129

BLOC VIII: GEOBOTÀNICA Tema 28: Concepte de geobotànica. La distribució dels vegetals i les seves causes. Territoris florístics. La geobotànica o fitogeografia és la branca de la botànica que estudia la distribució dels vegetals a la superfície de la Terra, les seves causes i les relacions que s’estableixen entre els vegetals i el medi. Aquest estudi es pot fer per cada espècie o bé per grups d'espècies, és a dir, comunitats vegetals.

FACTORS QUE DETERMINEN LA DISTRIBUCIÓ DELS VEGETALS FACTORS ABIÒTICS o AMBIENTALS [inclouen el conjunt de factors mesurables del medi o de l’hàbitat, però també les reaccions de la comunitat i dels seus membres davant les condicions de l’hàbitat]. • Factors climàtics (llum, temperatura, precipitacions, vent...). • Factors edàfics (pH, estructura, ions solubles ...). FACTORS BIÒTICS • Competència, dispersió, capacitat de germinació, resistència de les plàntules... • Producció de substàncies químiques ... FACTORS HISTÒRICS • Esdeveniments geològics (cataclismes, deriva continental...). • Esdeveniments climàtics (glaciacions...). FACTORS ANTROPOGÈNICS • Transport, cultiu, recol·lecció, eliminació, introducció ... FACTORS ABIÒTICS Factors climàtics: Radiació solar, temperatura, vent... Factors edàfics: pH, estructura, ions solubles... Factors climàtics: relació entre la distribució del grèvol i d’altres espècies del gènere Ilex de l’oest asiàtic respecte a la isoterma de 0ºC al gener.

130

FACTORS BIÒTICS Factors biòtics: competència, dispersió de diàspores, substàncies químiques naturals, capacitat de germinació... FACTORS HISTÒRICS La disposició de les masses continentals ha anat variant al llarg del temps a causa de la deriva continental. La sèrie representa els canvis dels darrers 500 milions d’anys. Les relacions florístiques entre diversos continents avui molt allunyats, es trobarien en la seva antiga connexió. FACTORS HISTÒRICS: efecte de les glaciacions sobre la distribució actual i passada de la família de les magnoliàcies.

FACTORS ANTROPOGÈNICS L’home ha tingut al llarg de la història, però particularment a partir del s.XVè (inici dels períodes colonials), una influència decisiva en la distribució de moltes plantes. Segons la seva procedència i grau de naturalització en un determinat territori podem distingir: • Espècies autòctones (indígenes o espontànies): Naturals del territori (s’oposa a espècies introduïdes per l’home). • Espècies naturalitzades: Introduïdes per l’home, però ben adaptades al territori, s’arriben a reproduir sense problemas. • Espècies subspontànies: Espècies que es reprodueixen únicament a partir d’individus ja cultivats (escapades de cultiu). • Espècies cultivades: Les pròpies de l’agricultura i la jardinería. Finalment, l’ecosistema serà el resultat d’un equilibri dinàmic entre els factors ambientals que caracteritzen el biòtop, el conjunt d’éssers vius que integren la biocenosi i la influència que l’home tingui sobre el conjunt. Aquest conjunt d’organismes assoliran un grau de complementarietat o de tolerància que ens permetrà definir, per exemple, una comunitat vegetal.

La FLORA és el conjunt d’espècies vegetals que viuen en un determinat territori geogràfic. Si ens referim a plantes vasculars (pteridòfits, gimnospermes i angiospermes), els valors de riquesa se situen: Catalunya aprox. 3 000 espècies PPCC aprox. 4 000 espècies península Ibérica aprox. 5 600 espècies El nombre d’espècies que componen la flora d’un país depèn, lògicament, de l’extensió del seu territori, però també de la seva variabilitat geològica, topogràfica, climàtica, biogeogràfica i també de l’acció antròpica. Per cada espècie disposem d’una informació bàsica que, a banda de la seva identificació, ens resumeix les seves preferències ecològiques i la seva distribució territorial.

