View
8
Download
0
Category
Preview:
Citation preview
Proves d’Accés a la Universitat
SELECTIVITAT 2018
FILOSOFIA
________________________________________________
Resum d’autors, model d’examen i recomanacions.
(Autors nous per a aquest curs que no entraven el curs passat: Tomàs dAquino, i Ortega i Gasset.)
Vius! Es recorda que això és una súper síntesi de les idees
dels autors estudiats. A l’examen, cal desenvolupar-lo amb la
màxima extensió possible!
COM PLANTEJAR L’EXAMEN DE SELECTIVITAT DE FILOSOFIA
1.- De què va un examen de Filosofia a Selectivitat?
Cal tenir present que l’examen de Selectivitat en Filosofia gira sempre al voltant
d’un problema filosòfic. Aquest problema es concreta en una obra i en uns
arguments plantejats per un autor. Per tant, l’important per tenir èxit a l’examen és ser capaç de vincular l’obra d’un autor, amb el problema que aquest autor planteja.
La resta de la prova consisteix en una qüestió de claredat expositiva en la redacció,
i d’una mica d’estratègia en la presentació i en la discussió dels arguments. Res més.
2.- Saber utilitzar el temps limitat
L’examen de Filosofia dura una hora i mitja. L’examinador dóna un full mida Din-A3
horitzontal: són, per tant, 4 fols per escriure (Extensió recomanada: preg. 1a.
Aut/cont: ¾ fol; preg. 1b. Tema/tesi: 2 frases; preg. 1c. Coment linXlin: ½ fol;
preg 1d. ½ fol; preg 2: 1 fol sencer; preg. 3: 1 fol sencer. Total 4 fols (1 fol Din-A3).
Convé portar rellotge, bolígraf i típpex (no féu porcades), i calcular el temps.
Important: que ningú no s’aixequi de l’examen sense haver repassat amb cura el text lliurat a l’examinador.
3.- Entendre l’argumentació del text és central per decidir quina opció es tria
El més important a l’hora de triar quin autor comentem en l’examen de Selectivitat
de Filosofia és comprendre clarament la problemàtica del text que se’ns proposa:
saber què se’ns demana. D’aquesta manera, evitem allò que baixa més punts a
Selectivitat: dir coses sense sentit o presentar arguments que, tot i ser part del
pensament de l’autor, no estan en el text. Important: no es pot respondre a coses
si no ho demana la pregunta. Cal escriure amb frase curta, no caure en frases
repetitives, evitar llenguatge col·loquial de pati d’escola cutrillo, i procurar no fer faltes d’ortografia.
4.- Presentació clara
En la redacció també és bàsic tenir cura de la presentació. Una escriptura deixada,
lletra petita i il·legible, manca de marges, paràgrafs massa extensos, i frases mal
puntuades, predisposen negativament a la correcció per part de l’examinador. Posa
punts: són gratis! Punts i seguits, punts i aparts: ‘abulta’ la resposta i fes-la llarga. Ho torno a dir: la resposta super breu puntua negativament (excepte preg. 1.b).
5.- Saber argumentar amb cura
L’examen de Filosofia dóna una importància central a la maduresa en
l’argumentació de l’alumne/a. A través de la redacció, cal mostrar a l’examinador
que s’ha entès el sentit del text comentat, que se sap situar el text proposat en el
pensament de l’autor, i que s’és conscient de la seva significació en el conjunt del pensament filosòfic.
Autors
Filosofia Antiga
Idealisme: Plató
Realisme: Aristòtil
Filosofia Medieval
Escolàstica medieval. Tomàs d’Aquino
Filosofia Moderna
Racionalisme. René Descartes
Empirisme Britànic. David Hume
Idealisme transcendental. Immanuel Kant
Filosofia Contemporània
Materialisme dialèctic. Karl Marx
Vitalisme nihilista. Friedrich Nietzsche
Raciovitalisme: José Ortega i Gasset
1. Plató BIOGRAFIA (427-347 aC)
Va néixer a Atenes un any després de la mort de Pèricles. Pertanyia a una família
noble. El seu vertader nom era Aristocles. "Plató" és un malnom que significa:
"d'esquena ampla". Per part de pare tenia com a avantpassat el darrer rei d’Atenes,
i la seva mare estava emparentada amb Soló, legislador llegendari de la ciutat. No
es va casar ni va tenir fills. Fou educat pels millors mestres de l’època (Cràtil i
Sòcrates). Va ser professor d’Aristòtil durant 20 anys. Fou un grandíssim savi.
Adorava les matemàtiques. La injusta condemna de Sòcrates el va afectar
moltíssim. A partir d’aquí, desconfià de la Política: inaugurà la separació total entre
‘Pensament’ i ‘Acció’. El món del pensament és més elevat que no pas el mon de
l’acció (política). L’any 387 aC. Plató fundà l’Acadèmia ―la primera ‘universitat’ del
món, que va durar fins l’any 529 dC. Rebé aquest nom per haver estat fundada als
jardins consagrats a l’heroi Academos. És el primer filòsof del qual tenim una
quantitat enorme de textos exotèrics (divulgatius): 28 diàlegs. En morir l’any 347
aC, el seu nebot Espeusip el succeí a l’acadèmica. Va viure 80 anys. -Textos que cal citar: El banquet, Fedre, La república.
CONTEXT Segle V-IV aC
El context platònic és l’època clàssica (s. V-IV aC). Està marcat per les
conseqüències dramàtiques de la derrota d’Atenes a la guerra del Peloponès contra
Esparta: això significa l’esfondrament de tot el món intel·lectual bastit per Pèricles.
És un moment de crisi i reconstrucció. La guerra del Peloponès ha trencat l’equilibri
tradicional d’Atenes. Els pagesos pobres s'arruïnen per mor de la guerra: es veuen
obligats a malvendre les seves terres als grans terratinents, i emigren a la ciutat,
provocant un augment de la pobresa. El conservadorisme polític de la seva obra és
inseparable de la sensació de decadència que es nota per tot arreu. Com a
conseqüència de la derrota contra Esparta hi ha una crisi intel·lectual a Atenes. La
teoria de les Idees ―fins i tot― pot ser interpretada políticament com a recerca
dels models morals perduts amb la decadència de la ciutat.
1.1. INFLUÈNCIES PRINCIPALS 1. Sòcrates: la problemàtica moral
Plató sosté, com Sòcrates, que la
Filosofia té per funció esbrinar què és
el “Bé” i, d’aquí, què són els conceptes.
Are bé: no coneixem per inducció, com
deia Sòcrates, sinó per introspecció.
De la formació socràtica del Concepte,
Plató passa a buscar el coneixement de
les Essències de les coses.
2. Parmènides: el “Ser” i l’essència
Converteix la identitat de Parmènides
entre “Ser” i “Pensar” (“és el mateix
pensar que ser”), en la identitat entre
“Ser” i “Idea” (eidos). Plató es
pregunta també pel “Ser”, recollint la
diferència entre el “Ser” (forma pura) i
“l’aparença” (canviant, corruptible).
D’aquí dirà Plató que allò que NO
canvia és la ‘Idea’ (eidos), i són
ESSÈNCIES, mentre que allò que sí
canvia és el món físic (com deia
Heràclit).
3. Heràclit: el “no-ser” i l’aparença
Com ell, Plató accepta l’existència del
‘món sensible’. Ara bé: Plató afirma,
com Heràclit, que sobre les coses
sensibles en moviment constant NO es
fonamenta la Ciència. La ciència només
ha de tractar d’allò que NO CANVIA,
segons Plató. Defensa la relativitat del
món físic. Conclusió: la ciència NO
tracta del món físic (anti-empirisme).
4. Pitagòrics/Òrfics
Plató n’assumeix 2 aspectes: la
immortalitat de l’ànima (athanatizein), i
el gust per les matemàtiques. Accepta
l’origen celest i preexistent de les
ànimes (psiqué). Inferioritat del cos. “El
cos (soma) és la presó (sema) de
l’ànima (psiqué)”. Creu la transmigració
(metempsicosi) de les ànimes. Dóna
gran importància a les matemàtiques; el
model del coneixement veritable és el
matemàtic.
1.2. DIALÈCTICA PLATÒNICA: el MÈTODE - La dialèctica a Plató és un diàleg orientat a la recerca de la veritat. És el
camí (methodos): el mètode per a arribar a la veritat absoluta. És la tècnica
de coneixement per excel·lència. L’encarregada d’accedir al món de les idees
és l’ànima. Per què? Perquè és eterna, com també ho són les idees (eidos).
- La dialèctica és la forma a través de la qual l’ànima es purifica (des-
sensibilitza) i passa del món sensible (Dóxa: les aparences), al món
intel·ligible (Epistéme: el saber). La dialèctica té 5 característiques:
1. DIALÈCTICA COM A MÈTODE
Vol dir que és un procés de recerca a
través del qual l’ànima es purifica
d’allò sensorial a la recerca de les
essències (no sensorials).
2. DIALÈCTICA COM A
CONEIXEMENT
Vol dir que és un progrés a través de la
recerca del “Bé” (aghaton).
3. DIALÈCTICA COM A
PERFECCIONAMENT
Vol dir que el sentit de la vida es troba
en l’esforç de perfeccionament cap
el món de les Idees (eidos).
4. DIALÈCTICA ASCENDENT
Vol dir que és una pujada a un nivell
millor de coneixement que és el món
intel·ligible (la pujada del presoner de la
cova).
5. DIALÈCTICA RACIONAL
Vol dir que rebutja la mística i implica
un esforç de l’enteniment, com ho
demostra el fet que les matemàtiques
siguin la porta d’entrada al món de les
“formes pures” (eidos: idees o formes).
1.3. DUALISME ONTOLÒGIC: Tª DE LES IDEES
- El dualisme ontològic planteja una Metafísica: la realitat NO és una, sinó
dues: una sensible i l’altre suprasensible. És el nucli del pensament
platònic.
- La pregunta que es fa ell és: ¿què és el “real”?, ¿què és allò que “És”, en si
mateix? Plató fixa, així, dos mons completament separats. Per Plató, la
resposta al problema del “Ser” exigeix un esforç racional. La ‘realitat’ NO és
una: hi ha dos tipus de realitats amb dos objectius MOLT diferents:
Dualisme ontològic
Cosmos noétos Cosmos aiszetós
Són Formes pures (noétos).
Són Models o arquetipus perfectes.
Són independents dels sentits.
La Ciència és epistéme.
Són úniques, necessàries, indivisibles,
universals i eternes.
És el coneixement de l’essència.
Les idees són “innates”, les tenim
abans de néixer (innatisme).
És allò que veiem a través dels sentits.
Són imatges, opinió, dóxa.
És contingent i relatiu.
Són còpies imperfectes de les formes
pures.
Hi ha diversos graus de perfecció.
És l’aparença (phainomenon).
Les coses són apreses, les coneixem
després de néixer (ambientalisme).
- Segons Plató, per arribar al món intel·ligible només hi ha un camí: la
perfecció de l’ànima a través de la dialèctica. Molt important: el món
intel·ligible NO el podem conèixer a través dels sentits. Per què? perquè és
no corporal. Per passar del sensible a l’intel·ligible cal un procés de
purificació de l’ànima (des-corporalització o des-sensibilització) que
s’anomena dialèctica ascendent (pujada cap amunt).
- Plató explica tot això mitjançant dos relats metafòrics molt famosos: el mite
de la caverna i el símil de la línia.
- En el famós mite de la Caverna apareix el tema de la dialèctica
ascendent, (el presoner que es deslliga i puja a l’exterior), que és el procés
a través del qual l’ànima se separa del món sensible i progressa envers
el coneixement de les idees (procés que fan els philosophoi i conclou amb la
mort).
- El procés de pujada (ascensió del món sensible al món intel·ligible) és
dificultós: a través d’aquest mètode arribem al coneixement de les
formes pures (eidos). La interpretació del mite és la següent:
1. DIALÈCTICA ASCENDENT
Amb aquest mite Plató ens vol explicar
el mètode ascendent fins a arribar a la
idea de Bé (la llum del Sol) i el pas des
del món sensible, obscur, ple d’errades
(món de la caverna) al món
intel·ligible, món de perfecció (món
exterior de la caverna).
2. PAPER DEL FILÒSOF
Amb el mite de la caverna, Plató està
fent una reflexió sobre quin ha de ser
el paper del filòsof: l'autèntic savi
(filòsof) és el que a través d’un procés
difícil i dolorós abandona l’opinió (món
sensible, ombres), i s’adreça a la idea
de bé (essència). El pas del philodoxói
al philosophoi.
3. EDUCACIÓ (PAIDEIA)
Però el mite no acaba aquí. L'home que
ha vist la llum del Sol (que ha conegut
les Idees), no es limita a contemplar-les
passivament, sinó que vol transmetre
aquest coneixement i divulgar-lo
(ensenyar-lo) entre els homes que
encara resten a la foscor de la caverna.
4. PROCÉS DIFICULTÓS
Per això, aquest home que ha conegut
les Idees torna a la cova, però els
individus esclavitzats a les ombres no
poden creure que existeixi un món
superior, i finalment el maten. És
possible que amb aquest mite es vulgui
explicar l’actitud de recerca de la veritat
que va acabar provocant la mort de
Sòcrates.
- L’altre mite platònic és el Símil de la Línia. Aquí Plató fa una jerarquia en graus
d’importància dels coneixements en el procés d’ascensió dialèctica de l’ànima.
=GRAUS D’ASCENSIÓ DINS EL MÓN SENSIBLE=
1r NIVELL: ombres
L'Opinió (dóxa)
És el més baix. Té com objectiu el
coneixement de les coses del Món
Sensible que estan en canvi continu:
l’esdevenir. S'utilitzen els sentits.
2n NIVELL: imatges
Imaginació (eikasia)
És el segon nivell. És l'art imitatiu: el
pintor copia els objectes dels Món
Sensible, és un imitador d'aparences i
no d'allò real.
3r NIVELL: objectes
Creença (pistis)
És el coneixement dels objectes
materials, sensibles i visibles. La física
i la biologia: segons Plató NO són
considerades ciència (parlen del món
físic, canviant).
=GRAUS D’ASCENSIÓ DINS EL MÓN INTEL·LIGIBLE=
1r NIVELL
La ciència (epistéme)
té com objectiu allò intel·ligible.
S'utilitza la raó, la intel·ligència.
2n NIVELL
Pensament (diànoia)
És el pensament matemàtic: a partir
de representacions visibles (dibuix d'un
triangle) raona a la recerca d'unes
conclusions que només "poden veure's
amb els ulls de la intel·ligència"
(eidos).
3r NIVELL
Coneixement (noesi)
És el més elevat de tots. Té per objectiu
el coneixement de les Idees pures
(eidos). La raó no utilitza imatges del
Món Sensible: es passa d'Idea a Idea.
És un raonament estrictament
abstracte, metafísic.
Nota: Les matemàtiques són el pont entre el món sensible i el món intel·ligible, segons ell.
- Per què Plató elabora aquesta Teoria. Dóna 4 arguments?
1. PROBLEMA LINGÜÍSTIC
Plató vol explicar per què els signes
convencionals (orals o escrits) tenen
significats fixos. Plató anomena Idea a
allò que NO canvia. Podem dir "table",
"taula" o "mesa", però la Idea és
sempre la mateixa. Plató hauria volgut
dir que, malgrat que canviï el
significant, el significat no canvia.
2. PROBLEMA DE L’EPISTÉME
Hi havia un model sofístic de ciència,
relativista, en què no hi estava gens
d’acord. Plató diu que d'allò que canvia
i que es transforma mai no en podrem
fer ciència. La Ciència ha de tractar
d'allò que NO canvia (Parmènides).
3. TEORIA DEL CONEIXEMENT
Les Idees perfectes exigeixen un
coneixement perfecte. Per a Plató
conèixer és recordar (anamnési). Tenim
un coneixement de les Idees perquè
l'ànima és immortal (athanatizein) i ha
estat anteriorment al món de les Idees.
4. DUALISME PSIQUÉ-SOMA
L'ànima (psiqué, que vol dir alè, buf) té
uns continguts del coneixement que li
són propis: les Idees. L'ànima és
immortal (athanatizein) i per això el
coneixement propi de l'ànima (les
Idees) és superior.
- La paraula grega eidos es tradueix generalment per Idea. Significa
fonamentalment 5 coses (molt important):
a) El Concepte Universal (és la definició, però NO produïda per l’home).
b) L'Essència (allò que “és”, en sentit ple).
c) L'Ideal, el model (prototip o arquetipus d’una cosa).
d) La Causa, el seu arkhé (el per què una cosa “és com és”).
e) La Finalitat, el seu telos (el sentit últim i superior d'una cosa).
- Estratifica en cinc, de major a menor grau d’importància, la gradació de les idees:
1. Idea del Bé (idea suprema, que ell anomena Aghaton: excel.lència màxima).
2. Idees Ètiques (justícia, etc).
3. Idees estètiques (bellesa, harmonia, proporcionalitat, equilibri, etc.).
4. Idees matemàtiques (quadrat, cercle, polígon, etc.).
5. Idees de coses (taula, arbre, casa, etc.).
D’aquesta classificació, ―de major a menor grau d’importància, n’extreu tres
idees sintetitzadores, que per a Plató són:
1. IDEA DE BÉ (AGHATON)
D’entre les idees pures, la superior és
el ‘Bé’, que l’anomena aghaton
(excel·lència màxima). Compara la
idea de ‘Bé’ amb el Sol. El Sol il·lumina
i dóna vida a totes les coses. És el
principi de perfecció de les coses (tou
ontos phanotation).
3. IDEA D’UNITAT –U-.
És d'origen pitagòric. La Unitat apareix
com una característica fonamental de la
idea de bé. El bé és U, si una cosa és
bona és Una. Cada idea unifica múltiples
coses, còpies d´ella. Ara bé, les idees
són al seu torn múltiples. Per tant,
necessitem la idea d’unitat per unificar
la multiplicitat de les Idees.
2. IDEA D’AMOR (EROS)
Per sota de la idea de ‘Bé’ hi ha la idea
d’Eros (amor). L’amor ens porta al
coneixement del ‘Bé’ perquè les idees
són bones. L’amor és la força que ens
porta al coneixement i el motor de la
dialèctica ascendent. Progressem en el
coneixement perquè estimem les idees
(philo-sophós). Segons ell, hi ha dos
tipus d’amor diferents: 1. L’amor als
cossos: aquest NO és l’amor autèntic
perquè el cos pertany al món sensible.
2. Hi ha un tipus d’amor suprem:
l’amor de l'ànima. És l’amor superior: a
través de l’amor de les ànimes arribem
a l’amor de les Idees (perfectes).
Nota aclaratòria: Els grecs tenien 3 paraules per definir amor: eros, philia i
agapé. Eros era l’enamorament físic, no sempre durador.
Philia tenia a veure amb l’amistat i amb pertànyer al grup
i al clan familiar. Agapé designava l’amor cap a persones del mateix sexe. Més tard, en el món romà, agapé
designà l’amor sense sexe, una espècie d’amor altruista.
“L’amor (eros) ens porta
al coneixement (noésis)
de l’altre perquè volem el seu bé màxim
(aghaton).”
1.4. DUALISME EPISTEMOLÒGIC: Tª DEL CON.
- El dualisme epistemològic es deriva del dualisme ontològic anterior. Van
lligats, però NO són el mateix. El dualisme ontològic, com hem dit, fa
referència a la divisió de la realitat en dues: sensible i suprasensible. El
dualisme epistemològic fa referència a la noció platònica del coneixement: la
teoria de la Reminiscència (anamnési).
- Per a Plató el Coneixement és sempre una espiritualització: des-
sensibilització. És un procés de purificació (millora) de l'ànima. L'ànima ha
viscut en el món de les idees en anterioritat: per tant, NO és matèria,
però viu empresonada en el cos, que SÍ que és matèria. És per això que
l’ànima NO prové del món sensible.
- En Plató el coneixement és sempre explicat com un record o una
reminiscència (anamnési). Conèixer és re-conèixer. L'ànima prové del
món de les idees: ha estat en contacte amb elles i les coneix, però, per
recordar-les, ha de fer un procés d'espiritualització. L’ànima té una
capacitat per arribar a conèixer les Idees, però aquesta capacitat està com
emboirada pel cos. L’ànima ha de fer un esforç per enlairar-se per sobre
dels límits que li vol imposar el cos.Traduït: Pensar és re-pensar.
- Quan l’ànima coneix la Idea en realitat l’està re-coneixent. Per això, hi ha
diversos nivells en l’ascensió dialèctica. La sensació és el punt de partida
del coneixement i, per elevar-nos fins l'intel·ligible, necessitem l’esforç de la
AGHATON
TO
EROS NOÉSIS U
raó i de la dialèctica, que permeten a l’ànima retrobar-se amb el nivell
superior que li és propi (les Idees).
1.5. DUALISME ANTROPOLÒGIC: L’ÀNIMA
- Per Plató, l’home és un compost de dos elements totalment diferents (cos:
soma i ànima: psiqué). L’home és la unió accidental d’una ànima
empresonada dins un cos. El cos és ‘algo’ purament sensible, mortal,
contingent, permanentment canviant i efímer. Res de bo pot sortir del cos.
Ha estat format pel Demiürg, que és un petit déu antic, d’origen pitagòric.
- Plató és el precursor del dualisme espiritualista. Per Plató, “L'home és
ànima i el cos és la seva presó”. És el tema del “soma/sema” (soma, cos;
sema, presó). Per tant, la dualitat antropològica soma-psiqué és la solució
platònica al coneixement: per a conèixer, només l’ànima (immaterial) pot
captar les idees perfectes (immaterials). Important: la divisió cos-ànima NO
té cap significat religiós. Súper Important: l’ànima és un instrument
de coneixement; NO és cap principi vital d’animació com a Aristòtil. A
Plató, les parts de l’ànima (psiqué) immortal (athanatizein), són 3:
1. Ànima racional
Ubicada al cap, relacionada amb l’activitat intel·lectual.
2. Ànima irascible
Ubicada al cor, relacionada amb les passions.
3. Ànima concupiscible
Ubicada al pubis, relacionada amb les funcions vitals.
- Així, cal remarcar que la Teoria de les ànimes és la porta d’entrada a la
Política, per a Plató, i hi està completament relacionada.
- Per tal d’explicar la relació problemàtica entre les 3 parts del l’ànima, Plató
també fa ús d’un altre relat metafòric: el mite del carro alat. Les ànimes
són eternes: viuen des de l’eternitat al món intel·ligible (cosmos noétos)
contemplant les idees, que són eternes (eidos athanatizein). Allà, les ànimes
són felices.
- Les ànimes marxen en processó, cadascuna a dalt d'un carro tirat per un
auriga: amb un cavall blanc (bo) i un cavall negre (dolent). En un
moment determinat, el cavall negre es desboca, surt del camí i, malgrat els
esforços de l’auriga, cau al món sensible (i n’arrossega la resta).
- L’auriga (l’home dalt el carro) representa la part racional de l’ànima, que la
guia i la condueix. El cavall blanc representa la part irascible: passional. El
cavall negre representa la part concupiscible: sensual, de l’ànima, que és
la més baixa (pàg. ant.). Plató creia que les ànimes són eternes i que es
corporalitzen dins un cos com una mena de càstig (el cavall negre –els
instints- es desboca). Per tant, la relació entre el cos i l’ànima és purament
accidental (com un error).
