Embed Size (px)
Citation preview
1r de Batxiller 3r trimestre
HOTEL RWANDA
Sinopsi
A unes hores de la signatura d'un conveni de pau entre hutus i tutsis -respaldado per
l'ONU- a l'Hotel Mille Collines (Kigali, Rwanda), que regenta Paul Rusesabagina (Don
Cheadle), petits esdeveniments comencen a pertorbar la quotidianitat del país . Soldats
hutus instiguen per ràdio a "eradicar la invasió assassina dels tutsis". Paul Rusesabagina
és hutu i director de l'hotel Mille Collines, propietat de les aerolínies belgues Sabena.
Respectat per la seva generositat, el seu carisma i els contactes que té, es veu involucrat
en el transcurs dels esdeveniments quan amenacen a la seva dona tutsi (Sophie
Okonedo), als seus fills i veïns amb la mort i aconsegueix sortejar els primers obstacles
mitjançant el suborn , amb l'esperança que les forces internacionals arribin en qualsevol
moment per evitar la guerra civil. No obstant això, la situació s'intensifica. Després de
l'assassinat del president ruandès, comencen les matances indiscriminades de tutsis a
mans dels soldats i ciutadans hutus. Paul aconsegueix protegir els seus a l'hotel, al qual
comencen a arribar milers de persones demanant auxili. Mentre un jove càmera, reporter
de la BBC (Joaquín Phoenix), assisteix a l'espectacle dantesc i Paul fa ús de tots els
recursos i suborns possibles per mantenir amb vida als tutsis refugiats a l'hotel, les
forces internacionals arriben a Rwanda però només per evacuar els ciutadans blancs i
tornar als seus països d'origen i amb ordres de no intervenció. Paul, armat de coratge,
amb l'ajuda del coronel Oliver (Nick Nolte) de l'ONU (defraudat pel comportament
internacional), aconseguirà acollir i protegir primer, i salvar després, la vida de milers
de persones que van confiar en ell. Es compromet amb si mateix per protegir la seva
dona tutsi, Tatiana, als seus fills i als 1200 veïns tutsis que, atemorits i amenaçats,
arriben a l'hotel demanant auxili i protecció, quan les forces internacionals no ofereixen
intervenció ni ajuda als perseguits.
Argument: Basada en fets reals. El 1994 es va dur a terme a Rwanda una de les majors
matances de la història recent, davant la indiferència de les Nacions Unides i del món
occidental en general, que va optar per ignorar la magnitud del genocidi. La pel·lícula
rescata un diminut raig d'esperança entre l'horror de la massacre: la història de Paul
Rusesabagina, gerent d'un hotel de Kigali, que va fer apilament de la seva valentia i
astúcia per alliberar més de mil refugiats d'una mort certa durant la guerra civil entre
tutsis i hutus.
CAPACITAT, CONDUCTA, EMOCIÓ, HABILITAT, FORTALESA I/O
TEMA QUE ES TREBALLARÀ
Coratge en temps de crisi
Crueltat- Falta de compassió - Conseqüències de la violència - Crítica de la guerra
La pobresa radical
Les diferències ètniques sostingudes simbòlicament - Racisme
La culpa col·lectiva
Importància del diàleg - Coexistència i convivència pacífica
Solidaritat – Esperança
Tolerància
DINÀMIQUES DE CLASSE QUE ES PROPOSEN
ASPECTES QUE HA DE TENIR EN COMPTE LA PERSONA QUE
INTRODUEIX LA DINÀMICA A L’AULA:
Amb la introducció de cada habilitat els infants s'han de plantejar:
Per a què serveix? És important explicar els beneficis específics que
s'obtindran amb la utilització d'una habilitat concreta, que els pot servir per
obtenir un favor, resoldre un problema... Si els infants entenen per a què
serveixen, estaran més motivats per aprendre-les.
Quan, on i amb qui s'han de fer servir? S'ha d'ensenyar en quines situacions
i amb quines persones han d'utilitzar cada habilitat. El que pot ser molt útil
en un moment donat, pot ser que no serveixi en una altra situació. Per
exemple: demanar a algú que jugui és adequat al pati, però no enmig d'una
classe.
Com s'ha de fer servir? La manera d'executar una habilitat (to de veu,
expressió...) pot determinar la seva efectivitat.
Que s'ha de fer si no es te èxit? Els infants han d'aprendre a escollir una
altra habilitat quan la utilització de la que han triat en primer lloc no ha
tingut èxit. Parlar sobre les possibles raons del fracàs pot servir per a futurs
intents. Davant una situació, han d'aprendre a triar l'habilitat que faran
servir, anticipant les possibles conseqüències. Això els ajudarà a ser més
reflexius.
ASPECTES QUE HA DE TENIR EN COMPTE EL TUTOR O LA
PERSONA QUE S’ENCARREGA DE COORDINAR EL PROJECTE:
S'ha d'anar fent una revisió periòdica d'habilitats apreses prèviament i
observar si es va generalitzant la seva aplicació a noves situacions.
Per fer algunes dinàmiques serà necessari haver vist prèviament la
pel·lícula. Per a altres no és imprescindible
Abans de fer les dinàmiques serà necessari haver entrenat els alumnes amb
alguna tècnica de relaxació i amb les respiracions profundes.
CORATGE EN TEMPS DE CRISI (1)
Sessió de Filosofia
Primera part: reflexió sobre alguns aspectes de la pel·lícula:
Al principi, Paul només es preocupa de defensar la seva família.
Per què lluita finalment per la llibertat de tots els refugiats a l'hotel Mille Collines?
Per què es troba tan totsol en la seva lluita per defensar les persones que estan al seu
càrrec?
Hi ha un moment en la pel·lícula en què Paul té l'oportunitat d'anar-se'n de l'hotel i
salvar-se amb la seva família, però finalment no ho fa.
Per què pren aquesta decisió?
