CONTINGUTS Explicacions introductòries 4 1. Tràngol de consens 6 Els mites com base de poder 8 Gagarin no va estar mai a l’espai 11 2. La fosca història dels Cavallers Templers 15 L'origen dels Cavallers Templers 17 La gran influència dels Cavallers Templers 17 Felip IV contraataca 18 La maledicció del gran mestre 22 El descobriment a Rennes-le-Chateau 23 3. L’Ascens de la maçoneria 25 Comença la infiltració 28 Les societats secretes s’apoderen dels gremis d’artesans 31 El desenvolupament del sistema maçònic 35 Els graus més alts 40 Altres ritus maçònics 41 Els símbols 45 Màgia maçònica 54 Ideologia maçònica 61 4. El potent àmbit financer 64 L’interès com un arma 66 Esclavitud econòmica 73 5. El poder global de la francmaçoneria 76 La francmaçoneria i la política 76 Els Illuminati 79 Estem governats pels maçons 84 Estats Units - La base executiva maçònica 87 Harry Shippe Truman 94 El cas de Kissinger 98 Plans sinistres 100 L'expansió de la maçoneria 102 P2 - La secta maçònica més infame 104 El Club 45 o "La lògia roja de Viena" 112 La influència maçònica a Suècia 114 Els Carbonaris 115 La resistència contra la francmaçoneria 118 El món maçònic 125 6. La naturalesa vermella i sagnant de la maçoneria 130 Els antecedents històrics del Gran Orient 131 La justícia dels maçons 135 La corrupció maçònica 139 La destrucció de Rússia 140 El suport sanguinari dels comunistes 146 L'aportació maçònica a la Rússia Soviètica 152 La lluita de Stalin contra la francmaçoneria 153 Els arxius secrets maçònics 154 La influència oculta 156 7. Com el maçons van ajudar a Hitler a arribar al poder 165 Les trobades de Hitler amb els seus financers 169 Publicitat per a Hitler 170 Els intents d’investigar els ingressos secrets de Hitler 172 L’objectiu de Hitler 172 Manipulacions secretes 175

La contribució americana 183 L’estreta col·laboració entre nazis i sionistes 185 Qui era Hitler? 190 La màgia dels nacional socialistes 192 El nazisme i la maçoneria 201 Els plans dels nazis per a una Confederació Europea 203 Plans sinistres entre bastidors 205 L’ajuda va continuar durant la guerra 207 La histèria de l'Holocaust 210 8. Els crims de l'elit maçònica 219 Maldat il·limitada 219 El doble joc dels Estats Units 222 Conflictes als Balcans 233 La resistència contra el Nou Ordre Mundial 239 9. Coneixement ocult 242 Invents no desitjats 243 Vacunacions lesives 245 Substàncies perilloses 248 Fenòmens danyins 252 La importància de les Energies 253 Armament més eficaç 253 Conclusions essencials 255 Bibliografia 263 En quant a l'autor 266

EXPLICACIONS INTRODUCTÒRIES Quan es va publicar el llibre "Sota el signe de l’Escorpí", no m’esperava que fos un gran èxit, perquè sabia que la majoria de la gent, a causa de l'enorme influència dels maçons a les escoles, els mitjans de comunicació i altres institucions claus, havia perdut la capacitat de pensar de forma independent. Es va fer evident, però, que hi havia alguns que havien aconseguit mantenir-se allunyats de la influència de totes aquestes mentides i havien entès que alguna cosa anava malament a la societat contemporània. Aquestes persones van trobar respostes a les seves preguntes a "Sota el signe de l’Escorpí". Ja havien suposat que hi havia un poder maligne al darrere del procés de destrucció, que ens afecta a tots, però necessitaven més dades. Gent de diferents països han llegit "Sota el signe de l’Escorpí" i tenen curiositat sobre els antecedents de la maçoneria internacional. Però sabien massa poc sobre la història aterridora i l'essència d'aquesta societat secreta. Això va demostrar la necessitat d'un llibre sobre la història fosca, la ideologia i les activitats de la maçoneria, que actués com complement de "Sota el signe de l’Escorpí". Així, hi va haver una demanda, que va portar a que fos escrit aquest nou llibre sobre la maçoneria. Durant molts anys, he reunit grans quantitats de fets importants, documents i material de fonts rares, que mai no ha estat publicat (perquè son censurats oficialment) als típics llibres d'història. Amb l'ajuda d'aquests fets, sorgeix una imatge totalment diferent dels esdeveniments mundials més importants. Sense detalls sobre la veritable història de la maçoneria, és molt difícil orientar-se en el món actual. Per aquest motiu, vaig decidir recollir tota la informació "oblidada" i amagada i així tornar a recrear la verdadera història que ens han robat els nostres líders maçònics. La nostra civilització ha fallat en moltes àrees crucials. Aquests fracassos han estat agreujats pel fet que aquells que han entès la raó de les nostres preocupacions s’han negat a parlar. Altres no han pogut adonar-se del que és obvi - que forces econòmiques ocultes han actuat entre bastidors decorats amb molta cura i, pràcticament sense oposició, manipulant-nos cap a la nostra actual desesperada situació. Se’ns ha espantat i debilitat, i per això els enemics de la humanitat han aconseguit sortir-se’n amb la seva traïdora conspiració. Les forces ocultes son incapaces d'actuar lliurement sense primer eliminar fets importants de la nostra història. Referint-nos a aquesta informació oculta, ha estat possible identificar clarament les forces maçòniques, que han fet tot el possible per transformar el nostre món en l'infern a la terra. Se’ns ha danyat mental, física i genèticament. Hem començat a preferir les tenebres a la llum. La majoria de nosaltres hem triat creure en els mites il·lusoris dels maçons i ajudar en la lluita contra aquells que han intentat revelar la veritat dels fets. Massa de nosaltres han decidit defensar aquestes forces fosques. Les forces del mal son a prop de la victòria. També aquells que defensen aquestes forces hauran de compartir la responsabilitat pels seus crims contra la humanitat. Molts de nosaltres hem estat víctimes dels maçons i de la nostra cobdícia personal. Aquest llibre intenta donar una visió de conjunt de les circumstàncies que han portat a penosos entrebancs, que ens han afectat sobretot durant els últims 300 anys. Per tal d'orientar-nos, ens cal finalment atrevir-nos a anomenar aquells fets i aquelles persones pels seus noms reals, malgrat el fet que els responsables han esdevingut més forts que mai i oficialment neguen la seva participació en tots aquests imperdonables i greus crims contra la humanitat. Fonts internes dels maçons, però, no neguen aquests delictes. Presentaré aquests fets ocults perquè sigui possible treure’n algunes conclusions sorprenents i revelar a cada cercador de la veritat qui són realment els nostres botxins. No ser conscients d'aquests fets és en si mateix un mal, perquè la ignorància serveix al mal. És per aquest motiu que els nostres governants ens volen fer creure que la manca de coneixement històric i la ignorància sobre els secrets de la natura constitueixen el veritable coneixement. Qui no examini els diferents aspectes de la conspiració seguirà sent incapaç d'entendre el món. Per a ell cada cosa semblarà fosca i misteriosa. Fins i tot els antics romans, deien: "Magna est veritas et praevalebit.» ("La veritat és gran i triomfarà.") Els maçons sempre han estat enamorats de les grans estructures socials i els súper-estats. Han fomentat les convulsions socials violentes, que eren en realitat provocades per les seves grans lògies sota la direcció de grans mestres maçònics, "grans revolucions populars". El psicòleg suís Carl G. Jung va declarar:

"A les organitzacions més grans, el més inevitable son la seva immoralitat i la seva cega estupidesa." (Carl G. Jung, «Die Beziehungen zwischen dem Ich und dem Unbewussten", Darmstadt, 1.928) També tenim pistes sobre el que passarà dins la Unió Europea – l’última creació dels maçons. Jung va afirmar en el mateix llibre: "Quant més gran és una societat o una confederació, major és l'amalgama de factors col·lectius - típics de tota gran organització - que reposaran sobre prejudicis conservadors en detriment de l'individu, més s’agreujarà la degeneració moral i espiritual de l'individu." Aparentment hem estat forçats cap a diferents ideologies. De fet, sempre hem estat bregant amb diferents aspectes de la mateixa ideologia - il·luminista, propagada per la francmaçoneria internacional. Només les persones insegures, les ideologies febles i les religions tenen necessitat de recórrer a la violència per afirmar-se – el judaisme, l’islamisme, el comunisme, el nacionalsocialisme i altres. L’hilozoisme, que segueix els ensenyaments de Pitàgores, mai ha recorregut a la violència, ni el budisme. Aquest fet per si sol mostra el valor del seus ensenyaments filosòfics, que poden ajudar les ànimes que busquen la veritat. Per aquest motiu, els maçons menyspreen els ensenyaments que representen la bondat i el desenvolupament espiritual. Els socialistes (els servents més eficaços dels maçons) són particularment propensos a utilitzar la violència als seus intents d'assassinar l'ànima. Consideren que és més efectiu i beneficiós assassinar l'ànima que no pas el cos. Els comunistes no van arribar enlloc destruint els cossos de la gent. Sota el símbol dels Il·luminati i la francmaçoneria - la rosa roja - els socialistes van darrera les nostres ànimes. L'escriptor francès Romain Rolland va declarar: "Els assassins de l'ànima són els pitjors". Els socialistes són ben conscients que la seva falsificació de la història condueix a una societat sense història. El socialista jueu/rus Alexander Herzen va manifestar al 1.850: "No hi ha res més repugnant que una falsificació de la història per ordre dels que son al poder." Marx va ficar el dit al mètode més important dels Il·luminati: "Si pots aïllar a la gent de la seva història, podran ser fàcilment persuadits." Si bé podem comprovar que els nostres dirigents oculten fets amb l'ajuda "d'historiadors" corruptes, cal que ens adonem que aquesta falsificació de la història és part de la conspiració, ja que qui controla la nostra història també controla el nostre futur, segons l'autor britànic George Orwell. I aquells que controlen el nostre present també controlen el nostre passat. Tots aquests "ismes" són només eines útils per a les forces fosques maçòniques que sovint utilitzen diverses ideologies ombrívoles per omplir els vuits en el seu intent de construcció "d’un món millor per a tots nosaltres". És per això que els maçons volen destruir tot allò relacionat amb el que és "vell", és a dir les tradicions i el sentit comú. He visitat moltes lògies poderoses arreu del món per tal de conèixer el material propi dels maçons i les seves obres. Les fonts originals són les més fiables. Opino que els maçons, amb la seva antinatural organització, estan al llindar d'una gran catàstrofe. Aquest llibre mostra com i sobre tot per què. Jüri Lina Estocolm, Octubre del 2.004

TRÀNGOL DE CONSENS Malta yok és turc, una expressió ben coneguda entre els historiadors i significa "Malta no existeix". Al 1.565, l’armada turca va descobrir naus enemigues a prop de Malta. Els almiralls es van impactar tant amb això que van enviar el missatge següent al sultà d'Istanbul: «Malta yok.» Avui els historiadors de mentalitat independent utilitzen aquesta expressió quan es troben amb fets prèviament inaccessibles o dades històriques sensibles, que els que ostenten el poder poden negar o amagar. Hi ha tantes mentides barrejades amb la veritat que la gent es confon. Però hi ha una alternativa a la veritat oficial, ja que sovint les coses no són el que semblen. Al nostre món, controlat per la maçoneria, una regla s'aplica sens dubte: si alguna cosa ha passat però els mitjans de comunicació no n’informen, llavors simplement no s'ha produït. Però si alguna cosa encara que no hagi passat, els mitjans de comunicació n’informen, llavors, no obstant això si que ha succeït. Hem d'aprendre a qüestionar la veritat oficial! El professor Daniel Boorstin, bibliotecari del Congrés des de 1.975 fins al 1.987, una vegada va declarar: "Els nord-americans viuen en un món de pseudo-fets, que creen per a ells els seus propis mitjans." La gent vol veure el que no existeix i vol ignorar la realitat. Per tant, la vida és una qüestió d'engany i d'autoengany. És difícil fer algun progrés dins d’aquest laberint de mites. I certament, vivim en un laberint de mentides. Per a moltes persones és difícil orientar-se ja que no han desenvolupat els seus poders de discriminació, que és la capacitat de discernir el bé del mal. Aquesta és la raó per la qual els maçons han estat tan eficaços enganyant-nos amb les seves anomenades ideologies socials. Aquestes mentides són degudament amplificades per la megafonia dels mitjans de comunicació, que també intenten silenciar, bloquejar, o com a últim recurs fer mofa de tota informació i idea que no s’ajusti a la seva propaganda - tant si es tracta de l'assassinat de primer ministre suec Olof Palme, de les incursions de submarins en aigües territorials sueques per part de la Unió Soviètica, del desastre de "l’Estònia" (ara sabem mitjançant l’anàlisi metal·lúrgica que aquest vaixell va ser enfonsat per una explosió), de l'escriptura de la història moderna o de les activitats dels maçons. Charles T. Tart, catedràtic de Psicologia de la Universitat de Califòrnia, va anomenar a aquest embotiment ideològic del nostre intel·lecte "tràngol de consens" ("Despertar-se: Superació dels obstacles pel potencial humà", Boston, 1.987). Consens vol dir acord o enteniment comú. Així el tràngol de consens implica per tant el fet que hem acceptat una falsa concepció de la realitat, no a través del processament lògic dels fets sinó a través d’una manipulació intensiva (rentat de cervell) per part de l'elit mundial. Massa de nosaltres hem estat afectats pel tràngol de consens, per tant aquests mites son una creença comuna. Els mètodes de suggeriment que els maçons i altres manipuladors han utilitzat per tal de fer-nos creure en les seves mentides sense reflexionar-hi, han convertit amb èxit la majoria de nosaltres en víctimes d'aquesta audaç manipulació. Per aquest motiu, instintivament ens allunyem de fets incòmodes, que amenacen demolir la falsa visió del món que els maçons han creat i així ens aboquem al tràngol. Molts de nosaltres hem estat afectats de paràlisi mental. Perquè la creença és el desig de no saber, com va afirmar el maçó i filòsof Friedrich Nietzsche. És per això que és important exposar els mites propagandístics més perillosos. Anestesiar mentalment al món occidental ha estat un gran èxit. La majoria de la gent s’han convertit en víctimes del tipus de fe cega anomenada "correcció política" i prefereixen viure en el seu món il·lusori. Les autoritats han inventat o explotat certs mites, que serveixen als seus propòsits i van en contra de nosaltres. Aquestes fantasies s'apliquen a la història, salut, cultura, política i a d'altres temes importants. Un ha de tenir fe i confiança en si mateix per tal de trobar la força necessària per enfrontar-se a la realitat que es presenta en aquest llibre. Despertar del tràngol és un procés difícil i laboriós. Són necessaris determinats factors clau per aconseguir-ho, fets que el lector, malgrat totes les mentides, pot reconèixer i té la possibilitat de verificar. Aquest n’és un exemple clàssic dels diaris de Darwin. Els Patagons (un poble tribal del sud de l’Argentina) no podien veure el vaixell de Darwin, "El Beagle", conceptualment o fins i tot òpticament, ja que fins llavors els grans vaixells no havien format part de la seva experiència. Només el xaman de la tribu podia veure la nau. Quan el xaman va començar a descriure la nau amb l'ajuda d'objectes coneguts pels Patagons, el vaixell es va fer visible per a tots. Tenien un consens de la realitat, que s'aplicava a embarcacions petites, però els faltava una concepció similar per a

vaixells grans. Molts periodistes no van tenir prou judici crític com per aixafar el consens de la realitat aplicat en el curs dels esdeveniments reals durant el desastre de "l’Estònia" –ni tan sols han aconseguit entendre que la Comissió conjunta d'investigació d'accidents estava òbviament mentint sobre qüestions clau. Molts de nosaltres no tenim judici crític sobre el nostre entorn social, polític i pràctic, ja que confiem cegament en els mites amb que ens alimenten cada dia, des de fonts maçòniques, a través dels mitjans de comunicació. La majoria de nosaltres prefereix confiar cegament en diferents fabricacions polítiques, socials i científiques i negar qualsevol suggeriment sobre el control amagat entre bastidors, no volen veure que els esdeveniments polítics, econòmics i socials més importants del món no són fortuïts, sinó previstos per grups no democràtics que s’amaguen darrere el nom "maçons". Les condicions d’inferioritat i degradants, que veiem per tot arreu en diferents països, no han arribat a ser-ho només perquè sí. Si acceptem aquesta explicació, immediatament comencem a entendre tot el que està passant i totes les peces del trencaclosques es col·loquen al seu lloc. En cas contrari anirem a les palpentes en la foscor i no entendrem res. Els mitòmans maçons són enemics de la llibertat espiritual de la humanitat. Les diverses poderoses i cruels lògies maçòniques que han estat formades per les autoproclamades elits durant els darrers dos segles han estat dirigint la nostra societat cap a una ruïna certa. Si ens neguem a veure aquesta realitat, significa que acceptem que estem vivint en un món sense sentit, un món absurd, que sense cap motiu raonable s'ha transformat en un asil llunàtic kafkià, surrealista. Aquestes potents lògies estan treballant, entre altres coses, per crear un súper-estat a Europa - la Unió Europea - i un govern mundial sota el seu poder mitjançant la guerra psicològica contra nosaltres, els no-maçons. Aquests grups soscaven la dimensió més important a les nostres vides - la dimensió espiritual. Han causat la major crisi espiritual a través dels segles. La societat que han format els maçons ha perdut de vista el veritable propòsit de la vida. Moltes persones ja no poden entendre els valors espirituals. Ni tan sols saben el que significa la paraula "espiritual". Els maçons cada vegada són més intensius en la seva propagació d'idees antinaturals com ara el globalisme (un nou internacionalisme) o el mundialisme, aparentment per tal de promoure el desenvolupament espiritual de la humanitat i de construir un Nou Ordre Mundial. Això és un engany sense precedents. De fet, els maçons pretenen construir-nos un nou Temple de Salomó. Per què hem de viure en un món, que al·legòricament podria ser considerat com un temple israelita, on certes persones siguin escollides per governar i altres siguin esclaus que puguin ser sacrificats com animals? El temple que havia construït Salomó era un escorxador, on molts animals eren sacrificats diàriament per apaivagar la fam de Jahvé. Els sacerdots en realitat eren carnissers que s’enriquien a través del seu horrible treball. Segons el professor rus Lev Gumilev, Jahvé és un terrible dimoni de foc (Lev Gumilev, "The Ethnosphere", Moscou, 1.993, p. 480). A la Unió Soviètica, s’utilitzaven constantment termes maçònics típics del moviment comunista. Volien "construir una societat nova" i un "futur millor i més brillant" o volien reconstruir el passat (perestroika). El professor de literatura de la Universitat de Tòquio Jiro Imai, en la dècada de 1.920 va escriure al seu llibre "Al món de la societat secreta" que "la maçoneria és la més perillosa i subversiva de les societats secretes". L’Associació sueca per salvar a l’individu (FRI), que combat les sectes i "salva" la gent d'organitzacions autoritàries, ha enumerat els criteris que defineixen un moviment destructiu: • Falsa declaració d'intencions i descripció enganyosa a l'hora de reclutar membres. • Manipulació mitjançant mètodes psicològics (control mental) que s'utilitza durant el reclutament i l’adoctrinament. • Un líder totpoderós que exigeix la submissió total i afirma tenir coneixements especials i poders. • La ideologia no pot ser qüestionada, el dubte és una cosa dolenta, que ha de ser combatuda. • La imatge de la realitat és en blanc i negre: els membres són els escollits (els bons), tot el que està fora del moviment és dolent i cal oposar-s’hi. • Hi ha un munt de diners en joc, que de vegades emanen del delicte. La maçoneria internacional compleix amb tots aquests criteris de secta destructiva, però l’FRI es nega a criticar la francmaçoneria i en canvi calúmnia a aquells que denuncien la francmaçoneria política. El 15 d'abril del 2.000, l'Associació d’Estocolm va convidar a Hakan Blomqvist de Norrkoping a donar una conferència pública. Blomqvist, que és un mentider professional, "humanista" i "Caçador de nazis", es va

negar diverses vegades durant la seva conferència a respondre a la pregunta de si la maçoneria era una secta destructiva o no. El lector podrà ser capaç d'endevinar els interessos als quals serveix aquest home. La secta més perillosa de totes - la francmaçoneria - no s'ha separat de la societat, sinó que intervé en el seu desenvolupament d'una manera molt negativa. Presumiblement els maçons han aconseguit l'adoctrinament de la societat, ja que ja no són considerats una amenaça seriosa. Els maçons tenen el control dels mitjans de comunicació. "Si es controla la ràdio, la premsa, l'escola, l'església, l'art, la ciència, el cinema - un pot transformar cada veritat en una mentida, cada desraó en raó." (Alf Ahlberg, "Idealen and deras skuggbilder" / "Els ideals i les seves ombres", Estocolm, 1.936, p. 135) Les masses sempre han cregut en els déus que es propaguen a si mateixos més dramàticament. "El poder de controlar el flux de notícies és la mateixa cosa que el poder de controlar el pensament de la gent. Podem presumir de premsa gratuïta als Estats Units. Però com de lliures som realment quan rebem la mateixa notícia des de tots els conglomerats dels grans mitjans de comunicació i quan mai arriben a la majoria dels nord-americans opinions alternatives? El poder de notificar i descriure la realitat està ara en mans d'uns pocs. I l'interès d'aquestes poques persones poderoses està en oposició a l'interès de la gent, l'interès general. No hi ha cap diferència en que aquests conglomerats de mitjans de comunicació tinguin diferents noms i aparences, ja que tots comparteixen els mateixos valors, son una garantia perquè rebem informació clonada." (Del diari nord-americà The Nation, informació d’Aftonbladet, 31 d'octubre de 1.997) Els pocs que controlen el flux d'informació pertanyen a la francmaçoneria internacional. Aquestes forces no es preocupen pels interessos de les persones. Noam Chomsky va escriure: "La propaganda funciona més eficaçment si un aconsegueix mantenir la il·lusió de que els mitjans de comunicació són observadors imparcials. Els debats difícils dins d’unes fronteres invisibles en realitat tindran l'efecte d'enfortir el sistema." No és possible controlar les lògies maçòniques o altres estructures elitistes. Sabem que un grup, quan no pot ser controlat, immediatament comença a manipular la premsa i creu que roman per damunt de la llei. Els maçons utilitzen els mites com a base del seu poder en la seva guerra contra la humanitat. Els mites com base de poder Durant segles tota Europa va creure en bruixes. Grans llibres escrits per homes il·lustrats, com ara l'infame "Malleus maleficarum" ("El martell de la bruixa") d’Heinrich Institoris i Jakob Sprenger, publicat al 1.486 i imprès en unes altres 30 edicions fins al 1.669, estigmatitzava les pràctiques infames de les bruixes. Això va ser motiu suficient per què l'església es considerés justificada per a l’execució de milers de dones innocents. Qui de tots nosaltres encara creuria en bruixes avui, si ens haguéssim criat amb històries d'horror sobre bruixes des de la nostre primera infantesa i si els mitjans de comunicació informessin dels seus atroços crims dia rere dia? Cada vegada son més els mites que han començat a erosionar-se recentment. No resisteixen l'escrutini. Els fills d'Israel no van ser mai esclaus d'Egipte. Ni van vagar pel desert del Sinaí durant quaranta anys ni van conquerir la terra de Canaan a la força. Això va ser revelat per Zeev Herzog, professor d'arqueologia a la Universitat de Tel Aviv. "L'època bíblica no ha existit mai. Després de 70 anys d'excavacions, els arqueòlegs han arribat a una conclusió alarmant: simplement no és cert," va escriure Herzog al diari israelià Ha'aretz. La majoria dels arqueòlegs israelians estan d'acord amb el fet que l'Èxode bíblic d'Egipte no correspon a fets històrics. També hi ha experts que han acceptat que Joshua no va conquerir la ciutat de Jericó en una sola batalla i que les muralles no van caure degut al so de les trompetes. L'arqueòleg Adam Zertel de la Universitat d’Haifa, també sap que allò d’anar vagant pel desert és un mite. Segons Herzog, David i Salomó mai van governar un imperi poderós, només era un petit regne tribal sense cap mena de poder. Jerusalem, que va ser capturada pel rei David, només era un estat feudal.

En general es creu que els vàndals eren bàrbars incivilitzats que ho destruïen tot al seu pas. Aquesta és una mentida deliberada. Els vàndals rossos i d’ulls blaus eren un poble nòrdic i eren tan civilitzats com qualsevol altre poble. Eren originaris de Jutlàndia del Nord, al sud d'Escandinàvia. L'església catòlica es va oposar a les creences religioses dels vàndals, anomenada Arrianisme, que negava la divinitat de Jesucrist i interpretava tots els esdeveniments a la llum de la teoria de la reencarnació. Per això, els vàndals eren una amenaça per als mites generalment acceptats. Al 534 Bizanci va aconseguir destruir el regne dels vàndals amb la seva rica cultura i va capturar la seva capital, Cartago. Els conqueridors van matar la gent gran i als nens; els homes es van veure obligats a esdevenir soldats i les dones van ser casades amb homes d'altres races. Després de només una generació, els vàndals i la seva religió havien estat esborrats de la faç de la terra. I la història l’escriuen els vencedors! No fa gaire, els suïssos creien que l'assalt dels castells dels Habsburg s’havien produït després de la presa de juraments de Riitli al 1.291. Les excavacions han demostrat que els castells havien estat abandonats sense cap lluita molt abans, respectivament molt després del 1.291. L'assalt als castells mai va passar (Werner Meyer, "1.291 - Die Geschichte"). L'astrofísic britànic Sir Fred Hoyle va arribar a la conclusió que l'univers està governat per una intel·ligència superior. Al 1.978, Hoyle va descriure la teoria de l'evolució del conspirador Charles Darwin com equivocada i va afirmar que la creença de que la primera cèl·lula viva havia estat creada en el "Mar de la vida" senzillament era errònia. Al seu llibre "L'evolució de l'espai" (1.982), es distancià completament del darwinisme. Va afirmar que la "selecció natural" no podia explicar l'evolució. Hoyle va preguntar en el seu llibre "L’univers intel·ligent" (1.983): "La vida tal com la coneixem que és, entre altres coses, depèn de com a mínim 2.000 diferents enzims. Com podrien les forces cegues del mar primordial aconseguir reunir els elements químics correctes per construir els enzims?" Segons els seus càlculs, la probabilitat que això passi és només una entre 10 elevat a 40.000 (un 1 seguit de 40.000 zeros). Això seria aproximadament les mateixes opcions de treure 50.000 sisos seguits amb un dau. O com Hoyle ho descriu: "La possibilitat de que formes superiors de vida poguessin haver sorgit d'aquesta manera és comparable amb la possibilitat que un tornado passant a través d'un munt de ferralla pogués muntar un Boeing 747 a partir dels seus materials... Em trobo perdut intentant entendre la compulsió generalitzada dels biòlegs en negar el que a mi em sembla obvi." ("Hoyle en evolució", Nature, vol. 294, 12 de novembre de 1.981, p. 105) Les probabilitats són només per als enzims, si també es tenen en compte en el nostre càlcul totes les altres molècules rellevants per a la vida, la situació de la biologia convencional s'esdevé intrínsecament insuperable. Les qualitats úniques de l'home (consciència, moral i religió) no es corresponen en absolut amb la tesi evolucionista de "la supervivència del més apte". Un màrtir tria la mort abans que renegar de les seves creences. Hoyle va destacar que la ciència una vegada més ha d’acceptar que hi ha una intel·ligència superior a l'univers. Sir Fred Hoyle creu que la teoria evolucionista de Darwin és un mite perjudicial. Va declarar: "Hem d'ajustar-nos a això en els nostres programes d'investigació científica." La teoria de l'evolució va ser elaborada per la Societat Lunar, fundada per iniciativa del maçó d’alt rang Benjamin Franklin a Birmingham, Anglaterra, al 1.765. Més tard emigrà a Amèrica. Els membres es reunien un cop al mes durant la lluna plena. La societat era una organització maçònica revolucionària que recolzava l'enderrocament de monarquies i soscavar la creença en Déu (Ian T. Taylor, "En la ment dels homes: Darwin i el Nou Ordre Mundial", Minneapolis, 1.984, p. 55). Un membre important de la Societat Lunar va ser Erasmus Darwin (1.731 - 1.802). Esdevingué l'avi de Charles Robert Darwin i entre 1.794-96 va escriure el llibre "Zoo-nomia, o les lleis de la vida orgànica", la conclusió del qual era la mateixa que la de "L'origen de les espècies", que el seu nét va escriure al 1.859. D'aquesta manera, els maçons van aconseguir difondre desinformació sobre com només podem viure una vida a la terra i que estem sols en l'univers, que es va crear a si mateix del no-res. Segons els humanistes, tot desenvolupament humà acaba amb la mort física. "L'origen de les espècies" de Darwin és un frau. La paraula "evolució" apareix per primera vegada a la sisena edició, impresa al 1.872, el mateix any que va morir l'autor. En el seu llibre "A les ments dels homes: Darwin i el Nou Ordre Mundial", el científic Ian T. Taylor va revelar com la Societat Lunar i altres organitzacions maçòniques han portat a molts intel·lectuals pel mal camí amb la seva manipulació i amb l'ajuda de la ciència "moderna". Tant Erasmus Darwin com el seu amic James Watt de la Societat Lunar eren maçons. El Darwin més vell va ser iniciat a la Lògia nº 36 de St. David a Edimburg al 1.754. Més tard també esdevingué membre de la Lògia Canongate Kilwinning n º 2 (Freemasonry Today, tardor de 1.999).

Els científics admeten ara que els neandertals no van ser els nostres ancestres, ja que l'anàlisi de l'ADN mitocondrial demostra que pertanyien a una altra espècie. Svante Paabo, professor de Biologia de la Universitat de Munic, va demostrar que no eren nostres avantpassats (Natur & Vetenskap, nº 9, 1.997, p. 11). Charles Darwin després va desenvolupar una ideologia, anomenada humanisme, que la maçoneria internacional va començar a utilitzar com arma contra persones amb creences espirituals. Charles Darwin va ser només un noi dels encàrrecs per a l'elit maçònica. Amb l'ajuda d'entitats "humanistes", els maçons han estès l'ateisme i altres doctrines falses. El físic quàntic britànic Paul Davies, tanmateix, postula en el seu interessant llibre "Déu i la nova física" (1.983) que "una consciència universal governant utilitza les lleis de la natura per a un propòsit determinat". Al seu parer, la física quàntica és el camí més segur per trobar a Déu avui. Paul Davies escriu en un article: "El mateix fet que l'univers està en procés de creació i que les seves lleis han permès estructures complexes que han arribat a existir i desenvolupar-se en la vida conscient, és per a mi un fort testimoni de que alguna cosa està passant entre bastidors. Em sembla impossible negar la impressió de que tot està previst..." (Svenska Dagbladet, 3 de març de 1.989, p. 14) La teoria del psicoanàlisi de Sigmund Freud només era un gran engany. Això va ser revelat per, entre d'altres, Daniel Stern, professor americà de Psiquiatria a Ginebra. L’anomenat model regressiu de Freud no és veritat, afirma Stern. Si fos cert, seria possible utilitzar-lo per predir els problemes de la gent o per mostrar una connexió entre les primeres molèsties i problemes més endavant en la vida. Però això no ha estat reeixit (Svenska Dagbladet, 1 de juny de 1.990). Freud pertanyia a l'organització maçònica jueva B'nai B'rith (Peter Gay, "Freud", Estocolm, 1990, p. 158). Durant el període en què Freud estava treballant en la seva teoria de la psicoanàlisi (1.880 - 1.890), utilitzava cocaïna diàriament. La cocaïna és un poderós estimulant sexual. Elogiava la droga i en va lliurar a amics i coneguts. Fins i tot va escriure "cançons de lloança" en honor seu. Freud va introduir la cocaïna al món occidental. Se'ns amaga informació sobre alternatives polítiques eficaces. La història oficial és que la vida era més difícil en el passat. Però han existit sistemes polítics amb un bon funcionament, que no han estat anunciats. El faraó Amenophis IV, que va governar entre el 1.353 i el 1.335 aC, va ser un governant savi i de bon cor que va tractar seriosament de reformar la societat egípcia. Va abolir els sacrificis de sang i es va convertir al culte al sol per adorar només un Déu - Aton. Es feia dir Akhenaton (el que és útil a Aton). Gaudia de la filosofia i detestava la guerra. Va aprovar una llei en la qual declarava que la religió representava la bondat i l’amor. Va destacar: "El nom del nostre déu és Aton, que és el Sol, el gran donador de vida. Deixa que totes les persones siguin iguals tant en la vida com en la mort." Va traslladar la capital de Tebes a Tell-Amarna, 300 km al nord i la va rebatejar com Akhet-Aton, va confiscar la propietat dels sacerdots, que els havia dut a detestar a la gent i crear un estat dins l'estat. Va dividir la terra dels sacerdots entregant-la a pagesos i esclaus. Va fer que fos il·legal ser ric sense treballar. Va agafar tot l'or dels temples i el va donar als pobres. Considerava la pobresa com un signe d'ineficiència. Va alliberar tots els esclaus i personalment vivia d'una manera frugal i modesta. Va declarar il·legal el sacrifici d'animals amb mitjans que suposessin un patiment innecessari. El faraó va aturar totes les guerres i va alliberar a gran part de l'exèrcit. Síria, que s'havia fet famosa per portar la prostitució i altres pecats a Egipte, va ser la primera colònia en rebre la independència. Akhenaton va ser víctima d'una conspiració. El seu propi metge el va enverinar. Les seves últimes paraules van ser: "El regne etern no té cap lloc a la Terra. Tot torna a la seva forma original. La por, l'odi i la injustícia governen de nou el món i el poble torna a ser esclau i pateix una altra vegada com ho feia antigament. Hauria estat millor si mai hagués nascut que haver viscut per veure el triomf del mal sobre el bé." Tutankamon, que va assumir el tron, ho va retornar tot als vells costums (Otto Neubert, "Tutankamon i la Vall dels Reis", Manchester, 1.954, p. 151-174). El nom d’Akhenaton va ser esborrat de totes les inscripcions i la seva ciutat reial va ser enderrocada. Un sistema basat en l'espiritualitat pot ser molt reeixit. Això ho va demostrar el matemàtic i filòsof grec Pitàgores (580-500 d. C.), que era de l'illa de Samos. Després de les seves expedicions exploratòries, va fundar la societat de Kroton (ara Crotona) i la Germandat esotèrica hilozoísta (l'associació dels Pitagòrics) i una escola a Siracusa a Sicília. Va posar en pràctica una llei justa. Els pitagòrics eren l'aristocràcia espiritual. A més de la filosofia i la geometria, buscaven una base numèrica per a l'univers. Pitàgores va desenvolupar una escola del pensament esotèric, que encara existeix avui.

Pitàgores sorprenia a tothom amb el seu gran coneixement de la màgia. La seva influència en el desenvolupament del sud d'Itàlia durant més de 30 anys va ser extensa. Els pitagòrics van reformar la societat per mitjans ètics. El seu govern va ser anomenat "aristocràcia" (el govern dels millors o dels més ben informats). La ciutat-estat polis neix a Kroton, que estava governada per 300 aristòcrates que eren cèlibes per evitar el nepotisme. L'economia floria i la vida cultural era rica. No hi havia llibertat d'expressió. El principi central era l’honestedat. Les dones en aquest sistema eren iguals als homes i se’ls permetia arribar a alts càrrecs en la societat, com va relatar Diògenes Laertios. A Rússia, grups maçònics criminals van prendre el poder al 1.917 i van fundar el contrari de l'aristocràcia - una cacistocràcia, el govern dels pitjors i dels més ignorants. El deixeble més famós de Pitàgores, Plató, va desenvolupar la seva teoria de la República ideal des de les experiències de Crotona. S'ha afirmat que aquesta teoria va ser el prototipus del comunisme. Aquest és un típic cas de desinformació. Era tot el contrari! Plató advoca pel govern dels filòsofs (els savis), no per una tirania de la ignorància. Un ric potentat, gelós i amoral anomenat Kylon va organitzar un complot contra els aristòcrates lliurepensadors de Crotona, que va portar a l'execució de molts dels líders dels filòsofs. Pitàgores es va veure obligat a fugir. Malgrat això, la influència dels pitagòrics va esdevenir encara més gran després d'aquests esdeveniments. Més tard, es va produir una revolta més extensa quan molts líders polítics van morir i moltes de les escoles de la Germandat van ser destruïdes (inclús les de Crotona i Siracusa). La Confraria es va traslladar des de la Itàlia meridional a Atenes. La informació sobre aquest període daurat de la il·luminació ha estat ignorada en la història moderna. Va ser Pitàgores, qui va començar a utilitzar el terme "filosofia" i s’anomenava a ell mateix filòsof o amic de la saviesa. Pitàgores també va desenvolupar un sistema esotèric anomenat hilozoisme. Afirmava que tota matèria posseeix consciència o una ànima. Tots els mons són entitats espirituals. Fins i tot els planetes són éssers vius. L'univers també és conscient. Hilozoisme en grec significa "la doctrina de la matèria viva" ("hyle" significa matèria i "zoe" vida). El principi espiritual pretén assolir més coneixements i menys fe. Per aquest motiu els budistes creuen que el pecat més gran és la ignorància, ja que condueix a la delinqüència. No ocorren grans salts durant l'evolució normal. Les revolucions són perjudicials, especialment les produïdes per tal d’aturar el desenvolupament. Això és un delicte greu contra la natura. El major dany ha estat causat per tot tipus de mites sobre el comunisme i el seus botxins. L'ex ministre suec Hjalmar Branting va escriure a Folkets Dagblad: "La gran gesta de Lenin sempre quedarà com una de les més significatives en aquests temps difícils, significativa per la seva senzillesa i el seu amor imprudent per la revolució social." (Hjalmar Branting, "Tal och skrifter", Estocolm, 1.930, XI, p. 231) Durant molts anys, hem estat alimentats amb el mite soviètic sobre Katyn. Els alemanys suposadament van assassinar a diversos milers d’oficials polonesos al bosc de Katyn. Aquesta mentida ara ha quedat exposada. Molts mites traïdors es troben repartits en moltes àrees - sobre la seguretat de la vacunació, que som biològicament idèntics, que l'edulcorant artificial aspartame no és perillós, que la vitamina C és perjudicial. Gagarin no va estar mai a l'espai Un engany de la propaganda soviètica ha estat revelat en els antics països comunistes (per exemple Hongria, Estònia i Polònia). Va ser un mite que tothom havia cregut, que l’oficial de la Força Aèria Soviètica Yuri Gagarin havia fet un vol espacial. Molts governs occidentals van ser conscients d'aquest bluf soviètic però no van voler revelar la veritat. Es pretenia que la gent no sabés que la Unió Soviètica era un estat endarrerit. Un llibre interessant sobre això és "Gagarin: Una mentida còsmica" ("Gagarin - kozmikus hazugsag", Budapest, 1.990) del periodista hongarès István Nemere. Ni una sola paraula sobre les contradiccions que

envolten el "viatge espacial" de Gagarin ha estat publicada a Suècia, on la Unió Soviètica continua sent considerada amb un gran respecte. Tal revelació seria massa comprometedora. Fins al 1.961, els Estats Units havien aconseguit enviar 42 satèl·lits, la Unió Soviètica només 12. Estats Units també va informar al món que Alan Shepard faria un viatge espacial a la nau Llibertat 7 el 5 de maig del 1.961. La Unió Soviètica es va veure obligada a fer alguna cosa per salvar les aparences. Per aquest motiu un cosmonauta soviètic, Vladimir Ilyushin, va ser enviat a l'espai el 7 d'abril del 1.961. Els nord-americans van interceptar diverses radiocomunicacions entre ell i el centre espacial de la Unió Soviètica. L’aterratge de Ilyushin va fallar i va resultar greument ferit. No podia ser mostrat al públic. Es va al·legar que havia estat ferit en un accident de cotxe. Va ser enviat a Xina per rebre un tractament mèdic millor. El documental de la televisió russa "Cosmonauta encobert" (2.001) també afirma que el 7 d'abril del 1.961, Vladimir Ilyushin va sortir a l'espai, va tenir problemes durant la primera òrbita i es va estavellar en aterrar a la Xina durant la tercera òrbita. Ilyushin va quedar greument ferit. Va ser retornat a la Unió Soviètica un any més tard. Ilyushin va ser assassinat amb un muntatge d’accident de cotxe el 1961. La Unió Soviètica no tenia una càpsula de recanvi en aquell moment i a Moscou es va decidir orquestrar un bluf enorme, una mentida còsmica. Ràdio Moscou va afirmar que un cosmonauta soviètic, Yuri Gagarin, havia estat enviat a l'espai el matí del 12 d'abril de 1.961 en el coet espacial Vostok. Segons l'anunci oficial, ja havia aterrat i estava en bon estat de salut. Tot el món es va creure això excepte els serveis d'intel·ligència occidentals. No havien aconseguit enregistrar cap comunicació per ràdio entre Gagarin i el centre espacial. Aquest engany va ser orquestrat descuradament. La premsa polonesa ja anunciava el matí del 12 d'abril que un cosmonauta soviètic havia estat a l'espai. Els diaris d’altres països no van informar del vol de Gagarin fins al 13 d'abril. En un llibre escrit per a l'oest, els propagandistes soviètics van afirmar que uns simples pagesos havien reconegut a Yuri Gagarin poc després d’aterrar en un camp i amb entusiasme van cridar: "Gagarin, Gagarin!" Però en aquell moment no s’havia informat res sobre el seu "viatge espacial", ni s’havia publicat cap imatge d'ell i el seu nom ni tan sols havia estat esmentat. El missatge de la ràdio i la televisió va ser emès 35 minuts després del presumpte viatge. Eren psíquics aquells pagesos? El diari Sovetskaya Rossiya va publicar que Gagarin portava una granota de vol blava al moment d’aterrar. A les seves memòries, Gagarin va afirmar que anava vestit amb una granota de vol de color taronja. A la seva conferència de premsa, Gagarin llegia notes mentre "relatava" el seu viatge. Durant la roda de premsa, va cometre diversos errors crucials. Gagarin va declarar que la ingravidesa no havia estat cap problema. Tot semblava molt normal. Ara sabem que això no és així. El cosmonauta German Titov, per exemple, va tenir dificultats amb l'equilibri i problemes cardíacs. Símptomes semblants als experimentats per astronautes nord-americans. Gagarin va cometre el seu error més greu, malgrat el fet que estava constantment assistit per experts, quan sovint parlava dels descobriments en l'espai. Deia: "Llavors vaig veure Sud-Amèrica." Això és impossible. En aquell moment era de nit a Amèrica del Sud, el que significava que no podia ser vista en absolut. Segons els informes oficials, Gagarin va començar el seu "viatge espacial" a les 9:07 hora de Moscou. Ell suposava que havia volat sobre l’Amèrica del Sud a les 9:22 hora de Moscou. A Xile, haurien sigut les 2:22, al Brasil les 3:22. Ell mai podria haver arribat a Amèrica del Sud en 15 minuts. Els altres cosmonautes trigaven 45 minuts. Uns periodistes estrangers li van preguntar: "Quan es publicaran les fotografies que va fer a l'espai Gagarin?" Gagarin va restar en silenci, va pensar un moment i va respondre: "Es que no portava cap càmera!" Fins i tot les sondes espacial soviètiques no tripulades portaven a bord equips fotogràfics. Hauria estat un important triomf propagandístic publicar imatges de Gagarin a l'espai. La Unió Soviètica no hauria perdut mai una oportunitat com aquesta. Les fotografies de Shepard eren publicades immediatament. Parts del seu vol també van ser mostrades a la TV. A la roda de premsa, mai es va explicar si Gagarin va aterrar amb la seva càpsula o havia estat expulsat. Si hagués utilitzat el seient catapulta, ell hauria encongit uns quants centímetres. Això podia ser fàcilment constatat. Tots els pilots que han estat catapultats s'han encongit una mica a conseqüència de la deformació de columna vertebral.

Quan Gagarin va demanar de viatjar a l'espai de veritat al 1.968, ell hi estava disposat, segons Istvin Nemere. El seu avió va explotar el 27 de març d’aquell mateix any. L'informe oficial pel que fa a aquest esdeveniment conté moltes contradiccions. L'informe va ser classificat durant el període comunista. S'afirma que de la part esquerra del cos de Gagarin no en va quedar gran cosa després de l'accident. En aquest cas, com es que la seva granota de vol va acabar aterrant a la part superior d'un arbre? Hi ha massa preguntes que envolten el vol espacial de Gagarin l'abril del 1.961. Un equip d'investigadors britànics que qüestiona la propaganda que envolta els viatges tripulats a la lluna també confirma aquesta informació. Quan serà admesa oficialment la veritat? El 12 d'abril del 2.001, l’enginyer rus Mikhail Rudenko, a la Experimental Design Office 456, de Khimki a la regió de Moscou, va admetre al Pravda que tres cosmonautes havien mort a l'espai abans que Gagarin fos enviat cap a dalt, és a dir, Alexei Ledovskikh (1.957), Serenti Zhaborin (febrer del 1.958) i Andrei Mitkov (en un intent de vol al gener del 1.959). El periodista rus i candidat a cosmonauta (juny 1.965) Yaroslav Golovànov (1.932 - 2.003) va escriure en el seu llibre "Cosmonaut One" que el 10 de novembre del 1.960, un altre cosmonauta, Byelokonyev, també va morir a bord d'una nau espacial en òrbita. Diverses fonts revelen que entre 7 i 11 cosmonautes havien mort en òrbita abans de Gagarin. La CIA coneixia el bluf sobre Gagarin però no en va dir res. En canvi ells han publicat més i més mentides encara més ridícules sobre ells mateixos. S'afirma que els astronautes que eren maçons realitzaven ritus màgics a l'espai. En la Gran Lògia de Dallas, hi ha una pintura d'astronautes nord-americans a la lluna realitzant certs rituals maçònics secrets. Segons la informació oficial, l'astronauta americà i francmaçó Edwin Aldrin va deixar la bandera dels Cavallers Templers a la superfície de la lluna. També es va afirmar que es van deixar dos anells d'or a la lluna, la finalitat dels quals no s'ha aclarit. Més tard es va "filtrar" la informació de que els maçons havien intentat contactar amb dimonis a la Lluna amb l'ajuda d'aquests anells d'or. Kenneth Kleinknecht, un responsable del Departament de la NASA, així com maçó d'alt rang i membre del secretariat del Ritu Escocès va emetre, suposadament, les ordres per a aquests rituals (Michael A. Hoffman II, "Secrets del Control Mental Maçònic", Dresden, NY, 1.989, p. 40). Els líders maçònics tenen una percepció molt estranya de la realitat. El documental del famós fotògraf David S. Percy, "Què va passar a la Lluna?" demostra que tenim tota la raó al dubtar de l'autenticitat dels vols tripulats Apol·lo. El film mostra en detall com les imatges "de la lluna" en relació amb el primer vol el 20 de juliol del 1.969 (Apol·lo 11) van ser falsificades. Ombres caient en diferents direccions, que suggereixen la il·luminació artificial (cosa que s'ha negat oficialment). Fotografies de diferents llocs, en les que els astronautes no estaven en la foscor fins i tot quan eren a l'ombra, va ser utilitzat el mateix fons i el mateix turó apareix dues vegades durant dos aterratges diferents. Malgrat la visió clara, no hi ha estrelles visibles en el cel, no es va formar cap cràter sota el mòdul d'aterratge lunar on els propulsors del coet havien frenat, no hi havia pols dipositada al mòdul d'aterratge ni als seus puntals, la bandera onejava malgrat el fet de que no hi ha cap atmosfera a la Lluna, a la pel·lícula de la NASA faltava el so dels motors (150 decibels), en la que sí es sentien les veus dels astronautes. Es podia veure una "roca lunar" amb una "G" marcada (com si fos part d’una marca). A la pantalla de la TV va aparèixer una ampolla de Coca-Cola (potser en venen a la Lluna?), el senyal de TV no venia des de la Lluna, sinó des d'Austràlia, i la terra era visible des de les finestres en ambdós costats de la càpsula espacial. Tècnicament era impossible realitzar un aterratge lunar en aquell moment. (Bill Kaysing, un tècnic de l'empresa que va construir els coets Apol·lo, va afirmar que la possibilitat d'arribar a la lluna i tornar sense perill era al voltant del 0.017 per cent). En sortir de la Lluna, no es van veure flames procedents dels motors del coet, com si el coet hagués estat aixecat amb cables. Uns mesos abans del presumpte viatge a la lluna, van provar un prototip del mòdul d'aterratge. Neil Armstrong va perdre el control del mòdul a una alçada de 90 metres, però va aconseguir expulsar-se a si mateix. Com és que l'aterratge lunar va funcionar perfectament? Els astronautes no poden viatjar a la lluna a causa de la radiació dels cinturons de Van Allen, el cinturó interior està aproximadament a 2.400 - 5.600 quilòmetres de distància de la terra i fa 3.200 km d’amplada, el cinturó exterior està a 12.000 - 19.000 km lluny de la terra. Aquesta radiació va ser descoberta amb l'ajuda de satèl·lits sensors al 1.958. Les partícules carregades, protons i electrons, que s’han vist atrapades al camp magnètic de la terra, es mouen ràpidament en aquests cinturons. Aquestes partícules s'han creat dins l'atmosfera de la terra per la radiació còsmica i els vents solars (radiació corpuscular). Es mouen simultàniament en tres patrons diferents: en espiral al voltant de la línia magnètica, d’anada i tornada al llarg

de la línia magnètica i en òrbita al voltant de la terra; els electrons es mouen d'oest a est, els protons d'est a oest. Les partícules més perilloses, que contenen més energia, s’han recollit en la part interior dels cinturons, una zona que els astronautes han d'evitar absolutament. Si un astronauta passa per aquests cinturons, emmalaltiria greument o moriria a causa de la radiació poc després de l'exposició. Les fotografies que s’han pres també han quedat destruïdes. Durant les tempestes magnètiques del sol, la radiació augmenta. En aquestes ocasions pot ser mil vegades més forta del normal. La missió Apol·lo 16 va coincidir amb la tempesta solar més intensa mai vista. Hauria estat necessària una capa de dos metres de plom per a protegir als astronautes, segons el físic Ralph Rene. (Ens protegim amb plom quan ens prenen radiografies de les dents.) La càpsula espacial tenia una fina capa d'alumini. A causa de la radiació, els russos mai van intentar enviar a algú a la lluna. Bill Kaysing creu que els astronautes van sobrevolar la terra durant vuit dies i que la NASA mentrestant mostrava imatges falses de la lluna. Les imatges van ser preses al desert de Nevada en una base militar secreta anomenada Àrea 51, on el terra és ple de cràters, semblants als de la lluna. Si la pel·lícula de la lluna de la NASA es passa al doble de la velocitat normal, els astronautes semblen que estiguin corrent dins den el camp gravitacional de la terra. Les estadístiques dels vols no tripulats permetien un marge massa petit per a vols reeixits, mentre que els vols tripulats es feien gairebé tots exclusivament amb èxit. Malgrat el fet que el sistema elèctric de l’Apol·lo 12 va quedar críticament danyat per un llamp, van aconseguir anar de la "terra a la lluna" utilitzant només el sistema de reserva. Només un nen podia creure’s un conte de fades. Quan van fer un intent real al 1.970 amb l’Apol·lo 13, tot va sortir malament. La pregunta és, què és veritat i què és un bluf? Com a mínim el 25% dels nord-Americans creuen que l’home mai ha aterrat a la lluna. L'engany Apol·lo va costar als contribuents americans 40 mil milions de dòlars. Mai sabrem què hauria costat si el govern dels EUA realment hagués intentat fer arribar a un home a la lluna. Una cosa és certa, ja no és possible confiar en les nostres autoritats. Són uns mentiders notoris i també força descuidats. Els maçons ens exposen a un palimpsest o codex rescriptus destruint i ocultant l’antiga cultura espiritual i reemplaçant-la amb una cultura de masses inútil, l'objectiu de la qual és reforçar l'efecte del tràngol de consens. Durant l'edat mitjana, els cars pergamins eren processats per ser reutilitzats esborrant-ne una part o la totalitat del text original amb una pedra tosca. Impagables textos de l'Islam van ser destruïts i substituïts per tonteries teològiques. Ja a principis del segle XVIII, va ser possible revelar els textos originals amb l'ajuda de productes químics. D'aquesta manera va ser recreat el gran treball de Ciceró "De re publica". Desafortunadament, els suecs són particularment susceptibles a la pràctica de la síndrome del palimpsest - les verinoses i falses idees els maçons. A Suècia com a la Unió Soviètica, a tots els opositors de les injustícies socialistes i del rentat de cervell, així com als altres dissidents ideològics se’ls denomina racistes i nazis. Els agitadors políticament correctes són individus adoctrinats i haurien de ser considerats com a analfabets polítics, ja que són totalment ignorants de la realitat oculta que controla les nostres vides. Goethe va escriure: "Res és més aterridor que la ignorància extrema". En el món actual la informació és considerada com "creïble" si coincideix amb les opinions del govern. La informació no oficial d'altres fonts és completament ignorada. A mesura que la història continua, allò que creguis que és veritat, només pot ser propaganda. LA FOSCA HISTÒRIA DELS CAVALLERS TEMPLERS

Un noble francès-jueu, Hugues de Payens, juntament amb altres vuit croats d'origen jueu, com André de Montbard, Geoffroi Bisol i Geoffroi de Saint-Omer van fundar oficialment l'Ordre dels Cavallers Templers al 1.118. Hi ha, tanmateix, certa informació que diu que l'ordre es va fundar en realitat quatre anys abans (Michael Baigent, Richard Leigh, "The Temple and the Lodge", Londres, 1.998, p. 72). L'any 1.114 el bisbe de Chartres esmentava en una carta a "la Milice du Christ", el nom pel qual l'ordre va ser originalment coneguda. El bisbe amb prou feines va poder tenir un mal any, ja que va morir l'any següent. Hugues de Payens va esdevenir el primer gran mestre de l'ordre. Els maçons Christopher Knight i Robert Lomas afirmen que originalment hi havia onze templers, que intentaven assegurar el pas entre el port de Jaffa i Jerusalem (Christopher Knight, Robert Lomas, "El segon Messies: Els templers, el sudari de Turin & el gran secret de la maçoneria", Londres, 1.998, p. 111). Es feien dir els Pobres Cavallers del Temple de Salomó, on es van instal·lar en primer lloc. Jerusalem havia estat alliberada del domini musulmà 19 anys abans (1.099), però els exèrcits cristians que van ocupar la ciutat i les rodalies estaven sota l'amenaça constant dels àrabs enemics. Per aquesta raó l'església estava agraïda pels serveis de de Payens i els seus cavallers. Una ordre jueva secreta estava al darrere d'aquests homes, l'Ordre de Sió (l'Ordre de Sion), fundada al monestir de Notre-Dame du Mont Sion, al mont Sió, just al sud de Jerusalem, al juny del 1.099 per Godfroi Bouillon als 39 anys, duc de Lorena, descendent de Guillem de Gellone, que descendia de la tribu de David. El primer gran mestre de l'orde va ser Hugues de Payens, que més tard va fundar l'Orde del Temple. Un altre membre era André de Montbard. El nom original va ser Chevaliers de l'Ordre de Notre-Dame de Sion. Hi ha informació que suggereix que l'Ordre de Sió potser hauria estat fundada ja al 1.090 (Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln, "Santa Sang, Sant Grial", p. 111). L'elit de l'Ordre de Sió constava de 13 líders. L'objectiu principal de l'ordre sempre ha estat restablir la dinastia Merovíngia (Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln, "The Messianic Legacy ", Londres, 1.987, p. 381). Quan Jerusalem va ser conqueria durant les Croades al 1.100, un Merovingi, Baldwin I – germà petit de Godofreu de Bouillon, va ser el primer rei del Regne de Jerusalem. Aquest moviment secret també va fundar l'Orde del Temple i en constitueix el seu nucli dirigent. L'Ordre de Sió fou el cap invisible de l'organització i els Cavallers Templers la seva branca militar i administrativa. Fins al 1.188, aquestes dues ordres tenien el mateix gran mestre. Els Cavallers Templers es saluden l’un a l'altre dient: "Hail, Sió!" o "Lloat sigui Sió!" Bertrand de Blanchefort, un gran mestre de la Orde del Temple entre 1.156-69, també va ser un gran mestre de l'Ordre de Sió (1.153 - 1.188). Es diu que havia estat dels Càtars. Originalment, tots els grans mestres eren Càtars. El castell de Blanchefort està situat a la zona de la costa mediterrània a l'oest del Roine que aleshores s'anomenava Septimània i que estava poblada principalment per jueus. Septimània era també coneguda com Gothia (Gotie). Tan aviat com al 391 dC, la zona estava habitada per als Gots, que van fundar un regne a la Gàl·lia meridional al voltant del 418 dC, la capital dels quals era Tolosa. Molts jueus Merovingis van ser més tard comptats com Visigots. Per aquest motiu sovint van ser anomenats "Gots". El mestissatge, era comú. Al 768, es va fundar un regne jueu a Septimània. El regne era pràcticament independent i reforçava la llei Mosaica. Tolosa i Narbona eren els centres més importants per als jueus. Molts jueus tenien esclaus cristians. Un dels reis va ser Guillem de Gellone, que tenia el malnom de nas-ganxut. També era Duc de Tolosa. La localitat de Tolosa va esdevenir un centre d'estudis jueus i tenia una acadèmia Jueva. Guillem va morir al 812. El regne Jueu de Septimània va deixar d'existir l'any 900. Pels voltants del 970 els jueus Khazars havien previst donar un cop d'estat a França pel Volga juntament amb els seus germans tribals Gòtics i mercenaris Berbers. D'aquesta manera pretenien prendre el control de tot el país, però segons l’historiador i arqueòleg rus Lev Gumilev, el príncep de Kíev va aixafar el terror jueu pel Volga al 965 (Gumilev, "The Ethnosphere", Moscou, 1.993, p. 423). Hi va haver una lluita interna entre l'Ordre de Sió i l'Orde del Temple, al mateix temps que aquestes organitzacions treballaven per un objectiu comú – el control de l'Europa catòlica. Quan els Cavallers Templers van perdre Jerusalem davant dels sarraïns al 1.188, l'Ordre de Sió i els Templers es van separar. L'últim bastió va caure en mans dels sarraïns el 18 de maig del 1.291. Al 1.188, l'Ordre de Sió va rebre un nom nou el Priorat de Sió i un gran mestre propi - Jean de Gisors. Al mateix temps va ser adoptat un segon nom Ormuz, que va ser utilitzat fins al 1.306. Segons els

maçons, Ormuz havia estat un mag egipci. L'Orde tenia encara un altre subtítol en reserva, que podia ser utilitzat en cas de necessitat - L'Ordre de la Rose-Croix Veritas (Orde de la veritable Creu Rosa), segons Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln. Al 1.616, l'Ordre de Sió i els Templers van ser fundats de nou a la ciutat de Gisors al nord de França. Conjuntament amb això, la creu roja dels Cavallers Templers també esdevingué el símbol del Priorat de Sió. Aquesta creu té els braços ampliats a les puntes i es coneix com la Creu de Malta. Al 1.619, el Priorat de Sió esdevingué pràcticament invisible. Al 1.627, una altra organització secreta, la Compagnie du Saint-Sacrement, va començar a actuar en nom del Priorat de Sió. L'autor Jean Delaude va escriure el següent en un document pertanyent al Priorat de Sió al 1.977: "Des de la separació de les dues institucions (els Cavallers Templers i l'Ordre de Sió) al 1.188, el Priorat de Sió ha comptat amb vint-i-set grans mestres fins a l'actualitat". Sent els més recents: Charles Nordier (1.801-1.844), el famós autor Victor Hugo (1.844-1.885), a qui va succeir el compositor Claude Debussy (1.885-1.918), després del qual va venir Jean Cocteau (1.918-1.963). Altres famosos grans mestres del Priorat de Sió van ser: Nicolas Flamel (1.398-1.418), Leonardo da Vinci (1.510-1.519), Robert Fludd (1.595-1.637), Johann Valentin Andreae (1.637-1.654), Isaac Newton (1.691-1.727), Charles Radclyffe (1.727-1.746) i Charles de Lorraine (1.746-1.780), segons Michael Baigent, Richard Leigh, Henry Lincoln ("Sang Sagrada, Sant Grial" (Nova York, 1.983, p. 131). A principis del 1.614, el místic Robert Fludd (gran mestre de l'Ordre de Sió) va engegar el moviment secret dels Rosa-Creu a Anglaterra. Després d'ell van venir Thomas Vaughan i Elias Ashmole. Els Rosa-Creus pretenien fer-se càrrec de les lògies dels maçons. El Priorat de Sió va ser l'organització secreta que va crear el Ritu Escocès dins la maçoneria al 1.700. Johann Valentin Andreae va escriure el manifest original dels Rosa-Creus amb el nom de Christian Rosenkreutz (Michael Baigent, Richard Leigh, "The Temple and the Lodge", Londres, 1.998, p. 201). Charles Nordier fou gran mestre del Priorat de Sió entre 1.801 i 1.844. El Priorat de Sió també conspirava contra Napoleó en aquell moment. Segons un document del Priorat de Sió, el nombre de membres era de 1.093, dividits en una jerarquia de nou graus, així com uns vuit o nou mil aprenents. Charles Nordier va escriure més tard: "Hi ha moltes societats secretes grans en funcionament. Però n’hi ha una que té prioritat sobre totes les altres. Aquesta societat secreta suprema és anomenada els Philadelphians." Va escriure que "el jurament, que m'uneix als Philadelphians em prohibeix donar-los a conèixer pel veritable nom social d’aquesta societat " (Charles Nordier, "Història de les societats secretes dins l’exèrcit Napoleònic", p. 105). El nom Priorat de Sió no va aparèixer en la consciència pública fins el 25 de juny del 1.956. L'ordre va ser llavors registrada a la policia francesa. Segons la declaració de l'organització, el seu objectiu eren els "estudis i l'ajuda mútua dels membres". Al 1.956, el Priorat de Sió tenia 9.841 membres. L'oficina central estava situada a Annemasse, Alta Savoia, França. L'ordre una vegada més es va convertir en secreta al 1.984. Avui el Priorat de Sió coopera amb la Gran Lògia Alpina Suïssa de Lausana (fundada al 1.844, amb 3.700 socis de 75 lògies més petites) i el Gran Orient de França. El Priorat de Sió, la mà dreta dels Illuminati, estan infiltrats dins els Rosa-creu moderns i en totes les lògies maçòniques més poderoses. El Temple de Salomó fou destruït i saquejat pel rei babiloni Nabucodonosor II sobre el 586 aC. Més tard fou reconstruït per Herodes el Gran i un cop més arrasat per les tropes Romanes el 70 dC durant la revolta de Judea (Flavius Josephus, "Historie der Joden", Amsterdam, 1.895). Els maçons pretenen reconstruir el temple per tercera vegada. El temple de Salomó juga un paper central en la religió Mosaica. Els Cavallers Templers es van traslladar a les parts que van quedar del temple i mai van permetre que ningú més hi entrés. Durant gairebé deu anys, entre nou i onze Cavallers Templers (els únics membres existents) estaven ocupats en activitats secretes. Oficialment, vigilaven les rutes de pelegrinatge, però no hi ha cap evidència d'això. I com es podia protegir només amb onze cavallers les rutes, que abraçaven centenars de quilòmetres, on més i més peregrins buscaven passar? Se'ls anomenava la Milícia de Crist (Militiae Christi). És possible que aquests cavallers trobessin part del tresor que ni Nabucodonosor II, ni els Romans van aconseguir descobrir. En els rotllos del mar mort, s'esmenta que el tresor del Temple de Salomó consistia en 65 tones d'argent i 26 tones d'or. Algunes fonts, incloent-hi l'historiador contemporani Flavius Josephus, afirmen també que certes relíquies jueves (incloent-hi l'Arca de l'Aliança) estan amagades en els passadissos secrets sota el temple. L'origen dels Cavallers Templers

Diversos dels nou (de fet onze) templers originals pertanyien a una família que es podia remuntar fins al rei Merovingi Dagobert II, que va ser assassinat el 23 desembre del 679. Els historiadors catòlics fins a mitjans del segle XVII van negar l'existència de Dagobert II. Un altre membre d'aquesta família era l'home que va viatjar a "Terra Santa" juntament amb l'Orde del Temple i es va convertir en el primer rei de Jerusalem després de la reconquesta - Baldwin I (germà petit de Godfroi de Bouillon, el primer gran mestre de l'Ordre de Sió). Durant la Setmana Santa del 1.118, el seu cosí Balduí II va assumir el poder i va crear una base de Cavallers Templers al seu palau. Algunes de les riqueses de Jerusalem (incloent-hi el Sant Grial) així com documents secrets van ser probablement transportats al sud de França al 410 dC, quan Roma fou saquejada pels visigots. A finals del segle V, els Merovingis van conquerir gran part del que és avui França i en van fer una sola nació. Els Merovingis es van convertir en la primera dinastia Reial de França, i malgrat totes les reclamacions en contra, la dinastia continua. Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln van escriure sobre això en el seu llibre "La Sang Santa i el Sant Grial" (Nova York, 1.983). Assumeixen que els Cavallers Templers ja tenien un coneixement detallat del Temple de Salomó, quan van viatjar per primera vegada a Jerusalem. Hi ha una connexió entre els Merovingis i la tribu jueva de Benjamin. El sud de França es va convertir en la residència de moltes tribus jueves. Els jueus van poblar principalment una àrea del Pirineu a la desembocadura del Roine, especialment la zona de Narbona. Aquesta àrea abans estava controlada pels àrabs. Al 1.128, el primer grup de germans del temple va tornar a casa, on es van reunir amb el Papa Honorius II i Bernard de Clairvaux, el líder d'una aleshores empobrida ordre. Estava relacionat amb almenys un dels nou germans del temple. Els Cavallers Templers van ser reconeguts pels líders religiosos, que celebraven el consell de Troyes a França aquell mateix any, malgrat que sabien que els cavallers eren ateus malvats, atroços saquejadors, assassins, perjurs i adúlters. Bernard va esdevenir el seu tutor i amb el temps, es va convertir en un home molt ric. Va construir i mantenir 90 monestirs i 80 catedrals. Estava molt entusiasmat amb els Cavallers Templers i va escriure un manual per a l'ordre al 1.135. Al 1.134, sota les ordres de Bernard, es van iniciar a Chartres les obres de la catedral gòtica més gran del món. L’arquitectura gòtica va semblar aparèixer del no-res i va agafar al món per sorpresa. Es sospitava que els Cavallers del Temple originals havien trobat documentació relativa a l'arquitectura en la qual es va basar el temple de Salomó. Els maçons es refereixen constantment a la construcció del temple i al mític arquitecte Hiram Abiff. L'església havia excomunicat anteriorment a molts d'aquells que havien estat reclutats. El gran mestre va anomenar als Cavallers Templers els marmessors legals de Crist i l'església els va atorgar el dret de portar armes. El Papa va eximir als germans del temple del pecat d'assassinat. L'ordre castigava molt severament a un membre si trencava fins i tot la més petita de les regles del temple. L'emblema de l'Orde del Temple era un cavall muntat alhora per dos genets, símbol de pobresa i germanor. Però un dels símbols de l'Orde del Temple era un crani amb ossos creuats. Era això realment un testimoni de la seva innocuïtat? Els Cavallers Templers adoraven el culte a Mitras i van intentar apoderar-se d’Europa. S'expressaven amb signes secrets com part de la seva conspiració. La gran influència dels Cavallers Templers Al 1.143 el Papa Innocent II va fer als Cavallers Templers completament independents de tots els reis, prínceps i prelats. Només responien davant el papa. Bernard de Tromelai es va convertir en el quart gran mestre de l'ordre l'any 1.149. L'Ordre dels Cavallers Templers es va expandir enormement i va arribar a ser molt potent a l'Europa meridional. L'organització posseïa terres a França, Anglaterra, Escòcia (16 propietats), Espanya, Portugal,

Itàlia, Flandes, Hongria i en altres llocs. Podien fer el que volguessin. Eren experts en medicina i en l'ús d'herbes. Van inventar la banca i van ser els primers en utilitzar xecs. Els Cavallers Templers eren uns usurers efectius. Esdevingueren banquers extremadament competents per grans parts d'Europa. Els Cavallers Templers prestaven grans sumes a monarques pobres amb un interès molt alt i organitzaven la transferència de diners als venedors ambulants a través de les seves connexions arreu d'Europa. Reis de molts països els devien enormes sumes de diners. Tot això va aplanar el camí per al capitalisme i el sistema bancari. També s’havien fet càrrec dels interessos empresarials del rei francès Philip IV. Es va convertir en rei al 1.285 quan tenia 17 anys, i de seguida va comprendre que ell no podria pagar als Cavallers Templers els interessos dels préstecs que havien fet al seu pare i avi. Els cavallers pobres van esdevenir molt rics. També estaven exempts d'impostos, van construir una poderosa flota i se’ls va permetre construir les seves pròpies esglésies, que eren meravelles de disseny geomètric, per exemple la Iglesia de la Vera Cruz de Segòvia, que va ser construïda al 1.208. Els interiors de la predominant estructura octogonal dels edificis dels Templers, estava basada en una estrella de sis puntes (el segell de Salomó o Estrella de David) i una piràmide. L'Estrella de David és un símbol de cabalístic. El professor Gershom Scholem demostra en el seu llibre "La Idea Messiànica al Judaisme" que els hexagrams (l’estrella de sis puntes) eren utilitzats pels jueus que estaven implicats amb la màgia negra. A principis del segle XIII, hi havia set mil cavallers, escuders, funcionaris i sacerdots a gairebé tots els països d'Europa (Malcolm Barber, "La nova cavalleria: Història de l’Ordre del Temple", Cambridge University Press, 1.994). Als segles XIII i XIV , l'ordre va construir 870 castells i sales capitulars. Un gran mestre dirigia aquest ordre amb estricta jerarquia. Per sota seu, hi havia un gran prior. Normalment els mercenaris portaven un mantell de color marró o negre. Els cavallers de l'ordre portaven un mantell blanc amb una creu roja brodada. De la seva bandera a quadres blancs-i-negres se’n deia beaseant, que també era el seu crit de batalla. Els Cavallers van esdevenir els "servents i esclaus" del temple. El líder maçònic nord-americà Albert Pike (1.809-1.891) va escriure el següent sobre els Cavallers Templers en el seu llibre "Moral i Dogma" (Charleston, 1.871): "Com totes les societats secretes, els Cavallers Templers tenien dues doctrines diferents, una secreta i exclusivament per als líders, l’altra pública". Al 1.252, el gran mestre Raynard de Vichiers va desafiar al Rei Henry III d'Anglaterra (1.216-1.272) afirmant que l'Ordre dels Cavallers Templers havia adquirit el poder de destronar a certs reis indesitjables. A Lió al 1.296, es va suggerir que l'Ordre dels Cavallers Templers i l’Ordre de Sant Joan havien d’unir-se. El gran mestre dels Cavallers Templers, Jacques de Molay, es va oposar a aquesta proposta. Felip IV contraataca Els Cavallers Templers, que eren arrogants i tenien una força militar superior a la seva, van irritar a Felip IV, també conegut com Felip el Bell (1.285-1.304). Ni el Papa ni ell mateix tenien cap control sobre ells. Felip els devia molts diners. També volia ser admès com a membre de l'ordre però va ser rebutjat. Després d'això, va voler disposar dels Cavallers Templers. El seu predecessor Louis VII (1.137-1.180), però, havia estat membre de l'ordre. L'any 1.303, Felip va organitzar que el Papa Boniface VIII fos segrestat i assassinat. Després d'això, el Papa Benedict XI va ser enverinat. L'any 1.305, Felip va aconseguir organitzar l'elecció del seu propi candidat, Bernard de Goth, arquebisbe de Bordeus, a la seu papal. El nou papa va prendre el nom de Climent V. Es va traslladar des de Roma a Avinyó i amb això va causar un cisma a l'església catòlica durant els següents 68 anys. Al 1.306, Felip el Bell va fer arrestar als jueus a França, els seus béns van ser confiscats i van ser desterrats "per sempre". La raó darrere d'aquesta acció era tallar les transferències secretes dels Cavallers Templers. També desitjava prendre mesures dràstiques contra els jueus usurers de la Llombardia. L'expulsió va ser revocada l'any següent de la seva mort (1.315), però la família reial va lamentar amargament aquesta acció. Els creditors una vegada més es van convertir en una molèstia impossible amb la seva usura i uns anys més tard van ser expulsats una altra vegada.

A això va seguir una història d'experiències desagradables. Al 1.187, quan Felip August tenia vint-i-dos anys (1.180-1.223), que havia assumit el poder al 1.180, quan només tenia 15 anys, va decidir desterrar els jueus de França, confiscar part del seu patrimoni i cancel·lar els deutes dels seus prenedors de préstecs. Però unes dècades més tard, una vegada més tornava a haver-hi jueus arreu del país. Durant l'estiu del 1.307, un grup dels principals Cavallers Templers estaven en una important missió al sud de França a prop de Rennes-le-Chateau per l'antiga ruta de pelegrinatge a Santiago de Compostel·la. Evitaven la població local, la qual cosa era molt inusual. Els Cavallers Templers tenien un important bastió a Bezu, prop de Rennes-le-Chateau i dos castells situats al cim de dues muntanyes. El castell al Gisors era el quarter general dels Cavallers Templers a França. Més tard la seu del Priorat de Sió, en el segle XVII, es va situar a Rennes-le-Chateau. Durant la primavera del 1.307, un presoner que havia estat condemnat a mort desitjava conferir al rei certa informació crucial, que li havia arribat, quan havia compartit cel·la amb un Cavaller Templer. L'home condemnat buscava el perdó a canvi de la informació. Se li va permetre veure el rei. El rei va considerar la informació del presoner sobre les atrocitats comeses pels Cavallers Templers tan greu que l'home va ser indultat. El rei havia estat informat de com s’havia apunyalat diverses vegades una figureta que el representava a ell durant els ritus de màgia negra dels Cavallers Templers. La perversió sexual també era evident. Els Cavallers Templers havien sacrificat nens i ensenyat a les dones a realitzar avortaments (M. Raynouard, "Proces et condemnation des Templiers d'apres les pieces originales et les manuscrits du temps, servant d'introduction a la tragedie des Templiers" / «Judici i condemna dels Cavallers Templers segons els registres originals i manuscrits contemporanis, que serveix com a introducció de la tragèdia dels Cavallers Templers", París, 1.805). Dos antics Cavallers Templers, Squin Flexian i Noffo Dei, que van ser detinguts per diferents delictes al 1.307 a França, van confirmar aquests fets. Per tal de salvar-se, van donar al rei una quantitat considerable d'informació sobre les activitats dels Cavallers Templers. Squin Flexian havia sigut prior a Montfaucon. Felip IV de França també va donar aquesta informació. La resta de la investigació va confirmar la veritat d'aquests testimonis. El nou papa era totalment dependent de Felip el Bell. El vigorós rei tenia als seus espies infiltrats a l'ordre. Immediatament va entendre que els Cavallers Templers havien aconseguit ser massa poderosos fent extensos plans per conspirar. El rei entenia que la seva vida estava en perill. Esperava una visita del gran mestre de Xipre i va fer preparatius per a una contra-operació. El 22 de setembre del 1.307, va donar l’ordre de detenir als Cavallers Templers. Les ordres van ser lliurades en sobres tancats a tots els governants i funcionaris de la Corona d'arreu del país. Els sobres no es van obrir fins a la nit del 13 d'octubre del 1.307. Aquesta ordre també fou enviada a governants estrangers. L'ordre es va dur a terme la matinada del divendres, 13 d'octubre del 1.307, però només 620 dels 3.200 Cavallers Templers foren arrestats (Michael Baigent, Richard Leigh, "The Temple and the Lodge", Londres, 1.998, p. 101). Només a París, foren encarcerats 140 Cavallers Templers, incloent-hi al gran mestre de l'ordre Jacques Bernard de Molay. En el fons documental de la poderosa Lògia Maçònica del Gran Orient, hi ha un manuscrit, el nº 631, ("Reception au sublim grade de Kadosh"), que afirma que el nom real de Jacques de Molay era Bourguignon. Poc abans de l'acció del rei, s’havien reunit els Cavallers Templers i el Priorat de Sió. La propietat dels Cavallers Templers va ser confiscada - nou mil castells (incloent-hi el seu palau de París) i finques. El rei va prendre el control de Xipre. Aquest va ser el final oficial de la societat secreta més poderosos de la història. Però Felip el Bell va cometre un greu error. No va destruir el cor dels Cavallers Templers, el Priorat de Sió. Per tant la conspiració va continuar. Als Cavallers Templers de Bezu els van deixar en pau, tanmateix, ja que gaudien d'immunitat especial a la seva seu. La gent de Lorraine es va negar a obeir al Papa. Els Cavallers Templers també es van quedar sols a Alemanya i a Anglaterra. Eduard II primer va ignorar la butlla papal, però el 6 d'octubre del 1.309, va ordenar que s’arrestessin tots els Cavallers Templers a Anglaterra i Escòcia. En realitat només en van ser detinguts dos, un d'ells era el Mestre d'Escòcia, Walter de Clifton. Tanmateix, van ser alliberats posteriorment. La història oficial afirma que els Cavallers Templers foren víctimes de la cobdícia de Felip el Bell, perquè els volia prendre les seves possessions. Però les propietats dels Cavallers Templers van ser traslladades als Germans de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem o Hospitalers, no a la corona francesa, segons la butlla papal Ad providam del 2 de maig del 1.312.

Però no tota l’extensa propietat dels Cavallers Templers va ser trobada, ja que havien aconseguit transferir una gran part de la seva riquesa a l'estranger. Només es van trobar petits actius. Els Cavallers Templers també van ser acusats de participar en activitats blasfemes i orgies homosexuals. Entre altres coses, creien que havien d’escopir a un corb negre. Un company va admetre haver tingut una relació homosexual amb Jacques de Molay (Malcolm Barber, "La nova cavalleria: Història de l’Ordre del Temple", Cambridge University Press, 1.994). Adoraven al malèfic Baphomet, un ídol androgin i luxuriós. Els rotllos del Mar Mort indiquen que, segons el codi jueu, la paraula Baphomet en grec significa Sophia (saviesa) (Christopher Knight, Robert Lomas, "El segon Messies: Templers, el sudari de Turí & el gran secret de la Maçoneria", Londres, 1.998, p. 117). Baphomet necessita sacrificis de sang nova. Aquesta era la raó de per què els Cavallers Templers havien sacrificat nens. Quanta més sang humana era sacrificada, més poderosa esdevindria l'ordre dels Cavallers Templers. La sang és una substància extremadament màgica, que conté energies etèries. Bernard E. Jones va afirmar en el seu llibre "Guia i compendi dels Maçons" (Londres, 1.950, p. 547) que a Madràs, Índia, era comú, submergir les mans en la sang d'una cabra sacrificada i marcar el marc de la porta quan una parella de nuvis es traslladava a casa seva. Segons la tradició islàmica, la sang és una substància molt perillosa. No ha de ser ingerida i atreu als esperits malignes (William Rowles, "Els pagans", Londres, 1.948). Per als Cavallers Templers, Baphomet de Mendes (Asmodeus) era el guardià del tresor de Salomó. En el llibre sagrat dels jueus, el Talmud, Asmodeus és considerat el cap dels dimonis. Els antics Israelites sacrificaven simbòlicament el boc a Azazel, simbolitzat pel pentagrama, que amaga el nom "cap del boc".

El 13 d'agost del 1.308, van començar dos judicis contra els Cavallers Templers. La Fiscalia tenia coneixement d’un centenar de càrrecs. Durant aquests judicis contra els Cavallers Templers, es va fer menció de Baphomet, al qual es va identificar amb el baptisme espiritual. El mateix ser, però amb un nom diferent, també ha estat trobat a Egipte, on està esculpit a la 15à columna del temple sagrat d'Heliópolis i simbolitzava l’engany i la injustícia. Un cavaller templer va descriure a Jacques de Molay com "extraordinàriament dolent". Un altre va afirmar que el gran mestre havia fet trampes i manipulat les eleccions per tal d’esdevenir gran mestre. Segons l'acusació, els Cavallers Templers utilitzaven un crani amb guarniments de joies muntat sobre un fal·lus de fusta. En el documental "Schwarze Sonne" de Riidiger Siinners (1.997) queda clar que els Cavallers Templers també intentaven creuar diferents races i fins i tot animals amb humans. Es sospitava que molts dels principals Cavallers Templers en realitat eren musulmans ocults, d’altres jueus, ja que l'hebreu s’utilitzava com a llengua de treball dins l'Orde del Temple. Hi havia hagut alguna cooperació amb els Assassins. I encara hi havia una altra connexió musulmana: El Cavaller Templer anglès Robert de St. Albans s’havia convertit públicament al Islam i dirigia un exèrcit musulmà.

Segons els historiadors moderns, totes les acusacions contra els Cavallers Templers havien estat fabricades i els Cavallers eren totalment innocents. Passats un parell de dies des de les detencions, 36 cavallers van morir com a conseqüència de la tortura. Els advocats dels Cavallers Templers van retardar el curs de la justícia. Tres anys més tard, al 1.310 els primers 54 Cavallers Templers van ser cremats a la foguera. El papa Clement V va dissoldre els Cavallers Pobres del Temple en la butlla Vox in excelso el 22 de març del 1.312. Alguns dels Cavallers Templers va escapar cap a Escòcia, on la butlla no era vàlida i altres cap a Portugal. Els que van fugir a Escòcia van començar a intentar infiltrar-se en els refugis dels maçons. A Portugal, van canviar el nom de l'ordre per el de l'Ordre de Crist i el Rei Dionís II els va donar asil al 1.319. La por de Felip IV tenia fonaments. Va descobrir que els Cavallers Templers havien conspirat contra els reis d'Europa i l'església (William T. Still, "El Nou Ordre Mundial: L’antic pla de les societats secretes", Lafayette, Luisiana, 1.990, p. 113). Quan la seu dels Cavallers Templers va ser traslladada des de Jerusalem al castell de Kolossi, 14 km a l'oest de Limassol a la costa sud de Xipre, al 1.291, el gran mestre Thibault Gaudin va començar una conspiració dirigida contra Henry, rei de Xipre. Jacques de Molay va ajudar a Amaury, germà petit del rei, a arribar al poder (Christopher Knight, Robert Lomas, "El segon Messies", Londres, 1.998, p 178). Els Cavallers Templers havien conquerit Xipre al 1.191 i fundat el Regne de Xipre. Segons les investigacions de l’historiador Mattheus Paris, l'Orde del Temple havien intentat soscavar les polítiques de l'emperador Germà-Romà Frederic II (1.220-1.250). Al 1.293, Jacques de Molay va ser elegit gran mestre. Al 1.306, va començar a visitar França amb freqüència i a viure-hi durant perllongats períodes. Els Cavallers Templers utilitzaven les línies d'energia (línies Llei) al soterrani de la seva seu al castell de Kolossi. Utilitzaven aquesta xarxa per difondre i estabilitzar la seva influència secreta arreu del món. Aquest fenomen, que afecta a tot el món, tenia la mateixa freqüència negativa que l’últim símbol dels Illuminati, la piràmide i l'ull que tot ho veu. L'historiador Harry L. Haywood va escriure el següent sobre els Cavallers Templers: "Els Cavallers Templers somiaven amb un estat mundial on ells mateixos jugarien un paper protagonista..." Només una societat secreta extremadament malvada pot somiar amb aquest objectiu. Els líders dels Cavallers Templers van prendre una resolució conjunta: "Europa ha de ser transformada en un sol estat. Europa s’ha de convertir en el tipus d'estat on totes les nacions amb els seus reis i dirigents estiguin inclosos com estats membres, com una Unió d'Estats." (Pekka Ervast, "Temppeliherrain unelma" / "El somni dels Cavallers Templers", Helsinki, 1.927, p. 16) Els Cavallers Templers ordinaris no tenien ni idea dels vils plans que feien els seus psicòpates amos. Felip el Bell va comprendre immediatament aquesta amenaça i va prendre una decisió crucial. Un dels objectius dels Cavallers Templers era unir Europa sota un poder centralitzat. Pas a pas, van aconseguir enfortir el seu poder financer durant un període de 200 anys. Van procurar obtenir el control total sobre les transaccions financeres i la banca, fent així que les nacions depenguessin de l’extens poder dels

Cavallers Templers. Amb l'ajuda d'un banc internacional, els Cavallers Templers es van esforçar per ser més potents, econòmicament, que els governs nacionals. L'objectiu principal dels Cavallers Templers era crear una base de poder. Per aquest motiu, l'ordre dels Cavallers Templers va fer plans per fundar un estat independent per a l'ordre en una zona jueva del Languedoc, al sud de França a finals del segle XIII. Però per tot arreu d'Europa van aparèixer governs nacionals forts amb un considerable recolzament públic i aquest intent de "globalització" medieval va acabar al munt de ferralla de la història. La maledicció del gran mestre El darrer gran mestre dels Cavallers Templers, Jacques de Molay, va néixer en una família de nobles menors jueus convertits al 1.244. Christopher Knight i Robert Lomas, tots dos francmaçons de 4rt grau, afirmaven que de Molay tenia llaços de sang que podien remuntar-se fins a Jesucrist. Esdevingué templer a l'edat de 21 anys. Tenia 49 anys quan va ser triat com el 23è gran Maestre dels Cavallers Templers. Jacques de Molay va ser condemnat a cadena perpètua, després de la seva confessió, però afirmava que el seu ordre era innocent. Per això va ser cremat a la foguera a l'Ile St. Louis al Sena, a prop de Notre Dame la nit del 18 de març del 1.314. Mentre les flames l’envoltaven, maleïa tant al papa com al rei. El papa moria 40 dies després, el rei l’any següent. Ambdós van morir dins del termini que de Molay havia pronosticat. El papa va morir el 20 d'abril de 1.314 després d'una dolorosa malaltia estomacal. Felip oficialment fou assassinat per un porc senglar mentre caçava el 29 de novembre del 1.314. Aquests esdeveniments van assentar les bases del mite. En realitat, va ser un cas d'assassinat. Va ser un agent dels Cavallers Templers, Angerand de Maringi, qui va organitzar l'assassinat del rei durant la caça. L'abril del 1.313, el canceller del rei (el primer ministre) Guillaume de Nogaret, professor de dret, que havia començat el judici contra els Cavallers Templers, també va ser assassinat. Això va quedar demostrat durant el judici de Maringi al 1.315. El conspirador va ser condemnat a mort i penjat (Grigori Bostunich, "La maçoneria i la revolució francesa", Moscou, 1.995, p. 34). Va ser necessària certa assistència per tal que la "maledicció" es fes realitat. També aquells que havien informat a les autoritats sobre els Cavallers Templers van ser assassinats. Lluís XVI fou obligat a jaure sota la guillotina el 20 de gener del 1.794. El van portar allà des de la mateixa torre, on Jacques de Molay havia estat torturat. El fet que tant el Papa Clement V com Felip el Bell van ser assassinats és revelat als maçons quan obtenen el 30è grau. El memoràndum del Gran Consell Maçònic diu: "Aquesta venjança afecta implícitament a aquells que son al poder." ("Cette venjeance implicitement s'exerce sur eux ont le droit.") Jacques de Molay també va maleir a França des de la seva pira d’heretge. Al 1.315, França i la major part d'Europa van ser afectades per la primera d'una sèrie d'anys de males collites. Va ploure constantment durant els anys 1.315-1.318. Qualsevol podia veure que alguna cosa no anava bé. La Pesta Negra estava esperant a la cantonada. I llavors va venir la guerra. Del 1.346 al 1.352, la Pesta Negra va devastar tota Europa. La pesta bubònica es va cobrar uns 24 milions de vides, un terç de la població europea. Les rates i les puces de les rates propagaven la malaltia. Per endavant, certs poders de l'església s’havien assegurat que els gats fossin endimoniats i perseguits. Els gats podien, per tant, limitar el nombre de rates. Els lladres i els saquejadors eren per tot arreu. Un rumor afirmava que els jueus estaven darrere aquesta catàstrofe sense precedents i milers de jueus van ser assassinats. El gran mestre dels Cavallers Templers, Beaujeu, un predecessor del Jacques de Molay, va visitar a de Molay durant el seu empresonament. A petició de de Molay, va obrir la tomba de l'oncle de de Molay i en va treure un arca que contenia els documents dels Cavallers Templers. Aquests van ser transportats a Escòcia (Lennings, "Encyklopaedie der Freimaurerei", Leipzig, 1.863). Els maçons suecs encara conserven alguna propietat deixada pels Cavallers Templers (Henning Melander, "Frimurarnas hemlighet" / "El Secret dels Maçons", Estocolm, 1.916, p. 20).

El 24 de juny del 1.314, els escocesos van guanyar la batalla contra els anglesos a Bannockburn, a prop de Stirling, degut a la intervenció inesperada dels Cavallers Templers (que van ser considerats "guerrers desconeguts"). Escòcia posteriorment esdevingué independent i així va romandre durant 289 anys. Entre els guerrers hi havia Sir William St. Clair (posteriorment Sinclair) de Roslyn. El líder maçònic americà Albert Pike, va escriure en el seu llibre "Moral i Dogma": "L'ordre va viure, sota diferents noms i va ser dirigit per mestres desconeguts i revelava la seva existència només a aquells que, passant a través d'una sèrie de graus, demostraven ser dignes de que se’ls confiés el perillós secret." Va ser per aquesta raó que els infiltrats de l'Orde del Temple van voler fundar la gran Lògia d'Europa per als maçons el 24 de juny del 1.717. Aquesta data marcava la victòria dels Cavallers Templers i portaria sort a la guerra secreta i màgica dels francmaçons contra la civilització tradicional. El dia del Caçador, el 24 de juny, és un dia sant pels maçons. També era un dia important per a l'Orde del Temple. Després de Jacques de Molay, el lideratge va passar a Jean-Marc Larmenius, que va ser iniciat en els secrets de l'ordre per de Molay, mentre el gran mestre era a la presó. Larmenius, que venia de "Terra Santa", es va salvar perquè se’n va anar de França. Al 1.324, Thomas Theobald fou escollit el nou gran mestre a l’ombra. El darrer gran mestre conegut per nosaltres va ser Bernard Raymond Fabre-Palaprat (1.804-1.838), que també era maçó del Ritu Escocès. Tot això segons un document secret, "Larmenius Charta", que va sortir a la llum al 1.804 (Michael Baigent, Richard Leigh, "El temple i la casa de camp", Londres, 1.998, p. 114). Aquell any, Napoleó va legalitzar l'Ordre dels Cavallers Templers. Els mateixos maçons, en realitat, admeten que de Molay va tenir temps per transmetre els seus secrets al seu successor abans de ser cremat i que el successor va aconseguir fundar lògies secretes a París i Estocolm (Peter Partner, "Els Mags Assassinats: Els Templers i el seu Mite", Oxford, 1.982, p. 110-114). El descobriment a Rennes-le-Chateau Al 1.891, el sacerdot Berenguer Saunière va trobar quatre pergamins manuscrits dins d’una columna buida de l’altar de la seva església del segle XIII a Rennes-le-Chateau, a Aquitània. Els pergamins estaven amagats dins d’un tub de fusta. Dos d'ells contenien una taula genealògica del 1.244, el mateix any en que l'últim baluard dels càtars a Monsegur, a pocs quilòmetres de Rennes-le-Chateau, va caure en mans de la Inquisició. Els altres documents eren mapes i textos parcialment codificats en francès i llatí. Alguns dels codis eren simples: algunes lletres eren una mica més gran que altres, i en llegir les lletres més grans, es revelava el missatge següent: A DAGOBERT II ROI ET A SION EST CE TRESOR ET IL EST LA MORT. (Aquest tresor pertany al rei Dagobert II i a Sió i és la mort). Un altre concepte codificat era REX MUNDI, que significa "Rei del món" en llatí. El capellà del poble va ser convocat a París per presentar els pergamins als líders de l'església. Ben aviat Saunière esdevingué increïblement ric. El Vaticà el va recolzar malgrat el fet que va oblidar les seves responsabilitats com a sacerdot, i la congregació volia reemplaçar-lo. Fins la seva mort al 1.917 es va gastar milions de francs en pintures, antiguitats i porcellana fina. Va construir un castell i una torre, la Torre Magdala, així com una luxosa gran casa. Va decorar l'entrada de la seva església amb el notable text: TERRIBILIS EST LOCUS ISTE. (Aquest lloc és terrible). Hi havia una estàtua de Baphomet col·locada a l'entrada de la seva església. Passava molt de temps a París i estava associat, entre d'altres, amb el compositor Claude Debussy, que aleshores era el gran mestre del Priorat de Sió. L'objectiu principal de la francmaçoneria moderna és construir el Nou Ordre Mundial, un Temple de Salomó espiritual, on els no membres no siguin altra cosa que esclaus. Aquests esclaus es coneixen com la perifèria i són tractats segons l’aspecte més cru del racisme d'antigues maneres de pensar. El nou temple es convertiria també en un escorxador on fins i tot els éssers humans podrien ser sacrificats a Yahweh. Hi ha una instrucció al Talmud, la crueltat de la qual ens recorda als antics adoradors de Moloch: "Qui vessa la sang d'un goy, ofereix un sacrifici al Senyor." (Yalkut Simeoni, ad Pentat., fol. 245, col. 3. Midderach Bamidbar rabba, p. 21) Segons l'historiador francès Gerard de Sede, l'astròleg jueu Michel de Nostradame, anomenat Nostradamus (1.503-1.566), era un agent d'una xarxa internacional d'emissaris. Treballà per a Francois de

Guise, duc de Lorena i per a Charles de Guise, cardenal de Lorena, que va començar a actuar en nom del Priorat de Sió al 1.557 (Gerard de Sede, "Signe: Rose + Croix", París, 1.977). Com a astròleg de la cort, Nostradamus va ser iniciat en tot tipus de secrets, que va utilitzar completament en benefici seu. Moltes de les seves profecies no eren en absolut profecies sinó missatges críptics, codis, plànols, horaris, instruccions i conceptes per a accions dins la societat secreta. Nostradamus insinua que els futurs governants serien originaris del Languedoc (a partir de l'Ordre dels Cavallers Templers). Ho havia vist en un llibre de màgia en un monestir a Orval, a l'actual Bèlgica. La madrastra de Godfroi de Bouillons li havia donat el llibre. Va ser a Orval, on el Priorat de Sió havia començat les seves activitats. Va ser també a Orval on es van publicar els llibres de Nostradamus durant el cop maçònic del 1.789 i sota el govern de Napoleó. Segons l'historiador italià Pier Carpi, Nostradamus era un membre actiu del Priorat de Sió. Però era molt més que això. Pierre Plantard de Saint-Clair (Merovingi) va ser elegit gran mestre a Blois a la vall del Loira, el 17 de gener del 1.981. Dos dies més tard, conegué a Licio Gelli, el gran mestre de la P2, al cafè La Tipia a la rue de Roma a París. Plantard era amic de Charles de Gaulle (Michael Baigent, Richard Leigh, Henry Lincoln, "Sang Santa, Sant Grial", Nova York, 1.983, p. 222). En una carta, de Gaulle va agrair a Plantard els seus serveis mitjançant els quals va ser elegit president. Durant la Segona Guerra Mundial, la Gestapo havia tingut empresonat a Plantard des d'octubre del 1.943 fins a finals del 1.944. Al 1.983, Pierre Plantard de Saint-Clair, gran mestre del Priorat de Sió durant els anys 1.981-1.984 va publicar un article, on hi va escriure el següent: "Va ser a Torí, al 1.556, quan Nostradamus va ser iniciat en el gran secret del futur... Però no fou fins al 1.557, que es va convertir en gran mestre de l'Ordre que se li va permetre participar del gran secret... Aquí està el missatge del savi poeta de Salon-de-Provence, qui en els seus escrits ha fet immortals els secrets dels hermètics a través dels segles fins als nostres dies". Això demostra ara que el Priorat de Sió, amb l'ajuda de diverses lògies maçòniques, va organitzar molts esdeveniments destructius de la història europea. La base de les seves accions ha estat "Els Protocols dels ancians de Sió", que va ser compost originalment per a aquest ordre d'elit, segons Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln ("Sang Sagrada, Sant Grial", Nova York, 1.983, p. 191-195).

L'ASCENS DE LA MAÇONERIA

L'art de l'arquitectura geomàntica va ser altament desenvolupat a l’Europa medieval. La geomància és un antic concepte màgic. Els edificis han d’estar col·locats d'acord amb el flux d'energia de l'univers i de la natura per tal de garantir el benestar dels seus habitants. A través del coneixement de la geomància, cada edifici es converteix en una caixa de ressonància, que amplifica les energies positives de la natura. Ser dins d'un edifici construït segons la geomància ha de ser una experiència positiva. Els arquitectes que segueixen les lleis de la geomància poden entrar en contacte amb l’ordre màgic subjacent de la naturalesa. Utilitzant el coneixement de la geomància era possible assolir l’harmonia. Creant una arquitectura màgicament correcta, els maçons podien posar als que freqüentaven aquests edificis sota la influència dels impulsos de la natura. En aquells moments l'arquitectura era una forma d'art carregada màgicament, un cas d'interacció amb la natura, ja que les condicions en aquestes estructures geomètriques reflectien les lleis de la natura. En l'arquitectura geomàntica, com se situen les formes les unes en relació amb les altres és important, fins i tot crucial. La geometria màgica s'utilitza per equilibrar els edificis d'acord amb la radiació de la terra des de línies d'energia (Nigel Pennick, "Geometria Sagrada", San Francisco, 1.980). Els càlculs s’utilitzen juntament amb la geometria per tal de crear mètodes de construcció màgics. Heràclit d’Efes a l'Àsia Menor va descobrir un codi molecular estructural a la naturalesa. Avui és possible percebre aquestes estructures moleculars amb l'ajuda del microscopi. Els antics grecs, però, ja tenien coneixement d'aquestes formes perfectes. Els principis geomàntics estan construïts dins del nostre codi genètic, la doble hèlix d'ADN, així com al sistema solar i a la galàxia espiral. Els maçons coneixien la capacitat dels antics grecs per augmentar el nivell de la consciència humana utilitzant formes perfectes. Creien que tots els edificis havien de ser construïts per estimular l'espiritualitat. La clau per a l’èxit del sistema i l’estètica dels maçons incloïa la secció àuria. Encara avui, l'arc de la secció àuria s'utilitza a les lògies maçòniques. És una forma natural de l'estètica, independent, una forma basada en la bellesa i l’harmonia interior. Tot el que s’expressa amb proporcions àuries esdevé atemporal ja sigui una qüestió d'arquitectura, art, música, literatura o cinema. En música, la secció àuria és creada per l'equilibri entre una bella melodia i la seva construcció harmònica. Així es crea una tonalitat musical d’alta freqüència intensament elevadora i edificant. Aquesta música harmoniosa i bella té el poder de dignificar l'ànima. El matemàtic italià Leonardo Fibonacci (conegut com Leonardo de Pisa, aprox. 1.170-1.240), va demostrar que hi havia una explicació científica per a la secció àuria. La raó àuria promou el nostre desenvolupament espiritual, l’art inharmònic el bloqueja i ens perjudica i fins i tot ens fa emmalaltir. Fins i tot avui s’evita esmentar la secció àuria. S'aplica a edificis, roba, música o a l'aparença d'articles quotidians – la majoria de les coses s’han tornat més lletges i menys harmonioses. Avui en dia rarament veiem peces de vestir equilibrades, com eren usades en temps medievals, quan la roba s’equilibrava amb l'ajuda de la raó i els colors àurics - per exemple amb un camal dels pantalons blau i l’altre verd. Aquesta combinació equilibra les energies, que afecten positivament a diversos òrgans del cos amb llum de diferents longituds d'ona o freqüències harmòniques. També feia bonica la roba. El color és un flux de llum, que afecta la ment d'una manera inexplicable. Quant més purs son els colors o més equilibrada la combinació de diferents tonalitats, més positiu és el seu efecte sobre nosaltres. Experiments fets a Rússia han demostrat que la llum infraroja augmenta la tensió muscular i que la llum ultraviolada la disminueix, malgrat el fet que ambdues freqüències són invisibles a l'ull humà. Els Puritans van introduir la roba fosca i van abolir les tradicions populars. Això es va fer molt evident a Estònia al 1.583, quan el país va ser dividit entre els Catòlics del sud i els Protestants del nord. A Suècia, Protestant, una part d'Estònia, van cremar els vestits tradicionals. (Eren considerats com massa alegres). Van ser destruïts instruments musicals, belles pintures i llibres. Al Sud, la part Catòlica d'Estònia, la gent continuava amb les seves escales harmòniques de color. Avui és més evident que mai que les formes s’estan deteriorant constantment i convertint-se en desestabilitzadores. La raó àurica ens afecta de forma molt positiva ja que és estèticament atractiva i espiritualment edificant, això explica per què l’esplèndida bellesa d'edificis com el Partenó fa una gran impressió sobre nosaltres. La secció àuria és una relació numèrica fixa, on a és a b el que b és a a + b. El quocient és designat normalment com Φ (phi), que és aproximadament 1:1,618, un número irracional, com pi. Té propietats peculiars. Aquest número s'ha descobert en les proporcions del cos humà i també en cercles de les collites. Això significa que la secció àuria està carregada de màgia. Si dibuixem dos cercles des del mateix punt, un 1,618 vegades més gran que l'altre i tracem línies entre els dos, podem crear formes màgiques de la

raó àuria (Nigel Pennick, "Geometria Sagrada: Simbolisme i propòsit a les estructures religioses", San Francisco, 1.980, p. 27-28). La secció àuria és una proporció matemàtica que el pintor generalment discerneix en com el costat més llarg d'un rectangle es relaciona amb el més curt. Derivada pels antics grecs pot ser construïda geomètricament o expressada com una simple proporció. Fins i tot els antics egipcis utilitzaven la raó àuria, quan dissenyaven edificis i monuments. El poble Ainu del nord del Japó utilitza la doble hèlix com símbol sagrat de l'enllaç entre la vida i el món material. És una hèlix logarítmica amb les proporcions de la raó àuria. Científics de la Johns Hopkins University van descobrir que un entorn favorable, un bon disseny i precioses pintures poden proporcionar-nos una millor salut. Un bon disseny (proper a la raó àuria) ens pot conduir a una recuperació més ràpida de la malaltia. No només és bo per l'ànima, fins i tot disminueix la pressió sanguínia. Això va quedar demostrat mitjançant metodologies científiques la primavera del 2.000, segons Roger S. Ulrich, professor d'arquitectura de la Universitat de Texas A & M. Als arquitectes moderns sota el control dels polítics maçons rarament se’ls permet de realçar mentalment la geomància. Dissenyen edificis que tenen un efecte destructiu sobre la psique humana, per exemple, el Museu d'Art Modern de París, el nou Museu Guggenheim de Bilbao o el Museu Van Gogh d'Amsterdam. Aquests edificis, per exemple, són lluny de les proporcions de la raó àuria. La maçoneria política moderna ha sorgit dels gremis d'artesans medievals, que es traslladaven d'un lloc a un altre quan construïen palaus, castells i esglésies. Aquestes gremis treballaven a la manera dels sindicats locals i les confraries maçones dels picapedrers. Els constructors iniciats també desitjaven fer la seva àrdua vida una mica més fàcil i difondre el seu coneixement geomàntic secret. Els altres artesans generalment eren estacionaris. Als llocs de construcció, els treballadors hi tenien una lògia, on guardaven les eines i on podien descansar i menjar. Era en aquestes lògies on els aprenents i els obrers eren iniciats en els secrets de la nau, que no eren divulgats a forasters; per exemple a com calcular la força i la pressió de la volta així com coneixements secrets sobre la importància de les línies d'energia. També se’ls ensenyaven les normes valuoses de la vida. El propòsit de les confraries era mantenir un monopoli d'un ofici en particular especialment contra els forasters. Al segle V a Espanya, una associació de paletes va ser esmentada per primera vegada, es deia comancini. El seu líder era nomenat pel rei. Els maçons es reunien al seu gremi local, la lògia, principalment amb finalitats de protecció, educació i formació. Els maçons van fundar la primera lògia a York al nord d'Anglaterra tan aviat com l’any 926 dC, amb la collegia fabrorum romana com prototip. A les lògies dels maçons, s'instruïa a viatjants en els complicats secrets de l'arquitectura geomàntica. Al 1.375, un document, que més tard va ser trobat als arxius de la ciutat de Londres descriu als maçons com artesans, els seus moviments no quedaren limitats pels senyors feudals. Al contrari eren lliures de viatjar per tot el país i fins i tot arreu del continent. En contrast amb altres artesans, com els ferrers o els blanquers, els maçons s'unien en grans grups per treballar en grans i magnífiques estructures. Les associacions tenien les anomenades cartes de proposta, que els concedien molts privilegis dels papes, prínceps, ciutats i monestirs. Així que podien deixar acabats palaus i catedrals i viatjar a altres zones o fins i tot a altres països per tal de planificar i construir el seu pròxim projecte i buscar feina a través d'altres lògies en diferents parts d'Europa. Una d'aquestes confraries excepcionals va ser la Companyia dels Francmaçons, fundada l'any 1.376. Als maçons amb residència permanent se’ls restringia a buscar feina dins d’una àrea limitada. Aquests constructors pertanyien al gremi dels paletes, que estava dividit en tres etapes: aprenent, oficial i mestre. Els novicis estaven obligats a sotmetre's a un període de set anys de formació i instrucció abans de ser reconeguts com a membres de ple dret (obrers). El mestre paleta, que era el més respectat, tenia un coneixement profund dels secrets de la natura, sabia com utilitzar les energies positives de les línies del camp de radiació de la terra i com evitar-ne les negatives. També sabia com dissenyar una ciutat en la que els seus habitants quedaven protegits del vent. Els carrers de les ciutats modernes creen un calat constant; el vent bufa lliurement i afecta negativament als habitants. Aquests mètodes naturals encara s'utilitzen a la Xina. Als anys vuitanta, alguns erudits suecs visitant una zona a prop Shanghai van utilitzar un escaire i un compàs per a examinar si les cases estaven construïdes amb els murs alineats al llarg de les línies de Curry. El terra de sota de cada llit estava lliure del dany de les línies de llei. Les cases en qüestió havien estat construïdes al 1.958, no durant l'edat mitjana. La radiació de

la terra és encara un tema important en la construcció d'hotels i bancs a Hong Kong i Singapur. Aquest sistema, que funciona d'acord amb les regles de la natura, s'anomena feng-shui i va ser violentament rebutjat pel règim comunista a la Xina. Una enciclopèdia xinesa afirma que els principis arquitectòniques del feng-shui són: "Per crear benestar, felicitat i riquesa a les persones que viuen a la casa." El paleta mestre era responsable de l'obra. Els maçons tenien les seves pròpies lleis, reglaments i cerimònies. Aquestes associacions (anomenades "Bauhiitten" en alemany) actuaven sota el lideratge "d’un mestre de càtedra", una expressió, que més tard va ser copiada pels maçons polítics (El Mariscal de camp Jean Baptiste Bernadotte fou un mestre de càtedra francès que el govern suec va triar al 1.810 com successor de Charles XIII, el cap dels maçons). El gran mestre instruïa als viatjants i aquests, al seu torn instruïen als aprenents en l'art de l'arquitectura geomàntica. Els grans mestres també repartien els treballs i pagaven els salaris. El mestre de càtedra era escollit un cop l’any. Les reunions es celebraven cada mes. En aquestes es tractaven els temes del gremi – es dirimien conflictes, s’acceptaven nous membres i els aprenents eren promoguts a obrers. Tot tenia lloc, segons ordenades cerimònies. S'imposaven multes si es trencaven les normes. A Anglaterra, tots els maçons eren considerats artesans. A Alemanya, tenien un estatus molt superior. Després de les devastadores guerres dels segles XVI i XVII, les activitats dels maçons van disminuir a Alemanya, però van romandre vives a Anglaterra. Les lògies maçòniques mantenien un contacte internacional constant per tal de fer, als maçons, més fàcil el trobar feina. La Gran Lògia d'Estrasburg estava al capdavant de totes les lògies d’Europa. Havia introduït signes secrets de salutació, encaixades de mans i contrasenyes, així els membres de diferents lògies es podien reconèixer mútuament. Aquesta era una precaució necessària ja que els maçons guardaven els secrets i les normes de la seva ordre gelosament. Es van assegurar que tothom que afirmés dominar l'art de l'edificació hagués rebut la instrucció adequada. Aquestes precaucions estaven justificades, ja que els maçons itinerants sovint es trobaven entre desconeguts que, de vegades, falsament, afirmaven ser membres del gremi per extreure’n els secrets dels membres reals. Els maçons van inventar un nombre cada vegada major de contrasenyes i frases, senyals de reconeixement i encaixades de mans especials per espantar a aquests impostors. Feien les preguntes d'una manera particular. La resposta correcta confirmava que el nouvingut estava qualificat per a prendre part a l'obra. Molt d'això, més tard, va ser assumit i ampliat per maçons polítics especulatius o "passius". L’únic signe que és comú a tots els graus i lògies actuals és el signe de l'angoixa. A la maçoneria sueca, aquest signe s'aprèn en ingressar al tercer grau. En cas d'emergència, el francmaçó necessitat fa un triangle equilàter posant les mans juntes sobre el front amb els palmells mirant endavant i crida: "A moi, a l'enfant de la veuve de Naphtali!" ("Ajudeu-me, ajudeu al fill de la vídua de Naphtali!") En veure aquest signe, tots els germans, immediatament, han de venir al rescat del francmaçó necessitat - fins i tot si això va en contra del dret comú i dels interessos de la nació. S’ha de prestar ajuda, sigui quina sigui la necessitat. Cal ignorar la lleialtat a les lleis del país. Molts maçons van salvar la pell d'aquesta manera durant la Primera i Segona Guerres Mundials. L'oficial americà John McKinstry va ser capturat pels indis Mohawk, que eren al costat dels britànics durant la guerra de la revolució entre 1.775 i 1.781. McKinstry estava lligat a un arbre i era a punt de ser cremat fins la mort, quan va fer el signe maçònic de l'angoixa. Per sorpresa seva, un dels indis es va avançar i va aturar l'execució. El seu Salvador era Joseph Brant, un cap dels Mohawk, que havia estat educat a Europa i iniciat a la fraternitat a Londres. Brant havia retornat a la seva tribu, però va romandre parcialment lleial a l'organització. Va lliurar a McKinstry als maçons britànics, que al seu torn el van escortar fins a una de les posicions revolucionàries. Aquest exemple demostra que la lleialtat dins la maçoneria és més forta que el vincle al país o la tribu d’un mateix.

Els maçons principalment eren picapedrers, paletes i pintors, cosa que ens permet comparar-los als actuals arquitectes, enginyers i escultors. Per tant estaven altament qualificats. Molts dels millors edificis de l'Edat Mitjana (la Catedral de Notre Dame de París, construïda entre 1.163 i 1.320 i la Catedral de Saint Paul a Londres, que es va acabar al 1.663) van ser construïdes pels maçons. Van construir palaus increïbles, monumentals fortaleses, bells ajuntaments, esglésies i molts altres edificis. Els seus coneixements eren considerats com una forma d'art reial. Va començar a ser utilitzada l'expressió "música congelada", que denota arquitectura. Els edificis eren sens dubte harmoniosos i agradables de contemplar, i no estaven construïts en llocs arbitraris. Amb l'ajuda de la vareta màgica, es van trobar els llocs on la radiació de la terra era la més beneficiosa per al benestar mental dels habitants. Després de la ruptura de la societat a causa de la Mort Negra, els gremis van provar de fer valer els seus drets una altra vegada. El Parlament anglès va prohibir les activitats de les confraries al 1.425. Al 1.534, Enric VIII d'Anglaterra va trencar amb l'Església Catòlica de Roma, va confiscar les seves propietats i va tancar els monestirs (oficialment la raó era que el papa li havia negat el dret al divorci, però segons la informació no oficial, era que tenia un pacte secret amb els banquers Venecians). Enric VIII va aturar tots els projectes de construcció i molts maçons es van quedar a l'atur. Més tard, va confiscar la resta d'actius dels gremis. Enric VIII volia la guerra i els banquers jueus de Venècia li van donar aquesta oportunitat. La majoria dels gremis van deixar d'existir. Els seus arxius es van perdre i amb ells la seva veritable història. Les poques i debilitades lògies que quedaven, malgrat el saqueig reial del sud d'Anglaterra, van intentar recuperar-se acollint a no-maçons com membres i cobrant-los alts honoraris d’ingrés per entrar a les lògies. Aquesta era exactament la possibilitat que determinades forces ombrívoles i riques havien estat esperant. Necessitaven una xarxa política que funcionés amb codis secrets per tal d'implementar el seu pla per fer-se amb el control per tal "d’estructurar la societat". Comença la infiltració Després de l'execució del gran mestre Jacques de Molay el 18 març del 1.314, molts Cavallers Templers van fugir a Escòcia, on van conservar els secrets de la seva ordre i es van infiltrar a les confraries existents. Tan aviat com al 1.420 els prohibits Cavallers Templers van fundar una lògia a Escòcia, on van establir-hi la seva seu central internacional. Els símbols més importants dels Cavallers Templers eren un cub i una esfera de pedra. Els Cavallers Templers van esperar el seu moment fins que va ser l’hora de fundar l’anomenada maçoneria Escocesa. Al 1.446, William St. Clair va començar a construir la capella Rosslyn a Rosslyn, un poble al sud d'Edimburg, que finalment es va convertir en una lògia maçònica real, anomenada la Lògia nº 1 (La Capella de Maria). En realitat era la seu dels Cavallers Templers, també anomenada el Temple de Jahvé. L'any 1.480, es va acabar la capella sota la direcció d’Oliver Sinclair (St. Clair). Al seu degut temps, la família

escocesa Sinclair va crear un sistema maçònic propi, al qual pertanyien clans dels Hamilton, Stuart, Mac - Gomery i d’altres. La família Sinclair, procedent de França i anomenada St. Clair, eren descendents dels Merovingis (Christopher Knight, Robert Lomas, "El segon Messies", Londres, 1.998, p. 131-132). Sir William Sinclair va esdevenir el primer gran mestre d'Escòcia al 1.736. Sinclair, naturalment, tenia connexions amb la secreta Orde del Priorat de Sió. Al 1.601, James VI d'Escòcia, fill de Mary Stuart, es va fer maçó a la Lògia de Perth i Scoon. Es va convertir en patró suprem de la maçoneria. James VI tenia llaços de sang amb la família Merovíngia de Guisa, ja que l'àvia materna de Mary Stuart fou Marie de Guise (Michael Baigent, Richard Leigh, "The Temple and the Lodge", Londres, 1.998, p. 200). Al 1.603, va ser nomenat James I d'Anglaterra. Així van arribar els Merovingis al poder a Anglaterra a través de la família Stuart. El seu escut representa, entre altres coses, una paleta i una espasa, que simbolitzen la francmaçoneria i l'ordre dels Cavallers Templers. Va ser el primer cap d'estat Anglès que era francmaçó. Els Cavallers Templers que van romandre a França fingien ser Cristians. Els Cavallers Hospitalaris de Sant Joan (coneguts ara com Cavallers de Malta) van acceptar les restes de la abolició, amb idees similars i pseudo-Cristianes com els Cavallers Templers al 1.312. Tenint en compte els plans dels Cavallers Templers per prendre el control de les confraries d'oficis, els membres de l'Orde Hospitalari de Sant Joan prou imprudentment van començar a anomenar-se "maçons" al 1.440. Els Cavallers de Malta van sorgir d'aquesta secció de l'Ordre dels Cavallers Templers. El 9 de gener del 1.599, alguns Cavallers Templers van fundar la lògia Atkinson Have a Escòcia. El 31 de juliol del mateix any, es funda una altra lògia a Edimburg. El fet de que un gran nombre de Cavallers Templers havien fugit a Escòcia és confirmat per James Steven Curl en el seu llibre "L’Art i l’arquitectura de la maçoneria" (Londres, 1.991, p. 46). També és evident (pàg. 48-50) que aquests Templers al 1.714 havien erigit obeliscs al Mount Stuart, Leven and Tongue, a Sutherland a la part més septentrional d'Escòcia. Així que la infiltració a les lògies d’operatius maçons va ser relativament primerenca. A principis dels anys 1.540, els gremis artesanals Anglesos van començar, per raons econòmiques, a acceptar membres "passius" que no tenien antecedents com constructors, com ara banquers, comerciants, propietaris, mags i científics. Aquestes persones desitjaven pertànyer a una lògia maçònica malgrat el fet que ells no tenien antecedents com obrers. Volien aprofitar-se d’alguns dels secrets dels maçons. D'aquesta manera, a determinades forces polítiques fosques, que desitjaven utilitzar una xarxa internacional en bon funcionament, se’ls va presentar una excel·lent oportunitat. La primera evidència documentada d'aquesta antinatural expansió de les lògies prové del 1.598. A principis del segle XVII, quan el nombre i la importància dels maçons va créixer notablement, la majoria de les lògies ja estaven acceptant "membres honoraris" que no eren picapedrers, per tal de recollir les seves quotes d’afiliació. Aquests nouvinguts eren astuts polítics especuladors i Cavallers Templers camuflats que havien esperat la possibilitat d'infiltrar-se al sistema en perfecte funcionament de la maçoneria per ocultar la seva veritable naturalesa. Als maçons passius se’ls anomenava maçons acceptats o maçons especulatius. Per aquest motiu, tots els maçons moderns són maçons acceptats. Els membres passius de molts gremis estaven obligats a pagar una quota d'afiliació desorbitada, que significava que només individus molt rics es podien permetre el luxe de ser acceptats a una lògia maçònica. A més, estaven obligats a pagar el banquet d'acceptació. Per a ser acceptat a una lògia, era obligatori tenir dos patrocinadors que fossin maçons actius. El membre proposat havia de ser un home amb mitjans de vida independents, com a mínim de 24 anys d'edat i tenir educació superior. El fill d'un mestre maçó podia, no obstant això, ser acceptat als 18 anys. Altres excepcions no eren infreqüents, si els diners entraven en la fotografia. Aquestes normatives van ser posteriorment mantingudes pels maçons polítics. Avui dia també hi dones maçones, encara que no n’hi ha cap a Escandinàvia. Un d'aquells que es va convertir en francmaçó acceptat va ser el filòsof i polític Francis Bacon (1.561-1.626). Era membre de l'Ordre dels Rosa-Creus i pertanyia a una societat secreta anomenada l'Orde del Casc (Christopher Knight, Robert Lomas, "El segon Messies: Els templers, el sudari de Torí & el gran secret de la maçoneria", Londres, 1.998, p. 292). La faula de Bacon "La Nova Atlàntida" descriu el Nou Món on el poder és exercit per una societat secreta anomenada la Casa de Salomó, que consta d'una elit privilegiada i actua com un govern ocult. Aquesta societat decideix exactament quant i què el públic ha de saber. Bacon proposava un govern invisible, que també controlaria la ciència. Sembla ser que els maçons aprecien aquest llibre.

Suposadament Francis Bacon era fill il·legítim de la Reina Elizabeth i del seu amant, Sir Robert Dudley, comte de Leicester. Francis Bacon que era molt educat, havia llegit i viatjat molt, també ha de ser considerat com el veritable autor de les obres teatrals i sonets de l’analfabet William Shakespeare. Això s'ha demostrat a través dels codis secrets, que Bacon utilitzava en totes les seves obres, incloent-hi aquelles publicades sota el nom de William Shakespeare, com es descriu en les obres del francmaçó Manly P. Hall. Al 1.641, el General Robert Moray, químic i matemàtic es va fer maçó a la Lògia Edenroth de Newcastle. Va ser el primer conegut erudit acceptat com a membre per un gremi artesanal, segons la resta de la documentació. L'alquimista, astròleg i ocultista Elias Ashmole esdevingué francmaçó a Warrington el 16 d’octubre del 1.646, com ho havia fet el cabalista Robert Boyle (1.627-1.691), que feia recerques en química i física. Elias Ashmole pertanyia a l'Associació d'Astròlegs. Molts membres d'aquesta associació van esdevenir francmaçons. Robert Boyle va ser gran mestre del secret Priorat de Sió entre 1.654 i 1.691. Sir Christopher Wren (1.632-1.723), l'astrònom i arquitecte que va dissenyar la catedral de Saint Paul i va dibuixar els plànols per a la reconstrucció de Londres després del Gran Incendi del 1.666, va ser iniciat a la Lògia Original nº 1 de Londres el 18 de maig del 1.691 (Bernard E. Jones, "Guia i compendi dels Maçons", Londres, 1.950, p. 111). Ell va ser el darrer gran mestre des de les files dels francmaçons actius que en realitat eren constructors i artesans. Les persones abans esmentades van fundar El Col·legi Invisible el 28 de novembre del 1.660. La Royal Society of London va sorgir d'aquest moviment al 1.662. Francis Bacon (1.561-1.626) va ser nomenat el seu "sant patró". Christopher Wren es va convertir en president de la Royal Society al 1.680. Isaac Newton (1.642-1.727), que estava molt interessat en l'astrologia i l’alquímia, va esdevenir maçó al 1.672 malgrat el fet que no havia estat constructor, però en canvi era considerat un científic i al 1.703 va ser elegit president de la Royal Society. El motiu més important va ser que era gran mestre del Priorat de Sió (1.691-1.727), feia tot el que podia per infiltrar-se en les lògies maçòniques i explotar-les per raons polítiques. Robert Boyle abans també havia estat gran mestre del Priorat de Sió. Entre els fundadors d'aquesta societat hi havia John Byrom, que pertanyia al Cabbala Club, també conegut com Sun Club. Tots aquests senyors maçons van començar a manipular la ciència. Volien crear una nova ciència, materialista o "humanista" que negava l'existència de l'ànima. Aquesta tradició maçònica continua avui a les anomenats organitzacions humanístiques. Aquestes neguen l'existència de Déu, afirmen que l'univers es va originar per si mateix i que la mort constitueix el final definitiu de l'experiència. La "Philosophiaea naturalis principia mathematica" d’Isaac Newton (1.687) va ser un vergonyós intent de soscavar la ciència tradicional. Newton va resultar ser l'enemic de la ciència. Per a ell, l'univers era matèria morta on la substància en forma d'esferes sòlides transcorria sense objectiu o significat. Darrere de Newton hi havia una maliciosa xarxa política. El veritable Rosa-creu Gottfried Wilhelm Leibniz (1.646-1.716) va crear un document per contrarestar la "Principia" de Newton, que va anomenar "Un tractat sobre el que provoca els moviments dels planetes". Leibniz entenia que la naturalesa de l'univers era la neguentropia (auto-desenvolupament). Aquesta tendència global donava forma a totes les lleis físiques. Leibniz es negava a creure que la casualitat podia explicar l'aparició o la no-ocurrència d'un esdeveniment. Va demostrar que l'espai era relatiu i no absolut. Leibniz afirmava que l'òrbita planetària havia de seguir la dinàmica de flux, el que demostrava que havien d’ocórrer moviments en remolí, ja que tots els planetes són en el mateix nivell orbital i giren en la mateixa direcció. Si no fos així, el sistema planetari sencer s’esfondraria. Robert Hooke va corregir els errors bàsics de Newton. Newton creia que un cos que caigués fins al centre de la terra descriuria un moviment giratori i no una trajectòria el·líptica. La "Principia" de Newton va ser completament reescrita per Robert Coats, que estava destinat a corregir els centenars d'errors que omplien la primera edició. Això demostrava que Newton estava completament perdut en quant es tracta de ciència, segons Carol White, editor de la revista científica nord-americana Fusion. Però Newton encara és lloat com un gran científic. Fins i tot el seu principal defensor, C. Truesdale, es va veure obligat a admetre el 1.960 que "les teories de flux de Newton són, però, en gran mesura errònies". Al 1.619, la London Mason’s Company va fundar una lògia paral·lela per als maçons acceptats anomenada The Acception (L’aprovació). Aquests homes no tenien cap coneixement de picapedrer, però pagaven alegrement el doble de la quota d’entrada de l’ordre per tal de, eventualment, fer-se càrrec de l'organització, que era una coberta perfecte per a les seves activitats delictives i també els era útil en els seus esforços per enverinar ideològicament l'entorn. Al 1.670, la infiltració havia arribat al punt en que només 10 dels 49 membres de la Lògia Aberdeen eren maçons operatius (actius) (Martin Short, "Dins de la fraternitat", Londres, 1.997, p. 49). Els maçons

acceptats efectivament havia fet fora als veritables maçons. Havia començat la fatídica conversió del gremi artesanal dels maçons cap a una poderosa organització de conspiració social. Al 1.703, les lògies començaren a acceptar no-maçons oficialment. Ja al 1.714, els maçons acceptats fundaven la seva pròpia Gran Lògia de York a Anglaterra. Falsos Rosa-Creus van ajudar a fer-se càrrec de les lògies maçòniques. Impostors polítics des de les hivernades files dels Cavallers Templers i jueus ocultistes aconseguien infiltrar-se a la xarxa dels francmaçons per utilitzar-la per als seus propis tèrbols interessos. Van començar una reorganització sense precedents. A les lògies escoceses fins i tot els van atorgar el dret de posseir armes al 1.684. L'organització original dels maçons va ser completament destruïda i convertida en un eficaç moviment de conspiració en el qual els Cavallers Templers utilitzaven màgia negra per obtenir el control del món. Les societats secretes s’apoderen dels gremis d’artesans Les societats secretes agitaven als escocesos per què s’aixequessin contra la corona al 1.715. La revolta va ser aixafada i els líders executats el febrer del 1.716. Durant l'estiu o la tardor del 1.716, els maçons van decidir fundar una Gran Lògia a Londres (Fred L. Pick i Normand G. Knigth, «La història de butxaca de la maçoneria», quarta edició, 1.963, p. 68-69). Volien tenir més control sobre els esdeveniments polítics. Al febrer del 1.717, es van posar els fonaments per a una organització mundial i un imperi invisible. Diversos senyors ben vestits, entre ells Jean Theophile Desaguliers, professor de dret de la Universitat d'Oxford i James Anderson, ministre protestant i sacerdot de la cort del Príncep de Gal·les, es van reunir a la taverna Apple Tree per discutir la fusió de quatre lògies en una gran lògia (Karl Milton Hartveit, "De skjulte brodre" / "Els germans ocults", Oslo, 1.993, p. 70). La conspiradora maçoneria moderna va començar a Westminster al centre de Londres el 24 de juny del 1.717, quan la Gran Lògia Unida d'Anglaterra (UGLE) va ser creada per la fusió de quatre lògies més petites. El 24 de juny és la festivitat de Sant Joan Baptista. Això va tenir lloc a The Goose and Gridiron, al jardí de la catedral de Saint Paul. A partir de llavors Londres es va convertir en la seu d'un poder secret, que va créixer cada vegada més ràpid. La manipulació de la francmaçoneria havia començat el seu avanç. La Gran Lògia de Londres es va convertir en la Lògia Mare del món. Molts germans maçònics també eren membres del Hellfire Club, on s’adorava a Satanàs i es realitzaven ritus de màgia negra i es practicava l’homosexualitat (per exemple l’amor de David per Jonathan, vegeu Samuel II 1:26). Els germans buscaven experiències eròtiques exclusives. Naturalment, la maçoneria es va veure afectada per tot això. Sir John Wharton va fundar el Hellfire Club al 1.719. Fou el president del club, que es reunia al Pub Greyhound, a prop del St. James' Park de Londres. Al 1.721, les autoritats van tancar aquest club infame durant un curt període de temps. John Wharton va ser més tard gran mestre de la Gran Lògia d'Anglaterra des del 1.722 al 1.723. Els membres més cèlebres del Hellfire Club van ser Sir Francis Dashwood, John Dee i Benjamin Franklin (membre durant els anys 1.724-1.726), abans de tornar als Estats Units, on es va convertir en gran mestre dels maçons a Pennsilvània. El secret Hellfire Club va ser reobert a la finca de Medmenham al 1.755 sota el nom de Els monjos de Medmenham (es reunien a les ruïnes de Medmenham Abbey). Sobre la porta es podia llegir, en francès, el lema de Francois Rabelais: "Fay ce voudras" (Fes el que vulguis!) Dins d'aquesta organització, que va existir durant més de 50 anys, es practicaven orgies rituals i perversions sexuals de diversa índole amb infants i dones de classe baixa que havien caigut en les urpes dels aristocràtics maçons. Dashwood, un dels fundadors del Hellfire Club, va ser ministre d'Hisenda i un dels amics de Franklin. Franklin també fou gran mestre de la lògia francesa Les Nou Germanes. Les lògies de San Juan, Les Nou Germanes (Gran Orient), Amics Reunits i els Illuminati van provocar un cop d’estat a França el juliol del 1.789. Els grups dels Illuminati els Jacobins i els Frankistes també van participar en la revolució francesa.

Al 1.723, ja hi havia 52 lògies a Londres, i a finals de la dècada del 1.720, hi havia establertes 115 lògies. Els maçons afirmen que l'orde només ha tingut un contingut simbòlic des de llavors ençà. Es van perdre els principis geomàntics. Només la història i el simbolisme van romandre des dels temps dels picapedrers. Tot va ser substituït per la pseudo-ciència i filosofies que representen una amenaça per a la natura i la humanitat. El públic va ser enganyat inicialment per l'elecció del constructor Anthony Sayer com a gran mestre. Bastant aviat els constructors van ser totalment exclosos. Els antics gremis van deixar d'existir. Un sistema de maçoneria corporativa es va constituir en lloc seu. El següent gran mestre va ser Jean Theophile Desaguliers, que va ser nomenat per al càrrec al 1.719. Durant els anys següents s'escolliria un nou gran mestre anualment. Els nous maçons acceptats eren homes poc dotats incapaços de crear res durador. Per aquesta raó només va continuar obert per a ells un camp d'activitat – el de la destrucció. Els maçons efectivament han destruït qualsevol cosa bella i agradable al seu pas, incloent-hi l’arquitectura harmoniosa. Han començat revolucions, guerres i altres calamitats. Han impedit el desenvolupament espiritual de la humanitat. I també han aconseguit destruir la veritable història de la maçoneria abans del 24 de juny del 1.717, per tal de convertir-la en una disfressa més eficaç. Els maçons Christopher Knight i Robert Lomas van admetre que el lideratge maçònic amaga molts secrets fins i tot als maçons ordinaris ("El segon Messies", Londres, 1.998, p. 90). El 24 de juny del 1.945, els líders soviètics van organitzar la desfilada de la victòria de l'Exèrcit Roig a la plaça Roja de Moscou, precisament 228 anys després de la Fundació de la lògia maçònica mare a Londres. No es tractava d'una coincidència, segons fonts maçòniques. Així, al 1.717 les societats secretes esdevingueren parcialment visibles. Al 1.723 va ser adoptada una nova constitució, escrita pel teòleg James Anderson i l'advocat Jean Theophile Desaguliers. Aquesta constitució és en gran mesura la base per a tota la francmaçoneria moderna, que pretén transformar la societat, especialment la part més important de la constitució "Els antics càrrecs". L’arquitectura geomàntica ha deixat de ser l'objectiu de la maçoneria, fins i tot oficialment. L'ordre va ser gairebé completament infiltrada per forces destructives, que afirmaven que la maçoneria volia promoure el desenvolupament de la consciència espiritual de la humanitat. Manifestaven que desitjaven desenvolupar la seva espiritualitat i al mateix temps, construir un món millor per a la humanitat. L'objectiu de la maçoneria va esdevenir transformar el món sencer segons la perspectiva màgica dels maçons. Es desprèn de la història de la maçoneria política que només han aconseguit fer del món un lloc molt pitjor per viure. Ja durant la segona meitat del segle XVIII, la maçoneria s'havia convertit en una potència internacional que afectava a la política i a la ideologia de diversos països ("L’Enciclopèdia Estoniana", Tallinn, 1.998, vol. 10, p. 125). Aquesta organització revolucionària basa la seva activitat en mites destructius i una barreja d'idees que deriven de la màgia (negra) egípcia, el misticisme sufí, la càbala jueva i la conspiració continua i els ritus dels Cavallers Templers. El prototip més important per a l'estructura de la maçoneria política és una versió negativa del sistema i ritus, en els que es basa l'ordre Sufi Malamati (Idries Shah, "Sufis", Moscou, 1.999, p. 439). Malamati significa "els que han de ser culpats". Els membres d'aquest moviment religiós realitzaven conscientment actes, que generalment son repudiats pel públic. Pretenien ser marginats per demostrar que l'opinió de la gent no tenia cap valor durador. D'aquesta manera, qualitats negatives com la vanitat i l’auto-importància es perdien a través de la formació. Un mestre sufí podia obtenir coneixements del passat i del futur de la humanitat i es podia moure a l'esquerra i a la dreta del temps, cosa que nosaltres no podem ni imaginar. Els intrigants maçons distorsionen el contingut dels ritus espirituals de l'ordre Sufista Malamati i creen un sistema propi antinatural i pervers. "Pervertus" en llatí significa "rebutjat". Els maçons no han de pertànyer a una determinada religió. Podrien practicar la religió que desitgessin o preferiblement cap en absolut. El reconegut ateu Voltaire va ser acceptat a un lògia de Londres al 1.720. La maçoneria moderna propaga la manca d'espiritualitat i la seva filosofia és el materialisme sense ànima (Robert Lomas, "La maçoneria i el naixement de la ciència moderna", Glouscester, 2.003). Aquests millora-mons no han aconseguit cap resultat positiu, els seus esforços estan basats en l'astúcia i l'engany. Els membres han d'obeir, incondicionalment, les ordres del mestre. Aquesta cadena de comandament va ser agafada directament de les lògies originals.

Així doncs la maçoneria política va néixer al 1.717 a Anglaterra. La lògia mare de la maçoneria està situada al Covent Garden de Londres. Quan vaig visitar per primer cop el Freemasons' Hall allà pel 17 d'agost del 1.998, vaig veure sobre l'entrada principal el lema llatí del poder de la francmaçoneria arreu del món: "AVDI, VIDE, TACE" / "Escolta, aprofundeix, sigues tàcit". Això significa que els germans que obeeixen i romanen en silenci sobre els plans secrets dels grans mestres aprofundiran en el que realment està succeint en el món. Una altra inscripció, ara en hebreu, sobre l'entrada principal revela el prototip ideològic: "Kadosh le Adonai" ("Sagrat per a Yahweh"). Aquest text estava escrit originalment en la mitra del gran rabí. En la Torà, aquest mite s'anomena 'nezer ha-kodesch', que significa "La sagrada corona". El valor d'aquesta frase en numerologia cabalista és 666. Nezer (diadema o Corona) té el valor 257 i ha-kodesch (Sant) té el valor 409 (257 + 409 = 666). La paraula "càbala" significa "tradició" en hebreu. La càbala és una doctrina extremadament complicada, reservada i ombrívola que representa com totes les coses són parts d'un tot organitzat. Hi ha connexions entre totes les coses. Segons la càbala, hi ha lleis secretes que regeixen l'univers i les connexions ocultes entre les coses que no semblen de pertànyer juntes; els números i les lletres són claus importants per al patró de l'univers.

El Freemasons' Hall al carrer Great Queen al Covent Garden de Londres és el lloc de trobada central per a les 8.600 lògies maçòniques del Regne Unit. A l’interior hi ha al voltant d’uns 20 temples juntament amb el

Gran Temple, amb sostres de mosaic, vidrieres i portes tallades. Foto: Jüri Lina La càbala es va originar del fet que els Israelites no tenien cap sistema de posicions numèriques ni cap signe per al zero. Aquestes matemàtiques avançades presentaven dificultats insuperables. La suma i la resta funcionaven bé, però la multiplicació, la divisió i utilitzar fraccions esdevenia impossible. Els Israelites per tant utilitzaven els números en circumstàncies màgiques i religioses, més que per resoldre problemes pràctics. Esdevingueren adeptes a la numerologia i a la guematria. Les paraules es van associar amb diferents números per simplificar la profecia. La ciència mundana estava prohibida juntament amb certs aliments, incloent-hi la carn de porc. L’antic principi de la guematria estableix que cada lletra també significa un número. El valor numèric d'una paraula és equivalent a una mesura geomètrica com ara una línia, una superfície, o com l’espai.

Els cabalistes, d'altra banda, interpreten el número com una altra paraula o frase, que revela el sentit ocult de la paraula original. El cabalista del segle XIII Abraham Abulaphia estava convençut de que la càbala era un instrument màgic molt eficaç i va advertir en contra d’ella. Els maçons Christopher Knight i Robert Lomas van admetre que cada gran mestre és un sacerdot de Yahweh ("El segon Messies", Londres, 1.998, p. 290). Avui els maçons afirmen que la maçoneria va ser fundada pel Rei Salomó, que va ser el primer gran mestre. És cert, però, que les modernes lògies maçòniques estan connectades amb l'ordre de Cavallers Templers. L'any 2.000, els maçons van fer una gran celebració perquè, segons la seva concepció cabalista de les coses, era el 6.000è aniversari de la maçoneria. No hi ha cap prova d'aquesta hipòtesi en els textos originals dels maçons. A mesura que puja escalafons, el maçó es informat del codi de les lletres Mac Benac (M. B.), que significa, "la carn ha caigut dels ossos". Això va ser pronunciat quan es va desenterrar el cos del constructor Hiram Abiff. Ell també estava considerat com un fill de la vídua. Una llegenda important dins la francmaçoneria es refereix a aquest Hiram Abiff, el constructor del temple del Rei Salomó. Abiff, anomenat Huram Abiff en les Cròniques II, va ser assassinat pel seus aprenents i cimentat al mur del temple. Encara és lloat i algunes fonts maçòniques tenen un animat debat sobre si Hiram Abiff en realitat era Jesucrist. L'assassinat d’Hiram és re-promulgada a la iniciació del tercer grau. Sembla ser que l’assassinat no constitueix cap crim pels maçons, sinó un despreniment d’antigues concepcions del món i el renaixement en un nivell superior. Els arqueòlegs no han trobat evidència d'Hiram als seus llocs d'excavació i les moltes versions de la història no es corresponen l’una amb l'altra. La porta estava oberta per als polítics aventurers l'objectiu dels quals era un poder invisible arreu del món. La demanda més important de la maçoneria esdevingué l'estricta observança, perquè en cas contrari seria impossible dur a terme una revolució. Sobretot els maçons italians i francesos van començar a utilitzar l'organització com una coberta per a la seva activitat política. Els missatges polítics quedaven ocultats per la terminologia críptica. La primera lògia de França (Sant Tomàs) va ser fundada al 1.725, al 1.726 la francmaçoneria aparegué a Àustria, al 1.728 a Espanya (Madrid), al 1.733 a Itàlia (la primera gran lògia va ser fundada al 1.750), al 1.735 a Suècia, al 1.736 a Suïssa, al 1.737 a Alemanya, al 1.739 a Polònia, al 1.740 a Rússia. A finals del 1.730 també hi havia lògies a Bèlgica. La primera lògia de Dinamarca va ser fundada l'any 1.745 i la primera de Noruega al 1.749. La maçoneria va arribar a l'Índia al 1.730, quan es va fundar la primera lògia a Calcuta; a Xina al 1.767 i a Austràlia al 1.863. Els Cavallers Templers van reaparèixer a França al 1.743 i van ser acceptats molts nous membres. Les seves activitats van començar a augmentar al 1.754. La francmaçoneria es va estendre a una velocitat increïble. Deu anys després es va fundar la primera lògia a París, hi van haver cinc lògies en aquesta ciutat, i al 1.742 hi havien registrades 22 lògies. El juliol del 1.789, just abans del cop d’estat maçònic a França hi havia al país 100.000 maçons. Entre aquests hi havia els partidaris del rei i de la classe política durant el cop. El lector probablement es pot imaginar el que va succeir a aquells que no eren del costat del líder de l’Illuminati francès, Robespierre. Però ells no havien assolit els graus més alts i no tenien ni idea de la veritable naturalesa de l'ordre. La realitat entre bastidors resulta ser completament diferent quan un s'eleva a través dels graus. Als països cristians, la maçoneria és presenta com cristiana, però en països islàmics fa servir una cara musulmana. En realitat, l'ordre adora a un altre ésser, al gran arquitecte de l'univers Jahbulon, la natura del qual guarda una gran semblança amb la de Llucifer. Els maçons estan obligats a creure en TGATU (el gran arquitecte de l'univers). Segons els maçons, Jahbulon és l'ésser creatiu. El tres vegades gran mestre d'obres, l'esperit anònim amb un centenar de noms. Al 1.724, la vella lògia de York es va autoanomenar una gran lògia, l'any següent es va declarar 'La Gran Lògia de tota Anglaterra celebrada a York'. Va esdevenir inactiva al 1.740, va revifar al 1.761 i va desaparèixer al 1.792. El Consell Suprem dels maçons britànics es va establir al 1.819. Fins a 16 prínceps van ser membres de l'ordre anglesa entre el 1.737 i el 1.907. Quatre d'aquests van acabar convertint-se en Reis. A mitjans del segle XVIII, els maçons escocesos van introduir una o diverses partides de golf abans de les reunions i els banquets de la lògia, per tal de poder exercitar-se en xifres màgiques. Així va ser com

foren escrites les regles, màgicament carregades, del joc. Va néixer la noció de la vida de club i el nombre de golfistes es va elevar de 500 a 5.000. Avui dia el golf es considera el joc més important dins la maçoneria. Als maçons se’ls ha estat permès propagar-se arreu del món sense cap mena de resistència i han aconseguit construir una enginyosa organització. Els de fora no tenen absolutament cap pista de què passa realment. Juraments i morts rituals uneixen als membres entre ells. És una extremadament potent xarxa de responsables polítics, fabricants d'opinió, polítics, empresaris, economistes, bisbes, autors famosos i altres. Les seves finalitats, objectius, rituals i creences han estat amagades al públic, que ha estat enganyat per un comportament aparentment respectable, ideals públics polits, caritat i en general religiositat. El moviment maçònic, des de fora, semblava una innocua associació cristiana. En realitat seguia mantenint un moviment subversiu de conspiració sota el lideratge jueu, que mantenia els seus objectius, cerimònies i signes secrets d’antics gremis, rituals, obediència cega a l'autoritat i un jurament aterridor. Al 1.780, es van fundar a Frankfurt am Main dues lògies completament jueves (Friedrich Wichtl, "Weltfreimaurerei, Weltrevolution, Weltrepublik", Wobbenbiill, 1.981, p. 82). Llavors el diari maçònic francès Akacia va començar a demanar: "Cap lògia sense jueus!" Els jueus extremistes estaven implicats en la formació de la maçoneria moderna a Anglaterra tan aviat com a començaments del segle XVIII (Jacob Katz, "Jueus i maçons a Europa 1.723-1.939", Cambridge, Mass. 1.970). La primera referència a un francmaçó jueu, Daniel Delvalle, mestre de la lògia Cheapside de Londres, data del 1.732. El mateix any un jueu, Edward Rose, esdevingué maçó a Londres. El rabí director de Gran Bretanya, Sir Israel Brodie, era un francmaçó d’alt rang (John Hamill, Robert Gilbert, "La maçoneria: Una festa de l’artesà", Londres, 1.998, p. 86). Més tard un nombre significatiu de jueus es van unir a la maçoneria anglesa, on van ser acollits. Molts creuen que els maçons intenten viure en pau amb nosaltres i que només els prejudicis dels altres fan que això sigui impossible per a ells. Però la naturalesa de la maçoneria no és humana. Els maçons tenen el desig de ser alguna cosa diferent de nosaltres. Odien associar-se amb els que no son maçons. Els jueus que no són membres de lògies maçòniques i no desitgen facilitar les activitats destructives dels jueus maçònics, poden satisfer un destí encara pitjor. Se’ls considera renegats. El maçó d'alt rang destrueix tot el que és bo i té una sorprenent quantitat de simpatia per les més baixes formes de humanitat i pels criminals. Els crims cruels i inusuals dels comunistes i socialistes sovint reben la "comprensió", si no l'elogi absolut dels mitjans de comunicació sota el control dels maçons. El desenvolupament del sistema maçònic Al principi només hi havia dos graus, aprenents i obrers, que elegien un mestre de càtedra, que més tard es convertiria en un tercer grau. Només al 1.725 el títol de "mestre" de fet va entrar en ús dins la maçoneria política. La Gran Lògia era anomenada la Lògia de Sant Joan en honor del sant patró dels picapedrers, Joan Baptista. La Fundació de la maçoneria es celebra cada any el 24 de juny. Des del 1.725 els cabalistes havien permès unir diverses lògies maçòniques a Anglaterra. Quan els cabalistes jueus extremistes van aconseguir ser admesos a les lògies, aviat van ocupar moltes de les posicions més altes dins de la maçoneria. A Escòcia es va introduir un quart grau. Els pocs graus de les lògies de Sant Joan no eren prous com per ser d'alguna utilitat a les forces que volien explotar políticament la francmaçoneria. No era possible fer-ne eines útils dels germans amb tan pocs graus i va ser per aquest motiu que a França es va introduir un nou sistema amb més graus, el sistema de Sant Andreu. Aquests graus superiors van ser anomenats després Sant Andreu, el primer deixeble de Joan Baptista. Els graus de sant Andreu van ser travessats per les doctrines herètiques dels Illuminati. Els germans de Sant Joan tenien un rang inferior que els germans de Sant Andreu. A París Charles Radclyffe va fundar el sistema francès-escocès al 1.725 per tal de crear una conspiració política més eficaç. Radclyffe es va convertir en gran mestre de la Lògia de Sant Tomàs i un any més tard va ser el líder de tota la francmaçoneria de França. Al 1.727 va ser escollit gran mestre del Priorat de Sió.