- Les ànimes humanes tenen les mateixes característiques que les Idees (no
materials, eternes). Conclusió: l’ànima es troba simplement presonera del
cos, que és mortal i canviant. L'ànima pretén fugir del cos a través d’un
procés de purificació, que és la dialèctica ascendent: implica la millora
moral (assolir el “Bé”: idea suprema). 3 proves dóna Plató de la
immortalitat de l’ànima:
1. EL CONEIXEMENT ÉS RECORD
Tot coneixement és reminiscència.
L’ànima contempla les idees abans de
"caure en el món dels sentits".
Conclusió: l’ànima és immortal.
2. LES IDEES SÓN ETERNES
Si les idees són eternes, forçosament
també ho ha de ser l’ànima. Conclusió:
l’ànima és immortal.
3. JOC DE CONTRARIS
Els contraris no poden coexistir en una
mateixa cosa. Ex: si un cos és fred no
pot ser calent. Un ésser viu perquè té
ànima; si morís voldria dir que la idea
de mort ha expulsat la idea de vida: és
a dir, l’ànima. Si l’ànima participa de la
idea de vida, no pot participar de la idea
de mort. Conclusió: l’ànima és
immortal.
- El destí final de l’ànima també és descrit en forma mítica. Les ànimes que
han usat dignament la pròpia raó tornaran després del període de prova
terrena a l’estat originari i seran eternament felices. Les ànimes que n’hagin
fet un ús indigne, transmigraran (Metempsicosi) de cos en cos, passant
d’home a un animal cada vegada més inferior, segons quines hagin estat les
passions (irascibles o concupiscibles) que l’han dominada.
1.6. TEORIA POLÍTICA
- La originalitat de Plató és que lliga la seva teoria ontològica,
l’epistemològica i l’antropològica. Cadascuna d’aquestes ànimes (o parts de
psiqué) té una virtut (areté) pròpia i pertany a una classe social diferent.
- MOLT IMPORTANT: Una societat justa és la que relaciona el tipus d’ànima
de cada individu, amb la seva funció social política. Això s’anomena
eugenèsia (eu: bo; gen: origen; a cadascú el millor lloc que li pertany en
funció del seu origen). Conclusió: ‘Ànima’ i ‘Política’ estan totalment
relacionades.
- Veiem, per tant, que l’ànima (psiqué) fa de PONT entre la teoria ontològica
(els 2 mons), l’epistemològica (el record o reminiscència), l’antropològica
(l’home), i la Política.
- L’estructura d’una Polis Justa (kalopolis) hauria de reflectir l’estructura de
les ànimes dels ciutadans que la formen. Quan l’ànima i la funció social
coincideixen, aleshores l’home és just (Kalós anthropós) i la ciutat és feliç
(eudaimonopolis). Hi ha un isomorfisme (“igual forma”) entre les parts de
l’home, i la ciutat perfecte (utopia): la kalopolis. Important: per Plató, el
que és just té a veure amb la part de l’ànima de cadascú. Les classes
socials NO s’hereten (eugenèsia).
- La justícia és el més important per a Plató. Per què? En un Estat just hi ha
1. Ordre (cosmos), a través de la 2. Llei (nómos): aquests dos ingredients
són el fonament d’una Polis perfecta (utopia). La polis és com una nau que
pilota el filòsof-rei educant (paideia) al poble envers la idea màxima: el Bé
(aghaton). Aquesta kalopolis o aristo kratos (aristei, els millors) ha de
funcionar forçosament amb 3 tipus d’ànima (psiqué), que corresponen per
origen a 3 classes socials distintes. L’estructura és la següent:
1. PRIMER NIVELL
El filòsof-rei és superior perquè la seva
ànima racional ha dominat a les
altres dues, i li correspon el lloc més
alt en l’escala social. Té l’ànima capaç
de comprendre la política perquè
coneix la idea del bé.
2. SEGON NIVELL
El segon lloc és pels guardians, perquè
l’ànima irascible ha dominat la
sensualitat materialista, tot i que siguin
agressius i violents.
3. TERCER NIVELL
En tercer lloc, el nivell més baix i la
menor consideració correspon a l’ànima
concupiscible perquè és un ànima
mancada d’autodomini: és l’ànima dels
obrers i els artesans, incapaços de
captar la complexitat de la política.
- El govern de l’Estat supedita la vida privada a la pública; considera
indiferent que el filòsof-rei pugui ser home o dona, i pretén l’abolició de la
família i l’educació dels nins d’acord amb les parts més desenvolupades de
l’ànima que els correspon (Eugenèsia).
- Així, les idees més importants de la seva Teoria Política ―reflectides al llibre
República― són les següents:
1. VISIÓ NEGATIVA DE LA
POLÍTICA
Plató sap que la política pertany al món
sensible. Per tant, inevitablement està
destinada a la degradació i a la
decadència. Creu, però, que es pot
retardar aquesta decadència a través
de una societat ideal en què hi hagi
ordre (cosmopolis).
2. NÓMOS O LLEI
El concepte fonamental en la República
és nomos (llei i ordre,
inseparablement). En una República
justa la llei ha de ser coneguda i
acceptada per tots els ciutadans. Ha de
ser superior a la simple suma de les
voluntats individuals.
3. ANTIRRELATIVISTA
Plató no creu que les lleis poden
canviar quan canvien els nostres
interessos. Així havia començat el
Relativisme i s’havia perdut la dimensió
comunitària de la convivència, en la
mesura que el Bé comú havia estat
abandonat pels interessos subjectius.
4. IMPORTÀNCIA D’ALLÒ
COL·LECTIU
Cal recuperar el sentit col·lectiu de la
ciutat i el primer esforç del filòsof-rei ha
de consistir a fer que els ciutadans
perdin de vista els seus interessos
personals o familiars per centrar-se en
la defensa de la ciutat, com a entitat del
tot superior a les voluntats individuals.
5. L’EDUCACIÓ A TRAVÉS DE LA
LLEI
La llei és superior a la voluntat
individual i els habitants de la República
han de creure que té un valor universal,
indubtable. La llei ha de posar ordre a la
ciutat. S’educa a través de lleis.
6 LA POLÍTICA HA MATAT
SÒCRATES
Plató amb el temps tindrà una visió
pessimista de la política (punt 1):
pertany al món de l’opinió (canviant,
efímer) i sovint no governa qui té més
coneixement, sinó el més popular
(demagògia). Conclusió: la democràcia
li pareix un invent fatal.
- Segons Plató, hi ha 5 tipus de règims polítics. Proposa una gradació des del
món perfecte, —que és l’Aristocràcia—, fins els més imperfectes, que són la
Democràcia i la Tirania.
- Aquests 5 tipus de règims polítics se succeeixen progressivament. Per
tant: NO són estables. Plató creu que els règims polítics se succeeixen els
uns als altres d’una manera cíclica. Planteja el tema de la decadència dels
règims polítics d’una manera original. Com se succeeixen els règims polítics?
Descobreix que els governs cauen pels seus propis errors i per la corrupció
interna: -primer- un règim polític es podreix interiorment, i –després- pot
ser derrotat pels seus enemics com a conseqüència de la seva prèvia crisi
moral (recordem la guerra contra Esparta). Els cinc tipus de règims en
espiral són:
1. ARISTOCRÀCIA
(en grec, Aristoi=el millor i kratos=
poder). L'Aristocràcia és el govern dels
millors, segons Plató. Està dirigida pel
filòsof-rei, perquè el filòsof és qui
millor coneix la idea de bé i per tant
qui millor pot portar-la a la pràctica.
Aquest govern entra en crisi per error
dels magistrats.
2. TIMOCRÀCIA
(en grec timos=valor). És el govern
dels militars (són els que tenen l’ànima
de plata). És un govern excessivament
violent. Els guerrers volen governar la
ciutat com si es tractés d’un quarter
militar, i això provoca injustícies. Hi ha
una revolució i aleshores apareix la
Oligarquia.
3. OLIGARQUIA
(En grec oligos=pocs) "Govern dels
pocs": és el govern dels rics que són
sempre una minoria. Els rics cada
vegada volen ser més rics, i això fa
que els pobres també cada vegada
siguin més pobres. Així es provoca una
revolució popular com a conseqüència
de la qual apareix la Democràcia.
4. DEMOCRÀCIA
(demos=poble). Etimològicament és el
poder del poble, entès com igualtat
davant la llei. Era el model de Pèricles,
que havia fracassat en la guerra del
Peloponès contra Esparta. És un règim
d’opinió pública, dels nombrosos (hoi
polloi): un règim degradat; sotmès a
l’opinió de la majoria. Degradat per
què? Perquè els aficionats a l’opinió
(philo doxoi) ―els de la caverna―, no
tenen res a veure amb els aficionats a la
saviesa (philo sophoi).
5. TIRANIA O DICTADURA
És el govern radicalment més injust.
Apareix com conseqüència de la
degradació de la Democràcia. A la
Tirania no hi ha cap virtut ni cap tipus
de llei excepte la voluntat del tirà, i això
esdevé una anarquia (sense govern).
- El millor sistema és l’Aristocràcia (recordem que aquesta paraula NO té res
a veure amb el significat actual), i el pitjor és la Dictadura (just després de
la Democràcia).
- A la famosa carta VII de Plató, es pot veure la seva visió negativa pel que fa
als assumptes públics, i la corrupció en què els governants utilitzen el poder:
la política pertany al món sensible (que ell detesta: considera la vita activa
com ‘algo’ no durador). L’important és la vita contemplativa (les idees, allò
que NO canvia).
1.7. TEORIA ÈTICA
- L’ètica de Plató s’anomena intel·lectualisme moral, ―igual com Sòcrates,
però per motius diferents. Actuar bé es conèixer la idea del bé, i qui actua
malament ho fa per ignorància, segons Sòcrates. Plató està d’acord amb
això, però hi afegeix que la Raó està per sobre del cos, perquè “el cos és la
presó de l’ànima”. Per tant: res de bo pot sortir del cos (pertany al món
1
2
3
4
5
1
2
3
sensible). Segons Plató, el cos ens genera necessitats i desitjos tot el temps,
i, mentre els apaivaguem, ens desviem de l’autèntic objectiu: la cura de
l’ànima en la dialèctica ascendent. La seva ètica, per tant, és
antimaterialista.
- Així, l’ètica platònica està lligada al bé col·lectiu (no pas al bé individual). La
felicitat individual està subordinada a l’Estat (bé comú). És així com es
connecta la teoria Ètica i la Política: van inseparablement unides.
- Com hem vist al punt anterior, la divisió de classes que proposa Plató és
rígida i selectiva: NO hi ha mobilitat social. Per tant, la qüestió política és
alhora una qüestió ètica: cada ciutadà ha d’ocupar a la societat el lloc que li
correspon (eugenèsia), i ha de realitzar les tasques i practicar les virtuts
(areté) del grup social al qual pertany. Les idees més importants d’aquest
apartat, en síntesi, són:
1. ETICA I POLÍTICA
Per a Plató són inseparables. L’objectiu
de la Política és el bé; és a dir, la
Justicia, la llei, l’ordre. El bé i la virtut
són indivisibles. Conclusió: l’home bo
actua correctament dins la polis (molt
imp: segons ell, és impossible ser ‘bo’
fora de la polis).
3. IDEA DEL BÉ (aghaton)
El filòsof-rei és la unió del saber, més
el poder. Només qui coneix la idea de
bé pot practicar-la (intel·lectualisme
moral). El filòsof ha dedicat tota la
seva vida a la idea de “Bé”. Per tant:
ha de governar.
4. L’HARMONIA DE L’ÀNIMA
Cal que hi hagi una harmonia entre la
forma de ser profunda de l’home (la
seva ànima) i la seva actuació política.
Hi ha un isomorfisme (igual forma)
entre societat feliç i home feliç.
2. ANTIVIOLÈNCIA
La violència per la violència és
destructiva per a la ciutat: la Llei
(nómos) NO es pot imposar per la
violència (timocràcia), sinó a través de
l’Educació (Paideia). Plató és
radicalment contrari a la violència.
5. EDUCACIÓ COL·LECTIVA
L’educació (paideia) mostra com portar
una vida justa (kalos). Plató creu que
l’educació ha de ser col·lectiva. La forma
d’educar la societat és la Llei (nómos).
6. ÈTICA ANTIMATERIALISTA
En base al binomi cos-ànima, Plató
prioritza psiqué per sobre de soma. La
felicitat no té res a veure amb el cos
(pertany al món sensible), sinó amb la
raó: el saber (l’autoconeixement) és
l’autèntica font de la felicitat.
2. Aristòtil
BIOGRAFIA (384-322 aC)
Juntament amb Plató és un dels més importants de tota la història de la Filosofia.
Va néixer a la ciutat d'Estagira (Macedònia), d’on li ve l’apel·latiu «Estagirita». El
seu pare, Nicòmac, era metge del rei Amintes de Macedònia. El fet de ser macedoni
i pertànyer a una família relacionada amb la casa reial, explica que fos nomenat pel
rei Filip II, mestre del seu fill Alexandre Magne. Aristòtil va viure la seva infantesa a
la ciutat macedònica de Pela. L’any 366 aC ―amb 17 anys, ingressà a l’Acadèmia
de Plató, a Atenes. No va conèixer personalment Sòcrates (aquest morí 15 anys
abans de néixer Aristòtil). Va estudiar 20 anys a l’Acadèmia platònica, fins a la mort
del mestre. Deia que era amic de Plató, però “més amic de La Veritat”. Va escriure
sobre molts temes: política, metafísica, lògica, física, ètica, etc. Fundà una
institució semblant a l’Acadèmia ―el Liceu―, on feia de professor. Allà era costum
dialogar passejant per un jardí, per la qual cosa es va anomenar peripatètics
(peripatéin significa passejar) als alumnes i seguidors d’Aristòtil. Va viure 62 anys. -Textos: Metafísica, Ética a Nicòmac, Física, De Ànima.
CONTEXT Segle IV aC
El moment en què viu Aristòtil és el final de l’Època Clàssica. està marcat per la
figura d’Alexandre Magne i el seu Imperi Macedònic. En el segle IV aC Macedònia
es convertí en la potència econòmica i militar més important de Grècia. Aquest èxit
es degué a l’acció de Filip II, rei de Macedònia (el pare) i d’Alexandre. L’any 336
aC Filip morí assassinat per la seva dona per tal d’afavorir al seu fill com a
successor. Alexandre conquerí tot l’imperi Persa (actual Irán, Iraq, Egipte,
Afganistan, fins a la Índia) i construí l’Imperi Macedònic més gran del món.
El projecte d’Alexandre volia integrar les diferents ètnies i cultures dels distints
territoris de l’imperi, unificant-les sota una cultura grega (hel·lenització). Aquest
projecte unificador tenia tres línies d’acció: 1. una mateixa moneda, 2. una
mateixa llengua, i 3. mescla ètnica familiar (matrimonis mixtos). Això tingué
aquestes conseqüències: 1. nova realitat imperial destrueix la polis grega
independent. 2. creixent desconfiança en l’activitat política, i 3. una creixent
mentalitat individualista i cosmopolita (influència d’altres cultures). Això suposà un
canvi enorme en la manera de viure dels grecs. Aristòtil (qui fou mestre
d’Alexandre durant 3 anys i macedoni), es presentarà com un pensador
conservador que defensarà: 1. la polis com l’estructura social més perfecta
―contra el gegant Imperi―; 2. la naturalesa social de l’home ―contra
l’individualisme―, i 3. la política com l’art d’articular la convivència garantint
felicitat col·lectiva (Alexandre morí l’any 323 aC, i un any després morí Aristòtil).
2.1. METAFÍSICA: TEORIA DE LA SUBSTÀNCIA
- Aristòtil va donar a aquest tractat de Metafísica el nom de Filosofia
Primera. Aquesta Filosofia primera és, ―segons la seva mateixa definició,
“la ciència de l’Ésser en allò que és Ésser”; és a dir, la ‘ciència’ que
resulta del nivell més alt d’abstracció (ton meta tà physikà, el que està més
enllà de la física, physis). Per Aristòtil, la Metafísica té dos àmbits
fonamentals de saber:
1. ONTOLOGIA (onto logei)
Saber que s’ocupa del l’origen primer
de “l’Ésser”.
2. TELEOLOGIA (telo logei)
Saber que s’ocupa de la finalitat última
de “l’Ésser”.
- Aristòtil comença admetent, ―amb Plató, un “concepte universal”, que és
causa de les perfeccions de les coses. Però aquest universal, segons
Aristòtil, NO es troba en un món superior, com a Plató, sinó dins la physis
de les coses mateixes.
- Segons Aristòtil, a la realitat sols existeixen les coses individuals, concretes:
allò que ell anomena substàncies (“Ens”, “Ésser”, “ousia” o “entel·lèquia”).
Ara bé: aquestes substàncies realitzen —cadascuna a la seva manera— un
Universal: l’essència, allò que la cosa “És”, que comparteix amb la resta
particular de la seva mateixa espècie. Per tal d’entendre millor això,
Aristòtil distingeix entre substància primera (particular), i substància
segona (Universal):
Substància Primera (proto ousia):
- Vol dir ‘l’Ésser’ concret: un moix, un arbre. Segons Aristòtil, a la base d’allò
real es troba la substància (proto ousia). Substància és el fonament de tot
allò real, sigui cosa, ésser viu o objecte. Té cos, corporeïtat; NO és
immaterial. Coneixem (pels sentits) el que “És” perquè és “real” (no ideal).
Conclusió: identifica el “Ser” amb una cosa corporal que pertany a la physis.
Substància Segona (deutero ousia):
- Vol dir la ‘forma’ o ‘essència’ de cada Ésser, la qual és Universal i
abstracte (NO corporal). És l’espècie o gènere al qual pertany cadascun
dels éssers particulars (substància primera). Important: la Ciència, segons
Aristòtil, NO tracta de Substàncies primeres, sinó de Substàncies segones.
Conclusió: són més importants. Per què? Perquè la Ciència busca el
coneixement més enllà dels individus i les coses concretes; és a dir: dels
éssers particulars. Això és clau.
- De substàncies primeres, n’hi ha de tres tipus: 1. Corruptibles (plantes,
animals, homes) i 2. NO corruptibles (astres, sol, lluna) i 3. Etern (en
xerrarem més envant). La substància segona DETERMINA la substància
primera. Què vol dir això? Que NO pot existir l’una sense l’altra. Conclusió:
substància primera i substància segona són INSEPARABLES. És a dir:
essència i existència van junts.
- A més, Aristòtil distingeix entre allò que “existeix per si mateix”
(Substància), i allò que “afecta” a la substància (Accident). En termes lògics,
‘P és Q’, el subjecte (P) es correspon amb la substància, mentre que el
predicat (Q) es correspon amb l’accident.
Accidents, atributs o categories de la substància
- Segons Aristòtil, existeixen 9 accidents o categories, que esdevenen
atributs NO necessaris (poden ser o no ser) de la substància: estat,
quantitat, qualitat, acció, passió, relació, lloc, temps i posició.
Substància (exemple)
SÒCRATES Existència (substància primera)
és home (gènere) Essència (substància segona)
CATEGORIES O ACCIDENTS
és pobre 1. Estat
fa 7 pams d’alçada 2. Quantitat
és un pensador 3. Qualitat
dialoga 4. Acció (acció passiva)
és jutjat 5. Passió (acció passiva)
és mestre de Plató 6. Relació
a l’àgora 7. Lloc
al migdia 8. Temps
està dret 9. Posició
- Segons Aristòtil, hi ha dos tipus de canvis en la substància: canvi
substancial i canvi accidental:
Canvi substancial
- Es produeix en la relació entre substància primera i substància segona.
Vegem-ho amb un exemple. Hem dit que ‘l’essència’ o substància segona
(deutero ousia) determina la substància primera o ‘existencia’ (proto
aousia). Si canvia aquesta, llavors es parla de canvi substancial. Ex: si Pere
mor (substància primera), llavors això l’afecta substancialment i deixa de
ser home (substància segona). És a dir: en termes lògics ‘P és Q’, el canvi
afecta a ‘P’.
Canvi accidental
- Es produeix quan les categories o atributs (qualitat, quantitat, lloc, etc.) són
‘accidents’ que poden (o no) canviar sense afectar la substància primera
(Pere). En aquest cas es tracta només d’un canvi accidental. Ex: Si Pere
deixa de viure a Felanitx i marxa a viure a Barcelona, segueix essent home
(substància segona) encara que canvïi de lloc, creixi, etcètera. És a dir: en
termes lògics ‘P és Q’, el canvi afecta a ‘Q’.
- A més, tota substància primera (proto ousia) està constituïda
inseparablement de ‘Forma’ i ‘Matèria’. Aquesta unió rep el nom aristotèlic
de Teoria Hylemòrfica i la teoria és molt famosa:
1. MATÈRIA (Hylé)
És allò de què està feta la substància
(ex: marbre).
2. FORMA (Morphé)
És l’essència de la substància: allò que
‘és’. (ex: escultura).
- Important: la ‘forma’ no significa que sigui la seva silueta o forma física
(l’aspecte): vol dir que és l’Universal. Segons Aristòtil, la ‘forma’ és
indivisible de la ‘matèria’, i alhora la matèria és indivisible de la ‘forma’.
Aristòtil nega el caràcter suprasensible o ideal (eidos) de la ‘forma’
(idea), com deia Plató, i diu que la ‘forma’ és finita. Això què vol dir? Que si
la ‘matèria’ desapareix, també desapareix la ‘forma’. I no hi ha ‘forma’ si no
existeix la ‘matèria’. Conclusió: la ‘forma’ NO és eterna. És a dir: a l’inrevés
que Plató.
- Per tant, la ‘forma’ és l’essència d’una substància primera, mentre que la
‘matèria’ és la seva existència real (recordem que per Plató essència
[cosmos noétos] i existència [cosmos aiszetós] estaven separades). Ara
bé: en un primer moment primordial, a més, la ‘matèria’ (hylé) es divideix
en 2: matèria primera i matèria segona. Semblantment, la ‘forma’
(morphé) és divideix en 2: forma primera i forma segona:
1. Matèria primera
És “informe”; és el fet material en si
(és quasi el mateix que To Apèiron
d’Anaximandre: una espècie d’infinit
embrionari o proto-matèria).
2. Matèria segona
És ‘matèria’ amb mescla de ‘forma’.
1. Forma primera
És forma pura sense ‘matèria’.
L’anomena Aristòtil Primer motor
immòbil PMI o també Déu filosòfic
(intel·ligència creadora: 3r tip. subst).
2. Forma segona
És ‘forma’ amb mescla de ‘matèria’.
- Suposant que la matèria és inert (no es pot moure a si mateixa), aquest
món en moviment ha de ser mogut per un primer motor immòbil —PMI:
acte pur—. És allò que Aristòtil entén com un Déu filosòfic (és immanent:
NO és un Déu religiós). No pot existir matèria “informe”. Sí, però, que
existeix una primera forma immaterial: aquesta forma no és activa de
per si, sinó també “causa” de tota activitat.
- Així, la forma pura que causa tot el moviment primer de la physis o causa
sui és Déu. És una forma pura sense matèria, separada de totes les coses, i
és causa de totes elles. És Acte pur sense mescla de potència. És una
realitat infinita, eterna i immutable: Déu (o també intel·ligència creadora
immanent).
- Aristòtil negarà la immortalitat de la ‘forma’ o arquetipus de tota substància
(en contra de Plató). Si la ‘matèria’ desapareix, també desapareix la ‘forma’.
Per tant, ‘essència’ i ‘existència’ són indissolubles. Nega, per tant,
qualsevol dualisme ontològic platònic.
