1

MAKUTAMAKUTAAntigament,Antigament,allà a la allà a la roçaroça

Per Rafael Per Rafael BrancoBrancoSão Tomé, 1974

2

INTRODUCCIÓ A LA TRADUCCIÓ CATALANA

El meu interès per la literatura africana ve de lluny. D'ençà 1986, quan, quasiper atzar, vaig viatjar a l'illa de São Tomé, amb l'equip tècnic comandat pelgeògraf i bon amic, en Lluís Mallart i Casamajor. Varen ser unes setmanes moltintenses, tan intenses com per canviar-me la concepció que en tenia del mónfins aleshores, allí, des d'una petita illa al bell mig de l'Atlàntic. Tan intensesque no he parat fins a tornar a una terra i a una gent que em convertí en unapersona diferent, per retre'ls-hi més que un homenatge, una petitíssimacontribució al seu desenvolupament, que consisteix en tractar de donar aconèixer al meu entorn la riquesa humana, les vivències, la realitat i el ròssecde la història, que rauen encara en aquell remot indret d'Àfrica.

L'interès per comprendre encara més el sentir d'aquells amics, m'abocà acercar antecedents documentals sobre el desenvolupament de les societatscriolles de parla portuguesa i també, per un seguit de coincidències, aendinsar-me en una literatura totalment nova per a mi, que certament m'obrínous horitzons en la concepció del món i de les cultures africanes. Regirantllibreries de vell i de nou al Chiado i al Bairro Alto lisboeta, necessàriamenthavia de topar amb la extrema creativitat d'en Mia Couto, de GermanoAlmeida, de Manuel Rui, d'Agualusa i de Pepetela. Tot un univers desconegutabastament pel públic català que no es pot desaprofitar per a qui cerqui novessensacions literàries.

Dins aquestes troballes, que m'han permès fixar un altíssim nivell en la prosalusoafricana, la literatura santomense quedava certament orfe, perquè, alcostat de les magnífiques composicions dels autors moçambiquesos,capverdians i angolesos, les propostes de les meves illes eren certamentescasses. I si no fos per la publicació de la breu història "Rosa de Riboque",d'Albertino Bragança, escrita amb un estil força directe, diferent al surrealismede Couto o a la ironia de Pepetela, la novel·la santomense quedariaabsolutament fora dels circuits internacionals.

A la balconada de Casa Amarela, a São Tomé, amb la companyiatranquil·litzadora del batec de les ones contra les restes de l'antic ClubeNaútico, na Nora Rizzo, arquitecta argentina afincada a la ciutat, em feuadonar del meu absolut desconeixement sobre la producció literària delsillencs. "No es pot, no, comparar els escrits dels autors santomenses actualsamb les propostes dels angolesos, per exemple, però de literatura n'hi ha,m'assegurà". I fou ella qui em lliurà un exemplar, escadusserament editat,sense registre d'autor, ni dipòsit legal, d'aquest relat curt d'en Rafael Branco.

El vaig llegir en el vol de tornada cap a Lisboa. És, amb tota certesa, el relatindicat per una lectura de set hores, que és el que dura el trajecte sense

3

escales des de São Tomé. Vaig quedar prendat de la història no tant perl'estilisme, sinó per l'essència del contingut. Per a qualsevol que hagi viscutalgun moment en una plantació a Àfrica, constatarà l'esperit que Rafael Brancovolia comunicar quan va compondre l'opuscle i també quan, anys més tard,decidí publicar-lo. Per a mi, el relat suposava romandre més temps envoltat deles olors d'Àfrica, de la fresca fragància indescriptible de la selva quan lesfulles són sacsejades pels alisis, pel só del batuque i aquells somriuresperennes al rostre de les noies.

La vida a les plantacions -les "roças" a São Tomé- era i encara és un univers apart. Difícilment, la gent quan menja un tros de xocolata per a berenar potimaginar-se com viuen les persones que planten i recullen el cacau. I moltmenys encara quin ha estat l'origen de l'organització d'unes societats que avuien dia encara funcionen.

En Rafael Branco volia exaltar la cruesa del colonialisme més intensiu i delsqui s'hi varen veure implicats, per cercar un exemple de patiment i de lluita al'incipient república independent, arrenglerada en el bloc socialista quan l'autorva presentar l'escrit. Jo en vull ressaltar el contingut com un document deprimera mà que retrata les condicions de vida a les plantacions cacaueres,perquè avui en dia aquestes no són massa diferents a les que hagueren desuportar els seus habitants en l'època de la colònia.

En Rafael Branco, llicenciat en relacions internacionals, ha exercit diversoscàrrecs en l'administració postcolonial santomense a l'època de la I República.Ha estat ambaixador davant del Brasil, del Canadà i dels Estats Units i de lesNacions Unides, i ha arribat a ser Ministre de Negocis Estrangers i deCooperació. En l'actualitat és un destacat membre de la cúpula del Movimentode Libertação de São Tomé i Príncipe (MLSTP), partit que dugué les Illes a laindependència i que en l'actualitat encara és el més votat en les eleccionslegislatives a aquell país. És un home culte, de conversa pausada però vibrant,que se'l sol veure sopant calulú amb els seus a la Pensão Turismo, que éspropietat de la seva família. Vesteix a la manera africana, amb aquellestúniques folgades, malgrat quasi ningú a São Tomé ho faci.

Xavier Muñoz i Torrent,geògraf

Barcelona, març de 2002

4

PREFACI

Durant aquests anys he estat dubtant de publicar "Makuta. Antigament, allà ala roça1".

Havent escrit aquest opuscle el 1974, més amb la preocupació de contribuir ala mobilització dels joves en la fase final de la lluita per la independèncianacional, que amb un interès pròpiament literari, i presentat a concurs el 1979(on, tot sigui dit de passada, vaig obtenir el primer premi), no va ser possiblepublicar-lo els anys següents per manca de mitjans.

A partir de 1983 i potser per ser dels pocs treballs escrits en prosa en la post-independència, vaig anar rebent diverses sol·licituds per a la seva publicació, ivaig arribar a acceptar algunes d'elles sota la condició de fer algunesadaptacions d'ordre estètic i formal. Mai vaig tenir coratge per alterar el textoriginal, però això no va ser obstacle per atendre diversos suggeriments icomentaris d'amics i de desconeguts il·lustres que acceptaren revisar el text.

Per quina raó m'he decidit ara per la publicació? La resposta és simple: la roçad'en Makuta està en vies d'extinció a São Tomé i Príncipe. Raons de cairepolític i socioeconòmic determinen que el model d'explotació agrícola extensivabasat en una mà d'obra assalariada hagi deixat de ser viable.

Allò que insisteix en romandre és la realitat del medi rural santomense, onhomes, dones i nens, que somniaren en la independència com a dies millors,viuen un dia a dia de múltiples mancances, que els allunyen de les condicionsmínimes per a gaudir d'una ciutadania plena.

D'aquí que la utilitat que eventualment la lectura de "Makuta. Antigament, allà ala roça" podrà tenir per a les generacions més joves: recordar-los que va haveruna raó per a lluitar per a l'alliberament de São Tomé i Príncipe del jou colonial;sublimar que els somnis viscuts en l'aurora de la independència encara hi són,desgraciadament, molt, molt lluny de ser concretats.

Aquesta constatació només pot significar que la lluita, com es deia durant 1975,encara continua. Encara ha de continuar.

Lisboa, juliol de 1999.

Rafael

1 Roça = plantació, finca, propietat rural o normalment s'hi exploven monocultius intensius.

5

NOTA D'INTRODUCCIÓ AL CONCURS LITERARIREALITZAT EL 1979

La primera vegada que vaig sentir parlar d'en Makuta va ser ja fa uns deuanys. Ho recordo bé perquè, en aquell moment, vaig sentir força por d'un homeque tots deien que era perillós, molt perillós. Pel que vaig sentir i ara recordoamb alguna imprecisió, en Makuta era un "fugido", designació que es donava atots aquells que fugien de la presó i es refugiaven a l'obô2 impenetrable iacollidor.

Hi ha àdhuc una versió, llegendària o potser no, segons la qual la major partd'aquests fugidos viurien en un amagatall anomenat "ké dua pótó" ("casa d'unaporta"), on només sortien per fer assalts i rampinyes a les plantacions colonials.Segons altres, alguns d'aquests fugidos algunes vegades s'atrevien a baixar ales ciutats o a les viles on efectuaven les seves compres, per tornar després ala densa floresta. Va ser precisament a propòsit d'aquestes anades a la ciutatque vaig sentir parlar d'en Makuta.

