QUADERN.

T al com vostés han llegit probable-ment en algun diari, el més granarquitecte de tots els temps, el

valencià S.C., pareix que haurà d’afrontarreclamacions molt serioses a propòsit delcèlebre pont que va fer a Venècia. Error de

perspectiva o excés de ganes de lluïmentde Massimo Cacciari, filòsof d’esquerra ialcalde molt modern i competent. La fa-ma, de tant en tant, produeix efectes desas-trosos. Com ara que, a Venècia o a Valèn-cia, el cost final d’una obramultiplique pertres el pressupost. O que l’obra mateixa,pensada com a increment de glòria perl’autor, siga excessiva, impròpia o inade-quada per a gran part dels usuaris, cas delpont venecià (i no és el primer cas) entrePiazzale Roma i l’estació. Tan inadequadai tan impròpia que s’hagué d’inaugurar demanera quasi clandestina. I qui passa peraquell pont, a més de la incomoditat extre-ma si porta maleta amb rodetes (ho puc

dir per experiència), o si té dificultats per acaminar, o si empeny un cotxet o uncarretó, comprovarà que aquell no era elpont que calia en aquell lloc, i que és in-comprensible el sobrecost de tantsmilionsd’euros. O no tan incomprensible, atesosels precedents a la ciutat on va nàixer elgeni del ciment. I això era que, poc tempsdesprés de la no-inauguració, jo passejavapel centre de Roma, anant a sopar a unatrattoria deliciosa prop de l’església del Ge-sù, i al Corso Vittorio Emmanuele, en uncantó mig fosc i ple de motos aparcades,em vaig trobar de cara, plaf, amb el molthonorable president Francisco Camps,sense corbata. Ens saludàrem, em digué

que Roma li agrada moltíssim, i que haviaquedat per sopar amb Calatrava. Mésobres encara?, vaig pensar, però no li hovaig dir. Li vaig preguntar com es trobavademoral, enmig de tants embolics, ell se’nqueixà amargament, i vaig tancar el brevís-sim encontre: "Tu t’ho has buscat, bonanit." A Venècia comentava Tinto Brass, di-rector de films agosarats: "A mi m’agradamoltíssim, el pont. El trobe alegre, una be-llíssima troballa gràfica: ja m’imagine elplaer de veure des de baix les senyores quecaminen per la passarel·la de vidre." I aValència l’amic de l’arquitecte, perxant enuna barca a l’Albufera, no ha tingut tempsd’encomanar un altre pont.

X imo Amigó té un traç po-tent i segur, d’una granelegància. Sobre aquesta

línia, pulcra i segura, haconstruït la seua obra: és un pin-tor de línia. Hi ha pintors queutilitzen el color, altres el di-buix: són dos universos que enalguns casos coincideixen, peròno necessàriament. El dibuix hoés tot per a Alfaro, o per a JoanCardells, com el color ho és totper a Joaquim Michavila o RosaTorres. Ximo Amigó viu del seullapis, del seu grafit, amb aque-lla potencialitat que té un Vale-rio Adami per a fixar un perfil,unes corbes, un cos humà enmoviment o en descans. Això ésAmigó, amb un plus molt espe-cial: on aquell traç arriba a la

màxima potencialitat és en elmoment de dibuixar el cosd’una dona. És sobre aquestsnus on el seu llapis aconsegueixuna màxima tensió, on vibraamb més passió, on resulta mésenlluernador, més captivador,més ell. D’aquesta manera, desde sempre el cos femení l’haacompanyat, i no hi ha hagutsèrie (Ullar, Cor de guix, El Ves-comte Migpartit), que no hajatingut en algun moment com aprotagonista el cos femení. Lescames de la dona, els pits, elsmalucs, omplin llenços degrans dimensions, sempre se-guint aquell univers pop, quemai no ha acabat d’abandonarplenament. Quan ha volgutdeixar de pintar nus, els clients

li ho han demanat, i ell ha hagutde regressar a aquell univers fe-mení, que el captiva, però quetambé d’alguna manera el can-sa. I ara, en plena crisieconòmica, aquesta exigènciaés més imperiosa: “La crisit’aboca a la demanda, al’encàrrec... Qui ha de voler tin-dre el Vescomte Migpartit d’Ita-lo Calvino en sa casa quan pottindre aquesta dona!”. I ensmos-tra un quadre de La Pastora, pro-tagonista d’aquesta obra de Cal-vino, d’una sensualitat que lleval’alé. “He comprovat que, commés sensual és el quadre, mésfacilitat tinc per a vendre’l...”.Ximo Amigó riu, un riure quecondensa experiència humana,com qui està avesat a conéixer

les passions. “Faig moltes altrescoses: xiquets, animals, plantes,eines, ortopèdies!, però semprevenc la dona... I si duu tanga, deseguida! Amb l’arribada de lacrisi és l’únic que es ven...

