses mesures amb caràcter urgent:

- prohibició de rescindir el contractes d’arrendament- introducció oficial de la jornada de treball de 8 h. al camp- obligació de contractar mà d’obra del propi municipi (“decret de termes municipals”)- obligació dels propietaris de posar en conreu les terres aptes

Però fou sota la presidència de Manuel Azaña quan la reforma es concretà en una llei, l’aprovació de la qual vingué afavorida pel fallit cop d’Estat de Sanjurjo un mes abans (el 10 d’agost de 1932): és la LLEI DE REFORMA AGRÀRIA, aprovada el 9 de setembre per les Corts espanyoles (el mateix dia que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya) per 318 vots a favor i només 19 en contra .

Aprovada per les Corts el 9 de setembre de 1932, preveia l’expropiació, sense indemnització, de terres de la grandesa d’Espanya i, amb indemnització, d’altres amb greus deficiències d’explotació a les zones latifundistes d’Andalusia, Extremadura, sud de la Manxa i Salamanca. Pretenia assentar més de 60.000 camperols cada any.

Per dur-la a la pràctica es creà l’INSTITUT DE REFORMA AGRÀRIA (IRA), al qual s’assignava un pressupost anual (50 milions de pessetes, del tot insuficient) per a indemnitzar els expropiats i assentar els pagesos.

La Llei es completà el novembre amb el decret d’Intensificació de conreus, pel qual se cedien a camperols, per dos anys, terres aptes no conreades.

La falta de diners, la lentitud de la burocràcia, la frontal oposició dels terratinents afectats, la radicalització del camperolat decebut per la marxa de la reforma (amb ocupació de finques, incendi de “cortijos”, els tràgics fets de Casas Viejas…) i el triomf electoral de la dreta el novembre de 1933 abocaren al fracàs la reforma, aturada durant el “Bienni Negre”. La represa pel Front Popular el 1936 contribuiria al cop de juliol que duria el país a la Guerra Civil.

“El Be Negre”, 14 juny 1932

Imatges d’aquella Espanya rural

Las Hurdes (Cáceres)

Las Hurdes

Reforma importantíssima, pretenia garantir el dret de tothom a l’educació, acabant amb el total predomini de l’ensenyament religiós i donant pas a una escola laica, mixta, obligatòria i gratuïta en un context de llibertat. El pressupost, tradicionalment lamentable, augmentà en un 50%. Entre altres mesures, cal destacar:

es potencià sobretot l’ensenyament primari, amb unes 7.000 noves places per a mestres

es crearen més de 10.000 noves escoles

es pujà el sou als professors

es posaren en marxa unes 5.000 biblioteques rurals i ambulants

la Religió deixava de ser matèria obligatòria a les escoles

l’educació laica comportà la supressió de les escoles de l’Església

sorgiren institucions dedicades a la investigació científica i cultural

es crearen les Missions Pedagògiques, integrades fonamentalment per mestres i estudiants

Projecte educatiu inspirat en la filosofia de la “Institución Libre de Enseñanza”, amb la voluntat de portar al món rural la cultura que es desenvolupava a les ciutats. Això comportà, entre altres coses:

biblioteques ambulants

sessions de cinema

representacions teatrals

conferències

organització de lectures

audicions discogràfiques

el Museu itinerant, amb còpies de destacades obres d’art

el Cor i el Teatre del poble, format per estudiants (a l’estiu)

grup teatral “La Barraca”, dirigit per Federico García Lorca

Membres de “LA BARRACA” a la Residència d’Estudiants de Madrid (1932)

GARCÍA

LORCA

El grup teatral “LA BARRACA”