- A més de la diferència entre ‘matèria’ i ‘forma’, tota substància es modifica o
canvia com el pas entre potència (dynamis) i acte (energeia):
1. Potència (Dynamis)
És la força o l’impuls que té tota
substància de canviar que està
determinada per la physis (Ex: l’home
ignorant –acte- és savi en potència).
2. Acte (Energeia)
És el “Ser” d’una substància, el seu
moviment acabat, la finalitat a la qual
condueix la potència (Ex: l’home és savi
en acte).
- A més d’aquesta diferència entre potència (dynamis) i acte (energeia),
distingeix 2 potències: potència activa i potència passiva:
1. Dynamis activa
És el poder d’actuar que es troba a
l’interior de tots substància.
(Ex:l’eruga és papallona en potència).
2. Dynamis passiva
És el poder de sofrir un canvi de la
substància per agents externs a ella.
(Ex:el marbre és escultura en potència).
- El pas entremig que es deriva entre la desaparició d’una substància (S1),
que ha de permetre l’aparició d’una nova substància (S2) s’anomena
privació (allò que no sabia explicar Parmènides).
- Recordem que Parmènides NO admetia el moviment (adynamia), perquè
oposava “l’Ésser” al “no-ésser” i rebutjava aquest “no-ésser” per
impensable. Ara bé: entre l’ésser i el no-ésser hi ha més que simple
oposició. Entre tots dos (S1→S2) hi cap un tercer terme: l’ésser en
potència (S.pot). Què? Allò que no ‘és’ encara, però que pot arribar a ‘ser’;
la capacitat de ser.
- Tots els ‘éssers’ de la physis contenen una barreja de potència i acte. Això
què vol dir? Que posseeixen un ‘ésser’ actual —acte— i multitud de
potencialitats —potències— que seran (o no) actuades (realitzades) durant
la seva existència (physis). Definició aristotèlica de moviment (dynamis):
“és el trànsit de la potència a l’acte, l’actualització de potències”. Conclusió:
el canvi (moviment) és concebut com creixement, mentre que per Plató és
concebut negativament com corruptibilitat.
2.3. FÍSICA: TEORIA DE LA CAUSALITAT
- A la Física (Physei) Aristòtil l’anomena Filosofia Segona. En el cas d’aquest
filòsof (precursor de la Biologia), el terme Física significa tot allò que pertany
a la physis. Per tant: a la realitat biològica i física en general (inclosa la
Psicologia, la Zoologia o la Cosmologia). Res a veure amb avui dia.
- Aristòtil sosté que en tota la realitat física res no passa casualment ni per
atzar, predestinació, o per Déu. Tota substància primera té una causa i
una finalitat immanent (interna a la pròpia physis). ‘Causa’ és el principi
del qual procedeix alguna cosa. Creu que tot té un primer principi (arkhé) i
una finalitat (telos); una intenció final. Conclusió: de la mateixa manera
que plou per causa de la condensació, l’home viu per causa d’un fi últim (i
així, totes les coses de la natura.
- Segons Aristòtil, les coses o éssers vius “no existeixen perquè si”: no són
aleatòries: hi ha un per què, i aquest per què es troba a l’interior de la
pròpia physis. Això es diu Finalisme. La Ciència, per ell, és “el saber que
busca les causes de tota substància primera”. Ell ho recull influït pels
presocràtics, però va més enllà perquè en el concepte de causa NO
distingeix entre essència (allò que NO canvia) i existència (allò que
canvia). Aristòtil anomena 4 causes:
Causes internes Causes externes
1. Causa material: és allò de què
està feta tota substància (marbre).
2. Causa formal: és allò que “És” la
substància (escultura).
3. Causa motora o eficient: és el
principi de canvi (potència passiva:
escultor).
4. Causa final: és la finalitat per a la
qual la substància està feta (crear art).
- Dins la Física, —a partir de la Teoria de les quatre causes—, Aristòtil conclou
que el punt de partida del coneixement és l’experiència sensorial i NO
cap món suprasensible (contra el que deia Plató). Com a empirista que era,
distingeix, així, 2 tipus de coneixement:
1. Coneixement sensible
És el primer nivell de coneixement, i el
seu fonament és la sensació. Els
sentits poden ser propis (vista, oïda,
tacte, gust, olfacte), o comuns
(subjacents a tots els sentits).
2. Coneixement intel·lectual
És el segon nivell de coneixement i és
una facultat exclusiva dels humans. Es
dur a terme per l’enteniment, que
opera desenvolupant raonaments per
inducció-deducció.
- Aquesta distinció entre ‘Coneixement Sensible’ i ‘Coneixement Intel·lectual’
ja l’havia feta Plató, però a Aristòtil és radicalment diferent: el coneixement
intel·lectual sorgeix necessàriament a partir del coneixement sensible.
Per tant: NO existeixen les idees innates (Plató deia que sí: les formes
pures o eidos). El Món intel·ligible NO existeix. D’aquí prové la seva absoluta
oposició. Conclusió: Metafísica i Física són inseparables, a Aristòtil (a Plató
sí).
2.4. ANTROPOLOGIA
- Aristòtil concep l’Ésser humà també com a substància (Recordem S1: Pere;
S2: Ésser humà). Aristòtil suposa que l’ànima fa el paper de “Forma”, i el
cos, de “Matèria”. Això que anomenem Home és per a ell una unitat
substancial indivisible, NO una accidental unió d’ànima i cos, com a Plató.
Així, nega la preexistència i la transmigració de les ànimes. Conclusió:
Aristòtil és dualista materialista. Aquí ànima és allò que anima, que ‘mou’
(un cos sense ànima és inert, immòbil).
- Aristòtil considera l’home igual a un organisme viu ―com a biòleg que era.
Existeix una continuïtat absoluta entre tots els éssers vius, i aplica els
mateixos principis explicatius. En conseqüència, per Aristòtil l’ànima (que
allò que anima, mou) és mortal: desapareix quan mor el cos (que ja no ha
de moure). Per tant: quan mor el cos està in-animat (sense ànima).
Conclusió:
- L’ànima és un principi de vida, d’animació (res a veure amb Plató, que
era un instrument de coneixement, vinculada amb les classes socials).
L’ànima té tres funcions ―en termes actuals― quasi bé neurofisiològiques:
1. Ànima racional: es relaciona amb
l’activitat pensant
2. Ànima sensitiva: es relaciona amb
les funcions emocionals o afectives.
3. Ànima vegetativa: es relaciona
amb les funcions fisiològiques.
- L’ànima té dynamis: ‘mou’. Per a Aristòtil, tots els ésser vius (éssers
animats) tenen alguna de les 3 funcions (Animal ve de ànima). Només
l’ésser humà les té totes. Ex: una planta només té la funció vegetativa de
l’ànima, i un cavall posseeix les funcions vegetativa i sensitiva de
l’ànima, però NO la part racional. Per a Aristòtil, ‘Home’ és “la substància en
acte d’un cos físic que posseeix la potència de tenir vida”, literalment.
2.5. TEORIA ÈTICA
- L’ètica aristotèlica és la part de la Filosofia que reflexiona sobre la
vida feliç. Què és la felicitat (eudaimonia)? Per a ell, NO és un estat
d’ànim temporal (avui sóc feliç), sinó que és el fi últim (l’objectiu) al qual
ha de tendir una vida realment humana. Conclusió: només podem dir que
hem estat feliços quan fem balanç (al final) de la nostra vida. Per tant:
‘felicitat’ és causa final de la substància ‘Pere’.
- Per a Aristòtil, hi ha uns lligams molt estrets entre Racionalitat i
Felicitat. La raó porta a la felicitat per mitjà de l’exercici de la virtut (areté).
Aristòtil concep, així, la felicitat com el moment suprem de la contemplació
(theorein) intel·lectual: disfrutar entenent, o la prolongació d’aquest
instant lluminós en què l’ànima racional aristotèlica descobreix la veritat.
Però, què és la virtut?
La virtut (areté): La virtut és l’excel·lència d’un mateix (aristei).
Són atributs valuosos de la substància ‘Home’. És allò que lliga ‘pensament’ i
‘acció’. NO innats: s’aprenen per hàbit, rutina, costum (ethos), i configuren una
manera de ser (caràcter). Ex: ser valent, ser generós, ser modest, etc. Per saber
quins valors són preferibles, cal recórrer al terme mitjà (aurea mediocritas), que és
el punt entremig –NO equidistant- entre dos extrems. Conclusió: no naixem feliços;
hem d’aprendre a ser-ho.
- Per això, Aristòtil distingeix entre 2 tipus de virtuts, lligades a la distinció
que ell fa entre ‘Pensament’ (Biós théorétikos) i ‘Acció’ (Biós Politikós):
TIPUS DE VIRTUTS, SEGONS ARISTÒTIL
1. VIRTUTS DIANOÈTIQUES
Regulen la vida contemplativa.
Ex: el saber, la intel·ligència, etc.
2. VIRTUTS ÈTIQUES
Regulen la vida activa.
Ex: la valentia, la justícia, l’amistat, etc.
Biós théorétikos Biós politikós
- Bé i Felicitat són els objectius de la virtut i, per tant, de la vida racional.
Segons Aristòtil, “viure bé és actuar racionalment”.
- Per Aristòtil, el terme mitjà o Aurea Mediocritas és la base que equilibra
ambdós factors (Pensament i Acció). El terme mitjà NO significa la
meitat entre dos punts extrems (excés i defecte), sinó el PUNT
equilibrador que, en cada persona, pot ser diferent: NO és equidistant. El
problema ètic es redueix a aconseguir l’hàbit d’actuar a la vida buscant el
terme mitjà, i ser capaç d’elegir-lo (raó) correctament. Important: aquest
terme mitjà NO és el mateix per a tothom.
- Conclusió: l’ètica aristotèlica és radicalment intel·lectualista (desestima
les emocions com a font de felicitat: recordeu Plató i el mite de l’auriga, el
cavall blanc i el cavall negre).
- Veiem, per tant, que la felicitat és l’art del punt mitjà: ni passar-se ni
quedar-se curt; implica l’aprenentatge de la virtut de la moderació
(sophrosyne).
Exemples del Punt mitjà o aurea mediocritas
Defecte Punt mitjà Excés
Covardia Valor Gosadia
Timidesa Modèstia Imprudència
Avarícia Generositat Prodigalitat
Tacanyeria→|..........................................................|←Altruisme
DOLENT BO DOLENT
2.6. TEORIA POLÍTICA
- La concepció política d’Aristòtil es basa en el principi que l’home és social per
naturalesa: és “un animal polític” (zoon politikón). Un home sol NO és
home: la sociabilitat el porta a viure en societat. Això vol dir que la societat
NO és una cosa estranya, aliena, afegida artificialment a l’individu, ni
resultat d’un acord entre ciutadans. La societat és una cosa real (natural).
Conclusió: l’Estat és una polis feta de vincles de confiança. La polis és feta
de petites comunitats (fratries), i aquestes, fetes alhora de philias (amistats)
i, alhora, de oikos (cases). Creu que la Polis és la finalitat última de l’acció
humana, basada en la justícia (kalós) i en el bé comú (aghaton). El bé
comú ―com a Plató, és més important que el bé individual.
- Com que la societat és un fet en la naturalesa humana, es construeix
responent als 2 nivells reals que comprèn l’ésser humà: el Pensament
(Biós Théorétikos) i l’Acció (Biós Politikós). Conclusió: Aristòtil rebutja
qualsevol utopia, ciutat ideal (ou-topos: recordau Plató). La forma de
govern ideal per Aristòtil NO és l’Aristocràcia (Plató), sinó un règim mixt
entre República i Monarquia i Aristocràcia.
- L’objectiu de l’Estat i la seva forma de govern és la justícia: és a dir el
“bé comú”. Considera que l’existència real de diversos règims polítics depèn
de l’organització social i econòmica de cada Estat. Té una visió realista,
pragmàtica (no utòpica) de la Polis. Així, divideix les formes de govern en
règims justos i règims injustos:
FORMES POLÍTIQUES EN ARISTÒTIL
Nivell de
perfecció
Forma de
govern
Finalitat Comandament
Règims
justos
primer República Interès comú La majoria
segon Monarquia Interès comú Un individu
tercer Aristocràcia Interès comú Una minoria
Règims
injustos
quart Tirania Interès del tirà
Un individu
cinquè Oligarquia Interès dels
rics
Una minoria
sisè Democràcia Interès dels
pobres
La majoria
- Les dues virtuts (areté) més importants del polític per a Aristòtil són: la
prudència (sophrosyne) i la magnanimitat (megalopsíquia, l’home
d’ànima gran). Aquí ―com també passa a Plató―, l’ètica i la política van
juntes.
3. Tomàs d’Aquino AUTOR
Va néixer a Aquino, prop de Nàpols (Itàlia), l’any 1225, fill d’una família benestant.
Als 20 anys va ingressar a l’orde monàstica dels dominics, contra la voluntat
familiar. De jove, seguí els ensenyaments d’Albert magne (1206-1280), un
especialista en Aristòtil, el qual li va fer veure la possibilitat de conciliar la filosofia
(aristotèlica) i la fe (a través de la teologia). Fou ordenat sacerdot l’any 1250, amb
25 anys. Féu de professor a prestigioses universitats de París i Roma. Els seus
coneixements de filosofia eren amplíssims. Malgrat ser teòleg, els especialistes el
situen a l’alçada intel·lectual d’Aristòtil, Kant o Hegel, superant inclús Agustí
d’Hipona. Ha exercit una influència enorme dins l’Església.
-Textos: Summa teològica i Summa contra gentils.
CONTEXT Segle XIII L’època de Tomàs és la Baixa Edat Mitjana, anomenada en filosofia «Escolàstica
medieval». Es caracteritza per una època “més amable” entre “Raó” i “Fe”, en el
sentit que la primera esdevé una eina auxiliar de la segona: es farà ús del model
argumentatiu filosòfic per a “justificar” l’existència de Déu. L’Escolàstica representa
un període basat en l’expansió de l’aristotelisme teocèntric a tota Europa. S’intenta
així ‘solucionar’ l’antítesi fe/raó, tot afirmant que cadascun dels dos àmbits poden
tenir un desenvolupament autònom, malgrat que l’objectiu últim sigui el mateix: el
coneixement de la causa última de la realitat: Déu. La convicció de l’existència de
Déu esdevé completament universal en aquesta època, ―no només pels catòlics―,
sinó també pels àrabs i pels jueus. La “ciència” (o el coneixement pre-científic)
d’aquesta època es produirà per part de teòlegs que obriran nous camps de saber
sota el paraigües de la fe. En aquest període escolàstic sorgeixen les primeres
universitats [scuolas], fundades a l’entorn de l’Església. Es popularitza el model
escolàstic: trivium (gramàtica, retòrica, dialèctica) + quadrivium (astronomia,
aritmètica, geometria, música), com a preparació per a la teologia (la ‘ciència de
Déu). Fan ús d’un mètode en tres punts: Lectio, Disputatio i Autoritate.
Molt resumidament, Tomàs d’Aquino com a pensador defensa un
aristotelisme moderat, davant 2 actituds que ell pretén combatre:
Agustinisme platònic Aristotelisme radical
No està d’acord amb Agustí, que, amb
la seva il·luminació de “dalt” (món
intel.ligible) desvaloritza el saber
natural de “baix” (món sensible).
No està d’acord amb un naturalisme
aristotèlic exagerat, que només justifica
l’existència de la realitat a partir
d’elements exclusivament físics o
materials.
L’objectiu de Tomàs: incorporar a la Teologia cristiana tota la ciència
racional aristotèlica per a una síntesi entre saber i fe.
3.1. La ‘síntesi’ entre «fe» i «raó»
A partir d’aquest pensador es produirà una simbiosi (no pas una
reconciliació) entre raó i fe. Es considera que la raó és una facultat natural
de l’ésser humà, auxiliar de la fe, mitjançant la qual es construeix la ciència
[sempre de bracet de la religió]. La fe, però, només es fonamenta en la
revelació (Veritat dogmàtica). Hi ha un tercer espai: la veritat que la
ciència pot oferir per a “justificar racionalment” veritats de la Fe. Neix el
camp de la Teologia (Teo, Déu; lógos, Ciència). Per a Tomàs, existeixen
tres àmbits: la Ciència, la Teologia i la Fe. Això implica que existeixen 3
tipus de veritats:
LA «VERITAT» AL MÓN ESCOLÀSTIC MEDIEVAL (s. XIII)
Veritats Revelades Veritats Naturals
Són producte de la Fe i tenen un
caràcter dogmàtic (indubtable): NO
cal que siguin demostrades (són així
per «gràcia» de Déu).
Són producte de la Raó i la ciència. Són
resultat del saber purament racional. Fan
referència a fenòmens del món físic (no
poden contradir la Bíblia en cap cas).
Ex: Jesús nasqué de Maria verge Ex: el descobriment de la brúixola
Món espiritual Món sensible
Veritats Racionals
Són Veritats que es deriven d’arguments filosòfics per a explicar ‘científicament’ Déu.
FE RAÓ
TEOLOGIA
S’obrirà, per tant, un espai d’intersecció que serà la Teologia (s’estudiarà
a les Universitats com una ‘ciència’). Com ho justifica ell?
3.1.1. les cinc Vies tomistes
Tomàs d’Aquino pretén “demostrar científicament” que Déu afirma de si
mateix que existeix. Per a provar-ho, utilitza com a instrument
l’argumentació sil·logística [premisses + conclusió] aristotèlica.
Construeix cinc arguments o vies que, seguint el mètode inductiu, ―i
mitjançant Principi de Causalitat (tot partint de les coses particulars del
món sensorial)―, s’eleven fins a Déu com a Ésser Universal Existent.
Aquestes 5 vies són molt famoses (totes són neo-aristotèliques, menys la
quarta, que és platònica):
1. VIA DEL MOVIMENT
Per a Tomàs, la «natura» (physis) és el
món del moviment i del canvi. Si tota
cosa es mou, ha de ser moguda per un
altre. Si establim una cadena causal
entre coses que mouen i alhora són
mogudes, s’ha d’arribar forçosament a
una “cosa” que mogui, però alhora no
sigui moguda per cap altre: Déu.
2. VIA DE LA CAUSALITAT EFICIENT
Totes les coses de la «natura» poden
ser considerades com efectes d’una
causa anterior. Si establim una cadena
causal entre tots aquests factors, hem
d’arribar a una primera causa
“incausada”: Déu.
3. VIA DE LA CONTINGÈNCIA
Tomàs sosté que tots els éssers
naturals són “criatures” (creatore);
això vol dir, contingents (probables,
no necessàries: que poden ser o no
ser). Si establim una cadena causal, hi
ha d’haver un “ésser” absolutament
necessari que els faci existir: Déu.
4. VIA DE LA PERFECCIÓ
Tomàs adopta el concepte de perfecció
de Plató. Les coses són imperfectament
copiades (món sensible; cosmos
aiszetos) a imitació d’alguna cosa que
ha de ser forçosament perfecte (món
intel·ligible; cosmos noétos): Déu.
5. VIA DE L’ORDRE I LA FINALITAT
Tomàs recull el quart tipus de causa
aristotèlic: la Causa Final (pàg. 80).
Res no és per casualitat. Però aquesta
finalitat última no li ve de dintre
(immanent, Aristòtil) sinó de fora
(transcendent): està continguda en una
intel·ligència creadora. La causa de
totes les causes, -la ‘causa final’- és una
i només una: Déu.
Tomàs d’Aquino serà neo aristotèlic: el cristianitza, diguem-ne. De tal
manera que tota la filosofia escolàstica medieval, des del s. XII al s. XV,
estarà molt influïda per l’aristotelisme (d’aquí ve la mala ‘fama’).
No és difícil adonar-se com l’esquema de construcció de les cinc vies
conté un comú denominador molt inspirat en Aristòtil:
1. Es parteix d’un fet de l’experiència sensorial (les coses es mouen;
tot té una causa; les coses són contingents, tot té diferents graus de
perfecció, etcètera).
2. A partir del principi de causalitat aristotèlic, s’estableix una cadena
causal entre aquests factors i es procedeix per inducció.
3. Aquesta cadena causal no pot ser infinita; és impossible. Per tant,
hi ha d’haver sempre una primera causa, com una mena de primer
motor o “causa sui” [que es causa a ella mateixa].
4. Aquesta “causa sui” o primer punt de partida és Déu.
Aquestes cinc Vies o Arguments Tomistes han tingut una enorme
importància en el pensament teològic com a “prova” de l’existència de
Déu. Sintetitzats, són: 1. l’argument teològic, 2. l’argument
cosmològic i 3. l’argument ontològic. Tots foren refutats per Kant al s.
XVIII. En els tres casos hom incórrer en un fals argumentari, conegut amb
el nom de fal·làcia naturalista: tot partint d’un fenomen físic (que és
cert en el món natural) es fa servir el principi de causalitat per a
concloure’n un fenomen incert no-físic (Déu). Es tracta, en conseqüència,
d'un abús del principi de causalitat que només és vàlid en el món sensible
(i no en tots els casos).
3.1.2. la distinció tomista entre «essència» i «existència»
Tal com veiem a la 3a Via de la contingència, Tomàs farà una
reinterpretació de la teoria de la substància aristotèlica, tot afirmant que
l’essència (absolutament necessària) és anterior a l’existència matèrial
(probable, possible, contingent). Com? abans que tingui corporeïtat (o
existència), cal que “abans” sigui (essencialment) creada [creatore].
Aquesta teoria és contrària a la idea de Aristòtil, que afirmava que la Forma
(morphé, essència) i la Matèria (hylé, existència) eren inseparables de tota
substància (teoria hylemòrfica, pàg. 75): quan desapareixia una, també
desapareixia l’altra. Tomàs, en canvi, diu que res no pot existir sense prèvia
essència. Només en Déu «essència» i «existència» són una i la
mateixa cosa.
4. Descartes
BIOGRAFIA (1596-1650)
Va néixer a La Haye (França). Avui el poble s’anomena Descartes. A l'edat de vuit
anys fou enviat a una escola jesuïta molt prestigiosa, La Flèche, on també estudià
anys després David Hume. No es va casar. Va deixar prenyada una criada. Ella no
avortà i ell es féu càrrec de les despeses de la filla. La filla morí al cap de poc i
Descartes en quedà molt afectat. Era malaltís i misàntrop: li van permetre
descansar al llit fins tard, costum que conservà sempre. Va estudiar dret a la
Universitat de Poitiers per voluntat paterna –el pare era advocat-, tot i que mai no
li interessà el món jurídic. Havia llegit Ramon Llull i coneixia la seva obra. Entre
1618 i 1622 va participar en la Guerra dels Trenta Anys; un temps asquerós de
fam, morts i pesta. Mentre estava de guàrdia visqué un esdeveniment que el marcà
molt: l’anomenada “meditació de l’estufa” (10/nov/1619): va tenir la intuïció de
la necessitat del mètode i del Cogito. Estava fascinat per la Física i la Matemàtica.
No va escriure res d’Ètica. És considerat el pare de la Filosofia moderna: una
figura clau de la Revolució Científica moderna. Gran part de les seves obres van
entrar a l'Index Librorum Prohibitorum per part de l’Església. Morí d’una pulmonia a
Estocolm, mentre anava ―a les 4 de la matinada―a fer classes de Lògica a la reina
Cristina de Suècia. Va viure 54 anys. -Textos que cal citar: Discurs del mètode i Meditacions metafísiques.
