�

Alternatilla es un festival diferente, con un espíritu interdisciplinario que se materializa en un contenido de actividades complementarias, que ofrecen una alternativa lúdica y cultural, una opción diferente para el ocio.

Res. 217A (III), Art. 24: Toda persona tiene derecho al descan-so, al disfrute del tiempo libre, a una limitación razonable de la duración del trabajo y a vacaciones periódicas pagadas.

Es un festival que busca la participación, la interac-ción y pretende que los asistentes y participantes saquen conclusiones de primera mano, que conoz-can y entiendan los distintos aspectos del mundo del arte y su interacción con el resto de aspectos de la vida y la convivencia.

Res. 217A (III), Art. 27: Toda persona tiene derecho a tomar parte libremente en la vida cultural de la comunidad, a go-zar de las artes y a participar en el progreso científico y en los beneficios que de él resulten.

Uno de los objetivos del Festival es conseguir nuevo público año tras año gracias a una programación con suculentas propuestas artísticas, ofreciendo una alternativa a aquellos que demandan un producto

estimulante. Seguir desarrollando y consolidar una programación dirigida a todos, pero sobre todo al público más inquieto e inconformista.A la hora de programar en Alternatilla prima la cali-dad por encima de la comercialidad, los artistas con los que trabajamos funcionan bajo la premisa de la independencia, la libertad de creación sin imposicio-nes, y esto no signifca entrar en contradicción con la demanda del público sino todo lo contrario.

En la edición �007 la fotografía vuelve a tener un protagonismo destacado, Alternatilla presenta el proyecto �17A: 10 fotógrafos, seleccionados entre lo mejor del fotoperiodismo internacional en los úl-timos 10 años, que incluyen a los ganadores de los más prestigiosos premios y galardones de fotope-riodismo. Con �17A llevamos a la calle un océano de imágenes que son el mapa herido del mundo. Foto-grafías que impresionan tanto por lo que muestran como por reflejar los riesgos increíbles que estan dis-puestos a correr los que las captan para mostrarlas al mundo.

La música, quizas la disciplina artística más popular, es uno de los puntos clave del Festival. Alternatilla pone al alcance de todos una programación musi-

cal extensa, con la presencia de interesantes artistas nacionales e internacionales de la creación contem-poránea, algunos nombres ya consolidados, otros pioneros, vanguardistas, arriesgados...

El Festival presenta también una novedad, un nuevo desafío, gracias a la colaboración de Au·ments, am-pliamos horizontes hacia una nueva disciplina: las artes escénicas.

Si en el �006 Alternatilla se ofreció como plataforma a la solidaridad y a la sensibilización ciudadana, en esta nueva edición seguimos con esa misma línea, utilizando las distintas disciplinas artísticas como punto de partida de la llamada a la reflexión. De la mano de la fotografía y del cine – ficción y docu-mental – hablaremos de temas como la inmigración, el medio ambiente, el SIDA. Se trata de despertar el sentido crítico y la reflexión del espectador respecto a temas que nos afectan a todos.

Res. 217A (III), Art. 19: Todo individuo tiene derecho a la liber-tad de opinión y de expresión; este derecho incluye el no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión.

Coordinació: Fona Artists

Traduccions: Damià Boscana

Disseny i maquetació: Visualik

Dipòsit legal: PM-749-2006

Revista Alternatilla és una publicació gratuïta

de Fonart IB Publishing

www.fonart.com / www.alternatilla.com

Sumari

FotografiaEscenaCinema Música

ALTERNATILLA: Festival MultidisciplinarMArç, ABrIL I MAIg �007

Alternatilla és un festival diferent, amb un esperit interdisciplinari que es materialitza en un contingut d’activitats complementàries, que ofereixen una al-ternativa lúdica i cultural, una opció diferent per a l’oci.

Cap. 217A (III), Art. 24: Tota persona té dret al descans, al gaudi del temps lliure, a una limitació raonable de la durada del treball i a vacances periòdiques pagades.

És un festival que cerca la participació, la interacció i pretén que els assistents i participants treguin con-clusions de primera mà, que coneguin i entenguin els distints aspectes del món de l’art i la seva interacció amb la resta d’aspectes de la vida i la convivència.

Cap. 217A (III), Art. 27: Tota persona té dret a prendre part lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar en el progrés científic i en els beneficis que d’ell resultin.

Un dels objectius del Festival és aconseguir nou públic any rere any gràcies a una programació amb suculentes propostes artístiques, oferint una alterna-tiva a aquells que demanden un producte estimu-lant. Continuar desenvolupant i consolidar una pro-

gramació dirigida a tots, però sobretot al públic més inquiet i inconformista.A l’hora de programar en Alternatilla apostam per la qualitat per sobre de la comercialitat, els artistes amb què treballam funcionen sota la premissa de la independència, la llibertat de creació sense imposi-cions, i això no significa entrar en contradicció amb la demanda del públic sinó tot el contrari.

En l’edició �007 la fotografia torna a tenir un pro-tagonisme destacat, Alternatilla presenta el projecte �17A: 10 fotògrafs, seleccionats entre el millor del fotoperiodisme internacional en els últims 10 anys, que inclouen els guanyadors dels més prestigiosos premis i guardons de fotoperiodisme. Amb �17A portem al carrer un oceà d’imatges que són el mapa ferit del món. Fotografies que impressionen tant pel que mostren com per reflectir els riscos increïbles que estan disposats a córrer els que les capten per mostrar-les al món.

La música, potser la disciplina artística més popular, és un dels punts clau del Festival. Alternatilla posa a l’abast de tots una programació musical extensa, amb la presència d’interessants artistes nacionals i internacionals de la creació contemporània, alguns

noms ja consolidats, altres pioners, avantguardistes, arriscats...

El Festival presenta també una novetat, un nou de-safiament, gràcies a la col·laboració d’Au·ments, ampliam horitzons cap a una nova disciplina: les arts escèniques.

Si en el �006 Alternatilla es va oferir com a plata-forma a la solidaritat i a la sensibilització ciutadana, en aquesta nova edició seguim en aquesta mateixa línia, utilitzant les distintes disciplines artístiques com a punt de partida de la crida a la reflexió. De la mà de la fotografia i del cinema – ficció i documental – parlarem de temes com la immigració, el medi am-bient, la SIDA. Es tracta de despertar el sentit crític i la reflexió de l’espectador respecte a temes que ens afecten a tots.

Cap. 217A (III), Art. 19: Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el no ser molestat a causa de les seves opinions, el d’investigar i rebre informa-cions i opinions, i el de difondre-les, sense limitació de fron-teres, per qualsevol mitjà d’expressió.

* La resolució 217A (III) de les Nacions Unides recull la Declaració Universal dels Drets Humans.pàg. 06

pàg. 20pàg. 26pàg. 32

�

�

C a l e n d a r iMARÇ

Dijous ��Teatre Lloseta

John Cale(concert)

ABRIL

MAIG

Dijous 1�Centre Flassaders, PalmaAn Inconvenient Truth

(documental)

Divendres �3Teatre Lloseta

El Diablo en el Ojo (concert)

Dijous �9Teatre Lloseta

The Blow(concert)

Dissabte 31Teatre Lloseta

Accions-reaccions(dansa-performace)

Dijous 19Centre Flassaders, Palma

Muzuzangabo(documental i col·loqui)

Divendres 13Teatre LlosetaClub Sibarita

+ Amarillo(concert)

Dissabte 1�Teatre LlosetaSterlin + Post

(concert)

Divendres �1Fundació Pilar i Joan

Miró, PalmaHisako Horikawa

(dansa Butoh)

Diumenge ��Teatre Lloeta

Bobby Bare Jr(concert)

Dijous �6Passeig de ses Fonts,Sant Antoni, Eivissa

217a(exposició)

Divendres �7Passeig de ses Fonts,Sant Antoni, Eivissa

217a(exposició)

Divendres �7Fundació Pilar i Joan

Miró, PalmaLos Hermanos Oligor

(documental i col·loqui)

Dissabte �8Passeig de ses Fonts,Sant Antoni, Eivissa

217a(exposició)

Dilluns 30C.P. Cervantes,

Sant Antoni, EivissaFito & Fitipaldis

(concert)

Dimecres �3Plaça Major, Lloseta

217a(exposició)

Dimarts ��Plaça Major, Lloseta

217a(exposició)

Dilluns �1Plaça Major, Bunyola

217a(exposició)

Diumenge �0Plaça Major, Bunyola

217a(exposició)

Dissabte 19Teatre Lloseta

Travolta+ Xabel Vegas

(concert)

Dissabte 19Plaça Major, Sa Pobla

217a(exposició)

Dijous 17Plaça Major, Muro

217a(exposició)

Dimecres 16Plaça Major, Muro

217a(exposició)

Dimarts 1�Plaça Major, Pollença

217a(exposició)

Dilluns 1�Plaça Major, Pollença

217a(exposició)

Divendres 18Teatre Lloseta

Ilegales(concert)

Divendres 18Plaça Major, Sa Pobla

217a(exposició)

Dissabte 1�Teatre Xesc Forteza,

PalmaVentafocs

(teatre musical)

Dissabte 1�Plaça Major, Porreres

217a(exposició)

Divendres 11Plaça ramon Llull,

Manacor217a

(exposició)

Dijous 10Plaça ramon Llull,

Manacor217a

(exposició)

Diumenge 13Teatre Xesc Forteza,

PalmaVentafocs

(teatre musical)

Diumenge 13Plaça Major, Porreres

217a(exposició)

Dimarts 8Plaça Llibertat, Inca

217a(exposició)

Dilluns 7Plaça Llibertat, Inca

217a(exposició)

Diumenge 6Teatre Municipal, Muro

La Casade Bernarda Alba

(teatre)

Diumenge 6Plaça Llibertat, Inca

217a(exposició)

Dijous 10Plaça ramon Llull,

Manacor217a

(exposició)

Dimecres 9Plaça ramon Llull,

Manacor217a

(exposició)

Dijous 3Plaça Espanya, Palma

217a(exposició)

Dimecres �Centre Flassaders, Palma

217a(conferència, col·loqui)

Dimecres �Plaça Espanya, Palma

217a(exposició)

Divendres �Plaça Espanya, Palma

217a(exposició)

Dijous 3Teatre LlosetaPaula Frazer& Tarnation

(concert)

6

FOTOGRAFIA

La Declaración Universal de los Derechos Humanos fue adoptada y proclamada por la Asamblea General de las Naciones Unidas en su resolución 217 A (III), de 10 de diciembre de 1948.

Francesco Zizola, Jan Grarup, Jodi Bieber, Kadir van Lohuizen, Marcus Bleasdale, Pep Bonet, Philip Blenkinsop, Samantha Apple-ton, Stanley Greene y Yuri Kozyrev, DIEZ de los mejores fotógrafos indepedientes del mundo (fotografía documental / fotope-riodismo) se han reunido para crear una ex-posición conjunta bajo el título 217A.

Concienciados con el mundo en que viven, se unen con su trabajo a la lucha para promover la educación y el repeto por los derechos y libertades descritos en la resolucion 217A de la Declaracion de Derechos Humanos. Y se implican en esta labor de la mejor manera que saben hacerlo, mostrando la realidad al resto del mundo, a través del lenguaje de la fotografía y en toda su crudeza si es necesa-rio, pero siempre con respeto absoluto a la dignidad del ser humano.Diez fotógrafos que asumen la responsabi-lidad social de su trabajo, situándose en la primera fila de los acontecimientos para poder captar instantáneas que ofrecen a quien las mira, la crónica de los hechos con la elocuencia de la imagen como narrador prin-cipal. Hay realidades que la gente debe ver, que deben conocerse, y por ello han decidido unir sus visiones individuales para facilitar este objetivo, para mostrar esta realidad que no está presente en el día a día de los medios de comunicación.

La Declaració Universal dels Drets Humans va ser adoptada i proclamada per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva resolució 217 A (III), de 10 de desembre de 1948.

Francesco Zizola, Jan Grarup, Jodi Bieber, Kadir van Lohuizen, Marcus Bleasdale, Pep Bonet, Philip Blenkinsop, Samantha Apple-ton, Stanley Greene i Yuri Kozyrev, DEU dels millors fotògrafs independents del món (fotografia documental / fotoperiodisme) s’han reunit per crear una exposició conjunta sota el títol 217A.

Conscienciats amb el món en què viuen, s’uneixen amb el seu treball en la lluita per promoure l’educació i el respecte pels drets i llibertats descrits en la resolució 217A de la Declaració de Drets Humans. I s’impliquen en aquesta feina de la millor manera que sa-ben fer-ho, mostrant la realitat a la resta del món, a través del llenguatge de la fotografia i en tota la seva cruesa si és necessari, però sempre amb respecte absolut a la dignitat de l’ésser humà.Deu fotògrafs que assumeixen la respon-sabilitat social del seu treball, situant-se en la primera fila dels esdeveniments per poder captar instantànies que ofereixen a qui les mira, la crònica dels fets amb l’eloqüència de la imatge com a narrador principal. Hi ha realitats que la gent ha de veure, que han de conèixer-se, i per això han decidit unir les seves visions individuals per facilitar aquest objectiu, per mostrar aquesta realitat que no està present en el dia a dia dels mitjans de comunicació.

217A

7

FOTOGRAFIA

Del 26 al 30 d’abrilPasseig de Ses FontsSANT ANTONI de Portmany, Eivissa

2 de maigPresentació i conferènciaa càrrec de Pep Boneti Samantha AppletonCentre Social FlassadersPALMA

Del 2 al 4 de maigPlaça d’EspanyaPALMA

Del 6 al 8 de maigPlaça LlibertadINCA

Del 9 al 11 de maigPlaça Ramón Llull (del Mercat)MANACOR

12 i 13 de maigPlaça MajorPORRERES

14 i 15 de maigPlaça MajorPOLLENÇA

16 i 17 de maigPlaça MajorMURO

18 i 19 de maigPlaça MajorSA POBLA

20 i 21 de maigPlaça MajorBUNYOLA

22 i 23 de maigPlaça MajorLLOSETA

Noves dates a la web

(www.alternatilla.com)

Exposicions

“Crec que el fotoperiodisme és molt més sincer i creïble si el duus a terme amb inde-pendència dels que controlen els mitjans de comunicació.”