Al 1.754, els descendents dels Merovingis, que a través de la direcció de Charles de Lorraine controlaven la francmaçoneria a França, van assentar les bases per al sistema de graus escocès. Aquest sistema tenia 25 graus i aviat en va guanyar vuit més. El sistema francès-escocès conté 33 graus dividits en set classes. Suposadament al Temple de Salomó hi havia una escala amb 33 graons. Aquesta és la raó per la qual la piràmide maçònica del bitllet d'un dòlar nord-americà està construïda amb 33 pedres. Aquest és avui dia el sistema de difusió més ampli del món. El poeta Michael Andrew Ramsay, vingut d'Escòcia, va ser gran mestre de la Gran Lògia de França. Ramsay el 21 de març del 1.737 va admetre el següent als maçons iniciats recentment a París: "El món sencer no és res més que una gran república, en la qual cada nació forma una família i cada individu un nen. L'orde maçònica és una associació d'aquells que han entès aquesta veritat i intenten fer-la realitat." (Harry Lenhammar, "Med murslev och svard" / "Amb paleta i espasa", Delsbo, 1.985, p. 45-46) Ramsay va afirmar que els Cavallers Templers havien estat guiats pels mateixos ideals i que havien unit forces per portar-los a terme. Creia que el sistema escocès descendia de l'ordre dels Cavallers Templers. És per això que va tornar a crear el mateix sistema on la contrasenya secreta venia de les contrasenyes de la guàrdia dels sentinelles dels campaments militars. Aquest sistema es coneix com el Ritu Escocès de 33 graus. Tot això ho explica al seu llibre "Oració" (1.737). La lectura esmentada va esdevenir tan crucial per a la francmaçoneria com la Constitució d’Anderson. L’àlies de Ramsay dins la maçoneria era Chevalier. Era amic d'Isaac Newton i de Jean Theophile Desaguliers. El pare de Maximilien Robespierre va pertànyer a la lògia que Ramsey havia fundat. Ramsay va ser executat a Gran Bretanya l'any 1.746 per participar en una revolta en interès de la maçònica família Stuart. El sistema va ser desenvolupat principalment pels líders jueus, entre ells Estienne (Stephen) Morin. Que esdevingué el líder de totes les ordres i al 1.761 va rebre la missió de difondre la maçoneria per tota Amèrica, on va fer aparicions públiques com hugonot. Morin era un maçó d'alt grau. Va introduir el seu nou sistema de la maçoneria en les colònies americanes el 27 d'agost del 1.761. El 31 de maig del 1.801, Morin va fundar el Consell Suprem juntament amb John Mitchell, Abraham Alexander, Israel Mitchell, Emmanuel de la Motta i altres alts càrrecs jueus maçònics del Ritu Escocès a Charleston, Carolina del Sud (Christopher Knight, Robert Lomas, "El segon Messies", Londres, 1.998, p. 85). El Consell Suprem del Grau 33 es va convertir en la seu màgica dels maçons. Charleston està situada al paral·lel 33, una qüestió de gran importància per als maçons, i aquest Consell es considera que és el Consell Suprem mare de totes les lògies maçòniques del món. Al 1.875, el Consell Suprem es va traslladar més a prop del centre del poder, Washington, DC. A partir de llavors ha estat considerat com el Consell Suprem de la maçoneria mundial i ha afectat cada esdeveniment polític important des de llavors. El maçó escocès d’alt rang John Robison va dir que en el pas, anomenat el Chevalier du Soleil (Cavaller del Sol), és la Raó la que ha estat destruïda i enterrada, i el mestre d'aquest grau, el Filòsof Sublim, ocasiona el descobriment del lloc on està amagat el cos (John Robison, "Proves d'una conspiració", Belmont, 1.967, p. 88). Els maçons aprenen que els graus inferiors, que fan referència a la moral i la religió cristiana, són mers núvols que ara han estat dissipats per la llum de la raó. Aquest grau en concret a la francmaçoneria francesa és el primer pas dels maçons avançats «il·luminats». Robison es va convertir en maçó el maig del 1.770. La maçoneria va esdevenir una conspiració Jueva-Cabalista, l'objectiu de la qual era subjugar al jueu civilitzat i esclavitzar la resta de la humanitat. Al 1.869, un jueu fou gran mestre del Ritu Escocès a París (Henry W. Coil, "Enciclopèdia maçònica de Coil", editorial Macoy, Richmond, Virgínia, 1.996, p. 260). El Gran Orient admetia jueus sense restriccions. La missió de Morin era fer que tots els maçons gentils funcionessin com els jueus extremistes o com els seus sequaços. En qualsevol cas, que servissin a l’interès del sionisme. Sembla ser que els líders maçònics segueixen la doctrina del Talmud, que afirma que si no hi haguessin jueus, la terra no seria una benedicció, i no existirien ni el sol ni la pluja ni la humanitat (Jebammoth, fol. 98 a). Per tant aquesta pretensió és comú dins la maçoneria ja que això també es tolerat pel Talmud. En la mateixa col·lecció d’ensenyaments, el rabí Bechai estableix: "La pretensió està permesa sempre que el jueu es mostri cortès amb el gentil impur, es mostri respectuós amb ell i li digui: T'estimo." Però el rabí Bechai explica que aquesta regla és vàlida, només si el jueu necessita al gentil o si hi ha raons per creure que el gentil podria perjudicar-lo. En tots els altres casos, això (mostrar respecte per un gentil) esdevé un pecat (Gittin, fol. 61 a).

El primer ministre britànic Benjamin Disraeli va parlar al 1.852 a la Cambra dels comuns, referint-se als esdeveniments del 1.848: "Les societats secretes, que formen els governs provisionals, proclamen la igualtat natural dels homes i l'abolició de la propietat; i homes de raça jueva son al capdavant de cadascun d'elles." El rabí Isaac Wise (1.819-1.900), president del sots-organització a Cincinnati de B'nai B'rith, Ohio, ha explicat que "la francmaçoneria és una creació jueva, la seva història, graus, nomenaments oficials, contrasenyes i explicacions són jueves de principi a fi" (Israelite of America, 3 d'agost del 1.866). També va declarar: "La maçoneria és l'òrgan polític executiu de l'elit financera jueva". Volia dir que la francmaçoneria és el grup d'acció política dels jueus extremistes. El diari The Jewish Tribune (Nova York) va escriure el 28 d'octubre del 1.927: "La maçoneria es basa en el judaisme. Si del ritual maçònic n’eliminem els ensenyaments del judaisme, què ens queda?" The Jewish Guardian va admetre obertament el 12 d'abril del 1.922: "La maçoneria ha nascut fora d'Israel." A la revista maçònica francesa Le Symbolisme (juliol del 1.928) es podia llegir el següent: "El deure més important de la maçoneria ha de ser glorificar als jueus, que han conservat la inalterada norma divina de la saviesa." Un maçó d’alt rang el Dr. Rudolph Klein va declarar: "El nostre ritu és jueu de principi a fi, el públic ha de concloure d’això que tenim connexions reals amb la comunitat jueva". (Latomia, nº 7-8, 1.928) Un discurs a la Convenció de B'nai B'rith de París, publicat poc després a The Catholic Gazette (Londres) al febrer del 1.936 i una mica més tard a Le reveil du peuple (París), declarava: "Hem fundat moltes associacions secretes, totes treballen per a nosaltres, sota la nostra direcció i les nostres ordres. Hem fet un honor, un gran honor als Gentils permeten-los acompanyar-nos en les nostres organitzacions, que estan florint, gràcies al nostre or, més ara que mai. Però segueix sent el nostre secret que aquells gentils que traeixen els seus propis i més preuats interessos, per acompanyar-nos en la nostra conspiració, mai han de saber que aquestes associacions són creació nostra, i que serveixen al nostre objectiu... Un dels molts triomfs de la nostra maçoneria és que aquells gentils que son membres de les nostres Lògies, mai han sospitat que els estem utilitzant per construir les seves pròpies presons, que sobre les seves terrasses hauran d’erigir-nos el tron del nostre Rei Universal dels Jueus; i mai han de saber que els estem enviant a forjar les cadenes del seu propi servilisme vers el nostre futur Rei del Món..." El president honorari de la Lògia B'nai B'rith, el rabí Dr. Leo Baeck, en la inauguració del districte Grand Lodge Kontinental Europa XIX a Basilea el 14 de setembre del 1.955, va dir: "La missió de les lògies a Europa és ser la consciència dels jueus i assegurar-se de que la consciència dels jueus no es marceixi en països diferents." (Judische Allgemeine Zeitung, 27 de gener del 1.956) El líder sionista Theodor Herzl va escriure al seu "Tagebucher" (p. 92): "A les nacions actuals, la maçoneria només beneficia als jueus, però acabarà sent abolida". "Cada Lògia és i ha de ser un símbol del Temple Jueu; cada Mestre de Càtedra, un representant del rei jueu; i tot Maçó una personificació de l'obrer jueu". ("Una enciclopèdia de la maçoneria europea", Filadèlfia, 1.906) El rabí Georg Salomon a Hamburg va fer la següent il·luminadora pregunta en el seu fullet "Veus d'Orient": "Per què no hi ha ni rastre de l’Església Cristiana en el tot ritual de la maçoneria? Per què el nom de Crist no es menciona ni una vegada, ja sigui al jurament o a l'oració, que es pronuncia en la inauguració d'una nova lògia o lògia de districte? Per què els maçons no compten el temps des del naixement de Crist, però en canvi, ho fan com els jueus, des de la creació?" (p. 106-107). Aquesta és també la raó per la qual s'utilitzen noms cabalístics als graus dels diferents sistemes de la maçoneria: Comandant del Triangle Il·luminat, Doctor del Foc Sagrat, Príncep de Jerusalem (grau 16è), Cavaller de la Rosa-Creu (18è), Gran Pontífex (19è), Cavaller Comanador del Temple (27è), Cavaller Escocès de Sant Andreu (29è), Gran Cavaller Electe de Kadosh (30è). L'últim grau també s'anomena Cavallers de l'Àliga Negra i Blanca. Els membres d'aquest grau han d’apunyalar una corona reial amb una daga. Hauran de venjar sense treva la mort del gran mestre Jacques de Molay el 18 de març del 1.314 a París. Recordeu aquesta data! Es per això què els francmaçons del grau 30 s'anomenen Els Venjadors. S'utilitzen tretze espelmes en la iniciació d’ingrés d’aquest grau. En la cerimònia d'iniciació, s'utilitzen els següents colors: negre, blanc, blau i vermell. Albert Pike creia que el grau 30è era el més important, ja que és quan comença la lluita activa contra altres creences i altres religions. En aquest punt als membres se'ls ensenya la càbala, que suposadament és la clau del temple. Aquí també és quan els membres comencen a treballar activament amb la màgia d'Osiris.

Cada any, els maçons dels graus més alts "maten" un ninot vestit amb roba del segle XIV i que simbolitza a Felip el Bell. O bé se li talla el cap (per simbolitzar la seva sang es vessa vi negre) o bé se’l crema de dalt a baix. Al Papa Clement V també se’l "mata" cada any. Llavors els cavallers de Kadosh han de trepitjar la corona reial i la tiara del Papa. Aquesta forma de màgia ja es practicava a Egipte. El papir Harris descriu com Hui, controlador del bestiar del faraó creava efigies de cera, que després introduïa d’amagat al Palau. Els ninots simbolitzaven al faraó i a la seva família i se situaven a prop d'un foc, per tal que es fonguessin lentament mentre el Faraó patia i moria. El complot fou descobert, però, i Hui i els altres conspiradors van ser sentenciats a suïcidar-se, una de les sancions més dures d'Egipte (Lewis Spence, «Mites i llegendes de l’antic Egipte», Londres, 1.915, p. 263). Els noms de determinats graus varien en diferents països. El grau 22è a Anglaterra s'anomena el Cavaller Reial Destral, mentre que a Alemanya s'anomena Furst von Libanon (Príncep del Líban). Aquests 33 graus es divideixen en set categories. La cinquena categoria, per exemple, conté els graus de cavaller (19, 20, 23, 27, 28 i 29), que deriven de l'ordre dels Templers. La quarta categoria té dos subapartats. El primer conté les titulacions israelites (graus 4 i 8). La setena categoria conté només els graus més alts (31-33). En assolir el grau 18, és necessita el permís de l'elit maçònica per tal d'avançar més enllà. Als pocs maçons que arriben al grau 28 de sobte se’ls informa que tot el que havien après prèviament era fals. Només llavors se'ls explicarà la veritat. Això es fa intencionadament per provar com són de fiables aquests maçons. Ells no estan autoritzats a explicar al públic sobre les seves activitats. En la seva novel·la "El joc de les boles de vidre" (1.943), Hermann Hesse descriu la naturalesa de l'home com noble i generosa quan se segueix el camí de la veritat. En quant és traïda la veritat, en quant la naturalesa humana deixa d'honorar la veritat, en quant ven els seus ideals, es torna intensament satànic. Aquest és també el cas pel que fa a la naturalesa maçònica. Els francmaçons han realitzat molts actes de venjança. A Alemanya el 18 de març del 1.793 va ser declarada la República o Comuna de Magúncia amb l'ajut de les tropes "revolucionaries" franceses. Gràcies a l'exèrcit prussià, aquest niu d'escurçons va ser liquidat quatre mesos més tard, el 23 de juliol del 1.793. El 18 de març es va convertir en un dia especial. Va ser en aquest dia del 1.848 quan van començar les revoltes a Venècia, Milà i Estocolm. A Berlín el mateix dia va tenir lloc una revolució. Els líders de la revolució de Berlín eren tots maçons jueus, entre ells Jacob Venedy i Johann Jacoby. Aquest va ser també el cas d’altres ciutats. Aquell dissabte fins i tot es van fer coincidir les accions al mateix temps a Milà, Berlín i Estocolm. Precisament 23 anys més tard es van organitzar novament actes de venjança, el 18 de març del 1.871, quan va ser declarada la Comuna de París. A la Unió Soviètica, el 18 de març es celebra el dia del Socors Roig. Els maçons van assassinar a Georgios, el rei de Grècia, el 18 de març del 1.913. La base real de la maçoneria era una meritocràcia despietada, una mena de societat, que només s'aconsegueix amb l'ajuda de mèrits i documents. Això implica subversió a totes les societats estàtiques basades en una jerarquia tradicional, segons l'historiador nord-americà James H. Billington. Durant el segle XVIII, les reunions de les lògies normalment es duien a terme en cambres privades en posades o tavernes, on els membres es reunien al voltant d'una llarga taula. Es va fer evident que el nou model de maçoneria suposava una amenaça política per l'ordre tradicional. Les reunions de les lògies als Països Baixos van ser prohibides al 1.735, ja que havia sortit a la llum la informació de que els germans maçònics estaven secretament implicats en l'activitat política. Al 1.738, el Papa Clement XII va prohibir l'activitat dels maçons a tots els països catòlics, com ara França i Polònia. Pertànyer als maçons era un crim atroç, segons la butlla papal In Eminenti. L'Emperadriu d'Àustria, Maria Teresa, va tancar totes les lògies al 1.742, inclús la que el seu marit Franz n’era un membre. Però ja era massa tard, perquè en aquells moments la francmaçoneria havia aconseguit una posició en la qual ja no podia ser controlada. El seus membres eren massa i eren molt influents. Jueus rics extremistes que eren membres de diferents lògies i recolzaven les seves activitats tenien accés a enormes fons, que les potències mundanes no podien ignorar. Alguns maçons no van poder afrontar la maldat dels rituals que havien dut a terme i van abandonar l'ordre. Un antic gran mestre, que també era un dels principals financers de Londres, va donar a Martin Short aquest aterridor testimoni, que relata en el seu llibre "Dins la Germandat: Més secrets dels maçons" (Londres, 1.990, p. 124-126):

"Em vaig fer maçó al 1.970, però fins i tot quan estava en el primer grau del ritual vaig tenir dubtes. Se’m feia estrany fer aquell horrible jurament sobre la Bíblia mentre contra el meu pit esquerre nu empenyien amb força l’esmolada punta d’un compàs. Encara se’m feia més estrany que se’m digués que segellés aquest jurament besant la Bíblia i llavors amb la cara empenyent el compàs i l’escaire que descansaven damunt les seves pàgines obertes. Va ser tot just després que em vaig adonar que el compàs i l’escaire estaven alineats en forma de vesica piscis i que tota la cerimònia tenia connotacions sexuals. Malgrat el meu malestar vaig passar els tres graus artesanals només en tres reunions. Durant el tercer grau ritual els diaques em van estirar a terra i em van embolicar amb un sudari: un llençol negre brodat amb cranis i ossos creuats blancs. Em van dir que em quedés tan quiet com si fos mort, fins que m’aixequessin pels peus i el Mestre de la Lògia apliqués la pinça del Mestre Maçó. Mentre era allà de sobte vaig sentir la imponent presència del mal. Jo abans mai conscientment havia pensat en el mal, ni molt menys l’havia sentit, però ara el meu cervell donava batzegades. Vaig sentir un dolor penetrant al crani, com el pitjor mal de cap que et puguis imaginar. Tot i així, vaig continuar amb la cerimònia i vaig esdevenir un Mestre Maçó. El punyent mal de cap va seguir tornant, no només a les nits de lògia, sinó cada nit durant més de deu anys. Enlloc vaig patir atacs pitjors que a la meva habitació, així que vaig adquirir l'hàbit compulsiu de posar un parell de mitjons en forma de creu al terra al costat del meu llit abans de poder arribar a dormir. No sé si la meva dona mai ho va veure. Suposo que estava intentant rebutjar el mal, encara que en aquell moment no raonava mai d’aquesta manera. Vaig assistir a la meva Lògia Maçònica durant set anys i llavors vaig dimitir. Més tard em vaig adonar que aquest període va coincidir exactament amb els anys, en els que vaig patir constants malalties: mononucleosi, faringitis crònica, hemorràgies espontànies i càncer de pell maligne. Jo mateix podia haver-me induït aquestes condicions. Ho suposo, però el càncer de pell supera amb escreix els poders psicosomàtics de la majoria de la gent. Però ara prenc constantment Valium i píndoles per dormir. També m’he vist afectat per una neuràlgia aguda del trigemin: una paràlisi facial, semblant als efectes d'un anestèsic dental, però que no desapareix. Un anestèsic dental també evita el dolor, però aquest el causava: tant, que de vegades l’agonia em feia cridar. Al 1.980 vaig estar a punt de suïcidar-me. Un diumenge, estant molt deprimit, vaig anar a la meva parròquia i em vaig sentir impulsat a combregar. Quan vaig arribar a la barana vaig demanar perdó i vaig demanar que se m'alimentés amb el Pa de la Vida. No recordo haver pres els sagraments, però quan vaig arribar a casa la meva família va dir que em brillava la cara. Uns mesos més tard em vaig adonar, que aquell mateix dia, de sobte vaig deixar de prendre totes aquelles píndoles. Sona cursi, ho sé, però havia 'trobat a Déu'. Vaig esdevenir un cristià compromès i vaig parlar amb grups de tot el país, però encara estava turmentat, com me’n vaig adonar durant una reunió a Peterborough. El president em va oferir pregar per qualsevol dels presents que estigués en perill. Algú es va avançar desesperadament demanant ajuda, però jo no tenia cap experiència en aquest tipus de feina. Vaig intentar estendre els braços per donar-li suport però tenia els colzes rígidament tancats. Em vaig sentir molt malament. Vaig sortir de la sala tan aviat com vaig poder. Sabia que em passava alguna cosa seriosament dolenta, així que vaig pregar demanant ajuda. Li vaig dir a un amic que em va presentar a un ministre Pentecostal. Va dir que creia que jo estava atresorant algunes coses, que, als ulls de Déu, formaven una servitud espiritual amb un passat il·lícit. No identificava els objectes, però va dir que la font del mal era a la meva habitació: a la part superior de l'armari i al tocador. Aquests eren els llocs exactes on guardava les meves insígnies maçòniques i els llibres rituals. Quan vaig arribar a casa ho vaig agafar tot i li vaig portar al meu vicari. Ell va dir que l'única cosa que podíem fer era destruir-ho, així que ho vam llençar a una foguera. Aquella nit vaig deixar de posar els mitjons en forma de creu! Sabia que per fi s’havia trencat la maledicció opressiva. Recordant la cerimònia maçònica en la que vaig notar per primer cop aquell intens mal, m'adono que podia haver estat particularment susceptible a aquells sentiments. Potser soc psíquic mentre que la majoria dels altres maçons - homes bons, n’estic segur - simplement no responen a aquestes vibracions. Sigui quina sigui l'explicació, no desitjo a ningú l'angoixa que aquest galimaties maçònic em va causar durant tants anys."

Els graus més alts El grau 31è s'anomena Gran Inquisidor Inspector. Només 400 d'entre tots els maçons britànics arriben en algun moment a aquest grau. El grau 32é s’anomena Mestre del Secret Reial. Només assolint el grau 32è és quan els maçons diuen que "la francmaçoneria acabarà controlant el món" (Paul A. Fisher, "Darrere la porta de la lògia ", Rockford, Illinois 1.994, p. 240). En el grau 32è, als membres se'ls dóna una "imatge fidel" de la maçoneria. Només 180 membres britànics assoleixen aquest grau. Només a 75 maçons britànics se’ls permet assolir el 33è i darrer grau, Inspector General Honorari o Sobirà Gran Comanador. El líder dels Cavallers Templers havia basat tot aquest coneixement sobre símbols màgics amb poderoses càrregues dins dels graus més alts. Instruccions maçòniques: "La màgia és com les matemàtiques, és precisió sense error i la ciència absoluta de la natura i les seves lleis". El filòsof suec Henry Laurency va explicar: "La màgia és la direcció mental d'energies etèries". Els tres graus més alts estan reservats per als líders de l'ordre. Els graus inferiors són només un façana per als ignorants. Aquesta és la raó per la qual els germans més ordinaris no tenen ni idea de com s’abusa del seu paper. Molts tenen dificultat en comprendre que la francmaçoneria és un estat dins l'estat i suposa una amenaça seriosa per a tota societat. Un home, que pertanyia al Grau 33è però més tard va abandonar els inútils ritus de l'organització, va declarar: "Durant els ritus t’estan ensinistrant per què no reflexionis sobre les contradiccions. T’estan entrenant per què et deixis enganyar." A més de les elevades taxes d'entrada, els maçons paguen una determinada suma cada vegada que pugen de rang. La maçoneria també té fonts d'ingressos secretes. El Consell Suprem de França va ser fundat al 1.804. Segons l'historiador Domenico Margiotta, jueus extremistes van pagar 18 milions de francs al Consell Suprem en la dècada del 1.890. El Consell Suprem de la maçoneria mundial (oficialment La Jurisdicció del Sud) es troba a Washington, D.C., no gaire lluny de la Casa Blanca. Totes les decisions polítiques importants són preses pel Consell Suprem del Ritu Escocès. Es pot llegir el següent a "El Secret d’iniciació al 33è grau": "La maçoneria no és ni més ni menys que una revolució en acció, la conspiració constantment continuada". Hi ha desertors que han desertat de la maçoneria i han revelat que hi ha tres graus per sobre dels graus visibles: el Grau Invisible, el Consell dels Set i el Patriarca de l'Emperador del Món sense Corona. Aquests són tots els graus secrets dels Illuminati.

Foto: Jüri Lina

El Consell Suprem del Ritu Escocès del Grau 33è a Washington, D.C. El lleó de pedra a la dreta de l’edifici

simbolitza la saviesa, el de l’esquerra representa el poder.

A Wilhelmsbad a Hanau i a Hessen - Nassau va començar una convenció maçònica el 16 de Juliol del 1.782. El Gran Mestre l’Arxiduc Ferdinand va assistir-hi presencialment juntament amb representants de totes les lògies unides, fins i tot lògies franceses. La Convenció va durar 46 dies. L'objectiu era adoptar el sistema de grau dels Cavallers Templers en comptes del sistema anglès amb només tres graus. Poc després va aparèixer el sistema escocès reformat amb cinc graus. Tanmateix, aquest sistema va tenir poc èxit als estats alemanys. Les lògies alemanyes volien mantenir el sistema dels Cavallers Templers, que tenia diversos graus (Carl Dahlgren, "Frimureriet" / "Maçoneria", Estocolm, 1.925, p. 133). Els Illuminati i els maçons van unir els seus esforços en aquesta Convenció. Van dirigir la seva ira cap a les monarquies i l'església. Els vestits dels "Constructors del Temple", les seves cerimònies i els noms dels graus són típicament jueus. Això és evident en un article de la revista LIFE Magazine del 4 de març del 1.957. Altres ritus maçònics Oficialment la maçoneria va arribar a Suècia al 1.735, quan el comte Axel Wrede-Sparre hi va fundar una lògia. Les reunions tenien lloc al castell d’Stenbock a Riddarholmen al casc antic d'Estocolm. Wrede-Sparre s'havia fet francmaçó a França. En realitat ja al 1.721 s’havia fundat a Estocolm una lògia secreta (més tard anomenada del ritu d’Swedenborg). També hi ha evidència d'un període fins i tot anterior. Els maçons d'avui dia prefereixen no parlar del tema. El místic Emanuel Swedenborg també era maçó a Lund al 1.706. El ritu suec és descendent de la Lògia de Kilwinning d'Escòcia. A aquest petit poble, no gaire lluny de Glasgow, se’l considera el bressol de la maçoneria escocesa. Sparre va acceptar vuit nobles a la seva lògia entre el 1.735 i el 1.738 i més tard cinc d'aquests van esdevenir consellers reials (Harry Lenhammar, "Med murslev och svard" / "Amb paleta i espasa", Delsbo,

1.985, p. 57). El rei Frederic I va prohibir totes les reunions maçòniques el 21 d'octubre del 1.738; el desafiament de la llei es castigava amb la mort. El rei de França també havia prohibit l'activitat de les lògies maçòniques. Frederic I va demanar i va recordar la seva prohibició al desembre d’aquell mateix any. Frederic I posteriorment esdevingué ell mateix francmaçó, però l'ordre es va assegurar que ell mai fos informat de cap secret profund. Als voltans del 1.750, el Sotssecretari de l’Oficina de Relacions Exteriors de Suècia Carl Fredric Eckleff va crear un sistema que més tard arribaria a ser conegut com el Ritu Suec. La Gran Lògia Nacional Sueca va ser fundada per Eckleff juntament amb uns altres 24 germans maçònics d’alt grau, incloent-hi a Fredric von Stenhagen i a Israel Torpadius, el 25 de desembre del 1.759 a Estocolm. El ritu suec és cristià en les aparences. En realitat encara està més influenciat pel misticisme sincrètic (una combinació de diferents doctrines místiques), la màgia jueva i la càbala, que en la maçoneria britànica, segons l'historiador noruec Sverre Dag Mogstad. Els maçons portaven un cordó groc i vermell al barret. Era evident immediatament que pertanyien a l'ordre. El duc Carl, germà de Frederic i Gran Mestre maçó, va enviar una directiva al 1.798 suggerint un codi de vestimenta especial per als maçons d'octau grau i més amunt. La carta diu que "aquest uniforme, al qual el rei ha donat el seu consentiment, consistirà en una levita de tela de color blau fosc botonada amb una fila de botons daurats amb una creu en relleu, amb folre de color escarlata, un coll plegat i solapes del mateix color amb trenat o tub blanc, una armilla blanca, pantalons de color groc palla, botes de muntar altes amb esperons, barret de tres pics decorat amb una escarapel·la vermella i blanca i estam de plomes blanques, un baldric de cuir blanc i una espasa daurada "(Harry Lenhammar, "Med murslev och svard"/"Amb paleta i espasa", Delsbo, 1.985, p. 81). La intenció era que el maçó fos vist com un cavaller benèfic. El 9 de març del 1.803, la policia va començar a seguir les activitats de totes les societats secretes. Però aquesta vigilància no es va estendre a la maçoneria, que estava sota protecció del rei. Al 1.818, el nou rei Carles XIV va esdevenir el patró Suprem de la maçoneria sueca. Aquesta informació prové del registre maçònic del 1.826. Al sistema suec hi havia deu graus i dos graus més, que eren considerats secrets. No fa gaire, el registre també va començar a enumerar els que havien assolit l’11è grau. L’11è grau s'anomena Germà Més Il·luminat, Cavaller Comanador de la Creu Roja. Els tres primers graus s'anomenen graus de Sant Joan o maçoneria blava. L'edat mínima és de 21 anys. Els graus de Sant Andreu (graus vermells escocesos) engloben del quart al sisè grau, i finalment hi ha del setè al onzè grau (l'onzè s'anomena el grau honorífic, però també hi ha un dotzè grau secret). L'ex ministre de defensa Anders Bjorck és francmaçó de 10è grau. Segons el llibre secret de 37 pàgines que conté les descripcions dels reglaments i els rituals de la fundació de l’Ordre Svenska Frimurare (l’ordre suec dels maçons), et pots convertir en maçó acceptat de primer grau (Aprenent de Sant Joan) de la següent manera: Amb la punta d'una espasa apuntat al seu pit, condueixen al sol·licitant a la porta de la lògia. Després d'algunes preguntes, és admès a la sala del primer grau amb la punta de l’espasa al pit i una bena sobre els ulls. Allà fa un jurament de silenci en el qual es compromet a ser degollat. El mestre demana al sol·licitant: "Estàs preparat per entregar-te total i absolutament a les nostres mans i fer-te francmaçó segons les lleis i pràctiques que seguim...?" Al sol·licitant també se li demana si està disposat a acceptar la fe dels maçons i a abandonar la seva pròpia. Aquesta pregunta es repeteix una altra vegada. El mestre llavors explica que el candidat ha de ser "útil als nostres propòsits" però sobretot ha de tenir "una submissió indestructible a les nostres ordres". Amb una pregunta hàbilment composada, el mestre vol saber si l'iniciat està disposat a obeir les ordres maçòniques fins i tot quan es tracti d'actes il·legals. Al final de la iniciació, tots els germans dirigeixen les seves espases cap al pit del sol·licitant després d’haver-li tret la bena. El president afirma que si algú s'atreveix a revelar al públic els rituals, que han estat representats, aquesta persona serà considerarà un enemic i un traïdor. El sol·licitant rep un davantal de cuir, un parell de guants blancs de dona i una espasa. El títol del llibre maçònic "Amb paleta i espasa" / "Med murslev och svard: Svenska Frimurarorden under 250 ar" del maçó i Professor Harry Lenhammar (Delsbo, 1.985) demostra que l'espasa té un paper important dins la maçoneria.

Les cerimònies inclouen astrologia, càbala i màgia egípcia. Els ritus de sang s'esmenten diverses vegades en els manuals de rituals, que són secrets i molt difícils d’aconseguir. Al segon grau se l'anomena el grau de Companys d'Ofici. En la iniciació del tercer grau, es realitza la següent cerimònia horripilant. Al maçó se’l condueix d’esquena al saló de la lògia, que conté tot tipus de símbols de la mort. Està fosc. Amb un crani humà al seu costat, el president colpeja amb un martell tres vegades el cap del candidat. Llavors es fa jeure al candidat en un taüt i es posa al seu lloc la tapa. Després d'una estona d’estar "mort", un maçó destacat diu: "El cadàver ja s'ha descompost, les ungles li estan caient de dits, però amb la meva ajuda i la de Cleòpatra, farem que cobri vida una altra vegada." Els altres maçons donen cops sobre la tapa del taüt. La cerimònia acaba amb les paraules: "S'ha completat." El taüt simbolitza l’arca de l’aliança israeliana. Durant la iniciació al quart i cinquè grau s'utilitza un nus. Es col·loca al voltant del coll del candidat una corda i s’estreny quatre vegades. Amb això se suposa que ajuden al candidat a convertir-se en un ésser humà millor (!). Aleshores, com et converteixes en un ésser humà millor? El 24 de març del 1.980, un mestre maçònic anomenat Gibson de Southgate (un suburbi de Londres) i dos altres maçons van robar un vehicle que contenia plata per valor de 3,4 milions de lliures esterlines a Barking, Essex, Anglaterra. Malgrat el fet que molts policies eren membres de la mateixa lògia que Gibson, cap d'ells semblava saber que Gibson estava en una llista dels 100 delinqüents més buscats de Londres. En la iniciació al sisè grau, un germà emmascarat condueix al candidat a un fosc passatge soterrat, anomenat Acacia Path i el deixa allà. Amb una llanterna a la mà, el candidat ha de passar entre taüts, cranis humans, ossos i altres elements espantosos, fins que troba la branqueta d’acàcia, que oficialment simbolitza l’esperança. En el setè grau, el maçó és iniciat en la fe maçònica, vestit amb una túnica amb caputxa blanca amb una Creu Roja a l’esquena. Els que són acceptats al vuitè grau, se’ls dona l’anell simbòlic dels maçons, que afecta negativament sobre l'aura del portador, fent-la encongir. La contrasenya que se’ls demana a aquells que han assolit el novè grau és: "Rabbi, ubi habitas? " (Rabí, on vius?) La resposta és: "Venite visum". (Vine i mira). Després d'això, s'utilitza un crit de guerra anomenat baptista. Aquests patrons de comportament malaltissos haurien de servir d’avís a qualsevol persona ben equilibrada. Segons la revista maçònica sueca Frimuraren (núm. 3, 2.000, p. 13), es triga 17 anys en arribar al grau 10’e. L'investigador noruec de la maçoneria Sverre Dag Mogstad, afirma que hi ha un grau secret a la maçoneria noruega anomenat 10:2, en el qual es realitzen ritus de sang (barreja de sang) (Tom Lipkin, "Finns det en hemlig 10:2-grad i finlandskt frimureri?" / "Hi ha un grau-10:2 secret a la maçoneria finlandesa?", Vasabladet, 16 d'abril del 1.993). El grau més alt és ocupat pel gran mestre maçònic, que porta el títol del Vicarius Savi de Salomó (el més savi entre els germans) i Líder Suprem. Per sota del gran mestre hi ha deu ministres. Els germans de grau superior han de ser obeïts. Però per sobre d’aquest Vicarius, hi ha una altra persona, secreta, el nom i l’adreça de la qual és desconegut per tots, tret del Vicarius Savi de Salomó (N. Eggis - en realitat Sigfrid Nilsson - "Frimureriet", Helsingborg, Suècia, 1.933, p. 17). Així que encara hi ha un altre grau secret en el ritu suec – el 13è. Als germans de rangs més alts ja se’ls anomenava "il·luminats" a principis del segle XIX. Al setembre de 2001, el Professor de física Anders Fahlman (11è) va esdevenir gran mestre. L'ordre està liderada pel Consell Suprem, que inclou tots els principals càrrecs com ara procurador del gran mestre i canceller de l'Ordre i també als mestres provincials com a representants de les set seccions del país. La Gran Lògia Provincial de Finlàndia es coneix com Gran Capítol. Els jueus que eren acceptats a les Lògies sueques havien de ser batejats. El castell de Baatska a Estocolm va ser adaptat per a les finalitats dels maçons en la dècada del 1.870. Hi ha dotze columnes amb capitells corintis en dues fileres davant el palau. La maçoneria sueca no és en absolut una organització independent, malgrat el fet que això és el que es diu oficialment. Si fos així, no aplicarien el programa de cinc punts dels Illuminati. El maçó suec Johan Jakob Anckarstrom al 1.792 va donar des de París l'ordre de matar al rei Gustau III, malgrat que l'ordre formal havia estat donada pel gran

mestre suec, germà del rei i futur Carl XIII. El Duc Carl va rebre el títol de Duc de Sodermanland després d'haver participat en la denominada revolució del 1.772. Els Illuminati Gustaf Bjornram, Gustaf Ulfvenclou i Carl Boheman van ser els responsables de confondre activament al Príncep Carles amb les seves teories de la màgia. Carl Boheman, fill d'un calderer de Jonkoping, era el més perillós d’aquests impostors. Havia estudiat a la Universitat de Lund durant un període breu però va fugir a causa d'un deute i va acabar a Amsterdam on començà a treballar en una casa de comerciants i va ser iniciat en la maçoneria. Boheman va conèixer a un ric anglès, anomenat Stephens, que pertanyia a una ordre secreta. Boheman va acompanyar a Stephens a Londres, on es va acabar comprometent amb la seva germana. Va morir abans que la parella s’arribés a casar, però a Boheman se li va permetre quedar-se les 10.000 lliures, que hauria rebut amb motiu de les noces. Al 1.794 se’n va anar a Copenhaguen com un home ric i es va convertir en ciutadà danès (C. Georg Starback, "Berattelser ur historien svenska" / "Contes d’una història sueca", Estocolm, 1.880, p. 122). Boheman es va casar a Suècia i durant les seves visites al seu país natal va conèixer al Duc Carl durant la seva regència. Boheman afirmava ser francmaçó d’alt rang, posseïdor d'un gran coneixement de la màgia. El Príncep Carles, que tenia una gran influència, va fer a Boheman secretari de la cort. Sempre va rebre una acollida càlida del príncep. Era present en totes les reunions maçòniques i personalment organitzava diversos rituals i reunions secretes al palau del príncep. Una habitació en el Palau Reial d'Estocolm es va convertir en temple Illuminati al començament del 1.803, on es celebraven les reunions de l'Orde sota el lideratge de Boheman. Boheman va fer propaganda a favor de l'ordre. El Príncep Carles li havia donat el grau més alt dins la maçoneria sueca: Mestre de la Saviesa Secreta. Durant les cerimònies màgics davant de l'altar al temple Illuminati, Boheman utilitzava símbols molt ominosos. En aquell moment, el rei Gustau IV Adolfus, que havia succeït al seu pare Gustau III, va rebre la informació de que els Illuminati s’havien establert al seu palau. Boheman va ser revelat com un agent polític que havia utilitzat la noblesa amb interessos subversius. Boheman va ser detingut el febrer del 1.803 i expulsat del regne (O. H. Dumrath, "Det XIX arhundrade" / "El segle XIX", part II, Estocolm, 1.900, p. 82). Al febrer del 1.803, el rei va ordenar la detenció de Carl Boheman. Els seus treballs van ser investigats i la seva correspondència amb el Duc Carl von Hessen confiscada. El judici contra Boheman es va celebrar a porta tancada. El 18 de març del 1.803, va ser expulsat a Dinamarca. Les autoritats daneses el van enviar a Hamburg a petició del govern suec. Al 1.814, Boheman tornar a Estocolm, on el Princep Charles s’havia convertit en el rei Carles XIII. Però ja no fou benvingut. Va morir en la pobresa a Wandsbeck a prop d’Hamburg l’abril del 1.831. El dilluns, 13 març del 1.809, va tenir lloc un cop d’estat al Palau Reial d'Estocolm. Gustau IV va ser detingut per diversos oficials maçònics d’alt rang dirigits pel coronel Carl Johan Adlercreutz. El rei va demanar ajuda. La guàrdia reial va trencar la porta, però els conjurats, van dir que tot estava en ordre. Després el rei intentà fer camí cap a la guàrdia principal, on estava estacionat un regiment alemany lleial. Però els conjurats el van atrapar i el rei va ser arrossegat cap enrere. El van portar al Palau de Drottningholm, on va ser posat sota arrest domiciliari. Fou deposat el 10 de maig. Els conspiradors maçònics van ajudar a arribar al poder al príncep Carl (oncle seu, i gran mestre), i el 6 de juny del 1.809, va ser proclamat el nou rei (Carles XIII), malgrat el fet que estava completament senil. Gustau IV Adolphus va ser expulsat del regne al desembre del 1.809. Va morir a Suïssa el 7 de febrer del 1.837. Així es va acabar la línia Reial dels Vasa (C. Georg Starback, "Berattelser ur svenska historien ", Estocolm, 1.880, p. 290-291). Suècia va passar uns temps difícils i es va aclarir el camí cap al socialisme. Durant els anys 1.860-1.930 més d’1,4 milions de suecs van emigrar a Amèrica degut a la pobresa i la fam. El sistema jueu de Memphis Misraim va ser fundat a Itàlia al 1.780. Misraim en hebreu significa "Egipte". Els ritus màgics del sistema descendien d'Egipte i van ser revisats pel 'Comte' Alessandro Cagliostro (en realitat un estafador sicilià anomenat Giuseppe Balsamo), que ocultava el seu origen jueu. Aquest sistema va sorgir de les idees de Cagliostro sobre la màgia negra. Cagliostro practicava el satanisme i van conspirar contra la Corona. El seu sistema, Krata Repoa, que va crear a Bordeus, al 1.783, contenia 97 graus. Cagliostro s’anomenava a ell mateix el gran Copte (Kophta). Al 1.776, a l'edat de 33 anys, es va presentar a Londres. Ja a l'abril d’aquell mateix any, va ser iniciat a la Lògia l’Esperança nº 289 de Londres. Més tard Cagliostro va ser iniciat a l’Ordre de Malta dels Rosa-Creus, la Lògia de l'Esperança d'Anglaterra, la Lògia Indissoluble d’Holanda, la Perfecta Unió de Nàpols, l'Ordre del Temple de l'Estricta Observança, i als Escollits de Cohen a Lió.

Posteriorment Cagliostro va obrir ell mateix lògies a Holanda, Alemanya i Rússia (Sant Petersburg). Va prendre part en una convenció maçònica a París el 15 de febrer del 1.785. L’extremista jueu danès Kolmer, conegut a Itàlia com Altotas, va ser el mestre de Cagliostro i va treballar força per popularitzar la màgia d'Osiris. Kolmer mantenia estret contacte amb el líder dels Illuminati Adam Weishaupt a Ingolstadt, Baviera. Cagliostro es va unir als Illuminati al 1.783 a Frankfurt. Va ser expulsat de França l'any 1.786 en relació amb "l’afer del Collaret", organitzat pels Illuminati. Cagliostro havia encarregat un collaret de diamants preciosos a nom de Maria Antonieta per crear gelosia entre els pobres. Abans d'això, havia previst que la Bastilla cauria tres anys més tard. Al 1.789, Cagliostro va ser detingut a Roma per intentar fundar una nova lògia maçònica egípcia i fou sentenciat a mort i després a cadena perpètua. Va morir el 26 d'agost del 1.795. Cagliostro també va ser membre dels Cavallers Templers, la intenció dels quals era construir el temple "etern", segons l’afirmació d’Albert Pike del 1.871. La construcció d'un temple posteriorment va arribar a voler dir construir una nova societat, que immediatament lideraria una organització d'aquest tipus a la política. Al 1.809, es van desenvolupar dos sistemes independents de màgia dins del sistema Misraim. Això va ser modernitzat a França per l'extremista jueu Michel Bedarride. En aquest sistema hi ha 99 (95 + 4) graus. Els dos sistemes es van unificar al 1.867. La nova maçoneria egípcia va assumir els 33 graus del sistema escocès. Un dels més famosos grans mestres de la maçoneria Misraim va ser l’antroposòfic Rudolf Steiner, que estava en contacte tant amb Lenin com amb Hitler. Va fundar el moviment antroposòfic al 1.912. El ritu egipci està fortament influenciat pels cabalistes jueus. Certes paraules, com ara Yahweh, eren tan fortes que no havien de ser escrites o dites en veu alta. Cagliostro havia afirmat que el ritu egipci podia regenerar als seus membres, tant física com moralment i portar-los finalment a la perfecció. Tan homes com dones eren acceptats a les lògies Misraim. Això era inusual dins la maçoneria. Els símbols "Els signes i els símbols controlen el món, no les frases ni les lleis," segons el filòsof xinès Confuci (551-479 aC). Així, els símbols són eines màgiques per controlar la gent. El simbolisme de la maçoneria política es basa en implementar l’arquitectura. El desig era construir simbòlicament un nou món (el temple invisible) per als no-maçons. Al mateix temps, els maçons han utilitzat la màgia cabalística i han soscavat la moral de la societat. El seu propi lema va començar a ser estès: fes el vulguis! (François Rabelais, 1.494-1.553). Aquells que es fan francmaçons es veuen obligats a "admetre" que abans eren a la foscor, i que la llum és dins la maçoneria. Els maçons estan il·luminats igual com diuen estar-ho els Illuminati. Les experiències màgiques dels maçons s'intensifiquen amb l'ús de secrets i sorpreses. A la cerimònia d'iniciació al candidat se’l fa estar dret amb el pit descobert i els ulls embenats. Després de la iniciació se li treu la bena i llavors el maçó entra a la llum. Després de treure-li la bena, se li fa la pregunta següent: "Què veus?" S'espera que l'iniciat respongui: "Puc veure el sol, la lluna i el gran mestre!" (Platonov, "La història secreta de la maçoneria", Moscou, 2.000, vol. I, p. 529) això implica que el sol brilla durant el dia i la lluna durant la nit, mentre que el gran mestre il·lumina la lògia amb el seu consell. Qui s’ha d'iniciar també porta un nus al voltant del coll. Els germans posteriorment expliquen que mantenen al nou germà al seu lloc amb un ferm nus. El nus també pot ser simbolitzat per la corda, que els Cavallers Templers tenien a les seves capes (Christopher Knight, Robert Lomas, "El segon Messies", Londres, 1.998). La corbata moderna (el seu nus) és un símbol maçònic que bloqueja el flux d'energia del xacra de la gola, que afecta el nostre lliure albir. Els Cavallers Templers que van fugir a Escòcia al 1.450 ja realitzaven aquestes cerimònies. A un francmaçó que s'inicia no li està permès de tenir diners o objectes de metall a les seves butxaques durant la iniciació. Això simbolitza que és acceptat a la lògia com un home pobre (Bernard E. Jones, "Guia i compendi dels Maçons", Londres, 1.950, p. 267).

El cap del candidat es cobreix amb un drap sagnant. La sang s'utilitza com una substància especialment carregada i com un canal per a les energies més subtils en les formes més efectives de màgia negra. El maçó alemany Johannes Friedrich Merzdorf va afirmar que la sang de l'iniciat és abocada en un got de vi, que llavors es beuen els germans (Bauhutte, Anuari 1.879, p. 13). Es tracta d'una forma màgica de canibalisme. La bandera vermella i blanca dels Cavallers Templers es troba entre els símbols de moltes lògies, ja que es considera que tenen una connexió espiritual amb els Cavallers Templers medievals. També la torxa dels Cavallers Templers ha estat presa pels maçons, com també les processons amb torxes màgiques. Les processons amb torxes han estat utilitzades pels comunistes, pels socialistes i pels nacionalsocialistes. El símbol del partit conservador britànic és una torxa blava. A l’iniciat novell se li fa jurar que servirà a l'ordre i mantindrà els seus secrets sota l'amenaça de morir en un horrible ritual. Cerimònies i juraments com aquest engendren energies molt negatives. Els maçons que s'accepten a la lògia han de fer l’horrible jurament, de que el novici promet no parlar mai de cap finalitat o activitat de l'ordre amb ningú de fora. Tampoc se li permet visitar altres lògies sense permís. A més, accepta que si diu a algú el que ha sabut sobre els plans dels maçons, li tallin la gola, li arrenquin el cor, la llengua i les entranyes i siguin llençades al mar, cremin el seu cos i escampin les cendres al vent, de manera que res de la seva substància romangui entre els homes i els mestres maçons. "Confirmo el meu jurament, honesta i sincerament, així que Déu ajuda’m a la vida i a l'ànima." (Sverre Dag Mogstad, "Frimureri - mysterier, fellesskap, personlig-hetsdannelse" / "Maçoneria - misteris, germanor, Desenvolupament Personal", Oslo, 1.994, p. 281). Els maçons finlandesos van acordar tallar l’orella i la mà dreta, a qui revelés els secrets de l'ordre (del diari finlandès Iltalehti, 8 d'agost del 1.994, p. 10). Això ho va fer públic el periodista Pertti Jotuni, un francmaçó finlandès que n’havia tingut prou de l'ordre i ho va deixar al cap de 23 anys. Entre els maçons operatius, el càstig per revelar qualsevol dels secrets de l’ofici era exclusió de la lògia. No feien assassinar a la gent i certament no cremaven els seus intestins. La màgia cabalística està inclosa en el dogma maçònic, així com antigues doctrines egípcies i alquímiques, l’astrologia babilònica i diversos símbols carregats màgicament, molts dels quals han estat extrets dels maçons originals. Les lògies maçòniques més potents encara utilitzen màgia cabalística per controlar i danyar més eficaçment l'entorn. A Londres diferents lògies maçòniques lloguen un gran temple d'estil egipci al Great Eastern Hotel a Liverpool Street per als seus rituals màgics. El compàs era l'eina de l'aprenent, l'oficial utilitzava l’escaire i el mestre el martell. La paleta, l’escaire, el compàs, la plomada, el nivell d'aigua, la regla de mesurar, el cisell i el martell ja no eren eines de treball, com ho havien estat per als constructors. En canvi es van convertir en eines màgiques als estranys ritus dissenyats per aconseguir objectius polítics. Aquestes eines oficialment simbolitzen el desenvolupament espiritual i la construcció d'un nou món (el Temple de Salomó). Ara fins i tot el nom "francmaçó" només té un significat simbòlic. Segons el mite hi havia set graons que duien al Temple de Salomó. Aquests graons representen les set virtuts en la francmaçoneria actual. Una d'aquestes virtuts és l'amor a la mort. L'aspecte més perillós de l’adoració a la mort és una pèrdua de respecte per la vida. D'aquesta manera la lluita espiritual - el sentit de la vida, l’amor per la natura, l’art – la consideració i el que és efímer esdevé sense sentit en aquest cas. El que es perdi a si mateix en el misteri de la mort, assolirà la seva meta i per tant danyarà la seva ànima. S’aturarà el seu desenvolupament espiritual. El compàs dóna al francmaçó un marc en la seva relació amb la humanitat. Defineix els límits del bé i del mal. Alhora, és un símbol de precaució. L’escaire ara simbolitzava la integritat i la moral de la maçoneria. La plomada funciona com símbol de la justícia. El nivell simbolitza igualtat. Però aquests conceptes no existeixen fora de la zona d'activitat dels maçons. La igualtat només s'aplica dins de l'ordre. A la gent de fora de l'organització se’ls anomena "gossos", segons el "Ritual Maçònic i de Control de Duncan" (p. 13) de Malcolm C. Duncan. Oficialment se'ls denomina com 'profans'. Aquesta il·lusió de superioritat ve del judaisme. El rabí Moisès ben Najman, el rabí Raschi, el rabí Abravanel, el rabí Jalkut i altres, de vegades, comparen als gentils amb els gossos, de vegades als rucs o als porcs (Comentari sobre Hosea IV, fol. 230, col. 4). Jesús mateix se suposa que als nens Jueus i als pagans (gentils) els deia gossos (Mateu 15:26).

Prou simbòlicament, aquesta escala construïda especialment a la Loyal Lodge N° 251, de Barnstaple, Anglaterra, no porta enlloc.

Només els germans han de ser afavorits i han de ser atesos. Han de ser defensats, encara que siguin culpables de robatori o assassinat. La paleta del mestre maçó era un símbol de l’amor fraternal (maçònic). S'utilitza per forjar màgicament a individus diferents en una germanor. Els guardons personals "més alts" representen majors secrets màgics com a constructors del món. El martell com el bastó del gran mestre es va convertir en un símbol de poder. És una reminiscència d'un fal·lus. El davantal de pell del xai simbolitzava la puresa del maçó, fes el que fes. El davantal va ser utilitzat per diverses sectes jueves (incloent als fariseus i als essenis). Als essenis se'ls donava un davantal durant la iniciació, que utilitzaven per cobrir la seva nuesa i mantenir les seves ments allunyades de pensaments impurs durant molts baptismes de la secta (Christian D. Ginsburg, "Els essenis", Londres, 1.955, p. 41; Babilonian Becharoth 30, 6). El gran mestre porta una bata de color blau fosc a les cerimònies importants (Robert Schneider, "Die Fremaurerei vor Gericht" / "La Francmaçoneria a prova", Berlín, 1.937, p. 53). El mateix color blau fosc que trobem a la bandera de la Unió Europea. "Una Nova Enciclopèdia de la Francmaçoneria" d'Arthur Edward Waite (Nova York, 1.996, p. 115) afirma que els maçons ordinaris utilitzen el color blau cel, mentre que els dirigents més alts porten un mantell blau fosc. Van començar a utilitzar-se molts altres símbols – la calavera (presa de l'Ordre del Temple), els ossos, l'espasa (també un símbol dels Cavallers Templers, intentant anul·lar màgicament l'ànima individual del maçó), la daga, la copa, l'arca de l’aliança, tres espelmes, la regla quadrada, el bloc de pedra (les possibilitats de desenvolupament del maçó), i una piràmide. Aquesta última representa el coneixement del maçó. L'espasa simbolitza la llei de la revenja (l’execució dels traïdors). La calavera i els ossos simbolitzen la veritat perduda, la contrasenya secreta que es va perdre quan va ser assassinat el mític mestre d'obres Hiram Abiff. Els maçons s'han apoderat d'un altre important símbol del Temple de Salomó: els dos pilars Jachin i Boaz, que corresponen a Osiris i Isis (Nigel Pennick, "Geometria Sagrada", San Francisco, 1.980, p. 62.). Aquests pilars estan representats al signe del dòlar per dues línies verticals. Per als maçons, el pilar simbolitza la defensa de la seva "veritat" i "justícia". Aquests dos pilars representen la Força i l’Establiment. Dins de la tradició sufí, que els maçons van assumir, el pilar significa 'l’home' (Idries Shah, "Sufis", Moscou, 1.999, p. 439). L’escala de Jacob i una columna intacta representen oficialment la força i la saviesa. El pilar trencat, que acull l'altar amb la inscripció 'adhuc stat' (encara roman) i representa la desaparició dels Cavallers Templers, té un significat molt especial dins la maçoneria.

Segons un dels rituals del grau 33è (Arc Reial), les restes del Pilar d’Enoch (tres parts) van ser retornades pels Cavallers Templers que les havien trobat sota el Mont Mòria a Jerusalem (Christopher Knight, Robert Lomas, "El segon Messies", Londres, 1.998, p. 282-286). Enoch va ser l'arquitecte de la Gran Piràmide. Va ser introduït inicialment a la francmaçoneria com un dels fundadors de la geometria i la maçoneria pel maçó James Anderson en les seves Constitucions del 1.723. Enoch visqué 365 anys, un nombre sagrat en la història antiga. L'enginyer estructural britànic David Davidson, que al 1.924 va publicar la seva monumental obra, "La gran piràmide", va esmentar que els escriptors antics anomenaven a la Gran Piràmide "El Pilar d'Enoch". El pròleg a la versió holandesa de la "Història dels jueus" de Josephus diu: "El judaisme i l'hel·lenisme... conformen els dos pilars de la cultura humana." (Flavius Josephus, "Historie der Joden", Arnhem, 1.891) Damunt l'altar es veu l'estrella de David, de vegades l’estrella roja de cinc puntes amb una G al centre. La G representa al Déu dels maçons, Jahbulon. Aquest és una barreja dels noms dels tres déus: Yahweh d'Israel, Baal de Canaan (o Bel de Babilònia) i l’egipci On (un altre nom del Déu de la mort Osiris). Als dos últims també se’ls invoca en la màgia negra i les cerimònies satàniques. La G oficialment representa la geometria. Només en assolir un alt grau s’informa al maçó que el gran arquitecte de l'univers es diu Jahbulon. En el grau anomenat el Sagrat Arc Reial (13é), es revela l'aparició del Déu maçònic Jahbulon. Té cos d’aranya i tres caps – el d'un gat, un gripau i un cap humà. D'aquesta manera s’unifiquen el Déu pare, el Déu del cel i el Déu de la mort. Al "Dictionnaire Infernal" (París, 1.863), de Louis Breton i J. Collin de Plancy, Jahbulon és mostrat com el dimoni Bael. Els maçons veneren a un monstre horrible.

L'investigador anglès Stephen Knight va entrevistar a 57 maçons que havien estat "promoguts a l'Arc Reial Sagrat", és a dir que per travessar el ritu havien tingut mestres maçons que els havien ensenyat el secret de Jahbulon, déu dels francmaçons. Aquests maçons d’alt rang van estar encantats de respondre a les preguntes crítiques de Knight fins que els va preguntar: "Què passa amb Jahbulon?" A continuació, de sobte, la situació es va posar tensa. Van intentar canviar de tema, aturar l'entrevista o dir mentides vergonyoses (Stephen Knight "La Germandat: El món Secret dels maçons", Londres, 1.983, p. 237-240). Això és comprensible. Jahbulon difícilment seria un déu, que hom desitjaria admetre obertament que adora. És molt estrany que cap d'aquests símbols s'utilitzés en benefici del desenvolupament de la bondat. A la maçoneria li està faltant un concepte fonamental, la noblesa. Les lògies maçòniques tenen un terra estampat de quadres en blanc i negre, que suposadament simbolitza la relació entre el bé i el mal (el sistema Maniqueu), la lluita més important entre el que és positiu i el que és negatiu (des del punt de vista dels maçons). Tot el que beneficia a la maçoneria és bo i tot el que pugui perjudicar a l'ordre és dolent. Aquest tipus de terra és una tradició jueva; Els reis Hebreus tenien terres amb quadres a les seves sales del tron i dos pilars trencats al tron (Flavius Josephus, "Història dels jueus"). Aquest terra simbolitzava el poder just. Entre els maçons, aquest patró màgicament carregat activa altres

tipus d'experiències para-psíquiques. La bandera dels Cavallers Templers també consistia en quadrats blancs i negres, que simbolitzen la lluita entre el bé i el mal, o venir de la foscor per a entrar a la llum. Els agents de policia d'Anglaterra (també a Austràlia i a vegades als Estats Units) porten bandes amb quadres a les gorres, el que significa que el llarg braç de la llei també està regulat pels maçons. En termes d'energia i també psicològicament, aquest tipus de patró afecta a la gent molt negativament. En el seu estudi "Conceptes i mecanismes de percepció" (Londres, 1.974), El professor Richard L. Gregory fa referència a proves psicològiques fetes en relació amb patrons estampats de quadres blancs i negres. Si un mira durant molt de temps un terra quadriculat, experimenta certs fenòmens psicològics - l'ull se centra en diferents punts, apareix una sensació de letargia i de manca d'estímul, augmenta el risc d'accidents de trànsit. La gent comença a sentir-se malalta. El terra quadriculat del parlament suec (que llavors estava situat en el Centre Cultural) irritava a molts parlamentaris durant la dècada de 1970. El compàs i l’escaire es col·loquen d’una manera particular en el llibre sagrat que es fa servir durant les cerimònies maçòniques. Normalment el "Gran Llibre de Lleis" dels maçons es sobre l'altar. Per a ells és una font de llum. Sense aquest llibre, hi ha foscor al lloc de treball maçònic i són incapaços de treballar. I per descomptat treballen segons el pla, que el Gran Mestre d'Obra ha traçat. El compàs i l’escaire formen una vesica piscis (bufeta de peix), que és una reminiscència dels genitals femenins. La vida cal que sigui regulada pel nivell d'aigua i la mesura. La vesica piscis i una creu en forma de T- formen un anomenat ankh (creu en bucle) - el ceptre del déu de la mort, la clau del regne de la mort. Aquests símbols màgicament carregats connecten als maçons amb la realitat, que el símbol representa. Els símbols produeixen una participació màgica, obren la ment a la realitat espiritual que hi ha darrere de la idea transmesa. Aquesta realitat pot ser bona o dolenta. El símbol també pot obrir la porta a l'experiència espiritual. Els símbols oculten, però parlen clarament als que els entenen, a aquells que comprenen el codi. Els símbols poden ser canals de forces negatives o esdeveniments positius. Així, pot ser perillós fer servir símbols estranys sense saber el seu origen o com afecten al cos. Els maçons estan convençuts que els símbols màgics poderosament carregats amb baixes freqüències afecten al medi ambient. La influència no és positiva. Els obeliscs, monòlits quadrats ascendents estrenyent-se, s’erigiren a Egipte fa 3.500 anys com símbols de les més altes divinitats, especialment al sol. Sovint hi havia una petita piràmide al capdamunt de l'Obelisc, a vegades coberta d'or i plata. També hi ha obeliscs cilíndrics. S’erigien dos obeliscs a l'entrada a un temple. Els babilonis i els assiris també van erigir obeliscs. Els obeliscs es col·locaven sobre els morts a Europa durant el Renaixement i després de les dues guerres mundials. Hi havia una xarxa lògica d’obeliscs per tot Egipte, perquè estaven ubicats en una relació matemàticament calculada amb les energies de la terra i l'òrbita del sol o la lluna. Funcionaven com eines per determinar les òrbites planetàries i el pas del temps. Els egipcis tenien un calendari acuradament calculat. Per als faraons era important erigir obeliscs gegants, ja que aquesta era una manera de controlar les idees de la gent i aconseguir punts de vista estàtics (tràngol de consens). D'aquesta manera els obeliscs ajudaven al faraó a conservar el poder sobre el poble egipci. Els súbdits del faraó tractaven als obeliscs amb admiració, com corresponia a un símbol de poder. Així l'obelisc maçònic té el seu origen a l’antic Egipte, on simbolitzava al Déu sol. L'obelisc va ser el principal símbol del culte a Osiris, que representava l’energia masculina - el fal·lus. El culte al fal·lus és una part molt important de la maçoneria (com ho demostren els obeliscs per tot arreu del món). Osiris era el més venerat dels déus d'Egipte. Com a rei Osiris va retornar als egipcis al seu estat natural, els donà lleis i va ensenyar-los a conrear els cultius. Osiris prohibia el canibalisme. Advocava per la pietat, la salut i el be comú. Isis va ensenyar els egipcis a conrear cereals, el lli i la seda i a filar, a teixir i a cosir-se la seva pròpia roba. Va ensenyar els seus súbdits a utilitzar herbes per curar malalties. El germà d’Osiris, Seth (anomenat Tifó pels grecs), déu del desert, va conspirar contra ell juntament amb 72 més. Seth com un voltor va atraure a Osiris cap a un taüt, un cop ell va ser dins va tancar la tapa, la va clavar, la va segellar amb plom fos i la va llençar al Nil. Això va ocórrer quan el sol estava al signe d'Escorpí. Després Isis va donar a llum a un fill, Horus, a fora, als aiguamolls. Per aquest motiu els maçons s’anomenen a ells mateixos com els "fills de la vídua". Buto, la deessa del Nord, va intentar protegir al noi,

però un dia el va picar un escorpí. Llavors Isis va demanar a Ra, el Déu del sol, que l’ajudés. El déu la va escoltar i va enviar a Thoth per què li ensenyés un conjur, que tornaria a la vida al seu fill. Mentrestant, el taüt que contenia el cos d’Osiris havia estat flotant riu avall ihavia arribat el mar. Finalment va arribar a terra ferma a Byblos a la costa de Síria. Al voltant del taüt hi va créixer un bell arbre. Al rei d’aquelles terres li va agradar l'arbre i en va fer un pilar, que va posar casa seva, però ell no sabia que dins de l'arbre hi havia el taüt d'Osiris. Isis va ser informada d'això, però. Ella va preguntar pel pilar i se’n va treure el taüt. Isis el va obrir, llavors el va deixar allà al costat i va anar a veure al seu fill Horus, al qual havien portat a la ciutat de Buto. Seth va trobar el taüt, va reconèixer el cos i en va fer catorze trossos, que va llençar arreu del món. Isis va navegar amunt i avall pels aiguamolls en un vaixell de papir i va buscar els trossos d'Osiris. Enterrava cada peça allà on la trobava. També enterrava una imatge d'ell a cada ciutat, per tal que la veritable tomba d’Osiris no es pogués trobar mai. Però els peixos s’havien menjat els genitals d’Osiris. En el seu lloc, Isis en va fer una imatge i aquesta imatge va ser utilitzada pels egipcis a les seves celebracions. Anubis, el déu amb cap de xacal, Isis, Nephtis, Thoth i Horus van tornar a ajuntar el cos estripat del déu i li van retornar la vida, i després d’això va governar com rei dels morts a l'altre món (G. Sir James Frazer, professor d'Antropologia social a Cambridge, "La branca daurada: Un estudi de religió comparativa", Londres, 1.890, reimprès al 1.981). Aquesta és la raó per la qual els maçons adoren el número 13 - el número de parts que es van trobar del cos d’Osiris. Pretenen tallar a la humanitat espiritualment de la mateixa manera. L'Obelisc simbolitza el fal·lus d’Osiris, que es va perdre. Sembla ser que els obeliscs han estat associats amb el sacrifici des del principi, per exemple al temple del sol de Niusseras a Abu Sir, on al costat de l'obelisc es va trobar un altar, amb solcs a la pedra per a la sang dels sacrificis (Iorwerth Eiddon Stephen Edwards, "Les piràmides de l'antic Egipte", Londres, 1.947, p. 134). A molts països ha estat una tradició sacrificar humans o animals amb la finalitat d’enterrar-los sota els fonaments de les cases, dels monuments. El rei Mindon va construir el Palau Reial de Mandalay, Birmània, al 1.857 sobre els ossos dels morts. Més de 50 homes i dones van ser sacrificats i enterrats sota el palau. Sota el tron en van ser enterrats quatre. A Galam, actualment Ghana, a l’Àfrica occidental, un noi i una noia van ser enterrats al segle XIX a les portes de la ciutat per fer-la impenetrable. També a Europa s'han utilitzat sacrificis fundacionals. Al 1.844 es va emparedar una dona a la paret del castell de Nieder-Mander-scheid a Prússia (Bernard E. Jones, "Guia i compendi dels francmaçons", Londres, 1.950). A la capella de Rosslyn hi ha una columna anomenada el Pilar de l'Aprenent. Segons la llegenda, un aprenent va ser enterrat viu allà. L'explicació maçònica és simple. Per descomptat, l'aprenent va morir com aprenent en fer-se l'obra, ja que va esdevenir mestre. A la catedral de Gloucester hi ha un nínxol de l'aprenent, a la catedral de Rouen hi ha una finestra de l'aprenent. A la mesquita de Damietta hi ha una torre de l’aprenent (Bernard E. Jones, "Guia i compendi dels francmaçons", Londres, 1.950, p. 303-322). A la Unió Soviètica els comunistes van heretar la màgia i el culte a l’obelisc dels francmaçons. Els comunistes que van aconseguir arribar temporalment al poder a Letònia el 1.919 van organitzar una manifestació a Riga l’1 de maig, on van construir nombrosos obeliscs i una piràmide des d'on els líders comunistes miraven les masses de gent a les quals havien ordenat anar-hi i desfilar entre els obeliscs. Els comunistes solien erigir obeliscs sobre les fosses comunes. Al 1960 va ser aixecat un obelisc sobre els cossos dels soldats enemics estonians i alemanys a Tallinn, capital de l'Estònia ocupada pels soviètics, sense inscripcions, al cementiri de Maarjamae, que va ser destruït. Al segle XIX, els maçons van començar a aixecar obeliscs en honor a Baphomet. Els maçons sempre han planificat els pitjors crims durant el període en que el sol està en el signe d'Escorpí. Naturalment van començar a utilitzar l'ull que tot ho veu, que se suposa que representa al déu Osiris, el creador. Albert Pike ho confirma a "Moral i Dogma de l’antic i acceptat ritu escocès de la maçoneria". De l'ull, per tant, també se’n diu "l'ull d'Osiris". Aquest és el símbol més important dels maçons i dels Illuminati, i sembla l'ull d'una serp. Dins el Ritu de Sant Joan, fonament de tota la francmaçoneria, els taüts, ossos i cranis s'utilitzen en diferents cerimònies. El propòsit d'aquestes propietats simbòliques és el d'il·luminar la fugacitat de l'home. El taüt és considerat com un símbol màgic del renaixement en una nova vida (maçònica), com si el candidat

hagués estat vivint mort abans d’ingressar a la lògia i només arriba a la vida amb la seva iniciació. Per tant l'oposició dels maçons amb el món exterior, que son tots el no iniciats, se subratlla. Quan un francmaçó és acceptat al tercer grau, ha de ficar-se en un taüt i prendre part d’una dramatització de la mort i el renaixement. Per això el tercer grau s'anomena el grau de la mort. On s’acorda un pacte destructiu amb la mort.

Cambra de meditació utilitzada pels maçons de primer grau a França.

Als futurs membres de l'abominable màgia negra del culte vudú se’ls col·loca en una habitació que simbolitza una tomba, ja que el candidat "mor" i "reneix", quan es converteix en un iniciat dins de la religió. Naturalment aquesta secta també utilitza cranis com objectes de culte. Els ritus també inclouen beure sang i l'adoració de serps vives. Al dimoni vudú Danbalah se l'anomena el Gran Arquitecte de l'Univers (Milo Giraud, "Secrets del vudú", San Francisco 1.985, p. 14, p. 17). Als Estats Units es practica vudú a les regions al voltant de Charleston, Nova Orleans i Galveston. Al Carib (a Cuba, per exemple) es practica el vudú de la santeria, que utilitza el sacrifici humà. D'aquesta manera es pot veure que les cerimònies màgiques i símbols més importants de la maçoneria provenen de la forma més primitiva de la màgia negra - vudú. Milions d'éssers humans han estat sacrificats pels dimonis maçònics. La francmaçoneria només és una forma una mica més sofisticada del demoníac vudú i funciona com una màgia de l'elit. Al mateix temps, els maçons de rang més baix són mers zombis sota la influència del tràngol de consens. El modern Witch Movement (Wicca) té un sistema de tres graus i va ser fundat a la dècada del 1.950 pel maçó Sir Gerald Brusseau Gardner, deixeble d’Alister Crowley. Gardner va publicar la revista Witchcraft Todey (Bruixeria Avui). Per experimentar amb els símbols de la mort els aprenents de bruixot havien de ficar-se en una tomba oberta. Molts altres rituals també són semblants als de la maçoneria. El professor Lars-Erik Bottiger ha arribat al grau 11è de la maçoneria sueca (Cavaller) i manté el segon ofici més alt a l'ordre. Afirma que el taüt també és tret i mostrat al Masonic Hall durant la cerimònia de la festa maçònica del 18 de març de cada any (Nacka-Varmdo-Posten, 11 de novembre del 1.997, p. 12). Segons ell, aquesta festa és molt antiga. Moltes generacions de francmaçons han celebrat la gran festa de l'ordre en memòria de la mort de Jacques de Molay, gran mestre dels Cavallers Templers, al 1.314. Bottiger va declarar "que aquestes coses sobre el taüt" son difícils d'explicar a la gent. "Probablement el que diguessis semblaria bastant horrible." Durant la iniciació al 4rt grau, el candidat ha de passar pel "passeig de la mort", un passatge ple d'ossos i calaveres. Als nouvinguts no els hi diuen que això d’estar entre els símbols de la mort és perjudicial, que es carreguen amb una potent energia negativa. El número tres juga un paper central en la maçoneria moderna – en les encaixades de mans, salutacions i símbols. També veiem el número tres en els números màgics 12 i 13. Osiris tenia dotze ajudants (12 + 1). Israel constava de dotze tribus. El zodíac consta de dotze signes estel·lars. El símbol de la UE és un anell de fades que consta de dotze estrelles. La figura 13 simbolitza el pas de la lluna a través del zodíac. La màgia lunar és crucial per a la maçoneria.

El Grup Bilderberg té un comitè executiu de 39 membres (13 x 3). Els números 5 i 7 són també importants dins la maçoneria. Naturalment, el número 33 juga un paper important dins la francmaçoneria. Per cert, el número de codi del líder maçònic Francis Bacon era el 33. El símbol del gran mestre és el sol, que simbolitza la saviesa. Així, el gran mestre sempre s’asseu a l'est de l'assemblea a la lògia. El símbol més antic de culte solar és el triangle al capdamunt d'un rectangle. Això representa la forma i l'espai. En tres dimensions això es converteix en una piràmide al capdamunt d’una columna, que és un obelisc. El rectangle representa la veritat i la justícia dels francmaçons. L'àguila s’origina a partir dels símbols de la família Rothschild. L'àguila originalment era una representació del Fènix, que segons la llegenda vivia 500 anys, passats els quals es cremava si mateix reduint-se a cendres per finalment ressuscitar de les seves pròpies cendres i tornar a viure 500 anys més. Els dos caps de l'Àliga simbolitzen el bé i el mal, que es contraresten entre si. En la maçoneria americana fins al 1.841, el Fènix tenia 13 plomes en cada ala. Originalment el símbol de l'àguila va ser manllevat de l'Imperi romà. L’àguila bicèfala simbolitza a Baphomet com un anagrama. Si es llegeix Baphomet al revés, el resultat és: tem-ohp-ab, que es pot interpretar com tem = duplex (doble), ohp = avis (au), ab = generatio (progènie), que és la progènie de l'ocell doble (Margiotta, "Le culte de la nature dans la franc-maçonnerie Universelle" / "El culte de la naturalesa a la francmaçoneria Universal", Grenoble, 1.897, p. 215). Però també pot significar Templi Òmnium hominum pads abbas (pare del temple de la pau de tots els homes). El símbol dels jueus Khazar era l’escut vermell. Aquesta va ser la raó per la qual el banquer Mayer Amschel va assumir el nom de Rothschild. Aquest símbol també va començar a prendre part en secret a les activitats dels maçons d’alt rang. El banquer Nathan Mayer Rothschild (1.777-1.836) esdevingué membre la Lògia de l'Emulació nº 12 de Londres el 24 d'octubre del 1.802. Avui dia també hi ha lògies Rothschild. A les reunions, els líders maçons canten himnes a Satanàs. Només els graus més alts utilitzen la creu de Baphomet. Aleister Crowley, que practicava màgia negra, utilitzava la creu de Baphomet a la seva signatura. Baphomet era un esperit maligne, una entitat monstruosa que els Cavallers Templers medievals adoraven i que s'associava amb Llucifer. Diversos desertors han revelat que els líders maçònics veneren a Baphomet. Albert Pike deia que Baphomet era "l'element principal de la gran obra (la francmaçoneria)". Dos missatges màgics estan escrits als braços del monstre. Solve sobre el braç dret i Coagula sobre l'esquerra. Això significa, "deixa't dissoldre i coagula’t". Aquestes són les dues branques principals de l'alquímia. Segons una interpretació esotèrica, la maçoneria pretén dissoldre o destruir tot el que hi ha de positiu en la nostra societat i mantenir tot el que és negatiu per tal de subjugar la humanitat. La intenció és impedir el desenvolupament espiritual de la humanitat. Una altra explicació és que els maçons volen dissoldre l'ordre actual i permetre que el Nou Ordre Mundial solidifiqui màgicament. El filòsof esotèric suec Henry T. Laurency va donar una descripció excel·lent de la naturalesa dels maçons en el seu llibre "De vises sten" / "La pedra dels filòsofs" (Skovde, 1.995, p. 319): "Busquen... impedir el desenvolupament de totes les maneres possibles. Veuen com veritables enemics a tothom que s'esforça cap a objectius més alts, que serveixen a la causa del desenvolupament. Segons les circumstàncies, treballen per preservar el dogma o idees desconcertants, revolucions i guerres. A tot arreu s'esforcen per provocar el caos." Laurency de tots els membres de societats secretes controlades per la lògies negres en deia "llops disfressats d'ovella". Les contrasenyes i les paraules sagrades han estat extretes de l’hebreu. El gran mestre porta la túnica d'un rabí, amb els colors simbòlics. El davantal cobert amb símbols místics també va esdevenir una peça de roba carregada de màgia. El davantal de cuir maçònic és el davantal dels grans sacerdots israelites. Els Cavallers Templers també usaven davantals blancs sota les seves capes. Molts d'aquests secrets maçònics van ser revelats per un desertor anònim en el llibre "Sarsena". L'Antic Testament és la base dels rituals maçònics. El cabalista maçònic nord-americà Albert Pike va declarar: "Totes les lògies maçòniques reals deuen els seus secrets i símbols a la Càbala. Només la Càbala confirma la unió entre el món comú i el celestial. És la clau per al present, el passat i el futur". Com a líder de la maçoneria mundial Pike sabia de què estava parlant. Els rituals maçònics inclouen estar assegut en una habitació fosca, vestir davantals sexualment excitants, ser empès per l'esquena, ser colpejat al front, ser amenaçant amb una espasa, jaure dins d’un taüt, permetre que et posin un llaç al voltant del coll i que et pengin.

El color de les lògies de Sant Joan va seguir sent el blau, mentre que les lògies de Sant Andreu van utilitzar el color vermell. El negre és el color secret dels graus més alts (31è-33è). Algunes lògies també utilitzen el verd. Els maçons dels graus inferiors també són anomenats "Servents de Sant Joan". Són simples "treballadors". El vermell és considerat el color de l'esclavitud. Els moviments polítics creats pels maçons utilitzen el vermell al seu simbolisme i tracten d’imposar l'esclavatge sota el control de la maçoneria. Segons Albert Pike, l'estrella de cinc puntes simbolitza "intel·ligència". Aquest símbol també està connectat amb Sirius, la segona estrella més propera i la més brillant. La llum de Sirius triga nou anys en arribar. L'estrella de cinc puntes també és màgicament sinònim de bisexualitat. El veritable significat de l'estrella de cinc puntes és: "Ens estem acostant al nostre objectiu!" Segons Karl Steinhauser, el pentagrama també simbolitza la supremacia de la maçoneria. L'estrella de cinc puntes s’interpreta com la unió de cinc punts de contacte. L'estrella vermella de cinc puntes era el talismà del botxí durant l'Edat Mitjana (segons l’astrologia els botxins estaven sota la influència de Mart). Només es permetia portar aquest símbol a un botxí. Si un s’exposa a l’estrella vermella de cinc puntes ("la petjada del diable"), immediatament se li redueix l’aura. Això pot ser verificat amb una vareta de saurí. L'estrella de cinc puntes és, doncs, el senyal de mal i de la màgia negra. Originalment a Sumèria era un símbol sagrat de la mitjana aurica. Els mags negres de Caldea carregaven les estrelles de cinc puntes amb energia negativa. El 15 de gener del 2.001, la televisió sueca (SVT) va començar a utilitzar el seu nou logotip. És una estrella roja de cinc puntes. Això significa que volen demostrar que són servidors fidels de la maçoneria, propagant les seves ideologies vermelles encara més intensament? Després que els maçons Vladimir Lenin, Lev Trotski, Lev Kamenev i Jakov Sverdlov, Grigori Zinoviev i altres conspiradors actuant com a líders Bolxevics haguessin pres el poder a Rússia, van morir milions de persones sota l'estrella roja de cinc puntes. Els líders maçònics han recorregut, sovint, a rabins per interpretar correctament els símbols de la maçoneria i de la mística cabalista per tal d'iniciar als germans de rang més alt en una doctrina religiosa elitista. El pelicà i l'unicorn són símbols secrets a la maçoneria. Hermes també és representat sovint. El grec Hermes, Mercuri per als romans, era el Déu dels missatgers i els lladres en l'antiguitat clàssica. Abans que els impostors polítics es fessin càrrec de les lògies, les coses significaven el que pretenien significar. Un martell era un martell, un escaire era un escaire. Aquesta sensació de naturalisme també es va fer evident en l'art i avui es pot trobar en el rar art filosòfic. El gran director de cinema rus Andrei Tarkovsky a la seva pel·lícula "El mirall" (1.974) mostra com un nen es nega a disparar un tret al camp de tir durant la Segona Guerra Mundial. A continuació, camina cap a dalt d'un turó i s'atura al capdamunt. De sobte un ocell es posa sobre el cap del nen. Tarkovski va visitar Estocolm quan es va projectar allà "El mirall" al 1.983. Després del film, una dona li va preguntar: "Quin era el sentit de l'ocell que es posava al cap del nen?" Em vaig quedar al costat de Tarkovski mentre responia: "L'ocell no significava res!" - "Què vol dir?" va preguntar la dona insatisfeta, utilitzant com feia ella la antinatural manera de pensar dels maçons. "No era un ocell molt estrany?" Tarkovski va respondre: "No, era un ocell ordinari!" La dona no ho podia entendre: "Però hi havia alguna cosa estranya?" Tarkovski: "Naturalment. El noi era estrany!" La dona: "Què vol dir?" Tarkovski: "El noi tenia bon cor! Un ocell ordinari només es posaria al cap d'un noi que tingués bon cor!" En aquesta escena, Tarkovski mostra el nivell de desenvolupament espiritual del noi. Aquest noi es nega a ferir a altres persones. Aquestes persones són molt rares en el nostre món, que sovint és una reminiscència d'un asil de llunàtics. Tarkovski havia estat influenciat per l'haiku japonès, on tot significa només el que sembla significar. Les incomprensibles preguntes de la dona mostren com els maçons han destruït la nostra manera natural de pensar, on les coses tenen un sentit natural i el simbolisme quasi no és res més que les escombraries de la màgia negra. Henry T. Laurency, del quasi simbolisme dels maçons en diu "intents paròdics de pretendre apropiar-se dels símbols secrets del coneixement superior" ("De vises sten" / "La pedra dels filòsofs", Skovde, 1.995, p. 88). Les descripcions maçòniques dels rituals afirmen que tots els símbols maçònics tenen un doble sentit, un de natural i un de màgic. El simbolisme maçònic està per tot arreu (al bitllet suec de 20 corones per exemple), a les estacions de metro (Kungstradgarden d'Estocolm), als paquets de cigarrets, a la roba i a l'arquitectura.

Màgia maçònica Els maçons creuen de tot cor que determinats fenòmens màgics els ajuden a manipular la humanitat. Si els maçons no creuen això cegament, mai se’ls permetrà ascendir pels escalafons. Això és estrany, tenint en compte que els maçons diuen ser racionalistes l’ideal més elevat dels quals és la raó. El líder maçònic americà Albert Pike, que va ser elevat a Sobirà Gran Comanador de la jurisdicció del Sud al 1.859, explica la seva visió de la cosmovisió bàsica del ritu escocès en el seu llibre "Moral i dogma de l’antic i acceptat ritu escocès de la maçoneria": "La màgia és la ciència de l’antiga magis... La màgia uneix en una sola ciència, el que de cap manera la Filosofia pot posseir de més cert i la Religió d’Infal·lible i Etern. -Ella perfectament... concilia aquests dos termes... fe i raó... els que l’acceptin (a la màgia) com una norma podran donar a la seva voluntat un poder sobirà que els faci mestres de tots els éssers d'interiors i de tots els esperits errants; és a dir, els farà àrbitres i reis del món..." El mag negre i francmaçó Aleister Crowley va afirmar: "La màgia és el Ciència i l’Art de provocar el canvi que es produeix conforme a la Voluntat. Cada canvi positiu pot ser evocat, si s'utilitza bé la força de la manera correcte, utilitzant el mitjà adequat sobre l'objecte correcte." (Aleister Crowley, "El llibre de l'alta Màgia de l’Art", París, 1.930) La màgia és l'art i la ciència de l'ús de la força de voluntat per canviar la nostra consciència i remodelar certes coses o per aconseguir la metamorfosis. La màgia també és l'art i la ciència d'aplicar una determinada força o poder durant el canvi o experimentar una poderosa energia durant la metamorfosi. Si desitgem aconseguir metamorfosis positives, estarem tractant amb la màgia blanca. Si busquem perjudicar altres éssers vius, els mètodes utilitzats provindran de l'arsenal dels mags negres. El poder l’emeten tots els noümens psicològics (éssers vius), encara que en diferents graus, concentració i extensió. El poder potencial dels d'objectes psíquics s’incrementa amb les seves associacions positives (màgia blanca) i disminueix amb les seves associacions negatives (màgia negra) amb un altre noümen psíquic, fins al punt, que depèn alhora del poder potencial del segon noümen i de la intensitat de l'associació. Per cert la màgia té un poderós efecte sobre el nostre entorn. La màgia afecta als processos biològics. És possible aconseguir carezza, un èxtasi sexual de llarga durada, amb l'ajuda de la màgia. El fundador de l'art de la curació psicosomàtica, Rolf Alexander, era capaç d'influir en la forma dels núvols, o fins i tot desintegrar-los, amb la seva energia concentrada, fins i tot si el núvol estava a deu milles, com a ciutat de Mèxic a l'estiu del 1.951. Aquest procés li va costar 12 minuts. Aquest fenomen màgic s'anomena psicokinesi en parapsicologia (Rolf Alexander, "Realisme Creatiu", Nova York, 1.954, p. 240-241). L'homeopatia també és pura màgia. La màgia sorgeix quan el món interior comença a afectar la realitat exterior, quan es manipulen les energies. Un examen del món que ens envolta ens dóna una idea clara del confós món interior dels maçons. Al mateix temps, obtenim una visió desagradable del nostre propi futur llegint les seves rancunioses i espiritualment deficients ideologies i visions. Per tant la manipulació màgica d’un practicant confós i enganyat espiritualment és especialment perillosa. Sant Tomàs d'Aquino sàviament va afirmar que "totes les coses físiques són simples metàfores, encarnen coses espirituals". En realitat l'avanç de la maçoneria demostra com està de malalta la nostra societat. Certs objectes, robes i símbols tenen una forta càrrega màgica, com ara els instruments d’escriptura, la tinta, les varetes màgiques (que simbolitzen el fal·lus dels mags), les espelmes, l’encens, el cabell, les capes i les bates. Altres elements protectors amb una càrrega màgica més feble, com ara pedres o altres elements amb capacitat de càrrega, s'anomenen amulets. Els objectes amb una càrrega màgica molt poderosa s'anomenen talismans. El més poderosos d'aquests són els talismans Abramelin, màgicament carregats de caselles aforístiques amb un propòsit determinat, que provoquen grans canvis en l'entorn en un temps relativament curt. Els talismans Abramelin son arranjaments de lletres que representen i finalment compleixen els desitjos més íntims del mag. Sovint s'utilitzen paraules i noms poderosament carregats dels àngels hebreus. Per exemple Alampis, que pot fer invisible al practicant, o Catan que pot destruir matrimonis. El sistema màgic d’Abramelin el mag és una forma individual de màgia basada en "El llibre de la Màgia Sagrada d’Abramelin el Mag, impartit per Abraham el jueu al seu fill Lèmec" (Londres, 1.900), escrit al 1.458 per Abraham el Jueu. Aquest llibre va inspirar al mag Eliphas Levi. Aleister Crowley, que deia ser

la reencarnació de Levi, el va considerar com el millor i més perillós llibre de màgia mai escrit. La màgia d’Abramelin suposa que el món material va ser creat per esperits malignes. Aquests esperits malignes poden ser esclavitzats pel mag, que està protegit per l'Àngel Custodi sagrat. El mag pot utilitzar als esperits com a servents. L'Àngel s’apareix al mag i li ensenya com pot controlar als esperits bons i als dolents. Només llavors pot el mag curar als malalts, utilitzar els miraculosos talismans Abramelin, guanyar riqueses incalculables i obtenir un magnetisme sexual aclaparador. El Temple maçònic d’Amsterdam té talismans Abramelin sobre la porta. El mag utilitza quadrats plens de lletres hebrees per exhortar a que un dels milers de dimonis o esperits malignes li porti riquesa, guanyar l'amor d'una donzella, animar un cadàver durant set anys, encisar a d’altres, demolir d'edificis, obrir panys, i així successivament. Els quadrats màgics aforístics estan dotats de vida demoníaca, que funciona a través d'ells. Crowley afirmava que els talismans Abramelin eren "tan explosius com la nitroglicerina i molt més perillosos". Aquests talismans poden donar a llum a fantasmals soldats invisibles, per a que lluitin pels antinaturals objectius dels maçons. La màgia d’Abramelin pot ser utilitzada sense rebre un càstig només per un mestre que ha experimentat amb èxit la purificació espiritual. Aquesta forma de màgia difereix significativament de tots els altres sistemes rituals europeus i seu practicant fins i tot no utilitza el cercle màgic tradicional. En canvi selecciona i purifica una àrea, sovint un lloc aïllat en un bosc envoltat de força màgica. Els mags moderns consideren aquest sistema extremadament perillós. Utilitzar els talismans abans d'aconseguir-ne el domini és molt temerari. Si un és atacat per art de màgia amb l'ús d'aquests talismans, es pot protegir formant un cercle màgic triple al voltant d'un mateix, utilitzant símbols de protecció o objectes carregats d'energia positiva, o portant un vestit d'una sola peça poderosament carregat de màgia. Les piràmides també són talismans. Els Illuminati i el Gran Orient utilitzen piràmides, triangles i obeliscs com a talismans per afectar al seu entorn. Els amulets eren al centre de la màgia egípcia. Eren utilitzats tant per als morts com per als vius. Cada part del cos tenia el seu propi amulet. Molts dels amulets trobats en mòmies tenen inscripcions amb paraules de poder o fórmules màgiques. Els amulets comuns inclouen l'escarabat, una representació de pisa, pedra o fusta de l’escarabat sagrat (escarabat piloter) per protegir el cor; el coixí sota el cap de la mòmia; el collaret d'or que donava al difunt el poder d’alliberar-se dels seus embolcalls; l'ull d'Horus, el déu egipci del cel i el sol, que proporcionava protecció i força. Horus tenia cap de falcó (Lewis Spence, "Mites i llegendes de l’antic Egipte", Londres, 1.915, p. 263). Normalment el mag maçònic dibuixa un cercle màgic, dins del qual s’ha de mantenir per evitar els efectes de les forces del mal que està invocant. En aquestes sessions el pentagrama ajuda al mag: fa que les forces demoníaques obeeixin. Mentre que el pentagrama redueix notablement l'aura de l'usuari, els elements sagrats budistes l’augmenten. Una bata d’una sola peça té la propietat d'augmentar significativament el camp energètic (aura) de l'usuari, ja que el flux d'energia del cos roman impertorbable. Això pot ser mostrat amb l'ajuda d'una vareta de saurí. El mag Eliphas Levi (en realitat Alphonse Louis Constant, 1.810-1.875) descriu com funciona la màgia en el seu famós llibre "Dogma et rituel de la haute magie" / "Dogma i ritual de l'alta màgia" (París, 1.854). Afirmava que a la màgia hi havia tres lleis bàsiques. La primera llei afirma que la força de voluntat humana no és una idea abstracta, sinó una força material i mesurable. Certes figures geomètriques s'utilitzen en màgia ritual, que ajuden al mag a concentrar la seva voluntat. La segona llei afirma que el mag pot influir sobre objectes llunyans i provocar esdeveniments que es produeixen a una gran distància mitjançant el seu cos astral. La tercera llei afirma que cada part del macrocosmos (l'univers) té un homòleg en el microcosmos (l'individu). El mag Ramon Llull (1.235-1.315) va desenvolupar encara més el vi, amb els seus experiments de transformació màgica i va descobrir "l'aigua de la vida" (aqua vitae), és a dir els esperits. Els mags creuen que el coneixement ocult de connexions secretes, els fa possible utilitzar qualsevol de les forces còsmiques. També poden produir la mateixa força a les seves pròpies ànimes i transmetre-la a un element o procés màgic. La força de voluntat és controlada per un sentit de la imaginació altament desenvolupat.

El mag Agripa va escriure: "Res s’amaga als savis i als sensibles, mentre que l'incrèdul i l’indigne no poden aprendre els secrets." Va emfatitzar: "Totes les coses que són similars i per tant estan connectades, se senten atretes les unes a les altres pel poder." Això es coneix com la llei de la ressonància. L'ús de sang màgicament carregada porta al mag més a prop del mal. És per això, que al maçó que s’inicia se li cobreix el cap amb un drap amb sang durant la cerimònia formal. Els líders maçònics (especialment dins del Gran Orient) marcaven els seus sacrificis de sang per augmentar el seu poder erigint obeliscs a les grans ciutats, on hi tenien un control total. Amb aquests mitjans, els invisibles poders il·luministes creaven un enorme i negatiu camp de força, que acumulava energia amb l'ajuda dels obeliscs. Els obeliscs generen l'energia que acumulen. Napoleó es va encoratjar a envair Egipte al 1.798 per a saquejar llocs, on hi havia restes d'antics coneixements de màgia i elements carregats màgicament. Els maçons els necessitaven per als seus rituals. Van exigir que Napoleó, en finalitzar la campanya, havia de portar a París un gran obelisc egipci com botí de guerra.

(Napoleó va robar aquest obelisc a Luxor. Més tard va ser erigit al lloc on va ser executat Lluís XVI.)

Al 1.835, els maçons finalment van erigir un obelisc d’Osiris de Luxor, de 2.500 anys d’antiguitat, que pesava 246 tones, al lloc on ells havien guillotinat a Louis XVI i a Marie Antoinette, a una plaça anomenada plaça de la Revolució en la dècada de 1.790 (que avui s'anomena plaça de la Concòrdia). Marie Antoinette d’Habsburg era filla de François de Lorena, descendent dels Merovingis. Va ser sacrificada pel bé del futur. La sang apareix per augmentar el poder dels obeliscs i per tant també dels maçons. L'erecció de l'Obelisc va tenir lloc arran del cop d'estat que els maçons van organitzar el juny del 1.830 per posar al tron a Louis Philippe. Volien desfer-se de Charles X, el germà de Louis XVI (Martin Short, "Dins de la fraternitat", Londres, 1.997, p. 119), que havia impedit als maçons erigir l'obelisc en el lloc de l'execució del seu germà. Entre els conjurats estava el maçó liberal Adolphe Thiers (1.797-1.877), que llavors era ministre d'ocupació. Cinc anys més tard esdevingué primer ministre i al mateix temps l'obelisc va ser erigit en el lloc escollit. Va ser elegit president de la tercera República l'any 1.871. Amb l'ajuda d'una vareta de saurí, és possible determinar que l'obelisc de la plaça de la Concòrdia s'ha col·locat en una poderosa línia de radiació de la terra, que continua recta cap a l'Arc de Triomf i la tomba del soldat desconegut dels Camps Elisis. La línia de radiació de la terra es composa amb diverses línies d'energia natural mitjançant una sèrie de certs actes. Els maçons britànics va robar el seu propi obelisc egipci, construït originalment per Tuthmosis III. L'obelisc de 3.500 anys d'antiguitat conegut com l'agulla de Cleòpatra es troba a Victoria Embankment al Tàmesi a Londres. L'obelisc va ser transportat a Londres des d'Alexandria i erigit el 13 de setembre del 1.878. El maçó Dr. Erasmus Wilson va pagar el transport que, degut a una potent tempesta al golf de Biscaia, va causar la mort de sis homes. L'obelisc originalment estava situat a Heliòpolis, però Cleòpatra va ordenar que el monòlit de 186 tones fos traslladat a Alexandria. L'obelisc era un símbol del sol (Heliopolis significa "la ciutat del sol") en grec. Les inscripcions honoren les victòries del faraó Tuthmosis III a l’Àsia.

El 22 de febrer del 1.881, els maçons (incloent a William Hulbert i William H. Vanderbilt) van alçar un tercer obelisc d'Alexandria al Central Park de Nova York darrere del Metropolitan Museum of Art. Aquest obelisc va ser erigit també originalment a Heliopolis a Egipte el 1.600 aC per Tuthmosis III. Els romans se’l havien endut d’Alexandria l’any 12 aC. Els maçons van aixecar un obelisc (conegut com "la piràmide") format per 13 peces en un lloc obert al costat del Palau Reial d'Estocolm després de l'assassinat de Gustau III. Està construït segons les mesures de l'obelisc de Luxor, amb un model en miniatura de la piràmide de Kheops a la part superior. Els costats de la piràmide de Kheops estan en un angle de 51° 52' en direcció a la base (Iorwerth E. S. Edwards, "Les piràmides de l'antic Egipte", Londres, 1.947, p. 87). Els vampirs maçònics utilitzen el bloqueig de Kheops sobre els obeliscs per impedir als enemics introduir-hi els seus camps d'energia màgics. Posar el model en miniatura de la piràmide de Kheops damunt de l'obelisc és un moviment molt intel·ligent.

(L'escorpí sinistre sota l'obelisc de la ciutat de Nova York.) La terra té una xarxa de línies d'energia amb diferents freqüències. Les esglésies, els cementiris i els monuments antics es van construir sovint deliberadament on aquestes línies energètiques es creuen entre si. És perjudicial per a un ésser humà residir a prop d'un poderós camp de radiació de la terra durant un llarg període de temps. Als gats, no obstant això, els agrada asseure’s allà on es creuen les línies d’energia, ja que senten les vibracions dels ratolins creuant les línies, cosa que fa més fàcil la caça. Les lògies maçòniques sovint estan construïdes damunt de poderoses línies d'energia. Aquest és el cas dels temples maçònics d’Amsterdam i d’Estocolm. Per art de màgia, aquestes lògies són al centre de l'acció i per tant estan òptimament situades per influir en el món que les envolta, com una aranya al centre de la seva xarxa. El fet que els maçons d’alt rang neguin l’ús de la màgia no és, doncs, altra cosa que una insolent hipocresia. El 12 de desembre del 2.000, es va dur a terme un experiment a l'obelisc d'Estocolm. Es va utilitzar una vareta de saurí per determinar que l'aura humana es veia afectada molt negativament en el radi immediat de l'obelisc reduint-se fins gairebé desaparèixer. Al mateix temps es va determinar que l'obelisc estava erigit en una poderosa línia d’energia, que seguia directament cap al Palau de Baatska, la seu dels maçons suecs. Altres experiments van concloure que les dues línies d'energia, que per cert es creuaven a la porta de la lògia, causaven que l'aura humana quedés reduïda a una fracció del seu radi original. Estar dins d'una lògia maçònica no pot ser bo per a la salut. Els rituals maçònics fan que les línies d’energia de les lògies i els obeliscs acumulin una freqüència molt negativa. El cas és tot al contrari amb les esglésies. Avui dia hi ha obeliscs egipcis genuïns a Londres, Kingston Lacy, Dorset, Durham (Anglaterra), Istanbul, París, Florència, Roma, Nova York, el Caire, Heliopolis, Luxor, Fayum i Karnak. Els últims cinc llocs estan a Egipte. Hi ha 13 obeliscs egipcis a Roma, entre ells un al Vaticà.

Avui dia els obeliscs estan associats amb sacrificis. Els maçons van erigir un obelisc que consta de 14 peces amb la torxa dels Illuminati (o flama de Llucifer) al capdamunt, a la plaça Dealy a Dallas, a prop del lloc on va ser assassinat a trets el President Kennedy el 22 de novembre del 1.963 (sota el signe d'escorpí). L'obelisc està situat al paral·lel 33, just davant del Palau de Justícia del Comtat i la lògia maçònica de la ciutat (Article de James Shelby Downard, "El simbolisme maçònic en l’assassinat de John F. Kennedy"). El 4 de juny del 1.963, el President John F. Kennedy va signar l’ordre executiva núm. 11.110 que retornava al govern el poder d'emetre moneda, sense passar per la Reserva Federal. L’ordre de Kennedy donava al Departament del Tresor el poder "d'emetre certificats de plata contra qualsevol lingot de plata, plata o dòlars de plata estàndards de la Tresoreria". Per cada unça de plata de la càmera del Departament de Tresoreria, el govern podia posar nous diners en circulació. Kennedy va posar en circulació gairebé 4,3 mil milions de dòlars en bitllets nous. Les ramificacions d'aquest projecte de llei eren enormes.

Amb un cop de ploma, Kennedy anava camí de provocar la fallida del Banc de la Reserva Federal de Nova York. Si gaire certificats de plata d'aquests entraven en circulació, s’hauria eliminat la demanda de bitllets maçònics de la Reserva Federal. Això era degut a que els certificats de plata estaven recolzats per plata i els bitllets de la Reserva Federal no estaven recolzats per res. L’ordre executiva 11.110 podria haver impedit que el deute nacional assolís el nivell actual, perquè es podia haver donat al govern la capacitat de retornar el seu deute sense haver d’anar a la Reserva Federal i que se li cobressin interessos per crear nous diners. Desmantellar el sistema de la Reserva Federal i emetre diners sense interès era un crim contra les intencions de l'elit financera maçònica. Cinc mesos després que fos assassinat F. John Kennedy, no es va emetre cap certificat de plata més. L'ordre executiva no va ser derogada mai per cap president nord-americà i encara és vàlida. S'han acumulat gairebé 6 bilions de dòlars en deute des del 1.963 ("El president Kennedy: la Reserva Federal i l’Ordre executiva", The Final Call, vol. 15, núm. 6, 17 de gener del 1.996, Estats Units). El president Kennedy volia fer tornar a casa els assessors militars del Vietnam, cancel·lar el "conflicte" sense sentit amb la Unió Soviètica i evitar que Israel produís armes nuclears, convertint-se així en enemic del francmaçó David Ben-Gurion, primer ministre d'Israel (Michael Collins Piper, "El judici final: La baula perduda en la conspiració de l’assassinat de JFK", Washington, 1.998). A la seva carta a Ben-Gurion, Kennedy deixa clar que sota cap circumstància acceptarà que Israel es converteixi en un estat nuclear. L’historiador israelià Avner Cohen confirma en el seu llibre "Israel i la Bomba" (1.999) que el conflicte entre Israel i John F. Kennedy va ser molt potent. L'historiador nord-americà Stephen Green va declarar: "Durant els primers anys de l'administració Johnson quan a Washington es feia referència al programa d’armes nuclears israelianes se’n deia "el tema delicat"."

Quan el fiscal de districte de Nova Orleans Jim Garrison va processar a l’executiu de comerç Clay Shaw per conspiració en l'assassinat, Garrison havia ensopegat amb l'enllaç del Mossad. Estats Units perdia dos milions de dòlars cada mes esforçant-se en mantenir la criminal guerra de Vietnam. Kennedy fou substituït pel maçó d’alt rang Lyndon Baines Johnson, que va fer tot el que va poder per ocultar la veritat darrere de l'assassinat. De cap manera el tirador no qualificat Lee Harvey Oswald podia haver aconseguit disparar tres trets, incloent-hi dues dianes, en 5.6 segons des del seu suposat amagatall situat a la sisena planta del dipòsit de llibres d’Elm Street a Dallas. El fiscal de districte Jim Garrison de Nova Orleans creia que, com a mínim, havien participat tres franctiradors en el tiroteig. El periodista d'investigació americà Michael Collins Piper intenta mostrar en el seu llibre "El Judici Final" que el servei secret israelià, el Mossad, va participar en l'assassinat del President Kennedy. El fotògraf d'autòpsies assistent Floyd Riebe, el tècnic de raigs X Jerrol Custer i un altre tècnic, tots ells a sou de la Marina dels EUA i presents a l'Hospital Naval de Bethesda, quan el cos de John F. Kennedy va ser portat allà després de l'assassinat, van revelar en una conferència de premsa a Nova York el 28 de maig del 1.992, que les fotografies i els raigs X de l'autòpsia del president havien estat falsificades. A les imatges genuïnes quedava clar que Kennedy va ser colpejat per més de dues bales i que com a mínim un va ser disparada des de davant d’ell. Jerrol Custer va declarar: "Les fotografies van ser retocades perquè no es pogués veure el gran forat de sortida de la part posterior del cap." (Expressen, 29 de maig del 1.992 - no se'n va informar a la premsa nord-americana!) L'autor Harry Livingstone, qui va estar present en aquesta conferència de premsa, relata en el seu llibre "Alta Traïció 2" que Kennedy va ser emboscat amb precisió militar per més d'un franctirador. Que va ser una conspiració, que s'ha ocultat des del nivell més alt. El cervell del president Kennedy que s’havia conservat va desaparèixer de manera misteriosa. Avui en dia, un examen confirmaria amb tota probabilitat que com a mínim hi havia dos o tres franctiradors. L’obelisc de marbre més alt de Washington, fa 555 peus d'alçada i està dedicat al President i francmaçó George Washington, es va acabar al 1.885. En aquells moments era l'estructura de pedra més alta del món. El Monument a Washington va ser dissenyat al 1.838 per Robert Mills (1.781-1.855), seguint les mesures de l'obelisc de Luxor. El número 5 en el simbolisme maçònic és sinònim de mort, mentre que una sèrie de tres cincs significa assassinat. Els metges maçònics van ser els encarregats d'assassinar el President George Washington. El Departament de Planificació de la ciutat va dictaminar que cap edifici podia ser més alt que el Capitoli. La Gran Lògia Maçònica és directament cap al nord, el Capitoli directament cap a l'est. Washington, D. C. va ser planejat al 1.791 per l'arquitecte maçó Pierre Charles l'Enfant, que va dissenyar els carrers i les avingudes per formar un patró màgic amb la Casa Blanca al centre (Frederick Goodman, "Símbols Màgics", Londres, 1.989, p. 6). Al 1.792, el pare fundador va posar la primera pedra de la Casa Blanca el 13 d'octubre, l'aniversari de la desaparició dels Cavallers Templers. El plànol de la ciutat de Washington simbolitza el cap de Baphomet i el triangle maçònic. Alguns llocs tenen noms molt reveladors, com ara la plaça dels Francmaçons. La intenció era construir la Nova Atlàntida on el número 13 hi jugués un paper decisiu. Al traçar línies rectes entre les cinc estructures més importants de Washington, D.C. apareix un pentagrama. Un punt de l'estrella de cinc puntes és al Capitoli, un altre a la Casa Blanca, un tercer és sobre l'obelisc de marbre (Charles L. Westbrook, "Els secrets més antics dels Estats Units: Les misterioses línies dels carrers de Washington, D. C. El talismà dels Estats Units, la signatura de la Germandat Invisible", 1.990). Al 1.800, el govern es va traslladar a Washington des de Filadèlfia que era la capital provisional. Els tres obeliscs de Washington juguen un paper clau en la màgia simbòlica del Nou Ordre Mundial (Peter Tompkins, "La màgia dels obeliscs", Nova York, 1.982). Els maçons no perden mai l'oportunitat d'utilitzar la pràctica de la màgia. Esperaven fora de les portes de l'Ajuntament de París quan Louis XVI va anar-hi poc després de la "revolució". Tal com va arribar, van alçar les seves espases per sobre d’ell. Oficialment es va parlar del seu desig de protegir el rei amb aquest "sostre d'acer". Això també es diu de la salutació maçònica (Alexander Selyaninov, "El poder secret de maçoneria", Moscou, 1.999, p. 87). En realitat va ser un acte simbòlic que significava que el rei estava sota la influència dels maçons des d’aquell moment. Les dones dels maçons reben una "salutació" similar quan visiten la lògia.

Als no membres que visiten una lògia se'ls demana que passin per sota d’un "túnel d'espases".

L'explicació esotèrica d'aquest fenomen és la següent. Al apuntar amb espases a un ésser humà, els maçons esquincen forats en la seva aura a col·locar fred acer al seu camp d'energia. Això debilita la persona fins al punt que accepta totalment les idees dels francmaçons. Aquest és un cas de violència simbòlica contra l'ànima. Una persona temporalment lesionada no pot resistir-se a la "il·luminació". Els psicòpates maçònics creuen que és més important danyar l'ànima d'una persona que no el seu cos. Hi ha punys d'espasa a la porta principal de sortida de la lògia Freemason’s Hall de Londres. Quan vaig visitar aquest edifici a l'agost del 1.998, per primera vegada, el guia ens va explicar que aquests punys carregats màgicament donen al francmaçó que surt de l’edifici energia addicional per utilitzar en la lluita contra els enemics de l'ordre. A les parets hi ha murals d'àngels amb peülles (!), com si fossin dimonis. Tot l'edifici irradia una energia extremadament negativa, el que fa que l'aura disminueixi. Els maçons poden per tant ser anomenats amb raó, vampirs energètics. A la biblioteca de la Gran Lògia d'Anglaterra, he trobat molts llibres sobre màgia, ocultisme i altres fenòmens que no tenen explicació oficial, incloent-hi els Ovnis. Tots els intents de formar una Comissió de la UE per investigar oficialment informes de casos estranys sobre Ovnis han fracassat. Els maçons semblen estar molt interessats en els plats voladors i han reunit una gran quantitat d'informació sobre el tema, però exteriorment son els escèptics més grans del món. Les diverses fonts d'energia i radiació que hi ha a l'univers ens afecten diàriament. Només quan morim, ens alliberem de l'univers físic. El científic rus Semyon Kirlian va aconseguir demostrar amb l'ajuda del seu aparell que aquesta energia continua afectant-nos després de la nostra mort física. Els planetes ens afecten en gran mesura (astrologia). És alhora ignorant i imprudent no tenir-ho en compte. Els maçons utilitzen l'astrologia, la més antiga de totes les ciències. No ens podem permetre el luxe d’estar sense aquest coneixement.

François Mitterrand, expresident de França i francmaçó de grau 33, estava molt interessat en l'astrologia. Consultava astròlegs perquè li proporcionessin la data òptima per a fer un referèndum sobre el tractat de Maastricht i encarregava els horòscops per als membres del Govern socialista de l'època (Bjorn Erik Rosin, "Mitterrand prisade sin stjarna" / "Mitterrand elogiava la seva estrella de la sort", Svenska Dagbladet, 9 de maig del 1.997, p. 1). Els maçons bolxevics tenien un coneixement profund dels secrets de l'astrologia. El seu astròleg en cap era Lev Karakhan (Karakhanyan), més tard diputat comissari d'afers exteriors del poble. Naturalment, els dirigents nazis que estaven connectats a la francmaçoneria internacional, també estaven interessats en els secrets de l'astrologia. Segons l'autor budista Michael Tamm de Boston, els maçons participen activament en la guerra màgica contra nosaltres (Michael Tamm, "Reflexions sobre guerra màgica", Boston, 1.990). Michael A. Hoffman ha escrit un revelador llibre sobre la guerra psicològica dels francmaçons contra nosaltres ("Les societats secretes i la guerra psicològica", Dresden, NY). Aquestes teories son confirmades pels experts sobre radiació de la terra i màgia. L'elit maçònica amb coneixements de màgia està utilitzant una freqüència d’1,2 oscil·lacions per minut per danyar i debilitar a la humanitat. El 31 de maig del 2.000, l'elit maçònica del món transmetia aquesta freqüència al llarg de les línies naturals Hartmann i Curry, ampliant-les i provocant que la gent sentís un efecte pertorbador i confús similar al de la belladona. En altres paraules, ens han estat drogant espiritualment amb la intenció de fer que lluitem més entre nosaltres. L'objectiu de l'elit maçònica inclou la transformació del món segons la seva percepció de la màgia de les coses. Aquesta és la raó per la qual eines comunes són considerats símbols màgics de violència i dominació.

Un obelisc modern davant la caserna de la Policia Metropolitana de Toronto. Ideologia maçònica La base de la ideologia maçònica es pretén que sigui la tolerància, l’obertura mental, l'humanisme i la fraternitat. Aquestes frases han estat pregonades pels propis maçons. És el lema oficial de la francmaçoneria: Lux ex tenebris (la llum des de les tenebres). La maçoneria oficialment representa els valors humanistes, però en realitat representa la pitjor forma d'ateisme i materialisme.

El major crim contra la humanitat dels maçons va ser eliminar l’antiga creença de que no vivim només una vida i de que som completament responsables de les nostres accions davant els mons invisibles. Per tant, per a ells és important ridiculitzar tots els coneixements sobre la reencarnació. El maçó Joseph Fouché, que feia de comissari de convencions, durant "la gran revolució francesa" del 1.793 va emetre l’ordre de col·locar un cartell a la rue de la Cimetiere (carrer del cementiri) a París. Al cartell hi deia: "La mort és el somni etern". Dieter Schwarz i Heinrich Heydrich van escriure en el llibre "La visió del món de la maçoneria" (Berlín, 1.938) que l'ordre representa una filosofia humanista, on "no es fa cap diferenciació entre races, pobles, religions o creences socials i polítiques". Segons la propaganda actual, la maçoneria crea millors éssers humans. Els fets suggereixen una veritat diferent. Els maçons s’han distanciat notablement del cristianisme. Al llibre "El lèxic de la maçoneria" Albert Mackey afirma que "la religió dels maçons no és el cristianisme". En realitat es el demonisme -satanisme ocult. El Grande Oriente d'ltalia va llogar el Palazzio Borghese de Roma al 1.893. Dos anys més tard, a causa d'una disputa sobre el contracte de lloguer, els maçons van haver de desallotjar el Palau. El representant de l'amo, el Duc de Borghese, va dur a terme una inspecció. El diari Corriere Nazionale afirma que una habitació estava tancada. Els inspectors van haver d’amenaçar amb portar la policia abans que se'ls permetés entrar a la sala. Tota l'habitació havia estat convertida en un altar a Satanàs. Les parets estaven recobertes de seda vermella i negra, un tapís teixit amb una representació de Llucifer penjava de la paret del fons. Davant del tapís hi havia un altar amb triangles i altres símbols maçònics. Els maçons italians d’Ancona publicaven la revista Llucifer en la dècada del 1.880, on s’admetia una vegada i una altra: "El nostre líder és Satanàs!" Quan els maçons italians van descobrir un monument al gran mestre Giuseppe Mazzini el 22 de juny del 1.883, portaven banderes negres. Els pals estaven decorats amb una efígie de fusta de Llucifer. El famós poeta italià, professor de literatura i diputat gran mestre dels maçons (Felsinea, Bolonya) Giosue Carducci (1835-1907, va rebre el Premi Nobel de literatura al 1.906) va escriure "Himne a Satanàs", que conté les línies: "Et saludem, Oh Satanàs! Oh revolta! ("Salute, o Satana! O Ribellione!) Oh victoriosa força de la raó! (O, forza vindice della Ragione!) " "La Rivista della Massoneria Italiana" (vol. X, p. 265) a la dècada del 1.880 declarava: "Germans meus, maçons... Satanàs és gran!" Manly P. Hall, maçó de grau 33è declarava en el seu llibre "Les claus perdudes de la maçoneria o el Secret d’Hiram Abiff" que els maçons sempre tenen accés a "la bombollejant energia de Llucifer". Samuel Paul Rosen (1.840-1.907) va estar en actiu com rabí a Polònia durant molts anys i al mateix temps aconseguia arribar al grau 33è dins la maçoneria. Finalment en va tenir prou i en comptes d’això va començar a servir la humanitat. Va deixar la francmaçoneria i es va convertir al catolicisme. En el seu llibre "Satanàs i el Cel" ("Satan et del", Casterman, 1.888), Rosen va revelar que hi havia una conspiració del mal basada en el satanisme dins la maçoneria. Rosen declarava que la religió de la maçoneria és l'adoració de la mort i que el seu objectiu és fer degenerar la societat (p. 335). Per aquest motiu els maçons han fomentat la creació de moviments polítics i pseudo-espirituals destructius per als espiritualment retardats i sense discerniment. Dos exemples aterridors d'aquest maçònic culte a la mort i sadisme són la destrucció de les cultures Russa i Xinesa arran de les seves anomenades revolucions. El moviment anarquista, fundat pels maçons per a polítics idiotes, utilitza els colors satànics vermell i negre del Gran Orient. Quan la infame anarquista francesa, "revolucionaria", feminista i francmaçona Clemence Louise Michel (1.833-1.905) va tornar del seu exili, 5.000 anarquistes que s'havien reunit a París el 18 de setembre del 1.880 li van retre un homenatge. Els anarquistes van cridar: "Llarga vida a Satanàs!" La multitud gairebé va tenir un col·lapse nerviós col·lectiu (Verite de Quebec, article de J. Chicoyne sobre Michel, publicat el gener del 1.905). Michel havia sigut molt activa a les barricades de la comuna de París, que s'anomenaven a ells mateixos com la dictadura del proletariat del 18 de març al 28 de maig del 1.871. Ella portava una associació revolucionaria. Michel va ser detinguda en innombrables ocasions i al 1.872 va ser deportada a Nova Caledònia. Passats vuit anys Michel va ser amnistiada al 1.880. Va viatjar per tota Europa promovent l'anarquisme fins la seva mort. Al 1.881 va participar en el Congrés anarquista de Londres. Després d'una manifestació contra l'atur, va ser condemnada a sis anys de presó, però va ser indultada. Des del 1.881 al 1.895 va viure a Londres com a cap d'una escola llibertària. Després va tornar a França.

La jueva francmaçona i terrorista anarquista Louise Michel. Louise Michel era membre de la Lògia de La Philosophie Sociale dins La Grand Loge Symbolique Ecossaise, segons documents del Gran Orient de França. Els maçons estan lluitant per aconseguir l’internacionalisme radical i l’anti-nacionalisme (Konrad Lehrich, "Der Tempel der Freimaurerei" / "El temple maçònic", p. 7). Han estès la religió de l'odi i la intolerància. La seva ideologia es basa en contes de fades i no té en absolut res a veure amb la realitat. El maçó abat de Raynal va escriure: "Ser caritatiu és com estar malalt". (Raynal, «Histoire Philosophique et Politique "/" Història filosòfica i política", l'Haia, 1.770-1.776, vol. 6) Els maçons diuen actuar en nom de la ciència i la raó. Això no va impedir que els Jacobins guillotinessin un gran nombre de científics. El 7 de maig del 1.794, va ser executat el prominent químic Antoine Laurent Lavoisier (1.743-1.794) a París per "conspirar contra el poble francès". Albert E. Brachvogel va mostrar en el seu llibre "Parsifal - el darrer Cavaller Templer" (1.878) que hi havia estrets vincles entre els Cavallers Templers i els maçons. Kenneth McKenzie també va demostrar l’existència d’aquesta connexió a la seva "Royal Masonic Cyclopaedia" (1.875).

L'historiador maçònic J.S.M. Ward, mostra que els rituals dels templers són una part de les iniciacions cerimònies maçòniques en el seu llibre "La francmaçoneria i els déus antics" (1.921): "El Sant Temple de Jerusalem va ser construït per Salomó, rei d'Israel, Hiram, rei de Tir i Hiram Abiff, mestre d'obres de la tribu de Neftalí, l'any 2.992". Pel que fa a la Bíblia, els maçons són els únics interessats en la història fabricada del mestre d'obres Hiram. Albert Pike va afirmar al 1.871 al seu llibre "Moral i Dogma de l'Antic i Acceptat Ritu Escocès de la Francmaçoneria" (Charleston, 1.871, p. 213-214): "Cada lògia maçònica és un Temple Religiós, i els seus ensenyaments són instruccions religioses". Karl Gotthelf Baró d'Hunde, gran mestre de la setena província

de la maçoneria, que incloïa tot Alemanya i Prússia, va parlar del "gran secret" a una Convenció Maçònica a Altenberg, en la dècada del 1.760: "Tot veritable maçó és un cavaller templer." (John Robison, "Proves d'una conspiració", Belmont, 1.967, p. 41) El Baró d'Hunde més tard va començar a utilitzar el sistema de l'Estricta Observança, que havia après de l'Orde del Temple a París al 1.742 (Pekka Ervast "Vapaamuurarein kadonnut sana" / "La paraula perduda dels maçons", Hèlsinki, 1.965, p. 71). El Baró d'Hunde era alhora membre de l'Ordre de l'Observança Absoluta a Escòcia.

En aquest escut d'armes dels francmaçons davant el Freemasons’ Hall de Londres, són clarament visibles dos àngels maçònics amb les seves peülles.

EL POTENT ÀMBIT FINANCER Prestar diners amb interès va ser condemnat pels antics filòsofs com Plató, Plutarc, Seneca i Ciceró. Els diners per a ells eren una cosa morta; una cosa morta no et permet créixer. Aristòtil va escriure en la seva obra "Política" (Llibre Primer, part X): "El guany més odiat i amb major raó, és la usura, que obté un benefici dels diners en si i no del seu objecte natural. El diner estava destinat a ser utilitzat en l’intercanvi, però no per a augmentar a base d’interès... Perquè de totes les maneres d'aconseguir-ne una gran quantitat aquesta és la més antinatural". Fins a finals de l'edat mitjana als cristians els estava prohibit cobrar interessos. Cobrar interessos a un préstec era l’equivalent a l’assassinat i al robatori. Més tard, els que cobraven interessos eren tractats com a heretges. Martin Luther va dir clarament: "Tots els usurers son lladres i pertanyen a la forca!» Tots els que prestaven diners a una taxa d'interès del 5 o el 6 per cent eren considerats uns falsaris. Durant l'edat mitjana només els jueus estaven autoritzats a prestar diners amb interès. El Deuteronomi prohibeix a un jueu cobrar interès al seu germà. Però el goy (no-jueu) no era el seu germà. I per als jueus extremistes el saqueig no era desconegut. Per garantir el normal desenvolupament econòmic el rei de Babilonia capturava als lladres israelites que saquejaven i robaven a les caravanes al desert. Aquests lladres de caravanes vivien del treball i l’esforç dels altres.

El filòsof esotèric suec Henry T. Laurency resumeix el gir dels esdeveniments de la següent manera en la seva gran obra "La pedra filosofal" ("De vises sten", Skovde, 1.995, p. 249): "Els jueus eren una tribu de pastors incivilitzada que en certa mesura vivien dels robatoris. Tenien un Déu tribal Jahwe que anhelava sacrificis de sang i vigilava gelosament que altres déus no rebessin cap sacrifici. L'exili babilònic va ser el primer contacte dels Israelites amb una filosofia més sensata i amb cultura... A través de les dades històriques adquirides i en part a través de les seves pròpies tradicions orals es va construir una història dels jueus. Els escrits dels profetes constituïen les seves pròpies revisions d'allò que havien estat sentint en captivitat." A l'antiga Babilònia la taxa d'interès legal era d’un 30 per cent en diners i un 50 per cent en gra. A Assíria no hi havia cap límit màxim per a la taxa d'interès. Els agricultors sovint estaven tan profundament endeutats que morien de gana juntament amb les seves famílies. Això portà a l'explotació despietada del sòl. A la ciutat d'Uruk a Babilònia hi vivien dos germans que prestaven diners amb interès. Quan el prestatari ja no podria pagar el seu préstec, perdia la casa i havia de començar a treballar de forma gratuïta pels germans. L'esclau podia ser prestat també a altres empresaris. Aquest és un exemple clàssic d'esclavitud econòmica. Fa gairebé 3.700 anys el governant de Babilònia, Hammurabi (1.848-1.805 aC), que era descendent de la dinastia Amorita, prohibia a través de les seves actes legals (que contenen 93 paràgrafs) el cobrament d'interès sobre interessos, que significava que el prestatari, a més dels actius que li havien prestat, havia de tornar la mateixa quantitat de béns o diners. Qui trencava la norma era severament castigat, encara que molt pocs la respectaven. Els 282 Codis d’Hammurabi escrits en Acadià es van trobar al 1.901 a les excavacions de Susa a l’antic Elam (l’actual Iran). Hammurabi entenia que l’interès sobre l’interès comportaria una terrible càrrega econòmica que la gent no seria capaç de suportar. Per això creia que era necessari castigar severament la usura. La taxa d'interès màxima permesa es va establir en un 20 per cent. El comerç i l’economia en general va millorar immediatament, tot i que era difícil complir amb la llei. Els Israelites gaudien de la pràctica de la usura i van començar a explotar-la amb entusiasme. El Profeta Muhammad exigia que la usura fos prohibida. Va recomanar que el prestador actués com un inversor que vol rebre part dels beneficis. Si no hi ha cap benefici un ha d’estar satisfet amb perdre els diners. Al 133 aC el tribú romà Tiberius Gracchus va intentar reduir el poder dels canvistes a través de lleis més estrictes contra la usura limitant la propietat de la terra legal a un iugerum per família. Va ser assassinat el mateix any. Al 48 aC Juli Cèsar va privar als canvistes del dret d’encunyar moneda i ho va fer ell mateix. Amb una oferta més gran de diners va ser capaç d'aixecar molts edificis públics. La gent del carrer adorava a Cèsar per la seva contribució a que guanyessin més diners. Després de l'assassinat de Cèsar, va ser el final de l'abundància de diners. L'oferta monetària es va reduir un 90 per cent. Els impostos es van posar pels núvols. Com a resultat d’això la majoria de la gent va perdre les seves terres i les seves llars. La calúmnia de Cèsar continua encara avui. Jacques Attali, l'historiador jueu, acadèmic i francmaçó, que va escriure el llibre "Els jueus, el món i els diners" (París, 2.001) va declarar a la revista L’Express que els jueus havien inventat el capitalisme. Attali va destacar: "La meva conclusió és que els jueus tenen tota la raó d’estar orgullosos d’aquesta part de la seva història". Els jueus maçònics, per tant, volien adquirir tanta riquesa com els fos possible per tal de servir als seus dimonis durant els segles XIX i XX. Attali explica de la següent manera que els jueus es fessin tan rics: "Va ser un desenvolupament natural. Dins l'Islam hi ha el mateix tabú contra el préstec i l'interès com amb els cristians. Els jueus es trobaven entre els pocs que sabien llegir i escriure. En conseqüència eren els únics capaços d'organitzar les operacions de crèdit que el comerç necessitava en aquell temps. A més els educats empresaris jueus eren l’única xarxa internacional de prestadors de diners, comerciants i canvistes." Durant els primers tres-cents anys dC els jueus van ser les úniques persones a Europa que tenien dret a prestar diners. Attali va haver de falsejar la història per que encaixés amb la seva tesi. Hi havia molta gent educada i altament sofisticada que no tenia cap ganes d'esdevenir ric mitjançant la usura. Els jueus també han d’estar orgullosos que els seus extremistes haguessin desenvolupat el capitalisme d'estat - el comunisme, que ha recollit increïblement tantes víctimes?

El reformador religiós jueu Johann Calvin (nascut Cauin, 1.509-1.564) de Suïssa va permetre l'interès i el francmaçó Enric VIII d'Anglaterra va reduir les lleis contra la usura. Els canvistes una vegada més eren capaços d’afirmar-se. L'església catòlica no va cedir a la pressió sobre els interessos fins al 1.745. L'economista irlandès Margrit Kennedy ha assenyalat que un préstec a l’1 per cent es duplica en 70 anys. Un préstec al 3% acumula el doble d’interès en tan sols 24 anys. Un préstec al 6% els dobla en 12 anys i al 12% l'import es duplica en només sis anys. Si algú hagués prestat un cèntim l’any 1 dC i li hagués carregat un 4 per cent d'interessos, al 1.750 podria haver comprat tant or com pesa tota la terra. (Al cinc per cent d'interès li hauria estat possible ja l'any 1.403.) Al 1.990, hagués pogut comprar 12.246 palletes d’or de la mida de la terra. Aquests exemples extrems mostren com de bojament l’interès perjudica l'economia de cada país. L’interès com un arma Durant els segles XVI i XVII els espanyols van portar més de 16.000 tones de plata pura i 185 tones d'or de l'Amèrica Llatina, segons els registres oficials espanyols. L'or i la plata s’utilitzaven, entre altres coses, per a la compra d'armes a Anglaterra i a Flandes. Europa va rebre així una afluència enorme de capitals, que gradualment va assentar les bases per als Rothschild i els bancs Baring. Aquests bancs llavors prestaven els diners als diversos governs. Al segle XVI, el cobrament d'interessos va ser utilitzat amb més ganes. Els mercaders de Venècia estaven dirigint aquest desenvolupament. Al 1.571, als blanquejadors de diners anglesos se’ls permetia cobrar un interès com a molt del 10 per cent. Després de l’anomenada revolució francesa l'ús del paper moneda s’havia generalitzat. Els comerciants d'or que van començar a practicar fraus econòmics van esdevenir encara més poderosos. Prestaven secretament part de l'or que se’ls havia dipositat i mantenien els interessos d’aquells préstecs il·legals. Després els comerciants d'or van emetre més rebuts (bitllets) dels dipòsits d'or que or tenien, al seu torn prestaven aquests rebuts i en cobraven interessos així que prestaven molts més diners dels que el creditor en tenia cobertura. Aviat aquests lladres de diners havien prestat fins a deu vegades més de l’or que tenien dipositat. Aquest abús de confiança ha esdevingut comú en tots els àmbits del món de la maçoneria. Els bancs nord-americans tenen dret a prestar deu vegades més diners dels que realment tenen. Això significa que el seu interès en realitat és a prop del 80 per cent i no del 8 per cent, que s'afirma oficialment. Els banquers maçònics creen diners del no-res i ens obliguen a pagar interessos al respecte. El Priorat de Sió amb l'ajuda dels canvistes (sobretot del rabí portuguès Menasseh ben Israel, que havia viscut a Holanda i d’Antonio Fernàndez Moses Carvajal) va iniciar la insurrecció del 1.642, dirigida per Oliver Cromwell, que al seu torn va portar a la primera República (Mancomunitat) a Anglaterra el 1.649. L'any 1.643, un nombrós grup de jueus rics va arribar a Anglaterra. Es van reunir amb l'ambaixador portuguès a Londres, Antonio de Souza (un Marrà, convertit jueu), on es van discutir els nous moviments. Totes les seves accions estaven coordinades per Carvajal (de la revista alemanya Diagnosen, febrer 1.986, p. 50). Després d'haver deposat i executat a Carles I, al 1.649, i nomenar-se a ell mateix com a dictador al 1.653, Oliver Cromwell esdevingué un assedegat de sang i hostil al desenvolupament cultural, deixant que els canvistes enfortissin el seu poder financer. Sota la norma puritana del Lord Protector Cromwell, la música i altres activitats culturals van ser pràcticament prohibides. Fins i tot van prohibir les robes de colors. Només després de la desaparició d'Oliver Cromwell, el genial compositor Henry Purcell va poder actuar públicament. Va ser Oliver Cromwell qui al 1.656, després d'haver negociat amb Menasseh ben Israel una vegada més va deixar que els jueus s'assentessin a Anglaterra. El novembre del 1.688 (sota el signe d'Escorpí), fou enderrocat el rei catòlic d'Anglaterra Jaume II (Stuart) a través d'una ben organitzada invasió finançada per la classe adinerada dels jueus d'Amsterdam i dirigida pel Priorat de Sió i l'ordre d'Orange. El rei es va exiliar a França i al febrer del 1.689 Guillem

d'Orange, príncep de Nassau, va ser posat en el tron anglès mitjançant un cop d'estat, que es coneix com la Revolució Gloriosa. Fins i tot els historiadors oficials admeten que la gent no va participar en aquest cop. Anglaterra en aquell moment estava en mal estat després de més de cinquanta anys de guerra amb França i els Països Baixos, i el nou rei, William III (d’Orange), va demanar ajuda a uns quants banquers poderosos. Que van proporcionar a l'estat anglès un préstec de 1,25 milions de lliures però només en van lliurar 750 000 lliures. Els termes del préstec van ser els següents: els noms dels prestadors no seran revelats i a aquests se’ls garanteix el dret de fundar el Banc d'Anglaterra, els responsables asseguren establir una reserva d'or per ser capaços d'emetre préstecs per un valor de 10 lliures per cada lliura d'or dipositada a la caixa del banc. També se'ls va permetre consolidar el deute nacional i assegurar el pagament d’una anualitat i els interessos a través d’impostos directes a la població. La propietat privada del Banc d'Anglaterra es va establir al 1.694 amb un control absolut sobre la moneda (el dret d'emetre bitllets bancaris). El préstec de diners amb usura va ser capaç de continuar en una escala encara més gran. D’aquesta manera la població anglesa va patir un enorme deute nacional. Es van apujar els impostos i els preus es van duplicar. Als banquers maçònics els era necessari tenir un monopoli sobre l’emissió del diner. D'aquesta manera podien tenir beneficis enormes i també controlar els processos polítics. Al Banc d'Anglaterra se li va permetre prestar diners una quantitat deu vegades més gran de la que podia respondre la garantia del prestador. Al 5 % d'interès el Banc només va trigar dos anys en recuperar de nou la quantia inicial prestada. L'any 1.698 el deute nacional havia augmentat des d'un milió i quart a setze milions de lliures. Al 1.815, era de 885 milions de lliures esterlines, al 1.945 havia crescut a 22.5 milions de lliures, i al 1.960 el deute nacional va ser de 28 milions de lliures. Per al 1.995 el deute nacional havia augmentat fins a més de 300 milions de lliures, equivalents al 45% del PNB. Des del 1.946 aquest banc central ha estat oficialment propietat del govern britànic. Avui la City de Londres és el centre financer d'Europa i està custodiada per 2.000 agents de policia privats. Ni tan sols el Comitè MacMillan, que va ser nomenat al 1.929, va aconseguir esbrinar qui governa el Banc d'Anglaterra. Només s’ha filtrat un nom – el dels Rothschild. Totes les grans guerres han estat iniciades i finançades pel conglomerat econòmic que emana d'una única família bancaria - Rothschild. Als Països Baixos, les societats secretes havien estat capaces de fundar un banc central tan aviat com al 1.609. Uns 40 dels bancs centrals més importants del món es van establir d'una manera similar a la del Banc d'Anglaterra. D’aquesta manera els banquers maçònics van determinar el desenvolupament mundial a llarg termini del préstec amb interès com a mètode, dels bancs centrals com intermediaris, dels polítics com ninots i de la gent com ignorants esclaus assalariats. Els controlats bancs maçònics podien així governar la vida política actuant sense ser vistos. El poble anglès va reforçar el poder d'aquests maçons invisibles mitjançant el pagament d'impostos durant tres segles. Els bancs centrals mantenien estable l'economia. En realitat això funciona d’una manera molt diferent. Benjamin Franklin va escriure sobre les colònies britàniques a Amèrica del nord sobre al 1.750: "Enlloc de la terra pot un trobar a gent més feliç i amb més benestar." Va explicar que això era degut a que "a les colònies fem nostra pròpia moneda", anomenada "escriptura Colonial". A més explicava: «En emetre la nostra pròpia moneda podem controlar el seu poder de compra i no estem obligats a pagar interessos a ningú.» En aquestes colònies britàniques de la costa est de Nord-Amèrica, anomenades Nova Anglaterra, hi havia una riquesa que contrastava fortament amb la pobresa i la misèria d’Anglaterra. Hi havia prou diners i estaven totalment lliures d’interessos. Quan els banquers maçònics d’Anglaterra van sentir això al discurs de Benjamin Franklin al Parlament Britànic, es van assegurar que el Parlament prohibís que les colònies utilitzessin el seu propi sistema financer i van exigir que en comptes d’això utilitzessin diners sense interès en l’or i la plata. Només hi havia disponible una quantitat insuficient d'aquests diners. L'oferta monetària es va reduir a la meitat, i les colònies es van veure obligades a demanar prestats els diners al Banc d'Anglaterra. El resultat va ser que tant el preu com l’interès van augmentar. Al cap d'un any els carrers de les colònies estaven plens de gent a l’atur. Als llibres de text americans la raó donada per l'esclat de la guerra revolucionària era l'impost del te, però segons Franklin, "les colònies amb molt de gust haurien suportat el baix impost" (del dos per cent) "del te i altres assumptes si no hagués estat perquè Anglaterra se’n va endur els diners de les colònies, creant desocupació i insatisfacció". El resultat de la influència dels bancs anglesos al Parlament britànic va ser una

terrible pobresa als Estats Units. Un cop creada aquesta situació, era fàcil trobar gent disposada a anar a la guerra, que els maçons van crear amb satisfacció. Volien una base segura per a les seves futures activitats globals. Entre els homes que van elaborar la Constitució del 1.787, n’hi va haver que pensaven que un hauria de protegir-se contra la fuga financera dels banquers internacionals. Per tant, l’Article 1, Sec 8 de la Constitució diu: "El Congrés tindrà el poder... d’encunyar moneda, regulant-ne el seu valor." Alexander Hamilton, francmaçó i secretari de finances del govern de George Washington i també agent de les financeres internacionals, va ordenar l'establiment d'un banc privat propietat de la unió i la introducció dels interessos al diner. El seu argument era simple: "Un deute nacional limitat seria una benedicció per a una nació." Considerava perillós que el govern pogués emetre moneda pròpia. Així, els Estats Units va tenir el primer banc central al 1.791. Era de propietat privada però tenia un contracte que només durava vint anys. No va ser renovat quan va expirar. Andrew Jackson es va referir al fet de que la Constitució havia donat al Congrés el poder d’encunyar moneda en quantitat suficient però no de transferir aquest dret a tercers. L'historiador Richard Boesen va revelar que el francmaçó Nathan Rothschild (1.777-1.836), que l'any 1.806 havia fundat el seu banc de Londres i finançat parcialment les guerres napoleòniques a traves del Banc d'Anglaterra, posteriorment va emetre un ultimàtum - qualsevol contracte havia de ser renovat o hi hauria guerra. Jackson va dir dels banquers maçònics que eren un grapat de lladres i es va comprometre a exterminar-los. Rothschild va donar les seves pròpies ordres: "Donar a aquests insolents Americans una lliçó. Obligueu-los a tornar a un estat colonial." El govern britànic va començar a limitar el comerç marítim amb Amèrica i comprovar l'expansió nord-americana cap al Canadà. El president James Madison al 1.812 no va tenir més remei que deixar que el Congrés declarés la guerra a Anglaterra. La intenció del líder dels maçons, Rothschild, era devastar el país fins al punt que els nord-Americans es veiessin obligats a buscar ajuda financera. Gran Bretanya, no obstant això, no va poder recuperar les colònies perdudes, i els Estats Units no van poder ocupar el Canadà. En realitat la guerra es va lliurar al 1.814. Es van perdre moltes vides però Rothschild no va triomfar aquesta vegada. La renovació del contracte amb el banc central va ser novament suspès al 1.836 durant la presidència d'Andrew Jackson (1.829-1.837), malgrat el fet que era el gran mestre de Tennessee. El banc central va ser abolit. Així i tot els banquers europeus i els seus agents nord-americans van aconseguir exercir un extens control del sistema monetari nord-americà. Gustau Myers admet en el seu llibre "Història de les grans fortunes americanes" (Nova York, 1.907, p. 556): "Per sota de la superfície, els Rothschilds tenien sempre una poderosa influència en el dictat de les lleis financeres nord-americanes. Els registres legals mostren que tenien poders a l’antic Banc dels Estats Units."

Nathan Rothschild, progenitor de la sucursal de la família a Londres. Es va convertir en francmaçó al 1.802 a la Lògia de Emulació a Londres.

Als llibres d'història d’Amèrica no hi diu res sobre el paper dels bancs en la Guerra de la Revolució (1.775-1.783) i en la Guerra de la Independència (1.812-1.814). Tampoc no hi diu res sobre els 'bitllets verds' lliures de deutes que va emetre Abraham Lincoln. La seva existència només es pot verificar en molt poques enciclopèdies. Per finançar la Guerra Civil americana, que va esclatar el 12 d'abril del 1.861, el president Abraham Lincoln es va veure obligat a utilitzar el dret del Congrés a encunyar la seva pròpia moneda. Entre els anys 1.862 i 1.864, es van imprimir 450 milions de "bitllets verds" lliures d’interessos. Lincoln a la seva reelecció al 1864 va prometre començar la lluita contra els bancs tan aviat com la guerra hagués acabat. Lord Goschen, representant del món financer, va escriure al London Times: «Si aquesta política financera es converteix en permanent, el govern podrà adquirir les provisions monetàries necessàries sense despeses. Podrà pagar el deute i pagar els préstecs sense deute. Tindrà prou diners per al comerç (en el mercat obert). Això el farà ser més saludable que qualsevol altre (abans) de la història. Si no enderroquem aquest govern, ell ens enderrocarà a nosaltres." Durant la Guerra Civil el Nord va ser finançat pels Rothschilds a través del seu agent americà August Belmont (en realitat Schonberg) i el Sud pels germans Erlanger que estaven emparentats amb la família Rothschild. La Guerra Civil va acabar el 9 d'abril del 1.865, i la maçoneria internacional es va posar a treballar per eliminar al President Lincoln. L'assassinat d'Abraham Lincoln fou realitzat per l'extremista jueu John Wilkes Booth (Botha), maçó de grau 33è, el 14 d'abril del 1.865 a Washington, D. C, només cinc dies després del final de la Guerra Civil. Els avantpassats de l’argenter jueu John Booth havien estat exiliats de Portugal a causa de les seves opinions polítiques radicals. El pare de John era Junius Brutus Booth (Stanley Kimmel, "Els bojos Booths de Maryland", Nova York, 1.970). Izola Forrester, néta de Booth, afirmava en el seu llibre, "Aquesta boja llei" (1.937), que Booth pertanyia a la lògia dels Cavallers del Cercle Daurat i també al moviment "revolucionari" Young Amèrica de Mazzini. Izola Forrester revela en detall que els maçons van participar en l'assassinat del president. El posterior assassinat de l'assassí de Lincoln va ser organitzat per Judà P. Benjamin, un important francmaçó i agent de Rothschild (William Guy Carr, "Boira roja sobre Amèrica", 1.968, p. 194). Era el cap del servei secret confederat i més tard va fugir a Anglaterra. La lògia maçònica dels Cavallers del Cercle Daurat estaven involucrats en la trama. Aquest nom havia començat a ser vist en la premsa i així el maçó Sobirà Gran Comanador Albert Pike al 1.866 va decidir rebatejar-lo com Kuklos Klan; 'kyklos' en grec significa "cercle" (John Daniel, "Escarlata i la bèstia", Volum III, Tyler, Texas, p. 76). Els Cavallers del Cercle Daurat van aparèixer primer a Cincinnati, Ohio, sota la supervisió de l'organitzador del Ritu Escocès del Midwest Killian van Resselaer. Des d'allà, els Cavallers es van estendre a través d'Ohio, Indiana i Illinois, Mississipí avall cap al sud del golf de Mèxic i a Maryland i Virgínia. El Cercle Daurat era un imperi esclavista centrat a Cuba. Els Cavallers van armar i entrenar fins a 100.000 homes. S'organitzaven en lògies anomenades "castells". Va ser fundada oficialment com una nova organització, el Ku Klux Klan, al 1.865 a Pulaski, Tennessee, pel General Nathan Bedford Forrest. Forrest va dissoldre formalment el Klan al 1.869, i el govern federal va aixafar els episodis residuals cap al 1.871. Al 1.882 va ser prohibit. El grup racista actual amb el mateix nom va ser fundat al 1.915 per William Joseph Simmons i Simon Wolf per tant no ha nascut fora de l'organització maçònica que ja existia des de 1.866 fins al 1.871. Després de la desaparició del President Lincoln les coses es van "normalitzar". La quantitat de diners en circulació, que al 1.866 ascendia a 1.907 milions de dòlars o 50,46 dòlars per càpita, al 1.876 s’havia reduït a 605 milions o 14,60 dòlars per persona. Com a resultat hi va haver 56.446 fallides en deu anys i una pèrdua de dos milions de dòlars. Al 1.887, els banquers maçònics van reduir la quantitat de diners fins a 6,67 dòlars per càpita. L'economista irlandès Margrit Kennedy afirmava al llibre "L’interès i la inflació del diner gratuït" que la taxa d'interès sempre puja quan hi ha escassetat de diners. Això al seu torn condueix a fallides i empitjora la taxa d'atur. Als llibres de text nord-americans s’afirma que tot es va fer per què no fos escollit el candidat demòcrata a la presidència del 1.896, William Jennings Bryan, perquè estava en contra del patró or i del "so dels diners" dels bancs (que són diners que creen deute). Bryan va explicar en el seu discurs "La Creu d'or" a la Convenció Nacional Demòcrata de Chicago el 9 de juliol del 1.896: "Quan haguem recuperat els diners de la Constitució, seran possibles totes les altres reformes necessàries, i fins que això no es faci no es podrà fer cap reforma."