Es va comportar Paul com un heroi?
Per què freqüentment és tan difícil que uns defensin els drets dels altres?
Segona part: treballam un conte de Jorge Bucay
EL ELEFANTE ENCADENADO
Cuando yo era chico me encantaban los circos, y lo que más me gustaba de los circos
eran los animales. También a mí como a otros, después me enteré, me llamaba la
atención el elefante. Durante la función, la enorme bestia hacía despliegue de su
tamaño, peso y fuerza descomunal… pero después de su actuación y hasta un rato
antes de volver al escenario, el elefante quedaba sujeto solamente por una cadena que
aprisionaba una de sus patas clavada a una pequeña estaca clavada en el suelo. Sin
embargo, la estaca era solo un minúsculo pedazo de madera apenas enterrado unos
centímetros en la tierra. Y aunque la cadena era gruesa y poderosa me parecía obvio
que ese animal capaz de arrancar un árbol de cuajo con su propia fuerza, podría, con
facilidad, arrancar la estaca y huir.
El misterio es evidente: ¿Qué lo mantiene entonces? ¿Por qué no huye? Cuando tenía
5 o 6 años yo todavía creía en la sabiduría de los grandes. Pregunté entonces a algún
maestro, a algún padre, o a algún tío por el misterio del elefante. Alguno de ellos me
explicó que el elefante no se escapaba porque estaba amaestrado.
Hice entonces la pregunta obvia: -Si está amaestrado, ¿por qué lo encadenan? No
recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente.
Con el tiempo me olvidé del misterio del elefante y la estaca… y sólo lo recordaba
cuando me encontraba con otros que también se habían hecho la misma pregunta.
Hace algunos años descubrí que por suerte para mí alguien había sido lo bastante
sabio como para encontrar la respuesta: El elefante del circo no se escapa porque ha
estado atado a una estaca parecida desde muy, muy pequeño.
Cerré los ojos y me imaginé al pequeño recién nacido sujeto a la estaca. Estoy seguro
de que en aquel momento el elefantito empujó, tiró, sudó, tratando de soltarse. Y a
pesar de todo su esfuerzo, no pudo. La estaca era ciertamente muy fuerte para él.
Juraría que se durmió agotado, y que al día siguiente volvió a probar, y también al
otro y al que le seguía…
Hasta que un día, un terrible día para su historia, el animal aceptó su impotencia y se
resignó a su destino. Este elefante enorme y poderoso, que vemos en el circo, no se
escapa porque cree -pobre- que NO PUEDE. Él tiene registro y recuerdo de su
impotencia, de aquella impotencia que sintió poco después de nacer. Y lo peor es que
jamás se ha vuelto a cuestionar seriamente ese registro. Jamás… jamás… intentó
poner a prueba su fuerza otra vez…
Reflexionem….
De quines coses creis que no vos podeu escapar.
Quants NO PUC tenc amagats?
En quines occasions m’he donat per vençut/da massa aviat
Com puc fer per afrontar-ho i probar-ho de nou.
La por al canvi
Les creences que ens limiten
Pot ser que el nostre autoconcepte sigui un fre davant les novetats que se’ns
presenten?
Un vídeo sobre aquest conte:
https://www.youtube.com/watch?v=SDlrj-2UUC0
CRUELTAT- FALTA DE COMPASSIÓ - CONSEQÜÈNCIES DE LA
VIOLÈNCIA - CRÍTICA DE LA GUERRA (2)
Sessió de Filosofia
Reflexionam sobre alguns aspectes:
Posa exemples de falta de respecte que es donen per motius de raça, religió,
ideologia, cultures i creences.
Per què les forces internacionals no van fer res per evitar la tragèdia?
Com qualificaries la postura dels responsables de les forces d'intervenció de
l'ONU davant la situació de matança ètnica ocorreguda a Rwanda a mitjans
dels 90?
Creus que aquestes forces compleixen amb una missió pacificadora o només
intenten donar una bona imatge davant l'opinió pública?
Com creus que haurien d'haver actuat davant la situació exposada en la
pel·lícula?
I davant el conflicte bèl·lic en general?
Comenta la següent frase: "No existeix la neutralitat quan existeixen els
assassinats".
La pel·lícula planteja una crítica profunda a l'abandonament d'Àfrica.
Occident, i deforma més directa Europa, no només roman indiferent a
l'atrocitat de lesmatances sinó que està darrere d'algunes de les causes que han
generat la catàstrofe.
PROPOSAM UN EXERCICI:
1. Partim d’un relat de Leon Tolstoi que tracta d’un emperador que cercava la
resposta a tres preguntes que li semblaven molt importants:
Quin és el moment més oportú per fer cada cosa?
Quina és sa gent més important amb la que fer feina?
Quina és la cosa més important per fer a cada moment?
2. Demanam als alumnes que per grups donin resposta a les tres preguntes
3. Després les posam en comú
4. Explicam les respostes que va trobar l’emperador. Es tracta de les respostes que
li va donar un ermità:
El moment més oportú és ara
La persona més important sempre és aquella amb la que estàs
Allò que és més important és fer que aquesta persona sigui feliç
5. Comentam aquestes respostes intentant arribar a tres conclusions:
Hem de viure la vida gaudint del valor de cada moment
Les persones que ens rodegen a cada moment són importants
Fer el bé (altruisme) pot ser una activitat que doni sentit a la nostra vida
LA POBRESA RADICAL (3)
Sessió de Filosofia
Feim una reflexió sobre els següents aspectes:
Al llarg del conflicte entre tutsis i hutus la població va ser víctima no només de la
guerra, el genocidi i tot tipus de violència, sinó també de la pobresa, la fam i els
robatoris. ¿S'han de garantir aquests drets socials a totes les persones?
Per què, en determinat context, es priva a les persones de drets tan bàsics?
