View
226
Download
1
Category
Preview:
DESCRIPTION
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra publicada el maig de 2014. Sumari: Editorial >> I tanmateix, es mou. · Guerra, espoli, salafisme, imperialisme i resistència… Què en queda de la Primavera Àrab? per Xavi Oca. · Com de revolucionària serà la revolució independentista? per Albert Botran. · El dret a decidir sobre el propi cos i l’IVE per Encarna Canet i Benavent. · Drogodependències: ni traficants ni tolerants per Joana Gorina. · Rotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionari - ressenyes de Xavier Ferré i Feliu Ripoll.
Citation preview
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 1
Eppur si muove: la paràlisi política de l’Estat espanyol i el declivi ruïnós d’un capitalisme a la deriva, ajuntat als enganys, indecisions i ambigüitats dels autonomistes ens havien situat en un paisatge social que semblava inamovible i que només esperava la seva putrefacció. Aquest perill no ha estat encara comminat. Però la publicació de la pregunta i de la data ha desencadenat una dinàmica de confrontació inèdita fins ara dins el marc institucional espanyol. Malgrat les ambigüitats carregoses de la pregunta el que és més rellevant en el panorama polític i que hem de saber aprofitar és que permet votar sobre la independència de manera inequívoca i aquest fet posseeix una important càrrega política com s’ha vist per les importants reaccions de tota mena que ha provocat.
Des del moment actual i fins al 9 de novembre vinent haurem de treballar en un doble sentit: d’una banda, hem de crear les condicions perquè el referèndum (consentit o no per l’Estat espanyol) es pugui portar a terme. Aquest fet és fonamental perquè considerem que la realització del referèndum d’autodeterminació és l’arma política més potent, nacionalment i internacionalment, per a assolir la ruptura que doni pas a una independència efectiva. No podem renunciarhi gratuïtament com alguns falsos sobiranistes voldrien, prenentse la qüestió amb una frivolitat escandalosa.
I d’altra banda, hem d’esforçarnos durament per a crear les condicions organitzatives i polítiques perquè el poble català estigui preparat per a les accions de desobediència i mobilització massiva que arreu dels Països
Catalans hau rem de desenvolupar per a avançar cap a la independència i l’aprofundiment màxim de la democràcia política, econòmica i social que ha d’acompanyar el procés iniciat en aquests moments arreu de la nació.
La primera confrontació política serà, doncs, com hem comentat, entorn del Referèndum d’Autodeterminació. Però l’altra batalla política serà entorn de la definició de les grans línies polítiques i socials de la societat que hem de construir amb la nova República Catalana Independent. Al llarg des mesos vinents s’anirà desenvolupant arreu del territori un debat entorn de les bases constitucionals i els drets fonamentals de la República Catalana Independent.
En aquest número abordem diferents qüestions en aquest camí cap a la nova República Catalana Independent que ha d’obrir pas a l’expressió de la democràcia política, social i econòmica. Abordem ara la qüestió dels ritmes polítics segons l’estat de consciència i les correlacions de forces. Ens cal analitzar
bé la realitat per saber quan podem fer un salt qualitatiu i avançar en els processos de transformació social que desencadenarà la independència. D’altra banda, en la línia d’anar desenvolupant diferents aspectes socials importants abordem la qüestió de la lluita per l’avortament lliure i gratuït, una vella reivindicació que la societat masclista que patim es resisteix a acordar pel que representa d’alliberament de la submissió al poder patriarcal.
També fem una aproximació a la lacra social de la drogoaddicció, veritable instrument instigat pel sistema per a adormir el jovent en els llims de la inconsciència i la inacció, de tal manera que ha esdevingut un obstacle important per al nostre alliberament nacional i social, i com a tal ha d’ésser combatut amb energia.
No oblidem tampoc en aquest número l’anàlisi internacional, conscients que és a nivell global on es dirimeix bona part
del nostre futur. Ens cal desemmascarar el veritable rostre dels estats imperialistes i veure com, a mesura que avanci la crisi econòmica (i en particular energètica), la seva agressivitat condicionarà cada cop més la política internacional.
Finalment, cal assenyalar, en l’apartat de la me
mòria històrica pròpia i seguint
amb la publicació habitual de crítiques biblio
gràfiques, els comentaris de Xavier Ferré i Feliu Ri
poll sobre el llibre “Rotxec”, una aportació indivi
dual que tot i algunes mancances, és l’exposició d’una ex
periència personal que pot oferir una visió enriquida d’uns
moments molt importants per al desplegament del moviment inde
pendentista.
I tanmateix, es mou
2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
El febrer de 2012 publicàvem a La Veu l’article titulat “De la Primavera Àrab a l’Imperi Contraataca”, una anàlisi crítica dels diferents moviments i processos endegats (o no) a bona part de l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica. Ja aleshores distingíem, d’una banda, entre revoltes nacionalpopulars i insurgències armades induïdes per l’imperialisme i les dictadures del Golf; i de l’altra, analitzàvem el paper jugat pels diferents agents polítics i militars en cada circumstància i arribàvem a la conclusió que els interessos econòmics tant d’Europa i els EUA1 com de les monarquies absolutistes d’Aràbia Saudita, Qatar i els EAU,2 havien forjat una aliança de facto entre l’imperialisme i els salafistes amb un doble objectiu: el control del mercat energètic i la implantació d’un ordre social i polític tirànic, fanatitzat i submís als interessos de les elits religioses, polítiques i econòmiques del Golf i de les transnacionals, amb què s’evitava alhora qualsevol intent real de democratització i empoderament popular.
Avui, malauradament, constatem que el temps ens ha donat la raó d’una manera ben punyent. Anem a pams i mirem d’analitzar quina és la situació en diferents països, quin és el paper de les potències estrangeres i quines perspectives s’obren i es tanquen a curt termini.
Els antecedents (I): El Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf
El Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf (CCEAG) és l’organització que engloba les tiranies del Golf Pèrsic (Aràbia Saudita, Qatar, els EAU, Bahrein, Kuwait i Oman), una de les funcions primordials de la qual és garantir el control dels recursos energètics de l’Orient Mitjà a les famílies despòtiques que les regenten.
Aquest control econòmic passa necessàriament pel control social. Així, els estats membres comparteixen (en un grau més o menys matisat) una ideologia hege
[ 1 ] Estats Units d’Amèrica[ 2 ] Emirats Àrabs Units
mònica: el wahhabisme,3 és a dir, el fonamentalisme sunita que nega qualsevol separació entre religió i Estat i que consagra les elits econòmiques (i alhora religioses) com a guies indiscutibles de les respectives comunitats. El wahhabisme ha estat i és el principal enemic de la democràcia a l’Orient Mitjà i l’aliat dels EUA per tallar d’arrel els moviments democràtics, nacionalpopulars o antiimperialistes.
El 2010, quan els serveis d’informació apunten a la possibilitat imminent de l’esclat de les revoltes populars a Tunísia, Egipte i Bahrein, el CCEAG reacciona ràpidament amb l’acord que cadascun dels estats membres aportarà solidàriament els recursos humans, econòmics i militars necessaris per acabar amb els moviments que reclamaven justícia social i democratització en el món àrab i per imposar arreu on sigui possible nous règims tirànics d’arrel religiosa, ja sigui de la mà de les diferents branques dels Germans Musulmans, ja sigui a través de la insurrecció organitzada mitjançant mercenaris i cèl·lules de l’òrbita d’AlQaeda.
Dues de les concrecions immediates d’aquest acord són la intervenció a Bahrein el 2011, on els cossos policials i militars d’Aràbia Saudita i els EAU esclafen la revolta popular massacrant centenars de manifestants, i la creació d’un exèrcit mercenari (en principi secret) capaç d’intervenir en estats àrabs lliures del control del CCEAG.
Així, el juliol de 2010 se signa un primer contracte (posteriorment ampliat) entre l’empresa Xe Services (l’antiga i tristament cèlebre Backwaters) i el príncep hereu d’Abu Dhabi per a la instal·lació d’un centre d’entrenament de mercenaris als Emirats. Segons va arribar a informar el New York Times, el centre seria dirigit per Erick Prince, excap de comandos de l’Armada nordamericana i fundador de Backwaters, que s’encarregaria del reclutament i l’entrenament d’aquest cos d’elit especialitzat en tasques tant d’insurgència
[ 3 ] Entenent wahhabisme de manera extensa, com a ideologia religiosa sectària i ultraconservadora sunnita, no en el sentit estricte dels membres de la secta wahhabita en què aquesta ideologia té l’origen
com de contrainsurgència i que estaria en disposició d’actuar si calgués arreu de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica.
El CCEAG es preparava així per a promoure la contrarevolució en el món àrab.
Els antecedents (II): Qatar com a nova potència
Menció especial mereix Qatar, el protagonista estrella de les contrarevolucions i la potència ascendent dins el CCEAG, on ha estat fins i tot en disposició de disputar la supremacia política, militar i econòmica al gegant saudita, amb les conseqüències que veurem més endavant, especialment sagnants en el cas egipci.
Cal partir de la base que Qatar és una ferotge dictadura wahhabita, un país amb un règim quasiesclavista, que basa la seva riquesa en l’explotació fins a l’extenuació dels treballadors immigrats procedents del subcontinent indi o el sudest asiàtic. Valgui com a exemple els centenars de morts en les obres preparatòries del mundial de futbol o les notícies sobre l’obligarietat de treballar sense sou a què són sotmeses persones provinents de zones en conflicte, sota amenaça d’expulsió o d’abandonament en ple desert.
Qatar no fa ni la més mínima concessió a la democràcia, ni en les formes (no es molesta ni a organitzar eleccionsfarsa, ni a legalitzar partits polítics), ni en el fons: la família reial de Qatar controla totes les explotacions de petroli, la companyia aèria, l’educació tècnica i superior (a través de Qatar Foundation) i, no cal dirho, la més gran màquina de propaganda de l’orient mitjà: AlJazeera.
I aquest ha estat el seu gran mèrit: aprendre dels estats capitalistes occidentals les tàctiques d’intoxicació i propaganda sistemàtica (entre les quals s’inclou el mecenatge del Barça, per cert, o l’organització de grans esdeveniments internacionals). Així, mentre Aràbia Saudita apareix a ulls de tothom com un règim cavernícola, corrupte i amic d’AlQaeda, Qatar (que és igual de corrupte, totalitari i amic d’AlQaeda) ho fa sota l’aparença de la modernitat.
A més del control econòmic, polític i mediàtic, la família alThani, com no po
Guerra, espoli, salafisme, imperialisme i resistència… Què en queda de la Primavera Àrab?
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 3
dia ser altrament, exerceix també el control ideològic a través del wahhabisme. Precisament de Qatar prové el famós “programa per a la resunnització del món àrab i islàmic i el combat contra l’heretgia”, que no és cap altra cosa que la crida oberta al genocidi contra els xiïtes. En els darrers mesos, des del Pakistan fins a Egipte, milers de xiïtes han estat assassinats ja fos per grups paramilitars (Pakistan), per turbes fanatitzades (Egipte), per grups terroristes (Iran, Iraq i el Líban) o per mercenaris i milicians salafistes (Síria) seguint el programa dictat des de Qatar i propagat des d’Egipte pel clergue alQaradawi.
Ni els alThani, ni alQaradawi han amagat mai que l’objectiu final és la destrucció de la República Islàmica de l’Iran (xiita) i el retorn de la supremacia àrab so-bre els heretges perses, és a dir, no s’han esforçat massa a dissimular que, com hem dit en altres ocasions, és l’avarícia de les dictadures del Golf (i els seus aliats de l’OTAN) pel control del petroli iranià qui mou els fils del genocidi.
