553 setembre 2014

VVAACCAARRIISSSSEESS balcó de Montserratedició digital

Núm. 553 Setembre de 2014

Per una comunitat de fe i amor, oberta a tots, acollidora i fraternal

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014 - Pàg. 2

SUMARI

Pòrtic 3

L’Evangeli pam a pam 4

La cuina de Ca la Quima 6

Des de Sant Llorenç Savall 7

Pensaments caçats al vol 8

Cultura popular 9

Campanades 10

Vacarisses, balcó de Montserrat 11

Parròquia de Vacarisses 22

Dels diaris 23

Racó del conte 25

Col·laboracions 27

Goigs a llaor de ... 48

Vacarisses, balcó de Montserrat

Edita: Parròquia de Vacarisses

Redacció i Administració:

Plaça de l'Església, 15 - 08233 Vacarisses

Telf. 938359102

[email protected]

http://issuu.com/search?q=balcomontserrat

Director: Sebastià Codina

Consell de Redacció i Coordinació:

Jaume Codina, Jaume Pintó i Joan Vila

Maquetació:

Jaume Pintó i Joan Vila

Dipòsit Legal: B 9241-2014

DIA A DIA

Agost - 3

MISSA de Festa Major. El Cor Vacarisses, sota el guiatge de

l'Andreu Brunat, va interpretar la MISSA EN HONOR DE SANT

PERE: Composició polifònica de Francesc Torras i Font.

Agost - 23

Aplec anual a Sant Salvador de les Espases.

Agost - del 25 al 29

Pelegrinatge parroquial a Lurdes. Visita al Santuari del Sant Crist

de Balaguer i al Monestir de Notre Dame de l'Espérance.Trobada

amb els amics de Baccarisse i visita a la catedral de Saint Ber-

tran de Comminges.

Agost - 31

Bateig de Guim Gómez i Torres.

Foto de la capçalera de la portada: J. Picallo. Font: www.turismoyfotos.net

ANEU A LA WEB ENVIEU-NOS UN CORREU

ESGLÉSIA DE VACARISSES

http://issuu.com/search?q=balcomontserrat

mailto:[email protected]


PÒRTIC

Ara més que mai

S’acosta l’11 de setembre, la Diada que per tercer any consecutiu ha de servirde termòmetre de les reivindicacions sobiranistes del nostre país. La Diadaque ha de demostrar a aquells que encara s’ho pensen que la demanda pel dret

a decidir no és cosa d’un senyor sinó d’un poble, d’una societat que reclama, ambinsistència i alhora amb contundència, el seu dret a votar, a decidir democràticamentel futur del seu país. Si alguna cosa ens ha quedat clar en els darrers quatre anys ésque les manifestacions impulsen els canvis, són la prova fefaent del que demana lasocietat, que és, al capdavall, la base en què se sustenta aquest canvi. Lesmanifestacions del 2010, del 2012 i la Via Catalana de l’any passat en són una prova.I ara en tenim una altra a la vista.

Ara més que mai hem de sortir al carrer per deixar ben clar el que volem. Ara que jasabem quina ha estat i quina serà la resposta del govern espanyol, hem d’omplir laGran Via i la Diagonal. Sabíem que el camí que vam encetar el 2012 no seria un camíde roses, que no ens ho posarien fàcil, però això no ha de fer-nos defallir, ans alcontrari. Hem encetat una carrera de fons que demana intel•ligència i mesurar almil•límetre les forces, una cursa en què hi haurà ocasions per fer esprints i d’altresper reduir la marxa, però sempre amb l’únic objectiu d’arribar a la meta, més tard omés d’hora. La cursa és llarga i no podem abandonar quan acaba de començar. Hi haqui fa mans i mànigues per desqualificar-nos, altres ja ens donen per perdedors i hiha qui juga a distreure’ns per fer-nos anar cap al camí equivocat. Ara més que maihem de demostrar que en aquesta cursa hi participem molts, que no estem cansats nitenim intenció d’abandonar.

En aquests moments políticament difícils hem de demostrar al món que per damuntde tot hi ha la força d’un poble que vol decidir el seu futur democràticament.


L'EVANGELI PAM A PAM

No hem de dedicar la vida a examinar, revi-sar i vigilar, les nostres inclinacions dolentes,la tendència a l’egoisme i l’afany de posseir,de ser més que els altres i de tenir poder da-munt d’ells...

Tampoc vol que ens passem mitja vidaresant i lloant-lo.

Vol, a més de vigilar i pregar, que plantemcara al mal i que lluitem i treballem a favordel bé. Com es deu fer això? Com es lluitacontra l’egoisme i s’afavoreix una escampa-dissa d’amor?

Una de les maneres més eficaces de lluitarcontra el mal podria ser la que es fa servirper tallar un incendi que devasta un bosc. Lamillor manera és encendre un contra incen-di. La millor manera de barrar el pas al’abrandat incendi de l’egoisme és encendreen el nostre cor...

Contra l’afany salvatge de tenir més i més...ganes de donar.

Contra l’afany de ser valorat i que tothomens faci la gara-gara... ganes d’acontentar alsaltres.

Contra l’afany de poder i dominar... ganesde ser el servidor del proïsme.

Quan ens reafirmem en la virtut contrària aldefecte que volem apagar, els resultats no esfan esperar.

Els contra incendis són eficaços.

Contra el mal no hi ha com la sobreabundància de bé.

Les paràboles de Jesús

Comentaris casolans38 - La figuera

Va anar a buscar-hi fruit, però no en va trobar... Mt. 24, 32-35


L'EVANGELI PAM A PAM

Sebastià Codina i Padrós

Contra l’incendi esfereïdor i destructor del’egoisme, cal encendre i atiar el testarral del’amor. El resultat és altament positiu i en-grescador.

La historieta de la figuera que provoca lesqueixes de l’amo de la finca quan aquest vo-lia fer postres i no troba ni una trista figa,ens vol estimular i desvetllar.

La figuera no és reprovada perquè hagi fetalgun mal, sinó per no tenir fruits, per nohaver fet el bé.

És mala cosa fer el mal; però deixar de fer elbé, a vegades és encara pitjor.

Ser ineficaços i inútils és una mala recoma-nació.

L’Evangeli crida fort contra els que no fanrendir els seus talents o les seves qualitats,que són com una figuera bordissenca, nodonen fruits.

Artur Mas i GavarróBarcelona, 31 de gener de 1956

President de la

Generalitat de Catalunya

"El dia de la consulta, el poble de Catalunya haurà de sortir al carrer d'una altramanera. El dia de la consulta, si el poble de Catalunya vota llibertat, serà lliure".

"Els pobles d'Espanya no són enemics. Hi volem conviure. El problema és l'estatespanyol, sovint miop i distant".

"Volem conviure pacíficament amb ells des del que nosaltres som, amb un projectede futur en llibertat".


LA CUINA DE CA LA QUIMA

Bullirem els ous i els pelarem, els obrirem

de dalt a baix i reservarem els rovells.

En un morter picarem 4 o 5 filets d’anxo-

ves junt amb la mantega fins que ens que-

di una pasta ben fina, després hi afegirem

els rovells d’ou també aixafats i amb aques-

ta pasta farcirem els ous.

Els podem decorar amb una tira de pebrot

vermell una oliva, o el que us sembli més

adient.

Ho podem acompanyar d’una bona ama-

nida de tomàquets de color de rosa, dits

també de Montserrat, que ara en aquest

temps són deliciosos i en tenim en

abundància en el nostre poble.

També els podem farcir de tonyina, maio-

nesa i rovell d’ou, és una manera diferent i

molt coneguda.

Bon profit.

Ingredients per a 4 persones:

1 Pot d’anxoves

4 ous durs

Unes tires de pebrot vermell i unesolives negres.

1 cullerada de mantega

Ous farcits

de crema

d'anxoves

Conxita i Quimeta Font


DES DE SANT LLORENÇ SAVALL

Refranys d’arreu de les terres catalanes

de l'amor i l'amistat.

Tres coses enganyen al fadrí: gràcia de nina,pluja menuda i el bon vi.

Si vols estar bé, procura primer per casa queper muller.

El parent, com Déu te l'ha donat; l'amic comtu l'has triat.

A l’hospital i a la presó, coneixeràs el boncompanyó.

Al gelós, una puça li sembla un ós.

Amb l’amor i la mort, no hi val ser fort.

Amors, penes i diners no poden estar secrets.

Cadascú a d'ésser casat segons la seva qualitat.

Casar-se i bon dia, tot ve en un dia.

De casar i de sembrar, consell no en vulguis do-nar.

Dona capritxosa, mala mare i mala esposa.

Dona casada on vol ella és respectada.

El marit, amar-lo com a amic, témer-lo com aenemic.

Els petons tot l'any són bons.

Entre marit i muller, embolicar-s'hi és mal fet.

Faràs bon casament amb dona de ton esta-ment.

L’amor és una aranya que sempre esta filant;per més que me n'aparti, sempre em ve al da-vant.

L’enamorat no vol ésser aconsellat.

L’amor , el foc i el tossir no es poden escondir.

L’amor tot ho perdona.

L’amor de la dona és com l'oli: que per tot onpassa deixa.

Qui no sap que és amor, no sap que és valor.

Recopilació: Josep Caba


PENSAMENTS CAÇATS AL VOL

La vida dura tan poc que no val la pena de perdre el temps empipant-te discu-tint acaloradament...

No som responsables de la felicitat de ningú. Només de la nostra...

Si cada dia aprenguéssim una cosa nova, al capd’una temporada podríem ben anar pel mónsense abaixar la cara...

Cal estimar el nostre cos i gaudir-ne.

No perdis el temps amb coses que no són proubones, no són gaire útils i gens divertides...

Malgrat tot estem de sort: no val pas la pena detrencar-se el cap per qualsevol burrada...

La vida és bella: treu-ne el suc que puguis. Unparell de rampelluts i extravagants (la vellesa ila malaltia) t’esperen a la cantonada...

La ingratitud és la taca que més emmascara el cor...

Empassar-se la Bíblia sencera no serveix de res si no hi actuem d’acord...

El silenci diu moltes més coses que les paraules rebuscades de molts xerramequesincontrolats...

Calla una estona per parlar quan valgui la pena de que siguis escoltat...

Per damunt de tot fes-te un fart de callar per escoltar-te detingudament a tu ma-teix...

La veritat i la bonesa il·luminen el camí de la vida i ajuden molt a plantar caraamb alegria als trencacaps inesperats que vénen de trascantó...

Recopilat per: Sebastià Codina i Padrós


CULTURA POPULAR

Avui, torna de nou aquest gran dia

en què els cors tenen fe per recordar

aquells catalans que amb energia,

lluitant amb fort braó, van aguantar.

El temps passa silent, tot pren volada,

quedant tan sols els fets en uns records

que resten plens de pols, i cada anyada,

s'allunyen més i més dels que són morts.

Però encar en el món viu de l'esperança

en què un País potent aguantarà,

aquesta fita gran, i amb enyorança

mai més dels cors valents s'esborrarà.

