“Estudi sobre les FITES d’Eramprunyà”

Josep Maria CERVELLÓ, Josep Maria COMAS, Josep Rafael ILLA, Josep

Manuel PÉREZ i Jaume SANS

1 Introducció. Objectius de la proposta inicial p .1

Objectius afegits en el decurs del treball p. 2

Interès actual dels senyals delimitadors dels termes p. 5

2 Territori d’Eramprunyà p. 6

El problema dels “territoris marginals” . Nou Mapa Municipal de Catalunya p. 8

3 Origen. Història i Mitologia p. 9

4 Terminologia fitera p.11

5 Tipus de fites i de delimitacions p.14

6 Normes de fitació p.20

7 Voluntat de permanència A) Topònims p.22

B) Reforç ritual i normatiu p.23

8 Continuïtat i evolució p.24

Excepcions “necessàries” a la continuïtat: Espais marginals p.25

(Remolar-Aeroport, La Marrada-Camp de l’Espanyol, Les Botigues-Port Ginesta)

9 Actualitat. Mapa Municipal de Catalunya p.28

_____________________________

10 Treball de camp p.29

_____________________________

Annex 1 Epigrafies p.31

Annex 2 Documentació històrica escrita p.33

Annex 3 Documentació històrica gràfica p.35

Annex 4 Bibliografia p.39

______________________________

CONCLUSIONS i PROPOSTES p.41

Capítol 1. INTRODUCCIÓ

Objecte del treball. Eina de col·laboració, divertimento conjunt.

Aquest estudi es va plantejar com a tasca a fer conjuntament pels Centres d’Estudis

que cada any participem en les Trobades d’Eramprunyà. La intenció era que, a part

dels treballs que cada entitat realitzava individualment, al llarg del 2011 es col·laborés

entre totes entorn d’un projecte que pogués ser d’interès general per al conjunt. El

treball realitzat amb el Camí Ral i que es va presentar a la IIª Trobada, celebrada a

Begues l’any 2009, era el model a seguir: el Camí Ral només travessava dues de les cinc

poblacions d’Eramprunyà, però va aconseguir implicar-hi part de les altres tres i, a

més, poblacions veïnes; d’altra part, oferia l’oportunitat de desenvolupar un treball de

camp que es va saber aprofitar per a arribar al jovent mentre es rehabilitava un valuós

patrimoni; finalment, ha tingut una continuïtat amb la recuperació de trams del Camí

Ral, que poden ser una ruta pels Parcs del Garraf, l’Ordal el Foix.

Les noves dades sobre l’estat d’alguns dels símbols de delimitació territorial que es van

obtenir l’any 2010 en l’àrea de Castelldefels, van suggerir proposar estendre el camp

d’acció al que havia estat la baronia d’Eramprunyà.

Les fites de terme oferien un atractiu àmbit de recerca per compartir, sobre la base

d’una considerable documentació històrica, escrita i gràfica, que reflectia les

circumstàncies històriques de diferents etapes per a les cinc poblacions. Per això, en la

presentació en pòster que es va fer a la III Trobada de Viladecans el novembre de

2010, on s’exposaven les noves dades de fites i forques a Castelldefels, s’acabava amb

la proposta “busquem els nostres límits, trobem les nostres fites”, que també podria

haver-se formulat com “cerquem les nostres fites, coneguem els nostres límits”.

Dels diferents senyals de delimitació territorial (sigui de base religiosa, fiscal o

jurisdiccional, com creus de terme, fites o forques), es pretenia donar prioritat als que

delimitaven termes municipals, en tant que, per tractar-se d’elements compartits

1

necessàriament per almenys dos municipis, obrien la possibilitat d’un treball

col·laboratiu entre tots els municipis que havien format part de la Baronia, els cinc

habituals, però també amb la possibilitat d’estendre el treball comú a les poblacions

veïnes, algunes de les quals (com Sant Boi o Olesa de Bonesvalls) ja havien participat

en l’altre projecte de tema compartit, el del Camí Ral, l’any 2009.

Resultats respecte als objectius inicials

L’aconseguit finalment en relació a aquests objectius ha estat notable. Respecte al

coneixement de les fites existents a l’Eramprunyà: s’ha elaborat un inventari de fites1,

amb inici d’estudi dels seus gravats i característiques, una galeria d’imatges i una més

àmplia base documental històrica. El desenvolupament i els resultats del Treball de

Camp, nucli central del present estudi, s’exposen al Capítol 10 , que es complementa

amb diversos Annexos: les epigrafíes a l’Annex 1, la documentació històrica escrita de

fitacions a Eramprunyà a l’Annex 2, i la documentació històrica gràfica de fitacions a

Eramprunyà a l’Annex 3.

Les conclusions i propostes d’actuació, tant de tipus concret com general, són a

l’Annex 4, i el recull de bibliografia, que ha servit per orientar i completar el

coneixement sobre els senyals de delimitació territorial és al final, a l’Annex 5.

El resultat aconseguit quant a l’objectiu de participació en un treball conjunt ha estat

per sota de les expectatives inicials, potser massa pretensioses. L’extensió a poblacions

veïnes no s’ha impulsat pel simple fet que moure la participació interna,

l’eramprunyanesa, ja ha requerit una dedicació considerable. Si normalment ja anem

tots bastant atrafegats, l’actual situació econòmica ha comportat que el temps per

dedicar a l’oci i les activitats de voluntariat s’hagi reduït, sigui per dedicar-lo a cercar

feina, a espavilar-se per complementar ingressos, o a resoldre problemes que es van

acumulant. Tot i així, la participació eramprunyanesa ha acabat essent nombrosa ja

que, a les contribucions dels estudiosos habituals de les Trobades, s’hi han afegit

aportacions d’uns altres col·lectius, com s’exposa al capítol 10, del Treball de Camp.

Ja que la resposta inicial a aquesta iniciativa havia estat inferior i menys absorbent del

que sesperava, per complementar el possiblement migrat resultat del treball de camp

que s’aconseguís fer, es va considerar que podria fer més atractiva una possible

1 CAPDEVILA, J. (2005) estima una conservació en zones rústegues del 40% i en zones urbanes

del 10%. Les localitzades per l’ICC (MASSÓ, J. i altres, novembre de 2011) han estat 5.390 d’un

total teòric de 14.792: el 36%. Les inventariades en aquests mesos suposen unes proporcions

no comparables ja que no cercàvem les més recents, les de principis del XX, sinó totes. A tall

d’exemple de les delimitacions entre Castelldefels i Gavà, o entre Castelldefels i Sitges, l’ICC

cercava només 5 punts de referència en cada cas i no en va trobar més que un (la Fita de Cova

Fumada). Nosaltres en buscàvem molts més, i de segles abans, i n’hem localitzades 6 de les 20

posades el 1593 i 3 de les 13 posades entre la Sentiu i el mar el 1723.

continuïtat en el futur, acompanyar els resultats assolits –l’inventari incomplet d’uns

elements patrimonials menors- del marc de referència que els dóna sentit. Es tracta,

per tant, d’un objectiu afegit . Un treball més teòric que, a mesura que s’aprofundeix

en el tema, inevitablement apareix dotant aquestes modestes restes d’unes

connotacions més serioses i més actuals del que hom podia pensar inicialment.

Del fet sobre el terreny n’ha sortit un retrat de la situació actual prou estimable.

Queda feina per fer si es vol completar en un futur, si bé a grans trets s’han posat unes

bones bases. Aquesta continuïtat potser es donarà si s’arriba a copsar què hi ha

darrera d’aquestes peces patrimonials, efectivament menors, però que presenten uns

característiques contradictòries que els donen un especial atractiu:

- Els senyals que marquen els límits entre termes es poden veure com fronteres

que separen realitats diferents, però també com monuments a la convivència2.

- Posar aquests senyals pressuposa una desavinença anterior pel territori que,

d’una manera o altra, ha acabat en un acord que es pretén que sigui

permanent, definitiu .

- Com que en l’acord sempre hi ha qui es considera perjudicat, la voluntat de

permanència es reforça amb uns protocols, rituals i penalitzacions que, malgrat

tot, no sempre aconsegueixen perpetuar una realitat que evoluciona

constantment.

Objectius afegits en el decurs del treball

La paraula “terme”, que emprem per designar ja sigui l’element delimitador (són

termes les fites de terme o les creus de terme) o l’espai delimitat, com també la

paraula amb què designem la ciència que estudia les paraules, la “terminologia”,

procedeixen de la mitologia romana, en la qual “Terminus” era el déu del bon veïnatge

i símbol de l’arrelament.

Les fites o termes contenen, en si mateixes, el doble vessant de conservació i de

transformació. Els seus antecedents històrics i la seva càrrega mitològica es tracten al

Capítol 3, així com la pretensió de continuïtat, manifestada en els topònims i reforçada

pels rituals i amenaces, es comenta al Capítol 7. També s’analitza el trencament

d’aquesta estabilitat i la necessitat d’adaptacions al Capítol 8.

2 Sembla agosarat qualificar les fites de monuments, però de fet les expressions“monumentar”

o “monumentada” són tecnicismes que s’apliquen específicament a les fites (Vegeu Capítol 4).

La fita entre Sant Martí de Provençals i Barcelona, única conservada a l’aire lliure, va ser

objecte l’any 1998 de reivindicació dels veïns i s’hi va posar una placa informativa al costat,

quedant com “monument que recorda el passat dels pobles del pla” que va integrar Barcelona

entre 1897 (entre altres Sant Martí) i 1921 (cas de Sarrià).

2

Per situar millor aquest món poc conegut de la delimitació dels territoris, s’ha

considerat oportú, en primer lloc, aclarir què es pot entendre per “territori

d’Eramprunyà” al Capítol 2, i també els diferents tipus de fites i les diverses finalitats

(religioses, fiscals, jurisdiccionals) de les delimitacions territorials, que són objecte del

Capítol 5 . També la poc habitual i, de vegades, confusa terminología mereixia una

revisió que es troba al Capítol 4.

Amb la visió actual, sembla contradictori que el valor immaterial, mereixedor d’una

especial protecció, simbòlic de la relació de pertinença o d’apropiació envers un

territori i de la convivència entre veïns, es diposités en aquests objectes materials. Uns

objectes de petites dimensions, sovint sense un valor estètic afegit, ubicats en els llocs

més allunyats i de difícil accés, i que acaben sent “objecte de desconeixement i

d’invisibilitat”3.

Des d’una perspectiva antropològica (ESCUDER, 2010), s’ha de tenir present el canvi de

valors que ha comportat la progressiva tendència cap a una societat menys dependent

directament de la terra, fins a l’extrem de considerar-se per sobre dels efectes de

decisions que atempten greument contra la Natura. Una societat on, a més, es va

perdent el pes de la sacralització en la vida quotidina.

Grans espais que abans es repartien i disputaven diversos propietaris, que amb el seu

conreu n’obtenien els fruits per tirar endavant les seves famílies, avui dia resten

abandonats. Muntanyes senceres, envaïdes per boscos descuidats, amaguen marges,

cabanes i fites que en altres temps eren claus per a la supervivència. Muntanyes,

serralades o municipis que, en la seva integritat –inclosos els nuclis urbans, amb

esglésies i fortificacions-, han sofert una absoluta depreciació i abandonament. En

aquest context, llocs que la toponimia ens recorda que van ser referència clara en el

passat – perafites o padrós diversos, colls o plans de les forques, etc.- no mantenen

ara ni el seu rol ni cap vestigi de l’element que els distingia: “Ni al Pla de la Creu hi ha ja

creu , ni als abeuradors o capelletes les icones es mantenen en peu” (ESCUDER, 2010).

Simultàniament, els terrenys que mantenen o han adquirit valor queden ara protegits

per d’altres tècniques més efectives –tancats metàlics de tot el perímetre, si convé

electrificats o amb càmeres de seguretat- i el paisatge queda definit per torres

d’electricitat, repetidors i antenes de diversos sistemes de telecomunicació, viaductes

o molins gegantins. Un clar tribut al nou sistema de valors respecte al territori, d’una

societat cada cop més urbana i de serveis.

3 “Patrimoni Invisible“, editorial del diari comarcal “som Garrigues”, quan el 2009 es conerteix

Les Garrigues en la primera comarca catalana amb els límits de terme actualitzats (tasca que

es va iniciar l’any 2002).

Front a aquest marc d’arraconament i d’invisilibiltat, els diversos senyals de delimitació

territorial, que en altres temps destacaven i ordenaven el territori, es poden veure

com el “testimoni mut dels avatars dels temps, atès que els límits municipals atenyen

fets, disputes i circumstàncies històriques que expliquen el passat i en són part

fonamental” (ESCUDER, 2010). Això seria el “primer pas a la seua posada en valor, que

necessàriament ha d’anar associada al seu estudi i a la protecció local a través dels

diferents planejaments urbanístics i catàlegs de béns que els ajuntaments

periòdicament revisen i elaboren” (ESCUDER, 2010).

Hi ha fites que, excepcionalment, han mantingut un protagonisme: fites “simbòliques”

- CUBELLES. L’any 1764, una polèmica fitació, deguda a una sentència de l’Audiència,

va modificar els límits, fixats l’any 1610, amb Vilanova. L’amotinament del poble de

Cubelles va acabar amb l’empresonament de moltes de les dones de Cubelles al castell

de La Geltrú. Finalment, l’any 1855 es va aconseguir la reubicació. Avui dia aquesta fita

és “símbol de la lluita feminista” i aplega cada any una celebració.

Celebració del 8 de març de 2008 a la Fita. Logotip de l’Associació de Dones4

- NAVARRA. Fita del tribut de les tres vaques o de la “pau”5. Cada 13 de juliol se celebra

un acte cerimonial a la collada d’Ernaz (Isaba), on hi ha la “piedra de San Martín”, que

assenyala el molló o muga número 262 entre Espanya i França. No es coneix gaire bé l’origen

d’aquesta cerimònia, que hi ha qui situa l’any 125 aC, però el cert és que el segle XIV es va

interrompre, i el resultat van ser enfrontaments que van acabar amb nombrosos morts

i ferits. L’any 1375, una sentència arbitral imposà, als bearnesos de la vall de Baretous,

pagar a perpetuïtat tres vaques per l’aprofitament de les pastures de la vall del Roncal.

És un tribut mil·lenari, el més antic d’Europa.

4 Associació de Dones La Fita. (doneslafita.blogspot.com)

5 Diario de Navarra, 28 d’octubre de 2011. El Tributo de las Tres Vacas recibe en Toulouse el

premio de la Comunidad de Trabajo de los Pirineos.

3

Un dels alcaldes del Bearn posa la seva mà dreta sobre el molló i

alternativament posen les seves els alcaldes roncalesos i els

bearnesos i acaba l’alcalde d’Isaba que, amb la seva mà sobre les

altres, pronuncia les paraules rituals “pax avant” tres cops, en

senyal de concòrdia. Després es fa la selecció de les tres vaques del

tribut i es fa una festa.

- BARCELONA. A més de la fita de Sant Martí de Provençals amb Barcelona, objecte de

reivindicació i ara exposada amb dignitat (vegeu la Nota 2), també a Sarrià a prop de

l’estació de Peu del Funicular n’hi ha una, datada de 1879, que ha sobreviscut a

l’absorció, pocs anys després, de Sant Vicenç de Sarrià per Barcelona6. Són mostres,

igual que el monument que recorda les forques de la Trinitat (reproduïda al Capítol 5),

de la necessitat humana d’arrelament en un medi urbà difús, que troba en aquests

senyals una forma d’expressar-se.

Fita de Sant Martí de Provençals Fita de Sant Vicenç de Sarrià

amb Barcelona (B / SM) C/Marina de 1879 (Peu del Funicular)

D’altra banda tenim exemples de diferents “retrobaments o descobertes”:

- MOLLERUSSA. A finals del 2008, amb motiu de l’aprovació provisional del Pla

d’Ordenació Urbanística Municipal de Mollerussa, donava una justificació de caire

gairebé sentimental i nostàlgic en el reconeixement i consegüent inclusió al Catàleg de

les seves fites, xifrant el seu valor patrimonial en la seva antiguitat7. Així, de les

catorze fites localitzades –“de diferents tipologies segons la seva data d’origen i

notorietat física”- es considera “urgent preservar-ne en concret set que presenten un

alt valor patrimonial, pel seu origen remot” . La Fita 7, per exemple, situada a la partida

6 “Una fita oblidada”, 21 de maig de 2010 , a: http://patrimonimuntanyenc.blogspot.com

7http://www.mollerussa.cat/public/1/docs/D06_081217_2_Memoria_cataleg.pdf

La Serra, “és un element funcional històric de delimitació del terme municipal, amb un

alt valor històric per la seva antiguitat”.

- VILA REAL (Castelló). L’any 2011 la formació política Bloc decidí reclamar la protecció

de les fites, perl’alt valor cultural d’aquests elements8. És un altre posicionament

recent, amb una fonamentació també pobra, però un pèl més coherent que el valor

d’escalafó o antiguitat.

- ES CASTELL (Menorca). El novembre del 2010, dins la promoció de les visites “A peu

per Menorca”, es destacaven entre els elements històrics a conèixer i que sovint

passen desapercebuts: les fites, i posaven com a exemple les “des Castell”, de 1888.

- BEGUES. Un altre exemple recent que, en primera instància, pot semblar contrari als

anteriors, el tenim ben ficat a casa: amb ocasió d’aquest treball, es van adonar que no

s’havien inclòs les fites en el treball d’inventariar els béns d’interès cultural del terme

de Begues, que s’havia encarregat a Tríade, i que en el Mapa del Patrimoni Cultural de

Begues, de desembre del 2010, no hi consten fites9. El feliç retrobament de Begues

amb les seves fites ja s’ha iniciat.

També hi ha exemples prou recents i significatius de “troballes casuals”:

- CASTELLÓ d’EMPÚRIES - 2008. Un particular, un pagès amb prou sensibilitat, va fer

donació d’una fita datada de 1771, que va trovar llaurant el seu camp, que delimitava

Castelló d’Empúries amb Fortià – amb la inscripció “CAST(L)O FORTIA 1771”-,

trencada i enterrada, en el límit amb Fortià.

- GIRONA - 1980. Una de les fites de Mitja Llegua -tractades més extensament a

l’apartat dedicat a tipus de delimitacions, com a exemple de límit fiscal-, la fita que

s’erigeix a Quart, a l’estació del carrilet entre Girona i Sant Feliu, es va descobrir al fons

d’un rec a principis dels 8010.

Una altra, d’un total de disset (segons MARTÍ, 2008), la de Sant Gregori: “Un bon dia,

algú es va adonar que la històrica pedra de la Mitja Llegua, que restava abandonada en

algun indret del carril bici que va fins a Sant Gregori, havia desaparegut del seu indret

original per anar a parar, anys després, al bell mig del Barri Vell de Girona”. En aquest 8 Vilaweb, 22 de febrer de 2011.

9 Memòria del Mapa de P.C. de Begues a: http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08020/memoria.pdf

10 MARTÍ, X. (2008). Segons CASTELLS, N. (1985) un escrit del Mossèn, en el programa de la

festa major de 1977, va redreçar el rampell del propietari que, a finals dels 50, havia llençat al

rec la fita ara tornada a posar a Quart (la sisena de catorze). La de Montfullà, la desena, hauria

anat a parar a la sèquia de Monar, obligant a drenar-la si es volia recuperar. La onzena podria

haver patit també un temps sota l’aigua, si bé per causes naturals (una riuada del Ter).

4

cas la casualitat no era trobar-la, sinó adonar-se de no trobar-la al seu lloc, i poder-ne

acreditar l’origen en reaparèixer. Aquesta fita de Sant Gregori, que seria la novena de

les catorze que considerava CASTELLS (1985), hauria estat arrencada pel propietari

d’uns terrenys colindants, uns 10 o 12 anys enrera, i traslladada per l’Ajuntament als

magatzems del Museu d’Història de la Ciutat, uns mesos abans de publicar el treball

(1985), per protegir-la.

Amb les fites de Mitja Llegua de Girona s’han registrat també intents de robatori -per

dos cops, l’any 1943 i l’any 1981- de la segona de les fites que descriu CASTELLS (1985),

la de “capdemont de la Pujada de la Font dels Llehons”. Un intent de robatori sembla

que es va detectar també a Begues a començament d’aquest 2011.

- MONTORNÈS del VALLÈS - 1976 i 1998. L’únic Tèrminus de l’època romana a

Catalunya va ser trobat, i per sort conservat, fent unes obres en un polígon industrial

de Montornès, els anys 70. Va restar 20 anys desconegut –com element decoratiu del

jardí de l’empresa Eaton Livia, SA- fins que, a final dels anys 90, algú s’hi va fixar i es va

començar a estudiar (JÀRREGA, R. i RODÀ, I., 1999).

Benvingudes siguin la casualitat i la sort, però sempre com a complement. Millor seria

no deixar a la bona voluntat i a la casualitat la conservació d’un “ Patrimoni invisible”

que cal posar en valor, com reclamava “som Garrigues” l’any 2009.

I molt millor seria estalviar-nos que aquests béns ‘immobles’, que fàcilment poden passar a ser béns ‘mobles’ (SEVILLA, 2005), després de complir durant segles la seva funció de límit, puguin atreure qualsevol persona capriciosa o desaprensiva que, sota l’excusa de ‘salvar-la’, s’endugui la pedra a casa seva. Aquests arguments de Sevilla reclamant als ajuntaments de la zona del Collsacabra una resposta, amb motiu d’una fita robada, podrien aplicar-se, com s’ha vist, a Girona, Begues i arreu. En tot cas: a banda del seu interès patrimonial i cultural, que justificaria mirar de

rescatar-ne el que es pugui, és un error creure que “ja no serveixen de res”, davant les

noves maneres i tecnologíes. Per sorprenent que sembli : SÓN DE LA MÉS ABSOLUTA

ACTUALITAT!

Interès actual dels senyals delimitadors dels termes

Com es recull al Capítol 9, el projecte de futur Mapa Municipal de Catalunya, a escala

1:5.000, que ha de ser clau d’una correcta planificació i una òptima provisió de serveis

en el futur, es troba en una fase avançada del procés d’elaboració. En les noves

delimitacions oficials, actualitzades amb tecnologia GPS, s’observa que segueix

fonamentant-se en fites i en referents tan volubles i qüestionables, com els que en

documents antics consideraríem mostres de primitivisme. Ens provoca un somriure de

commiseració -un cert sentiment de superioritat- veure que, entre dues fites

separades per una considerable distància, es digués que eren a “506 pasos más o

menos”, però veient alguns referents, ben actuals, de delimitacions publicades al Diari

Oficial de la Generalitat de Catalunya, com ara “placa metàl·lica de vedat de caça“ o “a

uns 82 metres d’un bosc”11, sorgeixen els dubtes i les preguntes.

I cal tenir en compte que aquest resultat final, el nou Mapa Municipal, contiuarà

basant-se en una documentació històrica -en especial la de l ‘Instituto Geográfico

Nacional de fa un segle-, que és poc coneguda i fiable (no, des de la perspectiva del

rigor tècnic, ja que segons els experts va ser un treball molt ben fet pels mitjans del

moment), sobretot per manipulable: d’entrada, pot no aportar-se allò que no convé,

com pot respondre a moments concrets socials (auge d’una població i declivi de la

veïna) o geogràfics (llera d’un riu que abans, fa un segle i ara és diferent).

La fonamentació històrica té certa raó de ser atesa, però el que pot aportar el

coneixement de la història és, més aviat, el perquè les coses han evolucionat fins allò

que trobem avui dia. El que pot sortir, a partir dels antecedents, és la comprensió

d’una situació contra natura, contra tota lògica i tot sentit pragmàtic, que tal vegada es

va originar en un acte d’abús de poder. Perpetuar, per raons històriques, el que ja no

s’hauria d’haver produït mai, o el que va tenir sentit en un context donat però ha

perdut, en l’actualitat, aquesta raó de ser, seria un despropòsit.

En el cas de Castelldefels, queda “històricament acreditat” que el comportament

habitual dels representants municipals en les darreres dècades –evitant la

confrontació amb RENFE, AENA, Medi Ambient o Correus-, té unes arrels llunyanes

que es manifesten, en el cas que ens ocupa, per designar representant del municipi per

a diverses fitacions un pagès, quan les altres parts envien tècnics o professionals.

Josep Campmany estima que la pèrdua, per Castelldefels, del Pla de les Basses, la Vall

de Joan i Canal Negre, en el repartiment de la part muntanya, entre Gavà i

Castelldefels, es devia haver fet entre 1781 i 1803, i correspondria a un període

d’expansió i prosperitat de Gavà, mentre Castelldefels travessava una fase de debilitat

econòmica i d’especial virulència de malalties infeccioses (CAMPMANY, 2000).

En diversos documents es pot veure que la línia que delimita Gavà de Castelldefels, per

la part que va entre La Sentiu i el mar, ha canviat almenys tres vegades en els darrers

temps, en una zona que és de moderna ocupació: 1721 es l’any del repartiment massiu

de Les Marines, i 1723 l’any de la fitació que s’estudia en diversos capítols, la que

informa de la col·locació de cloves al peu de la fita, per distingir-la com a fita de terme.

11 RESOLUCIÓ GRI/420/2011, de 4 de febrer, per la qual es dóna publicitat a la delimitació entre els termes municipals de Montoliu de Segarra i de Guimerà. (pàg. 10869, DOGC). De la “Fita 1” en diu que, en una cruïlla de camins: “…a uns vuitanta-dos metres a l'est del

Bosc de les Vetes. Es reconeix la ubicació teòrica de la fita, que té adjunta una placa de zona

controlada de caça. Aquesta fita és també comuna al municipi de Montornès de Segarra. Les

coordenades UTM ED50 31T són: X: 351175,9 i Y: 4605409,6”.

5

Si la base de delimitació és històrica, amb quina etapa històrica ens hem de quedar?

D’estar més a l’est del Camí de la Pava 12, el límit de Castelldefels amb Gavà va passar a

resseguir aquest camí i, posteriorment, més a l’oest del mateix camí, com és ara. La

lectura és clara: el terme de Castelldefels ha anat progressivament perdent territoris,

mentre s’engrandia el de Gavà. El resultat és obvi si es compara la superfície actual

dels termes municipals d’aquesta zona: Castelldefels té només 12,9 km2, mentre les

poblacions que l’envolten són entre tres i quatre cops més extenses: Gavà en té 30,9,

Sitges 43,8 i Begues 50.

Efecte sobre el territori d‘Eramprunyà

Una adjudicació que avui sembla antinatural, de racionalitat i eficiència nul·les, es pot

haver donat per raons del passat entre municipis, però també a nivell comarcal i

superior. Al Capítol 2 s’analitza la pertinença de l’Eramprunyà, i les seves relacions amb

el Baix Llobregat, el Garraf, el Penedès i el Barcelonès.

Als llocs on coincideixen canvis de diversos nivells (municipal, comarcal, provincial,

autonòmic o estatal) es poden anar acumulant desajustos. És el cas dels “territoris

marginals” (tractats al Capítol 8), que, en el cas del límit entre el Garraf i el Baix

Llobregat, podia ser raonable quan el Garraf era un “salvatge oest”, però no avui.

Per estables i fonamentats que, d’entrada, semblen els límits territorials, no és un

tema tan superat i predeterminat: els exemples de redefinició de termes, siguin de

municipis, de vegueries o d’estats són ben recents i ben propers, amb prou casuística i

no precisament menor.

Així, un treball orientat a recuperar uns senyals que semblaven insignificants i ja

inservibles, ha portat a plantejar-se qüestions de plena actualitat i de gran

trascendència en el futur immediat. Conèixer millor la història que els senyals de

delimitació territorial ens transmeten, pot fer més profitós un debat que s’ha encetat i

del qual en pot dependre una distribució del territori més adaptada a les realitats i

necessitats actuals i, sobretot, a les futures.

12 Els mapes dels anys 1897 i 1901 (UC 1122 i UC 1123 de l’ABE) mostren unes línies i fites de

terme a llevant del Camí de la Pava . La fitació de 1723, que s’inicià a la Riera de la Sentiu,

podria molt ben ser que seguís el curs de la Riera de Canyars cap a mar (avui dia molt més a

l’est encara), però els referents que segueix la fitació només són clars quant als accidents que

travessa –camí ral, corredera- però no en la orientació: seguint un rengle de figueres, prop de

cases i camps avui difícils de situar, va fent “reclaus” (angles, canvis de direcció) que no

concreta si són a ponent o a llevant. Actualment, el límit és a ponent del Camí de la Pava. El

que sempre es manté és el punt final, prop de la costa (la fita de 1723, que s’ha trobat traient

el cap per la vorera).