Bryan no va ser elegit i 17 anys més tard, al 1.913, el Congrés va aprovar un projecte de llei (introduït pel maçó President Woodrow Wilson), que derogava el dret del Congrés d'emissió de moneda i transferia aquest dret a una "reserva federal" com sistema de finançament. El congressista A. Charles Lindbergh, pare del famós aviador, va dir el següent sobre això: "Quan el president ho signi, el govern invisible dels corredors de borsa esdevindrà legalitzat. El pitjor crim jurídic del segle serà un fet. El dia del judici final només s’haurà endarrerit uns pocs anys." Qui va jugar un paper crucial en que els Estats Units disposés d’un banc central, va ser Paul Warburg. Era un immigrant alemany que va arribar als Estats Units amb el seu germà Felix. Tots dos germans, que eren Illuminati i també membres de B'nai B'rith, es van convertir en socis de la banca Kuhn, Loeb & Co, liderada per l'il·luminat Jacob Schiff, qui també pertanyia a B'nai B'rith (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, la cultura i la història russa", Moscou, 1.999, p. 583). El Warburg estaven recolzats per Nelson Aldrich (que més tard seria l’avi de Nelson i David Rockefeller), conegut com l’encarregat de John Pierpoint Morgan al Senat. La família (Samuel Moses) Del Branco al 1.559 es va traslladar des d'Itàlia a Alemanya, prenent el nom Warburg. Al 1.798, la família va fundar el Banc M. M. Warburg & Co. El pànic financer del 1.907 havia estat provocat pel banquer maçònic J. P. Morgan, així ho va concloure l’historiador Fredrick Lewis Allen al 1.949. Va ser utilitzat com a pretext per mostrar que hi havia necessitat d'un sistema de bancs centrals. Frank Vanderlip, que treballava per Rockefeller, va admetre més tard en el Saturday Evening Post: "No crec que sigui cap exageració dir que la nostra expedició secreta a Jekyll Island va ser l’ocasió de concebre el què finalment es va convertir en l’actual sistema de la Reserva Federal." Jekyll Island és un complex molt conegut a la Costa de Geòrgia. Durant la reunió a Jekyll Island a finals del 1.910, Paul Warburg va posar l’èmfasi en que el terme "banc central" havia de ser evitat sota qualsevol circumstància. Es va decidir presentar el projecte com un Sistema de Reserva Regional. Es van assegurar que el candidat de Morgan, el maçó Thomas Woodrow Wilson fos elegit president. La campanya va ser finançada per Jacob Schiff, Bernard Baruch, Henry Morgenthau, l’editor del New York Times, Adolph Ochs i altres poderosos financers jueus i francmaçons. El maçó d’alt rang Edward Mandel House, assessor confidencial del President Woodrow Wilson, considerat per molts historiadors com el veritable president dels Estats Units durant l'administració Wilson, va proposar en la seva novel·la "Philip Dru: Administrador - Una història del demà, 1.920-1.935" (Nova York, 1.912), que va ser publicada de manera anònima, una transició gradual cap a un impost sobre la renda i un banc central. Aquests requisits ja eren coneguts pel programa de cinc punts dels Illuminati. El "Coronel" House estava a favor de formar un govern mundial i l'adopció d’un "socialisme com el somiat per Karl Marx". Per aconseguir això estava disposat a utilitzar el frau polític. El seu heroi Philip Dru s'apoderava del govern dels Estats Units amb el suport d'un càrtel secret de rics i poderosos financers. El projecte de la Reserva Federal es va presentar la nit del 22 de desembre del 1.913, quan la majoria dels membres del Comitè del Congrés estaven adormits. El mateix dia el projecte va ser precipitadament empès a través de la Cambra de representants i del Senat, el President Wilson va signar l'acta de la Reserva Federal i el control sobre el diner fou transferit del Congrés als banquers privats maçònics. El poble nord-americà havia aconseguit lliurar-se quatre vegades d'un banc central abans, però no la cinquena vegada. La llei de la Reserva Federal va ser aclamada com la victòria de la democràcia sobre els fideïcomisos de diners, que no era el cas. Paul Warburg immediatament va començar a treballar a la Reserva Federal per un sou substancialment inferior al que rebia com banquer. Ni el president, ni els membres del Congrés ni el secretari del Tresor tenen cap autoritat sobre la Reserva Federal. El sistema de la Reserva Federal és en realitat un càrtel de13 grans bancs privats, dels quals el Banc de Nova York n’és el més important. El President Woodrow Wilson va permetre que el deute nacional creixés des de mil milions de dòlars fins a 455 mil milions. Els interessos es van convertir en la tercera entrada del pressupost federal. Els Estats Units van demanar en préstec fins a quatre bilions de dòlars a diversos bancs privats al 1.992. Al mateix temps el dèficit va ser de 285 milions de dòlars. Al 1.991, dos milions de persones van ser registrades com pobres als Estats Units. El deute nacional era de poc menys d'un bilió al 1.980, al 1.995 era de cinc bilions de dòlars. 32,9 milions d'Americans vivien en la pobresa l'any 2.002. L'economista Milton Friedman està convençut que el col·lapse econòmic del 1.929 va tenir lloc perquè el sistema de Reserva Federal es va negar a comprar bons del govern, el que hauria donat als bancs

més diners en efectiu, i per tant la causa de l'accident monetari, que al seu torn va conduir a la profunda crisi econòmica. En la dècada del 1.810, els maçons havien portat Europa a la pobresa per tal de preparar-la per les seves revolucions socialistes. Particularment greu va ser la situació a Guernsey, una de les Illes del canal. De la mida d’una mica més de la meitat de Jersey, gaudeix d’un clima temperat i humit i sòls fèrtils. La gent no tenia diners per comprar coses, la producció es va aturar i treballadors estaven desocupats. No hi havia cap comerç ni cap esperança d'ocupació per als pobres. La fallida estava a prop, ja que a Anglaterra no es podien pagar els impostos ni els interessos als creditors i no es concedien nous préstecs. La situació era desesperada. La gent començava a abandonar l'illa i emigrava a Austràlia. Al 1.815, Guernsey necessitava un mercat cobert. No hi havia diners. Llavors algú va proposar que l'illa hauria de fer valer una antiga prerrogativa i emetre la seva pròpia moneda lliure d'interessos. En un primer moment, la proposta va ser rebutjada, però ja que es necessitaven urgentment 5.000 lliures i només en tenien 1.000 a mà, van imprimir bitllets d’una lliura de l’Estat de Guernsey lliure d’interessos. Això es va sumar a l’oferta de lliures esterlines, que ja feien circular els dos principals bancs de l'illa. Es van començar les obres del mercat, tot es va pagar amb diners nous. Quan va estar acabat, els clients van arribar i el negoci va anar millor del que s'esperava. Al 1.822 el mercat estava pagat. Els 4.000 bitllets d’una lliura van ser destruïts. El primer projecte amb diners nous va ser tan reeixit que aviat va ser seguit per altres. A Glasgow, en comparació, el mercat de fruita original a Candleriggs va ser construït al 1.817 i va costar 60.000 lliures. Aquest diners es van aconseguir demanant un préstec amb interès. A diferència del mercat públic de Guernsey, reemborsat 6 anys després de ser construït, el mercat de Glasgow no es va acabar de pagar fins al 1.956 - 139 anys més tard! Entre 1.910 i 1.956 no menys de 267.886 lliures van ser pagades només com interessos (Olive and Jan Grubiak, "The Guernsey Experiment", Hawthorne, Califòrnia, 1.960, p. 14). A continuació es necessitava una carretera nova. Hi havia grava, pedres i un munt de mà d’obra - però no hi havia diners per pagar-ho. En total, l'estat va emetre bitllets per valor de 55.000 lliures, per pagar els nous projectes. Es va construir una escola nova, després unes quantes més. Tot l'entorn del mercat es va renovar i es van construir molts altres edificis públics, també es van ampliar els carrers. Es va construir un port nou juntament amb les millors carreteres noves d’Europa i clavegueres noves. Tot es va pagar amb els impostos i els bitllets nous van ser destruïts. Tots aquests projectes van proporcionar feina i estímul econòmic. Al 1.827, l’Agutzil de Lisle Brock va ser capaç de parlar de "les millores, que són l'admiració dels visitants i que contribueixen tant a l'alegria, salut i benestar dels habitants". Les coses certament havien millorat des del 1.815. És significatiu que la gran depressió mai va preocupar a Guernsey. No hi havia atur, i l'impost de la renda tenia un sostre del deu per cent. Les coses van anar molt millor. Es va reduir la importació de la cara farina anglesa. L'oferta monetària mai va superar les 60.000 lliures. L'atur era pràcticament inexistent. Guernsey va esdevenir una pròspera comunitat illenca. Però els maçons odiaven aquest paradís, per por que la idea s’estengués a altres parts d'Europa. En aquest cas ja no serien capaços de construir els seus projectes destructius. Als maçons no els agrada la gent feliç. Al 1.830, els bancs van llançar un contraatac i van començar a inundar l'illa amb els seus propis bitllets. Els banquers Finkelstein & Co. de Londres van ser els primers en obrir una oficina a l'illa. Van començar la seva propaganda de "diners millors", "diners reals". La gent es va creure aquesta xerrameca, que va donar lloc a escassetat de diners i a sol·licituds de préstecs als bancs. L’Agutzil va lluitar com un lleó per tal de salvar la sòlida economia de l'illa i el seu alt nivell de vida - però va ser en va. Les intrigues i el treball de soscavament dels maçons van desviar l'economia de l’illa cap als bancs i la seva explotació. L'experiment de Guernsey des del 1.816 al 1.835 parla per si mateix. Podem prescindir de l’economia maçònica i fer-ho molt millor - però intentar acabar amb l’interès és considerat el pitjor crim possible contra la humanitat. Al 1.837, el govern havia posat en circulació 50.000 lliures amb projectes locals com principal objectiu com ara dics, carreteres, el nou mercat, una església i un col·legi. Aquestes 50.000 lliures doblaven sobradament l'oferta monetària, però no hi va haver inflació. Al 1.914, mentre que els britànics restringien el seu propi subministrament de diners, Guernsey n’emetia més - unes altres 140.000 lliures els quatre anys següents. Al 1.958, hi havia en circulació més de 500.000 lliures de diners lliures d’interessos a Guernesey i encara no hi havia inflació.

Al 1.990, hi havia un total de 6,5 milions de lliures esterlines en circulació emeses sense interessos. No hi havia cap deute públic com aquest a la resta de la Gran Bretanya, que encara estava pagant els seus deutes de guerra. I encara més, a Guernesey, la prosperitat era molt evident per tot arreu (Dr. Jacques S. Jaikaran, "El virus del deute: Una solució convincent per als problemes del deute al món", 1.992). Aquí no hi havia res de nou. Al 1.793, Liverpool patia extrems problemes de tresoreria i això es va resoldre mitjançant la creació d’unes 300.000 de lliures a fons perdut amb una llei del Parlament, que es van utilitzar per a obres públiques amb un gran benefici per a la ciutat i la seva gent. Aquest assumpte dels diners de la Corporació de Liverpool va alleujar la immediata crisi del deute. El 30 de juny del 1.934, la revista londinenca New Britain va publicar una declaració del maçó i ex primer ministre David Lloyd George: "La Gran Bretanya és una esclava sotmesa als poders financers internacionals". Els banquers maçònics durant els darrers vint anys han prestat diners als governs de les nacions industrials, als quals els resulta cada cop més i més difícil pagar el seu enorme deute. El sector privat (es a dir: maçònic) ha esdevingut exactament molt més ric. Aquest poder monetari (maçònic) té els diners suficients per aturar a qualsevol polític intransigent. Els polítics elegits pel poble ja no tenen cap mitjà per a realitzar les polítiques que desitgen. No poden recuperar el seu poder fins que es paguin els deutes. Per cada dòlar en préstec, els polítics renuncien a més poder. Els països en desenvolupament es troben en una situació molt pitjor. Ni tan sols són capaços de pagar els interessos dels seus préstecs. Entre 1.982 – 1.990 els bancs de les nacions industrials han rebut 1.345 mil milions de dòlars amb interessos i els pagaments anuals han empobrit a aquests països.

L'Illa de Guernsey va emetre els seus propis bitllets lliures d'interès per reconstruir l'economia.

L’1 març del 1.932 als voltants de les 5 de la tarda, a París, un home va comprar una pistola, afirmant ser el conegut financer internacional suec Ivar Kreuger. En aquell moment, però, Kreuger estava reunit amb el seu company Oscar Rydbeck, així que òbviament algú altre deuria comprar l'arma. Els diaris van publicar que aquest mateix baró suec Ivar Kreuger s’havia suïcidat el 12 de març, perquè el seu imperi financer estava a punt de fer fallida. Tanmateix, res d'això era veritat. L’examen del doctor Erik Karlmark va concloure immediatament que Kreuger havia estat assassinat. Una parenta propera, l’Eva Dyrssen, estava present per comprovar-ho. No se li va realitzar cap autòpsia (Lars-Jonas Angstrom, "Kreuger-mordet" / "L’assassinat de Kreuger", Estocolm, 2.000, p. 55). Ivar Kreuger prestava diners a molt baix interès per salvar a nacions amb problemes. Al 1.930 va prestar 27 milions de dòlars a Romania, una quantitat que avui seria l’equivalent a 500 milions de dòlars. El grup Kreuger estava ajudant a quinze governs i a 400 milions de persones de la mateixa manera (Gustaf Ericsson, "Kreuger kommer tillbaka" / "El retorn de Kreuger", Estocolm, 1.936, p. 63). Tots els actius de Kreuger van ser espoliats. L'economista germano-argentí Silvio Gesell (1.862-1.930) volia introduir "diners gratuïts". Margrit Kennedy relata en el seu llibre "Diners gratuïts, interès i inflació" (1.988) com els partidaris de la teoria

d'una economia lliure de Gesell en la dècada de 1.930 havien fet diversos intents amb diner lliure d’interessos en diversos països com Alemanya, Suïssa, Espanya i els Estats Units. Especialment fructífer havia estat el model utilitzat a la petita ciutat de Worgl al Tirol, a Àustria. Al 1.932 es van introduir les idees que es descriuen al llibre de Silvio Gesell "Die naturliche Wirtschaftsordnung" ("L’ordre econòmic natural", 1.916). A l’agost del 1.932, l'Ajuntament de Worgl va emetre els seus propis bitllets de banc, anomenats certificats de treball, per un valor de 32.000 xílings. Recolzats per un import equivalent de xílings ordinaris del Banc, la ciutat va posar en circulació 12.600 certificats de treball. La taxa sobre l'ús dels diners era de l’1% mensual o del 12% anual. Aquesta taxa l’havia de pagar la persona que tingués el bitllet al final del mes, en forma d'un segell, que s’enganxava al dors, d’un valor de l’1% del bitllet. Es va construir una pista d’esquí, es van renovar els carrers, així com el sistema del canal. Van construir ponts, van millorar les carreteres i els serveis públics i van pagar els salaris i materials de construcció amb aquests diners, que eren acceptats pel carnisser, el sabater, el forner, per tothom. El mòdic preu va fer que tothom posés en circulació aquests diners abans d'utilitzar els diners "reals". Al cap d’un any, els 32.000 certificats de treball havien estat posats en circulació 463 vegades i per tant havien fet possible l'intercanvi de béns i serveis per un valor de 14.816.000 xílings. En comparació amb la feble moneda nacional van circular vuit vegades més ràpid. La desocupació es va reduir un 25 per cent en un any. Quan 130 comunitats d’Àustria van començar a interessar-se en l'adopció d'aquest model, l’1 de setembre del 1.933 el Banc Nacional d'Àustria va prohibir la impressió de qualsevol moneda local. Va tornar l’atur, la prosperitat va desaparèixer i la situació estava "normalitzada" – es a dir francmaçonitzada.

Esclavitud econòmica Els càrrecs dels interessos sempre estan inclosos en els preus actuals, el que fa molt cars tots els béns i serveis i deixa molts pocs diners a la cartera. L'historiador econòmic John King ha assenyalat que a causa de l'interès, les empreses constantment han d’augmentar els seus preus. Això es camufla com inflació. Va recomanar abolir l’interès tan aviat com fos possible, per tal d’evitar una catàstrofe econòmica. Avui dia tothom assumeix el pagament dels interessos. Està inclòs en els preus - un 77 per cent de les tarifes de lloguer, per exemple. Els honoraris i altres taxes i impostos se sumen. Així ens hem convertit en esclaus dels bancs. Tots els béns serien ben bé la meitat de cars sense el pagament d'interessos. Segons l'historiador suec Herman Lindqvist, els maçons van decidir en la dècada del 1.810 que els salaris havien de ser fixats a un nivell de pobresa. Aquesta actitud demostra un menyspreu enorme per la

gent normal. Entre els anys 1.860 i 1.910 més d'un milió de suecs van marxar a Amèrica a causa d'uns quants anys de fam, de la pobresa i de les dificultats per valer-se per si mateixos. Durant l'edat mitjana les condicions eren molt millors del que diuen els mites maçònics. S'ha calculat que un paleta de Saxònia a més de menjar gratis, en moneda actual cobrava almenys 13.300 euros al mes. Els artesans solien rebre diversos beneficis a més dels seus salaris. Malgrat que els salaris eren alts, les hores de treball eren poques, normalment vuit hores al dia i la setmana laboral tenia cinc dies i mig. Els miners a Saxònia només treballaven sis hores al dia. No va ser fins al 1.479 que es va afegir una hora extra. Sovint els jornalers gaudien d’un dilluns lliure, anomenat el dilluns blau, normalment sense reducció salarial. Això a Suècia es va acabar amb la llei de gremis del 1.669 ("Bonniers stora lexikon" / "Encyclopaedia de Bonnier", Estocolm, 1.985, p. 252). Així que per no ser confosos amb els nobles, als artesans de Friburg, a Saxònia, se'ls aconsellava no fer servir joies d'or i robes de vellut i ras, tot i que podien pagar-ho. El fet que la vida cultural i economia florissin va ser a causa de les monedes bràctees, que foren la base d'un sistema amb una contínua retirada de monedes, perquè es trencaven sovint. La retirada es produïa tres cops l’any i també servia de tributació. No era permès utilitzar monedes antigues. Ningú volia quedar-se amb diner 'dolent', per no patir una pèrdua, ja que per l'intercanvi de dotze monedes (velles) només en rebien nou (noves). L'economia va prosperar perquè l'efecte de l'interès-generant diners no estava present. No es cobrava cap interès. Hi havia hospicis per als febles, els vells i els malalts i els rics habitualment proveïen àpats, habitatges, i roba gratuïts per als pobres. La riquesa estava repartida relativament amb uniformitat per tots els nivells de la societat (Margrit Kennedy, "Diners gratuïts, interès i inflació"). Tot això va desaparèixer quan els banquers maçònics es van fer amb el control de l'economia. De llavors ençà, ningú es podia permetre el luxe d’una vida digna. Per què poguéssim suportar aquesta misèria, va ser propagada la mentida de que les coses abans estaven molt pitjor, cosa que certament no és veritat. L'actual sistema d'interès fa possible que aquells que ja tenen diners aconsegueixin ser encara més rics, mentre que als necessitats els resulta cada cop més difícil arribar a fi de mes. Entre 1.968 i 1.982 la Renda Nacional d'Alemanya Occidental va augmentar un 300 per cent, mentre que l'interès del deute nacional va augmentar un 1.160 per cent. Al 1.982, l'interès ascendia a 29 mil milions de marcs alemanys. Quan s’aboleix l'interès, la inflació s'esvaeix. Margrit Kennedy va destacar en el seu llibre que l'impost sobre la renda també ha de ser abolit. El govern hauria d'estar satisfet amb un molt baix IVA, en cas contrari creixerà l'economia submergida. A partir d’ara els tipus d'interès pugen, quan no hi ha prou diners disponibles. La Comunitat Europea durant els anys 1.982-1.988 va perdre fins a 735.000 llocs de treball a causa de la crisi del deute, mentre que als Estats Units 1,8 milions van perdre la feina durant el mateix període. La tardor del 1.997 el deute nacional suec era de 140 mil milions de dòlars, que feia que Suècia tingués més deute que Brasil o Argentina. Els interessos sobre el deute nacional eren de 11 mil milions de dòlars anuals, que és uns 40 mil milions més que el cost de les prestacions per vellesa. Cada suec li devia a diversos bancs 16.000 dòlars l'any 1.997. La meitat de la renda nacional sueca se’n va pagant interessos. Al 1.990 el vint-i-cinc per cent dels ingressos per l'exportació van anar a donar suport al deute nacional. El cap del banc central, Bengt Dennis, va dir: "En els cercles on em moc, s'espera que Suècia mantingui una taxa d'interès alta." A principis de la dècada del 1.990 els banquers Salomon Brothers, que havien proporcionat enormes préstecs al govern suec, van exigir que la Corona sueca fos devaluada. El govern va accedir. L’Argentina va pagar als seus creditors uns 200 mil milions de dòlars, la majoria dels quals van anar a cobrir el pagament d'interessos usurers. L’Argentina va fer fallida la primavera del 2.002, amb un deute públic de 132 mil milions de dòlars. Dos bancs jueus (el Banco de Patricios i el Banco de Mayo) es van ensorrar el 1.998 a causa de les activitats delictives dels propietaris. Aquest va ser el cop de gràcia per a l'economia nacional. L'estiu del 2.001 el deute nacional italià sumava l’astronòmica xifra de 2.663.391.000.000.000 lires (145.831.500.000 dòlars), equivalents al 105 per cent del PIB. El sultanat de Brunei a Borneo septentrional té escoles i atenció mèdica gratuïtes. No hi ha cap impost i no hi ha IVA, però el nivell de vida és molt alt. Els tipus d'interès són molt baixos. El país compta amb enormes quantitats de petroli i gas, que exporta i proporcionen grans ingressos. El Sultà Muda Hassanal Bolkiah és un dels homes més rics del món. Els seus actius es calculen aproximadament en 20 mil milions de dòlars. Noruega també té petroli i gas, però els polítics rojos no volen abolir l'impost sobre la renda i altres càrregues. Els preus són horriblement alts, l’atenció mèdica implica llargues cues.

L’1 de maig del 1.998, exactament 222 anys després de la Fundació de l'ordre dels Illuminati (222 és un terç de 666, que al seu torn és una tercera part de 1.998), es va establir el Banc Central Europeu, en realitat un càrtel de bancs privats. Tothom ha d’estar endeutat mitjançant els impostos. Els banquers maçònics estan tractant així de dur a terme l’antiga idea dels Cavallers Templers de crear un súper estat europeu per mitjà del sistema bancari. El 'no' danès a l'euro en un referèndum al setembre del 2.000 i el 'no' suec del setembre del 2.003 mostrava, tanmateix, que no tot anava com estava previst. No cal ser profeta per veure que l'euro no estabilitza l'economia, encara que no cal dir-ho en veu alta. Bernard Connolly, que va ser cap del Departament de política monetària de la Comissió Europea a Brussel·les, al 1.996 va publicar un llibre, "El cor podrit d'Europa", afirmant que fixar les taxes d'intercanvi i la Unió monetària (UEM) donaria lloc a inestabilitat i augment de l’atur. Creia que el resultat seria horrible. Connolly va ser acomiadat sumàriament. En una visita a Suècia a l'agost del 2.003, Connolly va destacar que la introducció de l'euro ens conduiria al desastre econòmic i a la caiguda de les democràcies europees. Afirmava que l'euro s'utilitzaria com a pretext per formar un súper estat econòmic, polític i militar. Els problemes han esdevingut pitjors al sud d'Europa. Portugal per exemple és a la vora d'un trencament polític i no són lluny dels disturbis als carrers. Llavors això s'estendrà a la resta d'Europa. Va comparar la situació amb l'esfondrament econòmic de l'Argentina, però els països de la UEM estan pitjor. L’Argentina va ser capaç de tallar els seus llaços amb el dòlar, però els països de la UEM no poden abandonar l'euro. L’anàlisi de Connolly es considera molt pessimista. De la seva visita només en va informar el gran diari suec Expressen a la seva web el 23 d'agost del 2.003. Però què més pot un esperar d'una moneda simbolitzada per un signe estilitzat de Satanàs? Un metre era un metre al 1.910 només igual que ara. Un litre és un litre, però una corona del 2.004 ja no val el mateix que al 1.910. El seu valor ha disminuït considerablement. No és estrany? Les estadístiques oficials nord-americanes i sueques diuen que en la dècada de 1.970, aproximadament el 75 per cent dels ingressos del treballador mitjà anaven a necessitats com ara menjar, viure, roba, educació, atenció mèdica, en comparació amb avui que amb ambdós pares treballant amb prou feines tenen suficient per satisfer les seves necessitats. En la dècada del 1.970 el valor total del comerç mundial de productes industrials era del 50 per cent, la resta eren accions i participacions. L'any 2.001 la relació era l’1 per cent en béns i el 99 per cent en operacions amb valors. Domina l'especulació. L'actual sistema monetari fomenta el frau i l'extensió de l'economia submergida i ha portat a que aquells que estan constantment necessitats de diners perdin més i més que aquells que tenen molt més del que necessiten. Es recullen més diners en mans de certs individus, que resulten ser banquers maçònics. Si s’aboleix l'interès, tothom es beneficia del nou sistema, no només el 80 per cent considerat pobre. Alfred Herrhausen, membre de la Junta del Deutsche Bank, ha assenyalat: "Els responsables de l'actual sistema monetari, saben molt bé que això no pot durar, però no coneixen cap altra alternativa o no en volen conèixer cap." Per als maçons és important mantenir-nos en l'esclavitud econòmica, en cas contrari haurien fet tot el possible per abolir l’interès. A través dels impostos i els aranzels el govern recull gran part del resultat de les activitats econòmiques de la gent. Llavors a què venen les boniques frases dels maçons de que l'humanisme realment val la pena? L'objectiu més important dels líders maçònics ha estat amagar el millor que podien l'esclavitud econòmica actual. Caldria preguntar-se si han tingut èxit.

EL PODER GLOBAL DE LA MAÇONERIA Els maçons s'autoanomenen germans i el deure d’un germà maçó és ajudar sempre a un altre germà passi el que passi. Elie Wiesel va escriure en el seu llibre "Llegendes del nostre temps" el següent: «Algunes coses passen però no són veritat. Altres són veritat però no passen mai." Aquesta era la seva saviesa talmúdica, que correspon a la situació que existeix en el món actual, on els maçons tenen una enorme influència. "Així que ja veus, estimat Coningsby, el món està governat per personatges molt diferents del que s'imaginen aquells que no estan entre bastidors," deia Sidonia en la novel·la de Benjamin Disraeli, "Coningsby" (Londres, 1.844, p. 233). A la mateixa novel·la Disraeli admetia que Rothschild havia finançat les revolucions a França els anys 1.789, 1.830 i 1.848. Per tant, és comprensible que Marx mai critiqués a Rothschild. En el Congrés del Partit Comunista soviètic del 1.979 el Professor Valeri Yemelyanov va declarar que "la piràmide maçònica jueva controla el 80 per cent de l'economia dels països capitalistes i el 90-95 per cent dels mitjans de comunicació/informació". Al 1781, el líder maçònic jueu Johann Georg (Ivan) Schwartz va anar a un Congrés maçònic a Frankfurt, on va representar a la maçoneria russa. Allà es va decidir que la maçoneria russa havia d’estar encapçalada només per Schwartz, que en realitat venia de Transsilvània. En la Convenció organitzada per Adam Weishaupt al castell de Wilhelmsbad a Hanau al 1.782, Rússia va esdevenir la vuitena província de la maçoneria. Es va acordar aniquilar la monarquia a França (Alexander Selyaninov, "El poder secret de la maçoneria", Moscou, 1.999, p, 126). Schwartz més tard es va convertir en professor de la Universitat de Moscou, tot organitzat pels germans maçònics. Després de la desaparició d’Schwartz al 1784, fou substituït pel Baró von Schroder. Al 1.875 al Congrés maçònic de París, la pràctica de l'il·luminisme de fer sacrificis de sang mitjançant assassinats comesos per maçons fou sancionada per unanimitat. Va esdevenir un dels principals secrets de la maçoneria (Nicolas Deschamps, "Les societats secretes", París, 1.881). D'altra banda, si un maçó perdia la vida, havia de ser venjat immediatament. La maçoneria i la política Ja al 1.709, el diari londinenc The Tatler va emetre un avís sobre els maçons, "que estan involucrats en activitats polítiques perilloses". El maçó Gonnoud va declarar al banquet de la convenció de la Gran Lògia de França el 18 de setembre del 1.886: "Se’ns ha acusat d’implicar-nos massa en política, però en què ens hauríem d’implicar? Nosaltres els maçons no fem sinó implicar-nos en política... Per tots els mitjans formalment declarem que no tractem amb religió ni política. Què és aleshores hipocresia? Al contrari estem obligats a mantenir-nos en secret, que és la nostra única implicació." (Bulletin du Grand Orient de France, 1.886, p. 545; Paris Maçonnique, 1.896, P. V - VI) Al 1.893 en una reunió de lògia un altre germà maçònic va declarar: "La francmaçoneria és una organització de poder, que sotmet els seus membres a normes de disciplina que són necessàries". (Alexander Selyaninov, "El poder secret de la maçoneria", Moscou, 1.999. 48.) El maçó Sicard de Plauzoles va admetre que hi havia una guerra contra els enemics de la maçoneria i de la República ("Convente de Grand Orient de France", París, 1.913, p. 393). Així la maçoneria està involucrada en una guerra contra el món completament perillosa per a dur a terme canvis polítics i màgics radicals, que beneficiarà els seus propis interessos perversos. "La major part del nostre treball es desenvolupa dins dels graus superiors. Allà utilitzem la política i escrivim la història del món... i per què serveixen totes les cerimònies? Serveixen per enganyar els nostres enemics!" (Freimaurer-Zeitung, Leipzig, 1.875, any 28, p. 150)

"O donem forma i dirigim l'opinió pública o ens manca per complert qualsevol raó de ser." (Rivista Massonica, 1.889, p. 19) "La revolució francesa del 1.789 va ser maçònica, perquè tots els homes destacats d'aquella època eren maçons. Posteriorment de la mateixa manera la maçoneria va realitzar les revolucions del 1.830 i del 1.848. Totes les convulsions italianes del 1.822 fins els darrers esdeveniments gloriosos, a qui se’ls ha d’atribuir si no a l'Ordre... Si així està escrit en diversos estatuts maçònics, que els maçons són pacífics i han de mantenir les lleis sagrades, que només serveixen per calmar les sospites dels tirans." (Freimaurer-Zeitung, Leipzig, 24 de desembre del 1.864) Claudio Jannet, que era professor de la Universitat de París, va afirmar en el seu llibre "La franc-maçonnerie" (París, 1.873): "Les lògies maçòniques no són res més que els recursos d’un exèrcit revolucionari... Sota la seva influència hi ha diverses organitzacions populars, moviments i societats amb noms diversos - totes elles no són sinó diferents formes de la francmaçoneria." Una d'aquestes organitzacions més tard es va convertir en la Internacional. L'historiador francès Edouard Fribourg, que fou un dels fundadors de la Internacional, va admetre en el seu llibre "Association Internationale des Travailleurs" (París, 1.871) que l'organització sempre representava els interessos de la maçoneria i no als treballadors. Va fer èmfasi en el fet de que a tot arreu la Internacional estava recolzada per la francmaçoneria (William T. Still, "Nou Ordre Mundial: L’antic pla de les societats secretes", Lafayette, Louisiana 1.990, p. 137). Els maçons van ser elegits per al Consell Suprem (Alexander Selyaninov, "El poder secret de la maçoneria", Moscou, 1.999, p. 50). Molts treballadors han portat a terme una sagnant lluita per la maçoneria sense ni tan sols adonar-se que certs privilegiats senyors estaven darrere del seu entusiasme i el seu objectiu amb sonores consignes de solidaritat però buides. Al mateix temps, els maçons agitaven a tots els treballadors contra Déu. Els professors russos de Psiquiatria, Sikorsky, Rybakov i Kovalevsky, al 1.906 van establir que els revolucionaris normalment eren gent amb malalties mentals, amb un gran desig de destruir-ho tot (Grigori Klimov, "The Red Cabbala", Krasnodar, 1.996, p. 35). D'aquesta manera els maçons revolucionaris, així com els líders comunistes i els socialistes radicals eren gent totalment desequilibrada. Simplement eren psicòpates. Segons un estudi realitzat pel pare de la criminologia moderna i professor de Psiquiatria, Cesare Lombroso (1.835-1.909, ell mateix d'ascendència jueva), a la Universitat de Torí, entre els jueus hi ha de quatre a sis vegades més malalts mentals que entre altres grups ètnics, i a Alemanya la taxa és vuit vegades més que entre els altres alemanys (Grigori Klimov, "Els protocols dels savis soviètics" Krasnodar, 1.995, p. 39). Per tant, és comprensible que els jueus extremistes estiguin sobre representats entre els diversos tipus de "líders revolucionaris" i grans mestres maçònics. La revista del Gran Orient l’Acacia manifestava al 1.910: "Els maçons han d’anar de la mà amb el proletariat. Els poders intel·lectuals i les forces creatives son al costat dels maçons, mentre que a l’altre banda hi ha la supremacia dels treballadors i les forces destructives. Unint-los la revolució socialista serà factible." A la Conferència Maçònica internacional de Brussel·les del 1.910, es proclamava: "A partir del dia en que sota la nostra direcció estigui assegurada una aliança entre el proletariat i la maçoneria, constituirem un exèrcit invencible." En la lluita contra el desenvolupament espiritual del home la francmaçoneria va unir forces amb el socialisme, el comunisme i el capitalisme internacional. El maçó Konrad von Hagern va declarar: "Estic totalment convençut que hi haurà un temps, i ha de venir, en que l'ateisme serà el principi humà universal." (Freimaurer Zeitung, 15 de desembre del 1.866) En aquesta guerra contra la humanitat, que és un procés lent, els maçons són lliures de trencar qualsevol llei que ells vulguin. Un fiscal maçó no pot procesar a un germà maçó, un funcionari maçó no pot exposar el frau d'un germà maçó. Els jutges francesos que també són maçons són més lleials a l'Orde maçònic que a les lleis de França. Els polítics maçons són més propensos a servir als seus germans que al seu país. Els directors de bancs maçons donen prioritat als seus "germans" i juntament amb altres banquers maçònics bloquegen préstecs i fins i tot desitgen portar als no-maçons a la fallida. Així mateix un policia francmaçó ajudarà a un criminal maçó. Aquesta pràctica d'ajudar-se mútuament a priori és freqüent dins de l'administració central de la Unió Europea, on diversos alts càrrecs del Ministeri són maçons (Brian Freemantle, "The Octopus", Londres,

1.995). Els maçons del Grand Orient dins la Comissió de la UE i el Parlament Europeu han cooperat sobretot amb grups mafiosos. Això ha estat confirmat per parlamentaris de la UE com ara Leoluca Orlando, John Tomlinson, Terry Wynn i Peter Price. Lògies maçòniques franceses i italianes totalment criminals tenen una gran influència sobre la Comissió de la UE a Brussel·les i al Parlament Europeu d’Estrasburg. Això fou admès pel portaveu de la Gran Lògia de la Gran Bretanya, John Hamill. El Gran Orient Belga també hi està involucrat penalment. Els seus germans maçons estan a les altes esferes de la Comissió de la UE, on són capaços d'influir en les decisions preses per aquest òrgan executiu no elegit. La Gran Lògia de França té membres molt influents en la Comissió i al Parlament. El Gran Orient de França de fet es considera la més activa i més potent de tota Europa. Dins de les institucions europees centrals els maçons causen estralls sense cap obstacle. Segons John Hamill tots són socialistes i tenen connexions amb la màfia. Totes les propostes de fer un registre de tots els maçons en el Parlament de la UE s'han aturat (ibid). Segons el periodista lituà-americà Valdas Anelauskas, la CIA ha finançat fins i tot als anys 60 a les organitzacions europees que treballen per crear uns Estats Units d'Europa. L’organització d’intel·ligència CIA és controlada per la francmaçoneria nord-americana. El destacat historiador francès Bernard Faÿ després d’acurats estudis va arribar a la conclusió que les societats secretes dels francmaçons havien planejat la Revolució Americana del 1.776, així com la revolució francesa del 1.789 ("La revolució i la maçoneria", París, 1935). Va posar èmfasi en que una conspiració similar ja estava en marxa a l'Europa del segle XX. Durant la Segona Guerra Mundial, Faÿ publicà moltes dades importants que havia descobert. Al 1.943, va ajudar a produir una reveladora pel·lícula, "The Occult Forces" ("Les forces ocultes"), la història d'un jove francès que s'infiltra en la germandat per investigar el seu paper en l’inici de la guerra. La pel·lícula mostra com el poder maçònic sobre diversos països havia crescut gradualment. Al mateix temps es revelen molts secrets ocults que els maçons havien mantingut amagats. A dia d’avui l’exhibició pública de la pel·lícula està prohibida. Bernat Faÿ va ser nomenat cap de la Bibliotheque Nationale de París, on va iniciar valuoses recerques sobre societats secretes als arxius francesos i va revelar els noms de 17.000 conspiradors. El govern de Vichy immediatament va deportar a 520 maçons perillosos i en va executar a 117 d’extremadament perillosos. Després de la guerra els maçons van tenir la seva venjança. Al 1.953 Bernat Faÿ va ser condemnat per un tribunal maçònic (conegut com tribunal de crims de guerra) a cadena perpètua. Després de complir set anys, però, va ser perdonat pel President Charles de Gaulle al 1.960. França va ser on la maçoneria va ser més àvidament utilitzada políticament. Lluís XV aviat es va adonar que els maçons constituïen una amenaça per a la societat, i al 1.738 van ser prohibides les activitats de les lògies. El 21 d'octubre del 1.738, el rei de Suècia, Frederic I, va declarar il·legal la maçoneria. No hi havia reunions maçòniques, les revoltes eren castigades amb la mort. Poc abans la maçoneria també havia estat prohibida a Espanya. Tanmateix, les males intencions dels altres s’obliden ràpidament. De la dècada del 1.740 en endavant els pamflets maçònics francesos bastant legalment van començar a propagar una revolució i una República Democràtica. La gent havien de ser iguals i viure en fraternal llibertat, que és el tipus de "llibertat" que les lògies maçòniques permetien. Al final del segle XVIII la francmaçoneria va derivar cap a una direcció política. La força impulsora darrere d'això eren els Illuminati. Mentre que les Lògies britàniques encara actuaven exteriorment com a clubs de cavallers només amb tres graus i normes estrictes contra les discussions polítiques o religioses durant les reunions, a França van aparèixer lògies que a causa del seu secretisme actuaven com llocs de trobada segurs per intrigues polítiques diverses. Aquestes lògies secretes de sobte van prendre un nou rumb i van començar a propagar l’abolició de totes les religions, d’un govern civil, de la propietat privada i la creació d'una ciutadania d’un món utòpic (cosmopolitisme). Les lògies cosmopolites Chevaliers Bienfaisants, Philalethes, i Amis Reunis, dirigides pel duc de Chartres, eren coneguts com "lògies millorades". Hi havia 266 lògies d’aquestes al 1.784 (John Robison, "Proves d'una conspiració", Belmont 1.967, p. 28). La lògia dels Chevaliers Bienfaisants van publicar una de les primeres obres on es propagava la Cabbala i el cosmopolitisme. Aquestes accions eren necessàries per als Illuminati, els quals aparentment estaven darrere d'aquest sobtat canvi, per governar el món.

Els Illuminati La societat secreta que ho controla tot dins la maçoneria, fou fundada a Ingolstadt, Baviera, l’1 de maig del 1.776 com els Perfectibilistes (Orden der Perfektibilisten). Els fundadors van ser el catedràtic de 28 anys Adam Weishaupt, el seu alumne el Príncep Anton von Massenhausen (àlies Ajax), que havia ajudat a redactar els estatuts i l'assessor Mertz (àlies Tiberius). Franz Xaver Zwack de 20 anys va ser registrat com Cato el 29 de maig del 1.776. El pare d’Adam Weishaupt, Johann Georg (1.717-1.753), que era de Westfalen, havia estat nomenat professor de dret penal a Ingolstadt al 1.746. Presumiblement al 1.779 la nova organització secreta i subversiva fou rebatejada com Orden der Illuminaten (L’Ordre dels Illuminati) i Weishaupt la va lligar amb alguns punts ben triats a la maçoneria. El seu eslògan més important es va convertir en: "Els Illuminati governaran el món!" Sota el nom de les illumines, l'any 1.623 va aparèixer una secta similar a Picardia, França, però va sucumbir al 1.635. Weishaupt va desenvolupar secrets sense precedents. Ningú, excepte l’areòpag (que és el grau màxim dels Illuminati) havia de saber que ell era el líder. Tots els missatges estaven escrits en codi. El líder i els altres membres, així com les lògies rebien noms encoberts extrets de l'antiguitat. Adam Weishaupt (àlies Spartacus) va subratllar: "La gran força de la nostra Ordre rau en el seu caràcter secret. No ha d’aparèixer mai amb el seu nom real, sinó que sempre ha d’amagar-se amb un altre nom i una altra activitat." Qui més tard va ajudar a Weishaupt a accedir a diverses organitzacions maçòniques va ser el seu soci més proper Adolf Baron von Knigge (Pat Brooks, "El retorn dels puritans", Fletcher, Carolina del Nord, 1.976, p. 68-69). Havia nascut al 1.752 a Bredenbeck a Baviera. Al 1.777 va aconseguir el grau més alt dels Cavallers Templers (el Cavaller Cypric) a Hanau. Knigge de 27 anys va esdevenir Illuminati a Frankfurt el juliol del 1.779 sota el nom de Filó, el nom del famós savi jueu. Va ser en gran part gràcies a ell que l’ordre es va estendre per tota Alemanya. Es van utilitzar tant diners com favors sexuals per manipular la gent que ocupava els alts càrrecs.

Jakob von Manvillon que tenia plans per a una revolució a Alemanya era un dels alumnes de Knigge (Augustin de Barruel, "Mémoires pour servir l’Histoire du Jacobinisme" / "Memòries per il·lustrar la història del Jacobinisme", Londres, 1.797). També es van fundar lògies Illuminati a Àustria, França, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Suècia, Polònia, Hongria i Itàlia. A Holanda l’il·luminisme es va estendre com un incendi forestal. Es van fundar lògies a Leyden, Harlem i Neuden.

El lema dels Illuminati era llibertat, igualtat i fraternitat. Al programa del Partit Comunista Soviètic (Tallinn, 1.974, p. 29) diu que la burgesia utilitza aquestes paraules de jurament només per enderrocar la classe feudal i obtenir el poder per a si mateixa. És una mena de frau polític en altres paraules. Weishaupt va destacar que l'ordre volia governar el món: "Cada membre, per tant, esdevé un governant." Tots ells creuen que estan qualificats per a governar (John Robison, "Proves d'una conspiració", Belmont, 1.967, p. 123). Robison, professor de filosofia humana i secretari de la Royal Society, Edimburg, Escòcia, deia que homes malvats utilitzaven la maçoneria com una eina per als seus propis propòsits. Weishaupt tenia la intenció d'iniciar una guerra econòmica i psicològica entre les diferents nacions i pobles i també emprendre una guerra màgica contra els opositors de l'il·luminisme. Weishaupt afirmava que el pla per al Nou Ordre Mundial no podia ser executat amb èxit "de cap altra forma que a través de societats secretes que a poc a poc i en silenci prenguessin el govern". El seu màxim objectiu era a través d'una astuta estratègia per iniciar una revolució mundial. Volia unir tots els pobles en una república mundial. Que els Illuminati havien estat realment els responsables del bany de sang que va tenir lloc durant la gran agitació a França del 1.789 al 1.793, va ser confirmat pel maçó Marcel Valmy, que és un cineasta de Munic, en el llibre "Die Freimaurer" (Colònia, 1.998, p. 27). El jueu francmaçó i socialista rus Alexander Herzen va admetre al seu llibre "From the Other Shore" (Tallinn, 1.970, p. 109): «La República (a França) va aniquilar els darrers drets, que els reis no havien tocat». Després del cop d’estat a França, Cagliostro va declarar des de la seva cel·la de la presó a Itàlia que també coneixia la conspiració Illuminati adreçada a diferents trons, així com a altars. Entre els banquers jueus que es diu que havien ajudat a finançar la revolució francesa estaven Daniel Itzig (1.722-1.799), David Friedlander (1.750-1.834), Herz Cerfbeer (1.730-1.793), Benjamin Goldsmid (1.755-1.808), Abraham Goldsmid (1.756-1.810) i Moses Mocatta (1.768-1.857), soci dels germans Goldsmid i oncle de Sir Moses Montefiore (Olivia Marie O'Grady, "Les bèsties de l’Apocalipsi", First Amendment Press, 2.001, p. 123). Tots estaven connectats als Illuminati. El revolucionari i francmaçó Georges Jacques Danton també era un Illuminati. Dins l'ordre era conegut com a Horace (Douglas Reed, "La controvèrsia de Sió", Durban, 1.978, p. 151). El símbol astrològic de l'Ordre Illuminati era el sol. La naturalesa demoníaca de l'il·luminisme s'amaga darrere de termes cristians. El seu símbol ocult va arribar a ser una rosa vermella, que havia estat presa de la dinastia Tudor a Anglaterra. Quan la rosa es marceix, la pudor és insuportable. La Rosa és un poderós símbol màgic de la maçoneria. James Graham (grau 33è) va escriure al Scottish Rite Journal (gener/febrer 2.004, p. 37): "En tant que maçons, utilitzem símbols per ensenyar i aprendre..." Afirmava que la francmaçoneria utilitzava la rosa com un símbol antic i important. Al Ritu Escocès maçó, la rosa és un símbol important del grau 18è, Cavaller de la Rosa Creu. Albert Pike a "Moral i Dogma" (Charleston, 1.871, p. 291) va dir que la rosa "és un símbol de l'Alba, de la resurrecció de la Llum i la renovació de la vida". L’1 de maig del 1.912, els socialistes suecs van començar a utilitzar la rosa vermella com símbol polític seu. No va ser fins al 1.979 que la rosa fou adoptada oficialment com a símbol propi. Potser ho van fer per mostrar als líders secrets, per a qui començaven de debò a treballar ara, que estaven aplicant el programa de cinc punts Illuminati? El General Illuminati Adam Weishaupt volia que la gent que avui anomenem "creadors d'opinió" (és a dir els sacerdots, escriptors, funcionaris governamentals), es convertissin en eines a disposar per l'Ordre per després, en paraules de Weishaupt, "envoltar als prínceps", es a dir, en la seva posició d'assessors influir en les decisions polítiques en una direcció favorable per als Illuminati. Al iniciar-se a l'Ordre el nou germà havia de prometre: "Mai utilitzaré la meva posició o el meu càrrec contra un germà." A aquest grup corrupte la lleialtat, tanmateix, no els corresponia els germans com a individus, sinó només com a eines per a l’invisible poder de l'ordre. Aquest poder podia ser utilitzat també contra els mateixos germans, és a dir si al "final" (el mateix Weishaupt) els ho exigia. Els deixebles de Weishaupt havien d'acceptar un programa d’estudis ben plantejat i treballar a través de diverses complicades idees fins que adquirien el títol de 'Areopagita' (com els del Consell de l’antiga Atenes, l'Areòpag). Els Illuminati de més alt rang (el grau 13è) s'anomenaven els areopagites invisibles. Segons Weishaupt una mentida suficientment repetida, és acceptada per l'opinió pública com una veritat.

Aquells que acceptaven la propaganda Illuminati, eren classificats com liberals i humanistes. Els altres eren desqualificats. Quan el Duc Karl Theodor, el governant més conservador i patriota, va arribar al poder a Baviera, va emetre una prohibició contra totes les societats secretes el 22 de juny del 1.784. Un altre decret fins i tot més clar fou proclamat a l'any següent el 2 de març del 1.785. L’11 de febrer del 1.785 Weishaupt va ser expulsat i se li va prohibir viure a Ingolstadt i a Munic. Al mateix temps, la Universitat va ser informada que Weishaupt seria arrestat. El 16 de febrer, va passar a la clandestinitat i va ser amagat pel seu germà Illuminati Joseph Martin, que treballava de manyà. Uns dies més tard va fugir d'Ingolstadt a Nuremberg vestit amb la roba de treball d'un artesà. Es va quedar a Nuremberg un temps i després va viatjar a la ciutat lliure de Rathenburg on va continuar les seves activitats, però llavors un cop de sort va posar a la policia sobre la pista dels Illuminati (Sofia Toll, "Els germans de la nit", Moscou, 2.000, p. 291). El 20 de juliol del 1.785, al missatger dels Illuminati Jakob Lanz (que treballava de sacerdot) li va caure un llamp a Rathenburg i va morir. Weishaupt estava amb ell. Lanz partia cap a Berlín i Silèsia i havia rebut les últimes instruccions de Weishaupt abans de morir. Portava cosida a la roba de sacerdot una llista dels membres dels Illuminati i alguns papers comprometedors. Weishaupt no en sabia res d’això i es va convertir en víctima de la seva pròpia conspiració (Comtessa Sofia Toll, "Els germans de la nit", Moscou, 2.000, p. 291). La policia local va trobar altres documents importants a casa de Lanz, incloent-hi les instruccions detallades per a la prevista revolució francesa. Alguns dels documents anaven dirigits al gran mestre del Gran Orient de París. Tot va ser lliurat al govern bavarès i el 4 d'agost del 1.785, es va emetre una nova prohibició de les societats secretes. El 31 d'agost, es va emetre una ordre per detenir a Adam Weishaupt. A Baviera es va posar preu al cap de Weishaupt. Va fugir a Gotha, on l'Illuminatus Ernst, duc de Saxònia-Gotha, podria protegir-lo. Els Illuminati havien aconseguit infiltrar-se en moltes posicions clau de la societat. Era per això que la investigació policial progressava tan lentament. Un escorcoll de la casa de Zwack, que estava directament connectat amb els documents secrets que havien trobat a Lanz, es va fer catorze mesos després de la seva desaparició - 11 i 12 d'octubre del 1.786. Entre els documents trobats a Zwack, hi havia un pla per engegar una ordre semblant per a dones, per tal que l'ordre pogués divertir-se. També hi havia una fórmula sobre l’avortament, una pols que causava la ceguesa, una substància per obrir cartes segellades sense deixar rastre i una tesi sobre el suïcidi. També va ser capturada correspondència molt comprometedora. En una carta a Zwack (Cato), Weishaupt (Spartacus) esmenta que Sòcrates anava sempre borratxo, que Augustus tenia una molt mala reputació i que Tiberi havia agredit a la germana del seu company (Democedis), que Marcus Aurelius, a Munic, s’havia associat amb lladres i mentiders. Els Illuminati de més alt rang (areopagites) només causaven escàndols ("Signastern", Collected Documents, volum 5, 1.805, p. 266). Atès que la prohibició dels Illuminati va ser proclamada el 4 d'agost del 1.785, Zwack va fugir a Augsburg i d'allí a Weslar. Després de la mort del gran duc Zwack va tornar a Baviera, on va ser rehabilitat com funcionari. Von Knigge va anar a Bremen, on va morir sent oficial el 6 de maig del 1.796. Diversos altres membres van llicenciar-se de les seves ocupacions, tot això segons l’Illuminati General Leopold Engel. La sinistra obra dels Illuminati estava començant a ser descoberta. Liderant l'exposició estaven els espirituals Rosa-Creus. Cap al 1.790 s’havien publicat ni més ni menys que 50 articles sobre els Illuminati amb molts detalls vergonyosos de les activitats criminals de la secta. George Washington va declarar que coneixia els sinistres i perillosos plans i els ensenyaments dels Illuminati. Thomas Jefferson, d'altra banda, va rebutjar les revelacions del Professor John Robison en el seu llibre "Proves d'una conspiració contra totes les Religions i els governs d'Europa, duta a terme en les trobades secretes dels francmaçons, Illuminatis i les societats lectores, recollides de bones autoritats", editat a Londres al 1.797 i l'any següent a Nova York. Un altre feroç oponent dels Illuminati va ser Abbe August de Barruel ("Memòries que il·lustren la història del Jacobinisme" / "Mémoires pour servir l’Histoire du Jacobinisme", quatre volums, Londres, 1.797), també ho va ser el geògraf Jedediah Morse. Thomas Jefferson estava molt interessat en l'astrologia, però segons l’historiador maçònic nord-americà Gordon Wood no era maçó en absolut. L'historiador independent Fritz Springmeier, no obstant, ha demostrat que Jefferson va ser un illuminati d’alt rang ("Sigueu cauts com serps", Londres, 1.991).

Al 1.786, el Marquès de Mirabeau va fundar una lògia Illuminati a un monestir jacobí de París. Aquests membres Illuminati aviat s’anomenaven a si mateixos "Jacobins". El mateix any, a Frankfurt, es va fundar un altre grup Illuminati sota el nom de l'ull-que-tot-ho-veu. Aquest grup, més tard, va ser infame com els Frankistes. La lògia estava dirigida pels extremistes jueus Jakob Frank i Michael Hess, aquest últim treballador de Meyer Amschel Rothschild. Weishaupt va afirmar que la finalitat de l'orde era "Promoure idees humanes i socials, per obstruir tota injecció del mal, per donar suport a la Virtut, allà on fos amenaçada o suprimida per la Crueltat, per promoure individus meritoris i difondre un coneixement útil entre nombrosos grups de persones, als quals en l'actualitat se'ls nega tota educació". Creia que el poder de l'església havia de ser substituït pel govern dels Illuminati. L'ordre Illuminati havia estat fundada sobre principis similars als de l'Ordre dels Jesuïtes. Adam Weishaupt havia estat treballant durant cinc anys en un sistema que li convenia. L'Ordre estava dividida en tres classes, mentre que els Jesuïtes en tenien quatre. La primera classe constava dels novicis i els menys il·lustrats (coneguda com Minerval), la segona classe eren maçons (i els Cavallers Escocesos), i la tercera classe - la classe del Misteri - era per a sacerdots, prínceps, així com mags i finalment un rei o general. El candidat a Illuminati havia de sotmetre's a moltes proves difícils, fer un jurament de silenci etern i acceptar que l'ordre governés la seva vida. D'un grau a un altre es repetia el procediment. En comptes d'arribar a les portes de la saviesa, tothom es convertia en eines miserables en mans de Weishaupt. No volia crear una societat ètic-filosòfica en absolut sinó una societat subversiva que immediatament començava a transformar als seus membres en psicòpates. Weishaupt en altres paraules estava tractant amb l’engany. Segons l'escriptor Rudolf Rockoffner, els Illuminati es van convertir en una organització criminal (Rockoffner, "Frimureriet" / "La maçoneria", Estocolm, 1.866, p. 35-36).

Els Illuminati admeten que els graus més alts havien de portar una gorra vermella a les reunions de l'ordre. Aquest barret va ser adoptat pels Jacobins durant l’anomenada Revolució Francesa. Per humiliar a Louis XVI, els funcionaris Illuminati van posar una gorra vermella al seu cap el 20 de juliol del 1.792. Els revolucionaris maçònics l’estaven preparant per a la seva trobada amb la mort. El poder supranacional socialista al qual aspiraven els Illuminati es pot resumir en el concepte de Novus Ordo Seclorum (el Nou Ordre Mundial). Alguns dels principals punts d'aquest programa eren: 1. Supressió de tota religió, incloent-hi totes les Comunions i les doctrines que no puguin estar sotmeses com eines per a l'il·luminisme. 2. Supressió de tots els Sentiments de nacionalitat i - a llarg termini - l'abolició de totes les nacions i la introducció d'un govern mundial il·luminista. 3. Successives transferències de tots els béns nacionals i privats a mans dels Illuminati. Els mètodes a través dels quals aconseguir això eren noves lleis d'imposició, que els funcionaris illuminati havien d’introduir. Els plans originals de Weishaupt incloïen també un impost progressiu i un impost de successions fins i tot més confiscador.

Karl Marx també volia un impost progressiu alt, al seu "Manifest comunista". La intenció era debilitar la societat. 4. Un sistema d’espionatge de gran abast i de denúncies amb els "germans insinuants" com a prototip. El símbol d'aquest sistema era l’ull-que-tot-ho-veu, un ull dins d'una piràmide, que era el símbol del poder illuminati. També va ser conegut com "mal d'ull", que simbolitza a Osiris. Aquest símbol es va originar a la Germandat de la Serp (Drac) de l’antic Egipte, al mateix temps proclamaven a Llucifer com encarnació de la saviesa. I finalment: 5. Una norma moral global, una completa normalització de les voluntats més internes, dels desitjos i aspiracions de tots els pobles sota "la voluntat", la voluntat dels Illuminati. Això es simbolitzava mitjançant una branca d'olivera. Aquestes cinc normes també s’assenyalen amb l'estrella de cinc puntes de la maçoneria. El codi secret dels Illuminati és 666. El número de codi del rei Solomon també era 666. Cada any exigia 666 talents d'or (Reis 1, 10:14). El disseny del seu tron incorporava el codi 666. El conte de Salomó és la base de la màgia maçònica. Els Illuminati simplement volien abolir totes les formes ordenades de govern, patriotisme, religió i família per finalment establir un govern mundial. Mai cap persona justa hauria treballat per a un programa tan avorrible, de manera que als Illuminati "ordinaris" se'ls omple amb honestes frases sobre l'amor, la caritat i això que avui anomenem "ideologia". Quant més amunt avançaves, més primitius eren els membres. Quant més primitius els individus, més baixos els ideals que els guiaven. Al 1.776, el mateix any en que Weishaupt fundava la seva ordre, Moses Mendelssohn (en realitat Moses Menahem-Mendel) fundava un ben manipulat moviment haskalah només per illuminoides jueus. Haskalah és el terme hebreu per a il·luminació. Mendelssohn va ser el mestre "invisible" de Weishaupt (Marvin Antelman, «Per eliminar el opi», Nova York-Tel Aviv, 1.974). L'home de confiança Mendelssohn havia finançat als il·luminats de Mirabeau i l'il·luminat Friedrich Nicolai estava a prop de Mendelssohn. Darrere d'ell estava el Kahal, el Consell secret jueu (Moses Samuels, "Memòries de Moses Mendelssohn", Londres, 1.825, p. 159). Uns quants escriptors ignorants han afirmat que l'organització ja no existeix, que va deixar d'existir a la dècada del 1.780. Els Illuminati certament havien desaparegut d'escena però van reaparèixer com una xarxa de societats de lectura per tot Alemanya. Als arxius de la ciutat de Dresden, hi ha una carta escrita per Friedrich Wilhelm II de Prússia el 3 d'octubre del 1.789 des de Berlín al Duc Frederic August III de Saxònia, on deia que els Illuminati s’havien escampat per tota Alemanya i constituïen una secta completament perillosa. Fins i tot diverses fonts oficials contrastades confirmen que els Illuminati van ser re-creats (és a dir, reorganitzats) a Dresden el 1.880 ("Kleine W. P. Encyclopaedic", Brussel·les, Amsterdam, 1.949). En realitat va ser Theodor Reuss, qui reorganitzà l'ordre Illuminati a Munic l'any 1.880, segons l'Arxiu Especial de la Unió Soviètica de Moscou. Leopold Engel va assumir el càrrec de general de l'organització mundial Illuminati al 1.893. L'enciclopèdia Nacional Danesa (Copenhaguen, 1.997, vol. 9, p. 266) diu que l’ordre dels Illuminati fou reorganitzada al 1.896 com una lògia internacional i la seva seu es va traslladar a Berlín. Al principi hi havia 8 + 2 graus secrets Illuminati. Avui dia hi ha 13 graus. L'organització va ser reorganitzada sota el nom Ordo Illuminatorum, que va estar plenament activa a Alemanya fins a finals de la dècada del 1.970, segons l'historiador alemany Peter K. Koenig. La piràmide maçònica té tretze passos. En el gran segell dels Estats Units tretze estrelles maçòniques de cinc puntes formen l’estrella de David de sis puntes en una piràmide. Efraim Briem, professor i maçó, afirma en una enciclopèdia sueca (vol. 14, Malmo, 1.950) que "al 1.906 es va fundar a Alemanya un nou ordre Illuminati, que afirmava ser una continuació de l'antic, sense que realment hi haguessin llaços entre ells". Això significa que l'ordre encara estava permès a Alemanya. Segons la "Meyers Enzyklopadisches Lexikon", els grups Illuminati de diferents països es van unificar tan d'hora com al 1.925, sent una associació mundial, l'any després de la guerra tenia la seva seu a Berlín. Els preparatius per a reorganitzar l'organització alemanya van començar al 1.926. La seu dels Illuminati es va traslladar a Suïssa durant la Primera Guerra Mundial i a Nova York després de la Segona Guerra Mundial (a l’edifici Harold Pratt). Els Rockefeller en comptes dels Rothschilds finançaven ara als Illuminati (William Guy Carr, "Peons del joc", 1.954).

Després de la Segona Guerra Mundial fins al 1.963 Julius Meyer va ser el líder mundial Illuminati (ibídem). Els Illuminati (Consell de Relacions Exteriors) i la seu de la Comissió Trilateral son a 58 East 68th Street a Nova York i no a 345 East 46th Street (suite 711), com consta oficialment. Segons l'Enciclopèdia Noruega (Store Norske Lexikon, Oslo, 1.979, vol. 6, p. 183), els Illuminati encara continuen les seves activitats en quant a organització secreta. També hi va haver la Societe des Illumines d’Avignon que solien reunir-se al Mont Thabor als afores d'Avinyó. El grup va ser fundat al 1.783 pel maçó Antoine Joseph Pernetty a Avinyó al sud de França. Tant Cagliostro com Fredric Antoine Mesmer n’eren membres. Més tard, aquest grup va ser traslladat a Montpeller i va ser rebatejat com l'Acadèmia per a Veritables Maçons. Estem governats pels maçons Durant el període subversiu entre el 1.868 i el 1.874 a Espanya els maçons van declarar la República al 1.873, però els reialistes van aconseguir destruir-la al 1.874, i Alfonso XII va ascendir al tron. Els maçons van intentar assassinar el seu fill, Alfonso XIII, el 31 de maig del 1.906. A la celebració del 24 de juliol del 1.854, organitzada pel Gran Orient de Bèlgica, es va acordar que a partir de llavors la maçoneria pogués intervenir obertament en política (Alexander Selyaninov, "El poder secret de maçoneria", Moscou, 1.999, p. 104). Al 1.886, el germà maçó Gonnoud va declarar: "Hi va haver un temps en que els nostres estatuts proscrivien que la maçoneria no havia d’ocupar-se de qüestions polítiques i religioses. Realment era aquest el cas? Jo no ho diria. Només a causa de la llei i de la policia vam estar obligats a amagar quin era el nostre únic objectiu." (Alexander Selyaninov, "El poder secret de la maçoneria", Moscou, 1.999, p. 105) El cop d’estat del maçó Napoleó Bonaparte el 9-10 de novembre del 1.799 (sota el signe d'Escorpí) es va organitzar conjuntament amb el Gran Orient. Napoleó va ser iniciat a la Lògia Philadelphia de París al 1.798. També els seus germans Joseph, Lucien, Louis i Jerome eren maçons. Joseph Bonaparte fou fins i tot gran mestre del Gran Orient de França. El consell personal de Napoleó tenia sis membres, cinc dels quals eren maçons. Napoleó inicialment era favorable als jueus, però més tard va canviar d’opinió degut a certs esdeveniments. Al 1.806 va convocar el Sanedrí (el Consell Jueu Mundial), que consistia en líders jueus de tot el món. En comptes de donar-los el poder polític i econòmic, els va imposar restriccions. Adolf Hitler va fer servir una tàctica semblant. Els sionistes i els líders maçònics estaven furiosos i van amenaçar amb destruir l'emperador. Al capdavant d'una conspiració contra Napoleó hi havia el general de l'exèrcit i mestre maçó Jean Victor Moreau (Henry Wilson Goil, "Enciclopèdia maçònica de Goil", Richmond, Virgínia, 1.995, p. 274). El 13 D'octubre del 1.809, l'estudiant Friedrich Staps va intentar matar a Napoleó al Schonbrunn als afores de Viena. L'emperador francès va dir que era un il·luminat (Johannes Rogalla von Bieberstein, "Die These von der Verschworung 1.776-1.945" / "Els annals de la conspiració 1.776-1.945, Flensburg, 1.992, p. 90). El cop d’estat de Charles Louis Napoleon Bonaparte (nebot de Napoleó I) el 2 de desembre del 1.851 també va ser obra dels maçons des de dins de l'exèrcit. Havia estat elegit president de França el 10 de desembre del 1.848, però ell volia ser emperador. L'endemà del cop el seu cosí Lucien Murat va ser nomenat gran mestre del Gran Orient. Encara es conserva una carta que va enviar el Gran Orient a Charles Louis Napoleon. En la carta datada el 15 d'octubre del 1.852, s'esmenta que Charles Louis estava il·luminat per la llum de la maçoneria. Als maçons els agradava ser vistos com soldats de la humanitat sota el lideratge de Charles Louis Napoleon. La carta acabava amb la salutació "Visca l'emperador!" El 2 de desembre del 1.857, va ser proclamat emperador de França amb el nom de Napoleó III. Els maçons actuaven al seu antull. Quan volien, fundaven una República - quan un imperi servia els seus interessos, el proclamaven. Així que quan Napoleó III va decidir seguir un curs més independent, el Gran Orient de França va prendre una decisió: l'emperador ha de ser deposat! Les dificultats havien començat al 1.861. Els maçons volien fer la guerra amb Prússia. L'emperador tractava d’evitar-ho, ja que

creia que França estava poc preparada. Això tan els feia als maçons. Ells havien de prevaler i volien la guerra. Això era el que realment semblava la seva anomenada "amistat entre nacions" (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 2.000, volum II, p. 60). El 19 de juliol del 1.870, esclatà la Guerra Franco-Prussiana. A Prússia se li va donar tota l'ajuda possible per tal d’aixafar a Napoleó III. Els maçons van substituir al comandant en cap francès Patrice de MacMahon (1.808-1.893) l'agost del 1.870 pel Mariscal de França Francois Achille Bazaine (1.811-1.888), que era un francmaçó d’alt rang. La seva tasca consistia en perdre la guerra. Quan els alemanys van capturar l'emperador francès a Sedan el 2 de setembre del 1.870, van passar dos dies abans que fos enderrocat a França mitjançant una "revolució", on els maçons havien utilitzat la Internacional com la seva voluntariosa eina de treball. Napoleó III va ser vilipendiat amb un frenesí salvatge d'acusacions (Paul Copin-Albancelli, "Pouvoir occulte contre la France", 1.908). Així, el 4 de setembre del 1.870, un govern maçònic arribava al poder a través encara d’un altre coup. Nou dels onze membres del gabinet eren maçons, tres dels quals ho eren d'alt rang i Jueus extremistes - Isaac Adolph Crémieux, Alexandre Glais-Bizoin i Leon Gambetta. Oficialment els maçons no tenien cap implicació en política. No obstant això, aquí estem preocupats per la realitat. Les tropes franceses es van rendir a Metz el 27 d'octubre del 1.870. A França això va suposar un gran escàndol. La gent sospitava la traïció de Bazaine. El líder maçó Leon Gambetta es va veure obligat a haver-lo de processar. Al 1.873, Bazaine va ser condemnat a mort per alta traïció, però la sentència va ser commutada, per MacMahon, per vint anys de presó. L'any següent va "aconseguir" escapar d'una illa de Cannes i va passar la resta de la seva vida en la pobresa a Espanya. La maçoneria juntament amb els Illuminati van posar a prova amb totes les seves forces el desenvolupament espiritual, estant al darrere de diversos assassinats polítics, de totes les revolucions i de totes les principals guerres. Justin Sicard de Plauzoles, un dels germans del Gran Orient, anomenava la maçoneria com la "mare de les revolucions". Segons ell, instigar la revolució violenta era un deure diví dels maçons. Nedelko Cabrinovic, que va participar en la conspiració que va donar lloc a l'assassinat de l’Arxiduc austríac Franz Ferdinand a Sarajevo el 28 de juny del 1.914, va dir durant el judici: "Dins la maçoneria està permès matar." (Extret de les disposicions judicials). Oficialment, va ser assassinat per l'organització Joventuts de Bòsnia i la societat secreta sèrbia La mà negra. El ministre d’exteriors austríac el Comte Ottokar Czernin (1.872-1.932) i un amic proper de Franz Ferdinand, van revelar que, un any abans de la primera Guerra Mundial, l'arxiduc els va dir que els maçons havien decidit assassinar-lo. L'organització secreta La mà negra va ser fundada el 9 de maig del 1.911 pel coronel Dragutin Dimitrijevic (àlies Apis), que esdevingué el seu primer líder. El maçó Dimitrijevic juntament amb Voja Tankosic i altres conspiradors van irrompre el 10 de juny del 1.903 al Palau Reial a Belgrad i van matar el Rei serbi Alexandre i la Reina Draga, i així va començar una "revolució". El favorit dels conspiradors, el príncep hereu Peter, va pujar al tron. Dimitrijevic després d'haver fundat la seva societat secreta va enviar assassins a Viena per matar l'emperador Franz Josef, però el pla va fracassar. El 23 de maig del 1.917, Dimitrijevic fou condemnat per alta traïció i executat l’11 de juny. L’Illuminati General Giuseppe Mazzini tenia previst en la dècada del 1.850 cobrir tota Europa amb una xarxa d'organitzacions maçòniques i unir les nacions europees en un Comitè central. Al 1.834, Mazzini coordinava revolucions en diversos països. Ja al març del 1.848 somiava amb establir els Estats Units d'Europa. L'Imperi austrohongarès es va posicionar en contra d’aquests plans, de manera que el Grande Oriente d'ltalia va exigir la seva destrucció. Giuseppe Mazzini va afirmar al seu manifest de març del 1.848: "Àustria és el major obstacle del principi de l’Europa de les nacions, ha de desaparèixer. Guerra contra Àustria! La iniciativa d'aquesta revolució mundial Europea, que ha de conduir als Estats Units d'Europa, rau en poder d'Itàlia, per tant és el deure d'Itàlia. «El poble de Roma» serà qui amb la seva nova fe universal republicana unirà Europa i Amèrica i totes les parts del món habitat en la potència mundial que finalment ho abastarà tot." (Mazzini, "Cecato" volum XIII, Roma, 1.884, pàg. 179) Plans similars van ser posteriorment dirigits cap a l'estat alemany, el gran model de la maçoneria. Mazzini va unir les societats secretes sicilianes de les Joventuts Italianes (Giovine Italia) a la seva xarxa criminal dels Estats Units. Va rebre fons per ajudar a soscavar la societat nord-americana a través de les seves connexions amb les famílies criminals sicilianes (la màfia). També controlava els carabiners, que

estaven sota jurament per assassinar a persones que desagradessin al líder, entre les quals hi havia els reis d'Itàlia. Malgrat els plans maçònics no hi va haver cap República, però en canvi si el Regne Unit d'Itàlia. El 4 de novembre del 1.848, el famós autor francès i francmaçó, Victor Hugo (gran mestre del Priorat de Sió) va declarar a l'Assemblea Nacional: "El poble francès col·locarà sobre l’antic continent monàrquic una base per a una estructura enorme, que serà coneguda com els Estats Units d'Europa." El 19 de juliol del 2.002, the News de la sueca TV4 manifestava que en comptes de la Unió Europea (UE) havien de constituir-se els Estats Units d'Europa. "En el Congrés Internacional Maçònic, que va tenir lloc a París el 16 i 17 de juliol del 1.889, fou proclamat obertament que un final desitjable seria una república mundial. En aquest congrés es va declarar l'expectativa de que el dia de l’ensorrament de totes les monarquies d'Europa arribaria aviat." ("Weltrepublik", article del Mecklenburger Logenblatt, 1.889, p. 197) Mazzini va morir l’11 de març del 1.872. El 20 de setembre del 1.873, Adriano Lemmi, un banquer de Florència, Itàlia, va esdevenir el un nou general dels Illuminati. Va admetre: "La francmaçoneria té com a finalitat donar forma i dirigir l'opinió pública. Vol tenir influència en el govern, doncs pertany a institucions sòlides i poderoses. Per tant s’esforça per situar els seus propis dirigents a l'administració, a les legislatures i a les més altes cimes del poder.» Lemmi era partidari del líder revolucionari Giuseppe Garibaldi i havia participat activament en l'Ordre del Nou i Reformat Ritu Pal·ladi fundat per Albert Pike. Lemmi anteriorment a França havia estat condemnat a un any de presó per robatori i frau (Sofia Toll, "The Brothers of the Night", Moscou, 2.000, p. 344). Entre els anys 1.885-1.896 va ser el líder de la Grande Oriente d'ltalia i des d’aquesta posició es va convertir en un exitós instigador d'assassinats polítics. Lemmi era amic del primer ministre italià Francesco Crispi (1.887-1.891 i 1.893-1.898), també francmaçó. Crispi, que en la seva joventut havia sigut terrorista, va dur a terme una política domèstica despietada. Lemmi nasqué de pares Catòlics però va haver de convertir-se a la fe Mosaica per esdevenir líder francmaçó. També era membre del Consell de Roma el més alt maçònic pal·ladi. Després de Lemmi el lideratge va passar a mans de l'extremista jueu Ernesto Nathan, que també era gran mestre (Gran Maestro) de la Grande Oriente d'ltalia entre els anys 1.896-1.904 i el 1.917-1.919. (Alexei Shmakov, "El govern internacional secret", Moscou, 1.912, p. 219). El francmaçó d’alt rang, jueu i conegut advocat Adolphe Isaac Cremieux va declarar: "La intenció de les lògies és aniquilar Alemanya". Va prometre un milió de francs a qui matés l'emperador alemany Wilhelm I. Cremieux era un polític "liberal" i gran mestre del ritu escocès i membre de l'Ordre du rite Memphis-Misraim. Al 1.862, l'Ordre del Gran Orient prengué el control del Ritu Jueu Misraim. El seu parent, Gaston Cremieux, va ser un revolucionari extremista i terrorista durant la comuna de París del 1.871 i va ser executat després de la seva caiguda. Va ser Cremieux qui al maig del 1.860, juntament amb el rabí Elie-Aristide Astruc, Narcisse Leven, Jules Garvallo i altres va fundar, a París, la maçònica jueva Gran Lògia L’Aliança Israelita Universal, que utilitzava a B'nai B'rith com el seu òrgan executiu. Al 1.863, Cremieux es va convertir en president del comitè central del moviment. El lema d'aquesta organització era: "Tots els Israelites són camarades!" Al 1.930, aquesta lògia ja tenia 30.000 membres. Adolph Cremieux va exercir de ministre de justícia en el govern revolucionari del 1.870. Achille Ballori (francmaçó de grau 33è) que l'any 1.901 s'havia convertit en president de la francmaçoneria italiana i gran mestre de la Gran Lògia, va exigir al 1.908 "la immediata implementació del poder de les lògies en l'àmbit polític". A la Lògia La libre pensee d’Aurillac (França), el germà maçó Pierre Roques el 4 de març del 1.882 va dir el següent, referint-se al paper de la maçoneria en la revolució francesa del 1.789: "El paper de la maçoneria està lluny d’haver acabat. Quan s’ha acabat la revolució política, la maçoneria s’ha d'esforçar cap a la revolució social." (Alexander Selyaninov, "El poder secret de la maçoneria", Moscou, 1.999, p. 53) Les lògies no estan obertes als obrers. Aquests han de ser una classe inferior que els maçons hauran de treballar a base de mitjans subtils per oprimir els proletaris. Alhora els socialdemòcrates són els més atrafegats gossos guardians ideològics de la maçoneria. Estan espiritualment degenerats i més que disposats a impedir el desenvolupament dels altres. A la Lògia Unió Parfaite de París el 23 de juliol del 1.789 es va concloure el següent: "Les primeres espurnes dels nostres temples van encendre el foc sagrat, que amb la velocitat del vent es va estendre d'est a oest, de nord a Sud i va encendre una flama en els cors de tots els ciutadans". (Pekka Ervast, "Vapaamuurarein kadonnut sana" / "La paraula perduda dels maçons", Helsinki, 1.965, p. 77)

L'àmbit polític de l'operació de la maçoneria s’ha ampliat a tots els països on han estat fundades lògies. Ja al 1.829, hi havia 3.315 lògies arreu del món (Alexander Selyaninov, "El poder secret de maçoneria", reimpressió, Moscou, 1.999, p. 67). La maçoneria moderna predica l’internacionalisme, el socialisme, el comunisme i el globalisme o mundialisme - que és propaganda d’un govern mundial. Fred Zeller que fou gran mestre del Gran Orient als anys 1.971-1.972, va publicar un fullet de com seduir a la joventut amb les idees del socialisme. El maçó alemany Raimund Mautner del socialisme en deia "la maçoneria corporal". Altres maçons també han destacat que els maçons ha de tendir amb totes les seves forces cap a un estat socialista. La revista maçònica alemanya Latomia ja al 1.849 declarava: "No podem deixar de saludar al socialisme (Marxisme) com un excel·lent company de la maçoneria per ennoblir a la humanitat, per ajudar a millorar el benestar humà. El socialisme i la maçoneria, juntament amb el comunisme sorgeixen de la mateixa font." (Latomia, n º 12, juliol del 1.849, p. 237). La revista maçònica internacional Kosmos (núm. 29, 1.906) va admetre obertament: "L'esperit del nostre temps ens exigeix controlar el socialisme, i algunes lògies ja han trobat la manera i els mitjans d’assolir aquest objectiu". Quan va ser fundada l'Associació Internacional dels Treballadors a Londres el 28 de setembre del 1.864, Luigi Wolff, el secretari del líder Illuminati Mazzini, va estar present i fins i tot va iniciar els estatuts de la nova organització, presentats davant el subcomitè el 8 d'octubre. La Junta es componia únicament de maçons (Luber, Cremer i altres). Les activitats de la Internacional van ser rebudes positivament pels maçons. El seu objectiu era el globalisme. La segona Internacional va néixer a iniciativa de la lògia El Socialista de Brussel·les al 1.889 (Butlletin du Grand Orient, juny del 1.943). La maçoneria defensa la multiculturalitat antinatural. El General jueu Wesley Clark, francmaçó d’alt rang i Comandant Suprem de les forces de l'OTAN a Kosovo, va admetre a la xarxa de TV CNN el 24 d'abril del 1.999: "A l’Europa moderna no hi ha lloc per als estats ètnicament purs. Aquesta és una idea del segle XIX i estem intentant fer la transició cap el segle XXI i ho farem amb estats multi-ètnics." Els maçons, després d’haver renunciat als sentiments nacionalistes, estan disposats a trair al seu país, quan els interessos de la maçoneria així ho exigeixin. Per tant, la francmaçoneria és internacionalista. Els maçons comunistes van proclamar il·legalment repúbliques soviètiques a Bremen (que van existir entre el 10 de gener i el 4 de febrer del 1.919), a Brunswick (del 28 de febrer al 19 d'abril del 1.919), a Baden (del 22 al 25 de febrer del 1.919), a Baviera (del 13 d'abril a l’1 de maig del 1.919) i a Vogtland-Sachen (del 3 d'abril al 12 d'abril del 1.920). A Leipzig, Berlín i Hamburg es van fer intents similars. La National Geographic Magazine va presentar la Rússia moderna amb més de 60 pàgines al 1.914. La revista va fer una predicció: "Si Rússia continua desenvolupant-se a aquest ritme, aviat superarà a tots els països occidentals." Senzillament, això no s’havia de permetre, era l'opinió de la maçoneria internacional. La revista maçònica francesa L'Acacia ha admès que la maçoneria constitueix el primer pas cap al govern mundial. Estats Units - La base executiva maçònica El primer francmaçó acceptat que va anar a Amèrica va ser John Skene, va arribar a Burlington, Nova Jersey al 1.682. Això s’explica en els registres oficials maçons, però el primer no-treballador en esdevenir membre d'un gremi maçònic als Estats Units, va ser el jueu Abram Moses de Rhode Island a l'any 1.656. Extremistes jueus Neerlandesos havien fundat la seva lògia màgica a Newport, Rhode Island, ja al 1.658 (Viktor Ostretsov, "Maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 603). Aquests fets són massa sensibles per ser esmentats oficialment, però la història secreta ha de ser revelada. Estienne (Stephen) Morin, l’extremista jueu francès que va aparèixer com líder maçònic a Gran Bretanya, va fundar la maçoneria política als Estats Units. Els seus seguidors eren altres jueus maçònics com

Moses Michael Hays (1.739-1.805), Henry Andrews Francken, Bernard M. Spitzer, Isaac Dacosta (1.798-1.860) i Moses Cohen. També hi ha una referència del 1.658 relativa a l'arribada a Newport, Rhode Island de quinze famílies jueves d'origen holandès, portant amb elles els tres primers graus de la maçoneria. Moisès Hays va iniciar a Newport, Rhode Island i a Charleston un grup maçònic de jueus cabalístics, que s'havien fet milionaris amb el comerç d'esclaus negres, entre ells hi havia les famílies Lopez i de Leon. El mateix Hays era banquer. Totes aquestes persones no trigarien a submergir-se en el comerç de l'opi. Aquests elements van fundar el Ritu Escocès als Estats Units. Només s’acceptaven persones prominents. L'elit maçònica jueva organitzava la captura de negres a l'Àfrica i els transportaven als Estats Units i controlaven el mercat d'esclaus als Estats Units. Que tant sols el maçó jueu Aaron Lopez tenia el control de més de la meitat dels negocis combinats a la Colònia de Rhode Island (amb Newport) és un fet ben conegut ("Documents il·lustratius de la història dels esclaus a Amèrica", de l'Institut Carnegie, Washington). Va fer més del 5 per cent de totes les transaccions amb gent negre durant gairebé cinquanta anys (1.726-1.774). Tenia altres vaixells de la seva propietat, però navegaven amb altres noms. L'evidència encara està disponible per veure-la. Més de 300 vaixells, propietat de jueus (Isaac Gómez, Hayman Levy, Moses Ben Franks, Isaac Dias, Benjamin Levy i molts altres), es dedicaven al comerç d'esclaus. L'Agència jueva anomenada Asiento, que més tard va operar des d'Holanda i Anglaterra, ajudava als maçons jueus que proporcionaven esclaus negres als colons. Amb la captura anual i el transport d’un milió d'esclaus negres no és difícil imaginar que des del 1.661 al 1.774 (113 anys) uns 110 milions d'esclaus haguessin estat capturats a la seva terra natal. Aproximadament el 10 per cent, és a dir onze milions d’esclaus negres van arribar vius a les colònies. Cada Negro estava valorat en uns 100 litres de rom, 100 quilos de pólvora o en 18-20 dòlars en efectiu. Més tard, el preu va ser de 40 dòlars. Els negres, eren comprats a la costa africana per entre 20 a 40 dòlars, eren després revenuts pels mateixos traficants d’esclaus jueus maçònics als Estats Units per 2.000 dòlars. 11 milions x 2000 dòlars! Això dóna una idea de com els líders jueus maçònics van aconseguir acumular una fortuna enorme. Ja des del començament els fonamentalistes jueus van participar activament en la difusió de la francmaçoneria als Estats Units. El llibre del maçó jueu Samuel Oppenheim "Els Jueus i la maçoneria als Estats Units abans del 1.810" (American Jewish Historical Society, 1.910) ho demostra. Els jueus maçònics extremistes volien ser els protagonistes. L’extremista jueu espanyol Salomon Pinto esdevingué membre de la lògia Hiram de Nova York al 1.763. Dos anys més tard ja era mestre de càtedra. El banquer Moses Seixas va fundar la lògia jueva Rei David a Newport, Rhode Island, a la dècada del 1.780 i es va convertir en el primer gran mestre de la Gran Lògia de Rhode Island (1.791-1.800). Tots els seus membres eren jueus. Altres líders jueus maçònics eren: H. Blum (gran mestre de la gran lògia) de Mississippi, Jacob Lampert de Missouri, Nathan Vascher de Texas, Benjamin Jacob d’Alabama i Max Meierhardt de Geòrgia. Com a mestre de la gran lògia, Meierhardt, també era l'editor de The Masonic Herald. L'extremista jueu Edwin Mark fou gran mestre de Louisiana als anys 1.879-1.880 (Viktor Ostretsov, "Maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p 604). Entre els grans mestres jueus de renom hi havia Solomon Bush de Pennsilvània, Joseph Myers de Maryland i més tard de Carolina del Sud, Forst Abraham de Filadèlfia al 1.781 i Solomon Jacobs de Virgínia al 1.810. Almenys 51 jueus es van convertir en grans mestres. També van participar en el moviment maçònica als Estats Units molts rabins ortodoxos. L'extremista jueu Moisès Hays va ser un dels que ja al 1.768 va estendre el Ritu Escocès a Amèrica. Va ser diputat inspector general de la francmaçoneria a Amèrica del Nord al 1.768 i gran mestre de Massachusetts des del 1.788 al 1.792. Paul Revere de Boston era diputat gran mestre per sota d'ell. J. J. Lanier mostra en el seu article "Els jueus maçons a la Revolució Americana" (The Oklahoma Mason, desembre del 1.924) que els maçons jueus van tenir un paper molt important a la revolució americana. No obstant això, el jueu maçó més fanàtic va ser Isaac Long, gran mestre de la Lògia de Charleston, Carolina del Sud (Alexander Selyaninov, "El poder secret de maçoneria", Moscou, 1.999, p. 119). Al 1.795, Long va anar a Europa i va tornar sis anys més tard amb l'estàtua de l'ídol Baphomet al seu equipatge. Tots els maçons de Charleston van començar a venerar a aquest terrible monstre. A més Long va portar el crani i les cendres de de Molay, que posteriorment es van guardar a Charleston. Després de la mort de Pike al

1.891, l'estàtua del Baphomet va ser enviada a Roma (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 2.000, volum I, p. 158). Isaac Long també va portar amb ell des d'Europa la idea d'introduir el sistema de 33 graus a Amèrica, al que també anomenava l’Antic i Acceptat Ritu Escocès. Les primeres grans constitucions foren signades a Charleston el 31 de maig del 1.801 (Domenico Margiotta, "Adriano Lemmi", Grenoble, 1.894). Al 1.859, la posició de Long va ser conquerida pel cabalista Albert Pike, que va iniciar una estreta relació amb el també líder Illuminati Giuseppe Mazzini a Itàlia. La lògia més important dels Estats Units, la Lògia de St. John fou fundada el 24 de juny del 1.731 a Filadèlfia. Des de Filadèlfia i Boston (la seva lògia es va fundar el 30 de juliol del 1.733) la francmaçoneria es va estendre arreu d'Amèrica. Tan aviat com al 1.732 Daniel Coxe, primer maçó Gran Mestre d’Amèrica, va proposar la creació d’una confederació entre les colònies angleses dels Estats Units. Els maçons volien crear una nova societat multi-ètnica i una base executiva per a l'activitat internacional. La lògia mare de Londres va començar a animar als maçons de les colònies americanes a conspirar i a crear agitació contra el govern britànic. Després d'haver estat obligats a abolir els diners sense interessos, els colons s'enfrontaven a enormes dificultats econòmiques. Els maçons van provocar la guerra entre britànics i francesos, que al seu torn va causar problemes financers encara més grans a Anglaterra. Per això, el govern britànic va introduir impostos fins i tot més elevats a les colònies americanes. Aquesta política va ser proposada a Londres per assessors maçònics, per descomptat. A causa de l'oposició nord-americà, quan la situació econòmica havia empitjorat greument, es van derogar els nous impostos - excepte els del te. La lògia de Sant Andreu de Boston feia normalment les seves reunions al Drac Verd al nord de la ciutat. Els seus líders Paul Revere, John Hancock i Joseph Warren van utilitzar la decisió britànica del 1.773 d’impedir als colons el comerç del te, com a pretext per iniciar la seva revolta. Els britànics havien posat un impost del 3% sobre tot el te, que va irritar a molts colons. Warren més tard es va convertir en gran mestre de la Gran Lògia de Massachusetts i un líder radical de Boston. Els britànics van aconseguir assassinar-lo. Fins i tot en la història oficial maçònica és admès que el Boston Tea Party va ser planejat i executat per la lògia de Sant Andreu i la Loyal Nine de Boston. Els germans Bradlee de Sant Andreu van tenir la idea. L'operació, però, va ser dirigida per les elits maçòniques de Londres. La nit del 16 de desembre del 1.773, desenes de germans de lògia amb Paul Revere al capdavant disfressats d’indis Mohawk, van abordar més de tres vaixells britànics i van llançar 342 fardells de te al mar. El líder d'aquest atac era el maçó Samuel Adams. Historiadors maçònics admeten que realment el cas va anar així (Carl M. Hartreit, "De skjulte brodre" / "Els germans ocults", Oslo, 1.993, p. 141). Va ser una acció maçònica presa per protestar en contra dels molts impostos que Gran Bretanya imposava a les colònies americanes, mentre que els habitants no tenien cap influència en el Parlament britànic. Ja al 1.770 els maçons havien utilitzat la mentida com a arma, quan van afirmar que les tropes britàniques havien disparat contra bostonians innocents, quan en realitat era una multitud hostil. Al 1.794, la Lògia King Solomon va erigir un monument a Joseph Warren a Boston. Al mateix any, Paul Revere es va convertir en gran mestre dels maçons de Massachusetts. Al 1.825, el General francès i maçó Marquès de Lafayette va posar la primera pedra d'un gran obelisc al mateix lloc. Al 1.776, es va fundar una lògia especial per als negres que eren anti-britànics. I al 1.784 es va fundar un altra lògia negra amb el nom de Lògia Africana nº 459, que es coneixeria com la maçoneria Prince Hall després del primer maçó negre. La lògia es va autoanomenar la Gran Lògia Africana Independent nº 1. A Boston els negres encara tenien una altra Lògia Príncep Hall a la seva disposició al 1.791, i al 1.937 hi havia trenta-cinc grans lògies per als negres als Estats Units. El comandant en cap George Washington (autodidacte) va utilitzar l'esperit maçònic per crear solidaritat entre les seves tropes - les tropes no tenien cap país amb qui identificar-se. Lafayette va notar que Washington rarament utilitzava oficials que no eren maçons. Només s’envoltava dels més fiables - dels francmaçons. La majoria dels generals de Washington (trenta-tres en total) eren germans maçònics, entre ells Israel Putnam, el Baró von Steuben, Henry Knox, Horatio Gates i per descomptat Lafayette. Només dos no eren maçons. Els maçons van crear els Estats Units d'Amèrica com un lloc eficaç per les seves activitats d’abastar el món i assolir el seu màxim objectiu - la supremacia mundial. Els habitants nadius – els Indis – estaven al mig i el seu número havia de ser reduït. Al 1.900 tot just en quedava un milió dels aproximadament 30 milions d'habitants, que habitaven el continent nord-americà quan va arribar Colom. El maçó Steven C. Bullock va admetre: "El primer paper de maçoneria, l’ampliació dels límits del lideratge polític, pot ser vist com una part del seu suport als valors il·lustrats. Com els revolucionaris, la

maçoneria afirma que rebutja els antics mitjans d'organitzar la societat, el paternalisme del mecenatge... La maçoneria podria rebutjar els interessos particulars d'uns petits grups a favor del bé tothom." (Steven C. Bullock, "Germandat revolucionària: la maçoneria i la transformació de l’ordre Social americà, 1.730-1.840", Carolina del Nord, 1.998) Un passatge en el Consell Suprem de grau 33è del Ritu Escocès de la Francmaçoneria de Washington, D.C. afirma: "Els membres de la fraternitat maçònica sempre han tingut una posició rellevant en la història de la nostra nació." Un dels líders maçònics més malvats de la història dels Estats Units va ser el General Albert Pike (nascut el 19 de desembre del 1.809 a Boston). Havia estudiat dret a la Universitat de Harvard. Va esdevenir un dels advocats més coneguts del Sud. Pike era capaç de llegir i escriure en 16 idiomes diferents. Pike es va convertir en maçó al 1.850 i es va unir al Ritu Escocès el 20 de març del 1.853. L'any 1.854 va ser nomenat Diputat Inspector General d'Arkansas, on va procedir a presentar el Ritu Escocès al seu estat. Va ser elegit Gran Comanador del Consistori de Louisiana al 1.857. L'any següent, Pike fou elegit per al Consell Suprem i el 2 de gener del 1.859 va esdevenir Sobirà Gran Comanador del Consell Suprem (líder de la maçoneria a tots als Estats Units). També esdevingué Summe Pontífex de la Francmaçoneria Universal, líder o gran sacerdot de la maçoneria mundial i membre dels Illuminati americans. Les activitats revolucionàries de Giuseppe Mazzini (l’anarquisme violent) havien portat mala reputació al Gran Orient. Per tant Mazzini va proposar una nova organització, completament secreta, que mai havia de ser esmentada en altres reunions de lògia, ni tan sols si la congregació constava únicament de germans totalment iniciats. Només uns pocs escollits d’alguns dels graus superiors comuns havien de conèixer el secret, segons l'historiador italià Domenico Margiotta ("Adriano Lemmi", Grenoble, 1.894, p. 97). Margiotta havia estat maçó de grau 33è del Ritu Escocès de Florència, que més tard va començar a revelar el mal de la maçoneria. La Grande Oriente D'Itàlia va admetre a contracor que Margiotta era un maçó d’alt rang de la Lògia Savonarola de Florència. Si un escodrinya el material que s’ha fet públic, és evident que molts crims polítics són resultat de les sinistres manipulacions de les lògies maçòniques. Així Mazzini va ser qui va organitzar el Congrés dels Treballadors de Roma a l’octubre del 1.871 (Lady Queenborough, en realitat Edith Starr Miller, "Teocràcia Oculta", 1.933, p. 214). Giuseppe Mazzini va enviar una carta a Albert Pike el 22 de gener del 1.870, en la qual descrivia a Pike la nova organització superior creada per tota la francmaçoneria per assolir l'Objectiu: "Hem de permetre que totes les federacions continuïn sent tal com són, amb els seus sistemes, les seves autoritats centrals i les diverses maneres de correspondència entre els graus alts del mateix ritu, organitzades com ho estan en l'actualitat, però hem de crear un súper ritu, que romandrà desconegut, al qual cridarem a aquells maçons d'alt grau que seleccionarem (òbviament referents al Nou i Reformat Ritu Pal·ladi). Pel que fa als nostres germans en la Maçoneria, aquests homes s’han de comprometre a mantenir el més estricte secret. A través d'aquest ritu suprem, governarem tota la francmaçoneria la qual es convertirà en un Centre Internacional, el més poderós perquè la seva direcció serà anònima." (Lady Queenborough, "Teocràcia oculta", 1.933, p. 208-209) Albert Pike va crear aquesta organització completament secreta anomenada el Nou i Reformat Ritu Pal·ladi (o Consell Sobirà de la Saviesa), que va ser fundada a París al 1.737. Al principi tenia tres centres importants, que eren Charleston, Roma i Berlín. A través dels esforços de Mazzini l'organització finalment va establir un total de vint i tres consells subordinats a llocs estratègics al voltant del món, incloent-hi cinc Grans Directoris Centrals a Washington, D.C. (Nord Amèrica), Montevideo (Sud-Amèrica), Nàpols (Europa), Calcuta (Àsia) i Maurici (Àfrica), que servien per recollir informació. Des d'aleshores totes aquestes branques han estat les seus secretes de les activitats dels Illuminati. El Pal·ladianisme en efecte es va convertir en una secta satànica demoníaca. Aquest culte o religió adorava a Llucifer com un Déu, cosa que demostra el seu jurament: "La religió maçònica ha de ser, per tots nosaltres els iniciats dels alts graus, mantinguda en la puresa de la Doctrina Luciferina." Durant la Guerra Civil americana, Pike va ser general de brigada del bàndol Confederat. La Confederació el va anomenar Comissionat dels Indis per tal de crear un exèrcit de guerrers Indis. Esdevingué governador del territori Indi i va tenir èxit en la creació d'un exèrcit en el que hi havia Chickasaw, Comanches, Creeks, Cherokees, Miamis, Osages, Kansas i Choctaws. Les seves unitats de tribus Índies cometien massacres tan cruels que Gran Bretanya va amenaçar d'intervenir "per raons humanitàries". El President de la Confederació, Jefferson Davis (1.809-1.889), per tant es va veure obligat a actuar contra el seu propi general i va dissoldre les unitats Índies. Després de la

Guerra Civil, Pike va ser trobat culpable de traïció per un tribunal Marcial per les seves malvades accions i va ser empresonat. Els maçons van recórrer al President Andrew Johnson, que també era maçó (Lògia de Greenville núm. 19). El 22 d'abril del 1.866, el President Johnson va indultar a Pike. L’endemà, Pike visitava al president a la Casa Blanca. Johnson en realitat era un subordinat de Pike dins la maçoneria. Durant nou mesos la premsa nord-americana no va informar sobre aquest fet (William T. Still, "Nou Ordre Mundial: L’antic pla de les societats secretes", Lafayette, Louisiana, 1.990, p. 123). El 20 de juny del 1.867, al President Johnson se li va concedir pujar del 4rt grau al 32è del Ritu Escocès. Més tard va anar a Boston a consagrar un Temple maçònic. Albert Pike va ser un dels fundadors de la infame organització de supremacia blanca, el Ku Klux Klan, a la qual pertanyien molts maçons. Els maçons ho han negat fermament, però en realitat ell va ser el primer Gran Drac del Klan a Arkansas i va escriure l'himne i les normes de l'organització. Els seus articles racistes al seu diari The Memphis Daily Appeal estaven escrits amb l'esperit del Ku Klux Klan, per exemple, el publicat el 16 d'abril del 1.868. Aquí Pike mostra el seu disgust pels negres i parla a favor de formar una organització per a "tots els blancs al Sud, que s'oposi al sufragi dels Negres", perquè "amb testimonis i jurats negres l'administració de justícia esdevé una burla blasfema". Al 1.868, també va escriure: "Vaig acceptar la meva obligació amb els blancs, no amb els Negres, i si he d'acceptar als Negres com a germans o sortir de la maçoneria, deixaré la maçoneria". (Charles W. Ferguson, "Cinquanta milions de germans", Nova York, 1.937, p. 186) Al 1.868, Pike es va traslladar a Washington, D.C., i va exercir l'advocacia als tribunals federals fins al 1.880. Va morir en l’escriptori de la seva oficina al Temple del Ritu Escocès de Washington, D.C. el 2 d'abril del 1.891.

Albert Pike - Líder de la maçoneria mundial del segle XIX.

Albert Pike (el seu nom Illuminati era Limud Enhoff), a qui anomenaven el diable del segle XIX, estava molt obsessionat amb la idea de la supremacia mundial. Quan es va convertir en maçó de grau 33è, i com un alt Illuminati a la seva mansió de Little Rock, Arkansas, va desenvolupar plans per a prendre el control del món mitjançant tres guerres mundials i unes quantes grans revolucions. Pike va escriure una carta a Giuseppe Mazzini (l’àlies del qual era Emunach Memed), amb data 15 d'agost del 1.871 (o com ell ho va escriure 0871). L'historiador Domenico Margiotta va publicar la carta en el seu llibre "Le Palladisme: Culte de Satan-Llucifer" ("El Pal·ladianisme: culte de Satanàs-Llucifer", Grenoble, 1.895, p. 186). L'antagonisme inherent entre diferents ideologies havia de ser fomentat i fer-lo explotar en tres guerres mundials i tres revolucions. La primera Guerra Mundial es va fer per destruir tres imperis europeus, en aquell moment els darrers baluards que quedaven contra l’il·luminisme. A un d'aquests (Rússia) s’hi va aixecar un centre del totalitarisme ateu (el comunisme). La Segona Guerra Mundial es va fer per crear una erupció de majors tensions entre la raça jueva (i el seu rancorós sionisme) i els nacionalismes extrems europeus (el feixisme i el nazisme). Aquesta guerra volia debilitar Europa econòmicament i políticament i

volia ampliar el comunisme i convertir-lo en tan fort com tota la cristiandat, però no més fort, fins al moment que estigués prou madur per a la destrucció final de tota la societat. Una tercera raó per a la Segona Guerra Mundial era crear un estat jueu a Palestina. Poc a poc, així seria possible arribar a fer augmentar les tensions entre el judaisme i l’Islam fins que esclatés una guerra, que implicaria a totes de les potències mundials. Les tres revolucions, que ajudarien a aquesta dissolució, acuradament planificada de tota la civilització humana, eren la Russa, la Xinesa i la Indo-Xinesa. Sembla com si algú ja hagués implementat la major part d'aquest malvat esquema, malgrat el fet que s'anunciava ja al 1.895. Pel que fa a l'última etapa, el General Pike va escriure el següent: "Haurem d’alliberar als Nihilistes i als Ateus i provocar un cataclisme social formidable que amb tot els seu horror mostrarà clarament a les nacions l'efecte de l'ateisme absolut, origen del salvatgisme i de la més sagnant confusió. A continuació, a tot arreu, els ciutadans, obligats a defensar-se contra aquesta minoria de revolucionaris mundials, exterminaran als destructors de la civilització, i la multitud, decebuda amb el Cristianisme, a partir d'aleshores els esperits deistes que estaran sense brúixola (direcció), ansiosos d’un ideal, però sense saber on representar la seva adoració, rebran la llum veritable a través de la manifestació universal de la pura doctrina de Llucifer, portada finalment a la vista pública, una manifestació que resultarà del moviment reaccionari general que seguirà a la destrucció del Cristianisme i l'ateisme, ambdós conquerits i exterminats al mateix temps." El comunisme ateu va ser abolit de sobte a la Unió Soviètica al 1.991 com a part de l'esforç d'ampliar la Unió Europea - el més sinistre dels projectes maçònics, que donarà lloc a la formació dels Estats Units d'Europa, el somni de Giuseppe Mazzini. Els presidents dels Estats Units que van perjudicar els interessos maçònics van ser deposats o assassinats, fins i tot si eren maçons i van ser substituïts per germans fiables.

(Els maçons van erigir un monument en honor d’Albert Pike a la Plaça de la Judicatura al centre de Washington, D.C. El rètol de l’estàtua presenta a Pike com orador, advocat, filòsof, científic, escriptor,

filantrop, soldat i poeta.) Al 1.901, Theodore Roosevelt va esdevenir el vicepresident de William McKinley. El president McKinley havia estat iniciat en la maçoneria el 3 abril del 1.865 a la Lògia Hiram nº 21 de Winchester, Virgínia. Els maçons es van assegurar que Roosevelt, que havia estat iniciat el 2 de gener del 1.901, rebés el 24 d'abril del 1.901 el seu mestratge a la Lògia Matinecock nº 806 d’Oyster Bay, Long Island. Era membre honorari de la Lògia Filadèlfia nº 23 de Washington, D. C. i a l'agost del 1.901 també va ser acceptat a l'ordre secreta Ak-Sar-Ben de Nova York (Alexander Selyaninov, "El poder secret de maçoneria", Moscou, 1.999, p. 121). El 26 d'agost del 1.901 la premsa nord-americana va publicar diversos articles sobre la seva perversa cerimònia d'iniciació. Penjant d'una corda Roosevelt va volar al voltant de túnels i passadissos sota el Temple maçònic, mentre se sentien crits salvatges. Posteriorment va ser hissat a un globus giratori i llavors va caure als peus del gran mestre. Finalment va acabar en una plataforma que feien girar a gran velocitat. Al seu costat hi

havia sis boniques dones que en realitat eren ninots de cera. A l'arena hi havia diverses persones bocabadades que aplaudien cada vegada que un dels maniquins queia de la plataforma. A continuació va tenir lloc una explosió artificial, la plataforma es va ensorrar i Roosevelt va acabar en un paller. Altres polítics d’alt rang que es van convertir en membres en aquest establiment van haver de sotmetre's a la mateixa repugnant cerimònia d'iniciació. El president William McKinley (membre de la Lògia Hiram nº 21 de Winchester igual que Roosevelt que també ho era de la Lògia Canton nº 60 de Canton, Ohio, així com Cavaller Templer) havia demostrat ser inadequat i el 14 de setembre del 1.901, va morir a causa d'un atemptat contra la seva vida el 6 de setembre a Buffalo, Nova York, per l'anarquista jueu polonès i francmaçó Leon Czolgosz. L'assassí era l'amant de la "revolucionaria" Emma Goldman. I poc després Theodore Roosevelt feia el jurament de pròxim president dels Estats Units, convertint-se així en el desè maçó en el càrrec més alt de la nació. Va ser al poder fins al 1.909.

Quan Theodore Roosevelt va visitar Itàlia l'estiu del 1.910, va ser rebut per la Grande Oriente d'ltàlia amb grans festivitats. També es va convertir en membre de la lògia Rienzi de Roma. L’alcalde de la ciutat era el jueu Ernesto Nathan, que en dues ocasions havia estat gran mestre de la Grande Oriente d'Italia, segons la "Rivista della massoneria italiana" (1.910). Entre els anys 1.917 i 1.921 també era el gran mestre de la Gran Lògia d'Itàlia. Nathan va agrair a Roosevelt els seus favors a la maçoneria americana. Va posar èmfasi en els estrets contactes entre els maçons italians i la Grand Orient de França. En la seva resposta Roosevelt va dir que estava molt complagut que l'alcalde de la Ciutat Eterna en aquests temps fos maçó (ibid, p. 109). Immediatament després de la Segona Guerra Mundial a les bases militars dels Estats Units, es van obrir lògies maçòniques com la Verona American, la George Washington a Vicenza, la Benjamin Franklin a Livorno (Leghorn), i la Harry Truman, prop de Nàpols. A Roma, la lògia Coliseuum va ser fundada pels oficials i diplomàtics d'alt rang. L'alt comandament de l'OTAN està controlat per la maçoneria i serveix als seus propòsits maçònics. Hom no pot ser secretari d'estat dels Estats Units si no pertany a alguna lògia important. L'actual secretari d'Estat, Colin Powell és membre del Bohemian Club i del grup Bilderberg . L'objectiu més important de la maçoneria americana és la implementació del Nou Ordre Mundial a través de la globalització, això vol dir aixafar a tots els estats nacionals. Harry Shippe Truman Un dels presidents maçònics dels Estats Units més viciosos va ser S. Harry Truman (1.884-1.972). El 9 de febrer del 1.909, va ser acceptat com aprenent dins la Lògia Belton nº 450 de la maçoneria simbòlica de Fulton, Missouri i el 18 de març d’aquell mateix any va ser nomenat mestre. Al 1.911, va esdevenir membre fundador de la Lògia Grandview nº 618 i també va ser iniciat en el Ritu Escocès. L’1 de gener del 1.912, va ingressar a la Lògia Els Perfectes. El 29 de març del 1.917, esdevingué membre del consell dels Cavallers de Kadosch. Va rebre el grau 32è maçònic el 31 de març del 1.919 i el novembre del mateix any va ser acceptat a l'Orienti Charter nº 102 dins el ritu de York, que conté 13 graus. Els tres més alts s'anomenen graus de Comandament i aquests són Cavaller de la Creu Roja, Cavaller de Malta i Cavaller Templer. Al desembre d'aquell mateix any es va convertir en membre del Consell de Shekina nº 12. Al juny del 1.928, va ser iniciat a la lògia dels Cavallers Templers nº 17 (Comandament Palestí). Entre els anys 1.925-1.930 va ser membre de la gran Lògia de Missouri. Va ser elegit diputat gran mestre i el 1.940 li va arribar el torn de ser gran mestre. Al 1.941, va ser nomenat mestre honorífic dins la maçoneria simbòlica. Segons un discurs que Truman va donar per la ràdio al 1.941, George Washington va construir la Fundació dels Estats Units amb principis maçònics. Truman volia continuar amb el mateix esperit. El 19 d'octubre del 1.945, va avançar fins al grau 33è del Ritu Escocès. El 22 de febrer del 1.946, el President dels Estats Units i Gran Mestre maçó Harry S. Truman va anar a la Lògia American United (George Washington Memorial) d’Alexandria, Virginia i va fer el jurament de governar el país segons els principis maçònics. Al 1.948, Truman va aparèixer en una reunió maçònica a la Lògia Beach Grove nº 694, on va dir: "El meu treball com estadista es basa en principis maçònics. Crec que aquests principis de lideratge han de ser difosos arreu del món, i amb aquests principis cal construir tota la civilització." Al mateix discurs Truman a més manifestava que, per a ell, era més important ser gran mestre maçó que president dels Estats Units, perquè un gran mestre dispersa benediccions maçòniques arreu del món (Oleg Platonov, "El secret de l'anarquia", Moscou, 1.998, p. 404). Com va estendre després Truman, la benedicció maçònica? Bé, entre altres coses cometent assassinats rituals de masses al Japó, quan l’agost del 1.945, donà l’ordre d'aniquilar centenars de milers de persones innocents a les ciutats d’Hiroshima i Nagasaki. A les 8:16 am del 6 d'agost del 1.945, una bomba atòmica anomenada "Little Boy" va detonar a uns 2.000 peus per sobre d’Hiroshima, la qual va convertir,

immediatament en cendres i ruïnes. 80.000 persones van ser instantàniament vaporitzades i 160.000 van morir durant els mesos següents, fent arribar a 240.000 el total de morts a Hiroshima. Truman estava molt feliç quan se’l va informar del bombardeig d'Hiroshima i de l'assassinat d'una enorme quantitat de persones innocents. Feia broma sobre això amb el seu personal a bord del vaixell de passatgers Augusta al mig de l'Atlàntic. Estava esmorzant i va donar cops al seu got per cridar l'atenció de la tripulació. Va qualificar l’explosió de la infernal bomba com "un èxit aclaparador". El 9 d'agost va caure una altra bomba atòmica, aquesta vegada a Nagasaki. Aquestes malvades accions contra el Japó havien estat planejades ja al maig del 1.943. No hi va haver cap discussió amb els altres aliats. Els científics estaven en contra d’utilitzar la bomba però van ser ignorats. Hauria estat suficient demostrar l'efecte devastador de la bomba als representants japonesos fent una prova als Estats Units. Els nord-Americans, tanmateix, volien utilitzar als japonesos com cobais. Després de la guerra es va establir una estació mèdica nord-americana a Hiroshima. La seva tasca només era documentar els símptomes de les víctimes del bombardeig sense donar als pacients cap tractament en absolut. Tony Benn (abans del 1964 Sir Antony Wedgewood-Benn), que era membre del govern britànic, va declarar que molt abans que les bombes fossin llançades el Japó estava disposat a rendir-se. Truman no volia tenir res a veure amb això. L'administració Truman consistia exclusivament en francmaçons. Un dels més importants era Bernard Manasse Baruch, francmaçó de grau 33è. No es prenia una sola decisió sense consultar-li. El secretari d'estat George C. Marshall i el General Omar Bradley (Lògia West Point nº 877, Nova York) consideraven que Baruch era el seu cap. El banquer Bernard Baruch va guanyar 200 milions de dòlars a la Primera Guerra Mundial. També va ser assessor del President Wilson. La investigació militar americana oficial dels bombardejos estratègics durant la Segona Guerra Mundial, va arribar a la conclusió següent en el seu informe del 1.946: "Japó molt probablement s’hauria rendit abans del 31 de desembre del 1.945, amb gran probabilitat, fins i tot abans de l’1 de novembre." L'almirall William D. Leahy, cap de l'estat major del president Harry Truman i coordinador no oficial del Conjunt de caps d’Estat Major, va assenyalar que "l'ús d'aquesta bàrbara arma a Hiroshima i Nagasaki no va suposar cap mena d’ajuda material en la nostra guerra contra el Japó. Els japonesos ja estaven derrotats i disposats a rendir-se "(William D. Leahy, "Vaig ser allà", Nova York, 1.950, p. 441). Els japonesos ja estaven disposats a rendir-se a la primavera del 1.945, i en els mateixos termes que van acceptar quan les bombes havien caigut, però Truman no hi estava interessat. Els Estats Units van voler fer una demostració de la seva súper-arma, per tal de facilitar un govern mundial.

La nit del 10 de març del 1.945 més de 300 bombarders B 29 van deixar caure 1.700 tones de napalm i bombes incendiàries sobre Tòquio. Van morir més de 100.000 persones; la tripulació dels darrers avions podien sentir l’olor de carn humana cremada. Aquests bombardejos van ser designats com "més eficaços", en relació amb els assassinats per avió, que la tempesta sobre Dresden del 13 al 15 de febrer d'aquell any. Allò va ser una barbaritat, una absurda destrucció militar de la ciutat amb 800 bombarders. Es van llançar 3.900 tones de bombes. Almenys 250.000 persones van perdre la vida (Askania Annual, abril del 1.985). Un document oficial de la ciutat de Dresden, amb data 31 de juliol del 1.992, xifra la dada probable de morts entre 250.000 i 300.000. La xifra citada sovint en mitjans de comunicació políticament correctes de 35.000 només fa referència a les víctimes identificats poc després. La majoria d'aquestes estaven, tanmateix, tan greument cremades que no va ser-ne possible la identificació. Dresden era una de les ciutats més belles d'Alemanya amb una enorme quantitat d'art i tresors culturals dels segles XVI i XVII. Van cremar la ciutat durant tota una setmana sencera. De les 28.410 cases de la ciutat interior de Dresden, 24.866 van ser destruïdes. Fou totalment destruïda una superfície de 15 quilòmetres quadrats: 14.000 homes, 72 escoles, 22 hospitals, 19 esglésies, 5 teatres, 50 bancs i companyies d’assegurances, 31 magatzems, 31 grans hotels i 62 edificis de l’administració. També van ser destruïdes parts de la muralla. Aquest acte de maldat també havia estat planejat amb molta antelació. A Dresden hi vivien aproximadament un milió de persones. Almenys un terç dels habitants eren refugiats. També hi havia plans per tirar a terra tots els edificis històrics i monuments de Bamberg amb el pretext de que la ciutat bavaresa era un nus ferroviari. A primera hora del matí del 22 de febrer del 1.945, 500 bombarders americans es van enlairar de les seves bases del sud d'Anglaterra. Però alguna cosa protegia la catedral i el monestir aquell dia en particular. La densa boira i una visibilitat zero va fer que només dues de les tres divisions arribessin a Bamberg. Els bombarders tenien dificultats per localitzar el ferrocarril i els 300 bombarders gegants majoritàriament van atacar horts i terres de cultiu buides. La tercera divisió es va enlairar i en canvi va atacar les poblacions veïnes de Schwenningen i Villingen. Menys del deu per cent de Bamberg va ser atacat. En comparació amb el 98% de Nuremberg que va ser destruït el 2 de gener del 1.945. En tota Alemanya es van arrasar 19 ciutats principals, entre ells Hamburg, Colònia, Essen, Dortmund, Düsseldorf, Hannover, Mannheim, Wuppertal i Aachen. A més, 26 més estaven molt danyades. Els historiadors britànics, Sir Charles Webster i Noble Frankland, van afirmar al seu treball "L'ofensiva aèria estratègia contra Alemanya 1.939-1.945" (Londres, 1.961) que com a mínim 600.000 civils, adults i nens van ser sacrificats durant el bombardeig de boig terror i furiosa destrucció de la Gran Bretanya. A això cal afegir les baixes de molts més civils que van resultat greument ferits i mutilats. El primer ministre Winston Churchill que era un alcohòlic crònic estava personalment darrere del terror. En gran mesura es va basar en el seu assessor d'aviació, l'immigrant jueu i professor d’Oxford Frederic Alexander Lindemann (nomenat cavaller Lord Cherwell), que va planejar el terrorífic bombardeig britànic contra la població alemanya. Mai va ser acusat de crims de guerra, malgrat el fet que els seus càlculs sobre el resultat que va prometre estaven totalment equivocats. El 8 de juliol del 1.940, Churchill va escriure que contra els alemanys era necessari "un atac exterminador absolutament devastador, dels bombarders més pesats sobre la pàtria Nazi..." (Geoffrey Wheatcroft, The Spectator, 29 de setembre del 1.979). Els esmentats Webster i Frankland eren de l'opinió que el judici de la història seria devastador amb aquesta malvada acció. Els Estats Units van ocupar el Japó fins al 1.952. El president Bill Clinton va dir en una conferència de premsa al 1.995, que no hi havia cap raó per demanar disculpes al Japó pels dos bombardejos nuclears. L'acord de Yalta prescrivia una divisió política de l'extrem Orient, després de la rendició dels japonesos. Wall Street volia una divisió que en el futur pogués ocasionar possibles conflictes armats. Durant la conferència de Teheran a la tardor del 1.943, es va suggerir que la Unió Soviètica havia de participar en la guerra contra el Japó. No hi havia cap necessitat lògica o militar per això tenint en compte que la primera bomba nuclear estava gairebé a punt, s'esperava que en mig any. El president Franklin Delano Roosevelt descrivia el to entre els aliats a Yalta com "familiar", al mateix temps sabia exactament què representava el comunisme. No era ingenu ni estúpid. Va declarar: "En totes les èpoques, però ara més que mai, el món ha estat governat sobretot per les societats secretes." Que l'ancestre de Roosevelt era un jueu holandès del segle XVII (Claes Martenszen van Rozenvelt), va ser mostrat per l'historiador Ottomar Kraintz en el seu llibre "Juda endecht Amerika" ("Un jueu descobreix Amèrica", Munic, 1.938, p. 128-129). Roosevelt va exigir que el Japó hauria ser dividit en diferents zones com el pla per a Alemanya. La Unió Soviètica rebria l'illa de Hokkaido i la part nord d’Honshu, l'illa principal. Els Estats Units la part central del Japó, Gran Bretanya la part occidental d’Honshu i l'illa de Kyushu. També Manxúria i les Illes

japoneses de Sakhalin del Sud i les Illes Kurils serien donades al soviètics per la seva participació per forçar la submissió del Japó. Truman es va oposar a aquest pla i com que tenia el poder, la seva voluntat va prevaldre. El mateix dia que els nord-Americans llençaven la segona bomba atòmica sobre el Japó, el 9 d'agost del 1.945, la Unió Soviètica sense donar en absolut cap mena de raó va declarar la guerra al Japó i va trencar el pacte de no agressió que hi havia entre ells. El Japó es rendí el 15 d'agost, però els soviètics aconseguiren ocupar algunes illes. En primer lloc les tropes soviètiques van entrar a Manxúria, que en aquell moment era el Protectorat japonès de Manxukuo (la capital era Xinjing, avui dia Changchun). Allà i a Sakhalín van fer 594.000 presoners de guerra, segons xifres oficialitzades al 1.990. La majoria d'aquests van ser portats a camps de Sibèria, on 62.000 van morir, 46.000 dels quals han estat identificats; que són aproximadament el deu per cent, probablement a causa del bon estat físic. Els japonesos van ser utilitzats en treballs forçats a la construcció del principal tren Baikal-Amur a les proximitats de llac Baikal i també a la silvicultura. Molts van morir de fam i de fred. També van ser sotmesos a un intens adoctrinament comunista. Quan el Congrés dels Estats Units va aprovar 125 milions de dòlars en ajuda a Chiang Kai-shek al 1.948, Truman es va assegurar que mai arribessin i que Chiang fos derrotat per les tropes roges de Mao Zedong. Les tropes de Chiang eren disminuïdes constantment. L'ajuda nord-americana al maçó de Mao Zedong va passar a través de Moscou del 1.945 en endavant (William T. Still, "Nou Ordre Mundial: L’antic pla de les societats secretes", Lafayette, Louisiana, 1.990, p. 172). La República Popular de la Xina va ser proclamada l’1 d'octubre del 1.949, en gran part degut a l'ajut de Mao. L'ajut de Chiang s'havia aturat i ja no tenia combustible per als seus dipòsits ni municions. Va haver de cedir el pas als comunistes (Michael J. Goy, "La dimensió perduda en els assumptes mundials", South Pasadena, 1.976, p. 103). Tot això ja va ser planejat durant la conferència de Potsdam l'estiu del 1.945. Per motius comprensibles els Estats Units han volgut amagar el seu paper en aquest procés. Això va ser confirmat per Owen Lattimore, professor de la Universitat Johns Hopkins especialitzada en la Xina i Àsia, que va ser assessor clau de Roosevelt sobre política de la Xina i assessor de Chiang Kai-shek: "El problema era com deixar-los [Xina] caure sense que semblés que els Estats Units els haguessin expulsat." (Gary Allen, "Ningú s’atrevirà a dir-ne conspiració", Seal Beach, Califòrnia, 1.972, p. 76) La societat maçònica secreta dirigida per Sun Yatsen, que havia crescut a partir del Renaixement xinès va fer el jurament, quan els seus membres es van exiliar a Hawaii, de tornar a Xina i enderrocar la dinastia Qing. Només al 1.903, els maçons van tractar d'enderrocar, en vint ocasions diferents, l'Imperi de Manxúria; l'any següent hi hagué noranta intents, i al 1.905 ho van intentar vuitanta-cinc vegades. El govern xinès es va defensar amb èxit durant vuit anys. La maçoneria ho va seguir intentant al mateix ritme fins al 10 d'octubre del 1.911, quan diverses societats secretes (entre elles els Tongmengui) a Wuchang van començar la revolució Xianhai (que significa "any del porc"). Els maçons liderats per Sun Yatsen van proclamar la república a Nanking l’1 de gener del 1.912. En relació amb aquest incident el comandant en cap Yuan Shikai va forçar a la dinastia Qing, que havia governat la Xina durant 268 anys, a abdicar el 12 de febrer del 1.912. Yuan va esdevenir president. Els maçons xinesos havien aconseguit el seu objectiu més important. L'emperador de sis anys Po Yi fou enderrocat i acabava així un imperi de 2.000 anys. A Po Yi se li va permetre romandre als seus palaus de Pequín, però es van vendre els tresors, un fenomen normal en aquests canvis de poder. Al 1.934, els japonesos van anomenar a Po emperador del Protectorat Manxukuo, on ell ja havia estat actuant com cap d'estat durant dos anys. Al final de la Segona Guerra Mundial, Po va ser capturat per les tropes soviètiques. Quan es va proclamar la República Popular de la Xina, Po Yi va ser extradit a Pequín al 1.950. Va ser un dels pocs monarques que no van ser executats després d'una "revolució". Va ser alliberat al 1.959 després d'haver-li estat rentant el cervell durant nou anys a la presó i li van permetre treballar fent de jardiner fins que va morir de càncer al 1.967. John F. Kennedy i Richard Nixon no eren maçons, la qual cosa alterava l'Orde Maçònica. Kennedy va ser assassinat, Nixon es va veure obligat a dimitir. Noam Chomsky considera que gairebé tots els mètodes corruptes, que van provocar la caiguda de Richard Nixon, també havien estat utilitzats pel seu predecessor Lyndon Johnson i altres presidents maçons. El president Truman va bloquejar il·legalment la investigació de Nixon del crim organitzat. Poderoses forces maçòniques volien que Nixon dimitís. Darrere la discussió sobre la seva moral hi havia secrets polítics i econòmics. És per això que va ser aïllat pel sistema, tot i que havia aconseguit una enorme quantitat per als Illuminati. Eren maçons, no obstant això, el cap de Justícia de la Cort Suprema, el suec-americà, Earl Warren (grau 33è), el senador Richard Russell (Lògia Winder) i el Vice-President Gerald Ford, que va fer tot el

possible per desfer-se de Nixon, cosa que va passar el 9 d'agost del 1.974. Van utilitzar l'afer Watergate de 1.972-1.973. El successor de Nixon va ser Gerald Ford, maçó de grau 33è i Bilderberger. El lobby jueu als Estats Units havia fet ús de l’afer Watergate per trencar a Nixon abans que ell obligués Israel a fer les retirades necessàries per a la pau a l’Orient Mitjà. El Washington Star va informar el següent l’1 de desembre del 1.971: «L’ex president Lyndon B. Johnson confirma que Richard Nixon en quant a president Republicà va ser capaç de fer coses que no era capaç de fer un president Demòcrata. "Podria vostè imaginar-se l'enrenou," va reflexionar durant una breu entrevista, "si hagués estat jo el responsable de l'expulsió de Taiwan de l'ONU? O si jo hagués introduït controls als preus i als salaris? Nixon ho va fer," va concloure amb un rerefons d’admiració. «Si jo, Truman o Humphrey o algun altre demòcrata ho hagués intentat, ens haurien destruït del tot.»

Al New York Magazine de setembre del 1.970 hi havia un article de John Kenneth Galbraith, el professor socialista de Harvard. En l'article titulat "Nixon i la gran renovació socialista", Galbraith afirmava que el canvi durant l'administració Nixon era el nou gran salt cap al socialisme. Aquest joc era perillós, ja que va ser etiquetat de conservadorisme. El mateix Nixon va anomenar la seva política com "el nou federalisme".

L'historiador Gary Allen, que va escriure una biografia de Nixon, afirma que Nixon vivia a Nova York en una casa propietat de Rockefeller. Theodor White va afirmar en el seu llibre "Les decisions del President 1960", que Nixon estava disposat a fer qualsevol cosa per Rockefeller per tal de guanyar la confiança de la família. Rockefeller actuava a través de Nixon, que tenia com assessor seu a un extremista socialista i odiós francmaçó, Henry Kissinger (nascut Avraham Ben Elazar, segons el The Jewish Press, del 18 de juny del 1.976).

El cas de Kissinger Heinz Alfred Kissinger va néixer el 27 de maig del 1.923 a Furth a l'Alemanya central, fill d'un rabí (Washington Observer, 15 d'abril del 1.971). Els seus pares van emigrar als Estats Units al 1.938 i Heinz esdevingué Henry. Entre 1.943 i 1.945 va treballar per a la intel·ligència dels EUA. Posteriorment va ensenyar ciències polítiques a la Universitat de Harvard. Kissinger va ser educat pel Professor William Yandel Elliott, que es va adherir a les boges idees de H. G. Well. Al 1.955, va desenvolupar una relació amb Nelson Rockefeller (Frank Capell, "Henry Kissinger: Agent soviètic", Cincinnati, 1.992, p. 29). El pobre refugiat jueu es va convertir en una poderosa figura gràcies a la família Rockefeller que va començar a utilitzar-lo com un representant. Al 1.956, va ser nomenat editor de la influent revista Foreing Affairs. Henry Kissinger és un oficial d’alt rang de l'organització maçònica jueva B'nai B'rith. També és membre del Grup Bilderberg i de la Comissió Trilateral. Pertany a la Gran Lògia Alpina Suïssa, a l’elitista Bohemian Club, i és membre del Phi Beta Cappa Club, del Cosmos Club, del Federal City Club i del Century Club. Kissinger va ser assessor dels presidents Richard Nixon i George Bush, pare. Els anys 1.961, 1.969 i 1.973 va passar la comprovació interna de seguretat. La informació sobre ell va ser entregada pel Departament d'Estat no per l'FBI. Al principi de la seva carrera com a conseller de Nixon, va obtenir el control dels serveis d'intel·ligència dels Estats Units (Frank Capell, "Henry Kissinger: Agent soviètic", Cincinnati, 1.992, p. 9). A l’abril del 1.946, Kissinger va començar a donar classes en una escola per a agents d'intel·ligència. Durant aquest període va ser reclutat com a agent soviètic pel KGB, sota el nom en clau de Bor (Gary Allen, "Kissinger: La part secreta del secretari d'estat", Seal Beach, Califòrnia, 1.976, p. 18). Kissinger va ser l'artífex dels bombardejos del Nadal del 1.972 a Hanoi i a Hai Phong. Esdevingué secretari d'estat sota la presidència de Gerald Ford al 1.973. Segons el Wall Street Journal, Kissinger va ajudar que Peter Wallenberg des de Suècia exportés il·legalment alta tecnologia a l'Europa Oriental comunista.

Exteriorment Kissinger era un liberal. El liberalisme, tanmateix, és bàsicament una ideologia esquerrana. El Salt Lake City-Deseret News va informar el 27 de març del 1.970 que darrere la designació de Kissinger com assessor de seguretat nacional del President Nixon hi havia Nelson Rockefeller. Va ser Henry Kissinger qui va enderrocar a Richard Nixon amb l’escàndol Watergate (Gary Allen, "L’arxiu Rockefeller ", Seal Beach, Califòrnia, 1.976, p. 176). Kissinger va rebre el Premi Nobel de la Pau al 1.973 per haver guanyat als comunistes a la guerra del Vietnam. Era Henry Kissinger qui estava darrere de la crisi del petroli del 1.973-1.974, i qui la va impulsar amb els seus plans en una reunió secreta a Estocolm, el xeic Yamani, ex ministre del petroli d'Aràbia Saudita ho va revelar a The Observer el 14 de gener del 2.001. Kissinger va organitzar una quadruplicació del preu del petroli al novembre del 1.973. La reunió a la que el xeic Yamani es referia era la Convenció Bilderberg prop d’Stockholm al maig del 1.973. Això va ser confirmat en el llibre de William Engdahl "Un segle de guerra: La política anglo-americana del petroli i el nou ordre mundial" (1.993). A la dècada del 1.960, però, es va produir un greu inconvenient amb el que no havia comptat. Un agent comunista desertor van desemmascarar a Kissinger com espia soviètic, amb el nom en clau de Bor. El coronel Michal Goleniewski del servei d'intel·ligència polonès havia enviat una carta a l’ambaixador dels Estats Units a Suïssa, amb l'àlies Sniper, el març del 1.959 i li havia revelat informació secreta que conduiria a l'arrest dels oficials del SIS George Blake i Gordon Lonsdale a Anglaterra. Tots dos van ser jutjats i condemnats com a agents soviètics. Durant el Nadal del 1.960 el mateix Sniper va desertar. Era un oficial d’un relatiu alt rang dins del KGB, que va desemmascarar a molts agents soviètics a Gran Bretanya. Es va verificar la informació i els espies van ser arrestats. Una mica més tard Goleniewski lliurava una llista d'agents soviètics a Suècia, que la intel·ligència sueca va poder verificar. El govern socialista suec, tanmateix, no va permetre la detenció de cap dels agents soviètics, excepte la d’un perillós traïdor, anomenat Stig Wennerstrom. A continuació, va ser el torn d’Alemanya, Dinamarca i França. Una altra vegada, tota la informació va resultar ser correcta i els agents soviètics van ser capturats. Un total de 5.000 pàgines de material d’alt secret van ser lliurades per Goleniewski, a més de 800 pàgines d'informes de la intel·ligència soviètica i 160 microfilms. Tota la informació era correcta. El 12 de gener del 1.961, Goleniewski va arribar als Estats Units. Tenia informació molt important sobre un espia d’alt nivell i va exigir veure el president Kennedy, cosa que se li va denegar. En canvi, va veure al cap de la CIA i li va revelar qui era l'agent secret soviètic – el professor de Harvard i conseller de seguretat nacional Henry Kissinger. La CIA va reaccionar immediatament - Goleniewski va rebre 50.000 dòlars per guardar silenci i al moment va ser expulsat. Kissinger era un membre tan poderós de B'nai B'rith que ells no podien tocar-lo. Se li va permetre continuar amb les seves perjudicials activitats. Kissinger havia enviat tota la informació més secreta directament a la Unió Soviètica. Això va ser, però, filtrat per la CIA i va arribar a la premsa de dretes. The American Opinion va treure a la llum les activitats secretes de Kissinger l’abril del 1.975 (p. 35) i al març del 1.976. Tot això va ser verificat per l'historiador Ladislav Bitman al seu llibre "KGB: Desinformació soviètica" (Nova York, 1.985, p. 54-55). L'agent soviètic Victor Louis va visitar obertament a Henry Kissinger a la Casa Blanca el 13 de novembre del 1.971 (John Barron, "KGB", Tel Aviv, 1.978, p. 230). Anatoli Filatov, que treballava per al Ministeri de relacions exteriors de la Unió Soviètica, va ser reclutat per la CIA (atret per un parany de caràcter sexual) al començament de la dècada del 1.970 a Algèria. A través d'ell la CIA va obtenir molt valuosos secrets de Moscou. Hi va haver un moment en que es va fer amb una còpia d'una carta de l'ambaixador soviètic a Washington, Anatoli Dobrynin (en realitat Gutman). En aquesta carta Kissinger es revelat com agent soviètic. El maçó d’alt rang David Aaron, que treballava per la CIA i al mateix temps era assessor del president Jimmy Carter, va fer tot el possible per protegir al seu "germà" Kissinger de quedar exposat. Volia castigar a Filatov per haver donat informació sobre Kissinger. A través d'un diplomàtic romanès va fer delatar a Filatov com agent nord-americà. Filatov va ser arrestat a Moscou i executat sumàriament. Als Estats Units es va convertir en un gran escàndol, però Kissinger novament s'havia salvat. El maçó David Aaron va trair al seu país per salvar un germà maçó d’alt rang de quedar desemmascarat com agent estranger. El cas de Kissinger es va silenciar. David Aaron mai va ser castigat pel seu horrible crim.

Durant la seva etapa com secretari d'estat Henry Kissinger es va assegurar que tots els anti-comunistes coneguts fossin apartats del Departament d'estat (Gary Allen, "Kissinger: La part secreta del Secretari d'estat", Seal Beach, Califòrnia, 1.976, p. 129). Kissinger no suportava als anti-comunistes, ni de broma. El 4 de març del 1.982, es va afirmar des de l'estació de la televisió nord-americana del canal onze que l’ex secretari d'estat Kissinger estava implicat sexualment amb nois joves. L'activista de drets humans, Ellen Kaplan, va preguntar a Henry Kissinger al carrer: "Sr. Kissinger, és cert que està dormint amb nois a l’Hotel Carlyle?" L’esposa de Kissinger, Nancy, aleshores va intentar escanyar a Ellen Kaplan, que va denunciar l’incident a la policia i Nancy Kissinger va ser detinguda per temptativa d'homicidi. Quan s'implementi el Nou Ordre Mundial, el món serà molt diferent, va prometre el maçó Henry Kissinger en un comunicat: "No hi haurà tantes esquerres, però tot serà millor per a la gent". Aquest és un pensament humanista notable. Plans sinistres L'objectiu més important dels maçons era poder mundial real. A l'emblema de les Nacions Unides es veu clarament que els 33 graus de la maçoneria ja controlen el món. Al voltant d'aquest símbol circular, que conté una xarxa de graus amb 33 seccions, hi ha dues branques d'olivera amb 13 fulls a cada costat - que simbolitzen una concreció dels mitjans de desenvolupament espirituals. Per a la maçoneria l'acàcia és el seu principal signe simbòlic, el significat esotèric és "una activitat molt intensa". El mític constructor Hiram Abiff suposadament estava cobert de fulles d'acàcia, que per als maçons també simbolitza la immortalitat.

Recentment l'ONU ha format una comissió per implementar un govern mundial. L'ex ministre suec Ingvar Carlsson en comparteix la presidència amb Shridath Ramphal. Jim Garrison, de la Fundació Gorbatxov i maçó d’alt rang, va dir al San Francisco Weekly (el 31 de maig del 1.995) que "aquesta és la següent fase del desenvolupament humà... durant els propers 20-30 anys per fi tindrem un govern mundial. Això és inevitable". Un altre conegut francmaçó d’alt rang, Zbigniew Brzezinski, va ser igualment sincer quan en la dècada del 1.970, va afirmar: "No tinc cap il·lusió de que el govern mundial apareixerà en vida nostra... No ens podem transferir a un govern mundial en un sol pas ràpid... El requisit necessari per a la definitiva i veritable globalització és una contínua regionalització, perquè d'aquesta manera ens movem cap a unitats més grans, més estables i més cooperatives." Això és increïblement com un règim estalinista: "Després les diferents regions poden unir-se per formar una sola dictadura mundial." (Josef Stalin, "El marxisme i la qüestió nacional", Moscou, 1.942) El conegut maçó James Paul Warburg va dir davant el Senat dels EUA el 17 de febrer del 1.950: "Tindrem un Govern Mundial, ens agradi o no. L'única pregunta és si Govern Mundial serà assolit per conquesta o per consentiment".

David Rockefeller va declarar: "Estem a la vora d'una transformació global. Tot el que necessitem és una oportuna gran crisi i les nacions acceptaran el Nou Ordre Mundial." Strobe Talbot, que va ser assistent del secretari d’estat del president Clinton, va declarar a Time Magazine (p. 70) el 20 de juliol del 1.992: "El millor mecanisme per a la democràcia... és... .una federació, una unió d’estats independents que assignin certs poders a un govern central conservant molts altres per a si mateixos. El federalisme ja ha demostrat ser el més reeixit de tots els experiments polítics i organitzacions tal com l'Associació Federalista Mundial l’ha defensat durant dècades com a base per al govern mundial. Els Estats Units encara són el millor exemple d'un estat federal multinacional... Potser la sobirania nacional no era tan bona idea després de tot." D'aquesta manera els maçons estan preparats per a revelar el seu poder secret introduint un govern mundial. L'autor suís Karl Heise va publicar el mapa de l'Europa del 1.888 dels maçons britànics. Mostrava les noves fronteres d'Europa tal com serien després de la guerra. El seu interessant estudi "Entente - Freimaurerei und Weltkrieg" / "Entesa - Maçoneria i Guerra Mundial" (Basilea, 1.919) analitza el rol secret de la maçoneria en provocar la primera Guerra Mundial. El diari britànic The Truth va publicar al desembre del 1.890 un mapa, mostrant aquestes fronteres europees que només es van fer realitat al 1.919. Tres grans imperis havien desaparegut! Aquest mapa va ser publicat com una exageració satírica. Al 1.919 ningú va riure. "La responsabilitat de la Guerra Mundial recau únicament sobre les espatlles dels financers internacionals. És sobre ells que reposa la sang de milions de morts i milions de moribunds". (Registre del Congrés, 67è Congrés, 4a sessió, 1.923, Document del Senat nº 346) El maçó d’alt rang Jacques-Yves Cousteau va dir en una entrevista a The UNESCO Courier (novembre 1.991, p. 13): "Per tal d'estabilitzar la població mundial, hauríem d'eliminar 350.000 persones al dia. Dir això és horrible, però és igual de dolent no dir-ho." Només en un any això equivaldria a 128 milions de persones. Cousteau volia dir que els líders mundials tenien deu anys per reduir la població, abans no fos l’hora de prendre decisions dràstiques. Thomas Ferguson, funcionari encarregat de l'Amèrica Llatina a l’Oficina d’Afers de la Població (OPA) del Departament d'estat, va escriure a principis de la dècada del 1.970: "Només hi ha un tema darrere de tots els nostres treballs - cal reduir els nivells de població. El nostre fracàs per reduir la població a partir de mitjans simples ha creat les bases per a una crisi de seguretat nacional. El govern d’El Salvador ha fallat a l’utilitzar els nostres programes per reduir la seva població. Per això ara s’acosten a una guerra civil... Hi haurà escassetat d'aliments i trastorns. Allà encara hi ha massa gent. Les guerres civils són maneres massa extenses de reduir la població. La manera més ràpida de reduir la població és a través de la fam, com a l'Àfrica o a través de malalties com la pesta negra. Ens fixem en les nostres necessitats estratègiques, i diem que aquest país ha de reduir la seva població - o bé tindrem problemes. Així que prenem mesures." (Executive Intelligence Review, informe especial, 25 de juny del 2.000, p. 28-30) Cyrus Vance (1.917-2.002, Skull & Bones, Comissió Trilateral, Consell de Relacions Exteriors, Bohemian Club), qui al 1.976 esdevingué secretari d'Estat del President James Earl Carter, al 1.975 va editar l'informe de 600 pàgines "Global 2.000", que va ser encarregat per l’elit del poder. Entre moltes altres coses és un pla per reduir la població mundial mitjançant guerres, fam, malalties i plagues fins a 2,5 milions de persones l'any 2000. La població dels Estats Units havia de ser reduïda a 100 milions l'any 2050. L'objectiu del Nou Ordre Mundial és establir un govern mundial totalitari. Per aconseguir aquest objectiu els líders maçònics fins ara han pres les mesures següents: 1. Han pres completament el control del mercat monetari a través de les famílies maçòniques Rothschild, Warburg, Schiff, Rockefeller, l’especulador de divises George Soros. 2. Han exercit influència sobre els mitjans de comunicació mitjançant els maçons William Randolph Hearst, Adolph Ochs, Silvio Berlusconi, Rupert Murdoch et al. 3. Han establert el control del sistema polític a través de la francmaçoneria del Gran Orient a França, Itàlia, l'Amèrica Llatina, Rússia, Europa Oriental i en altres països. Georges Pompidou, Dean Rusk, Walter Mondale, Franz Joseph Strauss, Willy Brandt, Bruno Kreisky i molts líders polítics que eren membres de diversos lògies. L'últim President de la Unió Soviètica, Mikhail Gorbachov, es va convertir en maçó dels Cavallers Templers als Estats Units, on va rebre el títol de Cavaller de Malta (Nóvoie Russkoye Slovo, Nova York, desembre del 1.989; Oleg Soloviov, "La maçoneria en la política mundial del segle XX", Moscou, 1.998). El 16 de novembre del 1.991, el

President rus Boris Yeltsin també va ser iniciat en aquesta lògia (Sovetskaya Rossiya, 9 de setembre del 1.993). 4. Han estès un tipus repugnant de "entreteniment" com pel·lícules d'acció amb violència; pornografia; plagiat música popular inharmònica com la dels maçons George Gershwin i Irving Berlin (Israel Baline, grau 32è), que venia de Rússia; i la música de rock dur; propagades per esports competitius com el futbol, que va recollir 300 víctimes durant la dècada del 1.980 i al 1.969 va causar una guerra entre Hondures i El Salvador que va durar quatre dies i va costar 6.000 vides i va deixar 50.000 sense sostre). Els maçons Louis B. Mayer (Metro-Goldwyn-Mayer), Darryl Zanuck, Rupert Murdoch (20th Century Fox), Jack Warner (Warner Brothers Fame) han fet mal a la humanitat mitjançant la difusió de la seves repugnants pel·lícules. Hollywood estava ja en la dècada del 1.930 controlat pels banquers francmaçons Kuhn, Loeb & Co i Goldman Sachs. B'nai B'rith en la dècada del 1.920 també va fundar una lògia a Hollywood, amb Alfred Schwalberg, Baranay Bapaban (Paramount), Harry Goldberg (Warner Brothers) i altres figures destacades de la indústria cinematogràfica nord-americana. La lògia va rebre el número 1.366. Entre els anys 1.925 i 1.935, "el rei de les pel·lícules" Willy Hayes va donar al president de B'nai B'rith, Alfred M. Cohen l'opció d'examinar tots els guions que tinguessin res a veure amb els jueus. B'nai B'rith posteriorment va aconseguir camuflar-se i fundar l’especial Lògia Film a Hollywood el 16 de novembre del 1.939. El 1.974 va començar a ser coneguda com Cinema Unit 6000, que era una lògia dins de B'nai B'rith. Al 1.977 va ser reorganitzada amb el nom de Cinema-Radio-TV Unit 6000. Tots els maçons de B'nai B'rith dels mitjans de comunicació es van unificar en aquesta lògia. Al 1.979, tenia 1.600 membres, com ara actors, distribuïdors, directors, guionistes, productors i compositors. Tots aquests maçons han tingut una influència enorme en el desenvolupament de l'entreteniment violent. Larry Hagman, que interpretava el petroler típic J. R. Ewing a la telenovel·la "Dallas", és un dels membres d'aquesta lògia. Un altre membre és Leonard Nimoy de "Star Wars" (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 613). 5. Els francmaçons s’han assegurat que el major nombre possible de joves siguin dependents de les drogues. L'anomenada "cultura juvenil" és el pitjor crim contra la joventut. El maçó George Soros propaga la legalització de les drogues. El Gran Orient afavoreix el tràfic d'estupefaents de la màfia. La CIA amb suport tàcit dels líders maçònics ha participat en el negoci de drogues de Vietnam i va ajudar a distribuir les drogues als joves als carrers. 6. Han estès la confusió espiritual a través de destructives o enganyoses subcultures o sectes que han intentat controlar en diversos graus. Exemples d'això en són el moviment humanista, l'església mormona i els testimonis de Jehovà. 7. Han causat l'atur i les crisis econòmiques, per exemple la caiguda de Wall Street a Nova York el 24 d'octubre del 1.929. 8. Han instigat guerres, revolucions i conflictes armats i recolzat el terrorisme. Els maçons entre altres coses van causar dues guerres mundials, la guerra de Corea i la guerra del Vietnam. Per exemple el maçó Jacob Venedy (1.805-1.871) va ser un dels líders del Comitè revolucionari dels cinquanta, que va ser fundat a Frankfurt am Main el març del 1.848 durant la més gran revolució d'Europa l'any 1.848. El comissari revolucionari Venedy conduïa la revolta a Berlín el 18 de març del 1.848. La Lògia P2 és un altre exemple de com es va ajudar a formar l’organització terrorista de les Brigades Roges al 1.969. 9. Han instal·lat règims totalitaris, per exemple a Rússia l’octubre del 1.917 i a la Xina al 1.949. (Més informació sobre això en el meu llibre "Sota el signe de l’Escorpí"). 10. Finalment volen convertir l'ONU en un govern totalitari mundial. A les Nacions Unides, com s’ha esmentat anteriorment, ja funciona una comissió per a la implantació d'un govern mundial. L'expansió de la maçoneria Al 1.829 hi havia 3.315 lògies maçòniques al món. L'any 1.986 hi havia 6.155.000 maçons en 32.370 lògies. Segons fonts oficials al 1.998 hi havia 8.660 lògies amb 358.214 maçons a Anglaterra i 1.175 lògies a

Escòcia. En total hi ha aproximadament 600.000 maçons a Gran Bretanya. A França hi ha 120.000 maçons en 700 lògies (Ghislaine Ottenheimer, Renaud Lecadre, "Les Freres Invisibles", París, 2.001, p. 21). A Suïssa hi ha 3.450 maçons en 52 lògies, a Holanda 162 lògies amb 6.673 maçons. Espanya té només 2.000 maçons en 96 lògies gràcies a Franco i a l'església catòlica. A Finlàndia hi ha 5.500 maçons. L'any 2.001 hi havia set milions de maçons a tot el món (Ghislaine Ottenheimer, Renaud Lecadre, "Les Freres Invisibles", París, 2.001, p. 117). El 8 de març del 1.775, a París es va obrir la primera lògia maçònica per a dones. Per tant, després d'això, el 8 de març es celebra el dia internacional de la dona. La iniciativa va ser presa per la maçona Clara Zetkin. El feminisme internacional és una altra part de la ideologia destructiva maçònica. Al 1.931, sota les ales de la Gran Lògia, a Iugoslàvia hi havia 24 lògies. El maçó Josip Broz Tito no va prohibir la maçoneria a la Iugoslàvia comunista, com el maçó Castro tampoc ho va fer a Cuba. Durant els anys vuitanta, els maçons serbis van començar a ser molt actius una altra vegada i al juny del 1.990, a Belgrad, es va establir una nova Gran Lògia Sèrbia amb el suport de la Vereinigte Grosslogen von Deutschland (La Gran Lògia Unida d'Alemanya). Que es coneguda com "Iugoslàvia" i la seva finalitat és lluitar contra el malvat nacionalisme. Als Estats Units hi havia oficialment 4,5 milions de maçons en 16.000 lògies en la dècada del 1.960. Avui dia només en queden 2,5 milions. Segons el maçó de grau 32è desertor Bill Schnoebelen, cada vegada resulta més difícil reclutar nous membres, ja que l’aversió cap a la maçoneria està creixent. També hi ha lògies per a nens i un possible jardí d’infants per a futurs maçons seria el moviment dels Boy Scout. Dels 41 presidents dels Estats Units 14 eren maçons, o aproximadament el 30 per cent. Al 1.929, l'any de la caiguda de la borsa, al voltant del 67 per cent de tots els membres del Congrés pertanyia a la maçoneria (Paul. A. Fisher, "Darrere la porta de la lògia", Rockford, Illinois, 1.994, p. 246). Al Canadà hi havia 641 lògies amb 71.799 maçons al 1.998. A Turquia tenien 140 lògies amb 10.540 maçons. A Brasil hi havia 1.745 lògies amb 97.754 membres. L'Índia tenia 306 lògies amb 14.755 membres. A Vientiane, a Laos hi va haver fins al 1.967 una lògia escocesa, però ja no està en actiu. A Macau, el Gran Orient de Lusitània va ser fundada al 1.911, mentre que les lògies més petites ja s’havien instaurat al 1.872. A les Filipines, els nord-Americans van fundar la primera lògia al 1.917, i al 1.998 hi havia 160 lògies amb 14.000 membres. A Corea del sud hi havia diverses grans lògies. La primera lògia, anomenada Han Yang, va ser fundada a Seül el 5 de novembre del 1.908. Una gran Lògia es diu Harry Truman nº 1.727. A Taiwan hi ha només 10 lògies amb 754 membres en actiu. Al Japó només han aconseguit establir-se 18 Lògies amb 3.743 maçons (1.980). La primera lògia de parla anglesa va obrir les seves portes al 1.865, la primera de parla japonesa no ho va fer fins al 1.954. Al 1.867, va ser construït el Yokohama Masonic Hall. Durant la Segona Guerra Mundial els maçons eren detinguts com a traïdors al Japó (Jaspi Ridley, "Els francmaçons", Londres, 2.000, p. 239). Ja al 1.911, a Tailàndia, es va fundar la lògia de Sant Joan nº 1.702. La segona lògia escocesa no es va establir fins al 1.993 a Pattaya amb el nom de Lògia West Pattaya Winds nº 1.803. L'any següent es va fundar a Chiangmai una lògia francesa i al 1.995 es va establir un lògia irlandesa a Bangkok, anomenada Lògia Morakot nº 945. A la Indo-Xina francesa (l'actual Vietnam) hi havia una activitat maçònica molt animada. L'actual règim comunista ha prohibit oficialment la maçoneria, però com és habitual als països comunistes les lògies continuant funcionant extraoficialment. A Jordània només estan en actiu unes quantes lògies. A Palestina es va fundar al 1.933 una gran lògia Israelita, abans de la proclamació de l'estat d'Israel. Al 1.988 hi havia 60 lògies maçòniques amb 3.000 membres ("Llista de lògies maçòniques", 1.989, p. 254-255). Yitzhak Rabin, que va ser assassinat el 4 de novembre del 1.995, era gran mestre maçó d’Israel. Al 1.998, hi havia 78 lògies en aquella petita nació. Tots els líders polítics africans són maçons connectats al Gran Orient de França (Ghislaine Ottenheimer, Renaud Lecadre, "Les Freres Invisibles", París, 2.001). La Grande Oriente do Brasil fundada a Rio de Janeiro el 17 de juny del 1.822, és avui una orde poderosa a l’Amèrica Llatina. A Estònia hi havia 250 maçons al 2003. La primera lògia, anomenada Isis, es va fundar tan aviat com el 12 d'octubre del 1.773. Segons el conegut francmaçó estonià Gunnar Aarma, el President estonià Konstantin Pats i el comandant en cap Johann Laidoner pertanyien a lògies sueques en la dècada del 1.930

("Kuldne kroon Eesti lipul" / "La corona daurada a la bandera d’Estònia", Tallinn, 1.992, p. 35). Després de la caiguda del poder soviètic, va ser fundada la lògia Fooniks (Phoenix) a Tallin el 12 de juny del 1.993. Actualment hi ha sis lògies, tres a Tallinn i una a Tartu, a Parnu i a Haapsalu. A més al maig del 1.999 es va fundar una gran lògia a Estònia. Toomas-Hendrik Ilves és membre de la Comissió Trilateral, que està dirigida pels Illuminati, ja que és un òrgan maçònic (Vladimir Krasny, "Els fills del diable", Moscou, 1.999, p. 266). El primer Gran Mestre de la Gran Lògia d’Estònia va ser Arno Koorna el 1.999, després d'haver-se convertit en francmaçó a Finlàndia l’1 de desembre del 1.991). El 19 de setembre del 1.950, va ser nomenat secretari del Partit Comunista a la Universitat de Tartu. L’evidència documental mostra la seva carrera com perseguidor dels nacionalistes i dels "enemics del poble". Mai se’n ha retractat. Siim Kallas ministre de Finances durant els anys 90 va ser sospitós d’un important desfalc però se li va permetre continuar com si res hagués passat i va ser absolt de totes les irregularitats. Durant el seu mandat com cap del Banc d'Estònia, es va assegurar que el famós símbol maçònic de l'ull-que-tot-ho-veu aparegués als bitllets de 50 corones. Els maçons estan molt interessats en posar els seus símbols a tot arreu. En el seu pamflet de propaganda, el Gran Mestre Koorna destaca el fet que els maçons són respectuosos amb la llei i ciutadans lleials. Sosté que la maçoneria no té un centre internacional, cosa que no és certa. Koorna està tractant de trivialitzar els ben documentats crims de la maçoneria afirmant que només hi ha hagut "digressions" ocasionals de la veritable maçoneria. En una entrevista al diari Aripaev (Business Day) el 13 de desembre del 1.999 afirmava: "Som homes de bé, que volen ser encara millor". P2 - La secta maçònica més infame La lògia maçònica més infame d'Europa s'anomena P2, que ha estat interpretat com Propaganda 2, però més aviat s’hauria de llegir Pal·ladianisme 2 (Albert Pike va ser el fundador d'aquesta molt secreta maçoneria d'estil pal·ladianista), els centres de la qual estaven a Charleston, Roma i Berlín. La P2 oficialment fou fundada el 1.966 per Giordano Gamberini, gran mestre de la Grande Oriente d'ltalia, amb uns 18.000 membres. En realitat, un Consell maçònic Pal·ladianista de Roma, format per Giuseppe Mazzini i Albert Pike, va ser desenvolupat al 1.877 en una lògia Maçònica secreta anomenada Propaganda Massonica. Això va ser introduït pels maçons que visitaven la capital des d'altres parts d'Itàlia, i el mateix rei en va ser membre. Més tard els seus 23 consells van esdevenir centres per al terrorisme. Juntament amb els Illuminati, el Gran Orient de França va tenir un paper destacat en la pressa del poder pels Jacobins a França al 1.789, l'esdeveniment es conegut com la "Gran" Revolució Francesa. El Gran Orient estava sotmesa al control total dels Illuminati, segons alguns historiadors, entre ells Nesta Webster. Després de la Segona Guerra Mundial, quan la maçoneria va ser de nou legal a Itàlia, la maçoneria italiana va ser reorganitzada pels nord-americans. L'emissari de la CIA Gilliotti va iniciar personalment la neteja a la Grande Oriente d'ltalia dels membres menys importants. Gianni Rossi i Francesco Lombrassa afirmen al seu llibre "En nom de "la lògia" ("In nome della "loggia": Le prove di come la massoneria segreta la tentato di impadronarsi dello stato italiano. Iretroscena della P2"), publicat al 1.981 que "els nord-americans, especialment aquells que representaven a la màfia i a la CIA dins la maçoneria, tenien... el futur de la Grande Oriente a les seves mans". Al 1.965, la P2 només tenia 14 membres. S'havia convertit en una lògia de l'elit. Els membres eren coneguts com piduesti (P2s). Quan Gamberini durant els anys 1.966-67 va reorganitzar la lògia per ordre del gran mestre de la Gran Lògia, Lino Salvini, va escollir a Licio Gelli com gran mestre al 1.967. El petit empresari Gelli, vingut d'Arezzo a la Toscana, havia estat iniciat a la Grande Oriente i a la P2 a Roma al 1.965 després d'una llarga estada a l'estranger. També fou membre de l'Orde de Malta. Gelli havia lluitat al costat de Franco a la Guerra Civil espanyola i donava suport a Mussolini amb avidesa. Durant la Segona Guerra Mundial va torturar i assassinar partidaris comunistes i els va denunciar. Al mateix temps pertanyia al partit comunista clandestí. Després de la guerra Gelli i el sacerdot catòlic Krujoslav Dragonovic van organitzar una "línia de rates" per als nazis que volien fugir a l’Amèrica del Sud.