Han passat anys i anys, però la gesta

tornarà a viure amb força els cors novells

i l'onze de setembre serà festa

per als qui tenen fe amb nous farells.

Encara som llavors de la proesa

que el pas dels anys no pot foragitar;

per als cors agraïts, forta fermesa,

que mantenim al pit tot català.

Racó Poètic

Sabina Fornell i Morató

Un altre onze de setembre

Adéu, perleta blanca, bressol de ma infantesa,

niuet on vaig trobar el primer llampec d'amor;

les llàgrimes rodolen, car ploro d'amarguesa,

que lluny de tu per sempre, jo moriré d'enyor.

On és aquella joia que el cor m'afalagava,

on són aquelles ones que em van acariciar...?

Si ahir van portar-me l'amor que esperava

avui, avaricioses, me'n volen separar.

Si aquesta nau m'allunya, o terra empordanesa

no ploris, que en tu queda el meu cor adolorit;

tan sols resta pregar no et migris de tristesa

quan vegis que comença el camí de l'infinit.

Canteu dintre els boscatges, pinsans i caderneres,

canteu amb flaires dolces, floretes dels camins,

i als cims de les muntanyes floriu, o ginesteres,

omplint de sentors l'aire embaumat pels romanins.

Canteu, estels del vespre com quan us contemplava,

el cant d'amor que un dia tant m'agradava a mi,

no us dolgui que ara us deixi malgrat us estimava,

que en vostres cants trobo més dolç el meu sofrir.

Que n'és de trista la mar que a mi m'allunya

d'aquesta terra noble que m'ensenya a parlar.

Adéu per sempre, Pàtria, ma dolça Catalunya... !

Es va quedant a trossos un cor que et va estimar.

Emigració

Joan Sisamon i Borràs


CAMPANADES

La raó i la follia, cosa de tots

Costa molt de precisar on acaba la raó i on comença la follia en cadapersona, perquè la línia divisòria, en tots i totes, és molt borrosa. Totstenim una mica de tot. Uns grams de follia poden ésser útils.

El pensador Pascal escriu que els éssers humans som tan necessàriament boigs,que no ésser-ho comporta una altra ¡nena de follia, encara no estudiada. Lapoesia, la teologia i la política són follia controlada. Els arravataments d’ira sónla follia que surt a fra.

El gran pintor holandès Van Gogh, reconeixent que tenia algun símptomad’alienació, se’n va anar a viure a una altra ciutat, i escrivia al seu germà: “esti-gues tranquil, no pateixis. A la ciutat on ara visc, les persones que van pel car-rer, totes semblen tocades de l’ala”.

Sobretot avui que tots patim un estrès indefinit, el porter del manicomi deSant Boi, més que mai, té raó, quan al vespre, tancant la porta, diuen que diu:“En tanco més a fora que a dins”.

Campanar d'espadanya de Sant Genís de GalobardiSant Mateu de Bages

Mn. Pere Campàs Bonay

Vic


VACARISSES, BALCÓ DE MONTSERRAT

Pere Capdevila i EscudéRellinars, 2014

Des del cim de Castell de bocs,A l'hora baixa,quan el dia s'ajaçai el sol t'acarona el rostre,observo la plenitudd'aquesta serralada.

D'aquests cingles envellits ques'adormen cordialsa la teva falda.D'aquests boscos abruptes,que pentinen de verdorel recer del teu camíDe l'olor d'aquesta terra,de la pluja que ja fina...Observo la plenitudd'aquesta serralada.

Corriols perdutsque em segueixen pelcapvespre,em porten a retrobar,la serena del teu cau,el bressol fideld'aquesta estimada terra... camí de tornada a Rellinars.



Una idea de Henry Dunant

La Creu Roja és la primera de les grans organitzacions humanitàries, tal com les entenemavui dia. L’entitat neix a partir d’una idea d’Henry Dunant (Ginebra, 1828 - Heiden, 1910),un home de negocis suís que, des de ben jove, es va preocupar per ajudar els col·lectius mésdesvalguts de la societat.El 1859, Dunant va ser testimoni de la batalla de Solferino, un enfrontament que va tenirlloc en aquesta localitat de la Llombardia entre tropes franco-sardes i austríaques. Allà, vapoder presenciar com els soldats ferits en combat eren abandonats al camp de batalla i mo-rien desemparats per manca d’assistència mèdica. Juntament amb un grup de dones de lazona, Dunant va assistir personalment els soldats ferits.A partir d’aquí, Henry Dunant va tenir la idea de crear societats de socors en temps de pauque tindrien la missió d’assistir els ferits de guerra sense fer distincions de seguretat o religiói que comptarien amb l’acció de voluntaris entusiastes i perfectament qualificats. Dunant vadonar a conèixer aquesta idea amb la publicació del llibre Record de Solferino el 1862.

Creació de la Creu Roja

El 1863, Dunant i quatre ciutadans suïssos més (Moynier, Dufour, Appia i Maunoir) es vanreunir per crear el Comitè Internacional de Socors per als Militars Ferits, el germen de laCreu Roja. L’objectiu dels creadors de la Creu Roja era implicar els principals estats euro-peus per arribar a acords pel que fa a l’atenció mèdica dels ferits de guerra. Per això, vanconvocar una conferència internacional a Ginebra el 1863 que va reunir representants de 14estats europeus i que va servir per aprovar una sèrie de resolucions que haurien de ser ratifi-cades en una posterior conferència diplomàtica.

La Creu Roja compleix 150 anys ajudant els altres



Tot i que encara es trobava en procés de constitució, el 1863 la Creu Roja ja va dur a termela seva primera actuació humanitària durant la guerra dels Ducats, que enfrontava Dinamar-ca i les tropes austro-prussianes.

L’agost de 1864, es va celebrar la Conferència diplomàtica, que va donar lloc a la signaturadel Primer Conveni de Ginebra . Impulsats per la Creu Roja, representants de 16 estats eu-ropeus van signar un tractat que contemplava, entre d’altres punts, la protecció dels militarsferits en campanya i la neutralització i protecció del personal sanitari, així com dels hospitalsmilitars. També es va decidir adoptar l’emblema de la creu roja sobre un fons blanc, com asigne de socors i no bel·ligerància.La signatura d’aquest conveni va donar embranzida al moviment de la Creu Roja. El comitècreat per Dunant i la resta de fundadors va a passar a anomenar-se Comitè Internacional dela Creu Roja mentre que, d’altra banda, la institució va anar-se estenent a nivell mundial ambla constitució de les primeres societats de socors en l’àmbit estatal.

Arribada de la Creu Roja a Espanya i Catalunya

La Creu Roja Espanyola (CRE) es va crear el juliol de 1864 a Madrid. Prèviament, una re-presentació espanyola ja havia assistit a la Conferència Internacional de 1863. A Espanya, lainstitució es va construir sobre la base de la Orden de los Hermanos Hospitalarios de SanJuan de Jerusalén, una organització que tenia el seu origen al segle XII.Les primeres actuacions de la CRE van ser l’ajuda humanitària prestada per la guerra franco-prussiana del 1870 i, internament, la intervenció sanitària durant la III Guerra Carlina, el1872.Pel que fa a Catalunya, la Creu Roja s’hi va implantar el 1872, amb l’obertura de les assem-blees de Barcelona, Lleida i Mataró.L’organització territorial de la Creu Roja a Catalunya està distribuïda en els àmbits local/co-marcal, provincial i autonòmic. En cadascun d’aquests tres àmbits, l’estructura de la institu-ció es basa en una assemblea i un comitè, amb funcions executives, que s’han de renovarcada quatre anys a través d’un procés electoral.• Assemblea: aplega tot el voluntariat de la Creu Roja al territori i és l’òrgan encarregatd’elegir el comitè.• Comitè: coordina les activitats de la institució en l’àmbit territorial corresponent i desplegales línies d’acció i els plans de treball acordats en l’assemblea.El darrer procés electoral, per al període 2011-2015, es va celebrar entre juliol de 2010 i mit-jans de 2011. Al març de 2011, va sortir reelegit a la VII Assemblea General de la Creu RojaEspanyola Juan Manuel Suárez del Toro com a President Nacional. L’Assemblea Generaltambé va elegir en aquell moment el nou Comitè Nacional, la Comissió de Garanties deDrets i Deures i La Comissió Nacional de Finances.



La següent fase del procés electoral, que es va celebrar el maig de 2011, va ser la reelecciódel President de la Creu Roja a Catalunya, Josep Marquès, sota la proposta del Comitè Au-tonòmic. Posteriorment, un cop es van presentar les diferents candidatures per al nomena-ment dels presidents provincials i es van celebrar les eleccions, Marquès va designar elsquatre presidents provincials.Finalment, cada president/a provincial va nomenar als/les presidents/es locals o comarcalsdel seu àmbit d’entre les propostes presentades pels corresponents Comitès Locals o Co-marcals, amb el vist-i-plau del president de la Creu Roja a Catalunya.

La Creu Roja a Catalunya consta de:

• 1 oficina autonòmica• 4 oficines provincials (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona)• 31 oficines comarcals• 59 oficines locals• 5 delegacions (d’oficines locals) per atendre, des de la proximitat, les necessitats existentsen alguns punts del territori• 15 oficines auxiliars• 55 centres més relacionats amb les activitats que duu a terme.

En total, l’organització compta amb 170 punts de presència arreu de Catalunya.

Pel que fa al desenvolupament local, la principal línia estratègica del Pla d’Acció està dirigidaa millorar la capacitat de resposta de les oficines comarcals i locals per atendre les necessitatssocials de les persones en situació de vulnerabilitat. Totes aquestes accions es planifiquend’acord amb les polítiques de la Creu Roja, la seva normativa i la seva estructura orgànica.

Visió

La Creu Roja, com a organització humanitària i d’acció voluntària arrelada a la societat, do-narà respostes integrals des d’una perspectiva de desenvolupament a les víctimes de desas-tres i emergències, a problemes socials, de salut i mediambientals.

Missió

Ser cada cop més a prop de les persones vulnerables en l’àmbit estatal i internacional através d’accions de caràcter preventiu, assistencial, rehabilitador i de desenvolupament, rea-litzades essencialment per voluntariat.



Vacomençar a guanyar els primers premis de poesia durant la dècada de 1950, tot ique el reconeixement públic li arribà a principi dels anys 1970, amb el poemari Totés ara i res. Entre els 1970 i 1984 va publicar regularment i va rebre diversos reco-

neixements. Va morir el 1984. La seva obra poètica relaciona la seva trajectòria vital amb laseva obra, amb un cert sentit místic on es pregunta per la fe.