Capítol 2. TERRITORI d’ERAMPRUNYÀ

Relativitat dels àmbits de treball: el físic (Eramprunyà) i el d’estudi (interès històric).

Per bé que la idea original era cercar les fites del territori d’Eramprunyà -el marc

geogràfic que ens aplega anyalment-, era obvi que, en compartir-se algunes d’elles

amb municipis que ara són fins i tot d’altres comarques, es podia (i hauria estat positiu

aconseguir-ho) engrescar els estudiosos de poblacions frontereres (d’El Prat a Sitges,

passant per Sant Boi, Torrelles o Vallirana). Amb el tema del Camí Ral , escollit l’any

2009 per a la Trobada de Begues, ja s’havia encetat una fèrtil col·laboració amb Sant

Boi de Llobregat i Olesa de Bonesvalls. Aquest model positiu de “xarxes locals”, en

col·laboració i superació de les fronteres localistes, mancomunant esforços per

aconseguir una protecció i preservació efectives d’un patrimoni històric comú, que

depassa els límits municipals i comarcals, va inspirar l’actual treball i va ser objecte

d’una comunicació a les VI Jornades de Patrimoni del Baix Llobregat (ILLA, abril 2011).

De manera semblant, el que va començar tenint un interès purament de recuperació

d’uns vestigis materials reculats, va passar a mostrar una altra vessant atractiva, la

càrrega simbòlica i el reflex del context històric que es va descobrint en els actes de

delimitació dels territoris. I la descoberta d’aquests valors afegits va portar a constatar

que aquelles supossades rampoines tenien una vigència inesperada.

Molt més enllà del tòpic efecte, potencialment profitós, del coneixement i

l’experiència dels avantpassats, l’interès històric en aquest cas podia ser directament

aplicat a un projecte actual -en curs de fa anys i que desconeixíem- que pot ser clau

per al futur: l’actualització del Mapa Municipal de Catalunya. És recomanable escoltar

l’audio de la pàgina web on s’actualitza permanentment la seva elaboració per l’ICC.

Han estat molt presents als mitjans de comunicació temes similars de més àmplia

volada, com la substitució de províncies per vegueries i l’abast d’algunes d’aquestes, o

com els conflictes de jurisdicció Estat/Autonomía –un tema d’autodeterminació o

d’encaix-, però un problema bàsic, com el dels municipis, rarament ha estat objecte de

tractament més enllà dels mitjans locals, o s’han presentat com a fets puntuals.

Fonamentació històrica del territori d’Eramprunyà

Si una cosa queda clara, després de fer aquest treball de cerca i estudi de les nostres

fites, és que tot és relatiu i que tot canvia.

Hem convingut que formem part d’Eramprunà cinc poblacions -Begues, Castelldefels,

Gavà, Sant Climent de Llobregat i Viladecans-, que ni han estat sempre sotmeses a la

seva jurisdicció, ni s’estenen per totes les terres que en algun moment en van formar

part. Ha estat un acord pragmàtic, perquè el castell termenat d’Eramprunyà, tot i

portar gairebé mig mil·leni en runes, ha estat l’eix vertebrador dels registres de quina

va ser la vida en aquests entorns al llarg de, pràcticament, tot el segon mil·leni. 6

L’Eramprunyà, doncs, podria veure’s com una subcomarca del Baix Llobregat, ja que

aplega poblacions avui dia incloses en aquesta comarca, però seria una visió excloent i

poc natural. D’una banda hi ha els territoris que avui pertanyen al Garraf o al Penedès

que van formar part d’Eramprunyà o que van tenir-hi una intensa relació. De l’altra, la

comarca del Baix Llobregat presenta unes dimensions i unes connotacions

d’artificiositat –especialment en un racó com el nostre, on el riu no travessa cap dels

cinc pobles- que no s’adiu amb la problemàtica i els moviments habituals dels seus

habitants, més abocats, abans i ara, al Barcelonès.

Dins la dialèctica unificadora i separadora de tot riu, en el cas del tram final del

Llobregat semblen prevaldre les components de separació. La funció de barrera

natural protectora del flanc sud de la Marca Hispànica, que va tenir el Llobregat, va

aproximar els lligams dels territoris exposats en primera línia de la confrontació amb

els musulmans. Per contra, no es va assolir una comunicació estable travessant el

Llobregat per la part deltaica –condicionada a ponts de fusta, que no resistien les

crescudes, i al pas de les febles barques- fins molt a finals del s. XIX, justament amb la

més tardana de les línees ferroviàries que van unir Barcelona a les capitals comarcals.

Amb la perspectiva actual, rius i serralades no són cap problema. I amb la separació

imposada pel Tractat dels Pirineus, el segle XVII, entre França i Espanya, es té la

impressió –el convenciment, per part d’alguns- que les muntanyes han estat “el gran

obstacle natural” de tota la vida. Però la dificultat de travessar rius ha separat molt

més que les barreres muntanyoses.

L’Ebre ha estat qui va caracteritzar i donar nom a la península i els seus habitants amb

els romans, i continuava sent estratègic el s. XX, amb la Guerra Civil. Els problemes per

la qualitat del pa que es van patir, a la segona meitat del s. XVIII, també a l’Eramprunyà

–amb les revoltes de Barcelona que descrivia el Baró de Maldà, i amb la gran revolta

de la Revolució Francesa- imposaven a l’arrendatari de la fleca de Castelldefels un

proveïment a Barcelona que podia veure’s frustrat, en les dècades de 1750 i 1760, si el

Llobregat no permetia el pas de la barca. Seria a finals de la dècada posterior (Tabba

d’arrendament de 1779) que s’obre l’alternativa d’anar pel pont de Molins de Rei,

existent des de 1767, però com a últim recurs i amb compensacions (ILLA, 2007).

De fet, no hi ha vincle directe de la zona d’Eramprunyà amb el Llobregat: la que hi ha

és, més aviat, amb el delta que aquest ha anat formant a partir de la seva

desembocadura. Les maresmes del delta eren un lloc vulnerable, en risc permanent

per la potencial aparició de naus de qualsevol procedència. El volum dels dipòsits de

sediments del riu, junt amb els treballs de dessecació, no van aconseguir bones

condicions d’habitabilitat fins fa ben poc. Així, els habitants de les poblacions que avui

considerem plenament deltaiques, ben poc ús feien de la major part del seu territori,

aixecant les seves cases i fent vida a la part més arrecerada, la de muntanya.Per terra

es por dir que l’Eramprunyà ha estat, de sempre, de vocació més muntanyenca i més

vinculat al Penedès i Garraf, que no a la vall baixa del Llobregat13.

Per mar, i pel que fa a l’altra riba del riu, la proximitat de Barcelona ha estat un altre

factor determinant. Una proximitat que arriba a convertir-se en condicionant clau, pel

fet d’haver estat declarat, per Jaume II, aquest entorn més immediat de la gran ciutat

en creixement, i amb voluntat metropolitana, com a “territori ampli” de Barcelona,

des de 1320. Una consolidació del privilegi que havia concedit Jaume I als carnissers de

Barcelona, l’any 1267, de tenir dret de pastura de Montgat fins a Castelldefels, i que

s’afegia a l’interès en el proveïment de peix per alimentar els pobladors de la

concentració urbana i que s’estendria després a l’obtenció de materials de construcció.

El tret diferenciador d’aquest territori fronterer va quedar accentuat a partir de la

consolidació, l’any 1320, d’aquesta mena de germen de la contemporània Àrea

Metropolitana de Barcelona. Erigint les forques, no a la fi del terme de Castelldefels,

sinó al lloc on devia estar, en aquells temps, l’acabament del delta, es prescindia d’un

terç del terme municipal, que es devia considerar incontrolable com la resta de

l’Eramprunyà muntanyenc.

Els mapes de Credença, a finals del s. XVI, plasmen que s’entra en un territori salvatge

(la gran concentració de forques, un home mort i un d’esquarterat), similar al més

enllà del riu Pecos o més enllà del Rio Grande, diferents fases en l’avanç de la

conquesta del salvatge oest americà. Un procés allunyat en l’espai i en el temps, però

més proper als nostres temps i que, potser, amb la persistent exaltació que n’ha fet el

cinema nordamericà, s’ha interioritzat més i de manera global.

Si la delimitació administrativa, sovint fruit de lluites d’interessos, ha comportat

fraccionaments i desarrelaments d’allò què conformaven unes unitats naturals, que

van més enllà de disputes històriques o entre grups de poder, en aquest cas: una

delimitació jurisdiccional motivada pel “desinterès” en una part improductiva i

perillosa de l’Eramprunyà va establir un tall, obviant altres consideracions. Efectes

col·laterals menors com el de deixar un terç del territori de Castelldefels al costat fosc.

El salvatge oest munyanyenc de Barcelona, el Garraf-Ordal, va quedar segregat de

l’interès metropolità, erigint unes forques, el s. XIV, on el delta del Llobregat encara no

assolia la continuïtat actual. Amb això es ratificava el fracàs colonitzador de l’hospital

de Sant Salvador dels Arenys i del nucli de Garraf, alhora que quedava sentenciat per

segles (fins mitjan s. XX) el seu abandonament. Quan, a finals del s. XVI, el senyor

13 VIRELLA, A. , 1986. Eramprunyà inclou bona part del Garraf. Olèrdola el s. X tenia uns 20

quilòmetres de costa, fins a mitja platja de les Arenes (Llibre d’Antiguitats IV, Arxiu Capitular

de la Catedral, Barcelona).

7

d’Eramprunyà i la Pia Almoina definiren la partió al punt històric de Cova Fumada,

s’acabava d’erigir la Torre Barona, just al davant del Pujol de les Forques i al costat oest

del Portinyol. Va ser la font de seguretat que va permetre habitar el frontal mariner,

tímidament, a mitjan s. XVII i, més obertament, el primer quart del s. XVIII.

Amb tot això, el referent de límit establert fa mil anys, en unes condicions que poc

havien canviat tres o quatre segles després (el 1320), però sí, i molt, amb les de set o

vuit segles després (cap al 1700), i encara més amb les actuals, és el que es manté!

La realitat va ser que, tres o quatre segles després, el “límit efectiu” era un quilòmetre

més a l’est de la Cova Fumada. Com avui dia, “el límit raonable”, l’han establert

l’evolució geogràfica i la transformació social en, almenys, a un quilòmetre a l’oest.

Especialment en el límit de ponent de l’Eramprunyà, la discontinuïtat es mostra

antinatural i qüestionable. Com plantejava J. Campmany l’any 2000, des dels punts de

vista geogràfic i econòmic la pertinença a Sitges de la part extrema del delta del

Llobregat sembla poc raonable14. Els efectes d’aquest salt administratiu no són

equiparables als de tants altres límits municipals discutibles: suposa canvi de comarca i

suposa dependre d’un nucli situat a l’altra costat del massís del Garraf.

A escala de les persones, la repercusió –a banda temes impositius i de serveis- ha

incidit en qüestions i moments tan sensibles com els de la mort. En cases on unes

habitacions pertanyen a Castelldefels i unes altres a Sitges, la defunció d’un familiar en

una o una altra part del domicili ha comportat trasllats de conveniència administrativa.

També en el cas d’ofegats que la mar ha retornat, no era el mateix haver recuperat el

cos uns metres més a l’est o a l’oest d’allò que no deixa de ser la mateixa platja.

Tant o més evident i punyent és la repercusió en el paisatge. Fàcilment es pot

identificar la línea divisòria que trenca la continuïtat del front marítim, com a resultat

d’unes ordenances urbanístiques, que han permès un volum i una alçada superiors, en

les edificacions, en aquest darrer racó del delta.

Com punyent és que aquesta delimitació deixa tota la comarca del Baix Llobregat

sense un trist port, tenint a tocar un Port Ginesta i ben proper el de Garraf . Aquests

dos ports, juntament amb el de Vallcarca i el d’Aigualdolç, converteixen Sitges en un

dels municipis de més alta concentració en aquestes instal·lacions, en una

contraposició colpidora per la immediatesa15.

14 CAMPMANY, J., 2000. (p. 1, 11, 14 o 19) Reflexiona sobre el que s’anomena Les Botigues de

Sitges, espai que geogràficament i econòmica forma part del Baix Llobregat , del Delta del

Llobregat, de Castelldefels o del que qualifica de “façana marítima d’Eramprunyà”.

15 Comunicació del GREHIC, en aquesta IV Trobada: “Patrimoni Mariner d’Eramprunyà”.

Disputes i plets entre senyors feudals de diversos graus –externs o interns, com els

dels barons d’Eramprunyà davant dels senyors de Gavà o de la Quadra Burgesa-,

inclosos els diferents nivells eclesiàstics –també amb disputes internes entre Monestir

de Sant Cugat i Bisbat de Barcelona, uns i altres oposats al Capitol de la Catedral o a

Ordres religiosos-, han donat com a resultat, al llarg dels segles, a acumulacions i

segregacions de territoris amb una lògica que es basa, en molt bona mesura, en la

força o capacitat d’influència.

El problema dels “territoris marginals” i el nou Mapa Municipal de Catalunya

El que passa amb Eramprunyà, particularment en la part de ponent, ho trobem en molts altres llocs que ocupen espais marginals. No cal anar massa lluny per ensopegar amb casos similars dins el Baix Llobregat més proper. Al Capítol 8 es comenten diverses situacions que es donen a l’entorn del riu Llobregat o a la confluencia, a l’estany del Remolar, dels termes de Viladecans, de Sant Boi i d’El Prat. Són terrenys que, pel canvi de les condicions de l’entorn, han passat de no tenir cap interès econòmic, a tenir-ne moltíssim. Uns espais mal definits, en els confins de diferents municipis, que sobtadament prenen protagonisme per portar avantatges a uns o inconvenients a uns altres. Casos com el de l’aeroport o el del nou camp de l’Espanyol, i les seves àrees comercials, es tractaran amb més detall quan es plantegi el grau de racionalitat de fer prevaldre el component de continuïtat, o permanència, i de no adaptar-se a l’evolució. Un altre focus de malestar, degut a la mateixa causa de tenir el riu com a demarcació, s’ha produït entre Cornellà i Sant Boi: uns terrenys que han quedat ara –un cop canalitzat el riu- al marge dret i que corresponen a Cornellà, per la voluble realitat del curs del riu en el moment de fer la delimitació, van ser objecte de conflicte quan s’hi va permetre fer festes de les de no parar durant dies. Per als habitants de Cornellà no era problema, ja que era un lloc allunyat del seu nucli, però quedava proper, i suposava una molèstia clara, per als habitants de la part antiga de Sant Boi. En el posterior Capítol 9, dedicat a l’actualitat d’aquest tema en descobrir que estava en fase avançada el nou Mapa Municipal de Catalunya, es comenten també les situacions d’enfrontaments simultanis entre quinze municipis gironins, l’any 2010, pels traçats de límits. Els reordenaments territorials entorn les Vegueries, les Diputacions i fins i tot les Autonomies i l’Estat -i també l’estructura supraestatal europea en aquests moments, o de les Nacions Unides16- han estat una manifestació, els darrers temps, de la necessitat de posar en solfa l’organització del territori amb l’efectivitat administrativa i la racionalitat econòmica desitjables.

16 També els estats canvien: fa poc el 193è -Sudan del Sud, amb sols 8 milions d‘habitants, però

una superfície de més de 600.000 km2, més que la península Ibèrica- , aviat Palestina i, dins

Europa mateix, no fa gaire, Estònia, Letònia, Croàcia, etc.

8

Espanya, en aquests moments, compta amb uns 8.000 municipis, dels quals quasi 5.000 tenen menys de 1.000 habitants. Unes característiques similars presenta la xarxa d’entitats locals catalana, i les conclusions de l’estudi fet per l’I.E.B. mostren la necessitat de replantejar-se els serveis que donen o el finançament que han de tenir17. El nombre de municipis a Catalunya, l’any 1810, era de 2.100. Al cap de poc temps, l’any 1857, en quedaven 1.806 per l’abandonament, sobretot en les comarques centrals i septentrionals (TICÓ i GARCIA, 1994). A finals del XIX i principis del XX, moltes poblacions van desaparèixer com a tals, en quedar absorbides per l’expansió dels seus veïns, amb Barcelona com a cas més emblemàtic. En aquests moments estem entorn els 950 municipis, amb un lleuger increment per segregacions, com la de La Canonja respecte a Tarragona18 l’abril de 2010, i tot apunta que la crisi de finançament municipal ens ha de portar a una nova reducció del nombre de centres de decisió locals, sigui per agregació, per mancomunar-se, o per les vies que calgui19. L‘Eramprunyà, en aquest context, seria oportú i necessari replantejar-se’l. Si més no,

pensar a mancomunar esforços per enfrontar, amb més capacitat de recuperar i

preservar el patrimoni comú que, si en el cas de les fites de terme resulta obvi que és

compartit, també es comparteix a tots nivells: siguin el documental i el cultural (menys

evidents que les fites, però que poden arribar a assumir-se) o siguin l‘arqueològic i

l’arquitectònic, molt afectats per la radicació en un terme concret i pel consegüent

localisme. Uns factors que no faciliten veure el seu abast supramunicipal (jaciment

arqueològic i ancoratge de Les Sorres; castell d’Eramprunyà i Torre Barona, etc.).

17 Institut d’Economia de Barcelona. Segon “Informe sobre Federalisme Fiscal a Espanya 2010”,

que té com a tema central El finançament local. Vegeu el treball de Maite VILALTA, en aquesta

IV Trobada.

18 La Canonja és un municipi de 7 quilòmetres quadrats que limita amb Reus i amb Tarragona

capital.

19 Vegeu la presentació de Mª. T.VILALTA (coautora de l’estudi de la nota 22), en aquesta IV

Trobada d’Eramprunyà: ”Recuperació i preservació del patrimoni d’Eramprunyà. Un repte

comú”.

Capítol 3. ORIGEN i MITOLOGIA

Segons els experts, “és conegut que tant egipcis com romans delimitaven i afitaven

parcel·les de propietat, els primers obligats per les periòdiques crescudes del Nil, que

esborraven altres senyals necessaris per replantejar les finques, i els segons per

repartir les terres conquerides entre colons i soldats llicenciats, dibuixant sobre el

terreny les centuria mitjançant fites a la cruïlla dels límits, els limes”20.

Possiblement, des dels temps més remots i en totes les latituds trobaríem antecedents

del que ha estat una necessitat dels homes, des del moment en què, de caçadors i

transhumants, passen a assentar-se i viure de l’agricultura i la ramaderia.

El més probable és que les primeres fitacions haurien sigut rierols, camins o qualsevol

accident geogràfic o element natural diferenciador. Però la necessitat de deixar fora de

dubtes la delimitació, portaria a l’aparició de fites artificials i

més concretes.

Tenim mostres de la importància de la delimitació en cultures

tan antigues com la de Babilònia, durant la dominació Casita

(1531-1155 aC), on podem trobar els Kudurrus (imatge),

esteles de diorita negra presents als temples, i de les quals es

treia una còpia on quedaven exposats els límits i propietats.

A l’antic Egipte tenim les esteles limítrofes. Era una societat on

la base del poder i la riquesa eren les propietats agrícoles. Un

context que explica les esteles del faraó Akenaton (imatge), on

presta jurament que la ciutat no s’estendrà més enllà de la

inscripció. És significatiu que les esteles funeràries i

commemoratives siguin molt semblants, tot remarcant la

importància que donaven als límits.

Als efectes que ens interessen, per entendre millor el fenomen tal com s’ha produït

aquí i el que ens n’ha arribat, sigui en la forma d’elements materials o en la d’un

vocabulari o terminologia sovint confusos, el referent bàsic és el de la cultura romana.

De la cita inicial, ja se’n desprèn una primera evidència: recorrent a l’ùs de fites en els

“limes” -paraula llatina que significa frontera o camí sender entre camps, i que, més

directament, s’ha transformat en mots com límit o llinda-, es marcava un espai

(demarcació) amb uns límits (delimitació) que constituïa un terme (termenació).

20 CAPDEVILA, J. (2009), citant MARTÍN LÓPEZ, 2002, cap. 3 i 6.

9

Tant el terme , en tant que territori diferenciat -sigui d’un municipi, d’una parròquia o

d’un castell-, com la terminologia, o estudi de l’origen i la transformació dels mots,

tenen una arrel comuna en la mitologia romana: el déu Tèrminus21.

La resistència de les antigues divinitats Tèrminus i Juventas a

ser substituïdes -el primer quedant com a símbol de la

persistència i la tossuderia, la segona convertint-se en el símbol

de la renovació constant i l’eterna joventut- representen a la

perfecció les dues cares de la mateixa moneda, la interrelació

dels dos components contradictoris que porta en si el terme.

L’esperit tossut de Terminus, resumit en el lema “Concedo

Nulli” (no cedeixo davant de ningú ni de res) i el de la renovació

de Juventas, representat en la seva transformació en una font

d’aigua, per Júpiter.

La persistència de les paraules és la combinació de la seva capacitat de perpetuar-se

(depenent que allò que representen tingui continuïtat) unida amb la seva capacitat

d’adaptació o de transformació.

Les fites, també denominades termes, comparteixen les característiques

contradictòries de les dues deïtats: bàsicament tenen de Tèrminus la tossuderia i

voluntat de permanència; però també tenen part de Juventas, de constant renovació.

Són senyals de separació, però al mateix temps d’unió: representen la culminació en

un acord –que pressuposa una disputa anterior i una renúncia, per una de les parts o

per totes, respecte a les posicions de partida-, que convé preservar per no recaure en

baralles. Una dialèctica que, en funció del grau d’equilibri entre les posicions

confrontades, quan s’arriba a l’acord, o per la modificació de les condicions en el

transcurs del temps , pot decantar-se cap a la renovació o pot mantenir-se: un acord

imposat per una part, abusant de gaudir d’una situació de poder, estarà viciat d’origen

21 QUETGLAS, P. (2009): Quan el rei Tarquini va voler aixecar al Capitoli un temple dedicat a la

tríada capitolina (Júpiter, Juno i Minerva) va procedir a dessacralitzar (exaugirar) els santuaris

de les primitives deïtats del lloc. Dues d’aquestes, Tèrminus i Iuuentas, s’hi van resistir i se’ls va

haver de fer un lloc al nou temple.

Les denominades Terminalia, festes en honor del déu Tèrminus, se celebraven a Roma el 23

febrer, final de l’antic any romà. Eren dedicades a la consolidació i perpetuació dels límits i

fronteres. Es feien actes públics al VI mil·liari de Via Laurentina (símbol de l’antic territori

romà, camí a Lauinium, fundada per Enees segons el mite). Es feia un sacrifici animal, segons

Ovidi, i la seva sang era abocada juntament amb mel, encens i ví sobre una pedra engalanada

amb cintes i garlandes de colors. Segons un altre autor, Siculus Flaccus, aquesta barreja de

sang, mel, encens i vi es posava en el clot on es col·locaria la fita. Inicialment, Ròmul o el

successor Numa (s.VII aC) no volien tenir les fites tacades de sang, ja que els límits havien

d’establir-se per mutu acord, i van regular que l’ofrena fos dels primers fruits del camp.

i serà sempre inestable, qüestionat; un acord equitatiu, en un moment donat, pot

semblar sòlid i pretendre’s definitiu, però si canvien les condicions i expectatives de les

diferents parts de manera no uniforme, pot arribar un punt en què es consideri un llast

que cal revisar. Segons Ovidi: Tu delimites els pobles, les ciutats i els regnes extensos.

Els camps sense tu serien pur litigi.

D’aquí, de la funció unificadora més que separadora, se’n deriva el reforç normatiu -

amb la penalització a qui arrenca o malmet les fites- i la seva consideració com un dels

delictes clàssics a perseguir. És encara molt vigent en l’entorn rural, on periòdicament

els conflictes continuats entre veïns arriben a cotes de violènica insospitada.

El règim de propietat de la terra és una de les formes bàsiques d’organització del territori (CAPDEVILA, 2005). Llindar-lo ha estat l’instrument per consolidar un domini efectiu del sòl per part de cada propietari. Els deures i drets que són inherents a l’acte de posar llindes tenen generalment un carácter restrictiu, especialment per als directament afectats, que cal que sigui reforçat o regulat per a fer-los efectius, ja que no deixen de ser una càrrega o servitud per a tots.

En aquest sentit, la col·locació de fites és sotmesa a una protocolització –presència de

totes les parts, que s’atenen al que podríem considerar avui unes normes de bona

fitació, deixant constància documental reiterativa, en cada un dels punts pactats, de

l’assistència de tots i de l’acceptació col·legiada - i es reforça amb un complement

ritual que pretén vincular, en l’acord dels presents, també els absents i, en especial,

les futures generacions.

Per això no és d’estranyar que, en algunes civilitzacions, s’atribuís a les fites o termes

un caràcter sagrat i que, en alguns casos, s’arribés a convertir-les en objectes de culte.

Si algú les movia, podia ser objecte de càstigs molt severs. Però, com que, per

naturalesa, patien d’una gran vulnerabilitat, la seva protecció es completava, com es

veurà al Capítol 7, amb la por interioritzada d’un càstig sobrenatural a la possible

malifeta. Capdevila recull que s’han trobat fites o mollons de l’antiga Babilònia en què

s’amenaça a qui sigui que atenti contra ells amb : “que tots els déus, els noms dels

quals es consignen en aquesta fita, destrueixin el seu nom i l’anihilin”22.

La figura de l’agrimensor romà neix amb la colonització i arriba al seu zènit entre el

tribú Tiberi Semproni Grac (segle II aC) i l’emperador Adrià (segle II, 117-138 dC). La

divisió de les propietats era sagrada i, al principi, realitzada pels Augures. Acabà

passant a la figura del Finitor, en el moment en que el procés de colonització i

municipalització, dintre i fora de la península Itàlica, va anar adquirint importància

(CASTILLO, 1995).

22 CAPDEVILA, J. (2009) nota 19, citant a MENÉNDEZ de LUARCA (2000).

10

El terme, com a representació del límit, consistia en un sòcol de pedra que, moltes vegades,

acabava en el bust d’una divinitat clàssica. D’ençà del

Renaixement, amb el desenvolupament dels projectes de

jardins, els termes, a la manera clàssica, van tornar a aparèixer

amb la funció de delimitar els senders als jardins. Són famosos

els que Nicolas Poussin va crear per al Jardí de Versailles

(imatge).

Amb el cristianisme, la pràctica de delimitar el territori amb algun signe va continuar, però en aquest cas la representació dels déus fou substituïda pel signe per excel·lència del cristianisme: la creu. La creu és un símbol universal que representa l’Arbre de la Vida.

També la jurisdicció criminal es va fonamentar en aquest simbolisme en aixecar els senyals del seu poder. En aquest cas, la proximitat i la severitat de la justícia, terrenal aplicada per qui ostentava el poder, eren prou atemoridores en si mateixes com per requerir un complement de por a un càstig sobrenatural, cosa que, a més, hauria posat en qüestió la confiança en l’efectivitat d’un sistema punitiu clau en l’ostentació i el manteniment del poder. El valor afegit aquí caldria buscar-lo en la legitimació divina dels excessos en l’aplicació d’aquest poder, adoptant la forma de Calvari.

De termes estrictament delimitadors de municipis, el precedent més antic que tenim a Catalunya sembla ser el, d’època romana, trobat a Montornès i denominat “Terminus Augustalis”. Mentre que de senyals en pedra molt similars, del període de dominació romana però de vies de comunicació, els mil·liaris, se n’han trobat un nombre estimable aquí a Catalunya i en moltes altres parts, de termes municipals similars al de Montmeló, només se n’havien localitzat per la zona Nord Oest de la península. No es pot saber quines poblacions marcava el de Montmeló, però si descartar-ne unes altres (JÀRREGA i RODÀ, 1999). També es parlarà d’aquest exemplar com a exemple de troballa casual i recent.

Terminus Augustalis (Montornès)

Exposat ara a Can Xerracan.

Futur: Observatori de la Via Augusta

Capítol 4. TERMINOLOGIA FITERA

Establir els límits d’un terme és el resultat de dues operacions: la primera, el treball administratiu i tècnic previ, de delimitació (en base a documents, testimonis d’experts, criteris físics) per fixar el lloc exacte dels límits; i una segona, l’amollonament o senyalament d’aquests límits sobre el terreny, amb mollons, fites o bogues. Aquesta segona operació es pot subdividir, en ocasions, posant mollons provisionals que marquen els punts on, posteriorment, col·locar les fites definitives, un cop siguin fabricades.