La quota de Gelli era el 40 per cent dels seus diners (David Yallop, "En nom de Déu", London, 1.985, p. 172).

Al 1.954, el mateix Gelli va haver de fugir a l’Argentina, on es va convertir en el protegit del President Juan Perón. Va aconseguir la doble nacionalitat. Gelli posteriorment també es va acostar al President de Nicaragua Anastasio Somoza. Amb Gelli la P2 va créixer ràpidament. Utilitzava xantatges despietats per a reclutar nous membres per a la seva lògia (Stephen Knight, "La germandat", Londres, 1.994, p. 271). Tots els membres havien de ser lleials a Gelli i no a l'estat italià. Els membres de la P2 obeïen per por als horribles càstigs. Feia xantatge als seus "germans"; a la seva vil·la de la Toscana es van trobar documents comprometedors. Les quotes estaven pels núvols. La seu de la P2 era a l'Hotel Excelsior de Roma. En realitat la P2 estava dirigida per la Grand Lògia Alpina de Suïssa. Al 1.973, el periodista suís Mattieu Paol va començar a investigar el paper de l'Alpina en la formació de la CE (Comunitat Europea). El principal propagandista era el president de Gaulle, que pertanyia a aquesta lògia. El llibre de Paol "Les Dessous" ("El rerefons") va causar una sensació d'inseguretat a Europa. Això havia de ser eliminat. La intel·ligència israeliana el va segrestar, el va acusar d'espionatge i el va executar sense judici. De fet el Mossad s'havia convertit en l'organització terrorista dels Rothschilds. A través d'un potent membre de la P2, el banquer Michele Sindona, Gelli es va connectar a la Cosa Nostra durant els anys 1.970. Aviat la P2 tindria estrets llaços amb la màfia i s’implicaria sobretot en el tràfic d'estupefaents. El Dr. Agostino Cordova, de la Fiscalia de la ciutat calabresa de Palmi i un dels més destacats experts sobre la màfia, l'any 1.993 va ser capaç d'enllaçar a Gelli amb la lògia maçònica calabresa Roccella Ionica, que participava en activitats delictives, així com amb la màfia local, la 'Ndrangheta, l'activitat principal de la qual era enganyar la Comissió de la UE amb les seves prestacions a l'agricultura. Com a mínim un deu per cent del pressupost de la UE es perdia a causa del frau i la corrupció. Còrdova va concloure que Gelli, gran mestre de la P2, conegut com il Venerabile (el Venerable) en efecte estava implicat en el frau i la massiva conspiració d'armes i drogues. Tots els membres de la P2 estaven involucrats en delictes econòmics. Deixaven de pagar al govern 2 milions de dòlars anuals en impostos. Utilitzant documentació falsa venien cru en comptes de petroli, ja que el gasoil tenia un gravamen més alt . També hi va haver transaccions d’accions fraudulentes i exportacions il·legals de divises. L’abril del 1.997, una firma Internacional de Comptabilitat va afirmar que el frau organitzat estafava als ciutadans de la Unió Europea i a les empreses més de 50 mil milions de dòlars l’any. La firma va investigar el frau de la Comissió de la UE. A Itàlia només 200.000 persones es guanyaven la vida al marge del frau. Quan el fiscal Cordova al febrer del 1.993 va destapar els llaços penals de Gelli amb la Lògia calabresa de la Roccella Ionica, per a estafar la Comissió, el ministre de Justícia socialista, Claudio Martelli, va bloquejar la nominació de Cordova com fiscal en cap de la Comissió italiana Anti-màfia i com a fiscal de Nàpols, on la màfia local s'anomena la Camorra (Brian Freemantle, "The Octopus", Londres, 1.995, pàg. 19).

Aviat el jutge anticorrupció Cordova va revelar que Martelli havia aturat completament les seves investigacions sobre la infiltració de la maçoneria i la màfia al centre del poder de la Unió Europea (ibídem, p. 256). Còrdova va assenyalar que un membre de la Comissió Parlamentària Anti-màfia era un maçó de la P2. Martelli va renunciar al seu càrrec i al Partit Socialista. En breu se’n anava a Londres a fer un curs d'economia. La P2 durant la dècada del 1.970 va estar sota una gran influència de la Grande Oriente, però Gelli volia ser més independent. La P2 va ser la responsable de l'atac amb bombes al Banc del Comerç a la Piazza Fontana de Milà el 12 de desembre del 1.969, on van morir 16 persones. També va organitzar una altra explosió amb bomba en un túnel contra el tren Italicus entre Roma i Mònaco, la nit del 4 d'agost del 1.974, com a part d'un cop d’estat previ, que va fracassar. Dotze persones van morir i 105 van resultar ferides. Al desembre del 1.974, Lino Salvini, gran mestre de la Grande Oriente d'ltalia, va suggerir que la P2 fos tancada. Volia repudiar públicament la lògia. Al març del 1.975, Gelli va formar la nova P2 i novament es va convertir en gran mestre. La llista dels membres de la Grande Oriente va deixar oficialment de ser secreta. Tanmateix Spartaco Mennini, Gran Secretari de la Grande Oriente d'Italia, només coneixia a una tercera part dels membres. La resta de la llista Gelli se la va guardar per a si mateix, així com el Pentàgon, que també tenia una llista completa dels membres de la P2 (Philip Willan, "Mestres Titelles: L’ús polític del terrorisme a Itàlia", Londres, 1.991, p. 69). Al juliol del 1.976, la P2 va ser sospitosa de l'assassinat del jutge Vittorio Occorsio, que estava investigant les connexions de la P2, entre altres lògies maçòniques, amb altres organitzacions criminals. Quan el maçó Francesco Siniscalchi al 1.976 va informar al fiscal en cap de Roma que Gelli participava en activitats delictives, va ser ignorat. De tota manera la bombolla va esclatar, però. El Papa Joan Pau I era una seriosa amenaça per a la maçoneria. Es proposava aturar les operacions il·legals de diners dels maçons del Vaticà amb diversos bancs de tot el món i la corrupció dins el papat. Al Vaticà en aquell moment hi havia 100 maçons. En algun moment entre el 28 i el 29 de setembre del 1.978 el Papa va morir. La causa de la mort va ser declarada com desconeguda. Havia ocupat el càrrec només 33 dies. David Yallop demostra al seu llibre "En nom de Déu" (Londres, 1.985) que la P2 i Gelli havien organitzat l'assassinat del Papa - i darrere la P2 hi havia la Grand Lodge Alpina de Suïssa. Al 1.979, Licio Gelli fou escollit com a president de l'organització internacional de lògies maçòniques, Associació Maçònica Internacional (Vladimir Krasny, "Els fills del diable", Moscou, 1.999, p. 272). Al 1.980, Gelli va ser entrevistat per la premsa, on va destacar que, per a ell, la maçoneria a Itàlia era com un gran teatre de titelles. Va admetre que ell sempre havia volgut ser qui tibava les cordes. Allò va ser una violació terrible en contra de la política oficial de la maçoneria. Els maçons italians estaven molestos. Es va convocar un tribunal maçònic a principis del 1.981 i a Gelli se’l va fer fora de la maçoneria i la P2 es va tancar. Totes les accions de Gelli d'ara endavant serien considerades il·legals. La Grande Oriente va donar permís a la policia per a examinar els assumptes de Gelli i la P2. Abans d’això a ell el deixaven en pau sota les ales de la Gran Lògia. La maçoneria italiana enviaria un senyal clar en castigar a Gelli el 18 de març, el dia que el darrer gran mestre dels Cavallers Templers havia estat cremat a la foguera. El 18 de març del 1.981 la policia va escorcollar la villa Vanda de Gelli a Arezzo i hi va trobar molts documents comprometedors. A la caixa forta de Gelli hi van trobar una llista amb 962 membres de la P2. Entre ells hi havia 19 jutges d’alta posició, quatre ministres (entre ells el ministre d'indústria Antonio Bisaglia), tres assistents de ministres, diversos líders industrials, diplomàtics, 195 oficials militars d’alt rang (30 generals, entre ells Giulio Grassini i vuit almiralls), caps de policia, banquers, periodistes i estrelles de TV, editors (incloent-hi Franco LiBella, editor del Corriere della Sera), 58 professors universitaris, directors de tres serveis d'intel·ligència i caps dels diferents partits polítics (excepte els comunistes). Entre els socialistes de Bettino Craxi 35 eren membres de la P2. Al principi només es van donar a conèixer aquests 962 noms. A la casa d'Arezzo, la policia també hi va trobar 150 lingots d'or amb un pes total de 165 quilos. El valor de l'or era d'uns 2 milions de dòlars. Es van trobar als enormes tests que hi havia a la terrassa davant de la casa, que abans ja havia estat registrada 34 vegades, però no s’hi havia trobat res de valor. El 5 de maig del 1.981, la policia va escorcollar la seu de la Grande Oriente d'Italia de Roma, a la via di Pancrazio, 8, on van confiscar el registre de membres de la P2 i la seva correspondència. Després va resultar que el nombre real de maçons a la P2 eren tants com 2.600, 422 dels quals eren treballadors del servei civil, tot i que que les seves posicions reals van romandre desconegudes. Es va revelar

que la P2 tenia estretes connexions amb la Banca Nazionale di Livomo. Entre els membres de la lògia també hi havia Silvio Berlusconi, que estava considerat el rei de la premsa italiana. Al principi va negar ser membre de la P2, però els registres mostren que n'esdevingué membre el 26 de gener del 1.978. El seu número de soci era el 1.816, emès sota el codi E.19.78. Va ser recomanat com a membre pel líder socialista Bettino Craxi, que va tornar al poder el 4 d'agost del 1.983. El ministre de Finances de Craxi, el socialista Pietro Longo, també era membre de la P2 (Nº 2.223). L’11 de maig del 1.994, Silvio Berlusconi va arribar a ser primer ministre d’Italià, malgrat una carrera d'escàndols i fraus. Va comprar la seva vila d’Ancona mitjançant l'advocat Cesare Previti (més tard gratificat amb el Ministeri de Defensa), que administrava la finca per a una noia menor d'edat els pares de la qual havien mort en una tragèdia. Berlusconi va viure allà durant deu anys sense ni tan sols pagar els baixos honoraris acordats ni l'impost de bens immobles (Giovanni Ruggeri, "Berlusconi gli affari del Presidente" / "Els negocis del president Berlusconi", Roma, 1.995). Berlusconi va tornar a ser primer ministre al maig de 2.001. Al juny del 2.002, Berlusconi va acomiadar tres presentadors de noticies. Enzo Biagi, Michele Santoro i Daniele Luttazzi eren alguns dels periodistes més populars de la TV Nacional italiana (RAI). Havien exposat algunes de les seves activitats delictives. Com un típic francmaçó, Berlusconi va negar tota implicació en aquest nou escàndol. Ara tornem a Gelli. El servei d'intel·ligència francès, que està controlat per la Grand Orient de França, va impedir que la policia italiana arrestés a Gelli al març del 1.982, per tal que pogués escapar a Suïssa (David Yallop, "En nom de Déu", London, 1.985, p. 444). Va ser detingut en absència, acusat d'espionatge industrial, militar i polític. Va ser considerat una amenaça per a la seguretat nacional. No obstant això, la Interpol va aconseguir detenir-lo a Ginebra el 13 de setembre de 1.982, quan intentava retirar 120 milions de dòlars d'un compte bancari secret utilitzant un passaport fals. El compte havia estat congelat a petició del govern italià. Va ser portat en custòdia a una de les presons de màxima seguretat de Suïssa. A Champ Dollon als afores de Ginebra. El 10 d'agost del 1.983, Gelli es va escapar. Oficialment es va dir que Gelli havia pagat 12.000 francs suïssos a un guardià de la presó, Umberto Gerdana. Segons l'almirall Emilio Massera (P2), Gelli tenia cinc passaports falsos a la seva disposició. Primer va fugir a l’Argentina i posteriorment a l'Uruguai, un país amb el que la francmaçoneria italiana manté especialment bones connexions, però va tornar a Suïssa al 1.987. Va ser extradit a Itàlia al 1.988 i va sortir en llibertat condicional després d'estar un mes sota custòdia. El 8 de maig del 1.981, es va obrir una investigació i el 21 de maig del 1.981 el govern va fer pública la llista de membres de la P2. Hi havia membres del gabinet (el Ministre de Justícia Adolfo Sarti, Giulio Andreotti, primer ministre 1.972-73 i 1.976-1979) i 43 membres del Parlament, entre d'altres. Andreotti tornà a ser primer ministre el 1.989 com si res no hagués passat. També fou membre del Priorat de Sió (Baigent, Leigh & Lincoln, "El llegat messiànic". Londres, 1.986. p. 426). No obstant això, el 25 de maig del 1981 el govern italià encapçalat pel primer ministre Arnaldo Forlani, va caure. L'escàndol gairebé va portar a la dissolució de l'OTAN. El 9 de juny del 1.981, hi va haver un nou escorcoll a la seu de la Grande Oriente de Roma. Les llistes de tots els francmaçons italians van ser intervingudes i els arxius segellats. No va ser fins al 15 de juliol del 1.981, que Giovanni Spadolini formà un nou govern que va assumir el poder el 28 de juliol. La P2 fou declarada il·legal i es va "dissoldre" amb una llei del Parlament el 21 de gener del 1.982. A l'encara actiu extens arxiu sobre l'organització, la P2 és descrita com "una estructura de poder invisible connectada amb la delinqüència econòmica, els cercles polítics i militars i el servei d'intel·ligència, creada per ser un estat dins l'estat". La CIA es va assegurar que la P2 comencés a funcionar una altra vegada. Armando Corono, que era el soci més proper a Spadolini, el 27 de març del 1.982, es va convertir en gran mestre, mentre no hi era Gelli. L'elit maçònica necessitava molt a aquestes lògies subversives. El 2 de juliol del 1.990, l’ex agent de la CIA i del Mossad Richard Brenneke va ser entrevistat a la TV italiana. Va dir el següent: "Conec la P2 des del 1.969 i he tingut tractes amb la P2 a Europa des d'aleshores i també hi he tingut contactes últimament, fins a principis dels anys vuitanta. El govern dels EUA enviava diners a la P2. La suma en alguns períodes fou d’entre 1-10 milions al mes... Els diners de la CIA per a la P2 tenien diversos objectius. Un d'ells era el terrorisme. Un altre objectiu era obtenir ajuda de la P2 per al contraban de droga cap als Estats Units des d'altres països. Els van

utilitzar per crear situacions favorables a l'explosió del terrorisme a Itàlia i a altres països europeus a principis dels anys setanta... La P2 des del començament de la dècada del 1.970 era utilitzada per al tràfic de droga, per desestabilitzar d’una manera encoberta. Es feia en secret perquè la gent no conegués la implicació del govern dels EUA. En molts casos es feia directament a través de les oficines de la CIA a Roma i en alguns altres casos a través dels centres de la CIA en altres països... La P2 va col·laborar amb les agències del govern nord-americà a l’enviament d’armes a l'Iran després de la reunió del 1.980. Sé que Bush era a París el mateix dia que tenien lloc les reunions relatives a la llibertat dels ostatges i el pagament d'un rescat per la seva llibertat. Gelli va participar en aquestes reunions... Les meves acusacions són molt greus i no les faria sense tenir-ne proves". Richard Brenneke afirma haver tingut una estreta cooperació amb la P2 durant 20 anys. El control real de la P2 estava a Suïssa i als Estats Units. El periodista Mino Pecorelli, membre de la P2, també va revelar que la lògia estava controlada per la CIA. Brenneke va confirmar que la lògia continua activa com P7 a Itàlia, Àustria, Suïssa i Alemanya. Més de 128 maçons estaven implicats amb Gelli en una massiva conspiració d’armes i drogues (Brian Freemantle, "El pop: Europa a les urpes del crim organitzat", Londres, 1.995, p. 19). Al juliol del 1.990, el president italià Francesco Cossiga va exigir una investigació de les al·legacions de Brenneke que la CIA havia pagat a Licio Gelli per fomentar activitats terroristes a Itàlia a finals dels anys seixanta i setanta. Gelli va ser també un dels principals arquitectes darrere de moltes de les operacions del grup comunista terrorista de les Brigades Roges (Brigate Rosse). Gelli i la P2 els van ajudar a engegar al 1.969. La Repubblica estava molesta perquè entre els membres de la P2 també hi havia el jutge Guido Barbara, que havia de processar les Brigades Roges (Juan Maler, "Das Jiingste Gericht" / "El dia del judici final", Buenos Aires, 1.982, p. 25). La P2 juntament amb les Brigades Roges va organitzar el segrest i l'assassinat del líder demòcrata cristià Aldo Moro (primer ministre al 1.963-1.968 i 1.974-1.976 i més tard president del Consell Nacional). Segons la llista secreta de la P2, ell també era membre de la lògia. Durant el segrest del 16 de març del 1.978, també van morir cinc guardaespatlles de Moro. Les autoritats es van negar a negociar amb els terroristes. El secretari polític dels demòcrata-cristians Flaminio Piccoli va dir que Moro havia estat assassinat el 9 de maig del 1.978, perquè no volia que Itàlia es transformés en un escenari maçònic per activitats il·legals diverses. Mitja hora abans de que s’efectués l'assalt (a les 8:30 del matí), una emissora de ràdio difonia ja la història que Aldo Moro havia estat segrestat. Les Brigades Roges tenien còmplices. Un oficial d'intel·ligència estava present com es pot veure a les fotografies de premsa. Va dir que anava a dinar amb un amic - però a les 9 del matí? Tots els membres del grup de crisi que se suposava havia de trobar a Moro pertanyien a la P2, és a dir, el director de la policia secreta General Bassini, el cap de la intel·ligència General Santo Vito, el General Walter Perusi, el General Raffaele Giudice, director de la policia de finances. Antiterroristes experts van dimitir en senyal de protesta contra la incompetència i la deixadesa. Afirmaven que tot era un joc de cara a la galeria. Corrado Guerzoni, que era un estret col·laborador de Moro, va declarar a Roma el 10 de novembre del 1.982 al judici del presumpte assassí, que Moro estava sota una gran amenaça. Durant una visita oficial als Estats Units, Henry Kissinger va aparèixer a l'habitació de l'hotel de Moro i el va amenaçar: "O canvia de política o pagarà la seva oposició amb la vida." Aldo Moro es va enfadar i immediatament se’n va anar cap a casa a Itàlia. La seva esposa Eleonora va confirmar-ho amb el seu testimoni. Moro es va aferrar a la seva política. La premsa nord-americana no en va informar, però a Itàlia va ser publicat àmpliament. El pla per matar a Moro va ser coordinat des del nivell més alt. Ho demostra el fet que li fos retirada la seva protecció policial, encara que era prou conegut que molts infames terroristes rojos estaven reunits a Roma en aquell moment. El segrest i l’assassinat va ser una cooperació entre la CIA, el KGB, la màfia, les Brigades Roges i els maçons. A l'interrogatori molts membres de les Brigades Roges van admetre que sabien que la CIA hi participava.

L'escriptor italià Lionardo Sciascia i el director de cinema Giuseppe Ferrara estaven convençuts que la policia sabia exactament on estava amagat Moro, però que tenien ordres de no trobar-lo (Bjorn Kumm, "Terrorismens historia" / "La història del terrorisme", Lund, 1.998, p. 172-173). El periodista i membre de la P2 Mino Pecorelli era propietari del setmanari L'Osservatore Politico, i tenia molts contactes dins del servei d'intel·ligència italià. Va dir al seu germà de lògia Giulio Andreotti que tenia la intenció de publicar un article sobre el paper d’Andreotti en el segrest i assassinat d'Aldo Moro. Poc després, Pecorelli era assassinat per ordre d’Andreotti. El cap mafiós desertor Tommaso Buscetta va revelar aquests fets 15 anys després. No va ser fins al 17 de novembre del 2.002 que Andreotti, amb 83 anys, va ser condemnat a 24 anys de presó per ordenar l'assassinat de Mino Pecorelli al 1.979. El Tribunal Suprem el va absoldre, però, el 30 d'octubre del 2.003. Gelli va aprofitar l'oportunitat per desfer-se dels altres desagradables membres de la P2: Giorgio Ambrosoli, Boris Giuliano i Antonio Varisco. Que sabien massa i podien amenaçar la seguretat i la posició de Gelli (David Yallop, "En nom de Déu", London, 1.985, p. 440). Un dels fiscals que van actuar contra la P2 posteriorment va declarar: "La Lògia P2 era una secta secreta, que connectava empresaris amb polítics per tal de destruir l'ordre constitucional d'Itàlia". A principis de juliol del 1.981, la filla de Licio Gelli, Maria va agafar un vol cap a Itàlia. A Fiumicino, l'aeroport de Roma, va ser detinguda i li van escorcollar la bossa. En un compartiment ocult van trobar documents secrets de la P2 rebuts del Departament d'estat de Washington, D.C., entre ells "El pla per al Renaixement Democràtic". Les autoritats van revelar que Gelli també era un agent del KGB, que tenien afers secrets i connexions amagades als països comunistes, entre ells el dictador romanès Nicolae Ceausescu, que segons Pier Carpi ("El cas de Gelli?", Bolonya, 1.982) també era francmaçó. Era evident que la P2 estava indirectament vinculada amb l'atac al Papa Joan Pau II i que la lògia havia organitzat l'explosió a l'estació de Bolonya, el més important centre comunista d’Itàlia, el 2 d'agost del 1.980, on van morir 85 persones i 200 van resultar ferides. El mateix Gelli va finançar aquest atemptat. El setmanal italià Panorama revelava al setembre del 1.984 que Stefano delle Chiaie, el maçó i líder terrorista italià a qui l'any 1.982, l'ex-francmaçó Ciolini havia apuntat com el cervell darrere l’atemptat de Bolonya, més tard havia acabat sent assessor del grup terrorista comunista Sendero Luminoso a Perú. A finals dels anys seixanta era el líder del grup neonazi Avanguardia Nazionale de Roma. A mitjans del 1.980 va treballar amb l’Alianza Argentina Anticomunista, una organització de 2.000 homes, finançada amb els beneficis de les drogues. Més tard va dirigir un exèrcit privat sud-americà (un grup d'assassinats). Panorama va declarar que la decisió de col·locar la bomba a Bolonya, en realitat, va ser presa per la Lògia Grand Alpina Suïssa juntament amb lògies de Lausana i Montecarlo. La P2 només va ser utilitzada com un intermediari en l'organització de l’atemptat. A l’octubre de 1984, el general Pietro Musumeci, cap del departament intern de la intel·ligència militar italiana (SISMI), va ser acusat de l'encobriment de l'incident de Bolonya. El General també era membre de la P2 (David Yallop, "En nom de Déu", London, 1.985, p. 465). La P2 des del principi, va estar finançada pel KGB, així que havien reclutat a Gelli des del principi. L'objectiu del KGB era desestabilitzar Itàlia i debilitar el flanc sud de l'OTAN. Al mateix temps la P2 era, per descomptat, també finançada per la CIA. L'escriptor britànic Stephen Knight va publicar un document secret, amb data 4 de juny del 1.981, que havia rebut del servei d'intel·ligència MI6. En el document s’indica que el KGB estava darrere de la P2 i que solien utilitzar lògies maçòniques per infiltrar-se en les nacions occidentals amb els seus agents. El agents comunistes que eren maçons a Occident rebien una considerable ajuda dels seus germans de lògia en les seves carreres. Podríem esmentar a, Georges Ebon, que va ser detingut a França en la dècada del 1.950 (Terry Walton, "El KGB a França", Moscou, 1.993, p. 67-68). En aquest document es va posar èmfasi al fet que dins dels serveis d'intel·ligència els maçons arribaven més fàcilment a les primeres posicions. El major èxit del KGB va ser quan el seu agent Sir Roger Hollis va ser nomenat director del MI5, on va exercir del 1.955 al 1.965. La investigació oficial no va arribar a aquesta conclusió, però. Hollis era maçó, i segons l’esmentat document, els alts funcionaris, que també eren maçons normalment mai eren descoberts quan eren sospitosos d’actes il·legals. El cas o bé es tancava o es deixava córrer per falta de proves. Per tant, l'autor del document exigia que els caps dels serveis d'intel·ligència no haurien de pertànyer a cap orde maçònic.

Stephen Knight va assenyalar que els maçons a Gran Bretanya tenen una influència molt gran. El Príncep Charles ha estat el primer d’aquests temps moderns en trencar la tradició que els pretendents al tron masculins fossin maçons. Al 1.980 el txequista Ilya Dzhirkvelov que estava destinat a Itàlia va desertar cap a l'oest i va revelar que el KGB estava utilitzant les lògies maçòniques per als seus propis fins. Especialment reeixits havien estat els agents soviètics a Gran Bretanya (com a Itàlia), ja que havien aconseguit infiltrar-se en les lògies més poderoses. Dzhirkvelov va explicar com el KGB donava instruccions als seus agents britànics per a fer-se francmaçons, ja que la societat estava governada des d'aquestes lògies. Licio Gelli va saquejar el Banc privat més gran de Itàlia, el Banco Ambrosiano, se’n va endur mil milions de dòlars l'any 1.982. Va utilitzar 200 milions de dòlars per comprar armes per a l’Argentina per utilitzar-les a la guerra que s’acostava per les Illes Malvines. El General argentí Carlos Suárez i l’almirall Emilio Massara, que van participar en la planificació de la invasió, també eren membres de la P2. L'estafa va fer que el banc es liquidés poc després. El Banco Ambrosiano propietat del Vaticà va deixar un dèficit de gairebé mil milions de dòlars. Va ser el major escàndol bancari d’Itàlia en els temps moderns. El director i principal propietari del Banco Ambrosiano Roberto Calvi, els seus guardaespatlles maçons Florio Carboni i Sylvano Vittot, van marxar, el 10 de juny, de casa seva a Roma primer van anar cap a Suïssa i finalment van arribar a Londres el 15 de juny del 1.982. Va dir a la premsa: "Sono massone, ma della loggia di Londra." ("Sóc maçó, però de la lògia de Londres.", La Nazione, Roma, 11 de desembre del 1.981). També era, no obstant això, membre de la P2. El 18 de juny, va ser trobat penjat sota el pont de Blackfriars sobre el Tàmesi a Londres, a quatre km del Chelsea Cloister, on s'allotjava - no gaire lluny del Freemasons' Hall de Londres. El veredicte oficial, publicat per Scotland Yard, va ser de suïcidi. Patia de vertigen, no obstant això i mai hauria estat disposat a baixar a sota el pont per penjar-se. A més, es va concloure que abans havia estat estrangulat. El maçó Calvi, anomenat el banquer de Déu, havia amenaçat poc abans de treure a la llum el paper de la P2 a la fallida del Banc. Va ser acusat de 65 delictes diferents, com ara blanqueig de diners, frau, falsificació de documents i perjuri. És interessant observar que els membres de la P2 solien vestir-se com monjos (Dominics) per als seus ritus màgics. Més tard la policia ordinària es va fer càrrec de la investigació i va concloure que havia estat assassinat. El dia abans del "suïcidi" de Calvi, la seva secretari Graziella Corrocher es va llançar per la finestra de la quarta planta de l'oficina principal del Banc de Milà. Ella també havia guardat els llibres de la P2. I el 2 d'octubre del 1.982, un altre empleat del Banc, Giuseppe Dellacha, va saltar per la finestra del Banc i es va "suïcidar" (David Yallop, "En nom de Déu", London, 1.985, p. 436). Suposadament diner negre de la màfia (de robatoris i segrestos) havia estat blanquejat en un centre financer de Londres amb l'ajuda de Calvi. Aquest centre financer també estava en estreta relació amb la Gran Lògia de Londres, que liderava el Duc de Kent. Al 1.981, Calvi va confessar davant el jutge Guido Viola a Milà: "Jo em vaig fer membre de la Gran Lògia de Londres perquè Gelli i Umberto Ortolani m’ho van dir. Si no ho hagués fet, m’hauria estat impossible fer negocis a Londres."

El banquer, mafiós i francmaçó (P2) Michele Sindona, que era assessor financer del Vaticà i de la màfia, va ser detingut al 1.980 als Estats Units, acusat d'ordenar al gàngster William Arico l’assassinat a Itàlia del comptable Giorgio Ambrosoli.

Sindona va ser condemnat a 25 anys de presó als Estats Units. Era originari de Sicília. Al 1.986, va ser extradit a Itàlia, per ser jutjat per haver ordenat l'assassinat i va ser condemnat a cadena perpetua. Al setembre del 1.986, va accedir a parlar amb els investigadors del paper dels altres en el cas del Banco Ambrosiano. Abans que pogués fer-ho, el cianur lliscava al seu cafè en la seva cel·la monitoritzada per TV de la presó de Voghera. El seu assassí mai no fou trobat (Brian Freemantle, "El pop: Europa a les urpes del crim organitzat", Londres, 1.995, p. 18). Les últimes paraules de Sindona van ser: "Ells m’han enverinat." Quan el llibre de Stephen Knight "La fraternitat" es va publicar a Londres l'any 1.985, el Parlament britànic va exigir una investigació de les connexions de la P2 amb la maçoneria britànica. Gelli va tornar a Itàlia a principis del 1.988, però encara preferia viure a Suïssa i a França. Finalment fou detingut a Suïssa i extradit a Itàlia. Va ser condemnat a 12 anys per frau, però aviat el van deixar en llibertat condicional. Els seus catorze "germans" maçons van ser condemnats a llargues penes de presó per complicitat en l'atac terrorista de Bolonya, però van ser alliberats a l'estiu del 1.990 per "manca de proves". Al maig del 1.998, Gelli va escapar a la Riviera francesa, tot i que no se li permetia abandonar Itàlia, però al setembre del 1.998 va ser detingut a França. En un nou judici també es va investigar el paper de Gelli dins la P2. La P2 continuava conspirant intrèpidament contra la República Italiana. A més, la P2 era sospitosa d'haver participat en l'assassinat del primer ministre suec Olof Palme. Licio Gelli havia enviat un telegrama el 25 de febrer del 1.986 - tres dies abans de l'assassinat - a un dels col·laboradors de George Bush anomenat Philip Guarino: "Digues al nostre amic Bush que la palmera sueca serà talada!" Guarino va admetre que ell coneixia a Gelli però que no podia recordar aquell telegrama. Aquesta informació va ser filtrada per la CIA a la col·laboradora del President Ronald Reagan, Barbara Honegger, que la va utilitzar al seu llibre "Sorpresa d’octubre". Això ho va confirmar l'agent de la CIA Ibrahim Razin en una entrevista a la televisió italiana al maig del 1.990. Razin va dir: "Durant l'estiu del 1.986 vaig interrogar a un líder molt important de la màfia nord-americana, el seu nom no es pot esmentar, que em va dir que aquell telegrama l’havia enviat Gelli a Philip Guarino, un dels membres més destacats del cercle republicà al voltant de Bush, en aquell moment." El periodista de la RAI Ennio Remondino: "Té alguna indicació precisa sobre l'existència del telegrama?" Razin: "En l'actualitat l’FBI ha obert una investigació sobre aquesta història. L'existència del telegrama també consta als arxius de l'agència de seguretat nacional." Remondino: "Exactament des d'on es va enviar aquest telegrama i qui el va rebre?" Razin: "Es va rebre amb la signatura de Licio Gelli i estava adreçat a Philip Guarino. Es va enviar des de Sud-Amèrica, des d'una de les regions més meridionals del Brasil. Segons la informació més fiable, va ser enviat per un home anomenat Ortolani en nom de Licio Gelli o en tot cas sota les instruccions de Gelli." Aquest cap de la màfia tenia un estret contacte amb Licio Gelli. La cosa més sorprenent va ser que un diplomàtic soviètic i agent del KGB va tenir coneixement d'aquest pla dies abans, n’havia fet esment a la seva dona al dormitori... A casa seva hi havia micròfons de la policia secreta sueca (SAPO). Com podia un diplomàtic soviètic saber amb antelació que Olof Palme seria assassinat? El traductor, quan va traduir les cintes, es va adonar que Moscou havia iniciat l'assassinat (Expressen, 24 d'agost del 1.989). D'altra banda el fiscal en cap del cas, Anders Helin, va pensar: "Això no vol dir res." La informació va ser considerada una tonteria. El fiscal en cap Jan Danielsson va descobrir les cintes dels micròfons ocults, però el govern suec no va deixar que les utilitzés degut a les sensibles relacions amb la Unió Soviètica (Svenska Dagbladet, 17 de setembre del 1.990). Al 1.987, no gaire lluny del lloc de l'assassinat van ser erigits un total de cinc obeliscs per "ornamentar" la zona. Un obelisc és a pocs metres d'on Palme va ser tirotejat. Al 1.994, la P2 va ser novament declarada il·legal. – S’havia infiltrat minuciosament en la Gran Lògia i a la Grande Oriente d'Italia. Giuliano di Bernardo, gran mestre de la Grande Oriente, no havia pogut eliminar als pitjors criminals. Al 1.993, va repassar els documents secrets de la lògia i va abandonar l'ordre amb la declaració: "He vist un monstre". (Brian Freemantle, "El pop", Londres, 1.995, p. 14) L'actual gran mestre és Gustavo Raffi. Giuliano di Bernardo es va traslladar des de Roma a Milà. Allà va fundar una nova lògia independent de la Grande Oriente d'Italia. Va començar a cooperar amb la policia en la investigació dels vincles entre la maçoneria i la màfia.

El 16 d'abril del 1.994, Licio Gelli va ser condemnat a 17 anys de presó. Durant el judici de la P2 només va ser acusat d'exercir una influència indeguda i de divulgació de secrets d'estat. Onze dels altres maçons acusats van ser absolts. Leoluca Orlando, l'alcalde de Palerm i membre del Parlament Europeu, va fundar el partit anti-màfia La Rete (La Xarxa). Orlando es va adonar que el crim organitzat obtenia la seva força del seu vincle amb la maçoneria. A l'escriptor Brian Freemantle li va assenyalar que "mai pensi en la màfia sense la francmaçoneria, tots dos estan connectats". 15 guardaespatlles armats vigilen constantment la família d’Orlando. La P2 ha estat involucrada en enormes fraus financers, en el comerç d'armes, en vendes d’art il·legals, en narcotràfic, en terrorisme i en assassinats polítics. Malgrat tot el que ha estat revelat, els membres conserven les seves posicions claus a la societat italiana. A les seves memòries, "La meva veritat", Gelli afirmà que la P2 era simplement "un club d'amics amb bones intencions". El maçó francès Jean-Christophe Mitterrand (Grand Orient), fill del ex-president François Mitterrand, va participar en el comerç il·legal d’armes a Angola. Una cort d’investigació francesa al gener del 2.001 va exigir a les autoritats suïsses que li congelessin els seu comptes bancaris. Tina Anselmi, presidenta de la comissió de la P2, es va queixar: "La P2 no és morta en absolut. Encara té poder. Està treballant en les institucions. S'està movent en la societat. Encara té diners, mitjans i instruments a la seva disposició. Encara té centres de poder plenament operatius a Sud-Amèrica. També és capaç encara de condicionar, com a mínim en part, la vida política italiana." (David Yallop, "En nom de Déu", London, 1.985, p. 446) Leoluca Orlando era de l’opinió que a través de la francmaçoneria la màfia s’està movent per arreu d'Europa. Considerava que això és un greu problema internacional (Brian Freemantle, Op. cit., p. 15). Molt menys s'ha escrit sobre la lògia germana de la P2, l’Iside 2 o A2, que fou fundada pels socis de Licio Gelli. L’A2 s’ha convertit en un sofisticat centre d’activitats delictives diverses. La lògia es va veure involucrada a la dècada del 1.980 en l'assassinat del jutge Carlo Palermo, que va ser el primer en verificar els vincles entre la màfia, la maçoneria i les organitzacions d'espionatge búlgares i sirianes. Diverses investigacions realitzades pel jutge Ciaccio Montaldo han verificat acuradament les connexions que la màfia de Trapani, a Sicília, tenia amb l'A2. Entre els membres de la lògia secreta A2 també hi havia empleats de l'ambaixada búlgara a Roma (Antonio Caspari, "La maçoneria, la màfia i el comunisme", Stoppa Knarket, n º 4, 1.988, p. 8-9). Al juny del 1.993 Giuseppe Mandalari, gran mestre de l’Iside 2 va ser condemnat en una cort de Trapani per haver fundat una societat secreta (Claire Sterling, "Crims sense fronteres: L’expansió mundial del crim organitzat i la Pax mafiosa", Londres, 1.994, p. 230). Els maçons d’arreu del món són responsables, moralment, dels crims de les lògies, com la Grand Orient de França, la P2, l’A2, la P1, la P3, i Albert Pike han comès a Calàbria. La Comissió Parlamentària d'Investigació de Roma va concloure que la maçoneria italiana havia acabat sent la principal víctima de les activitats de Gelli, no la societat italiana. Què calia esperar? La maçoneria és molt poderosa a Itàlia. Hi ha més de 500 lògies. El Club 45 o "La lògia roja de Viena" L'origen de la lògia Club 45, també coneguda com "La lògia vermella de Viena", es pot remuntar als tres homes influents: Leopold Gratz, Hannes Androsch i Udo Proksch. Cap al final de la dècada del 1.960 el jove parlamentari i secretari de l’SPO (Partit Socialista Austríac), Leopold Gratz, va reunir un grup d'amics de l'Associació Estudiantil Socialista, que tot just havien començat les seves carreres al 1.945 (d’aquí el nom de "Club 45"). Van comprometre’s a tenir una amistat incondicional i a donar-se suport mutu en la seva carrera personal. El seu objectiu era la influència política, el poder real, l’èxit i els diners. Us sona?

Gairebé al mateix temps, al 1.969, el Canceller Bruno Kreisky va enviar al seu protegit Hannes Androsch (més tard va ser anomenat ministre de relacions exteriors) a la Universitat de Harvard durant un any. Allà va prendre part en els seminaris de Henry Kissinger. Androsch es va sentir particularment excitat amb les conferències de Kissinger sobre "l'organització i l’exercici del poder". Després de tornar a Àustria, Androsch sabia què fer. Li va dir a uns amics que havien d’engegar una organització maçònica especial dins de l'SPO. D'aquesta manera un petit grup podria relativament ràpid arribar al cim, primer dins del partit i després a tot el país. El tercer home de la troica original, l’aventurer, traficant d'armes i agent soviètic Udo Proksch, va decidir ajuntar els plans dels dos joves lleons socialistes en una sola organització i concepte. Per descomptat, ell tenia els seus propis plans a més d'això. Proksch es va imaginar un grup seguint el patró de la lògia Maçònica italiana P2, en la que l'organitzador i més tard mestre de la presidència Licio Gelli era el seu model a seguir. Des que va esclatar l'escàndol de la P2 al 1.981 i la lògia secreta esdevingué coneguda pel públic, el Club 45 ha estat comparat a la P2, i "La lògia vermella de Viena" va ser anomenada la P2 austríaca. Hi havia, però, importants diferències. La P2 tenia tres mil membres de tots els partits polítics excepte comunistes. El Club 45 només tenia uns tres-cents membres, tots ells socialistes i "persones molt honorables i respectades" (Kreisky). El Club 45 està indissolublement lligat al Cafe Demel de Viena. L’abril del 1.972 Udo Proksch adquiria per poders l’antic cafè. Tota l’antiga clientela va fugir, quan el menjar va empitjorar i van apujar els preus. A molts del clients vells el límit els va arribar quan els nous propietaris van celebrar l'aniversari de la revolució d'octubre de Rússia, amb el Palau d'Hivern en flames i retrats de Lenin fets de massapà (!). En comptes de l’antiga clientela ara es reunia el cim del Partit Socialdemòcrata Austríac: Leopold Gratz, Helmut Zilk, Hannes Androsch, Erwin Lanc, Franz Vranitzky, Fred Sinowatz i Karl Blecha "Charly". El canceller Bruno Kreisky va tallar la cinta de la gran reobertura seguint la renovació realitzada pels nous propietaris. Durant molts anys la vida del club va prosperar subreptíciament a "la Lògia Vermella". A les seves reunions de lògia als pisos superiors del Cafe Demel, protegits de tot control democràtic, els maçons de la cafeteria vermella conspiraven i ampliaven constantment les seves posicions. Com a Itàlia amb la P2, aviat hi hauria un estat dins l'estat. Hi va haver un període en que Àustria pràcticament era governada pel Club 45 des del Cafe Demel. També hi va haver un moment en que ningú podia ser membre del govern austríac si no era maçó. Entre els prominents socialistes que entre els anys 1.974 i 1.989 van arribar el govern afiliats a "la Lògia Vermella", es poden citar els següents: Franz Vranitzky (canceller), Fred Sinowatz (canceller), Hannes Androsch (vicecanceller), Leopold Gratz, Karl Blecha, Heinz Fischer, Helmut Zilk, Karl Sekanina, Gunther Haiden, Herbert Salcher, Franz Kreuzer, Willibald Paar, Gerhard Weissenberg, Karl Lausecker, Ernst-Eugen Veselsky, Karl Lutgendorf i Erwin Lane. La gent més poderosa dels cercles financers d’Àustria, per descomptat, també eren membres del cafè maçó: Walter Flottl (del banc BAWAG), Karl Vak (Zentralsparkasse der Gemeinde Wien), Hannes Androsch (Creditanstalt), Helmut Kienzl (Nationalbank), Theodor Mellich (Girozentrale), Otto Binder i Erich Gottlicher (Wiener Stadtische Versicherung); directius de corporacions nacionalitzades com Walter Fremuth (Verbundgesellschaft), Kurt Meszaros (OMV), Heribert Apfalter (VOEST) i Johann Buchner (Chemie Linz). Hi havia líders dels mitjans de comunicació com Friedrich Dragon editor del Kronen-Zeitung i el president de la ORF (Televisió Nacional Austríaca) Teddy Podgorski, així com Karl Reidinger cap de la policia de Viena. L’astut propietari del Cafe Demel Udo Proksch sabia com utilitzar aquesta estranya maçoneria per a les seves pròpies finalitats, i no estava sol. Es pot afirmar que tots i cadascun dels principals afers de corrupció d’Àustria des de mitjans del 1.970 i fins la dècada del 1.980 van ser planificats i coordinats en alguna de les habitacions del pis de dalt de la cafeteria (Hans Pretterebner, "Der Fall Lucona: Ost-Spionage, Korruption und Mord im Dunstkreis der Regierungsspitze", Viena, 1.989, p. 84). Per tant, era el més natural que el Club 45 també fos el centre ideal per al tràfic il·legal d'armes. Proksch emfàticament negava tenir-hi res a veure. Tan aviat com l’1 de juny del 1.976 existia un document (núm. 84-Verschl-HbeschA/76) del Heeres-Beschaffungsamt (proveïdor d'armes per a la defensa austríaca), amb una llista de més de 50 persones implicades en aquesta activitat, Proksch estava al número 25 de la llista.

Després de l'assassinat del polític italià Aldo Moro al 1.978, la policia va tractar de rastrejar l'arma del crim en diversos països, una metralleta txeca, del tipus Skorpion. La recerca no els va portar directament a Txèquia, sinó primer a Àustria. El 19 d'abril del 1.978, pocs mesos abans de l'assassinat d'Aldo Moro, 150 d’aquelles metralletes havien estat enviades a un dipòsit de Niederosterreich, propietat de Proksch. Des d'allà les armes s’havien enviat a Itàlia. El diari de Viena Kurier va preguntar a Proksch el 25 de novembre del 1.979: "Sr. Proksch, ets un espia de l'est i també un venedor d’armes? I com explica que la seu de la policia alemanya el consideri el proveïdor de pistoles txeques dels terroristes italians? és prou conegut que Aldo Moro va ser assassinat amb una arma de foc". Proksch va ignorar la pregunta, dient: "El què va passar amb Aldo Moro no m'interessa. No conec ni un sol membre de les Brigades Roges italianes". Amb amics importants com els germans de "la Lògia Vermella", Proksch va quedar lliure, per descomptat. Va dir: "El Club 45 és la meva protecció contra les intrigues que se’m dirigeixen". (Hans Pretterebner," Op. cit, p. 75-89) El pantà sense fons que constitueix la francmaçoneria política fins i tot en un país relativament petit com Àustria ha fet que un estrany i no-maçó com Jorg Haider s'hagi convertit en molt popular. La gent està cansada del frau i la corrupció. Els maçons d’Àustria i tots els de la Unió Europea tenen por que polítics anti-maçònics assoleixin el poder. No només amenaçarien l'estructura de poder maçònic sinó també amb treure a la llum les podrides intrigues i portar als criminals davant els tribunals. La influència maçònica a Suècia Durant els segles XVIII i XIX els més alts funcionaris de Suècia formaven part de l'Ordre (Frimuraren, Els maçons, n º 3, 2.000, p. 12). La influència maçònica era molt més gran que ara. Els maçons d’alt rang eren Oscar Themptander, primer ministre (1.884-88), el general i ministre de la guerra Johan Bjornstierna; el general i membre del govern Anders Skjoldebrand i Lindman Arvid (en realitat Salomon Achates), qui va ser primer ministre dues vegades (1.906-11 i 1.928-30). Lindman també va ser membre del Consell Suprem de la Gran Lògia d'Anglaterra, Grau 33è segons el catàleg de la Gran Lògia Sueca del 1.934. Això demostra que la maçoneria sueca estava dirigida des d'un centre internacional. Això també explica per què el líder conservador i ministre de relacions exteriors Arvid Lindman va donar suport a Lenin quan va passar per Stockholm el 13 d'abril del 1.917. Estava donant suport a un germà maçó. El diari Aftonbladet publicava la següent anàlisi del periodista Goran Skytte al gener del 1.985: "Els membres de l'Ordre de la Maçoneria Sueca tenen una gran influència en la societat sueca. Els maçons tenen membres en cada una de les institucions importants: al servei civil, als militars, als negocis, a la política, a l'església i als mitjans de comunicació... Aquests maçons tenen connexions i lleialtats entre si que fan que siguin pràcticament un estat dins l'estat, un poder ocult del qual el públic no n’és conscient". El Gran Mariscal Tom Christian Bergroth manifestava l’agost del 1.994 que l'Ordre de la Maçoneria Sueca no tenia connexions amb la Grand Orient ni amb els Illuminati. Cosa que no era certa. El diari rival Expressen el 12 de gener del 1.995 duïa aquest titular: "Suecs prou coneguts estan bevent sang en una societat secreta". El diari va publicar els noms dels diversos membres secrets. Els maçons van amenaçar de venjar-se. El maçó conservador Sten Svensson va admetre: "Estic utilitzant la maçoneria com política." Volia que més polítics pertanyessin a la francmaçoneria. Un mes més tard, l'editor del diari Olle Wastberg va ser acomiadat i poc després ho va ser el president de la Junta Johan Bonnier. Un dels periodistes, Curt Radstrom, que era francmaçó d’alt rang en secret, va rebre una gran suma de diners per haver estat posat al descobert. El polític socialista i francmaçó desertor Roland Brannstrom (Skelleftea) va revelar que no és estrany que els polítics socialdemòcrates també siguin maçons (Expressen, 12 de gener del 1.995, p. 16). Segons el maçó Trevor W. McKeown, al 1.721 es va fundar un grup anomenat els Illuminati d'Estocolm, també conegut com el Ritu de Swedenborg. Emanuel Swedenborg va ser iniciat com maçó al

1.706, això va ser confirmat més tard pel rei Gustau III, el rei mateix també era francmaçó. Aquest grup estava format per aquells membres de la Gran Lògia de Suècia que anteriorment haguessin assolit l'honorable onzè grau secret. L'any 2.000 hi havia 67 maçons d’aquests a Suècia i 56 a Noruega. A Escandinàvia els membres cada cop són menys. Al 1.971 a Suècia hi havia gairebé 26.000 maçons. L'any 2.000 en quedaven 14.000, dels quals només 8.000 eren membres actius. La pèrdua d'afiliació va ser del 45 per cent en 30 anys. Al 1993, hi havia 2.500 empresaris, més de 200 policies, gairebé 500 advocats i 900 oficials militars que pertanyien a la francmaçoneria. El 7 de març del 1.998, el gran mestre suec Gustaf Piehl va negar que la maçoneria estigués involucrada en cap mena d’ocultisme de qualsevol tipus. Què hi ha doncs de les cerimònies màgiques amb taüts i cranis i fins i tot la deïtat Baphomet, llavors? A mitjans del 1.980, van ser realment publicades als diaris imatges de cranis i ossos al soterrani del Palau Maçònic d’Estocolm. L'Ordre Sueca dels Maçons ha estat classificada com una secta inofensiva en un informe oficial governamental (1.998). Potser no sigui tan estrany, tenint en compte que el president de l'enquesta era el maçó d’alt rang Sten Svensson. Alguns maçons també són membres dels Cavallers Templers com ara l'ex editor de El Francmaçó, Roland Swerin. El nou gran mestre des de setembre del 2.001 és el professor de física Anders Fahlman. Des del 2.001 les lleis generals de l'ordre estan disponibles per al públic. L'Odd Fellows (Companys Estranys) és, no obstant això, l'Ordre més gran de Suècia, fundada el 29 d'octubre del 1.884 i estretament lligada a la maçoneria. Té 39.600 membres en 168 lògies, majoritàriament són homes però a les 80 lògies Rebecca hi ha inscrites 12.100 dones. L'ordre està dirigida pel gran pare. Els membres aquí també disminueixen constantment. L'Odd Fellows es va originar als gremis i oficis de l'Anglaterra Medieval. El primer registre imprès d'una Lògia Odd Fellows apareix en una referència d’una reunió de lògies a The Globe Tavern de Londres al 1.748. Aquesta lògia va ser la número nou, així que sembla ser que almenys hi havia associades nou Lògies Odd Fellows en aquell moment. Al 1.803, l'Odd Fellows va renéixer en una organització anomenada Unió d’Odd Fellows de Londres, que més tard seria coneguda com la Gran Lògia d’Anglaterra i assumiria l'autoritat sobre totes les Lògies Odd Fellow. L'Ordre es va traslladar a Amèrica a través dels emigrants anglesos, des d'on va tornar d’una forma parcialment diferent a Europa. Entre els primers registres de l'ordre als Estats Units hi ha el de cinc germans anglesos de l'ordre que es van reunir a Nova York l'any 1.806 i van fundar la Lògia Shakespeare nº 1. Els fundadors eren tres constructors de vaixells, un comediant i un vocalista - un grup apropiat per al nom Odd Fellows. L’Ordre Odd Fellows oficialment fou fundada pel maçó Thomas Wildey i altres quatre membres de l'Ordre Anglesa a Baltimore, Maryland, el 26 d'abril del 1.819 (Lògia Washington nº 1). L'any 1.821 es va fundar, la Gran Lògia de Maryland i dels Estats Units d'Amèrica. Thomas Wildey també va fer de primer gran pare (gran mestre) de la primera gran lògia (abans al líder se l’anomenava gran noble). L’Ordre Independent dels Odd Fellows a l’Amèrica del Nord (els Estats Units i Canadà) es va independitzar de l'ordre d’Anglaterra al 1.834. Només hi ha set graus. Segons la seva propaganda, ensenyen amistat, amor i veritat. Diverses lògies juntes formen un camp. El primer grau en un camp és sobre la fe, el segon sobre l'esperança, i el tercer sobre la misericòrdia. Sona igual que els comunistes. Els símbols inclouen un crani, un ull i una mà sostenint un cor. Malauradament algunes lògies Odd Fellows dels Estats Units tenen assumides certes cerimònies especialment perverses de la maçoneria americana. James Madison, membre de la Lògia Knickerbockers de Nova York, parla de la seva iniciació a l'Odd Fellows al seu llibre "Exposició de les terribles i aterridores cerimònies de l'Odd Fellows" (Nova York, 1.847). Quan va entrar a la cambra de la lògia, li van posar un sac cobrint-li el cap. Llavors va ser hissat fins al sostre amb un ganxo de metall del camal dels pantalons, el van fer girant fins que es va marejar i el van llençar al terra. Posteriorment el van portar a una habitació que semblava molt distorsionada. Un cop va haver fet el jurament, van aparèixer sis "esquelets" ballant. Un d'ells va cridar: "Vaig caure sobre una daga, quan vaig jurar contra un germà!" Un altre "esquelet" va amenaçar: "Tal com mor un gos, mor el traïdor."

Els Carbonaris Els Illuminati i els francmaçons treballaven molt hàbilment entre bastidors. A Itàlia els Illuminati havien començat a infiltrar-se en els Carbonaris per utilitzar l'organització per als seus propis propòsits. Els Carbonaris (carboners) va ser una societat secreta que va tenir els seus orígens al 1.806 a Nàpols i la constituïen maçons, mafiosos i oficials militars. Els seus membres feien rituals que eren similars als dels maçons, però que tenien el seu origen en els gremis dels fusters. Al líder se l’anomenava mestre i estava assistit pels dos cosins, l’Oak (roure) i l’Elm (om). La seva taula era la fusta de tallar i els seus seients eren farcells de branques. Portaven davantals de pell i s’envoltaven a si mateixos d’atributs màgics com ara destrals, branques i garlandes fetes amb fulles de roure. Es reconeixien mútuament fregant-se la cella dreta tres cops amb la mà dreta. La contrasenya era fregar-se el lòbul de l’orella dreta amb la mà dreta. Els membres es reconeixien mútuament també per encaixades de mà secretes, diferents per a cada classe. El seu lloc de reunió s’anomenava la "barraca" (baracca). La lògia suprema Alta Vendita (el Mercat) fou fundada al 1.828 i el gran mestre va ser Joseph Picilli. El moviment armat dels Carbonaris es va establir al sud d'Itàlia al 1.807 i va fundar un autèntic estat dins l'estat. Els Carbonaris, l’estrella guia tàctica dels quals era la conspiració, va participar en totes les insurreccions al Regne de Nàpols fins al 1.835. El seu lema era: "És correcte matar als reis d'Itàlia!" Les tropes austríaques van tenir èxit al sufocar tots els seus intents d’assolir el poder. Després del 1.840 les idees psicòpates dels Carbonaris es van estendre pel tota la Península dels Apenins. Els dirigents més importants eren destacats maçons i Illuminati com el comte Camilio di Cavour, Giuseppe Garibaldi, i Giuseppe Mazzini. Mazzini sempre anava vestit de negre com si portés dol per al seu país. Va acabar sent conegut com el "geni malvat d'Itàlia" i intentava dur a terme les activitats dels Illuminati a través de l'Alta Vendita, la principal lògia dels Carbonaris. Cavour va reformar l'economia italiana i va introduir la lira com a moneda. Des de novembre del 1.859, després de la formació del govern Provisional, la nova moneda es va convertir en la lira. Cavour fou nomenat primer ministre de Sardenya al 1.852. També va fundar i editar el diari Il Risorgimento (El despertar) al 1.847. Aquest va acabar sent, eventualment, el nom que van donar al moviment d'unificació. La seu dels Carbonaris estava situada a Roma. En la dècada del 1.820 al moviment hi havia 700.000 membres armats. Afirmaven que es podria il·luminar al món amb el foc sagrat (l’il·luminisme!). El símbol del seu missatge de la veritat era el carbó, la font de la llum. Un arbre de l'inrevés simbolitzava al rei assassinat. Defensaven l'eliminació dels llops (els tirans) del bosc (la societat). Els membres de la mateixa cabana s’anomenaven boni cugini (bons cosins). Els no-Carbonaris eren anomenats pagani (pagans). Els Carbonaris es dividien en dues classes: mestres i aprenents. Cap aprenent podria assolir el grau de mestre fins passats sis mesos. Els colors dels Carbonaris eren el blau (esperança), el vermell (amor) i el negre (fe). A les seves reunions portaven cinc triangles lluents que simbolitzaven el programa de cinc punts dels Illuminati. El novell, havia de ser recomanat per tres membres, era arrossegat dins un sac des de l'avantcambra al llindar de la barraca. El mestre donava tres puntades de peu a la porta i deia cerimoniosament: "Bons cosins, necessitem ajuda!" Una resposta ritual permetia d'entrar als principiants. Segons el ritu simbòlic el candidat era arrossegat a través de "el bosc", "el foc" i "l'aigua", abans de fer el jurament. Només llavors se’l deixava sortir fora el sac. Quan el carbonari rebia el grau més alt, era informat sobre què representaven realment els símbols. Fins aquell moment li havien mentit i l’havien seduït amb pietoses històries cristianes. Un traïdor perdia el cap, el seu cos era cremat a la foguera, les cendres s’escampaven en totes direccions, el botxí es rentava amb aigua. El moviment es va estendre a Espanya, Suïssa, als Balcans i a Alemanya, on els Carbonaris utilitzaven el nom de la Unió dels Morts. Al capdavant hi havia l’Alta Vendita, els diputats de la qual eren elegits des de les altre vendite. El símbol distintiu del mestre era una petita destral, als aprenents se’ls identificava per un petit i gastat feix de llenya al trau. La similitud entre la societat secreta dels Carbonaris i la maçoneria és evident. Els maçons podien entrar als Carbonaris directament com mestres. La seva bandera vermella, blava i negra va ser l'estàndard de la revolució a Itàlia fins que va ser substituïda per la vermella, blanca i verda al 1.831.

Els Carbonaris van aparèixer a França al 1.820. Dos anys més tard hi havia 60.000 membres, que havien estat reclutats entre oficials militars ingenus, estudiants i treballadors comuns. El marquès de Lafayette es va convertir en el gran mestre del moviment de conspiració militant i va organitzar un complot contra Lluís XVIII. Els Carbonaris es van assegurar de que Louis Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó, fos elegit president de la Segona República de França. Durant el Segon Imperi, quan les autoritats van començar a treballar en contra d'aquest moviment maçònic, els Carbonaris van cometre diversos atacs terroristes. El seu objectiu era enderrocar definitivament la dinastia Borbó. Al 1.860, Mazzini havia fundat una organització anomenada la Oblonica, un nom que deriva de la paraula llatina 'obelus', que significa "una escopinada o una daga". Dins aquest grup, hi va establir un cercle intern, una moderna banda de criminals, anomenada la Màfia, que era un acrònim de Mazzini, autorizza, furti, incendi, avvelenamenti (Mazzini, autoritza, robatoris, incendis, enverinaments). Extracte de la instrucció permanent de l'Alta Vendita: "Aixafar l'enemic sigui qui sigui; aixafar als poderosos mitjançant mentides i calúmnies; però sobretot cal aixafar-los a l'ou. És cap a la joventut que hem d'anar. És als que ens cal seduir; són als que hem de portar sota la bandera de les societats secretes. Per tal d'avançar per passos, calculats però segurs, d'aquesta perillosa manera, primer necessitem dues coses. Heu de tenir l'aire de ser simples com els coloms, però cal ser prudent com la serp. Els vostres pares, els vostres fills, les vostres mateixes esposes, sempre haurien d’ignorar el secret, que porteu al vostres pits. Si això us complau, per tal d’enganyar millor a l'ull inquisitorial, aneu sovint a confessar-vos, esteu, autoritzats segons el dret, a preservar el silenci més absolut pel que fa a aquestes coses. Sapigueu que la mínima revelació, que la menor indicació que se us escapi al tribunal de la penitència, o a qualsevol altre, pot portar-vos grans calamitats i que la sentència de mort ja està pronunciada per als reveladors, ja sigui voluntària o involuntàriament." El Piccolo Tigre, un agent jueu de l'Alta Vendita, va declarar a la seva carta, amb data del 18 de gener del 1.822: "Trobar-se que un és membre d’una lògia, sentir-se obligat a guardar, davant la dona i els fills un secret que mai els serà confiat, és per a certes naturaleses un plaer i una ambició. Les lògies, avui dia, poden perfectament crear goluts, però mai engendraran ciutadans. Hi ha massa menjadors entre els molt reverends i molt venerables germans d’entre tots els Antics. Doncs formen una mena de dipòsit, una mena d’inseminació [de terreny adobat] i un centre a través del qual cal passar abans d'arribar a nosaltres. Les lògies, però, creen un mal relatiu, un mal temperat per una falsa filantropia i per cançons encara més falses com a França. Tot és massa pastoral i massa gastronòmic; però és una finalitat, que necessita ser animada sense parar. Ensenyar a un home a portar la seva copa cap als llavis et fa posseïdor de la seva intel·ligència i de la seva llibertat, disposes d'ell, gires al seu voltant i l’estudies. Endevines les seves inclinacions, els seus afectes i les seves tendències; llavors, quan està madur per a nosaltres, el dirigim cap a la societat secreta de les quals la maçoneria pot ser-ne només l'avantsala. L'Alta Vendita desitja que sota un pretext o altre, quants més prínceps i persones riques sigui possible s’haurien d’introduir en les lògies maçòniques. Els prínceps de les cases sobiranes i aquells que no tenen la legítima esperança de ser reis per la gràcia de Déu, tots volen ser reis per la gràcia d'una revolució. El duc d'Orleans és francmaçó, el príncep de Carignan també ho és. No en falten ni a Itàlia ni a d’altres llocs, entre ells, els que aspiren als prou modestos honors del davantal simbòlic i la paleta. Altres entre ells son desheretats i proscrits. Afalagar als nombrosos que tenen ambició de popularitat; monopolitzar-los per a la maçoneria. L'Alta Vendita posteriorment ja veurà què pot fer per utilitzar-los en la causa del progrés. Un príncep, que no esperi cap regne, és una sort per a nosaltres. N’hi ha molts d'ells en aquesta situació. Fem-los maçons. La lògia els durà al carbonarisme. Arribarà un dia, potser, que l'Alta Vendita es dignarà afiliar-los. Mentre esperen serviran per a la lliga dels imbècils, dels intrigants, de la burgesia i dels necessitats. Aquests prínceps pobres serviran als nostres fins, mentre pensin que treballen només per a ells. Són un magnífic senyal, i sempre es poden trobar prou ximples que estiguin disposats a comprometre’s al servei d'una conspiració, de la qual un príncep o un altre semblant en pot ser el cap". Al 1.870 el moviment Carbonari dels Illuminati va ser reemplaçat per la més eficaç croada socialista. Alguns membres dels Carbonaris es van unir a la Jove Itàlia, que havia estat fundada i dirigida per Mazzini. Aquesta societat secreta era part de la xarxa de societats "revolucionaries" Jove Europa (Giovine Europa), que va funcionar els anys 1.934-1.936 des de Suïssa seguint les instruccions de Mazzini.

La resistència contra la francmaçoneria De vegades l'elit al poder ha intentat impedir que els maçons prenguessin el control total de la situació política. Això es pot il·lustrar amb el següent exemple. El 20 d'octubre del 1.798, Fredrik Wilhelm III de Prússia (1.797-1.840), va emetre un edicte que prohibia les ordres i societats secretes que poguessin ser perjudicials per a la població. Però al 1.814, a París, es va unir als maçons perquè el seu germà Alexandre I, tsar de Rússia, ja formava part de la maçoneria des del 1.803. No havia entès com de perilloses podien arribar a ser les lògies maçòniques. Fredrik Wilhelm III ni tan sols va intervenir contra la francmaçoneria al 1.830, quan la seva fe es va veure sacsejada a causa de la revolta a Bèlgica, que havia estat provocada i executada pels maçons. Els membres de la Casa Reial Neerlandesa no pensaven permetre que ells mateixos fossin controlats pels germans maçons. Alexander I, no obstant això, va seguir l'exemple austríac i va prohibir la maçoneria a Rússia l'agost del 1.822. Al 1.825, va ser assassinat pels maçons per "traïdor". Les despulles van desaparèixer, tal com requerien els rituals. Van enterrar un taüt buit. "Del cos del traïdor no en quedarà ni un rastre que ens recordi la seva traïció." Al 1.814 la maçoneria fou prohibida a Milà i a Venècia. A Prússia es van tancar diverses lògies al 1.820, degut a intrigues polítiques. A Baviera la maçoneria va ser novament prohibida al 1.845. Des que la prohibició anterior s’havia aixecat, els maçons van començar més intensament que mai les seves activitats de soscavament. Un altre exemple és el dels Estats Units. El capità William Morgan, que havia assolit un alt grau de la maçoneria i tenia una posició central a l'ordre, va descobrir alguns dels terribles secrets maçònics a la seva Lògia nº 433 de Batàvia, Nova York. Va viatjar arreu dels Estats Units per avisar les altres lògies maçòniques. Al 1.826, va explicar que era el seu deure advertir al públic dels plans secrets dels maçons. Morgan va voler exposar les activitats de l'elit maçònica des de l'ombra en un llibre. Va signar un contracte amb l'editor Coronel David C. Miller. El llibre, "La francmaçoneria al descobert", va ser publicat a l’agost del 1.826. Això va fer que als preocupats membres de les lògies gairebé els agafés un atac de nervis. En aquell moment hi havia 50.000 maçons als Estats Units. Ràpidament es van difondre advertències en contra de Morgan. Als diaris es publicaven anuncis, com ara aquest de Canandaigua, Nova York, del 9 d'agost del 1.826: "Si un home que es fa dir William Morgan arriba a la societat, tothom ha d’estar en guàrdia, particularment la GERMANDAT DELS MAÇONS... Morgan està considerat un estafador i un home perillós." Els maçons de Batàvia i els Illuminati d’Amèrica i d’Europa estaven preocupats. Van decidir castigar-lo per haver trencat el seu jurament i trair als seus germans. Richard Howard, un il·luminat anglès, va ser enviat als Estats Units per assassinar a Morgan (Michael di Gargano, "Els maçons irlandesos i anglesos i els seus germans estrangers", Londres, 1.878, p. 73). Els maçons van atrapar a Morgan amb un complot per assassinar-lo. Alguns maçons van anar a casa de Morgan i el van segrestar l’11 de setembre del 1.826, afirmant que els hi devia diners i que ells tenien dret a tenir-lo en custòdia fins que pagués el deute de dos dòlars i 68 centaus. El maçó que havia tingut la idea del deute era Nicholas Chesebro. Els maçons també afirmaven que Morgan havia robat una camisa. El 13 de setembre del 1.826, el maçó Lotan Lawson va anar a la presó de Canandaigua, a uns 50 km a l'est de Batàvia i va dir que era amic de Morgan i que havia vingut a pagar el seu deute i obtenir-ne el seu alliberament. Al sortir al carrer, Lawson va convidar a Morgan a entrar al seu carruatge però Morgan s’hi va negar. Llavors van aparèixer dos maçons més, Chesebro i Edward Sawyer, i entre ells i Lawson van obligar Morgan a pujar al carruatge a la força. Gent que estaven dempeus al carrer van sentir a Morgan cridar: "Ajuda! Assassinat!" mentre el carruatge marxava. Una nit entre el 17 i el 21 de setembre el van portar al riu Niàgara en un vaixell, li van lligar pesos metàl·lics al peus i el van llançar al riu, on es va ofegar. La idea era ficar la por al cos als altres maçons i obligar-los a la submissió. Un dels conspiradors, John Whitney, va confessar l'assassinat al seu metge al seu llit de mort l'any 1.860. L’editor de Morgan, David Miller, el 13 de setembre també va ser atrapat per les urpes dels maçons però va aconseguir sortir-se’n amb l'ajuda de les autoritats. El 4 d'octubre, Miller va imprimir 5.000 tríptics que en grans lletres descrivia el segrest de Morgan i demanava l’ajuda pública. Va ser ben conegut, però,

que els maçons amenaçaven a la gent que revelaven els seus secrets. Algunes fonts maçòniques afirmaven que Morgan havia rebut 500 dòlars i un cavall perquè fugís a Canadà i no tornés mai més. De Witt Clinton, governador de Nova York, va nomenar diverses comissions per tal d'indagar el destí de Morgan. L’1 de gener del 1.827, els maçons Lotan Lawson, John Sheldon, Nicholas Chesebro i Edward Sawyer van ser acusats de segrest i assassinat. Més tard deu maçons més van ser condemnats a presó per complicitat en el delicte. Els maçons van contraatacar novament falsificant el llibre Morgan i editant-lo amb continguts distorsionats al desembre del 1.826, típic d’aquells que no volen que aflori la veritat. La impremta on s’havia imprès el llibre de Morgan va ser incendiada a l’agost del 1.826. L'historiador nord-americà Emanuel M. Josephson va revelar en el seu llibre "El manifest comunista de Roosevelt" (Nova York, 1.955, p. 24) que la Lògia Columbian dels Illuminati va ser fundada a Nova York al 1.785. El seu primer líder havia sigut el governador De Witt Clinton. Hi havia un munt de publicitat negativa sobre el cas Morgan. A tot l'oest mitjà i al nord-est dels Estats Units els maçons van ser aïllats. El públic va exigir que els professors i altres persones prominents deixessin l'ordre o perdrien les seves feines. Als maçons se’ls va vetar fer de jurat. Eren insultats pels carrers. El cas Morgan havia despertat un ressentiment públic contra les societats secretes en general i contra els maçons en particular. Els polítics que estaven a favor de la maçoneria van haver de tallar els llaços amb l'ordre. Aviat van aparèixer tantes com 141 publicacions anti-maçòniques. Després del judici i la publicació del llibre de Morgan, 45.000 maçons van abandonar les lògies. Es van tancar gairebé 2.000 lògies. Moltes de les lògies restants van veure anul·lades les seves activitats. Només a l’estat de Nova York, hi havia 30.000 maçons. Quan es va publicar el llibre de Morgan, el nombre de membres va disminuir fins a 300 (William J. Whalen, "El cristianisme i la maçoneria Americana", 1.987, p. 9). Un dels que va deixar la maçoneria en aquells moments va ser un jove advocat, Millard Fillmore, al 1.850 va esdevenir el 13è president dels Estats Units. També va començar a advertir en contra dels maçons. El president dels Estats Units John Quincy Adams (1.825-1.829), va ser un decidit opositor de les societats secretes i de la fraternitat de la maçoneria. Creia que, "La maçoneria ha de ser abolida per sempre". Adams va declarar: "És dolenta – essencialment dolenta - una llavor del mal, que mai no pot produir cap mena de bé... L'existència d'aquesta ordre és una taca de brutícia damunt la moral d'una comunitat." (William G. Sibley, "La història de la maçoneria", 1.913) Adams va escriure tres cartes a l'historiador i coronel William Leet Stone, maçó d’alt rang, Cavaller Templer i editor de The New York Comercial Advertizer, en les quals denunciava com Thomas Jefferson havia utilitzat les lògies maçòniques amb finalitats subversives il·luministes. Les cartes són a la biblioteca de la plaça de Whittenburg a Filadèlfia. Els Illuminati el van castigar arruïnant les seves possibilitats de reelecció. Adams va ser totalment destruït per la premsa ja que estava controlada pels Illuminati. Es disposava a denunciar-los en un llibre, però li van robar el manuscrit. Degut al cas Morgan, David C. Bernard, David Miller i 41 ex-maçons més van fundar la Societat Anti-Maçònica a Le Roy, Nova York, a la primavera del 1.828, posteriorment va ser anomenat el Partit Anti-Maçònic. Volien prohibir la francmaçoneria i les protestes organitzades a les ciutats de la costa est. Millard Fillmore esdevingué membre del partit al 1.828.

(A Batàvia, Nova York, es va erigir un monument en honor a William Morgan, “un ciutadà respectable de Batàvia i Màrtir de la Llibertat per escriure i dir la Veritat, que va ser segrestat... pels francmaçons i

assassinat per haver revelat els secrets de la seva ordre.) William Wirt va ser nominat a la presidència dels Estats Units pel Partit Anti-Maçònic a Baltimore al setembre del 1.831. A l'elecció del 1.832 va rebre el vuit per cent dels vots (1.262.755). La major part eren de Vermont. El seu limitat èxit va ser degut al cas Morgan, però la gent també va ser conscient de l'amenaça de la maçoneria internacional. Els efectes de l'escàndol lentament es van anar apagant durant la dècada del 1.840. Una ombra ominosa, tanmateix, ha estat penjant sobre les sectes maçòniques des d'aleshores. No tothom és un idiota amb el cervell rentat, com pensen els líders maçons. Entre el 26 i el 30 de setembre del 1.896 es va celebrar un Congrés anti-maçònic a Trento, Itàlia, on també hi van participar 36 bisbes catòlics. Unes 18.000 persones van marxar pels carrers de Trento en protesta per la maçoneria. Una altra gran manifestació contra els maçons va ser organitzada pel coronel Emile Sonderegger a Ginebra, Suïssa, el 9 de novembre del 1.932. El 28 de novembre del 1.937, hi va haver un referèndum per prohibir totes les societats secretes. Els que estaven a favor de la prohibició (235.000 vots) van perdre de llarg. Dos terços (514.000) hi van votar en contra. Tots els partits polítics recolzaven als maçons. El moviment anti-maçònic de Sonderegger es va esfondrar ràpidament després del referèndum. Durant la Segona Guerra Mundial els nacionalistes serbis va emetre una sèrie de quatre segells amb símbols protectors en una exposició anti-maçònica a Belgrad al 1.941. Els maçons detesten aquests símbols que redueixen el flux d'energia a partir de símbols maçònics carregats negativament.

Els segells de l'exposició anti-maçònica de Belgrad del 1.941. El recàrrec anava a la campanya contra la francmaçoneria internacional.

Quan el maçó Bela Kun (en realitat Aaron Moritz Kohn) el 20 de març del 1.919 va proclamar la República Soviètica d'Hongria, amb la dictadura del proletariat com a sistema polític, va signar un decret per dissoldre les lògies maçòniques. Va fer exactament com els Jacobins a França, on la majoria dels lògies estaven tancades per què no fossin utilitzades per la contrarevolució. Ells sabien que la maçoneria podia utilitzar una força poderosa per a propòsits polítics. Bela Kun va permetre les activitats del Gran Orient, no obstant això, ja que els seus camarades comunistes pertanyien a aquest ordre. També era membre de B'nai B'rith. La maçoneria fou declarada il·legal a Hongria al 1.920, quan l'almirall Miklos Horthy va arribar al poder. El 18 de març del 1.946, un nou govern controlat pels maçons anul·lava la prohibició i li reintegrava el seu estatus legal. Stalin va prohibir novament la maçoneria a Hongria el 13 de juny del 1.950, perquè les lògies eren "llocs de trobada dels enemics de la república democràtica popular, dels elements capitalistes i dels partidaris de l'imperialisme occidental" ("Anti-maçoneria", article de "L’enciclopèdia maçònica de Coil", p. 58-59). Molts dictadors es van oposar a la maçoneria, encara que sabien que era un enemic massa potent i perillós per a fer-li front. Benito Amilcare Andrea Mussolini quan era un jove socialista estava en contra de l'entrada d’Itàlia a la primera Guerra Mundial. De sobte va canviar d'opinió i va participar en la guerra com soldat ras. La sindicalista jueva Margherita Sarfatti va esdevenir feixista. El 23 de març del 1.919, Mussolini i els seus amics jueus sindicalistes Aldo Finzi, J. Pontremoli, A. Jarach, Elio Jona i Cesare Sarfatti fundaven a Milà el

fort partit nacionalista feixista Fasci italiani di combattimento. Mussolini va utilitzar el sindicalisme i el socialisme Fabià al màxim. El feixisme no és res més que una altra forma de socialisme Fabià on els maçons assenten les bases. Mussolini va nomenar al francmaçó jueu Carlo Foa per a editar el diari feixista Gierarchia (Jerarquia / Elio Jona era el finançador de la feixista Il Popolo d'Italia (El poble italià). Mussolini va ser reconegut pels maçons i va rebre la seva ajuda. L'home més poderós de Venècia, el comte Giuseppe Volpi di Misurata, va portar a aquest socialista i feixista al poder el 31 d'octubre del 1.922 (sota el signe d'Escorpí). Volpi va ser ministre de finances del primer govern de Mussolini (1.925-1.928). El maçó Volpi era la mà dreta del banquer Giuseppe Toeplitz, un jueu polonès que era el cap de la Banca Commerciale Italiana. Giuseppe Volpi havia estat al centre de les entitats financeres que van ajudar a provocar les guerres balcàniques del 1.912-1.913. El mateix Volpi di Misurata va ser l'artífex de l'estat de Líbia al 1.934 (The New Federalist, 11 de setembre del 1.987). Entre els maçons que van ajudar a arribar al poder a Benito Mussolini hi havia els banquers de Nova York J. P. Morgan i Kuhn, Loeb & Co (Gurudas, "Traïció", San Rafael, CA, 1.996, p. 83). El Chicago Tribune, The New York Times i The Wall Street Journal van elogiar Mussolini des del principi per haver creat estabilitat i prosperitat a Itàlia. La premsa nord-americana fins i tot el va anomenar com nou emperador romà i el va comparar amb Napoleó. El 20 de juliol del 1.936, la revista Time Magazine publicà un article molt favorable sobre Mussolini, anomenant-lo el salvador d'Itàlia.

L'Illuminati nord-americà John J. McCloy es va convertir en assessor financer del govern feixista de Benito Mussolini. McCloy va ser president, als anys 1.953-70 ,del Consell de Relacions Estrangeres (CFR) controlat pels Illuminati. També era una figura força destacada del Grup Bilderberg. Després de l'assumpció del poder feixista al 1.922, els jueus estaven excessivament representats dins l'administració central, els militars i l'educació superior. Molts jueus es va unir al partit feixista, on es podia arribar a alts càrrecs, alguns molt a prop de Mussolini (Meir Michaelis, "Mussolini i els jueus: les relacions germano-italianes i la qüestió jueva a Itàlia 1.922-1.945", Institut d'Afers Jueus, The Clarendon Press, Oxford, 1.979). Els maçons jueus més importants que pertanyien al govern de Mussolini eren Aldo Finzi (mà dreta i ministre de l'interior de Mussolini) i Guido Jung (Ministre de Finances, 1.932-35). L'ideòleg en cap feixista era el jueu Illuminati Gino Arias, que utilitzava el model econòmic dels sindicalistes. Era membre del Consell Feixista que era qui, en realitat, governava el país. També n’eren membres els banquers jueus maçons Giuseppe Toeplitz i Otto Herman Kahan. Els assessors de Mussolini en afers econòmics eren tots jueus: H. Ancona, A. Luria i T. Meyer. L’ideòleg de Hitler Alfred Rosenberg deia que Mussolini era un lacai jueu. L'aportació jueva al moviment feixista és verificada per William Rubinstein, professor d'història a la Universitat de Gal·les a Aberystwyth en el seu estudi "Un poble apart: Els jueus a Europa, 1.789-1.939" (Oxford, 1.999).

El maçó Winston Leonard Spencer Churchill va dir que si ell hagués estat italià, s’hauria posat una camisa negra i s’hauria unit a Mussolini. Churchill va ser iniciat el 24 de maig del 1.901 a la Lògia Studholme nº 1.591 de Londres i va esdevenir mestre l'any següent a la Lògia de Rosemary nº 2.851. A Mussolini el van fer francmaçó honorífic, però va trair la confiança dels banquers maçons i va proclamar ja al 1.924 que tots els membres del seu Partit Feixista que fossin maçons haurien de deixar qualsevol d'aquestes organitzacions. El general Luigi Capello, un dels feixistes més coneguts i diputat gran mestre de la Grande Oriente, la gran lògia líder a Itàlia, va deixar el Partit Feixista per no trair els ideals de la maçoneria. Al 1.925, Mussolini va concedir una entrevista en la qual va dir que a Itàlia la maçoneria era una organització política que estava subordinada al Gran Orient de França. L'estiu del 1.925, Mussolini ordenava la dissolució de la francmaçoneria a Itàlia. En una carta oberta a Il Duce, Domizio Torrigiani, gran mestre de la Grande Oriente d'Italia, va exigir que es respectessin els principis democràtics. Mussolini al 1.927 li va ordenar que s’exiliés a l'illa de Lipari, on va morir. El 4 de novembre del 1.925, el socialista maçó Tito Zaniboni va intentar assassinar Mussolini. El general Capello va ser arrestat per complicitat i fou condemnat a 30 anys de presó (Sven G. Lunden, "L'aniquilació de la maçoneria", The American Mercuri, núm. 206, febrer 1.941). Seguint l'agitació anti-maçònica, els camises negres van estar implicats en moltes actuacions il·legals en contra dels maçons entre el 26 de setembre del 1.925 i el 4 d'octubre del 1.925. Van entrar a les llars de molts maçons coneguts de Milà, Florència i altres ciutats i en van matar 137. El gran mestre Raol Palermo es va escapar però va ser capturat i assassinat. El 9 de gener del 1.926, Mussolini va confiscar els béns de les lògies. Només perseguia als maçons als que no els agradava el seu govern. Els maçons mai no van perdonar a Mussolini que limités el seus mitjans d'actuació, després d'haver-lo ajudat a organitzar la seva marxa sobre Roma el 27 d'octubre del 1.922 que va obligar que el rei Victor Emmanuel III (també francmaçó) el nomenés ministre el 31 d'octubre. Els maçons van mentir al rei dient-li que la guarnició de Roma només tenia 6.000 homes (en realitat n’hi havia 28.000) per combatre contra 100.000 camises negres feixistes (en realitat 40.000). Al 1.930, en un secret total Eugenio Chiesa va ser elegit gran mestre. Després de la Segona Guerra Mundial, Guido Laj va esdevenir el legítim gran mestre. El Wiener Freimaurer-Zeitung va afirmar en el seu nº 5-6 de l'agost del 1.925 que Mussolini no aconseguiria lliurar-se dels maçons amb la seva llei terrorista - la llei anti-maçònica. Amb això no acabaria amb la maçoneria a Itàlia. La paraula "feixisme" prové de la paraula llatina 'fasces' que significa "feixos de pals". A la Roma antiga el feix de pals era un símbol per a aquells funcionaris amb dret a castigar els seus súbdits. Aquest va ser un símbol radical durant el cop d’estat dels Illuminati, també conegut com la Gran Revolució Francesa del 1.789 (Paul Johnson, "Temps moderns", Nova York, 1.983). A la seu dels Illuminati a Ingolstadt hi havia una pintura al sostre, on un home vell duia un feix de pals a la mà. Això simbolitzaven el poder dels Illuminati com ho va fer més tard amb els feixistes. La premsa sota Mussolini es va mantenir lliure. No es va establir cap policia secreta. L'economia estava controlada pels consells econòmics corporatius. Per Mussolini el socialista Kurt Eisner era un gran exemple. La seva gent anava vestida amb jaquetes de cuir negre igual que els comissaris de Lenin. La retòrica de Mussolini recordava el llenguatge violent de Lenin, dient: "No hi ha vida sense vessament de sang!" Amb Mussolini la Cosa Nostra va ser perseguida i es va veure obligada a passar a la clandestinitat. Molts mafiosos van fugir als Estats Units, on podien operar lliurement. Durant la Segona Guerra Mundial la màfia subministrava a les tropes americanes informació sobre la situació militar a Sicília. Després de l'aterratge americà al 1.943, la màfia tenia les mans lliures. Els mafiosos es van fer alcaldes dels pobles i les ciutats sicilianes. I els nord-Americans es limitaven a mirar com els líders de la màfia executaven públicament als seus enemics. Les autoritats americanes van alliberar 200 gàngsters durant la guerra, que originalment havien vingut d'Itàlia, per tornar-los a enviar a la seva antiga pàtria per renovar les seves activitats mafioses. Això va ser descrit per l’exministre alemany de Recerca i Tecnologia, Andreas von Biilow, al seu llibre "Im Namen des Staates" / "En nom de l'estat" (Munic, 1.998, p. 173). El comandant de les unitats americanes a Sicília va utilitzar la màfia per lluitar contra el govern nacionalista de Roma.

Quan el General Miguel Primo de Rivera va arribar al poder a Espanya al 1.925, va ordenar que la maçoneria fos prohibida al seu país. Al setembre del 1.928 va tancar la Grande Oriente i altres lògies subversives. Però després de la revolució del 1.931 van ser reobertes totes. L'adversari més eficaç de la maçoneria va ser el cap de l'estat espanyol el General Francisco Franco (un Cristià jueu). Ell sabia que hi havia una conspiració maçònica real. Els líders maçònics del Consell Suprem, dels graus 33è de Washington, D. C. a la tardor del 1.936 instaren als seus sequaços comunistes i socialistes del món a donar suport als rojos a la Guerra Civil i a lluitar contra el franquisme. Van influir en la política de diversos governs. Diversos consells suprems maçònics d’arreu del món ja al 1.931 es van reunir en la maçònica fortament infestada Ciudad de la Habana, Cuba, per celebrar un Congrés Internacional per discutir qüestions comunes relatives als canvis polítics als que s’enfrontava el món. Al 1.938, Franco va emetre un decret ordenant que tots els símbols relacionats amb la francmaçoneria fossin eliminats de les làpides funeràries dels francmaçons enterrats a Espanya. La maçoneria era un delicte punible amb presó per a qualsevol home que en algun moment hagués estat connectat amb l'Ordre, o qualsevol que no denunciés la francmaçoneria i no revelés a la policia els noms de tots els maçons amb qui hagués estat associat (Hamilton, "La maçoneria: Un presoner de guerra," òrgan oficial del Consell Suprem dels graus 33è, The New Age, novembre del 1.948, p. 655-656). El 2 de març del 1.940, Franco va dictar un decret "per a la supressió del comunisme i la maçoneria" fent de la pertinença a la maçoneria un delicte punible amb sis anys de presó per a aquells que estiguessin per sota del grau 18è. Els actius de les lògies van ser confiscats. Molts maçons van ser jutjats davant de tribunals i condemnats a llargues penes de presó. Es va crear un tribunal militar especial espanyol per suprimir la maçoneria. Uns 2.000 homes van ser empresonats fins a 30 anys, depenent del seu rang i la seva activitat dins la maçoneria (Hamilton, "La maçoneria: Un presoner de guerra", The New Age, novembre 1.948, p. 655). El ministre de Justícia de Franco va afirmar que només havien estat empresonats 950 maçons i que 500 havien estat alliberats al 1.945, tot i que que se'ls va prohibir treballar o exercir la seva professió a Espanya ("Maçons però no lliures," Newsweek, 25 de juny del 1.945, p. 114-115). L’article 1 del decret declarava que no es podia ser comunista, ni pertànyer a un ordre maçònic o a d’altres societats secretes. Tots els maçons que alhora fossin comunistes automàticament haurien de ser condemnats a dotze anys i un dia de presó. Això només s'aplicava en "circumstàncies agreujants". L’article 6 explicava que això significava que eren maçons dels graus 18è al 33è o havien estat membres del Comitè central de la Grande Oriente d’Espanya. Tots els maçons o comunistes havien de deixar les seves organitzacions abans dels dos mesos després de la proclamació, i tots els que fossin funcionaris o estiguessin en posicions de lideratge dins el sector privat havien de ser acomiadats. Molts maçons van fugir a l'estranger i els seus béns van ser confiscats. No va ser fins a la dècada del 1.970, diversos anys després de la mort de Franco al 1.975, que la prohibició de la maçoneria va ser abolida. Franco creia que era important informar a la gent de la perillositat de la maçoneria. Va escriure més de cinquanta articles sobre la maçoneria a la revista Arriba entre els anys 1.946 i 1.951. Al 1.952 els articles van ser recollits en un llibre, anomenat "Masoneria", amb el pseudònim de J. Boor. Va tornar a ser publicat al 1.982 quan es va revelar que l'autor real era Franco. Els maçons encara són calumniats ara. També el primer ministre portuguès el nacionalista Antonio de Oliveira Salazar va prohibir la francmaçoneria al 1.931, que no podria funcionar obertament una altra vegada fins després de la seva defunció al 1.970. El gran mestre Jose de Matos fou arrestat i ingressat en un hospital mental en contra de la seva voluntat. Fujivara, que representava al Japó al Congrés Weltdienst de Berlín al 1.938, va dir: "La Judeo-maçoneria està obligant als xinesos a convertir la Xina en una punta de llança per atacar al Japó i això obliga el Japó a defensar-se davant d’aquesta amenaça. El Japó no està en guerra amb la Xina sinó amb la maçoneria, representada pel General Chiang Kaishek, successor del seu mestre, el maçó Sun Yatsen." (Henry Rollin, "L'Apocalypse de notre temps", París, 1.991, p. 514) La maçoneria va ser prohibida a Turquia pel President Mustafa Kemal Ataturk al 1.935, tot i que ell mateix era francmaçó. També el govern francès de Vichy va perseguir la maçoneria a partir del 1.940. L’activitat maçònica tampoc va estar permesa a Romania, Bulgària, ni a Iugoslàvia durant la guerra. La raó era simple. Durant els dos-cents anys anteriors els maçons sense tenir cap mandat públic en política, havien comès actes terroristes, havien planejat i executat assassinats, havien provocat revolucions i

guerres. Segurament hi havia raons per prohibir aquest moviment antidemocràtic i destructiu que estava utilitzant mitjans democràtics per perjudicar a la societat que l'envoltava. A Àustria la maçoneria fou prohibida al 1.938, i la majoria dels maçons van ser enviats a camps de concentració. El mateix ocorria a Txecoslovàquia un any més tard. Els maçons finlandesos van tancar llurs Lògies voluntàriament durant la guerra per impressionar als seus aliats nazis. El Papa Pius XII al 1.958 va condemnar a tots aquells, "que unissin el seu nom a la maçoneria". Al món actual hi ha més necessitat que mai d'un moviment anti-maçònic que exclogui als maçons de les institucions democràtiques i dels centres de poder, incloent-hi els parlaments. Per exemple només 11 de 155 parlamentaris noruecs eren maçons al 1.983, és a dir el 7 per cent. També hi havia 250 policies amb alts càrrecs, 250 executius de banca, 400 funcionaris i 110 clergues. A Birmània (ara Myanmar) i a Cambodja no permeten cap mena d’activitat maçònica al seu territori. És remarcable que el General U Ne Win al 1.962 va arribar al poder amb un cop d'estat a Birmània i al 1.974 introduïa el sistema polític preferit dels maçons – el socialisme - i al mateix temps tancava totes les lògies. Birmània ha esdevingut el principal productor mundial d'opi i heroïna. La lògia més gran d'Indonèsia era la Grand Est d'Holanda. El President Sukarno va prohibir tota activitat maçònica al 1.961. A Corea del Nord la maçoneria oficialment està prohibida, com ho està a Egipte, Iran i a Iraq. Els horribles juraments dels maçons i les amenaces de càstigs horribles per als "traïdors" no tenen cabuda en una societat democràtica. Aquesta obligació de fer juraments fins i tot podria provocar trastorns de desdoblament de personalitat. El primer ministre britànic Tony Blair a la tardor del 1.999 deia que considerava inadequat que els alts càrrecs dins les institucions judicials (policia, fiscals i jutges) i l'administració fossin maçons. Les seves declaracions van plantejar fortes protestes des del camp maçònic. Això va ser silenciat immediatament. A Noruega el president de la Comissió de Justícia Jorgen Kosmo a principis del 1.990, va dissuadir a la policia i a altres empleats del poder judicial que fossin maçons. Un membre del gabinet noruec, Stein Ludvigsen, es negà a abandonar la seva lògia, malgrat les protestes de l'oposició. Es va voler evitar el conflicte d'interessos com fos (del diari noruec Dagsavisen, 22 d'octubre del 2.001). El Parlament finlandès al 2.001 va emetre una llei que prohibia que el jutge pertanyés a la mateixa societat secreta que l'acusat. Aquesta llei és necessària en molts altres països. A la tardor del 1.997, el British Commons Home Affairs Select Committee (Comitè de Selecció d’Assumptes Interns de la Cambra dels Comuns Britànica) va exigir una llista a la Gran Lògia Unida d'Anglaterra, dels francmaçons empleats al sistema de justícia penal (The London Times, 20 de febrer del 1.998). Dins de la policia de West Midlands, la corrupció maçònica estava molt estesa. Quatre de cada cinc policies eren maçons, i a un no-maçó li era molt difícil fer carrera. A la llista de membres es van trobar els noms de 30 jutges. Dins de Scotland Yard funciona una lògia especial – la Manor St. James, a la qual pertanyen 200 policies del centre de Londres. El ministre de l’interior va haver de complir amb la recomanació del Comitè i va signar una proposta de llei per a tots els candidats a alts càrrecs dins del sistema de justícia penal, ja fossin maçons o no. El sindicat de la policia s'oposava a aquest registre, però si algú no complia amb aquesta norma, era acusat de desacatament. Aquesta corrupció dins de la policia britànica maçònica la descriu amb detall Martin Short a "Dins la fraternitat" (Londres, 1.997). Stephen Knight va concloure que cap policia britànic podia arribar a ser cap de policia, tret que fos maçó (Stephen Knight, "La fraternitat", Londres, 1.994, p. 49-80). El 27 de juliol del 2.004 els caps de la policia van advertir a tots els oficials que serien acomiadats si pertanyien al Partit Nacional britànic. Phil Edwards cap de premsa del BNP va dir: "Aquest és el tipus de cosa que acostumaven a fer a la Unió Soviètica, eliminant el dret democràtic de la gent d’unir-se a un partit polític legal." (The Guardian, 28 de juliol del 2.004, p. 4) Però és una pràctica comuna que l'experiència i habilitat d'un policia no compti llevat que pertanyi a la maçoneria? Una cosa semblant va succeir a la Unió Soviètica, on totes les carreres estaven tancades per als no-membres del Partit Comunista. A la Unió Soviètica la societat organitzada només comptava amb 3 milions de comunistes. A Gran Bretanya aproximadament mig milió de maçons compleixen una funció similar, i als Estats Units hi ha almenys 2,5 milions d’aquests conspiradors.

La policia britànica serveix a la maçoneria i no al públic. Ja al 1.877 Scotland Yard estava tan malmès que tres dels principals caps de policia van ser condemnats a treballs forçats. L'organització fou reestructurada. Al 1.977 ho va tornar a ser. Llavors es va revelar que els detectius i els alts funcionaris acceptaven suborns. 13 detectius, tots ells maçons, van ser condemnats a presó. Havien rebut diners de botigues porno de Londres a canvi de no denunciar la seva il·legal i estranya activitat. En el món actual els maçons estan intentant desarmar tota oposició adreçada a l'essència de la maçoneria. A la Grand Lògia Alpina Suïssa, existeix des de la dècada del 1.920 la comissió central per a combatre als adversaris de la maçoneria. Els maçons controlen estretament i recullen totes les declaracions anti-maçòniques, aparegudes en articles i llibres arreu del món. Llavors tot això s'analitza i es prenen les mesures adequades. La maçoneria internacional està emetent especials instruccions sobre com gestionar als seus oponents. Entre d'altres documents maçònics de l'arxiu especial de Moscou, el rus Viktor Ostretsov, crític amb la maçoneria, va trobar un informe d’un renegat que era un francmaçó que havia deixat l'ordre. A aquests maçons se’ls anomena camaleons sense personatge. Als retrats "Analítics" també se’ls titlla d’anti-maçons. Avui dia la propaganda juga un paper encara més important per la maçoneria que abans. Per aquesta raó hi ha una oficina de propaganda a la Gran Lògia de Viena. Els paral·lelismes amb els comunistes són sorprenents (Viktor Ostretsov, "Maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 579). El món maçònic Al 1.900, en una convenció maçònica a l'Hotel du Grand Orient de France de París es va prendre la decisió de crear una agència maçònica internacional. Al 1.903, la idea va ser adoptada per Edouard Quartier-la Tente, antic gran mestre de la Gran Lògia Alpina de Suïssa. Aquesta agència intentava coordinar millor la lluita dels maçons contra el món. El 26 de desembre del 1.992 es publicà un sarcàstic estudi de diverses xarxes a la respectada revista The Economist. Els Illuminati van ser presentats com "la mare de totes les xarxes" i "els veritables governants del món". La revista esmentava a Adam Weishaupt i l’1 de maig del 1.776 i afirmava que la conspiració dels Illuminati "és immensa i terrible" i que "és la xarxa dels que dirigeixen xarxes." A continuació, assenyalava que "molts presidents nord-americans havien estat Illuminati; alguns d'ells havien estat assassinats pels Illuminati i que el símbol Illuminati - el de l'ull a la piràmide - encara s'engalana al bitllet de dòlar. Vaig trobar aquest símbol l'estiu del 1.986 entre d'altres documents Illuminati als arxius d’Ingolstadt. La maçoneria i moltes altres organitzacions, entre elles el moviment internacional dels Boy Scouts, fundat pel maçó Robert Baden-Powell al 1.908, estan controlades pels Illuminati. L'emblema scout internacional és un lliri, que s’interpreta com un símbol de puresa, si bé de fet és testimoni de la victòria de la maçoneria sobre la dinastia reial francesa dels Borbons. Fonts maçòniques admeten lliurement que el moviment dels Boy Scouts està sota la influència de la maçoneria. Els maçons també controlen els sindicats arreu del món. Als Estats Units el francmaçó Samuel Gompers (Lògia Dawson nº 16 de Washington DC) era un capitost de la Unió i un esvalotador. Ell es va encarregar que tant socialistes com comunistes comencessin a celebrar l'aniversari dels Illuminati, l’1 de maig del 1.889. Així, per art de màgia es va reforçar la xarxa secreta dels Illuminati. A Washington, DC els maçons van erigir un monument en honor de Samuel Gompers. A la primavera del 1.999, per iniciativa del Partit Liberal Suec (Folkpartiet) es va fundar la Fundació per Obtenir Informació sobre Crims Contra la Humanitat comesos pel comunisme. Quan vaig suggerir que les forces que hi havia darrere l'avanç del comunisme també haurien ser examinades, va ser rebutjat. El Partit Liberal Suec està servint als interessos dels francmaçons amagant els fets? El President de França, Jacques Chirac i molts altres caps d'estat són maçons d’alt rang. És membre de la Gran Lògia Alpina Suïssa (Ghislaine Ottenheimer, Renaud Lecadre, "Les freres invisibles", París, 2.001, p. 61). Estem sota el poder maçònic. Per aconseguir que un polític sigui reelegit, mai s'indica si és francmaçó.

Als 15 anys, William Jefferson Blythe (més tard Clinton) esdevingué membre del departament de joventut de la Lògia Jacques de Molay (l’ordre DeMolay per als nens) en el petit poble de Hope, Arkansas (Freemasonry Today, estiu del 1.998, p. 24). El seu padrastre Wo Vaught era maçó de grau 32è. L'ordre DeMolay va ser fundada per Frank S. Land a Kansas City, Missouri, al 1.919. El 26 de juny del 1.999, James C. McGee va ser escollit gran mestre de DeMolay International. El tràfic de drogues mitjançant un camp d'aviació de Mena, Arkansas, va tenir lloc sense pertorbació, mentre Clinton era governador. Testimonis no desitjats d'aquesta activitat es van trobar amb "accidents letals". Clinton va estar involucrat en el tràfic de drogues amb els Contras (Patrick Matrisciana, "El llibre de les cròniques de Clinton", Hemet, Califòrnia, 1.994). Com president va cometre el greu delicte de perjuri. Per a sorpresa de molts advocats, tanmateix, no va anar a la presó.

Bob Woodward, editor adjunt de The Washington Post, va dir al seu llibre "L’agenda: dins la Casa Blanca de Clinton" (1.994) que el President Clinton exhibia violents atacs d'ira i provocava amargs conflictes entre els seus assessors polítics. A Gran Bretanya hi ha una poderosa organització maçònica anomenada La Taula Rodona amb sucursals arreu del món. Es refugia amb cura de l'escrutini oficial però no obstant això exerceix una subtil influència en la vida de la gent. El gran arquitecte polític del món va ser Alfred Milner, que va planejar i finançar les "revolucions" de Rússia del 1.917 per "celebrar" el 200 aniversari de la maçoneria moderna. The Freemason Chronicle va declarar al 1902: "La grandesa de la Gran Bretanya és el treball dels francmaçons." (pàg. 319). Michel Baroin, antic gran mestre del Gran Orient al 1.979, va declarar: "Ha arribat l'hora de la maçoneria. Tenim tot el que necessitem a les nostres lògies, homes i mètodes". (Humanisme, setembre del 1.979) Gary H. Kah va escriure en el seu llibre "Rumb cap a l’ocupació Global " (Boblesville, 1.992) que el moviment marxista estava "completament dominat per les societats secretes, finalment fent el seu camí cap a Rússia on, amb l'ajuda de les lògies russes existents, amb l'assistència de Trotski i Lenin i el suport extern dels financers internacionals, serà imposat al poble rus". Domenico Anghera, sobirà gran comanador del Consell Suprem del Ritu Escocès, va dir en un discurs poc abans de la guerra Franco-Prussiana del 1.870: "El nostre primer pas com constructors del nou temple en honor de la glòria de la humanitat, hauria de ser la destrucció. Per tal de destruir l'estat social existent hem suprimit l’educació religiosa i els drets humans." (Domenico Margiotta, "Le culte de la Nature dans la Franc-maçonnerie Universelle", Ginebra, 1.897, p. 45) Domenico Anghera creu que això és a causa de que als maçons els han desaparegut els sentiments per la pàtria, la religió i la família. La revista maçònica austríaca Her Zirkel va admetre el 13 de desembre del 1.908: "Junts hem fet un jurament; conspirarem cada dia amb malícia cap a l'ordre existent de la societat. No podem esperar en excés per utilitzar les nostres forces destructives. No preguntarem què construirem en comptes del que hem destruït." La revista maçònica de Mecklemburg, va declarar al 1.910: "La idea de la conducció és en tot moment centrar-se en la destrucció i l'aniquilació, perquè el poder d'aquesta gran societat secreta només pot sorgir de les ruïnes de la que ara existeix".

La revista The Foreword de les lògies americanes va declarar obertament al 1.927: "Volem donar suport a la construcció del gran monument que el gran poble de la Bíblia ara portarà a la seva conclusió". Així que els maçons estan construint, amb ruïnes, un Nou Món per a nosaltres. Afirmen ells mateixos "que la francmaçoneria és la construcció del temple (de Salomó) als cors dels homes i de les Nacions". Així que vivim al món d’enganys i sense escrúpols dels maçons. Si algú està disgustat, hauria de queixar-se de l'activitat secreta dels maçons. Però els maçons són els enganyadors enganyats. Mai admeten els seus propis errors, tot i que les seves accions ens han portat a través d’un sofriment indescriptible. En general, cap individu arribarà a cap posició important sense ser recomanat per la lògia. Els mitjans de comunicació es posen en moviment per assegurar la victòria dels candidats dels maçons. Fins i tot el cos d'oficials militars està impregnat per la francmaçoneria. Heus aquí una llista de maçons famosos: George C. Marshall, Darryl Zanuck (20th Century Fox), Yitzak Rabin, Yassir Arafat, Jesse Jackson, Louis Farrakhan, Benjamin Disraeli, Ludvig van Beethoven, Jacques Delors, Thomas Chalmers, Jimmy Carter, Walter Rathenau, Arthur Conan Doyle, Duke Ellington, Chiang Kaishek, Boris Yeltsin, Clark Gable, George Gershwin, Joseph Ignace Guillotin, Oliver Hardy, Joseph Haydn, Hector Berlioz, Giacomo Puccini, Luigi Cherubini, Giuseppe Verdi, Rudyard Kipling, Mark Twain (Samuel L. Clemens), Mao Zedong (Gran Orient), Oscar Wilde, Charles Hilton, Émile Zola, Alexander Pope, Thomas Lipton, Charles Lindbergh, Louis B. Mayer (Metro-Goldwyn-Mayer), Jean Sibelius, Jonathan Swift, Al Gore, William Taft, Edwin Aldrin, Leroy Gordon Cooper, Jacques Chirac, Valery Giscard d'Estaing, Roald Amundsen, Louis Armstrong, John Glenn (Concord Lodge n º 688), Henry Bell Laurence, George Soros, Helmut Kohl (Gran Orient), Arthur Wellington, Harry Houdini (Erich Weiss), Samuel Colt, Mel Gibson, Denzel Washington, James Cameron (33°), Paul Whitman, Bob Dole, Jose Rizal, Leonardo DiCaprio, Walter P. Chrysler, Alan Greenspan, Carl Sagan, Albert Einstein, Andre Citroen, Francis J. Bellamy, Frederic A. Bartholdi, Moses Cleaveland, George M. Cohan, Carlo Collodi, Telly Savalas, Sidney Wagner, George M. Dallas. L’actual rei suec es va negar a ser maçó i per tant gran mestre. En canvi el banquer Gustaf Piehl va esdevenir gran mestre ("El rei rebutja als maçons", del diari suec Expressen, 21 d'abril del 1.997). A sa Majestat no li agraden les cerimònies secretes. Els maçons es van enfadar i entristir a l’hora. Cartes de felicitació de tota Suècia van honorar al rei per a la seva decisió de rebutjar als maçons (Dagen, 30 d'abril del 1.997). Oficialment la francmaçoneria és una organització de caritat, patrocinant hospitals infantils, orfenats, institucions educatives i geriàtrics. El Gran Orient de França ja n’ha tingut prou d'aquest doble discurs i ha dit que la caritat no té res a veure amb la maçoneria. La revista maçònica hongaresa Kelet va afirmar al juliol del 1.911 (nº 9): "Estem establint els fonaments d'un nou ordre social, on la caritat només és una coberta. El compromís de secret no tindria cap significat, si només es referís a la caritat, i els terribles juraments maçònics serien innecessaris." "Les constitucions maçòniques irlandeses" confirmen això: "La junta va demanar si els fons d'una lògia podien ser utilitzats per a un propòsit, que no fos maçònic. Finalment es va dictaminar que els fons d'una lògia eren recollits únicament de fonts maçòniques només per a finalitats maçòniques i no han de ser utilitzats per a cap altra qualsevol finalitat." ("Lleis i constitucions de la Gran Lògia dels maçons lliures i acceptats d'Irlanda", Dublín, 1.934, p. 117.) La nostra societat ha estat infectada per la perversa francmaçoneria elitista d'una forma o altra, que ha causat la crisi espiritual més gran de la història de la humanitat. Hem estat massa dèbils per resistir la seva despietada traïdoria. Els maçons ho han descobert i per tant ens tiranitzen ideològicament (amb el socialisme i el comunisme i altres ismes antinaturals), econòmicament (amb els interessos), químicament (amb els additius tòxics a la nostra alimentació i a través de la indústria farmacèutica) i culturalment (amb cultura escombraria). La immensa majoria de la gent no tenen ni idea de que són joguines en mans d'aquestes astutes forces. A la societat actual, "construïda" pels maçons, una persona espiritual és considerada anormal, cosa que demostra que aquesta societat és ella mateixa anormal. El desenvolupament espiritual només s’afavoreix en un entorn espiritual, no en els materialistes i despietats. Ens han pres la història, la dignitat, la saviesa i l’honor, el sentit de responsabilitat, la visió espiritual i les nostres tradicions. Els que han fet això contra una civilització sensible han de ser considerats els pitjors dels delinqüents.

Tots som responsables en part, no obstant això, perquè hem fallat al no actuar contra la bogeria maçònica degut a la nostra enorme credulitat. Hem estat totalment enganyats i hem ignorat els senyals d'advertència. El científic alemany Robert Eberthardt va dir: "No tinguis por dels teus enemics - en el pitjor dels casos et mataran. No tinguis por dels teus amics - en el pitjor dels casos et trairan. Als apàtics has de témer, perquè no maten ni traeixen, però gràcies a la seva apatia silenciosa, existeixen en aquest món la traïció i l’assassinat." És vital fer-ho bé. Qui estigui disgustat amb el món dels maçons, hauria d'ajudar difonent informació sobre les males obres d'aquests "àngels de llum". El fet és que "aquestes forces de la llum" no poden suportar, ells mateixos, la llum. Els maçons continuen amenaçant al món sencer. Quan es posarà fi al seu poder il·legal i global? És il·legal perquè la Constitució sueca assegura que "tot poder polític emana del poble" i la majoria de les constitucions dels estats democràtics es basen en un principi similar. Els maçons afirmen que el moviment és sinònim de llibertat política i dignitat humana. Els fets diuen el contrari. El maçó Sven G. Lunden al seu article "L'aniquilació de la maçoneria", publicat a The American Mercuri, nº 206, febrer del 1.941, afirma que la maçoneria lluitava contra els tirans. Qui era un tirà, ho decidien els grans mestres. Segons el polític científic suec Anders Westholm, la maçoneria constitueix un perill per a la democràcia. Però un no pot tocar a aquestes persones ocultes en el poder. Niklas Stenlas, un altre científic polític, ha declarat que les societats secretes són un problema democràtic: "La gent influent coneix i té accés a una xarxa excel·lent, que al seu torn augmenta la seva influència. Sovint tenen canals directes al mateix Parlament." L'any 1.996, hi va haver una sentència del Tribunal Suprem Suec, respecte a una llei que prohibia l'ús del crani humà com a símbol. La llei ha estat utilitzada només per als neonazis. Els maçons n’han quedat al marge, malgrat el fet que aquest símbol malvat també te lloc dins de la maçoneria. Això significa que la llei s'aplica de forma selectiva. Els maçons estan per sobre la llei. Què més es podria esperar? La francmaçoneria és una fraternitat per a poderosos i influents. És una organització que parla amb una llengua bífida. Segons els maçons anglesos Christopher Knight i Robert Lomas, els maçons tenen aproximadament 50.000 cranis en diferents lògies arreu del món ("El segon Messies", Londres, 1.998, p. 117). Gustav Karlsson i Lars-Olof Engstrom, els maçons de més alt rang a la ciutat sueca de Gavle, van afirmar que els rituals amb cranis i coses d’aquestes només servien per estimular la imaginació, segons ells no tenen cap significat més profund (Gefle Dagblad, 23 de gener del 1.985). Aquesta és una mentida primitiva que gairebé cap persona raonable es pot prendre seriosament. Les lògies nacionals aïllades no existeixen, encara que els maçons suecs ho diguin. Cada germà maçó arreu del món participa en la construcció del "nou món" - el Temple de Salomó, que significa la transformació de cada estat en una província sota un govern mundial governat pels maçons. Els maçons que encara no són conscients del passat carmesí de la seva secta criminal haurien de deixar-la tan aviat com els fos possible, si realment volen ajudar a la humanitat. Els líders maçons són fanàtics mentalment trastornats, portats pel mal camí per les seves pròpies utopies destructives. Han esdevingut criatures psicopàtiques, mostrant molts signes del seu malalt patró de comportament. Valoren la seva secta com el més alt i a la humanitat com el més baix. Ells mateixos s’han abaixat al nivell dels rèptils, que exclou tota espiritualitat. Els éssers humans espiritualment desenvolupats mai fan ús de la violència. La maçoneria s'ha convertit en un club per a individus desequilibrats, amb carreres famolenques i gens realistes. Per tant, la gent amb visió mai es fan maçons.

El psicòleg CG Jung, l’avi del qual va ser gran mestre de la Gran Lògia de Suïssa, va establir: "Sovint he vist a gent esdevenir neuròtica, quan accepten respostes insuficients o falses a les preguntes de la vida." (C. G. Jung, "La meva vida".) "La Francmaçoneria ha creat un tipus particularment degenerat, que fica la mà a la butxaca del seu veí, i clama que és ell qui ha estat robat", va escriure M. d'Estoc en el seu llibre sobre l'essència de la maçoneria "La Franc-Maçonnerie" (Volum I, "Partie Historique", París, 1.906, p. 270). Max Doumic va escriure a la seva obra "La Franc-Maçonnerie est-elle Juive ou Anglaise?" (París, 1.906, p. 193) que tot el que s'origina a la maçoneria porta el segell de la falsedat. Es presenta una versió falsa de la història en ocultar certs fets i distorsionant-ne d’altres. Va voler dir que sota la influència de la maçoneria, hem anat per mal camí i per tant en cada àrea de la vida viurem en un ambient de disbarats i mentides. Els maçons se senten orgullosos de la maliciosa pseudo-història que han escrit per a nosaltres. La pregunta és quant de temps més acceptarem els seus insolents contes de fades. A causa de la molt superficial educació dels intel·lectuals, molts d'ells han estat influenciats per la distorsionada visió del món en blanc i negre dels maçons, i per tant, de bona fe han causat mal a d’altres, tant mental com físicament. El periodista australià John Pilger va escriure una vegada: "Els enganys dels governs elegits democràticament semblen més extraordinaris que els de les dictadures, només degut a les il·lusions que creen." En el confús món d'avui dia hi ha moltes persones astutes, però. Al febrer del 2.003, hi va haver una resolució al Parlament d'Ucraïna per processar els maçons. Serien condemnats a 3-5 anys de presó; els empleats del govern i els oficials militars d'alt nivell ho serien amb 7-10 anys. Si un maçó causava la mort d'algú i perjudicava els interessos de l'Estat, seria castigat a un màxim de 15 anys de presó. Sobre una de les columnes del Freemason’s Hall de Londres hi ha un símbol del poder mundial maçònic: el món embolicat en una xarxa.

Els maçons d'alt grau saben que la capacitat de la majoria de la gent per analitzar i treure conclusions és primitiva i limitada. Per tant, no temen que el públic vinculin el seu símbol de poder global amb el logotip de l'ONU, que compta amb una xarxa de 33 seccions que abasten el món. Com és ben recordat la deïtat maçònica Jahbulon té el cos d'una aranya. Les aranyes tendeixen a fer girar les seves xarxes. També cal destacar que els comunistes gaudien arrossegant els seus enemics capturats en una enorme xarxa, cosa que va passar, per exemple, als Estats bàltics

A Kaunas, Lituània, al 1.940 la NKVD (policia política soviètica) arrossegava als seus presoners al llarg dels carrers utilitzant una gran xarxa. Durant l'edat mitjana als monjos mentre feien camí cap a Roma a través de Suïssa, se’ls ordenava portar una bena als ulls, de manera que no es deixessin temptar per la bellesa de la natura. Avui en dia moltes persones es deixen encegar per les mentides dels mitjans de comunicació, per evitar veure trencades les seves il·lusions per una trobada brutal amb la realitat. Diverses institucions poderoses, inclosos els bancs, a la City de Londres tenen les seves pròpies lògies maçòniques. El Banc Lloyd té la seva Lògia Cavall Negre a Lombard Street. El Banc d'Anglaterra té una lògia amb el seu propi nom, una de les primeres, consagrada al 1.788 (Melvyn Fairclough, "L’Esbudellador i els Reals", Duckbacks, 1.992, pàg. 70). Aquells que vulguin més informació sobre la participació dels maçons en la política i l’economia durant els últims 220 anys a Europa, esteu convidats a llegir el meu anterior llibre "Sota el signe de l'Escorpí" (Estocolm, 2.002).

La Lògia George Washington d’Alexandria, Virginia. Foto: Jüri Lina LA NATURALESA SANGUINÀRIA DE LA MAÇONERIA El nostre nivell de coneixements avui dia és poc profund i deficient i els fets als que tenim accés ens porten per mal camí. Estan basats en els mites i enganys dels maçons. El mite més perillós ens coacciona a pensar que no hi ha cap lligam entre l'elit financera i els maçons. Aquestes idees no són res més que teories "ultradretanes" sobre una conspiració impossible. Aquesta visió maçònica és propagada pels comunistes, socialistes i liberals conservadors. Els que són al poder s’asseguren que qualsevol persona que tracti seriosament la informació important sobre la conspiració sigui desacreditada. La idea mateixa d'una trama delictiva és horrible i repugna fins i tot a la conservadora revista sueca Contra, que ha treballat contra els comunistes però nega que el Partit Comunista de la Unió Soviètica fos una poderosa organització internacional de la conspiració, que va rebre tot l'ajut que necessitava d’Occident. Contra s'ha negat a examinar els motius que hi ha darrere aquesta afirmació i per tant s’ha convertit en part de la xarxa internacional de desinformació que amaga fets indesitjables. Els seus principals escriptors potser estan encegats per la propaganda oficial (és a dir mentides), però cap persona sensata gosaria negar alguna cosa sobre allò que no en sabés res. La història del món conté molts secrets guardats per la francmaçoneria internacional. Els secrets més vils de tots estan associats amb el socialisme i el comunisme.

El creixement del socialisme i el comunisme està sense cap mena de dubte vinculat a la lògia maçònica més potent i perillosa d’Europa, el Gran Orient de França, que té la seva seu al nº 16 de la rue Cadet de París. El lector no trobarà una sola paraula sobre el Gran Orient a l'enciclopèdia nacional sueca (Nationalencyklopedin). Aquesta obra només parla bé de la maçoneria. Si examinem la història de la maçoneria, descobrim que l'ordre està estretament associada amb el socialisme i el comunisme, així com amb el crim organitzat. La principal tasca de la maçoneria és combatre el coneixement del món real i ignorar els fets de la veritable història. Els que neguen aquesta obvia conspiració suporten una responsabilitat moral pels cruels abusos que pateix la humanitat a mans dels maçons. No es pot desestimar una demanda fins que ha estat investigada. Els maçons han utilitzat una arma terrible – el socialisme en les seves diverses formes. L'autor jueu i francmaçó Heinrich Heine (nascut Chaim Biideburg) estava convençut que el comunisme era una completa barbàrie. Una organització, que propaga una cosa tan vil i repugnant, cal per tant també considerar-la igual de bàrbara. Heine va esdevenir francmaçó a la lògia de Les Trinosophes de París al 1844. Als maçons a París se’ls commemora arreu de la ciutat. Pocs són conscients que el Marquès de Lafayette (Marie-Joseph Motier, 1.757-1.834) va ser un francmaçó molt potent. El 25 de desembre del 1.775, la Lafayette amb 18 anys va obrir la lògia de La Canduer a París. Això va ser possible degut a la fortuna a la qual tenia accés. Al 1.777, va fundar la Gran Lògia de Pennsilvània. Quan Lafayette retornà a França, va esdevenir gran mestre del Gran Orient, un càrrec que va conservar fins la seva mort al 1.834. Els antecedents històrics del Gran Orient Le Grand Orient de France va ser fundada a París als anys 1.771-1.773. El seu objectiu era infiltrar-se en el govern i després destruir-lo. El primer gran mestre va ser Louis Philip d'Orleans (fins al 1.792, oficialment fins al 1.793, quan va acabar ajusticiat per "trair" la revolució). Altres grans mestres importants van ser Alexandre Roettiers de Montaleau (1.795-1.804), Joseph Bonaparte (1.805-1.814), Jacques Mitterrand (1.962-1.963, 1.967-68), Fred Zeller (1.971-1.972) i Jean-Robert Ragache (1.987, 1.989-1.991). Alain Bauer ha estat el gran mestre del Gran Orient de França des del 8 de setembre del 2.000 i segons la seva pròpia afirmació, "innegablement Jueu". Va demanar una bandera vermella com regal del seu setè aniversari. Bauer tenia 19 anys, quan esdevingué membre del Partit Socialista i dels maçons. Als 21, Bauer va ser ascendit a vicepresident de la Universitat de París 1 (Le Point, 4 de gener del 2.002, p. 24). El sindicalista Alain Bauer dirigeix una empresa, que actua com a assessora dels ajuntaments francesos sobre qüestions relatives als serveis de vídeo monitorització, que deixen entre 10.000 a 90.000 euros. El Gran Orient compta amb un pressupost anual de 4 milions d'euros. A principis del segle XIX, el Gran Orient també va assumir el sistema de 33 graus unint-se a la Gran Lògia Escocesa General de França (Carl Dahlgren, "Frimureriet" / "Maçoneria", Estocolm, 1.925, p. 114). L’escut d’armes del Gran Orient representa un ull-que-tot-ho-veu, 40 estrelles de cinc puntes, un martell (contra els enemics) i una serp mossegant-se la seva pròpia cua. Aquesta serp s'anomena Ouroboros. Quan vaig entrar per primer cop a la seu del Gran Orient de París al setembre del 1.999, em vaig trobar amb un gran triangle vermell amb consignes als seus tres laterals: Liberte, Egalite, Fraternite (llibertat, igualtat, fraternitat). Això demostra que el Gran Orient estava darrere de l’anomenada Revolució Francesa. Els maçons no ho neguen això, al contrari, afirmen al seu diari Humanisme (nº 240, de juny del 1.998) que aquesta orgia de violència va ser de fet obra seva. La república fou declarada pel maçó Jean Marie Roland el 21 de setembre del 1.792. El versificador de "La Marsellesa" va ser el maçó Claude Roget de Lisle (Humanisme, nº 235, setembre 1.997, p. 24). "És la francmaçoneria, qui va preparar la nostra revolució, la més gran de totes les epopeies populars als annals de la història coneguda i és a la maçoneria a qui es deu el gran honor d’haver proporcionat aquest esdeveniment inoblidable amb la fórmula, que és l'encarnació de tots els seus principis". ("Declaració Principal del Consell de l'Ordre del Gran Orient de França", París, 1.936)

Al Museu de la lògia per tot arreu hi ha lemes com Solidarite i Vive la Republique! Segons el programa del Gran Orient, l'ordre combat activament el racisme i la xenofòbia. El lector probablement reconeixerà aquestes consignes cosmopolites (que són mundials), amb les quals els mitjans de comunicació ens assalten cada dia. I aquest assalt a qualsevol sentiment de patriotisme es desenvolupa en nom de la solidaritat internacional! Però com indica l'escriptor suec Lars Adelskogh, la societat multicultural no és altra cosa que la darrera Utopia del socialisme i un "ideal" que està condemnat al fracàs. Abans de la Revolució Francesa, el Gran Orient tenia 67 lògies a París i 463 a la resta del país, a les colònies i a altres països. Durant la revolució, a París, només hi havia obertes tres lògies. Els "revolucionaris" no volien deixar veure la seva connexió amb la maçoneria, els líders maçònics que es van oposar a aquest pla secret van ser executats. Aquests fets han estat explotats a la propaganda moderna. Moltes lògies estaven sota la influència del Gran Orient, incloent-hi Les Amis Reunis, que va ser fundada a París el 23 d'abril del 1.771. Tenia 12 classes (no graus). El Gran Orient al seu torn estava controlat pels Illuminati. El Gran Orient encara manté aquesta relació íntima amb "els il·luminats". Les Amis Reunis va ser una cobertura excel·lent per als Illuminati.

Durant la meva visita a Versalles al setembre del 1.999, una guia va esmentar que el conjunt patrimonial havia estat espoliat durant la revolució. 65 000 peces de mobiliari foren venudes en subhasta. Només unes quantes peces han estat retornades per certs proveïdors, per exemple la família Rothschild, que tornà una taula. El tron del rei va desaparèixer sense deixar rastre. Només unes poques cambres de les centenars del Palau resten obertes al públic. El Museu del Louvre només alberga les restes de l'antiga riquesa de l'art de França. Dos terços de les joies de la Corona continuen estan desaparegudes. El maçó Benjamin Disraeli va descriure com els seus germans maçons van organitzar disturbis a Europa a la primavera del 1.848: "Quan les societats secretes, al febrer del 1.848, van sorprendre Europa, ells mateixos van quedar sorpresos per la inesperada oportunitat i tampoc haurien estat capaços d’aprofitar l'ocasió, si no hagués estat pels Jueus, qui als anys finals, malauradament havien estat connectant-se amb aquestes impies associacions, tan imbecils com els governs, aquell inadequat brot no hauria devastat Europa." (Benjamin Disraeli, "Lord George Bentinck: una biografia política", Londres, 1.882, p. 357.) Alguns membres del Gran Orient van acabar sent ministres del govern provisional després de la revolució de febrer del 1.848. Un d'ells va ser Victor Schoelcher (1.804-1.893). El seu objectiu era deposar la monarquia de juliol, que ja no era útil per als interessos del Gran Orient. El 24 de febrer del 1.848, el Rei Louis Philip es va veure obligat a abdicar. Els maçons van declarar la seva Segona República, que va ser la llavor d'un nou imperi. Louis Philip era fill de Felip d'Orleans. Això passava malgrat el fet que el mateix Louis Philip era membre de la lògia Les Trois Jours. El rei s’havia fet dels maçons (oficialment de la burgesia) el 7 d'agost del 1.830 mitjançant un cop d'estat el 27-29 de juliol, que va ser conegut com la revolució del juliol i que va deposar a Carles X. Però el titella de Louis Philip ja havia fet la seva part i ja no el necessitaven. Benjamin Disraeli (1804-1881) afirma en el seu llibre, "Lord George Bentinck: Una biografia política" 1.882: "No van ser ni els parlaments ni la població, ni el curs de la naturalesa, ni el curs dels esdeveniments, el que va enderrocar del tron a Louis Philip... Al tron el van sorprendre les societats secretes,

sempre preparades per a devastar Europa... Les associacions secretes sempre estan atentes i sempre estan a punt." Al 1.849, tots els líders socialistes eren membres del Gran Orient. El socialisme i la maçoneria són el mateix. Els maçons socialistes més importants eren Pierre Leroix i el model a seguir i ideòleg dels anarquistes, Joseph Proudhon. Proudhon afirmava que tota propietat privada era propietat robada, que hauria de ser confiscada en una adequada oportunitat i va escriure en el seu llibre "La Justice dans la Revolution et dans I'Eglise" ("La Justícia dins la revolució i dins l'església") que el significat dels termes "Taller socialista" i "lògia maçònica" eren idèntics. En aquest context, també puc esmentar a Armand Barbes, Felix Pyat (membre de L'Assemblee Nationale, del 1.848), Jules Simon, Jean Mace (1.815-1.894), Jules Valles. La líder anarquista Louise Michel va jugar un paper més aviat de "revolucionaria" que com francmaçona (Alec Mellor, "Logen, Rituale, Hochgrade - Handbuch der Freimaurerei" / "Lògies, rituals, graus: Manual de la maçoneria", Graz, 1.967, p. 477). Louis Blanc va ser també un "francmaçó revolucionari". Els dirigents de la comuna de París al 1.871 (18 de març - 29 maig) constaven íntegrament de membres del Gran Orient. El maçó Eugene Pottier va escriure la Internacional. La secció francesa de la internacional pertanyia a la francmaçoneria (Alec Mellor, "Logen, Rituale, Hochgrade - Handbuch der Freimaurerei", Graz, 1.967, p. 477). El diari francès Commune va escriure el 27 de maig del 1871 que una delegació maçònica havia estat rebuda a l'Ajuntament de París. Lefrance, membre de la comuna de París i de la lògia 133, va dir que ell se’n havia "adonat ja feia temps que l'objectiu de la comuna era el mateix objectiu que el de la maçoneria". Un altre maçó va declarar: "La comuna és el nou temple de Salomó". I aquest "temple" es va cobrar moltes víctimes. La Unió Soviètica va esdevenir el temple perfecte pels maçons, un temple en el qual van ser sacrificats més de cent milions d’individus. Al 1.879, els maçons jueus republicans (Leon Gambetta, Jules Ferry i Jules Grévy) van arribar al poder i van formar un nou govern. Gambetta havia tingut un cert paper en els horrors de la comuna de París (març - maig del 1.871). Jules Grévy va arribar a ser president de França l'any 1.879. Leon Gambetta (1.838-1.882) era un germà de lògia molt important (fou membre de la lògia La Reforme de Marsella), i va arribar a ministre al 1.881. Ferri va esdevenir primer ministre després de la mort de Gambetta al 1.882 i va ser conegut per la seva "política" agressiva vers la resta del món. El Gran Orient de França està controlada per un Consell, en el qual es trien cada any 33 maçons. Aquest Consell és l'òrgan executiu de l'ordre i les seves activitats són coordinades per una oficina dirigida per un president que alhora és gran mestre (Alexander Selyaninov, "El poder secret de la Maçoneria", Moscou, 1.999, p. 13). Durant els anys 1.877-1.878, la direcció del Gran Orient no va fer cap mena de menció a Déu o la immortalitat de l'ànima en la seva constitució. El títol de "Gran Arquitecte" va ser retirat dels seus estatuts i per tant es va independitzar de la lògia mare Anglesa de Londres. El Gran Orient va proclamar que representava a la maçoneria atea o humanisme. Totes les societats humanistes modernes s'han vist afectades per la ideologia antinatural del Gran Orient.

L'Ordre del Gran Orient de França, publica la revista Humanisme, un nom que sona tan fals com el comunista Pravda (Veritat). L’Associació Conservadora d'Estudiants de Suècia va publicar una sèrie d'articles a la revista Svensk Linje (Política Sueca), "El satanisme, un altre nom per l'humanisme?" ( Nº 1-2 i Nº 3-4, 1.999). La maçoneria es basa en una forma estranya de satanisme. Per tant, és força estrany que els liberals joves hagin sortit en defensa del satanisme, afirmant que és el mateix que l'humanisme. Al 1996, el Grand Orient de France (GODF) comptava amb 38.800 membres en 900 lògies a França i altres països. El 2.000, l'organització comptava amb 980 lògies amb 41.000 membres. De les oficines de la seu del Gran Orient en diuen tallers (N º 1, N º 2, etc.). Una placa a la lògia museu de París representa a un francmaçó repenjat sobre un cadàver i al mateix temps tractant de construir un món nou per a nosaltres, un temple invisible. Però no és possible construir un món amb cadàvers, amb mentides, amb saquejos i amb injustícies. Una societat així seria extremadament inestable i desequilibrada. L'assassinat i altres expressions de violència, així com les mentides, són part del model del Gran Orient d'una societat perfecta.

Aquest plat maçònic exposat a la seu del Gran Orient de França de París mostra que la maçoneria està construint el seu nou món sobre els cadàvers de les seves víctimes. Foto: Juri Lina

La influència dels maçons en el Partit Socialista italià estava en una etapa tan monumental que el partit va començar a excloure als maçons al 1.914 (Alec Mellor, "Logen, Rituale, Hochgrade - Handbuch der Freimaurerei", Viena, 1.985, p. 476). Durant la tercera República (1.870-1.940), la francmaçoneria francesa va participar molt activament en la política. El fet que la posició ideològica de la maçoneria s'inclina cap al socialisme va ser confirmada per una tesi, "La francmaçoneria sota la tercera República francesa" de Mildred J. Headings Universitat Johns Hopkins de Baltimore ("Estudis de Ciències Històriques i Polítiques", sèrie LXVI, n º 1, 1.949, p. 283 - 284). El portaveu de la Gran Lògia Unida, John Hamill, va afirmar: "Els membres del Gran Orient sempre han estat molt polititzats, molt mentalitzats amb les polítiques socials com grup i no com individus." (Brian Freemantle, "El pop", Londres, 1.995, p. 16) "El Gran Orient és socialista en el sentit més ampli de la paraula," va escriure l’autor francès Maurice Talmeyr en el seu llibre "Comment on fabrique l'opinion" / "Com fabriquen l’opinió" (p. 27). A França hi ha uns 35 diferents sistemes maçònics. Els tres més grans són el Gran Orient de França, la Grande Loge de France (26.000 membres) i la Grande Loge Nationale Française (27.000 membres). També hi ha una lògia extremadament secreta al Gran Orient anomenada Demain. Almenys deu ministres de Mitterrand eren membres d'aquesta lògia secreta (Ghislaine Ottenheimer i Renaud Lecadre, "Les freres invisibles" / "Els germans invisibles", París, 2.001, p. 21). A les zones on el Front Nacional ha arribat al poder - Vitrolles, Orange, Marignane i Toulon - el Gran Orient s’ha vist obligat a tancar diverses lògies i a substituir-les per una "Lògia itinerant", que està sotmesa a protecció directa des de París.

Al 1.998, el Gran Orient va expulsar al germà maçònic Jean-Pierre Soisson, un polític regional de la Borgonya, que havia estat reelegit amb el suport dels vots del Front Nacional (ibídem, p. 66).

Seu central del Gran Orient a la rue Cadet, Paris. Foto: Jüri Lina

La Justícia dels maçons En cas d’estar sotmesos a certes circumstàncies, el deure civil més alt i més sagrat de la maçoneria és recaptar armes contra el govern legal d'una nació, segons La crònica de la maçoneria (Londres, 1.875, I, p. 81). Per aquest motiu la francmaçoneria ja havia estat prohibida a diverses parts d'Europa: a Nàpols al 1.731, a Polònia al 1734, a Holanda i a França al 1.735. Caterina la Gran va prohibir les activitats de les societats secretes el 8 d'abril del 1.782 i novament al 1794 per tal d'evitar les continues activitats de les lògies de Rússia. Els maçons simplement es negaven a obeir-la. La lògia Osiris simplement va continuar amb les seves accions en contra de Rússia. La gent normal i corrent considerava als maçons delinqüents traïdors. Alexander Herzen socialista maçó jueu i rus (el Gran Orient) estava inquiet per la destrucció total i absoluta del govern de l'època. Hi havia una destrucció generalitzada en forma de terrabastall i sang. "Que en naixerà d'aquesta sang? Qui ho sap?" preguntava. Acollia la destrucció i el caos, que estaven per venir. El Gran Orient volia controlar la política no només a França sinó també a l’estranger, preferentment a tota Europa. Els membres del Gran Orient estaven particularment interessats en immiscir-se en els afers interns de Rússia. Odiaven especialment a Rússia. Des del 1.890, el Gran Orient de França va tenir molta cura de tots els emigrants revolucionaris de Rússia mitjançant l'organització d’una escola internacional de revolucionaris. Molts russos extremistes jueus van començar a seguir els "estudis revolucionaris" en aquesta escola (Yuri Ivanov, "Els jueus a la història russa", Moscou, 2.000, p. 94). Darrere de l'associació revolucionària jueva hi havia el Gran Orient. Aquest Ordre ajudava als "revolucionaris" a escapar de la justícia. Al 1.897, hi havia 5.215.800 jueus vivint a Rússia (gairebé el cinc per cent de la població). Tota l'activitat revolucionària estava en mans dels extremistes jueus, que controlaven la majoria de les 370 lògies maçòniques (ibídem, p. 97). Els governants que pertorbaven els plans del Gran Orient eren assassinats. Dins la maçoneria, matar un enemic està justificat.