L’únic que em demanen els gale-ristes: dones, dones, amb moltde color!”. Al darrere d’aquestsencàrrecs hi ha, si més no, totun símptoma.

Hem anat a visitar-lo a la seuacasa de Bonrepòs, on té l’estudien una planta baixa. XimoAmigó és alt i prim, ben plantat.La seua veu, una mica velada,inunda l’estudi: és xarrador i en-llaça una anècdota amb una al-tra. L’última exposició s’ha cen-trat en la il·lustració de l’obrad’Italo Calvino, i en la plantabaixa s’acumulen els quadresque no ha venut: els estris ambquè el vescomte esmicola lesseues víctimes, algunes flors, elmateix retrat del vescomte, eldel nebot que narra la història...De nou ens colpeix la potènciadel dibuix, amb l’ús del metacri-lat i del color en grans pinzella-des.

Passa a la pàgina 2

DIJOUS, 5 D’ABRIL DEL 2012, NÚM. 590

PUNT DE MIRA

El president,un pontJoan F. Mira

ESTUDIS D’ART XIMO AMIGÓ

Univers femení

ENTREVISTA

Autòmats: “Volíemeixir del ‘do-mi-sol’ delprimer disc”

LLETRES

Engrandirla passiódels dies

Ximo Amigó amb algunes obres al seu estudi.

Pàgina 2 Pàgina 3

Text MARTÍ DOMÍNGUEZ Fotografia JESÚS CÍSCAR

“Com més sensualés el quadre mésfacilitat tinc per avendre’l

Ve de la pàgina 1Amigó ha estat dels primers aemprar el metacrilat, a pintar-hi damunt, a utilitzar-lo per alsseus collages. Em segueix mos-trant obra, i entre els quadresque rescata hi ha algunes acadè-mies, uns olis d’uns nus feme-nins amb una poderosa vida in-terior. Li faig aquesta reflexió,la seua experiència per a cop-sar la feminitat, per a dotar-lade sensualitat i de bellesa, i riu.“Aquest quadre és del 1984,imagina si han passat anys!Però sempre m’ha agradat pin-tar dones”. Em mostra un pare-ll de paisatges, també d’aquellsdies, molt iniciàtics. Això emserveix per a preguntar-li perquè no pinta mai paisatges, perquè no ha pintat mai l’horta, dela qual gaudeix a pocs passosde sa casa. “No m’interessa,Martí”, diu sincerant-se, comesperant-se la meua pregunta.“M’agrada, però no m’emocio-na”. Em fita i conclou, donant ala seua veu el pes de l’evidèn-cia: “Preferisc pintar una xicotaque un ram de flors... O quel’horta!”.

Li pregunte si empra modelsdel natural i em diu que no, queno en necessita. Les té al cap, iquan té algun dubte tira màdels seus apunts, de les revis-tes, dels dossiers que conservade mans, braços, cames, ma-lucs, pits... Al capdavall, com

Ghirlandaio, podria pintar lesmuralles de Florència de cos-sos de dones sense haver de mi-rar-ne cap: cadascuna seria di-ferent, però totes en serienuna. Un estereotip-Amigó, pera entendre’ns, que duu encas-tat en la medul·la. Quantes do-nes deu haver pintat, no ho sapni ell. Però totes les que ens vaensenyant ens sedueixen. “Siem demanaren que pintara una

escena religiosa per a una esglé-sia ho faria, però em demanenaixò. Haig de viure, haig d’ali-mentar una família, de vegadesés un art alimentari, però sobre-visc amb ell, que no és poc! Mol-ts companys meus han hagutde plegar, de la meua promociósóc dels pocs que segueix en elsolc de la pintura. Moltes gale-ries també han tirat la persiana

avall. Vivim un moment durís-sim: abans hi havia col·leccio-nistes que compraven cada anyuna coseta, i anaven fent laseua petita col·lecció privada,sense grans escarafalls. D’unamanera honesta i guiant-se pelseu gust d’amants de l’art. Aixòs’ha acabat! Ara si han d’optarentre fer un viatge o comprarun quadre, l’elecció és clara.Viure, que la vida són quatredies! I els pintors ho estem pas-sant molt malament. El sectorestà mort, o quasi mort!”.