Biografia

Vinyoli va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars. El seu pare,metge internista, va morir quan ell tenia quatre anys, el 1919. Nascut a Barcelona, en morirel seu pare es van traslladar a Sant Joan Despí, primer al municipi, i més endavant en unapetita torre a prop de la via del tren.El 1922 tornà a Barcelona, on va començar a estudiar als Jesuïtes del carrer Casp. Despréspassaria al Colegio de la Inmaculada.Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l'Editorial Labor, on va exercircàrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.De vocació inicial vacil·lant i de formació autodidacta, Vinyoli concep la poesia, a la maneraribiana, (Carles Riba), com una eina indagatòria i de coneixement sobre un mateix i sobre elmón i com una forma de realització espiritual. La seva lírica, deutora del romanticisme ale-many i el postsimbolisme evoluciona progressivament cap a una poesia metafísica i existen-cial empeltada d'un realisme de caràcter experiencial i moral. La poesia és, per a Vinyoli, unavia d'arrelament en la realitat i de transcendència d'aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per

2014, l'any de: Joan Vinyoli i PladevallBarcelona, 3 de juliol de 1914 - Barcelona, 30 de novembre de 1984.

Fou un poeta català. Fortament influenciat per RainerMaria Rilke, va començar a escriure incitat per una fraseseva:

"La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències".



superar l'estat d'indigència que el poeta creu inherent a la condició humana.La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 ien la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està carac-teritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se unaveu lírica personal.

Primera etapa

Publica cinc reculls poètics: Primer desenllaç (1937), un llibre menor en què preval la volun-tat d'art a l'autèntica poesia; De vida i somni (1948), escrit segons una nova forma de conce-bre el quefer poètic, més com «un misteri quasi religiós que com un ofici»; Les horesretrobades (1951), de to marcadament elegíac i que inaugura l'etapa de consolidació de Vi-nyoli, que comportarà el pas decisiu des del descriptivisme paisatgístic inicial fins al procésde simbolització tan característic de la seva obra posterior; i El Callat (1956), que es confor-ma com el volum central i més reeixit de la primera època.L'any 1963, i després de set anys de silenci, en els quals, però, escriu la primera versió de Lli-bre d'amic, Joan Vinyoli publica Realitats, un llibre irregular i heterogeni en què el poeta va-cil·la entre seguir fidel als postulats poètics que han presidit l'escriptura d'El Callat oadscriure's al model de poesia realista i engatjada que impera en aquell moment a Catalunya.

Segona etapa

La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideixamb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lecturespoètiques...) i del públic lector. És també la més fecunda: edita un total d'onze llibres de po-emes, a més de dos reculls d'obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke(1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vi-nyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard(1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que elscaracteritza.Amb Vent d'aram (1976), s'inicia el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i produc-tiu, malgrat els constants problemes de salut. Els llibres publicats en aquests anys giren alvoltant de tres eixos temàtics: l'amor, la mort i la poesia. Llibre d'amic (1977), El griu (1978)i Cants d'Abelone (1983, però escrit el 1979) són llibres de temàtica amorosa, ja sigui desd'un vessant místicoespiritual o més explícitament eròtic (El griu). Amb el recull Cercles(1979), de to amarg, però lúcid, Vinyoli intenta una reflexió metafísica sobre l'existència;mentre que en els darrers poemaris, A hores petites (1981), Domini màgic i Passeig d'aniver-sari (1984), el tema central és el de la polarització entre la consciència de la mort i la dimen-



sió màgica i transcendent de la paraula poètica. A les acaballes de la vida, el poeta s'aferra enl'àmbit líric com a únic mitjà per fer front a l'embat del temps i la fragilitat de l'existència:

"Tot és lluny i prop,i no s'acaba mai aquest viatgeper les paraules:ja no tinc res més."

Estiueig a Santa Coloma de Farners i a Begur

Vinyoli va néixer i morir a Barcelona, ciutat que estimava profundament, on va viure i treba-llar tota la vida. Tanmateix, en els seus versos, hi deixen una empremta fonamental elsperíodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, en la infantesa, i a Begur en l'edatadulta. Són els dies de la llibertat, on pot gaudir plenament de l'entorn natural i l'humàd'aquestes dues poblacions de les comarques de Girona i lliurar-se a la poesia. A Santa Colo-ma va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935, al carrerBeat Dalmau, 34. Hi fa el triple descobriment de l'amor, la natura i la poesia: el vers "I la na-tura em crida", que inaugura la seva obra, té la gènesi en el record del seu paisatge i, com di-gué ell mateix:

"De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners,La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primersllibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passe-jades a la plaça, el tennis, els boscos".

A Begur, a partir de l'estiu de 1954, hi descobreix l'àmbit metafòric i sensorial del mar.També s'hi referí amb aquestes paraules:

"El lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic ivital, va ser Begur".

Obra

L'obra poètica de Joan Vinyoli, influïda inicialment per les lectures de Carles Riba i de R.M.Rilke, la constitueixen més de 500 poemes distribuïts en 17 llibres. Posteriorment també esva veure influenciat per les lectures de Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare. La seva veu asso-leix una primera culminació amb El Callat (1956), un dels poemaris més profunds i rics ensentits de la poesia catalana de la postguerra.Després, amb el llibre Realitats (1963), fa una deliberada aproximació al realisme històric,



corrent imperant a l'època. Però el seu realisme existencialista és molt personal i no encaixaen el gust de la crítica del moment. Tanmateix, era l'inici de la modulació d'una veu pròpiaque es manifestarà de forma impetuosa a partir de l'any 1970 amb la publicació de Tot és arai res.La seva poesia, de to indagatori, es converteix en la crònica lírica d'una personalitat vitalista ianhelant, i sedueix els lectors per la seva extraordinària capacitat comunicativa i la seva au-tenticitat. L'efervescència creativa de Vinyoli culmina en els darrers poemaris, en els quals esrenova constantment dins una unitat orgànica. El seu darrer llibre, Passeig d'aniversari(1984), és una meditació lírica marcada pel pressentiment de la mort.

Algunes de les obres de Vinyoli han sigut traduïdes al castellà i al francès. A més, Vinyolitambé va traduir algunes obres al català:

RILKE, Rainer M.: Versions de Rilke. Barcelona: Proa, 1984.RILKE, Rainer M.: Noves versions de Rilke. Barcelona: Empúries, 1985.

Premis

• 1951 — Premi Óssa Menor per Les hores retrobades• 1974 — Premi Lletra d'Or per Encara les paraules• 1976 — Premi de la Crítica de poesia catalana per Ara que és tard• 1976 — Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.• 1977 — Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Ara que és tard• 1977 — Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Vent d'aram• 1985 — Premi Crítica Serra d'Or de poesia per A hores petites• 1984 — Premi de la Crítica de poesia catalana per Passeig d'aniversari• 1985 — Premi Nacional de poesia de les Lletres Espanyoles per Passeig d'aniversari• 1985 — Premi Crítica Serra d'Or de poesia per Passeig d'aniversari

Placa commemorativaal carrer Castellnou, 48(Barcelona)



Alguns dels papers destacats que va tenir va ser, per exemple, la condició de membre de laSecció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Gràcies a la seva capacitat literària, va rebreel premi Josep Pla i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Es va llicenciar en Filologia Clàssica a la Universitat de Barcelona, i es va especialitzar en di-versos camps, com la crítica literària, la poesia, els estudis clàssics i la narrativa. En el casdels clàssics, va mostrar una predilecció especial pels personatges mitològics de Zeus iApol·lo. L’escriptor Jaume Cabré la va definir com “una poeta universal que fa novel·les”.

Pel que fa a la col·laboració a la premsa, un dels mitjans de difusió més utilitzats pels gransescriptors, escrivia a les revistes literàries El Pont, Reduccions i Canigó, i també al setmanaricomarcal 9 País de Figueres, ciutat on era professora d’institut.

Quant a la seva obra crítica, destaca la publicació, l’any 1974, de l’Aproximació a la poesia deSalvador Espriu, dins l’obra Salvador Espriu en els seus millors escrits. A més, també és im-portant mencionar Viatge a Ítaca amb Josep Carner, del 1982.

En la seva vessant de narradora, amb la novel·la Les closes (1978) va guanyar el Premi JosepPla, i també va publicar el recull de relats No em dic Laura, el 1981. El 1983 va arribar lanovel·la Viola d’Amore. I el 1985, amb Sandàlies d’escuma, va obtenir el Premi Lletra d’Or i

LITERATURA

CATALANA

Maria Àngels Anglada i d’Abadal va néixer a la ciutat de Vic el dia 9 de març del1930, i va morir a Figueres, la capital de la comarca de l’Alt Empordà, el 23 d’abril del1999, diada de Sant Jordi.

Va destacar com a poeta, novel·lista, crítica i assagista literària.



el Premi de la Crítica de narrativa catalana. A més a més, com a poeta, va escriure Díptic(1972), en aquest cas conjuntament amb Núria Albó, i també Kiparíssia, el 1980, en solitari.Però la seva trajectòria no es va acabar aquí, perquè encara publicaria moltes altres novel·les.El 1989 va ser el torn d’Artemísia, i el 1991, de L’agent del rei. Però el gran èxit dels últimsanys de la seva vida li va arribar el 1994 amb l’obra El violí d’Auschwitz, la que és, segura-ment, la seva obra més coneguda entre els lectors. Va guanyar el Premi Novel·la de l’Any1995. L’últim premi se li va atorgar el mateix any que va morir, el 1999, pel recull Nit de1911; era el premi Octavi Pellissa.

A banda de les novel·les i la poesia, també es va dedicar a la divulgació del món clàssic, undels seus principals àmbits d’estudi, com ja hem dit. Va publicar Relats de mitologia: els déus(1996), Relats de mitologia: els herois (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Com a reconeixement a la seva enorme trajectòria en el món de les lletres en general i en elde la literatura en particular, des de l’any 2004 a la Universitat de Girona existeix la CàtedraM. Àngels Anglada, a través de la qual es pretén divulgar tant la seva obra com la de moltsaltres destacats escriptors gironins.

Selecció i comentari d’Abel Carretero

FESTA DE LA PARRÒQUIA

Dia 14 de setembre, a les 11,00 h.Concelebració de l’Eucaristia.

Comentari de la jornada:"La nova evangelització i la Parrò",a càrrec de Josep M. Alentà i Puig

Cant dels Goigs a llaor del Santoral de VacarissesRotllana dels Adéus



Jordi Fàbregas, Ton Rulló i Miquel Estrada van formar Coses, un grupinnovador que als setanta va gravar tres discos especials, barreja de folk, rock ipoesia, que van deixar petjada: Via fora! (Movieplay, 1976), Ara és demà (Movieplay,1977) i Perquè no s'apagui l'aire (Movieplay, 1978), i es van dissoldre al 1979. Abans,però, havien actuat durant anys com a La Tecla.

Amb un so més acústic, ara han decidit tornar a pujar als escenaris recuperantmoltes d’aquelles cançons que van quedar a la memòria, amb aquell so original, tresveus i guitarra, i amb el valuós reforç del multi instrumentista Joan Aguiar“Juantxe” al violí, mandola, baix, guitarró i veu.

Van cantar cançons composades per ells mateixos, poemes de Miquel Desclot queva publicar amb el títol de “Cançons de la lluna al barret” i també poemes deMiquel Martí i Pol.

El passat dia 19 d’agost, l’ESBART DANSAIRE DE VACARISSES

va organitzar als jardins del Lladern el 2n concert d’estiu

amb el grup COSES


PARRÒQUIA DE VACARISSES

Càritas Parroquial de Vacarisses

Informació

3r BERENAR DE FORQUILLA

Presentarem la relació de tot el que tant generosament hem rebut,bé siguin aliments o aportacions econòmiques.