Per què normalment som capaços de veure que la privació d’aquests drets és una
atrocitat, mentre que en algunes ocasions no veim que nosaltres mateixos som els que
privam als altres d’altres drets que, encara que no siguin tan bàsics, també són
importants? Parlam per exemple del dret a l’estudi dels companys, del dret a ser
respectat...
Proposam la següent dinàmica:
Indicam als alumnes que retiren les taules i que formen un cercle gran i un altre més
petit dedins.
A continuació, es repartix a cada alumne un full amb les preguntes següents:
• Posa't un adjectiu que comenci per la mateixa lletra que el teu nom.
• Si haguessis de canviar-te el nom, quin triaries? Per què? •
Qui és el teu heroi favorit? Per què? I la teua heroïna? Per què? •
Qui és la persona que més ha influït en la teua vida? Per què?
• Què recordes de quan tenies 4 anys?
• Les millors vacances que has passat han estat...
• Si et concedissin la possibilitat d'estar parlant amb una persona famosa a la teva
elecció a qui triaries?
• Digues una cosa que et faça feliç.
•Quin és el teu programa favorit de la televisió? I el teu grup musical o cantant
favorit?
• Si haguerssis d'emportar-te a una illa deserta només tres coses, què t'emportaries?
• Digues un o més aficions que tens o practiques
•Si et donassin un premi que consistís a anar a viure un any al lloc de la terra que
volguessis, on aniries? Per què?
• Digues una cosa bona que t'hagui succeït fa poc.
• Qui és el teu millor amic/a?
• Què t'agradaria ser de major?
• Si poguessis convertir-te en un animal, en quin animal et convertiries? Per què?
• Si poguessis canviar qualsevol cosa del món, què canviaries?
• Quina és l'època de la teva vida que recordes amb més alegria? I amb més tristesa?
• Si un geni et concedís tres desitjos, què li demanaries?
A continuació, una vegada col·locats en cercle i mirant-se els uns als altres, els
indica, que amb la parella que tenen davant comencin a preguntar-se la primera de les
qüestions escrites.
Una vegada contestades per ambdós, es rota, i amb el company que es té ara davant,
es contesta la segona pregunta.
Així successivament fins a acabar totes les preguntes
Per rotar tots al mateix temps, donarem un colp i deixarem dos minuts per a
respondre cada pregunta
Per finalitzar, cada alumne/a (posada en comú) tracta de respondre a les preguntes
en funció de les respostes que li haguin donat amb la finalitat de comprovar com som
de diferents pel que fa a personalitat, interessos, vivències, etc.
QUE ES PRETÉN QUE ELS ALUMNES APRENGUIN AMB ESTA ACTIVITAT
Que aprenguin a respectar els altres encara que pensin de forma diferent d'ells i així
evitar possibles conflictes causats per aquest motiu.
LES DIFERÈNCIES ÈTNIQUES SOSTINGUDES SIMBÒLICAMENT -
RACISME (4) + VISUALITZACIÓ
Sessió de Filosofia
Començam amb una reflexió sobre els següents aspectes:
¿Quina diferència hi ha, si és que n'hi ha alguna, entre un hutu i un tutsi?
És possible alguna forma de convivència o tenir alguna esperança quan unes
persones es refereixen a altres com "escarabats"? Què es pot fer, en situacions
d'aquest tipus, per canviar aquestes actituds?
Comentar la següent cita de Larry Hollingworth, excoronel britànic,
coordinador de 12 missions de l'ONU en zones en conflicte. (La Vanguardia,
6-5-2009): "Cada vegada crec menys en les banderes, estats, països,
institucions, i més en les persones (...) la veritat i la justícia s'acaben quan
deixem de cridar a les persones pel seu nom i comencem a parlar de bàndols,
banderes i causes (...) si vols afirmar la teva religió i identitat sobre les altres,
com et vas a posar d'acord? Aquesta guerra no s'acaba mai. "
A finals del segle XIX els països europeus es van emparar en les teories que
establien la divisió de la humanitat en diferents races i proclamaven la
superioritat de la raça blanca per a justificar la colonització d'Àfrica.
L'apropiació dels recursos naturals, els genocidis i la destrucció de
l'organització social i les cultures locals es van dur a terme sense cap tipus
d'escrúpols. En 1885 Leopold II de Bèlgica es va apropiar de l'Estat Lliure del
Congo; entre 1893 i 1895 França va conquerir Tombuctú, el Regne de
Dahomey i Madagascar; Gran Bretanya va conquerir el Regne de Benín el
1897, etc. A causa del seu passat colonial, els països europeus estan en deute
amb el continent africà?
A més d'en el continent africà, en quins altres llocs s'han dut a terme
colonitzacions? Sempre s'han justificat o acompanyat amb argumentacions
racistes? Només els països europeus i els membres de la suposada raça blanca
els han protagonitzat, o en altres continents han estat altres grups els
impulsors d'aquestes polítiques expansives, invasives i depredadores?
Treballam la següent dinàmica:
Amb aquesta activitat es pretén que l'alumne sigui conscient de situacions de
discriminació que puguin donar-se en la vida quotidiana.
Per a això i perquè l'alumne ho visqui “en la seva pròpia pell” col·loquem en la porta
de classe el següent cartell: “Prohibida l'entrada als alumnes amb ulls clars”.
En entrar en la classe, li passaríem la següent fitxa: Hi ha un prejudici quan una
persona o un grup de persones fan una valoració o tenen una opinió no raonada sobre
una altra persona o grup de persones. Quan un prejudici implica tractar amb
inferioritat a una persona o grup de persones en funció d'algunes de les seves
característiques (llengua que parla, sexe, creences, costums, religió, deficiència, etc.),
hi ha discriminació.
Una de les discriminacions que més es dóna és la xenofòbia que consisteix en l'odi
cap als estrangers, que, si són d'altres races, es denominaria racisme.