El Tsar Paul I (fill de Caterina la Gran) va tornar a deixar anar les regnes als maçons, malgrat la prohibició oficial contra la francmaçoneria. Va esdevenir gran mestre de l'Orde de Malta. Els maçons li van "agrair" assassinant-lo la nit anterior a l’11 de març (24 març del nou calendari) del 1.801. L'assassinat de Paul I de Rússia va estar organitzat pel comte Pavel Stroganov, representant del Gran Orient de França. També pertanyia a la lògia Les Neuf Soeurs. Diversos maçons russos van estar implicats en l'assassinat de Paul I. El comte Stroganov havia arribat a Rússia des de França com un agent d'influències maçòniques, tot això segons Oleg Platonov. Després d'aquest assassinat polític, més i més lògies de Rússia van quedar sota la influència del Gran Orient de França. Els decabristes de Rússia en realitat eren Illuminati. El maçó coronel Pavel Pestel (1.793-1.826) fou un decabrista infame. El representant més important dels Illuminati era Ernst Raupach Benjamin-Solomon, que vivia amb el comte Sergei Volkonsky. Els Illuminati havien fundat Soyuz Blagodentsviya, una societat subversiva. Al 1.822 Raupach va ser expulsat per activitats contra l'estat rus. El 14 de desembre del 1.825, va esclatar la revolta dels decabristes i posteriorment va ser reprimida pel govern. 1.271 van ser assassinats. Els maçons havien provocat disturbis entre soldats i civils, havien difós mentides igual que els comunistes, els socialistes i els liberals fan avui. Tots aquests individus intolerants són eines per a la maçoneria. Al 1.876, tres maçons jueus, Lieberman, Grigori Goldenberg i Zuckerman, es van reunir en una sala de la lògia Gran Orient de Londres per elaborar un pla per assassinar al Tsar rus Alexander II. Van trobar l’assassí adequat, l'extremista jueu Leon Hartman (1.850-1.913), que era membre del Comitè Executiu de l'organització terrorista Narodnaya Volya (Voluntat Popular, fundada pels maçons). Va intentar fer esclatar el tren del Tsar prop de Moscou el 19 de novembre del 1.879 (sota el signe d'Escorpí). L'intent fracassà i Hartman va aconseguir fugir a París, on el Gran Orient va tenir bona cura d'ell. Va ser detingut a París gràcies a l'ambaixada russa, però els maçons locals van protestar quan va ser extradit a Rússia. Mentrestant el Gran Orient el va ajudar a escapar a Anglaterra, on va ser rebut amb aplaudiments i immediatament es va iniciar a la lògia The Philadelphians (Yuri Ivanov, "Els jueus a la història russa", Moscou, 2.000, p. 93). Més tard es va traslladar als Estats Units, on va ser lloat pels anarquistes. La condició de maçó de Hartman queda confirmada en una carta de Garibaldi a Gabrielle Pia del 6 de març del 1.880 (Vasili Ivanov, "La intel·lectualitat russa i els maçons des de Pere I fins avui", Moscou, 1.997, p. 346). El Gran Orient no es va rendir. Es va atemptar diverses vegades contra la vida del tsar. Els maçons finalment aconseguiren matar a Alexander II amb una bomba l’1 de març (13 març segons el nou calendari) del 1.881 utilitzant a Narodnaya Volya (Voluntat Popular). Atès que l'assassina era jueva, Chesia Mironova-Helfman, això va conduir a viciosos pogroms contra els jueus. Vera Figner, un altra jueva, era una dels caps dels agents. Helfman va ser sentenciada però alliberada i deportada al 1.879. S'escapà el mateix any. Giuseppe Garibaldi (1.807-1.882) va ser convertit en heroi nacional italià pels maçons. Garibaldi va esdevenir francmaçó al 1.833 i va ser membre de la Jove Itàlia de Mazzini i de la Grande Oriente. Al 1.834, va ser condemnat a mort en absència per haver participat en un motí a la marina Sarda però va aconseguir fugir al Brasil al 1.836. Garibaldi va viure a Uruguai entre 1.836 i 1.848. Després d’anar a l'Uruguai, va posar al moviment "revolucionari" del ex President Fructuoso Rivera en contra del President legal Manuel Oribe, ja que Oribe no volia una guerra contra l'Argentina. El juny del 1.838, Rivera va derrotar Oribe amb l'ajut de Garibaldi. Oribe va fugir a Buenos Aires a l’Argentina. Llavors Garibaldi va ser el dictador virtual de l'Uruguai entre 1.838 i 1.843, mentre que oficialment el poder residia en Rivera. Durant aquell temps, Garibaldi va portar a l'Uruguai a una guerra contra l'Argentina. El 16 de febrer del 1.843, Oribe va deposar la dictadura amb l'ajuda de forces d'elit argentines. El nou President Joaquin Suárez va assumir el càrrec al març del 1.843. Garibaldi va fundar la lògia Les Amis de la Patrie a Montevideo al 1.844 (Karl R. H. Frick, "Licht und Finsternis" / "Llum i tenebres", Part 2, Graz, 1.978, p. 206). Al desembre del 1.845, va dirigir la primera legió italiana, que va defensar Montevideo de britànics i francesos. L’abril del 1.848, Garibaldi va tornar a Itàlia i va entrar al servei del govern provisional de Roma. Al 1.849, va lluitar contra les forces, en superioritat, franceses però va haver de fugir del país una altra vegada. Els terroristes il·luministes de Garibaldi, alguns dels quals eren anomenats Carbonaris, portaven llargues samarretes de botxí de color carmesí. Després dels seus «revolucionaris» actes de terror entre 1.848 i 1.849, Garibaldi es va convertir en un home perseguit, va fugir i es va veure obligat a mantenir-se allunyat. Va viure a l’Àfrica del Nord, als Estats Units i al Perú. Va tornar a Itàlia al 1.854. L’intent de Garibaldi al 1.859

per fer del Tirol una part d'Itàlia va ser un fracàs, tanmateix. La guerra va acabar sobtadament mentre ell es preparava per atacar l'enemic. El 6 de maig del 1.860, Garibaldi va sortir de Gènova amb 1.067 homes i va començar un nou alçament. L’11 de maig, va aterrar a Marsala, Sicília, amb els seus camises vermelles. Allà van derrotar diverses vegades una força diverses vegades més gran i es va fer el Senyor de l'illa i s’hi va proclamar dictador. Ja que Garibaldi s’anomenava a si mateix socialista, va fundar una dictadura socialista. El cruel Garibaldi va instar als seus còmplices: "Els nostres cors no poden albergar cap mena de misericòrdia." Sis mesos més tard va ser el torn de la Itàlia continental. El 8 de novembre del 1.860, Garibaldi marxà cap a Nàpols amb el Rei de Sardenya, Victor Emmanuel II al seu costat. El maçó Victor Emmanuel volia ser rei de tot Itàlia. Mazzini i Cavour li van donar el tron. Al 1.862, Garibaldi va participar en l'assalt a l’Estat Papal, en el qual va ser capturat. Li van concedir l'amnistia i aviat va organitzar de nou una revolta, per la qual cosa fou detingut però va aconseguir escapar. Durant aquell mateix any, el seu dur treball per destruir el vell ordre mundial li va fer guanyar el grau 33è i a partir de llavors es va convertir en gran mestre del Ritu Escocès de Palerm i al 1.864 l'Assemblea Constituent de Nàpols va escollir a Garibaldi com gran mestre honorífic de la Grande Oriente d'Itàlia. Va esdevenir el "Primer Francmaçó Italià". La Grande Oriente d'Itàlia fou fundada per Napoleó Bonaparte a Milà, al 1.805. Garibaldi també era gran mestre de l'Ordre du rite Memphis-Misraim. Juntament amb els sindicats del crim, va planejar crims atroços contra gent políticament incòmoda. Al 1867, Garibaldi va fundar el Consell Suprem dels Maçons d’Itàlia i l'Associació per la Pau i la Llibertat, que va començar a difondre els Estats Units d'Europa. Aquesta unió havia de posar fi als estats nacionals, després que els maçons intentessin fundar un súper-estat global. El somni maçònic sobre els Estats Units d'Europa havia d’esdevenir una realitat, a qualsevol preu, encara que fos necessari emprar tant el foc com l’ espasa. En canvi va ser elegit l’astut mètode del pas-a-pas, que suposava innombrables enganys polítics. Diferents estats nació serien fundats i destruïts fent camí cap a un imperi mundial. Garibaldi va continuar sent un agitador i fou novament condemnat a presó. Aviat el van alliberar i va prendre part en la guerra de França contra Alemanya al 1.870-1.871. El seu únic objectiu era la destrucció, netejar el terreny per a la construcció del nou temple de Salomó. A Madrid el jove anarquista Mateo Morral va llançar una bomba al seguici del casament reial el 31 de maig del 1.906. Alfons XIII i la seva esposa Victoria Eugenia van sobreviure, però. El terrorista immediatament es va suïcidar. Es va descobrir que havia treballat en una editorial, que pertanyia al conegut anarquista i francmaçó Francisco Ferrer. La policia sospitava que Ferrer hauria planejat aquest atemptat contra la vida del rei, ja que anteriorment havia estat sospitós de dos assassinats polítics. Ferrer va ser detingut el 4 de juny del 1.906. El seu advocat Bulot (un germà maçó) es va encarregar de la defensa. Ferrer va ser alliberat el 12 de juny (Revue Maçonnique, gener del 1.907, nº 310, p. 13). Al juny del 1.909, van començar a aparèixer a Espanya problemes violents. Els maçons van instigar esvalots a Barcelona, durant els quals 97 edificis, incloent-hi 76 esglésies catòliques, capelles i llocs de reunió, van ser cremats i llavors van ser violades i assassinades monges (Edward Cahill, "La maçoneria i el moviment Anti-Cristià ", Dublín, 1.959). El principal instigador va ser novament Francisco Ferrer. Va ser condemnat per causar la revolta a Barcelona i executat el 13 d'octubre del 1.909. Era el francmaçó més famós de Espanya i anarquista i va ser declarat màrtir per les forces fosques. L’ex-maçó Sidonio da Silva Pais va arribar al poder el 8 de desembre del 1.917 per enderrocar al govern maçònic de Portugal. Com president, començà conscientment a donar suport als interessos nacionals. Va decretar l'amnistia per a tots els presos polítics. Els maçons el consideraven un traïdor i una bestiola que havia de ser liquidada. El 14 de desembre del 1.918, Pais va ser assassinat a trets a l'estació de tren de Rossio de Lisboa, per un sindicalista i soldat a l’ex Front Occidental. Pais anava camí de Braga per intentar evitar una guerra civil. Al febrer del 1.920, el gran mestre portuguès Sebastiao Magalhaes de Limas va ser detingut per la seva participació en el cop d’estat maçònic del 14 de maig del 1.915, contra el dictador Pimenta de Castro. Els maçons internacionals van començar a actuar immediatament. Poc després, de Limas i el seu amic maçó, el diputat gran mestre Jose de Castro foren alliberats, ja que "no hi havia cap motiu per a la detenció". El maçó jueu hongarès Hollander afirmà en un discurs el 16 d'abril del 1.905: "L'objectiu final de la socialdemocràcia i de la maçoneria és el mateix." ("Grossversammlung der Symbolischen Grossloge von Ungarn" / "Compilació de les Grans Lògies Simbòliques d'Hongria", Budapest)

El maçó Ludvig Balint va escriure al 1.918 a la revista de la lògia Eotvos (Hongria): "Les idees, que fan la gent feliç són al mateix temps els nostres objectius, que és el cosmopolitisme, l’ateisme, el comunisme." L'èxit més gran de l'elit maçònica enganyant a la gent és la difusió de idees socialistes peregrines que únicament descansen sobre mentides contradictòries. A la gent intel·ligent li és fàcil veure-hi a través d'aquest frau social, però la majoria no tenen la capacitat de pensar amb claredat i, per tant, fàcilment són presa de les mentides socialistes. La principal tasca dels maçons és aturar la informació correcta i provocar l'estancament econòmic i espiritual a la societat, que llavors ja no pot escapar de l'esclavitud dels banquers maçònics. Michel Reyt, va assolir el grau 33è a Savis fundada dins del Gran Orient, l'objectiu de la qual era proporcionar diners al Partit Socialista (Ghislaine Ottenheimer i Renaud Lecadre, "Les freres invisibles", París, 2.001 , p. 25). La influència oculta dels maçons ha estat i és enorme. Dels mariscals de Napoleó divuit eren maçons, entre ells Bernadotte, Brune, Jourdan, Kellermann, Massena, Mortier, Murat, Ney, Oudinot, Poniatowski i Sérurier (de la revista francesa Historia, nº 48, juliol - agost del 1.997). Si un observa al president d’una companyia, al president d’una junta o a un ministre que és maçó, un descobrirà un significatiu nombre de germans maçons voleiant al seu voltant: comptables, secretàries, advocats, assessors de RRPP, banquers, etc. A mesura que els maçons esdevenen més poderosos, van empenyent als no maçons lluny de les posicions de poder. "Quan algun dels meus companys de treball, maçó, insisteix en que contractem a un home de cinquanta anys i del qual mai n’he sentit a parlar abans, sé immediatament què està passant", va dir el president del consell de France Television Marc Tessier, qui ell mateix presumeix de pertànyer a la lògia Espartacus, que capta als caps de les emissores de ràdio i cadenes de televisió (Ghislaine Ottenheimer i Renaud Lecadre, "Les freres invisibles", París, 2.001, p. 33). Més d'un terç dels membres del Consell Econòmic i Social, la tercera cambra de l'Assemblea Nacional de França, són maçons. El hall d'entrada de l'edifici del Consell està cobert amb símbols maçons: dues columnes amb les imatges d'Horus i Isis. Horus sostenint a les mans un globus terraqüi i una mitra. Isis agafant un angle recte en el buit del seu braç. Altres símbols són la lluna, el sol, el cel estrellat, la piràmide, la pedra tallada, i la cadena de tres baules.

El sector de l'energia, la indústria de l'energia nuclear i les telecomunicacions són bastions de la maçoneria.

Alain Grange Cabane, director general de l' associació d'empresaris va dir: "La primera vegada que vaig conèixer a Patrick Le Lay, president de TF1 (el primer canal de la televisió nacional francesa), li vaig dir: 'Crec que nosaltres pertanyem a la mateixa família.' Le Lay va respondre: 'Sé el què fem.' Ens vam fer amics. Amb Jean Miot ens vam fer amics de de la mateixa manera". Miot era llavors president de la junta directiva de l'Associació d’Empresaris de Premsa de París (ibid, p. 35). Hi ha una regla teòrica dins la Gran Loge Nationale Française que diu que dins la lògia no s’ha de discutir ni de política ni de religió. A la pràctica, això només s'aplica a les lògies blaves, és a dir, els graus més baixos. Als graus superiors, anomenats capítols, es discuteix de tot. La feina del Gran Orient i de la Gran Lògia de França està centrada en la societat des del principi (Ghislaine Ottenheimer i Renaud Lecadre, "Les freres invisibles", París, 2.001, p 49-50). El Gran Mestre del Gran Orient, Alain Bauer, admet que hi ha manca d'idees i que existeix la pobresa filosòfica dins del seu ordre. No hi ha hagut gairebé cap idea nova fa poc, a excepció de les accions de protesta contra la visita del Papa i de la mobilització general contra el Front Nacional. La corrupció maçònica Els líders maçònics admeten que es produeix un abús de poder, però al mateix temps afirmen que l’orde ja tracta aquestes qüestions amb severitat. Això no és cert. Gairebé tots els que ha intentat treballar contra la corrupció dins la maçoneria o advertir a les instàncies més altes dins de l'ordre, maçons com Jean Verdun, Pierre Marion, Pierre Bertin i Thierry Meyssan, han estat condemnats a l’ostracisme o ells mateixos han optat per abandonar la maçoneria (ibídem, p. 9). Els germans tenen l'obligació d’ajudar-se mútuament, fins i tot arriscant les seves vides. El maçó Jacques Medecin fou alcalde de Niça entre 1.966-1.995. Els seus dos col·laboradors més propers, Jean-Paul Claustres i Jean Oltra, també eren maçons. Juntament amb diversos maçons més, van fundar tot una xarxa d’organitzacions locals fictícies, que rebien subvencions del govern finançades amb diners dels contribuents. Molts dels germans maçons que Medecin va implicar en les seves activitats delictives, eren membres del Gran Orient, però quan la seva presència va fer sentir incòmodes als altres germans, es van acostar a la Gran Lògia Nacional Francesa on fundaren la seva pròpia lògia (la nº 475). Altres empleats del govern local van acudir a aquesta lògia. S'estima que els germans de Niça va aconseguir robar uns mil milions de francs entre 1.983 i 1.989 (Bernard Bragard, Frederic Gilbert i Catherine Sinet, "Le feuilleton nicois", París, 1.990). Medecin més tard es va traslladar a l'Uruguai, on va morir. Un altre exemple de com un germà que ell mateix ha fet impossible el seguir en un ordre pot ser "reutilitzat" en un altre: Guy Kornfeld fou expulsat del Gran Orient al 1.986 per robar 180.000 francs dels germans de la seva lògia, la Salvador Allende. Quatre anys més tard va ser acceptat sense cap mena de dificultat a la Gran Lògia Nacional Francesa. Al maig del 1.990, Kornfeld va ser atrapat en una comprovació d’identitats d’un banc de Mònaco i va ser detingut. Transportava 3,6 milions de francs en bons de l’estat, que havien estat robats en un atracament a mà armada a Bèlgica una setmana abans (ibídem, p. 86). Per tal d'atraure persones influents, la Lògia Nacional Francesa ha format lògies d'especial interès (loges d'appel), basades en la lògia secreta Demain del Gran Orient, on els rituals s'han reduït al mínim. Ministres i altres homes de poder es senten com a casa en aquestes lògies. La lògia Espartacus va ser creada per als caps de la ràdio i de la televisió, la lògia de La Banniere Etoilee (la Bandera Estelada) és per a empresaris que vulguin invertir en els Estats Units, la lògia Les Chevaliers de Jerusalem (Els Cavallers de Jerusalem) és per a qui està especialment interessat en Israel, L'Esprit Olympique (l'Esperit Olímpic) és per a esportistes, Les Cabires és per als maçons interessats en temes africans francesos. La quota anual per a algunes d'aquestes lògies exclusives és de 10.000 francs, que es paguen per a deu sessions. Els sopars, que els agrada fer en relació amb les reunions, costen 750 francs cada un (Ghislaine Ottenheimer i Renaud Lecadre, "Les freres invisibles", París, 2.001, p. 94). La corrupció maçònica té signes propis. El signe de reconeixement per al primer grau, el grau de l'aprenent, consisteix en posar la mà al davant de la gola amb els quatre dits junts i el polze en angle recte i

llavors moure la mà d'esquerra a dreta, com si tallés la gola. També se l'anomena "el signe de la gola" i simbolitza que al germà se li tallarà la gola en cas de revelar qualsevol dels secrets de la maçoneria. Per al grau de l'oficial, es col·loca la mà dreta sobre el cor. La mà s’arrodoneix, com si agafés el cor. Al mateix temps, s'alça l'avantbraç esquerre amb la mà oberta. Això significa: podeu estripar-me el cor si traeixo els secrets. En el tercer grau, el grau de mestre, es posa la mà dreta amb el polze assenyalant al costat esquerre de l'abdomen a l'altura del melic. Qualsevol que traeixi a la maçoneria morirà d'aquesta manera. Aquests senyals de reconeixement són descrits per moltes fonts. Hi ha diverses senyals de reconeixement per als graus més alts, de les quals els de fora no en són conscients. Una d'elles consisteix en col·locar l'índex i el dit anular de la mà dreta de través davant dels llavis tres vegades seguides. Això demostra que un ha estat informat dels secrets més importants. Els maçons es reconeixen entre si per mitjà de preguntes senzilles com "Quina hora és?", "Quants anys tens?". Si contestes: "dos quarts de nou" o "cinquanta anys," demostres que no ets un germà. Se suposa que un ha respondre: "Ja no queda temps" o "Soc molt vell". També pots demostrar que ets un germà preguntant: "¿Tu també treballes dia i nit" Els que no han assolit el grau de mestratge no tenen dret a visitar altres lògies. Han d'obeir al seu mestre i a qualsevol que tingui un grau més alt que ells. La destrucció de Rússia Els maçons sempre estan disposats a jugar al gat i el ratolí per soscavar als seus enemics. A la víctima li està permès de jugar al joc en els termes del gat, fins que és encisada pel tràngol de consens i la ment li queda totalment paralitzada. Exactament això és el que li va passar al Tsar Nicholas II de Rússia. A finals de la dècada del 1.890, el maçó Philip Vashod va fundar la lògia maçònica Krest i Zvezda (la Creu i l’Estrella) al Palau d'Hivern i més tard a Tsarskoye Selo, per a envoltar al tsar i destruir-lo. Fins i tot l’enganyat Nicholas II va unir-se a la lògia. Però el tsar no estava informat de molts dels secrets importants. Philip Vashod va esdevenir assessor per a qüestions d'estat (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 387). El maçó Leonti Kandaurov (emissari del tsar a París) va confirmar-ho (Arxiu Central Històric de Moscou, secció 730, I). La francmaçoneria francesa va aconseguir el vistiplau de la Rússia tsarista, malgrat el fet que en realitat representava l'ateisme i el republicanisme. Nicolau II era conscient d'això. Al associar-se amb els maçons, va destruir les possibilitats de desenvolupament de Rússia. Entre el 1.900 i el 1.902, 10.000 individus, majoritàriament jueus russos, van ser entrenats als Estats Units. La seva missió era tornar a Rússia després de la seva formació revolucionaria per sembrar el terror i aixafar el règim tsarista. La majoria dels recursos financers d'aquestes activitats provenien del multimilionari sionista Jacob Schiff i d'altres banquers jueus dels Estats Units. Aquests mateixos banquers també van finançar la guerra Russo-Japonesa del 1.904 i la Revolució Russa del 1.905 (Urgench Nikolov Dichev, "La conspiració de mal", 1.992, p. 99). Al 1.904, el Gran Orient intrigava contra el govern rus, dient que era una desgràcia per al món civilitzat. L'Ordre del Gran Orient de França participava constantment en els afers interns de Rússia mitjançant el suport als "revolucionaris allà tan d'hora com al 1.905-1.906, quan molts agitadors estaven actius" (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 172). El tsar va ser influenciat per diversos maçons que actuaven com si fossin amics íntims. El príncep Alexander Mikhailovich n’era un d'ells. La mare de Mikhàilovitx era jueva. Un altre era el duc Nikolai Nikolayevich, que va convèncer al tsar per què signés el manifest del 17 d'octubre del 1.905, que va aclarir el camí per als maçons. Aquest document donava més poder al Parlament, que estava completament sota control dels maçons. La comprensió d’una Rússia francmaçònica, el tsar la va obtenir principalment d'aquests senyors maçònics d’alt rang que eren incapaços de dir la veritat i en realitat el que volien era deposar-lo i matar-lo.

Al 1.905, a Sant Petersburg, el secretari del Consell Suprem Maçonic, David Bebutov, va lliurar 12.000 rubles al líder dels revolucionaris socials a canvi de l'assassinat del Tsar Nicholas II. Els plans no van poder ser portats a terme. Al 1.906 els maçons van fer un altre intent de matar al tsar amb l'ajuda dels revolucionaris socials. Fins i tot van utilitzar un submarí en l'atemptat. També hi va haver plans per construir un avió per a aquesta finalitat (ibídem, p. 179). L'acció estava organitzada per l’infame terrorista i francmaçó Nikolai Tchaikovsky (revolucionari social), que havia dissenyat l'avió que va atacar al tsar des de l'aire. Quan el seu sequaç Jevno Azef va ser detingut, els plans van quedar en suspens. Quan el General V. Teplov es va fer membre de la lògia, un "germà" va voler saber què en pensava del pla d’eliminar físicament al tsar. Teplov va respondre amb franquesa militar: "Si se m’ordena fer-ho, el mataré." (Sergei Melgunov, "Camí al Cop del Palau", París, 1.931, p. 185). Durant la tardor del 1.905, els maçons van intentar-ho tot per tal d’assumir el poder a Rússia. Entre els conjurats hi havia dos membres del Consell Nacional, Alexander Guchkov i Mikhail Stakhovich (que també feia de diplomàtic), així com altres coneguts maçons com Sergei Urusov, un terratinent que havia traït al tsar. Aquest era qui manegava els contactes amb el Gran Orient de França. Urusov era alhora president del Consell Suprem Maçònic de Rússia. Aquests homes volien, immediatament, formar part d'un govern rus. També els maçons Vladimir Rozenberg i Georgi Lvov van prendre part en aquest pla. Es tractava d'imposar a Rússia el model republicà francès. Els sanguinaris directors maçònics, incloent-hi a Alexander Parvus i a Leon Trotsky, havien començat una onada de terror devastador el 1.905. Els crims "revolucionaris" comesos al 1.905-06 eren grans avenços, segons els maçons. Els maçons van continuar assassinant als seus enemics a Rússia. Entre 1.906 i 1.908, el moviment revolucionari controlat pels maçons va realitzar 26.268 intents d'assassinat – 6.091 russos van resultar morts i més de 6.000 ferits (Vladimir Krasny, "Fills del diable", Moscou, 1.999, p. 181). Al desembre del 1.905, Boris Nikolsky, catedràtic de dret i membre del Consell Nacional, va pronunciar un discurs davant l'Assemblea de Rússia i del tsar. Nikolski va parlar de les activitats de la comunitat jueva i dels maçons a Rússia, titllant-les d'activitats subversives. Al tsar no li va agradar gens aquest discurs així que en va prohibir la seva publicació. Nicolau II va voler guanyar-se als elements de l'esquerra, que tot i això encara l'odiaven. La maçoneria apareixia com una organització criminal en els informes de la policia secreta. Això era veritat, ja que les lògies transgredien constantment les lleis russes. El tsar tenia accés a aquests informes. El tsar va dissoldre el Parlament dues vegades - al juliol del 1.906 i al juny del 1.907. En aquesta etapa la Duma havia transgredit la llei una altra vegada. El diputat maçó i advocat Yevgeni Kedrin va rebre un avís del Gran Orient de França el 7 de setembre del 1.906, que proclamava que els russos estaven patint la tirania del tsar i que el Gran Orient de França proporcionaria als opositors del règim els mitjans per poder derrotar aquest despotisme, tot això segons documents trobats a l'Arxiu Especial dels Sindicats Soviètics, que es va fer públics degut al debilitament del règim comunista el 1.989. Després de diversos intents de revolució al 1.905 i al 1.906, el Gran Orient va obrir noves lògies a Rússia: L'Anell de Ferro a Nijni Nóvgorod (Kilvein n’era el gran mestre), a Kíev (Steingel n’era el gran mestre) i en altres ciutats. El comte Alexei Orlov-Davydov finançava aquestes noves lògies (Oleg Platonov, "La Corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 172). Al 1.906, el Gran Orient incitava als seus membres a servir als més alts interessos del socialisme internacional. El Gran Orient va prometre tot el suport imaginable per a activitats anti-governamentals a Rússia. Es va prendre la decisió que aquest suport s’havia de mantenir en secret, però (ibídem, p. 178). Laferre, un dels líders de la maçoneria mundial, va dir en una conferència maçònica internacional al 1.908, que els maçons estaven preparats per finançar una conspiració contra Rússia. Va especificar: "El Consell de l'Ordre farà tots els sacrificis necessaris per assolir el veritable progrés d'aquesta nació, que encara no s’ha lliurat de la foscor i on el triomf de la maçoneria està a punt de desenvolupar-se." (Kolokol, 9 de novembre del 1.908) Quan Nicholas II va anar de visita oficial a Suècia, al 1.909, va ser víctima d'un intent d'assassinat. L'anarquista que havia estat contractat però, va atacar a la persona equivocada, i va acabar matant un coronel suec amb uniforme de Gala. A mitjans del 1.911 el diputat del ministre de l'Interior, el Tinent General Pavel Kurlov, va emetre un informe especial al ministre de l'Interior Piotr Stolypin, el contingut del qual va molestar profundament als maçons russos. L'informe tractava de la connexió de la francmaçoneria amb activitats terroristes contra l'estat rus i els seus representants. Sembla ser que Stolypin es va agafar aquesta amenaça dels maçons contra

l'estat més seriosament i va decidir imposar mesures contra ells. Stolypin no només va deixar de ser ministre de l'interior, sinó també president del Consell de Ministres, és a dir, primer ministre. Anteriorment, al 1.910, un agent de policia anomenat Boris Alexeyev havia estat enviat a París per recollir informació sobre el Gran Orient de França, des on s’originaven les accions contra Rússia. Però Stolypin va ser assassinat a l'òpera de Kíev l’1 de setembre del 1.911 en presència del tsar. L'assassí, l'agent maçònic Dmitri (Mordekai) Bogrov, va ser detingut. La figura més destacada del Gran Orient rus, Alexander Kerensky (en realitat Aaron Kurbis) escapava cap a l'estranger en aquell moment. Poc després, arribava un informe d'Alexeyev des de París. L'informe esmentava que "els líders maçònics havien arribat a la conclusió que el president del Consell de Ministres... era un individu que era perjudicial per als interessos de la maçoneria. Aquesta decisió, presa pel Consell Suprem, l'existència de la qual era sabuda des de feia uns quants mesos... Resulta que els líders secrets de la maçoneria estaven disgustats amb la política de Stolypin i havien utilitzat les connexions íntimes entre el Gran Orient de França i els comitès revolucionaris de Rússia per completar el pla, que només tenien com un esborrany. També es diu que l'aspecte purament tècnic del delicte i certs detalls de les circumstàncies, fa possible pensar que l'assassinat, estava preparat pels maçons"(Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 198-200). Leon Trotsky es va reunir amb Bogrov el matí de l’1 de setembre del 1.911 a una cafeteria de Kíev. Els residents de Kíev volien matar a tots els jueus de Kiev després de l'assassinat de Stolypin però el govern va enviar un regiment de cosacs per evitar un bany de sang ("La guerra pel dret comú", Minsk, 1.999, p. 42). L'assassí Bogrov va ser penjat. Era membre del Gran Orient. El terrorista i francmaçó Manuil Margulies (un sequaç d'Alexander Guchkov) era el líder de la trama. Els plans de Stolypin contra els maçons mai es van fer realitat. Després del seu assassinat, el maçó comte Vladimir Kokovtsev (1.853-1.943) va esdevenir primer ministre. Prèviament havia ocupat el càrrec de ministre de finances. Va ser el únic ministre tsarista que va rebre una alta pensió del govern provisional a la primavera del 1.917, mentre que altres eren empresonats. Ni els bolxevics van tocar-lo. Deuria haver prestat un gran servei a la francmaçoneria internacional (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 399). L'extremista jueu Nikolai Maklakov es va convertir en el nou ministre d'interior, al 1.912. El seu germà, l'advocat Vasili Maklakov, era un notori francmaçó. Els maçons van començar immediatament a infiltrar-se en el govern rus, que estava condemnat a morir. Després de l'assassinat de Stolypin, la policia ja va rebre la informació necessària sobre el dany que havien fet els maçons. Els responsables de la informació havien estat reemplaçats per agents maçònics, que deliberadament es descuidaven de transmetre la informació que rebien als seus superiors. A través del diputat ministre de l'Interior i francmaçó, Vladimir Dzhunkovsky, l'organització internacional dels maçons també tenia el control de la policia russa. Des del principi, els maçons donaven suport a les activitats de soscavament de Lenin. Al 1.912, els maçons controlaven tot el cos diplomàtic rus. El 18 de febrer del 1.912, el banquer maçó Salomon Loeb va pronunciar un discurs a Filadèlfia, manifestant la necessitat de crear un fons que permetés enviar armes i líders a Rússia. Aquests líders havien d’ensenyar als joves jueus a exterminar als opressors com si fossin gossos. Va destacar que "obligarem a Rússia a agenollar-se". Amb l'ajuda del fons, es va aconseguir tot això (Philadelphia Press, 19 de febrer del 1.912). Com el lector recordarà, els maçons consideren que tots els no-maçons són com gossos. Del 28 d'agost a l’1 de setembre del 1.911, la maçoneria internacional va celebrar el seu Segon Congrés Internacional Socialista al palau de la Odd Fellows de Bredgade a Copenhaguen. Els principals organitzadors eren el francmaçó Walter Rathenau i la lògia maçònica jueva B'nai B'rith. Entre els participants hi havia els coneguts maçons Karl Liebknecht, Rosa Luxemburg, Lenin, Trotski, Hjalmar Branting (Suècia), Georges Clemenceau i altres destacats representants de les forces destructives (Aage H. Andersen, "Verdensfrimureri" / "El Món de la maçoneria", Copenhaguen, 1.940, p. 29). Rathenau també era membre de B'nai B'rith. Segons Nina Berberova, investigadora de la maçoneria russa, Lev Trotski va ser durant sis mesos membre d’una lògia maçònica russa quan tenia divuit anys. Va deixar la lògia, quan va esdevenir membre de lògies estrangeres, entre elles Art et Travail (Art i Treball) a França (L. Hass, "La maçoneria a l’Europa Central i Oriental", Wroclaw, 1.982). La primavera del 1.914, Trotsky va anar a Venècia com membre de la Gran Lògia francesa, per reunir-se amb el seu germà maçó V. Gacinovic a discutir els plans per l'assassinat de Franz Ferdinand. Els

germans maçons Trotski, Radek i Zinoviev van ser informats dels plans per a assassinar el pretendent al tron Austrohongarès (Yuri Begunov, "Els poders secrets a la història russa", Moscou, 2.000, p. 220). Al 1.916, Trotsky va estudiar tàctiques revolucionàries a la lògia francesa Les droits de l'homme (Yuri Ivanov, "Els jueus a la història russa", Moscou, 2.000, p. 124). També fou nomenat membre de la poderosa ordre jueva B'nai B'rith, que als Estats Units li va proporcionar mitjans financers per al seu camí de retorn a Rússia a la primavera del 1.917 (W. Charles Ferguson, "Cinquanta milions de germans: Un panorama de les Lògies i els Clubs d'Amèrica", Nova York, 1.937, p. 253). Això va ser confirmat pel científic polític austríac Karl Steinhauser. Trotski també era membre de la Lògia Shriner, on només els maçons que han assolit el grau 32è poden ser-ne membres (Johan van Leers, "El poder darrere del President", Estocolm, 1.941). Durant la seva estada a Amèrica al 1.917, Trotsky també esdevingué membre de la Lògia Memphis Israel (Vladimir Istarkhov, "La batalla dels déus russos", Moscou, 2.000, p. 154). Assolí el grau 33è a Moscou al 1.919, mentre rebia a una delegació de germans de l'estranger (Grigori Bostunich, "La maçoneria i la revolució russa", Moscou, 1.995, p. 55-56). Lev Trotski feia de revolucionari a la pel·lícula nord-americana d'espionatge "La meva dona oficial". Fidel Castro també va participar en pel·lícules de Hollywood ("Bellesa Banyant-se" al 1.944 i "Vacances a Mèxic" al 1.946). Al juliol de 1914, el Gran Orient va començar a instar Rússia a que s'unís a la guerra contra Alemanya. Els assessors maçons cada vegada dirigien més les decisions preses pel tsar. Va ser manipulat per a cometre errors desastrosos. L'assassinat de Grigori Rasputin, un monjo proper a la família del tsar i en possessió de poders para-psíquics, va ser planejat a la Convenció General maçònica de Brussel·les durant la Primera Guerra Mundial. Rasputin havia volgut impedir que Rússia prengués part a la guerra. El maçó Alexander Guchkov (Gran Orient) havia organitzat prèviament una campanya de difamació contra Rasputin. La principal força darrere els plans era el francmaçó i extremista jueu Vasili Maklakov (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història del poble rus al segle XX", Moscou, 1.997, volum 1, p. 456). El comte Felix Yusupov, també francmaçó, va assassinar Rasputin el 29 de desembre del 1.916. Yusupov patia greus problemes mentals, que Rasputin havia estat intentant guarir-li. El còmplice de Yusupov fou el gran duc Dmitri Pavlovich. El tsar no va processar als assassins. Simplement van ser deportats. Els enterramorts de la nació russa van interpretar això com una prova de que ara estaven permesos els assassinats, com que els assassins ja no serien perseguits. Al 1.915, l’ambaixador britànic George Buchanan (maçó) rebia gairebé diàriament la visita del ministre de relacions exteriors rus Sergei Sazonov, del líder dels octubristes Alexander Guchkov, del president de la Duma Mikhail Rodzianko i del líder del dretà Partit Cadet i diputat Pavel Milyukov. Tots ells maçons criminals i conspiradors, amb l'objectiu d'enderrocar el regnat del tsar. Buchanan va jugar un paper molt brut a la tragèdia russa, donant-los suport tant moral com econòmicament (ibídem, volum 2, p. 35). Al gener del 1.917, una sèrie d’influents conspiradors maçons, entre ells el general Nikolai Ruzsky, es van reunir amb l'ambaixador Buchanan a Petrograd. Van discutir sobre un cop d’estat, decidint que hauria de tenir lloc el 22 de febrer del 1.917 (Fazarov, "La missió de l’emigració russa", Stavropol, 1.972, volum 1). Posteriorment la data es va canviar a l'endemà, el 23 de febrer. El 24 de març del 1.917, el diari jueu Jevreyskaya Nedelya (Setmana Jueva, nº 12-13) va publicar un article sobre la "Revolució de Febrer" amb el revelador títol de "Això succeïa el dia del Purim!'", és a dir el 23 de febrer del 1.917. Els maçons Alexander Guchkov i Alexander Kerensky estaven preparant l'enderrocament del tsar. El General Alexander Krymov (francmaçó) era el governador de Petrograd, una manera d’evitar tots els intents de salvar al tsar. Kerensky col·laborava estretament amb Genrikh Sliozberg, el líder de B'nai B'rith a Rússia. (Lady Queenborough, "Teocràcia Oculta", 1.933, p. 466). A finals de febrer del 1.917, una delegació de Sionistes locals van visitar l’ambaixador Buchanan per agrair-li la seva contribució a la destrucció de la monarquia a Rússia (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: la història secreta de la maçoneria", Moscou, 2.000, volum 2, p. 35). El Tsar Nicholas II era conscient de la conspiració maçònica i en coneixia als membres pel seu nom però no va fer res per aturar-la. Al contrari, a principis de gener del 1.917 va emetre una ordre per què la policia no detingués a Guchkov ni a Kerensky (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 406). Va continuar finançant el Comitè per a la indústria de guerra, un niu d'escurçons intentant conduir la Rússia tsarista cap a la destrucció. També es lliurava suport financer a diverses

organitzacions d'esquerres, l’extensió del braç de la maçoneria. Nicolau II és l'exemple de com la maçoneria indueix als individus espiritualment febles a la paràlisi del pensament i a l'aïllament de la realitat. Els maçons van obligar al tsar a abdicar el 2 de març (15 febrer del calendari vell) del 1.917 amb l'amenaça de que si no ho feia, la seva família seria assassinada. Això va ser revelat per Anna Vyborova, una amiga propera a la família del tsar, en les seves memòries. El tsar, que aleshores era a Pskov, renuncià a la corona a favor del seu germà petit Mikhail, qui es convertiria en un monarca constitucional. L'endemà, els maçons també forçaven a Mikhail II a abandonar el tron. Va ser el darrer tsar. Un documental rus, parlat en anglès, "La Revolució Russa" (Moscou, 1.993), admet: "Els polítics, els magnats industrials poderosos i els membres de les forces militars que van ser incapaços d'arribar a un acord amb el tsar, van començar a considerar una conspiració. Molts d'ells, que aparentment eren enemics polítics, de fet eren aliats entre bastidors. Tots eren membres de la germandat maçònica Veliky Vostok (Gran Orient), que havia estat fundada a Sant Petersburg al 1.912. Aquesta organització era governada pel Consell Suprem, que tenia 300 socis. Al 1.916, l'advocat popular Alexander Kerensky era el president del Consell Suprem. Ell i altres membres del Gran Orient estaven planejant un cop d'estat contra el tsar." Aquest film va ser finançat pels jueus americans Alexander Aisenberg, John Doukas i Matthew King Kaufman. Van creure que havia arribat el moment de dir la veritat. Sergei Melgunov, un historiador rus a l'exili, mostra com al febrer del 1.917, quan va tenir lloc el cop d'estat, la branca militar dels maçons era liderada per Alexander Guchkov, mentre que la branca civil era liderada per Alexander Kerensky (Melgunov, "Camí del cop del palau", París, 1.931). Després de l'enderrocament del tsar, una Comissió maçònica va ser incapaç de localitzar un sol document que acredités els presumptes crims del tsar (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: la història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 271). Malgrat això, la comissió va exigir la seva execució. Tanmateix, el pla mai es va portar a terme. Quan la família Reial britànica va voler convidar a la família del tsar a anar a Anglaterra, les forces maçòniques encapçalades per Jacob Schiff es va assegurar que l'amenaça d'una vaga general deixés a la família del tsar fora de Gran Bretanya. Un gran nombre de documents sobre les atrocitats comeses pels maçons van ser tanmateix retirats dels arxius i destruïts. Alexander Kerensky, que era membre del govern provisional maçònic, va ordenar la destrucció de tots els documents censurables, incloent-hi una edició de "Els protocols dels savis de Sió". Kerensky també rebia diners procedents d'Alemanya, una altra raó per la qual el govern Provisional no estava disposat a perseguir als bolxevics. Kerensky tenia empresonat temporalment a Trotsky, per impedir que parlés massa. Hi havia el risc que revelés la veritable font dels ajuts del Govern Provisional destinats al cop d’estat. La intenció de Kerensky era mantenir aquestes dades en secret (Igor Froyanov, "Octubre 1.917", Sant Petersburg, 1.997, p. 81). El 24 de març del 1.917, The New York Times va informar que el banquer Jacob Schiff havia pagat un tribut a Lev Trotski: "Era la persona que havíem estat esperant i perseguit durant tots aquests anys". Schiff (B'nai B'rith) havia preparat l’arribada de Trotsky als Estats Units al gener del 1.917 i que fos capaç de viure còmodament amb una limusina a la seva disposició. Posteriorment a la Guàrdia Roja se li va fer portar un medalló al voltant del coll, amb la imatge de Trotsky (Grigori Bostunich, "La maçoneria i la revolució francesa", Moscou 1.995, p. 89). Banquers internacionals de Gran Bretanya, dels Estats Units, Rússia, Alemanya i França es van reunir a Suècia l'estiu del 1.917. Van acordar que la Kuhn, Loeb & Co diposités 50 milions de dòlars en un banc suec al compte de Lenin i Trotski, segons Oleg Platonov. D'altra banda, l’advocat Elihu Root de John P. Morgan va pagar als "revolucionaris" més de 20 milions de dòlars a través d'un fons de guerra. Aquests diners van venir de Jacob Schiff, com confirma la documentació del Congrés Americà del 2 de setembre del 1.919. Una presumpta delegació de la "Creu Roja" va viatjar a Rússia l’agost del 1.917 amb la intenció de discutir amb els líders Bolxevics els últims detalls d'un suposat poder roig. Dels membres d'aquesta delegació, set eren metges, els altres banquers de Nova York, entre ells John P. Morgan i Jacob Schiff. La delegació estava encapçalada per William B. Thomson, el responsable del Banc de la Reserva Federal de Nova York, que va entregar als bolxevics almenys un milió de dòlars (The Washington Post, 2 de febrer del 1.918). Els banquers darrere d'aquesta delegació amagaven la seva intenció real, que incloïa l’entrega de grans sumes de diners als bolxevics (Antony Sutton, "Wall Street i la Revolució Bolxevic", Morley, 1.981, p. 83).

El Congrés Maçònic Internacional celebrat a l'Hotel du Grand Orient de France a París el 28-30 de juny del 1.917, va destacar que Rússia constituïa un obstacle per al govern mundial maçònic. Això donava permís al Gran Orient per destruir Rússia amb l'ajuda del comunisme. Després de l'ascensió al poder dels bolxevics va esdevenir vital impedir les crítiques contra els bandits rojos. El coronel Edward Mandel House, assessor presidencial influent i francmaçó d’alt rang, va enviar un cable al President Wilson el 28 de novembre del 1917, instant-lo a restar importància davant qualsevol crítica als bolxevics: "És de vital importància que aquest tipus de crítica sigui silenciada." El telegrama va ser classificat com secret i així va quedar durant els següents sis anys. Les trameses d'armes als enemics dels bolxevics (la Guàrdia Blanca) van ser detingudes, tal com havia ideat el traficant d’armes Basil Zaharoff. A l'abril del 1.919, el Ministeri d’Afers Estrangers i l'Oficina de la Commonwealth van publicar un llibre blanc sobre la Rússia Soviètica, que declarava que la confiscació Bolxevic del poder havia estat organitzada i finançada pels banquers internacionals. S’assenyalava que s’havien importat delinqüents xinesos per col·laborar amb les txeques per atemorir al poble rus. El llibre blanc va ser retirat precipitadament i va ser reemplaçat per una versió escurçada on hi faltava aquesta sensible informació (Dr. Kitty Little, "Infiltracions subversives a Westminster i a Whitehall: Promoció d'una Europa Federal", Jamaica, 1.995, p. 4). Lenin era maçó del grau 31è (Grand Inspecteur Inquisiteur Commandeur) i membre de la lògia francesa Art et Travail (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 2.000, volum 2, p. 417). A la seva visita a la seu del Gran Orient a la rue Cadet de París al 1.905, Lenin va escriure el seu nom al llibre de visites (Viktor Kuznetsov, "El secret del cop d’octubre", Sant Petersburg, 2.001, p. 42). Al 1.914, Lenin era membre de la lògia més maliciosa del Gran Orient, les Nou Germanes. (Soviet Analyst, juny del 2.002, p. 12). Lenin també pertanyia a la lògia Union de Belville. La maçona francesa Rozie de la lògia Jean Georges de París elogiava als seus germans maçons Lenin i Trotski (La Libre Parole, 6 de febrer del 1.918). Molts dels bolxevics, a part de Lenin i Trotski, eren maçons: Boris Solovyov, Vikenti Veresayev, Grigori Zinoviev (Gran Orient), Maxim Litvinov, Nikolai Bukharin (realment Moshe Pinkhus-Dolgolevsky), Christian Rakovski, Yakov Sverdlov, Anatoli Lunacharsky (en realitat Balich-Mandelxtam), Mechislav Kozlovsky (francmaçó polonès), Karl Radek (Gran Orient), Mikhail Borodin, Leonid Krasin, Vladimir Dzhunkovsky i molts més. A l'arxiu del KGB, l'historiador Viktor Bratyev ha trobat un document segons el qual Lunacharsky pertanyia al Gran Orient de França (Anton Pervushin, "El secret ocult de la NKVD i les SS", Sant Petersburg, Moscou, 1.999, p. 133). Al Quart Congrés del Comintern, Lev Trotski va anunciar que els companys Zinoviev, Radek i Bukharin eren maçons (Viktor Brachev, "Els maçons a Rússia", Sant Petersburg, 2.002, p. 439). Fins i tot abans de la presa del poder a l'octubre del 1.917, Zinoviev, Kamenev i Trotsky van fer una visita a la lògia Els Estudiants de St. Petersburg (Yuri Begunov, "Els poders secrets a la història russa", Moscou, 2.000, p. 308). "El que necessitem és odi!" era una de les dites preferida d'Anatoli Lunacharsky, comissari del poble per a afers educatius. Lenin, Zinoviev, Radek i Sverdlov també eren membres de B'nai B'rith. Això va ser confirmat pels especialistes en les activitats de B'nai B'rith, entre ells Schwartz-Bostunich (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 582 - 583). Fins a la dècada del 1.990, un secret particularment fosc sobre Lenin es va mantenir ben amagat, com demostra la correspondència entre Lenin i el seu camarada de partit i germà francmaçó Grigori Zinoviev (Radomyslsky). Lenin escrivia a Zinoviev l’1 de juliol del 1.917: "Grigori! Les circumstàncies m'obliguen a deixar Sant Petersburg immediatament... Els companys han suggerit un lloc... Ès tan avorrit, la solitud... Uneix-te a mi i anem a passar uns dies meravellosos junts, lluny de tot..." Zinoviev va escriure a Lenin: "Estimat Vova! No m’has contestat. Probablement t’has oblidat del teu Gershel [Grigori]. He preparat un bon niu per a nosaltres... És un lloc meravellós per viure on estarem bé, i res destorbarà el nostre amor. Vine tan aviat com et sigui possible, t’estic esperant, la meva petita flor. El teu Gershel". En una altra carta Zinoviev volia assegurar-se que Lenin no dormia amb altres homes al seu apartament. Acabava enviant al seu Vova un petó marxista. Suggeria no amagar res a la dona de Lenin,

Nadezhda Krupskaya, recordant-li la primera vegada que ella els havia enxampat. (Vladislav Shumsky, "El Hitlerisme és horrible, però el Sionisme és pitjor", Moscou, 1.999, p. 479). Així, els dos germans maçònics practicaven l’amor de David per Jonathan. Potser això ens permetrà entendre per què els maçons estan tan disposats a defensar l'alliberament homosexual. A Rússia, l’avi de Lenin, el Kalmuk Nikolai Ulyanov, va tenir quatre fills amb la seva pròpia filla, Alexandra Ulyanova (oficialment coneguda com Anna Smirnova). Ilya, el pare de Lenin, era el quart d'aquests nens, nascut quan Nikolai Ulyanov tenia seixanta-set anys (Vladimir Istarkhov, "La batalla dels déus russos", Moscou, 2.000, p. 37). Ilya Ulyanov es va casar amb la jueva Maria Blank, el seu pare, Moisha Blank, havia estat acusat de diversos crims, entre ells de frau i xantatge. L’endogàmia probablement va jugar un paper molt important en fer a Vladimir Lenin-Uliànov un home tan pervertit. Tenia una agressivitat congènita enorme i danys cerebrals, sofria nombroses crisis nervioses i era bisexual. Els agents de la OGPU, Gleb Boky i Alexander Barchenko entre d'altres, també pertanyien a la maçoneria. Molts d'ells eren membres de la lògia de la Germandat dels Jornalers Comuns. El maçó Leonid Krasin actuava d’intermediari en l'obtenció de diners per al Gran Orient de París. El que feia era trobar receptors adequats, que compraven l'or i les antiguitats que els bolxevics havien expropiat al tsar. Estava en contacte amb el francmaçó Dmitri Rubinstein, que actuava com gran receptor. Krasin també rebia ajuda del general Iuri Lomonosov per exportar l’or del tsar de Rússia a través de la capital d' Estònia, Tallinn als banquers estrangers que havien finançat l'ascens dels bolxevics al poder. El maçó Yuri Lomonosov havia actuat anteriorment com viceministre de transport del govern tsarista. La seva esposa Raisa Rozen era jueva. Podia comptar amb una total confiança als cercles maçònics. Els maçons soviètics desitjaven transformar el Comintern en una organització maçònica amb la finalitat que representés una amenaça més efectiva per a la resta del món. El germà Zabreshnev del Gran Orient treballava per a la branca internacional del Comintern. D'acord amb l'historiador rus Vasili Ivanov, Rússia es va transformar, ja a l'inici de la dècada del 1.930, en una nació típicament maçònica, que mostrava clarament la maçoneria i el socialisme com branques d'un mateix arbre fosc. Vasili Ivanov va descriure la situació de la següent manera: "Per tal que els ideals maçònics triomfessin, era necessari matar l'ànima del poble rus, eliminar de la gent el seu Déu, destruir el seu caràcter nacional, trepitjar la seva poderosa història a la terra, fer opac l'intel·lecte de la seva jove generació i formar una nova classe de persones que no tinguessin cap déu ni cap país d'origen: les criatures salvatges de dues potes que, després de ser entrenades, obedients, es fiquessin ells mateixos dins la gàbia maçònica". (A. Balabukhi, editor, "Els poders ocults de la Unió Soviètica", Sant Petersburg, 1.998, p. 358) El suport sanguinari dels comunistes Uns minuts agafats d’una reunió a la gran Lògia d’Alemanya al 1.917 recullen la següent declaració: "L'anarquista i revolucionari Lenin en realitat i coherentment representa l'ideal polític de la maçoneria internacional." (Del Arxiu Especial de Moscou, 1421-1-9064 i 815; Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 585). Al 1.919, després de l'accés de Lenin al poder, va establir contactes secrets amb el Gran Orient de França a París. Mentre vivia a París ja havia visitat ocasionalment la lògia (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 584). El d’altra banda ingrat Lenin va mostrar el seu agraïment, exclusivament, vers als seus mestres maçònics de París, que l’havien ajudat a assolir el poder. Al 1.919 va enviar enormes quantitats de diners al Gran Orient per a la renovació del seu edifici de París, la seva propaganda i altres activitats, mentre que milions de russos passaven fam i la gent moria pels carrers de Petrograd i Moscou (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història del poble rus al segle XX", volum 1, Moscou1.997, p. 577). A l'octubre del 1.920, Libre Parole va publicar informació sobre la reunió del Consell del Gran Orient del 20 de desembre del 1.919, celebrada a la rue Cadet. Oficialment, els líders de la lògia desitjaven mantenir un posat seriós i mostrar una actitud anti-bolxevic. La revista va informar que el germà de lògia

Millet admetia que el Gran Orient acollia amb entusiasme la presa del poder bolxevic, dient que gràcies als bolxevics el Gran Orient havia estat capaç de reconstruir el temple, l'edifici de la lògia del carrer Cadet. El germà Giuarte va subratllar, sense especificar, que el moviment bolxevic, que travessava períodes crítics, havia fet un servei enorme al Gran Orient. El gran mestre portuguès, Sebastiao Magalhaes de Limas era igualment amable vers la república bolxevic de Rússia. El germà Lankin de París va admetre que hi havia bolxevics entre els membres del Gran Orient de França, i que la lògia ajudava als bolxevics en les seves activitats arreu del món. Els representants de la maçoneria internacional anaven sovint a visitar la Rússia Soviètica per discutir temes d'actualitat amb Lenin, Trotski, Bukharin, Petrovsky, Lunacharsky i altres germans maçons (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731 – 1.996", Moscou, 1.996 p. 283). La maçoneria internacional seguia frisosament la destrucció bolxevic d'un país florent i la seva cultura nacional. El Gran Orient va ajudar a escampar mentides sobre la situació a Rússia abans que els bolxevics arribessin al poder, afirmant que el país estava en un estat miserable i que les coses ara estaven millorant constantment en tots els aspectes. No esmentaven que a la Rússia tsarista, a tota empresa, de més de 100 treballadors se’ls oferia atenció mèdica gratuïta. Al 1.919, el líder del Consell del Grand Orient, Lang, va declarar que el bolxevisme significava evolució, en conseqüència que era un fenomen molt positiu. El 5 de juliol del 1.843, el líder francmaçó Ragon de la lògia Le Socialiste de Brussel·les va presentar un esbós del programa d'acció revolucionària, que va ser l'origen del posterior Manifest Comunista. Le Socialiste es va apropiar de la proposta i la màxima autoritat maçònica belga, Le Suprem Conseil de Belgique va estar d’acord unànimement en acceptar el programa anarquista de Ragon "com corresponia al punt de vista maçònic de la qüestió social i que el món que està unit al Gran Orient a tota costa havia d’implicar-se en la seva realització" (Butlletí du Grand Orient, juny del 1.843). El 17 de novembre del 1.845, Karl Marx esdevingué membre de Le socialiste de Brussel·les. Al febrer del 1.848 va veure la publicació, davant la insistència dels líders maçons, del seu Manifest Comunista. Marx i Engels eren tots dos francmaçons de grau 31è (Vladimir Istrarkhov, "La batalla dels déus russos", Moscou, 2.000, pàg. 154). El professor suís i francmaçó Zimmermann, va dir en una convenció maçònica a Winterhur: "El marxisme és el fenomen més noble del segle XX". Altres destacats maçons han considerat el marxisme "la filosofia de la maçoneria, la ciència social per a les masses". Al 1.919, el Wiener Freimaurer Zeitung va informar que "profundament emocionats, els maçons saludaven les banderes roges del proletariat revolucionari". El maçó jueu Raimund Mautner anomenava al marxisme "la maçoneria encarnada" (Der Zirkel, nº 4, vol. 37, p. 61). Per tant, és fàcil entendre per què el líder socialista austríac, maçó i assassí polític Friedrich Adler tenia freqüents i secretes comunicacions amb el líder maçònic Rothschild. Al 1.916, Adler havia estat condemnat per l'assassinat del Primer Ministre Austríac Karl von Sturgkh, però va ser alliberat després de passar un breu període de temps a la presó. La Guàrdia Blanca estava condemnada al fracàs després de l’ascensió bolxevic al poder, des dels governs alternatius de Kolchak, Yudenich, Denikin, i Wrangel, respectivament, en tots els àmbits van ser controlats per les forces maçòniques. Els maçons francesos tenien sovint la situació de la Rússia Soviètica a la seva agenda de reunions. Juntament amb els bolxevics planejaven mesures comunes contra les tendències anti-soviètiques de les dretes, a Occident (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 297). La majoria dels maçons d’arreu del món donaven suport al règim de violència soviètic. Sense aquest suport, s’hauria esfondrat. Encara que hi havia desacords entre els maçons i els desinformats bolxevics, la seva col·laboració va continuar. El Gran Orient de França va condemnar les actituds anti-soviètiques de certes lògies. Al 1.933, l'oficina internacional per a la cooperació dins la maçoneria va acceptar una resolució fent una excepció a la propaganda anti-soviètica seguida per la lògia francès Etoile du Nord (l'Estrella del Nord) de París.

Alguns maçons, actuant com a revolucionaris socials a l'ala esquerra del partit, van proclamar l’opinió que no hi havia cap necessitat de lluitar contra els bolxevics, així com donar suport al General Blanc Kolchak constituïa un delicte contra Rússia. El maçó i exministre d’afers estrangers Pavel Milyukov va destacar al 1.924, que els comunistes es desenvolupaven cap a la democràcia, i que els russos exiliats no podien interferir en aquest procés defensant l’anti-comunisme (Svobodnaya Rossiya, 1.924). Quan els bolxevics, van condemnar a mort a certs rebels maçons russos, secretament es van canviar a penes de presó preventiva (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 284). Molts líders comunistes occidentals i sobretot els francesos, mantenien en secret la seva pertinença a la maçoneria. Els maçons francesos (en particular els membres del Gran Orient de França) van donar als comunistes soviètics el seu suport de tot cor. El maçó Richard N. Coudenhove-Kalergi, d'altra banda, volia establir una organització maçònica anticomunista. Això no va passar, evidentment. Els socialistes constituïen la majoria a les lògies occidentals. Els maçons bolxevics necessitaven sacrificis humans. Segons Lenin, sacrificaven la gent a Molok, com ho va revelar el líder bolxevic desertor Georges Salomon (Georges Salomon, "Entre governants rojos", Estocolm, 1.930, p. 56). El nom del dimoni Molok deriva de la expressió hebrea la-molek ("al rei"), que s'utilitza en relació al sacrifici. Aleshores, com realitzaven els comunistes maçònics els seus sacrificis rituals a Molok? A una sala de la seu de la Txeca de Kíev al 1.920 hi havia un estany, que abans havia contingut peixos de colors. L’estany s’omplia amb la sang dels éssers humans sacrificats. Al llarg de les parets hi havien posat ganxos, on hi penjaven un munt de cadàvers humans. Als oficials els hi feien talls a les espatlles, i als cristians els hi feien talls en forma de creu al pit. Alguns eren escorxats, deixant els cadàvers desagnant-se als ganxos. Al damunt de la taula hi havia un flascó que contenia el cap d’un decapitat en alcohol. El cap pertanyia a un home extraordinàriament ben plantat d’uns trenta anys (Aleksei Shiropayev, "La presó del poble", Moscou, 2.001, p. 75). Quan, a la primavera del 1.920, l’experimentat conspirador Alexander Guchkov es va adonar que els bolxevics no tenien cap intenció de compartir el seu poder amb els maçons procedents de Rússia, va començar a intrigar contra Rússia des de Berlín (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història del poble rus al segle XX", volum 1, Moscou, 1.997, p. 580). Això, tanmateix, no conduïa enlloc, ja que els maçons fonamentalment continuaven donant suport al règim bandit de Moscou. La maçoneria internacional certament volia ajudar als bolxevics a construir el fals front del comunisme. Al 1.932, el Gran Orient va convocar una convenció extraordinària a París, on el president Gaston Bergier va dir: Hem estat informats personalment pel nostre anterior germà del Gran Orient, Radek, que el govern soviètic pretén mantenir un estret contacte amb la maçoneria mundial, i ens demana que influïm en els nostres germans nord-americans tant com puguem per persuadir-los a que el govern de Roosevelt reconegui el poder Soviètic. És el nostre deure moral donar suport als nostres germans russos i juntament amb ells lluitar contra el nostre enemic comú." (Oleg Platonov, "La història secreta de la maçoneria", volum 2, Moscou, 2.000, p. 113). No més d'un mes més tard, a principis del 1.933, els Estats Units reconeixien el poder Soviètic. El següent pas va ser que el govern Soviètic legalitzés l'activitat de les lògies maçòniques al seu territori. Ja podien actuar lliurement. Karl Radek (Chaim Sobelsohn), que ja era membre del Gran Orient de França abans que els bolxevics confisquessin el poder, fou nomenat gran mestre de la Soviet Grand Lodge The North Star. Els líders dels diversos moviments revolucionaris sempre han estat maçons: Giuseppe Mazzini, Giuseppe Garibaldi, Aurelio Saffi, Agostino Bertani, Simon Bolivar (el Libertador de Sud-Amèrica), Francisco de Miranda (un general que va fundar la Lògia Lautaro i esdevingué generalisimo a Veneçuela al 1.812), Francisco I. Madero, Venustiano Carranza (un general que va dirigir "la revolució" a Mèxic al 1.913-1.914), Alvaro Obregon, Plutarco Elías Calles, Jose Marti, Salvador Allende, Fidel Castro... El general Simon Bolivar (1.783-1.830) es va convertir en maçó a Europa. Va pertànyer a la Lògia artesanal de Cadis, Espanya i va ser mestre de la Lògia les Nou Germanes (Gran Orient) de París al 1.807. Benjamin Franklin també era membre de la mateixa lògia i durant un temps va ser el seu gran mestre. A París, Bolívar va esdevenir membre dels Cavallers Templers. Va impulsar "revolucions" a Veneçuela, Equador i Perú i finalment va fundar Bolívia. Al 1.824, va fundar la lògia Libertas nº 2 al Perú. Bolívar va

comprar els cabells de George Washington, que va enviar a Lafayette, qui en volia treure poder d'ells (Manly P. Hall, "Assignació amb destí a Amèrica", Califòrnia, 1.998, p. 102). Francisco Madero era fill d'un ric terratinent a Mèxic. Va estudiar economia a França, on es va convertir en maçó. El 5 d'octubre del 1.910, va començar una revolta contra el règim. Al 1.911, va aconseguir enderrocar al dictador Porfirio Díaz, amb l’ajuda dels Estats Units. Posteriorment va esdevenir president de Mèxic. Madero va ser deposat i assassinat pel General Victoriano Huerta al febrer del 1.913. Maçons jueus milionaris van conduir la Revolució Mexicana del 1.910-1.917. Quan tot va acabar, Plutarco Elías Calles, un francmaçó de grau 33è, es va assegurar per a si mateix una posició indirecta de poder. Al 1.924, va esdevenir president de Mèxic, assegurant-se que Mèxic reconegués el poder Soviètic de Moscou aquell mateix any. La fortuna de Calles ascendia a 80 milions de pesos, malgrat que havia nascut en una família jueva pobra. El seu company Aron Saez (la fortuna del qual ascendia a 40 milions de pesos) era un altre maçó i extremista jueu que participava en la "revolució" que no va resultar en res positiu. 20.000 Catòlics van ser assassinats (Louis Marshalko, "Els conqueridors del món", Londres, 1.958, p. 54). Durant els quatre anys que Calles va ser president, totes les propietats que pertanyien a l'església van ser confiscades i els sacerdots exclosos de donar ensenyament de religió als nens. A partir del 1.928, Calles esdevingué l'eminència gris darrere de tres presidents de curt termini: Portes Gil, Pascual Rubio i Abelardo Rodríguez. Un altre francmaçó va ser Jose Marti (1.853-1.895), fundador del Partit Revolucionari de Cuba l'any 1.892, que va encapçalar la rebel·lió contra Espanya al 1.895. Fins i tot el líder comunista xinès Mao Zedong pertanyia al Gran Orient (John Daniel, "Escarlata i la bèstia", volum III, Tyler, p. 33-35). Mao s’assegurava que certs germans maçònics d’alt rang de l'estranger mantinguessin la Xina constantment subministrada d'estupefaents. La Lògia del Nord de la Xina, nº 570, va ser fundada al 1.849 a Shanghai. Més tard, la branca xinesa de la maçoneria va esdevenir molt potent. Es va inaugurar una nova gran lògia al Temple Maçònic de Shanghai el 18 de març del 1.949 amb un gran nombre d'invitacions emeses a representants d'altres lògies. Després de la proclamació de la República Popular de la Xina, la majoria de les lògies van prosseguir les seves activitats com si res hagués passat. La majoria d'elles, no obstant això, s'havien traslladat a Hong Kong per raons de seguretat. Al 1.962, el Ministeri Xinès de l'Interior va expressar el desig de que les lògies estiguessin registrades de la mateixa manera que altres organitzacions. Els maçons no estaven disposats a donar a conèixer les llistes dels seus membres i així van preferir desplaçar-se a Hong Kong o Taiwan. Segons fonts maçòniques, els membres no van ser perseguits a la Xina comunista. Això probablement va ser degut al fet que els maçons eren actius a l'escalafó més alt del govern (entre d'altres coses com assessors). Fidel Castro Ruz va néixer l'any 1.926, fill d'un ric terratinent de les proximitats de Santiago de Cuba. Els pares de la seva mare, Lina Ruz, que era jueva, havien emigrat des de Turquia. El pare de Fidel Castro, Angel Castro es va fer milionari treballant per la United Fruit Company de Rockefeller. Mentre que Castro, estudiant de la Universitat de la Habana, també era un notori gamberro (Paul Johnson, "Temps moderns", Nova York, 1.983). Fidel es va unir a la UIR, una organització anti-feixista i anti-catòlica. També es va associar amb els comunistes. Tots els seus amics eren comunistes. Va ser en aquells temps que Castro va esdevenir agent del KGB. Mentre era a la universitat, juntament amb Ortiz va matar a Manolo Castro-Campos el 22 de febrer del 1.948. També va participar en l'assassinat d'un oficial de policia, Fernández i en el cas de l'assassinat de Lionel Gómez. Castro va participar en la invasió Clau Confeti de la República Dominicana el 20 de setembre del 1.947, una revolta posada en escena per un grup terrorista estudiantil. Ell anava armat amb una metralladora (Hugh Thomas, "Cuba: O la recerca de la llibertat", 1.998, p. 814-916). El periodista Gerardo Reyes va escriure al seu article "Scotland Yard investiga a Castro per assassinat" (El Nuevo Herald, 10 d'abril del 2.001), que Fidel Castro havia estat considerat un dels sospitosos de l'assassinat del líder Liberal Colombià Jorge Eliecer Gaitan pels detectius de Scotland Yard, que investigaven el cas al juliol del 1.948, segons l'investigador nord-americà Paul Wolf. Castro va concertar una cita amb el candidat presidencial Gaitan. El 9 d'abril del 1.947, a les 11 am, Castro i el seu soci Del Pino es van reunir a la Cafeteria Colombia de Bogotà amb l’assassí de Gaitan, el líder estudiantil i maçó Juan Roa Sierra, de 22 anys, hores abans de disparar al polític, en un cèntric carrer de Bogotà. L'assassinat va acabar en disturbis on hi van morir 5.000 persones. els agents de la CIA William A. Wieterra i Robottom no van treure l’ull de sobre als esdeveniments.

L'ambaixador cubà a Washington, Octavio Belt, estava present a Bogotà i va ser l’encarregat d'aportar un avió per què Castro i els altres terroristes comunistes tornessin a Cuba. Castro es va graduar de dret al 1.949 a l'Havana i posteriorment va treballar com advocat. En aquells moments també esdevingué francmaçó. Estava mancat de principis i es va etiquetar a si mateix de "revolucionari". Havia trobat la inspiració en el dictador espanyol Primo de Rivera. Mentre l’economia cubana va prosperar, ell va ser incapaç d'introduir el comunisme. Castro juntament amb Batista van planejar tots els detalls del cop d’estat de Batista des del 1.948 fins al 1.950, a vegades a la villa Cookyness de Batista. De Batista en deien un simbiont, perquè l'únic propòsit de tenir-lo en el poder era per ajudar a Castro i la presa del poder comunista. Castro va rebre formació comunista a l'ambaixada soviètica de l'Havana entre 1.948 i 1.949. El cop d'estat de Batista, el 10 de març de 1.952 va ser com la repetició d’una pel·lícula dolenta per la tele. El 26 de juliol del 1.953, Castro va dirigir una revolta armada contra el dictador Fulgencio Batista a Santiago de Cuba, que oficialment li va comportar 15 anys de presó. No obstant això, se li va concedir l'amnistia al 1.955, després de la qual es va traslladar a Mèxic. Exiliat a Mèxic, Castro rebia fins i tot més ajuda dels comunistes. Veterans de les brigades roges d'Espanya entrenaven a Castro a Mèxic. La premsa mexicana els acusaven de ser terroristes comunistes. El President socialista Lázaro Cárdenas i els banquers de Londres els protegien. Cárdenas també els proveïa algunes armes de fantasia i diverses masies i cases de seguretat on entrenar i viure. Benjamin Vega publicava les entrevistes de Castro a Alerta, un diari propietat de Vasconcelos i Batista. El 2 de desembre del 1.956, va tornar de Tuxpan juntament amb 82 terroristes que van aterrar a prop de Belic-Niquero, Oriente, a Cuba amb la intenció de lluitar contra Batista amb el suport de la CIA. Les autoritats cubanes van controlar l'aterratge. No van fer res, ja que Fidel Castro estava en simbiosi amb Batista. La seu permanent de Castro va ser a l’Hacienda Sevilla, la granja més gran de Cuba, a les muntanyes de Sierra Maestra, a l'est del pic Turquino. L’Hacienda Sevilla anteriorment havia estat propietat de la Standard Oil de Rockefeller. Els nord-Americans també podien abastir a Castro des de la badia de Guantánamo. Els vaixells dels Marines dels EUA van ser capturats transportant subministraments per a Castro a Caimanera-Guantánamo al 1.957. Per justificar que Batista, no utilitzés la seva força aèria per a l'única gran operació militar de la guerra, el pla "H", Castro va fer que el seu germà Raul segrestés a cinquanta ciutadans nord-americans de la zona. El cònsol americà de Santiago el 18 de juliol del 1.958, sense autorització va negociar amb els rebels l'alliberament dels ostatges. Van fer prometre a Batista que no faria servir més la seva força aèria, la qual cosa Batista va acceptar de bon grat. William A. Wieland, que dirigia l’Oficina del Carib del Departament d'estat a Washington, va dir a Earl Smith, que havia estat ambaixador a l'Havana l'any 1.957: "Cuba t’ha estat assignada perquè supervisis la caiguda de Batista. La decisió ha estat presa: Batista se’n ha d'anar." (Earl Smith, "La quarta planta", Nova York, 1.962) Smith no era maçó, i va voler advertir el públic nord-americà contra Castro. Va ser aturat, i el Departament d'estat va començar a treballar a les seves esquenes. El 17 de desembre del 1.958, Batista en una reunió amb alts càrrecs militars estatunidencs que no formaven part de la conspiració, va fer públic que l’ambaixador Earl Smith li havia dit que havia de marxar. La notícia es va difondre a tots els comandants de guarnició i va acabar amb la voluntat de lluitar de l'exèrcit. Els rebels no havien pres ni una senzilla guarnició ni cap ciutat important en aquells moments. A l'Havana, la CIA era molt pro-Castro ("L’amenaça comunista als EUA a través del Carib: Audiències de la sub-Comissió de seguretat interna, Senat dels EU", Washington, D. C, 1.959-62). L’advocat principal de Castro era Herbert Matthews de The New York Times, que el retratava com el T. E. Lawrence del Carib. Al juliol del 1.959, el comandant Pedro Díaz Lanz, de la força aèria cubana, va anar de gira pels Estats Units i va revelar que Castro era comunista. Aquest fet es va evitar als mitjans de comunicació. El Departament d'estat estava encobrint expressament les connexions comunistes de Castro, el fet que els seus partidaris eren entrenats per la Unió Soviètica, i que ell estava duent a terme una revolució comunista.

De sobte, la Casa Blanca va detenir totes les vendes d'armes a Cuba. Al port de Nova York va ser interceptat un carregament de rifles (Paul Johnson, "Temps moderns", Nova York, 1.983). Els Estats Units només armaven a un dels costats – als "revolucionaris" de Castro. L'economia cubana es va anar deteriorant i el suport a Castro anava creixent. Abans de l’embargament d’armes ell comptava amb no més de 300 seguidors terroristes. Batista es va exiliar a l'illa de Madeira (Portugal) i va morir a Espanya a la dècada del 1.970. Després de l'accés comunista al poder el 8 de gener del 1.959, el maçó Fidel Castro va tancar totes les 339 lògies maçòniques de Cuba amb aproximadament 35.000 membres amb l'excepció del Gran Orient, on ell mateix havia estat iniciat en la seva joventut. Més tard va reobrir totes les lògies. Al 1.998, a Cuba hi havia 314 lògies amb un total de 24.000 membres. Després de la presa de poder de Castro hi havia empresonats 100.000 oponents. No va ser fins al 1.961 que va implantar el comunisme. El 2 de desembre del 1.961, Castro va proclamar: «He estat comunista des de la meva adolescència.» Després de la caiguda del comunisme a la Unió Soviètica, Castro va expressar la seva opinió dient que era millor desaparèixer com l’Atlàntida abans que abolir el socialisme. Robert Hill, ambaixador dels EU a Mèxic, va dir sota jurament en una audiència del Senat: "Certs individus del Departament d'Estat i certs individus del The New York Times, van posar a Castro al poder." Aquests individus incloïen a Robert McNamara, Theodore C. Sorenson, Arthur M. Schlesinger Jr., Roy Rubottom, McGeorge Bundy, J. William Fulbright, Herbert Mattews i Roger Hilsman. L’esmentat A. William Wieland va afirmar que les autoritats i la intel·ligència militar coneixien amb antelació els plans de Castro per imposar el comunisme. Tot i així, la premsa nord-americana el presentava com un líder patriòtic i benèvol. Diversos observadors van ser de l'opinió que l’operació Badia de Cochinos del 17 d'abril del 1.961 pretenent desfer-se de Castro, va ser un fracàs deliberat. Earl E. Smith, l'antic ambaixador dels EU a Cuba, va declarar: "Castro podria no haver arribat al poder a Cuba sense l'ajuda dels Estats Units. Les agències de govern americà i la premsa dels Estats Units van jugar un paper important en portar Castro al poder... El Departament d'estat coherentment va intervenir... per provocar la caiguda de Batista, fent així possible que Fidel Castro prengués el govern a Cuba." (Carta a l'Editor, The New York Times, 26 de setembre del 1.979, p. A 24). L'historiador Jean Boyer va destacar que els diners i les armes a Castro no li arribaven de Moscou sinó dels Estats Units. Va ser el President Eisenhower qui va ajudar a Castro a fer-se amb al poder. Castro explotava l’ajuda estrangera per enriquir-se. Té com a mínim 32 cases a Cuba, tres de les quals són a l'Havana. Ell i els seus béns estan protegits per 9.700 guàrdies. Ha tingut com a mínim 14 fills amb diferents dones (Georgie Ann Geyer, "El príncep guerrilla: La història no explicada de Fidel Castro", Boston, 1.991). La fortuna personal de Castro s'estima en gairebé mil milions de dòlars. És quatre vegades més ric que la Reina Elizabeth II. Els Estats Units també van aturar tots els ajuts al dretà President de Nicaragua, Anastasio Somoza, dirigint secretament la seva ajuda, en canvi; als Sandinistes Marxistes. Amb l'ajuda dels Estats Units, els Sandinistes van aconseguir prendre el poder. Els EUA afirmaven que Anastasio Somoza havia establert una dictadura de terror a Nicaragua i va exigir que alliberés als presos polítics innocents. La Casa Blanca va començar a actuar frenèticament per tal d’enderrocar al president. Quan els Sandinistes van arribar al poder, es va descobrir que a les presons nicaragüenques només hi havia 59 terroristes comunistes, considerats com presos polítics pels Americans. Després de l’ascensió Sandinista al poder el 17 de juliol del 1.979 el món (és a dir, els maçons) ja no es preocupava de les desenes de milers dels nous presoners polítics o del fet que 150.000 nicaragüencs haguessin abandonat el país fugint del terror comunista. Somoza afirmà més tard a les seves memòries que Nicaragua havia estat víctima d'una conspiració internacional. Robert Pastor, assessor de seguretat nacional de la Casa Blanca, havia preguntat a Daniel Oduber, president de Costa Rica: "Quan aconseguirem que aquest fill-de-puta salti de la presidència?" (Anastasio Somoza i Jack Cox, "Nicaragua traïda", Boston, 1.980, p. 79-80) L’FMI (Fons Monetari Internacional) estava bloquejant tot el crèdit al govern Somoza. Els Estats Units es van assegurar que altres països que participaven en un projecte mutu l’abandonessin. El mercat del cafè nicaragüenc es va tancar. La Nicaragua de Somoza fou tancada al món. L'exportació de carn als Estats Units es va aturar.

Els Estats Units també van tancar el mercat petroler per a Nicaragua. Els Sandinistes ja sabien llavors que la victòria era al seu abast (ibídem, p. 259). Els Estats Units van aturar l'enviament de subministraments militars a Managua. Quantitats enormes de dòlars eren succionats fora de Nicaragua, evitant que el govern pogués comprar armes a qualsevol altre lloc. Finalment, Estats Units va tancar a Nicaragua tots els mercats d’armes. A l'exèrcit nicaragüenc li mancaven municions i va ser incapaç de lluitar contra els comunistes. Els Estats Units van donar immediatament 75 milions de dòlars d'ajuda al nou règim marxista, així com aliments i medicines per valor de tres milions de dòlars. El Congrés dels EUA va retirar 8 milions de dòlars del seu fons d'ajuda, per enviar-lo al govern comunista de Nicaragua. Els diners en principi estaven destinats a altres països (Jack Cox, Anastasio Somoza, "Nicaragua traïda", Boston, 1.980, p. 288). Abans que el president Jimmy Carter ordenés l'ajuda a Nicaragua, els dirigents sandinistes van dir: "Nosaltres som marxistes!" Pel que sembla, Carter la va aprovar. Era conegut als Estats Units que els líders comunistes de Nicaragua Tomas Borge i Moisés Hassan eren amics íntims del dictador Fidel Castro. Borge, que va ser ministre de l'interior, era un famós assassí, que havia organitzat l'execució del líder de l'oposició Bravo. Humberto Ortega era comunista, havia estudiat a Moscou. Després d'aquest cop d'estat, l'expresident Somoza ja no era benvingut als Estats Units. L'aportació maçònica a la Rússia Soviètica Massa maçons estaven contents treballant per als bolxevics. Mikhail Skobelev era maçó i membre del Govern Provisional al 1.917. Al 1.922, es va fer bolxevic i va començar a treballar per al govern soviètic. Un dels líders del dretà Partit Cadet, Nikolai Nekrasov (1.879-1.940) havia estat ministre de transport del govern Provisional. Abans d'això, era secretari general del Consell Suprem del Gran Orient de Rússia. Després de la dimissió de Nekrasov, Alexander Kerensky, maçó de grau 32è, fou nomenat Secretari general a l'estiu del 1.916. Més tard al mateix any va lliurar aquesta posició a Alexander Galpern. Kerensky va rebre el grau 33è als Estats Units. També era membre de B'nai B'rith. Al 1.918, Nikolai Nekrasov canvià el seu nom per el de Golrofsky i va començar a treballar pels bolxevics. Va esdevenir un dels líders de la Cooperativa Unió. També impartia classes a la Universitat de Moscou. Al 1.921, va ser arrestat per la Txeca, però va ser alliberat inesperadament. El director de la Txeca, Felix Dzerzhinsky, havia donat l'ordre: "La investigació ha de ser aturada d’immediat." Va començar a treballar per la Organització Sindical Central de la Rússia Soviètica aquell mateix any (Platonov, "La història secreta de la maçoneria", Moscou, 1.996, p. 364). El maçó Sergei Urusov havia estat ministre de l'interior en el govern del tsar i més tard també en el Govern Provisional. Després de la pesa de poder bolxevic, va ocupar un lloc destacat al Banc Nacional ("La Major Enciclopèdia Soviètica, volum 56, Moscou, 1.936, p. 301). Era l'emissari dels maçons francesos. Alexander Manuilov que era director de la Universitat de Moscou va esdevenir un dels responsables del Banc Nacional bolxevic. El conegut economista Vladimir Groman que era menxevic, es va fer maçó, preferint treballar per als bolxevics. Maximilian von Mekk va ascendir i va ser un oficial important al Comissariat de Transports del Poble. L'historiador Mikhail Lemke es va convertir en un dedicat bolxevic i va començar a falsejar la història. El diputat tsarista Ministre de Finances Nikolai Kutler i el diputat Ministre de l'Interior, el General Vladimir Dzhunkovsky foren dos maçons més d’alt rang que servien al comunisme treballant per la Txeca. Fins i tot el portaveu de la Duma, el maçó Fiodor Golovin, va aconseguir arribar a una posició elevada a la Rússia Soviètica. El Ministre de la Guerra tsarista, el maçó Alexei Polivanov, s’uní als bolxevics i va servir a l'Exèrcit Roig. Grigori Petrovsky, un altre francmaçó, es va fer comissari del poble per a afers interiors. Encara estava treballant per al govern en la dècada del 1.950. Gleb Boky, el txequista suprem de Petrograd, continuava protegint als seus germans maçons. Al 1.919, Boky era membre de la Germandat Comuna. A mitjans de la dècada del 1.920 els maçons es trobaven per a tot arreu a l'administració Soviètica (Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 292). El maçó d’alt rang Dmitri Navashin era assessor de

planificació econòmica al govern Soviètic. Els bolxevics estaven molt ben disposats amb aquests germans maçònics. Abans del 1.925, semblava que no haguessin fet cap mal. Al 1.925, el General Boris Astromov, secretari general de la Maçoneria Autònoma Russa, es va posar en contacte amb la policia política, la GPU. En una carta, destacava els objectius comuns dels maçons i els bolxevics. Volia ajudar a establir el comunisme (ibídem, p. 293). Astromov assenyalava que el símbol comunista, l’estrella vermella de cinc puntes, era un símbol maçònic, com ho eren el martell i la falç. Els comunistes també defensaven la germandat, tal com ho fan els maçons. Els maçons són ciutadans del món sense cap mena de lleialtat a cap país en concret, com també ho són els comunistes. Ambdós grups defensen la "igualtat". La comunista confiscació de la propietat privada era una idea maçònica. La maçoneria igual que el comunisme està arrelada al "moviment" de la classe obrera i l'organització pionera es va copiar del maçònic moviment scout d’Occident. Astromov, el líder de la Francmaçoneria Autònoma, es va adonar que si la francmaçoneria es legalitzava a la Rússia Soviètica, es podria impedir que el moviment actués amb eficàcia. Era preferible actuar en secret. La Maçoneria Autònoma Soviètica era una unió d'un gran nombre de lògies. Astromov havia assumit el lideratge després que el gran mestre Vladimir Telyakovsky, morís al 1.924. Al gener del 1.925 es va veure el restabliment de la Lògia Estrella del Nord de França per maçons russos, nombrosos membres s’hi van transferir des del Gran Orient de França. La lògia en realitat havia estat fundada abans del 1.917. Molts terroristes notoris eren actius allà, incloent Nikolai Avksenchev, que hi va ser mestre al 1.925-27 i al 1.931, i Pavel Pereverzev (1.929-30), anteriorment membre de diverses organitzacions terroristes (Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 307). Avksenchev més tard es va unir al Govern Provisional com a ministre d’afers estrangers. Pavel Pereverzev era ministre de finances al mateix gabinet. L'Estrella del Nord es va convertir en la lògia líder dels russos exiliats a França. El Gran Orient de França va permetre als seus membres que es reunissin a la seva seu de París. El 10 de febrer del 1.927, el Consistori Rus esdevingué el centre administratiu de la maçoneria. A partir del 1.930, el centre rebia ajuts des de París. Molts membres del Gran Orient, incloent-hi Teplov, Lobolensky i el comte Alexander Orlov-Kaganòvitx, no obstant això, no s'hi van afegir, ja que segons la seva opinió les activitats de la renascuda lògia eren massa públiques. La lògia Rússia Lliure, fundada el 9 de novembre del 1.931, tenia molt freqüentment contactes amb el Sionisme internacional. Vladimir Jabotinsky, un Russòfob radical, pertanyia a aquesta lògia (ibídem, p. 308). Les organitzacions de refugiats també estaven sota control maçònic. Només a aquests individus espiritualment perduts se’ls va permetre determinar qui era un refugiat polític a Rússia. Una organització que va començar a actuar molt frisosament sota l'autoritat maçònica va ser la Unió de Jueus Russos. Tenia un pressupost diverses vegades més gran que tots els altres sindicats de refugiats junts (ibídem, p. 311). Els maçons no estaven disposats a desprendre's de Rússia fins i tot després de la caiguda del comunisme. El periodista francmaçó Lev Lyubimov va exposar els seus plans al 1.934: "Després de la caiguda dels bolxevics, la maçoneria es va encarregar de l'educació del poble rus." (Vozrozjdenije, 3 d'octubre del 1.934). Posteriorment va deixar la maçoneria i va tornar a la Unió Soviètica al 1.948. Després de la Segona Guerra Mundial, un grup de maçons russos exiliats van visitar l'ambaixada soviètica a París per expressar el seu suport a la Unió Soviètica. La delegació estava dirigida per Vasili Maklakov (grau 33è), que havia organitzat l'assassinat de Grigori Rasputin. Els maçons van retre homenatge a Stalin i van brindar per ell. Estaven tractant de fer veure que ideològicament els emigrants russos estaven més a prop de la Unió Soviètica. La lluita de Stalin contra la francmaçoneria Els maçons Soviètics van patir greus revessos en l'era de Stalin. Tot i que havien encoratjat a Stalin a atacar l'església, perillosa enemiga i rival de la maçoneria i de les tropes nacionalistes, es van trobar sent

víctimes de persecució a finals de la dècada del 1.920 i a principis de la del 1.930. El dictador soviètic Josef Stalin ja n’havia tingut prou de la maçoneria i va començar una intensa batalla contra les societats secretes a mitjans de la dècada del 1.930, malgrat que la maçoneria Soviètica havia estat legalitzada uns anys abans. A partir del 1.926, Stalin sistemàticament executava als maçons, ja que ell ja no confiava en els conjurats. Segons la seva opinió ja havien contribuït al seus propòsits i no eren necessaris. Els maçons van cobrar en espècies. El Leningradskaya Pravda va informar el 5 de gener del 1.928 que "no fa gaire, a Leningrad hi havia actives quatre lògies maçòniques". Stalin les va tancar totes. Al 1.931 es van liquidar els Cavallers Templers a la Unió Soviètica (Anton Pervushin, "Els secrets ocults de la NKVD i les SS", Sant Petersburg, Moscou, 1.999, p. 153). Dos stalinistes italians i maçons, Carlo i Nelli Rosselli, havien previst, a Venècia, una "revolució" per al 25 de maig del 1.937, pensaven atacar amb 2.600 terroristes, provocant una guerra civil. Stalin de sobte va voler cancel·lar l'operació i vetar qualsevol activitat dels germans Rosselli contra Itàlia. Els germans comunistes van ignorar el veto. El NKVD, amb l'ajuda d'una organització de dretes, va pensar llavors en assassinar als dos germans (Franco Bandini, "Il cono d'ombra: Chi armo la mano degli assassini dei fratelli Rosselli" / "El que queda a l'ombra: Qui va armar als assassins dels germans Rosselli?", Roma, 1.990). Carlo Rosselli era membre de la Italia Nuova de París. En aquest punt, la maçoneria internacional va arribar a una decisió important: la Unió Soviètica havia de ser manipulada cap a una guerra sagnant contra Alemanya (Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 298). Els maçons van assegurar que no hi hauria cap mena de sancions econòmiques contra Alemanya. Volien que Hitler fos capaç d’amenaçar la Unió Soviètica. Al 1.948, el maçó Igor Krovoshein, grau 32è, membre del govern a l'exili, tornà a la Unió Soviètica. Els txequistes van ser capaços de descobrir la seva missió, i va ser detingut i enviat a un camp de treball. Al 1.957, els germans francesos el van ajudar a tornar a França. L'autor maçó Bronislaw Sosinsky també va tornar a Rússia al 1.960. Els arxius secrets maçònics El Departament d’Estat dels EUA va començar una estreta cooperació amb el Gran Orient de França a finals de la dècada del 1.930, segons ho demostren documents inclosos en els arxius del Gran Orient, que van ser confiscats i portats als arxius especials de Moscou al 1.945. En relació amb l'ocupació alemanya durant la Segona Guerra Mundial els maçons de França es van veure afectats per seriosos contratemps. El govern de Vichy, on el mariscal Henri Philippe Petain hi va tenir un paper central, estava en contra de la francmaçoneria i va tancar el Gran Orient al 1.940. El 13 d'agost del 1.940, el mariscal Petain forçat per les lleis va exigir la dissolució de totes les societats secretes. El funcionaris que eren maçons van ser forçats a dimitir dels seus càrrecs o de les lògies. Petain va detenir els principals maçons (5.000 en total) i els va enviar a camps de concentració. Els conspiradors, tanmateix, duien a terme les seves activitats en els camps. Petain va tenir l'oportunitat de confiscar els arxius dels maçons, que havien estat lliurats als alemanys. Els maçons es van prendre la revenja contra ell al 1.945, quan primer va ser condemnat a mort i després a presó de per vida. Noranta-sis maçons, membres del Parlament, havien votat a favor de donar a Petain l'autoritat per governar Vichy-França (Ghislaine Ottenheimer, Renaud Lecadre, "Les freres invisibles" / "Els germans invisibles", París, 2.001, p. 63). Al 1.945, al castell d’Altan a Nieder-Schlesien, l'Exèrcit Roig va trobar 25 grans vagons de tren que contenien material d'arxiu altament sensible, incloent-hi documents de diverses lògies maçòniques a Alemanya, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Polònia i Txecoslovàquia (Platonov, Op. cit. vol. 1, p. 3). Els documents van donar una amplia visió del poder secret exercit per la francmaçoneria internacional. Tot el material es va portar a Moscou, on va formar la base de l'Arxiu Especial de la Unió Soviètica (Osoby Arkhiv, OA). Abans de la guerra el president de Txecoslovàquia Edvard Benes (1.884-1.948) també havia demostrat ser un francmaçó d'alt rang. Un altre important membre del Gran Orient era Émile Vandervelde (1.866-1.938), el ministre socialista de relacions exteriors de Bèlgica, que va representar

el seu país a la Societat de Nacions al 1.925-1.927. Va ser president de l'Oficina Internacional Socialista (1.900-1.920) i de la Internacional de Treballadors Socialistes (1.929-1.935). Amb l'ajuda dels arxius maçònics secrets, Stalin va ser capaç de fer xantatge a diversos polítics maçònics occidentals que temien l'exposició de les seves ombrívoles activitats. L'extremista jueu Andrei Kozyrev (en realitat Aaron Friedman) que després de la desaparició del comunisme va arribar a ser Canceller rus, va organitzar el retorn dels documents maçònics secrets a la central maçònica de París. El 20 de maig del 1.994, Rússia va lliurar més de un milió d’actes secretes a França. Segons el bibliotecari del Gran Orient, Pierre Mollier, això va ser "com molts Nadals junts". Aquests documents contenien informació important sobre la conspiració maçònica global. L'historiador rus Oleg Platonov va aconseguir copiar uns quants d'aquests documents abans d’abandonar Rússia. La Freemasonry Today (gener 2.002) escrivia sobre aquests documents: "El 14 de juny del 1.940, l'exèrcit alemany va entrar a París i el mateix dia va prendre el control dels edificis del Gran Orient de França, a la rue Cadet, situada al centre de la ciutat... L’1 de juliol del 1.940, el ministre d'exteriors alemany, Alfred Rosenberg, va informar a Martin Borman que als locals que ocupaven els maçons s’hi havien descobert "grans tresors". Es van establir equips per confiscar els documents relacionats amb el funcionament del Gran Orient, el major cos organitzat de la francmaçoneria francesa. Es van confiscar valuosos documents històrics, específicament dirigits a arxius que cobrien les relacions externes del Gran Orient des de mitjan del segle XIX, i es va prestar especial atenció als anys immediatament anteriors a l'esclat de la guerra del 1.939... Els arxius van ser transportats a Alemanya." La maçoneria jugava el mateix paper a la societat Occidental que el Partit Comunista a la Unió Soviètica. Sense pertànyer a la maçoneria, no hi havia cap possibilitat de fer una carrera raonablement ràpida, independentment del talent que un tingués. Els maçons indubtablement controlen la ciència i influeixen en la vida cultural en una direcció determinada (Robert Lomas, "La maçoneria i el naixement de la ciència moderna", Gloucester, Massachusetts, 2.002). Així, la vida cultural present ha esdevingut pràcticament inconscient. Hem presenciat el començament de la senilitat cultural. Molts cineastes mediocres han estat capaços de fer-se una carrera només gràcies a la seva pertinença a la maçoneria: John Ford, John Houston, William Wyler, Peter Sellers, Charles Chaplin i altres. El director de cinema soviètic i falsificador de la història, Sergei Eisenstein, també era maçó. Va pertànyer a la Lògia Stella, fundada al 1.920, durant l'època soviètica. Segons el prominent director de cinema rus Andrei Tarkovsky, Eisenstein no en sabia res del llenguatge cinematogràfic. El 20 de març del 1.936, tots els documents dels Illuminati van ser confiscats pels nacional socialistes alemanys. Tot el material de l'arxiu va ser traslladat a Moscou al 1.945. Uns 1.400 metres de material d'arxiu van ser retornats més tard a l’Alemanya Oriental i a la Stasi. Des del 1.989 els documents maçònics dels Arxius Especials de Moscou han estat disponibles per a estudis. Els arxius contenen també l’anomenat bagul suec, el Schwedenkiste, que ha jugat un paper important en la història de la maçoneria. La caixa conté cartes i documents pertanyents a l'ordre Illuminati, que va ser fundada per Adam Weishaupt al 1.776 i que s’infiltrava sistemàticament a les lògies maçòniques de l'època. Molts maçons prominents havia estat Illuminati, i la història de l'ordre Illuminati és considerada una part important de la història de la maçoneria en el seu conjunt. El bagul suec és de gran interès. El germà líder Illuminati Johann Christoph Bode va morir a Weimar al desembre del 1.793. Bode havia estat reclutat per Knigge a Wilhelmsbad l'estiu del 1.782. Bode també tenia accés a la part més important de la correspondència Illuminati de Gotha i de Weimar. Aquests documents van acabar sent custodiats per l’il·luminat d’alt rang Ernst Duke von Gotha. Després de la seva mort al 1.804 tant els papers en si com l'arxiu de Bode van tornar a la Grand Lògia de Suècia, ja que el Duke von Gotha no estava convençut que no acabessin sent publicats si restaven guardats en una lògia alemanya. El maçó d’alt rang el Rei Charles XIII de Suècia li va assegurar que els documents mai arribarien al públic. Al 1.880, el duc Ernst II (nét d’Ernst von Gotha) va demanar que la documentació dels Illuminati fos retornada a Alemanya. Tres anys més tard, l'arxiu que contenia 20 volums de documents variats, va passar a propietat de la Lògia Ernst zum Kompass de Gotha. Al 1.909, l'historiador Carl Lepp va anomenar al material el Schwedenkiste. Leopold Engel, gran mestre jueu dels Illuminati, va utilitzar el material del Schwedenkiste quan va publicar el seu llibre sobre l'Ordre Illuminati. Rene le Forrestrier, que no era maçó, també fa referència a aquest material. Més tard en els anys vint i trenta, tanmateix, es van seguit les instruccions del duc, i el material sensible no es va publicar. Cap informació d'aquesta es va filtrar a la premsa, tot i que una gran quantitat d'informació va arribar a la part de la premsa controlada pels maçons en aquell moment.

La influència oculta En el seu llibre "El Club dels Jacobins " ("Le club des Jacobins sous la Troisieme Republique", París, 1.900), l'historiador francès Paul Nourrisson va mostrar com totes les lleis eren discutides al Gran Orient abans de ser passades a través del Parlament. Jean Bidegain va publicar un extracte d'un protocol maçònic en el seu llibre "Masques et Visages Maconniques: Documents inedits" / "Màscares i rostres maçònics: Documents inèdits" (París, 1.906, p. 187): "El maçó Schwander opinava que la maçoneria ha de sostenir la seva mà protectora sobre el moviment socialista." Però subratllava que era important per a la francmaçoneria no quedar compromesa per aquests procediments furtius. Segons Bidegain, la maçoneria donava suport a una associació molt secreta, una Chevalerie de Travail (La Cavalleria de Treball), que adoctrinava als seus membres amb un socialisme fortament militant. Bidegain assenyalava que tota la política és una política maçònica, que no beneficia el desenvolupament de la humanitat, sinó només a les intencions secretes dels maçons. Aquestes intencions acabaran destruint les tradicions que creen harmonia en qualsevol societat (Sofia Toll, "Els Germans de la Nit", Moscou, 2.000, p. 347). El 24 d'octubre del 1.883, sota el signe d'Escorpí, 17 socialistes Illuminati van acordar fundar la Societat de la Nova Vida a Londres. El 7 de novembre del 1.883, es va reunir un grup per discutir la formació d'una societat nova i potencialment influent. El grup es va dividir en dues faccions, i el 4 de gener del 1.884, una d'aquestes faccions va fundar la Societat Fabiana. El 25 de gener J. G. Stapleton fou nomenat el seu primer president. L'objectiu de la societat era una introducció lenta i secreta del socialisme, cosa que explica el seu nom, pres del líder militar romà Quintus Fabius Maximus Cunctator (El Retardant). A través d'una intel·ligent maniobra va derrotar al molt més gran exèrcit d'Anníbal. L'altra facció va portar a terme les seves activitats durant quinze anys amb el nom de La Germandat. Al maig del 1.884, el periodista maçó George Bernard Shaw n’esdevingué membre. (Va rebre el Premi Nobel de literatura al 1.925.) Va ser ascendit relativament aviat a ser un dels líders dels Fabians. La seva amant Florence Farr era membre de l'Orde de l'Alba Daurada. Shaw va suggerir que no s’anomenés mai al socialisme pel seu veritable nom, per tal de no espantar a la gent de fora. S’etiquetava a si mateix com socialista Marxista. Al març del 1.885, n’esdevingué membre el maçó Sidney James Webb (1.859-1.947), i l’any següent també s’hi va afegir Graham Wallas, un altre francmaçó. A Shaw, Webb, Wallas i Sidney Olivier se’ls anomenava "els quatre grans". Sidney Webb, va fundar al 1.895 la London School of Economics. Va rebre aportacions econòmiques dels banquers maçons Rothschild, Julius Wernher i Ernest Capel. Al 1.912, Webb va fundar un diari propagandista, The New Statesman. Més tard se’l podia trobar entre els líders del Partit Laborista. Altres membres d'aquest grup eren els maçons Edward Pease, Havelock Ellis, Frank Podmore, Annie Besant, John Galsworthy, R. H. Tawney, G. D. H, Cole, Harold Laski, Israel Zangwill i Israel Cohen. El Fabianisme també es va estendre a altres països, entre ells els Estats Units i Austràlia, així com a Canadà, Nova Zelanda, Dinamarca, Alemanya, Espanya i l'Índia. Als Estats Units el Fabianista més influent era Dean Acheson, qui al 1.933 va fer tot el que va poder per tal de convèncer als EUA que reconeguessin la Unió Soviètica. L'escriptor, maçó i agent dels serveis secrets Herbert George Wells n’esdevingué membre al febrer del 1.903. Que Wells era maçó va quedar clar a la revista The American Mason (octubre del 2.001, p. 24). La Gran Lògia de Minnesota va confirmar la pertinença de Wells. Wells volia actuar més oberta i intensament i va suggerir de canviar el nom pel de La Societat Socialista Britànica. Els líders dels conspiradors no van aprovar aquest suggeriment, i al 1.908 va deixar el grup. L'objectiu secret d'aquest grup era establir una societat atea, sense classes, socialista, que preparés el camí per a la victòria final – el comunisme. Al 1.891, el grup es va unir a la Segona Internacional, que va ser creada pels maçons amb la intenció de convertir Anglaterra en un país Socialista. Al 1.890, els Fabians van abandonar el Partit Liberal. Posteriorment, van ajudar a fundar el Comitè de Representació Laborista, que al 1.906 esdevingué el Partit Laborista, que al 1.918 va assumir totes les idees principals de la Societat Fabiana. Al 1.946, la Societat Fabiana tenia 8.400 membres, entre ells Bertrand Russell, (Pandit) Motilal Nehru, pare del Primer Ministre de l'Índia Jawaharlal Nehru, Ramsey MacDonald (primer ministre britànic

1.924, 1.929-35), Julian Huxley, Aldous Huxley i John Maynard Keynes. També n’era membre Harold Wilson, que més tard va esdevenir primer ministre. Gairebé la meitat dels parlamentaris laboristes eren Fabians. La seu de la societat es troba al nº 11 de Dartmouth Street de Londres. Publica The Fabian Journal i The Fabian News Magazine. Els fabianistes exigeixen una nacionalització total de la indústria. Al setembre del 1.902, els Fabians Beatrice i Sidney Webb van fundar un club d'elit, els Coeficients, que es reunien un cop al mes a l’Hotel de St. Ermin de Londres per sopar, generalment es tractava d'unes 10-14 persones. Més tard aquell any, H. G. Wells n’esdevingué un membre destacat. Altres membres eren els maçons Richard B. Haldane, Lord Robert Cecil, Lord Edward Grey, Bertrand Russell, Alfred Lord Balfour i Lord Alfred Milner. Haldane, Cecil, Grey i Bratislava havien estat ministres del govern liberal durant la Primera Guerra Mundial. L’ideòleg en cap dels Coeficients era Wells. Molts dels cavallers eren membres de la lògia Illuminati, la Taula Rodona Britànica, també anomenada Cliveden Set, pel nom de la casa de la família Astor. Lord Waldorf Astor va esdevenir un potent magnat de la premsa (The Times). Aquesta organització maçònica, fundada i finançada pel maçó Cecil Rhodes (Lògia Universitat Apollo nº 357 i Lògia Príncep Rose Croix nº 30), el 5 de febrer del 1.891, no va fer res per amagar el seu suport a Lenin i a Hitler. Aquesta organització d’elit també incloïa membres com Rudyard Kipling, Arthur Balfour i Lord Rothschild. Després de la mort de Rhodes al 1.902, Lord Alfred Milner va ser nomenat el nou líder. Fora de la Taula Rodona van créixer altres nombroses organitzacions: al 1.919, l’Illuminati Reial Institut d'Afers Internacionals (RIIA) a Londres; al 1.921, el Consell de Relacions Exteriors (CFR) a Nova York; i al 1.925, l’Institut de Relacions del Pacífic (IPR). L’ideòleg més important de la Taula Rodona Nord-americana va ser el Fabià i periodista Walter Lippmann. El professor Vitus Renner, desertor Illuminati, testimonià sota jurament el 7 d'abril del 1.785: "Els Illuminati només tenen por a ser coneguts pel seu nom. S'amaguen sota el mantell de la francmaçoneria." El portaveu d'aquesta conspiració internacional era H. G. Wells. Al 1.884 havia rebut una beca per estudiar a l'Escola Normal de Ciències a South Kensington, on durant tres anys el seu mestre va ser Thomas H. Huxley, un defensor consagrat de les falses doctrines de Darwin. Wells va destacar la seva contribució decisiva en l'afebliment del concepte de Déu. Després de la Segona Guerra Mundial, els fills d’Huxley, Aldous i Julian van contribuir enormement al rentat de cervell de la generació més jove amb la música rock, el sexe i les drogues, aconseguint així el control social. Wells més tard va dir que Hitler era el seu germà bessó en esperit. Ja al 1.855, el socialista maçó Alexander Herzen observava: "És possible portar per mal camí a tota una generació, cegar-la, embotar-la i orientar-la cap a objectius equivocats..." (Alexander Herzen, "Des de l'altra riba", Tallinn, 1.970, p. 130). Durant la Primera Guerra Mundial, Wells va dirigir el departament de propaganda del servei d'intel·ligència britànic. Va ser assessor de desenvolupament de l'equipament militar en ambdues guerres mundials. Al 1.901, Wells va publicar "Anticipacions de la reacció del progrés mecànic i científic sobre la vida i el pensament humà", on per primera vegada va introduir la idea d'una 'conspiració oberta' conduint a un "estat del món amb una sola llengua i un sol govern". Wells exigia matar als menys valuosos. L'Elit havia de decidir qui era menys valuós. Wells va escriure: "Amb una multitud de criatures menyspreables i ximples, impulsades per la por i indefenses i inútils, infelices o odiosament felices enmig d’un sòrdid deshonor, febles, lletges, ineficients, nascudes de desigs sense límits i incrementant-se i multiplicant-se per pura incontinència i estupidesa, els homes de la nova República tindran poc llàstima i menys benevolència." Wells emfatitzava: "Sostindran, ho anticipo, que certa part de la població – una petita minoria, per exemple, que pateixi indiscutiblement malalties transmissibles, amb trastorns mentals transmissibles, amb aquests horribles incurables hàbits mentals com l’ànsia d’intoxicar-se – existeix només per tolerància, per compassió i paciència i amb el benentès de que no es propaguin; i jo no preveig cap raó per suposar que ells dubtaran en matar quan s’abusi d’aquest sofriment... Tindran un ideal que farà que matar valgui la pena; com Abraham, tindran fe per matar, i no tindran cap mena de supersticions sobre la mort... Tots aquests assassinats es realitzaran com un opi... Si s'utilitzen càstigs dissuasius constantment en el codi del futur, la dissuasió tampoc serà la mort o la mutilació del cos, ni la mutilació de la vida per empresonament, ni cap d’aquestes coses horribles, però el

dolor causat ben científicament, no deixarà res més que un record". (Wells, "Anticipacions a la reacció del progrés mecànic i científic sobre la vida i el pensament humà", Londres, 1.901, p. 299-300) Al 1.905, va publicar el seu llibre "Una utopia moderna". Wells era de l’opinió que la conspiració podia ser perfectament pública, a diferència de les trames secretes dels maçons francesos. En el seu pamflet "La conspiració oberta: Models per a una revolució mundial" (Londres, 1.929) Wells especificava les principals característiques de l'empresa maçònica: • Control sobre els recursos naturals del món • Reducció de la població mundial mitjançant la guerra • Substitució d'un ordre mundial multipolar, consistent en la sobirania de les nacions, per una dictadura mundial unipolar Wells pensava que la sola existència d'estats nacionals conduiria a la guerra, inevitablement i era millor, per tant, eliminar-los. Una raça suprema establiria el nou estat del món. El nou sacerdoci consistiria en "conspiradors al descobert". Tot això encaixa amb els objectius del Gran Orient, com va publicar al 1.982 a la seva revista: "El concepte de raça, va resultar ser irreal pels descobriments en biologia; els conceptes de límits, anihilats pel desenvolupament de les comunicacions; el concepte de classe, debilitat per l’avanç de la igualtat; tots aquests conceptes antiquats haurien de ser abolits per tal d’integrar plenament l'home en un marc universal" És, de fet, la gran revolució dels temps moderns, la veritable revolució, que roman i de la qual el Gran Orient de França no pot estar-hi absent, si es que vol mantenir-se fidel als seus propis principis." (Humanisme, novembre del 1.982, p. 84). Wells emfatitzava que les idees i la moral haurien de ser controlades de tal manera que la gent "voluntàriament" desitgés el Nou Ordre Mundial de 'la conspiració al descobert', que seria introduït pas a pas. "La conspiració al descobert" està prevista com una xarxa insidiosa, un sistema àgil, desenvolupada com una nació dins de la nació, per finalment abolir aquesta nació i establir un govern mundial. Aquesta xarxa ha de funcionar com "una mena de societat secreta al descobert... una francmaçoneria informal i al descobert". Que influenciés i dirigís al govern existent en totes les formes imaginables. La 'conspiració al descobert' ha d’estar basada en les idees de Darwin. Wells destacava: "Tots aquests valors obsolets i actituds amb les quals es distreia a les nostres ments han de ser eliminats si la nova fe ha de tenir via lliure. Els hem d’eliminar no només de la nostra pròpia ment, sinó de les ments dels altres que han de convertir-se en els nostres socis". Wells considerava necessari que 'la conspiració al descobert' utilitzés aquest tipus de rentat de cervell amb la gent jove, per tal de crear "millors" persones amb l'ajuda de la psicologia de masses. Va anomenar-ho "lluita cultural". La idea de la conspiració al descobert, segons Wells, és per matar l'ànima humana, per destruir la consciència i la moral humanes i convertir als éssers humans en criatures sense voluntat. La conspiració al descobert li prendria a l’home el seu valor, ja que se’l privaria de llibertat i el convertiria en un objecte d'un imperi mundial. La conseqüència d'aquesta conspiració seria reduir la capacitat cognitiva de l'home per impedir-li veure l’horrible bogeria dels psicòpates maçònics. La gent està seguint als maçons com si estiguessin encantats, com l'equip que seguia al diabòlic capità Ahab, que estaven divorciats de la realitat, perseguint fanàticament la fantasmal balena blanca, Moby Dick. Finalment, va permetre que es perdés la nau, ja que la majoria de la tripulació no s'atrevia a qüestionar a Ahab i la minoria eren incapaç de resistir-s’hi. Tots ells estaven embadalits. Wells va admetre: "La conspiració al descobert no és tant un socialisme com un descendent més comprensiu, que ha menjat i assimilat qualsevol cosa digerible dels seus antecessors socialistes". "La "conspiració al descobert" no és tant una mena de socialisme, sinó un pla més ampli que ha devorat i digerit tot que era útil dels seus avantpassats socialistes." ("La conspiració al descobert"). El pla de Wells, s’ha estat implementat de la manera més alarmant, durant els últims 75 anys. Wells era un creient ardent de la "globalització", l'objectiu més destructiu dels Illuminati. Avui la conspiració al descobert dels Fabians és portada a terme pel membre de la Societat i Primer Ministre Britànic Tony Blair. Les trobades secretes dels Illuminati eren anomenades sínodes. Els que, dins de qualsevol districte, havien aconseguit el grau mitjà, els “epopts”, constituïen un sínode. Cada districte té nou “epopts”. La seva feina és crear opinió pública a base de propaganda. Segons la constitució de Weishaupt aquells que pertanyen al grau “epopt” dirigeixen l'opinió pública. En nom de la ciència, els Illuminati pretenen girar el món cap per avall. Els “epopts” actuen com Apòstols. Aquells que aconsegueixen el grau han d'haver

abandonat la creença en Déu (Augustin Barruel, "Memòries que il·lustren la història del Jacobinisme", Londres, 1.797). Wells era un d’aquests “epopts”. Després hi ha, per descomptat, els graus més alts (Iniciats del Santuari de la Gnosi, Rex Summus Sanctissimus, Frater Superior i Cap Exterior de l'Ordre (grau 12è). Per sobre de tots ells hi ha el Consell Suprem de l'Ordre, els membres del qual s'anomenen areòpags. El seu president és el rei secret dels Illuminati, el seu nom i residència la coneixen només els areòpags. Els areòpags són la classe invisible, la part oculta de la conspiració. Si, a causa de les activitats criminals d'un membre dels Illuminati, hi ha el risc que els secrets de l'ordre caiguin en mans equivocades, el membre en qüestió ha de suïcidar-se. Els líders, en aquests casos, exigeixen el suïcidi. Per protegir els secrets de l'ordre, l'adepte Serge de Portugal, es va suïcidar a la dècada del 1.790. Weishaupt va assenyalar: "Cap poder mundà pot salvar a qui ens traeix." Els maçons necessitaven una organització internacional, capaç de controlar totes les nacions. Aquesta es va constituir el 28 d'abril del 1.919 a París amb el nom de la Societat de Nacions per iniciativa dels maçons Woodrow Wilson i Jan Christiaan Smuts (1.870-1.950, primer ministre de Sud-àfrica 1.919-1.924) i originalment va estar liderada per maçons encapçalats per James Eric Drummond (polític Liberal anglès, 1.876-1.951) i Joseph Avenol (1.879-1.952). Els seus estatuts van entrar en vigor el 10 de gener del 1.920. La Societat de Nacions, segons la seva propaganda, acabaria amb totes les guerres. L'elit maçònica havia instigat la Primera Guerra Mundial, que va durar quatre anys, tres mesos i onze dies. Hi van morir vuit milions de soldats, uns vint milions de civils van morir de malalties i de fam i en relació amb les convulsions socials. Vint milions de soldats van ser greument ferits i tres milions en van quedar discapacitats. La guerra va costar 100 milions de dòlars diaris. Mentre el govern francmaçó mirava, empresaris anglesos venien aliments als alemanys, així van prolongar la guerra durant diversos anys. Els enviaments es van fer a través d'intermediaris escandinaus. L'elit maçònica més tard va oferir la seva solució, la Societat de Nacions, que establiria oficialment la pau i la cooperació entre les nacions del món, però que finalment es va convertir en un govern mundial. La Convenció de la Gran Lògia Francesa del 1.922 va admetre que la Societat de Nacions donaria lloc a la formació dels Estats Units d'Europa i una federació mundial (Vasili Ivanov, "La intel·lectualitat russa i la francmaçoneria des de Peter I als dies presents", Moscou, 1.997, p. 476). L'intent fou un fracàs. El 25 de setembre del 1.919, el Senat dels EUA va votar en contra de la pertinença a la Societat de Nacions. Quan el President Wilson en va ser informat, va tenir un atac de nervis. Poc després, va patir un vessament cerebral que li va paralitzar el costat esquerre del cos. El 19 de març del 1.920, el Senat va votar de nou en contra de que els Estats Units s’unissin a la Societat de Nacions. Alemanya constituïa el principal obstacle per a la realització dels plans fets per la Taula Rodona Britànica d’un govern mundial governat des de Londres i Nova York. Lord Lionel Rothschild era un poderós membre de la Taula Rodona, que finançava tant a Cecil Rhodes com al líder de la maçoneria Britànica, Alfred Milner. D'aquesta manera, van poder construir el seu imperi miner (DeBeers Consolidate Mines) a Sud-àfrica. Rothschild es va mostrar satisfet amb Milner i per tant el va nomenar president de la Junta de Rio Tinto Zinc. Abans de la primera Guerra Mundial, ja hi havia un francmaçó d’alt rang, Rene Viviani (1.863-1.925), que feia de primer ministre a França. Després de la guerra va representar a França a la Societat de Nacions. Al 1.925, el destacat maçó (Gran Orient) i líder dels radicals francesos, Leon Bourgeois (1.851-1.925), va esdevenir el cap de la delegació francesa a la Societat de Nacions (Pierre Mariel, "Les Francs-Maçons en France", París, 1.969, p. 204). Gran Bretanya també estava governada per maçons potents en alts càrrecs polítics, entre ells Lord Alfred Milner (1.854-1.925), que al 1.918-19 era el secretari conservador per a la guerra del Gabinet de Lloyd George i al 1.919-1.921 secretari de les colònies, així com també va ser delegat a Versalles al 1.919. Durant la primera Guerra Mundial, va ser membre de la coalició del gabinet de guerra. Al 1.936, un delegat del Gran Orient va fer un discurs a París: "És correcte utilitzar la bondat contra les coses malvades?" Al contrari, la seva opinió estava totalment equivocada. Les coses malvades fins i tot les no beneficioses per als interessos dels maçons i del Gran Orient en particular, podrien augmentar el desenvolupament espiritual de la humanitat. L’1 de març del 1.931, el maçó d’alt rang Gabriel Terra esdevingué president de l'Uruguai. Dos anys més tard establia una dictadura de dretes, que va durar fins el 19 de juny del 1.938. Sense el suport de les lògies americanes el seu govern no hauria estat possible.

Els Arxius Especials de Moscou contenen documents que mostren a B'nai B'rith (Fills del Pacte) com superior a totes les altres branques de la maçoneria, de fet constitueix una mena de maçoneria dins la maçoneria. Les 1.090 lògies de B'nai B'rith no tenen noms, només números. El President de B'nai B'rith Internacional és Richard D. Heideman. B'nai B'rith la van fundar amb el nom de Bundesbriider dotze maçons jueus alemanys el 13 d'octubre del 1.843 al Cafè Saint Germain de Nova York. A l'ordre només hi són admesos jueus i mig-jueus. La lògia nord-americana B'nai B'rith treballa molt estretament amb els Illuminati. B'nai B'rith està representada a l'ONU per la seva Fundació ("Lexikon des Judentums"). El 12 de setembre del 1.874 es va signar un conveni a Charleston entre B'nai B'rith i el Consell Suprem del Ritu Escocès, sobre la seva extensa cooperació i la formació d'una confederació general de lògies israelians. Van signar aquest document Armand Levi i Albert Pike, àlies Limud Enhoff, el seu nom maçònic, gran mestre del Palladium. Al seu edicte, emès en relació amb aquest acord, Pike va afirmar que de fet l'any era el 874 (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 2.000, vol. II p. 102). A la Unió Soviètica, B'nai B'rith actuava obertament ja al 1.988. Al maig del 1.989 el periòdic jueu l'Arche va informar d’una visita a Moscou d’una delegació de 21 membres de la branca francesa de B'nai B'rith al 23-29 de desembre del 1.988. El seu president, Mac Aron, va fundar una lògia que ben aviat incloïa a 63 jueus russos, entre ells els financers Vladimir Gusinsky, Mikhail Fridman i Mikhail Khodorkovsky i el polític Grigori Yavlinsky (Oleg Platonov, "Rússia sota el poder de la maçoneria", Moscou, 2.000, p. 25). Ben aviat B'nai B'rith s’havia establert a Sant Petersburg, Kíev, Odessa, Nizhny Novgorod i Novosibirsk. Moltes coses depenen del suport de B'nai B'rith, entre d’altres si a un país se li permet ser membre de l'OTAN. Això va quedar clar el 13 de setembre del 2.002, quan els líders de B'nai B'rith i del Comitè Jueu dels Estats Units van prometre al President letó Vaira Vike-Freiberga, que estava de visita de treball als Estats Units, que ells donarien suport a Letònia per què fos membre de l'OTAN. Henry Kissinger també es va reunir amb el president letó per tal de discutir l'expansió de l'OTAN. El representant de la B'nai B'rith, Saul E. Joftes va manifestar al 1.969, que el sionisme (i per tant les seves organitzacions, incloent-hi B'nai B'rith) té com a objectiu aconseguir el control mundial amb l'ajuda d'un govern mundial (Washington Observer, 12 de desembre del 1.969). Els maçons s’infiltren en moviments ideològics extrems o n’estableixen de nous, els enfronten els uns contra els altres i així aconsegueixen els seus objectius de canviar la societat. Al mateix temps, intenten, per mitjà dels seus clubs exclusius, controlar i governar aquesta elit de la societat, a la que no pertanyen. El Rotary International per exemple està totalment en mans de maçons. Aquest moviment va ser fundat a Chicago al març del 1905, pel francmaçó Paul Harris, que també pertanyia a B'nai B'rith. Dos terços dels membres del Comitè francès del Rotary ja eren maçons a la dècada del 1.930. Al 1.933-1.934, el President del Rotary Club francès era Ulisse Fabre, que alhora actuava com mestre de la Lògia Orange La Cite Futura, segons el registre del Gran Orient. Revistes maçòniques han elogiat les activitats dels Clubs Rotary, ja que aquests són molt útils per a la maçoneria. Al 1.952, el moviment tenia un milió de membres amb 7.650 clubs en 84 països. A Suècia, el Rotary té 30.000 membres a 522 clubs. Avui, el Rotary també és present a Rússia. El conegut director de cinema Stanislav Govorukhin és membre d'aquest exclusiu club. El Rotary també és avui actiu a Estònia (hi té 12 clubs amb gairebé 400 socis). També hi ha diversos altres grups similars o clubs com el Lions i Le Cercle. El Lions International va ser fundat al 1.917 per Melvin Jones, membre de B'nai B'rith. Al 1.968, el Lions tenia 470.000 "germans" als Estats Units i 160.000 a la resta del món, amb un total de 17.441 clubs. El Bohemian Club va ser fundat com una organització per a periodistes seleccionats al 1.872 a Monte Rio al Comtat de Sonoma, 75 km al nord de San Francisco. Aquest club va ser infiltrat i transformat en una confraria. Cada any el 15 de juliol diverses dotzenes de destacats membres participen en un ritual vestits de "sacerdots" amb túniques Illuminati vermelles amb caputxa, guardians del foc, adorant una enorme pedra amb forma de mussol anomenat Molok. Llavors fan rituals màgics mentre cremen una efígie. Utilitzen una torxa que porta la flama de la làmpada de la Associació per encendre el foc. Aquest club d’elit del Grove Camp és una reminiscència de l'àrea tancada, com hi havia a la nomenclatura Soviètica. Compta amb 2.700 membres masculins, entre ells Henry Kissinger, George Schultz (ex secretari d'estat), Helmut Schmidt, Tom Clausen director del Banc Mundial, Caspar Weinberger (ex secretari de defensa), Paul Volcker (ex president de la Reserva Federal), Gerald Ford, el President dels Estats Units George W. Bush, el secretari d'estat Colin Powell (CFR) i altres personatges importants de l'àmbit polític.

George W. Bush és també membre de la Lògia secreta Skull and Bones (Crani i Ossos) i del Hillbilly Camp. No és estrany que W. George Bush nomenés Secretari d'estat al seu "germà" Colin Powell. Tots els membres paguen àvidament una quota d’iniciació de 2.500 dòlars i quotes de 600 dòlars a l'any. El 15 de juliol del 2.000, el documentalista Alex Jones i el seu associat Mike Hanson, equipats amb dues càmeres de vídeo ocultes i disfressats amb èxit com membres del Bohemian Club es van infiltrar a l’elitista recinte del culte. Alex Jones explica que aquell vespre: "De sobte van il·luminar el mussol amb alguns reflectors i van sortir corrents un centenar de sacerdots o alguna cosa així vestits amb barnussos negres, vermells i verds. La majoria de les túniques eren negres, algunes vermelles i un parell platejades o verdes... allà estava jo assistint a alguna cosa treta de les "Visions de l'infern" del pintor medieval Hieronymus Bosch: creus de metall cremant, sacerdots amb túniques vermelles i negres amb el gran sacerdot amb una túnica platejada i una capa vermella, un cos lligat cremant-se cridant de dolor, un mussol gegant de pedra amb grans banyes, líders mundials, banquers, mitjans de comunicació i el cap de l'acadèmia participant en aquestes activitats. Era una bogeria total." Els ancians cridaven plens d’odi: "Oh si! Cremeu a aquest cabró! Mateu-lo! Això és el que es mereix!" Charles Taze Russell, francmaçó de grau 32è, va fundar els Testimonis de Jehovà al 1.879 als Estats Units per intentar manipular als que eren fora de les lògies, però que no els importava fer el paper d'idiotes útils. El seu successor fou Joseph Franklin Rutherford. Utilitzaven símbols maçònics i Illuminati. Joseph Smith i Brigham Young, fundadors de l'església Mormona al 1.830, eren tots dos maçons d'alt rang. A les seves cerimònies, els Mormons porten bates blancs amb un escaire a la dreta i un parell de compassos a l'esquerra. Fins al 1.937, els Mormons no podien fer-se francmaçons (W. Charles Ferguson, "Cinquanta milions de germans", Nova York, 1.937, p. 28). El líder Mormó Heber C. Kimball desitjava, no obstant, que tothom fos maçó. El moviment hippie va ser fundat i dirigit per dos maçons jueus, Herbert Marcuse i Jerry Rabin. Van fer tot el possible per introduir als joves a l'ús de drogues i la música rock dissonant, silenciant així les seves protestes contra l’estancada societat maçònica. Els que tracten de soscavar la nostra societat no estan interessats en la pau i la felicitat. Més aviat s’estimarien més que hi hagués misèria i caos. El maçó Henry Kissinger va declarar: "Prefereixo el caos i la guerra civil a Rússia que no pas les tendències que la portarien a ser una nació unida, forta i governada centralment." (Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731-1.996", Moscou, 1.996, p. 418). Així també el francmaçó d’alt rang Zbigniew Brzezinski, assessor del President Jimmy Carter, va dir: "Rússia serà dividida i posada sota tutela." El debilitament de la posició de la Unió Soviètica entre 1.985-91 va costar fins a 90 milions de dòlars (ibídem, p. 404). Els polítics russos, o millor dit, els polítics dolents, estan constantment recolzats des de l'estranger, en particular pels Estats Units. Al juny del 1.992, els maçons van organitzar un seminari amb el títol Els drets socials dels ciutadans europeus, on es defensava una Europa sense fronteres. Darrere el seminari hi havia entre d'altres el Gran Orient de França, la Gran Lògia francesa, la Gran Lògia de Turquia, la Gran Lògia Simbòlica d'Espanya, la Gran Lògia d'Itàlia. Els maçons de Rússia hi estaven representats, entre ells hi havia l'alcalde de Sant Petersburg, Anatoli Sobchak (Pravda, 21 de juliol del 1.993). Un any més tard es va organitzar una altra convenció similar. Els maçons van nomenar una comissió, la Gran Europa, incloent-hi a molts maçons de renom com ara Jacques Chirac (llavors alcalde de París) i Wilfried Martens (exprimer ministre belga). Els participants russos van ser Anatoli Chubays, Anatoli Sobchak i Gleb Yakunin. El 21 de desembre del 1.993, la comissió va presentar el resultat la "Gran Europa", un típic document maçònic. Al lector li pot haver xocat l’aparició freqüent de la paraula "gran" en relació amb els maçons: gran mestre, gran lògia, el Gran Orient, la Gran Revolució Francesa, la Gran Europa. Potser els maçons estan patint deliris de grandesa? En una conferència de premsa a l’abril del 1.990, el gran mestre del Gran Orient, Jean-Robert Ragache, va anunciar que la seva lògia també estava present a Rússia. Moltes figures poderoses van esdevenir encara més poderoses pel fet de fer-se francmaçons, com el banquer Vladimir Gusinsky (B'nai B'rith), Yuri Luzhkov (exalcalde de Moscou, el Gran Orient) i Anatoli Sobchak (el Magisterium).

Al maig del 1.991, Ràdio Liberty de Munic va instar als ciutadans soviètics per què es fessin membres de la lògia Pushkin de París (Oleg Platonov, "Rússia sota el poder de la maçoneria", Moscou, 2.000, p. 30). Quan el poeta rus Alexander Pushkin va veure la maldat de la maçoneria i ja no va voler seguir sent membre d'aquest moviment, va ser provocat en un duel i assassinat a sang freda. Pushkin en quant que enemic de la maçoneria va ser considerat perillós (Platonov, "La història secreta de maçoneria", Moscou, 2.000, vol. I, p. 559-560). La política real es decideix a les lògies maçòniques. La política sempre s'ha fet amb l'ajuda de grans quantitats de diners. L'elit maçònica és capaç de robar i robar sense risc de ser perseguida. En pocs dies a la tardor del 1.992 el súper lladre i francmaçó George Soros (B'nai B'rith) va gestionar drenar de Suècia 18 milions de dòlars, provocant un dany enorme al país. Va dirigir una operació similar contra Gran Bretanya, guanyant entre 1-2 mil milions de dòlars. Al setembre del 1.992, va guanyar gairebé 300 milions de dòlars, especulant contra la lira italiana. Itàlia es va veure obligada a devaluar la lira un 30%. Els atacs de Soros contra les monedes dels països del sud-est asiàtic van ser un factor important darrere les fortes devaluacions d'aquestes monedes, que van començar l'estiu del 1.997. En la reunió de l’IMF a Hong Kong al setembre del 1.997, el ministre de Malàisia Mahathir bin Mohamad va etiquetar aquestes activitats de "extorsió". El 23 d'agost del 1.997, va fer la següent declaració: "Tots aquests països han treballat durant 40 anys intentant fer créixer les seves economies, només perquè un canalla com Soros vingui carregat de diners a especular contra les seves monedes." Assenyalava a Soros com un dels lladres. Soros, pirata monetari i cap del Quantum Fund, va indicar clarament el 4 de setembre del 1.998 que Mahathi bin Mohamad "hauria de ser eliminat del poder". No es pot permetre que es protegeixin els interessos nacionals. Només aquells polítics que perjudiquen l'interès nacional estan autoritzats a romandre en el poder en el macabre món maçònic actual. A l’octubre del 2003, Mahathir va dir, "Els jueus governen el món per poders". Els mitjans de comunicació maçònics van protestar. La Junta del Quantum Fund de Soros inclou representants de la família Rothschild, entre ells els financers Nils O. Taube i Richard Katz. També inclou forces que s’ocupen del blanqueig de diners. George Soros ha destacat: "Ni puc, ni no ho faig, considerar les conseqüències socials de les meves accions." Ningú parla així tret que sigui un malvat endurit. Potser era per això que el president del comitè bancari nord-americà, Henry Gonzalez, el va designar com el "Golem Soros". Soros es va assegurar que una organització especial, el Magisterium, fos fundada per l'elit política russa. El mateix Soros és membre del Magisterium, com ho són Alexander Yakovlev (Cavaller de Malta) i Eduard Shevardnadze (Cavaller de Malta), així com Yegor Gaidar, Anatoli Chubays, Leonid Abalkin, Stanislav Shatalin, Yevgeni Yevtushenko, Ernst Neizvestny, Anatoli Sobchak, Ivan Brodsky i moltes altres persones conegudes. Tots van rebre suport econòmic dels Estats Units, com ho va fer el francmaçó Grigori Yavlinsky. Això va ser confirmat per la Comissió Trilateral. Durant els anys 1.993-97, Soros va pagar com a mínim 6 milions de dòlars a organitzacions dels Estats Units que promovien la legalització de les drogues. També va fundar els seus propis instituts per a la legalització de les drogues i per l'eutanàsia, amb oficines a la seva "fundació benèfica", l'Institut per una Societat Oberta. A jutjar per les seves activitats, sembla que per a Soros, una "societat oberta" és un país, que obre les seves portes de bat a bat als seus atacs especulatius i robatoris. Amb la teràpia de xoc que Soros i la seva banda han sotmès als països europeus orientals, ha impedit que qualsevol possibilitat raonable d'una política de reforma econòmica tingués èxit. El president Boris Yeltsin va ser fet Cavaller de Malta el 16 de novembre del 1.991. A l’agost del 1.992 va signar el decret nº 827, segons el qual els contactes oficials es farien amb la francmaçoneria (Oleg Platonov, "Rússia sota el poder de la maçoneria", Moscou, 2.000, p. 34). A Rússia les organitzacions maçòniques estan finançades pels cercles sionistes. Els maçons sempre han servit als interessos del sionisme. Jean Izoulet, alt rang del Gran Orient i iniciat en l'organització Aliança Israelita Universal, va escriure en el seu "Paris, capital de les religions" al 1.931: "El significat de la història del segle passat ha estat que tres-cents financers jueus, tots ells mestres de càtedra, governaran el món." Adolphe Isaac Crémieux, gran mestre de la Aliança Israelita Universal, col·laborava estretament amb el Gran Orient i, juntament amb Karl Marx a Anglaterra, va fundar una societat secreta, la finalitat de la qual era preparar-se per la revolució mundial maçònica en nom del proletariat.

El maçó Crémieux divulgada els objectius dels maçons: "Les nacions han de desaparèixer. Les religions han de deixar d'existir. Només Israel seguirà existint, ja que és el poble escollit per Déu". (Arxius Israelites, París, 1861, nº 25).

Els maçons promoguts al grau 18è al Gran Orient són admesos, corresponentment, com membres de la Aliança Israelita Universal. Segons el calendari maçònic austríac, Viena tenia 13 Lògies al 1.916. A 12 d'elles els grans mestres eren jueus. Al 1.923, a Anglaterra hi havia 300.000 maçons, d’ells 43.000 eren jueus. La lògia Shelby tenia un 75% de jueus. La lògia Hiram estava constituïda totalment per jueus. Aquesta va ser la causa d’un escàndol tal que el gran mestre, Prince Edward, es va veure obligat a dissoldre-la. Un dels grans funcionaris desconeguts a la UE és Jacques Attali, que ha estat etiquetat com el Senyor d'Europa. Pertany a B'nai B'rith. Era una força que es movia darrere el president francès, Francois Mitterrand, un maçó el germà del qual, el General de la força aèria Jacques Mitterrand, va ser gran mestre del Gran Orient al 1.962-63 i 1.969-70 (de la revista maçònica Humanisme, nº 235, setembre 1.997, p. 12). Alguns maçons van col·laborar amb el règim de Vichy. Un d'aquests col·laboradors va ser Francois Mitterrand (Josiah E. DuBois Jr, "Generals amb vestits de color gris", Londres, 1.953). Mai va ser perseguit per les seves col·laboracions amb el règim d'ocupació. Mitterrand es va reunir amb el mariscal Petain l’octubre del 1.942. No se sap de què van parlar. Fins al 1.986 Mitterrand va estar associat amb el cap de policia del règim de Vichy, un altre maçó. El predecessor de Mitterrand, Valery Giscard d'Estaing, no era un germà maçó, quan va començar la seva campanya electoral al 1.974, però va ser persuadit per membres del partit per fer-se’n, ja que en cas contrari no tindria cap posibilitat contra Mitterrand. Per tant, es va unir a la Lògia Gran Orient Franklin Roosevelt (batejada així pel maçònic president nord-americà). El Gran Orient també estava darrera de la campanya dirigida contra Augusto Pinochet, el líder militar de Xile, ja que ell havia causat la mort del germà maçònic Salvador Allende. Allende va esdevenir maçó al 1.935, a la Lògia Progreso nº 4 de Valparaíso. Abans va ser elegit president, el seu avi era maçó. El Gran Orient de França el 3 de novembre del 1.998 va exigir justícia en relació a Pinochet. Oficialment va ser acusat d'haver ordenat l'assassinat de 3.000 esquerrans (molts dels quals eren terroristes). Al mateix temps, els mitjans de comunicació van callar sobre el fet que Pinochet així va salvar la vida de centenars de milers de compatriotes, que eren a les llistes de la mort dels terroristes marxistes. Fins i tot el no-violent Mahatma Gandhi considerava que era correcte matar a bojos que assassinen a persones innocents, salvant-ne així a molts més. Els agents de policia també tenen dret a contestar al foc per tal de defensar-se a ells i a la gent. Segons el Gran Orient, Augusto Pinochet no tenia aquest dret, tot i que ell també era francmaçó (pertanyent a una altra lògia) i havia establert estrets contactes amb les màfies criminals del contraban d'armes i drogues. El fet que Pinochet era francmaçó és veu clarament en una entrevista amb Roger Letrei, gran mestre del Gran Orient de França (Le Point, maig del 1.989). Quan un maçó d’esquerres plega, un maçó de dretes en pren el relleu.

La Gran Lògia de Mèxic encapçalada pel gran mestre Marcelo Chávez i el Gran Secretari Jesús Gamboa van

protestar amb un anunci als diaris contra la interferència dels Estats Units pels intents del germà maçó Salvador Allende d’introduir el canvi social (socialisme) a Xile.

El diari maçó francès Humanisme Nº 235 (setembre 1.997) publicava en el seu editorial una declaració defensant la prohibició del partit nacionalista francès Front Nacional. L'objecte primordial d'odi per als maçons suecs són els nacional-demòcrates. Els mitjans de comunicació estan propagant mentides sobre els nacional-demòcrates dient que és un partit neonazi. Paddy Ashdown, maçó i líder del Partit Liberal de la Gran Bretanya, va intentar amenaçar a tots els nacionalistes i "racistes" amb la guerra, si continuaven amb la seva resistència contra la introducció d'una política exterior i de seguretat comuna. Calcula que l’oposició pública a la immigració portaria a una guerra. Només hi havia una possibilitat d'evitar la guerra – l’ampliació de la UE. Segons ell, hi ha una batalla entre nacionalistes i federalistes. Per assegurar-se una victòria federalista, haurien d'abolir el dret de veto i introduir la moneda comuna. Paddy Ashdown va opinar que quan més aviat es poguessin eliminar les monedes nacionals, millor seria (per a la Unió Europea). Controlar i influenciar l'educació en una direcció en particular sembla ser la tasca més important de la maçoneria. J. Masse del Gran Orient solia dir: "Qui controla l'educació, controla França". Va destacar que les societats maçòniques farien qualsevol cosa per mantenir el control a França. Estan disposats a separar als nens dels seus pares (Alexander Selyaninov, "El poder secret de maçoneria", Moscou, 1.999, p. 318). Al 1.907, el maçó Debner afirmà en un discurs al Gran Orient: "Els pares no han d’oblidar mai que tenen el dret de retenir amb ells als seus propis fills només gràcies a l'autoritat que els dona la societat." Aquest és l'esperit Illuminati en essència, tal com Weishaupt va assenyalar que els pares no haurien de tenir dret a ser responsables de l'educació dels seus fills. Un Congrés Maçònic a l'Hotel du Grand Orient de París al 1.903 va aprovar una resolució per fer una addició a la legislació dels drets civils. El Congrés va voler eliminar el dret dels pares a educar als seus fills, els volia fer perdre els seus drets com pares i ciutadans (ibídem, p. 318). Sabem per la història que ni els maçons ni els socialistes són capaços de dir la veritat. I un cop han començat a dir mentides, ho han de seguir fent. Aquesta és la veritable, naturalesa sanguinària de la maçoneria.

COM ELS MAÇONS VAN AJUDAR A HITLER A ARRIBAR AL PODER Al juny del 1929, els banquers i els industrials es van reunir secretament a Nova York per analitzar la situació a França i Alemanya. Sobretot va parlar l'il·luminat John Davison Rockefeller, Jr. Tots van estar d'acord en que s’havia d'aturar el progrés econòmic francès. Per aconseguir-ho s’havia de començar una revolució comunista o com a mínim una nacionalsocialista. Finalment els banquers van decidir que s’estimaven més un règim nacionalsocialista. Anteriorment ja s'havien fixat en Adolf Hitler. Aquesta informació apareixia en un llibre de "Sidney Warburg", "De Geldbronnen van het Nationaal-Socialisme" ("Els financers del nacional-socialisme"), que va ser publicat al 1.933 a Amsterdam i que va desaparèixer sense deixar rastre. Més tard va tornar a aparèixer a Suïssa traduït a l'alemany. El llibre segueix estant a l'arxiu social de Zuric. James i Paul Warburg van declarar que era una horrible falsificació antisemita (C. Antony Sutton, "Wall Street i l’ascens de Hitler", Sudbury, 1.976, p. 133-148). El 7-8 de novembre del 1.918, el socialista jueu, maçó i periodista Kurt Eisner (en realitat Kosmonowski Salomon) havia pres el poder a Munic en nom del socialisme. A l’octubre d’aquell mateix any havia estat alliberat de la presó. Durant el cop d'estat va esvalotar la gent i va organitzar una manifestació amb 100.000 alemanys ingenus. Amb un centenar de maçons va ocupar el Parlament i edificis del govern i va proclamar una República Socialista. El rei de Baviera va ser enderrocat i va ser obligat a exiliar-se. Un consell d'obrers i soldats amb maçons al capdavant va arribar al poder. Eisner es va anomenar a ell mateix primer ministre i ministre d’exteriors. Al govern hi havia tant menxevics com bolxevics. La majoria d'ells maçons. Eisner va falsificar documents estatals per a exagerar el deute de la guerra de Baviera. El maçó Rudolf von Sebottendorf es va queixar, no obstant això, en el seu discurs a la Societat Thule que els enemics d'Alemanya - els jueus - havien pres el poder. Altres maçons jueus van donar un cop d'estat similar a Berlín el 9 de novembre. Tot això passava sota el signe d'Escorpí. Molts esdeveniments negatius als segles XIX i XX han colpejat la Humanitat durant aquest període, mentre el sol estava en el signe d'Escorpí. El règim soviètic va ser implementat el 8 de novembre del 1.917, i la Unió Europea va ser proclamada també sota aquest signe l’1 de novembre del 1.993. Els llibres interns de les societats secretes jueves que estan prohibits per als no-jueus mostren un Escorpí simbòlic a les seves cobertes. Tres mesos després del cop d’estat socialista, el 21 de febrer del 1.919, Kurt Eisner va ser assassinat per l'oficial alemany el comte Anton Arco-Valley, qui havia estat expulsat de la nacionalista i ocultista Societat Thule a causa de la seva sang jueva. Amb aquest assassinat volia demostrar que era lleial als ideals alemanys. En un vell rodet de notícies d'aquella època, entre un grup d'oficials, es pot veure al caporal Adolf Hitler caminant amb un distintiu vermell comunista en el seguici fúnebre per honrar al socialista jueu Eisner. Posteriorment, Hitler ocultava que havia simpatitzat amb els socialdemòcrates. Eisner pertanyia a la mateixa lògia maçònica que Lenin - Art et Travail (Hans Jurgen Ewert, "In der Zeitenwende", Fischbachau, 1.986, p. 52). Però també era membre de la lògia Zum aufgehenden Licht (la Llum Ascendent) i a la Der Isar, així com també era membre de B'nai B'rith.

El diari jueu Tribune Juive el 6 de juliol del 1.922 va admetre: "La Revolució Alemanya és una acció dels jueus". Ja a Viena, Hitler tenia amics jueus, i depenia de diversos fabricants de marcs i vidriers jueus per vendre les aquarel·les d'on obtenia els seus ingressos. Hitler rebia suport financer d'almenys tres botigues d'art jueves. L'historiador Ken Anderson va admetre en el seu llibre "Hitler i l'ocult" (Nova York, 1.995, p. 37) que els primers contactes de Hitler amb els jueus havien estat sorprenentment cordials. Malgrat els seus posteriors atacs contra els jueus, va respectar i protegir al metge jueu Eduard Bloch, que havia tractat gratis la mare de Hitler quan patia de càncer. Al 1.940, Hitler va permetre a la família Bloch emigrar als Estats Units (Richard Swartz, "La política antisemita de Hitler es va establir a Viena", Svenska Dagbladet, 9 de gener del 1.997). Però a Hitler no li agradava que els jueus controlessin el Partit Socialdemòcrata d'Àustria. En el caos que va sorgir després de l'assassinat d'Eisner, alguns maçons bolxevics van aprofitar l'oportunitat per establir un nou govern roig amb Johann Hoffmann al capdavant. Però el govern va arruïnar l'economia i va haver de fugir a Bamberg a principis d'abril del 1.919. Llavors va passar alguna cosa estranya. El 7 d'abril del 1.919, un grup d'intel·lectuals, anarquistes i representants de l'Aliança de Camperols encapçalats per Gustav Landauer van arribar al poder i van establir un nou govern que va tractar de normalitzar l'economia per aconseguir lliurar-se del "dolent de la pel·lícula" – el pagament d'interessos. Els maçons estaven força preocupats amb la possibilitat de perdre el seu control secret sobre la comunitat. El nou govern de Baviera portava al poder només una setmana, quan els maçons comunistes van enderrocar-lo el 13 d'abril. Landauer es va posar del costat dels bandits. El seu ideal era l'anarquista maçó Francisco Ferrer. Així es va impedir que el Ministre de Finances, Silvio Gesell, introduís un sistema sense interessos ni inflació que hagués fet que l’economia funcionés. Willy Hess va escriure el següent en el seu llibre "Silvio Gesell und die Freiwirtschaft" ("Silvio Gesell i l'economia lliure", Winterthur, 1.985, p. 22): "Les reformes de Gesell es van considerar un cop mortal al capitalisme i havien de ser combatudes amb qualsevol mitjà disponible." És difícil trobar informació sobre aquest curt període de la història política d’alemanya. Als llibres d'història ordinaris un té la impressió que el criminal polític maçó Levine es va fer amb el control immediatament després de l'assassinat d'Eisner. Això no va ser així en absolut. Simplement van voler esborrar el nom de Silvio Gesell dels llibres d’història, encara que fos l’únic fenomen positiu que es va produir en aquell temps. Els comunistes maçons jueus amb Eugene Levine, Ernst Toller (líder de l'Exèrcit Roig local), Max Levien, Erich Miihsam (fill d'un rabí), Arnold Wadler i Tobias Axelrod al capdamunt, van ocupar el poder durant dues setmanes (del 13 d'abril – a l’1 de maig del 1.919). Van proclamar la República Soviètica de Munic i posteriorment la República Soviètica de Baviera. Tots els seus líders pertanyien a la lògia maçònica secreta Número Onze, situada a la Brennerstrasse de Munic. La majoria d'ells havia arribat a Baviera des de Rússia després de prendre part en el terror revolucionari roig del 1.905. Eugene Levine es va convertir en el president del Consell de Comissaris del Poble de la República Soviètica de Baviera. Havia nascut a Sant Petersburg al 1.883 com Nissen Berg. Eugene Levine va violar a la comtessa Westarp, la famosa nacionalista, abans de matar-la a trets a ella i a d’altres. Tobias Axelrod (francmaçó del grau 33è i il·luminati) fou gran mestre de la lògia i esdevingué comissari del poble per a afers econòmics. Immediatament va anul·lar les reformes financeres de Gesell. Al 1.918, va fundar una oficina d'informació a Copenhaguen en nom de la Rússia Soviètica (Mikhaïl Demidenko, "Rastrejant les SS fins al Tibet", Sant Petersburg, 1.999, p. 177). L’extremista jueu gallec i francmaçó Dr. Ernst Neurath esdevingué comissari del poble per a la ideologia comunista de la República Soviètica. Aquests "revolucionaris" a Munic volien fer-se amb tant d’or i joies com els fos possible. Les Milícies Comunistes van agafar ostatges per aconseguir fer-se amb la riquesa dels ciutadans. Eugene Levine i Max Levien també assassinaven als seus ostatges. Per exemple, els guàrdies jueus revolucionaris el 26 d'abril del 1.919 van agafar com ostatges a set membres de la Societat Thule i a partir de llavors (el 30 d'abril) els van assassinar a tots, incloent-hi al comte Gustav von Turn und Taxis. A tot Munic es podien veure soldats de l'Exèrcit Roig perpetrant diverses atrocitats. El Tribunal Revolucionari estava al darrere del terror organitzat. Ràpidament la Societat Thule va fundar una unitat especial de batalla, la Thule, la seva tasca era, lluitar contra la República Soviètica de Baviera amb armes de foc a les seves mans.

Adolf Hitler també s’ho va manegar per fer el paper de Bolxevic durant aquelles dues setmanes. Va ser el número dos del Consell de Batallons de l'Exèrcit Roig de la República Soviètica. En altres paraules, Hitler va començar la seva carrera política com a activista del Consell dels Soldats. Es diu que políticament estava confós. En les descripcions habituals del camí amb el qual Hitler va arribar al poder, aquests fets han desaparegut. Els documents, no obstant això, encara hi són. Les Tropes Blanques que havien envoltat Munic, van aconseguir enderrocar als comunistes maçònics l’1-2 de maig, cosa que els Illuminati van considerar un contratemps duríssim. Landauer va ser detingut l’1 de maig i executat al dia següent. Eugene Levine va ser immediatament detingut, i el 3 de juny va ser condemnat a mort. Dos dies més tard fou afusellat. Toller va ser condemnat a cinc anys de presó i Miihsam a 15. L'assassí de masses Max Levien (nascut al 1.885 a Moscou) primer va fugir a Viena i al 1.921 es va traslladar a la Rússia Soviètica, on esdevingué membre del Comitè Executiu Central i actuava al Komintern. Els sanguinaris bandits maçons ja havien fet el seu paper i van haver de deixar Baviera. Max Levien va esdevenir el líder de la Lliga Espartaquista roja i després de la primera Guerra Mundial va establir un partit comunista a Munic (David Korn "Wer ist wer im Judentum: Prominenz Lexikon der Jiidischen" / "Qui és qui al judaisme: Enciclopèdia de jueus prominents", volum 2, FZ-Verlag, Munic, 1.999, p. 188). Va intentar exterminar tants nacionalistes alemanys com li va ser possible. Els líders dels Espartaquistes pertanyien a l'ordre dels Illuminati. Els jueus Tobias Axelrod, Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg pertanyien al nou ordre dels Illuminati (Friedrich Wichtl, "Freimaurerei, Zionismus, Kommunismus, Bolschewismus" / "Maçoneria, sionisme, comunisme, bolxevisme", Munic, 1.921, p. 15). Karl Liebknecht també era membre de B'nai B'rith (Zeiten-Schrift, nº 32, 2.001). Al setembre del 1.919, Hitler es va fer membre del petit Partit dels Treballadors Alemanys (DAP) de Munic, després d'haver assistit a les reunions de la intel·ligència militar (L. William Shirer, "L’ascens i caiguda del Tercer Reich", Nova York, 1.960). A començaments del 1.920, Hitler va assumir la funció de propaganda del partit. Finalment acabaria controlant tot el partit. El moviment va començar a créixer ràpidament. Hitler utilitzava hàbilment el descontentament degut a l’empitjorament de les condicions socials. Ja l’1 d'abril aquell mateix any, el moviment va rebre el seu nou nom – el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys (NSDAP). L'estiu del 1.921, Hitler es va convertir en el líder oficial del partit. Al novembre del 1.922, l'Ambaixada Americana de Berlín va enviar al capità Truman Smith a Munic per obtenir informació sobre Adolf Hitler i el Partit Nacional Socialista (ibidem).