Gràcies, amb esperança i alegria de tot cor.

L’ equip de Càritas de Vacarisses

Dia: Dissabte 11 d’octubre. Tiquets fins el dia 25 de setembre.Hora: 2/4 de 6 de la tarda. A l’Estanc.Lloc: Plaça de l’Església. A L’Herboristeria.Preu: La voluntat. A Ca La Siona.

Llobet

US HI ESPEREM A TOTS!

PELEGRINATGE

ANUAL

A

LURDES

Del 25 al 29 d'agost


DELS DIARIS

Q ue ningú no busqui en aquestes ratlles cap mena de judici moral sobre els fets con-fessats per l’antic president Jordi Pujol. D’una banda, perquè ja n’hi ha que ho hanfet exquisidament des d’una profunda i franca desolació. (Desolació deriva del

llatí solacium: solaç, consol. És a dir, parlo de reflexions fetes des del desconsol. Una desola-ció, tanmateix, que també es pot associar a desolare: devastar, deixar desert...). De l’altra, nom’hi afegeixo perquè mai dels mals em voldria veure al costat dels qui, més que exigir justí-cia, s’agraden dels linxaments públics, particularment si es tracta d’ajusticiar aquells adversa-ris a qui no van poder derrotar ni a les urnes, ni en l’estima del poble.

En canvi, repetiré per enèsima vegada que un dels dèficits més importants de la nostra de-mocràcia és el de la moralitat pública, que, de tan laxa, sovint és un veritable fangar. Ni ar-reu, ni sempre ni per a tothom, és clar, cosa que encara fa més heroica la virtut dels moltsque se’n mantenen apartats, sense que la corrupció els devori o els desmoralitzi. És cert quela poma podrida macula les que l’envolten, però en aquest cas el mal el tenim en el cistell. Ésallò de la corrupció estructural del sistema polític i social, un mal del qual no ens vam saberdesprendre en acabar la dictadura franquista, que l’havia fomentat i justificat.

No ens fem il·lusions: a tots els efectes, en aquests assumptes, Catalunya és Espanya. I qual-sevol actitud de superioritat moral, a una banda o a l’altra, envileix qui l’adopta. Per això, sialgun sentit té aspirar a la independència, si una primera raó passa davant de totes les altres,és fer tabula rasa d’aquesta vella cultura que afebleix tot l’edifici democràtic i que, com s’havist, no n’hi ha prou amb una transició, sinó que cal tota una ruptura per treure-se-la del da-munt. No és que els catalans siguem millors, sinó que volem un país que ens faci millors.Lamentablement, Catalunya no és un oasi, malgrat que aquests dies és el nacionalisme espa-nyol qui ens tracta com si, en corrupció, ja fóssim una república independent.

Fa un parell de setmanes presentàvem el llibre d’Eugeni Casanova "Guerra bruta i discursde la por". Un llibre molt ben documentat sobre els darrers quinze mesos que, diu el subtí-

DESOLATS,NO DEVASTATS


DELS DIARIS

Salvador Cardús

Sociòleg

tol, “van fer lliure Catalunya”. La guerra bruta, però, poc o molt, l’hem vista a venir, i deldiscurs de la por ens n’hem sabut riure. En canvi, comptàvem poc amb l’altre gran enemic:la pròpia desmoralització. De broma, dèiem que qui sap si els catalans faríem bé el procés,però que Espanya mai no ens fallaria. Doncs s’ha acabat la broma: ara hem comprovat que,si ens desmoralitzem, els catalans ens podem convertir en el nostre propi enemic. Vet aquí lagran arma, potser l’única, de destrucció massiva de l’ambició sobiranista.

I hi ha raons per sentir-se abatut pel cas Pujol, més enllà de la desolació? Des del meu puntde vista, no.

En primer lloc, perquè el procés sobiranista el que vol és liquidar definitivament l’etapa au-tonomista liderada per Jordi Pujol, i posteriorment enterrada pel tripartit en posar enevidència que les vies constitucionals de reforma no duien enlloc. Pujol, fa més de deu anysenretirat de la política, s’havia resistit molt a donar per acabada la seva altra herència -la polí-tica-, i s’ha afegit a la independència a darrera hora i de mala gana. I ara la seva confessió re-força els arguments per abandonar el vell model autonòmic.

En segon lloc, el que fa la confessió de Pujol és posar a prova la fortalesa del país. Ni els Es-tats Units van trontollar per la confessió de Nixon, ni Alemanya per la confessió de Kohl,més enllà dels respectius estats de commoció transitòria. És clar que m’hauria agradat quePujol ens hagués estalviat aquest final tan poc honorable. Però si Catalunya té ambició d’es-tat, ha de saber superar amb serenitat l’exposició pública de tot aquell passat -el que sabem iel que descobrirem-, davant del qual no s’havia estat prou fort per plantar-hi cara.

Finalment, sabem que el camí que queda per fer possible la lliure determinació de la volun-tat dels catalans, i encara després, per fer-la efectiva, exigeix una gran confiança en nosaltresmateixos. Una confiança que ha de saber convertir la desolació franca en consciència cívicaper evitar la devastació moral i política. I superar aquesta prova d’ara pot ser el senyal defini-tiu que som mereixedors d’allò a què aspirem.

No ho oblidem: la independència la fem, sobretot, en contradel nostre propi passat de claudicacions.

Ni els Estats Units van trontollar

per la confessió de Nixon,

ni Alemanya per la confessió de Kohl

Vacarisses, balcó de Montserrat - Núm. 553 - Setembre 2014- Pàg. 25

RACÓ DEL CONTE

En aquell país hi plou molt. Tothom caminasota la pluja amb un posat seriós. Tots portenparaigües grisos i negres. Tothom menys un.Un home estrafolari es passeja sota la plujaamb un paraigües groc. Sempre somriu.

Alguns vianants se’l miren i pensen:- Està ben ridícul amb el seu paraigua groc.- Això no és gens seriós. La pluja és una co-

sa seriosa i el paraigua ha de ser gris o negre.- Quina mena d’idea és aquesta d’anar amb un paraigua groc? No hi ha cap dubte que té

ganes de fer-se notar.La petita Marta no ho acabava d’ entendre.- Quan plou, un paraigua, és un paraigua- pensa- Sigui groc, sigui gris o sigui negre, sem-

pre serà millor que no tenir paraigua de cap mena.A més, aquell home fa cara de ser feliç sota el paraigua groc. La Marta no pot estar de pre-guntar- se perquè.

Una tarda, en sortir de l’escola, la Marta s’adonà que s’ha deixat el paraigua a casa. Plouforça, i es posa a caminar sota la pluja sense cap protecció.Al cap d’uns moments es troba amb l’home del paraigua groc. L’ home somriu i li ofereix:- Vols aixoplugar-te?

La Marta dubta, els vianants es burlaran d’ ella, però torna a pensar:- Un paraigua, sigui groc, sigui gris o sigui negre, sempre és millor que no tenir- ne de cap

mena.- Accepta l’oferiment i caminen tots dos sota el paraigua groc. Aleshores, la Marta, com-

prèn perquè l’home fa cara de feliç : sota el paraigua el mal temps no existeix, llueix el sol iels ocells canten . La Marta fa una cara tan sorpresa que l’home esclata a riure.- Ben segur que tu també em prenies per boig!

Escolta, en altra temps, jo també estava trist en aquest país on sempre plou. Jo també tenia

El paraigua groc


RACÓ DEL CONTE

un paraigua gris. Un dia me’l vaig deixar a casa. En sortir de la feina em vaig posar a caminarsota la pluja sense cap protecció. Camí de casa vaig trobar un home que em va oferir aixo-pluc sota un paraigua groc.Jo també vaig dubtar com tu. tenia por de fer- me notar, però encara tenia més por de cons-tipar-me i vaig acceptar. Llavors vaig descobrir que sota el paraigua groc no existeix el maltemps .Aquell home em va ensenyar que les persones estaven tristes perquè no es parlaven des desota un paraigua a l’altre.En arribar a casa ens vam acomiadar. Quan l’home va haver marxat vaig adonar-me que te-nia el paraigua groc a les mans. Vaig córrer al seu darrera, però ja havia desaparegut.Des de llavors guardo el paraigua groc i el bon temps no m’ha deixat.La Marta exclamà:- Quina història! I no et fa vergonya conservar un paraigua que no és teu?- Gens ni mica. Estic convençut que aquest paraigua és de tothom. Ben segur que el que

me’l va donar l’havia rebut d’un altra persona.Quan arriben a casa de la Marta, s’ acomiaden. Un instant després la Marta s’adona que té elparaigües groc a les mans, però l’home ja ha desaparegut.La Marta guarda el paraigua. Sempre que plou surt somrient sota el paraigua groc. Està benconvençuda que aviat, el paraigua passarà de les seves mans a moltes d’altres mans, que ai-xoplugarà altres persones i els portarà el bon temps.

Adaptació d’un conte de Claude Clement

Recull de contes fet per: Teresa Cima

Tha e anabarrach deatamach gum faigh muinntirChatalonia, mar a tha a na h-Albannaicha’faighinn, cothrom co-dhuineadh a’dheanamhmu dheidhinn an doigh air adhart dhan annaisean aca fhein.

Un familiar nostre, en Ross Hannah, ens ha tramès

aquesta frase en gaidhlic (gaèlic escocès). Diu:

"Cal que els Catalans, de la mateixa maneraque ho farem nosaltres els Escocesos, puguindecidir el futur de la seva Nació".


COL·LABORACIONS

V iladecavalls forma part del Vallès Occidental. Limita al nord amb Vacarisses, al’oest amb Olesa de Montserrat, al sud-oest amb Abrera, al sud-est amb Ullastrell ia l’est i nord-est amb Terrassa. El territori viladecavallenc té figura de cor autèntic

(ço és, una mica asimètric) i és delimitat al nord per la serra del Ros i el camí romeu a Mont-serrat (que en aquest tram és també camí ral), a l'oest i sud-oest per la riera de Sant Jaume, al’est pel torrent del Salt i al sud-est pel tram final de la riera de Gaià.

