ara en mans de Pfizer, és un dels centres més importants ... · Però per sort tenim molts cuiners catalans de ni-vell. Tenim en Joan Roca, amb el segon millor res- taurant del

Entrevista La nova fornada Aleix Garriga, jove cuiner PÀGI NES 2 i 3 Reportatge «Xuletes» digitals Temps d’exàmens i de no -ves tecnologies PÀ GINA 7 Entrevista Paul Preston «La millor manera d’evitar una altra guerra és saber què va passar» PÀ GINES 8 i 9

Dom

inic

alDiumenge 22de maig de 2011

Diari de Girona ReportatgeUn laboratoride referènciaL’antigaLaboratoriosSobrino, s.a. dela Vall de Bianya,ara en mansde Pfizer, és undels centresmés importantsd’Europa ensalut animal.PÀGINES 4, 5 i 6

Màxima eficiència: Mercedes-Benz presenta els nous motors Bluedirect per a la Classe E. PÀGINES 18 I 19�SUPLEMENT

Aleix Garriga Torras (Anglès, 1990) té el ciclede cuina de l’Escola d’Hostaleria de Girona,i està completant l’especialitat de pastisseria

al mateix centre. Va guanyar el concurs Cuina ambflors amb un plat creatiu i refrescant: nespres ambroses, pa de pessic de flor de taronger, i gelatinade roses amb crema de lavanda. Al jurat, noms con-sagrats de la nostra gastronomia, com Joan Roca oIolanda Bustos. Parlant amb Garriga, que creu enla formació contínua, trobem les inquietuds i som-nis de la nova fornada dels fogons gironins. Quehan de mantenir o superar el gran nivell actual.

La cuinera Iolanda Bustos va dir del seu platque estava molt integrat; com el va preparar?Ens van donar unes estones al col·legi per practi-car-lo. Ens van ajudar en els dubtes, i el meu pro-fessor em va ensenyar com enfocar les coses, vaiganar provant, i finalment, va donar resultat. Aixòpel que fa a l’emplatat. Sobre els productes, voliatriar una fruita perquè era més fresc. I després anarlligant una flor que anés bé amb la fruita. Al finalvam escollir els nespres, una fruita de temporada.

Li agrada la cuina amb flors? Sí, és interessant.Al poble diuen que ets tonto si menges flors, i araresulta que en mengem! I pels ulls entren molt bé,són molt maques: la flor té un gust molt bo.

És com una explosió de gustos... Exacte. No t’hoesperes. No hi estàs acostumat. A la boca notes elgust que tens acostumat, el nespre, per exemple,però amb el toc de roses. És la crema amb el tocde la lavanda. El pa de pessic, amb el toc de la florde taronger. Les flors t’obren un ventall nou.

El seu plat es pot tastar ara al restaurant de Io-

landa Bustos a Girona, La Calèndula. Què li su-posa? És un orgull, un honor, una sorpresa, tot elque li puguis dir! És una gran cuinera, molt reco-neguda i tenir un plat meu allà, i que a ella li sem-bli bé, significa molt. És un molt bon premi.

La seva dedicació a la cuina té antecedents a lafamília, o és vocacional? A la meva mare li agra-da molt cuinar, però professionalment no tinc nin-gú que s’hagi dedicat a cuinar.

I quan va dir que es volia dedicar a aquest món,què li van dir a casa? Des de ben petit em ficavaa la cuina, a provar coses. I més o menys ja sabiencap a on m’encaminava. I mira, va ser fer el ciclede cuina i agradar-me aquest món. I completar-loamb el cicle de pastisseria. Però sempre tocant eltema de les postres als plats. La cuina de postres.

Per què? És més creativa que la pastisseria d’o-brador. Tens moltes més possibilitats. Pots inven-tar-te moltes més coses. És un altre món.

Per què creu que hi ha aquest boom de jovesque volen ser cuiners i en canvi no n’hi hatants que vulguin dedicar-se al servei de sala?Perquè a la gent li agrada experimentar, i crear co-ses. Veus per la tele en Ferran Adrià, o un altre cui-ner, que creen coses molt innovadores. Això fa quea la gent li agradi i que sigui espectacular. Tot i quesense els cambrers no existiríem. No se’ls ha detreure cap mèrit: són una part essencial. Però la fei-na no té aquesta vessant de creador i innovador.El cuiner sempre pot pensar nous plats.

Quines expectatives té a nivell laboral? La mevadecisió és anar a un restaurant, això ho tinc molt

2 DominicalDissabte 22de maig de 2011

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: ORIOL PUIG (UNA EMPLEADADE LA PLANTA VETERINÀRIA DE PFIZER A LAVALL DE BIANYA, TREBALLANT)

22 de maig de 2011

4, 5 i 6 ReportatgeUn laboratoride referènciaL’antiga Laboratorios Sobrino,s.a. de la Vall de Bianya,ara en mans de Pfizer, és undels més importants d’Europa.

7 Reportatge«Xuletes» digitalsÉs temps d’examensi hi ha alumnes que recorrena les noves tecnologies per al’antiga pràctica de copiar.

8 i 9 EntrevistaPaul PrestonL’hispanista britànic va guanyarel primer premi SantiagoSobrequés per un llibre sobrevíctimes de la Guerra civil.

10 ReportatgePer a tots els gustosL’edició d’aquest any delSan Miguel Primavera Soundté més espai, més escenarisi més de 250 grups i solistes.

11 Noms i llocs de l’artJordi Mitjà

SUMARI

La novafornada

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

ALEIX Garriga Guanyador d’un concurs de cuina amb flors

Aleix Garriga ha estudiat cuina a l’escola d’Hostaleria de Girona is’hi està especialitzant en pastisseria. Membre de la nova fornadade cuiners gironins que tenen els Adrià, Roca, Puigdevall i altres dereferents, va guanyar fa poc un concurs de plats amb flors.

Entrevista

3 DominicalDissabte 22de maig de 2011

clar. I tant m’és anar a la partida de postres, coma la d’entrants, com a la de peix. Faig pastisseriaper tenir una bona base. També m’agradaria com-pletar un grau superior de cuina i potser fer lesoposicions per professor de cuina. Ja he donat uncurs de cuina al meu poble, Anglès, i els alumnesvan sortir molt contents. Ensenyar et dóna la sa-tisfacció de formar la gent, i un restaurant et per-met donar de menjar a la gent i cuinar plats, quesempre m’ha agradat.

Com a model a seguir parla de Ferran Adrià;suposo que tots els estudiants es volen sem-blar a ell, però a Girona tenim molts més cui-ners de nivell, oi? I tant! En Roca, la Iolanda...Parles de Ferran Adrià perquè és el més famós.Però per sort tenim molts cuiners catalans de ni-vell. Tenim en Joan Roca, amb el segon millor res-taurant del món. Hem d’estar contents dels cui-ners d’aquí, són un exemple per a nosaltres. Jopràcticament no he seguit gaire, per no dir gens,els cuiners de fora. Això no vol dir que els dis-crimini, simplement que aquí hi ha molta quali-tat. Ho tens aquí, ho valores i ho aprofites més.

Adrià ha marcat tota una generació? Sens dub-te, i no només a Catalunya, sinó arreu del món.

Si hagués de destacar una cosa de l’Escolad’Hostaleria de Girona, què seria? La insistèn-cia. T’ensenyen a no rendir-te. Si ens uns objec-tius, has de seguir endavant. Tothom sap que lacuina és sacrificada, que demana caps de setma-na i moltes hores, però si a tu t’agrada, endavant.Potser arribes lluny, o potser no. Mai se sap.

Té algun plat preferit? La carn, sobretot. M’en-

canta amb totes les salses i de totes les manerespossibles.

Em parla dels germans Roca o d’Adrià... Hanposat el llistó tant alt que deu costar molt do-nar el nivell, no? Jo m’ho miro d’una altra ma-nera. Els mires i dius, quan van començar, deviencomençar d’una base semblant a la meva, i miraon han arribat. Això t’ha de servir d’al·licient, perdir: a veure si jo puc arribar-hi. Et donen ganesde fer les coses. I també hi ha part d’enveja sana.

Fa deu anys, la gent de la reposteria anava aParís a estudiar; això ha canviat molt, oi?Abans la cuina francesa era la millor. A França hihavia els millors restaurants. Però ara això ha can-viat, i potser al cantó de casa tenim un gran res-taurant i podem aprendre’n. Això és molt impor-tant: pots formar-te al costat de casa. És un grancanvi.

Quina innovació pel que fa a cuina li semblamés curiosa: els sifons, les escumes, la cuinaal buit...? Les esferificacions, les escumes amb elssifons... I si ho ajuntes tot, encara et sorprèn més.Cada vegada hi ha coses més noves, que dius:com ho faig, això? Són tantes coses, això a la gentli agrada molt. I si vols fer això, has de tenir unapetita base de física. Perquè per cuinar amb el ni-trogen et cal saber-ne, tant per precaució pròpiacom per no contaminar el client.

Ara està molt de moda el concepte tapa; elsarriben, aquests canvis, a l’Escola? Ens arribenrelativament, perquè ens ho expliquen, però ensensenyen una mica de tot. Fent els dos cicles, nohe notat que recalquin aquesta moda especial-

ment. Has de tocar totes les vessants.

Hi ha algun aroma de la cuina de la mare querecordi? Els rostits al forn. Les patates al forn,amb les botifarres... (somriu) Per això et parlavade la carn. El menjar casolà de tota la vida. M’a-grada molt la cuina innovadora i amb molta pre-sència, però també el menjar casolà de tota la vida.

S’està recuperant aquesta cuina? La base nodesapareixerà mai. I tu pels ulls no ho veus, peròallò és un simple puré de patates de tota la vida.Si desaparegués, aniríem malament. Com a lespostres, el meu plat amb flors és una base. Hi hauna crema, hi ha un pa de pessic, això són les ba-ses de la pastisseria. I l’he pogut transformar ambles flors. Et cal la base, per poder transformar.

Els parlen de la importància del producte, al’escola? Una cuina més treballada o més pija, sili vols dir així, demana un producte de tempora-da. El plat sempre sortirà més bo.

Aquí va arribar un moment que la gent abu-sava dels congelats; creu que tornem al pro-ducte més natural? Trobo que sí, que va haver-hi un boom del congelat i el precuinat, però quequalsevol persona que tasta una cosa fresca s’hienganxa. No té res a veure una amanida de l’hortamb una del supermercat. O un pa de benzineraamb un pa fet en un forn de llenya, ben treballat.

De vegades costa recuperar el paladar. I tant!La gent no té temps, i la crisi juga en contra: elsproductes frescos són més cars, però és perquèhi ha molt més treball. Allà tens el pagès sota elsol, fent l’esforç, és normal que sigui més car.

“Parles de

Ferran Adriàperquè és elmés famós.

Però per sorttenim molts

cuinerscatalansde nivell.Tenim en

Joan Roca,amb el segon

millorrestaurantdel món.

Hem d’estarcontents dels

cuinersd’aquí, són unexemple pera nosaltres.

Jopràcticamentno he seguitgaire, per nodir gens, elscuiners de

fora. Això novol dir que els

discrimini,simplement

que aquí hi hamolta qualitat.Ho tens aquí,ho valores iho aprofites

més.“

Cinc propostes de cuina amb florsUn concurs de plats amb ingredients florals,destinat a alumnes de l’Escola d’Hostaleria, erauna de les activitats que un grup d’estudiantsde la UdG van organitzar fa pocs dies coinci-dint amb «Girona, temps de flors», dins d’un pro-jecte més ampli anomenat «Flowart». Sobreaquestes línies es mostren alguns dels plats quees van presentar al concurs. A la dreta, la crea-

ció d’Aleix Garriga que el jurat –format pels cui-ners Iolanda Bustos (La Calèndula) i Joan Roca(El Celler de Can Roca) i l’horticultorJosep Pà-mies– va proclamar guanyadora: nespres ambroses, pa de pessic de flor de taronger, i gelati-na de roses amb crema de lavanda. A l’esque-rra, quatre propostes més dels joves cuiners; dedalt a baix, flor de carbassó farcida amb bran-

dada de bacallà i vinagreta de mel i pols d’or(de Nicolás Maya); rotllets d’arròs amb lavandai flor de carbassa (Adrian Bud); brioix de xoco-lata amb escuma de mandarina, melmelada deroses i violetes (Carles Tarrés i Carles Ripoll); illauna gelada de tonyina amb flor de taronger,crumble d’oli d’oliva i amanida de contrastos(Júlia Massó). Fotos: Aniol Resclosa.

Quan Manuel Sobrino Serrano va ser no-menat, l’any 1953, veterinari titular deCastellfollit de la Roca, segurament no

imaginava que el seu nom estaria associat, anysdesprés, a un centre de referència euro peu eninvestigació i producció de medicines per a ani-mals instal.lat precisament a la comar ca de laGarrotxa. Ni que aquest llegat es mantindriadècades i dècades. Nascut el 1907 a Montiel(Ciudad Real), Sobrino es va traslladar quan te-nia 12 anys a Madrid, on estudiaria la carrerade veterinària –mentre la cursava va participar,l’any 1933, en les Olimpíades Universitàries deTorí, en l’especialitat d’esgrima–. L’any 1934 vaser nomenat pro fessor d’Operacions, PatologiaQuirúrgica i Obstetrícia –n’arribaria a ser cate-dràtic– de l’Escola Superior de Veterinària deMadrid. Però la guerra civil va truncar per untemps la seva carrera: es va incorporar a l’E-xèrcit republicà com a sanitari. L’experiènciabèl.lica el va marcar, fins el punt que molts anysdesprés, quan ja en tenia 80, va publicar la no-vel.la Cuarto Carretero, en la qual detallava lesseves vivències en un hospital de campanyaprop d’El Escorial que va patir de manera molt

directa les conseqüències de la batalla de Bru-nete, amb més de sis mil morts. «He volgut po-sar al descobert els horrors de la guerra, per-què la gent l’odiï i la temi», declarava ManuelSobrino en una entrevista concedida a Diaride Girona el gener de 1988.