A començaments del 1.923, Lenin i el líder del Comintern Grigori Zinoviev van decidir que Alemanya estava preparada per a una revolució bolxevic. Els comunistes la consideraven una zona clau per a la revolució mundial i volien utilitzar el descontentament entre la gent. El Comintern i l'Ajuda Roja van intentar desesperadament implementar el pla a Alemanya, mentre el sol estigués al signe de l'Escorpí. La seva presa del poder tindria lloc la mitjanit del 22 d'octubre del 1.923. L'endemà a l'alba Hamburg, Berlín i altres grans ciutats estarien en mans dels bolxevics. Totes aquestes operacions van ser dirigides pels maçons Karl Radek (en realitat Sobelsohn), Bela Kun i Josef Unschlicht (membre de la Txeca i la intel·ligència militar soviètica) des de Moscou. L'operació es va

estendre per tota Alemanya. Oficialment Radek estava destinat a la delegació comercial soviètica de Berlín. Els funcionaris comunistes alemanys pensaven, tanmateix, que aquests preparatius no eren suficients per a una empresa tan gran (tot plegat no estava prou madur, com si diguéssim) i volien posposar la "revolució" durant tres mesos. Els maçons d’alt rang, que controlaven diversos moviments comunistes, simplement tenien altres plans per a Alemanya. Només, que es van "oblidar" d’informar al líder terrorista Ernst Thalmann. Per tant juntament amb els seus 300 "revolucionaris", van començar el seu intent de cop d’estat a Hamburg el 23 d'octubre a les 5 a m. El 25 d'octubre, tots els terroristes van ser derrotats. Hitler va aconseguir l'atenció que necessitava, quan el 8 de novembre del 1.923 va intentar una contra-acció, un cop d’estat molt mal organitzat a Munic. Posteriorment es va amagar temporalment a casa d'una dona jueva anomenada Hanfstaengl a Munic. Hitler va acabar sent conegut no només a Alemanya sinó també a l'estranger. El nom de Hitler era a les portades dels diaris d’arreu del món. Va utilitzar totalment el judici i va convertir la derrota en una victòria ideològica. Va ser alliberat després de menys de nou mesos, encara que havia estat condemnat a cinc anys de presó (en realitat la llei estipulava cadena perpètua). A la presó va dictar el seu manifest polític "Mein Kampf", el 18 de juliol del 1.925 es va publicar la primera part i la segona part al 1.927. Va citar el llibre d’Henry Ford "El jueu internacional ". Més tard el llibre li va reportar grans regalies - al 1.930 ascendien a 50.000 Reichsmark i al final va acabar arribant gairebé al milió. "Mein Kampf" primer va ser traduït al rus i imprès en una edició limitada per a la Comissió Central de Moscou al 1.928. Stalin va començar a admirar Hitler i va decidir donar-li suport en el seu camí cap al poder (Viktor Suvorov, "Suïcidi", Moscou, 2.000, p. 55-56). Es va trigar anys a reorganitzar el Partit Nacional Socialista. El gener del 1.927, els nacional socialistes i la seva lluita pel poder i el socialisme aparentment no tenien cap futur. Segons la seva condemna, a Hitler no se li permetia parlar públicament fins al 1.927. Des del 1.925 Hitler estava sense nacionalitat, havent fracassat en esdevenir ciutadà alemany. No va ser fins al 1.932 que en realitat va ser ciutadà alemany. Després de cert temps va ser considerat pels banquers de Wall Street com una figura prometedora. Van decidir apostar per Adolf Hitler i així provocar el caos a Europa. Per contactar amb ell fou enviat a Alemanya un servei de missatgeria amb estatus diplomàtic. Aquesta persona es feia dir Sidney Warburg, òbviament un àlies. Per tal d’ajudar a Hitler a arribar al poder els banquers maçònics van intentar oferir-li suport econòmic. A canvi, aquestes persones buscaven una política exterior agressiva i accions contra França. Els banquers calculaven que França en aquest cas recorreria a Gran Bretanya i als Estats Units, i així el govern francès es trobaria entrampat econòmicament. Es va decidir de no revelar a Hitler el per què en realitat era contactat. L'acord entre Hitler i els banquers al juny del 1.929 va ser signat entre altres per John D. Rockefeller Jr., J. H. Carter (Guaranty Trust Company, The National City Bank de Nova York), el banquer Tommy Walker i el President dels Estats Units Herbert Clark Hoover (1.929-1.933), la majoria d'ells maçons d’alt rang. El magnat de la premsa William Randolph Hearst (Consolidate Publications) també va estar present en aquesta reunió. Aquesta important informació l’antic professor d'economia Antony Sutton la dóna en el seu llibre "Wall Street i l’ascens de Hitler" (Sudbury, Anglaterra, 1.976). La informació va ser verificada i encara més detallada pel polític alemany i autor G. Schmalbrock. William Whitney Collins, un dels directors de la Guaranty Trust Company, era membre de la societat secreta Skull & Bones i dels Illuminati. La Skull & Bones està estretament lligada a la maçoneria i als Illuminati. L'Ordre de la societat Skull & Bones durant un temps es va anomenar la Germandat de la Mort. La Skull & Bones, originalment era el Capítol 322 d'un Ordre secreta alemanya, va ser fundada a la Universitat de Yale als anys 1.832-1.833 pel General William Huntington Russell i Alphonso Taft, qui més tard va ser secretari de guerra a l'administració d'Ulysses S. Grant. Tots dos eren maçons. L'Ordre es va construir amb les rendes del tràfic il·legal d'estupefaents. Cada any es seleccionen 15 membres nous. L’avi del president George W. Bush, Prescott Sheldon Bush i alguns altres “Bonesmen” (dels Skull & Bones), van saquejar la tomba de Geronimo, van agafar el crani i altres relíquies del cap Apatxe i encara ho tenen tot exposat en una urna. Els Bonesmen diuen que encara ho tenen, malgrat les demandes per a la seva devolució. Bush Senior va afirmar que les havien "perdut". També van ser Bonesmen famosos William Howard Taft, president dels Estats Units, Henry Luce, fundador de la revista Time i Averell Harriman, diplomàtic i confident dels presidents dels Estats Units.

John D. Rockefeller Jr. alhora era membre de l'organització maçònica The American Protective Association (APA), que fou fundada el 13 març del 1.887 a Clinton, Iowa, pel maçó d’alt rang Henry Francis Bowers (Paul A. Fisher, "Darrere la porta de la lògia: L’Església, l’Estat i la maçoneria a Amèrica", Rockford, Illinois 1.994, p. 79). El seu germà Percy Rockefeller també va participar en el finançament dels bolxevics, així com al dels nacional socialistes. Percy Rockefeller també pertanyia a la societat Skull & Bones. A més, el banquer George Herbert Walker (pare de George H. Bush, president dels Estats Units 1.989-1.993) va ajudar a finançar a Adolf Hitler. Entre aquests hi havia Prescott Sheldon Bush, el seu gendre. Prescott Bush i Averell Harriman van finançar a Hitler amb 100 milions de dòlars des del 1.926 fins al 1.942 a través del seu Banc de Nova York, Harris & Brothers Harriman. El Congrés, però, va confiscar el Banc, però els membres del Consell van rebre uns 1,5 milions de dòlars cada un després de la guerra. Mitjançant l'estudi de documents que se'ns havien mantingut ocults, podem descobrir les circumstàncies reals de la presa del poder de Hitler. També estem informats dels noms de les persones encarregades de començar la Segona Guerra Mundial. Aquests senyors mai van ser jutjats a Nuremberg. Segons Antony Sutton, el judici dels crims de guerra de Nuremberg va ser una farsa política, on ni les atrocitats soviètiques ni els terribles crims dels aliats, durant i després de la guerra, mai van ser esmentats. Els líders nazis van ser acusats de crims contra la pau (per instigar la guerra). El govern alemany va ser vist com un conspirador contra la pau. Al contrari, els vencedors eren els poders que hi havia al darrere d'aquests crims. Alemanya estava intentant evitar la guerra, ja que encara no estava preparada per a ella, com ho demostren les estadístiques descobertes per l'historiador de la guerra Viktor Suvorov en el seu llibre "Suïcidi" (Moscou, 2.000). A partir d'abril del 1.945, les forces americanes i franceses van matar a més de un milió de presoners de guerra alemanys. La majoria van ser internats en camps nord-americans. Eisenhower va crear un regnat del terror mai vist abans en la història militar dels Estats Units. Va ser un enorme crim de guerra. Virtualment eren camps d'extermini (James Bacque, "Altres pèrdues", Toronto, 1.991). Existeix un mite enganyós que diu que els capitalistes alemanys, dirigits per Fritz Thyssen, el fabricant de motors de tren Ernst von Borsing i el magnat del carbó Emil Kirdorf de la zona del Ruhr van proporcionar suport financer a Hitler. Fins al 1.933, Thyssen no havia pagat més de 2 milions de marcs. Es tractava d'una quantitat relativament petita. Només el Partit Comunista Alemany va rebre desenes de milions de marcs de Moscou. Que en general aquest capitalisme alemany no tenia cap connexió amb el Partit Nazi queda fàcilment demostrat mitjançant l'estudi dels documents que hi havia als arxius de les grans empreses. El Partit Nazi tenia des del principi una actitud anticapitalista, dirigida en contra del capitalisme alemany. Quan els nazis al novembre del 1.932, van tractar de fer que els capitalistes alemanys signessin una petició per al nomenament de Hitler com a Canceller, en realitat només la va signar un d'ells - Fritz Thyssen, que de fet era un dels seus partidaris. Franz von Papen estava en mans de l'elit financera. L'elit financera alemanya va jugar un mínim paper, com ho confirma l'historiador nord-americà Henry Asby Turner Jr. a la seva magna obra " El gran negoci Alemany i l’ascens de Hitler" (Oxford, 1.987). Desafortunadament Turner no en diu res del paper que les grans empreses americanes i la francmaçoneria van jugar en l'ascens de Hitler fins a dalt de tot. Hitler va rebre ajuda només d'uns quants jueus capitalistes, les empreses dels quals estaven radicades a Alemanya i estaven estretament lligades a la francmaçoneria internacional, en particular la IG Farben i la família Warburg, que actuaven com una façana dels Rothschild. Al 1.937, Max Warburg va canviar el nom del seu banc de Warburg & Co, pel de Brinkman Bank, per tal de camuflar el negoci. Herr Brinkman era un gentil que no volia atraure l'atenció. Les reunions de Hitler amb els seus finançadors La trobada entre Hitler i "Sidney Warburg" va tenir lloc a Munic al juny del 1.929 i va ser organitzada per l'alcalde de Munic Deutzberg. Hitler va exigir 100 milions de marcs (24 milions de dòlars) als nord-Americans. El 25 d'octubre del 1.929, es va organitzar una altra reunió, que incloïa als principals

banquers i representants dels grans fons. Entre els participants hi havia Henry Deterding, el director de la Royal Dutch-Shell i maçó d’alt rang. Georg Bell, un dels líders de les SA, era el seu agent dins del moviment nazi. Les SA (Sturmabteilung) estaven formades pels infames camises-terroses. El símbol de les SA constava de grans estrelles de cinc puntes. Els banquers de Nova York van considerar que la quantitat exigida per Hitler era massa gran i li van donar uns escassos 10 milions de dòlars. Aquests diners van ser traslladats al Banc Mendelsohn d’Amsterdam, controlat pels germans Warburg, que eren maçons d’alt rang i Illuminatis. Formaven part de l'Imperi financer de Rothschild. Deu dels màxims dirigents nazis tenien dret a retirar els diners a base de xecs a deu diferents ciutats alemanyes. En una etapa posterior, el banc Schroder de Frankfurt am Main també hi va participar. El baró Kurt Schroder era el banquer personal de Hitler i de les SS - Gruppenfiihrer (l’equivalent en l'exèrcit a tinent general). Des del 1.938, el Banc Schroder va representar els interessos econòmics nazis a la Gran Bretanya. Als Estats Units, Schroder i Rockefeller van fusionar alguns dels seus interessos comercials. Avery Rockefeller, fill de Percy Rockefeller, era vicepresident de la Corporació Bancaria Schroder de Nova York (Antony Sutton, "Wall Street i l’ascens de Hitler", Sudbury, 1.976, p. 81). Henry Deterding va prometre enviar 500.000 lliures a Hitler, qui a més rebria el 20 per cent dels beneficis de la Rhenania-Ossag, filial alemanya de la Shell. Segons l'historiador Oswald Dutch, Deterding i Yahudi Samuel (Royal Dutch Shell) van proporcionar a Hitler 30 milions de lliures esterlines al 1.931. Fins i tot el falsificador de la història William L. Shirer afirmava que a Hitler li havien condonat els seus deutes al 1.929 ("Ascens i caiguda del Tercer Reich"). De sobte, tenia un munt de diners, un cotxe amb xofer, una vil·la a Ober-Salzburg i un apartament de luxe a la Printzregentstrasse de Munic. Segons Shirer, mai s’ha establert quina quantitat de diners van donar els banquers alemanys i magnats industrials al Partit Nacional Socialista abans de gener del 1.933. Es coneixen les xifres, però, igual que són conegudes les contribucions financeres dels maçons Americans. Però la informació és molt desagradable per a aquestes xifres fosques. Poc després de l'acord entre Hitler i els banquers internacionals, el magnat de la premsa nord-americà William Randolph Hearst (1.863-1.951) va començar a mostrar gran interès pel Partit Nazi i el seu líder Adolf Hitler. Fins i tot el New York Times cobria els discursos de Hitler. La revista de la Universitat de Harvard va publicar un extens estudi sobre el nazisme. El magnat de la premsa britànica Harold Sidney Rothermere (1.868-1.940) va afegir la seva veu a la dels propagandistes nazis. Segons la informació obtinguda per Stalin després del final de la guerra, 40.000 empresaris jueus continuaven finançant l'enfortiment de la màquina de guerra alemanya fins i tot després del 1.938. Publicitat per a Hitler John D. Rockefeller Jr. estava particularment interessat en les declaracions anticomunistes de Hitler, que eren citades per la premsa. Durant la dècada de 1.920, Rockefeller havia utilitzat la coneguda agència de publicitat Ivy Lee & T. J. Ross de Nova York per donar una imatge positiva dels bolxevics. Havien de ser considerats idealistes confosos i humanitaris caritatius. Lee afirmava que els comunistes eren "bons", i que no existia cap problema amb el comunisme. Es tractava simplement d'un malentès psicològic. Una declaració de Frank Vanderlip, comparant Lenin amb George Washington, va ser frisosament divulgada. La mateixa agència també va compilar el pamflet de propaganda insidiosa "La URSS - un Enigma". A l'assassí de masses Stalin se l’anomenava d'una manera familiar amb el sobrenom de "Oncle Joe". Al maig del 1.927, Ivy Lee va viatjar a la Unió Soviètica convocat per Stalin i Radek per discutir sobre la propaganda comunista a Occident. Al mateix temps, va aprofitar l'oportunitat per perfeccionar els mètodes manipuladors dels ideòlegs soviètics. Al 1.939, Joseph Stalin va ser elegit home de l'any per la Time Magazine (després dels exterminis massius del 1.937-38). El mateix honor va ser concedit a Mikhail Gorbachov al 1.987, després de la seva promesa d'exterminar al poble afganès. Després de l’ascens de Hitler al poder al gener del 1.933, l'agència de publicitat Ivy Lee & Ross fou cridada de nou per pacificar al públic nord-americà. A Ivy Lee se li atorgà la tasca de polir els mètodes de propaganda de Hitler i Goebbels. Els seus serveis van ser pagats per la nord-americana IG Farben, dirigida

per la família Warburg. El 13 de març del 1.933, Time Magazine va publicar un article rendint homenatge a Hitler, on se l’anomenava el Messies alemany. La revista duia la seva foto a la portada. Per motius de propaganda, Adolf Hitler va ser escollit home de l'any per la Time Magazine al desembre del 1.938, per "mantenir la pau mundial". Ja al 1.936, l'exprimer ministre britànic i Gran Mestre maçó David Lloyd George (en realitat David Levi-Lowit), en tornar d'Alemanya, havia cridat: "Heil Hitler!" Al seu parer, Hitler era un gran home, i els alemanys eren el poble més feliç. El 4 d'octubre del 1.938, Winston Churchill va dir el mateix. La mare de Churchill Jennie era jueva americana, el seu nom de soltera era Jerome. La mare de la Jennie, Clara Hall tenia una quarta part d’iroquesa (Jerusalem Post, 18 de gener del 1.993). El pare de Winston, Randolph va morir a conseqüència de la sífilis als 47 anys d’edat. Al 1.956, Churchill va dir al President Eisenhower: "Soc, per descomptat, Sionista i ho he estat des de la Declaració de Balfour." (Herbert Mitgang, "El Churchill oficial en un volum", The New York Times, 6 de novembre del 1.991)

L'Enciclopèdia Popular Bonnier ("Konversationslexikon", Estocolm, 1.926, vol. 8, p. 634) diu el següent sobre el nacional-socialisme: "Un moviment dirigit a la intervenció de la societat per al benefici de les classes més pobres i l'ampliació del control estatal de l'economia social, emfatitzant fortament la solidaritat nacional entre les classes. N. per tant presenta un agut contrast amb el socialisme internacional basat en la lluita de classes. N. està representat principalment a Alemanya, on Hitler al 1.920 va fundar un Partit Nacional Socialista, que cooperava amb la dreta. La Nationalsozialer Verein, que va estar activa al 1.896-1.909, és considerada com la seva predecessora." La mateixa enciclopèdia anomena a Hitler un treballador social demòcrata, que es va distingir a la Guerra Mundial (vol. 5, p. 779). La Nationalsozialer Verein originalment representava al socialisme cristià. "Sidney Warburg", juntament amb els representants de James Warburg i diversos directius de les companyies petrolieres americanes, va anar a Berlín, on a l'Hotel Adlon, es van reunir amb Hitler, Gregor Strasser, Hermann Goring, "von Heydt" (Thyssen) i un advocat alemany. Els nord-americans van expressar la voluntat de que Alemanya ja no hagués de ser obligada a pagar a França pels danys de la guerra. Alemanya ja havia pagat prop de 10 milions de dòlars en danys i perjudicis només als Estats Units. A l’octubre del 1.931, Hitler va enviar una carta als banquers maçònics internacionals, que va conduir a una nova reunió a la Guaranty Trust Company. Algunes de les entitats financeres (Montagu Norman, Royal Dutch Shell i Glean) van considerar que Hitler no seria capaç d'actuar. D'altra banda, Rockefeller, J. H. Carter i McBean creien que les seves inversions amb Hitler eren encertades. Tots van estar d'acord sobre continuar donant suport a Hitler. "Sidney Warburg" va anar una altra vegada a Alemanya, on conegué al banquer von Heydt (Thyssen), qui li va explicar que les tropes de les SS necessitaven metralladores de bona qualitat, revòlvers i fusells.

Warburg es va tornar a trobar amb Hitler, qui li va parlar dels seus plans per assolir el poder. Tenia dues opcions: una revolució o un cop d’estat, que trigaria tres mesos amb un cost de 500 milions de marcs. També tenia un altre pla, que implicava una pressa de poder legal. Això s'esperava que trigués tres anys i costaria uns 200 milions de marcs. Hitler va suggerir que ho decidissin els mateixos banquers, quin pla volien utilitzar. En opinió dels banquers novaiorquesos, aquestes quantitats eren, tanmateix, massa elevades. Una setmana més tard, van enviar a Hitler uns 15 milions de dòlars, exigint iniciatives agressives amb els països veïns. Hitler va acordar utilitzar els 15 milions de dòlars per a la seva propaganda electoral. Els diners van ser traslladats a tres bancs: a Mendelsohn & Co d’Amsterdam, al Banc Rotterdamsche de Rotterdam i a la Banca Italiana de Roma. Cada banc va rebre 5 milions de dòlars. En total, Hitler va rebre almenys 32 milions de dòlars dels financers americans (Morgan, Lamont, Rockefeller, Kuhn, Loeb & Company, General Electric Company, National City Bank i altres) entre 1.929 i 1.932 (Antony Sutton, op. cit., p. 134). D'altres fonts nord-americanes, britàniques i alemanyes en procedien algunes aportacions més. Els intents d’investigar els ingressos secrets de Hitler Després d'això, el ministre de l'Interior alemany el socialista Carl Severing, va descobrir que els nacional socialistes d'Adolf Hitler estaven rebent grans sumes de diners des de l'estranger. Immediatament en va informar al Canceller, Heinrich Bruning, qui més tard va donar l'ordre d'aturar les converses de Hitler amb els nord-americans l'11 de desembre del 1.931. Carl Severing va ordenar al seu assistent el Dr. Abegg, que esbrinés tot el que pogués en relació a Hitler i a qui li proporcionava els diners, amb la intenció de portar a Hitler als tribunals. A més Hitler no tenia nacionalitat alemanya. El govern va organitzar una reunió, on d'acord amb les actes secretes, el general major Kurt von Schleicher, va dir que les quantitats rebudes per Hitler de l’interior del país eren molt més baixes del que s’havia dit. Schleicher va ser nomenat canceller el 2 de desembre del 1.932. El partit necessitava entre 80-100.000.000 de marcs. Aquesta informació prové del líder de les SA Ernst Rohm, qui més tard es va fer famós per ser pederasta. Les SA rebien diners del fons secret de la Reichswehr, però la quantitat era molt modesta. La campanya electoral ja havia començat, i les autoritats no tenien prou temps per investigar les fonts secretes de les finances de Hitler. Era prou conegut, però, que Hitler tenia accés a una enorme quantitat per cobrir les seves despeses de propaganda. Ja el 20 de desembre del 1.922, The New York Times va dir que el fabricant d'automòbils Henry Ford finançava, a Munic el moviment antisemita del nacionalsocialista Adolf Hitler. El Berliner Tageblatt va publicar una protesta contra la participació de Ford a la política alemanya. Hitler més tard va agrair a Ford en una carta les seves generoses contribucions als nazis. Henry Ford també era francmaçó (Lògia Palestina N° 357, Detroit, Michigan, 1.894). L’objectiu de Hitler Després de cinc anys investigant, l'historiador suís Wolfgang Hanel va ser capaç de demostrar que la informació rebuda de l'ex gauleiter (líder zonal del partit) Hermann Rauschning, relativa a les intencions secretes de Hitler, era inventada. De fet no s'havia reunit amb Hitler "més de cent vegades", sinó només quatre vegades i mai sol. Les cites que Rauschning citava com si fossin de Hitler en realitat procedien de diferents fonts, entre elles Ernst Junger i Friedrich Nietzsche. La història de com Hitler va ser visitat per dimonis una nit va ser treta d'un conte de Guy de Maupassant. El propòsit dels llibres d'àmplia distribució de Rauschning "Hitler parla" (Londres, 1.939) i "La veu de la destrucció" (Londres, 1.940 ), era d’inflamar

l'opinió pública en molts països, sobretot als Estats Units, a la guerra contra Alemanya. El cervell darrere d'aquest projecte era el periodista hongarès - jueu Emery Reves, que dirigia una influent oficina de propaganda anti-alemanya a París en la dècada del 1.930. Reves més tard va escriure un llibre, "L'anatomia de la Pau", que conté la propaganda Illuminati habitual de que les nacions han de ser dividides i establir un govern mundial. Les sensacionals troballes de Wolfgang Hanel es van publicar al 1.983 a la revista revisionista històrica Journal of Historical Review. Dos anys més tard, dos influents diaris alemanys, Die Zeit i Der Spiegel, van admetre que Hanel tenia raó. Der Spiegel, en un extens article, va escriure que el llibre de Rauschning "Hitler parla" era una falsificació, una distorsió des de la primera pàgina a l'última..." Hanel no només demostra que és una falsificació, demostra com aquest impressionant substitut va ser inventat de forma ràpida i com es van barrejar entre si els ingredients." (Der Spiegel, 7 setembre 1.985). Hem tingut accés a diverses fonts originals que revelen el tipus de societat socialista que, en realitat, tenien intenció de construir els nazis. Joseph Goebbels va posar èmfasi en el seu llibre "Bolxevisme en la teoria i la pràctica" (Berlín, 1.936), en que "la nostra lluita contra el bolxevisme no és una lluita en contra, sinó al contrari una lluita pel socialisme, una lluita inspirada en la profunda convicció que el veritable socialisme només pot materialitzar-se si el descendent més vulgar i més comprometedor del socialisme... primer és eliminat". No tenia intenció de defensar els interessos anti-socialistes i capitalistes, però els nazis es van veure obligats a fer-ho independentment.

El jueu maçó d'alt rang Max Warburg estava al darrere de les polítiques de Hitler. Tan aviat com al 1.926, Joseph Goebbels ja somiava amb una aliança entre nazis i comunistes per tal de resoldre els problemes socials. Molts membres de les SA eren antics comunistes que estaven descontents amb l'atur actual. En els llargs articles al National-sozialistische Briefe i al Volkischer Beobachter, Goebbels havia defensat la Rússia Soviètica, anomenant Lenin l’alliberador de la nació. En opinió seva, els líders jueus bolxevics a l’Europa occidental practicaven l’explotació econòmica. Al 1.928, va fer un discurs (a través del Zentral Sprechabend) als grups de Munic, on, segons un informe publicat a la premsa nazi, va dir: "Ens estan responsabilitzant d’utilitzar mètodes marxistes a Berlín. Per descomptat que lluitem utilitzant mètodes marxistes. Aquests mètodes són simplement els millors, i els únics apropiats, si volem conquerir les masses. Només hem de millorar una mica la nostra pràctica. No estem només abordant determinades classes, sinó a tot el poble alemany." ("Adolf Hitler", del periodista jueu Konrad Heiden, Zuric, 1.936) D'aquesta manera, el poble alemany es va veure atret a acceptar idees Illuminati amb una nova disfressa. Els mètodes marxistes (que són Illuminati) que tan ben van adaptar els maçons nazis, com els maçons comunistes mai poden ser adequata per a persones totalment desenvolupades. Goebbels va ser denunciat per dir obertament: "Lenin és el meu ídol!" (Der Spiegel, nº 46, 1.986). Goebbels va quedar impressionat amb la pel·lícula propagandística de Sergei Eisenstein "El cuirassat Potiomkin". Va emfatitzar: "Una persona que no tingui fixada cap visió del món, podria esdevenir bolxevic mitjançant aquesta pel·lícula." Ernst Niekisch fins i tot va fundar el que ell anomenava el nacional bolxevisme.

Al novembre del 1.932, els nazis dirigits per Goebbels van cooperar obertament amb els comunistes en organitzar la vaga dels treballadors del transport de Berlín. Això va ser rebutjat pels capitalistes alemanys (Kay Glans, "Nazisme i grans negocis en la nova llum" / "Nazismen och storkapitalet que nytt ljus", Svenska Dagbladet, 2 de juliol del 1.987). Hitler també va condemnar aquesta acció. Els nazis desitjaven crear un "estat popular basat en el socialisme" (d'un fulletó distribuït durant la campanya electoral del 1.932). En aquesta Volksgemeinschaft (aliança popular), el proletariat i la burgesia es fusionaven. Els socialistes suecs també desitjaven crear un estat del benestar que originalment es fundés amb principis de puresa racial. El líder socialista francmaçó Hjalmar Branting fundà l'Institut d'estudis racials al 1.922. Els nacional socialistes alemanys també volien introduir una economia lliure d'interessos. La usura es castigava amb la mort. La gent de l'Alemanya Nazi estaven organitzats com a éssers col·lectius. Els comunistes de l’Alemanya de l’Est van utilitzar el mateix sistema després de la Segona Guerra Mundial. Hitler l’havia après de Lenin. Aquesta és la raó per què les SS van començar a combinar el control estatal de l'economia amb el sistema de camps de concentració. Hi va haver comissaris a Alemanya, així com a la Unió Soviètica i a França durant "la Gran Revolució" del 1.789-1.793. El socialisme de Hitler era de la mateixa naturalesa que el de Lenin. Goebbels posava èmfasi en que un socialista havia de renunciar al seu individualisme pel bé col·lectiu. Hitler també va aprendre de Stalin. Per tal d'enfortir el poder del partit i el control estatal de l'economia, es van introduir els plans de quatre anys (Stalin havia utilitzat plans de cinc anys des del 1.929). Aquests plans eren semblants al New Deal de Roosevelt. En el Tercer Reich, el control de l'economia era tan estricte que es pot parlar d'un altre tipus d'economia planificada a partir del 1.936. El terme 'El Tercer Reich' expressa la creença dels nazis que dues èpoques serien finalment reemplaçades per una tercera eterna, on la dicotomia dreta-esquerra seria substituïda per una tercera alternativa, una opció nacional i social. El terme va ser adoptat per l'escriptor alemany Arthur Moeller van den Bruck al seu llibre "El Tercer Reich" ("Das dritte Reich", 1.923). Durant la guerra, Hitler va rebutjar el terme i fins i tot en va prohibir la seva utilització. Hitler va utilitzar hàbilment la difícil situació econòmica d’Alemanya. El país estava patint danys enormes a causa del Tractat de Pau de Versalles. Cada any Alemanya havia de pagar 132 milions marcs en or, que ascendia al 25 per cent del valor de l'exportació. De fet, un 20 per cent era considerat com el límit absolut per evitar la fallida. Hitler va prometre que anul·laria el Tractat de Pau de Versalles. La posició alemanya es va deteriorar encara més quan França i Bèlgica van mostrar que no tindrien gens de paciència per reclamar la seva part dels danys de guerra. En aquest punt va ser quan van ocupar la zona del Ruhr, amb la intenció d'utilitzar la força per aconseguir tant com poguessin. Wall Street (Douglas Dillon, Harris, Speyer, Kuhn, Loeb i altres) per tant, va concedir a Alemanya un préstec de 800 milions de dòlars. Els diners van ser utilitzats per construir les corporacions gegants IG Farben (Internationale Gesellschaft Farbenindustrie), que estava controlada per Rothschild i Warburg, i Vereinigte Stahlwerke. Louis Rothschild era un destacat home al Chicago de la dècada del 1.890. Pertanyia a la Gran Lògia del Ritu Maçònic Escocès i havia arribat al grau 32è. Lord Lionel Walter Rothschild es va fer maçó mentre estudiava a Oxford. Va ser reclutat per Lord Alferd Milner, el líder de la Taula Rodona. Paul Warburg es va casar amb Nina Loeb, filla del banquer Salomon Loeb. Kuhn, Loeb & Co., de l'entitat financera més influent als Estats Units l'any 1.900. El germà de Paul, Felix Warburg, es va casar amb Frieda Schiff, el seu pare era el notori Jacob Schiff. Schiff, un líder sionista, era el principal propietàri de Kuhn, Loeb & Co. Va ser ell qui va ajudar financerament a Lev Trotski quan els bolxevics van prendre el poder. Abans ja havia ajudat a Alexander Kerensky (Aron Kiirbis) a arribar al poder. Jacob Schiff a més havia ordenat a Lenin que executés a la família del tsar, com ho demostra el telegrama que va enviar a Lenin. Controlar un govern a base de rebre préstecs de bancs privats estrangers és molt fàcil. Segons Antony Sutton, diverses companyies de finances jueves - Dillon, Read & Co, Harris, Forbes & Co i la National City Company - van ser les principals instigadores darrere de l'establiment de la IG Farben i Vereinigte Stahlwerke (Antony Sutton, "Wall Street i l’ascens d'Hitler", Sudbury, 1.976, p. 163). Juntes, aquestes empreses produïen el 95 per cent dels explosius utilitzats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. La IG Farben va jugar un paper important en el finançament dels nazis, encara que Hitler de la companyia en deia "una organització jueva internacional". Segons l'historiador Anton Chaitkin, Max

Warburg, un dels principals accionistes, va donar ordres a altres líders jueus per tal què no el boicotegessin o protestessin contra la persecució dels jueus per part de Hitler. La família Warburg al capdavall havia contribuït enormement a la creació del banc central nord-americà, el Sistema de la Reserva Federal, al 1.913. La IG Farben va esdevenir la indústria química líder al món, fabricant de tot des d’armes a medicaments. Ja al 1.928 l'empresa va decidir donar suport a Adolf Hitler i al seu programa. La direcció de l'empresa estava constituïda totalment per maçons. La IG Farben va subministrar el gas clor durant la Primera Guerra Mundial. Aquesta empresa havia desenvolupat plans durant la Segona Guerra Mundial per fluorar a la gent dels països ocupats, perquè se'n havien adonat que la fluoració causava danys lleus a una part concreta del cervell. Aquest dany tenia un efecte molt particular. Feia que a la persona afectada li fos més difícil defensar la seva llibertat. Esdevenint més dòcil davant de l’autoritat. La IG Farben va començar oficialment a donar suport a Hitler al 1.931. A la tardor del 1.932, com a mínim es van pagar 400.000 marcs als nazis per ordre del president de la IG Farben, Carl Bosch (Joseph Borkin, "Hitler i la IG Farben", 1.978). La IG Farben també va donar suport financer a les SS de Himmler, igual que les grans empreses nord-americanes ITT i General Motors. El 4 de febrer del 1.999, el Deutsche Bank es va veure obligat a obrir els seus arxius de l'època nazi. El Deutsche Bank va admetre haver finançat el camp de concentració d’Auschwitz i l'esforç de guerra nazi per compte de la IG Farben. Els jueus propietaris de la IG Farben van donar en total 70 milions de Reichsmarks als nazis. Sense l'ajuda de la IG Farben, els nazis no haurien estat capaços d'actuar tan eficaçment com ho van fer. La IG Farben estava contenta utilitzant els presos d'Auschwitz per provar els seus medicaments. En el seu llibre "Tots els homes honorables" (Boston, 1.950), James Stewart Martin va revelar que la planta de la IG Farben a prop de Colònia es va lliurar dels bombardejos durant la Segona Guerra Mundial. Això va ser obvi, ja que els edificis contigus van ser totalment enderrocats. Tampoc les plantes de Ford, ni van bombardejar les plantes de la United Rayon a tocar del Rin. Tant John Foster Dulles, com Allen Dulles (CFR) van participar en el finançament de Hitler (ibídem, p. 51). Totes les empreses alemanyes amb titularitat de càrtels alemanys-americans van escapar al bombardeig. Les seus de la IG Farben estaven totalment intactes després dels bombardejos nord-americans sobre Hannover, tot i que gran part de la ciutat va ser destruïda. Els pilots americans rebien ordres d’evitar els edificis, que eren la columna vertebral de la màquina de guerra alemanya. Després de la guerra, la IG Farben es va dividir en tres empreses: Hoechst, Bayer i BASF (Frankfurter Allgemeine, 6 de febrer del 1.999). La difusió d'aquesta informació es va desviar, donant prioritat a les novetats de la temporada del carnaval alemany. La possibilitat de processar als prominents maçons que hi havia al darrere de Hitler, mai ha estat explorada. Però els documents encara hi són! Fins i tot les empreses encara hi són, tot i que amb diferents noms. Per què mai no se’ls ha demanat que paguessin danys i perjudicis? Manipulacions secretes Al 1.928, Wall Street va construir l'anomenat Pla Young, que exigia que Alemanya pagués amb efectiu els seus danys de guerra i no amb béns comercials. El maçó Owen D. Young actuava per compte del banquer J. P. Morgan. Quan el pla es va portar a terme, el resultat va ser un augment dramàtic de la taxa d'atur, que va portar a un empitjorament de la situació a l’Alemanya dels anys 1.929-33. Al 1.932, sis milions d'alemanys estaven sense feina. La producció industrial havia caigut un 40 per cent des del 1.929. Quan va ser interrogat al setembre del 1.945, el magnat industrial Fritz Thyssen va dir: "La gent estava desesperada. Hitler es va comprometre a posar fi a la situació d'atur. El govern era feble i les condicions de la gent empitjoraven". Una vegada més, "Sidney Warburg" es va trobar amb Hitler poc abans del seu ascens al poder. Hitler li va parlar de l'èxit del partit. El nombre de membres del Partit Nacional Socialista s’havia triplicat en un parell d'anys. Hitler volia uns altres 100 milions de marcs, però Wall Street li va oferir un màxim de 7

milions de dòlars (uns 24 milions de Reichsmarks al 1.933). Hitler va acceptar-ho, i els diners van ser transferits via bancs estrangers. Aquesta informació més tard va estar disponible a través d'altres fonts. ("Història econòmica del món", Zuric, 1.936). Hitler va ser finançat encara més per Paul Warburg, membre de la Junta de la IG Farben (o GAF, tal com es coneixeria després de Pearl Harbor), la direcció de la qual estava totalment constituïda per homes de Rockefeller, i de Max Warburg, director de la seu de la IG Farben d’Alemanya. S'ha publicat documentació amb el nom de Hitler al costat del de Max Warburg. Un d'aquests documents fa esment de Hjalmar Schacht com a president del Banc Nacional. Schacht era maçó, com queda confirmat per fonts maçòniques. Pertanyia a la Gran Lògia de Prussia (Dieter A. Binder, "Die diskrete Gesellschaft: Geschichte und Symbolik der Freimaurer" / "La societat discreta: Història i simbolisme de la maçoneria", Graz, 1.988, p. 77, 90). Segons l’opinió d’Antony Sutton, Hitler mai no hagués estat capaç d'assolir el poder sense les aportacions de la corporació química més gran del món. El director jurídic de la IG Farben era August von Knieriem, l'oncle per part de pare d'Olof Palme, el futur primer ministre suec. Entre 1.932 i 1.939 la General Motors va invertir prop de 30 milions de dòlars a la IG Farben. La General Motors també va donar suport al moviment polític de Hitler. En la dècada del 1.940, la IG Farben cooperava amb 53 empreses nord-americanes. L'industrial William R. Davies va ser nomenat proveïdor oficial de la Kriegsmarine. L'empresa econòmica més important realitzada més tard per la IG Farben va ser el camp de concentració d'Auschwitz. La inversió ascendia a 300 milions de dòlars en diners d’avui. Als judicis de Nuremberg, només tres executius d'Alemanya (tots ells no-maçons) van ser sentenciats per esclavitud, conspirar contra la humanitat i altres delictes. Els directors nord-americans mai no van ser ni esmentats. Els directors alemanys de l'AEG van ser igualment processats, mentre que els nord-americans no ho eren. Als judicis de Nuremberg es va fer tot el possible per evitar divulgar les activitats dels nord-americans que havien finançat a Hitler. Els capitalistes alemanys que s'havien unit a les activitats de les empreses americanes també van poder escapar sense problemes. Només dos finançadors alemanys van ser condemnats: Fritz Thyssen i Emil Kirdorf (pòstumament, ja que havia mort al 1.937). La Unió Soviètica va tractar de revelar més noms. Als Estats Units s’hi van oposar, cosa que va portar a l'absolució del Director General de l'AEG, Buecher. Ell afirmava que, al marge de que la IG Farben, la Siemens i l’AEG fossin les empreses alemanyes més fortes estaven dirigides per anti-nazis convençuts. Antony Sutton estava, tanmateix, disposat a publicar un document que demostrava que l’AEG transferia diners al compte de Hitler del Nationale Treuhand (la Nacional Holding Company), que servia per finançar la seva campanya electoral (Sutton, "Wall Street i l’ascens de Hitler", Sudbury, 1.976, p. 56). No es va prendre cap acció contra l'il·luminati Paul Warburg, que finançava a Hitler i era conseller delegat de la IG Farben americana. No va ser possible acusar-lo de crims contra la humanitat. Els nord-americans no eren acusats, degut a la pressió de Rockefeller. Les fàbriques americanes d’Alemanya (Opel i Ford) fabricaven el 90 per cent dels camions de tres tones utilitzats per la Wehrmacht. Per descomptat, Moscou no va dir res sobre el paper de Wall Street, ja que els comunistes depenien de la mateixa font de finançament. Mai es va assenyalar que els Estats Units van ser l'únic país que va obtenir beneficis de la Segona Guerra Mundial. Tots els altres països hi van perdre diners i van acabar amb deutes enormes. La informació disponible avui mostra amb quina facilitat Hitler va adquirir tecnologia americana (Charles Higham, "Comerciant amb l'enemic", Nova York, 1.984). Els banquers comptaven amb la derrota alemanya en una potencial guerra a gran escala i esperaven ser capaços de controlar completament Europa després que la guerra hagués acabat. A les eleccions parlamentàries celebrades a l’abril del 1.932 els nacional socialistes van augmentar els escons de 107 a 162. El 31 de juliol es va celebrar una altra elecció parlamentària que va donar 13.745.000 vots als nazis, el 37% del total, concedint-los 230 escons al Reichstag. Ara el Partit Nazi era el més gran i més poderosos d'Alemanya, gràcies a una massiva campanya de propaganda. El 6 de novembre els nazis van perdre dos milions de vots i 34 escons al Reichstag. Dos dies més tard, Hitler va demanar una reunió amb el President Paul von Hindenburg. Hitler va exigir que el nomenessin canceller. Una vegada més va ser rebutjat. Kurt von Schleicher va esdevenir Canceller d'Alemanya el 2 de desembre del 1.932. Al petit estat lliure alemany de Lippe, les eleccions locals estaven previstes per al 15 de gener. Hitler va aprofitar aquesta oportunitat per crear una bona impressió. Els nazis van fer una gran campanya i van rebre un petit augment de vots del total de les eleccions anteriors. Però utilitzaven els seus propis diaris

d’àmplia circulació per exagerar la importància del vot i reivindicar un cop més que els nazis eren la tendència del futur. Va funcionar bé i fins i tot van impressionar al President Hindenburg. El diumenge, 22 de gener del 1.933, es va celebrar una reunió secreta a la casa de Joachim von Ribbentrop. Hi van assistir von Papen, fill de Hindenburg Oskar, juntament amb Hitler i Goring. Hitler va agafar a Oskar i el va portar a una sala privada i va estar treballant amb ell una hora per convèncer-lo que els nazis havien d’arribar al govern segons els seus termes. Oskar va sortir de la trobada convençut que era inevitable. Llavors Franz von Papen va prometre lleialtat a Hitler. El 28 de gener, Schleicher va anar a veure a Hindenburg i li va demanar una vegada més que dissolgués el Reichstag. Hindenburg va dir que no. Schleicher va dimitir. El dia 29, va circular un fals rumor de que Schleicher estava a punt de detenir a Hindenburg i donar un cop d’estat militar al govern. Quan Hindenburg va sentir això, se li van acabar els dubtes. El maçó Paul von Hindenburg va decidir nomenar un altre francmaçó, Adolf Hitler com el següent canceller d'Alemanya. Als voltants del migdia del 30 de gener del 1.933, va començar un nou capítol de la història Alemanya quan un Adolf Hitler amb ulls plorosos va sorgir del Palau Presidencial com a Canceller d'Alemanya. Envoltat d'admiradors, es va ficar al cotxe i va ser conduit pels carrers plens de ciutadans que l’animaven. Hitler va exclamar: "Ho hem aconseguit! Ho hem aconseguit!" El mag Franz Bardon (àlies Frabato, 1.909-1.958) va aconseguir un alt càrrec al govern (Franz Bardon, "Frabato", Wuppertal, 1.979). Segons Bardon, Hitler pertanyia a Der Freimaurerischer Orden der Goldene Centurie de Dresden, comunament coneguda com Lògia 99. Les 99 lògies d'aquesta ordre tenien 99 membres. Cada lògia venerava un horrible dimoni. El dimoni ajudava als membres a guanyar diners i a obtenir el poder. Els membres de les 99 lògies també eren industrials i banquers. Que Hitler era realment un francmaçó d’alt rang, ho confirma Norman MacKenzie al seu llibre "Societats secretes" (Nova York, 1.967). També ha estat confirmat des de Moscou, on es conserven tots els documents que fan referència al tema. Al 1.933, el maçó Rudolf von Sebottendorf va publicar un llibre anomenat "Els mags". Ja no volia romandre més entre els bastidors del Partit Nacional Socialista. El llibre va ser prohibit immediatament i es van emetre ordres perquè fos destruït. Només foren rescatades unes quantes còpies, una de les quals és encara a Moscou. Segons aquest llibre, Hitler va assolir el rang de gran mestre de la Germanenorder al 1.932. Al cinema i a les fotografies, a Hitler se l’ha presentat mostrant el signe essencial: els braços creuats sobre el pit. Aquest és el signe del gran mestre, el símbol del poder (Yuri Vorobyov, "El camí de l’Apocalipsi: Un pas de la serp» (Moscou, 1.999, p. 94). Un model d'aquest signe maçònic secret és la imatge d’Osiris, mostrat sostenint els braços creuats sobre el pit, les mans aguantant el bastó amb la serp i el fuet. Aquests atributs simbolitzen l’ordre i el càstig. El 30 de gener del 1.933, Wall Street va aconseguir que el seu candidat fos nomenat líder d'Alemanya. El 27 de febrer del 1.933, es calava foc a l'edifici del Reichstag. Després de la guerra, els historiadors falsificadors en van donar la culpa als nazis. Ara ha quedat establert que el foc no el van provocar els nazis amb el lideratge de Goring. En realitat va ser provocat només pel comunista Marinus van der Lubbe. Al 1.962, l'historiador britànic Fritz Tobias va publicar una detallada investigació que mostrava que les proves presentades anteriorment com prova de la implicació dels nazis eren falses. Examinant els registres de la policia queda clar que van der Lubbe era molt conscient de les implicacions polítiques de les seves accions. Edward Calic, secretari de la comissió d’investigació, va fabricar tota una sèrie de documents falsos, que es van fer servir com base per a un informe fals. Els nazis van aprofitar l'oportunitat per prohibir totes les organitzacions comunistes. Després de les eleccions de novembre del 1.932, les arques del partit estaven buides, però de sobte el diner va començar a arribar una altra vegada. A les següents noves eleccions del 5 de març del 1.933, Hitler i els nacionalistes alemanys rebien la majoria dels 16 vots del Parlament, que els permetien dur a terme els seus plans. El 23 de març, Hitler va esdevenir el dictador de Alemanya. Ja no necessitava consultar al Parlament. El seu poder era il·limitat. La revolució nacionalsocialista podia començar. Durant el 1.933 els nazis van prohibir totes les cançons contra els jueus, incloent-hi la cançó dels camises terroses "Quan al ganivet hi corre sang jueva". A l'octubre del 1.933, Hitler va dissoldre el Parlament. Hitler volia eliminar els deutes de 12 mil milions de marcs dels pagesos i abaixar la taxa d'interès al dos per cent. Les taxes d’interès ascendien al catorze per cent de la renda total dels agricultors i calia afegir-hi aproximadament la mateixa quantitat d'impostos i la seguretat social. L'objectiu de Hitler era abolir completament l'interès dels préstecs per als agricultors i eximir-los de pagar cap mena d’impost. Però

destacats maçons, encapçalats per Warburg, van prohibir a Hitler abolir els impostos i els interessos. Hitler va aconseguir, però, abaixar la taxa d'interès al sis per cent. Més tard desitjava d'introduir un sistema que limités la capacitat d'oprimir la societat mitjançant l’especulació amb el capital, però els que l’havien ajudat a arribar al poder ho van rebutjar. Al cap i a la fi, Abraham Lincoln fou assassinat per intentar abolir les taxes d'interès. Hitler va crear feina per a sis milions d’aturats. Des de febrer del 1.933 fins a la primavera del 1.937 el nombre d'aturats es va reduir de sis milions a menys d'un milió. Finalment, no hi havia cap aturat. Els nazis van introduir el concepte de "cartilla de treball", que originalment venia de la Unió Soviètica. Cap treballador alemany podia ser contractat sense la seva cartilla de treball. El mateix sistema va ser utilitzat posteriorment a Suècia i a molts d’altres països fins a la dècada de 1.960. El producte nacional brut es va doblar de 1.932 al 1.937. Es van construir autopistes travessant el paisatge de les maneres menys perjudicials per la naturalesa, tot i que això n’incrementava el cost. Cada treballador alemany havia de tenir un cotxe econòmic, i el propi Hitler va ajudar a dissenyar-ne un d’adequat - el Volkswagen (automòbil del poble). La reeixida economia estava dirigida pel director del Banc Nacional, Hjalmar Schacht que segons l’oficial de les SS Hans Werner Woltersdorf, era maçó. La IG Farben, juntament amb altres grans corporacions, necessitaven millorar, i les seves necessitats van ser satisfetes. Al 1.933, el govern dels EUA va considerar que era el moment oportú de reconèixer la Unió Soviètica. Moltes empreses nord-americanes (Electric Boat Company, Ford Company, Seversky Air-Craft Corporation, General Electric i d’altres) van ajudar a construir el fals front soviètic i moltes entitats financeres, com ara Kuhn, Loeb & Co, Morgan, Rockefeller, els Warburgs, Douglas Dillon (en realitat Lapowitz), Cyrus Eaton i David Kendall, també van invertir enormes quantitats en el comunisme (Antony Sutton, "Wall Street i la revolució bolxevic", Morley, 1.981). El 2 d'agost del 1.934, va morir el president alemany Paul von Hindenburg. Hitler mai va revelar que el llegat polític de Hindenburg incloïa el desig de re-introduir la monarquia. Això era impossible per a Hitler i els maçons que l’havien instal·lat al poder. Qualsevol estranger, sense importar con d'anti-Nazi fos, podia visitar Alemanya i veure i observar tot allò que desitgés veure, exceptuant-ne els camps de concentració i les instal·lacions militars (com és el cas de tots els països). A cap anti-comunista se li va permetre visitar la Unió Soviètica, i cap estranger va ser capaç de veure gaire de la vida soviètica del dia a dia. Ningú, excepte uns pocs milers de ciutadans alemanys que eren a la llista negra, podien viatjar a l'estranger. Aquest no era el cas dels ciutadans soviètics. Només a uns pocs escollits se’ls concedia el permís per viatjar a l'estranger. L'alt nivell de prosperitat va ser possible perquè al 1.934, Alemanya va abandonar el patró or internacional i va començar a emetre diners segons les seves pròpies necessitats, amb una moneda basada en el valor de la producció. Durant els anys 1.923 i 1.929, l'economia americana tenia una elevada taxa de creixement. Aquesta tendència havia de ser revisada, segons Gary Allen i Antony Sutton. El 24 d'octubre del 1.929, un dia que es va tornar notori com el Dimarts Negre, es va organitzar un col·lapse al mercat borsari de Wall Street. Com a conseqüència, hi va haver 13,2 milions d'aturats als Estats Units al 1.932, i l'índex de producció va caure des del 120 al 57 (100 després d'haver estat creat l'any 1.930). Aquesta terrible crisi econòmica, que va ser organitzada pels bancs, va tenir repercussions a nivell mundial. L'objectiu dels grups criminals del poder és el control de l'economia mundial. Avui en dia, això s'aconsegueix a través del Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, les intencions dels quals són criminals, sense tenir en compte l’enganyosa propaganda oficial. El Dimarts Negre de l'octubre del 1.929 va ser un factor que va contribuir a l'elecció de Franklin Delano Roosevelt, que va prometre tot tipus de reformes. Roosevelt havia col·laborat amb Owen D. Young, l’anomenat Pla Young que va portar al poder a Hitler a Alemanya. Els principals banquers havien reduït la quantitat de diners en circulació i el volum del comerç, augmentant la taxa d'interès (la taxa mínima per préstecs), però van parar molt poca atenció a les necessitats financeres de la industria. Les restriccions econòmiques van provocar una depressió, que al 1.934 va arribar al pitjor nivell en 100 anys al món occidental. Gràcies a les polítiques econòmiques de Hjalmar Schacht, no obstant això, a l'economia alemanya una vegada més va començar a arribar-hi prosperitat. Això fins i tot va portar finalment a una escassetat de ma d’obra. La mortalitat infantil era menor que la de la Gran Bretanya. El sistema de la seguretat social es va

desenvolupar més eficientment. Hitler va ordenar l'ús dels recursos naturals i energètics com el vent i l’aigua. El combustible del futur era l'hidrogen. La Hitlerjugend perseguia el culte a la natura. A Alemanya a la dècada del 1.930, gran nombre de pagesos produïen metà dels fems, utilitzant el gas com combustible pels tractors i les recol·lectores, ja que el cost del combustible ordinari havia augmentat massa (Bjorn Gillberg i Arthur R. Tamplin, "Assassinat amb el consentiment del govern: Com la política ambiental escurça les nostres vides" / "Mord med statligt tillstand. Hur miljopolitiken forkortar vara liv", Helsingborg, 1.988, p. 120). El nacional-socialisme va resultar ser superior al sistema democràtic. Hitler va ser capaç de resoldre la crisi social i econòmica contra la que lluitaven els països democràtics. El poble estava content amb el sistema d'una economia de mercat, amb lideratge centralitzat, encara que les autoritats no respectessin gaire els drets humans. Les polítiques de Hitler relatives a l’or, al crèdit i l'interès van ser un cop dur al sistema econòmic europeu. Els líders de la borsa de Londres, que tots ells eren maçons, consideraven aquesta situació com una amenaça als seus esforços per controlar el comerç nacional, així com l’internacional. Van exigir que Alemanya retornés a l'esclavitud sota les taxes d'interès i van amenaçar amb destruir el país mitjançant una guerra, llevat que la demanda fos satisfeta. Es van celebrar negociacions secretes entre Londres i Berlín durant diversos anys. L’agost del 1.933, Samuel Untermeyer, president de l'Organització Sionista Mundial, va amenaçar amb destruir Alemanya, si continuaven amb les innovadores polítiques econòmiques. Aquest era l'home que anteriorment havia dirigit el saqueig de l’Imperi financer Kreuger, que havia salvat diversos països en proporcionar-los préstecs a baix preu. Untermeyer considerava que els jueus havien de ser els aristòcrates del món. El govern maçònic de Polònia va començar una extensa persecució dels alemanys que vivien allà. Entre març i setembre del 1.939, les autoritats poloneses van internar a més de 50.000 alemanys , molts dels quals van morir en els camps de concentració. El mariscal polonès Edward Rudz - Smigly va anunciar a l'estiu del 1.939: "Polònia vol la guerra contra Alemanya." Milers d'alemanys van ser massacrats pels polonesos després de l'agitació provocada pel govern. Més tard, 12.857 d'ells van poder ser identificats ( "Die Polnischen Greueltaten an den Volksdeutschen in Polen", "Les atrocitats ètniques dels polonesos contra els alemanys a Polònia", Berlín, 1.940). Això va ser confirmat per l'historiador alemany Theodor Orient Bierschenk al 1.954, sobre la base de documents polonesos. Segons l'escriptor socialdemòcrata Otto Heike de Lodz, almenys hi va haver 15.000 víctimes. Alemanya va ser l'únic país que va protestar, els documents que proven això encara hi són. Els maçons van comprendre que Alemanya no acceptaria això indefinidament, però que haurien d'actuar. Hitler pretenia, finalment, actuar per posar fi al terror i als assassinats. Un pot preguntar-se per què el govern alemany va esperar tant de temps. La resposta és simple. Polònia estava planejant un atac llampec sobre Berlín amb 700.000 soldats. Varsòvia només estava esperant el vistiplau de Londres. L'equip militar polonès era bàsicament modern, però d'acord amb el mite, Polònia només disposava de cavalleria. Alemanya no podia esperar més. Hitler va utilitzar Stalin com aliat mitjançant el pacte de no agressió del 23 d'agost del 1.939. L'1 de setembre del 1.939, Hitler va atacar, malgrat el fet que Alemanya no tenia una economia de guerra en aquell moment, com fins i tot ho admet l'historiador Paul Johnson ("Temps moderns", Nova York, 1.983).

D'acord amb el tractat secret amb els nazis, la Unió Soviètica va aprofitar l'oportunitat el 17 de setembre d’ocupar les parts poloneses de Bielorússia i Ucraïna. En els 21 mesos de domini soviètic abans de l'atac alemany del 22 de juny del 1.941, hi van morir fins a 750.000 persones pertanyents a aquestes minories ètniques. 1.250.000 dels antics ciutadans polonesos (entre ells jueus no comunistes), van ser deportats a Sibèria i a l’Àsia Central al febrer del 1.940. Criatures, vells i gent malalta morien de fred, quan a vegades s’arribava a menys 30-40 graus (Celsius). Les vies dels ferrocarrils que anaven cap a l'est estaven plenes de cadàvers congelats. Una nova onada de deportacions va matar de set les seves víctimes. Gairebé la meitat van morir durant el transport als vagons del tren segellats. Dels supervivents, a 120.000 se’ls va permetre abandonar la Unió Soviètica al 1.942 en relació amb l'establiment de l'exèrcit polonès sota el comandament del General Wladyslaw Anders. Al juny del 1.941, fins a 100.000 polonesos foren afusellats per la NKVD, la policia secreta Soviètica (Jan T. Gross, "La revolució des de l'estranger: La conquesta Soviètica de la Ucraïna occidental i de la Bielorússia occidental poloneses", Princeton University Press, 1.988). Comparat amb això, els nazis semblen gamberros insignificants. El Dr. Burton Klein va publicar el llibre "La preparació econòmica d’Alemanya per a la guerra" (Cambridge, 1.959), on rebutjava l'acusació comuna de que Alemanya tenia una economia militar totalment dirigida cap a la guerra: "França i Anglaterra van gastar tant o més en armament, i la seva despesa conjunta d’armament era molt més alta." L'historiador A. J. P. Taylor al 1.961 va assenyalar també la responsabilitat britànica en el desenvolupament. Al seu informe final al president Franklin D. Roosevelt, el General George C. Marshall va assenyalar que Hitler no estava de cap manera preparat per a una guerra llarga, i encara menys per una guerra per conquerir el món. De fet, ni tan sols estava preparat per a una guerra contra Anglaterra i França, i encara menys contra la Unió Soviètica. Això va ser confirmat per un expert mundial en preparació econòmica militar, el coronel A. G. Texley, en un article a la Quartermaster Review, al juny del 1.948. El destacat historiador nord-americà, el professor David Leslie Hoggan, mostra a la seva obra "La guerra forçada: Els orígens i instigadors de la Segona Guerra Mundial" ("Der erzwungene Krieg: Die Ursachen und Urheber des zweiten Weltkrieges", San Francisco 1.961) que Hitler mai va desitjar una guerra al 1.939, i que la seves reclamacions sobre Polònia eren més modestes del que moltes publicacions americanes i britàniques han mostrat. Hitler havia demanat una autopista a través del corredor polonès i el seu retorn a la ciutat alemanya de Danzig. A partir de març del 1.939, Polònia es va negar a negociar. L'ambaixador britànic Kennard (francmaçó) a l’agost del 1.939 va pressionar als polonesos perquè no negociessin. El llibre de Hoggan, publicat per primera vegada a Alemanya al 1.961, estava basat en la seva tesi. Descrivia als britànics i polonesos com els agressors i a Alemanya com la víctima. El llibre de Hoggan

també afirmava que les polítiques vers els jueus alemanys eren benignes, o com a mínim més indulgents que les de Polònia. El professor Hoggan afirma: "La responsabilitat definitiva de l'esclat de la guerra polonesa-alemanya recau en Polònia i Anglaterra, i la responsabilitat de la guerra que es va estendre per tota Europa radica principalment a Anglaterra." Hoggan va obtenir el doctorat d'història a la Universitat de Harvard al 1.948 i diferents càrrecs importants al professorat acadèmic. En comptes d'ajudar a Alemanya, Gran Bretanya li va declarar la guerra a les 11 a m del 3 de setembre. França al principi s’hi va resistir però sis hores més tard feia el mateix. Aquestes eren les nacions que havien promès "ajudar" Polònia, en cas que Alemanya s’atrevís a defensar a les ètnies alemanyes de Polònia. Polònia va continuar amb seu terror contra tots els alemanys fins i tot després de la guerra. Després de l’1 de setembre del 1.939, ni França ni Anglaterra estaven interessades en Polònia. Durant uns quants dies es van negar a rebre l’agregat militar polonès, que demanava ajuda militar. Els aliats no tenien temps per Polònia. No fou fins al 9 de setembre que oficials militars britànics van acordar reunir-se amb una delegació polonesa a Londres. Tot i així, el responsable de l’Estat Major Britànic, William Edmund Ironside, va ser incapaç de prometre cap tramesa d'armes a Polònia. Senzillament no hi havia cap pla per ajudar Polònia. Es va al·legar que Gran Bretanya ja havia bombardejat Alemanya i que a Romania havien arribat 44 avions per als polonesos. Això va ser una mentida descarada d'un "aliat" (Mikhail Meltiukhov, "L’oportunitat perduda de Stalin", Moscou, 2.000, p. 102). Tot el que Anglaterra havia fet havia estat bombardejar les ciutats alemanyes de Wilhelmshaven i Cuxhaven el 5 de setembre. El Consell Mundial Jueu va declarar la guerra a Alemanya el 5 de setembre del 1.939. Els nazis van considerar aquesta acció com una base legal per empresonar a tots els jueus aparentment hostils. Ja al juny del 1.934 el jueu Emil Ludvig havia manifestat: "Hitler no vol la guerra, però s’hi veurà obligat a entrar-hi". (Les Annales) Quan Hitler va atacar Polònia l’1 de setembre, Alemanya no tenia en total més de 2.980 tancs. Segons l'historiador David Irving, Hitler era un estratega excel·lent, molt millor que els seus generals ("La guerra de Hitler", Londres, 1.977). Va ser ell qui va planejar l'operació blitzkrieg (llampec) contra França, que es va iniciar el 10 de maig del 1.940. Després de dues setmanes de combats a Polònia, els tancs alemanys anaven curts de combustible, i els bombarders de bombes. Si la Unió Soviètica no hagués atacat el 17 de setembre amb la intenció de destruir Polònia, Alemanya hauria estat derrotada (Viktor Suvorov, "Suïcidi", Moscou, 2.000, p. 314). L'historiador militar Basil Henry Liddell Hart fa referència a l'intercanvi de telegrames que tingué lloc entre els ministeris d'afers estrangers anglesos i alemanys al 1.939-1.940. El tinent coronel J. Creagh Scott va parlar del mateix intercanvi l’11 d'agost del 1.947 al Chelsea Town Hall de Londres (Tomorrow del 6 de novembre de 1947). Creagh Scott relatava: "Durant tot el període de la guerra de telegrames, 1.939-1.940, tingueren lloc diverses negociacions entre els ministeris d’afers estrangers alemanys i britànics, en les quals els britànics suggerien cancel·lar la guerra si s'acceptava restaurar el patró or a Alemanya i la reintroducció de les taxes d'interès". J. Creagh Scott desvela les insidioses forces maçòniques que governaven entre bastidors ("El govern ocult", Londres, 1.954). Arreu del món, la gent va ser incapaç d'entendre per què no hi havia cap lluita al front occidental al 1.939-1.940. El públic no en sabia res de les negociacions. El banquer jueu Montagu Norman, portaveu dels financers anglesos, no tenia cap interès en el destí de Polònia o d’altres nacions petites, només si Alemanya tornava al patró or. La resposta d’Alemanya va ser negativa. En aquells moments Montagu Norman era el cap del Banc d'Anglaterra, que estava controlat pels Rothschilds. Winston Churchill va assegurar a Norman que a Alemanya es restabliria el patró or. Aquesta va ser la raó que hi havia al darrere de la destrucció d'Alemanya i de l'assassinat de 55 milions de persones durant la Segona Guerra Mundial. Montagu Norman i Hjalmar Schacht es va reunir en secret a l’octubre del 1.935 a Badenweiler, la Selva Negra, per a concertar préstecs per a Hitler. Norman era en efecte el noi dels encàrrecs dels Rothschilds. (Eustace Mullins, "L’ordre al món: Els nostres governants secrets", Staunton, 1.992). La Segona Guerra Mundial la van iniciar les elits financeres per tal de poder controlar l'economia, dividir el món entre comunistes i capitalistes i facilitar la introducció definitiva d'un govern mundial.

La Unió Soviètica va acceptar els plans. Christian Rakovsky, l'emissari soviètic a París i l'enllaç entre l'elit soviètica i les altes finances, en ser interrogat pel funcionari de la GPU Gabriel Kuzmin a Moscou el 26 de gener del 1.938, va posar èmfasi en que tenia accés a la informació no perquè fos maçó, sinó perquè era el portaveu dels financers. Al 1.919, Lenin l’havia posat a càrrec del govern soviètic d’Ucraïna. Va mantenir l'àrea per als bolxevics durant la Guerra Civil. Stalin el nomenà ambaixador soviètic a París al 1.925. Rakovski pertanyia a la poderosa facció Trotskista que rebia les ordres dels Rothschilds. Molts dels membres d'aquest grup van ser afusellats per Stalin a la purga del PCUS del 1.937. Segons Rakovski, "Hitler, aquest home ignorant i elemental, ha restaurat gràcies a la seva intuïció natural i fins i tot contra l'opinió tècnica de Schacht, un sistema econòmic d'un tipus molt perillós". Els comunistes només parlaven d'abolir l'explotació econòmica, mentre que Hitler ho havia fet. Rakovski acusava a Hitler d'haver eliminat les "finances internacionals i les privades". Opinava que "una cosa tan contra-revolucionària que, com ja veieu, mitjançant la màgia, per dir-ho així, ha eliminat radicalment l’atur de més de set milions de tècnics i treballadors". Va emfatitzar: "Si Hitler se n’ha sortit malgrat tots els economistes burgesos que l’envolten, llavors era força capaç, en absència de perill de guerra, d'aplicar el seu sistema també a la producció en temps de pau... Només hi ha una solució – la guerra". Rakovski suggeria un atac de l'est cap a l'oest, que era un planificat acte de guerra soviètic contra l'Alemanya Nazi. Aquesta mesura beneficiaria a l'elit financera internacional i al lideratge maçònic. Hitler al capdavall els havia decebut i havia de ser maltractat i destruït mitjançant una guerra amb dos fronts. Rakovski preguntava: "Quina força pot conduir Europa cap a un complet suïcidi? Només una força és capaç de fer això: els diners. Els diners són el poder i l’únic poder". Tota la informació relativa a Rakovski s’ha extret de la publicació de Bruno Schubert "Free-Economy Association" (Huntington, 1.972). Els protocols de l'interrogatori de Rakovski els va treure d’amagat de la Unió Soviètica després de la Segona Guerra Mundial el metge de la NKVD Josef Landovsky i els va publicar amb el títol "Sinfonía en Rojo Mayor" ("Simfonia en roig major") a Espanya al 1.950. L'expedient sencer va ser publicat en anglès al 1.968 amb el títol "The Red Symphony: X - Ray of Revolution". La transcripció de les 50 pàgines del seu interrogatori no estava destinada a fer-se pública. Això confirma que els Illuminati dels Rothschild havien previst utilitzar el comunisme per establir una dictadura mundial dels súper rics. El fet que a Anglaterra no li importava Polònia queda demostrat amb el destí del General Wladyslaw Sikorski. Havia fugit a Londres i esdevingut el cap del govern polonès a l'exili. Quan els alemanys van descobrir la massacre dels oficials polonesos al bosc soviètic de Katyn a l'abril del 1.940, Sikorski va pretendre condemnar públicament aquest assassinat en massa. Els britànics esperaven ell es quedés quiet, però com no ho va fer, només hi havia una opció - desfer-se de Sikorski. El 4 de juliol del 1.943, durant un vol del General Anders de l'exèrcit polonès a Alexandria, Egipte, el pilot va saltar amb paracaigudes sobre Gibraltar i l'avió es va estavellar. Havien tret a Sikorski d’enmig. Després de la conquesta de Polònia, von Ribbentrop va anar de nou a Moscou el 27 de setembre del 1.939, on es va reunir amb Stalin. Van signar un pacte pel que feia a fronteres mútues i d'amistat entre Alemanya i la Unió Soviètica. El 28 de setembre, Alemanya i la Unió Soviètica van emetre una declaració comuna explicant que els dos països havien "resolt" la qüestió de la desintegració de Polònia, instant a Anglaterra i França per què fessin la pau amb Hitler. Gran Bretanya i França van quedar advertides que llevat que acceptessin el tractat de pau, se les faria responsables de la guerra. Stalin, que era un cruel tirà, no obstant això a vegades deia la veritat quan li convenia per als seus propòsits. Al Pravda del 29 de novembre del 1.939, va declarar: "No va ser Alemanya qui va atacar França i Gran Bretanya, va ser França i Gran Bretanya que van atacar Alemanya i són les responsables de la guerra." Al novembre del 1.939, el Komintern va organitzar un moviment per la Pau dirigit a aconseguir un ràpid final de la "injusta i lladre guerra imperialista". El 9 d'octubre Izvestiya havia informat que fer la guerra per aixafar al Hitlerisme era una bogeria política i criminal. A Moscou, Walter Ulbricht, va condemnar l'actitud anti-Hitleriana de les potències occidentals. L'estiu del 1.940, Gran Bretanya estava a punt de fer fallida i incapaç de fer la guerra. Però Londres esperava l'ajuda de Wall Street.

L'aportació nord-americana Al 1.938, a una entrevista al The New York Times, el maçó Henry Ford va dir: "Algú va dir una vegada que seixanta famílies han dirigit els destins de la nació. També podria dir-se que si algú centrés l'atenció en les vint persones que fan anar les finances de la nació, els que en realitat fabriquen les guerres del món serien posats de relleu." Hitler també va rebre suport financer per construir la indústria de guerra de Henry i Edsel Ford. Els principals finançadors, no obstant això, van ser Standard Oil (Rockefeller), General Motors, General Electric, ITT, el banc J. P. Morgan i Bernard Baruch. La Standard Oil avui s'anomena Exxon, entre altres coses. Totes aquestes empreses i banquers també van ajudar a Franklin Delano Roosevelt a arribar al poder al 1.933. Precisament aquest mateix grup de banquers i industrials internacionals també van donar suport a l’ascens bolxevic al poder a Rússia. En el seu llibre "Wall Street i la revolució bolxevic", Antony Sutton fa referència a alguns documents molt interessants de diversos arxius pertanyents al govern nord-americà. Segons aquests documents, la mateixa elit financera armava a ambdós costats a les guerres de Corea i Vietnam, sent capaços de matar tanta gent com els fos possible. L'illuminati J. P. Morgan es va posar molt content, quan Hitler va arribar al poder. Havia fet els seus propis preparatius per a una dictadura feixista als Estats Units al 1.933-34, però el General Smedley Darlington Butler va exposar aquest complot de Wall Street. El Congrés, i en particular els seus membres Dickstein i MacCormack (ambdós maçons), asseguraven que cap informació sobre aquest complot s'havia filtrat de la investigació (Antony Sutton, "Wall Street i l'ascens de Hitler", Sudbury, 1.976, p. 175). El President Roosevelt també estava ansiós per amagar els detalls d'aquesta empresa criminal. Només en la dècada de 1.950 una petita part va estar disponible per als historiadors. L'ambaixador americà a Berlín, William Dodd, va escriure al seu diari que l'ambaixada al 1.933 va rebre les visites de banquers de Wall Street i d'industrials, que admiraven a Adolf Hitler i anaven buscant noves oportunitats per fer negocis amb el règim nazi. Per exemple, Henry Mann, representant del National City Bank i Winthrop W. Aldrich del Banc Chase, es van reunir amb Hitler l'1 de setembre del 1.933 per discutir aquests assumptes (Antony Sutton, "Wall Street i l'ascens de Hitler", Sudbury 1.976, p. 15 i p. 133) El 19 d'octubre del 1.936 des de Berlín Dodd escrivia al President Roosevelt: "Per molt que jo cregui en la pau com la nostra millor política, no puc evitar els temors que Wilson va destacar més d'una vegada a les nostres converses, al 15 d'agost del 1.915 i més tard: el trencament de la democràcia a tota Europa serà un desastre per a la gent. Però, què pots fer? En aquest moment més de cent empreses nord-americanes tenen filials aquí o acords de cooperació. Els DuPonts tenen tres aliats a Alemanya que estan ajudant en el negoci de l'armament. La seva principal aliada és l'empresa I. G. Farben, una part del Govern, que dona 200.000 marcs a l'any a una organització propagandística per influir sobre l'opinió nord-americana. La Standard Oil Company (sub-companyia de Nova York) va enviar 2.000.000 de dòlars al desembre del 1.933 i s'ha fet amb 500.000 dòlars a l'any ajudant a que la alemanya Ersatz produeixi gas per a propòsits bèl·lics... El president de la Companyia International Harvester em deia que el seu negoci aquí a augmentat un 33% l'any (fabricació d'armament, crec jo), però podria no treure'n res. Fins i tot la nostra gent dels avions tenen acords secrets amb la Krupps. La General Motor Company i la Ford fan aquí negocis enormes a través de les seves filials i no en treuen cap benefici. Esmento aquests fets perquè compliquen les coses i s'afegeixen als perills de la guerra." És impossible trobar tots els fets relacionats amb aquests assumptes, perquè alguns documents van ser destruïts al 1.945. Però, segons una investigació realitzada pel Departament de Guerra dels Estats Units poc després de la Segona Guerra Mundial, els alemanys haurien estat incapaços de lluitar en una guerra sense la IG Farben i altres esforços dels nord-americans. És significatiu que la gegantina corporació americana General Electric, que en la dècada del 1.920 i 1.930 proporcionava energia elèctrica a la Unió Soviètica, jugués un paper essencial en l'establiment del règim nazi. La premsa alemanya de l'època no tenia ni idea que tècnicament la General Electric tenia el monopoli total sobre la indústria elèctrica soviètica, que segons el Pla GOELRO, va ser construïda utilitzant diners americans i enginyers i treballadors russos esclaus. Hitler va ser ajudat també per l'AEG (Allgemeine Elektrizitats-Gesellschaft, la General Electric Company alemanya) i l'OSRAM, cadascuna de les quals tenia a la Junta cinc membres nord-americans de Wall Street.

Henry Ford, que va ajudar a finançar a Hitler des del principi, a partir del 1.933 va construir una moderna fàbrica d'automòbils a la Unió Soviètica. La planta estava situada a prop de Gorky (avui Nizhny Novgorod) i va començar fent camions per a l'Exèrcit Roig. Només poc abans els Estats Units havien reconegut diplomàticament la Unió Soviètica. Al 1.932, l'elit financera havia retirat tot el suport al President dels Estats Units Herbert Hoover. Ell va donar a conèixer aquest fet, però va ser silenciat per la premsa. L'elit financera s'estimava més donar suport a un potent francmaçó i jurista, com Franklin Delano Roosevelt. Al 1.933, després de la seva victòria electoral al novembre del 1.932, Roosevelt va començar a dur a terme el seu programa socialista sota la denominació del New Deal, que implicava el control de l'economia. El New Deal va ser aclamat com el Nou Ordre Mundial, Novus Ordo Seclorum. La declaració oficial va ser que la crisi econòmica necessitava ser estabilitzada. Fou remodelada l'economia de mercat. Els sindicats van adquirir una gran influència, que va començar a frenar perillosament l'economia, ja que nombroses bandes del crim organitzat van prendre el control. Les agències del govern creades per fer front a la crisi bàsicament van ser copies de les institucions establertes en l'entrada dels EUA a la Primera Guerra Mundial al 1.917. Roosevelt deliberadament també va reviure la retòrica de l'època. El govern va declarar la guerra a la Gran Depressió. Res, tret l'amenaça de la guerra podia fer que els Americans amants de la llibertat acceptessin l'augment dels impostos i un govern regulador. Malgrat això, el New Deal va ser bàsicament un fracàs durant la dècada del 1.930. La recuperació econòmica era feble, i al 1.939 el país va entrar en una altra recessió. Només el rearmament massiu en relació amb la Segona Guerra Mundial, va fer que les rodes giressin una altra vegada, com ho demostra l'historiador Michael Sherry en el seu llibre "A l'ombra de la guerra: Els Estats Units des de la dècada del 1.930" (Yale University Press, 1.995). El Tribunal Suprem, però, va rebutjar la demanda de Roosevelt de que el govern federal havia de controlar l'economia. El Tribunal Suprem en canvi va limitar la implicació estatal i federal en l'economia. Roosevelt va voler ampliar-ne el nombre de membres, per tal de poder ell mateix nomenar jutges receptius a la seva filosofia. El Congrés es va negar a ampliar el Tribunal Suprem. El President Truman, d'altra banda, va començar la nacionalització de la indústria siderúrgica. L'astut President Roosevelt pertanyia al cercle de Wall Street, que havia tret beneficis enormes del seu suport al règim nacionalsocialista d'Alemanya. Roosevelt va reconèixer formalment la Unió Soviètica tan aviat com al 1.933, per tal de permetre que els interessos empresarials nord-americans obtinguessin una part major en la construcció de l'economia soviètica. Va donar permís per a finançar els plans quinquennals de Stalin. El President anterior, Herbert Hoover havia dit que el New Deal era un programa feixista, perquè era una forma corporativa de socialisme. Tant Rockefeller com Morgan, que havien ajudat a Hitler a arribar al poder, continuaven ajudant a la Unió Soviètica. Segons The Washington Post (2 de febrer del 1.918), Morgan havia donat als bolxevics 1 milió de dòlars. Al 1.967, al mercat de valors les accions de Morgan estaven valorades en 92.6 mil milions de dòlars. L'home designat per rebre les aportacions dels banquers i consellers americans era Rudolf Hess, que coneixia molts dels secrets sobre les transaccions dels diners nord-americans. Hess, sent adjunt de Hitler, havia volat a Escòcia al maig del 1.941 per tractar d'organitzar una solució a les negociacions sobre el patró or i, per tant, un acord sobre les condicions per a la pau. Hess havia cregut cegament en el somni del psíquic Karl Haushofer en quan a que el viatge seria un èxit. Però el somni no es va fer realitat i Hess va ser detingut. Després de saltar en paracaigudes sobre Escòcia el 10 de maig del 1.941, diversos astròlegs, als quals ell havia protegit, van ser detinguts. Van ser vistos com còmplices de l'error de judici de Hess. Al 1.946, a Nuremberg, Hess va ser condemnat a cadena perpètua. Mentrestant, a la presó de Spandau de Berlín, va escriure les seves memòries. Quan ja havia acabat tres llibres, els hi van retirar i els van cremar. Va tornar a començar una altra vegada, i es va repetir el mateix procés. Els vencedors no volien que la veritat fos revelada. Hess va morir a la presó de Spandau als 93 anys, el 17 d'agost del 1.987, sota misterioses circumstàncies. Estava massa feble per llevar-se la seva pròpia vida.

L'estreta col·laboració entre Nazis i Sionistes Moses Hess va encunyar el terme nacionalsocialisme, normalment escurçat a nazisme, que ell volia usar per al nacionalisme jueu - i això ja al 1.862. La connexió entre el sionisme i el nazisme alemany doncs ja existia des del principi i posteriorment es va desenvolupar encara més, tant ideològica com políticament. Els documents trobats per l'historiador alemany Klaus Polkehn, van revelar una extensa col·laboració entre els líders nazis i líders sionistes. Aquesta informació va ser publicada pel professor israelià Israel Shahak al diari israelià Zo Haderekh el 2 de setembre del 1.981. Els nazis i els sionistes tenien un interès comú per a espantar als jueus europeus per què emigressin a Palestina. Les principals organitzacions sionistes d'aquesta estreta cooperació eren Lohamei Harut Israel (més tard coneguda de manera infame com la Colla del Stern) i la Irgun Zvai Leumi. Entre els líders també hi havia Yitzhak Shamir i Menachem Begin, que més tard ambdós va esdevenir primers ministres israelians. Lenni Brenner va divulgar al 1.984 al seu llibre "El teló d'acer" que la Colla del Stern al 1.940 va lliurar un memoràndum a un diplomàtic alemany a Beirut. Es suggeria que els jueus de Polònia haurien de rebre formació militar per lluitar contra els britànics a Palestina. Després de la victòria, s'havia de crear un Estat Jueu - "un Hebraium" (llar nacional hebrea) - que aleshores havia de fer un tractat amb l'Alemanya nazi i ser governada segons els mateixos principis totalitaris. Molts polítics extremistes jueus, per exemple, els membres del Partit Revisionista de Palestina, anaven vestits amb camises terroses a la dècada del 1.930 (Donald Day, "Endavant, soldat cristià!" / "Framat, Kristi stridsman!", Hèlsinki, 1,944, p. 139-140). L'organització terrorista sionista Betar estava organitzada com les SS. És per això que avui Israel està utilitzant mètodes nazis. L'emissari d'Heinrich Himmler Leopold von Mildenstein juntament amb funcionaris sionistes visità Palestina al 1.933 i al 1.934. Posteriorment van ser publicats uns articles al diari de Goebbels Der Angriff que amb les paraules més excitables elogiaven la lluita jueva per construir nous assentaments a Palestina. La majoria dels jueus van marxar o van ser forçats a marxar a altres països europeus, van preferir anar a Alemanya (Ingrid Weckert, "Feuerzeichen: Die Reichskristallnacht" / "La nit dels vidres trencats: Un model", Tubingen, 1.981). El 23 de desembre del 1.935, es va publicar una entrevista amb el líder sionista alemany Georg Kareski a Der Angriff. Estava satisfet amb les noves lleis de Nuremberg que prohibien amb duresa tots els contactes sexuals entre jueus i aris. En paraules d'agraïment va aclamar aquestes lleis com el compliment dels desitjos del sionisme. En relació amb això, va esdevenir permissible aixecar la bandera sionista blava-i-blanca juntament amb l'esvàstica. Els nazis volien fer tot el possible per donar cabuda a la demanda dels sionistes de que s'establissin a Palestina tants jueus com fos possible. Al 1.933, l'administració de Hitler i l'Organització Central Sionista van signar un conveni per a l'emigració jueva a Palestina. Hi havia tants nous pobladors que molts àrabs van sospitar que Hitler havia de ser jueu i cripto-sionista. Només al 1.934 van emigrar a Palestina 120.000 jueus alemanys. Fins al setembre del 1.940, 500.000 jueus d'Alemanya i de la Polònia ocupada havien emigrat a Palestina. Al 1.950, es va afirmar de fonts oficials jueves que el nombre total de jueus de diversos països europeus a Palestina només ascendia a 80.000. Tants com 420.000 dels presents figuraven com gasejats als camps. Tot i que eren vius i sans i estalvis a Israel, els sionistes els van considerar víctimes de l'holocaust i en van exigir una retribució (Weckert, "Feuerzeichen: Die Reichs-kristallnacht" / "La nit dels vidres trencats: Un model", Tubingen, 1.981). A finals de febrer del 1.937, Feiwel Polkes, representant del moviment sionista Haganah, es va reunir amb els funcionaris de les SS Herbert Hagen i Adolf Eichmann al Restaurant Traube de Berlín per tenir una discussió amistosa sobre les formes adequades de burlar a les autoritats britàniques, a les que consideraven massa estrictes en les seves limitacions respecte a la immigració a Palestina. Polkes també volia que els alemanys impedissin que els jueus es traslladessin a altres països. Va ser un fet ben conegut que els jueus alemanys no eren partidaris d'anar a Palestina, sinó més aviat a altres països. A canvi, Polkes subministraria al Sicherheitsdienst (SD), el servei de seguretat de les SS, "tota la informació secreta possible i al mateix temps el que més interessés a Alemanya de tot l'Orient Mitjà" (Andreas Bliss, "Der Stopp der Endlosung" / "El final de la Solució Final», Stuttgart, 1.966). L'octubre del 1.937, Adolf Eichmann va anar al Caire i de camí, va fer una visita a Palestina.

Les negociacions es van trencar, ja que la majoria dels jueus no estaven disposats a desplaçar-se a Palestina. El 15 de maig del 1.935, el diari de les SS Das Schwarze Korps va informar: "Els dies en que Palestina donava la benvinguda als seus fills perduts no són molt distants. Els desitgem sort, i que la bona voluntat de la nació alemanya sigui amb vosaltres!" Quan començà l'emigració jueva de Polònia i Alemanya, una sèrie de països van començar a queixar-se. En pocs anys, Romania havia rebut 500.000 jueus de l'est, molts dels quals eren una amenaça per a la nació a causa de les seves activitats revolucionàries comunistes. En els primers mesos del 1.937, Suècia va concedir 15.222 sol·licituds de permisos de treball i de residència, la majoria d'ells a immigrants jueus que eren designats com "alemanys", "russos" o "polonesos". Els sionistes han fet tot el possible per suprimir la informació de la seva cooperació amb els nazis els anys abans de la Segona Guerra Mundial. La cooperació va forçar una provocació sionista sense precedents - la Kristallnacht (la nit dels vidres trencats), que va tenir lloc sota el signe d'Escorpí. L'objectiu real era el poble alemany. Ingrid Weckert va trobar informació d'arxiu diferent de la propaganda anti-nazi habitual i al 1.981 publicà aquesta informació al seu llibre "Feuerzeichen: Die Reichskristallnacht" ("La nit dels vidres trencats: un model", Tubingen, 1.981). L'explicació oficial va ser que el jueu polonès de disset anys, Herschel Feibel Grynszpan, va disparar al secretari de l'ambaixada alemanya a París, Ernst von Rath, en protesta contra la deportació de la seva família. Tot i que Grynszpan no disposava de papers d'identificació vàlids ni diners, el matí del 7 de novembre del 1.938, va poder comprar una pistola de 250 francs i anar a l'ambaixada una hora després. Com revenja, se suposava que els nazis fanàtics havien cremat i destruït propietats jueves. Mentre s'investigaven els fets de la nit dels vidres trencats, van aparèixer uns desconeguts, al·legant ser alts càrrecs de la direcció del partit. En diverses ocasions, el gauleiter (líder de districte) havia rebut trucades telefòniques anònimes d'homes pretenent representar als líders del partit. Tanmateix, els líders del partit no havien donat mai ordres de destruir propietats jueves. Aquests agents anònims van ser els primers en tirar pedres contra les finestres dels comerços jueus. Van atacar residències jueves. Tots els disturbis estaven centralitzats en un grup liderat per agents ben entrenats. Els provocadors es van aprofitar del fet que el 8-9 de novembre del 1.938, totes les preses de decisions dins del Partit Nazi havien estat delegades als homes d'inferior rang i menys experiència, perquè els líders nazis estaven molt ocupats celebrant l'aniversari del cop de Munic del 1.923. Quan van arribar els primers informes dels disturbis, el comandant de la SA Viktor Lutze ordenà que no calia atacar les propietats jueves. En cas d'haver encara manifestacions contra els jueus, la SA intervindrien per detenir-les. Seguint aquesta ordre de Lutze, els membres de la SA van començar a fer guàrdia davant les botigues jueves a les que havien trencat els vidres. Les SS i la policia van donar directrius similars per tal de restaurar la llei i l'ordre. Tot i això, com a mínim, tres de les 28 unitats de la SA es van negar a obeir les ordres i van enviar als seus homes a destruir sinagogues i altres propietats jueves.

Al desembre del 1.937, diversos diaris alemanys van informar que l'assassinat de jueus seria castigat amb la mort. Es va informar que Josef Reinhardt havia estat condemnat a mort per matar al comerciant jueu

Abraham i la seva muller gentil. Es va assenyalar que un assassinat era un assassinat independentment de la víctima.

No van ser destruïdes més de 180 sinagogues, no 1.400 com va dir la propaganda. 7.500 finestres estaven trencades, no 100.000. En molts casos, els assaltants van ser combatuts pels jueus juntament amb membres de la SA. Heinrich Himmler va ordenar a Reinhard Heydrich que posés fi a totes les manifestacions i protegís als jueus dels manifestants. Els telegrames donant les ordres encara estan disponibles als arxius. Quan Hitler va ser informat a la una de la matinada dels aldarulls de Munic, i que una sinagoga havia estat cremada, es va posar furiós i va ordenar al cap de policia de Munic que l'informés immediatament. Va ordenar apagar tots els focs i aturar totes les manifestacions i disturbis de Munic. Ell assegurava que a les 3 a. m havia enviat un tèlex a tots els gauleiter. L'ordre exigia: "De part la màxima autoritat: Cap incendi provocat ni agressió a botigues jueves ni a d'altres propietats jueves no han de tenir lloc sota cap circumstància." El matí del 9 de novembre, Goebbels va dir per la ràdio que es prohibien totes les accions contra els jueus. Qualsevol que fos enxampat violant aquesta proclamació seria severament castigat. Va resultar que es tractava de la lògia maçònica jueva B'nai B'rith, en cooperació amb l'organització sionista LICA (Lliga Internacional contra l'Antisemitisme) de París qui estava darrere de la anomenada Kristallnacht (Nit dels cristall trencats) del 9 de novembre del 1.938. L'objectiu de la provocació de la LICA era encoratjar l'emigració de jueus alemanys (Weckert, Op. cit., p. 254-256). B'nai B'rith s'havia infiltrat en parts vitals del moviment nazi: les SS, la SA i el partit. Aquests maçons havia aconseguit infiltrar-se en els operadors de telefonia de les oficines dels gauleiter. Quan aquests rebien ordres de Lutze, les alteraven dient el contrari. El lideratge nazi no va prendre cap acció legal contra B'nai B'rith, a qui se li va permetre continuar amb les seves activitats subversives. B'nai B'rith tenia 12.000 membres en 80 lògies a Alemanya, tres d'elles a Berlín. La B'nai B'rith va ser l'única organització jueva que va ser autoritzada per Hitler per romandre oberta i activa durant el règim nazi des del 1.933 (Viktor Ostretsov, "Maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999), encara que la propaganda afirma que es va dissoldre a Alemanya al 1.937 ("Lexikon des Judentums"). Però de fet Hitler va tancar les operacions de B'nai B'rith a Alemanya per primera vegada al 1.939. No va ser fins que la guerra ja havia començat, al novembre del 1.939, que a B'rith B'nai se li van confiscar els documents. A la lògia jueva VOBB se li va confiscar la biblioteca a l'abril del 1.938. Al 1.952, Nahum Goldman, president del Congrés Mundial Jueu, va exigir 500 milions de dòlars al canceller alemany Konrad Adenauer com a compensació pels danys patits pels jueus durant la nit dels vidres trencats. Quan Adenauer va qüestionar la justificació d'aquesta escandalosa afirmació, Goldman va respondre: "Pots justificar tant com vulguis, jo vull els diners!" I se li van donar. D'això se'n diu audàcia, la insolència jueva! Per cert, la dona d'Adenauer, era jueva. A la dècada de 1.930, Cyrus Adler, president del Comitè Jueu Americà, va coordinar les activitats de B'rith B'nai i del The New York Times per bloquejar qualsevol mesura política americana contra Hitler. Els maçons americans no van mostrar cap mena d'interès en lluitar contra el nazisme, només buscaven una oportunitat adient per satisfer la seva set de sang. El president Roosevelt es va mostrar fermament en contra del suport de qualsevol dels grups anti-nazis, ja que ell el que volia era matar tants alemanys com li fos possible (Coronel John Beaty, "El teló sobre Amèrica", p. 74). El General Mark Clark, francmaçó i comandant del cinquè Exèrcit dels EUA, va dir als seus soldats: "No hi ha cap mena de límit en quant al nombre d'alemanys que es poden matar." (The New York Times, 13 de febrer del 1.944) Els membres de la SA que havien participat en els disturbis van ser jutjats pels tribunals. El partit tenia el seus propis tribunals que estaven a càrrec de Walter Busch. Tots els documents encara estan disponibles. Herschel Grynszpan va sobreviure a la guerra, tot i que va havia estat portat a Alemanya. Després de la guerra va tornar a París, on hauria d'haver estat jutjat per assassinat. En canvi, li van donar un nom nou i documents d'identitat nous. La seva família també va sobreviure a la guerra, i va emigrar a Palestina. Algú va pagar 4.000 lliures per donar-los l'oportunitat, ja que la família no tenia diners propis. A conseqüència de la nit dels vidres trencats, es va fundar el Centre Nacional per a l'Emigració Jueva.

La col·laboració sionista amb Hitler va arribar a tal extrem que alguns d'ells van ser declarats aris, entre ells el banquer Oppenheimer i el fabricant d'avions Ernst Heinrich Heinckel. Al seu llibre "Bevor Hitler kam" ("Abans de Hitler", Ginebra, 1.975), el professor d'història jueu Dietrich Bronder va mostrar, quins jueus havien finançat Adolf Hitler, ajudant-lo així a arribar al poder. Això explica per què a un gran nombre de jueus se'ls va donar documentació ària. També demostra que la majoria dels líders nazis eren jueus o mig-jueus, o estaven casats amb dones jueves. El llibre de Bronder està prohibit a Alemanya. Al 1.943, el servei d'informació americà va compilar un arxiu sobre Hitler. El material va ser classificat i no fou alliberat fins al 1.972. El psiquiatre Walter C. Langer, que durant la guerra havia analitzat tota la informació secreta sobre Hitler per la Casa Blanca, va publicar el material delicat en el seu llibre "La ment d'Adolf Hitler" (Nova York, 1.972). Tenia accés a fets similars als posats a disposició de Dietrich Bronder. El lideratge nazi també incloïa a jueus amb "la documentació en regla", entre ells el responsable de les SS Heinrich Himmler (demostrat que era jueu per l'escriptor jueu Willi Frischauer al seu llibre "Himmler: El geni malvat del Tercer Reich", Londres, 1.953). Les activitats homosexuals de Himmler van quedar enregistrades en la pel·lícula del fotògraf nazi Walter Frenz. Wilhelm Canaris, el cap de l'Abwehr, era un jueu grec. Altres jueus eren Alfred Rosenberg, qui va desenvolupar la ideologia nacionalsocialista utilitzant com a models el Talmud i "La raça que ve" de Bulwer-Lytton (1.871) i Joseph Goebbels, la primera xicota del qual era jueva i qui només apreciava al professorat jueu (Grigori Klimov, "Els protocols dels ancians soviètics", Krasnodar, 1.995, p. 328-329). L'ascendència jueva de Goebbels també ha estat demostrada per l'historiador David Irving. La seva família venia d'Holanda; a l'escola li deien "rabí". La seva esposa era filla adoptiva d'una família jueva anomenada Friedlander. La seva sogre una vegada va ser insultada pels membres de la SA en un cafè jueu, per la qual cosa va respondre que es queixaria al seu gendre el Dr. Goebbels (Konrad Heiden, "Adolf Hitler", Zurich, 1.936, p. 350). El Vicecanceller del Reich, Rudolf Hess, va néixer a Egipte de mare jueva. En els cercles homosexuals de Munic, era conegut com "La senyoreta Anna" (Bronder, Op. cit.). És menys comunament sabut que en la dècada del 1.920, Hitler abusava sexualment del nét de Richard Wagner, Wieland Wagner (Time Magazine, 15 d'agost del 1.994, p. 56). Aquesta informació està ben documentada. Julius Streicher, editor de Der Sturmer, era un altre jueu homosexual. El seu veritable nom, Abraham Goldberg, va ser difós en ser penjat el 16 d'octubre del 1.947, després dels judicis de Nuremberg (Bronder, Op. cit.). Durant els judicis de Nuremberg, Streicher va admetre: "El nostre model era la llei jueva" (Nikolai Ostrovsky, "El Temple de la bèstia", Moscou 2.001, p. 120). Tant l'oficial de les SS Adolf Eichmann com el Ministre de treball Robert Ley eren jueus, com també ho eren els generals de les SS Erich von dem Bach-Zelewski (1.899-1.972) i Odilo Globocnik (1.904-1.945). Després de la guerra, Bach - Zelewski va ser mantingut sota arrest domiciliari durant deu anys. Al 1.958, va ser jutjat una altra vegada i condemnat a cadena perpètua (Bronder, Op. cit.).

El jove Rudolf Hess com a estudiant i membre de la Societat Thule. El que fou mà dreta de Goring, el Mariscal de camp Erhard Milch era mig jueu, segons Time

Magazine (7 de febrer del 1.972), però la seva mare era jueva. Goring va declarar ser ari, tot i que el seu pare també era jueu. Segons Bronder, el mateix Goring era jueu, com també ho era la seva segona esposa. Al 1961, l'escriptor britànic Charles Wighton va publicar el seu llibre "La història de Reinhard Heydrich", basat en fonts nazis. Demostrava que el responsable de la SD Reinhard Heydrich era jueu per part de mare. El seu pare (Bruno Ziiss) també era jueu, i el mateix Heydrich era homosexual. Hitler tenia una bona impressió de Heydrich i creia que les seves arrels no-àries garantirien la seva obediència. El general Karl Haushofer, professor universitari i director de l'Institut de geopolítica de Munic, estava casat amb una jueva. El seu fill jueu Albrecht Haushofer, més tard no va tenir cap problema per treballar al Ministeri de relacions exteriors de l'Alemanya nazi. Era científic, així com polític (David Korn, "Wer ist wer im Judentum"/ "Qui és qui al judaisme: Enciclopèdia de jueus prominents", vol. 2, FZ Verlag, Munic, 1.999, p. 124-125). Al 1.940, Albrecht Haushofer era professor a Berlín. Va prendre part en la planificació del vol de Hess a Escòcia al 1.941 i més tard fou executat sospitós de complicitat en l'intent d'assassinar Hitler al juliol del 1.944. El 10 de març del 1.946, Karl Haushofer va assassinar la seva dona i després ritualment, davant d'un altar budista de color negre, es va obrir el ventre utilitzant una espasa curta japonesa, a l'estil Samurai (harakiri). Segons el llibre de Henneke Kardel "Adolf Hitler: Begriinder Israels" / "Adolf Hitler: Creador d'Israel" (Ginebra, 1.974), l'advocat de Hitler, Hans Frank era mig-jueu, perquè el seu pare era un advocat jueu de Bamberg. El llibre va ser prohibit a Alemanya, i d'acord amb una decisió judicial, tots els exemplars que van trobar van ser enfonsats en una dàrsena del port d'Hamburg al 1.974. A la designació de Hitler com a Canceller, Frank va ser ministre de Justícia a Baviera. Al 1.934 va ser nomenat ministre sense cartera. Quan va ser ocupada Polònia a la tardor del 1.939, Frank va ser nomenat governador general. Un secret ben guardat era que Alois, el pare de Hitler, es va casar amb una dona jueva, i així, els germanastres de Hitler eren jueus. La seua germanastra Àngela va ser emprada per Hitler com una mestressa de casa en Obersalzburg, mentre el seu germanastre vivia a Berlín. Eva Braun era mig jueva i havia estat presentada a Hitler pel fotògraf mig jueu Heinrich Hoffman. Molts dels principals oficials de la Wehrmacht eren jueus: com a mínim dos Mariscals de camp, deu generals, que manaven més de 100.000 soldats, catorze coronels i trenta comandants. En una vintena de casos soldats d'ascendència jueva van ser condecorats amb la Ritterkreuz (Creu de ferro), un dels premis més alts al mèrit de l'exèrcit alemany. Aquesta informació l'ha verificat en major detall l'historiador nord-americà Bryan Rigg, també d'origen jueu (William D. Montalbano, "Judiska soldater slogs per Hitler" / "Soldats jueus van lluitar per a Hitler", Dagens Nyheter, 5 de gener del 1.997). Milers d'homes d'ascendència jueva i centenars als que els nazis designaven com jueus, servien a les forces armades amb el coneixement de Hitler. Una dotzena de llistes d'excepció que porten la seva firma encara existeixen. Més de 1.200 casos estan ben documentats. En un sol document, signat personalment per Hitler, va utilitzar el seu dret de fer excepcions per als 77 millors oficials de la llista, segons les lleis nazis del 1.935, que prohibien que qualsevol que tingués un avi jueu esdevingués oficial. La llista també conté els noms dels alts directius dins de l'administració civil que col·laboraven amb els militars. El ros d'ulls blaus i mig-jueu Werner Goldberg va ser utilitzat per la propaganda nazi com el soldat ideal alemany. El comandant Paul Ascher i el general Johannes Zukertort ambdós eren jueus. El coronel mig-jueu Walter H. Hollaender va ser condecorat amb la Ritterkreuz i la creu d'or alemanya. Hitler va declarar que el mig-jueu i més tard general de la Luftwaffe Helmut Wilberg era ari al 1.935 (guardons militars: Creu dels cavallers de Hohenzollern amb espases). Es va informar que com a mínim un oficial alemany uniformat havia visitat al seu pare al camp de concentració de Sachsenhausen. Un jueu religiós va adoptar una identitat no jueva i va esdevenir capità de l'exèrcit, es va casar amb una dona jueva de la seva ciutat natal i va aconseguir romandre un jueu ortodox mentre era a l'exèrcit durant la guerra. Helmut Schmidt, Canceller d'Alemanya (1.974-1.982), fou oficial de la força aèria (Luftwaffe), tot i que el seu avi patern era jueu. Al 1.921-1.937, el jueu Ernst Hanfstaengl era amic proper d'Adolf Hitler i més tard va ser amic de Franklin Roosevelt. L'escriptor austríac Rudolf Kommoss el va advertir: "Si sorgeix un partit liderat per jueus antisemites o mig-jueus, haurem de vigilar!" (Ernst Hanfstaengl, "Hitler: Els anys perduts", Londres, 1.957). 430.000 jueus soviètics van lluitar com jueus alemanys a la Segona Guerra Mundial (Aron Abramovich, "A la guerra decisiva", Sant Petersburg, 1.990,   p. 25). L'alt comandament de l'Exèrcit Roig

incloïa a molts jueus, entre ells als generals Solomon Raikin, Isaak Revzis, Simon Reizin, Josef Rubin, Mikhail Belkin, Zelik Yoffe, i Grigori Preizman. Qui era Hitler? Adolf Hitler va néixer a Àustria el 20 d'abril del 1.889 a les 6.30 p m a Branau am Inn. Segons el seu horòscop, havia de convertir-se en un home d'acció, que s'exposaria personalment al perill degut a iniciatives innecessàriament descuidades i que probablement causessin crisis. Les posicions dels planetes indicaven que el seu destí era ser un líder. El seu horòscop indica clarament que tenia un gran do com orador. S'ha afirmat que l'avi patern de Hitler era jueu, però no hi ha proves a favor o en contra d'aquesta afirmació. La seva àvia, Anna Schicklgruber, era una pagesa que va donar a llum un fill, Alois. La identitat del seu pare no ha estat mai establerta. Se sospita de dos germans, l'un pagès i l'altre moliner, així com d'un jueu anomenat Frankenberger de Graz. Anna Schicklgruber treballava per aquest jueu quan es va quedar embarassada, i ell va pagar el manteniment d'Alois fins que va fer els 14 anys. Alois més tard va esdevenir el pare d'Adolf Hitler. Hi ha forts indicis de que l'avi de Hitler era jueu, en comptes del moliner Johann Georg Hiedler. Un parent de la mare d'Adolf, Johann Salomon, era jueu. Així ho esmenta el biògraf de Hitler, Konrad Heiden. Segons el metge jueu Kurt Kreuger, el padrí de Hitler era jueu, es deia Prinz. Afirma que el pare real de Hitler era un jueu que vivia a prop (Kurt Kreuger, "Jo vaig ser metge de Hitler", Nova York, 1.953). La propaganda anti-nazi ha afirmat que Hitler aparentment mai havia llegit cap llibre. De fet, era molt llegit. A Viena, preferia morir de fam, abans de renunciar a comprar un llibre imprescindible. També agafava en préstec grans quantitats de llibres. En general llegia un llibre al dia, sobre tot llibres d'història i mitologia (William L. Shirer, "Ascens i caiguda del Tercer Reich"). Però també llegia llibres sobre marxisme, màgia oriental, ioga, hipnotisme, astrologia, religió, ocultisme, el talmud, numerologia, grafologia, psico-cinètica, màgia negra, simbolisme alquímic... Havia llegit les obres de Hegel, Homer, Ovidi, Ciceró, Nietzsche, Schelling, Dante, Schiller i altres. Emmagatzemava tot allò que era essencial a la seva prodigiosa memòria. Els seus coneixements també incloïen mecànica i biologia. Encara que fos autodidacte, tenia un coneixement més profund que molts acadèmics mediocres amb títols. El maçó estonià Gunnar Aarma, que va entrevistar Hitler el 30 de setembre del 1.930, va informar el 30 d'agost del 1.994 al diari Eesti Elu que Hitler donava "una molt bona impressió". Segons Aarma, era un home intel·ligent. Els maçons van considerar que Hitler era un home apte per apostar com perdedor d'una gran guerra. Hitler també participava de l'estil comunista del saqueig i la malversació de fons. Segons el director de la Gestapo Heinrich Muller, Hitler tenia 188.457.322 francs suïssos al seu compte personal suís al final de la guerra. El codi del compte era "Llop" (Gregory Douglas, "Geheimakte Gestapo-Muller: Dokumente und Zeugnisse aus den US-Geheimarchiven", Berg am Stamberger See, 1.996, vol. 2, p. 258). Això podria explicar per què només al 1.939, Hitler va ser capaç de pagar 264 exclusives obres d'art. La CIA va contractar a Muller al 1.948. Va treballar per la CIA a Washington, D. C. fins la seva mort al 1.963 (Spotlight, 3-10 gener 2.000, p. 2). Muller havia deixat la majoria de les lògies maçòniques alemanyes tot sol, raó per la qual va salvar la vida. D'altra banda, la CIA necessitava el seu coneixement dels comunistes. Muller i altres líders de la Gestapo també van ajudar a transformar l'OSS (Oficina de Serveis Estratègics) en la CIA (Central Intelligence Agency). Hitler era massa vigorós i independent, i estava començant a desviar-se de la doctrina maçònica. Els seus problemes de salut, per tant, van ser utilitzats com a excusa per drogar-lo. Tenia problemes constants de digestió, com ara flatulències i restrenyiment, que indicava una manca de vitamina B. Era incapaç de digerir correctament el que menjava. Però en comptes de donar-li vitamines i minerals, rebia grans dosis de productes químics, que li van arruïnar completament la salut. Aquest fet era conegut pel servei d'intel·ligència nord-americà, segons els informes que ara estan disponibles. El metge jueu de Hitler Theodore Morell, catedràtic de psiquiatria i membre de la Societat Thule, va ser capaç de posar a Hitler en la condició exigida pels financers del nacionalsocialisme. Donava a Hitler fins a 20 comprimits al dia de belladona i estricnina. Tots els metges són conscients dels efectes de la belladona.

Agreuja els problemes digestius, més que no pas alleujar-los. La belladona provoca la paràlisi del sistema nerviós central i dels òrgans interns com ara l'estómac, inhibeix la secreció al tracte digestiu i les membranes mucoses. La belladona també té un efecte negatiu sobre el cervell. Quanta més intel·ligència, més perjudicial és. La sensibilitat del pacient es deteriora, el converteix en un maníac i el fa propens a histèrics atacs d'ira. La belladona també afecta la visió i l'audició, pot provocar un parlar ràpid, vertigen i símptomes similars a la ràbia. Això provoca la paràlisi de la medul·la espinal i els músculs de l'estómac. S'atura el procés digestiu, i el pacient es torna colèric. L'estricnina també és un verí que causa rampes, amnèsia i mals de cap i provoca dificultats a l'aixecar el cap i en la capacitat de caminar. A més, Hitler prenia atropina, que provoca exaltació i desorientació. Tenia al·lucinacions, palpitacions al cor i restrenyiment agut. Els fets van ser revelats pel neurocirurgià americà Bert Edward Park al seu llibre "L'impacte de les malalties als líders mundials" (1.986). Per tant, no és cert que Morell fos un "doctor píndola ignorant, sense escrúpols" com més tard es va dir. Després de la guerra, Morell va dir als aliats que havia enverinat a Adolf Hitler deliberadament. D'altra banda, el Führer prenia grans quantitats de cafeïna, cardiazol, coramine, sympatol, entre d'altres - un total de 28 medicaments i drogues (Hugh Trevor-Roper, "Els últims dies de Hitler", Londres, 1.947, p. 68). Hitler exigia que li donessin medicines naturals, però aquestes eren neutralitzades pel pervitine, un parent proper de l'amfetamina, que va començar a destruir-li el cervell. Freqüentment es despertava tremolant a la nit. A causa de l'insomni, esdevingué histèric i tenia por de la foscor. Hitler preferia a Morell abans que als altres metges, el professor Karl Brandt i el professor Hans Karl von Hasselbach. Brandt va acusar Morell de "negligència criminal" ja al 1.934 (David Irving, "La guerra de Hitler", Londres, 1.977, p. 713). El Dr. Theodore Morell també era maçó (Hans Werner Woltersdorf, "Die Ideologie der neuen Weltordnung", 1.992, p. 110). El Führer sempre començava el dia cansat, rondinant i de mal humor. Després de la seva dosi diària de pervitine, canviava completament. Se li posaven ulls de maníac, el seu discurs era ràpid i confús i tremolava. Les cures de Morell també incloïen grans dosis de testosterona, l'hormona sexual masculina. Al 1.945, Hitler prenia 92 substàncies químiques diferents. El President John F. Kennedy també tenia el cervell arruïnat per les amfetamines i els esteroides. El metge jueu Max Jacobson visitava la família Kennedy quatre vegades a la setmana per administrar-los les injeccions. Ja a l'estiu del 1.961, els Kennedy havien desenvolupat l'addicció a les amfetamines. Després de l’atemptat contra la seva vida del 20 de juliol del 1.944, Hitler rebia dosis màximes de cocaïna per als seus problemes de sinusitis. Dues vegades al dia, prenia una solució de cocaïna en forma d'aerosol nasal. Un cop es va prendre una sobredosi, que el va portar al col·lapse, el va deixar inconscient i amb un atac epilèptic. La cocaïna provoca depressió i pèrdua d'energia i de gana i afecta al cor. Esdevé impossible dormir amb normalitat. Els efectes són sensació de desmai, mareig, palpitacions, deteriorament del sentit de l'olfacte, mals de cap i insomni incurable. El cervell deixa de funcionar correctament i un es queda reduït a ser un zombi, una eina adequada per als poders del mal. La cocaïna causa danys permanents a les cèl·lules nervioses. Els fàrmacs, sobre tot els opiacis com la morfina i l'heroïna, destrueixen les cèl·lules nervioses als ganglis basals del cervell, que causen símptomes semblants als del Parkinson. Hitler ja tenia la malaltia de Parkinson a mitjans de la dècada del 1.930. La malaltia li va causar deteriorament des del 1.940, i va començar a desintegrar-se mentalment. Hitler es va tornar estrany i irracional. Els seus notoris rampells neuròtics es donaven cada cop més sovint, quan se'l contradeia. Semblava funcionar a base de descàrregues o de símptomes d'abstinència del seu intoxicat sistema nerviós. Al seu llibre "L'impacte de les malalties als líders mundials" Edward Park suposa que Hitler estava patint un trastorn cerebral primari, un tipus d'epilèpsia del lòbul temporal. De fet, havia de tenir molt bona salut i ser molt fort per poder suportar els atacs d'aquestes grans quantitats de productes químics. En part van ser els responsables de les decisions criminals que va prendre Hitler sota la influència d'aquests terribles fàrmacs i toxines. Si un ja no pot controlar el seu cervell, hi haurà altres forces disposades a fer-ho, i seran en general de tot menys benvolents. L'historiador alemany Anton Joachimsthaler va descobrir que Hitler havia ordenat l'execució de l'amant d'Eva Braun, Hermann Fegelein, un oficial d'enllaç entre Hitler i les Waffen SS. Fegelein es va

comprometre amb la germana d'Eva Braun durant el transcurs de l'afer. Hitler es va assabentar de l'engany quan un dia Fegelein va telefonar a Eva Braun, demanant-li que fugís amb ell. Joachimsthaler va tenir accés a les cartes de la secretària privada de Hitler i d'un amic proper a Eva Braun.   Hitler va esdevenir físicament un home trencat. No volia assumir les conseqüències de les seves accions i la tarda del 30 d'abril del 1.945 es va suïcidar o això és el que ens diuen. La nit següent d'aquest dia és la nit de Walpurgis, quan les forces fosques fan la seva celebració. El cos de Hitler no es va trobar mai, segons Anton Joachimsthaler (Munic, 1998, "El final de Hitler"). Les explosions d'artilleria havien destruït completament la zona. No en quedava res del cos de Hitler, tot i que podria haver estat allà. Els comunistes van falsejar totes les fotografies i les anomenades proves. Els registres de l'autòpsia, que van estar disponibles al 1.992, també van ser inventats. El fet que a Hitler se li permetés romandre al poder mentre ho va fer, tot i estar desequilibrat, malalt i per tant perillós, és una prova de com un líder debilitat i confós, era molt útil per als líders maçònics. De no haver estat així, hauria estat enderrocat immediatament. La RAF britànica fins i tot havia planejat de segrestar a Hitler amb l'ajuda del seu pilot Hans Baur, com ho confirmen una sèrie de documents dels arxius nacionals de Londres. L'arxiu va ser desclassificat al 1.972. Aparentment, Baur estava preparat per volar a Gran Bretanya amb Hitler. No hi ha cap explicació als documents pel que fa al per què el segrest mai va tenir lloc. Una altra teoria, presentada pel cap de la Gestapo Heinrich Muller, entre d'altres, diu que Hitler va aconseguir escapar d'Alemanya. La raó que el cos de Hitler no es trobés mai fou que els cossos d'Eva Braun i el seu havien estat cremats i les cendres transportades com una relíquia per un submarí a una base alemanya de l'Antàrtida. Prèviament, va ser distribuïda deliberadament informació incorrecta sobre la suposada fugida de Hitler. Posteriorment, diversos oficials alemanys, que aleshores estaven a la Marina, i que després es van traslladar als Estats Units, van contactar amb l'historiador rus Valentin Prusakov, que havia escrit sobre Hitler. Publicà la seva història a "Les restes de Hitler" (Moscou, 1.994). Per al The Washington Post va resultat fàcil escollir a Hitler com la persona més malvada del segle: "No hi havia alternativa. Adolf Hitler era el més dolent." (1 de gener del 1.996). No obstant això, Hitler continuava sent un gamberro menor en comparació amb Lenin o Stalin, el pitjor de tots ells.   La màgia dels nacionalsocialistes La ideologia nacionalsocialista es basa en molts dels ideals defensats per la lògia maçònica Germanenorden i la mística Societat Thule. La Germanenorden (fundada al 1.912 a Leipzig) va ser l'origen de la Lliga Hammer. L'Orde ben aviat tenia fins a 100 lògies, sota la direcció de Herman Paul. La Germanenorden fou dissolta al 1.916 i reorganitzada per Philip Stauff al 1.918. El maçó Rudolf von Sebottendorf fou membre d'un dels grups dissidents, la Germanenorden Walvater. El seu veritable nom era Adam Alfred Rudolf Glauer. Va ser nomenat mestre de la lògia al 1.918. A la tardor del 1.919, l'Orde tenia 1.500 membres, entre ells Hermann Goring. La Lògia principal de l'ordre, que estava situada a Munic, va ser rebatejada com la Societat Thule, sota el lideratge de l'astròleg "Baron" Rudolf von Sebottendorf. Els membres adoraven el continent perdut de Thule. Sebottendorf fou sobretot un expert Sufi. Creia que la tradició esotèrica de l'Islam, especialment el sufisme, era el corrent més pur de la saviesa antiga i que havia nodrit l'ocultisme europeu a través dels Rosa-creus, alquimistes i els autèntics maçons de l'edat mitjana (Wulf Schwartzwaller, "El Hitler desconegut", Berkeley Books, 1.990). Al 1.917, va tornar a Alemanya des de Turquia on s'havia familiaritzat amb una família jueva anomenada Termudi de Saloniki. El pare de família era membre de la lògia maçònica del Ritu Francès de Memphis. A causa de Termudi, Sebottendorf va ser iniciat a la mateixa lògia. També es va fer càrrec de la biblioteca oculta de Termudi (Anton Pervushin, "Els secrets ocults de la NKVD i les SS", Sant Petersburg, 1.999, p. 278). El fet que Sebottendorf fos obertament francmaçó va ser molt vergonyós pels nazis, que van fer tot el que van poder per tal d'amagar els seus orígens maçònics. Al 1.919, la Societat Thule va fer seu el símbol de l'esvàstica masculina amb els braços mirant cap a la dreta i línies corbes, que gira al contrari que les agulles del rellotge (l'energia surt del centre, a través dels

extrems de la creu). L'esvàstica femenina és una imatge especular de la masculina. L'energia és aspirada cap al centre des dels extrems. La creu femenina també gira com les agulles del rellotge, com la mare terra, per recollir l'energia. Un principi explosiu unilateral, després de la generació d'energia, porta a l'esgotament. L'esvàstica masculina és màgicament robusta, mentre que l'esvàstica femenina és altament sensible i consumeix molta energia. Totes dues giren en la mateixa direcció, com ho confirmarà la radioestèsia. L'objectiu de la Societat Thule era lluitar contra l'antic marxisme alemany, que animava a l'enveja. Els dirigents de la societat, entre ells el periodista i ocultista Dietrich Eckardt, va començar fundant un club de treball polític per a la difusió d'idees sobre biologia racial. El 5 de gener del 1.919, es va fundar el sindicat de treballadors alemanys (Deutscher Arbeiterverein). El diari de la Societat Thule Munchner Beobachter va esdevenir el diari del partit, el Volkischer Beobachter. Aquesta és l'explicació darrere el destacat interès nazi en els fenòmens màgics i l'astrologia. Entre els membres de la màgica Societat Thule hi havia jutges, caps de policia, advocats, mestres, professors, líders industrials, metges, científics i gent molt rica. El cap de policia de Munic, Ernst Pohner i el diputat Wilhelm Frick i el ministre de Justícia de Baviera Franz Gurtner, n'eren membres. Frick va arribar a ser ministre d'afers interns del Tercer Reich. L'advocat Hans Frank, que més tard va ser ministre de Justícia de Hitler, Rudolf Steiner, Rudolf Hess, Alfred Rosenberg i el mag Hans Horbiger també n'eren membres. Rudolf Steiner també fou gran mestre de la Mystica AEterna, que pertanyia al ritu de Memphis-Misraim. Aquesta lògia estava oberta a membres masculins i femenins. Steiner més tard va caure en desgràcia amb Hitler. Al 1.909, Steiner va començar a tenir contacte amb el seu germà maçònic Lenin a Zuric. En un informe escrit per l'agent americà Norman Armond el 2 d'abril del 1.923, es veu com Steiner protegia els interessos del règim soviètic. Treballà activament per fer que les nacions occidentals aixequessin oficialment l'embargament comercial contra la Unió Soviètica. D'aquesta manera treballava Steiner per als Illuminati. El 12 de setembre del 1.919, Hitler va assistir a una reunió general del partit dels treballadors alemanys, com agent de la intel·ligència militar. Després de la seva primera trobada personal amb Hitler, Dietrich Eckardt es va adonar immediatament que havia trobat l'home pronosticat per la Societat Thule. A través de sessions espiritistes havia rebut informació detallada sobre el futur líder d'Alemanya. A través de Eckart, Hitler va entrar en contacte amb la Societat Thule. Eckart era un prominent ocultista iniciat en l'art de la màgia negra per Aleister Crowley (en realitat Edward Alexander Crowley, 1.875-1.947) en una colònia màgica, l'Abadia de Thelema, fundada per Crowley al 1.920 a Cefalu, Sicília. Crowley va iniciar en els secrets de la màgia a diversos altres ocultistes d'estrets col·laboradors de Hitler. Crowley adorava al Baphomet. Tots els membres de la colònia eren castigats, si s'oblidaven d'evitar la primera persona al seu discurs.   Després de la mort, presumptament per intoxicació alimentària, d'un dels membres de la colònia, Raoul Loveday al 1.923, la premsa britànica va començar a publicar articles sobre les orgies màgiques de Crowley. Els membres de la Colònia havien sacrificat un gat i consumit la seva sang com un ritus màgic, poc abans de la mort de Loveday. El líder italià Benito Mussolini forçà llavors a Crowley a abandonar el país, perquè havia practicat màgia sexual perversa (tenia relacions homosexuals amb Victor Neuberg i d'altres) i maltractament infantil ritual. Segons diverses fonts, sacrificava nens. El mateix Crowley va declarar que havia sacrificat 150 nois joves entre 1.912 i 1.928. També practicava màgia amb drogues. Crowley animava al sacrifici humà, sobretot de nens. A l'edat de 21 anys, la mitjanit del 31 de desembre del 1.896, mentre era a Estocolm, Crowley va tenir una experiència mística, que li obrí un món màgic. Crowley era asmàtic des del principis del segle XX, utilitzava heroïna recomanada pels seus metges, perquè tots els opiacis tenen l'efecte d'eixamplar els tubs bronquials. El cervell de Crowley va ser destruït, tanmateix. En canvi havia d'haver pres adrenalina, que és més eficaç expandint els tubs. A Cefalu, Crowley utilitzava opi, així com cocaïna, cànnabis i heroïna. El maçó Karl Kellner fundá l'Ordo Templi Orientis, al 1.895. Després de la seva mort al 1.905, la direcció va ser assumida pel magnat de la premsa Theodor Reuss. Els de l'OTO afirmen ser els hereus dels Cavallers Templers. L'ordre també va començar a practicar orgies màgiques rituals (principalment aquells membres que havien assolit el grau 9è). Un d'aquests membres era Rudolf Steiner. Al 1.902, Kellner va fundar la secció alemanya del ritu de Memphis-Misraim juntament amb el teòsof Franz Hartmann i l'ocultista Heinrich Klein. Crowley va esdevenir francmaçó de grau 33è (Ritu Escocès) a Ciutat de Mèxic al 1.900. També va ser francmaçó de grau 97è al sistema Egipci Misraim, que conté 90 graus comuns i 7 graus secrets. Més tard, Crowley també va treballar per al servei d'intel·ligència britànic MI5. Va morir d'una sobredosi d'heroïna l'1

de desembre del 1.947. El seu llibre "Liber Legis" ("El llibre de la Llei") va revelar molts dels secrets de la màgia. El "Mein Kampf" inclou moltes idees i pensaments derivats del "Llibre de la Llei" de Crowley. Al 1.912, Crowley entrà en contacte amb l'OTO i en va esdevenir membre aquell mateix any. Va prendre el nom màgic de Baphomet, la divinitat venerada pels Cavallers Templers i els Illuminati. Es va convertir en líder de la Lògia britànica Mysteria Mystica Maxima. Al 1.904 Crowley va començar a referir-se a si mateix com la bèstia 666. Quan al 1.922 va morir el gran mestre Theodor Reuss, Crowley va assumir el paper de gran mestre de l'Ordo Templis Orientis. Moltes lògies i membres van deixar l'ordre en senyal de protesta. Crowley havia aconseguit, no obstant això, fer-se amb el control de tota l'organització. Encara que ell mateix n'havia estat membre, Hitler va prohibir l'OTO a Alemanya al 1.937 (Ken Anderson, "Hitler i l'ocult", Nova York, 1.995, p. 125). L'OTO havia utilitzat diversos mètodes per ajudar a Hitler a arribar al poder. Al 1.907, Crowley havia fundat la seva pròpia organització, la Astrum Argentinum (A:. A:.), assumint el sistema de graus de l'Alba Daurada, de la qual Crowley n'havia estat exclòs. A la lògia màgica Astrum Argentinum (Estrella de Plata), que s'assemblava a una lògia maçònica, Crowley ensenyava màgia negra. Va reclutar als seus 30 membres de la Maxima Mystica Mysteria. Ell mateix es va nomenar Mestre del Temple (Magister Templi). Durant la Segona Guerra Mundial, Churchill consultava a Crowley en assumptes de màgia. Després d'això, va començar a utilitzar el seu famós signe de la V. El primer mestre de màgia de Hitler va ser un jueu baix geperut, Ernst Pretzsche, que dirigia una llibreria d'ocultisme a Viena. Ocasionalment donava menjar a Hitler, quan aquest tenia gana i empenyorava el seus llibres d'ocultisme. Pretzsche havia crescut a Ciutat de Mèxic on el seu pare era apotecari. Va estudiar la màgia ritual dels Asteques. Un cop la família va tornar a Europa i Ernst Pretzsche va obrir la seva llibreria, va conèixer al mag Guido von List, que a la seva Lògia Sang afirmava que podia fer materialitzar els mals esperits. Quan aquesta lògia fou descoberta, hi va haver un escàndol als països de parla alemanya. Pretzsche va parlar al jove Hitler de màgia negra i li va revelar el secret que amaguen els símbols astrològics i alquímics (Ken Anderson, "Hitler i l'ocult", Nova York, 1.995, p. 75).  

Pretzsche animava a Hitler a utilitzar la mescalina, que es troba al cactus mexicà peiot (Lopophora williamsii) per obrir-li el tercer ull, el centre de la clarividència al cervell i així tenir accés als registres Akasics, on s'emmagatzema la veritable història del món, totes les experiències i tot el veritable coneixement. Von List més tard es va fer membre de la Societat Thule. Prèviament Hitler havia practicat meditació i control mental. Prenent peiot (mescalina) Hitler s'exposava a un procés que era incapaç de controlar. També va descobrir les seves vastes habilitats psíquiques. Es va convertir en una mena de mèdium sense centre espiritual. Als registres Akasics, Hitler era capaç de veure imatges de la història universal, així com de les seves propies encarnacions anteriors, tot això segons l'ocultista Walter Johannes Stein que en diverses ocasions va parlar a Hitler sobre les seves experiències màgiques.

Hitler estava profundament fascinat per la Llança Sagrada de Longinus, que havia estat un talismà mal utilitzat pels senyors de la guerra alemanys. Moltes vegades, Hitler es quedava a prop de la llança a la tresoreria al Hofburg de Viena. El "Baron" Jorg Lanz von Liebenfels era company de Hitler a Viena. Publicava un periòdic antisemita i es va convertir en guia espiritual de Hitler (Wilhelm Daima, "L'home que donava idees a Hitler", Viena, 1.958). Lanz era un jueu extremista i homosexual. Es va traslladar a Suïssa per reunir-se amb Lenin, a qui admirava. Un altre jueu amic de joventut de Hitler fou Ignatz Timotheus Trebitsch-Lincoln, que va ajudar a finançar les activitats del jove Hitler a Viena, segons l'historiador jueu Dietrich Bronder. A la Primera Guerra Mundial, Hitler prenia riscos extrems, al front, per demostrar que el destí no li permetria morir. Va rebre la Creu de Ferro per la seva excepcional valentia, un premi atorgat molt rarament. Com tenia nacionalitat austríaca, va anar a la guerra com voluntari. Durant la guerra, Hitler va tenir un fill. Hitler i Charlotte Lobjoie es van conèixer al 1.916 a Vavrin una ciutat francesa ocupada pels alemanys. Van començar una relació, que es va perllongar durant gairebé dos anys. El fill, Jean Loret, va néixer el 18 de març del 1.918, només uns mesos després que el caporal Adolf Hitler hagués deixat França. Més tard aquell mateix any, Hitler va ser informat del naixement del seu fill. A la dècada del 1.930, va voler portar Jean a Alemanya per a educar-lo, però això mai va passar. La mare de Jean era alcohòlica, havia treballat de stripper a París, i Hitler no volia un escàndol. Però més tard quan els alemanys ja havien ocupat França, va ordenar a la Gestapo que trobés el seu fill. Sense dir-li que era fill del Führer, va ordenar a la Gestapo que fes els arranjaments per a ell. A Jean Loret se li va donar un treball subordinat a la Gestapo, amb un sou molt generós i un vehicle privat amb el combustible inclòs, la qual cosa era extraordinària per algú de 23 anys a França durant la guerra. Al 1.944, la Gestapo va ordenar destruir tots els documents que mostressin que Jean Loret havia estat un col·laborador, per tal d'estalviar-li el càstig. Jean Loret no entenia per què la Gestapo estava tan interessada en ell, però la seva mare li va dir el secret al seu llit de mort. Cap al final de la dècada del 1.970, Jean Loret es va dirigir a l'historiador Verner Maser, qui al principi dubtava d'ell, però que va quedar convençut de la veritat de la seva història després d'una acurada investigació. Llavors va explicar la història del fill de Hitler en un llibre. Jean Loret va morir l'any 1.985. El seu fill, Philippe Loret, nét de Hitler, no està interessat en la seva ascendència. La seva germana està casada amb un professor jueu. Tots els atemptats contra la vida de Hitler van fallar. Maurice Bavaud, un estudiant de teologia suís de 22 anys, va intentar diverses vegades disparar a Hitler, però va fallar i va ser arrestat el 9 de novembre del 1.938, quan intentava abandonar el país en tren sense portar un bitllet vàlid. Hitler tenia por dels mals auguris. El 13 d'octubre del 1.938, va confiscar la llança de Longinus i la va portar a Nuremberg. El mateix dia en que es diu que es va suïcidar Hitler (30 d'abril del 1.945), la llança va arribar a mans nord-americanes. Durant alguns mesos del 1.920, Hitler va rebre lliçons d'astrologia de l'astròleg jueu Erik Jan Hanussen (en realitat Hermann Herschel Steinschneider). Hanussen més tard es va convertir en el clarivident nacional i l'oracle oficial del partit nazi. Es va fer membre del partit al 1.931. Hanussen també exercia de clarivident privat de Hitler. Hitler va establir una nova acadèmia dirigida per Hanussen, que el va fer doctor honoris causa. Joseph Goebbels va rebre classes particulars de Hanussen sobre l'art d'influir en les masses i d'astrologia. Era bastant bo fent horòscops. Rudolf Hess també estava molt interessat en el coneixement màgic.   Al març del 1.933, Hanussen va predir: "Hitler acabarà com una torxa encesa". Poc després Hanussen era assassinat, tot això segons el fillol de Hanussen, Hans Mayer, que és periodista. Al setembre del 1.939, pocs dies després de l'esclat de la guerra, les SS van contractar a Karl Ernst Krafft, un cèlebre astròleg suís, que va ser capaç de predir que la vida de Hitler estaria en perill entre el 7 i el 10 de novembre del 1.939. El 8 de novembre del 1.939, a la cerveseria Burgerbraukeller de Munic, va explotar una bomba matant a vuit persones i ferint-ne a 63. Hitler havia estat allà, celebrant una festa amb veterans, però havia deixat la festa al principi per agafar un tren cap a Berlín. No va rebre mai l'avís de Krafft. Berger, l'astròleg personal de Hitler era maçó. Excepte Wilhelm Wulff, que treballava per a Himmler, els astròlegs acabaven sent una vergonya pels nazis. Les seves prediccions eren més incòmodes. Les coses els van començar a anar malament. Krafft va ser detingut al juny del 1.941 i va ser empresonat al camp de concentració d'Oranienburg, on va morir pocs mesos abans de la capitulació d'Alemanya. Va ser ell qui havia recomanat a Rudolf Hess que volés a Escòcia

el 10 de maig del 1.941 a demanar un tractat de pau per compte propi. Hess es va retardar, i la missió va fallar. Més tard se'l va considerar un traïdor. L'historiador britànic John Charmley opinava que Gran Bretanya hauria d'haver acceptat una pau unilateral amb Alemanya després de la caiguda de França. Però no hi havia cap pla per acordar aquesta pau. I Hitler es va aferrar a la seva política econòmica. A la tardor del 1.940, Winston Churchill havia contractat l'astròleg jueu belga Louis de Wohl, que havia escapat de l'Alemanya Nazi al 1.935, per esbrinar, per a l'oficina britànica de guerra, els consells que els astròlegs podrien estar donant a Hitler (Jan Bojen Vindheim, "Misteris de l'oest", Oslo, 1.990, p. 145). De Wohl havia previst que la mort de Hitler seria violenta. El 10 de maig del 1.940, Hitler havia atacat reeixidament Holanda i Bèlgica en contra dels consells dels seus generals. Krafft, astròleg de Hitler, havia recomanat una guerra llampec, i el mateix Hitler havia previst l'èxit de l'acció. També va ser capaç de predir l'ocupació de la Renània. L'Operació Barbarroja, d'altra banda, es va realitzar sense consultar als astròlegs, cosa que va resultar fatal. Hitler també va acabar posant-se malalt. Havia rebutjat la petició de Stalin d'una pau per separat al juliol i una altra a l'octubre del 1.941 (Stalin estava preparat per evacuar el govern a Sibèria el 15 d'octubre). Dos anys més tard, al 1.943, va rebutjar, una altra vegada, una proposta de Stalin. Hitler, no obstant això, desitjava la pau amb Gran Bretanya i els Estats Units. Roosevelt, va rebutjar l'oferta alemanya de "una rendició honorable" a la primavera del 1.943. Els manipuladors volien que la guerra continués fins que el món s'assemblés cada cop més i més al nou temple de Solomon, un esclau inigualable - i un escorxador. Al març del 1.936, Hitler va dir al seu cercle més proper: "Vaig allà on la Providència em porta, com un somnàmbul". Era evident que algú més orientava les seves accions. Sovint queia a terra durant els seus arravataments. El general de divisió professor Karl Haushofer, director de l'Institut de geopolítica de Munic, es va convertir en el segon mentor esotèric de Hitler, reemplaçant Dietrich Eckardt. Alguns historiadors l'han assenyalat com un dels Illuminati, cosa que s'ha negat oficialment (Friedrich Paul Heller i Anton Maergerle, "Thule", Stuttgart, 1.995, p. 46). Hess havia presentat Haushofer, que era un mestre de màgia i un expert en cultura Oriental, a Hitler. Al 1.919, Karl Haushofer fundava a Munic l'oculta Ordre de Bruder des Lichts (Germans de la Llum o la Lògia Lluminosa), que més tard a Berlín va ser rebatejada com la Societat Vril (que havia estat batejada a partir d'un llibre d'Edward Bulwer-Litton). Haushofer era un estudiant del mag rus i metafísic Georg Gurdjieff. Haushofer també era membre de la Societat Thule i de la lògia maçònica Golden Dawn, qual es fundà al 1.917 a Wien (entre els seus membres hi havia Rudolf von Sebottendorf). Aquesta lògia estava connectada amb Georg Gurdijeff. Els membres de la Societat Vril creien que l'interior de la terra estava habitat per una civilització molt avançada (Agharti) que tenien accés a l'energia Vril. Segons Haushofer, l'energia Vril era la força màgica més poderosa de l'univers, més coneguda com energia de l'èter o prana. Amb l'ajuda d'aquesta energia es podia vèncer la gravetat. Màquines voladores especialment dissenyades serien capaces d'utilitzar aquesta energia per aconseguir l'antigravetat.   Haushofer regularment visitava a Hitler a la presó de Landsberg al 1.924. Va iniciar a Hitler en els secrets de la màgia més profunda i l'avançada idea del "Lebensraum" (Espai Vivent). Va ser Haushofer qui va animar a Hitler a escriure "Mein Kampf". Hitler també es va fer membre de la Societat Vril. Haushofer era anomenat el mag més gran d'Alemanya. Era conegut com el general clarivident. Al camp de batalla durant la primera Guerra Mundial, va predir correctament el moment d'un atac enemic i va assenyalar els llocs que es veurien afectats pels projectils enemics. Va predir quan seria envaït París per les tropes alemanyes, així com la reocupació alemanya de Renània i l'hora exacta de la mort del President Roosevelt. Avui dia existeix a França una societat Societat Vril que té com a símbol principal l'esvàstica. El líder és Jean Claude Monet. Haushofer considerava que el Tibet era la llar dels mags més poderosos del món. Havia visitat el Tibet i havia entrat en contacte amb la Ge-lugs-pa (l'Ordre dels Barrets Grocs), que havia estat fundada al 1.409 pel reformador budista Tsong-kha-pa. Haushofer va ser iniciat en aquesta secta i va jurar suïcidar-se si fallava en la seva missió. A causa de Haushofer, Hitler va començar a enviar expedicions de recerca al Tibet ja l'any 1.926, per tal d'adquirir coneixements de màgia negra, però els seus intents van fallar.

A la tardor del 1.925, l'emissari de Lenin, Nikolai Roerich, francmaçó de renom i artista, havia viatjat al Tibet juntament amb l'assassí de la txeca Yakov Blumkin amb la intenció d'obtenir coneixements màgics pels bolxevics. Va fracassar. Els mags tibetans Bon es van posar del costat dels nazis per ajudar a combatre la maçoneria internacional. La religió Bon és la més antiga del Tibet, sovint s'ha vist com la religió original i primitiva del Tibet, farcida de rituals foscos i conjurs. Els sacerdots de Bon tenien una potent reputació de mags entre la gent comuna. Els nazis van optar per no explicar-los la seva cooperació amb la maçoneria, i la batalla contra els Illuminati va quedar en una il·lusió. Els monestirs budistes havien estat advertits contra les activitats secretes, perjudicials i antinaturals dels maçons. Això va ser confirmat pel monjo budista estonià Karl Tonisson. En un fullet, publicat ja al 1.923, es preveia l'ocupació soviètica dels Estats Bàltics. Després de la seva mort a Birmània al 1.962, va ser declarat un bodhisattva (un sant), el seu cos no va començar a descomposar-se fins passats diversos dies. Els líders nazis havien decidit utilitzar el model Bon de màgia tibetana. Creien que el Tibet era la llar original dels aris. Les SS també van enviar expedicions a la serralada dels Andes. Els mags tibetans, que practiquen la religió Bon original, van acabar sent coneguts com la Societat dels Homes Verds dins el cercle intern dels nazis. Cap al final de la guerra, el 25 d'abril del 1.945, en un soterrani d'un suburbi de Berlín, els soldats soviètics van descobrir els cossos de sis lames tibetans que s'havien suïcidat, una pràctica que només es permetia en el cas excepcional de que els secrets de la màgia caiguessin en mans d'enemics. Un d'ells portava uns guants verds. Més tard, es van trobar més de mil cossos d'homes asiàtics que portaven uniformes alemanys, però sense les insígnies habituals de rang. Tots s'havia suïcidat. A Konigsberg els nazis tenien un laboratori, el Konigsberg 13, dirigit pel Reichsführer de les SS Heinrich Himmler, on s'estudiaven diversos mètodes màgics. Els nazis volien utilitzar la pràctica de la màgia per combatre presumptes enemics - el judaisme internacional-, que també des de l'antiguitat practicaven la màgia. Himmler estava molt interessat en la geomància, les energies de la terra i les línies de llei. Creia que la seu de les SS de Wewelsburg s'havia convertit en un centre de poder (Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln, "El llegat messiànic", Londres, 1.987, p. 203). La policia de seguretat soviètica, la NKVD, tenia un laboratori similar a Moscou on tots els líders eren jueus comunistes. Stalin també tenia assessors sobre qüestions de màgia. L'astròleg i telepàtic jueu Messing Wolf n'era un d'ells. A Polònia l'any 1.937, Messing va aconseguir predir que 1.945 seria un any fatal per Hitler i el seu règim. En un primer moment només la premsa polonesa escrivia sobre les prediccions de Messing, més tard va ser relatat pels grans diaris del món. Quan els nazis ocuparen Polònia, van intentar trobar a Messing. Va ser detingut per la Gestapo, però va aconseguir escapar a la Unió Soviètica, on al 1.940 va predir que els tancs soviètics ocuparien Berlín. Al 1.943, en una aparició a l'òpera de Novosibirsk, va predir que la guerra acabaria entre l'1 i el 5 d'abril del 1.945 amb la derrota d'Alemanya.   El 9 d'abril del 1.951, la revista LIFE va informar que el General Eisenhower, comandant suprem Aliat, havia dit a Stalin que la intenció americana era aturar l'avanç cap a l'Elba, donant a l'Exèrcit Roig l'honor de ser el primer en marxar cap a Berlín. Va ser el President Truman qui va impedir que Eisenhower avancés a través d'Alemanya cap a Berlín. Després que l'Exèrcit Roig va ocupar Berlín, els aliats van haver d'esperar uns quants mesos abans no van ser autoritzats a entrar a la ciutat. Després de la guerra, els nord-americans va deixar un gran nombre de coets V2 de Wernher von Braun als russos en un túnel subterrani d'una muntanya alemanya. Oficialment, els coets havien estat "deixats accidentalment " allà. Himmler havia reorganitzat les SS com una Ordre dels Cavallers de màgia negra (ordre de l'Estrella de Plata) seguint el patró dels jesuïtes o fins i tot de l'ordre dels Illuminati. Les SS havien assumit alguns ritus de màgia molt especials dels maçons, però alguns ritus havien estat extrets directament dels Cavallers Templers. Els membres de les SS portaven uniformes negres acuradament dissenyats amb un antic símbol màgic - cranis de plata. També es trobaven símbols en anells màgics. Això ho va suggerir el mag personal de Himmler, el Brigadenfuhrer de les SS Karl Maria Wiligut (1.866-1.946), que també era conegut per l'àlies K. M. Weisthor (Nicholas Goodrick - Clarke, "Les arrels ocultes del nazisme", Sant Petersburg, 1.993, p. 197). Al 1.924-1.927, Wiligut havia estat tractat en un hospital psiquiàtric de Salzburg. La doble S, o runes solars, s'assemblaven a dos llampecs. La direcció exigia estàndards molt alts als seus membres. Les SS oficialment es van posar per "Schutzstaffeln" (cos de guàrdia), però el significat real era Schwarze Sonne - el sol negre. Himmler n'era el gran mestre. La seu de les SS estava al castell de Wewelsburg a Westfàlia (a l'Alemanya nord-occidental), Himmler l'havia comprat en ruïnes al 1.934 i els

següents 11 anys el va reconstruir amb un cost de 13 milions de marcs i va esdevenir un temple pel culte de les seves SS. La sala de banquets central del castell contenia una enorme taula rodona amb 13 cadires com trons per acollir a Himmler i a 12 dels seus socis més propers ("apòstols") - fent, com alguns escriptors ocultistes han assenyalat, un aquelarre de 13. A sota d'aquesta sala hi havia la sala dels morts, on hi havia sòcols de pedra drets situats al voltant d'una taula de pedra. Quan un membre del cercle intern de les SS moria, el seu escut d'armes era cremat i, juntament amb les seves cendres, situat en una urna en un d'aquests sòcols per a ser venerat. Hitler i el cap de les SS Himmler practicaven màgia negra. La força especial de Himmler, o Unitats de la Calavera, practicaven elaborats ritus màgics fraternals. A la seva joventut a Viena, Hitler havia estat subscrit al periòdic de màgia Ostara. Al 1.933, el professor de psicologia i ocultista Friedrich Hielscher fundà l'Institut Públic d'Ocultisme i Investigació Cultural - Deutsche Ahnenerbe (el llegat alemany). Entre els assessors hi havia el francmaçó i diplomàtic suec Sven Anders Hedin. L'Ahnenerbe estava encapçalada per l'Standartenfuhrer Wolfram Sievers. Al 1.939, l'Institut es va convertir en un Departament de les SS encapçalat per Himmler. Els líders nazis feien servir un pèndol per localitzar vaixells de guerra a les cartes nàutiques. Ludvik Straniak va aconseguir localitzar el cuirassat Prinz Eugen que estava en una missió secreta. Més tard els nazis li van ordenar que trobés informació sobre les tropes enemigues utilitzant el pèndol en els mapes del territori. Els recursos disponibles a l'Ahnenerbe per investigació oculta eren més grans que els disponibles per al projecte Manhattan (per al desenvolupament de la bomba atòmica). L'Ahnenerbe més tard es va unir a la societat Societat Vril. L'esvàstica (o creu de foc), que a l'antiguitat era un signe de felicitat i sort, és el símbol més antic més complex i més àmpliament distribuït de tots. La primera vegada que apareix és a Sumèria (Carl G. Liungman, "Tanketecken", Estocolm, 1.993, p. 228).   "Esvàstica" és una paraula sànscrita que significa 'portar-fortuna'. Es presenta com un mandala en moltes cultures asiàtiques. A Europa (des de la Mediterrània fins al nord de Noruega) també propugnava fertilitat i renaixement, com a Sumèria i a l'antic Egipte on, tanmateix, era generalment substituïda per la creu d'Osiris o d'ankh, que era una creu amb la part superior en forma de cercle o bucle oval. S'han trobat esvàstiques tallades en antics sarcòfags jueus a Palestina. El signe també és conegut a les cultures àrabs des de temps antics. L'esvàstica és un símbol del Déu suprem, el sol. Al Japó, representa riquesa i llarga vida. També es va convertir en un signe sagrat del budisme i del jainisme. Els adoradors de Vishnu l'utilitzaven. El símbol protegia al portador contra les energies negatives entre els nadius americans, que el van veure com la representació del cercle de la vida. A la Grècia antiga era vist com la crux gammata gammadion, formada per quatre lletres Γ (gamma). El símbol també apareix quan creuant dos colzes de meandre. Una creu al voltant del seu centre simbolitza el moviment etern de l'univers. Els primers cristians utilitzaven també aquest símbol com una creu de foc. Es va trobar a les catacumbes de Roma com un símbol de Crist com font d'energia del món. A Escandinàvia, l'esvàstica era coneguda com el martell de Thor. Els musulmans consideren l'esvàstica com significant les quatre principals direccions - cronista (oest), mort (Sud), predicador (est), vida (nord), així com les quatre estacions, governades per àngels. Com ja s'ha esmentat anteriorment, hi ha dos tipus d'esvàstiques que representen els aspectes mascle i femella, sol i Lluna. El fet que l'esvàstica inversa sigui femenina és suggerida per imatges d’Artemisa i Astarte, que es presenten a la regió pudenda. A la Xina les dues versions s'utilitzen per indicar les forces del yin i el yang (femení - masculí). L'esvàstica assenyala els quatre punts cardinals del zodíac, els quatre elements i d'altres coses. A algunes parts de la Xina, l'esvàstica servia per augmentar l'energia dels talismans "femenins". Generalment era un signe positiu, però també era el signe japonès del número màgic 10.000 (100 x 100). Hi ha una certa confusió pel que fa a quina versió de l'esvàstica està més carregada positivament. Al Japó medieval la sauwastika (manji) s'utilitzava com un talismà contra les forces del mal. Sauwastika significa "benedicció". A l'Índia, la sauwastika era vista com un símbol de mala sort i patiment. Aquesta esvàstica inversa (la sauwastika) beneia la nit i glorificava la mort i la destrucció. També era el símbol de Kali, la deessa de la mort, que ocupa el costat fosc de la vida. La sauwastika està representada a la sala de ball del Palau Reial de Fontainebleau, a França. A les esvàstiques connectades, de vegades se les anomena com nusos de Salomó, simbolitzant allò que és insondable i infinitament diví.