– Pep Bonet, editor d’imatgesi comisari d’exposició

8

FOTOGRAFIA

ZizolaFrancescoEl italiano Francesco Zizola es fotógrafo profe-sional desde 1986. Ha publicado en las mejo-res revistas y diarios del mundo, y ha recibido siete premios World Press Photo, incluyendo fotógrafo del año en 1996 por su trabajo docu-mentando la tragedia de las minas personales en Angola.

Las montañas NUBA, Sudán(Faultline: The Nuba in Sudan)

Zizola viajó cinco veces a las montañas Nuba en Sudán, (en 1997, 1998, 1999, 2001, 2002 y 2005), y fotografió la lucha por la supervivencia man-teniendo las tradiciones de una de las regiones más remotas de Africa.Estratégicamente situada como un cojín entre el Cristianismo negro y el Islamismo árabe, la región de las Montañas Nuba pertenecen al país más grande de Africa. Los Nuba buscaron refu-gio en las montañas cuando se revelaron contra la Sharia (la ley islámica) impuesta por el go-bierno en Khartoum en 1993, y se aliaron en la guerra con el sur de Sudán (fundamentalmente población negra y cristiana). Durante décadas los Nuba estuvieron aislados por completo del resto del mundo forzados a vivir en condiciones prehistóricas.

L’italià Francesco Zizola és fotògraf professional des de 1986. Ha publicat en les millors revistes i diaris del món, i ha rebut set premis World Press Photo, incloent-hi fotògraf de l’any el 1996 pel seu treball documentant la tragèdia de les mines personals a Angola.

Les muntanyes NUBA, Sudan(Faultline: The Nuba in Sudan)

Zizola va viatjar cinc vegades a les muntanyes Nuba a Sudan, (el 1997, 1998, 1999, 2001, 2002 i 2005), i va fotografiar la lluita per la supervivèn-cia mantenint les tradicions d’una de les regions més remotes d’Àfrica.Estratègicament situada com un coixí entre el Cristianisme negre i l’Islamisme àrab, la regió de les Muntanyes Nuba pertany al país més gran d’Àfrica. Els Nuba van cercar refugi a les muntanyes quan es van rebel·lar contra la Sharia (la llei islàmica) imposada pel govern en Khar-toum el 1993, i es van aliar en la guerra amb el sud de Sudan (fonamentalment població negra i cristiana). Durant dècades els Nuba van estar aïllats per complet de la resta del món forçats a viure en condicions prehistòriques.

Itàlia, 1962www.zizola.com

9

FOTOGRAFIA

GrarupJan

Durante los ultimos 18 años el fotógrafo danés Jan Grarup ha viajado por todo el mundo foto-grafiando muchos e importantes momentos definitorios de la historia. Desde la caida del régimen comunista en Rumanía hasta la actual ocupación de Irak, ha fotografiado numerosas guerras y conflictos, inclu-yendo el genocidio de Ruanda, y destacando su doble retrato de los jóvenes protagonistas de la Intifada (“The boys from Ramallah” / ”Los niños de Ramallah”

y “The boys from Hebron” / ”Los niños de He-bron”). Grarup ha sido cuatro veces Fotógrafo del Año en Dinamarca, y entre sus numerosos premios internacionales destacan seis World Press Photo y dos premios UNICEF.

GENOCIDIO (Darfur, Sudán - Genocide)La historia de Darfur es, en muchos aspectos, la historia sobre Ruanda.Es la historia de cómo el mundo occidental ob-

serva impasible mientras el gobierno de Khar-toum junto con las milicias jajaweed asesinan y destruyen la totalidad de la población negra en Darfur para favorecer así a los nómadas árabes. Es una historia sobre otro genocidio más que tiene lugar mientras nosotros discutimos sobre la definición de genocidio. Hasta la fecha más de cien mil personas han sido asesinadas y más de dos millones han sido desplazados.

Durant els últims 18 anys el fotògraf danès Jan Grarup ha viatjat per tot el món fotografiant molts i importants moments definitoris de la història. Des de la caiguda del règim comunis-ta a Romania fins a l’actual ocupació d’Iraq, ha fotografiat nombroses guerres i conflictes, incloent-hi el genocidi de Rwanda, i destacant el seu doble retrat dels joves protagonistes de la Intifada (“The boys from Ramallah” / ”Els nens de Ramallah” i “The boys from Hebron”

/ ”Els nens d’Hebron”). Grarup ha estat quatre vegades Fotògraf de l’Any a Dinamarca, i en-tre els seus nombrosos premis internacionals destaquen sis World Press Photo i dos premis UNICEF.

GENOCIDI (Darfur, Sudan - Genocide)La història de Darfur és, en molts aspectes, la història sobre Rwanda.És la història de com el món occidental observa

impassible mentre el govern de Khartoum jun-tament amb les milícies jajaweed assassinen i destrueixen la totalitat de la població negra en Darfur per afavorir així els nòmades àrabs. És una història sobre un altre genocidi més, que té lloc mentre nosaltres discutim sobre la definició de genocidi. Fins avui més de cent mil persones han estat assassinades i més de dos milions han estat desplaçats.

Dinamarca, 1968www.jangrarup.com

10

FOTOGRAFIA

BieberJodi

La fotógrafa Sudáfricana Jodi Bieber, ganadora de ocho premios World Press Photo, y nomina-da en dos ocasiones a la beca W. Eugene Smith Award, acaba de publicar en cinco países el libro “Between Dogs and Wolves – Growing up with South Africa” (Entre perros y lobos – creciendo en Suráfrica) que recoje su trabajo sobre la ju-ventud sudafricana en un periodo de 10 años de 1994 a 2004. En los ultimos años su trabajo se centra en la labor documental para distintas ONG’s interna-cionales destacando Amnistia Internacional y Médicos Sin Fronteras.

Las huellas psicológicas: las secuelas del conflicto de Aceh, Indonesia.(Psychological Imprints – The Aftermath of the Aceh, Indo-

nesian Conflict)

En agosto de 2005 se firmó en Helsinki un tra-tado de paz entre El Movimiento de Liberación de Aceh y el Gobierno de Indonesia, después de 29 años de conflicto. Este momento simbólico probó al mundo que no hay mal que cien años dure, y que incluso la nube más negra puede tener su lado positivo. La devastación del tsu-nami fué la responsable de traer consigo este tratado de paz.Un año más tarde apenas quedan vestigios de que el conflicto existió alguna vez, aunque si han quedado las huellas psicológicas impresas en los corazones y mentes de esta comunidad. Muy pocos han tenido la oportunidad de afron-tar estos terribles recuerdos del pasado.

La fotògrafa sud-africana Jodi Bieber, guanya-dora de vuit premis World Press Photo, i nomi-nada en dues ocasions a la beca W. Eugene Smith Award, acaba de publicar en cinc països el llibre “Between Dogs and Wolves – Growing up with South Africa” (Entre gossos i llops – crei-xent a Sud-àfrica) que recull el seu treball sobre la joventut sud-africana en un període de 10 anys de 1994 a 2004. En els últims anys el seu treball se centra en la feina documental per a diferents ONG’s interna-cionals destacant Amnistia Internacional i Met-ges Sense Fronteres.

Les empremtes psicològiques: les seqüeles del conflicte d’Aceh, Indonèsia.(Psychological Imprints – The Aftermath of the Aceh, Indo-

nesian Conflict)

A l’agost de 2005 es va signar a Hèlsinki un trac-tat de pau entre El Moviment d’Alliberament d’Aceh i El Govern d’Indonèsia, després de 29 anys de conflicte. Aquest moment simbòlic va provar al món que no hi ha mal que cent anys duri, i que fins i tot el núvol més negre pot tenir el seu costat positiu. La devastació del tsunami va ser la responsable de comportar aquest trac-tat de pau.Un any més tard a penes queden vestigis de què el conflicte va existir alguna vegada, encara que si que han quedat les empremtes psicològiques impreses en els cors i les ments d’aquesta co-munitat. Molt pocs han tingut l’oportunitat d’afrontar aquests terribles records del passat.

Sud-àfrica, 1967www.jodibieber.com

11

FOTOGRAFIA

Van LohuizenKadir

Desde 1988 Kadir ha cubierto con su cámara nu-merosos conflictos en todo el mundo: Angola, Congo, Sierra Leona, Kashmir, Oriente Medio etc. Lo interesante de su trabajo es que no solo busca historia en los titulares de noticias, sino que va más allá, se adentra en historias aunque ya no sean consideradas noticia. Ha viajado sin parar del Tibet a Palestina, de las guerras civi-les africanas a Mongolia, pasando por Siberia y realizando reportajes incluso en las prisiones norteamericanas y rusas En los ultimos años ha concentrado su trabajo en dos importantes proyectos: ha viajado por los siete grandes ríos del mundo para mostrar la vida a lo largo de sus márgenes; y más recientemente el trabajo fotográfico sobre la industria del diamante. Kadir van Lohuizen ha recibido importantes premios, incluidos dos World Press Photo y ha publicado cuatro libros.

Asuntos de diamantes (Diamond Matters)Petróleo, oro y diamantes: fuentes de prosperi-dad, pero también de guerras y conflictos. Las partes confrontadas suelen comprar armas con los beneficios de estas materias primas. Esta ex-posición pide que se preste atención a la lucha contra ‘los diamantes de la guerra’ y otras mate-rias primas que hacen que perdure la violencia.Kadir van Lohuizen retrata el trayecto que siguen los diamantes. Desde los mineros de Sie-rra Leona, Angola y el Congo, pasando por los intermediarios y los diamantistas de África, Bél-gica y la India, hasta los joyeros y los ricos clien-tes de Nueva York, París y Amsterdam. Expone la cruda realidad de la pobreza y el conflicto que se oculta tras las apariencias de riqueza y de amor eterno.

Des de 1988 Kadir ha cobert amb la seva càmera nombrosos conflictes a tot el món: Angola, Congo, Sierra Leone, Kashmir, Orient Mitjà etc. L’interessant del seu treball és que no sols cerca una història en els titulars de notícies, sinó que va més enllà, s’endinsa en històries encara que ja no siguin considerades notícia. Ha viatjat sense aturar des del Tibet fins a Palestina, des de les guerres civils africanes a Mongòlia, passant per Sibèria i realitzant reportatges fins i tot a les presons nord-americanes i russes En els últims anys ha concentrat el seu treball en dos impor-tants projectes: ha viatjat pels set grans rius del món per mostrar la vida al llarg dels seus mar-ges; i més recentment el treball fotogràfic sobre la indústria del diamant. Kadir van Lohuizen ha rebut importants premis, inclosos dos World Press Photo i ha publicat quatre llibres.

Afers de diamants (Diamond Matters)Petroli, or i diamants: fonts de prosperitat, però també de guerres i conflictes. Les parts con-frontades solen comprar armes amb els beneficis d’aquestes primeres matèries. Aquesta exposició demana que es pari esment en la lluita contra ‘els diamants de la guerra’ i altres matèries pri-meres que fan que perduri la violència.Kadir van Lohuizen retrata el trajecte que se-gueixen els diamants. Des dels miners de Sierra Leone, Angola i el Congo, passant pels interme-diaris i els diamantistes d’Àfrica, Bèlgica i l’Índia, fins als joiers i els rics clients de Nova York, París i Amsterdam. Exposa la crua realitat de la po-bresa i el conflicte que s’oculta darrere de les aparences de riquesa i d’amor etern.

Holanda, 1963www.lohuizen.net

1�

FOTOGRAFIA

Marcus lleva siete años cubriendo el brutal con-flicto en la frontera de la República Democráti-ca del Congo, y su trabajo se ha publicado en el libro “One Hundred Years of Darkness” (“Cien Años de Oscuridad”). Este libro ha sido recono-cido como una de las mejores publicaciones de fotoperiodismo del año 2002 por Photo District News en Estados Unidos. Las fotografías de Marcus Bleasdale han sido publicadas en me-dios tan prestigiosos como The Sunday Times Magazine, The Telegraph Saturday Magazine, Geo Magazine, Stern, The New Yorker, TIME, Newsweek y National Geographic. A lo largo de los años ha recibido importantes premios, entre ellos mejor foto del año en los premios NPPA, fotógrafo del año UNICEF, Alexia Foundation Grant... y más recientemente en el 2006 ganó el premio Olivier Rebbot al mejor reportero ex-tranjero en Estados Unidos, y también el World Press Photo por su trabajo sobre los niños de la calle en el Congo.

LA VIOLACIÓN DE UN PAÍSExplotación de los Recursos Naturales en la República Democrática del Congo.(THE RAPE OF A NATION – Natural Resource Exploitation in

the Democratic Republic of Congo)

Hace cien años el escritor Joseph Conrad des-cribía las acciones del rey Leopold y el saqueo colonial en el Congo como “la escalada de depredación más sanguinaria y degradante jamás sufrida por la conciencia humana”.El trabajo fotográfico de Bleasdale examina las razones actuales y los costes de este conflicto, y ofrece una representación visual de la razón por la que ha habido cuatro millones de muertos en el país en los últimos seis años.

BLEASDALEMARCUSReino Unido, 1968 Marcus porta set anys cobrint el brutal conflicte

a la frontera de la República Democràtica del Congo, i el seu treball s’ha publicat en el llibre “One Hundred Years of Darkness” (“Cent Anys de Foscor”). Aquest llibre ha estat reconegut com una de les millors publicacions de fotope-riodisme de l’any 2002 per Photo District News als Estats Units. Les fotografies de Marcus Bleas-dale han estat publicades en mitjans tan pres-tigiosos com The Sunday Times Magazine, The Telegraph Saturday Magazine, Geo Magazine, Stern, The New Yorker, TIME, Newsweek i Na-tional Geographic. Al llarg dels anys ha rebut importants premis, entre ells, millor foto de l’any en els premis NPPA, fotògraf de l’any UNICEF, Alèxia Foundation Grant... i més recentment en el 2006 va guanyar el premi Olivier Rebbot al millor reporter estranger als Estats Units, i tam-bé el World Press Photo pel seu treball sobre els nens del carrer en el Congo.