El clima és típicament mediterrani, amb estius calorosos i hiverns benignes. La temperaturamitjana anual és compresa entre 14 i 15ºC, mentre que el valor mitjà anual de precipitacionsés d’aproximadament 665 mm.L’orografia de Viladecavalls és dominada per la presència de la Serralada Prelitoral Catalana,situada al nord del terme municipal. Formen part d’aquest sistema muntanyós tot el massísde Sant Lluís de Rístol, comprès entre la riera de Sant Jaume i el Coll Cardús, format per laserra del Ros, el Serrat de Déu i els turons de les Parentes, de Buxeres i de la Barrumbina. Laserra del Ros culmina al Cap del Ros, de 639 metres d’altitud, el punt més alt del terme, i espoden distingir quatre unitats, que d’oest a est són el turó de Ros o del Forat del Vent, elturó dels Quatre Termes o Turó Rodó, el turó de la Miranda o de les Guixeres, i el turó deles Bassotes. La separació entre els quatre turons la fan el collet del Ros, el coll de Margarit il’Erol de les Bassotes. La delimitació de la Serralada Prelitoral Catalana la fa la falla del

Arbres de Viladecavalls

presents també a Vacarisses (1)

L’any 2004, l’Ajuntament de Viladecavalls i el Consell Comarcaldel Vallès Occidental van publicar un important estudi de la flo-ra i la vegetació d’aquest municipi veí, confegit pel doctor enciències biològiques Àngel M. Hernández Cardona, col·labora-dor assidu d’aquesta revista. Atès que la flora de Vacarisses ésmolt semblant, cosa lògica per la seva proximitat geogràfica, a lade Viladecavalls, s’ha cregut oportú oferir en varis capítols, dedi-cats successivament a arbres, arbustos i herbes, una selecció deles plantes més importants d’aquests dos termes municipals. Elsusdit llibre, titulat Les plantes de Viladecavalls, està totalmentexhaurit, però es pot consultar o demanar en préstec a la Biblio-teca Pere Calders de Viladecavalls i a la Biblioteca Central deTerrassa.


COL·LABORACIONS

Vallès-Penedès, que emergeix en alguns punts del Serrat de Déu. La resta del territori vilade-cavallenc, situada al sud d’aquesta gran falla, pertany a la depressió tectònica del Vallès-Pe-nedès. Són terrenys sobretot miocènics que han estat afaisonats per la xarxa fluvial i hanformat un conjunt de turons, serrats i carenes.La xarxa hidrogràfica viladecavallenca és trifurcada, amb la riera de Sant Jaume, el torrent deSant Martí i la riera de Gaià com a forcalls o branques principals. La riera de Sant Jaume dis-corre de nord-oest a sud-est. El torrent de Sant Martí desemboca en la riera de Sant Jaume irep aigües de diversos altres torrents (de Marcet, de la Torre, de Trullàs i de Margarit). La ri-era de Gaià rep com a principals afluents els torrents del Llor, de Sant Miquel, de Purull, delSalt i del Frare. La riera de Sant Jaume i la riera de Gaià conflueixen al sud de can Sanahuja ila riera resultant fa via cap al Llobregat.La població és de 7.397 habitants, segons l’Idescat (dada actualitzada a 2013). La taxa decreixement demogràfic és molt elevada. Bàsicament és un municipi residencial, però que enels darrers anys ha tingut un gran creixement industrial, principalment amb el desenvolupa-ment dels polígons de Can Trias, Can Mir i Can Mitjans. El sector agrícola i forestal, moltimportant fa alguns anys, és actualment molt reduït.Pel seu terme passa el ferrocarril de Barcelona a Manresa, la carretera anomenada de la Bau-ma, de Terrassa a Manresa (BP-1213), l’autopista de Terrassa a Manresa (A-18) i la carreterade Terrassa a Olesa (B-120), amb una variant recent des de la vila a la carretera de la Bauma,a l’alçada de can Mitjans.Com a monuments destaquen l’esglésiaparroquial de Sant Martí de Sorbet, d’ori-gen romànic i consagrada l’any 1096,però remodelada durant el segle XVIII;l’església de Santa Maria de Toudell,romànica, amb un campanar de duesplantes i un absis molt ben conservat;l’església de Sant Miquel de Toudell,igualment romànica; i el Pont Gran, granobra de l’enginyeria civil del segle XIX.Són de gran interès les masies de Vilade-cavalls: can Bayona, can Boada de les Pa-rentes, can Cabassa, can Colomines, canCorbera, can Garriga, can Marcet, canMir, can Mitjans de la Guardiola, can’Oleguer, can Purull, can Sanahuja, canTarumbot, can Trias i can Trullàs. Algu-nes altres ja fa anys que estan en ruïnescom can Duran de les Tauponeres i can

Santa Maria de Toudell - 1918

Foto: Josep Salvany


COL·LABORACIONS

Ros, o fa poc que han desaparegut, com can Margarit i can Turu, aquesta en part salvaguar-dada amb la creació d’equipaments municipals. Menció a part és can Buixeres, mansió sin-gular construïda a començaments del segle XX, actualment ocupada pel restaurant SantLluís de Rístol, que ha esdevingut símbol de Viladecavalls, tant de dia com de nit, quan ésil·luminada.El terme de Viladecavalls té una extensió de 20,12 km2. Els usos del sòl, amb dades refe-rents a l’any 1992, són de sòl urbà 283,8 hectàrees (el 14%), sòl urbanitzable, 60,3 ha (el 3%)i sòl no urbanitzable 1.667,8 ha (el 83%). D’aquest darrer, el bosc ocupa més del 50% delterritori.Els valors naturals del terme, molts dels quals són donats a conèixer en aquest llibre, sónenormes, com ho ha posat ben de relleu la diagnosi ambiental de Viladecavalls, encarregadaper l’Ajuntament de Viladecavalls, on s’insisteix en el gran valor estratègic que tenen els es-pais naturals del terme de Viladecavalls per a la conservació de diversos corredors biològics,en la importància dels boscos de ribera i els ecosistemes associats a les rieres del municipi,en la necessitat de protegir i conservar el medi geològic de Viladecavalls, en la conveniènciade mantenir l’activitat agrícola i com la població del municipi considera bàsica la conserva-ció dels boscos per a garantir la qualitat paisatgística i ambiental del terme municipal.En l’aspecte geològic, hi ha terrenys de totes les eres geològiques (paleozoics, mesozoics icenozoics) i una gran varietat de roques: llicorelles, pudingues, gresos, argiles, calcàries, do-lomies, etc. Són també destacables el relleu càrstic del turó del Ros i l’acció erosiva de rieres itorrents, amb marges sovint encinglerats. Igualment són extremament interessants algunesformes d’erosió peculiars: la Pedra Degollada, les dames coiffées de can Mitjans i els hog-backs del pinyolenc (el Molinot, la Barrumbina, can Buxeres, turó de les Parentes, Serrat deDéu i antiga estació d’Olesa). Per últim, és geològicament importantíssima la presència de lafalla del Vallès-Penedès, que queda al descobert a Ribes Blaves, en terme d’Olesa, i en algunspunts del Serrat de Déu, en terme de Viladecavalls. Pel que fa a la zoologia, la riquesafaunística és molt gran, sobretot en insectes, ocells i petits mamífers. En l’aspecte botànic, elllibre és una mostra ben il·lustrativa de la singularitat de la flora i vegetació de Viladecavallsi, per extensió, de la de Vacarisses.Què s’entén per arbre? Doncs, un arbre és una planta llenyosa de mida considerable, gene-ralment amb un tronc i una capçada. No sempre queda clara la diferència entre un arbust iun arbre. Hi ha arbustos que, segons les espècies i si les condicions són favorables, podenfer-se arbres, i a la inversa, alguns arbres poden quedar-se en arbustos si les condicions sónadverses.Encetem en aquest número la part dedicada als arbres. A part de les espècies tractades en elsusdit llibre, s'inclouran també el grèvol i el teix, els quals es troben a Vacarisses però no aViladecavalls.Per a cada espècie es fa un comentari amb la distribució geogràfica, descripció de la planta,època de floració, aplicacions i hàbitat, i s'adjunta una fotografia.


COL·LABORACIONS

Continuarà

Àngel M. Hernández Cardona

Extret del seu llibre: Les plantes de Viladecavalls (2004)

Acàcia (Robinia pseudoacacia, lleguminoses). Arbre cadu-cifoli oriünd d’Amèrica del Nord. Cal no confondreaquesta espècie amb el gènere tropical Acacia, al qualpertanyen les mimoses. L’acàcia és una planta punxosa,de fulles compostes, de flors blanques agrupades enraïms i de fruits en llegum. Floreix d’abril a juny. És unaespècie ornamental i naturalitzada, amb tendència inva-sora.

Ailant (Ailanthus altissima, simarubàcies). Arbre caduci-foli originari de la Xina, que fou introduït a Europa du-rant el segle XVIII. Pot fer-se molt alt, com molt béindica el seu nom científic. Té fulles compostes, florsverdoses reunides en panícules i fruits alats. Les florsapareixen al final de la primavera i els fruits maduren al’estiu. Les fulles fan pudor, especialment en ser refrega-des. Perfectament adaptada al nostre clima, és una temi-ble planta invasora.

Àlber (Populus alba, salicàcies). Arbre caducifoli estès perles regions temperades de l’hemisferi nord. Es carac-teritza per l’escorça blanca, les fulles de contorn oval,diversament sinuoses, amb el dessota blanc tomentós,les flors unisexuals poc aparents, disposades en aments, iels fruits en càpsula. Floreix de febrer a abril. És un ar-bre de ribera propi de l’ordre fitocenològic dels Popule-talia albae. En català s’anomena també alba. Habitatorrents i rieres.


COL·LABORACIONS

TERCERA VIA?PARLEM-NE

Voleu que ens prenguem seriosament una hipotètica proposta de tercera via? Ente-sos. Diuen que faran una proposta. Parlem-ne. Sigui com sigui, una proposta d'úl-tima hora no ens farà pas retirar la pregunta sobre la independència. Els catalans

ens expressarem sobre si volem un estat independent tant sí com no. Si algú es pensa que unjoc de mans improvisat impedirà que es consulti sobre allò que fa molts anys que es preparaamb honestedat, va ben servit. Però siguem generosos i no descartem d'entrada la possibili-tat de prendre'ns seriosament la tercera via.

• Que l'estat espanyol demani perdó per l'afusellament del president Lluís Companys enun acte solemne amb les màximes autoritats presidides pel rei Felipe VI.• Que el Tribunal Constitucional esmeni la decisió de liquidar l'estatut aprovat pels cata-

lans en un referèndum i que es restitueixi íntegrament el text aprovat al parlament el setem-bre del 2005.• Que el govern balear del PP retiri el decret de llengües (TIL) i deixi en pau la comunitat

educativa. Que el govern valencià del PP faci possible que els milers de famílies que ara nopoden escolaritzar els seus fills en català ho puguin fer. Que s'aturin totes les sentències in-vasives sobre la immersió lingüística que no reconeixen l'autoritat de la Llei d'Educació deCatalunya. Que se suprimeixi la llei de llengües de l'Aragó que denomina 'LAPAO' el catalàde la Franja. I, evidentment, que es retiri completament la LOMCE promoguda pel ministreWert.• Que l'estat espanyol faci la petició formal per a l'oficialitat del català a la Unió Europea.

Que el congrés espanyol i el senat reformin sengles reglaments per permetre les intervenci-ons i les activitats parlamentàries en català, èuscar i gallec.