CONTEXT Segle XVII
El context propi de la Filosofia Moderna comprèn el període històric que va des del
segle XVI al segle XIX. El punt d’inici cal situar-lo en l’esfondrament de l’Edat
Mitjana. Enfront del teocentrisme medieval anterior, l’autonomia de la raó suposa
que la raó és la màxima facultat de l’ésser humà, més enllà de la qual no hi ha res
(Déu, substància, essència, ésser, etcètera). Per tant: La raó serà –amb el pas del
temps- l’únic criteri vàlid per a jutjar el que és vertader, del que no ho és (i no
Déu). Déu ja no constituirà l’origen i principi del sentit del món i l’univers. A això hi
contribuiran els descobriments científics del s. XVII, que afirmaran que l’home no
és el centre de l’univers (androcentrisme) ni la terra tampoc (geocentrisme). El sol
no gira al voltant de la terra, sinó al revés (Copèrnic). Això significarà que no som
els amos i creadors de tot: l’home NO és central a l’univers. Aquest explosió de
descobriments científics predominarà un interès creixent pel pensament científic
(però no com s’entén el terme CIÈNCIA des del S. XIX), a partir dels primers grans
descobridors del s. XVII (Kepler, Copèrnic, Galilei, Bruno, i Newton). Això farà que
es tingui una idea que el progrés científic és il·limitat. Aquest gir suposarà que tant
el platonisme com l’aristotelisme imperants en l’època medieval quedaran superats
pel Racionalisme i l’Empirisme. Es produeix, així, un canvi molt important en el
pensament occidental: la veritat no és una propietat objectiva de les coses, sinó
una propietat del subjecte. A partir d’ara, és “l’home que pensa” la cosa, i no “la
cosa en si”, allò més important. Les coses, -sense algú que les pensi-, no ‘són’ res
de res. Finalment, un tret essencial de l’època moderna serà la concepció de l’home
com un ésser racional, lliure, dotat d’autonomia i independència per pensar, dubtar,
i resoldre o enfocar la seva vida com vulgui. La llibertat, per tant, prové de la Raó.
4.1. EL DUBTE: EL PUNT DE PARTIDA
- Descartes considera que el punt de partida de la Ciència (i de la Filosofia) ha
de ser el dubte (recordau Pirró i Sòcrates). Què és dubtar? És començar
de nou. És posar en qüestió tot el que hom pensa com a veritable, cert, i
esbrinar si efectivament ho és.
- Això equival a posar en dubte tot el que se sap des del naixement i tot el
coneixement adquirit durant segles: una autèntica revolució mundial (mai
ningú no havia dit això abans). Els motius del ‘dubte’ són 5:
1. DUBTE DEL ‘GENI MALIGNE’
"Geni maligne" és una invenció de
Descartes. Vindria a ser una hipòtesi:
com una mena de follet enganyador
que ens fa creure que és veritat allò
que no ho és. Aquesta metàfora
significa que (hipotèticament) el món
no fos la creació d’un Déu bondadós,
sinó d’algun geni dolent que
m’enganyés i em fes creure falsedats.
2. DUBTO DELS ARGUMENTS
D’AUTORITAT
És inacceptable considerar certa una
veritat divina perquè ho digui Déu o la
bíblia.
3. DUBTE DELS SENTITS
Els sentits corporals ens enganyen.
Veiem miratges; ens expliquen coses
contradictòries. Per tant: no podem fiar-
nos-en.
4. DUBTE DEL MÓN EXTERN
Sovint no podem distingir entre un
somni i la vigília. Per tant: no estem
gens segurs de l’existència real del món
extern, que ens arriba només a través
del coneixement sensible (com Plató).
5. DUBTE LES VERITAT RACIONALS
De vegades, ens confonem fins i tot en
el càlcul matemàtic.
- Descartes vol arribar a una primera veritat superadora del dubte.
Necessita ‘algo’ que sigui evident per si mateix, independentment de tota
tradició o autoritat. Conclusió: la superació del dubte només pot fer-se d’una
manera ordenada, pas per pas. Per això, el descobriment de la primera
veritat (Cogito) només pot néixer de l’aplicació de regles metòdiques (dubte
metòdic o mètode cartesià).
- Posar ‘el dubte’ com a primera veritat central del pensament és molt
revolucionari al s. XVII. Per què? Perquè ataca el dogmatisme medieval
imperant durant tota l’Edat mitjana. L’Escolàstica medieval havia caigut en 3
errades, segons Descartes: 1. El criteri de d’autoritat (veritat divina: Déu
és infal·lible), 2. el verbalisme (termes abstractes que no volen dir res) i 3.
l’ús banal del sil·logisme (adulteració del pensament lògic aristotèlic).
- ¿Per què Descartes és tan important a nivell mundial? Perquè canvia el focus
d’atenció en la Història del Pensament: es passa d’una filosofia que busca
l’essència, ―l’Ésser―, a una filosofia que busca com JO arribo a conèixer
(qualsevol cosa). Traduït: més important que ‘la cosa’ és l’home que pensa
‘la cosa’.
CONEIXEMENT DE L’OBJECTE Subecte passiu
CONEIXEMENT PER AL SUBJECTE Subjecte actiu
Subjecte ETAPA PRE-MODERNA Subjecte ETAPA MODERNA
La veritat és una qualitat “real” de
l’objecte.
La veritat és una propietat del
coneixement per al subjecte.
4.2. EL COGITO I EL MÈTODE
- Conseqüència del ‘dubte’ sorgeix el ‘cogito’. Què és el ‘cogito’? És la
primera veritat indubtable a la qual arriba Descartes. La primera veritat
―l’única indubtable, es troba en el meu acte simultani de ‘pensar’ i ‘existir’.
La veritat cartesiana no prové de l’exterior sinó de la Consciencia: “Jo estic
cert que sóc una cosa que pensa” (Cogito, ergo sum).
- Conclusió: ‘pensar’ (cogito) i ‘existir’ (sum) són evidències simultànies. NO
és que primer pensi i després existeixi (com pareix la traducció castellana:
“pienso, luego existo”), sinó que pensar i existir es donen alhora. Sense
pensar no existeixo, i viceversa. O, en altres paraules, pensar és la meva
forma d’existir. Conclusió: Jo només puc existir sota la forma ‘d’ésser
pensant’.
- Això dit abans fa deduir Descartes que la Filosofia feta fins aleshores està
basada en idees confuses. Per què? Perquè segons ell no són
autoevidents (com ‘pensar’ i ‘existir’). Solució: cal un nou mètode.
Realitat
(Objecte)
Realitat
(Objecte)
- El “dubte metòdic” té pretensions de convertir-se en un sistema universal
per tal d’accedir a un coneixement absolutament veritable per a totes les
Ciències (no només per a la Filosofia). Com? cal que les idees resultants NO
es fonamentin amb la informació exterior (sentits), sinó amb la consciència
(idees innates). El mètode està inspirat en el model deductiu i té 4
passes:
PRIMERA REGLA:
Regla de l’evidència intel·lectual.
Cal partir NOMÉS d’idees absolutament
evidents. Una idea és evident, segons
Descartes, si és clara i distinta. Això
vol dir que es manifesta intuïtivament
com a òbvia (evident) per a la ment, i
no admet dubte de cap tipus.
SEGONA REGLA:
Regla de divisió i anàlisi.
De les idees complexes, cal
descomposar-les en idees més simples,
tot identificant si són evidents o no ho
són. Les que resulten NO evidents,
s’han de descartar completament.
TERCERA REGLA:
Síntesi.
Es tracta del procés invers a la segona
regla. Amb les idees simples evidents, i
rebutjades les no evidents, s’ha de
reconstruir-ho tot, mirant de relacionar
unes amb altres i deduir-ne de noves.
QUARTA REGLA:
Revisió.
Revisar el procés anterior tantes
vegades com faci falta. Es tracta de no
perdre de vista cap pas en la deducció, i
garantir que no hi hagi buits ni llacunes.
- El mètode cartesià pretén ser universal, sistemàtic i infal·lible. El
mètode va ser dràsticament rebutjat per l’Església. Per què? Perquè ho
posava en dubte tot, fins i tot els dogmes religiosos. El dubte, per tant, pot
ser perillós (recordau Pirró i Sòcrates). Hi ha 2 mecanismes mentals
bàsics propis del coneixement racional, segons Descartes:
1. La INTUÏCIÓ
És el mecanisme bàsic de la
consciència. Relaciona de manera
immediata el subjecte que coneix
(home), amb l’objecte de coneixement
(idea). Permet conèixer amb claredat
les veritats innates que conté la ment.
2. La DEDUCCIÓ
La deducció és el resultat de la
combinació d’idees innates entre elles
amb la finalitat de crear coneixement
universal i indubtable (recordem que la
paraula deducció tenia un sentit molt
diferent a Aristòtil).
- Descartes subestima la informació que prové dels sentits. Sosté que
l’exterior ens facilita informació sensorial errònia. Per això, la informació
vàlidament deduïda d’idees innates ha de ser font irrefutable de veritats
universals, produïdes com si es tractés d’un model matemàtic.
- Les idees innates tenen 2 característiques: són clares i distintes:
1. CLARA (s’oposa a la fosca):
És aquella que s’imposa amb la seva
presència: és autoevident a la ment.
2. DISTINTA (s’oposa a la confusa):
És aquella que NO pot ser confosa amb
cap altra: és una idea ‘simple’.
- Conclusió: hi ha un conjunt d’idees concebudes amb independència dels
sentits i, per tant, tenen una naturalesa absolutament objectiva, ―no
admeten dubtes― segons ell. Hi ha, però, 3 tipus d’idees:
1. IDEES ADVENTÍCIES:
Provenen de la nostra experiència
‘externa’ (arbre, colors, home, etc.).
Les idees adventícies són poc fiables.
Provenen de les dades sensorials.
2. IDEES FACTÍCIES:
Les construeix la ment a partir d’altres
idees (un cavall amb ales, etc.) Són
idees errònies. Vénen de la imaginació.
3. IDEES INNATES:
Són idees que el pensament les
posseeix en si mateix. Són autoevidents
per la ment. No són construïdes per mi,
ni procedeixen d’experiència externa
sensorial de cap tipus.
Tipus d’idees Origen Exemples
Innates
(veritables)
Raó
El tot és més que la part
Si penso, és que jo sóc
[p^¬p]
Adventícies
(poc fiables)
Experiència
La neu és blanca
L’aigua bull a 100ºC
L’aire és oxigen
Factícies
(errònies)
Imaginació
Els marcians són verds
Els ciclops tenen un sol
4.3. METAFÍSICA: Tª DE LES 3 SUBSTÀNCIES
- Quin és el fonament últim de la realitat? La metafísica cartesiana és hereva
de la Metafísica Escolàstica medieval, segons la qual la realitat és tripartida;
és a dir, es divideix en 3 coses (choses):
LA SUBSTÀNCIA A DESCARTES
TIPUS ATRIBUCIÓ MODALITAT
Res infinitum Déu, Perfecció Tots els possibles
Res cogitans Pensa-ment o ‘Jo’ Pensar
Imaginar
Sentir
Afirmar
Dubtar, etc.
Res extensae Cos
Món
Dimensions
Figura
Moviment , etc.
- Què és substància? és “una cosa que existeix de tal manera que no en
necessita de cap altra per existir”. Posem un exemple a la inversa: ‘groc’ és
una cosa que no existeix per si mateixa, necessita d’una altra (vestit ‘groc’).
Per tant: ‘groc’ no és substància.
- De les 3 substàncies, la més important és el “Jo” o subjecte que pensa. Per
què? Perquè sense un ‘Jo’ que les pensi, les altres dues deixen de ‘ser’: Ser
és ‘ser’ pensat. Tant se val el que siguin, si ningú les pensa! Ara bé: totes
són causades per la substància infinita (Déu), que les ha creat. Hi ha,
doncs, un doble moviment: el cogito garanteix Déu i Déu garanteix el cogito.
- Què és ‘Déu’, per Descartes? Ell no fou ateu, tot i que el seu déu no sigui
el Déu cristià. És una mena de Déu-Súper-Racional. I com ho justifica?
Segons ell, el ‘dubte’ és una imperfecció. Conclusió: hi ha d’haver una
perfecció, que és Déu (és una variant de l’Argument Ontològic1). Resultat:
sabem que hi ha Déu perquè dubtem i perquè som racionals. Per tant: el
Déu cartesià NO és el de la Fe (religiosa), sinó el de la Raó. Si podem
conèixer Déu és perquè, prèviament, l’home ―què és racional― pot pensar
Déu.
4.4. L’ANTROPOLOGIA CARTESIANA
- En l’home hi ha 2 substàncies: la ment (res cogitans) i el cos, la matèria
(res extensae). Conclusió: per a Descartes tot està fet de dues choses: o bé
té substància extensa (res extensae), o bé té substància pensant (res
cogitans). Només els humans tenim les dues. La resta d’éssers vius només
estan dotats de substància material.
- El dualisme platònic cos/ànima és substituït ara pel dualisme
cos/pensament. Important: el ‘jo’ (res cogitans) NO és material.
- La relació problemàtica entre matèria/no-matèria que existia des Plató,
queda ‘superada’ per una visió mecanicista del cos humà, segons la qual
la connexió cos/’Jo’ es produeix al cervell per mitjà de la glàndula pineal.
El cos és vist al s. XVII com una màquina. Descartes és dualista
1 L’argument ontològic de St. Anselm de Canterbury (S. XI) sobre l’existència ‘científica’ de Déu és molt
famós i consta de 3 premisses i una conclusió: 1. Déu és allò absolutament perfecte per sobre del qual res no es pot pensar. 2. Totes les coses que pensem, també existeixen a la realitat. 3. Si pensem Déu, ha d’existir forçosament a la realitat. Conclusió: Déu existeix. (Fou refutat per Kant).
materialista; la res cogitans és mortal: són dues substàncies distintes,
però inseparables (“jo sóc una substància que pensa”).
- Tot i ser dual, per a Descartes ‘Cos’ i ‘Pensament’ constitueixen una unitat.
En conclusió, podem afirmar que les idees principals d’aquest autor són:
1. DUBTE RACIONAL
El dubte és el motor a partir del qual
Descartes arriba a la primera veritat
fonamental: el Cogito. Per tant: el
dubte ha de ser el punt de partida del
Pensament t i de la Ciència.
2. COGITO ERGO SUM
Segons Descartes, la primera veritat
fonamental sobre la qual es fonamenta
el seu mètode és que “Jo estic cert que
sóc una cosa que pensa”. Per tant:
‘pensar’ (cogito) i ‘existir’ (sum) són
evidències veritables (innates).
3. L’HOME PENSANT
La consideració de l’ésser humà com
‘algo’ que pensa (res cogitans), i NO
com ‘algo’ passiu que repeteix veritats
divines, és el punt de partida de la
Filosofia Moderna.
4. COMENÇAR DE NOU
Aquest nou coneixement necessita de
refer tot el que s’ha fet perquè es basa
en idees confuses i no evidents.
5. UN NOU MÈTODE RIGURÓS
Aquest començar de nou s’ha partint
d’un nou mètode (methodos: camí) per
a pensar adequadament (mètode
cartesià), tant a la ciència com a la
filosofia. Significa pensar amb ORDRE.
6. CONEIXEMENT IL·LIMITAT
Mitjançant aquest mètode, i per intuïció
d’idees innates i deducció de noves ―tot
recombinant-les, Descartes conclou que
el saber no té límits (Kant no ho creu).
7. DUALISME MATERIALISTA
L’home és definit com una barreja de
“substància pensant” –res cogitans-
(“mi existencia como sujeto que piensa
y duda”) i “substància extensa” –res
extensae-.
8. IDEES EVIDENTS
El concepte d’èvidència cartesià és molt
diferent de l’actual. Per a ell, una idea
és evident si sorgeix de la ment, NO
dels sentits. És a dir: es tracta d’una
idea INNATA. (Avui dia ‘evident’
significa comprovable pels sentits!).
5. David Hume BIOGRAFIA (1711-1776)
David Hume va néixer l’any 1711 a Edimburg (Escòcia), fill d’una família
aristocràtica vinguda a menys. Se’l considera el més important dels empiristes
britànics. Estudià dret per pressió paterna ―com Descartes―, però tampoc li
agradava (en aquella època un fill de bona família havia d’estudiar dret sí o sí). Va
estudiar a la mateixa escola on també estudià Descartes (La Flèche), i coneixia la
seva obra (a ell personalment no: Descartes morí 61 anys abans), que ell
detestava. Mentre va viure, va ser més famós com a Historiador que com a Filòsof
(la seva Història d’Anglaterra -6 toms- fou un súper best seller: 100 edicions... ¡fins
el segle XIX). El 1734 va escriure la seva obra filosòfica clau: el Tractat de la
naturalesa humana. El 1769 tornà a Edimburg, fent de bibliotecari, on va viure fins
a la seva mort. Hume és escèptic: la Filosofia no sap res amb certesa. Per què? Pq
parteix d’idees quasi totes incomprovables sensorialment. El 1770 Kant digué que
Hume l’havia fet ‘despertar’ del “somni dogmàtic” [del cartesianisme: el Cogito].
Des d’aleshores, Hume es féu famós arreu d’Europa. Fou el primer filòsof ateu
(deia que la creença en una vida ultraterrenal era “el caprici més irracional”): els
seus textos tb entraren a l’Index Librorum Prohibitorum de l’Església. Al carrer
central d’Edimburg –el Royal Mile- hi ha la seva bella estàtua. Va viure 65 anys. -Textos que cal citar: Tractat sobre la naturalesa humana i Investigació sobre l’enteniment humà.
CONTEXT Segle XVIII
El context propi de la Filosofia Moderna comprèn el període històric que va des del
segle XVI al segle XIX. El punt d’inici cal situar-lo en l’esfondrament de l’Edat
Mitjana. Enfront del teocentrisme medieval anterior, l’autonomia de la raó suposa
que la raó és la màxima facultat de l’ésser humà, més enllà de la qual no hi ha res
(Déu, substància, essència, ésser, etcètera). Per tant: La raó serà –amb el pas del
temps- l’únic criteri vàlid per a jutjar el que és vertader, del que no ho és (i no
Déu). Déu ja no constituirà l’origen i principi del sentit del món i l’univers. A això hi
contribuiran els descobriments científics del s. XVII, que afirmaran que l’home no
és el centre de l’univers (androcentrisme) ni la terra tampoc (geocentrisme). El sol
no gira al voltant de la terra, sinó al revés (Copèrnic). Això significarà que no som
els amos i creadors de tot: l’home NO és central a l’univers. Aquest explosió de
descobriments científics predominarà un interès creixent pel pensament científic
(però no com s’entén el terme CIÈNCIA des del S. XIX), a partir dels primers grans
descobridors del s. XVII (Kepler, Copèrnic, Galilei, Bruno, i Newton). Això farà que
es tingui una idea que el progrés científic és il·limitat. Aquest gir suposarà que tant
el platonisme com l’aristotelisme imperants en l’època medieval quedaran superats
pel Racionalisme i l’Empirisme. Es produeix, així, un canvi molt important en el
pensament occidental: la veritat no és una propietat objectiva de les coses, sinó
una propietat del subjecte. A partir d’ara, és “l’home que pensa” la cosa, i no “la
cosa en si”, allò més important. Les coses, -sense algú que les pensi-, no ‘són’ res
de res. Finalment, un tret essencial de l’època moderna serà la concepció de l’home
com un ésser racional, lliure, dotat d’autonomia i independència per pensar, dubtar,
i resoldre o enfocar la seva vida com vulgui. La llibertat, per tant, prové de la Raó.
- Bàsicament, tot el pensament de Hume és un intent de rebatre el
Racionalisme en general, i a Descartes en particular. Hume afirma que l’únic
criteri de veritat és el Principi de còpia: només és veritat aquella idea
que prové d’una impressió. Les idees més importants de Hume són:
1. CRITERI DE VERITAT
Revisa el criteri de veritat, a través del
“Principi de la còpia”: només és veritat
aquella idea que sabem de quina
impressió prové. Si no, cal descartar-
la. No hi ha idees innates.
2. ESCEPTICISME
El coneixement només està constituït
“d’idees” i “impressions”. Res més.
5. CRÍTICA A LA FILOSOFIA
La major part d’idees filosòfiques no
provenen de cap impressió sensible.
Són incomprovables.
6. CRÍTICA A LA METAFÍSICA
Es basa en idees que no provenen de
cap impressió. Són pures fabulacions.
3. IMPRESSIONS
És la informació exterior que prové
dels sentits (vista, oïda, tacte, olfacte,
gust). Les impressions són “fortes” i
“intenses”.
4. IDEES
Provenen de les impressions, i són més
“febles”. Com ell diu, “les idees són
tènues imatges [de les impressions] en
el pensar”.
7. CRÍTICA A LA NOCIO DE CAUSA
No es poden tenir impressions futures, i
“causa” és que: després de A aleshores
B.
8. CRITICA A LA IDEA DE DÉU
Tampoc no tenim cap impressió
d’aquesta idea.
9. EMOTIVISME MORAL
Les idees morals no provenen
d’impressions, ni de la raó, sinó
d’emocions i sentiments.
5.1. NOCIÓ D’IDEA I TIPOLOGIA - Com hem dit, les idees són més febles que les impressions. Les idees són
“imatges de les impressions” que tenim a la ment, que obtenim en el
present o obtinguérem en el passat (NO en el futur). Hi ha dos tipus d’idees:
simples i complexes, com afirmava Locke:
1. IDEES SIMPLES
Corresponen a impressions simples
Ex: vermell, fred, agut, suau, dolç, etc.
Les impressions més fortes són les
visuals, segons Hume.
2. IDEES COMPLEXES
Corresponen a impressions complexes o
a la combinació d’impressions simples
mitjançant lleis d’associació. Ex: una
rosa (feta d’idees simples: color, forma)
- Estableix 3 lleis d’associació d’idees simples, influït per Newton. Es
coneixen pels sentits, però és la ment que les produeix per associació entre
idees simples:
Lleis d’associació d’idees simples, segons Hume 1.Llei de la Semblança 2.Llei de la Contigüitat 3.Relació Causa-Efecte
S’uneixen dues idees
que són semblants.
S’uneixen dues idees que
estan properes.
La ment uneix dues idees
i les correlaciona.
5.2. FORMES DE CONEIXEMENT
- Per a Hume hi ha 2 tipus coneixements: les anomena “Relacions d’idees”
(Relations of ideas, en anglès), i “Qüestions de fet” (Matters of facts).
Dues formes de coneixement, segons Hume
Relacions d’idees Qüestions de fet
Matemàtiques i Lògica Totes les ciències empíriques
Són veritats a priori Són veritats a posteriori
Ex: 2+2=4 Ex: Llei de la gravetat
No cal l’experiència sensible És imprescindible l’experiència sensible
La demostració és deductiva La demostració és inductiva
Sempre és certa És probable i provisional
Menys importants Més importants
- Hume considera més importants les “Qüestions de fet”. Per què? La
major part de les proposicions que emprem en la vida quotidiana són
d'aquest tipus; no de “Relacions d’idees” (Matemàtiques i Lògica).
5.3. CRÍTICA AL PRINCIPI DE CAUSALITAT - La gran aportació de Hume consisteix a demostrar que el principi de
causalitat NO es basa en l’experiència sensible. La crítica al concepte de
“causa” (presocràtic, aristotèlic i cartesià) és una conseqüència del seu
“Principi de còpia”. Com hem dit, per ell el límit del nostre coneixement
són les impressions. Res més. Aplicant aquest criteri a les “Qüestions de
fet”, resulta que el nostre coneixement queda limitat a 2 coses:
1. Les nostres impressions actuals (el que veiem o sentim avui)
2. El record d’impressions del passat (la música que escoltàrem ahir)
CONCLUSIÓ: No podem tenir impressions futures (el gust d’un menjar nou que
provarem demà).