Sempre va tenir vocació literària, aquest ve-terinari castellà, i l’atribuïa a les lectures setma - nals de contes que programava un professorseu de batxillerat, que li van despertar aquestinterès. I malgrat la intensitat amb què es vadedicar professionalment a la veterinària, sem-pre va trobar temps per escriure col.laboracionsper a diaris i setmanaris de diferents indrets. Ifins i tot en els articles que també va escriuresobre temes estrictament veterinaris s’aprecia-va igualment aquest amor de Sobrino per la pa-raula ben escrita. Per exemple, una peça titu-lada «Anestesia quirúrgica local de los peque-ños animales por la percaína» –publicada l’oc-tubre de 1934 a la Revista de Higiene y Sani-dad Pecuarias, de Madrid– la començava dientque «el tributo al dolor que imprescindible-mente paga la vida del hombre y de nuestrosanimales domésticos, ha constituido siempre,

y constituye hoy, el problema más angustiosodel cirujano en su lucha constante en la reso-lución de esta ley de sufrimiento».

OLOT, CASTELLFOLLIT, VALL DE BIANYAL’any 1943, Manuel Sobrino es va fer càrrec dela secció de seroteràpia de Laboratorios Reu-nidos, s.a., una empresa de Madrid amb dele-gació a Olot, a la qual s’hi desplaçava sovint.Va començar en aquesta època el seu vincleamb la Garrotxa, que es faria indestriable a par-tir del 1953, amb el seu nomenament com a ve-terinari titular de Castellfollit de la Roca. Homeinquiet i emprenedor, Manuel Sobrino va en-trar aviat en contacte amb el també veterinariErnest Nogareda, resident a la Vall de Bianya.Tots dos, amb el suport d’un grup reduït de fa-miliars i amics, van crear l’any 1955 Laborato-rios Sobrino, s.a., amb seu al carrer Dolors d’O-lot. Manuel Sobrino va ser-ne inicialment el di-rector tècnic i posteriorment en presidiria elConsell d’Administració.

L’empresa va obtenir molt aviat èxits que livan proporcionar anomenada i clients: va cre-ar primer un sèrum i després una vacuna con-

Un laboratori dereferènciaLes instal.lacions a la Vall de Bianya de l’antiga empresa Laboratorios Sobrino, s.a., que va crearel 1955 el veterinari Manuel Sobrino i ara estan en mans de la multinacional Pfizer, es consoliden

com un dels centres de recerca i desenvolupament més importants d’Europa en salut animal

TEXT: ALFONS PETIT

4 DominicalDiumenge 22de maig de 2011

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, Manuel Sobri -no, fundador de La -boratorios Sobrino,s.a.1Vista aéria de l’estatactual de les instal. -la cions de la Vall deBianya, propietat dela multinacionalnord-americanaPfizer.2, 3 i 4L’interior d’algunesde les dependènciesde la planta.5La masia de la Ribade la Vall de Bianya,al voltant de la quals’articulen totes lesinstal.lacions.6 i 7Empleades de l’em-presa, en plena acti-vitat. Fotos: OriolPuig.

2

3

1

4

Reportatge


tra la pesta porquina que la van situar al cap-davant de la investigació i producció de medi-caments veterinaris. Anys després de la sevafundació, l’empresa es traslladaria a la Masia dela Riba de la Vall de Bianya, on continuaria l’ex-pansió dels seus productes per tot Europa.

Com a mostra de la importància que en pocmés d’una dècada havia aconseguit Laborato-ris Sobrino, s.a., la Semana Nacional del Ga-na do Porcino y sus Industrias que es va cele-brar a Barcelona el mes de desembre de 1967es va tancar amb una visita de tots els partici-pants a les instal.lacions de l’empresa a La Vallde Bianya –«única en su género de fabricaciónde vacunas de aplicación ganadera»–. La crò-nica d’aquesta visita que el diari Los Sitios pu-blicava el 21 de desembre explicava, entremolts altres detalls, que el llavors president delConsell de Col.legis Veterinaris d’Espanya,Francisco Castejón, «con palabra fácil, hizo pa-tente la trascendencia de la modernísima plan-ta industrial visitada que tiene un nivel y ran-go perfectamente europeos y puede competircon toda instalación similar del continente, en-comiando el gran avance que ello supone parael país ante la coyuntura actual y venidera».També va parlar en l’acte el secretari generalde la Semana Nacional del Gana do Porcino ysus Industrias, Agustín Delgado, que va desta-car «el admirable ejemplo ofrecido por Labora-torios Sobrino, s.a., que, junto a sus avancestécnicos tan portentosos, sabía coordinar sugran espíritu social y cristiano, glosando tam-bién las virtudes de esta tierra laboriosa».

Durant els anys següents, Laboratorios So-brino, s.a. va continuar consolidant el seu pa-per capdavanter a Europa en salut animal. Unaltre exemple: el número de juliol de 1984 d’A-gricultura. Revista agropecuaria informava dela visita a les instal.lacions de la Vall de Bian-ya del president de l’Associació Mundial Vete-

rinària, J. F. Figueroa, que també era presidentde l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Ma-drid i professor a la Facultat de Veterinària dela Universitat de la capital de l’Estat. En aquellmoment, Laboratorios Sobrino, s.a., era l’únicmembre espanyol de l’Associació Mundial Ve-terinària i per aquest motiu l’any anterior jal’havia visitat el llavors president d’aquesta ins-titució, el francès Robert E. Vuillame.

VENDA, JUBILACIÓ I RETROCÉSL’any 1986, la societat Cyanamid Ibérica, filialespanyola de la companyia nord-americanaAmerican Cyanamid, amb seu a Nova Jersey,va adquirir el 95% de l’empresa de la Vall deBianya, que en aquells moments tenia 182 tre-balladors. L’any següent, Manuel Sobrino Se-rrano es jubilava, i era objecte de diversos ho-menatges a la comarca de la Garrotxa.

Potser és una coincidència, fruit de les cir-cumstàncies del mercat, però el cert és que enels anys posteriors a la jubilació de Sobrinol’empresa va perdre pistonada i va haver d’a-doptar mesures de revitalització que en oca-sions van passar per la reducció de la plantilla,que el març de 1993 era de només 115 perso-nes. Pocs mesos després, el 3 d’agost de 1993,Manuel Sobrino moria als 86 anys, sense tenirtemps de contemplar com l’empresa que ell ha-via creat tornava a revifar.

De fet, va ser el mateix 1993 quan Cyanamidva decidir consolidar Laboratorios Sobrino, s.a.,amb una remodelació de les instal·lacions peradequar-se a les noves normatives veterinàrieseuropees i apostant per tornar a buscar mercata Europa especialment per a la seva gamma devacunes per a porcs i conills i per al bestiarboví. La incorporació de l’Estat espanyol a laComunitat Econòmica Europea havia estat unade les causes de la davallada de l’empresa garrotxina, que es va mantenir líder en molts

camps de la veterinària a l’Estat espanyol peròque havia perdut quota de mercat a fora.

El mes de maig de 1994, Manuel Sobrino Se-rrano va ser objecte d’un gran homenatge a laVall de Bianya, que va comptar amb l’assistèn-cia d’unes 300 persones. Organitzat pels col.le-gis de veterinaris de Girona i Barcelona, ambel suport d’altres entitats i institucions, hi vanintervenir representants de les administracionslocal, catalana i estatal, que van glossar la sevafigura i la seva obra i van destacar els vessantshumà i professional de l’homenatjat. La seva ví-dua, que hi era present, va rebre nombrosesmostres de suport i agraïment per la trajectòriadel seu marit.

Aquell mateix 1994, la multinacional farma-cèutica nord-americana American Home Pro-ducts –a la qual pertanyia l’antiga farmacèuti-ca Wyteh– va adquirir American Cyanamid, iamb ella, Laboratorios Sobrino, s.a., que al fi-nal d’aquell exercici tornava a tenir beneficis,amb una facturació de 1.300 milions de pesse-tes, un 34% més que la de 1993. Entre els fac-tors que van afavorir aquests bons resultats –almarge de la inversió de 200 milions de pesse-tes que es va fer a les instal.lacions de la Vallde Bianya per adequar-les als nous temps– hihavia l’aparició de dos nous productes de l’em-presa, una vacuna contra la «malaltia misterio-sa del porc» i un antiapasitari comercialitzat ambla marca Cydectin per a empreses subsidiàriesde Cyanamid a Austràlia, Nova Zelanda i al-guns països de l’Est, sobretot Rússia.

L’empresa va continuar amb la seva bonaevolució en els anys següents, gestionada perFort Dodge Animal Health, divisió de salut ani-mal de Wyeth, i es va veure beneficiada pel plade restructuració de Fort Dodge a mitja dèca-da de 2000, que va traslladar a la Garrotxa laproducció d’unes gammes de medicamentsanestèsics, antiinflamato-

5

6 7

El cas de lallengua blavaEntre les moltes vacu-nes i productes farma-cèutics per a animalsdesenvolupats per La-boratorios Sobrino,s.a. en la seva llargahistòria, Joan PlanaDuran, Director Tècnici Director d’R+D delCentre de Pfizer a laVall de Bianya, desta-ca el cas de la llenguablava: «Gràcies aaques ta vacuna, Zul-vac (i altres), s’haaconseguit que els ca-sos de virus de la llen-gua blava a la UnióEuropea passin de45.000 l’any 2008 a120 l’any 2010». Se-gons ell, «aquestadada confirma que lavacunació ha estat unèxit i una eina molt efi-caç per a la prevenciói control de l’esmenta-da malaltia».

Plana considera es-pecialment rellevanten aquest cas haverpogut obtenir «en untemps rècord» el re-gistre de diferents va-cunes contra diversosserotips de la llenguablava a través de l’A-gència Europea delMedicament (EMA).Això ha estat possibleal Centre d’Excel·lèn-cia de la Vall de Bian-ya gràcies, segonsJoan Plana Duran, aque «disposem delstres pilars fonamentalsque van des de la fasede recerca i desenvo-lupament a la fase decomercialització: per-sonal expert en vacu-nes, instal·lacionsade quades i recursoseconòmics sufi-cients».

Des de Pfizer tambées destaca la seva ac-tuació contra les ano-menades malaltiesemer gents, com lamateixa Llengua Bla-va o la malaltia del Vi-rus del Nil Occidental,que afecten, respecti-vament, remugants icavalls, i per a lesquals ja han creat va-cunes «eficaces».

(Continua a la pàgina 6)

ris i analgèsics per a animalsque es fabricaven als Estats Units. Entre 2002 i2007, Fort Dodge va invertir 31 milions d’eu-ros a les instal·lacions garrotxines, que van arri-bar a tenir una superfície de més de 76.000 me-tres quadrats. Durant l’exercici de 2007, la plan-ta de la Vall de Bianya va facturar 41 milionsd’euros, dels quals 33 corresponien a les ven-des a la Península Ibèrica i la resta, a l’expor-tació a una setantena de països.

Wyeth va ser adquirida a finals de l’any 2009per la divisió de salut animal de la multinacio-nal biomèdica nord-americana Pfizer, conegu-da a tot el món per ser la fabricant de la Via-gra. De seguida proclamava la seva intenció deconvertir les instal.lacions de la Vall de Bianyaen un referent en investigació i desenvolupa-ment i en destacava el paper capdavanter es-pecialment en matèria de vacunes animals,«amb més de 50 anys d’experiència i uns re-sultats magnífics». El mes d’abril d’aquest 2011,Pfizer anunciava el trasllat a la Garrotxa de partd’un centre d’investigació animal fins llavors si-tuat a Sandwich, a la Gran Bretanya, el que im-plicarà un augment de la plantilla en funció deles necessitats del negoci i els projectes en pro-cés. I fa ben pocs dies, a principis d’aquest mesde maig, la multinacional nord-americana feiapública la seva intenció d’incrementar d’un 40%la producció de la planta de la Vall de Bianyaen els propers tres anys, assumint productesque fins ara produïa en plantes d’altres indretsd’Europa i els Estats Units que ha tancat o ve-nut. Tot fa preveure que aquesta decisió tam-bé farà créixer el nombre d’empleats de les ins-tal.lacions, actualment 201, però l’empresa en-cara no ha volgut concretar xifres ni terminis.Sí que ha confirmat que té en marxa una in-versió de sis milions d’euros per ampliar laplanta de biològics, treballs que s’acabaranl’any que ve. I que continua l’aposta per con-solidar les instal.lacions de la Vall de Bianya–que l’any passat van facturar 75 milions d’eu-ros, bona part en exportacions a França, Ale-manya i el Regne Unit– com un Centre d’Ex-cel.lència en malalties emer gents i un referenteuropeu en recerca i desenvolupament.

En aquest sentit, la companyia destaca que«durant aquests anys, el Centre ha obtingut anivell nacional, europeu i internacional, 15 pa-

tents, i el personal científic del departamentd’R+D ha participat com a autor i coautor enmés de 80 articles científics sobre veterinària,virologia, immunologia i investigació, publicatsa les revistes tècniques més rellevants a nivellmundial. Així mateix, s’han presentat resultatsde la investigació d’R+D en el camp de sanitatanimal en més d’un centenar de congressos na-cionals i internacionals». El Centre d’Excel·lèn-cia Pfizer en R+D+i té una superfície de 75.800metres quadrats, amb «laboratoris que perme-ten gestionar el desenvolupament de vacunesdes de les fases preliminars d’investigació».

Pel que fa a la planta de fabricació, està de-dicada a la producció de productes biològics ifarmacològics per a la salut animal i té 175 em-pleats; a més, amb el trasllat de part del nego-ci de la companyia a la Garrotxa, es preveu am-pliar-la. Un dels grans èxits que destaca la com-panyia d’aquesta planta «data de 1996, amb lacertificació de GMP (Bones Pràctiques de Fa-bricació), que va permetre l’exportació dels

seus productes, seguida l’any 2005 per la cer-tificació per part de la FDA, el que va possibi-litar la introducció d’alguns productes farma-cològics al mercat americà».