En aquells dies, era un assumpte corrent en la vila que un home que havia fugitd'una roça després de matar el patró baixava sovint a la vila per fer compres.No tardà molt a aparèixer més persones dient haver reconegut l'home.Afirmaven categòricament que es tractava d'en Makuta. Fins i tot juraven haverreconegut el rostre malgrat trobar-lo molt més envellit, malgrat que nomésl'havien vist una o dues vegades abans. Però l'argument decisiu es donà quanalgú afirmà haver estat al seu costat en una botiga i comprovar que al seu braçhi tenia gravat a cops de ganivet el seu nom: Makuta.

Confesso que en aquell moment, en tornar a casa, nit serrada ja, vaig sentiruna certa intranquil·litat i por. Durant tota la nit, el meus somnis es poblaren peraquest estrany personatge, sempre sota una forma venjativa.

Els anys passaren i a mesura que jo creixia "civilitzant-me" no vaig donar mésimportància a aquestes històries, a aquestes llegendes de la gent del poble.

Quan el procés "civilitzador" estava quasi complet, vaig llegir "Aimé Césairie".Va ser un cop en aquell procés. Avui puc dir fins i tot que va ser fatal. A partird'aquella lectura, vaig començar a fer-me preguntes i a escoltar moltes méshistòries. Històries de riqueses fabuloses aixecades sobre la suor, la sang i lacarn de tantes generacions de negres. En aquelles històries, per regle general,hi havia un o altre personatge que, heroicament, s'aixecava contra la humiliaciói l'explotació.

2 Bosc tupid, selva.

6

Per regle general també, aquells personatges acabaven morts entre elscacauers o els bananers o tancats en alguna presó. Però havia tambéexcepcions. Excepcions igualment heroiques i riques pel seu gran valor com aexemple de valentia, de lluita conseqüent, de desig d'un alliberament queextirpés de soca-rel el càncer colonial.

De la constatació d'aquells fets va sorgir la idea d'escriure la història d'und'aquests homes desconeguts, sense el seu nom a cap carrer, ignorats per lesgeneracions posteriors.

Fou així que vaig resoldre contar la història d'en Makuta, antigament allà a laroça.

Setembre de 1979.

Rafael Branco.

7

I

Makuta tenia 19 anys quan va arribar a Sao Tomé.

La ciutat era més aviat petita: un conjunt dispers de cases que, de quan enquan, les pluges s’enduien en la seva marxa cap al mar.

Vista de la Ciutat de São Tomé al primer quart del s. XX

Makuta va venir amb un vaixell amb més de quaranta companys.

Durant dos dies varen esperar, sense menjar, sense un sostre, sense unamanta, disseminats davant de la Curadoria3, cadascun lliurats a les sevescabòries, però subterràniament units per aquell destí que els portà de terresdistants a unes illes perdudes en mig del món.

En el tercer dia, una camioneta, vella i rovellada, va venir a buscar-los. Ambles poques coses que havien portat varen fer una fila mentre el capatàs elscomptava i manava pujar a aquell transport. Acabada l’operació, la camionetava marxar.

Les rodes grinyolaven sobre les pedres de l’estrada embarrada que adéspujava per les pendents, adés es llançava en velocitat quasi descontrolada perles baixades. Les carreteres, col·locades per la força humana en mig de lafloresta densa, eren empresonades d’un i altre costat per murades vegetalsque s’estenien fins a on el verd es transforma en grisos i es fon amb elsnúvols. En alguns indrets, el bosc en ones gegantines verds i rígides corriaindolentment fins allà on el mar blau i centellejant les desafiava amb el seuvolum.

3 Entitat publica colonial a cura de la qual estava el benestar i la situació dels treballadors contractats.En el relat fa referència a la seu d'aquesta administració a Ciutat de São Tomé.

8

El vent bufat per les ones inquietes s’esforçava per agitar les branques primesa les que les trepadores s’amarraven, sufocaven, consentint aquest suaubalanceig.

Sobre aquest mar de bellesa tan pura i refinada, el sol passejava mansamentofegant tot amb la seva calor. Amb tot, els seus raigs fins es diluïen al xocaramb les fulles, verdes, grogues i vermelles. En la recerca dels seusmiraculosos raigs, els arbres presentaven entre si una sorda batalla exhibintcada cop més amunt les seves copes per sobre d’un tronc castany i cilíndric,mentre que les branques s’entossudien en ombrejar l’espai veí. Quan lacamioneta rovellada s’aproximava al paisatge dels arbres que vorejaven elcamí, les branques corrien cap enrere com volent pretendre preservar la sevabellesa de l’estrany, sorollós i poc convidatiu aparell.

Makuta anava observant tot això, però poca atenció prestava a aquell paisatgetan superb. Els seus pensaments estaven distants i només els interrompiaquan tots eren obligats a baixar per ajudar aquella camioneta atrotinada avèncer l’estrada difícil.

El capatàs ni un cop va baixar. Seguia aprehensiu. Aquells negres no liagradaven massa.

Pressentia que aquells tipus que s’amuntegaven en la part del darrerarevelaven una certa indolència, un atreviment indefinible en la manera un tantavorrida que empenyien el vehicle.

Un somrís li va aparèixer al rostre. Se sentia confiat. D’aquí a una setmana elseu fuet hauria d’apagar qualsevol vestigi d’orgull que existís en aquellséssers.

Portat per la monotonia de la marxa i per la pluja que començà a caure, el seupensament reculà uns anys enrere.

9

II

En Ramos, que així es deia el capatàs, vivia amb els seus pares a prop deBragança, en una casa que, dia a dia, esdevenia petita per acollir els seusgermans, pare, mare i alguns animals.

Als divuit, no havia trobat encara cap ocupació, ja que volia a tota costaaconseguir la 4ª classe que, segons creia, li obriria les portes de la granLisboa, on aniria a temptar la sort, abandonant per sempre aquell maleït lloc,que tant odiava.

De tant en quant, ajudava a la família en les feines del camp. En aquellesocasions el seu humor anava alterat i els seus germans sentien en la pell lanatura d’aquest estat d’ànim. Els pares preocupats pel futur del noi cercavenuna solució per a despatxar-lo. Els temps eren difícils i la seva presènciaindolent i rebel en poc o gens ajudava a resoldre els problemes de la família.

La carta d’un amic que residia a l'Àfrica convidant a l’afillat a viure amb ell i,millor encara, prometent-li un futur pròsper, va caure a la casa com un miracle.S’imaginava envoltat de negres amb llança al puny, cobres i macacos, morts iodi. En l’escola i en les misses de diumenge ja es va habituar a témer l'Àfrica.Aquests pensaments aliats a la convicció que més d’hora o més tard triomfariaen la gran Lisboa, li feren odiar aquell padrí manefla que havia marxat cap al’Àfrica ja feia dotze anys i que de tant en tant retornava a la seva terra farcit dediners per a tornar a marxar.

La seva primera experiència amb els negres no l’oblidaria mai. Arribat dePortugal, el padrí el va col·locar a les oficines de la roça. Tanmateix no vadurar molt en aquell primer lloc de treball. No va ser endebades que en Ramoshavia intentar sense èxit superar la 4ª classe.

Encarregat d’anotar els deutes dels treballadors en la cantina, en Ramos vacomplicar la seva tasca, barrejà tot i després intentà amagar del padrí eltremend desgavell que havia generat. La confusió va ser resolta amb laintervenció d’un negre que, juntament amb ell, treballava en l’escriptoriguanyant cinc vegades menys i treballant deu més. En Ramos no va podersuportar la humiliació que seguí al descobriment de la malifeta. La reprensióque li va proferir el padrí li va causar tal enuig que per poc no demana elretorn. Sobretot perquè l'esbronc va ser en presència dels altres empleats,entre els quals hi havia el negre. Sobretot per això. Quan va ser transferit capal camp amb la posició de capatàs i davant la recomanació del padrí per a quefos dur de formes en no fallar de nou, ell va respondre ràpidament:

- Ho he entès, padrí. He de ser dur, no? Doncs bé, seré dur.

10

Es descobria, doncs, la vertadera vocació d’en Ramos. Tota la humiliació, totl’odi, tota la seva frustració havien trobat escapament. En la seva primerasortida amb els treballadors assolí un èxit enorme. Havia aconseguir una deles millors collites diàries. Aquella nit va dormir satisfet.

A la sanzala4, però, no es va sentir cantar, no va haver-hi joc, ni lluita, niconverses. Tot era silenci i dolor: la ràbia consumia les llàgrimes que brotavende les espatlles marcades amb el fuet.

