11 Lespai Urbà

UNITAT XI. LES XARXES URBANES I L’ESPAI METROPOLITÀ

DEFINICIÓ DE CIUTAT

Els assentament humans estan formats per zones rurals (pobles) i zones urbanes (ciutats). La qüestió és com diferenciar-les?. D'entrada és difícil i ara, a més, cal considerar la rururbanització

No hi ha una única definició de ciutat, car podem considerar diversos criteris (quantitatius o qualitatius):

- Criteri numèric (criteri quantitatiu). El problema és que no és el mateix arreu (Espanya, 10.000 / EUA, 2.500 / França, 2.000). A Espanya més de 10.000, es considera població urbana; entre 2.000 i 10.000, semiurbana; menys de 2.000 rural (tot i que de vegades es parla de les agrociutats).

- Organització de l’espai. La influència sobre el territori dels voltants. La ciutat concentra fluxos, institucions, serveis ...

- Activitat professional de la població. La ciutat presenta una gran diversitat, tot i que destaca el secundari i terciari. En un poble hi ha menys diversitat, destacant sobretot el primari.

- Funció de l’assentament. La ciutat concentra les activitats més importants de gestió i administració.

- Creixement, densitat urbana. Les ciutats tenen més densitat de població (habitants per km2). A més, experimenten més creixement, una clara zonificació, una xarxa de carrers més atapeïda...

- Cultura urbana.

Tots els criteris són vàlids però relatius car depenen del país, de l’època ... D'altra banda alguns municipis són considerats ciutats pel nombre d’habitants, i podrien ser rurals pels criteris qualitatius, i en d’altres municipis ens passaria el contrari.

Les ciutats són grans concentracions humanes, que viuen de la indústria i dels serveis, que no cultiven pràcticament res del que consumeixen, per això s’ha de garantir el proveïment d’aliments, aigua, energia, el transport ..

Xangai (Xina)‏

2006

ORGANITZACIÓ TERRITORIAL DE LES CIUTATS

La xarxa urbana és la distribució de les ciutats en l'espai. Pot ser concentrada (en un àmbit limitat), regular (homogèniament) i aleatòria (a l’atzar).

La geografia urbana estudia la jerarquia urbana. Quines ciutats són més importants? Per què? Quina és l’àrea d’influència urbana?..

Ja el 1933 Walter Christaller demostrà que hi ha sistema jerarquitzat de ciutats, considerant les activitats terciàries que ofereixen i el rang d’aquestes. Així, les ciutats amb més serveis i de més rang tenen majors àrees d’influència.

La xarxa urbana es basa en el conjunt de relacions (econòmiques, socials, culturals, polítiques,...) que fa que les ciutats d’un territori adquireixin una complementarietat i una diferenciació de funcions i que formin un conjunt jerarquitzat de centres.

Els nuclis urbans més rellevants organitzen i influeixen en l’espai i exerceixen una forta atracció sobre el territori circumdant.

Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics on els intercanvis entre els diversos nuclis esdevenen elements principals del seu desenvolupament, per això s’utilitza el concepte de SISTEMA URBÀ.

La xarxa urbana es troba formada per un conjunt molt nombrós de ciutats petites, que ofereixen serveis inferiors (diaris). Existeix un conjunt menor de ciutats mitjanes, que ofereixen més serveis i de major nivell. Per últim, hi ha poques grans ciutats. Aquestes tenen totes les funcions i estructuren espai.

Els països rics, molt urbanitzats, segueixen aquest esquema típic. En canvi, els països pobres, menys urbanitzats, presenten importants desequilibris, com la macrocefàlia urbana.

Les xarxes urbanes més denses formen regions urbanes, on zones urbanes i zones rurals formen un continu.

Les seves característiques bàsiques són:a)Especialització dels nuclis urbans (residencials,

industrials, comercials o de serveis).b)La dependència entre uns nuclis i altres que augmenta

amb el grau de desenvolupament.

Ara existeixen ciutats globals, capitals internacionals, gràcies a la interconnexió i internacionalització. Són les polis amb més nivells d'especialització, més atribucions... Són les més importants.

La jerarquia urbana ens mostra que hi ha ciutats més importants que altres. Aquesta jerarquia és evident a escala regional, nacional i mundial. La major importància de les funcions i serveis que ofereixen els nuclis urbans marquen la seva posició dins la jerarquia.

Bàsicament, la importància urbana depèn:- Volum de població- Presència de centres de decisió política- Presència de centres de decisió econòmica- Presència de vies i mitjans de transport

Parlant de la jerarquia urbana també cal considerar: - El concepte de polarització

- Els fluxos que conflueixen en les ciutats- L’àrea d’influència urbana- Les infraestructures

La polarització és el procés de concentració de recursos humans i econòmics en un número reduït de centres, donada la confluència de fluxos en aquell punt. Així, es creen regions nodals o polaritzades. La importància disminueix en raó inversa a la distància.