A més, Qatar, ha desenvolupat en els darrers anys una important tasca exterior i ha reemplaçat l’Aràbia Saudita com a principal valedor i font de finançament de les diferents branques dels Germans Musulmans, la principal organització política, social i religiosa de la dreta sunnita arreu del món àrab. D’aquesta manera, els alThani han obtingut una posició privilegiada a l’hora d’aconseguir concessions dels governs instal·lats en el poder a partir de 2011 a Tunísia, Líbia i Egipte, cosa que ha acabat enutjant el soci saudita.
Els fets (I). Tunísia: el poble treballador contra la dreta salafista
Les eleccions d’octubre de 2011 van dur al govern el partit islamista Ennahda, sucursal tunisiana dels Germans Musulmans. Finançada per Qatar i altres potències estrangeres i fortament organitzada en el món rural, on controla les mesquites, va obtenir un 41% dels vots, pel davant de les opcions nacionalprogressistes i socialistes.
Ennahda es va presentar davant l’opinió pública com “la versió musulmana de la democràcia-cristiana alemanya” i amb un programa oficial moderat que prometia “reformes” i no preveia la implantació de la xària; no podia ser d’una altra manera en un dels països amb la població urbana més laica, progressista i organitzada del món àrab. Tot i això, un cop al govern, es va treure la careta.
En connivència amb NidáTunis (la dreta laica propera als beneficiaris de la
dictadura Ben Alí), el programa econòmic reformador d’Ennahda va resultar ser, com calia esperar, el de les privatitzacions, cosa que no ha fet sinó agreujar les ja terribles diferències en el país i retallar encara més els drets laborals i socials. En resum, un govern que ha seguit al servei dels interessos colonials i de l’imperialisme, amb què ha perpetuat i intensificat les injustícies.
En aquest temps, però, l’esquerra ha tingut temps d’organitzarse i plantarhi cara amb potents mobilitzacions; i la poderosa Unió General dels Treballadors Tunisians ha estat la punta de llança del moviment popular. La resposta dels salafistes (a través de cèl·lules terroristes in-controlades, és a dir, promogudes i tolerades pel govern) ha estat l’assassinat de líders sindicals i militants d’esquerres. Aquesta brutal repressió ha dut a la construcció del Front Popular, que agrupa el
conjunt de forces d’esquerra i nacionalistes i que ha demostrat una gran capacitat de mobilització.
Posteriorment, la formació del Front de Salvació Nacional (FSN) ha suposat la suma de partits liberals laics a la línia impulsada pel FP, amb un programa democràtic de mínims per enderrocar la nova dictadura islamista, però que no contempla (com sí que ho fa el FP) un programa concret de transformació econòmica i social.
Les darreres notícies apunten a la sortida d’Ennahda del govern i la formació d’un gabinet de tecnòcrates consensuat entre l’actual govern i el FSN que prepari unes noves eleccions. Tot i les ingerències estrangeres, amb França donant suport a la dreta laica i Qatar als islamistes, Tunísia és, gràcies a l’autoorganització popular, l’únic país del món àrab on encara és possible a curt termini una revolució democràtica nacionalpopular.
Els fets(II). Líbia: del país més pròsper d’Àfrica a la nova Somàlia
Ja el 2011 es va fer palès que a Líbia, com a Síria, no hi havia hagut una veritable rebel·lió popular. Com després han re
“Tunísia és, gràcies a l’autoorganització popular, l’únic país del món àrab on encara és
possible a curt termini una revolució democràtica”
4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
conegut els mateixos traïdors al règim de Gadaffi, no hi va haver cap manifestació multitudinària reprimida, sinó que tot plegat no va ser res més que el fruit d’un pla ordit durant anys pels serveis secrets francesos, amb la cooperació de Qatar i les milícies salafistes properes a AlQaeda.
El pla consistia en la instrumentalització del moviment separatista de la Cirenaica per assegurar el control dels principals ports i reserves d’hidrocarburs als “amics” dels revoltats. Però no ho van tenir tan fàcil: l’exèrcit libi tenia recursos i, finalment, va caldre la participació activa de l’OTAN, dels mercenaris reclutats al Golf i de nombrosos senyors de la guerra salafistes per acabar amb un règim que si bé estava encapçalat per una família tirànica i corrupta, també és cert que havia dut el seu poble als nivells més alts de benestar coneguts en tota Àfrica. Líbia era, abans de la insurrecció armada, un exemple per a molts africans i un país receptor net d’immigració, que hi trobava unes possibilitats de realització humana, social i econòmica desconegudes en tot el continent.
I què és Líbia ara? Doncs una nova Somàlia. Un país que, com ha recollit fins i tot el New York Times, empresona, tortura i deporta milers de persones per motius religiosos i ètnics, que tortura i assassina centenars d’opositors polítics i que, havent caigut a les mans dels diferents senyors de la guerra (una barreja entre mafiosos i talibans), s’ha convertit en el principal punt de partida del tràfic il·legal de drogues i persones, tant per la Mediterrània (pasteres), com pel Sàhara (esclavisme i tracta de blanques).
Líbia es troba, a més, en un procés de desintegració, de manera que el govern “oficial” (el que fa proclames democràtiques que ni tan sols practica) controla només la Tripolitana (costa occidental), mentre que la Cirenaica (la part més rica) i el Fezzan (sudest, frontera amb Mali) viuen, de facto, sota el control de les transnacionals de l’energia i dels caps tribals majoritàriament salafistes.
Els fets (III). Egipte: la lluita pel botí entre voltors dessagna el país
El cas d’Egipte és més complex: com ja vam anunciar fa un any i mig, i com va denunciar el mateix Samir Amin, després que fossin les classes populars i l’esquerra qui protagonitzessin la rebel·lió, aquesta va ser hàbilment reconduïda cap a unes eleccions precipitades, en què, com a Tunísia, tan sols un dels concurrents tenia l’estructura i el finançament necessaris per encararles: els Germans Musulmans.
En un país de 80 milions d’habitants, on només 20 viuen en zones urbanes, amb les xarxes creades durant la dictadura de Mubarak (que en teoria els tenia prohibits, però que a la pràctica els tolerava i fins i tot hi tenia fil directe i interessos compartits pel que fa al control social i l’alienació), amb un programa oficial “moderat” (equiparable al de la democràcia cristiana europea), amb una abstenció del 54% i amb 2 milions d’egipcis (els militars) sense dret a vot, els Germans Musulmans i Mursi van ser els guanyadors de les eleccions de 2012.
Es consagrava així un pacte tàcit entre l’aparell de l’Estat (bàsicament l’exèrcit) i els cacics i l’oligarquia islàmica (els Germans Musulmans) per dominar la societat, és a dir, un acord entre els EUA i Qatar pel control d’aquest país estratègic i dels seus preuats recursos. Paradoxalment, Aràbia Saudita quedava marginada del negoci, i promovia un nou partit salafista: AlNour, amb un missatge molt més radicalitzat que els Germans Musulmans.
Però un cop al govern, el programa ultraliberal en el pla econòmic i ultraconservador en el religiós dels Germans Musulmans es va anar desvetllant amb tota claredat. Les privatitzacions executades i previstes (que incloïen fins i tot el Canal de Suez) i les pràctiques depredadores en l’administració i en les concessions públiques van dur els egipcis (sobretot la població urbana) a un empitjorament generalitzat de les condicions de vida. A més, Mursi es va posicionar al costat de l’eix EUAIsraelQatar en la guerra contra Síria i va pactar secretament amb Israel i Hamàs (els cacics econòmics de Gaza, dreta religiosa i branca palestina dels Germans Musulmans) la creació de zones franques al Sinaí que servirien com a camps d’internament de palestins que hi treballarien en règim de maquila.
La resposta popular no es va fer esperar i Mursi va buscar suports encara més a la dreta: va nomenar càrrecs governamentals wahhabites propers a AlNour i fins i tot membres de Jamma Islamiya, el grup terrorista responsable de la matança de Luxor. Les pressions per imposar la xària i la discriminació sectària van anar en augment. Mursi va aparèixer al costat de líders religiosos radicals quan aquests cridaven a l’extermini de xiïtes i, durant el juny de 2013, les matances de membres d’aquesta branca de l’islam se sumaven a les ràtzies contra els coptes. En resum: els Germans Musulmans i l’entramat salafista duien, de facto, el país a una inevitable guerra civil.
Mursi va aconseguir unir tota l’oposició en contra seu i les mobilitzacions populars es multiplicaven. Els representants de l’esquerra oficial, del moviment “Ta
marrud” (una mena de joves indignats, veritables protagonistes de les revoltes), del liberalisme laic i de les diferents comunitats religioses (incloenthi els sunnites moderats) van pactar amb l’exèrcit la deposició de Mursi a través del cop d’estat que va dur al govern alSissi i una junta militar, sota el compromís —teòric— de crear les condicions per a un nou escenari democràtic.
Va començar la repressió contra els Germans Musulmans i l’entramat islamista responsable de les atrocitats repressives i la violència sectària, però lluny d’arronsarse, els islamistes van oferir resistència i les bases fanatitzades d’AlNour (que cínicament havia donat suport al cop els primers dies) van seguir les crides a la “jihad democràtica” (sic) promoguda també des d’AlJazeera, encara que sense massa èxit de convocatòria, especialment entre una població urbana alliberada dels mesos de foscor que va suposar el govern Mursi.
No se sap com evolucionarà el país. Si bé és cert que l’exèrcit egipci és el més subvencionat del món (després del d’Israel) pels EUA, també ho és que una de les primeres mesures de Sissi va ser el tancament del Canal de Suez als vaixells de l’OTAN amb destinació a Síria. Qui tenim al davant, Mubarak o Nàsser?
Hi ha, de moment i per sort, un clar perdedor: Qatar, que havia invertit 8.000 milions de dòlars en suport a Mursi i que ha vist com les seves expectatives de negoci a Egipte desapareixien, com també ha desaparegut la seva gran màquina de guerra informativa, AlJazeera, que va defensar el sàtrapa islamista des de l’inici de les revoltes populars fins al moment del tancament de la cadena al país dels faraons.
Caldrà veure com evolucionen els diferents actors: podran l’esquerra tradicional i els joves urbans construir un projecte polític amb un referent de masses? Quin paper jugaran els liberals d’alBaradei4 i els titelles d’Occident? Els Germans Musulmans apostaran per una jihad terrorista o miraran de refer ponts i negocis amb l’exèrcit? I pel que fa a alSissi i l’exèrcit, s’oferiran als EUA com a garant d’estabilitat a través d’una nova dictadura que faci els ulls grossos davant els Germans (un cop expulsats de l’aparell de l’Estat) i permeti tornar a una reproducció de l’era Mubàrak? O seran capaços d’apreciar la decadència de l’imperi americà i apareixerà un moviment nacionalista capaç d’entendre’s amb l’esquerra?
[ 4 ] Com a cap de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, alBaradei va ser l’encarregat de preparar la invasió de l’Iraq desarmant el règim de Saddam Hussein, cosa que, no cal dirho, li va valer un Nobel de la Pau.
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 5
Tot i disposar d’unes enormes potencialitats econòmiques, Egipte està arruinat; l’eix del mal (EUATurquiaQatarIsrael) ha rebut un greu revés en no aconseguir imposarse a Síria i, ara com ara, es fa difícil preveure una evolució que, de ben segur, anirà lligada al nou ordre internacional que s’estableixi a la zona. Egipte, com a potència demogràfica, militar i comunicativa (la seva indústria àudiovisual és autora de les produccions de més èxit al món àrab, malgrat els Germans Musulmans i AlJazeera) hi tindrà alguna cosa a dir.