- Per tant: no podem tenir cap coneixement ARA sobre el futur. Per
què? no tenim impressions sobre el futur. La idea “causa” és una suposició.
Vegem-ho amb un exemple: ¿què entenem per “causa”? és la connexió
necessària entre A i B; en termes lògics: [p → q]. Ex: cada vegada que poso
la llet al foc a 100º, aleshores bull. Hume, però, critica la idea de "connexió
necessària": la connexió no és evident, sensorialment parlant. Que hi hagi
"connexió necessària" és incomprovable. Senzillament, ens hem
acostumat a "creure-ho" (believe, en anglès), pel mecanisme psicològic de
la repetició (hàbit, costum). Però creure NO és saber, sinó suposar
(hipòtesi). En realitat, “causa” és una creença a partir de l’associació d’idees
simples (aigua→bull). Res més.
- Dit d’una manera més fàcil: La causalitat NO és cap llei interna de les coses:
prové de l’hàbit i el costum acumulat; no hi ha causalitat necessària, hi ha
simplement successió temporal. I prou.
- Criticant la idea “causa”, Hume desmunta també la inducció com a mètode
científic (descobert per Sòcrates). Per què? si no existeix cap connexió
necessària entre A i B, no té sentit emprar la inducció [p→q]. Conclusió: la
inducció és un simple procés de generalització provisional d’A elevat a
infinit (Aⁿ), sense força argumentativa.
5.4. CRÍTICA AL CONCEPTE DE DÉU
- L’ateisme de Hume és total: nega la “idea” de Déu (no la seva existència,
impossible de refutar) per 3 motius fonamentals:
(Compte!: això s’ha d’explicar extensament, no posar-ho així com està)
1. Hume nega que “Déu” sigui una idea innata, com afirmava Descartes: les idees
innates no existeixen.
2. Hume nega que la idea de “Déu” pugui ser considerada causa del món o dels
homes. Per què? el concepte de "causa" per a ell no és sensorial; prové de l’hàbit i
el costum: NO és cap llei interna.
3. No tenim cap impressió de “Déu”. Conclusió: respondre a la pregunta si Déu
existeix és impossible: les impressions constitueixen el límit del coneixement (més
enllà no podem saber res.)
5.5. CRÍTICA A LA METAFÍSICA
- Hume és escèptic radical: la Metafísica es basa en idees que no són
resultat de cap impressió sensible. El terme ‘substància’, ‘arkhé’, ‘primer
motor immòbil’, etcètera, NO són resultat de cap experiència, sinó fruit
(imaginat) de la Raó (per a Descartes eren innates). Tota la Metafísica grega
i medieval, així, queda negada per David Hume. Conclusió: la Metafísica
són dèries mentals, pures fabulacions abstractes sense base empírica.
- Fins i tot Hume critica la Idea innata cartesiana de ‘Jo’, i afirma que el ‘Jo’
només és un feix de sensacions diferents. Res més.
5.6. EMOTIVISME MORAL
- D’acord amb la classificació d’idees feta abans, Hume afirma que les idees
morals no són ni “Relacions d’idees”, ni “Qüestions de fet”. Idò, d’on
provenen? De les emocions o sentiments. Posem un exemple: ‘No
mataràs’. ¿És una proposició de tipus matemàtic («Relations of ideas», en
anglès)? NO. ¿Prové de l’experiència sensorial («Matters of facts»)? NO.
Conclusió: l’únic que pot fonamentar aquest manament és un sentiment,
segons ell.
- Conclusió: minimitza la importància de la Raó en la conducta. Fem allò
que considerem “bo”, i inhibim allò que considerem “dolent”. Però saber el
que és “bo” o “dolent” implica conèixer-ho prèviament, i això NO pot
establir-ho la raó. Per què? perquè no tenim impressions FUTURES en què
fonamentar la vida emocional. Res més.
- Important: els sentiments NO són impressions, encara que ho pareixi. Un
exemple: del color blau n’obtenirm la idea ‘blau’; però, ¿de quina impressió
prové la idea ‘bondat’? De cap! Els sentiments, segons Hume, es
fonamenten en creences, (believe, en anglès), hàbits (és a dir: sensacions
internes, no externes). Per tant: l’emotivisme ètic condueix a un
utilitarisme ètic: és “bo” allò que és útil [ara!]. Segons Hume, “cal que es
desplegui un sentiment per tal de donar preferència a les tendències útils,
sobre les pernicioses”. Es tracta d’un utilitarisme relativista (útil en
relació a...).
- ¿Com es tradueix aquest Utilitarisme al camp de l’ètica? Hume fa servir el
concepte de «Simpatia» per a defensar que el valor moral d’un acte
dependrà dels sentiments que provoquin en el propi subjecte i en els altres.
Conclusió: aquesta simpatia NO és racional: és psicològica i té un valor
emotiu (ni «Matters of facts» ni «Relations of ideas»). Alerta! Simpatia no
significa ‘ser simpàtic’, com avui dia.
- Segons Hume, “les idees de felicitat, alegria, triomf, prosperitat, estan
connectades amb els altres aspectes [del caràcter de la persona] i ens
infonen un sentiment agradable de simpatia”. En termes actuals, «simpatia»
vindria a ser una mena de sentiment d’empatia (compartir pathos) amb
persones, idees o coses.
-
- Hume no creia que hi hagués “un” sentiment moral, sinó molts i diversos.
Per què? perquè la vida se’ns mostra en la seva diversitat. Per això parlava
de «sentiments of approbation or disapprobation», als quals corresponia una
«moral deformity» o una «moral beauty». Per a Hume, la simpatia és «the
great source of moral sentiment» (la simpatia és la font principal dels
sentiments morals). Per tant: la simpatia no és un sentiment que ens surti
de forma natural. Cal treballar-la. I això no és fàcil! ―segons David Hume:
és un hàbit.
6. Kant BIOGRAFIA (1724-1804)
Kant va néixer el 1724 a Königsberg (Prússia Oriental, actualment Kaliningrad), i va
morir l’any 1804. De família modesta, Immanuel Kant va ser educat en el pietisme
[religió protestant]. Va ser el quart d’una família de nou fills. El 1740 va ingressar a
la Universitat de Königsberg com a estudiant de Teologia. Va entrar en contacte
amb la Filosofia Racionalista de Leibniz i Wolff, i prestà molt d’interès per la
mecànica d'Isaac Newton. La seva existència va transcórrer únicament a la seva
ciutat natal, de la qual Kant no va arribar a allunyar-se gairebé mai. No es va
casar. Després de doctorar-se a la Universitat als 31 anys, el 1770 va ser nomenat
professor ordinari de Lògica i Metafísica. Era molt baixet i malgarbat. Tenia uns
coneixements amplíssims, extraordinaris. Fou un il·lustrat i un cosmopolita, malgrat
no sortir mai de la seva ciutat. La seva vida és el paradigma d'existència metòdica
i rutinària. Tenia el costum de fer un passeig a la tarda, ―diàriament a la mateixa
hora i amb idèntic recorregut―, fins al punt que va arribar a convertir-se en una
espècie de senyal per als seus veïnats (ja són les 3h!). Kant es preguntà per què la
Metafísica no havia collit el "camí segur d'una veritable ciència", a diferència de la
fisica de Newton (que adorava). Dirà que l’obra de Hume ―que llegí als 40
anys―el va ‘despertar’ del “somni dogmàtic” [del cartesianisme: el Cogito]. És molt
famosa la seva frase: ”Sapere aude” (Atreveix-te a pensar!). Kant dirà que
“pensar” és infinitament més valuós que “conèixer”. Va viure 80 anys. -Textos que cal citar: Crítica a la Raó Pura i Crítica a la Raó Pràctica
CONTEXT Segle XVIII-XIX
El context propi de la Filosofia Kantiana és la Il·lustració. Durant el segle XVIII
Europa viu un entusiasme científic i cultural que conduirà a la idea que la Raó
Humana és omnipotent. El progrés es viurà com un fenomen d’evolució il·limitada,
font de felicitat individual i progrés social. El Segle XVIII és el segle de La
Il·lustració. Gràcies a la Revolució científica, es té consciència que “la Raó” i “la
Ciència” il·luminen finalment el destí de la Humanitat, sortint ja del tot de les
tenebres de l’Edat Mitjana. L’èxit espectacular de la Física de Newton es convertirà
en el model a seguir a l’àmbit de les ciències. És a partir d’aleshores que el
pensament occidental esdevé una crítica universal i frontal a qualsevol mena de
dogma religiós, superstició, fanatisme o opressió intel·lectual, social o política. Es
comença a creure en el progrés il·limitat de la humanitat gràcies al
desenvolupament de la Raó (s’arribà a pensar que la pobresa deixaria d’existir
gràcies al progrés científic). Els tres models de la il·lustració europea foren: El
liberalisme polític (a Anglaterra, amb l’empirista John Locke); a França
l’Enciclopèdia (Rousseau) i la Revolució francesa, i a Alemanya el pietisme
[protestantisme luterà] i el despotisme il·lustrat. A partir del segle XVII s’imposa a
nivell polític el Contractualisme, teoria segons la qual cal ―per a la construcció des
Estats―, un contracte social; un pacte en què els individus cedeixin els seus drets
naturals a uns representats polítics. Aquest serà el germen de les democràcies
europees actuals. La raó kantiana estarà molt marcada por la influència de Newton a nivel científic, i per la Revolució francesa, a nivel polític.
- La tesi fonamental de l’idealisme transcendental kantià afirma que
l’objecte de coneixement és una mescla entre les “dades de l’experiència” i
“les estructures de la nostra ment”. El filòsof intenta donar resposta al
dilema aparentment irresoluble entre el Racionalisme i l’Empirisme
mitjançant 3 preguntes, que exposem a continuació:
Les tres preguntes bàsiques de Kant
1.Què puc conèixer? 2. Què puc fer? 3. Què puc esperar?
Àmbits científics que es deriven
Teoria del coneixement Teoria ètica Teoria metafísica
Textos on planteja la seva teoria
Crítica a la raó pura Crítica a la raó pràctica La religió dins els límits de la Raó
6.1. TEORIA DEL CONEIXEMENT
- A la pregunta de “¿què puc conèixer?”, respon ―al seu llibre “Crítica a la
Raó Pura”―, que els Empiristes tenien part de raó en afirmar que “tots els
nostres coneixements comencen amb l’experiència”. Nega, per tant,
l’innatisme racionalista. Ara bé: Kant també admet que “no tot el
coneixement prové de l’experiència”. ¿Com és possible això? Diu que hi
ha 2 fonts de coneixements: l’Enteniment i Experiència. Quan coneixem,
intervenen 2 elements: el “subjecte” que coneix (l’enteniment), i
“l’objecte” conegut (l’experiència). Introdueix, així, 2 moments en l’acte de
conèixer.
‘MOMENT’ A POSTERIORI
En el nostre coneixement intervé
alguna cosa A POSTERIORI, que és tot
el “caos de sensacions” que reben els
nostres sentits (vista, oïda, olfacte,
tacte i gust). L’anomena l’element
MATERIAL, que atorga contingut al
nostre coneixement.
L’EXPERIÈNCIA
‘MOMENT’ A PRIORI
En el nostre coneixement també intervé
alguna “cosa” A PRIORI, que és la
nostra pròpia facultat de conèixer,
encarregada d’ordenar tot aquest
“material” que procedeix de l’exterior.
L’anomena l’element FORMAL, que
organitza tot aquest contingut que es
presenta caòticament.
L’ENTENIMENT
- En el concepte A PRIORI kantià es poden observar influències Racionalistes
(esquemes innatistes d’acomodació del coneixement). Alhora, en el concepte
A POSTERIORI podem veure influències Empiristes (continguts de
coneixement extrets de l’experiència sensible). Així, per Kant el coneixement
es basa en idees que NO depenen de l’experiència (a priori), i dades
que SÍ depenen de l’experiència (a posteriori). Al camp de la Ciència,
aquestes idees estan expressades en forma de Judicis [premisses o
enunciats].
- Kant afirma que el coneixement es construeix en idees formulades com a
JUDICIS. Un judici és una informació continguda en una asserció (com la
lògica), que es pot verificar o negar. Es poden classificar d’acord amb la
seva “dependència” o “independència” de l’experiència. Distingeix 2 tipus
de judicis:
1. JUDICIS ANALÍTICS A PRIORI
Són aquells en què el “predicat” SÍ
està contingut en el “subjecte”. Són
universals i necessaris, no depenen de
l’experiència i, per tant, són A PRIORI.
És un judici absolutament veritable,
però no ens dóna cap informació nova
que no estigui continguda en el
subjecte ‘triangle’ (polígon de tres
angles).
2. JUDICIS SINTÈTICS A POSTERIORI
Són aquells en què el “predicat” NO està
contingut en el “subjecte”. Són
contingents, depenen de l’experiència i,
per tant, són A POSTERIORI.
NO DEPENEN DE L’EXPERIÈNCIA SÍ DEPENEN DE L’EXPERIÈNCIA
- L’ideal kantià és la Física newtoniana, com hem dit. Per tant, els judicis que
la composen no poden ser ni solsament analítics ni solsament
sintètics. Per què? perquè si fos així, la ciència estaria només composta de
veritats universals i necessàries, però no podria progressar. Però la ciència
progressa. Com es pot explicar això? per un tercer tipus de judicis:
3. JUDICIS SINTETICS A PRIORI
És una mescla dels dos anteriors. Són judicis que tenen un correlat en l’experiència,
però que tenen un element A PRIORI O TRANSCENDENTAL —els dota de validesa
universal— que no és capaç d’atorgar l’experiència. Aquests són els judicis que SÍ
fan avançar les ciències. Són judicis que, a més d’ampliar el nostre coneixement,
són universals: el predicat NO està contingut en el subjecte i SÍ són anteriors a
l’experiència.
Nou tipus de Judicis, segons Kant
Judicis sintètics a priori
Són els que fan avançar realment les ciències
Són universals, ja que el predicat no està contingut en el subjecte
Són a priori, anteriors a l’experiència
Ex: els tres angles d’un triangle fan 180º graus
- Per tant, la tasca de Kant serà investigar com són possibles aquests judicis,
―que abordarà al llibre “Crítica a la Raó Pura”―, amb el desenvolupament
de la seva Teoria del Coneixement.
- Per intentar de respondre a la pregunta “¿Com són possibles els judicis
sintètics a priori?”, esmentada abans, Kant segueix amb la clàssica distinció
grega entre Coneixement sensible i coneixement intel·ligible.
Cadascuna d’aquestes 2 formes de coneixement li corresponen 2 capacitats
humanes distintes (sentits i enteniment):
Formes de coneixement
Terminologia grega Terminologia kantiana
1. Coneixement sensible 1. Sensibilitat (estètica transcendental)
2. Coneixement intel·ligible 2. Enteniment (analítica transcendental)
3. Nou àmbit que descobreix Kant 3. Raó (idealisme transcendental)
- Veurem ara com Kant amplia aquestes 2 formes de coneixement,
introduint-ne una tercera (la ‘Raó’, en sentit kantià). Analitzarem cadascun
dels tres nivells seguint la terminologia kantiana:
Primer nivell: “Sensibilitat” (Estètica Transcendental)
- La “Sensibilitat” és l’estadi inicial de coneixement. Com? Rep en forma de
sensacions (vista, oïda tacte, olfacte, gust) les dades que provenen de
l’experiència.
1r nivell: SENSIBILITAT
És la capacitat de REPRESENTAR ELS OBJECTES. Ens subministra les intuïcions
sensibles de les quals parteix tot procés de coneixement. És la capacitat de rebre
impressions de les coses. Es tracta d’una capacitat passiva, receptora de dades.
- Les impressions produeixen en nosaltres una sensació que dóna lloc a una
INTUICIO EMPÍRICA; és a dir, la referència d’un objecte d’experiència que
està present en la sensació. Però allò que coneixem per mitjà de la sensació
NO SON LES COSES tal com SÓN EN SI, sinó tal com són en relació a la
“sensibilitat”; és a dir, TAL COM ENS APAREIXEN. Constitueixen allò que
Kant anomena FENOMEN. El fenomen, és, doncs, l’objecte d’una intuïció
empírica. Per tant, hi ha una diferència entre LA COSA EN SI, i el que és LA
COSA COM ENS APAREIX:
LA COSA COM ENS APAREIX:
FENOMEN: la-cosa-per-mi
La unió de les dades empíriques i les
formes pures. És la barreja entre
‘matèria’ i ‘forma’. És allò que podem
conèixer.
LA COSA EN SI:
NOÜMEN: la-cosa-en-si
És l’objecte “tal com ‘és”, independent
del subjecte que el coneix. És
impossible de conèixer (però sí pensar-
la.)
- Conclusió: no pensem “idees”, sinó únicament “fenòmens”. En aquest primer
nivell “Sensibilitat”, distingeix Kant entre ‘matèria’ i ‘forma’:
1r nivell: “Sensibilitat”
FENOMEN (la-cosa-per-mi)
Matèria Forma
És la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte”
És a posteriori És a priori
Exemple: “Taula”
La fusta, les quatre potes, el suport i
les peces d’enclavament
L’espai i temps imprescindibles per
conèixer la taula
Hi ha 2 formes a priori de la sensibilitat:
ESPAI TEMPS
SÍ prové de l’experiència NO provenen de l’experiència
- Així, Kant diferencia entre allò que prové de la sensació, (LA MATÈRIA; les
dades empíriques de l’objecte), i allò que ordena aquestes dades (LA
FORMA).
LA MATÈRIA
Són les dades empíriques que
provenen de l’objecte. És a posteriori.
LA FORMA
És allò que existeix en el subjecte
cognoscent (l’home que coneix) amb
anterioritat a la recepció de qualsevol
dada empírica. És a priori.
- Sense aquests dos elements de matèria i forma, el coneixement sensible
resulta impossible. Es necessita una matèria, ―provinent de les coses―, i
unes formes a priori capaces d’organitzar aquestes dades i constituir-ne el
FENOMEN. Ara bé: la FORMA A PRIORI DE LA SENSIBILITAT conté dues
dimensions: espai i temps.
FORMES PURES DE LA SENSIBILITAT
Són a priori: les posa el “subjecte” que coneix
1. ESPAI 2. TEMPS
És la forma pura de la sensibilitat
externa.
És la forma pura de la sensibilitat
interna.
Explica per què ens representem
espaialment tot objecte exterior.
Fa que captem interiorment les dades
ordenades de manera successiva.
- “Espai” i “Temps” són dues ‘formes’ pures. Per què? no hi ha en elles res
provinent de l’experiència. I són A PRIORI. Per què? ja es troben en el
“subjecte” que coneix, a punt de ser aplicades per a la intuïció sensible a les
dades empíriques de la sensació. “Espai” i “Temps” són les úniques
responsables d’estructurar les dades presents en la sensació.
- Molt important: NO hi ha, doncs, “Fenòmens” fora dels subjectes que
coneixen, ni coneixement que pugui anar més enllà dels “Fenòmens”.
Conclusió: el coneixement és limitat (com Hume).
Segon nivell: “L’Enteniment” (Analítica Transcendental)
- És el segon nivell de coneixement. Rep les dades del primer nivell
(sensibilitat), estructurades a partir de les formes pures a priori.
2n nivell: ENTENIMENT (Intel·lecte: Verstand, en alemany)
És la capacitat de CONÈIXER els objectes i sempre ha de partir dels continguts de la
“Sensibilitat” (1r nivell). És una capacitat activa. Unifica la pluralitat dels fenòmens.
- La funció de “L’enteniment” és conèixer els objectes, que és una facultat de
jutjar. Per què? perquè organitza els fenòmens (MATÈRIA) mitjançant
conceptes (FORMA):
2n nivell. “Enteniment”
FENOMEN (la-cosa-per-mi)
Matèria Forma
És la dada empírica de “l’objecte” És allò que ja existeix en el “subjecte”
És a posteriori És a priori
S’anomenen conceptes o categories
Hi ha 2 dos tipus de conceptes:
A priori A posteriori
Els produeix
l’enteniment per si
mateix
Provenen de
l’experiència
Són espontanis
NO provenen de
l’experiència
- Els conceptes purs o categories de “l’Enteniment” ens donen la possibilitat
de pensar “l’objecte”. Són condicions a priori que imposen les seves lleis a la
natura, entesa com a conjunt de tots els fenòmens. Estableix 12 categories,
agrupades en 4 dimensions: qualitat, quantitat, relació i modalitat.
CATEGORIES A PRIORI
Les ‘posa’ el “subjecte” que coneix al 2n nivell: ‘Enteniment’
1. Quantitat 2. Qualitat
1.1. Unitat 2.1. Realitat
1.2. Pluralitat 2.2. Negació
1.3. Totalitat 2.3. Limitació
3. Relació 4. Modalitat
3.1. Substància i accident 4.1. Possibilitat-impossibilitat
3.2. Causalitat* 4.2. Existència-no existència
3.3. Acció recíproca 4.3. Necessitat-contingència *Hume negava el principi de causalitat, però Kant diu que sí existeix: és a priori.
- Quan arriba al segon nivell de coneixement (Enteniment), Kant s’adona que
l’ésser humà és absolutament incapaç de conèixer el NOÜMEN. Per tant:
només podem captar FENÒMENS, no NOÜMENS. El que nosaltres coneixem
són les coses TAL COM SE’NS PRESENTEN a través de les FORMES A PRIORI
(espai-temps) de la ‘sensibilitat’ (1r nivell), i a través de les FORMES A
PRIORI (categories) de ‘l’enteniment’ (2n nivell). Sense el concurs
d’aquestes dues coses ÉS IM-“PENSABLE” qualsevol coneixement. La qual
cosa implica CERT GRAU de construcció de “l’objecte” conegut per part del
“subjecte” que coneix. Això que diu Kant és una revolució mundial.
- Aquesta afirmació anterior implica parlar d’una autèntica “Revolució
Copernicana del Coneixement” —com digué Kant—. A partir d’ara,
s’afirmarà que NO és el “subjecte” qui s’adequa a “l’objecte”, sinó que
es produeix una interacció “objecte”-“subjecte”. “L’Objecte”(el món)
s’adequa o es plega a les formes a priori que té l’home de conèixer, i ell, el
“Subjecte”, rep les dades empíriques que provenen de la “Sensibilitat”.
ABANS DE KANT
A PARTIR DE KANT
Subjecte Subjecte
El subjecte s’adequa a l’objecte.
El subjecte s’adapta a l’objecte (a
priori) i l’objecte s’adapta al
subjecte (a posteriori).
Tercer nivell: la “Raó” (Idealisme Transcendental)
- Per a Kant, el coneixement intel·lectual no acaba ni amb el primer nivell
(Sensibilitat: Estètica transcendental), ni en el segon nivell (Enteniment:
Analítica transcendental), sinó amb el tercer nivell: la “Raó” (Vernunft, en
alemany: idealisme transcendental):
3r nivell: LA “RAÓ” (alerta! aquesta paraula no significa el mateix avui dia)
És la capacitat d’UNIFICAR els coneixements de l’enteniment (2n nivell). Les
anomena “idees” o NOÜMENS, i NO poden ser captats per l’ésser humà.
- Així com “l’Enteniment” [2n nivell] unifica la pluralitat dels fenòmens
(Sensibilitat: 1r nivell), “la Raó” unifica els coneixements de l’Enteniment.
El material de la “Raó” o “idees”. Són 3: Ànima (bé màxim), Déu (perfecció
màxima) i Món (totalitat màxima).