Té raó, i corprén la seua bata-lla per seguir vivint exclusiva-ment del seu art. Recorde la co-rrespondència de Stolz Viciano,l’excel·lent pintor modernista,que després de la guerra va ha-ver de renunciar a moltes de lesseues investigacions i plegar-seals encàrrecs: vull una marede-déu amb el mantell verd fosc,perquè faça joc amb la tapisse-ria de les butaques del meu sa-ló... Amigó em diu noms de com-panys, de gent que admira, degent com ell (de la seuageneració) que segueix a l’inte-rior de l’estudi, intentant-ho.Em parla d’Antonio Gadea (quepinta romans i pompeians), d’Al-berto Gálvez, de Pepe Galindo,d’Emilio Martínez, de CarolinaFerrer... I d’altres de les genera-cions següents, que encara hotenen més difícil, com Nico Mu-nuera o Moisés Mahiques.

Aquestes noves generacions sónbastant desconegudes, han es-tat pràcticament eclipsades perl’esclat poderós dels seus prece-

dents més immediats (des d’Al-faro a Carmen Calvo). I tanma-teix hi són, tancats al seu estudien el dur quefer de transcendir.

El dur quefer de transcendirXimo Amigó busca copsar la feminitat amb el seu art

L ’any 2010 Miquel Herreroi els Autòmats es donarena conéixer amb Cançons

en blanc i negre (Cambra Re-cords), un disc de pop senzill idirecte que obtingué un certressò i el reconeixement críticdel premi Ovidi Montllor. Repe-tir la jugada hauria estat legítim.Però aquesta formació, rebateja-da com a Autòmats per la volun-tat del seu cantant i compositor,Miquel Herrero, de defugir eti-quetes autorals, volgué explorari incorporar-hi noves i variadesreferències: de la psicodèlia delspioners King Crimson, al rocklisèrgic de Los Planetas o el popèpic i ampul·lós d’Arcade Fire,Sigur Ros o Coldplay. El resultats’anomena Les revelacionsmicroscòpiques (Cambra Re-cords, 2011), un disc que, mal-grat la deliberada dispersió esti-lística, conserva l’eficàciamelòdica del seu debut.

"Tots els membres de la ban-da som multiinstrumentistes. Isi ens quedàvem amb els instru-ments normals del registre popens perdíem coses. Vaig conce-bre el disc com un experiment,tant pel que fa a la música com ala lletra, i per això apunta en di-verses direccions. Hi ha temes

més minimalistes i uns altres onno caben més instruments", diuMiquel Herrero en al·lusió a ta-lls com ara Antàrtida o Zeppe-lins, amb els músics de la Socie-tat Musical de Beniatjar. "L’acti-vitat musical està canviant, arano tens pressió d’una disco-gràfica per a fer un estil concret.El caos en la música actual tam-bé té aspectes favorables, per-què dóna al músic més lliber-tat".

La gravació, produïda i arran-jada per Nacho Vaquero, guita-rra i veus d’Autòmats, provocaaquella sensació de recerca, defugida conscient del’homogeneïtat. "Cada cançó ésd’un pare i una mare. La idea,salvant totes les distàncies, erafer una mena de Sergent Pep-pers", explica Herrero. Si mésno, en uns minuts es passad’aquella mena d’oberturasimfònica que és Antàrtida a untema assolellat i directe comMarxa solar, amb lletra de MarcGomar, que remet al primerdisc. Però fins i tot en lescançons que més recorden elsseus inicis, com ara Punt d’estabi-litat, "la lletra dóna a entendreque el nou disc va per un altrecamí".

