1

1r Batxillerat Humaístic, Grup 3 A,

Professor José Luis de la Torre

Beatriz Martínez

Macarena Pérez

Eva Gómez

Álvaro González

Anabel Gómez

Meritxell Puértolas

Marta Campàs

Victòria Garcia

Marta Clot

Cristina Gutiérrez

Sara Reche

Mamadou Cámara

Marina Ibáñez

Patricia Rodríguez

Àlex Mir

Adrià Ledesma

Sergio Corral

Eva Puyuelo

Belén López

Rita Heredia

Cristina Izquierdo

Héctor Rosas

2

“ El bé és la idea suprema, el mal és la ignorancia”Plató

“ Els pecats escriuen la història, el bé és silenciós”Johann Wolfgang Von Goethe

“Per al bé, la acció és més que la intenció; per al mal, la intenció és més que l’acció”Autor desconegut

“Què és el bé? No és més que amor”León Tolstoi

“Els béns de Déu, que estàn fora de tota mesura, només poden ser continguts en un cor buit i solitari”

San Juan de la Cruz

“El món no esta amenaçat per les males persones, sinó per aquells que permeten la maldat” Albert Einstein

“No hi ha males herbes ni males persones; només hi ha mals cultivadors”Víctor Hugo

“La maldat no necessita raons, amb un pretext en té bastant”

3

Johann W. Goethe

ÍNDEX

1.El bé i el mal són objectius o subjectius?

1.1. Recorregut per la història, pàg. 7

1.2. Recorregut per l’espai, pàg. 9

1.3. Opinions actuals a Espanta, pàg. 13

1.4. Conclusió, pàg. 15

2. El bé i el mal en la literatura

2.1. Una curiosa història d’amor: Drácula, pàg. 22

2.2. El reflex del mal, l’ambició i Dorian Gray, pàg. 26

2.3. La paradoxa de Robin Hood, pàg. 31

2.4. Faust i les temptacions, pàg. 34

2.5. Conclusió, pàg. 38

3. El bé, el mal, i la justícia

3.1. Gràfica introductoria, pàg. 40

3.2. Conclusions, pàg. 41

4. El bé i el mal segons ateus i creients

(Pàgines 43-52)

4.1. Entrevista a un cura

4.2. Entrevista a un ateu

4.3. Enquestes

4.4. Gràfica

5. Relació entre el bé i el mal i els àngels i els dimonis

5.1.Com coneixem al Dimoni?, pàg. 54

5.2. Trobades amb els àngels,pàg. 65

5.3. Quina és la diferència entre diable i Dimoni?, pàg. 71

5.4. Jerarquia dels àngels, pàg. 78

5.5. Què és el mal?, pàg. 81

5.6. Introducció, pàg. 88

4

5.7. El coneixement sobre les bruixes, pàg. 98

5.8. Conclusió, pàg. 104

6. Ying/Yang

6.1. Origen, pàg. 108

6.2. Què és el yin i el yang?, pàg. 109

6.3. Caracterització, pàg. 111

6.4. Representació i símbols, pàg. 112

6.5. Aplicacions, pàg. 113

6.6. Conte del yin i el yang, pàg. 115

6.7. Interpretacions, pàg. 116

7. El bé i el mal en el judaisme, en el cristianisme i a l’islam

Pàgina 120

8. Opinions de filòsofs sobre el bé i el mal i comparacions

Pàgina 123

9. Fotografia

Pàgina 126

10. Bibliografia

10.1. Webs, pàg 135

10.2. Pel·lícules, pàg 136

10.3. Llibres, pàg 136

11. CD Annexos

11.1. Opinions sobre el bé i el mal en diferents edats (Macarena Pérez, Cristina

Izquierdo i Marina Ibáñez)

11.2. Càmera oculta (Héctor Rosas, Adrià Ledesma i Sergio Corral)

11.3. Making off sessió fotogràfica

5

1. EL BÉ I EL MALSÓN

OBJECTIUSO

SUBJECTIUS? RECORREGUT PER LA HISTÒRIA

I L’ESPAI

Patrícia Rodríguez

“There is nothing either good or bad, but thinking makes it so.” – William Shakespeare.

(No existeix ni el bé ni el mal, però pensar que sí existeix és el que ho crea).

El tema que em toca tractar és difícil de començar i de definir, perquè s’han de donar

raons i exemples de perquè el bé i el mal són subjectius o objectius.

M’he fixat en la història: en els diferents esdeveniments, lleis o actes que ara no es

veuen bé o que són totalment il·legals.

També m’he fixat en diferents països a l’actualitat i he comparat el que està bé o

malament aquí i allà.

Per últim, he volgut fixar-me en opinions concretes que s’escolten pel carrer, la

televisió, etc., i les he comparat per analitzar si és veritat que hi ha alguna cosa

universalment correcte i a l’inrevés.

1.1) EL BÉ I EL MAL EN LA HISTÒRIA

6

Al llarg dels segles, la nostra ideologia, els nostres ideals, la forma de pensar i d’actuar,

les lleis, etc., han anat canviat juntament amb la població. Per això, potser ara ens

sorprenen o, fins i tot, ens escandalitzem al conèixer el que abans era permès i el que

abans era correcte.

EXEMPLES:

· A l’actualitat, ningú veu

malament les persones que diuen

que tenen poders paranormals o

premonicions, com les bruixes.

Tot al contrari, cada cop hi ha

més persones amb tals poders que

ofereixen el seu servei a la gent, i

cada cop hi ha més gent que hi creu i que confia la seva intimitat a aquestes persones.

Però, encara que sembli increïble, a l’època de l’edat mitjana, quan hi ha havia sospites

de l’existència de alguna bruixa, se la cremava, encara que no hi haguessin proves.

Però, per què les cremaven? Doncs perquè eres considerades una amenaça en aquella

època. Llavors, elles eren el mal, i el bé era desfer-se’n d’elles.

· Un altre exemple seria la matança que va fer Hitler durant la Segona Guerra Mundial.

Va matar milions de jueus innocents pel simple fet de ser-ho.

Aquí hi ha dues opinions: la de Hitler i els nazis, que defensen que el bé és la raça ària i

que el mal són els jueus, per això s’han d’exterminar, i la dels jueus o innocents, que

creuen que el bé són ells i el mal són els nazis.

Per tant, podem comprovar que tot depèn

de la pròpia ètica i dels propis ideals. A

més, també influeix el que cadascú pensa

sobre el què són els jueus: els nazis no els

consideraven persones i, per això, per a

ells no estaven assassinant persones, sino

individus menyspreables.

7

Per tant, aquí veiem una vegada més que el bé i el mal depenen dels ulls amb els que

se’ls miri.

· Per posar un altre exemple: la església catòlica ha matat

durant molt de temps a persones d’altres religions per mitjà

de les creuades, principalment musulmans, però també

eslaus pagans, cristians ortodoxos, russos... i, sobretot, als

enemics polítics dels Papes.

En aquest cas, la mateixa església és la que propaga el

manament de no matar, però bé que si es fa per mitjà de la

religió està permès.

Segons el catolicisme, matar en sí està malament, però és

pitjor no ser catòlic o creure en diferents religions. Per això, en aquest cas, el bé seria

matar a les persones atees, musulmanes, ortodoxes...

· Un altre cas seria la esclavitud que regnava durant l’època

dels romans i més tard, quan es va descobrir Amèrica. Per

als colonitzadors, els individus de les tribus americanes no

eren del tot persones, ja que no parlaven la seva llengua, no

sabien escriure, no es vestien amb roba, etc. Per tant, els

tractaven els com animals que es pensaven que eren. En

aquest cas, el bé era esclavitzar aquests “individus”, perquè

consideraven que podrien ser de molta utilitat, però, a

l’actualitat i a la nostra cultura, ens és impossible pensar en aquesta animalada i, si

aquesta situació es plantegés, tothom hi estaria en contra. Per tant, l’esclavitud a

Espanya al segle XXI és totalment il·legal: és el mal.

· Per últim, un cas històric seria el de Robin Hood: Robin Hood era

un home que robava als més rics per donar-lo als més pobres.

Bé, tothom sap que robar és il·legal i que està penalitzat amb la

presó, si és un cas greu, però en aquest cas, tothom pensa que ell va

8

ser un heroi i que va fer el bé. Per tant, en aquest cas podríem dir que el fi justifica els

medis: Hood feia el mal, ja que estava robant, però ho utilitzava per ajudar als més

necessitats i, per tant, això era el bé. Llavors, podríem dir que la idea de mal i bé canvia

segons la causa per la qual actuem.

1.2) EL BÉ I EL MAL A L’ESPAI

Seguint amb l’anàlisi de diferents situacions, ara compararé fets a l’espai, durant l’època

actual.

Al segle XXI, no tots els països tenen les mateixes lleis, ni les mateixes ideologies o

religions. Per tant, cada país té unes característiques diferents als demés i, com a

conseqüència, una visió particular sobre el bé i el mal.

EXEMPLES:

· El primer exemple que explicaré serà el

de la llei de la pena de mort. A Espanya,

la pena de mort està prohibida i no es

porta a terme però, per exemple, a la

majoria d’estats de Nord-Amèrica sí que

està legalitzada. Per què es jutja amb la

mort a una persona que, potser, també a matat? No és caure en el mateix error?

En aquests certs estats (com Washington, Arizona, Texas...), el bé és acabar amb els

criminals, però no es té en compte que s’està fent un crim, igualment. A Espanya, la

pena de mort està il·legalitzada des de l’entrada en vigor de la Llei Orgànica de 1995.

Aquí es considera que és primordial el dret a la vida i la integritat física, per damunt de

qualsevol crim comès.

Per tant, els principis i els valors són els que ens diuen el que està bé i el que està

malament.

9

· Un segon exemple: la violència de gènere. Però, en aquest cas, em fixaré en una forma

concreta de violència masclista: l’ablació de clítoris. Es calcula que, anualment, es

practica a dos milions de dones, a països com Etiòpia, Nigèria, Senegal, Pakistan...

En aquests països, les dones no són considerades iguals (ni en drets, ni en oportunitats,

ni en treball...), sinó inferiors i, fins i tot, inútils (només han de tenir fills, cuidar-los i

ocupar-se de la llar), per tant, consideren que la dona no ha de poder sentir plaer sexual.

És un dels esforços més visibles de l’home per dominar la dona, i el que vol aconseguir

és “tranquil·litzar” les inclinacions sexuals de la dona i garantir la seva fidelitat.

Aquí a Espanya és completament il·legal, ja que la llei reconeix la igualtat de la dona,

els seus drets, etc.

Per tant, un exemple més de les diferències de pensament, de ideologies i de cultura i,

com a conseqüència, diferents punts de vista sobre el bé i el mal.

“La experiencia nos ha enseñado que no hay que dejar de repetir qué es la mutilación sexual para convencer de la necesidad absoluta de erradicar una práctica abyecta que reduce a las mujeres a una mera función reproductora y desprecia su dignidad como seres humanos.”

Linda Weil-Curiel.

· El tercer exemple que plantejo és l’explotació dels nens a l’actualitat. Segons les dades

que dóna la UNICEF, al voltant de 346 milions de nens i nenes són objecte d’explotació

infantil al planeta. A Espanya està totalment prohibida, però a països com Àsia, Sud-

Amèrica o Àfrica, aquesta explotació segueix present, sobretot en el treball agrícola i en

la indústria. Aquests nens són obligats a treballar llagues jornades laborals d’una

manera esclavitzada, perillosa i denigrant, havent de suportar condicions infrahumanes a

canvi d’un salari molt baix, inclús inferior al dels adults. Però, per què prefereixen als

nens treballadors abans que als adults, si els nens, en teoria, haurien d’estudiar, de jugar,

de experimentar...?

Doncs, senzillament, perquè en aquests països la pobresa és extrema i les famílies

necessiten portar els diners a causa de totes les maneres possibles i, sobretot, perquè les

grans indústries prefereixen tenir més treballadors per menys salari.

En aquest país això està vist injustament, i no és permet treballar a menors de 16 anys.

Per tant, aquesta explotació infantil, que a Espanya és el mal, podríem dir que en

aquests països, les industries pioneres la consideren el bé, ja que els beneficis que reben

són majors.

10

“La humanidad debe al niño lo mejor que puede darle…El niño gozará de una protección especialy dispondrá de oportunidades y servicios,dispensado todo ello por la ley y por otros medios, para que pueda desarrollarse física, mental, moral, espiritual y socialmente en forma saludable y normal, así como en condiciones de libertad y dignidad…El niño debe ser protegido contra toda forma de abandono, crueldad y explotación”.DECLARACION DE LOS DERECHOS DEL NIÑO

· Un altre exemple en el qual es veu molt clar que el bé i el mal són totalment subjectius

és el del cop d’estat. No hi ha cap dubte que la revolució està malament, i que aquest fet

et pot portar directament a presó. Però, què passaria si aquest cop d’estat es

desenvolupés amb èxit i aquesta persona acabés en el

poder? Doncs que tot el que ha fet anteriorment

estaria bé: el cop d’estat seria un fet heroic i històric,

el poder anterior seria el mal (no hauria fet les coses

bé, ens portaria a la ruïna, etc.).

Per tant, un cas clarament perjudicial i perillós es pot

tornar en la millor i la més històrica gosadia segons si

s’aconsegueix o no.

· L’últim exemple sobre bé i mal a

l’actualitat és el del terrorisme.

El terrorisme és un dels delictes

més castigats del codi penal, ja que

atenta contra l’Estat. Per tant, per a

l’Estat el terrorisme és un dels

pitjors mals que tenim actualment i

es castiga durament. A més, els

terroristes no només atempten

contra els poderosos, sinó que una altre forma de fer-se notar i provocar que els escoltin

és matar a persones innocents, que no tenen res a veure amb el poder polític. El

11

terrorisme extrem el que pretén és la desestabilització de l’Estat provocant el major caos

possible, per possibilitar, així, una transformació radical de l’ordre existent.

Per tant, la majoria de persones d’arreu d’Espanya també creuen que el terrorisme és el

mal, i que s’ha d’eliminar. Però, per què els terroristes ho fan? Doncs, perquè estan en

contra del poder i de les seves lleis i, al no poder canviar-lo per via democràtica,

escullen la via violenta. Per a ells, els seus ideals són l’objectiu i les matances,

atemptats, assassinats, etc., són els seus mitjans, ja que pretenen infondre la por a la

gent. Per tant, ells estan fent el bé, ja que estan lluitant pels seus ideals. Però, de veritat

que aquí podríem dir que el fi justifica els mitjans? Em sembla que aquesta actuació no

es pot justificar d’aquesta manera.

«Los que perteneciendo, actuando al servicio o colaborando con bandas armadas, organizaciones o grupos cuya finalidad sea la de subvertir el orden constitucional o alterar gravemente la paz pública, cometan los delitos de estragos o de incendios tipificados en los Artículos 346 y 351, respectivamente, serán castigados con la pena de prisión de quince a veinte años, sin perjuicio de la pena que les corresponda si se produjera lesión para la vida, integridad física o salud de las personas.

Codi Penal Espanyol de 1995, article 571

1.3) EL BÉ I EL MAL: DIFERENTS OPINIONS SOBRE TEMES CONCRETS ACTUALS

En aquest apartat parlaré sobre les diferents opinions que hi ha respecte temes actuals

que plantegen molts debats a la nostra societat, com són la eutanàsia, l’avortament, i la

homosexualitat.

· Eutanàsia: és l’acte o omissió, la responsabilitat del qual recau al personal mèdic o als

individus propers al malalt, i que provoca la mort immediata d’aquest.

Sobre aquesta decisió tan important, hi ha gent que ho defensa, i gent que hi està

totalment en contra, per tant, per un costat, estaria considerat el bé, i per l’altre, el mal.

Els que defensen l’eutanàsia diuen que l’objectiu de l’acte és evitar-li al malalt un

patiment insuportable o la prolongació artificial de la seva vida. També sostenen que,

perquè l’eutanàsia sigui considerada com a tal, el malalt ha de patir una malaltia

12

terminal o incurable i, en segon lloc, el personal sanitari ha de tenir el consentiment del

malalt.

Altres, creuen que els programes d’eutanàsia estan en contraposició amb els ideals amb

els que es defensa la seva implementació.

Per tant, aquest acte no és dolent o bo universalment, sinó que depèn dels propis valors,

principis, i de la situació en la que s’utilitzi.

· Avortament: l’avortament és la interrupció espontània o provocada de l’embaràs. A

Espanya, l’avortament provocat no està despenalitzat en certs casos, sempre que hi hagi

el consentiment matern, però a d’altres regions del món, com a la Índia, l’avortament és

totalment il·legal a no ser que la vida de la mare corri perill.

Per tant, aquí tornen a haver-hi dues opinions: els defensors i els detractors.

Els que defensen l’avortament pensen que el més important és que el nen creixi en una

família estable i amb capacitat i ganes de cuidar el fill. Per tant, una dona que s’hagi

quedat embarassada per error (i consideri el fill com un error), a una edat molt jove o

sense possibilitats per tirar endavant una família, és millor que avorti, ja que el futur del

fill seria inestable, trist i infeliç.

Els que detracten l’avortament, pensen que el més important és la vida del nen, i que

aquest acte l’està matant, encara que la seva vida no pugui ser molt millor.

Per tant, l’avortament és el mal o el bé? Segons els valors de cadascú, els principis, les

creences, les religions, etc., serà una cosa o l’altra.

· Homosexualitat: per últim, l’últim exemple de bé i mal subjectius és

l’homosexualitat. Aquest fet és un dels que més debat provoca, ja que, encara en el

segle XXI, hi ha gent que la homosexualitat la segueix veient com un desviació, una

bestiesa i, inclús, una malaltia. A més, hi ha països en els que la homosexualitat està

totalment prohibida (la majoria dels països d’Àfrica) i, fins i tot, provoca la pena de

mort (Iran i Aràbia Saudita).

D’altra banda, cada cop hi ha més persones que ho veuen totalment normal, que ho

accepten i que, inclús, se sinceren i confirmen la seva tendència sexual. Per exemple, a

13

Espanya, a més de ser legal, el govern intenta reduir la homofòbia i donar més drets a

aquestes persones, com el matrimoni entre homosexuals, o l’adopció de fills.

Per tant, les persones que estan en contra de la homosexualitat, pensen que el “natural”

és que agradi l’altre sexe i que sentir atracció per una persona del mateix sexe és

antinatural i, inclús, una malaltia que no té cura. Aquestes persones tenen valors i

creences tradicionals, i no han evolucionat psicològicament en aquest aspecte.

Per sort, la majoria de gent sí que ha evolucionat i no posa en dubte que qualsevol

tendència sexual és igualment respectable.

Aquestes persones creuen en els drets de les persones, en la lliure decisió, en la felicitat

personal, en el benestar amb un mateix...

Per tant, com he dit, la homosexualitat no és el bé ni és el mal en tot el món, sinó que

segons els propis principis, religions, valors, etc., pot ser “normal” o “antinatural!”.

1.4) CONCLUSIÓ

Com ja es podia intuir al principi, el bé i el mal no

existeixen, sinó que cada persona té el seu punt de

vista. També influeixen les situacions en les que

es produeixen, els objectius que es volen

aconseguir, els moments de la història, el poder

que una persona tingui...

Per tant, el conceptes de bé i mal no són tan

simples com semblen i no es poden generalitzar,

sinó que són conseqüència dels propis ideals i

valors, a més de la religió i de l’edat de cada

persona.

14

2. EL BÉ

I

EL MAL

A LA LITERATURA

Eva Puyuelo

s pot ser bon home (i bona dona, és clar) de moltes maneres, i les

opinions que jutgen els comportaments varien normalment segons

les circumstàncies. Per això, a vegades diem que aquest o aquella “E15

d’allà són bons “a la seva manera”. Així, admeten que hi ha moltes maneres de ser-ho i

que la qüestió depèn de l’àmbit en que es mou cadascú. De manera que ja veus que des

de fora no és fàcil determinar qui és bo i qui és dolent, qui fa el que convé i qui no.

Caldria estudiar no només les circumstàncies de cada cas, sinó fins i tot les intencions

que mouen cadascú. Perquè també podia passar que algú hagués pretès fer alguna cosa

dolenta i el resultat li surti aparentment bo, per xamba. I a qui fa alguna cosa bona i

convenient per xamba no li podríem dir “bo”, oi? També a l’inrevés: amb la millor

voluntat del món algú podria provocar un desastre i ser considerat un monstre sense

tenir-ne la culpa”

Fernando Savater, Ètica per al meu fill

Llibres. Frases. Paraules. Segons Oscar Wilde “Les simples paraules semblen

comunicar una forma plàstica a les coses informes i tenen una música pròpia tan dolça

com la del violí. Hi ha alguna cosa més real que les paraules?1”. Per a moltes altres

persones, òbviament, sols són lletres que s’uneixen arbitràriament perquè així ha estat

sempre. I ignoren la bellesa que resideix en elles, i la capacitat de transmetre tot allò que

no es pot explicar mitjançant cap altre art, a excepció de la pintura. Les paraules que

parlen per si soles. Paraules significants i paraules insignificants. Si més no, tot va

encaminat –fins i tot les paraules- a instruir sobre tot allò que és bo o dolent. Fins i tot

elles mateixes, pel seu subtil significat, són considerades bones o dolentes. Tot i així, no

pretenc fer un estudi sobre morfologia i molt menys sobre l’art de definir paraules.

L’evolució del bé i el mal a la literatura s’observa clarament des dels inicis d’aquesta.

A l’antiga Grècia, Homer va ser un dels primers homes que va fer referència al bé i al

mal a les seves obres. M’explicaré: a la seva obra culminant, l’”Odissea”, Ulisses sent el

cant dolç i efímer de les sirenes, les quals són personatges “teòricament” malvats.

Aquestes es converteixen en bruixes les quals l’únic que pretenen és encantar-lo. Un

altre exemple és el Ciclop, personatge famosíssim a la mitologia grega, que captura al

nostre heroi i als seus per cruspir-se’ls. Per tant, a l’antiguitat el mal es reencarnava,

generalment, en éssers totalment fantàstics: gegants amb un sol ull, bruixes, déus

malvats que es mengen els seus fills i, fins i tot, terribles laberints que amaguen

minotaures. No és sorprenent, per tant, que a l’Edat Mitjana hom lluités contra ferotges

1 “El retrato de Dorian Gray”, Oscar Wilde, editorial Planeta-1983.

16

dracs, i existís la lluent figura de l’heroi, un formós jove que salvava tot el món dels

més temibles perills. Però també es cert que des ben entrada la cultura grega, el mal

també residia en el cor de les persones i les males intencions governaven també totes les

població. És, per tant, totalment difícil parlar de la figura d’un mal concret a la

literatura: mals que es representen amb éssers mitològics, persones malvades, i d’altres

fenòmens que tractaré en aquesta part del treball.

Exposo, per tant, allò que tractaré. Deixo de banda tot allò d’antagonistes i bruixes que

posen un seguit de problemes a l’heroi, que sempre se n’acaba sortint i salva a la

princesa captiva en una torre, rossa i amb un vestit rosa, es besen i tot acaba bé. “La

casa de Bernarda Alba”? El mal resideix completament al cos i a l’ànima de la

protagonista (que dóna nom a l’obra), per tant, res que objectar. “L’enginyós cavaller

BÉ I MAL TIPUS DE MAL TIPUS DE BÉ EXEMPLES

17

Esquema sinòptic que resumeix els tipus de mal, no només a la literatura, sinó també a la vida quotidiana

A LA LITERATURA

DRÀCULA

Durant molt de temps, la consideració dels vampirs com a éssers malvats per a alimentar-se de sang humana, que apareix explícita durant tota l’obra.