131

surera (Quercus suber)

La COROLOGIA o areologia és la branca de la geobotànica que es centra en l’estudi de les àrees de distribució dels tàxons i que, pel seu caràcter geogràfic, es concreta en l’elaboració de cartografia. LOCALITAT: és l’indret concret on ha estat trobada o es troba una determinada espècie vegetal. ÀREA DE DISTRIBUCIÓ: és el conjunt de localitats on viu una espècie.

BARRERA BIOGEOGRÀFICA: Barreres físiques (illes, muntanyes, deserts ...), Barreres ecològiques (clima...), Insularitat... ÀREA DE DISTRIBUCIÓ • Àrees continúes. • Àrees disjuntes (per barreres biogeogràfiques). TIPUS D’ESPÈCIES SEGONS L’EXTENSIÓ DE L’ÀREA DE DISTRIBUCIÓ • ESPÈCIE COSMOPOLITA: es troba per tot el globus terraqui. • ESPÈCIE SUBCOSMOPOLITA: té una àrea molt extensa, trobant-se en bona part de les regions del món. • ESPÈCIE REGIONAL: la seva àrea coincideix, de manera aproximada, amb alguna de les grans regions biogeogràfiques. • ESPÈCIE PLURIREGIONAL: viu en dues o més regions biogeogràfiques. • ESPÈCIE ENDÈMICA: espècie d’àrea més o menys reduïda. • ESPÈCIE RELICTA: testimoni actual d’una vegetació anterior, que es va desenvolupar en condicions climàtiques diferents. La superposició de les àrees de distribució de les espècies permet definir grups de plantes coincidents, són els que anomenen elements corològics o geogràfics. Es tracta de grans conjunts d’espècies que tenen, totes elles, un significat corològic essencialment coincident, encara que l’àrea concreta de cadascun pugui diferir considerablement de les de les altres en particularitat determinades. El concepte d’element corològic és correlatiu al de regió florística, de manera que l’element pot ser definit com el grup corològic que predomina en una regió determinada i, alhora, la regió rep el seu caràcter propi precisament del predomini de l’element corresponent. Tanmateix, els grans territoris florístics mundials es defineixen per caràcters climàtics coincidents, més que pel conjunt d’espècies particulars que hi viuen. Així, per exemple, les regions mediterrànies que trobem al sud d’Europa i Nord d’Àfrica, Àfrica del Sud, migjorn d’Austràlia, Amèrica del Nord (àrea californiana) i del Sud (Xile) presenten característiques bioclimàtiques similars que determinen estratègies biològiques semblants, tot i que els components particulars de la flora siguin molt diferents.

132

REIALMES FLORÍSTICS

A la flora dels Països Catalans podem distingir l’existència de tres grans elements corològics. Element boreo-alpí: Predominant a les latituds altes, properes a l’Àrtic, apareix en illots disjunts a les muntanyes alpines i, entre elles, els Pirineus. Element euro-siberià: Constitueix el fons bàsic de la flora de l’Europa mitjana, des de l’Oceà Atlàntic als Urals, i penetra endins, sobretot a l’interior de la zona del bosc caducifoli. Element mediterrani: Propi de la regió biogeogràfica que ocupa una gran part del migjorn d’Europa i un bon tros d’Àfrica del Nord i arriba a l’Àsia occidental.

