View
6
Download
0
Category
Preview:
DESCRIPTION
Trabajo EDU
Citation preview
Marlborough Barcelona
Exposició Col·lectiva
17 de setembre – 31 d’octubre 2014
Magdalena Abakanowicz, Ahmed Alsoudani, Frank
Auerbach, Francis Bacon, Vincent Desiderio, Francisco Leiro,
Antonio López i Paula Rego.
Alumne: Eduard Martínez Pérez
NIUB: 16459122
Assignatura: Conceptes de l’Art Contemporani
Professora: Cristina Rodríguez Samaniego
Curs: 2014-2015
Facultat de Belles Arts
L’exposició de la Galeria Marlborough que he visitat ha sigut una exposició col·lectiva
on hi havia escultures, pintures i dibuixos que tractaven de la condició humana, les
passions i els impulsos de l’individu, la seva naturalesa transitòria i les seves
representacions simbòliques. Una temàtica molt àmplia que ha fet que no hi hagués
cohesió entre algunes de les obres exposades, fent que algunes fossin massa diferents
d’altres.
La tria d’aquesta exposició ha sigut casual, me la van recomanar i no sabia de què anava
tampoc, així que quan l’he visitat i anava amb una mirada virginal, innocent sense saber
què em trobaria ni quin tema feia de fil conductor de l’exposició col·lectiva. El tema de
la condició humana es un tema que m’atrau, i ha sigut una grata casualitat que es tractés
a l’exposició que he triat.
A l’entrar l’escultura de Francisco Leiro: ‘Saturno’ s’emporta tota la teva atenció, no
només per les seves dimensions (265 x 100 x 95 cm) o el material del que està feta
(fusta de pi atlàntic tenyida), característiques que, per si mateixes, atrauen la mirada,
sinó per la seva col·locació a la galeria, just a l’entrada a mà dreta, sembla com si et
donés la benvinguda a l’exposició o, per contra t’impedís de posar un peu a dins, les
dues sensacions pot transmetre aquesta distribució de la primera obra exposada, primera
perquè obligatòriament és la primera que veus, fins i tot des de fora a la façana.
‘Saturno’ no pot estar en millor lloc, les seves dimensions colossals ja obliguen a
l’espectador a que se senti inferior davant d’ell, a més a més, al tenir el primer contacte
de tan a prop, sense distància suficient per a donar una perspectiva de l’obra sencera,
aquest posicionament de l’espectador envers l’obra és immediat i obligat, no es pot
eludir. I a més a més és una metàfora del paper que el visitant té respecte les obres
exposades i també del valor que des de la Galeria Marlborough li volen donar a la seva
exposició conjunta i als artistes que hi ha exposats, és una mostra de poder i alhora del
respecte que t’ha de fer l’art.
‘Saturno’ pot representar l’agressivitat, la violència que, intrínsecament, té l’home.
També la crueltat de sotmetre a un altre home amb l’ús de la violència pot estar
representada per aquest altre individu que està cap per baix i que fa de cama esquerra al
‘Saturno’. El nom, ple de significat, també dóna indicis per a interpretar l’escena de
l’obra.
Tant el tríptic de Vincent Desiderio: ‘Three Acts of Defilement:
Transformation/Illusion/Icon’ situat a l’esquerra de l’entrada, com l’obra d’Ahmed
Alsoudani: ‘Untitled’ al principi em van passar desapercebudes tot i les seves
dimensions considerables, perquè l’Escultura ocupa un espai de tres dimensions, el
mateix espai on nosaltres existim, per aquest fet l’Escultura s’acosta a la nostra realitat
millor del que ho pot fer qualsevol Pintura, tot i el relleu que pugui arribar a tenir o el
volum que el propi llenç li pugui donar, ja que està lligada a les dues dimensions, un
terreny més llunyà de la nostra realitat. Suposo que en un espai on es mesclen pintures i
escultures, com que les escultures estan més lligades a la condició espacial del mateix
espectador, a les tres dimensions, fan que de primeres s’emportin l’atenció del visitant
més que les pintures. La posició en que es presentava l’escultura d’Antonio Lopez
García: ‘Hombre tumbado’, que va ser la següent obra que vaig veure, també va
contribuir a que aquesta hem cridés més l’atenció tot i estar més apartada de l’entrada
que les dues pintures.