LA VIOLACIÓ D’UN PAÍSExplotació dels Recursos Naturals en la Repúbli-ca Democràtica del Congo.(THE RAPE OF A NATION – Natural Resource Exploitation in

the Democratic Republic of Congo)

Fa cent anys l’escriptor Joseph Conrad descrivia les accions del rei Leopold i el saqueig colonial en el Congo com “l’escalada de depredació més sanguinària i degradant mai patida per la cons-ciència humana”.El treball fotogràfic de Bleasdale examina les raons actuals i els costos d’aquest conflicte, i ofereix una representació visual de la raó per la qual hi ha hagut quatre milions de morts al país en els últims sis anys.

13

FOTOGRAFIA

BonetPep

Desde 1998 recorre el mundo haciendo fotos. Han sido años de montones de carretes dedi-cados a documentar fotográficamente la parte más oscura y desconocida de la tragedia hu-mana. Su trabajo más conocido es Posithiv+, un ensayo fotográfico sobre el HIV/SIDA en África, con el que ha publicado un libro y ha recorrido más de 15 países en 35 exposiciones. Entre sus numero-sos premios internacionales destaca la prestigio-sa beca Eugene Smith por su proyecto “Faith in Chaos” un trabajo sobre las secuelas de la gue-rra en Sierra Leona. Con la serie fotográfica que

presenta en este Festival Pep obtuvo el tercer premio FotoPres’07 de la Fundació La Caixa y se-gundo premio World Press Photo. Actualmente Pep está finalizando su último trabajo sobre Somalia.

THIRD WORLD CUPEquipo de fútbol de amputados de guerraMurray Town, Freetown, Sierra Leona.

“¿Largo o corto?” preguntan los rebeldes cuan-do te capturan. Lo que quieren decir es: “¿quié-res que serremos tu pierna por el muslo o por

la rodilla?.” A la mayoría de los amputados de guerra los fueron recogiendo las patrullas paci-fistas de Nigeria, que los trasladaban a la capital Freetown en la parte de atrás de sus camiones. Dos mil de ellos acabaron viviendo en el Campa-mento de Murray Town. Veintidós de estos chi-cos se juntaron para formar un equipo de fútbol de amputados, ellos mismos se entrenaban so-los, y ahora son una fuerza deportiva con la que cuenta su país. A través del fútbol los chicos han recuperado su orgullo y autoconfianza.

Des de 1998 recorre el món fent fotos. Han estat anys de munts de rodets dedicats a documentar fotogràficament la part més fosca i desconegu-da de la tragèdia humana. El seu treball més conegut és Posithiv+, un as-saig fotogràfic sobre l’HIV/SIDA a Àfrica, amb el que ha publicat un llibre i ha recorregut més de 15 països en 35 exposicions. Entre els seus nom-brosos premis internacionals destaca la presti-giosa beca Eugene Smith pel seu projecte “Faith in Chaos” un treball sobre les seqüeles de la guerra a Sierra Leone. Amb la sèrie fotogràfica

que presenta en aquest Festival Pep va obtenir el tercer premi FotoPres’07 de la Fundació La Caixa, i un segon premi World Press Photo. Ac-tualment Pep està finalitzant el seu últim treball sobre Somàlia.

THIRD WORLD CUPEquip de futbol d’amputats de guerra, Murray Town, Freetown, Sierra Leone.

“Llarg o curt?” pregunten els rebels quan et capturen. El que volen dir és: “vols que serrem

la teva cama per la cuixa o pel genoll?”. La majoria dels amputats de guerra els van reco-llir les patrulles pacifistes de Nigèria, que els traslladaven a la capital Freetown en la part d’endarrere dels seus camions. Dos mil d’ells van acabar vivint al Campament de Murray Town. Vint-i-dos d’aquests nois es van ajuntar per formar un equip de futbol d’amputats, ells mateixos s’entrenaven sols, i ara són una força esportiva amb què compte el seu país. A través del futbol els nins han recuperat el seu orgull i autoconfiança.

Mallorca, 1974www.pepbonet.com

1�

FOTOGRAFIA

BlenkinsopPhilip

El nombre de Philip Blenkinsop es sinónimo de conflictos olvidados. Entre sus reportajes más importantes, él mismo destaca : la retirada de las tropas vietnamitas de Camboya (1989), la eliminación del movimiento pro-democracia en Bangkok, a raíz de las manifestaciones de 1992, el golpe de estado en Camboya (1997), la resistencia en las montañas de Timor Oriental (1998), la guerra étnica en Borneo (1999), la re-belión maoísta, la matanza de la familia real en Nepal (2001), y el reportaje sobre las secuelas del tsunami en 2005 con el que ganó el premio Visa d’Or en Francia. Una de las fotografías del reportaje de Philip Blenkinsop, tomada una se-mana después del paso del tsunami en Banda Aceh, Indonesia, forma parte también de las mejores fotos del año según la revista TIME. Es uno de las dos únicas personas a las que se les ha concedido el prestigioso premio Visa d’Or en dos ocasiones. Philip vive en Bangkok desde hace casi dos décadas.

A finales de diciembre 2004 un terremoto en la costa de Aceh desató un gigantesco tsunami. Viajé inmediatamente a las zonas afectadas en el sur de Tailandia y Aceh, la zona más cercana al epicentro del terremoto. Llamé a mi amigo, y director de la Agencia VU, Christian Caujolle, desde muy cerca a la zona cero. Y él recuerda que le dije “nunca pude haber imaginado que un día llegaría a Hiroshima”. Porque esa era la escala de la destrucción, fué probablemente la situación más difícil que he tenido que cubrir en imágenes. Cualquiera que fuera la forma en que me enfrentaba a la destrucción pensaba “¿cómo puedo omitir lo queda fuera del visor?”. Esa era la historia que necesitaba ser contada.

El nom de Philip Blenkinsop és sinònim de con-flictes oblidats. Entre els seus reportatges més importants, ell mateix destaca : la retirada de les tropes vietnamites de Cambotja (1989), l’eliminació del moviment pro-democràcia a Bangkok, arran de les manifestacions de 1992, el cop d’estat a Cambotja (1997), la resistència a les muntanyes de Timor Oriental (1998), la gue-rra ètnica a Borneo (1999), la rebel·lió maoista, la matança de la família reial a Nepal (2001), i el reportatge sobre les seqüeles del tsunami el 2005 amb el que va guanyar el premi Visa d’Or a França. Una de les fotografies del reportatge

de Philip Blenkinsop, presa una setmana des-prés del pas del tsunami a Banda Aceh, Indo-nèsia, forma part també de les millors fotos de l’any segons la revista TIME. És una de les dues úniques persones a qui se’ls ha concedit el pres-tigiós premi Visa d’Or en dues ocasions. Philip viu a Bangkok des de fa gairebé dues dècades.

A la fi de desembre de 2004 un terratrèmol a la costa d’Aceh va desencadenar un gegantí tsu-nami. Vaig viatjar immediatament a les zones afectades al sud de Tailàndia i Aceh, la zona més pròxima a l’epicentre del terratrèmol. Vaig

trucar al meu amic, i director de l’Agència VU, Christian Caujolle, des de ben a prop de la zona zero. I ell recorda que li vaig dir “mai no podria haver imaginat que un dia arribaria a Hiroshi-ma”. Perquè aquesta era l’escala de la destruc-ció, va ser probablement la situació més difícil que he hagut de cobrir en imatges. Fos quina fos la forma en què m’enfrontava a la destruc-ció pensava : “com puc ometre el queda fora del visor?”. Aquesta era la història que necessitava ser contada.

Australia, 1965www.philipblenkinsop.com

1�

FOTOGRAFIA

AppletonSamantha

Samantha Appleton, periodista y fotógrafa freelance que vive en New York, ha recorrido el mundo con su cámara y ha captado imágenes de un impacto sorprendente, mostrando el lado más débil, sombrío y blanco del alma humana. Sus trabajos para Time y The New Yorker le han reportado varios premios como el Kodak Profe-sional. Su mirada ha girado desde el conflicto de Irak, la malaria en África, a comunidades de pes-cadores en Maine, la mísera vida de la población nigeriana, o El Líbano, entre otros muchos.

DEVASTACIÓN HABITADA - Lagos, Nigeria(Devastation Inhabited)

La megalópolis de Lagos en Nigeria, es un en-jambre de barriadas que continúa creciendo ex-ponencialmente y que pronto se convertirá en la tercera ciudad en tamaño. Lagos es el peor exponente de la pobreza urbana, en un país con una de las mayores riquezas petrolíferas del mundo. La gente ha tenido que construir sus propias ciudades y sistemas sociales bajo un to-tal abandono gubernamental. El gobierno nige-riano no puede ofrecer los servicios más básicos

a su población, son incluso incapaces de elabo-rar un censo, de proporcionar acceso al agua. La esclavitud contratada es algo común, los servicios sociales o la sanidad son inexistentes, y la corrupción es el único sistema. Millones de personas han construido barrios en los vertede-ros, las escombreras, incluso casas elevadas con palos sobre lagos de aguas residuales. Las ba-rriadas estan regidas por jefes de zona que co-bran comisiones por cada transación, por cada visitante, por cada movimiento. Es un infierno en la tierra.

Samantha Appleton, periodista i fotògrafa free-lance que viu a New York, ha recorregut el món amb la seva càmera i hi ha captat imatges d’un impacte sorprenent, mostrant el costat més feble, ombrívol i blanc de l’ànima humana. Els seus treballs per a Time i The New Yorker li han reportat diversos premis com el Kodak Profes-sional. La seva mirada ha captat des del con-flicte d’Iraq, la malària a Àfrica, a comunitats de pescadors a Maine, la mísera vida de la població nigeriana, o El Líban, entre altres molts.

DEVASTACIÓ HABITADA - Lagos, Nigèria(Devastation Inhabited)

La megalòpolis de Lagos a Nigèria, és un eixam de barriades que continua creixent exponen-cialment i que aviat es convertirà en la tercera ciutat en grandària. Lagos és el pitjor exponent de la pobresa urbana, en un país amb una de les majors riqueses petrolíferes del món. La gent ha hagut de construir les seves pròpies ciutats i sistemes socials degut a un total abandó go-vernamental. El govern nigerià no pot oferir els serveis més bàsics a la seva població, és fins

i tot incapaç d’elaborar un cens, de proporcio-nar accés a l’aigua. L’esclavitud contractada és quelcom de comú, els serveis socials o la sanitat són inexistents, i la corrupció és l’únic sistema. Milions de persones han construït barris als abo-cadors, als enderrocs, fins i tot cases elevades amb pals sobre llacs d’aigües residuals. Les bar-riades estan regides per caps de zona que co-bren comissions per cada transgambal, per cada visitant, per cada moviment. És un infern a la terra.

USA, 1975www.samanthaappleton.com

16

FOTOGRAFIA

GreeneStanley

Stanley ha trabajado extensivamente en todo el mundo. Su trabajo más conocido hasta el momento es su cobertura de la guerra en Che-chenia. Entre otros prestigiosos premios y galar-dones, ha recibido la beca Eugene Smith.

EL IMPERIO LÍQUIDOEl petróleo en Azerbaijan(Liquid Empire)

Este trabajo esta basado en la historia de “El Mago de Oz”, Azerbaijan es un país surrealista y triste, y gobernado por un fantasma de nombre Aliev. Baba, su hijo y el actual presidente, dice que habla con su padre y que todo está a salvo en su tierra, pero la gente aquí vive en absolu-ta pobreza, mientras que la familia y amigos de Aliev viven como reyes y ni uno solo de los grandes beneficios del petróleo llega a la gente común, al pueblo...

Stanley ha treballat extensivament a tot el món. El seu treball més conegut fins al moment és la seva cobertura de la guerra a Txetxènia. Entre altres prestigiosos premis i guardons, ha rebut la beca Eugene Smith.

L’IMPERI LÍQUIDEl petroli a Azerbaidjan(Liquid Empire)

Aquest treball està basat en la història de “El Mag d’Oz”, Azerbaidjan és un país surrealista i trist, governat per un fantasma de nom Aliev. Bava, el seu fill i l’actual president, diu que parla amb el seu pare i que tot està fora de perill a la seva terra, però la gent aquí viu en absoluta po-bresa, mentre que la família i els amics d’Aliev viuen com a reis i ni un dels grans beneficis del petroli arriba a la gent comuna, al poble...

USA, 1949

17

FOTOGRAFIA

KozyrevYuri

Nacido en Rusia en 1963, comenzó su carrera profesional como fotógrafo en 1986 y desde entonces ha retratado con su cámara todos los principales conflictos y guerras de la antigua URSS (Abkhazia, Moldavia, Nagornyi, Karabakh, Tadjkistan y las dos guerras en Chechenia). Ko-zyrev es uno de los pocos fotógrafos rusos que trabajaban desde el lado del Ejército Rojo en Chechenia sin esconder su simpatía por los “re-beldes” chechenios. Fué uno de los primeros fo-toperiodistas en cubrir la operación antiterror-ista en Afghanistan. Durante los últimos cuatro años y medio ha vivido en Irak, trabajando para la revista Time. Ha ganado en dos ocasiones el World Press Photo, así como numerosos premios en Rusia, el ICP Infinity Award y el premio Oli-vier Rebbot.