Els fets (IV). Síria: ni mercenaris, ni salafistes genocides, ni xantatges imperialistes
Síria, ja ho dèiem el 2011, tot i no ser un país especialment ric en recursos naturals, és el que ocupa una posició més estratègica, com a únic pont entre l’Àsia Central i la Mediterrània lliure del control de l’OTAN i els seus aliats (Israel i les dictadures del Golf). És el corredor entre Iran i Hezbollah, que ha permès el Líban resistir les envestides sionistes i imperialistes; i ha estat el refugi tradicional dels moviments d’esquerra palestins.
La destrucció del règim baasista era clau, doncs, tant per als plans d’invasió de l’Iran, com per a la consolidació del projecte sionista del “Gran Israel”. En resum, per acabar amb els darrers estats (o protoestats en el cas libanès) lliures del control de l’imperialisme atlantista.
L’evolució dels fets a Síria va demostrar de seguida que, com ja havíem explicat, no ens trobàvem davant una lluita entre “rebels demòcrates” i un règim opressor, sinó davant una guerra civil promoguda, finançada i armada per potències estrageres (Turquia, Qatar, Aràbia Saudita i els EUA) a través de mercenaris i de milicians salafistes. Fins i tot Israel no es va estar de participar en la festa bombardejant l’exèrcit sirià quan aquest estava a punt d’acabar amb les vies d’entrada de les armes subministrades als insurgents a través de Turquia.
De fet, en els primers mesos de revoltes, i després que alAssad anunciés reformes constitucionals, l’esquerra siriana estava dividida en tres blocs: la que va formava part de la coalició progovernamental (les dues fraccions del Partit Comunista), la que va concórrer a les eleccions de 2012 dins una coalició opositora (socialistesnacionalistes d’esquerra) i la que tot i oposarse radicalment al règim, en cap cas va optar per la insurrecció armada.
Aquest era el cas també dels kurds,5
[ 5 ] Val a dir que els kurds han jugat un paper important en la història de Síria, des de Sa
fins i tot després que alAssad els traís i lliurés alguns dels seus líders a l’OTAN, ja que eren conscients que la insurrecció no era sinó l’excusa per a una intervenció imperialista i per a la instauració d’una dictadura teocràtica aliada dels sàtrapes del Golf, Turquia i els EUA.
A la Conferència de Pau de Ginebra, la coalició de forces salafistes i mercenaris prooccidentals (CNFO) va deixar clar que no té cap mena d’interès a negociar. El motiu era ben clar: tenia a les mans les armes químiques lliurades per Qatar i Aràbia Saudita i utilitzades pels insurgents contra la població civil, com va afirmar la primera emissària de l’ONU el maig passat. Disposava d’un proveïment militar constant per part de l’exèrcit turc (amb cobertura aèria israeliana si calia), i comp
tava a més amb la promesa d’intervenció militar nordamericana si ni tan sols així aconseguia enderrocar el règim.
Tant els EUA i Israel, com les dictadures del Golf, van veure a tocar de la mà la tan desitjada invasió de l’Iran i no van estalviar recursos ni propaganda a l’hora de justificarne el que havia de ser el pas previ. Amb aquestes garanties a la mà, els salafistes es van llançar a una orgia de violència sectària, especialment cruenta en el cas dels xiïtes, que van veure com eren ar
ladí, que des de Damasc va alliberar Jerusalem i bona part de la Síria històrica dels ocupants croats, fins Khalid Bakdash, fundador del Partit Comunista de Síria i el Líban. Alhora, cal recordar que kurds i àrabs sirians van lluitar junts contra l’imperi otomà, cooperació que per part de la Síria de Hafez alAssad es va mantenir durant molt de temps en forma de connivència amb el PKK en la seva lluita contra Turquia.
rasats pobles sencers a la zona de DeirelZur, però també contra els cristians maronites i ortodoxos i, no cal dirho, contra els kurds.
D’aquesta manera, els kurds de Síria es van veure abocats a la resistència armada contra els genocides salafistes, a la lluita per la independència respecte a un estat totalitari en descomposició i a una revolució social i democràtica exemplar a l’Orient Mitjà. Revolució que, com tot en aquella part del món, penja d’un fil.
El resum és que dos anys després de la insurrecció salafista i mercenària bona part de Síria està en ruïnes, milers de sirians han hagut de fugir, alguns de la repressió del govern, però la immensa majoria de les zones rebels, és a dir, de les matances i persecucions ètniques i religioses dels in
surgents. Però tot i així, la república laica resisteix i les diferents faccions opositores, enfrontades en alguns casos entre si, es veuen abocades al fracàs militar i al recurs fàcil al terrorisme i els atacs indiscriminats contra pobles aïllats.
Després de la fallida operació de propaganda del passat agost, sembla que els pitjors auguris que apuntàvem feia dos anys estaven a punt de ferse realitat, i que l’OTAN estava disposada a encetar el que pot ser perfectament una nova guerra mundial.
Però vet aquí que de sobte ens trobem que el món ja no és un Imperi monopolar i que els anys de la impunitat que van permetre la invasió de l’Iraq s’han acabat. Rússia i la Xina no estaven disposades a permetre que l’OTAN i les dictadures del Golf obtinguessin el control del cru iranià i que es tanquessin les possibilitats de dur hidrocarburs de l’Àsia central a la Medi
6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
terrània sense passar per Turquia. Aquesta vegada van reaccionar diplomàticament... i militarment!
Mentre a l’ONU el gruix dels països emergents i noalinetas (liderats per Brasil, Sudàfrica i Veneçuela, aliats de la Xina) es posaven al costat de Síria i en contra de l’agressió imperialista, vaixells de guerra russos i xinesos es van plantar a les costes de Latakia. La història recordarà aquells 15 dies d’agostsetembre com els que més a prop s’ha estat d’una nova guerra mundial després de la crisi dels coets soviètics a Cuba.
Però en aquesta ocasió ha estat Obama, el Nobel de la Pau que a punt ha estat de durnos al desastre, qui s’ha hagut d’empassar les seves paraules i acceptar l’acord que Rússia li posar al davant. Descartada la intervenció directa, l’OTAN continua proveint (incloenthi armes químiques) una oposició cada vegada més desesperada i fraccionada, però assedegada de sang al crit d’Al·lahu Akbar.
Cap on evolucionarà Síria? I el Kurdistan? Probablement, a curt termini, cap enlloc. Els insugents sirians ja han expressat
les seves intencions de boicotejar la Conferència de Ginebra 2. El suport del veritable eix del mal els pot permetre mantenir tàctiques de guerrilla, de neteges ètniques i terroristes durant mesos. Rússia podria convèncer alAssad de deixar el govern sempre que es garantís un règim favorable als seus interessos a la zona, alliberat del control de l’OTAN, i s’arribés a un acord per al respecte de la sobirania d’Iran. Tanmateix, ara per ara, això sembla inconcebible per a uns voltors (la dreta i els fanàtics religiosos de Turquia, Qatar, EUA, l’Aràbia Saudita i Israel) que han vist massa a prop la victòria i que estan rebent greus contratemps a Tunísia, a Egipte i a Síria.
Conclusions: un imperi decadent a l’avantsala d’una confrontació global
Ho hem anat dient i ho repetim: l’imperialisme nordamericà està en decadència. Això no vol dir que no sigui perillós: al contrari, si fos pel Tea Party, els neocons, el lobby jueu i les grans corporacions militars, industrials i energètiques, moririen matant al més pur estil John
Wayne. És un cercle viciós: els EUA necessiten guerres de saqueig per mantenir una economia basada en el baix preu de l’energia i en la indústria militar.
Però aquestes guerres comencen a no ser rendibles quan l’esforç requerit és excessiu, o quan per guanyarles cal recórrer als sàtrapes del Golf i els seus amics: bandes de psicòpates disposats a assassinar milers d’innocents, ja sigiui a l’Iraq, a Líbia, a Síria... o a Nova York.
No ho són quan els teus socis europeus pateixen una crisi sistèmica que duu, per exemple, François Hollande a convertirse en el primer paladí de les rebel·lions jihadistes, desesperat com està per obtenir hidrocarburs a baix preu que li permetin mantenir una economia ensorrada per les polítiques especulatives del capital francoalemany.
No ho són quan han de recórrer al terrorisme aeri per segrestar el president de la República Plurinacional de Bolívia, un dels símbols principals de la insubmissió contra l’imperialisme i el colonialisme ianqui, plasmada també en la nacionalització d’hidrocarburs, en una Llatinoamèrica cada dia més sobirana.
I no ho són quan s’han d’invertir bilions de dòlars en una aliança comercial i militar a l’ÀsiaPacífic per mirar d’evitar l’inevitable: el sorpasso econòmic, diplomàtic (i a la llarga potser militar) xinès.
El conflicte sirià en especial, però tota la recomposició política del món àrab en general són les mostres dels pals de cec de l’imperi euroianqui per mantenir la seva hegemonia. En el cas de Síria, amb els fanàtics sionistes israelians i els neocons americans i europeus pressionant a la desesperada,6 i amb el control d’una part important dels recursos energètics planetaris en joc, aquests pals de cec ens han dut a les portes d’una confrontació global.
La reacció gairebé unànime dels països emergents noalineats i el nou lideratge de Rússia i Xina sembla haver agafat l’imperialisme per sorpresa: s’ha acabat la impunitat. Estem a l’avantsala d’un món multipolar, ja que si en aquest cas és evident la coincidència d’interessos entre Rússia i Xina davant l’enemic comú, a ningú no se li escapa que els seus plans estratègics són ben divergents.
I en aquest món multipolar semblava que al món àrab li havia tocat un paper ben galdós: patir la cobdícia de les seves oligarquies vampíriques, el fanatisme que aquestes promouen com a forma de con
[ 6 ] Recordem, sense anar més lluny, que abans de l’era neoconservadora, l’Estat espanyol tenia unes bones relacions comercials amb l’Iran. Després del bloqueig occidental, la Xina n’ha estat la gran beneficiada.
trol social, les dictadures sectàries, misògines i aberrants, i el saqueig dels seus recursos per part de les transnacionals de l’energia. Com ja hem apuntat en altres ocasions, el fet que se’n surtin o no és un problema global.
Caldran, d’una banda, veritables processos d’autoorganització, conscienciació política i social i empoderament popular en el món àraboislàmic; en definitiva, anar preparant les condicions per a unes revolucions nacionalpopulars que garanteixin als pobles de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica el control del seu destí, que passa pel control dels seus recursos, lliures de les transnacionals i les còmplices castes extractives àrabs. Aquests processos no seran possibles sense una direcció estratègica revolucionària capaç d’organitzar la lluita ideològica, popular i de masses contra el salafisme i les diferents branques dels Germans Musulmans, la clau de volta de les forces reaccionàries.
I això, en la majoria dels casos, no és una cosa de quatre dies, ja que l’enemic (les oligarquies àrabs) és fort, molt ric i sense escrúpols. Per al seu afebliment és clau un
canvi de les polítiques energètiques que permeti acabar amb la font de negoci i de poder dels sàtrapes del Golf... Però ara com ara, aquestes polítiques energètiques estan dirigides pels mateixos que governen totes les polítiques europees i americanes en general: el gran capital transnacional, precisament qui controla i s’enriqueix amb el negoci dels hidrocarburs.
Per tant, aquest canvi de relacions de poder i de relacions internacionals passa necessàriament per la subversió de l’ordre econòmic, com a mínim a Europa, posant l’economia al servei del poble i sota control democràtic.
Per tant, com a internacionalistes i com a gent d’esquerres, el nostre deure es concreta en el treball per la transformació política, econòmica i social al nostre continent, en el combat sense treva de les ideologies obscurantistes, els moviments salafistes i la propaganda i la guerra imperialista, i en l’establiment de vies de cooperació amb els moviments que realment treballen en la perspectiva de revolucions nacionalpopulars al món àraboislàmic.