"En general, Les revelacions

microscòpiques no entra tantfàcilment com el primer, és méslent, però quan agraden lescançons agraden molt, perquèestan molt elaborades. Volíemeixir del do, mi, sol de l’altredisc", confessa Herrero.

L’ambició musical també esreflecteix en el treballat dissenydel disc: la simpàtica portada,amb un gosset i un microscopi,és un oli del mateix Herrero, res-ponsable també del concepte ar-

tístic plasmat per Tubal Peralesi Neme Jiménez. En el llibret hiha fotos, dibuixos, fragments depoemes d’Estellés o Baudelaire,entre d’altres, com a citació deles lletres, o una contracobertaamb forma de curiosa taulaperiòdica d’elements que, en rea-litat, reflecteix l’ordre sil·làbicde les cançons. Hi ha un puntsurrealista, d’humorada, en eldisseny. Un disc detallista imusculós en la seua concepció

sonora que, lògicament, plantejael repte de la translació al direc-te. Per a fer-ho volen generar unespectacle on els set músicsd’Autòmats compartisquen es-pai amb societats musicals delsllocs on arribe la gira. Fins i totpensen adaptar cançons del pri-mer disc al nou bastiment sonor.Un ambiciós projecte que s’ajus-ta a les pretensions del disc. Re-velacions microscòpiques de mi-ra telescòpica, per dir-ho així

MIQUEL HERRERO COMPOSITOR D’AUTÒMATS

“Volíem eixir del ‘do-mi-sol’del primer disc”

“Amb l'arribada de la crisi l'únic que em demanenels galeristes són dones”, comenta l'artista.

“Preferesc pintaruna xicota que unram de flors... O quel’horta!”

“Amb l’arribada de lacrisi l’únic que emdemanen els galeristessón dones”

XAVIER ALIAGA València

Una imtage del grup Autòmats. / neme jiménez

2 .CULTURA QUADERN Dijous, 5 d’abril del 2012

Durant tota l’entrevista, heanat fixant-me en un muralque té a l’estudi, i que pel mo-tiu i l’estil és evident que no ésd’ell. Representa la Santa Ce-na, i té un cert aire modernis-ta, amb Crist i els apòstolsamb unes cares gòtiques d’ulls

esbatanats. Hem parlat tant ide tantes coses que estic apunt d’enllestir l’entrevista ino preguntar-li per aquellfresc. “És d’un pintor anome-nat Pep Buigues. Encara quesospitem que Arcas Braunertambé hi va col·laborar, com a

ajudant, pintant alguns delsapòstols. Aquest estudi abansera el menjador d’una casa bo-na del poble, i els amos dema-narien a aquest pintor una es-cena religiosa... De vegadespense de cobrir-lo, m’angoixauna mica...”. Pense en Ximo

Amigó pintant totes aquellesdones (pecadores!) sota l’aten-ta mirada d’aquella santa reu-nió. La mirada desorbitadad’aquelles figures fins i tot s’ex-plica una mica: enfront d’ellsLa Pastora exhibeix els seus jo-cunds atributs sense cap ver-gonya.

Jesús Ciscar intervé, i co-menta que en el taller té detot, tota classe de ferramenta.Durant la nostra conversa s’hadedicat a fotografiar algunsd’aquells martells i tornavisos,gats i blackandequers, buscantfixar l’ànima de l’estudi. "M’hofaig tot jo! Prepare els basti-dors, talle la fusta, el metacri-lat, els emmarque... No deixeres a l’atzar" contesta Ximorient. Me l’imagine en la sole-dat de l’estudi, preparant elquadre, tallant la fusta, donant-li una primera capa de pintu-ra, amb aquells blaus seus tancaracterístics. Me l’imaginedesprés projectant sobreaquesta superfície la corbad’uns malucs i d’una esquenade dona, en un moviment on-dulatori amb una cadència her-tziana. Després posant al da-munt el metacrilat, que tambéha treballat amb la pintura,per tal que aquell nu cove laseua intimitat, i que nosaltresens sentim una mica voyeursd’aquella Olímpia moderna.Me l’imagine després emmar-cant-ho tot, fixant els tornavi-sos del marc d’alumini, i pen-dent del rellotge perquè, a lescinc, ha d’anar a arreplegar elsfills a l’escola. Hi ha coses queno poden esperar, però quesón la base substancial de lafelicitat. I això és el més impor-tant.