Realitat
(Objecte)
Realitat
(Objecte)
3r nivell de coneixement: la ‘Raó’ (Idealisme transcendental)
NOÜMENS (IDEES: la-cosa-en-si)
ÀNIMA DÉU MÓN
Són idees pures (sense relació amb la ‘Sensibilitat’, 1r nivell)
Són a priori
Són “la-cosa-en-si”
Són conceptes purs de la ‘Raó’
Són transcendentals perquè estan mancats de relació amb l’experiència
Són impossibles de captar: no en podem tenir cap coneixement
Són la superació dels límits de la sensibilitat (1r nivell) i l’enteniment (2n nivell)
Són la ‘Unitat suprema’ que pretén aconseguir la ‘Raó’
- En aquest cas, aquesta tasca unificadora es fa amb l’aplicació de
determinades formes, els anomenats 3 CONCEPTES PURS DE LA RAÓ. Els
conceptes purs de la raó expressen allò incondicionat; és a dir, allò no
sotmès a les condicions (empíriques) del coneixement. Allò incondicionat
constitueix la unitat suprema que pretén aconseguir la RAÓ, 3r nivell.
- -Kant nega tota possibilitat a la Metafísica el seu estatus de Ciència (en
sentit modern). Per què? Perquè Déu, ànima i Món són 3 coses: 1. A
PRIORI: són ‘Idees’ o ‘noümens’ anteriors a tota experiència; són 2.
TRANSCENDENTALS: estan mancats de relació amb l’experiència; i són 3.
PURS: estan mancats de tot contingut. Aquestes tres ‘idees’ o ‘noümens’
dirigeixen l’ús de la ‘Raó’ en el procés d’unificació sintètica. Mentre
“l’Enteniment” (2n nivell) es refereix a fenòmens, la “Raó” (3r nivell) es
refereix a la totalitat.
- Durant segles s’havia cregut que la Metafísica era la ciència més elevada
(des de Parmènides fins a Descartes). Ara, per Kant aquest error s’explica
per l’anomenada il·lusió transcendental: és a dir, en l’ús dels conceptes
metafísics més enllà d’allò empíric (el famós ‘somni dogmàtic’ del
cartesianisme, al·ludit per Kant).
- L’aplicació de les categories a objectes transcendentals porta a prendre les
‘idees’ de la ‘Raó pura’ –ànima, món i Déu- per objectes reals. NO ho són.
La crítica kantiana és, ―per tant―, demolidora (més encara que la crítica de
Hume): aquí s’inicia la decadència de la Metafísica.
6.2. ÉTICA KANTIANA - Aquí, a la resposta feta a la pregunta anterior: “Què puc conèixer?”, (Raó
Pura) ―explicada abans―, Kant intentarà anar més enllà i preguntar-se:
“Què puc fer?”, en resposta a la Raó Pràctica.
Les tres preguntes bàsiques de Kant 1.Què puc conèixer? 2. Què puc fer? 3. Què puc esperar?
Àmbits científics que es deriven
Teoria del coneixement Teoria ètica Teoria metafísica
Textos on planteja la seva teoria
Crítica a la raó pura Crítica a la raó pràctica La religió dins els límits de la Raó
- Així, al seu llibre “Crítica a la Raó pràctica” fonamenta l’acció humana
(l’ètica: voluntat i acció) en una anàlisi rigorosa de la ‘raó’ des del vessant
pràctic. La conducta: Què puc fer? El projecte kantià és incomprensible si
no s'assumeix que la teoria del coneixement porta a l'ètica.
- Kant afirmarà que els termes “bé” o “mal” no són —en sentit moral—,
aplicables a les coses per si mateixes (les coses, o les accions, no són en si
mateixes fetes de “bé” o “mal”). Per tant: els termes bé o mal han de ser
aplicats a la pròpia acció humana. La tesi ètica de kant és ―en el fons―
bastant simple: si una conducta particular no pot ser Universal, aleshores
NO és moral. I prou.
- Kant pensa que la voluntat dels homes a l’hora de decidir, pressuposa que
l’home és lliure (fer o no fer una acció). Així, seguint amb la classificació que
feia a la ‘Raó Pura’ (depenent o no de l’experiència), creu que l’acció
humana (Raó Pràctica) pot ser de 2 tipus:
1. ACCIÓ A POSTERIORI
És quan la conducta està en funció de
les conseqüències a posteriori en vistes
a un determinat objectiu. Es regeix per
la voluntat natural; és a dir, es mou
per inclinació.
Hi està en contra
1. ACCIÓ A PRIORI
És quan la conducta no està en funció
de les conseqüències o efectes. Es
regeix per la voluntat formal; és a dir,
es mou pel deure.
Hi està a favor
- Kant dirà que ―fins al s. XVIII― totes les teories ètiques havien estat
fonamentades en l’acció “a posteriori”. Ara, ell creu haver trobat una Ètica
que es pot fonamentar per la raó mateixa; és a dir: “a priori”.
- Kant afirmarà la necessitat de concebre una ètica que, ―igual que en la
seva teoria sobre el coneixement―, es fonamenti només en la raó a
priori (NO en la conseqüència –premi o càstig- de l’acció). Vol una ètica
racional definida A PRIORI, de forma pura; és a dir, buida de contingut
material (no diu què és el bé o què cal fer). Per tant: independent d’allò
empíric (del que passi o no a la realitat). En això consisteix el caràcter
UNIVERSAL que Kant exigeix a tota mena de judicis morals.
- Què és la voluntat? Allò que uneix ‘pensament’ i ‘acció’, ‘Raó pura’ i ‘Raó
pràctica’. La voluntat és com un dispositiu que activa l’acció per mitjà del
pensament. Distingeix 2 tipus de voluntats:
VOLUNTAT NATURAL:
es mou no per deure sinó per
inclinació. És a posteriori.
Kant hi està en contra
VOLUNTAT RACIONAL:
es mou pel DEURE. És a priori.
Kant hi està a favor
- Només la Voluntat Racional és lliure. La obligatorietat que han d’imposar els
JUDICIS MORALS, segons Kant, només ha de dependre de la Voluntat
Racional, i NO de la Voluntat Natural (fer en funció del que em fan a mi).
- La moral kantiana representa una inversió de la moral tradicional anterior:
allò que determina la Llei (moral) no és el concepte del bé com a objecte,
sinó a l’inrevés: la Llei (moral) és la que determina el concepte de bé. Per
aquest motiu, la Voluntat només ha d’actuar per Respecte al Deure:
l’actuació s’ha de regir pel respecte estricte a la Llei (moral). Per això, Kant
distingeix 3 tipus de “Deures” (‘deon’, deure; deontologia, ‘lógos’, saber):
Tipus d’accions en relació al “Deure”
1. Accions contràries al “deure”:
-“mentir per ajudar un amic”
Sempre són no universals.
Kant hi està en contra.
2. Accions conforme al “deure”:
-“ajudar na Laura perquè és ta mare”
Per interès, sentiment o inclinació.
Kant hi està en contra.
3. Accions per respecte al “deure”:
-“no espiar el whatsApp del teu nòvio”
Sols aquestes tenen valor moral universal.
Kant hi està a favor.
- La presència del ‘Deure’ en la Voluntat es manifesta per mitjà de l’obligació
(Llei moral) que es reflecteix en els imperatius (fes això o allò). Hi ha 2 tipus
d’imperatius:
1. IMPERATIU HIPOTÈTIC
Ordena allò que s’ha de fer per assolir
un determinat objectiu, recompensa o
càstig.
Ex: si vols aprovar, estudia!
Kant hi està en contra
2. IMPERATIU CATEGÒRIC
Mana l’acció en si mateixa sense
referència a cap objectiu, recompensa o
càstig.
Ex: no matar!
Kant hi està a favor
- Kant només està d’acord amb l’imperatiu categòric. Per què? Perquè és
Universal: vàlid per a tothom. Aquest principi es mou pel respecte al
deure. Resumit: si una conducta particular no pot ser Universal, aleshores
no és moral. Es formula de 2 maneres:
IMPERATIU CATEGÒRIC
1. Obra [o fes] en la teva vida accions [conductes] com si la màxima* d’aquestes
teves accions hagi de tornar-se, per la teva voluntat, en Llei* universal.
2. Obra [o fes] en la teva vida de tal manera que usis la humanitat sempre com un
fi [últim] al mateix temps, i mai no com un mitjà [instrument]. *Màxima: És el principi subjectiu de la conducta. Per exemple: un diabètic no pren sucre perquè és perjudicial per a la seva salut. El sucre no és objectivament perjudicial però sí que ho és per a la seva salut en concret.
*Llei: És el principi objectiu de la conducta: prescriu com ha d' actuar l’individu que actuï guiat només per la seva raó pràctica. Per exemple: "no robaràs" .
- ¿Com es pot traduir l’imperatiu categòric en llenguatge d’avui? 1. si un
precepte no val com a Llei (Universal), no pot ser moral, i 2. les persones
són finalitats en elles mateixes: tenen valor i no preu.
6.3. POSTULATS DE LA RAÓ PRÀCTICA
- A la 3a pregunta, abans al·ludida, “¿Què puc esperar?”, hi respon amb el
text titulat “La religió dins els límits de la raó”, escrit l’any 1793. Aquí Kant
establirà ara un lligam de pont entre la ‘Raó Pura’ (Teoria del
coneixement) i la ‘Raó Pràctica’ (Ètica).
- Si hem vist com ambdues (‘Raó Pura’ i ‘Raó Pràctica’) generen dos mons
complementaris, però separats: el món de la naturalesa (el Coneixement), i
el món de la llibertat (l’Ètica), Kant estableix ara vincle entre ambdós:
la justificació de l’acció ètica per postulats de la Raó Pràctica.
- Aquesta justificació prové del concepte: “Bé Suprem”. Per a Kant, el “Bé
Suprem” és la culminació de l’acció moral, no la causa, amb la qual cosa
manté l’autonomia de la voluntat. El bé suprem és, per tant, un Universal.
- ¿Què és el ‘bé suprem’? ‘algo’ a priori que es dóna per suposat (com un
axioma matemàtic) i guia la Llei Moral. Per tal d’assolir el ‘Bé Suprem’, la
Raó Pràctica postula [autoafirma] 3 principis que la fan possible: 1.
llibertat, 2. immortalitat de l’ànima i 3. Déu.
- Què és un postulat? Són afirmacions que s’accepten sense demostració. Una
cosa similar a un constructe matemàtic o una tautologia lògica A=A:
1r Postulat: la llibertat
Aquest és l’únic axioma que és
veritable per si mateix pel mateix fet
de tenir Voluntat. Per què? Perquè
podem escollir. El món de la ‘raó
pràctica’ està regit per la llibertat.
2n Postulat: la immortalitat de
l’ànima
No sabem si tenim ànima (és un
noümen), però hem d’actuar com si
existís (axioma). Per què? Perquè
assolir el bé suprem és l’objecte
necessari d’una voluntat determinable
per la llei moral. Però, per arribar-hi,
cal un procés cap a la perfecció.
3r Postulat: l’existència de Déu
No sabem si Déu existeix (és un
noümen), però hem d’actuar com si
existís (axioma). Per què? A més
d’assolir el bé suprem, també requereix
arribar a la felicitat. Per això, s’ha de
pressuposar que hi ha una causa
adequada a aquest efecte: és a dir,
l’existència de Déu.
7. Karl Marx
BIOGRAFIA (1818-1883)
Marx va néixer a Trèveris (Renània, Alemanya) l’any 1818. Va ser filòsof,
economista polític, sociòleg i revolucionari. Nasqué en una família jueva rica.
Abandonà els estudis de dret i va cursar estudis de Filosofia a Berlín. El 1841 es va
doctorar a la universitat de Jena amb una tesi sobre Epicur. Començà la seva
activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre l'alienació religiosa de
Feuerbach. El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part
de l’Esquerra Hegeliana, on coneix el seu company Friedrich Engels amb qui
estableix una gran amistat. L'any 1845 és expulsat de París i se'n va a viure a
Bèlgica. L'any 1848 publica el Manifest Comunista, escrit revolucionari que
encoratja la revolució. Tot i dedicar la vida a l’estudi del Capitalisme, Marx era del
tot incapaç de regular les seves pròpies finances. No va tenir mai una feina
remunerada; la seva supervivència depenia dels ajuts que li feia arribar el seu amic
Engels i va passar èpoques d’una misèria espantosa. La seva vida sembla treta d’un
relat miserable: va deixar embarassada una criada, va estar a punt d’anar diverses
vegades a la presó per deutes, un cop fou detingut ―juntament amb Engels― per
apedregar (en estat de borratxera) el vidre d’un banc. Intentà fer feina a
l’administració dels ferrocarrils, però no ho aconseguí perquè tenia mala lletra. I
així successivament... Marx va tractar només de filosofia político-econòmica: és
conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la Història en termes de lluita de classes.
És considerat una figura clau per a entendre la societat i la política contemporània.
Morí l’any 1883 a Londres molt pobrament. Va viure 65 anys. -Textos que cal citar: El Manifest Comunista (coautor amb F. Engels) i El Capital (3 volums).
CONTEXT Segle XIX
La Filosofia Contemporània està marcada pel context històric que va de la Revolució
industrial a mitjans del s. XIX, fins a l’actualitat. Aquesta època es caracteritza per
la crisi de la idea de “Raó” i de “Progrés”: el saber ha produït avenços científics
enormes, però també ha fabricat la bomba atòmica: el progrés NO és il·limitat. Es
partirà, així, d’una mentalitat completament nova a la humanitat: “no són les
idees, sinó els fets, els que canvien el món”. El canvi, ―ocorregut a partir del
S. XVII, és radical al s. XIX: la inversió de l’ordre entre Contemplació i Acció.
Aquesta inversió consistirà a elevar l’Acció al nivell més alt de l’Ésser humà,
mentre que el món del Pensament viurà un temps actual de decadència. Els canvis
convulsos durant el S. XIX, marcats per la Revolució industrial, faran sorgir la
burgesia, el liberalisme, i el desenvolupament del capitalisme modern. S’originarà a
partir d’aquí una classe social nova: el proletariat, el moviment obrer, l’anarquisme
i el socialisme utòpic al S. XIX. L’Aristocràcia del segle XVIII entra en decadència en
favor dels burgesos que fan fortuna al món industrial (exportació, siderúrgia,
indústria tèxtil, etc.). La Nova teorització sobre l’economia política clàssica (Adam
Smith, 1723-1790) elaborarà els conceptes bàsics per a comprendre la teoria
econòmica que després desenvoluparà Marx. Finalment, a partir del segle XX, Inici
dels grans problemes mediambientals com a conseqüència dels avenços tecnològics
(contaminació, desertització dels boscos, extinció d’espècies vegetals i animals,
massificació urbana, etc.).
7.1. El MATERIALISME HISTÒRIC
- Seguint la distinció clàssica filosòfica entre ‘Pensament’ i ‘Acció, Marx
considera “l’Acció” més decisiva de l’ésser humà, que no pas el
“Pensament”. Fa la distinció així:
1. PRAXI (ACCIÓ)
Segons Marx, la “Praxi” (realitat
pràctica) és la forma que l’home té de
RELACIONAR-SE amb la naturalesa i
amb els altres homes, per a conservar
i transformar el medi. Aquesta és
l’única realitat, segons Marx.
2. TEORIA (THEOREIN)
És un subproducte de la Praxi.
ABANS MARX
De dalt cap abaix De baix cap a dalt
- Marx està convençut que la Filosofia ha de deixar-se de discussions
teòriques i abstractes, i ha de centrar-se en la realitat pràctica de la
gent. Afirma que la majoria de persones estan preocupades per aspectes
molt diferents que la major part de filòsofs. En realitat, Marx creu que
parteixen d’una anàlisi teòrica a partir de la qual, tracten d’encaixar-hi la
realitat pràctica als seus plantejaments. Marx farà exactament el contrari
d’això: partirà —primer de tot— per analitzar la realitat pràctica (praxi) o
material de les persones, per mirar d’inferir-hi una teoria explicativa.
Aquest és el significat del terme materialisme, en sentit marxista.
ANÀLISI TEÒRICA ANÀLISI TEÒRICA
REALITAT
PRÀCTICA
REALITAT
PRÀCTICA
- Segons Marx, aquestes relacions materials entre humans tenen lloc en el
marc d’una organització social concreta i en un moment històric determinat.
Això en Sociologia s’anomena Determinisme Social.
- L’anàlisi de la relació complexa entre Teoria-Praxi farà que Marx detecti un
problema greu que determina la relació dels éssers humans entre ells
(marcat per l’època que va viure): l’Alienació.
- Marx creu que les relacions socials de les persones estan sotmeses a un
problema que ell anomena “Alienació” (Entüsserung, en alemany).
Alienació és un terme tret de la Filosofia materialista de Feuerbach.
Aquest autor acusa l’idealisme de crear un home ideal que no existeix.
Assenyala que s’ha de partir de l’home concret (com Marx). La Filosofia no
pot partir d’abstraccions, com ara “Pensament” o “idea”: d’aquí prové el
materialisme de Feuerbach. Interpreten el terme Alienació de manera
diferent:
L’Alienació, segons Feuerbach i Marx L. Feuerbach (1804-1872) K. Marx (1818-1883)
Redueix l’alienació a l’àmbit religiós
perquè és on apareix manifesta
l’essència humana.
Considera l’alienació com “la pèrdua de
l’essència humana en realitats fora
d’aquesta”. Ho generalitza a tot l’home.
Considera l’origen de l’alienació en la
projecció de l’essència humana en
Déu: “L’essència de Déu (...) és
l’essència de l’home, objectivada i
separada dels límits de l’home
individual, real i corporal”.
L’Alienació és el resultat d’un
sotmetiment, d’un grup sobre un altre
amb una intenció determinada. Per tant,
l’essència humana és material, i
l’alienació, el procés que actua sobre ell.
Per tant: NO és Déu qui crea l’home,
sinó l’home qui crea Déu. Acte seguit,
Déu sotmet i aliena l’home.
L’Alienació implica sotmetiment, abús,
negació de la seva essència, etc.
L’alienació es desplega en tres
moments:
a) Objectivació: posada fora de si que
l’home fa de les seves pròpies
determinacions.
b) Separació: d’aquestes pròpies
determinacions de la seva relació
originària amb l’home.
c) Estranyació: consideració d’aquestes
determinacions com a pertanyents a
Déu, aliè i estrany a l’home.
L’home alienat és un ésser desposseït
del que és essencialment; és a dir:
negació de la seva condició material.
L’home alienat és sotmès als dictats
d’un grup social dominant.
L’alienació també pot ser definida com
el caràcter ideològic del pensament que
fa que els individus visquin atrapats,
ignorant els seus propis problemes,
inconscients d’allò que els està passant.
- Marx va més enllà de l’alienació religiosa de Feuerbach, i l’eixample a
diversos factors. Hi ha, almenys, 4 diferents tipus d’alienació:
1. ALIENACIÓ RELIGIOSA
Marx creu que “la religió és l’opi del
poble”: un sistema que té la classe
dominant per sotmetre la classe
oprimida evadint-los dels problemes
reals amb promeses d’un paradís al
més enllà amb una vida eterna.
2. ALIENACIÓ LABORAL
Conseqüència de l’estructura social
basada en els modes de producció, en
mans d’un grup reduït de capitalistes
(que són els propietaris de les forces
productives, els béns de producció, i
dirigeixen a més les relacions de
producció dels proletaris), mentre que
la classe obrera no disposa de res.
3. ALIENACIÓ ECONÒMICA
Aquest és el fonament de totes les
formes d’alienació. No existeix la
llibertat, perquè el proletariat està
esclavitzat a treballar, depenent
totalment de la classe dominant.
4. ALIENACIÓ IDEOLÒGICA
La ideologia dominant és el sistema
d’idees o representacions que la classe
social dominant exerceix per tal de
sotmetre la classe treballadora. En
aquest sentit la ideologia és el
mecanisme de poder amb què compta
la classe social dominant per tal
d’assegurar-se el seu domini.
- L’origen d’aquesta alienació se situa en l’anàlisi que fa Marx dels fenòmens
històrico-socials, però que s’originen en l’arrel de la societat: aquesta arrel
és el sistema econòmic. En els seus escrits sobre Economia Política, Marx
distingeix entre “Modes de producció” i “Relacions de producció”:
1. MODES DE PRODUCCIÓ
L’ésser humà produeix els seus mitjans
de vida per subsistir. D’aquí provenen
les seves condicions materials. Per
tant, en cada societat concreta, allò
que els individus són depèn de les
condicions de la seva producció
material.
2. RELACIONS DE PRODUCCIÓ
S’expressen jurídicament en les
relacions de propietat. Això explica per
què una distribució desigual del treball i
del benefici, comporta necessàriament
l’existència de classes socials
antagòniques.
- Les relacions de producció entre un grup d’individus (el Proletariat), que
treballa per a un altre grup d’individus (els que acumulen el capital, o
Capitalistes), s’expressen en relacions de propietat. Aquesta desigual
distribució genera la lluita de classes. A Marx, propietat i poder serien
sinònims. Per que? La base en què Marx sustenta aquesta relació de poder
és la Propietat Privada (la possessió individual de béns, serveis, capitals o
immobilitzat). El capital genera una propietat privada i unes relacions socials
basades en unes relacions de producció. I d’on sorgeix la propietat privada?
De l’acumulació desigual de riquesa pel treball.
- El treball assalariat (fer feina per un altre per un sou), aliena (sotmet) al
treballador. Per què? Perquè l’esclavitza pel fet de reduir-lo a una
mercaderia més entre les mercaderies que es compren i es venen. El treball
deixa de ser lliure i creatiu, per a convertir-se en un treball forçat i
repetitiu. El treballador ja no es posseeix a ell mateix, sinó que està en
mans del capitalista.
- Així, el treballador veu el treball com una força estranya que se li oposa,
perquè li és aliena. Resultat: el treballador no es realitza en absolut.
Conclusió: la feina és una activitat inhumana i embrutidora.
- D’aquesta anàlisi econòmica —d’on estudia la desigualtat provocada pel
treball—, Marx conclourà que el sistema social està dividit en 2 aspectes
diferenciats: Superestructura i Estructura.
1. SUPERESTRUCTURA
És el conjunt d’ideologies, valors,
creences, religions, lleis, etc. que
mantenen i justifiquen les relacions de
domini i explotació de la classe
dominant sobre la classe obrera.
2. ESTRUCTURA
Es basa en el sistema de producció o
sistema econòmic, i està formada pels
modes de producció. Els modes de
producció són el resultat equivalent a
les relacions de producció, més les
forces productives.
- Per a Marx, existeix una relació dialèctica entre “l’Estructura” (també
anomenada infraestructura) i la “Superestructura”, però la dominant és
sempre l’Estructura. Per això, Marx afirma que “no és la ideologia o la
consciència, la que determina la conducta, sinó la conducta la que determina
la consciència”.
- És a dir, com a conseqüència de les relacions de poder, es destil·len un
conjunt d’idees, valors o creences, que a la pràctica serveixen per a
justificar aquest sistema de relacions. Explicat més fàcil: Segons Marx, la
consciència d’un individu està determinada per la seva conducta, i no a
l’inrevés.
7.2. El MATERIALISME DIALÈCTIC
- Quan en termes històrics hi ha una revolució social, i, amb ella, un canvi de
les condicions econòmiques (Estructura), es produeix un canvi en la
ideologia (Superestructura). La relació entre estructura i superestructura
és dialèctica i s’expressa històricament. D’aquí neix el terme materialisme
dialèctic. Això vol dir que està socialment determinada per 2 classes
socials antagòniques, amb interessos contraposats en relació a la
propietat dels mitjans de producció. La distinció la fa de la manera següent,
en 2 classes socials oposades:
DIVISIÓ SOCIAL 1. BURGESIA
En el capitalisme, la classe social
dominant és la propietària dels mitjans
de producció.