SATISFACCIÓ A LA VALL DE BIANYALa bona evolució de l’empresa no provoca no-més la satisfacció dels responsables i accionis-tes de Pfizer, sinó també de la Vall de Bianya ila Garrotxa en general, com expressa l’alcaldede la localitat, Albert Busquets: «És importan-tíssim per a nosaltres tot el que s’ha fet i s’estàfent, i més tenint en compte que es tracta d’u-na empresa que sempre s’ha bolcat molt ambl’ajuntament i amb la gent del poble, de ma-nera que hi ha moltes persones d’aquí que es-tan empleades a les seves instal.lacions». Enaquest sentit, l’alcalde afegeix que «tenir unafàbrica com aquesta aquí és molt positiva, per-què ofereix possibilitats de feina especialitza-da a persones que han estudiat, i no només dela Garrotxa, sinó també del Ripollès».

Un altre dels aspectes que destaca Busquetsés «la política que sempre ha mantingut l’em-presa de procurar ser molt curosos en el res-pecte al medi ambient de la zona, i de tot elque això suposa per a la Vall de Bianya». Rela-cionat amb aquest punt, apunta que «fins i tothan estat respectuosos amb el lloc que ocupen,al centre del qual hi ha una masia emblemàti-ca de la Vall de Bianya, que segons explicavaun documental recent va ser durant la guerracivil una mena de lloc de repòs per a briga-distes; doncs bé, els responsables de l’empre-sa fins i tot han respectat al llarg del temps mol-tes de les coses que hi havia d’aquella època.Aquesta bona relació i aquest respecte es man-té des dels temps inicials de l’empresa».

Per a Busquets, que en un moment de crisicom l’actual l’empresa anunciï la seva apostadecidida per aquestes instal.lacions és «molt po-sitiu» per a la Vall de Bianya i a més suposa «unreconeixement als intensos esforços de les per-sones que hi treballen. Perquè no oblidem quees tracta d’una multinacional, que podria deci-dir portar la planta a un altre indret on la màd’obra fos més barata, per exemple, però encanvi valora l’esforç dels directius i els treba-lladors de la Vall de Bianya, la qual cosa és unsenyal clar que s’hi està fent una bona feina».


Fotos:8Pàgina d’Agricultura.Revista agropecua-ria de novembre de1980, dedicada a lacelebració a Madriddels 25 anys deLaboratoriosSobrino, s.a.. 9Un anunci apareguta la premsa l’any1962 d’un producrtede LaboratoriosSobrino, s.a. per alsconills.10Anunci de 1976d’una vacuna contrala febra aftosa delporc.11Article publicat perManuel Sobrino a laRevista de Higiene ySanidad Pecuariasd’octubre de 1934.

9

11

10

8

(Ve de la pàgina 5)

La majoria del professorat assisteix sensesaber-ho a una autèntica revolució en lesmales maneres d’intentar completar un

examen sense la pulcritud acadèmica pre-ceptiva. «Els professors no en tenen ni la mésremota idea, molts no s’ho esperen ni, per des-comptat, ho detecten a les seves classes», ex-pli ca Juan Manuel Romero, fundador i porta-veu d’Adiccions Digitals, una associació d’àm-bit estatal que ha treballat l’última dècada ambles comunitats educatives que demanen, cadavegada més, informació en prevenció sobreles noves tecnologies. Prevenció davant, perexem ple, els nous i sofisticats mètodes que espoden usar per copiar en els exàmens, i quehan substituït les tradicionals xuletes.

Docents, pares i alumnes són els destinata-ris dels cursos que imparteix aquesta associa-ció. Al professorat, a més d’intentar descobrir-los tot un món amb el nou arsenal de mèto-des i eines de copiar d’alguns alumnes, se’lsmostren també les possibilitats que les novestecno logies ofereixen per a l’aprenentatge. Perla seva banda, als pares se’ls mostren els pe-rills de la nova era digital i les formes més se-gures per usar-la. Ja finalment, als estudiants«els expliquem els avantatges, perills i incon-venients de les noves tecnologies», explica Ro-mero.

TECNOLOGIA PER COPIARNoves tecnologies que no responen a unabona utilització quan es fan servir com a ei-nes per copiar durant els exàmens. Molts delsartefactes que s’utilitzen amb aquest pro-pòsit se serveixen de la tècnica Bluetooth,que possibilita la transmissió i sincronit-zació de veu i dades entre dispositius sen-se cables ni connectors. «La recomanacióque sempre fem als docents és que no s’o-blidin que qualsevol nen o adolescent, apartir dels 11, 12 o 13 anys, o fins i totabans, ja té telèfon mòbil. I que aquestsvan proveïts amb càmeres de fotos, i moltsa més tenen un reproductor MP3 o mul-timèdia». No seria la primera vegada ques’aprofita un descuit del professor per ferfotos de l’enunciat d’un examen el diaabans de la prova. «Conec un cas de di-versos alumnes que mentre el profes-sor es va absentar de l’aula per anar al lavabovan aprofitar per fotografiar l’examen de di-buix. Tota la classe va acabar aconseguint elqüestionari al Tuenti, i es van preparar tan béla prova que els alumnes van obtenir un apro-vat general», diu Juan Manuel Romero. I és queel mercat és ple d’artefactes capaços de sub-ministrar informació, fins i tot des de fora del’aula, a l’alumne que està en aquell momenten ple examen.

Alhora, hi ha molts dispositius que fan pos-sible el subministrament d’informació prèvia-ment gravada a través d’audiòfons, sense des-pertar la més mínima sospita. Només cal feruna ullada a alguns dels llocs a Internet quees dediquen a la venda d’aquests productesper a espies. En algunes d’aquestes pàginesweb s’ofereixen els artefactes com a solucióals exàmens, a més de fer-ho com a opció perdescobrir infidelitats o desenvolupar-se ade-quadament en una reunió de negocis. I aixògràcies a la seva qualitat bidireccional. Hi haaparells capaços d’enviar i rebre missatges deveu i dades a més o menys distància, fins i tottravessant parets d’un cert gruix. Tots tenenl’audiòfon com a element principal, que éscada vegada més petit perquè pugui passardesapercebut. Alguns models es venen com

«el més petit del món» i no arriben a la di-mensió d’una moneda d’un cèntim.

Units a aparells multimèdia, com MP3, tam-

bé hi ha models que es venen amb collaretsper a aquest tipus de dispositius o telèfonsmòbils d’algunes marques amb o sense cables.

Reportatge

7 DominicalDiumenge 22 de maig de 2011

«Xuletes»digitalsÉs temps d’exàmens i hi ha estudiants que continuen copiant,

però ja no ho fan amb el temari escrit en paperots amagats dinsdel bolígraf, sinó aprofitant recursos de les noves tecnologies

TEXT: CARMEN SANTANA

1Multimèdia.Per a unalumne que

no sigui universi-tari, el dispositiumés usat és el MP3o MP4. Se’l posenal braç i l’amaguenamb la màniga del

jersei, i van recollint el cable fins quequeda el més amagat possible. No ésgaire còmode, però tot depèn delpressupost de què es disposi. Aquestaparell pot costar uns 300 euros.

2Audiòfon. Lesulleres amb auri-culars incorpo-

rats, amb un radi d’ac-ció de 200 metres en-tre emissor i receptor,són un altre dels apa-

rells utilitzats pels estudiants poc ho-nestos. El seu preu se situa entre els200 i els 300 euros. Una altra moda-litat d’auricular, sense suport, és l’au-diòfon, que es ven amb un collaretBluetooth.

3Mòbils. El mòbilés l’aparell méscomú. Mitjançant

un audiòfon i un dis-positiu Bluetooth, éspossible transmetredades i veu sense des-

pertar sospites. Per això és més queaconsellable que no hi hagi mòbils aclasse a l’hora de fer els exàmens. Amés, també hi ha aparells inhibidorsper impedir-ne l’ús.

Com està afectant el pro-fessorat l’ús de les no-ves tecnologies per part

dels alumnes? Nosaltres els in-tentem mostrar com l’ús de lesnoves tecnologies repercuteixen els estudiants i com ho per-ceben ells a les aules. Està clar

que, per una banda, utilitzenl’ordinador, Internet i consolesde joc, per exemple, per a l’oci,i això repercuteix i va en detri-ment de les hores que llavors de-diquen a estudiar. Llavors hi hamestres i professors que es tro-ben els nens adormits a classe

perquè han estat fins a les duesde la matinada al Tuenti, o béque han estat pendents tota la

nit del mòbil i que fins i tot handormit tenint-lo a la mà.

Quin és el missatge de l’asso-ciació Addiccions Digitals alsestudiants per evitar que s’en-ganxin? Hem fet presentacionsamb llenguatge SMS i hem edi-tat un llibre.

I què recomanen als paresper superar la bretxa digital?Hi ha un abisme amb els fills. Hiha molts pares no tenen ni ideade les noves tecnologies i que nitan sols no saben enviar un correu. Els donem pautes.

“Els alumnes s’adormenper culpa del Tuenti”

JUAN MANUEL Romero Portaveu de l’associació Addiccions Digitals

Les einesmés usades

Deu anys ha invertit Paul Preston (Liverpo-ol, 1946) en El holocausto español, queporta el clarificador subtítol d’Odio y ex-

terminio en la guerra civil y después. Les 150 pà-gines de bibliografia d’aquest volum de 700 sónel reflex d’una feina de recopilació que va estara punt de «desallotjar-me de casa», com explicades de Londres. El seu propòsit és oferir una vi-sió global del patiment de la contesa, que abra-ça des de les múltiples històries personals fins ala gran història que es resumeix en aquestes, al-menys, 200.000 víctimes que van perdre la vidaa la rereguarda dels dos bàndols.

Quant temps hi ha al darrere d’aquest llibrei quin ha estat el procés d’elaboració i do-cumentació? El llibre m’ha costat més de deuanys i té la seva arrencada en la meva tesi doc-toral, en la qual ja indagava sobre els orígens dela guerra. Sempre vaig mantenir l’interès pel queva passar en la contesa i, al llarg dels anys, vaiganar fent llibres sobre diferents aspectes, enca-ra que la curiositat sobre el que els va passar alscivils a la rereguarda s’anava incrementant. El1987 vaig publicar un llibre el títol del qual ver-sava sobre la memòria històrica, un dels primersa abordar aquesta qüestió però analitzant-la desdel punt de vista dels intents de la dictadura deFranco de manipular i tergiversar aquesta me-mòria. Ho dic com a símptoma d’aquest interès.I a finals dels noranta es va produir el que joanomeno «l’auge dels néts». Els familiars que so-brevivien a les víctimes no volien parlar. Els seusfills tampoc perquè van ser criats en el silenci.Els que realment van pressionar per saber el queva passar van ser els néts i això va propiciar lesassociacions de la memòria històrica. Però gai-rebé des de la mort de Franco hi va haver unaallau de llibres d’historiadors locals que escri-vien sobre el que va passar als seus pobles. A fi-nals dels anys noranta vaig començar a comprargairebé tot el que sortia sobre aquest assumpte ila quantitat de llibres que vaig reunir gairebé emfa fora de la meva pròpia casa. En aquell momentestava amb la biografia del Rei, però ja tenia moltclar que faria un llibre sobre això. També és unassumpte que es nodria de molts anys de vete-rania en l’estudi del franquisme i la guerra civil.Vaig prendre la decisió que per parlar amb au-toritat calia abordar el que va passar en les dueszones, en la franquista i en la republicana, el queva incrementar moltíssim la feina. Això és unasíntesi de llibres publicats, d’ensumar en docu-ments, de parlar amb gent... vaig utilitzar tots elsmètodes al meu abast.

Vostè manifesta que la seva intenció és arri-bar a l’arrel d’aquell odi fratricida que va es-clatar en la guerra civil. Vaig donar per acabatel llibre quan vaig considerar que havia contes-tat ja a les preguntes que m’havia fet al principi.Les causes d’aquest odi eren les tremendes in-justícies socials que constituïen la nota dominantde la vida a Espanya a començaments dels anystrenta i que s’arrossegaven des de feia segles.Amb la República hi va haver un intent de can-viar aquesta situació, una cosa que els sectors so-cials que n’havien tret més benefici no estavendisposats a tolerar. La fam porta la gent a la des-

esperació i això pot explicar l’odi que esclata enla guerra.

Malgrat el temps transcorregut, la de la guerra civil és una ferida que no es tanca isegueix provocant una forta animositat so-cial. A què ho atribueix? La ferida segueix viva,encara que no estic tan segur que estigui tan ober-ta com es diu a la premsa o com interessa a certspolítics, perquè el pas del temps soluciona aques-tes coses. Els que van començar la guerra, els mi-litars i els seus aliats, van cometre grans atroci-tats que van intentar justificar amb la mitologiade les dues Espanyes, la dels espanyols reals iverídics i l’«Antiespanya» dominada per Moscoui els jueus. Durant tota la dictadura mai no hi vahaver el més mínim intent de reconciliació. Fran-co volia tenir els espanyols dividits en vencedorsi vençuts. Això es va mantenir a través del con-trol de l’educació i els mitjans de comunicacióque repetien i repetien amb insistència el mis-satge que la República era el mal enfront de labondat del franquisme. Amb la mort de Francoaquest control desapareix. L’esforç dels que vo-len recuperar als seus familiars s’ha desqualificatcom un intent de remoure les cendres, quanaquesta gent l’únic que vol és conèixer el para-dor dels seus éssers estimats: busquen justícia,no venjança; però això incomoda molta gent i re-sulta útil políticament per a alguns que agiten de

nou el fantasma de la guerra. Però la millor ma-nera d’evitar una altra guerra és saber què va pas-sar.

Vostè identifica en el llibre dues maneres deportar a terme aquest atac contra la pobla-ció civil, una pròpia de cada bàndol. Existei-xen immenses diferències entre el que va passaren cada bàndol. La primera, la numèrica. Elsmorts a mans dels franquistes són, com a mínim,tres vegades més. El que ens portarà a una altradiferència, que és la de la intencionalitat. A lazona rebel i després, durant la dictadura, les au-toritats encoratjaven les matances, mentre que ala zona republicana els responsables intentavenevitar aquestes atrocitats. Però a més hi va haver,com en qualsevol altra societat, unes capes quequan s’aixeca tota restricció de justícia i d’ordrepúblic o moral, aprofiten per matar, robar i aixòera comú a les dues zones.