El nucli central acumula recursos, i no deixa desenvolupar-se a la resta del territori. Després, la saturació farà que es doni un desenvolupament selectiu de l’entorn.

Els fluxos són desplaçaments de persones, mercaderies i capitals … Aquests, en bona mesura es troben controlats per les ciutats, ja que concentren bona part de les activitats productives, població … La procedència dels fluxos ens indica l'àrea d’influència de la ciutat (camp urbà / hinterland).

Les infraestructures són la base sobre la qual descansa una determinada activitat o estructura. Poden ser naturals o artificials (anomenades tècniques, que són les més destacades).

Són essencials per al desenvolupament econòmic, sobretot les relacionades amb el transport i energia. De fet, existeix una clara relació entre infraestructura i desenvolupament econòmic. Ara bé, no només infraestructures, calen altres factors.

No sempre són rendibles, per això moltes necessiten finançament públic.

Poden ser socials o tècniques.

Les socials són els equipaments, relacionats amb la qualitat de vida i el benestar social.

Les tècniques incideixen en la producció i la productivitat. Poden ser d’impulsió o d’acompanyament. Les d’impulsió han de ser motor del desenvolupament; en canvi, les d’acompanyament responen a l'existència d'una demanda prèvia. Ara bé, la majoria són en part d’impulsió i d’acompanyament

Són l’instrument més important per planificar i ordenar el territori, sobretot el transport (afavoreix la connexió). Per això, el poder pot afavorir centralisme, transport col·lectiu …

Sempre generen impacte, variació ocasionada per la seva realització o posada en funcionament.

Àvila

Sòria

Àrea urbana: Nucli urbà envoltat per terres de conreu, amb poca influència territorial.

Aplicant els estudis de geografia urbana cal distingir diferents tipus de ciutats i agrupacions urbanes, com l'àrea urbana, la ciutat central, l'àrea metropolitana, la conurbació i la megalòpoli.

Ciutat central: nucli urbà amb gran influència en l’entorn.

Sevilla

Àrea metropolitana: Espai molt urbanitzat format per un nucli principal (ciutat central, metròpoli) i una successió d’anells (que corresponen a altres municipis).

Entre els diferents municipis de l'àrea metropolitana s’estableixen interrelacions econòmiques i socials (sistemes de transports). Per això cal una planificació conjunta. Les interrelacions són inversament proporcionals a la distància a l’anell central.

Vista satèl·lit Àrea metropolitana de

Barcelona

Àrea metropolitana

És el conjunt que formen una gran ciutat i les ciutats petites i mitjanes que l’envolten. És un sistema ben integratLa causa del desenvolupament són les contínues millores tecnològiques pels mitjans de comunicació i de transports. El nucli central tendeix a l’especialització del sector terciari i els nuclis urbans en usos residencials i usos industrialsEls principals exemples: àrea metropolitana de Barcelona i la de València.

La conurbació és la unió o coalescència de dos o més assentaments. Cada ciutat manté certa independència (pe.: administrativa). Exemples serien Tarragona – Constantí – Vila Seca, o Cadis – San Fernando – El Puerto de Santa Maria.

ConurbacióTé un estructura polinuclear (conjunt de ciutats satèl·lits) caracteritzada per l’abundància de les activitats secundàries i terciàries i per un gran intercanvi de fluxos entre les ciutats que en formen part. Exemples: regió urbana holandesa formada per Rotterdam, l’Haia, Amsterdam i Utrecht, formen Randstat.

Les megalòpolis són superconurbacions metropolitanes (poden haver espais rururbans intercalats), formats per diverses metròpolis amb les seves àrees d’influència. Així es conforma un gran teixit urbanitzat, amb diversos usos sòl.

Als EUA, a la costa est, destaca la superconurbació formada per Boston, Nova York, Filadèlfia i Washington, amb més de 600 Km i 40 milions d’habitants.

Les megalòpolis són nuclis de l’economia global, car es troben a les nacions més poderoses, connectades a les xarxes globals. Així ha aparegut una nova forma urbana, interiorment segmentades i desconnectades, especialment socialment.

Vivim en l'era de les megaciutats o megalòpolis, car són motor del desenvolupament econòmic i tecnològic; centres d’innovació cultural; centres del poder polític; punts de connexió del sistema mundial de comunicacions...

El concepte de megaciutat també pot ser numèric. Així, considerem gran ciutat quan supera un milió d’habitants, megaciutat si supera els 10 milions i, darrerament, ja es parla de les metaciutats, amb més de 20 milions d’habitants.