GARCÍA

LORCA

La dirigí el ministre de Treball, el socialista Francisco LARGO CABALLERO, qui intentà dur a terme una sèrie de transformacions laborals que xocaven amb els interessos de les classes dominants durant la monarquia i que encara controlaven gran part del poder efectiu. Cal destacar en aquest sentit les mesures següents:

notables augments salarials

la llei de jornada màxima, que establia la setmana laboral de 40 hores

la llei d’accidents del treball a l’agricultura i a la indústria

la llei de contractes de treball, que regulava la negociació col·lectiva i reconeixia el dret a set dies de vacances pagades

la llei de jurats mixtos d’empresaris i treballadors, de cara als salaris i els possibles conflictes col·lectius

el dret de vaga, per a la qual calia primer fer esforços de conciliació i amb obligació d’un preavís

creació d’una caixa nacional d’assegurança contra l’atur forçós, però no fou fàcil beneficiar-se’n donada la falta de pressupost

pla d’obres públiques per a fomentar l’ocupació

En el Pacte de Sant Sebastià (agost 1930) ja es decidí que Catalunya podria redactar un Estatut, que hauria de ser aprovat per les Corts espanyoles, on es definiria la seva vida regional i la seva relació amb l’Estat, acord extensiu a totes les regions que sentissin la necessitat d’una legislació autònoma.

A més de Catalunya, mostraren clar interès per aconseguir el seu estatut autonòmic el País Basc i Navarra per un costat i Galícia per l’altre. I només després del triomf del Front Popular el febrer de 1936 es donà una veritable febre de peticions d’autonomies regionals: Aragó, les dues Castelles i Lleó, Astúries, València, Balears i Andalusia. En aquest context cal situar la frase de José Calvo Sotelo de “prefiero una España roja a una España rota”.

En el fons, si hi havia una cosa clara en la qüestió autonòmica dins l’Estat era la voluntat inequívoca de Catalunya i País Basc i Navarra per aconseguir-la, i, en menor mesura, Galícia.

I l’única que l’obtingué i en gaudí abans de la Guerra civil fou CATALUNYA, on la consciència autonòmica estava més arrelada. Ja hem vist com el 2 d’agost de 1931 el poble català aprovava en referèndum l’Estatut de Núria (amb més del 99% de vots i una participació del 75%, a part les 400.000 firmes femenines de suport).

“El Be Negre”, 15 agost 1934

Així veuria aviat la premsa cap on

podia encaminar-se el país.

Aprovat en referèndum pel poble català el 2 d’agost de 1931, fou portat per Francesc Macià a Madrid per ser debatut quan toqués. Caldria, primer, esperar l’aprovació d’una Constitució que reconegués el dret de Catalunya a l’autonomia.

La Constitució Espanyola fou aprovada el 9 de desembre de 1931 i l’Estatut català entrà a ser debatut a les Corts espanyoles el 6 de maig de 1932. El debat fou aspre, amb escassa voluntat de donar a Catalunya el que aquesta demanava, mentre arreu d’Espanya s’organitzaven mítings, manifestos i campanyes de boicot a productes catalans. Hi havia tres postures clares: la catalana, unitària, partidària d’una autonomia àmplia; la del Govern central, defensora d’una autonomia moderada; i la dels sectors dretans, que s’hi oposaven obertament. Intel·lectuals com Unamuno (pel bilingüisme) o Ortega y Gasset (la cèlebre “conllevancia”) s’hi oposaren. Calgué el fracassat cop d’Estat de Sanjurjo (agost de 1932) i l’aferrissada defensa que en féu Manuel Azaña per aconseguir finalment, el 9 de setembre de 1932, l’aprovació (amb una gran retallada, però) de l’Estatut català per 334 vots a favor i 24 en contra.

Aquí es tancava l’etapa de la Generalitat provisional. El 20 de novembre de 1932 tenien lloc eleccions al Parlament de Catalunya, amb triomf rotund d’ERC, mentre la Lliga es convertia en primer partit de l’oposició. Francesc MACIÀ era escollit president de la Generalitat i Lluís Companys, president del Parlament.