Tot ve a ser una dura, crua i dramàtica

història d’amor.

“Con el movimiento de sorpresa, me arañé ligeramente la cara [...] Sabía que el conde se hallaba detrás de mi, si bien así, ¡no se veía su reflejo! [...] Cuando el conde vio mi rostro, me asió por la garganta...”

ROBIN HOOD

Personatge llegendari en què el protagonista (Robin Hood), roba als rics i és considerat el “bo” de la història.

Roba pel simple fet d’ajudar als pobres, obra que fa que sigui considerat un personatge benigne. Tots els pobres l’alaven i li mostren la seva estima.

-

DORIAN GRAY

Ambició i desig de ser sempre jove i mantenir la seva bellesa durant tota la eternitat.

Dorian és un personatge bastant contradit durant tota la obra. En un inici, es mostra com un personatge bo, tot i que força altiu, que es veu influenciat per lord Henry.

“¡Qué triste! Me volveré viejo, horrible, espantoso. Pero este retrato permanecerá siempre joven... ¡Si ocurriera al contrario, si fuera yo siempre joven y si el retrato envejeciese! ¡Por eso lo daría todo! ¡Hasta mi alma!

FAUST Igual que Gray, a Faust el mou el desig d’obtenir tot el coneixement del món, tot i que a canvi hagi de donar la seva ànima. Tot això es veu influenciat per l’antagonista, Metistófeles o el dimoni, que canvia totalment la mentalitat de Faust.

En un principi, Faust és un honest metge en el qual no resideix cap mena de maldat. És la influència del dimoni que afecta la conducta del protagonista.

“MEFISTÓFELES: Si tal es tu disposición, puedes muy bien aceptar lo propuesto; decídete, y sabrás desde luego cuales son las delicias que puede procurar mi arte, y te daré lo que ningún hombre ha llegado siquiera a entrever”

don Quixot”? Un pobre vell boig al que la vida li fa una mala jugada. La literatura, però,

amaga mals que podrien arribar a sorprendre. Curiós és aquest treball que tracta el mal

vist des de diferents perspectives: males accions, joves ambiciosos, persones que

anhelen saber-ho tot i figures representatives del mal.

18

Oscar Wilde dóna vida a Dorian Gray, un jove bell i agraciat que, quan manté

una conversació amb el seu amic lord Henry, es torna ambiciós i malvat, i desitja

per sobre de tot mantenir-se jove eternament. El mal mateix resideix a la vida

del jove, i, nascut entre el desig i la passió, encaminen la vida del protagonista a

la mort.

Bram Stoker va escriure Dràcula, basant-se en un antic combatent, Vlad Tepes,

qui va ser titllat de ser vampir. La novela d’Stoker és, clarament, un descendent de

la tradició gòtica de la literatura anglesa i europea, que tracta sobre personatges que

sempre han atemorit la vida de les persones. Jonathan Harker, el protagonista de

l’obra, s’enfronta cara a cara amb un vampir, un ésser totalment odiat i rebutjat,

sobretot, per a tota la gent que visqué durant l’Edat Mitjana. És, sobretot, una

manera perfecta de tractar l’encarnació del mal en un ésser conegut i l’evolució de la

concepció del mal fins l’actualitat.

A part de ser el precursor claríssim del romanticisme, Johann Wolfgang Von

Goethe ha sigut autor de moltes obres, magistrals totes elles. Faust és l’obra clau

que he escollit per a fer-ne un estudi. Faust és un savi doctor que rep un dia la

visita de Mefistófeles, considerat el dimoni o el mal. Aquest li proposa un tracte

al doctor: ell li ofereix tenir tot el coneixement sobre tots els àmbits del món, a

canvi d’obtenir l’ànima de Faust. Aquest accedeix al tracte. Una obra popular i

sorprenent que ens ajudarà a comprendre les ambicions de les persones i

l’equivocació que poden cometre aquestes cada vegada que se’ls hi ofereix triar

entre dos camins: un de bo i un de dolent.

Finalment, farem un viatge al bosc de Sherwood. Robin Hood, personatge d’una

coneguda llegenda britànica, roba als rics per ajudar els pobres, que li estan eternament

agraïts i el tenen com una mena de rei. Un moment, recapitulem. Roba? Eternament

agraïts? Intentarem donar explicacions a tot allò que sembla no tenir-ne.

El quadre anterior és un resum que servirà de base per realitzar l’estudi. A més a més,

m’agradaria matisar l’estructura del treball. A partir de la lectura d’aquestes quatre

grans obres de la literatura universal, aquest treball es dividirà en 4 parts (vistes en

esquemes anteriors). En cadascuna d’elles, hi apareixerà un petit resum de l’argument

que ens servirà com a base per anar concretant alguns detalls. A més de la part d’estudi,

on treballo els temes del bé i el mal, com també en certs casos el de la justícia, incloc un

19

petit esquema que resumirà tot allò explicat. Deixo obertes, per tant, les portes a un nou

món on objectivitat i subjectivitat s’uneixen en una de sola i on la màgia i la fantasia en

són les protagonistes.

2.1) UNA CURIOSA HISTÒRIA D’AMOR: DRÀCULA“-S

20

igui benvingut a casa meva! Entri al castell per la seva pròpia voluntat.

No va avançar cap a mi, sinó que va quedar-se més enllà del llindar de la porta,

semblant a una estàtua. Com si el primer fet que va realitzar per saludar-me l’hagués

sacrificat. Malgrat tot, tan sols vaig haver franquejat el llindar, va venir cap a mi,

precipitant-se casi a la meva trobada, i amb la seva mà allargada va prémer la meva

amb tal força que hem vaig estremir de dolor... Molt més quan vaig ser conscient que

aquella mà tan poderosa estava gelada com la neu, essent més semblant a la mà d’un

mort que a la d’un viu”

Bram Stoker, Dràcula

A.1) ARGUMENT

1462, les tropes del sultà Mohamed conquereixen Constantinoble i emprenen camí cap a

la conquesta de la resta d’Europa. El seu cap és el príncep romanès Vlad Dracul, de

Transilvània, un guerrer immillorable i valent com pocs hi ha al món, tot i que, de sobte,

anhela de la seva llar i decideix tornar. És llavors quan descobreix que la seva promesa,

Elisabeta, s’ha suïcidat. La causa del suïcidi és claríssima: ella ha rebut una fletxa amb

un missatge que li anunciava la falsa mort del seu promès.

El cos d’Elisabeta penja del punt més alt de la capella. Mentrestant, Vlad Dracul

aprofita i parla amb el sacerdot, qui li confirma que la seva promesa s’ha condemnat als

inferns al suïcidar-se. Al saber-ho, Dracul reacciona alliberant tota la fúria que resideix

en ell. Sempre ha sigut un bon cristià, i només sap veure que Déu l’ha trait. Jura que

castigarà al món sencer pel que li han fet i que prendrà els poders de l’infern.

Desenes i fins i tot centenars d’anys després, el covard Jonathan Harker arriba al castell

del comte, més enllà del pas de Borgo, a Transilvània, deixant a Anglaterra la seva

promesa, Mina Murray.

Els dies passen i, cada vegada més, el jove nota comportaments estranys al castell: el

comte no surt de dia, no es reflexa als miralls i es converteix en una estranya sargantana.

Quan Dràcula sent a parlar a Jonathan de Mina, ell decideix anar allà on és a veure-la,

doncs creu que és una reencarnació de la seva antiga promesa, Elisabeta.

Juntament amb altres personatges i amb grans dosis d’horror, Dràcula aconsegueix ésser

una de les noveles més reconegudes a nivell universal i aconsegueix que el vampirisme

conquisti, no només el fet d’alimentar-se de sang humana i de la immortalitat, sinó que

també el tema de l’amor per sobre de totes les coses.

21

A.2) ESTUDI

A primer cop d’ull, clarament Dràcula apareix com un ésser malvat i violent que

s’alimenta de la sang dels humans, entre altres característiques que li atribueix Bram

Stoker, el seu creador, entre les quals trobem: immortalitat, capacitat per transformar-se

en altres animals, poders vidents, un ésser temible per a tota persona.

En alguns fragments del llibre apareix clarament la idea que Dràcula és realment un

vampir, encara que no d’una manera totalment precisa i explícita, sinó que mitjançant la

lectura entre línies o fets considerables:

a) L’oferiment d’un nadó com a menjar i l’encant cap a Lucy:

“Desitjava arribar al punt més alt, posava totes les meves energies però tot i això

notava que les meves cames pesaven com el plom. Quan, per fi, vaig aconseguir el meu

objectiu, vaig veure, en aquell precís moment, el banc i la blanca figura que es trobava

en ell. Estava suficient aprop d’aquest per a poder distingir-lo, fins i tot en la foscor

[...] Llavors, vaig veure com s’alçava una figura totalment pàlida, amb uns ulls

flamejants [...] Lucy va dur la mà al coll i va començar a gemir dolorosament”

b) les diferents formes animals del vampir, o la impossibilitat que aquest es pogués

reflexar als miralls.

“Amb el moviment de sorpresa, em vaig esgarrapar lleugerament la cara [...] Sabia

que el comte es trobava darrere meu, tot i això, no es veia el seu reflex! [...] Quan el

comte va veure el meu rostre, em va ofegar pel coll...”

Si més no, tenint per sabut i essent conscients que Vlad Dracul és realment un vampir,

m’agradaria parlar de la maldat que se’ls ha atribuït a aquests al llarg de la història. Per

fer-ho, posaré un exemple. Els conills deuen odiar-nos. Els cacem i ens els mengem.

Deuen veure’ns com a possibles vampirs! Objectivament, un vampir és un ésser que,

tingui la fama que tingui, l’únic que fa és alimentar-se, això sí, de cossos humans. És

per això que parlaríem de vampirs com éssers amorals que s’alimenten de sang humana.

Clarament és aquest factor el que els fa temibles per a tothom (per la por a que

22

s’alimentin de nosaltres), però si ho mirem des d’un punt de vista objectiu, és aquest

mateix factor el que els pot fer, d’alguna manera, innocents o “no malvats”, justificant

de qualsevol manera que necessiten alimentar-se2. Tot i així si ens centréssim en la

figura de Dràcula, aquesta tesi canviaria. Dràcula és un personatge immoral, és a dir,

que coneix la moralitat i que tot i així decideix saltar-se-la o no complir-la, però apareix

la paradoxa que ho fa amb motius aparents. El cor trencat del comte el duu a fer-se

vampir per venjar el món del que li va fer a la seva antiga promesa, fet que ens fa veure

clarament que la fúria de Dràcula és la que el fa saltar-se la moral. Per tant, decideix pel

seu propi peu venjar al món bevent-se la seva sang, fet que el fa totalment un personatge

malvat i no innocent, ja que, coneixent el que és ètic i moral, decideix matar les

persones. Dràcula no es salva de ser el culpable, ja que és ell qui ho ha decidit i no beu

sang per necessitat. La maldat que viu a l’ànima de Dràcula es fa explícita durant tota

l’obra, des que Jonathan té la seva primera trobada amb ell fins l’obsessió que té per

Mina Murray, la “teòricament” reencarnació de la seva amant.

Davant d’aquesta explicació, ens trobem davant d’una pregunta. Salven a Dràcula els

motius pels quals decideix fer-se vampir? És una pregunta molt relativa i que,

possiblement, doni molt joc a diferents persones, ja que pot donar lloc a diverses

opinions. Potser hi ha algú que arribi a pensar que l’amor cal que estigui per sobre de

tot, i que, si s’acaba, fins i tot els innocents han de pagar-ho, sigui com sigui. D’altres

(on jo i, suposo que la majoria de la població s’inclou) creiem que el fet que Elisabeta

s’hagi suïcidat no és motiu suficient per vendre l’ànima al diable i decidir venjar-se de

tot el món, en aquest cas, tornant-se vampir. Per tant, claríssimament, quan parlem de

Dràcula parlem d’un ésser immoral i malvat que no té cap mena de justificació quan

s’alimenta de sang humana, ja que sols és per fúria i venjança, potser cap a un Déu que

no va ajudar-lo quan més el va necessitar, i per tant, considerem que ell és el factor del

“mal” que apareix a l’obra, destacant dràsticament amb els personatges bondadosos, el

doctor Van Helsing, Mina i el mateix Jonathan Harker, que lluiten contra el comte per

alliberar el món dels perills.

Concloent, Bram Stoker ens brinda una fantàstica novel·la de vampirs amb una

increïble profunditat psicològica. És en el personatge de Dràcula on resideix el mal, un

mal moral intern que el va corroent i que el protagonista decideix fer-lo extern

alimentant-se de víctimes innocents. És ell mateix decideix tornar-se el personatge 2 Defineixo el terme vampir objectivament, però molts dels vampirs que surten a les pel·lícules sí que són considerats personatges immorals i malvats, com per exemple el mateix Dràcula. La majoria d’ells tenen assignat el paper de malvat perquè així ha sigut durant l’Edat Mitjana, el factor subjectiu.

23

malvat que realment és, i, tot i que tingui motius de pes (o no) per haver-ho fet, és

totalment culpable de la seva maldat. Dràcula resulta ser, finalment, una terrible i crua

història d’amor.

“Havia observat el dors de les seves mans, que mantenia creuades sobre els seus

genolls, i, a la claror del foc, em van semblar més blanques i fines. No obstant, al

veure-les més de prop, vaig comprovar que, pel contrari, eren molt grolleres, amples,

amb els dits curts i gruixuts. I per molt estrany que sembli, el centre del palmell estava

cobert de pèl. En canvi, les ungles eren llargues i fines, acabades en punta [...]El comte

va retrocedir, dibuixant un somriure de mal auguri, somriure que em va permetre veure

altre vegada les seves prominents dents.”

Bram Stoker, Dràcula

2.2) EL REFLEX DEL MAL, LA AMBICIÓ I DORIAN GRAY

24

Personatge bo

INICI

Mort provocada d’Elisabeta

Renegació a Déu

i conversió a vampir

Implantació de la maldat i

concepció de Dràcula com a un ésser dolent

“-Inconscientment defineix per a mi les línies d’una escola nova, d’una escola que unís

tota la passió de l’esperit romàntic amb tota la perfecció de l’esperit grec.

L’harmonia del cos i de l’ànima. Nosaltres, en la nostra demència, hem separat

aquestes dues coses i inventat un realisme que és vulgar, una idealitat buida. Si

vostè sapigués el que és Dorian Gray per a mi, Harry! Recorda vostè aquell

paisatge meu per al que Agnew em va oferir una suma tan considerable, i de la

qual, tot i això, no vaig voler despendre-me’n? És una de les millors coses que he

fet. I sap vostè per què? Perquè mentre el pintava, Dorian Gray estava allà amb mi.

Alguna influència subtil va passar d’ell a mi, i per primera vegada a la meva vida

vaig captar tot allò que mai havia aconseguit captar”

Oscar Wilde, El retrat de Dorian Gray

B.1) ARGUMENT

La novel·la s’inicia quan Lord Henry observa al seu amic Basil Hallward pintant el

retrat d’un bell jove anomenat Dorian Gray, qui arriba minuts més tard i comença a

parlar amb els dos amics. Lord Henry li explica la seva visió del món, i Dorian Gray

comença a convèncer-se de que la bellesa és la única cosa que val la pena tenir a la vida

i desitja que el retrat que el seu amic Basil Hallward està pintant, envelleixi per ell. Sota

la influència de Lord Henry, Dorian comença a explorar els seus sentits i sentiments.

Una nit coneix a Sibyl Vane, una bella actriu a qui li proposa matrimoni. Quan ella ho

explica a la seva família, es refereix a Dorian com al “Príncep encantador”, i el seu

germà, James, jura que si algun dia aquest “Príncep encantador” li fa mal a Sibyl, el

matarà.

Dorian convida a Henry i a Hallward a veure la propera funció de Sibyl. Aquesta,

embargada per la emoció´ del pròxim matrimoni i enamorada de Dorian, perd tot

l’interès pel teatre i fa una pèssima interpretació. Després de la funció, Dorian la ignora,

afirmant que la seva bellesa radicava en el seu art i, com que ja no sabia actuar, havia

25

perdut l’interès en ella. Fredament, decideix trencar la promesa de matrimoni i no veure

més a Sibyl.

A partir de llavors, l’edat i els pecats que Dorian cometi es veuran marcats i representats

en el retrat mentre que ell mateix conservarà el seu aspecte exterior sense cap canvi, fet

que provoqui que Dorian tanqui el retrat en una habitació clausurada on només ell té

accés.

La història transcorre amb fluïdesa a partir d’aquí. El jove provoca la mort de Sibyl,

mata a Basil Hallward al igual que, més tard, acaba amb la vida de Lord Henry. A mida

que tot això succeeix, l’apariència que cobra el retrat és encara pitjor.

Un dia, en un atac de fúria, Dorian ataca la pintura amb un ganivet. Els criats, des del

menjador, escolten atentament un crit provinent de l’habitació clausurada del pis

superior. La policia i els criats entren amb algunes dificultats a l’habitació per trobar-se

el cos d’un home apunyalat al cor, ple d’arrugues i amb un rostre totalment repulsiu.

Només pels anells que duia a les seves mans van ser capaç d’identificar-lo: Dorian

Gray. Al seu costat hi havia un retrat que mostrava la figura d’un formós i bell jove.

B.2) ESTUDI

Potser fruit de les males experiències de Wilde o potser una novel·la per a fer-nos obrir

els ulls i adonar-nos que la bellesa i la superficialitat no ho és tot en aquest món. Dorian

Gray es mostra, a l’inici de l’obra (és a dir, abans de parlar amb Henry), com un jove

bell però ignorant, que no sap ben bé quin és el seu camí i molt menys quina és la seva

meta, un noi superficial i altiu que no coneix el món i ignora tot allò que pugui ser

malvat a la vida. Per tant, és totalment permissiu afirmar que segurament sigui lord

Henry qui introdueixi aquest profund sentiment d’ambició i maldat al cor verge i pur de

Dorian Gray, com observem en el següent fragment:

“ – No em sembla així, lord Henry.

- No li ho sembla per ara. Algun dia, quan vostè sigui vell, arrugat, lleig; quan el

pensament li podreixi la front amb les seves ungles i la passió embruti els seus llavis

amb horroroses estigmes, ho sentirà vostè terriblement. Ara li agrada a tothom allà on

vagi. Durarà això sempre? Té vostè una cara meravellosament bonica, mister Gray.

[...] Quan la seva joventut marxi, la seva bellesa amb ella marxarà, i descobrirà vostè

que ja no li queden triomfs [...] Tots els convertim en horribles cossos al·lucinats pel

record de les passions que ens van atemorir i de les exquisides temptacions a les que no

26

varem tenir el valor de cedir. Joventut! Joventut! No hi ha absolutament res al món,

sinó la joventut!”

Davant les decisives paraules de lord Henry, Dorian respon clarament:

“ Em tornaré vell, horrible, espantós. Però aquest retrat esdevindrà sempre jove. No

serà mai més vell que en aquest dia de juny. Si passés al contrari, si jo fos sempre jove i

el retrat envellís per a mi! Ho donaria tot, perquè això succeís! Donaria fins i tot la

meva ànima!”

Si més no, un fragment claríssim d’on es pot extreure gairebé tota la informació que cal

per a completar aquesta part del treball. Com anteriorment hem dit, Dorian és un jove

sense expectatives de futur, potser fins i tot amb por i vergonya de sortir de la seva

carcassa a veure món. Per a ell, res i tot té valor. Quan surt el carrer i tothom el mira, es

sent feliç, però no veu res més enllà. Com Machado va dir “Caminante no hay camino,

se hace camino al andar”. Doncs Dorian és un clar exemple. Ni metes, ni ilusions. Per a

ell el que hi ha ja està bé. És per tant que podem afirmar que a l’inici de l’obra no hi ha

cap personatge malvat. Ni Dorian Gray, un jove cegat per la bellesa i un Carpe Diem

desxifrable, ni lord Henry, un home dret i fet que l’únic que pretenia era informar de la

seva visió del món i donar més capacitat d’opinió a un jove, en part, ignorant. Aquest

últim però, fa créixer a l’ànima del jove Gray un fort sentiment d’ambició i d’anhel

d’allò que ja té: la joventut. Personalment, crec que la joventut de lord Henry va ser, en

algun cas, possiblement força semblant a la de Dorian, i és per aquest motiu que Henry

pensa el que pensa i veu en en Dorian el reflex de la seva joventut. Lord Henry es sent

frustrat, segurment sigui perquè no va viure el moment de la manera adequada i, davant

de que Gray es pugui equivocar en la mateixa faceta que ell, decideix advertir-lo.

Dorian capgira la idea que lord Henry explica, l’ofusca, l’obstrueix, el fa tornar-se un

jove ansiós i envejós, superior, ambiciós per a intentar retenir una cosa que és

passatgera. Per tant, de dos personatges que a l’inici no són malvats, en creix un fruit de

recel i ambició, la maldat, que segurament residia en el fons de Dorian Gray, un jove

totalment influenciable.

Les innocents idees de Henry provoquen aquest recel al cor i l’ànima de Dorian qui

afirma: “Si passés al contrari, si jo fos sempre jove i el retrat envellís per a mi! Ho

donaria tot, perquè això succeís!”, paraules, òbviament, que capgiren tota l’obra. A

partir de llavors, el desig que té Gray provoca una ambició i una maldat, originària,

27

podríem afirmar, que de l’opinió de lord Henry. Aquests sentiments horripilants que

sent Dorian, acaben influint en la seva manera de ser. En un principi, el jove només viu i

pensa per la bellesa. Un exemple clar és quan es baralla amb Sibyl perquè aquesta ha

actuat malament a la seva funció:

“ Ell es va encongir:

- Suposo que estàs malalta. Quan et sents malalta, no hauries de treballar, resultes

ridícula. S’han avorrit els meus amics. M’he avorrit jo. [...] T’estimava perquè eres

meravellosa, intel·ligent i bonica [...] Sense el teu art no ets res. T’hagués fet famosa,

esplèndida, magnífica. El món t’hagués estimat i hauries portat el meu nom. Què ets

ara? Una actriu de tercera categoria amb una cara bonica.”

Aquesta manera de ser predomina a Dorian durant tota l’obra i, fins i tot, va in

crescendo, cometent cada vegada més actes delictius i tornant-se més i més malvat.

La maldat (lligada a l’ambició) que va creixent a l’ànima de Dorian es veu representada

en el retrat, que va envellint per ell. Cada vegada que el jove comet un acte horripilant,

el retrat envelleix, es torna lleig i comença a fer subtils gestos de despreci i amargor.

Al final de l’obra, quan el jove decideix apunyalar el retrat perquè no pot suportar més

aquesta càrrega que duu a sobre des del primer dia de la novel·la, es mata a ell mateix,

ja que la seva ànima i la seva bona i innocent fe descansen en el retrat, mentre que la

maldat, l’ambició i el desig de ser sempre jove el converteixen en una mala persona. És

per això que Dorian Gray es manté jove: canvia la bellesa a eterna per un altíssim cost,

la seva pròpia bondat i ànima.

En conclusió, Oscar Wilde ens brinda una fantàstica novel·la que ens fa adonar-nos de

que la bellesa, a la vida no ho és tot. Que el sentiment de bondat és molt més important

que l’anhel de la joventut, que tot arriba i tot passa i que, per tant, cal aprofitar cada

moment de la vida com si fos l’últim. Personalment (i com he citat en algun paràgraf

anterior), la novel·la implica un sobreentenedor Carpe Diem, i fa que siguem conscients

que l’ambició, en qualsevol cas, és un claríssim reflex de la maldat.