LA OCUPACIÓN DE IRAK (Occupation of Iraq)Llegué a esta guerra con una idea más o menos clara de recoger con mi fotografía la lucha entre el bien y el mal. Desafortunadamente el esbozo de esta noble tarea comenzó a corroerse desde un primer momento, ya que no tuve el honor de conducir un tanque Abrams o de volar en la cabina de un milagroso reactor de combate. Estuve allí cuando ese tanque y ese reactor lan-zaron sus bombas, cohetes y disparos. Me moví de ruina en ruina, desde una tragedia humana hasta otra y la visión del glorioso bien vencien-do al atroz mal se hacía más y más borrosa hasta que desapareció por completo como un espe-jismo en el desierto.Aquí estoy, cuatro años después, cuatro años de guerra pero sigo sin tener una noción de como el bien debería combatir el mal. Mi visión ins-tintiva me dice ahora que la guerra es un ins-trumento tan abrupto y brutal para combatir el mal que aquellos que la practican se convierten la mayoría de las veces en parte de su lado oscu-ro, y los motivos originales ya no tienen sentido después de un tiempo ya que matar no te hace mejor incluso cuando estas convencido de que estas matando a los malos. Disparé cientos, si no miles de flashes de la miseria humana, la pérdida, la tragedia y la muerte, pero sigo sin entender el papel del bien y la razón de esta guerra. Ni siquiera puedo afirmar que sea el bien luchando contra el mal.Cuando miro a la pantalla de mi portátil al fi-nal del dia, lo único que veo es el mal luchando contra el mal en un combate mortal donde la víctima principal es el bien.

Nascut a Rússia el 1963, va començar la seva car-rera professional com a fotògraf el 1986 i des de llavors ha retratat amb la seva càmera tots els principals conflictes i guerres de l’antiga URSS (Abkhazia, Moldàvia, Nagornyi, Karabakh, Tadj-kistan i les dues guerres a Txetxènia). Kozyrev és un dels pocs fotògrafs russos que treballaven des del costat de l’Exèrcit Roig a Txetxènia sense amagar la seva simpatia pels “rebels” txetxens. Va ser un dels primers fotoperiodistes en cobrir l’operació antiterrorista a Afganistan. Durant els últims quatre anys i mig ha viscut a Iraq, treballant per a la revista Time. Ha guanyat en dues ocasions el World Press Photo, així com nombrosos premis a Rússia, l’ICP Infinity Award i el premi Olivier Rebbot.

L’OCUPACIÓ D’IRAQ (Occupation of Iraq)Vaig arribar a aquesta guerra amb una idea més o menys clara de recollir amb la meva fotografia la lluita entre el bé i el mal. Desafortunadament l’esbós d’aquesta noble tasca començà a corroir-se des d’un primer moment, ja que no vaig tenir l’honor de conduir un tanc Abrams o de volar en la cabina d’un miraculós reactor de combat. Vaig estar allí quan aquest tanc i aquest reactor van llançar les seves bombes, coets i trets. Em vaig moure de ruïna en ruïna, des d’una tragè-dia humana fins a una altra i la visió del gloriós bé vencent a l’atroç mal es feia més i més bor-rosa fins que va desaparèixer per complet com un miratge al desert.Aquí estic, quatre anys després, quatre anys de

guerra però segueixo sense tenir una noció de com el bé hauria de combatre el mal. La meva visió instintiva em diu ara que la guerra és un instrument tan abrupte i brutal per combatre el mal que aquells que la practiquen es conver-teixen, la majoria de les vegades, en part del seu costat obscur, i els motius originals ja no tenen sentit després d’un temps ja que matar no et fa millor ni tan sols quan estàs convençut que estàs matant als dolents. Vaig disparar cents, si no milers de flaixos sobre la misèria humana, la pèrdua, la tragèdia i la mort, però segueixo sense entendre el paper del bé i la raó d’aquesta guerra. Ni tan sols puc afirmar que sigui el bé lluitant contra el mal.Quan mir la pantalla del meu portàtil a la fi del dia, l’únic que veig és el mal lluitant contra el mal en un combat mortal on la víctima principal és el bé.

Rusia, 1963www.yurikozyrev.com

18

19

�0

ESCENA

Ciclo-PnovestendènciesescèniquesPer primera vegada el Festival Alternatilla presenta una programació de-dicada a les arts escèniques. Au ments organitza el Ciclo-p on hi tendran lloc la dansa, el teatre visual i la performance.

El workshop impartido por Hisako Horikawa tiene como objetivo in-troducir a los participante en el body weather (climatologia corporal- danza butoh). Un trabajo que se desarrolla por medio de diferentes ejercicios de exploración y manipulación que favorecen al analisis minucioso del cuerpo. Aportando una nueva visión del espacio me-diante la sencibilidad del exterior-interior de la piel,el trabajo con imágenes, velocidades del cuerpo, ritmo,equilibrio,concentración,energia, imaginación, relajación corporal y resistencia física.

LABorATorI BoDy WEAThErTALLER DE DANSA BUTOH

Por primera vez el Fetival Alternatilla presenta una prograamción dedica-da a las artes escénicas. Au ments organiza el Ciclo-p donde tendrán lugar la danza, el teatro visual i el performance.

Del 16 al 20 d’abril / De 10 a 16 h.Jardins de la Fundació Pilar i Joan Miró

El taller impartit per Hisako Horikawa té com a objectiu introduir els participants al body weather (climatologia corporal-dansa butoh). Un treball que es desenvolupa per mitjà de diferents exercicis d’explora-ció i manipulació que afavoreixen l’anàlisi minuciosa del cos.Aportant una nova visió de l’espai mitjançant la sensibilitat de l’exte-rior-interior de la pell, el treball amb imatges, velocitat del cos, ritme, equilibri, concentració, energia, imaginació, percepció, relaxació cor-poral i resistència física.

�1

ESCENA

Hisako Horikawa (Japón-Nigata)Destacada bailarina, actriz y coreógrafa japonesa. En 1978 comienza a investigar la danza y técnicas de movimiento con el coreógrafo Min Tanaka en Tokio. Es Co-fundadora del laboratorio “Body Weather” (climatolgía corporal, cuerpo-atmósfera, danza butoh). Trabaja y co-labora con Tanaka y la compañía “Maijuku” dentro de la cual com-parte algunos proyectos artísticos con Karel Appel y Richard Serra entre otros. En 1998 decide trabajar su propuesta independiente y en otras ocasiones en conjunto con artistas y músicos de diferentes partes del mundo.Desde el 2001 realiza Landart y performances en las calles de centros históricos de diferentes ciudades en colaboración con arquitectos.

El butohEs un movimiento pionero fundado 1959 por Tatsumi Hijikata y Ka-zuo Onho que tomó auge después del fatídico bombardeo de Hi-roshima y Nagasaki. Se trata de una danza más próxima a la perfor-mance que a la danza contemporánea occidental,de búsqueda per-sonal, intima, que comienza con un acercamiento intenso a nuestro cuerpo, para descubrir y dejar surgir, más allá de una forma o de un estilo preestablecido, su propia danza.La danza butoh no es una composición lineal o un arreglo sintáctico de movimientos, ante todo es una exploración exigente y sin límites de la profundidad del propio cuerpo.

hISAKo horIKAWASOLO DE DANSA

Divendres 21 d’abril / 20.00 h / GratuïtJardins de la Fundació Pilar i Joan Miró

Hisako Horikawa (Japó - Nigata) Destacada ballarina, actriu i coreò-grafa japonesa. El 1978 comença a investigar la dansa i tècniques de moviment amb el coreògraf Min Tanaka a Tòquio. És co-fundadora del laboratori “Body Weather” (climatologia corporal, cos-atmosfe-ra, dansa butoh). Treballa i col·labora amb Tanaka i la companyia “Maijuku” dintre de la qual comparteix alguns projectes artístics amb Karel Appel i Richard Serra entre altres. El 1998 decideix treballar la seva proposta independent i en ocasions en conjunt amb artistes i músics de diferents parts del món.Des del 2001 realitza Landart i performances en els carrers de centres històrics de diferents ciutats en col·laboració amb arquitectes.

El butohÉs un moviment pioner fundat el 1959 per Tatsumi Hijikata i Kazuo Onho que va agafar força després del fatídic bombardeig d’Hiroshi-ma i Nagasaki. Es tracta d’una dansa més propera a la performance que a la dansa contemporània occidental, de recerca personal, ínti-ma, que comença amb un apropament intens al nostre cos, per des-cobrir i deixar sorgir, més enllà d’una forma o d’un estil pre-establert, la seva pròpia dansa.La dansa butoh no és una composició lineal o un arranjament sintàc-tic de moviments, és sobretot una exploració exigent i sense límits de la profunditat del propi cos.

Los hermanos Oligor son dos jóvenes que durante tres años se ence-rraron en un sótano para crear un mundo de marionetas y mecanis-mos a partir de chatarra y piezas inservibles, con lo que dan vida a una pequeña y frágil historia de amor.Sin ninguna experiencia anterior entraron en un proceso de creación donde se mezclan la realidad y la ficción.El documental da testimonio del proceso de creación: construir arti-lugios para contar y para contarse. Es por eso que el film va mas allá de un mero acompañamiento y trama sus propios hilos : nos conduce por un itinerario que desde la complicidad y la seducción de lo apa-rentemente sencillo, permite abrir las barreras de la comunicación y saltar el muro. ¿ Pero que hay al otro lado? ¿ qué queda al final de la aventura?. La realidad y la ficción en la vida y en el arte nos llevan al permanente funambulismo de los titiriteros…

Premio del público en el pasado festival de Málaga 2005. Una pelícu-la que retrata un mundo interior lleno de ilusiones, fracasos y recu-erdos perdidos...

LoS hErMANoS oLIgorPROJECCIÓ DEL DOCUMENTAL

PRESENTACIÓ I COL·LOQUI A CÀRREC DEL DIRECTOR JOAN LÓPEZ LLORET

Divendres 27 d’abril / 20.00 h. / 85 minutsFundació Pilar i Joan Miró

Hermanos Oligor / Joan López Lloret. 2004 85 / Documental / Duración: 85´

Betacam Digital / 35mm / Color / Frame Zero produccions - Morlanda produccions

Televisió de Catalunya

Els germans Oligor són dos joves que durant tres anys es van tancar en un soterrani per crear un món de teresetes i mecanismes a partir de ferralla i peces inservibles, amb el que donen vida a una petita i fràgil història d’amor.Sense cap experiència anterior van entrar en un procés de creació on es barregen la realitat i la ficció.El documental dóna testimoniatge del procés de creació: construir ar-tilugis per contar i per contar-se. És per això que el film va mes enllà d’un simple acompanyament i teixeix els seus propis fils: ens condueix per un itinerari que des de la complicitat i la seducció d’allò aparent-ment senzill, permet obrir les barreres de la comunicació i saltar el mur. Però que hi ha a l’altre costat? què queda a la fi de l’aventura?. La realitat i la ficció a la vida i a l’art ens duen al permanent funam-bulisme dels titellaires…

Premi del públic en el passat festival de Màlaga 2005. Una pel·lícula que retrata un món interior ple d’il·lusions, fracassos i records per-duts…

��

ESCENA

Au ments explora en este nuevo formato a caballo entre la danza y el performance las maneras más inquietates y arriesgadas, para sor-prender y cautivar al público, en tan sólo 9 minutos.

En total el proyecto se plantea como un espectáculo que consta de 81 minutos de puesta en escena, dividida en 9 sesiones de 9 minutos para 9 espectadores cada una.

ACCIONES-REACCIONES2+0+0+7= 99 acciones de 9 minutos para 9 grupos de 9 espectadores cada grupo9 sillas diferentes tamaños, colores, estilos.9 personas distintas con historias distintas9 acciones artisticas diferentes81 minutos de acciones y reacciones = 8+1=9

Este trabajo artístico se plantea por medio de la acción performance, donde podemos experimentar con los elementos de las instalaciones plásticas, en conjunto con el cuerpo en directo, el espacio sonoro y la iluminación.

Me interno en el universo de las atmósferas para y por medio de los símbolos visuales para provocar sensaciones, en los espectado-res–participantes de esta experiencia sensorial y artística, el tiempo es reducido por que la elección ha sido el nº 9 un número cargado de significados.

El cuerpo del intérprete, pasa a ser un elemento efímero dispuesto a cambiar constantemente mientras, los espectadores de esta expe-riencia, con su presencia son personajes, pues ahora no sólo obser-van, sino que intervienen y por lo tanto creamos colectivamente una nueva historia.

DANSA-INSTAL·LACIÓ-PERFORMANCE

ACCIoNS-rEACCIoNS Dissabte 31 de març / 20.00 h. 3 euros / Teatre Lloseta

Au ments explora en aquest nou format a cavall entre la dansa i la performance les maneres més inquietants i arriscades, per sorpren-dre i captivar el públic, en tan sols 9 minuts.

En total el projecte es planteja com un espectacle que consta de 81 minuts de posada en escena, dividida en 9 sessions de 9 minuts per a 9 espectadors cadascuna.

ACCIONS- REACCIONS 2+0+0+7= 99 accions de 9 minuts per a 9 grups de 9 espectadors cada grup 9 cadires de diferents grandàries, colors i estils.9 persones distintes amb històries distintes.9 accions artístiques diferents.81 minuts d’accions i reaccions = 8+1=9.

Aquest treball artístic es planteja per mitjà de l’acció-performance, on podem experimentar amb els elements de les instal·lacions plàsti-ques, en conjunt amb el cos en directe, l’espai sonor i la il·luminació.

M’intern en l’univers de les atmosferes per mitjà dels símbols visuals per provocar sensacions en els espectadors-participants d’aquesta ex-periència sensorial i artística, el temps és reduït perquè l’el·lecció ha estat el 9, un nombre carregat de significats.

El cos de l’intèrpret, passa a ser un element efímer disposat a canviar constantment, mentre els espectadors d’aquesta experiència, amb la seva presència són personatges, doncs ara no només observen, sinó que intervenen i per tant creen col·lectivament una nova història.

Ciclo-P

�3

ESCENA

��

ESCENA

��

ESCENA

Na pobra Ventafocs està més que farta de fer de criada. L’únic consol el troba en el seu amic Llorenç, el majordom de la seva madrastra... “Oh! Si podés anar al ball que el Princep Encantador organitza avui vespre” ...Tot i que li hem posat música, els contes ja no són el que eren. Alguns personatges estan malalts, la seva situació social ha canviat o han mudat el seu caràcter amb el pas del temps. D’altres, en canvi, se-gueixen tan bé com el primer dia. I aquest és el conte musical de Na Ventafocs. Bé... o una cosa semblant.