“L’Esquella de la Torratxa”, 22 gener

1932

“El Be Negre”, 9 febrer 1932

“L’Esquella de la Torratxa”, 26 febrer

1932

22 abril 1932

AZAÑA

“L’Esquella de la Torratxa”, 6 maig 1932

UNAMUNO

Comença a debatre’s l’Estatut a les Corts. I

comencen els obstacles: “ABC”, “El Debate”,

Unamuno…

“El Be Negre”, 17 maig 1932

“L’Esquella de la Torratxa”, 20 maig 1932

“L’Esquella de la Torratxa”, 27 maig 1932

“L’Esquella de la Torratxa”, 3 juny 1932

AZAÑA

“L’Esquella de la Torratxa”, 17 juny 1932

“El Be Negre”, 14 juny 1932

“El Be Negre”, 12 juliol 1932

“El Be Negre”, 21 juny 1932

“El Be Negre”, 28 juny 1932

“El Be Negre”, 12 juliol 1932

“L’Esquella de la Torratxa”, 5 agost 1932

“El Be Negre”, 6 setembre 1932

AZAÑAMACIÀ

ESPANYA

Finalment neix l’Estatut. Azaña ha fet de

“llevadora”.

Recent aprovat l’Estatut de Núria (9 setembre 1932)

218 anys: de l’11 de setembre de 1714 (quan comença la repressió de Felip V contra Catalunya, anunci del

Decret de Nova Planta que no tardarà a arribar) fins al 9 de setembre de 1932 (quan Catalunya recupera certa

autonomia política).

13 setembre 1932

Manuel AZAÑA

(President del Govern)

“L’Esquella de la Torratxa”, 9 setembre

1932

16 setembre 1932

“El Be Negre”, 20 setembre 1932

AZAÑA

LERROUX

Gran rebuda d’Azaña a Barcelona.

“L’Esquella de la Torratxa”, 23 setembre

1932

AZAÑA

MACIÀ

Cartells per a les eleccions

autonòmiques del 20 de novembre de 1932.

“L’Esquella de la

Torratxa”, 4 novembre 1932

S’ensuma la derrota de la Lliga davant les

eleccions autonòmiques del 20 de novembre de 1932

“L’Esquella de la Torratxa”, 25 novembre

1932

MACIÀ

MACIÀ

CAMBÓ

LERROUX

Victòria de Macià i la seva ERC

“L’Esquella de la Torratxa”, 9 desembre

1932

Catalunya ja té un Estatut i un Parlament , però ara caldrà integrar dins la societat catalana l’allau d’immigrants que hi ha hagut, cosa gens fàcil en l’enrarit ambient anticatalà desfermat a tot el país.

La immigració murciana ha estat especialment nombrosa.

“L’Esquella de la Torratxa”, 27 gener 1933

“El Be Negre”, 17 gener 1933

En el seu primer aniversari, la

República recorda els afusellats per la

monarquia d’Alfons XIII: Francesc Ferrer i

Guàrdia i els altres quatre executats a

Montjuïc pels fets de la Setmana Tràgica

(1909), i els capitans sublevats a Jaca

(1930) Fermín Galán i Ángel García

Hernández.

Davant el creixent atur, la lentitud de les reformes (sobretot l’agrària) i l’obstrucció constant de la dreta, la CNT fomenta la conflictivitat laboral (vagues) i social (insurreccions, assalts d’ajuntaments, ocupacions de terres…), mentre sovintegen les proclamacions del comunisme llibertari, fets que obliguen cada vegada més a haver d’intervenir les forces d’ordre (guàrdia civil, guàrdia d’assalt). Així es produiran fets com els de:

CASTILBLANCO (Badajoz)

ARNEDO (La Rioja)

sublevació de miners de l’ALT LLOBREGAT

CASAS VIEJAS (Cadis)

Tot això portarà (especialment Casas Viejas) a un fort desgast del govern d’Azaña i la seva coalició republicanosocialista, mentre la dreta es reorganitza amb la voluntat, i l’esperança, d’arribar al poder i paralitzar totes les reformes anteriors.