EN L’ASPRE VENTDEL NOU MÓNVicent AlonsoEditorial Eumo-Café CentralVic, 201258 pàgines

En l’aspre vent del nou mónés un títol potent que sug-gereix diverses lectures.

Tanmateix, una de possible seriaque el món vist en conjunt potresultar caòtic, estrany, difícild’apamar. Però viure és certa-ment això, tractar que aqueixaimmensitat incomprensible pu-ga tenir algun sentit. De fet, enstrobemdavant d’un llibre que en-tén la poesia com una forma deconeixement, i ací de coneixe-ment que té poc a veure amb ladefensa de cap racionalisme id’una visió única. Ésmés aviat elcontrari. L’univers és plural, cise-llat per les circumstàncies. Par-lar-ne serà, doncs, unaaproximació constant,mai tanca-da del tot. A partir de lacontemplació ens amerem delmón i per mitjà del llenguatge elfem nostre, l’espongem per re-conéixer "tot el que albires darre-re les coses", encara que puguenser opaques i confuses. En el pro-cés de traure’n els sentits es pro-

dueix una interrogació incessanti una tensió permanent entre"ulls i paraula". Encara que hi haalguns poemes conceptuals, unabona part són concrets i es ges-ten des de l’observació del paisat-ge —alguns des de darrere d’unafinestra—, d’una estampa de lanatura, d’un record, d’una vivèn-cia. I, per això, el vers és forta-ment sensitiu i emotiu, perquèles sensacions i les emocionsaporten valoracions i informaciósobre les coses. La reflexió hi és,sovint després d’una situació a lainversa, però generalment inte-grada amb les escenes o amb lesseues percepcions.

El poemari comença fort: s’in-terroga què pot fer una vida in-significant contra el no-res.Aquest no-res és el mur contrael qual topetem, és la fita queens consciencia del que som, dela nostra feblesa i dels perillsque ens assetgen. Tot seguit vela cursa per interrogar la vida,per intensificar-la, cercar-ne al-

gun entrellat, però de vegadeshem de saber que hi ha cosesper les quals no cal obsedir-se.Unes altres, gaudirem de la llumque s’esgota sense més. La pru-dència a voltes, sobretot ambl’edat, demana quietud, peròunamanera de mantenir la vita-litat és "mirar on no deus", per-què potser allà trobaràs "el sen-

tit de dir sense artifi-ci el goig de ser". En-cara que les parau-les no ho són tot nipoden donarcompte de tot nifixar els termes jus-tos de la realitat, calmirar d’expressar"la resplendor queenlluerna", perquètot i saber de lespors i de l’oblit, cal laparaula, la poesia,per conjurar-los. Totplegat, "ni versos niaforismes s’inventa-ren / per dir la veri-tat. Només per aju-dar /a imaginar-la".

Si amb Del clamde Jasó, Vicent Alon-so encetava una no-va etapa, En l’asprevent del noumón tro-bem l’aprofundi-ment d’aquella dic-ció i mirada poèti-

ques. És un llibre d’unaextraordinària força lírica queofereix reflexions consistents ipersonals, imatges d’una grandensitat i delicadesa i poemes defactura impecable. Vicent Alon-so aconsegueix un vers d’una na-turalitat admirable que des de lasenzillesa toca fibres profundesde l’experiència humana.

UN PAÍS DE PARAULES

Engrandir la passió dels dies

Q uan la nit de cap d'anyTVE ens llançà Alaskafent el borinot, o Busta-

mante degotejant mel marcida,o l'Ana Torroja i Hombres Gancorats a una infantesa quemai no ha existit malgrat elsintents de veu aflautada, caliasuposar que l'any 2012 vindriacarregat de bombo. Efectiva-ment, no eren amenaces en va.Caricatures de la famosa movi-da madrileña mostrant el fum iel buit que ja anunciavenabans vestits de "modernor"(perdoneu, però algú ho haviade dir).

Havia de culminar amb l'ano-menada reforma laboral. Per-fecte: reculant, reculant, ja somde nou al segle XIX. La qüestió,ara per ara, és apostar pel mo-ment en què tothom se n'ado-ne. Serà avui, serà a l'octubre?Sembla que a Astúries i a Anda-lusia, tot i deslegitimar els polí-tics amb una forta abstenció,han començat a parar els peusd'un galop salvatge.