CONTESTA INDIVIDUALMENT
1. T'has sentit discriminat/a alguna vegada?
2. Quina sensació has tingut? Per què?
3. Creïs que has discriminat alguna vegada a una persona?
Quan? per quin motiu?
4. Quina sensació vas tenir? Què vas fer?
5. Indica en cada situació si hi ha o no racisme:
Creure que hi ha races superiors o inferiors
Denunciar a un alumne gitano que està robant
Sentir antipatia cap als magrebís
Voler expulsar del centre a uns alumnes perquè són xinesos
Voler lleis i normes diferents per a cada raça
Tirar de l'escala a uns veïns negres perquè fan soroll
No voler asseure's, en classe, al costat d'un noi/a gitana
Creure que no pots fiar-te d'un noi/a magrebí
6. Quins prejudicis hi ha sobre les ètnies o races que viuen prop de vosaltres?
7. Quin compromís et proposaries per evitar aquests prejudicis i que les persones que
viuen al nostre poble se sentissin acollides i integrades?
LA CULPA COL·LECTIVA (5) + VISUALITZACIÓ
Sessió de Filosofia
Començam explicant un fet:
El 1994 es va crear el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, amb l'objectiu de
jutjar els principals responsables del genocidi. Una de les persones jutjades va ser el
cantant rwandès Simon Bikindi, condemnat a 15 anys de presó per haver pronunciat
un discurs al juny de 1994 en el qual va instar els hutus a matar la minoria tutsi.
Feim les següents reflexions:
Valorar la capacitat que tenen les persones famoses per incidir, positivament o
negativament, sobre el desenvolupament de situacions en les que estan en joc els
drets humans d'alguns col·lectius.
Hauria jutjar també el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda la responsabilitat,
per acció (per exemple les vendes d'armes per part de França) o omissió (la no
intervenció quan el genocidi estava a punt d'esclatar i una vegada desencadenat) dels
països occidentals , especialment aquells amb un passat colonial a la zona?
Davant totes aquestes situacions ens podem trobar amb un sentiment de pessimisme
davant molts de fets globals, però a vegades aquest pessimisme també es dóna davant
fets més quotidians i més propers a nosaltres mateixos.
Per això, proposam la següent dinàmica d’esperança:
Mètode ACCRR: detectar i rebatre els pensaments pessimistes.
1. Explicam el mètode:
- Adversitat: prenem consciència de la situació adversa i en què
consisteix exactament
- Creences: idees prèvies que sorgeixen espontàniament: identificar els
pensaments negatius que sorgeixen davant l’adversitat
- Conseqüències habituals d’aquestes creences: analitzam les
conseqüencies que poden tenir els nostres pensaments negatius i
prenem consciència dels possibles efectes adversos
- Rebatre les creences habituals
- Revitalització que es produeix quan les creences es rebaten amb èxit:
donar-se compte del que passa quan les creences negatives són
refutades satisfactòriament, i se’ns obri un panorama més objectiu per
jutjar la realitat i actuar sobre ella.
2. Explicar que la clau està en rebatre bé les creences. Quatre estratègies:
- Cercar evidències que demostrin que les nostres idees negatives són
incorrectes
- Analitzar altres causes alternatives que ens hagin duit a la situació
adversa
- Evitar el catastrofisme
- Plantejar-se alternatives si les creences negatives estan fonamentades.
Per exemple, demanar-nos quina utilitat té recrear-nos en les nostres
creences negatives
3. Posam un exemple:
Adversitat Creences Conseqüències Rebatiment Revitalització
La meva
amiga no
compareix i
no tenc
manera de
posar-me
en contacte
amb ell
Aquí estic
esperant
mentres ella
ve quan lo
dóna la gana
Me sent
impacient i
estic enfadada
per la falta de
puntualitat de la
meva amiga
Pot ser ha
tengut
problemes
per arribar
Me sent millor
si no estic
enfadada. Me
puc centrar en
altres
alternatives:
cridar a qualcú
perquè me
doni el seu
telèfon,
contemplar el
paisatge
mentres
l’esper..
IMPORTÀNCIA DEL DIÀLEG - COEXISTÈNCIA I CONVIVÈNCIA
PACÍFICA (6)
Sessió de Filosofia
Feim una reflexió sobre un aspecte de la ple·lícula:
El director al llarg de la pel·lícula ens demostra que les paraules i la comprensió
poden ajudar a que siguem capaços de posar-nos al lloc dels altres i que només el
diàleg i les ganes de respectar altres opcions que vénen donades pel diàleg i el
respecte ens faran avançar en la direcció correcta. Posa algun exemple que il·lustri
l'expressat.
Feim una dinpamica sobre la importància del diàleg:
LES DUES CADIRES
Es col·loquen dues cadires al davant de la classe. Sobre una es col·loca un cartell de
A favor i sobre una altra col·loquem EN CONTRA.
Tenim en paperets diversos papers amb temes per al debat.
l'alcohol
el càstig
les drogues
la televisió
el tabac
el futbol
Els nuvis / núvies als 13 anys
La moda i la roba de marca
O qualsevol altre que entengueu és important en la seva edat.
Demanem que surtin dues persones voluntàries. Primer, han de triar, sense veure-
ho, el cartell a favor o el cartell EN CONTRA. A continuació han de triar, també
agafant paperets secrets, el tema del debat.
Comença la primera ronda. Han d'interpretar el debat ficant-se al paper que els ha
tocat. No cal que sigui llarg. Quan es vegi que es van acabant les idees és millor
tallar.
Immediatament després es canvien de cadira i qui va interpretar el paper a favor
haurà d'interpretar ara el paper EN CONTRA sobre el mateix tema.
Hem intentat posar-nos en lloc d'altres persones amb pensaments i actituds
probablement, diferents a les nostres. Conèixer-nos millor i conèixer les persones
que ens envolten ens ajudarà en la convivència.