Azaña caurà el setembre de 1933 i, no podent Lerroux formar un govern mínimament estable, serà Martínez Barrio l’encarregat d’organitzar les eleccions generals del 19 de novembre després que Alcalá Zamora dissolgués anticipadament dels Corts.

“El B

e N

eg

re”,

2 f

eb

rer

19

32

Comunisme llibertari

“El Be Negre”, 23 febrer 1932

Ajuntaments assaltats

El 31 de desembre de 1931, en la població

extremenya de CASTILBLANCO (Badajoz),

una manifestació camperola acaba en

tragèdia: un camperol mort per la guàrdia civil i

quatre guàrdies salvatgement mutilats.

Alcalde de Castilblanc

o

Judici contra els implicats en els sagnants fets de CASTILBLANCO.

“El Be Negre”, 12 gener 1932

El 5 de gener de 1932, cinc dies després del fets de Castilblanco, té

lloc una nova tragèdia, ara a ARNEDO (La Rioja). Durant una

manifestació posterior a una vaga, la guàrdia civil dispara sobre la multitud i mata 6 persones (4

dones, 1 nen i 1 home). El cap de la guàrdia civil, general José

Sanjurjo, fou destituït (passà a dirigir el cos de carrabiners).

Gran tensió a la plaça de la

localitat després del

fets.

Tensió extrema i dolor a

l’enterrament de les víctimes.

Davant les dures condicions de treball i la crisi econòmica, els miners de l’Alt Llobregat se solidaritzen amb obrers del tèxtil i van a la revolució en tota la conca minera (Fígols, Berga, Sallent, Súria, Cardona…), del 18 al 25 de

gener de 1932, on tallen les comunicacions, ocupen els ajuntaments, hissen la bandera negra i vermella de la CNT, anul·len la moneda i proclamen el comunisme llibertari. L’Exèrcit acabarà amb la revolta sense vessament de sang.

Miners detinguts a l’aixecament de l’Alt Llobregat (1932). Molts d’ells acabaren deportats al Sàhara

(Villa Cisneros).

Esclaten revoltes anarquistes per tot el país. Les

més greus tindran lloc a CASAS VIEJAS

(Cadis) a partir de l’11 de gener. Allà els sublevats

destitueixen l’alcalde,

declaren el “comunisme llibertari” i ataquen la

caserna de la guàrdia civil. El Govern hi envia

reforços (la Guàrdia d’Assalt,

amb el capità Manuel Rojas). El

resultat serà esfereïdor.

Principals focus de revolta GENER

1933:

Hi haurà una quinzena de morts (que algunes fonts pugen fins a trenta). Rojas acusarà Azaña d’haver-li ordenat: “Ni heridos ni prisioneros; los tiros, a la barriga”. Azaña

negarà tals ordres.

Matança de CASAS VIEJAS (gener 1933).

Barraca de “Seisdedos” calcinada

pel foc

Detinguts

Batuda buscant responsables

Víctimes de la brutal repressió

“El Be Negre”, 21 febrer 1933

LERROUX

Emiliano IGLESIA

S

“El Be Negre”, 14 març 1933

LERROUX

AZAÑA

(10 agost 1932)

JOSÉ SANJURJO

General africanista que ja havia participat en el cop de Primo de Rivera de 1923, en dirigí un altre el 10 d’agost de 1932, a Sevilla, per tal de frenar l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. En fracassar, intentà fugir a Portugal, però fou detingut a Huelva. Jutjat i condemnat a mort, se li conmutà la pena capital per la de cadena perpètua. Amnistiat durant el “Bienni Negre”, s’exilià a Portugal, on morí en accident aeri quan pretenia traslladar-se a Espanya per encapçalar el cop del 18 de juliol de 1936 que donà pas a la Guerra Civil.

“El Be Negre”, 16 agost 1932

Sobre la sublevació de José SANJURJO (“la

Sanjurjada”), a Sevilla, el 10 d’agost de 1932.

“L’Esquella de la Torratxa”, 19 agost

1932

Els esperits de Galán i García Hernández demanen justícia

davant “la Sanjurjada”.