El 1992, 13 ciutats superaven els 10 milions d'habitants.

El 2005, 4 ciutats superaven ja els 20 milions.

La previsió per al 2015, ens parla de 25 megaciutat (22 al Tercer Món, 18 a Àsia). La principal, amb més de 30 milions, serà Tokio ( Tokio – Yokohama – Nagoya – Kyoto – Osaka - Kobe).

Les megaciutats presenten una clara tendència a l’aglomeració sobre la base de models d’acumulació marítima (Water Front), com els exemples de Boston-Nova York-Baltimore; o de formació d’un corredor lineal, com el de Tokyo-Yokohama-Nagoya-Osaka; o en xarxes de transport, com les del centre d’Europa que connecten l’anomenada banana europea (principal eix urbà continental), des de Londres a Milà..

La Megalopolis formada per Tokyo i Yokohama s’anomena Kanto que inclou Tokyo , Kawasaki, Yokohama, Yokosuka.

Osaka: Important centre del comerç del districte de Kansai.

Kobe: ciutat d’atmòsfera internacional

La Megalòpolis que formen s’anomena Kinki. Antic centre de cultura i comerç, inclou les prefectures d'Osaka, Kyoto, Kobe, Nara, Wakayama i Shiga.

Vista satèl·lit Superconurbació de

Tòkio

Les megaciutats:- Generen una crisi ecològica i territorial que té un impacte immens sobre l’espai l’àrea geogràfica que les nodreix i que les fa pràcticament insostenibles- Accentuen les crisis de governabilitat local perquè la seva formació policèntrica comporta una segregació social i espaial molt marcada, que genera diferents identitats culturals, sovint en conflicte.- Són escenaris funcionals extraordinàriament complexos, amb horaris, pautes de mobilitat, xarxes de serveis i ritmes urbans molt difícils de gestionar, malgrat que també poden ser grans escenaris d’experimentació de la transformació urbana i espais de sorgiment de noves identitats.

EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LA CIUTAT

Al llarg de la història la ciutat ha experimentat canvis, per adaptar-se a les noves necessitats socials i econòmiques. Parlem de dues grans estapes: pre-industrial i post-industrial

La pre-industrial, amb diverses subetapes:- Neolític (Jericó)- Ciutat-estat (Babilònia)- Ciutat dins estat (Egipte)- Món clàssic (Grècia i Roma)- Món medieval (cristiana / musulmana)- Renaixement- Barroc

La industrial, pròpia d'un món urbanitzat.

MORFOLOGIA URBANA

La forma de la ciutat influeix en la seva habitabilitat i en la demanda de recursos naturals.

Per estudiar-la cal considerar els elements (edificis), la disposició dels elements (xarxa de carrers) i els usos del sòl (utilització de l’espai urbà).

La morfologia urbana és controlada pels agents urbans. Es tracta de persones físiques o jurídiques, diferents al llarg de la història, que poden fer variar la morfologia urbana. Ara bé, la morfologia urbana és molt dificil de canviar (per això en el traçat urbà hi ha formes geomètriques que reflecteixen èpoques històriques pretèrites).

Vista aèria Toledo (casc antic)

L'urbanisme és el conjunt de procediments per ordenar i planificar l’estructura urbana i controlar la utilització del sòl urbà. Ha de satisfer les necessitats presents i futures de la ciutat.

Abans el creixement urbà era desordenat. Ara el creixement és programat amb Plans Urbanístics (elaborats pels Ajuntaments). Aquests poden ser generals, si ordenen tota l’àrea urbana o metropolitana, o parcials, si ordenen determinades zones.

A l'hora de programar cal tenir en consideració diversos factors, com ara el preu del sòl, les ordenances municipals (alçada, aspecte...), la previsió del transport i trànsit, la previsió d’infraestructures, la previsió d’equipaments …

Aquests aspectes canvien, per això els plans urbanístics han de ser flexibles i oberts. Cal considerar que també canvien les prioritats administratives i socials. Per exemple, ara es parla de recuperar els centres històrics o de crear pols tecnològics com l'@22.

PLÀNOLS URBANS

Ens indiquen la disposició dels carrers, ordenada o desordenada.

Els Plànols Irregulars són propis de la ciutat preindustrial, generalment desordenada (amuntegament, carrers irregulars, carrerons sense sortida ...).

A les ciutats del N la ciutat medieval ara és el centre històric. Al S, sobretot en les ciutats àrabs, encara hi ha una disposició irregular en gran part.

Els Plànols Regulars poden ser de diversos tipus.

L'ortogonal (en quadrícula, hipodàmic o colonial). Passà del món hel·lenístic a Roma. Posteriorment s'utilitzà a les colònies espanyoles. Al segle XIX (amb la RI) viví un gran boom en les ampliacions de les ciutats medievals (Eixample de BCN).