Quan diu que les víctimes al costat franquis-ta tripliquen les republicanes, ¿de quines xi-fres estem parlant? La majoria de les atrocitatsque es van cometre en zona republicana van seren grans ciutats, Madrid, València, Bilbao, Gijón...ciutats on hi havia cònsols d’altres països, corresponsals de premsa. Se sabia el que passa-va. I les autoritats republicanes, que estaven in-tentat evitar-ho, procuraven identificar els cadà-


“La millor manerad’evitar una altra guerraés saber què va passar”

TEXT: ANDRÉS MONTES FOTOGRAFIA: ABELARD COMES/MARC MARTÍ

PAUL Preston Historiador, acaba de publicar «El holocausto español»

Doctor en Història per la Universitat d’Oxford i autor de diversos llibres sobre la Guerra civil espa -nyola, l’últim treball de l’hispanista britànic, també centrat en aquest conflicte, ha estat el primerguardonat amb el recentment creat Premi d’Història de Catalunya Santiago Sobrequés i Vidal.

“Existeixen

immensesdiferènciesentre el queva passar encada bàndol.La primera,la numèrica.Els morts amans delsfranquistessón, com amínim, tres

vegades més.El que ens

portaràa una altradiferència,

que és la dela intenciona -litat. A la zona

rebel idesprés,durant la

dictadura,les autoritatsencoratjavenles matances,

mentre quea la zona

republicanaels

responsablesintentaven

evitaraquestesatrocitats.“

El holocausto español. Odio y exterminioen la guerra civil y después, l’últim llibrede l’hispanista britànic Paul Preston, va

ser guardonat el febrer passat amb el primerPremi d’Història de Catalunya Santiago Sobre-qués i Vidal, instituït precisament aquest any

entre els actes programats per commemo rar elcentenari del naixement de l’historiador giro-ní. El mateix Paul Preston va ser a Girona eldimarts 19 d’abril per assistir a l’acte de lliura-ment del premi –en un saló de sessions de l’A-juntament ple de gom a gom–, durant el quall’historiador britànic va assegurar sentir-se sor-près per haver rebut el guardó «atès que el lli-bre no està centrat només en Catalunya». Mal-grat això, el jurat –integrat pels historiadors Jau-me Sobrequés i Callicó (fill de Santiago So-brequés), Gaspar Feliu, Mercè Morales, Joa-quim Nadal, Josep M. Solé i Sabaté i Josep M.Salrach– va decidir premiar l’obra de Preston«pel relat, apassionant i tràgic a la vegada, so-bre la duríssima repressió» que va tenir lloc du-rant la Guerra civil en els dos bàndols. Sobreaquestes línies, Preston, durant l’acte, entreJaume Sobrequés i l’alcaldessa Anna Pagans.

Guardonatamb el

primer premiSobrequés

Entrevista


vers dels assassinats. Això és important perquèper donar xifres cal tenir noms. Quan entravenels rebels, ells realitzaven la seva pròpia investi-gació; i quan Franco va dominar tot Espanya, esvan posar els recursos de l’Estat al servei d’unaimmensa investigació que es va conèixer com laCausa General. En zona republicana, el nombrede víctimes es troba al voltant de les 50.000 –os-cil·len entre 49.000 i 52.000–. En canvi, les xifresper a la zona rebel presenten el problema de lafalta de noms. Moltes de les atrocitats es van pro-duir al camp, sense testimonis oficials. I parlemd’una població camperola, sense document na-cional d’iden titat, que quan moria lluny de casaseva ningú sabia qui era. Malgrat aquestes cir-cumstàncies, tenim 130.000 identificacions ambel que, pensant en aquells llocs en els quals nos’ha portat a terme una investigació tan minu-ciosa, és perfectament raonable extrapolar queel nombre mínim ha de voltar les 150.000, en-cara que podrien ser força més. Però hi ha moltsmorts innocents en situacions com l’evacuacióde Màlaga o la sortida dels 450.000 refugiats aBarcelona gairebé al final de la guerra civil. Peraquest motiu, dir que la proporció de morts a larereguarda és de tres en el bàndol franquista percada un en el republicà resulta raonable.

Estem parlant llavors de 200.000 víctimes ci-vils de la contesa. Això és el mínim, encara que

determinar el nombre amb total precisió reque-riria una amplíssima investigació estatal amb cen-tenars d’investigadors ben finançats. Jo em refe-reixo a les xifres dels investigadors que han tre-ballat sobre el tema amb els seus problemes i li-mitacions, però si es desenvolupés aquesta in-vestigació exhaustiva no m’estranyaria que s’arribés a les 250.00 víctimes. Això inclou a per-sones assassinades en processos militars queeren una autèntica farsa: vint o trenta personesjutjades a la vegada, en qüestió de minuts i sen-se possibilitat de defensa professional.

Malgrat aquestes xifres, hi ha qui consideraexcessiu que en el títol del seu llibre hi figurila paraula «holocaust», terme que, referit alsegle passat, té unes connotacions molt pre-cises i es relaciona amb l’holocaust jueu.Aquest seria el Gran Holocaust, amb majúscu-les, i jo parlo de l’holocaust espanyol, són cosesdiferents. Al Diccionari, «holocaust» es defineixcom una gran matança, el que no és res concret.I molts historiadors de l’holocaust jueu utilitzencada vegada més la paraula «shoa», que resultamés específica. Vaig utilitzar la paraula perquèem semblava l’única adequada per expressar elpatiments de les persones de les quals parlo enel llibre. Que les dimensions del que ha passataquí no siguin com el que va passar a Europa notreu que el que va passar a Espanya no fos un

holocaust perquè estem parlant deles morts innecessàries de desenesde milers de persones. Si hagués uti-litzat la paraula genocidi se li po-drien haver posat objeccions jurídi-ques. Parlar d’holocaust és una ma-nera d’expressar l’horror del que vapassar.

Aclarir el que va passar de la ma-nera com ho fa, considera quecontribueix a tancar aquesta fe-rida i que tinguem una visió mésponderada d’aquell conflicte?Aquesta és la meva esperança. Es-pero que aquest llibre contribueixia la reconciliació, entre d’altres co-ses perquè tractar des de la matei-xa òptica moral als dos bàndols con-fio que contribueixi a mostrar quehi va haver sofriment en els dos cos-tats. Estic segur que això no torna-rà a passar. El que espero haverofert amb el llibre és una visió de latotalitat perquè qui el llegeixi co-negui que hi va haver sofriment atot Espanya i que els que el van pa-tir eren espanyols, sense cap delsadjectius que els va col·locar la re-tòrica de les dues Espanyes. Aquestés un pas cap a la reconciliació.

Vostè es refereix a la matança deParacuellos com la pitjor atroci-tat ocorreguda en el bàndol re-publicà, i aquest nom es vinculasempre amb Santiago Carrillo. Elcapítol sobre Paracuellos es nodreixde tot el que s’ha publicat sobre eltema, però també d’una minuciosí-sima investigació que jo vaig fer enels fons de la causa general i en fonsrussos. Crec sincerament haver arri-bat a la versió més fidedigna possi-ble del que va ocórrer a Paracuellosi per què.

Ho pot resumir? Primer establei-xo el context: Madrid és una ciutatassetjada, s’acosten les tropes afri-canes, la ciutat és plena de refugiatsque arriben amb històries al·luci-nants sobre les atrocitats comesesper les tropes rebels. Hi ha nom-brosos militars que han trencat elseu jurament de fidelitat a la Repú-blica i es neguen a combatre a fa-vor d’aquesta i és evident que s’in-corporaran als franquistes de se-guida que aquests entrin a la ciutat.Això obliga a evacuar-los. Aquestprocés es realitza en diverses eta-pes. La primera és l’autorització. Enaquest primer moment intervenenel general Miaja, president de la Jun-ta de Defensa de Madrid, altres mi-litars, els russos i els líders del Par-tit Comunista. I aquí hi ha una am-

bigüitat perquè alguns creuen que estan autorit-zant una evacuació i altres, incloent els russos,pensen que estan evacuant per matar. La sego-na etapa és l’organització d’aquesta sortida i éson entra Santiago Carrillo. L’organització quedaen mans de la Conselleria d’Ordre Públic, el res-ponsable de la qual és Carrillo. Ell i el seu apa-rell munten aquesta operació en col·laboracióamb els anarquistes, que són els que controlenles carreteres i les entrades i sortides a Madrid.Sense ells no es podia fer res i poc abans d’a-quests fets els anarquistes ja havien practicat «sa-cas» de les presons i havien matat presos. Final-ment hi ha la qüestió de la implementació, per-què per matar més de 2.500 persones fa falta mol-ta gent. De la primera etapa, l’autorització, en te-nim fonts secundàries, memòries, indicacionsque podem contrastar amb el que sabem de l’au-toritat de cadascú. Però del que sí que hi ha unamassa ingent de material és de l’etapa d’organit-zació. I de la implementació és més difícil per-què qui era a Paracuellos prement el gallet noho sabrem mai del cert. Dir de Paracuellos «Ca-rrillo responsable» és insostenible perquè hi ha-via molts responsables en tot aquest procés, hiparticipen moltes persones. Però ell és un ele-ment clau en tot això i resulta absurda la sevaafirmació de tots aquests anys que no en sabiares. És evident que ho sabia perquè rebia infor-mes diaris del que estava passant.

“Vaig utilitzarla paraula

holocaust enel títol perquèem semblava

l’únicaadequada perexpressar elpatiments deles personesde les qualsparlo en el

llibre.

“Dir de

Paracuellos«Carrillo

responsable»és

insostenibleperquè hi

havia moltsresponsablesen tot aquest

procés,hi participen

moltespersones.

Però ell és unelement clau

en tot aixòi resultaabsurdala seva

afirmació detots aquestsanys que noen sabia res.

“

“

PJ Harvey, Belle & Sebastian, Pulp, AnimalCollective, Fleet Foxes, The Flaming Lips,Grinderman, Interpol, John Cale, Sufjan

Stevens, Mogwai, Caribou, Mercury Rev, TheNational, Deerhunter... són alguns dels artistesi grups considerats caps de cartell de l’ediciód’aquest any del San Miguel Primavera Sound,que se celebra aquesta setmana a Barcelonaconvertit més que mai en un festival de festi-vals per la varietat dels estils i tendències mu-sicals que hi seran presents, pels diferents es-pais on es faran les actuacions, i per la decidi-da aposta dels organitzadors de col.laborar ambprestigiosos programadors internacionals.

D’entrada, hi ha tres festivals en un: ja fa unsdies que va començar «Primavera a la ciutat»,que porta concerts d’artistes locals a diferentsescenaris de Barcelona; a més, el certamen re-cupera el seu històric recinte del Poble Espan-yol per a dos concerts, dimecres i diumenge,amb actuacions tan destacades com les d’Echo& The Bunnymen, Caribou, Mercury Rev i LasRobertas, entre d’altres; finalment, el gruix dela programació es concentrarà entre dijous idissabte al Parc del Fòrum, l’escenari de les úl-times edicions del San Miguel Primavera Sound,encara que amb considerables novetats, sobre -tot relacionades amb l’augment de l’espai dis-ponible per fer-lo més còmode per a les apro-ximadament 120.000 persones que es calculaque hi passaran durant aquests tres dies. Aques-ta ampliació ha permés disposar d’un nou es-cenari i redistribuir els que ja existien per mi-llorar-ne les condicions, a més d’habilitar no-ves zones de restauració i descans.

Però no és això, el que més importa als as-sistents; els «festivalers» saben que entre els mésde 250 solistes i grups que tocaran de dimecresa diumenge trobaran aquell estil o tendènciamusical que els interessa en aquest moment oque simplement els diverteix, començant pelpop que connecta amb el folk d’un dels grupsmoda, Fleet Foxes, tornant al pop de fa gaire-bé una dècada que Nosoträsh signen a Pope-mas, passant per les incursions en el pop psi-codèlic dels joves Avi Buffalo –també amb unpeu al folk i l’indie–, pel brit pop de la cele-brada reunió de Pulp, el post-rock de Del Rey,el revival de M. Ward, el rock underground delsretrobats Swans, l’indie de La Célula Durmien-te, el folk i rock psicodèlic de Wolf People, ola festa electrònica sense fi de Simian MobileDisco, per citar uns pocs exemples.

PROGRAMADORS INTERNACIONALSEls límits del San Miguel Primavera Sound noes trenquen només, però, a base d’afegir me-tres quadrats sinó també donant la batuta delsescenaris a professionals del sector amb visionspròpies de l’escena musical. Dels nou escena-ris d’aquesta edició, dos són la porta del festi-val a la projecció internacional: Pitchfork i ATP.

El fitxatge del grup nord-americà PitchforkMedia l’any 2009 va donar un impuls interna-cional decisiu al San Miguel Primavera Sound.Pitchfork, conegut sobretot per la seva publi-cació diària musical a Internet, comissaria laprogramació d’un dels escenaris barcelonins,on aquest any manté la seva aposta per la va-rietat estilística i la combinació de bandes emer-gents amb les ja consolidades. Entre les pri-meres hi ha, precisament, un trio de casa, lesbarcelonines Aias, que arriben amb disc editatper un dels segells nordamericans de moda; ellondinenc James Blake, debutant i valor a l’al-ça de l’electrònica; o els rappers de BrooklynDas Racist, que amb dos discos han passat del’anonimat del ciberespai a ser considerats he-reus dels Beastie Boys. Mentre que la vetera-nia del cartell de Pitchfork ve de la mà de for-macions com els novaiorquesos The Walkmen,amb una dècada a l’esquena i disc nou per pre-sentar, o els mestres del rock instrumental Ex-plosions in The Sky; però també d’Ariel Pink’sHaunted Graffitti, que suma deu anys d’expe-riència encara que tot just hagi fet la seva pri-mera gravació professional.

Des del 2007, els anglesos All Tomorrow’sParty (ATP) –promotors de concerts i festivalsa més de tenir segell propi– assumeixen la pro-gramació d’un altre dels escenaris més presti-giosos del festival barceloní, a sobre del qualtornen a portar Caribou, encara que ara ambuna proposta més equilibrada entre pop, psi-codèlia i electrònica; els ja habituals del festi-val Shellac; uns hereus de Joy Division, Fac-tory Floor; o els experimentats, i diferents, Lowi The Jon Spencer Blues Explosion.