COL·LABORACIONS

• Que l'estat ordeni les inversions immediates per a començar la construcció del corredormediterrani amb amplada de via europea. Que retiri la proposta de llei de ports que preténfurtar els beneficis del port de Barcelona per finançar les infraestructures deficitàries espa-nyoles. Que es reconegui la propietat i el control de la gestió de la Generalitat sobre tots elsaeroports catalans. Que restin sense efecte els centenars d'acords bilaterals amb més estatsque impedeixen als aeroports internacionals d'establir connexions directes amb l'aeroportdel Prat i que els obliguen a fer parada al de Madrid.• Que les seleccions catalanes puguin disputar competicions oficials internacionals i no si-

guin boicotades per les institucions espanyoles. Que els conductors dels Països Catalans pu-guin portar el CAT a la matrícula enlloc de la E d'Espanya.• Que el govern d'Alberto Fabra retorni els diners de les multes imposades a Acció Cul-

tural del País Valencià i es reconnectin immediatament els repetidors. Que torni a obrir laRàdio Televisió Valenciana i s'activi automàticament la reciprocitat total dels canals públicsde tot el país.• Que es retornin a Catalunya, al País Valencià i a les Illes els interessos pagats en concep-

te de retorn del crèdit del fons de liquiditat autonòmica (FLA) i es paguin els deutes de lesdisposicions addicionals dels estatuts. Que s'ordeni una distribució equitativa i proporcionaldels objectius de dèficit públic entre l'estat, els governs autonòmics i els municipis d'acordamb les seves càrregues socials.• Que l'estat espanyol reconegui l'espoliació fiscal sostinguda en una moció aprovada per

dues terceres parts del congrés espanyol. I que s'aprovi la reforma del sistema de finança-ment amb una limitació del dèficit fiscal del 2,5% del PIB.• Que s'estableixi l'obligatorietat d'entendre el català en tots els tribunals de justícia dels

Països Catalans per respectar els drets lingüístics dels ciutadans. Que s'acomiadin tots elsagents i funcionaris de l'estat que hagin humiliat o discriminat ciutadans per raó de llengua od'identitat.• Que retirin tots els policies espanyols, guàrdies civils i l'exèrcit del territori català. Que la

delegada del govern espanyol procuri pel bon funcionament de les institucions espanyoles aCatalunya i el compliment dels seus compromisos amb el govern i els ciutadans, en llocd'assetjar --amb diners públics-- els municipis per la bandera espanyola o les mocions de so-birania aprovades.• Que es renunciï definitivament al transvasament del riu Ebre i que s'abandonin tots els

projectes que malmeten el territori i el medi natural de les nostres comarques.• Que el rei d'Espanya passi per totes les ciutats i viles cremades durant la guerra de Suc-

cessió per demanar perdó i reconèixer que és monarca per aquells fets funests. En aquestsmateixos actes de petició de perdó, que reconegui que la llengua espanyola va ser una llen-gua d'imposició i que es va perseguir el català.Una vegada fet tot això, i no pas abans, estudiarem amb molt de gust qualsevol propostaque ens vulguin fer de convivència i d'encaix. Potser aleshores podrem començar a entendre


COL·LABORACIONS

El “Decameró” és un conjunt de contes, alguns força picants,

recopilats per Giovanni Boccaccio. El llibre arrenca el 1348,

quan la pesta s’escampa per Florència, i un grup de set dones i

tres homes, refugiats en una casa, passen els dies explicant

histories.

Un dels contes explica com Gulfardo s’enamora de la bella es-

posa del seu amic Guasparruolo.

La dona correspon al festeig. Accepta jeure amb ell, però a

canvi li demana 200 florins. Fastiguejat per la demanda de

diners, Gulfardo va a buscar Guasparruolo perquè li deixi 200

florins, que els necessita urgentment i que els li tornarà tan

aviat com pugui. Gulfardo s’allita amb la dama i li entrega els

florins. Després va a veure Guasparruolo per fer-li saber que

finalment no ha necessitat els diners, “Ah!”, li diu, “he passat

per casa teva i com que no t’hi he trobat, li he donat les mo-

nedes a la teva esposa”. Així és com ella queda obligada a to-

mar les monedes al seu cornut marit.

De com Gulfardo s'allita amb l'esposa de l'amic

Pere Cardús

això de 'la diversitat en la unitat' com una idea positiva i no com un insult a la intel·ligènciadels catalans. Nosaltres som gent a qui abelleix el diàleg i el pacte, que aprecia les bones ma-neres i la voluntat d'entesa. Que no ens prenguin per ases ni per beneïts. Tot això s'ha aca-bat. Catalunya ja no fia. A partir d'ara diem 'fets, no paraules'. Qui vulgui ser escoltat quedemostri que s'ho mereix. Mentrestant, no ens feu perdre el temps.

La 'diversitat en la unitat' d'aquests últims tres-cents anys ja l'hem tastada. A fe de Déu quel'hem tastada.


COL·LABORACIONS

Llegendes i mites de flors - 7Recull del llibre de Rita Schnitger. Elfos, Barcelona 1984

NARCÍS: Egoisme, vanitat

Els grecs veien en aquesta flor la metamor-fosi d’un jove i bell pastor, fill del riu Cefís ide la nimfa Liríope. Orgullós de la pròpiabellesa, no feia cabal de l’amor de les nim-fes, sovint enamorades d’ell, ni tan sols del’amor d’Eco, encisera nimfa del bosc, que eldéu Pan, al seu torn, estimava amb un amor

abrandat i sense esperança. La bellesa d’Ecoes va anar marcint de tant que patia pel seuamor no correspost, fins que els déus, com-padits del tràgic destí de la nimfa, la conver-tiren en una roca. Malgrat tot, la seva ànimano va trobar guariment, i al cor d’un boscon havia anat, en seguiment del cruel pastorque menyspreava el seu amor, segueix, enca-ra ara, lamentant-se sense conhort.Cupido, déu de l’amor, castiga Narcís amb

un engany funest. Un dia, aquell joveformós s’inclinà sobre una font d’aigüestransparents, i s’enamorà de la pròpia imat-ge que s’hi reflectia. Però aquella imatgesemblava que es burlava d’ell: reia quan ellreia, sospirava quan ell sospirava, s’esvaïaquan el plor de Narcís alterava la dolça qui-etud de les aigües, però tornava aparèixerquan ell deixava de plorar. Quan Narcísintentava d’acariciar aquella imatge encisa-dora, ella desapareixia del tot, sense que ellpogués saber on se n’anava. Narcís no vavoler allunyar-se mai més del ciar mirall dela font, i com més s’hi contemplava, méscreixia la seva folla passió. Víctima del seuinútil deliri, Narcís va esllanguir-se fins amorir. A l’indret on les nimfes van trobar elseu cos inanimat, creix ara una flor me-lancòlica i pàl·lida de flaire dolça i pene-trant, que s’inclina vers la frescor de lesaigües.Aquest mite cantat per Ovidi ha servit so-vint de tema a diverses obres d’art.

NENÚFAR: Puresa de cor

El nom llatí nymphæa ve de la paraulanympha, que significa nimfa de les aigües.L’origen d’aquesta paraula és el mot grecnymphe, que vol dir verge, perquè els grecsantics atribuïen propietats antiafrodisíaques


COL·LABORACIONS

a la planta, com fredor, puresa i castedat, de-gut a la blancor de les seves flors i al fet deviure en les fredes aigües. Tant s’hi creia enla virtut antiafrodisíaca d’aquesta planta, quese’n feia infusions i xarops i se’n consumiagrans quantitats en convents, seminaris i ce-nobis.Una antiga llegenda personifica el nenúfaren una monja de virtut impertorbable. El di-able, passant prop d’un convent, va sentirque hi ressonaven uns càntics melodiosos, is’hi va introduir per escoltar-los millor. Una

monja de gran bellesa li va cridar l’atenció.El diable es proposa distreure la monja enles seves pregàries. La seva primera tempta-tiva, sota la figura d’un galant jove, es vaconvertir en la seva primera desfeta: la mon-ja no hi posà gens d’atenció.Tot seguit, el diable desà al faristol de la reli-giosa un llibre eròtic. Aquell agosarat intenttampoc no va servir de res. La monja va do-nar una ullada al llibre desconegut, va bada-llar i s’adormí. Furiós, el diable va recórrerals millors filtres afrodisíacs que tenia. Vacremar una pastilla de serail feta del cord’una jove que havia mort de penes d’amor.Davant el nou fracàs, el diable es va donarper vençut, abandonà el convent i va seguirel seu camí.

PENSAMENT: Record

Conta una antiga llegenda que, en temps re-mots, el pensament havia estat una de lesflors boscanes de més agradable perfum. Ala recerca d’aquella flor, la gent calcigava lesprades, tot fent malbé l’aliment del bestiar.Quan va adonar-se’n, el pensament pregavaDéu amb humilitat que l’alliberés del seuaroma, a fi de salvar l’herbei que el bestiarnecessita.En el folklore escocès i en l’alemany, el pen-sament no té un significat tan benèvol. Elpètal més gran representa la madrastra.L’acompanyen, a banda i banda, les seves fi-lles ben abillades, mentre que els dos pètalsde dalt, d’un color diferent o més pàl·lid, fi-guren les fillastres. El color groc de les “fi-llastres” és alhora símbol de gelosia id’enveja. Del pensament també en diuen vi-ola tricolor, pels tres colors de la flor ori-ginària o silvestre, i trinitària, perquè s’hiveia un símbol de la Trinitat.

A Anglaterra, el pensament s’associava al’amor romàntic. En El somni d’una nitd’estiu, de Shakespeare, Oberó vessa en lesparpelles de Titània unes gotes del sucd’aquesta flor, per tal que s’enamori del pri-mer ésser que ella vegi quan es desperti. I


COL·LABORACIONS

Recull fer per: Josep M. Alentà

així, Titània s’enamora desesperadament deBottom, el teixidor, un taujà que, al seu torn,ha estat embruixat i porta una testa d’ase.El pensament simbolitza, de més a més, elrecord. Hi al·ludeix el mot que apliquen a laflor els espanyols i els francesos.

ROMANÍ: Records

El seu nom llatí, ros marinus, significa rosa-da del mar. Es un nom adient a aquestaplanta mediterrània, de floretes blaves, quemai no s’allunya de les costes.Una llegenda conta que Maria, en la seva fu-gida a Egipte, va estendre el seu mantelld’atzur sobre la mata del romaní, i que, dellavors ençà, aqueles flors que abans erenblanques esdevingueren de color blau.Els romans, en les seves festes, es guarnienamb brots de romaní, però també en porta-ven en els funerals, com a símbol de resur-recció. Els antics creien que el romaní eracapaç de tornar la joventut. A l’essènciad’aquesta planta hom li atribuïa virtuts me-dicinals i cosmètiques. Segons una llegenda,una reina, ja vella i arrugada, es banyava tres

vegades cada dia en aigua barrejada amb ro-maní, i al cap d’una temporada va canviar lapell marcida per una pell nova, suau i llisa.

“Tens el romaní per a recordar” -diu Ofèliaa Hamlet, quan la noia estava prop de la fo-llia. En temps de Shakespeare, la gent creiaque el romaní era un bon remei per a millo-rar la memòria.Avui sabem que el romaní pot guarir ferides,pel seu efecte antisèptic, i que el seu olis’empra en la fabricació de perfums.