Termes, fites, filloles, bogues, badaules, contrafites, mollons, monjoies, trams , guies i

més paraules que apareixen en els documents de delimitació són, de vegades,

sinònims que es fan servir en zones concretes, si bé en alguns casos hi ha canvis en el

concepte o en la funció relativa, que podrien atribuir-se a modificacions en el temps o

els costums.

La notable varietat de denominacions per referir-se a l’activitat de delimitació, segons

èpoques i llocs, han aconsellat fer un apartat específic, per aclarir conceptes, a mena

de glossari. Hi ha mots que deriven de la utilització, com a senyals, dels elements

naturals o “naturalitzats” (camins, marges), mentre que d’altres, propis del que

podriem denominar “tècnica de fitació”, responen a les diferents funcions dels

elements emprats en les fases d’aquest procés complex, o als subterfugis tecnològics,

ajuts que faciliten la tasca de l’especialista. No es tracta d’establir un patró

d’interpretació, ans al contrari: deixar constància de la varietat d’interpretacions

possibles de la documentació i, així, servir de guía.

- AMOLLONAMENT (Apeo, en castellà) És un tipus de document específic, l’instrument jurídic que acredita els límits d’un terme o d’una propietat. (Vegeu Molló) L’amollonament seria també la fase final, concretada sobre el terreny, en la qual es posen senyals (els mollons) en els punts definits durant les fases prèvies de negociació i d’estudi dels límits.

- ANTIGOR (antigó) – MARGE (Sovint, en documents on es descriu una fitació, es parla d’antigors que serveixen, generalment, per seguir la línea de separació entre fites. No té a veure amb temps antics o estils ja passats, les accepcions recollides als diccionaris). Com diu Català “fa referència a una marjada antiga” (CATALÀ, B., 2006). Un dels documents on es fa més evident aquest significat i l’equivalència amb marge, és la fitació entre Ribes i Olivella, de 172823 23 Fitació entre Ribes i Olivella de 1728 (ACA,R.A.,Reg 251, f.132/133), dins SANZ i SORNÍ, des. 1995: “(…) deixant la Riera y puja costamunt per un Antigor, ó, Marge quey ha una fita plantada Vella que puja costamunt fins al Pujolet dit, y nomenat del Garrofer, que baixa del Puig de Piquetas, y en dit Pujolet es la Roca senyalada de la mitra Episcopal, y la Creu del Capitol, y (...) enllá fins á un marge ó antigó que y ha una fita vella plantada sota el marge( …)”

11

- BANDEROLA La paraula no necessita aclariment, però s’ha considerat convenient recollir la seva funció. En una de les fitacions documentades, la que es va fer entre Gavà i Castelldefels l’any 1723, hi ha una descripció en detall de les fites que no inclou l’existència d’un forat a la cara superior. Quan es van localitzar les dues fites que haurien estat als marges de l’Antic Camí Ral de València, es va constatar l’existència d’un forat en cadascuna: a) La primera explicació que se’n va donar era que el forat servia per a posar-hi un pal amb una bandera. La bandera, amb l’escut del poble, suposadament, s’havia d’agafar de la fita pels qui transitaven pel Camí Ral, fins deixar-la a la següent partió de municipis, o portar-la als guàrdies si no s’arribava a la posterior fita o es volia fer nit a la població del terme on s’havia entrat. És posible que, en el algún momento, es fes aquest sistema de control, però no sembla gaire pràctic en situacions normals. b) Una segona explicació era que podia tractar-se d’un reforç visual, explicable en el cas de fites situades al costat d’una via principal. En aquest cas, podrien haver-se fet d’origen o amb posterioritat, i específicament en aquestes dues. En localitzar-se la tercera peça d’aquella mateixa fitació de 1723, situada en plena pineda i sense un camí destacable proper, es va comprovar que també tenia el forat superior. No tenint una interpretació definitiva d’aquests forats i de les posibles banderes, es va localitzar una referència que assenyala la banderola, no com a complement, sinó com a fita per ella mateixa i amb carácter permanent: la Ley de Medición del Territorio de 1859 manava que una comissió de cada ajuntament, amb l’auxili dels perits necessaris, recorregués la línia límit del terme i hi plantés una sèrie de “fites permanents” (visibles cadascuna des de l’anterior i la posterior), que podien consistir en fites “de pedra amb les inicials del poble o bé en simples forats a terra per tal d’introduir-hi una banderola”

(CAPDEVILA, 2005). - BELLA FITA (segons Català Benach) Expressió que fa referència a un mil·liari romà.

- BOGA Sinònim de fita que s’utilitza en zones del Pirineu i que s’ha relacionat, junt

amb l’equivalent “buega”, de l’aragonès, amb el terme basc “muga”. El senyal en la

segona operació, l’amollonament, es pot fer mitjançant mollons, fites o bogues .

- CONTRAFITA Pedres situades prop de la fita pròpiament dita, que podien servir de

guia. Entre els “suports de la fita”, Burgueño inclou: Fillola (fiola) o fillol, fitó, testimoni,

contrafita, antefita, matrimoni (BURGUEÑO, 2010).

La seva funció auxiliar, per seguir la línia de terme, queda clara en el text següent: “…

posar una fita, ó Molló deu passas demunt del Conrreu, ab dos contrafitas la una que

mire a la antecedent Serra del Padruell, y la altra que mire tot dret al Cap de la

Montanya del Padruell” 24 . Seria, per tant, un sinònim de fillola.

24 Fitació de Ribes amb Sitges de 1728 (Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Reial Audiència

(R.A.), Reg 251 f.128/129), dins SANZ i SORNÍ, des. 1995.

- EXTERMINAR Fer fora del terme o dels límits, en el seu sentit original.

Capdevila ens recorda que aquest càstig, d’excloure d’un lloc o d’un col·lectiu, amb el

temps ha degenerat en un sentit més dràstic, de fer fora del món i de la història25.

- FABRICACIÓ Encara que caldria entendre-hi l’acte de preparació pel picapedrer, previ

al transport de la fita al lloc, en un document fiable en tècnica fitera apareix com a

sinònim de col·locació, en aquest cas: de monumentació26.

- FILLOLA Com s’ha vist a “contrafita”, seria un dels seus sinònims.

Segons Català27, serien -a banda de “reforç de fita”* (vegeu Fita sola)- pedres

encastades en un marge, al peu o a la seva base, sortint respecte al parament vertical.

En camins rals, o camins importants d’un territori, amb prou amplada per no suposar

un entrebanc per als carruatges. Sovint es posava la pedra ajaguda. Sense distància o

cadència determinada, avisa qui hi passa que transita per una via important, que no és

en un camí qualsevol. Dins les particularitats penedesenques, més que tenir una funció

auxiliar, o de “guia”, en la continuïtat de la línia divisòria, les filloles, com a reforç de la

fita*, serien: pedres més petites, a les bandes d’una fita, per “falcar i destacar”.

Segons el mateix autor, el molló, dit “muró/murons” al Baix Penedès, actuava com

element visualitzador de les fites (al peu d’aquestes), en els canvis de direcció o de

rasant.

- FITA (Hito, en castellà) Paraula derivada del llatí FIXUS o FICTUS, participi de FIGERE,

que vol dir “fixar o clavar”, segons Corominas. Sería un “adjectiu” que acaba

substantivat: “mojone fito” (senyal clavada) locució que acaba abreviada com el

substantiu FITO (Fita, Hito).

Fita, fitar o afitar, fitament o afitament, fitació, fitador, fitó, fiter (roca) i fiter (persona)

són termes que recull Burgueño (2010), relacionats amb fita.

Com a senyal bàsic de la delimitació, la fita es caracteritza per estar clavada.

Català (2006) distingeix entre “fita sola”, sense muró ni filloles, i fites formades per tres

pedres clavades a terra: una pedra llosenca central, la principal i que dóna l’alineació, i

25 (CAPDEVILA, 2010). Respecte a càstigs més enllà de la mort a Eramprunyà vegeu ILLA, J.R.

(2010)

26 Fitació de La Geltrú amb Ribes de 1728, dins: SANZ, F. i SORNÍ, X, (des 1995), p.31. Resolució

del batlle de Vilanova i la Geltrú, actuant com a comissari: “que un expert de cadascuna de les

parts fos present en l’acte de fabricació dels mollons i que, còpia notarial en mà, tinguessin

tots cura que el paleta els construís en els llocs acordats i amb les guies ben orientades”.

27 (CATALÀ, 2006), p.40. També del Penedès, SOLER i VALLÈS (2006), p. 20, diuen que les

filloles o pedres sobresortints de l’enràs d’un marge marcaven els camins principals, i ho

il·lustren amb una imatge del camí ral a la Bisbal (del Penedès).

12

dues més petites, les filloles, que es posen a banda i banda per falcar i destacar la del

mig. Poden trobar-se com sinònims de fita: terma/e, llinda i d’altres, inclòs molló.

- GUIA Pedres auxiliars, o ratlles que es marquen a la cara superior de la fita, per indicar la direcció que segueix la línia divisòria fins el següent senyal. A la termenació de Miralpeix, l’any 1728, en descriure el Molló 3 (en el cim de la muntanya de Solicrup), diu que “una guia mira a ponent seguint la carena de la muntanya”, i al Molló 4 (situat al tossal de la muntanya), “una guia mira a la punta del marge gros que divideix terres abans de Garí, de Ribes, amb les de Solicrup, de la Geltrú” (…) i al Molló 31 (el del cim de la Plana Jorba), hi han dues guies” una mirant el molló precedent, l’altra mirant a mestral” (SANZ i SORNÍ, agost 1995). - LAPIDES LIMITARES Pedres de límit. Denominació que apareix al document de

fitació de 1723, entre Gavà i Castelldefels, amb l’immediat aclariment : “vulgo fites o

termes”.

- LIMES (limĭtāris) Paraula llatina que, originàriament, designava un camí que separava

dos conreus. Posteriorment va servir per designar la frontera exterior de l’ imperi.

Amb un sentit d’obstacle travesser, ha derivat en els mots límit o llinda, i s’aplica a un

mur, un marge, una línia. Des de la perspectiva perfeccionista i cientifista actuals, la

imatge de “línia divisòria” dels termes, la línia imaginària entre dues fites –la

trajectòria del rigor dels romans-, sembla quelcom abstracte i difícil d’establir amb

exactitud. Però cal considerar que els limes eren camins: amb un mínim d’amplada ben

fixat –per la llei Mamilia, havien de tenir entre 5 i 6 peus- i amb una trajectòria fàcil de

resseguir, sovint la més simple i viable, per distant que estigués un senyal del següent.

- LÍMIT, LLINDAR (Linde, en castellà) Vegeu Limes.

- MIL·LIARIS (Vegeu Bella Fita i, al Capítol 5, dins tipus de fites, les de camins).

Columneta de pedra, d’uns dos metres d’alçada, posada pels romans en les vies de

comunicació més importants, per assenyalar la distància en milles existent entre el lloc

concret i la ciutat de Roma (o qualsevol ciutat important de l'Imperi). Posats cada 8

estadis, o sigui cada 1.480 m28. Una inscripció columnària solia recordar el nom de

l'emperador i del magistrat que havien construït o restaurat la via. Un mil·liari

(miliarium aureum), erigit al fòrum de Roma per August l'any 20 aC, marcava el centre

ideal de totes les carreteres de l'Imperi. El de Llorca, una columna de 2,35 m dels anys

VIII a II aC, era a la Via Augusta.

- MOLLÓ (Mojón, en castellà) Paraula derivada del llatí mŭtŭlus, que significa cap de

biga que sobresurt d’una paret. En uns casos es fa servir com sinònim de terme i de

28 L’estadi olímpic media 184,97m. Per cada milla romana s’ha convingut la distància de

1.481,5 m. Els mil·liaris eren la referència del que quedava fins a una mansió (posada on fer nit

o descansar) o fins a una estació (lloc de descans dotat amb protecció). Vegeu al Capítol 5,

Senyals de camins i Vasos de Vicarello.

fita, però en uns altres apareix com un element de senyalització diferenciat, amb una

notable confusió pel que fa a la relació entre uns i altres tipus de senyals. En ocasions

s’observa una relació jeràrquica variable, que podria dependre del lloc i/o del temps.

- En el Llibre de la Baronia d’Eramprunyà, un document de 1327 diu : “fites allí

senyalades com a mollons” (fitas in ibi signatis esse molliones).

- De la mateixa època, de 1325, en la delimitació entre Canals i Montesa, sembla no

distingir-se entre fita i molló: “feren posar una fita o molló”

- De 1407, a Anglesola (GRAU, 1989-90), els mollons serien els senyals definitius que

es posaran un cop identificats els punts amb senyals provisionals (munt de pedres amb

una creu). En el recorregut que es fa l’abril de 1407, un cop acabades les negociacions:

“mana (…) esser construit un mont de pedres e una creu cavada en la dita penya o

rocha per a designar lo loch on lo mollo fahie a posar (Molló 1), (...) fonch feta altra

creu e munt de pedra on se construís altre molló (Molló 2)”.

- Quan la fitació de 1728 a Sant Pere de Ribes, la fita sembla considerar-se un senyal

auxiliar entre mollons: es “fabriquen els mollons”, per paleta (in situ), i com que alguns

són molt separats: “es posin fites amb fonament seguint la linea del mollons”.

- També apareix la fita com a auxiliar i el molló com a senyal bàsic, en el cas de 1782,

entre Altafulla i Torredembarra: “(…) plantaren diset mullons de pedra picada y

diferents fitas (...) plantaren un mulló, (...número 1,...) y, al peu de aquell, una fita ... i a

... tres-centas y quinse pasas, ..., plantaren altre mulló, ..número dos y, al peu de ell,

una fita y, entremitg de dits mullons, plantaren quatre fitas(...).ceparadas las unas de

las altres distants, esto és, dende lo mulló (de núm. 1 a la 1ª) fita, trenta y tres pasas;

de la (1ª a la 2ª), trenta y una; de la segona a la tercera, que és en una roca, al peu de

un marge, cent y quinse pasas; de la tercera a la quarta, que és ahont se troba la

contrafita(...)altre mulló, señalat de número tres, ab una fita al capdemunt de ell (...)”

- Per a d’altres, afitar seria posar senyals provisionals i amollonament posar els

definitius: “Cada vegada que es clava una fita es declara públicament la divisió de

termes. Normalment es coloca una estaca de fusta, per a senyalar el lloc on, més

endavant s’hi posarà un molló” (BATLLE i RIU, 1987).

- MONJOIA Munt de pedres posat per indicar un camí o una partió de terreny. Vegeu

Vedruna

- MONUMENTAR Col·locar monuments, mollons o fites a les fronteres o línies

internacionals. És un tecnicisme aplicat específicament a fites, especialment a les que

són internacionals i en països de sudamèrica. Ha derivat en la caracterització de la

permanència en condicions d’una fita, cas en què es diu que s’ha trobat

“monumentada”. En cas d’absència, desplaçament o pèrdua de les caracerístiques, es

diu que “no s’ha trobat monumentada”.

La humilitat d’aquests senyals queda, així, elevada pels tènics a categoria de

monument.

13

- MUGA Molló fronterer entre estats. Feta aquets definició, Capdevila (2010) afegeix

que: la veu muga o mouga de l’euskera, per designar el molló fronterer, fa referència

a tot objecte que marca o indica la frontera, o serveix per determinar-la, de manera

quel, a més de mollons, pot implicar roques, arbres, cases, boscos, fonts o rierols.

- MURÓ Denominació de molló a la zona del Penedès.

Segons Català (2006): element que es col·loca en punts estratègics de la poligonal que delimita

un terme; tot canvi de direcció, sovint en canvis de rasant i, sobretot, quan la línia de terme

discorre per una serra. Des d’un muró sempre es veuen l’anterior i el posterior. Està format

per un tronc de con de 120 cm, amb el diàmetre superior de 40/50 cm i l’inferior de 60/80. Els

seus elements més importants , segons aquest autor, són les pedres que hi ha a la base,

anomenades fites (fita: pedra clavada). Té la funció de protegir, fixar i destacar visualment les

fites, que marquen la direcció del terme. Al peu del muró, hi ha, com a mínim, dues fites

(arrenglerades o formant angle segons si es manté, o canvia, la direcció de la línia de terme). El

màxim de fites per molló acostuma a ser de quatre, en punts on conflueixen quatre termes (La

Bisbal, capbreu 1696: fites de la Savinosa).

Per al Costumari de 1921, en algunes comarques, els termes es colguen de pedres per

resguardar-los i s’anomenen murons els pilots que es fan amb la colgada.

- PARTIÓ Línia divisòria o separació entre dues possessions, dos territoris, etc.

- PATZERIA (Faceria, en castellà) (Passerie, en francés). Acords -cartes de patz- de delimitació, característics de les valls pirinenques, on s’estableixen els límits i usos per prevenir possibles situacions de conflicte bèl·lic entre estats o senyors. Probablement, com Paería, les diferents formes derivin de pau (pax). - TERME Segons el diccionari: cadascuna de les fites o vedrunes que assenyalen els

límits d'una extensió de terreny i, també, la part de terreny delimitada.

Amb tots els seus derivats -termenal, atermenar, atermenament, termenejar/

termalejar, termener, destermenar, termenar/terminar, termenera, termera, termenat

(Burgueño 2010)- és, etimològicament, la paraula més adient per als senyals que

indiquen límits territorials de pertinença. Entre els sinònims que descriuen la manera

d’assenyalar –clavant, fent sobresortir- ha acabat prevalent fita (amb variants locals),

que ajuda a desfer l’ambigüitat en la descripció tant del continent com del contingut.

La “terma de corn” és rodona i es posa als angles d’una partió (Costumari, 1921).

- TRIFINI Punt on coincideixen tres termes municipals, i el nom que es dóna a la fita

posada en un d’aquests punts. Tenen una especial rellevància ja que la geometria

obliga que les fites extremes de cada línia siguin compartides, almenys, per tres

municipis, llevat del cas d’extrem lliure, tal com passa quan acaba al mar o a la frontera

(CAPDEVILA, 2005).

- VEDRUNA Munt de rocs, fet per mà de l’home, que assenyala una partió. Vegeu

monjoia.

Capítol 5. TIPUS DE FITES i DE DELIMITACIONS

“Les variacions en l'asfaltat són, doncs, un indicatiu fiable que molt sovint delata

fronteres de terme, provincials, de comunitats autònomes o estatals” (CEBRIAN, 1999).

En aquest treball ens centrarem en senyals convencionals, però els missatges poden

ser transmesos en d’altres suports: variacions en l’asfaltat, en l’ample de via o en la

senyalització de seguretat viària, i canvis en la retolació informativa. Aquests darrers

poden anar des de la conversió del nom de poblacions, a la desaparició sobtada, en

una via de comunicació, de plaques indicatives de llocs rellevants, pel fet de pertànyer

a unes altres província o comunitat autònoma. És una trista realitat que, en la zona de

confluència d’Aragó, Catalunya i València (de fet Castelló/Terol/Tarragona), es fa

ridículament palpable.

A l’Eramprunyà també ens en trobem. La Platja de Castelldefels en, la seva part de

ponent, no és el continuum que la gent percep. Els respectius responsables municipals

han fet, al llarg de dècades, el possible perquè es notés: mai no s’han posat d’acord en

uniformitzar i deixar decent un aspecte concret. Si un millorava l’enllumenat, l’altre

instal·lava rentapeus; si l’un plantava palmeres, l’altre feia posar casetes uniformes de

ratlles blaves i blanques, i així amb tot (tu la barana, jo el paviment, etc). La realitat és

que la majoria dels passejants rasos no són gens conscients que passen d’un poble a

l’altre (i que canvien de comarca). El poble ras va a passejar “a la platja de

Castelldefels”. Qui va a la part de la pineda pot fer un paseig per la platja de Gavà o de

Viladecans, fins i tot per la part de llevant de la de Castelldefels, i canviar, sense

tampoc percebre-ho, de municipi, però el salt no és el mateix: el paisatge no queda

tallat de sobte, les particularitats de guarniment de l’espai públic són menys

aparatoses, i no es canvia de comarca.

Fites o senyals territorials de propietat

En la cerca de fites de terme hem ensopegat amb una gran varietat de fites

territorials, de carácter també civil –ni religiós, ni militar o jurisdiccional-, destinades a

diferenciar la pertinença d’un espai.

Hem trobat, amb les fites “ Intermunicipals”, d’altres que són “intramunicipals”.

D’aquestes, la major part han estat de “propietats agrícoles particulars” i no solen tenir

especial interès, llevat del pràctic per als propietaris i els seus veïns.

Solen ser senyals poc vistosos, sense ornaments o epigrafies, que destorbin el mínim

possible les feines del camp i, possiblement, que no recordin massa cridanerament la

seva presència al veí, que potser (probablement) el voldria més enllà. Però alguns han

resultat notablement destacables per alçada, contrast amb l’entorn i gravat d’inicials,

com és el cas de la trobada a Gavà -d’uns 70 cm, feta de gres vermell i amb les inicials

“J C“, en una cara, i “R V”, a l’oposada-, que sembla indicar un “acord” dels dos veïns

14

a fer-la fer ben aparent. Pel seu estat sembla bastant recent i és l’única localitzada amb

aquestes característiques, ja que d’altres amb gravats són clarament més antigues i les

va fer gravar un propietari concret, per deixar clar on arribaven les seves terres. És el

cas de les fites amb el nom “ROCA”, que indiquen en diferents llocs –prop del mas Can

Roca de Dalt o en la part de la Marina-, allò que pertanyia a Josep Roca, aromatari

(adroguer) de Barcelona, que va comprar diverses propietats a Castelldefels el segle

XVIII.

Encara més digna de ressaltar és la fita amb la inscripció “Antoni Herms 1730”,

trobada a Can Vinader (Castelldefels), que senyalava les propietats d’aquest sartoris

(sastre) de Barcelona que també va ser un considerable terratinent de Castelldefels

(l’heretat del qual, dos segles després, es reprodueix gràficament a la UC 1120, de l’any

1915). Amb el nom, el cognom i l’any, és un cas excepcional entre fites de particulars.

Fites de propietats públiques

Però també se n’han localitzat que delimiten, dins un municipi, el que són terrenys

comunals. Només se n’han trobat a Begues, però en cada municipi n’hi devien haver

hagut. Les identificades porten gravat “M P”, que vol dir “mont públic”, i el seu

propietari era la universitat de Begues (l’Ajuntament). Són terres d’aprofitament per

part de tots els beguetans pel que fa a cacera, proveïment de llenya i la resta de

beneficis, si bé de manera regulada.

De les senyalitzacions al límit del terme, hem topat amb una realitat insospitada, per

més evident que sigui un cop s’hi ensopega. Es tracta d’unes delimitacions territorials

públiques que marquen la fi del domini municipal quan s’arriba al que es pot

considerar l’equivalent a una “frontera internacional”: el mar. Tot al llarg de la façana

marítima de Viladecans, Gavà i Castelldefels – per tant són delimitacions

supramunicipals- es troben, generalment on comença la platja i amb una separació

d’uns 100 metres de mitjana, uns senyals de formigó, amb una placa metàl·lica, que

porten gravats “D P M T”. Defineixen on comença el “Domini Públic Marítim Terrestre”

i es comenten al capítol de Treball de camp i també al capítol 8, en tractar les

excepcions a la pretensió de contuïnat permanent de les fites (no pel que afecta a

Eramprunyà, sinó pel que s’ha observat al Sitges oriental).

Fites de frontera interestatal

A primera vista era obvi que no calia cercar pel nostre territori senyals d’aquestes

característiques, però les particularitats d’aquesta situació que es van trobar a la

bibliografia, feien recomanable extreure’n algunes singularitats. Amb tot, la inesperada

constatació del límit mariner i el DPMT obria noves perspectives.

L’Eramprunyà queda lluny d’Andorra, França i Portugal, però en temps passats el

Garraf-Penedès va ser territori fronterer. Cercar senyals d’aquesta funció no seria

desasenyat i, amb totes les reserves que es vulgui, les torres de guaita de Sant

Salvador dels Arenys i la de davant del castell de Castelldefels poden considerar-se

senyals delimitadors del flanc sud de la Marca Hispànica. En tot cas, mai no estarà de

més insistir que, mentre la segona té una existència digna, la primera no mereix el

maltractament que ha rebut, començant per la denominació de “moruna” i acabant

amb el seu engarjolament.

El Tractat de Verdú, de l’any 843, ja va implicar 120 emissaris per que determinessin

els límits dels territoris que Carlemany va repartir entre els seus tres hereus. El Tractat

dels Pirineus, de 1659, en el marc d’una política expansiva francesa hàbilment ideada

pel cardenal Richelieu (primer ministre de Lluís XIII), i seguida pel cardenal Mazzarino,

amb Lluís XIV, va imposar el falsiós concepte de “frontera natural” francesa als

Pirineus. Un posterior tractat, el de 1868 a Bayona, ens ha deixat unes altres perles,

com la de la singular situació de Llívia. Potser una Europa de les Regions acabi amb les

separacions aberrants.

Aliens a les grans estratègies globals, l’any 1513 els habitants de les valls pirinenques

gascones, catalanes i aragoneses van signar, al pla d’Arrem, un gran acord de patzeria

(JANÉ, 2003, p.520). A la introducció ja s’ha comentat el cas de la fita simbòlica entre

les valls de Bearn i del Roncal, amb el lema “pax avant”, mantenidora de convivències

ancestrals i superadora de particions artificioses.

Així, doncs, l’Eramprunyà no queda tan allunyat del problema de límits fronterers: ens toca i, com es veurà al Capítol 9 sobre Actualitat del tema de la delimitació, ens afecta. Delimitació eclesiàstica

La jurisdicció eclesiàstica, representada amb creus, té al territori d’Eramprunyà una

pobra representació. Les fites o senyals d’aquesta naturalesa han estat víctimes

d’enfrontaments sociopolítics i, sovint, se’n conserven reproduccions o succedanis,

posats de vegades en llocs discutibles.

Per bé que el treball proposat no preveia incloure aquesta mena de delimitació

territorial, en la recerca de dades de les fites de terme, s’han localitzat informacions

que vinculen les unes amb les altres, i que poden ser d’interès recollir aquí, ni que sigui

mínimament.

L’estudiós de la gènesi de les divisions territorials, Jesús Burgueño, ha remarcat la

importància del “fet parroquial” pel que fa als límits municipals tradicionals

(BURGUEÑO, 1998). D’altra part, J. M. Puigvert assenyala la redefinició dels termes

parroquials arran del Concili de Trento, l’any 1586 (PUIGVERT, 1997).

15

Delimitacions militars

Manifestades en forma de castells i torres, però també de guarnicions en casetes,

garites, o itinerants. Ha estat més una senyalització defensiva o preventiva que, com

es va destacar a la II Trobada (ILLA, 2009), tractava de dissuadir (poc) dels atacs o del

contraban, però sobretot tenia una funció de vigilància i alerta.

Aquesta “senyalització” a base de guaites i vetlles, fent fum o foc, des dels llocs elevats

on s’erigien aquests símbols militars, oferia una ràpida comunicació a distància –les

telecomunicacions del moment-, que permetia buscar refugi o demanar ajut. La zona

d’Eramprunyà i Garraf ha estat sempre un entorn propici a perills, procedents del mar

o no, i punt estratègic en la protecció de Barcelona, participant: en els “cordons

sanitaris” de la gran ciutat, en cas d’epidèmies; en l’advertiment als qui s’acostaven a

la capital que començava un espai sota jurisdicció seriosa (amb les forques) i en la

xarxa de guaita i transmissió d’alertes.

Els mapes de Nicolau de Credença, de 1571 i 1586, testimonien això representant,

prop de la costa, des de Garraf al Cap de Riu, nombroses forques, fortificacions i , en el

cas de la torre situada a Montjuïc, del que podria ser una pionera “telegrafia òptica”29.

Detall del sector de Montjuïc en les obres dels dos autors

“Ant. Vanden Wyngaerde fecit anno domini 1563» Nicolau de Credença, 1586

(Biblioteca Nacional d'Àustria, Viena) (Arxiu Capitular, Catedral de Barcelona)

29 L’artilugi dibuixat sobre la torre, semblant al d’un dibuix de la ciutat de Barcelona, fet l’any

1563 per Anton Van der Wyngaerde, però exagerat, anticiparia en 100 anys el sistema ideat

per Robert Hooke i que, presentat l’any 1684 a la Royal Society sense tenir una gran acollida,

es té per precursor de la telegrafía òptica. Anticiparia en 200 anys el considerat primer

telegrama de la història, l’any 1794, entre Lille i París (230 quilòmetres coberts per 22 torres de

comunicacions), que havia ideat Claude Chappe. Per disseny s’acosta al sistema de boles o

fanals proposat per J. Fornell ja l’any 1799, que tampoc no va ser ben rebut, en considerar-lo

massa complex i estar subjecte a moltes falles mecàniques, o al posat en servei per J.Mª

Mathé ja cap a 1850, també a base de cercles i bola, que de nit eren substituïts per fanals.