Hi ha un «artista» convidat, a l’edició d’aquestany del San Miguel Primavera Sound, amb elqual els organitzadors no comptaven quan vandecidir, ja fa mesos, les dates del festival, i queels està generant força maldecaps, precisamentperquè pot atreure molts i molts dels assistentsal certamen: el Barça juga la final de la Cham-pions League contra el Manchester United dis-sabte dia 28 de maig, el dia de màxima afluèn-cia prevista al Parc del Fòrum. Aquesta ines-perada competència ha provocat d’entrada quealguns artistes (PJ Harvey, per exemple) de-manessin no actuar a aquella hora, encara quesí que hi haurà concerts que hi concidiran, pera consol dels assistents, que també n’hi ha, ques’estimen més continuar escoltant música queno veure un partit de futbol.

Més problemàtica resulta per a alguns «festi-valers» la coincidència horària de les actuacionsde dos artistes del su gust, un fenomen gens

estrany en un esdeviment amb tants concerts,i que es veu agreujat aquest any per la supe-rior distància que hi ha entre alguns dels esce-naris. Hi ha fins i tot qui porta aquesta seva pre-ocupació a Internet, on es poden trobar pàgi-nes que detallen algunes d’aquestes coinci-dències. A http://sho.tc/9vr, per exemple, la-men ten que toquin el mateix dia i a la matei-xa hora Animal Collective i Odd Future; Mog-wai i Swans; Grinderman i The Walkmen; Sui-cide i Interpol; i Pere Ubu i Arto Lindsay. I avegades hi ha fins a tres artistes, que se sola-pen, com en els casos de The Flaming Lips, Sa-lem i Gold Panda; Low, Belle & Sebastian iTwin Shadow; i Deerhunter, Explosions In TheSky i Ford & Lopati. Queda l’opció de triar ode caminar molt ràpid entre escenari i escena-ri per intentar veure meitat i meitat. Ja diuenque no es pot tenir tot, i menys si hi ha tantaoferta com al San Miguel Primavera Sound.

Reportatge


Per a totsels gustosEl Festival San Miguel Primavera Sound celebra una nova edició

aquesta setmana amb més espai, escenaris i artistes que mai

TEXT: PILI TURON/ALFONS PETIT

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, The FlamingLips.1Animal Collective.Foto: AdrianoFegundes.2The National. Foto:Susannah Howe.

1

2

L’objectiu de tota vida humana, sosté Pas-cal Quignard, seria el de «suportar el des-concert d’haver estat concebuts». Un des-

concert que per a l’autor de l’inclassificable as-saig Le sexe et l’effroi (traduït per l’editorial Mi-núscula com El sexo y el espanto) seria moltproper a allò que nosaltres entenem per fasci-nar: captivar irresistiblement amb algun atrac-tiu poderós que, en tant que immediat, sol es-tar directament relacionat amb el poder de lamirada. I és que el desig fascina.

Possiblement per això, continua l’autor deTots els matins del món, el fascinus era tambéla paraula romana per anomenar el phallós,perquè és impossible entendre el terme senseel seu component sensual –i sovint sexual–, ín-timament relacionat amb la satisfacció d’unasèrie d’impulsos molt essencials –que no pri-maris, ja que provenen d’una lenta maduració–que desemboquen en una forma de felicitatmolt especial (en una coneguda pedra escul-pida en època d’August hi apareix un matus-ser fascinus acompanyat de la llegenda: «Hichabitat felicitas»). Res és casual: mirem per fas-cinar-nos i, automàticament, desitgem posseirallò que ens ha fascinat amb l’objectiu de serfeliços.

Jordi Mitjà (Figueres, 1970), malgrat formarpart d’una generació d’artistes que ha incor-porat amb absoluta naturalitat els diferents llen-guatges provinents de l’art conceptual –tant pelquè fa a la utilització de la imatge documentalcom a la recreació d’arxius imaginaris o a latransgressió dels límits entre disciplines– no hadeixat mai de banda una actitud davant de larealitat que busca, en darrera instància, pre-servar la fascinació. N’hi ha prou amb un copd’ull retrospectiu a la seva producció artísticaper detectar aquest impuls «recol·lector» queconjuga l’instint de l’arqueòleg –o espeleòleg–amb el del flâneur baudelerià i, per què no,amb una indissimulada actitud de parracairevisual que ratlla, en el bon sentit del terme, lasíndrome de Diògenes: Mitjà ha rebuscat en el

Lladó de la seva infància i joventut aquell es-guard innocent davant d’un paisatge quasi ma-laguanyat, ha visitat l’Havana sense pràctica-ment aixecar els ulls del terra, s’ha infiltrat en-tre els pirates musicals d’un Mèxic alternatiu–els bulevards de sempre, però sense glamouri molt més autèntics– o, aquest darrer estiu, hafet d’«Arturista» –el neologisme és seu– a SãoPaulo sense prejudicis ni informacions prèviesde cap mena en relació al lloc que estava apunt visitar.

Aquesta Antropofàgia casual de Mitjà –és eltítol de la mostra que actualment es pot veurea la galeria Raíña Lupa de Barcelona–, amb tot,és el resultat d’un llarg procés d’assaig que nocontempla l’error en la mesura que tot és igual-ment vàlid a l’hora d’il·lustrar els diferents pai-satges contemporanis. És allò de la punta del’iceberg o de la cara oculta de la lluna: Mitjà,com Walter Benjamin –un dels seus referentsindispensables–, sap que tota imatge té unacontraimatge que sol ser molt més reveladoraque la seva versió superficial. De la mateixamanera que les paraules no poden ser nomésflatus voci (aire que surt per la boca, com creien

els medievals), les imatges necessàriament sónuna forma de rememoració (de fet, com la his-tòria mateixa) que resta incompleta sense lanostra intervenció. És en aquest punt on el nos-tre equipatge conceptual i la nostra sobrea-bundància d’informació visual es posen en en-tredit: traspassem les imatges a la recerca d’a-llò que ja creiem saber d’elles sense percebrela seva realitat, el seu hic et nunc –aquí i ara–mes immediat.

Des del seu estudi de Lladó, Jordi Mitjà pot

replegar-se després de les repetides incursionsque fa pel món a la recerca d’imatges destina-des a alimentar la infinita fam visual que l’a-companya. L’única condició prèvia, vàlida pera ell però també per a tots nosaltres, és inten-tar preservar la fascinació, ja que és ella la quees troba en l’origen de l’art, però també delpensament o, encara més, de la vida, atès queens ajuda a concebre i a «suportar el descon-cert d’haver estat concebuts»: Hic habitat feli-citas, com deien els nostres avis romans.

Noms i llocs del’art a Girona


Preservar lafascinacióL’artista Jordi Mitjà es replega al seu estudi de Lladó després dereunir imatges per tot el món per satisfer la seva «fam visual»

EudaldCampsCrític d’art

Establimentsantics


Pere Palomeras i Masó, de Montagut, vamuntar al seu poble, l’any 1900, una bo-tiga de queviures i fleca. Però va morir

molt jove i el seu germà, Miquel, que estavaestudiant magisteri, va haver d’aprendre depressa l’ofici de flequer per continuar amb elnegoci. El pa es fabricava manualment i elsclients eren els veïns de la població i dels nu-clis de pagès que hi havia als voltants. Es tre-ballava cada dia de la setmana, inclosos elsdiumenges i festius.

Durant la Guerra Civil, Miquel Palomeras iMasó, que tenia l’ajuda de la seva família, nova tancar l’establiment, però ell es va haverd’amagar durant una temporada perquè esta-va amenaçat de mort. Quan va arribar la pos-tguerra, a banda d’implantar-se el raciona-ment, el preu del pa era fixat per les autori-tats, la qual cosa obligava els flequers a bus-car alternatives per fer rutllar millor els nego-cis, i n’hi havia que feien trampa amb el pes.Pel que fa als aliments, n’hi havia que escas-sejaven, com l’oli, la farina, el sucre i els en-vasats. Molta gent del poble havia de recórrera l’estraperlo per poder subsistir.

També acabada la guerra, als anys quaran-ta, a la Fleca Palomeras hi van posar unes tau-les i cadires perquè la gent pugués prendrealguna copeta de licor. Quan es va iniciar lavenda de pastissos, els clients podien fer de-gustacions acompanyades de moscatell o vidolç, cosa que encara es fa de tant en tant.

QUEVIURES, FLECA I PASTISSERIA El fill de Miquel Palomeras, Antoni Palomerasi Pineda, va començar al negoci quan noméstenia 14 anys. Anava a l’escola, treballava alcamp i també a la fleca. Amb el temps, es vafer un nom com a flequer. Es va casar ambAnna Guix i Badosa, que el va ajudar posant-se al mostrador mentre ell pastava i fornava.Va estar treballant fins l’any 1980.

Abans, l’any 1970, encara es portava el paa pagès amb saques amb peces de dos i qua-tre quilos. A partir de l’any 1974 ja ajudava An-toni Palomeras a l’obrador i al negoci en ge-neral el seu fill, Miquel Palomeras i Guix, queva començar a introduir-hi la pastisseria demanera gradual. Dos anys més tard s’incor-

pora també al negoci el seu germà Josep Ma-ria, fent les mateixes feines.

La botiga de queviures també s’ha mantin-gut de sempre, i continua funcionant en l’ac-tualitat. Can Palomeras manté una bona clien-tela de Montagut mateix però també d’altrespobles i nuclis de l’Alta Garrotxa.

Miquel Palomeras es va casar l’any 1980 amb

Rosa Maria Jiménez i Portella que, seguint ambla tradició familiar, de seguida es va posar aldarrere del mostrador de la botiga-fleca a ven-dre els prodctes de la casa. El matrimoni vatenir un fill i dues filles, i ara és el noi, MiquelPalomeras Jiménez, qui des de fa un tempsajuda els seus pares, però no se sap si en elfutur es quedarà al capdavant del negoci.

Fleca PalomerasMontagutL’establiment va néixer el 1900 i sempre s’ha mantingut en mans

de la mateixa família tot i que el fundador va morir molt jove ise’n va haver de fer càrrec un germà que estudiava magisteri

Història

La botiga dequeviures i flecala va obrir l’any1900 Pere Palo-meras, però vamorir jove i se’nva ocupar el seugermà, Miquel.Durant la Guer -ra Civil no vantancar i a la pos-tguerra es vanmuntar a la boti-ga unes taules icadires per fer-hi degustacionsdels pastissosque s’acabavende crear, acom-panyats d’unacopeta de vidolç. La casamanté la tradiciódels pastissos,la fleca i la ven-da al públic dequeviures.

Origen1900.FundadorPere Palomerasi Masó.Propietariactual Miquel Palome-ras i Guix.TreballadorsRègim familiar.ActivitatFleca, queviuresi pastisseria.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Des de l’Edat Mitjana, en la literatura cata-lana –i en d’altres, és clar, però aquí enscentrarem en aquesta–, la poesia també

s’ha endinsat en els temes del menjar i el beu-re. En general es tracta d’al.lusions a determi-nats plats, o metàfores relacionades amb el vi,o, simplement, cites de menjars i begudes. I avegades, fins i tot, amb poemes sencers dedi-cats al menjar, cosa corrent en els gèneres méspopulars, del Barroc a la Renaixença.

Jofre de Foixà (1298), trobador català que faservir l’occità, la llengua de la poesia alt-me-dieval, esmenta diversos plats –de fet tot unmenú– d’un gran èxit en la cuina medieval, comla galina ab luxel (el lluixell era una mena desalsa blanca), el capó rostit d’un an –menja re-creada també en una poesia trobadoresca anò-nima trobada al monestir de Sant Joan de lesAbadesses– o la sobrefusa ab cabirol (sobrefu-sa dóna nom a una salsa) i formatge torrador(formatge torrat o fregit i servit amb mel): «Ecapó rostit d’un an/ vul que hom me pos de-nan,/ e formatge torrador».

També fan servir els menjars poetes com Jau-me Roig, al Llibre de les dones, on esmenta, perexemple, les salssisses (més tard salsitxes), queés la primera cita –i a més molt antiga– d’aquestnom que es creia d’origen italià. També far ceix

L’Espill de cites relacionades amb el men jar:«Senyalat plat/ certa escudella/ tenia ella/ taçaapartada/ sal no tocada,/ son drap de boca./Tallar sens broca no consentia,/ ni menjaria/carn del mercat/ si hom penjat/ algú y ha via».La broca és la forquilla, i en aquest cas els ver-sos es refereixen a una bocafina considerable.Fins i tot el gran Ausiàs March fa servir la me-tàfora d’un neguit amorós que bull com la cas-sola al forn, indub table al.lusió a l’arròs al fornpropi de la cui na valenciana.

EL SEXE DE LA FRUITADurant el Barroc –època d’anorèxia literària,que no pas culinària– només trobem el menjaren la poesia popular –romanços, cançons debandoler com L’Hostal de la Peira...–; el tambépopular Francesc Vicenç Garcia, el rector deVallfogona, si de cas fa servir termes hortofru-tícoles com a metàfora dels òrgans sexuals odel desfici amorós. Hi ha magnífics pomes, perexemple, sobre els bolets de Manuel de Sent-menat –per cert, un botifler–.

L’exemple més important de la Renaixençaés el del valencià Teodor Llorente, amb la sevapopular poesia dedicada a l’arròs amb fesols inaps (sobre aquestes línies, el plat). Jacint Ver-daguer, al seu torn, fa sovint referència a les

menges terrestres. Al Canigó (1886), per exem-ple, la goja o dona d’aigua de Fontargent va acollir gerds i maduixes de bosc, i, a més és l’au-tor de la famosa llegenda de la ratafia. Joan Sal-vat-Papasseit –en temps d’inicis de l’avant-guarda– a l’Irradiador del port i les gavines(1921), al ja clàssic i punyent Tot l’enyor dedemà, hi evoca allò que ell mateix, malalt, en-yora des de llit on està immòbil, amb les donesdel barri que van al mercat «amb sengles cis-tells grocs,/ i retornen que sobreïxen les cols,/i a vegades la carn», i també flaira el cafè aca-bat de torrar per l’adroguer. Àdhuc Joan Bros-sa, incorruptible avantguardista, recorda la frui-ta –especialment les pomes– en diversos poe-mes: Aura cabalosa, Vida meva, La pena tin-guda (Càntir de càntirs, 1972).