En Ramos havia triomfat en la segona alternativa. Havia aconseguit la collitamés gran. I un gran silenci. I un odi crescut que ell no endevinava.

Despertà dels seus pensaments i tornà a prestar atenció al camí. La plujahavia deixat de caure i un sol tímid tornava novament llançant els seus raigssobre els cacauers florits.

- Aquest any la collita serà bona- digué per a sí.

El somriure a la cara li va desaparèixer de cop. Un cant trist s’havia elevat delcamió i trobava eco en el paisatge verd i dens.

- Gossos- cridà en Ramos.

Es dominà d'immediat i tornà a somriure. Un somriure malalt, resultat d’un nomenys malaltís pensament que li tornà al cap:

- Canteu gossos, canteu, que demà haureu de plorar.

4 Conjunt de les habitacions dels treballadors en una plantació. A les roças santomenses, constituïen totun barri ben diferenciat de les edificacions destinades a habitatges del personal europeu, adependències d'administració, magatzems, hospital, escola, etc.

11

III

La primera nit de Makuta a la roça arribà aviat. Mentre a ca l’Administrador esmenjava, es bevia i es jugava, allà a baix, allà a la sanzala, al voltant d’unafoguera els nous treballadors es juntaven als més antics. Records nous,distants i dolorosos, notícies ansiades de temps llunyans, dubtes ilamentacions eren confessades al foc que cremava fins tard, a la nit.

Si hagués ússua, ginebra o bagaceira5, es beuria. Es formaven grups al costatdel foc, d'una ampolla o d'un de més vell. Es cantava. Es contaven històries.Història de la vida de cadascú, de les tristors i dels somnis de tots.

Allí, en aquell lloc, confortaven Joana que havia perdut el seu fill. Envà. Lavisió del fill mossegat fins a la mort pel gos del capatàs, la deixava dolguda.Sobretot per saber que la vida del gos significava més que la seva. Queintentar qualsevol cosa contra aquell seria signar la seva sentència de mort.No. Millor era plorar. I beure. Plorar bevent, cantar plorant i bevent. I xerrar…

- Aquell dia era fosc… Sento una ràbia que puja, que puja… Gent que beu,gent que oblida, tanmateix no surt del cap… Un dia, un dia aniré i…-

Trossos de conversa trobant-se a altres trossos. Trossos de vides,d'esperances, d'amors. Somnis em trossos. Trossos de futur. Tristors cercantuna trobada per a la gran assemblea nocturna.

Així era a la sanzala, pàtria dels homes privats de pàtria. Cadascú amb ganesde dormir però rebutjant després la idea. Dormir era pitjor que el fuet. Dormirsignificava estar sol amb els records, amb la misèria, amb la tristor i la ràbia.Dormir significava no escoltar altres tristors, no compartir l'amargor amb elsaltres.

Mentrestant, el capatàs Ramos es removia al llit inquiet. Un estranypressentiment de malestar l'envaïa. Eren aquells negres que havien arribat. Niel pensament de poder fuetejar-los fins a la sacietat el tranquil·litzava.

A la sanzala tots ja havien estat vençuts per la son. Tots no. En Makuta encaraobservava les estrelles recolzat en un arbre. El seu pensament travessava totel continent per fixar-se en una petita aldea al sud de Moçambic. Prop d'un anyva esperar que arribés el torn de partida del seu grup. Marxar lluny per atreballar, per aconseguir diners, per a casar-se després amb la Metika.

Metika. La Metika asseguda sobre els seus genolls. La Metika amb llàgrimestraçant solcs argentats en el seu rostre. 5 Begudes aiguardents

12

- No marxis, Makuta. Queda't, Makuta.

Ni una resposta. Què podia dir més a la Metika? Ella no comprenia? Makutal'abraçava mentre estava convençut que havia de viure amb ella. Casar-seamb ella. El mossèn fou clar. Felicitat, felicitat de veritat, només dins elmatrimoni. Matrimoni en l'església, amb document, amb diners, amb casa, ambfesta… El Deu blanc no donava la seva benedicció a la parella si no era al'església. Com podia viure feliç, com ell volia, sense la benedicció de Déu?Seguir el consell del mossèn era millor. Anar cap a São Tomé, guanyar diners itornar. Almenys si el pare de la Metika volgués ajudar… Tanmateix ara el vellera cristià, anava a l'església tots els diumenges i no volia sentir parlar delcansament com antigament. Makuta havia de marxar. Tornaria només percasar-se. Comprar casa i viure feliç. Però havia de deixar la Metika, anar itornar. Deixar-la d'ulls plorosos. Sola i allà, tan lluny.

Sol i nerviós el capatàs Ramos no aconseguia dormir.

Es regirava al llit. Res de son.

- Aquest any aniré de vacances. Em cal anar a veure com està la terra. I trobaruna patrícia per a casar-me'n.

Dit això es llevà i caminà fins a la balconada.

Marito, un vell de 50 anys consumits a la roça, també no podia dormir. Lesmongetes del dinar li havien sentat molt malament a l'estómac.

- El millor -pensà- serà anar a fora i intentar treure aquest pes com sigui de lapanxa.

Va sortir del seu abric i es va dirigir cap a la part del darrere de la sanzala.

Des del balconada estant, el capatàs Ramos advertí un bulto movent-se propla sanzala.

- Un macaco- assegurà.

Amb un somriure d'orella a orella, es va dirigir a l'habitació, es calçà les botes,prengué l'escopeta i baixà cap al lloc.

- Vaig a matar aquest macaco que ens fa malbé la banana- anà dient mentres'aproximava a la sanzala.

El vell Marito, després de deixar anar el pes de la panxa, es va aixecar i,corbat encara per a alleujar el dolor que encara sentia, tractà de buscar l'ajuten unes fulles de bananer.

En la nit serena, un tret va sonar.

13

El vell Marido es portà la mà al pit, donà un crit d'espant, caigué i morí.

El tret allunyà Maqueta dels seus pensaments. Li va semblar sentir un crit dedolor, un crit humà. Es va dirigir apressadament cap al lloc on jurava haversentit el tret. A la senzilla el crit i el tret també s'havien sentit.

Després d'uns instants, passes somnolentes s'aproparen a la balconada,quinqués en mà.

Escoltant veus en la selva, en processó, les llànties d'oli constantmentamenaçades per la brisa nocturna, es dirigiren també cap al lloc.

Mentre, el capatàs Ramos havia arribat fins la seva víctima que jeia entre unessoques de banana. La seva atenció va ser desviada per unes passes que se liaproximaven ràpidament pel darrere.

- Qui va?!- preguntà amb el dit al gatell.- Jo.- Jo, qui? Collons!- Jo senyor- respongué en Makuta, mostrant-se a la llum- He sentit un tret i hevingut a veure que passa.- Està bé. Mira, emportat d'aquí aquest macaco i deixa'l prop de la fusteria-digué assenyalant el bulto encongit a uns metres.

En Makuta s'ajupí i quan anava per agafar-lo… s'aturà. Ni un sol muscle delseu rostre es mogué. Semblava un home repentinament hipnotitzat. Un nus lipujà pel coll i li estrangulà la veu. Ni a la pregunta del capatàs "què esperes?",va aconseguir respondre.

- Què esperes?- cridà per tercera vegada el capatàs Ramos, mentre amb lapunta de l'escopeta punxava l'esquena d'en Makuta.

Makuta assentí i aconseguí dir, mentre les mans, els peus i tot el cos nodeixaven de tremolar:

- No… és … un … macaco. És… és un home!- Per tots els dimonis!- reconegué el capatàs.

Passos rera seu el varen fer girar-se de nou, dit al gatell. Un semicercle derostres negres il·luminats per les llànties presenciaven l'escena, muts,atemorits i impotents. Furiós per la nova intromissió en la seva cacera, elcapatàs Ramos brandà:

- Què voleu així aturats, llimacs?! Va, tots al llit! Demà l'enterrarem.

En Makuta continuava immòbil. Ni una paraula. Ni un gest. Aquell rostre delvell Marito marcat per una mescla de dolor i de sorpresa mai més s'apagariadels seus ulls.

14

Un nou crit del capatàs l'arrencà de la seva immobilitat.

- Què esperes? Vols fer-li companyia?- Disculpi,... disculpi, senyor capatàs. Ja vaig...

I Makuta fugí cap al seu jaç. El capatàs Ramos encara mirà un cop més alcadàver i, girant-se d'esquenes, comentà:

- Quina pena que no sigui un macaco!

L'Administrador de la roça també havia estat alertat pel tret i fou en busca delseu afillat.

