PREMI “MATEU SEGUÍ PUNTAS” 1997 Lan de I’intranscendent · una gran, hiperbólica,...

Preview:

Citation preview

MENORCA - Lunes 20 enero 1997. .o inion 5

PREMI “MATEU SEGUÍ PUNTAS” 1997

n aquella senyora Ii queien dues llágrimes com de gotellada per les galtes.

Els ulis Ii brillaven, térbols d’ embriagament, i els llavis Ii tremolaven. Tota ella erauna gran, hiperbólica, convulsió. A l’escenari, la seva filleta, de sis o set anys, canta-va, entre gemecs i notes de nostMgia, lahistória d’un amor terrible, enfebridor, perdutja en el passat. No vaig poder saber quinéxtasi era más intens, si el de la mare o elde la seva filla.

Aquella escena pertanyia a un conegutprograma de la televisió dedicat al descobriment de futures promeses de l’espectade, Les estrelles del citat programa havienestat curosament seleccionades en llarsd’ infáncia i centres de pñmária. Vestien,peró, com si fossin adults, alhora que imitaven algun cantant venerat pels seus pares.En açabar la seva actuació rebien les mostres d’ admiració d’ un “selecte” jurat, queels encoratjava a seguir el llustrós sender dela fama.

Tot plegat em feia remoure l’estómac. Emrebentava veure com s’enganaven i coms’utilitzaven aquells infants, convertint-losen dobles impecables i grotescos de KarinaoEl Fary.

Sempre he temut la cega obsessió quesenten algunes persones per la fama, la sevaveneració als llums de neó. Tots, en unmoment o alixe de la nostra vida, especialment de petits, ens hem deixat eniluernarper la seva bñllantor. ¡ ho trob ben natural.No és gens estrany haver somniat algunavegada en ser una estrella d’Hollywood, oprotagonista d’ algun concert de música.Fins i tot, n’hi ha queja saben on apareixeña el seu nom a l’Enciclopédia Británica.Reconec que jo, personalment, he estat víctima más d’una vegada de la síndrome del’entrevistat. He respost milers de vegadesa periodistes que em demanaven pels meusvicis inconfessables, perla meya pel~lícula

favorita, peis meus somnis más recorrents,fins i tot, per l’animal en qué em reencarnaña. Jo els explicava els meus projectesfuturs i la crisi depressiva que acabava desuperar després del meu tercer divorci. Emvaig identificar molt, per aixó, amb aquellpersonatge de “The Commitments”, d’AlanParker, que s’entrevistava elI mateix dins ladutxar com si ja fos l’agent musical célebreque volia arribar a ser.

No, no és gens aberrant somniar tot aixó.Conec una amiga que sap ja el vestit queportaria a 1’ entrega deis Óscars, encara quecanvia de discurs cada any.

El que em preocupa és que hi hagi gentque no çliferencií la realitat de la ficció, imás quan els resultats pótIen ser lesil~lusions rompudes d’uns petits:

És un fenomen cada vegada més freqüentaquest de l’entossudiment per sobressortirque senten algunes persones. Ja no es conformen en el plaer i la distracció que aporten afeccions com la pintura, el cant, elsesports, la lectura, etc. Obliden que el plaerd’ aquestes coses resideix precisament en laseva intranscendóncia, en la seva gratuítat.Senten l’avidesa de competir fins i tot enaixó, i el que abans era un mitjá per fugir deles preocupacions i les tensions de la vidadiária es convertebc ara en font d’esclavatge. Qualsevol resulta ser un expert delMonopoly, de la pesca amb mosca o del bricolatge... premis Nobel en poténcia demodalitats inexistents.

Aquests tipus de gent és la que després téels seus filIs matriculats a cent cursets alhora: informática, anglés, crasses de repás dematemátiques, mecanografia, catequesi, solfeig... En fi, al~lots i al•lotes amb una agenda tan plena com la d’un executiu, sensetems per gaudir lliurement (sense cap planificació paterna, sense cap finalitat práctica),és a dir, sense temps per a ser espontanis.

No vulI negar la possibilitat, existent peró

mínima, que puguin sortir alguna vegadauns genis de fills. El que no trob just és quees vulguín projectar els vells somnis jacaducs en aquells que ens succeeixen. Francament, no tots ens poden sortir com unMozart, un Shakespeare, un Einstein o unRonaldo.

L’habilitat, la destresa, són facultats quees poden aconseguir amb l’estudi, l’abnegació, la bona disposició. Peró sempre túhaurá coses que no es podran adquirir, tretsextraordinaris que només recauen en unspocs escollits.

Curiosament, avui dia, la fama ja no s’ identifica amb una virtud. Actualment, és unniu d’intrusisme on arriba a tenir más notoñetat qualsevol arribista que els qui realment s’ho mereixen. Darrerament, flns i tot,sembla que la fama s’hereta amb els gens,com si fos un tret congénit com el color deiscabells o deis ulls. La “fama” és un terme,per aixó, cada vegada más ridícul i buit.