28

“Va entrar tranquilament, tancant la porta darrere seu, com era costum, i va tirar la

cortina violeta que cobria el retrat. Un crit de dolor i indignació se li va escapar. No

veia cap canvi, excepte als ulls, on hi havia una expressió d’astúcia, i a la boca,

arrugada per culpa de l’hipocresia [...] Es va escoltar un crit, i una caiguda sorollosa

[...] Al entrar, van trobar, penjat a la paret, un fantàstic retrat de Dorian Gray, tal com

l’havien vist últimament, en la seva exquisida juventut i bellesa. Al terra hi havia un

home mort, vestit d’etiqueta, amb un ganivet al cor. Estava vell, ple d’arrugues, i la

seva cara era repugnant. Fins que no van examinar les seves joies, no van reconèixer

de qui es tractava.”

Oscar Wilde, El retrat de Dorian Gray

29

INICI

D. Gray,Jove innocent

L. Henry,Opina sobre la seva visió

de la vida

Conversació que provoca el desig,

l’ambició i la maldat de Dorian Gray

Actes repugnants i malvats contra les persones properes que es veuen

reflexats al retrat

Concepció de Dorian Gray com

un personatge

malvat dominat per la frustració

i el desig

2.3) LA PARADOXA DE ROBIN HOOD

ui no ha sentit cap vegada parlar sobre la famosa llegenda anglesa de

Robin Hood? En un poble llunyà, el rei Ricard governava lleial i

amistosament entre tots els ciutadans del poble, entre ells Robin Hood,

fidel i seguidor del rei. Un seguit d’influències i de problemes fan que el rei Ricard

hagi d’abandonar el seu poble i abstenir-se durant un temps, i li cedeix el tron a

Juan, el seu germà. El regnat de Juan és totalment diferent al del benèvol Ricard: fa

pagar uns impostos altíssims als ciutadans, els quals la majoria d’ells no es poden

permetre pagar-los. A més a més, s’encarrega de matar a tot aquell que en el passat

van ser seguidors del seu germà. El regnat es torna groller i, aviat, difícil de

suportar. Totes les riqueses del poble se les enduen el príncep Juan i la seva cort. El

poble empobreix. Robin Hood, que resideix tranquil·lament al bosc de Sherwood,

decideix parar els peus a Juan. Robin Hood comença a robar tot allò que Juan a pres

al poble i els hi retorna.

Q

Quan el rei Ricard torna a la seva terra, desterra immediatament a don Juan, qui és

empresonat i castigat per tots els actes que ha fet al poble. Al seu torn, Robin Hood

esdevé pertanyent de la cort del rei Ricard i tot un mite per al poble.

C.2)ESTUDI

A primer cop d’ull, Robin Hood és un heroi per a tot aquell qui conegui el que va

ser realment la llegenda de Juan. Una persona que va retornar la felicitat a un poble

que l’havia perduda, que tornava tot allò que els robaven, que feia el possible per

aconseguir una prosperitat que ni tan sols va arribar a divisar.

Si fem un estudi més profund però, veiem que, tot i que les intencions de Robin

Hood fossin bones, els mètodes que utilitzava per aconseguir les seves metes no

eren els més adequats. Robava per aconseguir la felicitat del seu poble. Si més no,

aquest acte vandàlic es veu recompensat amb la fidelitat i felicitat del poble. Per

tant, per justificar els actes de Hood ens hem de dividir en dos bàndols:

30

a) Tots aquells qui justifiquen les accions de Juan i van al seu favor. Justifiquen les

idees de demanar impostos elevats al poble, i acabar amb tots aquells partidaris

d’una anterior monarquia. Consideren maligna la figura de Robin Hood, ja que

els robava tot allò que ells demanaven al poble.

b) Partidaris del poble i del rei Ricard. No poden pagar els diners que els exigeix

pagar Juan, i la majoria d’ells moren decapitats per la seva cort. Són seguidors

de Robin Hood, ja que és ell qui els retorna els diners que anteriorment Juan els

ha robat.

Veient-t’ho així, és molt relatiu atribuir o no el paper de malvat a Robin Hood.

Segons el meu punt de vista, el malvat és Juan, qui fa matar a tots els seguidors de

l’antic règim per tal que no es rebel·lin en contra seva i, a més a més, fa pagar una

quantitat excessiva de diners per tal d’enriquir-se. L’únic que fa Robin Hood, encara

que les seves accions siguin mal vistes i, en part, també dolentes però no amb mala

intenció, és retornar la felicitat i el progrés a un poble que ho té tot perdut.

Que Robin robi és una acció totalment justificable: si anem a una botiga , veiem a

un oriental robant i aquest ens afirma que ho fa per subsistir, possiblement no

s’escaparia d’ésser castigat. Per què? Perquè tots els productes que roba no han sigut

seus en cap moment. Si, en canvi, la meva germana em robés cinc euros i jo n’hi

robés cinc a ella, seria just perquè els cinc euros han pertanyut a mi abans. Per tant,

podríem dir que, Robin, en comptes de robar, l’únic que fa es recuperar tot allò que

Juan ha robat al seu poble, és a dir, que havia sigut seu.

De manera que l’únic factor malvat de l’obra és Juan i no el fet que Robin Hood

robi, ja que ho fa des d’un punt de vista just. A més a més, em podria fins i tot

permetre de NO parlar de robar quan parlem de Hood, sinó de recuperar tot allò que

abans havia sigut seu i que d’alguna manera li han tret.

En poques paraules, Robin Hood es tracta d’un personatge just i fidel totalment al

que són les normes preestablertes per una monarquia autoritarista que pretén acabar

amb la felicitat del seu poble per tal d’enriquir-se. El nostre heroi recupera tots els

diners que Juan treu al seu poble i intenta promoure un sentiment de pàtria inexistent

en moltes ocasions. Robin Hood, per tant, no comet actes vandàlics, sinó que és un

lleial seguidor de la justícia que intenta recuperar el que es seu. Robin Hood és

31

l’encarnació de moltíssimes persones que no han tingut mai el valor de provocar una

rebel·lió contra les seves condicions de vida i contra el règim.

32

INICI

Rei Ricard - Bo

És substituït pel seu germà

Rei don Juan- Malvat:

Fa pagar impostos elevats al poble

Robin Hood recupera els diners que don Juan treu al poble, NO roba

per robar

Concepció de Robin Hood com el

personatge bo i heroi

Concepció de don Juan com el

personatge malvat

2.4) FAUST I LES TEMPTACIONS

he limitat a creuar el món, a satisfer en allò possible

tots els meus desitjos i a prescindir de tots els que no

podien fer-me feliç. Vaig desitjar, vaig obtenir, vaig

tornar a desitjar. D’aquesta manera he passat, com un home fort, a través de la

tempesta de la meva vida; primer, amb un ritme grandiloqüent i potent, després més

prudent i mesurat. Sé tot el que podria saber sobre l’horitzó terrestre; només ignoro

què hi ha més enllà, perquè no se’ns és permès abarcar-ho amb la mirada”

“M’Johann Wolfgang Von Goethe, Faust

D.1) ARGUMENT

L’obra comença amb una escena al cel, en la que Déu i Mefistófeles fan una aposta:

aquest últim afirma que podrà treure del bon camí al doctor Faust, cosa que Déu no

creu possible.

Més tard, el doctor i el seu deixeble es troben al poble. Sobtadament apareix un gos

negre a l’escena, amb el qual s’encarinya el doctor i, després d’estar amb ell durant

una llarga estona, decideix emportar-se’l a casa. Quan arriba, Faust s’adona que el

gos és Mefistófeles, amb qui manté una llarga conversa. Mefistófeles parla sobre la

vida mundana i els plaers, i decideix marxar, prometent però, que tornarà aviat.

A la seva tornada, Faust i el Dimoni parlen amb major confiança i arriben a un

pacte: Faust accepta vendre la seva ànima al diable, a canvi de que aquest li

proporcioni els més intensos plaers de la vida i que, quan arribi al plaer que més

intensitat provoqui a Faust, amb tal força que el frustri i el faci desitjar-lo

eternament, podrà morir.

D.2) ESTUDI

33

A part de ser el clar precursor del romanticisme, elevat sobre la base d’igualtat,

llibertat i fraternitat, Johann Wolfgang Von Goethe és també el creador d’altres

obres que han cobert de màgia i coneixements el que podem considerar la literatura

universal.

Com hem dit abans, el personatge considerat malvat des de bon principi és el dimoni

Mefistófeles, ja que, a part de ser el Diable (òbviament) és qui promou la temptació

i el morbo de provocar-li mal o fer temptar a un savi doctor totalment innocent.

“ Faust- Poca importància em dóna tot allò d’allà baix. Comença per destruir

aquest vell món i que vingui l’altre, el de després! D’aquesta terra procedeixen tots

els meus plaers, aquest és el sol que il·lumina la meva tristor! Una vegada alliberat

d’ell, que passi el que hagi de passar! No vull escoltar més discussions sobre si, en

una futura vida, s’estima i s’odia, sobre si, en les llunyanes esferes, també hi ha “a

dalt” i “a baix”.

Mefistófeles- Si aquesta és la teva disposició, pots molt bé acceptar la meva

proposta; decideix-te, i sabràs quines són les delícies que pot procurar el meu art, i

et donaré tot allò que cap home ha arribat a entreveure.”

D’aquesta manera, per tant, l’origen del mal és una mescla, provocada per les males

intencions de Mefistófeles, el dimoni, i la fàcil capacitat d’ésser convençut i

d’anhelar-ho tot de Faust. És per això que, estranyament en una novel·la, el mal

aparegui representat en dos personatges plenament diferents. L’un, el del dimoni, on

apareix clarament i des del principi la figura d’un ésser malvat que l’única quimera

que té a la vida és fer equivocar i riure’s de les pobres persones innocents. L’altre, el

del doctor Faust, en un principi un home humil que més tard resulta ser un home

possessiu i ambiciós, que és capaç de donar-ho tot per tal d’aconseguir tots els

plaers i tots els coneixements del món. El mal que resideix al cos de Faust és

impossible de justificar: la naturalesa i la societat l’han fet ser així, fet, per tant, que

és total i plenament irremeiable.

D’aquesta manera, equivocades estan totes aquelles persones que pensen que l’únic

aspecte negatiu de l’obra és el dimoni, doncs és en Faust on resideix també el

sentiment de recel i de “tenir-hi tot per a mi”, una mena d’enveja portada als

extrems. L’obra de Goethe, així com la de Wilde, intenten promoure un fort

sentiment de viure el moment, i la concepció del fet de saber que a cada persona li

34

toca el que li toca, sense més ni menys, i cadascú ha de ser feliç amb aquelles virtuts

i defectes que li han sigut atribuïts. És també per aquest factor que resideix maldat

en el doctor Faust. No pretenc afirmar que aquelles persones que no s’acceptin

siguin malvades, sinó que les que ho donarien tot, fins i tot la seva ànima, per

aconseguir allò que volen o pel simple fet de ser un millor que els altres, són les que

autènticament tenen una maldat interior.

Des d’un altre punt de vista però, existeix la possibilitat de concebre al doctor Faust

com a una persona humil i innocent que l’únic que pretén és ser feliç.

“ Pobre dimoni, què és el que tu pots oferir-me?Aliments que no satisfan, or

miserable que s’escorre entre les mans; un joc en el que mai es guanya, un jove que

al mig de les seves promeses d’amor farà somriures al qui estigui al meu costat, o

l’honor, delícia dels Déus, que desapareix com un meteorit. Mostra’m el fruit que

no es podreixi abans d’estar madur i arbres que es cobreixen diàriament amb una

nova verdor!”

Vist des d’aquesta perspectiva, les opinions podrien variar. En primer lloc, podríem

considerar Faust com un humil a qui totes les coses del món li saben a poc, trist i

desolat, i necessita una nova concepció de la vida i, perquè no, de la felicitat. En

segon lloc, un egoista i anhelant home que tot el que li poden oferir és poc. Que

desitja tenir-ho tot i que en realitat no té res. En conclusió, amb la frase:“ Pobre

dimoni, què és el que tu pots oferir-me?” sorgeixen les dues variants: la de que

Faust ho diu amb ironia, o la que ho diu com un pobre trist a qui la vida li ha jugat

una mala passada. Potser era Faust un bon home abans de la temptació proposada

pel dimoni? És impossible de determinar.

Concloent, Faust es considera, juntament amb “Les desventures del jove Werther”,

ambdues de Goethe, una obra clau en la promulgació del romanticisme universal. A

l’obra, el dimoni Mefistófeles encarna al personatge malvat, qui tempta a Faust, un

doctor, la personalitat i els sentiments del qual són gairebé impossibles d’endevinar.

Com no, una altra obra que ens fa adonar que la bellesa, els plaers i la sabiduria no

ho són tot a la vida.

35

36

INICI

Mefistófeles

Déu

Pacte per a fer sortir al doctor Faust de la seva

bona vida

Concepció de Mefistófeles

com el personatge malvat de

l’obra

Faust accepta el tracte que li

proposa el dimoni

Dificultat per saber si Faust és bo, dolent o influenciat

2.5) CONCLUSIONS

Si la finalitat del treball era trobar formes diferents de concebre el mal, tan a la

literatura com a la genialitat del món real, bé l’hem realitzat i n’hem extret unes

conclusions importants. La primera és que l’època en que estan escrits no afecta de

manera totalment directa al tipus de mal existent, en tots els casos però, mals

morals. Per tant, a part de servir-nos per fer petites introduccions al que podrien ser

estudis a tres de les grans obres de la literatura universal i una llegenda coneguda

arreu, per poder establir unes normes alhora de l’evolució del mal, fet que és

impossible d’encasellar. A més a més, com s’ha pogut observar anteriorment, al

final de cada apartat hi ha un petit esquema que resumeix el treball sobre el bé i el

mal treballat a la obra. Finalment, m’agradaria matisar el fet de que si els mals són o

no justificables. Dràcula decideix ser malvat, per tant, és injustificable, fa i té el mal.

Dorian Gray es veu influït per Henry, qui canvia les seves idees. És justificable

perquè segurament si no hagués parlat amb Henry no hagués canviat la seva

concepció del mal. Robin Hood és totalment justificable, doncs és pura justícia, es

limita a recuperar el que és robat anteriorment. El veritable progenitor del mal a

l’obra és Juan. Finalment, amb Faust, el malvat és Mefistófeles, el dimoni, i se’ns és

impossible de saber si el paper de Faust a l’obra és de benèvol i de malvat.

En conclusió, quatre grans obres que han donat molt de si i ens han permès

desenvolupar un treball d’allò més curiós i desconegut: el bé i el mal a la literatura.

37

3. EL BÉ,

EL MAL

I

LA JUSTÍCIA

Marta Campàs

38

La justícia a l’Estat Espanyol genera molta polèmica.

De veritat jutgen segons el que està bé i el que està malament?

Per saber la resposta, he buscat casos de delictes i seguidament, els he comparat.

L’evidència és clara.

3.1) DADES DE CASOS REALS

ACUSAT DELICTE PENA

Un pastor de Granada.

Les seves ovelles es van menjar una planta

protegida en una finca privada.

8 mesos de presó.Multa de 1500€.

Alfredo Galán (l’assassí de la baralla).

Un aplanament de morada, sis assassinats i intent de

tres més.

142 anys i 3 mesos de presó, dels quals

complirà un màxim de 25 anys.

Un camioner il·legal.

Exercir el seu ofici sent un immigrant il·legal, sense

permís de conduir homologat, sense permís

de residència. Atropella en un control de carretera set guàrdies civils i en mata

sis, quedant el setè greument ferit.

És deixat en llibertat amb càrrecs.

Ex president del Govern Balear, Jaume Matas.

Corrupció i desviament de 50 milions d’euros.

Fiança de 3 milions d’euros. Un cop

pagada, deixat en llibertat.

Un carterista. Robatori de 300€ Deixat en llibertat sense càrrecs.

Una família il·legal.Ocupen la casa d’una dona mentre aquesta estava de

vacances.

La policia no pot fer-los fora perquè la llei

no ho permet.

Home de 74 anys.Delictes de pederàstia. És sorprès a casa seva amb

dues nenes de 13 i 14 anys.

És deixat en llibertat per falta de proves.

Carlos William Rendón Zipagauta, professor

d’universitat.

Violació d’una menor, de 14 anys. És deixat en llibertat.

39

3.2) CONCLUSIÓ

Com podem veure, les dades de la taula parlen per si soles, i la resposta a la pregunta

anterior s’evidencia.

Hi ha un desequilibri absolut entre el pes dels crims i les penes imputades. Per uns

motius o per uns altres (la majoria dels quals mai s’arriben a saber), moltes vegades els

delinqüents amb crims greus són deixats en llibertat. Altres vegades, és la llei la que

està mal formulada.

En molts d’aquests casos, es jutja diferent les persones segons el seu estatus social. Es

pot veure clarament en el cas de Jaume Matas.

És acusat de robar 50 milions d’euros i, pagant-ne tres, és deixat en llibertat. La gravetat

està en que el perjudicat no és ell, sinó que passen a ser tots els ciutadans de les Balears.

Els carteristes no són enviats a presó si no roben més de 400€. Sabent això, és molt

normal que cada cop hi hagi més carteristes i més gent que pateix robatoris.

Casos de pederàstia i de violació no reben cap sanció per part de l’Estat, mentre que un

pastor és enviat a presó per un delicte de mínima importància.

També cal destacar el cas de l’assassí de la baralla, que dels 142 anys als que ha estat

condemnat, en complirà un màxim de 25.

Amb això, és normal que els ciutadans d’aquest país es sentin insegurs.

A més a més, segons la llei, si una persona entra a casa nostra i no vol marxar, en cas

que no ens agredeixi no podem fer-lo fora. És el que va passar-li a la dona a qui van

ocupar la casa mentre estava de vacances. Aquesta dona va haver d’anar a viure a casa

del seu fill perquè la policia no podia fer res per desallotjar els ocupes de la seva.

El cas d’aquesta dona podria passar-nos a qualsevol de nosaltres.

40

Amb això veiem que ni el mateix Estat, que és el que decideix sobre nosaltres en el

camp de la justícia, sap jutjar correctament sobre el bé i el mal.

41

4. EL BÉ I EL MALSEGONSATEUS

ICREIENTS

Meritxell Puértolas, Sara Reche, Beatriz Martínez i Rita Heredia

42

“El bien de Dios siempre estará por encima de todo mal existente y de cualquier

pecado” Benedicto XVI

"La religión es un insulto para la dignidad humana. Con o sin ella, habría buena

gente haciendo cosas buenas, y gente malvada haciendo cosas malas. Pero para que

la buena gente haga cosas malas, hace falta religión." Steven Weinberg

4.1) ENTREVISTES

Creient

Ateu

43

¿Què és el bé, i què és el mal?

És una pregunta molt complexa; ja que estem parlant d'una realitat profunda, no

solament del que és l'ésser humà i el seu comportament, si no de la mateixa realitat.

Però, podríem dir, que el mal és una absència de bé. La realitat és unitària; és a dir, les

coses existeixen, les coses són bones, i l'ésser humà està cridat per a viure en la bondat.

El que ocorre, és que aquesta bondat no sempre es fa present del tot, i llavors el

comportament humà moltes vegades no es realitza amb tota la bondat que s'hauria de

realitzar. Aquí és quan apareix aquesta absència de bé, i vam passar a la realitat del mal.

El bé i el mal, no són dues coses sobre les quals es pot triar. El bé és allò que és amable,

allò que és atractiu, allò que realment ?és?. Per tant l'ésser humà està fet per al bé. El

que passa és que nosaltres introduïm aquesta absència de bé i és quan apareix el mal.

Parlar de “el bé i el mal” és parlar d'allò que totes les religions ens intenten imposar

d’una manera o altre. I dic intenten, perquè no tots estem d'acord. Per mi el bé i el mal

són els límits que es posa cadascú a l'hora d'actuar o de pensar. I els limitis? Què són els

limitis? Tothom té límits, fins i tot aquells que no coneixen quins són els seus. El límit

és el màxim o el mínim, els diferents extrems de cada estat d'ànim. Tots hauríem de

conèixer-nos prou com per a saber què és el que tindrà bones repercussions per a

nosaltres mateixos i els del nostre al voltant (el bé) i què no (el mal).

¿Quines són les coses que jutgen el que està bé i el que està malament?

Continuem aquí amb preguntes que realment són molt essencials pels éssers humans. El

que jutja el bé o el mal són els fonaments de la vida; que es remunten a molts anys

enrere, els quals ens va deixar Déu i nosaltres no podem dominar o imposar. Com en el

cas de la justícia, realment el fonament del bé està en les lleis?, i qui va posar aquestes

lleis?, el parlament té suficient poder com per poder establir que està ben fet i que no?

44

Per sobre de les lleis està el bé i el mal, per això avui dia existeixen lleis justes però

també injustes, i per això molts innocents han trepitjat la presó.

Cadascú té un concepte distint sobre com és “el seu bé” i com “el seu mal” a partir de

les seves vivències, del dia a dia, del que la vida i el seu cercle més proper li ha

ensenyat indirectament. L'única persona en la qual necessito creure és en mi. Nomès jo

mateixa sé si el que faré estarà bé o estarà malament (sota el meu criteri que, en

definitiva, és l'únic que hauré d’”aguantar” fins que em mori).

¿Quins actes considerem bons, i quins actes considerem dolents (d’una manera

general)?

Serà el bé, allò que un ha de seguir, aquelles coses que s’adeqüin a l’ésser, al sentit de

l'ésser, i per tant al sentit del bé. És a dir, tot allò que sigui a favor del ser humà, tot allò

que sigui a favor del fonament de l'ésser (que és Déu) serà bo. Tot allò que sigui en

contra de l’èssser humà i en contra el seu fonament, serà el mal. L’explicació o la pauta

més senzilla i al mateix temps més antiga que tenim en la història, és el que citem als 10

Manaments, de Moisés, i d'una forma tan normal està indicant quines coses són el bé i

per tant quines coses són el mal.

Lo ben fet és allò que ens proporciona gratitud i benestar, ja sigui afavorint-nos a

nosaltres mateixos, ajudant als altres i, fins i tot, actuant d'una manera egoista si és

necessari. Els actes “dolents” són els que fem per diversió, dels quals no esperarem res

bo a canvi, aquells que aporten res a ningú. És a dir, per a molts actuar amb egoisme es

podria considerar un acte dolent, però el que importa són les maneres, el com ho fem i

el perquè. Tot té una explicació, tot es fa per uns motius o altres, res apareix perquè si,

ni ningú ens donarà les gràcies ni ens regalarà l'eternitat per actuar com suposadament

algú va dir.

¿Creu vosté que realment es poden complir els 10 Manaments?