Narcís Comadira, tan bon pintor de naturesmortes com bon poeta, a L’art de la fuga (2002)ens parla dels mesos i els productes associatsa les estacions: «Amagats, entre bardisses,/ crei-xen espàrrecs turgents» (Març).

A part, hauríem de tractar poetes que, de for-ma molt mes intensa –i fins i tot monogràfica–han parlat del menjar, com Josep Sebastià Pons,Vicent Andrés Estellés (Llibre de meravelles) oMiquel Martí i Pol (Bon profit!). Mereixen uncapítol a part, per a una altra ocasió.

Poesia i menjar Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Una tradicional recepta valenciana,cantada per Teodor Llorente, que per-tany a la gran família dels arrossos

«caldosos» («lletosos» a Mallorca i «a la cas-sola» al Principat). No obstant, aquestsarrosssos valencians caldosos es fan en unaolla i es mengen amb cullera.

ElaboracióEl dia abans, poseu les mongetes en remull.– Poseu una olla al foc amb aigua freda i lesmongetes. Quan arranquin el bull (si voleupodeu canviar l’aigua) hi afegiu els trossos

de porc. Ho deixeu coure, aproximadament,unes dues hores, a foc ben baix.– A mitja cocció, aproximadament, hi afegiu

els naps, pelats i fets trossos.– Uns vint minuts abans de treure-ho del fochi afegiu l’arròs. Proveu-ho de sal.– L’arròs ha de quedar més caldós que l’a-rròs a la cassola, per menjar amb cullera.

NotesAquesta recepta admet força variants caso-lanes: s’hi pot afegir garreta de vedella o al-gun altre os o carn, cansalada, botifarra deceba o blanca, safrà. També hi són bones lespenques de carxofera silvestre.– Els naps són napicols de Canals o Xàtiva.

Arròs amb fesols i napsLa recepta

La gastronomia és present en la literatura catalana des de l’Edat Mitjana, sovint només en formade cita d’alguns plats o begudes, però a vegades també amb poemes sencers dedicats al menjar

Ingredients

� Un quart de kilode fesols.� 4 o 6 naps. � Un peu de porc.� Una cua deporc.� Una orella de

porc.� 50 grams d’a-rròs per persona(aproximada-ment).� Aigua.� Oli.� Sal.

Medalla d’Or i Fulla d’Or al Concurs de Vinsi Caves de Catalunya, Girovi 2011. És un

vi de l’Empordà que per la seva criança curtaen bótes de roure conserva les notes afruitadesdel raïm. El seu color és de cirera fosca, intensi madur. L’aroma de potencial alt és atractiva,amb notes de fruita madura i confitada. Suauen boca, concentrat, gens agressiu pel seu equi-libri dels tanins ben integrats. És un vi fàcil de

beure per la seva carnositat i lleugera dolcesa.Elaborat majoritàriament amb la varietat Sam-só de vinyes velles i una bona aportació de Mer-lot que el fa melós i amb Cabernet Sauvignoni Cabernet Franc que li confereixen estructura.Es completa amb una petita part de Syrah. Lacriança durant cinc mesos en bótes de rourefrancès, hongarès i romanès li aporta uns ta-nins fins i suaus. Bon maridatge amb carns sal-

sades. Deliciós amb uns peus deporc amb salsafins. Preu equilibratde 9 euros, aproximadament. L’e-tiqueta del Llavors es Premi Laus2009 pel seu disseny.

El celler elaborador: La Vinyetaés una petita explotació de vinya iolivera a Mollet de Perelada, al corde l’Empordà. Elabora altres vinsartesans i és dels primers cellersque ha entrat a formar part de laProducció Integrada respec tuosaamb el medi ambient. També hacomençat una explotació avícola

de recuperació de la gallina empordanesa. No-més ens podem fer càrrec de la seva tasca ambuna visita, que recomanem. Per a més infor-mació: www.lavinyeta.es i www.girovi.cat.


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès Col.leccionisme

Des del passat dia11 de maig s’hacelebrat al Palais

des Festivals de la ciu-tat francesa de Canes la64a edició del seu fa-mós Festival anual deCinema, competitiu decategoria A i possible-ment el més emblemà-tic del món. Avui ma-teix s’acaba el certa-men i es coneixerà ladecisió d’un jurat pre-sidit en la present oca-sió per una de les mà-ximes figures del móndel cel·luloide, Robertde Niro.

La ciutat de la Rivie-ra francesa ha vist du-rant tots aquests diescom desfilaven quanti-tat de devots d’aquestart i espectacle, aixícom persones curiosesper veure el més aprop possible les gransestrelles, entre ellesl’espanyola PenélopeCruz, que va presentaramb Johnny Depp laquarta pel·lícula de lasaga Piratas del Cari-be, aquest cop fora deconcurs. Els col·leccio-nistes no hauran estataliens al gran esdeve-niment, i qui hagi po-gut accedir-hi perso-nalment amb tota se-guretat haurà reunit força material; n’hi hauràfins i tot que hauran obtingut algun autògraf depuny i lletra dels ídols de la pantalla gran.

Des de primers del segle passat, i coincidintamb la presentació del cinema en societat,aquesta temàtica ha arrossegat molts aficionatsa tots els nivells, des dels més populars i asse-quibles dels programes de mà, les fotografies,postals i cromos, fins a col·leccions extraordi-nàries i úniques basades en aparells precursors,autèntiques peces de culte com les que el giro-ní Tomàs Mallol ha atresorat durant tota la sevavida i finalment va cedir per crear un centre únic,el Museu de Cinema de Girona. Altres aficio-nades, com el figuerenc Lluís Benejam, s’hanespecialitzat en la branca dels cartells, i el seufons resulta un dels més importants en el seugènere. Un altre excel·lent col·leccionista, An-toni Escubedo, de Palol de Revardit, recull alseu Museu de la Ciència valuoses peces cine-matogràfiques, i fins i tot té habilitada una salade projecció amb maquinària i ambient propide dècades pretèrites.

Però el vessant més popular és el dels petitsprogrames de mà que es lliuraven tant a l’en-trada dels locals com es repartien domiciliàri-ment i que anunciaven les properes pel·lículesque es passarien a les poblacions que tenien unsaló de cine. Fins no fa gaire, la majoria de mu-nicipis amb una mínina entitat demogràfica endisposaven, però en la majoria dels casos hanacabat desapareguent.

Programes presentats de mil maneres i for-mats, amb la publicitat corresponent al revers,detall aquest que els fa més cotitzats; cartells demolt divers format; grans làmines que a tall d’a-nunci cridaven l’atenció del públic des dels apa-radors; fotografies i targetes postals –algunesd’elles, les de primers del segle XX confeccio-nades en veritable cel·luloide– d’artistes i di-rectors; cromos i tebeos dedicats al setè art; ban-derins i altres objectes publicitaris; tot això i mol-tes coses més pot obtenir l’aficionat als cone-guts punts de venda del carrer o dels establi-ments especialitzats, o recorrent com sempre al’intercanvi entre particulars.

Papers de cineCanes tanca la present edició del seu festival i deixa nou material

per als col·leccionistes del setè art, una temàtica molt popular

XavierRomero

Per fi, després d’esbossos i més esbossos,es va adonar que la mà era capaç de re-

crear San Martín just com a ell li semblavaque era. De cop, tot el que havia anat lleginti reflexionant es convertia en el que desitja-va des de feia molt i molt de temps. El traçseguia el seu camí tot sol, lliure.

Fidel Roig Matons va néixer el 27 de maigde 1887 a Girona. Les primeres dades bio-gràfiques localitzades corresponen als seusanys d’estudiant a l’Acadèmia de Belles Artsde Barcelona, on va rebre classes de LluísPerich i Lluís Graner. Sembla que a més hau-ria estat deixeble de Prudenci Bertrana: l’au-tor de Josafat es guanyava la vida com a pin-tor. Curiosament, Roig Matons també va serun artista polifacètic perquè, a part de la plàs-tica, va conrear la música. El 1907 –potserper evitar ser cridat a files i haver de lluitara la Guerra del Marroc– va emigrar a Amè-rica. Aleshores tenia vint anys i gairebé deseguida es va establir a la ciutat argentina deMendoza. Tot i que la feina que li reporta-ria seguretat econòmica va ser la ser la do-cència musical en diversos col·legis, Roig for-ma part de la història de l’art argentí pelsseus quadres dedicats al general San Martín.

José de San Martín va ser, amb Simón Bo-lívar, un dels líders de la independència ame-ricana i a Perú se li va atorgar el títol de Fun-dador de la República. Comandava l’anome -nat Exèrcit dels Andes i va protagonitzar al-gunes operacions militars remarcables, co-ne gudes com el Cruce de los Andes, que Fi-del Roig Matons va convertir en teles diver-ses: Paso de Uspallata, Paso de Los Patos iPaso del Partillo; aquesta darrera, acabadael 1943, és la pintura més important de l’ar-tista gironí. El protagonista n’és el propi SanMartín, que hi apareix muntant a cavall. Se-gons s’explica, Roig es va documentar ex-haustivament per ser el més fidel possible ala realitat. Així va poder reproduir amb exac-titud els paisatges, la manera de vestir de lesfigures representades i, sobretot, les expres -sions facials del líder independentista. A partd’aquesta sèrie de pintures històriques, vaplasmar en moltes obres la vida quotidianade les poblacions indí-genes huar pes, quehabitaven a la regió deMendoza.

Fidel Roig Matons vamorir el dia abans defer 90 anys, el 26 demaig de 1977, a l’Ar-gen tina. Ja feia tempsque havia hagut dedeixar de pintar per lapèrdua de visió. Mésenllà del seu bagatgecreatiu, a Mendozatambé se’l recorda perhaver promogut la So-cietat Orquestral i l’A-cadèmia Provincial deBelles Arts.

Fidel RoigMatons

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

LlavorsNegre 2009

Una altra manera d’usar el logotipAquestes divertides samarretes de nen

de Lacoste volen enviar un missatgeusant de manera original el conegutlogotip del cocodril. En una, dos gransrèptils es mengen un petit peix; en l’altra,un acalorat cocodril està a punt de beureun refresc.

La moda vaquera no mor maiEl texà es portarà molt aquest estiu. Aquesta camisa és de Lee,

per a noi, confeccionada amb una estructura que imita lesclàssiques camises dels grangers nord-americans. De cotó al centper cent, es por portar també damunt d’una samarreta a manerade jaqueta.

Tot s’hi val: estampats o colors llisos,tons vius o negres i marrons

La línia Sardá Beach recull una col·lecció debanyadors i biquinis en la qual es poden trobartots els estils, encara que es recolza en lestendències inspirades en dècades passades: desdels anys cinquanta fins als vuitanta. Tot s’hi val:estampats florals i geomètrics, amb tirants osense, calcetes altes i shorts o baixes, colors viuso pastel, i negres i marrons també.

Tècniques i a la modaAquestes sabatilles de Pirelli Pzero s’han pensat per caminar amb seguretat sobre

qualsevol superfície, ja que s’han dissenyat per usar-les durant una regata. La sola ésfabricada amb cautxú i seguint els paràmetres de la tecnologia que usa la marca italianaper fabricar els pneumàtics. A l’interior hi ha un reforç fet amb una malla transpirable, il’exterior és una mescla de teixits tècnics i pell.

Tendències


Els teixits més clàssics vesteixenels últims models de llenceria

El color negre ha estat i serà sempre el to de la llenceria méssensual. Aquests dos models de Promise es basen en aquests dosteixits per estructurar dos conjunts: el de l’esquerra, d’aspecte mésclàssic; i el de la dreta, amb tocs més moderns: es compon de shorts i samarreta de tirants.

Les impagables Shaun of the dead i Armafatal tenen en comú tres noms: el direc-tor i productor Edgar Wright i els actors

i guionistes Simon Pegg i Nick Frost. Aqueststres amics de la facultat han aconseguit triom-far al seu país, la Gran Bretanya, amb un hu-mor absurd i profundament cinèfil que haaconseguit reinventar la comèdia en el mo-ment que més falta li feia. Per això no és gensestrany que les seves pel·lícules s’hagin ex-portat i que, junts o per separat, els tres col·le-gues no parin de treballar a la indústria nord-americana. Sense Pegg, secundari a la quartaentrega de Missió: Impossible, Wright i Frostsón ara els màxims artífexs d’Attack the block,singular fusió en-tre el westernurbà i el fantàsticd’invasions aliení-genes que fa totala pinta de con-vertir-se en undels films de culted’aquest any.

Wright n’és el productor i Frost, un dels seusprotagonistes, però la paternitat del film s’had’atribuir en gran mesura al guionista i direc-tor Joe Cornish, que molt aviat serà notíciapels seus guions per a Les aventures de Tin-tín: El secret de l’unicorn i la versió cinema-togràfica d’Ant-Man.

Pressupostada en uns modestos 8 milionsde dòlars, Attack the block segueix l’esquemadels anteriors títols de la factoria de Wright: ladescripció inicial d’un entorn molt costumis-

ta va donant pas a una aventura cent per centfantàstica. En aquest cas, la cinta se centra enel dia a dia d’una banda de joves de SouthLondon. És a dir, molta música, molta vida alcarrer i alguna que altra activitat il·legal. Unanit, els carrers semblen diferents, es nota quel’ambient està tens i les persones, pràcticamentdesaparegudes. Al principi, s’ho prenen comuna oportunitat per fer de les seves. Però notriguen a adonar-se que Londres està sent en-vaïda per extraterrestres i que ells són, segu-rament, l’últim bastió per aturar-los.

Així, entre escenes d’acció i humor desbor-dant, transcorre la crònica d’un atac alieníge-na que, en certa manera, recorda algunes en-

tranyables produccions dels anys 80 com Lanoche del cometa. De fet, el mateix Cornishadmet haver agafat de referència algunes deles produccions més populars d’aquella dè-cada, i les primeres crítiques destaquen les se-ves referències a Gremlins, La puerta o LosGoonies.