Delimitació de la jurisdicció criminal

Dels vincles entre els senyals que simbolitzaven el poder religiós i el poder terrenal que

establia Joan Amades, així com de la destacada presència de forques a l’Eramprunyà,

en el límit amb el Garraf –possible ubicació dels intrigants Inforcats-, i les especials

forques del Pujol de les Forques de Castelldefels -possible Quinta Forca-, es va tractar a

la III Trobada (ILLA, 2010), i se’n completa la informació en aquesta IV Trobada en una

comunicació específica.

També entre fites i forques existí un estret vincle, com mostra la disputa entre Bernat

Pau de Çalbà, senyor de la Bisbal, i Andreu Joan Ferrer, senyor de la quadra de

l’Ortigós, cap a 1512: “movent i avançant les fites de terme i plantant forques en señal

de mer i mixt imperi”, el primer en terres del segon, acabà prenent-les-hi (CATALÀ,

2006). De la mateixa zona del Penedès, cap a 1700, és el testimoni gràfic següent, on

els de Llorenç sembla que amenaçaren amb la forca, per un litigi de límits.

Delimitació de Banyeres del Penedès amb Llorenç del Penedès (ca 1700)

(BURGUEÑO, 2010) Quadre inferior a la dreta (extracte):

L: enderroc de marges, principi de la qüestió I: fites que fan la nova termenació en virtut de l’ajust

K: peça de la qüestió A Confins de Banyeres ab lo de Llorens

B: Confins de Llorens ab lo de Banyeres G: Pedra on deien era la divisió o fita dels termes

H: Forques que plantaren los de Llorens

Arran de la delimitació l’any 1320 d’un territori ampli de Barcelona mitjançant forques,

se n’ha derivat una afectació negativa per al desenvolupament de la part més

occidental de l’Eramprunyà. És un tema que es tracta al Capítol 8 en la part d’espais

marginals.

16

Però aquesta senyalització de la concessió reial de febrer de 1319, que ratificava la de

1267 per protegir les carnisseries de Barcelona, va afectar també la resta de petites

poblacions properes. Era el cas d’un poblet de menys de cent cases, anomenat Santa

Eulàlia de Provençana, que avui coneixem com L’Hospitalet.

Els estudis de J. Codina i de J. Fernández Trabal han exposat el conflicte que hi va haver

entre els pagesos del delta i la ciutat degut al proveïment de carn d’aquesta, on no es

permetia tenir-hi bestiar i que, per les seves necessitats de dues setmanes, havia de

tenir uns 5.000 moltons pasturant, per refer-se del viatge des de l’Aragó o el Pirineu.

Una sentència de 1454 va admetre que els pagesos tanquéssin les seves terres mentre

concedia a Barcelona que delimités, amb fites, un territori on pasturar els ramats

comprats pels seus carnissers. Aquest territori deu ser el que anava per sota del camí

de València fins al mar, la partida dels Joncars, unes terres incultes, amb una superfície

de 1.500 mujades, suficients per alimentar 4.000 caps de bestiar.

Els consellers de la ciutat van fer posar mollons amb l’escut de Barcelona, però agafant

part de terrenys de conreu. D’altra part, van augmentar la tensió pujant el mínim de

reserva fins a 7.000 caps. La sentència reial de 1414 no va resoldre el problema, que

va continuar plantejant-se al llarg dels segles XVII i XVIII amb l’argument que no hi

havia terme diferenciat del de Barcelona en aquests petits nuclis, que només eren

parròquies. Ni quan aquests assoleixen la categoria de municipi, a partir de 1716, no

acaba la negació dels drets sobre els seus termes i, a finals del segle XVIII, com a finals

del XIX i principis del XX, hi ha nous intents de fer prevaldre els drets de la gan ciutat.

Barcelona va aconseguir que el privilegi de 1319 fos inclòs dins les Constitucions de

Catalunya, però no queda clar que pugui ser considerat concessió d’un terme: el que

recull el privilegi és el dret a fer ordinacions i bans, amb imposició de penes, fins i tot

de mort (BRINGUÉ, 2009).

Com diu Bringué, és sorprenent “veure l’oligarquia barcelonina utilizar arguments

comunals propis de les comunitats pirinenques”, ara bé, sense “ni rastre de la cohesió

social comunitària que destil·len les fonts pirinenques”.

La prepotència barcelonina poc té a veure amb les patzeries, amb l’exemple -comentat

a la Introducció- de la fita del tribut de les tres vaques i símbol de la pau.

Probablement aquest comportament secular expliqui perquè L’Hospitalet va resistir la

pressió engolidora que, entre 1897 i 1921, va convertir en barris la major part dels

muncipis de l’entorn barceloní.

Les forques, com a senyals d’una delimitació jurisdiccional que ha tingut una gran trascendència en la configuració i el desenvolupament de l’àrea propera a Barcelona, inclòs l’Eramprunyà, acrediten tenir un major interès que el que fins ara se’ls ha donat.

Sigui com sigui, no sembla gens encertat que Barcelona, per guardar-ne memòria, escollís un senyal tan poc compatible com una creu de terme.

Turó de la Trinitat (Barcelona, a tocar de Montcada i Rexach)

Creu de Terme en record de la “Quinta Forca” de Barcelona Un cop aclarit que aquestes forques de 1320 no responen al paradigma convingut, i disposant ara del model real, el del Pujol de les Forques de Castelldefels, potser caldria revisar aquest monument de la Trinitat. D’altra part, coneixent ara amb més precisió els llocs on es van erigir, una cerca per Collcerola i, en particular, per la Serra de les Forques, potser permetri trobar restes de pilars semblants que fins ara no s’havien pogut identificar ja que no corresponien a cap construcció coneguda, ni responien a l’estereotip prevalent de la forca feta de fusta.

Retaule de Sant Jaume de Frontanyà Pilar del Pujol de les Forques a Castelldefels (model de forca segons GRAUPERA, 2001) (Fotografia de F Capacés, octubre de1969)

Delimitacions viàries

En una primera aproximació podia esperar-se que, a l’Eramprunyà, podriem trobar

vedrunes pels camins de muntanya i poca cosa més. Els penedesencs (SOLER i VALLÈS,

2006) (CATALÀ, 2006) destaquen la senyalització de camins importants amb pedres 17

sortints, especialment els Camins Rals –sota protecció reial i amb una amplada mínima

de 24 pams, segons Català, o de 16 pams, segons el Costumari de 1921- que potser

s’aniran identificant a mesura que es recuperi el Camí Ral per l’Eramprunyà interior. Del

Camí Ral de València, o del que en queda, no se n’ha localitzat cap, però sí cal destacar

que, quan la línia de terme travessava camins o correderes, es posava una fita a cada

costat (no viària, sinó de terme).

Pel que fa als senyals viaris històrics per excel·lència, els mil·liaris, no hi ha notícia que

per l’Eramprunyà se n’hagi trobat mai cap. Mentre que a Barcelona sí –a Montjuïc l’any

1596, a Hostafrancs l’any 1888- , al Penedès també, pel pas de la Via Augusta, en el

camí de Barcelona a Vic, la via Ausa, igualment – a la partió dels termes entre Seva i

Centelles, en un lloc anomenat Pla de les Forques se’n van trobar sis de l’època del

baix imperi, segles III i IV dC (MENENDEZ i MOLIST, 2002)- i en molts altres llocs;

sembla que per aquí es descarta el pas de vies romanes.

Dues fonts bàsiques d’informació sobre els itineraris romans són: el conegut com

Itinerari d’Antoní i els Vasos de Vicarello, quatre calzes trobats en unes termes

properes a Roma, en forma de pedra mil·liar i fets d’argent, on hi ha gravat, en quatre

columnes de text cadascun, l’itinerari entre Cadis i Roma (1.840 milles romanes, uns

2.723 km). Per ells se sap que hi havia 104 “mansiones” o posades, separades per la

distància equivalent a una jornada de camí (SERRA i CASADEMUNT, 1993). Les

“stationes”, a més de complir la funció de les “mansiones”, comptaven amb vigilància

que servia per protegir el camí i els viatgers. El traçat per l’interior de la via Augusta,

replantejat després de la segona campanya de les guerres càntabres i coincidint amb la

fundació de Barcino –moment al que correspondria el Terminus Augustalis de

Montornès-, podria haver passat per la costa del Maresme i, segons Serra i

Casademunt (citant a PALLARÈS, 1975): “Pallarès suposa que des de Barcino un ramal

de la mateixa via entrava novament a I'interior fins al pont de Martorell, i un altre

passava el Rubricatu (el riu Llobregat) més a prop del mar, vora Sant Boi de Llobregat, i

seguia després la costa fins a Tarraco”.

Vasos de Vicarello (s.I dC), trobats l’any 1852.

Potser la continuïtat de la cerca iniciada permetrà, en el futur i abandonant

apriorismes negatius, localitzar, per l’Eramprunyà, algun mil·liari romà.

Delimitacions amb carácter fiscal

D’entre les modalitats de delimitacions de territoris n’hi ha hagut també que anaven

dirigides a una finalitat de recaptació d’impostos. La delimitació fonamental en aquest

vessant és la muralla. El component defensiu és tant, o més, decisiu respecte als

nobles i senyors feudals de la rodalia, que respecte a suposats invasors. La protecció

de la vila a qui s’hi instal·lava fugint dels abusos dels senyors de la terra, tenia en els

reis uns aliats, disposats a afeblir una noblesa rebel potenciant el poder dels burgesos.

El tancament amb passos controlats, les portes, tenia una utilitat en el dia a dia de

cobrament d’impostos als no residents, per poder entrar.

El cas de l’enfrontament de la ciutat de Barcelona amb el rei Ferran I d’Aragó, conegut

com el d’Antequera, és significatiu. L'enfrontament del vectigal fou la reclamació

efectuada el 1416, pel llavors conseller segon de Barcelona Joan Fivaller, al rei Ferran I

per tal que pagués el vectigal, l'impost sobre la carn –carn que els compradors de la

casa del monarca adquirien a la ciutat-, del qual el rei pretenia estar-ne exempt.

A més del clos urbà delimitat per la muralla, els drets concedits a les viles podien

abastar el seu entorn immediat, la qual cosa comportava permetre posar-ne senyals

indicatius. Aquests donaven informació pública de privilegis concedits, dins un àmbit

definit, per restringir certes activitats o, en cas de voler fer-les, pagar una contribució.

És el cas de la ciutat de Girona, beneficiària d’un privilegi que la reina Maria de Castella

li atorgà el 12 de maig de 1451, pel qual es prohibia vendre carn, vi, pa i d’altres

queviures a l’entorn de mitja llegua de les muralles de la ciutat. La raó era que el terme

municipal acabava poc més enllà de la muralla i els ciutadans compraven els queviures

fora de la ciutat.

Per tal que no hi hagués dubtes d’on eren els límits dins els quals calia pagar impostos

a la ciutat de Girona, es va autoritzar plantar unes fites de pedra als camins que

connectaven les rodalies amb Girona.

Els camins que arribaven a la ciutat de Girona van ser marcats amb fins a disset fites,

de les quals només catorze s’han pogut identificar a dia d’avui30. Les fites de pedra de

la Mitja Llegua, repartides pels camins que conduïen a Girona, en un intent desesperat

de mantenir el privilegi medieval de 1451, van ser col·locades l’any 1727, quan la

institució de la mitja llegua era qüestionada per tots costats.

30 (MARTÍ, 2008). Segons CASTELLS, N. (1985) van ser 14 , i no 17, les fites que es van posar –la

transcripció del document de l’Arxiu Històric Municipal de Girona (Sèrie I.1.1, Manual d’Acords

de 1726, fols 408-411), que inclou Castells, sembla descriure 14 llocs o potser 15- i de totes en

descriu la situació en aquell moment

18

Els pobles del voltant, indignats amb la nova decisió, no van assistir a la plantació

d’aquestes fites, i van seguir convocant plets contra el privilegi. La normativa va durar

encara fins pel gener de 1818 (havent prorrogat l’aplicació d’una Reial Ordre de juliol

de 1816), quan ja era evident que era un vestigi de l’arcaic règim feudal i que no servia

per a res. L’any 1817 una reial ordre posava fi al monopoli de la mitja llegua. Una

inscripció mig esborrada, testimoni que la fita ha perdut la seva utilitat, indica Per la

Mitja Llegua, just a sota d’un escut de la ciutat de Girona. (Imatge a l’Annex 1)

La que millor es veu i es conserva, segons MARTÍ (2008), és la pedra que estava

situada a Sant Gregori i que ara reposa a la plaça de l’Institut Vell, de Girona. Les més

visibles són les situades a la placeta de l’Institut Vell, la situada a la carretera de

Banyoles, l’aixecada darrere l’hotel Fornells Parc i la ubicada als jardins del monestir de

Sant Daniel (després que uns intents de robatori obliguessin a treure-la del seu lloc

original). També és fàcilment identificable la fita que s’erigeix a Quart, a l’estació del

carrilet Girona-Sant Feliu, després que, a principis dels 80, es descobrís la fita al fons

d’un rec (a la Introducció s’ha comentat, entre les troballes de fites, que més d’una

d’aquestes de la Mitja Llegua va passar una temporada en remull).

Particularitats tipològiques de fites

- La més simple -“autèntica”, segons Xavier Sànchez, referint-se al territori de Sant

Boi- és la llosa de licorella clavada verticalment. També fer un munt de pedres podria

considerar-se una forma primària, i en aquest cas universal, de senyalització. Encara

avui es pot trobar en el DOGC que en les delimitacions oficials “es reconeix com a fita

un munt de pedres situat (en un punt de referència)”

- La més freqüentment emprada a la zona d’Eramprunyà (segons els documents): la

Pedra de Montjuïc. A la pràctica, trobem que en el cas Pia Almoina, per més que el

pergamí digui que totes eren de pedra de Montjuïc, la primera ja era d’un material

diferent, i la resta eren de pedra calcària. Les localitzades pel Monbaig i Miramar amb

el nom de Viladecans, sí que responen al que en deia la documentació (UC 352 diu que

eren de pedra de Montjuïc).

- El més sorprenent: pedra nativa (nacediza). L’any 1915, entre Gavà i Castelldefels, a

la zona de Can Llong, es defineixen com a fites unes pedres natives irregulars de sols 9

cm d’alçada, amb la resta de les mides poc destacables. No és pas per facilitar-ne la

localització, en entorns on les pedres no són precisament una raresa. Més

comprensible és que es mantingui, fins en ple s. XXI, si les mides hi són dignes i, a més,

porta algun senyal31

31 Edicte, de 19 de maig de 2004, de delimitació dels termes de Gòsol i de Saldes. La fita 7 (a

la Ventajola) ”consisteix en una pedra nativa de forma irregular” de 50 cm d’alt, 90 cm

de costat i 120 cm de llarg, que té una creu gravada.

- Les més barroeres. Simples mollons de ciment, sense cap senyal ni gràcia, que en les

darreres dècades han proliferat arreu d’Eramprunyà. Barroera també, a més de

salvatge, és la inscripció “Sitges” sobre una de les cares de la Fita de Cova Fumada.

- Les més extravagants. No pròpies d’Eramprunyà, però que, per la raresa, mereixen un

comentari. Mollons fets a base de “tierras, céspedes y piedras o ladrillos”, “tierra e

céspedes y atocha y tomillos”, “tierra y coscoja”, juntament amb “higueras” i “canteras

de yeso” formen, amb els afegits de sobre i de sota, un conjunt heterogeni i original de

la delimitació de Gabia la Grande32.

32 Libro de Apeos de Gabia la Grande, de 1572 (dins: GRAU, M., 1989-1990, p.17). Un extracte

il·lustratiu del text: “(…)se hizo junto a una punta de haza un mojón de tierras y céspedes con

tres testigos debajo y una piedra grande encima puesta de punta, el cual dicho mojón divide

los términos de Gaviar la Grande e Gaviar la Chica (...) se hizo una guía de tierra e céspedes e

ladrillos se hizo un mojón de tierra y céspedes con cinco testigos debajo y tres piedras encima

(...) abajo hacia Ijar hasta a dar a unas higueras grandes que están al fin de una viña que está

en una acequia, las cuales quedaron por mojones entre Gaviar la Grande e Ijar (...) por un

camino derecho que va a las canteras de yeso las cuales quedaron por mojón el cual divide los

términos de Ijar y Gaviar la Grande (…) (camí) junto al cual se hizo un mojón grande de tierra e

céspedes y atocha y tomillos el cual dicho mojón divide los términos de Santafé y el cortijo de

Dinyar (…) y en un cerrillo se hizo una guía de tierra y coscoja (…) y por otro cerrillo que se dice

Handac Arof se hizo otra guía de tierra y tomillos (...)”

19

Capítol 6. NORMES DE FITACIÓ

Per molt estrany que pugui semblar, el context real és que, a tot Europa, fins a finals del s. XIX, els termes municipals eren força imprecisos (GRAS, 1999). La seva delimitació havia estat una facultat reial, però no exclusiva: a les Baronies la tenien els senyors. Posteriorment, amb la culminació de la Constitució de 1812, es fa un canvi del model municipal de l’Antic Règim, pel Liberal, però es manté el municipi com a entitat base de l’organització territorial (CAPDEVILA, 2005)33. Instruments d’aquest canvi van ser la Comisión de Estadística General del Reino (1856, amb el govern de Narváez) i la LLei de 1859, Ley de Medición del Territorio, que vinculà aquesta medició amb el cadastre (MASSÓ, 2009). Així doncs, l’interès dels governs liberals del segle XIX espanyol, bàsicament recaptador, farà que es delimitin amb precisió. Si més no, que això s’intenti. Ja en el pas al s. XX, la delimitació municipal a l'estat espanyol ha estat marcada per diverses reglamentacions: destaquen la Llei de 20 d’agost de 1870, la regulació de la publicació del “mapa topográfico nacional”, el Reial Decret de delimitacio de 1889 i la Ley sobre la formación del catastro parcelario de España, de 23 de març de 1906. L’experiència, a finals del s. XIX, posà de manifest la dificultat d’obtenir informacions

objectives, quan les fonts d’informació temien la repercussió en pagament d’impostos.

Quan hi va haver possibilitat de mesurar amb garanties les terres de cadascú, els

resultats van ser molt superiors als tradicionalment declarats (CAPDEVILA, 2005)34 .

Un tast de la complexitat operativa de la feina feta a Catalunya entre 1910 i 1930 per

l’Instituto Geográfico Nacional (IGN, creat el 1870) –detalladament exposada a (TICÓ i

GARCIA, 1996) o a (CAPDEVILA, 2005)-, pot resumir-se en que la primera operació de

mesura a fer era una triangulació topogràfica, emprant teodolits reiteradors d’azimuts

i angles zenitals, amb anivellament geomètric (per horitzontals) o trigonomètric (per

zenitals), itineràries d’anivellament – emprant brúixoles en plataformes anivellables,

amb els nivells que podien ser esfèrics o cilindrics-, atenent als vèrtexs geodèsics i

33 Donat que la legislació espanyola contempla el municipi com un fet natural, fruit de la història i del territori, sempre s’ha deixat en mans de l’ajuntament, la institució representativa dels habitants del municipi, la definició del seu terme. Enfront dels que consideren el municipi com “fenomen legal”, és a dir, que la seva existència es deu a una ordenació jurídica que el reconeix i per tant la seva definició està en mans d’aquesta disciplina, la legislació espanyola sempre ha apostat pel municipi com un fenomen natural, que emana de la voluntat d’una població amb unes arrels històriques al territori, el que fa que la seva existència estigui íntimament lligada a la voluntat de la gent que l’habita. 34 Primer s’experimentà amb Granada i l’any 1896 se seguí amb Cadis, Córdova, Màlaga i Sevilla. A Granada es comprovà l’ocultació del 60,1% de superficie; a d’altres províncies, el frau en declaració va ser en la qualitat de terres (Córdova ocultava el 49,65% de la riquesa rústica).

topogràfics, etc., per elaborar un croquis 1:50.000. En un nivell menys tècnic i més

entenedor cal tenir present que la majoria dels reconeixements de límits municipals es

feien a l’estiu (dia llarg i calma atmosfèrica), l’enginyer en cap de la Brigada citava als

Ajuntaments afectats, que enviaven una Comissió, i dirigia el reconeixement dels límits

un topògraf. Començaven per la fita número 1 , numerant la resta a partir d’aquesta en el sentit

del reconeixement. Descrivien cada fita segons unes pautes establertes:

“1. Objeto que constituye el mojón;

2. Naturaleza;

3. Cómo está situado (vertical u oblicuamente, empotrado, suelto, acostado);

4. Forma en su parte visible;

5. Dimensiones (precisas si tiene forma geométrica, máximas si tiene forma irregular);

6. Señales grabadas con sus dimensiones o naturales características;

7. Nombre del sitio;

8. Situación topográfica (sierra, loma, ladera, barranco);

9. Situación agronómica;

10. Nombre y vecindad de los señores propietarios de los terrenos en que está enclavado.

11.Puntos de referencia y direcciones con referencia a los Ayuntamientos a que pertenecen

dichos puntos;

12. Distancia al mojón anterior, no mayor de 400 metros cuando la línea de término es recta;

13. Se ve o no se ve el mojón anterior;

14. Línea de término y caso de ser recta, es preceptivo indicar que es la alineación recta que

pasa por ambos y no la línea recta que los une”35.

Quan se suspèn l’operació, s’explica el motiu i s’acorda dia i hora de represa. Signen

l’acta tots els presents. El resultat final són dos tipus de mapes, una planimetria i una

altimetria municipal a escala 1:25.000

1859. Ley de medición del Territorio.1861 Junta de Estadística1870. Creació de l’IGN1875 . Comisión del Mapa Topográfico Nacional

35 (CAPDEVILA, 2005) citant FOSSI, I., Tratado de topografía, 1944, p. 337

20

I abans del s.XIX? Més enllà de la intervenció formal prèvia en l’establiment dels llocs

més assenyalats -activitat que sempre ha estat i serà menys transparent-, la

materialització sobre el terreny responia a uns patrons fixats?

Com es veurà al Capítol següent, en l’apartat de reforç ritual i normatiu, la intenció

informativa i amb pretensió de permanència va portar a una regulació, ja en temps de

l’antiga Roma, sobre com s’havia de procedir. Una regulació que, a més de poc

respectada, no respon als nostres criteris actuals d’objectivitat i precisió.

El Costumati Català, recull fet per l’Oficina d’Estudis Jurídics (Mancomunitat de

Catalunya, 1921) dels costums sobre termenals, camins i aigües en terres de pagès,

ofereix un ampli ventall de costums però no un protocol sistematitzat.

Hi va arribar a haver unes “normes de fitació” establertes i conegudes? Eren una

simple acumulació d’experiències, com ara “d’acord amb els costums de bon pagès”?

El que es pot deduir dels documents estudiats és que, als representants de les parts,

solien acompanyar-los uns experts i, entre els uns i els altres feien executar-ne la

col·locació a algú que, cal suposar, havia de tenir experiència o solvència acreditada.

El protocol documental solia ser molt rigorós, detallista i repetitiu fins a l’avorriment;

no obstant, i només de vegades, inclou la descripció de la fita (material, mida,

gravats). I fins ara un sol cop, la fitació de 1723 entre Gavà i Castelldefels, descriu el

què hem considerat un possible “ritual de reforç” –posant a sota cloves de caragol i

tellines de mar- ja que l’aclariment “perque se sàpiga que son fites de terme” podria

indicar un costum arrelat, d’ampli coneixement popular.

Si fem cas al document amb què el comissari, nomenat per la Reial Audiència, per

resoldre el conflicte que, entre 1726 i 1728, va enfrontar al bisbe de Barcelona, senyor

i Baró de Ribes, a la Universitat de Vilanova i als Pares Mercedaris, per evitar posteriors

disputes a causa que, en alguns llocs, la distància entre mollons era gran: “manava

que, seguint la línia dels mollons, es col·loquessin fites amb fonament, segons les

normes de fitació”(SANZ i SORNÍ, desembre 1995)36.

36 El comissari manava, l’any 1728: que un expert de cadascuna de les parts fos present en

l’acte de fabricació dels mollons i que, còpia notarial en mà, tinguessin tots cura que el paleta

els construís en els llocs acordats i amb les guies ben orientades. A més, ordenava que, atenent

la interpel·lació del procurador del pare Prior de la Mercè i dels regidors de Vilanova, els

mollons plantats l’any 1726 que no corresponguessin, fossin enderrocats i que, en els restants,

s’esmenessin les guies. També, tenint en compte que, en algunes seccions, la distància entre

molló i molló era gran, i que moltes vegades la divisió partia terres d’un mateix amo, a fi que,

en el futur no es plantegessin disputes per delmes i lluïsmes, manava que: seguint la línia dels

mollons, es col·loquessin fites amb fonament, segons les normes de fitació.

En el document de 1723 s’explicita que es fa l’operació “com se posen les fites de

pedra picada” –probablement un sistema propi i diferent de l’emprat amb altres fites-

o que el nom gravat de cada població es posa mirant en la direcció d’aquella (un

costum que no va respectar qui va eliminar una de les creus de la fita de Cova Fumada

en escriure-hi “Sitges” a la cara que mira cap a l’est, és a dir: cap a Castelldefels).

Tant si posar cloves era sols posar un testimoni estable, com si era un ritual, es

tractaria d’un component natural dins unes “normes de correcta fitació”, que ni cal fer

explícites, o que no convé explicitar, sigui per reforçar la garantia de seguretat o per la

pròpia creença. Tècnica o ritual: una clau per a verificar que una fita era correcta

suposava, primer, descalçar-la. Els experts nominats que van verificar l’any 1680 l’estat

de les fites posades el 1676, en arribar a fites que sembla que no han estat tocades

declaren que “la troben bé” només després de descalçar-les37. En cap moment no es

concreta, però sembla deduir-se que verifiquen algun testimoni posat expressament.

Complexitat tècnica actual Les delimitacions municipals actualment vigents a Catalunya daten, com s’ha vist, de principis del s. XX (entre 1910 i 1930, segons el municipi). La documentacio de delimitacio va quedar guardada als arxius de l’IGN durant 70 anys, fins l’any 1988. Per incomprensible que sembli: els municipis catalans desconeixien majoritàriament l'existència d'aquestes actes i, conseqüentment, també el traçat precís dels límits dels termes municipals que aquesta documentació recollia. L’any 1988 es van escanejar 7.366 documents (en total 93.535 pàgines, de 3.769 actes de delimitació i 3.417 quaderns de camp) i es van fotografiar 3.268 plànols. Hem d’agrair a J. Capdevila que ens hagi facilitat l’accés als documents de camp i plànols de totes les poblacions d’Eramprunyà, existents a l’IGN, i que només s’havien localitzat en un dels Arxius Municipals. Especialment conflictiu ha estat l'ús –en no disposar de res millor- dels límits representats en els mapes cadastrals que, a més, no son coincidents entre municipis veïns. I això, agreujat per les grans transformacions territorials que ha patit el territori 37 UC 352, imatge.133: Baldiri Moragues i Rafael Julia revisen la fitació entre Viladecans i Sant

Climent. “Nosaltres, pagesos de la vila de San Boy de Llobregat (...) experts nominats, (...) en

los puestos aont se avian posat per nosaltres las fitas o mollons (...) tingué principi el 4 de juny

1680 en presència del Relator (...)”. Per assegurar la comprensió de les pautes –d’un tema vital

que havien d’assumir uns vilatans analfabets- “en llengua moderna nos son estadas llegidas y

explicadas”. “Després de aver oida la relació per mi dit Rafael Julia y per Llorens Amat, com a

experts, feta als 19 desembre 1676”, comencen la revisió per la Riera de Sant Llorenç: La

primera sembla no tocada, també la segona ho sembla i “descalçant-la, la troben bé”, el

mateix que passa amb la tercera.

