Apunts 1r ESO - 1ª Avaluació

Curs 2015

2016

Apunts

1r ESO

Juan Vte. Moreno Hernández Departament d’Educació Física


1

INDEX

1.- EL COS HUMÀ pag.2

2.- EL CALFAMENT pag. 4

3.1.- CUALITATS FÍSIQUES BÀSIQUES pag. 7

- RESISTÈNCIA pag. 7 - VELOCITAT pag.9 - FORÇA pag.10 - FLEXIBILITAT pag.11

3.2.- HABILITATS MOTRIUS pag.13 4.- VOLEIBOL pag.15

ANNEX.- NUTRICIÓ pag.18


2

1.- EL COS HUMÀ

El cos humà és un organisme viu, el funcionament del qual és comparable al d'una màquina. Està compost d'una sèrie de sistemes i òrgans que realitzen diferents funcions, però sempre de forma coordinada.

L'APARELL LOCOMOTOR

Format per l’esquelet (ossos), músculs i articulacions

L'esquelet està format per uns 206 ossos i cartílags i la seua funció és la de servir de sustentació a les parts blanes de l'organisme. Actua com a armadura del cos i proporciona suport perquè els músculs puguen contraure's i realitzar els moviments.

Els ossos són estructures formades fonamentalment per teixit ossi i periostis, (membrana vascular fibrosa que recobreix els ossos a excepció dels seus extrems). Els ossos són durs i rígids, unes altres de les seues funcions són la de protegir nombrosos òrgans, (vèrtebres, ossos del crani…) i la de formació de cèl·lules sanguínies.

Una de les classificacions dels ossos els diferència segons la forma: llargs (fèmur), curts (carp), plànols (escàpula) i irregulars (vèrtebres).

Els ossos estan units per articulacions, que poden ser de diverses classes: fixes, semi-mòbils, mòbils. A mesura que creixem els ossos es van fent més durs i resistents.

Els ossos són rígids i no poden deformar-se. El moviment es produeix en les articulacions, que estan reforçades pels lligaments i els tendons (que són les terminacions dels músculs). En contraure's, els músculs tiren dels ossos, acostant-los o allunyant-los entorn de les articulacions.


3

Distingim tres classes de músculs:

- Els músculs llisos, com els de l'aparell digestiu, la faringe, la bufeta, etc., que són de contracció voluntària.

- Els músculs estriats, com per exemple el del cor que és de contracció involuntària.

- Els músculs esquelètics, com els de les extremitats, que es contrauen voluntàriament i que ens permeten moure les diferents parts del cos. Són més de 600 i s'uneixen als ossos mitjançant els tendons.

EL SISTEMA NERVIÓS És l'encarregat de controlar tot el funcionament de l'organisme. Es compon de l'encèfal, la medul·la espinal i els nervis. Format per:

1. Sistema nerviós central 2. Sistema nerviós perifèric 3. Sistema nerviós vegetatiu o autònom

EL SISTEMA CIRCULATORI O CARDIOVASCULAR

L'òrgan principal és el cor. La seua grandària és el d'un puny i és l'encarregat de bombejar i rebre la sang. La sang porta l'oxigen i els nutrients a totes les cèl·lules del cos a través de les artèries. La sang de les venes arreplega el diòxid de carboni i els materials de desferra perquè siguen eliminats a través de la respiració i per l'aparell excretor, respectivament.


4

EL SISTEMA RESPIRATORI

Aquest sistema està compost per diversos òrgans, però els principals són

els pulmons. Estan formats per multitud d'alvèols, que és on es produeix el pas de l'oxigen inspirat a la sang i del diòxid de carboni des de la sang cap a l'exterior.

Format per: Nasofaringi Laringe Tràquea Bronquis

2.- EL CALFAMENT

EL CALFAMENT

El calfament és el conjunt d'activitats o exercicis, de caràcter general primer i específic després, que es realitzen prèviament a tota activitat física que requereix un considerable esforç.

La seua finalitat és aconseguir que el nostre organisme arribe a un nivell òptim de rendiment de forma gradual perquè, des del començament de l'esforç.