45

Els 10 Manaments són una pauta, una línia. És com si em preguntessis si realment es

pot complir el bé, el ple, l'absolut, sense alguna presència de mal. Evidentment això és

impossible; i és el que des d'un punt de vista religiós, li diem “la realitat del pecat”. Però

que no poder viure en una plenitud de bondat no vol dir que els 10 Manaments no ens

marquin d'una forma genial el camí que hem de traçar. En ells, tradicionalment trobem

els “No mataràs, No (...)” però no hem d'entendre'ls com un cúmul de negacions, si no

com un conjunt de síis, una porta oberta a l'esperança i a un món millor. Però entre tots

ells, hem de quedar-nos amb els dos que els resum a la perfecció “Estimaràs a Déu

sobre totes les coses, i al prògim com a tu mateix”. Està expressat en termes d'amor, i

marca les dues línies fonamentals de l’èsser humà. De vegades es diu “mentre no faci

malament als altres” i aquesta frase oblida com és el fonament mateix de l'ésser, de

nosaltres mateixos. Jo no puc “no fent malament als altres”, fer-me malament a mi

mateix, per tant la norma de comportament no està únicament en no molestar als altres,

ja que aquesta és una visió terriblement individualista (com si -els altres- i -jo-, fóssim

dues realitats distintes).

No sé bé bé quins són els 10 Manaments. Alguna vegada els vaig llegir o me'ls van

llegir però mai els presti massa atenció perquè no m'aportaven res, però pensant-ho bé,

m’empanedeixo. Saber-los no significa creure en ells, simplement es tracta de tenir

cultura i de saber una mica més sobre la història. Si no recordo malament els 10

Manaments són deu frases que comencen per “No(...)” que a mi em sonen a prohibició i

que, en un primer moment poden semblar coses lògiques que ningú seria capaç de fer.

“No robaràs”, qui no robaria si no pogués alimentar als seus fills? No em sembla

coherent i no, realment no, no crec que es puguin complir els 10 Manaments.

¿Quin tipus de bé i mal existeixen?

Fins a ara hem parlat des d'una perspectiva ètica, i per tant estem parlant del que diem el

bé i el mal moral. Evidentment podem distingir entre el bé i el mal moral, i el bé i el mal

físic. Un terratrèmol, és un mal físic, i per tant en aquest sentit no hi ha moralitat en el

comportament humà ja que no depèn d'aquest, encara que les conseqüències d'aquest

terratrèmol puguin estar molt influenciades pel comportament dels homes. De totes

46

maneres, les distincions entre mal físic i mal moral no hem de portarles fins als extrems,

perquè ja ens adonem que el mateix mal físic no deixa de ser una absència de bé i una

pregunta profunda sobre el mateix ésser. L'existència del mal físic, ens està indicant que

nosaltres no tenim un domini ple de l'ésser. Som limitats, éssers contingents i per això

es dóna la realitat del mal físic. La gran pregunta sobre el mal físic i moral, és una de les

preguntes que sempre han existit i sempre existiran dins dels éssers humans; perquè

mentre hi ha limitació, -tant física com moral- hi ha ganes de sobrepassar límits.

Els ètics, els fisics, els morals… Els bens i els mals seràn d’una manera o altre en funció

de com els interpreti cada persona.

4.2) ENQUESTA REALITZADA A CREIENTS I NO CREIENTS

En aquesta part del treball hem volgut reflectar l'opinió de ciutadans de diverses edats,

intentat que hi hagui varietat. Hem entrevistat a 30 persones, intentant que la meitat

sigui d'una edat inferior a 20 anys i l'altre meitat superior. Sabem que amb un nombre

tan limitat de persones tampoc podem obtenir grans conclusions, però ens agradaria fer

una aproximació, saber cuantes d'aquestes persones triades a l'atzar, són creients i

cuantes no, que pensen del bé i el mal, en qué creuen... I així poder-nos fer una idea.

47

1. Ets creient?

En aquest gràfic veiem que el 60% dels enquestats (el que serien 18 persones) són

creients, i el 40% (12 persones) són ateus. Per tan veiem que més de la meitat és creient,

i això ens sorpren ja que esperavem obtenir un resultat on la diferencia fós major.

2. Dades específiques: nombre de joves i grans dintre de creients i no creients

Aquest gràfic l'hem realitzat, per veure el nombre de edat dels creients i no creients, per

veure si hi ha alguna relació, i veiem que les novs generacions són poc creients, i que

els majors de 20 anys estan més units a la fe.

48

Creients/Ateus

Creients Ateus0

2

4

6

8

10

12

14

16

+ de 20 anys- de 20 anysSeries3

3. Creus que els teus pecats seràn castigats?

En aquest gràfic es veu que el 100% dels ateus a respós que els seus pecats no seràn

castigats, i els creients pensen totalment el contrari, el 90% pensen que sí, que les seves

males accions seràn castigades.

4. Creus en el cel i l'infern? (pregunta per als creients)

49

Creients

Ateus

0 2 4 6 8 10 12 14 16 18

Series3NoSí

Hem preguntat als creients, si creun en el cel i l'infern que presenta la Bíblia, avisant-

nos que al cometre pecats serem castigats amb l'infern, i si obeïm, serem recompensats

amb el cel.

I hem obtingut, que 16 de les persones creiens (que eren 18) creuen en aquesta teoria.

5.Fa vosté el bé perquè li surt de si mateix?

En aquest gràfic veiem que el 50% dels creients i el 45% dels ateus sí que fan el bé per

ellos mateixos, i l'altre meitat tan de ateus com de creients ho fa per (segons el que ens

han respós al demanar-los un comentari sobre la seva respota) no ser penalitzats per la

policia, seguint les lleis i el que està establert.

50

SíNo

Creients Ateus Fila 3 Fila 40

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

SíNoSeries3

6. Fa vosté el bé perquè pensa que hi ha una recompensa?

De les 14 persones que han resós sí a la pregunta anterior, 4 de les persones han

reconegut que sí ho fan per obtenir una recompensa com pot ser “anar al cel”, o per por

“ d'anar a l'infern”. I 10 han dit que no ho fan per això.

7.Creu que tots portem el mal en el nostre interior?

El 90% dels enquestats pensen que no portem el mal en el nostre interior, i el 10% creu

que sí, que tots els humans tenim una part dolenta al nostre interior.

8. Creus que la persona neix de per si bona o es conseguiex mitjançant les

accions que realitza?

51

Els que han respós sí a la resposta anterior

0 2 4 6 8 10 12

Series3NoSí

En aquest gràfic veiem que el 90% dels ateus i el 50% dels creients creuen que

s'aconsegueix i el 10% dels ateus iel 40% dels creients creuen que un neix així.

52

Creients Ateus0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

de per sis'aconsegueixSeries3

5. RELACIÓENTREEL BÉ

IEL MAL:

ÀNGELS I DIMONIS

Àlvaro González, Anabel Gómez, Belén López i Eva Gómez

5.1) ¿COM CONEIXEM EL DIMONI?

53

En aquest apartat coneixerem moltes les formes en que

s’ha representat la figura del dimoni en la nostra

cultura i des de fa molts anys. Coneixerem totes les

idees amb les quals avui en dia relacionem la imatge

del dimoni en els nostres dies.

LA SUPÈRBIA, LA CAUSA DE LA CAIGUDA

Luzbel és la condensació de la llum al si de la foscor,

d'aquesta manera, va sorgir el foc.

El "descens" de la llum es va originar en la supèrbia.

L'àngel de la llum va voler elevar-se'n més del degut i es va

convertir en tot el contrari, en el més profund de la foscor

il·luminada pels focs.

AMB LA CARA PAGA

Nas aguilenc, llavis provocadors, celles serpentines, grans orelles per sentir-ho tot,

cabells com a remolins de foc que formen al front un altre rostre estrany. L'expressió

d'una cara tal té molt de burla, de crueltat, de malícia. (Imatge: detall del relleu de la

catedral de Bourges, França)

GARFIS A LA BOCA Y A LES MANS

Curiosa figura de Satanàs d'un còdex del segle XV de la

Bodleian Library d'Oxford. Dalt del seu cap s'amunteguen

un conjunt de caps infernals. Ostenta una terrible

dentadura metàl·lica. Està envoltat de dimonis que

ostenten els garfis que són armes que apareixen com a

armes de les potències malvades.

UNA GÀRGOLA COM FIGURA DE DIABLE

Les gàrgoles de Notre-Dame de París semblen descansar dels seus vols nocturns dalt de

l'edifici. Allà apareix aquest dimoni traient la seva llengua com si es burlés de la gent de

54

la ciutat. No és així. En totes les cultures, aquest gest és un procediment que té com a

funció allunyar el mal, és a dir, protegir. Per això pot considerar-se que, inicialment, les

gàrgoles d'aspecte terrible, burlesc o amenaçador, van constituir elements màgics de

protecció a l'edifici.

DIMONIO COMO LA PESTE

En aquest cas, apareix amb un aspecte cadavèric, manejant una dalla i cavalca un drac

infernal de la boca del qual sorgeixen fetors de mort. Al carrer podem veure desolació,

gent rendida i edificis que més aviat semblen ruïnes. En aquesta obra el dimoni és la

representació de la pesta.

Quadre d'Arnold Böcklin, La pesta

1898.

EL DIMONI

COM UN PAPA

MONSTRUÓS

Els furors davant

de la Reforma es van

manifestar de mil maneres i maneres. En aquesta caricatura del

segle XVI, podem veure una forma de veure la figura religiosa del

Papa. Aquest quadre és d'un protestant francès del qual es

desconeix el nom.

Podem veure com perfectament intenta relacionar el mal que representa el diable amb el

paper d'aquesta figura religiosa. Fins i tot podem llegir "Ego fum Papa" que reitera la

seva representació.

55

EL DRAC COM IMATGE DEL DIABLE

Drac, en romanès, significa diable. Raó per la qual

en el folklore del món eslau apareix com a

identificació directa del dimoni el drac.

DIFERENTS FORMES Y COLORS DE LES

USUALS

Aquest és un drac femella on mostra d'una manera diversa entre formes i colors les

seves diferents parts. En tractar-se d'una idea imaginària ja que ningú no coneix la

realitat sobre els dimonis, el món de la imaginació és un món on no podem trobar la

precisió, així que qualsevol forma de representar a aquest ser és vàlida.

(Gravat popular, XVII)

MONSTRUÓS Y GROTESC

El dimoni s'ha representat també en diverses

ocasions de manera que ratllava el còmic, arribant

a convertir-se en una caricatura. En aquesta ocasió

es mostra al diable amb rostre d'ós formiguer, amb

morro que recorda a un fal·lus i amb un ventre

enorme dotat a més de mugrons. Sota els seus

peus i retent adoració apareix una dona que

subjecta encens a la mà dreta.

(Gravat d'Alfred Kubin, Adoració)

56

DIMONI COM RAPTOR

En aquesta ocasió apreciem com se'l relaciona amb segrests

de dones. Ella és la seva presa, sucumbida pels encanteris i

les temptacions de l'infernal. Possiblement es tracti fins i tot

d'una bruixa.

Encara que ens recordi a les siluetes dels gravats o a les

pintures rupestres, la relació del dimoni amb la dona era un

tema grat dels il·lustradors de l'època.

(Dibuix XIX)

EL DIABLE NO MOR, ÉS MORT

Una vegada més podem veure la repetida relació entre

diable-mort. Podem veure com està esperant, sense

pressa. Amb la certesa que té presa: la mort sempre

arriba.

(Gravat del s.

XIX, Diable assegut)

CONEIXEM LA SEVA SILUETA DESDE FA

MOLT DE TEMPS...

Fàcilment recognoscible per les seves banyes, per

la seva cua|cola i pel seu aspecte fora del normal,

trobem aquesta silueta a les roques de l'àrea

d'Afvalingskop (Orange).

57

EL SOMRIURE DEL DIMONI NO ÉS

DE CONFIANÇA

Encara que en aquesta ocasió presenta

dues enormes banyes, té també certa

caracterització còmica.

Podem veure com apareix com un gegant,

com un ésser superior als dos éssers que

descansen sobre les seves grans banyes.

Alguns autors, com en aquest cas, distingien els dimonis (éssers que són sobre les

banyes) com|com a entitats subordinades del Diable (gegant).

(Dibuix popular, XIX)

LA COLLITA DEL DIMONI

Aquesta vegada el veiem representat com un pescador de dones. Al llarg dels temps,

certs artistes han considerat en les seves sàtires anti-feministes que les dones eren cosa

del dimoni. Però davant d'aquesta visió de la dona com a víctima total del dimoni,

podem considerar que expressa dependència de les tals i cert

temor ofegat davant d'elles, per la qual cosa les volen veure

com a "objecte" del

dimoni.

.

HUMANS COM ALÈ

DEL DIMONI

58

Aquí podem veure com Lucífer es mostra com a senyor dels inferns (ja que el seu nom

apareix just sota de la figura demoníaca). És un personatge amb tres rostres i les seves

boques estan menjant-se els traïdors: Brut, Judes Iscariote i Casio. Mentre encara

queden Virgili i Dante que s'estan acomiadant perquè són les seves pròximes víctimes.

En no poques cultures, aquesta imatge de dimoni devorador apareix com a expressió

d'un instint bàsic, poderós i destructor: la nutrició.

SIMBOLOGIA DEL CALDERO

El calder dels inferns constitueix una imatge simbòlica que apareix en moltes mitologies

i que es relaciona amb l'alimentació, el sacrifici ritual i la immortalitat.

La imatge del calder expressa alguna cosa així com un "retorn a l'úter" de què parlen

certs psicoanalistes. Els humans tenim tendència de retornar al buit fonamental del qual

tot procedeix.

Sota els calders no poden faltar les flames, foc fonamental en tot

el relacionat amb l'infern i els dimonis.

(Còdex del s. XIV)

HI HA LLOC PER A TOTS

Aquesta és una de tantes representacions de l'infern. Alguns dels

condemnats treuen la llengua, potser com a signe de la seva set.

Curiosament és el signe que apareix constantment, en les àrees

més diferents culturals, per allunyar el mal. No pot deixar

d'observar-se en semblants representacions, una peculiar

caracterització del sàdic-eròtic.

59

CUINA DE DIMONIS

Aquí tenim una altra representació de l' infern.

Apareix un diable caníbal mastegant condemnat per

seus ambdues boques, una de les boques està en lloc

d'òrgan|orgue sexual cosa que podria decantar-se per

atorgar-li un sentit de luxúria a la imatge. Els

dimonis del fons estan preparant les pròximes

víctimes donant-los bon foc o fins i tot

condimentant-los.

LLEGENDA DE SAN TEÒFIL

Aquí es mostra un passatge decisiu de la vida de san

Teófilo, que havia subscrit un pacte amb el dimoni. Va ser

home virtuós i va adquirir fama com a hàbil gestor dels

béns de l'Església, però cert bisbe li va retirar els càrrecs

que gaudia i, intoxicat per l'orgull, va subscriure un pacte

amb Satanàs. Amb el pas del temps, es va penedir

del seu error i va acudir a la Verge María, que tot

amb aconsegueix per als seus devots. Teófilo va

somiar que la Mare del Senyor aconseguia el

pacte i en despertar, l'endemà, el va trobar al

costat d'ell. Estava salvat. Es va dedicar llavors a

la vida devota amb totes les seves forces i va

arribar a sant.

¿QUÈ AMAGA LA BELLESA DE LA DAMA?

La dama, mentre es pentina, pot veure reflectida la posadera del dimoni al mirall. La

60

conclusió d'aquesta imatge és: bellesa

mundana, anus del diable. Resulta curiosa

l'aproximació dels contraris que, les més de

les vegades, expressa una oculta relació.

(Gravat de l'obra Exercitacions 1498)

EL DIMONI DELS DINERS

Gent de tota classe i condició venera i

persegueix aquest dimoni que deixa caure

monedes de diferents parts del seu cos.

Poc importa la procedència. El decisiu és

obtenir els seus dons. Alguns estiren la

seva cua|cola perquè no s'escapi.

(Gravat popular XIX)

EL MIRALL MÀGIC DE SARAGOSSA

Al revers d'aquesta peça del segle XVI,

utilitzada per endevinar, apareix la figura d'un

dimoni amb banyes agusades, sombrerico, i cara

de brut. Es diria que es tracta d'un ganyan

baturro, que es podria invocar amb el nom de Bemarroncerco. En el seu costat, com a

signe de la seva força elemental, es cargola una serp.

61

L’ ÚLTIM ALÈ TORNA CONTENT AL

DIABLE

En aquest gravat podem veure com el dimoni està

esperant que el moribund pecador reti l'ànima. Al

llarg dels temps, aquestes imatges han actuat sobre

els atemorits creients com un eficaç mitjà de control

social.

ASPECTE CURIÓS DEL DIMONI

El pintor de dimonis Haitzmann va deixar set teles de dubtosa qualitat que, tanmateix,

van permetre a Freud interessants interpretacions. En

l'últim dels quadres, el dimoni apareix com un terrible

drac, després d'haver adoptat la figura d'androgin de

pits inflats.

LA PARTICIPACIÓ DE DIMONIS EN LES

FESTES

Aquesta màscara de fusta del dimoni ostenta banyes

de toro. És una de les que empra la gent de Terra

Calenta (Mèxic) durant les festes conegudes com "pastorel·les". Podem observar la

doble serp que forma part del seu rostre i sembla

representar el signe de l'"aigua cremada",

emblema asteca de la "guerra florida", gràcies a la

qual s'obtenien, en altres temps, nobles víctimes

per als sacrificis. És curiós com, en aquest tipus de

caretes, es juxtaposen elements de diferents

creences

62

CONVERTEIXEN ELS CARRERS EN INFERNS

En molts llocs de Catalunya, durant certs festeigs, apareixen

els "dimonis" llançant focs d'artifici. Al llarg dels temps, la

presència d'aquest tipus de disfresses era una mica

inevitable. Pel que sembla, exercien funcions aguaciles,

procurant allunyar la gent del pas de la comitiva.

EL DEU RATPENAT DE OAXACA SEMBLA UN

DIMONI

Un ésser amb semblant aspecte només pot ser un dimoni.

Així ho van considerar els conquistadors i missioners espanyols a les terres que els

subjugaven i, alhora, els terroritzaven. Només el bo del pare Las Cases s'esforçava a

demostrar, en la seva Apologètica història d'Índies, (1552-1559) que aquelles figures no

representaven dimonis, sinó que es tractava dels déus que aquell poble adorava, com

feien els gentils de Grècia i Roma.

EL SENYOR DE LA MORT EN XINA

Aquesta figura xinesa d'argila vernissada,

pertanyent a la dinastia Han, representa el

Senyor de la Mort, bastants dels trets del qual

presenten un caràcter demoníac. Sobretot ho

podem deduir per les enormes banyes de la

figura.

63

LA REPRESENTACIÓ MES CONEGUDA DEL DIMONI

Segons les creences cristianes i islamistes, el Diable va prendre la figura de serp per a

temptar a Eva i a Adán. Aquesta representació ha fet que l'església catòlica representi la

Mare de Déu com la Inmaculada Concepción trepitjant una serp com símbol d'aquest

relat. També la figura de Jesús apareix trepitjant una serp però simbolitzant la lluita del

bé i el mal. En el cristianisme hi ha contradiccions, perquè els teòlegs que han teoritzat

la història de Moisés, relata com, per a alliberar al poble hebreu de l'esclavitud, va

convertir el seu bastó en una serp, és a dir, en aquesta ocasió la serp representava “el

bé”.

5.2) TROBADES AMB ELS ÀNGELS

El interès sobre els àngels i les especulacions sobre la seva

existència provenen de molts anys enrere. Això podem comprovar-

ho a través de la literatura històrica mundial. Quan l'home va

començar a escriure les seves creences religioses i les seves teories

sobre la formació de l'univers, l'existència dels àngels ja era una

realitat acceptada per la societat. Per exemple, fa cinc mil anys tots

els nens de Babilònia coneixien que els déus disposaven d'éssers

inferiors que els ajudaven: els àngels.

En aquest apartat em extret totes les idees que hem considerat prou

interessants de l’autora del llibre: Eileen Elias.

QUI SÓN ELS ÀNGELS?

L' interès sobre els àngels i les especulacions sobre la seva existència provenen de molts

anys enrere. Això podem comprovar-ho a través de la literatura històrica mundial. La

imatge que es crea en les nostres ments quan pensem en un "àngel" és producte de les

64

nostres creences religioses i la nostra cultura. Aquesta figura és un ésser alat,

generalment bonic, de molts anys d'edat i gran saviesa que ve del cel i apareix al nostre

planeta de tant en tant.

Segons Eileen Elias

“Els àngels són una altra raça d'éssers intel·ligents i sensibles, diferents dels humans,

molt més antics i poderosos, més savis i més desenvolupats. "

QUIN ASPECTE TENEN ELS ÀNGELS?

Els àngels i les teories sobre si tenen gènere o no és un debat obert totalment. Les

presumptes aparicions d'àngels suggerien a aquells que les van viure masculinitat o

feminitat, però potser només fora perquè els proporcionés un aspecte familiar.

Alguns filòsofs també han cregut que cada àngel té un gènere a part, una orientació

física i espiritual cap a la vida diferent.

L'aspecte dels àngels possiblement variï segons els ulls que es mirin, és a dir, l'aspecte

que coneixem dels àngels és el que nosaltres tenim. De totes les presumptes aparicions

d'àngels en la vida de persones, no hi ha cap característica comuna en les trobades.

PER QUÈ TENEN ALES?

La realitat és que no tenen. Segons Eileen Elias la idea que tenim de la part visible dels

àngels ens demostra la pobresa de la imaginació de la humanitat.

“Estem limitats pel món que ens envolta i per la nostra capacitat de traduir al

llenguatge humà els esdeveniments sobrenaturals que en ocasions experimentem.

Ni tan sols les metàfores humanes poden reflectir la veritat. "

Als primers retrats literaris d'àngels no es representen amb ales. Segons la visió de

Jacob, els àngels ascendien i descendien del cel usant una escala. En altres religions

com el Pròxim Orient els éssers angelicals tampoc no tenen ales. Llavors, per què en la

majoria d'obres se'ls representa amb ales? La realitat és que fins 787 d.C. no se'ls va

representar amb ales. Aquell any, el Concili II de Nicea va decretar que es permetia

representar-los com a éssers alats els sants a les obres d'art. Això va desencadenar una

explosió d'obres en l'art durant els cinc segles següents. Els autors mancaven de models

o patrons prèviament establerts per representar-los, per la qual cosa van haver de

recórrer als únics que coneixien: els de Grècia i Roma, és a dir, l'art clàssic. Van prendre

65

com exemple les figures d'alguns déus com Mercuri (Hermes) o Nike i Eros, per les

seves representacions es va prendre la idea que tenim actualment dels àngels amb ales.

COM VIUEN?

Els àngels tenen la seva pròpia societat i valors, jerarquia i activitats. En la seva pròpia

societat regna l'ordre i la disciplina. Són éssers sociables amb propòsits molt concrets,

missions i responsabilitats, i necessiten col·laborar entre ells i treballar junts.

Algunes de les persones que asseguren que han vist la societat dels àngels afirmen que

regna una harmonia i un ordre perfectes. Utilitzen metàfores i un llenguatge poc

explícits per descriure les seves visions, perquè la societat dels àngels no és organitzada

com la nostra, però tots coincideixen que és una societat amb un objectiu clar.

En Apocalipsi de San Juan trobem descripcions de visites dels àngels a la Terra. El

profeta Isaías va tenir una visió de Déu i la cort d'àngels, i la perfecció del que va veure

li va omplir de desesperació en comparar-ho amb la societat humana. En altres obres

com Esdras, Enoc o Asunción de Cabàs també trobem relats sobre la societat dels

àngels. Afirmen, una vegada més, que és perfecta. No existeix la discòrdia, l'enveja,

l'ambició ni la violència. Ningú no gaudeix de privilegis ni ningú margina a qualsevol

altre ser. Tots coneixen les seves habilitats i les seves responsabilitats i treballen

incansablement per perfeccionar-se i complir les seves obligacions satisfactòriament.