21

català d'ençà de l'aixecament dels antics límits. Tot plegat, ha provocat que la majoria de fites de terme que es recollien en aquella documentació, no es trobin avui monumentades. A les zones rústegues podem trobar, de mitjana, fins a un 40% de les fites, pero en les zones urbanes, aquest percentatge baixa fins el 10%. L’aixecament actual de coordenades d’una fita, com es pot suposar, és tècnicament encara més sofisticada. Amb la posició aproximada de les fites, resultant dels processos anteriors, es navega amb l'ajut del GPS, fins al punt teòric on s'ha de localitzar la fita, per comprovar si és o no monumentada sobre el terreny avui dia. A les fites que es troben monumentades, se'ls donen coordenades UTM amb GPS. Els receptors GPS utilitzats son el Trimble PRO XH, o similars, amb capacitat per donar precisions submètriques. Es treballa amb ordinadors de camp (pentablets) i control de qualitat de les dades. El replantejament final d'una linia de limit conté: descripció del mètode operatiu, còpies de les actes i quaderns de camp, el llistat de coordenades de les fites, les fitxes de cada fita -que inclouen les coordenades, la fotografia, el croquis de situació i possibles observacions- i el conjunt d'ortofotomapes a escala 1:5.000 on es detalla el traçat final de la línia de terme entre els dos municipis. Desmitificació de tanta sofisticació. Avenços tècnics front a seguretat jurídica En un Diari Oficial de 200938 que fixa la delimitació entre Cervera i Granyenella, per exemple, es donen les coordenades UTM ED50 31T (que són: X: 353735 i Y: ....) però diu, per situar la Fita 4: “(...) al Pla de la Coma, al marge nord-oest d'una zona boscosa, i a uns cent quaranta-dos metres al nord del camí del Rebolls. Es reconeix una fita de pedra, tombada, de forma prismàtica i base quadrada, de vint-i-sis centímetres de costat a la base i un metre i cinquanta centímetres d'alçada. La línia de terme reconeguda entre les fites tercera i quarta discorre pel límit de propietats fins a la fita quarta...”; i pel que fa a la Fita 6: “ .. al marge oest d'un camp de conreu, i a tocar d'un camí d'accés a finques.. (i no es descriu la fita)”.

Aquests aparents “anacronismes” són fruit del moment de transició en què ens

trobem. Els nous avenços tecnològics generen dubtes de manipulació i dependència en

un entorn de nova realitat virtual que no dóna la mateixa seguretat jurídica que la,

tradicional i més òbvia, de la monumentació. El debat entorn la ciberdefensa de la

propietat pública és obert i la fiabilitat dels nous mètodes que avalen els tècnics es veu

subjecte a l’escepticisme d’uns juristes que, de moment, veuen imprescindible. per

garantir el compliment del procediment administratiu, la materialtzació sobre el

terreny del resultat dels procediments de desllindat i amollonament establerts per la

normativa39.

38 GAP/74/2009, de 8 de gener. En el cas de Montoliu de Segarra amb Guimerà, de

2011,comentat a la Nota 11 s’ha vist que es mantenen criteris primitius i fonts d’incertesa per

reconèixer la “ubicació teòrica” d’una fita.

39 El mundo de los Mapas: Monumentación, sí gracias. www.orbemapa.com

Capítol 7. VOLUNTAT DE PERMANÈNCIA

En l’establiment de termes hi ha una voluntat de permanència o d’estabilitat, el què no

vol dir immobilitat o perpetuitat. Si es vol mantenir l’esperit de monument a la

convivència s’ha de respectar el component de renovació.

Diu Quetglas que la Terminología , que deriva de Tèrminus, manté viva la flama de la

persistència i voluntat de mantenir les arrels. Alhora, gaudeix dels atributs de l’eterna

joventut i de la renovació constant que s’identifiquen amb Iuuentas (Juventas, deesa

romana protectora dels joves, filla de Libertas convertida en font: la de l’eterna

joventut) , que va ser l’altra deïtat que es va rebelar segons la mitologia romana, com

es resumeix a la Nota 21, del Capítol 3 (QUETGLAS, 2009).

A.- Topònims Els noms dels llocs són una manifestació d’aquesta voluntat de

supervivència: gràcies a que al llarg de segles la lenta transformació social ha permès

que es mantingués estable una activitat en un lloc o que un element natural destacat

servís de referent a generacions successives, els noms amb què es coneixien s’han

transmés més enllà de la pròpia extinció de l’activitat, de la pèrdua de caràcter singular

o fins i tot la pèrdua del propi accident geogràfic.

Això ha canviat en el darrer segle: l’acceleració progressiva de la societat, la

concentració urbana i la menor dependència respecte al territori i la naturalesa, han

facilitat la pèrdua de molts d’aquests noms. La toponimia ens vincula als humans amb

el territori. Per faraòniques que siguin les obres que es facin, per exemple una

autopista com la C-32 tractant d’obviar les rieres o menystenint-les, el clima

mediterrani i la orografía són el què són i han estat: uns agents més estables i

poderosos que, a la llarga, acaben recordant-nos -amb inundacions i col·lapses

diversos- que és més assenyat no desafiar-los, ni menysprear la experiència

acumulada per generacions anteriors en el coneixement i la convivència amb ells,

transmesa molt directament per la toponimia.

En el present repte de recuperació de les fites i senyals de delimitació, sovint situades

en llocs de referència natural, s’ha constatat la permanència en alguns casos –uns

desconcertants, altres més explicables (Cocona Sivina, per derivació de savina, atenent

al dibuix de Credença d’una cocona amb un tronc)- i la pèrdua en d’altres.

Quina trascendència pot tenir saber a què es referien en dir “petras tres grandes”, la

“Soma”, el “Trajo“ o el “Molinot”? Aquest darrer, posiblement sigui modern i de poc

relleu, però ningú sap ja de quina mena de molí es tractava –fariner, d’oli, paperer; de

vent, d’aigua-, ni on era. Mantenint l’esperança d’aclarir-ho un dia o altre, per veure si

tenia o no trascendència, cal de moment no perdre’l de vista i prevenir que amb canvis

de direcció del carrer (el carrer del Molinot actual va perpendicular a l’antic camí), 22

o amb desplaçament del pontet sobre la corredora que travessava aquest camí del

Molinot (trasllat suposadament inevitable quan es reconstrueixi l’enderrocat), acabi

resultant inviable situar-lo i fer-ne la valoració.

Situar el “trajo” i el “pujol de les forques”, topònims de Castelldefels pràcticament

perduts, ha ajudat a recuperar el passat mariner i a interpretar millor el procés de

colonització del front marítim.

Hi ha llocs on potser sigui encara més determinant, com a Montmeló. La recuperació

de la Pedra de Llinars i, més recentment, la pedra termenal d'Augustalis al veí

Montornès, vénen a accentuar el sentit termenal de Montmeló. El significat etimològic

del nom d’aquesta població s'explica per la seva procedència de Mont Molló -turó o

puig de la Pedrafita, referit a la muntanyeta de les Tres Creus-, com va proposar E.

Moreu-Rey. Montmeló es troba situat al bell mig d'una important i mil·lenària cruïlla

de camins que enllaçava Barcelona amb Girona i arribava a França.

Lamentablement el molt que avui dia podriem aportar als que ens succeeixin en

l’ocupació d’aquest territori, aprofitant els mitjans de què disposem per entendre’l i

adaptar-nos-hi millor, tendeix més aviat al contrari.

El creixent desarrelament en els àmbits laboral, social i cultural, afavoreix el

desconeixement i consegüent pèrdua dels noms dels llocs. El foment d’aquesta manca

d’arrels per part del model social i productiu imperant ha acabat per interioritzar-se

com desitjable, i fins i tot imprescindible per al progrés, per bona part de la població.

Una toponimia del futur ho tindrà difícil en zones com la part deltàica d’Eramprunyà

quan en els darrers anys, amb la vertiginosa transformació social, les denominacions

dels llocs rarament tenen a veure amb la realitat geogràfica o física, amb una

funcionalitat continuada o amb res de significant. En poblacions com Castelldefels -que

va començar el s. XX amb uns 200 habitants i a mitjan segle en tenia 2.000- el salt a

més de 60.000 ciutadans, en gran part treballant i fent vida fora, i amb una igual o

major població estacional, no és fàcil una adaptació dels nouvinguts al seu nou entorn.

Això ha fet que es defineixi una zona pel nom d’un bar de moda, d’una discoteca, d’un

hotel o d’un lloc on prendre unes patates fregides. De fet, en funció dels usos de cada

grup. Pseudotopònims que amb un canvi de nom de l’establiment, la seva desaparició

o un canvi del negoci –cas de “Casablanca” o “Rancho”-, o senzillament per a gent que

té altres costums –amb els seus referents en cerveseries o gelateries-, ni diuen res ni

tenen cap utilitat. O que es defineixin barris pel nom de les urbanitzacions o succesives

promocions immobiliàries, compartimentant encara més àrees homogènies ja prou

castigades amb la incomunicació que imposen les servituds de pas de les nombroses

vies de comunicació, especialment acusades on la plana s’estreny.

B.- Reforç ritual i normatiu

En civilitzacions com les de Babilònia, l’Antic Egipte o Roma la divisó i repartiment del

sòl tenia connotacions religioses i contributives, establint-se un registre o cadastre

com a reflex del Cosmos i també com instrument del replantejament de les terres en

cas de crescudes dels rius. La sacralització de la divisió del territori, i amb ella la dels

seus senyals, feia que els finitor, agents delimitadors de l’Imperi Romà, fóssin membres

de la classe sacerdotal (CAPDEVILA, 2005, citant Suárez i G.Pumariega, 2001).

El mateix autor (CAPDEVILA, 2009) ens recorda que els teòrics romans de la delimitació de l’espai, els gromàtics, recomanaven l’ús de les tombes com a fites per fixar la comunitat en un territori determinat. Les tombes transmeten la memòria dels avantpassats, pel que sovint es converteixen en fites de referència al dotar-les d’un embolcall petri que garanteixi la seva permanència. Aquestes reflexions acompanyen la imatge de la Muga R-81 (a Artzakosoro Burua, Navarra), posada al mig d’un cromlech (monuments funeraris de l’edat de Ferro o de la de Bronze, del 1000 al 2500 aC). Cap al s. VII aC, en temps de Ròmul o del seu successor Numa, es va definir a Roma un ritual

practicat pels particulars -apart de les cerimònies públiques- per sacralitzar les pedres de

terme, posant diferents ofrenes al forat on s’havia d’erigir.

La funció de la “pedra” com a element natural durador i com a figuració tutelar del

clan, així com la importància per a les fites dels cerimonials o sacrificis que en diferents

llocs –Empordà, França o Castella- s’han fet per protegir-les i per imbuir en la gent la

convicció, o el temor, que treure-les és un pecat mereixedor de càstig sever, ja va ser

tractat per Amades40. Més recentment uns altres autors avalen, potser de manera

exagerada, el manteniment del “caràcter sagrat de les fites —quasi es considerava

pecat tocar-les i no diguem, moure-les—, no cal recordar les innumerables bregues i

assassinats que la seva profanació ha provocat” (BATLLE i RIU, 1987).

No queda clar si determinades pràctiques tenien una funció ritual o merament tècnica.

Posar testimonis al peu d’una fita ha tingut una aplicació pragmàtica, de verificació (de

que no ha estat tocada) o de reposició (en cas d’haver-se perdut o mogut).

El Costumari de 1921 recull un conjunt de materials com vidrims, teulissos, carbó o

cloves que era costum posar al peu de les fites per tenir una característica comuna: la

seva durabilitat. Un complement a la conservació dels senyals que, en el cas del carbó,

afegeix la qualitat de deixar el terreny marcat de negre41.

El reforç visible, exterior, mitjançant guíes o filloles, és raonable que es tractés de

complementar amb testimonis ocults. Els primers més orientats a informar i els segons

40 AMADES, J. “Folklore de Catalunya” (1950), Vol II, p. 1183 - 1186

41 El carbó com a testimoni revelador del punt on s’ha posat una fita s’ha fet servir per pagesos

de les Marines de Castelldefels i Gavà segons testimonis recollits en la campanya de cerca de

fites. Sembla que a Navarra era habitual fins el s. XVIII, quedant després rellegats per filloles

(CAPDEVILA, 2005). 23

a garantir la perdurabilitat. Al testimoni oral de l’ús de carbó a la Marina d’Eramprunyà

s’hi afegeix el documental de posar cloves de caragols i tellines de mar, si bé només a

la fitació de 1723. Podria tractar-se d’un fet local o d’un costum comú a les zones

costaneres (com a material durador de fácil accés), com podria ser un fet aïllat o d’una

pràctica habitual, abans i després de 1723. El temps ho dirà.

Ara, si més no, tenim un posible cas de fita de 1723 no remoguda –la localitzada quasi

ofegada per una vorera-, que pot permetre als especialistes arqueòlegs fer-ne un

estudi, així com comparar amb unitats d’altres fitacions anteriors i posteriors que

aparentment es mantenen com a l’origen. Era un dels objectius d’aquest treball que es

pot considerar satisfactòriament reexit. Plenament satisfet ho será si, quan sigui

possible, es fa realitat l’estudi arqueològic sense que s’hagin malmès les fites o les

seves característiques.

Caldrà esperar el resultat d’aquests treballs d’experts però, entre els testimonis

soterrats, les cloves de fruits de mar recorden molt el simbolisme primitiu com per

considerar-les només una eina de seguretat material (ILLA, 2010).

En la mateixa línia que les cites anteriors, considerant que “plantar un molló era un

acte religiós” i que remoure’l era “quasi un sacrilegi”, ho planteja un altre autor però

vinculant-ho en aquest cas a una figura de justícia més terrenal, la del “crimen termini

moti” o delicte de remoure un molló (CATALÀ, 2006).

Al Llibre de la Baronia d’Eramprunyà (CANTARELL i altres, 2011), el document número

6 -on es defineix la jurisdicció d’Eramprunyà respecte a la Casa de Castelldefels l’any

1327- estableix la cooperació que han de mantenir els respectius senyors –March i

Garí- en la persecució i càstig de certs delictes: el de “fites arrencades” i els de “fals

pes o falsa mesura”. És significatiu que el de les fites sigui dels pocs delictes concretats,

com també ho és que es vinculi amb les estafes en pesos i mesures: es tractava de

referents bàsics per a la subsistència, en què s’havia de garantir un rigor i fiabilitat.

Pel que fa al moment actual: “Segons les lleis de conservació del patrimoni historicoartístic de Catalunya, les fites de terme no tenen cap figura legal de protecció, com ara les creus de terme. De totes maneres, el codi penal vigent és ben explícit quant a la protecció de les fites, i diu textualment en el seu article 246: El que alterase términos o lindes de pueblos o heredades o cualquier tipo de señales o mojones destinados a fijar los límites de propiedades o demarcaciones de predios contiguos, tanto de dominio público como privado, será castigado con la pena de multa de tres a 18 meses, si la utilidad reportada o pretendida excede de 400 euros” (SEVILLA, 2005). En consonància amb el canvi de valors d’una societat que es preten no dependent de la terra, com s’ha comentat a la Introducció, els senyals clàssics de delimitació territorial han quedat arraconats, invisibles i oblidats (ESCUDER, 2010) (Garrigues, 2009). La seva ubicació marginal i la falsa imatge de que amb els avenços tecnològics han quedat inoperants comporta oblits com el de la elaboració de l’inventari de Begues a finals del 2010. Son lapsus comprensibles si el marc normatiu no es corregeix per incloure allò que, com s’ha constatat amb aquest treball, suposa un element del patrimoni històric molt valuós i en certs casos amb notable valor artesanal o artístic.

Capítol 8. CONTINUÏTAT i EVOLUCIÓ

a) Continuïtat municipal per sobre de canvis en estats, religions i cultures

L'any 1325, quan encara no feia cent anys de la conquesta del Regne per part de Jaume I, a l'hora de delimitar els termes, els nous ocupants cristians van recórrer als pobladors musulmans de Montesa, per saber per on partien en temps dels sarraïns:

“com en lo departiment dels dits tèrmens no fossen o no apareguessen posades fites

ne mollons, per les quals los dits tèrmens poguessen ésser vist de partits ne determenat (...) hauda certificació sobre aquells ab testimonis de moros antichs los quals foren nats en lo dit loch de Montesa, en lo temps que era de sarrahïns e ans que fos de christians, los quals havien plena notícia e conexença dels tèrmens (...) e ordenaren que fites e mollons fossen posats en lo departiment dels dits tèrmens e per

aquesta rahó per squivar los dits scàndals e perills” (CEBRIAN, 1999).

Conclou CEBRIAN que “És possible que els musulmans igualment heretaren el límit d'alguna demarcació d'època romana. Així, passen els anys i morim les persones, passen els segles; canvien les civilitzacions, les llengües i les religions; però les petites fronteres continuen. De manera que els confins d'un municipi són més permanents que les fronteres d'un imperi, perquè mentre els estats cauen i després són sols arqueologia i ratlles en els llibres d'Història, els municipis moltes vegades els sobreviuen”. La continuïtat de les delimitacions al nostre territori, la seva “fossilització”, és objecte d’estudi a la zona nord-est (Viladecans) en aquesta IV Trobada (SOLÍAS i HUÉLAMO, 2011). Pel que fa als deltes del Llobregat i del Besòs, en base als estudis de Palet, de Fernández Trabal i de Marugan, es dedueix, de la regularitat del parcel·lari, hi hagué una ocupació planificada de l’espai deltaic des d’època carolíngia (BOLÒS, 2004).

Aquest arrelament dels límits al territori, en comunitats petites és major que en les grans abstraccions de comunitats estatals. Efectivament, la història recent ens mostra que aquest mateix 2011 ha aparegut un nou estat, Sudan del Sud, i que no fa gaire que això passava en un entorn més proper (Europa) i afectava al que, fins al tercer quart del s.XX, es considerava un dels grans blocs o imperis a escala mundial. De sobte naixien, o renaixien: Eslovènia, Croàcia, Estònia, Letònia, Lituània, etc. Inversament, en el cas de comunitats culturals o lingüístiques, la delimitació fronterera antinatural acordada entre estats de considerable pes i de forta tradició homogenïtzadora, no ha aconseguit trencar, en segles, la continuïtat catalana. La voluntat de permanència en la delimitació territorial ja s’ha analitzat en anteriors apartats, però la suggerent reflexió que proposa Cebrià, pel que fa a la superioritat en la delimitació dels municipis, no és tan universal. Probablement resulta més estable que altres “unitats” superiors, però també està subjecta a pressions ocasionals, que poden forçar allò que li donaria la capacitat de supervivència: la seva adaptació a l’entorn natural. Els acords de patzeria, com a superació, a escala local, dels canvis a nivells més abstractes (canvis de fronteres entre estats o canvis per estat de guerra), són un exemple d’aquesta adaptació a 24

l’entorn natural, però son casos excepcionals. Tot i així, l’evolució de la pròpia naturalesa i l’accelerada transformació social, poden fer necessària una revisió del millor dels repartiments que s’hagués pogut fer segles o mil·lenis enrere, i que hagués aguantat infinitat de canvis culturals, religiosos o polítics.

b) Excepcions a la continuïtat

b.1) Excepcions negatives Un exemple clar és el que s’observa a la costa, per explotació excesiva i manca d’una gestió intel·ligent del binomi desenvolupament socioeconòmic i procés evolutiu natural del territori (GREGORIO de, 2003). La degradació litotal, per no respectar aquesta delimitació, ha estat relativament menys acusada a l’Eramprunyà, però en la seva part de ponent és obvi el trecament urbanístic i del paisatge. El respecte a la natura que suposa delimitar un “domini públic” (DPMT, vist al Capítol 5) en tot el perímetre costaner, que vol evitar les conseqüències per a tots d’accions particulars o locals poc responsables, s’esten també a la franja privada colindant. La llei projecta la seva incidència cap a l’interior del territori, en bandes paral·leles, imprescindibles per garantir la integritat física i l’ús comú del DPMT. Una primera component d’aquesta àrea, la denominada “zona de servitud de protecció”, té una amplada de 100 metres i pretén evitar la interrupció del transport eòlic dels àrids i el tancament de perspectives visuals, per la construcción d’edificacions que facin de pantalla o projectin ombra sobre la riba, concentrant usos, activitats i residus derivats de la seva presència. La idea és que resulta imprescindible protegir el DPMT d’aquesta pressió i que el medi natural no pateixi una agressió que pugui resultar en danys irreparables, o de molt difícil i costosa reparació. Una segona part de la franja privada colindant, la “zona d’influència”, evitaria la formació de pantalles arquitectòniques en el límit de l’anterior, la “zona de servitud de protecció”, incloent-hi les zones de pas o accés al mar per garantir-ne l’ús públic. Malgrat les limitacions de la Llei de Costes (Ley 22/1988), el grau d’artificialització de la costa espanyola continua creixent. El primer quilòmetre de costa ho ha fet en més del 34 % i, en el cas de la costa mediterrània, la del segon quilòmetre supera el 26%. L’any 2000 els primers 100 metres de la costa mediterrània tenien el 36,5% de superfície artificial, i arribava a ser del 41% en els primers 200 metres (LOSADA, 2010). El deteriorament del litoral no s’ha pogut frenar. Les indústries totpoderoses de la construcció i del turisme han marcat la seva explotació i gestió com a espai econòmic.

Afectar el procés evolutiu natural de la costa, en sentit ampli, posa en risc un patrimoni fràgil i ens pot abocar a deixar un llegat insostenible als nostres successors. Una

sentència de la Audiencia Nacional del 2010 anul·là la delmitació feta l’any 2006 del

domini públic a Canàries, degut a que hi havia una diferència d’uns 20 metres entre

l’anterior, la que s’havia fet el 1972, i aquesta, que va prendre com a referència “el punt

interior més alt que assoleixen les ones en els majors temporals coneguts” sense

acreditar-ho prou i, a més, perquè havien “desaparegut els mollons”. No tenir ni una

de les fites de DPMT monumentada a ponent de Cova Fumada és un indici negatiu.

b.2) Excepcions positives: Restablir límits forçats o adaptar-los a l’evolució. La solidesa superior dels límits dels modestos municipis enfront a la d’altres entitats “superiors” (religions, cultures o imperis) no cal mitificar-la. És més permanent en tant que s’adapta al territori –quan els ens més potents tendeixen a adaptar el territori a ells-, una qualitat que es pot perdre o alterar amb el temps. La Llei 8/1987, de règim local de Catalunya, i el Decret 140/1988 que aprovà el Reglament de demarcació territorial i població dels ens locals, preveuen que: “Per corregir disfuncionalitats territorials” (article 12.3 de la Llei) o per la major idoneïtat per a exercir les funcions públiques que tenen encomanades les entitats locals, aquestes es puguin agregar o segregar. Casos extraordinaris per la seva repercusió mediàtica, com les segregacions de Vilaseca i Salou, o la ben recent entre Tarragona i La Canonja, deixen la sensació que es tracta de fets excepcionals i poc freqüents. En el decurs d’aquest treball s’ha pogut comprovar, al DOGC o als mitjans de comunicació locals que, de manera constant, i amb una extensió que supera el que hom pot esperar, es replantegen les partions. No fa massa, fins a quinze muncipis de Girona estaven amb litigis oberts: Girona es disputava amb Celrà el Castell de Sant Miquel, Ribes de Freser i Queralbs reclamaven la central elèctrica de Rialb, mentre altres conflictes menys vistosos afectaven Tossa i Lloret, Bescanó i Salt, o Bescanó i Sant Gregori, etc.42 Les picabaralles per configurar les Vegueries que es van viure fa ben poc, es poden reproduir a escala municipal, quan s’hagi d’aprovar el nou Mapa Municipal de Catalunya, en què s’ha estat treballant els últims anys. En el cas d’Eramprunyà, com s’ha comentat en l’anàlisi de l’abast del seu territori (Capítol 2), es donen condicions de disfuncionalitat territorial i necessitat d’adaptació a l’evolució, que farien desitjable qüestionar delimitacions per raons històriques i fer que el vessant tossut de Tèrminus “cedeixi” al vessant renovador de Juventas. b.3) Excepcions necessàries: Espais marginals. Ja hem vist com, en la configuració dels límits municipals moderns a partir de la segona

meitat del segle XIX, ens apareixien zones de conflicte i zones on aquests límits eren

clars, fins i tot des de feia segles. Però un cop fixat un límit municipal, monumentat

amb fites per tal d’establir sobre el terreny on és un terme i on comença l’altre, la

possibilitat de conflicte no desapareix. De fet, des de l’Institut Cartogràfic de

Catalunya, que és qui té les competències per establir i aclarir aquests límits,

contínuament estan treballant en qüestions d’aquest tipus.

Si ens situem al delta del Llobregat podem trobar, avui dia, diferents punts de límits de

terme municipal, que poden ocasionar conflicte o, com a mínim, un funcionament poc

racional de la gestió del territori.

42 El Punt diari de Girona, 3 de maig de 2010. 25

De conflictes n’hi ha arreu i en entorns tan llaminers com els de l’entorn metropolità,

amb més raó. Tenim a tocar casos en què la manca d’adaptació a la situació canviant

ha estat l’origen de disfuncions i greuges de tots colors. Les zones més allunyades del

nucli urbà, els límits perifèrics dels termes municipals, solen ser víctimes d’un

abandonament quasi absolut fins que de sobte, zones que no tenien cap valor passen a

tenir un valor “estratègic”.

Continuen sent maltractats pels seus “responsables” quan es converteixen en fonts

d’ingressos, ja que la seva llunyania no facilita una millor atenció. Però allò que, per als

seus “gestors”, resta com un problema perifèric que no afecta els seus ciutadans, ja

que es produeix al pati de darrera de casa seva, pot afectar molt directament els del

municipi veí, que poden tenir aquest espai “marginal” molt més proper, fins al punt

que, per a ells, “és a la porta de casa seva”.

b.3.1 - La zona de la maresma de les Filipines i l’estany del Remolar (Aeroport).

Al bell mig de la plana deltaica trobem una notable curiositat pel que fa a les

definicions dels termes municipals. En aquest cas es tracta de la confluència de tres

termes municipals vers l’estany del Remolar.

Quan a mitjan segle XVI el Prat obté la independència parroquial de Sant Boi (Sant

Baldiri), una de les condicions que posa la vila de Sant Boi és la de tenir sortida al mar,

sense haver de passar pels termes de Viladecans ni de la nova parròquia de Sant Pere i

Sant Pau del Prat. La solució va ser aquella mena de passadís que es va estrenyent fins

arribar a la part superior de l’estany del Remolar. Un santboià, arribat en aquest punt,

podia agafar una barca i cercar la sortida al mar directament a través de l’estany, sense

haver de trepitjar cap altre terme.

Aquestes terres van ser depreciades agrícolament, fins i tot en els anys de més

esplendor agrícola del delta, a començament del segle XX. La carretera de València

marcava una mica el límit: d’ella cap a mar començaven els jonquerars i aiguamolls,

espais destinats bàsicament a la caçera i a fornir d’espart i joncs per a cadiraires, etc.

Les partions dels termes les marcaven les corredores o pluvials, que són canalitzacions

a la terra que ajuden a escórrer l’aigua procedent de la pluja o del reg i la

desemboquen, en aquest cas, cap a l’estany del Remolar. Per altra banda, mitjançant

fites, es marquen les separacions on no hi ha l’element de les corredores.

A finals de la dècada de 1990 i els primers anys del segle XXI, es planeja i es comença a

transformar tota aquesta zona en instal·lacions aeroportuàries de diferent tipus: la

nova terminal sud, els seus accessos, la ciutat aeroportuària,... i es perden i malmeten

els vells límits, les fites, i corredores que són desviades. Aquest fet ha provocat que

aquests darrers temps, l’Institut Cartogràfic hagi hagut d’actuar per situar sobre el

terreny i sobre aquest nou paisatge, els límits municipals dels tres municipis afectats.

No cal insistir gaire en el gran valor econòmic que té aquesta zona, amb una empresa

com l’aeroport de Barcelona i tota una ciutat aeroportuària en construcció. De ser un

espai marginal, de frontera, la zona del nord del Remolar ha esdevingut un espai

cobejat i d’alt valor econòmic. Com a exemple, podem veure la imatge següent, en què

l’ajuntament de Sant Boi, sabedor d’aquest valor estratègic d’aquestes terres, les té

planificades com a sòl d’ús comercial.

b.3.2 - La zona de la Marrada (Camp de l’Espanyol, Cornellà-El Prat)

La zona coneguda antigament com la Marrada és l’espai que generava, mitjançant un

meandre, el riu Llobregat davant del barri Riera de Cornellà de Llobregat.

26

Aquest meandre havia estat l’origen de molts desbordaments del riu que inundaven

greument el barri Riera, part del barri Centre, la zona agrícola de Cornellà i fins al

mateix l’Hospitalet. A causa de fets com aquests - especialment greus van ser les

inundacions del 20 de setembre de 1971- i per pressió de la ciutadania, es va canalitzar

el llit del Llobregat, tot suprimint el meandre de la Marrada.