Després de cada actuació procedirem a avaluar escoltant sempre el primer com
s'han sentit durant la interpretació. Com els va resultar el paper. A continuació la
resta de la classe podrà opinar sobre la realitat o irrealitat de la situació sempre
pensant en el que es podria dir per millorar-lo.
SOLIDARITAT - ESPERANÇA(7)
Sessió de Filosofia
SEMPRE HI HA ESPERANÇA. SEMPRE HI HA LLOC
(Es tracta de l'últim missatge de la pel·lícula. Paul i Tatiana han trobat a les seves
nebodes. Però han decidit portar també als orfes que Ancher va recollir)
Ancher: Van dir que no hi havia lloc
Paul: Sempre hi ha lloc
Feim una dinámica de relaxació:
Assaborir sentiments que ens fan sentir bé:
1. Escollir alguna cosa que ens faci sentir bé en aquest moment (per exemple,
tenir salut, tenir una casa on viure, estar vius, tenir amics, tenir una família,
que no ens faci mal res...
2. Tancar els ulls i durant un minut assaborir els sentiments que ens produeix
pensar en el fet que hem elegit
3. Fer una relaxació completa
4. En acabar podran contar quin ha estat el motiu per ser feliç que hem escollit
5. Els explicam que són molts els beneficis d’incorporar aquest exercici a la
nostra vida quotidiana, en diverses situacions : quan ens despertam al matí,
quan ens sentin tristos o desanimats, quan començam una activitat que no ens
motiva massa...
TOLERÀNCIA (8)
Sessió de Filosofia
Reflexionam sobre els següents temes:
Quina opinió et mereix el paper dels mitjans de comunicació a la pel·lícula? I
en els diferents conflictes bèl·lics?
Creus que la tolerància cap al sofriment humà està renyida amb la llibertat de
premsa? Hi ha límits al dret a la informació?
Descriu diferents moments de tolerància i intolerància que es donen en la
pel·lícula.
Quines situacions d'intolerància es mostren al nostre voltant i quina ha de ser
la nostra reacció davant les mateixes? Posa algun exemple.
Feim una dinàmica de tolerància cap a nosaltres mateixos:
COMBATRE LA POR
Hi ha moltes ocasions en la nostra vida quotidiana que poden suposar una font de
por o ansietat. El simple fet d'haver de parlar davant d'un grup de persones o
acudir a una reunió en la qual no coneixem a ningú pot resultar angoixant.
Davant d'aquestes situacions moltes vegades reaccionem intentant enfrontar-nos a
aquesta por. Per a això tibem nostre cos, contenim la respiració i ens diem
frases com "No hi ha de tenir por", "No siguis estúpid" o "No n'hi ha per tant".
Aquest tipus de frases solen tenir l'efecte contrari ja que ens culpabilitzen o
ridiculitzen sense buscar la causa d'aquesta por ni la solució a aquesta situació.
És molt més eficaç utilitzar una estratègia de autoacceptació que explicarem a
continuació.
Quan notis aquesta sensació de por o angoixa, no lluitis contra ella. Accepta dient
"Sí, tinc por" i, en lloc de contenir la respiració, respira de manera lenta i
profunda, concentrant-hi. Dóna't temps per observar aquesta por, reflexionant
sobre ell sense deixar que et domini.
Intenta imaginar el pitjor que pogués passar per aprendre a afrontar aquesta situació
i acceptar-la. Per exemple, he de parlar en públic i em fa por. Què és el pitjor
que pot passar-me? Que em quedi en blanc i no sàpiga què dir. Què podria fer
en aquest moment? ¿Disminuiria el meu valor com a persona per no ser capaç
de sobreposar a aquesta situació?
Hi haurà vegades en què no puguem superar del tot les nostres pors però la majoria
d'elles, el fet d'acceptar-i observar pot ajudar-nos a conèixer les seves causes,
adonar-nos que les conseqüències no serien tan terribles o fins i tot adonar-nos
que aquestes pors no tenen sentit i aconseguir que desapareguin.
No podrem vèncer les nostres pors negant la realitat o intentant evitar-los, perquè
tard o d'hora apareixeran. Si en canvi ens fem conscients d'ells, ens alliberarem
de gran part de la pressió. Per exemple, si tinc por de les altures i va intentar
negar-ho, el dia que hagi de enfrontar a una, no sabré com actuar i em quedaré
paralitzat. Si en canvi accepto que tinc por a les altures però que això no em fa
pitjor persona, em sentiré menys pressionat en aquesta situació i les meves
possibilitats d'enfrontar a això amb èxit augmentaran.
En resum, no hem de negar les nostres pors i dir-nos a nosaltres mateixos que hem
de relaxar perquè el nostre cos no sabrà com fer-ho. La manera d'aconseguir-ho
és una respiració tranquil · la i controlada, obrir-se a la por per observar-lo i
conèixer-lo, imaginar el pitjor que podria succeir i preveure com afrontar-lo.
Si aprenem a acceptar la por i deixem de torturar amb fantasies de coses terribles
que succeiran (i que la majoria de les vegades són irreals), aconseguirem
alliberar d'ell. Podrem veure la situació que ens terroritzava de forma realista i
sentir que tornem a tenir el control, el que augmentarà la nostra confiança i la
nostra autoestima.
Feim una viasualització en la què imaginarem el què hem explicat
ACTIVITATS RELACIONADES AMB ÀREES DEL CURRÍCULUM:
ASSIGNATU
RA O
COMPETÈNC
IA BÀSICA
ACTIVITATS QUE ES PROPOSEN Moment
que es
suggereix
per a la
seva
aplicació
PROFESSOR
IMPLICAT
Anglès Treballar la cançó que es proposa a l’apartat
cançons seleccionades
Castellà Treballar el text que es proposa a l’apartat
lectures (o un similar)
Història del
món
contempora
ni
Cercar informació sobre:
El genocidi de la guerra de Rwanda de 1994
es va caracteritzar no només pel seu caràcter
ètnic, sinó també polític. Quins eren els
antecedents polítics del país abans de la
matança entre hutus i tutsis?