- Que ha passat?- Un maleït lladre. Vaig haver-li de disparar- digué distretament- Bona nit ,padrí.- Bona nit.

15

IV

La campana va tocar i juntament amb els altres vint-i-nou, en Makuta es vadirigir al pati on el capatàs els hi distribuïa el servei. Makuta fou assignat algrup que havia d'anar a tallar herba i matolls. Un tant corbat, el matxetfermament segur en aquelles mans plenes de durícies, un xiulet, una cançóque després trobava cor en els altres. De quan en quan, el capatàs Ramosrecriminava els més lents emprant el seu fuet, acompanyant la "carícia" ambfrases que esdevingueren el pa nostre de cada dia:

- Bagasses de merda, fills de puta, treballeu si no us arrenco la pell a tires,llimacs…!- i tantes altres d'aquell gènere.

Així passà el matí i, al voltant del migdia, va venir l'esmorzar transportat des dela sanzala per un treballador. El menú variava poc: mongetes amb bitxo, fubaamb glapón cabalo, banana, fruita del pa o matabala.

Aquest menjar era dipositat en un plat que la majoria de les vegades consistiaen una fulla de bananera o de matabala, en forma conca. Algunes altress'obria un forat al terra, es folrava amb fulles i després si ficaven les viandes.

Després de l'esmorzar havia un petit descans (no sempre) i, en acabat, de nouel treball, els insults i les paraulotes, el fuet i un odi que sortia per la punta delmatxet, tallava l'herba i s'acumulava no se sap a on. Fins que un dia…

En caure el tard retornaven a la sanzala rebentats pel treball, marcats pel fuet.

El veritable descans començava en aquell instant fins a l'hora de sopar.Cadascú es lliurava als seus quefers, gaudint el moment de poder descansaruna mica, per al dia següent estar fresc per a un nova jornada de treball.

Altres es posaven a escoltar com Sum Pédu explicava la història de la formaciódel Rio Maior… Sum Pédu començava invariablement de la mateixa manera:

- Primer, fa molt temps, va venir un blanc de la ciutat i va comprar unes arrovesde terra on ell, la dona i dos fills i tres treballadors començaren a fer petitesplantacions. Després d'alguns anys, va fer societat amb en Sô Gomes, unhome ric que tenia botiga i era molt amic dels forros6.

En la seva veu que flairava aiguardent, en Sum Pédu continuava:

6 Descendents dels esclaus africans nascuts a São Tomé, l'amalgama dels quals constitueix el principalgrup de població.

16

- A la gent li agradava molt en Sô Gomes. Ell els hi donava vals i no teniamolta pressa en que els hi paguessin, no,… Uuuuhum- Sum Pédu movia el capi somreia- Sô Gomez va marxar de vacances a Putugá… I quan tornà? Quantornà ningú el va reconèixer. Ningú. A cap dels amics que en Sô Gomes teniano congenià més. No en volia saber-ne res més. I volia el pagament del deute!

"El deute ja? No pot esperar una mica més? No, senyor. Sô Gomes volia elpagament de pressa, si no… La gent no sabia com fer-s'ho, no. L'altre deia:

"- Llavors jo tan sols vaig demanar 3 barrils de vi per al casament del meu fill.Ara en Sô diu que en dec 7? No pago. No tinc diners. No pot fer-me això. Nopot? No poc...

"En Sô Gomes va anar a la ciutat i tornà amb una ordre de l'Estat per perdre-lila meitat de la roça. Si el tros era petit i el deute gran, prenia tota la roça.

Sum Pédu feia una pausa. Encenia la seva pipa i continuava:

"- A la vegada, a la vegada la gent anava a casa de la família a fer-los unavisita, es quedaven tres, quatre o vuit dies...

Sum Pédu es posava a mirar els ulls de tots els presents i prosseguia:

"- Mira, el blanc, el blanc era ben expert. De nit ens deia: aixeca aquesta casad'aquí i posa-la allà. Més de mil metres. Si tens banana en el quintal antic,arrenca-la la banana també i planta-la vora la casa. Al lloc que tenia la casa esplantava banana o palmera. Quan la gent arribava quedaven bocabadats: lameva casa ha caminat? No, vaig a queixar-me!

L'oncle Pédu prenia llavors un aire solemne...

- La policia acompanyà a la gent a veure el cas. Després preguntava: "Vostèestà boig? Què vol anar a la presó? No sap que no pot mentir a la gent derespecte com el Sr. Sô Gomes?" Altra vegada preguntava: "Quina prova tens?Quins testimonis? No en tens? Vés-te'n, doncs! La pròxima vegada no etvulguis riure de l'Estat". Els forros ploraven, ploraven. Havien perdut la roça iestaven a la misèria. Altres acabaven suïcidant-se. I la Roça Rio Maior nomésfeia que créixer i créixer.

L'oncle Pédu continuava fins molt tard explicant la història de la formació de laroça. Històries reals on entraven advocats que es venien als patrons al mateixtemps que rebien diners per defensar un forro; morts i desaparicions; el forrocada cop més pobre. i la roça creixent, creixent!

17

V

Dissabte a la sanzala. Dia de festa, de puita. D'amor i de lluita. Tota la tensióacumulada durant la setmana s'esvaïa en aquelles nits plenes d'una rarabellesa trista. El só dels tambors s'allargava més enllà de la nit, els cossosincansables de joves i vells… homes i dones, criatures també, seguint el ritmesempre i sempre…

Es bevia ússua, vi de la botiga o ginebra. Es feia l'amor en la selva, en leshabitacions apartades, drets… Tot era alegria. Alegria de qui s'esforça perfugir de la tristor.

En Makuta s'apartà del grup i begué sol. El seu cap estava ben lluny. Estavaamb la Metika. Recordava la darrera festa amb ella.

Havia anar a buscar-la a casa. Amb ells tota la família. Havien ballat tota la nit iella plorava un cop més als seus braços quan li reiterava la seva ferma decisióde marxar.

Deixant els seus records, Makuta començà a caminar i sense adonar-se'n vaanar aproximant-se a la casa gran.

Allà a dalt se sentien riures i el tràfec de les cuines rivalitzant en qualitats ivarietats de menjar. Era la riquesa i el benestar. En Makuta continuà caminant.Quan ja havia deixat enrera el so de les converses de la casa gran, sentí a lesseves espatlles passes lentes.

Es girà. Se li aproximava un vestit blau, una senyora que devia tenir uns 35anys. Makuta ja l'havia vist en una o dues ocasions durant el dia, però enaquell moment no se'n recordà. Ja dels temps en els que vivia en la seva aldeamoçambicana, en Makuta va aprendre que la dona de blanc era cosa perillosai que l'obscuritat de la nit li podia portar molts problemes. Per això va apressarel seu pas procurant-se allunyar el més ràpidament possible. Però la veu de ladona el va aturar.

- Vine aquí! Com et dius?- Makuta, Maku…ta- respongué aproximant-se.

De cap baix, Makuta esperà que la dona li fes més preguntes, desitjant trobar-se a quilòmetres d'aquell lloc. En comtes d'això la dona continuà caminant alseu entorn observant-lo com si fos un animal rar, i tirant-li a la cara l'hàlit de vi.

De cop, la dona l'abraçà i el va empènyer contra la tanca de l'horta al mateixtemps que li aixecava la cara. Makuta apartà aquella dona que d'aquella

18

manera es volia ficar dins la seva vida per a portar-li problemes. Sense efecte.Makuta no va fer res més. Va tancar els ulls…

Així que es va veure lliure d'aquella dona. Makuta va córrer dolgut cap a lasanzala i es va tancar en el seu habitatge. Tota la nit en Makuta va esperar lavisita del marit de l'estranya senyora. Feliçment ni aquella nit, ni en els diessegüents res va succeir.

Quatre mesos després, el matrimoni marxava cap a Portugal per a gaudir deles vacances. Segons les notícies que varen córrer per la sanzala, la estranyasenyora es va separar del marit, ja que va donar a llum un infant que l'home nova acceptar perquè era molt moreno.

Havia estat en Makuta el pare del nadó? Mai ningú no ho va saber. Makuta perla seva banda no va poder confirmar la notícia i amb el pas del temps oblidà elfill que va sortir de qui no devia.

19

VI

Aquell primer any fou bastant difícil per a en Makuta. El treball explotavadiàriament el seu físic que no trobava la compensació necessària en unaalimentació pobre.

I sobretot aquella notícia va marcar profundament en Makuta. La notícia vavenir amb l'arribada d'una remesa de treballadors entre els que hi havia un del'aldea de Metika.