L'única llei que existeix és la llei de l'amor. Tenen una capacitat de creixement

il·limitada i "cors" que no s'aparten de Déu.

Es creu que els àngels no van ser creats amb aquesta perfecció tan extrema, sinó que

han anat evolucionant ja que en Apocalipsi es parla d'una "guerra" que va esclatar al cel,

on els àngels com Miquel i molts d'altres es van unir per expulsar els àngels que estaven

en contra de les normes de la societat angelical. A més la forma de vida evoluciona per

naturalesa. De manera que igual com en la nostra societat, la seva també evoluciona

però d'una forma més lenta.

La diferència més clara entre la seva societat i la nostra és que en la seva no existeix el

dolor i el mal. Tenen més capacitat de visió i per tant saben que el temps fa que creixem

i superem aquest problema.

66

QUÈ FAN?

Fan tot allò que Déu els demana. A través de texts i escriptures podem veure que les

funcions dels àngels, generalment, són:

*ADORAR A DÉU, tots els àngels adoren Déu.

*TRANSMITIR MISSATGES A LA TERRA

*AJUDAR ALS HUMANS

*PROTEGIR EL REGNE DELS CELS DELS ÀNGELS CAIGUTS

*AJUDAR A CONSERVAR LES FUNCIONS NATURALS DEL MÓN I DE

L'UNIVERS

*SERVIR A LA HUMANITAT, A INDIVIDUS O GRUPS, COM A GUARDIANS

ESPIRITUALS I, FINS I TOT, FÍSICS

L'autora del llibre personalment creu que tots tenim un àngel de la guarda.

PER QUÈ, SUPOSADAMENT, APAREIXEN AMB TANTA FREQÜÈNCIA?

Els àngels apareixen per la nostra necessitat d'ajuda espiritual. La presència dels àngels

no és només les trobades entre humans i àngels, sinó que també la humanitat cada

vegada té més present els àngels en la seva vida, a través de col·leccions de figures

d'àngels, per exemple. Això es deu també a que la humanitat cada vegada és més

conscient de la forma que tenen els àngels de contactar amb nosaltres. Les teories

publicades fins ara es poden agrupar en tres àrees:

CONSCIENCIACIÓ, durant la història de la humanitat les èpoques materialistes van

seguides de períodes on es valorava més el vessant espiritual de les persones. La nostra

set espiritual, el desig de saber qui som i cap a on anem, és inherent a la nostra

naturalesa humana. Aquest vessant personal dels homes pot ignorar-se però sempre

ressorgirà en tots i cada un dels homes.

PROBLEMES, els humans ens adonem quan tenim problemes, mentre la vida

transcorre pacíficament tan sols pensem en els problemes.

TRANSFORMACIONS, són presents en la nostra vida per ajudar-nos a transformar el

món que ells també estimen. Els àngels no tenen la intenció de canviar a millor el món,

sinó que necessiten la nostra ajuda per fer-ho i comencen per transformar-nos a

nosaltres mateixos.

PER QUÈ LES PERSONES BUSQUEN

EL CONTACTE AMB ELS ÀNGELS?

67

Les persones que creuen en els àngels, hi creuen perquè se senten protegits i estimats

per ells i senten la necessitat de comunicar-s'hi per agrair-los la seva protecció i atenció.

Les persones anhelen en les altres persones aquest afecte de protecció i amor que troben

en els àngels i en Déu.

QUINS FACTORS DETERMINEN AQUESTES TROBADES?

Hi ha quatre factors bàsics que determinen les trobades amb àngels:

-Si forma part del pla de Déu, és a dir, es fan sota la voluntat de Déu.

-Si realment comprenem qui són els àngels i què fan, així com el que no faran o no

poden fer.

-Si els motius que ens impulsen a desitjar la trobada són purs.

-Si estem preparats per a una trobada d'aquest tipus.

CASOS VERÍDICS DE TROBADES AMB ÀNGELS

-Àngel al tren

Aquest cas parla d’una dona casada amb dos fills. El seu marit estava fent un servei

militar i per tant estava allotjat a un altre país, tot i que la seva idea era retornar al seu

país. Però la cosa es va complicar i es va veure obligat a demanar a la seva dona que

anessin ella i els seus fills a viure amb ell.

Els fills eren petits i bastant ploraners. La dona es trobava sola a l’aeroport i no havia

agafat mai un avió en la seva vida. Es va trobar desemparada, sola, perduda i

desesperada. No sabia que havia de fer i ningú no la volia ajudar. Llavors va aparèixer

un home que es va oferir molt amablement a guiar-la fins el seu avió i la va ajudar en tot

en el que va poder.

Una vegada ella va arribar al país on el seu marit estava vivint, no el va trobar a

l’aeroport on en teoria l’havia d’anar a rebre. De nou, es va trobar desemparada i

aquesta situació va ser molt pitjor per que ningú coneixia el seu idioma i ella no entenia

res. Llavors, miraculosament, va aparèixer el mateix home que la va ajudar a agafar

l’avió i va buscar una persona que la pogués ajudar a comunicar-se i que entengués tots

dos idiomes. Gràcies a aquell home, va poder demanar un taxi però tampoc sabia on

vivia el seu home ni tant sols per quina raó no havia anat a recollir-la a l’aeroport per

68

que no tenia diners per poder trucar-lo. Un cop més va aparèixer l’home i va parlar amb

el conductor del taxi i va saber, sense saber com, que el seu marit estava a l’hospital

sense res greu.

La dona va poder arribar al hospital i reunir-se amb el seu marit gràcies a aquell

misteriós home. Va viure eternament agraïda a la seva ajuda i va intentar fer el mateix

ajudant a altres persones. A vegades, retornava a l’aeroport i encara tenia la sensació de

que estava per allà però amb un físic diferent per que ella va sentir que no era una

persona: era un àngel, el seu àngel de la guarda.

-L' àngel que va salvar el meu matrimoni

En aquesta ocasió el protagonista és un nen. La seva família era molt creient i la seva

àvia, que sempre havia viscut amb ells, sempre li feia posar un plat de més per l’àngel

que els protegia. Ell ho havia adoptat com a costum i la veritat es que en el fons s’ho

creia. Era un nen molt estudiós i els seus resultats acadèmics eren brillants, com els del

seu germà petit. Però el seu germà va patir una malaltia i va morir molt jove. Ell mai ho

va entendre, com era possible que el seu àngel i Déu haguessin permès que el seu germà

que li quedava tant per viure hagués marxat.

Aquell fet que va marcar irreversiblement la seva vida i el va marcar de tal manera que

va canviar totalment. Es va convertir en un nen violent, ple de ràbia i va deixar de

creure totalment en el que la seva àvia sempre li havia ensenyat. Amb els anys els

psicòlegs li van recomanar que canalitzés la seva ràbia amb esports de lluita i això el

van convertir en una persona cada cop més competitiva.

Quan es va casar va dedicar plenament la seva vida al treball per pura competició i per

voler ser el millor de l’empresa. La seva dona no va poder aguantar la situació i el va

abandonar. Quan ell rebé la noticia, va embogir per uns segons i va destrossar tot allò

que va poder: plats, gots, mobles, quadres... Quan va suavitzar la seva ràbia que encara

guardava dins. De cop va començar a sentir veus que li deien: “Fes-me un lloc a la teva

taula”. La sensació que li va produir aquella veu no va ser de por ni de sorpresa, li van

produir tendresa i confiança. Des del primer moment va sentir que era el seu àngel,

aquell àngel al que un dia li va retirar el plat de la seva taula per haver permès que

deixés morir al seu germà. La veu no parava de repetir-se, però la seva ràbia al final va

cedir-li al pas a la fe i va col·locar un plat a la taula. Va tenir una trobada amb el seu

àngel, i des de llavors va recuperar la seva vida: va demanar perdó a totes aquelles

persones que havien estat víctimes de la seva ràbia i va dedicar la seva vida a fer el bé i

69

a intentar recuperar la fe que havia deixat perdre ambla mort del seu germà. Des

d’aquell dia ha ensenyat als seus fills a que han de posar un plat demés a la taula.

5.3 ) QUINA ÉS LA DIFERÈNCIA ENTRE DIABLE I DIMONI?

Abans d’explicar que és el Diable i que és el dimoni, es necessari saber la diferencia. El

Diable està relacionat am Satanàs, l’àngel que es va rebel·lar contra Déu, i els dimonis

són, per anomenar-los d’alguna manera, els seus “secuaços”.

El Diable i els dimonis

El Diable, a la mitologia cristiana, es un dels nombres del

principal enemic de Déu. En el Nou Testament s'explica

l'origen del Diable com un dels àngels de Déu que es va fer

malvat. Segons manuscrits antics el nom real d' ell en el cel era

Luzbel (Llucifer) i es va canviar el nom a Satán (del llatí

satâna, “adversari”) per estar en contra de Déu, a causa del

desig per l'adoració que totes les criatures intel·ligents rendien

al Creador, i va ser expulsat del cel per l'exèrcit del Arcángel

Miguel com càstig, juntament amb l'exèrcit d'àngels rebels que

va arrossegar amb si, sent des d'aquest moment reconegut com

un Àngel caigut. Relats que conseqüentment adoptaria el

cristianisme: "I va aparèixer altre senyal en el cel: un gran

Drac vermell, amb set caps i deu banyes, i sobre els seus caps set diademas. La seva

cua arrossega la tercera part de les estrelles del cel i les va precipitar sobre la

terra."(Apocalipsi 12, 3-4). Conta la història

(apocalipsi 12: 4) que al veure el seu poder,

bellesa i intel·lecte, va desitjar ser superior a

Déu. Així que va formar un exèrcit d'àngels

rebels que es van enfrontar a altres àngels i a

Déu. Va haver una batalla sagnant en la qual

Déu va sortir victoriós i va acabar per

castigar-los. Satanàs va caure en les ombres

70

de l' infern i allí va fer el seu regne el qual compartiria amb els seus àngels, els quals

també van ser expulsats del Cel. En la religió, tant jueva, islàmica i cristiana, els

dimonis van ser àngels caiguts que van desobeir i es van rebel·lar contra Déu. Entre els

dimonis es va prendre com rei dels inferns a Satanàs, el qual, el seu major desig era ser

venerat amb la mateixa intensitat que Déu i posseir el control de tots i cadascun dels

éssers que habitaven la Terra, especialment l'ànima de l'home. Es creu que Déu no va

crear dimonis sinó àngels, esperits purs, dotats amb gràcia santificant, molt bells i

capaços de bondat. Déu va dotar a tots els àngels amb llibertat per a escollir el bé i el

mal. Llucifer i els seus seguidors, per orgull, van pecar, van voler separar-se de Déu i es

van omplir de maldat. És així que se'ls va negar la visió beatífica.

Es pensa que els dimonis resideixen en l' infern i no gaudeixen dels beneficis de la

redempció de Crist, no obstant això, no van perdre la seva capacitat racional, sinó que la

utilitzen per al mal. Déu els permet exercitar influència limitada en les criatures i les

coses. El dimoni no és una rondalla, la seva existència real ha estat sempre ensenyada

per l'Església en el seu magisteri ordinari. Desmentir l'existència del dimoni és negar la

revelació divina que ens adverteix sobre el nostre enemic i les seves tàctiques.

A la Bíblia hi ha un gran nom de textos que descriu molt bé l'origen del Diable o

"Llucifer" (portador de la llum), on es parla que en un moment determinat de la història,

"per a sempre deixarà de ser", donant a entendre la victòria entre Déu i el Diable; entre

el Bé i el Mal, per a sempre. Es creu que Déu sabia que alguns àngels es rebel·larien,

però els va crear perquè Déu pren la llibertat de debò, fins a les seves últimes

conseqüències. Però igualment el bé té i tindrà conseqüències. Si solament poguéssim

fer el bé no seríem lliures i no tindria mèrit, aquest és el principal missatge que

l’Església vol ensenyar.

Els quatre nivells jeràrquics

-Machinae: Els cridats artefactes demoníacs, són la forma de vida més baixa en l'imperi

diabòlic.

-Miles: Nascuts només per a la guerra, són temibles en el seu aspecte i propòsit.Tenen

gran intel·ligència però són incapaces d'aplicar-la fora del camp de batalla. Són

perillosos i han de ser destruïts costi el que costi.

-Incubi: Estan entre els més hàbils i perillosos; busquen crear el descontentament.

atreuen als innocents i els converteixen en dimonis.

-Els Lores: Són els caps de tots els dimonis. Son mes grans, malvats i poderosos que els

altres. Cadascun d'ells mana la seva pròpia legió de dimonis menors i personal en

71

l'infern. Encara que de la impressió de no dur-se bé entre ells, estan units amb el

propòsit de destruir la raça humana.

Jerarquia diabólica

-Emperador: Lucifer

-Príncep: Belcebú

-Gran Duc: Astaroth

Tipus de dimonis

En l'Antiguitat, els homes creien en tres classes de dimonis: els bondadosos, els

malignes i els neutrals. Els creients (cristians) només accepten, des de temps arcaics,

dos tipus: els dolents i els bons.

D'acord amb la doctrina cristiana, Déu va crear nou cors d'àngels: trons, serafins,

querubins, demoníacs, principats, potestats, virtuts dels cels, àngels i arcángeles. Tots

ells gaudien de puresa, sense taca del mal. No obstant això, alguns d'ells es van temptar

amb el pecat de la supèrbia i van voler assemblar-se al seu creador omnipotente.

Es diu que dos terços de l'exèrcit dels àngels va adoptar aquesta actitud. Satanàs, líder

dels serafins, es trobava al capdavant dels esperits rebels. Llavors, Déu Pare va manar al

arcángel San Miguel a combatre'l, al costat dels àngels obedients.

Marca de la bestia (666)

A la Bíblia es cita el nombre 666 com la marca de la Bèstia,

relacionat habitualment amb Satanàs o amb l’Anticrist. L'origen

d'aquesta associació està en el llibre de l'Apocalipsi del Nou

Testament, tal com ho diu un fragment oposat fa diversos

anys:"Aquí hi ha saviesa: El qual té enteniment, conti el nombre de

la bèstia, doncs és nombre d'un home. I el seu nombre és sis-cents

seixanta-sis". Aquesta visió sol variar d'una Església a una altra, ja

que existeixen diverses derivades del cristianisme. Segons algunes

doctrines religioses cristianes, aquest nombre seria la marca que imposaria el dictador

mundial (l’Anticrist), en la mà dreta o el front de cada ésser humà, al final dels temps de

la Terra. Es creu que la denominació 666 (Sis-cents seixanta-sis) és una base numèrica

per a denotar l’anticristo. Una teoria referent a això, és la següent la xifra 666 és, en

nombres romans, DCLXVI. Aquest acrònim vindria a significar: Domitius ( o

72

Domitianus) Caesar Legatos Xti Violenter Interfecit, que traduït és: Domicio (o

Domiciano) César va matar vilment als enviats de Crist.

Arcàngel Miguel

El Arcángel Miguel és el Cap dels Exèrcits de

Déu en les religions jueva, islàmica i en les

Esglésies Catòlica, Ortodoxa, Copta i

Anglicana. Arcángel ve del grec αρχάγγελος

(archangelos) "Arcángel", l'antic prefix grec

αρχ- (arc-), o en altra forma del prefix άρχω

(archo) significa "que governa, que dirigeix,

que comanda, que lidera" + άγγελος (angel) que

significa "missatger". Suposadament tocarà la

trompeta el dia del arrebatamiento, i és

l'encarregat de frustrar a Llucifer o Satanàs,

enemic principal de Miguel per ser el arcángel dels àngels caiguts o del mal. Per això,

en l'art se li representa com un àngel amb armadura de general romà, amenaçant amb

una llança o espasa a un dimoni o drac. També sol ser representat pesant les ànimes en

la balança, doncs segons la tradició, ell prendria part en el Judici final, imatge inspirada

en el Judici de Anubis de l'Antic Egipte i rep el nom de psicostasia.

La veneración del arcángel Miguel en el Cristianisme es basa en la seva major part en

lectures del Nou Testament i adoptant les quals es refereixen a ell en l'Antic.

Precisament en l'Apocalipsi es llegix:

“Va haver un gran combat en els cels. Miguel i els seus àngels van lluitar contra el

Drac. També el Drac i els seus àngels van combatre, però no van prevaler i no va haver

ja lloc en el Cel per a ells. I va ser llançat el Drac, la Serp antiga, el cridat Diable i

Satanàs, el seductor del món sencer; va ser llançat a la terra i els seus àngels amb ell ."

(Apocalipsi 12, 7-9).

Es conta que el 13 d'octubre de 1884 el papa León XIII, va experimentar una visió en la

qual va veure a Satanàs i als seus dimonis desafiant a Déu, dient que podia destruir la

seva Església si volia; no obstant això el pontífex va

pensar que si el dimoni no assolia la seva comesa,

sofriria una derrota humillante. Va veure llavors a

Miguel aparèixer i llançar a Satanàs i les seves legions

73

en l'abisme de l'Infern. Després va cridar al seu Secretari per a la Congregació de Ritus.

Li va lliurar una fulla de paper i va manar que es manés a tots els bisbes del món,

indicant que havia de ser recitada després de cada missa, l'oració que havia escrit.

Aquesta oració és:

"San Miguel Arcángel,

defiéndenos en la batalla.

Sé nuestro amparo

contra la perversidad y las acechanzas

del demonio.

Que Dios le reprima, es nuestra humilde súplica;

y tú, Príncipe de la Milicia Celestial,

con la fuerza que Dios te ha dado, arroja al infierno

a Satanás y a los demás espíritus malignos

que vagan por el mundo

para la perdición de las almas. Amén."

Després del Concili Vaticà II, el mandat de recitar aquesta oració al finalitzar la missa

va ser revocat però es pot continuar amb aquesta pràctica a manera de devoció.

Llibres sobre el Diable i el dimoni

El nostre grup hem elegit uns quants llibres que ens podien orientar en aquest tema i

ajudar-nos el màxim possible. Ja que els tenim aquí, volem donar-lis un bona utilització,

així és que hem volgut sobresaltar el que hem considerat important.

-EL LIBRO DE SATÁN, Carlos Aguilar i Frank G. Rubio

Moltes són les figures que han encarnat el concepte del diabòlic al llarg

dels segles, i fins a de els mil·lennis, en multitud de cultures i

mentalitats. Per diverses i comprensibles raons, l'ésser humà ha

necessitat des de sempre concretar tan important concepte en una

icona, en una imatge definida i recognoscible, que servís alhora com

realitat i com símbol.

Totes aquestes figures comparteixen en gran amidada una base

conceptual. Des de la perspectiva cristiana el Diable simbolitza totes

les forces que torben, enfosqueixen i afebleixen la consciència i

determinen el seu retorn cap a l'indeterminat i la condició del que es

presta a dues interpretacions oposades. L'un crema en un món

74

subterrani, l'altre brilla en el cel. És el símbol del malvat. La seva reducció a la forma

d'una bèstia manifesta simbòlicament la caiguda de l'esperit. La comesa del Diable es

limita a desposseir a l'home de la gràcia de Déu per a sotmetre'l al seu propi domini. És

l'àngel caigut amb les ales tallades, que vol trencar les ales de tot creador. El paper de

Crist, al contrari, és el d'arrencar al gènere humà del poder de Diable pel misteri de la

creu.

Els nou postulats satànics:

1. Satán representa la complacencia en lloc de l'abstinència.

2. Satán representa l'existència vitalista en lloc dels somnis espirituals.

3. Satán representa la saviesa perfecta en lloc de l'hipòcrita autoengaño.

4. Satán representa la consideració cap a qui la mereixen en lloc de l'amor malgastat en

els ingrats.

5. Satán representa la venjança en lloc d'oferir l'altra galta.

6. Satán representa la responsabilitat amb els responsables en lloc de la preocupació pels

vampirs psíquics.

7. Satán considera que l'home simplement significa un animal més, que, per causa de la

seva “diví desenvolupament espiritual i intel·lectual”, és el mes viciós de tots.

8. Satán representa tots els cridats pecats, si aquests conduïxen a la gratificació física,

mental o emocional.

9. Satán és el millor amic que sempre ha tingut l'Església, doncs no ha deixat mai de

sostenir el seu negoci.

Els nou pecats satànics:

1. Estupidesa

2. Pretenciositat

3. Solipsisme

4. Autoengany hipòcrita

5. Conformisme gregari

6. Falta de perspectiva

7. Oblit de les ortodòxies del passat

8. Orgull autodestructiu

9. Falta de sentit estètic

-HISTORIA OCULTA DEL SATANISMO, Santiago Camacho Hidalgo

75

La fascinació de l'home cap al mal és un dels més antics companys de

viatge de la humanitat. Des de l'Antiguitat l'home ha establert pactes

amb els déus i els esperits, fins i tot amb aquells que tradicionalment

s'han erigit com representacions del mal en la terra, per a obtenir els

seus favors.

Els pactes amb el diable no són sinó l'expressió última d'aquest

comerç amb els esperits i un dels pilars bàsics sobre els quals se

sustenta la tradició màgica occidental.

Una de les conclusions que podem treure és que els pactes amb el

diable no són només propis de les supersticions ments medievals sinó

que en el mateix segle XX1 em qualsevol part del món s'estarà

tancant un pacte amb “El maligne”. La temptació és gran, però el preu a pagar l'és més...

76

5.4) JERARQUIA DELS ÀNGELS

Els angels obeeixen certes jerarquies, des dels més propers als més allunyats déu.

ELS MÉS PROPERS A DÉU són els següents:

SERAFIN: el seu líder és Uriel.

 

Estan representats amb sis ales i envoltats per flames. Els seus poders són d'il·luminació

i purificació. El seu principi fonamental és el de la vida universal. Són els qui

manifesten la glòria de Déu.

QUERUBIN: el seu líder és Jophiel.

 

Estan representats amb plomes de galls dindi. Són la consciència divina. Són

responsables de l'ordenament del caos universal i la saviesa. Ofereixen l'home les idees i

el coneixement.

TRON: el seu líder és Japhkiel.

Estan representats per una roda de foc. Tenen cura el tron de Déu. Ofereix l'home el

77

sentit de la unió.

Els Prínceps de la cort celestial:

Com el seu nom indica són els prínceps dels Àngels.

DOMINIS: el seu líder és Zadkiel, Porta com a símbol el ceptre i l'espasa representant

al poder diví sobre tota la creació. Concedeixen a l'home la força per vèncer l'enemic

interior. Representen la veritable sobirania.

 AUTORITATS O VIRTUTS: el seu líder és Haniel. Són responsables pel regne

mineral. Tradueixen la voluntat de Déu. Confereixen a l'home el poder de discernir.

POTESTATS O PODERS: el seu líder és Rafael.Protegeixen l'home d'enemics

exteriors. Són responsables per l'ordre en les seves representacions i pels 4 elements

(aigua, terra, foc, aire). Porten una espasa flamejant.

ANGELS MINISTRANTS

PRINCIPAT: el seu líder és Chamael.

Porten creus i ceptres. Són responsables pel regne vegetal. Confereixen a l'home la

submissió a totes les coses. La seva missió és vigilar les liderades.

ARCÀNGEL: el seu líder és Miguel

Són els líders entre els Angeles. També se'ls anomena esperits planetaris. Són

responsables del regne animal.

  

ANGELES: són éssers de la llum, responsables de la gènesi i l'evolució espiritual de

l'home. No tenen una atribució especial dins de l'exèrcit celestial.

ÁNGELES PERSONALS:

Són aquells que estan al costat de cada individu en tot moment, inspirant, protegint i

guiant-lo.