La realització del calfament té els avantatges següents:

Possibilita que el cor comença a bategar més de pressa enviant per tant més sang als músculs. Permet que els pulmons capten més oxigen, la qual cosa, és necessari per a l'exercici. Augmenta la temperatura dels músculs facilitant així els seus moviments.

Per tant els objectius bàsics del calfament són:

Preparar l'individu física, fisiològica i psicològicament per a un posterior esforç. Evitar el risc de lesions.

Perquè el calfament siga eficaç, has de seguir les recomanacions següents:

Calfar de forma ordenada.

Has de calfar les distintes parts del cos per orde (per exemple, de baix dalt: turmells, genolls, malucs,

tronc, braços i coll); i així no oblidaràs cap.

Fer-ho de manera progressiva, augmentant la intensitat progressivament.

Comença amb exercicis suaus i veu augmentant la intensitat a poc a poc per a acabar amb

exercicis que requerisquen un esforç semblant a l'activitat que vas a practicar.

Adapta-ho a les teues característiques i al tipus d'activitat que vages a realitzar.

És distint un calfament per al handbol que per al futbol. En general, el calfament ha de ser més llarg i

intens com més exigent siga l'activitat a realitzar.

Ha de ser complet sense oblidar cap part del cos.

A l'acabar el calfament has de sentir-te preparat psíquica i físicament per a iniciar l'activitat.

Han d'haver augmentat les teues pulsacions, la teua respiració i la temperatura de la teua

musculatura.


5

El calfament té dos parts: una general, en la que es prepara a l'organisme per a qualsevol activitat, i una

específica, en la que es realitzen exercicis destinats al tipus d'activitat concreta que es vaja a desenrotllar. Al

seu torn, cada una d'estes parts consta de distints tipus d'exercicis.

Calfament General

Està destinat a la preparació de tot l'organisme. Activa de forma suau, progressiva i global el sistema

cardiorrespiratorio i els músculs. Consta de diverses fases:

A) Desplaçaments (Posada en acció).

El seu objectiu és activar el sistema cardiovascular i respiratori. Tipus d'exercicis: carrera suau, carrera variant els tipus de desplaçaments (avant, de costat, a bots, etc.). Duració: 5 a 8 minuts.

B) Mobilitat Articular. El seu objectiu és mobilitzar les distintes articulacions. Tipus d'exercicis: suaus i progressius. Rotacions i moviments en tots els eixos de les distintes articulacions (turmells, genolls, maluc, etc.). No oblides treballar-les totes. Duració: 2 a 3 minuts.

C) Estiraments.

El seu objectiu és mantindre i/o millorar l'elasticitat de la musculatura. Tipus d'exercicis: estirada dels grans grups musculars. Com en la fase anterior has de seguir un orde per a no oblidar cap zona, has de mantindre cada estirada al voltant de 15-20 segons. Duració d'esta fase: 5 a 8 minuts.


6

Calfament Específic

Després de preparar a l'organisme de forma general, hem de realitzar un calfament específic per a la qual cosa incidirem en els grups musculars que més vagen a exercitar-se durant l'activitat que va a desenrotllar- se.

Tipus d'exercicis: en funció de l'esport (passes, llançaments, desplaçaments, activitats d'atac i defensa), han de realitzar-se en el camp de joc i amb el material propi de l'activitat.

Quant ha de durar un calfament?

La duració del calfament depèn de diversos factors, fonamentalment del tipus d'activitat que vages a realitzar i de la teua condició física:

-El calfament dels esportistes d'alt nivell sol ser intens i dura entre 30 i 45/60 minuts. -El calfament en classe ha de ser d'intensitat moderada o mitja i pot durar entre 10 i 15 minuts.


7

3.- CUALITATS FÍSQUES BÀSIQUES I HABILITATS MOTRIUS

Per a practicar qualsevol tipus d'activitat física o esportiva necessitem d'unes habilitats o destreses bàsiques a més d'un suport físic que ens permeten realitzar amb major eficiència aquesta activitat. De gens servirà tenir bona punteria amb una pilota d'handbol, si no tenim la força necessària per a llançar des de la distància que permet el reglament.