El meandre, que era llit fluvial i, a la vegada, fixava el límit municipal entre els municips

de Cornellà i el Prat de Llobregat, va quedar situat al marge esquerra. El nou llit del riu,

excavat en sòl agrícola, passava completament pel terme del Prat. El límit municipal,

doncs, no va seguir el trasllat o moviment de la seva fita natural, el Llobregat. Fins

aleshores havia estat i continuava sent un espai més aviat marginal, de poc valor

econòmic, i on s’evitava instal·lar qualsevol infraestructura de valor, davant el perill

que significava la possibilitat de patir riuades.

Els darrers anys però, la situació d’aquesta llesca de territori pratenc dins l’àrea

metropolitana, i les millores urbanes fetes al seu entorn, van fer que es convertís en

espai d’important valor estratègic. És en aquest moment que es planeja la construcció

de l’estadi de futbol del RCE Espanyol i, junt amb ell, d’una important àrea comercial

d’àmbit metropolità. A finals de la primera dècada del segle XXI tenim ja en ple

funcionament tant el camp com l’àrea comercial.

Es dóna la curiositat que el terreny de joc es troba dividit entre els dos municipis:

trobem el gol nord situat a Cornellà i el gol sud al Prat. Era el lloc on passava el riu, el

meandre conegut com la Marrada. El que és de destacar és la qüestió de la gestió

d’aquest espai. Els problemes de trànsit per accedir-hi, així com els de seguretat que

pot comportar, són a càrrec dels veïns i de l’ajuntament de Cornellà, però a l’hora de

cobrar els impostos corresponents de les diferents activitats que hi tenen lloc, el Prat

també cobra.

b.3.3 - Les Botigues de Sitges.-(Port Ginesta) Dins la comunicació sobre “patrimoni mariner d’Eramprunyà”, en aquesta IV Trobada de 2011, es comenten els efectes a tots nivells –des de paisatgístic i urbanístic, fins a escala personal en situacions íntimes, com l’ofegament o la defunció d’un familiar (misèries que recorden el patiment dels viladecanencs que havien de pujar a la parròquia de Sant Climent per la riera i veien endur-se els taüts a mar per rierades sobtades)- de mantenir una delimitació que podia tenir sentit en l’època medieval i fins al s. XVII, quan el massís del Garraf era un territori d’alt risc pels atacs des de mar i per ser cau del bandolerisme intern. Uns factors que van fer inviables els intents de consolidar un assentament tant a Sant Salvador dels Arenys com a Garraf. Fins ben entrat el s. XX, entre Castelldefels i Sitges, només el nucli de “Les Botigues”, sota la Torre Barona, era habitat. No és fins la segona meitat del s. XX que l’espai marginal del terme de Sitges es revaloritza i s’habita. Un procés que va lligat a una absorció de trets identitaris, com la mateixa denominació d’aquest territori, “Botigues de Sitges” (quan mai no hi va haver pescadors vivint-hi), com l’obtenció d’un tercer port sitgetà (quart, si s’inclou el de Vallcarca) quan en tot el Baix Llobregat no n’hi ha cap, o com batejar-lo amb el nom de Ginesta, un topònim secular del lloc on s’ha fet, però que també podria ser la base identitària de la costa castelldefelenca i dels seus pescadors, caracteritzats com a “grocs”.

Estant en elaboració un Mapa Municipal de Catalunya i tenint presents els criteris de la Llei

8/1987 (comentats al punt b.2), seria convenient, en un moment de crisi econòmica com

l’actual, fer un replantejament racional d’aquests espais marginals.

27

Capítol 9. ACTUALITAT. MAPA MUNICIPAL de CATALUNYA

A Catalunya, la Llei 8/1987 Municipal i de Règim Local ja preveia l’elaboració d’un mapa municipal, amb la finalitat d’actualitzar i precisar les línies límit establertes al primer terç del s. XX. La Generalitat de Catalunya, conscient que encara avui no coneixem amb precisió la delimitació oficial dels termes dels nostres municipis -fet que provoca greus problemàtiques en la gestió i planificació del territori- i que el territori, per pròpia naturalesa dinàmic i canviant, es veu afectat per les permanents actuacions de la societat (urbanitzacions, vials, etc.) que provoquen transformacions geogràfiques, ha endegat dos projectes per conèixer, mantenir i actualitzar els límits dels municipis del nostre país (MASSÓ, 2009). Els dos projectes són: - Projecte de Replantejaments Amb període d’execució previst que va del 2005 al 2011, s’ha estat realitzant per l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), a partir dels arxius de l’IGN (fets entre 1910 i 1930, com ja s’ha vist), els replantejaments topogràfics de les línies de terme dels municipis, segons el conveni signat el 30/12/2005 amb el Departament de Governació i Administracions Públiques (DGAP). - Projecte de Mapa Municipal. Aprovat pel Decret 244/2007, que defineix el procés a seguir en els treballs de delimitació dels municipis catalans. És el primer pas per a l’aixecament de noves actes de delimitació i per l’aprovació final, per part de la Comissió de Delimitació Territorial de Catalunya (CDTC), del Mapa Municipal de cadascun dels municipis La Comissió de Delimitació (CDTC) és integrada per vuit representants de l'administració de la Generalitat, vuit de les entitats locals (quatre a proposta de l'ACMC i quatre a proposta de la FMC), tres de les universitats de Catalunya, un del Col·legi de Geògrafs i un de l'Institut d'Estudis Catalans. El procés és lent i comporta considerable temps de treball sobre el terreny. Segons l’editorial de “som Garrigues”:

“El Departament de Governació ha completat la digitalització dels límits municipals revisats sobre el terreny als anys 2002 i 2003 en un treball que en el millor dels casos, als ajuntaments els va suposar més de mig any de recórrer els confins dels termes respectius”. “Les Garrigues esdevé així la primera comarca catalana, amb el permís dels pocs pobles on això resta pendent, a tenir enllestit aquest treball. La darrera vegada que aquesta revisió havia tingut lloc es remunta al 1919” (Garrigues, 2009).

Però, com es pot suposar, el més feixuc no és el treball tècnic ni el de camp. Com declarava el Director General d’Administració Local:

“(…) aquesta feina és d'aquelles desagraïdes, ja que en molts casos significa aflorar aquella situació mig sabuda o no d'aquell límit municipal que tothom intueix que arriba fins allà» (El Punt, diari de Girona, maig 2010).

Quan s’aixeca una acta de desacord, entra en escena la Comissió de Delimitació (CDTC), que elabora un informe i el remet a la Direcció General d'Administració Local.

Aquesta Comissió de Delimitació Territorial també té altres funcions, com ara elaborar

els estudis i les propostes de revisió per a l'aplicació de mesures de foment, en casos

de fusió o agregació voluntària de municipis, o per a la reforma de l'organització

municipal.

Cal suposar que en casos com els exposats al Capítol anterior com a “excepcions

necessàries de la continuïtat”, els dels espais marginals que podem trobar a

l’Eramprunyà mateix, hagi endegat ja aquesta CDTC els estudis i propostes de revisió.

En tot cas, quan es publiquin els resultats finals dels treballs del nou Mapa Municipal

de la nostra zona, és d’esperar que, com va passar a Girona, s’enceti el debat.

En el decurs dels darrers 200 anys l’adaptació a les condicions canviants –

abandonament de zones rurals, expansió de les grans ciutats- ha fet que el nombre de

municipis a Catalunya hagi passat de 2.100 l’any 1810, a quedar-se en 1.806 l’any 1857

i, continuant el procés de reducció, a 943 l’any 1993 (TICO i GARCIA, 1994).

Un molt lleuger increment, per segregacions en les últimes dècades, ens deixa amb

947 municipis l’any 2010 –i 80 enclavaments- que impliquen 2.820 afrontacions o línies

de límit, que equivalen a uns 14.000 km de límits municipals, senyalitzats per unes

22.500 fites (BURGUEÑO, 2010).

Les xifres mostren l’abast dels conflictes que es poden generar per cada metre de recorregut entre veïns, una problemàtica que es multiplica quan, a més, el veí passa a ser d’una comarca, província o vegueria diferent, i pot resultar irresoluble en saltar de Comunitat Autònoma o d’Estat. Racionalitzar i fer eficient la distribució dels espais, la prestació dels serveis i l’estructura organitzativa de les administracions locals està convertint-se en una necessitat (I.E.B., 2010). Com planteja la comunicació de Maite Vilalta en aquesta IV Trobada, en moments de dificultats de finançament, la cobertura de responsabilitats difoses i no imprescindibles, com és el cas de la protecció patrimonial, reclama solucions cooperatives i mancomunar esforços. Aquesta necessitat d’adaptació als temps actuals, d’unes partions més encarcarades que històriques, i aquesta col·laboració necessària, tenen en els senyals delimitadors de termes una de les mostres més evidents que es poden donar. Va ser aquesta particularitat, inicialment sols intuïda en veure la trista situació de la fita de Cova Fumada, un dels factors que van impulsar la proposta d’aquest treball conjunt. Creiem que el desenvolupament i els resultats del treball que ara es presenta, confirmen i omplen de contingut i d’arguments aquella intuïció.

28

Capítol 10. TREBALL DE CAMP

D’acord amb la proposta que s’havia fet arran la comunicació sobre Fites i Forques a la Trobada de Viladecans, de novembre de 2010, es tractava de recórrer el territori seguint les pautes de la documentació històrica, que s’havia estudiat, per tal de localitzar el que pogués quedar de les fitacions que s’han fet al llarg del temps. Posteriorment s’han trobat nous documents, que s’han afegit com a noves guies de camp. Plantejament del treball de camp Basant-nos en aquests documents guia, es tractava d’organitzar grups de voluntaris per sortir a batre alguna de les zones. Com que les modificacions en els topònims, les imprecisions descriptives i els canvis soferts pel territori i pels mateixos límits de terme feien difusa la ubicació, l’ideal hauria estat comptar amb un bon nombre de persones en cada sortida, especialment per les zones de muntanya i de la marina. El cas de la fita posada el gener de 1593 a la Cocona Sostrella (topònim que s’ha mantingut i lloc ben precís que s’ha conservat, uns factors molt favorables) pot exemplificar la dificultat: Un grup de set persones cercant en l’entorn immediat de la cocona i després fins a un radi d’uns 30 a 50 metres, vam estar prop d’una hora per acabar identificant-la just al costat de la cocona. Mentrestant, s’havien revisat els punts propers elevats, s’havien detectat dues altres fites a uns 20 metres a ponent de la cocona (amb revisió a fons d’aquell entorn), s’havia descartat ja que hagués d’ésser –com deia el document de la fitació- una “pedra de Montjuic”, que hauria destacat, i va resultar ser del mateix tipus de pedra que constitueix el sòl de bona part del Garraf. Era una més entre els milers que es poden trobar al voltant de la cocona, però amb cert grau de regularitat en la forma, que podia suggerir haver estar tallada. Tot i així, girada i regirada malgrat el considerable pes, sota observació de quatre persones, no presentava cap indici de gravat fins que –l’inefable aportació femenina- una ruixada amb aigua va permetre intuir, des de concrets angles d’il·luminació, el que podia ser la creu de la Pia Almoina. Netejada una mica, remullada i orientada convenientment al sol d’aquell moment, va quedar clar que hi havia gravada una creu al que devia ser l’angle superior dret. Res detectable a l’altre costat ni a la cara de dalt (teòricament gravada amb indicació dels termes respectius). I que va quedar clar és un dir: es va confirmar, però per l’erosió costava molt de captar la imatge, tot i saber-ne la posició. Una altres tipus de dificultats es van superar gràcies a parlar, i sobretot insistir-hi, amb la gent que coneix de fa temps la zona. La que correspondria a la darrera de les fites posades l’any 1723, presentava una dificultat -posada en plena pineda d’aquell moment, podia estar en qualsevol lloc avui urbanitzat de l’entorn de La Pava- i un avantatge, descobert a posteriori: que s’ha mantingut el límit de terme en aquella part i ha coincidit amb via pública. Però molt possiblement hauria costat d’identificar, en cas d’haver-hi ensopegat, si no hagués estat per haver vist, prèviament, més exemplars de la mateixa fitació. Un parell de fites que havien estat als marges del Camí Ral de València, i que van estar a punt de

desaparèixer en una de les múltiples obres viàries, fa dècades. Les va rescatar un veí, per pur sentimentalisme o sensibilitat, que les ha tingudes al seu terreny tots aquests anys, sense que ningú s’hi interessés. Localitzar el Sr. Pasqual Pugès, com es pot intuir, no va ser a la primera. Abans es va contactar amb una dotzena llarga de persones que treballen per la zona i que van facilitar les informacions que tenien, en general poc valuoses, però que van acabar per orientar-nos cap al Sr Pasqual de Cal Carliston. Gràcies a saber com eren aquelles fites de 1723 es va poder identificar la tercera de la sèrie. I aixó que l’efecte de l’erosió en les dues ja conegudes, molt desgastades, possiblement pel contacte dels usuaris del Camí Ral, els donava un aspecte ben diferent a la que només havia patit els efectes meterològics al llarg de 287 anys i que es conserva com si s’hagués posat fa pocs dies. En una cantonada poc transitada i flanquejada per un pal de l’electricitat en una banda i la barra metàl·lica de subjecció del pal a l’altra, havia quedat en tres quartes parts colgada per l’obra de la vorera. El pamet que sobresurt té gravades, en una banda “ T M ” i a sota, més petita, “D”, i el mateix a l’altra, on queda al descobert, a més, a l’angle inferior esquerre, “CA” (inici de Castelldefels) si, sabent que hi ha d’ésser, ho busques. TM i D no tenen cap significat si no van acompanyades del que resta tapat : “Gavà” i “Castelldefels”. Llavors queda clar que les lletres informen del “Terme Municipal de”. Aquests exemples de dificultats a superar, en especial el primer, eren previsibles i per això es pretenia disposar de prou voluntaris per rastrejar terrenys difícils i aportar punts de vista múltiples. A més, en cas de localització d’una fita, es pretenia obrir una fitxa, prendre mides, fer fotografies, etc. activitats que és millor abordar de manera col·laborativa. Participants: La primera diapositiva de la presentació reuneix una trentena de persones i les sis entitats –Unió Muntanyenca d’Eramprunyà i Centre d’Estudis de Gavà, Grup Tres Torres de Viladecans, Fundació SIGEA, + de 1.000 històries de Sant Climent, Centre d’Estudis Beguetans i Grup de Recerqes Històriques de Castelldefels- que van participar en aquest treball, en representació de les cinc poblacions d’Eramprunyà, així com el reforç ja habitual de Sant Boi i alguns dels informadors més destacats. Protocol i fitxes: Es va preparar un protocol amb recomanacions de material necessari per a les sortides, i característiques a documentar. Es va elaborar un model de fitxa que facilités el record de les dades a considerar i registrar, per evitar confusions i solapaments (cas de coincidir sortides de diferents grups en un mateix dia, de repetir zones en dies diferents, de similitud de característiques en una sèrie de fites) o per homogeneïtzar (abreviacions dels termes municipals, orientació de les epigrafies). La presentació inclou models de les fitxes ja complimentats. D’imatges fotogràfiques només n’apareix una, i en certs casos dues, però de cada fita hi sol haver també imatges de l’entorn, per ubicar-la. De les diferents fitacions documentades es disposava de plànols i còpia o extracte del document en què es concreten els punts on es van monumentar. Per raons de protecció es va considerar millor no divulgar las coordenades (GPS). 29

D’altra banda, amb el temps es va veure la conveniència d’afegir a l’equip uns binocles, o d’adaptar la fitxa per incloure-hi elements repetitius, sense aportació destacable de cada fita concreta (cas de les sèries del DPMT, les de MP o les de VILADECANS). Resultats. Les limitacions d’espai no permeten exposar totes les fitxes, ni molt menys totes les imatges de les cares rellevants de cada fita i de l’entorn on s’ubica. Tampoc no és factible reproduir l’estudi que s’ha fet de totes elles. Per donar-ne una idea es fa a continuació una síntesi dels grups de fitacions més destacables. 1 .- DPMT - Localitzades a Castelldefels: Amb indicador M.5 (Municipi 5è de la costa de Barcelona, començant per Cubelles, ja que segueix la direcció de demarcació amb inici a Guipúscoa) Total: 48 (en realitat són més de 60, ja que de la 4 hi ha, a més, de la 4A a la 4E, de la 18 hi ha també de la 18A a la 18C, i de la 1 i la 3 hi ha també les companyes A i B, de la 20 només la A, etc., però se n’han perdut algunes: la 4D, la19 i la 30). Tenen forma troncocònica amb uns 45 cm d’alçada, fetes de ciment amb una placa metàl·lica a la cara superior. La major part coincideixen amb el límit de la platja, excepte la primera (just sobre el primitiu Passeig Marítim) i les que han quedat dins l’ajardinament del tram de Passeig Marítim “senyorial” (entre Gavà i el nou tram inaugurat l’any 2010, més auster i que va per la sorra de la platja). la M.5-1 : Enfront la Cova Fumada. De mida més grossa que la resta (75cm). Sola* la M.5-48: Aparellada amb la M.6-1, de Gavà*

- Localitzades a Gavà. Amb indicador M.6 (Municipi 6è de la província) Total: 57 (en aquest cas no s’han trobat repeticions d’un mateix número, i ha costat més localitzar-les ja que moltes han quedat dins l’ajardinament del Passeig) La M.6-57 : Abans del desguàs a mar de La Murtra. Sola. - Localitzades a Viladecans. Amb indicador M.7 (7è municipi de Barcelona) Només s’ha revisat des de la Murtra fins al final del primer tram del projecte de nou Passeig Marítim. Total (en aquest tram): 11. La M.7-1, també sola, a l’altra banda del desguàs de la Murtra, és de mida més gran (com la M-5-1). - Localitzades a Sitges (entre el limit de Castelldefels i Port Ginesta) No se’n conserva cap. Al Capítol 8 s’ha comentat com a exemple negatiu de la pèrdua de continuïtat. En conjunt, han estat unes 120 fites les de DPMT que s’han localitzat. Han donat com a resultat 3 fitxes. Com a complement de les reflexions sobre el domini públic que s’han fet al Capítol 8, ès recomanable la breu explicació que es pot trobar a: http://www.enciclopedia-juridica.biz14.com/d/zona-maritimo-terrestre/zona-maritimo-terrestre.htm (amb diferenciació de la “zona” marítimo-terrestre, amb aclariment de les restriccions en la “zona d’influència” de 500 metres, etc.)

2 .- Fitació de 1592-1593 per delimitar el Garraf (Pia Almoina) Aquesta fitació és tractada als Annexos 2 i 3, pel que fa a la seva relació amb la

documentació històrica escrita i gràfica, respectivament.

Fita de Cova Fumada. La primera de la sèrie, posada mig any abans que la resta, ha

estat de sempre un referent local i, malgrat que s’ha vist desplaçada probablement

diverses vegades, s’ha mantingut en les proximitats de la Cova Fumada els darrers 419

anys. La seva presència rotunda, amb tres de les quatre creus gravades, s’imposa sobre

la marginació i el maltractament de què ha estat objecte (ILLA, 2010). En gran mesura

va ser aquesta fita el nexe material d’informacions, procedents d’uns pergamins i d’uns

mapes que es coneixien per separat, que han donat sentit a un conjunt de peces que

originàriament formaven una unitat. I ha estat una de les principals motivacions de

proposar aquest treball conjunt sobre fites.

De les altres 15 fites posades mig any després, 13 eren en el límit de Garraf amb

Begues i 2 en el de Garraf amb Castelldefels. Guiant-nos pel pergamí que explica on es

van posar (BAUCELLS, 1990) i amb el complement dels mapes de Credença, se n’han

localitzat 3 més de segures i 2 de dubtoses.

La proporció és notable –estimació de 10% en zona urbanitzada i 40% en la rural- però

si considerem que no s’han pogut anar a cercar totes, i que de les marcades com a

objectiu –no sense dificultats- s’han trobat totes, el grau de conservació s’acosta al

100%. S’hauria de completar la localització de la resta (Vegeu Propostes).

Del lamentable estat de la fita de Cova Fumada se’n va informar ara fa un any, en la III

Trobada, i a les VI Jornades de Patrimoni s’ha recordat (ILLA, 2011). Un cas similar al de

la fita de Cova Fumada el trobem a Tortosa:

“un dels més expressius testimonis originals del nostre passat fluvial, d’aquella

interrelació i determinisme amb l’Ebre del qual avui ens enorgullim de

proclamar, resta ignorat en un carreró (desconegut per a la majoria de

tortosins), fosc i brut, i on pel mig mateix passa una canonada

intel·ligentment col·locada” (CURTO, 2003).

Un cas massa semblant que esperem no ho sigui també en la manca de resposta: a

finals de 2011, vuit anys després d’aquesta denúncia pública, la situació de la fita

indicadora de la riuada de 9 d’octubre de 1787 -amb 8,7 metres, la major crescuda

coneguda de l’Ebre i la més mortífera- continua exactament igual de penosa.

30

3 .- Fitació de 1723 entre Gavà i Castelldefels

Ja va ser objecte d’estudi documental a la III Trobada i s’ha comentat al Capítol sobre

reforç ritual. També es comenta, com a introducció d’aquest Capítol, entre les

dificultats del treball de camp, i és objecte de les Propostes finals d’actuació. De les 13

fites que es van posar se n’han trobat 3, una molt bona proporció en un entorn tant

antròpic, que serien la 3a i la 4a (als costats del Camí Ral de València) i probablement

la 13a i última. A més de les cloves al peu, destaca el forat a la part superior i el divers

efecte erosiu segons la ubicació.

4 .- Fites de propietaris (particulars), de terrenys comunals i d’altres. Al Capítol 5, en tractar els diferents tipus de fites i de delimitacions, ja s’han comentat les fites amb inicials de dos propietaris, amb el cognom del propietari (ROCA), amb el nom i cognom del propietari i l’any (Antoni Herms 1730) o les de Mont Públic (MP). A l’Annex dedicat a Epigrafies es comenten més casos, entre ells el del Pas de la Barca, de 1739. També a les comunicacions de Viladecans presentades en aquesta IV Trobada, (Solías i Huèlamo) i (Luengo), es poden trobar dades i imatges de fites.

5 .- Trifini del Montbaig. L’amic Xavier Sanchez, al seu blog “el marge”, havia fet l’abril

de 2008 43un recull d’imatges de fites de tota mena que havia localitzat a Sant Boi.

Mitjançant ell i en Josep Maria Cervelló es va tenir notícia que a l’Arxiu Municipal de

Sant Boi es disposa del testimoni fotogràfic de Pere Martí, els anys 90, d’un trifini dels

termes municipals de Viladecans i Sant Climent de Llobregat, amb l'antiga "Quadra"

jurisdiccional del Benviure. Seria interessant fer les gestions oportunes per confirmar la

seva permanència a la masia de Can Xixol (Casal gran del Bori), avui tancada o

abandonada, abans no es perdi un exemplar singular com aquest, tallat en tres cares i

amb les epigrafies perfectament conservades: “SANT / CLIMENT”, “VILA / DE /

CANS” i “QUADRA Y / TERMINO / DE BEN= / BIURE=”

43 http://elmarge.blogspot.com/2008/04/les-fites-de-sant-boi-de-llobregat.html

Annex 1. EPIGRAFIES

No ha estat posible fer, com hauríem volgut, un catàleg complet i amb la transcripció i correcta interpretació de totes i cadascuna de les fites que localitzéssim de l’Eramprunyà. Si més no, podem oferir una mostra de les que s’han pogut identificar plenament i de les que caldria continuar estudiant, així com la caracterització d’algunes peces que presenten particularitats prou destacables com per merèixer protecció. - Fites que inclouen símbols gràfics Creu (Armes de la Pia Almoina) Una creu grega d’uns 10 cm de diàmetre en un angle de les fites posades el gener de 1593. La de Cova Fumada en tenia 4 i d’uns 40cm. Torre (possiblement la Torre Burgesa). Imatge, a la comunicació de Solías i Huélamo. Barca (Pas de la Barca/Sant Boi).

- Fites que delimiten territoris “públics” DPMT (Domini Públic Marítim Terrestre). Al cos de la fita de ciment, mirant a mar. MP (Mont Públic) Marca els terrenys comunals de Begues. Possiblement de 1857*. - Fites al terme de Begues B. (Begues), sovint acompanyant les de MP, s’han trobat en gran quantitat amb les inicials dels pobles veïns a la cara oposada: S (Sitges), G (Gavà), V (Vallirana),etc. Al Puig de la Mola apareix B. i al revers R., inicial que no correspon a cap municipi veí. Vegeu, a l’Annex de documentació escrita, la posible relació amb les UC 95 i UC 323*. - Fites al terme de Castelldefels En diversos moments s’han comentat les d’Anton(i) Herms 1730 i ROCA (RO/CA) M de C (o M ch C) (no identificada) Al límit amb Gavà, en el turó de Can Gall camí cap al turó d’en Vinader. Peça de moment única, molt treballada, en un lloc de risc (al costat d’un camí, sense subjecció, sovint s’ha trobat tombada) MZA (la part visible) En lloc inaccessible, tocant a la via del tren (sembla ser una de les 4 de la UC 1139, la nord-oest). Possiblement de Companyia Ferroviària (Madrid-Zaragoza-Alicante) 31

OSC … ¿ Un parell de possibles termes de corn, als costats de l’entrada al jardí del Castell de Castelldefels tenen a la part superior unes epigrafies de difícil transcripció i interpretació.

- Fites al terme de Viladecans Viladecans (una d’elles amb una creu) Més d’una dotzena, resseguint per les serres de Miramar i Montbaig el límit amb Sant Climent. Podrien ser del moment en què Viladecans es va segregar de Sant Climent. En cap no apareix Sant Climent. - Fites al terme de Sant Boi de Llobregat. Vist ja el trifini del Montbaig (al final del Capítol 10, Treball de Camp), es fa ara una selecció de les que es poden trobar al blog de’n Xavier Sánchez (Nota 43) FBI (Fomento Barcelonés de Inversiones) Moderna.A la Quadra Llor R/S (no identificat) Fita octogonal al Camí de Llor, avui perduda. N’hi ha fotografia. Altres llocs - REQUESENS (Girona). Un exemple d’inscripcions a priori indesxifrables però que amb

un coneixement de l’entorn local semblen ben senzilles d’entendre:

“L’any 1592, el terme i parròquia de Requesens va esdevenir sufragània de St. Esteve

de Cantallops, aquest fet provocà una ampliació de la jurisdicció del terme i parròquia

de Cantallops. D’aquesta època deuen ser les fites distribuïdes i situades al llarg de la

carena muntanyosa que separa Requesens de Baussitges, just sobre Mirapols en

direcció est –entre Puig Grosser i el Ras de la Menta passant pel coll de la Dona Morta-.

Són fites de granit, grosses, aproximadament d’un metre i vint centímetres d’alçada,

quaranta centímetres d’ample i uns vint de fondària, i estan clavades a terra o bé en

roquissers. Sobre la superfície lítica d’aquestes termes hi ha les següents inscripcions: a

la part de Requesens, “R C S – T– C II S” , a la qual correspondria la trascripció de

“ReCasenS Terme CantaIIopS”, i a la part de Baussitges, “B C S – T– E P A ” , la

transcripció seria “BauCitgeS Terme EsPollA” (SERRANO, 1999).

- GIRONA. Com a complement del que s’ha comentat com exemple de delimitació amb finalitat de cobrament d’impostos, s’acompanya una descripció de l‘epigrafia (amb la imatge real) i dels llocs on es poden observar aquestes fites, de gener de 1727: “Pujant pel carrer de la Força en direcció a la Catedral, un cop passat el Museu d’Història, s’erigeix una pedra que com havia fet anteriorment contempla els

transeünts que hi passen per davant. Una inscripció mig borrada, testimoni que la fita ha perdut la seva utilitat, indica “Pedra de la Mitja Llegua”* just a sota d’un “escut de la ciutat de Girona”, que visualitza que aquell tros de roc va ser alguna cosa important temps enrere” 44.

Són exemplars que mesuraven “sinch palms fora terra, y sinch palms dins terra, ab dos palms de ample y palm y mitg de gruix” (CASTELLS, 1985) i que avui dia es poden veure a la placeta de l’Institut Vell de Girona, als jardins del Monestir de Sant Daniel, a l’antiga carretera de Fornells (darrera l’hotel Fornells Parc) i a mà esquerra de la carretera de Banyoles.