78

ÁNGEL DE LA GUARDA: guia i protegeix a cada individu sobre la terra.

ÁNGEL MISSATGER: és aquell que ve inesperadament a portar-nos bones notícies.

GUIES ESPIRITUALS: són els que s'encarreguen d'ensenyar a l'home els valors

espirituals i el posen en contacte amb l'ésser superior.

MUSES: són les encarregades de la creativitat. Inspiren els talents i els dons.

PRIORITZAR: representen la veu interior que ens confereix coratge.

COPILOTS: són aquells disposats a prendre el control de la vida d'un home en cas que

aquest es trobi desorientat o cansat. És aquell a qui se li pot demanar tasques diàries

com despertar a determinada hora o que el dia transcorri sense inconvenients.

ENGINYERS DE MILACRES: són els que promouen els esdeveniments positius i

inexplicables a través de vibracions amoroses.

ANGELS QUE EMBELLEIXEN LA VIDA HUMANA:

Són aquells responsables de donar-li a l'home la felicitat incondicional.

Exterminador de preocupar: preparen el camí perquè l'ésser humà es realitzi. Mitiguen

l'ansietat.

ENTRENADORS DE FELICITAT: preparen l'home per a l'exercici de la felicitat.

EXECUTIUS DE LA DIVERSIÓ: tenen com a tasca proporcionar alleujament a

l'home a través de la diversió sana i despreocupada en moments claus.

PRODUCTORS DE JUBILATS: confereixen a la diversió una mica d'eufòria,

incrementant l'alegria.

LA FORÇA DE CUPIDO: revelen el veritable amor a aquells cors solitaris.

79

CORREDORS DE PROSPERITAT: mostren l'home el veritable sentit de

l'abundància.

ÁNGELES PSICOLÒGICS:

Són aquells responsables d'auxiliar a l'ésser humà en el propi coneixement i auto

comprensió.

EDITORS DE PROGRAMACIÓ: són aquells que poden actuar sobre el cervell i

programar per a un pensament positiu.

ANGELES ARQUETIPS: tenen el poder de suplementar certes característiques de la

personalitat a través d'un arquetip elegit per l'home mateix.

5.5) QUÈ ÉS EL MAL?

El mal és la privació del bé, és a dir, el mal no és alguna cosa, sinó la privació d'alguna

cosa.

El mal, diu Balmes, és una definició molt profunda i molt simple, és la privació d'un

determinat ordre, és la manca d'alguna cosa, que hauria de ser i no és.

Diu Sant Tomàs, "que el mal és la manca d'alguna cosa a causa". Suposa un ésser o

objecte, al qual se li ha alguna cosa i que no obté.

El mal no està personificat en un ésser. El mal és la manca, en qualsevol ser, d'alguna

cosa que ha de tenir i no té.

Sant Tomàs ens diu que hi ha diferents tipus de mal

-Mal físic: Els mals físics, diu, són mals dins de la visió molt miop que els homes tenim

de les coses, així com dels plans divins. És el cas de la mort, per exemple: en aquesta

circumstància som privats d'una cosa que és la vida, i que ens serà retornat després en

una mesura molt més gran. Som privats de la vida corpòria, però per ressuscitar després.

80

-Mal moral: Aquest mal és més complex. Consisteix en què éssers intel ·ligents i

lliures es neguen voluntàriament a buscar la perfecció que els és pròpia i en negar-se

incorren així en el mal moral.

-Hi ha una realitat no sensible

Creure que només existeix el que nosaltres veiem, olorem o palpem, és una idea

absurda. Hi ha moltíssims elements que fem servir permanentment i que no podem

captar amb els sentits: ones electromagnètiques, transmissions de ràdio i televisió,

corrent elèctric.

Àngel Caigut

Com tots sabem més dels àngels bons, també hi ha àngels dolents que gaudeixen

oposant-se als designis de Déu i combatent la seva obra, encara que també ells són

criatures del suprem creador, no van ser creats com àngels dolents.

El pecat especial d'aquests àngels no ha estat revelat, però la teoria general és que van

rebre el seu càstig ja que es van revelar contra Déu i aspirar a prendre el seu lloc.

¿Va crear Déu als dimonis?

Déu no va crear dimonis sinó àngels, esperits purs i dotats. Déu va dotar a tots els

àngels amb llibertat per escollir el bé i el mal. Llucifer i els seus seguidors, per orgull,

van pecar, van voler separar-se de Déu i es van omplir de maldat. És així que se'ls va

negar la visió beatífica.

D'on va venir aquesta maldat?

La maldat és causada per una opció lliure de separar-se de Déu. És una mancança, una

ruïna.

Déu sabia que alguns àngels es rebel·larien però els va crear perquè Déu pren la llibertat

81

de debò, fins les seves últimes conseqüències. Però igualment el bé té i tindrà

conseqüències. Si només poguéssim fer el bé no seríem lliures i no tindria mèrit.

Sobre els Àngels

La paraula àngel era coneguda pel món paleosemita com "una cosa sant", provinent del

terme arameu fem via. Tanmateix, en l'hebreu primitiu va adoptar la forma Mal’ak, que

es tradueix principalment com a missatger o enviat d'algú "sant". En les fonts

testamentàries, el terme Ma Mal’ak, moltes vegades significa "esperit" o "vent", però

això depèn del context.

Imatges angèliques

Si bé la figura angèlica es dóna amb més vivesa i transcendència en els cultes

monoteistes, no és exclusiu d'ells.

Aquest fenomen també s'observa molt sovint en les grans religions politeistes, com

Egipte, Mesopotàmia, Índia, Grècia i Roma.

L'home viu el sagrat a través de la multiplicitat de les figures divines.

El devot comú, que té dificultats per comprendre el diví en el terreny d'alguna reflexió

metafísica, hermètica, pròpia dels cercles intel·lectuals o sacerdotals, expressa el

religiós a través del que li és més simple, en la natura i la seva diversitat d'aspectes . Per

això els monismes més exemplars, com en el cas del panteisme hindú, predomina el

politeisme. En el monoteisme, l'únic Déu, reuneix totes les facetes que estan repartides

en el panteó dels déus del politeisme. Per exemple, en l'etapa primerenca del culte

israelita, Jahvè era el Déu del qual procedia el bé i al seu torn ell era el creador de les

catàstrofes, mentre que en el politeisme hi ha una divinitat per a cada funció.

A aquest Déu, també es el presenta amb aspecte humà, antropomòrfic, on es el descriu

com un home, és a dir amb sexe, com els déus egipcis o fenicis, amb rostre, mans, es

passeja pel jardí; busca l'home sense trobar- , etc. (Gènesi 3: 8-13). Però alhora és vist

en una etapa històrica monàrquica tardana com un Déu tutelar, que aquesta dins del

predi del temple, com Marduk que va ser el vigilant de Babilònia, o Asur el guardià de

Nínive, etc.

No obstant això, després de la destrucció del temple de Jahvè a Jerusalem a mans dels

exèrcits caldeus, el moviment profètic el va representar com una divinitat no pertanyent

82

a un edifici o ciutat determinada, sinó més enllà del temps i l'espai.

És en aquesta etapa, quan la angeologia cobra més força i repercussió en el culte jueu.

Jahvè és ara un Déu inabastable, al qual només es pot accedir mitjançant profetes o

àngels. Aquests reflecteixen els seus atributs, els miralls o refracten com farien els déus

d'un panteó politeista.

El mateix fenomen es pot observar en la religió de l'antiga Pèrsia, on allà, el moviment

del reformista Zoroastre (segle VII aC) va invalidar els déus antics i va prevaler el culte

a l'únic Déu, Ahura Mazda i els seus atributs, després convertits en àngels benèfics, en

contra del malvat Ahriman i el seu seguici demoníac. En general, aquestes estructures

angèliques, prenen la seva forma de la monarquia constituïda, on el Déu un i principal,

assumeix el paper polític i Reial, ara, la seva cort amb els seus funcionaris i portaveus

són vistos com àngels. En altres paraules, la configuració angèlica és molt antiga i amb

tota probabilitat tingui el seu origen el si del politeisme i en societats amb cert

desenvolupament sociopolític, si més no hi són presents, però sobreviuen i es tonifiquen

quan les funcions dels múltiples déus es resumeixen en un de sol, d'allà que destaquen

en els cultes monoteistes.

Les imatges angèliques en la literatura sagrada

La presència d'éssers divins ajudants i servils als propòsits del "Déu" com a entitats

esperits, té arrels en tradicions orals semites i indoàries, el vèrtex es perden en les

tenebres del passat. La Bíblia no dóna el nom de cap àngel a no ser el de Miguel i

Gabriel, en Daniel; Lluc. La raó és òbvia, en la religió hebrea s'evitava adorar aquests

éssers, per deixar ben establert que no eren déus. En l'Apocalipsi, quan un àngel se li

apareix a Joan i aquest se sent inclinat a reverenciar aterrit per tan terrible manifestació

de poder, això és replica: "Adora a Déu". No obstant això, l'adoració d'àngels era molt

estesa en els primers segles de l'era cristiana. Si bé no coneixem els seus noms, la Bíblia

descriu alguns dels seus rangs i funcions, en el capítol 10 de Daniel, apareix el Arcàngel

Miquel.

Després la literatura apòcrifa multiplicar a aquests caps fent d'ells un veritable exèrcit.

Més tard vénen a la cort celestial, els serafins, apareixen una sola vegada en la Bíblia,

d'Isaïes capítol 6. Els querubins són éssers que han tingut en la Bíblia un paper més

protagonista. Estan sota de Jahvè, són la banqueta del tron, com cavalls voladors

83

impulsen el seu carro i ministra entre la seva presència. L'àngel Gabriel, va ser una

aportació tardà en la literatura apocalíptica i cristiana, aquest va ser qui se li va

aparèixer a Maria i li va anunciar el naixement virginal de Jesús. Ja per al segle IV,

Dionís en el seu llibre l'Areòpag, descriu una jerarquització que va continuar fins als

nostres dies. Ell divideix els àngels en nombre de nou, agrupats en tres carros cadascun.

El primer nivell hi ha els serafins, querubins i trons, en el segon, Dominis, Virtuts i

Poders, en el tercer Prínceps, Arcàngels i Ángeles. Al seu torn divideix els arcàngels en

set, possiblement basat en els set àngels que toquen les trompetes en el llibre de

l'Apocalipsi, ells són: Miquel, Gabriel, Raphael, Uriel, Hamsel, Reziel, Auriel.

El relativisme moral està avui de moda en molts ambients, però són més els que diuen

creure-hi que els que es comporten com si així fos. Si el bé i el mal no existeixen, no hi

ha base per a cap queixa, no hi ha cap esperança real, les nostres idees i valors són

arbitraris i artificials i ningú ha de prendre-se'ls seriosament. Són pocs els que

practiquen aquesta fe, la majoria comprenen intuïtivament que sí que existeix el mal

real, que la tortura, la fam i la crueltat són inacceptables i no és admissible ignorar. El

mal està en la vinculació entre el sofriment i el propòsit conscient d'infligir.

El concepte del diable, ens ajuda a entendre el mal?

El diable és una idea judeocristiana-musulmana, però també pot ser valuosa per a altres,

si més no com a metàfora de la naturalesa irreductible del mal i del mal que

transcendeix la responsabilitat humana individual. El mal no es restringeix

necessàriament als éssers humans; pot existir en altres éssers, en el cosmos, fins i tot en

la deïtat. El mal sembla procedir d'una força malèvola que treu partit dels defectes

humans i tradueix les ganes desequilibrats d'un Hitler o un Stalin en la mort i destrucció

de milions de persones. Aquest mal transcendent pot ser que vingui de fora de la

humanitat, de la consciència col·lectiva de la humanitat, o de qualsevol altra font dins

de la humanitat. En qualsevol cas, es manifesta com una força, real i carregada de sentit

de finalitat, que ultrapassa les fronteres de la consciència. Com va dir Jung, cap a l'hi

pot anomenar diable.

Els no cristians poden utilitzar termes i metàfores diferents per designar el principi del

84

mal, però l'opció de ser cristià comporta la d'emprar termes cristians; se'ls pot enriquir o

modificar amb conceptes procedents d'altres tradicions, però no se'ls pot descartar. Per

això el diable tingui significat per als cristians (i els musulmans) d'una manera que no és

el mateix que el dels partidaris d'altres punts de vista.

Per què, actualment, hi ha una tendència a rebutjar la creença en el diable?

És innegable, que la idea del diable és impopular en cercles intel·lectuals occidentals,

però es diria que les pretensions a la veritat d'aquests cercles es redueixen al

cronocentrisme, una varietat avui estesa de l'etnocentrisme. La creença en el diable com

la personificació del mal, carregada de sentit de finalitat, és externa a la ciència, però no

contrària a ella, perquè la ciència no investiga el mal, ni pot fer-ho. És irrellevant que la

ciència hagi desenvolupat maneres d'investigar les malalties més pràctics que atribuir-

les a dimonis, perquè la creença que els dimonis causen malalties hi ha la declaració

relativa al món moral, no al físic. Les ciències no tracten en absolut les qüestions

morals.Un altre obstacle a la creença és semàntic. La gent esquiva dir: "crec en el

diable", perquè això sona semblant a dir: "crec en Déu". Però aquestes dues afirmacions

no són paral·leles, perquè "crec en Déu" comporta, ordinàriament, tant una acceptació

intel·lectual de l'existència de Déu com un compromís personal amb Déu, mentre que

"crec en el diable" només comporta l'acceptació intel·lectual de l'existència del diable,

sense compromís moral.

Un pas en la reducció de Llucifer el va donar San Anselmo, va ser el teòleg més

original des Eriúgena, va aplicar a la teologia una lògica acurada derivada de les arts

liberals, i va ser un dels fundadors del escolasticisme. La seva proslogion (1077/1078),

exposava la prova ontològica de l'existència de Déu, la seva caiguda del diable

(1085/1090) era en gran part un tractat filosòfic sobre el significat de "res" aplicat al

mal. Les seves obres posteriors, més estrictament teològiques, inclouen Per què Déu es

va fer home (1094-1098), que presentava la seva teoria de la satisfacció, la concepció de

la Verge (1099/1100), escrit com una mena de suplement a Per què Déu es va fer home i

la congruència de la predestinació i el lliure albir (1107/1108).

Potser l'originalitat d’Anselmo ha estat exagerada per alguns estudiosos moderns, però

sí que va ser el primer teòleg cristià que es va enfrontar a la naturalesa del mal i altres

85

qüestions amb un procés racional sistemàticament lògic. Déu ens va donar la raó com a

facultat suprema, pensava, i per tant ha de desitjar que la utilitzem. Anselm creia que la

raó podia operar per comprendre la realitat amb independència de la revelació (això es

diria posteriorment "teologia natural") i per comprendre el significat de la revelació

(posteriorment "teologia revelada").

Les preguntes lògicament prèvies són: Què és el mal?, I: D' on ve? Anselm es va

encarar a aquestes preguntes diverses vegades, però ho va fer de la manera més directe a

La caiguda del diable. Es va centrar en la caiguda del diable i no en el d'Adam per la

seva prioritat cronològica i racional. La caiguda d'Adam pot explicar-se, si més no

indirecta i parcialment, per la temptació de la serp, però en la caiguda de Satan cap mal

preexistent enterboleix l'assumpte. Si ens preguntem com va caure Llucifer, ens

preguntem com va entrar el mal inicialment en el cosmos, i podem encarnar la

naturalesa de la mal fent abstracció de circumstancies històriques o mitològiques. La

caiguda del diable és essencialment un tractat filosòfic sobre la naturalesa del mal.

La primera suposició Anselm és tradicional. El mal és el no-res. Però passa a analitzar

racionalment aquest concepte. En dir que el mal és el no-res, no vol dir que la paraula

mal no tingui sentit, sinó que el concepte mal és idèntic al concepte de res. Aquests

conceptes negatius només tenen sentit si es refereixen al bé ja alguna cosa, con "No-

juan" només té sentit si es refereix a Juan.La paraula no es refereix només al que nega.

De la mateixa manera la paraula mal només es refereix al bé que nega. El mal total i

complet és el mateix que el no ser total i complet, el buit. Però és incomprensible.

Només tenim consciència del mal i el no ser en un sentit limitat, aplicant-los a

determinats punts de referència. Per exemple, la ceguesa és un mal, és la negació de la

visió. Per qüestions, de vegades insinuem el mal com existent. Diem que la ceguesa, o

la guerra o el càncer existeixen, però es tracta d'absència de visió, de pau, de salut. El

mal no és res en si mateix, però en les paraules es fa un gairebé una cosa: la paraula

mal, en aquest sentit, es refereix a certes mancances específiques. A més, encara que no

sigui res en si mateix, el mal produeix resultats reals, com quan un càncer mata o un

lladre roba. L'absència de bé produeix efectes reals en el món.

86

5.6 ) INTRODUCCIÓ

Aquesta monografia tractarà d'aclarir l'actuació de la

bruixa de l'edat mitjana a tot Europa i principalment a

Espanya. S'investigarà sobre el seu rol social, la seva

marginalitat, i els seus costums. La visió del poble

davant la bruixa i els seus pactes demonològiques.

S'intentarà definir quina classe de dones eren, a què es

dedicaven, com ho feien i el seu ofici com influïa la

resta de la societat. Aquest model arquetip el podem

rastrejar en molts autors moderns, que ens poden ser de

gran ajuda. Els treballs de Julio Caro Baroja són

excepcionals per poder abordar aquest tema d'una

manera completa.

Ens ocuparem de entreveure a la veritable bruixa, no a aquella dels contes de fades, sinó

a aquesta dona tangible de la vida quotidiana. Com va ser perseguida i perquè també és

un tema que s'inclou en aquest treball.

Finalment he pres alguns mites asturians que es remunten a l'antiguitat i que estan

íntimament lligats al tema de la bruixeria i la demonologia.

La màgia

La imatge actual que tenim de la bruixa va ser elaborada definitivament en forma

tardana. Aquesta visió es configura al voltant dels segles XV i XVI. Quan pensem en les

bruixes malèfiques, pudents i demoníaques del nostre segle, les pensem El mateix passa

amb l'edat mitjana.

La visió que tenim de l'edat mitjana és d'una època fosca, conflictiva i d'una crisi

87

contínua. A l'edat mitjana la bruixeria i la demonologia arribaran noves dimensions

gràcies a l'esperit de crisi que s'estava vivint. Aquesta sobtada aparició del tema no té a

veure amb més quantitat de bruixes en el món sinó amb la crisi material i espiritual que

es vivia. Es busquen culpables i així s'iniciarà més tard les persecucions per part de

catòlics i protestants.

D'altra banda l'estudi de la bruixeria desemboca en la problemàtica relacionada amb la

dona. La bruixa en contraposició amb el mag - aquest crea la realitat - la fa servir, se

serveix de la realitat.

La bruixeria és un tema present tant en l'antiguitat, en l'edat mitjana com en el

renaixement i barroc, però no podem parlar de conjunt ja que cada època imposa el seu

segell característic. Al segle XV aproximadament ja es definirà l'estereotip de la bruixa

lligada a la maldat, a la corrupció, tenint com a companyia el dimoni. També en aquest

segle s'acaba de configurar la idea de la secta de bruixes, els ritus.

Diu Michelet: “... La dona neix fada. Pel retorn singular de l'exaltació és sibil. Per

l'amor, maga. Per la seva finor, la seva malícia, és bruixa ...". La història comença on la

dona bella, jove deixa de ser-ho i es converteix en lletja, vella i anticipadora de mals

averanys.

Sobre la teoria de la màgia ens parla Caro Baroja i ens porta a comparar-la amb cinc

elements. Distingeix entre màgia i nivell cultural, màgia i teoria antropològica, màgia i

religions clàssiques, màgia i demonologia, i màgia i cristiandat. Ens dóna les

explicacions referents a l'actitud de les diferents classes socials abans la figura dels

mags i la mateixa màgia. Pel que fa a la teoria antropològica ens explica com s'ha pres

la paraula "Màgia" a diferents pobles europeus, des de l'antiguitat. Hi va haver des de

sempre certes passions que han mogut als home a acostar-se a allò desconegut, a certes

forces naturals que satisfacin el seu desig en forma immediata. Aquests homes feien

lliurament d'una part del seu ésser o de la totalitat d'aquest. Aquestes potències

sobrenaturals de vegades són malignes i altres no.

Les bases del pensament màgic i del pensament religiós són molt diferents des del

començament. Pel que fa a les religions clàssiques trobem l'ús de la paraula mageia que

s'empra en grec per referir-se a l'activitat dels mags o una tribu sacerdotal. La mageia és

88

una forma d'interactuar amb el sobrenatural.

El tema de la demonologia Caro Baroja el centra en l'atenció que alguns teòlegs

musulmans de l'edat mitjana van començar a establir pel que fa a la màgia. Cita per

exemple a Ibn H'azm (953-1064 d. de JC.), Per a ell no hi ha possibilitat de realitat en

alguns dels actes que se li atribueixen al mag. Com ara volar o caminar sobre les aigües.

Aquests fets es dels reservats exclusivament als profetes. No obstant això no es nega la

màgia per exemple dels talismans o la màgia dels encanteris, els quals exciten certes

energies naturals. Per Ibn H'azm la màgia no té res de miraculós ni prodigiós. Diu que

els mags poden produir aparences i fer falsos miracles però ni tan sols els atribueix certa

relació amb el dimoni.

En l'àmbit de màgia-cristiandat es parla de Sant Tomàs i es considera que per al teòleg

medieval tenia en compte tres fets importants en el problema de la màgia, és a dir

• La intervenció dels dimonis

• Les operacions tècniques

• La naturalesa de l'home disposat a trencar la seva relació amb Déu.

Sabem que el mag és el antisanto, el realitzador de falsos miracles.

Primeres visualitzacions del dimoni i de les bruixes. Textos que els configuren:

D'altra banda, el món del dimoni serà expressat de manera sensual. Començarà a veure's

des de l'edat mitjana fins al renaixement el dimoni com un ésser tangible i concret que

es manifestarà als seus seguidors com un boc, amb banyes, cua i peülles, amb olor de

sofre i de pell molt freda, serà un ésser de naturalesa monstruosa i expressió de

disbauxa.

La lluita del dimoni amb les forces divines es veurà com una constant, el dimoni es

donarà suport en la seva aliades les bruixes per lluitar. Això és arran de que a partir del

segle XIV es difondrà la idea d'una secta de bruixes, d'una organització en contra de les

89

forces de Déu. Aquesta idea neix unida a la persecució de jueus i heretges, això

s'explicaria per l'aparició de brots epidèmics, sequeres i fams que es van donar durant

aquests segles: "L'arribada, a mitjans del segle XIV, dels bacils de la pesta, procedents

de les estepes de l'Àsia central, va provocar una sèrie de reaccions en cadena. Obsessió

de la conjura, estereotips antiheréticos i trets xamànics es van fondre fent sorgir la

imatge amenaçadora de la secta brujesca. "

L'Església prepararà una sèrie de tractats demonològiques per tractar d'explicar el

accionar del dimoni en el món. En aquests tractats es va a definir el rol i les

característiques de la bruixa. La idea que aquestes bruixes o servidores del dimoni es

disseminen pel món causant mals, va portar el papa Innocenci VIII a dictar el 1484 la

butlla Summis Desiderantes Affectibus. En aquesta butlla l'Església dóna suport a la

persecució de persones que practiquin fetilleries, encanteris etc. La butlla també

autoritzava a dos membres de l'Ordre dels Germans Predicadors (fundada el 1214 per

Sant Domènec de Guzmán per combatre les heretgies) per actuar en contra d'aquells que

practiquin la màgia. Obligava a tota la cristiandat a col.laborar. La Inquisició va ser

fundada oficialment el 1231, pel papa Gregori IX, prenia un nou rumb. Serien aquests

dos dominics Jacob Sprenger i Heinrich Kramer que publicarien un text amb tot el

referent a la bruixeria i la demonologia de l'època. Es va anomenar a aquest text el

Malleus Malleficarum i és una peça importantíssima per a la comprensió del pensament

d'aquell llavors. També en aquest escrit s'estableixen les penes i càstigs per als que

practiquen la bruixeria: "Els càstigs previstos per a les dones que compartien aquestes

il.lusions eren relativament tous: quaranta dies, un any, dos anys de penitència. La

major severitat (l'expulsió de la parròquia) era reservada als que es presumien de

procurar l'amor o l'odi, era deguda segurament a la presència de rituals ... "

No obstant això, a partir de les primeres dècades del segle XV, la bruixeria ja era

castigada amb la foguera.