Aquest suport físic ve dau pel que cridem condició física, que és el resultat de totes les capacitats físiques bàsiques. Anem a distingir dos grans grups de capacitats físiques: 1) Capacitats físiques bàsiques. 2) Capacitats físiques mixtes o compostes.

3.1.- CAPACITATS FÍSIQUES BÀSIQUES

Són aquelles que permeten de forma elemental realitzar qualsevol tipus d'activitat física: desplaçar-se ràpidament, suportar esforços durant un cert temps, mobilitzar objectes, adoptar diferents postures amb el nostre cos, etc. Les capacitats físiques bàsiques són quatre:

LA RESISTÈNCIA

Entenem per resistència com la capacitat que ens permet mantenir un esforç físic durant un temps prolongat i recuperar-nos més ràpidament després d’efectuar una activitat física.

La resistència es pot classificar de diferents formes, segons el nombre de músculs que intervenen o segons la via energètica que utilitzem per tal de desenvolupar la resistència.

Segons el nombre de músculs implicats:

a. General: quan necessitem utilitzar la major part del cos per tal de realitzar un exercici i els

exercicis son generals. b. Local o específica: quan utilitzem únicament una part del cos o grup muscular i es dirigeix a una

acció en concret.

Segons les vies energètiques:

a. Aeròbica: es aquella en que l’exercici és de baixa intensitat i l’oxigen que aporta el nostre

organisme es el suficient per poder cobrir les necessitats que l’exercici que realitzem demanda. Per lo tant es tracta d’un exercici de temps prolongat i de baixa intensitat.

b. Anaeròbica: es aquella en que l’exercici és molt intens i exigirà una gran quantitat d’oxigen que el nostre organisme no es capaç d’apartar-lo, per lo que esta falta d’oxigen produeix un esgotament gran fins que no podem continuar fent exercici. Per lo tant es tracta d’un exercici temps molt breu i molt intens.


8

ESQUEMA VOLUM INTENSITAT OXÌGEN PULSACIONS

AERÒBICA

> 3 MINUTS

40%-70%

MENYS

120 – 160

ANAERÒBICA

< 3 MINUTS

80% - 90%

MÈS

170 – 190

Cóm podem controlar l’ intensitat de l’exercici?

Per tal de millorar la nostra resistència cal utilitzar diferents sistemes d’entrenament que fan servir diferents intensitats, aquestes intensitats les podem calcular de la les següents formes.

1.- Freqüència Cardíaca Màxima(FCM) = 220 – edat (Homes) / 226-edat(Dones)a partir del resultat que dona es el 100% d’intensitat, calculem la freqüència a la que volem treballar. 2.- Per Temps.- Agafem el millor resultat en l’exercici que volem fer o entrenar i apliquem una regla de tres inversa

Per lo general tot lo que es trobe per baix de 150/160 aproximadament es considerarà resistència aeròbica i tot lo que es trobe per damunt de 160/170 aproximadament es considerarà resistència anaeròbica.

A la nostra edat es preferible treballar la resistència aeròbica per mitjà de treballs més llargs però de menor intensitat, ja que es la qualitat que desenvolupa el nostre sistema cardiovascular,oxigena la musculatura i es menys agressiu per al nostre organisme.

BENEFICIS DE L’ENTRENAMENT DE LA RESISTÈNCIA.

Un entrenament regular de la resistència, millora la capacitat de suportar la fatiga, això es produeix per una sèrie de canvis en el organisme com els següents:

Augment del nombre de glòbuls vermells de la sang, que són els encarregats de transportar

l’oxigen. Augment de la mida del cor, tant la seua capacitat interna com el grossor de les parets.

Augment de la xarxa de capil·lars de l’aparell circulatori.

Augment de la capacitat respiratòria.

Es una qualitat que t’ajuda a mantenir el pes ideal.


9

LA VELOCITAT

La velocitat és la qualitat física que ens permet realitzar un moviment en el menor temps possible, ens permet desplaçar-nos molt ràpidament,o be moure molt ràpid una part del nostre cos. A més gràcies a la velocitat també podrem respondre a qualsevol estímul que rebem.