Els seus principals avantatges eren la fàcil parcel·lació, la millor higiene i afavorir la repressió del moviment obrer. Ara viu una certa crisi, car dificulta la circulació.

El radiocèntric presenta cercles concèntrics al voltant d’un nucli central (Moscou, París).

El lineal es desenvolupa al llarg d’un eix, una via de comunicació (ciutat lineal de Madrid).

Vista aèria Vitòria (traçat radial)

Vista de Burgos (traçat lineal)

Vista satèl·lit Brasília

Al llarg del segle XX, amb grans ampliacions urbanes, moltes ciutats s'han planificat (Brasília).

PARTS DE LA CIUTAT

Combinant els plànols, edificis i els usos del sòl, obtenim grans unitats del paisatge urbà. És a dir, observem diverses parts de la ciutat.

En les ciutats disperses, amb edificis monofuncionals, les parts són molt clares. En cavi, en les ciutats compactes, amb molts edificis polifuncionals les parts són poc clares.

Sempre però, hi ha un cert predomini d’una activitat, d’un paisatge, en una zona.

D’alguna manera o d’altra, presents a totes les ciutats del món trobem el centre, els barris residencials, les àrees industrials, els equipaments i les infraestructures.

LES CIUTATS DEL NORD

En les Ciutats del Nord (Europa, Amèrica del Nord, Austràlia, Nova Zelanda …) el Centre pot ser històric o de negocis (CBD). No sempre hi ha coincidència (sí als EUA, no a Europa).

El centre té una sèrie de característiques:- Accessible (cal ampliar el transport; són freqüents les aglomeracions).- Elevat preu del sòl (provoca verticalitat, gratacels).- Grans diferències dia-nit (a excepció de les zones de lleure).- Reduïda població permanent al CBD, més a la zona històrica.- Manca d’activitat industrial

Sovint, els centres històrics són lloc de residència de rendes baixes, on viu gent amb pocs recursos. Els habitatges acostimen a ser vells i trobar-se en males condicions.

Ara bé, quan es restauren els barris (centres històrics rehabilitats) o es posen de moda, es donen problemes de “moobing immobiliari”.

- Zones cèntriques

- Hi predominen empreses de serveis, organismes oficials, bancs, centres culturals…

- Ben comunicades amb transport públic.

- Pocs habitatges perquè el sòl és molt car.

Els Barris Residencials es troben en diverses parts de la ciutat. A partir del segle XX van sorgir barris perifèrics al voltant de la ciutat, que progressivament s’han anant incorporant.

Existeixen dos grans tipus, les zones residencials i els barris dormitori.

Les zones residencials, sorgides al s.XX com a lloc de residència de les classes mitjanes i altes que abandonen els Eixamples, cercant més qualitat de vida. Són zones de més nivell de renda, amb blocs de pisos baixos i cases unifamiliars.

Els barris dormitori són polígons de blocs geomètrics, uniformes, amb una clara sensació d'amuntegament. Són lloc de residència de rendes baixes, amb baixa qualitat de materialsi poques infraestructures.

- Pocs recursos econòmics.

- Mala planificació en la construcció.

- Vivendes de mala qualitat.

- Barris amb pocs serveis en els seus orígens (barris dormitoris)

- Nivell econòmic alt.

- Ben comunicats per carretera.

-A prop dels centres comercials de creació recent.

- No hi ha problemes de planificació o degradació.

Ciutat Badia (BCN)

En les ciutats es produeix la segregació social de l’espai, car la població es distribueix en zones diferents segons les característiques econòmiques, socials o culturals.

La segregació social fa que existeixin diferents barris segons la renda. Els més desitjablejs tenen habitatges de major preu, i per això hi viuen rendes més elevades.

L'Extrarradi o Perifèria es troba format per zones immediates a la ciutat, directament vinculades a ella, ocupades per funcions que no poden donar-se dins la ciutat, com ara barris marginals, polígons industrials (que cerquen més espai i millors comunicacions), grans centres comercials, zones residencials de classe alta...

També en formen part antics pobles, camps, vies de comunicació … A mesura que la ciutat creix, l’extrarradi s’incorpora a la ciutat

Actualment, en les ciutats grans del N assistim a la contraurbanització, és a dir, a la sortida de part de la funció residencial vers zones perifèriques.

El creixement en extensió de les ciutats es relaciona amb el concepte de ciutat difusa. La ciutat creix i es fa menys compacta (ocupa més espai però amb menor densitat).

Zona rururbana: zona on coincideixen característiques de zones rurals i de zones urbanes. Si envolta una àrea metropolitana: aurèola rururbana.