La pobre Cenicienta está más que harta de hacer de criada. El único consuelo lo encuentra en su amigo Llorenç, el mayordomo de su ma-drastra ... “Oh! Si pudiese ir al baile que el Príncipe Encantador organiza esta noche” ... Aun cuando le hemos puesto música, los cuentos ya no son lo que eran. Algunos personajes están enfermos, su situación social ha cam-biado o han mudado su carácter con el paso del tiempo. Otros, en cambio, igual de bien que el primer día. Y este es el cuento musical de la Cenicienta. Bueno... o una cosa pare-cida.

12 i 13 de maig / 19.00 h. 5 euros / Teatre Xesc Forteza

Bernarda encarna a uno de los personajes más duros y represivos de todo el teatro universal. Es la obra más depurada de todo el teatro lorquiano; es vigente y universal. Sa Boira y el colectivo Taula Redonda Teatre, encabezado por el actor, autor, director y escenógrafo Bernat Pujol, utilizan esta uni-versalidad simbólica en su montaje, tanto en la música, el vestuario como en la escenografía.Con el mérito añadido de que la mayor parte de sus intérpretes son personas con discapacidades, Sa Boira consigue con esta producción un alto nivel de calidad escénica, una excelente interpretación y una sugerente puesta en escena gracias a una cuidada estética.

Bernarda encarna un dels personatges més durs i repressius de tot el teatre universal. És l’obra més depurada de tot el teatre lorquià; és vigent i universal. Sa Boira i el col·lectiu Taula Rodona Teatre, encapçalats per l’actor, autor, director i escenògraf Bernat Pujol, utilitzen aquesta univer-salitat simbòlica en el seu muntatge, tant pel que fa a la música, el vestuari com a l’escenografia.Amb el mèrit afegit que la major part dels seus intèrprets són per-sones amb discapacitats, Sa Boira aconsegueix amb aquesta produc-ció un alt nivell de qualitat escènica, una excel·lent interpretació i una suggeridora posada en escena gràcies a una acurada estètica.

LA CASA DE BErNArDA ALBAAgrupació artística de l’ONCE Illes Balears “SA BOIRA” presenta

De Federico García Lorca

6 de maig / 20.00 h Gratuït / Teatre Municipal de Muro

C.O.C. Teatre presenta

VENTAFoCS. Un musical

�6

CINEMALa Muestra Internacional de Cine y Derechos Humanos tiene como objeti-vo crear un foro de debate en pro de la defensa de los derechos humanos; y el cine es el medio elegido por su gran capacidad expresiva para mostrar situaciones de ilegalidad que muchas veces son silenciadas o conocemos de manera sesgada.

Se trata de crear un foro de debate que despierte el sentido crítico y la reflexión de la población (ciudadanos e instituciones) respecto a la vulne-ración de los derechos humanos en el mundo.En concreto este año hemos elegido un tema en concreto: la INMI-GRACIÓN.La proyección de películas da paso a un debate abierto con la partici-pación de los asistentes.

La Mostra Internacional de Cinema i Drets Humans té com a objectiu crear un fòrum de debat en pro de la defensa dels drets humans; i el cinema és el mitjà elegit per la seva gran capacitat expressiva per mostrar situa-cions d’il·legalitat que molts cops són silenciades o coneixem de manera esbiaixada.

Es tracta de crear un fòrum de debat que desperti el sentit crític i la re-flexió de la població (ciutadans i institucions) respecte a la vulne-ració dels drets humans en el món.En concret aquest any hem elegit un tema en concret: la IMMIGRACIÓ.La projecció de pel·lícules dóna pas a un debat obert amb la participació dels assistents.

�7

CINEMA

Immigració

Sota l’aparença d’un relat de tradició oral africana, un contista senegalès narra, no ja llegendes ni faules fantàstiques, sinó la seva pròpia vida, la seva peripècia fins a arribar a Espanya.

Bajo la apariencia de un relato de tradición oral africana, un cuentista senegalés narra, no ya leyendas ni fábulas fantásticas, sino su propia vida, su peripecia hasta llegar a España.

Un recorregut pels carrers de Tetuan i Tànger (El Marroc) i les declara-cions d’uns trists protagonistes: els nens que les habiten. Seran ells els que ens descobreixin els seus problemes i desgràcies, els seus somnis, les seves pors. Mentrestant, una mirada vigila, parla, ens descobreix els amagatalls de la societat marroquina. Són els ulls i les paraules d’algú que va ser nen del carrer, l’escriptor Muhammad Chukri.

Un recorrido por las calles de Tetuán y Tánger (Marruecos) y las declara-ciones de unos tristes protagonistas: los niños que las habitan. Serán ellos los que nos descubran sus problemas y desgracias, sus sueños, sus miedos. Mientras, una mirada vigila, habla, nos descubre los entresijos de a socie-dad marroquí. Son los ojos y las palabras de alguien que fue niño de la calle, el escritor Mohamed Chukri.

AL OTRO LADO

Tres històries paral·leles entorn de la mateixa temàtica i amb un desenvo-lupament complementari. Reflexionen entorn de la condició humana, el dolor de l’absència i la pèrdua de la innocència. Els protagonistes són tres nens de països, cultures i realitats diferents (un nin mexicà, un altre cubà i una nina marroquina).

Tres historias paralelas en torno a la misma temática y con un desarrollo complementario. Reflexionan en torno a la condición humana, el dolor de la ausencia y la pérdida de la inocencia. Los protagonistas son tres niños de países, culturas y realidades diferentes (un niño mexicano, otro cubano y una niña marroquí).

Un viatge al cor del problema de la immigració als Estats Units, que ofe-reix una perspectiva des de diverses òptiques. Es recullen entrevistes als immigrants, als ciutadans que rebutgen la immigració, als defensors dels drets humans que protegeixen als immigrants, i als membres de la Patrulla Fronterera que els detenen i deporten.

Un viaje al corazón del problema de la inmigración en Estados Unidos, que ofrece una perspectiva desde diversas ópticas. Se recogen entrevistas a los inmigrantes, a los ciudadanos que rechazan la inmigración, a los de-fensores de los derechos humanos que protegen a los inmigrantes, y a los miembros de la Patrulla Fronteriza que los detienen y deportan.

Ceuta, terra de ningú. Milers d’aspirants al refugi i a l’asil polític viuen un present de futur cada cop més incert i reixes cada cop més altes.

Ceuta, tierra de nadie. Miles de aspirantes al refugio y al asilo político viven un presente de futuro cada vez más incierto y verjas cada vez más altas.

Dos estudiants subsaharians decideixen treballar a Europa. El seu somni es converteix en malson al llarg del viatge que els porta al vell continent.

Dos estudiantes subsaharianos deciden trabajar en Europa. Su sueño se convierte en pesadilla a lo largo del viaje que les lleva al viejo conti-nente.

ATRAPADOS EN EL SUEÑO AMERICANO

CUENTOS AFRICANOS VERJA (Hay motivo)

MALDITA CALLE

LA CITADELLE EUROPE

Curs d’espanyol ràpid per cobrir les necessitats més bàsiques dels que ens visiten. O com obtenir transport, àpat i sostre.

Curso de español rápido para cubrir las necesidades más básicas de los que nos visitan. O cómo obtener transporte, comida y techo.

ESPAÑOL PARA ESTRANJEROS (Hay motivo)

Direcció: José Luis García Sánchez / 3 minutsEspanya, 2004 / Idioma: castellà

Direcció: Gilles de Mestre / 92 minuts / França, 2004Idioma: V.O. francès subtítols en castellà

Direcció: Juan José Ponce / 30 minutsEspanya, El Marroc, 2004 / Idioma: V.O. subt. castellà

Direcció: Alfonso Ungría / 3 minutsEspanya, 2004 / Idioma: castellà

Direcció: Mª del Mar Sánchez de Pravia / 13 minutsEspanya, 2004 / Idioma: V.O. amb subtítols en castellà

Direcció: Juan Antonio Sacaluga / 60 minutsEspanya, 2006 / Idioma: castellà

Direcció: Gustavo Pisa / 89 minutsMèxic, 2005 / Idioma: castellà

Informació sobre calendari de projeccionsa Mallorca i Eivissa, consultar www.alternatilla.com

�8

CINEMA

aninconvenienttruth

Centre Social FlassadersC/ Ferreria, 10 - Palma / 971 21 40 27

Dijous 12 d’abril

Eivissa (consultar www.alternatilla.com)

Documental sobre los efectos devastadores del cambio climático, cen-trado específicamente en el calentamiento global. El ex-vicepresiden-te norteamericano Al Gore muestra un contundente y preocupante retrato de la situación del planeta, amenazado por el calientamiento global provocado por las ingentes emisiones de CO2 por parte de la acción del hombre.

Sinopsis Los seres humanos están sentados en una bomba de relojería. Si la mayoría de los científicos del mundo tienen razón, nos quedan ape-nas diez años para evitar una catástrofe de grandes proporciones que podría hacer entrar el clima del planeta en una espiral destructiva con temperaturas extremas, inundaciones, sequías, epidemias y olea-das de calor hasta ahora desconocidas. Una catástrofe preparada por los hombres. Esta es la historia de la apasionada entrega de un hombre decidido a exponer los mitos e ideas equivocadas acerca del calentamiento global y de su prevención. Este hombre es el ex vicepresidente Al Gore, que después de perder las elecciones de 2000 decidió cambiar

de rumbo y dedicarse a ayudar a salvar el planeta. Este conmovedor retrato de Al Gore y de su “espectáculo itine-rante de calentamiento global” mues-tra a un hombre divertido, abierto y dispuesto a todo para hacer llegar a la mayor cantidad de gente posible la sorprendente verdad acerca de lo que él llama “la emergencia planetaria” antes de que sea demasiado tarde. Las peores tormentas conocidas en Norteamérica tuvieron lugar en 2005 y Al Gore no se muerde la lengua a la hora de explicar lo que está pasando. El documental, además de exponer claramente los hechos y de hacer al-gunas predicciones, cuenta la historia personal de Al Gore, desde el univer-sitario idealista que empezó a preo-cuparse por la crisis medioambiental a escala mundial, pasando por el jo-ven senador que debió enfrentarse a una terrible tragedia familiar, hasta el hombre que casi llegó a presidente pero que regresó a su primera pasión, el medioambiente, convencido de que aún se podía hacer algo. Usando el ingenio, la inteligencia y la esperanza, demuestra que el calenta-miento global ya no puede verse como un tema político, sino como el mayor reto moral al que se enfrenta nuestra civilización.

Documental sobre els efectes devastadors del canvi climàtic, centrat específicament en l’escalfament global. L’ex-vicepresident nord-americà Al Gore mostra un contundent i preocupant retrat de la si-tuació del planeta, amenaçat per l’escalfament global provocat per les ingents emissions de CO2 per part de l’acció de l’home.

Sinopsi Els éssers humans estan asseguts en una bomba de rellotgeria. Si la majoria dels científics del món tenen raó, ens queden a penes deu anys per evitar una catàstrofe de grans proporcions que podria fer entrar el clima del planeta en una espiral destructiva amb tempera-tures extremes, inundacions, sequeres, epidèmies i onades de calor fins ara desconegudes. Una catàstrofe preparada pels homes. Aquesta és la història de l’apassionada entrega d’un home decidit a exposar els mites i idees equivocades sobre l’escalfament global i de la seva prevenció. Aquest home és l’exvicepresident Al Gore, que després de perdre les eleccions de 2000 va decidir canviar de rumb i dedicar-se a ajudar a salvar el planeta. Aquest commovedor retrat d’Al Gore i del seu “espectacle itine-rant d’escalfament global” mostra a un home divertit, obert i disposat a tot per fer arribar a la major quantitat de gent possible la sorprenent veritat so-bre el que ell anomena “l’emergència planetària” abans que sigui massa tard. Les pitjors tempestes conegudes a Amèrica del Nord van tenir lloc el 2005 i Al Gore no es mossega la llengua a l’hora d’explicar el que està passant. El documental, a més d’exposar clara-ment els fets i de fer algunes predic-cions, conta la història personal d’Al Gore, des de l’universitari idealista que va començar a preocupar-se per la crisi mediambiental a escala mundial, passant pel jove senador que va haver d’enfrontar-se a una terrible tragèdia familiar, fins a l’home que gairebé va arribar a president però que va tornar a la seva primera passió, el medi am-bient, convençut que encara es podia fer alguna cosa. Usant l’enginy, la intel·ligència i l’esperança, demostra que l’escalfament global ja no pot veure’s com un tema polític, sinó com el major repte moral a què s’enfronta la nostra civilització.

Títol original: An Inconvenient TruthGènere: Documental / Nacionalitat: USA / Any: 2006Director: Davis Guggenheim / Guió: Davis Guggenheim / Repartiment: Al GoreDurada: 01’40”2 premis OSCAR 2007: “Millor documental” i “Millor cançó”

Una Veritat Incòmoda

“La pel·lícula més aterridora que veurà mai”Una Verdad Incómoda

“La película más aterradora que verá jamás”

�9

CINEMA

1. Cambia de luz.Si cambias una bombilla normal por una compacta fluorescente ahorrarás 400 kilos de dióxido de carbono al año.

2. Conduce menos.Camina, muévete en bici, comparte el coche, o utiliza el transporte público más a menudo. Ahorrarás 1,5 Kg de dióxido de carbono por cada 5 kilómetros que hagas sin conducir.

3. Recicla más.Puedes ahorrar 1.000 kilos de dióxido de carbono al año con solo reciclar la mitad de tu basura.

4. Comprueba tus neumáticos.Mantenerlos inflados correctamente puede mejorar el rendimiento de combustible de tu vehículo. Cada litro de gasolina libera 2.5 Kg de dióxido de carbono.

5. Usa menos agua caliente.Calentar agua consume mucha energía. Instala una ducha de baja presión (ahorras 3 toneladas de dióxido de carbono al año) o la-vando la ropa en agua fria o templada (ahorras 225 kilos al año).