TIPUS DE VELOCITAT:

1. Velocitat de reacció: és la capacitat de respondre tan ràpid com sigui possible a un estímul. 2. Velocitat de desplaçament: és la que permet desplaçar-se d’un indret a un altre,és a dir,

recórrer una distància en el menor temps possible. 3. Velocitat gestual: és la qualitat que ens permet realitzar un gest en el menor temps possible.

En aquest cas no es tracta d’un desplaçament d’un lloc a un altre, sinó nomes d’aconseguir moure una part del cos tan ràpid com sigui possible.

BENEFICIS DE L’ENTRENAMENT DE LA VELOCITAT. L’entrenament de la velocitat provoca una sèrie de canvis en el nostre organisme. Després d’un cert temps podem aconseguir els efectes següents:

El sistema nerviós transmet l’ordre de contracció (impuls nerviós) als músculs molt més ràpid

i aquests, en conseqüència, podem contraure’s d’una manera més veloç.

En realitzar esforços de potència (força a velocitat màxima), provoca una hipertròfia muscular (augment del volum de la musculatura emprada).

Augmenten les reserves d’energia pròpies d’esforços curts i ràpids.


10

LA FORÇA

La força és la qualitat física que en s permet vèncer o superar una oposició mitjançant una acció muscular; així podem aixecar càrregues pesades, moure i arrossegar objectes, etc. També gràcies a la força muscular podem llançar qualsevol objecte, botar...

TIPUS DE FORÇA:

1.- Força màxima: en aquest tipus de força, l’oposició o càrrega que s’ha de vèncer es molt elevada,

quasi la màxima possible. Per això s’anomena així.

2.- Força resistència: es desenvolupa per vèncer una oposició de caràcter mitjà. La característica fonamental en aquest tipus de força es que es realitza durant un temps prolongat.

3.- Força explosiva: es tracta de desenvolupar una força per tal de vèncer una oposició menuda.

A més, el moviment es realitza molt ràpid.

BENEFICIS DE L’ENTRENAMENT DE LA FORÇA. L’entrenament continuat i racional de la força provoca alguns efectes en el nostre organisme. Estos son els més importants.

Augmenta la capacitat de contracció de les fibres musculars. La musculatura és capaç de vèncer oposicions cada vegada més grans.

Augmentar el gruix de les fibres musculars i, en conseqüència, el volum muscular. Aquest fenomen s’anomena hipertròfia muscular.

Augmenten el volum i la consistència dels tendons.

Augmenten les reserves d’energia musculars.

Contribueix al manteniment de la postura correcta.


11

LA FLEXIBILITAT

La flexibilitat, és la capacitat d’extensió màxima d’un moviment en una articulació determinada

ESTRUCTURES QUE INTERVENEN EN LA FLEXIBILITAT:

1. Les articulacions.

2. Els Músculs.

3. Els tendons

TIPUS DE FLEXIBILITAT:

1. Flexibilitat de treball: és la que es necessita per fer un gest tècnic. 2. Flexibilitat residual: és la que es necessita, a més de la flexibilitat de treball, per no tenir lesions en el

cas de fer el gest tècnic amb un grau més elevat de mobilitat per qualsevol circumstància, o també perquè el moviment sigui més estètic

3. Flexibilitat absoluta: és la suma de la flexibilitat de treball més la flexibilitat residual.

ENTRENAMENT DE LA FLEXIBILITAT.

Exercicis de mobilitat articular :Es pretén mobilitzar (moure) les articulacions que van a treballar , amb aquesta mobilització les preparem per a una activitat un poc més intensa d’allò habitual.

Durant 1 minut es realitzen els exercicis (8 a 10 repeticions cadascun).

Exercicis d’estiraments:Es pretén estirar els músculs per a que estiguen més elàstics i puguen treballar millor en activitats més intenses.


12

Es realitzen durant 15-30 segons, almenys un estirament per part del cos. Les cames necessiten algun exercici més, es recupera un durant uns segons i es torna a fer de manera més intensa.


13

3.2. -HABILITATS MOTRIUS

Són aquelles que resulten de la combinació d'algunes de les capacitats físiques bàsiques entre si. Aquestes qualitats indiquen la qualitat dels teus moviments. Podem considerar les següents:

Entenem per Habilitats Motrius la capacitat d'executar una activitat física de manera ordenada, amb precisió i amb economia d’esforços.