La idea de la secta de bruixes:

La idea de la secta de bruixes es remunta cap al segle XII, i es reprèn al voltant del segle

XIV. És bo recordar que aquesta idea va estar sempre molt lligada a l'aparició de grans

pestes i epidèmies.

90

Hi ha dos vessants principals que ens deixen entreveure qui eren realment aquestes

bruixes, una d'elles és la que remarquen els inquisidors i jutges eclesiàstics: tenen la

idea d'un complot amb el dimoni en contra de la religió del cristianisme. D'altra banda

tenim els elements màgics precedents de la mateixa societat medieval.

Aquests elements van començar a fusionar i es va començar a associar a les bruixes amb

la mort, amb la sang i amb la llet. Manifestat en els mals esdevinguts a lactants, malalts

i animals joves. Al voltant del segle XIII el poble parlava de les Strix i les identificava

com dimonis que prenent l'aspecte d'una vella, rondaven pels camps muntats en llops i

assassinant a lactants.

Aquestes dones, les bruixes, la majoria tenien coneixements de medicina natural,

transmesos de generació en generació. Moltes d'elles eren entabanadors, altres tantes

eren veritablement servidores de Satanàs. Per la importància que en l'edat mitjana va

tenir aquest figura, ens deixa veure la importància que cobrava com a rol social. La

bruixa sorgia com a resposta davant el patiment i èpoques en crisi. Apareixien com

realitzadores de somnis i malsons davant la societat pels seus encanteris i conjurs. Això

s'explica tenint en compte que havia certs desitjos terrenals que no es podien demanar a

Déu, no perquè es cregués el seu poder insuficient sinó perquè la majoria de les vegades

el dimoni estava més proper. El diable lliurament dons aquí i ara, en canvi per demanar-

li a Déu havien, potser esperar la vida espiritual.

La bruixa manipula la realitat, en funció dels seus desitjos o dels que ho demanin. Hi

havia encanteris referents en la seva majoria a satisfacció d'amors, adquisició de béns,

predir el futur, allunyar les persones indesitjables o causar danys.

Moltes vegades la bruixa no és aquella dona lletja, ermitana i allunyada de la societat.

Generalment es llisca als carrers de dia, i de vegades, només de vegades, va a l'Església,

ja que moltes vegades no renega de Déu, sinó que fins el invoca en els seus conjurs. En

la societat és aquella dona a qui es tem, però que alhora es recorre a ella en situacions

extremes.

91

Fades i bruixes

Nombroses figures de l'antiguitat seran bolcades en l'edat mitjana europea i sobretot en

l'espanyola. Aquestes figures paganes seran cristianitzades per apropar la religió

catòlica als cristians. En citaré alguns exemples:

Grainne, semidivines solar celta que expressa l'aspecte més radiant de la feminitat.

Abundaran també exemples com Brigit (Brigantia en galès, que deriva de l'irlandès

Brig, que significa "poder o autoritat"), l'antiga deessa mare irlandesa, filla del déu

Dadga i que serà cristianitzada a Santa Brígida.

Seguint la mateixa lògica Dana (Anna, Anu, o Don), la mare de tots els déus celtes, serà

cristianitzada sota la figura de Santa Anna, la mare de la Verge Maria.

Exemples com aquests n'hi ha molts. A l'edat mitjana espanyola hi haurà figures que

s'expressaran visions del femení i la seva relació amb el món màgic. Aquestes figures

són les fades i bruixes.

Les fades com semidivines i la seva creença derivaria de cultes a divinitats femenines

precéltic. Seran associades amb les forces de la natura, principalment amb fonts i rius,

amb els boscos també. Aquesta creença continuarà en l'edat mitjana. L'actitud benèfica

de les fades era de vegades molt particular.

Aquesta creença en les fades i la seva influència i poders quedaran vigents a Espanya i

tot Europa fins aproximadament el segle XVI.

No només aquesta creença en fades serà la que lligui a la dona amb la màgia en la

cultura popular. També hi havia potències femenines sobrenaturals, dones de carn i

ossos. Aquestes dones es transformaran de a poc a dimonis cristians. Les fades llavors

s'aniran transformant en bruixes i dimonis.

92

La imatge de la bruixa

El màgic en associació amb la dona es mantindrà en la mentalitat europea. Aquesta

dona, la dona sagrada que podia despertar l'amor amb les seves pocions i fórmules

màgiques, podia transformar-se a voluntat, podia causar mal amb només una mirada.

Des de l'antiga Grècia tenim figures com Circe i Medea que es representen amb

aquestes figures de l'edat mitjana. Ja en el món germànic, la dona ocupava un lloc de

gran importància. Tenia connexió amb la natura màgica, tenia capacitat profètica i

sanadora. Aquest caràcter profètic simbolitza un gran respecte per la dona. Aquí és on la

dona assumeix el rol de bruixa. A la mitologia nòrdica, tenim com a representant

d'aquestes dones a la maga Gullveig, "la faedora d'or". En l'àmbit celta abundaven

fetilleres i profetesses. Entre els celtes estaven les Cailleach (les bruixes), apareixen

com a dones repulsives i atemorizante, però envoltades de sacralitat. Aquestes nocions

de l'antiguitat van ser traspassades a Espanya.

El sorgiment de diverses heretgies posa de manifest que l'Església ja no satisfà com

abans al poble catòlic. Durant anys l'Església havia lluitat per eradicar al paganisme i els

cultes de pobles bàrbars. Però els cultes pagans van reaparèixer, aquest cop amb més

força i amb matisos demoníacs. La creença del mal en forma absoluta posava en perill la

continuació de l'obra de Déu. La dona, com ser feble, era la més propícia a caure en les

seves xarxes de temptacions i rendir-se a la seva mercè. Com mai la imatge del diable

va sorgir amb tanta força.

Els pactes diabòlics

En aquest context esmentat anteriorment neixen el que coneixem com pactes diabòlics.

Satanàs ofereix als seus cérvols que qualsevol senyor lliura als seus vassalls: protecció i

empara a canvi d'un lliurament total. El pacte es realitzava en una cruïlla de camins. Es

consagraven a la deessa Hècate, la divinitat de la bruixeria i la foscor nocturna. Amb el

pas del temps es van generalitzar i es realitzaven arreu, però sempre es mantenia de nit.

93

El nou cérvol renega de la fe i trenca la promesa que l'unia amb el seu anterior senyor.

Sobre la motivació d'aquests éssers per la qual busquen el pacte, s'ha dit molt. Però el

més acceptat és un cert interès per algun bé material immediat que Déu no aconseguia

complir en tan poc temps i sense cap esforç previ.

El diable en realitzar el pacte sempre apareixia envoltat de harpies, centaures, i altres

éssers de l'imaginari pagà.

A aquest tema Julio Caro Baroja li dedica un capítol en el seu llibre Vides màgiques i

Inquisició en el qual ens parla dels arquetips de pactes, sobretot a l'Espanya de l'edat

mitjana. Generalment el pacte és induït per un amor carnal, però és cert que podem

trobar altres mòbils. Aquestes podrien ser desitjos de riqueses o de poder o de

comandament. Tots aquests mòbils han estat considerats a través de la història com a

principals factors decisius d'aquest mal procedir. Els resultats són sempre els mateixos

pel que fa a la literatura de l'època: la humiliació del dimoni i el penediment seguit de la

salvació de l'home.

A Los Milagros de Nostra Senyora de Gonzalo de Berceo, tenim el pacte de Teòfil amb

el diable. Berceo ens dóna la versió castellana d'aquest clàssic. Teòfil és el prototip de

l'ressentit, però finalment es salva per intervenció de la Verge. També aquesta salva un

cavaller que va fer pacte amb el diable perquè el alliberés de la seva trista ruïna. L'ànsia

desmesurat de riqueses és també un factor important al moment de realitzar aquest tipus

de pactes.

Caro Baroja segueix a l'escriptor Martín del Río en la seva explicació de la codificació

del pacte demoníac. El pacte exprés - explica - es realitza de tres formes diferents:

• El dimoni rep l'homenatge en forma corporal i davant testimonis.

• El pacte es fa per escrit, establint deures i drets en un document signat i segellat.

• El pacte es fa per mitjà d'un tercer

94

La persona que realitza el pacte renega de la fe de Déu i de l'Església. S'aparta del camí

de Déu i de la protecció de la Verge. És tal l'aïllament de la recta via que fa l'home que

fins el dimoni li dóna nom nou. Renúncia als seus parentius carnals, rep de part del seu

nou senyor un vestit nou, el cercle màgic serveix per a realitzar la crida del mag al

dimoni. El nou mag queda inscrit en un llibre de la mort, comença a fer sacrificis

horribles i practica el mal tot el que pot.

El pacte podia ser públicament conegut.

El pacte implícit es prestava més com a figura de delicte als abusos judicials. Els fiscals

s'encarregaven de demostrar l'existència d'aquest pacte amb els acusats.

La persecució de la bruixeria. Diferents cultes i creences medievals:

Podem veure que ja l'any 743 l'últim rei merovingi, Khilderic III, va publicar un edicte

en el qual condemnava les pràctiques tant paganes com les anomenades "màgiques".

Carlemany també va publicar el seu amb referència a aquest tema. Condemnar les

supersticions i bruixeria, incloent els filtres amatorios i la invocació al dimoni. Aquells

que cometessin aquests delictes serien jutjats com homicides, això vol dir que els seria

aplicable la pena de mort.

Així es va formar un precedent legal al voltant de la persecució de la bruixeria. Al poble

espanyol la imatge de la dona bruixa es va anar distorsionant al màxim, encara que no

es va deixar per això de freqüentar-, però ara sí que es feia en les ombres.

Amb el pas de les dècades dels càstigs als acusats de bruixeria van empitjorar, es van fer

més severs. A la penitència i humiliació pública es van sumar la utilització de la tortura

i la pena de mort. Amb aquests canvis es va redissenyar la imatge de la bruixa ia partir

de llavors definitivament es la va lligar al dimoni. A Satanàs l'hi va començar a

descriure com un home negre, o vestit d'aquest color, amb banyes, cua i de vegades amb

peülles.

Van sorgir diversos cultes, es exemplificaran només alguns d'ells:

95

El sabbat: era l'expressió de la religió del dimoni. Hi les bruixes i bruixots es reunien en

un banquet enorme amb el diable, menjaven i bevien en excés. Després el adoraven, el

besaven i copulen amb ell i entre ells, mantenint relacions homosexuals i sodomites. En

aquest aspecte sexual se l'ha comparat amb les cultures anteriors i paganes. En aquesta

nova reunió la relació carnal portava a segellar el pacte demoníac. Les relacions de

orgia i les relacions desviades desvirtuen l'acte sexual a allunyar-lo del caràcter sagrat

de la concepció i convertir-lo en un acte merament de plaer. D'altra banda el dimoni

s'assegurava una descendència (ja que a ell li està negada la capacitat d'engendrar vida)

en transmetre els secrets malèfics adquirits de generació en generació.

Aquesta reunió es realitzava la nit de divendres a dissabte en algun lloc apartat o bé en

els boscos, allà es realitzava el pacte amb el diable, on ell transmetia a les bruixes tota

mena de coneixements màgics i poders amb els quals poguessin vèncer als seus

adversaris o ajudar els seus protegits.

Amb el pas dels anys aquests sabbat van ser només atribuïts a la part femenina, els

homes van quedar de costat, llavors era la dona la que participava d'aquest ritu.

Etimològicament la paraula sabbat sembla designar un culte pagà, derivant del de

Dionís, és a dir del Sabazius, però com diu Julio Caro Baroja no s'ha de deslligar la

paraula del sabbat jueu, en el seu sentit negatiu que la gent de l'edat mitjana tenia pels

jueus i hebreus.

Els Aquelarre: (deriva del basc Akelarre, que significa "camp o prat del mascle

cabrum"). Els aquelarres o reunions de bruixes van estar molt presents en la cultura

popular europea. Segons la tradició aquesta reunió havia de realitzar un dissabte a la nit,

especialment en temps de Quaresma.

També diu la tradició que el dia primer de maig és propici per allunyar les bruixes. El

dijous anterior, quan se suposa que el poder de les bruixes està en el seu clímax, quan el

sol culmina el seu descens, la gent es dedica a lligar torxes i ajuntar branques seques de

romaní o avet i es dirigeixen cap a l'Església a buscar l'absolució . Els dies anteriors, els

96

darrers d'abril, el poble neta completament les seves cases i les reguen amb aigua de

ruda.

Pel que fa a la nit de Hallowen sabem que està lligada també a les bruixes. Però aquesta

celebració té un matís diferent. La vigília de la nit de Tots Sants té una importància

essencial a Espanya i s'ha difós a molts pobles europeus. Aquesta data està associada

amb els esperits dels difunts, era també anomenada Samhain, aquesta tradició diu que al

començament de l'hivern als morts entumits pel fred i la fam se'ls permetia per aquesta

nit només passar amb els seus familiars a casa seva. Llavors els vius els esperaven, els

rebien amb un bon foc i abundant menjar.

En finalitzar la celebració dels difunts es trobarien reticents de tornar a les seves tombes

per la qual cosa treien menjar i regals per als difunts, i disfressats els acompanyaven fins

als límits del poble.

Aquesta nit també es creia que les bruixes incrementaven el seu poder i al costat de les

fades, follets i altres éssers se'ls era permès per aquesta nit vagar en forma lliure per

aquest món.

5.7) EL CONEIXEMENT SOBRE LES BRUIXES

Ja s'ha explicat anteriorment que les bruixes adquirien el seu coneixement transmès de

generació en generació i per via oral. Probablement els aquelarres i els sabbat serien

reunions on s'intercanviaven coneixements.

Les arts màgiques era un d'aquests coneixements. Tenien coneixement de la

manipulació de determinades substàncies minerals les que utilitzaven com a remeis i

verins. També entre aquestes arts tenim l'endevinació i la interpretació dels somnis.

Totes aquestes activitats per descomptat, eren censurades pel Cristianisme.

Des de l'antiguitat era coneguda l'habilitat de les dones per curar en forma "màgica".

Aquesta creença a Espanya va derivar dels bàrbars i va tenir repercussió durant l'edat

mitjana. Lamentablement els metges no estaven a l'abast de tothom, els seus costos eren

97

elevats.

Les bruixes, des del punt de vista de remeieres, tenien un gran coneixement pel que fa a

herbes i remeis es tractava. Les consultava des dels més necessitats com els de les grans

esferes. L'aportació de la dona va ser molt important per a la medicina. Dansa de les

dones i la mort; gravat de l'any 1491

Els pactes diabòlics

En aquest context esmentat anteriorment neixen el que coneixem com pactes diabòlics.

Satanàs ofereix als seus cérvols que qualsevol senyor lliura als seus vassalls: protecció i

empara a canvi d'un lliurament total. El pacte es realitzava en una cruïlla de camins. Es

consagraven a la deessa Hècate, la divinitat de la bruixeria i la foscor nocturna. Amb el

pas del temps es van generalitzar i es realitzaven arreu, però sempre es mantenia de nit.

El nou cérvol renega de la fe i trenca la promesa que l'unia amb el seu anterior senyor.

Sobre la motivació d'aquests éssers per la qual busquen el pacte, s'ha dit molt. Però el

més acceptat és un cert interès per algun bé material immediat que Déu no aconseguia

complir en tan poc temps i sense cap esforç previ.

El diable en realitzar el pacte sempre apareixia envoltat de harpies, centaures, i altres

éssers de l'imaginari pagà.

A aquest tema Julio Caro Baroja li dedica un capítol en el seu llibre Vides màgiques i

Inquisició en el qual ens parla dels arquetips de pactes, sobretot a l'Espanya de l'edat

mitjana. Generalment el pacte és induït per un amor carnal, però és cert que podem

trobar altres mòbils. Aquestes podrien ser desitjos de riqueses o de poder o de

comandament. Tots aquests mòbils han estat considerats a través de la història com a

principals factors decisius d'aquest mal procedir. Els resultats són sempre els mateixos

pel que fa a la literatura de l'època: la humiliació del dimoni i el penediment seguit de la

salvació de l'home.

A Los Milagros de Nostra Senyora de Gonzalo de Berceo, tenim el pacte de Teòfil amb

98

el diable. Berceo ens dóna la versió castellana d'aquest clàssic. Teòfil és el prototip de

l'ressentit, però finalment es salva per intervenció de la Verge. També aquesta salva un

cavaller que va fer pacte amb el diable perquè el alliberés de la seva trista ruïna. L'ànsia

desmesurat de riqueses és també un factor important al moment de realitzar aquest tipus

de pactes.

Caro Baroja segueix a l'escriptor Martín del Río en la seva explicació de la codificació

del pacte demoníac. El pacte exprés - explica - es realitza de tres formes diferents:

o El dimoni rep l'homenatge en forma corporal i davant testimonis.

o El pacte es fa per escrit, establint deures i drets en un document signat i segellat.

o El pacte es fa per mitjà d'un tercer

La persona que realitza el pacte renega de la fe de Déu i de l'Església. S'aparta del camí

de Déu i de la protecció de la Verge. És tal l'aïllament de la recta via que fa l'home que

fins el dimoni li dóna nom nou. Renúncia als seus parentius carnals, rep de part del seu

nou senyor un vestit nou, el cercle màgic serveix per a realitzar la crida del mag al

dimoni. El nou mag queda inscrit en un llibre de la mort, comença a fer sacrificis

horribles i practica el mal tot el que pot.

El pacte podia ser públicament conegut

El pacte implícit es prestava més com a figura de delicte als abusos judicials. Els fiscals

s'encarregaven de demostrar l'existència d'aquest pacte amb els acusats.

La persecució de la bruixeria. Diferents cultes i creences medievals

Podem veure que ja l'any 743 l'últim rei merovingi, Khilderic III, va publicar un edicte

en el qual condemnava les pràctiques tant paganes com les anomenades "màgiques".

Carlemany també va publicar el seu amb referència a aquest tema. Condemnar les

supersticions i bruixeria, incloent els filtres amatorios i la invocació al dimoni. Aquells

99

que cometessin aquests delictes serien jutjats com homicides, això vol dir que els seria

aplicable la pena de mort.

Així es va formar un precedent legal al voltant de la persecució de la bruixeria. Al poble

espanyol la imatge de la dona bruixa es va anar distorsionant al màxim, encara que no

es va deixar per això de freqüentar-, però ara sí que es feia en les ombres.

Amb el pas de les dècades dels càstigs als acusats de bruixeria van empitjorar, es van fer

més severs. A la penitència i humiliació pública es van sumar la utilització de la tortura

i la pena de mort. Amb aquests canvis es va redissenyar la imatge de la bruixa ia partir

de llavors definitivament es la va lligar al dimoni. A Satanàs l'hi va començar a

descriure com un home negre, o vestit d'aquest color, amb banyes, cua i de vegades amb

peülles.

Van sorgir diversos cultes, es exemplificaran només alguns d'ells:

El sabbat: era l'expressió de la religió del dimoni. Hi les bruixes i bruixots es reunien en

un banquet enorme amb el diable, menjaven i bevien en excés. Després el adoraven, el

besaven i copulen amb ell i entre ells, mantenint relacions homosexuals i sodomites. En

aquest aspecte sexual se l'ha comparat amb les cultures anteriors i paganes. En aquesta

nova reunió la relació carnal portava a segellar el pacte demoníac. Les relacions de

orgia i les relacions desviades desvirtuen l'acte sexual a allunyar-lo del caràcter sagrat

de la concepció i convertir-lo en un acte merament de plaer. D'altra banda el dimoni

s'assegurava una descendència (ja que a ell li està negada la capacitat d'engendrar vida)

en transmetre els secrets malèfics adquirits de generació en generació.

Aquesta reunió es realitzava la nit de divendres a dissabte en algun lloc apartat o bé en

els boscos, allà es realitzava el pacte amb el diable, on ell transmetia a les bruixes tota

mena de coneixements màgics i poders amb els quals poguessin vèncer als seus

adversaris o ajudar els seus protegits.

Amb el pas dels anys aquests sabbat van ser només atribuïts a la part femenina, els

homes van quedar de costat, llavors era la dona la que participava d'aquest ritu.

Etimològicament la paraula sabbat sembla designar un culte pagà, derivant del de

100

Dionís, és a dir del Sabazius, però com diu Julio Caro Baroja no s'ha de deslligar la

paraula del sabbat jueu, en el seu sentit negatiu que la gent de l'edat mitjana tenia pels

jueus i hebreus.

Els Aquelarre: (deriva del basc Akelarre, que significa "camp o prat del mascle

cabrum"). Els aquelarres o reunions de bruixes van estar molt presents en la cultura

popular europea. Segons la tradició aquesta reunió havia de realitzar un dissabte a la nit,

especialment en temps de Quaresma.

També diu la tradició que el dia primer de maig és propici per allunyar les bruixes. El

dijous anterior, quan se suposa que el poder de les bruixes està en el seu clímax, quan el

sol culmina el seu descens, la gent es dedica a lligar torxes i ajuntar branques seques de

romaní o avet i es dirigeixen cap a l'Església a buscar l'absolució . Els dies anteriors, els

darrers d'abril, el poble neta completament les seves cases i les reguen amb aigua de

ruda.

Pel que fa a la nit de Hallowen sabem que està lligada també a les bruixes. Però aquesta

celebració té un matís diferent. La vigília de la nit de Tots Sants té una importància

essencial a Espanya i s'ha difós a molts pobles europeus. Aquesta data està associada

amb els esperits dels difunts, era també anomenada Samhain, aquesta tradició diu que al

començament de l'hivern als morts entumits pel fred i la fam se'ls permetia per aquesta

nit només passar amb els seus familiars a casa seva. Llavors els vius els esperaven, els

rebien amb un bon foc i abundant menjar.

En finalitzar la celebració dels difunts es trobarien reticents de tornar a les seves tombes

per la qual cosa treien menjar i regals per als difunts, i disfressats els acompanyaven fins

als límits del poble.

Aquesta nit també es creia que les bruixes incrementaven el seu poder i al costat de les

fades, follets i altres éssers se'ls era permès per aquesta nit vagar en forma lliure per

aquest món.

101

El coneixement de les bruixes

Ja s'ha explicat anteriorment que les bruixes adquirien el seu coneixement transmès de

generació en generació i per via oral. Probablement els aquelarres i els sabbat serien

reunions on s'intercanviaven coneixements.

Les arts màgiques era un d'aquests coneixements. Tenien coneixement de la

manipulació de determinades substàncies minerals les que utilitzaven com a remeis i

verins. També entre aquestes arts tenim l'endevinació i la interpretació dels somnis.