Amb el suport logístic de:

AJUNTAMENTDE VACARISSES BIBLIOTECA

EL CASTELL

http://www.vacarisses.cat/

http://www.vacarisses.cat/

http://www.diba.cat/biblioteques/agda/biblioteques/BibDetall.asp?Bib=7034883&Id=22539530


COL·LABORACIONS

Tot regant el camp per plantar-hi moresc m'ha sorprès una reineta saltironant difi-cultosament entre les llances del rostoll. Havia baixat pel rec de l'aigua i s'ha trobatpescada pel colador de la terra.

L'he agafada fàcilment. Li he observat detingudament l'anatomia, mentre pensava en veu al-ta:

-No tens bec per a picar, ni unglots per a defensar-te; ni ullals per a atacar, ni cuirassa per aprotegir-te; ni ales per a fugir, i ni tan sols pèl ni plomalls per a protegir-te... Doncs, per quècrides tan fort si ets una insignificança? No seria millor, per a tu, callar i passar desapercebu-da?

I m'ha semblat que, mentre bracejava per fugir de la meva mà, em contestava:

-Els pobres i els indefensos solament tenim el dret de cridar. I aquesta única possibilitat etmolesta? És que fins i tot ens voldries prendre això?

Qui faria pessigolles a la consciència dels poderosos, si no fos el clam dels pobres?

És clar que tampoc no en treuen gaire profit, perquè «quan un ric parla, tothom fa silenci, iposen als núvols les seves paraules. Quan un pobre parla, diuen: qui és?, i si s'entrebanca, liclaven empenta»

(Ecli 13,23).

Records ivivències

La reineta

Ignasi Ribas


COL·LABORACIONS

No hi ha dubte que el Partit Popular està portant a terme una ofensiva descaradad'extermini de la llengua catalana. La vaga de fam de quaranta dies feta per JaumeSastre, a Palma, contra la política catalanofòbia del govern de les Illes, diu molt

de la gravetat de la situació. I és que en realitat ens enfrontem a una versió actualitzada delsdecrets de Nova Planta.

Amb tot, la minorització de la nostra llengua també es nodreix del comportament de la im-mensa majoria de catalanoparlants que abandonen el català tan bon punt es troben amb uninterlocutor hispanoparlant o d'un altre origen que els entén perfectament. És una submissiólingüística que resta sentit a l'existència de la llengua catalana i que transmet la inutilitatd'aprendre-la.

Una llengua que s'usa poc acaba no tenint raó de ser i allò que no té raó de ser desapareix.No tenim cap dret a acusar els nouvinguts de no parlar català si nosaltres som els primersque els parlem en una altra llengua. Quin interès poden tenir-hi si amb el nostre comporta-ment els estem dient que no cal que l'aprenguin? Hem de comprendre que el gran motor dela humanitat és la necessitat. No hi ha evolució sense necessitat. I la llengua catalana, permolts segles d'història que tingui al darrere, només sobreviurà si és útil i necessària per viurea la terra a la qual pertany.

N'hi ha prou de tenir un cert nivell lingüístic per adonar-se que el català s'està convertinten un patuès, en un dialecte de l'espanyol. I això s'està fent en connivència amb els llibresd'estil de molts grans mitjans de comunicació catalans que, amb l'excusa "d'arribar a tot-hom", no sols naturalitzen els castellanismes, sinó que també arraconen sistemàticament lesparaules i les expressions catalanes que els semblen “massa genuïnes” i utilitzen les que pre-

La submissiólingüística


COL·LABORACIONS

senten menys diferències morfològiques i fonètiques amb l'espanyol. És a dir, que l'arquitec-tura de la llengua és cada cop més pobra, la sintaxi fa pena i creix per moments la ignorànciadels referents culturals propis.

Això fa que la major part dels catalans es vegin obligats a recórrer a les frases fetes i alsrefranys espanyols per il·lustrar les seves argumentacions. No és que no n'hi hagi, de frasesfetes i de refranys en català, no és que la llengua catalana sigui pobra, petita o limitada --laseva riquesa és immensa--, però si ignorem aquest patrimoni, que és un tresor de creences,d'experiències, de prejudicis, de supersticions, de saviesa popular i de filosofia de vida acu-mulat al llarg dels segles, és com si no existís. I certament no existeix per a nosaltres. Ho de-mostra el fet que si no recorrem a la dita espanyola no sabem què dir. Intuïm, això sí, que hideu haver l'equivalent en català, però no el sabem, la qual cosa fa que sembli una mancançade la llengua allò que no és res més que una mancança nostra. Així culminem la substituciód'un univers cultural per un altre.

Tanmateix, encara som a temps de capgirar aquesta substitució anihiladora. Pensem que siperdem la llengua perdem el país. Treballem, cadascú des del seu àmbit, perquè la llengua i elpaís assoleixin l'únic estatus polític que els pot retornar la normalitat. Treballem, en definiti-va, per normalitzar políticament el nostre poble, perquè normalitzant-lo normalitzaremtambé la nostra llengua i la nostra vida.

Victor Alexandre

Vicent Partal Montesinos (Bétera, Camp de Túria, 28 de novembre de 1960) és un perio-dista valencià, i director de VilaWeb. Ha treballat també a El Temps, El Punt, Diari de Bar-celona, Catalunya Ràdio, La Vanguardia i TVE, entre altres. És considerat un dels pionersd'Internet als Països Catalans.

Victor Alexandre (Barcelona 1950), escriptor. Premi d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès,l'any 2006, el Premi Mercè Rodoreda, l'any 2008, i el Premi Joan Coromines, l'any 2014.


COL·LABORACIONS

H istòria de CatalunyaAny 1899 - (18)

Arribat a aquest punt de la Història de Catalu-nya de Mn. Norbert Font, tal com vaig diren capítols anteriors, penso que és el mo-ment de deixar la meva participació en laglossa d’aquest llibre, cosa que crec que ésadient fer-ho en atènyer l’any 1714.

Tanmateix, com que els fets que van ocórrera Catalunya des del començament del regnatde Felip V, el 1700, fins a l’11 de setembrede 1714 foren molt importants, crec que calesmentar-los ni que sigui breument per or-dre cronològic:1) Envià com a virrei Velasco, home moltantipàtic a Catalunya.2) Les potències aliades proclamarenl’austríac arxiduc Carles rei d’Espanya.3) L’esquadra dels aliats (Gran Bretanya,Imperi germànic, Països Baixos, països cen-treeuropeus, entre d’altres) desembarcà aBarcelona, i l’arxiduc, ja com a Carles III,juntament amb les seves tropes, s’apoderàde Montjuïc i bombardejà la ciutat, cosa queobligà el virrei Velasco a firmar la capitula-ció (9 d’octubre de 1705).4) Des d’aquell moment, tot Catalunyaquedà sota el domini de Carles III. S’orga-nitzà el nou govern i es convocaren les

CLOENDA

l'Arxiduc Carles d'Àustria (Carles III)


COL·LABORACIONS

Corts. Es feu una declaració excloent deltron d’Espanya Felip V i tots els de la casade França.5) Felip V es presentà a Barcelona ambnombroses forces castellanes i franceses.Començà el setge, que fou dels més terri-bles, i durà uns deu mesos.6) Els catalans, encoratjats per Carles III, esdefensaren valentament, amb el reforç del’esquadra dels aliats que desembarcaren8.000 homes, i obligaren Felip V a aixecar elsetge i fugir més que de pressa cap a Caste-lla, encalçat pels sometents, els quals delma-ren el seu exèrcit.7) La guerra continuà. Primer amb elsavanços de Carles III, que entrà a Saragossa,i després a València, essent rebut amb granentusiasme. Però després el seu exèrcit foudestruït a Almansa (1707), la qual cosa vapermetre a castellans i francesos reconquerirel terreny perdut cremant i arrasant-t’ho tot,entrant a Catalunya on s’apoderaren de Llei-

da i Tortosa.8) L’any següent, gràcies a l’arribada de re-forços, Carles III feu recular els enemics,derrotant-los a Almenara i encalçant-los aSaragossa. Aquestes victòries li obriren les

portes de Castella i el camí de Madrid on hiromangué per poc temps, perquè haventtornat ell a Barcelona, el seu exèrcit fou es-micolat a Villaviciosa de Tajuña (1710), que-dant la guerra circumscrita a Catalunya.9) Quan més necessitava Catalunya la pro-tecció de les potències estrangeres, va morirl’emperador Josep II i va pujar al trond’Àustria Carles III, per la qual cosa la polí-tica europea ja no podia permetre quereunís aquesta corona amb la d’Espanya icomençaren les negociacions per a la Paud’Utrecht (1713).10) Carles III marxà a Viena i va prometreque no abandonaria mai els catalans. Enprova d’això deixà a Barcelona la seva mu-ller i un nombrós exèrcit, però a poc a pocles potències abandonaren l’aliança i Catalu-nya quedà en una situació crítica. L’empera-

El bandoler Pere J. Barceló,

àlies Carrasclet

Monument a Bac de Roda

Roda de Ter


COL·LABORACIONS

dor Carles volia millorar-la dient que la uni-ria a l’Imperi o la constituiria en una Repú-blica lliure. El cert és que aviat marxàl’emperadriu i les tropes alemanyes, i es vacomplir el que s’havia acordat a Utrecht.11) Catalunya, abandonada a les seves prò-pies forces, convocà una Junta de Braços, larepresentada pel poble i la del braç reial (30de juny de 1713), en què resolgueren mante-nir els acords presos a les Corts anteriors(1706) d’excloure per sempre del nostre paísla casa de França. Aquesta resolució, que erala declaració de guerra a Espanya i França,fou aprovada per la Diputació i acollida fa-vorablement per la població de Barcelona.12) El juliol de 1713, el duc de Pòpuli blo-quejà Barcelona amb un exèrcit que duplica-va en nombre d’homes els que defensaven laciutat. A la intimidació de rendir-se van res-pondre que lluitarien fins a morir. Els dar-rers mesos de l’any els passaren en accionsparcials a l’entorn de Barcelona esperonatsper cabdills com Moragues, Nebot, Bac deRoda, Desvalls, Carrasclet i d’altres.13) El mes de maig de 1714 començà elveritable setge amb tot rigor, bombardejantBarcelona de nit i de dia. El 7 de juliol arribàal campament enemic el mariscal duc deBerwick amb un exèrcit de 60.000 homes,que augmentà els atrinxeraments davant deles muralles.14) La situació dels assetjats va anar empit-jorant i, finalment, el dia 11 de setembre lestropes enemigues emprengueren l’assalt ge-neral i després d’alguns intents fallits i d’ha-ver caigut ferit el conseller en cap RafaelCasanova, abraçat amb la bandera de santaEulàlia, una ordre mal interpretada fou cau-sa que es demanés parlament, que fou ac-

ceptat per l’enemic. L’endemà es firmarenles capitulacions i al capvespre Barcelonaera ja de Felip V. L’absolutisme havia humi-liat per fi les llibertats de Catalunya.