La notícia li fou donada la mateixa nit de l'arribada del grup. Metika havia mort.Una epidèmia se la va endur verge cap al Déu blanc. De tan gran dolor enMakuta no se'n sobreposà aviat. Des de llavors passà a desconfiar encara mésd'aquell Déu Blanc que l'enganyà. L'havia separat d'ella per no desagradar alDéu Blanc i ell s'endugué la Metika, la seva estimada, sense almenys permetretornar-la a veure.

El dia següent en Makuta es llevà i sense menjar fou caminant sense rumbcert, repensant la seva vida. Sense adonar-se s'aproximà a una platja.

La terra es disposava en terrasses fins al mar. Allí ja no havia aquella sorra tanfina que per tan llarg espai cobria la costa. La terra mal acabava, ja que el marenviava les seves ones que en un mateix vaivé constant empenyia cap enrerala roca basàltica i escarpada, desbrossant-se sobre l'aigua, com si desitgésveure's en ella reflectida.

La roca creixia sinuosament en llarg del mar fins no poder més. Els llargscocoters, de fulles verdes i engroguides s'aferraven a la costa, desafiant laforça de les onades i dels vents que els obligaven a corbar-se per no fallir.Prop de la costa, tot era verd fosc, del basalt o blau.

Les onades esperaven unes per les altres, s'engreixaven i només despréscorrien en volum i força amenaçadores contra la costa rígida que esdispersava. Més al llarg es reunien de nou i desencadenaven un nou atac.Novament desfetes reculaven i es refeien per a una lluita dura i eterna.

Molt temps va estar Makuta observant aquest estrany combat en el que cadaun temia resistir i en vèncer a l'altre. Ell també havia de resistir, com aquellaroca als atacs del destí.

Poc a poc, però amb fermesa, el dolor va anar cedint lloc i confiança i Metikava anar prenent un record dolç en un món massa àcid.

20

En una de les poques sortides de llavors a una vila pròxima, Makuta vaconèixer Trinta, una dona tonga que despertà la seva atenció en gosar discutiri presentar queixa contra un policia que castigava impiadosament un vell begutque tingué la mala sort de topar contra l'uniforme ostentós del policia, en el seuvestit dels diumenges.

Davant la impassibilitat de tots els que observaven l'escena, homes i dones,Trinta va córrer en socors del vell begut, el va aixecar del terra i va exclamar:

- Si l'home fes mal, pren-lo. Però pegar-li així no és llei!

Aquest gest de Trinta va donar coratge als presents, que, protestant en veualta, armaren un gran tumult que va fer comparèixer al lloc a altres membresde la policia, que varen donar la raó a Trinta i deixaren anar el vell begut.

Makuta estava entre els que, alertats, arribaren després. Després de l'incidentvaren anar a prendre unes copes per commemorar el que havia succeït. Trintava impressionar molt Makuta.

I en els diumenges següents, Makuta va trobar pretextos de tota mena percoincidir amb Trinta. En la successió de les seves trobades, l'amistat recentnascuda va anar creixent i el cor de Makuta batent cada cop més fort. Fins queperdent la timidesa inicial, Makuta expressà a Trinta el seu desig de viure ambella.

Trinta demorà durant algun temps la resposta esperada, però, davant de tantamor, de mil maneres manifestat, el seu cor famèlic també, no es resistí a lesdemandes de Makuta.

Amb les seves míseres economies, Makuta li va comprar un fil d'or, símbolpobre de ric sentiment, i un dissabte a la nit, Trinta, es va traslladar a RioMaior. Poc temps després trobava lloc a la roça. La unió va guanyar força quanla panxa de Trinta prengué una forma rodona, anunci manifest d'un fill pròxim.

Per a en Makuta la vida continuava. Ara amb un rumb diferent. Makuta haviavençut la primera batalla contra el destí.

21

VII

Passaren 20 anys. La roça Rio Maior va parar de créixer després d'haverengolit tots els veïns forros, petits i grans, que l'envoltaven. Ara Rio Maiorhavia crescut en dimensió i poder. El cacau, veritable or de la terra generosa,regat amb la suor del treball, de la sang esclava, adobat amb la vida de tants,era fruit cobdiciat i buscat.

El vell camió que portà Makuta ja feia molt temps que morí. En el seu lloc hihavia ja camions nous, jeeps i tractors, que eren testimoni del progrés. La casagran fou reformada i ampliada. Un cuidat jardí envoltava tota la casa i unaterrassa va ser construïda en la part del darrere per atendre les visites delsdiumenges. Era el progrés.

Però el progrés no arribà a la sanzala. Poc va canviar amb els temps. Mésbarracons havien estat construïts per habitatge de més treballadors arribatsmés tard. Treballadors que recordaven haver estar ficats dins de sacs desprésd'haver estat presos en ratzies en terres ben llunyanes.

Les nits eren tristes i la puita no resistia les hores.

Ramos amb la marxa del padrí esdevingué l'administrador. Va anar a Portugaldues vegada i no tronà casat. Passaven els dies cridant a l'escriptori o alspatis, fuetejant els treballadors i a escurçar els dies de venciment.

Qui també havia canviat era en Makuta. Aquell noi de 19 anys apassionat isomiador havia donat lloc a un home endurit pel treball i per la vida.

Makuta parlava poc. Tanmateix potser per això, malgrat no ser el més antic,era el conseller, l'amic el cap. Res es feia, ja fos puita, festa de baptisme olluita, sense demanar la paraula a en Makuta.

L'any anterior Makuta va ser nomenat guarda del terreiro, gaudint així de méstemps per a pensar en la seva vida, en la misèria en la que vivien ell i els seuscompanys. Dia a dia, les injustícies que presenciava anaven madurant la sevavisió de les coses. Makuta veia, escoltava i poc parlava.

Les seves filles amb Trinta, una de divuit anys i una altra de setze eren ja duesdones belles i cobdiciades, a les que Makuta aconsellava, protegia i estimava.La més gran ja havia tingut un afer amb un jove capatàs de nom António queva arribar de Portugal convençut que seduir negres era cosa de juguesca.

22

Trobant sola na Lola (així es deia la filla gran) a l'assecador li feu proposicionsque la noia va rebutjar sempre amb un riure amb respecte a la seva posició itambé al seu color.

Aprofitant-se de les circumstàncies, el capatàs António habituat a fer el que livenia en gana, violà la jove, que, en arribar a casa, explicà a tots la desgràcia.Tota la sanzala comentà el cas i diversos foren els qui es dirigiren a Makutainjuriant el criminal, reclamant-li que presentés una queixa a les autoritats.

La calma de Makuta va desanimar a tots: que allò no era la solució, el malestava fet, que la serenitat era precisa, que el càstig pot arribar qualsevol dia,en fi… La justícia, assegurava en Maqueta, havia d'arribar algun dia. I, enveritat, no tardà molt, la justícia.

Alguns mesos després de l'incident, el capatàs António va desaparèixermisteriosament. Tres dies de recerca i trobaren el seu cos en el fons d'unacova.

Accident? Justícia d'un altre món? Ningú ho va saber dir. La policia encara vafer una investigació, però res va aconseguir. Una cosa era veritat: la mort delcapatàs no va causar cap sorpresa a la sanzala. Tota la gent va trobar bé queel capatàs António hagués rebut merescut final. També és veritat que elrespecte per Makuta augmentà, home savi que sabia parlar amb encert.

El treball als camps i a la selva continuava sent pesat i humiliant. Però algunacosa havia canviat.

Va ser poc abans d'esdevenir Makuta guarda del terreiro. Aquell matí sota unsol implacable la major part dels treballadors havia estat mobilitzada per al'arranjament d'una carretera que havia estat afectada per una esllavissada.

Al voltant de les onze, un home de nom Sum Blábu que en prou feies esmantenia dempeus, es recolzà llastimosament a una tanca per no caure.Interpretant aquella actitud com a mandra, el capatàs avançà cap a l'home i liclavà una puntada de peu a l'esquena que el projectà sobre el terra,contorsionant-se de mal.

I quan el capatàs es preparava per a "aixecar-lo" amb una altra puntada, es vasentir rera seu una veu que digué:

- No faci això, senyor capatàs. No ha de fer això a un home, senyor capatàs.

La veu sonà freda i tallant, malgrat les paraules humils.

El capatàs s'aturà i es regirà cap als altres treballadors que a la vegada tambéobservaven sorpresos cap a qui havia parlat. Havia estat en Makuta.

- Qui s'atreveix...- anava a dir el capatàs- Senyor capatàs, mai més faci això, faci el favor. Ha sentit?