12 agost 1932

19 agost 1932

Més referències a

“la Sanjurjada”

“L’Esquella de la Torratxa”, 14 octubre

1932

Col·laboradors de Sanjurjo,

deportats a Villa Cisneros

Fundat el 1908 per Alejandro LERROUX, i convertit en plataforma per a la demogògia, l’anticlericalisme, l’anticatalanisme i el republicanisme del seu líder, aconseguí ara atreure l’electorat de centredreta preocupat per la deriva massa esquerrana de la política reformista d’Azaña.

Això el dugué a utilitzar un estil conciliador, enterrant definitivament aquella imatge d’incendiari i anticlerical que sempre havia acompanyat al seu fundador.

Governà de setembre de 1933 (a la caiguda d’Azaña) a setembre de 1935 (a rel del cas de l’estraperlo), amb el recolzament parlamentari de la CEDA després de les eleccions de novembre de 1933, durant l’anomenat “Bienni Negre”.

“El Be Negre”, 9 febrer 1932

“El Be Negre”, 7 març 1933

Lerroux moderant el seu

discurs.

Aprofitant-se de Casas Viejas

per intentar fer-se amb el

poder.

“L’Esquella de la

Torratxa”, 4 març 1932

“El Be Negre”, 5 abril 1932

18 març 1933

AZAÑA

LERROUX

LERROUX

AZAÑA

“El Be Negre”, 31 maig 1932

AZAÑA

LERROUX

“L’Esquella de la Torratxa”, 17 juny 1933

El juny, en plena crisi per la Llei de

Congregacions Religioses, Azaña dimiteix, però ell

mateix torna a formar govern.

AZAÑA

“El Be Negre”, 19 setembre

1933

“L’Esquella de la Torratxa”, 15 setembre

1933

LERROUX

AZAÑA

Caigut Azaña, Lerroux li pren

el relleu per pocs dies. El país camina cap a unes eleccions

anticipades.

LERROUX

“L’Esquella de la Torratxa”, 22 setembre

1933Auca d’En LERROUX

Fundada la CEDA el març de 1933 com una gran coalició de partits catòlics de dreta, sota la inspiració d’Ángel Herrera Oria (director del diari “El Debate”), tingué com a líder indiscutible José Mª GIL ROBLES (conegut com “El Jefe”).

La integraven fonamentalment “Acción Popular” (de Gil Robles) i “Derecha Regional Valenciana” (de Luis Lucía).

Tenia una organització juvenil: les “Juventudes de Acción Popular”.

"Religión, Familia, Patria, Orden, Trabajo y Propiedad“ venien a ser el seu lema.

Tot i vèncer en les eleccions del 19 de novembre de 1933, no tingué el suficient recolzament per formar govern però sí per condicionar del tot la política de Lerroux.

Bandera d’ACCIÓN POPULAR

José María GIL ROBLES

Partit monàrquic i molt conservador, defensor del llegat d’Alfons XIII, el qual recollia en part l’herència del maurisme. Fundat per Antonio Goicoechea, passà a ser dirigit, des de 1934, per José CALVO SOTELO (ex ministre de la Dictadura de Primo de Rivera).

Representant dels interessos de les classes altes, fou la base del futur Bloque Nacional.

JOSÉ CALVO SOTELO

Moviment polític totalitari, de caire feixista, que propugnava la total supremacia de l’Estat. Partidari de la violència per aconseguir el que anomenaven “revolució social”, adoptaren el símbol del jou i les cinc fletxes amb el lema “¡España Una, Grande y Libre!”.

Creades l’octubre de 1931 per Onésimo REDONDO i Ramiro LEDESMA RAMOS, el febrer de 1934 es fusionaren amb la Falange Española de José Antonio Primo de Rivera per formar FE de las JONS.

El 1935 Ramiro Ledesma Ramos seria expulsat de FE de las JONS per discrepàncies serioses amb José Antonio Primo de Rivera.