2. PROLETARIAT
La classe obrera només és propietària
de la força de la seva feina, -la força
productiva-, i NO dels mitjans de
producció.
CLASSE DOMINANT CLASSE OPRIMIDA
- Aquests 2 grups tenen interessos oposats, i Marx els defineix com a “classes
socials”.
- Així, el Determinisme econòmic de Marx fa que les relacions socials entre
les persones siguin bàsicament relacions materials: estan fonamentades
en relacions de propietat (és a dir, de poder). Això significa que els
humans no som iguals: les diferències estan basades en l’acumulació
material de poder en mans d’unes persones determinades, en perjudici
d’unes altres. D’aquí neix la classe social. Conclusió: cal una revolució
social que aboleixi les classes.
- Per a això, cal redefinir la “Història” de la humanitat en termes de
materialisme històric: NO són les ‘idees’ les que mouen la història,
sinó els sistemes i els modes de producció (Economia). La història de la
humanitat respon a un Determinisme econòmic i es regeix per la
dialèctica de la lluita de classes.
- El concepte ‘dialèctica’ (que ja hem vist a Plató i Heràclit), està vinculat a
Marx als processos socials i econòmics. El terme Dialèctica marxista té el
seu origen a Hegel (que no hem vist), però Marx proposa una solució a un
problema d’extrems econòmics per mitjà de 3 conceptes: Tesi, Antítesi i
Síntesi.
DIALÈCTICA A MARX
1.TESI: afirmació
La primera és la font del problema:
que la propietat del capital està
concentrada en la classe burgesa.
2. ANTÍTESI: negació
La segona és la classe proletària
creadora del valor amb el seu treball i
despullada de tot mitjà de producció.
3. SÍNTESI: revolució
Aquestes dues donaran síntesi com el
comunisme, la propietat social dels
mitjans de producció.
- Segons Marx, “tota la història de la humanitat és la història de la lluita de
classes”, conseqüència de forces econòmiques i materials. Aquesta lluita
entre classes determina el sistema polític i tot el conjunt d’ideologies,
valors, creences i religions d’una societat determinada. Per això, Marx
divideix la Història en 4 fases: societat esclavista, societat feudal,
societat capitalista, i societat sense classes: Comunisme. El final de la
dialèctica és el Comunisme.
- Cada època històrica (tesi) conté en si mateixa la seva pròpia
autodestrucció (negació: antítesi) i dóna pas a l’època següent: síntesi.
Així, la societat esclavista dóna pas a la societat feudal, i després a la
capitalista. Per tal de destruir la societat burgesa, cal la revolució
comunista: la Dictadura del Proletariat.
- La revolució comunista implica el proletariat com a agent actiu d’aquesta
Revolució: alterarà l’ordre econòmic (suprimint la propietat privada i
nacionalitzant les empreses), instaurant l’abolició de les classes socials,
donant pas a una societat sense classes i sense cap tipus de dominació: el
Comunisme (“tot en comú”).
- Fins ara (s. XIX), la Humanitat continua encara en l’etapa que Marx
anomena Prehistòria. En el futur —un cop superat el Capitalisme, aquest
procés dialèctic es dirigeix cap a un estadi definitiu a partir del qual
conclou veritablement la Història: una societat sense classes socials. El
Final de la Història, dialècticament, és el Comunisme.
- Marx fa una crítica radical a la ideologia (Superestructura), i pretén
desemmascarar allò que oculta. Creu que la ideologia, en realitat, no és un
forma d’explicar la realitat per tal de canviar-la, sinó al contrari: la
ideologia oculta i disfressa el que passa. Conclusió: es posa al servei de
la classe dominant per a justificar la realitat. La ideologia de cada època
històrica és la ideologia de la classe dominant, que serveix per justificar
(tapar) la diferència de classes.
- Fins ara (s. XIX), la Filosofia també ha estat còmplice d’aquest procés
d’ocultament. Per això, la Filosofia ha de partir de les condicions de vida
pràctica i, així, transformar les condiciones reals de vida de la gent.
Apareix aquí per primer cop un sentit de la Filosofia combativa, activista i
revolucionària que va tenir importants conseqüències al s. XX (algunes
positives: moviments socials, sindicals, pacifistes, etc. i d’altres negatives:
Comunisme; Stalin, Lenin, Fidel Castro; Xina, Corea del Nord, etc.).
Conclusió: la ideologia és alienant. És a dir: forma part de la
Superestructura.
- Marx fa una crítica brutal: situa la religió dins la Superestructura —com
hem vist—. La religió és una forma d’alienació que té la Classe burgesa
(capitalista) per seguir mantenint poder sobre la Classe proletària (obrera).
L’alienació religiosa i l’alienació econòmica estan vinculades. La Religió
promet el paradís en el més enllà, portant la resignació terrenal als mals
com a forma d’esperar la recompensa en una vida ultraterrenal que NO
existeix. La religió és una pseudo droga (opi) que adorm la consciència de
la gent i la des-“mobilitza”: no s’adonen que estan esclavitzats.
- Marx afirma que l’home s’aliena en el pla ideal (Religió) perquè ja es troba
alienat en el pla real (Economia). Una societat dividida en opressors i
oprimits és estructuralment injusta. Conclusió: porta l’home a buscar la
seva realització en un pla ideal (creences religioses) que és imaginari. És a
dir: del tot fals.
- Per això, l’alienació religiosa no es podrà superar mentre existeixi
l’alienació econòmica, segons ell. Conclusió: la religió és un efecte de la
injusta estructura social, però —alhora— es transforma en causa que reforça
la injustícia en formar part de la superestructura al servei de la classe
dominant. Per això, Marx diu que la religió adorm (la droga de l’opi) al
poble, prometent paradisos eterns inexistents.
- En aquest sentit, l’Antropologia de Marx és monista materialista:
l’éssència de l’home és la seva existència. Res més. No hi ha cap essència
metafísica (ni de la realitat ni de l’home) fora de la seva matèria, que és
l’existència corporal. Conclusió: essència i existència són una i la mateixa
cosa (Nietzsche pensarà el mateix).
- La vida no té cap finalitat fora de la vida biològica (Darwin). Buscar un per
què a la vida (una essència) és absurd, per la mateixa raó que un elefant o
un escarabat no té cap finalitat fora de ser biològicament un ésser viu. Per
tant: l’ésser humà és el conjunt de les seves relacions materials, més enllà
de les quals no hi ha res de res (Déu, ànima, etcètera).
- Com hem vist, l’època contemporània esdevé el punt de partida de la
decadència de la Metafísica, a partir del predomini de l’Empirisme, la crítica
kantiana i el Positivisme (“tot saber ha de ser comprovat”).
- La Metafísica és una dèria abstracte i inintel·ligible. Per què? Marx sosté que
la major part de filòsofs han basat les seves concepcions en una visió
transcendent de la realitat, tot formulant principis metafísics sense cap
fonamentació en la vida real (immanent).
- Per a Marx, és ‘l’Acció’ (la praxi o vida material) el fet determinant de l’ésser
humà: la seva essència cal buscar-la en el conjunt de determinacions
materials que condicionen històricament l’home i la societat.
- Per tant, la clàssica distinció entre ‘essència’ i ‘existència’ ha estat
falsament construïda sobre la base que l’essència és extrasensorial
(Metafísica) i l’existència, en canvi, basada en allò material. Marx dirà que
això és fals: l’autèntica ‘essència’ de l’ésser humà es troba en la seva
existència material. Conclusió: buscar una ‘essència’ és una pèrdua de
temps. Per tant: No és només una crítica a la metafísica: és a la Filosofia en
la seva totalitat.
8. Nietzsche
BIOGRAFIA (1844-1900)
Filòsof alemany, va néixer el 15 d’octubre de 1844 en una família de religió
protestant. Va tenir una germana, Elisabeth, que va jugar un destacat paper en la
seva vida. A partir de 1859 va estudiar en la prestigiosa escola de Pforta, on va
rebre una acurada educació i va començar a experimentar la influència de
Schopenhauer. Posteriorment va estudiar filologia clàssica i teologia a Bonn, que
abandonà per dedicar-se només a la filologia clàssica. El 1868 va conèixer el músic
Richard Wagner (es va enamorar de la seva germana, Cosima Wagner). No es va
casar. També sembla que va ser durant aquest període que va contreure la sífilis
(malaltia sexual) amb una prostituta, possible causa de la seva posterior malaltia
mental. El 1870 va ser anomenat catedràtic a la Universitat de Basilea, de la qual ja
era professor. El 1876 obté una baixa per malaltia (Demència). El 1877 ―un anys
després―va acollir-se a una jubilació voluntària, amb només 33 anys. Va morir
l’any 1900. Havia deixat un conjunt d’apunt sense editar: La Voluntat de poder. La
publicació pòstuma la va fer la seva germana. Va falsificar parts senceres del
manuscrit original que desvirtuaven el seu significat, destacant aquells aspectes
que després serien reivindicats per la barbàrie nazi. Va viure 56 anys. -Textos que cal citar: L’Anticrist, Així parlà Zaratrustra i La voluntat de poder.
CONTEXT Segle XIX
La Filosofia Contemporània està marcada pel context històric que va de la Revolució
industrial a mitjans del s. XIX, fins a l’actualitat. Aquesta època es caracteritza per
la crisi de la idea de “Raó” i de “Progrés”: el saber ha produït avenços científics
enormes, però també ha fabricat la bomba atòmica: el progrés NO és il·limitat. Es
partirà, així, d’una mentalitat completament nova a la humanitat: “no són les
idees, sinó els fets, els que canvien el món”. El canvi, ―ocorregut a partir del
S. XVII, és radical al s. XIX: la inversió de l’ordre entre Contemplació i Acció.
Aquesta inversió consistirà a elevar l’Acció al nivell més alt de l’Ésser humà,
mentre que el món del Pensament viurà un temps actual de decadència. Els canvis
convulsos durant el S. XIX, marcats per la Revolució industrial, faran sorgir la
burgesia, el liberalisme, i el desenvolupament del capitalisme modern. Nietzsche
desenvoluparà una filosofia totalment inèdita, marcada per la crisi del canvi de
segle, dirigint els seus atacs al Racionalisme, el Cristianisme i la idea de Progrés.
- L’obra de Nietzsche representa una crítica frontal a 3 corrents:
Racionalisme, Cristianisme i Idealisme, des de 2 perspectives:
1. VESSANT NEGATIU
Crítica radical als principals conceptes i
valors que tradicionalment han servit
per explicar el món en la cultura
occidental. Aquesta part de la seva
Filosofia s’anomena Nihilisme.
2. VESSANT POSITIU
Intent de comprensió i explicació de la
vida com a rerefons profund d’on tot
sorgeix. D’aquí ve que la seva Filosofia
es conegui com Vitalisme.
8.1. EL NIHILISME
- Al primer llibre de Nietzsche “El naixement de la tragèdia des de l'esperit de
la música” (influït pel filòsof Schopenhauer i el músic Wagner), mostra el
nucli del seu pensament. En aquest text, fa una anàlisi de la cultura grega
preclàssica (anterior a Sòcrates).
- En aquesta cultura, existien 2 forces estètiques: l’esperit dionisíac i
l’esperit apol·lini. Eren dues forces —representades al Teatre—, que es
combatien mútuament, però que –alhora- NO podien existir l’una, sense
l’altra:
Diferències entre Dionís i Apol·lo
APOL·LO DIONÍS
Déu propi de senyors, savi;
viu a Delfos i anuncia el futur
mitjançant oracles.
Déu de la fecunditat,
propi de dones i esclaus; astut, déu del
vi, de la vinya i del teatre.
Privilegia la música calmada: la part
més clàssica i canònica de l’art.
Privilegia la música sorollosa, la
dansa, la part més brutal de l’art.
Ordre, calma, mesura. Seriositat
vital.
El Desordre, desmesura, la borratxera,
l’excés.
Seny, vida en sentit
racional (bíos).
Bauxa, vida
en sentit biològic (zoé).
RACIONALITAT VITALITAT
- Abans de Sòcrates —segons Nietzsche—, aquestes dues tendències
s’entrecreuen i mantenen una tensió constant: per això expressen la vida
amb totes la seva contradicció (recordem Heràclit). Nietzsche considera
que la Grècia d’abans de Sòcrates no ha oblidat cap de les 2 forces: hi ha
equilibri. Conclusió: En el món que representa la tragèdia grega es
mantenen els valors lligats a la Vida, sense oblidar els lligats a la Raó.
- Ara bé: amb Sòcrates es produeix una inversió: el component apol·lini
(racional) s’imposa sobre el component dionisíac (vital). Conclusió: és el
triomf de la racionalitat, a costa dels valors vitals. Nietzsche hi està
absolutament en contra. Per a ell, amb la racionalitat socràtica, arriba la
decadència de la cultura grega, i comença l’època de la raó i de l’home
teòric (theorein).
- Amb Sòcrates, Plató i el Cristianisme posterior, s'inicia el predomini d'allò
que és lògic i racional: és a dir, dels valors apol·linis, en detriment dels
valors dionisíacs. Per a Nietzsche, l’home racional és un horror. Així, el
dualisme “Pensament”-“Acció”, explicat en lliçons anteriors, el modifica
Nietzsche en el binomi “Raó”-“Vida”.
1. VIDA (Vitalisme)
Amb el terme Vida es descriu el fons
profund del qual sorgeix tot el que és
concret, individual i canviant. Allò que
millor expressa la vida NO és la raó,
sinó l’art (la pintura, la música), que és
l’òrgan que millor sap interpretar-la en
comptes de la ciència o la Filosofia. El
mètode de captació de la vida no és la
raó, sinó la intuïció.
Nietzsche hi està a favor.
2. RAÓ (Racionalisme)
Amb ell terme Raó s’hi descriu el
concepte, la idea, la metàfora que ha
substituït la vida pel llenguatge. Creiem
captar la vida a través de la ciència i, en
comptes d’això, se la substitueix per
una veritat conceptual.
Nietzsche hi està en contra.
- Per tant, Nietzshe esdevindrà el gran defensor de l'actitud dionisíaca
d'acceptació de la vida tal com és. Serà el gran crític de l'actitud de
renúncia a la vida (l’home-súper-racional, segons ell), de fugida davant la
vida. Molt important: el rebuig absolut de Nietzsche el dirigeix a 5 corrents
principals:
1. Sòcrates i Plató
2. El Cristianisme
3. Descartes
4. Kant
5. Marx
- Quan s’imposa la raó sobre la vida, neix la Filosofia. Els seus dos grans
constructors són Sòcrates i Plató (que els odia a mort), i per això són els
dos més grans estafadors de la història d’occident. Per què? perquè
s’inventen el concepte (Raó) i oculten l’instint (Vida). Què és un concepte?
―es pregunta Nietzsche: una metàfora de la vida, però no és la vida. ¿La
ciència i la filosofia expressen la vida? NO, només l’art expressa la vida en la
seva complexitat i manca de significat. La vida NO té significat: la vida és
una força. I prou.
- Per tot plegat, el terme ‘Nihilisme’ significa: la manera de pensar (malalta)
dels qui menyspreen la vida (a favor de la Raó) i són incapaços de crear.
La Filosofia ha estat còmplice ―segons ell― en convertir la Ciència en
dipositària exclusiva de La Veritat, envoltada de teories i conceptes, que
―en comptes d’expressar la vida, l’oculten rere paraules vàcues i termes
artificials sense sentit.
- La crítica de Nietzsche, doncs, inclou gairebé totes les dimensions humanes.
Però: quina és l’arrel de la crítica? Haver cregut que l’home és racional
(Raó), abans que instint (Vida). Gran culpa de tot plegat la té la Filosofia
—com hem dit-. Per què? ha fet creure que la felicitat, l’enteniment, la
comprensió de la realitat, provenen de la raó. A grans trets, Nietzsche
accepta només aquests 3 corrents:
1. El corrent presocràtic en general (i Heràclit en especial)
2. el filòsof Shopenhauer (al final de la seva vida el menysprearà)
3. el músic Richard Wagner (al final també el menysprearà)
- ¿Per què arriba a aquest nihilisme tan destructiu? Perquè, segons Nietzsche,
el coneixement NO fa més feliços als homes (recordem Pirró); l’existència
material és l’únic que tenim (recordem Epicur); la vida és canvi i flux
constant, pura aparença (recordem Heràclit); la vida NO té veritat ni
mentida (recordem els Sofistes); la vida NO té essència (recordem Marx);
l’home NO és cap producte diví (recordem Hume).
- Conclusió: per a Nietzsche, el problema de la raó és que determina
l’essència en allò invisible i menysprea la vida i l’existència. Resultat:
aquest error ―que s’inicià amb Sòcrates- arriba fins gairebé el s. XX.
- L’antirracionalisme a Nietzsche és total. En síntesi, podem distingir 5 etapes
en el Nihilisme, que ell ataca frontalment:
PRIMERA ETAPA:
EL RESSENTIMENT
Acusació i recriminació contra la vida
(per culpa teva, per culpa teva). La
vida és culpable d’haver-me fet feble,
dissortat, ressentit. La vida sent
vergonya del seu poder i es posa
d’esquenes a l’acció. És la moral del
ramat i la vida del be.
SEGONA ETAPA:
LA MALA CONSCIÈNCIA
És també una acusació contra la vida,
però ara amb una interiorització de la
culpa (per culpa meva, per culpa
meva…) L’home s’autoacusa, es
considera pecador, veu la vida com
una forma de “mal”. L’exemple més
clar de mala consciència és el
Cristianisme, que considera tota la vida
des del punt de vista del pecat.
TERCERA ETAPA:
LA NEGACIÓ
La vida feble de l’etapa anterior es
converteix en negació (nihil) de la
vida: la voluntat de poder en el
nihilisme és voluntat de no-res (nihil).
La voluntat nihilista només és capaç de
tolerar la vida a condició de fer-la
buida, feble, mutilada. Aquí es jutja la
vida per (suposats) valors aliens a ella
(les Idees platòniques o la Pietat
cristiana, que ell odia).
QUARTA ETAPA:
LA MORT DE DÉU
Déu ha mort significa que ens hem
quedat sense cap criteri per a valorar,
sense cap valor suprem que ens orienti.
El final de la Modernitat (s. XIX) ha
descobert que aquests valors no
existeixen, ni tenen força vital. Déu ha
mort vol dir que hi ha un buit: sense
Déu la vida no té sentit (significat).
Segons Nietzsche, el Cristianisme no és
res més que “platonismo para la plebe”.
CINQUENA ETAPA:
L’HOME VELL
Aquesta figura ens representa a
nosaltres, els postmoderns (s. XXI).
Representa tots aquells que saben que
‘Déu ha mort’ però no gosen fer l’opció
pel Superhome (‘home futur’). L’home
Vell sap que la seva vida és buida i que
se sent incapaç de crear. Però també és
incapaç de trencar amb la buidor i amb
la manca de sentit nihilista. Sap que res
no té sentit, però s’aferra a aquest no-
res (nihil).
- El dualisme ontològic platònic és, per a Nietzsche, l’origen del problema. NO
hi ha cap món intel·ligible ni suprasensible ni metafísic: no hi ha essència,
només aparença (coincideix amb Heràclit, que ell adora). Conclusió: la
crítica antimetafísica és radical. Resultat: la cultura, la ciència, la Filosofia,
la política, el llenguatge, etc. s’han degenerat fins al punt que parla de la
decadència de valors racionals.
- En resum, les idees claus d’aquest apartat són:
1. CRÍTICA A LA RAÓ
Rebuig absolut i total a Sòcrates. Creu
que des de Sòcrates fins al S. XX la
major part de la Filosofia s’ha centrat
en allò racional, i ha subestimat la font
vital més rellevant de l’home: l’impuls
o la voluntat. La Raó ha reprimit tot
això i ha fet homes dèbils.
2. CRÍTICA AL DUALISME
El dualisme inaugurat per Plató entre
Cos i Ànima, ―o més ben dit: entre
racionalitat i instints, ha conduït al
predomini de la raó i ha fet un home
cerebral, deshumanitzat. Això és
horrible, segons ell.
5. CRÍTICA A LA FILOSOFIA
La Filosofia segons Nietzsche es
fonamenta en mentides, sustentades en
el predomini de la Raó. La “Veritat” és
un invent dels homes: una designació
de les coses acceptada per tothom. La
“veritat” no depèn, per tant, de les
coses, sinó de l’ús correcte de les
convencions del llenguatge.
6. CRÍTICA AL LLENGUATGE
La Raó utilitza el llenguatge, i el
pensament és llenguatge pur, però el
llenguatge expressa pures metàfores de
les coses. “El concepte és el residu
d’una metàfora”. La veritat no és un
atribut essencial de la realitat, sinó una
simple atribució de valor a una realitat.
3. CRÍTICA A LA RELIGIÓ
Considera la Religió una mena de
salvavides per a homes dèbils,
necessitats d’un Déu protector per tal
de creure en una esperança falsa. La
frase “Déu ha mort” significa el
descobriment que els valors religiosos
són creacions humanes (no divines).
7. CRÍTICA A LA MORAL
OCCIDENTAL
El Racionalisme és, per a ell, un
símptoma de decadencia: s’oposa als
valors de l’existir instintiu de l’home. La
degeneració de la cultura occidental
està relacionat amb l’ascens de la moral
judeocristiana, segons ell.
4. CRÍTICA A LA CIÈNCIA
Els il·lustrats del segle XVIII els
fascinava la raó: una eina que els
capacitava per entendre-ho tot. En el
segle XIX la raó científica volia tenir
l'última paraula. Nietzsche intueix que
la vida escapa a les capacitats de la
raó científica. La vida no és
matematitzable: la vida és procés,
canvi, irracionalitat. El més capacitat
no és el filòsof ni el científic: és
l'artista.
8.2. EL VITALISME
- El Vitalisme és la superació del Nihilisme. Ho exposa al seu importantíssim
llibre titulat Així parlà Zaratustra. La seva crítica negativa a la religió, a la
metafísica, a la moral, a la Filosofia, a la ciència, etcètera, es complementen
ara amb la part més positiva de la seva Filosofia. Zaratustra —el narrador
de la història—dirà SÍ a la vida, i establirà la nova taula de valors, contra
els valor decadents.
- El text Així parlà Zaratustra està escrit com un conte revelatori. La
transformació de l’Home Vell ―cinquena etapa del Nihilisme― en
Superhome ―superació vitalista― està expressat en la mutació de tres
elements metafòrics: camell, lleó i nin.
PRIMERA TRANSFORMACIÓ
El camell és l’Home Vell (que
transporta coses feixugues: els valors
racionals i religiosos).
SEGONA TRANSFORMACIÓ
El camell és transforma en lleó (que
vol conquerir la llibertat: “jo vull”).
TERCERA TRANSFORMACIÓ
El lleó finalment es transforma en un
nin (que és la innocència pura d’un
començament nou: el Superhome).
Alerta!: el superhome és una metàfora,
NO un home real (com pensà Hitler).
- El camell representa la submissió de la vida a les Idees. El camell
s’agenolla, transita pel desert atrafegat pel pes de la seva pròpia càrrega.
També l’Home Vell ―cinquena etapa del nihilisme― s’agenolla davant el que
no entén i accepta la culpa i el pecat. En el desert més solitari, el camell
esdevé lleó. Però el lleó és impotent per a crear. Sap què no vol, però no
sap què vol i, per tant, no pot ser Superhome.