Un jove de 16 anys (l'ene-mic?), de Manresa en l'UCI des-prés de ser apallissat per nazisperfectament armats. Conti-nuem reculant: aquesta gentsempre s'entusiasma fent la fae-na bruta de qui no encerta adescobrir-los, a detindre'ls.

Canal 9 fa el primer gest dig-ne en la seua història. Ja erahora. Si haguera sabut quenomés calia fer trontollar la bu-taca on han viscut any rereany...

Rajoy, desmillorat i amb elsomriure enguixat, sembla es-tar representant la cançó es-panyola d'Eurovisió a Merkel:"perdón si no supe decir que loeras todo para mi. / Perdón acada lágrima que sé que no me-rezco más. / quédate conmigo".

Buenos Aires ens explicaquè passa amb les privatitzacio-ns, com abans ja ho havia fetMargaret Thatcher: el camímés ràpid dels accidents ferro-viaris.

En un racó d'un diari s'anun-cia el bateig de nous carrers dela ciutat de València. L'advocatAlberto García Esteve entindrà un. A prop del col·legiVicente Hervás. L'Ajuntamentno ho sap, però Hervás, mestredel col·legi Cervantes, va fer totel possible per tal que un Gar-cía Esteve infant hi continuaraestudiant, perquè no ho teniagens fàcil. L'Ajuntament no hosap, però la memòria és tossu-da fins a jugar amb les coinci-dències.

Ha mort Lucio Dalla. Deixaun repertori magnífic, no sem-pre valorat. I també una cançó,Caruso, cantada fins i tot perPavarotti. Quan es pot gaudirdel paisatge nocturn d'una ba-dia, com la de Nàpols, elmisteriós moviment de la marnegra, les llums reflectides, lahumitat a flor de pell, podergaudir d'aquesta cançó és unplaer que li hem d'agrair. Ti vo-glio bene, assai; ma tanto, tantobene sai...

A LA LLETRA

ApuntsAlbert Garcia iHernàndez

FRANCESC CALAFAT

Vicent Alonso. / mònica torres

El poemari començafort: s’interroga què potfer una vida insignificantcontra el no-res

QUADERN Dijous, 5 d’abril del 2012 CULTURA. 3

4 .ÚLT IMA QUADERN Dijous, 5 d’abril del 2012

La nova novel·la de l’escriptora alcoiana ésun al·legat contra el tràfic i la prostitucióde menors, però també un cant al’esperança, la llibertat i, en última instància,la defensa d’un espai d’autonomiainexpugnable de l’individu que es resisteix ala invasió. Aquesta és la línia més profundad’una novel·la àgil, que es llig amb facilitata pesar de la duresa del tema que tracta ien la qual la protagonista és una dona quediu “ue no i no i no” i s’agafa a la culturaper poder dirigir el seu destí.

Sardenya és una gran desconeguda per alpúblic del nostre país. Potser sobtarà a algúel títol del volum, que fa al·lusió a “unahistòria pròxima”, però Sardenya, com elPaís Valencià, va formar part de la Coronad’Aragó. Aquell “regne insular”, doncs, témés a veure amb nosaltres del que enspensem. El llibre del professor Guia és unaobra especialitzada, que aprofundeix enaspectes com l’etapa de la històriasardohispànica, però també permetl’aproximació del lector culte i curiós.

Hi ha algú més llest que el ratolí? A laselva que recrea Carles Cano en aquestahistòria per a lectors a partir de sisanys, no. De fet, sempre té ideessorprenents i divertides davant lessituacions, el ratolí. Amb il·lustracionsde Núria Feijoó, assistirem a lescompeticions entre els menjaherba i elsmenjacarn, a les festes més esbojarradesi els comportaments animals méspeculiars. El talent narratiu de CarlesCano s’hi desplega amb tot l’encant.