6. Evita comprar productos con mucho envoltorio.Puedes ahorrar 545 kilos de dióxido de carbono si reduces tu basura en un 10%.

7. Regula el termostato.Baja el termostato 2 grados en invierno y súbelo 2 grados en ve-rano. Con este sencillo ajuste, podrás ahorrar unos 900 kilos de dióxido de carbono al año.

8. Planta un árbol.Un sólo árbol absorve una tonelada de dióxido de carbono a lo largo de su vida.

9. Apaga los aparatos electrónicos que no estes utilizando.Sólo con apagar la TV, el DVD, el Equipo de Música y el PC cuando no los estes utilizando, ahorrarás miles de kilos de dióxido de car-bono al año.

10. Conviértete en parte de la solución.Difunde el mensaje.

1. Canvia de llum.Si canvies una bombeta normal per una compacta fluorescent estal-viaràs 400 quilos de diòxid de carboni a l’any.

2. Condueix menys.Camina, mou-te amb bici, comparteix el cotxe, o utilitza el transport públic més sovint. Estalviaràs 1,5 Kg de diòxid de carboni per cada 5 quilòmetres que facis sense conduir.

3. Recicla més.Pots estalviar 1.000 quilos de diòxid de carboni a l’any només re-ciclant la meitat de les teves escombraries.

4. Comprova els teus pneumàtics.Mantenir-los inflats correctament pot millorar el rendiment de com-bustible del teu vehicle. Cada litre de benzina allibera 2.5 Kg de diòxid de carboni.

5. Usa menys aigua calenta.Escalfar aigua consumeix molta energia. Instal·la una dutxa de baixa pressió (estalvies 3 tones de diòxid de carboni a l’any) o rentant la roba en aigua freda o temperada (estalvies 225 quilos a l’any).

6. Evita comprar productes amb molt embolcall.Pots estalviar 545 quilos de diòxid de carboni si redueixes les teves escombraries en un 10%.

7. Regula el termòstat.Baixa el termòstat 2 graus a l’hivern i apuja’l 2 graus a l’estiu. Amb aquest senzill ajust, podràs estalviar uns 900 quilos de diòxid de carboni a l’any.

8. Sembra un arbre.Un sol arbre absorbeix una tona de diòxid de carboni al llarg de la seva vida.

9. Apaga els aparells electrònics que no estiguis utilitzant.Només d’apagar la TV, el DVD, l’Equip de Música i el PC quan no els estiguis utilitzant, estalviaràs milers de quilos de diòxid de carboni a l’any.

10. Converteix-te en part de la solució.Difon el missatge.

10 COSAS qUE PUEDES HACER PARA FRENAR EL CALENTAMIENTO GLOBAL coses10 QUE POTS fER PER fRENAR

L’ESCALfAMENT GLOBAL

30

CINEMA

31

CINEMA

Un documental que describe el problema del SIDA en África a través del trabajo de sensibilización llevado a cabo por el activista Carlos Cordero en localidades del Congo.El documental, dirigido por Sergi Agustí, muestra la realidad de la en-fermedad en distintos colectivos congoleños, tardó en rodarse más de tres años – 2003 a 2006 - y cuenta con la participación de la AECI junto con el Plan Vita para la concienciación de la problemática del SIDA en el continente africano, muestra el día a día del activista en las zonas más desprotegidas del país y refleja las carencias informativas que tienen los congoleños sobre la enfermedad.“Muzuzangabo” es el nombre con el que un lugareño bautizó al coope-rante y que significa el “despertador de los demás” en suahili, en relación a la incansable tarea del activista por la concienciación sobre la enferme-dad.

“Muzuzangabo, el despertador de los demás” analiza las posibles vías de solución y recoge el testimonio de los afectados que relatan cómo se enfrentaron a la enfermedad y el conocimiento que tienen de ella. La película ofrece también la mirada de los que trabajan para que los medi-camentos se distribuyan de la mejor manera posible entre la población, y la labor que realizan organizaciones como Médicos Sin Fronteras y asocia-ciones locales, en el suministro de las dosis.

Sergi Agustí comenzó su carrera en el mundo del documental en 2003 jun-to a Pep Bonet en Sierra Leona, con el que rodó el corto “Faith in Chaos” sobre el mundo de la fotografía. Gracias a Médicos sin Fronteras, Agustí realizó un reportaje que se presentó en la Conferencia Internacional del SIDA en Bangkok en 2004 y meses mas tarde realizó su primer documental largo en 2004 en Sierra Leona. Su último trabajo es “Muzuzangabo el des-pertador de los demás” donde Agustí imprime un punto de vista positivo sobre la vida en África y en el que narra directamente la problemática del SIDA sin “victimismos”.

Carlos Cordero lleva más de diez años de lucha activa contra el SIDA, una enfermedad con la que convive desde 1992. En 1996 su infección evolu-cionó hasta un estado terminal pero un tratamiento adecuado le hizo descubrir que podía seguir viviendo junto con unos hábitos saludables. Fue en ese momento cuando se dio cuenta de que debía utilizar su expe-riencia para ayudar a los demás y viajar hasta África para enseñar a sus gentes a vivir con el virus. Carlos Cordero ha viajado por diversos países del continente sensibilizan-do a su población a pesar de limitaciones como las guerras civiles, la igno-rancia o la pobreza, y ha apoyado con su mensaje a los servicios sanitarios en su lucha contra la enfermedad.

“La lucha contra el SIDA empieza en uno mismo” (Carlos Cordero)

Un documental que descriu el problema de la SIDA a Àfrica a través del treball de sensibilització dut a terme per l’activista Carlos Cordero en lo-calitats del Congo. El documental, dirigit per Sergi Agustí, mostra la realitat de la malaltia en distints col·lectius congolesos, va tardar a rodar-se més de tres anys – 2003 a 2006 - i compta amb la participació de l’AECI juntament amb el Pla Vita per a la conscienciació de la problemàtica de la SIDA al continent africà, mostra el dia a dia de l’activista a les zones més desprotegides del país i reflexa les carències informatives que tenen els congolesos sobre la malaltia.“Muzuzangabo” és el nom amb què un pobletà va batejar al cooperant i que significa el “despertador dels altres” en suahili, en relació a la in-cansable tasca de l’activista per la conscienciació sobre la malaltia.

“Muzuzangabo, el despertador dels altres” analitza les possibles vies de solució i recull el testimoni dels afectats que relaten com es van enfrontar a la malaltia i el coneixement que tenen d’ella. La pel·lícula ofereix també la mirada dels què treballen perquè els medicaments es distribueixin de la millor manera possible entre la població, i la feina que realitzen organit-zacions com Metges Sense Fronteres i associacions locals, en el subminis-trament de les dosis.

Sergi Agustí va començar la seva carrera en el món del documental el 2003 al costat de Pep Bonet en Sierra Leone, amb el que va rodar el curt “Faith in Chaos” sobre el món de la fotografia. Gràcies a Metges sense Fronteres, Agustí va realitzar un reportatge que es va presentar a la Conferència Internacional de la SIDA a Bangkok el 2004 i mesos mes tard va realitzar el seu primer documental llarg el 2004 en Sierra Leone. El seu últim tre-ball és “Muzuzangabo el despertador dels altres” on Agustí imprimeix un punt de vista positiu sobre la vida a Àfrica i en el que narra directament la problemàtica de la SIDA sense “victimismes”.

Carlos Cordero porta més de deu anys de lluita activa contra la SIDA, una malaltia amb la què conviu des de 1992. El 1996 la seva infecció va evolu-cionar fins a un estat terminal però un tractament adequat li va fer desco-brir que podia continuar vivint juntament amb uns hàbits saludables. Va ser en aquest moment quan es va adonar que havia d’utilitzar la seva experiència per ajudar els altres i viatjar fins a Àfrica per ensenyar a les seves gents a viure amb el virus. Carlos Cordero ha viatjat per diversos països del continent sensibilitzant la seva població malgrat limitacions com les guerres civils, la ignorància o la pobresa, i ha recolzat amb el seu missatge els serveis sanitaris en la seva lluita contra la malaltia.

CINEMA

Centre Social Flassaders(C/ Ferreria, 10 - Palma. 971 21 40 27)

Dijous 19 d’abril / 19.00 h.

Eivissa (consultar www.alternatilla.com)

Presentació i col·loqui a càrrecde Sergi Agustí i Carlos Cordero

www.muzuzangabo.com

3�

MUSICA

Dijous 22 de març / Teatre Lloseta21’30 h / 20 Euros / www.john-cale.com

MUSICA

John Cale, compositor, productor y cantante, se educó como músico en las vanguardias de John Cage y LaMonte Young, y en 1965 fundó con Lou Reed el legendario grupo Velvet Underground. Aunque Lou Reed puso la voz y las letras, Cale inventó los arreglos y el “sonido”: su viola delirante y monótona ayudó a que The Velvet Under-ground & Nico (con el celebre plátano de Warhol en la portada) y White

light/white heat sean, todavía hoy, dos de los discos más re-volucionarios e influyentes de toda la historia del rock. Siem-pre desde la sombra, las ideas musicales de Cale han conti-nuado abriendo caminos. Como productor, ha sido alma mater del punk y la new wave. A él se deben los primeros dis-cos de los Stooges, Nico, Mo-dern Lovers (Jonathan Rich-man), y el celebrado Horses (1976) de Patti Smith. Su obra en solitario es amplia e inclasificable, y se mueve en una tensión entre lo experi-mental y lo accesible. Ha grabado mas de treinta discos en solitario. Ha creado

algunos discos hermosos y poéticos (Paris 1919, 1973; Music for a new society, 1982; Fragments of a rainy season, 1992). Destacar el homenaje a Andy Warhol en colaboración con Lou Reed. Además, dos temas: ‘Halle-lujah’ y ‘So long Marianne’, con Suzanne Vega, para el disco I’m Your Fan (1991), un tributo a Leonard Cohen, Fragments of a rainy season (1992) y una autobiografía musical What’s Welsh for Zen? (1999).Cale vuelve en directo con una nueva gira – Circus Live Tour 2007 - acom-pañado por su nueva banda: Dustin Boyer (guitarra), Joseph Karnes (bajo) y Michael Jerome (batería). Con esta banda por fin ha encontrado al per-sonal adecuado para interpretar sus canciones con giros nuevos, nuevas dimensiones y emociones.

John Cale, compositor, productor i cantant, es va educar com a músic a les avantguardes de John Cage i LaMonte Young, i el 1965 va fundar amb Lou Reed el llegendari grup Velvet Underground. Encara que Lou Reed va posar la veu i les lletres, Cale va inventar els arran-gements i el “so”: la seva viola delirant i monòtona va ajudar a fer que The Velvet ‘Underground’ & Nico (amb el cèlebre plàtan de Warhol en la portada) i White ‘light’/white heat siguin, encara avui, dos dels discos més revolucionaris i influents de tota la història del rock. Sempre des de l’ombra, les idees musicals de Cale han continuat obrint camins. Com a productor, ha estat alma mater del punk i la new wave. A ell es deuen els primers dis-cos dels Stooges, Nico, Modern Lovers (Jonathan Richman), i el celebrat Horses (1976) de Patti Smith. La seva obra en solitari és àm-plia i inclassificable, i es mou en una tensió entre l’experimental i l’accessible. Ha enregistrat més de trenta discos en solitari. Ha creat al-guns discos bells i poètics (Paris 1919, 1973; Music for a new society, 1982; Fragments of a rainy season, 1992). Destacar l’homenatge a Andy Warhol en col·laboració amb Lou Reed. A més a més, dos temes: ‘Hallelujah’ i ‘So long Marianne’, amb Suzanne Vega, per al disc I’m Your Fan (1991), un tribut a Leonard Cohen, Fragments of a rainy season (1992) i una autobio-grafia musical What’s Welsh for Zen? (1999).Cale torna en directe amb una nova gira – Circus Live Tour 2007 - acom-panyat per la seva nova banda: Dustin Boyer (guitarra), Joseph Karnes (baix) i Michael Jerome (bateria). Amb aquesta banda per fi ha trobat el personal adequat per interpretar les seves cançons amb girs nous, noves dimensions i emocions.

33

MUSICA

Divendres 23 de març / Teatre Lloseta22’00 h / 10 Euros (inclou CD de regal)

myspace.com/diabloenelojo

El Diablo en el Ojo es uno de los grupos míticos de la música pop en Ma-llorca. A pesar de que su separación es relativamente reciente, sus can-ciones y, sobre todo, sus explosivos conciertos en directo, son largamente añorados por quienes tuvieron ocasión de disfrutarlos.

En el Festival de Benicàssim o en el Teatre L’Espai de Barcelona dejaron huella de su fabulosa puesta en escena, tan deudora de Tindersticks como de The Birthday Party, de Scott Walker y de Suicide, de David Bowie y The Cramps, pero en la isla se recuerdan sobre todo sus actuaciones en la sala Sonotone, o la memorable presentación de su disco de debut en el Teatro Rialto. Se atrevieron a versionear impecablemente a Dominique A, y escribieron una de las mejores páginas del pop independiente nacio-nal. Ahora regresan para un único concierto de reunión, una concesión a la nostalgia que no es fruto del aburrimiento ni la incapacidad (como demuestran sus nuevos proyectos tras la separación: El Piano Ardiendo, Suite y Moreland Cowboy), sino de las ganas de volver a sentir esa misma sensación de vértigo sobre un escenario que generaban todos juntos. Un concierto muy especial que nadie debería perderse.

MUSICA

El Diablo en el Ojo és un dels grups mítics de la música pop a Mallorca. Malgrat que la seva separació és relativament recent, les seves cançons i, sobretot, els seus explosius concerts en directe, són llargament enyorats pels qui van tenir ocasió de gaudir-ne.