133

Tema 29: Fitocenologia. La vegetació i les comunitats vegetals. La successió vegetal. La fitocenologia és la branca de la geobotànica que se centra en l’estudi descriptiu de les comunitats vegetals. La descripció es pot fer a través de criteris fisiognòmics (d’estructura de la vegetació) o estrictament florístics, comparant la composició d’espècies vegetals que viuen en condicions ecològiques similars. A Catalunya i a la resta de la península Ibèrica, el mètode fitocenològic utilitzat per a la descripció de les comunitats vegetals és el de l’escola sigmatitsta, desenvolupada pel botànic suís Josias Braun-Blanquet a principis del segle XX. L’objectiu és la identificació d’unes unitats bàsiques de vegetació anomenades associacions a partir de l’elaboració d’inventaris i la seva classificació en un sistema jeràrquic d’acord amb semblances florísitiques i fisiognòmiques. La dinàmica analitza els canvis en la composició de les comunitats vegetals causats per factors naturals o antròpics, que porten al desenvolupament d’una vegetació més estructurada i diversa o a la seva destrucció parcial o total. Aquests canvis són progressius i es produeixen a través dels anomenats processos de successió. PATRONS DE COMPORTAMENT DE LES SUCCESSIONS VEGETALS Fets que es poden constatar en les diferents etapes al llarg d’una successió: 1. Augment de la biomassa total, especialment de les parts menys actives. 2. Augment de la producció primària. 3. Disminució de la relació producció primària / biomassa total, o sigui, un retard en la taxa de renovació del conjunt del sistema ("retard en el turnover” producció primària/producció total). 4. En els productors primaris, disminució de la concentració total de pigments assimiladors, especialment en relació a d’altres pigments (clorofil·la b > clorofil·la a). 5. Reducció del temps de permanència dels elements biogenètics fora dels vegetals (és un dels sistemes per tenir controlats els nutrients). 6. Estructura més complexa de les comunitats i una més gran segregació entre les espècies més pròximes (augment dels nivells tròfics, de xarxes alimentàries, del nombre de tipus biològics). 7. Aparició de tota mena de mecanismes d'homeostasi (control de les condicions ambientals a l’interior de la comunitat). Augmenta l'estabilitat ambiental de la comunitat, però presenta un major determinismo. CONCEPTES RELACIONATS AMB LA DINÀMICA DE LA VEGETACIÓ I DEL PAISATGE Successió: substitució, al llarg del temps i en un mateix territori, d’unes comunitats per unes altres. Sèrie: conjunt de comunitats que integren una successió. Sèrie progressiva o de recuperació: successió que evoluciona en el sentit de recuperar una vegetació cada cop més madura i estructurada. Successió primària: successió que evoluciona en el sentit de produir una vegetació cada cop més madura i estructurada. És paral·lela al procés d’edafització. Successió regressiva o de degradació: successió que evoluciona, a conseqüència d’una pertorbació, en el sentit de produir una vegetació cada cop menys estructurada i madura. Sèrie regressiva o de degradació dels alzinars a Catalunya:

CONCEPTES RELACIONATS AMB LA DINÀMICA DE LA VEGETACIÓ I DEL PAISATGE Vegetació primitiva: és la que presentava un territori, abans de l’ocupació per l’home i en el supòsit d’una absència de pertorbacions importants. Vegetació actual: és la que presenta realment aquest mateix territori. Segons la importància de les pertorbacions que històricament hagi sofert aquest territori, la vegetació actual serà + o - propera a la vegetació primitiva. Vegetació potencial: vegetació òptima d’un territori (més madura, més estructurada, amb més biodiversitat...), en equilibri dinàmic amb les condicions climàtiques d’aquell. Es considera que la vegetació d’un paisatge alterat, en el supòsit d’una absència de pertorbacions externes, evolucionaria cap aquest tipus de vegetació. Sovint s’utilitza com a sinònim de vegetació primitiva.