Onésimo REDOND

O

Ramiro LEDESMA RAMOS

Partit totalitari, d’ideologia feixista, fundat el 29 d’octubre de 1933 a Madrid per José Antonio PRIMO DE RIVERA (fill del dictador) i donat a conèixer en un míting al Teatro de la Comedia de la capital.

El febrer de 1934 es fusionà amb les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista), fundades per Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma Ramos, passant així a dir-se “Falange Española de las JONS”.

Després del decret d’unificació de Franco del 1937 es constituiria en l’únic partit oficial de la dictadura franquista, amb el nom de “Falange Española Tradicionalista y de las JONS” (FET y de las JONS), en afegir-se-li el carlisme.

“L’Esquella de la Torratxa”, 17 novembre

1933

“L’Esquella de la Torratxa”, 20 octubre

1933

Preparant les eleccions del

19 de novembre.

esquerres

dretes

CAMBÓMACI

ÀAZAÑ

ACOMPANYS

“L’Esquella de la Torratxa”, 17 novembre

1933

MACIÀCAMB

Ó

Cartells electorals de la Lliga Catalana

Propaganda electoral del Bloc Obrer i Camperol

(BOC), obra d’ESTENKA.

Dones votant a

Eibar

Hi participà el 67’5% del cens electoral.

Els anarquistes feren una activa campanya abstencionista.

L’esquerra hi anà molt desunida, amb candidatures separades per a republicans i socialistes.

La dreta, en canvi, s’hi presentà unida i organitzada, amb un programa basat en la revisió de la Constitució, l’amnistia per “la Sanjurjada” i la defensa de la propietat i la religió.

Les dones podien votar per primera vegada.

Guanyaren les dretes: la CEDA (Gil Robles): 115 escons

el Partit Radical (Lerroux): 104 escons

Sense majoria parlamentària i davant els recels que el seu programa provocava en el president de la República, la CEDA s’hagué de conformar a donar suport a un govern monocolor del radical LERROUX a canvi de que aquest frenés les reformes del bienni esquerrà. Començava el “Bienni Negre”.

Acción Republicana [Izquierda Republicana, des de 1934] Manuel AZAÑA

Partit Republicà Radical Socialista Marcel·lí DOMINGO

Al Servicio de la República José ORTEGA y GASSET

Esquerra Republicana de Catalunya [ERC] Francesc MACIÀ i Lluís COMPANYS

Organització Republicana Gallega Autonomista [ORGA] Santiago CASARES QUIROGA

SOCIALISTES:

Partido Socialista Obrero Español [PSOE] Indalecio PRIETO i Julián BESTEIRO

Unió General de Treballadors [UGT] Francisco LARGO CABALLERO

COMUNISTES:

Partido Comunista de España [PCE] José DÍAZ i Dolores IBÁRRURI (“la Passionària”)

Partit Obrer d’Unificació Marxista [POUM] * Andreu NIN i Joaquín MAURÍN

ANARQUISTES:

CNT i FAI Buenaventura DURRUTI, Frederica MONTSENY i Francisco ASCASO* Nascut el 1935, fruit de la fusió d’Esquerra Comunista i el Bloc Obrer i Camperol [BOC]

DRETA:

Confederación Española de Derechas Autónomas [CEDA] José Mª GIL ROBLES

Partido Agrario

CENTREDRETA:

Partit Radical Alejandro LERROUX

Derecha Liberal Republicana Niceto ALCALÁ ZAMORA

Lliga Catalana [abans de 1933 dita Lliga Regionalista] Francesc CAMBÓ

Partit Nacionalista Basc [PNB] J. A. AGUIRRE

MONÀRQUICS:

Renovación Española José CALVO SOTELO

Comunió Tradicionalista (antics carlins) Manuel FAL CONDE

AUTORITARIS:

Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista [JONS] Onésimo REDONDO i Ramiro LEDESMA

Falange Española José Antonio PRIMO DE RIVERA

(cen

tred

reta

)