Els mitjans de comunicació, moit especialment la televisió, tenen molta part deculpa en aque.st esdeveniment. Eils són elsqui modelen la realitat que després arriba alpúblic. Una realitat traYdorenca, simplista,incompleta. Els nivells de fama es medeixen sempre pels mateixos parámetres,segons les vegades que una o altra personaés mencionada o mostrada en aquestsmateixos mitjans. El fruit de tot aixó és unacultura cada vegada más escandalosamentpobra i artificial que, a más, fiuctua sempresegons els capñcis de les subvencionspúbliques de la voluntat política de torn.

No entenc, per aixó, l’afany inesgotabled’algunes persones per formar pan d’aquestmón de comédia i pretensions. No entenctampoc la voracitat que roega molts per sersuperiors en tot. Tanmateix, tot es desf’a, esdissol en el vent com la cendra, igual queels cossos buits, decrépits, plácidamentintranscendents.

ar Ro y Cia, sociedad imtada a nuevesE l motor de esta familia es la madre. Ella es el factótum de larevolución organizada que suele reinar en su casa, sede de unasociedad familiar limitada —de momento— a ocho miembros, pero apunto de ampliarse: el noveno está de çamino. Al “nasciturus” le vanmuy bien aquellos versos de Rubén Darío: “... te daría / envuelto eneste papel / un diamante hecho soneto / para que juegues con él”, enel futuro. En su hogar uno encuentra, hecha realidad, la definiciónque daba Chesterton a la familia: “Es un fantástico cuento de hadas”.Consu, una joven licenciada que vive con ellos, es como la “MaryPoppins” del siglo XXI para los seis hermanos: María, Angeloso,Femando, Blanca, Leyre y Carlitos, de mayor a menor.

Así, mamá Ro sale todos los días a trabajar en la entidad financiera donde reúne ya muchos trienios laborales, sabiendo que cuandovuelva, “Consu” tendrá en orden a la media docena de “locos bajiLos”, como los llamaba Serrat. Y, con sus más y sus menos, conseguirá la epopeya de que todos acaben de comerse su ración, proporcionada a su edad. Me acordé de ellos cuando of una de las últimascanciones de Gloria Estefan, dedicada a sus hijos: “Cuando se miransus ojos / cuando se escucha su voz / es más linda la mañana / nosalumbra más el sol”. Porque en ellos no hay maldad; la inocencia brilla y resplandece. Y así, sigue la cantante: “Cuando nos brindan surisa / cuando nos dan su candor / brota un manantial / de agua fresquita en el corazón”. Nos hacen recordar nuestra infancia y que aveces somos demasiado complicados. Y eso nQs compensa los algunos sinsabores de nuestras vidas de adultos.

Garcy es el patriarca de la tribu. Andaluz de pura cepa, compaginael salero propio de sus paisanos con la total imperturbabilidad del“Séneca” de Pemán. Suceda lo que suceda y caiga quien caiga. Es uncarácter un tanto antagónico al de su mujer, todo dinamismo y capa-

LUISOLIVERA

cidad de improvisación. Pero se complementan muy bien. Lo suyoson las finanzas y la economía. Y sus conocimientos bien que le hanvenido para cuadrar las cuentas familiares todos los meses. Pero elpluriempleo no se lo quita nadie; además de que Ro, la madre, también trabaja fuera de casa, aunque con un horario que le permite dedicar muchas horas diarias a educar a sus hijos, que son su principalinversión. Pero ellos han escogido multiplicar “el milagro de amor”(G. Estefan) que supone cada hijo que viene. Y en su casa reina, nosólo el bullicio normal —audible ya desde el ascensor—, sino una alegría contagiosa y espontánea. “Ellos son el tesoro / ellos son la alegría” o “el fruto del amor” del que habla Unamuno. Y si no, ¡que selo pregunten a sus padres, abuelos y demás familia!Angeloso es una figura del fútbol en ciernes y su padre no gana parabalones; a Leyre le va el trepar a lo que se le ponga por delante, seahumano, árbol o cosa; María, bajo su aspecto pecoso y traviesó, tienepinta de intelectual; Femando sigue los pasos tenísticos de su padredesde que la raqueta era más grande que él; Blanca es especialista enimpulsarse con el columpio; y Carlitos, de momento, es un portentoen lanzarse de cabeza por el tobogán. La mamá observa las evoluciones de sus vástagos desde un banco cercano, mientras papá Garcyhace horas extras en el despacho.Pero en el fondo, cuando se lo pasan mejor —la triatletista Consuincluida— es en las expediciones dominicales en su furgoneta. Ahí secompensan todos los sacrificios de la semana, las típicas duermevelas al lado de alguno de los hijos enfermo o la torcedura de tobillo enla pista de tenis. Y tanto a papá como a mamá Garcy les vienen queni pintados aquellos versos de Rubén Darío sobre los hijos: “Sigue,pues, siempre gozando / de esos sublimes recreos, / oyendo siemprealeteos / de brisas que van pasando”.

MARIAPONS

SERRÁ

Lan de I’intranscendent

er,su:esi—os

osII—n

e

Sn

‘5¡afau

¡e

‘o

a‘ó

o

Recommended