Polígons industrials

Són espais a la perifèria urbana, generalment ben comunicats amb la ciutat. S’hi ubiquen indústries, magatzems, grans superfícies comercials.

Històricament hi ha hagut tendència a situar les indústries a les ciutats o a la rodalia (pròxim al mercat).

Les fàbriques, es desplacen cap a la perifèria, per tant, es degraden les zones industrialitzades el que provoca la seva rehabilitació.

Les zones industrials actualment estan en els polígons industrials i en els parcs tecnològics. Els polígons també s’utilitzen com a zones d’oci (exemple, Polígon del Pla d’en Boet de Mataró).

D’altres usos dels barris perifèrics podrien ser facultats, universitats, hospitals, recintes firals, hotels, centres comercials i d’oci...Tots ells necessiten bones comunicacions i bons mitjans públics de transport.

LES CIUTATS DEL SUD

Les Ciutats del Sud (A. Central i del Sud, Àsia, Àfrica...) presenten característiques semblants per la situació social i econòmica.

Són ciutats en expansió (èxode rural, gran creixement vegetatiu). Ara bé, el creixement és desorganitzat: - Manca planificació - Manquen equipaments i infraestructures - Materials pobres - A la perifèria, barris d’autoconstrucció (favelas, ranchitos, bidonvilles...)

La divisió social de l’espai urbà és molt clara. Hi ha una gran segregació. El centre, històric i de negocis, els barris residencials, la perifèria... són món separats.

Caraques (Veneçuela)

FUNCIONS URBANES

Les funcions urbanes es relacionen amb un ús del sòl específic, per tant amb una morfologia específica. Per això les funcions urbanes condicionen els paisatges urbans.

Els paisatges urbans públics són d'aparició relativament recent. Ara són molt importants (carrers, infraestructures ...).

Els paisatges urbans privats són sobretot àrees residencials. Existeix una gran tipologia d’edificacions, tot i que ara hi ha una clara tendència homogeneització.

Les funcions urbanes són el conjunt d’activitats generades diàriament per la població, que determinen l’ús de l’espai urbà.

Les funcions urbanes es relacionen amb la segregació d’usos del sòl. Aquesta fa referència a la distribució dels usos del sòl de la ciutat (residencials, comercials, industrials, administratius...) en espais clarament diferenciats.

Generalment però les ciutats són multifuncionals, donant-se múltiples funcions que es relacionen entre elles. A més tamany, més funcions. De vegades però, destacarà una.

Les funcions principals són aquelles que es troben a totes les ciutats. Són la residencial i l'econòmica (relacionada amb el secundari i terciari).

Les funcions dominants són aquelles a les quals es dedica majoritàriament la població d’un nucli urbà, o la funció per la qual és sobretot conegut aquell nucli urbà. El predomini d’aquestes funcions caracteritza l’àrea urbana.

Cal destacar l'especialització interna: dins dels centres es troba carrers o barris on predomina una activitat concreta: financera, comerç, cultural,... per exemple Manhattan (sud, financer; nord, oci i comercial).

Funció industrial. La indústria és present en la majoria de ciutats, tot i que al N es desplaça cap a la perifèria cercant millors comunicacions, més espai, evitar molèsties (contaminació), complir la llei... Algunes ciutats han fet fortuna per la seva proximitat a un jaciment o font d’energia (Detroit, Tarragona...)

Funció turística, de lleure (Lloret, Marbella, Las Vegas).

Funció militar (Jaca, Ceuta).

Funció cultural o religiosa. Hi ha ciutats seus de grans institucions culturals (Salamanca), que tenen un gran patrimoni (Florència), o que són centres religiosos (La Meca, Roma).

Funció administrativa i de serveis. Les ciutats ofereixen serveis relacionats amb la funció pública, hi ha seus de grans empreses... (Atlanta, Madrid, Barcelona).

Habitualment a les parts més cèntriques del nucli urbà. Poden trobar-se en els barris antics, degradats durant la industrialització, però recuperant-se amb el sector serveis de l’era postindustrial.

També poden ser àrees de nova creació (gratacels,...).

Actualment, part de la funció de serveis i comercial també s’està traslladant a la perifèria urbana, on proliferen grans centres comercials.

A part dels intercanvis nacionals i internacionals també hi ha activitats comercials: comerços especialitzats, grans magatzems, hipermercats,... per proveir la regió urbana.

L’EXTENSIÓ DEL PAISATGE URBÀ EN EL MÓN

Cada cop hi ha més vida urbana al món. Augmenta la taxa d’urbanització (els països industrials tenen taxes més elevades). Aquest fet és degut als canvis socioeconòmics, que fan que s'incrementin la indústria i els serveis i disminueixi l'agricultura.