‘Hombre tumbado’, feta de bronze, inevitablement recorda a un difunt, però al tenir els
ulls oberts alhora es distància d’aquesta associació evident. Aquest detall, per contra, fa
que perdi l’aura de misteri que tindria si els ulls estiguessin amagats sota les parpelles.
Inmediatament després es veu: ‘Perfil y frente para Hombre tumbado’ del mateix autor,
un dibuix aproximadament a mida 1:1 respecte l’escultura a què fa referència, l’únic
esbòs que es veu a la galeria, li dóna un caire científic a l’escultura i la complementa
molt bé, però, per si sol, em sembla fora de lloc dins del conjunt d’obres de l’exposició,
perquè realment no és una obra en si mateixa, és una mostra del procés preparatori per a
la peça escultòrica que sí funciona com a obra per si sola, el dibuix no és independent de
l’escultura però l’escultura sí, a diferència de totes les altres obres exposades que no
depenen d’altres per a funcionar.
Seguint el recorregut es veuen les obres de Frank Auerbach: ‘Head of William Feaver’,
Magdalena Abakanowicz: ‘Anonim 2’, Vincent Desiderio: ‘Grapheme’ Frank Auerbach:
‘Reclining head of Julia’, Antonio López García: ‘Fátima’ entre d’altres, unes obres de
dimensions més petites que les anteriors, amb menys espai entre elles sense que això els
perjudiqui respecte l’atenció que cadascuna rep, aquesta proximitat, el fet que el sostre
estigui més abaix i l’iluminació diferent (groguenca) fan que formin un conjunt amb
més dependència entre elles a diferència de les anteriors obres que es troben a l’entrada
que per les dimensions i la distribució afavoreixen a veure-les més independents les
unes de les altres.
Passat aquesta mena de passadís que es forma sumant els factors arquitectònics, les
dimensions de les obres i la distribució d’aquestes, arribo a un espai més obert, amb un
sostre elevat com a l’entrada, amb una il·luminació més neutral i més espai per a cada
obra. Aqui és on s’acaba l’exposició amb les obres de Paula Rego: ‘Goat Girl’ i ‘The
Overseer’ i l’escultora Magdalena Abakanowicz: ‘Silent Figure’ i ‘Angelo’. En aquest
espai es troben unes obres de dimensions majors que les anteriors però menors que les
de l’entrada. Les pintures de Paula Rego transmeten cert misteri i inquietud en les
escenes familiars que representa, fins i tot angoixa. Les escultures d’Abakanowicz
desprenen sensacions similars a més a més de la sensació d’impotència, submissió i
obediència (‘Silent Figure’) i fermesa i valor (‘Angelo’). ‘Silent Figure’ al no tenir cap
(ulls, cervell, boca, orelles,...) està mancat dels principals sentits amb què es pot
interactuar amb el món, aquest fet està molt ben emfatitzat en el detall de que al lloc on
hi ha situades les cordes vocals hi ha un forat creant el buit, el no res, reforçant la idea
de la incapacitat d’aquest ésser per a comunicar-se amb ningú. La postura del cos, dret i
rígid amb els bressos tocant el cos i que estigui col·locat tocant la paret fan que sembli
un ésser sense presència, obedient i submís sense capacitat de decisió pròpia, sotmès a
un altre ésser. Tampoc té esquena, la part posterior està com tallada i la col·locació a la
paret fa que doni la sensació que està en el pont entre una altra dimensió i la nostra, però
no creua la frontera, es queda quiet, parat esperant. ‘Angelo’ no té braços, la seva
postura és d’avançament cap endavant amb pas ferm, evidenciat per la rigidesa de les
cames i del tors, un tors que no sembla nu, sembla portar una armadura.