Totes aquestes activitats per descomptat, eren censurades pel Cristianisme.

Des de l'antiguitat era coneguda l'habilitat de les dones per curar en forma "màgica".

Aquesta creença a Espanya va derivar dels bàrbars i va tenir

repercussió durant l'edat mitjana. Lamentablement els

metges no estaven a l'abast de tothom, els seus costos eren

elevats.

Les bruixes, des del punt de vista de remeieres, tenien un

gran coneixement pel que fa a herbes i remeis es tractava.

Les consultava des dels més necessitats com els de les grans

esferes. L'aportació de la dona va ser molt important per a la

medicina.

Dona assistint un part, Anònim, S. XIII

102

5.8) CONCLUSIÓDesprés de començar una mica perduts en el tema i de no conèixer gaires coses sobre

els àngels i els dominis, finalment creiem que em aconseguit centrar bastant bé el tema i

em buscat totes les relacions possibles, com en el cas de les bruixes. Em cercat molta

informació a l’hora de descobrir totes les relacions amb les que el dimoni està avui dia

relacionat i ens em adonat que son dos figures d’essers que estan molt més presents en

els nostres dies del que tothom creu. També, com a curiositat, em descobert que la

imatge de l’ àngel es sinònim de pau, de puresa, de pulcritud, de esperança i de

confiança. En canvi els dimonis, sobretot per els creients, son éssers tabús i això ens ha

cridat bastant l’atenció, per que el bé i el mal coexisteixen en la nostra societat i, per

tant, quan acceptem la puresa dels àngels em d’acceptar la malícia dels dimonis, i per

molta gent la segona part no la té gens present. Tenen els dimonis com si no existissin

però sí que creuen en àngels protectors com Miguel que va expulsar alguns àngels que

s’havien rebel·lat del cel. Per tant, com a conclusió final, pensem que els àngels son

totalment acceptats, ja que a l’hora de cercar informació era més extensa que la

informació dels dimonis, i que per altra banda els dimonis són acceptats però només, en

alguns casos, com a fets heroics dels àngels.

103

6. EL YIN

I

EL YANG

Cristina Gutiérrez, Marta Clot i Victòria Garcia

104

Introducció al Taoisme

El taoisme és un conjunt molt heterogeni de sistemes de

creences, que tenen el fonament primer en el llibre Tao

Teking de Lao-Tse, i que giren a l’entorn dels conceptes

Tao i de txí.

1) Tao

Literalment, Tao vol dir “via”, “camí”. Però Tao és

també el que nosaltres (occidentals) en diem “la realitat”,

tot allò que és, en totes les seves dimensions i en totes les

seves manifestacions. Lao

Tse

El taoisme és via o camí cap al transcendent3: però el

transcendene situa fora de la “realitat” (en el cel, per exemple),

sinó en el seu interior. Tao, per tant, no és una divinitat; Tao ho

és tot, és el principi femení, és la mare de totes les coses.

El taoisme ha desenvolupat multitud de tècniques diferents que

serveixen per practicar, tant amb el cos (arts marcials) com amb

la ment (meditació), la Via del Tao. Però tots aquests exercicis, físics i espirituals, són el

“camí”. El taoisme consisteix a “fer el camí”. Nosaltres (occidentals) ens encaparrem a

“arribar al final del camí”. I ens neguem a admetre que el camí pugui no tenir final, no

acabar mai, perquè això ens confronta amb la idea insuportable que els que acabem som

nosaltres4.

2) Txí

3 Transcendent: Qualitat del que resta més enllà o fora d'un ésser o d'un conjunt d'éssers i, especialment, que roman fora de tota experiència possible, és a dir, més enllà de l'espai i el temps.

4 Petit exercici de meditació taoista per a occidentals: què volia dir Antonio Machado quan escrivia “Caminante, no hay camino; se hace camino al andar”?

105

Tao

El txí és l’energia o substància energètica tant dels éssers humans, com de la terra i de

l’univers. Literalment la paraula txí vol dir “vapor”, “alè”. La vida humana és un aplec

de diversos txí, mentre que la mort n’és la dispersió.

Cadascú posseeix el seu propi txí, el qual té tendència a l’equilibri. Quan aquest

equilibri es perd, hi ha una malaltia; cal aleshores intervenir per tal de preservar o de

recuperar el txí.

Hem de fer circular el txí a través del nostre “sistema de meridians”. El sistema de

meridians és el complex de canals i d’òrgans vitals per on circula l’energia: aquesta és

la base de tota la medicina xinesa.

En efecte, si Txí és l’energia, kuang n’és el cultiu. Es parla, doncs, de la pràctica del txí

kung per fer referència a tots aquells exercicis que permeten una millor circulació de

l’energia per tots els òrgans vitals del cos, donant-li una vida millor i més llarga. El tai-

txí és d’origen monàstic. El tai-txi-txuan era originalment un exercici espiritual,

concebut per fer sintonitzar el cos amb l’ànima. Gimnàstica, sens dubte: però gimnàstica

per a una millor fluïdesa de l’energia interior.

Pràctica d’exercicis espirituals

106

6.1) ORIGEN DEL YIN I EL YANG

Probablement, la concepció del Yin Yang prové de les antigues tradicions religioses

agràries xineses. Diuen les llegendes, que va ser introduïda per l’emperador mític Fu Xi,

farà tres mil anys.

La dialèctica creada per la combinació d'aquests dos principis (Yin i Yang) constitueix

el fonament del Yi Jing, o "Llibre de les Mutacions". Aquest llibre, escrit possiblement

2.500 anys abans de la nostra era, és un tractat cosmogònic5 que explica tots els

fenòmens de l'existència. Es tracta d'una presentació de 64 hexagrames acompanyats

dels pertinents comentaris, que es poden

interpretar si el punt de partida del qüestionament

és prou precís.

Hexagrames Yi Jing

6.2) QUÈ ÉS EL YIN I EL YANG?

5 Cosmogonia: Doctrina de caràcter mític, religiós, filosòfic o, en general, de caràcter precientífic sobre l'origen i la formació de l'Univers

107

Els conceptes Yin i Yang provenen de la filosofia xinesa, encara que també els podem

trobar en gran part de la filosofia oriental en general. El Yin/Yang és un principi

cosmològic6 que explica la dualitat de tot allò que existeix

dins l’univers. És el resultat de la divisió del Tao: dues forces

fonamentals oposades, però que entre elles són

complementàries, aquestes es troben a l'origen de totes les

coses.

El Yin és el principi femení, la terra, l'obscuritat, la passivitat

i l'absorció. El Yang és el principi masculí, el cel, la llum,

l'activitat i la penetració.

Segons aquesta idea, cada ésser, objecte o pensament té un

complement del que depèn per a la seva existència i que al

seu torn hi ha dins d'ell mateix. D'això es dedueix que res

existeix en estat pur ni tampoc en absoluta quietud, sinó en

una contínua transformació.

Símbol Yin i Yang

Yin és la força centrífuga, expansiva, font del silenci, de la calma, del fred i de la foscor.

Yang és la força centrípeta, constrenyent, que produeix el so, l'escalfor, la claror. Però

no poden existir l'un sense l'altre. Per exemple, el dia no pot existir sense la nit. Però, la

nit s'acaba transformat en dia, l'escalfor es refreda, una naixença comporta una mort.

6 Cosmologia estudi de l'estructura i la història de l'Univers a gran escala.

Yin Yang

negre blanc

fosc clar

nit dia

lluna sol

hivern estiu

nord sud

esquerra dreta

receptivitat

(terra)

creativitat

(cel)

dona home

buit ple

introversió extraversió

passiu actiu

imparell parell

108

Les polaritats del Yin i el Yang

Encara i això, aquesta transformació també és relativa. Per exemple, la nit es transforma

en dia, però les dues coexisteixen als dos cantons de la Terra.

Com ja hem dit el Yin i el Yang formen un equilibri dinàmic: quan l'un augmenta, l'altre

disminueix. Però aquest desequilibri només és relatiu, ja que quan l'un creix massa

acaba per esgotar-se, i l'altre pot comprendre el seu lloc i créixer.

Element Estació Color Òrgan Gust Punt cardinalFusta Primavera Blau clar Fetge Àcid Est

Foc Estiu Vermell Cor Amarg Sud

TerraCanvi d'estació

entre estiu i tardorGroc Pàncreas Dolç Centre

Metall Tardor Blanc Pulmó Picant Oest

Aigua Hivern Negre o blau Ronyó Salat Nord

Els cinc elements del Yin i el Yang

6.3) CARACTERITZACIÓ DEL YIN I EL YANG

109

La caracterització del Yin/Yang es que cada ésser, objecte o pensament és una unitat

composada per dues "forces"; cada cosa té un complement del qual depèn per a poder

existir i que, alhora, es troba en el seu propi interior.

Aquestes dues forces són dinàmiques, s’atrauen quan són de pols oposats, en canvi, es

repel·leixen quan són de la mateixa natura.

Això implica que no existeix res en estat pur ni en absoluta quietud, sinó que tot es

transforma contínuament; la única realitat existent és el canvi. Per exemple, qualsevol

idea pot ser considerada com el seu contrari si es mira des d'un altre punt de vista o, fins

i tot, tota idea acabarà convertint-se en el seu contrari.

Yin i Yang

6.4) REPRESENTACIÓ I SÍMBOL DEL YIN I EL YANG

110

El símbol del Yin i el Yang es divideix en dues parts, una de color blanc (l'energia

Yang) i l’altra de color negre (l'energia Yin). Podem dir que la línia que les separa és

representant de l'equilibri dinàmic entre els dos conceptes i la seva continua

transformació, de manera que al créixer la part Yang decreix la part Yin, i viceversa.

Per últim els punts de diferent color simbolitzen la presència el contrari de cadascun

dels dos conceptes a l'interior de. A la part Yin apareix un petit cercle de color clar que

indica que a les profunditats de l'energia Yin hi ha energia Yang, de la mateixa manera

que a la part Yang apareix un petit cercle que conté energia Yin.

La seva representació s'acostuma a

representar a través del

símbol denominat taijitu (diagrama del

taijí), que no sempre s'ha dibuixat de la

mateixa manera. La forma més

coneguda és la dels "peixos Yin-Yang".

6.5) APLICACIONS DEL YIN I EL YANG

111

La teoria del Yin i el Yang representa el principi creador de totes les coses, per tant, pot

explicar tot allò que existeix. Les seves aplicacions són infinites, tant en el terreny

pràctic com filosòfic.

Una de seves les aplicacions filosòfiques més significatives és la separació dels

conceptes “bé” i “mal”, ja que el que es considera com a "bé" no és res més que l'altra

cara del "mal", o a l’inrevés, essent el “bé” el que acabarà convertint-se en "mal.

Una altra aplicació del Yin i el Yang és la desidentificació personal: aplicar aquesta idea

pot fer veure que "no som res", tan sols una amalgama7 de Yin i Yang que canvia en

permanència. O bé que la individualitat de cada persona forma un tot amb l'Universal.

Si mirem la filosofia del Yin i el Yang a nivell més pràctic, també serveix, per exemple,

a explicar el pas del temps:

- Durant el migdia, quan el sol ocupa el cel, és Yang; mitjanit és Yin. El vespre és Yang

transformant-se en Yin i l'aurora és Yin

transformant-se en Yang.

- Si l'estiu és Yang, l'hivern és Yin; per tant, la

tardor és Yang transformant-se en Yin i la

primavera és Yin transformant-se en Yang.

- Si el nord és Yin, el sud és Yang. Això significa

que l’oest és Yang transformant-se en Yin i l'est és

Yin transformant-se en Yang...

I així es podria continuar.

El Yin i el Yang també són la base de la medicina tradicional de la Xina i de tota l'Àsia

en general, en la que es contraresten certs símptomes amb un tractament regit pel

principi oposat. Per exemple, un constipat (símptome Yin) es pot tractar amb aliments

que "escalfin" (Yang) i una crisi nerviosa (Yang) es pot tractar amb aliments que

"refredin" (Yin), com la fruita.

Un altre exemple és el del Feng xui, una ciència tradicional xinesa que té en compte les

energies entre Yin i Yang en tots els àmbits alhora de crear un entorn habitable per

l'home.

7 Amalgama: Fusió de dos mots o dos morfemes contigus en un de sol

112

Yin i Yang, estiu i hivern

6.6) CONTE DEL YIN I EL YANG

113

Hi havia una vegada un pagès que tenia un cavall. Una nit no es va recordar de tancar el

graner i el cavall es va escapar. El seu veí va venir i li va dir:

- Quina desgràcia! Ha perdut un cavall!

El pagès no va dir res. Dos dies més tard, el cavall va tornar acompanyat d’un altre

cavall. El pagès n’estava encantat, però no va dir res. Més tard, el veí va tornar i li va

dir:

- Quina fortuna! Vostè té més cavalls!

El pagès tampoc va dir res. El cavall va parir un cavall petit. El fill del pagès va voler

entrenar-lo, però un dia va caure i es va trencar una cama. El veí va venir de nou i va

dir:

- Quina desgràcia ha tingut el seu fill per culpa del nou cavall!

El pagès no va contestar. Poc després el país va entrar en guerra i l’exèrcit va anar a

buscar soldats. Tots el fills van ser reclutats, menys el fill del pagès, ja que tenia la cama

trencada. Més tard, el veí va tornar:

- Quina fortuna a causa de la ferida! No has estat reclutat!

Per tant, la conclusió que podem treure d’aquest conte és que a la vida, quan les coses

no estan gaire bé, no ens hem de rendir, perquè alguna cosa bona està a punt d’arribar,

tal i com diu el Yin Yang.

6.7) INTERPRETACIONS DEL SÍMBOL YIN/YANG

114

115

116

7. EL BÉ I

EL MAL EN EL JUDAISME,

EL CRISTIANISME

117

I L’ISLAM

Mamadou Camara- textÀlex Mir- vídeo

Professor de religió

Dades personals del entrevistat

Jordi del clos , viu a Barcelona i es professor de religió a l’estel, ha realitzat els següents estudis esta llicenciat en filosofia per la universitat de Barcelona i actualment esta preparant la tesi doctoral per la universitat de Sevilla i el seu treball tracta de la dimensió terapèutica de la espiritualitat i la musica sufís i ha estudiat a la càbala society que es una prestigiosa escola de càbala de Barcelona.

Hem abordat mínimament (Quin es l’origen del be i del mal ?) ens ha explicat que prové de Ibn Arabi un dels 2 o 3 sufís mes importants de la historia, segons ell el esser humà vivia en esta de plenitud al paradís fins que vam arribar a la terra i van començar els mal i totes les coses dolentes ( desgracies, mort) etc.

118

Hem tocat les diferents religions però sobretot el judaisme , es una religió que bàsicament es practica a Israel es una religió minoritària ja que no esta estesa per tots el països del mon , es judaisme com totes les altres religions que una part que es la mística es lo que equival al centre de totes les religions ex: islam , budisme , hinduisme etc , també al judaisme hi ha lo que es por anomenar com el Lam que es tracta de els tres pilars basics del judaisme es la severitat i la misericòrdia i se suposa que estre mig de les dues hi ha lo que seria com la mística per dir-ho de alguna manera perquè es el punt intermedi dels dos conceptes ex: Molta gent pregunta on esta deu en aquests moments de crisi econòmica segons el judaisme deu no te la culpa de la crisi econòmica sinó nosaltres les persones que hem creat un mon on regna el mal i per això estem com estem.

Mística

També hem parlat del islam de la qual hem comentat que es coneix quan deu va crear les animes i els va pregunta no es veritat que jo soc el vostre senyor i les animes van dir que si però quan les animes van arribar a la terra es pensaven que ningú les veia i deu tot poderós ho veu tot en la religió musulmana es pensa que deu esta també entre nosaltres a part de que ho veu tot lo que fem segueix els passos de cadascú de nosaltres hi ha àngels que escriuen els nostres pecats i tenim que rendir comptes davant de deu hem comentat que rahman es compassiu i rahim es misericordiós.

El be i el mal al cristianisme

Dades personals del entrevistat

Mossèn Carles cahuana capella de l’església de sant esteve (porxada) esta llicenciat en ciències politiques i ha estudiat teologia i filosofia.

Ells ens ha transmès que el be es absolut ens ha transmès que el be es tolerància i compartir , estimar , estar en contacte amb deu mentres reses donar amor i rebre amor segons ell el be el la perfecció la unió entre les persones i segons ell el be es mes fort que el mal el pecat i la divisió.

Hem abordat el tema del mal , el mal es poderós es el contrari del be el mal es mentida el mas es divisió el mal es odi es tot lo contrari del be el mal l’hem creat nosaltres els humans que ja s’ha dit abans , el mal i la mort son lo mateix , la mort guanya a la bondat la injustícia mata aquell que era just ,i no hi ha dubte de que el mal esta guanyant la partida al be.

El be i el mal al islamisme

Dades personal del entrevistat

Mamadou Camara estudiant de batxillerat , realitza’n tot just el primer any de curs.

119

El islam es una religió molt complexa ja que el be desde el punt de vista dels musulmans es que una persona resi , sigui una persona que treu llimosa que es algo que deu compensa i reconeix be el dia de dema , el sentit de la comunitat i sobre tot no profanar el llibre sagrat dels musulmans que es l’alcorà .

El mal a l’ islam es quan una persona es dedica a robar a matar i les típiques coses que no es poden fer primer no es por robar perquè es la suor de una altra persona això si que deu no ho perdona, matar es treure una vida que tu no has donat ni creat nomes deu pot treure la vida i si una persona ho fa es que no li te por a deu i no fa falta que aquella persona resi perquè deu no li perdona el haver matat aquestes dues coses son les que podríem classificar com les mes dolentes.

8. OPINIONS DE FILÒSOFS I COMPARACIONS:EL BÉ I EL MAL

120

Macarena Pérez, Cristina Izquierdo i Marina Ibáñez

Per als sofistes no existia un bé o un mal absoluts: el que era correcte per a un individu, podria ser incorrecte per a un altre. En conseqüència, la veritable saviesa consistia a poder percebre el bé propi i assolir obtenir-lo.

121

“El bo i l'inconvenient de la conducta humana estan en funció del bé que es persegueix. Tota acció que condueixi per fi de l'home serà bona i tota acció que no condueixi o s'oposi o desviï de la fi de l'home serà dolenta.”

Aristòtil

“El bé és la idea suprema comparada amb el sol, que és l'aspecte més brillant i lluminós de l'ésser i que el mal és la ignorància.”

Plató

“El bé és la màxima felicitat, per això el qual coneix el Bé no obra malament, doncs tem perdre aquesta felicitat. Totes les virtuts (prudència, valentia, temprança, pietat, etc.) es redueixen a una: Saviesa. La saviesa inclina la nostra voluntat cap al bé. Qui obra malament és perquè desconeix què és el bé, sinó la seva pròpia voluntat li obligaria a obrar bé. En aquesta moral no existeix lloc per al sentiment de culpa, el qual obra malament és, simplement, ignorant i més que un càstig, precisa educació.”

Sócrates

122

“El bé i el mal són el que nosaltres fem que siguin, però nosaltres estem més enllà del bé i del mal”

Nietzsche

“El bé és l'ordre total i el Mal és el desordre. L'ordre, en relació a la conducta en l'aquí i ara, és virtut; i el desordre és no virtut, destructiu, nociu, impur.”

Krishnamurti

123

“El bé i el mal són respectivament l'útil i el perjudicial; el millor i el pitjor són el més útil i el més perjudicial.”

Protágoras

“No hi ha coses dolentes, sinó dolentes voluntats, i aquestes no poden fer dolentes les coses. Cal parlar, doncs, d'un bé de la creació i d'un mal de la caiguda o pecat.”

Anaxágoras

9. GALERIA

124

D’IMATGES

125

126

127

128

129

130

131

132

133

134

10.BIBLIOGRAFIA

10.1) PÀGINES WEB

1.El bé i el mal són objectius o subjectius?

http://ca.wikipedia.org/wiki/Avortament

http://ca.wikipedia.org/wiki/Homosexualitat

135

http://es.wikipedia.org/wiki/Eutanasia

http://es.wikipedia.org/wiki/Cruzadas

http://es.wikipedia.org/wiki/Pena_de_muerte

http://es.wikipedia.org/wiki/Violencia_contra_la_mujer

http://www.portalplanetasedna.com.ar/esclavitud_infantil.htm

2. El bé i el mal en la literatura

http://es.wikipedia.org/wiki/Robin_Hood

http://es.wikipedia.org/wiki/El_retrato_de_Dorian_Gray_(novela)

http://es.wikipedia.org/wiki/Dr%C3%A1cula

http://es.wikipedia.org/wiki/Fausto

3. Relació entre el bé i el mal i els àngels i els dimonis

http://www.linkmesh.com/demonios/demonios_entre_los_hombres.php

http://www.linkmesh.com/demonios/clases_de_demonios.php

http://es.wikipedia.org/wiki/Diablo_%28mitolog%C3%ADa%29

http://es.wikipedia.org/wiki/Arc%C3%A1ngel_Miguel

http://www.espectral.com/Demonologia/index2.htm

http://es.wikipedia.org/wiki/Marca_de_la_Bestia

http://www.taringa.net/posts/info/3598209/Diablo,-la-encarnacion-del-mal.html

http://www.monografias.com/trabajos17/angeles/angeles.html

http://www.terra.es/personal/danperez/hermes/brujasem.htm

4. El yin i el yang

http://ca.wikipedia.org/wiki/Dualisme

http://ca.wikipedia.org/wiki/Yin_i_Yang

http://www.lanaturaleza.es/yin-yang.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_xinesa

http://ca.wikipedia.org/wiki/Filosofia_oriental

http://ca.wikipedia.org/wiki/Confucianisme

http://ca.wikipedia.org/wiki/Taij%C3%AD

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0144977

136

http://ca.wikipedia.org/wiki/Daoisme

http://www.youtube.com/watch?v=otTt9BsQkEo&translated=1

http://www.youtube.com/watch?v=aWsik9eCHo4

http://www.youtube.com/watch?v=akat5e_g0dc

http://www.youtube.com/watch?v=CAUZH1J4yoI&translated=1

10.2) PEL·LÍCULES

“Seven”, 1995, dirigida per David Fincher i amb actors com Brad Pitt o

Morgan Freeman

“Drácula”, amb la direcció i producciió de Francis Ford Coppola, amb actors

com: Keanu Reeves, Winona Ryder, Roman Coppola o Anthony Hopkins.

10.3) LLIBRES Ètica per al meu fill, Fernando Savater, editorial Columna GRUP 62.

Fausto, Johann Wolfgang Von Goethe, Historia Universal de la

Literatura, editorial Origen i edicions Orbis, traduït per U. S. L.

Dràcula, Bram Stoker, editorial Comunicación y Publicaciones S.A.,

traduït per Mario Montalbán.

Dracula, Bram Stoker, editorial Penguin, traduït per Richard Curtis.

The picture of Dorian Gray, Oscar Wilde, editorial Penguin, traduït per

Liza Chasin.

El retrato de Dorian Gray, Oscar Wilde, Clásicos Universales editorial

Planeta, traducció per Julio Gómez de la Serna.

Crónica de Satán – Sin autor

Historia oculta del Satanismo – Santiago Camacho Hidalgo

Encuentro con los ángeles – Eileen Elias Freeman

El libro de Satán – Carlos Aguilar i Frank G. Rubio

Lucifer – Sin autor

137

La educacion de los angeles – Esther vilar

138