Des de mitjans del segle XIX assistim a un extraordinari creixement urbà. S'incrementa la força de les ciutats, centres econòmics, polítics, de comunicació .... De fet, ja existeix una xarxa de ciutats globals. Durant el segle XXI el boom urbà serà la característica més destacada. Anem vers un món urbà general. Destacarà el gran creixement del tercer món (augment poblacional i èxode rural).

L'any 2.000 el 73% dels llatinoamenricans viuen en ciutats, el 30% dels africans i el 35% dels asiàtics.

L'ONU calcula que fins el 2.030 el creixement poblacional serà d’uns 2.700 milions. D'aquests, el 90% viurà a les ciutats.

1950 2005

1 Nova York, Estats Units - 12,400 Tòquio-Yokohama, Japó - 28,000

2 Londres, Gran Bretanya – 10,400 Ciutat de Mèxic, Méxic - 18,100

3 Xangai, Xina – 10,300 Mumbai o Bombai, Índia – 18,000

4 Rin-Ruhr, Alemanya – 6,900 Sao Paulo, Brasil - 17,700

5 Tòquio-Yokohama, Japó – 6,700 Nova York, Estats Units - 16,600

6 Beijin o Pequín, Xina – 6,700 Xangai, Xina – 14,200

7 París, França – 5,500 Lagos, Nigèria - 13,400

8 Tianjin, Xina – 5,400 Los Ángeles, Estats Units – 13,100

9 Buenos Aires, Argentina – 5,300 Calcuta, Índia – 12,900

10 Chicago, Estats Units – 5,000 Buenos Aires, Argentina – 12,300

11 Moscou, Rússia (URSS) – 4,800 Seul, Corea del Sud – 12,200

12 Calcuta, Índia – 4,400 Beijin, Xina – 12,000

13 Los Angeles, Estats Units – 4,100 Karatxi, Pakistan - 11,800

14 Osaka-Kobe, Japó – 3,800 Delhi, Índia – 11,700

15 Milà, Itàlia – 3,600 Dacca, Bangladesh – 11,000

16 Rio de Janeiro, Brasil – 3,500 Manila, Filipines - 14,750

17 Ciutat de Mèxic, Mèxic – 3,200 El Caire, Egipte - 12,200

18 Filadelfia, Estats Units - 3,000 Osaka, Japó – 10,600

19 Mumbai o Bombai, Índia – 2,900 Rio de Janeiro, Brasil – 10,600

1950 2005

EUROPA va ser el primer continent amb una urbanització massiva.

Actualment, la seva xarxa de ciutats és molt densa, donant-se la rururbanització i la suburbanització estacional (boom de les segones residències).

La franja amb més densitat de població és on hi ha més ciutats. És l'anomenada dorsal europea (zona central) que s'exten pel nord d’Itàlia, nord de França, Alemanya, Benelux i S.E. de GB.

Una zona secundària, un segon eix, va des de València a Venècia.

ESPANYA, al llarg del segle XX incrementà la importància de la indústria i dels serveis, descendint el valor del món rural. Per això augmenta la població urbana (1.900, 33,21%; 1.995, 75%).

La xarxa urbana espanyola és força desigual. Les ciutats més poblades es situen a la perifèria litoral i Madrid. Les CCAA amb més taxa d’urbanització són Andalusia, Catalunya, Madrid i el País Basc.

Podem parlar de quatre nivells urbans:- Metròpolis estatals (Madrid, Barcelona)- Metròpolis regionals (Sevilla, Bilbao, València)- Capitals provincials- Capitals comarcals

D'aquesta manera, el sistema urbà espanyol està organitzat de forma jeràrquica. La jerarquia urbana distingeix entre:

– Metròpolis estatals: Madrid i Barcelona; exerceixen influència sobre la resta de territori estatal i estan relacionades amb altres ciutats a escala mundial

– Metròpolis regionals: capitals de regió, relacionades amb les metròpolis estats i que exerceixen la seva influència sobre extenses àrees de caràcter regional (Sevilla, València, Bilbao, La Corunya, Vigo, Valladolid, Saragossa i Palma de Mallorca). Com a ciutats mitjanes: Alacant, Múrcia, Ovieda, Santander, Màlaga,...

– Capitals de província o de comarca: últim esglaó subregional, format per les capitals de província o de comarca que estan relacionades amb les anteriors i tenen influència en els nuclis de població més pròxims: Segovia, Càceres, Ciudad Real, Girona, Tarragona, Burgos, Cartagena,...