Quins altres genocidis es van produir al món
durant la segona meitat del segle XX?
Quin ha estat el genocidi més gran de la
història?
Informàtica La crítica de la pel·lícula s'estén als mitjans
de comunicació que únicament mostren la
notícia però no elaboren la informació en
funció de desenvolupar una consciència
compromesa amb la situació.
Activitat: Pot ser interessant comparar a la
premsa escrita les notícies que procedeixen
d'Àfrica i les notícies dels altres continents.
El treball ens pot portar a reconèixer el
silenci al voltant d'aquest continent.
Preparar una presentació amb slidebean que
mostri aquests aspectes
Català Escriure una sinopsis de la pel·lícula
Biologia o
CMC
Segons el diccionari, raça és "cadascun dels
grups en què es subdivideixen algunes
espècies biològiques i els caràcters
diferencials es perpetuen per herència". En
l'actualitat se segueix considerant vigent
aquesta definició per a classificar els
diferents grups d'éssers humans?
Es podria treballar a CMC
LECTURES QUE ES PROPOSEN
Los pequeños héroes de Ruanda
Siete años después del genocidio tutsi, miles y miles de niños huérfanos buscan
fórmulas originales de supervivencia en un país tan pobre que la expectativa de vida es
de 39 años
JOHN CARLIN Kigali 22 ABR 2001
EL PAÍS
http://elpais.com/diario/2001/04/22/internacional/987890409_850215.html
Abril es el mes más cruel para las familias huérfanas de Ruanda, los miles y miles de
niños que, desde el genocidio de 1994, se han visto obligados a depender de otros niños
para obtener comida, ropa, abrigo y consuelo.
Fue en abril, hace siete años, cuando comenzó la matanza. Y, por más que los huérfanos
intenten enterrar sus recuerdos más espantosos durante el resto del año, abril es el mes
en el que los fantasmas ensangrentados de sus padres -y de sus hermanos, y de sus tíos-
vuelven para perseguirles.
'Abril es el peor momento, porque es cuando recordamos, cuando las emisoras de radio
nos recuerdan que es el aniversario', explica Jane Murekatete, que ha criado a sus cinco
hermanos pequeños por sí sola desde que tenía 11 años. El más pequeño tenía cuatro
años cuando lasinterahamwe, las milicias exterminadoras del Gobierno -un inmenso
ejército de Hannibal Lecters de la etnia hutu-, irrumpieron en su casa, la destruyeron y
se llevaron a sus padres para despedazarlos con machetes.
Ruanda es un jardín del Edén. Mejor dicho, lo era antes de que llegaran los humanos
'Durante el día, los pequeños están callados', dice Jane, que tiene los típicos rasgos finos
-la nariz y los labios delgados que se suelen ver más en Etiopía o Sudán que en el África
subsahariana- que distinguen a la minoría tutsi de los hutus, dominantes en número. En
voz baja continúa: 'No hablan, los pequeños. No comen. Y, cuando se miran, lloran. Por
la noche es lo peor. Lloran llamando a su madre y a su padre. Se asustan. Susurran que
las milicias van a venir por ellos. Gritan: '¡Las interahamwe van a venir a matarme!'
Lo que viven los hermanos de Jane no son sólo pesadillas. Sus terrores no están
infundados. Las interahamwe todavía pueden volver para matarlos. La mayoría de sus
miembros, junto con el ejército que les ayudó a organizar el sacrificio asombrosamente
eficaz de 800.000 tutsis (y algún hutu poco entusiasta) en 100 días, consiguieron huir de
la fuerza rebelde de liberación que en la actualidad gobierna Ruanda y pasaron al vecino
Congo, con el apoyo de soldados franceses, cuyo Gobierno había proporcionado, entre
1990 y 1994, ayuda económica y militar al Gobierno racista que orquestó el genocidio.
Las interahamwe y sus dirigentes esperan el momento apropiado para regresar y
culminar una labor que consideran -con gran irritación- que dejaron a medio hacer.
Impedir que lo hagan es la tarea que tienen el Gobierno y su ejército, que es -y esto
supone un consuelo para los Murekatete super-vivientes- la fuerza de combate más
eficiente de África central.
Mientras tanto, Jane y millares como ella en todo Ruanda luchan a diario para ayudar a
los niños que tienen a su cargo, no sólo para evitar que se vuelvan completamente locos,
sino -en un país tan pobre que la esperanza media de vida es de 39 años- para que
sobrevivan.
Sólo en Kigali (que no fue donde más atrocidades sufrieron en 1994) existen, al menos,
808 'familias huérfanas', según Jean D'Amour Kalisa, que encabeza una asociación
formada el pasado mes de agosto para agrupar a Jane y otros cabezas de familia en
situación semejante, con el fin de mejorar sus posibilidades de obtener la ayuda
económica que tan desesperadamente necesitan. Hasta ahora, la Association des
Orphelins Chef de Ménage no ha obtenido nada. Tiene unas siglas, AOCM, y a Jean
D'Amour, que tiene 22 años. Pero D'Amour no tiene dinero, oficina ni vehículo. Lo
único que posee es un teléfono móvil (un fenómeno sorprendentemente extendido en
Ruanda, a falta de líneas telefónicas que funcionen como es debido) y enormes
cantidades de energía y buena voluntad.
Porque un ser humano normal y corriente, con una energía y una buena voluntad
normales y corrientes, tendría más que suficiente con cuidar de sí mismo, mantenerse
entero de cuerpo y alma después de haber presenciado la matanza de sus padres y cinco
hermanos. Sin embargo, Jean D'Amour encabeza además una familia de 15 huérfanos,
de distintos padres, a los que cuida desde que tenía 15 años.