44 (MARTI, 2008). Segons CASTELLS,N. (1985), i així es veu a la imatge, la concessió de Nou

Establiment que es va aconseguir l’octubre de 1726, de l’Intendent General (ratificant la

privativa de 1445), va incloure la facultat de plantar fites amb l’escut de la ciutat i la inscripció

“Per la mitja llegua”*. A més, per evitar nous plets en el futur amb la Vegueria i la Batllia “en

los dos costats de quiscuna de ellas hi ha de esser las armas desta Ciutat”.

32

Annex 2. DOCUMENTACIÓ HISTÒRICA ESCRITA

Partint de la base de documentació ja localitzada a finals de 2010 en què es describien

diverses fitacions a la zona d’Eramprunyà (ILLA, 2010, p.7-8), s’ha anat completant, en el

decurs d’aquest any, la cerca de noves fonts documentals.

Documentar aquestes fites, saber quan es van posar i per quina raó, es va considerar

que podria donar una nova visió, més propera, que permetria una sensibilització major

i un altre tracte més digne. Això no ha estat així en aquest any que ha transcorregut

entre finals del 2010 i finals del 2011 amb una de les fites més emblemàtiques i de

major presència, la Fita de Cova Fumada. És lamentable, però no s’ha d’optar per la

resignació: al contrari, el canvi d’actitut s’ha d’aconseguir a base d’afegir nous

arguments i noves peces a revaloritzar, de manera que els “responsables” que no

responen als seus deures quedin més retratats, a mesura que l’evidència sigui major,

de la manca de capacitat o responsabilitat en l’exercici de les seves responsabilitats,

siguin de nivell municipal, comarcal o superior.

En el material previ disponible destacaven, en nombre, les diverses UC (Unitats de

Catalogació) del fons Girona de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà. Per contingut, en

canvi, destacaven les dues descripcions de les fitacions de 1592-1593 i de 1723

procedents, respectivament, de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona i de

l’Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona.

Disposar d’aquesta documentació va permetre orientar el treball de camp inicial, però

calia completar-la fent una cerca específicament dirigida en aquest sentit. La primera

acumulació va ser fruit d’una casualitat, mentre es perseguien altres objectius, que va

cridar l’atenció i hi motivà l’interès. D’aquesta manera s’ha ampliat el fons documental

que tracta el tema de les delimitacions territorials a Eramprunyà amb documents de

l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, de l’Arxiu Històric de Gavà (fons Gibert) i

d’altres.

La recent publicació de la transcipció del Llibre de la Baronia d’Eramprunyà ha estat

una valuosa aportació en molts sentits, i també en el de les demarcacions territorials.

En aquest apartat no es tractarà de la documentació gràfica que s’ha trobat en aquests

mateixos fons documentals o en uns altres. S’ha considerat millor dedicar un capítol

separat a la seva anàlisi.

Cal destacar que part d’aquesta documentació gràfica ha estat clau per a la localització

de nova informació documental i gràfica, la provinent de l’Instituto Geográfico

Nacional, de gran interès per a l’objectiu del treball –encara que la seva tardana

obtenció no ha permès millorar el Treball de Camp-, però també de molt interès per

als municipis d’Eramprunyà –que només en algun cas en disposaven parcialment, com

ha passat en gairebé tots els muncipis de Catalunya- als quals s’ha anat transferint. I

que la informació gràfica ha ajudat a interpretar millor les informacions documentals

que, amb les importants transformacions sofertes pel territori, van portar a

infructuoses sortides de recerca on no tocava (és el cas de la UC 1123).

A) Llibre de la Baronia d’Eramprunyà. Eramprunyà endins i respecte al veí.

La publicació, aquest 2011, de la transcripció del Llibre de la Baronia ha facilitat l’accés

a noves informacions pel que fa a delimitacions, encara que no són gaires. Només en

dos documents se n’han trobat referències

- Any 1327 (document nº 4). Signat al cim del Montbaig, descriu la delimitació

del terme d’Eramprunyà, com a castell termenat, i dels termes, inclosos dins

aquest, de Viladecans, de Gavà i de la Torre o Quadra Burgesa.

Destaquen alguns dels punts de referència: Pera (pedra o roca) Foradada, una

Fita Coberta prop de La Murtra, i la Creu de Garart.

Diu que s’hi posen les fites allí senyalades com a mollons (“fitas in ibi signatis

esse molliones”).

Caldrà continuar buscant, perquè de moment no se n’ha recollit cap d’aquesta

fitació i sembla que pagaria la pena.

- Any 1327 (document nº 6 ). Delimitació jurisdiccional d’Eramprunyà respecte a

la Casa de Castelldefels.

Dins el repartiment de competències per a perseguir i castigar delictes, es

consideren dignes de càstig : arrencar fites (“ffaxuries ho ffites arenquades”; en

la versió en llatí: “ffexuriarum sive ffitarum culsarum”).

B) Garraf respecte a Eramprunyà (actuals limits de Begues i Castelldefels amb Sitges)

- Pia Almoina, 1592 ((BAUCELLS, 2000) . La relació d’aquest fitació amb les obres de

Credença, com a cartografia pericial, es comenta al capítol següent. Les disputes

dels límits entre els Castells de Garraf (propietat de la Pia Almoina) i de la Baronia

d’Eramprunyà va acabar amb una Sentència, de 7 de desembre de 1590, que es

va començar a traslladar sobre el terreny el 23 de juny de 1592 -quan es va plantar

la primera fita, la de la Cova Fumada- i va seguir els dies 29 i 30 de gener de 1593 ,

quan es van posar 15 fites més. Segons el document eren “totes de pedra de

Montjuïc”, com la primera. La combinació del text i el plànol de Credença va servir

de guia per al treball de camp, com s’ha exposat al Capítol 10, ja que certs

topònims han variat, però també ha servit d’un cert desconcert ja que “de pedra

de Montjuïc”, que hauria destacat en l’entorn, no se’n veia cap en els llocs

assenyalats. Les fites de la sèrie plantada el gener de 1593 que s’han trobat, són de

pedra calcària, difícils de distingir enmig del pedregar propi de la zona. La mateixa

Fita de Cova Fumada no respon a la característiques de la “pedra de Montjuïc”

- UC 1148, deslinde de 1898. D’acord amb aquest document es van trobar o posar 9

fites marcades entre Garraf i Castelldefels i unes altres 12 fites entre Castelldefels i

Gavà. La primera, al lloc Pla de les Basses (també anomenat Cuadros Blancs), era

d’1 metre per 30 centímetres, gravada amb C i G. La resta, també gravades, eren a

Ca’l Secà, La Pava, la Romaguera, etc. 33

C) Castelldefels respecte a Gavà

- Manual de 1722/1723 del notari Manel Teixidor45. El dia 24 d’ agost de 1723, al lloc

de la divisió entre els termes de Gavà i Castelldefels, prop del lloc denominat La Riera

de la Sentiu, s’inicia una fitació. Hi intervé també el Capítol Catedral; s’aporten per les

parts “experts” (un pagès d’Eplugues i un pagès de Sant Just Desvern) , junt amb

representants dels dos municipis (universitats) afectats, Gavà i Castelldefels, així com

de la Baronia.

Acordat que, per un expert, es fixaran “lapides limitares, vulgo fitas o termes” del

“dret a la Cova de la Casa de la Timba fins al Mar”, amb un total de 13 fites que són

plantades “com se planta una fita de pedra picada”, en la qual està descrit “a la part

que mira devers ponent Castelldefels i a la part que mira devers sol ixent Gavà”,

havent posat baix el peu de dita fita o pedra: “en senyal que sie fita o terme i que

divideix los dos termes, clovas de caragols y de Tellinas de Mar”. Es fa la delimitació

entre Gavà i Castelldefels només de la part entre La Sentiu i el mar, la que correspon a

la zona de plana deltaica. I cal tenir en consideració que va ser l’any 1721 quan es va

fer el Repartiment de les Marines, una superfície de 3.000 mujades.

És un clar model de la gran importància que es donava a la col·locació de cada una de

les fites, ja que en cadascuna de les ubicacions seleccionades es repeteix que hi són

presents tots els implicats, nomenant-los un per un, igual que les característiques de la

fita i del senyal al peu.

N’hem localitzat 3 de les 13. Haver pogut veure les que serien la 3a i la 4a de la sèrie

(abans i després de l’antic Camí Ral de València) va servir per a identificar el poc que

sobresurt de la probablement 13a. Aquesta podria haver estat respectada –si més no

en el moment de fer l’última intervenció en la vía pública- i, si fos així des de l’inici,

podria aclarir de quina manera es posaven les “cloves de caragols i tellines de mar”

que permetien , estant al peu (sota), diferenciar que es tractava d’una fita de terme.

D) Gavà amb Castelldefels, amb Sitges i amb Begues

Documentació parcial i de mala qualitat localitzada en un Arxiu Municipal. Es tracta de

còpies obtingudes l’any 1926, però que reprodueixen els treballs fets per l’Instituto

Geográfico Nacional el juliol de 1915, de les quals posteriorment, ja avançat l’octubre

de 2011, s’ha aconseguit la documentació completa i de qualitat, que no s’ha pogut

treballar per a la IV Trobada.

45 Arxiu Històric de Protocols Notarials de Barcelona, Notari 909, volum 909/14, p. 123r.

Aquest document, localitzat a l’AHPNB, es pot veure també a l’ACA però en una còpia menys

ben conservada i més difícil de llegir.

Sí que s’havien treballat parts de la documentació inicial, com la que delimita Gavà i

Castelldefels entre els punts denominats La Remuguera i La Soma. D’una feina tan

pretesament seriosa, planificada i tècnicament avalada, si més no per a l’època, en el

qual s’hi impliquen un Topògraf primer, un Enginyer Cap de Brigada i el Cap Central,

resulta sorprenent que no es tinguin en compte unes “normes de correcta fitació” que

la tradició i el sentit comú feia segles havien establert, com que des d’una fita es vegin

l’anterior i la següent. Així, en aquest document es prenen com a fites unes pedres

naturals (nacediza), irregulars, sense cap distintiu i d’unes mides més aviat ridícules,

especialment per l’alçada: pedres de 9 o de 10 centímetres d’alt per unes magnituts

d’ample i de fons no gens significatives (30 o 40 cm). Sense poder divisar les fites

correlatives es diu que, des d’una d’elles, es veu “el castell de Castelldefels i la Torre de

la Guarda”, una visió tan inespecífica que deixa perplex. Per poder compensar es

recorre a “fites auxiliars”, però també poc destacades en si mateixes i amb el mateix

problema de discontinuïtat visual que les fites que es pretén auxiliar.

De la delimitació de setembre de 1915, entre Sitges, Begues i Castelldefels, en el punt

Campgràs s’admet com a bona la identificació del punt de confluència dels tres termes

esmentats, que s’havia fixat en l’anterior delimitació feta l’octubre de 1913: un munt

de pedres soltes, de forma cònica, d’1 metre de diàmetre a la base, per 70

centímetres dalt (no ben bé un con).

Pel que fa a la delimitació entre Viladecans i Gavà, de 1915. Hi destaca l’esment a una

fita “triangular, cuyas mayores dimensiones son 50 cm de altura aparente 40 cm de

longitud y 10 cm de latitud (…) en sitio Can Trias en la intersección del margen norte

de la Riera de San Lorenzo con la oeste del Torrente de San Lorenzo”, que el 18

d’agost de 1915 reconeixen els ajuntaments de Viladecans i de Gavà, junt amb el de

Sant Climent. Un “trifini” no localitzat (fins ara) per bé que a Can Tries (Restaurant Can

Feral) es conserven dues fites amb el nom de Viladecans en una cara. Per la resta,

sobta novament el que es diu de les fites 3 i 9; des de la 3a diu no veure’s la 2ª, però

que, estant a tocar del camí entre Viladecans i Gavà: “es veu Gavà al SO i Viladecans al

NE”. La 9a és “virtual”: intersecció del mar (en el nivell de la marea mitjana) amb el

“plano” definit per la 8a i “la siguiente” que, òbviament, no pot ser la 10a. La siguiente

resulta ser un “Mojón auxiliar” que, aclareix, sols serveix per ubicar la 9a i que

consisteix en un tronc de pi de 210 cm d’alçada aparent per 25 cm de circumferència

(no de diàmetre!, el que suposaria un gruix o diàmetre d’uns 8 cm), aixó sí: clavat al

marge de la Murtra en un punt que és “el vértice topográfico Murtrá”. Potser

tècnicament sigui una feina impecable, però una selecció tan “abstracta” de punts de

referència s’intueix conflictiva per als usuaris directament afectats.

Entre aquesta documentació hi havia també una fitació de setembre de 1852 que

resseguia els límits de Viladecans amb les quatre poblacions veïnes. D’aquest

document se’n dedueix que unes fites retolades VILADECANS ja existien d’abans, 34

en el límit amb Sant Climent. No es diu res de trobar-ne cap amb Sant Boi, ni amb

Gavà. I menys amb el Prat, d’on només s’esmenta l’estany del Remolar com a partió.

E) Bosc d’Eramprunyà al terme de Begues

Les Unitats de Catalogació UC 95 i UC 323, del Fons Girona de l’ABE, tracten del

“Deslinde y amojonamiento”, entre 10 de juny i 28 d’agost de 1857, fet a Begues.

La causa d’aquest “amojonamiento de los montes de Begas”, que el Governador de la

provincia insta a fer, es deu a “una corta en el bosque de Gavà”. Delimitar i posar

mollons a “los bosques de Aramprunya”, els terrenys de la Baronia al poble de Begues,

es porta a terme per l’Enginyer de Montes de la Provincia, apoderat dels Barons, dels

Ajuntaments colindants i dels propietaris particulars.

Inicia l’Acta de Amojonamiento a Begues, el 23 d’agost de 1857; comencen al “Llano

de la Silla de S Cristóbal” i acaben posant 204 mollons. El molló núm. 197, a 120 metres

de l’anterior, que era al replà del Puig de la Mola. Els mollons 199 i 200 els posen junts

(a Olivella, en el lloc Las Picas) i el núm. 204 al centre del Puig de la Ferla.

Les fites que s’han trobat indicant “M P” no es corresponen per numeració amb

aquesta fitació. La que hi ha actualment a la Cocona Sostrella és la MP- 129, quan en

aquesta fitació de 1857 es diu que a la Cocona Sostrella es posa la núm. 148. Tampoc

no coincideix la que posen al punt on conflueixen Begues, Gavà i Sitges, la núm. 135.

F) Sant Climent, Viladecans, Gavà i Sant Boi

La publicació de J. SOLER VIDAL sobre els plets de termes i pastures entre Gavà i

Viladecans es podria complementar amb els documents inclosos a la UC 352 del Fons

Girona de l’ABE, que entre les seves 762 pàgines exposa el conflicte entre Viladecans i

Sant Climent, incloses fitacions, en el període entre 1671 i 1686.

Aquest estiu de 2011 sembla que s’ha trobat a Can Molins, de Sant Climent, una

concòrdia de 1705, relacionada amb el problema anterior.

Annex 3. DOCUMENTACIÓ HISTÒRICA GRÀFICA

Entre la documentació històrica, s’ha considerat que la cartogràfica mereix capítol

específic per singularitat i relleu.

Inclou diversos tipus de representacions del territori, que van des de la descripció

d’una finca fins a un municipi sencer o , en l’excepcional cas de les obres de Nicolau de

Credença, la franja de costa entre Sitges i Barcelona.

Es tracta, en uns casos, de dibuixos o mapes senzills i esquemàtics que només

pretenen facilitar la comprensió de la distribució de propietats amb finalitats

contributives i que s’acompanyen d’aclariments sobre les qualitats dels conreus que

admet cada sector de la finca.

En d’altres casos hi és evident la intervenció d’un tècnic -el traçat acurat, els angles

d’intersecció, amb indicacó d’escala i de l’autor-, contractat en relació amb algun

projecte (la construcció d’una fàbrica de maons, la dessecació de les Marines o la

colonització de les Marines).

El desenvolupament de l’agrimensura a Espanya en el s. XVIII es pot atribuir (GRAS,

1999) a diversos factors:

El Cadastre i el Decret Nova Planta, que suposà reorganitzar el sistema fiscal català

-aquesta nova planta fiscal féu necessari el recurs a les proves documentals

cartogràfiques-, així com pel creixement de les ciutats, amb una nova activitat

urbanística (els caps de partir van ser obligats a tenir agrimensor o geòmetra del

rei) a més de ser necessari per a la política d’obres públiques del reformisme

il·lustrat.

La recerca i l’explotació intensificada dels recursos hídrics (amb pas de secà a

regadiu; dessecació d’estanys i aiguamolls; explotació de fonts d’aigua salada;

conducció a viles en expansió). Abans de l’enginyeria civil, el recurs eren els

tradicionals “saurins”, entre els que destacaven els caputxins, com a cercadors i

també com a experts en obres hidràuliques.

Increment de la rendibilitat d’explotacions agràries pels terratinents urbans (calien

més molins, sèquies, rescloses, fibles,..), junt amb l’extensió de la ramaderia, cosa

que genera conflictes entre particulars i béns comunals, que pateixen una brutal

pressió (es treuen als veïns els drets de llenyar, caçar, herbejar..)

En el marc de la cartografia tècnica desenvolupada en l’entorn d’Eramprunyà, cal

recordar la figura del “mestre Preses”, de Sant Boi, de qui els propers dies celebrarem

els 200 anys del seu naixement.

Llorenç Presas i Puig (Sant Boi, 16 de desembre de 1811) va destacar en molts àmbits,

però ara i aquí ens limitarem a ressaltar la seva participació en l’impuls de l’Escola

Industrial i el seu paper en la formació i avaluació dels futurs agrimensors. 35

Llorenç Presas i Puig, 1811-1875:Matèmatiques, astronomia, mecànica, nàutica, cartografiaparcel.lària,agrimensura, química, farmàcia,…

El cas del plànol parcel·lari de Sant Boi (1861).

Entomant el fil de la feina feta per agrimensors com en Llorenç Presas i Puig i

col·laboradors seus, trobem que, a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi de Llobregat,

s’ha conservat un plànol parcel·lari datat l’any 1861 i que guarda una gran

versemblança amb els plànols parcel·laris aixecats pel mateix Llorenç Presas. Val a dir

que aquest mapa no està signat i, per tant, en desconeixem l’autor, tot i que no seria

descartable la mà d’en Llorenç Presas o, de ben segur, d’algun dels seus deixebles i

col·laboradors.

L’elaboració d’aquests primers mapes, fets amb aixecaments topogràfics sobre el

terreny i, per tant, representant sobre el paper la realitat territorial ens és, per als

estudiosos, un material de gran importància a l’hora d’estudiar un territori i de com ha

evolucionat al llarg dels anys.

En el cas del plànol de Sant Boi, aquest apareix com un complement al llibre de registre

de les propietats rústiques. El llibre ens aporta una informació molt valuosa vers el

plànol ja que ens informa de qui eren els propietaris, la seva procedència i, sobretot, la

raó de tot plegat: què hi plantaven a les seves finques. No hem d’oblidar que es tracta

d’un document amb voluntat recaptatòria per part de l’Estat.

Tota aquesta informació, acompanyada d’un plànol parcel·lari de la qualitat del que

trobem a l’Arxiu Històric Municipal de Sant Boi (vegeu la imatge), ens ofereix, als

geògrafs, una gran oportunitat d’interpretar el territori en aquell moment històric.

Sempre però, amb la precaució de si alguns dels productes declarats per part dels

propietaris eren certs (potser en rebaixaven la qualitat: d’un blat de primera, dir que

era de segona). El trasllat dels conreus respectius sobre les finques del plànol ens

permet reconstruir el paisatge agrari del Sant Boi de 1861.

El resultat ens permet comprovar que, en aquell moment encara, a les finques situades

en el delta del Llobregat, el conreu dominant era el cereal i, per tant, demostra que no

s’havia produït la revolució que va significar la posada en funcionament del canal de la

Dreta i, consegüentment, la possibilitat de l’agricultura de regadiu, que tanta fama ha

donat al delta. L’altre gran conreu que ens apareix en l’amillarament és la vinya. La

fil·loxera encara no havia arribat a casa nostra. Les finques de muntanya és on es

concentrava aquest conreu. El plànol parcel·lari ens mostra com s’aprofitaven al

màxim les terres, cultivant gairebé fins a dalt dels cims.

Un altre aspecte a destacar d’aquest plànol parcel·lari és la definició del terme

municipal de Sant Boi. S’observen encara per acabar de “tancar” alguns perímetres, en

aquest cas els sectors fronterers amb els termes municipals de Santa Coloma de

Cervelló (Colònia Güell), i amb el terme del Prat de Llobregat (sector del Riu Mort i la

Ribera). Ens trobem en un període històric en què s’estan acabant de configurar els

termes municipals i, sovint, propietaris amb diferents interessos, que s’estimaven més

pertànyer a un terme o un altre, frenaven la resolució i definició dels límits municipals.

Ja veiem com, des de la seva gestació, els límits dels termes municipals no són

indiferents als propietaris ni a les activitats o interessos d’aquests.

36

La importància de les fites i dels límits municipals

Ja hem vist com, en la configuració dels límits municipals moderns a partir de la segona

meitat del segle XIX, ens apareixien zones de conflicte i zones on aquests límits eren

clars fins i tot des de segles. Però un cop fixat un límit municipal, monumentat amb

fites per tal d’establir sobre el terreny on és un terme i on comença l’altre, la

possibilitat de conflicte no desapareix. De fet, des de l’Institut Cartogràfic de

Catalunya, que és qui té les competències per establir i aclarir aquests límits,

contínuament estan treballant en qüestions d’aquest tipus.

Si ens situem de nou al delta del Llobregat podem trobar, avui dia, diferents punts de

límits de terme municipal que poden ocasionar conflicte o, com a mínim, un

funcionament poc racional de la gestió del territori, com s’ha vist al Capítol 8 .

Cartografia pericial

Entre la cartografia tècnica de mitjan segle XIX i les representacions esquemàtiques

inexpertes hi ha una categoria peculiar, en què la mà del professional és manifesta, si

bé amb unes connotacions més artístiques que tècniques.

Aquest darrer grup és el més atractiu, no sols estèticament, ja que ha deixat vinculats

uns topònims a una determinada posició, i ho fan per àrees bastant àmplies. D’altra

banda, semblen anar estretament vinculats a una funció de prova pericial, en litigis

deguts a la delimitació territorial. En aquest sentit han estat un ajut immillorable, per

a un treball específicament orientat cap a aquesta problemàtica, disposar d’un “retrat”

amb anotacions i comentaris que equivalen, gairebé, a disposar d’un breu documental

cinematogràfic, i en color, enregistrat en èpoques en què no existien la fotografia ni,

molt menys, la cinematografia.

En el vessant de cartografia pericial, en què semblen incloure’s, és de destacar que els

mapes de Clavera i de Credença, sobre el territori d’Eramprunyà, són molt anteriors al

context propi del s.XVIII que s’ha comentat. El treball de Gras inclou un altre exemple

que afecta l’Eramprunyà46. El cas de Credença, sobre la molt anterior època

d’execució, presenta la particularitat inestimable d’haver-se fet dues vegades pel

mateix autor en un lapse de 15 anys (1571 i 1586), cosa que permet contrastar

continuïtats i canvis entre les dues versions, que han donat (i poden continuar donant)

molt de si.

46 (GRAS, 1999) p. 225 i Nota 73. Plet entre masos de Begues i de Gavà, entre 1788 i 1794.

Principals documents gràfics d’interès per les delimitacions

1.- CREDENÇA - PIA ALMOINA

A l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona es conserven els mapes que va dibuixar

Nicolau de Credença els anys 1571 (exposat a la sala de lectura) i l’any 1586.

Aquests documents gràfics es devien fer al llarg d’un llarg procés judicial, motivat pel

litigi entre la Pia Almoina i el senyor d’Eramprunyà sobre els límits dels respectius

territoris i que va resoldre una sentència de 159047. D’acord amb el resultat d’aquesta

sentència, calia procedir a senyalitzar sobre el terreny la frontera, posant fites. Una

fitació que s’inicià amb la Fita de Cova Fumada el juny de 1592 i prosseguí posant 14

fites més en començar l’any 1593.

En haver estat prova del procés que acabà en sentència l’any 1590 i execució d’aquesta

mitjançant la fitació de 1592-1593, els mapes de Credença han estat un bon ajut en el

treball de camp, ja que situen gràficament, punt per punt, els llocs on es van posar

fites. Alguns dels llocs mantenen el nom, però en d’altres s’ha perdut o modificat.

La imatge estàtica d’un mateix territori en dos moments separats per quinze anys té un

especial valor, ja que l’apariència de simple còpia que, en primera instància, podria

donar (en especial per la permanència de la cama o quarter de’n Fabraro/Frabero a la

forca, o del mort a la platja prop de Vallbona) és en realitat una actualització que

reflecteix els canvis (construcció de la Torre Barona l’any 1583) i rectifica errors

(posició del pou), com es va veure a la III Trobada (ILLA, 2010).

Disposem amb aquests documents d’un testimoni quasi cinematogràfic en què el

nombre de fotogrames per unitat de temps és molt inferior al del primer cinema de

tres segles més tard, però amb la mateixa solució per a la dificultat de reproduir el so i

sense la limitació del blanc i negre de les primeres pel·lícules mudes.

Són, d’altra banda, d’un valor extraordinari per la seva precocitat. Els estudis de Bolós i

Gras arriben a la conclusió que la major part dels documents d’aquest tipus que s’han

conservat i analitzat responen a necessitats més pròpies del segle XVIII o, com a molt,

de finals del segle XVII 48. El motor principal del corrent de cartografía pericial hauria

estat el Cadastre.

Enllaçant amb aquesta precocitat, la revisió d’aquests mapes, pel tema de les fites, ha

portat a fixar-nos en un aspecte que es comenta amb més detall en el capítol 5: de

47 (BAUCELLS,1990) Pergamí n º 542. Fitació entre 2 de juny de 1592 i 30 de gener de 1593. 48 (BOLOS, 1993) (GRAS, 1999). El cas paradigmàtic és el de la Muntanya de Ribadera, de 1788.

Amb implicació dels municipis de Ribalera, Vall de Castellbò, Romadriu, Tírvia i Farrera (Pallars

Sobirà), un conflicte que venia de 1590 va acabar als tribunals a partir del 1780 fins arribar a un

conveni l’any 1806. En el procés es va recórrer al mapa, fet l’any 1788, que es conserva a

l’Arxiu de la Corona d’Aragó (Real Aud., Plets Civils, 2300, f.415).

Com a un dels casos més primerencs hi ha el de Renart, mestre d’obres de l’Ajuntament de

Barcelona, que va deixar plànols de Montserrat, de la Rambla de Barcelona o de Sarrià des de

1699 (Gras,Mª M, 1999, p.241). 37

manera més cridanera en el mapa de 1586, però també dibuixats en el de 1571,

apareixen uns artilugis, sobre la torre de Montjuïc, que semblen ser de telegrafia

óptica. Aquestes estructures les havia retratat Wyngaerden l’any 1563. Aquest sistema

de telecomunicació, que suposa una major versatilitat i una codificació reglada, s’ha

convingut que no apareix fins les acaballes del s.XVII com a idea i no es materialitza fins

finals del s.XVIII.

2.- CLAVERA - UC 312 de l’Arxiu de la Baronia d’Eramprunyà (ABE)

El fons Girona de l’ABE inclou, només en la part que s’ha pogut estudiar de moment,

nombroses Unitats de Catalogació (UC) que aporten les informacions gràfiques més

diverses. Des de la distribució interna d’una bodega (de la Finca Sanahuja, UC 1119)

fins a mapes del conjunt de la Baronía. Hi ha esquemes poc detallats i amb clara manca

de professionalitat, però també hi ha plànols rigorosos fets a escala.

Entre els que fins ara s’han localitzat i que tenen utilitat en matèria de delimitació

territorial, destaca el de la UC 312. Es tracta d’un mapa elaborat pel geòmetra Francesc

Clavera l’any 1753 que es centra en la partió dels termes de Gavà i Viladecans.

Fet amb gran detall i notable atractiu estètic, informa de la situació dels 24 punts de

referència que explica en un quadre apart. Entre aquests senyals delimitadors, en

aquell moment, n’hi poden haver de diferents èpoques i se’n troben tant de naturals

(riera, camí, estany o pi) com d’artificials (marges, sèquies, fites).

De la particularitat de la referència que numera amb el 9: “Puesto ahont se troba un Pi

Tort de molts anys”, ja se’n va tractar a la III Trobada l’any passat.