Al Festival de Benicàssim o en el Teatre l’Espai de Barcelona van deixar empremta de la seva fabulosa posada en escena, tan deutora de Tinder-sticks com de The Birthday Party, de Scott Walker i de Suicide, de David Bowie i de The Cramps, però a l’illa es recorden sobretot les seves actua-cions a la sala Sonotone, o la memorable presentació del seu disc de debut al Teatre Rialto. Es van atrevir a fer versions impecables de Dominique A, i van escriure una de les millors pàgines del pop independent nacional. Ara tornen per a un únic concert de reunió, una concessió a la nostàlgia que no és fruit del fàstic ni la incapacitat (com demostren els seus nous projectes després de la separació: El Piano Ardiendo, Suite y Moreland Cowboy), sinó de les ganes de tornar a sentir aquesta mateixa sensació de vertigen sobre un escenari que generaven tots junts. Un concert molt especial que ningú hauria de perdre’s.

3�

MUSICA

Dijous 29 de març / Teatre Lloseta / 21’30 h / 12 Euroswww.theblow.us / myspace.com/theblowus

MUSICA

Sujeta con las manos una canción de pop. ¿Cuánto pesa? ¿Si la lanzaras contra un coche circulando, podrías romper una ventanilla? ¿Podrías romper un diente?

El dúo estadounidense es uno de los más imaginativos del indie. En su sonido el pop se viste de electrónica y viceversa, y cuando mira a la pista de baile lo hace sin complejos: por eso gustan por igual a los seguidores de Peaches y a los de Broadcast. Lanzan guiños al pasado y se toman en serio la calidad melódica, pero sus arreglos priman la explotación de los recursos cibernéticos con mentalidad gamberra. Como The Shangri-las producidas por Jimmy Tamborello. Presentan su segundo disco, “Paper Television”.Fascinados por la física de la construcción pop, el sonido de The Blow es ingrávido. Las canciones son lo bastante ligeras como para navegar ágil-mente a través del aire; al mismo tiempo son capaces de aterrizar en los platos de un DJ londinense, en el estéreo del coche de tu madre o en el iPod de un alumno de secundaria en una sala de estudio. Sin embargo, sus canciones son también lo suficientemente pesadas como para que per-manezcan en tu mente mucho, mucho después de que su nuevo disco, Paper Television, haya dejado de sonar.

Subjecta amb les mans una cançó de pop. Quant pesa? Si la llancessis con-tra un cotxe circulant, podries trencar una finestreta? Podries trencar una dent?

El duo nord-americà és un dels més imaginatius de l’indie. En el seu so el pop es vesteix d’electrònica i viceversa, i quan mira a la pista de ball ho fa sense complexos: per això agraden per igual als seguidors de Peaches i als de Broadcast. Llancen senyals al passat i es prenen seriosament la qualitat melòdica, però els seus arrangements primen l’explotació dels recursos cibernètics amb mentalitat gamberra. Com The Shangri-las produïdes per Jimmy Tamborello. Presenten el seu segon disc, “Paper Television”.Fascinats per la física de la construcció pop, el so de The Blow és ingrà-vid. Les cançons són suficientment lleugeres com per navegar àgilment a través de l’aire; al mateix temps són capaces d’aterrar als plats d’un DJ londinenc, a l’estèreo del cotxe de la teva mare o a l’iPod d’un alumne de secundària en una sala d’estudi. No obstant això, les seves cançons són també prou pesades com perquè romanguin en la teva ment molt, molt després que el seu nou disc, Paper Television, hagi deixat de sonar.

3�

MUSICA

GRUP CONVIDAT: AMARILLODivendres 13 d’abril / Teatre Lloseta

22’00 h / 5 Euros /www.clubsibarita.es /

myspace.com/amarilloband

Dícese de “Sibarita” , todo aquello imaginado y creado para ser exclu-sivo. Dícese de “Club”, conjunto de personalidades que comparten gus-tos, unen criterios y habilidades con la finalidad de crear un algo que les permita alimentar su yo más trivial.Club Sibarita: génesis de ritmos y líneas sonoras minuciosamente selec-cionadas para satisfacer al oído mimado y selectivo.

“Definimos nuestra música a partir de la conjunción de perfiles y melodías pop enmascaradas con dosis de distorsión y psicodelia. Nuestros temas se precisan como simples, directos, crudos y potentes, con unas letras na-rradoras de historias, miedos sentimientos y emociones que dejan al oído una polifacética interpretación.”Galardonados como mejor grupo en el certamen Art Jove 2006 y gana-dores del concurso “Musicnauta 2006”

Mis sentidos (2006) Del nítido silencio al insaciable sonido, Club Sibarita perfila su carta de presentación con diez temas que dan forma a un heterogéneo cosmos creativo, su primer disco, Mis Sentidos. Canciones que conforman un abanico sonoro con resplandor psicodélico y letras que dejan al oído una polifacética interpretación, permitiendo una combinación holística fiel a su sonido en directo.

AMARILLOAmarillo retoman el testigo de los grupos indies de principios de los no-venta recuperando su intensidad y su fuerza. Desarrollan atmósferas cer-canas a grupos de la movida y a su vez recuerdan a la frescura y novedad de la primera hornada indie nacional. Pop sin complejos.

Es diu de “Sibarita” , tot allò imaginat i creat per ser exclusiu. Es diu de “Club”, conjunt de personalitats que comparteixen gustos, uneixen crite-ris i habilitats amb la finalitat de crear quelcom que els permeti alimentar el seu jo més trivial.Club Sibarita: gènesi de ritmes i línies sonores minuciosament selecciona-des per satisfer l’orella malcriada i selectiva.

“Definim la nostra música a partir de la conjunció de perfils i melodies pop emmascarades amb dosi de distorsió i psicodèlia. Els nostres temes són simples, directes, crus i potents, amb unes lletres narradores d’històries, pors, sentiments i emocions que deixen a cau d’orella una polifacètica interpretació”. Guardonats com a millor grup en el certamen Art Júpiter 2006 i guanya-dors del concurs “Musicnauta 2006”.

Mis sentidos (2006) Del nítid silenci a l’insaciable so, Club Sibarita perfila la seva carta de pre-sentació amb deu temes que donen forma a un heterogeni cosmos crea-tiu, el seu primer disc, “Mis sentidos”. Cançons que conformen un ventall sonor amb resplendor psicodèlica i lletres que deixen a cau d’orella una polifacètica interpretació, permetent una combinació sonora fidel al seu so en directe.

AMARILLOAmarillo reprenen el testimoni dels grups indies de principis dels noranta recuperant la seva intensitat i la seva força. Desenvolupen atmosferes pro-peres a grups de la movida i recorden a la frescor i novetat de la primera hornada indie nacional. Pop sense complexos.

36

MUSICA

Dissabte 14 d’abril / Teatre Lloseta / 22’00 h / 5 Euros

GRUP CONVIDAT: POSTwww.sterlin.es / www.myspace.com/sterlinband

MUSICA

En la cançó “Black-eyed” Adela Peraíta canta: “you fell in love with the singer / I fell in love with the song...”, i un ha de preguntar-se de qui s’enamorarà abans aquesta vegada, si de la cantant o de les cançons. Tenint en el grup una veu tan bella i modulada com la d’Adela, és obvi que el protagonisme en les cançons d’Sterlin sempre girarà al seu voltant. Però en aquest nou disc, les vestiduras instrumentals encaixen millor les costures i troben el seu propi protagonisme a la rereguarda. Si el sorpre-nent primer disc d’Sterlin era el treball que havien realitzat una sèrie de músics excel·lents amb les cançons que ja portava d’abans el guitarrista i compositor Steve Withers, en “Destroy” ja podem gaudir del treball comú d’un grup més madur i decidit. Els sis components d’Sterlin, amb l’ajuda imprescindible del productor Rafa Rigo, han treballat braç a braç en la creació d’un disc de so espec-tacular i cançons rodones com a sols, composicions plenes de vida que, interpretades amb mestria, acompanyen amb elegància i seguretat una de les millors veus del panorama del rock a Espanya.Les lletres del disc s’han endurit considerablement, i la noia més solitària del món, ben envoltada i protegida, s’enfronta ara al món amb major energia. Però “Destroy” és també un disc desesperadament romàntic (una de les cançons es titula “I love love”!), entenent la paraula en el seu sentit més ample: rebel, tendre, sentimental, irat, tossut, idealista. De la carícia a la punyada, i del final més rock a l’estil Primal Scream de “God gave me a gun” al crescendo de folk angelical que converteix la part final de “Son of a bitch” en un dels moments més màgics i inoblidables del disc, “Des-troy” és un catàleg de moments estel·lars en la tradició del millor rock. A seques, r-o-c-k , sempre il·luminats per aquest as a la màniga que és la veu cristal·lina i brillant d’Adela.

En la canción “Black-eyed” Adela Peraíta canta: “you fell in love with the singer / I fell in love with the song...”, y uno tiene que preguntarse de quién se va a enamorar antes esta vez, si de la cantante o de las can-ciones. Teniendo en el grupo una voz tan hermosa y modulada como la de Adela, es obvio que el protagonismo en las canciones de Sterlin siempre girará a su alrededor. Pero en este nuevo disco, los ropajes instrumentales encajan mejor las costuras y encuentran su propio protagonismo en la retaguar-dia. Si el sorprendente primer disco de Sterlin era el trabajo que habían realizado una serie de músicos excelentes con las canciones que ya traía de antes el guitarrista y compositor Steve Withers, en “Destroy” ya podemos disfrutar del trabajo común de un grupo más maduro y decidido. Los seis componentes de Sterlin, con la ayuda imprescindible del produc-tor Rafa Rigo, han trabajado codo con codo en la creación de un disco de sonido espectacular y canciones redondas como soles, composiciones llenas de vida que, interpretadas con maestría, acompañan con elegancia y seguridad a una de las mejores voces del panorama del rock en España.Las letras del disco se han endurecido considerablemente, y la chica más solitaria del mundo, bien rodeada y protegida, se enfrenta ahora al mun-do con mayor energía. Pero “Destroy” es también un disco desesperada-mente romántico (¡una de las canciones se titula “I love love”!), enten-diendo la palabra en su sentido más amplio: rebelde, tierno, sentimental, airado, tozudo, idealista. De la caricia al puñetazo, y del final más rock a lo Primal Scream de “God gave me a gun” al crescendo de folk angelical que convierte la parte final de “Son of a bitch” en uno de los momentos más mágicos e inolvidables del disco, “Destroy” es un catálogo de mo-mentos estelares en la tradición del mejor rock. A secas, r-o-c-k , siempre iluminados por ese as en la manga que es la voz cristalina y brillante de Adela.

37

MUSICA

Diumenge 22 d’abril / Teatre Lloseta21’30 h / 15 Euros / www.bobbybarejr.com

Tiene pedigrí –su padre, Bobby Bare, es una de leyenda viva del country- pero se ha labrado su prestigio al margen del apellido. Una prueba: es eso que se llama “un músico de músicos” y goza de respeto máximo en-tre compañeros de profesión. Para más inri, reside en Nashville, donde la rivalidad musical alcanza cotas escandalosas. Eso no es ningún obstáculo para él: cuando Bobby Bare Jr. dice “ven” los demás lo dejan todo. Pasó en la grabación de su último disco, “The Longest Meow” (2006), que juntó en el estudio a miembros de My Morning Jacket, Lambchop, Clem Snide y …And You Will Know Us By The Trail Of Dead. Un álbum excelente, del que acertadamente se ha escrito que es la respuesta sureña y no preme-ditada al “A Ghost Is Born” de Wilco. Le sirvió para debutar en España en diciembre, dentro del cartel del fes-tival Primavera Club, y ahora se convierte en el argumento central de su primera gira ibérica, este abril. En un tema parece un punk capaz de es-tremecerte con baladas acústicas (su amor por Pixies), en otro un maestro del folk-pop de la vieja escuela, en el siguiente alguien que domina la sofisticación del country clásico pero que toca como un rockero rugoso. Uno de los mejores trovadores salidos de la escena independiente estos últimos 10 años.

“La respuesta sureña al ‘A Ghost Is Born’ de Wilco” –Rockdelux

“El mejor y más dinámico disco de roots-rock de 2006” –Live Daily

“Si R.E.M. no hubieran renunciado al rock and roll con el que hicieron respirables los 80, quizás sonarían así. Así de bien, claro” –El País

Té pedigrí –el seu pare, Bobby Bare, és una llegenda viva del country- però s’ha treballat el seu prestigi al marge del cognom. Una prova: és això que s’anomena “un músic de músics” i gaudeix de respecte màxim entre companys de professió. Per a més inri, resideix a Nashville, on la rivalitat musical arriba a fites escandaloses. Això no és cap obstacle per a ell: quan Bobby Bare Jr. diu “vine” els altres ho deixen tot. Va passar en la gra-vació del seu últim disc, “The Longest Meow” (2006), que va arreplegar en l’estudi a membres de My Morning Jacket, Lambchop, Clem Snide i …And You Will Know Us By The Trail Of Dead. Un àlbum excel·lent, del que en-certadament s’ha escrit que és la resposta meridional i no premeditada al “A Ghost Is Born” de Wilco. Li va servir per debutar a Espanya al desembre, dins el cartell del festi-val Primavera Club, i ara es converteix en l’argument central de la seva primera gira ibèrica, aquest abril. En un tema sembla un punk capaç d’estremir-te amb balades acústiques (el seu amor pels Pixies), en un altre, un mestre del folk-pop de la vella escola, en el següent algú que domina la sofisticació del country clàssica però que toca com un rócker rugós. Un dels millors trobadors sortits de l’escena independent aquests últims 10 anys.

“La resposta meridional al ‘A Ghost Is Born’ de Wilco” –Rockdelux

“El millor i més dinàmic disc de roots-rock de 2006” –Live Daily

“Si R.E.M. no haguessin renunciat al rock and roll amb el que van fer respirables els 80, potser sonarien així. Així de bé, és clar” –El País

MUSICA

38

MUSICA

39

MUSICA

Dilluns 30 d’abril / C. P. CervantesSant Antoni de Portmany, Eivissawww.fitoyfitipaldis.com

MUSICA

“Y conseguí, sin degenerar, que mi vida sea el Rock and Roll...” Así es Fito Cabrales, un artista honesto como pocos que rezuma ese savoir faire del que conoce y ama lo que hace. Soul, blues, pop, swing, flamenco, tex-mex, guita-rras hawaianas... Todo cabe en una música libre de complejos, íntima, emocional y, ante todo, personal, en que la voz de Fito canta para todos as letras que escribe para sí mismo.