23

Aquell "ha sentit" fou dit quan Makuta tot passant prop del capatàs com siignorés la seva presència, per agenollar-se al costa d'en Blábu, i ajudar-lo aaixecar-se.

Amb la boca oberta, el capatàs assistia a tota l'escena tractant de no creure'sque aquell atreviment havia succeït. Però havia alguna cosa d'amenaçador enla manera com aquelles paraules havien estat pronunciades. Transcorregutsels primers instants de sorpresa i de por, digué:

- Vinga!, continueu treballant… Què espereu?

Tots tornaren a la feina obedients, però la flama de la valentia havia estatencesa.

Rera l'incident entre Lola i el capatàs António i la mort d'aquell a la cova,Makuta aconseguí també que les filles s'empleessin a la casa gran, una comajudant de la cuinera i l'altra com a donzella per a que aprenguessin un ofici.

L'encant de les joves, la seva joventut despertaren més tard l'interès del'administrador Ramos que no va perdre temps en convidar-les al seu llit.

Les noies escoltaven aquelles repugnants ofertes, se'n reien d'elles dient queeren molt pobres per al patró, tan ric, o que ell podia trobar dones més maquesdel seu mateix color i també riques. Disculpes d'última hora, dites ambsomriures i amb humilitat per no irritar el patró i per no generar problemes alpare.

Tanmateix, aquella situació ben aviat es complicaria.

24

VIII

El dia va néixer plujós amb el cel carregat de núvols grisos que prometien,encara més, pluja per a tot el dia.

Lola i la germana s'havien llevat aviat i quan els treballadors ja marxaven capal camp, elles ja havien endreçat tota la casa i, la gran, encarregada delmatabicho7, ho tenia tot preparat a la taula de la cuina a l'espera del senyor.

Contràriament als altres dies la veu arrogant del patró no es feu sentir encara.Lola i la germana es varen seure a conversar sobre la pretensió de Blábu devoler viure amb na Lola.

A Lola li agradava en Blábu i sabia que el seu pare donaria el seuconsentiment a aquella unió. Tanmateix Lola recelava de donar aquest pasperquè Blábu era forro i ella era filla d'un moçambicà.

Quan la germana es preparava per a rebatre aquella argument taninsignificant, la irrupció de l'administrador tallà en sec la conversa.

- Mireu- digué amb veu endormiscada- Avui prenc l'esmorzar a la sala! Tu,Lola, ves a l'escriptori a dir que no baixo encara. Vinga!

I tornant-se cap a la germana petita:

- Tu porta l'esmorzar al dormitori. Vinga, de pressa!

Prenent 'esmorzar amb una safata, la germana de Lola el dugué cap al'habitació del patró.

Ajagut sobre el llit, mostrant la gran panxa de color de llet, l'administradorRamos va anar observant els moviments de la noieta que anava col·locant elmatabicho en una tauleta de té. Després que tot estigués perfectamentdisposat, la noia es retirà com de costum cap a la porta.

Un crit del patró l'obligà a aturar-se, pensant que havia comès alguna falta.

- Vine aquí- digué en Ramos amb veu exquisida- Via, no tinguis por- repetí.

Na Makutinha se li aproximà de pressa tot aturant-se a poques passes del llit.Un pressentiment súbit o potser aquella mirada de gos famolenc del patró laferen arrepentir-se de no haver-se fet la sorda.

7 Desdejuni, esmorzar.

25

- Vine aquí- quasi bramà el patró- Seu aquí al meu costat- digué picant sobreels llençols.

No podia haver cap dubte. Havia de fugir de l'habitació se no volia caure endesgràcia. Però, quan la noieta ho intentà, el patró, amb una agilitatinsospitada per al seu volum, saltà del llit i la prengué per la saia i l'arrastràfins al llit.

El fràgil i bell cos tractà de resistir-se en les urpes de la bèstia greixosa, malaltd'un desig malaltís.

La noia cridava i tot el seu cos s'esgarrifava cada vegada que aquelles mansque havien maltractat tants homes li tocaven la pell llisa i verge.

La bèstia enfurismada i famolenca intentava a tota costa despullar-la i, hohagués aconseguit del tot si no hagués estat per l'entrada precipitada de laLola que acudí a l'escena en sentí el crits de la germana.

Sorprès per l'aparició de la Lola, l'administrador alliberà per moments la noiaque aprofità per escapar plorant. Fora de si i encès de còlera, en Ramosprengué a la Lola pel vestit i començà a colpejar-la de mala manera. Cops depuny, puntades de peu, bufetades, tot a un temps va rebre el cos de la Lola.Els seus crits es varen sumar als de la germana, que des de la balconadademanava socors.

La Lola hagués mort allí al dormitori si no fos per la intervenció d'un escriventde la roça, un jove blanc arribat feia poc de Portugal, que escoltant de prop lacridòria, es llançà escales amunt, seguint els rastre dels cops, dels gemecs ide la roba esquinçada, per entrar en l'habitació del patró i trobar la Lola alterra, que, sense moure's ja, seguia rebent puntades d'en Ramos.

26

IX

Makuta tornava al terreiro content i confiat.

La seva amistat amb Blábu l'havia permès traspassar una barrera difícil en lasocietat santomense. Era molt rar en aquells temps un "gabão" -que era comes designava a tots els africans no naturals de São Tomé8- mantenir relacionsd'amistat amb forros. La convivència era difícil i es reduïa als contactesmantinguts durant els períodes en els quals els treballadors de São Toméanaven a feinejar a les roças a preu fet. Fora d'això, a les ciutats i a les aldeesel forro assumia una actitud de superioritat, menyspreant i algunes vegadesagredint els seus germans africans, emprant qualsevol pretext.

L'amistat amb en Blábu es va anar construint lentament i es consolidà quanaquell s'apassionà perdudament per la seva filla, passant a viure de formapermanent a la roça, fet estrany per a un forro.

Malgrat tot, l'etapa més important d'aquella amistat succeí quan Blábupresentà a Makuta un grup de joves santomenses que estudiaven a Portugal ique estaven ocasionalment de vacances a l'Illa. En la primera cita, Makutaquedà encantat. Els estudiants es passaren hores criticant en Blábu perquèaquell s'havia referit als treballadors de les roças com a "gabões", argumentantque tan sols poca gent podia veure les diferències, apuntant precisamentl'exemple de la seva relació amb Makuta. Els estudiants explicaren a Blábuque aquell sentiment només dividia persones que tenien el mateix destí i aixíera el que precisament els amos de les plantacions volien. Makuta se setí tanentusiasmat que parlà també sobre la vida a la roça i sobre els problemes ambque els seus germans s'enfrontaven a diari, vivint confinats en els límits de lesplantacions servint la voluntat dels patrons i, a més, perseguits en les viles peraltres germans quan gosaven sortir els diumenges.

Els estudiants li feren tot tipus de preguntes i, a partir d'aquell dia, començarena trobar-se quasi totes les setmanes en llocs diferents. Makuta arribà a estaren una trobada on hi havia professors, advocats i, fins i tot, un home al que lifaltava només un any per ser metge.

Els estudiants marxaren cap a la metròpoli a prosseguir els seus estudis itardaren en tornar dos anys. Malgrat això, Makuta no deixà de rebre notíciesseves. Abans que els estudiants partissin, li regalaren una ràdio amb la que elli en Blábu començaren a escoltar les notícies d'altres terres: d'Angola, deGuinea, fins i tot de Moçambic, la seva terra natal.

8 Accepció despectiva.

27

Makuta venia, doncs, satisfet i confiat perquè en aquell mateix dia havia estatamb dos dels seus amics estudiants que havien retornat de nou per vacances.

La conversa havia estat llarga i seriosa. Els estudiants li parlarend'organització, d'unió de tota la gent, de la necessitat de lluita, dels perills idels sacrificis. Després li preguntaren si Makuta volia formar part d'un grup queaniria a tractar de millorar la vida dels treballadors i expulsar els patrons. Ellels hi va dir que sí i passaren encara unes quantes hores discutint.

Makuta aixecà els ulls escodrinyant el cel i somrigué endins. Un somriure quasiincrèdul. I és que moltes vegades durant la reunió va ser obligat a explicar elsestudiants com era que les coses havien de ser fetes. Era ell, en Makuta, quihavia de donar explicacions a senyors estudiants!!

Makuta tornava cap a casa content i confiat.