134

Tema 30: Fitotopografia. El paisatge vegetal. Gradients i zonació de la vegetació. Els estatges altitudinals. La fitotopografia és la ciència que descriu el paisatge vegetal (conjunt de comunitats vegetals) tot prenent com a base principal el coneixement del medi físic (geomorfologia, edafologia, climatologia...) i dels factors antropogènics (geografia humana). En observar el component vegetal d’un paisatge, independentment de l’escala, sovint és fàcil reconèixer-hi una estructura de mosaic. Aquesta estructura resulta de la simplificació que assimila el paisatge a una composició feta d’unitats bàsiques, peces del mosaic, irregulars en la seva forma i dimensions i que corresponen a comunitats vegetals o a complexos de comunitats. Tot i que aparentment aquesta realitat pugui resultar aleatòria sempre s’ha buscat conèixer la seva causalitat. Són els factors ecològics (abiòtics i biòtics), els històrics i els antropozoics els que actuen conjuntament per determinar la presència d’una paisatge vegetal. Per tal de sistematitzar l’estudi dels paisatges es reconeixen dos tipus de models: les zonacions i els mosaics irregulars. Una zonació és la successió en l’espai de diferents formacions vegetals (o zones) de límits entre elles sensiblement paral·lels. Les zonacions solen correspondre a una línia de gradient d’un factor ecològic important, o de diversos factors combinats, que se situen perpendicularment als límits de la zonació. A aquesta disposició espaial se l’anomena catena. En un mosaic, en canvi, les formacions vegetals es disposen irregularment, ja sigui per causa de factors ecològics que varien segons direccions de gradient divergents, ja sigui perquè es tracta d’àrees sota una impacte humà acusat. A cadascuna de les àreees més o menys uniformes se les anomena tesel·la. ZONACIONS ALTITUDINALS La zonació altitudinal és la disposició més o menys ordenada de la vegetació en bandes acotades per altituds més o menys fixes. Aquestes zones de vegetació reben el nom d’estatges de vegetació.

135

TIPUS DE VEGETACIÓ A LES DIFERENTS REGIONS BIOGEOGRÀFIQUES DELS PAÏSOS CATALANS I ALS DIFERENTS ESTATGES ALTITUDINALS.

ZONACIONS ALTITUDINALS El factor que determina les zonacions altitudinals no és l’increment d’altitud, sinó la combinació de gradients bioclimàtics que aquest increment condiciona: disminució general de les temperatures, augment del seu interval d’oscil·lació, disponibilitat d’aigua,... Cal dir que el paral·lelisme entre zones latitudinals (vegetació de la plana europea, des de la Mediterrània fins a Escandinàvia) i estatges altitudinals (des de nivell del mar fins als cims alpins) no és en absolut generalitzable. S’observa pel cas de les serralades alpines europees, a causa de les glaciacions quaternàries que homogeneïtzaren la flora del continent. Això es produí quan, durant els llargs períodes de glaciació-desglaciació, s’anaren barrejant plantes d’alta muntanya i plantes àrtiques, o bé plantes subalpines amb plantes boreals, de forma que actualment, es pot parlar d’un únic element florístic boreo-alpí, que es troba separat en dos indrets diferents. En altres serralades que no siguin alpines, la base florística és majoritàriament pròpia (oròfits o plantes oròfiles) i diferent de la de latituds superiors, i també són ben diferents les comunitats vegetals d’un determinat estatge de les que es fan a la terra baixa però en latituds més elevades. N’és un exemple la vegetació de coixinets espinosos que es fa als estatges superiors de les muntanyes meridionals de la península Ibèrica, la qual no té paral·lelisme amb les comunitats vegetals que es facin en cap terra baixa de latituds superiors. ZONACIONS LOCALS A escala local, l’efecte sobre la distribució de les comunitats vegetals es deu al microclima, que es troba molt lligat amb la topografia. Però, a més d’aquest gradient climàtic, hi ha molts altres factors que condicionen les variacions de la vegetació a nivell local: condicions hídriques, intensitat de llum, vent.... i, sobretot, factors edàfics. Un dels casos més notables de zonació local, regida sobretot pel microclima, és la de la vegetació de les congesteres d’alta muntanya. En aquests indrets, al voltant d’una toca de neu, més o menys persistent al llarg de l’estiu, s’estableixen zones si fa no fa concèntriques definides per la diferent durada del període en què es veuen lliures de neu. La vegetació respon al lapse de temps vegetatiu de què disposa, des del prat alpí de festuca supina (3-5 mesos) fins a les formacions de molses (al voltant d’un mes). En altres casos, són les particularitats edàfiques, molt influides per la dinàmica hídrica, les que determinen la zonació, com per exemple a la vegetació dels manglars tropicals causada per l’oscil·lació de la salinitat o a les zones àrides i endorreiques quan el substrat conté sals més o menys solubles.

136

Un darrer exemple clàssic de zonació local és el que genera un gradient de disponibilitat hídrica, com a l’observat a a l’entorn de l’estany de Banyoles.

137