Jean D'Amour, que cuenta con la generosidad de las ONG locales de Ruanda -en
situación un poco mejor que la AOCM- para disponer de un fax y, de vez en cuando,
una mesa en la que trabajar, no parece agotado, por asombroso que resulte. Lo que sí
parece es tremendamente triste.
'Han muerto muchos huérfanos en los últimos siete años', dice. 'Algunos mueren a solas,
porque no hay ni una sola persona en el mundo que se preocupe por ellos. Normalmente,
de enfermedades contraídas durante el genocidio, como el sida. O de enfermedades
debidas a no tener un techo, o no tener lo bastante para comer'.
Para los supervivientes, aparte de la infinita pobreza, el mayor problema es lo que Jean
D'Amour llama el 'trauma'. Hay tres síntomas comunes. 'Uno, es los niños que se apartan
y permanecen solos, cabizbajos, sin hacer nada. Otro, los niños que se disparan, que se
vuelven locos, que corren por la calle gritando y llorando. Y luego hay algo que se ve
mucho en la escuela: los niños que, de pronto, en medio de la clase, preguntan cosas
como '¿Por qué yo? ¿Por qué esos niños tienen padres y yo no? ¿Por qué tengo que
sufrir así?', o 'a otros que estudiaban los mataron, ¿para qué sirve?'
No es extraño, quizá, que en un país con el 65% de católicos haya personas, incluso
niños, que se inclinen a pensar que, en vez de vivir bajo el ojo vigilante de un dios
omnisciente y bondadoso, habitan un universo absurdo y sin sentido. Lo que sorprende
más es el deseo de la gente de seguir viviendo, de luchar por una vida mejor. Y ésa es la
historia, que no siempre se cuenta, de África: la resistencia asombrosa, casi sobrenatural,
de sus habitantes, frente a dificultades y desgracias de una dimensión que no se conoce
en Europa occidental, probablemente, desde la Edad Media; el heroísmo de los
desheredados de la tierra.
Es difícil imaginar unas condiciones de vida mucho más duras que las de Jane
Murekatete, sus dos hermanas y sus tres hermanos. Hace seis meses se vieron forzados a
abandonar una casucha en la que habían pasado gran parte de los últimos siete años. Los
dueños del terreno en el que estaba la choza, unos hutus que estaban en los campos de
refugiados de Congo, volvieron y les dijeron que, o pagaban el alquiler, o tenían que
marcharse. Como no podían pagar, se fueron.
Desde entonces han vivido en casa de quienes eran sus vecinos cuando vivían sus
padres. En la barriada de Gatenga, en Kigali. Un arrabal polvoriento y apestoso, sin agua
corriente ni electricidad, pero con mariposas, flores silvestres y vistas -lo que salva a
Ruanda es su belleza natural-, vistas de valles exuberantes y verdes colinas.
Ruanda es un jardín del Edén. Mejor dicho, lo era antes de que llegaran los humanos y
lo convirtieran en el país con más densidad de población de África, una de cuyas
consecuencias es la imagen que presentaban las ruinas del viejo hogar familiar, el que
destruyeron las interamhawe. El tejado ha desaparecido; el suelo consiste en escombros
y tierra removida; hay unos espacios amorfos donde debían estar la puerta y las
ventanas. Es como si la casa hubiera sufrido ataques sostenidos y precisos con artillería.
El cuarto en el que vive la familia Murekatete en casa de los vecinos es, en realidad, más
un armario escobero que una habitación. Sin luz y sin ventanas, demasiado pequeño para
permitir el lujo inimaginable de una cama: los seis niños, de edades comprendidas entre
11 y los 18 años, duermen sobre el suelo de tierra, apiñados como sardinas en lata,
cuando las pesadillas se lo permiten.
Mientras habla Jane, mientras recuerda el día en el que se llevaron a sus padres, los otros
cinco la rodean, en parte escuchando y en parte, tal vez, prefiriendo no escuchar.
Callados, con los ojos fijos a media distancia, dan la impresión de estar
permanentemente aturdidos, como si vivieran en un limbo en el que los sentidos y las
emociones están adormecidos. Tal vez no sea siempre así. Tal vez sea la depresión de
abril.
Lo curioso es que no tienen aspecto enfermizo. No parece que vayan a morir de
desnutrición.
'Hace siete años conseguí que un amigo de la familia me prestara 1.000 francos (500
pesetas)', explica Jane. 'Con ese dinero puse en marcha mi negocio'. ¿Negocio? 'Vendo
tomates en la calle, aquí en Gatenga. Cuando ganamos dinero, podemos comer. Lo que
me gustaría tener es algo más de crédito para poder comprar y vender otras cosas'.
Jane, que tiene 18 años pero aparenta 50 (unos 50 extraordinariamente duros y
rigurosamente prácticos) se ocupa de su familia desde que tenía 11, sólo con los ingresos
de su negocio de tomates. Puede que otros huérfanos se hayan beneficiado de la ayuda
de una ONG, pero los auxilios externos, hasta ahora, han dejado de lado a los
Murekatete. ¿Cómo es un día típico de Jane?
'Voy andando al mercado central a las seis en punto. El transporte es demasiado caro. En
total, son dos horas. Una para ir a comprar los tomates, y otra para volver. Luego me
coloco en una esquina de la calle y los vendo. Llevo siete años haciendo eso todos los
días'.
¿Y la escuela? 'Fui al colegio hasta los 15 años, pero entonces tuve que dejarlo. Me era
imposible ocuparme del negocio además de lavar la ropa y hacer la comida. Ahora, lo
que estamos intentando es ahorrar un poco de dinero y comprar láminas de plástico para
nuestra casa. Para ponerle un tejado. Entonces quizá podamos irnos de la habitación en
la que estamos y volvernos a instalar allí, por fin'.
¿Qué ocurre con la disciplina de los pequeños? ¿Se ha tenido que ocupar de ella?