Al costat de Frost, que assumeix un papera la seva mida, Attack the block compta ambJodie Whittaker, Luke Treadaway, John Bo-yega, Danielle Vitalis i Maggie McCarthy.

Alienígenesa Londres«Attack the block» és una singular fusió entre el western urbài el fantàstic d’invasions extraterrestres creada pels mateixosartífexs de les impagables «Shaun of the dead» i «Arma fatal»

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


JA ÉS PRIMAVERA A GIRONA – LA MOSCA JA ÉS AQUÍ DE NOUNNOVETAT: ÀMPLIA GAMMA DE COLORS DE MOSQUES PRIMAVERALS TRIA I ENGANXA’T

FES-LA VOLAR ARA TU TAMBÉ – NO BADIS, JA EN QUEDEN POQUESNOUS SET COLORS PER AQUEST 2011: TARONJA, LILA, VERD, GRANA, BLAU FOSC I BLAU CEL, GRIS DE LUXE I ELS JA HABITUALS BLANC I NEGREPUNTS DE VENDA: PAPERERIA PAPIRONA (Hortes, 20), JAN COL·LECCIÓ (Ferreries Velles, 11), i també als ja habituals LLIBRERIA CARLEMANY, LLIBRERIA GELI i LLIBRERIA 22Recordeu que ara també podeu aconseguir l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros amb la mosca inclosa

Serà notíciaEl guionista i director del film, Joe Cornish,

ha escrit també els guions de «Les aventuresde Tintín: El secret de l’unicorn» i «Ant-Man»

24: Temporada final

Director: Jon Cassar.Intèrprets: Kiefer Suther-land, Elisha Cuthbert.Distribuïdora: Fox.Durada: 45 minuts per epi-sodi.La vuitena i última tempora-da de la sèrie trasllada lesaventures de Jack Bauer aNova York, on haurà dedesarticular l’enèsima cèl· -

lula terrorista i provar d’arreglar la seva agitadavida personal. Manté el bon pols narratiu de lesanteriors temporades i treu força punta a l’escena-ri, però perd una mica el nord en els dos capítolsfinals. Sense revelar res transcendental, només dirque el final lògic no era aquest: Bauer i la sevapromíscua dimensió (im)moral mereixien un co-miat més ambigu i malèvol. En tot cas, la tempora-da conté moments molt aprofitables. P. P.

Valor de ley

Director: Joel i Ethan Coen.Intèrprets: Jeff Bridges,Matt Damon, Josh Brolin.Distribuïdora: Paramount.Durada: 110 minuts.Els germans Coen aconse-gueixen convertir en or tot elque toquen: aquest remake(que en el fons no ho és,sinó que, al capdavall, ofe-

reix una mirada diferent a la novel·la de CharlesPortis que la del film de Henry Hathaway i JohnWayne) brilla per la seva sorprenent relectura delwestern i, sobretot, per la seva fascinant radiogra-fia de l’ús de la violència. La cinta atrapa des de laprimera seqüència gràcies a un prodigiós temponarratiu i, principalment, pel seu esplèndid reparti-ment. Un clàssic instantani. P. P.

Winter’s bone

Director: Debra Granik.Intèrprets: Jennifer Lawren-ce, John Hawkes.Distribuïdora: Cameo.Durada: 100 minuts.Una adolescent es llança ala desesperada recerca delseu pare per intentar salvarel patrimoni familiar i, tam-bé, aclarir els clarobscurs

de la seva pròpia identitat. Aquest és el pretextper a una mirada gens convencional cap als her-metismes de l’Amèrica rural que pren la formad’un thriller que hipnotitza per les seves atmosfe-res i la memorable interpretació de Jennifer La-wrence. És un film imprescindible: pocs han acon-seguit transmetre tant amb tanta consciència delsrecursos cinematogràfics. P. P.

Rango

Director: Gore Verbinski.Intèrprets: Johnny Depp,Isla Fisher, Alfred Molina.Distribuïdora: Paramount.Durada: 107 minuts.Una absoluta meravella delcinema d’animació i, al ma-teix temps, un entranyablehomenatge al western a tra-vés de la història d’un ca-

maleó entossudit a demostrar la seva singularitatdavant d’una comunitat que el rebutja. La cintafunciona tant pels seus gags com per la sevaarriscada concepció formal, molt allunyada delspostulats actuals del gènere. La banda sonora deHans Zimmer, un sentit homenatge a Morricone,està a l’alçada de les circumstàncies. P. P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = Drama y luzManá 2 � SuperbiaSôber3 � Love?Jennifer Lopez 4 � Pablo Albo -rán Pablo Albo -rán 5 � PosdataDavid DeMaría

REGNE UNIT

1 = 21 Adele 2 � Let themtalk Hugh Lurie 3 = 19 Adele4 � Doo Wops &Hooligans BrunoMars5 � Helpless -ness Blues FleetFoxes

ESTATSUNITS

1 = 21 Adele 2 � Hot saucecommittee PartTwo Beastie Boys 3 � Now 38Diversos 4 � Helpless -ness Blues FleetFoxes5 � Love?Jennifer López

P R E S T I G E

NUCLI NATURAL EvO2 & 100% SWISS NATURENucli natural compost per lavanda, herbes suïsses iEvO2Nucli transpirable que regula la humitat i manté unatemperatura estable independentment dels canvis cli-màtics i estacionals.

La planta de lavanda ofereix propietats calmants iantiestrès.

Les herbes suïsses estimulen la circulació sanguíniai tenen propietats antiinflamatòries i antireumàtiques.

c/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı c/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

Als Vetusta Morla no els agrada produirdiscos en cadena, a corre-cuita. Per aixòs’han pres amb paciència la sortida al

mercat del seu segon i esperat àlbum, Mapas,una cartografia dels camins pels quals discorrela seva vida ara per ara. «Un día en el mundoera una fotografia de la banda en aquell mo-ment, en què no se sabia què passaria. Mapasés un reflex del que ens està passant», expli-quen els membres de la banda madrilenya.

Un día en el mundo (2008), el seu primer disc,va acumular distincions (tres Premis de la Mú-sica, entre d’altres) i any i mig de concerts. Cons-cients que les expectatives són molt altes en elseu retorn, asseguren que «no hi ha hagut unapressió més gran per haver d’estar a l’altura deres». Així, el guitarrista Guillermo Galván afir-ma que mentre que amb el seu anterior àlbumtenien la pressió de compatibilitzar els assajosi la gravació amb les seves feines i decidir si de-dicar-se «a una cosa o a l’altra», l’elaboració deMapas l’han viscut com «un privilegi». «Ara for-ma part de l’opinió pública i és susceptible deser lloat o odiat. Nosaltres estem en pau», afe-geix. «Tot el que té un moment important en elsmitjans de comunicació genera una alegria quetambé porta una ressaca, un odi. Si a això li su-mes que vivim a Espanya i som molt donats alcaïnisme... Són danys col·laterals, però no vi-vim pensant -hi», diu Galván.

El mateix Galván ha escrit En el río, el primersingle, que aborda aquesta qüestió. «El tema téa veure amb l’abandonament. Parla de deixar

alguna cosa exposada en mans d’altres», expli-ca el seu autor en al·lusió al disc mateix.

Ple de referències mitològiques i bíbliques,amb la composició del disc reconvertida en unteler que es teixeix i desteixeix, la idea del riu,de les proves i dels «cants de sirenes», la cançóconvida a pensar que Mapas ha estat la parti-cular Odissea de Vetusta Morla, que ha neces-sitat tres anys per tornar a gravar. «La gira esta-va funcionant molt bé i podíem donar a conèi-xer les nostres cançons a Mèxic i l’Argentina.Després vam decidir que calia aturar-se i des-cansar. La gira podria haver durat cinc anys», ar-gumenta el guitarrista sobre el temps transco-rregut des d’Un día en el mundo.

«Tu pots alimentar les vaques amb pinsos ar-tificials i crear un producte que es digereixi ma-lament. Si alimentes un cap de bestiar amb pas-tures naturals, el producte triga més, però des-prés la vaca té més proteïnes, vitamines i mi-ne rals», aporta Pucho, cantant del grup. «Peraixò també hem defensat seguir amb la nostradiscogràfica i no fitxar per una multinacional",apunten.

Malgrat l’èxit, Vetusta Morla ha decidit tornara autoeditar-se i continuar en el seu petit segelldiscogràfic; els seus sis membres, amics de lainfància de Tres Cantos (Madrid), són els queprenen les decisions. «El fet de ser amics facili-ta que, després de tants anys, seguim junts. Fa-cilita crear les cançons i, en la part discogràfi-ca, coordinar-nos per fer pinya amb un objec-tiu comú», apunta el bateria David García.

sis amicsL’odissea de

Després de l’espectacular èxit que va aconseguir amb el seuprimer disc, «Un día en el mundo», i d’una gira llarguíssima,Vetusta Morla acaba de publicar el seu segon treball, «Mapas»

Novetats

«Omara y Chucho»

«Una relació d’amor a través de la música» ésla que estableixen els músics cubans ChuchoValdés i Omara Portuondo en el seu nou disc ple-gats, Omara y Chucho, en el que, 14 anys des-prés de la seva primera col·laboració, recorrentemes clàssics de la música cubana i llatina. «Ésun treball molt romàntic i gens embafador», ex-plica Omara, i Chucho afegeix que «calia un discaixí per suavitzar l’ambient, que està molt reca-rregat de volums, de sorolls, i d’electrònica».

Milow: «North and South»Milow no tem convertir-se en un artista d’un solèxit, però admet que amb North and South elrepte és obtenir amb una cançó pròpia el mateixèxit que amb la seva versió del tema de 50 CentPreceptor technology, que «tantes portes» li vaobrir «en tants països». «Cap de les 11 cançonsés una versió acústica d’un tema hip hop», fabroma el cantant belga sobre el seu tercer disc,després de l’èxit del recopilatori homònim queel 2009 li va donar fama més enllà del seu país.

Paul Simon: «So beautiful or...»

So beautiful or so what és el títol del nou àlbumde Paul Simon, el primer amb composicions in-èdites des de 2006, que el propi artista ha vin-culat amb el seu disc homònim de 1972, amb elque debutava en solitari després de la seva se-paració de Garfunkel. Precisamente, aquest noutreball –amb deu temes– arriba a penes uns diesdesprés de la reedició, quaranta anys després,de la seva obra mestra al costat d’Art Garfunkel,Bridge over troubled water.

Duo Kie: «De cerebris mortis» De cerebris mortis és el títol del cinquè àlbumde Duo Kie, formació de rap madrilenya que hatriomfat a internet amb el videoclip del seu temaQuien se apunta, en el qual Locus i Nerviozzo,integrants de la banda, assalten una discogrà-fica a mà armada. «Els que censuren la nostrafeina són els mateixos que critiquen les pel·lícu-les de Tarantino» diu el cantant Javier Díez (Lo-cus), qui no esperava que en deu dies se super-essin les 300.000 visualitzacions a YouTube.

22 de maig de 2011

La presentacióAstra de gran capacitatOpel introdueix la terceracarrosseria per a l’Astraanomenada Station Wagon

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Disseny Gràfic: Joan Montaner.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

La novetatMillores per a la ciutatEl petit i compacte Mazda2 renovala seva imatge alhora que milloramotors, equipament i acabats

Sota la denominació BlueDIRECT,Mercedes-Benz ha presentat laseva nova gamma de motoritza-cions de benzina. Una oferta que esveu complementada amb l’estrena

d’una sèrie d’innovacions en la seva gammaque afecten la cadena cinemàtica completa,i que permeten millorar notablement les xi-fres de consum i d’emissions de CO2 depràcticament tot el seu catàleg de plantesmotrius.

Generació BlueEFFICIENCYPer exemple, en el E 350 BlueEFFICIENCY,la combinació de la tècnica d'injecció Blue-

DIRECT de tercera generació amb el noucanvi automàtic 7G-Tronic Plus i la funciód’aturada i arrencada ECO de sèrie permetrebaixar el consum en un 20% respecte almodel anterior, i augmentar a més la potèn-cia nominal en 14 CV, per arribar ara fins els306 CV.

El motor V6 de gasolina d'alta tecnologiaes conforma ara amb només 6,8 litres als100 km i unes emissions de CO2 de 159gr/km. El nou E 350 BlueEFFICIENCY ac-celera de 0 a 100 km/h en 6,3 segons i obtéuna velocitat màxima de 250 km/h (limitadaelectrònicament).

Un esglaó per damunt se situa el també

innovador E 500 BlueEFFICIENCY. Malgratuna cilindrada menor a la del seu anteces-sor, el grup V8 biturbo amb tecnologia Blue-DIRECT veu augmentada la seva potència-408 enfront dels anteriors 388 CV- i el seuparell motor -600 Nm; abans 530 Nm-. Al ma-teix temps, el consum mixt disminueix un17%, de 10,8 a 8,9 l/100 km. Aquesta xifraconstitueix tot un rècord en la seva catego-ria i ve acompaada d'unes prestacions bri-llants: el nou E 500 BlueEFFICIENCY acce-lera de 0 a 100 km/h en només 5,2 segons.La velocitat màxima, com en molts dels seusmodels, està limitada electrònicament a 250km/h.

Amb el Concept A-Class Mercedes-Benz presenta al Saló de Barcelona unvehicle que sembla haver arribat d'unaltre planeta: el seu disseny simbolit-za el dinamisme en el petit format. Tèc-nicament hi destaca el seu motor debenzina de quatre cilindres turbo ambuna caixa de canvi de doble embragat-ge i un radar anticol·lisió amb servofrèd'emergència. El Concept A-Class nonomés avança les formes del nou com-pacte de Mercedes-Benz, sinó que tam-bé suggereix com seran les seves no-ves mecàniques amb motors de quatrecilindres disponibles ja en altres mo-dels. El motor destaca per la sevacol·locació en sentit transversal i ambla tecnologia injecció directa de benzi-na i el turbo rendeix 210 cavalls.