Xavi Oca
“El món ja no és un Imperi monopolar. A Síria, Rússia
i la Xina van reaccionar diplomàticament…
i militarment”
“L’imperialisme nord-americà està en decadència però continua
necessitant guerres de saqueig per mantenir una economia basada en el baix preu de l’energia i en la
indústria militar”
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 7
El que pot semblar que discorre parallelament i sense relacionarse (les mobilitzacions socials contra retallades i privatitzacions, i la lluita política per la independència) pot anar confluint progressivament. Reprendríem així la idea original de l’independentisme: que la ruptura amb l’Estat espanyol servirà per a canvis socials en un sentit democràtic i a favor de les classes populars.
És evident que la independència implicarà transformacions polítiques que tindran conseqüències socials. No tot quedarà igual. Si bé tampoc, atenent l’actual correlació de forces, serà una independència per canviarho tot, ni obrirà les portes directament a una transició socialista. Probablement, tampoc porti a canvis decisius cap a la igualtat de gènere. Manuel Delgado ens deia fa unes setmanes: “És molt probable, gairebé segur, que els de sempre recuperaran el control i s’asseguraran que tot torni al seu curs, és a dir el curs que ells imposin d’acord amb els interessos de classe que obeeixen”. Però continuava dient: “Ara bé: atenció a aquest «gairebé». Res està escrit en la histò-ria de les societats i aquí estan aquestes ober-tures en l’estructura social que sempre i a tot arreu estan disposades perquè s’obrin pas nous projectes de societat”1.
[ 1 ] M. Delgado: “El proceso soberanista catalán como movimiento de masas. Saludo de Año Nuevo para los/as estudiantes de la asignatura «Antropología de los espacios urbanos y de la globalización», del Máster de Antropología y Etnografía de la UB”, apunt al seu bloc el 01/01/2014.
La independència com a revolució política
No són pocs els analistes que han qualificat que el procés independentista català té components de revolució. Joan Manuel Tresserras s’hi ha referit com a revolució democràtica. Manuel Castells, com a revolució tranquil·la. Ara farà un any, Carles Castellanos explicava que una primera característica de la revolució catalana és “l’expressió d’una crítica genèrica envers les formes de poder actual. Al costat de la reclamació de la independència hi està creixent un bosc espès de reivindicacions favorables a una manera més democràtica i participativa de fer política”2. En aquest sentit, trobaríem la confluència amb els sectors que van emergir amb el 15M i que són més conscients nacionalment, com bona part del Procés Constituent (Teresa Forcades) o aquells que van crear el concepte #catalanrevolution. Per la seva banda, l’esquerra independentista basca representada per Sortu també estableix la “revolució democràtica nacional” com un dels objectius cap al qual cal avançar.
Els canvis que es poden donar a Catalunya a curt termini seran eminentment polí-tics. En l’escenari més favorable a les nostres tesis, aquest procés desembocaria en una ruptura amb l’Estat espanyol i la proclamació d’una República catalana. Què hi ha de canvi social? Què hi ha de l’enderrocament de la classe dominant? Què hi ha de canviarho tot?
[ 2 ] C. Castellanos: “La revolució catalana”, a llibertat.cat el 03/03/2013.
Tota revolució política és una revolució social?
Aquesta és la idea que el comunista francès Jean Salem extreu dels textos de Lenin.3 Cercant el significat que el rus donava a la revolució, trobem que en un text de juny de 1917 Lenin defineix la revolució com un “canvi en la situació de les classes”. Si el nostre procés esdevé una revolució social, culminarà amb el desplaçament de l’actual classe dominant. Marina Subirats estableix que la classe corporativa és la nova classe dominant, la que té més influència directa sobre la política. Aquest sector està conformat pels “alts directius de grans organitzacions predominantment multinacionals”. Aquesta classe tendeix a evadir les normes fiscals i funciona amb una escassa transparència. S’ha beneficiat de les privatitzacions de les darreres dècades, gràcies als vincles amb l’elit política (i en aquesta lògica cal entendre la dinàmica de les “portes giratòries”). Subirats conclou que “la seva dominació sembla més fonamentada en l’amenaça d’ensorrament de l’economia que fa pesar damunt el conjunt de la població que en un recolzament col·lectiu degut als avantatges derivats de la seva forma d’organitzar la societat”.4 Abel Caldera parlava en termes molt similars d’aquesta classe: “els gestors de les grans empreses de serveis bàsics i gestors del sistema financer, dos móns íntima
[ 3 ] J. Salem: Lenin y la revolución. Barcelona, Península: 2010.
[ 4 ] M. Subirats: Barcelona: de la necessitat a la llibertat. Les classes socials al tombant del segle XXI. Barcelona, L’Avenç, 2012. Pàgines 191200.
Com de revolucionària serà la revolució independentista?
8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
ment lligats [...] una classe dirigent lligada a les prebendes de l’estat espanyol i que utilitza aquest estat com a trampolí per a la seva expansió multinacional”.5
L’oligarquia als Països Catalans estaria conformada pels dirigents de les empreses que més es beneficien de l’especulació, de les privatitzacions, de la depredació del territori i de l’explotació laboral. I els sectors ideològics (especialment mitjans de comunicació) que donen suport a tot aquest ordre social. Tot això dibuixa un escenari en el qual els principals partits polítics no fan altra cosa que “governar per a les elits”, com ha sentenciat recentment l’ONG Oxfam Intermón.
Però reformulem la pregunta d’aquest capítol. Neil Davidson, en un llibre recent molt elogiat per Josep Fontana, aprofundeix en la relació entre les revolucions polítiques i les revolucions socials, i en la caracterització respectiva dels dos fenòmens. Així, les revolucions polítiques serien “lluites a l’interior d’una societat pel control de l’Estat, en les quals s’enfronten sectors de la classe dominant existent i que deixen intactes les estructures socials i econòmiques fonamentals”. En canvi, una revolució social no seria “un simple enfrontament pel control de l’Estat, sinó per transformarlo, bé com a resposta a canvis en el mode de producció que ja han tingut lloc, o per induirlos”. Amb aquesta definició, Davidson acaba reduint el concepte de revolució social a tres moments històrics: la transició de l’esclavisme al feudalisme; les revolucions burgeses; i la revolució socialista. Si bé matisa que “algunes revolucions que, considerades en elles mateixes, semblen ser simples revolucions polítiques, són de fet l’episodi inicial o final d’una revolució social més àmplia”.6
La independència pot ser un d’aquests casos, si els canvis polítics que impulsi acaben per abocarnos a un escenari de confrontació amb la classe dominant, que és la responsable directa de sostenir l’actual sistema, amb totes les seves injustícies socials i nacionals. Un escenari en el qual, com diria Delgado, “els de sempre” no recuperessin el control de la situació tal com el tenien abans. Un apunt: identifiquem les revolucions com l’enderrocament de la classe dominant. Però el cert és que, durant el segle XX, n’hi hagut prou amb l’establiment de reformes que minvaven el seu domini per què aquesta classe dominant reaccionés violentament. És així com s’entén la guerra civil de 19361939 o els cops d’Estat i les
[ 5 ] A. Caldera: “La crisi de l’autonomisme”, article publicat a L’Accent agost 2012.
[ 6 ] N. Davidson: Transformar el mundo. Re-voluciones burguesas y revolución social. Barcelona, Pasado&Presente, 2013, pàgines 703705.
dictadures a l’Amèrica del Sud, per exemple.
Per arribar a una revolució social calen molts elements que ara tan sols es manifesten de manera incipient: una major debilitat de la classe dominant, un estat de consciència més elevat entre les classes populars i una direcció política revolucionària. Si bé hi ha un element de totes les revolucions socials que sí que trobem ja activat: la mobilització popular massiva.
Quins són els elements revolucionaris en la situació actual?
Com hem dit, de tots els elements que conformen les revolucions socials, aquell que ja forma part del procés català és la mobilització popular, és a dir, el protagonisme de les masses.
Aquest és un element que convé mantenir viu evitant, com sovint es diu des de sectors del sobiranisme d’ordre, “passar el testimoni” als representants polítics. Una de les aportacions més genials de la novel·la Victus, d’Albert Sánchez Piñol, és el d’haver explicat l’empenta popular en la defensa de Barcelona durant el 171314. Durant aquell període, la identificació total que es produeix entre els interessos populars i la causa de les llibertats catalanes, arrossega les institucions catalanes i les classes dirigents i les arrenca del conservadorisme.
Aquesta mateixa empenta va tenir un caràcter socialment transformador unes dècades més tard a París, quan la mobilització popular va arrossegar una part dels representants d’altres sectors socials cap a posicions objectivament revolucionàries. En paraules del sociòleg francès Laurent Bonelli, «La nit del 4 d’agost no deixa de ser una esclaridora il·lustració de la manera per la qual, en una situació de crisi, la dinàmica pròpia de l’Assemblea va portar els diputats a adoptar posicions revolucionàries que, unes setmanes abans, els haguessin semblat totalment inconcebibles».7 És conegut que després van ressorgir els antagonismes i que la Revolució Francesa encara va experimentar molts viaranys. Tanmateix, és important retenir la idea del protagonisme popular com a detonant de salts qualitatius.
Tenim, doncs, que el protagonisme popular és un element determinant a l’hora de valorar les potencialitats revolucionàries de qualsevol procés polític, també el que estem vivint.
Hi ha un altre element i és el context de crisi política. Tornant a Lenin, la crisi revolucionària és una crisi del conjunt de relacions socials i, per tant, obre la porta a la
[ 7 ] L. Bonelli: «No querían hacer la revolución», article publicat a Le Monde Diplomatique, edició espanyola, 164, juny 2009, p. 1213.
transformació. En altres paraules, la revolució només pot triomfar “quan els de baix no volen continuar vivint com vivien, i els de dalt no poden continuar vivint com vivien” (aquesta definició apareix a L’esquerra-nisme, malaltia infantil del comunisme, abril 1920). I és en situacions com aquestes en les quals es clarifica el paper de les classes en l’esdevenir polític i social: “Es revela amb major força el paper directe de les diverses classes en la determinació de les formes de vida social” (Contra el boicot, juny 1907).
A mesura que avanci la crisi política i, alhora, la lluita independentista, veurem el paper que juguen les diferents classes. Progressivament s’anirà clarificant com la darrera garantia d’èxit dels objectius independentistes (trencament amb la dominació política i procés constituent) tan sols pot ser la majoria social, les classes populars. I viceversa: com per a obrir pas a les reivindicacions socials, cal una ruptura política amb l’Estat espanyol. Mentrestant, la classe dominant preferirà sabotejar aquestes aspiracions reformulant un nou pacte amb l’Estat i, si cal, negant i reprimint el dret a decidir.
Aquesta clarificació pot contribuir a un major grau de consciència política entre els sectors populars, però no evidentment de forma automàtica. Per tal que aquesta clarificació es produeixi cal una direcció políti-ca revolucionària.
Transició – Ruptura – Revolució Democràtica – Revolució Social
Una de les tasques bàsiques d’una direcció política és valorar en quina fase estem i quan es té prou força per a fer un salt qualitatiu. El que pertoca ara és mantenir la mobilització popular i, si es dóna el cas, desbordar els plans d’una possible sortida pactada. Això vol dir desfer l’esquema mental de la “transició nacional” per empènyer cap a la Ruptura Democràtica.