Recomanem...INFANTILper ADOLF BELTRAN

ASSAIGper ADOLF BELTRAN

NOVEL.LAper J. M. JÁTIVA

P otser exagerava una mi-caXavier Serra quan afir-mava, en el pròleg del

seu Biografies parcials, que elsvalencians a penes sabem resde nosaltres mateixos, però ésen tot cas una exageració bencomprensible, perquè l’amnè-sia demolts valencians sobre lapròpia història i sobre el seumateix present és una d’aque-lles coses que salten a la vista.És un tret que es conjuga mas-sa bé amb l’escassa consciènciaexistent entre nosaltres de seraixò: un país. Només té històriael que té realitat, que és comdir que només té història el queli importa a algú.

Que l’amnèsia és contagio-sa, ho sospita Francesc Viadelen el seu últim llibre, Valencia-nisme, l’aportació decisiva, queacaba de publicar la Universi-tat de València. El cas és quetambé el fenomen del valencia-nisme està poc estudiat, a des-grat del fet que els seus prota-gonistes són precisamentaquells valencians amb cons-ciència de ser-ho, dels quals cal-dria suposar més interés. Quisón els valencianistes, què pen-sen i pretenen, què han fet ivolen fer, per què ells i no unsaltres, com s’han organitzat,com han resistit —sense des-gast?— dècades d’hostilitat so-vint exacerbada, què han con-solidat i en què no han sabut opogut incidir, quins han sigut isón els seus punts forts i dèbilsi quines les seues expectativesactuals, o també quines han si-gut les respostes —probable-ment canviants, com tot— de lasocietat valenciana a les seuespropostes. Són moltes pregun-tes, i elsmaterials per a respon-dre-les no abunden. FrancescViadel tampoc pretén contes-tar-les, però si subministrar al-guns indicis vàlids.

El llibre de Viadel té unpunt de partida indiscutible.El valencianisme ha sigut i ésmolt més que un partit político dos. És unamanera de conce-bre aquest país. En el sentitmés ampli, el fetmateix de con-

cebre’l, de creure que el nostrepaís és alguna cosa, és ja valen-cianisme (perquè molts valen-cians no fan ni això). En unsentit més operatiu, el valen-cianisme implica l’estima peraquest país i la voluntat de pre-servar-lo i, alhora, demillorar-lo, de fer-lo progressar. El va-lencianisme, per tant, és una

forma local, la nostra, de pa-triotisme, comamínim.Un pa-triotisme que s’aboca a un te-rritori tan despersonalitzat iamnèsic que ha d’imposar-sela tasca de revalencianitzar-lo,a més de la de fer-lo avançar.La llengua és un bon exempled’això, ja que salvar-la, envigo-rir-la i projectar-la al futur sónactivitats complementàries,tot i que no plantegen les ma-teixes dificultats.

Vist així, no estranya queViadel diferencie entre el valen-cianisme polític i el cultural,per molt que la connexió entreels dos subconjunts siga evi-dent. Com tots sabem, les conse-cucions del valencianisme polí-tic fins ara eren frustrants. Encanvi, a pesar de tots els atacs,el valencianismecultural ha im-pregnat sectors importants dela nostra societat, de l’escola ala música. En aquest camp, la

seua vitalitat és sorprenent. Po-dem atribuir-la a molt diversescauses: la força del modelfusterià, que almenys dóna unaresposta coherent a les contra-diccions en què viu, o vegeta,aquesta part del món, o el fetque el valencianisme ha sabutconnectar amb un patriotismelatent que sí que persistia en elnostre poble, o la flexibilitat delteixit cívic de què ha sabut do-tar-se, o tot això i més. En totcas, el valencianisme ha forjatuna ideadepaís quenohaacon-seguit imposar-se, però quetampoc es deixa eradicar. I commés s’estudie, més esdemostrarà fins a quin punt hasigut dinàmic. La transició alPaísValenciàno espodria expli-car sense el poder seductor delaproposta cultural valencianis-ta, i sense el seu massa dèbilcorrelat polític.

El llibre de Francesc Viadelvol ser moltes coses alhora: unràpid repàs de la història delvalencianisme, una anàlisisociològica dels seus ingre-dients, un comentari sobre elbrutal context del fenomen,més un repertori de personali-tats i fites. També és unavindicació, des del mateix títol,de les aportacions d’aquestmo-viment, de la seua capacitat dedotar de sentit i de fer progres-sar la vida valenciana. I encarauna incitació al debat. És clarque no aprofundeix en capd’aquests camps, però sí que entraça un esbòs a partir del qualmatisar i debatre. Assenyalatambé algunes de les llacunesde coneixement que els valen-cianistes tenen sobre ells ma-teixos i sobre el país que volentransformar. Ens convé sabermés, i ens convé de mantindre,amb l’amor al país, la decididavoluntat de construir-lo, i és boque ens ho recorden en aqueststemps incerts que, justamentper ser-ho, preludien canvis im-portants. Com deia el vers deHölderlin, “on hi ha el risc, hiha també la salvació”. La reflexi-va incitació de Francesc Viadelfa d’aquest un llibre oportú.