En relació amb el cop d'estat del febrer del 1.917, els poders foscos de la francmaçoneria que s'havien infiltrat al govern rus preparant l'enderrocament del tsarisme, van començar a utilitzar una esvàstica maçònica lleugerament camuflada als bitllets de 250 rubles. Els líders Bolxevics van decidir utilitzar les propietats màgiques de l'esvàstica masculina. Aquest símbol també apareix a la maçoneria, segons el maçó Marcel Valmy ("Die Freimaurer", Colònia, 1.998, p. 89). Així doncs, el primer símbol Bolxevic va ser l'esvàstica, que es podia trobar als uniformes de l'Exèrcit Roig i als bitllets de 250 rubles fins al 1.922 (Akim Arutyunov, "El Dossier Lenin sense retocs", Moscou, 1.999, p. 453). L'esvàstica també es troba als bitllets comunistes de mil, cinc mil i deu mil rubles. Al seu llibre "La història del poble rus en la dècada del 1.990", Oleg Platonov va escriure: "El principal símbol bolxevic era l'esvàstica, que... les autoritats volien utilitzar com a element principal a l'escut nacional". (Vol. I, Moscou, 1.997, p. 520) Sota aquest símbol, l'Exèrcit Roig va matar gairebé 20 milions de persones. Cal subratllar que en comparació amb els criminals comunistes, Hitler i els seus companys eren gamberros menors. Hitler de nen havia estat influenciat per l'esvàstica pagana, que estava connectada a la història alemanya i que apareixia en un escut d'armes d'un monestir de Dambach, on ell cantava amb l'escolania.  

Al 1.917, la Unió Soviètica va considerar la utilització d'aquest símbol als uniformes dels seus soldats.

Hitler estava, tanmateix, impressionat per la magnificència de l'esvàstica inversa comunista d'angles rectes, i va començar a utilitzar-la com símbol nazi el 20 de maig del 1.920. El dentista Friedrich Krohn de la direcció del partit (també era membre de la Germanenorden) havia suggerit utilitzar la sauwastika, perquè promovia la salut i hauria aportat equilibri i èxit a l'organització masculina. Al budisme es veu com un símbol dels ensenyaments esotèrics de Buda, la roda de la vida, però Hitler va insistir en utilitzar l'esvàstica masculina. En el budisme l'esvàstica femenina yin s'utilitza per a certes finalitats a fí d'assolir equilibri

espiritual. La Societat Thule estava, tanmateix, interessada principalment en utilitzar l'esvàstica masculina. Celebraven judicis secrets i condemnaven a la gent a mort. Però fatalment, l'esvàstica no funcionava en mans d'aquests homes malvats. Reduïa l'aura a les lluitadores masses masculines. Els líders nazis, tanmateix, prenien mesures per garantir la seva pròpia seguretat - produint energia sense recollir-ne el seu poder. Per als nazis per tant, aquest símbol màgic funcionava com una força de l'explotació a través de l'alegria (Kraft durch Freude). Els nazis, no obstant això, veien l'esvàstica com un símbol del renaixement nacional. Al 1.935, l'esvàstica amb els colors originals alemanys (vermell, negre i blanc) va esdevenir la bandera oficial alemanya, que havia estat eliminada pels maçons al 1.848. A la dècada del 1.920, part de la indústria alimentària nord-americana, que simpatitzava amb les tendències totalitàries d'Europa, van començar a utilitzar l'esvàstica als seus productes (cereals de l'esmorzar, Coca-Cola, soda Uncle Sam). Quan Hitler parlava en públic, tenia la capacitat d'encisar als seus oients com un hipnotitzador. Quan el públic feia la salutació romana amb la mà dreta, el líder rebia l'energia que enviaven amb la seva mà esquerra, un gest màgic. Al juliol del 1.926, Hitler estava dret al seu cotxe a una convenció del partit a Weimar, Thuringen, on tenia permís per parlar, i uns 5.000 homes van marxar pel seu davant i ell va saludar-los per primera vegada amb el braç dret estès (Alan Bullock, "Hitler: Un estudi de tirania", Nova York, 1.961). Al primer Congrés Sionista de Basilea al 1.897, els delegats jueus van aixecar la ma dreta mentre cantaven un antic Salm hebreu: "No, si m'oblido de tu, Jerusalem, també la meva mà dreta oblidarà el seu deure". (Johannes Hagner, "Se, han kommer med skyarna" / "Heus aquí, que ell ve amb els cels", Estocolm, 1.941, p. 48). Segurament, hi havia alguna mena de poder màgic al darrere d'aquesta antiga salutació romana. Els Dies de la Festa de Nuremberg al 1.937, van ser una esplèndida acumulació de màgia ritual: fanfàrries, marxes, moviments rítmics, la salutació amb el mantra màgic ("Heil und Sieg" va ser utilitzat com "Sieg Heil"; Hess liderant les masses recitant el mantra), bonics uniformes, processons de torxes amb creus gammades, potents focus reflectors i superant-ho tot, els inflamatoris discursos de Hitler. A la Roma antiga, la salutació era "Ave!". La Lògia Maçònica de la Germandat de l'Alba Daurada saludava amb "Heil!" (Anton Pervushin, "Els secrets ocults de les SS i la NKVD", Sant Petersburg, Moscou, 1.999, p. 298). Els nazis es van apoderar dels rituals. L'Oficina de l'Ocultisme Nazi va ser tancada després de l'ascens al poder de Hitler. Al 1.934 tota activitat profètica, recerca màgica i literatura esotèrica estava oficialment prohibida o eren declarades tonteries fora del seu propi cercle intern. El Palau de l'Ocultisme de Berlín va ser tancat. A l'astròleg Jorg Lanz von Liebenfels se li va impedir publicar llibres, encara que era amic de Hitler des de la seva joventut. El coneixement ocult semblava inadequat per a les masses. A la Unió Soviètica, els comunistes havien actuat de la mateixa manera.   Els francesos Jacques Bergier i Louis Pauwels van informar al seu llibre "L'origen dels mags: La realitat fantàstica" (Kíev 1.994) que els Nazis havien enviat expedicions al Tibet fins al 1.943. Aquell any, Himmler va enviar a Otto Reinz, que era de pare alemany i mare buriata, d'una zona budista de la Unió Soviètica. L'objectiu del seu viatge era el monestir el Pavelló del Cel. Els nazis volien un dibuix detallat de la col·locació dels edificis del monestir, ja que sabien que estava emplaçat d'acord amb el principi de la màgia del mandala. El mandala significa el flux ininterromput d'energia entre el centre i les diverses unitats, creades pel centre. Totes les edificacions estaven edificades sobre una espiral en forma de cor orientada cap al nord. El quarter general de Hitler, Wolfschauze (fortalesa d'un llop) a Prússia Oriental, va ser dissenyat i construït com una còpia gairebé exacta del monestir tibetà. (Adolf, per cert, significa "llop noble".) Alguns dels edificis, no obstant això, no es corresponien amb el plànol original tibetà. Otto Reinz ho considerà un debilitament del sistema. Un d'aquests edificis era una estructura de fusta on va explotar una bomba el 20 de juliol del 1.944. El búnquer del Führer, així com la casa de Bormann estaven envoltats per un camí en forma de cor. Els aliats mai van aconseguir descobrir aquest lloc als afores de Rastenburg, malgrat els seus constants intents. El Tibet també era l'origen dels nombrosos patrons de camuflatge màgicament carregats utilitzats pels nazis als seus uniformes de batalla. Hi havia més de 400 dibuixos diferents. Diversos d'aquests van ser adoptats per altres nacions (els nord-americans, per exemple, van robar un dels patrons, anomenant-lo

camuflatge de bosc). Des dels anys vuitanta, la Bundeswehr utilitzava els dissenys de camuflatge de la Waffen-SS per als seus uniformes, la força aèria i les granotes de combat. Després de la Segona Guerra Mundial, la maçoneria internacional va considerar que el Tibet era una amenaça seriosa degut als seus malvats dissenys. Aquesta és la raó per la qual la Xina va ser utilitzada per destruir el Tibet, que tenia accés als secrets de la natura. Els comunistes xinesos van ensorrar tots els monestirs i van matar a tants lames iniciats com van poder. Durant els judicis de Nuremberg no es va fer esment de la màgia utilitzada pels nazis, ja que fins i tot els règims maçònics victoriosos com la Unió Soviètica, l'Europa occidental i els Estats Units utilitzaven els seus propis mètodes de màgia negra. Al 1961, es va imprimir a Munic "El llibre secret", on es diu que Hitler l'havia dictat al 1.926, però que va prohibir la seva publicació. És dubtós el fet de si realment el va dictar ell.   El nazisme i la francmaçoneria La ideologia comunista així com la nacionalsocialista va sorgir del moviment secret dels Illuminati. Les ideologies són com dos aspectes de la mateixa doctrina social. Quan Hitler va arribar al poder, va ordenar que es celebrés el Primer de Maig (l'ordre Illuminati va ser fundada l'1de maig del 1.776). El feixisme neix de la mateixa branca de l'arbre il·luminista. El propòsit era destruir totalment el nostre món tradicional, que estava construït sobre valors espirituals, substituint-los per valors materialistes semblants. Alfred Rosenberg va ordenar que s'utilitzessin valors maçònics a la ideologia nazi (Helmut Neuberger, "Freimaurerei und National-Sozialismus" / "La francmaçoneria i el nacional-socialisme", Hamburg, 1.980, p. 62-63). Les lògies maçòniques tenien una influencia enorme a la societat austríaca, en particular a Viena, al final del segle XIX. Però Hitler no esmenta res d'això a "Mein Kampf". El llibre no revela res sobre la maçoneria. El lector té la impressió que Hitler obeïa el codi de silenci maçònic. En conjunt, el llibre és una reminiscència de l'avorrida literatura del partit soviètic. A la primavera del 1.933, el Ministeri de l'Interior alemany va enviar una carta important (document núm. 8.540 als arxius especials) als Illuminati, al·legant que ja no hi havia cap necessitat de contactes secrets amb Alemanya per protegir els interessos dels Illuminati. Quan els nazis van assumir el poder, els objectius dels Illuminati van ser adoptats pel propi estat. Per tant, no tenia cap sentit continuar amb les seves activitats a Alemanya. La carta va demostrar que els nazis i els Illuminati tenien el mateix objectiu: destruir l'antic món i "construir-ne" un de nou i millor. Això, però, no és el que va passar. (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 586-588). Al juny del 1.933, els líders Illuminati van emetre una circular a les lògies. El document informava que l'ordre Illuminati havia estat dissolta com a resultat de la presa del poder pels nazis. Simultàniament la seu dels Illuminati va enviar un missatge a la Prefectura Superior de policia dient que l'ordre havia estat reorganitzada i s'havia convertit en la Lliga Mundial Illuminati. La reorganització ja havia començat al 1.926. Es van lliurar a les autoritats alemanyes llistes de tots els membres Illuminati. Al 1.932, havien estat reclutats un gran nombre de membres nous (document nº 8.543). Himmler estava donat d'alta en diverses organitzacions connectades als Illuminati. Al 1.934 a Konigsberg, es va fundar una nova lògia maçònica. D'altres havien canviat de nom per emfatitzar la "fundació Cristiana". Al 1.935 es va produir una demanda global per dissoldre les lògies maçòniques. Aquesta va ser una reacció a la declaració de guerra a Alemanya feta pels maçons, el 5 de gener del 1.935. Aquell dia, el president de B'nai B'rith Alfred Cohen va declarar la guerra a Alemanya en nom de tots els jueus, maçons i cristians. La guerra contra el poble alemany va continuar fins i tot després de la rendició de la Wehrmacht al maig del 1.945. Aquesta declaració de guerra era en realitat més dura i exigent que l'anterior presentada pels jueus extremistes i els maçons el 24 de març del 1.933 al diari britànic Daily Express i a d'altres periòdics

importants a nivell mundial. L'objectiu era fer augmentar la pressió sobre el govern alemany per forçar als jueus a emigrar a Palestina. Els productes alemanys van ser, per tant, sotmesos a boicot amb relació a la declaració de guerra.

El Jewish Chronicle exigia, el 14 de desembre del 1.938, que el boicot a Alemanya continués fins que totes les Lògies fossin reobertes i els retornessin els seus actius.   Al mateix temps, el govern alemany va ser contactat per representants sionistes de la Yeshiva de Palestina, oferint acabar amb el boicot a condició que s'agilitzés l'emigració jueva d'Alemanya a Palestina. Les negociacions van finalitzar al maig del 1.933 amb la signatura del conveni Ha-Avara (l'Acord de Transferència). Aquest acord posteriorment es va convertir en un important factor per al naixement de l'estat d'Israel. Els sionistes van donar a Alemanya més de 20 milions de dòlars entre 1.933 i 1.939, segons l'acord. L'acord Ha-Avara permetia emigrar a tot jueu alemany, emportant-se tots els seus béns i tots els actius, sempre que romangués a Palestina. L'acord va ser efectiu fins a finals del 1.941, quan els Estats Units es va afegir a la guerra. Els jueus que es negaven a emigrar eren enviats als camps de concentració. La primera declaració de guerra sionista va arribar ja al 1.932, abans que els nazis arribessin al poder. Els poders maçònics volien la guerra. Les declaracions de guerra es van emetre en repetides ocasions al 1.939 i al 1.942. A Alemanya, la maçoneria s'hi va oposar fermament. Al 1.937, Joseph Goebbels va organitzar una exposició anti-maçònica a Munic. Segons documents disponibles avui en dia, els maçons van prosseguir com de costum, tal com corrobora la seva correspondència interna. El lideratge nazi va exigir que els membres del partit deixessin les Lògies. A principis de juny del 1.934, el membre nazi Fritz Werner ja havia deixat la lògia Illuminati. Fins i tot va exigir una confirmació per escrit de que ja no n'era membre. Adolf Eichmann pertanyia a la lògia maçònica Schlaraffia (Schlaraffenland era la terra dels somnis alemanya). Ernst Kaltenbrunner, posteriorment responsable del Reichsicherheitshauptamt (autoritat de seguretat nacional), va explicar a Eichmann la necessitat d'abandonar la seva lògia, ja que sent nazi no podia ser francmaçó (Hannah Arendt, "Eichmann a Jerusalem", 1.963). Com primer ministre de Prússia, Hermann Goring, va dir al 1.933: "A l'Alemanya nacional-socialista no hi ha lloc per a la maçoneria". També va admetre que els diners dels jueus continuaven anant a para als nazis. A principis del 1.930 Alemanya tenia deu grans lògies, 690 sub-lògies i un total de 70.000 maçons. Abans de la guerra el moviment maçònic alemany era el segon més gran del món. Al 1.934, la Gestapo de vegades colpejava, per exemple quan la lògia Hohle va veure confiscat el seu patrimoni a Tilsit. A la lògia Andrea Strenua, en canvi, se li va permetre continuar les seves activitats legalment a Tilsit fins i tot al 1.939. La Lògia Montana es va dissoldre al 1.939 i la Lògia Irene al 1.940. La Zur Einigkeit de Frankfurt am Main no es va tancar fins al 1.941, com va passar amb tota una sèrie d'altres lògies de Marienburg i d'altres ciutats. Al 1.926-1.935, la gran Lògia d'Alemanya va encoratjar als membres de la Lògia Zur Edlen Aussicht de Friburg perquè es fessin membres del Partit Nazi (Viktor Ostretsov, "La maçoneria, cultura i història russa", Moscou, 1.999, p. 586-588). Era el seu deure en quant maçons. Al 1.933, George Frommholz va deixar la seva lògia per fer-se membre del Partit Nazi. Va avançar fins al rang de Truppenfuhrer de les SS, segons els arxius restants. A les SS, comandà la Brigada Skull. Al 1.949, es va tornar a fer maçó una altra vegada. Va ser mestre de la Lògia Zum Totenkopf und Phonix. Al 1.974, a Frommholz el van fer gran mestre de la Gran Lògia Unida d'Alemanya (Martin Short, "Dins de la fraternitat", Londres, 1.997, p. 28-29).

Al 1.935, els nazis a poc a poc van començar a confiscar els arxius de les lògies maçòniques, que van ser lliurats a la Reichssicherheitshauptamt i es van utilitzar per a diversos propòsits. Segons la informació oficial, les lògies maçòniques es van prohibir juntament amb altres societats ombrívoles al 1.937. En realitat només certes lògies van ser perseguides pels Nazis, com ho demostren els documents dels arxius especials soviètics. La direcció nazi va escriure educades cartes a diverses lògies maçòniques demanant-les ajuda. Les lògies estaven obligades a distribuir fulletons nazis entre els seus membres. Totes les cartes acabaven: "Heil Hitler!" Totes les societats teosòfiques i esotèriques, així com la Germanenorder i la Societat Thule van ser prohibides el 20 de juliol del 1.937. Al mateix any, l'Ordre dels Nous Templers NTO (fundada al 1.907) va ser prohibida. Les llibreries que venien literatura d'ocultisme es van veure obligades a tancar. La Societat Thule existeix avui en dia, sota l'àlies dels Cavallers de Posidó (Robert Charroux, "El llegat dels Déus", Londres 1.979, p. 178). Rudolf von Sebottendorf, líder de la Societat Thule, va ser deportat l'estiu del 1.934. Encara que Benito Mussolini va expulsar totes les lògies maçòniques d'Itàlia, van continuar les seves activitats a l'estranger. Els maçons van quedar molt decebuts ja que havien pres part a la famosa marxa cap a Roma i havien ajudat als feixistes també d'altres maneres.(Paul A. Fisher, "Darrere la porta de la lògia", Rockford, Illinois 1.994, p. 223). En un discurs del 1.938, Hitler va condemnar la francmaçoneria internacional. Això, tanmateix, era només una façana, que queda demostrat per documents maçònics.   Els plans nazis per a una Confederació Europea Al 1.987, l'historiador alemany Hans Werner Neulen va publicar el seu llibre "Europa i el Tercer Reich: un projecte d'unificació de les estructures de poder d'Alemanya 1.939-45" ("Europa und das Dritte Reich: Einigungsbestrebungen im deutschen Machtbereich 1.939-1.945"). Segons els documents de les SS presentats en aquest llibre, és obvi que els nazis desitjaven dur a terme el programa pan-europeu concebut pel maçó Coudenhove-Kalergi, que va trobar suport a totes les lògies maçòniques a la dècada del 1.920. El Comte Coudenhove-Kalergi creia que els pobles d'Europa deixarien de lluitar entre ells i s'estalviarien milers de milions, si estiguessin units en un compromís de comerç i defensa mútua sense barreres duaneres. Això faria posar fi d'una vegada per totes a totes les desigualtats socials a través de mesures radicals (socialisme). Tots els camins conduirien a una Pan-Europa, que no només era el millor, sinó també l'única solució possible. Coudenhove-Kalergi no veia cap altra sortida. Al 1.923, es va imprimir el seu primer llibre sobre la Pan-Europa. Pensava que era desig de tothom el posar fi a les guerres i als mals socials. Segons els maçons, la Federació Europea era la única cura per els grans perills que amenaçaven Europa. La Federació permetria la creació d'una raça mixta. El seu llibre "Idealisme pràctic" (1.925) conté les següents paraules: "L'home del futur serà un mestís. Pel que fa a una Pan-Europa, m'agradaria veure una barreja d'euroasiàtics amb negres amb una gran variació al tipus de personalitat... Els jueus han d'adoptar les posicions de lideratge, ja que la Providència ha donat a Europa una raça de noblesa espiritualment superior anomenada els jueus." (p. 22 i 50). Es van publicar més plans maçònics sobre la reestructuració d'Europa al periòdic Wiener Freimaurerzeitung al setembre del 1.925 i a l'octubre del 1.926. Richard N. Coudenhove-Kalergi va escriure a la seva autobiografia: "A principis del 1.924, vam rebre una trucada telefònica de Louis Baron de Rothschild. Un amic seu, Max Warburg d'Hamburg, havia llegit el meu llibre i volia que ens coneguéssim. Amb gran sorpresa per la meva part Warburg espontàniament ens va oferir 60.000 marcs d'or, per finançar el moviment durant els tres primers anys... Va romandre seriosament interessat en el moviment de la Pan - Europa fins al final de la seva vida. Al 1.925, Max Warburg va arranjar que els seus germans dels Estats Units, Felix i Paul, em convidessin a fer un tomb pels Estats Units, per tal de presentar-me a Paul Warburg i Bernard Baruch. Als Estats Units, es va discutir la suma de la unitat europea amb Hoover, Kellogg, Young i Lippmann, però

també es va veure que aquell suport nord-americà per a la unitat d'Europa descansava sobre fonaments incompatibles entre si". Al 1.966, Coudenhove-Kalergi va publicar el llibre "Pan-Europa: del 1.922 al 1.966", a Viena, on hi diu (pàg. 95) que la jove generació viurà als Estats Units d'Europa. A la pàgina 103 revela els plans per estendre els Estats Units Europeus tan enllà com fins a Vladivistok. Ja al 1.930, la revista setmanal nord-americana Saturday Evening Post va publicar un article de Winston Churchill amb el títol "Els Estats Units d'Europa". Al 1.942, Churchill, aleshores primer ministre de Gran Bretanya, va afirmar: "Tinc moltes ganes d'uns Estats Units d'Europa." Una altra vegada al setembre del 1.946, va dir: "Hem de construir una mena d'Estats Units d'Europa". A París, al 1.948, va destacar que el seu objectiu era establir els Estats Units d'Europa, que fos governada per un sol govern, un Parlament, un tribunal de Justícia i un consell econòmic. Al maig del 1.948, el moviment per una Europa unida va celebrar el seu congrés Europeu. El seu principal defensor va ser novament Winston Churchill. Una de les set resolucions del Congrés deia: "La creació d'una Europa unida ha de ser considerat com un pas crucial cap a la creació d'un món unit". Amb això, estaven fent referència a un govern mundial. El maçó Jean Monnet va ser el principal defensor d'una Europa unida. Va dirigir el comitè per als Estats Units d'Europa. Monnet era fill d'un comerciant de vins francesos. Havia anat al Canadà quan tenia 20 anys a treballar per al Banc jueu Lazard Freres. Després de la Primera Guerra Mundial, va prendre part en les negociacions de Pau de Versalles. Al 1.919, va ser nomenat Vicesecretari general de la Societat de Nacions. Darrere el moviment europeu també hi havia Joseph Retinger, maçó de grau 33è. Els maçons van utilitzar l'amenaça del comunisme per sortir-se amb la seva.   Els nazis volien establir una confederació europea, basada en el sistema econòmic soviètic. El pla es va fer públic al 1.942. Volien una Europa regionalitzada. El Ministre de Finances Walter Funk va publicar el llibre "La comunitat europea" on va presentar les idees de Goring de la "necessitat d'unificar Europa extensivament després de la guerra". Goebbels va proclamar: "En 50 anys Europa estarà unida i les paraules "país d'origen" ja no s'utilitzaran". Existia un pla secret per socialitzar tota l'economia alemanya i construir-la sobre uns fonaments comunistes (és a dir Illuminati). Ernst Kaltenbrunner, director del Reichssicherheitshauptamt, hi estava en contra. Considerava que era massa perillós acostar-se al sistema comunista d'aquesta manera. La intenció era reduir el poder de Hitler al nou sistema - fent-lo president del Reich alemany i ampliant el paper del Reichsfiihrer Heinrich Himmler, qui esdevindria el líder de la confederació Europea. Un dels arquitectes que hi havia darrere d'aquest projecte era Hitlerjugend Reichsleiter Baldur von Schirach (fins al 1.940). Les tropes de les SS també ajudaven a les feines agrícoles, segons documents i fotografies trobats als arxius nazis. La intenció era mostrar que les SS estaven al servei del poble. Els nazis afirmaven que volien una forma de socialisme flexible, un sistema just que garantís els drets de les nacions petites. La confederació volia unir les nacions europees econòmica i políticament. Havia de ser una societat socialista amable, una Volks-Gemeinschaft, governada pel socialisme llibertari amb drets civils per a tothom i un passaport europeu comú. No hi hauria cap tipus d'interès, els bancs i les grans empreses havien de ser nacionalitzades, ja no seria possible fer grans quantitats de diners dels altres, i les autoritats policials havien de ser sotmeses a un control legal. Alemanya renunciaria completament a tenir cap hegemonia sobre les altres nacions membres. El programa nacionalsocialista original havia de ser respectat. El desig expressat era el de crear els Estats Units d'Europa, on totes les nacions serien iguals (Hans Werner Neulen, "Europa und das Dritte Reich: Einigungsbestrebungen im deutschen Machtbereich 1.939-1.945"). El 15 de febrer del 1.945, el Ministre de Propaganda Joseph Goebbels publicà una directiva on es prohibia estrictament la discriminació vers els altres pobles europeus, en particular amb els d'origen eslau - una conversió a l'ombra de les forques. Els nazis, en altres paraules, volien implementar un programa que pogués crear els Estats Units d'Europa i que el líder Illuminati Giuseppe Mazzini havia defensat ja al març del 1.848. Els estatuts de les SS incloïen el concepte dels Estats Units d'Europa. Era l'Imperi Merovingi amb un nom nou. Otto Ohlendorf, responsable del SD-Inland (seguretat interna), fou nomenat per Himmler com Graalshuter der Idee (Ideòleg del Grial). Va proposar unes quantes idees abans de la guerra, com ara el control jurídic dels internaments en camps de concentració i l'estatus de minoria per als jueus, cosa que portaria a respectar tots els drets d'un poble.

Aquest projecte de confederació faria que fos moralment impossible començar una nova guerra de fraternal destrucció a Europa. Al seu llibre "La font contaminada: Els orígens antidemocràtics de la idea europea" (Londres, 1.997), el periodista britànic John Laughland va destacar que Joachim von Ribbentrop i Joseph Goebbels veien el futur mitjançant el principi del nou ordre. Goebbels volia abolir totes les fronteres entre les nacions. El futur d'Europa es duria a terme a través del progrés tecnològic mútuament dependent. Calia un nou règim monetari per protegir Europa de la competència amb la resta del món. Ja al 1.942, els nacional socialistes estaven planejant la introducció d'una moneda comuna europea. El pla va ser finalment llançat pels maçons al 1.970, sota la direcció del primer ministre de Luxemburg Pierre Werner. Els líders nazis creien realment en aquest gran pla. En deien la Comunitat Econòmica Europea (Europaische Wirtschaftsgemeinschaft), que significava un mercat comú laboral, polític industrial i de comunicacions. Els nazis desitjaven fer la pau amb la Unió Soviètica. El líder nazi belga Leon Degrelle va preguntar una vegada a Hitler que faria si Stalin vingués a per ell. Hitler va respondre: "Ordenaria que a aquesta persona se li donés accés al castell més bonic d'Europa."   Atès que el projecte de la confederació nazi s'apartava dels plans maçònics originals d'uns Estats Units d'Europa (economia lliure d'interessos i nacions no-mixtes), els Estats Units d'Amèrica van destrossar tots els intents de fer realitat les idees. Utilitzant mètodes més refinats i més pacífics, els maçons dins la Unió Europea van intentar dissenyar el programa nazi-Illuminati sense aquestes digressions. Afirmar que la Unió Europea es una total reminiscència dels plans nazis per una reorganització similar d'Europa, es considerat en general del tot políticament incorrecte. El Ministre d'Afers Exteriors d'Alemanya Joschka (Joseph Martin) Fischer (un antic terrorista d'esquerres) a la Universitat Humboldt de Berlín, el 12 de maig del 2.000, va dir del Parlament Europeu que era hora d'introduir una Federació Europea. Parlava d'una transició de la UE cap a un parlamentarisme total dins d'una Federació Europea, tal com el maçó Robert Schuman havia exigit 50 anys abans. Això volia dir un Parlament i un Govern europeu respectivament que exercissin els poders legislatius i executius de la Federació. Els maçons van rebre el suggeriment de Fischer amb felicitat. La declaració de la Comunitat Europea del 9 de maig del 1.950 va declarar que els fonaments de formigó per a la futura federació havien estat posats. El Ministre francès per a Europa Pierre Moscovitch va declarar a la primavera del 2.002: "Hem d'avançar cap als Estats Units d'Europa. Dic Estats Units ja que estem parlant de la Federació Europea. Molta gent pensa que la idea d'uns Estats Units és una seqüela lògica de la introducció d'una moneda comuna - l'euro." La intenció, aparentment, és establir els Estats Units d'Europa, amb totes les nacions membres convertides en estats federals amb poc poder.   Plans sinistres entre bastidors Ja al 1.938, el President Roosevelt va augmentar la producció d'avions militars de 10.000 a 20.000 i a 50.000 al maig del 1.940. Els Estats Units no estaven en guerra, però s'estaven preparant per a la guerra. L'almirall James O. Richardson en una anàlisi arribà a la conclusió que seria millor per als Estats Units, si Hitler atacava primer a Stalin. A San Diego al maig del 1.941 es va decidir que Hitler hauria d'atacar a Stalin i no a l'inrevés. Això seria més beneficiós per als interessos de l'elit maçònica. (Igor Bunich, "L'or del partit", Sant Petersburg, 1.992, p. 133). Gran Bretanya tenia plans per ocupar Noruega i Dinamarca a l'abril del 1.940. Hitler va contraatacar i va ocupar els països el 9 d'abril del 1.940. Les forces d'ocupació britàniques ja estaven en marxa. Hitler s'havia oposat a la invasió, però el seu cap de la marina Erich Raeder va demostrar que Anglaterra havia avançat els plans ignorant la neutralitat noruega i minant les aigües noruegues. Això queda clar en el llibre "Den nionde april" ("El nou d'abril"), de Michael Tamelander i Niklas Zetterling, publicat l'any 2.000.

Al començament de la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill havia avançat els plans d'ocupar el nord de Suècia per evitar que arribés ferro suec als alemanys. En un informe secret amb data 20 de desembre del 1.939 s'afirma que "el ferro suec seria un factor decisiu per a la guerra i la victòria cauria del costat de qui finalment pogués controlar aquestes vitals mines". Churchill pretenia construir una base naval britànica a Estocolm. La resta del gabinet i l'exèrcit van dubtar, i l'atac a Suècia va ser ajornat diverses vegades. Hitler, però, tenia la intenció d'arribar en primer lloc, com ho havia fet tant amb Noruega com amb Dinamarca. El 30 d'abril del 1.945, Churchill desitjava com a mínim preparar-se per donar suport militar als suecs des de Noruega en cas que les tropes d'ocupació alemanyes es neguessin a rendir-se, quan la resta de les tropes nazis deposessin les armes (Dagens Nyheter, 25 de maig del 1.987). Els aliats van tenir corredors aeris segurs a través de Suècia durant tota la guerra. Stalin havia planejat un atac en territori de Hitler (L'Operació Tro), malgrat que havia purgat als millors líders de l'Exèrcit Roig. L'atac va tenir lloc el 6 de juliol del 1.941. Quatre dies més tard, el 10 de juliol, l'atac havia acabat. L'alt comandament de l'Exèrcit Roig ja havia rebut el 21 de juny (el dia abans de l'atac de Hitler), ordres d'atacar Romania el 6 de juliol del 1.941. El comandant d'aquesta operació havia de ser el Mariscal Semyon Timoshenko. Ell suposava que havia d'anar a Minsk el 22 de juny per preparar l'atac, en el qual s'havien de mobilitzar 4,4 milions d'homes. Però els alemanys van atacar primer. Stalin volia forçar el pas a través dels països capitalistes com un trencaglaç i ocupar els territoris en poder de Hitler, després de convertir tota Europa en comunista, segons els llibres "El trencaglaç" (Moscou, 1.992), "El dia M" (Moscou, 1.994) i "La última República" (Moscou, 1.996), tots ells escrits per l'agent desertor de la GRU Viktor Suvorov (en realitat Vladimir Rezun). Al costat del taüt de Lenin, Stalin havia promès ampliar les fronteres de la Unió Soviètica (Pravda, 30 de gener del 1.924). El 19 d'agost del 1.939, Stalin ja havia pres la decisió final sobre l'imminent atac a Europa (Viktor Suvórov, "El dia M", Tallinn, 1.998, p. 23). Suècia també era un objectiu per a ser ocupada i sovietitzada. Els espies de Hitler havien advertit Berlín contra l'atac de Stalin i el 18 de desembre del 1.940, Hitler va emetre l'ordre nº 18, per preparar un pla per un primer atac contra la Unió Soviètica el 16 de maig del 1.941, l'Operació Barbarossa. L'11 de març, la Unió Soviètica va decidir dur a terme l'atac el 12 de juny del 1.941 (Mikhail Meltiukhov, "L'oportunitat perduda de Stalin", Moscou, 2.000, p. 283). El 30 d'abril del 1.941, Hitler va canviar la data de l'atac al 22 de juny. El 9 de maig, Moscou va ignorar els rumors de les concentracions de tropes a les fronteres occidentals.   El 17 de maig, les autoritats soviètiques van prohibir a tots els periodistes estrangers i diplomàtics que visitessin les fronteres occidentals de la unió. Després de la fugida de Hess a Escòcia, Stalin va ajornar els plans per atacar. El 24 de maig el comandament militar soviètic es va decidir per una nova data per a l'atac, 6 de juliol del 1.941. El 10 de juny van donar ordres a la Wehrmacht de començar l'atac a la Unió Soviètica el 22 de juny. Gran Bretanya va tractar de calmar la Unió Soviètica, amb la promesa d'acudir a ajudar-la contra Alemanya. Stalin va rebre la informació directament des de Londres sobre el previst atac alemany. Però no va creure que els informes fossin veritat (Mikhail Meltiukhov, "L'oportunitat perduda de Stalin ", Moscou, 2.000). A través d'aquest atac Hitler irònicament va salvar Europa d'una destrucció segura. Alguns llibres de text estonians també diuen que l'Alemanya Nazi en atacar la Unió Soviètica, va impedir un atac soviètic sobre Alemanya (M. Laar, Tilk M. i E. Hergauk, "Història per al 5è grau", Tallinn, 1.997, p. 190). L'historiador M. Laar és idèntic a l'ex Primer Ministre estonià Mart Laar. A Occident, encara es repeteixen les velles mentides de la propaganda comunista. Malgrat els informes dels seus espies, Stalin va ser agafat totalment per sorpresa. No podia entendre la temeritat de Hitler, emprenent una guerra simultàniament en dos fronts. Stalin fins i tot trobava difícil de creure's els informes de guerra. Ho considerava una provocació, de la mateixa manera que el dia anterior havia deixat de creure els contes dels desertors alemanys sobre l'atac imminent. No fou fins la nit del 22 de juny que va donar ordres per resistir. Un mite comú afirma que Alemanya va atacar la Unió Soviètica sense declarar-li la guerra. De fet Alemanya va declarar la guerra a la Unió Soviètica a la matinada, quan Ribbentrop va entregar una nota a l'ambaixador soviètic. La nota deia que Alemanya es veia obligada a atacar per tal de prevenir un atac soviètic planificat. Per tant, els maçons guardaren silenci sobre això. Una de les raons per què Ribbentrop va

ser penjat després als judicis de Nuremberg, va ser la falsa acusació de que Alemanya mai havia declarat la guerra a la Unió Soviètica. Fins i tot historiadors soviètics van admetre més tard que la nota havia estat lliurada ("Història de la Segona Guerra Mundial", Moscou, 1.973-82, vol. 4, p. 31). Així doncs, va ser la Unió Soviètica qui va violar l'acord Molotov-Ribbentrop, no Alemanya. A Occident, les mentides estalinistes encara estan sent acceptades com veritats. Les anomenades Divisions Negres estaven formades per presoners dels camps de detenció russos, que havien estat entrenats a fons a Sotxi al Mar Negre i enviats a combatre contra els alemanys darrere de les línies al juliol-agost del 1.941. Stalin tenia més de un milió d'aquests paracaigudistes a la seva disposició amb finalitats atacants, més que els que tenien tots els exèrcits occidentals junts per al mateix propòsit. Stalin disposava d'un total de 15.000 tancs, cinc vegades més que Hitler. També tenia tancs especials A (Avtostradnye tanki), que podien circular per les autopistes alemanyes. La majoria dels 15.000 tancs eren amfibis. Els alemanys no tenien tancs pesats. Alemanya només tenia sis divisions cuirassades. Berlín va perdre una tercera part dels seus tancs. Hitler tenia un total de 3.410 tancs, 210 dels quals no tenien canons. Cap d'ells era amfibi (Viktor Suvorov, "Suïcidi", Moscou, 2.000, p. 192, p. 299). Amb un exèrcit tan mal equipat, era difícilment possible estendre el seu Lebensraum, és la prova de que es tractava d'una guerra preventiva. Wilhelm Canaris, cap de la intel·ligència militar, mai va informar a Hitler sobre la gran capacitat militar de la Unió Soviètica o sinó Hitler mai s'hagués atrevit a fer l'atac preventiu soviètic. Segons el professor William Carroll Quigley (1.910-1.977), l'almirall Canaris treballava per l'elit mundial traïcionant a Hitler (Carroll Quigley, "La societat secreta que va engegar la Segona Guerra Mundial"). Canaris havia estat reclutat pel servei de intel·ligència britànic abans que els nazis arribessin al poder. Hitler es va atrevir a atacar principalment degut als fracassos soviètics durant la guerra contra Finlàndia (1.939-1.940). Les cites de Suvórov sobre els Mariscals Georgi Zhukov, Alexander Vasilevsky, Vasili Sokolovsky, Nikolai Vatutin, Ivan Bagramyan i altres, confirmen del tot que Stalin estava preparant un atac i no la defensa com es diria més endavant. Aquesta va ser la raó de per què les pèrdues de Moscou van ser tan enormes - 600.000 homes les tres primeres setmanes, 7.615 tancs, 6.233 avions de combat (dels quals 1.200 es van perdre el primer dia) i 4.423 peces d'artilleria. Un gran nombre de soldats russos es van deixar fer presoners. Al final del primer any, 3,8 milions s'havien passat als alemanys. L'Exèrcit Roig simplement es va negar a lluitar pel comunisme. La majoria dels restants 1,2 milions van morir en l'acció. Joseph Stalin es va sorprendre. Amb l'ajuda de tropes d'obstrucció, els comissaris van començar a matar tots els soldats soviètics reticents a seguir endavant.   Els financers de Wall Street van entrar en pànic i van començar a enviar tot tipus d'equips a la Unió Soviètica el més ràpid que van poder. A l'agost del 1.941, els Estats Units van començar a parlar amb Moscou sobre com podrien ser rebutjades amb més eficàcia les tropes de Hitler. Hitler va ser incapaç de planejar les seves operacions, ja que en aquell moment estava malalt, per "cortesia" del Dr. Morrell. Els Estats Units per la seva part van continuar donant suport als militars nazis i ajuda econòmica, però en menor escala.   L'ajuda va continuar durant la guerra L'elit financera als Estats Units va continuar donant suport a Alemanya fins i tot durant la guerra, que ells mateixos havien causat i aleshores proporcionaven una "solució" - la divisió d'Europa en dos blocs ideològics. Tenien la intenció de fer que aquest desastre continués durant tant de temps com els fos possible. El senador i francmaçó d'alt rang S. Harry Truman, que va esdevenir vicepresident i després president dels Estats Units, va explicar la situació després de l'atac de Hitler a la Unió Soviètica el 24 de juny del 1.941, al The New York Times: "Si veiem que Alemanya està guanyant, ajudarem a Rússia, i si és Rússia qui està guanyant, ajudarem a Alemanya. I d'aquesta manera deixarem que es matin tant com sigui possible, tot i que no vull veure Hitler victoriós sota cap circumstància. Cap d'ells es creuen les seves obstinades paraules."

En aquells moments, Truman (1.884-1.972) no era només francmaçó de grau 32è, també era gran mestre de la Gran Lògia de Missouri (1.940-41). Aquesta informació està disponible al temple maçònic d'Alexandria, Virginia. Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya el 3 de setembre del 1.939, però va resultar ser una guerra molt estranya, passiva i unilateral. Els maçons tenien l'esperança que el canceller alemany anul·laria la seva decisió de que el valor de la moneda alemanya deixés el patró or. Segons Hitler la base del valor dels diners havia de ser el treball. Els banquers de Wall Street ho rebutjaven. Ells també detestaven els plans de Hitler de reduir les taxes d'interès i finalment abolir-les (Bruno H. Schubert, "L'Associació de l'economia-lliure, Inc, EUA", Huntington 1972). Hitler va tractar de convèncer al primer ministre britànic Neville Chamberlain de que actués contra els conspiradors i signés un acord de pau amb Alemanya. Chamberlain va acceptar. La premsa va iniciar llavors una violenta campanya contra ell, obligant-lo a dimitir com primer ministre al maig del 1.940, sent substituït per Winston Churchill. Neville Chamberlain va deixar el govern finalment a l'octubre del 1.940. L'1 d'agost del 1.940, Gustau V de Suècia es va adreçar al monarca britànic George VI oferint-se per actuar com a mediador. Però el primer ministre Churchill s'oposà a totes les futures negociacions. Londres no tindria res a veure amb un tractat de pau, llevat que Alemanya tornés a l'antic sistema econòmic. Les negociacions amb Hitler van fracassar. Els banquers van amenaçar amb anar a la guerra, llevat que la situació tornés a la normalitat. No va ser fins al 6 de juny del 1.944, que els Estats Units i Gran Bretanya van obrir un segon front per la invasió de Normandia. Mentrestant, diversos capitalistes continuaven fent negocis amb Hitler. Només al 1.941, les fàbriques de Ford a França van tenir un benefici de 58 milions de francs amb els productes que va aconseguir vendre als alemanys. La Casa Blanca era conscient d'això però feia tot el possible per amagar-ho al públic. Al març del 1.942, la Royal Air Force va bombardejar la planta de Ford de Poissy, França. A una carta posterior d'Edsel Ford a Sorenson, el gerent de Ford sobre aquest atac de la RAF, comentava: "Als diaris nord-americans es van publicar fotografies de la planta en flames, però afortunadament no es feia cap referència a la Ford Motor Company". En qualsevol cas, el govern de Vichy va pagar a la Ford Motor Company 38 milions de francs en compensació pels danys i perjudicis a la planta de Poissy. D'això no se'n va informar a la premsa nord-americana, ja que al públic en general no li haurien agradat aquestes notícies (Josiah E. DuBois, Jr. "Generals amb vestits de color gris", Londres, 1.953, p. 251). DuBois afirma que aquests missatges privats de Ford a Europa van ser donats a Edsel Ford pel Secretari d'Estat adjunt Breckenridge Long. Durant tota la guerra, els petroliers de Rockefeller van subministrar combustible als submarins de Hitler, permetent-los enfonsar amb éxit vaixells nord-americans. Normalment els submarins es proveïen de combustible als voltants de les illes Canàries (Charles Higham, "Comerciant amb l'enemic", Nova York, 1.984, p. 61). L'historiador jueu Ladislas Farago, que aleshores treballava per la intel·ligència nord-americana, va estar d'acord: "La guerra de Hitler amb submarins contra els vaixells anglo-americans durant l'hivern del 1.942-1.943 va ser un èxit gràcies a l'ajuda que va rebre de Rockefeller." ("La guerra silenciosa", Estocolm, 1.956, p. 77). Al 1.940, la Standard Oil de Nova Jersey (ara Exxon) tenia sis petroliers amb bandera panamenya, tripulats per oficials nazis per dur el fuel-oil des de les refineries de la Standard Oil fins a les Illes Canàries, lloc d'abastiment dels submarins nazis (Antony Sutton, "Com l'ordre crea la guerra i la revolució", Bullsbrook, 1.985, p. 64). Un informe de la intel·ligència al Fifth Corps de Columbus, Ohio, el 15 de juliol del 1.941 deia que els nazis no havien enfonsat cap vaixell de la Standard Oil. Els submarins alemanys van enfonsar 3.000 vaixells americans. La Standard Oil també subministrava combustible per a la Luftwaffe. Segons un informe del FBI del 1.942, durant la guerra el 20 per cent de la producció energètica de la Standard Oil anava a Alemanya. La Standard Oil era propietària i extreia el petroli a la Romania ocupada pels alemanys. El president de l'empresa Harriman-Bush, Karl Lindemann, tenia permís per avalar els xecs de la Standard Oil en benefici del cap de les SS Heinrich Himmler. Franklin D. Roosevelt havia permès oficialment el comerç amb l'enemic, el 13 de desembre del 1.941, quan es va signar la "Llicència General de conformitat amb la secció 3 (a) de l'acte de comerç amb l'enemic". El document també estava signat pel jueu francmaçó i Secretari del Tresor, Henry Morgenthau i el Procurador General Francis Biddle. Morgenthau va participar als judicis de Nuremberg per salvaguardar els interessos nord-americans.

El 14 de març del 1.985, el diari suec Aftonbladet mostrava que els banquers Jacob i Marcus Wallenberg també havien treballat estretament amb el règim nazi fent préstecs de grans quantitats de diners a la IG Farben. Dos historiadors holandesos, Gerard Aalders i Cees Wiebes, van passar sis anys buscant-ne l'evidència. Al 1939 es va signar un contracte entre els nazis i Wallenberg, vàlid fins al 1.944. Durant aquest període, Jacob Wallenberg va visitar Alemanya en repetides ocasions per negociar amb el govern de Hitler. La IG Farben donava forma a la política exterior de Hitler, com va ser confirmat per Georg von Schnitzler, membre de la Junta de la IG Farben: "La IG Farben és bàsicament responsable de les polítiques de Hitler". Als Estats Units, Wallenberg era la façana de diverses empreses propietat de l'industrial alemany Robert Bosch. Després de la guerra, quan es van descobrir els acords, els nord-americans van confiscar les empreses però els diners misteriosament van ser retornats a Wallenberg. Gerard Aalders va dir a l'Aftonbladet: "Com van aconseguir retornar els diners als Estats Units continua essent un secret." El Stockholms Enskilda Bank feia de façana de Bosch, Krupp, IG Farben i altres empreses importants d'Alemanya durant la Segona Guerra Mundial. El banc Wallenberg les va ajudar, entre altres coses, fent-se passar pel comprador de les seves empreses filials estrangeres (Gerard Aalders i Cees Wiebes, "Affarer till varje pris " / "Negocis a qualsevol preu", Estocolm, 1989). La família Wallenberg també va col·laborar amb els líders soviètics. Això va ser revelat per l'ex cap de l'espionatge d'Escandinàvia, Yelisei Sinitsyn, al seu llibre "El testimoni resident" (Moscou, 1.996, p. 260). Va relatar com els Wallenberg, durant la Segona Guerra Mundial, es van assegurar que la Unió Soviètica rebés regularment rodaments de boles d'alta qualitat i subministraments militars. Sense aquest suplement la Força Aèria Soviètica hauria tingut seriosos problemes. Gairebé cada nit, aterraven avions soviètics als aeròdroms suecs amb el permís del govern suec per transportar reforços per a les fàbriques soviètiques d'avions. El govern suec també va delegar a Raoul Wallenberg la tasca de vetllar pels interessos soviètics a Budapest. Però com que Raoul Wallenberg també cooperava amb els serveis d'intel·ligència alemanys i americans i protegia altres interessos (entre ells els dels feixistes italians i els d'empresaris inútils) fou arrestat, portat a la Unió Soviètica i executat amb una injecció de verí. Després de la Conferència de Ialta Churchill va declarar: "Ara sabem que tenim un amic (Stalin) en qui podem confiar." Això ho va dir per enganyar l'opinió occidental. Els maçons eren molt conscients que Stalin no era més digne de confiança que Hitler. Aquests poders sabien exactament què passaria amb els europeus de l'Est abans que Stalin tingués accés a les noves terres de l'Europa Oriental. S'ha afirmat que Winston Churchill va encunyar l'expressió 'teló d'acer' el 5 de març del 1.946 al Westminster College, Fulton, Missouri. No va ser així. De fet, va ser el ministre de propaganda nazi, Joseph Goebbels, qui al diari Das Reich del 25 de febrer del 1.945, va utilitzar l'expressió per primera vegada. A l'article "L'any 2000" (p. 1-2) descrivia la situació Europea després d'una possible derrota alemanya. La seva hipòtesi era que si Alemanya deposava les armes, tota l'Europa de l'Est seria ocupada per la Unió Soviètica d'acord amb la Conferència de Ialta. Va escriure: "Un teló d'acer cau a través d'un vast territori controlat per la Unió Soviètica. Al seu darrere, els diferents pobles seran massacrats. La premsa jueva de Londres i Nova York probablement fins i tot ho aplaudiran." Goebbels va assumir que Alemanya es dividiria segons el pla de Ialta, una part esdevindria comunista. Va posar èmfasi en que els vencedors crearien tot tipus de mites sobre la guerra. Finalment, l'any 2000 Europa seria reunida en una unió única. Les forces que van ajudar a Adolf Hitler a fer-se amb el poder encara tiben de les cordes entre bastidors. És per això què tots els vergonyosos fets sobre els financers americans no hagin sorgit fins ara. Els Estats Units son els responsables finals de l'aparició del comunisme, així com del nacional-socialisme en l'àmbit polític. Després de la Segona Guerra Mundial, 226.931 alemanys van ser jutjats acusats de crims contra la humanitat. Originalment, havien de ser jutjades 3.596.000 persones, però per raons pràctiques no es va fer. Molt pocs assassins comunistes han estat jutjats a l'antic món comunista. Els comunistes al capdavall no van deixar que els seus amos, l'elit financera, caiguessin. Els comunistes polonesos van iniciar la més gran operació de neteja ètnica de la història - l'expulsió de més de dotze milions de ciutadans alemanys de les províncies orientals d'Alemanya. El primer ministre Winston Churchill va dir ja al 1.944 en un debat a la Cambra dels comuns: "Segons la nostra opinió, el mètode més satisfactori i durador és l'expulsió. Al lliurar-nos de les barreges racials que condueixen a conflictes interminables... s'aconseguirà fer net."

Així doncs, la intenció actual de barrejar als pobles no és una expressió de solidaritat (un terme maçònic) sinó la creació d'infinits conflictes, que en acabat poden ser utilitzats pels líders maçònics per promoure els seus interessos criminals. Òbviament vivim en un món molt bàrbar. La situació ha sorgit degut a la nostra falta de judici. Però finalment resultarà impossible que això continuï així amb mentides, actes malvats i injustícies. Tard o d'hora aquest sistema també s'ensorrarà. La histèria de l'holocaust Al març del 1.916, The Daily Telegraph va informar que els austríacs i els búlgars havien gasejat 700.000 serbis. Després de la guerra, ningú es creia ja aquesta història. Es va admetre que això només era propaganda de guerra. El 31 d'octubre del 1.919 The American Hebrew publicava un article propagandístic amb el títol "Cal aturar la crucifixió de jueus!" A l'article, s'afirmava que durant la Guerra Mundial a causa de la fam, de les epidèmies i de "l'holocaust", podien haver sucumbit sis milions de jueus. Després va resultar que tot era propaganda de guerra. Aquesta informació va ser difosa durant i tot just després de la Primera Guerra Mundial. Segons Ben Weintraub, la figura sis milions té una gran importància cabalística, per tant és important mantenir-la tant si és correcta com si no ("El dogma de l'holocaust del judaisme: Pedra angular del nou ordre mundial", Toronto, 1.995, p. 12). Al 1.933, hi havia 5,6 milions de jueus en les àrees que més tard van ser controlades pels alemanys (The New York Times, 11 de gener del 1.945). Els jueus ortodoxos al seu llibre sagrat del Talmud grollerament han calumniat els romans afirmant que l'Emperador Vespasià "Havia matat a quatre-centes mil miríades de jueus innocents a la ciutat de Bethar". Una xifra bastant impossible ja que suposadament una miríada n'eren deu mil! En un altre lloc al Talmud (Gittin 58a, p. 269), s'afirma: "A Bethar, setze milions d'escolars israelites van ser embolicats amb pergamins i cremats vius pels soldats romans". Gairebé tothom ha acceptat la versió oficial del que passava durant el regnat del nacional-socialisme. A mesura que el lector se n'adona, gran part d'aquestes històries han demostrat ser mites. Els polítics maçònics d'alt rang han fet creïbles falsificacions flagrants, especialment la de l'intent d'exterminar sistemàticament tots els jueus europeus. Un dels propòsits d'aquest mite era fer impossible tota crítica als jueus en el futur. Calia que hi hagués una compassió automàtica vers el poble jueu, per tal de facilitar que els extremistes jueus poguessin cometre tants crims com desitgessin. La revista israeliana News from Whithin (nº 5, maig del 1.995) deia que els sionistes utilitzaven el sofriment del poble jueu per assolir determinats objectius polítics. Per tant, els fets han estat manipulats i s'haurien negat a ajudar la seva pròpia gent. Michael Warschawski, a la revista, deia el següent: "La sensació de ser l'eterna víctima ha fet possible en gran mesura suprimir tots els sentiments d'empatia pel patiment dels altres i tots els sentiments de culpa per a les víctimes de les injustícies comeses per l'estat d'Israel." Moshe Zuckerman revelava a la mateixa revista que Israel està utilitzant l'holocaust per rentar el cervell a la nova generació. Els escolars d'Holanda han esdevingut tan eficaçment adoctrinats per la propaganda de l'holocaust que estan convençuts que al món ja no hi ha cap jueu. Això va dir un portaveu del Museu Jueu d'Amsterdam al juny del 2.000. L'editor polític del diari suec Dagens Nyheter, Svante Nycander, va escriure el següent el 18 d'abril del 1.992: "Llavors, com pot una persona raonablement ben informada estar segura de que l'holocaust realment va tenir lloc? ...Si només està permesa una versió d'un esdeveniment històric, la gent no té cap raó de pes per creure que és veritat. Una afirmació que requerís la protecció de la llei, faria sospitar que es tracta d'un mite." L'holocaust durant la Segona Guerra Mundial segueix sent "un fet provat", tot i que els relats absurds dels testimonis contradiuen les lleis naturals i la lògica humana. No obstant això, existeixen, els que qüestionen la versió oficial.

El primer defensor de l'holocaust que en va dubtar va ser Alexander Radcliffe, polític escocès que afirmava a finals del 1.945 a la seva revista Vanguard, que l'holocaust havia estat un invent jueu. Aquesta declaració l'havia tret de La veritat sobre els jueus, un pamflet que Radcliffe havia publicat anteriorment en el qual especulava també amb que el govern britànic en realitat estava controlat pels jueus. Al 1.947, l'escriptor francès Maurice Bardeche va afirmar en el seu segon llibre, "Nuremberg o la terra promesa" que almenys una part de l'evidència que envolta als camps de concentració havia estat falsificada i que les morts dels que eren allà enterrats principalment havien estat a causa de la fam i la malaltia. Bardeche també va ser el primer en sostenir que als jueus que no gasejaven, els utilitzaven per a la neteja de les anomenades cambres de gas.

El suís Paul Rassinier va ser el següent dissident important en sorgir. El mateix Rassinier era un supervivent dels camps de concentració. Va ser detingut per la Gestapo al 1.943 per les seves activitats a la resistència (que incloïa el trasllat de jueus a Suïssa) i va passar la resta de la guerra a Buchenwald i a Dora. Al 1.948, Rassinier va publicar "Travessant la línia", que va ser el primer d'una sèrie de llibres amb la intenció de mostrar que les afirmacions de la majoria dels supervivents dels camps de concentració eren exagerades, i que els reclusos encarregats de les execucions als camps eren els culpables reals dels horrors dels camps, no les SS. Al seu llibre "El drama dels jueus europeus" (1.964), Rassinier argumentava que l'afirmació de que les cambres de gas s'utilitzaven per matar jueus no era res més que una invenció creada per fer servei al govern sionista d'Israel. Tot i que Rassinier va morir al 1.967, la seva obra va ser més tard recollida i publicada pòstumament al 1.976 amb el títol "Desemmascarant el mite del genocidi", portant les teories d'aquell supervivent d'un camp de concentració francès a una nova generació d'escèptics. Al maig del 1.945, Austin J. App, professor de literatura anglesa a la Universitat de Scranton i a La Salle College de Missouri, afirmà que les atrocitats que van tenir lloc als camps de concentració estaven legalment justificades d'acord amb les regles de la guerra. Al 1.946, App va utilitzar estadístiques per mostrar que els sis milions de jueus morts a mans dels nazis era bastant impossible. Al 1.949, en una carta al Time Magazine, App havia calculat el nombre de jueus morts en 1,5 milions. Al 1.973, App va publicar "L'estafa dels sis milions: Xantatge de molts marcs al poble alemany fabricant cadàvers", on traçava les seves vuit "afirmacions irrefutables" on demostrava que la xifra de sis milions de jueus morts és una exageració enorme. El jutge alemany Wilhelm Staglich va revelar el bluf al seu llibre "El mite d'Auschwitz" / "Der Auschwitz-Mythos" (Indiana, 1.984). Com a resultat va veure reduïda la seva pensió i va perdre el títol de metge. Les autoritats es van recolzar en una llei derogatòria de títols acadèmics del 1.939 - una llei signada pel propi Adolf Hitler! "Dissecció de l'Holocaust: La creixent crítica de la 'Veritat' i la 'Memòria'" (Capshaw, Alabama, 2.000), editat per l'enginyer químic Ernst Gauss, conté els resultats de les anàlisis químiques que deixen perfectament clar que totes les afirmacions de les cambres de gas per a l'assassinat massiu de gent als camps de concentració és un total disbarat. El llibre està prohibit a Alemanya. Norman C. Finkelstein, professor a la Universitat de Nova York i fill de dos jueus supervivents del gueto de Varsòvia i dels camps de concentració, va escriure "La indústria de l'Holocaust" (Londres, 2.000), on afirma que tot aquest enrenou condueix a l'antisemitisme i a beneficiar a neonazis i revisionistes. L'americà jueu David Cole va denunciar l'engany de l'holocaust d'Auschwitz, quan hi va anar al setembre del 1.992. Cole va parlar amb el director del Museu el Dr. Francizek Piper i va arribar a la conclusió de que tot era una ficció. Els seus documentals són per reflexionar-hi. Cole creia que les mentides només feien mal als mentiders. Els jueus extremistes van començar a amenaçar-lo i va desaparèixer sense deixar rastre. El jueu francès Jean-Gabriel Cohn-Bendit al 1.991 va expressar els seus dubtes en un assaig sobre les històries de les cambres de gas. Immediatament va ser objecte de calúmnies. Ian J. Kagedan, portaveu de la lògia canadenca B'nai B'rith, va escriure a The Toronto Star el 26 de novembre del 1.991: "L'Holocaust va a ser la pedra angular, o principi fonamental, del Nou Ordre Mundial". L'enginyer civil francès Henri Roques a l'edat de 66 anys al maig del 1.986 va rebre la màxima qualificació amb la seva tesi doctoral a la Universitat de Nantes a Bretanya. Afirmava que les cambres de gas no havien existit als camps de concentració alemanys. Segons ell, les cambres de gas són un mite. Roques havia treballat en la seva tesi durant 20 anys i llegit pràcticament tot el s'havia escrit sobre els camps de concentració de Hitler. Després de la interferència de les organitzacions jueves, Roques finalment va perdre la seva titulació. El catedràtic d'història polonès, Dariusz Ratajczak, al 1.999 va escriure al seu llibre "Assumptes perillosos" que el nombre oficial de víctimes jueves als camps de concentració nazis era molt exagerat. Sostenia que els relats dels testimonis estaven mancats de credibilitat i que la gasificació de jueus mai va tenir lloc. Ratajczak va dir que les "cambres de gas" mostrades al públic mai van ser utilitzades com a tal. Va ser acomiadat del seu lloc de treball a la Universitat d'Opole i li va prohibir ensenyar a qualsevol altre lloc de Polònia durant tres anys. El President Eisenhower va admetre que els camps de concentració nazis eren "presons per a presos polítics". Quan les organitzacions jueves dels Estats Units, Gran Bretanya i altres països al 1.933 van començar un boicot que va infligir un enorme dany econòmic a Alemanya, Hitler va començar a fer les lleis anti-jueus.

Els jueus eren considerats com un risc per a la seguretat. Els sionistes volien provocar que Hitler imposés mesures més severes contra els jueus per tal d'accelerar l'emigració jueva a Palestina. A partir del 1.933 els jueus van ser intensament perseguits i empesos cap a l'exili. Els que al 1.941 i més tard encara estaven vivint en l'àmbit d'interès alemany, van ser enviats a camps de treball, reunits en guetos i deportats a Rússia, per la qual cosa van perdre les seves possessions i moltes famílies es van dividir. Durant la campanya militar de l'est, les tropes alemanyes, anomenades Einsatzgruppen, van assassinar a molts jueus. Però no és cert que hi hagués un pla per a aniquilar físicament a tots els jueus i que hi hagués cambres de gas per matar gent a diversos camps de concentració. També ha estat exagerat el nombre de víctimes. La guerra oferia una oportunitat per forçar "la solució final de la qüestió jueva" a través dels nazis. Hermann Goring el 31 de juliol del 1.941 va escriure a Reinhard Heydrich sobre les seves intencions: "Com un suplement a la tasca, que va ser confiada a vostè al decret de data 24 de gener del 1.939, per resoldre la qüestió jueva mitjançant l'emigració i l'evacuació de la manera més favorable possible, donades les condicions actuals, per la present li encarrego dur a terme tots els preparatius necessaris en matèria organitzativa, substantiva i financera per a una solució total de la qüestió jueva en l'esfera d'influència alemanya a Europa... A més li encarrego que presenti puntualment un projecte relatiu a les preparacions de caràcter pràctic per a la solució final de la qüestió jueva." (Raul Hilberg, "L'extermini dels jueus europeus" / "Die Vernichtung der europaischen Juden", Fischer Taschenbuch Verlag, 1.990, p. 420) La conferència de Wannsee a Berlín el 20 de gener del 1.942 que segons el mite, va decidir exterminar als jueus, en realitat tractava sobre la seva reubicació, cosa que també és clarament evident a partir les actes de la reunió. Tots ens hem acostumat tant a aquestes mentides en relació amb la histèria de l'holocaust que tenim problemes per acceptar els fets de les circumstàncies reals. Hauríem de preguntar-nos com algú ha pogut ser tan cruel com per mentir sobre l'holocaust. Aparentment, aquest ha estat el cas. Una gran quantitat de fets prou contundents desmunta fàcilment les mentides que hi ha darrere el mite de l'holocaust. Durant la guerra hi va haver 14 camps de concentració grans i diversos de més petits. A més hi havia 500 més dels anomenats camps de treball que contenien cadascun d'ells des d'uns quants centenars fins a més de 1.000 presoners. L'austríac camp de Mauthausen va ser notori per la seva manca d'humanitat. Hi havia regles estrictes per als funcionaris de les SS que hi estaven al càrrec. Karl Koch, comandant de Buchenwald, va ser afusellat per corrupció i assassinat. Hermann Florstedt, el comandant de tan mala fama de Majdanek, va ser penjat davant dels presoners reunits. El 4 de juny del 1.937, el Gruppenfiihrer de les SS Theodor Eicke va informar en un memoràndum intern que l'Oberscharfiihrer de les SS Zeidler havia assaltat sàdicament a un reclús al camp de concentració de Sachsenhausen. Com advertència als altres vigilants, va ser degradat, llicenciat de les SS i lliurat a les autoritats. Eicke va assenyalar que no estava tolerat agredir als reclusos. Entre l'1 de juliol del 1.942 i el 30 de juny del 1.943, van morir 110.812 reclusos als camps de concentració, com queda demostrat a les estadístiques recollides pel Waffen de les SS General Oswald Pohl per a Heinrich Himmler. L'agost del 1.943, el nombre total de presoners al campament era de 224.000, i un any més tard n'hi havia 524.000. A l'educador suís Jurgen Graf el van xocar molts dels disbarats de la versió oficial de "l'holocaust". Per tant, va compilar tot el material disponible en un llibre, "L'holocaust a judici: Els relats dels testimonis vers les lleis naturals" ("Der Holocaust auf dem Priifstand: Augenzeugenberichte versus Naturgesetze"). El llibre és molt convincent per la seva facticitat.   Va afirmar: «Tret dels últims caòtics mesos de la guerra, el pitjor període als campaments van ser l'estiu i la tardor del 1.942. Durant aquests mesos més de 300 persones van morir de febre tifoide fent vida quotidiana a Auschwitz. La malaltia també va reclamar entre les seves víctimes als guàrdies de les SS. Dins dels complexos d'Auschwitz la majoria de les morts es van produir a Birkenau, tres quilòmetres a l'oest del campament principal, que s'havia convertit en un campament hospital. Durant certs períodes va morir a Birkenau més gent que en tots els altres camps junts. Aquest "campament de la mort" on van sucumbir probablement de 60.000 a 80.000 presos, principalment per malaltia (també hi va haver execucions i assassinats!), més tard es va convertir en el llegendari "camp d'extermini", on segons els "historiadors" van ser assassinats entre un i quatre milions de persones.

Per cremar els cadàvers de les víctimes de la malaltia, hi havia forns crematoris i per emmagatzemar els cadàvers abans de la cremació havia d'haver-hi tanatoris i cellers construïts especialment per a això, que la llegenda més tard convertiria en "cambres de gas". Fins i tot les dutxes, almenys parcialment, esdevingueren "cambres de gas". I la divisió dels presoners en sans i discapacitats va esdevenir "la selecció per a les cambres de gas". Així va néixer la mentida més fatídica del nostre segle, la mentida d'Auschwitz.» Hi ha paral·lels històrics pel que fa a la taxa de mortalitat en camps de detenció similars. Als camps de presoners de la Unió Douglas i a Rock Island durant la Guerra Civil americana, la mitjana mensual de morts era del 2 al 4 per cent, i al camp de presoners de la Confederació a Andersonville van morir 13.000 dels 52.000 soldats capturats de la Unió. Durant la guerra dels Boers els britànics van empresonar aproximadament 120.000 civils Bòers, així com desenes de milers de natius africans, dels quals en va morir un de cada sis. Ni els presoners de guerra a la Guerra Civil americana ni els de la guerra dels Boers van morir deliberadament; gairebé tots ells van morir d'epidèmies. La xifra de morts es pot comparar a la de Dachau (van sobreviure el 84%) o de Buchenwald (van sobreviure el 86%). Com pot algú confiar en els sionistes, quan ja durant la primera Guerra Mundial van mentir sobre aquest assumpte? La propaganda sionista després de la primera Guerra Mundial va afirmar que havien mort sis milions de jueus a causa de la fam, les epidèmies i l'holocaust. Poc després de la Segona Guerra Mundial van aparèixer diferents versions de l'holocaust. Quina d'elles se suposa que un ha de creure? Stefan Szende (Dr.), un jueu suec d'ascendència hongaresa, va escriure al seu llibre "La promesa que Hitler va respectar" (Nova York, 1.945), sobre camp de concentració de Belzec: "Els trens que arribaven a Belzec carregats de jueus eren conduïts per un túnel a les instal·lacions subterrànies de l'edifici d'execució. Allà els jueus baixaven i havien de deixar les seves pertinences. Cada dia arribaven trens plens de jueus des d'Alemanya, Àustria, Txecoslovàquia, Bèlgica, Holanda, França i els Balcans... Els portaven a sales enormes capaces d'albergar diversos milers de persones. En aquestes habitacions no hi havia cap finestra, estaven fetes completament amb metall i tenien el terra que es podria abaixar. Els terres d'aquestes sales, amb milers de jueus, s'enfonsaven a una bassa d'aigua, que hi havia a sota - però només el suficient com per que la gent no quedés totalment submergida sota l'aigua. Quan tots els jueus sobre la placa de metall tenien l'aigua per sobre dels malucs, s'enviava una descàrrega elèctrica a través de l'aigua. Al cap d'uns moments, tots els jueus, milers a l'hora, eren morts. A continuació, la placa de metall sortia fora de l'aigua. Amb tots els cadàvers de les víctimes assassinades. S'hi enviava una altra descàrrega elèctrica, i la placa de metall esdevenia un forn crematori, a foc roent, fins que tots els cossos eren reduïts a cendres. Unes grues enormes aixecaven novament el terra i buidaven les cendres. El fum sortia a través de grans xemeneies industrials. Aquest era tot el procediment. Tan aviat com s'acabava, es podria tornar a començar de nou. Constantment nous lots de jueus eren conduïts pels túnels. Els trens individuals portaven entre 3.000 i 5.000 jueus alhora i hi havia dies en què a la línia de Belzec s'hi veien arribar entre vint i trenta d'aquests trens. La tecnologia moderna va triomfar en el sistema nazi. El problema de com exterminar milions de persones es va resoldre." El llibre de Szende va ser retirat del mercat i destruït, quan més tard es va escollir la versió de la cambra de gas. Els fets sobre l'extermini dels jueus es van publicar ja al 1.942 a diaris controlats pels sionistes com ara The New York Times. El propòsit principal d'aquesta propaganda de terror era destacar la necessitat d'establir una pàtria jueva. L'historiador nord-americà Arthur R. Butz analitza al seu llibre "La gran estafa del segle XX" (Ladbroke, 1.976) com es va originar el frau del segle. La seva conclusió: "Les cambres de gas són fantasies de la postguerra".   Al The New York Times van ser descrits diversos mètodes d'extermini, a més del de les cambres de gas. El 7 de febrer del 1.942, van aparèixer contes sobre "llocs on enverinaven la sang" a la Polònia ocupada i el 30 de juny del 1.942 sobre "una casa de tir", on hi disparaven cada dia a milers de jueus. Aquestes versions van ser abandonades ja abans del final de la guerra. Després van venir les cambres de la mort de vapor que fins i tot es van presentar als judicis de Nuremberg. Aquests són uns quants exemples més: Els jueus eren assassinats amb forns elèctrics... Els jueus eren assassinats amb fortes descàrregues amb dutxes elèctriques i llavors convertits en sabó. Aquesta versió és de Simon Wiesenthal... Els jueus eren assassinats amb calç viva i gasos de dièsel...

Al judici de Belzec al 1.965 un tribunal alemany va establir la versió on els jueus havien estat assassinats amb Zyklon B, mitjançant un sistema de canonades que el duia a les dutxes. El Tribunal va creure que passades unes setmanes es va canviar als gasos de dièsel. Aparentment els estúpids homes de les SS van trigar un parell de setmanes en adonar-se que era impossible fer passar els grans de zyclon per les canonades. A més, les SS van fer el contrari en altres camps i van passar dels carburants dièsel al Zyclon B, tot això segons la histèria de l'holocaust... No hi ha, però, cap prova de l'assassinat de 600.000 jueus a Belzec - ni un sol document alemany. No s'han trobat fosses, ni les cendres després de 600.000 assassinats i reduïts a cendres. Les cambres de gas no s'han trobat per enlloc. Al gener del 1.995, la revista francesa L'Express va informar que el personal d'Auschwitz ara admetia que la cambra de gas coneguda com la Krema I havia estat erigida al 1.948 pel govern comunista polonès per a beneficiar-se dels turistes estrangers. Fred Leuchter ja havia revelat l'engany al 1.988. Hi ha evidència que totes les cambres de gas van ser construïdes després de la Segona Guerra Mundial per soldats soviètics i també americans. A les fotografies aèries fetes pels avions de reconeixement americans durant la guerra, no es poden observar cap d'aquestes construccions. També a Polònia ha estat admès que les cambres de gas van ser construïdes després de la guerra. Les tropes aliades a Bergen-Belsen, Buchenwald i Dachau van trobar, a més de munts de cadàvers i esquelets vius, desenes de milers de presoners aparentment sans i ben alimentats, dels quals gairebé mai se'n ha mostrat cap imatge. D'altra banda, hi ha un munt de fotografies falsificades, entre elles pintures presentades com fotografies. A la Universitat de Lund, a Suècia, es van recollir 564 testimonis de supervivents dels camps de concentració nazis. Un estudiant polonès, nascut al 1.924, descriu el treball pesat i el maltractament des de l'abril del 1.945, quan va passar deu dies a Bergen - Belsen. L'estudiant va declarar: "El primer amb que ens trobàvem eren munts de cadàvers estesos per tot arreu. Eren víctimes d'una epidèmia de febre tifoide. Va ser horrible haver d'arrossegar els cossos fins a grans dics utilitzats com fosses." (Goteborgs-Posten, 30 de juliol del 2.000) Ni una paraula sobre cambres de gas ni cap l'holocaust. Aquests testimonis originals, per tant, són de màxima importància. Al 1.990, la Unió Soviètica va posar les llistes dels morts d'Auschwitz a disposició de la Creu Roja internacional. Cobrien el període des d'agost del 1.941 fins a desembre del 1.943 i contenien 66.000 noms. El nombre de víctimes d'epidèmies de febre tifoide, xarampió, vellesa i tiroteigs durant els anys 1.935-45 a Auschwitz ascendia a 73.137. D'aquests 38.031 eren jueus. La taxa de mortalitat va tenir el seu apogeu entre 1.942 i 1.943. Entre 1.935 i 1.945, un total de 403.713 persones van morir en camps de concentració nazis (The New York Times, 3 de març del 1.991). Menys de la meitat eren jueus, ja que en molts d'aquests camps només constituïen una petita minoria (a Auschwitz al final la part de presoners jueus era gairebé del 80 per cent). El Canceller alemany Konrad Adenauer va afirmar al 1.953 que durant la Segona Guerra Mundial havien sucumbit 170.000 jueus. Aquesta informació la va donar L'Oficina d'Informació i Premsa del govern d'Alemanya Occidental (Presse-und Informationsamt aer Bundesregierung). És cert que els comissaris, és a dir els agents de propaganda política comunista, sovint van ser liquidats immediatament després de la seva captura. La majoria d'aquests comissaris eren jueus. Els jueus també estaven fortament representats al moviment partisà, cosa que és evident a partir de fonts soviètiques. Uns quants jueus que van ser afusellats ni eren comissaris, ni partisans, ni ostatges. Van ser afusellats "només per estar-ne segurs". No hi ha excusa per aquests assassinats en massa - però això no justifica totes les mentides de l'exterminació massiva amb cambres de gas.   Els aliats volien impedir que la inhumanitat dels crims contra civils alemanys dels comissaris jueus als camps de concentració soviètics i als dels propis aliats, sortís a la llum a Nuremberg. Després de la guerra entre 12 i 14 milions alemanys van ser assassinats deliberadament. Molts d'ells van morir en diversos camps després de la guerra. La Unió Soviètica al 1.939 va recuperar el territori pres per Polònia 20 anys abans. Després de la Segona Guerra Mundial, la Unió Soviètica va permetre als polonesos retallar una cinquena part del territori original alemany, en total 100.000 quilòmetres quadrats. 16 milions d'alemanys havien de ser exterminats o expulsats. Dos milions d'alemanys van ser assassinats en pogroms i en camps de concentració, o van morir de fred i de les privacions durant el desterrament. Les tropes soviètiques fins i tot

mataven als presoners als camps alemanys, segons l'historiador francès Jacques de Launay ("La gran debacle", París, 1.985). Els soldats soviètics no diferenciaven entre alemanys i txecs en "l'alliberament" de Txecoslovàquia. Al mateix temps els txecs rojos van aprofitar l'oportunitat per matar gairebé 40.000 civils alemanys en accions de venjança entre el 8 i el 25 de maig del 1.945. La màfia també va participar a la massacre.

Els nord-americans i els francesos deliberadament van deixar que més d'un milió de presoners de guerra alemanys morissin de fam i de malalties. Molts van ser executats sense el degut procés. Centenars de milers d'alemanys van ser assassinats per les torbes comunistes poc després de la guerra. Almenys cent mil nacionalistes francesos van ser assassinats pels comunistes, després de la guerra. Ningú ha condemnat aquests assassinats en massa. Durant els anys 1.945-1.950 uns nou milions d'alemanys van morir a causa de Pla Morgenthau, que prescrivia una reducció sistemàtica de la capacitat de producció industrial alemanya. Va ser una mort massiva planificada. Dos maçons d'alt rang, Truman i Morgenthau, en van ser els responsables. Aquest va ser un alt preu a pagar pels alemanys, perquè els líders nazis jueus van deixar que morissin 170.000 jueus més durant la guerra per espantar a la resta per què emigressin a Palestina. Aquest pla va ser aprovat per Roosevelt i Churchill al seu encontre al Quebec (Canadà), l'agost del 1.943. Els líders maçònics comptaven amb que la implementació del pla Morgenthau hauria significat que moririen entre 20 i 30 milions d'alemanys. En els 1.255 camps de concentració comunistes de Polònia, els comissaris jueus van devastar com babuins histèrics: van torturar i assassinar a 80.000 alemanys ordinaris sense remordiments. El periodista jueu John Sack ho va descriure al seu llibre "Ull per ull" (Nova York, 1.993). Alguns d'aquests jueus

criminals van ser: Lola Potok, Itzak Klein, Moshe Grossman, Shlomo Singer, David Feuerstein, Aaron Lehrman, Efraim Lewin, Mordechai Kac, Nachum Solowitz, Schmuel Kleinhaut i Schlomo Morel. Ai dels vençuts! Els aliats sabien el que estava passant, però no hi van voler interferir. Només Schlomo Morel durant set mesos va torturar fins a la mort a 2.500 persones, incloent-hi nens i ancians. Després de la caiguda del comunisme, va aconseguir escapar de la justícia polonesa i fugir a Israel. A mena de contrapès les potències victorioses es van inventar un delicte únic a la història de la humanitat - "l'holocaust", l'extermini sistemàtic d'un poble sencer des de nadons a àvies velletes en cambres de gas. Però això és físicament impossible. Cap persona assenyada instal·laria un crematori al mateix edifici que una cambra de gas, on la gent hauria de ser morta amb un gas explosiu. El Zyklon B no és altament explosiu, però a causa del risc latent d'explosió dels cadàvers amarats de Ziklon B, tal procediment hauria estat una bogeria suïcida. La cambra de gas i el campament sencer haurien explotat, incloent-hi el personal de les SS. A més, les portes de totes les "cambres de gas" s'obren cap a l'interior, pel que hauria resultat gairebé impossible per a les unitats del comandament especial entrar en aquestes cambres plenes de cadàvers. Segons els testimonis també fumaven cigarretes enmig d'un gas explosiu. A Auschwitz-Birkenau els crematoris eren a la planta de sobre de les suposades cambres de gas. L'única connexió entre els pisos era un únic ascensor. A l'ascensor hi cabien com molt quatre cossos més el director d'orquestra, així que havia d'anar cinc-centes vegades amunt i avall entre les cambres de gas i el crematori i sense aturar-se manipulant cossos infestats de ziklon en un entorn fortament carregat de gas Zyklon B. S'afirma que es gasejava a unes 2.000 persones alhora. El Ziklon (cianur d'hidrogen) és un gas molt verinós que mata fins i tot en petites quantitats quan s'inhala, però també quan entra en contacte amb la pell. S'afirma que les unitats de comandament especial treballaven sense màscara de gas ni cap granota protectora. Si hagués estat així haurien mort en pocs minuts. La cremació d'un cos en forns crematoris més moderns triga una hora i mitja i no anava més ràpid al 1.944. En sis hores 15 forns podien cremar només 60 cossos, 1.940 dels 2.000 haurien sobrat. Els forns crematoris moderns poden cremar fins a 23 cossos per dia i forn. Als forns de Birkenau alimentats a base coc la capacitat màxima diària segons els experts (com Ivan Lagace, responsable del crematori a Calgary, Canadà) era de cinc cossos per forn. Si els forns crematoris de Birkenau funcionava sempre perfectament (i sabem per documents que aquest no era el cas), hauria estat possible cremar no més de 150.000 cossos. On eren llavors els altres 850.000 cossos cremats? A causa de la inevitable escassetat d'oxigen és bastant impossible cremar cossos en pous i a Birkenau era especialment difícil a causa de l'alt nivell freàtic. Els histèrics de l'holocaust no en volen saber res de les evacuacions de jueus soviètics que van tenir lloc després de la invasió alemanya i que es demostra a través dels arxius soviètics, i neguen els vols en avió de la majoria dels jueus polonesos a la Unió Soviètica.   Tots els jueus que els alemanys van traslladar a Rússia i que s'hi van quedar es van comptabilitzar com assassinats. Com víctimes de l'holocaust també s'hi inclouen els jueus que van morir durant les deportacions de Stalin i als camps de treball soviètics, així com els soldats aliats jueus que van morir en una batalla o durant l'emigració a Palestina. Al gener de 1945, Elie Wiesel, presoner d'Auschwitz es va fer mal a un peu i va quedar incapacitat per treballar. Va rebre tractament mèdic, mentre l'Exèrcit Roig avançava ràpidament. Els presoners sans van ser evacuats juntament amb la retirada dels alemanys, els malalts es podien quedar si ho desitjaven. Tot i que Elie Wiesel i el seu pare estaven malalts, se'n van anar voluntàriament amb els alemanys, que segons Wiesel fins i tot llançaven als nadons i empenyien als jueus adults a grans fogueres. Tots i cada un dels "supervivents" afirma que se'n va sortir gràcies a un miracle. Són, d'altra banda, la prova vivent de que mai hi va haver cap holocaust. La República Federal Alemanya ha pagat més de 120 mil milions de marcs alemanys a Israel i a les organitzacions sionistes i a particulars jueus. La majoria dels diners els ha pagat, en concepte de multes per unes cambres de gas inventades alegrement, a un estat que en el moment del presumpte genocidi encara ni existia. A "Das jiidische Paradox" (Frankfurt, 1.988, p. 180) Nahum Goldmann va escriure: «Li parlaré sobre dos episodis que pertanyen al capítol "Com fer milions explicant contes de fades"....» Les agències de notícies internacionals van informar el 19 de maig del 1.997 que els sionistes al 1.995 afirmaven que les víctimes de l'holocaust jueu tenien 7 mil milions de francs suïssos en comptes a diversos bancs suïssos, dels quals ara en volien ser indemnitzats. Una investigació exhaustiva mostrava, tanmateix, que es tractava d'un bluf insolent. Al 1.996, es va concloure que només onze jueus morts als

camps alemanys tenien un compte a Suïssa. En total van aconseguir salvar 11.000 francs suïssos. Aquest és un exemple típic de l'audàcia, de la barra dels jueus. L'historiador econòmic suec Gunnar Adler-Karlsson va escriure al seu llibre "El xoc dels súper cervells" ("Superhjarnornas kamp", Estocolm, 1.998, p. IV): "Sóc ben conscient que cada crítica al comportament de les organitzacions jueves condueix immediatament a una condemna d'antisemita... Malgrat aquest risc, els meus temors són encara més profunds de que les demandes d'indemnització de diversa índole dels jueus pel que va passar amb Hitler tindran conseqüències més horribles per als mateixos jueus, i no menys importants per a l'existència de l'estat d'Israel." Jiirgen Graf preguntava en el seu llibre: "Quina mena de democràcia és aquesta, on un engany d'aquesta magnitud és mantingut viu durant dècades mitjançant primitius mètodes d'estat policial?"  

Aquesta "prova fotogràfica" és una fotografia d'una pintura (1.960) Quina mena de fets històrics necessiten ser defensats amb lleis? Les mesures repressives a diversos països europeus (Alemanya, Àustria, Polònia, Suïssa i França) i la censura dels mitjans de comunicació pot simplement posposar la victòria revisionista però no aturar-la. Més i més gent estan començant a dubtar de la histèrica propaganda de l'holocaust. Les mentides de les cambres de gas tard o d'hora acabaran a l'abocador de les escombraries de la història. No hi ha cap càstig per a aquells que dubtant del nombre de víctimes de la Inquisició, o que els nord-americans van aterrar a la lluna. Durant l'edat mitjana si algú no creia en les mentides de l'Església o que la Terra fos plana i encara més que el Sol orbitava al voltant de la Terra, era processat i s'arriscava a ser cremat a la foguera. Els historiadors ja no es creuen que hi haguessin cambres de gas a Dachau i Buchenwald. Aviat tampoc creuran en les cambres de gas d'Auschwitz i Treblinka. Com és possible llavors que del presumpte assassinat de milions de persones en cambres de gas no hi hagi cap prova excepte les declaracions dels testimonis i admissions sota tortura dels presumptes perpetradors - ni un sol document, ni cossos, ni les armes dels assassinats, res? Segons el cens del 1.939, a la Unió Soviètica hi havia més de 3 milions jueus. L'1 de juliol del 1.990, The New York Post referint-se als experts israelians va assenyalar que després, molt després del començament de l'èxode massiu, encara hi havia més de 5 milions de jueus a la Unió Soviètica. Rússia va haver de recordar que va acollir a una gran quantitat de jueus polonesos. Al mateix temps 600.000 jueus van sobreviure a "l'holocaust". Com van poder sobreviure 600.000 jueus d'uns camps alemanys, on tots els jueus sense excepció havien estat exterminats?

El professor jueu-australià W. D. Rubenstein va escriure al setembre del 1.979: "Si s'arriba a demostrar que l'holocaust ha estat un "mite sionista", la més poderosa de totes les armes de l'arsenal de propaganda d'Israel s'ensorrarà." ("L'Holocaust: Escoltem els dos costats", Comitè per a obrir el debat sobre l'Holocaust, Los Angeles, 1.979) Al 1.946, la Fundació Rockefeller va finançar amb 139.000 dòlars la difusió de la versió falsa de la Segona Guerra Mundial. El professor Harold Lasky de la London School of Economics va ser d'altra banda bastant franc quan a The New Statesman and Nation l'11 de gener del 1.942 va admetre: "Aquesta guerra és en essència una revolució gegantina, les fases anteriors van ser la guerra del 1.914, la revolució russa i altres revolucions". La Segona Guerra Mundial no va ser la fi de totes les guerres - ni molt menys. Després de la guerra, entre 1.945 i 1.985 hi va haver 152 guerres. La Brookings Institution de Washington D.C. afirma que almenys 370 conflictes armats succeïren entre els anys 1.945 al 1.976. En aquestes guerres hi van morir uns 86 milions de persones, moltes més que durant tota la Segona Guerra Mundial. El major conflicte fou la guerra del Vietnam. Al 1.999 hi havia 25 grans guerres en marxa i a l'any 2000, es van registrar 68 conflictes armats. Al 2.002, hi van haver 27 grans guerres. Ara en un sol any són mortes 50.000 persones, deu vegades més (mig milió) de civils moren a les massacres, volen pels aires a causa de les mines o es moren de fam degut a la guerra. Quin món més meravellós han construït els maçons per a nosaltres!   ELS CRIMS DE L'ELIT MAÇÒNICA Els maçons són sobretot mestres de l'engany. La gent astuta, no obstant això, podrà desemmascarar les seves intencions. Els maçons adoren el mal i el seu perillós joc de guineus. El frau polític i el terror no lliguen amb la llibertat. Només poden portar al desastre. El següent relat ens mostra la història sense polir. Maldat il·limitada Pel fruit es coneix l'arbre. Aquest és també el cas amb la francmaçoneria. La seva maldat ha demostrat no tenir fons. La maçoneria va instigar la guerra civil a Suïssa al 1.847-1.848 per garantir una base de poder polític al govern. Els maçons menystenen el patiment que puguin causar; volen el poder polític en contra de la voluntat del poble. Només uns psicòpates espiritualment paranoics poden actuar d'una manera tan primitiva. El President de l'Equador Gabriel Garcia Moreno va ser enderrocat i assassinat el 6 d'agost del 1.875. Darrere d'aquest acte malvat hi havia el General maçó Ignacio de Veintimilla. Després de Garcia Moreno va ocupar el poder el liberal maçònic Eloy Alfraro. El maçó de grau 33 Arnoldo Krumm-Heller, que era metge i coronel, va admetre a la seva "Història de Mèxic" que totes les subversions d'allà i de la resta de l'Amèrica Llatina les havien originat els maçons. La lògia Lautaro (fundada pel revolucionari veneçolà Francisco de Miranda) era la seu de la seva "activitat revolucionària" a Mèxic, Argentina, Perú, Bolívia, Xile i a d'altres països de l'Amèrica Llatina. El president francès maçó Marie Francois Sadi Carnot va ser assassinat el 24 de juny del 1.894 per l'anarquista italià i maçó Sante Caserio, a Lió, França. Al mateix temps es tractava d'un assassinat ritual per celebrar la festa maçònica del 24 de juny. L'Emperadriu Austro-hongaresa Elisabeth va ser apunyalada de mort el 10 de setembre del 1.898, durant una visita a Ginebra per l'anarquista italià i maçó Luigi Luccheni. L'Emperadriu gaudia en aquells moments d'un gran suport popular.

El 29 de juliol del 1.900, el rei italià Umberto va ser assassinat per l'anarquista maçó Gaetano Bresci a Monza, malgrat el fet que ell mateix era membre de la lògia Savoia Illuminata. L'assassí pertanyia a una lògia americana de Paterson, New Jersey. Umberto anteriorment havia enverinat al seu pare Victor Emmanuel II al 1.878 (Paul A. Fisher, "Darrere la porta de la lògia ", Rockford, Illinois 1.994). Al 1.907, uns quants mesos abans de l'assassinat de Dom Carlos (Carles I) de Portugal, van aparèixer per tot arreu tríptics calumniosos dirigits contra la Reina Amelia. Aquests fullets eren semblants als que es van difondre a França contra Marie Antonieta abans del cop d'estat maçònic del juliol del 1.789. A Portugal, els maçons van publicar un llibre de calúmnies diverses setmanes abans de l'assassinat del rei. El mateix llibre es va publicar en la seva totalitat a la revista maçònica L'Action el 10 d'abril del 1.908. Francois Tourmentin, secretari de la Unió Anti-Maçònica, el 25 de desembre del 1.907 a la revista La franc-maçonnerie demasquee a l'article "La revolució de Lusitània" hi va escriure el següent: "Si el rei de Portugal hagués après alguna cosa de la història, hauria prohibit immediatament la maçoneria i totes les societats secretes. Amb aquesta mesura hagués pogut salvar-se, però cal assumir que dom Carlos en un futur proper seria deposat, exiliat o executat, cosa que provaria la força dels maçons." L'1 de febrer del 1.908, a Lisboa van llançar una bomba al cotxe reial. El rei portuguès Dom Carlos i el príncep hereu Luis Felipe van ser assassinats. Això va estar organitzat pels maçons. Tan aviat com al 1.907 el gran mestre portuguès Sebastiao Magalhaes de Limas, va pronunciar un discurs a París als maçons francesos d'alt rang, predient la desaparició de la Casa Reial de Portugal i la posterior fundació d'una República (Karl Steinhauser, "EG - Die Super-UdSSR von morgen" / "La Unió Europea - la Súper-URSS de demà", Viena, 1.992, p. 156). Per desfer-se del nou rei, Manuel II, que era el fill petit de Carlos I, els maçons van utilitzar l'engany - difonent falsos rumors. Els maçons volien aturar les seves reformes. El rei Manuel el 3 d'octubre del 1.910 va fugir aprofitant un ball, organitzat en honor de la visita d'estat del President brasiler Hermes da Fonseca. El mateix Fonseca era francmaçó. El rei s'havia cregut els falsos rumors de que havia esclatat una revolució que amenaçava la seva vida. El parany es va tancar amb eficàcia. Manuel va fugir a l'estranger i va morir a l'exili a Londres al 1.932. Els maçons d'alt rang Theophilo Braga i Afonso da Costa van proclamar la República de Portugal el 5 d'octubre del 1.910. Un govern provisional maçònic va ocupar el poder. El mateix Theophilo Braga fou nomenat president. Els Carbonaris tenien 40.000 membres a tot el país. El gran mestre belga Furnemont en un discurs el 12 de febrer del 1.911, després de l'enderrocament de Manuel II va dir: "Passades unes hores el tron va ser enderrocat. La gent va victorejar i es va proclamar la República... Podem recordar-ho amb un profund sentit d'orgull... Tot va ser tan de sobte per al públic ignorant. Però nosaltres, germans meus, ho sabíem... Coneixíem el secret darrere d'aquest gran esdeveniment." Al 1.912, a Portugal només hi havia 3.000 maçons.   El General maçó Jose de Matos com a ministre de guerra es va encarregar que Portugal al 1.916 participés en la Primera Guerra Mundial. A la veïna Espanya, des del principi se'n havien adonat del perill que els maçons constituïen per a l'estat. Per tant, tota la gent que pertanyia a diverses lògies es van haver d'enfrontar amb la pena de mort ja al 1.814. Això fins i tot va ser esmentat a la Gran Enciclopèdia Soviètica (1.938). El cop d'estat dels Joves Turcs del juliol del 1.908 fou realitzat per maçons turcs, dirigits pel Gran Orient de França (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història secreta de la maçoneria 1.731 - 1.996", Moscou, 2.000, volum II, p. 228). El Grand Orient Otomà d'influència jueva amb el gran mestre Mahomed Orphi Pasha al capdavant van prendre el poder a Turquia al juliol del 1.908. Les lògies del Gran Orient (Labor et Lux i Macedonia Risorta) que havien instigat l'agitació estaven situades a Saloniki. Això va ser confirmat per la revista maçònica francesa l'Acacia de l'octubre del 1.908. El Sultà es va adonar del perill i va posar als maçons sota vigilància, ja que eren molt més perspicaços que la seva policia. Que el moviment estava realment instigat per la Grande Oriente d'ltalia va ser confirmat per un dels seus líders, Refik Bey, al diari francès París Temps el 20 d'agost del 1.908. A la reunió que va tenir lloc a la lògia Voltaire de París el 16 de juny del 1.910, un representant de l'ambaixada turca va admetre que "la francmaçoneria recolzà fortament la Revolució Turca i tots els intel·lectuals de l'Imperi ara són membres de diverses lògies de Turquia" (L'Eclaire, juny del 1.910). La revista del Gran Orient l'Acacia revelava ja al setembre del 1.907 que el Sultà Abdul Hamid havia de ser enderrocat. El líder maçó jueu Emmanuele Carasso (la Grande Oriente d'Italia) va ser un dels conspiradors. Fou un dels qui va fundar els Joves Turcs.

La conspiració contra Turquia va ser organitzada per l'agent britànic maçó Buxton. El periodista maçó Ahmet Riza, que havia estat expulsat de Turquia, va esdevenir portaveu del nou Parlament. Va ser el líder destacat dels Joves Turcs (el Grup Donmeh). Després de la reeixida "revolució", els maçons van exposar la seva versió de l'humanitarisme - van començar a matar als seus enemics polítics. Tots els eslògans altisonants van ser oblidats. Quan va ser establert el nou govern maçònic, els representants d'unes cinquanta lògies van fundar el Grand Orient Otomà a Istanbul, el gran mestre de la qual va esdevenir Mahomed Orphi Pascha. La situació política a Turquia estava controlada pels líders maçònics jueus Georges Sursock, David Cohen i Raphaelo Ricci. Aquests tres van conspirar per dur a terme l'assassinat de més de un milió d'armenis al 1.915. El ministre de l'Interior Mehmet Talaat Pascha va ser-ne el principal responsable. Va ser assassinat per un armeni al 1.921. Els maçons d'alt rang i membres del govern Enver Pascha Bey i Mehmet Talaat Pascha van arribar al poder al 1.913. Quan l'any següent van ficar a Turquia a la guerra del costat d'Alemanya, en contra de les ordres del Gran Orient, l'elit maçònica internacional estava furiosa (N. Eggis, "Frimureriet" / "Maçoneria", Halsingborg, 1.933, p. 145-146). El desobedient "germà" Enver Pascha fou assassinat el 4 d'agost del 1.922 a Baldschuwan. Sota el signe d'Escorpí - el 12 de novembre del 1.912 - un anarquista maçó, Manuel Pardinas, va matar al ministre espanyol liberal José Canalejas Méndez, mentre passejava per la Puerta del Sol de Madrid. Acte seguit, l'assassí es va suïcidar. Carol I de Romania va ser enverinat el 10 d'octubre del 1.914 pels maçons romanesos a causa del seu suport a Alemanya. Els maçons estaven tan ansiosos que van anunciar l'assassinat a Sant Petersburg abans que realment hagués passat. Els maçons així doncs deposen, assassinen o nomenen monarques, alts càrrecs, primers ministres i presidents a voluntat. Entre les seves víctimes hi trobem a Louis XVI, Leopold II d'Àustria, Gustau III de Suècia, Dom Miquel i Dom Petro de Portugal, Don Carlos d'Espanya, Carlo Alberto de Sardenya, France II de Nàpols, el gran duc de la Toscana, el Tsar Nicholas II de Rússia, els Ducs de Mòdena i de Parma i molts més. Hi ha maçons que en ple èxtasi aixequen els seus grans ganivets i criden en hebreu: "Nekam Adonai!" - La venjança de Jahve! (Sofia Toll, "Els germans de la nit", Moscou, 2.000, p. 343) El lema del Ritu Escocès era: "Victòria o mort!"   Les revistes maçòniques d'arreu del món (The American Freemason, The American Tyler i The Freemason) van afirmar en diverses ocasions a la dècada del 1.920 que la Primera Guerra Mundial havia estat obra dels maçons, que encarnava la batalla final pels ideals maçònics. El maçó alemany Ernst Freymann va admetre després de la Primera Guerra Mundial al seu llibre " Auf den Pfaden der internationalen Freimaurerei" (1.931): "És la maçoneria mundial qui durant molts anys ha provocat la anihiladora guerra contra Alemanya i Àustria. La maçoneria mundial és la responsable de l'assassinat del pretendent a Sarajevo, a través del qual va esclatar la Guerra Mundial. Una vegada més va ser la maçoneria mundial qui d'una manera estrictament criminal va destruir cada intent d'aconseguir una solució pacífica". El Grand Orient de Bèlgica va actuar durant la Primera Guerra Mundial amb l'esperit criminal de la maçoneria, quan el consell de lògies al 1.915 va instar als seus germans americans que s'oposessin als esforços del maçó President Wilson d'aconseguir una pau basada en l'statu quo (N. Eggis, en realitat Sigfrid Nilsson, "Frimureriet" / "Maçoneria", Halsingborg, 1.933, p. 154). Leonid Ratayev, que era cap de la intel·ligència russa a l'estranger al 1.912 va dissenyar mètodes individuals per combatre eficaçment la maçoneria: "Un francmaçó al descobert ha perdut la meitat de la seva influència, atès que tothom sap amb qui estan tractant... Però el més important és colpejar als maçons amb els seus propis documents i així exposar-los a la societat tal com són i no de la manera que semblen ser." (Oleg Platonov, "La corona d'espines de Rússia: La història del poble rus del segle XX", Moscou, 1.997, volum 1, p. 279) Edouard Quartier-la Tente, que era professor de teologia i líder de la Central Maçònica International de Neufchatel, va afirmar en un dels seus discursos: "Mitjançant la difusió de les idees del Gran Orient de França i amb la unificació de tots els germans del món la humanitat serà conquerida..." (N. Eggis, en realitat Sigfrid Nilsson, "Frimureriet" / "Maçoneria", Halsingborg, 1.933, p. 145-155) Aquesta Central Maçònica unia totes les lògies (fins i tot les no polítiques) d'arreu del món intentant establir una república mundial (el

Nou Temple de Salomó) sota un govern maçònic. La central va intentar d'aconseguir una gran influència, especialment en les lògies que no reconeixien la francmaçoneria política. La maçoneria mundial està involucrada en un joc secret d'astúcia política, està embolicada en l'al·legoria cabalística, il·lustrada per símbols difusos que defineixen la indefinible - maldat il·limitada.   El doble joc dels Estats Units Cada vegada que s'han comès delictes greus contra la humanitat, els Estats Units, d'una manera o d'una altra, han actuat com una eminència gris entre bastidors, incitant i tibant dels fils. Quan els Estats Units van a la guerra, es segueix un cert patró maçònic. Es fa que l'altra part dispari primer, o almenys se l'acusa d'haver-ho fet. D'aquesta manera, el poble nord-americà és seduït per que doni suport a una guerra injusta. El 15 de febrer del 1.898, la marina de guerra del President William McKinley va cometre un acte de traïció, quan va fer esclatar el seu propi vaixell, el Maine, al port de l'Havana per crear un pretext per a fer la guerra amb Espanya. Després d'aquest conflicte els Estats Units van ser capaços de dominar l'hemisferi occidental i prendre el control de moltes illes del Pacífic. Durant la Primera Guerra Mundial, el President Thomas Woodrow Wilson i el seu estret col·laborador Edward M. House volien temptar als submarins alemanys per què bombardegessin al Lusitania, que oficialment era un vaixell de passatgers però que duia tres mil tones de munició destinades als britànics. El transport de municions a un país en guerra emparat amb passatgers civils era il·legal. El New York Tribune publicava la següent sàtira el 19 de juny del 1.913: "Un oficial de la línia de vapors Cunard ha confirmat avui al corresponsal del Tribune que la nau ràpida Lusitania ha estat equipada amb canons navals altament eficients". El Lusitania estava registrat com un destructor auxiliar de la Marina Britànica. El govern alemany va emetre avisos a tots els diaris de Nova York de que ningú creués l'Atlàntic a bord del Lusitania qui ho fes assumiria el seu propi risc, ja que el vaixell portava munició. L'Almirallat Britànic, en un memoràndum secret del 10 de febrer del 1.915, donava instruccions sobre com camuflar un vaixell que transportés munició, fent que semblés un vaixell de càrrega. El comandant Joseph Kenworth de la intel·ligència de l'Armada britànica va admetre: "Va ser un moviment deliberat enviar el Lusitania, a molt baixa velocitat i sense escorta, en una zona coneguda per albergar un submarí". El submarí alemany U-20 va enfonsar al Lusitània amb tres torpedes a 12 km de la costa sud-est d'Irlanda, a prop de Kinsale el 7 de maig del 1.915, a les 2:10 p m. Dos torpedes van colpejar enmig del vaixell, i poc després un tercer va colpejar la proa. El vaixell va naufragar en 18 minuts. 1.198 persones que anaven a bord (124 d'ells americans) van ser assassinades. 708 persones van ser rescatades. L'historiador Colin Simpson afirma al seu llibre "Lusitania" que les seves llistes de càrrega havien estat falsificades. Després que la reelecció del President Woodrow Wilson va quedar assegurada, el Sistema de la Reserva Federal va iniciar una campanya de propaganda a favor de la "guerra inevitable". Un "documental" ben dirigit va ser projectat, mostrant els passatgers del Lusitània sent rescatats. Amb l'ajuda d'aquest film fals, s'incitava a l'odi contra els alemanys. El President Wilson va amagar totes les evidències de la missió secreta del Lusitània. Wilson, que era francmaçó d'alt rang, va utilitzar plenament l'enfonsament del Lusitània, deixant que Congrés declarés la guerra a Alemanya el 6 d'abril del 1.917. Va obtenir el suport del poble nord-americà a través d'una mentida descarada - que es tractava de "la guerra per posar fi a totes les guerres". En la dècada del 1.950, el govern britànic va bombardejar la zona on havia anat a para el Lusitania a una profunditat de 95 metres per tal de destruir totes les proves, en cas que qualsevol historiador independent pogués començar a dubtar de la informació oficial i dugués a terme una recerca. El fet de l'atac japonès a Pearl Harbor del 7 de desembre del 1.941, va seguir el mateix patró. El Consell de Relacions Estrangers (CFR) encapçalat per Bernard Baruch va contemplar un pla de provocació, que va conduir a un atac japonès als Estats Units. El Secretari de defensa de Roosevelt, Harry Stimson, va escriure al seu diari: "Estem davant la difícil qüestió de quins actes diplomàtics ens garantiran que Japó assumeixi la culpa i doni el primer pas".  

 

El president Thomas Woodrow Wilson (1.913-1.921) El 25 de juliol del 1.941, Roosevelt va congelar tots els actius japonesos als Estats Units, es va decidir un embargament comercial, es va negar al Japó l'accés al Canal de Panamà i es va ajudar a la Xina en la seva guerra contra Japó. Això va ser revelat per George Morgenstern al seu llibre "Pearl Harbor: La història de la guerra secreta" (Costa Mesa, 1.991). Al juliol del 1.941, Roosevelt també va bloquejar tots els enviaments d'oli al Japó. El bloqueig nord-americà va ser una pura declaració de guerra (Eric D. Butler, "El patró roig de conquesta mundial", Melbourne, 1.985, p. 52). Al Secretari d'Estat dels Estats Units, el maçó Dean Acheson, se li va encomanar la missió d'induir l'anomenada congelació del comerç japonès, que inevitablement havia de vèncer al país. Si Japó no actuava, la guerra seguiria, la culpa seria del Japó i el resultat seria la derrota i també un estatus de segona classe. L'almirall Robert A. Theobold va escriure en el seu llibre "El final secret de Pearl Harbor" (Devin-Adair, 1.954) que només una persona era el responsable d'aquest desastre - el President dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt, maçó de grau 32è del Ritu Escocès. Roosevelt va ser iniciat com maçó l'11 d'octubre del 1.911 en la Lògia Holanda nº 8 de Nova York (John Hamill, Robert Gilbert, "La maçoneria: Una celebració de l'ofici", Londres, 1.998, p. 241). Des de sempre havia estat membre de l'Antiga Ordre Àrab de la Lògia del Santuari Sagrat, així com de la Lògia de l'Arquitecte nº 519. A més era gran mestre de la Gran Lògia Geòrgia de Nova York i de la Lògia dels Alts Cedres del Líban de Nord-Amèrica (Kurt Fervers, "Die Parolen der Hochgrade: Freimaurerpolitik um die beiden Weltkriege"/"Les contrasenyes dels graus alts", Berlín, 1.942, p. 143). Esdevingué membre honorari de la Lògia Stansburg nº 24 de Washington, D.C. Quatre dies abans de l'atac a Pearl Harbor, els Estats Units havien interceptat i desxifrat missatges japonesos sobre la decisió d'anar a la guerra contra els Estats Units i Gran Bretanya. La informació sobre Pearl Harbor va arribar també a Roosevelt, però ell no va fer res. L'ex coronel John W. Carrothers va declarar al San Francisco Chronicle del 11 de desembre del 1.981 que Estats Units tenia una excel·lent xarxa d'espionatge al Japó, que contava amb coreans que menyspreaven als japonesos. La informació completa sobre el previst atac va estar disponible per a Roosevelt amb 48 h d'antelació. Fins i tot el govern soviètic va advertir als Estats Units contra el previst atac del Japó. El comandant dels Estats Units a Hawaii no en va ser informat.      

   

Franklin D. Roosevelt era membre, entre d'altres lògies, de l'Àntiga Ordre del Sanctuari Sagrat. Que Roosevelt era realment conscient del proper atac i fins i tot va atraure als japonesos a atacar, es confirma al llibre "Els senyors de la guerra de Washington" d'Anthony Hilder. Mai no va advertir als seus propis generals. El director de l'FBI, el maçó J. Edgar Hoover (lògia Federal nº 1, Washington), era igualment conscient de l'atac però no en va dir res. Això els va proporcionar una excusa adequada per prendre part en la Segona Guerra Mundial. J. Edgar Hoover preferia empleats maçons. El llibre de l'almirall Robert Theobold també es refereix als missatges secrets japonesos sobre l'atac planificat. Van ser descodificats i enviats a la Casa Blanca. Al President Roosevelt no l'amoïnava que 2.237 nord-americans morissin en relació amb l'atac japonès. Va acceptar el pretext de que volia començar una guerra, matant encara més gent. Al 1.942, més de 110.000 ciutadans nord-americans d'origen japonès van ser ficats en deu camps de concentració (entre ells a Manzanar, Califòrnia), on molts d'ells van morir. El 15 de febrer del 1.942, després de l'atac japonès a Pearl Harbor, Winston Churchill va parlar per la ràdio, on va dir: "El pla ha funcionat a la perfecció, perquè l'opinió pública ha reaccionat exactament com jo volia" (The New York Times, 16 de febrer del 1.942). Per tal de provocar la guerra de Corea, el Gran Mestre maçó Harry S. Truman va seguir el mateix patró. En primer lloc, les forces dels EUA van ser traslladades deliberadament fora de Corea a mitjans del 1.949. Segons el professor Bruce Cummings, el Secretari d'Estat Dean Acheson va fer un discurs el 12 de gener del 1.950 davant del National Press Club de Washington, on va deixar clar que Corea del Sud ja no formava part de l'àmbit d'interès dels EUA a l'Àsia. L'historiador britànic Paul Johnson no va entendre res i va pensar que estava malalt (Paul Johnson, "Temps moderns", Nova York, 1.983). Per descomptat, es va considerar que havia estat un bon discurs. Sis setmanes abans de la guerra de Corea, Tom Connally, maçó i president del Comitè de Relacions Exteriors al Senat, va excloure a Corea de l'àmbit d'interès nord-americà. El senyal donat als comunistes encara va ser més evident. L'atac de Corea del Nord va seguir just llavors al moment adequat. El diumenge 25 de juny del 1.950, a les 4 de la matinada, quan un terç del petit exèrcit sudcoreà eren a casa de permís, 120.000 soldats comunistes armats amb 126 tancs soviètics i 1.400 obusos van creuar la frontera. Havia començat la guerra de Corea, la guerra que els líders polítics dels EUA no tenien cap intenció de guanyar. El General de cinc estrelles Douglas MacArthur va ser nomenat comandant suprem de les unitats dels Estats Units i d'altres unitats que lluitaven sota la bandera de l'ONU. El dictador comunista xinès Mao Zedong havia enviat les seves tropes fins al riu Yalu. Quan MacArthur va donar l'ordre de bombardejar els ponts per evitar que les tropes xineses entressin, Truman va revocar l'ordre (William T. Still, "Nou Ordre Mundial: L'antic pla de les societats secretes", Lafayette, Louisiana, 1.990, p. 173). Les unitats xineses van irrompre a través de la frontera el 26 de novembre del 1.950 i van aconseguir ocupar Seül. Als combats també s'hi van utilitzar avions soviètics. El General MacArthur va tenir massa èxit en el seu afany per aixafar els comunistes. Va ser capaç de fer fora els comunistes de Corea del Sud i també pensava enderrocar el règim nord-coreà i bombardejar les bases nord-coreanes i els aeròdroms xinesos. Això no s'adequava a Wall Street. El General MacArthur finalment va aconseguir fer que els comunistes retrocedissin a Xina travessant el riu Yalu. El President Harry Truman, va ordenar a la Marina dels EU (la Setena Flota) que impedís que Chiang Kaishek ataqués al continent xinès. Abans d'això, Truman havia denegat la sol·licitud de Chiang Kaishek d'unir-se amb les seves tropes anticomunistes en la lluita contra els nord coreans i l'Exèrcit Roig xinès. "Que hi havia alguna filtració a la intel·ligència era evident per a tothom. [General Walton] Walker es queixava contínuament... que l'enemic coneixia les seves operacions amb antelació a través de fonts de Washington... La informació calia transmetre-se-la a ells, assegurant-se que els ponts de Yalu continuessin sent un refugi i que les seves bases quedessin intactes. Sabien que podia marxar a través del riu Yalu sense haver de preocupar-se que els bombarders colpegessin les seves línies de subministrament de Manxúria." (Robert O'Driscoll. "El Nou Ordre Mundial i el tron de l'Anticrist", Toronto, 1.993, p. 374-375). Quan MacArthur va començar a amenaçar al comunisme xinès (el seu objectiu era destruir la Xina comunista utilitzant armes nuclears), el President Truman va ordenar-li que tornés el territori comunista a Corea del Nord. MacArthur es va negar a obeir aquesta ordre, que ell considerava una traïció, tot i que era francmaçó de grau 32è (Lògia Manila nº 1). Va ser reemplaçat pel General Matthew Ridgway (CFR) l'11

d'abril del 1.951. Corea seguia dividida. Al seu retorn als Estats Units, MacArthur va ser rebut com un heroi al Congrés i pel poble. No va ser possible acusar-lo de negar-se a obeir les ordres. Fins i tot l'Enciclopèdia Soviètic-Estoniana admet que Mac-Arthur va ser rellevat a causa de la seva intenció d'estendre la guerra al territori de la República Popular de la Xina. La Guerra de Corea va durar tres anys. Els Estats Units hi van perdre 37.000 homes que hi van morir i 106.000 de ferits. L'ONU en va perdre 14.000 i Corea del Sud 350.000. La Xina, però, va perdre un milió de soldats i Corea del Nord 1.650.000. També va morir un de cada tres presoners de guerra nord-americans a Corea del Nord. La Guerra de Corea va proporcionar beneficis enormes a la indústria armamentista dels EU. No va ser fins al 27 de juny del 1.953 que els combatents signaren un tractat de pau específic. Els Estats Units sempre han estat capaços de tenir cura dels "seus" interessos, fins i tot si els comunistes hi estaven en desacord. Stalin no estava content amb l'Iran, al negociar amb Roosevelt entre novembre i desembre del 1.943. No estava disposat a retirar les seves tropes del nord de l'Iran. Roosevelt llavors li va explicar que els interessos de Washington exigien que l'Exèrcit Roig es retirés de l'Iran sis mesos després del final de la guerra. Stalin ho va retardar fins a la primavera del 1.946, quan el President Truman li va lliurar un ultimàtum, amenaçant d'utilitzar la força si era necessari. A l'abril del 1.946, Stalin acceptà. Un ultimàtum similar podria molt bé haver estat presentat al Kremlin en relació a l'Europa de l'Est i les repúbliques bàltiques, però Wall Street desitjava una altra cosa. Si els interessos maçònics així ho exigien, diversos estats eren "lliurats" als comunistes. Quan l'anticomunista General George Patton, contra la voluntat de la Casa Blanca, va entrar a Txecoslovàquia, Truman es va posar furiós i va exigir la retirada immediata de les tropes americanes d'aquell país. Patton va obeir l'ordre de mala gana. Gran nombre d'espantats intel·lectuals txecs van veure com les tropes americanes es retiraven davant l'atac de l'Exèrcit Roig. Patton va exigir l'ús d'armes contra Moscou. Posteriorment va ser assassinat a Alemanya Occidental per un agent especial americà (Spotlight, 22 d'octubre del 1.979). El Mariscal britànic Bernard Law Montgomery també va actuar contra la voluntat de Truman i Eisenhower defensant Dinamarca de l'Exèrcit Roig la primavera del 1.945. El moviment de resistència roig ja s'havia apoderat de la ciutat costanera de Bogense. Amb el suport tàcit dels danesos i de Montgomery, els alemanys van rematar ràpidament als rojos i llavors es van rendir als britànics el 5 de maig del 1.945. El 9 de maig, l'Exèrcit Roig envaí Bornholm, la gran illa danesa aïllada al Bàltic. Els aliats, tanmateix, ja no podien lliurar Dinamarca a Moscou. S'hauria vist massa estrany als ulls del públic. Els alemanys pretenien moure algunes de les seves tropes cap a Bornholm i un cop allà lliurar-se als britànics. No estaven disposats a rendir-se als russos. Els britànics es van oblidar d'enviar algú per rebre la rendició. L'Exèrcit Roig almenys va tenir l'oportunitat de separar Bornholm de Dinamarca. A Copenhaguen, no va reaccionar ningú a les crides de socors procedents de l'illa. El 7 de maig del 1.945, a les 12.40 p. m. els avions soviètics van començar a bombardejar Bornholm. Els pobles van ser destruïts. A Rønne, el 90% de les cases van ser danyades. Nexø  va  patir danys fins a un 95%. Van morir molts danesos. Copenhaguen va ser informat però la ràdio danesa es va mantenir en silenci sobre els esdeveniments a l'illa. Finalment un periodista va aconseguir arribar a Suècia a bord d'una barca de pesca. Des de Ystad al sud de Suècia, va enviar un informe a la premsa danesa sobre el terror soviètic a Bornholm. Només després de la publicació d'aquest informe va despertar la ràdio danesa. El 9 de maig, les tropes soviètiques van arribar a Bornholm, on 150 soldats del front immediatament van començar a saquejar, robar i assaltar. Estaven particularment interessats en rellotges. Llavors van començar a violar les dones. Els líders militars soviètics van establir una dictadura comunista. Finalment més de 8.000 soldats soviètics van quedar estacionades a l'illa, bevent i cometent actes de violència. Tanmateix, alguns dels pitjors vàndals van ser executats. L'Exèrcit soviètic, que afirmava que havia vingut a derrotar als nazis, no tenien cap intenció d'abandonar l'illa. La població local estava preocupada i va pintar totes les cases de negre. Els illencs estaven començant a odiar la Unió Soviètica. El 16 de març del 1.946, es van sentir els primers rumors sobre que els russos podrien abandonar l'illa. El 5 d'abril, l'últim soldat de la NKVD va sortir de Bornholm. Aquest va ser el mateix dia que les tropes soviètiques es van retirar del nord de l'Iran. L'elit maçònica tenia dubtes sobre Dinamarca. Es va conèixer posteriorment que ja el 23 d'abril del 1.945, un comissari del poble soviètic havia exigit que a l'Exèrcit Roig se li permetés ocupar Bornholm. El 24 d'abril, es va donar l'ordre de que l'operació Bornholm continués endavant, i el 4 de maig va arribar el moment d'actuar. El General Ivan Batov va deixar que el comandant danès Holger Jorgensen copiés certs documents, quan, després de molts anys, va fer una visita a Bornholm. Havien estat els soldats de Batov qui havien ocupat l'illa.

Quan el Partit Comunista d'Indoxina es va fer amb tot el poder a Vietnam a l'agost del 1.945, les entitats financeres de Wall Street es van mostrar complagudes. El cap de govern francès, el conservador Charles de Gaulle, que sentia una certa responsabilitat cap al Vietnam en quant a antiga colònia francesa, va intervenir, i al setembre del 1.945 va intentar enderrocar els comunistes a la part sud del país. Això va irritar als Estats Units que van exigir que França interrompés les seves accions per desfer-se dels comunistes al gener del 1.946. França es va veure obligada a reconèixer la "democràtica" República Popular del Vietnam. A mesura que el terror comunista s'intensificava, el govern francès va ignorar Washington i al desembre del 1.946 va iniciar nous intents d'enderrocar als comunistes. Els francesos van tenir tant d'èxit que al 1.949, a la part sud del país, es va establir la República del Vietnam, governada per l'emperador Bao Dai. Però les unitats expedicionàries franceses van fracassar en treure als comunistes de tot el país. Els francesos es van rendir al 1.954, després de la caiguda de Dien Bien Phu, la fortalesa de la selva. De conformitat amb l'acord de Ginebra, França va fer retirar les seves tropes de Vietnam, que després es va dividir. Els maçons van abolir l'imperi del sud al 1.955. La missió militar dels EUA a Saigon va traslladar més de un milió de nord-vietnamites al Sud al 1.954-55. A 957.000 els van portar en vols aeris a Vietnam del Sud. Centenars de milers van ser persuadits d'anar-hi caminant. No tenien menjar ni diners i per tant van esdevenir bandes de bandolers que robaven el que necessitaven, mentre fossin susceptibles a la doctrina roja, que els havia estat creada i servida pels súper-capitalistes juntament amb la seva pobresa. Els "politòlegs" americans anomenaven a aquests grups de bandits "forces rebels", que havien de ser combatudes. Aquesta operació de transport va ser relatada pel coronel L. Fletcher Prouty, ex cap d'operacions especials, a la Radio Free America el 13 d'abril del 1.955. A partir del 1.955, els Estats Units van lliurar armes a la República del Vietnam per "aturar" la propagació del comunisme a l'Àsia, segons el programa signat pel President Truman al 1.950. Els maçons volien començar a lluitar contra els problemes que ells mateixos havien causat. Volien la guerra al Vietnam. Al 1.961, es van intensificar les activitats comunistes. Estats Units va enviar 300 assessors militars a Vietnam. L'any següent, en van enviar 10.000. El 20 de desembre del 1.960, els comunistes fundaven el FLN (la Força d'Alliberament Nacional). El seu objectiu era recuperar el territori perdut pels francesos. La Unió Soviètica els va donar tota l'assistència imaginable. L'agressió comunista contra la República del Vietnam va començar a l'agost del 1.964. Un o dos dies més tard, va ser promulgat un frau gegantí a la badia de Bo Bac, destinat a proporcionar als Estats Units un motiu per entrar a la guerra (l'incident del golf de Tonkin). El destructor americà Maddox va obrir foc sobre un mar tempestuós i buit, sense vaixells enemics a la vista. L'endemà, el pla va ser prendre represàlies contra Vietnam del Nord, tot i que els destructors mai havien patit cap atac enemic. Això ho va explicar el pilot de combat Jim Stockdale, qui estava present al moment dels fets. Ja el 7 d'agost del 1.964, el President Lyndon Johnson tenia l'autorització del Congrés per utilitzar les tropes americanes contra l'atac dels comunistes. Al març del 1.965, les tropes americanes aterraven a Vietnam del Sud. A la tardor del 1.965, els Estats Units implicaven a altres països en el conflicte. Malgrat una creixent presència americana, els comunistes continuaven pressionant més al sud. A finals del 1.968, estaven lluitant al Vietnam 543.000 soldats nord-americans. Segons l'Enciclopèdia Soviètic-Estoniana, els suport soviètic als comunistes del nord cobria el 70% del cost de la guerra. Al 1.973, Moscou va anunciar que això no s'hauria d'amortitzar. Els Estats Units només pretenien estendre el conflicte i jugaven a un joc perillós. Robert McNamara (CFR), secretari de defensa de Kennedy a l'inici de la guerra del Vietnam i posteriorment cap del Banc Mundial, va admetre obertament que els Estats Units mai van intentar guanyar la guerra. Va ser un desastre per a milions de persones. Quan els comunistes es van apoderar de Saigon, el Secretari General del Partit Comunista vietnamita, Le Duan, va dir que calia reduir el nivell de vida al sud de Vietnam. Va destacar que la gent del Sud havia "aconseguit un nivell de vida massa alt per a l'economia del país". Això significaria el contrari d'una vida feliç i civilitzada. Al gener del 1.977, ja hi havia 200.000 presos polítics a Vietnam (Paul Johnson, "Temps moderns", Nova York, 1.983).   El 18 de març del 1.969, sota la pressió de Henry Kissinger, Conseller de Seguretat del President Richard Nixon, els Estats Units van llançar un atac sobre Cambodja amb bombarders B-52 de gran alçada per tal de "demolir les bases que el NLF" hi tenia allà. Cada un dels avions va deixar caure unes trenta tones de bombes. Els intensos bombardejos es van allargar durant catorze mesos. Els atacs més esporàdics van continuar fins al 15 d'agost del 1.973, quan el Congrés dels EUA en va impulsar una aturada. En total van ser llançades a Cambodja 540.000 tones de bombes.

Al seu llibre "El judici d'Henry Kissinger" (2.001), el periodista Christopher Hitchens presenta evidència que a Kissinger se l'hauria de jutjar per instigació a l'assassinat a Santiago (Xile), Nicòsia (Xipre), i Washington D.C., per crims de guerra al Vietnam, pel bombardeig de Cambodja, per les massacres a Bangladesh al 1.971 així com per genocidi al Timor Oriental al 1.975. Això encara no s'ha fet. El príncep Norodom Sihanouk ja no era capaç de controlar la situació a Cambodja, on moltes àrees havien esdevingut bases eficaces pels comunistes. El General Lon Nol posteriorment va dur a terme un cop d'estat, enderrocant al príncep Sihanouk amb l'ajuda de la CIA el 18 de març del 1.970. L'abril del mateix any es van deixar tropes americanes i sud-vietnamites a Cambodja per "salvar al país del comunisme". D'aquesta manera, Lon Nol, qui s'havia auto-nomenat "Mariscal", va obligar a "la República Khmer" a entrar a la guerra d'Indoxina. Prop de dos milions de camperols van fugir a la capital, que ja tenia un milió d'habitants. La comissió d'investigació finesa va estimar que la guerra americana a Cambodja havia costat la vida de com a mínim 600.000 persones. Al maig del 1.970, les tropes americanes també van entrar a Laos. L'equipament militar nord-americà per al règim de Lon Nol estava assegurat per l'agència d'assegurances nacional soviètica (Gostrakh), segons fonts xineses ("La política exterior soviètica: Social Imperialisme", Ambaixada de la Xina, Helsinki, 1.977, p. 10). La mateixa font indica que Txecoslovàquia fabricava armes per Lon Nol a una fàbrica dins de Cambodja. Al mateix temps, Pequín recolzava als Khmer Rojos, mentre que Moscou estava al darrere dels terroristes vietnamites rojos, que segons Gary Allen, també rebien armes dels Estats Units. Aviat, molts dels partidaris de Lon Nol es van adonar que havien estat descaradament utilitzats i es van unir al Moviment Democràtic darrere de Sihanouk. Així va ser ajudat a arribar al poder el moviment comunista de Pol Pot Kmae-kroh el 17 d'abril del 1.975, pels Estats Units indirectament i directament per la Xina. Pol Pot (en realitat Saloth Sar) va rebatejar el país Kampuchea (el nom original Cambodja es remuntava a després de la caiguda del règim comunista al 1.989). Això va ser el començament d'un regnat del terror inigualable. A la frontera tailandesa hi havia 6.000 homes pertanyents a la guerrilla khmer-serei, que representaven la democràcia. No van rebre cap ajut dels Estats Units. D'altra banda, 25.000 terroristes dels Khmer Rojos contínua i secretament van rebre ajut occidental, segons un documental britànic, "Cambodja l'any Zero", del periodista australià John Pilger. Entre 1.975 i 1.979, uns dos milions de persones van morir a Kampuchea (d'una població de vuit milions), sota el lema de Pol Pot: "Mantenir-los - sense benefici. Exterminar-los - sense pèrdues. Cremem l'herba vella, que així creixerà la nova." L'operació havia estat prevista dos anys abans per un grup d'ideòlegs pertanyents a la lògia política Angka Loeu (l'Organització Superior). El seu objectiu era posar en pràctica alhora tots els principis comunistes xinesos (a la Xina havia costat 25 anys). Tot el passat havia de ser destruït i anihilat. Angka Loeu consistia en una vintena d'intel·lectuals (professors i buròcrates). Segons Paul Johnson, dels vuit líders (Khieu Samphan, May Mann, Ieng Sary, Nuon Chea, Son Sen, Pol Pot i altres), cinc eren professors, un era professor universitari, un economista i un altre buròcrata. Tots havien estudiat a França a la dècada del 1.950, i hi havien esdevingut membres del Partit Comunista francès i maçons, aprenent dels líders de l'Ordre Martinista que l'ús de la violència era bo per a la societat, una "veritat" frisosament propagada pels radicals d'esquerres maçons.   Kenneth Quinn, del Departament d'Estat dels EUA, havia rebut informació sobre els plans d'Angka Loeu i va escriure un informe sobre els assassinats en massa planificats, amb data 20 de febrer del 1.974 ("El canvi polític en temps de guerra: la revolució dels Krahom Khmer al Sud de Cambodja 1.970 - 74", American Science Association, 4 de setembre del 1.975). El pla afirmava que "els individus membres de la societat han de ser mentalment reconstruïts" i que "els fonaments tradicionals, estructures i forces, que han donat forma i regeixen la vida d'un individu cal que siguin enderrocades, utilitzant el terror i altres mitjans". Després d'això, l'individu serà "reconstruït conforme a la doctrina del partit, substituint els valors antics pels nous". Això fa pudor a maçoneria. Els líders nord-americans no tenien cap intenció d'interferir en aquest pla. Un no ha de pertorbar a uns germans maçons quan segueixen instruccions internacionals. La carnisseria a Cambodja va començar el 17 d'abril del 1.975, quan els Khmer Rojos, joves camperols adoctrinats per fer de soldats van entrar a la capital Pnomh Penh, la llar de tres milions de persones. La violència va començar a les 7 del matí amb atacs a comerços xinesos. Els primers assassinats van ser comesos entre les 8.45 i les 10 del matí, els soldats van obrir foc sobre qualsevol que veien als carrers, amb la finalitat de causar pànic, per tal que tothom fugís de la ciutat. Van ser evacuats tots els hospitals. Es llançaven coets cap a qualsevol casa que mostrés signes de moviment. A la nit, es va tallar l'aigua. No hi havia cap agent a la vista. Els intel·lectuals maçons que havien

planejat aquestes malvades accions, per construir una societat sense ciutats ni diners, no van aparèixer. Els Khmer Rojos van portar les dones i els nens petits a camps d'extermini. Tots els lligams d'amistat van ser prohibits. Només se'ls permetia vestir amb roba fosca, la roba de colors vius va ser considerada com a expressió d'individualisme. Això era típic de l'humanisme maçònic que es va estendre des de França a altres parts del món. Els líders de la revolució (tots ells maçons) havien declarat, al 1.793: "Convertirem tota França en un cementiri abandonat." (Guy Lenotre, "Els ofegaments en massa de Nantes", Estocolm, 1.913, p. 157) Tenir compassió de les víctimes era considerat un acte criminal (ibídem, p. 153). Els líders maçònics volien desfer-se dels reialistes i dels enemics del poble, als que veien com "boques inútils". Entre les víctimes hi havia dones i nens. Els ofegaments en massa al riu Loira eren anomenats "inundacions" i estaven organitzats per la Comissió de Benestar Comú (13 membres, tots ells maçons). Els Khmer Rojos havien après molt d'aquest terror "revolucionari" imposat als francesos pels maçons jueus. A l'abril del 1.976, el líder de l'Angka Loeu, Khieu Samphan, va esdevenir cap d'estat i va ser substituït com a cap del govern per un altre "revolucionari" fanàtic de classe mitjana, Pol Pot. Sovint Pol Pot feia que les seves víctimes fossin enterrades vives. Va donar ordres de torturar 20.000 dones i nens fins a la mort. En total, el 90% dels intel·lectuals van ser assassinats. Els Khmer Rojos fins i tot assaltaven els pobles dels països veïns. El 28 de gener del 1.977, els Khmer Rojos van matar els habitants de tres pobles tailandesos, abans de cremar-los les cases, segons el resum de l'article d'un lector del gener del 1.979. A l'agost del 1.976, Khieu Samphan va admetre a un periodista italià, que havien mort a un milió de "criminals de guerra", segons Paul Johnson. En una ràpida invasió les forces vietnamites van derrotar Pol Pot i van ocupar Kampuchea el 25 de desembre del 1.978. El 7 de gener del 1.979, es va instal·lar el nou règim d'Heng Samrin, que va rebre ajuda soviètica (amb l'ajuda dels Estats Units). L'11 de gener es va proclamar la República Popular de Kampuchea. Els Khmer Rojos van continuar rebent ajuda d'Occident. Durant els anys següents, Pol Pot encara era recolzat pels Estats Units i la Xina, així com pels aliats, entre ells la Gran Bretanya de Thatcher. Tot i que els Khmer Rojos havien deixat d'existir al gener del 1.979, els seus membres encara podien representar Cambodja a l'ONU. Al 1.981, el maçó d'alt rang Zbigniew Brzezinski, conseller de seguretat nacional del President Carter, va declarar: "Vaig animar als xinesos a que donessin suport a Pol Pot." Va admetre que els Estats Units "van fer els ulls grossos" davant el fet que la Xina enviés armes als Khmer Rojos mitjançant Tailàndia (de l'article de John Pilger "Van donar suport a un assassinat en massa").   Aquest Brzezinski va ser el mateix, que al 1.979 havia admès obertament que "el món està canviant sota la influència de forces que cap govern és capaç de governar", segons Paul Johnson. Les activitats de Pol Pot a l'exili havien estat secretament finançades pels Estats Units des de gener del 1.980. L'abast d'aquest ajut - 85 milions de dòlars entre 1.980 i 1.986 - va quedar demostrat en una carta al Comitè de Relacions Exteriors del Senat. La CIA va assegurar que s'enviava ajuda humanitària a les bases dels Khmer Rojos. Dos voluntaris nord-americans, Linda Mason i Roger Brown, van informar posteriorment: "El govern dels EUA va insistir en que els Khmer Rojos havien de rebre aliments..." (John Pilger) Arran de la pressió nord-americana, el programa mundial d'aliments va enviar aliments valorats en 12 milions de dòlars a l'exèrcit tailandès, per què els lliuressin als Khmer Rojos. "Entre 20.000 i 40.000 soldats dels Khmer Rojos van rebre aquesta ajuda", segons Richard Holbrooke, que era Sotssecretari d'Estat en aquella moments. Els combois d'aliments els pagaven els governs occidentals. El director del camp de presoners dels Khmer Rojos era el notori assassí de masses Nam Phann (mà dreta de Pol Pot), conegut pels cooperants com el Carnisser. L'exdirector adjunt de la CIA, Ray Cline, va realitzar una visita secreta a la seu operativa dels Khmer Rojos. Cline va ser conseller de seguretat nacional en temps del President Ronald Reagan. Fins al 1.989, el paper de la Gran Bretanya a Cambodja es va mantenir en secret. Simon O'Dwyer-Russell, corresponsal del The Sunday Telegraph, va revelar llavors que les unitats britàniques del SAS entrenaven les unitats de Pol Pot. Tots ells eren veterans de la guerra de les Malvines, comandats per un capità. Posteriorment el Jane's Defence Weekly va informar que aquest tipus de formació s'havia estat donant a bases secretes de Tailàndia des de feia més de quatre anys.

A Pol Pot els seus mestres maçònics li van assegurar que mai hauria d'enfrontar-se a acusacions de crims contra la humanitat. Aquesta promesa es va fer oficialment l'any 1.990. L'ONU va presentar un "pla de pau", en el qual va ser omesa tota menció al genocidi. La Comissió dels drets humans de les Nacions Unides van rebutjar una resolució sobre les "atrocitats de caràcter genocida, comeses en particular quan els Khmer Rojos eren al poder". Els principals impulsors al darrere aquesta concessió van ser els Estats Units i la Xina. La Comissió de les Nacions Unides va decidir que els seus estats membres ja no "perseguirien, detindrien, lliurarien ni jutjarien als responsables de crims contra la Humanitat de Kampuchea". Els governs ja no estaven obligats a "impedir retornar al poder als responsables dels actes de genocidi entre el 1.975 -78". Això no és el que van dir dels nazis. El règim gàngster de Pequín, juntament amb els governs Estatunidenc i Britànic, recolzaven als soldats de Pol Pot i els avituallaven amb armes modernes, cosa que els permetien executar els seus atacs de terror a Tailàndia, el seu país veí. El 25 de juny del 1.991, el govern britànic finalment va admetre que el SAS havia entrenat en secret al "moviment de resistència" de Pol Pot des de 1.983. The Guardian va escriure que "els entrenaments del SAS eren un acte polític criminal irresponsable i cínic". Mentre als Khmer Rojos se'ls donava la benvinguda de tornada a Phnom Penh pels funcionaris de les NU, el general australià John Sanderson, en una entrevista filmada, es va negar a condemnar als Khmer Rojos com a responsables del genocidi. Un advocat de Cambodja va assenyalar: "Tots els estrangers que hi han participat haurien de ser portats a judici... Madeleine Albright, Margaret Thatcher, Henry Kissinger, Jimmy Carter, Ronald Reagan i George Bush." La seva ambició era perseguir-los i fer-los explicar al món per què ells havien recolzat als Khmer Rojos. Però això no és probable que passi. Al 1.998, Khieu Samphan va demanar als seus compatriotes oblidar el passat per permetre que el país mirés endavant. Els dirigents occidentals maçònics també se sentirien millor, si Cambodja no aconseguia arribar a un acord amb el seu passat.   La CIA va utilitzar la confusió a l'entorn de la guerra del Vietnam com una coberta per al tràfic de drogues a l'engròs des de l'anomenat triangle d'or. Això ho va revelar el Professor Alfred W. McCoy a la seva minuciosa investigació, "La política de l'heroïna: La complicitat de la CIA al comerç mundial de drogues" (Nova York, 1.991). Les drogues eren enviades als Estats Units dins els cossos dels soldats morts. Mentrestant, Wall Street havia decidit que tot Vietnam fos entregat als comunistes. Aquesta intenció va ser anunciada pel President Richard Nixon el 22 de gener del 1.969. Ell ho anomenava "vietnamització" de la guerra. A l' agost del 1.969, els Estats Units van començar a retirar les seves tropes, mentre que Wall Street al mateix temps incrementava l'ajut als comunistes, que estaven utilitzant Cambodja i Laos com bases seves. Laos estava en mans del comunista Pathet Lao. El 29 de març del 1.973, els EUA van fer tornar a casa les seves últimes tropes al Vietnam, i a l'abril del 1.973 tot Vietnam era comunista. Va començar un terrible regnat del terror, sobre el qual la premsa occidental va guardar silenci. Amb l'ajuda de Moscou, el comunista Pathet Lao va ocupar tot Laos al juny del 1.975. El 2 de desembre del 1.975, Laos fou declarada una República Democràtica Popular, governada per la "dictadura del proletariat". Fonts soviètiques (entre elles l'Enciclopèdia Soviètic-Estoniana) van admetre que la guerra del Vietnam havia estat una "col·lisió entre dos sistemes del món diferents". Això era exactament el que tenia en ment Wall Street. Al Vietnam, hi van morir 58.022 americans, mentre que 300.000 en van resultar ferits i 2.300 van desaparèixer. A més, van morir dos milions de vietnamites, i 554.000 refugiats en vaixells van envair els països veïns. El cost de la guerra va ser com a mínim de 150 milions de dòlars. A causa del seu inútil sistema econòmic, Vietnam va començar un programa nacional de cultiu i venda d'opi per pagar els seus deutes als bancs nord-americans. Això ho va revelar un membre del Politburó que va desertar, Hoang Van Hoan, amb l'ajuda de documents classificats. Al 1.984, el deute extern del Vietnam pujava a 3 mil milions de dòlars (Wall Street Journal, 8 de març del 1.984). Mao Zedong també lliurava drogues a la màfia dels Estats Units (Asian Outlook, Taipei, gener del 1.973, p. 13). Al 14 de juliol del 1.958, els maçons socialistes, encapçalats pel General Abdul Karim Kassem, es feien amb el poder a l'Iraq. El Rei Faisal II va ser brutalment executat. L'Iraq es va convertir en una República maçònica, tot i que es van tancar les lògies. El dictador socialista iraquià Saddam Hussein, que havia arribat al poder al juliol del 1.979 i va començar a executar maçons, no va envair Kuwait al 1.990, una antiga província iraquiana, per iniciativa

pròpia. Va ser l'ambaixador americà a Bagdad, April Glaspie, qui el 25 de juliol del 1.990 va enganyar Saddam Hussein deixant-li creure que la qüestió de Kuwait no era vital per als Estats Units, si es que volia envair la part nord de Kuwait. Saddam Hussein va confiar amb els nord-americans, ja que l'administració del President Ronald Reagan havia subministrat secretament informació i armes a l'Iraq durant la guerra contra l'Iran. Els Estats Units van iniciar un programa d'ajuts decisiu a l'Iraq l'any 1.982, després que la intel·ligència americana hagués anunciat que hi havia un risc considerable que l'Iraq fos derrotat per l'Iran. A través d'Egipte, els iraquians van rebre tancs, helicòpters i equipament per al seu programa d'energia nuclear i substàncies per a la producció d'armes biològiques (Newsweek, 23 de setembre del 2.002). Finalment, els Estats Units van fer esclatar plataformes petrolieres de l'Iran, van atacar les seves patrulleres i fins i tot van assassinar 290 iranians en abatre un avió de passatgers iranià. Unes setmanes més tard, l'Iran abandonava totes les hostilitats. Teheran tenia por d'un atac nord-americà. Va ser Rockefeller qui va encoratjar l'Iraq a emprendre la guerra contra l'Iran. La Guerra Iran-Iraq va durar del 1.980 al 1.988 i va costar més de 650.000 vides. L'Iraq va perdre 150.000 soldats, l'Iran en va perdre 500.000. El 31 de juliol del 1.990, l'assistent del Secretari d'Estat d'assumptes del Pròxim Orient, John Kelly, va declarar al Congrés: "Estats Units no té cap compromís per defensar Kuwait i EUA no té la intenció de defensar Kuwait, si es que és atacat per l'Iraq". Vuit dies després de la conversa d'April Glaspie amb Saddam Hussein, el 2 d'agost del 1.990, les tropes iraquianes envaïen i ocupaven Kuwait. Les transcripcions de la reunió es van publicar l'1 d'octubre del 1.990 a la revista Time Magazine. Acte seguit el Secretari d'Estat descarregava un atac de ràbia contra April Glaspie. Però ja era massa tard. Ningú es va prendre seriosament el desmentit del Departament d'Estat.   Al març del 1.991, April Glaspie va ser qüestionat pel Comitè de Relacions Exteriors del Senat, on va admetre que la conversa amb Saddam Hussein realment havia tingut lloc. Els Estats Units van utilitzar tàctiques similars per parar una trampa al President serbi Slobodan Milosevic. L'ambaixador nord-americà, així com l'ambaixador britànic i el soviètic, abandonaven Kuwait dos dies abans de l'atac. El pla de George Bush per a Saddam Hussein era portar-lo a un parany, on l'única sortida fos fer la feina bruta de la indústria petroliera internacional, i al mateix temps, limitar la seva capacitat per atemptar contra Israel. L'objectiu dels Estats Units era que Saddam Hussein matés als 300.000 àrabs que vivien als aiguamolls meridionals del delta de l'Iraq, que destorbaven el camí a les companyies petrolieres. Els Estats Units van intentar implicar l'ONU en una intervenció militar per alliberar l'Emirat, augmentant així la pressió sobre Saddam Hussein, però es van trobar amb la resistència inicial contra l'Operació Tempesta del Desert. L'atmosfera va canviar, però, a l'octubre del 1.990, quan una infermera kuwaitiana i un cirurgià de Kuwait City, van explicar plorant, davant d'una Comissió de drets humans, com els bàrbars iraquians havien perdut els estreps als hospitals de la capital ocupada. Havien aixafat les incubadores, llançant els nadons nounats al terra i deixant-los morir allà mateix. La història va causar indignació arreu del món i va fer una contribució decisiva a la causa dels que promovien una intervenció militar contra l'Iraq. Les mentides van ser exposades el març del 1.992. La història dels assassinats de les incubadores havia estat inventada per una agència de publicitat de Nova York, que havia rebut 20 milions de dòlars de l'exiliat emir de Kuwait. L'home que havia anat a declarar no era cirurgià i la "refugiada", era la filla d'un diplomàtic kuwaitià. Tots dos havien assajat les seves "declaracions de testimonis oculars" durant dies i havien rebut classes d'anglès específicament per a aquest propòsit. L'Operació Tempesta del Desert va costar mil milions de dòlars diaris. Els aliats, dirigits pels Estats Units, van assassinar uns 500.000 soldats iraquians, segons l'antic Fiscal General, Ramsey Clark. El 5 de desembre de 1991, a Estocolm, va admetre, que els aliats havien aniquilat una divisió iraquiana sencera que anava cap al Nord després de l'alto el foc del 26 de febrer del 1.991. Milers de soldats van ser enterrats, vius o morts, a les trinxeres. Segons les normes de la guerra, els soldats enemics ferits han de rebre tractament mèdic. L'historiador jueu nord-americà Dr. John Coleman va revelar que el President George Bush va donar ordres de matar 150.000 soldats iraquians, que componien un comboi militar portadors de banderes blanques, que marxaven de Kuwait, per tornar a l'Iraq. 60.000 tones de bombes van ser llançades sobre zones que no estaven destinades a ser copejades i no constituïen "objectius estratègics". El sistema de subministrament d'aigua va ser destruït. Tot i que hi havia fotografies dels cossos carbonitzats de 150.000 soldats iraquians, això mai no es va mostrar per televisió.