Ara bé, quan s’hagi produït caldrà mantenir la mobilització al voltant del procés constituent endegant una Revolució De-mocràtica, que estableixi un marc polític molt més participatiu, amb més transparència i amb més control popular sobre les institucions (i, per tant, sobre la classe dominant). Això no és una Revolució Social però sí que en pot fixar les bases. Un article recent de Maria Corrales establia un parallelisme suggeridor amb la Revolució Russa. La ruptura independentista suposaria la
“Hi ha un element de totes les revolucions que ja trobem
activat: la mobilització popular massiva”
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 9
Revolució de Febrer de 1917. Garantir les conquestes polítiques de la independència implicarà continuar avançant en un aprofundiment revolucionari i això ens portaria, com els bolxevics, a endegar el nostre particular Octubre Roig.8
Daniel Bensaïd ha proposat sintetitzar diverses experiències revolucionàries del segle XX, ordenant els diferents elements que les constitueixen. Aquests serien els següents:
1. El marc de fons d’una crisi política, del qual ja hem parlat.
2. L’obertura d’un escenari de dualitat de poders, en la qual el contrapoder popular “no hauria tan sols de semblar més democràtic, sinó també més eficaç a l’hora de satisfer les funcions necessàries par a la vida quotidiana de la majoria de la gent”. És evident que en un país, com el nostre, amb institucions parlamentàries consolidades, el sorgiment d’un contrapoder no pot seguir els mateixos esquemes que en casos com el de les revolucions del segle XX (soviets, Comitè Central de Milícies Antifeixistes). Però la crisi de la democràcia representativa ha eixamplat l’obertura d’espais de contrapoder més participatius amb l’objectiu d’interpretar millor la voluntat popular, des d’assemblees ciutadanes fins a la crida a constituir una Assemblea de Càrrecs Electes dels Països Catalans. Això són embrions de contrapoder.
3. La cristal·lització de les aspiracions populars en un programa reivindicatiu, que pel cas que ens ocupa podríem anomenar Programa d’Unitat Popular.
4. Per últim, l’accés dels revolucionaris al poder polític. Un govern d’Unitat Popular en el qual probablement participarien forces més enllà del que actualment és el nostre espai polític, si bé cal garantir una sèrie de criteris: “Que aquesta participació es doni en un context de crisi i d’augment de la mobilització social, que el govern en qüestió es comprometi a iniciar una ruptura amb l’ordre establert i, per últim, que encara que la relació de forces no permeti als revolucionaris garantir que els seus aliats compleixin els compromisos adquirits, sí que aquesta relació sigui tal com per ferlos pagar car els eventuals incompliments”.9
[ 8 ] M. Corrales: “La independencia de febrer”, article publicat a llibertat.cat 15/01/2014.
[ 9 ] D. Bensaïd: “Estrategia i política, de Marx a la III Internacional”, un text del 2007 que forma part del recull La política como arte estraté-gico. Madrid, Viento Sur: 2013.
Ens queda valorar que tot aquest procés ha d’implicar que les posicions que actualment defensa l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular vagin esdevenint hegemòniques.
Parlar en aquests termes pot produirnos un cert vertigen, perquè el cert és que el pes de les opcions revolucionàries encara és socialment minoritari, i perquè no hi ha un context internacional que ens plantegi gaire escenaris favorables a escapar de la lògica del capitalisme. Si bé el context és força més favorable que, per exemple, ara fa vint anys quan va començar a caminar la Revolució Nacional Democràtica a Sudàfrica10.
Cal estar amatents i teixir complicitats amb aquells sectors de l’esquerra europea que aniran guanyant posicions a mesura que s’aprofundeixi la crisi de l’eurozona i s’endureixin les anomenades polítiques d’austeritat. Sols amb aquest tipus de cooperació i solidaritat internacional poden consolidarse les transformacions econòmiques i socials.
A mode de cloendaL’Estat espanyol, com tots els estats capi
talistes, és una estructura de dominació que manté un ordre social. Si colpegem aquest Estat, l’ordre social que guarda trontollarà. Així doncs, és inqüestionable que el procés obert en la lluita per la independència pot crear aquestes “obertures de l’estructura social” com les anomena Delgado. I que el deure de qualsevol organització revolucio
[ 10 ] Aquests dies que recordem Mandela hem tornat a parlar de fins a quin punt el context internacional va limitar l’obra transformadora del govern del Congrés Nacional Africà. La manca d’un suport alternatiu va abocar la nova Sudàfrica a recolzarse en els crèdits de l’FMI i, per tant, haverse de plegar a les seves condicions.
nària és no desaprofitar una conjuntura de crisi, contribuint a fer que aquesta obertura serveixi per avançar.
Amb aquest article tan sols hem volgut fer una aproximació teòrica al procés que estem vivint. Com de revolucionària serà la revolució independentista no ho sabrem fins que hagi passat. Però el que sí que tenim clar és que ens cal una Unitat Popular que no doni l’esquena a cap mobilització social, sinó que les faci confluir en un programa reivindicatiu, un programa d’unitat popular. I amb capacitat d’analitzar la realitat per a fer els millors desplegaments tàctics i estratègics. La idea de canviarho tot és
encertada en el fons, si bé pot portar a equívocs. No ho canviarem tot de cop, i per veureho només cal atendre la correlació de forces.11 El que ens cal és trobar la manera de fer evolucionar una revolució política cap a transformacions socials. O, com va dir l’actor Sergi López en un conegut míting, ens cal defensar que la independència només és el començament.
Albert Botran
[ 11 ] Un altre partit independentista, l’SSP, també reflecteix aquesta necessitat d’adequar les polítiques a la correlació de forces, quan en la seva Declaració de Principis afirma que el partit “s’esforça per crear una república independent, lliure d’armes nuclears, multicultural, escocesa i socialista. Aquest és un objectiu a llarg termini. En el curt termini, podem fer un salt poderós avanç cap a aquesta meta si ens alliberem del domini sufocant de l’Estat britànic”.
“El deure de qualsevol organització revolucionària
és no desaprofitar una conjuntura de crisi”
10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
El Dret a Decidir, com a procés polític d’emancipació individual i d’alliberament del nostre poble, abasta tot tipus de qüestions que ens afecten: economia, alimentació, cultura, llengua, habitatge, ensenyament, sanitat, treball... És a dir, tot allò que forma part de la nostra vida, ens la condiciona, i allò per què lluitem.
Un element indiscutible de la nostra vida és el nostre cos. El dret a decidir si vols tindre un fill o filla o no és una qüestió molt íntima i personal, una decisió que no es pren tots els dies, molt meditada i que no apareix per casualitat. I per això hauria de ser un dret que ningú et pogués prendre mai: és teu i prou, i importa ben poc si alguns ho consideren legal o moral, pecat imperdonable o anticonstitucional.
Ningú, i menys un ministre espanyol de la dreta catòlica rància, ha d’imposarnos si som mares o no, si tenim el dret a interrompre voluntàriament un embaràs (IVE) o hem de condemnarnos a nosaltres i al fetus a una vida que no desitgem.
I això és precisament el que pretén “la gallardonada” del ministre de Justícia espanyol actual, ja conegut com Aborto Ruiz Gallar-dón o Fatxardon. Pretén canviar la Ley 2/2010 de Salud Sexual Reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo coneguda com la Llei Aido de l’any 2010, per la Ley de Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada.
I què suposa açò? Doncs diverses coses:
— La reforma que es proposa de l’actual Llei 2/2010 ens torna a la primera llei de l’avortament, la Llei 9/1985, és a dir, a fa 29 anys.
— En cas d’aprovarse, aquesta llei eliminarà la possibilitat que tenim ara les dones de poder avortar lliurement dintre de les primeres 14 setmanes de l’embaràs.
— Tornem als supòsits d’avortament. Només serà legal la interrupció voluntària de l’embaràs en cas de violació (fins a les primeres 12 setmanes d’embaràs), dany per a la vida o la salut física o psíquica per a la mare (fins a les 22 primeres setmanes), i malformacions del fetus (fins a les 40 setmanes), però tan sols es tindran en compte unes quantes malformacions que establiran uns experts. No n’hi haurà prou d’al·legar que el fetus té una discapacitat, sinó que han de ser el que ells anomenen malformacions incompatibles amb la vida. Això suposa que si son malforma
cions que puguen permetre la vida encara que siga una de dependent, sense qualitat, passant més temps a l’hospital que a casa, i amb tractaments mèdics caríssims que has de pagar tu, estàs obligada a parir.
— Les joves menors de 16 anys no podran interrompre un embaràs per decisió pròpia i, per tant, necessitaran autorització del pare/mare.
— Es penalitzarà qui practique una IVE fora dels supòsits (fins a tres anys de presó).
— Quan la dona vullga acollirse al supòsit de greu perill per a la seua vida o la seua salut psíquica, cal que aporte dos informes mèdics que acrediten el mal que suposaria continuar amb la gestació. Han de ser dos professionals diferents de qui ha de practicar l’IVE i que no treballen al mateix centre (no s’especifica encara quants quilos han de pesar els o les metgesses).
— Després la dona rebrà informació verbal detallada sobre les conseqüències mèdiques de la intervenció: el metge ha de certificar que li ha proporcionat aquesta informació. A continuació la dona serà informada pels serveis socials sobre les ajudes a la maternitat (encara no sé quins serveis socials deuen ser perquè amb la reforma de la Llei de Règim Local desapareixeran els centres socials municipals i les seues prestacions).
— Quan la dona ha passat per totes aquestes fases (i si sobreviu a aquest pelegrinatge de recursos) s’iniciarà un període de 7 dies abans de procedir a l’IVE. (Són necessaris aquests 7 dies perquè com ja sabeu les dones som curtetes i lentes de reflexos i en menys temps no en tindríem prou. Quan una dona decideix que no vol o no pot tindre una criatura, es deu que encara no ha estat informada convenientment per l’Opus).
— És possible que després de totes estes derivacions i de repetir la història en múltiples entrevistes, el xiquet o la xiqueta ja sàpiga anar en bicicleta.
Diuen els detractors de la interrupció voluntària de l’embaràs que les dones que ho fan són majoritàriament dones sense cultura i amb problemes econòmics sobretot, i que per això no pensen més enllà, pobretes. Pensen els hipòcrites que regalantlos un bressol i un paquet de bolquers (les anomenades ajudes a la maternitat no són pensions vitalícies sinó ajudes de la caritat) ja estarà solucionat el
tema i hauran protegit la vida, que és el que més els importa.
Una intervenció per IVE no és cap plat de gust per a cap cosa, no és una cosa per a ferla a sovint. Açò no cal explicarho perquè moltes de les dones que s’hi oposen i s’anomenen ‘provida’ segurament ja ho han fet a Anglaterra en clíniques privades.
Diu Gallardón que el més progressista és defensar el dret a la vida. Els importa tant la vida que són capaços d’imposar la d’un embrió per davant de la de les 47.000 dones que, segons l’OMS, moren al món per interrompre l’embaràs de manera clandestina i insegura.
Diu Gallardón que “el concebido y no na-cido es sujeto de protección jurídica”. Totes sabem fins a quin punt els importa a ells la protecció jurídica de les persones donat que se la passen per l’engonal a tothora: amb el dret a l’ensenyament, amb les retallades en la sanitat, els serveis socials, amb les ajudes a les persones amb dependència... No es tracta del dret a la vida sinó del dret a una vida digna, en condicions de ser viscuda.
Com diu el filòsof i científic Jesús Mosterín1 a l’article “Una cruzada contra la liber-tad reproductiva”, és a partir de la novena setmana quan l’embrió passa a denominarse fetus i que sens dubte l’embrió és un ésser viu, igual que ho és un bacteri. Hi afegeix que les connexions talamocorticals del cervell, que són essencials per al posterior desenvolupament de percepcions i sentiments, no comencen a formarse fins a les 28 setmanes i que per això és segur que en les primeres 14 setmanes no hi ha cap possibilitat d’activitat psíquica o vida personal. Vol dir Gallardón que mereix més protecció un embrió que totes les persones vives que patim les conseqüències de les seues polítiques explotadores i repressores?
