MAURICE SENDAK

escola de musica del palau

els monstresalla on viuen

composta pels alumnes de l escolacantata 2015

PERQUÈ…? Un dels temes que com a mestres de música més ens ha preocupat al llarg d’aquests

anys ha estat el desenvolupament de la imaginació musical en els infants, o dit

d’una altra manera, la seva implicació personal en la comprensió de la música.

Atès que el fet creatiu està vinculat a l’experiència vital i que el fet musical és

eminentment abstracte, és més assequible dirigir aquest procés creatiu partint de

referents concrets.

Així doncs, des de 1991 i una vegada per curs, concretem aquest procés de forma

col·lectiva, amb el pretext d’un conte, adequat a les edats i seqüenciat prèviament

en tantes parts com grups de llenguatge hi ha a l’escola. Cada grup construeix amb

la guia del mestre, primer la lletra i finalment la música que se’n desprèn, segons la

mètrica, l’accentuació i el caràcter implícit en el text. El resultat final és un conte

que ells han il·lustrat musicalment en forma de petita cantata.

Alhora, aquest treball col·lectiu aporta valors identitaris i contribueix a la

socialització dels alumnes i a la seva integració en la dinàmica del centre.

La cantata Allà on viuen els monstres, com les altres dinou cantates

composades pels nostres alumnes de 4 a 12 anys, és la lectura personal i musical

que ells han fet d’aquest conte original de Maurice Sendak. Nosaltres, mestres i

col·laboradors, ens posem al servei de la seva música procurant no restar-li

l’espontaneïtat i la senzillesa que li confereixen valor. En una primera etapa

conduïm el seu treball i posteriorment el vestim amb els arranjaments musicals que

li donaran la personalitat final en el moment de la seva presentació en públic.

Com és habitual, la cantata d’enguany s’estrenarà el segon trimestre del proper

curs 12-13 prèviament arranjada per a piano i interpretada per tots els grups de

cant coral de l’escola amb el reforç d’un narrador.

L’editorial DINSIC, ha publicat les cantates: El Patufet i Les set cabretes (1996), i Els músics de Bremen i El gegant egoista (2001).

ALLÀ ON VIUEN ELS MONSTRES

Una nit qualsevol, en Max es va disfressar de llop i va fer moltes trapelleries, de tota

mena: empaitar el seu gos amb una forquilla, clavar claus a les parets del menjador,

etc…

La seva mare es va enfadar amb ell i li va dir: MONSTRE!

En Max, enutjat, va contestar-li: ET MENJARÉ!

Això no agradà gens la seva mare que l’envià a dormir sense sopar.

Aquella mateixa nit, a l’habitació d’en Max, hi va començar a crèixer un gran bosc

d’arbres, arbusts i heures que penjaven del sostre que van envair tota la cambra i la

convertiren en tot un món que l’envoltava. També hi aparegué un oceà amb un vaixell

sols per a ell que, a bord seu, li serví per a va navegar durant nits i dies, setmanes i

setmanes, gairebé durant un any sencer fins arribar allà on viuen els monstres.

Arribat a terra, aquells monstres van bramar amb les seves veuasses terribles, i van fer

cruixir les seves dents terribles, i van fer girar els seus ulls terribles i van mostrar les

seves urpes terribles.

Però en Max no tan sols no els va tèmer sino que els va amansir amb un truc de màgia,

mirant-los al fons dels seus ulls grocs sense ni tan sols parpallejar.

Ells es van espantar molt i el van reconèixer com el més monstruós de tots ells i el van

nomenar el seu rei: Rei de tots els Monstres.

En Max va voler celebrar-ho amb una festa salvatge!

En acabat, va enviar els monstres al llit sense sopar i ell, Rei dels Monstres, es va sentir

sol i va desitjar estar amb algú que se l’estimés més que a cap altra persona.

Aleshores, va reconèixer sentir l’oloreta del sopar de la mare i ja no va voler ser més el

Rei del Lloc on viuen els Monstres.

Però els monstres l’imploraren que no se n’anés, que si calia se’l menjarien - que

l’estimaven molt!

Els monstres van bramar amb les seves veuasses terribles, i van fer cruixir les seves

dents terribles, i van fer girar els seus ulls terribles i van mostrar les seves urpes

terribles. Però en Max estava decidit a marxar.

Va muntar en el seu vaixell i va navegar de nou gairebé un any sencer, setmanes i

setmanes, durant el dia fins a la nit de la seva habitació on va trobar el sopar esperant-

lo, que encara estava calent.