'Desde el principio, he intentado decirles que la educación es importante para su futuro,
porque lo que pasó, pasó, y ahora hay que pensar en el futuro. Y cuando digo esto, tengo
que decirlo con voz tranquila. Debo estar tranquila'.
Jane tiene una tranquilidad extraordinaria. Habla con una voz monótona y unos ojos que
apenas parecen parpadear. No derrama ninguna lágrima. Como si una parte de ella, una
parte que en otras personas es blanda, se hubiera vuelto de piedra. En el transcurso de
una conversación entrecortada, sólo hay una ocasión en la que se agrieta su armadura.
Sólo un segundo en el que una sombra le cubre el rostro, una nota sutil de amargura
penetra en su voz, cuando deja el relato de los hechos para contar, sin que se lo
pregunte, que su familia de huérfanos nunca pudo llorar a sus padres. 'Nunca los
enterramos', se lamenta. 'Nunca pudimos enterrarlos'.
Cuando Jane explica que a sus hermanos les dice que piensen en el futuro, está
siguiendo el consejo de Jean D'Amour, cuyo aire melancólico ofrece una mínima idea de
los impensables sufrimientos que ha padecido, la ira y el odio que ha tenido que
aprender a reprimir. 'La única esperanza que tenemos', afirma, recurriendo a la parte
racional de su cerebro, 'es no obsesionarnos con el pasado, porque eso no servirá para
nada, nos volverá locos. La única esperanza es mirar hacia el futuro, ver qué podemos
hacer para salir de esta situación'. Ni siquiera han empezado a asomar. Todavía faltan
ocho días para que finalice el mes de abril y ahí siguen, en las profundidades de su Edén
infernal.
CANÇONS SELECCIONADES
Es podria treballar a anglès
Blowin 'in the Wind ("Bufant en el vent") és una popular cançó composta per Bob
Dylan, la qual es va convertir gairebé immediatament en un clàssic de la música
nord-americana i també en el món sencer. Va ser inclosa en l'àlbum The
Freewheelin 'Bob Dylan, editat el 27 maig 1963.
És descrita com una cançó protesta, que conté una sèrie de preguntes retòriques
sobre la pau, la guerra i la llibertat, no fent referència a cap esdeveniment
específic.
En 1999 va ser introduïda en el Grammy Hall of Fame i el 2004 la revista Rolling
Stone la va considerar la catorzena millor cançó de tots els temps.
Al juny de 1962, la cançó va ser publicada a la revista "Sign Out!", Amb
comentaris de Dylan:
"[...] Crec que entre el gran nombre de criminals que hi ha, es poden comptar els
que tornen la cara quan veuen el mal i saben que és el mal. Jo no tinc més que vint
anys i sé que s'han fet ja massa guerres, vostès, els que tenen més, el hauríeu de
saber millor encara. Ara la millor manera de respondre a les preguntes de la cançó,
és exposar-les. "
How many roads must a man walk down
Before you call him a man?
Yes, ’n’ how many seas must a white dove sail
Before she sleeps in the sand?
Yes, ’n’ how many times must the cannonballs fly
Before they’re forever banned?
The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind
How many years can a mountain exist
Before it’s washed to the sea?
Yes, ’n’ how many years can some people exist
Before they’re allowed to be free?
Yes, ’n’ how many times can a man turn his head
Pretending he just doesn’t see?
The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind
How many times must a man look up
Before he can see the sky?
Yes, ’n’ how many ears must one man have
Before he can hear people cry?
Yes, ’n’ how many deaths will it take till he knows
That too many people have died?
The answer, my friend, is blowin’ in the wind
The answer is blowin’ in the wind
http://www.dailymotion.com/video/xmls2e_bob-dylan-blowing-in-the-wind-1971-
youtube_music
VÍDEOS I DOCUMENTALS COMPLEMENTARIS
Bullying stop. Respecte
https://www.youtube.com/watch?v=FoWNqxAyFlw&feature=youtu.be
es podria treballar a castellà
FRASES RELACIONADES. ORIENTACIONS PER A LA REFLEXIÓ (11)
Aquestes frases es podrien treballar a Història i a Filosofia
FRASES DE LA PEL·LÍCULA:
" Daglish: Perdona, cariño, ¿puedo hacerte una pregunta personal? ¿Eres hutu
o tutsi?
Joven 1: Soy tutsi
Daglish : ¿Y tu amiga? ¿Tutsi?
Joven 2: No, soy hutu
Daglish (Hacia Benedict): Podrían ser gemelas
Creo que cuando la gente vea esas imágenes dirá: “Dios mío, qué horrible” y
luego seguirá cenando.
FRASES RELACIONADES AMB LA TEMÀTICA DE LA PEL·LÍCULA
I segueixen els mateixos morts podrits de crueltat. Ara moren a Bòsnia els que
morien a Vietnam ...Ismael Serrano
Em sembla que el lloc adequat per plantar cara a la crueltat és aquell on un la
troba, de la mateixa manera que és bon lloc per a prestar ajuda aquell on un es
topa amb algú necessitat. Philip Pullman
PROJECTE
EDUCACIÓ
EMOCIONAL
CENTRE
GRUP DE TREBALL
ALTRES
PROFESSORES QUE
COL·LABOREN
El cinema com
a eix
vertebrador de
l’educació
emocional i del
treball
interdisciplinari.
AULA
BALEAR
ESPIGARES NAVARRETE, M. ANTONIA
GELABERT FONT, MARIA MAGDALENA
GUIJARRO CAÑELLAS, ROSA
JOVER ARBONA, CATALINA
LLITERES LLITERES, FRANCISCA
PAYERAS GIL, ISABEL
RAMIS CRESPI, MARGALIDA
SASTRE JUAN, ROSA
M. BEL OLIVER
SASKIA ROCA
MARGA PAYERAS
MIQUEL RAFEL