Fer legislacions restrictives sobre el nostre cos no evita les interrupcions voluntàries d’embaràs, com demostren les estadístiques: la dona que ho necessite fer ho farà igual. Però ho farà posant en perill la seua salut i la seua vida.
Les legislacions contra la dona com les del PP, que ens retrotrauen 30 anys enrere, impedeixen a les joves tindre educació sexual i reproductiva per a poder decidir sobre la seua sexualitat (ja ho hem vist amb la LOMQE); impedeixen a les dones tindre la informació necessària al seu abast per a poder interrompre un embaràs no desitjat; i impedeixen po
[ 1 ] Vegeu http://elpais.com/elpais/2013/05/16/opinion/1368723975_483486.html
El dret a decidir sobre el propi cos i l’IVE
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 11
der avortar en el sistema de salut públic en condicions sanitàries i professionals, de manera gratuïta i sense perills per a la salut.
Les legislacions restrictives en aquesta matèria i en altres moltes només serveixen perquè la dreta, l’Estat i l’Església tinguen el domini sobre el nostre cos i les nostres ments, a més de dominar la nostra força de treball. És el sotmetiment total de la nostra vida als seus interessos depredadors. Els nostres drets no existeixen, només els marquen les diferents ideologies de cada moment, i per això necessitem fer nostre el dret a decidir polític, econòmic, social, sanitari...
De fet l’ultradretà francès JeanMarie Le Pen ha manifestat que li sembla bona la proposta, tot i que la resta d’Europa ho consideren un retrocés al passat, una restricció de la llibertat de les dones, una concessió a l’Episcopat i un abús de poder de Rajoy segons el diari The Times:2 “Portar a categoria penal una qüestió que afecta la salut de les dones i que és una qüestió de consciència és un abús de poder del Govern.” De fet, ni dintre del mateix PP espanyol s’aclareixen.
No és la voluntat de Déu la que decidirà si parim o no parim. Ni la voluntat dels sistema capitalista qui decidirà si li proporcionem més mà d’obra dòcil o menys. O si restem a casa o sortim al carrer. Les dones tenim el dret a decidir què volem fer amb el nostre cos, la nostra sexualitat i la nostra vida i també la dels fills i filles no nascuts. Tindre un fill o no no es pot legislar com si fos tallarse les ungles dels peus. Interrompre voluntàriament un embaràs no és un caprici, sinó que en la ma
[ 2 ] Vegeu http://sociedad.elpais.com/sociedad/ 2013/12/23/actualidad/1387830309_462497.html
joria dels casos és una necessitat. I no és una qüestió d’ignorància o manca de bolquers.
I en altres casos és una decisió meditada per part d’algunes dones que tenen capacitat i voluntat d’escollir. No necessitem cap període de reflexió que qüestione la nostra capacitat de pensar. Existeix també el dret a no ser mare, ja que moltes dones no ho volem ser i ens sentim realitzades d’una manera diferents a la que ens ha inculcat la socialització de gènere, segons la qual s’espera de la dona que el seu màxim desig i la seua màxima funció siga la de ser mare i complir els seus rols reproductors. La nostra sexualitat no ha de tindre cap altre objectiu que proporcionar mà d’obra barata al sistema i reforçar la figura de la família nuclear heteropatriarcal.3
Però les diferents formes de socialització de les dones resulten “antinaturals i perilloses” per al poder establert perquè una dona sense “instint maternal” no és controlable i pot tindre altres instints, com ara voler can
viar l’statu quo, rebel·larse contra les institucions, lluitar pel dret a decidir del seu poble.
El dret a la vida ha de ser el dret a una vida de qualitat, digna per a les mares i els pares i per a la persona que encara no ha nascut, no
[ 3 ] “Parir es un dret no una imposició”, document elaborat per Alerta Solidaria, Arran, CUP, COS, Endavant, MDT i SEPC
pas el dret a viure condemnat per malalties, malformacions, precarietat, sent un ésser no desitjat, a viure condemnat per la depauperació econòmica i dels serveis públics. I ningú, llevat de la mare, ha de decidir sobre la teua voluntat de voler o no voler viure, si no és en condicions dignes.
Als països on les legislacions són més obertes i clares les dones no interrompen l’embaràs per esport, com manifesta Carl Djerassi, l’inventor de la píndola anticonceptiva,4 ni van per les cantonades tot el dia avortant, ni obliguen totes les dones a ferho. Tindre el dret a la IVE no obliga a practicarlo, sinó que només et dóna la possibilitat de ferho en condicions saludables, en cas de necessitat.
Per això es fa cada vegada més necessari que les dones participem activament en el procés d’independència del nostre poble, que aconseguim el nostre dret a decidir com a subjectes de dret que som. Trencar amb la dominació d’uns polítics espanyols que ens volen sotmeses i a casa, ens permetria rebutjar les legislacions de caire clerical i totalitari com aquesta, i ens possibilitaria poder tindre el nostre autogovern, escollir quina sanitat volem, quina economia, quina política, quin medi ambient, quina sexualitat i amb qui, quin dret reproductiu, i quina vida volem viure.
Encarna Canet Benavent
[ 4 ] Djerassi, Carl. “Una mujer no aborta por deporte, es la última opción”. Entrevista de Reyes Linera publicada al diari El País el 20 juny 2013 <http://sociedad.elpais.com/sociedad/ 2013/06/20/actualidad/1371753378_785942.html>
“El dret a la vida ha de ser el dret a una vida de qualitat, digna per a
les mares i els pares i per la persona que encara no ha nascut”
12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
Segons apunten alguns estudis dels anys 20082009, amb l’anomenada crisi econòmica el consum de substàncies addictives ha augmentat considerablement; un fenomen paral·lel, per exemple, al d’unes altres addiccions com la del consum i la participació en jocs i apostes. Tot i que sembli paradoxal, així ho indiquen els estudis. La crisi, l’escassetat i la penúria no han limitat els efectes destructius d’aquestes dependències, sinó que els ha amplificat.
Aquestes dades revelen que els patrons de consum de les anomenades drogues ha variat quant a la tipologia. En aquests pocs anys de declivi de les condicions materials i de drets socials per a la majoria de la població el consum de substàncies com els opiàcids, la cocaïna i l’alcohol no només s’ha perpetuat, sinó que ha crescut considerablement. Un augment paral·lel al del consum d’algunes altres substàncies menys esteses com la ketamina, un fet afavorit pel seu baix preu.
Una problemàtica política i social de gran abast
Tal com es va dir al Quadern de Debat De drogues i drogodependència, publicat per l’MDT el 2001, les conseqüències de les addiccions i del consum habitual d’aquestes substàncies no es poden tractar des del puritanisme, sinó des d’una visió crítica i com un problema polític i social de gran abast.
En aquest opuscle ja vam apuntar que el “problema” de les drogues (tant legalitzades com les considerades il·legals) s’ha d’emmarcar en la relació entre substància, individu i context; i està consubstancialment subordinat al mode de producció i a la dominació de classe. S’hi apuntava que “veiem el consum de drogues com un comportament humà que respon al desig d’omplir el buit d’unes necessitats insatisfetes. Per tant, ens convé conèixer el significat i les funcions de les drogues, i, en conseqüència, distingir entre quantitats, freqüències, maneres d’utilitzarles, diferents funcions, i diferents efectes segons les persones. Alhora, valorem també el context, ja que influeix en l’individu.”
Si volem una definició de la droga i una descripció de cada tipus, així com un resum d’una visió històrica d’aquestes substàncies, tenim a l’abast tant l’opuscle citat com els diversos treballs d’Oriol Martí, entre els quals hi ha Economía política de la droga I i II, compilats per la CAJEI dins el treball Drogo-
dependències i joventut. Dossier de formació prèvies al Congrés. En aquest recull s’hi poden trobar diverses definicions sobre les drogues i les addiccions, com ara la de la dependència, tant psíquica com física, la de la toxicomania, la de la tolerància.
Treballs com aquests aporten una anàlisi històrica sobre l’ús de les drogues i sobre la relació d’aquestes substàncies amb els mercats, imposats, i amb el poder. Aquests treballs crítics posen de manifest la implantació de les drogues al llarg de la història, promogudes per interessos religiosos o de mercat o com instrument d’alienació o d’estímul per a la producció. Destaquen el pas dels usos inicials d’aquestes substàncies amb finalitats curatives, religioses o integradores en les cultures en què eren acceptades i generalitzades a l’ús dins societat capitalista, quan es van convertir en un instrument del poder i en un gran mercat.
En aquest sentit, durant els darrers anys també han aparegut nombrosos articles i estudis sobre el mercat existent de drogues, sobre els grans moviment de diner que genera el tràfic d’aquestes substàncies. Però aquesta problemàtica, molt incrustada dins dels moviments d’esquerres i concretament en l’Esquerra Independentista, poques vegades s’aborda des d’un posicionament crític i de denúncia.
Ni mercadeig ni tolerantsEs tracta sens dubte d’unes actituds libe
rals, assimilades a través dels valors imposats per la ideologia del poder, que consisteixen a considerar el consum continuat i perjudicial de les drogues com un assumpte privat, que pertany als marges de les llibertats individuals. Amb aquesta coartada, molt condicionada per la relació amb el grup, s’afavoreix el creixement dels posicionaments indulgents, el lliure mercadeig de les drogues i la reducció al mínim de l’autocrítica.
Les relacions socials hi juguen un paper força important, i especialment el xantatge emocional dins d’aquestes relacions. Tanmateix, de la mateixa manera que aquestes substàncies (incloenthi també l’alcohol) s’empraven antigament per integrar l’individu en mons de referència a l’entorn de la comunitat (religiosa, ètnica, etc.), actualment tot sovint les drogues juguen un paper semblants, en què es perpetuen els rols, les dependèn cies emocionals, la iniciació i reconeixement del grup, etc.
Tal com es comentava fa més de deu anys al text citat anteriorment, i referintnos al moviment polític organitzat i als grups de persones que coexisteixen al seu entorn, es tracta d’unes relacions entre substància, individu i context que prenen una dimensió perjudicial pel fet que aquesta problemàtica s’alimenta de l’omissió de la responsabilitat militant, de l’evasió i d’aquest xantatge emocionalgrupal. En definitiva, s’alimenten del liberalisme ideològic.
Mao Tse Tung defineix aquestes actituds al seu text “Contra el liberalisme”, quan es refereix a una situació que és evidentment perjudicial per al moviment i que no s’aborda la qüestió perquè “es tracta d’un conegut, paisà, condeixeble, amic íntim, persona estimada, vell col·lega o vell subordinat, no es manté amb ell una lluita de principis, i se li permet continuar en el seu error, només per conservar la pau i l’amistat; o bé se’l sermoneja lleugerament sense tractar de resoldre a fons el problema, cercant que tot quedi en calma i bé. El resultat és que es perjudica tota la collectivitat i la persona de què es tracta. Aquest és el primer tipus de liberalisme.”
El vuitè punt d’aquest text de Maó defineix encara amb més claredat aquestes actituds davant del consum perjudicial i el mercadeig de drogues, malgrat que aquestes paraules no estiguessin adreçades concretament a aquesta problemàtica: “No indignarse davant les accions que perjudiquen els interessos de les masses; no tractar de convèncer, de controlarles, no efectuar una tasca d’esclariment, sinó tolerarles, ferhi ulls grossos.”
Els estralls que produeixen les drogues (especialment les addictives) en els moviments revolucionaris i les classes populars han estat descrits a bastament. Els usos irresponsables i nocius d’aquestes substàncies són coneguts per tothom com un problema, però massa sovint les persones –les militants i els militants giren l’atenció cap a una altra banda per no haver d’afrontar una actitud crítica amb el grup que en qüestioni la pertinença, els vincles d’amistat, l’”autenticitat”... Repetimho: es tracta d’ideologia liberal, però també senzillament de covardia.