COORDINACIÓ

GENERAL

ESPECÍFICA O SEGEMENTARIA

HABILITAS MOTRIUS

EQUILIBRI

ESTÀTIC

DINÀMIC

PSICOMOTRIU

AGILITAT MOTRIUS BÀSIQUES

MOTRIUS ESPECÍFIQUES

Les habilitats motrius en cada persona son diferents i depenen del seu grau de desenvolupament físic, i de la seua maduresa, ja que el que caracteritza als moviments i als seus gestos motrius es que es van aprenent poc a poc al llarg de la nostra vida segons anem creixent.

En els primers anys de la nostra vida desenvolupem habilitats motrius generals (seure, gata meus...)

per a després desenvolupar d’altres més elaborades conegudes com a habilitats motrius bàsiques.


14

Factors que intervenen en la habilitat motriu.

COORDINACIÓ.

És la capacitat que ens permet realitzar moviments més o menys difícils amb eficàcia. Ens permet solucionar de manera eficaç els problemes que planteja qualsevol tipus de moviment

Hi ha 2 tipus de coordinacions :

1. Coordinació dinàmica general: responsable de aquells moviments que hi ha una

participació global de tot el cos, principalment moviments de locomoció. 2. Coordinació segmentaria: responsable del moviments en els que intervenen específicament les

extremitats, superiors o inferiors, i la vista, parlem principalment de llançaments i recepcions. 2.1. Coordinació òculo-manual . 2.2. Coordinació òculo-pedal.

EQUILIBRI.

És la capacitat que ens permet controlar la posició del cos i de la seua eficàcia es basa

la coordinació. Hi ha 2 tipus de equilibris :

1. Equilibri estàtic: és aquell que es manté sense que es produïsca un desplaçament apreciable del centre de gravetat del cos.

2. Equilibri dinàmic: aquell que assolim quan existeix un desplaçament considerable del centre de

gravetat, bàsicament es produeix quan estem en el desenvolupament de les activitats físiques.

AGILITAT.

És la capacitat de dominar el cos amb rapidesa, precisió i efectivitat., es resultant de les dues capacitats anteriors. Són exemples d’agilitat: les tombarelles, fer un salt, la roda lateral.

A banda de la coordinació i l’equilibri està determinada per:

1. Capacitats psicomotrius: per mitjà de les quals els moviments s’adapten a l’espai i al temps. 2. Capacitats motrius bàsiques: quan entra en joc la nostra habilitat natural per a realitzar moviments

simples de forma natural. 3. Capacitat motriu específica: que ens permet assolir una major eficàcia per tal

de realitzar amb naturalitat moviments complexos.


15

VOLEIBOL 1.- La història del Voleibol

El voleibol va néixer l’any 1895 als Estats Units, a la Universitat YMCA de Massachussets, pel professor William G. Morgan al intentar cercar una activitat que es pogués dins una sala coberta i fos divertida. El professor Morgan va aprofitar l’espai de la pista de tennis, va penjar una corda al mig de la pista , a 1’98 metres d’alçada, i els jugadors es passaven la pilota d’un costat a l’altre. Les primeres pilotes que va fer servir, van ser la cambra d’aire d’una pilota de bàsquet. En el 1964, va debutar com a esport olímpic a Tòquio

2.- El Reglament del Voleibol 1. L’objectiu del joc: és aconseguir enviar al camp contrari, per sobre de la xarxa, de manera que l’altre equip no pugui

tornar-la abans que toqui a terra. En aquest esport, els cops és poden donar des de dins i des de fora del terreny de joc , com al tennis. Els límits del camp serveixen per determinar si la pilota bota fora o dins del terreny de joc.

2. El terreny de joc: és una pista de 18 x 9 metres per les línies laterals i

de fons, dividida en dues parts per una línia central i per una xarxa . Hi ha una zona d’atac (que va des de la línia central a la línia d’atac, situada a 3 metres d’aquesta). Una zona de servei, situada darrera de la línia de fons, les prolongacions de les línies laterals i l’espai disponible. 3. Els jugadors: de camp són 6, i és poden fer sis canvis en cada

joc o set. Els jugadors a l’inici del set tenen un ordre prefixat i unes condicions determinades segons la seva posició (“ROTACIÓ”). Amb una excepció, un especialista en defensa (“Libero”).