Fito Cabrales, cantante de Platero y Tú, fundó allá por 1998 un grupo al que llamó Fito y Fitipaldis, con la intención de deleitarnos con temas un tanto alejados del patrón que nos tenía acostumbrados con su anterior banda. Sin demasiadas pretensiones y mucha calidad, con-sigue, en apenas 3 discos poner pa-tas arriba el panorama musical con un rock and roll de medios tiempos y letras profundas. Lo que parecía una locura del momento para dar salida a todas esas canciones un poco más desenchufadas de Fito se convirtió en la banda más impor-tante de los últimos años.Ahora vuelve Fito con unos Fitipal-dis renovados y el mejor disco de su carrera: “Por la boca vive el pez”.“Explicar el porqué de una canción es, para mí, bastante complicado. La mayoría de las veces no sé por qué me pongo a escribir, simple-mente me apetece, me hace falta... Con la música tengo menos pro-blemas. Me gustan las guitarras y mezclar estilos. Me interesan las canciones, independientemente de si son cañeras, blues, rumbas, etc...”

La gira “Por la boca vive el pez” está en marcha desde finales del año pasado, arrasando allá por donde pasa. Sin duda nos encon-tramos ante una de las giras del año, una gira que nos trae a los escenarios a un grupo que se han convertido en una de las refe-rencias del panorama musical por méritos propios.

“I he aconseguit, sense degenerar, que la meva vida sigui el Rock and Roll...” Així és Fito Cabrales, un ar-tista honest com pocs que traspua aquest savoir faire del que coneix i estima allò que fa. Soul, blues, pop, swing, flamenc, tex-mex, guitarres hawaianas... Tot cap en una música lliure de complexos, íntima, emo-cional i, abans de tot, personal, que la veu de Fito canta per a tots a les lletres que escriu per a si mateix.

Fito Cabrales, cantant de Platero i Tu, va fundar allà per 1998 un grup, Fito i Fitipaldis, amb la in-tenció de delectar-nos amb temes un tant allunyats del patró que ens tenia acostumats amb la seva an-terior banda. Sense massa preten-sions i molta qualitat, aconsegueix, en només 3 discos posar de cap per avall el panorama musical amb un rock and roll de temps mitjans i lletres profundes. El que semblava una bogeria del moment per donar sortida a totes aquestes cançons una mica més desconnectades de Fito es va convertir en la banda més important dels últims anys.Ara torna Fito amb uns Fitipaldis renovats i el millor disc de la seva carrera: “Por la boca vive el pez”.“Explicar el perquè d’una cançó és, per a mi, bastant complicat. La ma-joria de les vegades no sé per què em poso a escriure, simplement em fa ganes, em fa falta... Amb la música tinc menys problemes. M’agraden les guitarres i barrejar estils. M’interessen les cançons, in-dependentment de si són canyeres, blues, rumbes, etc...”

La gira “Por la boca vive el pez” està en marxa des de finals de l’any passat, arrasant allà per on passa. Sens dubte ens trobam davant una de les gires de l’any, una gira que ens porta als escenaris un grup que s’ha convertit en una de les refe-rències del panorama musical per mèrits propis.

Por la boca vive el pez

�0

MUSICA

Tarnation no sólo fueron ensalza-dos, junto a Lambchop, por ser san-to y seña del country alternativo más arty. También por contar con una de las voces más emblemáti-cas del indie USA de los 90, Paula Frazer, algo así como la versión femenina de Chris Isaak. Tras casi una década de silencio discográfico protagonizan uno de los regresos de 2007. Presentan su nuevo ál-bum, “Now It’s Time”, que les re-conecta con sus orígenes, aunque con una inmediatez y pureza que no se les había escuchado aún.

“Paula Frazer es al mismo tiempo estimu-lante y sublime”

– Pure Music

“La voz de Frazer es una prueba de la existencia de Dios”

– Popmatters

“Un sonido sombrío, cuya atmósfera evoca el Viejo Oeste con la sensibilidad del pop de los 60”

– Between Planets

Tarnation no sols van ser exalçats, al costat de Lambchop, per ser sant i senya del country alternatiu més arty. També per comptar amb una de les veus més emblemàtiques de l’indie USA dels 90, Paula Frazer, quelcom així com la versió fe-menina de Chris Isaak. Després de gairebé una dècada de silenci dis-cogràfic protagonitzen un dels re-torns de 2007. Presenten el seu nou àlbum, “Now It’s Time”, que els reconnecta amb els seus orígens, encara que amb una immediatesa i puresa com no se’ls havia escoltat encara.

“Paula Frazer és al mateix temps estimu-lant i sublim”

– Pure Music

“La veu de Frazer és una prova de l’existència de Déu”

– Popmatters

“Un so ombrívol, l’atmosfera del qual evoca el Vell Oest amb la sensibilitat del pop dels 60”

– Between Planets

MUSICA

Dijous 3 de maig / Teatre Lloseta21’30 h / 12 Euros / www.paulafrazer.com

�1

MUSICA

Ilegales, con Jorge Martínez al frente, son un grupo que, sin impostura ni pose, se mantienen intactos en la posición que obtuvieron por mérito propio en la escena rock española a principios de los 80. El secreto es sencillo: son así. Un cantante que en su debut es capaz de retar a todos los asistentes a su primer concierto en Madrid (Rockola, 1982), o que es capaz de cantar que los hippies son unos sucios a los miles de “progres” que asistían en el mismo año a los conciertos de Miguel Ríos, está claro que tiene carisma y mucho valor.

El valor es lo que le lleva a crear su propia discográfica (La Casa del Mis-terio), así que cansado de peleas con toda clase de ejecutivos, el siguiente paso es pelearse consigo mismo y lanzar sus propios discos no sólo en España, sino en todo el mundo. Lo cierto es que en América son realmente grandes, pero eso es otra historia.

En su último álbum, Jorge recuerda la noche en que su padre le echó de casa, narra batallas ganadas en clubes de alterne, las aventuras de unos delincuentes infantiles, y hasta ofrece la visión de los acontecimientos del 11S bajo la óptica de un joven árabe. Todo ello con el barniz rockero que siempre ha sabido imprimir la banda a sus canciones; pero con un toque de fuerza renovada que sólo puede provenir de lo auténtico.

La recuperación de la primitiva formación de trío devuelve al grupo la inmediatez de los principios, con la potencia transgresora de “Carame-los podridos” o la melancolía cínica de “Tiempos nuevos, tiempos sal-vajes”; pero con temas nuevos, donde en “El Demonio” o en “Motín en la prisión” mantienen vigente su sonido explosivo de siempre, o bien la tensión apenas contenida de tiempos pausados como “Libérate” o “Chica del Este”.

MUSICA

Ilegales, amb Jorge Martínez al front, són un grup que, sense impostura ni posat, es mantenen intactes en la posició que van obtenir per mèrit propi a l’escena rock espanyola al principi dels 80. El secret és senzill: són així. Un cantant que en el seu debut és capaç de reptar tots els assistents al seu primer concert a Madrid (Rockola, 1982), o que és capaç de cantar que els hippys són uns bruts als milers de “progres” que assistien en el mateix any als concerts de Miguel Rios, està clar que té carisma i molt de valor.

El valor és el que el porta a crear la seva pròpia discogràfica (La Casa del Misterio), així que cansat de baralles amb tota mena d’executius, el següent pas és barallar-se amb ell mateix i llançar els seus propis discos no sols a Espanya, sinó a tot el món. El ben cert és que a Amèrica són real-ment grans, però això és una altra història.

En el seu últim àlbum, Jorge recorda la nit en què el seu pare el va treure de casa, narra batalles guanyades en clubs de prostitutes, les aventures d’uns delinqüents infantils, i fins i tot ofereix la visió dels esdeveniments de l’11S sota l’òptica d’un jove àrab. Tot això amb la pàtina de rock que sempre ha sabut imprimir la banda a les seves cançons; però amb un toc de força renovada que només pot provenir d’allò que és autèntic.

La recuperació de la primitiva formació de trio dona al grup la immediate-sa dels principis, amb la potència transgressora de “Caramelos podridos” o la malenconia cínica de “Tiempos nuevos, tiempos salvajes”; però amb temes nous, on en “El Demonio” o en “Motín en la prisión” mantenen vigent el seu so explosiu de sempre, o bé la tensió a penes continguda de temps pausats com “Libérate” o “Chica del Este”.

Divendres 18 de maig / Teatre Lloseta22’00 h / 12 Euros / www.ilegales.net

��

MUSICA

Joaquin Pascual i Carlos Cuevas tornen amb nou projecte, el seu nom: TRAVOLTA. Després de Sur-fin Bichos i Mercromina, estava clar que no podien estar-se gaire a reflectir les seves noves inquietuds. Aquesta vegada acompanyats de nous tripulants de viatge (Fran-cisco Cuerda i Ana Galletero), però amb les ganes més altes que mai prometen noves sensacions, nous viatges i concerts estel·lars.Enregistren les seves noves cançons sabent que Joaquin Pascual està en un dels seus millors moments i que en aquest nou grup cercarà el que li va faltar en Mercromina per exemple. Enregistren amb Paco Loco el seu primer disc que es pu-blica el 2007.Poc cal dir de la seva contribució al llegat del millor pop espanyol amb els seus dos anteriors grups, els quals van omplir de màgia la ment de molts seguidors. Travolta estarà al mateix nivell, no podia ser menys.

El efecto amorNou disc, març 2007Joaquin Pascual i Carlos Cuevas ja estan aquí. Travolta es presenta com a nou projecte dels ex Sur-fin Bichos i Mercromina. Semblava que mai arribava... Degut, per descomptat, a la desaparició de Mercromina, les bones paraules cap al grup un cop mort, la resur-recció de Surfin Bichos, els concerts de la tan anunciada reunió i ara toca per fi, projecte nou: Travolta.

“El efecto amor” conté dotze temes que han estat enregistrats per Paco Loco en els estudis Odds i ha estat masteritzat per Greg Galbi (que ha treballat amb artistes in-ternacionals com Bob Dylan, Bruce Springsteen, Television, Ramones, The Strokes i nacionals com Austra-lian Blonde o Bunbury & Vegas...entre d’altres).

Per a aquest nova tornada els nos-tres dos protagonistes compten amb Ana Galletero i amb Francisco Cuerda que omplen i aporten les vestiduras perfectes per a les can-çons de Joaquin: “La Casa”, “Este momento tan especial” o el single “Corazón valiente” són bona pro-va d’això.

Xabel Vegas orienta sus cancio-nes al rock y el Folk de tamaños desproporcionados como Johnny Cash, Leonard Cohen o Bob Dylan entre otros. En estas cobran espe-cial relevancia los textos, en buena medida autobiográficos. Para este proyecto Xabel Vegas ha querido acompañarse de Las Uvas de la Ira (John Alvarez, Juan Rodríguez, Eras Sánchez e Iker González), banda formada por cua-tro jóvenes músicos asturianos.

En el 2007 verán la luz sus prime-ros pasos dentro de este proyecto.

Xabel Vegas

Joaquin Pascual y Carlos Cuevas vuelven con nuevo proyecto, su nombre: TRAVOLTA. Después de Surfin Bichos y Mercromina, estaba claro que no podían tardar mucho en dar cuenta de sus nuevas inquie-tudes. Esta vez acompañados de nuevos tripulantes de viaje (Fran-cisco Cuerda y Ana Galletero), pero con las ganas más altas que nunca prometen nuevas sensaciones, nue-vos viajes y conciertos estelares.Graban sus nuevas canciones sa-biendo que Joaquin Pascual está en uno de sus mejores momentos y que en este nuevo grupo buscará lo que le faltó en Mercromina por ejemplo. Graban con Paco Loco su primer disco que se publica en 2007.Poco hay que decir a su contribu-ción al legado del mejor pop es-pañol con sus dos anteriores gru-pos, los cuales llenaron de magia la mente de muchos seguidores. Travolta estará al mismo nivel, no podía ser menos.

El efecto amorNuevo disco, marzo 2007Joaquin Pascual y Carlos Cuevas ya están aqui. Travolta se presenta como nuevo proyecto de los ex Sur-fin Bichos y Mercromina. Parecía que nunca llegaba... En medias por supuesto la desaparición de Mer-cromina, las buenas palabras hacia el grupo una vez muerto, la resu-rrección de Surfin Bichos, los con-ciertos de la tan anunciada reunión y ahora toca por fin proyecto nue-vo: Travolta.

“El efecto amor”. Contiene doce temas que han sido grabados por Paco Loco en los estudios Odds y ha sido masterizado por Greg Gal-bi (que ha trabajado con artistas internacionales como Bob Dylan, Bruce Springsteen, Television, Ra-mones, The Strokes y nacionales como Australian Blonde o Bunbury & Vegas... entre otros).

Para este nueva vuelta cuentan nuestros dos protagonistas con Ana Galletero y con Francisco Cuerda que llenan y aportan los ropajes perfectos para las cancio-nes de Joaquin: “La Casa”, “Este momento tan especial” o el single “Corazón Valiente” son buena prueba de ello.

Xabel Vegas orienta les seves can-çons al rock i el Folk de grandàries desproporcionades com Johnny Cash, Leonard Cohen o Bob Dylan entre d’altres. En aquestes cobren especial rellevància els textos, en gran manera autobiogràfics. Per a aquest projecte Xabel Vegas ha volgut acompanyar-se de Las uvas de la Ira (John Alvarez, Juan Rodríguez, Eras Sánchez i Iker González), banda formada per quatre joves músics asturians.

En el 2007 veuran la llum les seves primeres passes dins aquest pro-jecte.

Dissabte 19 de maig / Teatre Lloseta / 22’00 h / 12 Eurosmyspace.com/travoltaspain - myspace.com//xabelvegas

�3

www.fonart.com

www.illesbalears.es

www.alternatilla.com