Quant al mercadeig d’aquestes drogues, limitantnos a les considerades de consum illegal, també es produeix un fenomen similar: es manté una posició benèvola entorn de la figura dels anomenats “traficants.” Molt més complaent que si es tractés de qualsevol altre mercadeig de l’economia capitalista. No es té en compte, és clar, que aquesta economia ba
Drogodependències: ni traficants ni tolerants
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 13
nats amb l’actitud liberal que descrivia anteriorment i per si mateix mereixerien l’extensió de més articles. Però cal que siguin recordats, perquè tal com reflexionava a un article anterior, “Ens enganyen, amb l’heroïna”, la introducció/aparició de les drogues dins dels moviments dissidents ha coincidit amb els moments polítics favorables a les conquestes socials i democràtiques: a països com “l’Argentina, Xile o Uruguai el poder va optar per la solució militar, la dictadura, mentre en els mateixos anys l’heroïna s’escampava per les
grans ciutats de l’Estat espanyol, un cop consolidat el règim parlamentari. (...) No és casualitat que l’heroïna aparegués dramàticament a l’Estat espanyol, i justament als focus políticament més bel·ligerants, en els anys de convulsions i canvis polítics. Tampoc és casualitat que el cos armat amb més immunitat i amb ramificacions amb els serveis secrets (pel seu caràcter militar) hagi estat el més implicat en les trames de distribució de l’heroïna (atribuïdes sovint a la corrupció).”
La reflexió està servida. Hem volgut exposar un conjunt de consideracions disperses sobre aquesta problemàtica, algunes de molt poc tractades fins ara, sobre les quals no he pretès oferir una solució única ni sistemàtica, però sí elements d’anàlisi. Especialment sobre allò que en diríem “seguretat i higiene” per al nostre moviment polític.
Joana Gorina
seus interessos. Però per combatre’n els efectes nocius (destructius a nivell individual, alienadors, desmobilitzadors, econòmics, mèdics, etc.) aquesta anàlisi no es pot quedar només en el paper. Cal abordar cas a cas aquest problema, particularment els que afecten el nostre moviment, i combatre els factors que perpetuen la normalització de l’ús de les drogues perjudicials: la que vol fer passar per permissiu allò que en realitat és indiferència, covardia o ideologia del poder.
No ens serà útil la formació especialitzada ni la denúncia, ni aquest mateix article, si no es passa a abordar cada situació potencialment perjudicial. Segons el meu parer, convindria, després d’anys de xerrades i campanyes “teòriques” sobre els perills de les drogodependències, passar a la dissecció d’aquestes situacions i resoldreles favorablement. I fer un pas endavant des de l’autocrítica a la coherència.
Per descomptat, hi ha molts altres factors que cal tenir en compte si parlem del consum de les drogues al si del moviment, com ara el paper desmobilitzador que juguen aquestes substàncies, juntament amb altres fenòmens lligats a l’oci, l’evasió, el consumisme, les religions, etc. També cal no oblidar tot el que es relaciona amb la seguretat militant, els efectes de les substàncies prohibides o no que debiliten i posen en perill la solidesa i la cohesió de les organitzacions i del conjunt del moviment: o dit d’una altra manera, quan les drogues passen a ser un instrument de guerra de l’Estat, davant del qual hauríem de prevenir i defensarnosen.
Aquests dos darrers aspectes estan directament relacio
sada en la compravenda de les drogues reprodueix l’economia de mercat en la seva versió més crua: l’especulació, el frau i l’abús de les persones dependents d’aquestes substàncies.
La indulgència amb aquestes actituds ha permès que en determinats àmbits s’hagi propagat i incrustat la figura del “traficant” (persona dedicada al petit mercadeig), que troba una solució econòmica fàcil i una sortida personal en aquest negoci, però que no fa sinó alimentar els grans especuladors i beneficiaris del mercat de la droga. El gran negoci de les drogues addictives il·legals (per exemple, la cocaïna) és, a grans trets, ben conegut per tothom, i fóra difícil de descriure en l’espai d’aquest article. Però és una obvietat que aquest petit mercadeig alimenta els grans traficants, i en conjunt una economia sense aportacions fiscals, que destrueix els sectors socials més sensibles i que engreixa el mercat negre dels grups financers.
Un exemple molt paradigmàtic sobre el mercat de la droga és l’augment exponencial al nostre país de centres en què es consumeix derivats dels haixix de forma legal o al·legal, que inicialment van néixer com a clubs privats en què els socis intercanviaven informació o productes procedents de la marihuana de cultiu artesanal. La proliferació actual d’aquests “fumaders”, tanmateix, està vinculada als beneficis econòmics que s’obtenen de la compravenda de la marihuana o derivats en aquests espais. I no va pas lligada a la idea errònia de l’acceptació social amb què compta el consum d’aquesta droga. Es tracta d’un tràfic al·legal que conviu amb la penalització i persecució del cultiu personal i l’autoconsum. Tota una paradoxa.
No mirar cap a una altra bandaUna actitud crítica (autocrítica)
i madura davant de les drogues no parteix del moralisme ni del dogmatisme, sinó de l’anàlisi de com poden ser de perjudicials aquestes substàncies i com afecten els collectius socials i els
“L’economia basada en la compra-venda de les drogues reprodueix l’economia de mercat
en la seva versió més crua: l’especulació, el frau i l’abús
sobre les persones dependents d’aquestes substàncies.”
“La problemàtica de la droga s’alimenta de l’omissió
de la responsabilitat militant, de l’evasió i del xantatge
emocional-grupal. En definitiva, s’alimenta
del liberalisme ideològic.”
14 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
Ressenya de Xavier FerréNo es tracta només d’una ‘història eti
mològica’ (una explicació de l’origen d’una sigla). L’oceànica reflexió de l’autor constitueix un extraordinari document pel que fa a vivències i fets que, d’una o altra manera, vénen a explicar —malgrat escissions i enfrontaments entre sectors polítics— com és que som actualment en una conjuntura patriòtica en auge hegemònic.
Com afirma ben encertadament a l’introducció del text Ramon Pelegrí, germà de l’autor, no sempre la història l’escriuen els vencedors, sinó que, com a imperatiu, cal que l’escriguin els protagonistes que han viscut directament esdeveniments i processos determinants. Aquesta, doncs, és la primera (gran) aportació de l’assaig de Quim Pelegrí: l’escriptura —sense cap tipus d’autocensura— d’una autobiografia política, la qual cosa aporta referents culturals, socials i de militància de primera mà.
Tot partint de l’emmarcament dels seus orígens familiars —alguns dels quals vinculats a l’independentisme dels anys trenta— i de formació —com a estudiant de ciències biològiques—, el text va deixatant els moments a través dels quals el jove militant va adquirint consciència política revolucionària. En aquest sentit, estem davant una construcció d’un relat sense mitjancers —i si n’hi ha, que sí, ho són en tant que necessaris per a reblar hipòtesis o matisar conclusions.
Normalment existeixen memòries que evoquen polítiques oficials, o que descriuen grups d’elits de pensament, però poques vegades el lector pot accedir a un treball, gairebé propi d’un historiador, en què el protagonista —des de la militància de base— abasteix d’elements de reflexió i debat pel que fa a la construcció de l’independentisme combatiu que va anar definintse a partir de 1974 amb la formació del PSANP(rovisional). El volum, doncs, és una contribució de vàlua intel·lectual (aquesta característica no s’esgota, és clar, en el món acadèmic (universitari), massa
sovint adotzenat per les prebendes d’estatus) sobre el que hom concep com a ‘memòria històrica’ més recent. En efecte, per bé que —amb un retard de més de trenta anys d’ençà de la reforma transfranquista— existeix una certa acumulació bibliogràfica i documental pel que fa a testimonis que malden per la reconstrucció del període de guerra revolucionaria d’alliberament nacional (19361939), cal incidir també en temps actuals, que són els que d’alguna manera expliquen com s’ha organitzat i definit un tipus determinat de legitimació del passat, en el qual resta exclòs significativament prou sovint el temps polític —fora de les transaccions— que ens explica Quim Pelegrí a Rotxec.
La Història etimològica i complemen-tària exposa, ben documentadament, dos tipus de referents —polítics i antropològics— que acaben per confluir en el raonament sobre l’ús de la violència política.
Primerament, Pelegrí elabora —com a part més extensa del text— la narració de la seva incorporació al PSANProvisional. Aquest referent serveix per plantejar, en diversos moments, que la constitució d’aquesta organització —Independentistes dels Països Catalans (IPC), a partir de 1979— significà el nucli per a l’articulació de l’independentisme definit com a combatiu i revolucionari. Aquest projecte, segons l’autor, s’oposava al del PSAN (oficial), ja que aquest acabaria defensant una estratègia no totalment rupturista amb el que s’entenia com a autonomisme crític.
Més enllà, però, d’aquesta antítesi orgànica plantejada, Quim Pelegrí aporta i referencia materials teòrics suficients —declaració de principis, documents que reflectien primeres elaboracions sobre el fet nacional i la història dels Països Catalans— per a fonamentar aquesta concepció al llarg de la història moderna i contemporània dels catalans. La tesi de fons és que, lluny de plantejar un pactisme descontextualitzat propi de l’època moderna, els connacionals tenen un esperit de lluita, o bel·licós, tal com esmentava l’histo
riador Ferran Soldevila, autor esmentat per Pelegrí.
Aquest context organitzatiu intern —situat en el marc polític que ha acabat essent concebut, amb encert, com a ‘transacció’ i no pas com a ‘transició’— serveix per a explicar la seva incorporació a l’Organització Militar (OM) Terra Lliure (TL) el 1979. Aquest apartat —que és el que dota de coherència l’assaig— és el més destacat pertocant al primer tipus de referent a què he al·ludit. Hi resta ben definit l’origen i el sentit de les primeres accions de la nova estructura militant. L’interès d’aquest bloc és mostrar la defensa armada d’una estratègia política. Una estratègia que, a través del seu moviment, roman autònoma pel que a fa a la trajectòria a Terra Lliure: no hi havia doble militància perquè TL no es definia com a organització político–militar. Les primeres relacions amb ETAMilitar quant a formació explicaven també aquesta orientació organitzativa.
A més, però, Pelegrí elabora un relat quant a la necessitat que TL afermés —abans de materialitzar qualsevol acció— un treball polític que havia de legitimar una determinada operació. Aquest aspecte —conjuntament amb el fet de no permetre actuacions en el nostre territori de cap organització internacional i la identitat ideològica amb el model polític independentista dels provisionalsIPC— definia una línia de treball que suposava completar els àmbits de lluita del Moviment Català d’Alliberament Nacional.
La crítica, en clau interna, envers la dinàmica armada es defineix a partir del procés d’escissió de l’Organització —en el marc de l’expulsió d’un dels seus dirigents i fundadors, Josep Calassanç Serra— en dues branques, divisió que al seu torn va tenir la seva rèplica dins IPC. Aleshores es tractava de plantejar si calia continuar reflexionant políticament sobre les accions a dur a terme (etapa 19791983), o bé fer una certa fugida endavant que, recordemho, acabà amb la detenció de la cúpula militar el 19 de gener de 1985.
Rotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionari
Quim PelegríRotxec. Història etimològica i complementària de l’independentisme combatiu i revolucionariEdicions del 1979, Països Catalans, 2013, 626 pàginesISBN: 9788494012324
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ] 15
Com s’havia de dur a terme la direcció política del moviment? Aquesta seria una qüestió que planaria en la trajectòria de l’Organització armada. Tota l’evolució posterior de les dues direccions militars reflectiren aquest debat intern fins a la dissolució de TL.