4. La puntuació: s’aconsegueix un punt cada cop que, en possessió del servei o no, l’equip contrari no aconsegueix tornar la pilota o toca el camp contrari. L’equip que arriba a 25 punts amb una diferencia de 2 punts respecte a l’altre guanya el set (25-20, 26-24,...), excepte el decisiu 5è set (es juga a 15 punts amb una diferencia de dos punts). El primer que aconsegueix tres sets guanya el partit.

5. Les faltes: es consideren un incompliment de les normes o regles. Aquest esport sanciona totes les faltes durant el joc

amb pèrdua dels punts o servei. Són falta totes les següents accions o situacions:

- Rotació: quant incomplim les condicions de les posicions determinades de relació. - Retenció: quant agafem o acompanyem la pilota. - Dobles: quant el mateix jugador la tocar dues vegades o més consecutivament. - Quatre tocs: quant l’equip no torna la pilota al camp contrari en tres o menys tocs. - Bot de la pilota: no pot tocar a terra. Si bota fora del camp, perd el punt o el servei l’equip que l’ha tocada en darrer

lloc. - Falta de xarxa: la pilota no pot tocar la xarxa en el servei i no podem tocar-la amb cap part del cos. - Invasió: No és pot trepitjar la línia central ni traspassar-la - No és falta de xarxa: si la pilota tocar la xarxa després de la recepció. - Falta de bloqueig: no es pot bloquejar el servei; si toquem la xarxa o interferim l’acció del contrari. - No és falta de bloqueig:: passar les mans per sobre de la xarxa.


16

3.- Fonaments tècnics del voleibol

Toc de dits. És l’element tècnic més bàsic d’aquest esport. Actua normalment com una passada a un company, amb una funció de col·locació per al toc següent. Les fases del gest tècnic seran: a. preparació: ens situem baix la pilota; amb les cames doblegades i obertes;

situem les mans sobre el front, unint els dits índex i polze d’ambdues mans formant un triangle i, la resta de dits ajustats a la pilota; els braços doblegats.

b. execució: en el moment del contacte amb la pilota, hi ha una extensió general de tot el cos.

c. acabament: normalment en direcció al lloc on volem enviar la pilota. Toc d’avantbraços. És l’element bàsic per la defensa, s’utilitza, sobretot, per fer la recepció, i normalment la pilota ha d’haver perdut potència (amortida) i ha de dirigir-se a algun altre company perquè inici l’atac. a. preparació: cames doblegades; tronc cap a endavant; amb els braços en extensió davant nostre, amb les palmes de les mans mirant cap a dalt, juntes i recolzades l’una sobre l’altra. b. execució: la superfície de contacte serà la cara interna dels avantbraços; realitzem una extensió de cames; intentant no moure els braços. c. acabament: normalment en direcció al lloc on volem enviar la pilota.

El servei. És l’element tècnic amb què s’inicia el joc, a més de ser una acció directa d’atac. Tipus:

1. El servei per baix:es tracta del més fàcil i segur. Descripció del gest tècnic: - fase preparatòria: ens col·loquem de costat o frontalment amb el peu de braç de la pilota davant; la pilota a la

alçada de la cintura i el braç de copejar estirat darrere del cos per agafar impuls; la pilota no es llança, sinó que espera el cop i amb la mà tancada.

- fase de colpejar: fem un moviment del braç fins fer impacte amb la pilota. Tot el cos acompanya el moviment final cap endavant.

2. El servei per dalt o de tennis: és similar al d’aquest esport. - fase preparatòria: Ens col·loquem de cara a la xarxa, es llança la pilota amunt per sobre el cap; metre puja la pilota el

braç de copejar s’arma (doblegades darrera el cap). - fase de colpejar: en el punt més alt de la trajectòria de la pilota o quan baix, es colpeja la pilota amb la mà oberta i

forta; també es fa la transició del pes del cos cap a endavant, acabant donant un passa i baixant el braç.