Àrees urbanes i municipis amb més de 5.000 h. (2001)

218553Badalona

221567Santa Cruz de Tenerife

226490Vitoria-Gasteiz

236982Granada

243349Coruña (A)

252884Hospitalet de Llobregat (L')

273931Gijón

293725Vigo

319380Alicante/Alacant

321001Valladolid

321164Córdoba

353173Bilbao

375773Palma de Mallorca

378628Palmas de Gran Canaria (Las)

409810Murcia

558287Málaga

647373Zaragoza

704154Sevilla

796549Valencia

1593075Barcelona

3155359Madrid

183955Santander

193328Pamplona/Iruña

194947Terrassa

195131Fuenlabrada

196275Jerez de la Frontera

196971Sabadell

197804Alcalá de Henares

203945Cartagena

204463Móstoles

212174Oviedo

215137Elche/Elx

Principals ciutats d’Espanya

(2006)

CATALUNYA presenta una xarxa urbana dominada per BCN i la seva àrea metropolitana.

Des de fa dècades experimentem un procés d’acceleració d’extensió de la xarxa urbana i de rururbanització (ciutat difusa). Cal destacar sobretot les urbanitzacions dels 60 i també el creixement urbà dels 80 (de baixa densitat).

Constatem la pèrdua de població de les grans ciutats, sobretot Barcelona. De 1975 a 1996 Barcelona perd 242.331 habitants. La població es desplaça a la perifèria (com la indústria).

Diversos factors hi influeixen:- Alt preu del sòl, que incrementa el preu de l’habitatge i provoca l'expulsió de joves i rendes baixes.- Nou model de vida, basat en urbanitzacions de cases unifamiliars (rururbanització).- Millora de les comunicacions i increment del nivell de motorització.

A partir dels 80’s amb la sortida de la crisi econòmica s'intentà controlar el creixement ràpid i caòtic. Malgrat tot, el boom de la construcció dels últims anys presentà importants deficiències.

Ara la tendència és a la remodelació interna de les ciutats, amb els PGOU. La Generalitat, per la seva banda, ha creat un pla (2004) per a rehabilitar barris degradats.

ACTUAL XARXA URBANA DE CATALUNYA

Diversos nivells:

a) Àrea metropolitana de Barcelona.

Amb més del 60% de la població catalana. Exerceix funcions de centralitat administrativa, econòmica i de serveis.

És constituïda per una conurbació central (Barcelona i municipis més propers, com Badalona, Hospitalet, Sant Adrià, Sta.Coloma...) i dues corones de poblacions en les comarques veïnes. La segona corona inclou Mataró, Granollers, Terrassa, Sabadell, Martorell, Sitges... (ciutats industrials i capitals de comarca).

b) Capitals de província (Tarragona, Lleida, Girona) i poblacions dels voltants.

c) Ciutats mitjanes capitals comarcals, amb forta influència (supracomarcal) en el seu entorn: Tortosa, Manresa, Vic, Figueres, Olot, Igualada, Puigcerdà, Vilafranca del Penedès...

d) Capitals de comarca més petites o nuclis subcomarcals importants (turisme, indústria), com la Seu d'Urgell, Berga, Roses, Palamós, Amposta, Cambrils...

ELS PROBLEMES URBANS

Cal millorar les ciutats i adaptar-les al futur. Actualment, ocupen poc més d'un 2% de la superfície terrestre, tot i que consumeixen el 75% dels recursos. En un futur s'incrementarà la població urbana i el consum de recursos. Cal remarcar que, en algunes zones el creixement serà descontrolat, la qual cosa agreujarà encara més els problemes per al medi i la salut humana.

Caldria millorar la gestió de l’aigua, els residus i el transport, i la planificació urbanística. És a dir, hem de cercar una ciutat sostenible.

Aquesta demanda ja es va fer el 1996 a Istambul, en la Conferència de l’ONU sobre assentaments urbans (Hàbitat II). Com sempre, els problemes són la manca de recursos (sobretot al S) i la manca de voluntat política.

Els problemes urbans són arreu, però es visualitzen més en els països del sud.

El valor del sòl

El sòl és limitat i inamovible. Com que hi ha menys oferta que demanda augmenta de preu. L'especulació consisteix en retenir el sòl esperant augment del valor.

El valor del sòl és superior al centre car hi ha menys sòl; lluny del centre hi ha menys sòl, per això perd valor. Cal considerar però, la influència dels equipaments i les infraestructures.

El transport i les infraestructures.

Les ciutats són grans concentracions humanes, per això calen molts equipaments (escoles, hospitals …) i infraestructures.

Les infraestructures han de garantir l’arribada d’aigua, energia.... Les relacionades amb el transport són bàsiques, car cal garantir la mobilitat dels ciutadans i l’arribada a la ciutat de tot allò que necessita.

Les ciutats es troben sobretot dominades per l'automòbil privat (dependència del cotxe). Cada cop més amb l’augment de la ciutat difusa, que fa que s'incrementila distància entre el lloc de residència i el de treball, estudi o esbarjo (pràcticament obliga a utilitzar el vehicle privat).