El que destil·la la vivència i, en conseqüència, l’orientació de l’escrit de Quim Pelegrí en tot aquest context no és criticista ni revisionista envers l’existència de la via armada ni de TL. Aquesta impressió ve refermada per la seva intervenció a fi de frenar la iniciativa de reinserció i delació plantejada pel reformisme (Àngel ColomERC) i pel fet d’endegar un procés congruent de desmilitarització. El que emfasitza l’autor és la voluntat de voler contribuir a una superació de les diverses tàctiques (també al si d’IPC) a fi de reconstruir unitàriament l’organització armada. No fou possible. Aquesta mancança, però, no comportà la renúncia a un tipus determinat de lluita. El lector es farà cabal —amb l’annex documental aportat a l’obra— de la pràctica totalitat d’assemblees i de posicionaments en el procés de cerca d’una solució, si més no, en el si dels partidaris de fer de TL un referent de l’independentisme combatiu. Calia acabar —com a tasca prioritària— amb el treball fraccional i els enfrontaments entre famílies polítiques al si de l’OM.
El referent polític és completat amb la narració de les relacions de Pelegrí a les tres presons on fou reclòs arran de la seva detenció el 1979 com a conseqüència d’una acció fallida de TL contra una concessionària de Renault a Barcelona. Aquest apartat —el paper fonamental de solidaritat familiar i organitzatiu amb els presos— és ric en experiències pel que fa a les relacions amb militants d’altres organitzacions, i ens explica la continuïtat de la lluita dins de la institució repressiva, que Pelegrí coneix al seu pas per la Model, Carabanchel i Segòvia. Cal destacar, en aquest sentit, l’explicació de com es dugué a terme el coneixement amb integrants d’escamots d’autònoms, l’organització de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL), la relació amb militants bascos (ETAM) i, fonamentalment, els aprofundits contactes amb integrants de l’Exèrcit Popular Català (EPOCA). Aquesta organització armada, que a Rotxec mereix un capítol a part, és fonamental per tenirne una versió directa —a més dels estudis que s’hi han dedicat— derivada de la relació de Pelegrí amb el seu màxim dirigent —Jaume Martínez Vendrell— i amb d’altres components de la seva cúpula: Lluís Montserrat, Antoní Messeguer i Xavier Barberà. L’autor es planteja fins a quin punt l’Exèrcit Popular fou un precedent
de Terra Lliure, tot i reconèixerhi el transvasament de militants d’aquella organització. Aquesta pregunta no és gratuïta atès que una part del plantejament de l’obra rau a demanarse si existeix una tradició política que dóna lloc a l’independentisme combatiu, o és de nou encuny. Segons Quim Pelegrí, aquesta nova concepció alliberadora neix ex novo el 1979, mentre que, per exemple, el Front Nacional de Catalunya i EPOCA tenien una concepció interclassista de la lluita d’alliberament nacional. Existí, doncs, una ruptura de paradigma polític a partir de l’emergència d’IPC pel que feia a la indissoluble unitat entre lluita de classes i independència nacional, concepció que avui no és hegemònica dins l’actual conjuntura política. En aquest sentit, la visió que el protagonista dóna de l’organització encapçalada per Martínez Vendrell és útil per a reflectir la seva ideologia i alguns dels seus referents teòrics (Mossèn Armengou).
El segon referent que articula l’autobiografia política és l’antropològic. Es tracta d’escatir l’origen de la violència al si de les societats: des de les més simples a les més complexes. La teorització, poques vegades plantejada exhaustivament com s’esdevé en aquest cas, és construïda des d’una base sociobiològica per a mostrar que el binomi defensaacció és un component innat en la natura i en l’espècie animal en la qual inclou, ben encertadament, l’individu. L’animalitat humana, com a contínua evolució de l’antropoide, és el que alguns antropòlegs i arqueòlegs reflecteixen amb la conclusió que ‘encara no som humans’.
La violència és consubstancial a la societat i sintetitzarne la genealogia és el que fa Pelegrí a través de l’estudi de les societats precapitalistes i de la historicitat dels conflictes en la societat industrial contemporània. Aquest plantejament —en clau política— duu l’autor a extrapolar el concepte de domini cap a situacions de colonialisme i d’imperialisme, la qual cosa fa que destaqui, és clar, l’obra de Frantz Fa
non Els condemnats de la terra, reflexió sobre les múltiples facetes de la subjugació que va tenir prou influència en els plantejaments independentistes dels anys cinquanta i setanta del segle passat. Aquest dilatat apartat, doncs, ve a legitimar l’opció de la lluita armada com a resposta a la violència estructural de la societat i de l’Estat, d’on que l’autor es mostri més procliu al comunisme llibertari —de Bakunin a Kropotkin— que no al comunisme marxista.
Rotxec és un text humà: no pas hipòcrita ni instrumental. Suposa una aportació del tot significativa a la pràctica política independentista des d’una clara assumpció de la qüestió social. Una qüestió, que com a vector del combat polític en una formació social —Països Catalans—, no ha de veure’s subsumida en una transversalitat social del projecte, que per bé que ara com ara pugui ser tàctica (ANC), ha d’acabar delimitant, per la pròpia suma de contradiccions d’interessos al si del procés alliberador, l’hegemonia d’un bloc social de poder transformador. Certament l’autor es demana si l’independentisme actual no ha mort el pare.
D’altra banda, l’obra reflecteix una certa solitud constructiva de l’autobiògraf polític. El conjunt constitueix un estat que
16 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 106 / maig de 2014 ]
reflecteix una certa contestació sincera a sectors enfrontats al si de la mateixa estratègia. L’actitud de Pelegrí reflecteix el fet de pagar un preu en ser apartat d’una presa de decisió pel que feia a voler superar una crisi interna al si de l’independentisme revolucionari. Amb tot, és una actitud que denota una personalitat de criteri —de pedra picada— derivada de la conseqüent militància de base. Per aquest motiu aquest llibre cobra —enllà de matisos d’apreciació sobre dinàmiques històriques prèvies— encara més vàlua. Una vàlua que hauria de veure’s complementada per d’altres relats memorialístics independentistes centrats en l’etapa 19741979. Aquest material seria un referent intel·lectual i moral per a estudiar historiogràficament les aportacions de l’independentisme de combat —la història del PSANProvisional—, un fil conductor del qual hauria de ser la CUP.
Ressenya de Feliu RipollL’autor d’aquest llibre, Quim Pelegrí
(1954), fill d’una família de classe mitjana de la vila de Gràcia, va estudiar Biologia, realitzant estudis sobre els cetacis, però pels atzars de la vida ha acabat treballant de transportista. Militant del PSANP al final dels anys setanta del segle passat va ser un dels fundadors de Terra Lliure.
Pel que fa al sorprenent títol del llibre, en l’apartat de guia de lectura, l’autor informa que el verb rotxegar significa perbocar o vomitar. Per tant, la forma substantiva, rotxec, o sigui vòmit, dóna a entendre sense subterfugis el que significa aquest llibre per a l’autor: “un rotxec d’opinions personals”, que l’han ajudat a buidar el pap de tot el que hi ha anat acumulant durant més de trenta anys. El subtítol surt de parafrasejar el lingüista Joan Coromines: “Etimològica, perquè he procurat explicarne els orígens. I complementària, perquè no és “la història” sinó una aportació més i perquè afegeix moltes coses que fins ara ningú havia dit o ho havia fet interpretantles molt diferentment de com jo ho he fet”.
Com escriu el seu germà en el pròleg, Rotxec és un llibre “...inicialment memo
rialístic que gira al voltant d’unes vivències i pensaments”. És l’autobiografia, personal i política, d’un militant del PSANP que va adquirir el compromís més alt en la lluita per l’alliberament nacional i social del seu país, oferint, fins i tot, la seva integritat física a la causa.
Com que és un perboc per escrit (cosa dolenta, fora del ventre), no tothom hi surt ben parat. Al contrari, s’hi reparteixen crítiques i retrets a tort i a dret, sense miraments ni contemplacions. Només alguns dels seus excompanys de militàncies se n’escapen. El que l’honora és que no estalvia l’autocrítica. No es posa dalt del púlpit i des d’allà separa els bons dels do-lents, sinó que ell mateix es troba au mili-eu de la mêlée.
Cal destacar que, després de l’aparició del PSAN el 1968, amb el consegüent trencament històric amb la línia del separatisme provinent dels anys trenta, l’autor reivindica el paper del PSANP (escissió del PSAN el 1974) com a nucli de reflexió política que va impulsar l’estratègia de l’independentisme combatiu i revolucionari i la formació de TL.
És un llibre, a més, molt ben documentat. En els annexos s’hi aporten documents interns de TL, la majoria dels quals estan relacionats amb la crisi política que s’hi va produir al principi dels anys vuitanta del segle passat, que va acabar amb l’expulsió d’una part de la direcció de l’organització. Aquests documents tenen un gran valor històric, ja que tracten d’un dels episodis de la història de TL pel qual sempre s’ha passat per sobre de puntetes.
Sorprèn les crítiques agudes als dirigents d’EPOCA, que defineix com a organització autonomista crítica. És el punt de vista d’una persona que ha pogut conviure a la presó amb alguns d’aquests dirigents i, per tant, és una opinió que cal tenir en compte i és possible que faci can viar la percepció que d’EPOCA hi ha en tot el moviment independentista.
Un altre aspecte important que es tracta al llibre és el de la funció de la violència política. Com no podia ser d’una altra manera, ja que va participar en la creació de TL, l’autor es mostra favorable a la utilit
zació de la lluita armada per aconseguir la independència i el socialisme als Països Catalans. Així, ho justifica exposant que “potser sí que totes les guerres –i el procés d’alliberament nacional d’un poble és un exemple de guerra– tenen un punt d’irracional, però tanmateix es produeixen i es continuaran produint mentre durin les injustícies i les desigualtats”.
En aquest punt, expressa el seu convenciment que allò realment important “...és la posada en pràctica de la teoria”. I és aquí on mostra tota la seva admiració pel moviment anarquista, la praxi del qual diu que “...és rica en exemples d’utilització de la Violència com a eina de lluita social”. Fa un repàs prou exhaustiu de la violència anarquista des del final del segle XIX fins al final de la guerra del 19361939. Mentre comenta la violència institucional exercida contra la classe treballadora i la consegüent resposta anarquista, no he trobat cap recriminació al fet que aquest moviment utilitzés la violència per privatitzar, en benefici propi, algunes estructures d’Estat, l’assassinat de patriotes catalans, la destrucció del patrimoni cultural de la nostra nació, la destrucció d’arxius i altres components de la nostra història i la seva concepció espanyolista de la lluita de classes.
A l’anarquisme, pujat als altars per en Quim Pelegrí, se li podria aplicar la sentència de Lenin: “L’error de l’esquerra centralista resideix en el fet que per temor a fer el joc al nacionalisme burgès de les nacions oprimides ha beneficiat no solament al nacionalisme burgès, sinó també al nacionalisme ultrareaccionari de la nació opressora”. I suposo que encara podem donar gràcies que l’anarquisme s’autodefineixi en contra dels estats!!
En definitiva, un llibre amb dues cares. D’una banda és un bon llibre, fruit d’una vida i unes experiències molt dures i que relata uns fets històrics a través de les vivències d’un dels protagonistes dels fets narrats. I d’una altra, un llibre excessiu: excessiu en el pessimisme que destil·la i excessiu, sobretot, en elogis a la praxi violenta de l’anarquisme espanyolista.
La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats
Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans
info@mdt.cat - http://www.mdt.cat
Recommended