Les baixes civils es van calcular en més de 25.000 durant els bombardejos de la guerra, però aquest nombre es va multiplicar més tard a causa de les sancions. 250.000 nens iraquians menors de cinc anys havien mort a l'agost del 1.991. Al maig del 2.000, havien mort mig milió de nens iraquians, segons Hans von Sponeck, alt oficial de les NU a l'Iraq l'any 2.000. La seva feina era dur a terme el càstig de milions de persones innocents. Segons el periodista australià John Pilger, avions nord-americans i britànics van bombardejar Iraq sobre una base gairebé diària durant el període 1.997-2.001. La premsa ho ha ignorat això, excepte quan el President George W. Bush van bombardejar l'Iraq el 16 de febrer del 2.001. Durant l'estiu i la tardor del 2.002, George W. Bush va començar a preparar un nou atac vers l'Iraq, adreçat a "l'enderrocament" de Saddam Hussein. La seva intenció real, tanmateix, era destruir l'OPEP i prendre el control del preu del petroli i dels principals camps de petroli. George W. Bush té interessos personals en la producció de cru. La intenció dels Estats Units és crear el caos a l'Orient, segons Mo Mowlan, exsecretaria de Tony Blair a Irlanda del Nord, com va informar a The Guardian. Ella afirma que la idea de que l'Iraq és una amenaça per la pau mundial és una invenció. Els objectius finals són totalment diferents, es persegueixen sota el pretext de la anomenada guerra contra el terrorisme.   El 12 de maig del 1.996, Leslie Stahl va preguntar a Madeleine Albright, aleshores ambaixadora dels EUA davant l'ONU, a la revista de la CBS Sixty Minutes: "Hem sentit que han mort mig milió nens (com a conseqüència de les sancions contra l'Iraq). Vull dir, que són més nens dels que van morir a Hiroshima. I, ja saps, val la pena a aquest preu?" Albright va respondre: "Crec que és una elecció molt dura, però en quant al preu, creiem que el preu val la pena." En aquesta situació, semblava com si els refugiats haguessin de desestabilitzar el món occidental sota l'etiqueta de "la societat multicultural". Això va ser deliberat. Hans von Sponeck va dir davant d'una audiència de 700 persones a l'Ajuntament de Kensington, Londres, el 6 de maig del 2.000 que la comunitat internacional obligava a viure a cada iraquià home, dona i nen amb 252 dòlars l'any. Els mitjans de comunicació britànics mai van esmentar aquesta reunió pública. Pel que a ells fa, aquest genocidi mai va tenir lloc. El documental de John Pilger "Pagant el preu: Matant als nens de l'Iraq" (2.000) Mostra a la Gran Bretanya bombardejant ovelles iraquianes i als nens que feien de pastors a l'estiu del 1.999. En un primer moment, el Ministeri de Defensa Britànic va negar aquest ultratge, però enfrontats a l'evidència van afirmar que l'OTAN tenia dret a defensar-se. Presumiblement els nens i les seves ovelles constituïen una seriosa amenaça per l'OTAN i la UE. Gairebé la meitat de les víctimes dels atemptats iraquians han estat civils. A la guerra contra l'Iraq, va ser utilitzat oficialment per primera vegada l'urani empobrit als míssils anti-blindatge. Aquests també provocaven lesions de radiació als soldats americans. Un grup d'especialistes, que revisà 17 veterans de la guerra, van ser capaços de demostrar que dues terceres parts d'ells presentaven urani a l'orina, així com als ossos. El 67 per cent dels fills nascuts de 251 famílies de veterans nord-americans després de la guerra de Kuwait van patir diverses deformacions com ara: els mancaven els ulls o les orelles, els dits els havien crescut junts o tenien problemes respiratoris. Quan explota un projectil contenen urani, s'emet un intens calor, i una gran part de l'urani és polvoritzat. Aquesta és la pols que els soldats nord-americans i britànics - així com els iraquians - inhalen. Però l'urani empobrit no conté U 236. L'urani empobrit és un metall pesant radioactiu de baix grau (és 2,5 vegades més pesats que l'acer) obtingut com a subproducte a l'enriquir l'urani 235. Els científics francesos en van treure una altra conclusió - que aquests míssils contenien residus atòmics (urani 238), que és més altament radioactiu. Una exposició d'un dia correspon a una dosi anual. Aquest tipus d'urani provoca una lenta mort per càncer, dany renal incurable i malalties per deficiència immunològica. Això explica per què el Pentàgon i l'OTAN han emès amenaces contra els científics que van arribar massa a prop de la veritat. Les armes van ser produïdes per Honeywell i Aerojet entre d'altres, controlades per la francmaçoneria. L'Agència britànica de l'energia atòmica (AEA), segons The Independent, va advertir dels riscos de la radiació després de la guerra de Kuwait. El plom contingut a les ogives dels míssils cercadors d'objectius va ser substituït per l'urani 238 per tal d'augmentar la seva densitat i per tant la seva massa. Augmentant-ne així el poder de penetració quan el míssil impacta en un tanc. L'urani 238 és un subproducte obtingut quan s'enriqueix el combustible nuclear. Eric Hopkins va declarar a The New York Times el 21 de gener del 1.993, que els Estats Units havien contaminat l'Iraq i Kuwait amb més de 40 tones d'urani. Va fer èmfasi en que les tropes iraquianes no tenien accés a tal substància. Gairebé la meitat del país està contaminat amb pols radioactiva, i grans extensions de terres de conreu han quedat destruïdes. El Pentàgon afirma que l'urani empobrit té un efecte de molt baixa

radiació. Però quan els Estats Units van provar aquesta arma inhumana a Nou Mèxic, l'exèrcit temia que l'aigua subterrània hagués quedat contaminada. No va ser fins al juliol del 2.002 que es va arribar a conèixer que els Americans havien contaminat l'Iraq amb prop de 800 tones d'urani empobrit (és a dir residus atòmics). Andres Brahme, professor de física de radiacions mèdiques al Karolinska Institutet, Estocolm, després de la guerra va visitar els hospitals de l'Iraq meridional on hi havia nens amb malformacions molt greus, com ara un únic ull enmig del front. Creia que les deformitats havien estat causades per substàncies amb urani empobrit, que s'havien estès com núvols de pols després de l'explosió. Els nord-americans i britànics també van utilitzar les devastadores bombes FAE (combustible / aire explosiu) contra les tropes iraquianes. Aquestes bombes de 1.000 quilos contenen òxid d'etilè en aerosol i causen una sobrepressió enorme (aproximadament 70 atmosferes), destruint-ho pràcticament tot dins d'una superfície de 5.000 metres quadrats. També hi ha bombes FAE de 7.500 kg.   Al documental, "El genocidi de Saddam Hussein" de Michael Wood, la ITV britànica va revelar com els líders polítics dels Estats Units havien instigat l'assassinat en massa dels àrabs al delta. Això va ser confirmat per diversos testimonis i documents. Abans d'això, però, els Kurds del Nord i els musulmans Xiïtes del sud pagarien un alt preu per la seva confiança vers als Estats Units. El 12 de gener del 1.991, el Congrés dels EUA va autoritzar a George H. Bush a declarar la guerra a l'Iraq, llevat que les forces iraquianes abandonessin Kuwait abans de tres dies. Cosa que, de fet, a l'Iraq no li era possible. El 13 de febrer del 1.991, George Bush va advertir: "Els militars i el poble iraquià poden tenir a les seves pròpies mans el forçar a Saddam Hussein a dimitir, per tal que l'Iraq pugui unir-se a les nacions amants de la pau. No tenim cap disputa amb el poble iraquià..." Aquesta provocació era tan falsa com allò que, mitjançant The Voice of America, anava dirigit a Hongria a la tardor del 1.956. Llavors a un poble oprimit també se li van donar falses esperances d'una intervenció nord-americana. El president Bush va encoratjar als Kurds a revoltar-se. Els musulmans Xiïtes van creure que la provocació de Bush era un símbol seriós de suport dels EUA i van començar les revoltes al sud de l'Iraq. A continuació, el General Norman Schwartzkopf deixava a l'exèrcit iraquià les mans lliures per ofegar en sang la revolta Xiïta. Els Estats Units no podien permetre que Saddam Hussein caigués. El documental de la ITV va mostrar una entrevista amb Laurie Mylroie, un dels més importants analistes de Washington, que havia vist les transcripcions de les negociacions de l'alto el foc. Segons Mylroie, el 26 de març els Estats Units van prendre una decisió pretenent que fos un senyal per què Saddam Hussein sufoqués la revolta. El General Schwartzkopf va encoratjar l'exèrcit iraquià a utilitzar helicòpters. El mateix dia, els Estats Units van deixar clar que els helicòpters iraquians no serien abatuts, fins i tot quan sobrevolessin les tropes aliades. Des de Washington, li van explicar a Schwartzkopf que els helicòpters prendrien part en una operació destinada a enderrocar a Saddam Hussein. Per descomptat, tal cosa no havia de succeir. Aquesta circumstància en particular va sorprendre al món. Els interessos dels EUA eren completament diferents, cosa que es va fer evident al documental de la ITV. Quan, a l'abril del 1.991, els Kurds van començar a negociar amb els iraquians sobre la seva autonomia (els Estats Units no hi tenien res a objectar en contra d'això), el cap del servei de la intel·ligència militar kurda a l'Iraq va informar que l'Iraq havia matat 300.000 persones al sud. Els assassinats van continuar. Al delta pantanós entre els rius Èufrates i Tigris, s'hi van construir embassaments, i l'aigua de les maresmes va ser enverinada. El bestiar va morir. Les cases i les collites van ser bombardejades amb bombes incendiàries i napalm. Els que van sobreviure es van veure obligats a marxar. Gràcies a l'estímul dels EUA, Saddam Hussein va aconseguir matar al set per cent de la població local. Ningú va condemnar aquests assassinats en massa. El documental mostra a una nena dient que Estats Units i Gran Bretanya considera assassins als que maten a la gent. Ella pregunta: "Saddam va matar el meu pare. Per què a ell no se'l considera un criminal?" Es va revelar que l'anomenat bloqueig era un frau, ja que l'Iraq havia reconstruït el 80% de la seva indústria armamentista amb ajuda estrangera. La posició de Saddam Hussein es va veure reforçada per les sancions. El Departament Estatal dels EUA es va negar a contestar al reporter Michael Woods sobre la seva política a l'Iraq. Al final del documental, s'exposa el motiu real darrere de l'assassinat de masses. Les empreses franceses ELF i Total i altres corporacions transnacionals, pretenien iniciar l'extracció de petroli a la zona després d'aconseguir lliurar-se dels àrabs de les maresmes i de drenar la zona. Qualsevol àrab que tractés de romandre allà seria assassinat. Els maçons psicòpates prosperen amb el patiment dels altres.

El govern kuwaitià posteriorment va donar a l'expresident George H. Bush i als seus fills Neil i Marvin "greixosos" negocis. Al seu llibre "Les dues cares de George Bush" (Dresden, N. Y., 1.988), Antony C. Sutton va revelar que George Bush també havia participat en negocis de drogues com a líder del cercle de la cocaïna de la Contra. Scott Ritter, un Marine nord-americà i inspector d'armament que havia treballat per la Unscom des dels seus inicis al 1.991, va afirmar a una entrevista al The New York Post (desembre del 1.998) que la ronda d'inspeccions a l'Iraq només tenien un propòsit - provocar una nova guerra. En altres paraules, l'informe de Richard Butler sobre l'Iraq era un bluf. El president Bill Clinton volia una excusa per llançar un atac.   El diari italià, La Repubblica, va revelar el 3 d'agost del 1.993, a l'article "Buscant petroli a Somàlia" que els Estats Units a Somàlia realment anaven darrera dels abundants pous de petroli i de metalls estratègicament importants com el tungstè i l'urani. Havien entrat a Somàlia com funcionaris d'ajuda humanitària. Quan es va iniciar l'operació Restaurar l'Esperança, els Estats Units es van aliar amb el General Mohammed Farah Aidid, que era el líder d'una banda de lladres anomenat el clan Habir-Ghedir. La companyia de petroli americana Conoco va jugar un paper decisiu en relació amb això. A canvi de suport militar, Aydid va acordar donar a la Conoco el monopoli de la prospecció de petroli. Més tard, el líder del clan Hawale, Ali Mahdi va signar un "acord preliminar" amb la Conoco en el que una vegada més se'ls atorgava els drets de prospecció després de la guerra. Llavors es va decidir desfer-se d'Aydid, que va ser presentat per la propaganda com una encarnació del diable. La Conoco pertany a la família maçònica DuPont, que van participar en el finançament de la Unió Soviètica, així com de l'Alemanya Nazi. Els actius d'Eleuthere i Samuel DuPont van augmentar de 83 a 308 milions de dòlars durant la Primera Guerra Mundial. El redactor en cap del diari financer italià Il Globo-Oro 12, Enzo Garretti, va revelar que darrere de l'operació de Somàlia hi havia, a part dels magnats del petroli, també les companyies financeres Goldman Sachs i Salomon Brothers (aquesta última també prestava diners al govern suec). Garretti va escriure: "L'ombra de Wall Street cau sobre Somàlia." La mateixa ombra també cau sobre la Unió Europea. És al mateix temps l'ombra de la maçoneria, des de Wall Street s'ha servit des de sempre als interessos de la maçoneria internacional, que entre altres coses dicta una reducció dràstica de la població mundial. Per aquesta mateixa raó, centenars de conflictes armats s'han estat suscitant després de la Segona Guerra Mundial.   Conflictes als Balcans Mirar els esdeveniments des de una perspectiva històrica tendeix a aclarir les qüestions. Les guerres balcàniques van ser uns preliminars per a la Primera Guerra Mundial. Aquestes curtes guerres van tenir lloc (8 d'octubre del 1.912-30 de maig del 1.913) entre la Unió Balcànica i Turquia. Del 29 juny al 10 d'agost del 1.913, Bulgària va lluitar contra Sèrbia, Grècia, Montenegro, Romania i Turquia. Bulgària va perdre gran part del seu territori a la guerra. El membre Illuminati Alexander Parvus (Israel Helphand) va actuar durant les guerres balcàniques del 1.912-1.913 des de Saloniki a Grècia com a assessor financer dels governs tant del turc com del búlgar. Entrà en contacte amb la potent organització maçònica de Saloniki, una ciutat amb una població jueva del 70 per cent. Els negocis d'armes el van fer immensament ric. La principal força darrere seu era el Comte Giuseppe Volpi di Misurata, que ajudava Parvus amb els seus contactes de negocis i maçònics. Sèrbia, Croàcia i Eslovènia es van unir per formar un nou regne l'1 de desembre del 1.918. Més tard, durant la Segona Guerra Mundial, els agents britànics van ajudar a enderrocar el govern iugoslau dirigit per Dragisa Cvetkovic, el 27 de març del 1.941. El rei serbi Peter II va fugir, irònicament, a Londres. El Regne de Iugoslàvia havia estat esclafat. Els nous líders, encapçalats pel maçó i General (responsable de la força aèria) Richard D. Simovic, a la vegada iniciaven la cooperació amb Stalin al signar un tractat d'amistat tan aviat com el 5 d'abril del 1.941. Durant tota la Segona Guerra Mundial, Londres va recolzar Tito amb fermesa, més tard, el van ajudar a arribar al poder amb Churchill jugant-hi un paper clau. El soci més proper a Tito era el francmaçó jueu

Mosa Pijade. Segons Zivadin Simic, un dels líders de la policia secreta, Tito també era francmaçó. Després de la guerra, Tito va rebre una quantitat enorme d'ajuda (150 milions de dòlars) de països occidentals per a establir el comunisme. Sense aquesta ajuda, el règim de Tito hauria caigut. Mentrestant els seus crims es van considerar secrets. Només els Estats Units en secret va aportar-hi 35 milions de dòlars entre 1.948 i 1.965. Això va ser revelat per un expert en dret internacional, el professor Smilja Avramov, a una entrevista amb el diari serbi Politika Ekspres (16 de gener del 1.989). L'ajut occidental cobria el 60 per cent de les despeses del règim comunista. El professor Avramov ha destacat: "Sense aquesta ajuda econòmica, el nostre règim no hauria sobreviscut." L'ajuda dels Estats Units a Iugoslàvia era un important secret d'estat, sobre el qual l'ambaixada americana es negava a fer-ne cap comentari. Les aportacions dels banquers privats occidentals eren un secret fins i tot millor guardat. Els maçons britànics i sobretot els Illuminati, un dels fronts dels quals era l'Institut Britànic d'Afers Internacionals, també van ajudar a arribar al poder als comunistes albanesos, donant-los tota l'assistència militar concebible. L'any 1.990, els maçons van començar a actuar per a forçar que Sèrbia s'acostés a la UE, fent que aquest autosuficient país depengués totalment del món exterior. Aquesta gent tossuda, independent havien de ser forçats a la submissió mitjançant una guerra, segons el procediment Illuminati. Al maig del 1.991, el Departament d'Estat dels EUA va començar a organitzar disturbis als Balcans. Els Estats Units van aturar tota l'ajuda cap a Iugoslàvia, una mesura que també va colpejar a totes les repúbliques independents i va vetar la continuació dels préstecs del FMI. Un crèdit promès de 1.100 milions de dòlars va ser congelat i amb ell tots els préstecs estrangers dels quals s'esperaven un total de 3,5 milions de dòlars, que estaven lligats als préstecs. Aquest era un moviment típic de la maçoneria internacional. Es creen problemes només per oferir les "excel·lent solucions" pròpies. D'un sol cop, l'administració de George Bush va llançar Iugoslàvia dins un vòrtex de col·lapse econòmic total de dramàtiques conseqüències per tota la regió. Ja al 1.989, la inflació iugoslava era de més del 250 per cent (Hamburger Abendblatt, 27 de gener del 1.989). Al juny del 1.991, en una breu visita a Belgrad, el secretari d'estat i francmaçó James Baker va assegurar al President iugoslau Slobodan Milosevic que els Estats Units estaven "a favor de la integritat territorial iugoslava", la desintegració en realitat havia estat accelerada per la decisió nord-americà d'aturar tots els crèdits.   Dos dies després de la declaració de Baker, Croàcia i Eslovènia es van auto-proclamar repúbliques independents, ja que no podien pagar els salaris. L'impagament va ser degut al deute extern que ascendia a 16 milions de dòlars. Els diners promesos per la UE que no van arribar mai. En aquestes circumstàncies i a causa de l'exagerada demostració de força de Sèrbia, Croàcia i Eslovènia, que fins pocs mesos abans estaven disposades a romandre en una Federació de Repúbliques Iugoslaves - amb una economia comuna, una unió duanera i una defensa comuna en cas d'agressió militar - van decidir declarar la independència. Milosevic va interpretar la declaració de Baker com una llum verda dels Estats Units per si ell utilitzava armes si creia necessari contra Eslovènia i Croàcia. El president Bill Clinton i els governs Britànic i Francès van actuar coherentment com maçons: van implementar una inestabilitat a la comarca i a tota Europa. Es va dir a la premsa croata que tots els problemes de Iugoslàvia havien estat previstos per Lawrence S. Eagelburger, Sotssecretari d'Estat de l'administració del President George Bush, pel Ministre d'Exteriors italià Gianni de Michelis (exprimer ministre); i per Hans van der Broek, Ministre de Relacions Exteriors Neerlandès, que posteriorment va esdevenir un líder oficial de la Unió Europea. Tots ells eren maçons. De Michelis era membre de la lògia maçònica P2. Al 1.995, va ser declarat culpable de corrupció i condemnat a quatre anys de presó. Els Estats Units, Alemanya i Israel en vols aeris secrets subministraven armes a Croàcia i Bòsnia des del començament de la guerra. El manteniment i el transport estaven previstos i els realitzaven les forces americanes, les unitats de la legió estrangera francesa i els soldats de Sarajevo. La Gran Bretanya ha estat sempre darrere dels esdeveniments als Balcans. Abans de les guerres balcàniques, agents britànics realitzaven activitats clandestines disfressats d'innocus corresponsals de premsa.

Umberto Pascal va explicar a la Executive Intelligence Review (2 juliol 1.993, nº 26, p. 30) que la crisi dels Balcans en la dècada del 1.990 estava controlada per la francmaçoneria britànica que donava suport als serbis en secret, mentre incitava una confrontació entre musulmans serbis i croats, impedint així que trobessin les seves pròpies solucions. El 16 de juliol del 1.993, el diari croat Danas va exposar l'insidiós paper dels britànics al conflicte de Bòsnia. Al gener del 1.993, la policia croata va descobrir en una comprovació rutinària, que 22 ciutadans britànics viatjaven en autobús de Zagreb a Travnik. Tots duien un tipus de tallat de cabell militar i portaven xandalls. Afirmaven ser voluntaris a la batalla contra els serbis de Croàcia. En un examen més a fons de la policia, el líder del grup va intentar aturar la investigació oferint suborns. Els mercenaris van rebre l'ordre d'abandonar el país. La BBC va convertir l'esdeveniment en un escàndol, que va rebre molta atenció a Croàcia. Uns mesos més tard l'emissora de TV Sky News va emetre un documental sobre el mercenari britànic Norry Phillips, que un parell d'anys abans, havia anat a Croàcia a formar als seus soldats. Al mateix temps va vendre armes als musulmans, i va fer tot el que va poder per fer que les seves tropes lluitessin contra ells. Altres "monitors" militars britànics també estaven incitant baralles entre croats i musulmans. Quan la lluita entre croats i musulmans va començar a Mostar, Norry Phillips estava del costat musulmà. Els britànics sovint estaven al comandament d'aquestes unitats de combat, que mai no van participar en una sola acció contra els serbis. Aquests "monitors" britànics estaven controlats per l'MI 6, la secció estrangera del servei d'intel·ligència britànic, que al seu torn esta controlat per la francmaçoneria britànica. L'emblema de l'MI 6 compta amb un triangle amb l'ull que tot ho veu a la part superior. El maçó Lord Owen, "mediador" en el conflicte de Bòsnia, va fer tot possible per evitar sancions contra Sèrbia a l'inici del conflicte. Els periodistes britànics es van afanyar a transmetre les primeres imatges de persones massacrades però es van "oblidar" d'informar a la premsa que tant els perpetradors croates com els musulmans estaven dirigits per agents britànics. A més, els informes van ser exagerats. Sota el regim comunista de Tito, els serbis albanesos van ser assetjats a Kosovo. Més tard, els serbis van demanar ajuda al President nacionalista Slobodan Milosevic, que va estar més que feliç de fer-ho.   Els EUA i altres nacions maçòniques pretenien utilitzar el conflicte ètnic per als seus propis propòsits. Accions maçòniques secretes van conduir als serbis a una nova guerra i a una misèria indescriptible, permetent que l'agent de la CIA Osama bin Laden (nom d'agent Tim Osman) incités un altre extens enfrontament, aquesta vegada a Kosovo. Membres del Exèrcit de alliberació de Kosovo, KLA, coneguts localment com U?K) van ser entrenats a l'Afganistan i a Trojope a Albània als campaments terroristes a càrrec d'Osama bin Laden ("Els rebels del KLA s'entrenen en campaments terroristes" Washington Times, 4 de maig del 1.999). The Sunday Times va citar que el cap de la intel·ligència Albanesa havia confirmat que Osama bin Laden havia enviat unitats a la província Sèrbia de Kosovo. The Washington Times va informar que els membres dels antics Mujahedin de l'Afganistan que havien estat reclutats per lluitar pel KLA, estaven controlats per la CIA. Era el govern dels EUA qui subministrava les armes als terroristes albanesos (KLA). La Secretaria d'Estat jueva Madeleine Albright (B'nai B'rith) va dir al KLA: «Si aconseguim la situació en blanc i negre que necessitem, obtindreu armes. En cas contrari, no en tindreu cap." Diverses accions contra Sèrbia també estaven organitzades pel Secretari del Tresor dels EUA Robert E. Rubin (CFR, B'nai B'rith), Morton Abramovitz, William Cohen (Secretari de Defensa dels EUA), Stuart Eizenstadt (CFR) i altres (Paolo Tauffer, "Guerre en Yougouslavie et Europe chretienne" / "La guerra a Iugoslàvia i l'Europa Cristiana", Roma, 1.999, p. 40-41). La intel·ligència alemanya havia estat entrenant en secret al KLA des del 1.996. Els alemanys subministraven armes i municions al KLA. Segons el secretari d'estat dels EUA, la UCK era una organització terrorista al 1.998, però va deixar de ser-ho després que va començar a cooperar amb la CIA. Als terroristes albanesos també se'ls va permetre finançar les seves activitats a través del contraban i el tràfic de drogues a l'Europa Occidental. El KLA estava ajudant a transportar 1,5 mil milions dòlars en drogues a l'any a l'Europa Oriental (Washington Times, 4 de maig del 1.999). El "mediador", l'antic primer ministre suec Carl Bildt afirmava que el KLA havia mort als albanesos que estaven a favor d'una solució pacífica. Aquest tipus de solució no satisfeia als criminals. Els paquets enviats a Kosovo per la Creu Roja sueca i que aparentment contenien "ajuda humanitària", en realitat contenien uniformes de camuflatge, guants, granotes de combat i altres coses per als

terroristes del KLA (del diari suec Aftonbladet, 1 d'abril del 2.000). La Creu Roja la va fundar el maçó Henri Dunant. Sèrbia es va veure obligada a negociar, però els terroristes albaneses no van deposar les armes. Oficialment, l'objectiu era la independència de Kosovo. El president Bill Clinton tenia previst el bombardeig de Sèrbia ja a l'agost del 1.998. El grup Bilderberger va celebrar una reunió a Portugal el 3-6 de juny del 1.999, on el tema de Kosovo va ser discutit molt minuciosament, segons un comunicat de Carl Bildt a una reunió pública d'Estocolm, poc abans de les eleccions Europees del 1.999. Esquinçar Kosovo de Sèrbia feia servei als interessos de l'elit mundial. Durant la Segona Guerra Mundial, aquests poders van ignorar totalment les Repúbliques Bàltiques. La britànica controlada pels maçons World Review al juny del 1.942 va publicar una entrevista d'Edward Hulton amb l'ambaixador britànic a Moscou, Sir Richard Stafford Cripps. El maçó marxista va declarar: "Les Repúbliques Bàltiques - Estònia, Lituània i Letònia - han de pertànyer a la Unió Soviètica. Durant un llarg període de temps han estat una part inseparable del tsarisme sense que ningú mai pensés que fos erroni que pertanyessin a la Rússia tsarista." Si realment haguessin volgut desfer-se del President Milosevic, els maçons haurien intentat eliminar-lo. Però tenien altres plans. Volien destruir la Sèrbia nacionalista. Segons Kjell Magnusson, politòleg de la Universitat d'Uppsala, l'acord de Pau de Rambouillet (amb data del 23 de febrer del 1.999) va ser una manipulació. Va escriure: "L'apèndix B estipula que Sèrbia no només ha de retirar-se de la província de Kosovo, sinó que serà posada sota control de l'OTAN, però Sèrbia cedirà també la sobirania de tot el seu territori". En altres paraules, l'OTAN volia tenir bases dins Sèrbia, una cosa que Milosevic no podia permetre. Uns pocs fragments d'aquest acord: Secció 8: "El personal de l'OTAN gaudirà, juntament amb el seus vehicles, vaixells, avions i equips, llibertat de pas i l'accés sense restriccions a traves de tota la República Federal de Iugoslàvia incloent-hi l'espai aeri associat i les aigües territorials." Secció 11: "L'OTAN es concedeix l'ús dels aeroports, carreteres, vies de tren i ports sense haver de pagar cap mena de drets, deures, quotes, peatges o despeses ocasionades pel mer ús." Cap president serbi hagués signat l'acord de Pau de Rambouillet. Era un acord impossible. La Secretaria d'Estat dels EUA Madeleine Albright va assumir que ni Iugoslàvia ni Rússia voldrien signar res que contingués aquestes demandes. Ja tenia el pretext que necessitava, que era la situació en blanc i negre que va tenir després. Ja el 23-25 d'abril del 1.999, Tony Blair, Robin Cook i James Robertson havien volgut impulsar la decisió d'utilitzar les forces terrestres contra Sèrbia. Van fracassar. El Pentàgon ja havia demanat 9.000 condecoracions del Cor Porpre a la Craco Industries de Texas (New York Post, 28 de maig del 1.999).   En un discurs pronunciat el 5 de maig del 1.999 Romano Prodi, president de la Comissió Europea, va destacar que la UE havia de tenir la seva pròpia força militar per al seu ús en aquest tipus de situacions. Al novembre del 2.000, els mitjans de comunicació informaven que es volia establir una força Europea de més de 100.000 homes al 2.003. L'OTAN començà el bombardeig de Sèrbia el 24 de març del 1.999 (també una data simbòlica: exactament 66 anys abans, el 24 de març del 1.933, els líders jueus maçons havien declarat la guerra a Alemanya al diari Daily Express i altres diaris del món), i van continuar fins al 10 de juny. Va esdevenir un desastre inigualable. Hi van morir més de 20.000 civils. Dels avions de l'OTAN van caure sobre Kosovo deu tones de bombes contenint urani, així com a altres vuit zones de Sèrbia i Montenegro, segons ha informat Radojko Pavlovic de l'Institut de Ciències naturals de Belgrad. L'OTAN va negar les acusacions en un primer moment. Però l'evidència és clara: l'OTAN utilitza municions il·legals, residus radioactius (U 238). Això constitueix un crim contra la humanitat. El primer ministre britànic Tony Blair va ser en part responsable d'aquest crim de guerra. Sis soldats italians, que havien servit a les forces de la KFOR a Kosovo, van morir de leucèmia, segons informes de premsa del 3 de gener del 2.001. Informes posteriors parlen de francesos, espanyols i altres soldats de la KFOR que també van emmalaltir de leucèmia. La causa se sospita que és l'urani empobrit, que s'ha trobat en molts llocs principalment a Kosovo occidental. Segons informació oficial, cada projectil contenia 300 grams d'urani empobrit, que significa que almenys 10 tones d'urani han contaminat moltes parts de Kosovo i Sèrbia. Podrien haver estat emprats més míssils contenint urani. Llevat que les àrees bombardejades es netegin, passaran 4,5 milions d'anys abans

que l'urani sigui segur. Els pilots britànics van demostrar el seu cinisme escrivint "Bones festes" a les bombes llançades la nit de Pasqua. Les prohibides bombes de fragmentació també eren anomenades "bombes de pau". A Rússia, mentrestant, no se li permetia vendre míssils antiaeris eficaços a Sèrbia. Els maçons amagaven els seus terribles crims afirmant que l'OTAN protegia els interessos de les nacions més petites. Però la UE s'ha convertit en una organització de guerra, lluny del projecte de pau anunciat per la insidiosa propaganda. Els bombardejos van costar un total de 10 milions d'euros i anaven adreçats a tota l'economia i les infraestructures de Sèrbia. També va ser un fracàs militar, ja que només van ser destruïts objectius relativament insignificants, segons les notícies dels EUA i l'Informe Mundial. No es van trobar més de 26 tancs destruïts (les xifres de la propaganda deien 449). Tanmateix, aquesta podia haver estat la finalitat, ja que només era un crim polític. Segons el maçó George Soros, el bombardeig de Sèrbia va fer desaparèixer les fronteres nacionals a l'Europa Oriental (Financial Times, 8 de juliol del 1.999). El país encara es va fer més dependent de l'economia criminal a càrrec de diverses bandes rivals, que al seu torn estaven controlades per la màfia siciliana. Al tribunal de crims de guerra de l'Haia, que sempre havia patit d'escassetat de fons, de sobte li van dir per mitjà d'Albright que rebria un gran finançament dels Estats Units. I llavors el tribunal va processar a Milosevic. Estats Units i Gran Bretanya van donar suport a l'establiment del tribunal sobre crims de guerra als Balcans i al mateix temps bloquejaven propostes similars pel que feia a Indonèsia i altres països, on les empremtes dels crims maçònics eren massa visibles. L'OTAN es va quedar sense bombes, i la guerra contra Sèrbia es va acabar. Posteriorment, l'OTAN va tocar tots els punts per tal d'aparèixer victoriosa. A l'exèrcit serbi se li va donar uns dies extres per retirar-se de Kosovo, al que se li va permetre romandre sent part de Iugoslàvia. Però en principi al KLA se li va permetre mantenir les seves armes, incomplint el conveni. Després de l'arribada de les forces de la KFOR per "mantenir la pau", els terroristes albanesos van destruir més de 50 esglésies ortodoxes sèrbies. Com a resultat de l'estratègia de l'OTAN, tota la regió va quedar desestabilitzada. La guerra dels Balcans també va folrar les butxaques d'aquells que van robar enormes quantitats de fons de la UE i de l'OTAN per a perseguir jocs piramidals a les borses del món. Al setembre del 2.000, Bill Clinton, Madeleine Albright, Tony Blair, Jacques Chirac i Javier Solana (tots ells membres del Grup Bilderberg) van ser simbòlicament jutjats a Belgrad acusats de crims contra la humanitat. El 21 de setembre del 2.000, es va promulgar el veredicte: Bill Clinton, Jacques Chirac i Tony Blair van ser condemnats a 20 anys de presó. La cort de Belgrad els va declarar culpables de crims de guerra i va emetre una ordre per a la seva detenció. L'OTAN va destruir parcialment l'ambaixada xinesa a Belgrad al maig del 1.999 (afectant les cases de determinats periodistes, que havien de ser castigats per criticar l'OTAN). Els errors no es poden cometre dues o tres vegades seguides - es van disparar tres míssils contra l'ambaixada. Els Estats Units també volien destruir equips de radars que els xinesos estaven provant a l'ambaixada. El bombardeig d'un tren civil mai pot ser un error, especialment si el pilot torna per fer una segona ronda. Els Estats Units van al·legar que, com a resultat de tots els assalts dels albanesos, Sèrbia havia perdut la seva reclamació de Kosovo.   Per què doncs els Estats Units van protegir la Unió Soviètica quan va atacar els Estats Bàltics al 1.940? En aquell moment, ningú va dir que com a resultat de totes les agressions a les Nacions Bàltiques, la Unió Soviètica havia perdut tota reclamació sobre Estònia, Letònia i Lituània. Ni el tractament dels israelians als palestins, ni el tractament dels EUA als nadius americans sembla ser un problema. Al 1.941, el President Roosevelt va dir: "Si els Estonians desaproven el comunisme, poden marxar d'Estònia." Això seria com dir: "Si els albanesos desaproven el domini serbi, haurien de marxar de Kosovo." Mai es va sentir una cosa semblant. El 7 d'octubre del 2.000, el nou President Vojislav Kostunica anunciava que Sèrbia intentaria esdevenir membre de la UE. Al novembre del 2.000, es va confirmar la sol·licitud d'adhesió de Sèrbia. La maçoneria havia assolit una altra victòria.

Les drogues ara s'aboquen lliurement a través dels Balcans als països de la UE, en particular als de l'oest i als del nord, incloent-hi Suècia, on operen bandes albaneses de Kosovo, portant grans quantitats d'heroïna marró. El tràfic de drogues era més fàcil quan els Balcans eren una zona de guerra. Una de les diverses causes del conflicte va ser la lluita per les rutes de les drogues. Les bandes d'albanokosovars adquirien l'heroïna a Turquia mitjançant una organització terrorista anomenada els Llops Grisos o l'organització terrorista comunista PKK, o directament a l'Afganistan. Els clans criminals albanesos controlen el mercat d'heroïna d'Escandinàvia. La policia sueca ha confirmat enllaços amb ètnies albaneses al 80 per cent de l'heroïna intervinguda, apta per a fumar. Els clans procedeixen principalment de Kosovo. La policia ha estat capaç d'establir vincles entre els cercles d'heroïna i el KLA. Les drogues són portades de contraban des de l'Afganistan a través de Turquia i fins a Europa a través de Kosovo. Les bandes llavors inverteixen els diners de la droga en pizzeries i botigues a Suècia. Les bandes d'albanesos i el PKK cooperen amb la nova màfia italiana de la Sacra Corona (amb seu a Puglia), en el transport de drogues a la Unió Europea a través d'Itàlia. El PKK, que rep les armes de Kosovo, té nombrosos laboratoris d'heroïna a Turquia. El líder del PKK, Abdullah Ocalan, controla el flux de drogues. Per tant havia de ser capturat i reemplaçat per un soci més fiable. Els terroristes del PKK eren entrenats en campaments especials al Líban. El PKK pertany al RIM (Revolucionaris Internacionals Marxistes), amb base a Londres. Els diners de les drogues son blanquejats a Xipre per diversos bancs controlats per la màfia. Al 1.994, el criminòleg britànic Brian Saltmarsh va fer l'estimació que els beneficis del comerç il·legal de drogues a tot el món ascendien a 700 milions de dòlars. Una estimació prudent mostra gairebé 200 mil milions dòlars de benefici a Europa. El cap mafiós serbi "Arkan" era el major protector i xantatgista de Suècia. Aquests grups criminals encara controlen les bandes d'albanokosovars de Suècia, que diuen donar suport al KLA. L'OTAN i el govern suec fan veure que no veuen res. Les activitats criminals són rendibles per als alts funcionaris de la UE i per als francmaçons. Una divisió d'intel·ligència sèrbia coopera amb els traficants de droga. Aquestes bandes també estan involucrats en el comerç d'òrgans humans i altres negocis lucratius. Les màfies criminals albaneses no volien la pau amb els serbis de Kosovo. Volien fer fora a tots els serbis. Els bandolers albanesos armats, per tant, continuen assetjant als serbis. El 28 de novembre del 2.000, va tenir lloc un atac brutal a la vall de Presevo al sud de Sèrbia, que es considerava una zona desmilitaritzada. Els bandits hi segueixen causant estralls. Roben als treballadors turcs que tornen a Turquia a través de Kosovo. Els cotxes i autocars turcs són saquejats, sovint proporcionant-los grans quantitats de diners. Al Nadal del 2.000, els delinqüents albanesos van robar un milió dòlars a 50 ciutadans turcs que viatjaven en autobús (del diari noruec Avisen, 13 de gener del 2.001). Ningú no hi va intervenir. Les lògies maçòniques estrangeres i els serveis d'informació també estaven interessats en dividir als albanesos. Els ingressos del comerç de drogues segueixen arruïnant l'economia albanesa. La petita producció industrial albanesa va ser completament eliminada a partir dels anomenats jocs piramidals introduïts pels agents d'intel·ligència israelians (Mossad). Les bandes de lladres albanokosovars van ser obligats a refugiar-se en una economia criminal, consistent en el tràfic d'armes, el terrorisme internacional, el narcotràfic, l'espionatge, la prostitució, la trata de persones, el segrest, l'extorsió, el tràfic d'òrgans i l'esclavitud infantil. El cultiu de cànnabis està augmentant a Albània, com ho va fer al Líban, allà on les mateixes forces hi van començar la guerra.   A l'agost del 2.000, el súper-lladre George Soros, va aprofitar l'oportunitat per robar els rics dipòsits d'or, plata, plom, zinc i cadmi de Trepca al nord de Kosovo. Per ajudar-lo, tenia a 900 soldats de l'OTAN. Oficialment, el lladre (ITT Kosovo Consortium, propietat de George Soros) va afirmar que les mines eren un risc ambiental massa gran per seguir operant, i havien de col·locar-se sota control "internacional". Es va utilitzar gas lacrimogen i bales d'acer recobertes de goma contra els serbis que es van negar a abandonar la zona, quan els soldats de l'OTAN van arribar a ocupar les mines, les més riques d'Europa. El Grup Internacional de Crisis, encapçalat per Soros, havia començat a argumentar a favor de l'expropiació de les mines ja al novembre del 1.999. L'anomenat grup d'anàlisi (un front) està finançat per Soros i pels governs britànic, francès i americà. Per descomptat, els interessos maçònics hi estan involucrats (de la revista sueca Salt, gener / febrer del 2.001, p. 13).  

La resistència contra el Nou Ordre Mundial A la reunió anual dels Bilderberg a Baden-Baden, Alemanya, el 6-9 de juny del 1.991, que va veure el debut de Bill Clinton, David Rockefeller Jr. va declarar: "Estem molt agraïts a The Washington Post, The New York Times, Time Magazine i altres grans publicacions els directors de les quals han assistit a les nostres conferències i respectat la seva promesa de discreció durant gairebé 40 anys... Hauria estat impossible per a nosaltres desenvolupar el nostre pla per al món si haguéssim estat sota els brillants focus de la publicitat durant aquests anys. Però el món ara és més sofisticat i està més preparat per arribar al govern mundial. La sobirania súper-nacional d'una elit intel·lectual i els banquers del món són segurament preferibles a l'autodeterminació nacional practicada als segles passats". Clinton en aquell moment era desconegut tret de a la seva nativa Arkansas. Tot just dos mesos més tard, seria nominat com a candidat presidencial pels demòcrates i setze mesos més tard, William Jefferson Clinton va ser elegit president dels Estats Units, ajudant a implementar el Nou Ordre Mundial. Va ser el jueu polonès Joseph Hieronim Retinger qui primer va reunir als maçons d'alt rang en una reunió a la ciutat d'Oosterbeck a Holanda, a l'Hotel Bilderberg el 29-31 de maig del 1.954. El Club Bilderberg va esdevenir una institució Illuminati. "Ha començat una nova realitat," com va dir l'assessor de seguretat d'Eisenhower Charles Jackson després de la reunió. Retinger, francmaçó de grau 33è, també va prendre la iniciativa a la Comunitat Europea i al Consell d'Europa. Volia una Europa unida. Tenia accés il·limitat al president dels Estats Units. Al 1.955, el Club Bilderberg va discutir sobre la necessitat de crear la Comunitat Europea (CE). Divuit mesos més tard, es signava el tractat de Roma, i la CE era un fet. El Comitè directiu del Club Bilderberg, que consta de tres vegades (39) tretze 13 membres, també decideix quins polítics els han esdevingut inútils i caldrà substituir-los. El 12-14 de maig del 1.989, el Club Bilderberg es va reunir a La Toja, Espanya, on es va decidir que Margaret Thatcher hauria de ser rellevada del seu càrrec com a primer ministre de Gran Bretanya, a causa de la seva "negativa a cedir sobirania britànica a favor del súper-estat europeu que començava a aparèixer al 1.992". Per tant ella va ser considerada un enemic del Nou Ordre Mundial. La informació es va filtrar i va ser publicada al diari nord-americà de l'oposició Spotlight. Va resultar ser correcte. Durant el seu mandat, va ser eliminada pel seu propi poble, el Partit Conservador Britànic. Aquest cop va ser representat pels maçons per aplanar el camí cap als Estats Units d'Europa. Durant els anys vuitanta, el maçó Romano Prodi va ser membre del Comitè directiu dels Bilderberg. Al 1.999, va ser nomenat president de la Comissió Europea. A Itàlia s'han fet intents per acusar-lo de frau. L'estiu del 1.998, es va recomanar que als caps maçònics se'ls dotés de posicions prominents (Domenico Pacitti, The Guardian, 1 de juliol del 1.998). Wim Duisenberg ja era tresorer del Grup Bilderberg al 1.982. Al 2.004, era el cap del Banc Central Europeu (BCE). Altres membres de la Junta del BCE, que també pertanyen al Club Bilderberg, són Tommaso Padoa-Schioppa, Ottmar Issing i Sirkka Hamalainen. Durant la gira pels països candidats de l'Europa Oriental, Romano Prodi va dir que una UE ampliada seria testimoni de molts casos similars al tractament d'Àustria. Quant més creixi la UE, més accions d'aquest tipus són d'esperar. A Riga, capital de Letònia, Prodi va destacar: "No podem consentir que els països membres prenguin les seves pròpies decisions sobre quins partits conformaran els seus governs. Hauran d'albergar els mateixos valors que nosaltres representem. Per tant s'aplicaran normes estrictes, com en el cas d'Àustria, s'aplicaran igualment a altres països de la UE. Això està d'acord amb la nova realitat." (Zeit - Fragen, Zuric, 21 de febrer del 2.000, p. 3) Prodi hauria d'haver dit que l'assumpte és el Nou Ordre Mundial. En altres paraules, cada resultat electoral està determinat per l'amenaça de sancions de l'autoritària direcció de la EU. El 18 de novembre del 2.002 (sota el signe d'Escorpí), la Comissió de la UE va anunciar que els deu nous estats membres serien admesos l'1 de maig (el dia sagrat de l'ordre Illuminati) del 2.004. Una de cada tres decisions de la EU, en realitat, no és vàlida. Les normes especifiquen que un terç dels 732 membres (abans 626) del Parlament Europeu han de ser-hi presents. A la tardor del 1.999, l'assistència va ser menor que aquest 20 per cent dels vots. Les decisions no obstant es van tirar endavant. La UE esta incomplint les seves pròpies normes. Quina validessa te aquesta mena de poder?

Una sentència del Tribunal Europeu a la primavera del 2.000, va declarar que la llibertat d'expressió podia ser restringida, si es dirigia contra les finalitats de la UE. Les restriccions també incloïen els drets de propietat i el dret a pertànyer o votar per qualsevol partit electoral. Bernard Connolly, director econòmic de la Comissió Europea des del 1.978 fins al 1.996, considerava que el propòsit d'aquesta regla era minar les llibertats i els drets que actualment existeixen a Gran Bretanya (The Times, 6 de juny del 2.000). El 10 d'abril del 1.999, la revista Newsweek va publicar una declaració del primer ministre britànic Tony Blair en relació amb l'atac de l'OTAN a Sèrbia: "No estem lluitant per protegir-nos a nosaltres o als nostres interessos nacionals, sinó per al nou internacionalisme!" Blair és definitivament un home tallat per a la germandat secreta. El nou internacionalisme es coneix com mundialisme o, més freqüentment, globalisme, la finalitat del qual és un Nou Ordre Mundial i un govern mundial. El canceller alemany Willy Brandt va predir al 1.974 que la democràcia a l'Europa Occidental només tenia 25-30 anys per guanyar-se el suport públic. Passat aquest temps, la dictadura seria imminent. En altres paraules, la dictadura seria introduïda als voltants del 2.004, llevat que els nostres governs acceptessin la nova bogeria de la UE. Jacques Delors, el president socialista de la Comissió Europea, ja deia al 1.988 que "això serà un xoc per als membres dels parlaments nacionals, quan s'adonin que dins dels propers deu anys, el 80 per cent de tota la legislació econòmica, social i tributària vindrà de la UE i no dels òrgans legislatius dels països membres".

El diari alemany Die Zeit el 17 de juny del 2.004 va mostrar obertament que els Illuminati controlaven el desenvolupament intern de la UE.

El maçó d'alt rang Jose Manuel Durao Barroso va ser nomenat nou president de la Comissió Europea la primavera del 2.004. En un discurs al Consell d'Afers Mundials a Boston el 6 de gener del 2.000, Patrick Buchanan, candidat presidencial del Partit Reformista nord-americà, va prendre posició contra aquests plans mundialistes o globalistes. Va declarar que estava disposat a liderar una revolta massiva contra l'elit dirigent de la nació i els mitjans de comunicació, pel seu suport continu al Nou Ordre Mundial. "A quin costat sou?" va preguntar Buchanan als periodistes i plutòcrates reunits. Al seu discurs, va culpar al sistema de dos partits, al govern i a l'elit empresarial de la promoció d'un govern mundial. Va emfatitzar: "La fidelitat al Nou Ordre Mundial és deslleialtat a la República". Va comentar a la seva audiència que la batalla entre patriotisme i globalisme havia començat a una nació rere l'altra. Segons Buchanan, els maçons són els principals promotors del globalisme. Va dir als periodistes que també estava lluitant contra la francmaçoneria. Buchanan va citar de la novel·la "El Nou Ordre Mundial" (1.939) del socialista i francmaçó H. G. Wells: "Innombrables persones... odien el Nou Ordre Mundial... i moriran protestant-hi en contra..." A això Buchanan va respondre: "Bé, Sr. Wells, som els seus descontents. Però no morirem protestant pel Nou Ordre Mundial, viurem lluitant-hi en contra... Això, per tant, és la lluita mil·lenària que aconsegueix la Guerra Freda: És la lluita dels patriotes de cada nació contra un govern mundial on totes les nacions cedeixen la seva sobirania i desapareixen. És la lluita del nacionalisme contra el globalisme, i es lliurarà no només entre nacions, sinó dins de les nacions".   Buchanan somiava amb una República que hagués recuperat la llibertat perduda i la sobirania, una nació que no anés a la guerra llevat que fos atacada o veiés amenaçats els seus interessos vitals o violat el seu honor.

Quan el President George Herbert Bush va començar la seva guerra il·legal contra l'Iraq, provocant l'ocupació de Kuwait, va anunciar amb orgull que l'objectiu dels Estats Units era el Nou Ordre Mundial. El 16 d'agost del 1.990, va dir: "Aquesta invasió no és pot consentir, ja que amenaça el Nou Ordre Mundial." L'11 de setembre del 1.990, va dir al Congrés: "Més enllà d'aquests temps difícils, el nostre cinquè objectiu - un nou ordre mundial - pot sorgir... Quan tinguem èxit, i en tindrem, tindrem una oportunitat real d'aquest Nou Ordre Mundial". En un discurs al Congrés el 6 de març del 1.991, el President Bush va dir: "Ara, podem veure com s'acosta un nou món. Un món en el qual hi ha una possibilitat molt real d'un Nou Ordre Mundial." Del discurs de Patrick Buchanan no se'n va informar als principals mitjans de comunicació nord-americans. Ni tan sols The Boston Globe va fer esment del discurs, segons el diari de l'oposició Spotlight, que més tard va ser tancat per les autoritats. Als Estats Units hi ha cançons que revelen els objectius reals del Nou Ordre Mundial i les malifetes comeses pels maçons en nom del planificat sistema. El CD de protesta "Extremista" del cantant Carl Klang conté la cançó "Cegat per les mentides", comença amb la declaració del president Bush sobre la seva visió del Nou Ordre Mundial a l'horitzó. El cantant es queixa: "Com el puc convèncer, quan les seves orelles es neguen a sentir? Els seus ulls es neguen a trobar-se amb els meus, mirant atemorits cap a la llunyania." Com es pot explicar la situació a algú que te els sentits manipulats i, per tant, és incapaç de comprendre res? Klang pregunta com és possible que encara es suporti el dolor: "Tens els ulls encegats per les mentides? Sí, els teus ulls estan encegats per les mentides!" es pregunta i respon a la seva cançó. Es pregunta: "Com puc controlar aquest enverinament de l'ànima?" Les altres cançons porten per títol: "Volem que aquest país torni!", "Jo sóc l'opositor!", "Rockem-los a les seves torres d'ivori!", "Això no acabarà fins que guanyem", "Jo sóc la tomba del soldat desconegut". També canta a les malifetes dels "banksters" i a les "gestes" del "cossos de pacificació". Aquest CD ha reunit moviments patriotes de molts països. David Rockefeller Jr., va declarar al Consell de Negocis de les Nacions Unides al 1.994: "Som a tocar de la transformació global. Tot el que necessitem és una oportuna gran crisi i les nacions acceptaran el Nou Ordre Mundial."  

El president George W. Bush fent el senyal il·luminista del poder. El 18 de març del 2.003 (dia de la festa del Purim, i el dia en que Jacques de Molay va ser cremat a la

foguera, i amb lluna plena), va deixar que el Congrés declarés la guerra a l'Iraq.

CONEIXEMENT OCULT El món modern apareix a l'inrevés. Tots els valors morals i estètics tradicionals són ignorats i diverses abominacions son fomentades en tots els àmbits de la vida. Les autoritats posen al davant les ideologies i al darrera la dignitat humana, cosa que comporta el deteriorament de la qualitat de vida. Es parla molt sobre el nostre nivell de vida, però no es fa res per canviar les condicions de les nostres vides de manera que la nostra salut, vida familiar, les relacions personals i oportunitats creatives siguin millorades i ampliïn el nostre coneixement de la realitat - tot allò que caracteritza el propòsit qualitatiu i espiritual de la vida humana. El principi fonamental del científic naturalista austríac Viktor Schauberger (1.885-1.958) era que havém de copiar la naturalesa en lloc de tractar de "corregir-la" a través de diversos actes d'interferència. Pensava que hauríem de basar la nostra tecnologia en la implosió, una energia interna d'un moviment en espiral, contraent-se cap al centre, en comptes de la nostra tecnologia d'avui en dia, basada en l'explosió, un

moviment cap a fora, expansiu i que es mou en línia recta. La tecnologia d'implosió inclou l'àmbit de l'antimatèria i per tant la constel·lació de la gravetat. Viktor Schauberger va començar com un modest silvicultor sense educació acadèmica però amb un bon coneixement de biologia, física i química. Tenia un sentit excepcional de la comprensió dels moviments de l'aigua a la naturalesa i utilitzava les seves observacions per elaborar noves idees bàsiques de la hidrodinàmica, que al principi el va convertir en l'objectiu del menyspreu als cercles acadèmics. Una de les seves idees era que l'aigua és la sang de la natura. Schauberger va escriure: "La nostra tecnologia és mortal. A part d'un terrible malbaratament de carbó i petroli, que a la natura han de jugar papers més vitals que el de ser cremats a màquines boges per què treballin, aquesta tecnologia també deixa residus, productes de rebuig que enverinen i contaminen tot el nostre espai vital." El pitjor exemple de la tecnologia actual és l'energia nuclear, aconseguida a través de la divisió d'àtoms. El motor d'implosió no requereix cap mena de combustible. La seva energia prové de la natura. Només cal aire i aigua perquè funcioni. El principi d'implosió és un moviment creatiu, mentre que l'actual tecnologia es basa en un moviment destructiu.   Invents no desitjats Els maçons no permeten aquesta tecnologia natural. Són massa els invents molt útils que s'han aturat. Els maçons estan disposats a matar per tal d'aturar als desenvolupadors de tecnologies naturals i persisteixen en dir mentides en el sentit de que no hi ha alternatives. Els líders maçons han aconseguit bloquejar el motor antigravetat, que es va desenvolupar als Estats Units ja a la dècada del 1.950, i que hauria fet redundant impulsar cotxes i avions amb combustible. Aquest motor ens permetria construir els nostres propis "plats voladors". Els líders maçònics oculten aquest coneixement vital i ens alimenten amb desinformació amb l'única finalitat de perjudicar-nos. A principis del 1.900, l'inventor espanyol Julio Pinto Silva va dissenyar un tren que era ràpid, silenciós, estalviador d'energia, respectuós amb el medi ambient i segur (Trainlin), però ningú el va voler. Experts independents van considerar el Trainlin sensacional a causa del seu motor lineal, que incloïa el carril propi com a part del motor. El motor crea un camp magnètic, que juntament amb les pistes impulsa el tren. No hi ha necessitat de cap transmissió a través d'eixos o d'interruptors de conducció. El tren, en conseqüència, és molt silenciós, flexible i eficient. Pinto Silva era de l'opinió que els socialistes havien estat els més hostils al nou tren, malgrat el fet que era el millor i el més barat. En qualsevol societat normal un invent tan natural hauria estat rebut calorosament. Al món dels cobdiciosos francmaçons aquests invents són rebutjats. Podria esmentar molts més invents altament útils.

(L'inventor britànic John Searle va fer funcionar amb èxit el seu motor antigravetat en aquest aparell volador que media 4,5 metres de diametre a Cornwall el 30 de juny del 1.968.

Va ser aturat per les autoritats.) Hulda Regehr Clark (Doctora, ND), autora de la famosa obra "La cura de totes les malalties" (San Diego, 1.995), ha trobat un mètode senzill per curar malalties no hereditàries, inclosa la SIDA. La seva recomanació és evitar exposar el cos a dissolvents extremadament tòxics i eliminar els paràsits de l'organisme. Ha ajudat a persones de molts països a curar-se de greus malalties. Ha estat amenaçada amb procediments judicials. El 20 de setembre del 1.999, va ser detinguda a San Diego i enviada a Indiana, on va ser acusada de practicar la medicina sense llicència. La majoria dels pacients de la seva clínica s'estaven morint però milloraven amb la seva cura. El periodista investigador nord-americà Ed McCabe ha recomanat i encoratjat a molts pacients greument malalts, incloent-hi aquells que són VIH-positius, a sotmetre's a tractament incrementant els nivells d'oxigen al cos. Les autoritats no estaven contentes amb el fet que ajudés a un gran nombre de persones, i per tal de frenar-lo al 1.997, van fingir una evasió d'impostos, que podia enviar-lo a la presó durant 17 anys, a més de pagar una multa de 250.000 dòlars. El fet que fos capaç de proporcionar una abundant documentació en la que nombrosos pacients amb SIDA, seguint el tractament de l'oxigen, havien esdevingut VIH negatiu, no el va ajudar. Ed McCabe va ser empresonat i tractat com un criminal molt perillós. El Dr. James Boyce, que administrava un tractament similar, també va ser empresonat acusat amb càrrecs falsos. Els metges que realment ajuden als malalts són perseguits. Però els metges que diagnostiquen equivocadament, causant greus danys o fins i tot matant els seus pacients amb un tractament erroni són simplement amonestats. Aquest és el procediment estàndard a una societat dirigida per maçons. Al 1.991, el Dr. Joel Wallach declarà que els metges americans maten 300.000 pacients cada any per manca de coneixement i per negligència. Quan la controlada pels maçons Food and Drug Administration (FDA) es va adonar que molts pacients amb càncer es recuperaven gràcies a la vitamina B 17, la van prohibir als Estats Units. Això va influir en les administracions d'aliments d'altres països amb la conseqüència que avui, la vitamina B 17 és il·legal a tot el món, classificada com tòxica i perillosa.   Al 1.974, el doctor Stewart M. Jones de Califòrnia va ser processat per tractar als seus pacients de càncer amb laetrile, vitamina B 17 (G. Edward Griffin "El món sense càncer: La història de la vitamina B 17", Westlake, 2.000, p. 22). La mateixa autoritat, la FDA, prèviament havia prohibit la vitamina B 12, que és essencial com la substància nutritiva més important per al sistema nerviós. Avui tot pot dependre d'aquesta vitamina, que manté equilibrat el nostre sistema nerviós (el cervell i els nervis). El contraban de vitamina B 12 es va generalitzar tant i les protestes van ser tan fortes que la FDA va cedir i va legalitzar la vitamina. Però la FDA encara està ocultant informació sobre les propietats de la B 12. El públic en general, per tant, no té ni idea de l'eficiència de la B 12 en curar les malalties mentals de la gent incloent-hi aquells que pateixen demència senil i depressió. La Unió Europea, al febrer del 2.001, va prohibir prop de 300 vitamines i minerals al juliol del 2.005. Catorze metges danesos, entre ells els radiòlegs Carsten Vagn-Hansen, Claus Hancke i Bruce Philip Kyle, van demostrar a les autoritats sanitàries daneses la importància de prevenir i curar malalties amb l'ajuda de substàncies nutritives naturals. Sostenien que Dinamarca hauria de negar-se a la Directiva penal Europea. Aquests doctors van dir que la Directiva podia tenir conseqüències molt greus per la salut pública i per al cost d'atenció mèdica de Dinamarca. Moltes de les anomenades persones educades han comès atrocitats enormes, per les quals han estat públicament aclamats. Al 1.949, Egas Moniz va rebre el Premi Nobel de Medicina per haver inventat la lobotomia. El diari suec, Svenska Dagbladet va admetre, el 10 de desembre del 1.995, que "avui això no se li acudiria a cap psiquiatra assenyat, fer un forat al crani d'un pacient i tallar-li els nervis dels lòbuls frontals del cervell per tal d'intentar curar-lo d'una psicosi". Els maçons s'han assegurat de que un dels genis més grans, Nikola Tesla, hagui estat gairebé oblidat. Va inventar la bombeta (que Edison li va robar), la corrent alterna, el llum de neó i el radar. Amb el suport financer de John Jacob Astor va construir un laboratori molt avançat a les muntanyes de Colorado. Va

experimentar amb transmissió d'energia elèctrica sense cables i va tenir èxit, entre altres coses, en la il·luminació amb làmpades i en fer funcionar petits motors a una distància de 20 a 25 quilòmetres des del laboratori. Després de la seva mort el 7 de gener del 1.943, la seva habitació a l'Hotel St. Regis de Nova York va ser escorcollada per agents del FBI, que van obrir la seva caixa forta i la van buidar de tots els documents (John J. O'Neill, "El geni pròdig: La vida de Nikola Tesla", Nova York, 1.944). Tots els invents, els quals ens haurien fet la vida més fàcil, van ser aturats. El maçó que ens va impedir beneficiar-nos dels invents medi ambientals de Tesla va ser J. P. Morgan. No sembla estrany que encara que hi hagui hagut un desenvolupament enorme en algunes àrees, el motor de combustió interna que utilitzem als nostres cotxes no hagi canviat gens en cent anys? Hi ha hagut alguns consells útils, ben segur, però les societats maçòniques s'han assegurat de que no tinguem accés a cotxes sensibles al medi ambient. L'últim exemple és un cotxe que funciona amb aire comprimit. El cost seria d'1 cèntim per quilòmetre i al dipòsit tindria prou combustible com per fer un viatge de 200 quilòmetres. El cotxe que només pesa 700 quilos, pot arribar a una velocitat de 130 km/h. L'inventor Guy Negre ha estat amenaçat amb ser assassinat, ja que els maçons capitalistes perdrien bilions de dòlars si un cotxe nou, respectuós amb el medi ambient es convertís en una realitat. Això no es pot permetre que passi. Els maçons no posen cap objecció a que nosaltres morim com a conseqüència de l'efecte hivernacle causat per l'alliberament de diòxid de carboni a l'atmosfera.   Vacunes lesives El fullet maçònic "Amb or i blau cel" (Turku, 1.992, p. 25) afirma que "els maçons van ser pioners i promotors de la vacunació". En realitat, va ser el maçó i metge, Edward Jenner, qui al 1.796 va començar a promoure les vacunes "preventives", un fet, del qual els maçons n'estan orgullosos (John Hamill, Robert Gilbert, "La maçoneria: Una celebració de l'ofici", Londres, 1.998, p. 128). Edward Jenner era membre de la Lògia de la fe i l'amistat nº 270 de Berkeley, Anglaterra (ibídem, p. 235). Les publicacions de Jenner mostren clarament que era conscient que el fet d'haver tingut una malaltia no feia immune a una persona. Tampoc ho fan les vacunes. Advocava per una cosa totalment antinatural i fins i tot altament perillosa. El Dr. Viera Scheibner (Austràlia), l'expert líder mundial en lesions per vacunació, ha descobert una connexió entre la vacuna triple, contra la diftèria, la tos ferina i la tuberculosi i la síndrome de mort sobtada, que ara ha estat científicament provada. Molts nens i nenes s'han vist paralitzats de per vida. Molts nens es tornen autistes poc després de ser vacunats. Segons una enquesta realitzada a Califòrnia, publicada al març del 1.999, l'autisme ha augmentat un 273 per cent als últims deu anys. Només al 1.999, van ser registrats 1.685 nous casos ("Autisme 99: Una emergència nacional", Yazbak, 1.999). A Maryland, l'autisme s'havia multiplicat per cinc al mateix període. Un de cada 149 nens ha desenvolupat autisme. S'han sentit advertències contra aquesta correlació des de fa nombrosos d'anys, però metges ignorants segueixen difonent els mites de que les vacunes són totalment inofensives. La veritat és que les vacunes són la causa d'un gran nombre de morts i de discapacitat amb un alt cost pels contribuents. Viera Scheibner ha escrit un llibre titulat "Vacunació: 100 anys d'ortodoxa investigació mostren que les vacunes representen un assalt mèdic sobre el sistema immunològic" (Maryborough, Austràlia, 1.997), el que demostra la forma en què hem estat enganyats i perjudicats. No es pot prevenir un mal de cap prenent-se una aspirina, segons el Dr. Scheibner. Ningú assenyat faria això. Les vacunes tenen poc sentit. Les companyies farmacèutiques que fabriquen les vacunes, són les veritables guanyadores. Fins al 80 per cent de totes les vacunes utilitzades per als nens es fan a laboratoris controlats per la maçònica família Rockefeller. El professor Antoine Bechamp (1.816-1.908) encara és pràcticament desconegut. No va rebre cap mena d'ajuts per la seva recerca. L'interès principal de Bechamp era la influència dels microorganismes en el cos humà. Va destacar el fet que mentre mengem bé i visquem bé, els bacteris ens faran un bon servei. Quan hi ha un desequilibri, les cèl·lules perden molts minerals vitals i els virus i els bacteris comencen a atacar les cèl·lules debilitades.

Bechamp va demostrar que totes les cèl·lules vives contenen grànuls diminuts, anomenats microzous, que tenen propietats enzimàtiques úniques i un moviment oscil·lant. La seva presència a la sang és necessària per a la formació de crostes en cas de ferides. Els microzous poden sobreviure a temperatures de fins a 300 graus centígrads, i romanen molt temps després de la mort de l'organisme hoste. Poden desenvolupar-se i créixer i generar bacteris (Antoine Bechamp, "La sang i el seu tercer element anatòmic", Filadèlfia, 1.911). Bechamp creu que les malalties es desenvolupen al cos, quan les condicions interiors i l'equilibri natural són suficientment pertorbats i es redueix la tensió elèctrica a les cèl·lules. Una cèl·lula sana té un voltatge d'entre 60 i 100 mV, mentre que una cèl·lula cancerosa té 20 mV. Això ho va descobrir el Dr. Robert Becker al 1.920 (Robert Becker, Gary Selden, "El cos elèctric: L'electromagnetisme i els fonaments de la vida", Nova York, 1.985). Un altre científic francès, Louis Pasteur (1.822-1.895), d'altra banda, afirma que tots els microorganismes, tant dins com fora del cos, causen malalties i per tant han de ser controlats mitjançant l'ús de vacunes. Va rebre beques enormes. El suport d'aquesta afirmació va ser una oportunitat per fer grans quantitats de diners mentre es perjudicava a les persones. La principal font de diners de Pasteur van ser els Rothschilds de París, en particular Gustave Rothschild. La propaganda intensiva dels maçons ha fet de Pasteur un nom familiar. Al seu llit de mort (per a algú criat en un país catòlic, el moment més important), el 28 de setembre del 1.895, es va retractar de la seva errònia teoria simplista amb les següents paraules: "Els microbis no són res, l'entorn ho és tot!" Els maçons no van fer res per anunciar aquesta veritat fonamental. En el camp de la microbiologia mèdica, la teoria de Pasteur encara és la base per a la lluita contra els bacteris amb penicil·lina i altres antibiòtics.   A principis del 1.900, una sèrie de destacats científics i patòlegs es van empassar milions de bacteris del còlera infecciosos en un intent desesperat per canviar la ment de l'elit dirigent de la seva societat. El pitjor que van patir va ser una lleu diarrea tot i que es va demostrar que els bacteris seguien actius dins els científics. L'elit no estava disposada a prendre nota, ja que tenien un gran interès en el control dels microorganismes per al seu ús a les vacunes. La professió mèdica no té interès en comprovar els fets darrere la declaració oficial que les vacunes són més eficaces. La veritat és que el material disponible a la literatura mèdica demostra clarament que les vacunes poden ser totalment ineficaces a l'hora de prevenir la malaltia, mentre que les vitamines i els minerals són fiables en aquest sentit. Membres de la professió mèdica ignorants afirmen que les vacunes són la principal explicació de la baixa taxa de malaltia avui. Les estadístiques mostren, però, que la disminució de la taxa de malalties infeccioses va començar abans de les grans campanyes de vacunació a la dècada del 1.900. A més, les malalties infantils més comunes no són de cap manera perjudicials, sinó que de fet són els passos necessaris en el camí al desenvolupament del sistema immune. Les vacunes han causat un augment considerable d'aparicions de poliomielitis després de molts anys de descens continuat. Als Estats Units avui en dia, les vacunes són l'única causa de poliomielitis. Les alternatives a la vacunació, que han demostrat ser inofensives i eficaces, han estat disponibles durant molts anys, però, aquesta informació s'ha suprimit. Els treballadors d'atenció de la salut pública posen en perill la salut i el benestar dels individus tot mantenint els mites de les vacunes. Seguint la seva investigació exhaustiva de literatura mèdica sobre el tema de la vacunació, el Dr. Viera Scheibner concloïa: "No hi ha cap evidència en absolut de la capacitat de les vacunes per prevenir malalties. Al contrari, hi ha un munt d'evidències dels seus greus efectes secundaris." L'Agència Sueca de Productes Mèdics (Lakemedelsverket) no ha reconegut ni un sol efecte secundari de les vacunes infantils en l'última dècada. Durant el mateix període, però, nombroses empreses farmacèutiques han pagat milions de dòlars en compensació a 20 nens suecs seriosament danyats per vacunes. Als Estats Units, als darrers anys, han estat reconeguts milers de casos d'efectes secundaris de la vacuna triple, de les vacunes del xarampió, de la parotiditis i de la rubèola. El fons federal per lesions per vacunació ha pagat una suma total de 800 milions de dòlars a 1.400 famílies en el mateix període - exclusivament a famílies amb els mitjans financers per iniciar un procediment judicial i en possessió de la informació necessària per permetre'ls fer connexions i trobar-hi suport en literatura mèdica. Els seus fills estaven sans, desenvolupant-se com cal, fins al moment de la seva vacunació, després van esdevenir febrils o comatosos o van començar a tenir convulsions. La seva condició llavors es va convertir en crònica, i alguns d'ells van desenvolupar autisme.

Després de la Primera Guerra Mundial, al 1.918-1.919, quan van començar les inoculacions contra la grip espanyola, van morir a tot el món com a mínim 25 milions de persones (A l'Índia es van comptar més de 12 milions de morts, a Itàlia 400.000, a Suècia 38.000). Els països que no podien pagar la vacuna americana (Grècia, Egipte) es van salvar. En aquests països, no va emmalaltir ningú. El nom "grip espanyola" prové del fet que Espanya, que va romandre neutral a la primera Guerra Mundial, no tenia cap censura ni cap interès en l'encobriment dels danys de l'epidèmia, mentre que les potències en guerra van mantenir els efectes en secret. El país real de l'origen de la grip espanyola van ser els Estats Units, on es va incubar als soldats contra possibles malalties infeccioses. Més de 500 milions de persones van ser infectades. Les vacunes s'han cobrat milions de vides humanes, i els programes de vacunació encara continuen. El president Clinton va reconèixer que la vacuna del tètanus que va ser enviada al tercer món va causar esterilitat en gran nombre de dones (The Idaho Observer, octubre del 1.999). Al seu llibre "Virus emergents: SIDA i Ébola - natural, accident o intencional", el doctor Len Horowitz va demostrar com el Departament de Defensa dels EUA, a la dècada del 1.970, va intentar crear, amb èxit, una arma biològica. L'arma que es van manegar per crear és avui coneguda com la SIDA. Cínicament, el nom de SIDA (Síndrome d'Immunodeficiència Adquirida) clarament manifesta que és un cas de deficiència immunològica adquirida. Com s'adquireix? A través de la vacunació. Documents oficials mostren que vacunes contra la poliomielitis infectades pel VIH van ser administrades a un gran nombre de persones a l'Àfrica abans de l'esclat de l'epidèmia.   Segons la informació oficial, 30 milions de persones havien mort de SIDA a la primavera del 2.004. En aquests moments, estan infectades amb el VIH 38 milions de persones arreu del món. Només al 2.002, 5 milions de persones van ser infectades. El Dr. Horowitz va demostrar, utilitzant una sèrie de documents, com el VIH va ser subministrat sota la coberta de la vacuna contra l'hepatitis B a un gran nombre d'homes homosexuals a Nova York i San Francisco, que llavors van ser els responsables de la propagació de la SIDA a Amèrica. Contínuament s'estan enviant vacunes perjudicials als països en desenvolupament intentant lluitar contra la malària. Només el maçó Bill Gates, propietari de Microsoft, ha contribuït amb 750 milions de dòlars al programa de vacunació del tercer món. En un llarg article que tracta de les lesions de la vacunació, publicat a la revista alemanya Natur-Heilpraxis (nº 11, 1.988), es van mostrar els efectes secundaris resultants de totes les vacunes. La interferència de les vacunes en el sistema immunològic, entre altres efectes, causa diabetis. Dos nens alemanys de Rheinland-Pfalz van rebre una indemnització per danys per aquest motiu. S'ha demostrat que la vacuna del xarampió provoca paràlisi. Un nen es va quedar cec i espàstic després de rebre la triple de diftèria, tos ferina i la vacuna del tètanus que conté una sèrie de substàncies tòxiques, entre elles alumini. El cervell del nen va ser danyat greument. Les lesions de la vacunació han estat reconegudes. Els nens han adquirit artritis reumatoide crònica, símptomes de demència i esclerosi múltiple, i fins i tot alguns han mort després de la vacunació. Durant la guerra del Golf, es van utilitzar vacunes experimentals amb els soldats nord-americans. Veterans de guerra afirmen que dels nens nascuts després de la guerra, un de cada tres tenia deformitats congènites o altres lesions. Els soldats no tenien cap possibilitat de rebutjar la vacunació. Aquesta síndrome de la Guerra del Golf és similar a la SIDA en què es trenca el sistema immunològic. Fins ara no existeix cap cura. Al seu llibre "Vacunació: L'assassí silenciós", Ida Honorof i Elanor McBean apunten als enormes danys causats per les vacunes. La Dra. Guylaine Lanctot, autora canadenca del llibre més venut "La màfia mèdica" (Coaticook, 1.995), va escriure a la revista mèdica canadenca Medical Post: "Les autoritats mèdiques segueixen mentint. La vacunació ha estat un desastre per al sistema immunològic. De fet provoca una gran quantitat de malalties. En realitat estem canviant el nostre codi genètic mitjançant la vacunació... D'aquí a deu anys sabrem que el crim més gran contra la humanitat eren les vacunes." Podem esperar res diferent dels maçons?    

Substàncies perilloses Actualment, hi ha disponibles al mercat més de 24.000 productes farmacèutics, el 98% dels quals no té cap efecte terapèutic provat. Els metges avui s'adonen que després de cinc anys i mig de formació, no han après un mètode únic de restaurar la salut. Els efectes secundaris dels medicaments són la quarta principal causa de mort als Estats Units - cada any són causades 140.000 morts per medicaments. El diari suec Svenska Dagbladet (17 de maig del 2.000) va afirmar que els analgèsics que contenen la substància activa DXP causen cada any 200 morts a Suècia. Des dels anys 70, a Suècia milers de persones han mort per prendre aquesta substància. L'Agència de Productes Mèdics (Lakemedelsverket) encara no està interessada en cap alternativa. El 26 de novembre del 1.999, la premsa sueca va informar que un de cada set pacients pateix efectes secundaris nocius degut als medicaments. Hoechst, Bayer i Basf, totes elles companyies farmacèutiques controlades per maçons, estan liderant els esforços internacionals per aturar la informació de tractaments de salut amb vitamines i altres mètodes naturals. Hi ha una certa reticència a admetre que les malalties més comunes són el resultat directe de deficiències vitamíniques i en conseqüència que és possible prevenir-les de manera natural. Les persones sanes són considerablement més resistents a la manipulació que les poc saludables. Cada malaltia física s'origina en un desequilibri emocional, que és, per descomptat, individual en el seu camp d'aplicació. Per aquest motiu, l'elit al poder s'assegura d'enverinar-nos mitjançant diversos additius sintètics a la nostra alimentació. Determinades substàncies, que s'afegeixen als productes alimentaris, s'eviten molt fàcilment. El públic en general ja és conscient que l'ús de sucres provoca càries, malalties del cor i diabetis. El sucre utilitza les provisions minerals del cos. Les alternatives més saludables són la mel i el sucre de canya no refinat. Substituir el sucre amb refinats i tòxics químics com l'aspartame, és un exercici completament inútil. L'aspartame es dissol en metanol (que pot causar ceguesa), formaldehid (una neurotoxina) i àcid fòrmic (un líquid altament corrosiu que es troba al verí de formigues). L'aspartame es va descobrir accidentalment al 1.965, quan el químic James Schlatter de l'empresa C. D. Searle estava treballant en una cura contra els abscessos. L'aspartame és una de les substàncies més perilloses utilitzades per endolcir els aliments que utilitzem cada dia. L'aspartame, que és tractat com una toxina química a la literatura tècnica, pot provocar ansietat, depressió, confusió, vertigen, tremolor, pertorbacions del son, fatiga crònica, ulls secs i dolorosos, alteracions de la visió, hipertensió, augment de pes, pruïja, nàusees, amnèsia, convulsions i altres símptomes. L'aspartame també pot causar tumors cerebrals, epilèpsia, malaltia de Parkinson i la malaltia d'Alzheimer. La companyia que fabrica l'aspartame és Monsanto, controlada per Robert Shapiro (President i director executiu), un francmaçó d'alt rang i membre del grup Bilderberger. Monsanto ha traslladat la secció internacional de St. Louis, Missouri, a Brussel·les. Tots els intents de prohibir l'ús de l'aspartame han fallat. Oposar-se a la destructiva xarxa internacional maçònica ha demostrat ser massa difícil. Charlotte Erlandsson-Albertsson, catedràtica de química mèdica i fisiològica a Lund, Suècia, en una contribució a la discussió sobre l'edulcorant artificial aspartame (Dagens Nyheter, 19 de maig del 2.000), va afirmar que l'aspartame constitueix un risc per la salut i va destacar la importància d'eliminar o reduir considerablement l'ús d'aquesta substància com additiu alimentari. Ella segueix sent la veu del que clama en el desert. L'aspartame mata les cèl·lules cerebrals, segons un estudi fet a la Universitat de ciència i tecnologia de Trondheim. En particular, les àrees del cervell afectades per l'aspartame són les relacionades amb la nostra capacitat d'aprendre. Als Estats Units, la meitat de la població utilitza grans quantitats d'aspartame. Més de 3.000 productes alimentaris contenen aspartame, entre ells totes les begudes denominades light. Que van estar prohibides durant un curt període de temps. Les forces que volien mantenir la substància al mercat eren massa potents i l'aspartame aviat va ser permès una altra vegada. En canvi, a Suècia les autoritats van prohibir l'ús de l'estèvia, una planta japonesa que ha estat utilitzada com a edulcorant natural durant molts anys. L'estevia no té efectes secundaris. El motiu de la prohibició era simple: L'estevia podia guanyar a l'aspartame. L'aspartame és també un ingredient de l'hidròxid de magnesi, un compost de magnesi disponible sense recepta mèdica. Els compostos de magnesi sense aspartame, d'altra banda, necessiten recepta mèdica. L'aspartame també es ven amb els noms Nutra Sweet, Canderel i Equal.  

A base de mitjans insidiosos, estem obligats a consumir diverses drogues. Al seu llibre "Entre dues èpoques" (Nova York, 1.970, p. 10), el maçó Zbigniew Brzezinski afirma que en la nova era tecnotrónica, la intenció de l'elit és ampliar el seu control mental incloent-hi mitjans bioquímics. La nova dictadura és conservada mitjançant tecnologia moderna. Al gener del 2.001, el Govern belga controlat pels maçons va derogar la prohibició de fumar cànnabis i marihuana. "A Suècia un estudi mostra que gairebé el 100% de les substàncies classificades com a estupefaents eren emprades per a finalitats mèdiques abans de ser introduïdes com substàncies que creen addició." (Borje Olsson, "Narkotikaproblemets bakgrund" / "L'origen del problema dels narcòtics", Estocolm, 1.994). Fins a 200.000 suecs són addictes als tranquil·litzants i als antidepressius per iniciativa pròpia. El cost d'aquesta addicció generalitzada s'estima entre 280 i 700 milions de dòlars anuals. La solució consistiria en grans dosis de vitamina B 12. Un gran nombre de nens als Estats Units i a Europa van pel món com zombis, obligats a utilitzar amfetamines per la professió mèdica. Els greixos saturats són un perill per la salut i una opció barata per a la indústria alimentària. Ara també s'utilitzen amb la xocolata, per oposició a l'ús anterior de greixos insaturats. Proctor & Gamble, una companyia controlada per la francmaçoneria internacional, ha introduït al mercat el greix sintètic Olestra. Una empresa interna d'investigació ha mostrat que pot provocar problemes gàstrics. Els greixos naturals proporcionen protecció contra infeccions i el càncer i contenen nutrients liposolubles com carotenoides i vitamines A i E, que juguen un paper important en la lluita contra les infeccions, el càncer, les malalties del cor i les malalties del fetge i la pròstata. La investigació de Proctor & Gamble demostra clarament que l'Olestra redueix els subministraments del cos de nutrients liposolubles bloquejant l'absorció de greixos. L'Olestra pot augmentar la deficiència de les vitamines A, D, E i K, que al seu torn pot provocar osteoporosi, debilitament del sistema immunològic, malalties cardíaques i altres problemes. Proctor & Gamble era conscient de que l'Olestra era un perill per la salut però el va comercialitzar igualment. Els carotenoides luteïna, zeaxantina i beta carotè contenen substàncies vitals per bloquejar el càncer, també per contrarestar malalties oculars com la degeneració macular (defectes a la visió). L'Olestra redueix el contingut de carotenoides en un deu per cent, que pot conduir a un augment de 390-800 casos de degeneració macular anuals només als Estats Units, per no esmentar els seus possibles efectes arreu del món. Els subministraments del cos dels carotenoides es redueixen considerablement quan tan poc com 3 grams d'Olestra són consumits diàriament. Aquesta és la quantitat continguda en un grapat de patates. La informació sobre les quantitats necessàries per reduir el contingut de vitamines liposolubles està classificada. Al 1.989, l'Institut de recerca Batelle de Columbus, Ohio, va mostrar que el fluor és una substància altament cancerígena. La investigació va ser encarregada per l'Institut Nacional del Càncer dels Estats Units, però els resultats van ser suprimits. No hi ha cap investigació disponible que doni suport a la teoria que el fluorur evita la càries. La idea que el fluorur protegeix de la càries dental és un mite. També és una gran desgràcia. El fluorur de sodi provoca una taxa d'un 50 per cent de deteriorament de la dent i augmenta al 12 per cent el nombre de nens amb síndrome de Down, així com el nombre de persones que pateixen la malaltia d'Alzheimer. Al mateix temps la premsa sueca du en la seva propaganda falsa: "Esbandir-se diàriament amb fluorur salva les dents en mal estat". Ja abans i durant la Segona Guerra Mundial, científics alemanys van descobrir que si es donava als éssers humans la neurotoxina fluorur de sodi, aquests esdevenien passius i acomodaticis. La raó és que el fluorur de sodi danya el contacte entre el cervell i el còrtex. Al 1.939, els científics a Berlín van produir el sarin, un gas nerviós que conté fluor. Al 1.940, les autoritats soviètiques van començar a afegir fluor a l'aigua dels camps de concentració amb la finalitat d'induir desorientació psíquica als presos polítics. Al 1.942, Alemanya era el major productor mundial d'alumini. El producte de rebuig era el fluorur de sodi, que es va utilitzar amb els presos dels camps de concentració. Les plantes d'alumini produeixen un superàvit gegant de fluorur de sodi. L'ALCOA (Aluminium Company of America) va ser fundada per Andrew W. Mellon (1.855-1.937). Va ser el cap del Mellon

National Bank i secretari d'Hisenda entre 1.921 i 1.932. W. Mellon va esdevenir maçó a Pittsburgh, Pennsylvania, al 1.928. Al 1.947, l'advocat de l'ALCOA Oscar Ewing fou nomenat director de l'Agència Federal de Seguretat (FSA). Va utilitzar la seva influència per iniciar la fluoració de l'aigua potable. IG Farben, que va ser qui va iniciar aquesta investigació, continua amb altres noms. La seva filial Crest fabrica pasta de dents. El fluorur de sodi, que és tòxic, és ara un ingredient de la majoria de marques de pasta dentifrícia.   El públic, però, no és conscient que les dents es poden protegir amb fluorur de calci, que no és tòxic. Les autoritats no tenen cap mena d'interès en que aquesta informació estigui disponible. Al seu llibre "Recepta per a la salut" ("Recept pa halsa", Estocolm, 1.990, p. 104-112), el professor suec Olof Lindahl revela el frau del fluorur en el capítol titulat "Enverinament per fluorur": "La nostra fe en les propietats beneficioses del fluor és, al meu entendre, un dels majors errors mèdics del nostre temps. En realitat, el nivell de dosi de fluor, que és recomanable (1 ppm), és gradualment extremadament perjudicial. 1 ppm (part per milió) és igual a una part de fluorur per cada milió de parts d'aigua, o 1 mg de fluorur en 1 litre d'aigua. (en 1.000 litres?)(Nota del traductor) Un document publicat als Estats Units estableix la prova definitiva que el fluor causa càncer d'ossos. Això és probable que condueixi a la prohibició de tots els additius de fluorur. La majoria de dentistes, així com el públic es creuen aquesta perillosa propaganda del fluorur. El fluor és un potent enzim tòxic. Els enzims són lubrificants del cos, faciliten totes les reaccions químiques. Sense enzims, tot el metabolisme s'interromp, es frenen els processos vitals i morim. Els enzims en mal estat i danyats causen un deteriorament general." Lindahl subratlla el fet que hi ha diversos milers d'enzims al cos, cada un dels quals controla la seva pròpia reacció química específica. 1 ppm de fluor, la dosi recomanada en l'aigua potable, redueix l'activitat enzimàtica en un 50 per cent o més. Fluorur afecta adversament el contingut genètic de l'ADN i degenera i debilita el teixit connectiu. Una sèrie de proves en animals han demostrat danys als cromosomes en la producció d'esperma. Lindahl va declarar: "Als humans, per tant, hi ha una connexió amb la condició congènita de la síndrome de Down (mongolisme)... A les cèl·lules tumorals ordinàries... s'incrementa el risc de càncer. La propaganda del fluorur de mitjans del 1.900 és un exemple de la facilitat amb què la classe mèdica es permetia deixar-se enganyar per la propaganda pseudo-científica i l'observació errònia." Les autoritats, tanmateix, encara no estan disposades a admetre que el fluor és una perillosa toxina enzimàtica que danya l'estructura genètica, les cèl·lules individuals i el metabolisme sencer. Però fins i tot les estadístiques oficials més encobridores mostren clarament que la incidència de les al·lèrgies en els nens han augmentat substancialment. El mite de que el fluorur en dosis baixes és segur va ser creat pels científics que treballaven al programa de la bomba nuclear. Totes les evidències dels riscos per a la salut van ser censurades per la Comissió de l'Energia Atòmica Americana, fent referència a la seguretat nacional. Els documents relatius al fluorur com un risc per a la salut han estat totalment ignorats pels mitjans de comunicació. Desafortunadament, el fluorur també està present als pesticides, amb el resultat que es troba al seu camí amb el cos humà mitjançant les fruites i les verdures. També és present en nombrosos medicaments. El fluorur perjudica la nostra capacitat de veure les connexions i redueix el nivell d'intel·ligència, danya les cèl·lules cerebrals, promou l'acumulació de substàncies radioactives a l'organisme i provoca càncer d'ossos. Al 1.988 el Dr. Joel Boriskin, president del Comitè Nacional d'Assessorament sobre fluoració, va recomanar que la gent gran amb discapacitat auditiva utilitzessin diàriament 1.500 mg de fluorur. El què es "va oblidar" d'esmentar era que 1.500 mg per dia és una dosi letal. Tan aviat com al segle XIX ja era conegut que l'amalgama era una substància altament tòxica i perjudicial. Malgrat això, encara ara s'utilitza sovint en reparacions dentals. Aquest mètode perjudicial per a la reparació de dents va ser desenvolupat pel dentista francès Auguste Taveau (francmaçó) a París al 1.816. Al 1.833, quan els germans francesos Crawcour, que també eren maçons, van emigrar als Estats Units, ben aviat van introduir allà el nou compost dental. Els germans Crawcour eren dos impostors despietats, mancats de qualsevol mena de coneixements d'Odontologia, Medicina o toxicologia.

La Societat Americana de Cirurgians Dentals va prohibir totalment l'ús de l'amalgama al 1.843, amenaçant d'expulsar a qualsevol membre que l'utilitzés. No obstant això, Green Vardiman Black (1.836-1.915), dentista, professor i destacat maçó de Chicago, va estandarditzar la fabricació d'amalgama al 1.895. El metge suec Bengt Fredin ha demostrat, mitjançant cobais, que el mercuri es diposita al fetge, als ronyons i al cervell després de només dos farcits (B. Fredin, "Estudis sobre l'alliberament de mercuri als empastaments dentals d'amalgama", Estocolm, 1.988). Hi ha un munt d'evidències disponibles de pacients que han perdut la seva salut com a conseqüència dels empastaments d'amalgama. La mateixa toxina és considerada per les autoritats de salut ambiental com altament perillosa en aigües residuals. Els materials de reparació dental que contenen mercuri, d'altra banda, són considerats com inofensius per les autoritats de salut - però només per als pacients. Pels dentistes, l'amalgama constitueix un risc laboral, segons "El gran llibre mèdic", publicat a Hèlsinki al 1.973. Sembla que algú estava intentant perjudicar-nos deliberadament.   Als Estats Units, als darrers anys s'han pagat gairebé mil milions de dòlars per danys a pacients enverinats amb mercuri en empastaments. Tots aquells que porten molts empastaments d'amalgama i masteguen xiclets regularment, augmenten els nivells de mercuri a la sang, a l'orina i a l'alè, tres cops més en comparació amb aquells que no masteguen xiclets. El xiclet allibera el mercuri, com s'ha demostrat en diversos estudis. Els xiclets també contenen aspartame. El mercuri s'utilitza com conservant en preparacions mèdiques, com ara les vacunes per als animals, així com per a ús humà. Les autoritats han afirmat sempre que no comporta cap perill. Sembla que els maçons estan interessats en la degeneració de la resta de la humanitat. Hi ha hagut alegres informes de la premsa: "Un nombre creixent de nens són diagnosticats amb discapacitats d'aprenentatge", "Un de cada deu russos neix amb defectes," "Un de cada deu adolescents nord-americans ha intentat suïcidar-se", "Els joves se senten malament", "Ensurt de la investigació: la joventut d'avui són com la gent de cinquanta anys", "La manca de son causa envelliment prematur", "Les drogues son comunes entre els joves", "Vuit de cada deu joves de setze anys beu alcohol regularment", "L'estat físic dels suecs ha empitjorat", "Investigadors afirmen que la TV fa als nens agressius", "El cafè està al darrere dels atacs de pànic", "No hi ha ajuda per a pacients suïcides esgotats", "Augmenta la taxa de suïcidi entre els joves"... El nostre consum d'aliments sintètics també té altres conseqüències perjudicials. Els additius a la nostra alimentació i altres substàncies artificials absorbeixen els ions negatius, causant un superàvit d'ions positius. S'estableix un desequilibri, que és incòmode per al cos. El vent Fohn de Baviera és un altre exemple d'un excedent d'ions positius. El polièster és una substància perjudicial utilitzada en la fabricació de teixits. Els materials naturals com el cotó, la llana i el lli són els millors. Els colorants sintètics i les pintures són dolents. Les pintures de calci natural són millors per la pintura d'interiors. El calci contraresta les pertorbacions energètiques. El plàstic i altres materials artificials atrauen la pols mitjançant l'electricitat estàtica, fent que l'ús de mobles de plàstic sigui imprudent. Els colors ens afecten amb les seves freqüències moleculars. Un color blau fosc en un material de fibra natural és beneficiós per als ronyons. El groc és bo per a la melsa. Durant l'edat mitjana, la roba acolorida millorava l'autoestima i augmentava la individualitat. Els pagesos portaven roba gris. Els vestits grisos d'avui eren la roba de treball dels silvicultors medievals, que van ser adoptats pels puritans. La nova elit tendeix a imitar l'aspecte de les classes subordinats. Per a determinats propòsits, per exemple a l'esport, és important no trencar el flux d'energia. És per això que els esportistes en general porten vestits d'una sola peça. Els bruixots i més tard els bufons o els pallassos portaven vestits d'una sola peça. La roba dels maçons també són d'una sola peça, així, com ho són les peces usades pels sacerdots. Així, el flux d'energia, sobretot l'energia vital kundalini que flueix al llarg de la columna vertebral, és ininterromput. També s'equilibren les energies amb altres elements d'una sola peça de roba, com ara els vestits de les dones.  

Fenòmens perjudicials Avui dia, la nostra alimentació conté toxines secretes. La farina comuna conté prou herbicides com per matar les plantes quan es barreja amb el sòl una mica de farina. No hi ha nivells màxims per als productes químics industrials moderns a l'aigua potable. Desenes de milers de substàncies estan circulant en el nostre entorn, de les quals els científics no en tenen cap coneixement en absolut. Més i més bacteris es fan resistents als antibiòtics. Si aquest deteriorament continua, moltes de les malalties infeccioses mèdicament tractables poden arribar a tenir conseqüències molt greus, segons destacats experts. Les complicades regles de la Unió Europea condueixen a una disminució de la varietat de llavors d'ús domèstic disponibles per als cultivadors. Moltes llavors d'hortalisses prèviament disponibles han estat prohibides. Els experts diuen que els arguments de la UE per les regles que garanteixen la qualitat de les llavors no se sostenen. Antigues varietats d'hortalisses, conreades tradicionalment a Suècia, que fins ara no han estat prohibides i formalment no són propietat de ningú, corren el risc de desaparèixer per complet. A Suècia, la prohibició inclou principalment les llavors d'antigues varietats vegetals. La 'Finlandesa Roja' és una varietat de col arrissada que almenys té 100 anys d'edat, originaria d'Estònia. La col arrissada vermella era comuna als horts suecs del segle XIX, sent fins i tot més resistent que les varietats verdes, segons la revista Land. Ara està prohibida. Rutinàriament, totes les millors varietats es prohibeixen, mentre que les inferiors estan permeses. Els productors també es veuen obligats a pagar una alta quota d'inscripció per a cada varietat de llavor, una cosa que molts no es poden permetre. Un gran nombre de cultivadors assenyats ignoren la prohibició, no obstant això, hi ha un florent mercat negre de llavors. La UE ha aconseguit prohibir les varietats de llavors que a través dels segles han estat desenvolupades per la naturalesa o els productors per suportar els climes locals variats des del Cap del Nord fins a la punta més meridional de Sicília, des de l'Atlàntic al clima interior de l'Europa Central, des de les altures dels Alps de 2.000-3.000 metres, fins al nivell del mar. Segons la Unió Europea, només necessitem una varietat de poma verda i una de vermella. La Corporació Monsanto ha intentat fer-se amb el monopoli de llavors genèticament manipulades per produir plantes que maten les seves pròpies llavors l'any següent. Aquesta tecnologia de mort perversa (també anomenada "tecnologia terminator" pels seus crítics) faria impossible agafar llavors viables de plantes adultes, i els cultivadors es veurien obligats a comprar cada any noves llavors de Monsanto, entusiasta partidaria de l'antiga Unió Soviètica. Monsanto va treballar extensament amb l'imperi comunista. Al mateix temps, una superfície d'entre 7,6 a 10 milions d'hectàrees de bosc (una àrea de la mida d'Escòcia i Gal·les) és eliminada a tot el món cada any. Més de 10 milions d'hectàrees són afectats negativament o secundàriament destruïdes. Cada any, 16.000 hectàrees de boscos tropicals desapareixen de la terra, cosa que acabarà provocant un desastre ecològic i econòmic. La sobreexplotació en forma de mètodes de cultiu incorrectes i l'extracció d'aigua en zones no aptes, l'excés de pasturatge i el trepig del bestiar i el drenatge de terres baixes, així com el de les terres altes que contribueixen a una pèrdua anual de terres conreables en una mitjana de 70.000 km quadrats o més. Entre els anys 1.945 i 1.985, els deserts van créixer més de 9 milions de km quadrats, una àrea de la mida dels Estats Units. Al sud del Sahel, almenys un milió de km quadrats de terra productiva s'han convertit en desert (una àrea de la mida d'Egipte). L'estupidesa darrere del nostre ajut als països en desenvolupament ha augmentat les zones desèrtiques, com les planes que han estat transformades en terrenys erosionats, estèrils. A causa de la manca de vegetació, el sòl i l'aigua han desaparegut. El procés d'assecat s'està accelerant i en àrees cada vegada més grans la terra esdevé estèril. Al 1.977, les Nacions Unides va adoptar un pla per aturar el creixement dels deserts, que no es va arribar a implementar mai. Hauria requerit de 4,5 milions de dòlars anualment durant 20 anys assolir el seu objectiu d'aturar la dessecació del terreny. El científic nord-americà Lester Brown (Worldwatch Institute) ha estimat una pèrdua anual a través de l'erosió de 23 milions de tones de terra vegetal. A mitjans de la dècada del 1.900, la terra tenia 3.500 milions de tones de terra vegetal. Amb aquests càlculs, el sòl durarà uns altres 130 anys o menys. Entre 1.950 i 1.973, es va doblar la demanda de cereals. A l'any 2.000 s'havia duplicat una altra vegada. Milions de tones de sòl són dipositades pel vent en rius i llacs. Sobretot, hi ha una pèrdua de sòl en els països en desenvolupament quan la gent talla arbres per a fer-ne llenya.

A principis del segle XX, vivien a la terra 30 milions d'espècies diferents. Al 1.993, n'hi havia 15 milions menys. Entre el 1.900 i el 1.980, desapareixia cada any una espècie de mamífer. A la dècada del 1.980, els éssers humans destruïen una espècie cada dia. Alguns científics estimen que cada minut estan morint 30 espècies - com si les altres formes de vida no tinguessin dret a créixer i desenvolupar-se. Biòlegs preocupats sospiten que molt probablement hagin existit plantes recentment que ara ja estan extintes, fins i tot abans d'haver estat descobertes.   La importància de les Energies És agradable passejar a la vora dels rius, on les ones Schumann són més fortes. Poc després de la Segona Guerra Mundial, es va veure que aquestes ones tenien un rang de freqüències de 7,8 Hertzs. Quant més alta sigui la freqüència, més energia serà radiada. Les freqüències, positives, més altes augmenten el nivell d'oxigen a les cèl·lules (la música inharmònica redueix el nivell d'oxigen). La música suau de Vivaldi, Bach i d'altres compositors clàssics redueix els nivells de colesterol i regula la pressió arterial. És vital que s'elevi la càrrega elèctrica a les cèl·lules. La música Hardrock produeix vibracions nocives, les imatges inferiors i inharmòniques pertorben la nostra harmonia interior. Els mitjans de comunicació reforcen les energies negatives. Moltes pel·lícules glorifiquen la violència i el sexe. (Els homes es tornen més febles en termes d'energia, ja que van perdre grans quantitats de minerals i vitamines en tenir relacions sexuals amb massa freqüència.) La metgessa nord-americana Judith Sachs defensa: "Cureu-vos amb sexe!" Quant més perjudicials són les idees, més gran és el seu impacte. Quantes persones són conscients que fa molt de temps, els xinesos recomanaven l'abstinència de les relacions sexuals abans de curses i batalles esgotadores? A Occident, això ha estat totalment ignorat fins fa molt poc. Només ara hem descobert la utilitat i el sentit d'aquesta recomanació. Totes les cèl·lules vives, per funcionar, depenen de la informació transmesa de forma electromagnètica d'altres cèl·lules i del sistema nerviós central. D'aquesta manera, les cèl·lules malaltes infectades per un virus, són capaces de transferir els seus símptomes a les cèl·lules no infectades. Fins i tot un corrent magnètic molt feble pot transformar les cèl·lules sanguínies en proteïnes dins del teixit ossi. Un camp magnètic feble, polsant a través del cervell condueix a una alteració de la capacitat per resoldre problemes i redueix la capacitat de reaccionar. Un pols electromagnètic incorrecte pot matar, paralitzar o afectar mentalment a persones d'una manera similar a la dels neurotòxics. Els nostres cossos utilitzen un cert corrent elèctric per regular la curació de les ferides. Aquest corrent va des del cervell, a través del sistema del nervi motriu i de tornada a través del sistema nerviós sensorial. L'anestèsia bloqueja aquests corrents. En un experiment fet amb les salamandres, la corrent del cos va ser bloquejada per una contracorrent a través del cervell. L'animal es va quedar adormit, però despertava en quant s'apagava el corrent oposat. El científic nord-americà, el Dr. Robert Becker, va descobrir això a la dècada del 1.920 (Robert Becker, Gary Selden: "El cos elèctric: L'electromagnetisme i l'origen de la vida", Nova York, 1.985). Amb l'ajuda de la mateixa tècnica, el virus VIH, així com el càncer poden ser aturats, però no hi ha cap ganes de fer-ho.   Armament més eficaç En canvi, l'elit dirigent va començar a utilitzar nous mètodes per fer mal a la gent. Durant la Segona Guerra Mundial, va desenvolupar la tecnologia de microones. Als anys 70, aquest desenvolupament es va accelerar amb un fort salt des d'un efecte de 1 MW a un de 1000 MW. Es va crear la tecnologia de partícules

i la de fusió. Tant la Unió Soviètica com els Estats Units van tenir accés a un potent canó de microones, capaç d'interferir o fer malbé els equips electrònics, però també pot ser utilitzat contra éssers humans. Avui en dia, Israel, Japó, França, Gran Bretanya i altres països líders posseeixen aquesta arma. Els científics maçons han desenvolupat un polsador de microones d'alta energia (l'HPM), un generador especial de microones. Un pols de làser d'un parell de milers de kW a una certa freqüència és capaç de destruir un gran nombre de robots. Segons els científics, l'HPM pot operar dins una àrea limitada amb un nombre molt gran de polsos en el rang de les microones (1-100 GHz). L'efecte del pols disminueix amb la distància. Molts països estan indefensos. Els resulta massa car. L'arma dispara a la velocitat de la llum. Pot ser disparada en secret, els seus trets són invisibles i inaudibles, i és molt difícil establir si un ha estat colpejat per microones. Això dificulta esbrinar les amenaces i demostrar qui n'és el responsable. Les armes de pols emeten anti-ones, que impossibiliten una agrupació electromagnètica diferent de les molècules del cos. Els éssers humans poden experimentar discapacitat auditiva en un rang de pocs quilòmetres. Les armes HPM poden interferir al sistema nerviós a una distància de 30 km. Per als sistemes basats en l'espai, el rang pot ser enorme. Les armes ubicades a l'espai poden ser utilitzades contra objectius a la superfície de la terra (Militar Teknisk Tidskrift, nº 3, 1.989, p. 19-25). Els forns de microones són una font addicional de perill, com ho són, per descomptat, els telèfons mòbils. Les microones causen leucèmia, vertigen, deteriorament de la visió, tumors cerebrals, mutació de l'ADN i altres símptomes. L'elit dirigent també té accés a armes de radiofreqüència, amb intervals d'uns Hz fins a diversos GHz, i que estan a l'espai o a terra. Hi ha armes de mà, de la mida d'un maletí, per a ser utilitzades en atacs a curta distància, així com sistemes mòbils transportats en camions. Hi ha armes per a la guerra tàctica, terrestres o aerotransportades, amb una gamma de fins a 20 km. Les armes estratègiques de radiofreqüència tenen prou capacitat com per acabar amb la població de ciutats senceres, com a mínim igual a la de les armes nuclears (però sense causar devastació material). La tecnologia de la radiofreqüència ha portat a armes de destrucció massiva més letals que les armes nuclears. Les armes estratègiques terrestres poden ser dirigides a dianes per sota de l'horitzó. Els efectes de les armes de radiofreqüència es poden comparar amb els dels neurotòxics, que són letals en concentracions molt baixes. Destrueixen la interacció electromagnètica sensible dins del teixit nerviós. El seu principal objectiu són el sistema nerviós central i el cervell. Les freqüències utilitzades a les armes electromagnètics s'estenen molt més enllà de les longituds d'ona de ràdio reals. El rang de freqüències inferior, per sota de l'infraroig, és designat com a freqüències de ràdio. Les armes làser també tenen un efecte devastador. Per descomptat, també s'han desenvolupat armes biològiques. A les negociacions de pau durant la guerra entre França i la Índia 1.755-1.760, oficials britànics van distribuir mantes enverinades amb la verola als indis. Això va provocar una epidèmia, que els va portar a rendir-se. La Gran Bretanya està duent a terme experiments amb armes de foc carregades amb munició tèrmica de bari. Aquestes armes poden ser dirigides a un edifici particular, matant a tothom que sigui dins amb una intensa onada de calor sense danyar als edificis circumdants, com va explicar Paul Beaver de la revista Jane's Defence Weekly. El míssil, que produeix altes temperatures i alta pressió, pot ser disparat des de l'espatlla. Com que explota dins l'edifici, l'ona de pressió distribueix la calor a través de portes i escales, consumint-ho tot al seu pas. Els russos van utilitzar amb èxit armes tèrmiques a Txetxènia. S'ha revelat que l'11 de setembre del 2.001, es van utilitzar el que es coneix com bombes termita de plasma per destruir les torres bessones del World Trade Center de Nova York, després que els dos avions van impactar amb les torres. Aquestes bombes de plasma només estan disponibles per als Estats Units i Israel, no per als terroristes. Poc abans de la caiguda, són visibles diverses potents explosions en una pel·lícula de vídeo sense censura. L'advocat Stanley Hilton ha demandat al President George W. Bush per la seva implicació en els atacs terroristes de l'11 de setembre del 2.001. Era assessor del senador Bob Dole. Representa a centenars de famílies de víctimes del 9/11. El 10 de setembre del 2.004, Stanley Hilton va dir el següent al programa de ràdio d'Alex Jones (La veu lliure d'Amèrica): "Bush va signar personalment l'ordre. És culpable de traïció i d'assassinats en massa. Bush i Rice i Cheney i Mueller i Rumsfeld i Tenet, tots hi estaven implicats. Tenim alguns documents molt comprometedors així com testimonis oculars, de que Bush ordenà personalment que

aquest esdeveniment succeís per tal d'obtenir-ne un avantatge polític, perseguint una falsa agenda política en nom dels neo-conservadors i de la seva falsa idea de l'Orient Mitjà. Tenim declaracions jurades de testimonis d'antics agents encoberts de l'FBI, d'informadors de l'FBI i d'altres funcionaris del Pentàgon i de l'exèrcit i de la Força Aèria que tenen a veure amb el fet que hi van haver molts exercicis, molts assajos de l'11 de setembre abans que passés. Bush ho havia vist moltes vegades simulat per TV. Va ser a la Universitat de Chicago, als anys 1.960 amb Wolfowitz i Feith i molts d'altres i conec personalment a aquestes persones. I estàvem acostumats a parlar sobre aquests temes constantment. I vaig fer la meva tesi sobre aquest mateix tema - com convertir als EUA en una dictadura presidencial fabricant un fals esdeveniment del tipus Pearl Harbor. Tècnicament, això s'ha estat planificant com a mínim des de fa 35 anys. Van violar la Constitució en ordenar aquest esdeveniment. Bush va presentar proves falses i fraudulentes al Congrés per tal d'obtenir l'autorització per a la guerra de l'Iraq. Ho va relacionar amb l'11 de setembre i va afirmar que Saddam hi estava implicat i totes aquestes mentides. Els segrestadors van ser captats i vam tenir una testimoni que estava casada amb un d'ells. Els segrestadors eren agents encoberts, pagats per l'FBI i la CIA per espiar els grups àrabs en aquell país. Estaven controlats. Jo mateix he estat assetjat per l'FBI. El meu personal ha estat amenaçat. La meva oficina ha estat assaltada. Ens van robar arxius. Afortunadament, en tenia còpies." La meitat dels novaiorquesos pensen que el govern va participar en els atacs terroristes de l'11 de setembre del 2.001.  

CONCLUSIONS ESSENCIALS Llevat que comprenguem la història de la maçoneria, serem incapaços d'entendre res important sobre la història real de la humanitat. Quan entenem això, podem veure que els maçons són els enemics de la humanitat. Els maçons són com un virus que ha entrat en les cèl·lules debilitades de la societat, apoderant-se'n i dominant-lo. Els maçons són responsables, moralment i legalment, de moltes males accions i tard o d'hora seran formalment jutjats. Arribarà un dia en què aquests malvats grups estaran totalment prohibits per ser una amenaça per a la humanitat. Els seus símbols negatius haurien de ser destruïts.

Els maçons pensen que tenen dret a restar per sobre de la llei, cosa que els fa encara més perillosos. No hi haurà mai un altre judici de Nuremberg, ja que un germà maçó no pot condemnar els abusos dels seus companys, comesos en nom del comunisme i del socialisme. Arreu del món, s'han publicat més de 80.000 llibres sobre la maçoneria. Tanmateix, es troba a faltar una anàlisi independent. Aquest llibre ha intentat satisfer aquesta necessitat. D'alguna manera, ens mereixem tenir aquests líders maçònics governant-nos, ja que fins ara es veu que no hem protestat prou. A través dels nostres actes irreflexius, hem creat les condicions per a la maldat de la maçoneria. També hem fingit, davant els ulls dels nostres companys humans que som bons. Ara els maçons estan fingint davant nostre. També som responsables del què hem deixat de fer, en relació amb les activitats criminals de l'elit maçònica. El nostre nivell espiritual ha estat massa baix. A causa de la seva ingenuïtat, la gent va regalar els seus drets. Els maçons van aprofitar la ocasió per trair la humanitat i aprofitar-se del poder il·legalment. Per tant tenen l'autoritat per alterar el món en què vivim. Una societat democràtica no té necessitat de secrets. L'església és majoritàriament culpable, al no permetre altres tipus de vida espiritual. Quan al segle XVIII, els maçons començaven a defensar la seva doctrina pseudo-científica, la gent ignorant va ser enganyada fàcilment. En països no cristians, la propagació de la maçoneria va ser menys efectiva. En particular, es va resistir als països budistes. Aquestes doctrines antinaturals han recolzat als inútils - així com a la majoria dels útils - idiotes que s'han venut l'ànima a la francmaçoneria internacional. Aquestes persones espiritualment incompetents han tingut l'oportunitat de causar estralls i bloquejar el pas per tal que el talent, pogués fer el seu propi camí. En una societat espiritual normal, això és impossible. La fantasia socialista maçònica afavoreix als inadaptats, aquestes ànimes que només sobreviuen a costa dels més capaços. La Societat Socialista de captaires i esclaus és un crim contra natura, ja que és un retrocés en comptes d'un avanç a l'hora de moure la societat. Una societat socialista, per tant, és el lloc ideal perquè els paràsits justifiquin les seves atrocitats, ja que necessiten un cos social per a la seva supervivència. L'elit fa ús dels seus "germans" inferiors, només per descartar-los més endavant. Són com eines que en saben ben poc del món o de la maçoneria. Els francmaçons fanàtics afirmen estar construint un món millor per a tots nosaltres. De fet, han arruïnat el món tradicional. Han construït el seu món damunt de cadàvers, de saquejos, robatoris i mentides. Això mai no ha funcionat. Les mentides porten a un carreró sense sortida i tard o d'hora seran descobertes. El mal satànic dels maçons és abismal. No hi ha excuses per als fets violents comesos per aquests maçons criminals. A més, els socialistes defensen la construcció d'un nou món. Durant la dècada del 1.990, a Suècia es va publicar una revista per a la joventut que es deia Els constructors del món (The Builders of World). Predicava les idees dels maçons. Ens deixem enganyar per consignes que s'exclouen mútuament com ara llibertat, igualtat i fraternitat, que continuen propagant els esbirros dels maçons, els socialistes. Tota aquesta xerrameca sobre la igualtat de fet conté una profunda mentida. Això es fa evident al jurament maçònic, que conté les paraules: "Sóc un pobre candidat que està a la foscor, que ha estat bona i dignament recomanat, proposat regularment i aprovat en una lògia oberta i que ara ve pel seu propi lliure albir i voluntat, degudament preparat, a demanar humilment ser admès als misteris i privilegis de la maçoneria". Demanant ser un privilegiat, com avui en dia ho són els maçons, demostren que realment no estan gens interessats en la igualtat. El filòsof Giordano Bruno va mostrar ja a finals del segle XVI, que una societat basada en la igualtat era impossible. Mai no podríem ni voldríem exposar les seves desvergonyides mentides i la seva conspiració. Molts no-maçons neguen aquest complot obvi i defensen a aquests criminals. Així doncs els "idiotes útils" també són responsables de la situació en que tots ens trobem. Aquests individus incompetents perceben les ombres distorsionades com el món real, com els presos de la cova de "La República" de Plató.   Qualsevol, que davant tots els fets disponibles es negui a veure la francmaçoneria com una organització conspiradora, demostra una total indiferència davant la història criminal del moviment i del món. Quan els nostres anomenats experts fan declaracions errònies sobre temes importants, hi ha dues alternatives - o estan mentint o simplement són ignorants. Ambdues alternatives són igualment aterridores. Com que els líders maçònics no funcionen d'acord amb les lleis de la natura, les seves activitats no milloren la nostra qualitat de vida, mes aviat al contrari. Els líders maçònics tenen les mans tacades de sang i dels seus llavis només en surten mentides. Donen la impressió de ser persones confoses i desequilibrades,

greument malaltes espiritualment. Les seves característiques psicopàtiques, la seva paranoia social i la creença infundada de ser els escollits han provocat un patiment terrible a tota la humanitat. No és hora d'acabar amb aquesta bogeria? Només els que són espiritualment i moralment retardats o totalment degenerats, roben, maten i atraquen als seus companys humans. Quan aquests individus subdesenvolupats o malats mentals pretenen construir "un món millor" per als no-maçons, tenim problemes greus. Ja és hora que comencem a oferir alguna resistència contra el poder tirànic dels criminals i endurits maçons sense escrúpols. Amb l'ajuda de la veritat, serem capaços de desarmar el poder de la maçoneria. Per tant, és el nostre deure d'exposar a fons el seu frau. El Papa Bonifaci VIII (1.294-1.303) va assenyalar: "Aquells que guarden silenci semblen estar-hi d'acord". Qui no intervé per aturar el crim és legalment també responsable del delicte. Quan siguem prou forts, tant espiritual com moralment, per ser capaços de crear de forma independent un ordre social estricte i lleis més justes i sensates, el poder de la maçoneria s'esfondrarà. Al món actual, el budisme encara representa el veritable bé i la maçoneria el mal camuflat. La maçoneria mai hauria tingut èxit en la seva batalla contra la humanitat, si no hagués amagat la seva naturalesa malvada darrere una màscara de bondat. Tot pensament budista és ofensiu per als maçons. Només ells i els seus sequaços, els comunistes i els socialistes de diversa índole, han lluitat contra el budisme (per exemple a la Unió Soviètica, a Mongòlia i al Tibet). En general, les persones espiritualment desenvolupades mai no han posat cap objecció en contra d'aquesta filosofia de la bondat. La francmaçoneria és el contrari de l'espiritualitat. Pas a pas, els maçons han baixat els nostres valors morals. Tenen una aparença angelical, malgrat els seus esforços per amagar els unglots. Els actes malvats dels maçons són permesos per les lleis del karma. Si no haguéssim merescut els crims d'aquests "nobles" senyors, mai els hauríem patit, segons els filòsofs budistes. El karma és una llei natural, que regula totes els actes. Això assegura que les energies alliberades per certes accions, tard o d'hora retornin als seus orígens. Quant més gran és l'acció, més temps triga en produir-se la resposta. L'única excepció és quan una persona comença a reparar les seves males accions. Totes les males accions reboten, tornant-nos exactament el mateix sofriment que el de la víctima. Això ho il·lustra el budista "Dhammapada": Una mala acció, quan es fa, no surt - com quan es muny la llet - immediatament. Això persegueix el neci, cremant com un foc ocult a les cendres. Per a la seva pròpia ruïna el ximple adquireix coneixements, per això es trenca el cap i destrueix la seva bondat innata. També hi ha karma col·lectiu, que afecta a grups més grans com ara organitzacions, lògies, moviments, nacions o tot el món. Els maçons poden estar segurs que - tot i que els germans inferiors, ignorants poden ser innocents del mal - tots els francmaçons es veuran afectats per les reaccions del karma quan el temps sigui madur. Cap membre d'aquesta malvada comunitat serà capaç d'escapar. El mal és recompensat amb mal, així com al contrari. El "Dhammapada" explica: Mentre el mal encara ha de madurar, el ximple el confon amb la mel. Però quan aquest mal madura, el neci cau dins del dolor. Per tant, és comprensible que als maçons se'ls hagi permès cometre només tants fets malvats com els permetés el nostre karma col·lectiu. Això depèn en gran mesura de la nostra actitud. Si permetem que les nostres autoritats es comportin escandalosament, estarem creant les condicions per a noves atrocitats. Ningú va protestar quan el boig de Calígula va nomenar senador al seu cavall. Només va conduir a més dolor causat pels nous horrors. Avui permeten els bojos actes dels maçons, i ni tan sols volem saber la finalitat dels seus actes. Uns pocs millers d'assassins maçònics i executors causen sofriment a milions de persones, tot i que aquestes persones volen escapar del seu sofriment. Aquest és el seu karma. La major part del temps, aquestes persones han creat les condicions que permeten que homes malvats els facin mal. Els russos no van voler treure a la llum la naturalesa malvada de Lenin, i els alemanys no van entendre les males intencions d'Hitler.

Aquesta desagradable situació només es pot canviar a través de l'expansió de la consciència del poble. De vegades, potser calen experiències dures i amargues com aquestes abans de començar a aprendre. Hem de veure la forma pervertida del materialisme per adonar-nos que aquest camí materialista condueix al mal i d'allà cap a l'abisme.   Mefistòfil va dir al Doctor Faust: "Jo sóc una part de la força que provoca el mal, però aquesta vegada cometré el mal amb el pretext de la felicitat universal". Els maçons s'han compromès a aquesta tasca només amb l'ajuda del comunisme, del socialisme nacional i internacional i d'altres ideologies. I a la majoria de nosaltres se'ns ha traït. Quant de temps més encara? El "Dhammapada" diu: Ximples, la seva feble saviesa, és el seu propi enemic tal com passen per la vida, fan el mal que dóna un fruit amarg. No cal que un sigui un bodhisattva (una persona sagrada) per desitjar aprendre dels nostres errors més comuns. Qualsevol ho faria, si en tingués la voluntat. Els que estan darrere de tots els fenòmens destructius descrits en aquest llibre són un grup de brutals líders jueus maçònics extremistes i banquers, que es consideren els escollits per transformar el món segons les seves pervertides nocions. La seva base és un racista "llibre de la saviesa", el Talmud, que destaca que "només els jueus són fills de Déu, i totes les altres persones són fills del diable" (Berachoth, fol. 47 b). El rabí Yitzhak Ginsburgh té el mateix esperit. Al The Jewish Week (26 d'abril del 1,996, p. 12) va preguntar retòricament: "Si un jueu necessita un fetge, se li pot posar el fetge d'un innocent no-jueu per a salvar-lo? La Torà probablement ho permetria." Afortunadament, hi ha jueus amb un caràcter més humà, que s'oposen durament al racisme dels jueus extremistes. Un exemple seria Morton Mezvinsky, professor d'història jubilat de la Universitat Central de l'estat de Connecticut i d'Israel Shahak d'Israel, professor de química orgànica, retirat (que va morir al 2.001). Altres que han tirat endavant són el professor Henry Makow i el periodista Israel Shamir. Hi ha molts opositors passius a Israel. La maçoneria internacional, amb l'ajuda d'idiotes útils socialistes, ha transformat el Regne de Suècia en la "República Soviètica" d'Absurdistan, on fins i tot les lleis s'utilitzen selectivament. Els socialistes han començat a anomenar als seus oponents nacionalistes "polls". (Vegeu el meu llibre "La influència soviètica a Suècia".) Aquesta actitud té un origen purament maçònic. Qualsevol que no pensi com un socialista ortodox, es veu obligat a amagar les seves veritables opinions per fer una carrera a Suècia. Cal mentir per tirar endavant. Aquest era el cas també a la Unió Soviètica. A Suècia hi ha una democràcia autoritària, on poques vegades s'escolta als dissidents. La llibertat d'expressió està estrictament limitada. A la Unió Soviètica era considerada una democràcia socialista. Només s'admeten punts de vista políticament correctes. La gent està tan profundament enganxada que tenen dificultats per a orientar-se. Tots els enfrontaments amb la realitat causen patiments enormes. Els socialistes estan perjudicant sobretot als intel·lectuals. Els periodistes només poden informar d'aquells fets considerats "políticament correctes". Les autoritats són lliures de tractar als ciutadans com els sembli. No necessitem música horrible que ens contragui l'aura, ni menjar escombraries que ens faci malbé la salut ni roba lletja de mal gust, anunciada i comercialitzada per empreses maçòniques. No necessitem els seus jocs d'ordinador per a nens de sis anys, que els atreuen a imaginar els assassinats més brutals. No necessitem xiclets amb imatges violentes d'un nen sagnat per la boca, el cervell sortint-li per un forat i l'intestí que li surt per l'estómac. Els socialistes i els liberals són defensors delerosos de la societat multicultural. Què significa això? L'escriptor jueu Umberto Eco ens suggereix a la premsa: "Senzillament hauríem de fer-nos a la idea que aviat estarem vivint en una cultura totalment nova. I serà Afro-Europea." "S'oblidava" d'esmentar que aquesta «cultura» significa manca de cultura. D'aquesta "cultura" sense ànima neixen la ingratitud i la manca de respecte i la demanda als pobles indígenes que s'integrin, igual que els immigrants (o els migrats com se'ls diu ara). L'Aftonbladet (28 de juliol del 2.000) va instar als seus lectors: "Integra't, blanquet! O Calla!" Aquesta és l'opinió d'una dona immigrant en una "societat multicultural". En altres paraules, el seu objectiu era destruir la cultura nacional sueca obligant als suecs a oblidar el seu caràcter suec. Això encaixa molt bé amb les exigències de la Unió Europea en quant a la prohibició dels partits nacionalistes.

Els periodistes incompetents que distorsionen els fets són ara una seriosa amenaça per a la societat. Certs periodistes suecs rojos i "liberals" van fer un gran enrenou per un suposat delicte racial a la zona de Stockholm a la vigília d'any nou del 1.999, però es "van oblidar" esmentar que havia estat un jove suec defensant la seva núvia de diversos immigrants, qui havia matat al més agressiu dels atacants. El suec va rebre una condemna de presó. Defensar-se un mateix o a aquells més propers ja no és permès a Suècia.   Lord Ampthill, diputat i gran mestre de la Gran Lògia d'Anglaterra, va declarar a la reunió del Club Maçònic Internacional de Londres l'1 de novembre del 1.910: "La francmaçoneria inclou a molts periodistes, als qui se'ls ha estat atorgat un poder pràcticament il·limitat." (Recht und Wahrheit, n º 3-4, 2.001, p. 16) Els sàdics maçons només són feliços veient conflictes entre diferents grups ètnics, que molt sovint han provocat ells mateixos. Al mateix temps, l'elit maçònica està utilitzant pel·lícules i propaganda per fer-nos creure que el pitjor encara ha de venir. No podem veure la realitat tal com és, llevat que entenguem que hi ha una xarxa política secreta executant l'espectacle entre bastidors. Els conspiradors admeten els seus insidiosos plans als documents originals. La majoria de nosaltres, però, ignorem els fets. Això ha fet que el segle XX fos el segle maçònic. Aquestes forces fosques continuen conduint-nos a la destrucció mitjançant les seves activitats secretes. Ja és hora de lluitar contra els cínics mites d'aquells que ostenten el poder, mites que són defensats amb impaciència pels socialdemòcrates - els més ignorants però també els més perillosos dels gossos guardians de la maçoneria. Tota la nostra vida està construïda sobre mites de diversa índole. El mite més flagrant afirma que no hi ha cap mena de conspiració de l'elit financera ni de la maçoneria. Honorable lector, no creguis a aquelles persones que són al poder ni a l'autor d'aquest llibre! Descobreix per tu mateix què és el que esta bé o què esta malament! O bé exposem el frau dels constructors del nou món, o ens destruiran. Esperem que l'autor d'aquest llibre en certa mesura hagi aconseguit fer visible la foscor de la maçoneria. Fins que la gent no ho hagi vist a través dels arquitectes de l'engany, continuaran sent enganyats. Quanta més incertesa hi hagi al món dels no-maçons, més segur sembla l'èxit dels maçons. Molts lectors han afirmat que llegint el meu llibre "Sota el signe de l'Escorpí", van trobar la clau màgica que els mancava, la clau per obrir les portes de la nostra realitat política i cultural. Potser aquest nou llibre eixamplarà encara més els horitzons del lector. El professor de filosofia suïs A. Mercier, secretari general de les Associacions Internacionals de Filòsofs, ha expressat l'actual carreró sense sortida de la ciència i la cultura amb les següents paraules: "La ciència s'ha tornat agressiva i està tractant d'aconseguir una posició de lideratge en l'àmbit intel·lectual. Segueix endavant i busca un monopoli, a través de la seva negligència irresponsable de tot el que és diferent amb massa facilitat. Des de que la gent ha perdut l'art, que és una reflexió, profunda, intuïtiva i genuïna, ha buscat algun substitut, fins i tot a les drogues i a la pornografia, trepitjant així tota saviesa... En comptes de celebrar la ciència i acreditar-la amb el que li falta, ens cal avançar en aquest procés, que ens permetrà crear un equilibri espiritual al món d'avui." Aquest llibre pot ajudar al lector a entendre més fàcilment la crisi espiritual descrita pel Professor Mercier. Només després que haguem aconseguit trencar la màgia de la francmaçoneria a través de contramesures efectives, serem capaços d'escapar del pantà espiritual on ens trobem. A Ginebra al 1.977, el representant iroquès Hau De No Sa Nee va destacar que "l'espiritualitat és la forma més elevada de consciència política". La societat maçònica només ens dóna falses esperances, mentides nocives i grans desigualtats. Els maçons no tenen cap respecte per la vida. L'elit maçònica ha mantingut constantment el principi: per salvar el món, primer cal destruir-lo. Oficialment, l'Ordre dels Maçons de Suècia té una sèrie de bones intencions com el desenvolupament de la personalitat, la comunió i la fraternitat i l'amor a la humanitat. El lector pot descobrir algunes intencions molt diferents basant-se en els fets que figuren en aquest llibre. Un dels principals defensors de les idees Illuminati va ser el periodista polític nord-americà Walter Lippmann (membre de la Societat Fabiana, i francmaçó). Ell va assenyalar els principis que ens fan avançar cap al Nou Ordre Mundial. Quan el públic ja no podia ser controlat per l'ús de la violència, els maçons van trobar un nou mètode en l'art de la simulació democràtica. Volen estandarditzar-nos fent-nos ignorants i forasters tafaners, confondre les masses, per fer-nos creure en els nostres dirigents, aquests homes "responsables". Volen que les masses siguin els espectadors no els participants, en això que ells anomenen una societat democràtica.

En comptes d'assetjar la gent, els polítics maçònics utilitzen mètodes més sofisticats per fabricar el consentiment. És el que solia anomenar-se propaganda. En una societat democràtica, aquesta insidiosa propaganda és necessària com mai abans. Tan aviat com als voltant del 1.750, el filòsof escocès David Hume va assenyalar que el poder està a les mans del poble i si el poble entengués això, els governants tindrien problemes. La gent no ha d'adonar-se que té el poder, per tant, les seves opinions han de ser controlades. Un país més lliure necessita més control que un altre més viciós. A la Unió Soviètica no importava si la gent no creia en la propaganda. Els dissidents sempre podien ser enviats als camps de treball. Als països més lliures, la dissidència és una cosa perillosa, on les persones tenen l'oportunitat d'actuar. Quan ja no es pot utilitzar la força, i hi participa més gent, les autoritats es tornen dependents del consens. Això ja no és un secret, com va declarar Noam Chomsky en una entrevista per a la televisió educativa sueca (UR) el 7 de novembre del 2.002. Va destacar que els mitjans de comunicació tenen una creença acrítica en la ideologia actual. Va dir: "Tot periodista honest hauria de tractar d'esbrinar la veritat i difondre-la."   Això és particularment important en la societat maçònica aparentment normal, ja que la majoria de la gent és obtusa i viu en un estat de tràngol de consens. La propaganda convincent no sol deixar cap espai al pensament alternatiu. Els maçons volen controlar i manipular la humanitat d'una manera més eficaç. Al desembre del 2.002, la Food and Drug Administration (FDA) dels EU va aprovar una proposta per començar a injectar xips d'identificació en cossos humans per supervisar la població. L'Applied Digital Solutions és l'empresa que ha desenvolupat el VeriChip, de la mida d'un gra d'arròs i que emet una radiofreqüència de 125 kHz, que es pot rebre a la distància d'uns metres. Amb l'ajuda de la tecnologia moderna, les persones que porten els xips poden ser controlades pels satèl·lits. El xip s'injecta al cos amb una eina semblant a una xeringa. A Madrid, la capital espanyola, tenen la intenció de subministrar un xip electrònic a tots els nounats, sempre que els pares hi estiguin d'acord. El xip conté informació sobre el nen, així com de la mare. Bàsicament la informació són les empremtes del nadó i de la seva mare. S'injecta sota la pell del canell. L'excusa per aquest procediment és que hi ha risc de que hi hagi una confusió entre els nens o de ser segrestats. Els xips d'identificació fan possible identificar al portador emmagatzemant-ne el nom, la fotografia, les empremtes dactilars, l'adreça, l'ocupació, els antecedents penals, els deutes per impostos i altres informacions. El microxip pot ser utilitzat per a induir xocs, comportaments pertorbats, emocions i altres efectes. Xips de 7mm ja es col·loquen sota la pell de soldats i correus del govern. El número en clau del microxip, així com el de les targetes magnètiques dels caixers automàtics i el dels codis de barres és el 666 - el codi secret dels Illuminati. Els maçons estan exercint un poder insidiós sobre la gent. La seva glòria superficial desapareix, però, per a aquells que coneixen els mitjans que els maçons utilitzen per assolir els seus objectius. Pels seus fets els coneixereu. L'elit maçònica ha deixar anar malalties terribles, patiments horribles i accidents devastadors de la caixa de Pandora. L'esperança es manté, però el mal no pot mai aconseguir ser bo. Els conspiradors, els seus seguidors i les persones vacil·lants dins d'un profund estat de tràngol de consens no estan interessats en cap de les proves que podrien legalment lligar als maçons amb la conspiració. Aquest llibre hauria d'il·luminar a una persona normalment desenvolupada. Hi ha un munt d'evidències de les activitats maçòniques contra la humanitat. Aquí hi ha uns quants exemples macabres més de confessions jactancioses. Al 1.910, el diari maçònic francès L'Acacia va admetre: "Hem minat, enderrocat, esborrat i destruït - sovint amb una fúria cega - per poder construir en algun moment alguna cosa una mica més estable i de bon gust. Ja que el nostre entorn està en ruïnes degut a les nostres activitats, ara és realment el moment de que aprenguem els oficis dels constructors i siguem veritables francmaçons." El gran mestre de la Gran Lògia francesa, Georges Marcou, assenyalava en una carta als socis: "La francmaçoneria governarà arreu del món i des dels seus principis immortals, heretats de generació en generació... es construirà una base estable, la base d'una societat ideal més perfecta..." (Com va declarar a la Convenció del Grand Orient de France al 1.929) Al 1.991 Hans Tietmeyer, maçó i president del Banc Central alemany, va explicar: "La moneda comuna d'Europa obligarà als pobles a abandonar la seva independència financera i polítiques salarials. És il·lusori que els països membres siguin capaços de mantenir la seva independència amb una política fiscal comuna."

Els maçons se'ns presenten com benefactors prudents i sincers. Però és impossible que una persona prudent i sincera vulgui fer-se francmaçó. Un membre d'una lògia maçònica no pot ser al mateix temps prudent i sincer. Si és francmaçó i intel·ligent, possiblement no podrà ser honest. Això és especialment cert als comunistes. Mai he conegut cap comunista que també fos intel·ligent i honest. Són o bé perillosos o bé els anomenats idiotes útils. Allà on els maçons fan sonar els seus tambors, els regnes són arruïnats i corre la sang. Mitjançant la difusió de la desesperació, els maçons satisfan les seves malaltisses fantasies de fundar una república mundial sense arrels nacionalistes. Quan els diferents grups maçònics lluiten entre si, la humanitat ho pateix. Els psicòpates maçònics ja no maten gent amb aquelles xifres com ho van fer una vegada, però en canvi han intentat convertir-nos en zombis útils, robots biològics massa malalts com per ocupar-nos de qualsevol altra cosa que no siguin els nostres propis problemes, incapaços de preocupar-nos per les qüestions més amplies de la societat. En general, els maçons han tingut èxit. La majoria de la gent encara no s'han adonat que la francmaçoneria és una cosa del passat. No han entès que si s'actua sense el suport del públic, el fracàs és segur i on hi hagi implicat un gran poder, els errors seran desastrosos. Al món dels maçons, tot és virtual, la realitat està distorsionada. La majoria de la gent veu un colom com un símbol de pau, però per als Illuminati és una imatge de la seva deessa Semiramis (originalment Shammurama, la reina de Babilònia).   La deessa maçònica de la llibertat, a una illa del Sena de París (l'Ile St. Louis), on va ser executat Jacques de Molay, i la còpia d'aquesta que es va regalar a Nova York al 1.886, són imatges de Semiramis sostenint una torxa. Per al públic, la torxa és un símbol de llibertat, però per als maçons significa control i manipulació. Ara el lema principal per als maçons de Pennsilvània és: "Compartir la llum!" (The Pennsylvania Freemason, n º 1, 2.002, p. 3). Aquest llibre demostra com els maçons estan fent això. L'Illuminati desitja ser lliure i independent. Quanta més llibertat adquireixen els maçons, més esclavitzats són els no-maçons. Per tal d'atrapar gent, els maçons han de mantenir que són àngels de llum i que tots els que parlen de les seves males intencions no són altra cosa que expressions d'una imaginació malalta. A la majoria de països, l'engany sempre ha estat considerat una acció horrible. Els maçons xinesos, encapçalats pel President Yuan Shikai, van prohibir el diari més antic del món, el King Bao, després d'assolir el poder al febrer del 1.912. El King Bao va jugar un paper important a la història del periodisme xinès. Va ser fundat l'any 400 i es va publicar durant més de 15 segles sense interrupció (Dagens Nyheter, 11 d'agost del 1.912). Així és com els maçons defensen la cultura i les tradicions! Era característic que el maçó d'alt rang francès Jean Baptiste Bernadotte, a qui va fer hereu al tron suec el rei Charles XIII, que al seu braç esquerre portés tatuades les paraules: "Mort al rei!" El lliurepensador suec Lars Adelskogh ha assenyalat: "La ignorància de la gent és la força dels governants". En altres paraules, quant menys coneixements tenim, més poder tenen els maçons. El professor Charles Tart va escriure: "Que la humanitat hagi caigut en la bogeria del tràngol de consens i hagi perdut el contacte amb les nostres veritables possibilitats i funcions, és una tragèdia." L'escriptor George Orwell ha manifestat: "Dir la veritat en temps d'engany universal és un acte revolucionari." Sembla que l'elit maçònica té un cert indici de que aviat s'acabarà el seu temps. A mitjans de la dècada de 1.980, jo vaig predir a les meves converses que la Unió Soviètica cauria a la dècada del 1.990. Només unes poques persones s'ho van prendre seriosament, però va succeir. Ara observo que segons les lleis del karma, els maçons han estat colpejats un cop rere l'altra. Tot això s'ha intensificat, a partir de mitjans d'aquesta dècada. Segons el calendari Maia, la present era fosca finalitzarà el 21 desembre del 2.012. Llavors ens traslladarem cap a temps més brillants, on no hi haurà lloc pels maçons. Podrem alliberar-nos d'aquest moviment criminal. La francmaçoneria és, com hem vist, una criminalitat política, així com tradicional. Quan el mal de la maçoneria internacional arribi a la massa crítica, la maçoneria serà destruida des de dins. Aquesta és una llei de la natura. El poder secret de la maçoneria porta dins de si les llavors de la seva pròpia destrucció, i el creixement està molt avançat. Podíem esperar alguna cosa més?  

BIBLIOGRAFIA Adams, John Quincy, "Letters on Freemasonry", Austin, 2001. Ahlberg, Alf, "Idealen och deras skuggbilder", Stockholm, 1936. Allen, Gary, "None Dare Call it Conspiracy", Seal Beach, California, 1972. Allen, Gary, "The Rockefeller File", Seal Beach, California, 1976. Allen, Gary, "Kissinger: The Secret Side of the Secretary of State", Seal Beach, California, 1976. Andersen, Aage H., "Verdensfrimureri", Copenhagen, 1940. Anderson, Ken, "Hitler and the Occult", New York, 1995. Antelman, Marvin S., "To Eliminate the Opiate", New York, 1974. Arutyunov, Akim "The Lenin Dossier Unretouched", Moscow, 1999. Baigent, Michael, Leigh, Richard and Lincoln, Henry, "The Messianic Legacy", London, 1987. Baigent, Michael, Leigh, Richard and Lincoln, Henry, "Holy Blood, Holy Grail", New York, 1983. Baigent, Michael, Leigh, Richard, "The Temple and the Lodge", London, 1998. Barruel, Augustin, "Memoires pour servir I'Histoire du Jacobinisme" / "Memoirs Illustrating the History of Jacobinism", London, 1797. Bieberstein, Johannes Rogalla von, "Die These von der Verschworung 1776- 1945", Frankfurt am Main, 1978. Becker, Robert; Selden, Gary "The Body Electric: Electromagnetism and the Foundation of Life", New York, 1985. Begunov, Yuri, "The Secret Powers in Russian History", Moscow, 2000. Branting, Hjalmar, "Tal och skrifter", Stockholm, 1930. Bostunich, Grigori, "Freemasonry and the Russian Revolution", Moscow, 1995. Bronder, Dietrich, "Bevor Hitler kam", Genf, 1975. Brooks, Pat, "The Return of the Puritans", North Carolina, 1976. Bullock, Steven C, "Revolutionary Brotherhood: Freemasonry and the Trans- formation of the American Social Order, 1730-1840", North Carolina, 1998. Bunich, Igor, "The Party's Gold", St. Petersburg, 1992. Butz, Arthur R., "The Hoax of the Twentieth Century * Ladbroke, 1976. Capell, Frank, "Henry Kissinger, Soviet Agent", Cincinnati, 1992. Carr, William Guy, "The Red Fog Over America", 1968. Coil, Henry W, "Coil's Masonic Encyclopedia", Macoy Publishing, Richmond, VA, 1996. Collins Piper, Michael, "Final Judgment: The Missing Link in the JFK Assassi- nation Conspiracy", Washington, 1998. Coudenhove-Kalergi, Richard, "Praktischer Idealismus", Wien, 1925. Goy, Michael J., "The Missing Dimension in World Affairs", South Pasadena, 1976. Griffin, G. Edward, "World without Cancer: The Story of Vitamin B 17", Westlake, 2000. Dahlgren, Carl, "Frimureriet", Stockholm, 1925. Daniel, John, "Scarlet and the Beast", Volym III, Tyler, Texas. Disraeli, Benjamin, "Coningsby", London, 1844. Disraeli, Benjamin, "Lord George Bentinck: a Political Biography", London, 1852. DuBois jr, Josiah E., "Generals in Grey Suits", London, 1953. Eggis, N., "Frimureriet", Halsingborg, 1933. Ervast, Pekka, "Vapaamuurareiden kadonnut sana", Helsinki, 1965. Ferguson, Charles W., "Fifty Million Brothers: A Panorama of American Lodges and Clubs", New York, 1937. Fisher, Paul, A., "Behind the Lodge Door", Rockford, Illinois, 1994. Freemantle, Brian, "The Octopus: Europe in the Grip of Organised Crime", London, 1995. Gargano, Michael di, "Irish and English Freemasons and their Foreign Brothers", London, 1878. Gauss, Ernst, "Dissecting the Holocaust: The Growing Critique of 'Truth' and 'Memory'", Capshaw, Alabama, 2000. Goodman, Frederick, "Magic Symbols", London, 1989. Goodrick-Clarke, Nicolas, "The Occult Roots of Nazism", St. Petersburg, 1993. Grubiak, Olive and Jan, "The Guernsey Experiment", Hawthorne, California, 1960.

Gumilev, Lev, "The Ethnosphere", Moscow, 1993. Hamill, John; Gilbert, Robert, "Freemasonry: A Celebration of the Craft", London, 1998. Hunter, Bruce C, "Beneath the Stone: The Story of Masonic Secrecy", Alexander, 1999. Heiden, Konrad, "Adolf Hitler", Stockholm, 1936. Herzen, Aleksander, "From the Other Shore", Tallinn, 1970. Higham, Charles, "Trading with the Enemy", New York, 1984. Hoffman II, Michael A., "Secrets of Masonic Mind Control", Dresden, NY, 1989. Hoffman II, Michael A., "Secret Societies and Psychological Warfare", 2001. Hoyle, Fred, "The Intelligent Universe", 1983. Irving, David, "Hitler's War", London, 1977. Istarkhov, Vladimir, "The Battle of the Russian Gods", Moscow, 2000. Jones, Bernard E., "Freemasons' Guide and Compendium", London, 1950. Johnson, Paul, "Modern Times", New York, 1983. Katz, Jacob, "Jews and Freemasons in Europe 1723-1939", Cambridge/Mass., 1970. Kennedy, Margrit, "Interest and Inflation Free Money", Gbteborg, 1993. Klimov, Grigori, "The Red Cabbala", Krasnodar, 1996. Knight, Christopher, Lomas, Robert, "The Second Messiah: Templars, The Turin Shroud & The Great Secret of Freemasonry", London, 1998. Krasny, Vladimir, "The Children of the Devil", Moscow, 1999. Lassus, Amaud de, "Elemetary Guide to Freemasonry", Inverness, 2004. Laurency, Henry T., "De vises sten", Skovde, 1995. Leers, Johan von, "Makten bakom presidenten", Stockholm, 1941. Lenhammar, Harry, "Med murslev och svard", Delsbo. 1985. Lennhoff, Eugen; Oskar, Posner; Binder, Dieter, "Intyernationales Freimaurer Lexikon", Hamburg, Miinchen, 2000. Lomas, Robert, "Freemasonry and the Birth of Modern Science", Gloucester, 2002. Margiotta, Domenico, "Adriano Lemmi", Grenoble, 1894. Marrs, Jim, "Ruled by Secrecy", New York, 2000. Milton Hartveit, Karl "De skjulte brodre". Oslo, 1993. Mellor, Alec, "Logen, Rituale, Hochgrade - Handbuch der Freimaurerei", Graz, 1967. Meltiukhov, Mikhail, "Stalin's Lost Opportunity", Moscow, 2000". Mogstad, Sverre Dag, "Frimureri: mysterier, fellesskap, personlighetsdannelse", Oslo, 1994. Mousset, Alfred, "L'Attentat de Sarajevo", Paris, 1930. Nemere, Istvan, "Gagarin - kozmikus hazugsag" ("Gagarin: A Cosmic Lie"), Budapest, 1990. Neubert, Otto, "Tutankhamun and the Valley of the Kings", Manchester, 1954, O'Crady, Olivia Marie, "The Beasts of the Apocalypse", First Amendment Press, 2001. Ottenheimer, Chislaine; Lecadre, Renaud, "Les Freres Invisibles", Paris, 2001. Ostretsov, Viktor, "Freemasonry, Culture, and Russian History", Moscow, 1999. Partner, Peter, "The Murdered Magicians: The Templars and their Myth", Oxford, 1982. Pennick, Nigel, "Sacred Geometry: Symbolism and Purpose in Religious Structures", San Francisco, 1980. Pervushin, Anton, "The Occult Secrets of NKVD and the SS", St. Petersburg, Moscow, 1999. Pike, Albert, "Morals and Dogma of the Ancient and Accepted Rite of Scottish Freemasonry", Charleston, 1871. Platonov, Oleg, "Russia's Crown of Thorns: The Secret History of Freemasonry 1731-1996", Moscow, 2000. Platonov, Oleg, "The Secret of Lawlessness", Moscow, 1998. Platonov, Oleg, "The History of the Russian People in the 1990s", Moscow, 1997. Platonov, Oleg, "Russia under the Power of Freemasonry", Moscow, 2000. Pretterebner, Hans, "Der Fall Lucona: Ost-Spionage, Korruption und Mord im Dunstkreis der Regierungsspitze", Wien, 1989. Ridley, Jasper, "The Freemasons", London, 2000. Roberts, Arch E., "Victory Denied", Fort Collins, 1966. Robison, John, "Proofs of a Conspiracy", London, 1796. Rowles, William, "The Heathens", London, 1948. Rubinstein, William, "A People Apart: The Jews in Europe, 1789-1939", Oxford, 1999.

Ruggeri, Giovanni, "Berlusconi gli affari del Presidente" / "The Business of Chairman Berlusconi", Rome, 1995. Sandos, Machado dos "A Revolusao Portugesa". Schneider, Robert, "Die Fremaurerei vor Gericht", Berlin, 1937. Shmakov, Alexei, "The Secret International Government", Moscow, 1912. Short, Martin, "Inside the Brotherhood", London, 1997. Selyaninov, Aleksander, "The Secret Force of Freemasonry", reprint Moscow, 1999. Somoza, Anastasio; Cox, Jack, "Nicaragua Betryed", Boston, 1980. Spence, Lewis, "Myths and Legends of Ancient Egypt", London, 1915. Szende, Stefan, "The Promise Hitler Kept", New York, 1944. Starback, Georg, "Berattelser ur svenska historien", Stockholm, 1880. Steinhauser, Karl, "EG - Die Super UdSSR von Morgen", Wien, 1992. Still, William T., "New World Order: The Ancient Plan of Secret Societies", Lafayette, Louisiana, 1990. Staglich, Wilhelm, "Der Auschwitz-Mythos", Indiana, 1984. Sutton, Antony, "Wall Street and the Bolshevik Revolution", Morley, 1981. Sutton, Antony, "Wall Street and the Rise of Hitler", Sudbury, 1976. Sutton, Antony, "How the Order Creates War and Revolution", Bullsbrook, 1985. Suvorov, Viktor, "Suicide", Moscow, 2000. Taylor, Ian T., "In the Minds of Men: Darwin and the New World Order", Minneapolis, 1984. Toll, Sofia, "The Brothers of the Night", Moscow, 2000. Tompkins, Peter, "The Magic of Obelisks", New York, 1982. Valmy, Marcel, "Die Freimaurer", Koln, 1998. Whalen, William J., "Christianity and American Freemasonry", 1987. Webster, Nesta, "World Revolution", London, 1921. Weckert, Ingrid, "Feuerzeichen: Die Reichskristallnacht", Tubingen, 1981. Wells, Herbert George, "Anticipations of the Reaction of Mechanical and Scientific Progress Upon Human Life and Thought", London, 1901. Wells, H. G., "The Open Conspiracy: Blueprints for a World Revolution", London, 1928. Wichtl, Friedrich, "Weltfreimaurerei, Weltrevolution, Weltrepublik", Wobben- bull, 1981. Yallop, David, "In God's Name", London, 1985. To order further copies of this book, send cash 40 US dollars: Juri Lina (Referent Publishing) Box 15149 104 69 Stockholm Sweden Or contact us by e-mail jyrilina@yahoo.com

En quant a l'autor Juri Lina va néixer al 1.949 durant l'ocupació soviètica d'Estònia. Li fou prohibit el treball periodístic al 1.975 i llavors va treballar com vigilant de nit fins que es va veure obligat a emigrar al 1.979 després de repetits enfrontaments amb la policia política, el KGB. Al 1.985, segons documents reservats fets públics recentment, a l'Estònia Soviètica es van presentar càrrecs polítics contra Juri Lina en la seva absència. Va ser acusat d'alta traïció en relació amb la publicació de dos llibres - "Sovjet hotar Sverige" ("L'amenaça soviètica contra Suècia") i "Oised paevad" ("Jornades nocturnes"). El KGB el considera com un dels escriptors més anti-comunistes de Suècia. Juri Lina és membre de l'Associació de Publicitaris Suecs. Juri Lina ha publicat molts articles en diversos països, així com els següents llibres: "Ufotutkimuksesta Neuvostoliitossa" (Hèlsinki, 1.979), "Oised paevad" (Londres, 1.983), "Sovjet hotar Sverige" (Estocolm, 1.983, 1.984), "UFO-forskning i Sovjetunionen" (Londres, 1.984), "Kommunisternas heliga krig" (Estocolm, 1986), "Bakom Gorbatjovs kuliser" (Londres, 1987), "UFO-gatan fordjupas" (Estocolm, 1992), "Under Skorionens tecken" (Londres, 1994), "Mida Eesti ajakirjandus pelgab?" (Estocolm, 1996), "Skorpioni margi all" (Estocolm, 1996, 1998, 2003), "Moistatuslikkuse kutkeis" (Tallinn, 1996), "Sovjetiskt inflytande in Sverige" (Estocolm, 1997), "Under the Sing of the Scorpion" (Estocolm, 1998, 2002), "Filmikunsti valjenduslikkusest" (Estocolm, 1998), "Varjatud tervisevalem" (Estocolm, 1999), "Varldsbyggarnas bedrageri" (Estocolm, 2001), "Maailmaehitajate pettus" (Estocolm, 2003, 2004).