Qüestionari: 193. Qui era l’arxiduc Carles III?– Com s’apoderà de Barcelona? – Saps si enles Corts que celebrà a Barcelona s’hi feu al-guna declaració important? – 194. Quandurà el primer setge de Barcelona per FelipV? – 195. Anomena’m els fets més assenya-lats de la guerra entre Carles III i Felip V. –196. Per què marxà Carles III de Catalunya?– Què feu i prometé a favor d’ella? – Hocomplí? – Què resolgué Catalunya en veu-re’s abandonada? – Com fou rebuda la reso-lució de la Junta de Braços? – 197. Quin diacomençà el bloqueig de Barcelona? – Comcontestà Barcelona a la intimidació de ren-dir-se? – Com es passaren els darrers mesosde l’any 1713? – Quins eren els cabdills querecorrien les comarques de Catalunya? –Quan començà el veritable setge de Barce-lona? – Quan arribà el duc de Berwick? –Què feu per a subjectar Barcelona? – Comcontestaven els assetjats? – Qui dirigí elsbarcelonins? – Què respongué Barcelona ala intimidació del duc de Berwick? – Expli-ca’m els principals fets de l’assalt de l’11 desetembre de 1714. – Quina fou la causa quees cridés a parlament? – Quan es firmarenles capitulacions? – Saps quin és el dia méstrist de la història de Catalunya?

La persecució de la nostra llengua fou undels principals objectius de Felip V, peròsortosament ni ell ni els seus successors sen’han sortit. Després d’un segle i mig depenúria aparegueren moviments com la Re-


COL·LABORACIONS

naixença, iniciada per Bonaventura CarlesAribau amb la seva oda La Pàtria, i continu-ada per literats i poetes com Joaquim Rubiói Ors, Manuel Milà i Fontanals (restauradordels Jocs Florals), Jacint Verdaguer, JoanMaragall, Àngel Guimerà... fins arribar aPompeu Fabra, principal impulsor de la co-dificació ortogràfica i gramatical de la llen-gua catalana, que el 1912 publicà la sevaprimera gramàtica i donà una nota de sere-nor als escriptors catalans de llavors, crispatsdavant el problema ortogràfic.La seva obra culminà amb el Diccionari Or-togràfic (1932) i una nova gramàtica aparegu-da el 1956, vuit anys després de la sevamort.

Actualment la llengua catalana està total-ment normalitzada, és parlada per milionsde persones, s’editen molts llibres en català,revistes, diaris, s’ensenya a les escoles i hiemeten emissores de televisió i de ràdio. Totaixò s’ha aconseguit gràcies a haver tingutpresent tots plegats aquella expressió quediu: ELS POBLES QUE PERDEN LA SE-VA LLENGUA PERDEN LA SEVAIDENTITAT. I és ben bé així.

Enguany es commemora el tricentenarid’aquell funest i dissortat 11 de setembre de1714. Es publicarà molta bibliografia sobreaquest tema, espots televisius, fòrums,col·loquis, conferències... i ja s’estan organit-zant actes per remembrar aquella data i hihaurà multitudinàries manifestacions públi-ques perquè els catalans puguin afirmar laseva voluntat de ser un poble lliure. Aixòfarà possible que tothom, petits i grans,coneguin la veritat de la història nostrada.

Abans de posar el punt final, voldria agrairl’atenció als lectors que han seguit les pà-gines d’aquesta glossa de la Història de Ca-talunya, que va escriure a les darreries delsegle XIX Mn. Norbert Font i Sagué.

També em plau donar les gràcies a l’amicJoan Vila, del Consell de Redacció del Vaca-risses, per la seva estimable col·laboració encoordinar els meus textos amb les il·lustra-cions i pels contactes permanents que hemtingut, agraïment que li prego que faci ex-tensiu als altres membres del Consell que hihagin intervingut, així com a la meva fillaMaria Neus, que ha tingut cura de corregirels meus esborranys, tot posant al dia el lè-xic d’aquest llibre publicat l’any 1921. Ter-cera edició.

HISTÒRIA DE CATALUNYA ANY 1899De Norbert Font i Sagué

Recopilació i resum: Frederic Sagués Batista

Norbert Font i Sagué


COL·LABORACIONS

Els defensors a ultrança de les tradicions podien recuperar el costum de matar-seamb el poble veí a pals, garrots, pedrades (o altres elements que varien localment).La rivalitat amb els altres forma part de la naturalesa humana. I com que l'altre

més proper ha estat sempre el del poble del costat, són comunes les expressions despectivesreferides a la població limítrofa i les baralles “innocents”. entre els fills de les terres veïnes.

Sempre hi havia una riera, un turó o un descampat que se-parava les dues viles i que acollia el camp de batalla. Elsnens d'ambdues bandes es llançaven pedres, apuntaven “ti-raxines” i fins i tot fabricaven perillosíssims arcs i fletxescasolans.La guerra de pedres i pals entre els noiets, preadolescentsen diríem ara, era consentida pels pares, tot i que en algunscasos deixava seqüeles importants.

1001 CURIOSITATS DE CATALUNYA

Garrotades per tradició

Les fones casolanes eren

una perillosa arma en mans

dels adolescents


COL·LABORACIONS

Ballar i barallar-se

El ball de bastons consta de dos bàndols vestits decolor diferent i que colpegen els seus bastons al sode música de gralla i tabal, És un dels balls mésantics de Catalunya i la primera referencia escritaque tenim el situa en la cerimònia nupcial del comteBerenguer IV l’any 1150.Seria com una forma civilitzada i sublimada de labaralla a garrotades, però també un entrenament pera la propera lluita a cops de pal. El ball va quedarreservat en exclusivitat als homes fins als anys sei-xanta del segle XX

Tanca la boca

El del poble del costat sempre et tindrà preparada una dita ben especial.

Els de Sitges:“A Vilanova són llunàtics”(Somiatruites, poc pràctics)

Els de Vilanova:“A Sitges són gitanos”(Massa comercials)

Els de Terrassa:“Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles demala mort”

Els del Prat:“A Gavà t’hi pots cagar”

Els de Gavà:“Viladecans, vila de gossos, porcs i merdosos”

“A Castelldefels, grocs”(Fa referencia a la febre groga que van patir.)

“A Cubelles, cul i mamelles”(Són massa primaris.)

“Que baixes d'Arbeca?”(Si t'ho diuen, és que estàs poc assabentat delque es cou.)

“De Sant Hilari a Arbúcies, dotze cases i tretzebruixes”

“Vilafranca, guerra franca, Vilanova, guerranova, i tot per mor del carril”(Aquest cop la causa de la rivalitat va serl'arribada del ferrocarril.)

“A Terrassa, mala raça”

“A Sabadell, mala pell”

“A Ripoll qui no és una puça és un poll”


COL·LABORACIONS

Els nostresàngels

L'àngel dela mort

- Per què em dieu amarg, amics, quan jo no ho sóc? Per què em temeu tant, quan jo estencdamunt vostre el mantell de l’oblit i poso un terme a la vostra durada? Que podríeu suportarla vida que ara teniu, si durés sempre? Llavors, amics, per què em dieu amarg i temeu tant lameva pàl·lida faç? I, si vosaltres espereu una altra vida, per què temeu tant que la d’aquestaus segui el pas?.Així parlà l’àngel de la mort i restà callat, cobert amb un mantell negre com la nit. Així parlàell i em mirà a mi, em mirà amb uns ulls profunds i foscos, plens de tristor, amb una miradatan pregona com la nit de l’existència i tan misteriosa com l’albada del demà. Em mirà i emsomrigué, però el seu, era un somriure glacial i dolorós.Van entrar tant en mi aquella mirada trista i aquell somriure dolorós, que vaig tenir compas-sió del seu desconsol. Ni les llàgrimes no queien dels seus ulls ressecs.- Per què no plores, àngel?, que això t’alleujaria la pena.- Perquè no puc -contestà ell. Com vols que plori si sé que sóc llei de la natura, si sé que nohi ha nadó ni estrella que puguin escapar-se del meu bes? I com vols que plori si sé queaquest bes us allibera?.I tornà a romandre en silenci, cobert de desconsol.- Mira -li vaig dir-, jo ja no et diré amarg i seré el teu amic. No et temeré, àngel meu de lamort, no et temeré perquè deslligues la meva carn mortal de l’infinit tedi del sempre, no ettemeré perquè eximeixes els meus ulls de tenir-los incansablement oberts a la grisor, no ettemeré perquè m’obres uns ulls més grans, capaços d’esguardar l’Infinit i de complaure’s enl’eternitat.- I, si no hi hagués Infinit ni eternitat, també m’estimaries? Si no tinguessis cap més ulls queels que tens ara, també em series amic?


COL·LABORACIONS

Jordi Llimona

PADROSSADA-CODINADA 2014

Trobada de familiars i amics a Vacarisses

Diumenge, dia 28 de setembre.

A la 11: MISSA CONCELEBRADAPresidida per Mn. Miquel Codina

A les 2: Dinar familiar a la Sala dels Cups del Castell

Repartiment de la revista LA RIERANYA

Telèfons de contacte:Josep Torras: 619.513.797

Mossèn Sebastià: 609.382.024Mossèn Miquel: 686.299.571

Montserrat Codina: 678.311.028

- Encara que no hi hagués Infinit ni eternitat, encara que sols tingués aquests ulls que tantestimo, amb els quals veig el naixement del dia, l’albada de rosa i de grana, també t’estimaria,àngel de la mort, també t’estimaria perquè ets tan trist i perquè ets tan nostre, també t’esti-maria perquè ens estens damunt el mantell de l’oblit i ens alliberes de la indefinida durada.Després d’haver dit això, em vaig sentir immensament alliberat, com exonerat d’una immen-surable angoixa Em vaig sentir jo mateix, assumit plenament, tranquil i segur.L’àngel de la mort va somriure, i el seu somriure ja no era dolorós i digué:- Ara que m’has acceptat i que has begut de la meva copa sense deixar ni una gota de la rea-litat, ara que no has apartat els llavis de l’amarga oferta, jo et diré també amic, jo et dirécompany, company de tot allò que és tal com és. Però et diré també una cosa més gran: exis-teix l’Infinit i el demà. És sols en la fe en un demà etern i acomplert en Déu que podem as-sumir sense temença la continuació de la vida. I tot viurà, vosaltres i el món, en aquest demàetern, en l’ara sense duració, en el present etern i feliç. Llavors combregareu amb l’Infinit ijo seré transformat, com a guardó del meu penós viatge, en àngel de vida, en la plenitudharmònica on tot és present.Restà una estona en silenci, amb uns ulls que somreien.- Però ara –prosseguí- jo haig de fer el meu camí. Jo ho agombolo tot, cada infant que neix,cada món nou, cada idea nova. Començo amb ells llurs històries i els acompanyo durant llurviatge. I els recordo el meu nom que és llur nom, els recordo la meva amistat antiga. És as-sumint-me plenament que podreu entrar en la vida sense mort.

En haver dit aquest darrer mot, s’estremí lleument. Després obrí les seves ales negres i volàvers els espais sense horitzó, enduent-se rere seu els nostres instants.


F. Serra S.

Documents

553 setembre 2014