Concept A-ClassEl futur compacte de Mercedes

Diari de Girona

Motor


Un valBOSCH CAR SERVICE

per valor de 200 € per usar en

qualsevol dels més de 600 tallers

Bosch Car Service d’Espanya

–4 vals per sortejar cada mes–

PParticipa i podràsguanyar una targetaBP ULTIMATE*carregada amb 200 eurosde carburant cada mes

–13 tagetes per sortejar cada mes–

VOTAI GUANYA

ENTRA A LA PÀGINA WEBI PARTICIPA DE FORMA GRATUÏTA

Tria el Cotxe de l’Any 2012

*Els regals són per sorteig entre tots els lectors del Grupo Prensa Ibérica

Els cotxes seleccionats com a candidats el mes maig són:

Mercedes-Benz presenta la nova gamma demotors, anomenada Bluedirect, per a la seva

oferta de berlines de la Classe E

Alta tecnologia en 4 cilindresLa renovació de la cadena cinemàtica aportatambé avantatges de consum en els motors debenzina de quatre cilindres. Així, per exemple,l’E 200 BlueEFFICIENCY de 184 CV amb can-vi 7G-TRONIC PLUS ara gasta 6,5 litres de ga-solina als 100 quilòmetres (152 gr/km de CO2).Amb el canvi manual de sis velocitats el con-sum se situa en 7,1 l/100 km (169 gr/km deCO2). D'altra banda, l’E 250 BlueEFFICIENCYde 204 CV, equipat exclusivament amb el can-vi 7G-TRONIC PLUS, veu reduït el seu con-sum mixt en el cicle normalitzat europeu en un13%: 6,6 l/100 km. Les emissions de CO2 des-cendeixen a 154 g/km. Amb això, l’E 250

BlueEFFICIENCY se situa al davant de la sevacategoria en eficiència.

Eficiència dièselLes innombrables millores i la incorporació denous sistemes, han situat a un nou nivell aques-ta actualitzada gamma de motoritzacionsBlueEFFICIENCY en la seva variant dièsel CDIde la Classe E. Resultat; en els models 220 CDIde 170 CV i E 250 CDI de 204 CV, el consumen el cicle mixt i les emissions de CO2 són arade 5,0 l/100 km i 130 gr/km en combinació ambel canvi manual de sis velocitats.

En la versió amb canvi automàtic el descensés del 16%, fins a 4,9 l/100 km i 129 gr/km de

CO2 respectivament. D'aquesta manera, l’E250 CDI BlueEFFICIENCY es converteix en elmodel dièsel més eficient de la seva categoria.En el cas del 200 CDI (136 CV), el consum mixtés de 5,1l/100 km (134 gr/km de CO2), tant ambcanvi manual de sis velocitats com amb 7G-TRONIC PLUS.

Propulsió bivalent amb gasL’E 200 NGT BlueEFFICIENCY amb propulsióbivalent per gas natural completa la gamma ac-tualitzada de propulsors per a la Classe E. Elquatre cilindres de 163 CV de la berlina treba-lla tant amb gasolina com amb gas natural. Amés del dipòòsit de gasolina, l'únic model bi-

valent de gas natural de la categoria, disposade tres dipòsits addicionals per al gas natural.Es tracta de tres conntenidors situats estratè-gicament per oferir la màxima seguretat. Un estroba darrere del suport posterior i dos a sotael maleter. Si se sumen els tres, la capacitat to-tal és de 121,5 litres de gas natural (que corresponen a 19,5 quilograms).

En la modalitat de gas natural, el consum del’E 200 NGT BlueEFFICIENCY se situa en 5,5quilograms per cada 100 quilòmetres, una xi-fra que correspon a unes emissions de CO2 de149 gr/km. Si el vehicle es fa funcionar ambbenzina, el consum mixt s'ha reduït a 8,1 litresde mitjana. DdG

MÀXIMA EFICIÈNCIALA RECERCA PER A LA

Motor


Diari de Girona

L'Astra és un dels pilars bàsicsde l'estratègia de mercat per aOpel. Un concepte de com-pacte polivalent que es reflec-teix en una variada oferta de

carrosseries, capaços d'oferir totamena de solucions de mobilitat. La darrera aparició en la firma alemanyaés l’anomenada Sports Tourer, nomamb el qual la marca del llampec de-nomina a les seves diferents propos-tes «familiars». Aquesta serà la ter-cera variant de l’Opel Astra.

«ADN» Sports TourerUna proposta orientada a les famíliesque aprofita el concepte de dissenyaplicat en la versió station wagon dela Insígnia, marcada per un notableaccent esportiu. Les formes escultu-rals reuneixen un habitacle amb totsels aclamats atributs del seu germàde dos volums, alhora que hi afegei-xuna àmplia capacitat de càrrega. Lesformes del maleter permeten una im-pressionant capacitat de càrrega defins a 1.550 litres, i està complemen-tat amb elegants i exclusius elements,com el sistema FlexFold dels suportsdel darrere, un sistema que plega elssuports del darrere només prement unbotó.

La imatge esportiva de l’SportsTourer té el suport d'una igualmentatlètica experiència de conducció. Pera això comparteix la mateixa suspen-sió posterior i el sistema de xassíselectromecànic FlexRide que el seuhomòleg de cinc portes.

Altres elements de primera classesón el sistema d'il·luminació adapta-tiu AFL+ i els seients davanters ambhomologació d'ergonomia per expertsmèdics, que afegeixen confort i segu-retat al vehicle.

Start&Stop per al 1.3 CDTILa gamma Astra compta amb una ex-tensa gamma de motors, amb nou al-ternatives que van des dels 95 CV finsals 180 CV, entre versions benzina i

dièsel. Entre tots ells destaca la recentincorporació de la tecnologiaStart&Stop en el bloc 1.3 CDTI eco-FLEX. Amb això, la versió bàsica delcatàleg dièsel del Sports Tourer acon-segueix unes emissions de tan sols109 grams de CO2 per quilòmetre,mentre que el consum mitjà se situaen uns ajustats 4,1 litres per cada 100quilòmetres. La resta de l'oferta diè-sel està compost per altres cilindra-des com és el cas dels 1.7 (110 i 125i CV) i 2.0 (160 CV).

El mostrari gasolina disposa de lesvariants 1.4 T (120 i 140 CV) i 1.6T(180 CV). Tota una gamma per as-sentar de la millor manera possible al'Astra Sports Tourer entre la els mo-dels més desitjats dels «wagon» com-pactes. DdG

COMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

AAUTOS TONI

CITROËNXSARA 1.6 VTSAA. DA. CC.ANY 012.600 €

OPEL CORSA1200. 16V.CLIMA. DA.CC. ABSANY 065.300 €

SEAT IBIZA TDIAA. DA.CC. ABSANY 014.500 €

SEAT IBIZA1.4 TD. 180 CV.CLIMA. DA.CC. ABSANY 076.500 €

MAZDA 3231.8F. AA. DA.CC. ABSANY 931.400 €

BMW 320 DCLIMA. DA.CC. ABSANY 995.500 €

LADANIVA 1.7ANY 951.600 €

NISSAN TERRANO2.7 TDANY 965.500 €

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail:[email protected]

Opel potencia la seva gammaAstra amb la tercera

carrosseria i la introducciódel sistema d’estalvi decombustible Start&Stop

Eficiènciai capacitat

Motor


Diari de Girona

La firma japonesa actualitza la gamma del Mazda 2 amb

un redisseny estètic i millores en els motors, l’equipament

i els acabatsEvolució utilitàriaEl catàleg utilitari compacte de

Mazda ara és encara més es-portiu, confortable i eficient des-

prés de la seva darrera actualització.La renovada generació del Mazda2es presenta com una evolució de l'a-tractiu concepte de vehicle dinàmic ipràctic que tant caracteritza els mo-dels de la firma japonesa.

Per a això, i sota la mateixa es-tructuració entorn d'una doble alter-nativa de carrosseries de 3 i 5 portes,el Mazda 2 incorpora la nova imatgede la marca per reforçar encara mésel seu caràcter esportiu. La novagraella superior llueix de sèrie un lo-

gotip de Mazda que abans només es-tava disponible en l'acabat superior.La graella inferior, de cinc puntes, ésmés gran i presenta un aspecte mésmusculós. També s’ha donat una for-ma nova a la zona que envolta els farsantiboira, amb la mateixa finalitatd’augmentar la imatge dinàmica. Elpetit japonès conserva intacta la líniaascendent de la cintura i les seves di-mensions compactes.

Eficiència i economiaCom no podria ser d’una altra mane-ra, la gamma de motors del Mazda 2es mou entorn de paràmetres d'efi-

ciència i economia. Dues característiques clau en el seu pro-grama de desenvolupament amb lafinalitat de complir la normativa d'e-missions Euro 5 i reduir el consum decombustible, mantenint al mateixtemps el plaer de conducció caracte-rístic dels Mazda.

L'usuari pot escollir entre dos mo-tors de benzina (1.3 i 1.5 de 75 i 102CV respectivament) i un dièsel (1.6de 95 CV). En el cas del motor de ben-zina més potent, es pot combinar ambdues alternatives de transmissió; unade manual de cinc velocitats i una se-gona automàtica de quatre relacions,

amb canvis ràpids. En aquest últimvas, el vehicle necessita, de mitjana,6,3 litres de combustible per cada 100quilòmetres i emet 146 grams/quilò-metre de CO2.

Més espai interiorMalgrat la seva aparença cada copmés afilada, el Mazda2 ofereix mésespai per al cap i per a les espatllesque la majoria de vehicles del seg-ment B, i compta amb prou espai pera les cames en les places davante-res i posteriors. El seient del conduc-tor disposa de regulació en altura entota la gamma. Tot això es combina

amb un volant regulable i una palan-ca de canvis muntada en posició ele-vada, en la part inferior de la consolacentral. D’altra banda, els passatgerscompten amb nombrosos espaisd'emmagatzematge, molt hàbils, repartits per tot l'habitacle; també in-corpora una pràctica presa de 12 voltsper carregar o endollar aparells elèctrics i una presa auxiliar indepen-dent per a connectar equips digitalsde reproducció d'arxius de música. Lagamma es divideix en els nivells d'e-quipament i acabat Active, Style,Style+ i Sportive, per oferir un total deset alternatives. DdG

Opel AstraGTC 1.9 CDTI 120 cvAny 2007

Opel Zafira Enjoy1.9 CDTI + DVD Any 2007

Renault Megane1.5 DCIAny 2009Pocs Km.

Opel Astra Enjoy5 portes 1.6 gasolinaAny 2010

Opel Corsa C’Mon1.3 CDTI EcoflexAny 2010Diverses unitats en estoc

Ford Focus1.6 gasolinaAny 2004

Peugeot 1071.4 HDI UrbanAny 2008

Kia Cerato2.0 CRDIAny 2006

Toyota Corolla2.0 TDAny 2005

Opel Agila Cosmo 5 portes 1.3 CDTIAny 2006

Kia Picanto1.0 LX 5 portesAny 2007

Citroën C-21.1 gasolina FurioAny 2007

Hyundai Getz1.5 CRDI 5 portesAny 2007

Renaut Clio1.5 DCI 5 portesAny 2005

Peugeot 2071.4 HDI ConfortAny 2009Pocs km. Diversos colors

Citroën C-43 portes 1.6 HDI CollectionAny 2007

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

22 PublicitatDiumenge 22de maig de 2011

Publicitat 23 Diumenge 22

de maig de 2011

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions.Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87Rda. Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat a França desde fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovital aconsegueix reduir el sobrepèssense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar general i el seu control d’ansietat.

PROMOCIÓ PRIMAVERA

Inici dels tractamentsal mes de maig

DESCOMPTES IMPORTANTSHolovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueix re-duir el sobrepès.

Des de setembre de 2003 Holo-vital s’ha establert a la ciutat deGirona, al carrer Pare MariaClaret, 14 2n 2a, on Patricia Ribe-ra i el seu equip ja han solucionat elproblema de sobrepès de molts ho-mes i dones.

El mètode

És un mètode molt antic en les so-cietats orientals, que hem adaptat alsistema alimentari d’Occident. És untractament tàctil, basat en antiguestècniques orientals que consisteix enlleugeres pressions digitals sobrepunts concrets del cos; no s’utilitzenni agulles ni medicaments ni aparells.Activem els punts reflexos d’un òr-gan i regulem el funcionalment de totl’organisme mitjançant aquestspunts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i re-gular l’organisme perquè realitzi mi-llor totes les seves funcions. Durantel tractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres de co-lesterol i de glucosa, si estan alterats,i en els casos de menopausa es re-dueixen notablement les sufoca-cions, així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir una die-ta sana que cobreixi totes les ne-cessitats nutritives amb el mínim

aport de greixos.Una dieta que, com que es treuen

l’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat en fun-ció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual és pos-sible perdre entre 8 i 10 quilos, o unde llarg (de 9 setmanes) en el qual espoden rebaixar de 15 a 18 quilos,sempre seguit d’una fase de mante-niment de 3 setmanes, que tenencom a finalitat estabilitzar el pes ad-quirit. Finalitzat el procés, vostè po-drà tornar a menjar normalment sen-se guanyar pes.

És un tractament que poden se-guir dones (fins i tot aquelles que estroben en període postpart –sempre

i quan no estiguin alletant–), homes inens a partir dels 18 anys d’edat, sen-se contraindicacions. Amb dietesadaptades a persones amb diabetis ovegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té encompte el binomi cos-ment, ajudant

els pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, els re-sultats són ràpids i duradors. Les nos-tres tècniques són saludables. Aju-dem a portar un control sobre el cos,i, el que és més important, a trobar-

se més dinàmic i amb més ganesde viure.

Holovital té les seves ins-tal·lacions situades al c/ Pare Ma-ria Claret, 14 2n 2a. Aquesta ésuna bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament ni pa-tir gana, i a la vegada gaudir d’unbon estat de salut i optimisme.

APRIMAMENT

Documents

ara en mans de Pfizer, és un dels centres més importants ... · Però per sort tenim molts cuiners catalans de ni-vell. Tenim en Joan Roca, amb el segon millor res- taurant del