Anava a temptejar l'opinió d'alguns germans, conversar amb ells primer, un aun, per separat. Volia mostrar-los, convèncer-los que calia acabar ambl'explotació. Volia persuadir-los que els calia lluitar, que havien de formar ungrup i organitzar-se per, a la mínima oportunitat, declarar una vaga. Vaga. Unaaltra paraula que a Makuta agradava d'allò més. Es posava content només depensar en la cara del patró quan es trobés a tota la gent al davant, al davantdel seu escriptori. El patró que manava treballar i ells que li responien:

- Treballar?, nosaltres treballem. Però primer has d'acceptar la nostra… (licostava de dir)… la nostra reivindicació! Així mateix! -en Makuta repetia en veualta cap endins- Reivindicació!

Entretingut amb aquelles cabòries, en Makuta entrà a la sanzala, pensant en lafeina que li quedava per fer per a organitzar tothom.

Makuta tornava a casa content i confiat…

Era ja de nit i quedà molt sorprès perquè no va veure els habituals jugant a lescartes o preparant el menjar. Més preocupat quedà quan va veure tanta gent aldavant de la porta de la seva habitació. Apressà el pas i quan ja estava a propla gent obrí un passadís per facilitar-li l'accés.

- Bona nit- digué.

Ningú va respondre.

- Què passa?- preguntà novament.

Silenci. Tots baixaren el cap evitant la seva mirada.

- Així doncs, ningú em vol parlar?

Finalment dos dels presents se li avançaren.

28

- Makuta, compta amb nosaltres, si ho necessites. Compta amb nosaltres.

En Makuta anava a preguntar per què, quan la Trinta va aparèixer al llindaramb els ulls vermells de tant plorar.

El cor d'en Makuta va donar un salt. Ràpidament entrà a la casa. A un costat,sobre una estora, coberta amb una manta, hi havia la Lola. Al seu costat, lagermana plorosa. Dret, en un altra cantó, el rostre seriós i avergonyit d'enBlábu.

Lentament, en Makuta s'agenollà vora l'estora i aixecà la manta que cobria elcos de la Lola. El seu rostre es gelà, el seu cor s'aturà per moments. El cos dela Lola estava embolicat en mil draps i gasses, vermells de la sang quecontinuava brollant de mil ferides, del seu cos martiritzat.

En Makuta, astorat, resta molt temps mirant els cos de la filla. Després el tapànovament i s'aixecà, amb la intenció d'adreçar-se a en Blábu, però s'aturà itornà a agenollar-se al costat de la filla més jove. Amb aquelles mansendurides, prengué les espatlles de la filla i preguntà amb decisió:

- Qui ha estat?! Qui ha fet tot això a la Lola?- El patró, pare. Em volia pegar a mi. Però va venir la Lola,… jo vaig fugir,… ellva pegar la Lola.- Però…- Makuta anava a fer una altra pregunta, però desistí i s'aixecà de nou.

Recolzada a la paret hi havia l'escopeta que li havien donat per fer front elslladres quan esdevingué guarda del terreiro. En Makuta mai l'havia fet servirabans per matar a ningú. Quan pressentia algun lladre prop de la sanzala,disparava a l'aire, només per espantar. Altres vegades quan s'endinsava en laselva la utilitzava per a caçar macacos.

Carregant una bala i guardant les altres a les butxaques, s'encaminà cap a labalconada de la casa.

Trinta l'abraçà, plorant i intentà impedir-li que hi anés. Va ser envà.

Arrossegant-la amb ell, decidit a fer el què devia, i acompanyat de prop per enBlábu, en Makuta s'aproximà als companys silenciosos i en una veu pausadaels parlà:

- Amics. Germans de São Tomé, d'Angola, de Cap Verd i de Moçambic. Quanvaig arribar a aquesta illa, venia ple, amb la voluntat de guanyar diners pertornar aviat a la meva terra. Tots nosaltres, tots vosaltres als que ara us veigaquí, hem vingut per treballar, guanyar diners i tornar a la terra, comprarmachamba i fer una llar. No és això? Tots nosaltres quan vàrem venir, hovàrem fer amb la intenció de tornar. Però els anys passen i els diners nos'acaben d'arreplegar mai. L'esperança s'esvaeix, el cos es consumeixtreballant pels altres.

29

"Germans de São Tomé, recordo bé quan vaig arribar: Rio Maior no era així degran. Al voltant de la roça hi havia encara algunes gleves de patricis forros. Onestan aquestes gleves ara? Totes elles varen ser engolides per la Roça de RioMaior. Ara el patrici forro està com nosaltres: sense res.

"Durant molt temps he vist com la roça anava fent-se cada com més gran igran… He vist arribar, en una ocasió, amics sense càrregues, però amb el cosferm per anar a treballar, amb el cor ple de voluntat de treball, amb l'esperançade tornar. He vist morir molta gent sense complir cap esperança. He vist matargent…

He vist fins i tot matar gent en l'hospital per col·locar el fill a treballar a la roça.He vist tot això i he pensat: això és destí de negre, de negre!! Tota la voluntat il'esperança que portava ja ha acabat. Però quan veiem aquelles coses duranttant temps, el nostre cap es pregunta: Per què? Per què és així? Llavors el capcomença a pensar, a fer-se més preguntes: Per què som nosaltres, als quitreballem, els que la vida mata amb fam? Tenim una habitacioneta, que semblauna gàbia de porcs, sense llum,… No tenim res. I el patró, els capatassos,aquells que només manen, viuen en la casa gran, tenen llum, tenen criats,tenen tot el millor, passen quatre anys aquí i tornen cap a la seva terra amb lesbutxaques plenes, rics. Per què això va així? No s'aturarà mai més? Potser sí.No pot ser amics, això ha d'aturar-se algun dia. Però com? Qui ho aturarà?Ells? Ni pensar-ho, oi?! Així doncs, qui més ho pot fer que nosaltres?Nosaltres. Nosaltres som els qui hem d'acabar amb tot això. Com? Nosaltreshem de lluitar. Hem de veure que hem de lluitar per aturar tot això. Però,escolteu bé, no hem de lluitar de qualsevol manera: hem d'organitzar-nosprimer, hem de fer-nos amics de veritat, hem de ser camarades. Jo m'envaigara, però no ho voldria fer sense dir-vos-ho abans: hem de lluitar!

"Costa molt, molt. Costarà. Però ara, eh que també costa? No és millor lluitarsacrificant per demà tenir una vida millor? Millor. Mil vegades millor. Bé,m'envaig. Tots vosaltres us quedeu i no ho faig turmentat, no. Un dia algúvindrà a buscar-vos per a explicar-vos millor les coses que no pas jo. Perònecessiteu estar tranquils, serens. Tingueu calma. La lluita només és per l'horade lluitar. Prengueu compte, fills meus, de la meva muller. Qui la puguiamagar, si us plau, que l'amagui. Demà o avui mateix vindrà aquí la policia i uspegaran, us faran moltes preguntes. Costa, però us demano coratge, valentia.Fins a un dia, camarades!

Dit això, en Makuta tornà cap a la casa i parla a la dona i a les filles:

- Bé, no vull que ningú plori més. Trinta, ocupa't les petites. Ho aneu a passaruna mica malament, però sou joves i podeu resistir. Blábu vés a la vila, a labotiga d'en Sum Novo i explica el què ha passat aquí. Jo no tardaré en tornar.Tornaré algun dia. Valentia!

I sortí. Trinta i la filla petita no ho creien. La pena augmentà la intensitat delsseus plors.

30

Amb l'escopeta a les mans, el rostre endurit per la ràbia, banyat amb llàgrimes,en Makuta travessà el grup de companys i avançà cap a la casa gran.

Arribat davant la balconada, cridà amb totes les seves forces.

- Patró! Patró!

Passes ràpides s'aproximaren des de dintre.

- Qui és?- Jo, el guarda, patró!

Mirant cap a sota de la barana, traient el cap, l'administrador Ramos preguntà:

- Qui cony ets?!

Amb un gest ràpid, en Makuta l'apuntà amb l'arma.

- Ni un pas més. No fugiu o us endinyo un tret.

Verd com una col, en Ramos s'agarrà amb tota la seva força a la barana.Llavors, en Makuta li va anar preguntant:

- Recorda en Marito? Vostè el va matar, dient que era un macaco. Recorda?Recorda el fill de la Joana? El seu gos el va mossegar fins a matar-lo.Recorda? La meva filla tenia 16 anys i vostè volia embrutar-la amb les sevesmans. Vostè l'ha pegat fins quasi matar-la. Any rera any vostè pega, maltractà,manà matar i matà i, a sobre, ens roba.

"Mori, colonialista!!