De fites pròpiament dites destaquen el punt numerat “ 7. Fita grossa molt antiga…”, el

numerat “11. (on es trobava) una fita divisional…”, el següent -que lamentablement

també ja era perduda- numerat “12. (on es trobava) altra fita divisional dita la Fita del

Hostal del Moro” (que devia ser a tocar de “13. l’anomenat Pou del Moro” i de “14.

Sortida al mar de l’estany de La Murtra”).

També inclou la situació d’una fita que quedaria inclosa clarament dins el terme de

Gavà, que numera “24. Fita foradada divisional de las terras (d’una propietària: Eularia

Font)”.

Es tracta d’un document valuós en molts sentits (extensió de la pineda, topònims,etc.)

que pot servir de guia per recuperar uns elements que, ja a mitjan s.XVIII, eren

víctimes de maltractaments.

3.- Altres UC del fons Girona de l’ABE

Sense ànim de ser exhaustius, ja que queda molt per revisar i treballar d’quest fons, sí

que es poden posar una sèrie d’exemples de UC útils en el sentit que estem treballant:

UC 348, UC 1153 i d’altres. Fotografies. Per desgràcia, poc poden aportar, al tema que

ens ocupa, les imatges fotogràfiques localitzades fins ara en aquest fons de l’ABE.

UC 1148 Acta de deslinde d’octubre de 1889 entre Castelldefels i Sitges, que detalla

els 9 mollons que hi havia entre Cova Fumada i Cuadros Blancos (2 pàgines) i de

Novembre de 1889 entre Gavà i Castelldefels, detallant els 3 mollons des del Pla de

les Basses (també dit Caudros Blancos) fins el mar (4 pàgines).

Es tracta de la documentació, conservada a l’Instituto Geográfico Nacional, de les

fitacions que es van fer l’any 1889 i posteriorment entorn el 1915. És una

documentació parcial (encara que potser se’n localitzarà en més UC) que també es pot

trobar en algun dels Arxius Municipals de les poblacions d’Eramprunyà, de manera

força parcial i referida només al seu municipi.

Ha estat, malgrat tot, la pista que ha permès cercar en la font i aconseguir –ja en plena

tardor, raó per la qual no s’ha pogut rendibilitzar en el Treball de Camp- la

documentació completa (quaderns de camp, actes de fitació, altimetries, planimetries i

plànols de població) de les fitacions de finals del s.XIX i de la segona dècada del s.XX de

les 5 poblacions d’Eramprunyà.

Una documentació completa, de gran interès, en format digital que en facilita molt

treballar-la, que s’ha anat proporcionant als respectius centres d’estudis locals i

entitats municipals del territori d’Eramprunyà , així com a alguns dels veïns.

UC 1141 Elaborat per Soriano l’any 1897 se centra en la “Casa Carchol”. Les lletres

indicant posicions en el plànol s’expliquen en un escrit annex (Punt A: és el molló núm.

56 (…), punts B, C i D : són les fites 57 a 59 (…), fins al punt Z del molló 70, si bé segueix

amb els punts de la “b” a la “r”, corresponents als mollons del núm. 71 al 87). Semblen

ser fites d’una propietat particular però de gran interès per la descripció toponímica;

així, el punt G és: el molló 60, dit de la monjoia del turó de penyes roges.

UC 1131 i UC 1139, plànols de 1897 i 1898, situen la Gran Fita de Cova Fumada i quatre

fites més, enmarcant un quadrat, a la zona de platja, davant de la Torre Barona.

Evidentment, no responen a delimitació de termes, i caldrà interpretar-ne la seva

funció. Se n’ha localitzada una, a la zona restringida de vies del tren.

El plànol de 1897 és el que precisa la posició de Les Forques representades per dos

punts, que podrien indicar que, fins aquell moment, es mantenien dos del tres pilars

d’aquest delimitador de la jurisdicció de Barcelona.

UC 1130 Plànols de la proposta de sanejament de la Marina, a Manuel Girona el 1897.

UC 1066 a UC 1111 Plànols de l’any 1912 de diferents propietats particulars, de

manera individualitzada. Fets a escala 1:1.000, tenen la seva utilitat, si bé molt inferior

a la de plànols com el de la UC 1120.

UC 1120 Heretat HERMS, l’any 1915. Descriu gràficament la situació i característiques

del conjunt de propietats que formaven l’heretat d’Antoni Herms, amb detall de

superfícies de les finques, dels tipus de conreus i d’arbres.

UC 1122, UC 1123 i UC 1135 Reprodueixen la Marina de Viladecans, Gavà i

Castelldefels, l’any 1897 i l’any 1901. La divisòria entre Castelldefels i Gavà, marcada

38

més a l’est del Camí de la Pava, pot ajudar a cercar les fites que hi marca més enllà de

la divisòria actual, com la que denomina “Sorres”, que estaria a uns 60 metres a l’est

d’quest camí.

4.- Altres fonts de documetació gràfica

- Documentació dels Arxius Municipals (i particulars) d’Eramprunyà.

S’ha pogut treballar més, però no totalment, l’Arxiu Històric de Castelldefels i una mica

el de Gavà. Per part de Viladecans, els seus responsables aportaran en aquesta IV

Trobada una comunicació específica que pot complementar el que aquí es recull, i per

part de Begues es presentarà també en aquesta IV Trobada el resultat respecte a

arxius particulars dels masos de Begues.

La documentació fotogràfica, penjada al web de l’Ajuntament de Castelldefels, no té

gaire interès en l’aspecte de les delimitacions.

Certs expedients de finques, o d’activitats, poden aportar alguna informació en altres

àmbits, però tampoc significativa (pel poc que s’ha pogut consultar) en aquest camp.

Entre la documentació històrica hi ha esquemes de propietats agrícoles i alguns plànols

parcials de relatiu interès, en especial dins el denominat fons Salvador Savall.

- Arxiu Històric de Protocols Notarials, Arxiu Capitular de la Catedral, ACA

Ja esmentats en diferents apartats. Seria interessant poder disposar, en un sol lloc,

amb les condicions de catalogació i accessibilitat adients, tota aquesta documentació

dispersa, sobre el territori d’Eramprunyà.

D’altres arxius, com el del Centre Excursionista de Catalunya, no s’han pogut estudiar

des de la perspectiva d’aquest treball, per bé que molt possiblement conserven

aportacions que haurien estat d’interès.

- Instituto Geográfico Nacional

Comentat amb la UC 1148, la documentació cartogràfica de 1915 és de gran valor, en

facilitar-nos la visió prèvia als anys de grans transformacions territorials que s’han

donat a l’Eramprunyà i probablement bastant semblant a la d’uns quants segles abans.

No hi ha Plànol de Població de tots els municipis, però la conjunció de les Planimetries,

les Altimetries i els Plànols de Població de cada un d’ells, amb detalls gràfics als

Quadrens de Camp, per a més precisió en els punts problemàtics, és una fantàstica

documentació de treball que retrata l’Eramprunyà gairebé millor que en fotografia,

que permet conèixer l’estat de situació de fa cent anys i ajuda a fer-se una idea més

ajustada dels cent o dos cents anys precedents.

Annex 4. BIBLIOGRAFIA

- AMADES, Joan. “Folklore de Catalunya”, Vol II. Ed Selecta, Barcelona,1950.

- BATLLE, Carme i RIU, Manel. “Fortaleses, Torres Guaites i Castells de la Catalunya medieval”.

Edicions Universitat de Barcelona, 1987.

- BAUCELLS, J. “El Garraf i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Inventari dels Pergamins”.

Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 1990. Pergamí n º 542. Fitació realitzada

entre 2 de juny de 1592 i 30 de gener de 1593.

- BOLÓS, Jordi “La cartografia històrica: un mitjà d'apropar-nos al passat” Finestrelles, 1993,

núm. 5, p. 37-53

- BOLÓS, Jordi .“Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a

font per a conèixer la història de Catalunya”. Public. Abadia de Montserrat. Textos i Estudis de

Cultura Catalana, núm. 100, 2004.

- BRINGUÉ i PORTELLA, J. Mª. “Territori de Barcelona o terme de l’Hospitalet? Els conflictes

per a l’explotació de les pastures, segles XV-XVIII”, Quaderns d'Estudi (del Centre d’Estudis

L'Hospitalet), núm. 21, març 2009, p. 115 - 143

- BURGUEÑO, Jesús .“ Organització i desorganització territorial de les comunitats dels Pirineus:

de l’Antic règim al liberalisme”. II Congrés d’Història dels Pirineus. Girona, nov. 1998.

- BURGUEÑO, Jesús. “Endreçar el país. La revisió dels límits municipals en perspectiva

històrica” . Desembre 2010.

- CAMPMANY, Josep. “Els límits de Terme de Castelldefels”. 2000

- CANTARELL, Elena – COMAS, Mireia – MUNTANER, Carme. “El Llibre de la Baronia

d’Eramprunyà”. Ed. Pagès, Lleida, 2011.

- CAPDEVILA , Joan. “Els treballs de delimitació municipal del Instituto Geográfico Nacional a

Catalunya, 1909-1930”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm 60, 2005 , p. 45-69.

- CAPDEVILA , Joan. “Mapes i fronteres. El plano en que se manifiesta la línea de división de los

Reynos de España y Francia por la parte del Ampurdan y Coll del Pertús de 1764”. Segon

Congrés Català de Geografia. 29 – 31 de maig de 2008.

- CAPDEVILA, Joan. “Historia del deslinde de la frontera hispano-francesa” . Ed. Centro

Nacional de Información Geográfica. Ministerio de Fomento, Madrid, 2009.

- CASTELLS, N. El districte de la mitja llegua entorn les muralles de la ciutat de Girona. Annals

de l’Institut d’Estudis Gironins, 1985, vol 28, p. 299-325.

- CASTILLO, Mª. J. El vocabulario jurídico de los agrimensores romanos. Brocar - Cuadernos de

Investigación Histórica, 1995, núm 19, p.7 – 26.

- CATALÀ BENACH, Benjamí. “Bellesa rural al Baix Penedès”. Ajuntament de La Bisbal del

Penedès i Diputació de Tarragona. 2006.

- CEBRIAN, Josep Lluís. “L’amollonament dels termes de Canals i Montesa de l’any 1325 . Dos

documents per a la Història de Canals”, Llibre de festes de Canals, 1999. a:

www.coneixercanals.com i a: www.uv.es/joceimo/dos%20documents%20canals.htm .

- CURTO, A. “Les nostres fites de riuades”. La Veu de l’Ebre, 5 de desembre de 2003. Dins

VIDAL, J. i CURTO, A. Patrimoni al rebost. Ed. La Veu de l’Ebre, 2004, p.97-98.

- ESCUDER PALAU, T. “Una visió antropològica del terme de XODOS”, 17 de novembre de 2010,

dins http://www.alter21.es , apartat “artículos”.

- Garrigues, Comarca. “Patrimoni Invisible “. Editorial de “som Garrigues” (diari comarcal de la

Comarca de les Garrigues), 2009. www.somgarrigues.cat

39

- Mollerussa. Pla d’ordenació urbanística municipal de Mollerussa. Memòria, desembre 2008.

www.mollerussa.cat/public/1/docs/D06_081217_2_Memoria_cataleg.pdf

- GRAS, Mª Mercè. Cartografia local en fons notarials i processals a l’època moderna. La

imatge del conflicte . Revista d’Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols (Col·legi

de Notaris de Barcelona), vol XVII, 1999, p.213 – 242.

- GRAU MONSERRAT, Manuel. “Termenals Portell-l’Anglesola”. Butlletí d’Amics de Morella i

Comarca (A.M.Y.C.), any XI (1989-90), p.83

- GRAUPERA, J., “Les forques del castell de Burriac”. Jornades de Història i Arqueologia

Medieval del Maresme. Actes. Del 13 al 30 d’octubre de 1999. Grup d’Història del Casal.

Mataró, 2001, p. 87-91.

- GREGORIO, Raquel de. “El litoral: problemática y gestión”. Observatorio medioambiental nº

6, 2003, p.293-306.

- ILLA, J.Rafael. “Documentació històrica (Arrendament de la fleca 1742-1779)”. Butlletí del

GREHIC, El Torreó, núm. 23, octubre-desembre de 2007 , p. 2-3.

- ILLA, J.R. - GREHIC , “Els camins de la mar i les parades dels camins”, II Trobada de Centres

d’Estudis d’Eramprunyà, Begues, 2009.

- ILLA, J.R. “Conflictes de delimitació territorial. Fites , forques i dret corps”. III Trobada de

Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Viladecans, novembre de 2010 .

- ILLA, J.R. “De les xarxes virtuals globals a les xarxes reals properes. Experiència de les

Trobades d’Eramprunyà”. VI Jornades de Patrimoni del Baix Llobregat, El Prat, abril de 2011.

- Institut d’Economia de Barcelona. Segon “Informe sobre Federalisme Fiscal a Espanya 2010”,

que té com a tema central El finançament local. Dins http://www.ieb.ub.edu (apartat

Publicacions IEB).

- Institut Català de Cartografia (ICC). Mapa Municipal de Catalunya.

http://www.municat.gencat.cat/municat/upload/mapa_municipal/estat_expedients.pdf

- JANÉ CHECA, Òscar. “França i Catalunya al segle XVII. Identitats, contraidentitats i ideologies a

l’època moderna (1640-1700)” . Tesi doctotal (UAB, Univ de Toulouse, Le Mirail), març 2003

- JÀRREGA, R. i RODÀ, I. “El terminus augustalis de Montornès. Noves dades epigràfiques”.

Lauro (revista del Museu de Granollers), núm. 16, 1999. Treballs, p. 5 - 12.

- LOSADA, Miguel A. “La destrucción de las playas españolas”. El País, 20 d’agost de 2010.

- LLIGADES, J. “Marges i feixes a la muntanya de Sant Ramon”. Punt de Trobada, núm. 36,

setembre de 2010 , p.18. “Conèixer Viladecans” /Grup TresTorres.

- Mancomunitat de Catalunya, Oficina d’Estudis Jurídics. “Costumari Català. Costums sobre

Termenals, Camins i Aigües, en terres de pagès”. vol II, 1921.

- MARTI i TORRENT, Xavier. “A mitja llegua de Girona”. Diari de Girona 24/8/08 i blog Xafebloc.

http://xafebloc.wordpress.com/2008/08/25/a-mitja-llegua-de-girona

- MARTÍNEZ , M., “Els treballs de delimitació i fitació del bosc de Poblet 1899”. Setembre de

2006, dins: http://webfacil.tinet.org (11, Treballs delimitació).

- MASSÓ, J. i altres, Institut Cartogràfic de Catalunya. La recuperació dels límits municipals

històrics. Conveni DGAP – ICC (2005-2011). Revista Catalana de Geografia , IV època, vol XVI,

núm. 43, novembre de 2011.

- MASSÓ, J. i TORRES, M. “La delimitació municipal a Catalunya”. Reista Catalana de Geografía,

IV època, vol XIV, núm. 37, juliol de 2009

- MENÉNDEZ, F.Xavier i MOLIST, Núria “El camí antic de Barcelona a Vic: el seu pas pel

Congost”. V Trobada d’Estudiosos del Montseny Monografies, 33 Barcelona, 2002.

- PALLARÈS, Francesca. “La topografia i els orígens de la Barcelona romana”. Cuadernos de

Arqueologia e Historia de la Ciudad, núm XVI, Barcelona, 1975.

- PUIGVERT, J.M. “Església i territori en els orígens de la Catalunya contemporània “ Treballs de

la Societat Catalana de Geografia, núm. 44 (1997), p.87-111.

- QUETGLAS, Pere. “Terminalia, les festes en honor del déu Tèrminus”. Terminàlia, núm. 0 ,

2009, p.37-39.

- SANCHEZ, Xavier. Blog “el marge” (http://elmarge.blogspot.com)

- SANZ, Ferran i SORNÍ, Xavier. “La termenació La Geltrú- Ribes del 1728. Primera part”.

Reembres, núm. 8, agost de 1995, p. 11-18.

- SANZ, Ferran i SORNÍ, Xavier. “La termenació La Geltrú- Ribes del 1728. Segona part”.

Reembres, núm. 9, desembre de 1995, p. 25- 32.

- SERRA, Jordi i CASADEMUNT, Ramon “ Estat de la qüestió sobre les vies romanes al Pla de

Barcelona” Finestrelles, 1993, núm 5, p.55-70.

- SERRANO, Lluís. “Aspectes i particularitats entre Cantallops i Requesens”. Annals de l’Institut

d’Estudis Empordanesos, núm. 32, 1999, Figueres, p. 243 – 262.

- SEVILLA, Rafael. “Fites gravades de Collsacabra”. Els Cingles de Collsacabra, Tavertet, any

XXVI, núm 54, desembre 2005, p. 9-13.

- SOLER, N. i VALLÈS CAMPANERA, J. Poemes de pedra seca. Ed Cossetània i Ajuntament de

Bisbal del Penedès, 2006.

- SOLÍAS, J.Mª. i HUÉLAMO J.Mª. “Aspectes de la Morfogènesi de l’extrem nor-est del territori

de l’Eramprunyà. Algunes fossilitzacions de límits, formes i denominacions”. IV Trobada de

Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Castelldefels, 2011.

- TICO, Isabel i GARCIA, Mª Antònia. “Recopilació de la documentació de delimitació municipal

de Catalunya”. Revista Catalana de Geografia, 1994, vol IX.

- VILALTA, Mª T. “Estudi sobre l’estimació de la despesa realitzada pels municipis en Benestar

Social”. Institut d’Economia de Barcelona (IEB, Universitat de Barcelona) i Federació de

Municipis de Catalunya (FMC), 2009.

- VILALTA, Mª T. “Estudi sobre les transferències de la Generalitat als ens locals”. Institut

d’Economia de Barcelona (Universitat de Barcelona) i Federació de Municipis de Catalunya

(FMC), 2009.

- VIRELLA i BLODA, Albert. “L’accés marítim d’Olèrdola en l’alta medievalitat” Miscel·lània

Penedesenca , vol 9, 1986, p.20-46.

40

CONCLUSIONS i PROPOSTES

CONCLUSIONS

- El balanç del treball de camp realitzat ha de ser molt favorable, pel nombre i

qualitat de les fites que s’han localitzat i documentat en una zona que

semblava que, per la eclosió demogràfica, la urbanització intensiva i la

concentració de vies de comunicació, havia de ser difícil que se’n conservés

gaire cosa, i encara menys de certa antiguitat.

- Per potenciar el treball de cerca s’ha aconseguit reunir una documentació

històrica nova que, amb la ja identificada en proposar aquest treball,

constitueixen una base prou sòlida per a resseguir l’evolució del territori

d’Eramprunyà.

- La continuïtat del treball de camp endegat promet resultats que el fan

aconsellable, un cop: establertes pautes de treball, conegut millor el territori i

la fesomia del que cal cercar, i verificat un notable respecte, amb excepcions,

envers les fites.

- S’ha comprovat una actitud de sensibilitat i respecte de moltes persones,

superior al de les institucions, que ha permès salvar de la destrucció i

desaparició unes peces no especialment atractives, però que es perceben

carregades d’una humanitat que vol transmetre una història, uns costums i una

manera de ser.

- La delimitació de l’Eramprunyà, com la dels seus integrants i la de les

organitzacions territorials superiors de les quals forma part, pot entendre’s

millor amb les aportacions d’aquest estudi, però sobretot, el que se n’ha

desprès és la conveniència d’adaptar-la.

- La problemàtica particular dels espais marginals, d’aquells que queden en els

límits extrems d’un territori, l’ha patida l’Eramprunyà en el seu conjunt, i amb

connotacions especialment destacables en dos dels seus extrems: en la part

oriental, el cas de les instal·lacions aeroportuàries, i en la occidental, el cas del

canvi sobtat de comarca.

- En el decurs del treball s’ha constatat que, allò que semblava un anacronisme

superat, és justament l’eix d’una viva actualitat i d’un futur immediat que pot

cremar. El procés d’elaboració d’un Mapa Municipal de Catalunya a escala

1:5.000, iniciat l’any 2005, pretén ordenar unes realitats que no estaven, ni de

bon tros ben definides, i permetre’n així la planificació i racionalització.

- La crisi que va esclatar a partir de 2007 ha afectat molt greument el sistema de

finançament de les entitats d’administració local, i ha fet encara més necessària

una reordenació que incumbeix les competències que han de tenir, però també

els territoris als quals han de donar servei d’una manera més eficient:

racionalització del nombre de municipis/consells comarcals/diputacions, més

cooperació mancomunant esforços (sigui en inversió, en contractació de

serveis,..)

- És, per tant, un moment idoni per a posar al dia unes delimitacions que, en

casos de territoris marginals, com és el d’Eramprunyà mateix envers la comarca

i envers la gran metròpoli, pateixen importants desajustos.

PROPOSTES per als Ajuntaments dels cinc municipis d’Eramprunyà (i veïns),

per al Consell Comarcal del Baix Llobregat (i els del Garraf i del Penedès) i

per a la Diputació de Barcelona

- El coneixement del passat i del llegat cultural i patrimonial, cal potenciar-los per

entendre millor les raons que han configurat la realitat del present. Aprofundir

en el coneixement de la distribució del territori, és clau per a actuar sobre el

present i per corregir i millorar de cara al futur.

- Els senyals utilitzats per delimitar territoris, amb finalitats diverses, són una

font d’informació valuosa i, en alguns casos, un compendi d’història, de

tradicions, d’artesania i de cultuta popular. Continuar aquest estudi i fer un

inventari complet d’aquests senyals és una opció genèrica.

Recuperar i protegir els senyals amb més gran simbolisme, algunes de les fites i

les Forques de Castelldefels, són opcions concretes i urgents.

- Del passat i del present, se’n dedueixen separacions contra natura i poc

adaptades a les necessitats actuals. La naturalesa contradictòria de tota

adscripció d’un territori, separadora i alhora unificadora, ha de decantar-se en

moments de replantejament com l’actual –nou Mapa Municipal, crisi de

finançament dels ens locals- cap al vessant de l’evolució i l’adaptació als canvis

que comporta el temps: cap a l’òptima gestió dels recursos en el context

present. L’aposta per la convivència, per una delimitació profitosa per a totes

les parts, ha de superar el component de tossuderia –el concedo nulli-, i

d’arrelament en un passat potser, fins i tot, il·legítim.

Dels representants en les institucions, cal esperar-ne que, a més d’una

redefinició de límits assenyada, portin el sentit unificador a superar les barreres

que en resultin, construint els ponts de col·laboració entre municipis, o entre

comarques, que potenciïn la millor gestió de tots els estaments.

41

PROPOSTES concretes

- Inclusió a catàlegs i possible museïtzació d’algunes peces

Fita de Cova Fumada, de 1592.

a) La peça i les creus gravades en tres de les seves cares mereix per ella mateixa

una protecció.

b) Tractant-se d’un referent local tradicional, amb més raó.

c) Quan des de finals del 2010 se’n coneix l’origen, el 1592, i quan el pergamí que

la descriu ens permet relacionar-la amb una sentència de 1590 i, aquesta, a un

litigi que havia portat a encomanar a Nicolau de Credença que dibuixés els

mapes que va fer els anys 1571 i 1586: resulta tristament il·lustratiu que la fita

es mantingui en el mateix estat de deixadesa i d’indignitat.

d) Per si no hi havia prou motius per actuar, en aquest moment hi ha la certesa

que és una fita desplaçada 33 metres del referent topogràfic, cosa que la fa

irrellevant -més de 10 metres fora del lloc ja invalida una fita- a efectes de la

nova delimitació que l’Institut Català de Cartografia està efectuant per elaborar

el nou Mapa Municipal de Catalunya.

PROPOSTES: DECLARAR-LA, d’una vegada, com un Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).

RESCATAR-LA de l’entorn de risc en què es troba i EXPOSAR-LA en un lloc

digne i protegit, amb la informació adient. I substituir-la per una rèplica -fidel a

l’original però situada més propera a la Cova, més visible, més visitable i més

pròxima a la ubicació originària-, o per un simple rètol informatiu.

El paral·lelisme amb la fita de Tortosa, que recorda la riuada de 1787 –

comentat al Capítol 10, pàgina 60- és d’esperar que no ho sigui també en la

manca de reacció (dels 8 anys ja en portem 1).

Fites restants de la fitació de la Pia Almoina, de 1593

a) De les diverses que s’han localitzat, n’hi ha que es troben clarament

desplaçades, però n’hi ha que podrien no haver estat tocades des que es van

posar. D’aquestes s’hauria de veure si se’n pot fer un estudi arqueològic,

descalçant-les per comprovar com es van col·locar i si a sota apareixen, per

exemple, cloves de caragol i tellines de mar.

b) De les trobades desubicades, seria raonable portar-ne alguna, de mostra, a

alguns dels museus locals (Sitges, Gavà)

c) Pel que fa a les encara pendents de trobar, seria desitjable completar l’esforç

d’aquesta campanya (la del Puig Coscó podria tenir un particular interès).

Fites del Camí Ral, de 1723

a) Avui dia en una propietat privada, del qui les va salvar de desaparèixer, fa

dècades en fer obres viàries, es troben al descobert en un entorn de cert risc.

b) Seria desitjable poder-les fer accessibles a la ciutadania i millorar-ne la

protecció.

c) En disposar de les dues fites que es van col·locar a cada costat de l’antic Camí

Ral de València –fites 3 i 4 de la fitació de 1723-, seria factible arribar a un

acord entre els Ajuntaments de Gavà i de Castelldefels perquè cadascun es

faci càrrec d’una d’elles.

Fita de 1723 a la Pava

a) Única de les fites que pot haver-se respectat, sense moure-la del lloc on es va

posar -encara que no hi ha seguretat que, en obres anteriors a l’actual vorera,

es tingués la mateixa consideració-, podria permetre conèixer la manera de

posar “cloves de caragols i tellines de mar” que feien saber que era fita de

terme.

b) Suposaria una intervenció arqueològica, aprofitant alguna obra en el lloc (o

proximitats).

c) Mentre això no es produeix, i per assegurar-ne la preservació, s’hauria

d’establir, per part dels Ajuntaments de Gavà i de Castelldefels, una prevenció

en els àmbits d’urbanisme i/o de via pública per requerir, prèvia a tota obra,

una intervenció arqueològica.

d) El Museu de Gavà ja va ser informat de la particularitat d’aquesta fita i de

l’interès que pot tenir verificar el singular procediment o ritual de fitació.

- Tractament conjunt entre municipis de la resta de fites

a) Elaborar un inventari de les fites, de tota classe, dels respectius municipis.

b) Definir quines d’aquestes fites tenen característiques prou significatives com

per merèixer algun tipus d’actuació.

c) De les diferents modalitats de fites localitzades, n’hi ha prou varietat –de

particulars amb inicials del propietari; amb el cognom complet; amb nom ,

cognom i data; amb inicials de dos propietaris veïns; de termes municipals-, i

amb rastres dels efectes del pas del temps –climatològics, d’erosió per estar en

lloc de pas, de degradació deguda al menysteniment de l’home-, com per fer-

ne una col·lecció d’interès formatiu.

d) A Viladecans, el Departament de Patrimoni ha fet un pas en aquest sentit,

disposant a Can Amat d’una col·lecció de fites particulars i de terme.

Actualment dipositades en gran part al pati, descobert i per tant sotmeses a les

inclemències mateorològiques, és d’esperar que amb les obres de restauració

de Can Amat no enresultin afectades negativament sinó que aconsegueixin

disposar d’un espai protegit amb la informació pertinent.

42

e) A Castelldefels, les dependències municipals de La Guixera acullen una de les

fites particulars destacables –amb nom i cognom del propietari acompanyats

de la data, 1730-, i llueixen, a l’entrada, una fita particular d’un altre

personatge destacat de la història local. La fi de la inacció respecte a

l’emblemàtica Fita de Cova Fumada i a les singulars Forques, pot portar a iniciar

un camí de recuperació i dignificació.

f) El Museu de Gavà, en aquest moment l’únic Museu a l’Eramprunyà, mostra

peces procedents de totes les poblacions, però no disposa als seus fons de

mostres de fites. Un projecte sòlid d’exposició podria facilitar la negociació amb

particulars, per a la cessió de peces rellevants, i amb la resta de municipis.

g) A Sant Boi de Llobregat disposen del testimoni fotogràfic -de Pere Martí, els

anys 90- d’un trifini dels termes municipals de Viladecans i Sant Climent de

Llobregat amb l’antiga “Quadra” jurisdiccional del Benviure. Seria interessant

fer les gestions oportunes per confirmar la seva permanència a la masia de Can

Xixol (Casal gran del Bori), avui tancada o abandonada, abans no es perdi un

exemplar singular com aquest, tallat en tres cares i amb les epigrafies

perfectament conservades.