- La personificació del Superhome en el nin (l’home del Futur; l’home
Superior) esdevindrà el ‘Gran Creador’ de nous valors: la transmutació de
valors. Qui fa de narrador és Zaratustra (un personatge inventat, que és
l’alter-ego de Nietzsche).
- En aquest text ―de gran importància per tal d’entendre el Vitalisme
nietzscheà―, hi apareixen 4 temàtiques rellevants:
1. EL SUPERHOME
La doctrina del superhome es
fonamenta en la mort de Déu. És
l’Home del futur. El superhome serà el
nou «déu terrenal»; el nou «sentit de
la terra»; el pol oposat a l’«Home
Vell». El Superhome serà el gran
creador de valors nous: el futur de
l’home.
3. TRANSMUTACIÓ DE VALORS
Tots els escrits de Nietzsche posteriors a
Així parlà Zaratustra estan marcats per
la idea de transmutació de tots els
valors. Per a ell, tots els problemes de
la Filosofia són, essencialment,
problemes de valors. Nietzsche exigeix
reconèixer que només la vida, és el
fonament últim de tots els valors (ni la
religió, ni l’ètica, ni la raó).
2. LA VOLUNTAT DE PODER
¿Amb que compta el Superhome per
activar la transvaloració? Únicament
amb la Voluntat de Poder. ¿Això què
4. L’ETERN RETORN
Etern retorn o «circularitat del temps»
mostra que la distinció entre passat i
és? No és voler el ‘poder’; és voler que
el ‘poder de la vida’ augmenti. Voluntat
de poder és l'imperatiu nietzscheà.
futur no la fa el mateix temps, sinó
cadascú de nosaltres des del seu propi
punt de vista. Allò que a algú apareix
com a passat, per un altre apareix com
a futur. El que compta és que en cada
instant creador s'il·lumina el paisatge
sencer del temps, com un llampec, i
s'interpreta que sempre passa el
mateix, la creació i mort de noves
formes.
- La Voluntat de poder: Aquesta expressió és un dels eixos claus de la
Filosofia de Nietzsche. Nietzsche diu que, en oposició a la “Raó”, la “Vida” és
fonamentalment Voluntat de Poder.
- Què és ‘Voluntat de Poder’? Situar la ‘vida’ com a valor (per sobre de la
raó). És voler que el ‘poder’ de la vida augmenti incessantment. ‘Voluntat de
poder’ és voluntat de ‘creixement’ de la vida. La voluntat de poder és el
nou criteri a partir del qual se’ns fa possible la valoració de les coses,
contra els valors de ‘l’Home Vell’.
- Contra el Nihilisme, la proposta nietzschiana és la transvaloració (o
transmutació) de valors (el nin: el Superhome): hem de posar la vida com
a valor màxim. Conclusió: hem de transformar, doncs, el nostre punt de
vista. Aquests són els trets bàsics del concepte “Voluntat de Poder”:
1. NO ÉS ‘PODER’, ÉS ‘VOLER’
Voluntat de poder no és voler “el
poder". Al contrari: significa voler que
el poder de la vida augmenti. Tot voler
és exaltació del poder de la vida: “jo
vull”, NO “jo pens”.
2. MÉS ENLLÀ D’ESPAI/TEMPS HI
HA VIDA
Kant a la Crítica de la raó pura havia
dit que espai i temps són les dues
condicions a priori de la sensibilitat: no
es pot conèixer res situat enllà d’espai i
temps. Nietzsche afirma ―contra Kant,
que arreu i més enllà d’espai i temps hi
ha la vida. Però la vida no és cap
argument (teoria) perquè és una força.
3. RES NO ÉS DEFINITIU
Voluntat de poder és el contrari de la
passivitat. És tenir la certesa que el
món no és res donat. Saber que s’hi
pot influir amb el desenvolupament de
la llibertat (“jo vull”), experimentant
que som creadors mateixos.
4. TRANSVALORACIÓ
Transvalorar significa deixar de mirar la
vida des del punt de vista de les Idees,
per passar a considerar les Idees des
del punt de vista de la vida.
Transvalorar vol dir que es recupera el
sentit de la vida com a creació: es passa
dels valors tristos, nihilistes, a la
voluntat de poder. Transvalorar significa
dir el gran “sí”. Transvalorar vol dir
passar del “tu tens el deure” (obligació,
imperatiu categòric kantià), al “jo vull”
(autonomia de la vida que expandeix el
seu poder).
5. BÉ I MAL
Transvalorar significa situar-se més
enllà de "Bé" i del "Mal" tradicional: són
mots que després de la transvaloració
deixen de tenir sentit moral: "Bé" és
allò que fa créixer el poder de la vida i
"Mal" el que la disminueix. (ex: ‘bé’
seria l’egoisme, i ‘mal’, la humilitat: a
l’inrevés de la Religió i la moral
convencional).
- Per començar, "Etern retorn" és una visió que Nietzsche recull d’Heràclit
(que adorava), i està lligada a la “Voluntat de poder” ―vist abans, i al
Vitalisme. "Etern retorn" significa que el temps retorna, com retornen les
fulles dels arbres que són alhora iguals i diferents. Tot és etern i res del que
ha passat no deixa de retornar.
- La vida és casualitat: no hi ha Déu, ni sentit suprasensible i per això tot és
possible. La concepció de Nietzsche del temps s’anomena “l’etern retorn”:
significa mirar els esdeveniments d’una manera absolutament innocent: les
coses s’esdevenen sense més ni més, per atzar. Per això, el Superhome vol
que retornin i que durin per sempre. Per tant, hi ha 2 maneres d’entendre el
temps, com podem observar:
Dues concepcions del Temps
1. VISIÓ CÍCLICA (a favor) 2. VISIÓ LINIAL (en contra)
El món antic identificava la
temporalitat amb els moviments
circulars dels cossos celestes i amb la
natura: la contínua repetició dia-nit,
hivern-estiu, vida-mort. Conclusió: tot
es repeteix cíclicament (tant a la
natura, com a l’home).
La visió actual del temps s’origina amb el
Cristianisme. El temps és linial: comença
en un punt (l’any ‘zero’). El temps té la
forma de fletxa, linial, orientada sempre
cap a un futur ascendent. Per això, es
creu en el progrés i el demà com a
significat.
Època grega abans de Plató A partir del Cristianisme fins ara
- L’etern retorn és l’intent de recuperar el moment en què la vida humana no
s’havia vist reduïda a temps linial. Se situa, doncs, més enllà de tot
dualisme (recordem cos/ànima de Plató), recuperant la visió cíclica del
temps com un “etern retorn de lo mateix” (recordem Heràclit). L’etern
retorn significa pensar des del cos, des de la vida (recordem Epicur).
- Al llibre La genealogia de la moral, argumenta que tota moral depèn de com
reconegui el valor de la vida. És a dir: de com s'ajusti a la voluntat de
poder. Nietzsche destaca la contraposició de dues morals abans del
Cristianisme: la moral de senyors i la moral d'esclaus.
ABANS DEL CRISTIANISME
MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS
És la moral noble, elevada i opera amb
la contraposició «bo» i «dolent»: bo és
tot el que eleva l'individu, tot el que
porta a afirmar la vida; bo és igual a
noble, poderós, bell, feliç.
És la moral del ramat de bens; la
mediocritat. Una moral impregnada
d'instint de venjança contra la vida
superior. Vol igualar totes les persones.
És una moral que glorifica tot allò que fa
suportable la vida als dèbils; ‘bo’ serà
igual a pobre, mancat, impotent, malalt,
lleig.
Hi està a favor Hi està en contra
- Segons Nietzsche, la moral original era la moral de senyors: aquesta es
trobava a la base de tota cultura. Amb el Cristianisme (i amb la complicitat,
-negativa-, de Plató), es produeix una inversió de valors: la moral bona
passa a ser la moral dels esclaus, i la dolenta passa a ser la moral dels
senyors. Nietzsche hi està totalment en contra.
A PARTIR DEL CRISTIANISME
MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS
És la moral de la mediocritat: els que
viuen apartats de Déu.
És la moral noble, elevada: els
seguidors de Déu.
- Contra aquesta inversió de valors feta pel Cristianisme, Nietzsche proposa
una transvaloració (o transmutació de valors). Ara veurem com ofereix
tota una sèrie de contraposicions entre la moral aristocràtica, pròpia de
l’Home Superior (la moral dels senyors, que ell defensa) i la moral d’esclau,
ressentida i nihilista (malaltissa):
Diferències entre l’Home Superior i l’Home Vell
MORAL DELS SENYORS MORAL DELS ESCLAUS
Superhome Home Vell
L’home noble és “feliç”, no ha de
construir artificiosament la seva
felicitat, i viu en una felicitat activa.
L’home Vell viu la felicitat dels
impotents, purament passiva, pròpia
dels qui pateixen per sentiments plens
de verí i d’enemistat.
L’home noble, quan té enemics, els
planta cara: d’aquesta manera els
mostra respecte.
L’home Vell és pervers i pateix un odi
insaciable.
L’home bo és el contrari del que
s’entén per “bondat” en la religió. És
qui no separa l’existència, -per una
banda-, i el sentit -per una altra-.
L’home Vell és qui separa l’existència, -
per una banda-, i el sentit -per una
altra-, de manera que el sentit de la
vida és transcendent i no immanent.
Nietzsche diu: “Tot el que no et mata,
et fa més fort”.
Els mals els viu l’home ressentit com a
fatalitats sense remei.
Hi està a favor Hi està en contra
- Nietzsche també ataca l’ètica kantiana amb odi extrem. Kant representa
tot allò que Nietzsche rebutja: l’esperit d’obediència, la submissió al poder,
la súper-racionalitat; Kant és un "funcionari", un "autòmat del deure"; no
estima la música. Kant és un creient: ‘Creu’ en la "Raó" que Nietzsche vol
destruir. Kant vol justificar el ‘deure moral’; per a Nietzsche, en canvi, la
moral és un prejudici. En resum: la crítica nietzscheana a l’ètica kantiana
afirma les 4 tesis següents:
1. UTILITARISME MORAL
Segons Nietzsche, NO hi ha moral
universal (Imperatiu categòric), sinó
que cada societat considera morals els
instints que li semblen útils. En ètica
Nietzsche seria utilitarista.
2. FALSETAT DELS VALORS
En conseqüència, no hi ha valors
morals des-interessats, altruistes. El
suposat desinterès sempre és
submissió als interessos dels altres i,
en conseqüència: vida inferior.
3. CONTRA LA MORAL RACIONAL
No hi ha moral racional: la moral neix
de fonts irracionals, primitives,
instintives. Per tant, no hi ha
‘autonomia de la moral’: la moral només
és una funció de la vida, per a ell.
4. IMPERATIU VITAL
En definitiva, l’únic imperatiu categòric
que existeix per a Nietzsche no és el del
‘Deure’, sinó el del ‘viure’. Allò que se
sol anomenar moral és una forma
desnaturalitzada de vida i l’ètica
kantiana seria l’expressió de la misèria
dels febles.
9. José Ortega i Gasset Va néixer a Madrid l’any 1883. Està considerat el filòsof espanyol més important (i
l’únic). Els pares eren propietaris del diari El imparcial, de tarannà culte i lliberal.
Estudià el batxillerat amb els jesuïtes de Màlaga, i Filosofia a Deusto i a Madrid.
Quan tenia 15 anys és testimoni d’un esdeveniment històric tràgic: el 1898 Espanya
signa davant els EEUU la pèrdua de les seves darreres colònies (Cuba, Puerto Rico i
Filipines). Després d’estudiar la carrera, marxa a fer estades a les universitats de
Leipzig, Berlín i Marburgo (on estudià Arendt, que no conegué), i pren contacte
amb Heidegger (que sí conegué) i el neokantisme de Hermann Cohen (del qual
s’allunya més tard). Torna a Espanya el 1910 i guanya la Càtedra de Metafísica de
la Universitat de Madrid. Obertament republicà, el juliol de 1936 ―quan esclata la
guerra civil, s’exilia a París, Holanda i Argentina, on viurà fins l’any 1942, any en
què es trasllada a Portugal. El 1945 torna a Espanya, malgrat durant els 10 propers
anys no farà gran cosa degut a la dictadura de Franco. Va viure 72 anys. -Textos: Meditaciones del Quijote, España invertebrada i La rebelión de las masas
CONTEXT Segle XX
Espanya políticament entre en crisi: perd les colònies d’Ultramar. Europa perd el
lideratge polític i econòmic que havia tingut al s. XIX. Dues grans potències es
reparteixen el món: EEUU i la URSS. Europa es transforma: la Revolució russa
(1917), la IGM (1914-1918), la Guerra Civil espanyola (1936-1939), la IIGM (1939-
1945), la dictadura (1945-1975) deixen un continent destrossat. Gairebé 60 milions
de morts ―inclosos els 6 milions de jueus assassinats pels nazis―; països arrasats,
divisions polítiques (Alemanya es fragmenta en dos països), i una sensació de
desolació i d’impotència s’apodera del món. La cultura viu un enorme pessimisme,
unit al col·lapse d’Espanya i a una brutal crisi de la filosofia i l’ètica. Ortega i Gasset
desenvoluparà un pensament inèdit a Espanya, existencialista, post nietzscheà i
post kantià, tot dirigint els seus atacs a l’Objectivisme i al Subjectivisme filosòfics.
Aquest pensador madrileny rebutja tota sistematització filosòfica.
S’enfronta als problemes del seu temps des d’una perspectiva
històrica. No li basta la «Raó» per a captar la realitat: veu necessari
acudir a la «realitat radical», que és La Vida, segons ell. L’obra
d’Ortega i Gasset representa una crítica frontal a 2 corrents:
Realisme i Idealisme, en fallida arran dels fets històrics citats:
1. REALISME ANTIC (grec)
Equivalent a l’Objectivisme, posa la
vertadera realitat en la ‘cosa’, en
l’Objecte. Ell, per contra, afirma que el
‘Subjecte’ NO és un tros de la realitat:
és algo concret que viu aquí i ara.
2. IDEALISME MODERN (cartesià)
Equivalent al Subjectivisme, l’idealisme
modern posa la veritat de les coses en
el ‘Jo’. Ell, per contra, afirma que el
‘Subjecte’ sol NO és l’eix entorn al qual
gira la ‘Realitat’.
9.1. Objectivisme Versus Subjectivisme
El seu pensament cal situar-lo en la superació del Realisme antic i
l’Idealisme modern des d’una particularíssima interpretació personal
que alguns especialistes han anomenat Raciovitalisme. Per a
comprendre bé d’on parteix aquest pensador madrileny, caldria
diferenciar en què discrepa d’aquestes dues corrents, analitzades al
llarg d’aquesta assignatura:
Dues concepcions filosòfiques contraposades
1. REALISME (època grega) 2. IDEALISME (cartesià)
El Realisme pressuposa que la
vertadera realitat són les coses en si;
és a dir, les ‘coses’ són objectives i
independents del meu pensament (i,
per tant, més reals). El filòsof antic
busca aquesta realitat del “Ser” de les
coses, i per això arriba al concepte de
substància aristotèlic (allò que no
canvia).
Descartes nega el Realisme i posa els
pilars de l’Idealisme, base del
Subjectivisme modern: les coses no són
segures; jo puc estar en un error i els
sentits m’enganyen. Resultat: l’únic que
no puc dubtar és del meu pensament.
Conclusió: el ‘Jo’, el ‘Subjecte’ es menja
el món exterior, desapareix (com si
diguéssim), i només en queda el ‘Jo’.
Crítica d’Ortega i Gasset
L’error dels antics fou creure en
l’existència del cosmos, de les coses,
com algo objectiu, separat del
‘Subjecte’ que rep totes aquestes
impressions, les selecciona i les viu. El
Realisme no ha sabut donar
importància al ‘Jo’ i aquest ha quedat
absorbit pel món exterior.
L’error de l’Idealisme cartesià és creure
que el pensament és independent de les
coses. Per a Ortega i Gasset, NO existeix
el ‘Jo’ sense coses, sense món: “el món
exterior no existeix sense jo pensar-lo,
però el món exterior és el meu
pensament... sóc el món i jo”. El
pensament no és una substància pensant.
Per tant: si la finalitat de la Filosofia és pensar la “Totalitat”, aquesta
no pot ser NOMÉS el ‘pensament’ (a seques), o NOMÉS les ‘coses’ (a
seques), sinó el pensament i les coses (indivisiblement), el ‘Jo’ amb
les coses. El pensament és una relació: un ‘Subjecte’ que pensa
coses. NO hi ha «pensament» sense «Subjecte» que pensi, ni pot
haver un Subjecte que pensi sense «coses» en què pensar.
Quin és l’objectiu de la Filosofia, segons ell? Doncs corregir el punt de
partida. Ortega i Gasset és crític amb el realisme i l’idealisme; se
situa en un pla molt més existencial, més viu, menys metafísic. Com?
Es pregunta per l’home i NO li dóna una resposta essencial, sinó
històrica: tracta de veure que allò essencial és la VIDA; és a dir, que
la realitat humana no consisteix en “Ser”, sinó en «Viure», fer.
El “Ser”, ―com quelcom objectiu (realista), com a dada de l’Univers –
la Totalitat― en sentit tradicional, és una ingenuïtat (segons ell). El
“Ser” és quelcom inventat per l’home, NO és una realitat; ans al
contrari, la realitat és anterior al “Ser”. El “Ser” és una interpretació
«del que hi ha», i això no és algo que l’home posi, sinó allò que
s’imposa per si mateix. ¿Quina és l’arrel de la seva crítica al Realisme
i a l’Idealisme? Denuncia la separació entre l’Objectivisme i el
Subjectivisme, que ell creu superada: ni les coses soles, ni el ‘jo’ sol.
La veritat està en ‘Jo’ amb les coses; és a dir, la Vida.
9.2. El «Raciovitalisme»
En conseqüència, Ortega i Gasset defensa un coneixement arrelat a la
Vida. El raciovitalisme és la seva teoria del coneixement que pretén
ser el punt mitjà entre el valor de la raó i el reconeixement de les
arrels de la vida. És a dir; la íntima unió entre Raó i Vida, entre Raó i
Història. Tota Raó és vital; és a dir, dóna raó de fets històrics vitals,
no únicament de fets purament físics. La vida és «la realitat radical»
(radicax, en grec, vol dir allò més profund, l’arrel), dintre de la qual
es troben les demés realitats. La vida de cadascú és la seva
existència concreta, particular. Aquest és el centre d’atenció d’Ortega
i Gasset: el viure històric de cada realitat humana, subratllant-ne el
caràcter racional que té la vida. Aquí veiem, però, que aquest
pensador té una manera d’entendre la paraula «Raó» diferent de les
visions vistes fins ara:
Diferents concepcions del terme «Raó»
1. RAÓ (en sentit tradicional) 2. RAÓ (en sentit orteguià)
Des de Grècia fins a la modernitat,
passant pels racionalistes, «Raó»
s’entén com la facultat que capta
l’essència de les coses, el Ser”, allò
abstracte, el concepte, allò immutable
(que també ataca Nietzsche). Es tracta
de la Raó Pura kantiana.
«Raó» és tota acció intel·lectual que ens
posa en contacte amb la realitat. És a
dir, per sobre de la Raó Pura està la Raó
Vital. És constitutivament històrica, es
fa en la història: no és un factum, un fet
acabat, sinó algo que «flueix», que està
en constant devenir, in fieri: la vida és
un quefer (no quelcom acabat, i la raó
tampoc).
En contra A favor
Conclusió: el punt de partida no és el món extern (Realisme), ni la
consciència (Idealisme) ―cadascuna per separat―, sinó la Vida: la
vida és la dada radical de l’Univers; és a dir, la coexistència del ‘Jo’ o
subjectivitat i el seu món. “¿Quién soy yo?” ―es pregunta Ortega i
Gasset―: “yo soy Yo y mi circunstancia”, afirma. Per tant: el primer
que cal fer és definir el «sentit de la meva vida», que és la suma
inseparable entre el meu “Jo” i el “món”. ¿I quin és «el sentit» que té
la vida, segons ell? Cap, no en té; és a dir, cadascú se l’ha de
construir. La vida no té essència ni sentit, com tampoc no té essència
ni sentit el món (al contrari que els grecs i l’època medieval). Ara bé:
que entén ell per “Viure”?:
1. VIURE ÉS LA MANERA RADICAL
DE SER HOME
La vida és la «realitat radical», la
realitat primera per a l’home. Per què?
perquè a ella hi hem de referir-li les
demés realitats.
2. VIURE ES TROBAR-SE AMB EL
MÓN
La vida no és res abstracte: és la meva
vida personalíssima, intransferible, que
ningú no pot viure per mi. La meva
vida consisteix a ocupar-me del meu
món, veure’l, pensar-lo, estimar-lo,
odiar-lo, estar trist o alegre.
3. VIURE ÉS OCUPAR-SE D’ALGO
La nostra vida és decidir constantment,
amb una finalitat, en funció d’algo.
Aquest viure suposa tendir cap al
futur: viure és anticipar-se, ocupar-se
d’algo, pre-ocupar-se, fer algo.
4. VIURE ÉS UN CONSTANT QUEFER
Res no se’ns dóna fet, necessitem fer-
nos-ho cadascú. Per això la vida és un
projecte (mai no pre-fixat, sempre
imprevist). La vida és llibertat.
5. VIURE ÉS UN PROBLEMA
L’home és el problema de la vida.
Trobar-se vivint és un problema perquè
no sabem ‘com’ ni ‘per què’; ens trobem
amb «les coses» entorn a un mateix,
que sempre són problemàtiques.
6. VIURE ÉS TROBAR-SE A SI
MATEIX I ALS ALTRES
Trobar-se un mateix, sentir viure, on el
‘Jo’ NO és l’únic subjecte, sinó també el
«món» i els altres. La vida és
essencialment consciència, adonar-se
d’un mateix i del món que t’envolta: la
realitat concreta de l’home en comunitat
vital amb la resta d’homes en un
determinat moment històric.
9.2.1. La «Raó vital »
El sentit de la Raó orteguiana és Raó vital. Què vol dir? Raó que dóna
compte de la vida. Conclusió: estan unides la raó, la vida i la història.
Es diferencia de les altres formes de Raó en què no es dirigeix a allò
fet (al factum), sinó al fer-se (fieri), al anar fent. Per tant: no pot
haver-hi oposició entre Raó i Vida (recordeu Nietzsche, que ho
oposava). La Raó és una funció viva i espontània, com veure o tocar.
Per això la Raó pura ha de cedir a la Raó vital. Ortega i Gasset no va
contra la Raó (pura) sinó contra el Racionalisme: raonar significa
referir algo a la totalitat de la meva vida: la vida mateixa, quan
s’insereix en el seu context, és quan es raona i s’entén. La Raó vital
és la síntesi de l’expressió “yo soy ‘Yo’ y mi circunstancia”:
Yo soy ‘Yo’ y mi circunstancia
yo soy Yo Mi circunstancia
En la seva filosofia la vida
s’individualitza, se subjectivitza.
L’home tendeix al seu ‘Jo’, al ser un
mateix. La persona ha ser autèntica i
conservar la seva consciència, sense
perdre la visió del món exterior.
La vida no és només ‘Jo’ sol, sinó tota la
realitat que m’envolta. La
‘circumstància’ és tot el que intervé en
la vida de l’home i és utilitzat per a fer-
se a si mateix. La circumstància és el
temps present viscut. El món és la meva
circumstància, inseparable del meu ‘Jo’.
Recommended