La rematada : Element típic de l’atac. La descripció del gest tècnic serà:

- fase de carrera i batuda: és fa una carrera prèvia d’impuls, normalment dues passes; després una batuda amb els dos peus junts.

- fase de vol: comença amb l’extensió de les cames, pugem els dos braços i arquegem el cos per equilibrar-nos.

- fase de colpejar: amb el braç armat es colpeja la pilota en el punt més alt del salt; amb la mà oberta.

- fase de caiguda: el més important es caure amb els - dos peus a la vegada, equilibrats i sense tocar la xarxa.


17

El bloqueig. Es tracta d’una acció defensiva molt important, pretén ser una prolongació de la xarxa cap amunt i serveix per aturar o amortir la pilota. Si el bloqueig toca la pilota i aquesta cau cap al camp propi, això no es compta com un toc i se’n podem fer tres més per tornar- la. Col·locats a prop de la xarxa, dobleguem les cames per impulsar-nos, estirem els braços i obrim les mans sobre la xarxa intentant interferir la trajectòria de la pilota. Les caigudes. Es posen en pràctica quan s’intenta arribar a una pilota que és lluny de nosaltres i no és possible fer-ho amb cap altra forma de desplaçaments. Tipus de caigudes: - cap a enrere, - laterals, - planxes.

4.- fonaments tàctics del voleibol. La tàctica són el conjunt de decisions que es prenen per posar en pràctica els sistemes de joc, tant d’atac com de defensa. Hem de entendre els elements que componen els aspectes tàctics. 1. Posicions: el campa es divideix en 6 zones. 2. Línies: els 6 jugadors formen dues línies (davanters i saguers).

Seqüència lògica de joc: Servei recepció col·locació rematada bloqueig recepció ..... Dalt o baix avantbraç dits colpeig defensa avantbraç

Punt o Canvi de servei.


18

ANNEX I .- LA NUTRICIÓ

Per a portar una dieta equilibrada cal menjar el que es gasta, ni més ni menys; açò val tant per a un

esportista, com per a una persona que no es mou. Cal menjar “de tot”, és a dir, les quantitats necessàries

dels dos tipus de nutrients:

1. Els que produeixen energia per a funcionar, que són essencialment tres:

• Hidrats de carboni (glúcids)

• Grasses (lípids)

• Proteïnes (pròtids)

2. Els que no produeixen energia, però contribueixen al fet que es puguen aconseguir.

• Aigua: és de vital importància.

• Vitamines i minerals.

No portar una dieta equilibrada provoca malalties de diferent gravetat (malnutrició). Cal saber que a la teua

edat es canvia constantment, per la qual cosa no cal obsessionar-te. A continuació i com a prevenció, anem a

explicar les principals malalties.

OBESITAT

No és un problema de la moda o l'estètica del moment; el problema són les alteracions cardiovasculars,

molèsties i dolors que produeix. Produeix limitacions en el moviment i poca capacitat física per a portar una

vida dinàmica. La forma més fàcil de tractar-la és mitjançant l'exercici físic i una dieta equilibrada.

ANÈMIA

És un desordre sanguini, per un dèficit de glòbuls rojos, hagut de normalment a una falta de ferro. Hi ha

altres tipus d'anèmia com la produïda per la falta de vitamina B-12. L'anèmia se sol recuperar prompte, però

és important diagnosticar-la a temps; l'anèmia produeix falta de força, debilitat, apatia i pal·lidesa de pell.

ANORÈXIA

És la negativa a menjar, amb manca total d'apetit i ànim de fer-ho. Va unida a problemes físics, psíquics i

socials, per la qual cosa és fonamental investigar les causes. Requereix un tractament específic i urgent,

doncs pot perillar la vida.

BULÍMIA

Es menja sense control, fins a la sacietat, fins i tot sense fam; es menja el que siga i quan siga. No ha de

confondre's amb obesitat. Després s'és capaç de vomitar per a no caure en l'obesitat i seguir menjant. És

important descobrir la causa, per a poder realitzar un tractament específic.

Documents

Apunts 1r ESO - 1ª Avaluació