Aquesta situació planteja nombrosos problemes, com la manca d’aparcament, la contaminació, l'augment de la despesa en infraestructures...

Per evitar-ho caldria fomentar un transport públic més eficient (carrils BUS) o fomentar els carrils VAO (vehicles d'alta ocupació). Ara bé, la ciutat difusa dificulta la creació d’una bona xarxa de transport públic en una àrea urbana dispersa i de gran extensió territorial.

El proveïment.

La ciutat pràcticament no produeix res d’allò que consumeix. Per això és bàsic garantir el proveïment d'aigua, aliments, energia…

L'administració (govern municipal) ha de construir i mantenir la xarxa d’infraestructures, la qual cosa suposa una gran despesa econòmica.

AlimentsLa producció es fa fora la ciutat en zones rurals o zones rururbanesEls aliments es porten als grans mercats: Mercabarna, Mercamadrid,...

AiguaÉs imprescindible per la llar i per les indústriesÉs necessari traslladar des dels rius i els pantans pròxims a la ciutatA més s’ha de canalitzar, potabilitzar i bombarLes avaries constitueixen un greu problema a tots nivells.

Energia

Electricitat, gas i derivats del petroli es consumeix a llars, indústries, comerços i transports.

Són necessaris centres de transformació i difusió

La distribució es fa per mitjà de canalitzacions.

Les avaries, a l’igual com amb l’aigua, impliquen un greu problema a les ciutats.

El medi ambient

Cal mantenir la puresa de l’aire, netejar... evitar problemes de salut.

Les ciutats generen diversos problemes mediambientals:- Contaminació (atmosfèrica, acústica ...)- Residus urbans (clavegueres, abocadors, depuradores...)- Consum de recursos ...

La Contaminació.

Una de les més greus és l’atmosfèricaEstà provocada per: trànsit, indústries, sistemes de calefacció i de refrigeracióEs crea un microclima urbà, amb una temperatura més alta a causa de l’efecte hivernacle.Una altra, no menys greu, és l’acústica.L’ús de transports públics són un clar avantatge respecte el medi ambient, per a qualsevol tipus de contaminació. Les conseqüències són la millora de la qualitat urbana i l’estalvi energètic.

El Consum de recursos i el problema dels residus urbans

Les ciutats són grans consumidores de recursos i grans generadors de deixalles (industrials i de llars).S’han de tractar les aigües residuals mitjançant les depuradores.És necessari la recollida d’escombraries, i a la vegada una interiorització per part de la població de la recollida selectiva de la brossa.S’han creat plantes de recollida selectiva.Tot i així, encara avui, hi ha residus que estan situats als afores de la ciutat i contaminen el sòl.

Els problemes socials

La vida urbana es caracteritza per les presses, els desplaçaments dins i fora la ciutat, el caos circulatori, els sorolls, la massificació en els comerços, l'allotjament en habitatges petits, l'escassetat zones verdes... Tot això pot comportar: aïllament, estrès i agressivitat.

En general a les ciutats es pot donar l'anomia i l'alienació (hi ha menys vincles de solidaritat, menys cohesió social i més solitud). També és cert que existeix menys pressió social i més llibertat.

Problemes socials en les ciutats del Nord

Destaca la decadència i pobresa urbanes, evidenciades en el deteriorament dels centres històrics i de determinats barris.

Les classes altes volen sortir buscant altres models de vida, els barris es degraden, els habitatges també, la població s’envelleix, es fan nuclis de població amb menys recursos...

La pobresa urbana afecta un 20% població (sobretot dones grans). Sovint la pobresa s'acompanya amb d'altres problemes socials (atur, drogoaddicció, sense sostre ...). És allò que es coneix com a Quart Món.

Problemes socials en les ciutats del Sud

Destaquen els arrabals perifèrics d’autoconstrucció (cinturons de pobresa), on hi viu entre el 30% i el 60% de la població urbana del S (el 70% vivendes del S són tècnicament il·legals).

Aquí, els problemes són més greus i més palpables:- Manca de serveis bàsics (aigua potable, clavegueram, recollida de residus ...)- Congestió (la manca de planificació dóna un creixement caòtic)- Problemes socials- Manca d’higiene (major incidència de les malalties)- Increment del risc (s’instal·len en llocs poc apropiats)

La vulnerabilitat

A mesura que es fan més grans les ciutats es tornen més vulnerables. Resulta més fàcil paralitzar-les a nivell tècnic (errada tècnica), a nivell polític-tècnic (vaga) i a nivell polític (violència terrorista).

Manca de recursos econòmics

És un problema creixent. El funcionament d'una gran ciutat comporta grans despeses. La rururbanització ha comportat una disminució d’ingressos, mentre les despeses no s'aturen.