E n una ocasió el pintor Antoi-ne Guillemet es va entrevis-tar amb el pare de Paul Cé-

zanne, en Ais de Provença. Aquestno aprovava les aficionspictòriques del fill, i desitjava quecontinuara el seu lucratiu ofici debanquer. Guillemet va intentar con-véncer aquell home malcarat i fe-rreny, autoritari i escèptic. Eldiàleg que s’hi va establir el podemreconstruir per la correspondènciadel pintor, i és la típica conversaentre el materialisme i l’esperit:les dues grans maneres de veure elmón. Guillemet, en un moment de-terminat, li va dir que Cézanne te-nia talent. El pare es va quedar mi-rant-lo una mica sobtat, i li va pre-guntar què era el talent. Aquestava ser la resposta: és la quantitatde novetat que un individu portaamb ell; el que diferencia, perexemple, un Rubens d’unJordaëns, o un Rafael d’un Domi-nicchino, és precisament la nove-tat, aquella facultat de posar en undibuix alguna cosa que sorprén ique tan sols ell veu. I és ben cert.Cézanne veia la naturalesa i la pin-tura d’una manera nova, i això elfeia diferent. Molts dibuixaven mi-llor, molts tenien un millor dominide la paleta, molts sabien molt mésd’art que no ell. Però, en canvi, te-nia talent, un do natural, una apti-tud exclusiva, que podria desenvo-lupar amb èxit si se li donava unaoportunitat. El pare de Cézanne,aquella resposta no el va convén-cer, perquè va replicar a Guillemet,mofeta i descarat: “Es mor amb ta-lent i es menja amb diners!”. Herecordat aquesta anècdota en elmoment de començar a escriureaquest article sobre Lionel Messi.Messi té talent, una aptitud única,una facultat de posar sobre el te-rreny de joc alguna cosa que solsell veu. És aquesta capacitat per asorprendre’ns el que esdevé tan en-lluernador, i el que fa que no enscansem mai de veure’l jugar. Però,de la mateixa manera que Cézannetan sols s’explica per l’impressio-nisme, per ser el resultat últimd’aquest moviment, d’aquesta no-va manera de pensar i d’interpre-tar la pintura, Messi tan sols s’en-tén en la seua plenitud en el FutbolClub Barcelona. Això explica perquè quan juga amb la selecció del’Argentina se’l desdibuixat, inse-gur, fóra de lloc. En canvi, amb elscontrapunts i les assistències de Xa-vi, d’Iniesta, de Busquets, de Puyolo de Piqué és quan Messi aconse-gueix la seua màxima expressió.De la mateixa manera que no espot entendre Cézanne sense Mo-net, Pissarro, Degas o Manet, no hopodem fer amb Messi sense pensaren l’escola de la Masia. Per això,quan parlem de Messi parlem d’al-guna cosa més que d’un gran juga-dor. Parlem d’una nova manera deveure el futbol. D’ací a uns quantsanys direm: jo vaig veure jugarMessi. Però el que voldrem dir,exactament, és: jo vaig veure jugaraquell Barça gloriós.

UN TROS DE CELBromeraValencia, 2012

RATOLÍ A LA SELVATROPICALCarles CanoCadí EdicionsBarcelona, 2011

El fenomendel valencianismeestà pocestudiat

És una forma local,la nostra, depatriotisme,com a mínim

CARTES DE PROP

Un coneixement afirmatiuEnric Sòria

ESPURNES

Messi à laCézanneMartí Domínguez

SARDENYA, UNAHISTÒRIA PRÒXIMALluís GuiaEditorial AfersCatarroja, 2012. 398 pàgines

Coberta del llibre de Francesc Viadel.

‘Quadern’ deixade publicar-se finsel 19 d’abril