Al tornar sobre els meus passos em paro a contamplar amb més atenció i dedicació la
‘Fátima’ d’Antonio López, com en la seva escultura de l’entrada, aquesta també té els
ulls oberts però aquests són uns ulls molt més expressius i amb més presència a l’obra,
la inexpressivitat de la cara contrasta amb la seva mirada fixa en l’infinit i la postura
dels braços i del coll remeten a una abstracció del seu propi cos a través de la mirada
que és el que més destaca de l’escultura. Antonio López diu que el tors nu de l’escultura
‘Fátima’ expressa la bellesa de tot allò reconfortant a la vida. En aquest cas ‘allò
reconfortant’ interpreto que és el que capta l’atenció i la mirada de ‘Fátima’ i està situat
per damunt d’ella ja que ha d’alçar el coll per a mirar-ho. El nom que li dóna títol a
l’obra és també el nom d’una verge i per aquest camí podria anar la interpretació
simbòlica de l’obra. L’autor estableix un diàleg entre allò físic, palpable, visible que és
l’escultura i allò que és indeterminat i que té la mateixa presència que l’escultura. En
aquesta obra es fa evident que hi ha una part física (la pròpia peça) i una part metafísica
(“allò reconfortant a la vida” segons les paraules de l’autor) que transcendeix els sentits
i només es pot arribar a descobrir a partir del raonament. Amb això aconsegueix el que
la majoria d’artistes al llarg de la història de l’art han buscat i que han aconseguit en
major o menor mesura, ajuntar la Raó i els Sentits en una mateixa obra, i a més López
ho fa d’una manera tan clara, tan evident, i amb tanta senzillesa que fins i tot jo sense
donar-hi massa voltes me n’he adonat.
Enfront em paro a mirar l’obra de Magdalena Abakanowicz: ‘Anonim 2’ i de Vincent
Desiderio: ‘Grapheme’. La primera és una escultura en bronze d’una espècie de
màscara deformada que es troba damunt d’una mena de pedestal també de bronze però
que sembla un tronc d’arbre, aquest pedestal (o simulació de pedestal) forma part de
l’obra perquè tot el conjunt està sobre d’un pedestal real, amb independència de l’obra.
La segona és una pintura, un tríptic, que mostra tres escenes: una dona nua en un bany,
un grup d’homes a l’aigua sobre d’una barca i una càmera fotogràfica en un trípode.
Junt amb l’altre tríptic del mateix pintor present a la sala són les pintures més
figuratives de l’exposició, molt properes a l’hiperrealisme, això formalment les
distància de les altres pintures que hi ha i les apropa a la figuració realista de les
escultures d’Antonio López. ‘Grapheme’ és un tríptic on els quadres dels extrems són
de la mateixa mida i forma, rectangulars amb una verticalitat pronunciada, però el del
centre té una mida horitzontal i una forma diferent, un rectangle on l’horitzontalitat és
major que la verticalitat però no és tan pronunciada, l’alçada de tots tres és la mateixa.
Finalment torno a l’entrada i aquesta vegada sí que em detinc a mirar ‘Three Acts of
Defilement: Transformation/Illusion/Icon’ també de Vincent Desiderio, un altre tríptic
de dimensions molt més grans, amb sintonia amb les dimensions de les obres que hi ha
al principi del recinte. L’obra representa tres figures simbòliques dels continents africà,
asiàtic i europeu (d’esquerra a dreta). L’africana és una mena de màscara, l’asiàtica és
una deessa i l’europea una dona amb un fill que podria ser la verge Maria amb Jesús.
Igual que a ‘Grapheme’ la figuració és molt realista, propera a l’hiperrealisme, un tret
distintiu d’aquest autor, que contrasta amb els altres autors que hi ha. Finalment surts de
l’exposició sota la mirada i la vigilància de ‘Saturno’ el guardià de la sala, que al
principi t’ha donat la benvinguda.
Ha sigut una exposició més petita del que m’imaginava al veure la quantitat de persones
que hi exposaven, un total de 8 artistes (també degut a que l’anterior exposició que vaig
visitar va ser la de Joaquim Chancho. Dibuixa una línia i segueix-la, al TeclaSala el
centre d’Art de l’Hospitalet). Aquesta diversitat ha afavorit que el tema de la condició
humana estigués molt desenvolupat i enriquit per les diferents propostes i les diferents
visions que aporta cada autor, una diversitat gairebé exigida pel propi tema que es pot
desenvolupar amb infinitat de propostes diferents.
Recommended