I disparà. El tret encertà l'administrador en el pit i aquest va caure sobre labarana que es partí pel seu pes. El cap d'en Ramos s'estavellà finalmentcontra el pedrís del terra i rebentà.

- Colonialista!- cridà un cop més i desaparegué en la selva.

El tret tragué a tots els altres empleats blancs de les seves habitacions, ja quesonà prop de la casa gran. I també, així que el tret sonà, els treballadors queencara es trobaven en la sanzala fugiren i s'amagaren a la selva. Altresmarxaren fins a la vila més propera i uns pocs anaren a la policia a relatar elque havia passat.

Quan els treballadors blancs arribaren a la balconada de la casa gran i toparenamb el cadàver de l'administrador, es desencadenà una explosió d'odiirracional:

- Han estat aquests negres. Anem a buscar les armes i arrasem tot això!

31

- Amb tota seguretat que fou el bastard d'en Makuta, aquell negre atrevit.Vinga, no ha de quedar cap de viu per a riure's d'això.

Fou llavors quan una veu discordant es deixà sentir. Era l'escrivent blanc quehavia salvat la Lola aquell matí de les mans de l'administrador.

- Calma, senyors, molta calma.

Moltes veus amenaçadores s'alçaren en contra d'ell.

- Res de calmes. Ho resoldre'm a la nostra manera…!- Senyors hem de veure les coses com han succeït. No ha estat només unnegre que ha matat un blanc. En qualsevol lloc del món un pare no accepta debon grat el que el patró feu amb la filla d'en Makuta…

Més veus airades.

- Res de converses. Anem per feina…!

De nou, el jove escrivent, un xic atemorit, digué:

- El que ha passat aquí passa a qualsevol lloc del món on algunes persones,per ser riques, creuen que el món els hi pertany. La reacció del negre, encaraque precipitada, s'ha de comprendre. Si hagués una justícia igual per a tothom,estic segur que ell no hagués recorregut a la venjança personal, peròdesgraciadament així ha estat…- Aquest noi està de part dels negres!- És un comunista! Maldit- cridà un altre mentre li assestava un contundent copal cap.

Caigut al terra, ple de sang, el jove contemplà com els seus companys anavena buscar les escopetes. En un esforç tremend, s'arrossegà fins a les oficinesper a telefonar a la policia.

Encara no havia arribat als despatxos, quan ja els altres blancs estavenavançant cap a la sanzala amb les armes carregades, torxes en mà, decidits avenjar el company.

Però la sanzala estava buida…

32

X

Corrents, Makuta deixà enrera, potser per sempre, na Trinta estimada, lesfilles, els companys atemorits i, a la vegada, meravellats. Enrera restà tambéRio Maior, aquella roça de fogueres vives i d'aquelles vespres de soia, batuquei de danses. D'esperances mortes i renascudes cada dia, cada mes, cada any.Enrera i per sempre el desig d'organitzar i orientar la lluita que s'apropavadifícil i dura. Amb els seus companys de tants dolors i de tanta humiliació hiquedà l'exemple, la valentia com a arma de combat.

A mesura que s'allunyava, s'obria al davant una floresta enorme i inexploradaon l'home encara no havia aconseguit separar les tenebres de la llum. Sí,aquella llum que no entra, on els macacos en grups de vint, quaranta,gaudeixen d'una llibertat salvatge, on les cobres verinoses es disputen entre siel fil de llum i de calor que esquinça les foscos i les penombres constants, onles serp quasi rebutgen donar pas a l'home, on els senglars i les guineus tenenla pell dura i grossa, capes protectores contra les picades d'insectes de nomsdesconeguts.

Va ser d'aquest món el que Makuta escollí mogut per un coratge i unadeterminació estranyes en l'època. I avui també. Va ser aquest mónd'obscuritat perpètua on les persones es jutgen a cegues, lluny de tot i de tots,pagant amb la vida errant la llibertat reconquerida a un preu tan alt.

Així que en Makuta es cerciorà de la mort del patró, un vent ràpid i humit es feusentir. Els estels esmorteïren les seves pàl·lides lluentors i la lluna que tardavaen arribar ja mai més va aparèixer. La pluja tampoc tardà en arribar, una plujamenuda i indolent.

El vent començà a bufar fort i indomable, sacsejava les fulles i seguia el seucamí. Així que passava, ja en venia un altre, agitava tot i corria per on Makutahavia desaparegut. Un altre vent endarrerit, però més veloç i potent feu trèmertot i obrí camí en la obscuritat de la floresta perseguit per un altre més poderósencara. En aquest boja correria s'entossudien els vents cadascun evitant serultrapassat, cascun desitjant prendre la davantera, augmentant de velocitat ide fúria, esforçant-se per conquerir les copes dels arbres que entollaven elsseu camí. La pluja queia ara amb gotes grosses i pesades. Aigua o llàgrimesde dol, de revolta acumulada? Aigua o llàgrimes per aquell que sols'enfrontava a la natura immensa o perillosa? Aigua o suor vertit durant diessense conta, hores enfilades, segles sencers desbrossant la floresta, cavantamb l'aixada, collint el cacau?

33

Per als companys d'en Makuta preocupats en amagar-se ells i la seva família,aquella pluja era tot allò i més. Era també un senyal, un acord de la natura ambl'acció d'en Makuta.

De lluny, els núvols més negres que la nit baixaren fins a tocar les ones delmar, obscurint-t'ho tot encara més. D'allà lluny varen anar avançant, empesesper les ones afogant tota l'illa.

D'altra costat, rera la sanzala, on els vents mai passaven a causa del'alineament de les serres que s'enfilaven contra la força crua, arribaventrombes demoníaques. Vents venien de tot arreu, dels més indòmits indrets. Enla seva voracitat embogida, torcien, esquinçaven les branques del arbres mésalts, que com a veritables guardes fidels, seguien dempeus gosant desafiar elselements, malgrat els més fràgils eren arrencats i llançats els uns contra elsaltres.

La vella teulada de palma de la caseta d'en Sum Zon estava ja sense capcobertura i la pluja entrava, fent de l'interior un barral. La pluja bullia la floresta,sons estranys, l'esclat sec dels troncs que es partien, els arbres sacsejats comun enorme esquellot, la terra gemegant. El vent ofegant i rebatent la selva, latempesta diluint i convertint tot en llots. D'allà lluny el mar rugint, i a la terra elsrius sens control corrent desbocats sobre els camps i els corriols, formantavingudes enormes i furioses: dins la terra, un altre mar!

Quin espectacle més meravellós, diria aquell que, entre quatre paretsprotegides, contemplés el carbó en brasa vida esclatant sobre el foc en coureuna menja en companyia dels ésser estimats!!

Tanmateix què sentiria sabent que en algun lloc de la floresta impenetrada unser, un home perseguit, un home, s'està consumint en un basalt, en el ventred'aquella nit horrorosa després d'haver gosat reptar tan significativamentl'omnipotent poder colonial que a tants envilia? Què sentiria?

La natura cruel, com volent enorgullir-se dels estralls anuncia, com un trombóque rebenta, una llum ràpida i forta, que en un segon fereix la nit. Un troreverberant sobre la terra devastada. Un altre tro i un altre llamp que il·luminade cop l'espectacle. Un altre i un altre repetint-se amb l'eco de les muntanyesfins que es tornen inaudites en el pla.

Centelles com gegantines espases cremant esberlant d'un sol tall l'arbre i unpuig massís.

La terra resistí la catàstrofe que continuà fins a la matinada. Les persones esrendiren al son. Tot es rendí vençut pel vent, per la pluja, pel riu i per lacentella. A la selva un home sol divorciat de tot i de tots. Un home tan sols quepogué suportar tanta fúria: en Makuta.

El sol lentament començà a empènyer la fosca. De la lluita contra la nit el solse'n sortiria un cop més vencedor. Un nou dia. Un matí net, preludi de dies

34

difícils, però nous. Tanmateix el despertar d'una consciència. Per alstreballadors de Rio Maior vingueren dies tan difícils com aquella nit. Molt mésdifícils. Però alguna cosa va néixer. En aquell moment era tan sols una petitaflama, que un dia es tornaria foguera i arrasaria tot el país. Llavors l'esperançano seria una paraula vana. L'esperança tants cops morta es redreçavavacil·lant, tanmateix per no defallir mai més. L'esperança en la lluita per a unavida millor i per a una vida en llibertat.

35

NOTA D'EPÍLEG

Consta després que el jove escrivent blanc va ser empresonat durant lesinvestigacions posteriors i acusat de comunista. Mai més es va saber d'ell.

Agost de 1974